Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL NAZISME ALEMANY (1933-1945)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Alemanya va entendre que la seva derrota en la Primera Guerra Mundial, havia estat humiliant. El Tractat de Versalles havia estat especialment dur amb els alemanys. Tanmateix, el país havia quedat arrasat i la seva economia estava enfonsada. La nova República de Weimar, organitzada com un règim democràtic liberal, va haver de fer front a aquesta situació problemàtica, i amb no massa èxit. En aquest context de crisi, apareixen a Alemanya els nazis, com ho havien fet els feixistes a Itàlia.
L'any 1919, Drexler va crear un partit que, un cop sota la direcció de Hitler (l'any 1921) va passar a ser el NSDAP, el partit nazi, des del que els nazis van intentar assolir el poder. L'any 1923, Hitler ho va intentar amb un cop d'estat (putsch de Munic), però va fracassar.

La recuperació econòmica que va experimentar el país a partir del 1924 (amb l'inestimable ajut del nordamericà Pla Dawes), va reduir les accions dels nazis.
La crisi econòmica a partir del 1929 va fer reactivar l'oposició. Els nazis van anar guanyant adeptes entre una població abocada a l'atur i a la misèria. Gent de diversa extracció social va anar combregant amb els missatges demagògics dels nazis, que prometien a tothom solucions a la crisi.

La progressió electoral va fer que el president de la República Hindenburg nomenés Hitler canceller. Era el gener del 1933.
Poques setmanes més tard, i aprofitant el cas de l'incendi del Reichstag, del que es va acusar falsament als comunistes, Hitler va convertir la República en un estat totalitari. Va suprimir les llibertats, va prohibir els partits polítics i els sindicats i va institucionalitzar un règim dictatorial, imposant els principis de la doctrina nazi. A la mort de Hindenburg (any 1934) va assumir tots els poders. Ja era el "Führer".

A diferència del feixisme, el nazisme va tenir un fort component racista i antisemita. Els jueus, acusats de ser els culpables de tots els mals que havia patit i patia el país, foren convertits en els principals enemics. Per això, la seva persecució i l'intent d'exterminar-los com a poble. Els camps de concentració, repartits per tot el Tercer Reich, foren testimonis muts de la barbàrie nazi, que va ser condemnada, després d'acabada la guerra, en els Judicis de Nuremberg.

Durant la Segona Guerra Mundial, Alemanya va arribar a dominar bona part d'Europa. El domini nazi s'escampava com una taca d'oli i trobava tant partidaris (els col.laboracionistes), com opositors (la Resistència).

Però després de les victòries van arribar les derrotes. L'Alemanya de Hitler fou vençuda pels aliats (maig 1945). Hitler va preferir suicidar-se abans de lliurar-se. Amb la seva mort acabava el nazisme. Era la fi d'un malson.

Activa la música

La Llista de Schindler

Temes relacionats

La unificació d'Alemanya
La Primera Guerra Mundial
Els feixismes
El feixisme italià
La Segona Guerra Mundial
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El nazisme alemany.
2. Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.
- Les reparacions de guerra.
- La República de Weimar.
- L'oposició a la República.
- La recuperació econòmica.
- La crisi econòmica del 1929.
3. El nazisme al poder.
- La instauració d'un règim totalitari.
- Centralització i autoritarisme.
4. Organització de l'Estat nazi.
- El cap: el "Führer".
- L'Estat nazi.
- El partit únic: el NSDAP.
- Organitzacions paramilitars i policíaques.
- La simbologia nazi.
5. La política econòmica.
6. La societat nazi.
- Jerarquització social.
- Política social.
7. La repressió.
- Formes de repressió.
8. El racisme.
- L'antisemitisme.
- La persecució dels jueus.
- Els camps de concentració.

9. La política exterior.
- El nacionalisme agressiu.
- L'expansionisme.
- El Tercer Reich.
- La preparació per a la guerra.
- Pactes amb altres potències feixistes.
10. La Segona Guerra Mundial.
- Col.laboracionisme i Resistència.
- La derrota alemanya.
11. El neonazisme.
El nazisme alemany
(1933-1945).
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Nacionalsocialisme
Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP) (Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany), el qual, dirigit per Adolf Hitler, dominà Alemanya del 1933 al 1945. El Deutsche Arbeiterpartei (DAP) (Partit Obrer Alemany), fundat pel gener del 1919 per Anton Drexler, prengué un any després el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, vulgarment conegut com a partit nazi i, alhora, en un programa de 25 punts redactat per Drexler, Feder i Hitler, explicità públicament els seus objectius. La "bíblia nazi" fou, però, el llibre Mein Kampf ('La meva lluita'), de Hitler, del qual, en el decenni de 1930-40, foren impresos milions d'exemplars. Les obres d'Alfred Rosenberg Der Mythe des zwanzigsten Jahrhunderts ('El mite del s XX'), etc, i l'activitat publicística de Joseph Paul Goebbels, ministre de propaganda i educació popular des del març del 1933, contribuïren poderosament a la divulgació de la ideologia nazi. S'hi palesava la influència d'autors i de corrents de pensament heterogenis i sovint contradictoris: el racisme derivava de Joseph-Arthur Gobineau (Essai sur l'inégalité des races humaines) i de Houston Stewart Chamberlain (Die Grundlagen des neunzehnten Jahrshunderts ['Els fonaments del s XIX']); les regles geograficomilitars per a l'estratègia imperialista procedien de la geopolítica de Karl Haushofer; la idea d'un Tercer Reich era una contribució de Moeller van der Brück; de l'estat major de l'exèrcit prussià i de Maquiavel, Hegel, Fichte, Schopenhauer i Nietzsche, no sempre ben compresos, arrencaven l'apologia de la violència i de la guerra i la concepció de l'estat; l'antisemitisme es fonamentava en els anomenats Die Protokolle der Weisen von Zion ('Protocols dels savis de Sió'), etc. Hitler, en la recerca d'un responsable de la desfeta del 1918, acusà els jueus d'haver contaminat el poble alemany amb sang impura i d'haver propagat doctrines (liberalisme, marxisme, etc) que havien afeblit l'esperit nacional. Propugnà, doncs, la recuperació de la puresa germànica o ària eliminant tots els elements que havien mirat de corrompre-la, el retorn a les tradicions peculiars del poble alemany i la conquesta per a aquest poble del lebensraum o espai vital. Calia, per consegüent, un estat fort, totalitari, el poder del qual no recolzés en una majoria parlamentària, sinó en el poble, entès com una unitat, la voluntat del qual era interpretada per un capitost carismàtic o Führer. Al començ, el NSDAP reclamà la unió de tots els homes de parla alemanya en un únic estat, l'anul·lació dels tractats de Versalles i de Saint-Germain, el rearmament i la formació d'un poderós exèrcit, la restricció de la ciutadania i dels drets cívics a la població de sang germànica, la reforma agrària, la participació dels obrers en els guanys de la indústria, la nacionalització de les grans empreses, etc. L'oportunisme i l'ambició de poder de Hitler feren que, a partir del 1929, per obtenir l'ajut de la burgesia industrial i financera i, alhora, l'adhesió dels milions de treballadors afectats per la crisi econòmica desfermada aquell any, el partit substituís els ambigus i demagògics propòsits socialitzants per la promesa de posar fi a la desocupació forçosa, i que accentués els de caràcter ultranacionalista. El partit nazi, que a les eleccions del 1924 i el 1928 havia aconseguit un reduït nombre d'escons en el Reichstag, hi incrementà la presència pel setembre del 1930 (107 escons), i el 1932 esdevingué el partit amb més representants (230 diputats sobre 608, pel juliol del 1932; i 196 sobre 584 quatre mesos després). Però només gràcies a l'aliança amb les altres forces de dreta (nacionalistes, etc) i a la inhibició dels grups de centre, els nazis pogueren assolir el poder: designació de Hitler com a canceller el 30 de gener de 1933. Des d'aquest moment, amb vista a la guerra que donà al poble alemany el seu espai vital i a la gran indústria nous mercats per a la seva creixent producció, i mentre es transformava l'estructura estatal d'acord amb les directrius esbossades, Hitler i els seus col·laboradors procediren a la planificació de l'economia: establiren un programa d'obres públiques i d'armament que donà ocupació als obrers sense feina i que comportà un fortíssim endeutament de l'estat, dictaren disposicions per a assegurar l'autosuficiència d'Alemanya en productes agraris, promogueren la creació o l'ampliació de Konzerne i càrtels, mantingueren els salaris relativament baixos, privaren els obrers de llurs organitzacions defensives (dissolució dels sindicats, etc) i els integraren, juntament amb els empresaris, en el Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball), etc. Malgrat la seva condemna del capitalisme, el nazisme adoptà una política econòmica totalment sotmesa als interessos del gran capital monopolista, sense concessions a favor de les classes populars.

Nazisme
Nom amb què habitualment és conegut el nacionalsocialisme.
Feixista
1. Partidari del feixisme o d'un règim dictatorial.
2. Persona que s'imposa a les altres amb autoritarisme i violència.
Nazi
Partidari del nazisme.

Mein Kampf
Obra d'Adolf Hitler, elaborada bàsicament a la presó i publicada el 1925. Fruit de l'experiència que li aportà el fracàs del putsch del 1923, reflecteix la ideologia més típica del nazisme (supremacia de la raça ària, antisemitisme, oposició a tot individualisme i liberalisme, per tal com la llibertat i la igualtat són contràries a la natura, etc) i estableix les línies d'actuació per assolir el poder polític. El 1925 Hitler elaborà una segona part de l'obra, que fou publicada l'any següent.
Alemanya va parlar de derrota humiliant en acabar la Primera Guerra Mundial. Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.

Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Diktat
Tractat imposat. El terme fou emprat pels alemanys per a designar el tractat de pau (Versalles, 28 de juny de 1919) que conclogué la Primera Guerra Mundial, per significar que havia estat imposició dels vencedors i no fruit de negociació. Hom també donà aquest nom al tractat imposat a Itàlia pels aliats en acabar la Segona Guerra Mundial.
Revengisme
Estat d'esperit col.lectiu dels habitants d'una nació que inspira un gran desig de revenjar-se, especialment d'una derrota militar.
Alemanya va haver de fer front al problema de les reparacions de guerra. Reparació
Acabada una guerra, contribució que ha de satisfer l'estat vençut al vencedor, en concepte de rescabalament dels danys materials de la guerra. Clàusula inclosa en els tractats de pau des del s XVIII, de fet la seva estimació era arbitrària, delimitada únicament per la voluntat del vencedor. Els problemes suscitats per la insolvència —sobretot la d'Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial— obligaren a fixar-ne els límits que calia avaluar a partir de les despeses reals de la guerra, de la capacitat de pagament i sota la intervenció col·legiada d'altres estats. El tractat de Versalles del 1919 excloïa les indemnitzacions en concepte de càstig. La conferència de Jalta (1945) les establí a favor de les nacions més aperduades i que havien aportat més esforç a la guerra. La conferència de Potsdam (1945) establí un sistema de reparacions en espècie a base de les confiscacions efectuades a les zones ocupades.
Indemnització
Acció de rescabalar (algú) dels danys, de les despeses, etc, que li ha causat alguna cosa.
En acabar la guerra, es va constituir la República de Weimar. República de Weimar
Període de la història d'Alemanya que va del novembre del 1918 al gener del 1933. El règim republicà, sorgit de l'assemblea de Weimar, patí d'una gran inestabilitat política (19 governs) i hagué d'afrontar les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (reparacions de guerra i ocupació de la conca del Ruhr per part de França) i de la crisi econòmica mundial del 1929, així com la insurrecció espartaquista del 1919 i els cops d'estat de l'extrema dreta (el de Kapp-Luttwitz el 1920 i el de Hitler-Ludendorff el 1923). No pogué impedir, però, la radicalització del país i l'ascens de Hitler al poder (1933), que significà la fi de la república.

Assemblea de Weimar
Assemblea constituent alemanya que es reuní del 6 de febrer de 1919 al 21 de maig de 1920, de primer a Weimar i després a Berlín. Els socialdemòcrates hi tenien la majoria relativa, seguits dels catòlics i dels demòcrates. Acceptà el tractat de Versalles (22 de juny de 1919) i aprovà una constitució (2 d'agost de 1919), que instaurà la república de Weimar, federal, parlamentària i democràtica, el primer president de la qual fou F.Ebert.

Coalició de Weimar
Coalició formada pels partits governants: Partit Socialdemòcrata Alemany, Centre Catòlic i Partit Demòcrata.
Reichsrat
Durant la República de Weimar, a Alemanya (1919-33), òrgan representatiu dels länder o estats.
Cossos Francs
A Alemanya després de 1918, nom que rebien les forces d'ordre que no formaven part de l'Exèrcit regular.
La crisi de postguerra va activar l'oposició al règim democràtic liberal, tant per l'esquerra, com per la dreta. Espartaquisme
Moviment polític obrer d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Es concretà a l'entorn del Spartakusbund ('Lliga d'Espàrtac'), grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l'actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra. El nom procedia d'una publicació clandestina, «Spartakusbriefe» ('Lletres d'Espàrtac'), dirigida per Karl Liebknecht. Aquest i Rosa Luxemburg, que hi col·laborava, influïren sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata (1916) i que passà al partit socialdemòcrata independent (1917). La Revolució Russa d'aquest any dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya. L'espartaquisme prengué nou impuls amb l'esfondrament de la monarquia germànica (1918), i en el congrés del partit (desembre del 1918 ­ gener del 1919) es transformà en el partit comunista alemany, bé que els seus membres continuaren essent anomenats espartaquistes durant un quant temps.
Espartaquistes
Partidaris del moviment polític d'extrema esquerra sorgit a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Fou un grup dissident del Partit Socialdemòcrata Alemany davant l'actitud de cooperació amb el poder durant la guerra. La influència de la Revolució Russa dugué els espartaquistes a preconitzar la dictadura del proletariat i la implantació del socialisme a Alemanya.
Putsch de Munic
Intent fracassat de cop d'Estat protagonitzat per Adolf Hitler, amb el suport del general Lunderdoff, a una cerveseria de Munic, el 9 de novembre de 1923. Arran d'aquest fet, Hitler fou detingut i condemnat a cinc anys de prseó i el NSDAP fou prohibit temporalment.

Putsch
Revolta, insurrecció.
A partir del 1924, Alemanya va iniciar la seva recuperació econòmica i la integració als organismes internacionals.
La revisió de les reparacions de guerra fou clau per a la recuperació econòmica d'Alemanya.
Pla Dawes
Informe publicat el 1924 sobre les reparacions de guerra imposades a Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular la recuperació econòmica d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions, el pla proposava l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la moneda i l'equilibri pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya, l'establiment d'un control internacional dels afers financers alemanys i la determinació de l'apropiació de certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident dels Estats Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra imposades a Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital nord-americà en aquest país.
Conferència de Locarno
Tingué lloc l'octubre de 1925 i assolí uns acords entre Alemanya i els països europeus vencedors en  la primera guerra mundial que van establir el caràcter irreversible de les fronteres occidentals d'Alemanya fixades en el tractat de Versalles i la renúncia a l'ús de la força. La reconciliació entre França i Alemanya va permetre l'ingrés d'aquest darrer país en la Societat de Nacions el setembre de 1926.
Pla Young
Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i subscrit l'any 1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que els alemanys devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava 59 anys de termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi econòmica del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932 confirmà que les reparacions de guerra havien restat en via morta.
Conferència de Lausana
Conferència celebrada a Lausana (Suïssa), pel juny del 1932, que reuní els representants dels governs interessats en el problema de les reparacions de la guerra i acabà (9 de juliol) amb l'anul·lació total d'aquestes reparacions.
La crisi econòmica del 1929 va portar de nou serioses dificultats. Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
En aquest context de crisi, l'ascensió dels nazis fou imparable fins arribar al poder.
L'incendi del Reichstag va servir de pretext a Hitler per a convertir la República en un estat totalitari.
Incendi del Reichstag
Incendi del parlament alemany (Reichstag) a Berlín, que va tenir lloc el 27 de febrer del 1933, del qual van ser falsament inculpats els comunistes. Molts militants comunistes foren arrestats i l'atemptat va servir de pretext per a suspendre les llibertats individuals, suprimir el control judicial sobre les detencions i restablir la pena de mort.
Reichstag
Nom que, successivament, ha estat aplicat a diversos òrgans legislatius de l'àmbit germànic. Primerament rebé aquesta denominació la dieta del Sacre Imperi Romano-Germànic; més tard, l'assemblea legislativa del Segon Reich (1871-1918), de facultats limitades —aprovació de les lleis i del pressupost— i subordinada al govern, composta de 397 membres elegits per sufragi universal masculí; la cambra legislativa —amb control sobre el poder executiu— de la República alemanya (1919-33), i l'òrgan del tercer Reich (1033-45), que tenia com a única missió ratificar la política hitleriana. L'incendi de la seu berlinesa del Reichstag, la nit del 27 al 28 de febrer de 1933, atribuït per Hitler a un complot comunista, fou el pretext per a una fortíssima repressió contra les forces d'esquerra. Des del 1999 torna a ser la seu del parlament alemany.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Estat totalitari
Estat que desenvolupa un règim totalitari.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme.
El nou règim va combinar la centralització i l'autoritarisme. Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.

Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars.
Nit dels Ganivets Llargs, la
Fet ocorregut la nit del 30 de juny de 1934 en què van ser assassinats Röhm i 300 caps de la SA. Aquesta matança posava fi a l'oposició dins el mateix partit. Cal considerar aquest episodi com un veritable cop d'estat a l'interior del partit. Dins del partit nazi hi havia un nucli força important de militants que mantenien posicions més radicals i esquerranes i que creien encara en la realització d'una veritable revolució social d'acord amb les directrius que marcava el primitiu programa del Partit.   Aquest nucli estava format per Röhm i una part força important de la SA, el discurs anticapitalista de la qual inquietava els dirigents de l'Estat, del partit i els grans industrials que donaven suport al règim.
El cap del nazisme fou Adolf Hitler, el "Führer". Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Führer
Títol que es donà Adolf Hitler l'any 1934.
Organització de l'Estat nazi. Reich
Terme alemany ('regne') que hom utilitza especialment per a designar els períodes en què l'estat alemany, regit per un kàiser (emperador) o un führer (capitost), s'ha organitzat en forma d'imperi i ha dut o ha intentat de dur a terme una política d'expansió imperialista.

Gau
Circumscripció administrativa i política segons la divisió del territori alemany durant el període nazi; era governada per un Gauleiter.

Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.
El partit únic. Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP)
Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (NSDAP). Sorgit del Partit dels Treballadors Alemanys (DAP) (Deutsch Arbeiter Partei), minoritari partit obrer alemany, de tendència pangermànica i antisemita, fundat per Anton Drexler l'any 1919 a Munic, que fou la base de l'organització del moviment nacionalsocialista. Hitler s'hi va adherir poc després de la seva fundació i aviat el va controlar totalment. El 1920 va canviar de nom i s'anomenà partit obrer alemany nacionalsocialista (NSDAP). Aquest mateix any va fixar el seu programa de 25 punts, en els quals es parlava de formar un gran imperi alemany i es rendia culte a la guerra i a la violència, com a mitjans per a aconseguir-ho. L'antisemitisme era un altre component important. Al judaisme ("explotador del poble alemany") se'l culpà de tots els desastres alemanys anteriors i se l'identificà amb el marxisme i l'internacionalisme de les finances. El partit va crear aviat el seu diari propi, el "Volkisher Beobachter", i les seves forces d'assalt (SA), anomenades també camises brunes, encarregades de pertorbar les reunions dels seus adversaris. Hitler també va donar al partit un component antijueu i va adoptar una sèrie d'emblemes i de símbols semblants als del feixisme italià: camisa bruna, salutació a la romana i la creu gammada. Pel gener de 1923 el partit va celebrar el seu primer Congrés a Munic i pel setembre va fer a Nuremberg la seva "primera jornada nacional", en el curs de la qual Hitler va anunciar la seva voluntat d'abatre la República. El seu programa, confús i demagògic, denunciava marxistes i jueus com els responsables dels mals que patia Alemanya i exigia la supressió del Tractat de Versalles.
Arran del fracàs del putsch de Munic (9 de novembre de 1923), el partit va ser prohibit i Hitler va ser detingut i condemnat a cinc anys de presó, dels que només va complir-ne sis mesos. Empresonat, Hitler va ampliar i va classificar el seu ideari a "Mein Kampf" ("La meva lluita") (1924), llibre on exposava les seves idees i el seu projecte polític. Quan Hitler va sortir de la presó, la seva posició dins el partit i el seu lideratge ideològic estaven encara més reforçats i el 1925 va crear la seva pròpia milícia, la SS (Grup de Protecció). Entre 1924 i 1929, el partit nazi van tenir molt poca activitat, ja que la recuperacio econòmica va fer predre terreny al seu radicalisme. Així, Hitler va posar en pràctica una nova tàctica, consistent en la reducció de l'activisme i l'acceptació del joc parlamentari com una manera d'accedir al poder. La difícil conjuntura derivada de la crisi del 1929 va tornar a donar una oportunitat als nazis. En efecte, a partir de 1930, l'agudització de la crisi econòmica  va impulsar de nou el partit, que va ser considerat pels mitjans conservadors com una possible solució de recanvi davant la inèrcia dels partits de dreta tradicionals. A les eleccions de 1924, 1928, 1930, 1932 i 1933, el partit nacionalsocialista havia obtingut 10, 12, 107, 196 i 208 diputats, respectivament. L'èxit electoral dels nazis cal buscar-lo en el suport que van trobar entre les classes mitjanes i els camperols arruïnats i també entre els obrers desesperats davant l'atur i la misèria. El nacionalisme radical dels nazis els va fer guanyar adeptes entre els militars i excombatents i entre la burgesia, desitjosa d'un poder fort. A més a més, Hitler comptava ja amb el suport d'importants personalitats de la indústria i de les finances (com Thyssen i Stinnes) i disposava d'ajuts provinents d'alguns grans empresaris (com A.Krupp).
Hitler representava per a una part de l'opinió pública alemanya un eficaç defensor de l'ordre contra el comunisme. Per això, les forces conservadores van decidir, pel gener de 1933, de nomenar Hitler canceller d'un govern heterogeni i de coalició en el qual els nazis només tenien tres ministeris. El 30 de gener de 1933 Hitler va accedir a la Cancelleria, va jurar la Constitució, però les seves intencions eren clares: convertir la República en un Estat autoritari. Així, un cop enfortides les seves funcions de repressió, encargades a les SA i a la policia especial del partit (SS), va aconseguir plens poders dos mesos més tard. Immediatament, foren transformades les estructures polítiques del país. Convertit ja el NSDAP en partit únic, el nacionalsocialisme va imprimir a l'Estat característiques totalitàries, recolzades en les mesures policíaques i terroristes de la Gestapo i dels camps de concentració. El 1933, el partit comptava amb uns vuit milions d'afiliats.
NSDAP
Sigla del partit nazi: Nazional Sozialist Deutsch Arbeiter Partei (Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys).
Organitzacions paramilitars i policíaques. Paramilitar
Dit de certes organitzacions civils que tenen estructura o disciplina militar.
SA
1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el 1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit. Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht.
2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises brunes per raó de l'uniforme.
SS
1. Schutzstaffeln o brigades de protecció. Organització paramilitar i policíaca del Partit Nacionalista Alemany. La SS fou creada el 1925 com a guàrdia personal de Hitler, i des del 1929 estigué a les ordres de H.Himmler. Els seus membres, 400 en els inicis, s'elevaren a 100 000 el 1933 i a 240 000 el 1939. A partir del 1934, en què, amb l'eliminació d'E.Röhm i de la Sturmabteilung, desaparegueren els seus rivals més directes, la SS assolí un notable poder: hom li confià la seguretat de l'estat i, des del 1939, el control dels territoris ocupats. Es transformà, doncs, en policia política del Tercer Reich i col·laborà amb la Gestapo -també dependent de Himmler- en la lluita contra les organitzacions d'esquerra i obreristes i contra els jueus. Fou responsable de l'administració i vigilància dels camps de concentració, i, a partir del 1940, algunes de les seves seccions esdevingueren unitats militars (Waffen SS), i combateren a Khàrkov, a les Ardenes, etc. La SS contribuí decisivament al fracàs del putsch contra Hitler del 20 de juliol de 1944, arran del qual Himmler assumí el comandament militar de totes les forces del Tercer Reich.
2. Membre de la Schutzstaffel.
Gestapo

Geheime Staatspolizei. Policia política de l'estat nacionalsocialista alemany. L'origen consistí en la creació d'un òrgan prussià (1933), encarregat a Hermann Göring, i d'un òrgan bavarès (1934), confiat a Heinrich Himmler, però l'organització definitiva fou obra de Himmler i Reinhard Heydrich el 1936. La Gestapo restà estructurada com a cos policíac únic del Reich i fou dividida en policia d'ordre (Ordnungspolizei) i policia de seguretat (Sicherheitspolizei). Esdevingué, així, la força repressiva nazi més important i disposà de mitjans il·limitats per a aconseguir els seus fins; les seves decisions no necessitaven l'aprovació dels tribunals de justícia, i així pogué anihilar qualsevol dissidència dins l'estat i àdhuc dins el partit mateix. El primer cap, Rudolph Diehls, fou substituït per R.Heydrich, que dirigí l'organització fins que fou assassinat per patriotes txecs el 1942; la direcció passà llavors a Kaltenbrunner, que estengué a quasi tot Europa aquest règim policíac. Una de les seves activitats fou l'espionatge i el contraespionatge, en rivalitat amb l'Abwehr. A més, al costat de les SS la Gestapo es destacà en la repressió dels grups de resistència dels països ocupats i en l'eliminació dels jueus i de les minories polítiques. Així, fou la proveïdora dels camps de concentració, l'administració dels quals tenia encarregada, bé que llur vigilància era confiada a les SS. Després de la victòria dels aliats, els agents de la Gestapo detinguts foren condemnats com a criminals de guerra; Himmler se suïcidà (1945) i Kaltenbrunner fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg (1946).
Simbologia nazi. Salutació a la romana
Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims feixistes.
Àguila imperial
Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa.
Esvàstica
Creu gammada.
Creu gammada

Creu grega amb els quatre braços torçuts en angle recte, levogirament o dextrogira, en forma de lletra gamma o d'escaire, i amb els dos trossos d'igual longitud. És anomenada també esvàstica, i antigament, en llatí, crux gammata. Aparagué a l'edat del bronze i fou coneguda pels pobles aris, germànics i els primitius habitants d'Amèrica. Possiblement simbolitzava la rotació diürna del Sol. Modernament, a Alemanya, es convertí en el símbol del partit nazi i, el 1933, en l'emblema del III Reich.
Camises brunes
Eren els militants nacional-socialistes alemanys (1925) i especialment les SA (seccions d'assalt).
Política econòmica. Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica. El sistema de planificació el trobem bàsicament en els feixismes i en els règims comunistes.
Pla Quadriennal

Pla econòmic imposat pel règim nazi a partir del 1936, que tenia com a objectiu l'autoproveïment del país i la creació d'una indústria de substitució que produís totes les matèries que el Reich no posseïa en quantitat suficient.
Autarquia
Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes.
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc).
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
Jerarquització social. Jerarquia
1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de jurisdicció.
2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret d'índole normativa, subjectiva o objectiva.

Elit
Minoria social privilegiada culturalment, políticament o econòmicament.
Elitisme
Doctrina que defensa l'existència d'elits en la societat i hi exalta llur paper. Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
Política social. Nazificació
Acció i efecte d'imposar els principis del nazisme.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització.

Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels primers quinquennis de la postguerra.
Front del Treball Nacionalsocialista
Nom de l'únic sindicat permès a l'Alemanya nazi.
Joventut Hitleriana
Organització juvenil del partit nacionalista alemany, fundada el 1922. S'ocupà de la formació pre-militar i ideològica de la joventut alemanya des que Hitler ocupà el poder (1933).
Kinder, Kirche, Küche
L'ensenyament de les noies era diferent al dels nois. Les noies eren formades per arribar a ser útils a les tres "K": Kinder, Kirche, Küche (fills, Església, cuina).
Repressió. Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics.
Estat de setge
Potestat d'un govern consistent a suspendre totalment o parcialment les garanties jurídiques de la ciutadania.
Violència

Acció violenta o coacció moral exercida sobre una persona per tal d'obligar-la a una determinada acció o omissió. Tant el dret civil com el penal lleven responsabilitat als actes comesos sota l'acció de la violència. A més, el codi penal preveu una sèrie de delictes —rebel·lió, sedició, violació, etc— en què la violència és una part integrant en llur descripció. La jurisprudència i la doctrina distingeixen la violència física (vis absoluta) de la coacció moral (vis compulsiva), i és castigada com a amenaça o coacció.
Formes de repressió. Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents.
Desterrament
Bandejament.

Bandejament
Mesura restrictiva de la llibertat, que no la priva plenament, sinó que només impedeix de poder entrar, durant un cert temps, en determinat territori o una determinada zona geogràfica. El bandejament, ensems amb d'altres mesures similars, fou antigament molt aplicat. Modernament subsisteix com a pena i també com a mesura preventiva o de seguretat, especialment en casos de delictes contra l'honor, l'honestedat, etc, en els quals el retorn del delinqüent al lloc del delicte podria motivar la repetició dels fets, situacions de tibantor, etc. Tècnicament, el bandejament es distingeix específicament de l'estranyament i del confinament. El projecte del nou Codi Penal espanyol el suprimeix com a pena.
Estranyament
Pena restrictiva de la llibertat que consisteix en l'expulsió del condemnat del territori nacional durant el temps de la condemna.

Relegar
Exiliar (algú) en un lloc determinat, sense privar-lo dels seus drets civils i polítics.
Confinament
Pena restrictiva de la llibertat, aplicada generalment a delictes polítics, que consisteix a fixar al condemnat un lloc determinat, on roman en llibertat vigilada.
Reprensió
Amonestació solemne feta pel tribunal per suscitar en el culpable d'una falta la consciència del mal que ha fet, per tal que no torni a cometre-la, puix que aleshores incorreria en penes més severes. En casos de falta greu (sobretot en cas de malversació de béns públics per negligència del funcionari) és anomenada reprensió pública, per tal com és celebrada en audiència pública; en faltes lleus (generalment contra la propietat) hom fa la reprensió privada davant el tribunal a porta tancada.

Confiscació
Pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l'estat. Actualment és abolida a la majoria dels estats. El codi penal espanyol no preveu la confiscació, però sí, en certs casos, la intervenció d'una empresa per salvaguardar els drets dels treballadors.
Espoliació
Acció i efecte de desposseir algú d'allò que li pertany.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
Deportació

Pena consistent a trametre el condemnat a un territori llunyà fora de la metròpoli, on generalment és sotmès a un règim de privació de llibertat i de treballs forçats. Aplicada a pesones considerades socialment perilloses, hom l'ha feta servir sovint amb finalitats polítiques. Coneguda ja a l'imperi Romà, fou practicada, especialment al s XIX, per Anglaterra, França i Rússia, servint-se de llurs colònies. Avui és poc utilitzada. El codi penal espanyol no la recull.
Racisme. Neodarwinisme
Teoria evolutiva que nega l'herència dels caràcters adquirits sota l'acció del medi ambient i defensa el poder absolut de la selecció natural. Aquesta teoria fou defensada per Wallace i Weissmann, i actualment els seus seguidors combinen el neodarwinisme amb les investigacions de la genètica mendeliana i de la genètica de poblacions.
Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans. El racisme blanc és un fenomen relativament recent, iniciat als ss XV i XVI i que culminà al s XX amb les doctrines imperialistes. Alguns autors anglesos —R.Kipling n'és el representant més contemporani— defensaren, influïts pel darwinisme, el destí de les nacions d'Occident com a potències civilitzadores en una concepció eurocèntrica i colonial del món. A França, Henri de Boulainvilliers havia estat ja l'iniciador —amb les seves obres, totes pòstumes— de la formulació teòrica del racisme, en intentar demostrar que la noblesa procedia de la raça dominant dels francs (Essai sur la noblesse, 1732). Més tard J.A.Gobineau defensà (entre el 1835 i el 1855) en el seu llibre Essai sur l'inégalité des races humaines, que obtingué molt ressò en els estats meridionals dels EUA i a Alemanya, que la raça blanca és superior a totes i que dins aquesta la branca més pura és l'ària. Aquestes tesis serviren al nacionalsocialisme alemany per a portar a terme, a partir del 1933, una lluita entre la raça ària i els altres pobles que comportà l'extermini de milions de jueus i molts gitanos. En algunes guerres d'alliberament per part d'antigues colònies hi ha hagut fortes lluites racistes amb l'únic objecte de perpetuar el poder de la metròpoli. Actualment a Sud-àfrica hom practica l'apartheid, mitjançant el qual la majoria negra resta absolutament sotmesa a una petita minoria blanca. El racisme ha comportat així mateix, en alguns estats africans, la supressió física de tribus senceres enemigues de la tribu governant. A Amèrica el racisme començà amb la gran aportació d'esclaus negres que substituïren els indis en els treballs més pesats al camp i a les mines. Als EUA, el racisme sorgí, de fet, al s XIX als estats sudistes, on la monocultura del cotó comportava la utilització d'una gran quantitat d'esclaus negres com a mà d'obra; tot i que el president A.Lincoln abolí l'esclavatge (1862), el racisme perviu encara amb virulència allí on la minoria blanca creu que pot ésser desplaçada per la majoria de color; contemporàniament, en la dècada dels seixanta, alguns moviments negres, com el Black Power, iniciaren la defensa dels drets de la població negra com a resposta a la discriminació. A Europa hom pot trobar encara avui certes formes de racisme en alguns països més desenvolupats, en relació amb els treballadors provinents de la Mediterrània i del nord d'Àfrica.
Etnocentrisme
Actitud dels components d'un grup ètnic de considerar llur grup superior als altres grups racials o culturals.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres.
Xenofòbia
Odi als estrangers.
Arianització
Acció i efecte d'estendre els valors de la ètnia ària, considerada, pels nazis, superior a les altres.

Ari Ària
1. Individu d'un antic poble de llengua indoeuropea que probablement habitava les estepes de l'Àsia central i de la Rússia meridional, on practicava la ramaderia i també l'agricultura i la caça. Vers el 2 000 aC emigrà cap al sud i es dividí en dues branques, que s'instal·laren, respectivament, a l'Iran, a mitjan segon millenni, i a l'Índia septentrional, aproximadament al s XII aC. El poble de la branca irànica documentat des de la data més reculada són els mitannis, que crearen el regne homònim. La denominació d'ari correspon, per tant, a la branca indoirànica dels pobles de llengua indoeuropea. El mot arya, que significa noble, ha estat aplicat tradicionalment pels pobles indis i irànics al tronc comú de llurs avantpassats. A part aquest fet, la similitud de les respectives llengües en l'etapa més antiga coneguda (avèstic i vèdic) confirma aquesta comunitat d'origen.
2. Indoeuropeu. Aquesta designació fou emprada pels defensors de les doctrines germàniques racistes dels ss XIX i XX, les quals veien una pretesa raça ària (que coincidia aproximadament amb la nòrdica) a la qual atribuïen superioritat sobre les altres.

Puresa racial
Un dels grans objectius del règim nazi fou assegurar la puresa racial del seu poble. L'arianització va esdevenir un dels símbols de la societat nazi. S'afirmava que la raça ària havia de ser protegida a través de l'exclusió de la comunitat nacional tant dels minusvàlids com de les minories ètniques, però sobretot dels jueus. Així, es van perseguir les minories, es va afavorir la natalitat dels "veritablement" aris i un seguit de mesures eugenèsiques permetien d'esterilitzar els individus amb malalties hereditàries.
Eugenèsia

Branca de la medicina que estudia els factors socialment controlables que poden augmentar o disminuir les qualitats racials de les generacions futures, tant en l'aspecte físic com en el psíquic. Des de temps antic hi ha hagut el desig de preservar la qualitat de l'espècie humana i fins i tot de millorar-la. Així, per exemple, Soló a Atenes i Licurg a Esparta establiren un seguit de lleis que hom pot qualificar d'eugèniques. Bé que la idea de seleccionar els millors i d'afavorir-ne la reproducció ja era antiga, no fou definitivament establerta fins al s XVI en la Utopia (1516) de Tomàs Moro, i després en La ciutat del Sol (1623) de T.Campanella. El científic anglès Francis Galton, cosí germà de Ch.Darwin, pot ésser considerat com el fundador de l'eugenèsia; en la seva obra cabdal Hereditary Genius (1869) considerà el problema del millorament de la població com una qüestió d'ordre biològic i intentà de demostrar que les aptituds mentals són hereditàries i es conserven a través de les generacions; el 1904 portà a la pràctica les seves idees i creà l'oficina d'enregistrament eugènic. D'aleshores ençà les oficines eugèniques s'expandiren per Anglaterra i els EUA; l'estat d'Indiana fou el primer (1907) a promulgar i aplicar una llei per a esterilitzar els malalts mentals, els boigs i els epilèptics; el 1940 ja existien lleis semblants a trenta estats dels EUA; del 1907 al 1950 s'havien efectuat als EUA més de 50 000 esterilitzacions. A partir del 1930, gairebé tots els estats del món tenien societats d'eugenèsia. Després del 1930 l'eugenèsia galtoniana fou modificada per la presa de consciència d'un gran nombre de científics sobre els problemes sorgits del desenvolupament de la civilització tecnològica. Així, el 1945 aparegué un veritable corrent d'humanisme científic com a resultat de les publicacions de L.Stoddard i R.B.Fosdick, corrent que es demana fonamentalment si és possible d'alguna manera de poder controlar el sentit de l'evolució de la raça; hom conclou que és un problema en el qual intervé la genètica, la sociologia, la psicologia, la pedagogia, l'economia, la medicina i l'ètica. Si mesures d'ordre eugènic són aplicades només amb l'aprovació del poder polític, pot esdevenir un instrument perillós en mans de l'estat. La política racial del nazisme fou en gran part inspirada per suposats criteris eugènics sobre la superioritat de la raça ària. Actualment l'eugenèsia com a ciència independent ha desaparegut; per contra, ha sorgit l'eugenisme, que obeeix més a un estat d'esperit que a uns postulats científics establerts.
Esterilització
Intervenció que té per objecte d'anul·lar la facultat de reproducció (quirúrgicament, químicament o per irradiacions). En l'home sol realitzar-se amb la lligadura dels conductes deferents del testicle; en molts animals, per castració; en la dona es fa amb resecció de les trompes de Fal·lopi, extirpació dels ovaris o de l'úter, etc.
Antisemitisme. Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries. Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880 hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874, del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista, l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica (Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna, posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia, que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb l'antisionisme.
La persecució dels jueus. Gueto
Nom amb què es coneixien antigament, a l'Europa de l'Est, els barris on s'havien d'establir obligatòriament les comunitats jueves. Durant la segona guerra mundial, els alemanys van delimitar, en les principals ciutats de Polònia, unes zones per als jueus absolutament tancades i aïllades de l'exterior, que van esdevenir autèntiques presons d'on només podien sortir per treballar com a mà d'obra barata a les fàbriques nazis.

Pogrom

1. Assassinat de gent indefensa per una multitud enfurismada, sovint seguit de robatori.
2. A Rússia, alçament popular contra els jueus. Hi foren especialment ferotges al llarg del s XIX i a la primeria del XX. Sovint els pogroms foren fomentats per les autoritats russes mateixes, per desviar el descontentament del poble. Durant la guerra civil, se'n produïren diversos, com el d'Ucraïna (1919).

Nit del Cristall, la
Un dels pogroms més dramàtics, en què van ser destruïts més de 7.000 comerços jueus; gairebé totes les sinagogues foren incenciades, i molts jueus van ser assassinats.
Lleis de Nuremberg
Lleis promulgades l'any 1935, per les quals els jueus van ser exclosos de la ciutadania alemanya. Anys més tard, el 1938, se'ls va obligar a portar un distintiu.
Solució final
Descisió presa per Hitler per tal d'acabar amb els jueus. Al principi, Hitler va imaginar traslladar els jueus a l'illa de Madagascar, però finalment va optar per enviar-los als camps de concentració.
Genocidi
Extermini parcial o total d'un grup humà. El terme 'genocidi', compost de l'arrel del mot grec génos ('raça' o 'espècie') i del sufix derivat del llatí caedere ('matar'), fou encunyat pel jurista judeopolonès Raphael Lemkin el 1944 en el seu llibre Axis Rule in Occupied Europe. La definició d'aquest crim en una fórmula legalment tipificada és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948 i en vigor des del 1951. Segons els termes d'aquest text, el genocidi comprèn tant l'assassinat en massa de membres d'un grup com el sotmetiment d'aquests a condicions que n'impossibilitin del tot o en part la supervivència, i també les pràctiques contràries a la continuïtat del grup, sigui impedint-ne la reproducció o mitjançant la separació dels infants. La Convenció estableix el genocidi com a crim imprescriptible i sotmès a jurisdicció internacional. En conseqüència, els estats no poden apel·lar a la sobirania o, quan és perpetrat al seu interior, considerar el genocidi un afer intern, per a impedir els processos derivats d'aquest càrrec o decidir sobre l'extradició dels acusats. Igualment, estableix que la incrimació per genocidi és aplicable tant en temps de guerra com de pau, cosa que el diferencia dels crims de guerra. L'acusació i el processament per genocidi sempre s'exerceixen sobre individus particulars, independentment de si actuen per compte propi o en representació d'un estat, un grup o una institució. La Convenció delimita també la natura intencional del genocidi, i estableix que tant el genocidi directe com la seva instigació, organització, complicitat o temptativa són punibles. El document, en canvi, no considera els casos d'assimilació per la qual els membres d'un grup són forçats a abandonar la seva identitat. Els processos per genocidi poden realitzar-se als països on té lloc el crim o en un tribunal internacional. Bé que les pràctiques genocides han estat una constant en la història de la humanitat, és a partir del s XX que adquireixen especial importància; en primer lloc, per la universalització dels drets humans, cosa que permet considerar-les un delicte sotmès a jurisdicció internacional i, en segón lloc, per la multiplicació de la capacitat tècnica i organitzativa per a la seva realització, especialment per part dels estats. L'Holocaust perpetrat pel Tercer Reich fou l'experiència a partir de la qual (especialment arran el procés de Nuremberg) fou formulada l'actual Convenció de les Nacions Unides. El fet que la política de l'Alemanya nazi hagi esdevingut el paradigma del genocidi en fa difícil l'aplicació en casos en què és practicat amb un caràcter menys sistemàtic, discontinu, i dirigit no tant contra una ètnia sinó contra la dissidència política. D'altra banda, les aliances polítiques i la posició dels estats en el sistema de relacions internacionals impedeixen les acusacions clares en moltes ocasions. A banda de l'Holocaust, alguns dels genocidis més greus del s XX han estat el dels armenis a mans del govern turc (1914-18), que aquest no reconeix, les fams provocades a l'URSS en 1932-33, el del règim de Pol Pot a Cambodja (1975-79), la guerra civil a Rwanda i Burundi (1994) i les guerres balcàniques de la dècada dels anys noranta, especialment a Bòsnia i Hercegovina (1994) i Kosovo (1999), entre d'altres. Per tal de jutjar els genocidis i els crims contra la humanitat, el 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional.
Extermini
Acció i efecte de destruir fins a l'últim, extirpar.
Holocaust, l'
Nom amb el qual és designat el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945.
Procés de Nuremberg
Judici celebrat a Nuremberg per un tribunal militar internacional (britànic, francès, rus i nord-americà) contra vint-i-quatre membres del partit nazi i vuit organitzacions, acusats de crims de guerra (20 de novembre de 1945 — 1 d'octubre de 1946). El veredicte condemnà a ésser penjats Göring, que se suïcidà la vigília de l'execució (16 d'octubre), Ribbentrop, Rosenberg, Frank, Frick, Streicher, Sauckel, Seyss-Inquart, Kaltenbrunner, Keitel i Jodl. R.Ley se suïcidà per l'octubre del 1945, el cas de Krupp fou examinat a part, i Bormann, fugitiu, fou condemnat per contumàcia; foren sentenciats a presó Dönitz, Raeder, K.von Neurath Funk, Speer, B.von Schirach i Hess. Foren absolts Schacht, Fritsch i F.von Papen. Quatre organitzacions foren condemnades: el partit nazi, la Gestapo, les SS i el SD (Servei de Seguretat). El veredicte permeté a l'ONU de definir el delicte de genocidi.
Els camps de concentració. Camp de concentració
Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual. El terme aparegué per primera vegada a Cuba, on el capità general Valerià Weyler creà, el 1896, concentracions civils sotmeses a severíssima vigilància militar per tal de combatre les guerrilles antiespanyoles. Procediments anàlegs foren aplicats a l'Àfrica del sud pel governador britànic Horatio Herbert Kitchner, el 1901, durant la guerra anglo-bòer; amb motiu dels enfrontaments entre nord-americans i japonesos; a la Rússia dels tsars i dels sòviets; a Espanya en la guerra civil de 1936-39; a Grècia el 1944 i, després del 1945, a quasi tots els paísos del Tercer Món que han viscut lluites anticolonials. Però on els camps de concentració tingueren especial importància i significació fou a l'Alemanya nazi, on arribaren a ésser camps d'extermini. Des del 1934 foren creats, sota la direcció del cap suprem de les SS Heinrich Himmler i com a instrument de terror de l'estat nacionalsocialista, els de Dachau (prop de Munic), Oranienburg (dit després de Sachsenhausen, prop de Berlín), Buchenwald (prop de Weimar), Gross-Rosen (prop de Breslau), Flossenbürg (a l'Alt Palatinat), Neuengamme (prop d'Hamburg), Ravensbruck (a Mecklenburg, per a dones) i Mauthausen (prop de Linz); a partir de l'inici de la Segona Guerra Mundial foren creats, al costat de molts altres de menors, els de Stutthoff (prop de Danzig), Bergen-Belsen (prop de Hannover), Nordhausen (Turíngia), 'sHertogenbosch (Brabant del Nord), Natzweiler (Alsàcia), Theresienstadt (Bohèmia), Auschwitz (a la regió de Cracòvia), Maidanek (prop de Lublin) i Riga (Letònia). Hom hi confinà els enemics reals o suposats del règim nazi (especialment comunistes i socialdemòcrates, i també militants i clergues catòlics i protestants, intel·lectuals, empresaris), les considerades races inferiors (gitanos i, sobretot, jueus), homosexuals i els anomenats "asocials"; llur treball forçat, en condicions infrahumanes, constituí una part important de la mà d'obra de la indústria de l'armament. Les condicions de vida i de treball, la fam, les epidèmies, els càstigs i els turments, a més dels experiments mèdics fets amb internats, produïren una gran mortaldat o greus danys físics. Després de l'anomenada "solució final", donada a la qüestió jueva, foren establerts a Polònia des del 1941 camps d'extermini.
Camp d'extermini
Nom donat als camps de concentració establerts pels alemanys a Alemanya i Polònia durant la Segona Guerra Mundial per a l'extermini en massa de la població jueva dels països ocupats. A més dels que foren construïts al costat dels camps de concentració d'Auschwitz i de Maidaneck (Lublin), sorgiren els de Chelmno, Belcec, Sobibor i Treblinka. L'extermini era dut a terme en grans cambres de gas, i la destrucció dels cossos, en forns crematoris. Hi foren exterminats entre quatre i sis milions de jueus.

Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.
Cambra de gas
Local hermèticament tancat on hom injecta gasos tòxics per asfixiar. Emprada per primera vegada a l'estat de Nevada (EUA) el 1924, fou utilitzada en els camps de concentració nazis per a exterminar presoners. Actualment serveix per a l'execució de condemnats a mort en alguns estats dels EUA.

Auschwitz
Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2 500000 persones i de fam i de malalties unes 500000 persones.
Mauthausen
Localitat de l'Alta Àustria, Àustria, a la confluència del Danubi i l'Enns. Del 1939 al 1945 hi hagué un camp de concentració nazi, on foren internats, entre altres, republicans espanyols procedents de l'exili. Hi foren exterminades unes 120 000 persones. Hi ha un testimoniatge en català de la vida en aquest camp, obra de Joaquim Amat-Piniella.

Dachau
Ciutat de Baviera, Alemanya, situada a la vora de l'Amper, al nord-oest de Munic. La població s'agrupà al voltant del castell, propietat dels senyors de Scheyern, vers el s XI. L'any 1391 obtingué el dret de mercat. Fou un petit centre comercial fins al s XX; rebé l'estatut de ciutat l'any 1934. El règim hitlerià hi establí un camp de concentració, on, del 1933 al 1945, moriren més de 70000 persones.
Buchenwald
Localitat de Turíngia, prop de Weimar, Alemanya, al bezirk d'Erfur, on hi hagué un dels camps de concentració nazis més importants. Creat l'any 1936 per a detinguts polítics, durant la Segona Guerra Mundial esdevingué un lloc d'extermini sistemàtic de polonesos i jueus. L'any 1944 hi havia prop de 100 000 presoners. Fou utilitzat en 1945-50 per l'administració militar soviètica com a camp d'internament.
Nacionalisme agressiu. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme opressor (o agressiu)
Tipus de nacionalisme, identificat amb l'estat i els seus interessos, que oprimeix aquelles nacions i aquells nacionalismes que, bé que oprimits, malden per manifestar-se. L'exemple d'hegemonisme centralitzador i combatiu, destructor radical de possibles manifestacions nacionalistes, és l'estat francès napoleònic i postnapoleònic, que d'altres estats europeus prengueren com a model. El tipus de nacionalisme que prové d'aquesta identificació entre la nació i l'estat necessàriament s'identifica, també, a l'hora d'escollir els seus fins i construir l'estratègia de la seva política, amb la raó d'estat. Això fa que hi hagi la tendència a considerar el nacionalisme com un mal quasi suprem, obstacle radical a la solidaritat internacional i generador de guerres. És també aquesta versió, en realitat parcial i substancialment desfigurada del nacionalisme, la que nodreix el xovinisme i, portant a les últimes conseqüències la dicotomia entre nació i poble, acaba situant a nivell mític la nació i l'estat que l'encarna. L'antidemocràcia d'aquest nacionalisme i el seu evident reaccionarisme, després d'haver estat congriat a França, acabà impregnant els nacionalismes, transmutats ja en feixismes i, amb connotacions i condicionaments propis de les respectives estructures socials, es concretà en el nazisme alemany hitlerià i en el feixisme italià de Mussolini i ha estat evident, bé que molt menys coherent, en el franquisme espanyol, més pragmàtic que no pas ideològic. Aquest tipus de nacionalisme reaccionari no ha acabat de morir, i moltes crides nacionalistes, o simplement nacionals, de l'extrema dreta d'arreu segueixen aquest camí.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres.
Xenofòbia
Odi als estrangers.
Expansionisme. Nacionalisme expansionista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme.
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves fronteres polítiques o naturals.
Pangermanisme
Doctrina imperialista que, fonamentant-se en la necessitat de cercar mercats i sortides per a l'economia alemanya, pretenia d'unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic. El 1848 esclatà el conflicte social de cara a la solució del problema unitari a Alemanya. Vers la fi del segle el programa, que pretenia la unió de tots els germànics de l'imperi dels Habsburg, renasqué amb la creació de l'Alldeutscher Verband i de l'Alldeutsche Vereinigung contra les minories de llengua no germànica. L'imperi, a més d'Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, el Flandes francès, Alsàcia, Lorena, el Franc Comtat, Suïssa, els Balcans i Polònia, havia de comprendre altres pobles d'origen germànic: Anglaterra, Escandinàvia, Hongria i Rússia occidental. Ajudat per les teories de J.-A. Gobineau i de H. S. Chamberlain, el moviment prengué un caire filosòfico-religiós, exaltant d'una manera quasi mística la predestinació de la raça germànica al govern del món. Guillem II d'Alemanya desenvolupà l'aspecte colonial, amb el lema: "Berlín, Bizanci, Bagdad" (1914). Esfondrat en la desfeta del 1918, el pangermanisme es tornà a revifar amb la filosofia d'Alfred Rosenberg, teòric del nacionalsocialisme, que en completà la teoria amb la doctrina de l'espai vital i amb el superhome de Friedrich Wilhelm Nietzsche. Durant la Segona Guerra Mundial el mite pangermanista es concretà en la constitució d'una comunitat nòrdica.
Espai vital
Superfície necessària perquè un grup, un poble, una nació, etc, puguin viure, segons el que hom consideri com a població òptima i d'acord amb llurs necessitats bàsiques. La política imperialista d'alguns estats ha estat sovint justificada a partir de les exigències de l'espai vital.
El Tercer Reich. Reich
Terme alemany ('regne') que hom utilitza especialment per a designar els períodes en què l'estat alemany, regit per un kàiser (emperador) o un führer (capitost), s'ha organitzat en forma d'imperi i ha dut o ha intentat de dur a terme una política d'expansió imperialista.
Tercer Reich
Darrer imperi alemany (1933-45), que s'identifica amb el nazisme. La designació de Hitler com a canceller (30 de gener de 1933) significà la fi de la República alemanya configurada per la consitució de Weimar (1919) i la transformació de l'estat d'acord amb les doctrines del nazisme: fi del parlamentarisme, suspensió de garanties i atribució al poder executiu de facultats il·limitades; substitució del sistema federal per una rígida centralització; conversió del partit nacionalsocialista en partit únic i dissolució de les altres organitzacions polítiques i dels sindicats; conversió de la presidència de la república en liderat d'un nou imperi germànic, etc. El nou estat, instrument del capitalisme monopolista alemany, es dotà d'un poderós exèrcit i, tot invocant la unitat dels pobles de parla alemanya, es llançà a la conquesta de primeres matèries i de mercats, la qual cosa conduí a l'esclat de la Segona Guerra Mundial, durant la qual, temporalment, Alemanya s'incorporà, sotmeté o convertí en satèl·lits seus extensos territoris europeus.
Anschluss
Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista, tendent a integrar en un sol estat tots els pobles de parla alemanya, fou proposat per primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió, sobretot després de l'esclafament dels socialistes (febrer del 1934). El 13 de març de 1938 les tropes del Reich envaïren Àustria, i dos dies després proclamaren l'annexió, ratificada posteriorment mitjançant plebiscit.

Luftwaffe
Nom donat a l'exèrcit alemany de l'aire a partir del 1935, que fou reconstituït per Göring. És utilitzat, encara, en les forces armades de la RF d'Alemanya.
Wehrmacht
En alemany, "potència de defensa". Nom donat per Hitler, en el moment del rearmament alemany (1935), al conjunt de les forces militars: de terra (Herr), de mar (Kriegsmarine) i de l'aire (Luftwaffe). Amb aquest nom es van conèixer el conjunt de les forces armades alemanyes entre els anys 1935 i 1945.
Conjunt de les forces armades del III Reich, organitzades el 1935 sobre la base del petit exèrcit de 100 000 soldats (Reichswehr) permès pel tractat de Versalles. Els comandaments de l'exèrcit, la marina i l'aviació depenien del comandament suprem (Oberkommando), estat major de Hitler, que n'era el cap suprem. La Wehrmacht desaparegué el 1945 amb la desfeta nazi.
Preparació per
a la guerra
.
Bel.licisme
Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la violència els conflictes internacionals, polítics, etc.
Militarisme
Tendència dels aparells militars d'una nació o un estat (forces armades, paramilitars, burocràtiques i serveis secrets) a assumir un control sempre creixent sobre la cultura, l'educació, els mitjans de comunicació, la religió, la política i l'economia nacional, a expenses de l'institució civil, sia per mitjans militars (preparació de la guerra, adquisició d'armaments, desenvolupament de la indústria militar), sia pels valors militars (centralització de l'autoritat, jerarquització, disciplina i conformisme, combativitat i xenofòbia). El militarisme es refereix, així, a la cursa d'armaments, al paper creixent de l'establishment militar en els afers interns o internacionals, a l'ús de la força com a instrument de domini i de poder polític i a l'increment d'influència dels militars en els afers civils. És un fenomen multidimensional i variat, amb diferents manifestacions segons el context en què es troba, que depèn del fons històric, les tradicions culturals, l'estructura de classe, les condicions socials, el cos institucional d'un país i la situació internacional. Adquireix una veritable dimensió quan el procés de militarització es torna autoperpetuador i autònom.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva.

Armamentisme

Política de proveir-se, un país, d'armament.
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats: el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia.
Pactes amb les altres potències feixistes. Eix Roma-Berlín
Nom donat per Mussolini en un discurs al tractat d'amistat signat l'any 1936 entre Itàlia i Alemanya. El mot designa igualment l'aliança de les dues dictadures durant la segona guerra mundial.
Antikomintern, pacte
Acord signat l'any 1936 entre Alemanya i el Japó per aturar l'empenta comunista. D'altres països (Itàlia, Bulgària, Hongria) s'hi van adherir. El Komintern era la III Internacional fundada a Moscou al març de 1919, que reunia els representants de tots els partits comunistes.
Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938 pels caps de govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya (Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de la regió dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat internacionalment; però, abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà el territori (1 d'octubre de 1938).
Tractat de Berlín / Pacte d'Acer
Tractat signat el 22 de maig de 1939 entre Itàlia i Alemanya per temps indefinit. És conegut també pel nom de Pacte d'Acer. Ultra constituir un mitjà de pressió política contra França, féu pública la identificació entre el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany enfront de les altres potències.

Pacte germanosoviètic
Acord signat a Moscou (22 d'agost de 1939) per l'URSS i Hitler pel qual hom establí un compromís mutu de no-agressió i una limitació de les zones d'influència d'ambdós estats. Aquest pacte deixà les mans lliures a Hitler per a atacar Polònia, fet que desencadenà la Segona Guerra Mundial.
La Segona Guerra Mundial. Eix, l'
Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
Pacte Tripartit
Tractat militar signat a Berlín, el 27 de setembre de 1940, per Alemanya, Itàlia i el Japó, en el qual es comprometien a ajudar-se mútuament per tal d'aconseguir els espais vitals mínims necessaris i crear un "ordre nou", repartint-se les respectives zones d'influència. Pel novembre d'aquell mateix any s'hi adherien Hongria, Romania i Eslovàquia, i pel març del 1941 Bulgària i Iugoslàvia.

Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938) Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits. Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia, trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939); el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del 1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942). Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania (23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent. Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus, amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler, contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades, que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic, on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del 1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània. Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del 1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria (7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern japonès signava la capitulació davant els EUA.
El domini nazi a Europa va provocar postures enfrontades. Col.laboracionisme
Actitud ideològica i pràctica de qui, en un país sotmès a un règim d'ocupació, propugna i segueix una política d'entesa i col·laboració amb l'invasor. Aquest terme es refereix sobretot a la conducta dels partidaris de cooperar amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. A Dinamarca, Noruega, Bèlgica, França, etc, ja abans de l'ocupació nazi alguns grups polítics (seguidors de Clausen i Quisling, rexistes de Léon Degrelle, antics militants d'Action Française, etc) havien demostrat llurs simpaties pels règims totalitaris d'Itàlia i Alemanya. Després de l'ocupació se sumaren a aquest grup nombrosos oportunistes convençuts de la victòria final de l'Eix i d'altres que temien les reformes socials que pretenien d'imposar els resistents. A l'Europa oriental, els col·laboracionistes foren reclutats en general entre els grups nacionalistes i les minories ètniques oprimides (croats, eslovacs, ucraïnesos, etc) que veieren en els alemanys uns aliats que podien afavorir llur alliberament. La lloança del nacionalsocialisme a la premsa (a França, «Les Nouveaux Temps», «Aujourd'hui», «L'Oeuvre»), la denúncia i repressió dels moviments de resistència, la participació en els governs «titelles» i la cooperació econòmica i militar (al front rus combateren, amb uniforme alemany, la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme i els batallons ucraïnesos i tàtars, del general Vlasov) foren les formes més freqüents de col·laboració.
Resistència
Nom donat als moviments d'oposició que es produïren en els països europeus ocupats per les tropes del Tercer Reich en el curs de la Segona Guerra Mundial. L'ocupació militar alemanya provocà en primer lloc accions de boicot individual, que més tard els partits i les organitzacions antifeixistes organitzaren en grups d'acció i sabotatge. La resistència pacífica coexistí amb formes d'acció directa, com sabotatges industrials, incendis de magatzems, voladures de línies elèctriques i de telecomunicació i de vies fèrries, atemptats contra les forces d'ocupació i col·laboracionistes, etc. Fou també molt important la difusió de premsa clandestina i la propaganda oral i escrita contra les doctrines nazis i feixistes que els ocupants i col·laboracionistes intentaven d'imposar. Els resistents col·laboraren eficaçment amb els aliats en serveis d'informació i espionatge i en el salvament de pilots aliats abatuts en territoris ocupats o de presoners de guerra evadits, i, en general, dificultaren els moviments de les tropes alemanyes i, sobretot, l'avituallament i les comunicacions. La intensitat de la lluita violenta anà augmentant al llarg del conflicte, sobretot a l'Europa oriental (Txecoslovàquia, Polònia, URSS, Grècia, Albània i Iugoslàvia), a França i, sobretot després de la caiguda de Mussolini, a Itàlia. En canvi, als països ocupats de l'Europa occidental (Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega), les formes de lluita no violentes foren preponderants. L'ajuda dels aliats, que aviat s'adonaren de la importància de l'activitat resistent, fou decisiva: forniren a la Resistència material bèl·lic i l'encoratjaren moralment amb les emissions radiofòniques, com ara les de la BBC britànica. A mesura que augmentava la intensitat de la lluita, el resistent entrà en la clandestinitat i actuava en règim de franctirador integral, en grup reduït, o bé s'integrà en nuclis més nombrosos que actuaren d'acord amb uns plans establerts segons previsions dels exèrcits aliats. Per intentar de coordinar les activitats de la Resistència, fou creat a Londres el Servei Executiu Operacional (SOE). L'heterogeneïtat de les forces que integraren la Resistència creà tensions entre elles, i en alguns països, com Grècia, arribà a desembocar en una guerra civil.
Partisans / Maquis
Membres de grups civils organitzats per a la lluita armada clandestina, en el propi país, contra les forces d'ocupació i els col.laboracionistes. Aquests termes s'apliquen sobretot als qui van lluitar com a guerrillers en els moviments de resistència contra els exèrcits i les instal.lacions de l'Eix durant la segona guerra mundial.
Partisà -ana
Militant d'un grup civil organitzat per a la lluita armada clandestina contra un exèrcit d'ocupació o l'autoritat constituïda i que utilitza la tècnica de la guerrilla. El terme és aplicat sobretot als qui lluitaren en els moviments de resistència contra les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial, especialment a les guerrilles soviètiques, iugoslaves, italianes i franceses. El moviment de guerrilles antifranquistes, que fou actiu a l'estat espanyol (1939-64), és conegut amb el nom de maquis. De vegades hom dóna també el nom de partisans als membres de les diverses guerrilles modernes.
Alemanya va ser derrotada pels aliats el 1945, posant fi al règim nazi de Hitler. Conferència de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol - 2 d'agost de 1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS, Truman i Byrnes pels EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les eleccions angleses (25 de juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords sobre la sort d'Alemanya: l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya, així com de Berlín, en quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa, britànica i soviètica; el desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució del partit nazi; l'abolició de les lleis de Hitler i la descentralització política d'Alemanya; el judici dels criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental entre l'URSS i Polònia, així com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a l'est de la línia Oder-Neisse. Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS s'associà a l'ultimàtum dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que exigien la unitat dels «tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Neonazisme. Neonazisme
Nom donat al moviment ideològic i polític inspirat en el nacionalsocialisme. Grups neonazis i neofeixistes intentaren (1950 i 1951) la creació d'una internacional, que no reeixí a causa de dissensions internes. El nucli principal neonazi es constituí a Alemanya amb la creació, el 1964, de la National Demokratische Partei Deutschlands.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Caps de la República de Weimar. Ebert, Friedrich (1871-1925)
Primer president de la República de Weimar (1919-25). Baster d'ofici, tingué en la seva joventut una intensa activitat sindicalista, a Bremen, on esdevingué militant del Partit Socialdemòcrata. El 1905 es traslladà a Berlín com a secretari del comitè central. Diputat al Reichstag, compartí amb Hugo Haase (1913) i amb Scheidemann (1917) el liderat del partit. Iniciada la Primera Guerra Mundial, votà a favor dels crèdits de guerra, contra el parer de l'ala esquerra del partit i de Haase, que formaren el partit socialista independent (1917). Prestà suport al canceller príncep Max de Baden (1918), i, malgrat la seva posició favorable al manteniment d'una monarquia parlamentària, acceptà, a la caiguda de Guillem II, la direcció del govern provisional. Sufocà l'aixecament espartaquista (gener del 1919), i pel febrer següent fou elegit president provisional de la República per l'assemblea constituent de Weimar. El seu mandat fou prorrogat el 1922. Acceptà el tractat de Versalles i intentà de mantenir una posició de centre.

Hindenburg, Paul von (1847-1934)
Nom amb què és conegut Paul von Beneckendorff und von Hindenburg, mariscal i estadista alemany. Participà en la guerra contra Àustria (1866) i en la guerra franco-prussiana (1870-71), i serví en l'alt estat major a les ordres de Von Moltke. Ascendit a general, durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) derrotà els russos a Tannenberg (1914) i als llacs Masurians (1915), victòries que li proporcionaren un gran prestigi. El 1916 substituí el general V.Falkenhayn com a comandant en cap de les forces alemanyes, quan els exèrcits imperials estaven aturats en tots els fronts. Hindenburg no aconseguí d'invertir la situació, però evità una desbandada i el seu prestigi restà intacte després de l'armistici. Es retirà a la vida privada (1919), però en morir el president Ebert, per un acord dels partits de dreta i els grans industrials, fou elegit president de la República de Weimar (1925). S'hagué d'enfrontar amb les conseqüències de la guerra i amb la crisi de l'any 1929, i davant el progrés del nacionalsocialisme nomenà Hitler canceller (1933). Escriví les seves memòries: Aus meinem Leben (1920).
El cap del nazisme alemany,
el "Führer".
Hitler, Adolf (1889-1945)
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí, successivament, a Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a l'exèrcit bavarès. El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat aquell mateix any; aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu setmanari, el "Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del partit, el qual prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), vulgarment conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini, tractà d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch de Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí només un, durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l'individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa. Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de Brüning i de Schleicher i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al nazisme un ajut decisiu; amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de diputats al Reichstag (1932) i el seu líder, Hitler, obtingué la designació de canceller (gener del 1933). Hitler es féu atorgar amplíssims poders i ràpidament procedí a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà els comunistes de l'incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i perseguí ferotgement els dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers, que foren prohibits; organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra els jueus, creà camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels llargs coltells (30 de juny del 1934) féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i de l'ala moderada del seu propi partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler assumí també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d'intens rearmament començà a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l'ocupació de Renània (1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdansk, signà amb Stalin un pacte de no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que provocà l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després d'una primera fase de victòries alemanyes i a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43), el conflicte canvià de signe i l'oposició interna al Führer augmentà; l'àmplia conspiració de què aquest fou objecte, però, fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril de l'any següent, assetjat Berlín per les tropes russes, Hitler se suïcidà, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l'almirall Dönitz.
Dirigents nazis. Eichmann, Adolf (1906-1962)
Dirigent nazi. Ingressà al partit el 1933, i es distingí aviat en les files de les SS. Després d'haver organitzat la matança dels jueus austríacs a Viena (1938), el 1940 fou declarat principal responsable de l'exterminació dels jueus d'Alemanya i dels països ocupats. Fou condemnat en rebel·lia pel tribunal de Nuremberg, però aleshores ja s'havia refugiat probablement a l'Amèrica del Sud. Localitzat pels serveis especials israelians, fou capturat a Buenos Aires l'any 1960 i traslladat secretament a Israel, on fou de nou jutjat (1961) i executat (1962).
Goebbels, Joseph Paul
(1897-1945)
Estadista alemany. Notable periodista, s'adherí al nacionalsocialisme (1922), esdevingué cap del partit a Berlín (1926), assumí (1927) la direcció del periòdic "Der Angriff" ('L'atac') i fou elegit membre del Reichstag (1928). Hitler el nomenà responsable de l'aparell propagandístic nazi (1928) i ministre d'educació popular i propaganda (1933), càrrec que conservà fins a la mort. Fou l'organitzador de la màquina propagandística del Tercer Reich (sostinguda sobre la premsa, la ràdio i el cinema), que fou clau en el suport popular del sistema. Juntament amb la seva família, s'emmetzinà l'endemà del suïcidi de Hitler, que l'havia designat successor.

Göring, Hermann Wilhelm (1893-1946)
Militar i estadista alemany. Pilot distingit durant la Primera Guerra Mundial, el 1922 s'adherí al partit nazi, i el 1923, per la seva intervenció en el fracassat putsch de Munic, hagué de fugir d'Alemanya, fins el 1927. Membre del Reichstag (1928), passà a presidir-lo el 1932. Nomenat per Hitler ministre sense cartera del Reich, cap del govern de Prússia i responsable de les forces aèries (1933), organitzà la Gestapo i la Luftwaffe. Director del segon pla econòmic quadriennal (1936) i president del consell d'economia de guerra (1940), exercí una veritable dictadura sobre la indústria d'Alemanya i dels països conquerits, la qual li permeté d'acumular una gran fortuna. Del 1940 al 1945 hom el considerà el lloctinent del Führer, però a la fi aquest ordenà que fos executat. Salvat i detingut per l'exèrcit nord-americà (maig del 1945), fou jutjat pel tribunal de Nuremberg i condemnat a mort. Se suïcidà la nit abans de l'execució.
Polítics i militars nazis. Barbie, Klaus (1913-1991)
Policia alemany. Membre de les SS, el 1937 s'adherí al partit nazi. El 1940 s'uní a la Gestapo i en fou nomenat tinent; actuà primer als Països Baixos i al front rus. Del 1942 al 1944 fou el cap de la Gestapo a Lió, responsable de la deportació, tortura o mort de més d'11 000 persones. Conegut com "el carnisser de Lió", del 1947 al 1951 col·laborà amb els serveis d'intel·ligència nord-americans. Perseguit per la justícia francesa i alemanya, fugí a Bolívia amb el nom de Klaus Altmann. El 1983 hom n'aconseguí l'extradició a França, on fou jutjat el 1987 per 177 càrrecs de crims contra la humanitat. Declarat culpable, fou condemnat a cadena perpètua i empresonat a Lió.
Bormann, Martin (1900-1945?)
Polític alemany, destacat col·laborador de Hitler. El 1925 s'adherí al partit nacionalsocialista. Fou general de les SS i cap del gabinet de Rudolf Hess (1933), el qual succeí en el comandament de la cancelleria del partit (1941). Esdevingut lloctinent de Hitler, assolí una gran influència dins l'estat major. Desaparegué, en circumstàncies no aclarides, a la caiguda de Berlín (1945).

Daluege, Kurt (1897-1946)
General alemany. Ocupà càrrecs de les SA i de les SS, i el 1936 esdevingué cap de tota la policia del III Reich. Substituí Heydrich a Praga (maig del 1942) i dirigí la repressió a Bohèmia. Detingut el 1945, fou lliurat als txecs, jutjat i ajusticiat.

Dönitz, Karl (1892-1980)
Almirall alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial com a comandant de submarí, i el 1918 els anglesos el feren presoner. Hitler li encarregà el comandament (1935) de la flotilla de submarins de la marina alemanya. Ascendí a contraalmirall (1939) i a vice-almirall (1940). Els primers anys de la Segona Guerra Mundial dirigí les accions submarines contra la Gran Bretanya. Després d'haver fet costat a Hitler, enfront dels crítics, a l'atac a l'URSS, fou nomenat almirall (març del 1942) i, poc temps després (gener del 1943), cap suprem de la Kriegsmarine. Els darrers dies del Tercer Reich, proclamat successor de Hitler, intentà, sense èxit, d'evitar la rendició incondicional. A Nuremberg fou condemnat a 10 anys de presó, que complí a Spandau. Excarcerat el 1956, publicà Zehn Jahre und zwanzig Tage ('Deu anys i vint dies', 1958).
Faupel, Wilhelm von (1873-1945)
Militar i polític alemany. En assumir el poder Hitler, fou nomenat director de l'Ibero-Amerikanisches Institut de Berlín (1934). Fou ambaixador del Reich davant el govern de Burgos (1936) i intervingué en la formació de la legió Còndor. Però per la seva participació en els fets de Salamanca (abril del 1937) el general Franco aconseguí del govern alemany la seva destitució (agost del 1937).

Frank, Karl Hermann (1898-1946)
Polític txec al servei dels alemanys. Diputat pels alemanys dels Sudets al parlament txec (1935-38), fou, després de l'ocupació de Praga per Hitler (1939), secretari d'estat. Principal responsable de la matança de Lidice i Lezaky, fou jutjat per un tribunal popular txec i executat.

Frick, Wilhelm (1877-1946)
Polític alemany. Afiliat des de bon principi al nacionalsocialisme, participà en el putsch de Munic el 1923. Fou ministre de l'interior del Reich (1933-43) i tingué un paper decisiu en l'establiment del règim nacionalsocialista a Alemanya. El 1943 fou nomenat protector de Bohèmia-Moràvia. Fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg i fou executat.

Hess, Rudolph (1894-1987)
Polític alemany. Membre del partit nazi des del 1920, participà en el putsch de Munic (1923) i fou secretari particular de Hitler (1925) i president del comitè central del partit (1932). Pel maig de 1941 volà secretament a la Gran Bretanya, amb el propòsit d'obtenir del govern anglès un tractat de pau que permetés a Alemanya de dedicar tot el seu exèrcit a combatre l'URSS. Detingut pels britànics i jutjat a Nuremberg, fou condemnat a cadena perpètua i reclòs a la presó de Spandau. Malgrat insistents demandes a favor del seu alliberament, aquest li fou estat sempre negat.

Heydrich, Reinhard (1904-1942)
Oficial alemany. Membre de les SS des del 1931, el 1934 fou encarregat d'organitzar la Gestapo a Prússia. Cap de tota la Gestapo i de la policia criminal, el 1941 fou nomenat protector del Reich a Bohèmia i Moràvia i esdevingué un dels principals executors del genocidi jueu a Europa Oriental. Fou mort pels resistents txecs de Lidice, ciutat que fou arrasada en represàlia.

Himmler, Heinrich (1900-1945)
Polític alemany. Com a cap de les SS (1929) i de la Gestapo (1934), organitzà la matança dels adversaris de Hitler (30 de juny de 1934). Cap suprem de les forces de policia del Tercer Reich (1936), comissari per al trasllat de poblacions (1939) i ministre de l'interior (1943), fou el responsable principal de l'extermini de milers de jueus i de militants de partits antinazis. Capturat pels britànics el 1945, se suïcidà abans d'ésser jutjat.

Jodl, Alfred (1890-1946)
General alemany. Participà a la Primera Guerra Mundial com a artiller. El 1939 fou nomenat cap major de la Wehrmacht, i fou un dels principals responsables de les campanyes d'aquesta. El 1945, nomenat cap major del govern de Dönitz, signà la rendició alemanya. Acusat de crims de guerra pel tribunal de Nuremberg, fou executat.
Kaltenbrunner, Ernst
(1903-1946)
Advocat i polític austríac. Membre del partit nacionalsocialista, el 1942 succeí R.Heydrich com a cap de la Gestapo i del servei de contraespionatge de les SS. Fou un dels principals responsables del terror dels darrers anys de la guerra i, com a tal, condemnat a mort en el procés de Nuremberg.

Keitel, Wilhelm von (1882-1946)
Militar alemany. Ascendit a general el 1934, Hitler el nomenà (1938) cap del comandament suprem de la Wehrmacht. Fou el principal responsable de la política militar nazi. Signà la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. El Tribunal Militar Internacional de Nuremberg el considerà reu de crims de guerra i fou condemnat a mort.
Ley, Robert (1890-1945)
Dirigent alemany adepte al nazisme. Suprimí els sindicats i organitzà el Deutsche Arbeitsfront (Front alemany del treball). Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el servei de deportació d'obrers estrangers a Alemanya. Detingut pels aliats, se suïcidà quan l'anaven a jutjar.

Papen, Franz von (1879-1969)
Polític alemany. De família benestant, féu la carrera militar. Finida la Primera Guerra Mundial, durant la qual, a Washington, es veié implicat en casos d'espionatge i sabotatge, es dedicà a la política. Milità al partit catòlic del centre, en l'ala més dretana, i fou diputat al Reichstag (1921-32). Elevat a la cancelleria (1932), hi féu una política autoritària, expulsà el partit socialdemòcrata i afavorí els nazis. Havent dimitit el mateix any, fou vice-canceller de Hitler (1933-34) i ambaixador a Àustria (1934-38) —on treballà per a l'annexió a Alemanya— i a Turquia (1939-44). Absolt al procés de Nuremberg (1946), però empresonat a Alemanya fins el 1949, publicà unes memòries (1952).
Raeder, Erich
(1876-1960)
Militar alemany. Comandant de la marina (1935) i gran almirall del Reich (1939), durant la Segona Guerra Mundial dirigí la campanya de Noruega (1940) i dissuadí Hitler de la invasió de la Gran Bretanya. Fou substituït per l'almirall Dönitz (1943) per discrepàncies amb Hitler. Jutjat pel tribunal de Nuremberg, fou condemnat a presó perpètua (1946) i alliberat (1955) per motius de salut.
Ribbentrop, Joachim von (1893-1946)
Polític alemany. Fill d'un oficial de l'exèrcit, durant la Primera Guerra Mundial serví com a hússar en el front de l'Est i després fou assignat a la missió militar alemanya a Turquia. Havent tornat a Alemanya després de la guerra, s'uní a Hitler (1932) i s'afilià al partit nacionalsocialista i esdevingué el conseller del Führer en afers estrangers a la pujada al poder dels nazis (1933). El 1935 negocià l'acord britanicoalemany, que autoritzà el rearmament naval alemany, i el 1936, amb el Japó, el Pacte Antikomintern, dirigit contra l'URSS. Convertit en el diplomàtic alemany més prestigiós, fou ministre d'afers estrangers (1938) i signà el "Pacte d'Acer" amb Itàlia (1939), que lligà els dos dictadors europeus feixistes en una aliança en cas de guerra. Però el seu èxit més gran fou la signatura del tractat germanosoviètic de no-agressió (1939). La seva importància decaigué durant la Segona Guerra Mundial. Capturat a Hamburg el 1945, condemnat com a criminal de guerra en els judicis de Nuremberg, fou condemnat a morir penjat. Deixà publicat un llibre de memòries.

Röhm, Ernst (1877-1934)
Militar i polític alemany. Participà en la Primera Guerra Mundial i en el putsch de Munic (1923) i s'exilià a Bolívia (1924-30). En tornar a Alemanya comandà les SA (1931) i fou ministre sense cartera de Hitler (1933). L'enfrontament amb l'exèrcit per la pretesa integració de les SA a la Reichswehr (1934) provocà la seva caiguda i fou executat per ordre de Hitler.

Rosenberg, Alfred (1893-1946)
Polític i escriptor alemany. Escriví el llibre Mythus des 20. Jahrhunderts (1930), que el convertí en el teòric del racisme nazi. Cap dels serveis d'afers exteriors del partit nazi des del 1933. Com a ministre dels territoris ocupats de l'Est, ordenà deportacions i execucions de milers de persones. Condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg, fou penjat.

Schirach, Baldur von (1907-1974)
Polític alemany. Cap de les joventuts nazis del Tercer Reich. Condemnat a presó pel tribunal de Nuremberg (1946), fou alliberat el 1966.
Seyss-Inquart, Arthur (1892-1946)
Polític austríac. Militant nazi des del 1928, fou gauleiter de Viena i, gràcies al suport de Hitler, ministre de l'interior (1938). En dimitir el canceller Schuschnigg, afavorí l'entrada de les tropes alemanyes al país. Arran d'això esdevingué statthalter d'Àustria. Durant la Segona Guerra Mundial fou, successivament, adjunt de Frank a Polònia (1939) i comissari del Reich a Holanda (1940-45). Jutjat pel tribunal de Nuremberg, fou penjat.

Speer, Albert (1905-1981)
Arquitecte i polític alemany. Adherit al nacionalsocialisme de Hitler, fou nomenat inspector general d'edificacions de Berlín el 1937. Ministre d'armament i construcció durant la Segona Guerra Mundial (1942), acabada aquesta fou condemnat a Nuremberg a vint anys de presó. Excarcerat de la presó de Spandau (1966), el 1975 s'instal·là en una localitat dels Alps de Baviera. Com a arquitecte pot ésser adscrit a un neoclassicisme colossalista i propagandístic no mancat de fites interessants. La Gran Cancelleria i el Camp de Mart a Berlín són les seves dues obres més importants. Publicà diversos llibres, com ara Erinnerungen ('Memòries', 1969) i Spandauer Tagebücher ('Dietaris de Spandau', 1975).
Altres personatges destacats. Dawes, Charles Gates (1865-1951)
Polític nord-americà. Es distingí en les finances a Illinois, on organitzà el Central Trust. Després de la Primera Guerra Mundial fou nomenat membre de la comissió de reparacions, on elaborà el pla Dawes. L'any 1925 li fou concedit el premi Nobel de la pau. Fou vice-president dels EUA (1925-29).

Drexler, Anton (1884-1942)
Polític alemany. Fou el fundador (gener del 1919) del Partit dels Treballadors Alemanys (Deutschen Arbeiterpartei (DAP), amb un programa socialista, nacionalista i antisemita, convertit més tard, amb el lideratge de Hitler, en el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP).

Ludendorff, Erich (1865-1937)
General alemany. Cap de l'estat major de Hindenburg, contribuí a derrotar els russos a la Prússia Oriental (1914). Des del 1915 compartí amb ell la direcció dels exèrcits alemanys; de fet, en fou el cap pensant, i la seva influència envaí el camp civil. Hàbilment, malgrat haver sol·licitat l'armistici (29 de setembre de 1918), sabé defugir-ne la responsabilitat i traspassar-la al govern. Nacionalista i racista exaltat, definidor de la guerra total, féu costat a Hitler (putsch del 1923). Escriví sobre qüestions militars i polítiques.

Stresemann, Gustav (1878-1929)
Polític alemany. Diputat del partit nacional-liberal (1907), fou el fundador del partit populista (1918). Nomenat canceller (1923), formà un govern de coalició amb els socialistes. Reprimí amb energia les revoltes socials, però, abandonat pels socialistes, hagué de dimitir. Com a ministre d'afers estrangers, féu costat al pla Dawes i al pla Young, participà en la conferència de Locarno i signà el pacte Briand-Kellog de renúncia a la guerra (1928). Escriví Von der Revolution bis zum Frieden von Versailles ('De la Revolució fins a la pau de Versalles', 1919).
La veu dels jueus. Frank, Anne (1929-1945)
Jueva alemanya feta famosa pel seu diari, en el qual explica les peripècies i angoixes que ella i la seva família passaren a la casa d'Amsterdam on restaren amagats del 1942 al 1944. El diari ha estat traduït a moltes llengües (al català, el 1967, per Ramon Folch i Camarasa).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1919 Instauració de la República de Weimar a Alemanya. Fundació a Munic del Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), liderat per Anton Drexler.
1921 Fixació de les reparacions de guerra alemanyes en 132 miliards de marcs or, a la conferència de París. Adolf Hitler es converteix en cap del NSDAP.
1923 Ocupació francesa de la conca del Ruhr. Inici de la hiperinflació alemanya. Cop d'Estat fracassat de Hitler (putsch de Munic) contra la República de Weimar. Hitler és condemnat a 5 anys de presó, on escriu Mein Kampf.
1924 Pla Dawes d'ajut a Alemanya.
1926 Ingrés d'Alemanya a la Societat de Nacions.
1929 La crisi econòmica comportarà un increment de les expectatives electorals nazis.
1931 Suspensió de les reparacions de guerra alemanyes.
1933 Hindenburg nomena Hitler canceller (30 gener): accés al poder d'Adolf Hitler. "Revolució legal" (febrer-juliol). Els nazis, des del poder, preparen la transformació de l'estat alemany en sentit totalitari. Comencen les persecucions contra els jueus (abril).
1934 Autarquia econòmica i rearmament, com a solució per sortir de la crisi. Primer pla econòmic alemany.
1936 Segon pla quadriennal alemany: prioritat a l'autarquia i al rearmament. Remilitarització de la Renània.
1938 Annexió d'Àustria (març). Conferència de Munic (setembre). Les àrees de Txecoslovàquia habitades pels sudets s'incorporen al Reich.
1939 Desmembrament de Txecoslovàquia (març). Pacte de no agressió germano-soviètic (agost).
1939-1945 Segona Guerra Mundial, que finalitzarà amb la destrucció del règim nazi.
1945 Els aliats derroten les forces militars del III Reich. Suïcidi de Hitler. L'almirall Dönitz signa la capitulació alemanya.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • BADIA, G. Introducción a la ideología nacional-socialista. Ayuso. Madrid, 1971.
  • BETTELHEIM, Ch. La economía alemana bajo el nazismo. Fundamentos. Madrid, 1972.
  • BRACHER, K.D. La dictadura alemana. Génesis, estructura y consecuencias del nacionalsocialismo (2 volums). Alianza. Madrid, 1974.
  • COLLOTTI, E. La Alemania nazi. Desde la República de Weimar a la caída del Reich hitleriano. Alianza. Madrid, 1983.
  • DAVID, C. Hitler y el nazismo. Oikos-Tau. Barcelona, 1987.
  • HILDEBRAND, K. El Tercer Reich. Cátedra. Madrid, 1988.
  • KLEIN, C. De los espartaquistas al nazismo: La República de Weimar. Península. Barcelona, 1970./ Sarpe. Madrid, 1985.
  • SHIRER, W. Auge y caída del III Reich (2 volums). Caralt. Barcelona, 1971.
  • SIMPSON, W. Hitler y Alemania. Akal. Madrid, 1994.
  • THORNTON, M.J. El nazismo ,1918-1945. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1967./ Orbis. Barcelona, 1985./ Globus. Madrid, 1994.
  • OBRES GENERALS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de las grandes guerras. Anaya. Madrid, 1994.
  • BRUNET, J.P. i LAUNAY, M. De una guerra a otra. 1914-1945. Iniciación a la Historia. Akal. Madrid, 1991.
  • DUROSELLE, J.B. Les relacions internacionals (1918-1945) (dins la Història Universal Contemporània). Edicions Universitàries catalanes. Barcelona, 1982.
  • HERNÁNDEZ SANDOICA, E. Los fascismos europeos. Istmo. Madrid, 1992.
  • KITCHEN, M. El período de entreguerras en Europa. Alianza. Madrid, 1992.
  • LUEBBERT, G.M. Liberalismo, fascismo o socialdemocracia. Clases sociales y orígenes políticos de los regímenes de la Europa de entreguerras. Prensas Universitarias de Zaragoza. Saragossa, 1997.
  • NOLTE, E. La crisis del sistema liberal y los movimientos fascistas. Península. Barcelona, 1975.
  • PARKER, R.A.C. El siglo XX. Europa, 1918-1945. Siglo XXI. Madrid, 1987.
  • TOYNBEE, A.J. La Europa de Hitler. Sarpe. Madrid, 1985.
  • WISKEMAN, E. La Europa de los dictadores. Siglo XXI. Madrid, 1978.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • DD.AA. Col.lecció "Cuadernos de Historia 16", núm. 47.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • GRASS, G. El timbal de llauna. Edicions 62. Barcelona, 1993.
  • ISHIGURO, K. El que resta del dia. Edicions 62. Barcelona, 1991.
  • POLIAKOV, L. Auschwitz. Orbis. Barcelona, 1985.
  • ROIG, M. Catalans en els camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 1988.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • El gran dictador. Charles Chaplin, 1940.
  • Ser o no ser. Ernst Lubitsch, 1942.
  • Cabaret. Bob Fosse, 1972.
  • El timbal de llauna. Volker Schlöndorff, 1978.
  • La llista de Schindler. Steven Spielberg, 1993.
  • La vida és bella. Roberto Benigni, 1998.
  • El pianista. Roman Polanski, 2002.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà