BUXAWEB

HISTÒRIA Socials

Història

Geografia

Art Economia Política

Sociologia


Història

Tornar a Història

Activa la música

Dr. Jones


CONCEPTES

Conceptes generals Ciències humanes
Expressió nascuda i utilitzada principalment dins l'àmbit cultural francès que designa aquelles disciplines l'objecte de les quals és l'estudi de l'home. Anomenades també ciències de l'home, inclouen no solament les ciències socials, sino també altres disciplines més clàssiques com la filosofia o la història —les humanitats—, així com la psicologia individual, que manca d'una dimensió social.

Ciències socials
Conjunt de disciplines l'objecte de les quals és l'estudi dels fenòmens socials des d'una perspectiva científica. Bé que la realitat social sigui una, cada ciència social n'estudia un camp concret que, a vegades, més que correspondre a una àrea específica d'aquesta realitat, fa referència a una angle o enfocament peculiar des del qual el científic social s'hi aboca. Hom considera principalment com a ciències socials l'economia, la demografia, l'antropologia social i cultural, l'etnologia, la sociologia, la psicologia social, les ciències polítiques i la lingüística.
Humanitats
Conjunt d'estudis relacionats amb les lletres i amb totes les altres activitats de l'esperit que exalten els valors humans.
Índex
Ciències socials Antropologia
Ciència que estudia l'home, i, en un sentit més ampli, els homínids. Atesos la diversificació somàtica soferta per l'home, els diferents ambients en què ha hagut de viure i les seves manifestacions culturals i de relació, l'antropologia, en el més ampli dels seus sentits, és alhora l'estudi biològic del cos humà i de les seves variacions en el temps i en l'espai (antropologia física o biològica), i l'estudi del capteniment cultural i social de l'home (antropologia cultural i antropologia social). Les dades obtingudes per l'antropologia física en l'estudi biològic del cos humà són el canemàs sobre el qual cal estructurar els materials i observacions objecte d'estudi de les antropologies cultural i social, per tal com el capteniment de l'home és una funció de les seves determinacions biològiques.

Antropologia cultural
Estudi de la cultura humana des dels seus orígens fins als nostres dies, i de les seves varietats i adaptacions en funció de les seves relacions socials i biològiques. L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc. Els mètodes experimentals han estat incorporats recentment a l'antropologia amb la finalitat de determinar el grau d'adaptació de certs grups humans als canvis efectuats en llur cultura.
Antropologia social
Estudi de l'home en funció de la seva conducta social. L'antropologia social es proposa d'obtenir coneixement respecte a les institucions i els processos socials que constitueixen el sistema de comportament dels individus d'una societat, i, comparant aquestes formes de comportament amb les d'altres societats, procura d'establir models i categories d'institucions socials. És caracteritzada pel seu mètode d'investigació integral i per l'aplicació de la tècnica etnogràfica i de camp, generalment, portada a terme dins societats primitives i en d'altres de poca densitat demogràfica, sobretot a nivell de comunitat, és a dir, tractant d'obtenir coneixement sobre conjunts socials el procés de comportament dels quals sigui controlable per l'observador contemporani. Els temes més freqüents dins l'antropologia social són els relacionats amb el matrimoni, la família, el parentiu, la religió, les institucions econòmiques en relació amb els processos socials, i amb tots aquells temes que escauen al desenvolupament d'una teoria de les societats humanes i de l'home en general.
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població. Aquest és fet bàsicament des de l'aspecte quantitatiu, però l'estreta interdependència dels fets de població amb uns altres factors —econòmics, geogràfics, històrics, socials, psicològics— exigeix unes perspectives més àmplies de caràcter quantitatiu que fan que la tasca del demògraf tingui uns límits molt vasts i imprecisos.
La metodologia o anàlisi demogràfica s'articula entorn de dos grans apartats: l'anàlisi quantitativa i l'anàlisi qualitativa. La primera, interessada exclusivament pels fets quantificables, se subdivideix en l'estudi de l'estat de la població i de la seva dinàmica. Hom considera per estat les característiques d'una població en un moment donat: la distribució geogràfica de la població, la composició per sexe, edat, estat civil i situació socioprofessional. En la dinàmica són estudiats la natalitat, la mortalitat i els moviments migratoris. L'anàlisi qualitativa s'interessa per l'herència, la genètica i la transmissió dels caràcters somàtics i psíquics. Les matemàtiques són fonamentals per a l'anàlisi quantitativa, i la biologia i la psicologia, per a l'anàlisi qualitativa.
Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura econòmica de la societat és conformada per les forces productives i les relacions de producció, i és sobre aquesta base que s'aixeca la superestructura jurídica i política de la societat: l'estat i les seves institucions.

Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i distribució.

Etnografia
Ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles. L'objecte de l'etnografia és de fornir a l'etnologia les dades necessàries per a conèixer la cultura d'un grup humà específic. L'etnografia contempla les maneres de viure, les tècniques, les institucions i els costums dels pobles i té cura de descriure-ho amb precisió i sense sotmetre-ho a anàlisi ni aventurar interpretacions.

Etnologia
Ciència que estudia les ètnies, els pobles i llurs cultures. L'etnologia empra les dades que li forneix l'etnografia i intenta d'establir les lleis que determinen la conducta, les realitzacions i l'evolució d'un grup humà o d'una àrea cultural. L'estudi d'un conjunt de grups o d'àrees culturals pot conduir a l'establiment de síntesis de més amplitud, les quals intenten d'explicar, dins una visió global, la diversitat de les cultures creades per l'home. L'etnologia considera la tecnologia, els mètodes econòmics, les institucions socials i polítiques, les creences religioses, les creacions artístiques i el folklore com a parts del sistema adoptat per un poble com a resposta al seu ambient històric i natural. Aquest estudi constitueix ja pròpiament l'antropologia cultural.
Filologia
Ciència que estudia la llengua en totes les seves manifestacions. Tanmateix, cal no confondre el concepte de filologia amb el de lingüística, malgrat llur connexió constant i l'ús indistint que hom n'ha fet (en anglès, per exemple, són sinònims). L'intent de distinció d'aquests conceptes és recent, car la lingüística, com a ciència específica del llenguatge, s'ha desenvolupat a partir del s XIX i s'ha anat independitzant de la filologia. Estrictament parlant, la filologia és una ciència històrica que estudia i interpreta els texts antics i llurs relacions amb les cultures que els han fet de marc. En aquest aspecte, la filologia és una gran auxiliar de la història, la qual —general, cultural o específicament literària— ha de fonamentar la validesa dels documents amb què treballa i ha de verificar-ne l'autenticitat mitjançant la crítica interna i externa. La filologia efectua sobretot la crítica textual i la crítica literària i duu a terme l'edició de texts, segons uns criteris inters o externs, fonamentats en tècniques pròpies, i es val, amb erudició, de ciències o de disciplines auxiliars, particularment de la lingüística, que, per part seva, té per objecte formal l'estudi del llenguatge en general i de cadascuna de les llengües en particular, amb finalitat intrínseca. Si la filologia necessita la lingüística com a instrument bàsic per a la crítica, la interpretació o l'edició d'uns texts, la lingüística també necessita un corpus d'investigació segur i críticament establert per la filologia. D'aquí, i de la confusió d'ambdues disciplines, ve la denominació genèrica atribuïda al conjunt d'estudis lingüístics i literaris d'una llengua o un grup de llengües: filologia clàssica, romànica, germànica, semítica.

Filosofia
Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i la seva actuació. Alhora, es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l'existència i el real amb vista a orientar l'actuació personal i col·lectiva. La filosofia és sobretot un fet cultural, car reflecteix la conceptualització que de l'existència com un tot efectua una cultura o, més àmpliament, una civilització, i resta vinculada als condicionaments socials, econòmics, psicològics, etc, de la cultura que integra.
Geografia
Ciència que mira d'analitzar i d'explicar la localització i la distribució en l'espai dels diferents elements de la superfície terrestre i de preveure l'acció que cal dur a terme. La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat mateixa dels fets que estudia. El seu objecte és l'anàlisi del resultat de les relacions entre dues estructures diverses: la física i la humana, ambdues objecte de l'estudi de moltes altres ciències que n'analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia o economia, per exemple).

Lingüística
Ciència que estudia el llenguatge humà, d'una manera absoluta o tal com apareix de fet, cristal·litzat en les llengües concretes. Cal no confondre la lingüística amb altres ciències afins, sobretot la filologia (que tracta de les llengües en relació amb els texts i amb tota la documentació que en recull les manifestacions) o la gramàtica (que introdueix el concepte de les regles que donen compte del funcionament de les llengües). La lingüística té, doncs, per objecte el fet de llengua nu, en si, després que hom l'ha abstret de les dades amb les quals indefectiblement es presentava embolcallat.

Política
Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats. Si hom considera, però, que actualment, en la gran majoria de les societats, aquestes relacions són unes relacions de poder i que el poder hi és institucionalitzat sota la forma d'estats, és prou explicable que, generalment, hom redueixi l'àmbit d'aquesta definició a les relacions entre els ciutadans i l'estat o entre diversos estats. Tal com és entès normalment, doncs, el terme comprèn, d'una banda, les teories sobre el govern de la societat i, de l'altra, les pràctiques relacionades amb la gestió dels afers públics.

Psicologia
Ciència que estudia la constitució anímica, o vital, i el comportament dels animals i de l'home.
Sociologia
Ciència social que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana. Investiga la dimensió social de l'home, tant en l'aspecte relativament permanent (grups, institucions i estructures socials de tota mena) com en l'aspecte fluid i dinàmic (tensions, conflictes, transformacions). En contrast amb d'altres ciències socials afins, no aïlla un sol nivell de la realitat, sinó que els interrelaciona constantment.
Índex
Història Història
1. Narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà, sobre una sèrie determinada d'aquests fets o sobre una persona o una cosa concreta.
2. Ciència que s'ocupa de l'estudi d'aquests fets, com a conjunt de les actuacions dels homes en el passat, i de la narració d'aquestes actuacions.
3. Ciència especialitzada a exposar cronològicament, i àdhuc críticament, cadascun dels diversos àmbits de la realitat i activitat humanes en llur desenvolupament al llarg del temps. Bé que hom pot fer la història de tots els àmbits particulars de la realitat humana i social, tradicionalment l'abast d'aquesta aplicació històrica ha assolit una importància especial en alguns camps determinats. Així, hom pot reconèixer una especial consistència de disciplines peculiars a la història de la filosofia, a la història de dret, a la història de les religions, etc, i, més recentment, a la història de la ciència, així com a la història de l'art i a la història eclesiàstica, entre altres. Hom en diu també historiografia, segons l'enfocament que prengui aquest estudi.
4. Conjunt dels esdeveniments humans o de determinats esdeveniments humans, considerats en llur evolució.
Historiador -a
Persona especialitzada en l'estudi de la història.

Historiar
Contar, escriure (la història d'algú, de quelcom).

Prehistòria
Estudi, seguint mètodes arqueològics, de les societats que existiren abans de l'ús de l'escriptura, durant el període dit prehistòric, precedint l'època dita històrica, basada sobretot en documents escrits.
Índex
Historiografia Catalanística
Estudi de la llengua, la literatura, l'art, la música, el folklore, el dret, els costums, la història i, en general, la cultura dels Països Catalans. (lingüística, filologia, musicologia, etnografia, arqueologia, historiografia, crítica literària, jurisprudència).

Historiògraf -a
Persona especialitzada en historiografia.
Historiografia
1. Estudi bibliogràfic i crític dels escrits sobre la història i les seves fonts.
2. Conjunt d'obres i investigacions històriques.

La historiografia és el conjunt d'estudis bibliogràfics i crítics que tracten sobre la història, sobre les seves fonts i sobre els historiadors i els corrents interpretatius. En un sentit ampli, és la història de la Història. Tot corrent historiogràfic sorgeix d'una perspectiva lligada a la persona, a l'època, a la cultura, per la qual cosa conté elements ideològics.
Índex
Corrents historiogràfics de la història contemporània Escola
Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius.
Escola dels Annales
Representa un valuós intent renovador, iniciat per Henri Pirenne i portat al seu punt més alt per dos investigadors francesos, Marc Bloch i Lucien Febvre, que menaren el combat des dels "Annales d'histoire économique et sociale", la revista que fundaren el 1929. Bé que darrere l'escola no hi ha cap cos de doctrina coherent, l'obra del grup dels "Annales" fou transcendental en denunciar l'esterilitat de l'historicisme i de la història de l'esdeveniment, amb el seu culte al fet concret i en propugnar, com a solució, una història científicament elaborada, que no es limités a la narració dels esdeveniments polítics, sinó que tractés d'abraçar la totalitat de l'activitat humana, és a dir, que fos política, econòmica, social, cultural i tot el que calgués per a donar una imatge més completa de l'home. L'escola exposà també la necessitat de relacionar la història amb altres ciències de l'home —o que s'ocupen de tot allò a què pot aplicar-se l'activitat humana— i de modernitzar els mètodes concrets de treball, trencant la limitació que significava una dedicació exclusiva a l'estudi del document escrit, del text.

L'Escola dels Annales va establir les bases de la nova història, formada per múltiples històries (història total).
Historicisme
Terme que designa doctrines filosòfiques diverses que hom pot caracteritzar per llur tendència a reduir la realitat humana a la seva condició històrica. Pròpiament el corrent historicista correspon al començament del s XX i fou configurat sobretot per E.Troeltsch i K.Mannheim, però hom en pot trobar clars antecedents en Giambattista Vico i, posteriorment, en autors com Hegel, Comte, L.von Ranke, Marx i Dilthey. Tot establint que la natura —i sobretot la natura humana— és essencialment històrica (la història és condició i àdhuc causa determinant de la gènesi de tot valor i tota ètica), l'historicisme segueix, metodològicament, el principi que els fets humans han d'ésser estudiats només en relació amb llur context històric (relativisme històric). D'altra banda, es caracteritza també pel refús que l'explicació històrica sigui comparable a la de les ciències de la natura. Per això, el desig d'alguns historicistes d'establir una llei universal de l'evolució històrica que permeti de predir els esdeveniments futurs ha estat sovint criticat, i així ho han fet contemporàniament K.R.Popper i F.A.von Hayek.
Materialisme històric
Teoria, establerta per Marx i Engels, sobre el desenvolupament de les societats. Tot negant el paper determinant atribuït per l'idealisme als factors ideològics o polítics en el procés històric, el materialisme històric estableix que tota la història de la humanitat, a excepció dels seus estadis més primitius, ha estat una història de lluita de classes, i que aquestes classes són producte de les relacions de producció i intercanvi —és a dir, de la situació econòmica— de llurs èpoques i que, per tant, l'estructura econòmica de la societat és el fonament real a partir del qual s'expliquen la superestructura de les institucions jurídiques i polítiques i les formes de representació religioses, filosòfiques, etc, en cadascun dels períodes històrics. Més enllà, però, d'una interpretació determinista del factor econòmic respecte a l'evolució històrica (interpretació que dóna lloc a un determinisme economicista), hom ha insistit en el factor humà (consciència de classe, pràctica revolucionària, etc) com a element també fonamental, segons el marxisme, en el desenvolupament de la societat i en la transformació de la realitat històrica.
New Economic History
O història economètrica. Escola d'historiadors nord-americans estudiosos de la teoria econòmica. Els seus trets fonamentals són, en paraules de Vogel, "l'èmfasi emprat sobre el mesurament i el reconeixement de l'íntima relació que existeix entre mesurament i teoria". El mesurament exigeix l'ús de mètodes matemàtics el més usat dels quals és l'anàlisi de regressió. L'associació de mesura matemàtica i teoria porta directament a l'ús de models i explica la qualificació d'història economètrica i el fet que hom hagi pogut definir l'escola en funció de l'ús de models explícits hipoteticodeductius. Els nous historiadors econòmics sostenen, amb raó, que els historiadors tradicionals usen també models interpretatius, només que ho fan implícitament o especificant-los malament, la qual cosa dificulta el control de llur validesa. En el cas dels nous historiadors els models no són simples fórmules expositives, sinó que són especificats amb rigor, de manera que es poden fer deduccions quantitatives a partir d'ells, que és la sola forma de sotmetre'ls a prova. La possibilitat de reunificar teoria econòmica i història, com voldrien els conreadors de l'escola, ha estat facilitada per la major amplitud i subtilesa dels models construïts per la teoria econòmica, que permeten una aproximació més gran a la realitat, i per la difusió de l'experimentació en molts camps de l'economia, que ha dut a adaptar els models generals a situacions específiques, històriques.
Positivisme
Corrent filosòfic que sorgí, a França i a Anglaterra, vers els anys trenta del s XIX, es difongué ràpidament als altres països europeus, constituint un dels moviments ideològics més vigorosos de tota la resta del segle, i es caracteritza per un decidit empirisme (segons el qual l'única realitat i l'únic coneixement positius corresponen als fenòmens observables), al qual contribuí tant l'antimetafisicisme de Hume i àdhuc del kantisme, com el progrés enlluernador de les ciències naturals i de la tècnica que és a la base de la consolidació i el desenvolupament de la moderna societat industrial burgeso-liberal. Típicament representat per A.Comte, iniciador de la sociologia, el positivisme propugnava l'aplicació del mètode experimental a les ciències humanes i no reconeixia a la filosofia cap altra tasca que la de "relacionar" i "unificar" els resultats assolits en els diversos camps científics.
Índex
Tipus d'història Història local
Història particular, per bé que necessàriament inserida en un context més ampli, d'una comunitat (comarca o localitat).
Història nacional
Història d'un país en tots els temps (per exemple, la història de Catalunya).
Història universal
També història mundial. Història de tots els pobles de la terra en tots els temps.

Tipus d'història
En tractar de la història com a ciència, que estudia l'evolució de les societats humanes, hom pot deixar de banda, com a secundàries, totes les adjectivacions que pretenen de delimitar la història, bé pel seu àmbit geogràfic (història universal o mundial, enfront de la història nacional, local, etc), bé pels aspectes de la vida humana de què s'ocupa (història política, econòmica, cultural, etc), bé, finalment, per l'època que estudia (hom ha separat, així, tradicionalment la prehistòria de la història per l'aparició de documents històrics escrits —i ha reduït, per això, incorrectament el concepte mateix d'història—, però, si de cas, haurien d'ésser separades pel trànsit de la barbàrie a la civilització —i, en aquest sentit, hom anomena la primera actualment protohistòria—; altres delimitacions són les d'història antiga, medieval, moderna i contemporània). Hom pot així mateix refusar la denominació d'història social, car tota història que no fos d'alguna manera social, que no tingués com a darrer propòsit d'explicar una societat humana (sigui quin vulgui l'angle des del qual la considera), no seria realment història. Si de cas, aquesta qualificació hauria d'entendre's en el mateix sentit que la història total, proposada per Pierre Vilar, car només una història que abastés el conjunt de les actuacions dels homes podria tenir la pretensió d'anomenar-se social. La història científica no pot definir-se avui com a simple narració dels fets del passat, la qual cosa solia significar la relació dels fets dels dirigents i dels homes il·lustres del passat. No pot, tampoc, acontentar-se a parlar d'alguns homes, sinó que ha d'estudiar-los tots en llur conjunt, agrupats en classes distintes dins una societat. Ni pot limitar-se a narrar, sinó que cal que expliqui com aquests homes treballaven i lluitaven, la forma en què es guanyaven la subsistència i els esforços que feren per millorar el món en què vivien. El seu objectiu no és de divertir ni de proposar models individuals de comportament, sinó d'explicar com han evolucionat les societats en el passat, per tal de comprendre millor la societat concreta en què hom viu i perquè sigui possible de transformar-la.

Índex
Temps històric Cronologia
1. Ciència que té per objecte d'establir les dates dels esdeveniments històrics. Hom ha seguit diversos sistemes de calcular els anys, generalment a partir d'un fet anterior important, del govern d'un sobirà o d'un cicle que recorre periòdicament. Els còmputs més utilitzats en història a diverses èpoques són les eres , els cicles recurrents, com les olimpíades, o els astronòmics (lunar, epacta, lletra dominical, gairebé només d'ús eclesiàstic), i els anys de govern: de cònsols romans, de papes i de sobirans, des de llur elecció o coronació o des de la mort del predecessor.

2. Sèrie ordenada temporalment dels fets relatius a un esdeveniment.
Edat
1. Època, període històric, llarg espai determinat de temps.
2. Cadascun dels períodes en què hom considera dividida la història. En el món occidental la divisió clàssica és edat antiga, edat medieval, edat moderna i edat contemporània.

3. Cadascun dels períodes en què hom divideix la prehistòria: edat de la pedra i edat dels metalls, aquesta darrera dividida en edat del bronze i edat del ferro .
Era
Període cronològic de durada indefinida que comença amb un fet important a partir del qual hom compta els anys i del qual pren sovint el nom.
Era cristiana
Era que comença l'any 1 dC, el qual, segons els càlculs del monjo Dionís el Petit (que ho establí el 532), corresponia al 753 de la fundació de Roma. Tot i l'error de 5 a 7 anys de menys que té aquest càlcul, a partir del s VIII s'estengué progressivament per Europa. A Catalunya fou començat a usar a la fi del s IX, juntament amb el còmput dels reis de França, en documents solemnes; fins que cap al 1180 restà sols el de l'Encarnació calculat segons l'estil florentí (25 de març següent). El decret de cort del 1350 sota Pere el Cerimoniós establí que des d'aleshores el còmput comencés per la Nativitat (25 de desembre); a València fou adoptat aquest càlcul el 1358.
Etapa
Cadascun dels períodes o les fases d'un procés evolutiu, d'una empresa de llarga durada, etc.
Fase
Cadascun dels estats successius per què passa una cosa en el curs del seu desenvolupament.
Període
1. Porció de temps limitat i determinat per l'ocurrència d'algun fenomen.
2. Espai de temps que comprèn tota la durada d'una cosa, d'una fase.

Periodització
Acció de repartir en períodes (un fenomen de llarga durada).
Taula cronològica
Forma gràfica de representar esquemàticament els esdeveniments per ordre cronològic, la successió de sobirans i papes, els elements computístics dels anys, dels mesos (calendari) i dels dies, etc. D'ordinari es presenten en forma de llibre o bé de full desplegable. Són un material indispensable per a la investigació històrica, puix que estalvien temps i errors en la reducció de dades al sistema computístic modern.
Índex
Edats històriques Edat històrica
Cadascun dels períodes en què hom considera dividida la història. Aquesta divisió, de fet artificial i variable, és només aplicable a la civilització occidental, car les altres civilitzacions tenen una evolució cronològica diferent. Seguint la divisió tradicional, hom troba quatre edats històriques: l'edat antiga, que comprèn des de l'aparició de l'escriptura (4000 aC) fins a les primeres invasions germàniques i la caiguda de l'imperi Romà d'Occident (s V), l'edat mitjana, que arriba fins a la caiguda de Constantinoble (1453) i que hom divideix en alta, caracteritzada per l'aparició del feudalisme, i baixa, a partir del s XI, l'edat moderna, que comença amb els grans descobriments geogràfics i l'expansió comercial que n'és conseqüència i fineix amb la pujada al poder de la burgesia i la revolució industrial al s XVIII (la data límit és el 1789, inici de la Revolució Francesa), i l'edat contemporània, que comprèn els temps actuals i es caracteritza per l'aparició d'una nova classe, el proletariat. Aquestes divisions són retocades segons la història particular de cada país o de les diferents branques de la cultura, i no tenen caràcter definitiu, car les característiques pròpies d'una edat només són trobades plenament en el seu període central; en canvi, el final d'una edat i el començament d'una altra tenen unes mateixes constants i se sobreposen sovint, de manera que en fan difícil la divisió.
Prehistòria

Temps anterior als temps històrics.
Protohistòria
Període de la història primitiva posterior a la prehistòria i anterior a la història, entesa en el sentit tradicional, és a dir, disposant de documents escrits abundants. Se separa de la prehistòria per l'existència de fonts escrites indirectes: velles tradicions recollides posteriorment, notícies d'escriptors contemporanis d'altres pobles més desenvolupats, etc. Els límits del període protohistòric dels diferents pobles, o zones, no sempre es poden marcar amb precisió. Als Països Catalans, hom considera que correspon al primer mil·lenni aC, fins a la conquesta romana.
Índex
Fets històrics Fenomen social
Realitat o esdeveniment de caràcter social susceptible d'ésser analitzat científicament. Els fenòmens socials constitueixen l'objecte d'estudi de les ciències socials.

Fet
Allò que és o que succeeix realment. Com a quelcom que ha estat fet (factum, res gesta), sovint és entès també com a contingent, per tal com podria ésser altrament; en aquest sentit Leibniz parla de veritats de fet, contraposició a veritats de raó (lògicament necessàries), distinció que hom pot trobar recollida per Kant en els judicis a priori, com a oposats als judicis a posteriori. Generalment hom distingeix els fets de les il·lusions o aparences i àdhuc dels fenòmens. Tanmateix, fet i fenomen solen ésser entesos com a sinònims, sobretot respecte als fets naturals (fenòmens o processos naturals). Més enllà d'aquests, hom parla també de fets humans, tot referint-se a situacions determinades. Sembla, però, que en l'àmbit social val més parlar de fenomen social que no pas de fet social. D'altra banda, en la mesura que les ciències volen ésser positives, els fets són precisament llur objecte propi, i àdhuc filosòficament hom ha establert sovint els fets com a principi del que és veritable (verum ipsum factum).
Índex
Causes i efectes Causa
Tot allò que explica d'alguna manera l'existència o el canvi d'una cosa. El terme és correlatiu d'efecte. L'influx de la causa en l'efecte s'anomena causalitat. Hom distingeix habitualment entre la causa (que produeix l'efecte) i l'ocasió o la condició (que permeten, faciliten o provoquen la producció de l'efecte per la causa).
Causalitat
Influx de la causa en l'efecte i la relació que en resulta. Hom empra generalment el mot fent referència a la causa eficient i en contraposició a finalitat. La regularitat de la relació de causa a efecte troba la seva formulació en el principi de causalitat (tot fenomen té una causa) i en la llei de causalitat (en les mateixes circumstàncies, les mateixes causes produeixen els mateixos efectes).
Condició
Circumstància necessària per a la producció d'un fenomen, però que, a diferència de la causa, no hi intervé positivament. Hom tendeix a prendre per causa el conjunt de les condicions.

Conseqüència
Allò que segueix necessàriament alguna cosa, resultat necessari d'un fet.
Efecte
Resultat de l'acció d'una causa.
Ocasió
Circumstància que possibilita la producció d'un fenomen, però que, a diferència de la causa, no hi intervé positivament i, a diferència de la condició, no és necessària.
Índex
Evolució històrica Cicle
Període de temps en què s'acompleixen una sèrie d'esdeveniments o fenòmens fins a arribar a un des del qual tornen a produir-se en el mateix ordre.
Civilització
Avenç de la humanitat en l'ordre intel·lectual, social, moral, etc. La civilització és la cultura que ha assolit un grau considerable de complexitat.
Conjuntura

1. Combinació fortuïta d'esdeveniments o circumstàncies.
2. Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o politicosocial, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional.

Context
1. Conjunt d'idees i de fets continguts en un escrit o en un discurs que permeten de determinar el sentit d'un fragment, una frase o un mot que hi apareixen.
2. Conjunt de circumstàncies que envolten i expliquen un esdeveniment, una situació, un individu, etc.

Evolució
1. Acció de recórrer, alguna cosa, el procés del seu desenvolupament.
2. Procés de canvi mitjançant el qual hom passa d'un estat de coses a un altre d'una forma gradual. S'oposa a revolució.

Procés
Seguit de fenòmens, estats, formes, etc, pels quals va passant un ésser, o dels quals és causa una acció, i que integren la contínua i progressiva transformació d'aquest. Arrelat d'una manera primordial en el camp de les ciències, el concepte de procés, contraposat a la idea de substància (entesa en un sentit estàtic), ha conegut des del s XVIII una ascendència filosòfica molt notable, relacionada amb l'ascendència de doctrines com la de l'evolució, per part de pensadors tant idealistes i espirituals com, sobretot, materialistes. El procés, tanmateix, pot ésser de signe positiu i ascendent (procés de creixement) o negatiu i descendent (procés de degradació), a diferència del desenvolupament, que és un procés de sentit sempre positiu, i del progrés, entès com a desenvolupament que comporta a més una connotació valorativa.
Progrés

1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A diferència, doncs, del desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament valorativa; és a dir, qualitativa i no solament quantitativa.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi. La idea del progrés fou desenvolupada, a partir del s XVIII, per intel·lectuals entusiasmats aleshores amb les primeres grans descobertes científiques i confiats absolutament en les capacitats il·limitades de la raó humana. Partint de la idea d'evolució històrica, que modificava la visió tradicional de l'univers i accentuava alhora el poder de l'home sobre les forces naturals, hom començà de creure que la humanitat havia de progressar indefinidament i que cadascun dels estadis successius de la història havia d'ésser millor que el precedent. Actualment la idea de progrés resta molt lligada a les de desenvolupament econòmic, modernització i civilització: un més gran desenvolupament econòmic, un més gran avanç tecnològic i una major modernització són les fites del progrés, les conseqüències exactes del qual hom no mesura, sovint, convenientment.

Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.

Ritme
Fenomen que es repeteix a intervals regulars.
Simultaneïtat
Realització de dos esdeveniments o de dos fenòmens en el mateix instant.
Índex
Interpretació històrica Empatia
Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb l'objecte, el grup o l'individu amb el qual hom es relaciona.
Idealisme
Doctrina epistemològica, oposada a l'idealisme, segons la qual el subjecte cognoscent copsa una realitat que existeix independentment d'ell i que, en afectar-lo, li manifesta la seva manera d'ésser. Hom en diu realisme immediat si el subjecte intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la descobreix només mitjançant un raonament.

Objectivisme
Doctrina filosòfica segons la qual la realitat externa, els valors, etc, tenen una validesa objectiva i universal, independent del subjecte.
Realisme
Doctrina epistemològica, oposada a l'idealisme, segons la qual el subjecte cognoscent copsa una realitat que existeix independentment d'ell i que, en afectar-lo, li manifesta la seva manera d'ésser. Hom en diu realisme immediat si el subjecte intueix immediatament la transcendència de la realitat coneguda, i mediat si la descobreix només mitjançant un raonament.

Subjectivisme
Tendència o doctrina filosòfiques segons les quals hom redueix el valor del coneixement al subjecte, el qual n'és l'únic criteri de veritat. Segons que hom entengui per subjecte l'individu concret o la raó humana (subjecte universal), hom parla de subjectivisme pròpiament dit —en sentit pejoratiu— o bé de subjectivisme antropològic, respectivament.
Índex
Recerca històrica Anàlisi
Procés d'investigació consistent en la reducció d'un compost a les seves parts simples, sigui aquest compost un concepte, una proposició, un raonament o un fet; en la regressió, mitjançant processos de raonament, als fonaments d'una proposició que hom intenta de provar, o en la recerca d'estructures subjacents a l'objecte d'estudi que hom es proposa.

Antítesi
Oposició entre dos termes o dues proposicions. Kant donà el nom d'antítesi a la proposició que en les antinòmies de la raó pura s'oposa a la tesi. En la dialèctica de Hegel, l'antítesi és el moment negatiu que la raó contraposa a la tesi per poder-la superar en la síntesi.

Crítica històrica
Estudi i discerniment de les fonts documentals sobre personatges o fets històrics, per tal d'establir-ne el grau d'autenticitat. Aquest treball és dut a terme amb l'ajut de les ciències auxiliars de la història, com l'arqueologia, l'epigrafia, la paleografia, etc. Un segon pas de la crítica històrica consisteix a donar un sentit i un lligam a les dades recollides i a analitzar les relacions entre els fets i llurs conseqüències, mitjançant el treball de la metodologia històrica.

Crítica textual
Part de la ciència filologicohistòrica que cerca la reconstrucció metòdica de texts segons l'original més probable. Aquest és representat per l'arquetip o els subarquetips. És tasca del crític de saber descobrir-hi les faltes mecàniques, involuntàries, dels copistes (errors de lectura, de pronúncia i memòria mentals, de transcripció, inversió, omissió i repetició de mots), o voluntàries (esmenes erudites i estilístiques, interpolació d'elements estranys). La crítica textual és doble: externa i interna. La crítica externa exigeix l'aplec sistemàtic dels còdexs conservats, la col·lació de les variants i la distribució consegüent dels manuscrits en famílies o recensions, d'acord amb les quals és establert un stemma o arbre de procedències dels còdexs. La crítica interna és ja un discerniment de les diverses recensions per tal d'escollir-ne la millor i una interpretació del mateix text. Permet també de descobrir-ne les errades i les inexactituds, de conjecturar-ne els mots que hi manquen, etc. En el cas de manca d'atribució d'un text determinat, la crítica interna (llenguatge, estil, etc) és el camí per a determinar-ne l'autor.

Deducció
Raonament mitjançant el qual hom conclou rigorosament d'una o més proposicions (premisses) una altra que n'és la conseqüència (conclusió), en virtut d'unes regles lògiques. Identificada sovint, tot i que no pugui ésser-ho, amb el sil·logisme, n'és la forma més usual. Com a mètode cognoscitiu, sol ésser contraposada a la inducció. Hom distingeix la deducció constructiva o demostració, en la qual la conseqüència deduïda suposa un avanç per al pensament, de la simple deducció formal, en què la conclusió —implícitament continguda en les premisses— no hi afegeix res de nou.
Demostració
Derivació d'un enunciat, mitjançant l'aplicació d'unes determinades regles lògiques, a partir d'uns altres enunciats, dits premisses de la demostració. Qualsevol cadena de demostracions ha d'arrencar d'un conjunt finit de premisses no demostrables, els axiomes. Aquest conjunt és anomenat el sistema dels axiomes de la teoria deductiva, i els enunciats que són demostrats a partir dels axiomes s'anomenen teoremes.
Generalització
Acció d'induir (d'un fenomen o, sobretot, d'una sèrie de fenòmens) un concepte, un principi, etc, general.
Heurística
Part del mètode històric que consisteix en la recerca i l'aplec de les fonts (texts, documents, testimonis monumentals, etc). Serveix de base a la crítica històrica.
Hipòtesi
Proposició o supòsit, acceptat independentment de la seva veritat o falsedat, del qual hom pot deduir un conjunt de proposicions o conseqüències.
Inducció
Raonament mitjançant el qual hom remunta de la part al tot, del particular al general, de l'efecte a la causa, dels fets a la llei que suposen.
Mètode
1. Camí que se segueix, manera ordenada, sistemàtica, de procedir, per a arribar a un fi.
2. Manera concreta de procedir, d'aplicar el pensament, de dur a terme una investigació, etc, per tal de conèixer la realitat, de comprendre el sentit o el valor d'uns fets determinats, d'interpretar correctament les dades de l'experiència, de resoldre un problema, una qüestió.
La qüestió metodològica, quant a determinació i legitimació dels mètodes concrets a seguir, és sobretot problemàtica pel que fa a les anomenades ciències humanes i socials.
Metodologia
Estudi dels mètodes de coneixement, investigació i interpretació considerats en ells mateixos. Segons el diferent objecte a considerar hom pot parlar de metodologia científica , filosòfica, històrica, pedagògica, etc.
Observació
Mètode científic que es diferencia de l'experimentació en el fet que no hi ha intervenció del subjecte cognoscent per a modificar les condicions del fenomen.
Recerca
Acció de cercar amb tota cura per trobar o descobrir alguna cosa; investigació.
Recerca documental
Treball de descobriment, recuperació, investigació i comprovació de documents mitjançant la consulta a centres de documentació o bases de dades a través de les xarxes documentals o de la teledocumentació.

Síntesi
1. Procés de la investigació, del coneixement, etc, contraposat al de l'anàlisi, i consistent en la unió d'elements que eren o han estat separats i en llur integració en un tot o unitat superior.
2. Combinació d'elements separats formant un tot (oposat a anàlisi).
Teoria
Hipòtesi, idea general, etc, establertes per tal d'explicar un determinat conjunt de fets. Com a teoria científica, comporta l'establiment d'una sèrie de lleis que serveixen per a relacionar un ordre determinat de fenòmens i, alhora, equival a un principi d'explicació d'allò que és objecte d'una ciència particular o d'una part important d'aquesta.
Tesi
Proposició o enunciat que hom pren com a punt de partida o com a objecte de demostració o desenvolupament i que hom cerca de mantenir, d'establir o d'explanar
.
Índex
Ciències auxiliars de la història Arqueologia
Mètode per a elaborar història. Utilitza com a documents qualsevol mena de vestigis materials que han deixat els homes: llocs d'habitatge i d'enterrament, manifestacions artístiques, eines i instruments, deixalles de menjar, fortificacions i armes, restes de camps conreats, de camins, etc. L'arqueòleg és, doncs, un historiador que no es basa, com és habitual, en documents escrits, o bé perquè no existien (cas de la prehistòria) o bé perquè són considerats insuficients, com passa a les èpoques de la història antiga. A partir de l'edat mitjana, el mètode arqueològic té més poca aplicació i ja no és utilitzat per a la història europea del Renaixement ençà, però encara pot ésser útil per a la història d'altres contrades de vida més primària.

Bibliografia
Ciència auxiliar que, mitjançant la recerca, identificació, descripció i classificació de tots els texts publicats o reproduïts per procediments mecànics, fotomecànics o electrònics, facilita el coneixement científic o pràctic d'una matèria. Pot ésser enumerativa o sistemàtica quan actua en extensió, i analítica o descriptiva quan estudia l'imprès en profunditat. La primera organitza el material segons esquemes convencionals que proporcionen un coneixement progressiu sobre una matèria. Pot ésser general, sobre la totalitat d'un tema, d'una matèria o d'un autor, i especial, sobre una part. En cadascuna d'aquestes modalitats, els criteris d'associació poden ésser cronològics, geogràfics, lingüístics, etc. La bibliografia analítica estudia el text imprès en ell mateix, deixant de banda qualsevol consideració sobre el seu contingut, amb la finalitat de reconstruir el procés de la seva producció tipogràfica. En estreta connexió amb la bibliografia hi ha els estudis sobre el desenvolupament de l'art tipogràfic i els seus afins —enquadernació, il·lustració, etc— i la història de llur difusió.

Codicologia
Ciència del llibre manuscrit que consisteix en l'estudi arqueològic dels còdexs (també, de llibres impresos antics), en tots els components que permeten de refer-ne la història completa. La codicologia, doncs, s'ocupa de la forma externa (rotlle, còdex), la matèria (papir, pergamí, paper) i la preparació (puntejat, ratllat), la composició dels quaderns (alteracions d'ordre, afegits i folis mancants), l'escriptura, la distribució del text (columnes, marges, glosses, indicacions auxiliars, colofons), les il·lustracions (miniatures, caplletres), el sistema de còpia o transcripció del text (les peciae, el dictat), l'enquadernació, l'estat de conservació, les restauracions i tots els altres aspectes. Com a ciència autònoma, la codicologia s'ha separat de la paleografia.
Cronologia
Ciència que té per objecte d'establir les dates dels esdeveniments històrics. Hom ha seguit diversos sistemes de calcular els anys, generalment a partir d'un fet anterior important, del govern d'un sobirà o d'un cicle que recorre periòdicament. Els còmputs més utilitzats en història a diverses èpoques són les eres , els cicles recurrents, com les olimpíades, o els astronòmics (lunar, epacta, lletra dominical, gairebé només d'ús eclesiàstic), i els anys de govern: de cònsols romans, de papes i de sobirans, des de llur elecció o coronació o des de la mort del predecessor.
Diplomàtica
Ciència que té per objecte l'estudi dels diplomes o documents, en llurs caràcters externs i interns, per tal de fixar-ne l'autenticitat. També estudia les accions jurídiques que han precedit l'expedició del document. Els documents poden ésser conservats originals o en còpies. En els originals, hom examina cadascun dels elements interns i externs comprovats com a autèntics propis d'una cancelleria pública, dels formularis notarials i dels documents privats d'un país o una regió en un període determinat. Dels conservats en còpia, hom n'estudia el contingut intern en relació amb els caràcters suposats originals i les fórmules de convalidació potser afegides pel copista. Hom fa la valoració de l'originalitat d'un document per l'examen de la minuta que el pot haver precedit i de la còpia subsegüent en el registre, per l'anàlisi paleogràfica, la de formulari, la de l'estil, de les normes de cancelleria en ús, del segell, etc. Aquestes anàlisis permeten de descobrir les possibles falsificacions, i el diplomatista n'haurà de poder fixar l'època, l'ocasió i, si és possible, el falsificador; detectarà també, encara, les parts interpolades en un text altrament autèntic.
Epigrafia
Ciència auxiliar de la història que estudia les inscripcions gravades —rarament pintades— sobre pedra o altres suports perdurables (metalls, os, terra cuita, etc).

Esfragística
Sigil·lografia.
Heràldica
Ciència auxiliar de la història que estudia la morfologia i la classificació dels segells, que autentiquen els documents públics i privats a través de les èpoques. La descripció de catalogació conté: datació, atribució, tipus, matèria, sistema d'aposició, dimensions, descripció de l'anvers i el revers i llegenda. Són importants també les fórmules enunciatives.
Museografia
Conjunt de tècniques i de pràctiques relatives al funcionament dels museus.
Museologia
Conjunt de teories sobre els museus com a institució i sobre llur funció dins la societat.
Numismàtica
Ciència que estudia l'origen i el desenvolupament, tant en l'espai com en en el temps, de la moneda, considerant-la no pas com a simple element de canvi, sinó com a monument o testimoniatge històric, social, econòmic i artístic. Tinguda com una de les fonts auxiliars de la història, és alhora eficaç col·laboradora d'altres disciplines (arqueologia, heràldica, epigrafia, etnografia, sigil·lografia i filologia). D'altra banda, bé que l'àmbit principal d'atenció de la numismàtica és el referent a les monedes i medalles, tanmateix s'ocupa també de tot el que tingui relació amb els aspectes annexos al fenomen monetari (canvi primitiu, objectes premonetals i derivacions de la moneda: monedes de paper, documents de crèdit i mercantils de tota mena). Així la numismàtica fa amb preferència l'estudi tant de les col·leccions públiques i privades com de les troballes esporàdiques; es dirigeix també a la bibliografia i a la documentació dels arxius històrics.

Paleografia
Ciència que estudia les escriptures i els signes gràfics en ells mateixos (formes, origen i evolució) i per a llur interpretació adequada (lectura, datació i localització). El subjecte de la paleografia és tota mena d'alfabets i d'escriptures des de l'antiguitat fins a l'època actual. El seu objecte primer és la lectura i transcripció correcta del text escrit; però tan important o més, com a objectiu ulterior, és datar i localitzar les escriptures que no duen indicació de temps o de lloc. Com a ciència auxiliar, projecta la seva llum directa sobre la codicologia, la diplomàtica, la papirologia, l'epigrafia, la tipografia, etc, qualsevol que sigui la forma externa del document i el material utilitzat, ja que totes tenen com a subjecte texts escrits o preparats a mà. Així mateix interessa directament o indirectament la filologia, l'edició de texts, la sigil·lografia i numismàtica, la història de les ciències, etc, i en general qualsevol investigació històrica de primera mà que utilitzi fonts escrites.
Papirologia
Ciència que estudia els papirs escrits. És part de la codicologia i de la paleografia. Inclou encara els óstraka i fins i tot els pergamins trobats en excavacions. La papirologia es divideix en antiga i medieval. L'antiga comprèn els manuscrits jeroglífics, hieràtics, demòtics i coptes, a més dels papirs arameus, entre els quals sobresurten els d'Elefantina (s V aC). La papirologia antiga, però, més rellevant és la grecoromana, especialment la grega, que és la més ben representada, amb milers de manuscrits. De la medieval, a part alguns còdexs i documents merovingis, els papirs més importants són els papals.

Sigil.lografia
Ciència auxiliar de la història que estudia la morfologia i la classificació dels segells, que autentiquen els documents públics i privats a través de les èpoques. La descripció de catalogació conté: datació, atribució, tipus, matèria, sistema d'aposició, dimensions, descripció de l'anvers i el revers i llegenda. Són importants també les fórmules enunciatives.
Índex
Fonts històriques Dada
Qualsevol informació que facilita la formació d'una idea, d'un judici, d'una conclusió.
Dada històrica
Qualsevol informació que la font proporciona a l'historiador i que li permet de confirmar o de rebatre una hipòtesi formulada amb anterioritat.
Document

Segons el documentalisme, en sentit ampli, qualsevol font de dades recuperables en el temps i en l'espai. Segons la noció pròpiament arxivística, són documents tots els escrits que constitueixen un fons d'arxiu.
Document primari
Font de dades que conté la informació original i que es presenta en forma de llibre, de revista, d'acta, d'informe, de tesi, etc.

Document secundari
Font de dades que notifica les referències del document primari: catàleg, bibliografia, etc.

Font
1. Document, text, etc, en què es basa una doctrina, una interpretació, etc.
2. Document que conté informació original i al qual hom pot recórrer.
Font històrica
Document que reflecteix l'activitat humana i que permet a l'historiador de reconstruir el passat.
Índex
Tipus de fonts segons l'elaboració Fonts primàries
O documents primaris. Són els directes o de primera mà, els que no han estat interpretats per cap altra persona o que no han estat interpretats en el sentit que ens interessa. Són les que s'elaboren paral.lelament als esdeveniments. Són contemporànies als fets, testimonis originals no reelaborats. També s'anomenen fonts directes.
Són documents primaris, per exemple, una novel.la, una moneda antiga, el discurs d'un polític, un espot publicitari, les dades d'unes anàlisis clíniques, un cens de població, les dades d'una enquesta ja publicada, etc.
Fonts secundàries
O documents secundaris. Són els indirectes, elaborats i transmesos per intermediaris que han analitzat, descrit o interpretat documents primaris. Són, per tant, fonts de segona mà. S'elaboren a partir de les fonts primàries. Són reelaboracions a partir d'altres fonts i, per tant, testimonis indirectes. També s'anomenen fonts indirectes.
Els documents secundaris ens ajuden, doncs, a conèixer i a comprendre els documents primaris.
Són documents secundaris, per exemple, un estudi literari sobre una novel.la o el conjunt de novel.les d'un autor, la descripció i datació d'una moneda antiga, l'assaig sobre l'evolució ideològica d'un polític a través dels seus discursos, un article sobre la música en els espots, un informa sobre la malaltia d'una persona mitjançant la interpretació d'unes anàlisis, un tractat d'història o d'economia que exposa les conseqüències d'una davallada demogràfica, la interpretació de les dades d'una enquesta, etc.
Són, per tant, documents secundaris els estudis, els assajos, els treballs de recerca, les tesis doctorals, alguns articles de revista o de diari, els manuals, les biografies, els llibres de text, els diccionaris, les enciclopèdies, etc.
Índex
Tipus de fonts segons la informació Fonts informatives
Documents que ens donen informació sobre algun o diversos aspectes: economia ciència, tècnica, societat, religió i creences, política, cultura i art. Així, poden ser: fonts econòmiques, tècniques i científiques; fonts socials i religioses; fonts polítiques i militars; o fonts culturals i estètiques.
Informació

Contingut d'una o més dades, tot fent abstracció de la representació concreta que adopta.
Índex
Tipus de fonts segons el suport Fonts audiovisuals
Són fonts d'informació cada cop més habituals. Són les fonts pròpies del segle XX, i en molts casos poden ser fonts primàries. Com a exemples tenim pel.lícules, documentals, reportatges, anuncis, etc. Totes elles ofereixen una imatge de la realitat per mitjà de diferents suports i formes d'emmagatzematge: cinema, televisió, vídeo, CD-ROM, etc.
Fonts cartogràfiques
Són els mapes. Rarament són fonts primàries. Els mapes tenen un llenguatge específic que cal saber interpretar. En la majoria dels mapes s'adjunta una clau (o llegenda) amb el significat dels símbols.
Els mapes històrics són temàtics i en distingim dos tipus: sincrònics (o estàtics) (expliquen la situació en un moment determinat) i diacrònics (o dinàmics) (expliquen l'evolució d'una situació històrica i quins han estat els canvis esdevinguts).
Fonts d'imatges
S'inclouen en aquest grup qualsevol tipus d'imatges: la pintura (la font visual més important fins a l'aparició de la fotografia), les fotografies, els gravats, les il.lustracions i els cartells, les caricatures, els còmics, etc. Moltes imatges poden ser fonts d'informació.
Fonts escrites o textuals
Són la font històrica més habitual. N'hi ha de dos tipus: les fonts escrites primàries i les fonts escrites secundàries.
Les primàries són considerades la base de la investigació històrica i poden ser documents jurídics (lleis i testaments) i textos oficials, memòries, cròniques i biografies, censos i registres parroquials, cartes, diaris privats, premsa i assajos, textos literaris (novel.la històrica, manifestos...).
Les secundàries són els llibres d'història o les enciclopèdies.
Fonts gràfiques i estadístiques
Són fonts secundàries en les quals es mostren dades numèriques sobre uns temes determinats. Aquestes fonts ordenen, classifiquen i mostren informacions de caràcter econòmic, demogràfic, climàtic, etc. Són fonts d'informació quantitativa i es representen habitualment en forma de taula de dades o gràfics.
Podem distingir dos tipus de gràfics: els cronològics (presenten l'evolució dels fets al llarg del temps) i els estructurals (reflecteixen relacions entre diferents fenòmens).
Pel que fa a la seva forma de presentació, poden ser lineals o de diagrames (de barres o columnes, circulars...).
Fonts materials
També fonts arqueològiques. Són una font d'informació primària i proporcionen informació sobre diversos aspectes, com ara el poder, la riquesa, la societat, la vida quotidiana i els costums, els gustos i les modes.
Entrarien en aquest grup tot tipus d'objectes, restes materials i construccions: el mobiliari, les construccions (edificis religiosos o civils, infraestructures), la indumentària, tota mena d'objectes personals, eines, monedes, armes, objectes decoratius, etc.
Fonts orals
Poden ser testimoniatges directes o gravacions en diferents suports. L'entrevista és la font més habitual, però també s'inclouen els discursos, els programes de ràdio, les cançons, els contes, etc.
Suport

Medi físic emprat per a enregistrar informació.
Els suports físics o vehícles dels documents són diversos: paper (llibres, enciclopèdies, diaris, revistes, fullets...), pel.lícula (films, diapositives, microfilms...), suport magnètic (cassets, videocassetts, disquets...), suport òptic (disc compacte o CD-ROM, videodisc...), vehicle telemàtic (Internet, fax, correu electrònic...), etc.
Índex
Fonts primàries Annals
Exposició de fets històrics concrets, en forma breu i seguint un ordre estrictament cronològic.
Calendar
Llibre on s'inventariaven, ordenats per matèries i cronològicament, els documents pertanyents a una casa, una família o una corporació. Utilitzats des del s XVIII, ho foren especialment del XVI al XVIII. Eren anomenats també calendaris d'actes o canelar.
Crònica
Text historiogràfic, generalment circumstancial i no encaixat rígidament dins unitats cronològiques, com s'esdevé amb els annals i els dietaris, sinó amb text seguit, bé que, en termes generals, respecti l'ordre en el temps.
Cronicó
Denominació aplicada sovint per influència del erudits dels ss XVII-XIX, des de Pèire de Marca a Jaume Villanueva. Va ésser aplicada als annals o, més pròpiament (almenys per als cronicons catalans), a aquells texts que tenen una estructura semblant als annals, però amb text corresponent a cada data més detallat que una simple nota annalística i menys extens que una anotació de dietari.
Cronografia
Descripció de fets històrics segons l'ordre cronològic.
Cronohistòria
Història narrada segons l'ordre estrictament cronològic dels fets i dels personatges.
Datari
Llibre on eren consignats els fets d'una comunitat, d'un vila, etc, per l'ordre de llurs dates.
Dietari
Gènere historiogràfic que dóna les notícies per dies, amb una extensió i freqüència majors que els annals i els cronicons, per evolució dels darrers dels quals sembla haver-se originat. Amb la difusió de la premsa diària des de mitjan s XIX sembla extingir-se la moda dels dietaris; amb tot, les circumstàncies del país des del segon terç del s XX semblen haver afavorit un cert renaixement d'un gènere literari mixt de memòries i dietaris, sovint anomenat diari.
Efemèrides
Relació d'esdeveniments ocorreguts en diferents èpoques en la data d'un dia determinat.
Memorial
Recull de documents d'importància històrica i política, tendents a il·lustrar i a recordar esdeveniments importants.
Memòries
Obra escrita, d'un caràcter autobiogràfic, on la vivència personal de l'autor se sol inserir en els esdeveniments històrics dels quals ell ha estat testimoni o en els quals ha participat. La narració sol tenir una linealitat cronològica, i sovint expressa la ideologia sociopolítica de l'autor o les seves meditacions sobre els temes més diversos.
Nobiliari
Text d'intenció historiogràfica que aspira a consignar les genealogies de llinatges nobles d'un país determinat i altres dades que s'hi refereixen.
Índex
Representacions gràfiques Cartografia
Art i ciència que té per objecte la concepció, preparació, redacció i realització de mapes, així com la seva utilització. Comprèn el conjunt d'estudis i operacions científiques, artístiques i tècniques que, a partir dels resultats de les observacions directes o de l'explotació d'una documentació, intervenen en la confecció de mapes, plànols i altres formes d'expressió cartogràfica, com els diagrames, els cartogrames, els cartodiagrames o les representacions tridimensionals, com els mapes en relleu, etc. En cada un d'aquests documents la representació dels diferents elements es fa mitjançant símbols, l'equivalència dels quals es dóna en una llegenda, i la relació de dimensions (proporció) és donada per l'escala. Molt sovint l'objecte representat és tridimensional (la superfície de la Terra) i la seva equivalència sobre un pla en dues dimensions es fa des del s XVI per procediments matemàtics mitjançant una projecció.
Cartograma
Mapa de formes esquemàtiques i estilitzades en el qual hom dóna preferència a la informació estadística, presentada sovint en forma de diagrames i anamorfosis.
Climograma
Diagrama en què són representades les dades de temperatures (ordenades) i precipitacions (abscisses) mensuals d'una localitat, la gràfica resultant del qual permet d'obtenir els índexs climàtics.
Diagrama

1. Representació gràfica d'un fenomen, d'una llei o de la distribució de les parts d'una cosa.
2. Gràfic traçat generalment en un pla dotat d'uns eixos de coordenades per tal d'il·lustrar la relació existent entre dues quantitats variables, una de les quals hom pot considerar com a funció de l'altra.

Estadígraf
Gràfic que representa una sèrie estadística.
Estadística
Conjunt de dades i fets aplegats, classificats i computats.

Gràfic
Dibuix representatiu d'un conjunt de dades estadístiques.
Histograma
Representació gràfica, formada per rectangles, de les freqüències d'una variable. Quan la variable pren valors discrets, tots els rectangles tenen la mateixa amplada i llur altura és proporcional a la freqüència corresponent al punt on el rectangle és situat. Quan la variable és contínua, els rectangles són contigus i l'àrea de cadascun d'ells, que té per base un cert interval de la variable, és proporcional al valor global de la freqüència corresponent a l'interval.
Historiograma
Representació gràfica d'una sèrie d'observacions, ordenades i expressades en funció del temps, relatives a una variable física, econòmica, meteorològica, etc, que permet de posar de manifest la tendència, la periodicitat i, en general, la variabilitat de la magnitud considerada.

Mapa
Representació gràfica plana (en paper, plàstic, teixit, cartó o altre material) de la superfície de la Terra, o d'una porció d'ella, segons una escala i una projecció donades. L'elaboració dels mapes és objecte de la cartografia, i la seva utilització, de primer especialitzada per a la geografia o per a la navegació marina o aèria, cada dia és més estesa en la il·lustració de tot allò que té una base espacial.
Mapamundi
Mapa que representa la superfície de la Terra dividida en dos hemisferis.

Piràmide d'edats
Histograma doble simètric que representa l'estructura per edats i sexes d'una població. L'eix d'ordenades és únic i recull les edats o els grups d'edats; l'eix d'abscisses és doble: el de la dreta recull els contingents (en xifres relatives) de dones de cada edat, i el de l'esquerra, els d'homes.

Planisferi
Representació de l'esfera terrestre sobre un pla, mitjançant algun tipus de projecció geomètrica.
Representació gràfica
Mètode gràfic mitjançant el qual és possible de dibuixar una figura (punt, corba, superfície, etc) en un espai donat. Així, una representació esfèrica utilitza la superfície d'una esfera com a espai bàsic. La representació gràfica d'una funció en el pla comporta l'estudi dels paràmetres característics de la funció donada (derivades, asímptotes, discontinuïtats, punts de tall, etc).

Taula
1. Estructura de dades en què cada element és identificat per mitjà d'una combinació única d'una o més claus.

2. Llista sistemàtica de resultats (ja obtinguts) que facilita el treball posterior de maneig de les dades.
Taula cronològica
Forma gràfica de representar esquemàticament els esdeveniments per ordre cronològic, la successió de sobirans i papes, els elements computístics dels anys, dels mesos (calendari) i dels dies, etc. D'ordinari es presenten en forma de llibre o bé de full desplegable. Són un material indispensable per a la investigació històrica, puix que estalvien temps i errors en la reducció de dades al sistema computístic modern.
Taula demogràfica
Taula estadística que recull les dades, per edats i per sexes, que serveixen per a calcular les taxes demogràfiques. Les taules demogràfiques més característiques són les de mortalitat, de natalitat, de fecunditat i d'estructura per edats.
Índex
Documentació Banc de dades
Conjunt de dades factuals o numèriques que hom emmagatzema a la memòria d'un ordinador, proveït d'un adequat programa d'aplicació que procura la recerca i recuperació de la informació i en facilita l'actualització, i que poden ésser consultades a distància per via telemàtica. Quan el conjunt és de dades bibliogràfiques, que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles periodístics, articles de premsa, etc, rep el nom de base bibliogràfica de dades o, simplement, base de dades.
Base de dades
1. Conjunt de dades bibliogràfiques (dades secundàries), que remeten a unitats documentals primàries com llibres, articles periodístics, articles de premsa, etc, que hom emmagatzema a la memòria d'un ordinador (ordinador distribuïdor de base de dades o ordinador host). L'ordinador és proveït d'un adequat programa d'aplicació que permet la recerca i recuperació de la informació i en facilita l'actualització,; les dades poden ésser consultades a distància per via telemàtica.
2. Conjunt de dades organitzades segons una estructura coherent, i accessibles des de més d'un programa o aplicació, de manera que qualsevol d'elles pot ésser extreta del conjunt i actualitzada, sense afectar per això ni l'estructura del conjunt ni les altres dades.

Bibliografia
1. Relació sistemàtica, diversament ordenada i sovint crítica o raonada, d'obres relatives a una o diverses matèries. Els catàlegs de biblioteques, bé que en llur majoria no obeeixen a un mètode selectiu raonat, són, especialment en les grans biblioteques, veritables bibliografies generals de gran valor. Igualment poden ésser-ho els índexs de publicacions i les guies d'obres de referència.
2. Conjunt d'obres, assaigs, articles, etc, que han estat escrits sobre un tema especial, o en un període determinat.

Catàleg
Llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú, redactada segons unes regles establertes. Als catàlegs impresos, els objectes catalogats (llibres, monedes, obres d'art, manufactures, etc) porten, generalment, un ordre numèric que els individualitza. El catàleg té la seva màxima utilització en les biblioteques.

Document
Segons el documentalisme, en sentit ampli, qualsevol font de dades recuperables en el temps i en l'espai.
Segons la noció pròpiament arxivística, són documents tots els escrits que constitueixen un fons d'arxiu.
Documentació
Tractament sistemàtic de la informació d'acord amb les tècniques del documentalisme.

Documentació automatitzada
Informació organitzada en forma de base de dades, que és consultable a través d'una xarxa documental.

Documentació bibliogràfica
Recull d'informacions procedent de llibres, de monografies, de revistes, etc, que hom ofereix, organitzat, als estudiosos.

Documentació comercial
Conjunt de documents produïts per una empresa, sia d'ús intern com extern (catàlegs de productes, cartells, etc), susceptibles d'ésser conservats en arxius.

Documentalisme
Conjunt de tècniques de reunió, classificació i distribució de documents de tota mena en el camp de l'activitat humana. Actualment, el gran increment de la producció d'informació científica, tècnica, divulgativa, etc, ha donat origen a nous recursos i tècniques documentals, com ara les bases de dades o les xarxes documentals, i nous suports de dades: fotogràfics (fotografia, fotocòpia, telecòpia), microformes (microfilm, microfitxa), magnètics (cintes magnetofòniques, de vídeo, discs magnètics) i òptics (disc òptic). El tractament de la informació i el servei a l'usuari és assumit per persones especialitzades. L'eina bàsica del documentalisme actual és la teledocumentació.

Fons
1. Conjunt de llibres d'una llibreria o d'una biblioteca o de documents d'un arxiu.
2. Conjunt d'elements documentals que formen un cos a part, dins un conjunt superior com és ara un arxiu, una biblioteca, un museu, etc.
Font documental
Entitat o organisme que, després d'haver elaborat la informació procedent de documents primaris o secundaris, en facilita la consulta.

Índex
Catàleg
dels manuscrits i volums que hi ha en un arxiu o biblioteca, ordenat per rigorós ordre alfabètic, adés segons un criteri lexicogràfic o de diccionari, en què hom alfabetitza tots els substantius implicats, adés segons un criteri sistemàtic, elaborat segons un esquema conceptual. Amb l'automatització de les biblioteques i dels fons documentals, els índexs s'han multiplicat quant a la forma: alfabètic, numèric, alfanumèric; quant al contingut: de títols, d'autors, de matèries, diccionari; quant a les funcions: acumulatiu, analític, creuat, permutat, etc. L'accés a la consulta de les bases de dades o als catàlegs automatitzats és realitzat a través d'índexs o fitxers inversos.
Indexació
Representació del contingut d'un document amb paraules extretes, bé del text original, bé d'un llenguatge especial elaborat amb aquesta finalitat, per tal de facilitar-ne la recuperació en una recerca per índex.

Teledocumentació
Accés a la informació documental per mitjans teleinformàtics. Donada una base de dades informatitzada, hom hi pot accedir per via telefònica des de qualsevol terminal connectat a l'ordinador que la contingui; la cerca és assistida i facilitada pel sistema conversacional (software de consulta) de què són dotats. Actualment, les bases de dades s'han anat agrupant en xarxes documentals i també han estat creats centres distribuïdors (host) que les comercialitzen. Les primeres xarxes foren creades als EUA, i foren seguides per les de la República Federal d'Alemanya, la Gran Bretanya, el Japó i França. Per a l'àmbit europeu hi ha la xarxa Euronet, que té una base de dades econòmiques, socials, científiques i tècniques.

Xarxa documental
Conjunt de bases de dades documentals connectades entre elles per ordinador i consultables per terminal.
Índex
Tipus de documents Document pontifici
Escrit oficial emanat del papa. Hom distingueix, entre els documents pontificis, la constitució, el motu proprio, la carta apostòlica (generalment encíclica), el decret i el rescripte.
Encíclica
Document oficial del papa mitjançant el qual exerceix el seu magisteri ordinari.
Carta enviada pel Papa als bisbes perquè en transmetin el missatge als fidels. S'hi fixen les posicions oficials de l'Esgésia sobre temes concrets. Sol estar escrita en llatí i es coneix per les primeres paraules. El terme, que significa 'circular' i que apareix ja al s VII restà fixat en aquest sentit al s XVIII.
Extret
Fullet que conté un article o altre escrit, extret d'una revista, una miscel·lània, etc, aprofitant el mateix tiratge o fent-ne un tiratge a part; separata.

Microfilm
Rodet de pel·lícula amb la reproducció fotogràfica de documents a una escala molt reduïda, a fi de conservar-los i emprar-los sota una forma extremament compacta, amb el màxim de fidelitat i sense necessitat de restitució a les dimensions originals, bé que també és possible aquest ús. Generalment són bobines de longitud variable de 3 m com a màxim i una amplada d'entre 16 i 35 mm. Els avantatges d'aquest sistema de còpia i arxiu són el reduït volum, la integritat de la reproducció i la facilitat d'accés a la informació que conté. Són molt emprats en biblioteques, bancs i, en general, en tota mena de centres de documentació tècnica. Actualment aquesta microforma ha deixat pas, en molts casos, a la microfitxa.
Microforma
Microfotografia d'un document. Hom la utilitza indistintament en negatiu o en positiu. És llegida per transparència i hom pot obtenir-ne reproduccions sobre paper mitjançant aparells lectorsreproductors. La informació guardada per aquest sistema és molt diversa: documents antics (manuscrits, incunables, obres exhaurides, etc), material molt voluminós (diaris, arxius, etc), treballs d'investigació actuals (tesis, catàlegs bibliogràfics, etc). A partir dels anys setanta augmentà l'ús de la microforma a causa de l'estalvi d'espai (del 95 al 99%) i d'economia (un cost molt inferior en la reproducció) que representa i, en certs casos, perquè permet de treballar sense manipular l'original, de molt valor o d'accés difícil.
Índex
Arxius Arxiu
Conjunt de la documentació produïda i rebuda per un organisme públic, una institució religiosa o laica, una empresa industrial o comercial, una família o un individu, com a resultat de llur activitat, conservada en previsió d'una utilització jurídica o històrica. La descoberta de l'escriptura i la possibilitat de fer-la duradora produïren la creació dels arxius on conservar les actes, els contractes o els comptes.
Arxivística
O arxivologia. Ciència dels arxius, que conté les normes per a la deguda conservació dels documents i per a l'organització que en faciliti la consulta administrativa o històrica. Modernament, els arxius són considerats no pas com a dipòsits o museus, sinó com a instruments de treball. Els principis bàsics de l'arxivística són: salvar els documents quan són considerats caducats en l'administració que els ha produïts i fer que puguin ésser consultats fàcilment; tria tècnica d'aquells documents que poden ésser destruïts; instal·lació adequada; conservació contra els perills de la llum solar, la humitat, el foc, els insectes, els furts; reconstrucció dels fons originaris; publicació de guies, inventaris i d'altres sistemes de divulgació. Tenen íntima relació amb l'arxivística els estudis especialitzats de criptografia, diplomàtica, genealogia, heràldica, onomàstica, paleografia, papirologia i sigil·lografia.
Classificació arxivística
Identificació i agrupament de les unitats documentals que componen un fons o conjunt arxivístic. La diversitat dels tipus i la complexitat de les funcions documentals, així com la distinta natura dels arxius, no permeten una classificació apriorística, tal com pogué aplicar-se a les biblioteques.
Índex
Tipus d'arxius Arxiu bibliogràfic
Recull de notícies bibliogràfiques sobre temes diversos o persones determinades. Aplega, amb la nota bibliogràfica dels llibres i opuscles sobre el tema, articles i notes de periòdic, programes, fulls impresos i tota mena d'impresos que tinguin connexió amb el tema.
Arxiu capitular
Conjunt de la documentació relativa a l'administració d'una catedral i les institucions que se'n deriven. Comprèn fonamentalment les resolucions del capítol catedral (actes capitulars i notarials), l'adquisició i l'administració de béns (obra, culte, almoines, etc), els llibres cerimonials (consulta), i l'administració de sagraments.
Arxiu comercial
Conjunt de la documentació produïda per una empresa comercial, industrial, de banca o altres d'interès econòmic, generalment privada fins que per una causa o altra és dipositat en un arxiu històric.
Arxiu de cinema
Institució destinada a aplegar i conservar materials i obres cinematogràfiques. La subvaloració del cinema, mantinguda tant de temps, la negligència de molts professionals i les complicacions tècniques de muntatge d'aquests centres, especialment pel que fa a la conservació dels vells films de nitrat, han dificultat arreu la creació dels arxius de cinema. Una temperatura constant i una revisió permanent i acurada condicionen la feina, que demana emplaçaments, edificis, laboratoris i tècnics especials.

Arxiu de protocols
Arxiu notarial.
Arxiu diocesà
Conjunt de la documentació relativa a l'administració d'una diòcesi. Comprèn, entre d'altres documents, decrets, lletres, provisions, col·lacions, processos, sentències, visites pastorals. Hom hi troba també els llibres de l'administració de sagraments i òbits (duplicats dels arxius parroquials).

Arxiu episcopal
Arxiu diocesà.
Arxiu fiscal
Dipòsit central o regional de la documentació relativa a l'administració econòmica dels béns de l'estat i las finances públiques del s XVIII ençà, del qual han estat segregats, generalment, els documents antics d'origen eclesiàstic recollits en d'altres arxius de caràcter històric.
Arxiu gremial
Arxiu format per la documentació de les corporacions de treball. Les sèries documentals són, principalment: registre de deliberacions, llibres de confraries o d'agremiats, llibres de privilegis, exàmens, passanties, plets, causes pies, comptabilitat. Al s XIX la dissolució dels gremis dispersà la documentació; una part de la vella documentació dels gremis pogué ésser conduïda a d'altres arxius o formà part de col·lecions particulars, però la major part fou perduda.
Arxiu històric
Arxiu instal·lat i ordenat amb la finalitat d'ésser utilitzat per a la investigació històrica.

Arxiu hospitalari
Documentació produïda per l'administració d'un hospital: manuals notarials, nòmina d'ingressats, proveïment, obrers, personal, inventaris; especialment interessant per la documentació aportada per deixes i fundacions.
Arxiu judicial
Conjunt de la documentació produïda per l'administració de justícia civil i criminal. Les principals sèries documentals dels arxius de vegueria, que són, al Principat, la base de les ulteriors organitzacions de justícia, són: registre de sentències, lletres rebudes, lletres de reclam, escriptures de terç, manaments, crides, caucions, firmes de dret, confessions i, sobretot, processos i plets.
Arxiu municipal
Dipòsit dels documents derivats de l'administració municipal. Modernament, alguns arxius municipals han estat desdoblats situant en edifici propi la documentació antiga sense vigència administrativa, a la qual hom ha procurat d'ajuntar d'altres fons documentals, i han pres nom d'arxius històrics de la localitat o de la comarca.
Arxiu notarial
Dipòsit documental format amb els manuals o protocols notarials en els quals són registrades les minutes o les actes que els notaris legalment autoritzats han lliurat als interessats.
Arxiu parroquial
Conjunt de la documentació relativa a l'administració d'una parròquia. Comprèn fonamentalment els llibres de baptismes, confirmacions, casaments i òbits. Sovint s'hi troben també els llibres de la cura d'ànimes i de l'administració de béns, actes i documents curials i les visites pastorals.
Arxiu patrimonial
Conjunt de documentació familiar format per pactes matrimonials, testaments, inventaris, adquisició, administració i alienació de béns, etc, de condició generalment privada, mentre no ha estat dipositat en un arxiu públic en el qual manté la unitat originària.
Índex
Biblioteques Biblioteca
Servei cultural que organitza i manté el dipòsit, la classificació, la conservació i la consulta o lectura de llibres o d'altres materials gràfics. Una biblioteca pot constituir un organisme funcionalment autònom o ésser un servei subordinat d'una institució, com ara una universitat, una acadèmia, etc. Les biblioteques poden ésser objecte d'una classificació sumària, segons el règim de possessió i l'objecte (estatal, nacional, municipal, universitària, corporativa, pública o privada) o segons el contingut (general o especialitzada). De les biblioteques especialitzades, hom pot distingir entre les orientades a un sector de públic (infantils, etc) i les que ho són per la selecció de llur fons (història social, agricultura, etc). Altrament les biblioteques generals, sobretot les de gran magnitud, contenen, elles mateixes, seccions o col.leccions especialitzades.
Biblioteconomia
Disciplina que estudia l'organització i l'administració de les biblioteques, amb particular atenció als mètodes de catalogació i ordenació dels fons bibliogràfics (llibres, opuscles, publicacions periòdiques, manuscrits, microfilms, etc) per tal de facilitar-ne l'ús.
Classificació
Ordenació sistemàtica de llibres o de documents que en facilita una millor utilització. Deixant a part les seccions de reserva i els llibres rars de les biblioteques, que poden ésser ordenades de maneres diverses, els fons bibliogràfics han d'ésser agrupats per matèries. Des dels temps antics fins als actuals, la història de la classificació bibliogràfica és un intent continuat de dividir sistemàticament els coneixements universals agrupant els temes que tenen relació o afinitat i excloent automàticament els que difereixen. Un bon esquema de classificació requereix certes condicions, entre les quals són indispensables les següents: taules, signatura, índex i signes auxiliars. Les taules són llistes sistemàtiques ordenades de més ampli a més concret. L'ordre és fixat per les signatures o notacions. La signatura és la sèrie ordenada de símbols, expressats generalment per xifres o lletres que corresponen a les matèries; aplicats als llibres serveixen per a ordenar-los entre ells. Les signatures han d'ésser pensades de forma que permetin la intercalació de temes coordinats i subordinats. És imprescindible un bon índex alfabètic de temes. La forma d'índex més usual és l'anomenat índex relatiu, en el qual el tema va seguit dels diferents aspectes en què pot ésser tractat. Els signes auxiliars donen aclariments de lloc, temps, idioma, etc.
Classificació decimal
Sistema d'ordenació, la més coneguda i divulgada de totes les bases de classificació bibliogràfica. En fou l'inventor el bibliotecari nord-americà Melvil Dewey, que en publicà la primera edició l'any 1876. Divideix en deu grups el conjunt dels coneixements humans i els dóna com a símbol les xifres del 0 al 9: 0 Obres Generals; 1 Filosofia; 2 Religió; 3 Ciències Socials; 4 Filologia; 5 Ciències Pures; 6 Ciències aplicades; 7 Belles Arts; 8 Literatura; 9 Geografia, Història, Biografia. Cada grup es divideix en deu altres grups que, alhora, se subdivideixen i precisen cada vegada més la matèria. Aquesta classificació esdevingué ràpidament popular. El 1905, l'Institut International de Bibliographie, de Brussel·les, adoptà la classificació decimal, amplià notablement les taules de Dewey en l'anomenada classificació decimal universal, i les dotà d'uns sistemes enginyosos de signes auxiliars que permeten de precisar les circumstàncies de forma, lloc, temps i idioma. Així (02) significa manual; aplicat al 61, que és medicina, ens donarà 61(02): Manual de Medicina. La combinació =2 indica que el llibre és escrit en llengua anglesa. Per tant, 61(02)=2 equival a Manual de Medicina anglès. A Catalunya, la classificació decimal universal fou divulgada per una adaptació de Jordi Rubió per a les biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya, publicada el 1920 (n'hi ha una segona edició, del 1938).
Fitxa
Rectangle de cartolina o de paper de fil resistent on van consignades (escrites a mà o a màquina) les dades essencials que identifiquen un llibre o qualsevol altre document gràfic. La fitxa és la base de qualsevol treball intel·lectual, però té la màxima aplicació en els catàlegs de biblioteques. La mida normativa de la fitxa bibliogràfica internacional és de 12,5 per 7,5 cm, bé que no totes les biblioteques l'han adoptada. Les fitxes es divideixen en principals, que van encapçalades pel nom de l'autor i contenen la descripció del llibre (autor, títol, peu d'impremta i col·lecció), addicionals, encapçalades pel traductor, el prologuista, el títol, etc, o també pel terme alfabètic de la matèria del llibre, i de referències, que envien d'un encapçalament a un altre del mateix catàleg. Pel contingut de la fitxa, hom pot trobar la descriptiva, que conté solament la descripció bibliogràfica, i l'analítica, que inclou un breu resum de l'article o del llibre. Pel sistema d'utilització, hom troba les fitxes manuals ordinàries, les fitxes perforades (amb perforació marginal o central) i les fitxes superposables de selecció visual. I finalment, pel que fa a la classificació, hom utilitza els sistemes alfabètic, numèric o alfanumèric. El darrer pas en l'ús de fitxes és constituït per les que poden ésser llegides per ordinador.
Fitxer
1. Conjunt de fitxes que contenen informació bibliogràfica, catàleg. Segons que inclogui un tipus de fitxa o un altre, el fitxer és analític o bibliogràfic, fitxer diccionari, etc. Amb l'automatització de les biblioteques i de la documentació, el catàleg esdevé fitxer mestre, i hom crea els fitxers secundaris o fitxers inversos que faciliten la recerca, coneguts també per índexs encreuats. Tot aquest conjunt forma una base de dades.
2. Moble que consisteix en diverses files superposades de calaixos o de safates de mida normalitzada que contenen, ordenades alfabèticament o sistemàticament, les fitxes que formen el catàleg.

Préstec de llibres
Servei organitzat a les biblioteques que consisteix a deixar que els lectors s'emportin llibres a domicili. Les normes que regulen el préstec varien poc entre els diferents tipus de biblioteca i, principalment, són dues: la possessió d'un carnet de lector en canvi del pagament d'una quota, o d'un carnet d'estudiant universitari, i una limitació del temps de préstec. Hom organitza també el préstec automatitzat amb una targeta de lector, magnètica o de codi de barres, amb el catàleg automatitzat dels llibres en préstec. Actualment comença a generalitzar-se el préstec interbibliotecari, de gran valor per a la recerca, que ofereix la possibilitat d'accedir a obres existents en biblioteques nacionals o estrangeres.

Signatura
Sèrie ordenada de símbols, expressats generalment per xifres o lletres que corresponen normalment a les matèries de què tracten els llibres o a la cronologia o topografia dels documents. Serveixen per a ordenar-los en les biblioteques i catàlegs, d'acord amb els diversos sistemes de classificació.

Targeta de lector
Carnet que autoritza el posseïdor a freqüentar una biblioteca.
Índex
Tipus de biblioteques Bibliobús
Vehicle arranjat interiorment amb prestatgeries de llibres. Fa servei de biblioteca circulant, amb parades establertes a barriades de grans ciutats o a poblacions rurals. Depèn, generalment, d'una biblioteca central o d'una xarxa de biblioteques populars.
Biblioteca central
1. Biblioteca cap d'una determinada xarxa de biblioteques.
2. Secció general d'una biblioteca, especialment quan aquesta és instal·lada en edificis separats.
Biblioteca circulant
Servei de préstec de llibres a domicili, sota determinades condicions.
Biblioteca de mà
Biblioteca o secció d'una biblioteca en què hom pot agafar els llibres sense cap permís especial.
Biblioteca nacional
Biblioteca pública oficial que té el privilegi de rebre en dipòsit legat exemplars de tot nou llibre publicat dins l'àmbit d'un estat o d'una cultura reconeguda i que exerceix una funció de deganat i coordinació sobre el sistema de biblioteques existent en aquest àmbit. Reben també el nom de biblioteca central nacional o de biblioteca reial, segons els països. Tenen aquest caràcter la Bibliothèque Nationale, de París (que és la més antiga i el model de moltes d'altres), la Library of Congress, dels EUA i la British Library. Destaquen les biblioteques "nacionals centrals" de Roma i de Florència, la de Moscou i la Saltykov-Scedrin de Sant Petersburg, perquè no se centren exclusivament en les capitals polítiques de llurs estats.
Biblioteca popular
Segons la Federació Internacional d'Associacions de Bibliotecaris (IFLA), biblioteca creada i finançada per un organisme públic de tipus local —o en alguns casos de tipus central— o per alguna altra institució autoritzada per actuar en aquest àmbit, utilitzable per qualsevol persona, sense cap discriminació. La seva finalitat, tal com diu el Manifest de la UNESCO sobre la biblioteca pública de l'any 1972, és ésser un instrument al servei de l'educació, la cultura, la informació i el lleure. Les biblioteques populars o públiques són, en la majoria dels països, el centre de la vida cultural local i perden gran part de la seva potencialitat si no estan integrades en xarxes per tal que cada biblioteca, sobretot gràcies als mitjans informàtics, pugui fer ús dels recursos de tota la xarxa.

Biblioteca pública
1. Biblioteca que jurídicament pertany a una institució de dret públic.
2. Biblioteca oberta al públic, bé que pugui pertànyer a una persona o institució privada.
Índex
Museus Museu
Lloc on hom conserva i exposa béns o espècimens als quals reconeix un valor cultural i un interès social. El nom (mouseion) designà, a la Grècia clàssica, el lloc connectat amb les Muses o les arts inspirades per elles. Actualment l'ICOM defineix el museu com una institució al servei de la societat, el qual adquireix, conserva, exposa i comunica els béns representatius de la natura i de l'home, a fi de salvaguardar-los, d'augmentar els coneixements i d'afavorir el desenvolupament del patrimoni, de l'educació i de la cultura.
Índex
Altres centres documentals Cartoteca
1. Part d'una biblioteca destinada a la col·lecció de mapes.
2. Col·lecció de mapes.
Discoteca
1. Institució que conserva discs fonogràfics musicals, folklòrics, literaris, etc, sovint per a consulta pública.
2. Col·lecció de discs fonogràfics, en especial musicals.
Fonoteca
Arxiu on hom conserva documents sonors de tota mena, especialment discs fonogràfics i cintes magnetofòniques.
Fototeca
1. Lloc on hom guarda i col·lecciona fotografies.
2. Col·lecció de fotografies.
Hemeroteca

1. Lloc on hom guarda i col·lecciona publicacions periòdiques, especialment diaris.
2. Col·lecció de diaris i altres publicacions periòdiques.
Mediateca
Centre que recull, guarda i difon documents en qualsevol mena de suport (paper, vídeo, enregistrament fonogràfic, etc).
Videoteca
Lloc que conté una col·lecció ordenada de videocassets.
Índex

Tornar a Conceptes

Tornar a Història


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà