Història


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La primera gran crisi del capitalisme va començar amb l'anomenat crac de 1929, sens dubte el fet econòmic més transcendental de la primera meitat del segle XX.
A partir de llavors, el sistema capitalista va variar completament. El capitalisme liberal, nascut de la Revolució Industrial i basat en els principis del liberalisme econòmic, va ensopegar amb una situació mai vista fins llavors.
Fins arribar a la depressió originada pel crac de 1929, totes les crisis s'havien solucionat amb les mesures tradicionals. El propi mecanisme de l'economia de mercat, basat en la llei de l'oferta i la demanda, autoregulava els desajusts existents.

La crisi de 1929 va ser especial: les mesures habituals no van funcionar i es va fer necessari trobar altres fòrmules. És a partir d'ara que el paper de l'Estat en l'economia capitalista canviarà radicalment. La passivitat habitual de l'Estat va deixar pas a la decidida intervenció, perquè es va demostrar que només l'Estat podia fer front a la situació creada.

L'economista anglès J.M.Keynes va ser l'autor de la nova doctrina econòmica, que defensava la intervenció de l'Estat. La nova orientació econòmica, aquest capitalisme reformat, és la principal conseqüència del crac de 1929. En la història del capitalisme cal parlar d'un abans i d'un després de la gran depressió dels anys trenta. Acaba la fase del capitalisme liberal, el del "deixar fer, deixar passar", i comença el nou capitalisme d'Estat, en el que aquest té un paper protagonista.

La història del crac del 1929 és complexa.
Quan acaba la Primera Guerra Mundial, els Estats Units són la nova primera potència econòmica, rellevant en aquest paper hegemònic al Regne Unit, que el detentava des de l'època de la primera Revolució Industrial.
L'economia nord-americana, des de llavors, va dominar l'economia capitalista internacional. La reconstrucció de l'economia europea, després de la guerra, fou en bona part gràcies als ajuts dels Estats Units.
Durant els anys 20, la prosperitat dels Estats Units es va estendre també a Europa. Foren els "feliços anys vint", els "anys bojos". Les empreses produïen cada vegada més, les seves accions cotitzaven contínuament a l'alça, la gent invertia en borsa, les empreses i els particulars demanaven crèdits als bancs, tothom comprava i invertia, i molts sense tenir diner, gràcies a les facilitats per a fer-ho (compres a terminis, crèdits bancaris). I en aquest clima d'eufòria, també van canviar les modes... Tot rutllava.  Però, en realitat es tractava d'un globus que podia explotar en qualsevol moment. I es que la prosperitat dels anys vint s'havia erigit sobre unes bases molt febles.

El crac de la borsa de Nova York va fer posar els peus a terra a tothom.
Les falses expectatives de beneficis, els temors d'una prosperitat fictícia, els primers informes empresarials pessimistes, van fer que els accionistes comencessin a vendre les seves accions, preocupats per les notícies i els rumors que no paraven. El pànic es va apoderar dels inversors en borsa. El dia 24 d'octubre de 1929, el "dijous negre", es van vendre milions i milions d'accions, fent caure en picat el seu valor.

El crac borsari va provocar un terrible efecte dòmino. Primer, la crisi bancària, després la crisi econòmica generalitzada. Una gravíssima crisi que va tenir importants efectes socials (l'atur, especialment) i polítics (per les dificultats de fer front a la crisi econòmica i a les tensions socials derivades).

La gent, que fins llavors confiava cegament en el sistema capitalisme i les magnífiques oportunitats de qualitat de vida que oferia, va patir la més gran de les decepcions. El globus havia explotat. Ja res seria com abans.
L'Estat, ara més que mai, havia de regular l'economia de mercat, per evitar que es repetís una crisi com aquella. I amb la seva actuació començaven a edificar-se els ciments d'una nova societat, la de l'Estat de benestar.

Activa la música

My Heart Will Go On

Temes relacionats

La Revolució Industrial
La Segona Revolució Industrial
La Primera Guerra Mundial
Els feixismes
La Segona Guerra Mundial
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El llast de la Primera Guerra Mundial.
- Les reparacions de guerra.
- El Tractat de Versalles.
- La reducció de les reparacions de guerra.
2. L'economia del període d'entreguerres.
3. L'economia dels anys de la postguerra.
- L'expansió econòmica.
- La crisi de reconversió postbèl.lica.
- La recuperació econòmica.
- L'aïllacionisme dels Estats Units.
- L'americanisme.
4. La prosperitat dels anys vint.
- La Segona Revolució Industrial.
- Facilitats per al consum i la inversió.

5. La crisi econòmica del 1929.
- Les causes de la crisi.
- El crac de la borsa de Nova York.
- Conceptes relacionats amb la borsa.
6. Del crac borsari a la Gran Depressió.

- L'extensió de la crisi.
7. La lluita contra la crisi.
- Les polítiques tradicionals.
- La Conferència de Londres.
- L'intervencionisme de l'Estat.
- Les obres públiques.

8. El keynesianisme.
- Inversió.
- Consum.
- L'Estat de benestar.
9. La transformació del capitalisme.
- El capitalisme d'abans del 1929.
- El nou capitalisme després del 1929.
10. El New Deal als Estats Units.
- La lluita contra l'atur.
- Mesures econòmiques.
- El segon New Deal.

11. Les solucions a Europa.
- Les democràcies liberals.
- Els règims feixistes.
12. El camí cap a la guerra.
- La Segona Guerra Mundial.
Efectes de la Primera Guerra Mundial: un gran llast per a Europa.
Els països vencedors, endeutats i els països derrotats, ofegats per les reparacions de guerra.
Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917). Les previsions dels respectius estats majors eren d'una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d'anihilar ràpidament l'altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l'exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l'exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d'agost, i Lorena, 20-22 d'agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l'exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s'adonà a temps del perill que l'amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l'ofensiva alemanya: els francesos aturaren l'exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d'envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d'ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d'aquest moment el front occidental s'estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l'agost del 1914 l'exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l'evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l'obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides -batalla dels llacs Masurians (setembre)-. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l'exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d'un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l'estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d'agost) i Vilnius (18 de setembre), però l'ofensiva fou aturada a Ternopol' per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D'altra banda, els intents anglo-francesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l'estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d'estratègia: trencar les línies d'aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l'entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D'altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d'octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L'armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l'emperador Guillem II i la camarilla militar en l'intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l'11 de novembre de 1918 fou signat l'armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.

Reparació
Acabada una guerra, contribució que ha de satisfer l'estat vençut al vencedor, en concepte de rescabalament dels danys materials de la guerra. Clàusula inclosa en els tractats de pau des del s XVIII, de fet la seva estimació era arbitrària, delimitada únicament per la voluntat del vencedor. Els problemes suscitats per la insolvència —sobretot la d'Alemanya en acabar la Primera Guerra Mundial— obligaren a fixar-ne els límits que calia avaluar a partir de les despeses reals de la guerra, de la capacitat de pagament i sota la intervenció col·legiada d'altres estats. El tractat de Versalles del 1919 excloïa les indemnitzacions en concepte de càstig. La conferència de Jalta (1945) les establí a favor de les nacions més aperduades i que havien aportat més esforç a la guerra. La conferència de Potsdam (1945) establí un sistema de reparacions en espècie a base de les confiscacions efectuades a les zones ocupades.
Indemnització
Acció de rescabalar (algú) dels danys, de les despeses, etc, que li ha causat alguna cosa.
Deute
1. Deure jurídic de contingut patrimonial pel qual un subjecte (deutor) ha d'observar respecte d'un altre (creditor) un determinat comportament (prestació) consistent a donar, fer o no fer.
2. Quantitat que una persona o un organisme deu a una altra persona o organisme, tant si es tracta de diners com de béns o de serveis.
El país més afectat fou Alemanya. Tractat de Versalles
Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D'acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l'adhesió d'altres països. Alemanya hagué d'acceptar el lliurament d'Alsàcia i Lorena a França, de Poznan i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l'Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. S'imposà a Alemanya el pagament d'una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l'exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S'hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L'acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària, Hongria i Turquia. El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.
Hiperinflació
Augment disparat dels preus que provoca una desvaloració i pèrdua de confiança en el diner i, com a conseqüència, una preferència generalitzada per l'adquisició de béns.
Mesures preses per reduir les reparacions de guerra. Pla Dawes
Informe publicat el 1924 sobre les reparacions de guerra imposades a Alemanya pel tractat de Versalles. Per tal d'estimular la recuperació econòmica d'Alemanya amb l'objecte que pogués satisfer les reparacions, el pla proposava l'esglaonament de pagaments durant cinc anys, l'estabilització de la moneda i l'equilibri pressupostari, la concessió d'un emprèstit exterior a Alemanya, l'establiment d'un control internacional dels afers financers alemanys i la determinació de l'apropiació de certes rendes. L'informe, fet per Charles Dawes, vicepresident dels Estats Units, tenia per objectiu reduir la càrrega de les reparacions de guerra imposades a Alemanya i va permetre la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital nord-americà en aquest país.
Acords de Locarno
Acords signats a Locarno, el 1925, per Briand, A.Chamberlain, Mussolini, Stresemann i Vandervelde que garantien les fronteres imposades pel tractat de Versalles a les regions renanes. La invasió per part de Hitler, el 1936, de la Renània desmilitaritzada invalidà aquests acords.
Pla Young
Nom de l'acord, proposat per Owen D.Young (1874-1962) i subscrit l'any 1929, per tal d'establir de nou les normes de les reparacions de guerra que els alemanys devien als aliats, puix que no s'havia acomplert l'acord anterior. Hom donava 59 anys de termini per a pagar els deutes, que prèviament havien estat reduïts. La crisi econòmica del 1929 anul·là aquest pla, i la conferència de Lausana de l'any 1932 confirmà que les reparacions de guerra havien restat en via morta.
Conferència de Lausana
Conferència celebrada a Lausana (Suïssa), pel juny del 1932, que reuní els representants dels governs interessats en el problema de les reparacions de la guerra i acabà (9 de juliol) amb l'anul·lació total d'aquestes reparacions.
L'economia del període d'entreguerres passa, com veurem, per diferents fases o cicles. Època d'entreguerres
Període de la història comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i el començament de la Segona Guerra Mundial (1939).
Cicle econòmic

Canvi poc o molt regular del nivell de l'activitat econòmica que, d'una manera persistent, ha anat alterant —sovint greument— la marxa general de l'economia en els països capitalistes desenvolupats des de la darreria del s XVIII. El cicle comprèn normalment quatre etapes: l'expansió (o prosperitat), la crisi (o recessió), la contracció i la recuperació. Aquestes quatre etapes solen tenir una intensitat i una durada variables en cada cicle, però es presenten sempre en el mateix ordre. Els estudis sobre els cicles o les fluctuacions econòmiques han forçat a recollir i depurar nombroses sèries de dades estadístiques sobre preus, desocupació, producció, importacions, vendes de determinades mercaderies, cotitzacions de títols a borsa, xifres de compensacions bancàries, etc. En estudiar cadascuna d'aquestes sèries, hom ha destriat tres tipus de moviments econòmics: un moviment de durada molt llarga, moviment de tendència o tendència secular; un moviment de caràcter regular, fluctuació o variació estacional, normalment lligat a fenòmens naturals, climatològics o socials perfectament previsibles; i el cicle econòmic. Fent ús de mètodes estadístics, és possible d'eliminar o d'aïllar en cada sèrie les components estacional, cíclica i secular. Això ha permès d'establir l'existència de tres classes de cicles: un cicle curt, o de Kitchin, d'uns 40 mesos; un cicle mitjà, o de Jutglar (més conegut com a cicle econòmic), d'uns 8 a 10 anys; i un cicle llarg, o de Kondratieff, d'uns 50 anys. El primer descobriment —i potser el més important— ha estat de fer veure fins a quin punt l'estudi de l'expansió o prosperitat i, en general, el de les diferents etapes del cicle és indispensable per a comprendre i preveure els problemes de la depressió. En la fase de prosperitat es produeixen moltes de les malformacions que donaran lloc a la crisi o depressió. Les principals teories explicatives del cicle són: teories psicològiques, teories de subconsum, teories monetàries i teories de la "sobreinversió". Cadascun d'aquests grups de teories posa l'èmfasi en un determinat factor com a elegit originari o causal. Històricament no hi ha hagut un sol factor o causa decisiva, i fins i tot llur ordre d'importància ha variat fortament en els diferents cicles. Els economistes acadèmics han tardat bastant de temps a plantejar-se una explicació completa de les causes del cicle econòmic, a causa del manteniment, durant molt de temps, d'una espècie de confiança irreflexiva en "la capacitat d'adaptació del sistema". Una bona part de l'aportació més important ha estat realitzada, per tant, al marge de la teoria econòmica establerta. Aquest és el cas de l'aportació teòrica de Karl Marx i d'alguns dels membres dissidents de l'escola clàssica (Malthus i Sismondi). Per als economistes marxistes, els cicles són el reflex de lleis del procés de reproducció capitalista i, per tant, són inevitables. L'impacte de la gran depressió dels anys trenta i, darrere d'ella, l'aparició, l'any 1936, de l'obra de J.M. Keynes The General Theory of Employment, Interest and Money marquen un canvi d'orientació definitiva en el món capitalista. La qüestió dels desequilibris a curt termini de l'economia, i en particular els problemes de la desocupació, passen a ésser el centre de l'interès de l'economia teòrica. Després de la Segona Guerra Mundial els països capitalistes desenvolupats s'han anat decidint pel manteniment de programes poc o molt dirigistes. Hom ha adoptat diferents polítiques anticícliques, les mesures de les quals han estat fonamentalment encaminades tant a tractar d'evitar les anomalies que creen les expansions o prosperitats econòmiques com a mirar de preveure i evitar les crisis o depressions més greus.
En acabar la guerra hi va haver una curta expansió econòmica, degut a l'immediat augment de la demanda. Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
Oferta
Quantitat de productes que concorren en un mercat per ésser venuts, en un moment determinat.
Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir.
Inflació
Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.

Però poc després arriba la crisi de reconversió postbèl.lica (1920-1921). Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Crisi de reconversió
Fenomen de transició entre una economia de guerra i el retorn a la normalitat.
Reconversió
Procés tendent a reconstruir una situació anterior, com ara el pas d'una economia de guerra a una economia de pau.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Entre 1922 i 1924 hi ha una recuperació econòmica.
Les principals economies van anar recuperant-se, en bona part gràcies al retorn al patró or: les principals monedes (lliura esterlina i dòlar) van establir una paritat fixa amb l'or i podien ser utilitzades com a reserves de divises pels altres països menys solvents.
Conferència de Gènova
Reunió internacional de les grans potències, llevat dels Estats Units, que tingué lloc el 1922. Fou convocada a iniciativa del Regne Unit i de França amb l'objectiu d'intentar la recuperació de les economies després de la crisi de 1921 i, sobretot, facilitar els intercanvis comercials amb el restabliment del patró or. S'hi acordà la fixació de dos tipus de monedes: les convertibles en or (lliura esterlina i dòlar), que podien servir de reserva i de patró internacional, i la resta, que n'esdevenien dependents i secundàries. La no participació dels Estats Units va fer que els resultats fossin més aviat migrats.

Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries. Aquestes institucions es caracteritzen per llur forma específica d'atreure l'estalvi i de destinar-lo al finançament d'una activitat econòmica i per llur actuació en el mercat de diner (també dit monetari), on s'efectuen les operacions a curt termini, o en el mercat de capitals (també dit financer), on s'efectuen a llarg termini. Una relació no exhaustiva d'aquestes institucions per a l'estat espanyol comprèn els bancs, tant els comercials com els industrials, les caixes d'estalvis, les entitats oficials de crèdit, la borsa de valors, les societats i els fons d'inversió mobiliària, les institucions dedicades a finançar les vendes a termini, les empreses de leasing o de lloguer de béns d'equip, les cooperatives de crèdit, les companyies d'assegurances, les entitats de factoring, les societats de crèdit hipotecari, les societats de garantia recíproca, les societats mediadores en el mercat del diner, les juntes sindicals de les borses, els agents de borsa i els corredors col·legiats de comerç. Als països capitalistes, doncs, les operacions de les institucions financeres influeixen directament sobre el nivell d'activitat de llurs economies, i el banc central té la missió de regular i de coordinar les operacions d'aquestes institucions. El procés d'internacionalització del mode de producció capitalista en el pla mundial ha originat l'extensió de l'àmbit d'actuació de les institucions financeres fora del marc estatal i l'aparició de noves institucions en el pla internacional, com el mercat d'eurodòlars.

Sistema monetari internacional
Conjunt d'organismes financers internacionals i de relacions monetàries que hi ha entre els diferents països. Els membres adscrits a un sistema monetari accepten la moneda patró i les regles de joc establertes. El sistema és tant més apte com més flexibilitat tingui la moneda base per a adaptar-se a les necessitats derivades del volum dels intercanvis dels preus i de la velocitat de circulació del diner. El diner que ha fet de base ha estat d'or, d'argent o de tots dos metalls alhora (monometal·lisme o bimetal·lisme). El patró or perdurà des de la primera meitat del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Representava llibertat de compra i venda d'or i una equivalència de cada moneda respecte al metall preciós; però tenia el greu inconvenient que l'única manera de remuntar un dèficit de la balança de pagaments era abaixant els preus interiors, amb la qual cosa els altres objectius de política econòmica hi restaven subordinats. Hi hagué una relativa estabilitat en els canvis; però aquest esquema responia a un sistema centralitzat d'indústria i comerç als voltants d'Anglaterra. Aquest sistema es trencà amb la guerra: fou suprimit el patró or, pujaren els preus, hi hagué una gran manca de liquiditat. La conferència de Gènova de l'any 1922 recomanà ja la desmonetització de l'or. El 1924 hom adoptà el patró lingot-or (amb la qual cosa l'or només servia de reserva), però no salvà cap país d'una forta inestabilitat monetària. Malgrat que França i Anglaterra tornessin a la convertibilitat, res no s'arreglà i l'any 1931 fou abandonada novament. Començaren les devaluacions competitives, les restriccions al comerç i forts controls de canvis. Aquesta situació s'agreujà amb la Segona Guerra Mundial, fins que l'any 1944, en la conferència Bretton Woods, foren creats el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament.
Patró
Mecanisme pel qual els països efectuen llurs pagaments internacionals i equilibren la balança de pagaments. Fins el 1914, el sistema monetari internacional es fonamentava en el patró or. Aquest implica un sistema de tipus de canvi fixos on les fluctuacions del canvi es mantenen en un marge molt estret. Cada país manté les seves reserves en or, i la moneda nacional és convertible en or al banc central a la paritat establerta per llei. L'oferta monetària d'un país depèn de les seves existències d'or i es modificarà en variar les reserves d'or. En un patró or, l'ajust de la balança de pagaments tindrà lloc, d'acord amb la teoria quantitativa del diner, mitjançant la variació dels preus. Un país que tingui un dèficit continuat en els seus intercanvis internacionals experimentarà un descens en les seves existències d'or que farà disminuir la seva oferta monetària. La contracció de l'oferta monetària, pressionant els preus a la baixa, tendirà a fer augmentar les exportacions i a disminuir les importacions i, per tant, tendirà a restablir l'equilibri entre els ingressos i els pagaments externs del país. El patró or es basa, doncs, en un mecanisme que fa que l'equilibri es restableixi automàticament. Dit en altres paraules, el patró or manté l'estabilitat del tipus de canvi, però no manté estable el poder adquisitiu de la moneda nacional en termes de béns i serveis. Bàsicament el mecanisme descrit ja fou assenyalat per Hume el 1752. Avui, gràcies sobretot a l'anàlisi keynesiana, sabem que, en la mesura que els preus i els salaris no són flexibles a la baixa, l'ajust de la balança de pagaments no es produeix tant per la reducció dels preus com pel descens dels nivells de producció i d'ocupació. En qualsevol cas, el manteniment del tipus de canvi tenia un cost, ja fos la reducció dels preus, el descens de la producció o ambdós conjuntament. El patró or no es pot mantenir si els governs donen prioritat a d'altres objectius de política econòmica que no siguin l'estabilitat del tipus de canvi; és per això que el patró or fou abandonat durant la Primera Guerra Mundial. En la immediata postguerra es restablí el patró or, bé que amb certes restriccions que suposaren la no-circulació de monedes d'or i la convertibilitat limitada per a certes quantitats de moneda materialitzada en metall no encunyat dipositat als bancs emissors (patró lingots or o gold bullion standard). Aquest nou intent de tornar a l'or es trobà amb dues dificultats. Per un costat, les existències mundials d'or eren insuficients davant la demanda d'or amb finalitats monetàries; per l'altre, els governs estaven més interessats a aconseguir uns nivells d'activitat econòmica alts que no pas a mantenir l'estabilitat dels canvis. Per afrontar l'escassesa d'or, fou adoptat el patró canvis-or (gold exchange standard). En el patró canvis-or, recomanat per la conferència de Gènova del 1922, determinats països (la Gran Bretanya i els EUA) adopten el patró or, amb convertibilitat en or de llurs monedes a una paritat fixa, i la resta de països relacionen llurs monedes —també a una paritat fixa— amb el dòlar i la lliura i accepten que la major part de llurs reserves siguin formades per dòlars i lliures, que són les úniques divises directament convertibles en or. Aquesta nova estructuració es basava de fet en la confiança de la resta de països en el dòlar i la lliura, i en darrer terme en la confiança en la potència econòmica dels EUA i de la Gran Bretanya. La depressió econòmica mundial del 1929 i les mesures restrictives emprades als EUA, únic país amb possibilitat de subministrar la liquiditat necessària, posà en evidència les limitacions del nou patró. La Gran Bretanya abandonà el patró or el 1931 i al voltant de la lliura s'agruparen les monedes del bloc de l'esterlina. Els acords de Bretton Woods (1944) posaren les premisses per a evitar un nou enfonsament dels pagaments internacionals i el dòlar es convertí en la moneda clau del nou sistema. La positura hegemònica del dòlar es mantingué fins que els dèficits constants de la balança de pagaments dels EUA es convertiren en insostenibles, la qual cosa portà a la inconvertibilitat definitiva del dòlar en or per l'agost del 1971.

Paritat
O paritat-or. Pes de metall preciós -d'ordinari or- que serveix de base a un sistema monetari. En aquest sistema tota moneda és canviable per l'or que val en qualsevol moment a la finestra pública del banc emissor dels bitllets. Quan aquests bitllets o monedes es poden convertir pel seu equivalent en or es diu que són convertibles. (veure Convertibilitat)
Quantitat d'or fi a què és equivalent una unitat monetària. La paritat de la moneda és fixada pel govern de cada país. Equival, de fet, al seu tipus de canvi (preu d'una moneda en termes d'una altra). El conveni constitutiu del Fons Monetari Internacional obliga els governs a fixar la paritat de llur divisa en or o en dòlars EUA al pes i llei vigents l'1 de juliol de 1944 (33 dòlars l'unça d'or). Per tant, ja sia mitjançant l'or, ja sia mitjançant el dòlar, les monedes dels països membres del FMI es relacionen entre elles. Teòricament, un país només pot modificar la paritat de la seva moneda si té un desequilibri fonamental a la balança de pagaments i després de consultar-ho al FMI. En la pràctica, els governs es limiten a comunicar al FMI la modificació de la paritat com un fet consumat, car l'èxit de la modificació depèn en bona part de la rapidesa i el secret amb què és portada a terme.
Convertibilitat
Qualitat d'una moneda de poder-se canviar en or o en qualsevol altra moneda i de no poder ésser controlada o pertorbada en el seu ús per les autoritats del país la moneda del qual ha estat així convertida. Aquest règim d'absoluta convertibilitat pressuposa un sistema de patró monetari internacional, sia el patró or (gold standard) o el patró canvis-or (gold exchange standard). En aquest darrer cas, una moneda està fermament vinculada a la d'un altre país, la qual és plenament convertible en or. Hom pot parlar també de convertibilitat limitada, quan és retringida en relació amb les operacions implicades, els estats amb els quals són efectuades i les persones que hi intervenen. La més utilitzada és la convertibilitat limitada a no residents, que assegura una completa convertibilitat a la moneda en poder de no residents en el país, mentre que hom controla les operacions de conversió de la pròpia moneda que desitgin fer els residents, en espera que la situació de la balança de pagaments permeti d'assolir la plena convertibilitat.
Reserves monetàries
Estoc de mitjans de pagament que un país reté amb la finalitat de fer cara als dèficits temporals de la seva balança bàsica, amortint els efectes de les fluctuacions del comerç exterior. Les reserves monetàries són constituïdes per tots els mitjans de pagament reconeguts internacionalment: or, divises, drets especials de gir. El volum de reserves necessàries per a un país depèn del nivell del seu desenvolupament i de les previsions de l'evolució del seu comerç exterior.
Divisa
Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de les remeses d'emigrants, principalment.
Mentrestant, els Estats Units, convertits en primera potència mundial en acabar la guerra, adoptaven una actitud aïllacionista... Aïllacionisme
Tendència política que propugna l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals. El terme (isolationism) fou encunyat als EUA, on Washington fou el primer a recomanar una neutralitat absoluta respecte a les qüestions no americanes (1797); aquesta doctrina, reafirmada en la declaració de Monroe (1823), fou aplicada sistemàticament després de la guerra de Secessió (1861-65) i es convertí en el fonament de la política dels EUA fins a la Primera Guerra Mundial. Per això, encara que els nord-americans participaven en les conferències d'Algesires (1906) i de l'Haia (1907), i lluitaven contra Alemanya (1917), després del 1918 s'oposaren a la creació de la Societat de Nacions i tornaren a l'aïllacionisme. Aquesta tendència s'anà endurint progressivament i portà a l'aprovació de la llei de neutralitat (1935-41), per la qual els EUA s'apartaren totalment dels conflictes europeus. Des de la Segona Guerra Mundial, però, la política nord-americana, en aquest aspecte, es capgirà completament. La Gran Bretanya havia seguit també aquesta tendència política, especialment durant el s XIX. Lord Salisbury l'anomenà splendid isolation, terme que designava alhora l'absència d'engatjament del seu país envers les enteses continentals i, a més, s'estenia a tota la política britànica. Aquesta fou la línia del programa formulat per Joseph Chamberlain, pel qual la Gran Bretanya havia de formar amb les seves colònies un bloc al marge del continent. Des dels primers anys del s XX, però, la Gran Bretanya es veié obligada a abandonar progressivament la política d'aïllament, i el 1904 entrà a l'Entente Cordiale. El modern desenvolupament dels armaments i la interdependència dels estats en els terrenys econòmic, tecnològic, de proveïment de primeres matèries, etc, fan virtualment impossible l'aïllacionisme, que només practiquen, en grau minvant i per raons diferents, països com Suïssa i, fins al final de la guerra freda, Albània i Corea del Nord. Aquests dos darrers estats han estat els exemples més clars d'aïllacionisme, el qual finalitzà en el primer cas, amb l'enderrocament del règim comunista (1991), mentre que en el segon, l'exhauriment econòmic del règim fundat per Kim Il-sung i l'assetjament per part dels EUA (especialment a partir del 2002) en comprometen seriosament el futur.
...i s'estenia l'americanisme, basat en tres principis: racisme, puritanisme i religió. Racisme
Doctrina que propugna la desigualtat de les races humanes i en virtut de la qual hom justifica el fet que certes races o cultures siguin sotmeses a explotació econòmica, a segregació social o àdhuc a destrucció física. De fet és una forma activa d'etnocentrisme, comuna a tots els grups humans.
Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més ètnies.
WASP
La sigla WASP correspon a les inicials, en anglès, de blanc, anglosaxó i protestant (White, Anglo-Saxon & Protestant), característiques considerades l'essència del veritable americà.
Ku Klux Klan
Societat secreta racista nord-americana. Fundada el 1866 a Tennessee, esdevingué un instrument dels terratinents demòcrates del sud per a plantar cara als republicans radicals, al poder, i recuperar una gran part del programa esclavista i antinòrdic de la Confederació. Tingué un segon període entre el 1915 i el 1924, lliurada totalment a activitats terroristes i racistes. Les reivindicacions integracionistes iniciades cap al 1946 ressuscitaren el Klan, que actuà sobretot entre el 1954 i el 1966, fins que l'administració Johnson la desorganitzà. Durant les dècades següents ha mantingut un cert activisme en el si de l'extrema dreta nord-americana.
Puritanisme

Moviment político-religiós en el si de les esglésies reformades d'Anglaterra i d'Escòcia, nascut en el període que va des de l'establiment d'Elisabet I (1559) fins a la restauració monàrquica de Carles II (1660). Ppretenia la total purificació de les reformes romanes en el culte i la implantació del pensament calvinista.
Moral puritana
Tipus de moral col.lectiva molt influïda pels principis del puritanisme, corrent cristià que van introduir en els Estats Units els colonitzadors arribats en el vaixell Mayflower a començaments del segle XVII. Es caracteritzava per l'austeritat i la rigidesa dels costums, especialment en matèria sexual.
Llei Seca
Llei dictada als EUA (1919) que prohibia la circulació i el consum de begudes alcohòliques en els territoris de la unió. Bé que fou derogada (1933), es manté encara, parcialment modificada, en alguns estats.
Gàngster
Membre d'una banda criminal dels EUA dedicada a negocis il·lícits. La proclamació de l'anomenada llei seca (1919), que prohibia la fabricació, la venda i el transport de begudes alcohòliques, estimulà un pròsper negoci clandestí, del qual es beneficiaren policies i funcionaris corromputs. Alfonso Capone a Chicago i Lucky Luciano a Nova York impulsaren i controlaren les grans xarxes clandestines de fabricació i de distribució de licors. Ultra el negoci de l'alcohol, aquestes bandes, controlades per elements ítalo-americans, explotaren sovint negocis relacionats amb la prostitució i el joc. Les lluites entre les bandes rivals causaren un gran nombre de baixes. Hom calcula que a Chicago, durant cinc anys, foren assassinats més de cinc-cents gàngsters. Amb l'abolició de la llei seca (1933), durant la presidència de F.D. Roosevelt, hom emprengué una forta campanya contra el gangsterisme, sense aconseguir, però, d'eradicar-lo totalment. Foren figures cèlebres del gangsterisme nord-americà Giuseppe Masseria, Joe Adonis, Frank Costello i la parella Bonnie Parker i Clyde Barrow.

Gangsterisme
Conjunt d'activitats i de maneres d'actuar dels gàngsters.
Fonamentalisme
Moviment generalment religiós, però sovint amb una forta càrrega política, que prescriu un dogma i una moral estricta que exclouen i ataquen qualsevol altra creença o codi moral, o qualsevol desviació respecte a la interpretació ortodoxa del dogma. Aquesta designació sol associar-se a termes com integrisme, dogmatisme, essencialisme, fanatisme, etc. Al s XX, els diversos fonamentalismes es caracteritzen per la consciència de minoria, el sentit totalitari de l'Escriptura o de la tradició, el concepte ahistòric de la veritat, el predomini de la comunitat sobre l'individu i el principi del líder, la creació d'un enemic i l'afirmació masclista. El mot s'aplicà en un principi al moviment propagandístic ultraconservador prtestant nord-americà que als anys vint preconitzava la interpretació literal de les Escriptures enfront de la difusió dels corrents de pensament liberals o cientifistes i anunciava la segona vinguda de Crist i la resurrecció. A llarg dels anys següents fins a l'actualitat, n'han variat poc els trets essencials, bé que els anys cinquanta incorporà l'anticomunisme a la seva ideologia.
American Way of Life
Estil de vida americà caracteritzat per un elevat consum individual i per una uniformització de gustos, de la qual va ser responsable en bona part la proliferació de la publicitat. A la llarga, el predomini de l'economia americana ha fet d'aquest model de vida nord-americà el prototipus de societat contemporània industrialitzada.
Fase d'expansió, de prosperitat parcial (1924-1929), sobretot als EUA.
Són els "feliços anys vint".
Expansió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.
Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador, que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Els feliços vint o els anys bojos
Denominació emprada pels historiadors per a referir-se a l'època en què, un cop superat el mal tràngol de la guerra, la societat europea volia oblidar els horrors de la guerra i s'esforçava a gaudir d'un moment, caracteritzat per la prosperitat econòmica. En aquells anys vint, dins d'un context d'eufòria, van triomfar artistes de les diferents avantguardes, es van generalitzar els nous ritmes (jazz, xarleston i tango), i van créixer els moviments d'emancipació de la dona que reivindicaven els seus drets civils i que van facilitar la liberalització dels comportaments (faldilla curta, cabells tallats à la garçon, etc.).
La prosperitat va anar lligada a l'expansió de la Segona Revolució Industrial... Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Productivitat

Relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la en un període de temps determinat. La productivitat mesura la relació entre la quantitat de productes produïts per una empresa i la quantitat de treball (nombre de treballadors, temps i sous) emprada per fabricar-los. Per exemple, la productivitat del treball és mesurada com la producció anual per home.
Taylorisme
Sistema d'organització científica de la producció aplicada a les grans empreses, amb l'objectiu d'augmentar la productivitat. També s'anomena sistema Taylor, perquè seguia les teories proposades per l'enginyer F.W.Taylor. La seva aplicació va donar lloc a la primera cadena de muntatge, introduïda a la fàbrica Ford, el 1913, raó per la qual aquest sistema també es coneix per fordisme.
Sistema d'organització del treball, basat en les idees de F.W.Taylor, precursor de la dita organització científica del treball, que consisteix fonamentalment en l'estudi detallat dels processos de treball, que són descomposts en diverses tasques, el temps d'execució de les quals es determina mitjançant cronometratges, i en l'establiment, com a incentiu, del pagament de primes lligades al rendiment. Amb el taylorisme, que neix i s'estén amb la introducció de les grans cadenes de producció en sèrie, hom pretén, d'una banda, d'eliminar temps morts i moviments inútils i, d'altra banda, d'aconseguir, com deia Taylor, una "cooperació estreta, íntima, personal, entre la direcció i els obrers".
Concentració empresarial
En sentit limitat, procés jurídic a través del qual es fusionen les activitats de dues o més empreses, amb pèrdua de la personalitat jurídica d'alguna empresa (fusió per absorció) o de totes (fusió per constitució) les que hi participen. En sentit ampli, tot acord encaminat a interrelacionar l'activitat de diverses empreses, incloses, per tant, les coalicions; no cal que s'hi produeixi pèrdua de personalitat jurídica de cap empresa. Hi ha diferents formes de concentració: les societats d'empreses cerquen la prestació conjunta d'un servei necessari a totes elles; les unions temporals consisteixen en l'agrupació de dues o més empreses, durant un temps limitat, a fi de portar a terme conjuntament una obra, algun subministrament o servei: la cessió d'unitats d'obra es dóna quan hom contracta amb un tercer l'execució d'una part d'obra o de servei.
Concentració industrial
Reunió en un mateix establiment dels diferents processos de fabricació. Nascut amb el desenvolupament de la indústria tèxtil, el fenomen de concentració és condició indispensable i el tret més destacat de l'actual organització industrial, puix que amb la revolució tecnològica s'encareix el cos d'adquisició de l'equip industrial, hom utilitza maquinària de grans dimensions i la indústria requereix una gran massa de capital en actiu, un augment de mà d'obra i una producció a gran escala. Amb la concentració industrial s'alteren els trets més destacats del sistema capitalista: és incomplerta la llei de la lliure competència, desapareix la indústria de tipus familiar, substituïda per les grans societats anònimes, propietat d'un elevat nombre d'accionistes, i la figura determinant del propietari és substituïda per la del manager. Hom distingeix entre concentració horitzontal i concentració vertical. Figures destacades de concentració industrial són els trusts, els holdings i els càrtels, que arriben a exercir un paper no solament econòmic, sinó també polític, en el desenvolupament d'un país. La concentració industrial deriva en monopoli i té una posició força avantatjosa en relació amb la competència.
Càrtel
Acord temporal entre empreses per fixar els preus de les mercaderies i repartir-se les quotes de la producció i del mercat.
Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera (aquesta és la principal diferència entre el càrtel i el trust), decideixen de pactar a fi d'evitar o de disminuir la competència mútua.
Trust
Concentració i fussió d'empreses dedicades a la mateixa activitat, que permet ocupar el mercat, monopolitzar els preus i bandejar la competència.
És el resultat de la unió de diverses empreses per a crear-ne una de nova, que passa a ésser jurídicament posseïdora de la majoria de les accions de les altres i, per tant, a tenir-ne el domini. Aquesta operació, que sovint és un canvi d'accions de les empreses integrades per accions de la societat controladora, es diferencia de la fusió d'empreses en el fet que aquestes continuen funcionant com a empreses independents, sense perdre la personalitat jurídica en formar-se el trust. El terme és aplicat en general a tot conjunt d'empreses que tinguin un control únic. Es diferencia del càrtel en el fet que aquest respon a un acord temporal entre diverses empreses i concretat en algun aspecte; per exemple, manteniment de preus o repartiment d'àrees de mercat.
Holding
Societat que posseeix accions d'altres societats, del mateix sector o no. Com a representatives del capital, aquestes accions pertanyen al holding, bé que l'actiu industrial pot restar en mans de les societats d'explotació. La majoria dels països han posat restriccions legals als holdings.
..i a les facilitats per al consum i la inversió.
Tot plegat va fer que l'expansió es fes sobre una bases febles.
Publicitat
Comunicació massiva que té per objecte informar, persuadir i aconseguir un comportament determinat de les persones que reben aquesta informació. En l'empresa, la finalitat última de la publicitat és d'aconseguir un increment dels resultats i de les vendes, per mitjà d'una millora en la informació i les actituds del consumidor envers els seus productes.
Venda a termes
Modalitat de crèdit al consum, anomenada també venda a terminis, per la qual el pagament d'una compra es fa efectiu, en una part o en la totalitat, a poc a poc, per mitjà de successius lliuraments que són determinats al moment d'efectuar-se l'operació.
Inversió

Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc).
Crèdit
Intercanvi no simultani entre la prestació i contraprestació de béns, diners o serveis. En l'acompliment de qualsevol acte creditici intervé el temps com a element constitutiu, i la confiança com a condició. La principal funció del crèdit és de finançament de la producció abans de la demanda, és a dir, la unió de la propietat dels recursos productius amb les demandes dels seus productors. El mecanisme de crèdit estalvia l'ús del diner, permet una planificació més flexible de les despeses i canalitza els petits estalvis de la societat.
Call Loans
Préstec d'un dia per l'altre que les entitats bancàries concedien als corredors o intermediaris perquè poguessin comprar accions a compte dels seus clients. Aquesta pràctica permetia especular sobre les accions perquè, de fet, no es pagava més que un 10% del seu valor: el comprador desemborsava el 10% del preu de l'acció -en el seu valor real- i demanava a crèdit el 90% restant al corredor, que es procurava la suma necessària demanant un crèdit ràpid a un banc. Així es podia especular a la borsa sempre que aquesta anés a l'alça: es revenia uns dies després, quan el preu de les accions ja havia pujat, i així es retornava el crèdit i tant el corredor com el client obtenien un marge de benefici.
Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
L'any 1929 va arribar la pitjor de les crisis del sistema capitalista fins llavors. Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

La crisi del 1929, iniciada als EUA, provocà l'atur d'un 15 a un 30% de les forces de treball a tot el món i constituí la sotragada que inaugurà una sistemàtica intervenció reguladora en la vida econòmica (New Deal). Crisi i pressions obreres, amb la desesperació de la petita burgesia, conduïren alguns països al feixisme, forma violenta, defensiva a l'interior i agressiva a l'exterior, de l'estat capitalista.
Causes de la crisi del 1929. Crisi de sobreproducció
Crisi provocada per un desajust en el mercat, quan hi ha un excés d'oferta respecte la demanda existent.
Sobreproducció
Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda).
Desajust en la circulació econòmica motivat per un excés de producció, que fa que el volum de l'oferta d'un mercat sigui superior a la capacitat efectiva de la demanda. Les crisis de sobreproducció, que es contradiuen amb la llei de Jean Baptiste Say, sostinguda pels clàssics, tenen unes característiques i, com a tendència, han estat tractades analíticament d'una manera equivalent a les de subconsum. Això no obstant, en aquest cas es poden donar situacions d'excés d'oferta de caràcter estrictament cojuntural, com a conseqüència de decisions contràries al comportament del mercat, la qual cosa no es correspon en les situacions de subconsum.
Crisi de subconsum
Crisi provocada per un desajust en el mercat, quan hi ha una escassa demanda respecte  l'oferta existent.

Subconsum
Desajust en la circulació econòmica motivat per una insuficiència de la demanda per a absorbir tots els productes que s'ofereixen en el mercat. Aquesta situació, considerada com una de les causes generadores del cicle econòmic i, per tant, de les crisis, fou analitzada inicialment per Malthus i Sismondi, que veieren la tendència secular al subconsum com una conseqüència de la creixent misèria de la gran majoria de la població, enfront de l'ampliació constant de la producció. Això portà Malthus a la defensa del consum sumptuari de l'aristocràcia com una forma de possibilitar una certa acumulació. Aquesta anàlisi es confrontà amb la de la resta dels pensadors clàssics, que consideraven aquests desajusts ocasionals i passatgers. El pensament marxista reprengué l'anàlisi del subconsum com a essencial al mode capitalista de producció, que, en expandir-se, condiciona el manteniment de la taxa de guany a càrrec de reduir la participació dels salaris en la distribució de la renda, la qual cosa comporta una insuficiència crònica del consum i es constitueix element contradictori per a la reproducció d'aquest mode de producció, puix que, en no vendre's la cosa produïda, no es pot realitzar la plus-vàlua i el sistema entra en crisi. R.Luxemburg i P.Sweezy introduïren els possibles mecanismes compensadors a aquesta tendència, fonamentalment l'ampliació dels mercats, que relativitzen la importància del subconsum com a determinant de les crisis. Hobson assenyalà com a causa del subconsum, a més de la inadequada distribució dels recursos monetaris, el fet que aquests recursos no es dediquessin en suficient proporció al consum, és a dir, a l'existència d'un excés d'estalvi. Keynes reprengué aquesta argumentació fent correspondre la insuficiència del consum no al fet d'estalviar excessivament, sinó al fet que aquest estalvi tardés massa temps a convertir-se en inversió, considerant, per tant, la insuficiència de consum com un desequilibri temporal.

Especulació
Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions, especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment (especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació a la baixa).
Tot va començar amb el crac de la Borsa de Nova York.
El valor de les accions va caure en picat entre octubre de 1929 i juny de 1932.
Crac
Fallida d'una empresa prou important perquè la seva ruïna tingui efectes d'ordre general. Aplicat a la Borsa, el terme, d'origen alemany (krach), significa baixa massiva, ràpida i general de la cotització dels preus de les accions a la borsa.

Borsa
Mercat organitzat i abstracte en el qual es reuneixen professionals d'una manera periòdica per tal d'efectuar compres i vendes de valors (públics i privats) o de productes. Jugar a la  borsa és especular sobre l'alça i la baixa dels valors.

Wall Street
Carrer on es troba la Borsa de Nova York, creada el 1792.
Dijous Negre
Nom amb què es coneix el 24 d'octubre de 1929, dia en què el pànic es va apoderar dels inversors a la Borsa de Nova York i van ser posats en venda tretze milions de títols, però com que ningú no volia comprar-los el seu preu va anar disminuint hora rere hora. Aquest dijous és considerat com el dia en què va tenir lloc el crac.
Malgrat l'existència d'alguns avisos anteriors, dels quals ningú no va voler adonar-se, el dijous 24 d'octubre la cotització de les accions va baixar bruscament. En poques hores es va crear arreu dels Estats Units un ambient de pànic que provocà la la posada a la venda massiva d'accions: 13 milions de títols el dia 24, i 33 milions (només se'n van aconseguir vendre 16 milions) el dimarts 29; tot plegat no va tenir cap altre resultat que accentuar la davallada de les cotitzacions.
Pànic

Terror, gran por agafada sobtadament i sense raó suficient.
Conceptes relacionats amb la Borsa. Borsa
Mercat organitzat i abstracte, en el qual es reuneixen professionals, de forma periòdica, per tal de realitzar compres i vendes de valors (públics o privats) o productes. És organitzat per l'existència d'una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte, per tal com les operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les mercaderies. Dins la borsa la presència de mitjancers que relacionen venedors i compradors esdevé una característica predominant. Quant a l'objecte de les transaccions, hom distingeix la borsa de mercaderies, coneguda usualment per llotja, de la borsa de valors. A la primera s'intercanvien essencialment productes agrícoles, certs minerals, etc. Les borses de treball en són un cas límit on la mercaderia és la força de treball. Les borses de serveis, de nòlits o d'assegurances tenen un caràcter diferenciat. Les de mercaderies el tenen especialitzat i suprastatal i es troben més concentrades que no pas les borses de valors, per la qual cosa llurs cotitzacions tenen una gran vigència dins el comerç internacional. Dins les borses de mercaderies, les operacions es basen en les expectatives sobre preus, quantitats, èpoques de lliurament, per la qual cosa les operacions sobre mercaderies encara no produïdes (anomenades genèricament futures) tenen una gran importància. Les fluctuacions dins aquestes borses són molt intenses, i llurs cotitzacions tenen tendència al descens, cosa que perjudica els productors i empitjora llur relació real d'intercanvi. L'acció dels països proveïdors no ha pogut estabilitzar les cotitzacions, llevat en uns pocs productes, a causa de la resistència dels països compradors, que veuen minvar llurs guanys. Els acords directes entre països productors han fet disminuir la importància absoluta de les borses de mercaderies. Les borses de valors són la base dels mercats de valors, que tenen un caràcter més ampli, atès que comprenen els mercats d'emissió (d'accions, obligacions i valors públics), les borses de valors pròpiament dites i els mercats de títols no admesos dins la cotització oficial. Entre els dos primers hi ha estrets lligams; així, el mercat d'emissió és el que forneix valors a la borsa. Les borses de valors constitueixen centres de contractació dels títols que es troben en circulació i que són admesos a la cotització oficial. La borsa de valors és l'instrument del finançament a llarg terme de l'activitat econòmica dins el sistema capitalista, mitjançant les transaccions de valors de renda variable (accions), fixa (obligacions) o públics (entre ells els del deute públic), i dels drets de subscripció d'aquests valors. Les operacions efectuades dins la borsa poden ésser al comptat i a terme, segons les formes de liquidació de les operacions, però les darreres tendeixen a ésser interdites en nombrosos països. En les operacions de compra i venda actuen com a mitjancers els agents de canvi i borsa. La cotització de borsa expressa el tant per cent de variació del valor sobre el preu original; una cotització de 500 significa que el valor té un preu 5 cops superior a l'inicial.
Societat anònima
Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.

Acció
1. Cadascuna de les parts en què ha d'ésser representat obligatòriament el capital de les societats anònimes i de les comanditàries per accions. Cal distingir en una acció el seu valor nominal, que és aquell que el document de l'acció expressa en unitats monetàries, i el seu valor real, que és aquell pel qual és comprada i venuda al mercat mobiliari, i que pot ésser inferior o superior al nominal; estrictament, el valor real és el resultat de dividir el patrimoni de la societat pel nombre d'accions socials.
2. Document que materialitza la participació del soci en el capital, anomenat sovint títol-valor, necessari per a l'exercici dels drets polítics i econòmics de l'accionista.

Accionista
Titular d'una acció d'una societat anònima o en comandita o per accions. L'accionista té, com a mínim, els drets següents: participació en els beneficis de la societat en proporció al valor de l'acció; dret preferent a la subscripció de noves accions; dret de veu i vot a la junta general, si posseeix el nombre d'accions que disposen els estatuts de la societat; dret a adjudicar-se la part proporcional del patrimoni si la societat és liquidada i dret a ésser informat de les activitats de la societat. L'accionista pot vendre lliurement la seva acció, bé que els estatuts socials poden establir limitacions a aquest dret.
Accionariat
Conjunt dels accionistes d'una societat mercantil, generalment anònima.

Títol
Document que estableix la propietat d'un actiu financer o material. Els actius financers, nominals o al portador, poden ésser de renda fixa o variable, segons que produeixin una utilitat fixa o indexada determinada d'antuvi o una quantitat variable proporcional als beneficis o resultats de la societat o l'organisme emissor. Els títols emesos per l'estat són anomenats deute públic (deute 2 6) o cèdules per inversions, i poden ésser amortitzables o no amortitzables (llavors reben el nom de deute perpetu). Les emissions de deute públic poden ésser considerades com a instruments finançadors de les activitats de l'estat i com a instruments de política autoinflacionista a través de les operacions de mercat obert (mercat 2 6). Els títols privats de renda fixa són anomenats obligacions o bons de caixa i poden ésser lliurats per les societats en quantitats determinades, i segons la legislació de l'estat espanyol la totalitat d'emissions d'obligacions no pot superar el capital social. Els títols de renda variable, normalment accions, són documents representatius de la participació del soci en el capital social d'una empresa. Els títols financers, tant de renda fixa com de renda variable, es comercien en mercats secundaris o borses de valors, l'objecte dels quals és de donar als titulars un més alt preu de liquiditat potencial.

Cotització
Preu de venda obligatori, normal o mitjà, segons els casos, vigent per a un títol, producte, article o mercaderia.
Cotització oficial
Expressió dels canvis de la contractació efectuada a les borses sobre valors i efectes públics o privats, mercaderies, lletres i altres documents mercantils, la negociació dels quals hagi estat autoritzada per la junta sindical corresponent.

Valors cotitzats a borsa
Valors registrats en el butlletí oficial redactat pels agents de canvi.

Valor nominal d'una acció
Valor permanent en la moneda de curs legal d'una acció.
Valor real d'una acció
Preu d'una acció en el mercat o a la Borsa. Encara que el valor nominal sigui fix, l'oferta i la demanda poden fer oscil.lar a l'alça o a la baixa el valor de les accions per a aquell que en vulgui comprar o vendre. Si una acció de 1.000 pessetes de valor nominal és comprada a 200 dòlars a la Borsa -perquè és una acció buscada pels seus alts rendiments- cal tenir present que el dividend serà sobre el preu nominal i que, per tant, en cas de donar el 6% de benefici, al comprador de l'acció, li rendirà realment un 3% de la inversió efectuada.
Dividend
Part dels beneficis que una societat distribueix periòdicament entre els seus accionistes. L'import corresponent a cada accionista és determinat per la classe i el nombre d'accions posseïdes. Els dividends poden ésser pagats mitjançant quantitats líquides, noves accions, bons, etc. Generalment són pagats segons els beneficis nets, però és freqüent que les societats en declarin amb càrrec a reserves. El dividend, com a benefici, es reparteix sempre en referència al valor nominal d'una acció.

Obligació
Títol que representa quantitats prestables a una societat per un tercer i que no són part del capital de la societat.
Títol que representa una part del capital emmanllevat per una societat financera, industrial o comercial. Aquest crèdit pren la forma d'emprèstit a llarg termini, i les obligacions com a representació, nominativa o al portador, d'una part alíquota d'aquest poden ésser negociades a borsa. Les característiques que les diferencien de les accions són fonamentalment el fet de percebre un interès fix, amb independència dels resultats de l'activitat econòmica de l'entitat emissora i la qualitat estrictament creditora a la qual accedeixen els tenidors d'obligacions, l'amortització de les quals s'efectua segons les condicions establertes en llur emissió. L'atractiu principal de les obligacions en el mercat de capital és la seguretat i certesa de llur retribució, bé que, aquesta essent relativament baixa, el capital especulatiu té tendència a dirigir-se a l'adquisició d'accions. És per això que sovint hom emet obligacions amb clàusules específiques que preveuen primes suplementàries segons els resultats econòmics de l'empresa o la variació de l'índex general de preus, així com la de les anomenades obligacions convertibles en accions, que donen als obligacionistes, en unes determinades circumstàncies, l'opció d'entrar a formar part de la societat.

Broker
Corredor, persona que compra o ven béns, lletres de canvi, valors mobiliaris, etc, per compte d'altres persones. A partir dels anys setanta, aquest terme s'ha introduït en el vocabulari financer català, per designar els intermediaris en les operacions creditícies entre entitats de crèdit i d'estalvi, que es realitzen en el mercat interbancari.
Del crac borsari es va passar a la recessió econòmica generalitzada i la crisi va estendre's per tot el món capitalista, especialment entre 1930 i 1932.
A partir del 1932 hi ha una certa recuperació, estroncada parcialment el 1937, amb un fort rebrot de la recessió.
Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Recessió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una disminució de l'activitat econòmica. Correspon a la flexió que hi ha entre la prosperitat i la depressió i, per períodes curts de temps, és sinònim de depressió. N'és el tret fonamental la disminució de la demanda, especialment la de béns de capital i, en conseqüència, la reducció de la producció. La baixa de beneficis, que se'n deriva, provoca una disminució de les inversions noves, una acumulació d'estocs i una elevació de la taxa d'atur. També produeix tensions en el sistema bancari.
Repatriació de capitals

Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor.
Fallida
També bancarrota. Impossibilitat d'una persona o d'una empresa per fer front a un pagament quan tot el que posseeix (actiu), sigui amb diners o amb altres béns, és inferior al que deu (passiu).
Situació del comerciant o l'industrial que, per circumstàncies econòmiques adverses, o per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, ha deixat de complir habitualment amb els seus pagaments.

Suspensió de pagaments
Situació d'insolvència transitòria d'un comerciant, legalment inscrit en el registre corresponent. Es diferencia de la fallida pel caràcter transitori. Els supòsits són: la solvència del comerciant, la impossibilitat de satisfer els pagaments el dia del venciment i la petició de la suspensió fundada en els supòsits anteriors. Comporta certes modificacions en els drets dels interessats, anàlogues a les de la fallida, bé que sense efectes sobre la situació personal del deutor, sinó tan sols sobre el seu patrimoni, que resta afectat i controlat en totes les seves operacions per la intervenció judicial a través d'interventors que representen els creditors.
Incompliment transitori d'un pagament per part d'una persona o d'una empresa per falta de liquiditat quan tot el que posseeix (actiu) és superior al que deu (passiu).
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
Recuperació
Etapa del cicle econòmic que enllaça la contracció amb l'expansió o prosperitat. Després d'una etapa caracteritzada per una disminució de la velocitat de creixement de la renda i, per tant, de disminució de la inversió, s'inicia la fase de recuperació com a resultat d'un increment de la inversió, ja sia per motius exògens a l'activitat econòmica, ja sia perquè la capacitat productiva existent ha arribat a un nivell inferior al de producció adequat. Un cop iniciada, la despesa extra crea una ocupació extra i unes rendes extres que al mateix temps induiran a augmentar les despeses.
En la lluita contra la crisi, primer s'adoptaren les polítiques tradicionals, de signe deflacionista i proteccionista. Deflació
Augment del poder adquisitiu del diner com a conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa. L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però, el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos, com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel procés invers, és a dir, la inflació.
Equilibri pressupostari
Igualació comptable dels ingressos i les despeses. Les finances públiques clàssiques consideraven que aquesta situació s'havia de complir estrictament al llarg d'un exercici comptable, la qual cosa li donava una rigidesa considerable enfront de les necessitats conjunturals. Actualment, hom accepta el manteniment, a curt termini, d'un dèficit en el pressupost de l'estat.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.
Dumping
Venda de productes a un preu més elevat a l'interior del país productor que no en els mercats estrangers. La pràctica del dumping pot ésser esporàdica, efectuada ocasionalment per a la col·locació d'un excedent de producció en els mercats estrangers, depredatòria, amb la intenció d'introduir-se en un mercat o d'eliminar la competència, amb la consegüent puja de preus, i persistent, en forma continuada i amb la intenció d'obtenir beneficis complementaris en els mercats estrangers, un cop coberts els costs fixos en el mercat interior. Hom parla de dumping invers quan la venda de productes és feta a preus més elevats als mercats estrangers que a l'interior del país.
Estoc
En anglès, "en existència", de sèrie normal, corrent.
1. Quantitat d'una mercaderia que hi ha en magatzem.
2. Volum de primeres matèries i de productes acabats de què disposa una empresa en un moment determinat. Per la fixació de la magnitud de l'estoc cal considerar les necessitats de la seva rotació, és a dir, la periodització de l'entrada de les primeres matèries al procés productiu i de la distribució del producte.

Devaluació
Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les importacions, subsidis a l'exportació). Des de la Segona Guerra Mundial fins el 1973, període durant el qual fou vigent el sistema de canvis fixos establert a Bretton Woods, la devaluació fou considerada una mesura excepcional que calia evitar o adoptar només com a darrer recurs. En el sistema de canvis lliures, vigent d'aleshores ençà, les devaluacions formals en el sentit anterior han deixat de tenir significat per a molts països, ja que les monedes s'adapten contínuament a les exigències dels intercanvis internacionals. Resten, però, els casos dels països que continuen amb polítiques rígides de defensa de llur moneda o els dels països membres del sistema monetari europeu, compromesos en la defensa d'una relativa estabilitat dels tipus de canvi entre ells i pels quals la devaluació (o revaluació) és una sortida extrema. La devaluació no s'ha de confondre amb la depreciació.
Depreciació
Disminució del valor dels elements de l'actiu d'una empresa. Generalment és derivada d'un augment del poder adquisitiu de la moneda, reflectit en la disminució de preus de mercat, d'una disminució o canvi d'orientació de la demanda o d'un gran increment de l'oferta. És també motivada pel progrés tecnològic, que obliga constantment a substituir l'antic equip per un altre de més perfeccionat.
La depreciació d'una moneda és la pèrdua de valor pels intercanvis monetaris en general sense intervenció del govern. No s'ha de confondre amb la devaluació.

Desmonetització
Abandó de l'ús d'un metall en el sistema monetari. Històricament el cas més important de desmonetització fou el de l'argent al s XIX, quan hi havia el sistema monetari bimetàl·lic (or i argent) i llibertat d'encunyació; la moneda d'argent perdé valor i disminuí la demanda d'aquest metall per a encunyacions monetàries.
Es va intentar trobar solucions internacionals, que van fracassar. Conferència de Londres
Conferència Econòmica Mundial de Londres. Reunida a Londres, pel juliol de 1933, amb un objectiu ben concret: revitalitzar el comerç i l'economia mundials.
En la Conferència es debatí una triple proposta: retornar al patró or, oferir una triple treva (duanera, monetària i de deutes internacionals) a fi de rellançar el comerç mundial, i augmentar els preus per fer pujar els negocis i permetre l'acumulació de capital. En definitiva, la Conferència va pretendre restablir el patró or, reduir les taxes aranzelàries i retornar a l'equilibri pressupostari. El president nord-americà Roosevelt es declarà contrari a la treva aranzelària-duanera i contrariat per no acordar-se un reajust general monetari. Per aquest motiu, la Conferència fracassà, no es va arribar a cap acord i cada país intentaria solucionar la crisi pel seu compte, actitud que portaria al nacionalisme econòmic i al proteccionisme. Fou l'últim intent de trobar una solució col.lectiva a la crisi.
La ineficàcia de les mesures habituals va fer que la majoria dels governs decidissin intervenir en l'activitat econòmica, abandonant la passivitat clàssica... Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Política econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats. D'altra banda, hom entén pels mateixos mots -política econòmica- la branca de la ciència econòmica que s'adreça a racionalitzar, amb l'estudi i l'anàlisi, aquella acció real dels poders públics sobre l'evolució i la realitat econòmiques.
Política fiscal
Conjunt d'actuacions d'un govern per a la recaptació d'impostos i la seva despesa posterior.
Política monetària
Part de la política econòmica que estableix les normes que regulen la quantitat de diner o liquiditat de l'economia amb la finalitat d'aconseguir algun objectiu determinat (control de la inflació, millores en la balança de pagaments, etc). Es refereix també a la utilització de controls monetaris per part del govern per a regular l'economia. En aquest sentit, inclou mesures com ara restricció o increment de l'oferta monetària, actuació sobre el tipus d'interès, etc. La política monetària suposa la intervenció del govern per regular qualsevol desviació del sistema monetari. Cadascun d'aquests objectius suposa la utilització de mètodes diferents, i el conjunt de mètodes es coneix amb el nom d'instruments de la política econòmica. Abans de Keynes la política monetària era l'únic instrument de la política econòmica global admès i tenia com a objectiu l'estabilitat de preus. Amb el que s'ha anomenat revolució keynesiana s'introduí la política fiscal i l'objectiu d'eliminar la desocupació.
...i actuant per a generar treball i estimular la demanda. Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un ministeri que adopta el nom d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931, durant la Segona República, segregant-lo del ministeri de foment.
Dèficit pressupostari
Situació d'excés de les despeses per damunt de les recaptacions dins del pressupost de l'Administració. A fi d'aconseguir recursos monetaris per finançar obres públiques i despeses socials, els estats no en tenen prou amb els impostos que recullen, la qual cosa genera un dèficit que han de cobrir demanant crèdits als bancs, emetent més moneda (cosa que genera inflació) o bé posant a la venda títols de deute públic.
Ocupació
Utilització de mà d'obra per a la producció. L'estructura de l'ocupació determina la part de la població activa utilitzada en els diversos sectors d'activitat econòmica, així com la seva composició qualitativa. El nivell d'ocupació fixa el grau d'absorció dels factors i en especial del factor treball en el conjunt de les activitats productives. Segons el model neoclàssic, el nivell d'ocupació és determinat per la intersecció de les corbes d'oferta i demanda de treball, que depenen alhora del salari real. Un excés de l'oferta de treball respecte a la demanda desencadena un procés d'ajust tendent a una disminució del salari real. La nova situació d'equilibri obtinguda compleix les condicions de plena ocupació, entesa com la situació en la qual tot individu disposat a treballar al nivell de salaris vigent ho pot aconseguir. Aquesta concepció optimista s'oposa a la visió marxista, segons la qual el capitalisme manté en permanència un cert volum de mà d'obra desocupada (exèrcit industrial de reserva) per fer pressió sobre els salaris i reduir la combativitat de la classe obrera. De fet, les crisis successives sofertes pel capitalisme, en particular en la gran depressió del 1929, palesaren l'existència de situacions durables de subocupació que podien arribar a ésser explosives i amenaçar l'ordre social existent. Keynes les interpretà com el resultat de les transformacions estructurals del capitalisme, que feien irrealista el supòsit d'una baixa dels salaris reals. Definí la plena ocupació com aquell nivell a partir del qual l'oferta de factors deixa d'ésser elàstica i tot increment de la producció tendeix a provocar un augment dels preus a través del mecanisme clàssic d'inflació de demanda. En absència d'un mecanisme automàtic de restabliment de l'equilibri econòmic, la plena ocupació dels factors s'havia d'aconseguir per un desplaçament de la corba d'oferta de treball mitjançant uns estímuls a la inversió privada i l'acció deliberadament expansiva del sector públic. El fet d'haver posat en pràctica aquestes recomanacions explica en part l'absència de crisis importants en el capitalisme de la postguerra fins el 1970. La crisi capitalista dels anys 70, caracteritzada pel manteniment simultani d'un alt nivell de desocupació i d'un fort ritme d'inflació, ha posat en qüestió l'anàlisi i les polítiques d'inspiració keynesiana i situa una altra vegada el problema de l'ocupació al primer terme de les preocupacions de la teoria i de la política econòmiques.

La sortida a la crisi va venir amb les solucions keynesianes, que van donar origen una nova doctrina econòmica.
Moltes de les mesures que havien estat aplicades en el New Deal van ser defensades més tard per Keynes en la seva teoria econòmica, una veritable revolució en el camp de l'economia.
Economia política
Ciència social i aplicada que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus, reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. Ha rebut aportacions des de postulats diversos: el liberalisme clàssic (Adam Smith), el materialisme històric (Karl Marx) i la socialdemocràcia (John M. Keynes), entre d'altres.
Keynesianisme
Nom atorgat al corrent fonamentat en les idees de J.M. Keynes sobre control del nivell d'activitat econòmica, contingudes a The General Theory on Employment, Interest and Money (1936). L'impacte d'aquesta obra fou molt acusat als ambients acadèmics anglès i nord-americà després de la Segona Guerra Mundial. Entre els primers keynesians es destaquen A.H.Hansen, Paul Samuelson i James Tobin als EUA i J.Robinson, sir Roy Harrod i N.Kaldor a Anglaterra. El keynesianisme, tanmateix, ha caricaturat el pensament del seu inspirador en concentrar-se en la defensa de la política fiscal com l'instrument més vàlid de la política econòmica, per oposició a la política monetària defensada per quantitativistes i neoquantitativistes. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, l'acceptació dels pressupòsits i les solucions keynesians fou quasi general entre els economistes, fins al moment que, per raó de l'obra de Milton Friedman i de l'escola de Chicago, cap a la meitat dels anys cinquanta, fou represa la defensa dels pressupòsits monetaristes. El debat semblà guanyat pels keynesians amb els bons resultats aconseguits per ells com a assessors i membres de l'equip dels presidents Kennedy i Johnson, a l'inici dels anys seixanta, i la posada en pràctica de l'anomenada nova economia; però a partir del 1966 començà a fracassar l'ús de la política fiscal com a correctora de la situació inflacionista nord-americana creada per la guerra del Vietnam, mentre a Anglaterra la política econòmica keynesiana es desacreditava també amb els fracassos en l'aprofitament de la devaluació del 1967. Ultra l'aspecte anterior, referent a política econòmica, cal destacar l'aportació renovadora del keynesianisme quant a teoria ecònomica, sobretot pel que fa a la demanda de diner (punt en què les diferències amb l'escola quantitativa foren més àmplies), als mecanismes de transmissió de la política monetària i a la teoria de l'interès. Actualment, quan la majoria dels llibres de text de macroeconomia als països capitalistes són keynesians, les aportacions teòriques en aquests camps semblen haver estat també àmpliament assimilades, àdhuc per part dels monetaristes, les diferències més notables entre els quals i l'escola keynesiana es refereixen a la definició i al funcionament del mercat del treball i a l'explicació de la fixació dels salaris. El keynesianisme, d'altra banda, s'ha anat separant progressivament de les idees inicials de Keynes, i ha posat en relleu els aspectes pràctics o de política econòmica de la seva obra i oblidat els fonaments i les aportacions teòriques del fundador de l'escola, la qual cosa ha estat objecte de tota una discussió teòrica, els darrers anys, a partir de la qual han pogut ésser talment clarificades i superades les diferències entre monetaristes i fiscalistes, que hom ja no pot avui identificar aquests darrers amb els seguidors de les idees de Keynes. Les conseqüències de l'aplicació d'aquest nou keynesianisme, consistent a donar suport a la demanda i al control del nivell d'activitat a través de les polítiques monetàries, fiscal i pressupostària, han dut a una hipertròfia de l'estat la qual, segons els crítics liberals, és una de les causes principals de la crisi actual, especialment per la importància del dèficit públic. Segons aquests crítics, és el deute el qui impedeix que el sector privat utilitzi els recursos d'una manera més eficaç. Enfront dels plantejaments keynesians, els liberals preconitzen un retorn a la concepció clàssica de l'actuació bàsicament subsidiària de l'estat, una primacia de la política monetària i el retorn a l'equilibri pressupostari. Un d'aquests aspectes és l'anomenada economia de l'oferta.
Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner

The General Theory of Employment, Interest and Money. Obra de Keynes, publicada el 1936, en què és proposada una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell d'activitat econòmica, instituït en el paper motor de la demanda efectiva, i són subratllades les possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques.
Preferència per la liquiditat
Terme emprat per primera vegada per J.M. Keynes, a la seva Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, per a designar la relació funcional entre la quantitat de diner demanat per les empreses i el públic i les variables que la determinen. Aquest compte és una de les contribucions keynesianes més importants,, i ha provocat nombroses discussions teòriques i treballs empírics. Segons Keynes, hi ha demanda de diner per tres motius fonamentals: la transacció (dependent del volum de producció i, per tant, de la renda), la precaució (per a contingències no precisables, com malalties o accidents) i l'especulació (o desig de retenir diner en espera de les oscil·lacions del tipus d'interès i, per tant, del preu dels actius financers). Segons ell, els dos primers motius no van lligats a les variacions del tipus d'interès, a diferència del tercer, que hi va lligat de forma molt directa. Per això els keynesians consideren el tipus d'interès com a factor rellevant en la demanda de diner, i la funció de preferència per la liquiditat designa moltes vegades una relació entre la quantitat de diner i el tipus d'interès en clara contradicció amb la formulació quantitativista de la demanda de diner. Més concretament, hom utilitza aquest terme per a designar la hipòtesi que, caeteris paribus, la quantitat de la demanda de diner disminueix o creix si el tipus d'interès puja o baixa. La formulació més clara d'aquest instrument keynesià i la seva utilització per a determinar el tipus d'interès i el nivell de renda d'equilibri es deu a John Hicks. Des dels anys seixanta s'ha revifat la polèmica entre neoquantitativistes i keynesians sobre la funció de la demanda de diner, d'acord amb la hipòtesi del mateix Keynes.
Keynes afirmava que calia invertir i no estalviar... Inversió
Despesa efectuada en béns de capital real durant un període de temps, també anomenada formació de capital pel fet que és afegida a l'estoc de capital existent. Hom l'anomena inversió bruta quan en el total de les despeses hom inclou el reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, i inversió neta en el cas contrari. Quan la inversió neta és positiva, augmenta la capacitat de producció d'un país, en augmentar el seu estoc de capital; quan les despeses d'inversió no arriben a cobrir les necessitats de reemplaçament dels béns de capital desgastats i de les plantes i l'equipament obsolets, disminueix la capacitat de producció, en disminuir també l'estoc de capital. El volum d'inversió depèn del volum d'excedent obtingut i de la seva assignació i circulació entre els diferents grups i classes socials; com més gran és la part de l'excedent que hom inverteix, més grans seran els augments en la capacitat de producció i el ritme de desenvolupament econòmic. Entre els diferents tipus d'inversions hom distingeix les directes (a través de l'establiment de sucursals, filials, etc) i les inversions en cartera (a través de l'adquisició d'accions, obligacions, etc), a més d'altres de possibles (en immobles, crèdits i préstecs, etc).
Estalvi
1. Part de la renda d'un país, en un exercici econòmic, no despesa en consum. Aquesta part de la renda, malgrat haver estat distribuïda a les famílies (en forma de sous, interessos, beneficis, etc) o a l'estat (com a imposts) per l'aparell productiu d'un país, no hi retorna en forma de despeses de béns i serveis; d'altra banda, les empreses tampoc no distribueixen a les famílies i a l'estat la totalitat dels ingressos obtinguts. L'estalvi pot ésser, doncs, de caràcter privat, quan el fan les empreses o les famílies, o públic, si prové de la renda no despesa per l'estat. Els ingressos estalviats pels particulars i per l'estat es posen a disposició de les empreses a través de llur canalització pel sistema financer, el qual facilita a aquestes els recursos necessaris per a dur a terme l'acumulació. Una part de l'estalvi, que surt definitivament de la circulació econòmica, constitueix l'anomenat tresorejament; per això, l'estalvi pròpiament dit es redueix només als ingressos no consumits que retornen al sistema de producció com a demanda de béns d'inversió. Ara bé, els plans dels estalviadors poden no coincidir amb els plans dels inversors. Així, pot succeir que els recursos alliberats a través de l'estalvi siguin insuficients per a l'acumulació planejada o, a la inversa, que un excés de recursos no consumits tampoc no vulgui ésser aprofitat per a l'acumulació; és a dir, els consumidors de béns i serveis poden demanar més del que les empreses han pensat produir, o bé poden estalviar més que els inversors no han decidit d'invertir. Aquesta tensió porta, en el primer cas, a una puja de preus (car el consum no pot créixer realment perquè no s'han produït més béns de consum), i en aquest sentit hom obliga els consumidors a estalviar (estalvi forçós); en el segon cas, quan l'estalvi és superior a la inversió planejada, resten béns per vendre, i les empreses han de dur a terme, de fet, una acumulació d'estocs superior a la que tenien inicialment planejada.
2. Acció de reduir una part del consum o de l'ús que hom fa (d'una cosa).
...i que la inversió no depenia de les taxes d'interès i dels salaris, sinó, sobretot, del consum i de la demanda. Taxa d'interès anual equivalent
Sigla: TAE. Mesura homogeneïtzadora de la taxa d'interès efectiva (real) dels instruments financers, d'obligada informació, per les entitats bancàries, en el plantejament a llurs clients de les operacions i en llur publicitat. La taxa nominal que s'ofereix és recalculada sobre una base anual amb la periodificació dels rendiments obtinguts o costos incorreguts i altres despeses: és el que, elevat a taxa d'interès anual, guanyarà efectivament, o li costarà, l'operació considerada al client.
Taxa d'interès preferencial
Taxa d'interès de les operacions d'actiu d'una entitat bancària, aplicada als seus millors clients, a curt termini i amb garantia personal. Propera a la taxa d'interès del mercat monetari, més la comissió bancària mínima, constitueix la taxa de referència per a la majoria dels crèdits concedits a les empreses. La taxa és lliurement establerta, però ha d'ésser comunicada a les autoritats monetàries i exhibida a les oficines.
Salari
Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la seva col·laboració al procés productiu. Aquestes rendes poden referir-se a un cert període de temps (salari per temps) i s'anomenen jornal, setmanada o mesada segons el període a què faci referència; poden referir-se a una feina feta (salari a preu fet), i salari a la part, si hom paga un percentatge respecte al valor del producte obtingut. Cal distingir també entre salari monetari, si indica un muntant d'unitats monetàries corrents, sense cap referència al poder adquisitiu que es deriva de la seva tinença, i salari monetari deflacionat, segons la variació dels preus.

Consum
Apropiació final dels béns o serveis per a ús o propietat del públic.
John Maynard Keynes elaborà una funció macroeconòmica que ell anomenà propensió al consum, que, juntament amb l'eficàcia marginal del capital i la preferència per la liquiditat, constitueix la base de la seva teoria de l'ocupació i de la renda. Es tracta d'una funció estàtica que relaciona la renda nacional com a variable independent i la despesa global en béns de consum com a variable dependent. La construcció d'aquesta funció es basa en el que Keynes anomenà llei psicològica fonamental: tot increment de la renda comporta un increment en el consum, però en proporció menor que la de l'increment de la renda. Els elements que governen la despesa en consum són la quantia de la renda i una sèrie de factors objectius i subjectius; Keynes opina que la influència d'aquests factors no pot afectar l'estabilitat d'aquesta funció de consum. Correspon també a l'actualitat l'estudi del comportament del consumidor individual, suposant que tingui una conducta racional. Així, hom afirma que, donada una certa renda disponible per a adquirir béns de consum i donats els preus d'aquests béns, el consumidor distribuirà aquella renda de manera que obtingui la major satisfacció possible en adquirir aquests béns. Les variables que governen la demanda de béns per a ésser consumits són, doncs, els preus de tots els béns de consum, la renda disponible per al consum, la riquesa de l'individu o de l'economia domèstica i els seus gusts o preferències. Per tant, el comportament del consumidor serà alterat quan variï algun d'aquests elements. Això implica que el govern pot actuar de diferents maneres damunt les despeses en consum o damunt la demanda de determinats béns. La forma extrema, directa, d'aquesta intervenció és l'establiment del racionament de determinats béns, mesura adoptada solament en casos límits de guerra o de calamitat. Però el govern pot actuar també d'una manera indirecta: augmentant el preu dels béns en gravar-los amb imposts indirectes, reduint la renda dels individus amb imposts directes, que també poden afectar llur riquesa, o reglamentant el crèdit al consum, i això perquè en les societats modernes ha assolit una gran importància l'adquisició de béns de consum durables que hom paga a terminis. Una altra manera de poder actuar el govern sobre el comportament de l'individu, a més llarg termini, és proposant-li un model cultural que influeixi en els seus gusts i preferències.

Demanda
Quantitat de productes o de serveis que un comprador està disposat a adquirir.
L'objectiu final era arribar a l'Estat de benestar. Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat -sigui objectiva o valorativa- que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social. A la Gran Bretanya, pels volts de la Segona Guerra Mundial, s'estengué àmpliament aquesta filosofia econòmica, que restà plasmada, per exemple, amb el moviment portat per William Henry Beveridge al si del laborisme; els països escandinaus gaudiren també de la seva implantació capdavantera, i, així mateix, el New Deal nord-americà correspon als esquemes teòrics de l'estat del benestar. Pel que fa al finançament de la despesa pública adreçada a aquests fins, hom insisteix en l'exigència que es faci per imposició directa progressiva -personal o empresarial-, únic camí per a obtenir una veritable redistribució, la qual cosa és un objectiu central dins la doctrina de l'estat del benestar; les conquestes en el camp de la previsió social en són un altre objectiu instrumental bàsic.
Economia del benestar
Corrent normatiu de la ciència econòmica que té per objecte la recerca de l'optimum col·lectiu.
En definitiva, la crisi del 1929 va obrir una nova fase del capitalisme.
Abans, amb el liberalisme econòmic, l'Estat adoptava una postura passiva ("deixar fer").
Les crisis se superaven automàticament.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada (generalització de les màquines), la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del màxim benefici (motor del sistema).
Liberalisme econòmic

Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.
Llei de l'oferta i la demanda
Principi econòmic segons el qual si l'oferta d'un producte és superior a la demanda, el preu baixa i s'estimula el consum. En cas contrari, quan la demanda supera l'oferta, el preu puja i s'estimula la producció pels beneficis que genera. Segons la doctrina del liberalisme econòmic és l'única llei que ha de regir en el mercat.

Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris. Al s XVII fou usat per a indicar la lliure entrada als gremis i companyies de comerç i més tard com el dret de mercadejar a l'estranger al marge de les companyies. El lliurecanvisme prengué cos durant el s XVIII per mitjà de la fisiocràcia (laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même) i d'Adam Smith, que establiren que la divisió internacional del treball porta a una especialització més elevada i, per tant, a una assignació més racional dels recursos i a un nivell de vida més alt. A.Hamilton parlà (1791) de la protecció de les "indústries joves", cosa que donà pas al proteccionisme. El lliurecanvisme fou una constant de la teoria ortodoxa fins a Keynes, que valorà més l'ocupació plena. Els mètodes per a promoure un comerç més lliure són la reducció unilateral de les barreres comercials, com la de la Gran Bretanya del segon quart del s XIX o l'actual que han obtingut els països endarrerits per a llurs productes industrials exportats, els tractats comercials bilaterals o d'un grup de països i la negociació multilateral, com les del GATT des del 1947.
Laissez faire laissez passer
Expressió ('deixeu fer, deixeu passar') pròpia de l'escola fisiocràtica per a designar la doctrina que preconitza la no-intervenció de l'estat en la vida econòmica. Fa referència a la noció que, si hom permet la lliure actuació dels individus en el terreny econòmic, cadascú, en perseguir el seu interès personal, actuarà seguint unes lleis immutables, en virtut de les quals s'establirà una harmonia econòmica natural. Adam Smith aplicà aquest principi en el comerç internacional. Inicialment, el concepte es concretà en l'oposició a tota mena de limitacions, monopolis i reglamentacions estatals. Més endavant, ha estat interpretat en el sentit d'afavorir i protegir el lliure funcionament dels mecanismes econòmics.
Mà invisible
Concepte introduït per Adam Smith i adoptat per l'escola clàssica per designar la regulació espontània (ordre natural) que s'assoleix en el funcionament de l'economia i de la societat en general si no hi interfereix cap intervenció estatal i si hom deixa que els individus actuïn d'acord amb el prinicipi de l'obtenció del màxim benefici individual.
A partir de la depressió dels anys trenta es va fer necessària la intervenció de l'Estat.
Parlem d'un nou capitalisme, el d'Estat.
El keynesianisme ha creat escola.
Capitalisme d'estat o keynesià
Sistema de capitalisme reformat a partir de les teories de Keynes, en el que l'Estat s'erigeix com a garantidor del bon funcionament de l'economia de mercat.
Economia del desequilibri
Escola de pensament econòmic d'arrel keynesiana, que posa l'èmfasi en les restriccions que per al correcte funcionament del sistema de mercat implica la impossibilitat de vendre (o comprar) tot el que es desitja als preus vigents. L'equilibri del mercat es produeix a través d'ajustaments en les quantitats, mentre romanen invariables els preus, que presenten unes majors rigideses. D'aquesta manera, fenòmens com l'atur o l'acumulació/exhauriment involuntari d'existències es consideren desviacions del mecanisme de l'oferta i la demanda. Els seguidors d'aquest corrent són partidaris d'una intervenció pública que ajudi a resoldre aquestes desviacions.

Neokeynesianisme
Corrent de la teoria econòmica, iniciat cap a la meitat dels anys seixanta del s XX, que pretén de mostrar l'originalitat teòrica de les aportacions de John Maynard Keynes, i també de seguir els camins que obrí amb la seva visió de l'equilibri macroeconòmic; es distingeix dels seus seguidors immediats, anomenats simplement keynesians, perquè considera que no han seguit l'esperit i les aportacions veritablement renovadores de Keynes. El keynesianisme suposà una alternativa a la visió neoclàssica dominant fins a la Segona Guerra Mundial, sobretot pel que fa referència a la política econòmica en casos de recessió. A partir dels anys cinquanta es generalitzaren els intents de síntesi entre ambdues actituds, els més coneguts dels quals són els dels economistes John Hicks, Paul Samuelson i Don Patinkin. Més recentment encara, després d'un article capdavanter de R.W.Clower, s'ha format el corrent neokeynesià, que refusa la validesa d'aquesta síntesi. L'obra d'A.Leijonhufvud ha consolidat aquesta posició, que emfasitza l'anàlisi dels problemes de desequilibri a curt terme. Altres economistes que poden ésser considerats com a neokeynesians són A.Alchian, R.J.Barro, H.I.Grossman i A.G. Hines.
Neoliberalisme
Escola de pensament econòmic, defensora de la vigència dels principis del liberalisme clàssic, nascuda per oposició a les teories que advoquen per un protagonisme econòmic de l'estat i com a resposta a l'evolució del sistema capitalista (concentració d'empreses, proteccionisme). Propugna una decidida intervenció estatal per tal de corregir les distorsions produïdes pel funcionament del sistema, que fan impossible, a la pràctica, la lliure competència. També és partidària de proveir d'equipaments col·lectius eficients i d'assegurar l'accés a la propietat privada dels treballadors, com a fonament d'una economia de mercat menys conflictiva.
L'escola, que té com a figura més destacada el professor M. Friedman, defensa, amb matisos, les aportacions del liberalisme econòmic clàssic: intervenció limitada de l'estat i llibertat de mercat, de preus i de contractació. Un dels portaveus més significatius ha estat Ludwig Erhard, l'anomenat "pare del miracle alemany".
Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del creixement de la producció i la necessitat de mercats. L'expansió de les despeses en armament fou empresa com una mesura amb efectes anticíclics i amortidors de la violència de les crisis, però també originà en bona part una tendència a la inflació permanent. D'altra banda, la creixent col·laboració entre els poders públics i els grans grups capitalistes privats es materialitzà en un nou estil de la política econòmica que generalitzà l'aplicació de "planificacions indicatives" i d'un ampli ventall de mesures, de polítiques econòmiques d'intervenció directa. La crisi que esclatà en el sistema capitalista a partir del 1973, resultat de les contradiccions que han generat els mecanismes anteriors, ha posat fi a aquesta fase expansiva del capitalisme.
La solució a la crisi als Estats Units va venir amb la política del "New Deal" del president Roosevelt, un programa de mesures intervencio-
nistes, aplicades entre 1933 i 1938.
Tot plegat, va establir les bases del "Welfare State", l'Estat de benestar.
New Deal
Expressió, que hom acostuma a traduir per 'Nova Oportunitat', utilitzada per Franklin D.Roosevelt com a senyera política en les eleccions presidencials nord-americanes del 1932, les primeres després de la gran depressió econòmica del 1929. Guanyada l'elecció, hom donà el mateix nom a una sèrie de lleis federals amb les quals hom aconseguia que el sistema econòmic nord-americà, fins aleshores regit exclusivament per les lleis de l'oferta i la demanda, fos fortament intervingut pel govern federal. El programa del New Deal, molt ampli, comprèn des de solucions d'urgència -com l'Emergency Banking Relier Act, amb la qual en pocs dies era apuntalat el sistema bancari- fins a empreses tan a llarg terme com el Tennessee Valley Authority Act (TVA), un extraordinari projecte agrícola i industrial que encara no és enllestit del tot.
Estat de benestar
Tipus d'actuació estatal destinada a produir béns i serveis no rendibles per al sector privat. A partir de la teoria general del benestar són extretes una sèrie d'implicacions operatives que remarquen sobretot la possibilitat -sigui objectiva o valorativa- que l'estat garanteixi a tots els ciutadans uns nivells mínims de percepcions directes de llur treball, i especialment de serveis públics, assistencials i de previsió social. A la Gran Bretanya, pels volts de la Segona Guerra Mundial, s'estengué àmpliament aquesta filosofia econòmica, que restà plasmada, per exemple, amb el moviment portat per William Henry Beveridge al si del laborisme; els països escandinaus gaudiren també de la seva implantació capdavantera, i, així mateix, el New Deal nord-americà correspon als esquemes teòrics de l'estat del benestar. Pel que fa al finançament de la despesa pública adreçada a aquests fins, hom insisteix en l'exigència que es faci per imposició directa progressiva -personal o empresarial-, únic camí per a obtenir una veritable redistribució, la qual cosa és un objectiu central dins la doctrina de l'estat del benestar; les conquestes en el camp de la previsió social en són un altre objectiu instrumental bàsic.
Les mesures del primer New Deal (1933-1935) van anar destinades a lluitar contra l'atur, generant llocs de treball... Civil Works Administration
Organisme creat el 1933 per tal d'auxiliar els aturats mitjançant la realització d'obres públiques.
Tennessee Valley Authority (TVA)
Organisme creat el 1933 en el marc del New Deal de Roosevelt, que construí un sistema de preses reguladores del riu Tennessee que ha permès l'aprofitament de l'aigua per a regadiu i per a la producció d'energia elèctrica, i ha possibilitat la industrialització i el creixement econòmic de l'estat de Tennessee i de sis estats més que formen la conca hidrogràfica del riu Tennessee.

WPA
Sigla de Works Progress Administration, acció federal nord-americana (1935-43), dita també Federal Art Project, gestada a partir de l'anterior empresa (Public Works of Art Project). S'encaminà a donar feina als artistes plàstics durant els anys de la depressió. Bé que els camps d'acció foren diversos —disseny, fotografia, didàctica de l'art— i que el pla englobà uns quatre-mil artistes, el vessant més espectacular fou el de la pintura mural, que potencià la tendència preexistent (American Scene Painting). La WPA es caracteritzà, però, per l'eclecticisme, i donà suport tant a artistes figuratius com abstractes, així com, en el pla ideològic, tant a artistes d'un realisme social influït pel muralisme mexicà com a artistes neutres. Entre els beneficiaris hi hagué Burgoyne Diller, Phillip Evergood, Stanton MacDonald-Wright i Grant Wood entre els que tenien càrrecs directius, i Ben Shahan, Morris Graves, Jack Levine, Stuart Davis, Marsden Hartley, Arshile Gorky, Jackson Pollock, Willem De Kooning, Mark Rothko, William Baziotes, Mark Tobey i Conrad Marca-Relli. Revitalitzà l'art nord-americà de l'època, cohesionà tota una variada generació d'artistes i portà l'art nou a l'abast del poble nord-americà.

Subvenció
Ajuda econòmica concedida a activitats o institucions determinades que, segons la procedència, poden ésser de caràcter públic o privat. Entre les de caràcter públic —que són les més habituals—, hom pot distingir entre les dirigides a empreses mercantils en condicions determinades i a aquelles activitats econòmiques que l'administració vol fomentar, com, per exemple, les dirigides a l'exportació, i les que afavoreixen determinats serveis, com ara les subvencions estatals a favor d'escoles privades, a entitats gestores de la seguretat social, a certs mitjans de transport, etc. Les ajudes econòmiques per a determinades entitats o activitats culturals són més freqüents com a subvencions públiques no estatals. Les subvencions privades (procedents d'empreses) es donen també en aquest camp, més específicament a centres d'investigació, d'ensenyament, partits polítics, etc.
Subsidi

Ajut econòmic concedit, normalment amb caràcter oficial, per a subvenir a determinades necessitats, individuals o col·lectives (pensió, prestació).

...i a procurar revitalizar l'economia, amb una sèrie de lleis intervencionistes. Agricultural Adjustment Act (AAA)
Llei encaminada a revitalitzar l'agricultura nord-americana que travessava des de feia anys una situació d'estancament. La llei propugnava la concessió de crèdits amb baix interès als agricultors i pretenia estimular la reducció de la producció i de l'espai conreat a través d'indemnitzacions, a fi d'elevar el preus i recuperar el poder adquisitiu dels grangers. En aquest sentit, el govern va afavorir l'alça dels preus agrícoles fomentant la destrucció de les collites i estimulant la reducció de la producció. També va impulsar un procés de diversificació de conreus. El 1936 fou declarada inconstitucional.
National Industrial Recovery Act (NIRA)
Llei destinada a eliminar la competència suprimint les lleis antitrusts, augmentar el preus i estimular la inversió. La llei estava destinada a la reindustrialització i a rellançar la inversió i la demanda. La llei  impulsa la col.laboració reglada entre l'Estat i les empreses a fi de facilitar la concurrència lleial i evitar els trusts. En efecte, se suspenen les lleis antitrust per a afavorir l'augment dels preus, de la inversió i acordar codis de "competència lleial". A canvi, en la vessant social, hauria de reduir-se la jornada laboral (35-40 hores setmanals, segons branques), i establir un salari mínim i preus mínims de la producció, tot això mitjançant convenis entre els representants dels obrers i els empresaris per tal de mantenir el nivell adquisitiu dels treballadors. Tots els obrers havien de designar representants per negociar convenis col.lectius, cosa que va reforçar el sindicalisme. Però les empreses aprofitaren l'ocasió per a eliminar la competència i elevar els preus. El 1935 la llei fou declarada anticosntitucional.
L'Administració creà una oficina, la NRA (National Recovery Administration) (Administració de la Reconstrucció Nacional) que, juntament amb representants de la indústria, feia una mena de planificació indicativa, en protegia i garantia el compliment, i la salvaguardava dels interessos dels cartels i grans grups.

Emergency Banking Relier Act / Banking Act
Llei del 1933 amb la qual els bancs van ser objecte d'una profunda supervisió estatal. Només es va permetre l'obertura d'aquelles entitats financeres que oferien garanties de solidesa; al mateix temps, es creà una assegurança federal encarregada de garantir els comptes bancaris dels petits estalviadors i evitar, així, que una nova crisi econòmica portés a la ruüna milions de ciutadans.
En definitiva, amb aquesta llei l'Administració nordamericana imposava el control de la banca.
El segon New Deal (1935-1938) va completar mesures de tipus social i una reforma fiscal.
Social Security Act
Llei promulgada pel congrés nord-americà l'any 1935, proposada per Franklin D.Roosevelt, on per primera vegada apareix el consepte de seguretat social. Tenia com a fi la implantació a tots els EUA de la legislació sobre assegurança de desocupació i organitzar un sistema comú d'assegurança per a la vellesa per a determinats treballadors, com els cecs, per als quals disposava mesures de rehabilitació. La llei, en definitiva, implantava l'assegurança d'atur, vellesa i invalidesa. Va suposar un gran pos cap a l'Estat de benestar.
Wagner Act
Llei que regulava els conflictes de treball i assegurava les llibertats sindicals.

Impostos
Tribut exigit, sense contraprestació específica, sobre negocis, actes o fets de naturalesa econòmica o jurídica que manifesten una capacitat econòmica del subjecte fiscal. Hom distingeix entre imposts directes, que graven la renda i el patrimoni, i els imposts indirectes, que graven la circulació, el tràfic o el consum de béns i serveis.
A Europa s'adoptaren mesures diferents, segons el règim polític.
Les democràcies liberals (França, Regne Unit,...) apostaren per mesures proteccionistes.
Deflació
Augment del poder adquisitiu del diner com a conseqüència de la baixa en l'índex de preus. En el seu origen es troba una disminució de la quantitat de diner o de la renda monetària, que ocasiona l'existència d'un excés d'oferta de béns i serveis en l'economia. La deflació pot portar directament a la depressió i a la desocupació en massa, en reduir-se la producció i la despesa. L'adopció de polítiques deflacionistes per a restablir el valor del diner en diferents moments de la història, aporta nombrosos exemples en aquest sentit, i pel que fa a l'estat espanyol, el més recent correspon al període 1932-35. Hom també aplica, però, el qualificatiu de deflacionista a la política que es fixa objectius molt més modestos, com és ara el de reduir el ritme de pèrdua del poder adquisitiu del diner provocat pel procés invers, és a dir, la inflació.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.
Acords d'Ottawa
Acords signats a Ottawa (Canadà), l'agost de 1932, que van oficialitzar el gir de la política comercial tradicional del Regne Unit: abandonament del lliurecanvisme i adopció del proteccionisme econòmic. A partir de la signatura dels acords, es mantindria el llirecanvisme només amb els països de l'Imperi ("preferència imperial") alhora que els productes procedents d'altres països serien gravats amb aranzels.
City
Mot emprat per a designar el sector central d'una ciutat, on convergeixen totes les activitats administratives i econòmiques. Deu la seva expansió a la City de Londres, el centre de negocis de la ciutat anglesa on tenen la seu les entitats financeres i de negocis més importants del Regne Unit i que ha exercit una gran influència en l'economia mundial. Actualment els urbanistes nord-americans han introduït el concepte més clar de Central Business District.
Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936).
Els règims feixistes (Itàlia, Alemanya, Japó...) optaren per l'autarquia i el rearmament.
La reactivació econòmica va arribar gràcies a la demanda creada per la nova indústria bèl.lica.
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Autarquia
Sistema econòmic per mitjà del qual es pretén que un país es basti a si mateix sense dependre de la importació. Tot sistema autàrquic, per poder dur-se a la pràctica, necessita una forta planificació i el control polític interior dels agents econòmics. Mitjançant l'Estat redueix les importacions al mínim. L'autarquia, amb diferents finalitats, fou defensada com a sistema econòmic pels partits feixistes.
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc).
Pla Quadriennal
Pla econòmic imposat pel règim nazi a partir del 1936, que tenia com a objectiu l'autoproveïment del país i la creació d'una indústria de substitució que produís totes les matèries que el Reich no posseïa en quantitat suficient.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat dissuasiva.

Armamentisme

Política de proveir-se, un país, d'armament.
Rearmament
Reconstitució de la força militar d'un estat que havia estat totalment o parcialment desfeta. Els anys posteriors a les guerres mundials en presenten exemples típics. Així, amb l'arribada al poder (1935), Hitler reinstaurà el servei militar obligatori, principi de la recuperació armamentista; també la política americana de guerra freda i el conflicte de Corea feren possible el rearmament dels antics derrotats: el Japó ho féu entre el 1954 i el 1955; els alemanys hi trobaren més dificultats, a causa de l'oposició francesa, malgrat la qual l'exèrcit federal (Bundeswehr) fou creat el 1956. El rearmament actual, caracteritzat per la seva dimensió qualitativa més que no pas quantitativa, ha donat a les competències armamentistes una dinàmica pròpia.
Economia de guerra
Reestructuració del sistema productiu d'un estat en situació d'excepció, en què totes les forces productives es posen en funció de les necessitats bèl.liques prioritàries.
Indústria de guerra
Indústria destinada a la producció d'armament.
Aquest camí, però, menava cap a la guerra, com així va ser. Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938) Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits. Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia, trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939); el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del 1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942). Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania (23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent. Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus, amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler, contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades, que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic, on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del 1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània. Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del 1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria (7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern japonès signava la capitulació davant els EUA.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Presidents dels Estats Units d'Amèrica. Wilson, Thomas Woodrow (1856-1924)
Polític nord-americà. Rector de la universitat de Princetown i governador de New Jersey (1910), formà part de l'ala liberal del partit demòcrata. Fou elegit president dels Estats Units (1912), i reelegit l'any 1916. Impulsà una política econòmica renovadora: creà l'impost personal sobre la renda i féu aprovar la Clayton Anti-Trust Act (1914). Mantingué una política intervencionista al continent americà. Durant la Primera Guerra Mundial intentà de mantenir el principi de no-intervenció, però finalment hagué de declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917). Elaborà els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets, però el senat nord-americà no ratificà els acords i imposà una política d'aïllament. Rebé el premi Nobel de la pau (1919), i, greument malalt, al terme del seu mandat es retirà de la vida pública.

Harding, Warren Gamaliel (1865-1923)
Polític nord-americà. Senador per Ohio (1912), fou aïllacionista, contrari als poders federals, a l'entrada en guerra (1917) i a la política de pau del president Wilson. Elegit president (1920), afavorí els grans negocis i limità la immigració.
Hoover, Herbert Clark (1874-1964)
Polític nord-americà. Graduat en enginyeria de mines el 1895, des del 1914 es dedicà a organitzar tasques humanitàries, entre les quals la distribució d'aliments a Europa en la postguerra. Secretari del departament de comerç (1921), com a president de la comissió hidrogràfica del Colorado, hi feu construir la presa (1930-36) que des del 1947 du el seu nom. Afiliat al partit republicà, el 1928 guanyà les eleccions a la presidència dels EUA. Davant de la depressió del 1929, el seu liberalisme l'impedí aprovar la intervenció estatal per a mitigar les conseqüències de la crisi. Derrotat per F.D. Roosevelt el 1932, es mantingué, tanmateix, actiu i promogué les dues comissions de reforma del govern federal que duen el seu nom (1947-9 i 1953-55).
Roosevelt, Franklin Delano (1882-1945)
Polític nord-americà. D'origen holandès i de l'alta societat nord-americana, estudià dret a Harvard i es casà amb una neboda del president Theodore Roosevelt. Membre del partit demòcrata, fou senador de l'estat de Nova York (1910-13) i secretari adjunt de la marina (1913-20). Un atac de poliomielitis (1921) el deixà paralític de mig cos. Governador de l'estat de Nova York (1929-32), féu cara a la depressió del 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Elegit president dels Estats Units (1932), fou reelegit ininterrompudament fins a la seva mort. Rodejat de col·laboradors de mentalitat liberal, impulsà la reactivació de l'economia nord-americana mitjançant un programa legislatiu de control i intervenció en l'economia del país per part del govern federal, que es coneix amb el nom de New Deal i que incloïa mesures de reforma bancària, impuls al crèdit, política social i lluita contra l'atur. Aquest programa, que establí les bases del capitalisme nord-americà modern, no fou totalment aprovat pel Congrés, i algunes de les mesures ja aprovades foren considerades anticonstitucionals i anul·lades pel Tribunal Suprem. A les eleccions presidencials del 1936 aconseguí un triomf rotund, que significà l'aprovació popular de la seva política. Reforçà el poder federal, però fracassà en el seu intent de reorganitzar el Tribunal Suprem. Practicà una política exterior de bonveïnatge, especialment amb les repúbliques llatinoamericanes, i reconegué l'URSS. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial, mantingué inicialment la neutralitat dels EUA, bé que ajudà les democràcies i sobretot el Regne Unit (Lend-Lease Act, del 1941). L'entrada en guerra dels EUA, provocada per l'atac japonès a Pearl Harbor, comportà un augment de l'activitat de Roosevelt, especialment en el camp diplomàtic (entrevistes amb Churchill, Chiang Kai-shek i Stalin). Oposant-se als plans de guerra britànics, evità la ruptura amb l'URSS. Impulsà la creació de les Nacions Unides. Morí poc abans de la fi de la guerra, després d'haver estat elegit president per quarta vegada consecutiva.
Líders polítics europeus. Blum, Léon (1872-1950)
Polític francès de família jueva. Estudià dret. El 1906 fundà, amb Jaurès, el periòdic «L'Humanité». Durant la guerra (1914-18) fou director del gabinet del ministre Sembat. Al congrés de Tours (1920) encapçalà el moviment d'oposició a la Tercera Internacional i passà a ésser el cap del nou partit socialista francès (SFIO), després de la separació dels comunistes, i director de «Le Populaire». Després del triomf del front popular tingué accés a la presidència del consell. El seu primer ministeri (juny del 1936-juny del 1937) es caracteritzà per importants reformes econòmiques i socials. Essent cap de govern esclatà la guerra civil (1936-39) a Espanya. Partidari, en un primer moment, d'ajudar militarment la república espanyola, Blum fou qui proposà la no-intervenció de les potències estrangeres al conflicte. Els desacords que produí entre l'esquerra la política de no-intervenció desembocaren en un vot de censura del Senat, que el féu dimitir (juny 1937). Sota el règim de Vichy fou deportat a Alemanya al camp de Buchenwald, d'on fou alliberat pels aliats (1945). En retornar, presidí un govern transitori (1946-47). Publicà À l'échelle humaine (1945), on intentà de conciliar les tesis marxistes amb l'humanisme occidental.

Chamberlain, Arthur Neville (1869-1940)
Polític britànic. Diputat conservador (1918), col·laborà amb Stanley Baldwin en la reunificació del partit (1924). Ministre de finances (1923), de sanitat (1924) i novament de finances (1931), desenvolupà una política social avançada i participà en els acords d'Ottawa. El 1937 fou elegit primer ministre. A fi de conservar la pau internacional, cedí sovint a les exigències de Hitler i de Mussolini. Durant la crisi germanotxeca (1938) signà l'acord de Munic, però l'ocupació de Txecoslovàquia pels alemanys significà el fracàs de la seva política conciliadora. Envaïda Polònia (1939), declarà la guerra a l'Eix. Al maig del 1940 cedí el poder a Winston Churchill.
Churchill, Winston Leonard Spencer (1874-1965)
Polític, estadista i escriptor anglès. Fill de Randolph H.S.Churchill. Ingressà a l'exèrcit (1895) després d'uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra a Cuba i a l'Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí d'evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el partit per unir-se als liberals. Fou sots-secretari d'estat de colònies (1906), lloc des del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l'autonomia als bòers. Fou ministre de comerç (1908-10) i de l'interior (1910-11). Passà a l'almirallat (1911), des d'on preparà eficaçment l'armada per a la futura guerra europea, que ell creia inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però, esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels liberals enfront del socialisme. Canceller de l'Exchequer conservador (1924-29), fou el responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d'oposició a l'expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou nomenat primer lord de l'almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de sacrificis ('sang, fatiga, llàgrimes i suor', anuncià en el seu primer discurs als Comuns, mentre demanava 'la victòria a qualsevol preu'), i amb el seu suport moral estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà esdevingué famós); a l'exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin, cooperà amb l'URSS quan fou atacada per Hitler i s'apressà a establir la Gran Aliança amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s'oposà, més tard, a la creació d'un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6 de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la guerra. La seva desconfiança envers l'URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l'Europa oriental restés sota control rus (el 'teló d'acer', en expressió seva). Les eleccions del 1945 donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l'oposició. Tornat al poder (1951), l'abandonà (1955) a Eden, ministre de l'interior. Churchill ha estat probablement la més forta personalitat britànica del s XX. Entre els seus llibres, que li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough; His Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).
Hitler, Adolf (1889-1945)
Polític alemany. Fill d'un duaner austríac, residí, successivament, a Linz, a Viena -on s'impregnà de l'antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia- i a Munic, i el 1914 s'incorporà com a voluntari a l'exèrcit bavarès. El 1919 s'adherí al Partit Obrer Alemany, grup d'extrema dreta creat aquell mateix any; aviat n'esdevingué membre de la junta directiva i redactor del seu setmanari, el "Völkischer Beobachter", i el 1921 assolí la direcció del partit, el qual prengué el nom de Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), vulgarment conegut com a partit nazi. El 1923, influït per l'exemple de Mussolini, tractà d'emparar-se del govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força (putsch de Munich); detingut, fou condemnat a cinc anys de reclusió dels quals en complí només un, durant el qual dictà al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf ('La meva lluita'). La crisi econòmica del 1929 féu possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme; malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l'individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors aconseguiren 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa. Els magnats de la indústria, hostils a la política moderada de Brüning i de Schleicher i atemorits per l'acció revolucionària esquerrana, donaren al nazisme un ajut decisiu; amb ell el NSDAP esdevingué el partit amb major nombre de diputats al Reichstag (1932) i el seu líder, Hitler, obtingué la designació de canceller (gener del 1933). Hitler es féu atorgar amplíssims poders i ràpidament procedí a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa: acusà els comunistes de l'incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i perseguí ferotgement els dirigents dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers, que foren prohibits; organitzà la Gestapo (1934), dictà lleis contra els jueus, creà camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels llargs coltells (30 de juny del 1934) féu assassinar, entre d'altres, els caps de la SA i de l'ala moderada del seu propi partit. A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler assumí també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d'intens rearmament començà a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l'ocupació de Renània (1936) i les annexions d'Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdansk, signà amb Stalin un pacte de no-agressió i atacà Polònia (setembre del 1939), fet que provocà l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després d'una primera fase de victòries alemanyes i a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43), el conflicte canvià de signe i l'oposició interna al Führer augmentà; l'àmplia conspiració de què aquest fou objecte, però, fracassà (juliol del 1944). El 30 d'abril de l'any següent, assetjat Berlín per les tropes russes, Hitler se suïcidà, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l'almirall Dönitz.
Mussolini, Benito (1883-1945)
Polític italià. Fill d'un ferrer i d'una mestra, cursà estudis de magisteri. S'inicià en l'activitat política dins el partit socialista, del qual encapçalà l'ala radical; quan aquesta s'imposà al congrés de Reggio de l'Emília (1912), assolí la direcció del diari milanès "Avanti", òrgan oficial del partit. Neutralista en esclatar la Primera Guerra Mundial, poc després féu campanya a favor de la intervenció d'Itàlia en el conflicte, fet que li valgué l'expulsió del diari i del partit. Per difondre el seu ultranacionalisme creà un nou diari, "Il Popolo d'Italia", mentre promovia la formació dels fasci di combattimento o grups d'agitació, que, reorganitzats pel març del 1919, constituïren l'embrió del partit feixista. Finançat pels terratinents i per la gran indústria, desfermà una onada de violència contra els partits d'esquerra i les organitzacions obreres, i el 1921 aconseguí d'ésser elegit diputat. L'oposició a l'Església, a la monarquia i al capitalisme manifestada inicialment s'anà esvaint, alhora que s'accentuava l'antiparlamentarisme i l'aspiració a un estat autoritari defensor de l'ordre tradicional. Després de la marxa sobre Roma del 28 d'octubre de 1922, feta amb la complicitat de l'exèrcit, del govern i del rei Víctor Manuel III, aquest el nomenà cap de govern; durant els tres anys següents, assumint tots els poders, d'una manera gradual, implantà una dictadura. Hàbil i oportunista i recolzat en un notable aparell propagandístic, obtingué l'adhesió d'un sector del país. Resolgué el vell plet amb el papat, dugué a terme costoses obres d'infrastructura (ferrocarrils, carreteres, dessecació de regions pantanoses) i seguí una política exterior agressiva, que en alguns moments renovà somnis expansionistes (conquesta d'Etiòpia, 1935; annexió d'Albània, 1939; ajudà les tropes franquistes des de l'inici de la guerra civil espanyola de 1936-39, etc). L'hostilitat al comunisme i la influència del seu gendre i ministre d'afers estrangers, comte Ciano, l'acostaren a l'Alemanya hitleriana, amb la qual signà un pacte d'amistat (l'Eix) el 1936. El 10 de juny de 1940, creient irreversibles els triomfs alemanys, declarà la guerra als aliats, i per l'octubre següent intentà d'ocupar Grècia, debades. Aquest fracàs i les derrotes a Líbia i a l'Àfrica oriental l'obligaren a subordinar-se als dictats de Hitler. El 25 de juliol de 1943, davant els progressos aliats, fou enderrocat per un cop d'estat promogut pel rei i empresonat als Apenins. Alliberat pels paracaigudistes de Skorzeny (12 de setembre de 1943), creà a la zona d'Itàlia sotmesa als nazis una república feixista (república de Salò). En apropar-se les tropes aliades mirà de fugir a Suïssa, però, capturat a Dongo pels partisans (27 d'abril de 1945), l'endemà fou afusellat a Mezzegra juntament amb la seva amant Chiara Petacci.
El keynesianisme. Keynes, John Maynard (1883-1946)
Economista anglès. Fou fill de John Neville Keynes (1852-1949), professor de Cambridge, conegut com a autor de The Scope and Method of Political Economy (1891), un dels millors tractats de metodologia econòmica. Educat a Eton i al King's College de Cambridge, en acabar els estudis d'economia (1905) entrà en l'administració (India Office), l'experiència en la qual es reflecteix en la seva primera obra, Indian Currency and Finance (1913), on estudia sistemàticament els problemes del patró or de canvis, igual que la segona, The Economic Consequences of the Peace (1919), en què demostra les conseqüències negatives que podia reportar per als vencedors l'exigència d'excessives reparacions de guerra, és fruit de la seva nova estada en l'administració, com a assessor ara de Lloyd George a la conferència de París, després de la Primera Guerra Mundial. Professor a la universitat des del 1908, les seves altres obres, de caràcter menys divulgador, defineixen la seva aportació a la teoria econòmica: A Tract on Monetary Reform (1923) és un atac al patró; A Treatise on Money (1930) constitueix una visió excel·lent de la teoria monetària vigent el 1930, bé que hi són incorporats elements del que fou l'obra fonamental de Keynes: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936), en què és proposada una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell d'activitat econòmica, instituït en el paper motor de la demanda efectiva, i són subratllades les possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques. Durant la Segona Guerra Mundial, exercí un paper orientador de tota la política econòmica anglesa, i participà, amb un programa clarament avançat a la mentalitat del seu temps, en la conferència de Bretton-Woods, on els aliats definiren el sistema de cooperació econòmica entre ells i els mecanismes monetaris internacionals. Des del 1911 fins al 1945 fou director de l'"Economic Journal", la revista d'economia més prestigiosa a Anglaterra. Altres obres seves són A Treatise on Probability (1921), sobre matemàtiques, i nombroses col·leccions d'assaigs (Essays in Biography i Essays in Persuasion).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1918 Fi de la primera guerra mundial.
1920 Reconversió a una economia de pau.
1920-1921 Crisi de reconversió de la postguerra.Crisi econòmica als Estats Units, al Japó i a la Gran Bretanya.
1921 Fixació de les reparacions de guerra alemanyes en 132 miliards de marcs or.
1921-1929 Període d'expansió econòmica (fase expansiva del cicle).
1922 Gold exchange standard. Conferència de Ginebra.
1923 Ocupació del Ruhr. Inici de la hiperinflació alemanya.
1923-1925 Desordres monetaris a Alemanya i França.
1924 Pla Dawes d'ajut a Alemanya.
1925 Restabliment de la convertibilitat de la lliura esterlina.
1925-1929 L'índex general dels valors de Wall Street ha pujat dues vegades més que la producció industrial.
1926 Inici del boom especulatiu de compra d'accions a Nova York.
1928-1929 Primeres manifestacions d'una crisi cíclica de sobreproducció.
1928-1933 Enfonsament dels preus agrícoles. El bushel de blat passa de 148 a 44,5 cèntims a Nova York.
1929 La fase de concentració capitalista s'ha intensificat al llarg dels anys 20: als EUA el Chase National Bank i el First National Bank tenen el 30% de la fortuna americana. Pànic borsari (octubre). Crac financer de Wall Street (Nova York). Inici de la depressió econòmica, que afecta totes les economies del món capitalista.
1929-1939 Període de depressió econòmica (fase depressiva del cicle).
1929-1932 La producció industrial mundial s'ha reduït en un 38% i els preus a l'engròs en un 30%. L'atur mundial ha passat de 10 a 30 milions en quests anys.
1930-1932 Els intercanvis internacionals han disminuït 1/3 en quantitat i 2/3 en valor en comparació a 1929.
1931 Fallida del Kreditaustalt (banca austríaca), a causa de la propagació de la crisi de Wall Street (propagació de la crisi financera a Europa). El govern britànic abandona la convertibilitat de la lliura (21 octubre), que al mateix temps es devalua.
1932 Elecció de Franklin Delano Roosevelt com a president dels Estats Units. Organització del New Deal. La Conferència de Lausana suprimeix les reparacions de guerra alemanyes.
1933 Primeres mesures del New Deal. Conferència internacional a Londres per intentar, sense èxit, normalitzar els intercanvis. Increment dels nacionalismes econòmics i de les barreres aranzelàries. Conferència d'Ottawa: reforçament dels lligams econòmics del Regne Unit amb el seu Imperi.
1935 Creació de l'assegurança d'atur als Estats Units. Cursa d'armaments en marxa. S'imposa l'autarquia i la planificació a Alemanya.
1936 Reelecció de Franklin Delano Roosevelt com a president dels Estats Units. Publicació de la Teoria general de l'ocupació, l'interès i la moneda, de J.M.Keynes.
1937 Nova recessió de l'economia nord-americana.
1939 Inici de la segona guerra mundial. Publicació de la novel.la El raïm de la ira, de John Steinbeck, que reflecteix l'ambient social de la depressió als Estats Units.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografiíta

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES ESPECÍFIQUES

  • ALDCROFT, D.H. Historia económica mundial. De Versalles a Wall Street, 1919-1929. Crítica. Barcelona, 1985.
  • GALBRAITH, J.K. El crack del 29. Ariel. Barcelona, 1993.
  • GAZIER, B. El crac del 29. Oikos-Tau. Barcelona, 1985.
  • HEFFER, J. La Gran Depresión. Narcea. Madrid, 1982.
  • KINDLERBERGER, C.P. Historia económica mundial. La crisis económica, 1929-1939. Crítica. Barcelona, 1985.
  • NÉRÉ, J. 1929: análisis y estructura de una crisis. Guadiana. Madrid, 1970.
  • TEMIN, P. Lecciones de la Gran Depresión. Alianza. Madrid, 1995.
  • THOMAS, G. i MORGAN-WITTS, M. El día en que se hundió la bolsa. Orbis. Barcelona, 1984.
  • OBRES GENERALS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de las grandes guerras. Anaya. Madrid, 1994.
  • BRUNET, J.P. i LAUNAY, M. De una guerra a otra. 1914-1945. Iniciación a la Historia. Akal. Madrid, 1991.
  • KENWOOD, A.G. i KEREL, J.S. Crisis y recesiones económicas. Oikos-Tau. Vilassar de Mar, 1971.
  • KITCHEN, M. El período de entreguerras en Europa. Alianza. Madrid, 1992.
  • NIVEAU, M. Historia de los hechos económicos contemporáneos. Ariel. Barcelona, 1985.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • BAHAMONDE, A. El crack de 1929. Cuadernos Historia 16, nº 81. Madrid, 1985.
  • DD.AA. "Historia Universal del siglo XX"  Historia 16, volums 8 i 12.
  • MARTÍN URIZ, I. Crisis económicas del siglo XX. Col. Temas Clave, núm. 37. Salvat. Barcelona, 1985.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • FITZGERALD, F.S. El gran Gatsby. Edicions 62. Barcelona, 1984.
  • KEYNES, J.M. Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner. Edicions 62. Barcelona, 1987.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Temps moderns. Charles Chaplin, 1936.
  • Els ceps de la ira. John Ford, 1940.
  • Danseu, danseu maleïts. Sidney Pollack, 1969.
  • Cabaret. Bob Fosse, 1972.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà