BUXAWEB

HISTÒRIA Socials Història

Geografia

Art Economia

Política

Sociologia


Història

Tornar a Història

Activa la música

Halfshad


CONCEPTES

Conceptes generals Antropologia política
Disciplina que estudia les institucions polítiques i llur funcionament.
Estasiologia
Part de la sociologia política que estudia els partits polítics.

Política
Conjunt d'activitats teòriques i pràctiques referents a les relacions entre els ciutadans d'una mateixa col·lectivitat o entre diferents col·lectivitats.

Politicologia
Ciència que té per objecte la política.

Índex
Doctrines polítiques Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud.

Acràcia
Doctrina que nega la necessitat de l'existència d'un poder i una autoritat polítics, i que els combat per tal de suprimir-los.
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals.
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Cantonalisme
Doctrina política que pretén l'organització de la societat en cantons federats, que substitueixin l'organització estatal. Fou especialment important a la Península Ibèrica i a Suïssa, a la segona meitat del s XIX.
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització).
Comunalisme
Moviment i doctrina favorables a les comunes.

Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Organització social en què els béns són tinguts en comú.

Continuisme
Doctrina que propugna la tendència a mantenir el statu quo, o les circumstàncies que s'esdevenen en una situació determinada.

Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes.

Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries.

Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Europeisme
Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu.
Federalisme
Corrent del pensament polític que concep la construcció d'un ordre mundial mitjançant un sistema de pactes (foedera) entre els diferents pobles, les diferents nacions o els diferents estats. Correspon al moviment històric federalitzador, entès com un procés de creació de noves unitats polítiques més àmplies i complexes, les quals integren i mantenen les particularitats dels grups humans que pacten llur federació. Aquest procés federalitzador es mou en dues direccions contraposades però convergents: la centrípeta, o unificadora d'unitats polítiques preexistents, i la centrífuga o descentralitzadora d'una entitat política unitària, la qual es transforma en una federació d'entitats polítiques menors, tot i que el lligam d'unió subsisteix.

Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.

Foralisme
Doctrina que propugna la conservació i el conreu dels diversos drets forals.
Hierocràcia
Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casa sacerdotal.
Individualisme
Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.

Legitimisme
Corrent de pensament polític que dóna suport a una determinada branca dinàstica perquè la considera amb més drets al tron que una altra.

Leninisme
Conjunt de doctrines i de conseqüents posicions polítiques basades en l'obra de V.I. Lenin o que invoquen aquesta com a fonament, en el qual cas és més conegut com a marxisme leninisme.

Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors
, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Marxisme-leninisme
Variant del marxisme. Interpretació de Lenin de la teoria marxista per tal d'explicar per què el capitalisme no s'havia esfondrat, tal com havia predit Marx. Segons Lenin, es devia a l'imperialisme (explotació de les colònies), que havia permès pagar millor un sector dirigent de la classe obrera i així aquesta havia abandonat la revolució i havia lliscat cap al reformisme. Per a Lenin, la revolució no es produiria espontàniament, com havia dit Marx, sinó que la faria una minoria, l'avantguarda de la classe obrera, la qual, un cop en el poder, practicaria la dictadura del proletariat per destruir el capitalisme i construir el socialisme.
Nihilisme
Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític. L'anarquisme, com a tendència radicalment antiautoritària, pot ésser adscrit ideològicament a la línia nihilista.

Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Populisme
1. Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble.

2. Nom amb el qual hom designa un tipus d'ideologia i de pràctica de moviments i partits polítics sorgits en diversos països entre el darrer quart del s XIX i la primera meitat del s XX.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia.

Reaccionarisme
Doctrina o moviment propis dels reaccionaris.

Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional.

Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
Revisionisme
1. Doctrina que posa en dubte els principis ideològics en què se sustenta un determinat moviment sociopolític.
2. Nom amb què hom designa les posicions que partint del marxisme n'expressen una revisió en els aspectes filosòfics, econòmics i polítics.
Segregacionisme
Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc.
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).

Tradicionalisme
Doctrina política que defensa la sobirania reial exercida a través de les institucions pròpies de la societat foral i estamental.

Trotskisme
Doctrina política que, dins el moviment comunista internacional, es reclama seguidora de les tesis de Lev Trockij (Trotski). De fet, els partidaris d'aquest s'autonomenaren, inicialment, "bolxevics-leninistes" o "marxistes revolucionaris", i foren llurs adversaris qui els posaren el qualificatiu de trotskistes, el qual han acabat per assumir. Els punts doctrinals bàsics del trotskisme són: la teoria de la revolució permanent lligada a l'afirmació que la revolució socialista ha de tenir necessàriament un caràcter internacional; la teorització de l'existència d'una casta burocràtica a l'URSS, que usurpa el poder obrer i arriba a la forma extrema del stalinisme, i per a posar fi a la qual cal en els estats anomenats socialistes una "revolució política"; i la necessitat de la construcció d'un partit d'avantguarda que aplegui els sectors més conscients i actius del proletariat i capaç d'orientar el moviment espontani de les masses cap al triomf revolucionari.
Índex
Tendències i actituds polítiques Absolutisme
Corrent doctrinal que propugna, defensa i justifica aquest tipus de sistema.
Accidentalisme
Corrent polític que considera accidental, no essencial, la forma de govern. L'accidentalisme no considera motiu de lluita política la forma de govern d'un país. Per als seus defensors l'important és el contingut que cal donar-li. Qualsevol contingut és possible dins qualsevol forma de govern, i l'essencial és el contingut.

Agrarisme
Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que tenen en comú un interès central pels problemes agraris.
Aïllacionisme
Tendència política que propugna l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals.

Alienació
Acció d'embrutir psicològicament, fer que una persona o un col.lectiu, sota pressions i condicionaments externs, generalment socials i polítics, actuï d'acord amb uns interessos que no són els seus.

Anarquia
1. Absència de govern.
2. Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat.

Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Antimilitarisme
Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva.
Antinatalisme
Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat, perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme.

Antisemitisme

Animadversió envers els jueus com a grup ètnic.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Centrisme
Actitud dels grups polítics de centre.
Clericalisme
Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers polítics.
Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial.
Colpisme
Tendència d'alguns sectors socials, especialment el militar, als cops d'estat.
Conservador -a
Dit del partit o de la tendència política dels qui, en principi, lluiten contra les innovacions que els semblen amenaçar l'ordre social.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.

Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional.

Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa.

Desviacionisme
Tendència a allunyar-se dels principis polítics reconeguts per un partit. El terme ha estat emprat sobretot pels partits d'inspiració marxista.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta.
Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació inconsiderada dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes.
Esquerra
Sovint en plural (esquerres). Partit, ideologia o política de tendència progressista.
Estatització
Procés pel qual l'estat passa a gestionar directament una activitat econòmica, social, etc, fins aleshores a les mans de la iniciativa privada.
Europeisme
Corrent ideològic del s XX que propugna la unificació política del continent europeu. Fins al s XX no aparegueren projectes concrets d'unificar el continent per mètodes lliures i democràtics.
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica.
Jacobinisme
Teoria política dels jacobins. Fou la tendència política radical i extremista de la burgesia, especialment de la petita burgesia, caracteritzada per la seva defensa a ultrança de la democràcia formal (utòpica i abstracta), encarnada en la "sobirania nacional" i que tingué com a conseqüències l'antimilitarisme social emmascarador de les oposicions de classe i molt sovint l'individualisme enfront dels abusos del poder estatal.
Liberal
Dit del partit o de la tendència que milita en el liberalisme.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.
Nepotisme
Nom donat en general a qualsevol abús de poder comès a favor d'amics i de parents.
No-violència
Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones. Síntesi de la tesi de la violència justa i de l'antítesi de l'actitud misticolegalista, esdevé una teoria i una praxi política que lluita per l'alliberament de la humanitat per mitjans estranys a la violència.
Obstruccionisme
1. Actitud dels qui practiquen l'obstrucció política.

2. Mètode d'obstrucció emprat per les minories parlamentàries per tal de fer ajornar l'aprovació d'una llei o disposició sobre la base d'una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes intervencions orals. Als EUA és conegut amb el nom de filibusterisme.

Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Oposicionisme
Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i continuada a una determinada política institucionalitzada.
Pacifisme
Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals.
Positivisme
Corrent jurídic que concep el dret de manera que aquest ha d'ésser entès només com un sistema de normes i disposicions, sense que això signifiqui que siguin indiferents al jurista les motivacions ètiques o els judicis de valor sobre les lleis, ni que practiqui un relativisme moral, ni que defensi l'obligació en consciència d'obeir la llei sigui com sigui aquesta. El positivisme constitueix una posició aïllacionista del dret del seu context social, típic de la mentalitat liberal, i així es desenvolupà durant tot el s XIX.
Progressisme
Doctrina i tendència que integren religiosament la lluita per la reforma de les estructures socials, polítiques i econòmiques, basant-se en la necessitat de posar en contacte la fe i la vida en el món actual.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física.

Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.
Reacció
1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició.

2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.

Reforma
Conjunt d'innovacions, de canvis profunds, en la vida de la societat, de l'Església, deguts normalment a l'acció legítima dels poders constituïts, del papa, dels concilis, etc, però que responen a una necessitat de canvi originada abans a la base.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Revengisme
Estat d'esperit que inspira un fort desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar.
Temporalisme
Tendència ideològica i política favorable al poder temporal del papa.
Teocentrisme
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
Ultramuntanisme
Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana).
Unionisme
Tendència política dels partidaris de la unió de la Gran Bretanya i Irlanda.
Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.
Universalisme
Actitud, referida primordialment a la política, tendent a la unificació de tots els pobles i estats del món i, consegüentment, a l'eliminació dels obstacles que impedeixen llur mútua relació.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres.
Índex
Sistemes polítics Antic règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment —sobretot per Tocqueville— referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes —noblesa i clergat— que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.
Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).

Autocràcia
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats.

Cesaropapisme
Sistema polític en el qual el poder civil (significat pel Cèsar), controlant i posant al seu servei el poder religiós (significat pel papa), intervé fins i tot en les qüestions disciplinàries i teològiques. L'imperi d'Orient, diversos reis i emperadors europeus medievals o moderns, com també els tsars de Rússia, i diversos períodes de la història de tots els països, han estat o poden ésser considerats com a exemples de cesaropapisme.
Comunisme
Organització social en què els béns són tinguts en comú.

Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.

Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Les bases de la democràcia moderna es congriaren a Anglaterra al s XVII. La promulgació del Bill of Rights (1689) i les formulacions teòriques de Locke dibuixen un estat derivat d'una convenció entre els homes lliures. Montesquieu i Rousseau i altres pensadors feren noves aportacions teòriques amb la definició de la separació de poders. Les profundes transformacions econòmiques del s XVIII no feren sinó accelerar aquest procés d'exigència d'instaurar un poder més popular, exigència que es plasmà en l'ascens de la burgesia. Es definí el principi de la separació de poders i es transformà l'exigència democràtica en poder legislatiu, executiu i judicial. Una concreció d'aquesta nova idea de la teoria política fou la promulgació de la constitució francesa del 1791 amb la declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, en la qual prengué força l'associació de la idea de democràcia a la de respecte a la norma escrita, a la constitució i a les llibertats individuals dels ciutadans i a la vigència del principi de separació de poders. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Democràcia de massa
Tipus modern de democràcia, en el qual la intervenció del poble en el govern és fonamentalment despersonalitzada. L'expressió és emprada en el sentit que, actualment, tant els grups de pressió i l'organització de partits com els mitjans de comunicació de massa i altres factors similars condicionen i àdhuc manipulen talment l'opinió pública, que hom ja no hi pot discernir conviccions ni comportaments personals, sinó més aviat de massa.
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a un cert punt, República Democràtica Alemanya.

Despotisme il.lustrat
Sistema polític que alguns monarques del segle XVIII van aplicar en els seus regnes consistent en unir l'autoritat reial amb la idea de progrés de la Il.lustració. El rei vol utilitzar el seu poder absolut per a fer feliços a llurs súbdits, però sense comptar-hi ("Tot per al poble, però sense el poble"). El despotisme il.lustrat es caracteritza per l'absolutisme centralitzador, la racionalització de l'administració, el foment de l'ensenyament i la recerca de la modernització econòmica. Aquesta nova forma de govern, o experiència reformista, va mostrar-se contradictòria: es pretenia promoure algunes reformes socials i econòmiques, però deixant intacte el règim absolutista i l'organització estamental de la societat. Els principals reis il.lustrats foren Frederic II de Prússia, Maria Teresa d'Àustria, la tsarina Caterina II, Gustau de Suècia i Carles III d'Espanya.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Dictadura del proletariat
Règim polític propi de la transició de la societat capitalista a la societat comunista. Es caracteritza pel fet d'ésser l'instrument de la revolució proletària i com a dominació del proletariat sobre la burgesia. Hi subsisteix la divisió de la societat en classes, i encara s'hi dóna una classe dominant, el proletariat, amb una monopolització per aquesta classe de tots els mitjans de producció, i un poder d'estat, el poder del proletariat, que sotmet els seus enemics de classe.

Dictadura democraticopopular
Règim polític format per l'aliança de la classe obrera, els camperols i la petita burgesia urbana, sota la direcció política de la classe obrera. És una forma específica de la dictadura del proletariat, i ha estat instaurada a la República Popular de la Xina.
Doctrinarisme
Sistema polític que proposava el compromís entre el poder reial i la sobirania popular, a començament del s XIX.

Duumvirat
Règim polític en el qual el govern és encomanat a dos magistrats o duumvirs.
Feixisme
Règim polític inspirat en aquesta ideologia.
Oligarquia
Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.

Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern.

Pluripartidisme
Sistema polític en què els partits polítics amb concepcions ideològiques i estratègiques diferents participen legalment en la democràcia parlamentària.
Presidencialisme
Règim polític fonamentat en la separació entre el poder executiu i el poder legislatiu en el qual el president de la república, elegit directament pels ciutadans i responsable davant d'ells de la seva gestió, és alhora el cap de l'estat i el cap del govern. L'exemple més clar d'un règim presidencialista és, potser, els EUA, posteriorment estès a la majoria d'estats americans: el president, màxim responsable del poder executiu, no és membre de cap de les dues cambres legislatives; el seu mandat, de quatre anys, no depèn de l'aprovació del seu programa de govern ni de la força del seu partit al Congrés; els membres del gabinet, escollits per ell, tampoc no són membres de cap de les dues cambres ni són responsables de llur gestió davant el Congrés. D'altres estats, com França, tenen règims presidencialistes mixts.
Règim
Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república, monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre règims pluripartidistes i règims de partit únic.
Règim d'assemblea
En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és l'expressió d'una democràcia populista.
Successió al tron
Sistema pel qual es regeix la successió hereditària a la corona o al tron. A les monarquies europees el principi ha estat l'exclusió de les dones quan hi ha homes (llei sàlica).
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Índex
Formes de govern Acràcia
1. Situació social en què no existeix un poder o aquest es troba marginat i amb escassa o nul·la autoritat.
2. Anarquia.
Anarquia
Absència de govern.
Aristocràcia
Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu llinatge, poder econòmic, o per circumstàncies personals (moralitat, intel·ligència, nivell cultural). El concepte, d'encuny aristotèlic, definit com a govern de més d'un, però no pas de tothom, distingeix entre aristocràcia (en què el govern és dirigit al bé general) i aristocràcia impura o oligarquia (en què el govern és dirigit al bé particular).
Autarquia
Qualitat de l'organització política autosuficient.
Bonapartisme
Categoria político-social caracteritzada per la constitució de la burocràcia com a forma social en formes d'estat capitalista dominades per un executiu de tipus cesarista i paternalista, la qual recolza sobre les classes de la petita producció —especialment la pagesia parcel·lària i la petita burgesia— en conjuntures d'equilibri general de les forces en presència en la lluita de classes, de desorganització política de les classes dominants o de crisi general de legitimitat.
Centralisme
Forma d'estructuració politicoadministrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Cesarisme
Forma de govern, a imatge de la instaurada per Cèsar, caracteritzada per l'exercici de tots els poders públics per una sola persona.

Confederació
Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu. La teoria política que preconitza el pacte confederal és el confederalisme.

Diarquia
Forma de govern en què el poder és exercit simultàniament per dos sobirans.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Estat patrimonial
Estat en què la sobirania no procedeix de l'organització nacional, sinó de la persona física del sobirà, limitat només per les lleis morals i religioses.
Estatocràcia
Poder polític, social o econòmic, caracteritzat per l'immobilisme o la manca de dinamisme.

Estratocràcia
Forma de govern en què l'autoritat militar és sobirana.

Federació
Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució.

Forma d'estat
Tipus de relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) existents entre els òrgans superiors de l'estat i els ciutadans. Giren al voltant de tres variables: la submissió o no de l'aparell estatal al dret com a mecanisme per a assegurar el respecte a un àmbit d'activitats personals i socials lliures d'ingerència estatal; la participació o no del poble en la gestió i el control del poder públic estatal; i la intervenció o no de l'estat en l'ordre econòmic i social amb l'objectiu o no de garantir unes condicions de vida mínimes per a tots els ciutadans.

Forma de govern
Sistema en què hom estructura jurídicament la composició, l'organització, el funcionament i les funcions dels òrgans superiors de l'estat i les relacions entre ells.
Govern
Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d'assemblea. En la forma presidencialista practicada als EUA, el cap de l'estat (president) assumeix les funcions de cap del govern (els membres del qual nomena) i dirigeix el poder executiu amb independència de l'òrgan parlamentari (congrés), que té per missió la tasca legislativa. En la forma parlamentària practicada a la Gran Bretanya, a Itàlia, a Espanya i a la RF d'Alemanya el govern és un òrgan específic en el si del poder executiu i el cap de l'estat (president o monarca) té el poder de nomenar els membres del govern, bé que aquesta atribució resta a la pràctica nominal, per tal com es limita a investir l'equip que té la majoria de les cambres, que en general és integrat per membres d'aquestes; les cambres, ultra legislar, tenen facultat per a controlar la política i fer dimitir el govern, el qual, d'altra banda, té facultats per a dirigir el procés legislatiu (especialment quan la majoria parlamentària és homogènia i disciplinada) i pot obtenir del cap de l'estat el decret de dissolució de les cambres i la convocatòria de noves eleccions. En la forma d'assemblea, aquesta és l'únic òrgan autèntic de govern, i l'executiu és només un comitè de la cambra estrictament sotmès a ella en la seva composició i la seva activitat; és pròpia de governs de tipus revolucionari. Hi ha també formes mixtes, com la de la Cinquena República, a França, les quals —dins una estructura pròpia de la forma parlamentària— disposen d'un cap d'estat fort, propi de la forma presidencialista.

Mesocràcia
Forma de govern en la qual té preponderància la classe mitjana.

Monarquia
Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona (rei, monarca, sobirà) i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Pot ésser de caràcter hereditari o no, , absoluta (quan el poder suprem és concentrat en la sola persona del monarca) o limitada o constitucional (quan, al costat del monarca, existeixen altres institucions sobiranes en règim de paritat).
Monarquia absoluta
Règim polític en el qual el rei concentra tots els poders.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
Monocràcia
Poder polític absolut exercit per una persona o un grup.

Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país.

Plutocràcia
1. Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu poder econòmic, o en el qual el criteri d'escolliment dels governants o dels qui participen en l'elecció és mesurat segons la riquesa que posseeixen. Així en el sistema censatari s'amplià el sistema de participació de l'aristocràcia a altres classes riques.

2. Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa de llur riquesa.

Poliarquia
Govern de molts. Contraposat a monarquia o a diarquia, el mot és genèric i no es refereix a cap forma concreta de govern.
Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva.
Règim d'assemblea
En la tipologia dels règims polítics democràtics, règim que es caracteritza per un predomini absolut de la cambra representativa sobre el govern, reduït al paper de simple comissionat seu. Aquesta forma d'organització del poder és l'expressió d'una democràcia populista.

República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat. La durada del mandat presidencial, les seves funcions i les relacions amb el poder legislatiu són determinades per la constitució. Segons la natura d'aquestes relacions, la república pot ésser presidencialista o parlamentària. Segons la seva estructuració política, pot ésser unitària o federal. Malgrat que hagin estat trobats precedents en les democràcies grega i romana i en les ciutats italianes de l'edat mitjana i la moderna, la idea republicana neix amb el concepte de sobirania nacional i té les primeres realitzacions en la independència nord-americana i la Revolució Francesa. La forma de govern republicana ha esdevingut majoritària a escala mundial, sobretot a partir de la independència llatinoamericana al s XIX i del procés descolonitzador africà i asiàtic al s XX.
Talassocràcia
Domini de la mar, força que es basa en la senyoria de la mar i també en el conjunt dels factors que constitueixen el poder marítim. El mot és emprat generalment amb referència a les potències antigues que ostentaren un tal domini en època clàssica.

Tecnocràcia
Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder.
Teocràcia
Forma de govern en la qual la sobirania és exercida teòricament per la divinitat.

Tirania
Poder d'una sola persona exercit d'una manera opressiva.
Troica
Grup de tres persones que, de fet, governen un estat, o dirigeixen una organització o un organisme.
Unió
1. Acte pel qual dos o més estats s'uneixen sota un únic cap d'estat.
2. Conjunt dels estats units sota un únic sobirà. Cal cercar-ne l'origen en la unió personal, purament dinàstica, lligada al sistema successori de les monarquies, en què cada nació mantenia la seva autonomia. Actualment hom parla d'unió incorporada, en què dos o més estats s'uneixen tot mantenint una autonomia a nivell administratiu més o menys àmplia, com en el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya.

Unitari -ària
Relatiu o pertanyent a una forma de govern en què els poders són en mans d'un sol cos sobirà. S'oposa a federal.
Utopia
Concepció imaginària d'un govern ideal.
Índex
Administració política Administració
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.

Administració pública
Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les potestats administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o corporativa.
Tot el conjunt de persones públiques (administració central, autonòmica, local i institucional) integren, per mitjà de vinculacions jurídiques (més o menys intenses segons els països i les tendències polítiques), l'administració pública, i els fins d'interès general són acomplerts per una administració o altra segons la constitució, els estatuts i les lleis que regulen les seves competències i la seva organització.
Administració central
És única però integrada per nombrosos organismes i regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de l'estat. L'administració central o estatal és regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres.
Administració local
Es compon d'un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Excepcionalment existeixen entitats locals menors als municipis, generalment petits nuclis rurals dependents d'un municipi.  Els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques.
Administració institucional
O corporativa. Està constituïda per aquelles persones públiques creades per l'administració central, l'autonòmica o l'administració local per tal d'acomplir un fi públic concret i determinat, abstret del conjunt de les finalitats generals de l'administració central o local, que, per motius de política administrativa, hom considera més eficaç que sigui realitzat per una entitat pública independent.

Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi.
Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització.

Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.

Consell
Òrgan administratiu col·legial. Amb funcions consultives (com el consell reial, el consell pastoral, etc) i també jurisdiccionals (com el consell de guerra o els diversos consells de la monarquia hispànica anteriors al règim constitucional) o deliberatives i executives (consell de ministres, consell municipal, consell d'administració, etc). Hom designa sovint amb el nom de consell general, consell suprem, consell superior, consell nacional, els consells que tenen, respecte a d'altres, un àmbit territorial molt més ampli o un rang superior.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals. Els estats basats en el dret administratiu francès tendeixen, per la complexitat i l'increment actuals de les funcions públiques, a superar el centralisme a través d'una descentralització geogràfica i funcional de l'aparell administratiu tot cercant una major eficàcia en l'actuació pública.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província.
Dret administratiu
Conjunt de normes del dret públic intern que regulen l'organització i l'activitat de les administracions públiques.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat, com a formació social, és una estructura d'elements que pertanyen a unitats polítiques anteriors a ell i d'elements de nova creació.
Executiu
Persona o òrgan que té a càrrec seu l'execució de les lleis, les ordres, els acords, etc.
Interior
Dit de la política interna d'un país, especialment pel que fa referència a les qüestions de govern i d'ordre públic.

Jurisdicció
Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per llur extensió i la personalitat de qui la té.

Jurisdicció administrativa
En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions.

Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat.
Organització administrativa
Conjunt d'òrgans i dependències en què s'estructuren les administracions públiques. Les normes d'organització determinen les competències i els principis de relació entre els diferents òrgans.
Índex
Organització territorial Comarca
1. Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat, entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals, històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva aptitud funcional.
2. A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca.
Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions de l'estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern segons la constitució de 1979.
Departament
Cadascuna de les parts en què pot ésser dividit un territori.

Divisió
Cadascuna de les parts en què és estructurat el territori d'un estat a fi de facilitar-ne les funcions administratives. Dins l'administració espanyola hom distingeix, segons la dependència més o menys directa de l'autoritat central, una divisió administrativa major (la comunitat autònoma), una de mitjana (la província) i una de menor (el municipi).
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns.
Municipi
Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d'un ajuntament.

Organització territorial
Conjunt dels ens públics territorials en què s'estructura un estat (estat, comunitats autònomes, províncies, municipis) o una comunitat autònoma (municipis, comarques i altres denominacions pròpies).
Partit judicial
A l'estat espanyol, unitat territorial integrada per un o més municipis d'una mateixa província, on hi ha un o més jutges de primera instància i instrucció, amb seu a la seva capital, i jurisdicció en tot l'àmbit de la seva demarcació. Constitueix també la demarcació que hom pren com a base per a la distribució dels diputats provincials en proporció al nombre d'habitants.
Província
Unitat administrativa territorial de primer grau pròpia de molts estats: Argentina, Bèlgica, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Espanya, Itàlia, etc.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
Territori estatal
O territori nacional. Espai tridimensional en el qual l'estat exerceix amb titularitat exclusiva el seu poder sobirà.
Índex
Poder polític Autoritat
Poder regular exercit sobre una col.lectivitat o unes col.lectivitats de manera que aquesta o aquestes reben un cert ordre de subordinació i superordinació, així com un sistema de drets i deures. L'autoritat és una de les formes més cabdals del poder; pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L'autoritat ha d'ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d'inspirar accions volgudes en la conducta d'altri) i la pura coacció. L'autoritat implica sempre un grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la col.lectivitat. Max Weber distingí tres formes d'autoritat, segons la natura del seu tipus de legitimació. D'una banda, l'autoritat tradicional, basada en la creença en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d'aquesta manera hom justifica la mornarquia. D'altra banda, l'autoritat legal-racional, basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d'una altra banda, encara l'autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders excepcionals del dirigent que deté l'autoritat; capitosts i profetes, per exemple, detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars.

Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).

Jurisdicció
Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per llur extensió i la personalitat de qui la té.
Poder
Conjunt de funcions de l'administració pública en ordre a dictar, executar i interpretar lleis, a dirigir l'administració del benestar públic i a sostenir l'ordre públic. Llur concentració tradicional en una sola persona (rei, sobirà, ministre, etc), que hom coneix per poder absolut, ha degenerat normalment en despotisme i en dictadura. Amb vista a evitar-ne l'arbitrarietat, tractadistes i politicòlegs n'han establert diverses classificacions i divisions. Als països democràtics hom ha establert la divisió de poders, separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder judicial (tribunals). D'altra banda, els caps d'estat (rei, president) exerceixen un poder moderador entre els tres poders. El principi de la divisió de poders fou formulat per J.Locke i per Montesquieu al s XVIII.

Poder temporal
Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica, sobretot pels papes, sobre un territori.

Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder.
A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix a la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Històricament va tenir una concepció conservadora, en considerar nació només una part dels ciutadans i només existia el sufragi restringit o censatari.
Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.

Voluntat popular
Titular primari i natural del poder polític, que pot ésser exercit per tot el poble o només delegat en una persona o en unes quantes. En aquest cas, cal que la comunitat delegant atorgui una mena de contracte de subjecció als seus elegits; la voluntat popular, però, recobra l'exercici del poder quan el qui governa esdevé un tirà.
Índex
Poder executiu Consell d'estat
Òrgan consultiu suprem del govern de l'estat.

Consell de ministres
1. Òrgan del poder executiu, integrat pels ministres d'un govern reunits sota la presidència del cap d'estat o del primer ministre, que dirigeix la política i l'administració de l'estat.
2. Òrgan directiu de les Comunitats Europees que coordina la política econòmica dels estats membres i pren les decisions necessàries per a acomplir-ne els tractats.

Conselleria
Cadascun dels departaments del govern autonòmic sota la direcció d'un conseller. A Catalunya, des de l'any 1936, hom empra preferentment el terme departament, bé que la designació primitiva reaparegué durant la Generalitat provisional presidida per J. Tarradellas (1977-80).
Gabinet
1. Òrgan d'assistència política i tècnica del president i del vicepresident del govern i dels ministres i secretaris d'estat.
2. Conjunt dels ministres que, sota la direcció del cap del govern, constitueixen el poder executiu.

Govern
Forma política segons la qual un estat és governat. Els diferents sistemes d'acord amb els quals es pot configurar un govern depenen de la combinació entre els òrgans directors de la política d'un estat. Ultra la gran diferenciació representada per l'absolutisme i el constitucionalisme, hom pot distingir, dins el darrer, el tipus presidencialista, el parlamentari i el d'assemblea.

Jurisdicció administrativa
En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions.

Ministeri
1. Dins un sistema polític, cadascun dels departaments del poder executiu. Encapçalat per un ministre, té funcions polítiques i administratives: és, alhora, un instrument del govern per a dur a terme el seu programa polític i una institució estatal que correspon a una de les grans branques de l'administració pública. Pot ésser designat també per altres noms, com secretaria d'estat o departament d'estat.

2. Cos de ministres d'un estat.
Raons d'estat
Consideracions mitjançant les quals un govern col·loca l'interès de l'estat pel damunt dels principis ordinàriament admesos.
Índex
Poder legislatiu Legislatiu
Òrgan encarregat oficialment de legislar.
Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques.
Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. En els estats federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que formen la federació.
Índex
Poder judicial Audiència
Òrgan col·legiat per a l'administració de justícia, que encarna generalment la suprema instància en un regne o una entitat política o, derivativament, en un ampli territori amb personalitat definida. En el fons, el mot reconeix com a sentit originari el de celebració pública de les actuacions judicials que conviu amb el significat corporatiu o institucional al·ludit.
Audiència nacional
Tribunal amb seu a Madrid i jurisdicció a tot l'estat espanyol format per tres sales: de penal, de contenciós-administratiu i de social. La Sala de Penal coneix l'enjudiciament de les causes contra el cap d'estat, successor i alts òrgans de la nació i forma de govern, falsificació de moneda i delictes monetaris i de canvi, així com també certs delictes amb efectes a llocs de diferents audiències. Coneix també els expedients d'extradició i les apel.lacions de les resolucions dels jutges centrals d'instrucció; la del Contenciós-administratiu els recursos contra disposicions i actes dels ministres i subsecretaris, i la de Social dels Processos d'impugnació de convenis col·lectius i sobre conflictes col·lectius d'àmbit superior a una comunitat autònoma.
Audiència provincial
A l'estat espanyol, tribunal que jutja en primera instància causes penals per delictes greus i en grau d'apel·lació causes civils i penals per delictes menys greus. Existeix una audiència a cada província, constituïda per diverses sales o seccions, segons les matèries sobre les quals han de decidir.
Audiència territorial
A l'estat espanyol, tribunal que coneix principalment de les causes civils en grau d'apel·lació i també dels recursos contenciosos administratius en primera instància.
Consell de guerra
Tribunal militar. En la legislació espanyola vigent, els consells de guerra coneixen totes les causes sotmeses a la jurisdicció militar, excepte les reservades al Consell Suprem de Justícia Militar. Poden ésser d'oficials generals, que jutgen oficials, i ordinaris, quan jutgen sotsoficials o soldats sotmesos a la jurisdicció militar. El tribunal ordinari és compost d'un president (coronel o equivalent), tres vocals (capitans) i un auditor. El consell de guerra és públic, però el president pot acordar de fer-lo a porta tancada. La sentència, per a ésser ferma, ha d'ésser aprovada per l'autoritat judicial.
Jurat
Institució per mitjà de la qual el poble participa en l'administració de justícia de la manera que la llei determina i en relació amb aquells procediments penals en què és previst. Normalment els jurats o ciutadans elegits per a aquest fi intervenen en la determinació i la fixació del fet i el grau de culpabilitat, estant reservada als jutges i magistrats l'aplicació del dret.
Jurisdicció ordinària
Jurisdicció que afecta l'aplicació de les lleis i que, fora de matèries especials, és duta a terme per l'anomenada administració de justícia, constituïda de menor grau a major grau per jutjats de pau, jutjats de districte, jutjats de primera instància, audiències provincials, audiències territorials, tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i tribunal suprem. Per raó de les matèries, la jurisdicció ordinària es divideix en civil, penal, contenciosa administrativa, social i de menors, i dins la civil en contenciosa, referent a qüestions i a litigis entre dues parts o més, i en voluntària, quan no hi ha cap altra part interessada que la que insta la petició i no es tracta, pròpiament, de judici, sinó d'expedient.
Organització judicial
Constitució jeràrquica dels poders públics encarregats de l'administració de justícia que determina llurs atribucions i els límits en què poden exercir llur autoritat.
Tribunal
Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i d'acord amb un sistema normatiu de legalitat.
Tribunal de garanties constitucionals
Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.

Índex
Sistema parlamentari Assemblea constitucional
Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional.
Bicameralisme
Forma d'organització parlamentària basada en l'existència de dues cambres. Aquestes dues cambres —anomenades cambra alta i cambra baixa (cambra 10)— es diferencien tant per llurs atribucions com per la forma de reclutament de llurs membres.

Cambra
Òrgan polític deliberatiu amb facultats legislatives o consultives, propi dels estats del sistema representatiu. En els sistemes bicamerals, el conjunt de la cambra baixa, que representa directament els ciutadans, i de la cambra alta, que representa l'aristocràcia, les corporacions, els estats federats, etc, consitueix el parlament. La cambra baixa és anomenada segons els països cambra de diputats (derivada del règim francès sota la Restauració i la Monarquia de Juliol, i sota la Tercera República, i estesa a Itàlia, Luxemburg i la major part dels estats llatinoamericans), cambra de representants (als EUA, a Austràlia, a Nova Zelanda, a Sri Lanka, a Libèria i a Bèlgica), assemblea nacional; a la Gran Bretanya és anomenada Cambra dels Comuns, i a l'estat espanyol Congrés dels Diputats. La cambra alta és anomenada, en general, senat; a la Gran Bretanya, Cambra dels Lords.

Comissió parlamentària
Òrgan de treball de les cambres legislatives integrat per un nombre reduït de membres que representen els diferents grups parlamentaris en proporció a llur importància en la respectiva cambra. Sol haver-hi quatre tipus de comissió: les permanents legislatives i no legislatives, les d'investigació i les extraordinàries. Normalment tenen una funció d'instrucció al ple, malgrat que excepcionalment, per delegació d'aquest, poden aprovar amb caràcter definitiu determinades lleis (comissions en seu legislativa plena).
Comissió permanent
Aquella que emana de l'assemblea o òrgan deliberatiu màxim i té per missió alleugerir-ne les tasques.

Convenció
1. Assemblea nacional reunida extraordinàriament per elaborar una constitució o modificar-la.

2. Congrés d'un partit polític.
Diputació permanent
Òrgan col·legiat de cada una de les cambres legislatives de les corts generals que té com a missió assumir les facultats que corresponen a les cambres quan aquestes han estat dissoltes o n'ha expirat el mandat i vetllar pels poders de les cambres quan aquestes no estan reunides.

Dissolució del parlament
Procediment mitjançant el qual l'executiu escurça el període de mandat legislatiu del parlament. El decret de dissolució fixa la data de noves eleccions.
Escon
1. Banc o seient que ocupen els diputats en les cambres legislatives.
2. Acta de diputat.

Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Grup parlamentari
Formació permanent que reuneix, en el si d'una assemblea política deliberant, els membres d'una mateixa tendència. Els grups parlamentaris desenvolupen una important funció d'activació de la vida parlamentària: intervenen en la convocatòria dels òrgans parlamentaris, presenten propostes de resolució, participen en els debats i en la designació dels components de nombrosos òrgans del parlament tot servint d'enllaç entre la cambra i els partits polítics.
Junta de portaveus
Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del parlament (programació del treball parlamentari, etc).
Legislatura
Període de vigència d'un cos legislatiu.
Període de vigència d'un col·legi parlamentari, que va de l'elecció dels membres d'una cambra fins a l'expiració natural o anticipada del mandat parlamentari. A l'estat espanyol, tant en les Corts Generals com en els parlaments autonòmics el període natural de les legislatures és de quatre anys.
Majoria
Fracció d'una assemblea la política de la qual reuneix habitualment el major nombre de vots.

Minoria
Conjunt de votants que resten en inferioritat numèrica i de força en una assemblea, parlament, etc.

Minoria parlamentària
Conjunt de grups de diputats constituïts com a oposició i sovint units per certes afinitats.

Moció
1. Proposició feta en una assemblea deliberant, en un congrés, etc.

2. Judici emès contra el govern, contra la direcció d'un organisme o d'una comunitat, etc, per una actuació, una decisió, etc, que hom considera desencertada.
Moció de censura
Vot emès pels diputats d'una assemblea —en general la cambra baixa— amb la intenció de "censurar" el govern i de mostrar llur disconformitat amb la seva línia política. Si aquest vot ateny la majoria, el govern en qüestió pot presentar la dimissió o bé dissoldre l'assemblea per tal que els electors arbitrin el conflicte que l'oposa al poder legislatiu. La moció de censura és una de les peces fonamentals del sistema parlamentari, i hom la regula de diverses formes, segons les constitucions.

Quòrum
Nombre mínim de membres presents en una assemblea, necessari per a la validesa dels acords que hi són presos. Normalment el quòrum es fixa en la majoria absoluta (la meitat més un de la totalitat dels membres de l'assemblea), bé que en casos excepcionals hom pot establir un nombre més alt d'assistents (com els dos terços). L'existència d'aquest procediment evita que hom prengui acords al marge de la majoria. Per tal d'evitar que la manca de quòrum obstrueixi les votacions, hom estableix a vegades la validesa de les votacions en segona convocatòria al marge del quòrum.
Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.
Unicameralisme
O monocameralisme. Forma d'organització parlamentària fonamentada en una cambra única. Aquesta cambra, sovint amb funcions idèntiques que la cambra baixa dels sistemes parlamentaris bicamerals, sol ésser elegida per sufragi universal, com durant la Segona República espanyola. La forma de reclutament també pot ésser l'elecció indirecta i el nomenament.

Vet
En els règims parlamentaris, dret que la constitució atorga al cap de l'estat d'oposar-se a les lleis aprovades pel parlament. Pot ésser absolut, si té com a conseqüència l'anul·lació de la llei, o suspensiu, si només en pot evitar momentàniament la promulgació; en aquest cas, el parlament pot tornar a votar-la (com als EUA) o la llei és sotmesa a un tribunal de garanties constitucionals (com a la República Federal d'Alemanya). En altres casos, s'atorga al poble la facultat d'anul·lar una llei mitjançant un referèndum (Itàlia). La Constitució Espanyola del 1978 no en preveu la possibilitat.
Índex
Sistema electoral Acta electoral
1. Document en el qual hom fa constància dels resultats i de les incidències d'una elecció.
2. Certificat on consta l'elecció d'una persona per a un càrrec.
Ballottage
En algunes eleccions majoritàries, situació que es produeix quan cap dels candidats presentants no ha assolit el nombre de vots necessari per a ésser elegit; aleshores s'ha de procedir a una segona o a una tercera volta, anomenada de ballottage, en què no cal majoria qualificada per a triomfar.
Campanya electoral
Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.
Cens electoral
Taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a exercir determinats drets polítics.
Censatari -ària
Relatiu al cens electoral o a la taxa d'imposició necessària per a ésser elector o elegible, o per a exercir determinats drets polítics.
Circumscripció electoral
Divisió administrativa electoral a la qual hom atribueix un nombre determinat d'escons a cobrir.
Col.legi electoral
1. Conjunt d'electors d'una mateixa circumscripció electoral.
2. Lloc on es reuneixen els electors per votar.
Districte electoral
Cadascuna de les demarcacions territorials on concorren els candidats d'una elecció.

Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació.

Actualment, hom efectua la designació dels governants a través de les eleccions segons tres models de sistemes. Primerament, el sistema majoritari, segons el qual són elegits els candidats que obtenen major nombre de vots i en el qual els vots corresponents als candidats que no han obtingut el primer lloc no són representats; aquest sistema pot fer-se a una sola volta, i és suficient la majoria relativa per a obtenir l'elecció (Gran Bretanya), o a dues voltes (Tercera República Francesa), en el qual cas cal la majoria absoluta a la primera volta i és suficient la relativa en la segona; pot ésser alhora uninominal (Gran Bretanya) o de llista: en el primer cas l'elector vota un sol candidat, i en el segon pot votar diversos candidats agrupats en una llista electoral; aquest sistema, ja en desús, fou mantingut fins el 1945 als estats anglosaxons. El substituí el sistema de representació proporcional, segons el qual els llocs són atribuïts a cada llista de candidats en la proporció més exacta possible al nombre de vots obtinguts, la qual cosa pressuposa una sola volta electoral i votació de llista (Quarta República Francesa). El sistema electoral mixt, actualment el més estès integra característiques dels altres dos. La relació entre aquests sistemes electorals i el sistema de partits és molt estreta, car l'escrutini majoritari a una sola volta afavoreix els sistemes bipartidaris, per tal com obliga les tendències polítiques pròximes a reagrupar-se. El sistema de representació proporcional afavoreix el multipartidisme, puix que tots els vots obtenen representació. L'escrutini majoritari a dues voltes també promou el multipartidisme, atenuat, però, pels reagrupaments produïts en la segona volta. La presentació de candidats a les eleccions és lliure. No obstant això, es donen en general limitacions de caire legal (edat, nacionalitat, moralitat, etc) i també de caire pràctic, per tal com només tenen possibilitats els candidats promoguts per un partit polític influent. D'altra banda, els electors elegeixen entre els candidats, però no participen en la designació com a tals; aquesta és una funció reservada, segons diversos procediments, als partits polítics.
Electorat
Conjunt dels electors, cos electoral. En solen formar part tots els membres d'un estat, d'un municipi, d'una ciutat o d'una associació, a fi d'elegir llurs representants o els qui els han de dirigir.
Període electoral
Temps en què la llei preveu la presentació de candidats fins a llur proclamació, acabades les eleccions.
Plebiscit
1. Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.

2. Votació de la població d'un territori per a la modificació de fronteres interiors o exteriors d'un estat, o el canvi de sobirania d'un estat.

Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjan&l;cant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la seva natura, obligatori o facultatiu.
Sistema d'Hondt
Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament per 1, 2, etc fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix, els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el «quocient aproximat» o «divisor electoral». Talment com indica el seu nom, aquest «quocient» és emprat tot seguit com a «divisor» del nombre de vots de cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans partits.

Sufragi
1. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
2. Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
Topinada
Engany consistent a introduir paperetes fraudulentes en una urna electoral o a alterar-ne el compte.
Vot
1. Acció en virtut de la qual una persona exerceix el dret de sufragi.
2. Cos material —papereta, bola blanca o negra, etc— per mitjà del qual hom vota.
Vot acumulat
Sistema d'elecció en el qual l'elector pot emetre diversos vots a favor d'un mateix candidat.
Vot acumulatiu
Vot que se suma als altres vots obtinguts per un mateix candidat en diferents districtes, de manera que afavoreixi el triomf d'aquell que, tot i no tenir prou arrelament en una determinada circumscripció, gaudeix del prestigi general.

Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a Espanya sota la dictadura del general Franco.
Vot de censura
Vot que emet una cambra o corporació per negar la seva confiança al govern o a la junta directiva. El vot de censura d'una assemblea de diputats és anomenat moció de censura.
Vot de confiança
Autorització o facultat que es dóna a algú perquè actuï o decideixi lliurement en un afer. La resolució d'una qüestió de confiança o d'una moció de censura per mitjà del vot és anomenada votació de confiança.
Vot directe
Vot en el qual l'elector designa una persona determinada per a exercir el càrrec que s'ha de cobrir.

Vot indirecte
Vot en el qual l'elector designa delegats (electors en segon grau), els quals designen les persones que han d'ocupar els càrrecs que cal cobrir.
Vot informatiu
Vot que no té efecte executiu.
Vot restringit
Vot en el qual l'elector ha de votar menys representants dels que han d'ésser elegits. Afavoreix la representació de minories.
Vot secret
Vot emès de manera que no es pugui conèixer la identitat del votant.

Votació de confiança
Resolució que segueix, en els debats parlamentaris, el plantejament d'una qüestió de confiança o d'una moció de censura. La qüestió de confiança pot ésser presentada pel mateix govern, sobre un aspecte concret o sobre la totalitat de la seva política, i els diputats decideixen amb llur vot si el govern ha de continuar —vot de confiança— o ha de dimitir —vot negatiu—.
Votació restringida
Votació en la qual l'elector ha d'elegir un nombre menor de persones que el total de llocs que s'han de cobrir. Normalment aquest sistema és emprat per tal d'afavorir les tendències minoritàries.
Índex
Dret Codi
Text de dret positiu concebut amb un criteri unitari i sistemàtic que regula una determinada branca del dret.
Codi civil
Ordenament jurídic positiu que regula les relacions entre particulars.
Codi de comerç
Ordenament positiu que regula les relacions jurídiques de caràcter mercantil.
Codi penal
Text de dret positiu que estableix els delictes i les penes.
Codi processal
Text de dret positiu que regula el sistema d'administració de justícia.
Codificació
Acció d'aplegar en un cos legal únic, denominat codi, les lleis i els costums que fan referència a una determinada branca jurídica, a través d'una ordenació sistemàtica que simplifiqui i unifiqui. Té un caràcter englobador i pretén de regular totes les situacions, omplint les llacunes existents i fornint elements d'interpretació de situacions futures i d'aplicacions a fer-hi. La seva finalitat és la d'accelerar la política unificadora nacional i de centralització, establir un sistema de seguretat jurídica i garantir la permanència de l'ordre institucional.
Compilació
Col·lecció de lleis, altres disposicions legals i, a vegades, també costums, catalogats cronològicament o per matèries, que esdevé un ordenament jurídic amb força d'obligar en el moment que és promulgada oficialment per l'autoritat legislativa. En cas contrari, constitueix una simple col·lecció privada en què les disposicions contingudes tenen força d'obligar per elles mateixes segons llur rang jurídic i àmbit d'aplicació.
Cos legal
Col·lecció sistematitzada de lleis.

Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació. La força organitzada adopta la forma d'estat, el qual s'eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d'imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L'estructura econòmica de la societat és conformada per les forces productives i les relacions de producció, i és sobre aquesta base que s'aixeca la superestructura jurídica i política de la societat: l'estat i les seves institucions. Les relacions politicoestatals entre les classes d'una societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l'efectivitat de la qual es basa en la força coactiva de l'estat. En aquesta esfera té lloc l'encreuament entre la política i el dret; d'ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de l'organització de l'estat.

Dret administratiu
Conjunt de normes del dret públic intern que regulen l'organització i l'activitat de les administracions públiques. Hom manté que aquest dret és inicialment conseqüència de la divisió de poders instaurada arran de la revolució burgesa per eliminar els privilegis del monarca i de la noblesa, que troba un desenvolupament en l'estat de dret, com més va més intervencionista.
Dret agrari
Conjunt de normes que regulen l'explotació i l'aprofitament agrícola, ramader i forestal.
Dret canònic
Conjunt de normes jurídiques dictades per l'autoritat eclesiàstica amb potestat legislativa, que regulen l'organització de l'Església, les relacions dels fidels amb la jerarquia i determinen els drets i deures dels fidels i dels ministres del culte.
Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial.

Dret constitucional
Conjunt de normes que constitueixen l'estat i en regulen els trets fonamentals. En delimiten els elements constitutius (població, territori i poder públic estatal) i regulen l'organització i funcionament dels òrgans superiors (forma de govern), les relacions generals (excloses les penals, laborals i financeres i tributàries) entre aquests òrgans i els ciutadans (forma d'estat) i la distribució territorial del poder (estructura territorial de l'estat).

Dret consuetudinari
Conjunt de pràctiques, d'hàbits i d'usos nats en la voluntat popular que, reiteradament utilitzats, han esdevingut norma amb rang de llei. Les tradicions familiars foren, sens dubte, el principi d'aquest dret. Més endavant, aquestes tradicions s'estengueren a qüestions del dret privat, i després les funcions desenvolupades per la iniciativa popular passaren a ésser realitzades pel poder polític, i aparegué la llei. Des d'aleshores, el dret consuetudinari perdé la seva antiga i extraordinària importància, tant en l'esfera privada com en la política. L'admissió actual de normes consuetudinàries demana l'existència en aquestes normes d'uns requisits determinats: ésser d'acord amb les relacions de vida i comerç, que llur naixement sigui produït pel convenciment d'una necessitat jurídica a la qual és inevitable de satisfer, no es pot oposar als bons usos morals, a la raó i al veritable sentit del dret positiu, i hi ha d'haver tolerància del legislador i notorietat pública.
Dret del treball
Conjunt de normes jurídiques que regulen el treball com a fet social.
Dret escrit
Conjunt de normes que ha estat promulgat pel legislador i és contingut en preceptes legals, a diferència del dret consuetudinari, elaborat per l'ús social i transmès normalment per via oral.
Dret internacional
Conjunt de regles jurídiques que consideren les relacions internacionals, els vincles entre els súbdits de diferents estats o la situació jurídica dels estrangers respecte al territori on es troben. Hi ha diverses classes de dret internacional: el públic, o conjunt de normes que constitueixen l'ordenament jurídic de la comunitat internacional, i el privat, o conjunt de normes jurídiques que regulen situacions o relacions amb elements personals, reals o formals vinculats a diferents ordenaments jurídics. Les fonts més importants d'aquest dret són els tractats internacionals, el costum internacional, els principis generals i la doctrina i les teories internacionals.
Dret mercantil
Conjunt de normes destinades a regular l'organització i actuació dels operadors del mercat així com el marc i incidències de llur activitat. El dret civil li ha servit de fonament principal i, a mesura que l'estructura socioeconòmica capitalista s'anà imposant, adquirí una independència i un contingut jurídic propis i serví de vehicle necessari per a l'expansió de la nova societat en lluita contra els obstacles feudals.
Dret militar
Conjunt de disposicions legals que regulen l'organització i les funcions de les forces armades.
Dret penal
Conjunt de normes que fixa les accions i omissions considerades nocives a l'ordre establert, determinades, reprimides i castigades en exercici de la potestat que l'estat s'atribueix en nom de la societat. En sentit subjectiu, és el dret de l'estat a definir els delictes i a imposar i executar les penes i altres mesures de lluita contra la criminalitat. Objectivament, és el conjunt de normes establertes a fi de determinar els mitjans de correcció i seguretat corresponents a cada delicte.
Dret positiu
Dret vigent en un moment i en un lloc determinats.
Dret privat
Conjunt de normes que assisteix cada individu o particular d'acord amb les lleis. Defineix i regula les relacions entre els individus, concretament les de dret civil o de dret mercantil.
Dret públic
Normes que regulen l'ordre general de l'estat i les seves relacions amb els súbdits i amb els altres estats.
Dret substantiu
Conjunt de normes obligatòries i independents que regulen una matèria o un ordre de relacions jurídiques.
Índex
Legislació Avantprojecte de llei
Proposta provisional que eleva un ministre o conseller al consell de ministres o consell executiu per tal que redacti definitivament un projecte de llei i el presenti al parlament.
Ban
Disposició de caràcter general en forma d'ordre que l'autoritat imposa directament a la població. És una manifestació de la potestat reglamentària del poder públic que és reconeguda a l'administració com un dels mitjans per a assolir els seus fins. La publicació d'un ban pot ésser feta mitjançant un cartell, una crida o algun altre mitjà de difusió. Hi ha bans periòdics, dictats en dates fixes, bans d'urgència per a atendre situacions imprevistes, i bans de bon govern, dictats per a ordenar millor la vida en comú.
Decret
A l'estat espanyol, disposició general o resolució dels òrgans col·legiats de l'estat o de les comunitats autònomes.
Decret llei
A l'estat espanyol, norma amb rang de llei dictada amb caràcter provisional pel govern de l'estat en casos d'extraordinària i urgent necessitat i que en el termini màxim de trenta dies ha d'ésser convalidada o refusada pel Congrés dels Diputats. La constitució prohibeix d'utilitzar-la per a regular matèries que considera dotades d'una especial transcendència. Els governs de les comunitats autònomes estan mancats de la facultat de dictar decrets llei.

Derogació
Abolició o modificació d'una llei per una altra de posterior. Pot ésser expressa, quan així ho declara el legislador en la nova disposició, o tàcita, quan la nova llei és incompatible amb l'anterior. En aquest darrer cas cal que entre ambdues disposicions hi hagi igualtat de matèria, identitat de destinataris i contradicció o incompatibilitat de finalitats. La llei objecte de derogació conserva una supervivència especial gràcies al principi d'irretroactivitat qua actua a favor dels drets adquirits i dels actes acomplerts conforme a aquella.
Desús
Manca d'aplicació o inobservança d'una llei, sense que això n'impliqui la derogació. El desús equival al costum contra llei, però en les legislacions actuals hom no li reconeix eficàcia jurídica, puix que impera el principi que les lleis només són derogades per unes altres lleis posteriors. Això no obstant, actualment és freqüent la no-aplicació de disposicions o lleis que, essent vigents, no tenen possiblitat d'ésser observades perquè han variat substancialment les situacions considerades en elles.
Esmena
1. Proposta de modificació en un projecte o proposició de llei en un text parlamentari.
2. Proposta de modificació d'un text legal, d'un dictamen, d'un informe o d'un document semblant.
Fur
Norma jurídica d'origen consuetudinari o per concessió sobirana que recull el dret vigent en una localitat o territori.
Institució
Conjunt de normes, amb unitat d'objecte i de finalitat, que integren un sistema jurídic.

Legislació
1. Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat.

2. Conjunt de lleis que regulen una branca determinada de l'activitat d'una comunitat.

Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social.
Llei

Norma jurídica, de caràcter general i obligatori, dictada pels òrgans estatals o autonòmics als quals la Constitució i els estatuts d'autonomia atribueixen el poder legislatiu. La llei constitueix la font més important del dret en la major part de les societats, i té per funció de regular la vida política, social i econòmica de la comunitat. La facultat de legislar ha estat diversament atribuïda a una sola persona (règims en què la sobirania nacional resideix en una sola persona, monarca o dictador) o tot el poble a través dels representants democràticament designats (règims parlamentaris en què la sobirania nacional resideix en el poble). En el sistema parlamentari hom estableix un sistema jeràrquic de normes basat en una llei fonamental on són definits els drets i els deures dels ciutadans i té el caràcter de norma programàtica. Per a la seva aprovació concorre generalment la votació popular directa a través d'un referèndum. D'acord amb aquesta llei fonamental hom articula tota la producció legislativa començant per les lleis ordinàries (que emanen dels òrgans parlamentaris) i seguint per les dictades pel govern per a llur execució. El govern disposa de la facultat de dictar normes, de rang inferior a la llei (decrets i reglaments), en la forma fixada per les lleis i dins els límits prevists en la constitució.
Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució.

Llei orgànica
En l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, llei per a regular el desenvolupament dels drets fonamentals i llibertats públiques, l'aprovació dels estatuts d'autonomia, del règim electoral general així com d'altres matèries explícitament establertes a la constitució. La seva aprovació, modificació i derogació exigeix el vot favorable de la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.
Llei sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents.
Ordenament jurídic
Conjunt de normes jurídiques d'un estat. En els estats descentralitzats políticament (federals, regionals, autonòmics) coexisteixen diferents ordenaments de cadascun dels centres de producció normativa (ordenament estatal, ordenament autonòmic, etc).
Ordenança
Norma obligatòria que dicta qualsevol autoritat no legislativa per al bé públic, normalment les administracions loclas en l'àmbit de llurs competències, tot aplicant una llei o un decret i que s'anomena poder reglamentari. A voltes, i sota l'aparença d'una ordenança, hi ha veritables lleis.
Pla
Conjunt orgànic de directrius i mesures polítiques i econòmiques adreçades a resoldre un problema o una situació determinats.
Projecte de llei
Text de llei que el govern elabora i que, amb vista a la seva aprovació, sotmet al parlament. A l'estat espanyol, el consell de ministres redacta definitivament els avantprojectes elaborats pels diversos departaments ministerials, els remet a les corts i, si ho creu procedent, pot tornar-los a retirar. Els parlaments de les comunitats autònomes poden, però, demanar al govern de l'estat l'adopció d'un projecte de llei que hagin elaborat.
Proposició de llei
Text que conté prescripcions normatives presentat al parlament pels òrgans titulars de la facultat legislativa amb exclusió del govern; quan ho fa aquest, hom parla de projecte de llei.

Reglament
Conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per l'autoritat competent per a l'execució d'una llei, per al funcionament d'una corporació, d'una dependència o d'un servei o per a qualsevol altra activitat. Des d'un punt de vista legal, el reglament té un valor subordinat a la llei i és conseqüència de les competències pròpies que l'ordenament jurídic concedeix al poder executiu.

Sanció
1. Acte pel qual l'autoritat competent (el sobirà d'un país, el president d'una república, etc) ratifica i fa vàlida una disposició legal.

2. Cadascuna de les mesures polítiques, econòmiques i militars que alguns organismes internacionals (com ara la Societat de Nacions, l'ONU, etc) o bé alguns grups d'estats imposen a un estat (membre o no de la dita organització) perquè el consideren agressor contra un altre estat o violador dels drets humans.

Territorialitat de les lleis
Principi segons el qual la llei obliga tots els qui es troben en el territori de l'ens que l'ha dictada. S'aplica, sobretot, en relació amb les lleis penals i d'ordre públic. Només en són eximits persones, edificis i vaixells afectats per l'extraterritorialitat.

Vet
1. Facultat d'una persona o una organització d'impedir que una decisió presa per una altra tingui eficàcia.

2. En els règims parlamentaris, dret que la constitució atorga al cap de l'estat d'oposar-se a les lleis aprovades pel parlament. Pot ésser absolut, si té com a conseqüència l'anul·lació de la llei, o suspensiu, si només en pot evitar momentàniament la promulgació; en aquest cas, el parlament pot tornar a votar-la (com als EUA) o la llei és sotmesa a un tribunal de garanties constitucionals (com a la República Federal d'Alemanya). En altres casos, s'atorga al poble la facultat d'anul·lar una llei mitjançant un referèndum (Itàlia). La Constitució Espanyola del 1978 no en preveu la possibilitat.
3. En els organismes internacionals, dret que tenen certs estats membres d'oposar-se a l'adopció d'una resolució. En el Consell de Seguretat de l'ONU, les resolucions han d'ésser adoptades per majoria de nou vots, entre els quals han de figurar els de les cinc grans potències (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i Xina), que, d'aquesta manera, poden evitar resolucions contràries a llurs interessos.
Índex
Sistema constitucional Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció.
Estatut
Sovint en plural (estatuts). Conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col·lectivitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat.
Preàmbul
Text que encapçala una constitució política i que té per objecte presentar-ne els principis fonamentals i justificatius.
Índex
Garanties constitucionals Defensor del poble
A l'estat espanyol, alt comissionat de les corts generals, designat per aquestes i només responsable davant d'elles, que té per missió defensar els drets dels ciutadans i que, amb aquesta finalitat, supervisa l'activitat de l'administració civil i militar. Aquesta figura jurídica apareix per primera vegada a la Constitució del 1978 i el seu primer antecedent en dret comparat és l'ombudsman, a Suècia, país on es creà aquesta institució. Les seves competències més destacables són suggerir modificacions legislatives i de criteris d'actes que emanin de l'administració, formular advertiments sobre els deures dels funcionaris i interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara.
Garanties constitucionals
Conjunt de mitjans d'assegurar l'exercici dels drets reconeguts per la constitució. El sistema de garanties constitueix un fre als abusos del poder, i el seu grau d'efectivitat és indicatiu del funcionament democràtic d'un estat.
Ombudsman
Figura de l'ordenament juridicoadministratiu suec, encarnada en una persona que vetlla pel respecte de les llibertats i dels drets fonamentals dels administrats davant dels actes públics del govern. Els ciutadans es poden adreçar a l'ombudsman perquè els defensi en el seu nom. Aquesta figura es creà, en el seu sentit modern, l'any 1809 i ha estat adaptada en la majoria de països amb govern democràtics amb diferents noms: síndic de greuges a Catalunya, defensor del poble a Espanya, médiateur a França, provedor de justiça a Portugal i defensore civico a Itàlia.
Síndic de greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat.
Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.
Tribunal de garanties constitucionals
Instrument de tutela dels drets i les llibertats individuals existent en alguns estats. La garantia constitucional pressuposa l'existència d'un ordenament jurídic fonamental, i, en aquest sentit, es pot dir que el tribunal de garanties constitucionals és encarnat pel mateix estat, que té la facultat, en determinats moments d'emergència, de suspendre alguna de les garanties constitucionals, però sempre donant raó d'aquesta mesura i determinant expressament la duració de la suspensió. La Constitució Espanyola del 1978 atribueix aquestes competències al Tribunal Constitucional.

Índex
Drets i llibertats Assistència al detingut
Dret irrenunciable que té tota persona detinguda a designar advocat perquè assisteixi a totes les declaracions i diligències que es practiquin per a la seva identificació. De renunciar a la designació, aquesta és feta, d'ofici, pel Col·legi respectiu.
Ciutadania
Condició i dret que tenen els qui pertanyen a una comunitat política erigida en estat, que expressa el vincle existent entre aquest i els seus membres. La ciutadania genera, per als titulars, drets (protecció jurídica, participació en les funcions públiques, etc) i deures (submissió a les lleis, prestacions personals i materials, etc). Hom adquireix la ciutadania per naixement en el territori de l'estat (ius soli) o pel fet d'ésser fill de ciutadans (ius sanguinis), o bé per pròpia voluntat, ja sigui a través del matrimoni, especialment de la dona en casar-se, o per veïnatge o declaració expressa sempre que hom tingui els requisits exigits per les lleis. De manera restringida indica la capacitat per a exercir els drets, concretament els polítics. Cal no confondre ciutadania amb nacionalitat; aquesta és expressiva de la qualitat de pertànyer a una comunitat nacional determinada, que pot coincidir o no amb una comunitat política estatal.
Copyright
Dret que es reserva l'autor o l'editor d'una obra literària, musical, artística o científica, impresa, enregistrada, etc, d'explotar-la durant un cert temps. Aquest nom, originari de les legislacions dels països anglosaxons, ha passat a designar aquest dret protegit internacionalment per la Convenció Universal del Copyright del 1952.
Defensa
Dret de la persona de demostrar, per ella mateixa o mitjançant persona lletrada, la manca de fonament d'allò de què hom l'acusa.
Democràcia política
Expressió emprada per a designar el conjunt legislatiu i constitucional que asseguri el lliure exercici de les llibertats polítiques (llibertat d'associació, d'expressió, de reunió, etc).
Dret
Facultat d'exigir hom allò que li és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc, allò que la llei o l'autoritat estableix a favor seu o li és permès per qui pot.
Dret d'ús
Dret real, intransferible i no embargable, derivat de l'ús, de servir-se d'una cosa aliena i de percebre'n la part de fruits necessaris per a satisfer les necessitats de l'usuari i la seva família. Equival, bé que reduït, a l'usdefruit.
Dret de petició
Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la facultat que té cada persona natural o jurídica d'adreçar-se a les autoritats demanant la reparació d'un dany o perjudici, la promulgació, la modificació o l'acompliment d'una disposició legal i, en general, tot el que sigui d'interès públic o privat; normalment, són exclosos d'aquest dret els membres de les forces armades, sobretot si es tracta de reclamacions col·lectives. Tenen dret a emprar-lo tots els majors d'edat, les persones jurídiques, les dones casades (sense vènia marital). De l'exercici d'aquest dret, no pot derivar-ne perjudici per al peticionari, llevat que incorri en delicte o falta.
Dret de reunió
Dret de reunir-se les persones en un mateix lloc de comú acord amb la finalitat d'assistir a un esdeveniment, de discutir temes d'interès comú o simplement de conversar amigablement. No té l'oficialitat i solemnitat d'una assemblea o d'una convenció i, en general, suposa un nombre de persones no gaire gran. Dret fonamental i irrenunciable de tot ciutadà, fou inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans. La majoria de legislacions el reconeixen, si més no en teoria (la qual cosa és freqüent en estats totalitaris), en regulen l'exercici i en determinen els límits. En països democràtics aquest dret és molt ampli (les úniques limitacions solen fer referència al caràcter no pacífic i al fet de dur-hi armes); és, però, com més va més restringit en sistemes totalitaris a mesura que limiten els drets polítics i civils.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.
Drets d'autor
Conjunt de drets subjectius i facultats jurídiques exclusives i potestatives que deriven d'aquells i que corresponen als autors d'una obra literària o científica, musical, dramàtica o artística.
Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.
Drets polítics
Drets relacionats amb la persona sota la seva condició de ciutadà i de participant en la comunitat política.

Extraterritorialitat
Dret o privilegi basat en una ficció jurídica que considera persones, coses i locals com si estiguessin fora del territori en què es troben per a continuar sotmesos a les lleis de llurs països d'origen. Els beneficis d'aquests drets són aplicats als caps d'estat, amb llurs familiars i seguicis, als agents diplomàtics, amb llurs famílies, al personal oficial i als comissionats i delegats dels organismes internacionals, als exèrcits en terrenys ocupats, als vaixells de guerra, als magistrats del tribunal internacional de l'Haia, a les residències dels caps d'estat estrangers i a les dels agents diplomàtics, així com a llurs valises i documentació.

Habeas corpus
Institució processal creada per a fer respectar les lleis que fan referència al dret fonamental a la llibertat personal i que té per finalitat posar qualsevol persona detinguda il·legalment a disposició immediata de l'autoritat judicial competent.
Inviolabilitat del domicili
Dret fonamental dels ciutadans en virtut del qual hom prohibeix l'entrada i escorcoll del domicili sense el consentiment del seu titular o de resolució judicial, llevat casos de delicte flagrant.
Justícia
Exercici del dret a la justícia.
Llibertat civil
Estat dels ciutadans, els drets dels quals són protegits per una comunitat civil organitzada.
Llibertat d'expressió
Dret fonamental mitjançant el qual tota persona pot manifestar públicament les seves opinions i creences.
Llibertat de pensament
Llibertat de jutjar sense imposició de dogmes ni de dictats. És un dret ancorat en la Declaració Universal dels Drets Humans vigent actualment.
Llibertat de testar
Facultat per la qual hom pot disposar acte d'última voluntat dels béns propis sense més limitacions que les determinades per les disposicions legals.
Llibertat individual
Estat dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.
Llibertat religiosa
Dret de l'individu a professar en el seu fur intern qualsevol creença religiosa (llibertat de consciència) i a manifestar-la exteriorment a través de cerimònies litúrgiques (llibertat de culte).
Llibertat sexual
Dret que té tota persona al lliure desenvolupament de la seva personalitat i, per tant, de la seva vida sexual.
Llibertats
Prerrogatives, privilegis, llicències, drets.
Llibertats individuals
O llibertats públiques. Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució.
Llibertats polítiques
Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d'expressió, de reunió i d'associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d'ensenyament.
Llibertats públiques
Llibertats individuals.
Propietat industrial
Dret que té l'inventor o creador de procediments, models o dibuixos industrials i el qui adopta o patenta noms, marques, rètols, etc, industrials o comercials, per tal d'explotar-los de forma exclusiva. Forma específica de propietat intel·lectual, es diferencia de la propietat ordinària pel fet que el seu objecte és quelcom immaterial, creat o produït per la intel·ligència humana.
Propietat intel.lectual
Conjunt de facultats que la llei concedeix a l'autor d'una obra científica, artística o literària, quant al poder exclusiu de publicar-la, modificar-la, explotar-la econòmicament i disposar-ne de qualsevol forma. Aquest dret no es generalitzà fins al s XIX i varia segons la legislació de cada estat.
Veu
Dret de parlar i de prendre part en les deliberacions d'una junta o assemblea, amb independència de la facultat de votar.
Vot
Dret a votar.

Índex
Institucions catalanes Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern.
Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya, que representa el poble dins aquesta institució de govern.

President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una qüestió de confiança o per dimissió.

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Organisme jurisdiccional on, respectant la jurisdicció que correspon al tribunal suprem, culmina l'organització judicial a Catalunya. És integrat per tres sales: del civil i penal, del contenciós-administratiu i del social.

Índex
Institucions Estat espanyol Congrés dels Diputats
Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals.
Consell General del Poder Judicial
Òrgan de govern de poder judicial a l'estat espanyol. És compost pel president del Tribunal Suprem i per vint membres més, dotze dels quals són elegits per jutges i magistrats, quatre pel Congrés dels Diputats i quatre pel Senat.

Cort
1. Assemblea política dels regnes ibèrics, des de la baixa edat mitjana, convocada i presidida pel rei (o pel seu lloctinent) i de la qual formaven part membres dels tres estaments socials: noblesa, clericat i burgesia. Aquest tipus d'assemblea constitueix una institució que es donà, amb característiques semblants, en tots els estats de l'Europa occidental en aquesta època, bé que rebé noms diferents.

2. Òrgan legilatiu establert per les diverses constitucions de l'estat espanyol des de la Constitució de Càdis (1812).

Corts Generals
Òrgan legislatiu de l'estat espanyol creat per la Llei de Reforma Política del 1976. És format per dues cambres; el Congrés de Diputats i el Senat (senat).
Senat

Cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.
Tribunal Constitucional
Organisme col·legiat creat per llei orgànica el 1979 que, amb jurisdicció sobre tot el territori espanyol, té competència exclusiva per a conèixer dels recursos d'inconstitucionalitat contra lleis i normes jurídiques amb rang o categoria de llei, dels d'empara per violació de drets i llibertats fonamentals i dels conflictes de competència entre l'estat i les comunitats autònomes. És format per 12 membres nomenats pel rei a proposta del Congrés dels Diputats (4), del senat (4), del govern (2) i del Consell General del Poder Judicial (2).
Índex
Institucions Unió Europea Comissió Europea
Institució creada el 1965 pel tractat de Brussel·les que vetlla per l'aplicació dels tractats i les directrius dins del marc establert pel Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu, i que pot formular propostes a aquests organismes. Té la seu a Brussel·les.
Consell de la Unió Europea
Organisme amb seu a Brussel·les que representa directament els estats membres. Creat el 1965 i anomenat fins el 1994 Consell de Ministres, és el principal responsable en la presa de decisions, generalment a partir de les propostes formulades des de la Comissió Europea. Els seus integrants (un per estat) són ministres dels governs dels estats i són designats segons els àmbits de discussió. El càrrec màxim del Consell de la Unió Europea és la Presidència de la Unió Europea, exercida rotativament durant sis mesos per cadascun dels estats membres.
Consell Europeu
Òrgan que reuneix, almenys dos cops l'any, els caps d'estat o de govern dels països membres de la Unió Europea en una Conferència Intergovernamental (CIG). Hom hi acorda les directrius bàsiques de l'organització, especialment en els camps de les relacions internacionals, de la seguretat, de la justícia i d'interior. Fins el 1974, que s'institucionalitzà, funcionà d'una manera informal. La seva existència fou reconeguda en l'Acta Única Europea (1987).

Parlament europeu
Assemblea legislativa de la Unió Europea que supervisa la tasca dels òrgans executius de les Comunitats Europees (Consell de la Unió Europea i Comissió Europea).
Fou creat el 1951 com una assemblea amb els seus membres designats pels governs dels estats membres. Amb seu a Estrasburg,
Tribunal de Justícia Europeu
Cort de justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. Creat el 1951, la seva missió consisteix en l'aplicació i recta interpretació de les lleis de la Unió i en l'exercici del control judicial d'aquesta. Dirimeix també les controvèrsies entre els estats membres entre ells i amb la comissió europea. És format (des del 1996) per quinze jutges (un per cada estat membre) assistits per nou advocats generals designats pels estats membres per un període de sis anys.
Índex
Protagonistes polítics Alcalde
President de l'ajuntament i cap de l'administració municipal.
Brain trust

En anglès, "trust dels cervells". Grup de consellers econòmics o polítics o d'ambdues coses alhora, anomenats també eggheads ('caps d'ou'), que tenen com a funció l'assessorament d'un partit o d'una administració pública.
Cabdill

Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en assumptes polítics i administratius.

Canceller
Títol de determinats alts funcionaris o ministres a diverses corts o estats.
Cap d'estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
Classe política
Terme que designa les elits polítiques dotades de cohesió, consciència de classe i homogeneïtat social, que controlen el poder o ho intenten i que cerquen de perpetuar-s'hi.

Comissari polític
Individu encarregat pel poder civil o per un partit revolucionari de l'organització, del manteniment de la fidelitat als principis ideològics i del control global dins les forces armades, durant les èpoques revolucionàries.
Conseller -a
Membre de determinats organismes de govern territorial catalans.
Delegat del govern
A l'estat espanyol, càrrec polític i administratiu encarregat de dirigir l'administració de l'estat en l'àmbit territorial d'una comunitat autònoma i coordinar-la, quan s'escaigui, amb la d'aquesta. És nomenat pel govern central.
Dinastia
Sèrie de sobirans que pertanyen a una mateixa família.

Establishment
Bloc de forces polítiques i econòmiques que controlen el poder d'un Estat.

Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Governador
Representant del govern en alguna institució o organisme.
Governador civil
A l'estat espanyol, representant permanent del govern en una província.
Grup de pressió
També lobby. Grup de persones influents amb interessos afins de tipus econòmic, polític, ideològic o religiós que organitzen una acció simultània sobre l'opinió pública, els partits polítics, l'administració i el govern en benefici dels seus interessos. Les accions dels grups de pressió s'iniciaren als EUA al segle XIX.
Líder
Cap d'un partit polític.
Ministre -a
Cap de cadascun dels departaments en què es divideix la governació d'un estat. Els ministres poden ésser nomenats pel cap de l'estat, pel primer ministre o perl parlament, i tenen per missió fixar col·lectivament les mesures polítiques i administratives a l'estat. A les democràcies europees són col·lectivament responsables davant el parlament de l'acció del govern.
Ministre sense cartera
Membre del govern que no té al seu càrrec la direcció de cap departament.
Monarca
Sobirà d'una monarquia.
President de la república
El titular que en una república encarna la representació de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat presidencialista.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.

Primer ministre
Cap o president del govern.
Rei
Persona que exerceix la sobirania d'un regne. El rei pot ésser rei electiu (quan ha estat triat per elecció), rei hereditari (quan assoleix el títol per dret d'herència), rei absolut (sense limitació de tipus jurídic, generalment basat el seu poder en el dret diví), rei constitucional (que té el poder definit per una constitució), rei associat (quan rep el títol d'un altre rei —generalment el pare o un germà— per tal d'associar-lo a l'exercici del poder). Hom parla de rei titular o nominal, en el cas d'una persona que porta el títol de rei d'un país perquè hi té o hi creu tenir drets, però no n'exerceix cap poder, i de rei de dret o de iure, o rei legítim quan es tracta d'un individu a qui, no exercint de rei d'un país, correspondria d'ésser-ho pel fet de posseir-ne la legitimitat històrica o dinàstica. Rei dels reis és títol portat pels sobirans de Pàrtia, Pèrsia i d'Etiòpia. La denominació de rei apostòlic, rei catòlic, rei cristianíssim, rei defensor de la fe, rei fidelíssim és, respectivament, la titulació oficial dels reis d'Hongria, Espanya, França, Anglaterra i Portugal.

Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.

Secretari d'estat
Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial col·locat entre el ministre i el subsecretari, encarregat d'una determinada unitat o branca respecte de la qual exerceix directament funcions que en principi corresponen al ministre i les que aquest expressament li delegui. Actua sempre sota la direcció del titular del departament.
Secretari general
1. Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial amb rang de subsecretari, al qual correspon la coordinació i direcció de competències específiques i sectorials.
2. Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics.
Secretari general tècnic
Cap de l'òrgan encarregat de la recollida de documentació i de realitzar estudis sobre les matèries pròpies del departament, així com de prestar assistència tècnica i administrativa al seu titular. Té categoria de director general.
Sobirà -ana
Persona que té l'autoritat suprema o sobirania dins un estat.
Sotssecretari -ària
Funcionari que supleix o ajuda el secretari. A l'estat espanyol, és l'òrgan superior d'un departament ministerial que exerceix les funcions de cap superior del personal i les de gestió dels serveis comuns del departament.
Sotssecretari d'estat
En alguns països, membre del govern la funció del qual és equivalent a la de viceministre o a la de secretari d'estat, bé que amb atribucions més restringides.

Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics.
Tribunal
Conjunt de funcionaris que constitueixen l'òrgan estatal encarregat de vetllar per la garantia de l'ordre jurídic, en nom del poble o del cap de l'estat que el representa i d'acord amb un sistema normatiu de legalitat.

Vicepresident -a
En alguns sistemes presidencialistes, persona que hom elegeix per a assistir el president i substituir-lo en cas de defunció, dimissió o impediment per a l'exercici del càrrec. Algunes constitucions, com la dels EUA, en preveuen una elecció conjunta, i ambdós han de pertànyer al mateix partit; el vicepresident és alhora president del senat. Altres constitucions, en canvi, preveuen una elecció independent i ambdós poden pertànyer a partits diferents.
Virrei
Alt funcionari politicoadministratiu que governa un virregnat com a representant del rei o en lloc seu i, per tant, amb plenitud de jurisdicció civil, criminal i administrativa.
Visir
En alguns països islàmics, ministre.

Índex
Partits polítics Blanc -a
Dit de la persona considerada políticament conservadora o reaccionària.

Búnquer
Nom donat als grups polítics o socials més immobilistes.
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.
Centredreta
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de la dreta. Sovint pot ésser identificada amb la dreta moderada.
Centreesquerra
Tendència política que assumeix alhora alguns conceptes del centre i de l'esquerra. Sovint pot ésser identificada amb l'esquerra moderada.
Dreta
Usat també en plural (dretes). Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi.
Esquerra
Sovint en plural (esquerres). Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista.

Extraparlamentari
Dit del grup polític que no es troba representat al parlament (per insuficiència de vots en les eleccions, per prohibició governativa del partit, o perquè aquest no vol participar en les eleccions o en la vida parlamentària). Tot i que pot ésser extraparlamentari un grup de qualsevol tendència política, sovint tenen aquest caràcter els partits extremistes, de dreta o d'esquerra.

Extrema dreta
Tendència radical extremada dins una línia política de dreta.
Extrema esquerra
Tendència radical extremada dins una línia política d'esquerra.
Liberal

Dit del partit o de la tendència política que milita en el liberalisme.
Partidisme
Adhesió cega a un partit determinat pel damunt dels interessos generals.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc).Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions.
Progressista
Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran.

Radical
Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme.
Roig / Roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme.
Ultradreta
Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta autoritària més radicals i violents.
Ultraesquerra
Sector polític revolucionari situat doctrinalment més enllà de l'esquerra.
Índex
Organització partits polítics Aliança
Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.

Aparell
Part o sector d'un partit polític encarregat de tasques internes, especialment de les d'organització.
Assemblea
Congrés d'un partit polític.
Base
Conjunt de membres efectius d'una organització formal que no ocupen càrrecs burocràtics ni directius. En els sindicats i en els partits polítics de massa hom anomena base el conjunt dels seus militants, tot i que a vegades el concepte s'estén als adherents o àdhuc als simples electors.
Buró
Òrgan dirigent d'un partit o una associació, amb funcions especials de tàctica política i organització, especialment aplicat als partits comunistes.
Cèl.lula
Element de base de certes organitzacions polítiques, en particular dels partits comunistes, amb un nombre restringit de membres que treballen en una mateixa empresa, viuen en un mateix barri, etc.
Centralisme democràtic
Principi que inspira l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i ideològica i impedeix la formació de fraccions o de tendències internes. En són trets fonamentals la discussió de la problemàtica del partit a tots els graus, en particular, a la base, després de la qual les decisions preses pels òrgans centrals de decisió han d'ésser aplicades, un cop establertes, sense possibilitat d'ésser posades en qüestió.
Coalició

1. Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.
2. Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició.

Comitè central
Òrgan dirigent dels partits comunistes; els seus membres són elegits a cada congrés del partit.
Convenció
Congrés d'un partit polític.
Facció
Grup polític, pertanyent a un partit, amb una línia pròpia.

Front
Coalició de diferents partits polítics o de moviments integrats per militants de diferents partits.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.

Militant de base
Membre actiu d'una organització política o sindical que no pertany a l'aparell.
Politburó
Òrgan de direcció del partit comunista de l'antiga URSS i d'altres països, encarregat dels afers urgents que calia resoldre entre sessió i sessió del comitè central. El de l'URSS fou creat el 1917 i al començament tingué cinc membres, nombre que augmentà posteriorment. Entre el 1952 i el 1966 prengué el nom de presídium.

Programa
1. Enunciació i definició dels objectius i de les modalitats d'una activitat industrial, financera o política, d'un projecte arquitectural, d'urbanisme, etc.

2. Exposició dels propòsits polítics d'una persona o d'un grup o partit polític.

Relacions públiques
Conjunt d'activitats d'una empresa o d'una entitat de caràcter públic (com és ara els partits i àdhuc els governs) ordenades a influir en l'opinió pública per tal d'atreure els individus o altres entitats com a possibles nous clients, seguidors, etc.
Índex
Relacions Església-Estat Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Clericalisme
Terme pejoratiu que designa la intromissió del clericat en els afers polítics.
Concordat
A partir del s XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.
Confessionalitat
Adhesió pública i oficial a una confessió religiosa per part d'una institució o àdhuc d'un estat.
Hierocràcia
Doctrina política segons la qual el poder ha d'ésser detingut, institucionalment, per la casa sacerdotal.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Laïcitat
Sistema que exclou les esglésies de l'exercici del poder polític o administratiu, i de l'organització de l'ensenyament.
Plàcet
Assentiment del poder civil a una disposició o promulgació de l'autoritat eclesiàstica, en els països en què les relacions entre l'Església i l'Estat es regeixen per normes concordatàries.

Poder temporal
Poder civil exercit per l'autoritat eclesiàstica, sobretot pels papes, sobre un territori.

Regalisme
Nom donat a la política religiosa dels sobirans europeus durant els ss XVII i XVIII, que tenia per finalitat controlar l'acció de l'Església.

Temporalisme
Tendència ideològica i política favorable al poder temporal del papa.
Teocentrisme
Doctrina, concepció o actitud existencial que hom pot caracteritzar pel fet que Déu o el diví són considerats com a centre de tota la realitat, la qual ha d'ésser ordenada en qualsevol dels seus àmbits o aspectes concrets en relació amb aquest centre.
Teocratisme
Clericalisme, ultramuntanisme.
Tolerància religiosa
Reconeixement legal per part de l'estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l'oficial.
Ultramuntanisme
Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana).
Índex
Moviments polítics Americanisme
Moviment propagat al final del s XIX entre els catòlics americans amb vista a adaptar la vida de l'església als ideals de la cultura del temps. El seu iniciador fou Isaak Thomas Hecker.
Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels africans, especialment dels africans negres.
Carbonarisme
Moviment d'ideologia liberal, organitzat en societats secretes i relacionat amb la francmaçoneria, format a la Itàlia meridional al començament del s XIX, durant la dominació napoleònica.

Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs.

Castrisme
Moviment polític revolucionari, desenvolupat a l'Amèrica Llatina a partir dels darrers anys de la dècada del 1950. Té origen en la crítica de la pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la revolució cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel Castro, Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les reformes sòcio-econòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l'explotació i de la misèria cal l'enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada, dels règims oligàrquics aliats de l'imperialisme nord-americà, que detenen el poder en la majoria d'aquells països.

Contrarevolució
Moviment polític orientat a combatre una revolució o a neutralitzar-ne els efectes. Sovint cerca una restauració de les institucions i privilegis anteriors i comporta sempre una consegüent repressió dels elements revolucionaris.

Cristians pel Socialisme
Moviment integrat per cristians que creuen compatible llur fe amb la teoria i la praxi marxistes, sense que això signifiqui cap vinculació a un partit polític determinat.
Nascut a Xile —on el moviment celebrà un congrés nacional el 1972—, s'estengué després a l'Argentina, el Perú, Mèxic i l'Amèrica Central, on contribuí a l'aparició de la teologia de l'alliberament, i finalment arribà a Europa.

Democràcia cristiana
Conjunt de moviments, partits polítics i sindicats que volen posar al servei de la democràcia la doctrina de l'evangeli.

Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'), grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l'actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra. El nom procedia d'una publicació clandestina, "Spartakusbriefe" ('Lletres d'Espàrtac'), dirigida per Karl Liebknecht. Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata (1916) i que passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La Revolució Russa d'aquest any dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou impuls amb l'esfondrament de la monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit (desembre del 1918 ­ gener del 1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé que els seus membres continuaren essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.

Feixisme
1. Sistema polític implantat a Itàlia poc després de la Primera Guerra Mundial. El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme. Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc (camises negres), que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l'esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l'amenaça bolxevic. Obtingué el poder el 29 d'octubre de 1922, després d'una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes.
2. Ideologia que inspirà el sistema polític instaurat a Itàlia per Mussolini.
3. Règim polític inspirat en aquesta ideologia.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial.

Fonamentalisme
Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc.
Integrisme
Corrent politicoreligiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi.
Moviment
Corrent, ideologia, etc, polítics.
Nacionalsocialisme
També nazisme. Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945.
Negritud
Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural negra.

Neofeixisme
Nom donat al moviment ideològic i polític basat en els principis del feixisme. El nucli inicial i més important radica a Itàlia, amb el Movimento Sociale Italiano (MSI), que, juntament amb el neonazisme, ha estat l'inspirador de petits grups de l'extrema dreta arreu del món occidental. A Itàlia, nuclis clandestins d'aquest signe (Ordine Nero, Ordine Nuovo, etc) han protagonitzat, des dels anys setanta, sagnants accions terroristes.
Neonazisme
Nom donat al moviment ideològic i polític inspirat en el nacionalsocialisme. Grups neonazis i neofeixistes intentaren (1950 i 1951) la creació d'una internacional, que no reeixí a causa de dissensions internes. El nucli principal neonazi es constituí a Alemanya amb la creació, el 1964, de la National Demokratische Partei Deutschlands.

Panafricanisme
Doctrina política que intenta de dur a terme la unitat dels pobles africans.
Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira a la unió dels pobles d'Amèrica.
Panarabisme
Moviment polític sorgit a la fi del s XIX entre els països àrabs i que propugnava la solidaritat i la cooperació entre ells, enfront, primer, de la dominació turca, i de la colonial, després.

Paneslavisme
Corrent polític nacionalista que pretenia la unificació dels pobles eslaus sota l'hegemonia de Rússia.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic.

Panislamisme
Moviment político-religiós que pretén unificar el món islàmic. Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita.

Sufragisme
1. Moviment feminista per a la consecució del vot.

2. Moviment per a la consecució del sufragi universal.
Índex
Nacionalisme Abertzale
Nom, que en basc significa 'patriota', donat tant als autonomistes com als independentistes que admeten l'existència de la pàtria comuna que hom anomena Euskadi o Euskal Herria . Darrerament hom ha volgut significar, erròniament, amb aquest terme els nacionalistes bascs políticament més radicals per contraposició al nacionalisme moderat.
Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació.
Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma.
Emancipació
1. Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència. Hom empra sovint aquest concepte per a designar el procés d'independència de les colònies americanes.
2. Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat.
Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.

Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc.
Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.

Nacionalitat
Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació.
Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se estat independent. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre.

Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.
Índex
Moviments nacionalistes a l'Estat espanyol Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.
Iberisme
Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la Península Ibèrica.

Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de les illes Balears.

2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme.

Provincialisme
Nom que rebé, a l'inici del s XIX, el moviment favorable a la recuperació de la consciència de la pròpia identitat dels Països Catalans. Fou especialment intens al Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la guerra del Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc.
Regionalisme
Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la restauració borbònica del 1874.
Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.
Índex
Formes de repressió Alarma
Estat de crisi previst en l'ordenament constitucional que permet al govern la modificació transitòria del règim constitucional ordinari i que, a diferència dels altres estats excepcionals, no permet de suspendre cap dels drets ni de les llibertats dels ciutadans. Malgrat això, dóna a les autoritats competents determinades facultats extraordinàries (limitació de la circulació, requises temporals de béns, intervenció transitòria d'indústries, fàbriques, etc).
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat politicoideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Estat d'excepció
A l'estat espanyol, supòsit d'estat de crisi previst en la Constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional ordinari. És declarat pel govern, amb autorització prèvia del Congrés dels Diputats, per a combatre alteracions de l'ordre públic que posen en perill el lliure exercici dels drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament de les institucions democràtiques o els serveis públics essencials. L'estat d'excepció faculta els poders públics a prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspenció de determinats drets dels ciutadans.

Estat de guerra
Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar.
Estat de prevenció
A l'estat espanyol (abans de la llei d'ordre públic del 1959), situació anormal declarada pel govern com a conseqüència d'una alteració de l'ordre públic. Justificava l'adopció de mesures repressives superiors a les de règim normal, sense una suspensió de les garanties.

Estat de setge
1. Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les garanties jurídiques de la ciutadania.

2. Estat de crisi previst en l'ordenament espanyol que permet l'alteració transitòria del règim constitucional ordinari. Declarat per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats, a proposta del govern, per fer front a insurreccions o actes de força contra la sobirania o la independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional, permet la suspensió de determinats drets i llibertats dels ciutadans i possibilita un especial protagonisme de l'autoritat militar.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics.

Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà.

Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

Segregar
Separar de la massa del país (grups ètnics, religiosos, etc, diferenciats) aplicant-los una legislació especial, sovint desfavorable, respecte a la que és aplicada als altres ciutadans.
Tortura
Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts —ja siguin físics o psíquics— a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte.

Índex
Formes d'oposició Antimilitarisme
Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre públic.
Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una persona o d'unes quantes, contra una institució.
Conspiració
Conjura o complot contra l'estat, un règim polític, un personatge polític o un organisme de poder.

Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Dejuni
Privació voluntària de menjar, i sovint també de beure, com a forma de protesta cívica emprada per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret.

Insurrecció
Acció d'insurgir-se una guarnició, un poble, una nació o una part d'ella.

Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Motí
Avalot, alçament popular contra l'autoritat establerta. Ha constituït una de les formes de protesta i un instrument de pressió utilitzats per les masses populars contra els abusos de les autoritats, especialment importants en èpoques de carestia o produïdes per mesures econòmiques impopulars; així, els Rebomboris del Pa, a Barcelona, la Matxinada, el motí de Squillace, etc.

Moviment militar
Rebel·lió militar.
Moviment revolucionari
Moviment que cerca la revolució.
Moviment subversiu
Moviment politicosocial encaminat a produir, mitjançant l'agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans i, finalment, a apoderar-se del govern.
Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa d'armaments.
Obstruccionisme
Mètode d'obstrucció emprat per les minories parlamentàries per tal de fer ajornar l'aprovació d'una llei o disposició sobre la base d'una aplicació estricta dels reglaments interns parlamentaris o fent llarguíssimes intervencions orals. Als EUA és conegut amb el nom de filibusterisme.
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Oposició extraparlamentària
Oposició contrària al sistema de democràcia parlamentària, o marginada d'aquest, que no participa en les eleccions legislatives, o que, tot i participar-hi, no obté presència al parlament.
Premsa clandestina
Publicacions editades al marge de la legalitat vigent, normalment en èpoques de anormalitat democràtica.
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures socioeconòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi directament.
Reacció
Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició.
Rebel.lió
Delicte comès pels qui s'alcen en armes contra un govern constituït.
Resistència
Oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Hom pot distingir la resistència pacífica i la resistència activa, que duu a terme sabotatges i atemptats contra soldats, instal·lacions militars, línies de transports i telecomunicacions, etc, i sol utilitzar els mètodes de la lluita de guerrilla. El dret internacional, d'ençà de la conferència de Ginebra del 1949, considera membres del moviment de resistència els voluntaris (maquis, partisans, etc) que operen contra les forces d'ocupació a l'interior del país ocupat. Hom els ha de tractar com a presoners de guerra si són complertes les condicions que qualifiquen el legítim bel·ligerant.
Resistència pacífica
Mètode no violent d'oposició al sistema establert. Consistent a negar-se a participar en certs aspectes de la vida pública (no utilitzar els transports públics, negar-se a abandonar un edifici, no adquirir certs productes, vaga de la fam, etc), fet en ell mateix no delictiu, però que realitzat per grans masses ocasiona un seriós obstacle al normal funcionament de la vida pública.
Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot.
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Sabotatge
1. Dins les tècniques de lluita del sindicalisme revolucionari, represàlia econòmica o política consistent en la destrucció o deterioració dels edificis o dels materials d'una empresa per tal d'impedir o d'obstaculitzar el funcionament normal del treball.
2. Acció que, per motius polítics, atempta contra la seguretat dels mitjans públics de transport, obstaculitza el funcionament dels serveis públics o acompleix actes de destrucció, amb vista a minar les institucions estatals o la política d'un govern.
Sedició
Delicte consistent en l'alçament públic i tumultuari per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals, la promulgació o l'execució d'una llei, la celebració d'eleccions, l'exercici de les seves funcions a un funcionari públic, una autoritat o una corporació oficial, o atacar la persona o els béns d'una autoritat o les persones o els béns d'una col·lectivitat.
Subversió
1. Activitat delictiva encaminada a subvertir l'estructura del poder i de l'estat.
2. Alteració de l'ordre públic.
Tancada
Reclusió voluntària d'una persona i, més sovint, d'un grup en un edifici públic o en el lloc de treball en senyal de protesta i com a forma de pressió.

Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones.
Vaga de fam
Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret.
Índex
Conflictes interns i externs Batalla
Acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un contra l'altre i que, per la seva envergadura, pot arribar a decidir el resultat d'una guerra. La batalla implica modernament, per part de cadascun dels bel·ligerants, un esforç combinat de grans unitats sobre un teatre d'operacions amb un mateix objectiu. Durant la batalla els exèrcits coordinen llur capacitat de foc, de moviment i logística per tractar d'assolir resultats decisius per a guanyar la guerra.
Blocatge
Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori d'un altre estat. Des del punt de vista jurídic el blocatge pot ésser bèl·lic o pacífic. Segons el dret internacional tradicional, el blocatge bèl·lic ha d'ésser declarat prèviament per l'estat bel·ligerant que l'exerceix, precisant límits territorials i temporals, ha d'ésser notificat als estats neutrals i aquests han d'observar-lo sempre que sigui efectiu, és a dir, dut a terme per l'estacionament real de les forces que exerceixen el blocatge enfront de les posicions enemigues, i sempre que sigui imparcial, és a dir, afectant igualment qualsevol altre estat. En el cas de trencament del blocatge bèl·lic, el país que l'exerceix té dret a capturar els vaixells infractors i confiscar-ne la càrrega. El blocatge pacífic, anomenat generalment també blocatge econòmic o blocatge econòmic internacional, és adoptat com a represàlia en temps de pau per a impedir les relacions comercials del país blocat amb altres països. La seva licitud és discutida i no hi ha cap obligació d'observar-lo per part dels altres estats. Té per causa raons de caràcter polític, per tal com hom pretén, en gairebé tots els casos, d'ofegar el funcionament de l'economia del país blocat i de forçar el seu govern a modificar la seva actuació.

Boicot econòmic
Conjunt de mesures de pressió econòmica previstes a l'article 41 de la Carta de les Nacions Unides i que consisteix en la interrupció total o parcial de les relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals, telegràfiques, radioelèctriques i d'altres amb un determinat país. És una forma institucionalitzada del blocatge.
Combat
Acció de guerra que revesteix freqüentment un caràcter espontani, de transcendència tàctica, modalitat definida i d'una sola direcció, el propòsit de la qual és la conquesta o conservació d'un objectiu. Es desenvolupa en fases successives en el temps i l'espai, li és consubstancial la maniobra i l'acció conjunta i l'assalt n'esdevé la fase decisiva. Hom pot dir que la batalla es compon d'un conjunt de combats particulars, i que, a diferència del combat, obeeix motius estratègics i és ordenada en un pla de guerra. El combat rep innombrables noms segons les forces que hi intervenen, l'actitud adoptada, la finalitat, el temps, el terreny on té lloc i les conseqüències que se'n deriven (combat de les gran unitats, defensiu, ofensiu, de reconeixament, de nit, en localitats, atòmic, naval, aeri, etc).
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva.
Embargament
Retenció per un estat o prohibició de sortir de port de vaixells d'un altre estat com a mesura política, sanitària o de policia.
Facció
Grup de persones reunides per a una acció violenta, generalment política.

Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats.
Guerra atòmica
Guerra nuclear.
Guerra bacteriològica
Guerra en la qual hom empra, contra l'enemic, diversos tipus de bacteris, virus, rickèttsies i fongs, dispersats, a fi de provocar els corresponents efectes nocius i àdhuc mortals. Els microorganismes experimentats amb finalitats bèl·liques són espores d'àntrax, rickèttsies de la febre Q i virus de la grip, de la psitacosi i de diferents tipus d'encefalitis, i també toxines aïllades de bacteris, com la toxina botulínica.
Guerra biològica
Guerra bacteriològica.

Guerra civil
Guerra entre ciutadans d'un mateix país o d'un mateix estat.

Guerra espacial
Guerra que es desenvolupa a l'espai exterior de la Terra. Durant la dècada dels setanta es produïren grans avenços en la tecnologia aeronàutica i electrònica aplicada als vols espacials i els sàtel·lits artificials es convertiren en part integrant dels moderns sistemes d'armament nuclear. Les doctrines estratègiques recents donen èmfasi a la capacitat de lliurar una guerra nuclear limitada, basada, en part, en el desenvolupament de tecnologies espacials.
Guerra freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació del Kominform (1947), de l'OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea (1950-53), la creació del pacte de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961) i l'intent d'invasió de Cuba, seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa (1961).
Guerra nuclear
Guerra en la qual hom empra ginys nuclears, com és ara coets amb cap nuclear o bombes nuclears.
Guerra química
Guerra en la qual hom empra, contra l'enemic, diverses substàncies químiques per llurs efectes tòxics sobre els éssers vius.
Guerra santa
Guerra que hom fa per motius religiosos. En són exemples particularment importants el gihad de l'islam i les croades del cristianisme.
Guerra subversiva
Guerra revolucionària contra el poder establert, que generalment utilitza mitjans indirectes i clandestins i sol basar-se en l'estratagema de la guerrilla.
Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
Mobilització
Pas d'una organització social de pau a una situació de guerra. Des de sempre, els governs s'han atribuït el dret de cridar el poble en defensa de l'estat, utilitzant diverses fórmules (lleves, reclutaments, etc).
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o parcialment desfeta.
Resistència
Oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Hom pot distingir la resistència pacífica i la resistència activa, que duu a terme sabotatges i atemptats contra soldats, instal·lacions militars, línies de transports i telecomunicacions, etc, i sol utilitzar els mètodes de la lluita de guerrilla.
Sabotatge
Acció militar dirigida amb vista a disminuir el potencial bèl·lic i a obstaculitzar el funcionament dels serveis d'un enemic intern o extern. Consisteix generalment en la destrucció o deterioració de naus, avions, combois, carreteres, dipòsits d'armes, etc.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre.

Ultimàtum
Conjunt de condicions i d'exigències inajornables i definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals implica la ruptura de les negociacions, sovint represàlies de tipus bèl·lic i la declaració de guerra. La convenció de l'Haia del 1907 n'establí les formalitats de procediment i l'anomenà "declaració de guerra condicional".

Índex
Relacions internacionals Aliança
1. Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.

2. Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.

Alineament
En política internacional, acció i efecte d'alinear-se en un dels dos grans blocs encapçalats pels EUA i per l'URSS. El terme ha estat utilitzat sobretot en sentit negatiu, no-alineament, per a referir-se als països que fan professió de neutralisme i de no pertànyer a cap d'aquests dos blocs.
Arbitratge internacional
Mitjà de solució pacífica de les controvèrsies entre estats a través d'una decisió jurídica d'un o més àrbitres o d'un tribunal arbitral, escollits per les parts. La sentència o laude arbitral és considerada obligatòria per les parts, definitiva, però no inmediatament executiva.
Coexistència pacífica
Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la coexistència entre els estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la guerra com a mitjà per a resoldre llurs diferències.

Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el govern d'un Estat i la Santa Seu de Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a l'altra garanties i concessions.

Conferència
1. Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un tractat.
2. Assemblea o reunió de dues o més persones per a tractar de qüestions polítiques, científiques i d'altres.
Conveni internacional
Pacte entre estats dins l'àmbit de la comunitat jurídica internacional. Constitueix font d'obligacions internacionals i produeix, des del moment de la seva ratificació pels governs respectius, efectes jurídics.
Declaració internacional
Posició que pren un estat o una organització internacional davant un problema concret, i que no té eficàcia obligatòria, sinó moral, com la Declaració Universal dels Drets Humans.

Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional.
Desnuclearització
Procés polític i estratègic internacional, tendent a la creació de zones on són prohibits la fabricació i l'emmagatzematge d'armes nuclears.
Diktat
Tractat imposat.
Diplomàcia
Organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat.
Dissuasió
Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i acumulació d'armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la iniciativa d'una agressió armada.

Distensió
Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió militar i reduir la cursa d'armaments.
Entesa
O entente. Col·laboració internacional contingent o acord polític amistós revisable entre estats que no implica una aliança o tractat.
Equilibri polític
Principi segons el qual cap estat no és prou poderós per a estar en condicions, sol o en unió dels seus aliats, d'imposar la seva voluntat als altres i vetllar pel manteniment de la pau.

Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir de les exigències de l'espai vital.

Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.

Lliga
Acord temporal entre dos o més estats o sobirans, els quals entren en aliança o federació per tal d'aconseguir un fi comú. Aquest pot ésser polític (lligues ofensives i defensives) o econòmic (lligues duaneres, monetàries).

Mediació
1. Mitjà pacífic de resoldre els problemes internacionals consistent en el fet que un tercer (un estat, una organització internacional o àdhuc una persona privada, bé que revestida de prestigi i reconeguda com a equànime) intervingui entre les parts litigants, proposant una solució.

2. Procediment per a resoldre els conflictes o les divergències laborals, en especial quan són de caràcter col·lectiu, mitjançant la intervenció d'organismes públics o de persones que actuen amicalment entre les parts enfrontades i proposen recomanacions a aquestes.

Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents.
No-alineament
En política internacional, varietat de neutralisme consistent en el fet de no alinear-se en cap dels grans blocs.
Pacte
Contracte, tant en la seva integritat com en les convencions particulars, condicions, clàusules o estipulacions que el constitueixen.
Pacte de no-agressió
Acord entre dos estats d'abstenir-se d'emprar la força l'un contra l'altre i de resoldre llurs possibles conflictes mitjançant una negociació o sotmetent-los a un arbitratge. Signat generalment per estats que podrien tenir motius per a enfrontar-se bèl·licament, pot ésser, de fet, només una mesura diplomàtica per a ajornar les hostilitats en comptes d'assenyalar el començament d'una veritable política de distensió.
Potència
1. Estat poderós, capacitat global d'un estat.

2. Aspecte concret de les possibilitats d'un estat. Així, hom parla de potència econòmica, política, militar, naval, industrial, cultural, etc.
Relacions diplomàtiques
Relació oficial que dos estats o governs estableixen o mantenen entre ells mitjançant llurs representants diplomàtics. Els òrgans centrals d'aquesta relació són els caps d'estat i els ministres d'afers estrangers, i els òrgans exteriors són els agents diplomàtics i els cònsols.
Sanció
Cadascuna de les mesures polítiques, econòmiques i militars que alguns organismes internacionals (com ara la Societat de Nacions, l'ONU, etc) o bé alguns grups d'estats imposen a un estat (membre o no de la dita organització) perquè el consideren agressor contra un altre estat o violador dels drets humans.
Statu quo
Locució que vol dir 'en l'estat en què' i que hom usa com a substantiu, sobretot en diplomàcia i dret internacional, per a designar l'estat actual, sovint deteriorat, de les estructures socials o polítiques d'una societat concreta, així com llur continuïtat.
Superpotència
Gran potència. Actualment, aquest terme és aplicat especialment als EUA. Durant la guerra freda fou aplicada també a la URSS i, en dissoldre's aquesta (1991), hom tendeix a restringir el terme als EUA, tot i que de vegades Rússia i la Xina també reben aquesta qualificació.
Tensió
Desacord en les relacions entre estats, entre classes socials o entre partits polítics.
Tractat
Acord internacional establert per escrit entre estats i regit pel dret internacional, tant si és fet en un instrument únic com si ho és en dos o més, sigui quina vulgui la seva denominació particular. Pel que fa a les matèries, hom parla de tractats de pau, com, per exemple, el de Westfàlia, l'any 1648, el tractat d'Utrecht, el 1713, el tractat de Versalles, el 1919, etc; de tractats econòmics i comercials, com és ara el Zollverein o unió duanera alemanya, l'acord tripartit entre els EUA, França i la Gran Bretanya (1936) per tal d'evitar les devaluacions monetàries competitives de després de la crisi econòmica mundial del 1929, i el General Agreement on Tariffs and Trade (GATT), del 1947. El tractat religiós, establert entre el Vaticà i altres estats, és anomenat concordat. Hi ha també tractats polítics, com ara el tractat de París del 1815, conegut amb el nom de Santa Aliança, i els tractats colonials de la darreria del s XIX; cal afegir-hi els tractats d'extradició de delinqüents i criminals comuns (dels quals resten normalment exclosos els polítics). Hi ha encara tractats tècnics, com, per exemple, el de Barcelona contra la contaminació de la Mediterrània (1976). Quant a procediment, tant pel sistema d'entrada en vigor com pel sistema establert per la seva denúncia, existeixen tractats simplificats (gentlemen's agreements, intercanvis de notes, etc) i tractats solemnes (amb negació, conclusió, signament i ratificació). Quant al nombre de països signants, hom parla de tractats bilaterals (entre dos estats) i de tractats col·lectius (entre tres estats o més).
Vet
En els organismes internacionals, dret que tenen certs estats membres d'oposar-se a l'adopció d'una resolució. En el Consell de Seguretat de l'ONU, les resolucions han d'ésser adoptades per majoria de nou vots, entre els quals han de figurar els de les cinc grans potències (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i Xina), que, d'aquesta manera, poden evitar resolucions contràries a llurs interessos.
Índex
Expansionisme Colònia
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència.

Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en colònia.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats.

Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme.

Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Metròpoli
Nom que rep l'estat colonitzador respecte a les seves colònies.

Neocolonialisme
Pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues colònies i els països subdesenvolupats en general. A partir de la descolonització formal, les potències mundials conservaren llur preeminència política, econòmica i cultural i seguiren un procés de recolonització i d'intervenció en països subdesenvolupats, aprofitant el desequilibri econòmic. Les grans companyies monopolístiques, els programes d'ajuda i els organismes internacionals han estat els instruments clàssics del neocolonialisme. El seu fi és conservar l'orientació econòmica de les ex-colònies i els països subdesenvolupats en general cap a les necessitats de les grans potències. El control polític i econòmic és assolit per pressió directa o a través de pactes generals que inclouen els països subdesenvolupats dins l'estratègia de les potències. Molt sovint els poders locals (monarquia, burgesia administrativa i comercial, exèrcit, etc) col·laboren en aquest procés neocolonial; això no obstant, quan s'ha escaigut, els països imperialistes no han dubtat a intervenir directament per liquidar els intents d'alliberament dels pobles subdesenvolupats oprimits.
Protectorat
Part de sobirania que un estat exerceix sobre un altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern però reservant-se les relacions exteriors.
Tutela
Sistema de govern d'un territori per part d'una potència administradora fins que aquest estigui en condicions d'autogovernar-se. Aquest terme jurídic, creat per l'ONU, no és sinó la pròrroga de l'antic mandat sobre les colònies de les potències vençudes confiat per la Societat de Nacions als vencedors (Camerun, Togo, Rwanda-Urundi, Nova Guinea Oriental, Samoa Occidental i Somàlia).
Índex
Altres conceptes Abdicació
1. Abandó o renúncia voluntària d'un càrrec, d'una dignitat, d'un privilegi o d'un altre dret, després d'haver-lo posseït.
2. Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia successòria. Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de renúncia, històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el matrimoni del monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de l'assemblea parlamentària.
Activisme
Propaganda activa al servei d'una doctrina política, d'un partit, d'un sindicat, etc.
Carta
Declaració programàtica i fonamental de principis generals.

Conjuntura
Moment econòmic o, per extensió, històric de curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que defineixen temporalment una situació.

Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional.
Culte de la personalitat
Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i generalment mancades de tot sentit crític, que hom tributa a algunes persones, les quals en són també fomentadores en virtut de mecanismes obsessius.

Demagògia
Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge.
Estratègia
Coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d'un estat, d'un grup o d'un partit.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.

Polítiques socialdemòcrates
Iniciatives d'esquerra dutes a terme pels partits socialistes democràtics (anomenats, també, socialdemòcrates), com ara el Partit Socialdemòcrata alemany o el Partit Laborista britànic, tendents a incrementar el benestar de les classes més desfavorides a còpia d'apujar els impostos per disposar de més recursos i augmentar els serveis socials gestionats pels funcionaris de l'Estat (sanitat, ensenyament, assegurança d'atur, etc.).

Regressió
Retorn a una situació anterior, política o social, o religiosa, ja superada.

Restauració
Reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.

Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Índex

Tornar a Conceptes

Tornar a Història


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà