BUXAWEB

HISTÒRIA Socials

Història

Geografia

Art

Economia Política

Sociologia


Història

CONCEPTES DE CIÈNCIES SOCIALS

CONCEPTES D'ART (1)
CONCEPTES D'ARQUITECTURA

ÍNDEX TEMÀTIC

Arquitectura
Sobre l'arquitectura
La construcció
Materials de construcció
Sistemes constructius
Elements de suport
El mur
Elements i parts del mur
Tipus de murs
Espais oberts als murs
L'arc
Elements i parts de l'arc
Arcs d'un sol centre
Arcs de varis centres
Arcs segons la seva funció
Altres tipus d'arcs
La columna

Elements i parts de la columna
Tipus de columnes
El pilar
Elements i parts dels pilars
Tipus de pilars
La pilastra
Altres elements de suport
Elements suportats
La coberta
Tipus de cobertes
La coberta arquitravada
La teulada
La volta
Elements i parts de la volta
Tipus de voltes
La cúpula
Elements i parts de la cúpula
Tipus de cúpules
Elements decoratius
La representació de l'obra
Elements arquitectònics
Els ordres clàssics
Els edificis
Parts dels edificis
Espai interior dels edificis
Espai exterior dels edificis
Coronament dels edificis
Elements adossats als edificis
Tipus d'edificis segons la forma i dimensions
Edificis militars
Parts de les fortificacions
Edificis religiosos
Els temples antics
Les esglésies
Els monestirs
Construccions funeràries
Edificis públics
Edificis per a l'allotjament i l'habitatge
Les cases romanes
Construccions del món de l'espectacle
Els teatres antics
Monuments
Construccions urbanístiques

Art

Arquitectura Escultura Pintura

Tornar a Conceptes    Tornar a Història

Activa la música

Love Is Blue


CONCEPTES

Arquitectura Arquitectura
1. Concepció d'espais o conjunts d'espais per a l'ús i l'ambientació de l'home. És dit també d'aquests espais i del conjunt mural que els determina. És part del disseny que es troba entre l'urbanisme i el disseny industrial. La creació arquitectònica és l'aplicació correcta dels materials i els principis econòmics a la creació dels espais per a l'home (Giedion). Alguns autors encara distingeixen entre construcció i arquitectura, i reserven aquesta denominació a les obres amb d'estètica (Pevsner). Uns altres combinen les idees d'utilitat i estètica. Per a Le Corbusier és confort i proporció, raó i estètica, màquina i plàstica, calma i bellesa. Recentment hom insisteix en l'aspecte semàntic: l'arquitectura és vista com una logotècnica (Barthes) o com un mitjà útil doblat de mitjà de comunicació social (Fusco). També sobre el factor temps, l'arquitectura és la caracterització del temps en l'espai (Rogers), en estructura adaptable, i l'art de transformar l'ambient de l'home (escola d'arquitectura de Berkeley). Segons Leon Battista Alberti, en De re aedificatoria, l'arquitectura consisteix a portar a terme una obra de manera que, mitjançant el moviment de pesos, la unió i l'acumulació de materials, pugui servir per a l'ús de l'home. Viollet-le-Duc considerava l'arquitectura, art d'edificar, composta de dos elements: la teoria i la pràctica; la teoria comprèn l'art pròpiament dit, les regles inspirades pel bon gust i derivades de la tradició, i la ciència, que pot ésser demostrada a través de fórmules invariables, absolutes; la pràctica és l'aplicació de la teoria a les necessitats, i és la pràctica allò que fa adaptar l'art i la ciència a la natura dels materials, al clima, als costums d'una època, a les necessitats del moment. Ruskin defineix l'arquitectura com l'art de decorar i conformar els edificis de manera que llur visió contribueixi a la sanitat, a la força i al plaer de l'esperit.

2. Art i tècnica que aplica els seus principis al disseny, localització i construcció d'edificis.

3. Art de projectar i construir edificis i obres semblants.
Índex
Sobre l'arquitectura Arquitecte
Professional que dissenya els plans per a fer els edificis i en dirigeix i controla la construcció.
Arquitectessa
Dona que professa l'arquitectura.
Arquitectònica
Ciència de l'arquitectura, conjunt de les regles de l'arquitectura.

Patrimoni arquitectònic
Conjunt d'obres arquitectòniques que, per les seves característiques (històriques, artístiques, urbanístiques, etnològiques, etc), mereixen ésser protegides, estudiades i conservades per a les generacions futures. Dins el patrimoni arquitectònic, hom inclou els edificis singulars o monumentals d'arquitectures històriques, coneguts en general com a "monuments", les manifestacions històriques de formes de producció o transformació de béns (arquitectura industrial), les formes d'agrupació i organització de l'hàbitat (centres històrics) i, en general, qualsevol mostra d'activitat humana de transformació i ordenació del territori.

Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el territori. S'encarrega de construir i ordenar els nuclis urbans i adequar-los, en la disposició, l'estètica, la localització i els serveis, el traçat dels carrers, etc. a les necessitats de la persona humana concebuda, alhora, com a individu i com a ésser social. Entesa habitualment com a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina. L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells.
Índex
La construcció Acabament
Conjunt de feines que cal executar al final d'una obra per a considerar-la totalment acabada: col·locació de vidres, tapajunts i guarnits, pintura, metalls decoratius, etc.
Arrebossar
Cobrir el parament vertical d'una paret amb una capa d'argamassa. Aquest revestiment de la paret serveix per a millorar-ne l'aspecte i fer-la llisa i més impermeable.
Assentament
Moviment de descens que fan les terres i els fonaments, pilars o parets d'una construcció a mesura que van rebent el pes de les construccions que suporten. Els assentaments més importants són els de les terres on descansa la fonamentació, i són més petits els de l'obra pròpiament dita.

Bisell
Tall oblic a la vora o a l'extrem d'una làmina o planxa d'una eina. Caire o vora escapçats obliquament, al biaix. L'escapçament de caires, també dit aixamfranament, és practicat per tal d'eliminar l'aresta massa pronunciada que formen la intersecció de dues cares en angle agut o recte. Ben a l'inrevés, l'escapçament de vores és practicat per afuar encara més un dels seus caires, generalment amb la intenció de fer-lo tallant.
Bisellar
Fer bisells en un vidre, un capitell, una peça, etc.
Construcció
Art o tècnica de construir. Com a part de l'arquitectura, la construcció tracta de la realització de les obres tenint en compte les propietats dels materials emprats, les condicions del terreny, les possibles accions exteriors sobre l'obra, etc . La construcció és un dels sectors econòmics més importants en els llocs industrialitzats o en vies d'industrialització. Comprèn un gran nombre d'activitats diverses, que van des de la fabricació dels materials de construcció, el més important dels quals és el ciment, fins al bastiment de cases, fàbriques i grans obres públiques.

Decoració
Activitat artística que té com a finalitat d'adornar o complementar objectes i edificis. El procés decoratiu mostra dues tendències antitètiques, l'una geomètrica, basada en la dissociació abstracta del motiu, i l'altra naturalística, és a dir, propensa a incloure el motiu, o part d'ell, en el context d'una realitat descriptiva o narrativa. Actualment, el mot decoració és usat sobretot per a designar l'acoblament de diferents elements per tal de crear en un espai interior un ambient determinat. La decoració d'interiors, mitjançant una convergència de factors, és el reflex directe de la cultura i el gust de cada època.

Espai
Extensió relativa a l'obra arquitectònica.
Estucament
Operació d'estucar una superfície que hom aplica sovint als paraments exteriors de les parets. En l'estucament en fred hom estén la pasta amb el remolinador i l'aplana amb la paleta. Generalment hom aplica tres capes d'estuc. En l'estucament en calent o al foc la tercera capa és feta de pasta amb sorra de marbre més fina i hom l'enllustra, quan encara no és eixuta, amb una planxa de ferro calenta.

Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus, si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de fonamentació.
Instal.lació
Conjunt d'aparells, de conduccions, etc, instal·lats.
Instal.lacions
Conjunt d'obres efectuades en un immoble per tal d'adaptar-lo a la seva funció.
Mòdul
Mida presa com a unitat d'una escala de proporcions per a una composició o distribució arquitectònica; així, en l'arquitectura moderna, el mòdul és una mida convencional per la qual totes les dimensions d'un edifici són múltiples aritmètics.

Aquesta unitat arquitectònica de mesura, en els ordres clàssics acostuma a ser el semidiàmetre inferior de la columna.
Obra
1. Edifici en construcció.
2. Tècnica o material emprats en un edifici o treball artístic.
Obra de fàbrica

Construcció feta amb maons, pedra o formigó, etc.
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració.
Ornamentació
Acció i efecte d'ornamentar. Dins l'evolució de les creacions artístiques, l'ornamentació no ha estat únicament quelcom afegit a alguna cosa (ceràmica, element arquitectònic, teixit, etc) per tal d'embellir-la o adornar-la; l'ornamentació i la cosa no són conceptes diferents, sinó un distint grau d'una mateixa realitat; fins i tot en moltes èpoques la cosa existia només com a suport de l'element ornamental. L'ornamentació, deixant a part aquells elements que surten de les mateixes necessitats constructives, com cornises, motllures, basaments, i els d'arrel històrica o simbòlica (escuts, bestiaris), s'ha basat generalment en dos procediments estilístics: l'un, d'esperit abstracte, i allunyat dels productes de la natura; l'altre, propens a reproduir, mitjançant la generalització i la síntesi de tipus, els aspectes essencials de les formes naturals.
Palafit
Cadascun dels pals de fusta, ferro o ciment armat que hom enfonsa a terra i damunt els quals és construït un habitatge o un edifici.
Paviment
Revestiment de pedres, rajoles, parquet, producte bituminós, etc, amb què hom cobreix el sòl d'una habitació, d'un pati, d'una carretera, d'un aeròdrom, etc, per tal d'embellir-lo, conferir-li fermesa, llisor, comoditat de trànsit, etc. Els paviments de les habitacions i d'altres peces interiors de les cases solen ésser de fusta, rajoles, linòleum, etc, i els magatzems o naus industrials, de maons, formigó, pòrtland, cautxú, etc.

Pedra fonamental
Pedra que és posada la primera en la construcció d'un edifici.

Piló
Element constructiu vertical, cilíndric o prismàtic, esvelt, de fusta, de formigó, de ferro, etc, introduït o preformat en el sòl, que transmet una càrrega a les terres inferiors o circumdants, o comprimeix i augmenta la capacitat de resistència de les terres subjacents.
Policromia
Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser decorativa, convencional o realista.
Prefabricació
Sistema de construcció d'edificis, de vaixells o altres estructures consistent en la utilització d'elements de formes i dimensions normalitzades i fabricats en sèrie. Hom munta els elements (dits prefabricats) en el lloc on efectua la construcció, amb la qual cosa hom sol obtenir un estalvi considerable de temps i de cost. En arquitectura, hom tendeix més i més a servir-se d'aquest sistema.
Rebaixament
Tècnica que consisteix a burinar o tallar una superfície rebaixant-la a una profunditat determinada per a incrustar-hi esmalts.
Rebaixar
Fer que l'altura d'arcs o voltes sigui més petita que el semicercle.
Restauració
Procés o conjunt d'intervencions progressives que, de forma simple o combinadament, tenen per objectiu de prolongar l'existència dels béns culturals, millorant, fins al màxim, llurs condicions físiques. Puix que el procés d'envelliment d'una obra és irreversible i s'inicia tot seguit de la seva creació, la paraula restauració, conceptualment massa ambiciosa, es va substituint per la de conservació, ja acceptada en el món anglosaxó, que, tot i ajustant-se molt més a la realitat, inclou la idea d'una acció preventiva. Restauradors, químics, arquitectes, historiadors i arqueòlegs tendeixen al treball en equip tant per a la restauració dels béns culturals mobles com dels immobles. Els processos més habituals en una restauració són la documentació: diagnosi sobre l'estat de conservació, història de l'obra, etc; consolidació del suport: en els quadres el reentelatge o adhesió d'una tela nova, en els retaules de fusta l'eliminació dels xilòfags, el tractament de la pedra en els monuments, etc; neteja de les superfícies: tant si són policromades com si no ho són, per mitjà de dissolvents o per mitjans mecànics; la reintegració pictòrica de les llacunes en les obres pictòriques sota el signe sempre del respecte arqueològic al document històric; envernissat o protecció final de la superfície de l'obra.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Ruïnes
Restes d'un o més edificis arruïnats.
Tancament
Conjunt dels elements, com bastiments, marcs, etc, emprats en el tancament d'una obra.
Índex
Materials de construcció Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%.

Argamassa
Morter fet amb calç sorra i aigua. Hom l'anomena també morter de calç per contrast amb el morter de ciment o amb el morter de calç i ciment pòrtland.
Arrebossat
Capa de calç i sorra o de materials anàlegs amb què es recobreix un parament.
Barreja
Mescla de ciment i d'arena amb aigua.
Bloc
Massa gran de matèria sòlida, molt compacta i pesant, generalment de límits externs ben definits.
Carreu
Pedra tallada en forma de paral·lelepípede rectangular i amb caires vius, emprada en la construcció de murs, pilars, etc.
Carreuó
Pedra tallada en forma de paral·lepípede rectangular, amb les cares i arestes sense polir, o simplement desbastades, de mida petita, la qual cosa permet que la pugui manipular una sola persona, emprada en la construcció de murs, pilars, voltes, arcs, etc.
Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc) de materials terrosos cuits. Hom empra bàsicament argila o caolí com a primeres matèries fonamentals a causa de llurs qualitats plàstiques i refractàries; hom empra també additius amb finalitat desengreixant que assuaveixen les contraccions durant la cocció (sorra, quars, feldspats, xamota), materials fundents que rebaixen la refractarietat (feldspats, àlcalis), i uns altres que l'augmenten (corindó, bauxita metàl·lics).
Ciment
Material pulverulent que, mesclat amb un líquid, esdevé adhesiu i capaç d'unir fragments o masses sòlides. De manera més restringida, hom aplica aquesta denominació als ciments emprats en construcció, o ciments calcaris. Aquests són materials en pols, constituïts fonamentalment per composts de calci, els quals, amassats amb aigua, donen pastes plàstiques (pasta de ciment) que permeten l'adheriment adequat de pedres, rajoles, etc.

Conglomerat
Massa formada per fragments de diversos minerals i roques, cimentats per alguna substància aglomerant natural o artificial.
Cristall
Vidre pesant i molt brillant compost principalment de sílice, òxid de plom i òxid de potassi, emprat en la fabricació d'objectes d'ús i de decoració.
Vidre molt transparent, d'una gran qualitat, que resulta de la fusió, a altes temperatures, de sorra de sílice, mini i potassa.
Estereotomia
Art de tallar les pedres, la fusta, el ferro, etc.
Estuc
Material de revestiment o farciment que s'obté barrejant guix, calç, pols de marbre i sorra.
Pasta feta amb calç o guix i pols de marbre que hom aplica, a manera d'arrebossat, a les superfícies, tant interiors com exteriors (parets, columnes, etc), o utilitza en el motlluratge de decoracions arquitectòniques.
Fang
Mescla de llim, argila i aigua. Quan s'ha endurit, rep el nom de fangolita. Amb el fang hom fabrica peces de terrisseria, i és utilitzat en escultura per a modelar.
Ferro

Sigla: Fe. Element de transició del bloc d, situat entre els elements dels blocs s i p en la taula periòdica. Metall dúctil, mal.leable i molt tenaç, que és de color gris blavós. Els dos aliatges més importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat; l'acer té un contingut de carboni inferior a l'1,70% i a temperatures elevades es transforma en austenita (solució sòlida g), que és la microestructura més flonja i més mal·leable del diagrama ferro-carboni; la fosa té un contingut de carboni que va de l'1,9% al 6,6% (en la pràctica hom no n'obté amb un contingut de carboni superior al 4,5%), i l'aliatge és fràgil a totes les temperatures, fins a la fusió.
Ferro colat
Ferro obtingut per fusió.
Ferro dolç
Feero molt dur utilitzat en forja i construcció.
Ferro forjat
Feero dolç treballat a la forja.
Ferro de fosa
O fosa. Ferro colat.
Formigó
Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra i ciment pòrtland. Aquesta barreja ha de tenir la proporció adequada perquè en resulti una massa compacta en què la sorra ompli suficientment els buits compresos entre la grava, i el ciment faci de lligant dels grans de sorra i la grava i ompli els espais compresos entre aquests materials.
Formigó armat
Formigó a l'interior del qual hom disposa armadures metàl·liques, destinades a resistir esforços de tracció o de flexió, que el formigó ordinari no suportaria bé.
Fosa
Ferro colat.
Fusta

Matèria llenyosa de l'arbre. La matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari. Hom anomena fusta tova aquella que, com la d'avet o la de balsa, tenen poc pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi resinós, l'om, l'alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la intermèdia, com la del pi comú i la del làrix.
Granit
Roca plutònica cristal·lina amb textura equigranular; composta per quars, feldspat alcalí i en menor importància mica, plagiòclasi i hornblenda. El quars és de color gris i es presenta en grans irregulars, els feldspats alcalins posseeixen colors variables (blanc, rosa o vermellós), i els cristalls són més regulars. La biotita es presenta en làmines hexagonals, fàcilment exfoliables. La gènesi del granit constitueix, encara avui, un dels problemes fonamentals de la geologia. Afloren com a masses intrusives amb diferents formes. Les masses més grans formen els batòlits. Universalment estès, és molt emprat en construcció, pavimentació i ornamentació.
Guix
Material per a la construcció obtingut per calcinació del sulfat de calci dihidratat. Hom l'empra principalment com a material de recobriment i, menys sovint, com a material d'unió de poca resistència.
Lapislàtzuli
Latzurita destinada especialment a ornamentació. Pedra blava, opaca, amb vetes blanques i puntets vermellosos, molt ulitzada en decoració i enriquiment.
Lligada
Manera de disposar els materials constructius, especialment la pedra i els maons.

Maó
Peça d'argila, generalment de forma de paral·lelepípede, assecada i cuita, emprada per a fer parets, pilars, voltes, xemeneies, etc. Bé que sovint l'obra feta amb maons és enguixada o arrebossada, de vegades hom deixa el maó sense recobrir, en el qual cas és anomenat maó vist . Els maons són fabricats a les bòbiles. Hi ha maons de diversos tipus, segons l'ús al qual són destinats, i sovint reben diferents noms. Hom anomena maó afaiçonat el que té una forma geomètrica diferent a la del paral·lelepípede; entre aquests cal esmentar el maó de pou, el maó de queixal, el maó de falca i el maó ganivet. Les mides d'un maó ordinari són de 14 × 29 cm i un gruix de 5,5 cm. El maó mitjà té les mateixes mides que el maó ordinari, però el gruix és de 3 cm. El maó de quart té un gruix de 4,5 cm i serveix per a fer envans. El pitxolí o melindro té la llargada i el gruix del maó ordinari i una amplada de 10 cm. El maó prim o rajola té unes dimensions de 13 × 26 cm i 2 cm de gruix i és emprat per a construir voltes, revoltons i soleres. El maó de pou té una base en forma de sector de corona circular o de trapezi circular i serveix per a revestir les parets dels pous. El maó foradat té uns forats, bé en el sentit de la seva llargària (totxana) o bé en el sentit del seu gruix. El maó de queixal té una osca rectangular que serveix per a encaixar-hi els bastiments de portals i finestres. El maó de falca té forma de tascó i serveix per a fer arcs i voltes. El maó de parament serveix per a fer parets en les quals una cara del maó té, a més, una finalitat decorativa. El maó refractari o de cubilot és constituït per materials d'alt punt de fusió i resistència mecànica, fins i tot a temperatures elevades, i és emprat per a revestiments de forns i cubilots. El maó hidràulic o de sorra és fet d'un conglomerat de sorra quarsosa, feldspat i un 10% de calç; és emmotllat en premsa i endurit per mitjà de vapor d'aigua a 8 o 9 atm de pressió. El maó surant, de densitat inferior a l'aigua, és fabricat amb magnèsia porosa. Hom anomena maó suro el que és fet a pressió aglomerant una barreja de serradures de suro, argila i calç (maó blanc) o amb asfalt (maó negre). El maó sant, de gran resistència a la compressió, és fet amb fang de terra de rajoler que contingui calç i sorra i amb una cuita tan forta, que resulti parcialment vitrificat.
Marbre
Roca calcària, metamòrfica, cristal·lina, granular i de gra microscòpic. És formada quasi totalment per grans de calcita agregats sense orientació, però sense deixar espais buits. Quan és pur, és de color blanc. A vegades, però, conté, com a components accessoris, quars, silicats i, sobretot, ferro i grafit, els quals donen els colors que caracteritzen els diferents marbres i, juntament amb les venes de calcita, l'aspecte típic. Les condicions físiques del marbre fan que hom el pugui polir amb facilitat i que sigui la roca principal per a l'estatuària i l'ornamentació.
Metacrilat
Qualsevol èster de l'àcid metacrílic.
Morter
Material aglomerat fet amb una mescla d'un conglomerat (calç, ciment o una barreja d'ambdós), sorra i aigua, que es pren o s'endureix en un cert temps. Hom l'empra per a lligar els maons, les pedres, etc, d'una construcció, per a arrebossar parets i per a fer paviments.
Pedra
Tros de matèria mineral de certa grandària, despresa naturalment d'una roca, o treta artificialment d'una roca, emprada generalment com a material de construcció.

Pedra arenosa
Pedra obtinguda d'una roca arenosa, molt emprada en construcció i en la fabricació de moles de molí, pedres d'esmolar, llambordins, grava, etc.
Pedra calcària
Pedra despresa o treta d'una roca calcària, especialment emprada en la fabricació de calç i de ciment. És anomenada també pedra calcinal.
Pedra de tall
Pedra tallada en forma regular per tal d'emprar-la en construcció. És anomenada també pedra picada.
Porcellana
Terrissa molt fina composta de feldspat i caolí que difereix de l'ordinària per la seva transparència.
Rajol

Rajola.
Rajola
1. Peça de ceràmica de forma prismàtica i de poc gruix, generalment de secció quadrada o rectangular, però també hexagonal, etc, que és emprada per a fer paviments, cobrir parets, etc. Les rajoles per a interiors i per a façanes solen ésser quadrades i recobertes, per llur cara bona, de vernissos vidrats. Algunes rajoles emprades per a pavimentació de voreres, de patis, etc, són fabricades amb un morter de ciment i granit finament matxucat.

2. Peça quadrada de matèria plàstica, obtinguda per laminatge, molt poc gruixuda, que és fixada al sòl, amb coles especials, per tal de constituir paviments.
3. Maó prim.

Reble
Conjunt de fragments de maó, de pedra, etc, eventualment barrejats amb morter, amb els quals hom omple els buits entre pedres grosses en construir o en adobar un marge, una paret, etc.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Tessel.la
Cadascuna de les petites peces cúbiques de marbre, terra cuita, vidre, etc, amb què és fet un mosaic.
Petit paral.lelepípede de pedra, marbre, vidre o pasta, emprat en la confecció d'un mosaic.
Teula
Cadascuna de les peces de terra cuita, generalment corbes i una mica més amples d'un extrem que de l'altre, o d'una altra forma que permeti també d'unir-les les unes amb les altres de manera que formin sobre la coberta d'una casa o d'una altra construcció una superfície per la qual pugui córrer l'aigua de pluja sense penetrar a l'interior de la construcció. Les teules són fabricades amb les mateixes argiles i pels mateixos procediments que els maons. Hom anomena teula romana, teula àrab o teula rodona la teula corbada en forma de canal més ampla d'un extrem que de l'altre, teula plana la que és plana i va unida generalment a les llates amb filferros, teula catalana la teula plana feta de fang i teula plana d'encaix o teula alacantina la teula plana amb els caires adequadament emmotllats i tallats, per tal que encaixin les unes amb les altres. Quan una teula romana és disposada amb la cara còncava mirant amunt, hom en diu teula canalera, i si, contràriament, és disposada amb la part còncava mirant avall, hom en diu teula cobertora. Les teules, més grosses que les ordinàries, que són disposades en el carener de la teulada són anomenades teules careneres. Hom anomena teula seca o teula solta la teula que no és subjectada amb material, sinó que s'aguanta només pel seu pes i per la pressió del conjunt.
Totxana
Maó foradat que té els forats en el sentit de la seva llargada.
Totxo

Nom donat sovint al maó ordinari.
Tova
Peça de construcció, de forma semblant a un maó, feta amb argila o amb fang, sovint pastat amb palla, que és assecada al sol. Hom l'anomena també atova o atovó.
Paral.lelepípede de fang i palla assecat a la intempèrie, sense coure al foc, i que s'empra com a material de construcció.
Tovot
Tova gruixuda i estreta.
Vidrat
1. Dit de la rajola o ceràmica coberta d'un vernís vítric.
2. Bany vitri, aplicat de diverses maneres sobre la matèria destinada a vitrificar-se mitjançant la cocció.
Vidre
1. Substància dura, fràgil, transparent, insoluble en gairebé tots els cossos coneguts i que es fon a altes temperatures. És una substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida.
2. Matèria amorfa que no té una estructura cristal·lina i, per tant, amb les partícules que la formen ordenades a l'atzar. Moltes vegades, amb el temps, aquestes substàncies adquireixen una certa ordenació interna, fenomen conegut amb el nom de desvitrificació. Els vidres naturals més coneguts són l'obsidiana, les tectites i la fulgurita. Els vidres també poden ésser obtinguts artificialment, però es diferencien dels naturals perquè aquests sempre presenten un inici de cristal·lització.
Vori
Matèria que forma les dents dels vertebrats, dura, esmaltada i de color blanquinós.
Índex
Sistemes constructius Arquitravat (o adovellat)
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament horitzontals, que fan pressió en el sentit de la plomada. Prescindeix de l'arc i la volta.
Voltat
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament voltats (coberts de volta o que formen volta), com l'arc i la volta.
Índex
Elements de suport Arc
1. Element arquitectònic de suport de forma corba que descarrega els empenyiments i els desvia cap als laterals.
2. Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a cobrir un espai.

Atlant
Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en l'arquitectura per a sostenir un entaulament o una cornisa. Es tracta d'una escultura masculina que fa el paper de columna.
Biga
Peça, generalment prismàtica, molt més llarga que ampla i disposada horitzontalment, que serveix per a suportar les càrregues que no graviten directament sobre una paret o un pilar.

Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o pilastra en la seva missió estructural arquitectònica. Es tracta d'una escultura femenina que fa el paper de columna. És pròpia de l'ordre jònic.
Cartel.la

Peça que, fixada en una paret, serveix de suport a un balcó, una cornisa, una estàtua, els coixinets d'un arbre de transmissió, etc; mènsula.
Columna
Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular i de complir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc. També ha estat utilitzada en sentit ornamental (finestres romàniques) i commemoratiu.

Es tracta d'un element vertical cilíndric, de suport o de decoració, compost per una base, fust i capitell.
Contrafort
O estrep. Pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi a l'empenta de terres adossades, d'una volta, etc.
Construcció massissa com si fos un pilar, que té com a funció reforçar el mur per a contrarestar els empenyiments d'un arc o d'una volta.
Estípit
Element en forma de tronc de piràmide invertit que pot tenir funcions de suport.
Llinda
Element horitzontal que suporta una càrrega, recolzant els seus extrems en els muntants o peus drets d'una obertura. Fusta o pedra travessera que clou la part superior d'un portal o una finestra i que descansa sobre els muntants.
Llum
Dimensió horitzontal interior d'una obertura, la mesura entre dos suports (columnes, pilars, muntants, murs laterals, etc).

Mènsula
Element arquitectònic que sobresurt del parament d'un pla vertical i serveix per a sostenir alguna cosa.
Mur
Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'interior.

Permòdol
Mènsula. Pedra o peça de fusta que surt d'una paret, etc, en la qual és encastada, i que sosté, damunt el seu pla horitzontal, el cap d'una biga, d'un prestatge, etc.
Pilar
Element arquitectònic vertical, de suport, aïllat i massís, sobre el qual descansa una volta, una coberta o alguna altra càrrega. Es diferencia de la columna pel fet de no tenir base ni capitell i poder ésser de secció no circular, per exemple de secció poligonal. Acostuma a tenir més robustesa que la columna.
Pilastra
Element arquitectònic semblant a la columna i sotmès, com aquesta, als ordres arquitectònics, però de secció quadrada o rectangular, sovint sortint d'un mur al qual és adossat o del qual forma part.
És un pilar adossat a un mur, amb base i capitell.
Suport
Tot allò (peça, element, aparell, dispositiu, etc) que manté una cosa en equilibri, la suporta, la sosté, n'assegura la solidesa o la manté en una posició determinada.

Índex
El mur Mur
Paret gruixuda que suporta el pes d'un edifici o que en limita verticalment l'interior.
Paret
Obra de fàbrica relativament ampla i de gruixos diversos, alçada a plom fins a certa alçària, que serveix per a tancar un espai de terreny, per a formar les cares laterals d'una casa, d'una cambra, etc, per a sostenir la coberta d'una construcció, etc.
Índex
Elements i parts del mur Aparell
Disposició amb què hom col·loca les pedres, blocs o maons que constitueixen una paret, les rajoles d'un paviment o les d'un aplacat. La finalitat dels aparells és que les peces quedin ben travades a fi que no calgui confiar només en l'eficàcia de l'aglomerant per a assegurar-ne la bona unió, o bé que aquestes s'ordenin d'acord amb una certa intenció geomètrica. Del primer es dedueix que a cada mena de peça convindran uns aparells determinats segons quines siguin les mides i la forma; i per això mateix resulta que a nous elements constructius corresponen nous aparells sense que els anteriors caduquin, puix que continuen essent els més indicats quan hom fa servir elements de tradició més antiga. Els principals aparells de pedra i d'obra cuita són l'aparell ciclopi, de pedres grosses poc retocades i que, per tant, ajusten poc; la paret seca, feta amb peces posades sense morter, tot procurant d'omplir amb rocs més petits els forats que deixen els grossos. La filada superior és feta amb pedres més grosses o bé amb pedres planes posades de cantell; l'aparell poligonal, de pedres lleugerament retocades perquè ajustin i no calgui reblir forats amb pedres més petites. Aquest és l'opus incertum dels romans. L'aparell reticular (opus reticulatum) és format per peces de secció quadrada posades de gairell de manera que el conjunt forma un parament que recorda una xarxa. En l'aparell d'espiga (opus spicatum) hom disposa filades de pedres planes inclinades alternadament a banda i banda. Tots aquests aparells són emprats en la construcció de murs de contenció de terres (amb una sola cara vista) i també en la construcció de parets molt gruixudes, en el qual cas hom construeix dues parets paral·leles i el buit és omplert amb reble; és l'opus caementicium dels romans. Aquesta mena de parets, més pròpiament anomenades murs, tenen dues cares exteriors d'aspecte més acurat, i les irregularitats que apareixen a l'interior beneficien l'estabilitat, tot ajudant a lligar la paret amb el reble. Els romans també van construir murs d'aquesta mena amb totxos triangulars un vèrtex dels quals restava encastat en l'opus caementicium. Un cas particular d'obra seca són els gabions metàl·lics amb què és evitada la disgregació de les pedres lligant-les amb un embolcall de tela metàl·lica. Aquesta construcció és emprada principalment en la protecció dels marges dels rius. Si hom fa les parets més primes, cal que el picapedrer, amb un treball molt més costós, les talli i els doni forma prismàtica. En aquest cas hom prepara carreus de la mida volguda, que són disposats a trencajunts, o sigui evitant l'aparició de junts verticals continus; en sentit horitzontal, per contra, els junts són continus i ben anivellats. L'aparell isòdom dels grecs consistia en carreus disposats d'aquesta manera, d'alçada uniforme, mentre que en l'aparell pseudoisòdom hom alterna filades d'alçades diferents. En l'aparell emplecton, la paret, de pedra irregular, presenta de tant en tant unes faixes de carreus a trencajunts i ben anivellats. Quan els elements constructius són més petits, com passa amb l'obra cuita, aquest lligam té encara més importància, i han aparegut diverses solucions per a aconseguir un bon lligat, que donen alhora resultats estètics variats. En aquest cas, si el gruix de la paret correspon com a mínim a la llargada d'una peça, l'aparell pot ésser anglès, polonès i holandès. En l'aparell anglès hi ha una filada de peces posades de llarg i una altra de peces de través. En l'aparell polonès (que és l'emprat habitualment), cada filada té dues peces posades al llarg de la paret i una de través. En l'aparell holandès hi ha una filada de peces de través i una altra de formada per dues peces al llarg i una de través. Si la paret té el gruix que correspon a l'amplada de la peça, l'aparell més normal és simplement a trencajunts, i cada filada avança de mitja peça o d'un terç de peça en relació amb la filada inferior. Si el gruix de la paret correspon al gruix de la peça (construcció d'envans o tempanells), la col·locació és a trencajunts (amb junts horitzontals i inclinats) o bé a la mescla. La construcció a junt seguit no és tan resistent. Quan són construïdes plaques (envans, soleres o voltes) amb més d'un gruix de peces, hom procura que les peces trenquin junt tant en el sentit del gruix com en el de la llargada, i en resulten plaques d'una gran resistència, que han estat especialment explotades pels paletes catalans (voltes a la catalana, terrats a la catalana). Quan hom construeix parets o envans formats per dos gruixos molt propers i paral·lels, és utilitzat l'aparell amb cambra d'aire i través, que consisteix a col·locar les peces de manera que aquestes les travin. La nomenclautra a junt seguit, a trencajunts i a la mescla també és aplicada als revestiments de parets amb plaquetes de rajola esmaltada, taulellets, etc.
Aresta
Intersecció de la volta amb el mur o amb una altra volta.

Bossellament
Aparell de carreus amb les juntes bisellades o enfondides.

Boterell
Contrafort exterior d'un mur que serveix per a ajudar-lo a resistir l'empenta d'un arc, sovint constituït per un pilar, sobre el qual descansa l'extrem inferior d'aquest arc que, pel superior, recolza en el mur.

Carreuada
Filada de carreus.

Carreuat
Obra feta amb carreus ben treballats i de juntes fines.

Crugia
Espai comprès entre dos murs de càrrega.
Esgrafiat
Decoració mural consistent en un sobreposat de material més o menys dur que, amb una eina d'acer tallant o punxant anomenada estilet o mitjançant un sorrejament, hom pot ratllar o gratar contornejant un dibuix sobre qualsevol objecte o paret. Cal preparar primerament un dibuix estergit per traspassar-lo i calcar-lo en el revestiment de la paret i tot seguit esgrafiar-lo amb l'estilet. L'esgrafiat és molt més sòlid que la pintura, té un to de més vistositat i és més resistent a la intempèrie. Hom el treballa a dues tintes, com si fos un aiguafort, però també pot tenir diverses tonalitats, i llavors en resulta un art mixt entre la pintura i l'esgrafiat. L'esgrafiat té innombrables aplicacions en art.

Decoració que consisteix a treballar sobre una superfície emblanquinada aixecant la primera capa d'acord amb un dibuix previ, de manera que s'aconsegueixi la presència de dos colors o tons. De vegades, les capes d'emblanquinament són diverses, per a aconseguir policromia.
També s'anomena esgrafiat tota decoració obtinguda per un procediment semblant, com ara aplicar pasta blanca sobre estuc negre, etc.

Filada
Rengle horitzontal de totxos, de maons, de carreus, etc, la superposició dels quals fa créixer en alçada una paret.
Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus, si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de fonamentació.

Junta
Espai estret entre dues peces d'una obra (totxos, rajoles, pedres, etc), generalment ple d'un material d'unió.

Línia o superfície d'unió, emmetxament o acoblament.
Llenç
Cadascuna de les façanes i parets d'un edifici.

Lligada
Cadascun dels totxos, els maons, etc, que hom deixa sortints a l'extrem d'una paret que hom té la intenció d'allargar més tard, per tal que la unió de la part vella amb la nova no sigui rectilínia.

Maçoneria
Obra feta amb pedres o maons, generalment lligats amb un material de cohesió (calç, ciment, etc). S'utilitzen materials no uniformes, normalment pedres sense talla o de talla tosca, unides mitjançant argamassa fresca composta per sorra i calç apagada. La maçoneria dita de pedra seca, actualment poc emprada, és constituïda per pedres de dimensions variables col·locades formant mur, sense cap material de lligament. Sovint hom omplia els buits entre les pedres amb una mescla argilosa, destinada a fer més sòlida la construcció. En la maçoneria de morter el material de lligament és el morter de calç o de ciment, i hom empra grans blocs de pedra o de conglomerat de pedres i ciment per a fonaments, pedres de dimensions variables, sovint tallades i escantonades, per a murs, pilars, etc, i maons per a envans, murs, etc. En la construcció moderna hom empra molt sovint el formigó.
Massís
Obra sòlida, oposat a obertura.
Opus
Aparell d'un edifici. Rep diferents noms segons la seva forma de construcció i la seva finalitat. Així, hom en diu opus pavimentale quan consisteix en el paviment d'un edifici. Pot ésser opus tessellatum, opus vermiculatum i opus sectile, en realitat diferents formes de fabricació del mosaic. L'opus parietal és l'aparell de les parets d'un edifici. Pot ésser opus incertum, obtingut per la unió, mitjançant argamassa, de grans trossos irregulars de pedra; opus reticulatum, que consisteix en rajoles col·locades formant un dibuix en xarxa; opus testaceum, el qual té un tractament especial aïllant de la humitat; opus spicatum, que, utilitzat també per a la pavimentació, forma un dibuix en espina.
Pany
O pany de paret. Porció de paret més o menys extensa i llisa, especialment la compresa entre dues obertures o entre una obertura i una raconada. Part de mur entre dues columnes, pilastres, arestes, etc.

Parament
1. Aspecte o disposició dels elements d'un mur.
2. Cadascuna de les dues cares d'un mur.
Revestiment
Conjunt dels materials (empostissat, rajoles, peces de marbre o de pedra, etc) amb què hom cobreix una construcció o un element d'obra, per tal d'adornar-lo, de donar-li una més gran solidesa, etc. Forma l'acabament o la protecció externa d'una obra. Bé que el revestiment és propi d'innombrables activitats i tècniques artístiques (escultura policromada, bronzes daurats, etc), és sobretot en arquitectura on ha estat aplicat més sistemàticament i amb més varietat de recursos.
Sardinell
Sèrie de maons posats de cantell formant una vorada, un llindar, l'acabament d'una paret, etc.
Volada
Part d'una obra de fàbrica o d'un element arquitectònic (balcó, ràfec, etc) que surt enfora del mur que el sosté, sense tenir altre aguant.
Índex
Tipus de murs Antemural
Mur de defensa o qualsevol altra defensa al davant del mur principal d'una fortalesa.
Ciclopi
Dit dels murs construïts amb blocs de pedra (generalment calcària) de mida molt gran, no tallats i sense cap material que els uneixi, sovint amb alguna pedra petita per a falcar-los i reduir els espais entre els blocs.
Contramur
Mur que és construït fent cos amb un altre per tal de protegir-lo o reforçar-lo.
Iconòstasi
Mur, de fusta o d'obra, que, a les esglésies d'Orient, sobretot a les de tradició bizantina, separa el santuari o presbiteri de la nau de l'església. Té una porta central (anomenada reial i que té, a més, una cortina) i dues de laterals i és tot ell decorat amb icones, d'acord amb uns cànons que n'estableixen la distribució. És l'evolució de l'antic cancell, comú al presbiteri de moltes basíliques, al qual hom començà de penjar icones, després del triomf del culte a les imatges, el 843.
Mur cortina
En els edificis fets de ferro i formigó armat, paret que forma la façana no sustentant i que constitueix una mena de cortina exterior que amaga els elements estructurals de l'edifici. Generalment és fet amb elements prefabricats realitzats a base d'elements molt lleugers, com vidre, acer, alumini, fusta o altres materials plàstics.

Mur frontal
Paret d'una volta que tanca els extrems.
Mur isòdom
Mur que utilitza carreus d'alçada uniforme.
Mur pseudoisòdom
Mur que alterna filades d'alçades diferents.

Pelàsgics
Dit dels murs de tipus poligonal que hom troba a Grècia, a l'Orient hel·lenístic o a Itàlia i que, en realitat, són obra d'èpoques diverses (des del període micènic fins als ss IV-III aC). El nom procedeix dels murs antics de l'Acròpoli d'Atenes, atribuïts per la tradició antiga als pelasgs.
Podi
O pòdium. En un amfiteatre, mur que separava l'arena de la càvea.
Tambor
Mur cilíndric que serveix de base a una cúpula per a donar a aquesta major elevació, generalment amb finestrals per a il·luminar l'interior de l'edifici.
Anell sobre el que descansa una cúpula.
Índex
Espais oberts al mur Arc
1. Element arquitectònic de suport de forma corba que descarrega els empenyiments i els desvia cap als laterals.
2. Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a cobrir un espai.
Arc capalçat
Arc que cobreix una porta o finestra i té en el parament interior més alçada i més amplada que a l'exterior, per tal de permetre que puguin ésser oberts els batents de l'obertura.
Arcada
Obertura closa amb un arc, generalment de grans dimensions, que acostuma a servir de pas.

Arrabà
Motllura ornamental, generalment de forma rectangular, que emmarca els arcs de les portes i de les finestres. És propi de l'arquitectura islàmica.
Atrompetat
Dit de qualsevol obertura l'amplada de la qual augmenta o disminueix progressivament.
Batent
Fulla d'una porta o finestra.
Cancell
1. Clos de planta rectangular o trapezial fet d'envans de fusta i cobert per dalt, obert per un costat, el qual és aplicat a l'obertura d'entrada d'un edifici, i en el qual hi ha una o més portelles, que serveix per a evitar que l'aire exterior entri directament a l'interior quan hom obre la porta d'entrada.
2. Clos format darrere una porta d'entrada per dues parets laterals i una de transversal on hi ha una segona porta.

Finestra
Obertura feta en una paret per donar pas a la llum i a l'aire. El pla que forma la paret a la part baixa de la finestra és l'ampit; els gruixos de paret a banda i banda són els brancals, i la llinda és la pedra o un altre element resistent que, col·locat a la part alta de la finestra, suporta el pes de la paret que té al damunt. De vegades, en lloc de llinda hom construeix un arc de descàrrega fet amb maons posats a plec de llibre, per sota del qual hom construeix una llinda falsa amb l'aresta horitzontal. Aquest arc de descàrrega resta tapat per l'arrebossat de la paret. També hi ha finestres en què l'arc que les clou és aparent. Si la finestra és molt més alta que ampla, és anomenada espitllera, i si és rodona o el·líptica, ull de bou. A vegades la finestra només serveix per a deixar passar la claror, i en aquest cas sol restar tancada amb un vidre fix o amb un vitrall. Si és practicable, disposa d'un batent o d'uns quants formats per un marc de fusta, de ferro, d'alumini, etc, que serveix de suport d'un vidre. Aquest marc és format per dos travessers horitzontals, l'un a dalt de la finestra i l'altre a baix (aquest darrer va proveït d'un escopidor, per a impedir que l'aigua de la pluja pugui entrar a l'interior), i per dos muntants verticals. Els batents van fixats i ajustats a un bastiment, el qual resta rígidament unit a l'obra amb gafes (si és de fusta) o amb potes (si és metàl·lic). Si, a més de tancar el pas de l'aire, hom vol tapar l'entrada de claror, els fulls de la finestra van proveïts de finestrons.
Fornícula
Buit deixat en el gruix d'una paret per a col·locar-hi una estàtua, un altar, etc.
Buit coronat per un quart d'esfera, generalment practicat en un mur i destinat a acollir una estàtua.
Fronter
Part superior d'un arc o d'una portalada.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un sol capitell.

Llinda
1. Element horitzontal que suporta una càrrega, recolzant els seus extrems en els muntants o peus drets d'una obertura. Fusta o pedra travessera que clou la part superior d'un portal o una finestra i que descansa sobre els muntants.
2. Conjunt de tres pedres o més, sempre en nombre imparell, que clouen una obertura formant un arc pla.
Llindar
1. Part inferior de l'obertura d'una porta, especialment la d'entrada d'una casa.
2. Fusta o pedra travessera situada a la part inferior d'una porta, a un nivell més alt que el sòl exterior.
Muntant
Cadascuna de les peces verticals que formen els costats del bastiment d'una porta, d'una finestra, etc.
Element vertical, que no és una columna, i que sosté, amb la seva parella, una llinda d'una finestra o d'una porta.
Nínxol

Fornícula. Concavitat practicada en un mur o en un retaule per posar-hi una estàtua o un gerro.
Obertura

Forat. Buit en una paret, en una construcció, per donar pas o fer entrar claror.

Opac
Que no deixa passar la llum (oposat a transparent).

Petxina
Espècie de nínxol obert en una paret, en el qual hom sol posar una estàtua o algun element decoratiu.

Podi
En l'arquitectura romana, basament a l'interior d'una habitació sobre el qual hom col·locava àmfores o urnes.
Porta
Obertura feta o deixada expressament en una paret, una reixa, una tanca, etc, des del soler fins a una altura convenient, que permet d'entrar en una casa, una cambra, un clos, etc, o sortir-ne.
Portalada
Portal gran, especialment d'una església, d'una casa senyorívola, etc.

Reixa
Conjunt de barres, paral·leles o entrecreuades, usualment de ferro però a vegades de fusta, bronze o altres materials, que, amb predomini del buit sobre el ple, separen un ambient o protegeixen una obertura.

Tancament de barrots, especialment si són metàl.lics i estan treballats artísticament. Sovint en l'art cristià s'ha utilitzat per tancar capelles, cors, etc.
Sobrellinda
Biga travessera que suporta el pes del mur per sobre del buit d'una porta, d'una finestra, etc.

Timpà
1. A l'edat mitjana, espai semicircular que constitueix la part superior d'una portalada romànica o gòtica, amb decoració escultòrica.

2. Espai anàleg, sense ornamentació escultòrica, col·locat com a element decoratiu a la part superior de portes i finestres, especialment durant el Renaixement i el Barroc.
Transparent
1. Que deixa passar la llum de manera que poden veure's els objectes a través seu.
2. Tela, paper, etc, que, posat a manera de cortina, en el buit d'una finestra, etc, serveix per a temperar la llum.

3. Obertura per a il.luminar un altar.
Ull de bou

Finestra o lluerna de forma ovalada o circular. Finestra petita en forma de O.
Vidrat

Dit de l'obertura decorada amb vidres.
Vidriera

Bastiment amb un vidre o uns quants, subjectats generalment per llistons, amb què hom tanca una obertura (finestra, porta, etc) sense impedir el pas de la claror.
Vitrall
Vidriera de colors d'alguns finestrals, lluernes o altres obertures d'un edifici, construïda segons un disseny o dibuix previ (cartó) i manegada generalment amb plom sobre un bastidor metàl·lic.
Índex
L'arc Arc
Estructura arquitectònica que mitjançant l'ús de formes corbades serveix per a cobrir un espai. Els arcs són construïts mitjançant la disposició adequada de peces rígides d'una certa mida talment que en conjunt cobreixen una longitud més gran que la de cada una d'aquestes peces; la construcció d'arcs és, per tant, una de les solucions per a cobrir un edifici amb elements constructius de mida inferior a llur llum. Com que el tret més característic d'una construcció és la manera de resoldre la coberta, l'aparició de l'arc, en els seus diferents tipus, defineix etapes molt marcades en l'evolució de l'art de construir. Gràcies a la seva forma, l'arc desvia les càrregues verticals que graviten damunt seu cap als extrems i cap a les parets o pilars on descansa. Quan és fet amb blocs de pedra, anomenats aleshores dovelles, cadascun d'ells resta presoner de llurs veïns, talment un tascó que pressiona sobre els elements que té al costat. En tots els casos, les càrregues verticals es transformen en forces inclinades, la resultant vertical de les quals és, en darrer terme, suportada pels elements drets de la construcció (pilar o parets) i l'horitzontal ha d'ésser absorbida per algun dels tres procediments següents: primer, en els arcs atirantats, els daus d'arrencada són units amb tirants que equilibren les empentes iguals i de sentit contrari; segon, l'esforç de resistir l'empenta horitzontal és confiat al terreny on descansa la fonamentació; tercer, hom fa una disposició combinada d'arcs de manera que els esforços horitzontals resultin iguals i de signe contrari i restin compensats. Aquesta darrera solució, però, només resol fragmentàriament el problema. En el segon cas és possible que la pressió inclinada sigui resistida per elements inclinats que arrenquen directament dels fonaments, on els esforços són absorbits per la resistència de les terres, o bé, si l'arc arrenca a major alçada sobre elements drets, l'empenta horitzontal es presenta a un nivell alt on fa de mal resistir; en aquest cas, hom en disminueix la importància amb contraforts (que amb llur pes ajuden a inclinar cap a terra l'empenta de l'arc), o bé amb arcbotants que fan una funció semblant. Quan la solució resistent representada per un arc es repeteix al llarg d'una superfície de la qual aquest arc és generatriu, apareix una volta. Modernament, els arcs són habitualment de formigó armat, atirantats o no segons que els daus d'arrencada siguin a nivell de fonament o més alts, i tenen formes mecànicament funcionals (arcs parabòlics, catenàrics, etc). Quan els arcs són de pedra hom pot distingir-hi els elements següents: la clau o dovella central, la contraclau, o dovella contigua a la clau, l'estrep, o massís d'obra, la imposta o pedra situada a l'arrencament de l'arc, i el salmer o dovella que descansa directament sobre la imposta. Hi ha d'altres elements, deslligats de llur mecànica, i que, en conseqüència, no són constants, entre els quals el carcanyol, o porció de paret en forma triangular que descansa sobre el costat de l'arc, i l'arquivolta, o faixa esculpida que segueix la curvatura de l'arc. Geomètricament hi són assenyalats: la línia d'arrencada, que és la recta horitzontal que uneix els punts on s'inicia la corba de l'arc; la llum, que és l'amplada de l'espai cobert per l'arc; l'ull, que és l'espai buit situat entre la línia d'arrencada i l'intradós; la sageta, que és la distància vertical entre el punt més alt i la línia d'arrencada; el vèrtex o punt més alt; els ronyons, zones intermèdies entre el vèrtex i l'arrencada. L'extradós és la superfície formada per la cara superior que habitualment resta amagada pel carcanyol. L'intradós és la superfície còncava formada per la cara inferior de les dovelles. Si l'arc cobreix una obertura d'una paret, les testes d'aquesta paret són anomenades muntants o brancals. En la construcció de cimboris i cúpules moltes vegades cal passar d'edificis de planta quadrada a construccions prismàtiques de més costats o bé cilíndriques, i això és fet per mitjà d'arcs disposats a les cantonades del cos inferior, que reben el nom de petxines o trompes, segons que la volta que cobreix el racó tingui un extrem més baix que l'arc o bé que aquest extrem resti al mateix nivell que l'arrencada de l'arc. La llinda adovellada, tot i ésser recta, es descompon en dovelles que treballen mecànicament com a arc.
Índex
Elements i parts de l'arc Arquivolta
Motllura o conjunt de motllures esculpides a les dovelles que formen un arc seguint-ne la curvatura. Forma la cara exterior frontal d'un arc. Tingué un gran desenvolupament en els estils romànic i gòtic. La grandària de l'obertura, a la part de fora, es va reduint progressivament mitjançant les arquivoltes i els brancals esbiaixats fins a arribar a la reduïda obertura d'accés. La profusió d'arquivoltes permetia de tenir un espai on presentar les nombroses escenes al·legòriques necessàries per a satisfer la intenció narrativa pròpia de l'art medieval. Hom disposava aquestes escenes generalment en sentit radial en el romànic i longitudinal en el gòtic.
Carcanyol
Zona compresa entre l'extradós d'un arc i l'horitzontal tangent al seu punt més alt, especialment en els arcs que formen els revoltons.
Espai que queda entre l'arc i la llinda.
Cintra
Bastida de fusta o d'un altre material, de curvatura adequada, disposada per a sostenir una volta durant la seva construcció o les dovelles d'un arc fins a després de col·locada la clau.
Carcassa de fusta al voltant de la qual es construeix una volta o un arc.
Cintrell
Corda o regle que hom fa girar a l'entorn del centre d'una volta o un arc i que serveix de guia per a construir-los. Dels de corda, hom en diu també santanells de cordill.
Clau
Dovella central d'un arc, la darrera que hom col·loca i que, un cop posada, el tanca, li dóna estabilitat i permet de treure la cintra sobre la qual havia estat muntat.
Corda
Línia d'arrencada d'un arc o d'una volta.
Dovella
Bloc de pedra en forma de tascó per a formar arcs, voltes, etc.
Peça en forma de tascó, sense vèrtex, la part inferior de la qual, unida a les seves veïnes, formen l'intradós d'un arc. Es disposen en l'arc de forma radial.
Dovellatge
Conjunt de dovelles d'un portal, etc, que forma un arc, una volta, etc.

Extradós
Cara superior de les dovelles que formen un arc o de les pedres que formen una volta.
Corba convexa i exterior d'un arc o d'una volta.

Pla superior, extern, convex d'un arc o una volta.
Fletxa
Segment que uneix el centre de l'arc amb el centre de la corda.
Fronter
Part superior d'un arc o d'una portalada.
Imposta
Carreu o rengle de carreus, generalment motllurats i més sortints que la paret, sobre els quals descansa un arc o una volta. La seva funció és de formar un taló on hom posa el xindri que sosté l'arc o la volta fins que és tancat.
Intradós
Cara interior d'una volta, d'un arc.
Superfície interior d'un arc, volta o dovella.

Llum
Dimensió horitzontal interior d'una obertura, la mesura entre dos suports (columnes, pilars, muntants, murs laterals, etc).

Monteia
Dibuix a escala natural d'una volta o d'un arc, en una paret o a terra, per tal de prendre les mides i les formes de les parts que els formen i per tal de tallar-ne i ajustar-ne la cintra més fàcilment.

Peralt
En una volta, un arc, etc, allò que excedeix el semicercle.

Altura en un arc o volta que sobrepassa la semillum.
Peu de l'arc
Punt on comença a elevar-se, on s'inicia la curvatura d'un arc.
Rafa
Contrafort oposat a un arc o una volta.
Regràs
Gruix més gran per la part de l'extradós que per la de l'intradós, d'una peça d'un arc o d'una volta.
Salmer
Pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat, col·locada a la part superior d'un pilar o d'un mur per rebre la primera dovella d'un arc o una llinda.
Vèrtex
El punt més alt d'un arc.

Índex
Tipus d'arcs segons la curvatura:
arcs d'un sol centre
Arc de ferradura
Arc de circumferència de més de 180° amb el centre situat per sobre de la línia d'arrencada.
Té les línies d'arrencada a la mateixa altura i està format per una secció circular més gran que la circumferència. És característic de l'arquitectura musulmana.
Arc de mig punt
Arc semicircular que té el centre a la línia d'arrencada. Està fromat per una semicircumferència.
Arc peraltat
Arc més gran que el semicercle, amb trams rectes en els extrems.
Arc rebaixat
Arc d'alçada inferior a la que tindria un arc del mateix traçat. Més petit que el semicercle.
Índex
Tipus d'arcs segons la curvatura:
arcs de varis centres
Arc apuntat
Arc format per dos arcs de circumferència que es tallen al vèrtex formant un angle curvilini. Consta de dos segments de corba que formen un angle a la clau; l'intradós és còncau. Té dos centres. També és anomenat ogival.
Arc carpanell
Arc de forma semblant a una el·lipse i que, per facilitat de traçat, es compon d'un nombre senar d'arcs de circumferència tangents entre ells.
Format per uns quants segments de circumferència, cadascun amb un centre. S'utilitza especialment el de tres centres.
Arc conopial
Arc format per quatre quarts de cercle tangents entre ells, dels quals dos són convexos i dos còncaus i tenen els centres situats als quatre vèrtexs d'un quadrat. S'assembla a la quilla invertida d'un vaixell. Té quatre centres.
Arc lobulat
Arc compost de lòbuls, sempre en nombre imparell. Segons el nombre de lòbuls, és anomenat trilobulat, quinquelobulat o polilobulat. Quan els lòbuls hi són nombrosos i petits hom en diu arc fistonat.
Està format per lòbuls juxtaposats, a base de tres o més seccions de circumferència que es tallen entre elles.
Arc mixtilini
Arc format per línies mixtes.
Arc ogival
També arc apuntat. Arc format per l'encreuament de dos arcs de mig punt i que resulta una llança més o menys apuntada, amb variacions durant els ss XIII i XV. Projectat, dóna una volta d'ogiva. La intersecció de dues voltes d'ogiva dóna una volta de creu on l'arc ogival és utilitzat com a forma definitòria en l'arquitectura gòtica i adquireix la màxima expressió en la volta nervada muntada sobre dos arcs apuntats encreuats en diagonal. Per tal de contrarestar els pesos de la volta, aquests es distribueixen fins a la base de l'edifici mitjançant arcbotants i contraforts.
Arc polilobulat
Arc amb un traçat constituït per tres o més arcs de circumferència que es tallen entre ells.

Arc Tudor
Arc apuntat deprimit, de quatre centres.
Arc de quatre centres interiors, les branques del qual rematen en angle. És propi de l'estil anglès del mateix nom.

Arc túmid
Arc de ferradura apuntat.

Ogiva
Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncaus i simètrics que s'uneixen formant un angle curvilini. Forma determinada per dos segments de corba del mateix radi que es tallen en angle agut i una de les quals torna la seva concavitat a l'altra. Hom anomena ogiva apuntada o ogiva aguda aquella els arcs de la qual són de radi major que la llum, és a dir, que tenen els centres en la perllongació de la línia d'arrencada. L'ogiva de tot punt o ogiva perfecta és la que és formada per dos arcs el radi dels quals és igual a la llum. L'ogiva rebaixada és formada per dos arcs que tenen el radi menor que la llum, els centres dels quals són situats dins el buit, en la línia d'arrencada.
Índex
Tipus d'arcs segons la seva funció Arc boterell
Arcbotant.
Arc capalçat
Arc que cobreix una porta o finestra i té en el parament interior més alçada i més amplada que a l'exterior, per tal de permetre que puguin ésser oberts els batents de l'obertura.
Arc former
Arc disposat al llarg d'una nau, que suporta les voltes.
És l'arc paral.lel a l'eix longitudinal de la nau, i que la separa de l'altra.
Arc formeret
Arc former reduït a simple nervi, situat a la intersecció d'una volta amb el mur.
Arc perpany
Arc que sosté o cenyeix una volta interior com a reforç i transversal a l'eix de la nau.
Arc tercelet
Arc secundari o terciari que serveix per a estintolar un arc principal en les voltes de creueria.
Arc toral
Arc disposat en sentit transversal amb relació a la llargària de la nau i que, en les voltes de canó, es purament un reforç de la volta. També, cadascun dels quatre arcs que sostenen una cupula per mitjà de petxines o trompes.
Cadascun dels quatre arcs que sostenen la coberta del creuer.

Arcbotant
Element constructiu característic de l'arquitectura gòtica que transmet l'empenta de la volta de la nau central als contraforts laterals. També serveix per a portar les aïgues de pluja fora el recinte de l'edifici. 
Arc que descarrega l'empenyiment de les voltes sobre un contrafort exterior a l'edifici.
Arcuació

Conjunt d'arcs iguals i contigus disposats en un mateix pla amb finalitat decorativa.

Toral
Dit de l'arc que separa dues voltes situades l'una a continuació de l'altra.
Índex
Altres tipus d'arcs Arc adovellat
Arc amb intradós horitzontal i dovelles radials.
Arc angular
Arc format per dues rectes que es tallen al vèrtex.

Arc atalussat
Arc en el qual un parament és vertical i l'altre inclinat.

Arc atrompetat
Arc que té més llum en un paràmetre que en l'oposat.

Arc avançat
Arc en el qual un dels paraments inicia la curvatura d'una volta.

Arc cec
Arc que té tapada la llum.

Arc coix
Arc rampant.
Arc creuer
Arc que va en diagonal, d'angle a angle, a les voltes de creueria.
Arc d'obra
Arc de totxo, maó o rajola posats a plec de llibre o a sardinell.
Arc de descàrrega
Arc en el qual l'intradós no és visible i resta amagat per una llinda postissa. Està construït sobre una llinda per a alleugerir-lo del pes de la paret.
Arc de triomf
Monument típic de l'arquitectura romana, sense precedents coneguts.
Monument decoratiu eregit en honor de l'emperador, format per una, tres o més obertures que sostenen un entaulament, flanquejades per columnes o pilastres; està profusament decorat amb motius al.lusius a la victòria commemorada.
Bé que el nom d'arc de triomf és de l'època, fóra més exacte el d'arc monumental, puix que la majoria de les vegades no foren elevats per commemorar victòries militars, sinó com a entrada monumental a ciutats o a ponts, per commemorar un esdeveniment o un personatge. El més corrents són d'un arc, els més grans, de tres. Són rars els de dos arcs o de planta quadrada amb quatre (quadrifrons).
Arc de volta d'escala
Arc rampant.
Arc diagonal
Arc creuer.
Arc disminuït
Arc en el qual dos paraments són verticals, però no paral·lels, és a dir, quan la paret és més gruixuda d'una banda que de l'altra.
Arc dobler
Arc faixó.

Arc el.líptic
Arc en forma de segment d'el.lipse.
Arc escarpat
Arc atalussat.

Arc escarser
Arc format per un sol arc de circumferència de 60° d'obertura, el centre del qual és situat per sota de la línia d'arrencada.
Arc faixó
Arc que sobresurt de l'intradós d'una volta; en reforcen les parts que sofreixen majors fatigues. És l'arc perpany en l'estil romànic.
Arc fals
Arc format per filades escalonades de carreus que arriben a unir-se cloent l'obertura.
Arc rampant
Arc que té les dues impostes a nivells diferents. Té les línies d'arrencada a diferent altura. És anomenat també arc coix o arc tranquil.
Arc realçat
Arc d'alçada superior a la que tindria un arc del mateix traçat.
Arc triomfal
1. Arc toral situat a l'entrada del presbiteri, que marca la separació entre la zona reservada al culte i l'estança del fidels. És l'arc que a les esglésies dóna accés al presbiteri des de la nau. Generalment és més baix i de menys llum que els altres arcs torals de la nau.
2. Arc de triomf romà, monument decoratiu erigit en honor de l'emperador, format per una, tres o més obertures que sostenen un entaulament, flanquejades per columnes o pilastres; està profusament decorat amb motius al.lusius a la victòria commemorada.
Arcada
Successió d'arcs.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un sol capitell.

Nervi
Nervadura; arc ressaltat a l'intradós d'una volta, per a reforçar-la o decorar-la.

Índex
La columna Columna
Element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular i de complir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc. També ha estat utilitzada en sentit ornamental (finestres romàniques) i commemoratiu. El seu origen se suposa ligni, i les parts que la componen, base fust i capitell, són la traducció en pedra de l'estructura de l'arbre.
Índex
Elements i parts de les columnes Àbac
Peça prismàtica que corona el capitell, augmentant-ne la superfície on recolza l'arquitrau. Pren formes diferents: en l'ordre dòric és simple; en el jònic té motllures ornamentals, i en el corinti és incurvat. En èpoques posteriors ha sorfert diverses modificacions per tal d'adaptar-lo a les necessitats constructives de cada una d'elles.
Arquitrau
Carreu tallat en forma de paral·lelepípede que descansa directament sobre el capitell d'una columna. És la part baixa de l'entaulament que recolza directament sobre la columna. Especialment a l'arquitectura clàssica i en absència d'arcs, els arquitraus cobreixen l'espai que separa les columnes formant bigues de pedra d'una sola peça; les limitacions que té la pedra per a resistir els esforços propis d'una biga fan que hom no pugui separar les columnes perquè l'arquitrau no es trenqui. Per això es troben sobretot amb funció ornamental en peristils i galeries que amaguen l'estructura del veritable edifici (cobert amb uns altres artificis: bigues de fusta o encavallades).
Astràgal
Motllura convexa semicircular (més correntment dita mitjacanya) o de tres quarts de cercle.
Atlant
O telamó. Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en l'arquitectura per a sostenir un entaulament o una cornisa.
Es tracta d'una escultura masculina que fa el paper de columna. És conegut amb aquest nom per la seva similitud amb la representació iconogràfica d'Atles sostenint el món amb l'esquena.
Basament
Conjunt de la base i el pedestal d'una columna.
Base
Part inferior de la columna, immediata al pla que la sosté. Sobre la base reposa el fust. La seva forma varia segons l'ordre arquitectònic, el país i l'època a què pertany. Inicialment tenia una funció estructural, després convertida en ornamental.
Canaleta
Estria o canal d'una columna.
Canya
Fust.
Capitell
Element arquitectònic que corona generalment la part superior d'una columna. Corona una columna, pilar o pilastra, sobre el qual s'assenta l'arquitrau o recolza el peu d'un arc. Acostuma a estar decorat i adopta formes molt diverses. És compost per l'astràgal, que l'uneix al fust, una part mitjana, llisa o decorada, i l'àbac, sobre el qual descansa l'entaulament. La seva finalitat és de donar una major base al suport de l'arquitrau o l'arc, concentrant les seves càrregues de força i transmetent-les a la columna. Per la seva col·locació pot ésser de dues, de tres o de quatre cares. El capitell ha estat, en la història de l'art del món occidental, un centre d'atenció per part de les diverses cultures, i hom hi ha aplicat diverses formes decoratives que, en esdevenir cànons rígids, l'han convertit en un factor quasi definitiu d'identificació d'estils. En l'arquitectura clàssica pot ser dòric, jònic o corinti. En l'arquitectura egípcia és papiriforme, lotiforme, geomètric o compost. En l'arquitectura bizantina i islàmica és geomètric i en la gòtica es basa en elements vegetals estilitzats.
Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o pilastra en la seva missió estructural arquitectònica.
Es tracta d'una escultura femenina que fa el paper de columna. És pròpia de l'ordre jònic.
Collarí
Motllura o anell en què termina la part superior del fust de la columna i damunt el qual descansa el capitell. És una motllura anular que es troba entre el fust i el capitell.
Columnata
Sèrie de columnes que sostenen o adornen un edifici.
Contractura
Estrenyiment del fust d'una columna en la seva part superior.
Diptèric
Que presenta dos rengles de columnes.
Èntasi
Lleugera convexitat del fust de la columna, pròpia de l'estil dòric, a fi de dissimular l'aparença de concavitat que presenta el fust recte.
Engruiximent d'una columna, generalment cap al centre, de manera que, per efecte de la perspectiva, sembli recta en comptes de còncava, que és com podria semblar sense èntasi.
Eòlic
Dit d'un tipus de capitell grec arcaic, d'origen oriental, compost per dues volutes simètriques, d'una gran amplitud, lligades per una palmeta eixamplada o un simple triangle.
Epistili
Arquitrau de pedra.
Equí
Part del capitell dòric situada entre l'àbac i el collarí. Té perfil poc o molt corbat seguint línies el·líptiques o hiperbòliques, però mai circulars. La seva alçada és la mateixa de l'àbac.
Motllura sortint, sota l'àbac, que forma el cos principal del capitell dòric.
Estilobat
Massís sobre el qual recolza una columnata directament o mitjançant la base de les columnes.
Pedestal de suport de les columnes d'una columnata.
Estria
Mitjacanya en buit al llarg d'una columna, una pilastra, un ornament arquitectònic, una urna, un fris, un vas. Pot ésser d'aresta viva, bisellada, plana, salomònica, ornamentada, etc.
Canaleta emprada com a motiu ornamental, sobretot en els fusts, i que els recorre en sentit vertical.
Fuserol
Cordó en forma d'anell que abraça la columna sobre la base i sota el fris del capitell, astràgal.
Fust
Part vertical de la columna entre la base i el capitell. Pot ésser quadrangular, poligonal o circular, llis o decorat amb estries d'aresta viva o bisellades, amb relleus, helicoïdal, etc, segons les èpoques i els estils. Primitivament era de fusta; posteriorment fou fet de pedra, i en l'arquitectura moderna és de ferro o de ciment armat.
Intercolumni
Espai que hi ha entre dues columnes.
Espai buit entre dues columnes, generalment subjecte a mòdul.
Mòdul
Mida del semidiàmetre de la part inferior del fust d'una columna, presa com a unitat per a determinar les proporcions de les altres parts d'un ordre arquitectònic. El mòdul fou emprat a l'antiguitat; era de dotze parts iguals en els ordres toscà i dòric i de divuit parts en els ordres jònic, corinti i compost.
Òvul
Adorn en forma de mig ou amb una punta de sageta a cada costat, que ornamenta el quart bossell i que es troba en el capitell i l'entaulament de l'ordre jònic. Bé que és característic de l'art clàssic, també es troba en edificis medievals.
Ornamentació corba, que sobresurt molt. El seu perfil és el d'un quart d'ou.
Pedestal
Pilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que suporta una estàtua, una columna, un vas o un altre motiu decoratiu.
Fonament, amb o sense motllures, que sosté una estàtua, una columna, etc. i que li serveix de base.
Salmer
Peça de pedra picada i tallada amb dos o més plans inclinats, que és col·locada sobre una columna o pilar com a continuació d'aquest, per rebre els arcs que hi convergeixen.
Sòcol
Membre arquitectònic sortint al peu d'una paret o d'un pilar, sota la base d'una columna, d'una estàtua, etc.
Tambor
1. Cos central del capitell corinti i del compost, sobre el qual semblen sobreposades les fulles.
2. Cadascuna de les peces cilíndriques del fust d'una columna que no és monolítica.

Tor
Espècie de bossell que hi ha a les bases de les columnes.
Tronc
Fust.
Voluta
Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és present, en una forma diferent, en el capitell corinti i en el compost.
Índex
Tipus de columnes Apariada
L'agrupació de dues columnes bessones.
Areòstil
Columnata espaiada.
Balustrada
Columna que està adherida a un altre element vertical, generalment un mur.

Sèrie de balustres formant barana.
Balustre
Columneta tornejada adornada amb motllures, de terrissa, pedra, etc, que serveix per a formar baranes de balcó, de terrat, d'escala, etc.

Petita columna corba o perfilada que s'utilitza per a ornamentar baranes.
Cippus
Columna curta o pilar quadrangular de pedra destinat a contenir un document escrit.
Columna commemorativa
Columna que no té funció de suport i que és erigida per a commemorar un esdeveniment.
Columna rostral
A la Roma antiga, monument commemoratiu d'una victòria naval constituït per una columna damunt la qual hom aplicava els rostres presos de les naus enemigues.
Columna salomònica
Columna que té el fust amb un sortint helicoide de secció semicircular. Té forma d'espiral al voltant d'un eix vertical.
Estípit
Columna o pilastra amb la part inferior més prima que la superior. És un element propi del retaules i de l'arquitectura del barroc hispànic i llatinoamericà.
Estriada
Columna que té estries verticals en el fust.
Exempta
Columna que no és adossada a un edifici, que està aïllada.
Faixada
Columna que està formada per tambors de diàmetre diferent alternats.
Geminat -ada
Dit dels arcs, les finestres, etc, units de dos en dos, i també de dues columnes amb un sol capitell.
Geminada
Columna de doble fust.
Mainell
O trencallums. Element vertical que divideix en dos un buit d'una finestra o obertura.
Mena de columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit d'una obertura, com és ara un finestral gòtic o una finestra coronella.
Palmiforme
En l'art egipci, dit de la columna amb capitell format per fulles de palmera estilitzades i col·locades verticalment.
Pedró
Columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d'algun fet memorable.
Trencallums
Mainell.
Índex
El pilar Pilar
Element arquitectònic vertical, de suport, aïllat i massís, sobre el qual descansa una volta, una coberta o alguna altra càrrega. Es diferencia de la columna pel fet de no tenir base ni capitell i poder ésser de secció no circular
, per exemple de secció poligonal. Acostuma a tenir més robustesa que la columna. Per al càlcul d'un pilar cal tenir present que aquest pot presentar inestabilitats elàstiques produïdes pel vinclament.
Vinclament
Deformació de les parets, de les columnes i d'altres elements verticals o que treballen per compressió, quan suporten càrregues desproporcionades a llur resistència.
Índex
Elements i parts dels pilars Fonament
Generalment en plural, fonaments. Basament de les parets i els pilars d'un edifici que resten sota terra i transmeten al terreny el pes de la construcció. Com que el terreny sol ésser menys resistent a la compressió que els materials que formen les parets, els fonaments tenen més amplada que el gruix d'aquests per tal de repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ésser continus, si n'hi ha tot al llarg de les parets, o discontinus, en forma de daus o sobre estaques, si només n'hi ha al peu dels pilars o en els encreuaments de parets, en el qual cas les parets descansen sobre corretges de fonamentació (de formigó armat) o sobre arcs de descàrrega que transmeten el pes de les parets als daus de fonamentació.
Salmer
1. Pedra picada amb el llit horitzontal i un costat tallat en pla inclinat, col·locada a la part superior d'un pilar o d'un mur per rebre la primera dovella d'un arc o una llinda.
2. Peça de pedra picada i tallada amb dos o més plans inclinats, que és col·locada sobre una columna o pilar com a continuació d'aquest, per rebre els arcs que hi convergeixen.
Índex
Tipus de pilars Anta
Pilar sortint en la superfície d'un mur, que el decora i el reforça alhora.

Banda llombarda
Pilastra allargada, que surt lleugerament del mur i forma sèrie amb d'altres, generalment unides per la part superior mitjançant sèries de petits arcs cecs.
Cippus
Columna curta o pilar quadrangular de pedra destinat a contenir un document escrit.
Contrafort
O estrep. Pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi a l'empenta de terres adossades, d'una volta, etc.
És una construcció massissa com si fos un pilar, que té com a funció reforçar el mur per a contrarestar els empenyiments d'un arc o d'una volta. Malgrat esporàdiques utilitzacions anteriors com a reforç de murs, el contrafort apareix durant el període romàntic en substituir les cobertes de fusta per arcs i voltes. En alguns casos hom els troba a la part interior de la nau, però la forma més corrent és de ressalt sobre la cara exterior del mur, des de terra fins a la teulada, units lateralment per arcs també ressaltats. A mesura que les llums de les voltes augmentaren, el contrafort cresqué de mida, i la secció variava segons les altures. Posteriorment apareix separat del mur i resistint l'empenta de les voltes mitjançant els arcbotants.
Meta
A l'antiga Roma, cadascun dels dos pilars o fites situats a un cap i a l'altre del circ que servien per a senyalar el punt on havien de girar les quadrigues en una cursa.
Nucli
Pilar en el qual s'encasten els graons d'una escala de cargol.
Pedró
Columna o pilar solt, especialment amb una inscripció recordatòria d'algun fet memorable.

Pilar fasciculat
Pilar format per unes quantes motllures que hi són adossades, característic del gòtic.
Pilaret
Pilar petit.
Rafa
Pilar sortint del pla d'un mur.
Índex
La pilastra Entrepilastra
Espai que hi ha entre dues pilastres.
Estípit
Columna o pilastra amb la part inferior més prima que la superior. És un element propi del retaules i de l'arquitectura del barroc hispànic i llatinoamericà.
Paràstada
Pilastra col·locada darrere mateix d'una columna.
Pedestal
Pilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que suporta una estàtua, una columna, un vas o un altre motiu decoratiu.

Pilastra
O pilastró. Element arquitectònic semblant a la columna i sotmès, com aquesta, als ordres arquitectònics, però de secció quadrada o rectangular, sovint sortint d'un mur al qual és adossat o del qual forma part. És un pilar adossat a un mur, amb base i capitell.

Pilastrada
Sèrie o conjunt de pilastres.
Retropilastra
Pilastra situada darrere una columna.
Índex
Altres elements de suport Biga
Peça, generalment prismàtica, molt més llarga que ampla i disposada horitzontalment, que serveix per a suportar les càrregues que no graviten directament sobre una paret o un pilar. El material emprat tradicionalment en la construcció de bigues és la fusta.

Cartel.la
Peça que, fixada en una paret, serveix de suport a un balcó, una cornisa, una estàtua, els coixinets d'un arbre de transmissió, etc; mènsula.
Contrafort
O estrep. Pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi a l'empenta de terres adossades, d'una volta, etc. És una construcció massissa com si fos un pilar, que té com a funció reforçar el mur per a contrarestar els empenyiments d'un arc o d'una volta. Malgrat esporàdiques utilitzacions anteriors com a reforç de murs, el contrafort apareix durant el període romàntic en substituir les cobertes de fusta per arcs i voltes. En alguns casos hom els troba a la part interior de la nau, però la forma més corrent és de ressalt sobre la cara exterior del mur, des de terra fins a la teulada, units lateralment per arcs també ressaltats. A mesura que les llums de les voltes augmentaren, el contrafort cresqué de mida, i la secció variava segons les altures. Posteriorment apareix separat del mur i resistint l'empenta de les voltes mitjançant els arcbotants.
Mènsula
Element arquitectònic que sobresurt del parament d'un pla vertical i serveix per a sostenir alguna cosa.
Permòdol
Mènsula. Pedra o peça de fusta que surt d'una paret, etc, en la qual és encastada, i que sosté, damunt el seu pla horitzontal, el cap d'una biga, d'un prestatge, etc.
Índex
Elements suportats Arquitravat (o adovellat)
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament horitzontals, que fan pressió en el sentit de la plomada. Prescindeix de l'arc i la volta.
Coberta
Artifici que, col·locat damunt un edifici, el protegeix de les inclemències del temps, especialment, de la pluja i de la neu. Per a això cal que tingui superfícies en pendent per on l'aigua o la neu s'escorrin cap a l'exterior de l'edifici.

Coberta arquitravada
Coberta que produeix només pressions verticals. Dóna lloc a l'arquitectura adintellada o arquitravada. L'element fonamental d'aquesta coberta és l'entaulament. Consta d'arquitrau, fris i cornisa o motllura.
Coberta de volta
Coberta corba engendrada pel moviment o prolongació dels arcs. Produeix pressions laterals que exigeixen contraforts gruixuts. N'hi ha de diversos tipus: de canó, de canó seguit o de mig canó, anular, semiesfèrica, de quart d'esfera, de quadrant, o de forn, per aresta, de creueria o ogival, de llunetes, cimbori, cúpula. etc.

Empenyiment
Força que una part d'una estructura edificada transmet a una altra part que la suporta o que, al seu torn, la descarrega sobre una tercera part. Es diu, especialment, de la que origina una volta o un arc.

Llinda
1. Fusta o pedra travessera que clou la part superior d'un portal o una finestra i que descansa sobre els muntants.
2. Conjunt de tres pedres o més, sempre en nombre imparell, que clouen una obertura formant un arc pla.

Voltat
Sistema arquitectònic que utilitza elements de tancament voltats (coberts de volta o que formen volta), com l'arc i la volta.
Índex
La coberta Coberta
Artifici que, col·locat damunt un edifici, el protegeix de les inclemències del temps, especialment, de la pluja i de la neu. Per a això cal que tingui superfícies en pendent per on l'aigua o la neu s'escorrin cap a l'exterior de l'edifici. El pendent cal que sigui més fort a les localitats on l'acumulació de neu podria representar un excés de pes, i pot ésser més suau quan hom preveu només l'eliminació d'aigua. Els materials emprats han d'ésser impermeables i molt resistents als agents atmosfèrics per tal que conservin, al llarg del temps, llurs propietats. Els materials que hom empra o ha emprat amb aquesta finalitat són de moltes menes i, durant molts segles, variaven sobretot d'acord amb l'emplaçament de l'edifici; això era degut a la conveniència, per raons econòmiques, de fer servir els que naturalment eren a la vora de la construcció. Les tècniques modernes, però, que han abaratit el cost de la fabricació i el del transport de grans quantitats de materials, han uniformat arreu del món els productes més adients amb aquesta part de les construccions. Des d'un punt de vista històric, els primers materials utilitzats han estat les pells d'animals i les herbes o la palla amb què alguns pobles primitius cobreixen les barraques; en tots dos casos els elements de suport són troncs o branques clavats a terra que s'uneixen a la part alta, i la coberta no es diferencia estructuralment de les parets de l'habitacle. La conveniència d'augmentar l'espai interior protegit de la intempèrie i la de millorar la resistència mecànica i la durada de les construccions modificaren radicalment la construcció de la coberta. A partir d'aleshores la coberta ja no arrenca de terra, sinó que descansa sobre les parets del recinte que fa d'habitació, i l'espai a cobrir se subdivideix amb bigues o troncs que, descansant els uns damunt els altres, arriben a formar un teginat prou espès per a servir de suport de les peces que en definitiva separen l'ambient interior de l'atmosfera exterior. Els materials que serveixen per a formar aquesta barrera protectora són, a més de les branques i la palla, peces de terra cuita, de forma escaient, lloses de pedra o plaques de pedra fàcilment exfoliable, capes de fang endurit, les rajoles, les plaquetes de pissarra, i la fusta degudament protegida perquè no es podreixi. A aquests materials tradicionals hom ha afegit darrerament uns altres productes d'elaboració tècnica més complicada i que, al costat de llur eficàcia en front dels agents atmosfèrics, resulten més resistents: planxes de fibrociment, de zinc o de ferro galvanitzat, les obtingudes amb matèries plàstiques (clorur de polivinil, polièster reforçat amb fibra de vidre), les d'alumini, teles de cartó embreat, les teles asfàltiques (amb suport de jute, de fibra de vidre o de polietilè) i les de cautxú butil o de neoprè. Un cas a part és el del plom, el qual, malgrat el seu cost elevat, és emprat per la seva llarga durada i per la facilitat de donar-li qualsevol forma (cúpules, embuts per a enllaçar amb un baixant, etc). Segons llur configuració les cobertes poden ésser: d'un sol pendent, simètriques de dos vessants, de dent de serra, als quatre vents, etc; generalment la forma de la coberta ha d'adaptar-se al sistema de l'edificació i a la classe de materials disponibles per a construir-la.

Sostrada
Conjunt de peces que formen el sostre o la coberta d'una casa, d'un edifici.

Sostre
Part interior d'una casa, d'una habitació o d'una altra construcció, que la limita per dalt (en oposició al sòl o paviment, que la limita per baix).
Teginat
Estructura inferior d'un sostre pla o en volta constituïda per l'encreuament de bigues i motllures que formen caselles quadrilàteres o poligonals. Aquesta mena de sostre era emprat quan les bigues eren de fusta i hom el volia enriquir bo i evitant la formació de revoltons. Ultra les bigues disposades de llarg, presenta uns travessers de secció semblant o igual a la de les bigues, de tal manera que vist per sota mostra una quadrícula com si fos format per un entrecreuament de bigues col·locades perpendicularment les unes a les altres.
Índex
Tipus de cobertes Arquitravat -ada
Dit de la coberta basada en elements horitzontals que, en construir-la, fan pressió en el sentit de la plomada.

Coberta de quatre aigües
Coberta que té quatre vessants.
Coberta de dues aigües
Coberta que té dos vessants.
Coberta plana
Coberta sense voltes i sense la intervenció d'elements corbs. No té inclinació.

Cúpula
Tipus de coberta que, amb una superfície semiesfèrica engendrada per la rotació d'un eix central, cobreix una planta constituïda per un cilindre o un polígon de molts costats. Amb tot, a la pràctica hom troba cúpules aixecades sobre una planta quadrada, cosa que planteja el problema de l'enllaç entre ambdues parts estructurals, que ha estat resolt de dues maneres: per mitjà de petxines o per mitjà de trompes.

Dent de serra
Tipus de coberta el perfil de la qual té forma de dents de serra, emprada en naus de fàbrica i formada per la successió de dos aiguavessos d'inclinacions diferents. El més inclinat, fet de vidre, permet el pas de la llum cap a l'interior de la nau.
Mansarda
Tipus de coberta els vessants de la qual presenten una línia trencada formada per la intersecció de plans inferiors molt inclinats amb uns altres de superiors i de poca inclinació, amb la finalitat d'aconseguir un major espai en el seu interior per aprofitar-lo per a porxo o habitatge. El nom deriva de François Mansart, a qui hom n'atribueix la invenció.
Pèrgola
Enreixat, generalment de fusta, disposat a manera de sostre i sostingut per pilastres o columnes, per les quals solen enfilar-se ceps, plantes arrapadisses, etc.
Terrat
Coberta plana i lleugerament inclinada, sense teules, d'un edifici o d'una part d'un edifici, a la qual hom té un fàcil accés des de l'interior de l'edifici i que permet de caminar-hi còmodament al damunt i que serveix per a estendre roba, per a prendre-hi el sol o la fresca, etc.
Teulada
Coberta d'un edifici o d'una altra construcció feta de teules. Les teulades poden ésser d'un, de dos o de quatre vessants, segons que siguin constituïdes, respectivament, per un sol pla inclinat, per un angle díedre o per un tetràedre. Les teules d'una teulada poden ésser subjectades amb guix o amb morter, o bé, en les teulades seques o teulades en sec, soltes, sense subjectar amb cap adhesiu i mantingudes fixades per llur pes i per la pressió del conjunt.
Volta
Estructura arquitectònica corbada que cobreix un espai, forma un sostre, sosté una graderia, etc, conformada amb elements que recolzen mútuament i exerceixen una pressió exterior suportada per parets, pilars, etc.
Índex
La coberta arquitravada Arquitrau
Carreu tallat en forma de paral·lelepípede que descansa directament sobre el capitell d'una columna. Especialment a l'arquitectura clàssica i en absència d'arcs, els arquitraus cobreixen l'espai que separa les columnes formant bigues de pedra d'una sola peça; les limitacions que té la pedra per a resistir els esforços propis d'una biga fan que hom no pugui separar les columnes perquè l'arquitrau no es trenqui. Per això es troben sobretot amb funció ornamental en peristils i galeries que amaguen l'estructura del veritable edifici (cobert amb uns altres artificis: bigues de fusta o encavallades).
Cornisa
O motllura. Element arquitectònic sortint, generalment horitzontal i motllurat, que corona una façana. En un edifici pot haver-hi també cornises interiors, les quals, a diferència de les exteriors, que tenen una finalitat protectora, són exclusivament decoratives i solen ésser fetes de materials més febles (guix, fusta, etc).
Entaulament
Conjunt d'elements arquitectònics (arquitrau, fris i cornisa) que corona un edifici d'estil clàssic. Les propocions i la decoració varien segons l'ordre.
Epistilis
Conjunt del coronament d'un edifici, compost per arquitrau, fris i cornisa.
Fris
En l'arquitectura clàssica, part de l'entaulament compresa entre l'arquitrau i la cornisa. En els ordres jònic i corinti és seguit; en el dòric és format per l'alternança de tríglifs i mètopes.

Motllura
Element decoratiu, tirat, estret, que forma sortint i és de perfil uniforme. Rep el nom de motllura de plint la col·locada a la part superior dels pedestals en els ordres clàssics.

Índex
La teulada Claraboia
Obertura practicada en una teulada o un terrat protegida amb vidres, que té per objecte d'il·luminar l'habitació on es troba situada; lluerna.
Gàrgola

Canal sortint per on vessa, a una certa distància de la paret, l'aigua de pluja que cau sobre la teulada, la coberta, etc, d'un edifici.

Llanterna
Claraboia que sobresurt d'una teulada o que és col·locada a la part alta de la caixa d'una escala per fer claror i, a vegades, ventilació a l'interior.
Llanternó
Construcció, generalment de planta poligonal, més alta que ampla i amb vidrieres laterals, que hom col·loca com a acabament d'alguns edificis per fer claror a l'interior.
Lluerna
Obertura feta al sostre d'una habitació o a la part alta d'una paret d'un soterrani, generalment vidrada, que serveix per a fer claror a l'interior.
Teula
Cadascuna de les peces de terra cuita, generalment corbes i una mica més amples d'un extrem que de l'altre, o d'una altra forma que permeti també d'unir-les les unes amb les altres de manera que formin sobre la coberta d'una casa o d'una altra construcció una superfície per la qual pugui córrer l'aigua de pluja sense penetrar a l'interior de la construcció. Les teules són fabricades amb les mateixes argiles i pels mateixos procediments que els maons.
Teulada
Coberta d'un edifici o d'una altra construcció feta de teules. Les teulades poden ésser d'un, de dos o de quatre vessants, segons que siguin constituïdes, respectivament, per un sol pla inclinat, per un angle díedre o per un tetràedre. Les teules d'una teulada poden ésser subjectades amb guix o amb morter, o bé, en les teulades seques o teulades en sec, soltes, sense subjectar amb cap adhesiu i mantingudes fixades per llur pes i per la pressió del conjunt.
Índex
La coberta de volta.
La volta
Volta
Estructura arquitectònica corbada que cobreix un espai, forma un sostre, sosté una graderia, etc, conformada amb elements que recolzen mútuament i exerceixen una pressió exterior suportada per parets, pilars, etc. En la seva forma simple, la volta és generada pel moviment directriu d'un arc. Segons el perfil d'aquest arc, en resulta una volta cilíndrica (o de mig punt, o de canó seguit, o de tartana) si l'arc és de mig punt, apuntada (o ogival, o en punta d'ametlla) si és apuntat, escarsera (o escassana, o rebaixada) si és escarcer, d'ansa-paner si és carpanell, peraltada si és peraltat, parabòlica si és parabòlic, rampant (o d'escala) si és rampant, etc. Segons el moviment directriu de l'arc en l'espai, es genera una volta recta quan el moviment directriu és perpendicular al seu pla, inclinada (o obliqua, o ascendent, o en baixada) quan és inclinat, anular (o circular) quan és rotatiu entorn d'un eix exterior, però en el mateix pla, helicoïdal (o de cargol) quan hi és rotatiu en sentit helicoide, esfèrica (o de mitja taronja) quan l'eix de rotació és també eix de simetria de la directriu, i en aquest cas pròpiament és anomenada cúpula sempre que la circumferència de base resultant coincideixi amb les estructures parietals de suport (si són circulars) o s'hi pugui inserir (si són quadrades, hexagonals, octagonals, etc) mitjançant trompes o petxines; en canvi, quan les estructures parietals quadrades, hexagonals, octagonals, etc, són inscrites en la circumferència de base, la tallen amb plans verticals que en són com la seva prolongació, i aleshores en resulta una volta bufada (o de vela, o de mocador, o de quatre punts si és tallada per quatre plans); variants menors reductibles a la volta esfèrica són la cònica, generada per la rotació d'un triangle rectangle recte, la de closca d'ou, en forma d'un casquet esfèric, la lobulada, amb l'esfera dividida en lòbuls que convergeixen a la clau i formen arestes, la de quadrant d'esfera (o de racó de forn, o de copinya, si és estriada), per a cobrir un nínxol de planta semicircular; la volta de quadrant (o de quart de cercle) és variant de la cilíndrica i equival a la meitat d'aquesta. En la seva forma composta és el resultat de la intersecció de dues voltes simples, que dóna quatre porcions triangulars de superfície corbada. Quan, en un voltat de planta quadrangular, la pressió d'aquestes porcions es reparteix en quatre punts de recolzament, als angles des d'on arrenquen, s'obté la volta per aresta (perquè presenta quatre nervis sortints o arestes al llarg de la intersecció, de la clau als nients), els costats de la qual són quatre arcades que permeten d'empalmar-hi una altra volta o més per aresta, i cobrir així un vast espai; si les voltes intersecades són de mig punt, amb línies de clau horitzontals, s'anomena també volta per aresta romana, i si són ogivals, volta per aresta gòtica, que pot tenir línies de clau horitzontals o ascendents, rectes o corbes; si, a més, les arestes es presenten com a arcs diagonals, és volta d'esna, que s'anomena de creu si també s'hi encreuen uns altres dos nervis rectes o cadenes, i de creueria si s'hi afegeixen encara els tercelets o nervis secundaris, els quals, profusament utilitzats i diversament combinats, originen les voltes de ventall i estrellades del gòtic tardà. En canvi, quan la pressió de les quatre porcions del voltat recolza uniformement sobre els quatre costats del quadrangle o les parets d'on arrenquen, s'obté la volta a quatre vents (que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau), anomenada també de racó de claustre, si cobreix un ambient de planta hexagonal o de més costats (vuitavada si en té vuit), i en aquest sentit tendeix a la cúpula; si la planta és rectangular, però amb molta diferència entre els costats curts i llargs, qualsevol que sigui l'arc directriu, la clau hi esdevé una línia en comptes de vèrtex, i en resulta una volta esquifada (o d'aljub, o claustral); una variant d'aquestes estructures és la de mirall, derivada del fet de seccionar horitzontalment el centre de la volta, convertint-lo en un plafó pla. Segons els materials i segons com hagi estat bastida, una volta pren el nom de grassa si és feta amb morterada de calç o ciment i pedres irregulars, d'un gruix, amb un sol gruix de rajola, de maó de pla, amb sostres de rajola posats de pla, a plec de llibre (o a sardinell), amb rajols posats de cantell amb juntura radial, etc.
Índex
Elements i parts de la volta Arc faixó
Arc que sobresurt de l'intradós d'una volta; en reforcen les parts que sofreixen majors fatigues. És l'arc perpany en l'estil romànic.
Arc formeret
Arc former reduït a simple nervi, situat a la intersecció d'una volta amb el mur.

Arc toral
Arc disposat en sentit transversal amb relació a la llargària de la nau i que, en les voltes de canó, es purament un reforç de la volta. També, cadascun dels quatre arcs que sostenen una cupula per mitjà de petxines o trompes.
Cadascun dels quatre arcs que sostenen la coberta del creuer.

Arcbotant
Element constructiu característic de l'arquitectura gòtica que transmet l'empenta de la volta de la nau central als contraforts laterals. També serveix per a portar les aïgues de pluja fora el recinte de l'edifici.

Aresta
Intersecció de la volta amb el mur o amb una altra volta.
Cintra
1. Curvatura còncava d'una volta.
2. Bastida de fusta o d'un altre material, de curvatura adequada, disposada per a sostenir una volta durant la seva construcció o les dovelles d'un arc fins a després de col·locada la clau.

Clau
En una volta, pedra que, col·locada a la part central, serveix per a mantenir en equilibri les altres pedres.
Contrafort

Pilar, sortint, que fa cos amb un mur i li serveix de reforç perquè resisteixi a l'empenta de terres adossades, d'una volta, etc.
Dovella
Bloc de pedra en forma de tascó per a formar arcs, voltes, etc.
Dovellatge
Conjunt de dovelles d'un portal, etc, que forma un arc, una volta, etc.
Esquelet
Format per arcs creuats diagonalment juntament amb els formers i faixons en una volta de creueria.
Estrep
Massís d'obra construït al costat d'un arc o d'una volta perquè resisteixi els esforços laterals.
Extradós
1. Corba convexa i exterior d'un arc o d'una volta.
2. Cara superior de les dovelles que formen un arc o de les pedres que formen una volta.
Imposta
Carreu o rengle de carreus, generalment motllurats i més sortints que la paret, sobre els quals descansa un arc o una volta. La seva funció és de formar un taló on hom posa el xindri que sosté l'arc o la volta fins que és tancat.
Intradós
Cara interior d'una volta, d'un arc.
Lluneta
Obertura quadrilàtera en una volta o arc.
Mur frontal
Paret d'una volta que tanca els extrems.

Nervadura
Motllura sortint, com és ara la de les arestes d'una volta.
Nervi

Nervadura; arc ressaltat a l'intradós d'una volta, per a reforçar-la o decorar-la.

Ogiva

Arc acabat en punta en què els costats són dos arcs de cercle còncaus i simètrics que s'uneixen formant un angle curvilini.
Peralt
En una volta, un arc, etc, allò que excedeix el semicercle.

Petxina
Cadascuna de les quatre porcions triangulars esfèriques d'una volta de quatre punts.
Plementeria
Conjunt de peces de poc gruix que formen l'element passiu d'una volta gòtica omplint els espais entre els arcs o nervis.

Rafa
Contrafort oposat a un arc o una volta.
Índex
Tipus de voltes Autoportant
Dit d'un tipus de volta, generalment de formigó armat, l'estabilitat de la qual és assegurada per la seva pròpia rigidesa, sense necessitat de reforços.
Cimbori
Construcció de forma poligonal vuitavada o cilíndrica que serveix de base a una cúpula i descansa damunt els arcs construïts en la intersecció de dues naus (arcs torals). Permet d'il·luminar l'interior de l'edifici a través de les obertures fetes en el seu perímetre.

Cúpula
Tipus de coberta que, amb una superfície semiesfèrica engendrada per la rotació d'un eix central, cobreix una planta constituïda per un cilindre o un polígon de molts costats. Amb tot, a la pràctica hom troba cúpules aixecades sobre una planta quadrada, cosa que planteja el problema de l'enllaç entre ambdues parts estructurals, que ha estat resolt de dues maneres: per mitjà de petxines o per mitjà de trompes.

Lluneta
Volta en forma de mitja lluna formada per un arc vertical i la seva intersecció amb una volta de canó, en practicar-hi una obertura per a fer claror.
Petxina
Cadascuna de les quatre porcions triangulars esfèriques d'una volta de quatre punts.
Revoltó
Petita volta, de poca llum, que va d'una biga a una altra d'un sostre.
Trompa
Mena de volta volada feta en un racó, semblant a una petxina, amb el vèrtex a l'angle i limitada per un arc de mig punt, que s'aplica en una construcció per a passar de planta quadrada a octagonal i és utilitzada, com la petxina, per a sostenir cimboris i cúpules.

Volta amb petxines
Volta esfèrica i tallada per quatre plans verticals i perpendiculars entre ells.
Volta anular
Volta de canó o de mig canó elevada sobre murs circulars concèntrics. Cobreix un espai circular o curvilini.
Volta d'arcs entrecreuats
Volta formada per arcs encreuats que no passen pel centre. És molt emprada en l'arquitectura musulmana.
Volta d'aresta
Volta per aresta.
Volta de canó
També volta de canó seguit o volta de mig canó. Volta formada pel desplaçament d'un arc de mig punt al llarg d'un eix longitudinal. Està formada pel moviment o perllongació d'un arc de mig punt sobre dos murs paral.lels. La forma de l'arc que genera la volta de canó fa que sigui rebaixat, apuntat o peraltat.
Volta de creueria
També volta ogival. Volta que té una estructura formada per arcs encreuats diagonalment, també anomenats mervis, amb una clau central comuna. Deriva de la volta d'aresta, encara que diferent ja que és originada per arcs apuntats i ofereix el doble avantatge de ser lleugera i flexible.
Volta de forn
També volta de quart d'esfera o volta de quadrant. Volta que consta d'un quart d'esfera i, generalment, cobreix l'espai d'un absis semicircular.
Volta de llunetes
Volta de mig canó travessada perpendicularment per una altra de més petita.
Volta de mig punt
Volta de canó.
Volta de ventall
Volta en què els nervis s'obren a partir dels suports com un ventall o les branques d'una palmera.
Volta encamonada
Falsa volta formada per materials de poc pes (fusta, canyes, etc.) recoberts de guix.
Volta estrellada
Volta de creueria que a més dels nervis té altres tercelets.
Volta per aresta
Volta que es forma quan s'encreuen dues voltes de canó perpendiculars de fletxa igual. Solament pot cobrir superfícies quadrades i és molt pesant, per la qual cosa requereix murs gruixuts i contraforts.
Volta semiesfèrica
Volta formada per un arc de mig punt girant sobre si mateix.

Volta sexpartida
Volta gòtica resultant d'afegir a les nervadures pròpies de la volta d'ogiva dues voltes més que parteixen de la clau i recolzen en pilars intermedis o en la clau dels arcs formers. Està formada per dos nervis creuers i un tercer de paral.lel als arcs faixons que passa per la clau major, i forma sis parts.
Índex
La cúpula Cúpula
Volta semiesfèrica, generada per la rotació d'un arc.

Tipus de coberta que, amb una superfície semiesfèrica engendrada per la rotació d'un eix central, cobreix una planta constituïda per un cilindre o un polígon de molts costats. Amb tot, a la pràctica hom troba cúpules aixecades sobre una planta quadrada, cosa que planteja el problema de l'enllaç entre ambdues parts estructurals, que ha estat resolt de dues maneres: per mitjà de petxines o per mitjà de trompes. Actualment el ferro i el ciment armat donen la possibilitat d'una utilització i d'uns tipus revolucionaris de cúpules.
Índex
Elements i parts de la cúpula Cimbori
Construcció de forma poligonal vuitavada o cilíndrica que serveix de base a una cúpula i descansa damunt els arcs construïts en la intersecció de dues naus (arcs torals). Permet d'il·luminar l'interior de l'edifici a través de les obertures fetes en el seu perímetre.
Llanternó
Cos superior que hom afegeix a una cúpula.

Petxina
Cadascun dels quatre triangles curvilinis situats entre els arcs torals, sobre els quals descansa directament l'anell de la cúpula.

Tambor
Mur cilíndric que serveix de base a una cúpula per a donar a aquesta major elevació, generalment amb finestrals per a il·luminar l'interior de l'edifici.
Trompa
Mena de volta volada feta en un racó, semblant a una petxina, amb el vèrtex a l'angle i limitada per un arc de mig punt, que s'aplica en una construcció per a passar de planta quadrada a octagonal i és utilitzada, com la petxina, per a sostenir cimboris i cúpules.
Ull
Obertura circular a la part superior d'una cúpula.
Índex
Tipus de cúpules Cúpula ovulada
També cúpula d'òvuls. Cúpula que recorda o imita l'aspecte dels grills de taronja.
Cúpula encamonada
Falsa construcció de guix amb una estructura a base de barres o llistons de fusta.

Qubba
Cúpula, edifici amb volta. Molt usat generalment per a indicar la tomba d'algun santó de l'islam. Anomenada també walî a l'Orient mitjà, morabit (marabut) al Magrib, shah zade o imam zade a Pèrsia i gur a l'Índia, és un edifici generalment aïllat de planta quadrangular i coronat per una cúpula. A l'interior, la sepultura és coberta per un cenotafi de fusta revestit de draperies precioses. Lloc de pelegrinatge, és adornada amb nombrosos exvots i ciris.
Índex
Elements decoratius Arabesc
Tipus de decoració artística, basat en espirals i línies distortes i entrecreuades formant composicions harmòniques. Deu el nom al fet que l'art islàmic l'utilitzà profusament seguint esquemes geomètrics. És una decoració eminentment no figurativa. L'arabesc és conreat generalment per artistes o escoles l'estètica de les quals s'allunya de la realitat o bé l'estilitza (hel·lenistes, miniaturistes medievals, manieristes, etc).
Arquivolta

Motllura o conjunt de motllures esculpides a les dovelles que formen un arc seguint-ne la curvatura. Tingué un gran desenvolupament en els estils romànic i gòtic. La grandària de l'obertura, a la part de fora, es va reduint progressivament mitjançant les arquivoltes i els brancals esbiaixats fins a arribar a la reduïda obertura d'accés. La profusió d'arquivoltes permetia de tenir un espai on presentar les nombroses escenes al·legòriques necessàries per a satisfer la intenció narrativa pròpia de l'art medieval. Hom disposava aquestes escenes generalment en sentit radial en el romànic i longitudinal en el gòtic.
Arrabà
Motllura ornamental, generalment de forma rectangular, que emmarca els arcs de les portes i de les finestres. És propi de l'arquitectura islàmica.

Atauric
Element decoratiu de temàtica vegetal més o menys estilitzada, característic de l'art musulmà.

Bandes llombardes
Faixes de pedra, llises i sobresortints del mur, que formen part de la decoració arquitectònica del romànic originari de la Llombardia. Recorren el mur verticalment unides per sèries d'arcuacions, que es repeteixen.

Bordó
Ressalt de secció semicircular en una superfície, o de quart de cercle en una motllura.

Bossell
Motllura rodona que forma generalment part dels basaments de les columnes.

Camafeu
Gemma tallada al relleu, especialment en una pedra (ònix, etc) que té capes de color diferent. Sobresurten els camafeus d'època grega i romana.
Campaniforme
En forma de campana invertida.

Cassetó
Cadascun dels buits quadrats, rectangulars o poligonals, generalment emmotllurats i molt sovint amb motius ornamentals a l'interior, formats per les bigues aparents amb què són construïts els cassetonats o teginats, practicats per a adornament de sostres.
Cassetonat

Conjunt de cassetons amb què és adornat un sostre; teginat. Adornat amb cassetons.
Cresteria

Conjunt d'adorns, calats, merlets, etc, que coronen la part alta d'un edifici, d'una obra de defensa, etc.
Cruciforme
En forma de creu.

Damasquinatge
Treball decoratiu d'artesania consistent en la incrustació de metalls normalment preciosos sobre objectes de metall de no tant valor. Tot i que ja es practicava en l'antiguitat, prengué el nom de Damasc, que a l'edat mitjana n'esdevingué un centre de producció i difusió important.
Dauradura

Recobriment d'objectes amb una capa d'or per mitjà d'electròlisi, si l'objecte és metàl·lic, o encolant-hi làmines d'or molt fines ja preparades si no ho és.
Dosser

Ornament, generalment de forma rectangular, que hom col·loca formant sostre sobre els trons, llits de gran luxe, etc.
Estria

Mitjacanya en buit al llarg d'una columna, una pilastra, un ornament arquitectònic, una urna, un fris, un vas. Pot ésser d'aresta viva, bisellada, plana, salomònica, ornamentada, etc.
Estrígil
Estria en forma d'essa emprada en l'art romà i paleocristià per a decorar sarcòfags.

Fíbula
Sivella o fermall a manera d'imperdible feta de bronze i ferro o metalls preciosos.
Filigrana

Obra feta de fils d'or, d'argent, etc, entrellaçats i units per soldadures imperceptibles.
Fistó

1. Ornament compost de flors i de fullatge en forma d'arc que hom posava a les portes dels temples on se celebrava alguna festa.
2. Ornament d'arquitectura que figura un fistó de flors, de fullatge.
Fris
Faixa que contrasta pel dibuix o el color i adorna i envolta una extensió de fons.

Fullatge
Ornament imitant el fullatge dels arbres.
Garlanda

Cadena de flors, de fullatge trenat, que hom penja com a adorn.
Grotesc

Cadascun dels motius ornamentals capritxosos, pictòrics, ceràmics o d'estuc. Normalment consten d'elements arquitectònics estilitzats, barrejats amb figures i motius vegetals esfilagarsats, tot estructurat en estudiada superposició.
Historiat

Decorat amb escenes de personatges.
Llaceries

Motius geomètrics o florals enllaçats entre ells amb la continuïtat d'un fris i que constitueixen un ornament arquitectònic.

Mandala
Figura geomètrica de desenvolupament concèntric i forma simètrica en què tot equidista i se subordina respecte a un punt axial. Utilitzada per la seva significació mística i simbòlica, tant en l'edificació arquitectònica com en les produccions plàstiques budistes. Així, hom acostumava a edificar els temples segons una planta en mandala, en general quadrada, dividida en vuit seccions, dedicada cadascuna a una divinitat.
Meandre

Decoració arquitectònica formada per enllaços sinuosos i complicats. És molt semblant a la greca, però amb les línies corbes.
Medalló

Baix relleu de pedra, fusta o metall d'una forma rodona o el·líptica, utilitzat com a element decoratiu en arquitectura, especialment en les façanes dels edificis.
El seu origen ve del costum, corrent a l'antiguitat clàssica, de penjar a les parets dels temples els escuts conquerits als enemics vençuts. Els motius més freqüents que hom hi troba són caps humans i d'animals, emblemes, al·legories, monogrames i motius històrics o llegendaris.
Miniat

Que conté miniatures.
Mitjacanya

Motllura còncava de secció semicircular.
Mocàrab

Element decoratiu, propi de l'art musulmà, obtingut mitjançant la combinació geomètrica de prismes acoblats i truncats per l'extrem inferior en forma de superfície còncava. Hom el col·loca en fileres que se superposen o s'eleven en progressió. És també conegut amb el nom d'almocàrab. Ha estat emprat per a decorar frisos, capitells i cobertes simulant cúpules.
Mosaic
Decoració d'una superfície feta incrustant-hi trossets de pedra, de marbre o d'altres materials de diferents colors. El mot prové del llatí musivum opus, terme creat a Roma vers la fi del s I aC per indicar les decoracions fetes amb tècnica que adornaven les fonts i les coves, llocs que consagrats a les muses, rebien el nom de musae, i llur decoració, el de musivum opus. Dins el treball del mosaic cal distingir dues grans categories: el mosaic de paviment i el mural.
Motllura

Element decoratiu, tirat, estret, que forma sortint i és de perfil uniforme. Rep el nom de motllura de plint la col·locada a la part superior dels pedestals en els ordres clàssics.
Orla

Filet que corre per sota les motllures, adornades amb ovals d'un capitell.

Ornament
Allò que s'afegeix a una cosa per embellir-la o adornar-la.

Ornamentació
1. Conjunt de guarniments que decoren una obra artística de qualsevol tipus.
2. Acció i efecte d'ornamentar. Dins l'evolució de les creacions artístiques, l'ornamentació no ha estat únicament quelcom afegit a alguna cosa (ceràmica, element arquitectònic, teixit, etc) per tal d'embellir-la o adornar-la; l'ornamentació i la cosa no són conceptes diferents, sinó un distint grau d'una mateixa realitat; fins i tot en moltes èpoques la cosa existia només com a suport de l'element ornamental. L'ornamentació, deixant a part aquells elements que surten de les mateixes necessitats constructives, com cornises, motllures, basaments, i els d'arrel històrica o simbòlica (escuts, bestiaris), s'ha basat generalment en dos procediments estilístics: l'un, d'esperit abstracte, i allunyat dels productes de la natura; l'altre, propens a reproduir, mitjançant la generalització i la síntesi de tipus, els aspectes essencials de les formes naturals.

Òvul
Adorn en forma de mig ou amb una punta de sageta a cada costat, que ornamenta el quart bossell i que es troba en el capitell i l'entaulament de l'ordre jònic. Bé que és característic de l'art clàssic, també es troba en edificis medievals.
Pa d'or

Full molt prim d'or (o d'argent) batut que serveix per a daurar (o argentar) objectes.
Papiriforme
En forma de papir.

Parament
Guarniment amb què es cobreix alguna cosa.
Petròglif

Gravat o dibuix sobre una pedra (còdol, llosa, etc), aplicat sobretot als d'època prehistòrica. Apareixen sobretot a partir del mesolític (com els còdols pintats de Mas d'Azil), durant el neolític i les edats dels metalls, com, per exemple, en lloses de monuments megalítics.
Incisió en pedra d'epoca prehistòrica o pròpia d'una cultura primitiva.
Petxina

Ornament esculpit en forma de copinya.

Policromia
Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser decorativa, convencional o realista.

Portada
Obra d'ornamentació que, per realçar la façana principal de certs edificis sumptuosos, es fa prenent com a motiu el portal d'entrada.

Rocalla
1. Decoració d'estil rústic amb imitació de roques i elements camperols.
2. Obra arquitectònica que imita les roques i els productes de la natura. Fou molt difosa en les grutes que adornaren els jardins a partir del manierisme.
3. Estil decoratiu coincident a França amb l'estil Regència i Lluís XV. Consisteix en la introducció d'elements de la natura com conquilles o roques en les arts decoratives. Iniciat en el camp de l'orfebreria, passà al dels mobles, l'ornamentació d'interiors, la porcellana, etc. Ultra a França, tingué una gran difusió en el món germànic i durà fins el 1760.
Rosassa

Motiu d'ornamentació circular dibuixat en un paviment o en un sostre.

Sebka, xarxa de
Motiu ornamental, difós per l'arquitectura almohade, que presenta una retícula de rombes, de traçats lobulats o mixtilinis.

Serpentiforme
Ideomorf o signe en forma de serp.
Sogat
Decorat amb sogues o guarniments en forma de cordes.

Tapís
Peça de roba, amb grans dibuixos, sovint figures i paisatges, emprat generalment en l'adornament de les parets de les habitacions, la fabricació del qual constitueix l'art de la tapisseria. L'ordit sol ésser de material resistent, i és teixit molt tens, per a amagar-lo. La trama, de llana, seda, or o plata, de molt diversos colors, cobreix l'ordit i forma el dibuix.

Tectiforme
Ideomorf que s'associa a barraques, trampes de caça o símbols sexuals.

Tessel.la
Cadascuna de les petites peces cúbiques de marbre, terra cuita, vidre, etc, amb què és fet un mosaic.
Traceria

Ornamentació arquitectònica de pedra formada per la combinació de línies i figures geomètriques, utilitzada en l'art gòtic per a decorar finestrals, rosasses, etc.
Trofeu

1. Ornament format per armes, escuts, llances, banderes, disposats en un bell ordre damunt les parets dels salons nobiliaris com a motiu de decoració arquitectònica. Representa, en realitat, una continuació del trofeu militar clàssic, i fou emprat àmpliament en la pintura i la decoració al fresc dels ss XVII i XVIII i també durant el període neoclàssic.
2. Motiu ornamental constituït per la representació d'elements naturalistes (armes, flors, fruita, etc), disposats diversament però tendint a oferir un aspecte d'unitat i d'eurítmia.
Tríglif

Membre arquitectònic en forma de rectangle sortint, solcat de tres canals, que decora el fris d'ordre dòric, des de l'arquitrau a la cornisa. Construït primer de terra cuita, el tríglif alternava amb la mètopa i solia ésser pintat de color turquesa fosc o bé negre.

Venera
Gran petxina semicircular i convexa, que rep aquest nom per la seva relació mitològica amb Venus. Es fa servir sovint com a ornament i com a símbol dels pelegrinatges medievals, especialment a Santiago de Compostel.la.

Voluta
Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és present, en una forma diferent, en el capitell corinti i en el compost.

Ziga-zaga
Decoració composta de línies que formen, successivament, angles entrants i sortints.
Zoomorf
En figura o forma d'animal.

Zoomorfisme
Fet d'usar formes animals en simbolisme, en art, en ornamentació, etc.
Índex
El conjunt de l'obra.
Representació arquitectònica
Alçat
Projecció ortogonal d'una figura o cos damunt el pla vertical d'un sistema de dos plans, on l'altre pla és horitzontal. És emprat en dibuix tècnicsistema de representació).

Dibuix lineal
Sistema de representació de plans, de seccions, alçats, plantes, esquemes, etc, generalment a escala, emprat correntment en arquitectura, construcció i en la indústria (dibuix industrial). És efectuat mitjançant el regle i el compàs, i hom l'anomena així per oposició al dibuix artístic.
Disseny
Representació gràfica de les dimensions d'un objecte a fi de definir-lo unívocament i fer-ne possible la construcció.
Model
Maqueta feta a escala d'un edifici, d'un monument o d'un detall arquitectònic.
Neorama
Panorama de l'interior d'un edifici vist de dins.
Pla
1. Projecte ordenat d'una obra a realitzar, d'una cosa a fer, d'una conducta a seguir.
2. Dibuix que representa la projecció ortogonal d'un objecte, d'una peça, d'una màquina, d'una casa, etc, o d'un dels seus talls o seccions.

Pla isonomètric
Representació imaginària que combina la planta, les seccions longitudinal i transversal i part de la seva façana en prespectiva. Seria com si el dibuixant veiés l'edifici penjat a l'aire des de baix.
Plànol
Disseny, projecte, especialment en arquitectura.

Planta
1. Gràfic amb finalitats més tècniques que artístiques que representa, vist des de dalt i a una escala preestablerta, un aspecte ideal d'una construcció o d'una seva part, amb les característiques geomètriques i dimensionals dels seus elements. S'obté per secció d'un determinat nivell de la construcció (normalment del sòl o de cadascun dels pisos) amb un pla horitzontal on també es representan en projecció ortogonal els elements no intersectats.
2. Conjunt dels fonaments d'un edifici.
3. Pla dels fonaments d'un edifici o de la secció horitzontal d'un dels seus pisos.
Projecte

Conjunt de plans i de documents per a la construcció d'un edifici o d'una obra d'enginyeria o la fabricació d'una màquina. Conté totes les dades tècniques i totes les vistes d'elements o de conjunt necessàries per tal que la realització que preveu s'adigui a les instruccions de qui l'encarrega o a un programa establert.
Secció
Dibuix que representa l'aspecte d'un terreny, d'un edifici, d'una peça o d'un cos qualsevol com si hagués estat tallat segons un pla determinat. Hom l'anomena també tall, bé que en dibuix industrial hom distingeix la secció del tall: mentre que l'una representa només l'aspecte de la matèria tallada, l'altre recull la projecció sobre el pla de la secció d'elements, detalls, etc, no visibles en la dita secció.
Tall
Dibuix que representa l'interior d'un edifici, d'una peça o d'un cos qualsevol, per construir o ja construït, com si hagués estat tallat segons un pla determinat, generalment vertical. El tall recull, ultra la representació del cos en el pla segons el qual ha estat tallat, la projecció sobre aquest pla d'elements, detalls, etc, que no hi són visibles. El tall longitudinal i el transversal completen la informació donada per les seccions de l'edifici, la peça, etc.
Índex
Elements arquitectònics Cànon
Conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria tant en l'arquitectura com en l'escultura.
Composició
Disposició de figures, colors o altres elements en una obra d'art.
Pintoresc
En arquitectura implica qualitat d'harmonia amb l'ambient natural i ruptura amb els esquemes simètrics.
Proporció
1. Relació matemàtica sistemàtica de dos elements entre ells i amb les diverses parts d'un conjunt, segons un complex de regles equivalents a les mètriques de la poesia i la música, amb l'objectiu de produir un efecte d'harmonia o bé el de cenyir-se a unes normes teòriques o a unes convencions. La diversa consciència d'unes proporcions matemàtiques objectives, la mateixa concepció de la bellesa i de l'art i el divers coneixement o subjecció a una normativa proporcional tècnica porten, en el curs de la història i de la geografia de l'art, a una vasta pluralitat de sistemes i de teories de la proporció.
2. Relació d'una part amb el tot o d'una cosa amb una altra, quant a magnitud, quantitat o grau.
Simetria
1. Correspondència de dimensions, forma i posició, respecte a un punt, una línia o un pla, dels diferents elements d'un conjunt o de dos o més conjunts entre ells.
2. Disposició d'elements que es corresponen amb perfecta analogia a la dreta i a l'esquerra d'un eix. La simetria determina un rigorós equilibri en la composició i per aquest motiu va tenir vigència com a norma en tots els temples i en infinites manifestacions artístiques.
Índex
Els ordres clàssics Acant
Ornament d'arquitectura que imita la fulla d'acant. És típic dels capitells d'ordre corinti i compost, i també ha estat utilitzat per molts altres estils posteriors.

Caulicle
En el capitell corinti, cadascun dels vuit tanys que surten del fullatge inferior i pugen fins a l'àbac.
Èntasi
Lleugera convexitat del fust de la columna, pròpia de l'estil dòric, a fi de dissimular l'aparença de concavitat que presenta el fust recte.
Equí
Part del capitell dòric situada entre l'àbac i el collarí. Té perfil poc o molt corbat seguint línies el·líptiques o hiperbòliques, però mai circulars. La seva alçada és la mateixa de l'àbac.
Gota
O llàgrima. En els temples clàssics, ornament de forma cònica que imita una gota en desprendre's i que va col·locat sota els tríglifs del fris dòric.
Hèlix
Voluta del capitell corinti.
Mètopa
En el fris dòric, espai o porció de mur, al damunt de l'epistili, comprès entre dues obertures per a la inserció dels tríglifs. Al principi la constituïa un bloc gros de marbre o de terra cuita pintat de color vermell o turquesa, però posteriorment el bloc fou esculpit amb relleus al·lusius a escenes mitològiques.

Mòdul
Mida del semidiàmetre de la part inferior del fust d'una columna, presa com a unitat per a determinar les proporcions de les altres parts d'un ordre arquitectònic. El mòdul fou emprat a l'antiguitat; era de dotze parts iguals en els ordres toscà i dòric i de divuit parts en els ordres jònic, corinti i compost.

Ordre arquitectònic
En l'arquitectura grega i romana, cadascun dels estils de construcció que es distingien pels diferents criteris de disposició dels elements arquitectònics fonamentals (columnes, capitells, entaulament), per les proporcions respectives i per altres elements decoratius peculiars. A Grècia, els dos ordres bàsics foren el dòric i el jònic, que es formaren durant els ss VII-VI aC. El corinti, nascut durant el s IV aC, és una variant del jònic, i no fou general fins a l'època romana. El dòric i el jònic es crearen quan encara molts dels elements eren de fusta: així, els tríglifs del dòric eren originàriament els caps de les bigues. Els ordres dòric i jònic es mantingueren rígidament durant tota l'antiguitat clàssica, però les proporcions variaren, sobretot l'alçada i el diàmetre de les columnes, amb tendència a esdevenir més esveltes. En el dòric, les columnes, sense base, reposen damunt un estilobat de tres graons, són estriades i les corona un capitell senzill. Les columnes sostenen l'arquitrau, al qual se sobreposa un fris, on alternen tríglifs i mètopes, decorades amb relleus figurats. Tot és coronat per un frontó triangular, ornat amb escultures monumentals. L'edifici dòric més famós és el Partenó d'Atenes. L'ordre jònic, dit així perquè fou originat a la zona jònica, es distingeix per les columnes amb base, estriades sense aresta viva, i pel capitell amb dues volutes; l'arquitrau té tres bandes llises sobresortints i el fris és decorat amb relleu continu. La base de la cornisa és denticulada. Foren grans monuments jònics els temples d'Hera a Samos i d'Àrtemis a Efes. L'anomenat ordre corinti és només una variant del jònic, amb un capitell nou, de dos tipus: amb vuit fulles d'acant i fulles aquàtiques, coronades per un àbac quadrat prim o amb dues franges de fulles d'acant superposades i volutes a cada angle. Els ordres romans depenen dels grecs. Originàriament fou utilitzat el toscà o etrusc, molt semblant al dòric. Des del s I aC fou creat l'ordre compost, barreja d'elements jònics i corintis. Durant l'Imperi sovint foren combinats diversos ordres en un mateix edifici, més a nivell decoratiu que no estructural: per exemple, la façana del Colosseu de Roma té els tres ordres superposats. Els ordres clàssics foren represos per l'arquitectura europea durant el Renaixement, ja purs, ja més o menys modificats, i han tingut un paper important dins l'arquitectura europea dels ss XVI al XIX.
Ordre compost
Ordre que té elements del jònic i del corinti.
Ordre colossal
O ordre gegantí. Dit del que es caracteritza perquè les columnes tenen una alçària de més d'un pis de l'edifici.
Ordre corinti
Ordre arquitectònic clàssic, constituït d'una columna esvelta i estriada, que reposa sobre una base i és coronada per un capitell decorat amb fulles d'acant. És només una variant del jònic, amb un capitell nou, de dos tipus: amb vuit fulles d'acant i fulles aquàtiques, coronades per un àbac quadrat prim o amb dues franges de fulles d'acant superposades i volutes a cada angle.
Ordre dòric
Un dels ordres arquitectònics clàssics. Les columnes, sense base, reposen damunt un estilobat de tres graons, són estriades i les corona un capitell senzill. Les columnes sostenen l'arquitrau, al qual se sobreposa un fris, on alternen tríglifs i mètopes, decorades amb relleus figurats. Tot és coronat per un frontó triangular, ornat amb escultures monumentals. L'edifici dòric més famós és el Partenó d'Atenes.
Ordre jònic
Un dels ordres arquitectònics clàssics. Es distingeix per les columnes amb base, estriades sense aresta viva, i pel capitell amb dues volutes; l'arquitrau té tres bandes llises sobresortints i el fris és decorat amb relleu continu. La base de la cornisa és denticulada. Foren grans monuments jònics els temples d'Hera a Samos i d'Àrtemis a Efes.
Ordre toscà
També ordre etrusc. Ordre romà basat en la simplificació de l'ordre dòric. La base és àtica, però simplificada, i el fust és llis i amb èntasi pronunciada; el capitell és de motllures, i la columna té en total set diàmetres d'alçària.
Òvul
Adorn en forma de mig ou amb una punta de sageta a cada costat, que ornamenta el quart bossell i que es troba en el capitell i l'entaulament de l'ordre jònic. Bé que és característic de l'art clàssic, també es troba en edificis medievals.
Tríglif
Membre arquitectònic en forma de rectangle sortint, solcat de tres canals, que decora el fris d'ordre dòric, des de l'arquitrau a la cornisa. Construït primer de terra cuita, el tríglif alternava amb la mètopa i solia ésser pintat de color turquesa fosc o bé negre.
Voluta
Ornament en figura d'espiral, característic del capitell jònic, però que també és present, en una forma diferent, en el capitell corinti i en el compost.

Índex
Els edificis Edifici
Qualsevol construcció d'una certa grandària destinada a habitació o altres usos, com una casa, un palau, un teatre, un temple, etc.
Establiment
Casa o local on s'exerceix una activitat comercial, d'ensenyament, industrial, sanitària, etc.
Monument
Edifici notable d'un lloc o d'una ciutat, com és ara les esglésies, els palaus, etc.
Índex
Parts dels edificis Basament
Part inferior contínua d'una construcció o d'una part d'edifici.
Buc
Conjunt de les parets i la teulada que limiten l'espai que ocupa una casa.
Embasament
Base en què descansa tot l'edifici.

Estereòbat
Basament sense motllures que serveix d'assentament d'un edifici.

Estructura
Conjunt dels elements resistents d'una edificació tenint en compte llur configuració i disposició, les quals són determinades per la manera de sostenir i construir la coberta i els sostres dels pisos que ha de tenir.
Opistòdom
Part posterior d'un edifici. En el temple grec solia consistir en una sala o atri sense comunicació amb la náos.
Sòcol
Cos inferior de l'exterior d'un edifici i d'altres construccions que compensa el declivi i les irregularitats del terreny i permet d'elevar el basament a un mateix nivell.
Socolada
Basament, part inferior contínua d'una construcció o d'una part d'edifici.
Índex
Espai interior dels edificis Ala
Cos lateral en un edifici de planta composta.
Annex
Construcció menor o part accessòria a un edifici principal, sovint fent un cos únic amb aquest.
Crugia
1. Espai comprès entre dos murs de càrrega.

2. Cadascuna de les parts principals en què es divideix la planta d'un edifici des del punt de vista constructiu.

Galeria
Espai arquitectònic interior sostingut per arcs o per columnes, de vegades amb vidrieres a tots dos costats o en un de sol.
Peça
Cadascuna de les sales, cambres i d'altres espais interiors en què és dividida una casa, un pis.
Pis
Cadascuna de les divisions horitzontals d'un edifici, cadascun dels compartiments superposats que el formen, especialment els que no són a peu pla.
Sostre
Part interior d'una casa, d'una habitació o d'una altra construcció, que la limita per dalt (en oposició al sòl o paviment, que la limita per baix).

Índex
Espai exterior dels edificis Cornisa
Element arquitectònic sortint, generalment horitzontal i motllurat, que corona una façana. En un edifici pot haver-hi també cornises interiors, les quals, a diferència de les exteriors, que tenen una finalitat protectora, són exclusivament decoratives i solen ésser fetes de materials més febles (guix, fusta, etc).
Cancell
1. Clos de planta rectangular o trapezial fet d'envans de fusta i cobert per dalt, obert per un costat, el qual és aplicat a l'obertura d'entrada d'un edifici, i en el qual hi ha una o més portelles, que serveix per a evitar que l'aire exterior entri directament a l'interior quan hom obre la porta d'entrada.
2. Clos format darrere una porta d'entrada per dues parets laterals i una de transversal on hi ha una segona porta.
Entrada
Peça coberta que serveix de vestíbul a l'entrada d'una casa des del carrer, immediata a la porta.
Façana
Cara exterior de la paret d'un edifici. Les construccions entre mitgeres tenen dues façanes, l'anterior i la posterior, i en els edificis a quatre vents n'hi ha quatre. En algunes ocasions hom parla també de façana interior quan la construcció presenta una superfície gran en un pati o un jardí interior. Des d'un punt de vista estructural hi ha façanes resistents (que aguanten el pes dels sostres) o façanes que simplement tanquen l'edifici. Entre les façanes resistents cal distingir les d'estructura resistent, de formigó, que consisteixen en una llosa armada, vertical, que comprèn tota la superfície de la façana, amb l'única deducció de les obertures previstes per a portes i finestres. Aquestes façanes són molt rígides pel fet d'ésser monolítiques, comparades amb aquelles en què cada llinda és un element diferenciat de la paret on descansa. D'entre les façanes que tanquen l'edifici, són especialment interessants per llur modernitat i difusió creixent els anomenats murs cortina, en què la façana es redueix a un parament de vidre amb els suports metàl·lics necessaris i que forma una unitat de dalt a baix de la casa (és a dir, sense restar interrompuda pels sostres). Aquesta mena de façanes són com més va més emprades, puix que permeten un grau més elevat de prefabricació i un previsible abaratiment relatiu.
Frontis
Frontispici. Façana del davant de l'edifici.
Frontispici
Frontis.
Frontó
Acabament triangular d'una façana o d'un pòrtic.
Frontó corb
Frontó que resulta d'un arc de circumferència tallat per una base horitzontal. Acostuma a alternar amb el triangular en el coronament de les oberturtes d'una façana.
Frontó partit
Frontó que té els costats ascendents que no s'arriben a ajuntar.

Gablet
Element decoratiu propi de l'art gòtic que va col·locat a l'acabament d'una façana. No és funcional, com el frontó, car no correspon als vessants de la teulada.

Imposta
Faixa disposada a la façana d'un edifici a l'altura de cadascun dels pisos.
Llenç
Cadascuna de les façanes i parets d'un edifici.
Medalló
Baix relleu de pedra, fusta o metall d'una forma rodona o el·líptica, utilitzat com a element decoratiu en arquitectura, especialment en les façanes dels edificis.
El seu origen ve del costum, corrent a l'antiguitat clàssica, de penjar a les parets dels temples els escuts conquerits als enemics vençuts. Els motius més freqüents que hom hi troba són caps humans i d'animals, emblemes, al·legories, monogrames i motius històrics o llegendaris.
Mur cortina
En els edificis fets de ferro i formigó armat, paret que forma la façana no sustentant i que constitueix una mena de cortina exterior que amaga els elements estructurals de l'edifici. Generalment és fet amb elements prefabricats realitzats a base d'elements molt lleugers, com vidre, acer, alumini, fusta o altres materials plàstics.
Opus
Aparell d'un edifici. Rep diferents noms segons la seva forma de construcció i la seva finalitat. Així, hom en diu opus pavimentale quan consisteix en el paviment d'un edifici. Pot ésser opus tessellatum, opus vermiculatum i opus sectile, en realitat diferents formes de fabricació del mosaic. L'opus parietal és l'aparell de les parets d'un edifici. Pot ésser opus incertum, obtingut per la unió, mitjançant argamassa, de grans trossos irregulars de pedra; opus reticulatum, que consisteix en rajoles col·locades formant un dibuix en xarxa; opus testaceum, el qual té un tractament especial aïllant de la humitat; opus spicatum, que, utilitzat també per a la pavimentació, forma un dibuix en espina.
Pinyó
Part superior, de forma triangular, de la façana d'un edifici, que forma una espècie de frontó punxegut o esglaonat seguint la inclinació dels dos vessants de la teulada de molt pendent.
Propileu
Generalment en plural: propileus. Entrada d'honor d'un edifici públic o d'un conjunt monumental.
Ressalt

O relleix. Part que surt enfora interrompent la planor d'una superfície; sortint.

Terrassa
1. Espai descobert, generalment encerclat i aixecat del terra. Espai de terreny pla i més o menys elevat terminat en un o més dels seus costats per un mur, un talús, o un altre desnivell.
2. Espai superior d'un edifici per l'exterior, que el tanca, i que s'acosta a la línia horitzontal.
Testera
Part triangular superior de la façana d'un edifici amb coberta de dos vessants en la qual descansen aquests.

Timpà
A l'antiguitat clàssica, frontó.

Volada
Part d'una obra de fàbrica o d'un element arquitectònic (balcó, ràfec, etc) que surt enfora del mur que el sosté, sense tenir altre aguant.
Índex
Coronament dels edificis Agulla
En una construcció, acabament terminat en punxa, coberta cònica o piramidal de gran pendent.
Campanar
Torre d'una església o extrem superior d'un edifici on hi ha suspeses les campanes. També algunes construccions civils tenen campanar, generalment amb rellotge incorporat, amb la finalitat d'assenyalar les hores.
Campanar de paret
També anomenat espadanya o campanar de cadireta. Prolongació superior, per sobre de la teulada, d'una de les parets d'una església, o paret construïda sobre la teulada damunt l'arc toral, que presenta una o més obertures per a allotjar-hi les campanes, el suport de les quals recolza en el gruix de la paret d'ambdós costats de l'obertura.
Coberta
Artifici que, col·locat damunt un edifici, el protegeix de les inclemències del temps, especialment, de la pluja i de la neu. Per a això cal que tingui superfícies en pendent per on l'aigua o la neu s'escorrin cap a l'exterior de l'edifici.
Coronament
Part superior, extrem d'alguna cosa, generalment amb la intenció d'embellir-la.
Cuculla
Part superior de forma aguda, generalment cònica, d'un edifici o de qualsevol obra de construcció.
Entaulament
Conjunt d'elements arquitectònics (arquitrau, fris i cornisa) que corona un edifici d'estil clàssic. Les propocions i la decoració varien segons l'ordre.
Epistilis
Conjunt del coronament d'un edifici, compost per arquitrau, fris i cornisa.

Fletxa
Element arquitectònic propi del gòtic. Era d'una forma cònica o bé piramidal, amb la base quadrada, hexagonal o octagonal. Podia ésser feta de pedra treballada o de carcasses de fusta recobertes amb plaques de plom o de pissarra o amb teules.
Formeret
Floró al cim d'un pinacle.

Minaret
Torre adossada a la mesquita des d'on el muetzí crida a l'oració segons les prescripcions de l'islam. És situat a la zona d'entrada de la mesquita i el seu desenvolupament és vertical, de planta quadrada o rectangular, gairebé mai circular. És de les poques parts de la mesquita que té un aspecte exterior polit. Presenta una indubtable similitud funcional i estructural amb els campanars cristians, si bé mai no assolí el grau d'importància d'aquests.

Pinacle
Element arquitectònic terminal acabat generalment en punta.

Porxada
Part superior d'una casa o galeria lateral, amb arcades generalment sostingudes per columnes o per pilars.
Sostrada
Conjunt de peces que formen el sostre o la coberta d'una casa, d'un edifici.
Tancament
Coberta.
Teulada
Coberta d'un edifici. Teulada de lloses.
Índex
Elements adossats als edificis Eixida
Espai clos i descobert a la part posterior o lateral d'un edifici i en comunicació amb aquest.
Liwan
Element arquitectònic propi de la zona mesopotàmica, consistent en un monumental porxo d'entrada, més alt que profund i més decoratiu que funcional, propi dels palaus sassànides i de les mesquites islàmiques.
Peristil
Porxo que circumda un edifici. El peristil dels temples grecs i romans és anomenat perídrom.
Pòrtic
Espai cobert i limitat per columnes o arcs a l'entrada d'un edifici sumptuós o d'un temple.
Porxo
Espai cobert, limitat lateralment per columnes o pilars, adossat pel costat oposat al de les columnes a una façana.
Índex
Tipus de construccions segons la forma i dimensions Amfipròstil
Dit del temple amb pòrtic de columnes en dues de les seves façanes.

Àpter
Dit dels temples o edificis antics, especialment grecs, que només tenen columnes a les façanes anterior i posterior, però no als costats.

Bloc de cases
Conjunt d'edificis contigus (amb parets mitgeres o comunes) que, disposats segons unes alineacions preestablertes, constitueixen una illa urbana.

Decàstil
Dit del temple de l'època clàssica la façana del qual és sustentada per deu columnes.
Dípter
En l'arquitectura clàssica, temple voltat de dos rengles de columnes.
Dodecàstil
En l'arquitectura clàssica, dit dels temples que tenen dotze columnes a la façana.
Edicle
Edifici de molt petites dimensions, com un quiosc, un templet, etc.
Exempt
Dit de l'edifici descobert per totes bandes.
Hexàstil
Amb sis columnes a la part frontal.

Hipòstil
Dit del local o la sala que té el sostre sostingut amb columnes. Aquest tipus de construcció sovinteja en els temples egipcis (Karnak, Luxor, etc), en els palaus perses i també en l'arquitectura grega.

Hípter
Dit de l'edifici descobert, sense sostre.

Monumental
Que té l'aspecte d'un monument, que és comparable a un monument per les seves dimensions.
Perípter

Dit del temple que té una (o més d'una) renglera de columnes a l'entorn de la cel·la, ja sia rodona (thólos) o rectangular.
Pròstil
Dit del temple o, en general, de qualsevol edifici, que té columnes a la part anterior.
Pseudoperípter

Dit del temple que té una renglera de semicolumnes adossades directament a les parets laterals i a la posterior de la cel·la.
Tetràstil
Temple amb quatre columnes al davant.
Thólos
Nom donat a Grècia a les construccions de planta circular i coberta cupuliforme o cònica.
Sistil
Dit de l'edifici, monument, etc, en què els intercolumnis tenen quatre mòduls.
Índex
Tipus d'edificis o construccions segons la funció.
Edificis o construccions militars
Agger
1. A l'antiga Roma, talús de terra o de pedres o apilotament de materials diversos per a una finalitat defensiva, generalment per protegir els campaments militars.
2. Fortificació urbana romana, la més coneguda de les quals era l'agger de Roma, que datava del s IV aC.
Alcassaba
Recinte fortificat, a l'interior d'una població emmurallada, per a refugi de la guarnició i dels habitants. A diferència de l'alcàsser, solament tenia finalitats defensives i militars.
Alcàsser
Residència fortificada que servia de palau del rei o del príncep; generalment era emplaçat en algun lloc estratègic d'una ciutat.
Bastida
Conjunt d'edificis de fusta o de tàpia, de caràcter provisional i defensiu.
Casamata
Reducte blindat, en les fortificacions permanents, per a protegir armes pesants (canons, metralladores) i, excepcionalment, per a allotjar-hi tropes. És una construcció fortament blindada, coberta per una volta de formigó o d'acer amb espitlleres, i de dimensions reduïdes.
Caserna
Edifici on s'allotja la tropa en una guarnició permanent.
Castell
Edifici fortificat, situat generalment al cim d'un turó en el punt dominant d'una població.
Castell roquer
Castell bastit en una roca, en el cim d'un penyal.

Castra
Campament militar que l'exèrcit romà construïa ocasionalment per pernoctar-hi, o de forma fixa, per hivernar-hi (hibernacula), a diferència dels establiments permanents o stativa.
Ciutadella
Fortalesa amb baluards bastida a l'interior o pels voltants d'una plaça i en lloc estratègic per a dominar-la o defensar-la, o com a darrer refugi de la guarnició.
Força
Fortalesa, edifici fortificat.
Fort
Obra de terra, de fàbrica, fortificada destinada a la defensa d'una ciutat, d'un port, d'un pas, etc.
Fortalesa
Presidi.
Fortí
Petit fort.
Fortificació
Conjunt d'obres de defensa, provisionals o permanents, concentrades en un edifici o disperses en un extens territori, les quals constitueixen una unitat arquitectònica o estratègica coordinada.
Kremlin
Adaptació occidental del mot rus Kreml'. Als països eslaus, fortalesa emmurallada, emplaçada generalment en algun lloc estratègic d'una ciutat, on hi havia el palau del rei o del príncep i els principals edificis públics, civils i religiosos.
Muralla
Conjunt de murs que formen un clos, una barrera. Destinada a protegir els defensors, la muralla ha sofert modificacions, d'acord amb la capacitat ofensiva de l'armament.
Presidi
Nom que hom donà al s XVI —i fins al XIX— a diverses places fortes o fortaleses dotades de guarnicions importants.
Rabita
Fortalesa militar i religiosa situada a les fronteres dels països islàmics, al Magrib sobretot.
Reducte
Fortificació campal, relativament petita, completament tancada. Des de la Primera Guerra Mundial el terme designa les posicions artillades, tant de campanya com de costa, defensables en totes les direccions.
Suda
Nom donat als castells d'origen àrab.
Torre
Construcció de fàbrica, cilíndrica o prismàtica, més alta que ampla, aïllada o sobresortint d'una edificació, feta per a protegir una ciutat o un castell, per a mirar a gran distància, per a tenir-hi instal·lades les campanes, el rellotge, etc.

Índex
Parts de les fortificacions Albarrana
Antigament, torre que hi havia fora dels murs d'un lloc fortificat. Servia per a la defensa i també com a talaia.

Baluard
Element de fortificació de forma pentagonal inserit en l'espai d'unió de dos panys de muralla. Es compon de dues cares que formen un esperó angular, dos flancs d'unió i un accés situat a la part interior del recinte.
Barbacana

Obra de fortificació interior i exterior situada davant punts estratègics (muralles, portes, ponts, places, valls, etc) per tal d'obligar a l'escissió i a l'escalonament de les ofensives enemigues.
Bastió
1. Baluard d'un recinte fortificat.
2. Obra auxiliar de cobriment en les fortificacions. Solia ésser disposat davant les cortines de la muralla com a protecció i obstacle.
Bestorre
Torreta construïda sobre un mur.

Camí de ronda
Passadís resguardat de l'escomesa enemiga que hom construïa al llarg de les muralles d'un clos fortificat, a fi de vigilar el camp, transitar-hi sense perill i permetre el canvi de sentinelles.

Ciutadella
Fortalesa amb baluards bastida a l'interior o pels voltants d'una plaça i en lloc estratègic per a dominar-la o defensar-la, o com a darrer refugi de la guarnició.
Contraguàrdia
Obra exterior en angle edificada davant un baluard per cobrir-ne els fronts.
Corona
Obra exterior de les antigues fortificacions, oberta per la gola, i composta de dos baluards, dues cortines i dos mitjos baluards.

Corsera
Conjunt de matacans correguts que encerclen la torre d'un castell.
Cortina
Part recta de la muralla que en una fortificació uneix els costats de dos baluards consecutius.

Espitllera

Obertura rectangular llarga i estreta feta en un mur o en una porta perquè hi passi la llum i per a mirar i disparar des de dins cap a fora.
Esplanada
Porció una mica vasta de terreny esplanat, especialment davant una fortificació.

Fossat
Vall, excavació que circueix una fortalesa.

Llenç de muralla
Pany de muralla.

Matacà
Obra de fortificació que corona una muralla, torre o porta, amb parapet i sòl espitllerat per a poder observar i hostilitzar l'enemic.
Merlet
Cadascun dels petits pilars d'obra i de secció quadrangular que per a defensa hom construïa al cim de les antigues fortaleses, deixant entre l'un i l'altre un espai per a poder tirar contra l'enemic.
Muralla
Conjunt de murs que formen un clos, una barrera. Destinada a protegir els defensors, la muralla ha sofert modificacions, d'acord amb la capacitat ofensiva de l'armament.
Muró
Merlet de castell o de torre.

Palissada

Construcció de tanca espessa amb troncs o taulons. De vegades era fora murs, per a crear un espai defensiu entorn d'aquests. En alguns llocs mariners es feia ús de les palissades per a defensar-se de les escomeses dels pirates turcs i barbarescs, als ss XVI i XVII.
Pont llevadís
Pont utilitzat als castells i a les fortaleses per a travessar el fossat i que era aixecat per politges, cordes o cadenes.
Poterna
Porta petita d'una fortificació, que dóna al vall.
Rastell
En els castells medievals, reixa mòbil, que podia pujar i baixar, que protegia la porta i permetia l'accés al recinte interior o plaça d'armes.
Revellí
Obra de fortificació separada de la principal per a defensa dels baluards, muralles, etc.
Ronda
Camí que recorre interiorment la muralla d'una plaça forta, d'una ciutat, etc.

Sala d'armes
En els castells i palaus, cambra on es guarden les armes.

Talaia
Torre des d'on hom pot observar mirant de lluny per donar avís del que hom hi descobreix.
Tenalla
En una fortificació, obra exterior davant la cortina, que forma un o dos angles obtusos entrants entre dos bastions.
Torre
Construcció de fàbrica, cilíndrica o prismàtica, més alta que ampla, aïllada o sobresortint d'una edificació, feta per a protegir una ciutat o un castell, per a mirar a gran distància, per a tenir-hi instal·lades les campanes, el rellotge, etc.
Torre barrana
Albarrana
.
Torre de guaita
Talaia.
Torre de l'homenatge
O simplement homenatge. La torre més alta d'un castell, on el castlà, castellà o alcaid jurava de defensar i guardar la fortalesa per al seu senyor.
Torre de moros
Nom popular de les torres de guaita o de defensa.
Torre mestra
Torre de l'homenatge.

Tronera

Obertura practicada a la paret d'una fortificació, al costat d'una embarcació, etc, per on hom pot disparar els canons, els quals resten protegits, igual que llurs servidors, del foc enemic.
Vall
Excavació profunda feta longitudinalment al voltant d'una fortificació per a dificultar el pas de l'enemic des de fora fins al mur; fossat.
Verdesca
Construcció de fustes bastida damunt una torre, una muralla, una barbacana, un pont, etc, per a cobrir els defensors contra els trets dels enemics.

Índex
Edificis o construccions religioses Abadia
Edifici o conjunt d'edificis d'un monestir o d'una col·legiata.

Basílica
1. Església que, per la seva forma, recorda la basílica romana.
2. Església notable per la seva antiguitat, etc, i que frueix de certs privilegis. El nom de basílica, amb vacil·lacions, fou aplicat encara durant l'edat mitjana a molts edificis de culte de planta ben diversa; però fou substituït pels d'església i de catedral (aquests per a les seus episcopals), mots que prevalen actualment.
Capella
Església petita.
Capella Reial
Església o capella que formava part dels palaus reials a tota l'Europa medieval, per a la celebració dels actes religiosos de la cort.

Catedral
Església principal o mare d'una diòcesi, on radiquen la seu del bisbe i el capítol canonical. La denominació es generalitzà, juntament amb l'anàloga de seu (sedes, sinònim de cathedra), a partir de l'època carolíngia. Les catedrals han d'ésser consagrades, a diferència de les altres esglésies, que poden servir simplement beneïdes. La dedicació de la catedral, que sol ésser basílica, ha d'ésser celebrada per totes les esglésies de la diòcesi. En sentit ampli, comprèn també el conjunt d'edificis entorn de la basílica; el baptisteri i, generalment, residències actuals o antigues del bisbe, dels clergues o dels canonges, sovint centrats per un claustre.
Chaitya
Santuari búdic propi de l'Índia, excavat a la roca, destinat a la reunió dels fidels. La planta és basilical, nascuda segurament de la unió d'una capella circular amb una stupa i una sala de reunions.
Col.legiata
Església no episcopal que té capítol de canonges i en què se celebren els oficis com a les catedrals. Actualment, n'és reservada l'erecció al papa. El superior del capítol és anomenat prior, degà o abat.
Convent

Casa on viu una comunitat de religiosos o de religioses sota les regles de llur institut. Etimològicament més pròxim de cenobi, d'aplicació estrictament monàstica, el mot és reservat amb precisió per a les cases d'ordes no monàstics, bé que en l'ús popular té el sentit més general.
Doma
Església regida per domers, clergues que exercien un càrrec per setmanes.
Ermita
Capella situada ordinàriament en despoblat.
Església
Lloc de reunió dels cristians per a la celebració dels actes litúrgics.
Mesquita

A l'islam, edifici destinat, sobretot, a l'oració dels fidels. Hom l'utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l'oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d'altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions, hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama, és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l'interior. És estructurada segons un pla rectangular, molt simple, que consta d'un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenada minaret, i el mida', o font de les ablucions, i també d'una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a Al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per l'alquible, paret en la qual s'obre el mihrab, el minbar i la maqsura, un espai tancat on se situava el califa. El material de construcció de la mesquita sol ésser pobre —totxo, guix, argila—, però ricament recobert per la part de l'interior de l'edifici per estucs, mosaics o ceràmica.
Monestir
Edifici on viuen els monjos o les monges. El mot significà primer la cel·la d'un monjo, després passà a indicar les agrupacions de cel·les, anomenades laures, i finalment designà un cenobi, o lloc on habita una comunitat de monjos o de canonges regulars. La seva característica principal és d'ésser una construcció generalment aïllada, que afavoreix la vida de reflexió i de pregària.
Obelisc
Monument religiós, de base quadrangular, acabat en punta i fet de diferents blocs de pedra o, molt més sovint, monolític, propi de l'Egipte faraònic. L'obelisc (del grec obelískos, 'ast'; en egipci, te&hN;en) comprèn en principi una base sobre la qual descansa l'obelisc pròpiament dit, acabat en forma de piràmide (en egipci, benben) recobert antigament d'electre. Segons uns, representa la imatge estilitzada d'un raig de sol, i segons uns altres, el dit de Déu. La teoria més acceptada, però, en fa un fetitxe primitiu, un betil, sobre el qual s'aixeca el sol al matí.
Oratori
Lloc destinat a la pregària, que comprèn des de capelles autoritzades per a la celebració de la missa fins a simples pedrons o fornícules destinats a la veneració dels fidels. Les primeres, d'acord amb el dret canònic, poden tenir el caràcter d'oratori públic quan tothom hi té accés, tot i que pertanyin a una comunitat concreta, d'oratori semipúblic quan només acullen certs grups determinats, com en el cas d'hospitals, col·legis, presons, etc, i d'oratori privat quan són erigits en cases privades.
Pagoda
Monument sagrat del budisme. El mot, bé que d'origen persa, fou usat genèricament pels europeus per a indicar diferents edificis sagrats diversament anomenats a l'Orient i, sobretot, les imitacions que se'n feren a l'Europa del s XVIII, les quals però, mancaven de tot el seu contingut religiós i eren purament decoratives. A l'Índia són mausoleus, llocs de devoció i pregària, on es conserven relíquies de monjos sants, o monuments que recorden fets miraculosos o en acció de gràcies.
Panteó
1. Església o edifici que conté les tombes dels homes il·lustres o dels sobirans d'un país.
2. Temple o lloc destinat a tots els déus.
Santuari
Capella, església, lloc, que ha adquirit caràcter sagrat a causa d'una revelació de la divinitat (o de la Mare de Déu o d'algun sant), o bé que conserva relíquies o imatges, i que ha esdevingut centre de devoció i pelegrinatge.
Seu
Església catedral.

Sinagoga
Nom donat en el món grecollatí (gr: sunagwgh) al lloc de reunió per al culte jueu (hebr: bet ha-keneset), a partir de l'època postexílica (s VI aC). Sembla que, en un principi, era destinada únicament a la lectura pública i a l'estudi de la Llei, i no a la pregària o al culte pròpiament dits.
Temple
1. Edifici sagrat, consagrat al culte d'una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal d'aquesta divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge. 
Templet
Construcció formada per un sostre sostingut per columnes que serveix per a posar-hi una imatge a l'interior; a mida reduïda pot format part d'un altar.
Vihara
Antic monestir budista de l'Índia consistent en un complex de coves o cel·les excavades a la roca, sovint superposades en dos o tres pisos i comunicades per baranes i escales exteriors.
Yashiro
Temple xintoista japonès. Consta d'un petit santuari, inaccessible al poble, voltat d'edificis d'aspecte rústic, tot encerclat amb tanques de fusta.

Ziggurat
A Mesopotàmia, torre de pisos annexa a un santuari. Hom creu que representava una muntanya que unia la terra amb el cel, el camí que emprava la divinitat per a visitar el seu temple.

Índex
Parts del temples antics Acroteri
Ornament posat als extrems o al cim del frontó dels temples grecs, etruscs i romans, en forma de palmeta o de figura.

Àpter
Dit dels temples o edificis antics, especialment grecs, que només tenen columnes a les façanes anterior i posterior, però no als costats.
Areòstil
Antic temple en què l'intercolumi tenia una amplada de més de sis mòduls, la qual cosa demanava arquitraus de fusta per tal com no podien ésser construïts amb aquestes mesures arquitraus de pedra o de marbre.
Cel.la
Part del temple clàssic on hom guardava la imatge de la divinitat.
Decàstil
Dit del temple de l'època clàssica la façana del qual és sustentada per deu columnes.
Dípter
En l'arquitectura clàssica, temple voltat de dos rengles de columnes.
Dodecàstil
En l'arquitectura clàssica, dit dels temples que tenen dotze columnes a la façana.
Espeu
Santuari subterrani de l'antic Egipte. Excavats en la roca, els espeus tenien les façanes, de grans dimensions, adornades amb estàtues colossals dels faraons.
Fris

En l'arquitectura clàssica, part de l'entaulament compresa entre l'arquitrau i la cornisa. En els ordres jònic i corinti és seguit; en el dòric és format per l'alternança de tríglifs i mètopes. La decoració solia ésser historiada (fris de les Panatenees del Partenó). A Roma, els frisos eren també amb relleus decoratius de flors i animals. Tots els estils posteriors els han utilitzats.
Frontó
Acabament triangular d'una façana o d'un pòrtic.
In antis
Dit del temple clàssic que té dues columnes a la façana.
Náos
Part interna d'un temple grec en la qual hi havia dipositada la imatge de la divinitat.

Perípter
Dit del temple que té una (o més d'una) renglera de columnes a l'entorn de la cel·la, ja sia rodona (thólos) o rectangular.
Peristil
Pati interior voltat de porxos, típic dels antics temples egipcis i, sobretot, de les cases gregues i romanes.
Piló
Construcció massissa, de quatre costats i un poc atalussada, que servia de portalada dels temples en l'art egipci. Cadascuna de les obres massisses troncopiramidals que formen l'entrada del temple egipci. Són dos, un a cada costat de l'entrada, i acostumen a estar decorats i amb les parets en talús.

Pronáos
O pródomos. Sala o pòrtic que dóna accés a la náos o cel.la. Atri o part anterior d'un temple.

Pseudoperípter
Dit del temple que té una renglera de semicolumnes adossades directament a les parets laterals i a la posterior de la cel·la.
Quiosc
Petit temple a l'Egipte antic.
Telesteri

O telestèrion. Sala on era celebrada la iniciació als misteris.
Thólos
En el món antic, nom donat a una mena de construcció circular com la dels grandiosos hipogeus amb corredors i falsa cúpula de la civilització micènica.
Índex
Parts de les esglésies Absidiola
Capella absidal oberta a l'absis o a la girola o deambulatori.
Absis
Construcció adossada a la nau o a les naus d'una església.
Els absis, com a lloc d'honor, començaren a tenir veritable importància a les basíliques i altres edificis públics romans. A causa de la seva forma d'edicle foren considerats com a lloc d'honor de la sala i reservats als magistrats, als presidents d'assemblees i a les estàtues de personatges importants. Després de l'edicte de Milà (313), les basíliques passaren a ésser edificis destinats al culte cristià, i hom instal·là a l'absis el presbiteri amb l'altar. Aquesta disposició, amb lleugeres modificacions, ha perdurat fins avui. L'absis ha estat objecte d'una atenció especial tot al llarg de la història de l'art, tant pel que fa a la construcció com a l'ornamentació.

Altar
Monument elevat damunt del sòl, de pedra, de fusta o de metall, destinat als sacrificis cultuals (cruents o incruents) o bé a col·locar-hi imatges, cremar-hi encens o perfums, etc, segons el tipus de culte de les diverses religions.

Agulla
Cuculla estreta de gran alçària que corona una torre d'una catedral gòtica. Pot estar calada.

Ambó
Trona elevada, de pedra o de fusta, que hi ha als extrems del presbiteri d'algunes esglésies.
Antependi
Part del davant d'un altar, frontal.
Atri
Espai situat davant els primitius temples cristians, destinat als catecúmens i als penitents.
Baptisteri
O font baptismal. Lloc destinat a l'administració del baptisme.

Baldaquí
Dosser de tela preciosa o de marbre, de fusta, de metall, etc, sostingut per columnes, suspès al sostre o sortint de la paret, que cobreix un altar, una imatge o un altre objecte religiós. Pot ésser fix o mòbil.

Cadirat
Conjunt de cadires integrades a l'estructura del cor de les esglésies o de les sales de reunions. Atenent a la forma , pot ésser muntada en filera o en semicercle, segons que sigui a la nau central de l'església o a l'àbsis. Comunament de fusta, la decoració a partir del s IX s'anà depurant, i conquerí la màxima riquesa artística durant els períodes gòtic i barroc.

Cambril
Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere els altars presidits per una imatge que rep especial veneració, la qual és visible des de la nau de l'església a través d'una obertura.
Campanar
Torre d'una església o extrem superior d'un edifici on hi ha suspeses les campanes. El seu origen és segurament en les torres que en l'arquitectura paleocristiana servien de talaia defensiva de l'església. Per la seva missió de cridar els fidels amb el toc de les campanes (l'altura millora l'expansió del so) hom els relaciona també amb el minaret musulmà.
Capçalera
Part d'una església que s'estén des de l'extrem posterior, amb absis o sense, fins a l'emplaçament normal del transsepte; és centrada generalment per l'altar major i en alguns països conté el cor.
Capella
Part d'una església amb altar i advocació particular.
Claristori
Últim pis de la nau d'una catedral gòtica ocupat gairebé íntegrament per finestrals.

Cor
Lloc de l'església destinat als cantors, on hom resa i canta l'ofici diví. A l'edat mitjana els cors monàstics originaren el perllongament de la nau entre el transsepte i l'absis (Cluny). Sovint és separat de la nau per un cancell. Es diferencia del presbiteri perquè aquest és el lloc propi dels ministres de la missa i de l'altar, mentre que el cor és per als cantors, canonges o monjos i és al davant o al darrere d'aquell. A les esglésies no monàstiques ni canonicals es confonen tots dos termes. Artísticament hi té especial interès el cadirat.
Creu
Forma que té la planta de moltes esglésies. Hom parla de creu llatina si la nau és més llarga que el transsepte, i de creu grega si tots dos braços són iguals.
Creuer
1. En algunes esglésies, nau transversal interposada entre la nau central i l'absis a fi d'augmentar, prop de l'altar, l'espai destinat als fidels. Als païsoso germànics és corrent l'església amb dos creuers, l'un a la capçalera i l'altre a l'entrada.
2. Espai quadrat, generalment cobert amb cúpula, comú a la nau transversal i a la longitudinal.
Cripta
Construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri de les esglésies, a fi d'acollir-hi la tomba o les relíquies d'un sant; també pot tenir una finalitat simplement estructural. El seu pla determina sovint el de l'església superior.
Deambulatori
Passadís que encercla el presbiteri d'algunes esglésies pel darrere. Fou introduït a l'època romànica per donar accés a les capelles de l'absis major i per servir de trànsit a les processons de pelegrins. El seu cobriment consistia generalment en la descomposició de l'espai a voltejar en trapezis esfèrics transversals.
Entrecor
Espai entre el cor i el presbiteri.
Esonàrtex
Nàrtex interior propi de les esglésies bizantines.
Exvot

Do fet a Crist, a la Mare de Déu o a un sant en compliment d'un vot o en record d'un benefici rebut, consistent en un objecte que hom penja a la paret o al sostre d'una capella o temple.

Font baptismal
Baptisteri.
Frontal
Peça de tela, fusta decorada, metall, etc, col·locada davant la taula de l'altar, anomenada també antependi.

Girola
Deambulatori.

Iconòstasi
Mur, de fusta o d'obra, que, a les esglésies d'Orient, sobretot a les de tradició bizantina, separa el santuari o presbiteri de la nau de l'església. Té una porta central (anomenada reial i que té, a més, una cortina) i dues de laterals i és tot ell decorat amb icones, d'acord amb uns cànons que n'estableixen la distribució. És l'evolució de l'antic cancell, comú al presbiteri de moltes basíliques, al qual hom començà de penjar icones, després del triomf del culte a les imatges, el 843.

Misericòrdia
Petit seient fixat a la part inferior de les cadires abatibles d'un cor monàstic o canònic que permet de repenjar-s'hi tot estant dret.

Nàrtex
Vestíbul, pòrtic situat davant la porta d'una església. Normalment constava de columnes i d'arcades, i podia trobar-se com una construcció aïllada o bé arran de la façana. En l'antiga església era destinat a acollir els catecúmens i els penitents. Fou una part integrant de les esglésies orientals i romanes paleocristianes. En algunes esglésies n'hi havia un d'interior (esonàrtex) i un altre d'exterior (exonàrtex).
Nau
En una església, espai comprès entre parets, arcades o fileres de pilars o columnes. Les esglésies poden tenir una sola nau, tres naus, que és el cas més corrent, i cinc naus. Si hi ha més d'una nau, aquestes reben diferents noms; la nau principal, és la nau central, que sol ésser la major d'una església i a la qual dóna el portal principal; les naus laterals o menors són a cadascun dels costats de la nau principal i solen ésser més baixes que aquella; la nau transversal és perpendicular a la principal, en la intersecció de la qual es forma el creuer; no sempre hi és: en l'art paleocristià no apareix mai; és de les mateixes dimensions que la nau principal en les esglésies de planta de creu grega i de menors dimensions en les de planta de creu llatina.
Nau central
En una església que té diverses naus, la que va des de l'entrada fins al presbiteri, generalment més gran i més alta que les altres.
Nau lateral
En una església, la que és paral.lela a la nau central.
Presbiteri
Part de l'església, anomenada també santuari, situada al fons de la nau central, on hi ha l'altar major, i és reservada als clergues. A les esglésies derivades de la basílica, hom hi troba els setials del bisbe i dels preveres. Ulteriors modificacions n'afectaren l'alçada i la separació de l'absis pel deambulatori. Reixes, baranes, balustrades, graons, cortines o l'iconòstasi marquen la separació de la resta de la nau.
Púlpit
Trona.
Reraltar
Paret o altra superfície que forma la part posterior d'un altar.
Rerecor

1. Lloc d'una església situat darrere el cor.
2. Element de separació, sovint decorat, entre el cor i la resta de la nau, vist des del costat d'aquesta.

Rosassa
També rosetó o rosó. Obertura circular de les parets de les esglésies, especialment a l'edat mitjana.
Rosetó
Rosassa.

Saló, planta de
Planta basilical amb voltes de creueria i amb les naus laterals de la mateixa altura que la central, la qual cosa proporciona la sensació de formar una gran sala.
Sancta Sanctorum
Presbiteri.
Santuari
A les esglésies orientals, presbiteri separat de la nau per l'iconòstasi.

Templet
Construcció formada per un sostre sostingut per columnes que serveix per a posar-hi una imatge a l'interior; a mida reduïda pot format part d'un altar.

Transsepte
Nau transversal d'una església; creuer.
Transparent
Obertura per a il.luminar un altar.
Tribuna
O trifori. A les esglésies, balcó o galeria elevada, situada sovint sobre les naus laterals, des d'on els fidels poden assistir als oficis divins, o on hi ha col·locat l'orgue, o bé el lloc destinat als cantors (dit també cor superior).
Tribunal
A les basíliques paleocristianes, presbiteri, situat a l'absis, normalment elevat, on seien el bisbe i els preveres.

Trifori
Tribuna, matroneu. Conjunt de finestres, originàriament triforades, de la tribuna o matroneu de la nau d'una església que donen a l'interior. Caigut en desús el matroneu, hom continua usant el trifori al llarg de la nau com a element decoratiu.

Trona
Accessori arquitectònic de les esglésies destinat a la predicació, consistent en una mena de balcó, proveït sovint d'un faristol i d'un tornaveu, col·locat a una certa altura per sobre dels fidels, accessible per una escala. Derivada de l'ambó, no sol trobar-se al presbiteri, sinó adossada a la paret o a una columna o aïllada o sostinguda per un pedestal. De pedra o de fusta, sovint ha esdevingut un element d'una gran riquesa artística.
Índex
Parts dels monestirs Claustre
Recinte, normalment quadrat, voltat de murs amb galeries cobertes i obertes vers el pati, que serveix de centre i comunicació a les principals dependències de l'edifici on es troba. Aquests solen ésser els monestirs, catedrals, universitats i similars.
Clausura
Lloc tancat en els convents, reservat als religiosos.
Escriptori
Sala destinada a la transcripció de còdexs i redacció d'escriptures en els monestirs, col·legiates i catedrals de l'edat mitjana.
Lavabo
Templet amb una font al centre situat als claustres dels monestirs perquè els monjos es rentessin les mans després de menjar.
Noviciat
Casa o apartament on hi ha instal·lats els novicis.
Prioria
Departament on habita el prior o la priora.
Provisoria
Lloc destinat, en els convents i en altres comunitats, a guardar i distribuir les provisions.
Refectori
O refetor. Menjador comú dels membres d'una col·lectivitat estable, generalment de monestirs o convents.
Sala capitular
Lloc de reunió de la comunitat de religiosos als monestirs o dels canonges a les catedrals.
Scriptorium
Escriptori.

Índex
Edificis i construccions funeràries. Arcosoli
Nínxol cobert amb volta, que normalment hom utilitza per a posar-hi un sarcòfag.

Catacumba
Generalment en plural, catacumbes. Cementiri subterrani d'inhumació compost de galeries i cambres.
Cementiri
Lloc on hom enterra els morts.
Columbari
Edifici funerari romà, amb sèries regulars de nínxols de forma semicircular a les parets, dins els quals eren posades les urnes cineràries. Aquesta disposició recordava la d'un colomar, d'on derivà el nom. Eren sepulcres familiars que sovint acollien els lliberts i àdhuc els esclaus de la família.

Dolmen
1. Tomba megalítica de qualsevol tipus; uns altres noms populars catalans per a designar el dolmen són taula, caixa, arca, etc.
2. Tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments, per oposició a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc.

Hipogeu
Construcció o excavació subterrània, especialment destinada a servir de sepulcre.
Martyrium
Edifici cultual bastit damunt el lloc on s'esdevingué un fet especial, particularment la mort d'algun personatge (lloc on morí o on és enterrat un màrtir i, sobretot, els llocs que recorden fets de Crist, especialment el Sant Sepulcre). Sobre una planta central, el martyrium podia tenir forma circular, poligonal o de creu. El martyrium (originàriament no destinat a la celebració eucarística) influí en el tipus d'església bizantina, diferent de la basílica.

Mastaba
Antic tipus de tomba egípcia. És fruit de la configuració plana del terreny del Baix Egipte, que obligà a construir les tombes en lloc d'excavar-les en el gabal, o muntanya, com succeïa a l'Alt Egipte. Malgrat els canvis que experimentà en el decurs del temps, la mastaba —mot àrab que significa 'banc'— consta d'una substructura, excavada a terra, on es troba la cambra funerària i el sarcòfag, i d'una superestructura amb quatre costats atalussats.
Mausoleu
Tomba monumental. El nom procedeix del monument funerari, considerat una de les set meravelles del món, que Mausol, sàtrapa de la Cària (377-353 aC), féu bastir per a ell a Halicarnàs.
Monument
Sepulcre.

Necròpoli
Conjunt de sepulcres subterranis. Aquest terme designà primerament els sepulcres d'Alexandria d'Egipte, però posteriorment fou emprat en especial per a referir-se als cementiris d'època prehistòrica o antiga, que constitueixen una de les fonts de documentació estudiades pels arqueòlegs. 
Nínxol
Concavitat practicada en un mur, en una construcció, especialment per a col·locar-hi un cadàver en posició horitzontal.

Panteó
1. Sepultura —en general en forma d'edificació en l'espai o subterrània— on reposen els diversos membres d'una família.
2. Església o edifici que conté les tombes dels homes il·lustres o dels sobirans d'un país.

Piràmide
Monument de forma piramidal utilitzat antigament a Egipte com a sepulcre i pels maies i asteques com a temple.
Sarcòfag
Arca sepulcral feta per contenir un cadàver i utilitzada en íntima relació amb el culte dels morts i amb els ritus funeraris de la inhumació.
Sepulcre
Construcció fúnebre, excavada a terra o a la roca o erigida sobre el sòl, sovint solemne i monumental, de particular valor artístic o històric, il·lustre per la fama de la persona o persones que hi ha enterrades.
Sepulcre de fossa
Tomba en fossa, sense cap senyal a l'exterior, a vegades amb alguna llosa com a protecció; o bé, també la de llosa que forma una mena de caixa (cista) de petites dimensions. És l'element bàsic d'identificació de la cultura dels sepulcres de fossa, grup prehistòric del neolític de Catalunya.
Sepultura
Lloc d'enterrament d'un o més cadàvers; sepulcre, tomba.
Stupa
Monument búdic de tipus funerari, originari de l'Índia, destinat a guardar-hi relíquies de Buda o a recordar-ne fets memorables. En la tradició pali és anomenat dagoba. Estructura massissa de pedra no tallada, en forma semiesfèrica o de campana, és decorada per una balustrada amb un pal que sosté un o més para-sols d'honor. Generalment apareix dins un recinte emmurallat.
Tomba
Sepultura excavada a terra coberta d'una llosa o marbre, que té quelcom de monumental.

Túmul
Monument sepulcral en forma d'un turó de terra o de pedres bastit damunt una tomba. Prové, potser, de la muntanyeta que formava el lloc d'enterrament un cop havia estat inhumat el cadàver amb la mateixa terra excavada per a la tomba.

Índex
Edificis o construccions públiques Almoina
Edifici que albergava la institució de l'almoina, on hom procurava l'aliment quotidià als pobres i l'ajut als necessitats.
Basílica

Construcció pública d'època romana, composta per una gran sala rectangular, dividida en naus per files de columnes, que pot tenir un absis en un extrem o en tots dos. Totes les ciutats romanes de les províncies una mica importants tingueren basílica, generalment al fòrum.
Capitoli
Edifici monumental destinat generalment a seu administrativa, parlamentària, etc. El nom prové del Capitoli, emplaçament del palau dels senadors, a Roma, reconstruït segons plans de Miquel Àngel.
Duana
Des de l'edat mitjana, edifici on hom dipositava les mercaderies per tal d'examinar-les i aplicar-hi la imposició corresponent; acollia fins i tot els gèneres de producció local subjectes a determinades imposicions.
Escola
Lloc, edifici, etc, on es desenvolupa l'activitat escolar, docent i discent.
Estació
1. Indret on es deturen habitualment els trens per admetre, deixar, transbordar o reexpedir passatgers i mercaderies, amb edificis annexos, on hi ha les oficines i altres dependències.
2. Edifici on tenen les cotxeres, oficines, etc, les companyies de tramvies, òmnibus, etc.
Llotja
Edifici públic on es reunien els mercaders i els comerciants per a llurs tractes. Era seu de l'òrgan de govern del col·legi de mercaders o consell de la mercaderia.
Madrassa
Als països islàmics, escola d'ensenyament religiós, adscrita generalment a una mesquita i institucionalitzada des del s X; el seu paper de focus cultural ha estat substituït pel de les universitats. Arquitectònicament, és un edifici estructurat en un pla cruciforme amb dependències disposades entorn d'un pati central o una sala cupulada.
Mégaron
Nom de la sala més interna i més sumptuosa dels palaus micènics. Registrat en els poemes homèrics i identificat en diverses excavacions (sobretot a Troia, Creta, Micenes i Tirint), el precedeixen un vestíbul presidit per dues columnes de fusta amb base de pedra i una avantsala o un propileu, al qual s'accedeix a través de tres portes de doble batent. Al centre del mégaron solia haver-hi una llar envoltada de quatre columnes que sostenien el teulat. Sembla, pel mégaron de Tirint (el més complet i el més ben conegut), on hi havia el tron principesc entorn de la llar, que el lloc era destinat a les audiències reials, als banquets oficials i a les celebracions familiars. Alguns arqueòlegs sostenen que la planta i la disposició del temple grec deriven d'aquest tipus de construcció.
Nimfeu

A l'època hel·lenística i romana, construcció arquitectònica, de forma rectangular o el·líptica, o també absidal, amb fornícules i columnes, que en algunes ciutats de l'Àsia (Milet, Efes, Antioquia) i de Roma excel·lí per una veritable fastuositat escenogràfica.
Palau
Edifici majestuós i luxós utilitzat com a habitació d'un rei o d'un gran senyor, i sovint, com al Pròxim Orient, veritable fortificació i centre de l'administració d'un govern. Molt més hedonista, obert i sense fortificacions fou el mediterrani.
Pallol
Edifici destinat a guardar-hi el forment i els grans per al consum de la població. Normalment els pallols eren municipals. En tenia cura el palloler, així com de l'extracció i venda del forment.
Pritaneu
En diverses ciutats de la Grècia antiga, edifici on hom conservava el foc sagrat d'Hestia i on eren efectuats diversos sacrificis. El seu nom deriva dels pritans, que substituïren el rei en l'exercici de les funcions sacrals. El pritaneu fou emprat també per a homenatjar els ambaixadors il·lustres o els ciutadans benemèrits, dignes de la gratitud de la ciutat.

Residència
Edifici en què una autoritat o corporació té el seu domicili i exerceix les seves funcions.

Stoá
A l'antiga Grècia, nom donat a diversos tipus de construccions a peu pla amb el sostre sostingut per columnes, especialment els pòrtics dels temples i els porxos de l'àgora.
Universitat
Edifici o edificis destinats a les càtedres i oficines d'una universitat.
Índex
Edificis o construccions per a l'allotjament i l'habitatge Alberg
Edifici, establiment, on una persona troba allotjament, tant si es tracta d'una dependència d'un establiment comercial (que cobra pel servei) com si és gratuït. Hom designa també com a albergs els refugis, les barraques, etc, encara que no siguin habitats normalment. Ocasionalment poden ésser establiments públics, dependents de municipis, de l'estat o d'altres entitats.
Alqueria

Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu. Al País Valencià hom distingeix l'alqueria de la masia, que correspon a l'explotació agrària en terreny de secà. A l'horta de València, a diferència de la barraca, que correspon al minifundi, l'alqueria és un edifici de grans proporcions, sovint de construcció antiga (moltes d'elles són gòtiques o barroques); té una cuina àmplia i diversos dormitoris per tal com hi viuen la família dels estatgers i diversos jornalers; té sempre una planta alta amb unes habitacions ben agençades; moltes vegades no tenen pati interior i les dependències s'aglomeren en construccions annexes independents, d'altura distinta.
Balneari
Establiment de banys públics, especialment medicinals. Els balnearis destinats a usos terapèutics tenen instal.lacions adequades a les diferents classes de banys que hom hi pren, i solen tenir, a més, dependències que permeten l'hostalatge dels qui se sotmeten a la cura d'aigües. L'establiment i l'activitat dels balnearis són regulats per la legislació sanitària de molts estats.

Bloc de cases
Conjunt d'edificis contigus (amb parets mitgeres o comunes) que, disposats segons unes alineacions preestablertes, constitueixen una illa urbana.
Bloc de pisos
Edificació constituïda per molts habitatges configurats interiorment i repartits segons un o diversos tipus, que exteriorment presenten forma regular i unitària.
Casa
Nom genèric de tot edifici destinat a servir d'habitació humana. La varietat de les exigències climàtiques, geogràfiques, econòmiques, demogràfiques, sociològiques, etc, i la variació d'aquestes exigències al llarg del temps ha produït una gran quantitat de tipus de casa, des de les formes elementals, sovint temporals o provisionals, com és ara la cabana i la barraca, pròpies del medis rurals o suburbials, fins al palau, el castell, la vil·la, el casal, pròpies de les classes privilegiades. Segons el medi en què es troba, hom distingeix la casa rural, que en la seva forma aïllada ha produït la màxima varietat de tipus, de la casa urbana, de tipus i estructura més uniforme. Els elements de la casa són, bàsicament, els fonaments, les parets, els envans, el sostre, el terra i la teulada o el terrat. Les obertures que la comuniquen amb l'exterior i la ventilen són la porta, la finestra i el balcó. Les habitacions (rebedor, menjador, dormitori, sala i, en cases antigues, saló, sala i alcova, etc) i els serveis (cuina, bany, vàter) es comuniquen directament o per mitjà de corredors o passadissos. Els diferents nivells de la casa (pis o planta) reben nom propi en algun cas (soterrani, principal, entresòl, àtic) i es comuniquen per mitjà d'escales o ascensors. La part externa de la casa és la façana (de vegades amb galeria, porxo o solana), i, a la planta baixa, pot tenir eixida o badiu, a la banda de fora, i pati o clastra a l'interior. Per a la casa urbana, s'ha estès modernament l'ús de formigó, ciment armat, estructura mètal·lica i elements ceràmics prefabricats, així com l'ús del vidre i de l'alumini, més freqüent en els edificis comercials. Segons el règim jurídic de propietat de la casa, pot dividir-se en casa de propietat i casa de lloguer. La primera pot ésser de propietat individual, més freqüent en les petites poblacions i en la casa pairal, o bé de propietat horitzontal, on cada pis té un propietari diferent i la casa és regida pel règim de comunitat de veïns o comunitat de propietaris.

Domus

Casa o torre aloera representada com un castell amb dues torres.
Gratacel
Casa de pisos que ateny una alçària molt superior a la normal. Nasqué al s XIX com a conseqüència de la creixent revaloració del terreny urbà als primers moments de la Revolució Industrial.
Hostal

Casa on donen menjar i allotjament per un preu.
Hotel
Establiment destinat a acollir persones, especialment si són de pas per una població, per un preu convingut. Poden ésser de pensió completa o de mitja pensió, i són classificats en categories, marcades generalment amb estrelles.

Insulae
Casa de veïnatge a l'antiga Roma, formada per diversos pisos i que constituïa normalment una illa de cases. Acostumaven a ser de lloguer.
Mas

Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta explotació.
Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes, generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol, o més complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències agrícoles.
Segons el tipus de producció, poden ésser cerealistes, ramaderes, vitícoles, hortícoles. etc. Generalment són situades al pla.
Mikwà
Edifici destinat pels jueus a la pràctica de llurs banys públics. A causa de les prohibicions repetides de banyar-se en els rius i també per la prescripció de practicar banys rituals purificadors, cada comunitat jueva tingué cura de procurar-se un establiment adequat per a aquest fi.
Mixed-use
Denominació que reben els edificis on es combinen, en una única entitat volumètrica, espais dedicats a activitats terciàries (oficines) amb espais per a la residència (habitatges). També s'anomenen edificis híbrids.
Palafit
Cabana prehistòrica construïda sobre pals de fusta.

Pis
Cadascuna de les divisions horitzontals d'un edifici, cadascun dels compartiments superposats que el formen, especialment els que no són a peu pla.

Refugi
Edifici construït a muntanya per tal que els excursionistes, els alpinistes i altres persones que hi passen puguin fer-hi nit, aixoplugar-s'hi, etc.
Residència
Edifici on conviuen habitualment diferents persones sota una reglamentació comuna i vinculats per motius d'edat, sexe, treball o ocupació, creences religioses, etc.
Termes
Establiment públic de banys.

Vil.la
Casa més o menys luxosa, situada fora de la ciutat, generalment voltada de jardí.
Villae
Vil.la. Explotació agrària romana, mansió senyorial rural.
Índex
Parts de les cases romanes Atri
Pati interior, centre de la casa romana de tradició etrusca, al voltant del qual s'obrien les distintes cambres: a dreta i esquerra, els dormitoris, i al fons, el despatx o tablinum. Al sostre hi havia una obertura quadrangular, impluvi, que es corresponia amb el compluvi. A l'atri hi havia també el larari. El cap de família hi rebia les visites i els clients, i també hi practicava el culte dels avantpassats. Amb la introducció de les formes arquitectòniques hel·lenístiques, l'atri perdé un poc la seva importància central a la casa en favor del peristil. Amb tot, a les províncies, la casa amb atri continuà essent la fórmula arquitectònica més comuna.
Aula
Primitivament, gran pati obert al voltant del qual hi havia els estables a les cases romanes. Amb l'Imperi l'ús antic restà perdut, i el nom d'aula fou reservat al conjunt dels palaus imperials i dels edificis de la cort o àulics.
Compluvi
Obertura al centre de l'atri de les cases romanes per a deixar sortir el fum i fer entrar la claror; recollia, procedents dels quatre vessants de la casa, les aigües pluvials, que anaven a l'impluvi o piló central.

Cubiculum
Cadascuna de les habitacions construïdes entorn de l'atri a les cases romanes. Generalment eren destinades a dormitori del fills.
Gineceu
A la Grècia antiga, apartament de la casa destinada a estar-hi les dones, situat sovint a la part més recòndita, en un lloc clarament separat del dels homes.

Hipocaust
Cambra per on circulava aire calent que construïen els romans per calefactar l'habitació situada al seu damunt.
Impluvi
Cisterna o piló situat a l'atri o peristil de la casa etruscoitàlica i romana i que hom destinava a recollir l'aigua de la pluja que queia del compluvi.

Larari
Lloc de la casa romana destinat al culte domèstic dels lars. Generalment consistia en un sacrarium o en un petit edicle decorat.
Peristil
Pati interior voltat de porxos, típic dels antics temples egipcis i, sobretot, de les cases gregues i romanes.
Podi
O pòdium. En l'arquitectura romana, basament a l'interior d'una habitació sobre el qual hom col·locava àmfores o urnes.
Pròtir
Espècie de corredor que, en les cases romanes, unia la porta del carrer amb la de l'atri. Posteriorment fou un petit cos d'obra format per una volta de canó, sostinguda a la part davantera per un parell de columnes o pilastres que, adossada a la porta o al nàrtex d'una església, permetia de resguardar-se de la pluja.
Solari
O solàrium. A l'antiga Roma, part de la casa oberta al sol i a l'aire, ja fos una terrassa o bé una mena de galeria.
Tablinum
A l'antiga casa romana, peça situada entre l'atri i l'hortus o el peristil. Destinada a cambra matrimonial o, potser, a sala de menjar, serví, més endavant, d'avantsala.
Tabulari
A les cases romanes, sala que separava el peristil de l'atri on hom solia guardar els arxius familiars.
Triclini
A les cases romanes antigues, menjador constituït per una taula voltada de tres llits (lectus summus, medius i immus), on hom es reclinava per menjar. En aquests llits s'acomodaven els comensals, de tres en tres. El lloc d'honor, començant per la dreta, era el tercer del lectus medius. A les cases senyorials romanes solia haver-hi dos o més triclinis, que eren parats segons les estacions.

Índex
Edificis o construccions del món de l'espectacle Amfiteatre
Edifici romà on se celebraven diferents espectacles públics: lluites de gladiadors, jocs venatoris amb animals salvatges duts d'arreu del món conegut, lluites d'homes desarmats amb feres (que sovint es convertien en execucions en massa de condemnats a mort) i, més rarament, imitacions de combats navals. Era un edifici de planta el·líptica, amb un espai central, arena, on tenia lloc l'espectacle, i una sèrie de graderies que el voltaven, cavea, separats per un mur, podium, i a vegades per un fossat per a evitar que les feres poguessin saltar damunt els espectadors. Edifici típicament romà (malgrat el nom d'origen grec), com ho eren també els espectacles que s'hi representaven. Només les ciutats importants tingueren amfiteatre: els espectacles i l'edifici eren molt cars.

Arena
Part central d'un circ o d'un amfiteatre on tenen lloc les curses, els combats i els jocs o espectacles.
Auditori
Lloc (generalment sala o edifici) especialment condicionat per a fer-hi audicions.
Circ
Edifici de l'antiga Roma dedicat a l'espectacle de curses de carros lleugers. Era format per un rectangle allargassat (arena) dividit, en sentit longitudinal, per un mur baix (spina) decorat amb obeliscs, estàtues, etc, i tres senyals cònics (meta) que marcaven la fi de la cursa. Dels costats menors, l'un tenia forma semicircular, i l'altre, lleugerament cintrada. Al voltant hi havia les graderies; a un cap, el lloc per als carros i cavalls (carceres), i a l'altre, la porta principal (porta triumphalis) amb la tribuna presidencial. Cap circ romà no s'ha conservat en bon estat.
Estadi
1. A l'antiga Grècia, lloc públic de 125 passes geomètriques per a curses, jocs atlètics, etc. L'estadi era de forma rectangular, amb un extrem recte i l'altre en forma d'hemicicle on se situaven els jutges; als costats hi havia graderies per al públic. Inicialment servia per a les curses a peu, però després fou utilitzat per a d'altres esports. En la Roma antiga tingueren llur continuació: eren de forma monumental, tenien més d'una pista i eren dividits per la spina i envoltats de graderies de marbre.
2. Instal·lació esportiva de grans dimensions apta per a la pràctica de diversos esports. Normalment consta d'un terreny de joc envoltat d'una pista de 400 m de longitud i amb àmplies graderies per als espectadors.

Frontó
Edifici disposat per a jugar-hi a pilota basca.

Naumàquia
Edifici especialment construït i adaptat per a la celebració de les naumàquies (a l'antiguitat clàssica —i sobretot a Roma—, eren espectacles que reproduïen un combat naval). Semblant a l'amfiteatre, tenia l'arena més ampla i les grades més baixes.

Odèon
També odeó. Teatre de dimensions reduïdes que, a la Grècia antiga, era destinat a les audicions musicals. Arquitectònicament, repetia la forma del teatre grec clàssic, però adquiria un desenvolupament vertical més notable, per tal d'afavorir l'acústica de les audicions, i oferia, en l'escena, unes dimensions més reduïdes.
Pista
Lloc cobert o a l'aire lliure emprat temporalment o permanentment per a manifestacions esportives, especialment curses.

Teatre
Edifici destinat a la representació d'obres de diferent gènere, literari (tragèdia, comèdia, sainet, vodevil, etc) o musical (revista, sarsuela, òpera, opereta), o altres modalitats: mim, d'ombres, etc.
Índex
Parts dels teatres antics Càvea
En el teatre grec i romà, lloc destinat als espectadors, al voltant de l'orquestra i generalment de forma semicircular.

Escenari
Part del teatre construïda convenientment perquè hom hi pugui col·locar les decoracions i figurar el lloc de l'acció dramàtica.

Orquestra
En el teatre grec, espai circular —i no enllosat— situat entre l'escena i la graderia i amb l'ara de Dionís al centre, destinat a les danses del cor. En el teatre romà, a causa de la disminució de la importància del cor, l'orquestra, de forma semicircular i amb el terra enllosat, esdevingué un lloc d'honor del teatre, reservat als senadors i als magistrats. En algunes ocasions (especialment als temps del Baix Imperi), l'orquestra allargada serví per a la representació de les naumàquies.

Pàrode
Al teatre grec antic, accés lateral al lloc de les representacions. Posteriorment, entrada a l'orquestra situada als costats de l'escena.

Prosceni
A l'antiguitat clàssica, l'espai escènic en general. A partir, però, de l'època hel·lenística, el terme passà a designar només un cos de l'escena, avançat sobre l'orquestra i ornat, en ocasions, d'algunes semicolumnes o pilastres.

Vomitori
En els teatres i amfiteatres romans, cadascuna de les portes (en llatí vomitoria) obertes damunt la càvea que donaven accés a les grades.
Índex
Monuments Arc de triomf
Monument típic de l'arquitectura romana, sense precedents coneguts. Bé que el nom d'arc de triomf és de l'època, fóra més exacte el d'arc monumental, puix que la majoria de les vegades no foren elevats per commemorar victòries militars, sinó com a entrada monumental a ciutats o a ponts, per commemorar un esdeveniment o un personatge. El més corrents són d'un arc, els més grans, de tres. Són rars els de dos arcs o de planta quadrada amb quatre (quadrifrons).
Cromlec
Cercle de monòlits construït a l'època prehistòrica.
Estela

Monument monolític en forma de pilar o de làpida destinat generalment a ésser-hi feta una inscripció. D'un ús molt corrent a l'antiguitat, les esteles tenien principalment caràcter commemoratiu o funerari.
Megàlit
Monument construït amb pedres grans. Els megàlits més corrents són els funeraris, sepulcres col·lectius, que poden ésser de diversos tipus (dolmen, galeria coberta, sepulcre de corredor, sepulcre de falsa cúpula) i que generalment són coberts per un túmul; entre els no funeraris es destaquen els menhirs. Foren construïts durant el final del neolític i les primeres edats dels metalls, a una bona part d'Europa i en algunes altres zones.
Menhir

Monument prehistòric, megalític, que es limita a una gran pedra dreta, plantada a terra. El nom ha estat adoptat, pels prehistoriadors, del terme popular bretó (men, 'pedra', hir, 'llarga'). És característic de les zones atlàntiques de la cultura megalítica (Bretanya, illes Britàniques), però s'estén a d'altres zones, com a Còrsega o als Països Catalans. En alguns casos la pedra ha estat allisada i hom hi ha representat gravats. Normalment apareix isolat, però també en forma d'alineacions o de cercles.

Monument
Obra d'escultura o d'arquitectura erigida per perpetuar el record d'una persona o un fet memorable.
Naveta
Monument característic de la prehistòria de Mallorca i de Menorca. El nom naveta vol ésser un diminutiu de nau, puix que hom digué que la planta recorda la forma d'un vaixell rectangular o trapezoïdal, amb un dels extrems arrodonit. Construïda amb grans blocs de pedra, amb la tècnica dita ciclòpia (o megalítica), té gairebé sempre caràcter monumental i és, juntament amb el talaiot, la construcció típica, representativa, de la civilització indígena balear, especialment la de Menorca.
Taula
Monument prehistòric de la cultura talaiòtica, característic i exclusiu de Menorca, que consta d'una pilastra monolítica o pedra de suport, de secció rectangular molt allargada, que fa de suport a una gran llosa plana, rectangular, en posició horitzontal, una mica més ampla a la part superior. El nom, d'origen popular, puix que la forma del monument correspon a una mena de taula de peu central, únic, molt alt, ha estat adoptat científicament.
Talaiot
Monument prehistòric, típic de Mallorca i Menorca, consistent en una gran torre o talaia, construïda amb pedra seca, en general de mides grans, de tècnica ciclòpia, ben tallades o molt toscament, segons els casos. El nom, d'origen popular, augmentatiu de talaia, ha estat adoptat científicament.
Índex
Construccions urbanístiques Àgora
Plaça principal de les ciutats gregues antigues, centre de cultes religiosos i de la vida política (assemblees, etc). Cap al s V aC esdevingué, també, mercat i centre comercial. Els ciutadans s'hi trobaven sovint i feien tertúlia. Els intents de planificació urbanística, del s IV ençà, tendiren a donar-li un caràcter central i tan monumental com fos possible: sovint era voltada de pòrtics. A les ciutats romanes, el fòrum heretà moltes de les característiques de l'àgora grega.

Alineament
Línia fixada pels plans, estudis de detall i normes urbanístiques que ha d'ésser forçosament respectada per les edificacions urbanes en llur situació respecte a les vies i places públiques.

Aqüeducte
Conducte artificial tancat, no prefabricat, per a portar l'aigua d'un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. Es distingeix, doncs, de la conducció tipus canal, que és obert, i de la conducció de canonada, formada per unió de tubs prefabricats.
Cardo maximus

En les ciutats i els campaments romans, via central longitudinal, orientada de nord a sud, travessada perpendicularment pel decumanus. Al cardo maximus corresponien altres cardines menors, paral·lels.
Decumanus
A les ciutats i als campaments romans, via transversal, orientada d'oest a est, travessada perpendicularment pel cardo maximus.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats.

Fòrum
Centre de les ciutats romanes, on hi havia el mercat i la seu de les actuacions públiques. Teòricament era emplaçat a l'encreuament de les dues vies principals, el cardo i el decumanus, tot i que de vegades era excèntric. Als mateixos campaments militars hi havia un fòrum enfront del praetorium o tenda del general. Hom coneix, per les excavacions arqueològiques, una considerable quantitat de fòrums de diverses ciutats.

Via romana
A l'antiga Roma, nom donat a cadascuna de les línies terrestres establertes que constituïen la xarxa de comunicació amb tots els punts principals de l'Imperi Romà.
Xamfrà
Cantonada constituïda per un pla que forma angles obtusos, especialment de 135°, amb cadascuna de les dues façanes o parets que la determinen.
Índex

Inici   Tornar a Conceptes   Tornar a Història


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà