Índex

CONCEPTES DE CIÈNCIES SOCIALS

CONCEPTES DE SOCIOLOGIA

ÍNDEX TEMÀTIC

Conceptes generals Sociologia
Ciència social que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana. Investiga la dimensió social de l'home, tant en l'aspecte relativament permanent (grups, institucions i estructures socials de tota mena) com en l'aspecte fluid i dinàmic (tensions, conflictes, transformacions). En contrast amb d'altres ciències socials afins, no aïlla un sol nivell de la realitat, sinó que els interrelaciona constantment.
Índex
Corrents sociològics Ergonomia
Ciència que tracta de l'adaptació del treball a les condicions psicològiques i anatomicofisiològiques de l'home, a fi que el binomi home-màquina assoleixi la més gran eficàcia possible.
Eugenèsia
Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic.
Gerontologia
Ciència que estudia la vellesa en general i els processos que condueixen a l'envelliment de les persones. Tracta, doncs, de tot allò que pot accelerar la pèrdua d'una funció fisiològica o la integritat somaticopsicològica de l'individu (i en aquest aspecte es confon de vegades amb la geriatria) i, a més, dels múltiples problemes de caràcter psicològic, familiar, econòmic, sociològic, etc, que són inherents a les persones en arribar a la vellesa.
Organicisme
Teoria sociològica que estableix una clara analogia entre el funcionament i les lleis que regeixen la societat i les dels éssers vius.
Prospectiva
Ciència que estudia el futur per comprendre'l i influir-lo i consisteix en una actitud mental positiva, amb vista a l'acció. Es distingeix de la futurologia en el fet que no pretén de fer pronòstics. També es distingeix de la previsió en el fet que aquesta considera el futur immediat partint dels precedents, analogies i extrapolacions.
Psicologia
Ciència que estudia la constitució, el comportament i els estats de consciència de la persona humana, considerada individualment o bé, i àdhuc alhora, com a membre d'un grup social; per tal de diferenciar-la de la psicologia animal, hom en diu també psicologia humana.
Sociobiologia
Corrent evolutiu emmarcat dins del neodarwinisme, desenvolupat a partir del 1975 per E.O.Wilson. La sociobiologia troba dos fonaments principals en la interpretació que fa de la jerarquia en la major part de les societats animals (inclòs l'home), a les quals atribueix una causa genètica: els millors individus són els que de fet "manen", i els menys bons els que "obeeixen", mercès a un procés de selecció natural; considera també que el comportament d'un individu obeeix a un objectiu principal: la màxima difusió possible dels seus gens. Així l'agressivitat tendeix a eliminar els rivals sexuals; l'altruisme s'exerceix envers els individus de la mateixa família, portadors de gens idèntics, o bé envers els individus que poden protegir o afavorir la descendència d'un mateix (teoria del gen egoista). Interpreta les desigualtats socials, els conflictes entre individus, famílies i pobles en aquest sentit, atribuint-los una dimensió biològica. Les bases de la sociobiologia són en desacord amb les dades de la genètica moderna, i més aviat s'aproximen a concepcions abandonades ja fa més de mig segle. Aquest corrent finalista és contestat pel neodarwinisme clàssic.
Sociolingüística
Estudi de l'ús que hom fa de la llengua en general o de qualsevol forma o varietat particular. Es diferencia de la lingüística estricta pel fet que no s'ocupa tant de l'estructura lingüística com de la mateixa llengua en si, del seu ús, el qual és una totalitat finita, complexa, diversa i canviant de relacions dinàmiques. Lliga, així, l'estructura lingüística amb els seus marcs socioculturals, dels quals l'havia desglossada la lingüística estricta.

Índex
Antropologia Antropologia
Ciència que estudia l'home, i, en un sentit més ampli, els homínids. Atesos la diversificació somàtica soferta per l'home, els diferents ambients en què ha hagut de viure i les seves manifestacions culturals i de relació, l'antropologia, en el més ampli dels seus sentits, és alhora l'estudi biològic del cos humà i de les seves variacions en el temps i en l'espai (antropologia física o biològica), i l'estudi del capteniment cultural i social de l'home (antropologia cultural i antropologia social). Les dades obtingudes per l'antropologia física en l'estudi biològic del cos humà són el canemàs sobre el qual cal estructurar els materials i observacions objecte d'estudi de les antropologies cultural i social, per tal com el capteniment de l'home és una funció de les seves determinacions biològiques.

Antropologia cultural
Estudi de la cultura humana des dels seus orígens fins als nostres dies, i de les seves varietats i adaptacions en funció de les seves relacions socials i biològiques. L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc. Els mètodes experimentals han estat incorporats recentment a l'antropologia amb la finalitat de determinar el grau d'adaptació de certs grups humans als canvis efectuats en llur cultura.

Antropologia ecològica
Àrea d'estudi antropològic que explora les relacions entre les societats humanes, les seves cultures i els entorns naturals en què viuen.

Antropologia econòmica
Branca de l'antropologia que tracta de les funcions i de les relacions econòmiques en les societats anomenades primitives.

Antropologia històrica
Branca de l'antropologia que combina els aspectes coincidents de l'antropologia i la història. El contacte amb l'antropologia ha estat decisiu a l'hora de subratllar la importància de les manifestacions de les classes populars i de les parts ignorades de la vida d'aquestes societats per tal com no n'ha restat constància escrita. Per la seva banda, la història ha facilitat a l'antropologia l'estudi del present en les societats complexes, on fins ara solament s'arriscaven a emprendre en sectors molt limitats i més o menys tancats.

Antropologia política
Disciplina que estudia les institucions polítiques i llur funcionament.

Antropologia social
Estudi de l'home en funció de la seva conducta social. L'antropologia social es proposa d'obtenir coneixement respecte a les institucions i els processos socials que constitueixen el sistema de comportament dels individus d'una societat, i, comparant aquestes formes de comportament amb les d'altres societats, procura d'establir models i categories d'institucions socials. És caracteritzada pel seu mètode d'investigació integral i per l'aplicació de la tècnica etnogràfica i de camp, generalment, portada a terme dins societats primitives i en d'altres de poca densitat demogràfica, sobretot a nivell de comunitat, és a dir, tractant d'obtenir coneixement sobre conjunts socials el procés de comportament dels quals sigui controlable per l'observador contemporani. Els temes més freqüents dins l'antropologia social són els relacionats amb el matrimoni, la família, el parentiu, la religió, les institucions econòmiques en relació amb els processos socials, i amb tots aquells temes que escauen al desenvolupament d'una teoria de les societats humanes i de l'home en general.

Antropologia urbana
Branca de l'antropologia que tracta de les interaccions entre individus i grups inserits en un medi urbà des d'una perspectiva antropològica.
Índex
Mètodes i tècniques de la sociologia Anàlisi estructural
Mètode d'anàlisi formalista, propi de l'estructuralisme. Oposada a l'empirisme, l'anàlisi estructural cerca la lògica interna de cada estructura (mite, obra literària, institució, etc) i estudia el sistema de relacions dels diferents elements que la componen (qualsevol modificació en un d'ells comporta sempre una modificació en el conjunt del sistema), així com les lleis que la regulen, cercant-ne sempre una explicació, no pas en funció d'elements externs, sinó en l'interior de la mateixa estructura estudiada. L'anàlisi estructural estudia també la relació entre diferents conjunts de sistemes.
Enquesta
Conjunt d'operacions encaminades a recollir informació sobre un fenomen o un aspecte social determinats. Constitueix un mètode d'investigació, que hom efectua a través de diferents instruments, el més comú dels quals és l'interrogatori de l'univers o d'una mostra estadísticament representativa que interessa d'investigar mitjançant un qüestionari.
Entrevista
Transcripció de l'interrogatori amb l'entrevistat, que pot ésser literal o bé portar l'afegitó de les opinions de l'entrevistador.
Mostra
Porció finita d'una població que és utilitzada per a extrapolar conclusions sobre diverses característiques de la població total. En general, l'elecció d'una mostra estadística és duta a terme amb bases aleatòries, puix que tots els elements de la població han de gaudir de la mateixa probabilitat de formar part de la mostra, les dimensions de la qual són molt variables i depenen de les característiques pròpies del poblema que estadísticament hom vol estimar.
Observació
Tècnica de recerca utilitzada en sociologia i en antropologia. Pot ésser, en relació amb l'observador, no participant o participant, declarada o clandestina. L'observador no participant resta fora del sistema o de la situació que ell estudia; l'observador participant assumeix el seu paper i es compromet en els límits del seu camp d'observació. L'observador declarat és identificat en tant que enquestador per les persones observades; l'observador clandestí no ho és. Aquestes dues classificacions moltes vegades s'agrupen i l'observador participant s'identifica amb l'enquestador.
Qüestionari
Sèrie de preguntes, generalment escrites, a les quals el subjecte ha de respondre o bé contestar únicament sí o no, o bé escollint d'entre un grup aquella resposta que creu més convenient. Les preguntes fan referència a les opinions, gusts, intencions, sentiments, hàbits, pràctiques, etc, del subjecte, amb la qual cosa hom obté dades sobre alguns trets de la personalitat. En alguns qüestionaris tenen importància també les preguntes i respostes objectives sobre l'edat, el sexe, la professió, etc.
Sociometria
Mètode encaminat a establir la mesura social gràcies a l'estadística de les apreciacions obtingudes per mitjà de tests sociomètrics, el conjunt dels quals permet d'establir un sociograma. Creada per J.L.Moreno, permet de mostrar la geografia psicològica de la societat.
Sondeig d'opinió
Mètode per a saber l'opinió pública sobre un tema determinat. Definit per George Horace Gallup als EUA, està basat en les respostes d'una mostra de la població a determinades qüestions, el conjunt de les quals constitueix l'opinió sobre un tema. Aquests sondeigs tenen particular aplicació per a preveure el resultat de les eleccions. En molts països hom ha creat instituts especials de l'opinió pública.

Índex
Doctrines Accionalisme
Doctrina sociològica que s'interessa per la problemàtica de l'acció i del treball. Contempla el treball com una activitat col·lectiva i considera que l'acció no és només una simple resposta a una situació social, sinó una manifestació creativa, simbòlica, que té dues dimensions: el sistema d'acció històrica i el sistema de reaccions de classe. N'és un representant destacat A. Touraine.

Contractualisme
Doctrina de caràcter iusnaturalista que explica l'origen de la societat a partir del contracte social. Les idees de contracte social, d'individualisme i d'un primigeni estat de natura —estretament lligades amb la mentalitat burgesa del s XVII— foren decisives en el desenvolupament del pensament polític i del dret constitucional de l'època.

Convencionalisme
Doctrina filosòfica que veu en els principis lògics, i àdhuc en les lleis de la natura, pures convencions.

Corporativisme
Doctrina i sistema socioeconòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarcosindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes.

Determinisme
Doctrina i sistema filosòfics segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d'un conjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals. El determinisme pot ésser establert en relació amb l'ordre de la natura o de la conducta humana; en ambdues dimensions apareix lligat al concepte de necessitat, en contraposició al de llibertat. La negació de la llibertat que comporta tot determinisme pot ésser absoluta (determinisme pròpiament dit) o bé atenuada (probabilisme).

Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític).

Dogmatisme
1. Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.
2. Posició epistemològica que pressuposa, amb una il·limitada confiança en la raó, l'absoluta coincidència entre subjectivitat i objectivitat en l'acte de coneixement.

Eclecticisme
Mètode filosòfic que consisteix a escollir, de diferents doctrines, les idees més acceptables amb vista a formar un cos doctrinal.

Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur paper.

Estructuralisme
1. Mètode emprat modernament en les anomenades ciències socials i que respon a la teoria i convicció que les realitats estudiades formen un sistema, a partir dels elements del qual hom pot conèixer llur natura i funcionament al marge del seu desenvolupament en el temps o dels aspectes històrics (enfocament sincrònic per oposició a diacrònic). Aplicat originàriament a la lingüística, passà després a la filosofia, la història, la psicologia, l'antropologia i altres ciències humanes.

2. Corrent de l'antropologia en el qual les cultures són considerades sistemes de signes compartits i organitzats d'acord amb principis bàsicsi universals de l'intel·lecte humà.  El conjunt de constants relacionals és anomenat estructura social.
3. Moviment filosòfic poc definit, caracteritzat per la importància donada a la noció de funció, la tendència a entendre la realitat des d'esquemes sincrònics basats en relacions de significació i l'eliminació de l'home com a subjecte de la història.
Fideisme
Doctrina que accepta la fe i la revelació divina com a darrer criteri de certesa per a conèixer els primers principis metafísics, ètics i religiosos, inaccessibles a la raó. El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l'efervescència ideològica i política de la darreria del s XVIII, dirigida principalment contra l'enciclopedisme, el racionalisme il·lustrat i la Revolució Francesa.
Historicisme
Terme que designa doctrines filosòfiques diverses que hom pot caracteritzar per llur tendència a reduir la realitat humana a la seva condició històrica.
Humanisme
1. Nom amb què hom sol designar els moviments d'exaltació dels clàssics que s'han succeït, amb una certa periodicitat, des del començament del s XVII fins avui.

2. Corrent de pensament que col·loca l'home com a centre del seu interès. En aquest sentit, invoca, com a antecedent més llunyà, la figura del sofista grec Protàgores i pot ésser, històricament, que prescindeix de la idea de divinitat (d'un Déu o de diversos), adés negant la seva existència (ateisme), adés qüestionant la possibilitat del seu coneixement, que és el que feia Protàgores (agnosticisme). Hi ha, però, diversos pensadors, antics i moderns, que, recolzant en el contingut humà de certs mites, rituals, doctrines o fets religiosos, han fonamentat un humanisme, de llarga tradició a la cultura occidental, que no exclou l'existència de la divinitat ni de les seves relacions amb l'humà, sinó que reivindica ambdues coses com a suports bàsics.
Idealisme
1. Tendència o principi fonamental d'interpretació que redueix l'existència al pensament i confereix l'atribut de la realitat només a allò que apareix en la consciència.
2. Tendència segons la qual el fi de l'art és de reflectir les essències o perfeccions arquetípiques, no pas la forma sensible de la realitat. Això equival a dir que l'art ha de crear un món ideal, no pas repetir la realitat contingent. En conseqüència, l'idealisme subratlla, contra el sentiment abstracte i la intuïció primària, el valor cognoscitiu de l'experiència artística. S'oposa a la tendència de la imitació.

3. Doctrina segons la qual l'home ha d'obrar per un ideal i no per una utilitat, que afirma la llibertat, contra la necessitat moral, i que comporta l'acceptació d'uns principis morals, segons una escala de valors en què l'universal es destaca sobre el particular. S'oposa al pragmatisme i, més popularment, a l'oportunisme.
Ideologia
1. Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.

2. Segons el marxisme, sistema d'idees estrafetes i desorientadores, contraposat a la teoria «científica», amb el qual la classe dominant pretén de justificar la seva posició.
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Materialisme
Doctrina filosòfica que estableix la matèria com a constitutiu fonamental de la realitat. Afirma, doncs, no sols la independència del real respecte al pensament humà, que n'és reflex, com fa el realisme en oposició a l'idealisme, sinó també la matèria com a substrat darrer de l'univers, en la qual cosa s'oposa a l'espiritualisme.

Naturalisme
Actitud o doctrina filosòfica que no admet res d'exterior o de superior a la natura, com a conjunt de la realitat existent, i que, consegüentment, intenta de comprendre totes les coses segons les lleis naturals, sense recurs a cap principi transcendent. Cal distingir el naturalisme del racionalisme, al qual sol oposar-se en tant que no accepta una concepció simplement essencialista i fixista del real (hom pot tipificar el naturalisme modern entorn de categories com les d'esdeveniment, procés, qualitat i relació), ans sol inclinar-se cap a un cert evolucionisme. Bé que el naturalisme, per definició, s'oposa a tot el que sigui sobrenatural, això no vol dir que s'oposi a l'espiritual, i en aquest sentit cal distingir-lo també del pur positivisme (els corrents més actuals del naturalisme accepten, així, el que pugui ésser efectivament vàlid en la vida espiritual de les grans concepcions religioses, enteses evidentment sense cap abast de transcendència).
Nihilisme
1. Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement. El corrent nihilista, dogmatització de l'escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot. En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors. Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l'existència donada per l'Europa cristiana i moderna.

2. Doctrina segons la qual no s'ha de reconèixer cap autoritat, ni en el terreny social ni en el polític.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Racionalisme
Tendència o doctrina filosòfica per a la qual la raó és una font radicalment molt més vàlida que l'experiència sensible o l'experiència afectiva, o àdhuc l'única font absolutament vàlida, per al coneixement, la comprensió o la interpretació veritable de la realitat.

Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans.

Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua pròpia, i fins pot vorejar el localisme.

Relativisme
Tendència, doctrina, etc, segons la qual tot és relatiu i, consegüentment, hom no pot conèixer res d'una manera absoluta o amb un criteri estrictament objectiu per tal com el coneixement és vist com a purament relatiu al subjecte.

Segregacionisme
Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc.

Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Sociologisme
Tendència o doctrina que interpreta la realitat, particularment la realitat humanopsicològica i històrica, des d'un punt de vista, pràcticament exclusiu, social i sociològic. Es contraposa sobretot al psicologisme i, com aquest, pot tenir tantes modalitats com són les maneres de comprendre i interpretar la societat, el fet social.
Índex
Tendències i actituds Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Antimilitarisme
Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva.
Antiracionalisme
Actitud o doctrina que nega a la raó la possibilitat de comprendre el real.
Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic.
Antropocentrisme
Concepció segons la qual la finalitat última de l'univers és l'home i les seves necessitats.

Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.

Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.

Conformisme
Acceptació, per part dels membres d'una comunitat, de les normes prevalents en aquesta en un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social dominant.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat.
Continuisme
Doctrina que propugna la tendència a mantenir el statu quo, o les circumstàncies que s'esdevenen en una situació determinada.
Cosmopolitisme
Teoria que considera l'home com a ciutadà del món, sense distinció de races ni de nacionalitats.

Culte de la personalitat
Adhesió, veneració i submissió incondicionals, i generalment mancades de tot sentit crític, que hom tributa a algunes persones, les quals en són també fomentadores en virtut de mecanismes obsessius.

Ecologisme
Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l'explotació inconsiderada dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l'energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes.

Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups racials o culturals.
Evolucionisme
Doctrina que, en un sentit ampli, concep l'Univers com un sistema en evolució, i en un sentit més restringit, la vida com un procés evolutiu.
Funcionalisme
Corrent de pensament, iniciat al començ del s XX. Es caracteritza per la comprensió dels diversos estats, fets, etc, com a realitats que són constituïdes per elements interrelacionats i interdependents i que, lluny d'ésser preses aïlladament, cal veure en relació amb altres factors circumstancials o també, generalment, en perspectiva teleològica.

Higienisme
Corrent de pensament desenvolupat al s XIX, dirigit generalment per metges, que denunciava la manca de salubritat i d'higiene a les ciutats industrials. Els seus adeptes cridaren l'atenció sobre les altes taxes mitjanes de mortalitat i les freqüents epidèmies (còlera, tifus, paludisme).

Individualisme
1. Doctrina o teoria segons la qual l'individu és el patró bàsic de la realitat o el fonament de tot valor o norma.
2. Teoria que propugna, contra l'estatisme, la promoció de la iniciativa privada i la supressió parcial o total de la intervenció de l'estat.
3. Teoria segons la qual la societat ha d'ésser ordenada al bé comú dels individus.
Integracionisme
1. Conjunt de doctrines o d'actituds que propugnen qualsevol tipus d'integració social.
2. Imposició pacífica o violenta d'un tipus qualsevol d'integració social.
Integrisme
Tendència doctrinal i pràctica, de signe agressiu i intransigent, que defensa fórmules historicosocials arcaiques.

Internacionalisme
1. Solidaritat, col·laboració entre nacions o pobles, sobre la base d'uns interessos i objectius comuns.
2. Doctrines o actituds que propugnen la prevalença de les relacions internacionals sobre les nacionals.
3. Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.

4. Moviment dels grups vinculats a la Primera Internacional.
Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat i, més particularment, de l'estat de tota influència eclesiàstica o religiosa.

Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils.

Moral puritana
Tipus de moral col.lectiva molt influïda pels principis del puritanisme, corrent cristià que van introduir en els Estats Units els colonitzadors arribats en el vaixell Mayflower a començaments del segle XVII. Es caracteritzava per l'austeritat i la rigidesa dels costums, especialment en matèria sexual.
No-violència
Actitud que, sense renunciar a l'ús de la força, refusa d'emprar la violència i de tornar mal per mal. Representa, alhora, un esperit de respecte i d'amor al proïsme, un mitjà de transformació radical de les societats i una finalitat per a les persones.

Nudisme
Doctrina i pràctica dels qui prescindeixen dels vestits com a mitjà més natural amb vista al desenvolupament de tota l'activitat humana. El nudisme, com a moviment, nasqué al començament del s XX a Alemanya amb la formació dels primers grups de Nacktkultur ('cultura del nu').

Objecció de consciència
Actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. L'objecció de consciència més coneguda és la que fa referència al servei militar. Les motivacions que porten a aquesta actitud són d'ordre moral, religiós, ètic o polític, adduint raons sobre el respecte a la persona humana, l'antimilitarisme i la crítica a la cursa d'armaments. Els objectors de consciència no violents solen proposar l'establiment d'una defensa civil com una alternativa a la tradicional. A la major part dels països occidentals, els objectors poden fer un servei civil com a alternativa al militar en tasques d'alfabetització, sanitat, assistència social, etc, i d'una durada que ve a ésser uns quants mesos superior a la del servei militar.
Oposicionisme
Actitud individual o col·lectiva d'oposició constant i continuada a una determinada política institucionalitzada.
Pacifisme
Doctrina i moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals.
Cal distingir el pacifisme de la no-violència i de l'objecció de consciència, per tal com el primer representa un rebuig global de la guerra com a mitjà de resoldre les diferències entre els pobles, mentre que la no-violència i l'objecció de consciència representen un pas més de cara a la concreció d'aquest ideal pacifista.
Particularisme
1. Inclinació exclusiva o parcial per un interès, partit, etc, particulars.

2. Actitud religiosa, vinculada sovint a interessos nacionalistes i contraposada a l'universalisme, segons la qual un grup social es considera com a particularment escollit per Déu amb exclusió d'altres grups o pobles de religió diferent.
Populisme
Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble.
Pragmatisme
Corrent de pensament molt estès en el món contemporani i especialment desenvolupat com a doctrina filosòfica als països anglosaxons, sobretot als EUA, que hom pot caracteritzar per un clar antiintel·lectualisme i per la primacia que hom dóna a les conseqüències pràctiques en el coneixement i la comprensió de les coses.

Prejudici
Actitud no raonada, mancada de provació, que es manifesta en formes d'antipatia o de simpatia envers individus, grups, races, nacionalitats, idees, etc.

Reacció
1. Conjunt de manifestacions (actituds, pensaments o moviments) que sorgeixen enfront d'una situació establerta determinada, pel que fa a l'ordre polític o social, a l'ordre religiós, o a l'artístic i cultural, i que cerquen sovint el restabliment d'una realitat ja ultrapassada. L'enfortiment, per exemple, de posicions ideològicament regressives pot provocar una reacció de caràcter progressiu i àdhuc revolucionari, i a l'inrevés. En aquest sentit general la reacció sol restar vinculada al que hom anomena oposició.

2. Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.
Secularisme
1. Sistema moral que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu ni en la vida perdurable. A més de l'actitud negativa envers el cristianisme i la religió en general, el secularisme lluità de bon principi pel progrés social i pel millorament de les condicions materials de les classes treballadores.

2. Tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència.
Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més ètnies.

Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme.

Universalisme
1. Moviment i doctrina oposats al particularisme, en virtut del qual hom considera una religió com a radicalment oberta a tots els homes, pobles i races. Típicament representat pel cristianisme, en contraposició al que fóra la tendència de certs corrents veterotestamentaris, aquest universalisme ha estat mantingut àdhuc amb independència de la fe oficial i eclesial per alguns dels més grans pensadors i filòsofs moderns, els quals cercaren sovint la configuració d'una religió racional, vàlida, consegüentment, per a qualsevol home. Això pot ésser indici que l'universalisme cristià no sempre ha estat lliure de sectarismes i particularismes, no independents d'una actitud radicalment proselitista, contrària, doncs, a la idea d'universalisme. Aquesta, d'altra banda, és pròpia de les religions històriques més importants.

2. Actitud, referida primordialment a la política, tendent a la unificació de tots els pobles i estats del món i, consegüentment, a l'eliminació dels obstacles que impedeixen llur mútua relació.
Índex
Societat Autogestió
Gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel conjunt dels elements que les constitueixen. Una federació d'associacions en règim d'autogestió ha estat considerada com un socialisme que eviti la centralització del poder, bé que hom reconeix la impossibilitat que certes activitats, com la política exterior i la defensa, siguin autogestionades. En general l'autogestió ha estat concebuda com una forma de funcionar una part de la societat —com en el cas de l'autogestió universitària—, i especialment de l'economia. En aquest darrer cas, l'autogestió és l'autoadministració de les empreses per llurs treballadors.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada societat.
Consciència de classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquetsa persepctiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom.

Consens
Acceptació per una comunitat d'una opinió, proposició o ideologia.

Estructura
Conjunt d'una societat, un grup, etc, en ordre a llur estabilitat i permanència en el temps. Els elements estructurals fonamentals en tota organització social són el rol (o paper social que fan els individus i que perdura més enllà d'ells mateixos), el subgrup (que aglutina orgànicament els membres de la societat), la norma social (codi regulatiu que expressa els valors culturals d'un grup i ajuda a la integració de les persones en un sistema d'interacció social) i tota una sèrie d'altres factors quasi-estructurals (jerarquització i organització dels subgrups, distribució i normes de la propietat, sistema de retribucions socials, etc). Com a tal, l'estructura cerca de resoldre els problemes i de respondre a les necessitats inherents al sistema: mantenir les parts que l'integren i superar llurs tensions (la família hi fa un paper fonamental, com a preparació dels seus membres per a llur integració social), adaptar-lo al seu medi (en la qual cosa és fonamental la funció del subsistema econòmic), aconseguir —i, a vegades, àdhuc determinar— els seus fins (n'és l'encarregat, generalment, el govern, juntament amb els grups de pressió, o també en contra d'algun d'aquests grups operatius) i integrar-hi els individus i llurs grups (la religió, la ideologia, els mitjans de comunicació social, etc, conflueixen en aquesta tasca).

Estructures
Conjunt de lleis, organismes i forces socials, polítiques i econòmiques que caracteritzen una societat i mantenen l'ordre establert, enfront de les forces dissidents i oposades al sistema.

Forma social
Expressió amb què, en la doctrina marxista, hom designa el sistema de producció i la suprastructura de la societat durant les diverses èpoques històriques. A més de la forma social asiàtica, objecte de notables polèmiques i que, actualment, hom designa més àmpliament com a forma social tributària, Marx parla de les formes socials antiga (caracteritzada pel fenomen de l'esclavitud), feudal i burgesa (corresponent, en general, al sistema de producció capitalista), a les quals hom pot afegir la de la comunitat primitiva (pròpia dels grups socials més primitius) i la socialista.
Infraestructura
1. Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.

2. Base o estructura econòmica d'una societat. La infraestructura és el fonament d'on cal partir per a explicar la superstructura en els aspectes juridicopolític i ideològic.
Mobilitat social
Qualitat dels individus, les famílies i els grups socials en virtut de la qual aquests passen d'una posició social a una altra. En la societat industrial l'ascensió en l'escala social d'una gran majoria comporta la davallada d'una minoria. La rapidesa dels canvis tecnològics i l'edat determinen una estabilitat per a una bona part de la població, la qual cosa fa que les capes intermèdies de la societat hagin crescut molt, mentre que d'altres s'han mantingut estables o han minvat. Un factor important en la mobilitat social és actualment el grau de cultura, l'educació rebuda.

Organització social
Entitat específica que denota una situació estable o estructurada de funcionament que comporta una interrelació entre els seus components (persones o grups), els quals posseeixen unes característiques que no són manifestes fora d'aquesta entitat.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).

Salari social
Prestacions socials rebudes, principalment mitjançant els sistemes de la seguretat social, pels assalariats sense consideració a llur aportació al procés productiu, però atenent el conjunt de necessitats que té el treballador i la seva família.

Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i grups mitjançant l'articulació de diversos valors i interessos a través de complexos mecanismes polítics i administratius. Els més importants són l'educació, la seguretat social, la sanitat, l'habitatge i, sobretot, els serveis socials en sentit específic, que comprenen les següents àrees: benestar de la família i de la infància, integració social d'incapacitats físics i psíquics, benestar de la tercera edat, prevenció de la delinqüència juvenil, inserció social de marginats, ajuda als emigrants i desenvolupament comunitari.
Sistema social
Conjunt de normes i captinences ideals d'una societat, un grup, etc, d'acord amb les quals s'organitzen les activitats, les funcions i la conducta dels seus components (individus i subgrups). Terme creat per T.Parsons i E.A.Shils, és usat sovint com a sinònim d'organització social.
Societat
Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals (econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta, en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort, diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.
Societat civil
Conjunt d'associacions, entitats i institucions no polítiques que pretenen desenvolupar una activitat social de caràcter educatiu, cultural, sociopolític, sindical, etc. Formen la societat civil les fundacions, les associacions privades sense ànim de lucre, els clubs, les empreses privades, els col·legis professionals, etc. Dins l'àmbit de les ciències socials, però, no hi ha un consens general sobre la noció exacta de societat civil, ja que no queda clara la separació, teòrica i empírica, existent entre les relacions polítiques, econòmiques i socials.
Superestructura
En el pensament marxista, conjunt d'institucions jurídiques, polítiques, religioses i filosòfiques i formes de consciència que corresponen a una determinada infrastructura. La superestructura és determinada pel grau de desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció que s'hi corresponen, tot i que pot actuar damunt d'elles, i en determinades circumstàncies dominar-les, establint-se llavors entre base econòmica i superestructura una relació dialèctica. D'entre els elements que configuren la superestructura, alguns, com l'estat o el dret, són estretament lligats al règim econòmic de la societat, mentre que uns altres, com la filosofia o la moral, ho són d'una manera indirecta.

Voluntat social predominant
Resultat efectiu de les voluntats dels homes que integren la comunitat. Aquest fenomen real de poder consisteix en l'existència d'una efectiva unitat de decisió suprema sobre la reglamentació de la vida política. No és un esperit col·lectiu, sinó la resultant unificada de la conjunció de forces.

Índex
Sistemes socials Sistema de castes
El sistema de castes és un fenòmen exclusivament hindú. Segons la llegenda, originàriament tots els homes formaven una sola casta, l'hamsa; però la degeneració progressiva féu nèixer la diversitat. De les quatre castes principals, els bramans provenien de la casta única als temps primigenis, els kshatriya i els vaishya s'havien originat en èpoques posteriors, i els shudra foren fruit de temps més posteriors encara. La infinitat de castes menors, que formen el conjunt dels pàries i que són anomenades panchama, són també considerades provinents dels temps posteriors.
Classisme
Sistema que tendeix a mantenir les diferències entre les classes socials.

Feudalisme
Sistema de relacions sòcio-econòmiques i polítiques manifestades a Europa Occidental des de l'Edat Mitjana fins al segle XIX. El sistema feudal es caracteritza per una economia tancada i autosuficient, de predomini agrari i baixa producció, en la que els grups socials s'estructuren d'acord amb la possessió de la terra, essent la relació senyor-serf la que determina la forma de produir.

Sistema social
Conjunt de normes i captinences ideals d'una societat, un grup, etc, d'acord amb les quals s'organitzen les activitats, les funcions i la conducta dels seus components (individus i subgrups). Terme creat per T.Parsons i E.A.Shils, és usat sovint com a sinònim d'organització social.

Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre els individus.

Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura socioeconòmica capitalista. En aquest sentit no és utòpica la concepció socialista segons la qual és possible la superació del capitalisme, bé que la mera supressió de les actuals classes socials basades en la propietat privada dels mitjans de producció no suposi la desaparició de privilegis, diferències i explotacions, vells o nous. L'ideal de la societat sense classes és també propi del capitalisme, encara que aquest concep les classes d'una manera diferent, ja sia com a fruit de les diferències que neixen tant del consum com de la producció (Max Weber) o com a estrats socials basats en la professió, l'estil de vida i el poder social (L. Warner, D. Riesman, etc). Així hom defensa els EUA o altres societats occidentals com a més obertes, i hom parla de la societat sense classes com d'una meta utòpica a la qual l'home s'acosta com més va més. En tot cas, tanmateix, hom afirma que el capitalisme abolí les societats anterior (basades en la casta o els estaments socials de l'edat mitjana).
Societats primitives
Pobles o grups ètnics que no pertanyen a la civilització industrial occidental. Aquest terme fou introduït en l'antropologia per l'evolucionisme. Actualment, tot i que no siguin acceptades les teories evolucionistes, hom continua parlant de societats primitives, malgrat expressions més neutres com les de societats indígenes, tradicionals, etc, que també tenen l'inconvenient de definir-se privativament o negativament i que tampoc no són capaces d'expressar la diversitat de pobles que inclouen, sovint tan diferents entre ells com en relació amb la societat occidental.
Índex
Evolució social Acràcia
Situació social en què no existeix un poder o aquest es troba marginat i amb escassa o nul·la autoritat.

Bé comú
Conjunt de condicions de la vida social que permeten el desenvolupament col·lectiu de la societat i la realització particular de tots els seus membres. La doctrina del bé comú ha adoptat diversos continguts segons les escoles i les èpoques, però essencialment ha estat elaborada per pensadors de tradició catòlica.
Canvi social
Diferència que hom pot observar entre dos estadis de la realitat social i el procés que hi té lloc. Abraça fenòmens tan amplis com els de desenvolupament, progrés, decadència i evolució; quan el canvi no és gradual, hom parla de revolució. El canvi social és determinat per tres factors: alteracions sociobiològiques (així, una transformació climàtica pot forçar un poble sedentari al nomadisme o a la conquesta), variacions imposades per un o diversos grups socials (implantació d'una llei, construcció de vies de comunicació, persecució d'una minoria ètnica, etc) o la mateixa dinàmica de les estructures socials establertes (la dinàmica interna del sistema capitalista, per exemple, encamina la societat en un sentit donat).
Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les quals hom vol tornar.

Evolució
Procés de canvi mitjançant el qual hom passa d'un estat de coses a un altre d'una forma gradual. S'oposa a revolució.

Lluita de classes
Segons el marxisme, la història de la humanitat ha estat la història d'una contínua lluita entre una classe opressora i una classe oprimida, en funció del domini o no dels mitjans de producció en cada etapa històrica (mode de producció).

Contraposició hostil entre les diferents classes socials, especialment entre la classe obrera i la capitalista. Concepte fonamental en el marxisme —bé que no exclusiu d'ell—, la lluita de classes explica, segons Marx i Engels, la mateixa història de les societats que han existit fins ara, i s'ha donat (d'una manera oberta o més o menys encoberta) entre ciutadans lliures i esclaus, entre patricis i la plebs, entre senyors feudals i serfs de la gleva, entre mestres de corporacions i oficials, entre el capital i el proletariat. Aquesta lluita, tanmateix, és prevista com a superada en el cas que arribi la realització històrica del comunisme (societat sense classes), sense que això comporti la desaparició del procés i el progrés històrics. La lluita de classes pot donar-se a tres nivells: econòmic (vagues, disminució del ritme de treball i ocupació de fàbriques enfront del locaut, sancions, comiat, etc), ideològic (utilització corresponent dels mitjans de comunicació, de l'educació, etc) i polític (lluita electoral, guerrilla i insurrecció armada, enfront de la repressió estatal i policial); de fet, però, aquests nivells mai no resten separats —bé que en un moment històric pugui dominar l'un o l'alt1re—, ans formen l'única lluita de classes com a tal.
Progrés
1. Procés ascendent i positiu, mitjançant el qual un ésser, o una acció, passa d'un estat, forma o grau a un altre de superior, de millor. A diferència, doncs, del desenvolupament, el progrés comporta una connotació clarament valorativa; és a dir, qualitativa i no solament quantitativa.
2. Procés de transformació de la humanitat en general cap a una situació que hom suposa sempre millor i que pot ésser o no definida d'antuvi.
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció.
Índex
Estratificació social Categoria social
Conjunt d'individus, grups o esdeveniments socials que reuneixen unes característiques comunes, determinades a priori amb finalitat classificadora o tipològica.

Diferenciació social
Procés mitjançant el qual individus o grups adquireixen funcions diferents i especialitzades amb llurs corresponents status. La diferenciació pot ésser interna o entre grups. En el primer cas, respon a la divisió del grup en subgrups que acompleixen diferents funcions en una situació d'igualtat; quan hi ha superioritat o inferioritat, la diferenciació es converteix en estratificació. En el segon cas, expressa les diferents agrupacions per motius de funció, rang, cultura, interessos, etc, que són causa i dinàmica de l'evolució social.
Escala social
Sèrie de persones o estaments que formen la societat, graduada segons llurs categories.

Estratificació social
Divisió de la societat en capes, classes o grups que hom considera mútuament relacionats i jerarquitzats de més baixos a més alts.
Els tipus principals d'estratificació acceptats comunament pels sociòlegs són cinc, i corresponen a les societats en què vigeix l'esclavitud (Grècia i Roma antigues, alguns estats dels EUA als ss XVIII i XIX, etc), l'ordre medieval d'estaments, el sistema hindú de castes, la lluita de classes de la teoria marxista i la divisió dels individus i grups segons llur status social.
Gradació social
Escala mitjançant la qual hom representa els diferents nivells de les classes socials. Els factors que la determinen són el nivell econòmic, la consciència de classe, el nivell d'instrucció, la professió, la funció social i l'origen ètnic.

Jerarquia
Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de jurisdicció.

Status social
O estatus. Posició que ocupa un individu en un sistema social i que li confereix privilegis, drets, deures, etc, envers els altres individus.

Índex
Grups socials Alta societat
Expressió amb què hom designa el conjunt de grups minoritaris de la societat que resulten més afavorits per l'estructura econòmica actual d'aquesta i que, conscientment o inconscientment, pretenen d'ésser model exemplar i representants d'una civilització o cultura determinada. En aquest sentit hom entra en l'alta societat quan és acceptat no sols per la seva situació econòmica avantatjosa (nou ric), sinó per un estil de vida que respon a les normes de convivència refinades del grup social en qüestió.

Aristocràcia
Classe o grup privilegiat que deté el poder aristocràtic.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna, coalició.

Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.
Casta
1. A l'Índia, cadascun dels estaments, generalment hereditaris, que formen la divisió jerèrquica de la societat.

2. Classe o ordre de persones que, a base de privilegis hereditaris, de professió, etc tenen un esperit d'exclusió respecte a les altres classes de la societat.
Clan
Grup social de base, intermedi entre la família i l'estructura tribal, a la qual pertany.
Classe
Conjunt de persones que, dins un grup social, tenen en comú una funció, un tipus de vida, una ideologia, una professió, etc.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.

Clergue
Fins l'any 1972 i segons el dret canònic, home destinat al servei de Déu, almenys amb primera tonsura. Hom anomenava minorista el qui havia rebut algun dels ordes menors, i ordenat 'in sacris' el qui n'havia rebut un dels majors. Actualment, segons les noves disposicions de Pau VI, recollides en el Codi de Dret Canònic del 1983, hom esdevé clergue només amb el diaconat. Hom distingeix el clergue secular, que viu sota la seva responsabilitat, del clergue regular, que viu sota una regla.

Clergue regular
En contraposició a secular, dit del sacerdot o el conjunt de preveres pertanyents als ordes religiosos.
Clergue secular
Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició a regular.
Clericat
O clerecia, o clergat. Estament eclesiàstic dels clergues. Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El concepte de clericat és, doncs, el d'un grup, i després el d'una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions.

Clique
Subgrup informal i espontani que s'integra dins una estructura més àmplia, caracteritzat per una forta interacció personal i una gran facilitat de comunicació entre els seus membres, els quals generalment comparteixen un sentiment de grup.
Colla
1. Conjunt de persones aplegades deliberadament i lliurement. Aquest conjunt pot ésser de dues menes, segons que la seva finalitat estigui en ell mateix (colla d'amics) o caigui fora del grup (colla de lladres). Com a característica essencial de la colla, els seus membres posseeixen quelcom en comú (normalment una subcultura) i creuen que això els diferencia dels altres grups; però també és possible que s'uneixin o col·laborin diverses colles per a determinats fins. Socialment la colla es presenta com una petita societat en la qual es produeix la interacció social, i és un medi òptim per a la integració de l'individu en la societat. Com que en principi la vinculació d'un individu a una colla és lliure i igualitària, la seva direcció és sovint comunitària; no hi és exclosa, però, la presència d'un líder.
2. Conjunt de persones que treballen o actuen juntes en una tasca determinada. Té una importància especial en certes feines que cal efectuar en equip, com és ara la sega (colla de segadors) o la descàrrega de vaixells (colla de bastaixos).

Comuna
Grup d'individus o de parelles que viuen en comunitat. Inspirat en teories socialistes, durant la dècada de 1960 fou duta a la pràctica per joves del món occidental com a alternativa a la família. També és portat a la pràctica en la rehabilitació de drogadictes.
Comunitat
Grup social generalment caracteritzat per un vincle territorial i de convivència o per una afinitat d'interessos i de conviccions ideològiques (político-socials, religioses, etc).

Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament. L'aristocràcia ha estat des de temps antic un tipus molt clar d'elit, determinat pel rang familiar o per una situació de poder. N'hi ha hagut també d'altres tipus, integrats per persones que, sense poder polític, destaquen per llur competència en el camp industrial, comercial, intel·lectual o artístic.

Esclau -ava
Persona sotmesa a la propietat absoluta d'altri, per si i pels seus descendents, i que podia ésser venuda i comprada individualment, cedida o arrendada a tercers. L'esclau podia ésser també retornat a la condició de lliure o llibert pel seu amo, que, d'altra banda, tenia dret de vida o mort damunt d'ell. La seva vida podia ésser extraordinàriament dura, especialment si era dedicat a un treball productiu (mines, pedreres, agricultura), o tolerable i àdhuc confortable, quan assolia la confiança de l'amo, cosa que s'esqueia especialment quan entrava al seu servei personal.

Establishment
Conjunt de les forces que controlen i dominen el poder.

Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne; mà. La posició econòmica podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats estaments privilegiats.
Estrat social
Cadascun dels grups o les capes en què és dividida la societat segons les diferents teories de l'estratificació social.
Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques. Sigui com vulgui, ètnia es una noció diferent de la de minoria i de regió ètnica.
Família
Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat. La família biològica (pare, mare i fills de la parella) no sempre coincideix amb la família social, ni en les societats de més arrelada monogàmia. L'element que defineix i constitueix la família és el matrimoni o reconeixement social, que vincula la parella i la descendència dins el sistema social.

Forces vives
Conjunt de persones, grups i institucions que fomenten i controlen l'activitat, especialment l'econòmica, en una població, una comarca o un país.

Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc, pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Grup
Unitat social composta d'uns membres que es consideren vinculats entre ells per uns esquemes de conducta semblants o bé per a la realització d'una acció concreta. Aquesta unitat social té formes establertes d'interacció psicològica.
Grup de pressió
Grup de persones influents amb interessos afins de tipus econòmic, polític, ideològic o religiós que organitzen una acció simultània sobre l'opinió pública, els partits polítics, l'administració i el govern en benefici dels seus interessos. Les accions dels grups de pressió s'iniciaren als EUA al segle XIX.

Grup primari
Grup espontani, definit per motivacions afectives més que per activitats útils. N'és exemple la família.
Grup secundari
Grup més gran i menys espontani que el primari, els membres del qual es comuniquen per mitjà d'una organització central. N'és exemple el personal d'una empresa.
Gueto
Sector social, delimitat geogràficament, on la majoria de la població té unes característiques pròpies i diferenciades que fan que sigui segregada de la resta de la societat a la qual pertany, la qual cosa genera unes característiques més aguditzades que les primitives mitjançant el sorgiment d'una subcultura i uns elements semblants i equivalents al concepte de classe social tradicional. Els guetos acostumen a ésser barris o sectors suburbials d'una ciutat, més o menys aïllats i integrats per conjunts ètnics diferents de la resta de la població.

Indígena
Que és nat en el país que habita. Per extensió, que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització.
Lumpenproletariat
Nom emprat per Karl Marx per a designar les capes més pobres de la població urbana, formades per individus no integrats en el procés de producció, com ara els captaires, els delinqüents, etc. Els manca una consciència política i no formen una capa social homogènia.

Marginat -ada
Que per diverses causes (inadaptació, conducta desviada, rebel·lió envers el sistema de valors acceptats, immigració, educació, raça, llengua, etc) no es troba plenament integrat dins una comunitat social i en rep un tracte discriminatori, excloent o repressiu.
Massa
Sovint en plural (masses). Conjunt d'un gran nombre d'individus aplegats els uns al costat dels altres. En aquest sentit, el tipus de relació existent entre els individus de la massa es distingeix, per exemple, del tipus de relació entre individus que hom caracteritza com a situats cara a cara.

Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc.
Noble
Dit de l'individu que, per naixença o gràcia del sobirà, pertany a una classe social considerada distinta de la dels simples ciutadans i que gaudeix de preeminències hereditàries.

Noblesa
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes; de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho foren per separat (només al regne d'Aragó constituïren permanentment dos braços).

Patriciat urbà
A l'antic règim, als Països Catalans, el conjunt dels ciutadans o burgesos honrats d'una ciutat o vila.

Plutocràcia
Conjunt dels rics que tenen poder o influència a causa de llur riquesa.

Pobresa
Condició de qui es troba en un estat de misèria relatiu o es veu privat, no ja del sosteniment, sinó dels mitjans necessaris en certes eventualitats, com és ara la malaltia. Demostrada legalment la situació —normalment a través d'un certificatexpedit pel municipi de pertinença—, té accés a formes especials d'assistència i beneficència.

Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral, desenvolupament d'una activitat intel·lectual i, sovint, una posició social elevada o mitjana.

Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari.

Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics.
Tercer Estat
Nom donat, en l'estructura estamental de l'antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures. La coherència del grup provenia de l'oposició comuna als privilegis dels eclesiàstics (primer estat) i dels nobles (segon estat). L'hegemonia corresponia a la burgesia, que lluitava per aconseguir un poder polític d'acord amb la seva potencialitat econòmica. El procés és ben visible a l'Anglaterra del s XVII i a la França del final del s XVIII, amb l'aportació teòrica de Sièyes (Qu'est-ce que le Tiers État, 1789). L'accés de la burgesia al poder rompé la cohesió del grup i, juntament amb el desenvolupament de la Revolució Industrial, donà pas a un nou tipus d'estructura social, de caràcter classista.

Treballador -a
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris, especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.

Tribu
Grup social que aplega nombroses famílies o clans, units per vincles lingüístics, racials i culturals, generalment amb un ordenament jurídic propi i sota l'obediència d'un cap. Homogènia i autònoma des del punt de vista sòcio-polític, la tribu és la unitat més extensa de població de què s'ocupa tradicionalment l'etnografia. Una tribu és formada de grups més reduïts, com els clans, i es pot associar temporalment o permanentment amb altres tribus i formar una confederació amb finalitats militars o religioses, però no pas polítiques: quasi mai no té un sistema centralitzat d'autoritat política o jurídica sobre la confederació.
Índex
Relacions socials Adaptació
Procés mitjançant el qual un individu, un grup o una col·lectivitat s'acomoden i viuen en llur medi físic i social. L'adaptació és un requisit estructural per a l'existència del grup.
Androcèntric -a
Dit del sistema de relacions socials centrat en la persona de l'home (del mot andros, que en grec vol dir "home").
Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda. L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.
Cohesió social
Vinculació dels membres d'una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup. Sinònim del concepte, més ampli, d'integració, la cohesió és el resultat de totes les forces socials (normes i valors, ideologies i formes de vida, coerció social i amenaces de marginació) que actuen sobre els individus per possibilitar l'existència, l'estabilitat i la continuïtat del grup com a tal. El grau de cohesió de les col·lectivitats influeix positivament en el comportament de llurs membres (Durkheim, per exemple, estudià la relació existent entre el nombre de suïcidis dins un grup social i el grau de no-cohesió o desintegració que hi regna) i és objecte de determinació quantitativa per la sociometria.
Competència social
Forma elemental i universal d'interrelació, que comporta una lluita —implícita o explícita, i amb tendència a excloure'n l'ús de la violència— per assolir un fi. Hom pot considerar-la com una categoria del conflicte social.

Dret
Sistema de normes que fixen i tutelen una determinada organització de les relacions socials i que tendeixen a evitar-ne la violació.

Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial.
Drets civils
Drets inherents a la personalitat i garantits per les constitucions polítiques.
Drets humans
Conjunt de drets essencials de la persona humana reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada a l'ONU el 1948.

Ecologia humana
Estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d'adaptació al medi ambient.

Relacions humanes
Interaccions i lligams mutus existents en tot grup social, i més particularment entre els membres del personal d'una empresa, d'una entitat comercial, etc.

Estatus
Posició que ocupa un individu en un sistema social i que li confereix privilegis, drets, deures, etc, envers els altres individus.
Integració
1. Assumpció, més o menys coactiva, de grups ètnics o nacionals per un altre de més gran o més poderós, o de grups socials d'una mateixa ètnia en un altre de dominant. Generalment, el procés implica la dissolució del grup integrat, encara que a vegades sigui inevitable una certa simbiosi.

2. Ajustament de les parts que componen un sistema social. Suposa la identificació i la participació dels individus i els grups parcials en la societat global de què formen part. La integració no és mai total, per raó de la diversa identificació i participació dels diferents elements que hi són vinculats, i d'ací els conflictes, factors de disgregació. En una situació poc conflictiva, l'acceptació dels valors normatius de convivència i dels compromisos establerts entre els grups interessats garanteix la dinàmica integrativa; altrament, la integració només pot ésser mantinguda forçadament, amb la consegüent supressió de la independència dels elements implicats. D'ací ve el sentit negatiu que, tan sovint, marca aquest terme, tècnicament poc precís i operacional, d'altra banda.
3. Procés amb què una societat assimila els elements que li són heterogenis: immigrats, marginats, etc.
Integracionisme
Imposició pacífica o violenta d'un tipus qualsevol d'integració social.
Interacció
Procés social a través del qual els individus i els grups s'estimulen i reaccionen en relació els uns amb els altres.
Llei natural
Llei que invoca un ordre racional, de valor per a tot home, segons el qual han d'ésser configurats tant el comportament de l'individu com les relacions socials dins la comunitat humana.
Relacions humanes
Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Simbiosi
En ecologia humana, relació que sustenta l'estructura d'un grup humà, tant en el seu aspecte espacial com en la divisió del treball i que inclou avantatges recíprocs entre els seus diversos components.
Sistema de parentiu
Conjunt de relacions humanes definit per la posició relativa que ocupa un individu en un grup humà segons el matrimoni, la descendència, o qualsevol dels lligams derivats d'aquests vincles. El parentiu atorga a l'individu l'adscripció al grup i, mitjançant la relació que estableix amb els seus membres, determina els seus drets i les seves obligacions. Per bé que el parentiu reposa en dos fets biològics com són la copulació i la reproducció, les relacions de parentiu no es limiten a legitimar aquestes funcions biològiques, sinó que són assignades als individus en virtut de l'estatut social que en resulta, moltes vegades al marge de si acompleixen o reflecteixen aquestes funcions biològiques o no. En la nostra societat, l'exemple més comú d'aquesta manca de correspondència entre relació biològica i de parentiu és l'adopció.
Vida en societat
Conjunt de relacions, físiques i culturals, amb persones o grups les normes de vida dels quals hom considera, realment o fictícia, representants de la societat.
Índex
Accions socials Acció social
Qualsevol acció executada per un o diversos individus en funció de l'existència d'altres individus. Gairebé tot el comportament humà no estrictament biològic és compost d'accions socials, és a dir, té una dimensió social.
Acció sociocultural
Conjunt d'accions i intervencions que diferents agents, individuals i col·lectius, fan de forma organitzada per a afavorir el desenvolupament educatiu i cultural d'una societat.
Animació
Acció destinada a crear i desenvolupar activitats amb una finalitat educativa o recreativa.
Conformisme
Acceptació, per part dels membres d'una comunitat, de les normes prevalents en aquesta en un moment donat, imposades o mantingudes pel grup social dominant. El conformisme pot ésser resultat simplement de la socialització (i en aquest sentit és un procés inconscient), efecte de coerció (sia mitjançant la suggestió, sia per la por de càstig) o fruit d'una voluntat conscient d'integració en el grup i d'ésser acceptat per ell.
Cooperació
Acció concertada entre els membres d'un grup social per a la consecució d'un fi. Usat sobretot en antropologia, el terme al·ludeix a un element bàsic, entre els membres de grups socials primitius, per a tasques de supervivència, com la caça. En sentit marxista, la cooperació és la forma de treball de molts obrers, coordinats i reunits segons un pla, en el mateix procés de producció o en processos de producció diferents, però enllaçats entre ells.
Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Opinió pública
Estat de consciència col·lectiu a què arriba una comunitat davant un fet-estímul determinat. Té, a més, un significat instrumental dins la mecànica espontània que regula la relació entre el poble i les mesures del govern. En aquest segon sentit l'opinió pública s'interpreta com l'estat de consciència col·lectiva de la comunitat en una doble fase: com una opinió pública donada en el moment que és consultada i com una força política que serà utilitzada segons que aquest estat col·lectiu vagi en una direcció o en una altra.
Proselitisme
Zel a fer prosèlits. Ultra el significat particular en el judaisme, hom pot aplicar el terme a totes les religions que cerquen una difusió més enllà de les comunitats socials que la practiquen, partint de la base que són les úniques veritables i representen l'únic camí de salvació. L'activitat missionera és una forma organitzada de proselitisme. El terme és aplicat a qualsevol doctrina filosòfica, política, etc, i pot tenir encara un sentit pejoratiu.
Índex
Control social Alienació
Acció d'embrutir psicològicament, fer que una persona o un col.lectiu, sota pressions i condicionaments externs, generalment socials i polítics, actuï d'acord amb uns interessos que no són els seus.

Autoritat
Poder regular exercit sobre una col.lectivitat o unes col.lectivitats de manera que aquesta o aquestes reben un cert ordre de subordinació i superordinació, així com un sistema de drets i deures. L'autoritat és una de les formes més cabdals del poder; pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L'autoritat ha d'ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d'inspirar accions volgudes en la conducta d'altri) i la pura coacció. L'autoritat implica sempre un grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la col.lectivitat. Max Weber distingí tres formes d'autoritat, segons la natura del seu tipus de legitimació. D'una banda, l'autoritat tradicional, basada en la creença en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d'aquesta manera hom justifica la mornarquia. D'altra banda, l'autoritat legal-racional, basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d'una altra banda, encara l'autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders excepcionals del dirigent que deté l'autoritat; capitosts i profetes, per exemple, detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc.
Coacció
Influència que un grup exerceix sobre els membres del seu àmbit social, i també sobre el seu propi grup, per tal que se sotmetin a les lleis i normes del grup i per impedir que vagin contra la moral, els interessos o la manera de viure d'aquest. La coacció és una categoria del control social, i pot adoptar formes i sistemes diversos: la intimidació, les amenaces, les sancions i fins i tot l'acció psicològica i la tortura.
Coerció
Força constrictiva que actua sobre el conjunt o unes parts de la societat per tal d'obligar-la a actuar d'una manera determinada. Aquesta forma de control social és emprada per l'estat (per mitjà de la policia i per l'exèrcit) i és essencial en certs processos d'integració social general. La teoria i la pràctica de la democràcia fan contrastar la coerció amb el consens de la població i imposen límits legals en el camp dels conflictes interns.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització.
Ordre
Compendi de regles i lleis inspiradores i aglutinants d'una societat, i subjecció a aquestes mateixes regles i lleis. La necessitat d'organització i de cooperació entre els homes per a assegurar llur supervivència i el progrés comporta la constitució d'unes regles o uns elements reguladors de les relacions entre ells i del funcionament de la societat. En totes les societats existeix una forma particular d'ordre, anomenat ordre establert. La desigualtat entre els homes, així com l'alienació de la llibertat de l'home o d'una part de la societat a partir de les regles i de les estructures socials establertes, porten al rebuig, a la negació de l'ordre establert.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.
Pena
En relació amb la justícia humana, efecte jurídic, degut a la comissió d'un delicte, entès com a expiació o retribució.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Índex
Problemes socials Absentisme
Absència del treball en els establiments productius, mesurat en forma de temps laborable perdut per causes considerades naturals (com la malaltia), excloent-ne habitualment el temps perdut per vacances, vagues, locauts o interrupcions inferiors a una o dues hores.
Anomia
Estat social en el qual la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat.

Bandidatge
Actuació de qui, apartant-se d'una vida social normal, es dedica al robatori, al furt, a atemptats a les persones i a d'altres actes de caràcter delictiu, sovint formant colla armada amb un propòsit d'actuació comuna sota la direcció d'un cap.

Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap, contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre públic.
Barraquisme
Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis.
Boicot
Interdicció de relacions amb alguna determinada persona o entitat amb el propòsit de coaccionar o de punir. És un procediment emprat per negociants, grups professionals o autoritats d'un país consistent a interrompre llurs relacions amb els súbdits o autoritats d'un estat estranger amb la finalitat de pressionar-lo o de protestar contra ell. També l'empren els obrers com a arma de lluita enfront de companys o de superiors, que provoca l'aïllament d'una de les parts en conflicte, per tal d'aconseguir solidaritat o amb intenció punitiva. Per a boicotejar una empresa hom intenta generalment de promoure la solidaritat del món obrer per a pressionar-la indirectament, no consumint o no utilitzant els seus productes o serveis. L'empresa l'aplica damunt els líders obrers provocant llur aïllament enmig de companys o de la comunitat en què viuen; per a provocar el fracàs de les accions de lluita dels obrers, els empresaris se serveixen de treballadors fidels a l'empresa, o coaccionats per ella, o bé introdueixen elements exteriors.

Conflicte
Situació donada per una discordança entre les tendències i els interessos o les imposicions externes. Hom en distingeix tres tipus: apetència-apetència, aversió-aversió i apetència-aversió. En el darrer cas, el mateix objecte té alhora dues pulsions de sentit contrari (desig sexual, per exemple, reprimit per raons morals o per por). Hi ha una sèrie de mecanismes psicològics per a resoldre els conflictes: sublimació, repressió, desplaçament, etc. Quan fallen, es produeix neurosi. A causa de l'aprenentatge, l'educació i les influències socials, objectes que crearien situacions pulsionals esdevenen avorribles.
Conflicte lingüístic
Cas específic de conflicte intergrupal en què les diferències idiomàtiques esdevenen el símbol fonamental de l'antagonisme. La relació conflictiva coincideix, bé que no sempre, amb l'hostilitat existent, dins un estat de base plurinacional, entre els diversos grups, i sol incidir amb diferències de classes i estatus. L'idioma constitueix l'element de cohesió primària, en aguditzar la consciència i la visibilitat de l'antagonisme. El conflicte lingüístic sol ésser subjacent en els fenòmens de bilingüisme coactiu o de diglòssia feta tradicional. Els seus termes últims són la substitució lingüística, per assimilació de la cultura dominant, o bé la normalització lingüística i cultural dels grups en desavantatge.
Conflicte social
Desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per elements o forces dissidents, que poden ésser interns o externs a ell i que pretenen de restablir un nou equilibri, fonamentat en unes bases noves.
Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat. El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari francès que cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema capitalista com de l'actual bloc socialista. Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials, com el de l'ensenyament, l'eclesial, etc.
Delinqüència
Fet de delinquir.
Desintegració
Procés o situació de disgregació dels elements d'un sistema social produït per una manca de cohesió interna, d'organització funcional o per la desaparició dels interessos comuns. En el cas del grup, la desintegració és conseqüència de la pèrdua d'identificació amb el grup per part dels membres o de la dissolució de l'estructura del grup per l'acció d'agents exògens o endògens.
Desviació social
Manera de comportar-se diferent de la corrent en una societat donada, que comporta desaprovació o càstig.
Desocupació
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball; atur.
Discriminació
Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el corresponent comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques, però sovint hi ha implicades motivacions de caire social, racial, lingüístic, religiós, etc. Els fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions entre classes o grups socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta d'imposar un estat d'inferioritat al grup discriminat. La discriminació racial, portada a terme pels grups racials dominants en un estat, procura la segregació d'altres grups racials i àdhuc ètnics de la vida política, com també la minva de llurs drets socials i llur promoció econòmica. Fou exercida, de forma oficial, pel govern de la República de Sud-àfrica del 1948 al 1991.
Drogoaddicció
Relació establerta entre un individu i una droga que fa que no pugui prescindir-ne sense un gran esforç. Aquesta relació s'estableix per l'ús repetit que el subjecte fa de la droga. La drogoaddicció es pot donar tant amb substàncies que gaudeixen de mercat legal (alcohol, tabac, certs preparats farmacèutics, substàncies volàtils, etc) com amb d'altres el comerç i la circulació de les quals són il·legals (haixix, heroïna, cocaïna, etc).
Fam
Sofriment general produït per l'extrema escassetat d'aliments. La fam ha estat sovint conseqüència dels avatars històrics de les col·lectivitats humanes: guerres, pestes, invasions, etc, però uns altres cops ha estat originada per condicions climatològiques desfavorables o catàstrofes naturals.

Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política.

Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional.
Gueto
O ghetto. Del s XVI al s XX, nom amb què eren designats a l'Europa central i oriental els barris de residència obligada per als jueus.

Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Marginar
Dins una comunitat social, donar (a algú) un tracte discriminatori i excloent, impedir la plena integració.
Narcoterrorisme
Terrorisme que practicaren els grans càrtels de la droga de Colòmbia al començament i la meitat de la dècada dels noranta a conseqüència de l'increment de la pressió policial sobre seu. En resposta a una major persecució de les seves activitats, els narcotraficants iniciaren una sèrie d'atacs amb cotxe bomba contra polítics, periodistes i policies. Malgrat aquests atacs, la persecució policíaca continuà, i els càrtels de Cali i Medellín foren desarticulats. El seu lloc fou ocupat per organitzacions menys fortes que renunciaren a aquest tipus de lluita violenta.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres, costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals.
Problema racial
Problema o conflicte provocat per la convivència de diferents races i que pot derivar en racisme.
Prostitució
Pràctica d'avenir-se, de forma habitual i professional, a mantenir relacions sexuals amb finalitats de lucre.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans.
Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més ètnies.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones.

Índex
Protecció social Assistència pública
Conjunt de serveis que manté l'administració pública per ajudar, quasi sempre gratuïtament, els qui d'una manera momentània o permanent no disposen de mitjans econòmics per a satisfer necessitats ineludibles (menjar, serveis mèdics o hospitalaris, allotjament, maternitat, orfenesa, etc). L'assistència pública, també anomenada beneficència pública, ha estat sempre complementada per l'acció de la beneficència particular o privada, però modernament els seus serveis són totalment o parcialment assumits, a molts països, per la seguretat social.
Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar, de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast de llurs propis mitjans.
Beneficència
Acció d'ajuda directa, permanent o transitòria, especialment material, als qui no disposen de mitjans suficients per a cobrir necessitats intel·lectuals o materials bàsiques. En èpoques pretèrites, aquesta acció de beneficència, tant pública com privada, fou d'una gran extensió. Modernament, l'evolució dels conceptes de solidaritat humana i també la introducció de nous principis sobre les obligacions i els deures socials i estatals han fet que la beneficència tradicional hagi estat gradualment substituïda per altres sistemes d'assistència, com la seguretat social. La beneficència pública és organitzada i sostinguda pels organismes oficials, amb més o menys ajuda ocasional, però directa, dels ciutadans; actua com a beneficència estatal, provincial, autonòmica, municipal, etc, segons la identitat de l'organisme responsable del servei d'assistència. Les lleis estableixen a vegades certs serveis mínims de beneficència pública (hospitals, manicomis, asils, orfenats, etc), gratuïts per a les persones que no disposen de mitjans suficients i que ho justifiquen. La beneficència privada, és a dir, derivada de la lliure iniciativa de benefactors particulars, es manifesta en la creació d'institucions més o menys permanents, com les fundacions; és reglamentada administrativament i sotmesa a una protecció i a una tutela oficials, dins les quals hom fa sovint una distinció entre les institucions benèfiques i les beneficodocents.
Institució
Categoria social que, apareguda per atendre alguna necessitat bàsica de la societat, assoleix caràcter orgànic i permanent i, sovint, una reglamentació jurídica. Així, hom considera institucions la família, l'organització religiosa, el govern, l'organització econòmica, les universitats, els hospitals, etc.
Seguretat social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori, instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions —econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom consideri.
Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i grups, generalment impulsats amb administració pública o amb una participació important d'aquesta. Hom hi inclou tant els més generals, habitualment compresos en els serveis públics (educació, seguretat social, sanitat, habitatge etc) com, sobretot, els adreçats a col·lectius amb desavantatges respecte a la població mitjana (discapacitats físics o psíquics, tercera edat, delinqüents juvenils, drogoaddictes, immigrants, etc.).

Índex
Moviments socials Beatnik
Dit de la subcultura de composició heterogènia, integrada bàsicament per gent jove, de la qual són portaveus els autors de la literatura beat. Sorgeix generalment als països desenvolupats i és caracteritzat per un refús radical de la societat de consum occidental. Els beatniks, antecessors dels hippies, s'exclouen voluntàriament de la societat i se solidaritzen amb altres grups de desarrelats i marginats. Davant els problemes polítics es defineixen com a apolítics i pacifistes. Llur desacord amb la moral establerta es manifesta principalment en una concepció molt lliure de la sexualitat i, en alguns casos, en l'ús de les drogues. Llurs formes de vida van de la creació de poblats primitius a la vida nòmada, i el rebuig de la moda convencional els impulsa a adoptar formes originals de vestimenta personal.

Contracultura
Expressió amb què hom designà les manifestacions sociològiques i polítiques de diversos moviments i fenòmens socials. Varen aparèixer a partir de mitjan anys seixanta als EUA i a certs països europeus, l'objecte dels quals era de subvertir i superar el sitema tradicional de valors de la societat capitalista, consumista, dogmàtica i autoritària.

Escoltisme
Moviment d'educació fundat per Robert Baden-Powell que es proposa el desenvolupament de la personalitat dels infants, els adolescents i els joves a través de la vida de grup en els temps de lleure. El sentit de la responsabilitat, l'esperit de servei i el treball en equip en són els valors educatius més característics i hi té força importància la vida a l'aire lliure. Els grups són formats per uns vint membres, organitzats en diferents equips i aplegats en agrupaments escoltes. L'escoltisme s'organitza en etapes educatives segons l'edat (unitats): de 6 a 8 anys, i segons l'associació, la unitat és castors o follets; de 9 a 11 anys la unitat és llops i daines (o llobes); de 12 a 14 anys la unitat és rangers i guies o raiers; de 15 a 17 anys la unitat és pioners i caravel·les o pioners; i des dels 17 anys els nois i noies s'agrupen en trucs o clans. A partir de 18 anys ja poden començar la tasca de cap o educador responsable.

Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial.
Hippy
Dit del moviment juvenil que aparegué el 1965 als EUA amb una ideologia més intuïtiva i pràctica que no pas teòrica i lògica que postulava el rebuig de la societat de l'opulència. Els hippies es diferenciaven de llurs predecessors, els beatniks, per l'aspiració a la felicitat en aquest món: pràctica de l'amor i rebuig de la violència. Llurs indumentàries, de vius colors, eren ornades de penjolls i talismans. Vivien en grups (tribus) per tal d'establir un contacte directe i personal amb els altres i evitar l'anonimat del món modern. Altres característiques, no comunes a tots els hippies, eren el vegetarianisme, el consum de drogues toves i l'adscripció al budisme. Al final del 1967 el moviment hippy entrà en crisi, per tal com la mateixa societat de consum es féu seus certs aspectes del moviment.

Moviment
Conjunt de manifestacions artístiques o ideològiques, amb una certa unitat de trets característics, que suposen un canvi respecte a l'època anterior.
Moviment social
Conjunt d'accions col·lectives encaminades a la reorganització social. Marx assenyalà el paper central del moviment obrer en la societat industrial, i, d'acord amb A.Touraine (1973), la societat postindustrial ha afavorit l'aparició de nous moviments socials dirigits per nous col·lectius (moviment feminista, regionalista, ecologista, etc). Els moviments socials són de naturalesa molt diversa. No tots, però, tenen únicament una dimensió social; alguns assoleixen, també, una dimensió política. En un principi, un moviment social no està gaire institucionalitzat, sinó que sorgeix d'una protesta social més o menys espontània contra agravis específics o de caire general, però al llarg del temps molts moviments socials inicien un procés d'institucionalització.
Moviment subversiu
Moviment político-social encaminat a produir, mitjançant l'agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans i, finalment, a apoderar-se del govern.

Negritud
Moviment social i intel·lectual que reivindica la tradició cultural negra. Circumscrit al domini colonial francès africà i antillà i als estats que en sorgiren, fou un moviment essencialment francòfon.

Ocupació
Moviment social centrat en la recuperació de locals buits amb l'objectiu de convertir-los en habitatges o bé en centres socials autogestionats que són un focus d'activitats polítiques i culturals. Sorgeix per un doble motiu: d'una banda, l'existència generalitzada d'habitatges buits i en desús, i de l'altra, la manca de polítiques públiques que facilitin l'accés a l'habitatge, en un context d'especulació immobiliària que tendeix a l'augment de preus de lloguers i hipoteques. El moviment considera prioritari el dret de tots els ciutadans a l'accés a un habitatge digne per davant del dret a la propietat, i reivindica, per tant, l'ús social de la propietat. Planteja un model autònom d'organització i usa alhora formes de lluita no convencionals, com, per exemple, la desobediència civil.

Provo
Dit del moviment sorgit als Països Baixos vers el 1960 i molt estès durant el decenni següent, influït per tendències anarquitzants i l'objectiu del qual era el rebuig de l'esperit consumista, burgès i satisfet del món occidental.
Squatter
Individu que ocupa il·legalment un habitatge buit. Els moviments de squatters s'iniciaren al principi de la dècada dels anys setanta i són especialment importants a la Gran Bretanya, els Països Baixos i l'Alemanya Federal.

Sufragisme
1. Moviment feminista per a la consecució del vot. Les dones britàniques són les que més aviat i més durament portaren a terme aquest moviment.

2. Moviment per a la consecució del sufragi universal.
Voluntariat
Fet de treballar com a voluntari en un treball social concret.

Women's Lib
Moviment feminista nord-americà (feminisme). El nom és una abreviació de Women's Liberation ('alliberament de les dones'). Participà de l'esperit contestatari dels anys del seu sorgiment i apogeu (de la segona meitat dels anys seixanta a la segona dels anys setanta), de vegades amb posicions molt radicals. Tendia a assimilar les seves reivindicacions amb les d'altres col·lectius que aquests anys es revoltaren contra l'ordre establert (negres, hippies, etc) en el context de la lluita pels drets civils als EUA. El moviment refusava els estereotips associats a la feminitat, així com el determinisme biològic, i alhora atribuïa la discriminació de la dona a factors socials i culturals, i denunciava el caràcter masclista de les institucions. Bé que el moviment podia considerar-se obsolet ja els anys vuitanta, el Women's Lib ha influït en el feminisme posterior arreu del món. Representants conspícues del moviment són Betty Friedan, Juliet Mitchell i Germaine Greer.
Índex
Moviment obrer Moviment obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària. Les primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins a la destrucció de les màquines. A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx, distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar llurs atacs als mitjans materials i concentrar-los en la forma d'explotació social. Altres vegades els obrers oferiren llur suport a l'actuació d'algun grup polític. Així ho feren en alguns països després dels moviments revolucionaris del 1830 i el 1848, amb l'esperança que un canvi en el sistema de govern milloraria llur situació. Però, en general, acabaren desenganyats de la col·laboració amb els polítics liberals. Un factor important ja a l'inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de les quals era d'organitzar associacions d'obrers, dirigides per obrers, per defensar els drets dels obrers. Conscients els governs de la força dels obrers units, declararen il·legals aquests tipus d'associacions i llurs dirigents foren sistemàticament perseguits. Llevat de la Gran Bretanya, on foren autoritzades les Trade Unions el 1825, els sindicats obrers no foren tolerats als altres països fins a l'últim terç del s XIX. Al costat d'aquestes primeres lluites sindicals naixia un poderós pensament que havia de cohesionar en el futur el moviment obrer: el socialisme.

Sindicalisme
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat.

Tradeunionisme
Moviment de les Trade Unions. En un sentit més ampli, d'acord amb el tipus d'acció sindical de les Trade Unions, hom aplica també aquest terme al sindicalisme de caire reformista, que no planteja cap opció revolucionària ni posa en qüestió el sistema capitalista.
Índex
Accions del moviment obrer Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.
Aturada
Cessació del treball. L'aturada és total quan afecta tota la plantilla de treballadors; parcial, si n'afecta alguna secció, cadena, departament, etc; continuada (que pot donar lloc a la vaga, boicot, etc) o discontínua (per causa d'un treball retardat, etc). Els motius que provoquen l'aturada per part dels treballadors poden ésser molts: demanda d'augment de salaris, reclamacions sobre l'organització del treball, conflictes jeràrquics, solidaritat amb companys sancionats, expulsats o detinguts o amb problemes que afecten d'altres empreses, reivindicacions polítiques, etc. L'aturada provocada per l'empresa és anomenada locaut.
Barricada
Parapet improvisat fet amb qualsevol mena d'objectes, barrils, carros, mobles, pedres, etc, per a destorbar el pas.
Ludisme
Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren
accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.
Piquet
Grup poc nombrós de persones que en una vaga, una revolta, etc, s'ocupa d'impedir, mitjançant mètodes pacífics o coactius, que altres entrin al treball, vagin a votar, etc, o bé que es manifestin a favor o en contra d'alguna idea o programa.

Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.

Vaga de fam
Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret.
Índex
Associacionisme Associació
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. Sociològicament l'associació és una de les formes cabdals de l'estructuració dels grups humans.
2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Coalició
Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.

Organisme
Conjunt de persones organitzat o constituït d'una manera conscientment apta per a una finalitat social.
Societat
Reunió de persones aplegades oficialment i estable per perseguir un fi comú segons certes condicions o regles.
Índex
Associacions Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures.

Casal
Entitat, de caràcter popular, específica dels Països Catalans, amb finalitats culturals, recreatives, religioses o polítiques, semblants a les dels centres o cercles formats a la segona meitat del s XIX. Sovint depenen d'una parròquia, especialment en les petites poblacions.

Club
Societat o associació de persones amb interessos, afeccions o ideologia comuns. Hom parla, per exemple, de club artístic o de club literari. Hom entén també per club un club polític, els membres del qual s'associen amb vista a uns objectius político-socials determinats. Generalment, els socis cotitzen per poder-ne ésser membres; sovint l'admissió hi és restringida.
Consell obrer
Organisme de caràcter, composició, finalitat i atribucions molt diverses, que van des de la simple representació sindical a la cogestió més avançada, segons els països i llur règim polític.
Corporació
1. Associació de persones lligades entre elles per una comunitat de regles, d'obligacions, de privilegis.

2. Entitat d'interès públic, constituïda per l'associació permanent i obligatòria de persones físiques o jurídiques per a l'administració i la defensa de llurs interessos.
Federació
Agrupació de diverses entitats (culturals, sindicals, recreatives, etc), que tenen un fi comú, en una de superior que les representa i a la qual atorguen autoritat sobre elles.

Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables i sense que es doni cap ànim de guany.
Organització no governamental (ONG)
Associació voluntària no lucrativa formada per particulars, independent de l'estat i dedicada a tasques amb finalitats solidàries. L'acció de les ONG es dirigeix a afavorir l'accés a drets o béns bàsics a individus o col·lectius que normalment en són privats. La solidaritat subjacent a totes les ONG inclou tant l'assistència immediata de necessitats elementals (salut, alimentació, habitatge, escolarització etc.), com el desenvolupament de recursos que permetin als individus un determinat nivell d'autosuficiència.
El component internacional de les ONG s'ha anat accentuant, com ho demostra el gran nombre d'ONG als països desenvolupats que presten els seus serveis al Tercer Món, i també en l'abast mundial de moltes d'elles, conseqüència de les implicacions de la globalització (interdependència o subordinació econòmica, increment de les emigracions, conflictes culturals, etc). A les dues darreres dècades del s XX s'ha produït una proliferació d'ONG. Hom ha interpretat el fenomen com una resposta al liberalisme econòmic hegemònic després de l'ensorrament de l'URSS (1985-91), el qual ha estat percebut com una amenaça al model d'estat de benestar implantat a Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial; cal afegir-hi també l'acceleració de la mundialització i, finalment, el desconcert de sectors importants de l'esquerra davant l'adopció, per part dels partits majoritaris d'aquesta adscripció, de polítiques cada vegada menys diferenciades de les de la dreta.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals.
Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc).
Patronal
Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials.

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
Índex
Cultura Cultura
1. Conreu dels coneixements i les facultats de l'home.
2. Conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseix com a fruit d'estudi i lectures, de viatges i experiència, etc. Quan es tracta d'una cultura no especialitzada hom parla també de cultura general.
3. Conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat.
Escola
Conjunt de pensadors, escriptors, artistes, científics, etc, que segueixen unes mateixes directrius ideològiques, estilístiques, estètiques, metodològiques, etc, i que manifesten en llur activitat i producció uns trets comuns peculiars i distintius.

Fòrum
Reunió pública per a discutir assumptes d'interès social, cultural, etc, en la qual els assistents intervenen en la discussió.

Hegemonia
Preeminència comercial, artística o intel·lectual d'un poble, d'una ciutat o d'una institució damunt d'altres.

Imaginari
Conjunt de representacions que ultrapassen el límit marcat per les constatacions de l'experiència i els encadenaments deductius que aquestes autoritzen. En un sentit més estricte, "imaginari" és el conjunt dels procediments individuals i col.lectius que tendeixen a construir, associar i emprar imatges mentals i materials. Recentment la recerca dels "imaginaris" en persones, ideologies o col.lectius ha estat una de les vies per establir parcialment les causalitats històriques i acostar-se a la seva comprensió en la mesura que el que "s'imagina" -si no es tracta d'una evasió- tendeix a dur-se a la pràctica, a fer-se realitat.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.
Patrimoni cultural
Conjunt de testimonis que conformen l'herència cultural de la societat.
Patrimoni històric-artístic
Conjunt d'immobles i objectes d'interès artístic, històric, arqueològic o científic que resten subjectes a una legislació especial per tal que sigui conservada i garantida llur protecció.
Índex
Situacions culturals Aculturació
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural.
Analfabetisme
Estat d'analfabet (que no sap d'escriure o de llegir amb comprensió ni tan sols explicacions simples referents a la vida quotidiana). L'analfabetisme és conseqüència d'una insuficient escolarització, present o passada.
Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda. L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.

Canvi cultural
Modificació de la cultura a través del temps.

Capital cultural
Bagatge cultural que hom ha adquirit a través de l'educació familiar i, també, de l'escola.
Contracultura
Expressió amb què hom designà les manifestacions sociològiques i polítiques de diversos moviments i fenòmens socials. Varen aparèixer a partir de mitjan anys seixanta als EUA i a certs països europeus, l'objecte dels quals era de subvertir i superar el sitema tradicional de valors de la societat capitalista, consumista, dogmàtica i autoritària.

Desculturació
Procés en el qual una ètnia, un grup culturalment diferenciat o un individu pertanyent a qualsevol d'aquests perden trets culturals propis per adoptar-ne de nous o bé per entrar en un procés d'autodestrucció. En el primer cas, és concomitant a l'assimilació i l'aculturació, però, a diferència d'aquests termes, la desculturació no posa tant d'èmfasi en l'adquisició de nous trets com en la pèrdua dels originaris que, d'altra banda, solen anar acompanyats d'actituds de contestació i oposició a l'anterior ordre establert.
Enculturació
Terme, introduït per l'antropòleg nord-americà M.J. Herskovits, que designa el procés pel quan un individu adopta la seva cultura. Aquest procés s'inicia en la infantesa a nivell inconscient amb l'aprenentatge de les conductes més elementals i, en l'adult, comporta l'acceptació o el rebuig, conscients de noves formes culturals segons si s'adiuen o no amb els models adquirits en la infantesa. Pot ésser considerada una versió antropològica del concepte de socialització.
Reproducció cultural
Transmissió dels valors i les normes culturals d'una generació a la següent. Permet que es preservin al llarg del temps les experiències culturals en el si d'una família o d'un grup social determinat. En les societats modernes els processos d'escolarització han esdevingut un dels principals mecanismes de reproducció cultural.

Subcultura
Cadascuna de les cultures dels grups (classes, minories, etc) que formen un sistema cultural major. La cultura d'un imperi, d'un estat modern, etc, és en realitat un conglomerat de subcultures. En una tribu o en una civilització pre-industrial les subcultures corresponen als distints grups socials (dirigents, sacerdots, guerrers, etc) més o menys permanents dins la societat. Més extensament hom pot aplicar el mot a les classes socials (subcultura del proletariat, de la burgesia, de l'aristocràcia, etc). Cada subcultura difereix de les restants, i la cultura major comprèn la suma de les subcultures més llur interacció. Bé que hom pot conèixer diverses subcultures, difícilment es comporta segons els models d'una cultura que no sigui la pròpia. La subcultura és el símbol de la seva pertinença a la cultura major i, doncs, de la seva identitat. Generalment les subcultures s'adapten les unes a les altres; amb tot, en algunes societats, les diverses subcultures poden funcionar amb una relativa independència (el cas dels antics gremis).

Transcultural
Dit de les anàlisis antropològiques que realitzen una comparació entre cultures amb l'objectiu de formular lleis o pautes culturals d'àmbit general. Aquesta comparació es pot fer des d'un punt de vista sincrònic o bé diacrònic.
Índex
Moviments culturals Il.lustració
Moviment intel·lectual europeu, centrat en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789, caracteritzat pel racionalisme utilitarista propi de la classe burgesa en la seva etapa ascendent de lluita per la consecució de l'hegemonia estructural del mode de producció capitalista i per la presa del poder polític, i de conformació de la seva ideologia com a dominant.

Noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers —Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias— entraren a les lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914).

Occidentalització
Procés complex de tipus cultural i de civilització, mitjançant el qual els pobles allunyats de la cultura europea miren d'apropiar-se-la, bé en els seus aspectes més profunds, com la filosofia, la religió, etc —apropiació reservada a una minoria intel·lectual—, bé sobretot en el que és més assimilable, com la moda, la tècnica, etc. Nascut del capgirament europeu que suposà el Renaixement i els descobriments científics i tècnics, el procés s'accentuà a partir del s XIX, com a conseqüència de l'expansió colonial.

Pop
Dit de determinades manifestacions culturals que hom associa a l'accessibilitat, a la moda, a la joventut, i a un cert caràcter intranscendent. Mot anglosaxó emprat des del decenni dels cinquanta, aparegué estretament associat a la societat de consum, a la publicitat i a la massificació de gusts i costums de la societat nord-americana i europea de la segona meitat del s XX.

Romanticisme
Moviment artístic i espiritual que, els darrers decennis del s XVIII i durant el s XIX, s'estengué per tot Europa i determinà un renovament profund sobretot en la literatura, però també en qualsevol altra manifestació de l'art i de la vida.
Les constants que defineixen el romanticisme són la seva fe en la "bondat natural" de l'home i l'exaltació dels valors culturals, l'individualisme i el sentiment religiós de la unitat de la vida social, el subjectivisme i la consciència del poble, la forma subjectiva de l'ocasionalisme i la potenciació dels sentiments nacionals, l'afirmació de les forces irracionals de la vida i el triomf de la llibertat de l'esperit, la insatisfacció de la realitat i la transfiguració poètica de la mateixa realitat, la poesia de la malenconia, del dolor i de la mort i la descoberta d'una riquesa de l'existència més nova i més íntima, la victòria de la fantasia i del sentiment sobre la raó i la conquesta d'un pla superior de vida racional, el sentiment de la vida com a esdevenidor i la religiositat estàtica, en la qual tot esdevenir conflueix indistintament en la unitat de l'ésser diví, l'orientació historicista i l'idealisme místic i estètic, el retorn al catolicisme i la dissolució de la fe en una religió aconfessional, el retorn a l'edat mitjana i la recerca de modernitat, el rebuig total de la preceptiva literària clàssica i l'afirmació de la llibertat de creació poètica i l'especulació vers una nova filosofia i una nova mística, la vinculació de la literatura amb la vida i la fuga vers uns mons d'imaginació fantàstics i llunyans.
Índex
Religió Església
Comunitat dels seguidors de Crist. El mot grec (ekklhsia) o el llatí (ecclesia), que ha sobreviscut en les llengües romàniques, síntesi de l'expressió ekklhsia tou Kuriou ('assemblea del Senyor'), tradueix el concepte bíblic qahal Iahvè ('poble de Déu'). El mot, en el Nou Testament, designa la comunitat dels darrers temps, la «resta d'Israel», que confessa Jesús en nom de tot el poble com el Messies esperat.

Església Catòlica
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d'haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques. La seva història és comuna, durant segles, amb la història de les Esglésies d'Orient i, durant més segles encara, amb les Esglésies sorgides de la Reforma. A partir dels distanciaments mutus la història de cadascuna es particularitza. Però cada Església pot escriure la seva història des dels orígens del cristianisme.

Església Ortodoxa
Conjunt d'esglésies orientals en comunió amb el patriarca de Constantinoble i que, per aquest mateix fet, segueixen el ritu bizantí.

Ortodòxia
Títol que, basat en un concepte doctrinal (fidelitat als set primers concilis ecumènics anteriors a la separació de Roma, a diferència de les esglésies nestorianes i monofisistes), designa el conjunt de les Esglésies Orientals en comunió amb Constantinoble. L'Església Ortodoxa està organitzada al voltant de seus patriarcals o d'esglésies sinodals, unides doctrinalment i litúrgicament, bé que amb una independència jurídica per respecte al patriarcat ecumènic de Constantinoble.

Religió
1. Conjunt de creences i conviccions, d'actituds i sentiments i de maneres de comportament que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent i sovint identifica amb Déu o el diví.
2. Conjunt de dogmes o doctrines, de preceptes o costums i de ritus que configuren sociològicament i oficialment la religió d'un grup humà determinat.

Secta
Denominació —imprecisa i despectiva— que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o d'una religió oficial establerta. Perduda la significació original de seguiment (en aquest sentit ho són totes les religions històriques), cap comunitat no l'accepta com a pròpia, per tal com equival a facció, cisma, heretgia.

Secularització
Pèrdua o minva que experimenten les religions tradicionals (cristianisme, islamisme, budisme, judaisme, etc) en la societat moderna. És anomenada també descristianització, laïcització, paganització, etc; la seva teorització és anomenada laïcisme i sovint es confon amb ateisme.

Teologia
Doctrina religiosa referent a Déu, als déus o al diví.

Índex
Religions actuals Anglicanisme
Doctrina dels cristians que viuen en comunió amb la seu de Canterbury. Tenen un sistema ideològic diferent tant del de l'església de Roma com del de les esglésies protestants. El terme d'Església Anglicana designava primitivament l'església d'Anglaterra, però actualment enclou les esglésies de diversos països del Commonwealth Britànic i àdhuc d'altres països com, per exemple, l'Església Episcopaliana dels EUA.

Budisme
Terme occidental que indica el sistema polimorf de creences i pràctiques centrades en l'ensenyament i la persona del Buda. Malgrat la seva unitat originària, el budisme es presenta com un complex força heterogeni, a causa, d'una banda, dels diversos desenvolupaments i les distintes interpretacions de la doctrina primitiva, i, d'altra banda, de la seva adaptabilitat a les característiques dels països on penetrava en el seu moviment missioner. El nucli de la doctrina original del Buda fou donat, segons la tradició, en el sermó de Benarés. Se centra en les quatre nobles veritats: primera, la constatació de la universalitat del sofriment; segona, la seva causa és el desig; tercera, la seva guarició és la supressió del dolor mitjançant la supressió del desig, i quarta, el camí que hi porta és la via mitjana que evita aquests dos extrems de l'aferrament al plaer i de la mortificació i es condensa en l'òctuple via excel·lent: comprensió recta, intenció recta, paraula recta, acció recta, mitjans d'existència rectes, esforç recte, atenció recta i concentració recta. Es tractava sobretot d'una pedagogia i moral o principis d'una ètica humana, individual i social, únic camí d'alliberament.

Caodaisme
Religió sincretista fundada per Phu Ngo-van-Chien al Vietnam en 1919-25. Ha recollit el codi moral del confucianisme, la doctrina de la reencarnació del budisme, les pràctiques ocultistes del taoisme, l'ideal d'amor universal i el símbol de Déu (Cao Dai) del cristianisme, i la veneració dels avantpassats de l'espiritisme. Fou proclamada oficialment el 1926 i s'organitzà també com a comunitat econòmica i militar (posteriorment el seu exèrcit fou integrat al del Vietnam del Sud). Té més de dos milions d'adeptes.

Catolicisme
Forma del cristianisme amb què es defineix l'Església Catòlica romana. És la religió dels seguidors de Crist que són en plena comunió amb el bisbe de Roma, cap del col·legi episcopal, successor del col·legi apostòlic. Aquest és l'aspecte preeminent que distingeix, des del punt de vista institucional, el catolicisme romà de les altres esglésies cristianes. És, també, el sistema doctrinal propi de l'Església Catòlica, fonamentat en la Bíblia i en la Tradició i el Magisteri. És, encara, un pensament i una visió de les realitats humanes d'acord amb aquesta mateixa doctrina. Catolicisme no és un concepte plenament idèntic al d'Església Catòlica, puix que aquesta és una comunitat estructurada socialment i jurídicament, amb un conjunt d'institucions (jerarquia, sagraments, dogmes) al servei d'una finalitat religiosa.

Confucianisme
Doctrina filosòfica i moral basada en els ensenyaments de Confuci, establerta com a religió imperial al s II aC, estructurada posteriorment com a religió oficial a la Xina i reelaborada metafísicament al s XI dC com a neoconfucianisme. Com a pensament que, des d'antic i juntament amb el taoisme i el budisme, ha informat la vida i la cultura xineses, el confucianisme té el seu propi corpus literari, també anomenat cànon confucià, tot i que mai no ha gaudit, de fet, del caràcter canònic d'escriptures revelades ni de força per a sancionar una doctrina organitzada.
Al s XX, l'influx d'Occident tornà a renovar el confucianisme, tot coincidint amb la seva abolició com a culte oficial. En aquest punt, i com a caracterització del que ha estat el confucianisme com a religió, derivada de l'antiga religiositat xinesa, hom el pot definir com a animisme universalista, politeista i venerador dels morts i dels dimonis (forces del mal, dracs i espectres). Heretà també un culte sacrificial, que, en ésser establerta la religió imperial, caigué en un ritualisme desmesurat. El caràcter d'afegit, propi d'aquesta interpretació religiosa del confucianisme, explica, d'altra banda, la seva tendència sincretista, manifesta a partir del s X, en relació amb el taoisme i el budisme.
Cristianisme
Conjunt d'Esglésies que es consideren a si mateixes com a seguidores de Jesús de Natzaret, el qual invoquen com a fonament de llur confessió de fe. El cristianisme sorgí històricament en el marc del judaisme, en ésser proclamada per part d'un petit grup de creients la resurrecció de Jesús i en identificar-lo amb el Messies o Crist anunciat en l'Antic Testament. Les tres grans famílies cristianes són la catòlica, l'ortodoxa i la protestant (aquesta, amb diverses denominacions i diferenciacions eclesials).
En el context de la història de les religions, el cristianisme és englobat dins el conjunt de religions monoteistes i comparteix, juntament amb el judaisme, amb l'islam i amb el zoroastrisme, la pretensió de posseir una revelació històrica. Com a fe, el cristianisme no es basa en especulacions filosoficoreligioses, sinó en fets històrics de valor transcendent amb vista a la salvació de tots els homes.
Hebraisme
Judaisme.
Hinduisme
Religió, amb el seu conjunt d'observances socials, pròpia del hindús. És anomenada pels budistes brahmavada ('doctrina de l'atman') i isivada, ('doctrina dels isis'). Modernament hom ha encunyat el terme sanatana dharma ('el dharma antic'), que el designa força adequadament. Hom ha dit que és impossible de definir l'hinduisme, mancat com està d'un credo comú i d'una uniformitat cultual. De tota manera, el creixement doctrinal que hom pot constatar en l'hinduisme no és anàrquic, sinó orgànic, regit per una llei de congruència interna que Radhakrishnan anomena el sva-dharma ('el seu propi dharma'). Hi ha canvi, però dins una unitat, la qual ve de l'acceptació de l'autoritat dels Vedes per part de cadascun dels sistemes hindús ortodoxos. Com altres religions, l'hinduisme divideix el seu cos doctrinal en dues grans seccions: la revelació (sruti) i la tradició (smrti). La revelació és integrada per
Veda, Brahmana, Aranyaka iUpanishad. La tradició és integrada per la literatura èpica, que inclou entre els seus fragments el famós Bhagavad-Gita, els Purana i els Tantra.
Islamisme
Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans. Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al s VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l'Enviat de Déu (Gabra'il), el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà.
Els principals dogmes de l'islam són: Déu és etern, transcendent, omnipotent, omnipresent, creador i únic; segons els musulmans, aquesta darrera creença en la unicitat de Déu és el que els distingeix més radicalment de les altres religions (el dogma cristià de la Trinitat és considerat un atemptat a aquesta unicitat). Altres dogmes són la creença en els àngels (com a ministres de Déu), en els ginn, en la missió dels profetes (els de l'Antic Testament, Jesús i Mahoma, encarregats de transmetre la voluntat divina, ja rebuda —i deformada— parcialment per jueus i cristians: Mahoma és, doncs, el darrer i el més important de tots els profetes), en la resurrecció i en la vida futura després del judici final. Amb la professió de la fe (sahada) que ha de repetir-se en els principals moments de la vida del fidel, l'oració, l'almoina, el dejuni del ramadà i el pelegrinatge constitueixen les cinc obligacions canòniques de l'islam (anomenades arkan al-Din o 'pilars de la religió'), bé que determinades sectes (com la kharigita) hi afegeixen la guerra santa (gihad). L'islam, que no té litúrgia ni classe sacerdotal, és també la llei (sari'a) que regula la vida religiosa, política, social, domèstica i individual dels fidels.
Jainisme
Religió índia, fundada al s VI aC per Vardhamana, anomenat Mahavira, vint-i-quatrè jina. Com el budisme, és una reacció contra el bramanisme, malgrat que n'hagi adoptat la cosmologia. Així, l'univers consta de dues substàncies, l'una grollera (ajiva) i l'altra animada (jiva); l'ànima pot obtenir la salvació després de successives reencarnacions. Dividit en dos grups des del s I aC, té un milió i mig d'adeptes.

Judaisme
Religió dels jueus, fundada per Abraham i fonamentada en un pacte entre Jahvè i els patriarques i la seva posteritat. Enfront del naturalisme politeista dels pobles veïns, el poble d'Israel, escollit precisament per rebre i difondre la veritat revelada, proposà un monoteisme estricte. Ultra el seu caràcter absolutament unitari, Déu és definit com l'ésser transcendent i sobirà, creador a partir del no-res, sant, just, omniscient i totpoderós. Jahvè ha creat el món en un acte lliure de bondat, i l'home, dotat d'una ànima immortal i creat a la seva imatge, reflecteix la llibertat divina. Aquesta llibertat comporta la responsabilitat de l'home envers les seves pròpies accions, i el premi o el càstig tenen lloc no solament en la vida futura, sinó també en la terrenal.
La llei és explicitada al Pentateuc i constitueix un codi únic i totalitari que conté els principals texts del judaisme. A més de la llei escrita inclosa a la Torà i als altres llibres de l'Antic Testament acceptats pel judaisme, hi ha uns ensenyaments transmesos oralment que són considerats com el seu complement, el conjunt dels quals fou recollit sota el nom de Misnà Misnà i els comentaris rabínics posteriors formen el Talmud, redactat a Babilònia a la darreria del s V dC. Els manaments de Déu que han estat promulgats al Decàleg poden resumir-se en deures respecte a Déu («Estimaràs l'Etern, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces») i en deures respecte als homes («Estimaràs el proïsme com a tu mateix»). Les festivitats jueves, el tret més característic de les quals és l'absoluta prohibició de treballar, són els dissabtes, la Pesah , les &n;Sabu'ot i les Sukkot . Els principals moviments sectaris del judaisme han estat el fariseu, el saduceu, l'esseni, el zelota i el caraïta. Posteriorment han estat desenvolupats dins el judaisme d'altres corrents místics o reformistes, com la càbala, l'hassidisme.
Mahometisme
Islamisme.

Protestantisme
Conjunt de les confessions cristianes eixides de la Reforma del s XVI o influïdes per ella. La designació protestant els ve de la dieta d'Espira (1529). Gradualment el mot esdevingué comú als deixebles de Martí Luter (1483-1546), als seguidors de Huldrych Zwingli (1484-1531), als continuadors de Thomas Cranmer (1489-1556) i als addictes de Joan Calví (1509-64). Per raons teològiques i històriques, alguns grups s'estimen més aviat ésser anomenats evangèlics o reformats. No volien pas crear una nova Església, sinó reformar l'Església existent i tornar-la a la doctrina i les pràctiques apostòliques, però, progressivament, la separació esdevingué un fet. Subratllaren la glòria i la transcendència absolutes de Déu, proclamaren l'autoritat suprema de la Bíblia i confessaren la perfecta redempció assolida per Jesucrist i la joia cristiana que dóna la seguretat de la salvació. En conseqüència, el protestantisme impulsa les versions populars i la distribució de la Bíblia i valora la predicació de la Paraula per damunt del sacramentalisme i les cerimònies litúrgiques. Conserva dos sagraments: el baptisme i la Santa Cena. Rebutja la vida monàstica, entesa com una obra humana, oposada a la fe i canvia l'ascesi per l'ètica individual.
Sikhisme
Conjunt de doctrines que constitueixen la religió dels sikhs, a l'Índia. Amb una base en el pensament de Kabir, la doctrina fou formulada bàsicament per Nanak (1469-1538) i pels seus successors (gurus), l'ensenyament dels quals es troba codificat en l'Adi-granth, juntament amb himnes d'autors del moviment bhakti (ultra les poesies de Kabir, n'hi ha de Jaidev, Namdev, Mirabai i Surdas). D'un monoteisme estricte, la religió és una síntesi poc coherent del moviment bhakti hindú i del sufisme islàmic. Nega l'autoritat dels Vedes, aboleix el sacrifici, el sacerdoci, el sistema de castes. Els ensenyaments del guru Gobind Singh (1666-1708) transformaren el caràcter pacifista en un esperit militar, rebutjant sense escrúpols la doctrina no violenta de l'ahimsa.
Sintoisme
Xintoisme.
Taoisme
Un dels tres grans corrents del pensament xinès tradicional, en el qual cal distingir d'una banda una doctrina misticofilosòfica (taoisme sapiencial de l'època Zhou) i de l'altra unes pràctiques supersticioses (taoisme religiós posterior). A part el dubtós Yangzhu, els dos clàssics del taoisme són el Laozi (o Lao-Tse) i Zhuangzi. Laozi, en la seva obra homònima, més coneguda per Daodejing (o Tao-teking) substitueix l'antiga deïtat xinesa Shangdi pel tao, misteriós principi de l'univers, diferent del món però immanent en ell per la seva virtut (De). Tao ho produeix tot, ho regeix tot, ho vivifica tot; la seva absència és la mort. La seva acció, però, es realitza sense activitat, i el no-fer és la llei de la natura. Per això el savi que està en acord amb el Tao, sense fer res, tot ho perfà; el bon governant, sense forçar, harmonitza l'imperi. Laozi subratlla aquest acord amb la natura i avorreix tot l'artificial o violent. Zhuangzi explana, continua i amplia Laozi. Recalca la transcendència del Tao, en el qual desapareix tota distinció, àdhuc entre bo i dolent, entre ésser i no-ésser. Accentua l'oposició al confucianisme; es complau a denigrar-lo i mostrar Confuci com un deixeble del taoisme. Constatant els mals que pateix el món i que cap esforç humà no pot adobar, sinó la virtut del Tao, proposa una política ideal d'inacció (no-intervencionisme estatal) i de lliure espontaneïtat.
Tonghak
Religió coreana nacionalista fundada el 1859. Sincretista, és una barreja de xamanisme, confucianisme, budisme i cristianisme —aquest darrer en l'aspecte ritual—. El seu fundador, Ch'oê, místic i antioccidentalista, fou executat el 1864; també foren executats molts dels seus successors a causa de les seves activitats terroristes, sobretot a partir de l'any 1905, contra els ocupants nipons. Posseeix nombroses escoles i té uns dos milions d'adeptes.

Xiisme
Branca de l'Islam. Els xiïtes són seguidors d'Alí, gendre i nebot de Mahoma. Precisament el mot xiïta prové de Shi 'At 'Alí, "partidari d'Alí". A l'Iran és la religió oficial i majoritària (99% de la població). També té una forta presència a l'Iraq (60% de la població, especialment al sud-est del país).
Secta islàmica sorgida amb motiu de la successió del tercer califa de l'islam en ésser desposseït 'Aliibn Abi Talib per Mu'awiyya I. Bé que de bon principi es presentà com un partit pro-àrab que defensà elcaràcter hereditari del califat enfront dels omeies, aviat el xiisme prengué el caire d'un moviment religiós i extremista i reclutà nombrosos adeptes entre els pobles sotmesos i entre les classes baixes, sobretot a l'Iran, com a conseqüència del matrimoni de Husayn ibn 'Ali amb la filla del darrersobirà sassànida. Les diferències del xiisme respecte a l'ortodòxia sunnita no eren únicament de caire polític, sinó que evolucionaren en formulacions religioses ben diverses, sobretot pel que fa a la doctrina de l'imamat, segons la qual la direcció espiritual de la comunitat correspon exclusivament a 'Ali i als seus descendents. D'entre ells, un era elegit imam, considerat semidiví i dipositari dels coneixements secrets que havia rebut 'Ali del mateix profeta. Atès que fou perseguit pel poder temporal, el xiisme introduí la noció de passió i la valoració del sofriment com a mitjà de salvació, elements desconeguts en l'islam ortodox. Així mateix, els xiïtes discrepen de la versió oficial de l'Alcorà, que acusen d'haver suprimit diversos passatges relatius a 'Ali; creuen que l'única autoritat qualificada per a fixar la interpretació de la llei és la dels seus imams, rebutgen el consens establert secularment per la comunitat i, quant al culte, a diferència de l'islam sunnita, practiquen també el pelegrinatge a les tombes dels primers imams i a les d'altres màrtirs de la secta.
Xintoisme
Religió japonesa tradicional, de caire animista i politeista, sense escriptures ni dogmes, però amb una rica litúrgia. Entre 1868 i 1945 es va organitzar com una religió d'estat, fonamentada en el culte a l'emperador. La majoria del poble japonès fa, indistintament, pràctiques xintoistes i budistes.
Religió nacional dels japonesos, que l'anomenen shinto ('el camí dels [kami] déus'), per oposició a butsudbo ('el camí de Buda'). Hom pot distingir un xintoisme primitiu de moltes altres formes influïdes pel confucianisme, el taoisme i el budisme, com també d'una sèrie de formes populars, entre les quals sobresurt el Tenri-kyo, molt estès també fora del Japó i que disposa d'una organització eclesiàstica molt potent. Religió bàsicament animista o politeista, no té fundador, ni escriptures, ni dogmes, però si una rica mitologia, un culte i uns costums. La noció més central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és el pecat (tsumi), voluntari i involuntari. El contaminat o pecador recupera la puresa a través de ritus: el harae (exorcisme), el misogi (lustració amb aigua i sal), l'imi (mena de profilaxi del pecat consistent en una abstinència).
Índex
Moviments religiosos Ecumenisme
Acció desplegada als diversos nivells per gairebé totes les denominacions cristianes amb el desig de restablir la unitat, fins i tot visible, que Crist volia per a la seva Església. El moviment que en resulta, amb la renovació de l'actitud espiritual, suposa una visió positiva del món i de l'home. El moviment ecumènic comporta una ideologia, un sistema i fins i tot una organització, bé que cap d'aquestes dimensions no sigui una finalitat. No cerca el retorn d'una confessió a l'altra ni tampoc les confronta amb la pruïja del triomf d'una d'elles. Creu en les possibilitats de creixença de la unitat que ja existeix i, mai que arribés a acomplir del tot la seva tasca, com a mitjà que és, el moviment ecumènic hauria de desaparèixer.

Fonamentalisme
Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Al s XX, els diversos fonamentalismes es caracteritzen per la consciència de minoria, el sentit totalitari de l'Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, el predomini de la comunitat sobre l'individu i el principi del líder, la creació d'un enemic i l'afirmació masclista.
Guerra santa
Guerra que hom fa per motius religiosos. En són exemples particularment importants el gihad de l'islam i les croades del cristianisme.
Integrisme
Corrent político-religiós, sorgit del camp catòlic a l'ensulsiada de l'antic règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat. Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d'un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l'estat a l'església, es distingia tant per l'anarquia respecte a l'ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi.
Intifada
Mot que vol dir 'alçament', 'insurrecció', i que es difongué en els mitjans de comunicació internacionals arran de la revolta palestina que esclatà el 1987 a Gaza i Cisjordània contra l'ocupació israeliana. Posteriorment, hom ha donat aquest nom a altres revoltes similars protagonitzades pels palestins.

Moviment social catòlic
Moviment, també conegut amb el nom de catolicisme social, que sorgí a la segona meitat del s XIX com a rèplica al liberalisme. Arrelat en la necessària recerca, després de la Revolució Francesa, d'una alternativa cristiana enfront dels corrents socialistes (l'expressió "catolicisme social" s'encunyà als voltants del 1890, en plena desclosa del moviment obrer, amb els seus sindicats i partits influïts pel marxisme), fou un corrent assistencialista i paternalista, nascut a Bèlgica (congrés de Malines, 1863-64), i en foren principals protagonistes Kettler a Alemanya, Manning a Anglaterra, i Taparelli d'Argelio a Itàlia. En formen també part els cercles catòlics obrers (O.Harmel), compost d'obrers i patrons (1871), els cercles d'estudis socials (Lió, 1892; Le Sillon, 1894; Acció Popular, 1903) i les setmanes socials catòliques, que foren creades després de l'encíclica Rerum novarum (1891), així com els sindicats cristians i, en certa manera, les branques especialitzades de l'Acció Catòlica per a obrers i camperols (GOAC, JOC, JAC).
Índex
Creences Animisme
Creença segons la qual tot objecte o fenomen de la natura és posseït per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen; són, per tant, esperits no sotmesos a les lleis de la natura i amb una actitud intencionada. Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius; també pot ésser trobada en alguns malalts mentals.
Mitologia
1. Conjunt de mites d'un poble, d'un conjunt de pobles o d'una zona geogràfica (mitologia grega, indoeuropea, nòrdica, etc), o també relatius a una religió o a una divinitat (mitologia cristiana, isíaca, etc), o a una obra literària o artística (mitologia de Góngora, Rubens, etc).
2. Ciència que estudia els mites.
Índex
Ciència Ciència
1. Conjunt de coneixements i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat, i, pràcticament, per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.
2. Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.
Índex


Inici   Tornar a Conceptes   Tornar a Història



Pàgina principal  

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà