BUXAWEB

HISTÒRIA Socials

Història

Geografia

Art

Economia Política

Sociologia


Història


CONCEPTES

Escultura Escultura
1. Acció, art, d'esculpir obres tridimensionals, bé exemptes, bé en relleu.
2. Obra esculpida. El significat ortodox del mot es limita a l'ofici en què per a produir l'obra volguda hom procedeix per eliminació de material. Tanmateix, puix que una generalització simplificadora fa extensiva la denominació a tota obra tridimensional independentment del seu origen, hom considera també tècniques escultòriques les que empren procediments basats en l'addició de material. Hom sol emprar com a base del material escultòric un tipus especial de sella giratòria, coneguda amb el nom de cavallet, que permet a l'artista de veure tan sovint com calgui la seva obra, en el curs de la seva realització, en totes les seves facetes. L'escultura obtinguda per eliminació és tradicionalment considerada una peça definitiva: és l'esculpida en pedra —té una estima especial la de marbre—, la talla en fusta i, fins i tot, la de metall cisellat, que convencionalment hom estudia dins el camp de l'argenteria. El treball directe sobre pedra —emprant el punxó per a desbastar el bloc, i la maça i l'escarpra per a acabar l'obra— és exercit pel mateix artista o bé per un ajudant que treu de punts el bloc definitiu basant-se en el model de l'autor. Dins l'apartat de l'escultura d'eliminació també hom pot incloure la de guix tallat. L'escultura d'addició, obtinguda mitjançant el modelatge d'una pasta amb un tipus d'eines de boix que cada artista se sol fer segons les seves necessitats i que sovint van encapçalades amb ferro, i les pròpies mans, ha servit generalment per a fer els esbossos o models sobre els quals hom treu la peça definitiva. Els materials emprats són l'argila, el gres, el guix, la cera —molt emprada pels grecs i després relegada a ésser la base de la ceroplàstia — i més modernament la plastilina, que no cal humitejar amb draps xops com l'argila, el gres i el guix. Tot i que sovint les obres modelades siguin considerades definitives, normalment serveixen per a treure'n un motlle en negatiu, que sol ésser de guix i serveix per a fer-ne una o diverses còpies en bronze o en terra cuita; les peces obtingudes —malgrat que sovint són pòstumes— poden rebre els retocs finals de mans de l'artista mateix, que així té l'oportunitat de fer un tiratge múltiple, normalment limitat, numerat i justificat, de peces considerades originals partint d'una sola obra. El mot escultura ha ampliat el seu significat amb l'adveniment de les avantguardes artístiques del s XX; hom ha elevat les tècniques de la forja —normalment emprada només com a art decorativa— a la categoria d'escultura. També el ciment, el formigó armat, l'alumini o el plàstic, entre altres materials, han estat emprats mitjançant tècniques experimentals i molt sovint mixtes, per a obtenir unes formes escultòriques.
3. Obra d'art realitzada en tres dimensions. Art de modelar, tallar i esculpir en fang, pedra, fusta, metall o una altra matèria.
Relleu
Forma no exempta treballada en un suport bidimensional. Segons que els elements representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o positiu. En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix relleu quan sobresurtin menys de la meitat.

Exempt -a
Dit de l'escultura de tres dimensions i ple relleu.
Índex
Sobre l'escultura Entretallador
Artista que fa escultures entretallades.
Escultor
Artista que esculpeix, que professa l'art de l'escultura.

Imatger
Persona que fa imatges o en ven.
Tallista
Persona que fa obres de talla.
Índex
Tècniques escultòriques Afegir
1. Unir les unes amb les altres (diferents peces, trossos, etc) formant una sola peça o un objecte com d'una sola peça.
2. Unir els trossos (d'una gerra, d'un plat, d'una estàtua, etc).

Bisell
Caire o vora escapçats obliquament, al biaix. L'escapçament de caires, també dit aixamfranament, és practicat per tal d'eliminar l'aresta massa pronunciada que formen la intersecció de dues cares en angle agut o recte. Ben a l'inrevés, l'escapçament de vores és practicat per afuar encara més un dels seus caires, generalment amb la intenció de fer-lo tallant.
Bisellar
Fer bisells en un vidre, un capitell, una peça, etc.

Buidar
Formar un objecte abocant metall fos o qualsevol altra matèria blana dins un motlle buit.

Cera perduda
Dit del procediment emprat en escultura per a reproduir imatges en bronze. El model, de material refractari, és recobert d'una capa de cera que és novament recoberta del mateix material que el model; consolidat el conjunt, hom hi aboca, per un orifici superior practicat al recobriment, bronze fos que desplaça la cera per un altre orifici inferior, i adopta, en solidificar-se, la forma buida del model inicial.

Ceràmica
Art de fabricar objectes (recipients, elements de construcció, etc) de materials terrosos cuits. Hom empra bàsicament argila o caolí com a primeres matèries fonamentals a causa de llurs qualitats plàstiques i refractàries; hom empra també additius amb finalitat desengreixant que assuaveixen les contraccions durant la cocció (sorra, quars, feldspats, xamota), materials fundents que rebaixen la refractarietat (feldspats, àlcalis), i uns altres que l'augmenten (corindó, bauxita metàl·lics). Actualment hom empra també com a primera matèria commixtions de materials terrosos desproveïts de qualitats plàstiques, però transformables per cocció.

Ceroplàstia
Modelatge amb cera.
Conformació
Acció de donar als metalls una forma adequada aprofitant llur capacitat de deformar-se plàsticament, la qual permet de treballar-los en forma de planxes o barres. La conformació dels metalls pot ésser feta en fred (a la temperatura de l'ambient) o en calent, sia per doblegament, per extrusió, per estiratge, per laminatge, per forja o per estampació. L'acabament de les peces pot ésser fet per mecanització, brotxatge, rectificació, etc. Les superfícies poden ésser protegides amb els procediments normals per als metalls.
Coroplàstia
Tècnica de modelatge de la terracota, referida especialment a la que hom utilitzà en la fabricació dels vasos grecs antics.

Dauradura
Recobriment d'objectes amb una capa d'or per mitjà d'electròlisi, si l'objecte és metàl·lic, o encolant-hi làmines d'or molt fines ja preparades si no ho és.
Emmotllament
Operació de donar la forma desitjada a una matèria per mitjà d'un motlle.
Encolar
Escampar la cola o l'aiguacuit calent per la superfície a enganxar, per tal d'apariar peces de fusta comunes, aplacar fulloles, etc.
Entallar
Treure trossos d'un bloc de fusta, marbre, etc, amb un instrument tallant, especialment per esculpir figures, motius decoratius, etc.
Esbós

Primera forma imperfecta d'una composició artística. En pintura i dibuix és un intermedi entre el croquis i l'obra definitiva; en escultura és un modelat preparatori a mida reduïda. L'esbós té l'espontaneïtat que hom no troba en l'obra enllestida, especialment en l'art tradicional, en què els deixebles acabaven l'esbós del mestre.
Esboscassar
Llevar (d'un bloc) els primers trossos amb vista a afaiçonar alguna cosa; escalabornar.
Esculpir
Afaiçonar en pedra, fusta, metall o un altre material (una estàtua, un ornament o una figura qualsevol).
Estofar
1. Donar una capa de blanc (a la fusta que hom ha de daurar).
2. Pintar al tremp damunt d'or brunyit formant relleu.
3. Raspar amb el garfi el color donat sobre l'or.

Estatuària
Art d'esculpir estàtues i, per extensió, l'escultura.

Fel.loplàstica
Art de modelar en suro. Hom l'empra sobretot per a reproduir monuments i edificis cèlebres.
Forja
Procediment de conformació de metalls que consisteix a variar la forma d'una peça metàl·lica per compressió, en calent, entre dues superfícies dures, l'una fixa i l'altra mòbil. La forja és el sistema més antic de conformació de metalls.

Forjar
Treballar (un metall) o afaiçonar (un objecte metàl·lic) pel procediment de la forja. Fosa
O buidatge. Tècnica escultòrica que permet l'obtenció de peces de metall. Els materials emprats solen ésser el bronze per a l'escultura i l'or i l'argent per a l'orfebreria. Els primers procediments de fosa donaven com a resultat només l'obtenció de peces massisses; el coneixement del buidatge és més tardà. Dins la fosa amb buidatge hi ha dos sistemes: el de la cera perduda i el de l'arena. El procediment de la cera perduda consisteix en la realització en cera d'un model de l'obra, que restarà destruït en el moment de la fosa. El procediment de l'arena consisteix a modelar l'escultura per peces en caixes d'arena, on és posat el metall líquid; després, les diferents peces són unides. En la fosa, el buit interior del motlle és anomenat nucli, i és omplert de guix i de rajola esmicolada; i després de la recuita és revestit d'una capa de guix i és colgat de terra per tal que no experimenti cap commoció per obra de la pressió del metall en fusió.
Modelar
Donar forma amb argila, cera o una altra matèria plàstica (a una figura o a un ornament que després hom ha d'executar en una matèria dura).
Modelatge
1. En escultura exempta, procediment mitjançant el qual l'escultor, amb una matèria plàstica i mal·leable (generalment fang o cera), fa un model que després reproduirà en guix, marbre, bronze o qualsevol altre material. La matèria plàstica és treballada sobre una armadura de fusta o ferro que actua com a esquelet del model.
2. En relleu, pintura, dibuix, gravat o tota altra representació bidimensional, intent d'aconseguir la sensació de volum mitjançant recursos lumínics, contrasts de color, perspectiva, etc.
Motlle
1. Peça buidada en negatiu d'un objecte que hom vol reproduir, la qual hom omple d'una pasta més aviat clara perquè aquesta prengui la forma de la peça i la conservi un cop solidificada.
2. Qualsevol model buit o ple que, aplicant-hi una matèria flexible, serveix per a donar-li una forma determinada o per a estampar-hi un dibuix.
Ombra
Part d'una pintura, un dibuix o un gravat que l'artista, mitjançant la utilització de colors foscs, enfosqueix més que les altres parts a fi de donar efectes de volum.
Plàstica
Art de modelar una matèria, especialment una matèria amb la qual hom farà una obra artística.
Policromia
Art de completar amb colors les obres arquitectòniques o escultòriques. Pot ésser decorativa, convencional o realista.
Punt
Cadascuna de les marques que hom fa sobre les parts que més sobresurten en una escultura que hom vol copiar.

Repujar

Fer sortir, a cops de martell, un dibuix en relleu (en una placa metàl·lica, en un cuir, etc).
Soldadura
Unió de dues peces, d'igual o diferent material, mitjançant l'aplicació d'escalfor (sovint fins a la temperatura de fusió de les peces) o, eventualment, de pressió.
Talla
Obra de tallar objectes d'una manera o segons una forma determinada.

Tallar

Donar una forma determinada (a una cosa) separant-ne amb un instrument de tall les parts sobreres.
Toc
1. Cop de pinzell, burí, etc, donat a una obra pictòrica, escultòrica, etc, especialment per tal de millorar-la, perfer-la.
2. Manera de manejar un artista, un artífex, etc, el pinzell, el burí, etc
.
Torèutica
Art de cisellar i esculpir els metalls (generalment metalls nobles i bronze) i el vori, gairebé sempre amb finalitats decoratives.
Trepant
Tècnica escultòrica que utilitza el trepant (escultura feta a trepant). És la realitzada amb el trepant, instrument que serveix per a foradar, i que presenta incisions de poca amplària, localitzades i molt profundes, per a fer l'efecte de gran relleu, de clarobscur, etc., formant calats.
Treure de punts
Desbastar la matèria que hom vol esculpir a partir dels punts establerts en ella, que marquen els contorns de l'escultura definitiva. Hom ho realitza generalment mitjançant procediments mecànics.

Índex
Materials escultòrics Alabastre
Varietat de guix en forma d'agregat finament granat, compacte i translúcid. Rep aquest nom només quan és de color blanc pur. Com a material escultòric, ha estat molt utilitzat en totes les èpoques perquè és fàcil de treballar i perquè resulta molt vistent.
Argila
Nom comú d'un tipus de roques sedimentàries no consolidades o poc endurides que contenen, bàsicament, partícules de diàmetres inferiors als 0,001 mm, i formades principalment per silicats d'alumini hidratats, que tenen propietats més o menys plàstiques (argiles plàstiques), refractàries, i adsorbents i desgreixants en sec (argiles esmèctiques). Quan s'embeuen d'aigua poden augmentar de volum fins a un 40-50% i es tornen plàstiques i toves (es ratllen amb l'ungla), fins a arribar a perdre la cohesió i a dispersar-se en l'aigua tot donant una dissolució col·loïdal; si hom les cou no es deformen, però s'endureixen, es contreuen una mica i canvien de color si contenen òxids de ferro.
En virtut de llur plasticitat i comportament a la cocció les argiles són la primera matèria principal de la idústria ceràmica.
Bronze
1. Aliatge de coure i estany que conté d'un 8 a un 40% d'aquest darrer, sovint amb petites proporcions d'altres elements.
2. Nom aplicat a diversos aliatges de coure i d'altres elements (beril·li, alumini, antimoni, etc), fins i tot a llautons (aliatges de coure i zinc), per raó de la seva semblança amb el bronze pròpiament dit.

Caolí
Argila refràctaria de color blanc, formada per descomposició del feldspat, i constituïda gairebé exclusivament per caolinita. Posseeix una estructura microcristal·lina de làmines hexagonals. La seva aplicació més important és la ceràmica, especialment per a obtenir porcellana i terrissa blanca. Els caolins amb dimensions de partícula prou petites (menys d'un micròmetre) són emprats com a matèries de càrrega: donen cos i opacitat al paper i n'augmenten el poder absorbent de la tinta, milloren la resistència a la ruptura i a l'abrasió dels cautxús, augmenten el poder cobrent de les pintures i la resistència als agents químics dels plàstics, etc. Són emprats, també, en l'elaboració de catalitzadors del craqueig del petroli. En farmàcia, el caolí rentat ha estat utilitzat per les seves propietats absorbent, adsorbent i antiàcida.
Cera
1. Substància secretada per quatre parells de glàndules situades a l'abdomen de les abelles obreres amb la qual construeixen les bresques. Apareix en forma de petites escates blanques que les abelles recullen i es posen a les mandíbules, on la masteguen i la impregnen d'una substància escumosa que la blanqueja, la torna opaca i la fa mal·leable. La cera és emprada per a la fabricació de ciris i espelmes, de llumins, de cosmètics, de llustre de sabates, de preparats per a encerar mobles i parquets, com a aglutinant de pintures, en emulsions al tremp, com a additiu de pintures a l'oli, en tintes litogràfiques, en farmàcia, en segells, en activitats artístiques diverses, com flors i fruites, medallons, exvots, figures de cera, en foneria artística, etc.
2. Lípid simple, èster d'un àcid gras amb un alcohol alifàtic de cadena llarga, que hom troba en el regne animal (cera animal) i que hom obté de les plantes (cera vegetal) i del regne mineral (cera montana).
Escaiola
Pasta feta de guix i aiguacuit, amb la qual hom construeix figures o revesteix alguna construcció, donant-li colors, imitant marbre o altres pedres, etc; en traumatologia, hom també la fa servir per a enguixar.

Estuc
Pasta feta amb calç o guix i pols de marbre que hom aplica, a manera d'arrebossat, a les superfícies, tant interiors com exteriors (parets, columnes, etc), o utilitza en el motlluratge de decoracions arquitectòniques.
Estucat
Revestiment d'estuc.

Fang
Mescla de llim, argila i aigua. Quan s'ha endurit, rep el nom de fangolita. Amb el fang hom fabrica peces de terrisseria, i és utilitzat en escultura per a modelar.

Ferro
Sigla: Fe. Element de transició del bloc d, situat entre els elements dels blocs s i p en la taula periòdica. Metall dúctil, mal.leable i molt tenaç, que és de color gris blavós. Els dos aliatges més importants de ferro són l'acer i la fosa o ferro colat; l'acer té un contingut de carboni inferior a l'1,70% i a temperatures elevades es transforma en austenita (solució sòlida g), que és la microestructura més flonja i més mal·leable del diagrama ferro-carboni; la fosa té un contingut de carboni que va de l'1,9% al 6,6% (en la pràctica hom no n'obté amb un contingut de carboni superior al 4,5%), i l'aliatge és fràgil a totes les temperatures, fins a la fusió.
Formigó
Material de construcció constituït per una barreja de grava, sorra i ciment pòrtland. Aquesta barreja ha de tenir la proporció adequada perquè en resulti una massa compacta en què la sorra ompli suficientment els buits compresos entre la grava, i el ciment faci de lligant dels grans de sorra i la grava i ompli els espais compresos entre aquests materials.

Fusta
Matèria llenyosa de l'arbre. La matèria que el tronc aporta és apta per a la construcció de bastiments i de mobiliari. Hom anomena fusta tova aquella que, com la d'avet o la de balsa, tenen poc pes específic, fusta dura la que té un pes específic elevat, com la del pi resinós, l'om, l'alzina, el faig, el roure i la noguera, i fusta semidura la intermèdia, com la del pi comú i la del làrix.
Granit
Roca plutònica cristal·lina amb textura equigranular; composta per quars, feldspat alcalí i en menor importància mica, plagiòclasi i hornblenda. El quars és de color gris i es presenta en grans irregulars, els feldspats alcalins posseeixen colors variables (blanc, rosa o vermellós), i els cristalls són més regulars. La biotita es presenta en làmines hexagonals, fàcilment exfoliables. La gènesi del granit constitueix, encara avui, un dels problemes fonamentals de la geologia. Afloren com a masses intrusives amb diferents formes. Les masses més grans formen els batòlits. Universalment estès, és molt emprat en construcció, pavimentació i ornamentació.

Gres
Tipus de ceràmica, dura, compacta i impermeable, obtingut per cocció fins a la vitrificació d'una pasta de composició variable segons el tipus de gres. El gres ordinari és constituït per argila plàstica refractària, amb un cert contingut de ferro i, a vegades, per sílice i feldspat. El producte que hom obté és impermeable i resistent als agents químics i hom l'empra en la indústria química per a la construcció de recipients i conduccions, en revestiments, etc. El gres fi és obtingut a base de caolí, quars, feldspat, etc, i és emprat en la fabricació de material sanitari, en les indústries química i elèctrica i en la ceràmica artística. D'origen xinès, el gres ha esdevingut un tipus habitual a l'Occident des del s XV.
Guix
Material per a la construcció obtingut per calcinació del sulfat de calci dihidratat. Hom l'empra principalment com a material de recobriment i, menys sovint, com a material d'unió de poca resistència.

Majòlica
Nom amb què és coneguda la ceràmica amb reflexos metàl·lics que hom fabricava a Itàlia del s XV al s XVIII, a imitació de la tradició hispanoàrab arribada en aquest país des de Mallorca, del nom llatí de la qual, Maiorica, derivà el nom italià. Segons alguns estudiosos del tema, això no pressuposa que les peces exportades des de Mallorca fossin fabricades a l'illa.
Marbre
Roca calcària, metamòrfica, cristal·lina, granular i de gra microscòpic. És formada quasi totalment per grans de calcita agregats sense orientació, però sense deixar espais buits. Quan és pur, és de color blanc. A vegades, però, conté, com a components accessoris, quars, silicats i, sobretot, ferro i grafit, els quals donen els colors que caracteritzen els diferents marbres i, juntament amb les venes de calcita, l'aspecte típic. Les condicions físiques del marbre fan que hom el pugui polir amb facilitat i que sigui la roca principal per a l'estatuària i l'ornamentació.
Marbre artificial
Imitació del marbre feta amb pintura o amb pedra artificial. La pintura fou un mètode utilitzat en la decoració dels interiors quan, per unes necessitats determinades d'aquell interior, sia d'acústica (com, per exemple, l'Òpera de Versalles), sia per la voluntat de donar una aparença luxosa amb escassos mitjans, hom imita el marbre mitjançant la pintura; aquest sistema fou molt corrent durant el s XVIII. Al s XX ha estat i és usada una pedra artificial que imita el marbre, tant per a decoració interior com per a la construcció d'escales.
Metall
Nom donat a un nombre d'elements, aproximadament uns 70, situats a les primeres columnes de la classificació periòdica o en els períodes de transició, amb alts punts de fusió i d'ebullició, llevat de l'argent viu, que és líquid. Tots aquests elements tenen en comú unes característiques determinades, que hom anomena característiques metàl·liques, les quals representen un conjunt de propietats, com la mal·leabilitat, la brillantor, la conductivitat elèctrica i calòrica, etc, que es manifesten amb major o menor grau tant en les substàncies pures (metalls purs) com en les unions de diverses substàncies, és a dir els aliatges.
Pedra
Tros de matèria mineral de certa grandària, despresa naturalment d'una roca, o treta artificialment d'una roca, emprada generalment com a material de construcció.
Pedra calcària
Pedra despresa o treta d'una roca calcària, especialment emprada en la fabricació de calç i de ciment. És anomenada també pedra calcinal.
Pisa
Ceràmica de pasta porosa recoberta d'un vernís vitrificat transparent o opac.

Porcellana
Terrissa molt fina composta de feldspat i caolí que difereix de l'ordinària per la seva transparència.

Plàstic
Dit de les matèries blanes que poden ésser modelades fàcilment amb les mans, com l'argila, la cera, etc.
Plastilina
Massa plàstica, de diversos colors, emprada per a modelar. Té una composició variable, a base d'argiles plàstiques, i és emprada en treballs escolars i per a petits modelatges.
Terra cuita
Terracota o terrissa.
Terracota
Terra cuita.
Terrissa
1. Material terrós cuit de què són fets els objectes de ceràmica, pisa, porcellana, etc, i també les peces de bòbila.
2. Terra argilosa de què és feta la terrissa.
Vidre

1. Substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida.
2. Matèria amorfa que no té una estructura cristal·lina i, per tant, amb les partícules que la formen ordenades a l'atzar. Moltes vegades, amb el temps, aquestes substàncies adquireixen una certa ordenació interna, fenomen conegut amb el nom de desvitrificació. Els vidres naturals més coneguts són l'obsidiana, les tectites i la fulgurita. Els vidres també poden ésser obtinguts artificialment, però es diferencien dels naturals perquè aquests sempre presenten un inici de cristal·lització.
Vori
Forma diferenciada de la dentina dels ullals de l'elefant (en el cas del mamut o altres mastodòntids hom parla de vori fòssil), de les dents canines de la morsa i del senglar, de les defenses del narval, etc.
Hom pot treballar el vori i polir-lo fàcilment. Comercialment hom sol distingir-lo segons les tonalitats de color, per la compacitat i duresa i també per la seva provinença. Hom l'utilitza, sobretot, per a fer boles de billar, atesa la seva elasticitat, pintes, tecles de piano i d'altres instruments de teclat, peces de marqueteria i nombrosos objectes esculpits.
Índex
Eines escultòriques Abrasiu
Material dur capaç de produir abrasió. Els abrasius són utilitzats per a arrencar matèria, és a dir, per a desbastar, raspar, raure, brunyir o polir, a fi de modificar la grandària, la forma, la llisor o l'acabat superficial d'un objecte.
Acanalador
Eina per a fer canals o estries en alguna cosa.
Bitxa
Vareta de fusta que serveix per a escatar els racons i llocs poc accessibles d'escultures, motllures, etc. És de llargària apropiada, aplanada en un extrem —i a vegades amb diverses formes a la seva punta—, sobre el qual és embolicat un retall de paper de vidre. Sol ésser fet pels operaris mateixos que l'empren.
Burí
O punxó. Mena de cisell, prim, en forma de bisell per un extrem i proveït d'un mànec per l'altre que, en ésser percudit, permet que amb la punta hom faci incisions més o menys profundes sobre una superfície de metall, pedra o fusta. És l'eina que utilitzen els gravadors per a traçar sobre les planxes els dibuixos, gràfics o inscripcions que després seran reproduïts sobre el paper.
Cisell
Eina consistent en una barra d'acer de secció hexagonal o octagonal, acabada per un dels seus extrems en un tall, en el sentit de l'amplada, i per l'altre, en un cap, que hom percudeix amb eines manuals o mecàniques per tal de tallar o desbastar una peça de metall, un bloc de pedra, etc.

Escaire
Escarpra amb el tall formant canal en angle recte.
Escarpra
O escarpre. Mena de cisell, de secció rectangular, que té la punta de llavorar acabada en forma de doble bisell. Hom l'utilitza per a foradar parets i envans, i per a treballar la pedra.
Gúbia

Enformador amb el tall en forma de mitja canya, més o menys oberta o tancada.
Llima
Eina per al treball manual dels metalls i d'altres materials (fusta, pedra, etc), emprada per a desbastar, polir, eliminar les rugositats, allisar, etc. És formada per una barra d'acer trempat emmanegada, a la superfície de la qual hom ha gravat nombrosos solcs, dents o estries, en disposició geomètricament regular, de vores tallants, les quals, en passar per damunt d'una superfície, arrenquen petites partícules de material. La secció de llima pot ésser rectangular, quadrada, triangular, rodona o semicircular, i, segons les dimensions de les dents o les estries, són emprades en aplicacions específiques. Sovint hom les anomena per llur forma (llima rodona, plana, de tres caires o triangular, de mitja canya, etc) o aplicació (llima de desbastar, de polir, etc), però algunes reben noms concrets, com carleta, cua de rata, etc.

Maça
Eina de percussió, composta d'un cilindre, o de vegades d'un paral·lelepípede, generalment de fusta dura o de ferro, travessat per un mànec i afectant una forma semblant a la d'un martell; és emprada en diferents oficis per a esclafar, trencar o aplanar alguna cosa.
Martell
Eina de percussió constituïda per un cap de forma allargada i generalment metàl·lic (els extrems del qual són el cap i la pena), fixat, formant una T, en un mànec, generalment de fusta, que el travessa per l'ull. Hom l'empra per a clavar claus o afermar-los, batre metalls, fornir a una altra eina l'energia necessària per a efectuar el treball, etc. És una de les eines més antigues i el prototip de les que treballen per percussió. N'hi ha de diverses formes, adaptats a la feina específica a què són destinats en cada ofici. Els martells reben diferents noms concrets, segons la forma (martell de bola, de punta, de tall, d'orelles, etc), l'ús (martell de marcar, de reblar, etc) o l'ofici (martell de fuster, de picapedrer, de tapisser, etc). Hom utilitza els de cap d'acer amb punta de bola per a reblar, i els de punta recta per a recalcar. Els martells amb cabota tova, d'aram, cautxú, polivinil o fusta, són emprats per tal de no deteriorar les peces. El martell de fuster té un extrem del cap en forma de pota de cabra, per a arrencar claus. El martell de tapisser té la cabota llarga i prima.
Paletina
Bastonet de boix amb punta plana que usen els escultors per a acabar les figures de fang.
Punxó
Instrument de ferro o d'acer, de cos cilíndric o prismàtic, de punta cònica, acerada en els de ferro, i cap pla sobre el qual hom percut manualment, amb un martell, o mecànicament, en la punxonadora, per tal de fer forats, marcar els punts on cal foradar, etc.
Raspador
Eina o instrument que serveix per a raspar.
Trepant
1. Eina de tall que treballa per rotació, tal com la broca, la barrina, etc, i amb la qual hom forada metalls, fusta i altres matèries sòlides.
2. Eina en forma de tenalles que té en una de les seves mordasses una espiga i que serveix, en diversos oficis, per a fer forats al cuir, al cartó, a la lona, etc.
Índex
Tipus d'escultures segons els materials i les tècniques utilitzades Alt relleu
Dit del relleu quan els elements representats sobresurten més de la meitat del seu gruix real.
Baix relleu
Dit del relleu quan els elements representats quan sobresurten menys de la meitat del seu gruix real.
Buidat
Dit de les peces i figures en les quals manca la part interior, talment que no en resten sinó unes vores estretes i es veu el camper de través.
Criselefantí
Dit de l'escultura feta d'or i d'ivori, freqüent, en especial, a l'art grec.
Díptic
Tauleta doble unida per frontisses i plegable.
Entretalladura
Escultura entretallada.
Exempt -a
Dit de l'escultura de tres dimensions i ple relleu.
Gravat al burí
Talla dolça.
Marbre
Obra artística feta de marbre.
Mig relleu
Dit del relleu quan els elements representats només sobresurten la meitat del seu gruix real.
Mitja talla
Escultura feta en baix relleu.
Monòlit
Monument de pedra d'una sola peça.

Petròglif
Gravat o dibuix sobre una pedra (còdol, llosa, etc), aplicat sobretot als d'època prehistòrica. Apareixen sobretot a partir del mesolític (com els còdols pintats de Mas d'Azil), durant el neolític i les edats dels metalls, com, per exemple, en lloses de monuments megalítics.

Políptic
Retaule de pintura, escultura o orfebreria format per més de tres compartiments o plafons, articulats de manera que es puguin tancar sobre el plafó central.
Relleu
Forma no exempta treballada en un suport bidimensional. Segons que els elements representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o positiu. En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix relleu quan sobresurtin menys de la meitat. Des d'un punt de vista plàstic, el relleu pot ésser considerat de dues maneres diferents, és a dir, amb un caràcter espacial o segons un criteri simplement volumètric. El relleu espacial és aquell en el qual la superfície suport i el motiu escultòric mantenen una relació d'espai, és a dir, aquell en què el fons del relleu no és tan sols un suport, sinó un mitjà per a crear una sensació de profunditat. En l'altre tipus, comú a l'antiguitat (relleus egipcis, assiris, perses, grecs, etc) i a l'època medieval, la superfície de fons, sigui pedra, fusta, metall o vori, no intervé com a element expressiu de l'obra, sinó quant a la seva qualitat textural. En l'art contemporani, el concepte de relleu ha superat l'àmbit propi de l'escultura i es pot parlar de relleu dins l'obra pictòrica, en la qual o bé es provoca un trencament tridimensional de la superfície (L.Fontana) o s'afegeixen objectes o elements trets de la realitat (A.Tàpies, M.Millares).
Retaule
Conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat darrere l'altar.

Rupestre
Fet sobre la roca, especialment les pintures i els gravats en roca fets pels pobles prehistòrics.
Talla
Obra escultòrica, especialment de fusta.
Tauleta
Cadascuna de les planxes de metall preciós, de vori, etc, decorades amb baixos relleus, amb repussats, etc, o amb inscripcions, que formen part d'un díptic, d'un tríptic o d'un políptic.
Terracota
Peça de terrissa de caràcter artístic. Bé que els límits que separen l'art de la simple artesania són confusos i sovint és impossible de distingir una terrissa d'una terracota, hom sol excloure d'aquesta darrera accepció les peces d'ús domèstic (terrissa de cuina) i les peces de bòbila (rajols, teules, etc). Hom n'exclou igualment la terrissa antiga, decorada o no, que hom anomena globalment ceràmica.
Tríptic
Composició pictòrica, escultòrica o d'orfebreria dividida en tres cossos, en la qual els dos exteriors es tanquen sobre el central; tenen també decorada la cara exterior que resta a la vista quan el tríptic és tancat.

Índex
Tipus d'escultures segons la positura o disposició de les figures Bust
Escultura que només presenta el cap i la part superior del cos.
Dempeus
Escultura que representa una figura única situada en posició aixecada, a peu dret.
Eqüestre
Escultura que representa una figura humana damunt un cavall.
Grup
Conjunt de figures o retrats en un quadre, una escultura, etc.
Jacent
Escultura que representa una figura en posició de jeure.
Nu
Representació en pintura, escultura o fotografia del cos humà desproveït de vestidures.
Orant
1. Representació d'una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l'art paleocristià. Ultra figures bíbliques com Noè, Abraham, Daniel, els tres minyons dins la fornal, etc, la representació més freqüent sol ésser la d'una dona que simbolitza Maria o l'Església.
2. Efígie d'un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les mans juntes, freqüent en les sepultures medievals i renaixentistes.
Pedestre
Dit de l'estàtua que descansa damunt els peus.
Sedent
Escultura que representa una figura en posició asseguda.
Tors
Tronc d'una estàtua, especialment d'una estàtua de la qual han estat llevats el cap i les extremitats.
Índex
Temes i gèneres escultòrics Al.legoria
Representació metafòrica d'idees abstractes a través de figures o temes plàstics. Les composicions al·legòriques han estat molt freqüents en tota la història de l'art.
Ametlla mística
Ornament en general de forma el·líptica, originàriament símbol de les esferes celestials de la narració bíblica, que encercla una figura sagrada a la qual hom vol donar un relleu especial. En l'art romànic, tant en la pintura com en l'escultura, el trobem en representacions del Pantocràtor, de la Mare de Déu, i posteriorment d'àngels i sants .

Atlant
Estàtua d'home emprada, com la cariàtide, en l'arquitectura per a sostenir un entaulament o una cornisa. És conegut amb aquest nom per la seva similitud amb la representació iconogràfica d'Atles sostenint el món amb l'esquena.
Autoretrat
Retrat d'algú fet per ell mateix.

Bust
Escultura que només presenta el cap i la part superior del cos. El bust ha esdevingut un gènere que, segons les èpoques i els estils, ha adoptat amb preferència una forma i unes mesures determinades. Bé que hi pot haver busts per mutilació, és a dir, com a fragment d'una escultura de cos sencer, llur importància està en el fet d'ésser un tipus especial de disciplina escultòrica.
Carassa
Representació d'un cap de grans proporcions, normalment de moro, amb turbant i barba, col·locat a la part inferior dels orgues antics d'algunes esglésies, connectat amb un registre de l'orgue. Era tradició que el dia dels Sants Innocents les carasses obrissin la boca en entonar les matines i deixessin caure confits i llepolies per a la quitxalla.

Cariàtide
Estàtua femenina que substitueix el fust de la columna o pilastra en la seva missió estructural arquitectònica. Les cariàtides foren també anomenades canèfores o kórai.
Colós
Estàtua de dimensions gegantines.

Creu de terme
Creu monumental de pedra col·locada prop de l'entrada d'algunes poblacions o alguns monestirs o vora els camins. Consisteix generalment en uns graons de planta circular o poligonal sobre els quals s'alça el fust o arbre coronat per un nus o llanterna que sustenta una creu de pedra tallada, decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics. Sovint, a partir del s XV, fou protegida per una teulada, normalment de quatre vessants, sostinguda per columnes o per pilars i coneguda amb el nom de creu coberta.
Escaiola
Figura o petita escultura realitzada emmotllant aquesta pasta.
Escorç

Representació plàstica d'una cosa, de manera que algunes de les seves dimensions apareguin considerablement reduïdes per efecte de la perspectiva.
Esfinx
Figura fabulosa amb cap humà i bust de dona, urpes de lleó, ales d'àguila, cos de lleó o de gos i cua de lleó o de drac. Tant la idea de l'esfinx com la seva representació plàstica són producte de l'Egipte faraònic, on adquirí una gran difusió, sobretot en l'arquitectura. Partint de la idea del lleó, que simbolitzava el protector dels llocs sagrats, els sacerdots heliopolitans conferiren a l'animal un cap humà amb la fesomia del faraó regnant. L'exemple més antic és la Gran Esfinx de Gizeh.
Estampa
Imatge obtinguda per l'empremta d'una pedra litogràfica, d'una planxa gravada, impregnada d'una tinta especial.
Estàtua
Figura de ple relleu que representa una persona o un animal.
Estàtua-columna
Estàtua de cànon generalment esvelt, adossada al fust d'una columna i de la seva mateixa alçària aproximada.
Estàtua eqüestre
Escultura que representa una figura humana damunt un cavall.

Estela

Monument monolític en forma de pilar o de làpida destinat generalment a ésser-hi feta una inscripció.
Figura
Representació d'una forma mitjançant, especialment la humana, el dibuix, la pintura, l'escultura.
Gravat
Imatge obtinguda per estampació de la planxa o matriu gravada amb aquest efecte. Pren també el nom de prova i d'estampa. Hom distingeix diversos tipus de gravats, segons els diferents tipus de planxa (la qual rep el mateix nom) amb què han estat impresos. Així, hom en diu gravat original si és el mateix artista qui ha concebut l'obra i ha gravat la planxa, gravat d'interpretació si el gravador ha pres per model una obra pintada o dibuixada per un altre artista, gravat de reproducció si la planxa ha estat gravada per procés fotomecànic i no pas per la mà de l'artista, gravat en relleu si el gravat de la planxa ha estat fet rebaixant la part corresponent als blancs de la imatge i respectant en relleu (sobre el qual és posada la tinta per a l'estampació) la superfície que correspon a les línies i les masses, gravat a la fusta, o xilografia, si hom ha gravat sobre planxa de fusta i en relleu —pren el nom de gravat de fil (o a fibra) quan la superfície de la planxa ha estat tallada segons la direcció de la fibra natural de la fusta, i el de gravat a contra fibra (o a testa, o al boix) si ha estat tallada perpendicularment a les fibres, el qual procediment permet un característic treball amb burí i gúbia molt fi i minuciós—. A part el tipus de gravat que hom anomena calcografia, n'hi ha també molts altres, que són anomenats segons el tipus de procés o d'eines de què hom se serveix en l'execució de la planxa (el nom de la qual és, doncs, també el mateix). Així, hom en diu gravat a la goma, a la sal, al sofre, al sucre i al vernís tou, segons que hom empri un d'aquests materials o un altre per a treballar la matriu; hom en diu, així mateix, gravat al burí i gravat martellat, segons que hom empri com a eina el burí o el martell; i hom en diu gravat al fum, a manera de llapis, a manera negra i puntejat, segons que hom segueixi un procés o un altre en l'execució de la planxa. Altres tipus destacables de gravat són l'aiguada, l'aiguafort, l'aiguatinta, el linòleum i el punta seca.
Griu
O grifó. Animal mitològic de cap i ales d'ocell rapaç i cos de lleó. Apareix a l'escultura mesopotàmica i posteriorment ha estat un tema freqüent sobretot en les arts decoratives especialment del manierisme. La seva significació resta desconeguda, però hom suposa que originàriament era un símbol de la vigilància i la protecció. En heràldica hom el sol representar rampant o també passant.
Grup escultòric
Escultura integrada per un conjunt de figures.
Iconografia
Ciència auxiliar de la història de l'art que serveix per a desxifrar la temàtica d'una obra. Mitjançant l'anàlisi iconogràfica hom pot trobar les fonts, l'origen i la definició d'un tema determinat i estudiar-ne l'evolució i els canvis soferts per la seva representació en les diferents àrees culturals.
Imatge

1. Aparença visible d'un objecte o una persona imitats pel dibuix, el gravat, la pintura o l'escultura.
2. Representació de Jesucrit, la Mare de Déu o els sants.
Imatgeria
Fabricació d'imatges.

Kóre
Estàtua femenina grega, de marbre pintat o bronze, característica de l'època arcaica (ss VII-VI aC). Es presenta com a escultura aïllada o com a suport d'un objecte ornamental. N'hi ha una variant dòrica, més austera, i una variant jònica, més graciosa.
Kuros
En grec, koûros. Estàtua de jove nu, de marbre o bronze, característica de l'escultura grega arcaica (ss VII-V aC). Oferta a una divinitat, simbolitzava un atleta o un difunt.
Majestat
Nom donat als crucifixos vestits amb túnica datables dels ss XI al XV. Deriva, possiblement, de Síria; es caracteritza per la manca de dramatisme, i sovint va coronada.
Màndorla

Ametlla mística.
Mènada

En la mitologia grega, dona seguidora de Dionís i partidària del seu culte. Sinònim de bacant, la seva figura fou objecte d'atenció per part de l'escultura hel·lenística, que excel·lí en la seva representació (sobretot per mitjà d'artistes com Escopes), i plasmà amb realisme els moviments i les actituds de fúria que la caracteritzaven.
Miniatura
Tipus de retrat conreat principalment a partir del s XVI, en especial per a medallons i per a decoració d'objectes; estilísticament està desvinculat de la miniatura pròpia dels manuscrits i presenta, per contra, estretes relacions amb la pintura. Les tècniques i els materials emprats foren variats (a l'oli damunt làmines metàl·liques —estany, argent, coure—, damunt vori i a l'esmalt, etc). L'aparició, al s XIX, de la fotografia marca la seva decadència.
Mòbil
Realització plàstica dotada de moviment constant o alternatiu i autoaccionada o propulsada per un agent extern, el qual pot ésser un factor natural aleatori —el vent, per exemple— o l'espectador mateix.

Orant
Efígie d'un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les mans juntes, freqüent en les sepultures medievals i renaixentistes.
Pantòcrator
Epítet aplicat a Déu Pare en el símbol de la fe i aplicat també a les representacions de Crist com a senyor de l'univers, típiques de l'art bizantí, on la figura de Crist només en bust i en actitud de beneir apareix en els absis i en les cúpules de les esglésies. El terme també és aplicat a les representacions anàlogues de l'art romànic.
Pas

1. Cadascun dels esdeveniments principals de la passió de Jesucrist que es commemoren, sobretot per Setmana Santa.
2. Figura o figures que representen un d'aquests esdeveniments.
Pessebrisme
Afecció i art de construir pessebres. 
Pietat, la
Devoció mariana derivada del cicle de la Passió o Davallament de la Creu que representa Maria amb el fill mort sobre els genolls.

Retrat
Representació d'una persona mitjançant la pintura, la fotografia, l'escultura, etc.
Santcrist
Imatge modelada, tallada, fosa, etc (no impresa o pintada) del Sant Crist; crucifix.
Índex
Elements de l'escultura Actitud
Positura o disposició d'una figura.
Aurèola
Entorn que fa ressaltar tota una figura esculpida o pintada. Pot ésser formada per raigs de llum, per núvols o, simplement, per ornaments abstractes. Adopta diferents formes: circular, oval, el·líptica, de punta d'ametlla (ametlla mística), etc.
Cànon
Conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria tant en l'arquitectura com en l'escultura.
Composició
Disposició de figures, colors o altres elements en una obra d'art.
Contrapposto
Oposició harmònica de les diverses parts del cos humà, especialment quan algunes estan en moviment o tensió i les seves simètriques estan en repòs.
Imatge
Aparença visible d'un objecte o una persona imitats pel dibuix, el gravat, la pintura o l'escultura.
Llei de frontalitat
Llei que, en els estils arcaics, es compleix en les obres d'art, especialment en l'escultura, en les quals es dóna un pla mitjà que divideix l'obra en dues parts simètriques i corresponents.
Monocromia
D'un sol color.
Moviment
Animació, vivacitat, etc, d'una descripció literària, d'una obra d'art, d'una peça teatral, etc.
Pla
Cadascuna de les superfícies imaginàries d'un dibuix, quadre, relleu, fotografia, etc, determinades per la distància que mantenen respecte a la superfície real del dibuix, quadre, relleu, fotografia, etc (també anomenada pla vertical o de projecció), i en les quals hom situa les diverses figures que integren el conjunt. En aquest sentit hom parla de primer pla (el pla més pròxim a l'espectador), segon pla o tercer pla, etc (els plans immediatament i successivament posteriors), i darrer pla (el pla més llunyà, equivalent a la línia de fons); aquestes expressions són emprades també, molt sovint, en sentit figurat (com, per exemple, a la frase ocupar el primer pla de l'actualitat). Hom en diu també terme.
Pla horitzontal
Superfície plana horitzontal que passa per la vista de l'espectador i talla perpendicularment el pla vertical i alhora determina una recta, anomenada línia de l'horitzó, que conté els anomenats punt principal i punt o punts de fuga.
Pla vertical
Superfície vertical, i usualment plana, interposada entre l'ull, o centre de projecció o de vista, i la figura o figures que hom vol representar o que són representades i que reben d'ella llur projecció. Correspon a la superfície real del dibuix, quadre, relleu o fotografia.
Policromia
De diversos colors.
Proporció
Relació matemàtica sistemàtica de dos elements entre ells i amb les diverses parts d'un conjunt, segons un complex de regles equivalents a les mètriques de la poesia i la música, amb l'objectiu de produir un efecte d'harmonia o bé el de cenyir-se a unes normes teòriques o a unes convencions. La diversa consciència d'unes proporcions matemàtiques objectives, la mateixa concepció de la bellesa i de l'art i el divers coneixement o subjecció a una normativa proporcional tècnica porten, en el curs de la història i de la geografia de l'art, a una vasta pluralitat de sistemes i de teories de la proporció.

Simetria
1. Correspondència de dimensions, forma i posició, respecte a un punt, una línia o un pla, dels diferents elements d'un conjunt o de dos o més conjunts entre ells.
2. Disposició d'elements que es corresponen amb perfecta analogia a la dreta i a l'esquerra d'un eix. La simetria determina un rigorós equilibri en la composició i per aquest motiu va tenir vigència com a norma en tots els temples i en infinites manifestacions artístiques.
Índex
Altres conceptes Basament
Suport d'una arca, d'una escultura, etc.

Carnació
Color que imita les carns de les figures humanes en les representacions pictòriques o les talles policromades.

Pàtina
1. To terrós i opac, o coloració suau, que amb el temps prenen les pintures o les superfícies d'objectes de metall, de vori, de pedra, etc.
2. Pel·lícula verdosa formada generalment per sulfuració en la superfície del bronze exposat a l'acció de la llum i dels agents atmosfèrics.

Peanya
Suport o seient d'una estàtua.
Pedestal

Pilastra de poca alçària, amb base i cornisa, que suporta una estàtua, una columna, un vas o un altre motiu decoratiu.
Predel.la
Bancal d'un retaule, generalment dividit en petits compartiments, on són representades escenes que tenen relació amb les de la part superior del retaule.
Zoomorf
En figura o forma d'animal.
Índex

Inici   Tornar a Conceptes   Tornar a Història


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà