Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
La guerra freda
(1947-1991).
La pau després de la Segona Guerra Mundial va durar poc.
Aviat sorgiren discrepàncies profundes entre les dues superpotències, els EUA i l'URSS,
que donaren pas a la formació de dos blocs antagònics.
Les relacions tenses entre ambdos blocs s'anomenà Guerra Freda. |
Guerra
freda
Expressió emprada per a caracteritzar la
tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i
el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment
(1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència
d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i
organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres
d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics. En foren els principals episodis la creació
del Kominform (1947), de l'OTAN (1949), la divisió de Berlín (1948), la guerra de Corea
(1950-53), la creació del pacte de Varsòvia (1955), l'erecció del mur a Berlín (1961)
i l'intent d'invasió de Cuba, seguit de l'establiment d'un règim comunista a l'illa
(1961). Les diferències sovieticoxineses, les dificultats de l'URSS i els EUA envers
llurs aliats europeus i, sobretot, el temor a una destrucció total com a conseqüència
d'una possible guerra nuclear (equilibri del terror) afavoriren, des del començament dels
anys seixanta, un canvi en les relacions entre les dues superpotències, canvi que es
materialitzà en l'acord sobre la suspensió de les proves nuclears no subterrànies
(1963), en el tractat de no-proliferació d'armes nuclears (1967) i en la confirmació del
repartiment del món en zones d'influència, d'acord amb les bases establertes a Jalta el
1945. Aquest període de «coexistència pacífica» restà truncat a partir del desembre
del 1979, amb la invasió de l'Afganistan per tropes soviètiques i, poc després, per
l'accés a la presidència dels EUA de Ronald Reagan (1981), el qual, amb la Iniciativa
de Defensa Estratègica i el reforçament de les bases militars a Europa occidental,
rellançà el rearmament. Reagan, d'altra banda, també endurí la política
nord-americana envers els règims comunistes de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia, que
culminà amb la intervenció directa a Grenada (1983) i els atacs a Líbia (1986). Per
part del bloc soviètic, la crisi polonesa iniciada el 1981 contribuí a agreujar el clima
de confrontació, i hom suspengué totes les converses sobre desarmament. En assolir la
presidència de l'URSS (1985), M.Gorbacov inicià una política de distensió, que tingué
com a resultats més palpables la retirada soviètica de l'Afganistan (1989) i un
substancial avenç de les negociacions sobre desarmament (cimera de Reykjavík el 1986,
signatura dels acords START el 1991). La guerra freda, entesa com a enfrontament de
potències que disputaven no tan sols l'hegemonia, sinó també el model de societat a
establir a escala mundial, acabà el 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica, que
havia estat precedida per la del pacte de Varsòvia al febrer d'aquest any.
Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més
estats.
Tensió
Desacord en les relacions entre estats, entre classes socials o entre
partits polítics.
 |
Amb la formació dels blocs el món va viure en una clara
bipolarització.
La divisió en dos grans blocs va obeir a raons ideològiques, econòmiques i polítiques.
Els dos blocs eren l'oriental (l'URSS i països de l'Europa de l'Est) i l'occidental (EUA
i països del pla Marshall). |
Bipolarització
Tendència a agrupar-se, especialment les forces
polítiques, únicament en dos grans partits polítics o en dos grups d'opinió. En aquest
cas, la bipolarització fa referència a l'agrupació en dos grans blocs de
països.
Bloc
Grup de persones o d'entitats unides ideològicament per a una finalitat comuna,
coalició.
Bloc occidental
Conjunt de potències
adherides a l'OTAN (oposades a les que constituïen el Pacte de Varsòvia).
Bloc oriental
Conjunt de potències
adherides al Pacte de Varsòvia (oposades a les que constituïen l'OTAN).
Occidental
Dit de la part d'Europa que, durant la guerra freda, comprenia els estats oposats a l'URSS
i els seus aliats.
Països de l'Est
Europa oriental i part de l'Àsia. Hom en parla en contraposició a l'Occident, com a
expressió respectiva de l'un i altre dels dos blocs en què es divideix
sociopolíticament el món contemporani.
Potència
Estat poderós, capacitat global d'un estat. El 1890 Thayer Mahan n'aplicà
el concepte als estats marítims, els quals creia destinats a imposar-se als estats
continentals (navalisme), teoria que fou impugnada després per la geopolítica alemanya i
els escrits de Mitchell i Douhet sobre el poder aeri. A la Segona Guerra Mundial i
després, el mot era un sinònim dels quatre aliats, els EUA, l'URSS, la Gran Bretanya i
França, als quals fou afegida la Xina insular (Formosa). Cadascun d'aquests estats fou,
des de l'any 1945, membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU i tingué dret al
veto. La manca de poder anglo-francès, fruit de la descolonització, i la victòria dels
comunistes xinesos capgiraren aquest concepte. Actualment, el terme és menys categòric i
serveix com a sinònim d'estat, en tant que és considerat en funció del seu paper
econòmico-político-militar respecte als altres estats.
Superpotència
Gran potència. Actualment, aquest terme és aplicat especialment als EUA. Durant
la guerra freda fou aplicada també a la URSS i, en dissoldre's aquesta (1991), hom
tendeix a restringir el terme als EUA, tot i que de vegades Rússia i la Xina també reben
aquesta qualificació.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els
seus veïns o confederats.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill
va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el
perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el
continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia
entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el
bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a
partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà
amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom
ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les
fronteres dels països comunistes asiàtics.
Aliança
Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat
polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus
interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o
multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades,
pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.
Lliga
Acord temporal entre dos o més estats o sobirans, els quals entren en
aliança o federació per tal d'aconseguir un fi comú. Aquest pot ésser polític
(lligues ofensives i defensives) o econòmic (lligues duaneres, monetàries).
Alinear
En política internacional, arrenglerar-se al costat d'un gran bloc.
Alineament
En política internacional, acció i efecte d'alinear-se en un dels dos grans blocs
encapçalats pels EUA i per l'URSS. El terme ha estat utilitzat sobretot en sentit
negatiu, no-alineament, per a referir-se als països que fan professió de neutralisme
i de no pertànyer a cap d'aquests dos blocs.
|
|
El bloc occidental, liberal i capitalista, liderat pels Estats
Units. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del
poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de
democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme,
definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern
respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de
partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió,
reunió, premsa, religió, etc).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida
política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de
l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari,
presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei
constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del
poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda,
el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és
imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament
legitima l'autoritat del govern.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la
propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Liberalisme econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció
que la llibertat de tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis
naturals, immutables, de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible.
Considerant, doncs, que l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són
concordants amb l'interès general i necessaris per al bon funcionament de la vida
econòmica, s'oposa al control de la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de
limitar-se a assegurar la llibertat de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel
que fa a la propietat privada, i afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els
primers a exposar teòricament la doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam
Smith qui aprofundí el principi de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat
interior i també a nivell internacional hom arribi a establir una divisió del treball
avantatjosa per a tots. A mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma
extrema amb l'oposició a la regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes
anglesos donaren una nova base teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara
invocada actualment, d'un òptim col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la
interacció dels comportaments individuals. El desenvolupament del capitalisme féu
acceptar un major control estatal, sobretot per impedir interferències i fer funcionar
amb la màxima eficàcia -en especial després de la crisi econòmica dels anys trenta- el
mecanisme competitiu. La crisi dels setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha
caracteritzada enfront de situacions del passat, com ha estat la persistència de la
inflació, conjuntament amb un alt nivell d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels
plantejaments liberals, en identificar com a causa determinant de la crisi l'excessiu
intervencionisme estatal, que s'ha traduït en disminució de la productivitat i en
l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.
|
|
Aliança militar del bloc occidental. |
OTAN
Sigla de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord.
Sigla en anglès, NATO (North Atlantic Treaty Organisation). Organisme creat pel
tractat militar de defensa el 4 d'abril de 1949 per tal d'oposar-se al bloc militar
encapçalat per la Unió Soviètica. En formen part, des de la seva creació, Bèlgica, el
Canadà, Dinamarca, els EUA, França, la Gran Bretanya, Holanda, Islàndia, Itàlia,
Luxemburg, Noruega i Portugal. Posteriorment, el 1951 s'hi incorporaren Grècia i Turquia,
i el 1954 la República Federal d'Alemanya. Espanya s'integrà a l'organització el 1982 i
hi confirmà l'adhesió amb un referèndum el 1986. El comandament suprem és format per
un consell compost per un representant de cada país membre, i les decisions es prenen per
unanimitat. El president del consell és el secretari general de l'OTAN (H.L.Ismay
1952-57; P.H.Spaak 1957-61; D.Stikker 1961-64; M.Brosio 1964-71; J.Luns 1971-84; P.A.
Carrington 1984-88, M.Wörner 1988-94, W.Claes 1994-95 i J.Solana des d'aquest darrer
any). L'organització militar té el seu comandament suprem en una junta militar formada
per representants dels caps de les forces armades de cada país, a excepció de França.
El seu òrgan executiu és l'estat major militar internacional, que consta de tres
comandàncies: Europa, Atlàntic i Canal de la Mànega. Les forces militars de
l'Organització són de tres tipus: convencionals, nuclears de curt i mitjà abast i
nuclears estratègiques. Ha tingut diverses dificultats internes per motius polítics: el
1966, la retirada de França de l'estructura militar, i els anys setanta, els conflictes
entre Grècia i Turquia sobre Xipre, que en 1974-80 determinaren la retirada grega de
l'estructura militar, i la presència en el govern portuguès d'alguns ministres
comunistes. Des del 1991, amb la dissolució de l'URSS i del pacte de Varsòvia, l'OTAN
reorientà la seva funció i abast i, sense deixar de banda els aspectes estratègics,
s'anà perfilant com una força d'interposició i d'atac que actuà en conflictes en els
quals es produïa una violació flagrant dels drets humans. El nou rumb fou marcat
sobretot pels enfrontaments que acompanyaren la desintegració de la Iugoslàvia
socialista, que motivaren les ofensives a Bòsnia-Hercegovina (1995) i a Kosovo (1999) i
el posterior desplegament de tropes en aquests territoris. La desaparició del comunisme i
la clara superioritat militar de l'OTAN donaren lloc a una nova etapa en les relacions amb
Rússia, presidida, en principi i tal com mostra la substancial reducció de l'armament
nuclear, per la col·laboració mútua. Tot i això, l'antiga tensió adoptà noves
formes: així, les intervencions de l'OTAN foren percebudes per Rússia com una
intromissió en la seva àrea d'influència i una amenaça a l'equilibri de poders, com
també ho foren les demandes d'ingrés de diversos antics estats del bloc soviètic. El
1991 fou creat el Consell de Cooperació de l'Atlàntic Nord per canalitzar els contactes
amb aquests estats. També, al gener del 1994, hom impulsà un programa de cooperació
entre aquests estats i l'OTAN, anomenat 'associació per la pau', al qual Rússia
s'adherí pel juny. El 1997 Rússia accedí formalment a no oposar-se a l'ampliació de
l'OTAN, i el mateix any es creà un Consell de Cooperació Euroatlàntic, que comprenia
els estats de l'OTAN, els de l'antic pacte de Varsòvia i els neutrals de la mateixa zona.
Al juny del 1989 Narcís Serra fou nomenat president de l'Eurogrup, organisme de l'OTAN
que té la missió de vetllar perquè Europa assumeixi les càrregues que comporta el fet
de pertànyer a l'Aliança Atlàntica. Amb la minva de les tensions entre Orient i
Occident es reduí també la necesitat de mantenir estructures defensives contra un enemic
cada cop més debilitat. Així, l'OTAN decidí (març del 1990) de reduir el seu arsenal
nuclear a Europa. També, pel que fa al pacte de Varsòvia, l'OTAN proposà (juliol del
1990) d'ésser socis i no pas enemics, fins que al novembre següent ambdós organismes
signaren la pau.
Amb l'esfondrament del bloc comunista i la dissolució del pacte de Varsòvia (1991),
l'OTAN hagué de replantejar-se l'estructura i els objectius.
Aliança Atlàntica
Nom amb què també és coneguda l'Organització del Tractat
de l'Atlàntic Nord (OTAN).
|
|
Aliances econòmiques del bloc occidental. |
OECE
Sigla de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica, organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall.
Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia,
Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i
Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat
espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació
de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de
Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
OCDE
Sigla de l'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, organisme econòmic internacional format pels 24 països més desenvolupats del
món capitalista (tots els de l'Europa Occidental, els EUA, el Canadà, Austràlia, Nova
Zelanda i el Japó). La Comissió Europea generalment pren part en els treballs de
l'organització. Posteriorment s'hi afegiren Mèxic, la República de Corea, la República
Txeca (1995), Hongria i Polònia (1996). Creada per la Convenció de París el 1960, és
successora de l'antiga Organització Europea de Cooperació Econòmica. Tracta
d'estimular els intercanvis econòmics internacionals sobre bases multilaterals, realitza
i impulsa estudis i suggereix polítiques econòmiques als estats membres. Edita moltes
publicacions, entre les quals són ben conegudes les seves anàlisis anuals sobre
l'economia de cadascun dels estats membres, els estudis conjunturals i diverses
recopilacions estadístiques. El seu òrgan superior és un consell integrat per un
representant de cada estat membre, amb rang d'ambaixador. Té diversos òrgans autònoms,
entre els quals l'Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE i l'Agència
Internacional de l'Energia. La seu és a París.
Consell d'Europa
Organisme internacional creat el 1949, amb seu a Estrasburg, per aconseguir
a Europa una més gran unitat, la realització dels ideals comuns i el progrés social i
econòmic. Aquesta finalitat és acomplerta per l'examen de qüestions d'interès comú,
per la conclusió d'acords i per la recerca d'una acció comuna en tots els terrenys, com
també per la defensa i el desenvolupament dels drets de l'home i de les llibertats
fonamentals. En són exclosos els afers militars, per tal com són competència de la UEO
i l'OTAN. Els membres fundadors foren Bèlgica, Dinamarca, França, Gran Bretanya,
Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Noruega i Suècia. Posteriorment s'hi
afegiren Grècia i Turquia (1949), Islàndia (1950), la RF d'Alemanya el 1951 (el 1990
inclogué també l'antiga República Democràtica Alemanya), Àustria (1956), Xipre
(1961), Suïssa (1963), Malta (1965), Portugal (1976), Espanya (1977) i Liechtenstein
(1978). Amb l'ensorrament de l'URSS i l'adopció de la democràcia parlamentària com a
sistema de govern, els estats de l'antiga Europa socialista (i els que sorgiren de nou)
ingressaren a l'organització: Hongria (1990), Polònia (1991), Bulgària (1992),
Estònia, Lituània, Eslovènia, Eslovàquia, la República Txeca i Romania (1993),
Letònia, Albània, Moldàvia, Macedònia i Ucraïna (1995) i Rússia (1996). Andorra hi
ingressà el 1994. La instància de decisió del Consell d'Europa és el
comitè de ministres —format pels ministres d'afers estrangers—, que tracta de
l'estat de la cooperació i l'actualitat política.
Tractat de París
Tractat signat el 1951 que creà formalment la Comunitat Europea del
Carbó i de l'Acer (CECA). La seva finalitat era la creació d'un mercat unificat entre
els estats signants per a aquests recursos bàsics i neutralitzar, d'aquesta manera, les
rivalitats que podien derivar-se de la seva possessió, molt especialment entre Alemanya i
França. Bé que hom li atorgà una vigència de cinquanta anys, l'entrada en vigor dels
tractats de Roma (1958) i de Maastricht (1993), d'abast molt més ampli, l'han convertit
en accessori.
CECA
Sigla de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer,
organització econòmica internacional fundada a París el 1951 per acord dels governs de
la RF d'Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
Posteriorment n'han format part tots els estats membres de la Comunitat Econòmica
Europea. El Regne Unit s'abstingué de signar el text institucional. Aquest començà
a vigir el 1952, amb una durada de 50 anys. El seu objecte era la integració econòmica
en el sector del carbó i de l'acer (supressió d'obstacles duaners, regularització de la
producció, increment productiu de les explotacions i ajut a les regions i als
treballadors afectats per les reestructuracions), amb vista a una reconciliació entre
França i Alemanya, i a preparar la unió política entre els estats de l'organització.
Per a dirigir la CECA, entre altres òrgans, fou creada una alta autoritat que el 1967 fou
unificada amb les comissions executives de la CEE i l'EURATOM.
UEO
Sigla de la Unió Europea Occidental, organisme político-militar, creat a París el 21 d'octubre de 1954
per la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, França, la Gran Bretanya, els Països
Baixos, Itàlia i Luxemburg. Coordina la defensa dels estats membres en estreta
col·laboració amb l'OTAN. Els seus òrgans principals són el consell de ministres
(d'afers estrangers i de defensa) i l'assemblea, formada per delegats dels parlaments dels
estats membres. Inicialment duia a terme activitats socials i culturals, que el 1960
transferí al Consell d'Europa. Espanya i Portugal s'hi adheriren el 1988 i Grècia el
1992. El 1992 s'amplià amb l'entrada d'Islàndia, Noruega i Turquia com a membres
associats i de Dinamarca i Irlanda com a observadors. El seu secretariat té la seu a
Brussel·les.
Tractat de Roma
Acord signat a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica, França, els Països Baixos,
Itàlia, Luxemburg i la República Federal d'Alemanya que creà la Comunitat Econòmica
Europea. L'aprovació de nous tractats comunitaris (creació de les institucions
comunes de la CEE, CECA i EURATOM els anys 1965 i 1970), l'admissió de nous estats
membres a la CEE i el desig de potenciar la integració política i econòmica del
continent menaren a la redacció d'un text nou —conegut amb el nom d'Acta Única
Europea—, que fou aprovat pel Consell Europeu l'any 1985 i signat per tots els estats
de les Comunitats Europees entre el 1986 i el 1987.
Tractat signat el 1957 i en vigor des del 1958, que creà la Comunitat Econòmica Europea
(CEE) i l'EURATOM, a més d'incloure el tractat de París. Establí els instruments per a
la creació d'un mercat únic europeu, que comprenia, sobretot, l'eliminació progressiva
d'aranzels entre els estats membres i la fixació d'uns aranzels comuns per a països
tercers, l'establiment d'una política agrària comuna (PAC), l'entrada en vigor gradual
del lliure moviment de persones, serveis i capitals dels estats membres dins del territori
de la CEE, la creació d'un marc per a l'actuació de les empreses dins d'un sistema de
mercat, la regulació de les ajudes atorgades pels estats a sectors, regions i situacions
de manera que no perjudiquin la lliure competència, i l'establiment d'una política
econòmica coordinada entre els estats membres per tal de mantenir un equilibri en els
indicadors econòmics bàsics (balança de pagaments, taxes de canvi, estabilitat dels
preus, etc). D'altra banda, per tal de contribuir al finançament del desenvolupament dels
estats i les regions menys desenvolupats o deprimits, promogué la fundació del Banc
Europeu d'Inversions. També contenia referències a estats i territoris tercers,
institucions i política social.
CEE
Sigla de la Comunitat Econòmica Europea, organització
internacional fundada amb l'objectiu de crear un mercat únic entre els estats membres i
integrada posteriorment dins la Unió Europea. Fou fundada pels tractats de Roma,
signats el 25 de març del 1957, pels quals també es creava la Comunitat Europea de
l'Energia Atòmica (EURATOM), i entrà en vigor l'1 de gener del 1958. En foren els
membres fundadors Bèlgica, França, els Països Baixos, la República Federal d'Alemanya,
Itàlia i Luxemburg. Entre les mesures per a la creació del mercat únic hi havia la
fixació d'unes tarifes externes comunes (unió duanera), l'elaboració d'una política
conjunta per a l'agricultura i per al moviment de mà d'obra i els transports, la
fundació d'institucions comunes per al desenvolupament econòmic i la creació (1979)
d'una unitat monetària europea (ECU). El 1965, aquests estats acordaren unir ambdues
organitzacions, i també la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA, creada
el 1951 pels mateixos estats), i les van dotar d'organismes de govern comuns. L'acord, que
donà lloc a les Comunitats Europees, entrà en vigor el 1967. La Gran Bretanya,
lligada al Commonwealth, refusà de formar part de la Comunitat; el 1959, però, entrà a
l'Associació Europea de Lliure Comerç i el 1961 sol·licità d'ingressar com a membre de
la Comunitat. Les negociacions foren suspeses el 1963 a causa de les objeccions de
França. Finalment, el 1973 hi ingressaven la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca. El 1981
s'hi afegí Grècia i el 1986 Espanya i Portugal. Grenlàndia, en canvi, que depèn de
Dinamarca, decidí de retirar-se'n el 1982. El 1990 s'hi integrà l'Alemanya reunificada.
L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea comporta l'entrada simultània a les altres
dues organitzacions de les Comunitats Europees. L'aprovació del tractat de Maastricht,
comportà la integració de la CEE a la Unió Europea.
Mercat comú
Acord d'integració econòmica pres entre diversos països, que suposa no
tan sols la supressió de restriccions als intercanvis entre ells (com en les àrees de
lliure comerç) i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de tercers (com en les
unions duaneres), sinó també la llibertat de circulació de factors i d'instal·lació
industrial i comercial. El mercat comú europeu és conegut amb el nom de Comunitat
Econòmica Europea.
EURATOM
Sigla de la Comunitat Europea d'Energia Atòmica, organització
europea, amb seu a Brussel·les, creada pel tractat de Roma (1957), que començà a
funcionar el 1959. Els objectius es concreten en l'establiment d'un mercat comú de
productes nuclears i en el desenvolupament de les indústries d'aplicacions pacífiques de
l'energia nuclear. En són estats membres els de la CEE (des del 1993 integrada a la Unió
Europea), a la qual restà vinculada orgànicament el 1967. Cada estat membre en controla
els programes, les produccions i les inversions, i l'organització monopolitza la
utilització de matèries fissionables.
Unió Europea
Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en
els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a
denominació oficial de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993,
l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament,
s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus
que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament
consolidades i ampliades, a les quals s'han anat incorporant un nombre creixent d'estats
europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les
quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu
suprastatal i independent. L'any 2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres
(França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca,
Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria). Amb una
superfície de 3 236 510 km2 i una població de 376 380 000 (1998), constitueix una de les
zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 22 940 $ (1997).
OEA
Sigla de l'Organització dels Estats Americans, organisme
fundat a Bogotà el 30 d'abril de 1948 per promoure la cooperació econòmica, política i
cultural i per garantir la defensa dels seus membres. Actualment agrupa tots els estats
americans exceptuant el Canadà. Amb seu a Washington, a la pràctica ha estat dominat
pels EUA, que l'han emprat com un instrument més de llur control polític, econòmic i
militar del continent.
ANZUS
Nom pel qual és conegut el tractat de seguretat del Pacífic signat per Austràlia, Nova
Zelanda i els EUA. Signat a San Francisco l'1 de setembre de 1951, i ratificat a l'abril
de l'any següent, té l'origen en el projecte nord-americà de crear una organització
anàloga a l'OTAN a l'àrea del Pacífic, sobretot arran de la guerra de Corea (1950). El
principal organisme consultiu entre els estats membres és l'anomenat consell del
Pacífic. Els tres membres es garanteixen l'ajuda mútua i la consulta recíproca. El
1986, la negativa de Nova Zelanda a acollir als seus ports vaixells amb armament nuclear,
determinà la retirada d'aquest país de l'organització.
SEATO
Sigla de la South-East Asia Treaty Organisation (Organització
del Tractat del Sud-Est Asiàtic), organisme, amb seu a Bangkok, creat pel tractat
militar de defensa signat a Manila el 8 de setembre de 1954 per Austràlia, els EUA, les
Filipines, França, la Gran Bretanya, Nova Zelanda, Pakistan —se'n retirà el
1972— i Tailàndia per oposar-se a les activitats militars de la República Popular
de la Xina. Contràriament a l'OTAN, no disposava de forces permanents. Fou dissolt el
1977, en millorar les relacions dels EUA amb la Xina.
Pacte de Bagdad
Tractat militar entre Turquia, l'Iraq, el Pakistan, l'Iran i la Gran
Bretanya, signat a Bagdad l'any 1955, al qual s'adheriren els EUA (1957). Amb motiu de la
revolució de l'Iraq (1958) i la retirada d'aquest país, el tractat fou renovat (1959) i
prengué el nom de Central Treaty Organisation.
CENTO
Sigla de la Central Treaty Organization, nom donat el 1959
a l'organització defensiva multilateral que tenia l'antecedent en el Pacte de Bagdad,
conclòs el 1955 a Bagdad entre Turquia i l'Iraq, i al qual s'adheriren poc temps després
Gran Bretanya, Pakistan i Iran. El 1959, Iraq deixà l'organització. Hom traslladà la
seu a Ankara, i l'organització passà a anomenar-se Central Treaty Organization.
L'objecte del tractat era la defensa i seguretat mútues i el desenvolupament pacífic de
la regió, i obeïa a la necessitat d'enllaçar els dos contraforts contra la Unió
Soviètica que representaven l'OTAN (a la qual pertany també Turquia) i la SEATO (a la
qual pertanyia també el Pakistan). El CENTO no posseïa forces militars pròpies. Els
EUA, que havia signat acords bilaterals de cooperació militar i econòmica amb Iran,
Pakistan i Turquia, fornien els portaavions de la VI Flota, mentre que la Gran Bretanya
facilitava la força aèria (bombarders amb base a Xipre). Després de la caiguda del xa
de l'Iran, el nou règim islàmic retirà aquest país del CENTO i l'exemple fou seguit
immediatament pel Pakistan; l'organització fou oficialment dissolta al setembre del 1979.
|
El bloc oriental, socialista,
liderat per l'URSS. |
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
|
|
Aliança militar del bloc oriental. |
Pacte
de Varsòvia
Acord signat a la capital polonesa el 14 de maig de 1955 per l'URSS,
Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemanya,
Txecoslovàquia i Romania. Amb vista a la defensa mútua, hom establí un comandament
unificat per a llurs exèrcits, encapçalat per un mariscal soviètic amb residència a
Moscou i sota la supervisió d'un consell polític consultiu; a més, hom decidí que
periòdicament es reunirien els vuit ministres de defensa. De fet, el pacte constituí la
resposta del bloc comunista a la formació de l'OTAN per part de les potències
occidentals i al rearmament d'Alemanya. Albània se'n separà el 1968, arran de la
invasió de Txecoslovàquia duta a terme per les tropes d'aquest pacte però sota les
ordres de Moscou, amb què es demostrà que el conveni era d'un signe netament soviètic.
Altrament, en les converses sobre desarmament celebrades en començar la dècada dels
noranta, no intevingueren països com Polonia, Hongria, etc que aleshores ja havien
assolit un règim democràtic o que havien entrat dins l'esfera occidental (República
Democràtica Alemanya), la qual cosa representava de facto la fi del Pacte, fi,
tanmateix, que es féu oficial l'any 1991.
|
|
Aliança econòmica del bloc oriental. |
COMECON
Sigla del Consell d'Assistència Econòmica Mútua. Organisme
format a Moscou el gener de 1949 per Bulgària, Hongria, Polònia, Romania,
Txecoslovàquia i l'URSS. Albània s'hi adherí poc temps després, i la RD Alemanya a la
fi del 1950. Mongòlia hi fou admesa com a membre el 1962, i Cuba i Vietnam ho foren el
1972. Iugoslàvia posseí l'estatut de membre associat des del 1964. Albània es retirà
de l'organització l'any 1961. La finalitat del COMECON era d'intercanviar experiències
econòmiques, fornir ajuda tècnica i proporcionar assistència mútua (matèries
primeres, aliments, maquinària, etc.) entre els seus membres. En una primera etapa (fins
el 1955), l'èmfasi se centrà en un increment dels intercanvis comercials; després, els
acords anuals foren substituïts per tractats comercials a llarg termini, de tipus
bilateral. Hom intentà de superar el bilateralisme el 1949 amb acords entre l'URSS,
Polònia, Txecoslovàquia i, a més, Finlàndia (que no n'és membre), i el 1954, amb
acords de tipus trilateral en els quals participaren la RDA, l'URSS, Txecoslovàquia,
Hongria, Romania i Bulgària. L'únic estat que realment tenia acords de tipus
multilateral era la RDA. En el període 1956-60, l'activitat de l'organisme s'estengué i
adquirí més eficàcia; el 1957 fou establert un sistema de clearing multilateral
i fou creada a Moscou una cambra de compensació; sorgiren una sèrie de comissions
especialitzades i un comitè executiu, hom finançà projectes en comú i
l'especialització entre productes d'un mateix sector adquirí una importància creixent.
A partir del 1960 començaren les discussions entre Romania i la resta del COMECON sobre
el problema de l'especialització per estats i l'establiment d'un òrgan de planificació
comuna a tots. El 1963 hom tornà a intentar d'instituir un sistema multilateral en el
qual les compensacions serien fetes a través del Banc Internacional de Cooperació
Econòmica: fou establerta una unitat monetària comuna, anomenada ruble
transferible, i el saldo favorable d'un estat amb un altre podia ésser utilitzat per
a comprar a un tercer estat de l'organització. Això no obstant, el bilateralisme
continua essent-ne la regla, malgrat que, de fet, hi ha hagut una divisió del treball a
través dels acords d'especialització i malgrat que de mica en mica el multilateralisme
hi va tenint més importància. El paper de l'URSS fou decisiu, no solament pel seu pes
polític, sinó també per la seva participació en el comerç del COMECON (40% el 1983).
Les relacions amb els països capitalistes foren irregulars, afectades per les necessitats
de compra de productes de tecnologia avançada (l'URSS era principalment proveïdora de
primeres matèries) i per la difícil situació financera d'alguns dels seus membres
associats. L'any 1991, arran de la desfeta del bloc comunista com a tal, el COMECON
s'autodissolgué. Fou dissolt l'any 1991, a Budapest, pels estats membres, a
conseqüència dels capgiraments polítics i econòmics esdevinguts als països comunistes
d'Europa. Els membres, en discussions prèvies no s'havien posat d'acord sobre una nova
organització, continuadora del COMECON. Des de l'1 de gener de 1991 se suprimí la
convertibilitat del ruble, mitjà de liquidació de les transaccions, i els intercanvis
s'havien reduït, al primer semestre de 1991, a un 40%. D'altra banda, Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia negociaven ja aleshores la seva adhesió a la Comunitat Europea.
|
|
La guerra freda comprèn períodes d'enduriment (1947-63,
1979-86) alternats amb altres de distensió. |
Coexistència pacífica
Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la coexistència entre els
estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la guerra com a mitjà per a
resoldre llurs diferències. Aquest concepte, que no implica una conciliació en el
terreny ideològic, nasqué per minvar la tensió existent entre la Unió Soviètica i els
estats de sistema econòmic capitalista, arran de la guerra freda, de l'aparició de les
armes nuclears i de la creació consegüent d'un equilibri internacional bastit damunt el
terror. També la Xina comunista, que a la primeria atacà el revisionisme soviètic,
adoptà aquesta actitud des del 1971.
Distensió
Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió militar i reduir
la cursa d'armaments. Les primeres polítiques d'aquesta mena s'iniciaren el 1953, com a
conseqüència de la mort de Stalin a l'URSS i de l'arribada de Dwight Eisenhower a la
presidència dels EUA. Aquell mateix any se signà l'armistici de Panmunium, amb el qual
finalitzà la guerra de Corea. Nikita Khruscov fou elegit nou dirigent de l'URSS l'any
1954 i això permeté superar algunes de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial
amb fets com la signatura, el 1956, d'un tractat de pau entre Àustria i els aliats. La
substitució del líder soviètic per un nou equip encapçalat per Leonid Breznev l'any
1964, acabà amb aquest període històric dins la Guerra Freda.
|
|
L'anomenat
"equilibri del terror" va fer inviable un
enfrontament directe generalitzat entre els dos blocs. Per això parlem de "guerra
freda". |
Equilibri
del terror
Situació límit en què la capacitat armamentística, sobretot en armes
nuclears, dels blocs era suficient per a destruir l'adversari. L'amenaça latent d'una
destrucció massiva va servir d'element de dissuasió en els dos blocs, els quals van
evitar com fos un enfrontament directe.
Dissuasió
Estratègia política internacional fonamentada en la construcció i
acumulació d'armament per tal de descoratjar els adversaris en potència de prendre la
iniciativa d'una agressió armada. En aquesta estratègia s'ha basat l'equilibri mundial a
partir de la Segona Guerra Mundial.
Equilibri polític
Principi segons el qual cap estat no és prou
poderós per a estar en condicions, sol o en unió dels seus aliats, d'imposar la seva
voluntat als altres i vetllar pel manteniment de la pau. Es desenvolupà a partir de la
pau de Westfàlia (1648), i es convertí en directriu del dret internacional en la pau
d'Utrecht (1713). La pau de Viena (1815) regulà l'equilibri europeu durant el s XIX;
però a l'inici del s XX, amb el sorgiment de nous estats i de potències no europees,
aquest principi entrà en crisi, fins que ressorgí, després de la Segona Guerra Mundial,
recolzat en el monopoli d'armes nuclears de què disposaven els dirigents de les dues
coalicions (EUA i URSS). Bé que l'equilibri nuclear ha evitat l'enfrontament armat de les
dues grans potències, la generalització de les armes nuclears ha provocat la necessitat
d'establir un nou equilibri (conferències SALT, START, etc). Ara bé, la incorporació de
fet de les guerres parcials (com la del Pròxim Orient) com a element important de
l'equilibri fa trontollar el seu objectiu fonamental: el manteniment de la pau en el
concert internacional.
Doctrina MAD
Mutual Assured Destruction. Doctrina establerta pel secretari
d'Estat nord-americà, R. McNamara, que reflectia la possibilitat de la
destrucció recíproca en cas de conflicte.
|
|
Formes de pressió entre els blocs. |
Guerra
Lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més
estats.
Ocupació
Exercici temporal de la sobirania sobre un territori o
un estat estranger. Hom parla d'ocupació de territoris sense amo, referida
principalment a territoris colonials. L'ocupació de guerra o militar
és l'exercici temporal de la sobirania sobre el territori d'un estat estranger,
fonamentat sobre la possessió de fet. Aquesta ocupació cessa després del signament d'un
tractat de pau i el territori és restituït a l'estat de què depenia abans del conflicte
o resta annexat al territori de l'ocupant. Aquesta ocupació, a més, pot generar el dret
d'efectuar requises i d'obligar a pagar imposts als ocupats. L'ocupació pacífica
és efectuada per tal de garantir les estipulacions d'un tractat de pau. Aquest fou,
per exemple, el cas de l'ocupació de la riba esquerra del Rin prevista pel tractat de
Versalles (1919). L'ocupació mixta, efectuada en temps de guerra, té com a base
un acord entre els bel·ligerants. Fou reglamentada per la Convenció de l'Haia (1907) i
per la Convenció de Ginebra (1949) per a la protecció de civils en temps de guerra.
Embargament
Retenció per un estat o prohibició de sortir de port de vaixells d'un altre estat
com a mesura política, sanitària o de policia.
Blocatge
Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les
terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori d'un altre estat.
Des del punt de vista jurídic el blocatge pot ésser bèl·lic o pacífic.
Segons el dret internacional tradicional, el blocatge bèl·lic ha
d'ésser declarat prèviament per l'estat bel·ligerant que l'exerceix, precisant límits
territorials i temporals, ha d'ésser notificat als estats neutrals i aquests han
d'observar-lo sempre que sigui efectiu, és a dir, dut a terme per l'estacionament real de
les forces que exerceixen el blocatge enfront de les posicions enemigues, i sempre que
sigui imparcial, és a dir, afectant igualment qualsevol altre estat. En el cas de
trencament del blocatge bèl·lic, el país que l'exerceix té dret a capturar els
vaixells infractors i confiscar-ne la càrrega. El blocatge pacífic, anomenat
generalment també blocatge econòmic o blocatge econòmic
internacional, és adoptat com a represàlia en temps de pau per a impedir les
relacions comercials del país blocat amb altres països. La seva licitud és discutida i
no hi ha cap obligació d'observar-lo per part dels altres estats. Té per causa raons de
caràcter polític, per tal com hom pretén, en gairebé tots els casos, d'ofegar el
funcionament de l'economia del país blocat i de forçar el seu govern a modificar la seva
actuació. Els blocatges, amb un caràcter més o menys general (Unió Soviètica,
Iugoslàvia, Espanya, Cuba, Rhodèsia, etc), no han tingut els resultats cercats. A fi que
el blocatge sigui efectiu, cal que el país blocat no disposi dels recursos interns
suficients per a satisfer les seves necessitats i que sigui efectiva la participació de
la resta de països, puix que el país podrà abastar-se mitjançant els que no hi
participen. El blocatge internacional pot ésser total o limitat a unes mercaderies
concretes. En aquest darrer cas hom troba certes interdiccions a l'exportació o venda
d'armes o de materials considerats estratègics en determinats països. Actualment el
blocatge, en tant que mesura coercitiva, és inclòs dins les limitacions de l'ús de la
força pels estats que estableix la Carta de les Nacions Unides per assegurar el
manteniment de la pau.
Boicot
Interdicció de relacions amb alguna determinada
persona o entitat amb el propòsit de coaccionar o de punir. És un procediment emprat per
negociants, grups professionals o autoritats d'un país consistent a interrompre llurs
relacions amb els súbdits o autoritats d'un estat estranger amb la finalitat de
pressionar-lo o de protestar contra ell. També l'empren els obrers com a arma de lluita
enfront de companys o de superiors, que provoca l'aïllament d'una de les parts en
conflicte, per tal d'aconseguir solidaritat o amb intenció punitiva. Per a boicotejar una
empresa hom intenta generalment de promoure la solidaritat del món obrer per a
pressionar-la indirectament, no consumint o no utilitzant els seus productes o serveis.
L'empresa l'aplica damunt els líders obrers provocant llur aïllament enmig de companys o
de la comunitat en què viuen; per a provocar el fracàs de les accions de lluita dels
obrers, els empresaris se serveixen de treballadors fidels a l'empresa, o coaccionats per
ella, o bé introdueixen elements exteriors.
Boicot econòmic
Conjunt de mesures de pressió econòmica previstes a l'article 41 de la
Carta de les Nacions Unides i que consisteix en la interrupció total o parcial de les
relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals,
telegràfiques, radioelèctriques i d'altres amb un determinat país. És una forma
institucionalitzada del blocatge.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona
o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest
oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics,
per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol
manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en
conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són
objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de
transformació.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat
político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres
considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs
en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan
executiu o pels màxims dirigents.
Propaganda
Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes
col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, etc. La
propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions, creences)
i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous continguts de
creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit, actua
subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les seves
darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres,
comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció
immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és
el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o
una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de
Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic
fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més
primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la
propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha
convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en
períodes electorals.
|
|
Espionatge mutu. |
Espionatge
Activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament
i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat
defensiva o ofensiva d'un estat, sia en temps de pau o de guerra. Hom recull i coordina
també informació de caire polític, financer, industrial, agrícola, etc, per tal
d'obtenir un quadre complet del potencial bèl·lic del país sotmès a l'espionatge.
Actualment ha adquirit importància l'espionatge industrial, amb el qual hom intenta
d'accedir a la tecnologia secreta d'altres països per tal d'evitar les despeses
necessàries en programes d'investigació. La majoria dels països tenen organitzacions
d'espionatge, com el Deuxième Bureau a França, l'Intelligence Service a la Gran
Bretanya, la Central Intelligence Agency als EUA, la KGB a l'URSS, etc. Les diverses
legislacions nacionals dicten diferents sancions al delicte d'espionatge; en temps de pau,
tanmateix, hom se sol limitar a l'expulsió de l'espia, mentre que, en temps de guerra,
és aplicada generalment la pena de mort; quan l'espia, a més, actua contra la pròpia
nació, és tractat com a traïdor. L'anomenada Quarta Convenció de la Haia (1907), que
establí les normes jurídiques internacionals respecte a l'espionatge, definí l'espia
exclusivament com "l'individu que, obrant clandestinament o sota falsos
pretexts, recull o intenta de recollir informació en la zona d'operacions d'un
bel·ligerant per comunicar-la a l'altra part", i decidí, així mateix, que la pena
corresponent a un presumpte espia no ha d'ésser aplicada sense previ procediment judicial
i que, per a ésser acusat de tal, l'espia ha d'ésser descobert en flagrant delicte en el
sentit que, si aconseguia de tornar al seu exèrcit i després era fet presoner, hauria
d'ésser tractat ja només com a presoner de guerra.
CIA
Sigla de la Central Intelligence
Agency, organisme d'espionatge i contraespionatge del govern
dels EUA, creat el 1947 per la llei de Seguretat Nacional, i dependent del Consell de
Seguretat Nacional, bé que els seus caps tenen contacte directe amb la Casa Blanca.
Autoritzada des del 1948 per a efectuar operacions especials i secretes que poguessin
ésser desmentides pel govern, mobilitza uns 200 000 homes, repartits entre les ambaixades
de tot el món i el seu centre de Langley (Virgínia). Té el seu precedent més directe
en l'Oficina de Serveis Estratègics, servei secret creat durant la Segona Guerra Mundial
(1942-45). Bé que n'adoptà l'organització i els mètodes, la CIA nasqué com a
conseqüència de la guerra freda i amb l'objectiu de frenar l'avenç del comunisme
mundial i la influència soviètica, especialment al Tercer Món. D'entre els directors de
l'organització (nomenats directament pel president dels EUA) han destacat Roscoe
Hillenkoetter (el primer), Allen W. Dulles, William Colby i l'ex-president dels EUA George
Bush. Des del 1995 ocupa el càrrec John Deutch. Entre les seves operacions destaquen
l'enderrocament, el 1953, del primer ministre de l'Iran, Mossadegh; la penetració en els
cercles intel·lectuals i sindicals europeus; l'enderrocament del president Arbenz (1954)
a Guatemala; l'organització dels vols d'espionatge dels "U-2" sobre l'URSS; la
preparació de la frustrada invasió de Cuba per un grup anticastrista el 1962 a la badia
de Cochinos; la participació en l'enderrocament de Salvador Allende a Xile (1973), i, en
general, el suport als règims llatinoamericans conservadors o autoritaris que, als anys
setanta, s'encararen amb guerrilles revolucionàries (El Salvador, Bolívia, Brasil, etc);
la intervenció en la guerra del Vietnam i el sosteniment del règim militar a Grècia
(1967-74). Els fracassos d'algunes operacions, com ara l'afer dels hostatges iranians
(1980), els seus procediments expeditius i la intromissió en alguns afers interns, com el
Watergate, provocaren crítiques creixents per part de l'opinió pública, a
conseqüència de les quals la CIA veié retallades les seves competències des del 1978.
No obstant això, l'accés de R. Reagan a la presidència (1980) marcà la represa de les
seves activitats, amb la participació en intervencions com la invasió de l'illa de
Grenada (1983) o el suport a la guerrilla antisandinista a Nicaragua. L'esfondrament de
l'URSS (1991) obligà la CIA a un replantejament de l'estratègia en funció d'un nou
escenari polític mundial dominat, en contrast amb la bipolarització de la guerra freda,
per la inestabilitat i la disgregació dels focus de tensió. En la nova etapa, l'atenció
de la CIA es concentrà sobretot envers el fonamentalisme islàmic (especialment l'Iran) i
sobre les noves repúbliques sorgides de l'antiga Unió Soviètica i als Balcans. El
descobriment el 1994 d'agents infiltrats al servei de l'URSS (i després de Rússia) des
del 1985 afegí un nou element de crisi a l'organització.
KGB
Sigla del Komitet Gosudarstvennoje Bezopasnosti, organisme
d'espionatge i contraespionatge i de policia política del règim de l'URSS. Sorgit de la
reestructuració (1954) de la policia política creada en temps de J.Stalin, augmentà el
seu poder des de la caiguda de N.S.Khruscov (1964). Alguns dels seus màxims responsables,
com Jurij Andropov, assoliren la màxima direcció política de l'URSS. Fou dissolt el
1991.
|
|
Cursa d'armaments. |
Bel.ligerància
Situació de l'estat que participa en una guerra. Comporta
l'obligació de respectar les normes del dret internacional sobre la guerra. El
reconeixement d'una situació de bel·ligerància s'ha estès a casos d'insurrecció de
territoris colonials contra la metròpoli en les guerres civils, amb l'objecte que la
lluita es mantingui dins la norma jurídica del dret de guerra.
Bel.licisme
Tendència a resoldre per mitjà de la guerra o de la violència els
conflictes internacionals, polítics, etc.
Escalada
Intensificació progressiva d'una acció política o militar.
Armament
El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions,
vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).
Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.
Cursa d'armaments
Acumulació competitiva d'armaments entre dos o més estats amb finalitat
dissuasiva. El 1984 es despengueren en tot el món més de 80000 milions de dòlars per a
finalitats militars, que equival a 1,5 milions de dòlars per minut. Aquesta xifra és
més de quatre vegades superior a la de 1950, a preus constants. Encara que l'increment ha
estat global, el major augment relatiu correspon als països del Tercer Món, que el 1981
absorbien el 25% de les despeses mundials, enfront de l'11% el 1960. Bona part d'aquest
augment és degut al rearmament dels països d'Orient Mitjà. Quant a les armes nuclears,
aquesta cursa s'ha manifestat en una proliferació de tota mena de ginys. Hom calcula que
existeixen unes 60000 armes nuclears, amb una potència equivalent a quatre t de TNT per
cada habitant del planeta i 4000 vegades superior al poder destructiu emprat a la Segona
Guerra Mundial. A aquesta proliferació nuclear vertical (augment del nombre d'armes i de
llur capacitat dins de cada país) cal afegir una proliferació horitzontal, manifestada
en l'existència de cada cop un major nombre de països amb possibilitats de fabricar la
bomba nuclear. Una altra causa de la cursa d'armaments és el comerç d'armes. El
dinamisme amb què es mou aquest comerç és degut a la pressió de les indústries de
guerra integrada dins de l'anomenat complex militar-industrial. En tot aquest
procés ha estat decisiva la influència de l'impuls tecnològic, de tal manera que
hom considera la cursa dels armaments com una cursa tecnològica a causa del ràpid
envelliment dels armaments. Mig milió de científics (el 40% dels científics que en el
món es dediquen a les indústries d'alta tecnologia) treballen en la fabricació
d'armaments, absorbint prop del 10% de les despeses militars globals, quan abans de la
Segona Guerra Mundial, aquest percentatge era solament de l'1%. Les anàlisis dels
complexos militars-industrials han proliferat en diverses direccions, amb dues
interpretacions principals: la selectiva i la pluralista. Segons la primera, el complex
militar-industrial és una minoria de poder, rígidament coordinada i és plenament capaç
de determinar el camí de la cursa d'armaments en funció dels seus propis interessos.
Segons la tesi pluralista, el complex militar-industrial és un grup —coordinat de
manera poc flexible— de sectors que tenen certs interessos comuns i que, com a
conseqüència, treballen a favor d'un mateix tipus de política, però que també tenen
uns elements integrants que formen unes forces que es contraresten mútuament. En
qualsevol cas, la manera de concebre els complexos militars-industrials es relaciona amb
la creixent importància que hom assigna als factors estatals en les recerques sobre la
cursa d'armaments. Per als països que exporten material bèl·lic al Tercer Món, aquest
comerç compleix diversos objectius: fer rendible el sector de la producció d'armaments,
atès que solament hom pot aconseguir nivells de productivitat interessants si hom
realitza produccions elevades que, normalment, no poden absorbir els exèrcits del país
que produeix aquestes armes, raó per la qual es fa necessari d'exportar-les per
canalitzar l'excedent; experimentar nous tipus d'armaments i tecnologies en territoris de
conflictivitat situats al Tercer Món; augmentar els beneficis del complex
militar-industrial dels països venedors, mitjançant la venda de material complex, de
difícil utilització i de preus elevats; i influir políticament en els països
destinataris de l'armament, ja que s'estableixen uns lligams de dependència tecnològica,
d'assistència militar i d'ajuda econòmica entre el comprador i el venedor.
Guerra nuclear
També guerra atòmica. Guerra en la qual
hom empra ginys nuclears, com és ara coets amb cap nuclear o bombes nuclears.
Arma nuclear
Giny de guerra especialment concebut per a causar la
destrucció i la mort per radiació tèrmica, per ona de xoc o pels efectes de la
radioactivitat. La seva força destructiva prové d'una reacció nuclear en cadena, que
dóna origen a un alliberament energètic de gran magnitud. Hom considera com a armes
nuclears tant les de fissió, com les de fussió, les que combinen els efectes de fusió i
fissió, i les de neutrons. Atesa la seva potència, les armes nuclears s'esglaonen des de
les que són de fracció de kilotona a les de desenes de megatones. L'explosió del
giny més potent ha estat fins ara la realitzada per l'URSS, el 30 d'octubre de 1961, que
fou de 50 megatones. Les armes de fusió, i especialment les FFF (fissió-fusió-fissió),
són d'una potència milers de vegades més gran que les de fissió. Els avenços assolits
en la precisió dels llançaments, cosa que comporta la millora del rendiment destructiu,
ha fet que progressivament hagin anat reduint-se les potències. Així, mentre que els
anys seixanta l'error probable d'un llançament a distàncies intercontinentals era de
prop de 2 000 m, actualment s'ha reduït a uns 200 m. La miniaturització de les armes
nuclears i dels sistemes de guiatge, que feren possible les ogives MIRV, permeten
encabir fins a deu caps nuclears a l'ogiva d'un míssil. Actualment, en armes
estratègiques en comptes de potències de 2 a 5 megatones s'utilitzen càrregues d'uns
quants centenars de kilotones. Respecte a la seva utilització, tot i que la
classificació depèn molt de la potència de l'arma, el factor primordial és l'abast del
vector. Les de més abast són les estratègiques, que arriben als 5 500 km quan
són llançades pels ICBM; també són estratègiques les que munten els SLBM
embarcats en submarins i les que carreguen els bombarders, amb un abast de més de 9 000
km. La denominació d'armes de teatre d'operacions començà a aplicar-se quan els
soviètics posaren a punt els SS-20, amb un radi d'acció de 5 000 km que abastava
tot Europa; anteriorment aquesta mena de míssils es classificaven entre els IRBM
(abast entre 2 400 i 5 500 km) o els MRBM (abast entre 800 i 2 400 km). Per sota
dels 800 m hom parla d'armes tàctiques, que són aquelles que poden ésser
llançades des d'avions, peces d'artilleria o mitjançant míssils terra-terra. Un altre
tipus d'armes nuclears d'utilització terrestre són les mines o ginys de demolició
nuclear, i les armes antiaèries o antimíssils. També existeixen armes nuclears per a
ésser emprades en torpedes, càrregues de profunditat i mines
submarines.
Bomba nuclear
Bomba carregada de materials susceptibles d'alliberar d'una manera incontrolada l'energia
de fissió (bomba A o atòmica) o de fusió (bomba H, d'hidrogen o termonuclear) de
determinats nuclis atòmics. El principi de funcionament de la bomba A és semblant al
d'un reactor nuclear, en el qual la massa del combustible és àmpliament superior
a la massa crítica; inicialment, el combustible és fragmentat, i cada un dels
trossos, suficientment allunyat dels altres, de manera que no sigui atesa la talla
crítica; l'explosió es produeix en apropar els fragments entre ells bruscament. A fi
d'augmentar el rendiment i l'eficàcia d'una bomba A cal emprar combustibles pràcticament
purs; els utilitzats fins ara han estat l'urani 235 i el plutoni 239. El primer és
difícil i car d'obtenir, perquè no és possible de separar-lo químicament de l'urani
natural i hom ha de recórrer a procediments físics com la difusió gasosa; el segon,
que apareix com a subproducte en els reactors d'urani natural, pot ésser aïllat per
procediments químics clàssics. En la bomba H, la fusió dels nuclis d'àtoms
lleugers (correntment hidrogen 2 i hidrogen 3) desprèn una energia calorífica
específica molt més gran que les bombes A. Això no obstant, per a iniciar la reacció
de fusió són necessàries temperatures molt elevades, aconseguides correntment associant
una bomba A a una bomba H. Contràriament a les bombes A, les bombes H no contaminen el
lloc d'explosió amb productes radioactius. Hom mesura l'energia explosiva de les bombes
nuclears per comparació amb la despresa per una massa d'un milió de tones de TNT (megatona).
Arran de la descoberta de la fissió vers la fi del 1938, una sèrie de científics es
dedicaren especialment a estudiar aquest fenonem. Leo Szilard, Eugene Paul Wigner, Albert
Einstein i d'altres reberen (1939) del govern dels EUA un crèdit inicial per a fer una
investigació aprofundida de l'energia nuclear. El fet d'intervenir els nord-americans en
la guerra féu augmentar notablement els pressuposts de les investigacions, cosa que les
accelerà. El 2 de desembre de 1942 aconseguiren d'engegar el primer reactor nuclear, amb
intervenció directa d'Enrico Fermi, que fou la base dels primers càlculs seriosos de
l'energia que es podia alliberar en una bomba nuclear. Els treballs per a la consecució
de la primera bomba nuclear de fissió foren duts a terme a Los Alamos sota la direcció
de Jacob Robert Oppenheimer amb el nom de projecte Manhattan, i la prova tingué
lloc a Alamogordo (New Mexico) el 16 de juliol de 1945; el combustible emprat fou plutoni
239. Una bomba d'urani 235 fou llançada sobre Hiroshima (Japó) el 6 d'agost de 1945; el
9 d'agost del mateix any una bomba de plutoni 239 arrasà Nagasaki (Japó). Posteriorment,
l'URSS (1949), el Regne Unit (1952), França (1960) i la República Popular de la Xina
(1965) han provat i construït llurs pròpies bombes nuclears.
Bomba H
Artefacte que conté un dispositiu explosiu basat en la fusió de nuclis atòmics
que, en esclatar, allibera una enorme quantitat d'energia calorífica. La bomba H, amb un
poder destructiu molt més gran que la bomba atòmica o de fissió, fou creada amb gran
secret pels Estats Units. Es va fer esclatar per primera vegada a Eniwetok el gener de
1953.
Míssil
Giny aeri autopropulsat, destinat a aconseguir un
fitó. La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els
míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d'un sistema de
direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador
electrònic) i un sistema d'execució accionat per servomotors que desvia els gasos
ejectats i crea un component lateral de velocitat.
Euromíssil
Nom donat popularment a les armes nuclears instal·lades a Europa per les
forces de l'OTAN i del Pacte de Varsòvia a partir del 1983. La decisió, presa el 1979,
de desplegar nous míssils (Cruise i Pershing) en alguns països de
l'Aliança Atlàntica fou el punt de partida d'una crisi que provocà, als estats europeus
afectats, especialment la RFA, la Gran Bretanya i Itàlia, una gran polèmica en l'opinió
pública i àdhuc fortes tensions a l'interior de l'OTAN. La política de distensió
adoptada pel cap d'estat soviètic M. Gorbatxov, que es concretà en el rellançament de
les negociacions sobre desarmament, conduí a la retirada dels euromíssils, especialment
després de la signatura dels tractats INF sobre míssils nuclears d'abast mitjà (1987) i
START I (1991).
Arma química
Agent tòxic, produït per síntesi química, emprat
com a arma per tal de produir la mort o la incapacitació dels combatents o de la
població civil. Les armes químiques (gasos, sòlids o líquids) són dispersades per
atomització per via aèria, o mitjançant projectils, bombes, bombes de fum, coets, etc.
D'acord amb llur manera d'actuar es divideixen en: neuroparalitzants (inhibidors de la
colinesterasa), hemolítics, sufocants o asfixiants, vesicants, lacrimògens, vomitius i
incapacitants psicotomimètics. Les armes químiques, extensament emprades durant la
Primera Guerra Mundial, foren prohibides pel Protocol de Ginebra de 1925 i per una
resolució de l'ONU del 1966. Les d'efecte letal no han estat utilitzades des del 1925,
llevat de la guerra d'Abissínia (1936), que foren emprades pels italians. Els gasos
lacrimògens, però, han estat usats constantment en operacions de policia. Durant la
guerra del Vietnam, els EUA han fet ampli ús dels herbicides defoliants i d'un modern gas
lacrimogen, el CS.
Napalm
Mescla d'un coprecipitat de sabons d'alumini amb àcids naftènics i àcids
grassos, sovint de coco, la qual, addicionada a la gasolina, la gelifica. Fou descobert el
1942, a la universitat de Harvard, per Louis F.Fieser i els seus col·laboradors. És
emprat en la càrrega d'explosius incendiaris. Els seus efectes són deguts a la calor
produïda per la seva combustió, que ocasiona greus cremades, i a l'acció metzinosa del
monòxid de carboni.
Matèria gelatinosa molt inflamable amb què es carreguen bombes incendiàries que
tenen un gran radi d'acció. Les bombes de napalm van començar a emprar-se durant la
segona guerra mundial i es van anar perfeccionant al llarg de les guerres de Corea i del
Vietnam, on van ser utilitzades per l'exèrcit dels Estats Units.
Bombardeig
Acció de bombardejar. El bombardeig, que té
normalment un objectiu terrestre —bé que també pot ésser l'objectiu una formació
naval o àdhuc un vaixell—, pot ésser efectuat de terra estant (artilleria, míssil),
des d'un vaixell ( bombardeig naval), o per l'aviació ( bombardeig aeri).
Hom tendeix a reservar especialment el mot bombardeig per al bombardeig aeri, pel
fet que ha esdevingut el de més valor tàctic en la guerra moderna.
Bombardeig aeri
Atac efectuat amb bombes, per l'aviació.
Base militar
Complex d'instal·lacions militars que constitueix l'estatge habitual de diverses unitats
militars i que disposa dels serveis necessaris (de manteniment, logística, sanitaris,
etc) per dur a terme les seves activitats. Poden ésser situades al propi país o en un
país estranger per tal d'obtenir un control estratègic sobre determinats sectors. Les
primeres bases construïdes pels estats colonialistes fora de llur territori tenien la
missió d'augmentar el poder en una determinada zona geogràfica i de garantir la
seguretat en les rutes comercials (com ara les bases britàniques de Malta, Xipre, Suez,
Aden i Gibraltar). L'estratègia de blocs donà lloc, a partir dels anys cinquanta i fins
el 1991, al nou concepte, creat pels EUA, de base militar com a mètode de contenció
enfront de la Unió Soviètica, amb l'ajut d'una sèrie d'aliances (OTAN, SEATO, CENTO,
etc) i d'acords bilaterals amb Espanya, el Japó, Corea del Sud i Formosa. L'aglutinament
territorial dels països comunistes i el fet d'ésser l'URSS una potència terrestre que
no disposava d'una força naval oceànica orientaren l'estratègia de l'altre bloc cap a
la instal·lació de bases a la Mediterrània i a la mar Roja, mentre que les bases de
míssils eren situades en territori soviètic i les aèries en països del pacte de
Varsòvia. L'augment de l'abast dels projectils balístics moderns ha fet que les bases
militars a l'estranger esdevinguin punts de control més estratègic que no pas
plataformes d'atac.
Guerra de les Galàxies
Nom amb què es coneix la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE),
programa militar nord-americà impulsat per l'administració Reagan i iniciat el 1983.
Consistia en la creació d'un sistema antimíssils, basat en satèl.lits, que tenia com a
objectiu neutralitzar un atac nuclear. Es projectava crear una xarxa defensiva del
territori dels Estats Units amb canons làser instal.lats a l'espai que destruirien en ple
vol qualsevol míssil llançat des de bases enemigues.
Iniciativa de Defensa Estratègica
Programa militar del govern nord-americà projectat i desenvolupat per
l'administració del president R.Reagan, i fet públic l'any 1983, l'objectiu del qual era
la destrucció dels míssils balístics intercontinentals soviètics mitjançant sistemes
d'armes instal·lats a l'espai i a terra. Aquest programa és conegut com Guerra de
les Galàxies.
|
|
Formes de diàleg entre els
blocs. |
Conferència
Reunió diplomàtica convocada per un estat o per una organització
internacional per a tractar de temes d'interès comú o negociar la conclusió d'un
tractat.
Arbitratge internacional
Mitjà de solució pacífica de les controvèrsies entre estats a través
d'una decisió jurídica d'un o més àrbitres o d'un tribunal arbitral, escollits per les
parts. La sentència o laude arbitral és considerada obligatòria per les parts,
definitiva, però no inmediatament executiva. Tenint en compte la persona dels àrbitres,
hom assenyala diverses formes d'arbitratge: de jutge únic, de comissió mixta o de
tribunal arbitral.
Mediació
Mitjà pacífic de resoldre els problemes internacionals consistent en el fet que
un tercer (un estat, una organització internacional o àdhuc una persona privada, bé que
revestida de prestigi i reconeguda com a equànime) intervingui entre les parts litigants,
proposant una solució.
Pacte de no-agressió
Acord entre dos estats d'abstenir-se d'emprar la força l'un contra l'altre
i de resoldre llurs possibles conflictes mitjançant una negociació o sotmetent-los a un
arbitratge. Signat generalment per estats que podrien tenir motius per a enfrontar-se
bèl·licament, pot ésser, de fet, només una mesura diplomàtica per a ajornar les
hostilitats en comptes d'assenyalar el començament d'una veritable política de
distensió.
Relacions diplomàtiques
Relació oficial que dos estats o governs estableixen o mantenen entre ells
mitjançant llurs representants diplomàtics. Els òrgans centrals d'aquesta relació són
els caps d'estat i els ministres d'afers estrangers, i els òrgans exteriors són els
agents diplomàtics i els cònsols.
|
|
Desarmament. |
Desarmament
Limitació o supressió de l'armament bèl·lic
susceptible d'ésser utilitzat en un conflicte internacional. El desarmament plurilateral
fou preconitzat per primera vegada a la conferència de la Haia (1899). Després de la
Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions aconseguí de reunir a Ginebra (1932) una
conferència internacional, bé que sense resultats. El 1952, les Nacions Unides crearen
una comissió encarregada per a reduir i reglamentar l'armament internacional. Els
principals acords de control d'armament conclosos després de la Segona Guerra Mundial
fins el 1991 han estat condicionats per la guerra freda i protagonitzats pels EUA i
la URSS, els quals intentaren combinar els efectes dissuassoris de l'armamentisme amb la
limitació de la militarització i nuclearització militar de certes regions o medis, la
congelació del nombre de vehicles portadors d'armes nuclears, la restricció d'explosions
nuclears, la prohibició de produir determinats tipus d'armament i la notificació de
determinades activitats militars. El 1963 els EUA i l'URSS signaren un tractat de
prohibició de proves nuclears a l'atmosfera, aprovat per les Nacions Unides (1968), les
quals establiren un sistema d'inspecció internacional. El principal acord signat
posteriorment és el Tractat de No Proliferació (1970), que obliga els estats membres
posseïdors d'armes nuclears a limitar-ne el nombre i compromet els que no en posseeixen a
utilitzar la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques i a sotmetre's a controls per
part de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Malgrat que és contestat per
diversos països i que ofereix garanties de verificació limitades és l'acord global més
important sobre armes nuclears (154 estats membres el 1993). Altres acords són el Tractat
sobre els Fons Marins (1971), que prohibeix la instal·lació d'armes nuclears en el fons
de la mar; la Convenció sobre Armes Biològiques (1972), que prohibeix la utilització de
mitjans biològics; el tractat SALT I (1972), que imposa limitacions en un tipus
específic de defenses contra míssils balístics i congela la quantitat agregada de
llançadors de míssils balístics; el Tractat de Limitació d'Assaigs (1974), que limita
la potència màxima de les explosions nuclears; el Tractat sobre Explosions Nuclears
Pacífiques (1976); la Convenció sobre Modificació del Medi (1977), que prohibeix l'ús
hostil de tècniques susceptibles de produir modificacions substancials en el medi humà,
sense descartar les militarment útils, el tractat SALT II (1979), que fixa límits al
nombre d'ogives nuclears per míssils; i la Convenció sobre Prohibicions i Restriccions
en l'Ús de Certes Armes Convencionals (1981), entre d'altres. El 1982 els EUA i l'URSS
iniciaren les converses START sobre les armes nuclears amb un radi d'acció que afectava
Europa. Paralitzades les converses el 1983, els EUA posaren en pràctica la Iniciativa
de Defensa Estratègica i procediren a un nou desplegament d'euromíssils —els
Pershing-2 i els Cruise— a l'Europa occidental, mesura a la qual respongué la URSS
amb l'increment dels SS-20 a l'Europa de l'Est. La distensió iniciada per M.Gorbacov en
accedir a la presidència de la URSS (1985) comportà una reactivació de les negociacions
(acords INF d'eliminació de míssils nuclears d'abast mitjà, 1987; CFE per a la
reducció d'armes convencionals a Europa, 1990, i START I, del 1991, pel qual els EUA i
l'URRS es comprometien a reduir en una tercera part els respectius arsenals nuclears). La
desaparició del Pacte de Varsòvia i de la Unió Soviètica (1991) accelerà les
negociacions sobre desarmament i, correlativament, donà lloc a noves dificultats: el 1993
fou signat el tractat START II entre Rússia i els EUA, pel qual s'ampliava la reducció
de l'armament nuclear en dos terços. Alguns dels nous estats que disposaven d'arsenals
nuclears de l'antiga URSS emmagatzemat en el seu territori (el Kazakhstan, Bielorússia i,
especialment, Ucraïna) es mostraren reticents a la signatura dels tractats START i a
ratificar el 1993 el Tractat de No-Proliferació d'Armes Nuclears (que reservava per a
Rússia la condició de potència nuclear de la CEI), adduint l'expansionisme rus. La nova
situació també facilità alguns avenços en la limitació de les proves nuclears.
Restaren pendents la proliferació d'armes químiques i biològiques, i també nuclears,
al Tercer Món. Tot i això, el 1993, 130 estats signaren la Convenció sobre Armes
Químiques, que en prohibia la fabricació i el tràfic. A banda del concepte més
estricte de desarmament, que es fonamenta en les relacions entre estats, creix la
importància del tràfic d'armament convencional des de països com els Estats Units,
França, la Gran Bretanya, Rússia i la Xina, que es beneficia de conflictes regionals,
especialment al Tercer Món.
Desnuclearització
Procés polític i estratègic internacional,
tendent a la creació de zones on són prohibits la fabricació i l'emmagatzematge d'armes
nuclears. Els precedents d'aquesta proposta són el tractat de l'Antàrtic (1959) i el
tractat de Tlatelolco (1967), els quals conceptuen l'Antàrtida i l'Amèrica Llatina com a
zones no aptes per a la realització de proves nuclears. Al llarg dels anys cinquanta, hom
presentà diverses temptatives per a constituir zones desnuclearitzades a Europa, sense
obtenir, però, resultats positius. Els països escandinaus (Suècia, Noruega, Dinamarca i
Finlàndia) han arribat a diversos acords que limiten la producció i la permanència en
llur territori d'enginys nuclears, en un procés per a desnuclearitzar tota la zona
nòrdica. En d'altres indrets d'Europa hom ha iniciat temptatives semblants, en el si d'un
projecte global promogut pel moviment European Nuclear Disarmament amb l'objectiu
d'alliberar tot el territori europeu d'armes nuclears, de bases aèries i submarines, de
centres d'investigació i de producció nuclears, per tal de convertir Europa en una
«zona franca nuclear». L'eclosió de moviments pacifistes, ecologistes i verds aquests
darrers anys va molt lligada també a aquesta preocupació.
Tractat de Moscou
Acord signat a Moscou, el 5 d'agost de 1963, pels
EUA, l'URSS i la Gran Bretanya, en virtut del qual foren prohibides les proves nuclears
efectuades a l'atmosfera, a l'espai exterior i sota la mar, però no pas les
subterrànies. Aquest tractat, ratificat per nombrosos estats, no ho ha estat per la
República Popular de la Xina.
Tractat de no-proliferació
Acord contra la propagació de les armes nuclears,
que, signat per un centenar d'estats, entrà en vigor el 5 de març de 1970. Estipula que
els països signants no poden fornir o acceptar armes nuclears, ni cedir-ne o admetre'n el
control. Establert per iniciativa dels EUA, l'URSS i la Gran Bretanya (1968), no fou
ratificat el 1985 per part d'estats com la Xina, Sud-àfrica, França o Israel, que hi
veien un intent de perpetuar l'hegemonia nuclear de les grans potències. El 1987 fou
ratificat per Espanya. Vàlid per un període de 25 anys, no preveu cap limitació de
l'armament existent ni del seu augment pels països que en tenen. El tractat és verificat
per l'Agència Internacional d'Energia Atòmica.
SALT
Sigla de l'Strategic Arms Limitation Talks. Negociacions iniciades
el 1969 entre els EUA i l'URSS per frenar la cursa d'armaments, especialment la dels
nuclears. Celebrades gairebé cada any a ciutats diferents (Hèlsinki, Viena, Moscou,
Ginebra, etc), les principals foren les de Moscou (1972), a partir de les quals hom les
anomena SALT II, i les de Vladivostok (1975). Continuades el 1975 i 1976, el 1979
J.Carter i L.Breznev signaren els acords SALT-II a Viena, però el senat nord-americà no
els ratificà. Les negociacions es reprengueren el 1982 sota la denominació de START.
START
Sigla de l'Strategic Arms Reduction Talks. Sèrie de negociacions iniciades el 1982 a Ginebra entre els EUA i l'URSS
per tal de reduir les armes dites estratègiques, especialment pel que fa a les d'abast
mitjà, amb un radi d'acció afectant Europa. Les negociacions START foren una
continuació de les SALT, en quedar aquestes interrompudes perquè el senat nord-americà
no ratificà els acords signats SALT II de 1979, com a represàlia a la intervenció
soviètica a l'Afganistan, i restaren paralitzades el 1983 per la retirada soviètica
davant la decisió nord-americana de desplegar els anomenats euromíssils. Amb
l'arribada al poder del líder soviètic M.Gorbacov (1985) es reactivaren les negociacions
i s'acordaren diversos tractats sobre desarmament que culminaren el 1991 amb la
signatura del START, que comportava l'eliminació d'una tercera part de l'estoc d'armes
nuclears de llarg abast.
En l'acord sobre reducció de les armes atòmiques estratègiques, signat el juliol de
1991 —acord que requeria la ratificació dels parlaments de l'URSS i dels EUA—,
l'URSS assumí l'obligació de reduir en més d'un 35% el seu arsenal d'armes nuclears,
des d'uns 11 000 a uns 7 000 caps explosius, mentre que els EUA es comprometien a rebaixar
llur arsenal en una quarta part, és a dir passar d'uns 12 000 a uns 9 000 caps explosius.
Aquests nombres, tanmateix, no foren expressament citats en l'acord, ja que al capdavall
allò que les dues grans superpotències es comprometien a dur a terme com a principi del
acords era de reduir a la meitat el seu arsenal estractètic abans del termini de 9 anys.
El tractat continuava amb precisions tècniques sobre què calia entendre per caps
explosius —reduits grosso modo a uns 6 000—, què eren els coets
balístics intercontinentals i quins eren llurs sistemes de transport (avions o coets
balístics).
|
Orígens de la ruptura entre els blocs.
D'una banda, l'expansionisme de l'URSS, que va provocar el procés de sovietització de
l'Europa oriental. |
Sovietització
Acció i efecte d'organitzar un territori segons les directrius de la
Unió Soviètica, imposant un règim polític comunista i i una economia socialista.
PCUS
Sigla del Partit Comunista de la Unió Soviètica, organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja
Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per
l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es
transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin
imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el
1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics
(minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a
emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent
vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant
diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent
assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR
prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel
de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou
de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del
1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels
comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó
d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un
sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922. Mort
Stalin, el seu "personalisme" —en detriment del comitè central del
partit— fou denunciat pel seu successor en el secretariat, N.Khruscov, en el XX
congrés del PCUS (febrer del 1956), el qual, d'altra banda, assenyalà l'inici de
l'anomenada "coexistència pacífica" entre l'URSS i Occident. El 1964 Khruscov
fou substituït per L.Breznev al capdavant del partit. Després dels breus mandats de
J.Andropov (1982-84) i de K.Cernenko (1984-85), i amb l'arribada a la secretaria general
de M.Gorbacov (1985), el XXVII congrés del PCUS (febrer del 1986) aprovà una certa
obertura política tot millorant les relacions amb els estats capitalistes. Al febrer del
1990 una esmena a la constitució féu que el partit deixés d'ésser el nuli del sistema
polític del país. Això no obstant, encara al XXVIII congrés (juliol del 1990) el
comitè central demanà a les bases que excloguessin els reformadors radicals. Tanmateix,
el PCUS veié com se n'escindien les branques dels països bàltics i al juliol del 1991
renuncià a denominar-se marxista-leninista. Com a conseqüència de la vinculació del
partit en l'organització del frustrat cop d'estat contra la perestrojka, el
parlament soviètic suspengué l'activitat del PCUS; posteriorment, al mateix temps que
l'estat soviètic s'autodissolia, fou il·legalitzat i, finalment, dissolt (1991).
Democràcia popular
Règim polític establert al final de la Segona Guerra Mundial a diversos
estats de l'est i sud-est d'Europa, vigents fins els anys 1990-91. L'integraven els estats
de Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Iugoslàvia, Bulgària, Albània i, fins a
un cert punt, República Democràtica Alemanya. Sorgirí com a conseqüència de la
derrota de les forces de l'Eix, l'avanç soviètic sobre Alemanya i la lluita interior de
resistència. Es crearen sota la direcció dels partits comunistes com a modalitat de la dictadura
del proletariat en estats on hi havia forts partits socialistes, que foren integrats
(Romania, Polònia, Txecoslovàquia) o camperols, que foren dissolts (Polònia i Hongria).
Sotmeses a una estricta tutela per part de l'URSS, militarment s'integraren (a excepció
de Iugoslàvia) al Pacte de Varsòvia, i estratègicament constituïren la primera línia
enfront de l'aliança occidental durant la guerra freda. En aquests estats hi fou activa
una dissidència més o menys intensa (especialment a Polònia, Hongria i
Txecoslovàquia), sempre durament reprimida, i el seu pas a la democràcia parlamentària
i l'abandonament del socialisme preludiaren la dissolució de la mateixa Unió Soviètica.
Centralisme democràtic
Principi que inspira
l'organització dels partits comunistes, que en condiciona la cohesió política i
ideològica i impedeix la formació de fraccions o de tendències internes. En són trets
fonamentals la discussió de la problemàtica del partit a tots els graus, en particular,
a la base, després de la qual les decisions preses pels òrgans centrals de decisió han
d'ésser aplicades, un cop establertes, sense possibilitat d'ésser posades en
qüestió.
Glacis
Esplanada o planura amb un lleuger pendent que s'estén al peu de les zones
muntanyoses. En aquest cas, es refereix, metafòricament, a les zones europees situades al
voltant de l'URSS, que formaven un espai dominat per a la seva seguretat.
Finlandització
Política exterior de neutralitat imposada per l'URSS a Finlàndia des del
1947 al 1991.
Per extensió, política exterior de neutralitat absoluta imposada per una gran potència
a un altre estat.
Doctrina Jdànov
Informe presentat per Andrei A.
Jdànov, col.laborador d'Stalin, a la Conferència de Szklarska
Poreba (Polònia), l'any 1947, sobre la situació internacional. Segons aquest informe, el
món estava dividit en dos blocs, l'un antiimperialista i socialista, el bloc oriental,
constituït per la Unió Soviètica i els països de l'Est d'Europa, i l'altre
imperialista i capitalista, integrat pels Estats Units i els països que havien acceptat
el Pla Marshall. En aquesta conferència es va crear el Kominform., col.laborador d'Stalin, a la Conferència de Szklarska
Poreba (Polònia), l'any 1947, sobre la situació internacional. Segons aquest informe, el
món estava dividit en dos blocs, l'un antiimperialista i socialista, el bloc oriental,
constituït per la Unió Soviètica i els països de l'Est d'Europa, i l'altre
imperialista i capitalista, integrat pels Estats Units i els països que havien acceptat
el Pla Marshall. En aquesta conferència es va crear el Kominform., col.laborador d'Stalin, a la Conferència de Szklarska
Poreba (Polònia), l'any 1947, sobre la situació internacional. Segons aquest informe, el
món estava dividit en dos blocs, l'un antiimperialista i socialista, el bloc oriental,
constituït per la Unió Soviètica i els països de l'Est d'Europa, i l'altre
imperialista i capitalista, integrat pels Estats Units i els països que havien acceptat
el Pla Marshall. En aquesta conferència es va crear el Kominform.
Kominform
Organització que tenia la funció de coordinar, a escala internacional, les
accions polítiques dels partits comunistes nacionals. Succeí el
Komintern, dissolt el 1943. Va estar en vigor entre 1947 i 1956 i va aplegar
majoritàriament partits comunistes de països del bloc socialista (només agrupà Itàlia i França, entre els països capitalistes).
L'octubre del 1947 l'URSS va organitzar a Polònia una reunió dels partits comunistes de
nou països (Bulgària, Hongria, França, Itàlia, Iugoslàvia, Polònia, Romania,
Txecoslovàquia i l'URSS) per crear aquesta organització internacional, aparentment com
una agència d'informació sobre afers comuns, però que en realitat era un instrument de
la política de Stalin. La seva línia d'acció principal fou
l'atac contra el titisme. Iugoslàvia se'n va separar el 1948. Va ser
dissolt el 1956 per Nikita Khruixtxov.
|
D'altra banda, la política de contenció i intervencionista
dels Estats Units.
|
Contenció
Acció d'impedir que una cosa surti dels seus límits,
traspassi el seu límit.
Intervenció
Acció d'ingerir-se un estat en els afers d'un altre.
Declaració de Fulton
Cèlebre discurs que l'exprimer ministre britànic Winston Churchill
va pronunciar, el 1946, a Fulton (Estats Units), on advertia els seus aliats sobre el
perill soviètic: "De Stettin a Trieste, ha caigut un teló d'acer sobre el
continent".
Teló d'acer
O teló de ferro. Expressió que indica les fronteres que hi havia
entre l'URSS i els altres països comunistes de l'Europa Oriental, de l'una banda, i el
bloc occidental, de l'altra. Fou popularitzada per W.Churchill (iron curtain) a
partir del 1946. En el curs de la guerra freda la propaganda anticomunista la utilitzà
amb profusió en titllar de secreta i totalitària la política del bloc socialista. Hom
ha creat l'expressió teló de bambú, amb idèntiques connotacions, aplicada a les
fronteres dels països comunistes asiàtics.
Doctrina Truman
Doctrina propugnada pel president nord-americà Harry S. Truman,
el 1947, en la que planteja la necessitat de modificar la política exterior americana i
passar a una fase d'intervenció que asegurés el predomini del model capitalista als
països no controlats per l'URSS. És un fidel reflex de la política nord-americana de
contenció del poder soviètic. L'actitud anticomunista de Truman afavorí el
desenvolupament del maccarthisme i el desencadenament de la guerra freda. Truman
impulsà una política intervencionista i donà suport a la creació de l'Organització
de les Nacions Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització
del Tractat de l'Atlàntic Nord i el pla Marshall.
|
|
Exemple de contenció: la cacera de
bruixes. |
Anticomunisme
Actitud d'oposició al comunisme.
Cacera de bruixes
Històricament, conjunt de mesures inquisitorials destinades a localitzar, jutjar i
castigar les persones sospitoses de bruixeria.
Expressió extreta de l'obra d'Arthur Miller The crucible ('Les
bruixes de Salem', 1953) que passà a designar el període de repressió política als EUA
(1950-54) conegut pel nom del senador MacCarthy, un dels seus principals dirigents. La
cacera de bruixes es va fer efectiva durant l'etapa de la dècada de 1950 en
què als Estats Units hi hagué una gran repressió ideològica, especialment contra les
persones sospitoses de simpaties comunistes.
Maccarthisme
Nom donat a la campanya anticomunista organitzada als
EUA pel senador Joseph R. McCarthy. Tingué lloc els anys 1950-54 en un moment de
fortes tensions derivades de la guerra freda, i fou concebuda per a descobrir i
inhabilitar professionalment els sospitosos d'ésser comunistes o simpatitzants, o
contraris a la política nord-americana. La campanya, que afectà sobretot intel·lectuals
i artistes, produí un clima de pànic però pocs resultats concrets i fou portada a la
pràctica sobretot pel Comitè d'Activitats Antiamericanes. Destacaren, com a fets
importants, el procés d'Alger Hiss i l'execució dels esposos Rosenberg.
Procés dels Rosenberg
Procés seguit contra Julius Rosenberg, físic
nord-americà, i la seva muller Ethel, en el que foren acusats d'espionatge a favor de
l'URSS en l'època coneguda com de la cacera de bruixes del maccarthisme. El procés es va
dur a terme entre el 1950 i el 1953 contra el matrimoni Rosenberg i fou el més polèmic
del període de la cacera de bruixes als EUA. El matrimoni Rosenberg va ser acusat
d'efectuar espionatge atòmic en favor de la Unió Soviètica i va ser condemnat a mort
sense que hi hagués proves suficients (1951). Malgrat les apel.lacions que es van fer i
les campanyes de protesta internacionals el matrimoni va ser executat a la cadira
elèctrica a la presó de Sing-Sing el 19 de juny de 1953.
|
|
Exemple d'intervenció nord-americana a Europa: la guerra
civil grega. |
Guerra
civil grega.
El fracàs de la república grega, proclamada,
mitjançant un pebliscit el 1924, permeté de restablir la monarquia: mitjançant un altre
plebiscit, Jordi II, que ja havia regnat del 1922 al 1924, recuperà el tron (1935). Poc
després, amb el pretext d'esvair un cop d'estat comunista, el general Metaxàs establí
una dictadura d'inspiració feixista ("la tercera civilització"). Aquesta
afinitat no impedí ni la fallida invasió italiana (octubre del 1940) ni la triomfant
invasió alemanya (abril del 1941). El rei Jordi II s'exilià, i a les regions muntanyoses
un comitè de resistència (EAM) organitzà un poderós i eficaç exèrcit d'alliberament,
l'ELAS, de tendència comunista. Més tard, amb menys força, sorgí un altre moviment
guerriller, l'EDES, monàrquic, que tingué l'ajut anglès. El 1944 es retiraren els
alemanys, però la guerra prosseguí, i enfrontà l'esquerra antimonàrquica i les
guerrilles de l'ELAS, sostingudes per Iugoslàvia i l'URSS, amb els monàrquics i les
tropes britàniques, auxiliades pels EUA. La fi de l'ajut exterior i l'assassinat del
dirigent, el general Markos, determinaren la derrota dels comunistes (1949). Grècia, com
havia estat acordat a Jalta (1945), romangué dins l'àrea d'influència
anglo-nord-americana, i el 1952 s'adherí a l'OTAN.
ELAS
Sigla d'unes unitats comunistes de la resistència grega durant la Segona
Guerra Mundial. Fundades per l'EAM a partir del 1942, s'oposaren primerament als
alemanys, i després al govern monàrquic d'Atenes. Foren vençudes el 1949.
EAM
Organització de resistència grega contra els italians i els alemanys durant la Segona
Guerra Mundial, creada l'any 1941. Les seves organitzacions armades prengueren el nom d'ELAS.
De tendència comunista, arribà a alliberar una part del territori grec. Oposada a la
restauració monàrquica, a la fi del conflicte mundial, intervingué en la guerra civil
(1945-49).
EDES
Sigla d'una organització militar grega que lluità contra l'ocupació alemanya (1940-44).
Monàrquica i anglòfila, combaté també les forces d'esquerra en la guerra civil de
1945-49.
|
|
El Pla Marshall: el creixement econòmic europeu va quedar
supeditat al model nord-americà. |
Pla
Marshall
Nom amb què és conegut l'European Recovery Program (ERP), programa
nord-americà d'ajuda econòmica a Europa, aprovat el 2 d'abril de 1948, segons una idea
de George Marshall. Fonamentat en la temença de solucions polítiques oposades als
principis democràtics liberals, la seva finalitat era de finançar la reconstrucció de
les economies dels estats de l'Europa occidental mitjançant préstecs i cessions per
valor de 12 000 milions de dòlars en un terme de quatre anys. Durant aquest període, el
PNB dels seus principals beneficiaris —la Gran Bretanya, la RF d'Alemanya, Itàlia i
França— experimentà un creixement d'un 15 a un 20%. L'estat espanyol en restà
exclòs.
OECE
Sigla de l'Organització Europea de Cooperació Econòmica, organisme creat el 1948 a París per administrar el Pla Marshall.
Compost inicialment per Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, la Gran Bretanya, Grècia,
Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i
Turquia, el 1949 s'hi incorporà la República Federal d'Alemanya, i el 1959 l'estat
espanyol. Promotor de la liberalització i la integració regional de mercats, la creació
de la CEE i l'EFTA en determinaren la transformació, el 1961, en l'Organització de
Cooperació i Desenvolupament Econòmic.
|
Desencadenants de la ruptura:
les crisis alemanya i txecoslovaca. |
Conferència
de Potsdam
Conferència internacional celebrada a Potsdam (17 de juliol - 2 d'agost de
1945) que començà a tractar els problemes de la pau, a l'acabament de la Segona Guerra
Mundial. Hi assistiren els aliats: Stalin i Molotov per l'URSS, Truman i Byrnes pels
EUA i Churchill i Eden per la Gran Bretanya. Després de les eleccions angleses (25 de
juliol) s'hi afegiren Attlee i Bevin. Hi foren presos acords sobre la sort d'Alemanya:
l'elaboració dels tractats de pau; la divisió d'Alemanya, així com de Berlín, en
quatre zones d'ocupació militar: nord-americana, francesa, britànica i soviètica; el
desarmament i la desmilitarització del Reich; la dissolució del partit nazi; l'abolició
de les lleis de Hitler i la descentralització política d'Alemanya; el judici dels
criminals de guerra nazis; la divisió de Prússia Oriental entre l'URSS i Polònia, així
com l'ocupació «provisional» polonesa dels territoris a l'est de la línia Oder-Neisse.
Per la Declaració de Potsdam (26 de juliol) l'URSS s'associà a l'ultimàtum
dirigit pels nord-americans al Japó. Alguns dels acords, que exigien la unitat dels
«tres grans», al cap de pocs mesos es revelaren caducs.
Conferència de Jalta
Encontre a Jalta dels
tres grans caps aliats de la Segona Guerra Mundial (Roosevelt, Churchill i Stalin) els
dies 4-12 de febrer de 1945. Hom ratificà que només seria acceptada la rendició
incondicional d'Alemanya i que aquesta seria dividida en quatre zones d'ocupació. No hi
hagué acord sobre les fronteres de Polònia. Hom decidí la reunió d'una conferència
prèvia a la fundació de l'ONU a San Francisco per l'abril del 1945. Stalin es
comprometé a declarar la guerra al Japó després de la capitulació
d'Alemanya.
Línia de l'Oder-Neisse
Frontera entre Alemanya i Polònia determinada per les potències aliades al final de la
Segona Guerra Mundial, per la qual es transferia a Polònia una extensa secció de
territori alemany. A la conferència de Jalta les tres majors potències aliades acordaren
de fer recular la frontera oriental polonesa amb la Unió Soviètica cap a l'W, situant-la
aproximadament a la línia Curron, però aquesta rectificació significava una pèrdua
substancial de territori polonès. Acabada la guerra, l'exèrcit soviètic havia ocupat
totes les terres situades a l'E de la línia de l'Oder-Neisse i la seva administració fou
transferida a les autoritats del govern polonès provisional, la qual cosa provocà la
més enèrgica protesta per part de les potències occidentals. Aquest afer es convertí
en un dels temes principals de la guerra freda a Europa, i no fou resolt fins que el 1970
la República Federal Alemanya reconegué la línia de l'Oder-Neisse com la legítima i
inviolable frontera amb Polònia.
Divisió d'Alemanya
Les grans potències vencedores, a la conferència de
Potsdam de juliol del 1945, establiren la divisió d'Alemanya en zones d'ocupació. Els
territoris a l'est de la línia Oder-Neisse foren atribuïts a Polònia; la Prússia
Oriental fou dividida en dues parts, la septentrional assignada a l'URSS i la meridional
igualment a Polònia, com a zones d'ocupació. A la llarga, aquestes zones han estat
annexades als territoris polonès i soviètic. La resta d'Alemanya fou dividida en quatre
zones d'ocupació, corresponents als EUA, Gran Bretanya, França i l'URSS. Berlín, la
capital, també fou dividida en quatre sectors. El 1949, poc després d'haver començat la
"guerra freda" entre les potències occidentals i l'URSS, les tres zones
d'ocupació occidentals s'unificaren per a constituir la República Federal d'Alemanya.
La zona oriental, el mateix any, es constituí en República Democràtica Alemanya.
La ciutat de Berlín, de iure, continuà plenament sotmesa a l'estatut d'ocupació,
al marge dels dos nous estats alemanys sorgits el 1949; de facto, però, els tres
sectors occidentals de la ciutat restaren incorporats, econòmicament i socialment, a la
República Federal, i el sector oriental a la República Democràtica. Durant el període
d'ocupació estricta, 1945-49, els fets més remarcables foren la desnazificació, el
blocatge de Berlín (abril 1948-maig 1949), i la participació de les zones occidentals en
el pla Marshall (1948).
Blocatge
Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les
terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori d'un altre estat.
Blocatge de Berlín
Suspensió per part dels soviètics de les comunicacions per terra des de les zones
occidentals d'Alemanya amb els tres sectors no soviètics de la ciutat de Berlín (juny
del 1948). Davant d'aquest fet, els Estats Units van replicar organitzant un impressionant
pont aeri que abastí la ciutat per l'aire fins que el bloqueig va ser aixecat (maig del
1949).
El 24 de juny de 1948, pels desacords interaliats
sobretot a causa de la reforma monetària decretada pels occidentals, els soviètics
declararen el blocatge de Berlín, que no fou abandonat fins el 12 de maig de 1949, quan
el pont aeri establert pels EUA per tal de proveir la ciutat el féu inútil. Després que
els 26 diputats del SED es retiraren de l'assemblea de la ciutat el 30 de novembre de 1948
i que elegiren F.Ebert com a burgmestre del sector oriental, la divisió de Berlín en
dues parts restà consumada. El 5 de desembre de 1948 tingueren lloc unes eleccions al
Berlín Occidental i E.Reuter fou reconegut per la Kommandantur interaliada. Les
conferències internacionals convocades per resoldre la qüestió de Berlín (la
conferència de Ginebra al juny del 1959, l'entrevista d'Eisenhower i Khruscov a París al
maig del 1960, frustrada per l'incident de l'avió espia U2 no feren avançar gaire
l'estat de la qüestió, ans al contrari, l'afluència constant de refugiats al Berlín
Occidental (226 000 el 1958, 174 000 el 1959, 225 000 el 1960 i 234 000 el 1961) féu que
el govern de la RDA erigís el mur de Berlín.
Pont aeri
Mètode de transport entre dos llocs que consisteix en
un trànsit intens i regular d'avions entre els dos llocs, emprat quan és impossible o
poc adequat un altre sistema de transport, a causa del blocatge d'un d'ells, per manca de
temps, etc.
RFA
Sigla de la República Federal d'Alemanya, constituïda el 21 de setembre
de 1949, sota la protecció dels EUA, de la Gran Bretanya i de França, sobre la base
territorial de les zones d'ocupació d'aquestes potències aliades. De fet, des del juny
del 1948, hi havia un govern central de les tres zones d'ocupació occidentals d'Alemanya.
La nova República era inicialment sotmesa a un estatut d'ocupació que durà fins el 5 de
maig de 1955. Des d'aquesta data, la República Federal d'Alemanya obtingué plena
sobirania i es convertí, com a signant dels Tractats de París del 1954, en activa aliada
militar de les potències occidentals i membres de l'OTAN.
RDA
Sigla de la República Democràtica Alemanya, constituïda el 7 d'octubre
del 1949, sota la protecció de l'URSS, sobre la base territorial de la zona soviètica
d'ocupació d'Alemanya (els territoris a la dreta de la línia Oder-Neisse foren annexats de
facto a Polònia i a l'URSS el 1945). Mentre la República Federal d'Alemanya es
constituïa aliada de les potències occidentals, al maig del 1955 la RD Alemanya es
convertí en aliada de l'URSS i membre del pacte de Varsòvia.
Cop de Praga
Cop d'estat que portà els comunistes al poder (1948) a Txecoslovàquia. El cop d'estat de
Praga (25 de febrer de 1948) donà el poder als comunistes, els quals, gràcies al domini
de la premsa, la ràdio i l'administració, s'asseguraren el triomf en les eleccions del
maig del 1948. La promulgació d'una nova constitució, que feia de Txecoslovàquia una
democràcia popular, provocà la dimissió de Benes, que fou succeït per Gottwald (juny
del 1948). Els anys següents foren marcats per la integració en el bloc comunista
(creixent subordinació a les directrius econòmiques de Moscou i del COMECON) i pels
conflictes i les depuracions en el si del partit comunista txecoslovac.
|
Conflictes de la guerra freda.
Guerra de Corea
(1950-1953). |
Guerra
de Corea
Enfrontament bèl·lic entre les dues Corees del juny del 1950 al juliol
del 1953. El 25 de juny de 1950, les tropes nord-coreanes penetraren a la Corea del Sud i
arribaren a ocupar la capital, Seül, i a controlar (setembre) gairebé tota la
península, gràcies, també, al suport d'una gran part de la població civil, a la
defecció de determinats contingents militars i a l'acció de grups polítics de la Corea
del Sud. El fet era presentat el mateix dia del conflicte al Consell de Seguretat de
l'ONU, el qual exigí, sense resultat, la retirada de les tropes nord-coreanes, i demanà
ajut a favor de la Corea del Sud (només s'hi oposaren un grup d'estats afro-asiàtics i
els comunistes). Després del desembarcament de McArthur (setembre del 1950), les tropes
nord-americanes emprengueren una contraofensiva molt dura (en dos mesos, més de
150 000 civils morts només a la província de P'yongyang). El 30 de setembre
arribaren al paral·lel 38°, i el 29 d'octubre eren a la frontera amb la Xina. A la fi de
novembre, l'exèrcit xinès intervingué obertament en el conflicte (fet potser desitjat
per certs sectors bel·licistes nord-americans, per tal de poder atacar la Xina). Malgrat
la condemna d'aquest estat com a agressor per part de l'ONU (1 de febrer de 1951), la
situació militar (el 4 de febrer, les tropes de la Corea del Nord i les xineses ocuparen
Seül) i política (els occidentals es negaren a la continuació de l'empresa bèl·lica,
el grup afro-asiàtic pressionava fortament) obligà els EUA a adoptar una actitud més
flexible. Així, després de recuperar Seül i de situar-se entorn del paral·lel 38°, la
primavera d'aquell mateix any McArthur fou destituït i els contendents iniciaren
converses, de primer a Kaesong, i després a P'anmunjom. Finalment, el 27 de juliol de
1953, al cap de llarguíssimes negociacions i de la limitació de la guerra a un front
reduït, hom arribà, a P'anmunjom, a l'armistici, el qual mantingué el statu quo anterior
a la guerra i, per tant, la frontera entre les dues Corees quedà establerta entorn del
paral·lel 38°.
Pau de Panmunjon
Pau que va segellar l'armistici entre les dues Corees,
el qual mantingué el statu quo anterior a la guerra i, per tant, la frontera entre
les dues Corees quedà establerta entorn del paral·lel 38°.
|
Guerra d'Indoxina
(1946-1954). |
Guerra d'Indoxina
Ho Chi Minh proclamà (1945) la República Democràtica
del Vietnam, però l'intent francès de recuperar la sobirania a la Indoxina provocà la
ruptura d'hostilitats (1946), malgrat la promesa de respectar la RDV dins la Unió
Francesa; a més, la revolució xinesa refermà el Viêt Minh, i la guerra es
generalitzà. El 1953 França assumí la defensa de Laos, independent des del 1949 sota la
monarquia pro francesa de Luang Prabang. La protecció de Laos des de la base de Dien Bien
Phu motivà una gran batalla (novembre del 1953 - març del 1954), en què les forces
franceses foren totalment desfetes. El cop moral i la crisi interna de la Quarta
República decidiren França a signar els acords de Ginebra (juliol del 1954), pels quals
fou dividit el Vietnam en dos estats i foren previstes unes eleccions. A Cambodja el
príncep Norodom Sihanuk restablí l'assemblea i negocià la retirada dels francesos. A
Laos, després de l'armistici hom formà un govern de coalició (1957), que el 1960
caigué a conseqüència d'un cop d'estat de les dretes, i la guerra civil fou represa.
Viet-minh
Abreviatura de Vietnam Doc Lap Dong Minh ('Lliga vietnamita per a la
independència'), agrupació política revolucionària creada per Ho Chi Minh el 1941 com
un front ampli de totes les forces nacionalistes i progressistes indo-xineses en lluita
contra l'imperialisme francès. La insurrecció popular del 1945, potenciada per les
guerrilles de Nguyen Giap, obligà Bao-Dai a abdicar i Ho Chi Minh pogué proclamar la
República Democràtica del Vietnam, de la qual fou designat president. Els francesos no
la reconegueren i reinstauraren Bao-Dai. Començà així la guerra d'Indo-xina (1946-54),
en la qual el Viet-minh obtingué la victòria definitiva a la batalla de Dien Bien Phu.
Per la conferència de Ginebra, el Vietnam fou dividit en dues zones. El Viet-minh
es retirà al N i fou substituït pel Partit dels Treballadors Vietnamites. Al S, els
nuclis guerrillers del Viet-minh que hi restaren, juntament amb d'altres forces, formaren
el Front Nacional d'Alliberament.
Batalla de Dien Bien Phu
Combat sostingut per la possessió de la localitat de Dien Bien Phu,
al Vietnam del Nord, Tonquín, entre els francesos i les forces del Viet Minh (1954). Per
tal de protegir Laos, el general francès Navarre llançà sis batallons cap a la
depressió de Dien Bien Phu amb la intenció de convertir-la en base d'operacions
(novembre del 1953). Vo Nguyen Giap hi concentrà els seus exèrcits a l'entorn i, salvant
les dificultats de la selva, conduí l'artilleria pesant a les muntanyes que dominaven la
depressió (desembre del 1953 — març del 1954) i reuní quatre divisions per a
l'assalt de la localitat. Navarre, confiant en la superioritat militar dels francesos,
acceptà la batalla. El 13 de març la infanteria i l'artilleria del Viet Minh es
llançaren a una ofensiva a gran escala. El 7 de maig, Christian De Castries, coronel de
la base, es rendí als vietnamites (que hi feren més de 10 000 presoners, després de
sofrir 1 500 morts i 4 000 ferits. La derrota de Dien Bien Phu precipità l'armistici
de Ginebra (juliol de l'any 1954).
Conferència de Ginebra
Reunió internacional que tingué lloc a Ginebra (26 d'abril — 21 de
juliol de 1954) per tractar dels problemes de l'Extrem Orient. Quant a la unificació de
Corea, no fou possible de prendre cap resolució. Pel que fa a la Indo-xina, davant la
desfeta francesa a Dien Bien Phu (maig del 1954), els representants del Vietminh, la
República del Vietnam, Laos, Cambodja, França, la Xina Popular, l'URSS, els EUA i la
Gran Bretanya acordaren la fi de les hostilitats, la divisió provisional del Vietnam en
dues zones, separades pel paral·lel 17, atribuïdes al Vietminh (nord) i al règim de
l'ex-emperador Bao-Dai (sud), i la celebració d'eleccions en ambdues zones en el termini
de dos anys, amb l'objecte de reunificar el país mitjançant la designació d'un govern
únic.
|
Guerra del Vietnam
(1954-1975). |
Guerra del Vietnam
Conflicte bèl·lic (1954-75) entre la República
Democràtica del Vietnam, ajudada per la República Popular de la Xina i l'URSS, i la
República del Vietnam, auxiliada pels EUA. La conferència de Ginebra (1954), que clogué
la guerra d'Indo-xina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes
eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la
República del Vietnam, però, no acceptaren l'acord. A partir del 1957 sorgiren al
S grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport
actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d'Alliberament
(FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l'opció
neutralista, els EUA, per contrarestar l'ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un
programa d'ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d'un incident
confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam
del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures
que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una
declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del
1965, però no anorrearen l'activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del
Vietnam del Nord, de la Xina i de l'URSS. Al final del 1965, 165 000 soldats
nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia
635 000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230 000. Pel
novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i
guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d'una gran
ofensiva dels EUA, el Viet-cong hagué d'abandonar molts territoris i tornar a l'activitat
terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA
llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d'any budista. En dues setmanes els guerrillers
ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes
i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i
nord-americans permeté de contrarestar l'ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi
política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar
severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els
bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses
preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al
Vietnam sumaven 543 000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà,
procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la "doctrina
Guam", segons la qual l'exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb
el suport logístic i financer dels EUA. Era la "vietnamització" de la guerra.
Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base
del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins
Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l'anomenada "ruta Ho Chi
Minh", i el 1971 l'acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una
nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la
rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de
població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren
desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren
represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços
fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del
Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu
Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els
EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern
Revolucionari Provisional, sobre la base de l'aplicació de la conferència de Ginebra. La
República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els
nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del
règim de Saigon féu cada vegada més sensible l'activitat guerrillera del GRP. Al
començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu
sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l'abril
del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el
govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i
reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7 500 000
vietnamites; els nord-americans tingueren 46 000 morts i 300 000 ferits, i hi
esmerçaren uns 140 bilions de dòlars.
Viet-cong
Nom ('vietnamita roig') amb el qual hom designava el Front Nacional
d'Alliberament del Vietnam del Sud i els seus membres. Inicialment tingué un sentit
despectiu, però després es popularitzà arreu del món.
Front Nacional d'Alliberament
Agrupació política revolucionària de l'antic Vietnam del Sud, fundada el
1960. Integrat per grups polítics de procedència diversa sota control comunista, amb el
suport del Vietnam del Nord, el seu braç armat, el Viet-cong, dugué a terme des del 1962
la guerra de guerrilles contra el règim de Saigon, al qual donaven suport els EUA. De
forta implantació en l'àmbit rural, fou admès a la conferència de pau de París (1968)
i per mitjà del Govern Revolucionari Provisional (1969) controlà gran part del país.
Després de la retirada de les tropes nord-americanes del Vietnam del Sud (1973),
l'enderrocament del règim de Saigon (1975) i la reunificació (1976), aquest mateix any
l'organització s'integrà dins el Partit Comunista Vietnamita.
Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra
l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té
regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny
(preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la
complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a
element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La
guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de
reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
Tet
Nom annamita del cap d'any del calendari xinès, que
comença amb la primera lluna nova, entre el 20 de gener i el 19 de febrer del calendari
gregorià. El 1968 hi tingué lloc el fet militar conegut com a ofensiva del Tet,
en la guerra del Vietnam.
Converses de París
Conjunt de reunions celebrades a París (maig del
1968 - gener del 1973), entre una delegació nord-americana i una de nord-vietnamita, per
negociar la fi de la guerra del Vietnam. Interrompudes diverses vegades, culminaren en un
tractat de pau, negociat per H.Kissinger (EUA) i Le Duc Tho (Vietnam del Nord) i signat
per ells (23 de gener del 1973) i pels ministres d'Afers Estrangers dels EUA, el Vietnam
del Nord, el Vietnam del Sud i del govern revolucionari provisional del Vietnam del Sud
(27 de gener). Entre d'altres, el tractat recollí els següents acords: l'alto el foc des
del dia 28 de gener, la retirada de les forces americanes del Vietnam, la creació d'una
comissió internacional de control i supervisió i la formació d'un consell nacional
vietnamita de reconciliació i concòrdia.
|
El conflicte de l'Orient Mitjà: les guerres
araboisraelianes.
Orígens: la creació de l'Estat d'Israel. |
Diàspora
Dispersió dels jueus per diverses contrades del món. La causa principal
foren les successives deportacions (l'assíria del 772 aC i les babilòniques del 597 i
del 586 aC) i la destrucció de Jerusalem (70 dC). Centres importants de la diàspora
foren Babilònia (s VI aC), Alexandria (s IV aC), Antioquia (s III aC) i Roma (s I dC).
Entre aquestes comunitats es mantingué sempre viu el sentiment nacional i, alhora,
l'esperança d'un retorn.
Sionisme
Moviment creat a la segona meitat del s XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa
oriental, encaminat a reconstruir a Palestina una pàtria jueva que acollís els jueus de
tot el món que ho volguessin. De caràcter religiós i filantròpic al principi, anà
prenent un aire més polític i nacionalista, d'acord amb les tendències
emancipacionistes europees d'ençà del 1860. Els pogroms russos del 1881 provocaren
l'arribada a Palestina de diversos grups de jueus —la primera alià ('pujada'
a Sió)— que hi establiren les primeres colònies agrícoles. Fou, però, per l'obra
de Theodor Herzl i d'ençà del primer congrés sionista (Basilea, 1897) que el
moviment prengué caire polític: foren creades l'Organització Sionista Mundial i dues
grans institucions de recaptació de fons per a l'establiment de jueus a Palestina. Amb
aquest fi, Herzl s'entrevistà amb els principals caps d'estat europeus. El sisè congrés
(1903) rebutjà l'oferta anglesa d'un estat jueu a Uganda. D'ençà del 1904, una segona alià
i la restauració de l'hebreu com a llengua popular enfortiren la població jueva de
Palestina, que, de 20 000 h el 1880, passà ja als 80 000 al començament de la Primera
Guerra Mundial. La declaració de Balfour i el Mandat Britànic de Palestina
afavoriren el moviment incrementant la tercera alià dels anys vint, amb la
creació de la Jewish Agency (1922), però aviat provocaren l'oposició àrab en general i
els nombrosos atemptats (1921, 1929, 1933, 1936-38), perpetrats sobretot per la Unió dels
Sionistes Revisionistes, escissió d'extrema dreta de l'Organització Sionista Mundial.
Els jueus arribaren als 250 000 el 1933 i al mig milió el 1939. Mentrestant, hom havia
elaborat ja les estructures nacionals: creació del Consell Nacional i del Gran Rabinat
(1920), aquest darrer animat pel rabí A.I.Kook. Foren fundades més de 150 aglomeracions
cooperatives d'agricultura (kibbutzim i mosavim) i fou creat un sistema
d'autodefensa, la Haganà. Acabada la Segona Guerra Mundial, amb la subsegüent
immigració en massa dels escapats de l'extermini nazi, el sionisme aconseguí el seu
objectiu: la fundació de l'estat d'Israel (1948). La pressió dels estats àrabs,
basant-se en la situació del poble palestí, ha obtingut (1976) de l'ONU una
condemna del sionisme com a moviment racista. D'altra banda, amb la fundació de l'estat
d'Israel, l'Organització Sionista Mundial modificà la seva estructura i reorientà les
seves funcions envers la coordinació del suport a l'estat d'Israel provinent de la
diàspora i en l'organització de la immigració jueva a Israel a la postguerra.
Declaració de Balfour
Document publicat el 1917 pel ministre d'afers
estrangers anglès Balfour, en el qual era manifestada la posició favorable del govern
britànic a l'establiment d'una llar nacional jueva. Aquesta declaració fou el punt de
partida de l'actual estat d'Israel. Sostinguda per França, fou aprovada per la Societat
de Nacions (1921) dins els termes del mandat que confiava Palestina al Regne Unit i per la
convenció anglo-nord-americana sobre Palestina (1924).
Antisionisme
Actitud d'oposició a l'existència o a l'extensió de l'estat d'Israel.
|
|
Els protagonistes del
conflicte. |
Israelita
Membre del poble d'Israel.
Jueu -eva
Individu d'una comunitat originària de Palestina i dispersa arreu del
món.
Hebreu -ea
Individu d'un grup de pobles semites que conqueriren i habitaren Palestina, anomenat
també israelita i jueu.
Judaisme
Religió dels jueus, fundada per Abraham i fonamentada en un pacte entre Jahvè i
els patriarques i la seva posteritat.
Palestí -ina
Membre de qualsevol de les diverses organitzacions guerrilleres agrupades
en l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, provinents normalment dels
camps de refugiats i que, dins o fora de l'estat d'Israel, lluiten per llur
independència.
Àrab
Individu d'un poble de llengua semítica originari de la península
aràbiga. Per extensió, el terme és aplicat als individus dels pobles que han adoptat la
llengua i la cultura àrabs.
Musulmà -ana
Adepte de l'islam.
Islamita
Musulmà.
Islam
Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista
sociocultural i polític com religiós.
Islamisme
Conjunt de dogmes i preceptes, predicat per Mahoma, que constitueixen la religió
dels musulmans.
|
|
Geografia del
conflicte. |
Israel
Estat de l'Àsia occidental enclavat essencialment en l'antiga Palestina;
limita al N amb el Líban i Síria, a l'E amb Jordània, al S amb el golf d''Aqaba, al SW
amb Egipte i a l'W amb la Mediterrània. Actualment ocupa i administra els alts del Golan
i una part de Cisjordània. El territori de Gaza i la ciutat de Jericó disposen, des del
1994, d'un règim autonòmic palestí. La capital és Jerusalem, però aquest estatus és
en discussió.
Palestina
Designació tradicional de l'antic país de Canaan o d'Israel,
sobretot a partir de la revolta jueva del 132-135, en què l'anterior Judea formà
part de la província romana de Síria. També és anomenada Terra Santa. El nom es
relaciona amb els antics filisteus. Actualment està repartida entre els estats d'Israel i
de Jordània.
Jordània
Estat de l'Àsia occidental, limitat per Síria al N, l'Iraq a l'E,
l'Aràbia Saudita al SE, el golf d'Aqaba al S i Israel a l'W. La capital és 'Amman.
Transjordània
Antiga regió de Palestina situada a l'est del riu
Jordà i corresponent a les fronteres de l'actual Jordània després de l'armistici
del 1967.
Territori fruit de la divisió que els britànics van fer, el 1922, de les terres
ocupades pels actuals estats de Jordània i d'Israel. El territori situat a l'oest del riu
(la Cisjordània) es va denominar Palestina. La Transjordània va obtenir la
independència el 1946. Durant la guerra del 1948 contra Israel, les tropes transjordanes
ocuparen una part de Palestina i el barri vell de Jerusalem (a la Cisjordània). El 1950,
el rei Abdullah fusionà en un sol espai i Estat els dos territoris, que a partir
d'aleshores formaren el regne de Jordània.
Cisjordània
Regió de l'Àsia occidental situada a l'oest del riu Jordà. Part
integrant de Palestina, el 1948 fou ocupada per Jordània, que en proclamà
l'annexió el 1950. Després de la guerra dels sis dies (1967), fou ocupada per Israel,
que li donà l'estatus de territori administrat, integrat per les províncies de Judea i
Samaria. Per tal de tenir unes fronteres segures, l'estat d'Israel construí en aquest
territori nombrosos assentaments (60 000 colons israelians el 1985). L'ocupació
israeliana s'encarà amb una notable oposició de palestins, que culminà amb la intifada
(1987). Arran de la signatura dels acords de pau entre Israel i l'OAP (1993), que preveien
l'establiment d'un autogovern palestí als territoris ocupats (més limitat a Cisjordània
que no pas a Gaza i a Jericó), la revolta palestina fou, en principi, abandonada i Israel
aturà els assentaments a Cisjordània. No obstant això, la negativa dels colons jueus i
dels grups radicals palestins a acceptar l'acord en dificultà l'aplicació.
Gaza
També franja de Gaza. Territori del SW de Palestina. La capital
és Gaza. Situada en una petita franja planera al litoral mediterrani, fou administrada
per Egipte (1948-67) i, posteriorment, formà part dels territoris ocupats per Israel fins
el 1994, que assolí l'autonomia com a territori palestí.
Alts del Golan
Altiplà de l'extrem SW de Síria, a l'E del Jordà i de la mar de Galilea.
Sota domini turc durant quatre segles, després de la Primera Guerra Mundial passaren al
territori de Síria administrat per França. Acabada la Segona Guerra Mundial,
s'integraren a la República de Síria. Fortificats en part per aquesta (1949), foren
ocupats per Israel (1967-74) arran de la tercera guerra araboisraeliana. El 1974 un acord
entre Síria i Israel féu que l'ONU hi enviés forces, les quals s'instal·laren entre
les dels dos estats. La part dominada pels israelians fou, de fet, colonitzada, fins que
al desembre del 1981 fou annexada a l'estat d'Israel.
Península del Sinaí
Península que uneix l'Àsia amb l'Àfrica i que constitueix un horst triangular
delimitat al N per la mar Mediterrània, al SW pel golf i el canal de Suez, al SE pel golf
de 'Aqaba i al NE per l'estat d'Israel. Pertany políticament a Egipte, del qual
constitueix un muhafaza (58 839 km2; 164 000 h [est 1983]). La
capital és Al-'Aris.
|
|
Les guerres araboisraelianes. |
Guerres
araboisraelianes
Conflictes bèl·lics produïts per la creació de
l'estat d'Israel i la no acceptació d'aquest per part dels països àrabs. La decisió de
l'ONU de novembre de 1947 de dividir Palestina en dos estats, l'un jueu i l'altre
àrab, provocà, l'endemà mateix de la creació de l'estat d'Israel (15 de maig de 1948),
la seva invasió per part dels països de la Lliga Àrab (primera guerra); però
els exèrcits àrabs foren derrotats i part de la població de Palestina emigrà en massa
(780 000 refugiats) als països àrabs; primerament Egipte (24 de febrer de 1949), i
a continuació els altres estats àrabs hagueren de signar un armistici sobre la base
d'abandonar a Israel Natzaret i la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de
Jerusalem. L'aïllament internacional d'Egipte a causa de la nacionalització del canal de
Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra «preventiva» a les
amenaces de Nasser (segona guerra). En tres dies (29 d'octubre-1 de novembre de
1956) les columnes blindades israelianes de Moshe Dayan s'apoderaren de la península del
Sinaí; França i la Gran Bretanya, que tenien tropes estacionades a Xipre, exigiren la
internacionalització del canal i la retirada dels contendents a 12 km de la seva vora.
Davant la negativa egípcia, les tropes d'aquells països desembarcaren a Port Said (5-6
de novembre), però la intervenció de l'ONU i la negativa dels EUA a aprovar la
temptativa neocolonial dels seus aliats, obligà aquests a abandonar Egipte (23 de
desembre de 1956), i Israel a retornar a la línia d'armistici del 1949, vigilada en
endavant per soldats de l'ONU. Malgrat l'armistici del 1957, les hostilitats entre Israel
i els països àrabs anaren en augment. Pel maig de 1967 Nasser aconseguí l'acord de tots
els estats àrabs i demanà l'evacuació de les forces de vigilància de l'ONU, al mateix
temps que blocava el golf d''Aqaba (única sortida d'Israel a la mar Roja) i llançava
contra Israel una propaganda violenta. Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita
també guerra dels sis dies. El 5 de juny del 1967 l'aviació israeliana destruí
totalment les forces aèries dels països àrabs; obtinguda així la supremacia total en
l'aire, l'aviació israeliana metrallà i bombardejà les columnes egípcies de la
península del Sinaí, que tot seguit foren anihilades per les columnes blindades
israelianes (5-8 de juny); les pèrdues humanes i materials foren quantioses, augmentades
per l'abandó de presoners en ple desert. Els israelians atacaren aleshores Síria i
Jordània i els venceren fàcilment (del 6 al 8 de juny combateren a Cisjordània i del 9
al 10 de juny al Golan). Proclamat l'alto el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i
Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra,
dita també Guerra del Yom Kippur, esclatà el 6 d'octubre de 1973, quan Egipte i
Síria —amb el suport de la Lliga Àrab— atacaren respectivament la banda
oriental del canal de Suez i els alts del Golan. El dia 10 Israel havia recuperat la
iniciativa a Síria, i el dia 15 travessà el canal de Suez i prengué importants
posicions al marge esquerre del canal. L'alto el foc decretat per l'ONU el 22 d'octubre
fou acceptat per Israel i Egipte el 22 d'octubre i per Síria el 24 del mateix mes. El 18
de gener de 1974 Israel i Egipte signaren un acord mitjançant el qual el darrer estat
ocupava la zona al llarg del marge dret del canal. L'acord amb Síria, el 30 de maig,
comportà un lleuger avanç de les posicions sirianes en relació amb les de 1967. A
l'abril del 1982 Israel retornà definitivament el Sinaí a Egipte, però s'annexionà els
alts del Golan, i el juny del mateix any envaí el Líban i n'expulsà (agost del 1982)
l'OAP, organització que fins aleshores havia tingut les seves bases en aquest país;
tanmateix, la intensitat de la resistència armada musulmana obligà l'exèrcit israelià
a retirar-se gradualment del territori libanès (1984-85).
Campanyes del Sinaí
Operacions militars efectuades a la península del
Sinaí per l'exèrcit israelià en les guerres araboisraelianes. La primera (1956)
comportà una pràctica ocupació del desert (120 km de profunditat en tres dies) per les
columnes blindades comandades per Moshé Dayan. Les forces de l'ONU restabliren
(1956) les línies anteriors de l'armistici del 1949. La més espectacular (1967) portà
les forces blindades israelianes fins al canal de Suez en l'anomenada guerra dels Sis
Dies, territori que ocuparen fins el 1973, que un sobtat atac egipci obligà els
israelians a retirar-se una vintena de quilòmetres a l'interior del Sinaí.
Guerra dels Sis Dies
Nom amb què es coneix la tercera guerra araboisraelina, dels
dies 5 al 10 de juny de 1967.
Guerra del Yom Kippur
Nom amb què es coneix la quarta guerra
araboisraelina, del 6 al 24 d'octubre de 1973.
Yom Kippur
Festivitat del judaisme ('dia de l'expiació'), que té lloc el desè dia
del mes de Tisrí, dedicada a l'oració i al dejuni d'expiació pels pecats comesos pel
poble. El dejuni ha d'ésser total durant vint-i-quatre hores. A l'Antic Testament hom hi
efectuava el ritu del boc emissari.
Festivitat religiosa israelita del Gran Perdó. És el darrer dels deu dies
solemnes amb què la religió jueva celebra el començament d'any (que cau entre el
setembre i l'octubre). El 6 d'octubre de 1973 (dia del Yom Kippur), Síria i
Egipte van desencadenar una guerra simultània i per sorpresa contra l'Estat d'Israel (la
quarta guerra araboisraeliana). Igualades, les hostilitats foren breus: acabaren el 24
d'octubre.
Acords de Camp David
Acords signats el 1978 entre el president egipci Sadat i el
president israelí Begin, que preveien la restitució del Sinaí a Egipte i la
creació d'una entitat política palestina per etapes. La trobada va ser auspiciada pels
Estats Units, primer a través de Kissinger i més tard de Carter.
|
|
Organitzacions islàmiques. |
Lliga
Àrab
Associació d'estats àrabs fundada al Caire el 22
de març de 1945 per Egipte, Iraq, Síria, Líban, Transjordània, Aràbia Saudita i el
Iemen. Posteriorment, i a mesura que accedien a la independència, s'hi adheriren Líbia
(1953), Sudan (1956), Tunísia (1958), Marroc (1958), Kuwait (1961), Algèria (1962), el
Iemen del Sud (1967), Bahrain (1971), Qatar (1971), Oman (1971), la Unió dels Emirats
Àrabs (1971), Mauritània (1973), Somàlia (1974), Palestina (representada per
l'Organització per l'Alliberament de Palestina) (1976), Djibouti (1977) i Comores (1993).
La seu de l'organització és al Caire. Els signataris es comprometeren a recórrer a
l'arbitratge de la Lliga en els conflictes entre ells i a estimular la cooperació
recíproca en tots els terrenys. La principal finalitat de la Lliga ha estat, però, el
manteniment de la lluita contra l'estat d'Israel, tasca dificultada per les grans
diferències de règims i d'aliances internacionals entre els països membres, i també
per les ambicions hegemòniques dels més importants (Egipte, Síria, Líbia, Iraq). Ja
amb una influència molt minvada per les divisions internes, la Lliga sofrí, el 1979, la
retirada d'Egipte, a causa del tractat de pau d'aquest estat amb Israel. Egipte, però,
fou readmès a l'associació el 1989. L'esclat de la guerra del Golf Pèrsic, al
gener del 1991, accentuà la crisi per la gran disparitat de les posicions que els
diversos estats membres adoptaren davant del conflicte.
Al maig del 1991 fou escollit nou secretari general de la Lliga el ministre d'afers
estrangers egipci, Ahmes Esmat Abdel Meguid. La divisió que es produí al si de
l'organització arran de la guerra del Golf Pèrsic mediatitzà la seva actuació els anys
següents. L'únic tema que rebé el suport unànime de tots els membres fou el procés de
pau a l'Orient Mitjà, mantenint les crítiques a Israel per la seva actitud envers els
palestins dels territoris ocupats i per les operacions armades al sud del Líban. Al
setembre del 1993 les Comores foren admeses a la Lliga. Al maig del 1997 condemnà la
incursió de tropes turques al N de l'Iraq per tal d'atacar les bases del PKK.
OAP
Sigla de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, organisme político-militar creat el 1964 a Jerusalem que agrupa la major part de
les organitzacions palestines sorgides arran de la creació de l'estat d'Israel, amb
l'objectiu d'establir un estat palestí en aquest territori. Té els seus precedents en el
moviment guerriller palestí sorgit a Gaza i Cisjordània que participà en la primera de
les guerres àrabo-israelianes (1948-49). Fundada amb el suport de la primera
Conferència dels estats àrabs al Caire, després de l'ocupació de Gaza i Cisjordània
per Israel (1967) i amb la subsegüent diàspora dels refugiats palestins, l'organització
tingué un gran creixement. Establí el seu quarter general a Jordània, des d'on
perpetrà atacs contra Israel fins el 1970, que fou expulsada del país pel mateix rei
Hussein. L'OAP passà aleshores al Líban, des d'on disposà de bases per a atacar Israel
i on tingué un paper determinant en l'esclat de la guerra civil (1975). El 1974 l'OAP
obtingué l'estatut d'observador a l'Assemblea General de l'ONU, i el 1979 rebutjà
l'acord de pau entre Israel i Egipte. El 1982 Israel envaí el Líban i en foragità
l'OAP, acció que fou seguida pels atacs a Tunis (1985 i 1988), on hi havia el nou quarter
general de l'organització, i als camps de refugiats palestins del Líban. Aquests anys
l'OAP s'escindí en moderats, comandats per Arafat, i radicals, els quals, amb el suport
de Síria i Líbia, obligaren Arafat a dispersar les seves forces per Algèria, Tunísia i
la República Àrab del Iemen. Els radicals protagonitzaren diverses accions terroristes,
però el sector moderat acabà essent majoritari i rebé el suport de la intifada(1987).
El 1988 el Consell Nacional anuncià a Alger la creació d'un estat palestí independent,
amb capital a Jerusalem. Tot i el suport de l'OAP al bàndol iraquià en la guerra del Golf
Pèrsic (1990), l'accés dels laboristes al govern israelià el 1992 obrí una etapa
de negociacions que donaren lloc a la signatura d'un tractat de pau al setembre del 1993
entre l'estat d'Israel i Arafat, reconegut per l'ONU com a representant legítim del poble
palestí, i que posava les bases per a un autogovern palestí als territoris ocupats. El
1994 fou constituïda una autoritat nacional palestina, provisional, presidida per Arafat,
i les faccions de l'OAP contràries a l'acord formaren l'Aliança de Forces Palestines.
Les primeres eleccions per a la presidència palestina i per al Consell Palestí (1996)
consolidaren el lideratge d'Arafat i la facció encapçalada per ell dins l'OAP, Al-Fatah.
Després del deteriorament de la imatge internacional de l'OAP pel seu suport a Saddam
Husayn durant la guerra del Golf, el procés de pau a l'Orient Mitjà donà una nova
empenta a l'activitat de l'organització i s'obriren les possibilitats de negociació
entre palestins i israelians, especialment arran de la victòria laborista a Israel el
1992. L'any 1993 l'OAP, liderada per Yasser Arafat, i el govern israelià signaren els
acords de Washington, que significaren l'inici d'una autonomia limitada a Gaza i Jericó i
el reconeixement per part d'Israel de l'OAP com a representant del poble palestí. L'any
1994 fou constituïda una Autoritat Nacional Palestina provisional, presidida per Arafat.
Malgrat les fortes crítiques rebudes des dels sectors radicals palestins contraris al
procés de pau, l'OAP quedà legitimada com a primera força política palestina a les
eleccions presidencials i legislatives celebrades el 1996. L'OAP i el seu grup polític
més important, Al Fatah, aconseguiren més del 88% dels vots i 66 dels 88 escons del
Consell Palestí. Yasser Arafat es convertí democràticament en president de l'Autoritat
Nacional Palestina.
Al-Fatah
Sigla, al revés, de Haraka li-Tahrir Filastin ('Moviment
d'Alliberament de Palestina'), organització política creada l'any 1956. Integrada en l'Organització
per a l'Alliberament de Palestina (OAP), en representa una branca moderada, però
potser la més coneguda. És dirigida per Yasser Arafat.
Front Popular per a l'Alliberament de Palestina
Organització revolucionària palestina fundada el
1967 per Georges Habas. Fruit de la unió de diversos grups nacionalistes
palestins, abraçà el marxisme. Hostil a Israel, als països pro-israelians i als estats
àrabs conservadors, ha fet atemptats a Israel i a Europa i ha tingut diverses escissions.
Aliat amb al-Fatah, (1973), des de la meitat dels anys setanta perdé protagonisme.
Mantingué una posició ambigua en la crisi interna de l'OAP del 1982, i és contrari als
acords entre Israel i l'OAP del 1993.
Autoritat Nacional Palestina
Autoritat de caràcter temporal i provisional sota control palestí sobre determinats
territoris de Cisjordània que té per objectiu a llarg termini la creació d'un estat
palestí. S'establí a partir de la declaració de principis sobre els acords provisionals
per a l'autonomia, firmada a Washington per Israel i l'Organització per a l'Alliberament
de Palestina (OAP) el 13 de setembre de 1993, sota el patrocini dels Estats Units i
Rússia. El text, que entrà en vigor el 13 d'octubre de 1994, definí les grans línies
d'una autonomia destinada a ésser posada en pràctica durant els cinc anys següents, a
l'espera d'arribar a una solució definitiva del conflicte araboisraelià. El 4 de maig de
1994 es firmà al Caire el primer acord, denominat Oslo I, en què es definiren les
modalitats de l'autonomia palestina, i el 28 de setembre de 1995 es firmà a Washington un
nou acord provisional, denominat Oslo II, que es referí a les vies d'establiment de
l'autonomia, i a la seva ampliació geogràfica a Cisjordània. A partir de l'esmentada
declaració de principis del 1993 i de l'acord de Washington del 28 de setembre de 1995,
l'òrgan suprem de l'Autonomia Palestina és un Consell d'Autonomia de 88 membres elegits
mitjançant sufragi universal directe per la població dels territoris autònoms i ocupats
i els habitants de Jerusalem-Est. El president de l'Autoritat Executiva també és elegit
per sufragi universal directe, al mateix temps que els membres del Consell. El Consell no
té cap competència en matèria de defensa, ni tampoc de política exterior. Únicament
l'OAP es troba capacitada per a dirigir les negociacions i firmar els acords. El president
de l'Autoritat és a la vegada president del Comitè Executiu i de l'Autoritat Executiva,
i els 88 membres del Consell són membres de ple dret del denominat Consell Nacional
Palestí (CNP). En el segon acord provisional, l'Oslo II, es definí també l'autonomia en
3 zones diferents; una zona A, que representa menys del 4% de la superfície de
Cisjordània i el 20% de la seva població, en què l'Autoritat disposa de tots els poders
civils i policíacs; una zona B, que comprèn la quasi totalitat dels 450 poblats
palestins de Cisjordània, el 23% de la seva superfície, en què l'Autoritat Palestina
té els poders civils i una part dels poders de policia -en aquesta zona, l'exèrcit
israelià té la responsabilitat de la seguretat i un dret permanent i unilateral
d'intervenció-, i una zona C, equivalent al 73% de la superfície de Cisjordània, que
comprèn les zones no poblades, les zones 'estratègiques' i la resta de colònies. L'any
2000 aquesta zona romania sota el control exclusiu d'Israel. El 5 de maig de 1996 tingué
lloc l'obertura oficial a Taba (Egipte) de les negociacions sobre l'estatut definitu dels
Territoris Autònoms, que foren immediatament suspeses i ajornades per a després de les
eleccions legislatives israelianes. El 15 de gener de 1997 es firmà a Erez (entre Gaza i
Israel) l'acord d'Hebron, pel qual el 80% de la ciutat d'Hebron passà a formar part de la
zona A. El 23 d'octubre de 1998 es firmà a Wye Plantation (Estats Units) un memoràndum
que establí un nou calendari de desplegaments militars que fou congelat fins el 3 de
setembre de 1999, en què, amb la firma de l'acord de Sarm al-Sayh, es feren noves passes
cap a la pau definitiva. Una nova intifada durant els mesos d'octubre i novembre de
l'any 2000 enterbolí l'acord de pau definitiu. A l'inici de l'any 2001, amb l'elecció
d'Ariel Sharon com a primer ministre, l'augment de la violència als territoris autònoms
i l'anunci israelià de construcció de nous assentaments a Cisjordània es trencaren les
negociacions. Alguns dels acords subscrits amb anterioritat quedaren en la pràctica en
suspens, i diverses instal·lacions de l'Autoritat Nacional Palestina foren atacades per
l'exèrcit hebreu.
|
Després de la mort d'Stalin i la fi de la guerra de
Corea, les relacions entre els dos blocs es suavitzen i donen pas a una nova fase, de
coexistència pacífica, un compromís tàcit per no alterar l'equilibri estratègic
sorgit de la Segona Guerra Mundial.
|
Coexistència pacífica
Fórmula de política i diplomàcia internacional que propugna la coexistència entre els
estats de sistemes socio-polítics antagònics i el repudi de la guerra com a mitjà per a
resoldre llurs diferències. Aquest concepte, que no implica una conciliació en el
terreny ideològic, nasqué per minvar la tensió existent entre la Unió Soviètica i els
estats de sistema econòmic capitalista, arran de la guerra freda, de l'aparició de les
armes nuclears i de la creació consegüent d'un equilibri internacional bastit damunt el
terror. També la Xina comunista, que a la primeria atacà el revisionisme soviètic,
adoptà aquesta actitud des del 1971.
Distensió
Pràctica estratègica consistent a disminuir la tensió militar i reduir
la cursa d'armaments. Les primeres polítiques d'aquesta mena s'iniciaren el 1953, com a
conseqüència de la mort de Stalin a l'URSS i de l'arribada de Dwight Eisenhower a la
presidència dels EUA. Aquell mateix any se signà l'armistici de Panmunium, amb el qual
finalitzà la guerra de Corea. Nikita Khruscov fou elegit nou dirigent de l'URSS l'any
1954 i això permeté superar algunes de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial
amb fets com la signatura, el 1956, d'un tractat de pau entre Àustria i els aliats. La
substitució del líder soviètic per un nou equip encapçalat per Leonid Breznev l'any
1964, acabà amb aquest període històric dins la Guerra Freda.
Política de l'abisme
Nom amb què es va conèixer la política dissuasiva formulada pel
secretari d'Estat nord-americà John Foster Dulles, sota la presidència d'Eisenhower,
encara que es confiava que mai no s'arribaria a utilitzar. Amb aquesta política,
s'imposava una doctrina basada en el terror nuclear per la qual era segura la mútua
destrucció total, que conduïa a una política d'equilibri i a l'acceptació de la
coexistència pacífica. A més, la va completar amb la teoria del dòmino, per
la qual els EUA va donar suport a qualsevol règim pòlític amb la sola condició que fos
anticomunista.
Teoria del dòmino
Concepció política nord-americana formulada pel secretari d'Estat John
Foster Dulles el 1953, per la qual s'havia de donar suport als governs
anticomunistes, encara que no fossin democràtics, ja que la conquesta del poder pels
comunistes en un país provocava la caiguda dels països limítrofs. Això els va dur a
reconèixer règims totalitaris proscrits fins aleshores, com el del general Franco a
Espanya, a més de sostenir diverses dictadures en països del Tercer Món.
|
|
Entre 1954 i 1962 hi ha una primera fase de distensió, afavorida pels
canvis a l'URSS i als EUA. |
Desestalinització
Conjunt de mesures que es van prendre en els estats socialistes contra la figura de
Stalin i la seva actuació política. El procés es va iniciar el 1956, arran d'un informe
presentat per Khruixtxov en el XX Congrés del PCUS, i va consistir en la reorganització
del partit, la depuració d'alguns dirigents, la rehabilitació d'altres i una certa
obertura del sistema.
Desglaç
Nom que, en la història de l'URSS, rep el període subsegüent a la mort
de Stalin (1953), lligat a grans trets al mandat de N.Khruscov (1954-64). En política
interior es reflectí sobretot en una moderada liberalització, una tolerància limitada a
algunes crítiques al règim soviètic i en la condemna oficial dels mètodes del stalinisme,
i, en política exterior, en la distensió i la represa de contactes amb el bloc
occidental.
Nova Frontera
Nom amb què es coneix la política propugnada pel
president nord-americà John Fitzgerald Kennedy, l'any de l'arribada al poder, el
1961. L'anomenada per Kennedy "nova frontera" va significar un tombant
fonamental en els objectius de l'administració dels EUA. La nova política defensava que
les fites que havien d'assolir els EUA en matèria de política interior eren acabar la
misèria, la pobresa i la discriminació racial, i, a l'exterior, la lluita en favor de la
ciència i de la tècnica (conquesta de l'espai) i de la prosperitat arreu del món.
Kennedyva apostar per una política de coexistència pacífica amb l'URSS, combinada amb
mesures imperialistes, com el desembarcament a Cuba i la tramesa dels primers
"consellers" nord-americans al Vietnam.
Aquest programa va haver d'enfrontar-se a nombroses contradiccions, la més evident
de les quals va ser la continuació de la guierra del Vietnam, que va fer aixecar
nombroses protestes. De tota manera, és indiscutible que va marcar una "nova
frontera" a l'interior i que a l'exterior va intentar esborrar la visió militarista
dels anys cinquanta.
|
Conflictes de l'època de la coexistència pacífica.
Crisi de Suez i d'Hongria (1956). |
Crisi de Suez
Després de la Segona Guerra Mundial, i en el context
dels conflictes entre àrabs i israelians, juntament amb els interessos de les grans
potències, el canal de Suez va esdevenir un focus d'inestabilitat. Després de la primera
guerra araboisraeliana (1948-49), Egipte prohibí que hi passessin vaixells israelians. El
1956 Nasser el nacionalitzà, i romangué tancat des del 1967 (fi de la guerra dels Sis
Dies) fins al juny del 1975, que fou obert novament.
Crisi d'Hongria
L'hostilitat d'un sector del catolicisme, l'agitació
dels joves i dels intel·lectuals i l'oposició popular a la presència de les tropes de
l'URSS conduïren a una insurrecció (octubre del 1956), sufocada per l'exèrcit soviètic
(novembre). János Kádár assumí el poder, i Pál Maléter, cap militar de la
insurrecció, i Imre Nagy, designat primer ministre pels rebels, foren executats.
|
|
Crisi de Berlín (1961). |
Crisi de Berlín
L'afluència constant de refugiats al Berlín Occidental
(226 000 el 1958, 174 000 el 1959, 225 000 el 1960 i 234 000 el 1961) féu que el govern
de la RDA erigís el mur de Berlín, separant el Berlín Occidental o de l'Oest
(capitalista) del Berlín Oriental o de l'Est (comunista).
Mur de Berlín
Barrera fortificada que encerclà el sector occidental de Berlín del 1961
al 1989. Fou construït la nit del 12 al 13 d'agost de 1961 per ordre de les autoritats de
la RDA, amb la intenció d'impedir la constant fugida de ciutadans cap al sector
occidental. El seu perímetre era de 45 km, i esdevingué el símbol de la divisió entre
les dues Alemanyes durant la guerra freda. Fou enderrocat el 9 de novembre de 1989.
|
|
Crisi dels míssils de Cuba (1962). |
Crisi de Cuba
El blocatge econòmic i polític dels EUA a Cuba va fer
que el règim cubà intensifiqués les seves relacions amb l'URSS. Fidel Castro permeté
la instal·lació de bases de míssils soviètics a l'illa, fet que provocà una crisi
internacional (1962-63) que s'acabà amb la retirada dels coets després de negociacions
entre Washington i Moscou, en les quals el govern cubà no fou consultat.
Base
Zona destinada al llançament de coets de sondeig atmosfèric, balístics o espacials.
Consta d'un conjunt d'instal·lacions (centre de control, estructures de llançament,
sistemes de seguiment i de localització, etc). Convé que les bases de llançaments
espacials siguin situades prop de l'equador terrestre per tal de poder aprofitar la major
velocitat tangencial, causada per la rotació de la Terra, en benefici de la velocitat
atesa pel coet, i també per tal de tenir una major llibertat en l'elecció de la
inclinació de l'òrbita dels satèl·lits artificials que han d'ésser llançats des de
la base. La latitud geogràfica del lloc correspon a la mínima inclinació d'òrbita que
hom pot abastar.
Míssil
Giny aeri autopropulsat, destinat a aconseguir un
fitó. La propulsió pot ésser per coet, per reactor aerobi o bé per sistema mixt. Els
míssils poden ésser balístics o bé, generalment, anar proveïts d'un sistema de
direcció que consisteix, essencialment, en un element de comandament (ordinador
electrònic) i un sistema d'execució accionat per servomotors que desvia els gasos
ejectats i crea un component lateral de velocitat.
Castrisme
Moviment polític revolucionari, desenvolupat a
l'Amèrica Llatina a partir dels darrers anys de la dècada del 1950. Té origen en la
crítica de la pràctica política dels partits comunistes ortodoxos i pren com a model la
revolució cubana. Els seus principals teòrics foren Ernesto Che Guevara, Fidel
Castro, Régis Debray i Douglas Bravo. El castrisme sosté que per a dur a terme les
reformes socioeconòmiques que alliberin les masses llatinoamericanes de l'explotació i
de la misèria cal l'enderrocament, mitjançant la revolució popular i nacional armada,
dels règims oligàrquics aliats de l'imperialisme nord-americà, que detenen el poder en
la majoria d'aquells països. El castrisme adopta la guerrilla —tant la urbana com la
rural— com a sinònim de guerra revolucionària pel poder, i no pas com a simple
tàctica defensiva. Per als seus teòrics, constitueix la correcta aplicació del marxisme
leninisme a les condicions específiques d'Amèrica Llatina; no obstant això i d'acord
amb la teoria del "focus" per al desencadenament de l'acció revolucionària, no
és necessària l'existència prèvia d'un partit de masses organitzat i estructurat com a
avantguarda revolucionària; el partit, moviment o organització sorgirà de la mateixa
pràctica revolucionària del nucli guerriller inicial i configurarà la seva ideologia
d'acord amb les necessitats d'aquesta pràctica. Experiències de caràcter castrista
s'han desenvolupat gairebé en tots els països d'Amèrica Llatina des del 1959, bé que
la majoria han fracassat a causa d'un equivocat plantejament tàctic o víctimes de la
repressió. A la fi del decenni del 1970, aquests fracassos (especialment el de Che Guevara
a Bolívia), l'estancament d'altres experiències (Veneçuela, Colòmbia) i una
orientació de la política exterior cubana vers posicions prosoviètiques, han provocat
una viva crisi en el moviment castrista llatinoamericà.
Revolució Cubana
Període de la història de Cuba que comprèn la insurrecció que
enderrocà el govern de Fulgencio Batista (1959) i el règim establert posteriorment per
Fidel Castro. Hom fixa l'inici de la insurrecció el 26 de juliol de 1953, amb l'assalt
infructuós de Fidel Castro, al capdavant de 200 homes, a la caserna Moncada a Santiago.
El 1956, amb el fracàs del desembarcament de Niquero, Castro començà la lluita
guerrillera a Sierra Maestra on, gràcies al suport popular, es féu fort i publicà el Manifiesto
de Sierra Maestra, constitucional i nacionalista. El 1958 la resistència urbana i la
guerrilla rural establiren un front comú. Aquest any Ernesto Che Guevara ocupà Santa
Clara, Raúl Castro Guantánamo i Fidel Castro Santiago. Batista fugí i el 2 de gener de
1959 l'Havana fou ocupada pels revolucionaris del Movimiento 26 de Julio. Malgrat el
reformisme inicial del govern Urrutia-Miró Cardona, Fidel Castro esdevingué primer
ministre i inicià la reforma agrària. El terrorisme contrarevolucionari fou aprofitat
per a depurar els sectors moderats de la revolució. Les represàlies econòmiques dels
EUA (1960) acostaren Cuba a l'URSS i decantaren la revolució cada cop més cap al
socialisme. En negar-se a refinar petroli soviètic, les companyies petrolieres foren
nacionalitzades, així com les grans empreses; la propietat arrendada fou abolida, i fou
proclamada la Primera Declaració de l'Havana (1960) contra l'imperialisme dels
EUA. La major part de la burgesia s'exilià, i hom inicià també una gran campanya
alfabetitzadora, amb bon èxit. A l'abril del 1961 les milícies populars anorrearen un
desembarcament organitzat des dels EUA a Playa Girón o Bahía Cochinos, i els EUA
decretaren el blocatge econòmic de Cuba i l'expulsaren de l'OEA (1962). Aquest any Castro
creà el PURS, partit únic, basat en el Partido Socialista Popular (comunista), que el
1965 es convertí en Partit Comunista de Cuba. La instal·lació de míssils soviètics a
Cuba provocà una crisi internacional (1962), resolta amb la renúncia dels EUA a una
invasió de l'illa a canvi del compromís de l'URSS a no subministrar armes ofensives.
Malgrat l'evident dependència soviètica, Cuba ingressà en el Moviment de Països No
Alineats, en el qual ha gaudit d'un important pes específic, i ha contribuït sovint a
donar al moviment una orientació clarament contrària als EUA. Un pas més enllà en
aquesta posició fou la celebració de la Conferència Tricontinental de l'Havana (1966),
on hom decidí projectar la Revolució en altres escenaris conflictius del Tercer Món. La
potenciació de la guerrilla llatinoamericana significà un cert allunyament de l'URSS,
però el fracàs d'aquesta política i la crisi econòmica tornaren Cuba a l'àrea
soviètica. A més, el relativament alt nivell de vida cubà (en relació amb la majoria
d'estats llatinoamericà) recolzà principalment en l'URSS, que mantingué una
participació de prop del 70% en el comerç exterior en unes condicions excepcionalment
favorables (compra de petroli i venda de sucre a preus fora del mercat), a banda de
nombrosos ajuts, situació que es mantingué fins al final de la dècada dels vuitanta. La
coexistència pacífica es perllonga fins al començament dels anys setanta, que, amb la
implicació cubana en els conflictes de l'Angola postcolonial (1975-90), a Etiòpia (1977)
i en posteriors intervencions a l'Amèrica Central, especialment a la Nicaragua sandinista
(1979), tornaren a deteriorar-se les relacions amb els EUA. El 1976 fou adoptada una nova
constitució que confirmava el règim comunista de partit únic, s'institucionalitzava el
paper dirigent del PCC sobre l'estat i es refermava el lideratge de Fidel Castro, objecte
de culte a la personalitat. La constant pressió dels EUA posà la Revolució Cubana en
dificultats creixents: ultra els intents de bloquejar el país econòmicament i
diplomàticament, el suport nord-americà fou crucial per a convertir el milió llarg
d'exiliats cubans (especialment des del 1980, quan un tractat entre ambdós països
facilità les condicions d'emigració) en una poderosa força d'oposició que minava el
règim des de l'exterior (emissions radiofòniques, propaganda anticastrista, etc). Des
del 1985, les relacions cubano-soviètiques es deterioraren en negar-se Castro a aplicar
mesures liberalitzadores anàloges a les que Gorbacov posà en marxa a l'URSS. Desaparegut
aquest estat (1991), Cuba entrà en una gravíssima crisi econòmica, agreujada per
l'enduriment de les sancions nord-americanes. L'empitjorament de les condicions de vida
provocà una gran onada de fugides cap als EUA i un fort creixement de la dissidència.
Per tal de contenir el malestar, el 1995 Castro millorà substancialment les condicions
d'inversió estrangera a l'illa, però rebutjà obertament la introducció de reformes
democràtiques.
Badia de Cochinos
Entrant de la costa sud de Cuba on tingué lloc una
intervenció militar dels EUA (17 d'abril de 1961) encaminada a enderrocar el règim de
Fidel Castro. L'administració Eisenhower entrenà a la jungla de Petén a Guatemala i
Nicaragua diversos mercenaris cubans exiliats; la Central Intelligence Agency (CIA) fou
l'organisme coordinador de l'acció. En arribar John F.Kennedy a la presidència (gener
del 1961), consultà l'opinió dels experts. El departament d'estat es mostrà contrari a
la intervenció, mentre que la CIA i el Pentàgon en foren partidaris. El desembarcament
fou justificat amb l'anunci de la falsa notícia de l'arribada de 180 reactors soviètics
a l'Havana. La invasió no tingué l'ajuda aèria dels EUA per la negativa de Kennedy, que
s'havia assabentat que, contràriament als informes de la CIA, no s'havia produït cap
revolta popular contra Fidel Castro després del desembarcament. Després de tres dies de
lluita la invasió fou definitivament rebutjada. Aquest fracàs determinà Kennedy a
canviar de tàctica respecte al règim cubà, i així, a través de l'Aliança per al
Progrés, afavorí l'aïllament econòmic de Cuba. Aquest fet històric és conegut també
amb el nom de desembarcament de Playa Girón .
|
Després de la crisi cubana arriba de nou la distensió.
Hi ha un acostament entre les dues superpotències. |
Casa
Blanca
Nom amb què és coneguda la residència oficial del president dels EUA, a
Washington, iniciada el 1792 segons plans de James Hoban. Fins el 1902 hom l'anomenà Executive
Mansion.
Pentàgon
Edifici del departament de defensa dels Estats Units a Washington. Per extensió,
el nom designa el poder militar nord-americà.
Kremlin
Adaptació occidental del mot rus Kreml'. Als països eslaus,
fortalesa emmurallada, emplaçada generalment en algun lloc estratègic d'una ciutat, on
hi havia el palau del rei o del príncep i els principals edificis públics, civils i
religiosos. El més cèlebre és el de Moscou.
Kremlin, el
Kremlin de Moscou. De forma triangular, és encerclat pel riu Moskva, per
la plaça Roja (antigament un fossat ple d'aigua) i per l'avinguda (prospektiva)
Marx, antigament una riera. Erigit al s XII, fou refet al s XV per arquitectes italians.
Les muralles, de més de 2 km de perímetre, tenen vint-i-vuit torres, algunes amb fletxes
del s XVII, la principal de les quals és la torre del Salvador (Spasskaja). A
l'interior hi ha diverses esglésies, convertides en museus; les més importants són la
de la Dormició (Uspenskij) (1475-79), obra de l'italià A.Fieravanti, la de
l'Anunciació (Blagovescenskij), refeta en 1484-89, que conserva un gran
iconòstasi (1405), obra de Teòfanes el Grec i d'Andrej Rubl'ov, a més de
frescs del s XVII, i la de l'Arcàngel (Arkhangel'skij), refeta per Alevisio Nuovo
(1505), que conserva la tomba d'Ivan el Terrible i dels altres tsars d'abans de Pere I. La
del Salvador (Verospasskij) és la més antiga. Cal esmentar també el campanar
d'Ivan (s XVI), al peu del qual hi ha la "reina de les campanes" (5,87 m
d'alçada i 218 tones). D'entre els edificis civils es destaquen el palau de les Facetes (Granovitaja
Palata), de vers el 1500, l'arsenal i l'antic senat, seu del govern de la Federació
Russa (s XVIII), el gran Palau (1838-49), ricament decorat en el seu interior, el palau
dels Congressos, moderna construcció del 1961, etc. Durant l'existència de l'URSS
(1917-91) el Kremlin designava també periodísticament el govern soviètic; desaparegut
aquest, posteriorment ha passat a designar el govern de Rússia.
Telèfon vermell
Via de comunicació directa entre la Casa Blanca i el Kremlin, per a casos
de crisi, que es va posar en funcionament el 1963. Línia telefònica directa entre els
mandataris dels EUA i de l'URSS; de fet, era un teletip establert entre Kennedy i
Kruixtxov.
|
Cap a finals dels 60 comença a esquerdar-se, no la
primacia, però sí l'exclusivitat dels Estats Units i l'URSS en la direcció del món.
El sistema de blocs entra en crisi. Es qüestiona l'hegemonia dels dos grans.
Esquerdes en el bloc socialista: entre els aliats del bloc oriental comencen intents de
liberalització, allunyant-se de l'URSS,... |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica. El liberalisme
parteix del reconeixement de la llibertat com a dret per a tots els homes. Però el sentit
precís del terme canvia segons el terreny específic al qual es refereix (polític,
econòmic, religiós, etc) i s'ha modificat considerablement al llarg del temps.
Primavera de Praga
Nom donat a l'ampli moviment de liberalització iniciat a Praga (1967-68),
com a contestació a la crisi econòmica i política del règim txecoslovac. Començat per
una crítica dels escriptors al sistema, a la qual s'afegiren els universitaris i una
majoria dels membres del comitè central del partit, aquest votà la separació del
càrrec de president de la República del de secretari del partit i atorgà el darrer a
A.Dubcek-. Més tard, el president Novotn hagué de dimitir i fou substituït per Svoboda.
El partit elaborà i inicià un programa de liberalització en tots els aspectes de la
vida del país, que també cercava uns lligams majors amb Occident. Aquest procés finí
amb la invasió del país per part de les tropes del Pacte de Varsòvia (agost del 1968).
Socialisme autogestionari
Conegut com socialisme de mercat, consisteix en el traspàs de la gestió
de fàbriques i d'empreses a les col·lectivitats de cada sector i a les unitats de
producció.
Autogestió
Gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel
conjunt dels elements que les constitueixen. Una federació d'associacions en règim
d'autogestió ha estat considerada com un socialisme que eviti la centralització del
poder, bé que hom reconeix la impossibilitat que certes activitats, com la política
exterior i la defensa, siguin autogestionades.
A Polònia, l'any 1956, els obrers reivindicaren el desenvolupament sistemàtic de
l'autogestió a tot el país i, per tant, la desestatificació de l'economia; aquesta
reivindicació només fou realitzada parcialment i el procés fou frenat al cap de pocs
mesos. A Hongria, l'any 1956, foren constituïts consells obrers a Budapest i el moviment
s'estengué fins que fou reprimit per la intervenció soviètica. A Israel, a partir dels
establiments dels colons jueus, foren organitzats els kibbuts, amb què hom pretén
d'institucionalitzar els principis de l'autogestió, circumscrita, però, al nivell de les
explotacions agràries i fortament condicionada pel fet de trobar-se inserida
minoritàriament dins una estructura econòmica capitalista. A Algèria, a partir de
l'alliberament del país el 1962, es desenvolupà una interessant experiència
d'autogestió obrera; la reforma agrària i la reforma municipal que l'havien d'afermar no
passaren de projectes a causa de la caiguda de Ben Bella el 1965. De fet, però, el
sistema d'autogestió solament ha conegut una continuïtat efectiva i una certa
consolidació a Iugoslàvia.
|
...i apareix un nou país comunista.
La Xina de Mao esdevindrà amb el temps un focus de dissensió dins del bloc comunista. |
Revolució
Xinesa
Procés de transformació socialista de la Xina. Acabada la Segona Guerra
Mundial i després d'una treva (gener-abril 1946), les forces del Guomindang dirigides per
Chiang Kai-shek, després de la batalla de Huau Hai (octubre del 1948 - gener del 1949),
retrocediren davant la contraofensiva dels comunistes, que rebien ajut de l'URSS. L'1
d'octubre de 1949 Mao Zedong, màxim dirigent dels comunistes, proclamà a Pequín la
República Popular Xinesa i el 14 de febrer signà un tractat d'amistat i cooperació amb
l'URSS. La victòria militar inicià una primera fase revolucionària destinada a combatre
la burgesia reaccionària, el subdesenvolupament, la manca d'educació, les diferències
regionals, el burocratisme, la corrupció, les drogues, les inundacions, les rates i els
mosquits, etc. Quatre fets marcaren aquesta etapa: la primera reforma agrària (1947 i
1950), que eliminà els latifundis no conreats, la reforma de l'idioma, la llei de
casament (1950), que emancipà la dona i ajudà a destruir la rígida estructura familiar
tradicional, i la guerra de Corea (1950-53), la qual absorbí una gran part dels esforços
revolucionaris, però en canvi li donà una imatge de credibilitat revolucionària a tot
el Tercer Món. Aquesta fase de destrucció de la societat feudal donà pas a la
concepció d'un model revolucionari agrari i diferent del soviètic i a l'establiment de
les bases d'aquesta societat socialista. El 1953 fou posat en funcionament amb l'ajut
soviètic el primer pla quinquennal (1953-57), el qual suprimí progressivament l'empresa
privada i augmentà l'índex de creixement del PNB pel damunt del 10% anual. El nivell de
vida millorà notablement com a conseqüència d'aquest esforç. Tanmateix la base del pla
fou la nova reforma agrària (1955), portada a terme a base de cooperatives i granges
estatals segons el model soviètic. La revolució política restà institucionalitzada en
la constitució del 1954, basada en les assemblees populars. Les resistències als canvis
foren anorreades sovint per mètodes violents, però en canvi fou estimulada la crítica
popular. L'èxit del primer pla animà la primera fase del VIII Congrés del PC xinès
(1956) a fomentar una certa liberalització (les "Cent Flors") a fi d'atreure's
les capes intel·lectuals. La campanya fracassà a causa de les fortes crítiques al
procés revolucionari i el PC xinès fou purgat radicalment (1957). Al mateix temps les
relacions amb l'URSS empitjoraren a causa de les diferències estructurals entre ambdues
revolucions. El segon pla quinquennal (1958-63) radicalitzà la reforma agrària, creà
comunes populars, les quals esdevindrien el veritable eix econòmic i social de la
revolució, i insistí en la industrialització pesada i en les obres d'interès
col·lectiu. Havia d'ésser el "gran salt endavant". La intenció dels quadres
revolucionaris era d'arribar a la societat comunista sense entretenir-se en l'estadi
socialista. El pla fallí bàsicament per errors d'apreciació i d'organització, i la
Xina hagué d'establir un rigorós racionament i importar aliments. Les rectificacions
introduïdes al pla revisaren els objectius i les prioritats. Hom posà l'accent en la
producció agrícola i la indústria lleugera i foren abandonats els grans projectes
d'indústria pesant. La crisi del 1959 motivà fortes tensions al si del PC xinès, i Liu
Shaoji substituí Mao Zedong a la presidència de la República. D'altra banda, les
dificultats econòmiques i polítiques coincidiren amb la ruptura amb l'URSS (1960).
Sotmesa a un sever blocatge occidental i perdut el suport soviètic, la Revolució Xinesa
intensificà la seva línia tercermundista, ja posada en relleu el 1955, a Bandung. El
1962 es produí una reacció econòmica i un enduriment per part dels maoistes (X sessió
plenària del VIII Congrés del Comitè Central a Lushan), cosa que provocà noves
depuracions i nous enfrontaments amb l'URSS, així com una guerra fronterera amb l'Índia.
El 1964 esclatà la primera bomba atòmica xinesa i cresqué l'interès de la revolució
pel Tercer Món, política que es reflectí en el conflicte indo-xinès. Les resistències
internes amb les quals topava la revolució xinesa motivaren una primera crida de Mao
(juliol del 1964) a les masses a fi d'endegar de nou la revolució. Fou una revolució
dins el sistema i volgué demostrar que la construcció d'una societat socialista xinesa
no acabaria en la lluita de classes. Econòmicament significà el bandejament del poder
del sector economicista. Les convulsions internes xineses provocaren l'expulsió dels seus
diplomàtics de diversos països africans (1963-65). La revolució restà aïllada
internacionalment. A la primavera del 1966 els sectors moderats començaren a ésser
desplaçats pels maoistes. Liu Shaoji i Deng Xiaoping foren acusats de reaccionaris i la
revolució fou accelerada a fi que arribés a totes les masses xineses pel damunt dels
quadres del partit i estatals. Al començament del 1967 l'exèrcit s'incorporà a la
Revolució Cultural i un any més tard Liu Shaoji fou destituït. El IX Congrés del PC
xinès nomenà Lin Biao hereu de Mao Zedong, mentre xinesos i soviètics combatien a les
vores dels rius Ussuri i Amur. Tanmateix el 1969, quan la revolució començà a
estabilitzar-se, el govern xinès mirà de millorar les relacions amb l'URSS i amb els
EUA. El IX Congrés decidí també una doble política exterior: suport incondicional a
les guerres populars d'alliberament i coexistència pacífica amb tots els països,
d'acord amb els cinc principis de Bandung. L'enemic veritable era l'imperialisme
nord-americà i soviètic. Al ple del Comitè Central de Lushan es manifestaren les
primeres desavinences entre Mao i Lin Biao. La polèmica amb l'URSS dividí l'equip
revolucionari i Lin Biao es decantà cap a una reunificació del camp socialista, però el
13 de setembre de 1971 Lin Biao desaparegué en un accident aeri quan fugia cap a Moscou.
Zhou Enlai imposà una política de recuperació econòmica i d'aproximació als EUA.
Aquesta política es reflectí ràpidament a diversos nivells: el 1971 la Xina fou admesa
a l'ONU i el 1972 el president nord-americà, Richard Nixon, visità la Xina. L'amenaça
soviètica esdevingué l'eix de la revolució, que s'havia de defensar dels seus enemics
forans. Al mateix temps començà una gran campanya contra el pensament de Confuci, la
qual féu trontollar els fonaments filosòfics i ideològics tradicionals de la societat
xinesa. El X Congrés del PC xinès (1973) confirmà Mao com a president del partit i
equilibrà els càrrecs entre el corrent provinent de la Revolució Cultural i
l'economicista. La mort de Zhou Enlai (gener 1976) i de Mao (setembre 1976) complicà la
lluita entre les dues línies revolucionàries amb una pugna pel poder. Al començament
del 1977 el corrent economicista, encapçalat per Hua Guofeng i Deng Xiaobing, havia
conquerit el poder i decantà la revolució cap a la industrialització i la
modernització del país pel damunt de l'estricta lluita de classes. El procés a la Banda
dels Quatre (1976-81) representà la fi de la Revolució Cultural i l'inici de la
desmaoització de la Xina.
Maoisme
Conjunt de posicions teòrico-pràctiques establertes per Mao Zedong.
Segons la intenció d'aquest, el maoisme no és cap doctrina constituïda, com és ara el
marxisme o el leninisme; el terme reflecteix més aviat la influència que han tingut les
concepcions de Mao Zedong en determinats sectors dels moviments d'esquerra d'Occident.
Aquestes concepcions es palesaren amb motiu de la controvèrsia sino-soviètica (1960-64),
que obrí un gran debat internacional sobre els problemes de l'edificació del socialisme
i provocà diverses escissions en els partits comunistes de tot arreu; i encara fou més
important l'aparició, el 1965, de la Revolució Cultural, seguida per una
influència creixent del maoisme en el moviment estudiantí europeu i en altres sectors
més atrets per l'originalitat de l'experiència xinesa que no per una tradició molt
sovint discutida. Temes fonamentals de la doctrina maoista són el reconeixement del poble
com a força principal de la revolució i de la història (els comunistes han d'afavorir
el protagonisme de les classes treballadores, però no poden substituir-les),
l'acceptació del fet que la presa del poder pel proletariat és inevitablement violenta
(les classes dirigents no es retiren espontàniament), la necessitat que la lluita de
classes sigui mantinguda després d'aquesta presa del poder polític tot el temps que dura
la construcció del socialisme (la vella ideologia no desapareix immediatament) i
l'exigència que la dictadura del proletariat sigui prolongada fins a arribar a una
societat sense classes, però que aleshores garanteixi les llibertats polítiques, com és
ara el dret a la lliure expressió (dazibaos o cartells murals) i el de vaga.
Revolució Cultural
També anomenada Revolució Cultural Proletària. Campanya
de rectificació (zhengfeng) iniciada per Mao Zedong, amb l'ajut de Lin Biao, que
durà del 1965 al 1976, per tal de provocar "un gran salt endavant en la perspectiva
mental de les masses" i apropar-les més a l'ideal comunista. Tingué com a objectius
la lluita contra la separació entre treball manual i treball intel·lectual i entre la
ciutat i el camp, i la consolidació de la victòria del proletariat contra la burgesia.
Per aconseguir-ho, tractà d'unir l'ensenyament amb el treball productiu, desvetllar
l'esperit revolucionari de les noves generacions a través de noves Llargues Marxes, crear
un art proletari a través de la producció d'obres anònimes i col·lectives i,
finalment, realitzar una expurgació, per acció de les masses, a tots els nivells del
partit comunista. Com a resultat, la ideologia passà a primer terme en la societat xinesa
i perdé pes el sector més pragmàtic del partit, normalment associat a la línia
soviètica. Fou expulsat tot l'aparell de propaganda del partit, i la purga arribà a alts
càrrecs, com Deng Xiaobing, secretari general del comitè central, i Liu Shaoji,
president de la república. Els canals normals del partit foren destruïts i hom en creà
de paral·lels, basats principalment en la joventut (els hongweibing o guàrdies
roigs). Els estudiants anaren al camp, i els joves pagesos els reemplaçaren, per tal
d'aixecar el nivell cultural als pobles, destruir l'elitisme a les universitats i provocar
una transformació qualitativa de la societat xinesa. Fou potenciada la participació
activa de les masses en la gestió dels afers col·lectius. S'impulsà l'aparició dels
"metges descalços", que significà el plantejament d'una nova política
sanitària. Després d'onze anys de duració, el moviment es clogué amb la mort de Mao
Zedong (1976). S'inicià aleshores una violenta campanya contra els seus dirigents
principals, que foren acusats d'ultraesquerranisme; els quadres depurats foren
rehabilitats, la ideologia passà a segon terme i els tecnòcrates recuperaren llur domini
del partit, l'estat i l'exèrcit.
|
|
També hi ha fissures en el bloc occidental. |
Cinquena
República Francesa
Període de la
història de França que començà el 5 d'octubre de 1958, a conseqüència del
referèndum que aprovà la nova constitució presidencialista presentada pel general De
Gaulle, que fou elegit president. Els gaullistes dominaren l'assemblea, i el règim
evolucionà cap a un sistema de poder personal en mans de De Gaulle, que hagué de donar
la independència a Algèria, establí noves relacions franco-alemanyes i practicà una
política exterior de prestigi i independència nacional. Els esdeveniments revolucionaris
dels fets de Maig del 1968 provocaren una greu crisi política, però De Gaulle reeixí a
controlar la situació. Havent dimitit, però, poc després, el substituí Pompidou
(1969). A la seva mort, el conservador V.Giscard d'Estaing fou elegit president (1974) per
molt poc marge en relació amb el candidat de les esquerres, François Mitterrand. Aquest,
però, reeixí l'any 1981 a esdevenir president de la república.
Ostpolitik
Mot (que significa 'política oriental') emprat en politicologia alemanya
per a designar específicament les relacions germano-russes i, posteriorment, les
relacions d'Alemanya Occidental amb el bloc dels països socialistes. Així fou utilitzat
per a denominar la política de Bismarck que culminà amb el pacte d'amistat germano-rus
(1887), la de Hitler, conclosa amb el pacte Germano-soviètic (1939) i la política
iniciada el 1970 pel canceller de la RF d'Alemanya, Willy Brandt, envers els països
socialistes europeus per normalitzar-hi les relacions, sobretot les diplomàtiques.
|
|
Els països del Tercer Món adopten una postura de
no-alineament. |
Tercer
Món
Terme emprat en referència amb el conjunt de països sotmesos a condicions
de subdesenvolupamet. Es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, quan
els economistes dels països capitalistes desenvolupats es plantejaren les noves relacions
econòmiques que calia establir en els antics països colonitzats o en els que la
descolonització semblava inevitable. El terme, però, juntament amb el de països
pre-industrialitzats o productors de primeres matèries o endarrerits no explica per ell
mateix les causes del desenvolupament. Recorda, per analogia, l'anomenat tercer estat,
a l'època de la Revolució Francesa, i, per tant, pot ésser aquella classe de països
diferenciats tant dels països capitalistes com dels socialistes, representant una força
potencial emergent i de signe nou. La crítica a la visió tercermundista del
subdesenvolupament es basa en el fet que aquella no situa a primer terme la inserció dels
països endarrerits dins els mecanismes imperialistes actuals com a primera causa dels
processos de subdesenvolupament. Els trets fonamentals per a identificar els països que
integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per capita, insuficiència
alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d'instrucció, industrialització
reduïda, consum feble d'energia mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa
de la integració nacional.
Conferència de Bandung
Conferència convocada per l'abril del 1955 per l'Índia, el Pakistan,
Indonèsia, Sri Lanka i Birmània, en la qual participaren 29 països de l'Àfrica i
d'Àsia (entre els quals la Xina, Egipte, Etiòpia, el Japó, el Vietnam del Nord, etc).
Significà la presa de consciència d'aquests pobles, molts dels quals independents de
feia poc, enfront dels països desenvolupats. Remarcà la urgència del desenvolupament
econòmic i d'una política anticolonialista i neutralista i condemnà el racisme.
Sostingué les reivindicacions d'independència del Marroc, de Tunísia i d'Algèria i la
lluita dels àrabs contra l'estat d'Israel. També s'adherí a la Declaració Universal
dels Drets de l'Home. S'hi destacaren principalment les intervencions de Nehru, Zhou
Enlai, Nasser i Sukarno.
Moviment de Països No Alineats
Organització internacional formada per estats no integrats en cap dels dos
blocs político-militars sorgits després de la Segona Guerra Mundial. Fundada el 1961 a
Belgrad, els seus membres, majoritàriament estats del Tercer Món, promouen la
cooperació mútua per a l'establiment d'un nou ordre econòmic i polític per tal de
contrarestar el pes de les grans potències. Bé que l'organització es declarà neutral,
en realitat pocs dels estats membres es pogueren sostreure de la influència dels EUA o de
l'URSS. Ha admès com a membres alguns moviments d'alliberament, com l'OAP i el SWAPO.
Tingué els antecedents en la conferència de Bandung (1955) i ha celebrat
conferències periòdiques: Belgrad (1961), el Caire (1964), Lusaka (1970), Alger (1973),
Colombo (1976), l'Havana (1979), Nova Delhi (1983), Harare (1986), Belgrad (1989) i
Jakarta (1992). Amb la dissolució de l'URSS (1991) i la desaparició d'un món
políticament bipolar, el moviment replantejà la seva estratègia posant l'èmfasi en el
paper de portaveu del Tercer Món. Fins el 1992 la seu fou a Belgrad, i des
d'aleshores no és permanent. El 1998 tenia 113 membres.
No-alineament
En política internacional, varietat de neutralisme consistent en el fet de
no alinear-se en cap dels grans blocs.
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva
exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions
consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el
cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o
parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics
imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme
col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les
principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia
internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la
conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la
pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt
difícil la pràctica integral del neutralisme.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels
països colonitzats. El colonialisme europeu, obligat pels
moviments d'alliberament nacional i per la nova correlació de forces, amb el sorgiment
dels estats socialistes, ha hagut de donar la independència política a la gran majoria
de les seves colònies. El corrent descolonitzador, iniciat al començament del s XX
i avivat en el període d'entreguerres, adquirí una gran força d'ençà de la Segona
Guerra Mundial, amb la creació de l'ONU i l'extensió dels moviments d'alliberament
nacional al decenni dels seixanta. L'impuls donat per la Carta de San Francisco (1945) a
favor de l'autodeterminació i l'interès de les metròpolis a mantenir llur dominació
econòmica a les colònies originà la creació d'entitats suprastatals com el
Commonwealth i la Union Française, alhora que es desenvolupava el panafricanisme i
el panarabisme. La constitució de la República Popular de la Xina, la política
intervencionista dels EUA i les guerres de Corea i d'Indo-xina impel·liren els moviments
d'alliberament nacional i provocaren que el procés descolonitzador fos precedit o seguit
de guerres colonials (les Índies holandeses, Algèria, la Indo-xina, el Congo, etc). La
conferència de Bandung (1955), animada per Sukarno, Zhou Enlai, Nehru i Nasser,
consolidà les ànsies emancipadores de les colònies i confirmà la irreversibilitat del
procés que, després de les conferències del Caire (1957) i d'Accra (1958), i de la
guerra d'Algèria (1954-62), comportà la independència política de la quasi-totalitat
dels pobles colonials d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Central, completada en les dècades de
1970 i 1980 amb l'emancipació de la major part dels territoris del Pacífic. Tanmateix,
subsisteixen, o s'han creat en el concert internacional, unes noves relacions de
dominació econòmica i política conegudes com a neocolonialisme.
Neocolonialisme
Pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues
colònies i els països subdesenvolupats en general. A partir de la descolonització
formal, les potències mundials conservaren llur preeminència política, econòmica i
cultural i seguiren un procés de recolonització i d'intervenció en països
subdesenvolupats, aprofitant el desequilibri econòmic. Les grans companyies
monopolístiques, els programes d'ajuda i els organismes internacionals han estat els
instruments clàssics del neocolonialisme. El seu fi és conservar l'orientació
econòmica de les ex-colònies i els països subdesenvolupats en general cap a les
necessitats de les grans potències. El control polític i econòmic és assolit per
pressió directa o a través de pactes generals que inclouen els països subdesenvolupats
dins l'estratègia de les potències. Molt sovint els poders locals (monarquia, burgesia
administrativa i comercial, exèrcit, etc) col·laboren en aquest procés neocolonial;
això no obstant, quan s'ha escaigut, els països imperialistes no han dubtat a intervenir
directament per liquidar els intents d'alliberament dels pobles subdesenvolupats oprimits.
Conferència Tricontinental
Assemblea de partits i forces d'alliberament
d'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Llatina que es reuniren a l'Havana entre el 3 i el 15 de
gener de 1966. Hi assistiren 27 organitzacions africanes, 27 de llatino-americanes i 28
d'asiàtiques, 14 de les quals eren al poder. La conferència aprovà una sèrie de
resolucions que condemnaven i combatien el colonialisme, el neocolonialisme i
l'imperialisme. Hom refermà també el principi de la lluita armada en tots aquells
indrets sotmesos a una de les tres forces esmentades. Els partits comunistes
pro-soviètics i fins i tot pro-xinesos foren severament criticats. Al final fou creat un
organisme permanent de solidaritat tricontinental.
|
Ni els Estats Units després del Vietnam ni l'URSS després
de la Primavera de Praga van tornar a ser els mateixos.
Davant de la por a una expansió comunista a l'Àsia, els EUA van intervenir al Vietnam.
La desfeta dels EUA va comportar la sovietització de la regió. |
Guerra del Vietnam
Conflicte bèl·lic (1954-75) entre la República
Democràtica del Vietnam, ajudada per la República Popular de la Xina i l'URSS, i la
República del Vietnam, auxiliada pels EUA. La conferència de Ginebra (1954), que clogué
la guerra d'Indo-xina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes
eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la
República del Vietnam, però, no acceptaren l'acord. A partir del 1957 sorgiren al
S grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport
actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d'Alliberament
(FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l'opció
neutralista, els EUA, per contrarestar l'ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un
programa d'ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d'un incident
confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam
del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures
que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una
declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del
1965, però no anorrearen l'activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del
Vietnam del Nord, de la Xina i de l'URSS. Al final del 1965, 165 000 soldats
nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia
635 000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230 000. Pel
novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i
guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d'una gran
ofensiva dels EUA, el Viet-cong hagué d'abandonar molts territoris i tornar a l'activitat
terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA
llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d'any budista. En dues setmanes els guerrillers
ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes
i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i
nord-americans permeté de contrarestar l'ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi
política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar
severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els
bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses
preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al
Vietnam sumaven 543 000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà,
procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la "doctrina
Guam", segons la qual l'exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb
el suport logístic i financer dels EUA. Era la "vietnamització" de la guerra.
Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base
del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins
Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l'anomenada "ruta Ho Chi
Minh", i el 1971 l'acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una
nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la
rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de
població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren
desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren
represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços
fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del
Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu
Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els
EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern
Revolucionari Provisional, sobre la base de l'aplicació de la conferència de Ginebra. La
República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els
nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del
règim de Saigon féu cada vegada més sensible l'activitat guerrillera del GRP. Al
començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu
sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l'abril
del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el
govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i
reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7 500 000
vietnamites; els nord-americans tingueren 46 000 morts i 300 000 ferits, i hi
esmerçaren uns 140 bilions de dòlars.
|
D'altra banda, els dirigents soviètics van veure en el procés
de democratització txecoslovac una amenaça per al comunisme internacional i van decidir
esclafar el procés de liberalització.
Les conseqüències de la intervenció militar soviètica a Txecoslovàquia van fer
trontollar la unió del bloc socialista. |
Doctrina Breznev
També dita doctrina de sobirania limitada, per la qual l'URSS es
reservava el dret d'intervenció en els afers interns de qualsevol país del seu bloc si
considerava amenaçada la pervivència del comunisme. En conseqüència, els seus aliats
van gaudir d'una sobirania limitada al manteniment de l'ortodòxia comunista dictada des
de Moscou.
Primavera de Praga
Nom donat a l'ampli moviment de liberalització iniciat a Praga (1967-68),
com a contestació a la crisi econòmica i política del règim txecoslovac. Començat per
una crítica dels escriptors al sistema, a la qual s'afegiren els universitaris i una
majoria dels membres del comitè central del partit, aquest votà la separació del
càrrec de president de la República del de secretari del partit i atorgà el darrer a
A.Dubcek-. Més tard, el president Novotn hagué de dimitir i fou substituït per Svoboda.
El partit elaborà i inicià un programa de liberalització en tots els aspectes de la
vida del país, que també cercava uns lligams majors amb Occident. Aquest procés finí
amb la invasió del país per part de les tropes del Pacte de Varsòvia (agost del 1968).
Eurocomunisme
Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la
dictadura del proletariat i l'acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a
mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l'Europa mediterrània (italià,
francès, català i espanyol).
|
Entre 1950 i 1973 hi ha un gran creixement econòmic.
Són els anys coneguts com l'"Edat daurada".
|
Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos
disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques,
sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita ni es produeixin les
transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Edat daurada
Nom amb què es coneix l'etapa de gran creixement econòmic en els països
desenvolupats entre 1950 i 1973, caracteritzada pels grans avenços econòmics i la
millora de la qualitat de vida. Aquest creixement, però, va tenir nombrosos repercussions
negatives: el gran creixement econòmic va produir la societat de l'opulència, més rica,
oberta, optimista i permissiva, però alhora menys tranquil.la, satisfeta i conformada.
|
|
Mentres al bloc occidental s'imposa l'economia mixta
keynesiana,... |
Capitalisme
d'estat o keynesià
Sistema de capitalisme reformat a partir de les teories de Keynes, en el
que l'Estat s'erigeix com a garantidor del bon funcionament de l'economia de mercat.
Neocapitalisme
Terme aplicat al sistema econòmic capitalista tal com es caracteritzà a partir del
decenni dels anys cinquanta. Aquesta fase del capitalisme, que fou la del seu màxim
desenvolupament, ha estat interpretada per molts autors no marxistes com la superació
definitiva de moltes de les contradiccions i dels conflictes socials presents en etapes
anteriors d'aquest sistema i, per tant, el manteniment ininterromput de les altes taxes de
creixement. Les característiques més importants del neocapitalisme són: un avanç
tecnològic ininterromput, en bona part conseqüència de la cursa d'armaments, i unes
relacions d'explotació amb els països del tercer món, com a conseqüència del
creixement de la producció i la necessitat de mercats. L'expansió de les despeses en
armament fou empresa com una mesura amb efectes anticíclics i amortidors de la violència
de les crisis, però també originà en bona part una tendència a la inflació permanent.
D'altra banda, la creixent col·laboració entre els poders públics i els grans grups
capitalistes privats es materialitzà en un nou estil de la política econòmica que
generalitzà l'aplicació de "planificacions indicatives" i d'un ampli ventall
de mesures, de polítiques econòmiques d'intervenció directa. La crisi que esclatà en
el sistema capitalista a partir del 1973, resultat de les contradiccions que han generat
els mecanismes anteriors, ha posat fi a aquesta fase expansiva del capitalisme.
|
|
...al món socialista es desenvolupa l'economia
planificada, però amb resultats molt inferiors. |
Planificació
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic.
Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i
els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds.
Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que
aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o
indicativa. En la planificació indicativa, l'element central és l'adequació al pla de
les diverses polítiques (fiscal, monetària, etc), ja sia amb la utilització
d'indicadors sectorials i d'altres, que permetin l'establiment de programes econòmics
vinculants només per al sector públic i compatibles amb el funcionament de mercat. La
planificació imperativa, o planificació pròpiament dita, constituí la base del sistema
econòmic implantat en els estats socialistes a semblança del model soviètic, iniciat
amb la creació del Gosplan (1921) i que, amb variacions, fou vigent fins poc abans
de l'esfondrament de l'URSS el 1991. En aquest sistema, la substitució del mercat per
unes normes i uns objectius econòmics fixats d'antuvi requerí un control molt més
estricte dels agents econòmics, cosa que conduí a l'estatització de la major part dels
sectors econòmics mitjançant col·lectivització o nacionalització. Doctrinalment, la
planificació fou formulada per autors diversos (Herzen, Proudhon, Kautsky, Luxemburg,
etc), però fou a l'URSS on es posà en pràctica: el 1928 fou aplicat el primer pla
quinquennal global, reproduït en diversos estats socialistes de l'est d'Europa a partir
de la Segona Guerra Mundial i fins al decenni dels seixanta.
El sistema de planificació el trobem bàsicament en els
feixismes i en els règims comunistes.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa
una activitat econòmica.
|
|
El creixement econòmic dels anys 50 i 60 originen una nova
societat, que viu en l'opulència... |
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament
capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la
saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la
civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana.
Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum
-que avui actua com a estímul en tot el món- és en el fons una societat de producció
específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta
més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una
internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema
específic de producció.
|
...però que està descontenta i organitza diversos moviments de
queixa i de protesta, especialment entre la joventut .
Tanmateix, l'escalada de tensió entre els blocs
provoca una revifalla dels moviments pacifistes. |
Contracultura
Expressió amb què hom designa les manifestacions sociològiques, polítiques i
artístiques vigents sobretot a la dècada del 1970 caracteritzades per l'esperit rebel,
àcrata i subvertidor dels valors tradicionals del món occidental i desenvolupat. .
Lligada sobretot a la joventut, la contracultura aparegué a mitjandècada del 1960 EUA
(on rebé el nom de 'underground', que ha passat a Europa) i a certs països europeus.
Entre els precedents, cal esmentar el moviment beat. Hom cita com a primer
esdeveniment contracultural les activitats dels provos, però les expressions més
típiques foren els hippies i els fets de Maig del 1968. Foren vehicle dels valors i la
forma de vida contraculturals el rock-and-roll, el còmic, certs corrents de
les arts plàstiques com el pop art i literats com W. Burroughs o Ch. Bukowski. Bé
que el terme caigué en desús des de mitjan anys vuitanta, el fenomen ha influït un gran
nombre de moviments i tendències actuals, entre els quals els autoanomenats 'alternatius'
i 'antisistema'.
Black Power
Denominació genèrica del sector més radical del moviment negre nord-americà
antisegregacionista dels anys seixanta. En fou el líder principal Stokely Carmichael, el
qual, l'any 1966, n'exposà l'ideari en l'article-manifest: What we want. Les
arrels del Black Power es trobaven en el nacionalisme negre nord-americà del començ del
s XX (Marcus A.Garvey i el programa de la Universal Negro Improvement Association),
recollides per Malcom X i els Musulmans Negres, en les quals hom reivindicava l'autonomia
econòmica i la constitució final d'una nació negra al marge del "poder
blanc". El desenvolupament del Black Power estigué vinculat a la lluita del Student
Non-violent Coordinating Committee (SNCC), al Congress for Racial Equality (CORE) i a la
SCLC (Southern Christian Leadership Conference) de Martin Luther King per la igualtat
racial. De la dissidència d'aquests grups sorgí el 1965 el Black Panther Party,
l'organització més destacada del Black Power, que rebutjà la no-violència i
l'integracionisme de Luther King. El grup creà cossos d'autodefensa contra l'acció
policíaca i encapçalà revoltes als principals guetos dels EUA. D'altra banda, afegí al
seu ideari l'adhesió explícita a l'antiimperialisme de signe marxista i
antinord-americà aleshores vigent en molts països del Tercer Món; la guerra del Vietnam
fou un terreny especialment propici per a les seves reivindicacions. La repressió
policíaca, l'assoliment de drets civils i la millora sòcio-econòmica d'amplis sectors
de la població negra, així com les divisions internes, posaren fi al Black Power com a
moviment més o menys unificat a mitjan anys setanta.
Hippy
Dit del moviment juvenil que aparegué el 1965 als EUA amb una ideologia més intuïtiva i
pràctica que no pas teòrica i lògica que postulava el rebuig de la societat de
l'opulència. Els hippies es diferenciaven de llurs predecessors, els beatniks,
per l'aspiració a la felicitat en aquest món: pràctica de l'amor i rebuig de la
violència. Llurs indumentàries, de vius colors, eren ornades de penjolls i talismans.
Vivien en grups (tribus) per tal d'establir un contacte directe i personal amb els altres
i evitar l'anonimat del món modern. Altres característiques, no comunes a tots els hippies,
eren el vegetarianisme, el consum de drogues toves i l'adscripció al budisme. Al final
del 1967 el moviment hippy entrà en crisi, per tal com la mateixa societat de
consum es féu seus certs aspectes del moviment. Als Països Catalans el moviment hippy
s'introduí com a reflex del de l'estranger i estigué limitat a les ciutats més
importants i a l'illa d'Eivissa, convertida durant la dècada dels anys seixanta en lloc
de reunió dels hippies de tots els països.
Pacifisme
Doctrina i moviment
partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes
internacionals. El pacifisme, fonamentat de bon principi en idees religioses, es remunta
al s XIX, amb la creació de societats per a la pau a Nova York (1815), Londres (1816),
París (1821) i Ginebra (1830). El 1843 se celebrà a Londres el primer congrés
internacional per a la pau. A la fi del s XIX el moviment pacifista rebé un nou i
definitiu impuls en ésser incorporades les tendències pacifistes a l'ideari dels partits
socialistes i de les organitzacions obreres, que preconitzaren la supressió del servei
militar obligatori i el desarmament de les potències. Creada a Berna (1892) l'oficina
internacional de la pau, la conferència de l'Haia (1899) donà origen al tribunal
internacional d'arbitratge. L'èxit escàs aconseguit per la Societat de les Nacions
Unides i, més tard, per l'ONU a l'hora de garantir la pau mundial ha fet que el pacifisme
continuï essent una aspiració encara viva, que ha conegut a Europa una revifalla
espectacular des del 1979, amb l'augment de la tensió de l'Est i l'Oest i del risc d'una
guerra nuclear limitada o general. Cal distingir el pacifisme de la no-violència i de
l'objecció de consciència, per tal com el primer representa un rebuig global de la
guerra com a mitjà de resoldre les diferències entre els pobles, mentre que la
no-violència i l'objecció de consciència representen un pas més de cara a la
concreció d'aquest ideal pacifista.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i
jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona meitat del
s XIX dins l'àmbit de la societat industrial. En són precursors importants Olympe
de Gouges, que presentà a l'assemblea constituent, durant la Revolució Francesa, una Déclaration
des droits des femmes (1789), Mary Wollstonecraft, que publicà A Vindication of
the Rights of Women (1792), i l'obra de William Thompson Appeal of one Half of the
Humane Race... (1825), influït per Owen, on per primera vegada es demana el dret al
vot. Dins el socialisme utòpic, Fourier i Flora Tristan arribaren més enllà en els
plantejaments teòrics: supressió de la família, llibertat sexual, fills educats per la
comunitat, etc. En l'anàlisi marxista les reivindicacions feministes restaren implícites
en els canvis socials que havien d'esdevenir-se. El moviment feminista —deixant de
banda aportacions individuals teòriques dins els corrents anarquistes— se centrà en
el món anglosaxó: ja el 1848 hom redactà, a Seneca Falls (Nova York), un manifest sobre
els drets de les dones, i als EUA, on aquest moviment anà estretament lligat amb
l'abolicionisme, foren figures destacades Lucy Stone, Victoria Woodhull i Francis Wright.
A Anglaterra, on J.S. Mill havia reclamat, el 1866, el vot per a les dones a la Cambra
dels Comuns, aquest moviment prengué, cap a la fi del segle, més amplitud, sobretot
gràcies a Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women Social and Politic Union (1903), i,
amb les seves filles Christabel (que s'associà amb les obreres tèxtils de Manchester) i
Sylvia, li conferiren una nova espectacularitat: mítings, manifestacions, atemptats a
l'ordre públic, amb els consegüents empresonaments i vagues de fam, etc. Aquesta actitud
agressiva s'atenuà a partir de la decisió d'una gran part de les feministes angleses de
pactar amb el govern conservador per tal d'obtenir el vot i amb motiu de l'esclat de la
Primera Guerra Mundial. Aquest feminisme de caire reaccionari fou sàviament utilitzat com
a arma antiobrerista: n'és un bon exemple l'obra de Marguerite-Augustin Féraud La
femme devant les urnes (1919). D'altra banda, al llarg del s XX, al marge del
proletariat industrial s'anaren creant una sèrie de professions que foren considerades
epecíficament femenines (infermeres, bibliotecàries, etc), i en un nivell individual i
dins els grups socials més privilegiats s'inicià, des de la fi del s XIX, una certa
participació de les dones en el món científic. Hom arribà, així, gradualment, a un
cert reconeixement del paper de les dones i a la progressiva concessió, als diversos
països, del dret al vot, fet que representà, paradoxalment, un element de fre per a la
política progressista, a causa del paper que hom havia inculcat a les dones com a
mantenidores de la llar. El període d'entreguerres es caracteritzà, al costat de les
repercussions de les ideologies feixista i nazi, de caràcter declaradament antifeminista,
per un intent de "feminització" —sobrevaloració de les qualitats dites
"femenines" a través dels mitjans de difusió—, que representà un
retrocés en les reivindicacions i fins i tot en la incorporació de les dones al treball.
Com a conseqüència, al costat de l'obra singular de Simone de Beauvoir Le deuxième
sexe (1949), sorgí, després de la Segona Guerra Mundial, un nou replantejament de
caràcter més ampli, iniciat per Betty Friedan (basant-se en les noves aportacions de
l'antropologia i els mètodes d'enquesta), seguit, a partir dels anys seixanta, també als
EUA, pel moviment dit Women's Liberation (Women's Lib), que ha radicalitzat la postura
política del feminisme, el qual, dividit en nombrosos grups i en moltes tendències,
aviat repercutí a Europa. S'han destacat darrerament figures com Germaine Greer, Kate
Millet, Sheila Rowbotham i Françoise Parturier.
Women's Lib
Moviment feminista nord-americà. El nom és una abreviació de Women's Liberation
('alliberament de les dones'). Participà de l'esperit contestatari dels anys del seu
sorgiment i apogeu (de la segona meitat dels anys seixanta a la segona dels anys setanta),
de vegades amb posicions molt radicals. Tendia a assimilar les seves reivindicacions amb
les d'altres col·lectius (negres, hippies, etc) en el context de la lluita pels
drets civils als EUA. El moviment refusava els estereotips associats a la feminitat, així
com el determinisme biològic, i alhora atribuïa la discriminació de la dona a factors
socials i culturals, i denunciava el caràcter masclista de les institucions. Bé que
podia considerar-se obsolet ja els anys vuitanta, el Women's Lib ha influït en el
feminisme posterior arreu del món. Representants conspícues del moviment són Betty
Friedan, Juliet Mitchell i Germaine Greer.
|
|
El màxim exponent dels moviments de protesta serà el maig del
68 francès. |
Fets de Maig
Denominació dels esdeveniments revolucionaris que tingueren lloc a França els mesos de
maig i juny del 1968. En fou l'origen immediat un conflicte estudiantil: tancament de
Nanterre el dia 2 de maig i irrupció de la policia a la Sorbona l'endemà. Els incidents
de la nit del 10 a l'11 (barricades al carrer, enfrontaments i més d'un miler de ferits)
feren que les centrals sindicals se solidaritzessin amb els estudiants i, després de la
presa de la Sud-Aviation de Nantes pels obrers, les vagues i les ocupacions de fàbriques
es generalitzaren: el dia 20 el nombre d'obrers en vaga era de 10 milions. De Gaulle, en
tornar d'una visita a Romania, el 24 de maig anuncià un referèndum i proclamà que es
retiraria en cas de perdre. L'actuació moderada de la Confédération Générale du
Travail, que provocà fortes crítiques per part dels grups trotskistes i dels àcrates
sorgits de l'anomenat moviment del 22 de març, portà, el 25 de maig, als acords de
Grenelle entre patrons i obrers; aquests tornaren al treball el 5 de juny. De Gaulle
aconseguí d'imposar la seva autoritat, es desdigué del referèndum anunciat i obtingué
un ampli marge per als gaullistes en les eleccions del 23 al 30 de juny.
|
|
Dificultats internes en els dos
blocs. |
Cas
Watergate
Escàndol polític que tingué lloc als EUA el 1972, quan el partit
demòcrata fou objecte d'espionatge per part del partit republicà, aleshores al poder. El
cas s'inicià a l'Hotel Watergate (Washington), del qual prové el nom de l'escàndol, i
on el partit demòcrata havia instal·lat les oficines en les eleccions presidencials del
1972. En el procés d'investigació destacaren les denúncies de la premsa (sobretot el
"Washington Post") i la insistència de la justícia federal. Finalment hi
intervingué el Congrés i, davant el perill d'impeachment, el president Nixon
hagué de dimitir (1974).
Dissident
Que s'ha separat doctrinalment d'una comunitat, d'una
escola filosòfica, artística, d'un partit, etc. En el cas de l'URSS, a partir dels anys
setanta, foren nombrosos els intel.lectuals dissidents, que denunciaven les nombroses
transgresions dels drets humans i la crisi de l'economia.
|
La crisi econòmica del 1973 va fer que la distensió internacional
es trenqués als anys 70.
S'entra en l'anomenada "segona guerra freda", que acabarà amb la desintegració
del bloc socialista.
|
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons
inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una
insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.
Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el
desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment
dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat
dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el
preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu
creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països
industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit
per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries
mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una
segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou
molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan
podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement
de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del
benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el
sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat.
Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a
l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels
quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
|
|
Caiguda de les dictadures mediterrànies: Portugal, Grècia
i Espanya. |
Revolta
dels Clavells
Moviment popular pacífic portuguès (abril 1974) que va aplegar camperols,
estudiants, intel.lectuals, obrers i soldats. Els manifestants van omplir els carrers de
Lisboa amb un clavell vermell a la mà. La revolta va provocar la dimissió del president
Caetano, successor del dictador Oliveira Salazar, i que havia allargat la
dictadura quatre anys més sota la seva presidència.
Fi del règim dels coronels
Pel juliol del 1974, després d'una desafortunada
intervenció a Xipre, els militars (règim dels coronels) hagueren de cedir el
poder a K.Karamanlís amb l'encàrrec de preparar la tornada a la normalitat
parlamentària. El 17 de novembre del mateix any se celebraren les eleccions lliures, que
donaren la victòria a Karamanlís i al seu partit de la Nova Democràcia. En un
referèndum del 8 de desembre següent el poble es mostrà contrari al restabliment de la
monarquia i confirmà la seva voluntat republicana.
Transició espanyola
Període de la història contemporània
espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim
democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del
règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a
la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de
novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei
d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i
antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer
govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït
pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva
aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més
rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD
de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts
Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova
Constitució.
|
|
L'integrisme islàmic. |
Integrisme
islàmic
Moviment polític que considera que l'Alcorà ha de ser la base dels
sistemes de govern musulmans. Mitjançant la religió, l'integrisme fa una dura crítica a
les classes dirigents i planteja un canvi social en profunditat. Sorgí al final del segle
XIX, i patí una forta expansió als anys vuitanta del segle XX. Els integristes
aconseguiren el poder d'alguns estats, com l'Iran i el Sudan, i formaren grups terroristes
que desestabilitzaren altres països, com Algèria i Egipte.
Revolució Islàmica de l'Iran
La repressió, la corrupció i l'occidentalització del
país donaren lloc a avalots greus a Teheran i en altres ciutats i en la unió de tota
l'oposició al xa, que hagué d'abandonar el país (1979). El mateix any arribà l'ayatollah
Khomeyni, que aglutinava l'oposició religiosa. Pel març, mitjançant un referèndum
fou aprovada la instauració de la República Islàmica. Hom procedí a una política de
nacionalitzacions i s'inicià una virulenta campanya anti-nord-americana.
Aiatol.là
Autoritat religiosa de l'islam xiïta. A l'Iran, des de la Revolució islàmica,
tenen una extraordinària influència social i un fort protagonisme polític.
Guerra del Líban
Pel juny del 1982 Israel envaí el Líban i obligà l'OAP a retirar-se del país,
que es refugià en diferents països àrabs, sobretot a Tunis. Per l'agost del mateix any
Bachir Gemayel, maronita del Partit Falangista, fou nomenat president electe. Pel setembre
del 1982 i com a resultat de la mort en atemptat de B.Gemayel, fou elegit president el seu
germà Amin Gemayel, també membre del Partit Falangista. Israel es retirà del Líban el
1985, i el 1986 l'OAP inicià una ofensiva sobre diverses poblacions del nord d'Israel, a
la qual l'exèrcit israelià respongué amb nombrosos atacs aeris sobre objectius
palestins a la vall de la Beka'a i el sud del Líban. D'altra banda, també augmentaren
els enfrontaments entre els xiïtes de Hezbollah i les forces de les Nacions Unides
situades a la frontera amb Israel. A mitjan 1986 tingueren lloc enfrontaments entre els
guerrillers xiïtes d'Amal i l'OAP pel control dels camps de refugiats. Els intents
d'acord per posar fi als enfrontaments als camps de refugiats fracassaren al llarg del
1987 i, el 1988, els conflictes entre Amal i Hezbollah finalitzaren amb la intervenció de
les tropes sirianes. Es repetiren, així mateix, les lluites intestines de l'OAP, en les
quals pel junt la facció rebel d'Abu Musa aconseguí l'expulsió dels partidaris
d'Arafat. Per la seva banda, l'aviació israeliana continuà bombardejant els camps de
refugiats del sud de Líban per tal de neutralitzat l'OAP. Sovintejaren també els
segrests d'estrangers al Líban per part de grups musulmans la identitat concreta dels
quals restà sovint confusa. Els conflictes entre les diferents faccions libaneses
continuaren els anys següents fins que, a l'empar de la crisi i la guerra del Golf
Pèrsic (1991), Síria reforçà les seves posicions al Líban a través d'un tractat
signat entre els dos països, que equilibrava el repartiment del poder entre cristians i
musulmans i preveia el manteniment de contingents militars en sòl libanès.
Intifada
Mot que vol dir 'alçament', 'insurrecció', i que es
difongué en els mitjans de comunicació internacionals arran de la revolta palestina que
esclatà el 1987 a Gaza i Cisjordània contra l'ocupació israeliana. Posteriorment, hom
ha donat aquest nom a altres revoltes similars protagonitzades pels palestins.
Front Islàmic de Salvació
Organització política algeriana fundada pel març
del 1989. Té com a objectiu la creació d'un estat islàmic, i els seus líders
principals són Abbasi Madani, Alí Belhadj i Rabah Kebir. D'implantació sòlida, en les
eleccions municipals del 1990 obtingué una clara victòria, que repetí en la primera
volta de les eleccions generals del juny del 1991. Després de cancel·lar la segona volta
de les eleccions, el govern algerià il·legalitzà el FIS (març del 1992) i empresonà
Madani i Belhadj. L'organització inicià aleshores una campanya contra el govern que
conduí a una guerra civil no declarada. El 1994, el FIS consensuà amb altres forces
d'oposició una plataforma de negociació que el govern algerià rebutjà. Exclòs el FIS
de les eleccions organitzades el 1995 i el 1997, aquest darrer any, però, Madani fou
deixat en llibertat i el braç armat del FIS, l'Exèrcit Islàmic de Salvació, decretà
una treva. Tanmateix, altres grups fora del control del FIS, com ara el Grup Islàmic
Armat han continuat els atemptats i el govern ha mantingut la negativa a negociar.
Hamàs
Moviment de Resistència Islàmica. Nom
amb el qual són coneguts als estats àrabs diversos partits d'adscripció fonamentalista
islàmica. El més actiu és la Hamàs palestina, que sorgí als territoris ocupats per
Israel amb l'esclat de la intifada, durant la qual aconseguí un gran protagonisme.
Contrària als acords de pau signats per Israel i l'OAP el 1993, amb l'objectiu
d'impedir-ne el desenvolupament ha dut a terme nombrosos atemptats contra objectius civils
israelians.
|
Trencament dels blocs i hegemonia dels Estats Units.
Durant els anys 80, les relacions entre els dos blocs són bones, però l'evolució de les
dues superpotències serà ben diferent.
Mentres els EUA aconsegueixen l'hegemonia absoluta, a l'URSS comença un període de
transició.
Als anys 80, l'acceleració del procés de democratització i la crisi del model
socialista soviètic, portaran a la desintegració del bloc socialista.
Serà el final de la guerra freda i del sistema de blocs.
|
URSS
Sigla de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, forma catalana del nom oficial
de la Unió Soviètica.
Unió Soviètica
Nom amb què hom designa l'estat del continent euroasiàtic vigent entre el 1922 i el
1991. El nom oficial era Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (en rus: Sojuz
Soveckikh Socialisticeskikh Respublik), i hom el coneix més sovint per les sigles
d'aquesta designació (URSS). Amb una superfície de 22 402 000 km2, els seus
límits coincidien aproximadament amb els de la màxima expansió territorial de la
Rússia dels tsars, de la qual sorgí, i constituïa l'estat més extens del món.
Comprenia principalment la major part de l'Europa oriental, bona part de l'Àsia central i
tota l'Àsia septentrional, territoris que avui inclouen els estats que formen la Comunitat
dels Estats Independents (Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia,
Armènia , Geòrgia , l'Azerbaidjan , el Kazakhstan , el Turkmenistan
, el Kirguizistan , el Tadjikistan i l'Uzbekistan ), de la qual
fou l'origen. També en formaven part els actuals estats de Lituània , Letònia
i Estònia . La capital era Moscou.
Perestrojka
Nom amb què hom designa el procés de reforma a
l'URSS empresa pel secretari general del PCUS Mikhail Gorbacov en prendre el poder (1985).
Concebuda amb el propòsit de superar l'estancament a què la Unió Soviètica havia estat
sotmesa durant l'era Breznev (1964-82), les mesures adoptades abastaren tots els àmbits
de la societat. En l'aspecte econòmic, hom impulsà el retorn a una certa economia de
mercat. Pel que fa a la llibertat d'expressió, Gorbacov impulsà la política denominada glasnost
o de 'portes obertes'. Un dels aspectes en què més es féu sentir el nou estil
liberalitzador fou en les relacions internacionals i defensives, on la tradicional actitud
d'enfrontament amb els EUA restà substituïda per la distensió i la negociació.
Altrament, la Unió Soviètica es mostrà més transigent en alguns conflictes
internacionals, com es ara en el fet de retirar (1988) les seves tropes de l'Afganistan.
La perestrojka, però, es presentà com una "revolució des de dalt",
destinada a modificar el funcionament del model soviètic implantat el 1917 tot
respectant-ne, inicialment, els principis socialistes i l'estructura fonamental. L'èxit
de les reformes, però, es veié amenaçat per diversos obstacles: la inèrcia d'amplis
sectors de la població, l'oposició dels conservadors, fidels a l'antic model, i la dels
radicals, partidaris d'una reforma més completa, l'esclat dels nacionalismes a les
repúbliques i la crisi econòmica. El model reformista i moderat impulsat per Gorbacov
restà exhaurit el 1991, quan el frustrat intent de cop d'estat involucionista de l'agost
decantà el país per la via radical.
Glasnost
Nom donat a la nova política relativa als mitjans
de comunicació empresa per Mikhail Gorbacov a l'URSS des del 1985. Formà part del
procés més ampli de renovació conegut com a perestrojka. Comportava una
considerable liberalització de la informació de les idees, la difusió de les quals
havia romàs fins aleshores controlada per l'estat. La nova política repercutí també en
una major llibertat en el camp cultural.
CEI
Sigla de la Comunitat d'Estats Independents,
organització que, a excepció d'Estònia, Letònia i Lituània, agrupa els estats que
constituïen les repúbliques de la Unió Soviètica en el moment de la seva dissolució.
Resultat de la liquidació de l'estat soviètic (desembre del 1991), formulà els seus
principis en l'acord de Minsk, signat el 8 de desembre de 1991 pels caps d'estat de
Rússia, Ucraïna i Bielorússia, i confirmat en la Declaració d'Alma-Ata (21 de
desembre), a la qual s'afegiren la resta d'estats sorgits de l'URSS (menys els bàltics;
Geòrgia i l'Azerbaidjan, que hi ingressaren el 1993). La CEI reconeix la sobirania, la
integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres dels nous estats i pretén
assolir la cooperació interestatal en un gran nombre d'àmbits i la creació d'un mercat
únic. En matèria militar, la CEI estableix un control unificat sobre l'armament nuclear
i la coordinació entre els exèrcits dels estats membres. Els òrgans de direcció són
el consell de caps d'estat i el consell de caps de govern, formats per un representant de
cada estat. Les decisions es prenen per consens i la presidència és rotatòria.
Impulsada per l'evident lideratge de Rússia, el desenvolupament de la CEI és
obstaculitzat per la depauperada situació econòmica, els nombrosos conflictes a
l'interior i entre els diversos diversos estats membres i la inestabilitat i la feblesa de
la mateixa Rússia. La seu oficial és a Minsk (Bielorússia).
|
|
La democratització del bloc socialista: les revolucions del
1989 originen una nova Europa de l'Est. |
Solidarnosc
Nom amb què és coneguda l'organització sindical polonesa Sindicat
Professional Lliure Autogestionari Solidarnosc. Fou creat amb l'acord de Gdansk (1980), on
el govern polonès hagué d'acceptar, entre altres peticions dels obrers en vaga (iniciada
a les drassanes de Gdansk i que ràpidament s'estengué a gran part del país), la
legalitat d'uns sindicats lliures, i aviat assolí els deu milions d'afiliats i
esdevingué l'organisme unitari del moviment per la democratització de Polònia. Pel
desembre del 1981, després del cop d'estat del general Jaruzelski, el govern militar
suspengué l'activitat dels sindicats lliures i internà el seu president Lech Walesa junt
amb d'altres dirigents sindicals. En 1982-89 Solidarnosc fou il·legalitzat, si bé l'
activitat clandestina del sindicat fou clau per a les negociacions que conduïren al canvi
de règim (1989). De nou legalitzat, en les eleccions d'aquest any la branca política de
Solidarnosc aconseguí bons resultats a les dues cambres legislatives i Tadeusz
Mazowiecki, dirigent de la facció moderada, fou nomenat primer ministre (1989). Walesa
renuncià la presidència del sindicat i fou elegit president de la república (1990).
Posteriorment, les tensions entre les tendències moderada i radical (que portaren a la
dimissió de Mazowiecki en enfrontar-se a Walesa en les eleccions presidencials) afebliren
l'organització i li restaren protagonisme. En les eleccions del 1993 només obtingué
representació al senat. Com a organització sindical, és presidit des del 1991 per
Marian Krzalewski.
Fòrum Cívic
Moviment polític anticomunista de Txecoslovàquia, que va sorgir de la Carta
77, encapçalat pel dramaturg Vaclav Havel.
Carta 77
Manifest de protesta contra el règim comunista txecoslovac, en esdevenir-se la crisi del
1989. A partir de la Carta va formar-se el grup d'oposició Fòrum Cívic, amb un
clar compromís amb la democràcia, encapçalat per Vaclav Havel, que el mateix any de la
independència política del país, va arribar a la presidència del país, càrrec del
qual dimití el 1991 en protesta per la partició de Txecoslovàquia.
|
Entre 1989 i 1990, amb la caiguda del mur de Berlín i
la reunificació alemanya es trenca l'statu quo de Jalta i comença una nova etapa en les
relacions internacionals.
|
Statu
quo
Locució que vol dir 'en l'estat en què' i que hom usa com a substantiu,
sobretot en diplomàcia i dret internacional, per a designar l'estat actual, sovint
deteriorat, de les estructures socials o polítiques d'una societat concreta, així com
llur continuïtat.
Reunificació alemanya
Procés (1989-90) pel qual les dues Alemanyes (la RFA
i la RDA), tornaren a unificar-se en un sol Estat. Tal com es desprenia de la llei
constitucional de la República Federal d'Alemanya amb el Tractat d'Estat sobre la
Unificació (agost del 1990), la reunificació fou, de fet, una extensió de la República
Federal Alemanya al territori de la República Democràtica Alemanya: el 3 d'octubre
deixà d'existir aquest estat i prengué cos jurídic el nou estat unificat. Foren
dissolts la Cambra del Poble i l'exèrcit de l'antiga RDA, i hom acordà la retirada de
les tropes soviètiques, finalitzada a l'agost del 1994. El nou estat unificat restà,
sense canvis, adscrit a l'OTAN.
|
|
El resultat de tots aquests canvis serà un nou ordre
internacional, caracteritzat per l'hegemonia absoluta dels EUA, que mantenen una política
intervencionista. |
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble
exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Guerra del Golf Pèrsic
Coneguda també com a Guerra del Golf.
Conflicte bèl·lic que es produí del 17 de gener al 28 de febrer de 1991, entre l'Iraq i
una coalició militar de 29 estats encapçalada pels EUA i agrupada sota la bandera de
l'ONU. L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de
l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa
provingueren, d'una banda, de les reivindicacions territorials de l'Iraq damunt Kuwait i,
de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de petroli,
l'alça dels preus del cru, que necessitava per a afrontar la crisi econòmica produïda
per la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de Kuwait, l'ONU votà
primer una resolució d'embargament econòmic absolut contra l'Iraq i, posteriorment, una
altra autoritzant la intervenció militar, la qual fou encapçalada políticament i
militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la
zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces
aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament. El
28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués acceptat
les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de
Seguretat.
L'esclat del conflicte fou precedit per una crisi que s'inicià arran de
l'ocupació de Kuwait per part de l'Iraq, el 2 d'agost de 1990. Les causes de la contesa
provingueren, d'una banda, de les reivindicacions històriques de l'Iraq damunt kuwait i,
de l'altra, del fet que l'Iraq no havia pogut imposar als països productors de pretroli,
l'alça dels preus del cru, que necessitava per afrontar la crisi econòmica produïda per
la llarga guerra contra l'Iran (1980-88). Arran de l'ocupació de kuwait, l'ONU votà
primer una resolució d'embargament militar, la qual fou encapçalada políticament i
militar pels EUA, l'estat major dels quals dirigí els 700 000 homes desplaçats a la
zona. L'exèrcit iraquià, aclaparat per la gran superioritat tècnica de les forces
aliades, presentà escassa resistència i es rendí o fugí, tot abandonant l'armament .
El 28 de febrer, els EUA aturaren l'ofensiva bèl·lica, després que Husayn hagués
acceptat les resolucions de l'ONU, i el 3 d'abril fou firmat un alto el foc pel Consell de
Seguretat.
|
|
Els nous àrbitres o intermediaris front l'hegemonia dels
EUA. |
ONU
Sigla de l'Organització de les Nacions Unides, organització internacional, amb seu a Nova York, les principals finalitats de
la qual són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i
humanitària i garantir la seguretat dels estats damunt la base dels principis d'igualtat
i d'autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Successora de la Societat
de Nacions, les primeres passes cap a la seva creació foren la conferència de Dumbarton
Oaks (1944) i la conferència de Jalta (1945). El 25 d'abril de 1945
cinquanta-un estats es reuniren a San Francisco, on elaboraren i signaren, el 26 de juny,
la Carta de les Nacions Unides. L'ONU entrà en funcionament el 24 d'octubre
d'aquell mateix any. Per a ésser-hi admès cal acceptar els preceptes de la Carta, ésser
recomanat pel Consell de Seguretat i aprovat pels dos terços de l'Assemblea General. El
fet que calgui la recomanació unànime dels membres del Consell de Seguretat ha estat un
obstacle seriós per a l'admissió d'alguns estats. Els seus organismes empren cinc
llengües oficials —anglès, castellà, francès, rus i xinès— i són
finançats per les aportacions dels estats membres, el volum de les quals depèn de les
possibilitats de cadascun. Els principals organismes són l'Assemblea General, el Consell
de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, el Consell de Tutela, el Tribunal
Internacional de Justícia i el Secretariat. L'Assemblea General, que es reuneix cada
any, durant uns tres mesos, és composta pels representants de tots els estats membres.
Cada estat hi disposa d'un vot. Les decisions sobre qüestions importants —segons la
definició de la Carta— han d'ésser aprovades pels dos terços dels votants; la
resta, per una majoria senzilla. Gràcies a les seves funcions electives, deliberatives,
de supervisió i d'apropiació financera, ocupa una posició central dins l'organització.
La seva influència política s'ha vist reforçada progressivament a causa de la manca
d'avinença dels membres del Consell de Seguretat. Aquest (que funciona permanentment),
tot i que la seva funció és fer recomanacions, pot demanar que s'apliquin sancions
contra els estats que consideri culpables de pertorbar la pau o la seguretat
internacionals. A la pràctica, els membres permanents poden oposar llur vet a qualsevol
resolució. El Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides actua principalment com a
òrgan de coordinació entre les Nacions Unides i les agències especialitzades. El
Consell de Tutela és compost pels membres permanents del Consell de Seguretat, pels
estats que administren territoris i per un nombre igual d'estats que no n'administren,
elegits per l'Assemblea General. La seva funció és supervisar l'administració dels
territoris confiats a l'ONU. El Tribunal Internacional de Justícia té en la seva
jurisdicció la interpretació de tractats i d'acords i els conflictes i les qüestions de
dret internacional. El 1956, amb motiu del conflicte del canal de Suez, l'ONU es dotà
d'un exèrcit propi amb funcions de força d'interposició o de protecció, els anomenats
cascs blaus, creat amb aportacions i personal dels estats membres. El Secretariat és
encapçalat pel secretari general, nomenat per l'Assemblea General, segons una proposta
del Consell de Seguretat. És el màxim responsable administratiu i té unes funcions
polítiques importants, entre les quals cal subratllar la facultat de presentar a
l'organització qualsevol qüestió que amenaci la pau i la seguretat mundials i la
iniciativa de promoure acords internacionals. Han ocupat aquest càrrec Trygve Lie
(1946-52), Dag Hammarskjöld (1952-61), U Thant (1961-71), Kurt Waldheim (1972-82), Javier
Pérez de Cuéllar (1982-92), Boutros Ghali (1992-96) i, des del 1996, Kofi Annan.
Pertanyen a l'ONU diverses organitzacions i agències especials, com ara la UNESCO, la
FAO, la UNICEF, l'ACNUR, l'OIT, l'OMS, etc. Desplegada en múltiples funcions que van des
de l'ajut humanitari fins a missions com a força de seguretat i d'interposició, mediador
en processos de pau o entre parts en conflicte i com a institució autoritzada per a
decretar sancions internacionals sobre els estats i inspeccionar-ne determinades
iniciatives, l'ONU ha intervingut en un gran nombre de conflictes: Congo (1960), Xipre
(1963), a les guerres àrabo-israelianes i en el conflicte israeliano-palestí (1973,
1974, 1993), al Líban (1978), el Sàhara Occidental (1991), Somàlia i Angola (1993) i,
des del 1993, als Balcans, especialment a Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Iugoslàvia i
Albània; Rwanda (1997), Guatemala (1997), Afganistan (1998) i Algèria (1998), entre
d'altres. Tanmateix, aquestes forces sovint no han pogut assolir els seus objectius. Hom
ha imputat part d'aquests fracassos a deficiències estructurals de la mateixa
organització, entre les quals la burocratització, l'enorme deute i l'efecte paralitzant
del dret de veto de les grans potències en el Consell de Seguretat en serien les més
greus. L'ONU també impulsa conferències interestatals sobre problemes d'abast mundial
(medi ambient, fam, narcotràfic, etc). El 1998 fou creat el Tribunal Penal Internacional
Permanent de les Nacions Unides.
Sota el lideratge de Pérez de Cuéllar, i malgrat els seus esforços per
aconseguir la pau, l'ONU hagué de prendre dramàtiques decisions, la més dolorosa de les
quals fou sens dubte la d'autoritzar, a petició dels EUA, la guerra que aquest estat
dugué a terme contra l'Iraq, invasor de Kuwait (29 de novembre de 1990). L'ONU també
aprovà el final de la guerra (3 d'abril del 1991), després d'imposar dures sancions a
l'Iraq, tot condemnant la repressió duta a terme per Husayn contra els kurds. Altrament,
Espanya presentà entrà en el Consell de Seguretat (1991). Pel que fa al conflicte
balcànic, l'ONU autoritzà l'ús de la força per introduir ajut humanitari en la
confrontació serbobosniana (1992).
El 1991 Pérez de Cuéllar fou rellevat de la secretaria general per l'egipci
Boutros Boutros Ghali, que assumí el càrrec al gener del 1992. Durant els quatre anys de
l'únic mandat de Ghali, l'ONU intensificà les operacions humanitàries en diferents
conflictes mundials (Bòsnia i Hercegovina, El Salvador, Angola, Haití, Líban, Geòrgia,
Cambodja, Rwanda, Albània, Somàlia, etc), tot i que algunes informacions relacionades
amb comportaments violents cap a la població -tortures i violacions- per part de cascos
blaus enterboliren aquestes accions. Al desembre del 1995, el Consell de Seguretat de
l'ONU encarregà a l'OTAN la missió de fer aplicar l'acord de pau a Bòsnia signat a
París (14 de desembre) i desplegà una força de pau multinacional (Ifor) que, entre
altres coses, s'encarregà de vigilar l'embargament a Sèrbia. Altrament, l'ONU continuà
impulsant les converses de pau per mirar de posar fi a conflictes armats antics, i
d'aquesta manera, la pau signada a Guatemala l'1 de gener de 1997 tancà 30 anys de guerra
civil, i al juny del 1997 una delegació del govern marroquí i una altra del Front
Polisario es reuniren a Lisboa per desencallar el conflicte del Sàhara Occidental. L'ONU
continuà rebent crítiques per l'excessiva burocratització i per les conseqüències
sobre la societat civil d'alguns embargaments vigents, com ara el decretat sobre l'Iraq
des del 1990 i que no fou aixecat parcialment fins al maig del 1996. L'ONU arrossega un
deute molt important, en part per l'impagament d'alguns països -entre els quals els EUA-,
el pressupost de manteniment de l'estructura i el cost de les missions de pau. Al desembre
del 1996, el ghanès Kofi Annan fou elegit, amb el suport dels EUA, nou secretari general
-el primer originari dels països de l'Àfrica negra-, càrrec que començà a exercir al
gener del 1997 en substitució de Boutros Ghali. El Senat dels EUA acordà, al juny del
1997, pagar el deute amb l'ONU, 819 milions de dòlars en tres anys.
Sanció
Cadascuna de les mesures polítiques, econòmiques i militars que alguns organismes
internacionals (com ara la Societat de Nacions, l'ONU, etc) o bé alguns grups d'estats
imposen a un estat (membre o no de la dita organització) perquè el consideren agressor
contra un altre estat o violador dels drets humans.
Cascos blaus
Membres de les forces militars de l'ONU.
Tractat de Maastricht
Tractat, dit també de la Unió Europea, signat pel febrer del 1992, pel qual hom
ratificava els acords presos en la reunió del Consell Europeu celebrada a la ciutat de
Maastricht pel desembre del 1991. Continuació del tractat de Roma, comportà
avenços substancials en la política exterior i la de defensa comunes (Unió Europea
Occidental), en les facultats del Parlament i la Comissió, en els fons de cohesió, en la
cooperació judicial, en els drets de vot i de candidatura en les eleccions judicials i
europees, i impulsà sobretot la unió econòmica i monetària. L'entrada en vigor del
tractat (octubre del 1993), que donà lloc a a la Unió Europea (UE), experimentà un
retard important per la forta oposició en diversos estats. El 1997 fou signat el Tractat
d'Amsterdam, que ratificava el de Maastricht i possibilitava l'adhesió de nous
membres i entrà en vigor el 1999, desprès de ser aprovat pels estats membres de la UE.
Els acords de la cimera de Maastricht entraren en vigor l'1 de novembre de 1993,
deu mesos després de la data prevista. Les dificultats per a complir els acords subscrits
a Maastricht i la incapacitat de fixar els termes d'actuació comunitària en l'àmbit de
la Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) desembocaren en la Conferència
Intergovernamental (CIG) de reforma del tractat, que començà a Torí al març del 1996,
en què els 15 països membres de la Unió Europea revisaren alguns aspectes i es
comprometeren a establir la unió política que ajudés a consolidar la Unió Econòmica i
Monetària. Grècia fou el primer país de la UE que quedà definitivament exclòs de la
Unió Econòmica i Monetària. La revisió del tractat de Maastricht portà, a l'octubre
del 1997, a la signatura del tractat d'Amsterdam que ha de permetre l'ampliació de la UE
cap als països de l'est d'Europa, si bé aquest nou tractat, que ha de ser ratificat pels
parlaments dels estats membres de la UE, no va tancar la reforma institucional (la
principal, fixar el nombre de comissaris europeus) que ha de fer possible l'ampliació. El
tractat d'Amsterdam ha d'entrar en vigor al final del 1998, i al gener del 1999 ho farà
la moneda única, l'euro.
Unió Europea
Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en
els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a
denominació oficial de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993,
l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament,
s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus
que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament
consolidades i ampliades, a les quals s'han anat incorporant un nombre creixent d'estats
europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les
quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu
suprastatal i independent. L'any 2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres
(França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca,
Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria). Amb una
superfície de 3 236 510 km2 i una població de 376 380 000 (1998), constitueix una de les
zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 22 940 $ (1997).
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Presidents dels EUA (1947-1991).
2.
Altres personatges dels EUA
relacionats amb la guerra freda.
3.
Europa Occidental.
4. Presidents de
l'URSS (1947-1991).
5. Altres
personatges de l'URSS relacionats amb la guerra freda.
6.
Europa Oriental.
7.
Pròxim Orient.
8.
Orient Mitjà.
9.
Àsia Oriental.
10. Àfrica.
11.
Amèrica Llatina.
12.
Papes durant la guerra freda.
13.
Altres personatges. |
|
Presidents
dels EUA (1947-1991). |
Bush, George Herbert (1924)
Polític nord-americà. Serví la marina durant la Guerra Mundial i després
ingressà a la Yale University on es graduà en econòmiques (1948). Dedicat als negocis
en el camp dels equipaments de prospecció petroliera a Texas, hi emprengué també la
carrera política, i hi fou elegit membre del Congrés pel Republican Party (1966-70). Al
llarg dels sis anys següents fou ambaixador dels EUA a l'ONU (sota el mandat de R.
Nixon), primer cap diplomàtic dels EUA a Pequín (sota el mandat de G. Ford), president
del Congrés Nacional Republicà i, finalment, director de la Central Intelligence Agency.
El 1980 fou nomenat vice-president del govern per R.W. Reagan i detingué el càrrec fins
el 1988, que fou elegit 41è president dels EUA. En el seu primer discurs com a president
manifestà que el seu principal propòsit era la defensa de la pau en el món lliure
mitjançant un eficaç sistema defensiu. En les seves visites als països de l'Europa
oriental (Polònia i Hongria) es declarà disposat a donar suport a les reformes que s'hi
produïssin. Pel setembre del mateix any llençà un programa antidroga d'un abast
pretesament internacional a fi de combatre'n el mercat i el consum i per al qual
sol·licità la cooperació dels estats de l'Amèrica Llatina. En la trobada amb Gorbacov,
que tingué lloc a Malta el desembre del 1989, tots dos polítics convingueren a posar fi
a la guerra freda, tot compartint l'opinió que les converses denominades de "2 +
4", relatives a la unificació alemanya, havien de tenir en compte la sobirania
d'aquesta nació. Pressumpte àrbitre dels destins polítics del món modern, proposà, en
començar el 1990, de limitar a 190 000 els soldats de cadascuna de les superpotències
d'Europa i, per l'agost del mateix any, volgué reduir dins el termini de cinc anys a una
quarta part els efectius militars existents. A nivell nacional apujà els impostos, vetà
la implantació de la llei del drets civils i, arran de la invasió iraquiana de Kuwait
(agost del 1989), envià, el novembre del 1990, forces al Golf. Autoritzat pel Congrés a
declarar la guerra a l'Iraq (gener del 1991), exigí la retirada de les forces invasores
(febrer) i anuncià l'alto el foc. Enmig d'una greu crisi econòmica nacional i
internacional, en les eleccions del 1992 fou derrotat pel candidat demòcrata Bill
Clinton, el qual el succeí en el càrrec.
Carter, James Earl (1924)
Polític nord-americà conegut amb el nom de Jimmy Carter .
Propietari rural, fou senador (1962-66) i governador (1971-74) demòcrata per Geòrgia.
Elegit president dels EUA (1976), durant el seu mandat impulsà els serveis públics i
minvà l'intervencionisme exterior nord-americà —d'acord amb una política de
defensa dels drets humans— i la cursa d'armaments amb l'URSS. Promogué els tractats
de Panamà (1978) i els acords dits de Camp David, entre Israel i Egipte (1979). La crisi
econòmica i el desprestigi en què caigué la política exterior nord-americana li feren
perdre les eleccions del 1980 davant del republicà Ronald W. Reagan. En assolir novament
el poder els demòcrates el 1992 amb l'accés de B. Clinton a la presidència, encapçalà
missions negociadores en conflictes internacionals (Eritrea, Corea del Nord, Haití i
Bòsnia i Hercegovina).
Eisenhower, Dwight David (1890-1969)
General i estadista nord-americà. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí el
desembarcament aliat al nord d'Àfrica (1942), la campanya de Tunísia i els
desembarcaments de Sicília i Itàlia (1943), el desembarcament de Normandia (1944) i les
operacions que portaren a la fi de la guerra. Fou cap d'estat major de l'exèrcit (1945) i
comandant suprem de les forces de l'OTAN (1950-52). Candidat pel partit republicà, el
1952 assolí la presidència dels EUA, i fou reelegit el 1956, però sense majoria al
Congrés. Encarregà la seva política exterior a John Foster Dulles, i el 1957
exposà la doctrina Eisenhower, que preveia la intervenció nord-americana a
l'Orient Mitjà per mantenir-hi l'equilibri. Publicà les seves memòries de la guerra (Crusade
in Europe, 1948) i dels anys que fou president.
Ford, Gerald Rudolph (1913)
Polític nord-americà. Membre de la Cambra de Representants (1948), el 1964 en fou
nomenat cap de la minoria republicana. Ocupà la vice-presidència (1973) dels EUA en
dimitir Spiro Agnew, i, el 1974, la presidència, a causa de la dimissió de Richard Nixon
amb motiu de l'afer Watergate. La seva gestió grisa i el descrèdit del partit
republicà a causa de nombrosos escàndols en provocaren la derrota davant el demòcrata
J. Carter a les eleccions del 1976. El 1979 publicà el llibre de memòries A Time to
Heal.
Johnson, Lyndon Baines (1908-1973)
Polític nord-americà. Senador per Texas (1949) i cap de la majoria demòcrata (1953),
fou elegit vice-president dels EUA amb la victòria electoral de J.F. Kennedy. En morir
aquest (1963), passà a ocupar la presidència. El 1965 fou reelegit per una gran majoria
davant el candidat republicà Barry Goldwater. La intervenció armada a la República
Dominicana (1965) i l'escalada bèl·lica al Vietnam li aportaren fortes crítiques i una
oposició als EUA mateix. El 1968 ordenà la suspensió dels bombardeigs al Vietnam, i
acabat el mandat (1969), es retirà a la vida privada.
Kennedy, John Fitzgerald (1917-1963)
Polític demòcrata nord-americà. President dels EUA (1961-63). Va néixer
a Brooklyn al si d'una família benestant. El 1946 fou elegit
membre de la Cambra de Representants, i el 1952, senador per Massachusetts. A les
eleccions presidencials del 1960 triomfà (primer cas, tractant-se d'un catòlic, en la
història dels EUA) sobre el republicà Nixon. A l'interior, hagué d'afrontar la
recessió econòmica i la lluita dels negres pels drets civils. Per
rellançar l'expansió econòmica, practicà una política keynesiana. Llançà el
projecte anomenat "La Nova Frontera" contra la pobresa, i impulsà una
legislació contra la discriminació racial. A l'exterior,
propugnà una política de coexistència pacífica amb l'URSS, combinada amb mesures
imperialistes, com el desembarcament a Cuba i la tramesa dels primers
"consellers" nord-americans al Vietnam. Per evitar el contagi
revolucionari a l'Amèrica Llatina, posà en marxa un programa de cooperació i ajut al
desenvolupament. Va orientar la política exterior nord-americana cap a la coexistència
pacífica, tot i que visqué alguna crisi important, com ara la dels míssils a Cuba
(octubre de 1962), i va possibilitar la intervenció nord-americana al Vietnam. Morí en atemptat a Dallas en circumstàncies que no s'han aclarit
mai.
Nixon, Richard Milhous (1913-1994)
Polític nord-americà. Advocat, fou diputat republicà per Califòrnia el
1946, i col·laborà en la campanya anticomunista del senador MacCarthy. Senador el 1950,
assolí la vice-presidència (1953-61) en l'administració de D. Eisenhower. Derrotat pel
demòcrata John Kennedy en les eleccions presidencials del 1960, el 1968 fou elegit
president, i novament el 1972. En política exterior, assessorat per H. Kissinger
(secretari d'estat des del 1973), intensificà la guerra al Vietnam i atacà secretament
Cambodja en 1969-70, però l'opinió pública interna i mundial i la impossibilitat d'una
victòria clara l'obligaren a retirar les forces nord-americanes del Vietnam (1973). El
1972 restablí les relacions amb la Xina Popular i signà amb l'URSS els acords SALT I
sobre desarmament nuclear. En política interior, tot i ser un declarat partidari de la
no-intervenció en l'economia, la persistència de la inflació l'obligà des del 1971 a
prendre mesures de control sobre els preus i els salaris i a devaluar el dòlar.
Socialment, la seva gestió fou marcadament conservadora. Primer president nord-americà
dimissionari arran de l'afer Watergate (1974), publicà The Memoirs of Richard
Nixon (1978) i diversos estudis sobre política exterior.
Reagan, Ronald Wilson (1911)
Polític nord-americà. Graduat en estudis artístics a la universitat
d'Eureka (Illinois), més tard féu de locutor radiofònic d'esports. El 1937 debutà com
a actor de cinema; entre les seves pel·lícules sobresurten: Dark Victory (1939), King's
Row (1942), The Hasty Heart (1950) i el seu darrer film, The Killers (1964).
El 1938 s'afilià al sindicat d'actors i n'esdevingué president (1947-52 i 1959-60).
Inicialment del partit demòcrata, el 1962 es féu del partit republicà. Sostingué la
candidatura del conservador B.Goldwater a la presidència del país (1964). Governador de
Califòrnia (1966-74), el 1976 intentà debades d'ésser el candidat presidencial dels
republicans. L'any 1980, però, assolí la candidatura i fou elegit president dels EUA,
càrrec en el qual succeí James Earl Carter el 1981 , any que fou ferit en un atemptat.
El 1984 fou reelegit president per a un segon mandat. Desenvolupà una política
conservadora, basada en el model econòmic monetarista, de reducció de despeses de
l'estat en les partides de pensions i ajuts socials, i d'increment de les despeses
militars directes (Líban el 1983, Grenada el 1983, Líbia el 1986) o indirectes (Amèrica
Central) i d'una actitud enèrgica davant els soviètics (Iniciativa de Defensa
Estratègica, 1983). Cap a la meitat del seu segon mandat canvià alguns plantejaments i
inicià un acostament a la Unió Soviètica mentre donava suport a la democratització de
diversos règims, com ara el de les Filipines i el d'Haití. Vers la fi del 1986 fou
acusat de vendre armes a l'Iran per desviar-ne els guanys en ajuda de la contra
nicaragüenca. El 1988, en acabar el seu segon mandat, fou substituït pel
també republicà G.H. Bush.
Truman, Harry Swinomish (1884-1972)
Polític nord-americà. D'origen humil, fou elegit senador demòcrata per Missouri (1934)
i vice-president (1944) amb Franklin D.Roosevelt. Esdevingut president a la mort de
Roosevelt (1945), fou reelegit l'any 1948. Al cap de poc temps d'haver pres possessió del
càrrec ordenà el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. En
política interior fou partidari de mesures enèrgiques, com la llei Taft-Hartley (1947),
que limita el dret de vaga, i la llei McCarran-Walte (1952), que restringeix la
immigració. La seva actitud anticomunista afavorí el desenvolupament del maccarthisme
i, en política exterior, el desencadenament de la guerra freda. Impulsà una política
intervencionista i donà el seu suport a la creació de l'Organització de les Nacions
Unides, l'Organització d'Estats Americans, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord i el pla Marshall. Cap al final del seu mandat s'inicià la guerra de Corea (1950).
No es presentà a les eleccions presidencials del 1952 i fou substituït per
Eisenhower.
|
|
Altres
personatges dels EUA relacionats amb la guerra freda. |
Dulles,
John Foster (1888-1959)
Advocat i polític nord-americà. Fou jurista financer a Nova York i assessor de la
fundació Rockefeller. Assistí a la segona conferència de la Haia (1907) i dirigí
(1917) una missió especial a Panamà referent al canal; el 1919 formà part de la
comissió de reparacions de guerra, establerta pel tractat de Versalles. Elaborà el pla Dawes
i formulà la bipartisan foreign policy, unitat de republicans i demòcrates envers
la política exterior dels EUA. Dirigí les negociacions per a la signatura del tractat de
pau entre els EUA i el Japó (1951). Nomenat secretari d'estat per Eisenhower (1953-59),
desenvolupà una política anticomunista, i formà la SEATO (1954).
Kissinger, Henry Alfred (1923)
Polític nord-americà. D'origen jueu, l'any 1938 emigrà als EUA, i
ensenyà ciència política a Harvard. El 1969 fou nomenat conseller del president Richard
Nixon, i el 1973, secretari d'estat per a afers estrangers. Propugnà una distensió
simultània amb l'URSS i la Xina, signà els acords de París del gener del 1973, sobre el
Vietnam, motiu pel qual li fou concedit el premi Nobel de la pau —compartit amb Le
Duc Tho—, i tractà de resoldre la crisi del Pròxim Orient. El 1975 deixà d'ésser
conseller presidencial i el 1977, secretari d'estat, bé que, vinculat a diverses
institucions polítiques, financeres, culturals i docents, ha continuat influint en la
política exterior dels EUA, sobretot durant el mandat de R. Reagan. És autor d'articles
i de llibres d'anàlisi històrico-política (American Foreign Policy, 1969; Diplomacy,
1994) i de memòries (The White House Years, 1979; For the Record, 1981).
MacArthur, Douglas (1880-1964)
Militar nord-americà. Comandant en cap de les forces de les Filipines (juliol del 1941),
resistí l'atac japonès fins al març del 1942. Comandà l'ofensiva al Pacífic (1943),
i, nomenat cap de totes les forces aliades del Pacífic (1945), aconseguí la victòria
sobre el Japó, on exercí el poder autoritàriament. Dirigí les tropes de l'ONU a Corea
(1950), però fou destituït per Truman (1951).
Marshall, George Catlett (1880-1959)
Militar i estadista nord-americà. Fou cap de l'estat major central durant la Segona
Guerra Mundial. Després del seu retir, ocupà diversos càrrecs civils durant la
presidència de Harry S.Truman. Com a secretari d'estat, fou responsable del pla d'ajuda
econòmica a Europa conegut com a Pla Marshall. Fou premi Nobel de la pau el 1953.
McCarthy, Joseph Raymond (1908-1957)
Polític nord-americà. Advocat i senador republicà, des del 1947 fou president del
comitè d'activitats antinord-americanes i organitzador de la campanya anticomunista. Les
repercussions d'aquesta campanya en provocaren la destitució (1954).
McNamara, Robert Strange (1916)
Polític nord-americà. Fou instructor i professor auxiliar a Harvard. Durant la
Segona Guerra Mundial, va ser capità de la força aèria dels EUA i va servir al Regne
Unit, a l'Índia, a la Xina i al Pacífic, serveis que li van valer la distinció de la
Legió de Mèrit i l'ascens a tinent coronel. El 1946 va abandonar l'exèrcit. Llavors va
entrar a la Ford Motor Company, empresa de la que en fou director (1957) i
després president (1960). L'any 1961 va ser nomenat secretari de Defensa per John F.
Kennedy, càrrec que va exercir fins al 1968. McNamara va introduir una
planificació rigorosa en l'organització de l'aparell militar dels EUA. Malgrat tot, els
seus criteris tàctics i estrategics no van ser eficaços en la llarga guerra del Vietnam.
Un dels seus plans més importants va ser l'Strike Command (STRIKOM), encarregat
d'un atac nuclear a gran escala. Des del 1981 ha estat en nombroses directives d'empreses
i associacions no lucratives. Ha escrit i conferenciat, entre d'altres temes, sobre la
població i el desenvolupament, la fam del món, les relacions Est-Oest, l'armament
nuclear i la visió del seu país en el segle XXI. Ha rebut el títol de doctor honoris causa de diverses
universitats nord-americanes i d'altres
països, així com d'altres condecoracions. És autor de The Essence of Security; One Hundred Countries,
Two Billion Poeple; Out of the Cold; i In Retrospect: The Tragedy and Lessons
of Vietnam.
|
|
Europa
Occidental. |
Adenauer,
Konrad (1876-1967)
Estadista alemany. Estudià lleis i economia a Friburg de Brisgòvia, Munic i Bonn;
treballà d'advocat a Colònia, d'on fou burgmestre (1917-33) i esdevingué un important
home d'afers. A la república de Weimar fou membre del Centre, partit catòlic, del qual
fou representant a la dieta provincial renana i al consell d'estat prussià, que presidí
(1920-23). El 1933 fou destituït de tots els càrrecs pels nazis, i exiliat a Rhöndorf
(1933-35), però pogué continuar els seus negocis sense ésser molestat. Amb tot, el
1944, en el moment de major desintegració del poder nazi, fou enviat a un camp de
concentració. En esdevenir-se l'ocupació aliada, els nord-americans el tornaren a
instal·lar en el càrrec de burgmestre de Colònia (1945), però poc temps després fou
destituït pels britànics per poca eficiència. Fou un dels fundadors de la Unió
Demòcrata Cristiana (CDU) i, gràcies a la victòria del seu partit enfront dels
socialdemòcrates, fou president del consell parlamentari de Bonn (1948-49), que havia de
redactar una constitució per a la República Federal d'Alemanya, i membre del Bundestag.
El 1949, la primera dieta federal alemanya l'elegí canceller, càrrec per al qual fou
reelegit els anys 1953, 1957 i 1961. Del 1951 al 1955 fou ministre d'afers estrangers. El
1963 fou substituït en la cancelleria per Erhard, a causa de les pressions del seu mateix
partit, que continuà presidint fins el 1966. La seva política es caracteritzà pel
retorn al liberalisme econòmic més clàssic (oposició a les tímides socialitzacions de
la postguerra) i per la ferma adhesió al bloc occidental enfront dels països
socialistes. Aconseguí l'ajuda econòmica nord-americana a través del pla Marshall; féu
entrar la RFA al Mercat Comú (1951) i a l'OTAN (1954); el 1955, després de la derogació
de l'estatut d'ocupació per part de la Gran Bretanya, dels EUA i de França (amb la qual
signà un pacte de cooperació el 1963), reorganitzà l'exèrcit alemany.
Brandt, Willy
(1913-1992)
Polític i periodista alemany. El seu nom de naixença era Karl-Herbert
Frahm. Milità en la joventut socialista i, en ésser nomenat Hitler canceller (1933), fou
perseguit i desposseït de la nacionalitat alemanya. S'exilià a Noruega, on es
naturalitzà amb el nom de Willy Brandt. Col·laborà en l'organització de les brigades
internacionals que intervingueren a la Península Ibèrica en la guerra civil de 1936-39 i
estigué a Catalunya el 1937. Durant la Segona Guerra Mundial es refugià a Suècia.
Caigut el nazisme (1945), tornà a Alemanya i s'afilià al partit socialdemòcrata (SPD).
El 1949 fou elegit delegat de Berlín al Bundestag, i el 1957, burgmestre de Berlín. Per
tal d'intentar que l'URSS garantís el statu quo de Berlín s'entrevistà amb
Khruscov (1959). En 1964-87 ocupà la presidència del Partit Socialista Demòcrata.
Candidat a la cancelleria el 1961 i el 1965, fou derrotat per Konrad Adenauer i per Ludwig
Erhard. Formà part del govern de coalició de socialistes i democratacristians com a
vicecanceller i ministre d'afers estrangers (1966), i el 1969 fou elegit canceller.
Inicià una política d'aproximació als països de l'Est i signà un tractat de
no-agressió i de cooperació econòmica amb la Unió Soviètica (agost del 1970) i de
normalització de relacions amb Polònia (desembre del 1970). L'aproximació als països
de l'Est, que tingué el suport dels EUA, li valgué el premi Nobel de la pau (1971).
Impulsà diverses reformes socials i la unió econòmica i monetària de l'Europa
occidental. Poc pragmàtic, acabà essent discutit, ultra per l'oposició, per un sector
important del seu partit i pels EUA, i el 1974 dimití en ésser acusat d'espionatge el
seu assistent personal G.Guillaume. Succeït com a canceller federal per Helmut Schmidt,
d'ençà del 1976 fou president de la Internacional Socialista i, des del 1979, membre del
Parlament Europeu. Publicà obres de tema polític i, el 1989, un volum de memòries.
Churchill, Winston Leonard Spencer (1874-1965)
Polític, estadista i escriptor anglès. Fill de Randolph H.S.Churchill.
Ingressà a l'exèrcit (1895) després d'uns estudis mediocres. Fou corresponsal de guerra
a Cuba i a l'Àfrica del Sud, on fou fet presoner pels bòers, però aconseguí
d'evadir-se. Diputat conservador (1900), simpatitzà amb Lloyd George, però abandonà el
partit per unir-se als liberals. Fou sots-secretari d'estat de colònies (1906), lloc des
del qual defensà la Home Rule irlandesa i la concessió de l'autonomia als bòers. Fou
ministre de comerç (1908-10) i de l'interior (1910-11). Passà a l'almirallat (1911), des
d'on preparà eficaçment l'armada per a la futura guerra europea, que ell creia
inevitable. El fracàs dels Dardanels (1915) motivà la seva dimissió. El 1917, però,
esdevingué ministre de municions, i després (1919-22), ministre de la guerra. Gran
enemic de la revolució russa, tornà al partit conservador (1924), decebut del paper dels
liberals enfront del socialisme. Canceller de l'Exchequer conservador (1924-29), fou el
responsable de la tornada del patró or, mesura exigida per la City, i que comportà la
deflació. Els anys trenta demanà amb insistència una política d'oposició a
l'expansionisme hitlerià. En esclatar la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939) fou
nomenat primer lord de l'almirallat i primer ministre (1940). Promogué una política de
sacrificis ('sang, fatiga, llàgrimes i suor', anuncià en el seu primer discurs als
Comuns, mentre demanava 'la victòria a qualsevol preu'), i amb el seu suport moral
estimulà la resistència anglesa (el signe de la V de victòria fet amb la mà
esdevingué famós); a l'exterior, malgrat les seves relacions difícils amb Stalin,
cooperà amb l'URSS quan fou atacada per Hitler i s'apressà a establir la Gran Aliança
amb els EUA quan aquests entraren en la guerra (1941); s'oposà, més tard, a la creació
d'un segon front rus; participà en la conferència de Casablanca (1943) i, quan el
desembarcament nord-americà a Itàlia féu la victòria aliada més factible, promogué
amb especial interès el desembarcament a la costa atlàntica del continent (Normandia, 6
de juny de 1944) i supervisà les operacions a França i Alemanya fins a la fi de la
guerra. La seva desconfiança envers l'URSS no trobà eco en Roosevelt, i a la
conferència de Jalta (febrer del 1945) maldà debades per impedir que l'Europa oriental
restés sota control rus (el 'teló d'acer', en expressió seva). Les eleccions del 1945
donaren la victòria als laboristes i passà a ésser líder de l'oposició. Tornat al
poder (1951), l'abandonà (1955) a Eden, ministre de l'interior. Churchill ha estat
probablement la més forta personalitat britànica del s XX. Entre els seus llibres, que
li valgueren el premi Nobel de literatura el 1953, destaquen la biografia del seu pare Lord
Randolph Churchill (1906), The World Crisis (1923-31), Marlborough; His
Life and Times (1933-38) i The Second World War (1948-54).
De Gaulle, Charles (1890-1970)
Militar i estadista francès. Graduat a l'escola de Saint-Cyr, intervingué
en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit i fet presoner pels alemanys (1916), i
posteriorment fou membre del consell superior de guerra del mariscal Pétain (1925).
Important teòric de l'exèrcit blindat, en començar la Segona Guerra Mundial manà la
quarta divisió cuirassada, fou ascendit provisionalment a general de brigada i més tard
a sots-secretari d'estat per a la defensa nacional i la guerra. Quan pel juny del 1940,
consumada la desfeta de l'exèrcit francès, Pétain demanà l'armistici als alemanys, De
Gaulle fugí a Londres, llançà la cèlebre proclama radiada del 18 de juny i organitzà
tot seguit el moviment France Libre. Constituí (juny del 1944) el govern provisional de
la República Francesa, reconegut per nombroses colònies franceses i per les potències
aliades, i entrà, victoriós, a París el 25 d'agost de 1944. Acabada la guerra,
l'assemblea constituent el nomenà president del govern provisional (novembre del 1945),
però dimití (gener del 1946) per desacords amb la política partidista imperant.
Aleshores fundà el grup Rassemblement du Peuple Français, que no obtingué la majoria a
les eleccions legislatives del 1951. El 1958, en plena crisi de la IV República, després
del putsch militar a Algèria, De Gaulle fou cridat a formar nou govern. A partir
d'una nova constitució (la V República), que augmentava considerablement les atribucions
del president, De Gaulle, elegit com a tal, refermà el seu poder personal i començà una
política basada en la pacificació colonial, el desenvolupament econòmic i social,
l'europeisme i la independència nacional francesa respecte als grans blocs. Criticà
durament la política nord-americana al Vietnam, vetà l'ingrés de la Gran Bretanya a la
CEE i inicià una política d'obertura a l'est. Malgrat els successius èxits electorals,
el seu prestigi decresqué a mesura que les contradiccions socials de la societat francesa
s'anaven agreujant, i li calgué ja una segona volta en les eleccions presidencials del
1965, enfront de François Mitterrand. Els fets del Maig del 1968 acabaren de fer minvar
el seu prestigi i, amb motiu de la derrota política al referèndum sobre el regionalisme,
dimití (1969). Escriví obres històriques i unes Mémoires (1954-59).
Elisabet II d'Anglaterra (1926)
(1926)
(1926)
Reina de la Gran Bretanya i del Commonwealth. Succeí el seu pare Jordi VI
(1952, coronada el 1953). Es casà (1947) amb Felip Mountbatten, duc d'Edimburg, de qui ha
tingut quatre fills: Carles, Anna, Andreu i Eduard.
Kohl, Helmut (1930)
Polític alemany. Cofundador de la CDU de
Renània-Palatinat (1947), que presidí de 1966 a 1974, fou cap de govern d'aquest land
(1969-76). President de la CDU (1973-98), el 1982 fou elegit canceller federal pel
Bundestag. Confirmat en les eleccions del 1983, des d'aquest càrrec i sempre amb el
suport del partit liberal FDP, prioritzà la competitivitat i el creixement econòmic, els
quals presentà com la millor garantia per a preservar l'estat de benestar i mantenir
l'atur en un nivell baix. Les seves reformes en el camp fiscal i de la sanitat foren motiu
de polèmiques amb l'oposició i amb els sindicats. Confirmat en el càrrec el 1987, fou
el principal artífex de la reunificació alemanya i elegit primer canceller del nou
Bundestag (1990). Reelegit el 1994, en aquesta i en les subsegüents consultes als länder,
els costos de la reunificació li reportaren una minva del suport. En política exterior,
destacà pel seu pro-occidentalisme i, davant les reticències històriques dels antics
estats comunistes de l'Europa Central respecte a Alemanya, tingué una actitud
especialment conciliadora. En la construcció europea, l'actuació de Kohl resultà
determinant per a constituir l'anomenat 'eix francoalemany', principal motor d'aquest
procés. Derrotat per la coalició socialdemòcrata-ecologista el 1998, el 1999 fou acusat
de finançar il·legalment el seu partit. En les eleccions legislatives federals del
setembre del 1998, el seu partit, la CDU (Unió de la Democràcia Cristiana), només
obtingué el 35,1% dels vots, davant el 40,9% dels socialdemòcrates de l'SPD. A l'octubre
del 1998, Kohl fou substituït per Gerhard Schröder (SPD), després d'haver estat 16 anys
al capdavant del govern del país. L'any 1996 fou guardonat amb el premi Príncipe de
Asturias de cooperació internacional, i el 1988 rebé el títol de doctor honoris
causa de la universitat de Cambridge. Des del 1998 és diputat del parlament federal
alemany (Bundestag). Al febrer del 1999, admeté l'existència de comptes secrets lligats
al finançament de la CDU. El fet generà un gran escàndol a tot el país, i al gener del
2000 dimití la presidència d'honor de la CDU.
Pompidou, Georges (1911-1974)
Polític francès. Professor a les universitats de Marsella i París, entrà al servei del
govern francès a l'exili, del general De Gaulle. Fou funcionari del consell d'estat
(1946-54) i director general de la banca Rothschild (1956-58). Cap del gabinet del
president De Gaulle (1958-59), tornà al seu càrrec de la banca. Fou primer ministre
(1962-68) i, en retirar-se De Gaulle, elegit president de la República (1969), càrrec en
el qual mantingué la política del seu antecessor, bé que permeté l'entrada de la Gran
Bretanya al mercat comú i s'acostà a l'OTAN.
Schmidt, Helmut (1918)
Polític i economista alemany. Combatent durant la Segona Guerra Mundial, el 1946
s'afilià al partit socialdemòcrata. Membre del Bundestag (1953-62 i 1965-86), l'any 1968
fou elegit vicepresident del partit. Després d'haver ocupat diversos ministeris
(1969-74), el 1974 substituí Willy Brandt com a canceller federal i practicà una
política moderada, sovint criticada per l'ala esquerra socialdemòcrata. Com a
conseqüència de la dissolució de la coalició governamental socialdemòcrata-liberal,
H.Schmidt perdé la confiança de la cambra legislativa i dimití pel setembre del 1982.
Tot seguit renuncià a la direcció del SPD i, l'any 1986 abandonà la política activa i
es dedicà exclusivament al periodisme com a editor del setmanari polític i cultural
"Die Zeit". Entre altres obres, ha publicat: Strategie des Gleichgewichts ('Estratègia
de l'equilibri', 1969), Kontinuität und Konzentration ('Continuïtat i
concentració', 1976) i Die Deutschen und ihre Nachbarn ('Els alemanys i els seus
veïns', 1990).
Wilson, James Harold (1916-1995)
Polític britànic. Membre del partit laborista, n'esdevingué líder l'any
1963. Designat primer ministre en guanyar els laboristes les eleccions del 1964, aplicà
una política d'austeritat econòmica, impulsà un programa de descolonització —que
fracassà a Rhodèsia— i intentà, debades, l'ingrés del seu país al Mercat Comú
Europeu. Derrotat pels conservadors (1970), hagué de dimitir, però tornà al poder l'any
1974. En complir 60 anys (1976) dimití tots els seus càrrecs i es retirà de la
política activa. Vinculat al món universitari i a diverses institucions culturals,
publicà, entre altres obres, The Labour Government 1964-1970 (1971), The
Governance of Britain (1976) i The Labour Government 1974-1976 (1979).
|
Presidents
de l'URSS
(1947-1991). |
Andropov,
Jurij (1914-1984)
Polític soviètic. Primer secretari de la Lliga de les Joventuts
Comunistes de Jaroslavl' (1938-40) i de les de Carèlia (1940-44), ingressà el 1939 al
Partit Comunista de la Unió Soviètica, en el qual, mentre romangué a Carèlia, ostentà
diversos càrrecs. Entre 1953 i 1957 fou conseller i, posteriorment, ambaixador a
Budapest, on tingué una participació destacada en la sufocació de la insurrecció
hongaresa. Retornat a l'URSS (1957), i després d'ocupar diversos càrrecs, fou nomenat
membre del comitè central del PCUS (1961) i membre del secretariat d'aquest organisme
(1962-67). El 1967 esdevingué membre suplent del Politburó i cap de la policia política
(KGB), el 1973 titular del Politburó i el 1976 fou nomenat general de l'exèrcit. El maig
del 1982 passà a formar part del secretariat del comitè central, i el novembre següent
fou designat secretari general del PCUS en substitució de L. I. Breznev, de qui també
heretà, el juny del 1983, el càrrec de president del Presídium del Sòviet Suprem, o
cap de l'estat. Durant el seu breu mandat, afeblit per la mala salut, impulsà reformes
econòmiques limitades i una severa campanya contra la corrupció administrativa.
Breznev, Leonid Iljic (1906-1982)
Polític soviètic. Fill d'un obrer metal·lúrgic, a vint anys fou vicepresident del
soviet rural dels Urals (1927-30), el 1931 s'adherí al PCUS i el 1937 entrà dins el
comitè regional de Dniprodzerzyns'ke. Durant la Segona Guerra Mundial ascendí a coronel
(1941) i a major general (1943), i esdevingué comissari polític del IV front d'Ucraïna
(1942-45). El 1950 fou nomenat primer secretari del comitè central del partit comunista
de la República de Moldàvia. Membre del comitè central del PCUS (1952), en fou
secretari diverses vegades (1952-53; 1956-60; 1963). Entrà al praesidium el 1957.
Del 1960 al 1964 i del 1977 al 1982 fou president del praesidium del Soviet Suprem.
A la caiguda de Khhruscov (1964), esdevingué primer secretari del PCUS, càrrec que el
1966 es transformà en secretari general. Nomenat mariscal de l'URSS (1976), els trets
més destacats de la seva actuació política foren l'adopció d'una nova constitució de
l'URSS (1977), la intervenció militar a Praga (1968), l'intervencionisme a l'Àfrica,
l'enfrontament amb la Xina (1969), la política de distensió amb l'Occident (acords SALT
I, 1972; SALT II, 1979), i la invasió de l'Afganistan (1979).
Bulganin, Nikolaj Aleksandrovic (1895-1975)
Polític soviètic. Membre del partit comunista des del 1917, fou president
del soviet urbà de Moscou (1931-37), primer ministre de la república russa (1937-38),
president del Banc Estatal Soviètic (1939) i membre del comitè central del partit
(1939). Durant la Segona Guerra Mundial col·laborà a la defensa del país, fou ministre
de les forces armades (1947) i mariscal de l'URSS (1947). Membre del politburó del partit
(1948), després de la mort de Stalin (1953) esdevingué vice-president del consell de
ministres i, després, president, en substitució de Malenkov (1955). En ésser nomenat
Khruscov primer secretari del partit, fou separat del seu càrrec (abril del 1958).
Exclòs després del praesidium del partit (setembre del 1958) i del comitè
central (1961), abandonà definitivament tota activitat política.
Cernenko, Konstantin Ustinovic (1911-1985)
Polític soviètic. D'origen camperol, s'incorporà al PCUS cap al 1931 i esdevingué
funcionari del partit a nivell local i regional; del 1948 al 1956 fou cap de propaganda a
la República de Moldàvia, on conegué Leonid Iljic Breznev. Sota la protecció
d'aquest es traslladà a Moscou i, el 1971, entrà al comitè central. Esdevingut, el
1982, secretari del comitè central responsable de la ideologia i delfí de Breznev,
hagué d'esperar que s'escolés el breu mandat de Jurij Andropov abans d'arribar
(febrer del 1984) a secretari general del PCUS, president del soviet suprem i màxim
mandatari de l'URSS. Els seus tretze mesos de gestió estigueren dominats per la mala
salut del líder i representaren la paralització de la línia reformista encetada pel seu
antecessor i continuada, des del març del 1985, per Gorbacov.
Gorbacov, Mikhail (1931)
Polític soviètic. Advocat i enginyer agrònom; militant comunista des del
1952 accedí al comitè central del PCUS el 1971 i n'esdevingué el 1980 el membre més
jove del Politburó. Estret col·laborador de J. Andropov, durant el mandat de K. Cernenko
s'ocupà de temes d'ideologia i relacions exteriors, i a la mort d'aquest fou nomenat
secretari general del partit i primer mandatari de l'URSS (1985). L'any 1988 esdevingué
president del presídium del soviet suprem. Fou l'impulsor de les mesures conegudes amb el
nom de perestrojka, amb les quals volgué democratitzar l'estat soviètic,
eliminar-ne la corrupció i treure de l'anquilosament l'economia mitjançant la
introduccio d'algunes mesures pròpies de l'economia de mercat. En política exterior,
abandonà l'estratègia d'enfrontament dels seus predecessors i inicià una nova etapa
basada en l'acostament i en el diàleg, que es concretà en la signatura de diversos
tractats sobre desarmament, entre els quals el START (1991). Quant a la política
interior, volgué menar la perestrojka gradualment i preservant al màxim el
fonaments de l'URSS, però les reformes desembocaren en un ràpid procés
d'autodissolució de l'estat a causa del secessionisme de les repúbliques i els
enfrontaments entre immobilistes i reformistes radicals. El desembre del 1990 Gorvacov
impulsà el Tractat de la Unió, amb el qual intentà infructuosament evitar la
desmembració del territori soviètic. A l'agost del 1991 tinqué lloc un cop d'estat
fallit, després del qual Gorbacov, fortament pressionat pels radicals liderats per B.
Jelcin i pel descontentament popular, hagué de dimitir la secretaria general de PCUS
(il·legalitzat pocs dies més tard) i, finalment, dimitir la presidència. El 1990 rebé
el premi Nobel de la Pau.
El gener del 1986 presentà als EUA un pla per a la supressió de les
armes nuclears i, més tard, un projecte per al desmantellament de l'armament
convencional. Renovellat president del PCUS en el seu 27è congrés, hi presentà els
programes de la Perestrojka i de la Glasnost, els quals havien d'aportar una
major competitivitat industrial i elevar el nivell de vida de la població. El gener del
1987 advocà, en el comitè central del partit, en favor d'unes eleccions particualrs en
les diferents cúpules del partit i defensà una major democràcia (la qual cosa conduiria
a una dissolució del bloc oriental). El desembre signà amb Ronald Reagan l'acord INF
sobre el desmantellament dels míssils d'abast mitjà. La XIX Reunió del PCUS (maig-juny
1988) l'autoritzà a continuar la seva política reformista. A partir del novament
instaurat Congrés de Diputats del Poble, fou elegit, en la seva sessió constituent (25
de maig de 1989), president del Soviet Suprem -càrrec equivalent a president de l'estat-,
dotat de poders especials. En un altre Congrés de Diputats del Poble -hom postulà per a
la Unió Soviètica la introducció del sistema presidencial- fou elegit (març del 1990)
president de l'estat, i en el XXVIII congrés general del partit (10 de juliol) fou
confirmat com el seu secretari general. Per haver controbuït a mantenir la pau en
diferents indrets del món fou guardonat amb el Nobel de la pau de 1990. Quant a
l'ocupació de Kuwait per les forces iraquianes, subscriví les resolucions del Consell de
Seguretat de l'ONU. El 13 de gener del 1991 envià tropes i tancs a Lituània per
dissuadir-la de les seves aspiracions separatistes. El 24 de juliol signà amb 9
repúbliques de la Unió un conveni que si bé els garantia una més àmplia sobirania
també assegurava la permanència del conjunt. El 31 de juliol signava a Moscou amb Bush
el tractat START sobre limitació d'armes nuclears estratègiques. La nit del 19 d'agost,
un dia abans de la signatura del nou Tractat de la Unió, fou derrocat per un putsch
dirigit per militars i elements reaccionaris del partit mentre era a Crimea, però tres
dies després pogué reprendre el comandament del país gràcies als esforços de B.
Jelcin i dels moscovites progressistes. Dimití (24 d'agost) el secretariat general del
PCUS, tot recomanant al Comitè central l'autodissolució. El 2 de setembre reconegué
oficialment la independència de les repúbliques bàltiques, i en sessió extraordinària
del 5 de setembre hom procedí a il·legalitzar el PCUS a nivell general. El mes de
desembre, quan fou signada la constitució de la CEI per Jelcin i els presidents de les
repúbliques signatàries, Gorbacov hagué de presentar (25 de desembre) la dimissió.
Es presentà a les eleccions presidencials del juny del 1996, però només
aconseguí el 0,5% dels vots.
Jelcin, Boris Nikolajevic (1931)
Polític rus. Estudià enginyeria i el 1961 ingressà al PCUS. Cridat per
Gorbacov a Moscou (1985), el 1989 esdevingué diputat. President de la República russa el
1990, amb motiu del cop d'estat del 1991 protagonitzà amb èxit la resistència contra
els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbacov i emprendre mesures
més radicals: reconegué la independència de les antigues repúbliques soviètiques, i
il·legalitzà el PCUS. Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents
(1991), de la qual esdevingué president el 1993. El seus continuats enfrontaments amb la
Duma culminaren amb la convocatòria d'un referèndum el 1993, el resultat del qual li
permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual
controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Fins el 1998 els diversos governs
foren encapçalats per Viktor &Cernomyrdin, addicte a Ieltsin, el qual, malgrat els
problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors de la població russa, fou reelegit en
el càrrec el 1996. La seva gestió, dominada per l'autoritarisme i per procediments
dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l'economia russa ni frenar l'extensió
de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d'occident. El 1994 atacà la
república de Txetxènia per a ofegar-hi la rebel·lió secessionista, ofensiva que
reprengué i intensificà després d'una curta treva el 1996. L'augment de la
inestabilitat el portà a nomenar, en 1998-99, un total de cinc primers ministres, al
darrer dels quals, Vladimir Putin, cedí el càrrec en dimitir el desembre del 1999. En
política exterior, el 1992 ratificà amb els EUA el tractat START, i es mostrà
bel·ligerant amb l'ampliació de l'OTAN a l'Est, però en els conflictes derivats de la
dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia,
tradicional aliat dels russos als Balcans. El 1997 signà un tractat d'unió amb
Bielorrússia.
Nat en una família de camperols russos, estudià enginyeria de la
construcció i es lliurà a l'exercici de la professió. El 1961 ingressà en el PCUS i
fou primer secretari de la secció del partit a Sverdlovsk. L'abril del 1985 fou cridat
per Gorbacov a Moscou per dirigir-hi la secció constructiva del partit. L'octubre del
mateix any, esdevingut cap del partit a Moscou, emprengué una campanya contra la
corrupció burocràtica i esdevingué candidat al Politburó. El 1988 fou designat per
Gorbacov ministre eventual de la Construcció i, el març del 1989, fou elegit, amb una
majoria aclaparadora de vots, per al congrés de diputats. Convertit en portaveu de molts
ciutadans soviètics, es declarà decidit partidari del pluralisme polític i econòmic
per a la societat soviètica, en el congrés de la República russa que tingué lloc a
Sverdlovsk en fou elegit president (1990), amb la qual cosa assolí la màxima
representativitat a la república russa. En el XXVIII congrés del PCUS (juliol), declarà
que renunciava al partit i, en les eleccions lliures i directes de Rússia, celebrades el
juny del 1991, fou elegit president de la República. Amb motiu del cop d'estat militar
contra Gorbacov del 19 d'agost, pogué fer-se amb el control de la situació i actuar
contra els rebels. El 23 següent signà un decret que declarava que el PC de Rússia no
tenia altra propòsit que el de participar en la vida política del país. L'1 de novembre
assolí del Parlament plens poders per a dur endavant la reforma econòmica. El mes de
desembre s'apoderà per decret del Kremlin i de les divises de l'URSS, i el 21 del mateix
mes signà l'acta fundacional de la novella CEI, la Confederació de molts dels estats que
componien l'antiga URSS.
Després de la decisió de dissoldre la Duma al setembre del 1993, Jelcin convocà
el 12 de desembre noves eleccions i un referèndum per aprovar una nova constitució per a
la Federació Russa, que concedia més poders al president de la Federació. La nova
constitució fou aprovada, i les eleccions donaren com a resultat una Duma molt dividida,
amb 13 partits amb representació parlamentària. El més votat fou el Partit Liberal
Democràtic de l'ultranacionalista Zirinovskij, seguit del reformista Opció Rússia.
Aquest resultat originà continus enfrontaments entre el president i la Duma al llarg de
la legislatura, que es clogué el 1995 amb la convocatòria d'eleccions anticipades el 19
de desembre. Al final del 1994 Jelcin intentà reincorporar sota la seva autoritat el
president txetxè Dudajev, que havia declarat la independència de Txetxènia el 1991. Al
desembre ordenà a l'exèrcit iniciar una ofensiva militar per sotmetre Txetxènia. Tot i
aconseguir el control de la capital txetxena, Groznyj, al gener del 1995, l'exèrcit rus
no reeixí a reduir-ne la resistència fins el 1996. Al marge de l'oposició interna
generada per aquest conflicte, les possibilitats de reelecció de Jelcin en les eleccions
presidencials del 1996 quedaren en dubte pels seus problemes de salut, ja que fou
hospitalitzat en dues ocasions al llarg del 1995. En les eleccions del desembre del 1995
el partit més votat fou el Partit Comunista Rus de Gennadij Z'uganov, seguit pel PLD de
Zirinovskij i el partit Casa Nostra Rússia de Cernomyrdin. A la segona volta de les
eleccions presidencials del juny-juliol del 1996 Jelcin obtingué, gràcies al suport dels
electors del general Lebed, el 53,8% dels sufragis i derrotà el candidat comunista,
Gennadij Z'uganov. La primera mesura fou decretar l'alto el foc a Txetxènia, que s'acabà
uns mesos després amb el cessament de Lebed, a l'octubre, com a secretari del Consell de
Seguretat de Rússia. Al novembre del 1996, després d'uns mesos hospitalitzat, Jelcin fou
operat del cor i tornà a la presidència el 23 de desembre. El 2 d'abril de 1997 signà
amb el president Aleksandr Lukaisenko la unió entre Rússia i Bielorússia.
Tot i el tractat de pau signat el 1997, ordenà el retorn de les tropes russes a
Txetxènia després de dos atemptats realitzats per rebels txetxens a Moscou el 1998. La
crisi política i econòmica quedà reflectida en la destitució de tres primers ministres
en un any (Ievgueni Primakov, Serguei Stepaixin, Vladimir Putin), i d'un govern en ple per
part del president. En aquest clima, l'any 1999 la Duma inicià un procés de destitució
de Boris Jelcin, que acusava de genocidi contra el poble rus, de la dissolució de l'URSS,
de l'enfonsament de l'exèrcit, de l'assalt al parlament el 1993 i de la guerra a
Txetxènia. Finalment, al maig del 1999 la Duma absolgué el president per només 17 vots.
La política internacional fou un reflex de la debilitat política interna de Boris
Jelcin. El president rus s'oposà als atacs de l'OTAN a Sèrbia (1999) i criticà durament
l'hegemonia nord-americana, mentre veia reduir el paper internacional de Rússia. Signà
nous acords amb el president de Bielorússia, Alexandre Lukasenko, per rellançar el
procés d'integració dels dos països. Mantingué difícils relacions amb Ucraïna pel
repartiment de la flota soviètica a la mar Negra. El 31 de desembre de 1999 dimití les
seves funcions de president de manera anticipada. Reclamà la necessitat d'un lideratge
nou per al país i nomenà el primer ministre Vladimir Putin president interí. Aquest
garantí a Boris Jelcin la immunitat judicial.
Khruscov, Nikita Sergejevic (1894-1971)
Polític soviètic. Fill de camperols, minaire i guerriller durant la
Revolució d'Octubre i la guerra civil, fou membre del Comitè Central del PC ucraïnès
(1924), del Comitè Central (1934) i del Politburó (1939) del PCUS. Després de la mort
de Stalin, fou primer secretari del PCUS (1953). Al XX Congrés (1956) presentà l'informe
"secret" denunciant els crims de Stalin, i el 1958 fou nomenat president del
consell de ministres. Impulsà la coexistència pacífica amb els EUA i "l'emulació
econòmica", i donà prioritat a la indústria de béns de consum i a l'agricultura
respecte a la indústria pesant. Teoritzà la transició al comunisme amb l'estat i el
partit "de tot el poble". Tota aquesta política obrí una crisi general al
moviment comunista internacional, especialment amb la ruptura amb la Xina Popular. Fou
destituït de tots els càrrecs el 1964.
Kosygin, Aleksej Nikolajevic (1904-1980)
Polític soviètic. Militant comunista des del 1927, fou enginyer tèxtil i
ascendí ràpidament en el partit. Dirigí el Gosplan (1959). Vice-primer ministre i
membre del Comitè Central del PCUS (1960), el 1964 substituí N.Khruscov com a cap de
govern, càrrec en què romangué fins el 1980 (succeït per N.Tikhonov), bé que des del
1970 fou eclipsat progressivament per L.I.Breznev. Afavorí la distensió diplomàtica amb
els EUA.
Malenkov, Georgij Maksimilijanovic (1903-1988)
Polític soviètic. Combatent en l'exèrcit roig, afiliat al PCUS (1920), membre del
Comitè Central (1939), formà part del govern durant la Segona Guerra Mundial.
Col·laborador de Stalin, el succeí com a cap de govern (1953-55), però, acusat de
portar a terme activitats contra el partit, fou exclòs del Comitè Central el 1957, i es
jubilà el 1963.
Stalin, Josif (1879-1953)
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic Dzugasvili,
revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària georgiana, ingressà
al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància
socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el
pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina
entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses vegades, el 1904
es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905;
assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per
Lenin membre del comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en
aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i
la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17).
Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció
d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola
(1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit
inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del 1922 fou elegit,
malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li
permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i
esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l'estat
soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual
s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en Bukharin,
Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el
teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala
dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin s'identifica amb
la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol
país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització ràpida, la supressió
dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l'agricultura, i posà en marxa el
primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant
el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a
Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que
liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que
provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país.
Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió
(1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de
Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà
tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l'esforç militar i econòmic
soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern
a l'aliança anglonord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de
zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als
països de l'Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda,
s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic rus,
mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del
socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la
personalitat" i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista
(complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva
política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les desviacions,
engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del
dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Tikhonov, Nikolaj Aleksandrovic
(1905-1997)
Polític soviètic. El 1930 es graduà en enginyeria i féu amistat amb
Breznev. El 1940 ingressà al PCUS. Després de treballar com a gerent en la indústria
(1947-50), el 1955 fou nomenat viceministre d'indústria i els anys seixanta participà en
el Gosplan. Posteriorment, fou successivament vicepresident del Consell de Ministres
(1965), viceprimer ministre amb Kosygin (1976), al qual succeí el 1980, un any després
d'esdevenir membre del politburó. Dimití el 1985, pocs mesos després que M.Gorbacov
accedís a la presidència.
Vorosilov, Kliment Jefremovic (1881-1969)
Mariscal soviètic. Membre del partit bolxevic des del 1903, participà a
la Revolució del 1917 i a la guerra civil i fou comissari del poble, de l'exèrcit i de
la marina (1925-40). Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la defensa de Leningrad. Fou
vice-president del consell de comissaris del poble (1947-53) i president del praesidium
del soviet suprem (1953-60). Acusat de fer activitats contra el partit, fou separat
dels seus càrrecs (1961).
|
|
Altres
personatges de l'URSS relacionats amb la guerra freda. |
Gromyko,
Andrej Andrejevic (1909-1989)
Diplomàtic soviètic. Conseller a l'ambaixada de Washington (1939), fou nomenat
ambaixador (1943). Participà en les conferències de Jalta i Potsdam i fou delegat
permanent de l'URSS al Consell de Seguretat (1946-48), ministre adjunt d'afers estrangers
(1946), ambaixador a Londres (1952-53) i ministre d'afers estrangers (1957-85). Lleial
executor de la política exterior dels successius mandataris soviètics durant quasi
trenta anys, el 1985 fou promogut al càrrec honorífic de president del presídium del
soviet suprem.
Jdànov, Andrei Aleksàndrovitx
(1896-1948)
També Andrej Aleksandrovic Zdanov. Polític soviètic. Membre del
comitè central del partit comunista soviètic (1927), fou nomenat (1934) cap del partit a
la zona de Leningrad. Estalinista fidel, intervingué al Congrés Literari Pansoviètic
del 1934, i formulà les bases de la mobilització total de la cultura al servei de
l'estat soviètic. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la resistència de Leningrad,
assetjada pels alemanys. Tercer secretari del partit, després de Stalin i Malenkov, el
1946, dirigí una campanya contra les manifestacions culturals i artístiques que no
seguien les normes del realisme socialista.
|
Europa
Oriental. |
Ceausescu,
Nicolaie (1918-1989)
Polític romanès. Militant de la joventut comunista des del 1933 i
empresonat sota el feixime d'Antonescu, durant la Segona Guerra Mundial emigrà a l'URSS.
Diputat a partir del 1946, dos anys després accedí al comitè central del partit, el
1955 al politburó, el 1965 reemplaçà Gheorghiu-Dej com a primer secretari del PC
romanès i el 1967 esdevingué president del consell d'estat. Des del govern, propugnà
una via romanesa cap al socialisme i rebutjà la teoria de Breznev de la sobirania
limitada (condemnà la invasió soviètica de Txecoslovàquia de l'any 1968). Mantingué
sempre una notable independència de l'URSS, pel que fa a les relacions exteriors.
Proclamat president de la República (1974), això li ha permès de reforçar la seva
autoritat en el partit i en el govern, organismes en els quals ha introduït la seva
muller, Elena. Rere una teòrica ortodòxia comunista, consolidà un règim personalista i
familiar basat en la justificació de l'escassetat material i el control policíac dels
ciutadans. Fou executat sumàriament arran de la revolució romanesa del 1989.
El 24 de novembre de 1989, el Conducator es féu reelegir per unanimitat
secretari general del PCR, però el 16 del desembre següent, unes 5 000 persones es
manifestaren a la ciutat de Timisoara en protesta per la deportació del pastor protestant
Laszlo Tökes, defensor dels drets dela minoria magiar. Fou el primer senyal del rebuig
popular al règim de Ceausescu. De retorn de l'Iran, en una manifestació convocada per al
21 de desembre que havia de corejar amb aplaudiments el discurs de Ceausescu, de cop i
volta els crits d'indignació de la gentada congregada li ofegaren les paraules. Ell i la
seva esposa Elena foren capturats quan intentaven fugir del país i executats després
d'un judici sumaríssim (25 de desembre).
Dubcek, Alexander (1921-1992)
Polític eslovac. Fou secretari del comitè central del partit comunista
eslovac (1962-68) i primer secretari del txecoslovac (1968). Intentà un "socialisme
més humà" mitjançant la liberalització del règim i una major independència
política i econòmica respecte a l'URSS. La crisi esdevinguda dins el partit afavorí la
intervenció de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia, i fou destituït (1969). Posteriorment,
hom el nomenà ambaixador a Turquia (1969-70), abans d'ésser expulsat del partit
comunista i rebaixat a inspector forestal de Bratislava (1970). Reaparegué públicament
vers la fi dels anys vuitanta i, amb el canvi polític, arribà a ocupar la presidència
del parlament txecoslovac (1989). Doctor honoris causa per les
universitats de Bolonya (1988), Madrid (1990) i Washington (1990), publicà, entre altres
obres, La invasió soviètica (1990).
Gomulka, Wladyslaw (1905-1982)
Estadista polonès. Militant comunista des del 1926, contribuí a la
formació d'un govern d'unió nacional (1945) i fou ministre de la zona recuperada
(1945-49). Acusat de nacionalisme, fou destituït (1949) i arrestat (1951). Alliberat i
rehabilitat el 1956, fou nomenat secretari general del partit obrer unificat i seguí una
política d'estreta aliança exterior amb l'URSS. Després de les vagues del 1970 cessà
com a secretari del partit i fou expulsat del comitè central (1971).
Grosz, Karoly (1930-1996)
Polític hongarès. Membre del Partit Socialista Obrer Hongarès, arribà al politburó el
1985 i fou primer ministre des del juny del 1987. Al maig del 1988 substituí János
Kádar com a secretari general del Partit Socialista Hongarès. Grosz acceptà les
reformes polítiques empreses per Gorbacov, però no pas el multipartidisme. Després del
congrés d'octubre del 1989, en què el seu partit passà a anomenar-se oficialment Partit
Socialista Hongarès, es retirà de la política.
Havel, Václav (1936)
Dramaturg txec. A la dècada dels seixanta, conreà el teatre de l'absurd.
En Zahradní slavnost ('La festa en el jardí', 1963) exposa la dependència que
els hàbits del llenguatge exerceixen sobre els actes i els pensaments, mentre que en Vyrozumení
('Prevenció', 1965), satiritza el llenguatge burocràtic. El tema central de la seva
obra, la crisi d'identitat de l'home, es reflecteix en Ztízená moznost soustredení ('La
capacitat de concentració feta difícil', 1968) i Spiklenci ('Els conspiradors',
1971). És autor, a més, de Zebrácka opera ('L'òpera del mendicant', 1972),
adaptació de l'obra de Gay; Horsky hotel ('Un hotel a la muntanya', 1976), Audience
(1975) i Vernisáz ('La inauguració', 1975), que representen el teatre
apel·latiu contemporani. Posteriorment, la seva obra estigué marcada pel compromís
polític que adquirí i que del 1977 al 1989 li comportà empresonaments periòdics i el
bandejament cultural. Sota aquesta signe publicà, entre d'altres, les peces Largo
Desolato (1985) i Pikousení ('Temptació', 1989) i el recull de cartes de
presó Dopisy Olze ('Cartes a Olga', 1989). Conegut dissident del règim des de la
Carta 77, en esdevenir-se la crisi txecoslovaca del 1989, fou promotor del grup
d'oposició Fòrum Cívic, i el mateix any la seva independència política i el seu
inequívoc compromís amb la democràcia el portaren a la presidència del país, càrrec
del qual dimití el 1991 en protesta per la partició de Txecoslovàquia. Elegit el 1993
com a president de la República Txeca, el 1995 li fou atorgat el premi internacional
Catalunya.
El 1989 fou guardonat amb el "Premi de la Llibertat del Comerç del Llibre
Alemany". Com a cofundador del "Fòrum cívic" i impel·lit pel seu ideal
democràtic, contribuí decisivament a la formació de manifestacions anticomunistes.
Després de la vaga general contra el liderat del Partit Comunista i de les protestes
populars contra l'assemblea federal, fou elegit per aclamació, el 19 de desembre,
president de l'estat. Confirmat en el càrrec pel parlament (juliol del 1990), defensà la
integració dels països de l'Est per a l'any 2000. La crisi interna de Txecoslovàquia
l'impel·lí a fer una crida per a mantenir la unitat del país, en un míting
multitudinari celebrat el novembre del 1991, però les aspiracions independentistes
d'Eslovàquia el mogueren a presentar la dimissió del càrrec el juliol de 1992,
"per no interferir en la lliure decisió del poble".
Dimití el càrrec de president de Txecoslovàquia quan al gener del
1993 es produí l'escissió d'Eslovàquia i Txèquia, però acceptà posteriorment el
càrrec de president de la nova República Txeca. Al gener del 1994 accedí al càrrec de
president de la nova República Txeca, lloc des del qual ha reclamat la incorporació
d'aquesta república a la Unió Europea. Al maig del 1995 rebé el VII Premi Internacional
Catalunya, que concedeix l'Institut d'Estudis Mediterranis, juntament amb l'expresident
alemany Richard von Weizsäcker.
Fomentà l'adhesió del país a la UE i a l'OTAN. L'any 1997 rebé la visita de
Joan Pau II, que li demanà la restitució dels béns històricament confiscats a
l'Església. El 1998 fou reelegit president de la República Txeca, tot i el seu delicat
estat de salut. Fou guardonat amb nombrosos premis d'arreu del món, entre els quals
destaca el premi Príncipe de Asturias de comunicació i humanitats (1997), el premi a
l'Estadista Europeu (1997) i el premi Gazeta Wyborcza (Polònia). Rebé també el títol
de doctor honoris causa de diverses universitats d'arreu. Continuà la seva
vinculació amb la literatura, i publicà The Art of the Impossible (speeches) (1997),
In Various Directions (1999) i Spisy (1999). És president de la Prague
Heritage Fund. Forma part de l'Académie des Sciences Morales et Politiques i és membre
honorífic de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Salzburg.
Honecker, Erich (1912-1994)
Polític alemany. El 1929 s'afilià al partit
comunista, i fou empresonat pels nazis (1935-45). Acabada la Segona Guerra Mundial i
creada la RD Alemanya esdevingué membre del comitè central (1946), del politburó
(1958), primer secretari (1971-76) i secretari general del partit (1976). L'any 1976 fou
nomenat president del consell d'estat. Polític pragmàtic, endurí el règim després
d'uns anys de liberalització moderada, però al mateix temps intensificà les relacions
econòmiques amb el món capitalista i afavorí un acostament a la República Federal
d'Alemanya. El 1989 dimití tots els seus càrrecs oficials i fou expulsat del partit
comunista. Acusat i jutjat per violacions dels drets humans (1992), fou suspès el judici
i es traslladà a Xile l'any 1993.
Husák, Gustav (1913-1991)
Polític eslovac. Membre destacat del partit comunista eslovac des del
1943, participà en el cop d'estat comunista (1948). Caigut en desgràcia, fou empresonat
(1951-60). Rehabilitat el 1964, assumí la primera secretaria (posteriorment anomenada
secretaria general) del partit comunista eslovac (1968-69) i, després de la Primavera de Praga,
del partit comunista txecoslovac (1969), del qual encapçalà l'ala dura. President de la
República des del 1975, dugué una política de subordinació envers l'URSS i de
repressió a l'interior. S'oposà, però, a la perestrojka, motiu pel qual fou
retirat de la secretaria general del partit el 1987. Dimití la presidència el 1989 arran
del moviment popular que posà fi al règim comunista. El 1990 fou expulsat del partit
comunista.
Jaruzelski, Wojciech Witold (1923)
Militar i polític polonès. Fill d'una família noble, el 1940 emigrà a
l'URSS per tal d'entrar a l'exèrcit polonès que s'hi formava. Després de la Segona
Guerra Mundial lluità contra els grups militaritzats antigovernamentals a l'est de
Polònia. General i cap del departament polític de l'exèrcit (1960), fou viceministre de
defensa (1962-68), ministre de defensa (1968-85), membre del Politburó del Partit Obrer
Unificat Polonès (1971-81) i, el 1981, en plena crisi econòmica i política de Polònia,
fou nomenat primer ministre. El 13 de desembre d'aquell mateix any féu un cop d'estat.
Decretà l'estat de guerra, formà un consell militar, militaritzà tots els sectors de
l'economia polonesa, posà sota control els mitjans d'informació i suspengué les
activitats dels sindicats lliures. Hagué d'enfrontar-se amb revoltes el 1982, i proposà
al parlament la supressió de l'estat de guerra. Sufocades les protestes populars i
desarticulat el sindicat Solidarnosc, el 1985 deixà el càrrec de primer ministre,
però conservà tot el seu poder com a secretari general del POUP i fou nomenat cap de
l'estat. El 1989 acceptà la formació d'un govern de coalició, el restabliment del
parlament (del qual assumí la presidència), abandonà la presidència del partit i
legalitzà Solidarnosc. Al desembre del 1990 hagué de cedir la presidència estatal en
favor de Lech Walesa, vencedor en les eleccions del dia 9 del mateix mes. Al
setembre del 1990 anuncià la seva intenció de renunciar el càrrec si el parlament li ho
permetia. Aquest decidí que, per tal com del seu nomenament no n'era autor el Sejm
(parlament) sinó unes eleccions, Jaruzelski podia abandonar el càrrec. La presidència
del país l'assumiria, al desembre, Lech Walesa, vencedor en les eleccions presidencials.
Apartat de la vida política, el 28 de març de 1996 hom procedí judicialment
contra ell per la mort de 44 manifestants el 1970 per part de les forces de seguretat,
quan Jaruzelski era ministre de defensa. A l'abril del 1996 hom decidí la suspensió del
procés obert contra ell.
Kádár, János (1912-1989)
Polític hongarès. Comunista des del 1933, participà durant la Segona
Guerra Mundial en la constitució d'un moviment de resistència contra els nazis. Fou
empresonat (1951-54) en entrar en contradicció amb el grup stalinista de Rákosi. El 1956
esdevingué cap del govern favorable a l'URSS que reprimí l'alçament d'octubre-novembre
d'aquell any i primer secretari del Partit Socialista Obrer Hongarès. Havent renunciat el
càrrec de primer ministre el 1965, restà com a home fort del règim, flexibilitzà
l'economia a partir del 1968 i promogué una apreciable liberalització política i
cultural, fent d'Hongria un dels països més estables i pròspers de l'Europa de l'Est.
De les seves obres polítiques es destaca A szocializmus teljes gyözelméért ('Per
la completa victòria del socialisme', 1962). La crisi econòmica dels anys vuitanta, que
provocà una forta caiguda del nivell de vida d'Hongria, li féu disminuir sensiblement la
popularitat i el prestigi i portà a la seva destitució (1988).
Nagy, Imre (1896-1958)
Polític hongarès. D'origen camperol, el 1917 entrà al partit comunista i participà en
la revolució bolxevic russa i en la revolució hongaresa dels consells (1919). Refugiat a
l'URSS, tornà a Hongria el 1944. Ministre d'agricultura el 1945, defensà la reforma
agrària socialista enfront del model soviètic de col·lectivitzacions, defensat per
Rákosi; fou ministre de l'interior (1945-46) i d'alimentació (1950-52). Elegit president
de l'Assemblea Nacional (1948) i havent arribat a primer ministre (1953), denuncià el
stalinisme i prometé l'alliberament polític i econòmic, però fou destituït (1955). En
produir-se la insurrecció d'octubre del 1956, tornà al poder i formà un govern de
coalició. Pressionat pels insurrectes, anuncià la sortida d'Hongria del pacte de
Varsòvia. Després de la intervenció soviètica, fou detingut i, després d'un judici
secret, executat.
Tito (1892-1980)
Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a
l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit
comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les
Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39).
Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el país
al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou proclamat cap de
govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció del socialisme
que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així
s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari
general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del partit (1966-80), fou
elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit
ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de
reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954
fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Walesa, Lech (1943)
Nom amb què és conegut el dirigent sindical i polític polonès Leszek
Walesa. De professió electromecànic, començà treballant a Dobrzyn i el 1967
s'incorporà a les drassanes Lenin de Gdansk. Durant els anys setanta desplegà una gran
activitat sindical per al millorament de les condicions laborals dels obrers, la qual cosa
li comportà diversos empresonaments i acomiadaments. Com a membre del comitè de vaga de
Gdansk esdevingué el màxim líder del moviment obrer del seu país en les vagues que a
l'estiu del 1980 s'estengueren per tot el litoral bàltic de Polònia i que donaren lloc
al naixement dels sindicats lliures autogestionaris Solidarnosc, organitzats ben
aviat en tot el territori polonès. Elegit president (1980) del seu òrgan directiu,
durant els esdeveniments posteriors que menaren a la implantació de la llei marcial pel
govern militar de Wojciech Jaruzelski fou detingut el 1981, i pel maig del 1982,
internat a Arlamow, d'on sortí al novembre. Premi Nobel de la pau el 1983, afavorí les
vagues de desgast del règim comunista del 1988 i participà en les converses que el 1989
contribuïren a la dissolució del règim. El 1990 assolí una gran victòria en les
eleccions presidencials i renuncià la presidència de Solidarnosc. El seu mandat es
caracteritzà pel reforçament dels vincles amb l'Església Catòlica (el 1993 aconseguí
que Polònia firmés un concordat amb el Vaticà) i la constant oposició a l'acció del
legislatiu, que acusà reiteradament Walesa d'autoritarisme. El 1995 fou derrotat en les
eleccions presidencials. El mateix any fundà la Lech Walesa Institute
Foundation, i des del 1998 és president de la Christian Democratic III Rzerpospolitej.
Fou guardonat amb el premi dels Drets Humans del Consell d'Europa (1989). Entre les seves
publicacions destaquen The Way to Freedom (1991) i Everything I Do, I Do for
Poland (1995).
|
|
Pròxim
Orient. |
Arafat,
Yasser (1929)
Nom amb el qual és conegut el líder palestí Muhammad 'Abd Ar'uf Arafat.
El 1944 s'afilià a la lliga d'estudiants palestins, que presidí en 1952-56. Participà
en totes les guerres àrabo-israelianes i el 1956 fou cofundador d'al-Fatah.
Des del 1968 presidí el comitè executiu d'aquest moviment i el de l'Organització per
a l'Alliberament de Palestina. A partir del 1975 intervingué en la guerra del Líban.
Molt dependent del suport fluctuant dels països àrabs, el 1983 trencà amb el règim
sirià, que donava suport a l'ala radical de l'OAP. Foragitat del Líban per Síria i per
Israel, es reconcilià amb Egipte i Jordània i admeté la coexistència d'un estat
palestí amb Israel. Arafat cercà el suport de l'ONU per a l'aplicació de les
resolucions d'aquesta organització sobre els territoris ocupats i encapçalà la revolta
palestina coneguda com intifada, iniciada el 1987. Malgrat el seu suport a l'Iraq
en la guerra del Golf Pèrsic (1991), la victòria del Partit Laborista Israelià
sobre el Likud afavorí la signatura d'un acord (1993) entre Arafat i el primer ministre
israelià Y. Rabin pel qual hom establia l'autonomia palestina en els territoris ocupats
de Gaza i Jericó i que li valgué el premi Nobel de la pau 1994 compartit amb Y. Rabin i
S. Peres. Arafat esdevingué cap del nou govern autonòmic d'aquells territoris, tot i que
la seva autoritat fou contestada pels sectors fonamentalistes o radicals palestins.
El 1994 compartí el premi Nobel de la pau amb Y.Rabin i S.Peres. Únic
interlocutor en el tractat de Pau del 1993 amb Israel, que establia l'autogovern palestí
a Gaza i Cisjordània, la seva gestió per a la posada en pràctica gradual de l'autonomia
palestina es veié dificultada pels grups extremistes Hamàs i Hezbollah, que emprengueren
una campanya d'atemptats sobre la població israeliana a fi de radicalitzar ambdues parts
i fer inviable el tractat. En les eleccions celebrades al gener del 1996, el seu partit,
Fatah, aconseguí la majoria de vots en les eleccions als territoris ocupats i Arafat es
convertí en president de l'Autoritat Nacional Palestina.
Begin, Menahem
(1913-1992)
Polític israelià. El 1935 es llicencià en dret a Varsòvia. Cap del moviment de joves
sionistes Betar de Polònia (1939), fou confinat en un camp de concentració de Sibèria
(1940-41), per la seva militància sionista. Poc després se n'anà a Palestina (1942), on
aviat encapçalà un grup independentista que féu diversos atemptats i topà
políticament amb D. Ben Gurion. El 1948 fundà el Herut, moviment sionista que, més
tard, presidí. Ministre sense cartera (1967-70), fou president adjunt de la coalició del
Likud (1973-84). Fou elegit (1977) i reelegit (1981) primer ministre, càrrec des del qual
menà una política d'acostament a Egipte (tractat de pau del 1979) i de duresa contra els
palestins (annexió del Golan el 1981, invasió del Líban el 1982). Dimití com a cap del
govern al setembre del 1983 i es retirà totalment de la política. El 1978 compartí el
premi Nobel de la pau amb Anwar al-Sadat.
Ben Gurion, David (1886-1973)
Polític israelià. Influït des de molt jove per les idees sionistes i socialistes,
després dels pogroms del 1905 s'establí a Palestina (1906) i treballà en les primeres
cooperatives agràries jueves. Durant la Primera Guerra Mundial en fou expulsat per les
autoritats turques; però, després d'una estada als EUA, hi tornà el 1918 amb la Legió
Jueva, que col·laborà amb la Gran Bretanya, nova potència metropolitana de Palestina.
S'establí a Tel Aviv i fou un dels fundadors del Partit Laborista (Mapai) i de la
Federació Sindical (Histadruth), que esdevingueren poderoses forces polítiques i
econòmiques. Competí amb Chaim Weizmann per la direcció suprema del moviment sionista,
però guanyà la superior coneixença que el darrer tenia del medi internacional. Per
contra, reeixí a erigir-se en líder de la joventut, que ell organitzà d'una manera
armada en la Haganah, el nucli principal de la qual, després de la independència,
esdevingué exèrcit israelià. Malgrat la prohibició britànica, organitzà la
immigració en massa de jueus. El 14 de maig de 1948 llegí solemnement a Tel Aviv la
declaració de la independència d'Israel. Fou primer ministre (1948-53 i 1955-63) i
tingué una actuació decisiva en la consolidació de l'estat d'Israel. El 1965 rompé amb
l'establishment que ell mateix havia creat i organitzà un grup de dissidents del Mapai
en un nou partit anomenat Rafi. El 1970 es retirà de la política. Autor de
diverses obres de tema polític, li fou publicada en català Israel, anys de lluita (1973).
Dayan, Moshé (1915-1981)
Militar i polític israelià. Es distingí en la primera guerra àrabo-israeliana
(1947-48) i, successivament, fou promogut a coronel, general i cap de l'estat major
(1953-58). El 1956 comandà les tropes israelianes que venceren les egípcies al Sinaí i,
el 1958, deixà l'exèrcit per la política. Fou ministre d'agricultura (1959-64). El
1965, amb Ben Gurion, formà la fracció Rafí del partit laborista, en representació de
la qual ocupà la cartera de defensa el 1967; pocs dies després esclatà la guerra dels
Sis Dies, que constituí un nou triomf per a ell. Féu costat a la reunificació de les
fraccions del partit laborista (Rafí, Ahdut Avoda i Mapai) per crear l'Israel Labour
Party (1967). Ocupà novament el ministeri de defensa (1967-74) i d'afers estrangers
(1977-79). El 1981 fundà el partit Telem, que propugnà la retirada unilateral d'Israel
dels territoris ocupats després de la guerra del 1967. Escriví Diari de la campanya
del Sinaí (1966) i l'autobiografia Història de la meva vida (1976).
Habash, Georges (1925)
Líder palestí. Metge, des del 1948 ha militat en moviments nacionalistes palestins. El
1967 fundà el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, que encapçala.
Més radical que el líder de la OAP, Yasser Arafat, propugna la supressió de l'estat
d'Israel. És un dels líders dels grups radicals palestins que, amb atemptats i
sabotatges, han intentat frustrar l'aplicació del pla de pau acordat entre Arafat i
Israel el 1993.
Hussein I de Jordània (1935-1999)
Rei haiximita de Jordània des del 1953. Fill i successor de Talal I, impulsà una
política de desenvolupament econòmic i rebé el suport d'Occident (especialment de la
Gran Bretanya i els EUA). Tanmateix, l'establiment d'un gran nombre de palestins a
Jordània, que acabaren constituint la majoria de la població enfront de la minoria
autòctona dels beduïns, i les pressions dels estats àrabs més antioccidentals
l'obligaren sovint a adoptar posicions d'un difícil equilibri. Així, el 1956 féu
dimitir el britànic John Baggot Glubb com a cap de les forces armades jordanes i,
després d'un efímer intent d'unió amb l'Iraq (febrer-agost del 1958), el 1967 fou el
principal derrotat en la guerra dels Sis Dies contra Israel, per la qual perdé la
Cisjordània, que passà a ésser ocupada per Israel. Davant la possibilitat que l'OAP,
que s'havia establert a Jordània, arribés a bandejar-lo del poder, al setembre del 1970
féu liquidar de forma sagnant les estructures d'aquesta organització, bé que continuà
acollint la població palestina i que el 1974 donà suport a la resolució de la cimera
àrab de Rabat que reconeixia l'OAP com a únic representant legítim del poble palestí.
En 1983-84 proposà una confederació jordano-palestina i tornà a convocar el parlament,
que havia mantingut suspès des del 1974. El 1986 decretà l'expulsió del comandament
militar palestí d'al-Fatah i el 1988 renuncià a la reivindicació sobre la Cisjordània.
Donà suport a l'Iraq en la guerra contra Iran (1980-88) i també, a causa de l'opinió
pública del propi país, en la guerra del Golf Pèrsic (1991), posició que,
tanmateix, no afectà les bones relacions amb els EUA. Amb la signatura de la pau amb
Israel el 1994 i la reconciliació pública amb Y.Arafat (1995), fou un dels primers
líders àrabs a donar suport als acords israeliano-palestins del 1993. Greument malalt,
el 1999 designà príncep hereu el seu fill Abdullah ben Hussein.
Meir, Golda (1898-1978)
Política israeliana. Amb la seva família el 1906 emigrà a Milwaukee.
S'uní aviat al partit laborista sionista, i el 1921 emigrà a Palestina i, juntament amb
Ben Gurion, Levi Eskhol i Ben Zvi, fou un dels fundadors del Mapai i del Histadrut.
Posteriorment fou cap polític de l'Agència Jueva de Palestina (1946-48). Aconseguida la
independència de l'estat d'Israel, ocupà diversos càrrecs diplomàtics i polítics,
fins que arribà a ministre de relacions exteriors (1956-66). El 1969 fou elegida cap de
govern. Hagué de dimitir (1974) a conseqüència de la guerra àrabo-israeliana del 1973.
Publicà una autobiografia (1975).
Netanyahu, Benjamin (1949)
Polític israelià. Estudià al Massachusetts Institute of Technology. Tornà a Israel el
1969 i, incorporat a l'exèrcit, combaté a la guerra del Yom Kippur (1973). Ambaixador a
Washington (1982-84) i representant permanent d'Israel a l'ONU (1984-88), com a ministre
d'afers estrangers del govern del Likud (1988-91) participà en la Conferència de Pau de
Madrid (1991). Primer ministre arran de la victòria del Likud en les eleccions del maig
del 1996, formà govern amb el suport de diversos partits religiosos. Adduint el
reforçament de la seguretat, congelà l'aplicació dels acords de pau del 1993, i fins i
tot intentà revertir-ne alguns aspectes (manteniment dels assentaments, intent
d'ampliació de la zona israeliana a Jerusalem i resistències a la cessió de territoris
a Cisjordània), política que concità una tensió creixent amb Arafat i el desacord dels
EUA, i que tampoc no aconseguí aturar la violència dels grups palestins radicals. En les
eleccions anticipades del maig del 1999 fou derrotat pels laboristes.
Peres, Shimon (1923)
Polític israelià. Emigrà a Palestina (1934) i l'any 1947 s'afilià al
moviment sionista de joves, Haganah. D'ençà del 1948 sovint ha ocupat diversos
ministeris, en especial el de defensa. Membre del partit laborista (Mapai), el 1965 seguí
D.Ben Gurion al partit Rafi fundat per aquest. El 1968 ingressà en el partit laborista
d'Israel —format per la fusió del Mapai, el Rafi i l'Ahdut ha'Avoda—, el qual
presidí en 1977-92. Primer ministre (abril-juny del 1977) i líder de l'oposició durant
l'etapa de govern dretà del Likud (1977-84), en 1984-86 presidí un govern d'unitat
nacional amb participació dels laboristes i el Likud. Arran de la victòria laborista del
juny del 1992 fou nomenat ministre d'afers estrangers i negocià amb l'OAP l'aplicació
dels acords de pau del setembre del 1993, que atorgaven l'autonomia als territoris
ocupats, motiu pel qual rebé el 1994 el premi Nobel de la pau conjuntament amb Y.Arafat i
Y.Rabin. A la mort d'aquest en atemptat (1995), el succeí en el càrrec de primer
ministre fins el 1996, que l'abandonà després de la derrota laborista en les eleccions
generals. Després de la victòria del partit laborista en les eleccions
legislatives del 1992 es convertí en ministre d'exteriors i fou un dels principals
impulsors, juntament amb el primer ministre Rabin, del procés de pau amb els palestins.
L'any 1994 rebé, amb Y.Rabin i I.Arafat, el premi Nobel de la pau. Arran de l'assassinat
de Rabin, al novembre del 1995, accedí al càrrec de primer ministre. Perdé les
eleccions generals del 1996 per un estret marge de vots.
Rabin, Yitzhak (1922-1995)
Polític i militar israelià. Estudià agricultura i en 1943-48 fou oficial
de la divisió jueva Palmach, que lluità al costat dels aliats a la Segona Guerra
Mundial. El 1948 defensà Jerusalem en la primera guerra àrabo-israeliana, i fins
el 1968 ocupà càrrecs a l'exèrcit israelià, entre els quals, cap d'estat major
(1964-68). Ambaixador als EUA (1968-73), fou diputat des del 1974 pel partit laborista,
que liderà en 1974-77 (anys en què també succeí Golda Meir com a primer ministre), i
des del 1992. Ministre de Defensa en el govern d'unitat de 1984-86 i en 1986-90 en el
govern del Likud presidit per I.Samir, en retornar al poder els laboristes (1992)
esdevingué de nou primer ministre. El 1993 signà un acord de pau amb el líder de l'OAP
I.Arafat, pel qual hom atorgava un règim d'autogovern palestí als territoris ocupats,
tractat que li valgué la concessió del premi Nobel de la Pau el 1994, compartit amb
S.Peres i I.Arafat. Morí assassinat per un ultraortodox jueu.
Nascut en una família jueva d'origen rus, a 19 anys s'integrà al Tsahal i
romangué 27 anys a l'exèrcit. El 1964 fou nomenat cap d'estat major i el 1967
encapçalà la victòria sobre els àrabs en la guerra dels Sis Dies. Ambaixador a
Washington (1968-73), després de la dimissió de Golda Meier la substituí al capdavant
del laborisme i fou nomenat primer ministre (1974-77). Després d'uns quants anys a
l'oposició, fou ministre de defensa (1984). Enfrontat a la intifada palestina
iniciada el 1987, Rabin menà una forta política repressiva. El 1992, escollit cap del
laborisme i primer ministre d'Israel, es convertí en el principal impulsor de les
negociacions amb els palestins, que culminaren amb la signatura d'un acord a Washington
(1993) que establia la implantació d'una autonomia política palestina a Gaza i Jericó,
efectiva el 1994. El 1994 rebé el premi Nobel de la pau, compartit amb I.Arafat i
S.Peres. Fou assassinat el 1995 per un extremista jueu.
|
|
Orient
Mitjà. |
Husayn,
Saddam (1937)
Polític iraquià. Membre del partit Ba'&tM;, participà en la
fracassada conspiració contra Kassem (1959) i hagué de refugiar-se a Síria i,
posteriorment, a Egipte. Després del derrocament de Kassem tornà a l'Iraq (1963), però
fou arrestat el 1963 pel fet de conspirar contra Aref i condemnat a dos anys de presó
(1964-66). Esdevingué una figura influent al seu país després del cop d'estat del 1968,
quan el Ba't assumí el control de l'Iraq. Nomenat (1969) vice-president del Consell de
Comandament de la Revolució (CCR), arran de la dimissió del president Bakr ocupà (1979)
els càrrecs de secretari general del partit, president del govern, cap d'estat i
president del CCR. L'any 1980 inicià una guerra contra l'Iran per tal de recuperar la
regió de Satt al'Arab. La guerra acabà, el 1988, amb un alto-el-foc establert en una
resolució de l'ONU, sense vencedors ni vençuts. L'any 1990 envaí Kuwait, la qual cosa
provocà que es desencadenés la guerra del Golf Pèrsic (1991), que finalitzà amb
la derrota de les forces iraquianes.
Conclosa la guerra contra l'Iran mitjançant un armistici pactat l'any 1988, Husayn
continuà considerant-se capdavanter del panarabisme i, en especial, de la causa
palestina, i l'1 d'agost del 1990 envaí Kuwait sota el pretext que el país era una
província de l'Iraq. Desobeint les decisions del Consell de Seguretat de l'ONU i la
resolució 678 que li concedia el termini del 15 de gener per a abandonar el país, els
EUA llançaren el dia 17 l'acció anomenada "Tempesta del desert", que acabà el
27 de febrer amb la rendició de l'Iraq i l'alliberament de Kuwait. La derrota de les
tropes iraquianes fou aprofitada pels xiïtes del sud del país i pels kurds de la
frontera nord per rebel·lar-se contra el dictador, esperonats en part per falses promeses
d'ajut de les potències occidentals. Husayn aconseguí, emperò, de dominar aquests
moviments insurreccionals, i els kurds hagueren de cercar un mal refugi dins les fronteres
turques. No acceptà mai les fronteres fixades per l'ONU a l'abril del 1993, arran de la
crisi i la guerra del Golf del 1991, perquè això privava el país de diversos pous de
petroli i d'una part de la base naval d'Umm-Qasr. També rebutjà la zona d'exclusió al
sud del paral·lel 32 a la qual els seus avions no podien volar. Fou durament criticat
pels EUA, la Gran Bretanya i França, que, després de diversos avisos, atacaren
militarment alguns objectius militars iraquians (gener del 1993). Com a part d'un alto al
foc, l'ONU prohibí a l'Iraq la producció d'armes químiques i nuclears. Però Saddam
Husayn es mostrà reticent amb la UNSCOM, la comissió de les Nacions Unides encarregada
de controlar el desarmament iraquià, la qual acusava de parcialitat en els seus informes,
sistemàticament contraris al seu règim. Davant la falta de perspectiva d'una retirada de
les sancions internacionals, es generà una nova escalada del conflicte que, malgrat la
mediació de l'ONU i la pressió internacional, acabà amb els atacs aeris dels EUA i la
Gran Bretanya al desembre del 1998. Posteriorment, l'ONU accedí a obrir les exportacions
de petroli de l'Iraq, però condicionades a una despesa en aliments (programa 'Petroli per
aliments'). Per tant, l'embargament se substituí per una reinserció petroliera de l'Iraq
a la comunitat internacional, sense que això produís cap canvi substancial en la
naturalesa del règim de Saddam Husayn.
Khomeynî, Ruhollah (1900-1989)
Aiatol·là i polític iranià. Fill d'un
aiatol·là, sostingué el règim de Mosaddeq (1951-53). Cap xiïta de l'Iran (1962), el
mateix any s'instal·là a Qom, on criticà el sistema del xa. Deportat per aquest a
Turquia (1964), més tard passà a l'Iraq (1965) i França (1978). Des de l'exili
conspirà contra la monarquia i fou la figura principal del moviment que la féu caure
(1979). El mateix any instaurà a l'Iran la República Islàmica, règim teocràtic que
perseguí tota oposició interna, especialment a partir del 1984, que el Partit Republicà
Islàmic dominà totalment el parlament. Maldà posteriorment per estendre la revolució
islàmica a altres països musulmans, i per la seva confrontació directa amb Occident,
que portà a considerar el règim iranià com a principal suport del terrorisme
internacional, fou sotmès a un embargament que, juntament amb la guerra contra l'Iraq
(1980-88), n'agreujà la situació. El 1989 dictà la condemna a mort de l'escriptor
Salman Rushdie.
Muhammad Reza de l'Iran
(1919-1980)
Conegut com a Reza Pahlawi. Xa de l'Iran. Fill i successor de Reza I de l'Iran,
de la dinastia Pahlawi, estudià a Teheran i a Suïssa. Entronitzat el 1943, menà
una política declarada d'occidentalització que li comportà l'animadversió del clergat
xiïta del país el qual, emparant-se en l'autoritarisme i la corrupció del seu règim,
organitzà l'oposició i la revolta popular que finalment l'enderrocà per a instaurar una
teocràcia islàmica a l'Iran (1979). Estigué casat amb la princesa Fawzieh d'Egipte (de
la qual es divorcià el 1948), amb Soraya Bakhtiari (1951; divorci el 1958) i amb Farah
Diba (1959), de qui tingué Reza, nascut el 1960 i nomenat successor i 'Ali. L'any 1979
s'hagué d'exiliar a causa de la revolució que convertí l'Iran en una república
islàmica. A la seva mort, el seu fill Reza es proclamà xa de l'Iran a
l'exili.
|
|
Àsia
Oriental. |
Bao
Dai (1913-1997)
Emperador d'Annam. El 1925 succeí el seu pare
Khai-Dinh. Sota la pressió del Japó, denuncià el tractat de protectorat francès del
1885 i proclamà (11 de març de 1945) la independència del Vietnam, el qual comprenia la
Cotxinxina i Tonquín. El mateix any abdicà arran de la derrota japonesa i de la
proclamació (20 de setembre del 1945) de la república del Vietnam per Ho Chi Minh, en el
govern del qual ocupà breument un càrrec honorífic (1946). Trencà amb aquest (1946) i
s'exilià a Hong Kong. Els francesos el nomenaren el 1949 cap (no investit) d'un teòric
estat associat del Vietnam. Sense suport polític es retirà a França. Fou deposat
definitivament del tron per un referèndum organitzat per Ngo Dinh Diem (1955).
Giap, Vo Nguyen
(1912)
Militar i polític vietnamita. Militant del partit comunista, s'uní de
molt jove a la lluita anticolonialista. Advocat, ingressà al Viet-minh, organitzà els
primers grups de guerrillers i el 1946 prengué la direcció de les forces nacionalistes
contra els francesos. Vencedor a Diên Biên Phu (1954), ocupà el ministeri de defensa de
la República Democràtica del Vietman fins el 1980 i dirigí la lluita contra les forces
sud-vietnamites i nord-americanes fins a la victòria del 1975, i més tard l'ocupació de
Cambodja (1979). Des del 1976 és viceprimer ministre del Vietnam reunificat. Ha escrit Guerre
du Peuple, Armée du Peuple (1961). El 1992 fou escollit membre del politburó del
Partit Comunista del Vietnam. Actualment, és considerat un heroi nacional. El 1995 es
trobà per primera vegada amb l'exsecretari de defensa dels Estats Units, antic adversari,
Robert McNamara.
Ho Chi Minh (1890-1969)
Nom que adoptà Nguyen That Thanh, revolucionari i polític vietnamita. Anà a
Londres (1911) i a París, on esdevingué membre del partit socialista (1917) i participà
en la fundació del partit comunista francès (1920). Després d'un viatge a Moscou,
col·laborà a Canton amb Mikhail Borodin (1925-27) i es relacionà amb altres
revolucionaris vietnamites, especialment amb Pham Van Dong. Amb el pseudònim de Nguyen
Ai Quoc, fundà a Hong-Kong el partit comunista indo-xinès i fou empresonat pels
britànics (1930). Alliberat, visqué a Xangai, Moscou, Berlín, Tailàndia i la Xina
(1940), i sota el nom de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la Lliga Vietnamita per a la
Independència (Viêt-minh) i s'oposà a l'ocupació japonesa, però fou empresonat per
les autoritats xineses (1942-43). Traslladat a Tonquín, organitzà la guerrilla i,
després de rebre la rendició japonesa, ordenà la insurrecció general i a Hanoi
proclamà la República Democràtica del Vietnam. Iniciades les negociacions (1945) amb
França per al reconeixement del nou estat dins la Unió Francesa, aquestes fracassaren i
començaren les hostilitats (desembre del 1946), que finiren el 1954 amb la participació
del Vietnam. Elegit president de la República Democràtica del Vietnam, inicià la
revolució socialista al Vietnam del Nord i treballà per la unificació dels dos
Vietnams. Neutral en la disputa sino-soviètica, resistí l'intervencionisme nord-americà
a la Indo-xina.
Nom que adoptà Nguyen That Thanh, revolucionari i polític vietnamita. Anà a
Londres (1911) i a París, on esdevingué membre del partit socialista (1917) i participà
en la fundació del partit comunista francès (1920). Després d'un viatge a Moscou,
col·laborà a Canton amb Mikhail Borodin (1925-27) i es relacionà amb altres
revolucionaris vietnamites, especialment amb Pham Van Dong. Amb el pseudònim de Nguyen
Ai Quoc, fundà a Hong-Kong el partit comunista indo-xinès i fou empresonat pels
britànics (1930). Alliberat, visqué a Xangai, Moscou, Berlín, Tailàndia i la Xina
(1940), i sota el nom de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la Lliga Vietnamita per a la
Independència (Viêt-minh) i s'oposà a l'ocupació japonesa, però fou empresonat per
les autoritats xineses (1942-43). Traslladat a Tonquín, organitzà la guerrilla i,
després de rebre la rendició japonesa, ordenà la insurrecció general i a Hanoi
proclamà la República Democràtica del Vietnam. Iniciades les negociacions (1945) amb
França per al reconeixement del nou estat dins la Unió Francesa, aquestes fracassaren i
començaren les hostilitats (desembre del 1946), que finiren el 1954 amb la participació
del Vietnam. Elegit president de la República Democràtica del Vietnam, inicià la
revolució socialista al Vietnam del Nord i treballà per la unificació dels dos
Vietnams. Neutral en la disputa sino-soviètica, resistí l'intervencionisme nord-americà
a la Indo-xina.
Kim Il-sung (1912-1994)
Polític nord-coreà. Membre del partit comunista (1931), en 1931-45
lluità contra l'ocupació japonesa. El 1945, amb el suport de l'URSS, que ocupà la
meitat nord del país, fundà el partit dels treballadors. En 1948-72 fou primer ministre
de la nova República Democràtica Popular de Corea, i posteriorment president. Iniciador
de la guerra de Corea (1950-53), fou nomenat secretari general del partit el 1966.
Basà la seva política en l'aïllament i l'autarquia, l'autoritarisme i el culte a la
personalitat. El 1994, la seva negativa a subscriure el tractat de no-proliferació
nuclear desencadenà una crisi internacional. Designà com a successor (1980) el seu fill
Kim Jong Il. La seva mort posà fi a la dictadura més llarga de la
història: quaranta-sis anys de direcció totalitària i d'aïllament internacional del
país.
Mao Zedong (1893-1976)
Polític i revolucionari xinès. Fill de camperols, fou influït en la seva
joventut per la Revolució Russa i per Lenin. El 1918 anà a Pequín com a ajudant de
bibliotecari de Li Tazhao, amb el qual compartí l'aspiració de conciliar el
marxisme-leninisme amb el nacionalisme xinès. En ésser fundat el partit comunista xinès
(1921), Mao fou un dels dotze delegats que es reuniren a Xangai. Cap de propaganda del
partit (1925-26), tingué un paper secundari mentre durà l'aliança del partit comunista
amb el Guomindang. En produir-se el trencament amb Chiang Kai-shek (1927), passà a Hunan,
on començà a organitzar els camperols com a força revolucionària. Convençut del paper
primordial que les masses camperoles havien de tenir en la revolució, s'oposà als
dirigents comunistes, que, malgrat les desfetes de Xangai i de Canton, continuaven creient
en el proletariat urbà com a base de la revolució xinesa. Establí, a Kingsi, un govern
soviètic, del qual fou elegit president (1931), i inicià un programa de reforma
agrària. Preveient que no podria resistir l'ofensiva de Chiang Kai-shek, el qual havia
arribat a un acord amb els japonesos per a continuar lluitant contra les regions
sovietitzades, encapçalà la Llarga Marxa (1934), que en un any conduí l'exèrcit
comunista a cinc mil quilòmetres del punt de partida. Fou en el curs de la Llarga Marxa
quan Mao assolí el control absolut del comunisme xinès. Aconseguí d'arribar a Shensi i
establí un nou govern soviètic amb capital a Yenan (1935-49). En esclatar el conflicte
sino-japonès (1937), Mao, sense perdre mai de vista el seu objectiu principal, la
instauració del comunisme a la Xina, pactà, en nom de la unitat nacional en contra de
l'invasor, una treva amb Chiang Kai-shek. En plena guerra contra el Japó publicà Sobre
la nova democràcia (1940), on afirmà la necessitat per a la Xina d'una dictadura
conjunta de les distintes classes com a etapa de transició per als països feudals i
dominats per l'imperialisme. A la fi del 1947, Mao féu un esquema de la política
econòmica futura del govern comunista: requisa de les propietats feudals i distribució
entre els camperols, nacionalització del capital burocràtic i control de la banca, la
indústria i el comerç exterior. Del 1948 al 1949 la lluita contra les tropes del
Guomindang féu grans progressos, i l'1 d'octubre de 1949 fou proclamada a Pequín la
República Popular Xinesa. Mao fou successivament president del consell, de la república
i secretari del partit. El 1957, d'una manera inesperada, inicià una política liberal,
coneguda com el període de les «Cent Flors». Al cap de quatre mesos el partit suprimí
l'experiència. El 1958 obrí un nou front: el de les «comunes del poble», on s'unien
l'activitat agrària, industrial, familiar i militar i el salari igualitari. Proclamat com
«un gran salt endavant», fou desacreditat per l'URSS com un conjunt de mesures
antiquades i reaccionàries. El 1959 Mao cedí la presidència a Liu Shaoji. A la
primavera del 1966, amb l'ajut de Lin Biao, posà en marxa la Revolució Cultural,
impulsada per un sector del partit comunista i per la guàrdia roja, que tenia com a
objectiu la transformació de les consciències, sobretot de les generacions joves, i de
garantir la construcció del socialisme. La publicació del Llibre roig, recull de
les citacions de Mao que conté l'essencial de la seva obra, fou un dels instruments de
transformació de les masses a fi que participessin en el procés revolucionari. La
destitució de Liu Shaoji (1968) i la celebració del novè congrés del partit (1969)
significaren per a Mao la recuperació de la direcció i la implantació de la seva
política. La visita de Nixon a Mao (1972) posà fi a l'aïllament internacional de la
Xina i afavorí les relacions entre aquesta i els EUA en el marc de la coexistència
pacífica. En morir, la seva figura fou desvalorada pel règim xinès i Jiang Qing,
la seva vídua, fou detinguda i jutjada, més tard, en el procés de la Banda dels
Quatre.
Ngo Dinh Diem (1901-1963)
Polític sud-vietnamita. Amb l'ajut dels EUA
enderrocà el príncep Buu-Doc (1954) i l'emperador Bao-Dai. Deixant de banda els acords
de Ginebra, proclamà la República, de la qual es féu president (1955) i primer ministre
(1956). L'oposició budista (Hué, 1963) i el Front d'Alliberament Popular en provocaren
la caiguda i l'assassinat en un cop d'estat.
Rhee, Syngman
(1875-1965)
Polític coreà. Militant nacionalista, fou empresonat entre el 1897 i el
1904 i s'exilià als EUA. President de Corea a l'exili, des del 1919, i màxim
representant dels grups prooccidentals, el 1948 fou elegit president de Corea. Malgrat la
guerra de Corea (1950-53), fou reelegit el 1952, el 1956 i el 1960. Instaurà un règim
dictatorial i perseguí l'oposició, però el 1960 una revolta popular i l'enemistat de
l'Assemblea l'obligaren a dimitir i s'exilià.
|
|
Àfrica. |
al-Gadaffi,
Moammar (1942)
Militar i polític libi. Essent capità, el 1969 dirigí el cop
d'estat que derrocà la monarquia d'Idris, després del qual esdevindria comandant en cap
de les forces armades, primer ministre (1970-72), ministre de defensa (1970), president
del Consell de la Revolució Líbia (1970-77) i president de la República (1977). El 1970
féu desmantellar les bases britàniques i dels EUA i expulsà del país els habitants
d'origen europeu. La seva política interna es caracteritza per la virulència
antioccidental, el fervor islàmic, el culte a la personalitat, la repressió i la
invocació d'una "tercera via universal" superadora del capitalisme i el
marxisme: el govern dels Comitès Populars, culminat el 1976 amb la fundació de la Gamahirija
o Estat de les Masses; en l'àmbit internacional, fou un aliat incòmode de l'URSS,
dóna suport a diversos moviments guerrillers i, suposadament, a grups terroristes, motiu
pel qual el 1986 la seva residència fou objecte d'un atac aeri per part dels EUA, del
qual sortí il·lès. Ha alternat obsessivament diverses formes de panarabisme (com ara la
creació d'un 'Gran Magrib') amb ulteriors enfrontaments amb els estats àrabs. El 1991,
però, condemnà la invasió iraquiana de Kuwait. La negativa a extradir dos presumptes
terroristes acusats d'un atemptat aeri el 1988 (cas Lockerbie), li valgué un
duríssim embargament davant del qual, finalment, hagué de cedir (1999).
A l'abril del 1999, l'ONU suspengué l'embargament al govern libi, després
que Gaddafi autoritzés el judici a Holanda de dos ciutadans naturals del país, acusats
d'un atemptat contra un avió civil americà a Lockerbie (Escòcia). A partir d'aleshores,
Gaddafi concentrà els seus esforços en un ambiciós projecte diplomàtic: la
constitució dels Estats Units d'Àfrica, on Líbia seria el motor del desenvolupament
econòmic i polític del continent. Es presentà des d'aquell moment com un estadista de
la pau, per a normalitzar les seves relacions diplomàtiques després de deu anys
d'aïllament. Però aquesta voluntat topà amb dues grans dificultats: l'opacitat del
sistema i les acusacions de terrorisme i repressió tant en l'àmbit local com en
l'internacional. En política interna, orientà les seves accions a rebaixar les tensions
socials i polítiques al país i a rellançar una economia malmesa per deu anys
d'embargament.
Nasser (1918-1970)
Nom amb què és conegut Gamal 'Abd al-Nasir, polític i militar egipci. Lluità
a la primera guerra àrabo-israelina (1948-49). Membre preeminent del grup
d'"oficials lliures" que destronà el rei Faruk (1952), cedí, però,
inicialment, la presidència de la nova república al general Naguib. Dos anys més tard
el substituí i el confinà a l'interior del país. Amo incontestable del govern egipci,
inicià una moderada reforma agrària, declarà la llibertat religiosa i portà a terme la
nacionalització del canal de Suez (1956), tot propugnant un socialisme estretament lligat
amb l'URSS, de la qual rebé ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic
de tota mena. Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República
Àrab Unida (1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al Iemen, on
lluità al costat del bàndol republicà (1965-67). L'èxit de la seva hàbil tasca
diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de Casablanca i
organització de la conferència de l'OUA al Caire (1961)— el convertí en líder
indiscutible del panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva
gestió a favor dels nacionalismes del tercer món, es mantingué malgrat els fracassos
soferts contra Israel: després d'anunciar la seva dimissió, arran del desastre de la
guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.
Sadat, Muhammad Anwar al- (1918-1981)
Polític egipci. Militar de carrera (diplomat el 1938), fou antibritànic
declarat i no dubtà a col·laborar amb els alemanys per sostreure Egipte del domini
anglès (el qual fet li valgué la presó, 1942-44). Fou un dels "oficials
lliures" que col·laborà en l'enderrocament del rei Faruk (1952). President de
l'assemblea nacional (1961-68) i vice-president de la república (1969), a la mort sobtada
de Nasser (1970) fou elegit president. Panarabista i pro-soviètic, volgué refer
l'exèrcit (destruït per Israel el 1967) i promogué la quarta guerra àrabo-israeliana
(octubre del 1973). Reelegit president (1976), donà una nova orientació a la política
exterior egípcia, decantant-se als EUA i iniciant converses de pau amb Israel amb vista a
una solució del problema de l'Orient Mitjà (acords de Camp David de 1978 i tractat
egípcio-israelià del 1979). Li fou atorgat, juntament amb Menahem Begin, el premi Nobel
de la pau del 1978. El 1981 ordenà la persecució dels islàmics radicals, que
l'assassinaren en una desfilada militar.
|
|
Amèrica
Llatina. |
Batista
y Zaldívar, Fulgencio (1901-1973)
Polític i militar cubà. Sergent de l'exèrcit, tingué un paper decisiu
en el cop d'estat del 1933. Fou elegit president el 1940. En unes eleccions lliures (1944)
hagué d'abandonar el poder; el 1952 hi retornà gràcies a un cop d'estat. Governà com a
dictador. L'1 de gener de 1959 fou obligat a abandonar el poder per l'acord de les forces
d'oposició, gràcies a la victòria de les quals pujà al poder Fidel Castro. És autor
de Cuba Betrayed ('Cuba traïda', 1962).
Castro Ruz, Fidel (1926)
Polític cubà. Fill d'un emigrat gallec benestant, estudià en un
col·legi de jesuïtes i a la universitat de l'Havana, on fou president de la Federació
d'Estudiants i es doctorà en lleis (1950). El 26 de juliol de 1953, al capdavant d'un
grup de 165 joves, intentà, sense èxit, l'enderrocament de la dictadura de Batista
mitjançant l'assalt a la caserna de Moncada a Santiago. Condemnat a mort (s'autodefensà
en el judici), hom li commutà la pena i fou amnistiat el 1955. S'exilià a Mèxic, on
fundà el moviment 26 de julio. Amb l'assessorament tècnic d'Alberto Bayo preparà
la invasió de Cuba. Pel desembre del 1956, al capdavant de 82 homes, desembarcà en el
«Granma» a la província d'Oriente. Després de nombroses baixes, els supervivents,
entre els quals Raúl Castro i Ernesto Che Guevara, s'internaren a Sierra Maestra,
on iniciaren la lluita de guerrilles contra Batista. Sota la direcció de Fidel Castro, el
nucli inicial de guerrillers anà augmentant i estenent-se el camp d'operacions. L'1 de
gener de 1959 Batista fugí de Cuba, i el dia 8 Castro entrà a l'Havana. El 15 de febrer
Castro esdevingué cap de govern i instaurà un règim revolucionari, la primera mesura
del qual fou de decretar una radical reforma agrària (17 maig 1959). L'expropiació,
sense indemnització, de nombroses plantacions de propietat nord-americana marcà l'inici
de l'afrontament amb els EUA, agreujat després del març del 1960 en decretar les
primeres nacionalitzacions de refineries de petroli nord-americanes. Els EUA trencaren les
relacions diplomàtiques amb Cuba pel gener del 1961. El 14 d'abril de 1961 Castro dirigí
les operacions que frustraren el desembarcament d'elements contrarevolucionaris,
assessorats pels EUA, a la badia de Cochinos, i pocs dies després declarà Cuba
República Democràtica Socialista. En ésser creades les Organizaciones Revolucionarias
Integradas (ORI) (3 juliol 1961), en fou nomenat secretari general, càrrec que continuà
ocupant una vegada transformades en Partido Unido de la Revolución Socialista (PURS)
(1962) i, finalment, en Partido Comunista Cubano (1 octubre 1965). En la Primera
Declaración de l'Havana (2 setembre 1960) i especialment en la Segunda
Declaración (febrer 1962), Castro exposà les directrius de la revolució socialista
a Cuba i de la lluita d'alliberament nacional antiimperialista a l'Amèrica Llatina. Com a
màxim líder cubà, havent d'afrontar nombroses dificultats econòmiques derivades del
blocatge econòmic pels EUA, Castro ha reforçat els lligams econòmics i polítics amb
l'URSS i, malgrat les discrepàncies motivades per la crisi del Carib (octubre 1962), pel
suport cubà als moviments guerrillers llatinoamericans (Conferència Tricontinental de
l'Havana, gener 1966, i de l'Organización Latino Americana de Solidaridad
—OLAS—, agost 1967) i per les crítiques de Castro a diversos partits comunistes
ortodoxos del continent, el seu règim, en nom de l'internacionalisme, ha tramès
assessors i tropes a països com Angola, Etiòpia, Grenada i Nicaragua a partir del 1976.
Amb l'entrada en vigor de la primera constitució socialista de Cuba (1976), Castro
assumí els càrrecs de cap de l'estat, president del consell d'estat i president del
consell de ministres tot conservant els costums (llargs discursos davant les masses, afany
constant d'autocrítica...) que li han donat el seu singular carisma. Té el premi Lenin
de la pau (1961) i ha publicat La historia me absolverá (1953) i Obra
revolucionaria. Fou reelegit a la secretaria general del partit
comunista el febrer del 1986, i confirmat en els càrrecs de cap de l'estat i del govern
el desembre del mateix any. Segons els seus punts de vista —expressats en el congrés
de traballadors que tingué lloc a l'Havana el 29 de gener del 1990— el bloc oriental
era políticament mort, ja que les convulsions econòmiues i polítiques mundials havien
"atomitzat" el front comunista, i l'Orient europeu s'havia anat esgarriant pels
viaranys de la filosofia capitalista. Insistint en aquesta tesi, afirmà (juliol del 1991)
que "la revolució cubana no canviaria mai" i, en el congrés del PC Cubà
(octubre del 1991), culpà l'URSS de la crisi comunista d'arreu del món. En aquest mateix
congrés, el Partit atorgà poders especials al Comitè central. A l'octubre del 1991,
durant el IV Congrés del PCC, fou reelegit secretari general. El 1993 fou reelegit
diputat i ratificat com a president del consell d'estat i consell de ministres. A pesar de
les pressions de les nacions veïnes del continent i dels membres de la UE per la
democratització del país, Castro només ha introduït algunes reformes econòmiques per
poder afrontar la greu crisi que arrossega Cuba com a conseqüència de la desaparició
d'altres règims comunistes que li havien donat suport material.
Guevara de la Serna, Ernesto (1928-1967)
Revolucionari sud-americà, més conegut com a Che Guevara. Procedent
d'una família de l'alta burgesia, estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat
al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i
s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació «Granma» i se significà en
la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució
cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i
centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de
tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la
solidaritat de tots els pobles del tercer món per a combatre les forces imperialistes. El
1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina.
Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes
entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on
se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció
revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960)
i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).
|
|
Papes
durant la guerra freda. |
Joan
XXIII (1881-1963)
Nom que prengrué Angelo Giuseppe Roncalli en ésser elegit papa (1958-63). Consagrat
bisbe (1925), fou nomenat visitador apostòlic de Bulgària i, posteriorment, delegat
apostòlic de Turquia i Grècia (1935). Pius XII l'envià de nunci a París (1944) i
el nomenà cardenal patriarca de Venècia (1953), on convocà un sínode i restaurà la
basílica de San Marco. Tot just elevat al pontificat, convocà un sínode a Roma i el
concili II del Vaticà, que obrí l'any 1962. Amplià el col·legi cardenalici.
Obrí l'Església Catòlica al diàleg amb el món i afavorí les relacions amb els
cristians de les diverses confessions creant el Secretariat per a la Unió dels Cristians.
El seu magisteri trobà una expressió excepcional en les encícliques Mater et
Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963).
Joan Pau I (1912-1978)
Nom que prengué Albino Luciani en esdevenir papa (1978). Fill d'obrers,
rebé el sacerdoci (1935) i es doctorà en teologia amb una tesi sobre Rosmini. Professor
de seminari i responsable diocesà de catequesi, fou elegit bisbe de Vittorio Veneto
(1958), patriarca de Venècia (1969) i cardenal (1973). Moderat, de relacions fàcils,
compensà la intransigència doctrinal amb una gran humanitat. La participació en el
concili II del Vaticà i en els sínodes episcopals el revelaren primordialment com a
pastor. Amb el nom que escollí per a papa indicà que volia continuar l'obra renovadora
dels seus dos predecessors, però morí als trenta-tres dies de la seva elecció.
Joan Pau II (1920)
Nom que adoptà Karol Wojtyla en ésser elegit papa (1978). Estudiant a
Cracòvia i afeccionat al teatre i a l'esport, treballà en la indústria química per
evitar la deportació a Alemanya durant l'ocupació nazi. Entrà al seminari clandestí
del cardenal Sapieha i rebé el presbiterat el 1946. Dos anys d'estudis a l'Angelicum de
Roma i a la universitat de Cracòvia l'endinsaren en el pensament de sant Joan de la Creu
i de Max Scheler i el prepararen per a la docència a Cracòvia i a Lublin. Durant aquests
anys publicà diversos estudis sobre ètica i personalisme. Bisbe auxiliar de Cracòvia
(1958), arquebisbe (1964) i cardenal (1967), fou conegut dels seus col·leges sobretot a
partir del sínode episcopal del 1971. Dotat de grans dots de comunicació, ha captivat
l'Església i el món pel seu tremp enèrgic. Pel maig del 1981 fou ferit en un atemptat a
la plaça de Sant Pere del Vaticà. Sense témer les ambigüitats socioreligioses dels
contactes massius, atreu multituds a Roma i ha emprès una sèrie de viatges arreu del
món. Cal destacar, per la significació ecumènica, les trobades amb el patriarca de
Constantinoble, Dimítrios, en el viatge a Turquia, o amb el primat de l'Església
anglicana, en el viatge a la Gran Bretanya. Pel novembre del 1982, en un viatge a l'estat
espanyol, féu una ràpida visita als Països Catalans (Montserrat, Barcelona, Alzira i
València), visita que, oficialment, no tingué prou en compte el fet de la llengua
catalana i que suscità reaccions contradictòries. D'altra banda, hom li ha atribuït un
paper clau en una estratègia concertada amb el bloc occidental per a fer desaparèixer
els règims comunistes, especialment a Europa oriental. Malgrat aquesta oposició frontal
al marxisme, el 1997 visità Cuba i s'entrevistà amb Fidel Castro. La seva doctrina es
caracteritza per un abrandat fervor marià, un respecte pels drets de l'home, un
progressisme social i per una insistència en la moral sexual i en la figura del sacerdot
ja practicada pels papes anteriors; aquesta doctrina és plasmada en els grans documents:
les encícliques Redemptor hominis (1979), Dives in misericordia (1980), Laborem
exercens (1981), Slavorum apostoli (1985), Dominum et vivificantem (1985),
que conté una condemna del marxisme; les exhortacions apostòliques Catechesi
tradendae (1979), Familiaris consortio (1981), Reconciliatio et poenitentia (1984),
Veritatis splendor (1993) —sobre l'ensenyament moral de l'Evangeli—, Evangelium
vitae (1995) —sobre el valor absolut de la vida humana—, i Ut unum sint
(1995)- sobre l'ecumenisme; i les cartes sacerdotals amb motiu de cada Dijous Sant; la
carta Ordinatio sacerdotalis (1994), sobre la impossibilitat d'admetre l'ordenació
sacerdotal de la dona i Orientale lumen (1995), sobre els valors espirituals de les
esglésies orientals. De les constitucions apostòliques hom pot destacar Fidei
Depositem (1992), que significà l'aprovació d'un nou catecisme de l'Església
Catòlica, i Universi Dominici gregis (1996), que modifica les normes per a
l'elecció del papa, etc. Personatge fortament atípic, és titllat per uns d'utòpic i,
per d'altres, d'involucionista. En tot cas, no amaga el desig de superar la introversió
malaltissa a què havia arribat l'autocrítica del catolicisme del concili II del Vaticà
ençà. Ultra les encícliques, han estat traduïdes al català obres seves, com L'obrador
de l'orfebre (1979), Pedra foguera (1980), Gust de pa (poemes, 1981), Travessant
el llindar de l'esperança (1994) i Do i Misteri (1996).
En un discurs adreçat als bisbes d'Anglaterra i del País de Gal·les, Joan Pau II
afirmà, el 1997, que l'Església Catòlica no tenia autoritat per a canviar una qüestió
tan fonamental en la doctrina cristiana com és el sacerdoci reservat exclusivament als
homes. El papa declarà tancada —ja amb anterioritat a aquest discurs— la
qüestió de l'accés de les dones al sacerdoci ministerial. L'any 1998 publicà
l'encíclica Fides et ratio ('Fe i raó'), sobre les relacions entre la filosofia i
la teologia, i dues cartes apostòliques: Dies Domini ('Dia del Senyor'), sobre el
significat del diumenge i el valor del repòs setmanal, i Ad tuendam fidem ('Per a
tutelar la fe'), en la qual s'estableixen tres categories de veritats, i s'afegeixen al
Codi de Dret Canònic i al Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals algunes normes
que assenyalen el deure d'observar les veritats proposades de manera definitiva pel
magisteri de l'Església i preveuen sancions canòniques per als qui no les observin. El
mateix any —1998— Joan Pau II publicà la butlla Incarnationis Mysterium
('El misteri de l'encarnació'), amb la qual convocava el gran jubileu de l'any 2000. El
fet que hi aparegués el tema de les indulgències avivà la polèmica amb els
protestants. L'any 1999, publicà cartes adreçades a diferents col·lectius, com ara els
ancians o els artistes. Dels seus viatges destaquen els que féu el 1997 al Líban, per
presentar-hi les conclusions de l'assemblea especial del Sínode de bisbes per a aquell
país celebrada a Roma el 1995, i el que féu a Polònia. Al principi del 1998 viatjà a
Cuba, on pronuncià la frase "que Cuba s'obri amb totes les seves magnífiques
possibilitats al món i que el món s'obri a Cuba" i es reuní amb Fidel Castro.
L'any 1998 també viatjà a Croàcia —on beatificà el cardenal Stepinac enmig d'una
controvèrsia sobre el paper d'aquest eclesiàstic durant la Segona Guerra Mundial— i
a Nigèria. També el 1998 visità l'Índia, on promulgà l'exhortació postsinodal Ecclesia
in Asia. Igualment, es desplaçà a Geòrgia, Eslovènia i Romania. En aquest darrer
país es reuní amb el patriarca ortodox Teoctist. El 1999 visità Mèxic i la ciutat de
Saint Louis, als Estats Units. A Mèxic presentà el document final del Sínode de bisbes
sobre Amèrica, celebrat a Roma el 1997. El 2000 Joan Pau II anà a Terra Santa. Començà
per Jordània i continuà amb la seva visita a Israel, on expressà la profunda tristesa
de l'Església Catòlica per l'odi, les persecucions i les manifestacions d'antisemitisme
dels cristians contra els jueus. En territori palestí, Joan Pau II recordà "el dret
natural a tenir una pàtria" del poble palestí. L'any 2000 visità Egipte i Fàtima,
on beatificà Francisco i Jacinta Marto, dos dels tres pastorets vinculats als orígens
d'aquell santuari. Però el gran esdeveniment per a tota l'Església durant l'any 2000, i
per al bisbe de Roma en particular, fou el Jubileu, amb actes multitudinaris a la
capital italiana, com la Jornada Mundial de la Joventut, que hi aplegà dos milions de
joves d'arreu del món. Altres actes més minoritaris però altament significatius foren
el mea culpa pels pecats i errors passats i presents de l'Església, que Joan Pau
II entonà al Vaticà el dia 12 de març, i la celebració en memòria dels màrtirs del s
XX que presidí al Colosseu. Representà una novetat la celebració a Roma de la festa del
Primer de maig, coincidint amb el jubileu dels treballadors, ja que els 200 000
participants —convocats pels sindicats i per l'Església— s'aplegaren en una
única festa. Malgrat el seu delicat estat de salut, Joan Pau II participà durant tot
l'any en cerimònies destinades a una multitud de col·lectius i sectors socials. El 1999
canonitzà el sacerdot italià Benito Menni, fundador de les germanes hospitalàries del
Sagrat Cor de Jesús, i el francès Marcel·lí Champagnat, fundador dels maristes.
Aquell any canonitzà el primer màrtir de la Guerra Civil Espanyola, el català Jaume
Hilari i Barbal (Enviny, Pallars Sobirà 1898 — Tarragona 1937). L'any 2000 proclamà
beats, entre altres, els papes Joan XXIII i Pius IX. Malgrat les protestes del govern
xinès, l'any 2000 canonitzà 120 cristians martiritzats a la Xina, entre ells el català
Pere Sans i Jordà (1680-1747), originari d'Ascó (Ribera d'Ebre). No es produí, en
canvi, la beatificació de Pius XII, el paper del qual durant la Segona Guerra Mundial és
qüestionat per diversos sectors. A l'octubre del 2000 i després de 22 anys de
pontificat, el papa havia proclamat 994 beats i 447 sants. El mateix any 2000 Joan Pau II
expressà la seva decepció per la celebració a Roma d'una trobada internacional
d'homosexuals coincidint amb l'any sant. En altres ocasions es pronuncià contra les
parelles de fet i contra la clonació humana per a obtenir òrgans.
Pau VI (1897-1978)
Nom que prengué Giovanni Battista Montini en ésser elegit papa (1963).
Format a la Universitat Gregoriana i a l'Acadèmia de nobles eclesiàstics, fou agregat a
la nunciatura de Varsòvia. Assistent nacional dels universitaris catòlics italians
(1926-31), collaborà amb Pius XII com a substitut de la secretaria d'estat (1937) i com a
pro-secretari (1952). Dificultats d'entesa li proporcionaren l'arquebisbat de Milà
(1954), on desplegà una vasta activitat. Creat cardenal per JoanXXIII (1958),
n'esdevingué successor. Donà impuls decisiu a les tres darreres sessions del concili II
del Vaticà i n'assumí plenament l'esperit, així com el desig de continuar el diàleg
amb el món, plasmat en les encícliques Ecclesiam suam (1964) i Populorum
progressio (1967) i la Carta al cardenal Roy (1971). Més controvertides
resulten Mysterium fidei (1965), Sacerdotalis coelibatus (1967) i, sobretot,
Humanae vitae (1968). Creà el sínode dels bisbes i els secretariats per als no
cristians i per als no creients i donà vigor a les conferències episcopals. Entre el
1964 i el 1970 emprengué viatges, de signe pacífic (ONU) i ecumènic (Jerusalem, Consell
Ecumènic de les Esglésies a Ginebra), i pel camí diplomàtic intervingué en la
resolució dels conflictes mundials. Promogué l'Any Sant del 1975, que coronà amb
esperança l'esforç del postconcili. Durant els darrers anys de pontificat veié
accentuada la crisi dogmàtica, disciplinària i espiritual a l'interior del catolicisme,
i, de portes enfora, no fou escoltat en les crides insistents a la pau. El seu testament i
unes consideracions pòstumes sobre la mort revelen plenament una qualitat d'esperit ja
prou manifestada en vida.
Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de
sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919)
i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu
pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939)
ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per
estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als
empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució
racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava
ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia
d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària
situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees,
condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell.
S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione
(1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria
romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels
moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma,
1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma
litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la
religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es
destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante
Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947),
sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de
l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el
sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme
dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el
dogma de l'Assumpció de Maria (1950).
|
|
Altres
personatges. |
Lippmann,
Walter (1889-1974)
Columnista polític i escriptor nord-americà. Fou un dels fundadors i responsables del
setmanari liberal "The New Republic" (1914). Influí amb els seus articles el
president T.Woodrow Wilson, el qual l'envià a participar en les negociacions del tractat
de Versalles (1919). Del 1931 al 1967 escriví la seva famosa columna al "New York
Herald Tribune", que arribà a aparèixer en més de 250 diaris dels EUA i en uns 25
d'altres països. Partidari de la solidaritat occidental, entre altres obres escriví A
Preface to Politics (1913), Public Opinion (1922) —sobre el caire negatiu
dels mitjans de comunicació—, The Phantom Public (1925), The Good Society (1937),
Essays in the Public Philosophy (1955). Guanyà dos premis Pulitzer (1958 i 1962).
Fou l'autor de l'expressió Guerra Freda ("Cold War") per a
designar les relacions tibants entre les dues dues superpotències, els EUA i l'URSS.
Rosenberg, Julius
(1916-1953)
Físic nord-americà. Ell i la seva muller, Ethel Rosenberg, foren acusats
d'espionatge a favor de l'URSS en l'època coneguda com de la cacera de bruixes del
maccarthisme. Foren condemnats a mort el 1951 i executats dos anys després, malgrat les
protestes internacionals.
|
|
