Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
La Revolució Industrial va significar la implantació
del capitalisme i de la societat classista.
|
Revolució
Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la
propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de
propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
 |
Dins la societat es destaquen dues classes socials, la burgesia i el
proletariat.
La burgesia és la classe propietària dels mitjans de producció. |
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió
del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava
desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del
qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l'aparició de la Revolució
Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la
industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el
concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon
aleshores amb la del capitalisme.
Mitjans de producció
Conjunt d'elements que intervenen en el procés de producció: edificis, màquines,
energia, primeres matèries, capital,...
Capital
Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines, diners, valors-
que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar una renda de
període en període.
Beneficis
Diferència entre els ingressos resultants de les
vendes dels productes i les despeses que comporta el procés productiu.
|
|
El proletariat és la classe treballadora, que ven la seva força
de treball a canvi d'un salari. |
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers industrialitzats i dels
camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi d'un salari. Fruit del
sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a classe amb la Revolució
Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur terres la majoria de
camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la separació dels obrers
de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel fet que els seus
membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als propietaris del
capital.
Força de treball
La capacitat de treball susceptible d'ésser utilitzada
en el procés productiu. Sota el capitalisme, esdevé una mercaderia. La penetració del
mode de producció capitalista en una societat determinada es caracteritza per la
generalització d'un mercat de força de treball, en forma de treball assalariat,
on hi ha uns compradors, els posseïdors de diner o capitalistes, que determinen la demanda
de força de treball en la mesura que, utilitzant-la, poden obtenir un guany, i on hi ha
uns venedors, els que no posseeixen cap altra mercaderia amb què poder obtenir els
mitjans de subsistència sinó la seva força de treball, els quals determinen l'oferta
d'aquest mercat. Com tota mercaderia, la força de treball és un valor d'ús (treball) i
un valor de canvi (salari).
Salari
Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la
seva col·laboració al procés productiu.
|
El capitalisme es basava en l'explotació de la força de treball
per part de la burgesia.
|
Acumulació capitalista
Procés de transformació d'una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la
força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el
mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic. Per tant, la tècnica
del procés de producció està sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda
d'innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix l'acumulació de
capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers l'acumulació. L'origen
de l'acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc).
Plus-vàlua
En l'economia capitalista l'obrer rep pel seu treball -força de
treball- un valor inferior que el que realment genera. Aquesta diferència, apropiada
per l'empresari o pel propietari dels mitjans de producció, és anomenada
plus-vàlua. Aquest concepte és essencial dins de la doctrina marxista.
Llei de bronze del salari
Teoria referent al salari en una economia capitalista,
formulada el 1869 pel socialista alemany Ferdinand Lassalle. Es basa en l'afirmació que
el nivell de salari no pot ultrapassar el nivell de subsistència necessari per a la
manutenció del treballador i assegurar la seva reproducció. La teoria de Lassalle i, en
general, la de tots els socialistes no marxistes (Léonard Sismondi, Louis Blanc, Charles
Fourier, etc) coincideix amb les formulacions d'Adam Smith i de David Ricardo, que
recolzen sobre la teoria de la població, de Malthus. Segons Smith, els salaris tendeixen
a coincidir amb el nivell de subsistència, bé que en algun moment hi poden estar per
sota o per sobre.
|
Les condicions de vida i de treball de la classe obrera eren
molt dolentes.
Treballaven a les fàbriques, a ciutat, o a les colònies industrials, al costat d'un
riu. |
Sistema
fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els
tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la
fàbrica.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis,
maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a
la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels
nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i
altres dependències. Històricament les
colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia
hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a
la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució
industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els
salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una
revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença
de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums
anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els
treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no
poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren,
però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
|
|
A poc a poc, el proletariat va anar prenent consciència
classe,.... |
Qüestió
social
El marxisme va desvetllar la consciència de l'existència d'un conjunt
de problemes socials que afectaven especialment la classe treballadora, cada vegada més
allunyada en benestar de la classe burgesa.
Consciència de classe
Consciència que els membres d'una classe social tenen, com a grup, de llur
pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és
inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács.
Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del
moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament
psicològic), és a dir, quan s'organitza en partit autònom. Així els diversos nivells
de l'anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la
formació d'una classe, des de la massa indiferenciada d'individus, que tot seguit
s'organitza en "classe en si" (classe-subjecte), fins a arribar a la
"classe per si" (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la
classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les
estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a
ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials-
fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les
estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
|
...i es va moure per a lluitar contra la seva situació, guiats
per les teories socialistes.
Naixia el moviment obrer. |
Moviment
obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social sobre
els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes
d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories
socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una
reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials
mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.
Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les
diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes,
caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la
descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en
la igualtat de tots els homes.
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que
es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Anarquisme
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l'ésser humà,
la desaparició de l'Estat i de la propietat privada i la creació d'una societat sense
classes. Rebutja tota idea d'autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en
relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits
polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu
ideari.
Roig - Roja
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant
socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a
sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou
adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol
republicà.
|
|
Història del moviment obrer. |
Història
del moviment obrer
És la història de l'actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de
l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s
XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels
freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària. Les
primeres reaccions dels obrers foren manifestacions incontrolades de ràbia que duien fins
a la destrucció de les màquines. A poc a poc, però, els obrers saberen, segons Marx,
distingir entre la maquinària i el seu ús capitalista i retirar llurs atacs als mitjans
materials i concentrar-los en la forma d'explotació social. Altres vegades els obrers
oferiren llur suport a l'actuació d'algun grup polític. Així ho feren en alguns països
després dels moviments revolucionaris del 1830 i el 1848, amb l'esperança que un canvi
en el sistema de govern milloraria llur situació. Però, en general, acabaren
desenganyats de la col·laboració amb els polítics liberals. Un factor important ja a
l'inici del moviment obrer fou la creació de les Trade Unions britàniques, la idea de
les quals era d'organitzar associacions d'obrers, dirigides per obrers, per defensar els
drets dels obrers. Conscients els governs de la força dels obrers units, declararen
il·legals aquests tipus d'associacions i llurs dirigents foren sistemàticament
perseguits. Llevat de la Gran Bretanya, on foren autoritzades les Trade Unions el 1825,
els sindicats obrers no foren tolerats als altres països fins a l'últim terç del s XIX.
Al costat d'aquestes primeres lluites sindicals naixia un poderós pensament que havia de
cohesionar en el futur el moviment obrer: el socialisme. Els primers socialistes
francesos que intervingueren en la revolució del 1848 al costat dels obrers sense feina
de París comprengueren aviat que no bastava de canviar el sistema polític, sinó que
calia canviar totalment l'organització de l'economia. Després de moltes idees i
pràctiques utòpiques (Weitling, Fourier, Saint-Simon, Proudhon, Blanc, Mazzini, etc) hom
arribà a la conclusió que per assolir més igualtat econòmica calia que tota la riquesa
productiva (terres, mines, bancs, fàbriques, etc) no fos propietat dels individus
particulars, sinó de tots els membres de la societat. Marx i Engels transformaren la
utopia revolucionària del moviment obrer en un procés científic d'alliberament de la
classe obrera. El lema del socialisme utòpic ("Tots els homes són germans")
fou canviat pel comunista ("Proletaris de tot el món, uniu-vos"). Els contactes
entre delegacions obreres franceses a l'Exposició Universal de Londres (1862) amb els
treballadors anglesos aportaren a la història del moviment obrer una nova faceta:
l'internacionalisme. El 1864 naixia l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), o
Primera Internacional, que recollí, en el manifest fundacional, una gran part de
les idees de Marx. L'AIT endegà els diferents moviments i lluites obreres amb les
continuades crides a la solidaritat internacional a favor de les grans lluites laborals i
donà a la classe obrera una consciència de classe més clara. Però de bon començament
ja es posà de manifest el contrast entre dues concepcions de lluita. A partir del 1866, a
les delegacions dels països d'un gran desenvolupament industrial dominaren les idees de
Marx, mentre que a les delegacions de països preferentment agraris (Itàlia, Espanya,
Suïssa) dominaren les concepcions prudhonianes i més tard les de Bakunin. Això es
manifestà en la penetració als sindicats obrers de l'anarcosindicalisme, que pretenia
d'arrossegar els obrers a una sèrie de vagues generals que en paralitzar l'economia
provoquessin l'esfondrament de tot el sistema capitalista. Aquesta idea no fou mai
realitzada, bé que ha tingut una forta incidència en el moviment obrer fins avui.
Enfront d'aquesta concepció s'imposà la marxista, per la qual les mesures per a protegir
els obrers només podien imposar-se mitjançant la transformació de la raó social en
força política. La lluita política de la classe obrera fou des d'aleshores el camp de
batalla de la història social del moviment obrer. El curs de les tres Internacionals (i
fins a la IV, de Trockij) palesa realment l'avenç del moviment obrer des de la fi del s
XIX fins al primer terç del s XX. Des del congrés celebrat a París el 1889, la
limitació de la jornada de treball a 8 hores es convertí en una de les principals
reivindicacions del proletariat, i a partir d'aquesta època el món obrer féu del Primer
de Maig una festa internacional del treball, la finalitat de la qual era d'aconseguir
aquesta durada del treball diari. I a la fi del s XIX els primers socialistes entren als
parlaments europeus, on arriben a aliar-se amb els partits burgesos i formulen el programa
"màxim" a llarg termini, i el "mínim" sobre les reformes concretes i
parcials de la societat (sindicats, horaris de treball, assegurances, impost sobre les
rendes, algunes nacionalitzacions, etc). Hom pot esmentar també la incidència que el
moviment obrer tingué sobre la doctrina social de l'Església, sobretot a partir de la Rerum
Novarum de Lleó XIII (1891), la qual contribuí al fet que alguns catòlics
prenguessin consciència de l'existència de problemes socials davant els quals calia
adoptar una actitud. D'aleshores ençà foren bastants els catòlics que col·laboraren en
la redacció de lleis favorables als obrers o que ajudaren els obrers a crear sindicats
(sovint titllats de "grocs"). El període del moviment obrer europeu que
comença amb l'èxit de la Revolució Russa (1917) dugué els altres països europeus a
moviments semblants, però no pas a la victòria. Havien estat assolides grans conquestes
socials, però el moviment obrer restà escindit. La causa d'aquesta escissió era i
continuà essent la posició de l'URSS. Mentre els dirigents d'una tendència feren un
mite de la Revolució Russa, sense examinar més a fons les especials circumstàncies de
la construcció socialista aïllada en un país industrial subdesenvolupat, i consideraven
sempre les decisions del PC rus com a infal·libles, l'altra tendència condemnà la
Revolució, sense estudiar-la més a fons. Així, en declarar-se la crisi econòmica
mundial (1929), es desencadenà una onada de contrarevolucions feixistes. La divisió del
moviment obrer, que desembocà en una oberta enemistat entre ambdós blocs (la
socialdemocràcia de la Segona Internacional i el comunisme de la Tercera Internacional,
el 1919), la feia inerme enfront del feixisme. La socialdemocràcia continuà dominant la
majoria del moviment obrer: a la Gran Bretanya, prengué el poder el 1923; a Alemanya, el
1928; a França, el 1932, i també a Àustria. D'altra banda, la divisió del moviment
comunista restà evidenciada amb la fundació de la Quarta Internacional (1938).
Mentrestant el feixisme escampava una ona de repressió en molts països i, a la fi, la
lluita contra el feixisme constituí l'objectiu únic del moviment obrer. Fou així com es
desenvoluparen els diferents fronts populars (França, Espanya), que s'esfondraren
després de la guerra civil de 1936-39, a causa de l'actitud no intervencionista dels
governs republicans antifeixistes i de la política equívoca de l'URSS. Fou després de
la Segona Guerra Mundial que el moviment obrer es tornà a consolidar a Europa amb una
independència més i més gran del diktat de Moscou. Fins i tot el XX congrés del
PC rus posà fi al període stalinista: començà la liberalització de la vida cultural,
del treball científic, etc. La situació dels obrers russos millorà. A partir del 1956
es dissolgué el Kominform. Els partits comunistes de fora de l'URSS s'anaren
acostumant a una major autonomia. Aquesta liberalització portà Polònia i Hongria a
manifestacions en massa de treballadors, que obligaren a una forta repressió i, alhora, a
un canvi en la direcció del govern, massa aferrat a fórmules stalinistes. La Xina, com
més va més allunyada de la línia revisionista del comunisme rus, fa un capítol a part.
Romania restà com a mitjancera entre les dues línies. Iugoslàvia, des del 1949, ha
seguit una línia de reconstrucció socialista independent de l'URSS i s'ha convertit en
un dels intermediaris més importants entre els partits obrers europeus socialdemòcrates
i comunistes i entre els sindicats de les dues federacions sindicals internacionals de
més influència. El 1953 l'exèrcit roig hagué de salvar el règim comunista de la
República Democràtica Alemanya, i al capdavall aixecà el mur de Berlín. Després foren
constatats un augment del nivell de vida i una certa liberalització. A l'Alemanya Federal
els sindicats han obtingut millores socials de tota mena, però s'han adaptat
pràcticament a l'estabilització del vell ordre social, acceptant el paper dels teòrics
del SPD de no ésser enemics de classe, sinó part contractant del capital. El SPD ha
deixat de promoure l'autoconsciència de la classe treballadora. També a la Gran Bretanya
i als països escandinaus els sindicats han col·laborat a l'estabilitat del sistema en
temps de regressió econòmica i han arribat a convertir-se en peces del mecanisme general
capitalista. D'altra banda, l'escissió del moviment obrer europeu repercuteix
desfavorablement en les associacions europees (CEE i altres), perquè en aquestes
institucions es decideixen importants qüestions d'índole política i econòmica que
comporten conseqüències de política social. El moviment obrer, fraccionat, no pot crear
cap contrapès als interessos dels patrons i dels governs. El 1957 la conferència dels
partits comunistes a Moscou declarà que als estats capitalistes de règim democràtic pot
efectuar-se una transformació social de la societat per la via pacífica, mitjançant la
formació de majories parlamentàries. Així caigué l'obstacle més gros per a la
col·laboració dels partits socialistes amb els comunistes i s'obrí el pas a l'actual
eurocomunisme. L'ideari del moviment obrer europeu ha influït en un desenvolupament que
ha desembocat en les revolucions de la Xina, dels països àrabs, de Cuba, del Vietnam,
etc, enmig dels ensopecs i les contradiccions, els més forts dels quals han estat,
després dels de la República Democràtica Alemanya i d'Hongria (1956), el de
Txecoslovàquia (1968). L'actitud de l'Església, que començà amb la preocupació de
posar un dic a la marea del socialisme (encícliques Rerum Novarum i Quadragesimo
anno), actualment coincideix amb la major part dels partits socialistes en el problema
dels països en curs de desenvolupament (encíclica Populorum progressio).
|
|
En una primera etapa, els obrers es manifestaren contra les màquines,
a les que consideraven culpables de l'atur que patien. |
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el
procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de
les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes
mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de
l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes
fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià
juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a
element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries
bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una
època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser
referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la
situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot
un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no
accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables
socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o
per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció
d'indigència de la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí
molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de
la influència del liberalisme, els governs s'abstenien d'intervenir en el nivell de
l'atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en
el nivell d'atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins
aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de
primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema.
Ludisme
Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que
destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer
que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció
visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del
maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació
del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d'atribuir-los a
l'organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren
accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques
responsables, segons ells, de l'atur existent. Tanmateix, el
ludisme constitueix l'inici del moviment obrer.
Ludita
Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).
|
Aviat es va passar al moviment organitzatiu: de
l'associacionisme al sindicat.
El sindicalisme sorgeix per a defensar els drets dels treballadors i millorar llurs
condicions laborals. |
Associació
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per
a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen
associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per
assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen
clarament la conducta de cada individu.
2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció
d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi
econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les
persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions
preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen
uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts
de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són
governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president,
les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Societat obrerista
Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica
i social.
Sindicalisme
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en
defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a
conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de
producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels
treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat
pel liberalisme en nom de la llibertat. Els primers passos del moviment sindical
organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la
Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona
meitat del s XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del
moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party.
Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre
una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país
dificultà la creació d'un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els
marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l'inici d'un sindicalisme
d'orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una
gran implantació; d'orientació també molt reformista ja des dels primers moments,
s'oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791)
havia prohibit l'associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen
les associacions d'ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals
d'oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel,
etc, fins que s'arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava
la vaga com l'arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération
Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d'Amiens (1906) fou el
text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris,
per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran
preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s'estengué també a d'altres
països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van
Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione
Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A
l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola
de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues
grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència
socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball
(CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. Els orígens
del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment
secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació
de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou
creada l'American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses
unions d'oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran
violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s'hi desenvolupà
amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World
(1905), que s'implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El
1938 l'AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations
(CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una
renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955
formant l'AFL-CIO. A l'Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou
substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una
implantació sòlida sobretot a l'Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903;
Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903;
Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera
Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación
de Trabajadores de América Latina, d'inspiració comunista, presidida pel mexicà
Lombardo Toledano. D'altra banda, l'AFL nord-americana impulsà l'Organització Regional
Interamericana de Treballadors (1948). Pel que fa referència a la coordinació
internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp
estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals
Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials,
com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils
(1894). Ben aviat, però, s'arribà a la federació de centrals sindicals de diferents
països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical
Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de
treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi
restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la
Primera Guerra Mundial, que l'afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada
estat a la política de "defensa nacional". Després de la Revolució Russa es
dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la
construcció del nou estat. A Moscou, l'any 1921, es constituí la Internacional
Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale
du Travail Unitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D'altra
banda, l'adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya)
significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les
conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació nazi de diversos països
europeus. L'any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb
participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70
milions de treballadors. L'AFL, però, no s'hi incorporà. Pocs anys després, les
divergències esclataren arran de l'actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí
una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL),
creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb
participació de l'AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-Force Ouvrière, escindida de la
CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s'intensificà la tendència a adoptar
una línia d'actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i
econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores
salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a
la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques,
cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un
sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l'Església, nega la
lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians
(1920), sempre fou minoritari i l'any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i
adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la Confédération
Française de Travailleurs Chrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard,
s'obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la Confédération
Française Démocratique du Travaill (CFDT). A l'estat espanyol, el sindicalisme recuperà
la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova
etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió
General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials
dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que
agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Els seus antecedents es troben en les societats de socors mutus amb les quals el naixent
moviment obrer intentava d'eludir la legislació repressiva de l'associacionisme obrer, en
els inicis de la Revolució Industrial. En una primera etapa, els sindicats obrers
agrupaven els treballadors d'un mateix ofici (sindicat d'ofici), però, a mesura que es
desenvolupà el sindicalisme, agruparen els obrers d'una mateixa branca industrial
(sindicat d'indústria). També foren creats sindicats de funcionaris i de quadres.
L'estructura del sindicat varia segons que la tendència predominant dels seus membres
sigui anarquista, marxista o simplement reformista; normalment, però, els diferents
sindicats establerts en una localitat es coordinen a escala local, regional i estatal, amb
uns lligams més o menys estrets, i formen en conjunt les centrals sindicals, que es
coordinen també a escala internacional.
D'altra banda, la patronal ha intentat en diverses
ocasions de crear un tipus de sindicat controlat i submís, oposat a la lluita de classes,
que els sindicats de classe anomenen sindicat groc. El feixisme, per la seva
banda, creà un nou tipus d'enquadrament obrer, que a l'estat espanyol donà lloc, durant
la dictadura del general Franco, a la Central Nacional Sindicalista (CNS), organisme
estatal de control de la classe obrera per part de l'estat totalitari, dirigit per
falangistes, i que pretenia d'integrar tots els elements de cada branca de la producció
en un organisme unitari. D'altra banda, la implantació del comunisme a Rússia i, més
tard, en altres països, donà lloc a un nou tipus de sindicat, controlat pel partit
comunista, que col·laborà en l'aplicació de la política econòmica de l'estat i en
l'increment de la productivitat. Semblantment, però, als països de capitalisme més
desenvolupat, com els escandinaus o Bèlgica, els sindicats tenen un paper de quasi
aparell de l'estat en alguns aspectes de la seguretat social i de l'assistència pública,
i han influït de manera determinant en les decisions polítiques dels governs socialistes
o socialdemòcrates.
Legislació social
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la
integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació
econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l'Organització
Internacional del Treball. Comprèn l'assegurança social, la normativa
administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene
del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l'assistència social.
Legislació laboral
Conjunt de normes que regulen el treball.
Previsió social
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors.
Comprèn l'assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident
de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur
forçós).
|
|
Les primeres organitzacions obreres foren impulsades
pels socialistes utòpics. |
Societat
de socors mutus
Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera.
Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a
vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador
en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de
quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.
Cooperativisme
Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.
Cooperativa
Unitat econòmica de producció, comercialització o
consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el
desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme).
Cal diferenciar el
cooperativisme com a modalitat d'associació econòmica (adequada a determinats sectors i
moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social
reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX
(Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com
és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de
remuntar-se a l'any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya)
establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i
repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de
la ciutat, amb 90 000 membres. Els principis i les normes establerts des de la seva
fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat
de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al
consumidor. Les cooperatives de consum s'estengueren ràpidament a tot Europa.
Mutualisme
Sistema de prestacions mútues que és a la
base de la mutualitat.
Mutualitat
Associació, generalment voluntària, i imposada com a obligatòria per
algunes legislacions laborals, de persones afectades per uns mateixos interessos i riscs
per tal de protegir comunament llurs interessos i compartir proporcionalment el cobriment
d'aquests riscs mitjançant una contribució de cada associat en quotes fixes o variables
i sense que es doni cap ànim de guany.
|
|
El sindicalisme va néixer a
Anglaterra. |
Tradeunionisme
Moviment de les Trade Unions. En un sentit més ampli, d'acord amb
el tipus d'acció sindical de les Trade Unions, hom aplica també aquest terme al
sindicalisme de caire reformista, que no planteja cap opció revolucionària ni posa en
qüestió el sistema capitalista.
Trade Unions
Les Trade Unions (de trade, ofici, i union, unió)
inicialment eren sindicats d'obrers qualificats, agrupats per oficis ("vell
unionisme"), dotats d'un fons d'assegurances mútues i sovint oposats als obrers no
qualificats. Començaren a tenir importància a partir de mitjan s XIX, després
d'obtenir la llibertat d'associació i després del fracàs del cartisme. Les Trade
Unions més importants eren la dels mecànics (1850), dels fusters (1852) i, a partir del
1865, dels miners i dels obrers tèxtils.
Great Trade Union
Unió dels diversos sindicats d'ofici (Trade Unions) feta sota la
direcció de Robert Owen, el 1834.
Trades Union Congress
Confederació sindical britànica creada l'any 1868 a Manchester.
|
|
La primera manifestació obrera de caire polític fou el cartisme
britànic. |
Cartisme
Moviment reformista anglès promogut per les classes
populars entre el 1837 i el 1848, recolzades en l'Associació de Treballadors de Londres.
El dirigent més destacat fou Feargus O'Connor. El 1838 presentà al parlament una
"carta del poble" reclamant el sufragi universal, el vot secret, l'elegibilitat
dels no-propietaris, la immunitat parlamentària, la limitació de les legislatures a un
any, etc. Hi hagué diversos avalots, i el 1839 el parlament rebutjà de prendre-la en
consideració. El 1842 fou rebutjada una segona petició, i es renovaren els avalots; el
1848 els moviments revolucionaris europeus reanimaren els cartistes, però la tercera
campanya tampoc no reeixí.
|
Amb el pas del temps, apareixen divergències dins el
sindicalisme.
D'una banda, el sindicalisme polític o socialista. |
Sindicalisme
polític o socialista
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes.
Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions
de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest
sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre
obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i
capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen
el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació
del partit al sindicat).
Conveni col.lectiu
Acord escrit entre associacions professionals d'obrers i empresaris, amb
personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s'hauran d'ajustar els
contractes individuals de treball. L'acord obliga les parts i té efectes sobre els
representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s'estengué per Europa al
començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social
iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l'estratègia sindical.
Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament
econòmic.
Confederació sindical
Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
Confederazione Generale Italiana del Lavoro
Organització sindical italiana. Fou fundada el
1906 i controlada pels socialistes fins a l'arribada de Mussolini, el qual estatitzà i
polititzà la Confederació. En acabar la guerra, socialistes, comunistes i
democratacristians es repartiren equitativament les tres secretaries, però el 1948 els
democratacristians es negaren a seguir la vaga del juliol i fundaren a part la
Confederazione Italiana Sindacati Lavoratori (CISL).
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol, fundada a Barcelona del 12 al 14
d'agost de 1888. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia
socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la
tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la
condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també associacions
assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble.
Trades Union Congress
Confederació sindical britànica creada l'any 1868 a Manchester. Els delegats de les diferents Trade Unions es reunien
anualment en congressos, el primer dels quals fou celebrat a Manchester l'any 1868. A
partir del 1885 començà a prendre força el "nou unionisme", que agrupava
obrers sense qualificació o amb poca i sobre la base de la indústria i no pas de
l'ofici. El 1906 sorgí el Labour Party, com a expressió política de les Trade Unions,
les quals s'orientaren cap a la consecució de convenis col·lectius.
Després de la Primera Guerra Mundial, el nombre d'adherents augmentà
espectacularment (de 4 milions el 1915 a 8 milions el 1920), i fou creat un consell
general de les Trade Unions. En desencadenar-se la Segona Guerra Mundial les Trade Unions
col·laboraren en l'esforç de guerra participant en diversos organismes paritaris creats
pel govern. A partir del 1945 han donat suport, en general, als diferents gabinets
laboristes que han governat el país.
|
|
D'altra, el sindicalisme apolític o
revolucionari. |
Sindicalisme
apolític o revolucionari
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les
condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d0'emancipar la
classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el
sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la
mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar
propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens
(1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme,
defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense
acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una
societat sense classes.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna
reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot
ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors
sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit
laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada
simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix
en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom
fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball.
Confédération Général du Travail (CGT)
Organisme sindical francès fundat el 1895 a Llemotges. La seva finalitat
era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de llur ideologia,
enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. Des del 1906
hi predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'estat
burgès, particularment a través de la vaga. Però a partir del 1914, a causa de la
guerra, la confederació acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la
participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita.
|
El socialisme crea els seus propis partits obrers, front els
partits liberals-burgesos.
N'hi haurà de reformistes (moderats) i de revolucionaris (radicals). |
Partit
polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una
societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes
agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb
l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades
a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a
únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la
institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi
de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de
passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a
partir del sufragi universal) a partits ideològics.
Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació
d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc
de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense
recórrer a la revolució.
Possibilisme
Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la
fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi
programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i
immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom el
justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies.
Radicalisme
Corrent de pensament polític que propugna, d'una
manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures
polítiques i socials de l'estat.
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials
o de les estructures econòmiques d'una societat. Segons el marxisme, les institucions o
estructures d'una societat resisteixen el pas del temps mitjançant l'aplicació de
successives reformes que, a la llarga, aguditzen les contradiccions del sistema i duen a
una situació revolucionària, en la qual es produeix un augment de la consciència
històrica i grans crisis. En aquest sentit, revolució s'oposa a evolució i a reforma i
suposa un canvi qualitatiu en les relacions existents en la lluita de classes.
|
|
El marxisme va patir una important escissió arran del debat
revisionista plantejat a la Segona Internacional. |
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme.
No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del
sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte
d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social,
propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen,
ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons
aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes
parlamentàries i sindicals.
|
Els partidaris de la via moderada, van alinear-se en els
partits socialdemòcrates o socialistes a seques.
La socialdemocràcia neix a Alemanya. |
Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats
per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i
una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX
fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a
Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La
primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein
(Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que
rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema
capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i
successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els
socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres.
Congrés de Gotha
Assemblea que tingué lloc a Gotha (1875), de la qual
sorgí el partit socialista que, el 1890, adoptà el nom actual de Sozialdemokratische
Partei Deutschlands. El corresponent pla d'acció aprovat, conegut com a programa
de Gotha, que suposava un compromís entre les tendències lassalliana i marxista,
recollia la teoria sobre la llei de bronze del salari i el principi de la lluita
de classes, i fou modificat en sentit marxista, el 1891, en el programa d'Erfurt.
Partit Socialdemòcrata Alemany
Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD). Organització
política alemanya creada en el congrés de Gotha
(1875), amb el nom —fins el 1890— de Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands.
Fou el resultat de la unió de l'Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein fundada per
F.Lassalle el 1863, i el Sozialdemokratische Arbeiterpartei fundat l'any 1869 en el
congrés d'Eisenach per A.Bebel i W.Liebknecht. La política repressiva de Bismarck
(1878-90) no aconseguí de frenar el seu creixement. En el congrés d'Erfurt (1891)
adoptà un programa marxista revolucionari defensat per Kautsky. A partir del 1896
prengué cos la tendència revisionista d'Eduard Bernstein, que, malgrat les
condemnes oficials (com la del congrés de Hannover, 1899), s'introduí profundament en la
pràctica del partit, el desarmà ideològicament i el dugué a col·laborar amb la
burgesia alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, accedí al poder amb
F.Ebert, i fou el responsable principal de la repressió sagnant de la revolució
espartaquista del 1919.
|
|
Altres partits socialdemòcrates o socialistes
moderats. |
Fabian
Society
Associació socialista britànica constituïda a Londres el 1883. El nom li fou donat en
record del cònsol romà Fabi Màxim Verrugós, conegut per la seva prudència i
constància. L'actitud de l'associació fou determinada per la consideració d'una gradual
transformació de la societat «d'acord amb el més alt ideal moral». Fou dirigida al
principi per Edward Pease, Bernard Shaw, Sidney i Beatrice Webb, Sidney Oliver i Graham
Wallas, que li donaren l'impuls decisiu. El 1889 publicà els Fabian Essays in
Socialism, obra en bona part deguda a Shaw i a Webb, la qual propugnà l'evolució
socialista en comptes de la revolució. Els fabians contribuïren a la creació del Labour
Representation Committee, integrat al Labour Party d'ençà del 1906. La Fabian Society
s'ha ocupat de la difusió del socialisme, ha defensat la nacionalització de la
indústria i ha tingut influència sobre els polítics laboristes i els dirigents de les trade
unions.
Fabianisme
Moviment socialista creat entorn de la Fabian Society.
Labour Party
Partit polític britànic socialista evolucionista, lligat
institucionalment i financerament als sindicats. Fundat pels sindicats el 1900 en
col·laboració amb cooperatives i societats socialistes, no es diferencià gaire d'un
grup de pressió del Liberal Party fins el 1914. Inclòs pels liberals als governs de
coalició durant la Primera Guerra Mundial, elaborà unes noves bases i un programa propi
que representà un compromís entre un socialisme d'inspiració marxista i el pensament
social liberal. Això i la divisió del Liberal Party li permeté d'esdevenir el segon
partit al parlament el 1922. El laboralisme
és el nom donat al moviment polític inspirat en el programa polític, social i econòmic
del Labour Party.
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
Partit polític fundat per Lenin el 1898 i que el 1918 prengué el nom de Partit
Comunista de la Unió Soviètica.
Menxevic
Membre de la facció del partit obrer socialdemòcrata rus que restà en minoria (d'on ve
el nom de menxevic, en rus) en el segon congrés de l'esmentat partit (1903). Els
principals dirigents menxevics foren Martov, Aksel'rod i Plekhanov. Defensaven l'aliança
dels socialistes amb els elements progressistes de la burgesia per tal d'implantar la
democràcia política a Rússia. La revolució del 1905 consolidà l'escissió amb la
facció bolxevic. Després de la revolució del febrer de 1917 els menxevics feren
costat al govern provisional i a l'assemblea constituent, però després del triomf
bolxevic foren posats fora de la llei.
Parti Socialiste (SFIO)
Section Française de l'International Ouvrière
(SFIO). Organització política francesa
constituïda el 1905 en el congrés que unificà els diversos corrents socialistes de
l'estat francès. Hi destacaren, particularment, el Parti Socialiste de France de Jules Guesde
i Édouard Vaillant, i el Parti Socialiste Français, dirigit per Jean Jaurès. La
nova organització tingué una clara definició marxista, però aviat s'hi imposà el
reformisme de Jaurès, després de l'assassinat del qual (juliol del 1914) el partit
inicià una nova etapa en acceptar la teoria de la unió sagrada i participà en
governs de guerra. La reacció a aquest fet i la revolució russa provocaren que el 1920,
en el congrés de Tours, la majoria de l'organització se n'escindís i fos creat el
partit comunista.
Parti Socialiste Belge
Organització política fundada l'any 1885 amb el nom de Parti
Ouvrier Belge. Dirigit per César de Paepe i, després, per E.Vandervelde, lluità per
obtenir el sufragi universal (1919) i un millorament de les condicions de vida i de
treball. Influït per les teories "neosocialistes" del seu president, Henri De
Man, menà una política reformista.
Partito Socialista Italiano (PSI)
Agrupació política italiana fundada el 1892, amb
el nom de Partito dei Lavoratori Italiani (que canvià l'any següent per l'actual) per
Filippo Turatti, Andrea Costa i Gregorio Agnini. Dominà el sector sindicalista els anys
1904-08. Posteriorment se n'escindiren els sectors reformistes i, amb la discussió sobre
la neutralitat i no-belligerància durant la Primera Guerra Mundial, també els grups
capitanejats per Mussolini. Però la crisi forta es produí amb la qüestió de l'adhesió
a la Tercera Internacional al congrés de Liorna (1921), on es produí l'escissió
principal, la dels leninistes, que fundaren el Partito Comunista Italiano.
Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879
per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació
Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I
Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a
Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista.
El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries.
Partido Socialista Português (PSP)
Organització política fundada l'any 1875 a Lisboa per l'obrer d'origen
suís José Fontana i nuclis influïts per l'Associació Internacional de Treballadors.
Aconseguí una certa implantació a les zones del nord.
|
Els partidaris de la via revolucionària, i, per tant fidels
al marxisme, van formar els partits comunistes.
Partits comunistes (socialistes radicals), escindits dels partits
socialistes. |
Comunisme
Sistema d'organització social que proposa l'abolició de la propietat privada i la
comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als
corrents del socialisme marxista i de l'anarquisme.
Bolxevic
Partidari del bolxevisme. Facció del moviment socialista rus, dirigida per
Lenin, que el 1903 aconseguí el control del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. El
segon congrés del partit fou celebrat a Brussel·les i a Londres (juliol-agost del 1903).
Denuncià les tendències representades pels narodniki, els marxistes legals i els
economicistes, i rebutjà la proposta del Bund jueu, que reclamava una autonomia dins el
partit. Al congrés s'enfrontaren dues concepcions contraposades entorn del problema de
l'organització i concepció del partit (paràgraf primer dels estatuts): Lenin volia un
partit reduït i disciplinat de revolucionaris professionals. Martov i Pavel Aksel'rod
volien un partit de base àmplia segons model dels partits socialdemòcrates europeus.
Lenin fou derrotat en la qüestió dels estatuts. El seu grup, però, obtingué la majoria
en la designació dels càrrecs del partit. D'aquí ve el nom de bolxevics ('majoritaris')
per als partidaris de Lenin, i el nom de menxevics ('minoritaris') per als de
Martov. En la conferència de Praga (1912) se separaren menxevics i bolxevics. Els
bolxevics es constituïren en partit independent, i pel maig sortí llur periòdic
"Pravda".
Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)
Organització política, el nom original de la qual és Kommunisticeskaja
Partija Soveckogo Sojuza (KPSS). Tingué origen en la Unió de lluita per
l'emancipació de la classe obrera, fundada per Lenin a Peterburg el 1895 i que el 1898 es
transformà en el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. El programa i l'estratègia que Lenin
imposà al POSDR provocaren la divisió —palesada en el segon congrés del partit, el
1903— entre bolxevics (majoritaris en el comitè executiu, leninistes) i menxevics
(minoritaris, oposats a Lenin). Si bé la repressió tsarista obligà els seus dirigents a
emigrar, el POSDR continuà actuant a Rússia, publicant periòdics i opuscles, promovent
vagues i manifestacions, intervenint en el moviment revolucionari del 1905, enviant
diputats a la Duma i preconitzant la no-intervenció en la Primera Guerra Mundial. Havent
assumit tots els poders arran de la revolució del 1917, el sector bolxevic del POSDR
prengué el nom de Partit Comunista de Rússia (març del 1918), que el 1925 canvià pel
de Partit Comunista de l'URSS i el 1952 pel definitiu. Un dels seus primers objectius fou
de transformar la revolució russa en revolució mundial, i amb aquest fi, al març del
1919, es constituí la Tercera Internacional o Komintern; els fracassos dels
comunistes hongaresos i alemanys i l'ascens dels règims autoritaris obligaren a l'abandó
d'aquesta política, defensada per Trockij, i a l'adopció de la del "comunisme en un
sol país", sustentada per Stalin, secretari general del partit des del 1922.
Partit Comunista Xinès
Partit creat a la Xina, el 1920, fruit de les lluites obreres a Xangai i
fruit també dels cercles d'estudis comunistes, radicats a París. El 1921 celebrà el seu
I Congrés en una escola francesa de Xangai amb l'assistència dels dotze fundadors, entre
els quals Mao Zedong, i representants de la Tercera Internacional.
Parti Communiste Français
Associació política francesa nascuda el 1920 a partir de
l'escissió produïda en el Congrés de Tours de la Section Française de l'International
Ouvrière (SFIO). La majoria hi decidí d'adherir-se a la Tercera Internacional i, l'any
següent, prengué el nom actual.
Partito Comunista Italiano (PCI)
Partit polític italià precedent de l'actual Partito Democratico della
Sinistra. Fou creat el 1921, arran del congrés de Liorna, per A.Gramsci, A.Bordiga i
P.Togliatti, de l'ala dissident de l'extrema esquerra del Partito Socialista Italiano.
Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920
—provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan
d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade
com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero
Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de
Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la
Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la
celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido
Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer
director Juan Andrade.
Partido Comunista Português
Partit creat a Portugal, el 1921, a partir d'un grup d'anarcosindicalistes.
El 1923 celebrà el seu I Congrés.
|
|
L'anarquisme també es divideix en la tàctica i estratègia
a seguir. Hi ha un anarquisme sindical. |
Anarcosindicalisme
També anomenat Anarco-col.lectivisme. Doctrina que atribueix als
sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la
consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció
societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista,
fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el
1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials
de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el
capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i
patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació
social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes.
L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i
l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que
fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de
l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a
considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de
masses.
Carta d'Amiens
La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari:
apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i
amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per
aconseguir una societat sense classes.
Confederació sindical
Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés,
constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 a Barcelona. Després de la
desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera
manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat
Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència
obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la
fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31
d'octubre i 1 de novembre de 1910. Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes
en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes.
|
|
I un anarquisme
revolucionari. |
Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari.
Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant
privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el
socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball),
sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom
demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i
morals.
Propaganda pel fet
Teoria formulada pels anarquistes en el darrer congrés de la Internacional
Antiautoritària, celebrat a Londres el 1881, en què es considera que la violència d'un
nucli reduït d'individus era un mitjà vàlid per menar les masses cap a la revolució.
Així s'arribà a formular els principis de l'anomenada "propaganda pel fet",
que propugnava la realització d'atemptats dirigits directament contra l'Estat,
l'Església i els grans capitalistes.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la
lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els
estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de
persones. Els seus precedents són antiquíssims, però en la seva forma moderna aparegué
amb el populisme rus (assassinat del tsar Alexandre II, el 1881) i amb l'onada de
magnicidis realitzats per anarquistes que es produí a continuació (Sadi Carnot,
president de la República Francesa, el 1894; HumbertI d'Itàlia, el 1900; McKinley,
president dels EUA, el 1901).
Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre
patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol
mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de
conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball
lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el
sabotatge.
|
El moviment obrer va organitzar-se a nivell
internacional.
La Primera Internacional (1864-1876). |
Internacionalisme
Moviment proletari que propugna la unió internacional
de totes les forces treballadores contra el capitalisme.
Associació Internacional de Treballadors
(AIT)
Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera
Internacional.
Primera Internacional
Nom de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada
a Londres el 1864, amb l'objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell
mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint
l'expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les
causes del seu fracàs. Es va dissoldre l'any 1876 a Filadèlfia.
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a Londres
el 1864 amb el nom d'Associació Internacional de Treballadors. Adoptà una gran
part de les idees de Marx, recollides al manifest fundacional, on hom afirmava que
l'emancipació dels treballadors només podia ésser obra d'aquests mateixos i es
pronunciava per la col·lectivització dels mitjans de producció. Era organitzada en
federacions locals i regionals i un Consell general. Celebrà congressos a Ginebra (1866),
Lausana (1867), Brussel·les (1868) i Basilea (1869). La derrota de la Comuna de París
aguditzà la polèmica entre els seguidors de Bakunin i els de Marx, i la Internacional
s'escindí al congrés de l'Haia del 1872. Els partidaris de Marx celebraren nous
congressos, a Ginebra (1873) i, el darrer, a Filadèlfia (1876). Els partidaris de Bakunin
reconstruïren una altra Internacional a Saint-Imier (1872), que reuní el darrer congrés
a Gant (1877).
Consell General de l'AIT
Organisme fundat el 1864, sobre el qual caigué la responsabilitat d'organitzar l'Associació
Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional. Fou encapçalat per Marx
i va tenir la seu primer a Londres i després (1872) a Nova York.
|
|
Debats
ideològics. |
Enfrontament
Marx-proudhonians
Enfrontament de Marx amb els proudhonians, majoritàriament francesos. Els
proudhonians es malfiaven de les vagues i eren contraris a les consignes revolucionàries;
desitjaven una evolució pacífica i progressiva de la societat i condemnaven tota mena de
legislació socuial i tota intervenció de l'Estat en les relacions entre amos i obrers.
Enfrontament Marx-Bakunin
Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera
Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites
polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l'abolició de l'Estat i no pas la
seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d'autoritat i combatia, per tant,
l'autoritat del Consell General de l'AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el
poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d'un comitè permanent.
Fruit d'aquest enfrontament, al Congrés de l'Haia (1872) els bakuninistes foren
expulsats.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es
fonamenta en el materialisme dialèctic
Bakuninisme
El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota
mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de
construir un partit polític de la classe obrera.
|
|
Crisi i divisió del moviment internacionalista. |
Comuna
de París
Insurrecció revolucionària haguda a París del 18 de març al 28 de maig de 1871.
S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l'assemblea nacional de Bordeus,
intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l'exèrcit prussià de
Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les
mans d'aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els
grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els
obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria
marxista); l'efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en
proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l'aproximació de
la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d'establir un règim conservador estable,
i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca
respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes
i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i
vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè
central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l'elecció
d'una «comuna», que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers,
responsables i revocables en qualsevol moment, i s'instal·là a la casa de la ciutat.
Enfront d'uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes
que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d'un
principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva,
primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir
del 20 d'abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances
(el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista
Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l'obrer internacionalista
marxista Frankel), etc. La comuna substituí l'exèrcit permanent per la guàrdia
nacional, posà la policia i tota l'administració sota la seva autoritat directa (també
fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l'església i
l'estat, l'ensenyament gratuït i l'elegibilitat dels òrgans de justícia. D'altra banda,
els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom
impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers.
Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France
no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà
contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics
funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona,
Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d'abril, Thiers pogué
aïllar París, recolzant-se en la «província», i, alhora, amb l'ajut de Bismarck,
reorganitzar l'exèrcit. D'altra banda, la direcció de la situació militar per part de
la comuna fou dificultada per l'existència de diferents centres de decisió: ultra la
comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de
maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze,
etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren
a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28,
en caure l'última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta
darrera setmana que es produí l'execució de 74 ostatges versallesos encapçalats
per l'arquebisbe de París, i també l'acció de grups d'incendiaris (els petroliers);
anteriorment, la Comuna, amb l'excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals
Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l'exèrcit ataqués el poble, havia
mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de
significar, a més de la mort d'unes 20 000 persones en els combats, l'execució de
nombrosos implicats, el processament d'uns 40 000 comunards, la deportació a Nova
Caledònia i l'exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota
de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La
polèmica sobre la necessitat de l'estat proletari o de la supressió de qualsevol forma
d'estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l'escissió
de la Primera Internacional (1872).
Aliança Internacional de la Democràcia Socialista
O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà
Bakunin el 1868 a Berna, on
proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció
dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i
industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i
organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.
Internacional Antiautoritària
Associació creada a Saint-Imier el 1872 per Bakunin i
els seus seguidors, després de ser expulsats de la Primera Internacional. Front la
Internacional dominada pels marxistes, i titllada d'autoritària pels bakuninistes,
aquests fundaren la Internacional Antiautoritària, que va tenir una vida molt efímera,
ja que va celebrar el darrer congrés l'any 1877 a Verviers. Agrupava seccions totalment
autònomes i va definir la vaga general com un mitjà d'emancipació revolucionària de la
classe treballadora.
|
|
La Segona Internacional (1889-1922). |
Segona
Internacional
Associació internacional de defensa dels treballadors, d'orientació
socialista, fundada el 1889 a Brussel.les després de la formació de partits socialistes
a la majoria de països d'Europa. Es dissolgué el 1922 com a conseqüència de la crisi
que havia provocat l'esclat de la primera guerra mundial.
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París
el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es
basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers.
Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la
lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí
la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà
dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de
revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista,
però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de
la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi
hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919),
la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la
de Frankfurt (des del 1951).
Bureau Socialiste International
Organisme creat el 1900, amb seu a Brussel.les i integrat per delegats de
tots els països presents a la Segona Internacional. Era l'encarregat d'assegurar el
moviment i donar-li continuïtat entre congrés i congrés. A iniciativa seva es van crear
també altres organismes de coordinació socialista, com ara la Comissió Socialista
Interparlamentària (encarregada de coordinar les activitats parlamentàries
socialistes arreu del món), la Conferència Internacional de Dones Socialistes
(dirigida per Clara Zetkin) o la Federació Internacional de la Joventut Socialista.
La Internacional
Himne revolucionari internacional. Amb lletra
d'Eugène Pottier i música de Pierre Degeyter, fou executat per primera vegada a la festa
dels treballadors a Lilla (1888). Esdevingué l'himne dels partits socialistes i
comunistes, i fins el 1941 fou també l'himne nacional de l'URSS.
Primer de Maig
Festa internacional de la classe treballadora celebrada per primer cop el
1890. La primera convocatòria es va fer en memòria dels màrtirs de Chicago, un grup
d'obrers que van ser condemnats a mort acusats de causar avalots, duríssimament reprimits
per la policia privada de la patronal, durant una vaga l'1 de maig de 1886. El congrés de
París de la Segona Internacional (1889) va decidir convocar una gran
manifestació internacional cada any en aquesta data amb l'objectiu d'aconseguir, d'una
manera unitària, la reducció de la jornada laboral.
|
|
Debats
ideològics. |
Revisionisme
Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme.
No està d'acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del
sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte
d'una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social,
propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen,
ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons
aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes
parlamentàries i sindicals.
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments
racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència
d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que
en depenen (colònia, colonització).
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats
industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres
pobles.Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i
territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió
territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política
econòmica expansionista.
|
|
Crisi i
escissió. |
Revolució
Russa
Procés revolucionari que, a Rússia, posà fi a l'autocràcia dels tsars i
dugué a la instauració d'un règim socialista. Cal distingir-hi dues fases: la primera,
coneguda com a Revolució de febrer (març, segons el calendari gregorià), forçà
l'abdicació de Nicolau II; la segona, anomenada Revolució d'Octubre (novembre,
segons el calendari gregorià), donà el poder al partit bolxevic.
Tercera Internacional / Komintern
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes
del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic.
Per ingressar-hi s'exigia l'acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va
fer que els partits socialistes no s'hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional
socialista el 1923. Amb l'arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un
instrument més de la política exterior de l'URSS. La influència del Partit Comunista de
l'URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Coneguda també com la Komintern (Internacional Comunista). Organització de treballadors de caràcter supranacional fundada a Moscou el 1919
per Lenin i Trockij per aconseguir la revolució comunista mundial. Sota la influència de
la revolució russa acceptà la dictadura del proletariat i obrí pas a la creació de
partits comunistes en cada país. El segon congrés aprovà les vint-i-una condicions
d'adhesió per a impedir l'entrada dels socialdemòcrates, fet que accelerà l'escissió
dels partits socialistes i accentuà el caràcter centralitzat de la Internacional que, a
diferència de la segona, concebia els partits estatals com a seccions que se sotmetien a
les decisions de la Internacional. Hom distingeix dues etapes en la vida de la
Internacional Comunista. Durant la primera, en vida de Lenin, fou el fòrum de vives
discussions. La tendència a l'acció directa i a l'antiparlamentarisme (combatuts per
Lenin a L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, 1920), l'oposició
d'algunes seccions a la directriu de formar un front únic (1921) amb
socialdemòcrates, anarquistes i sindicalistes per a remuntar l'evolució desfavorable de
la revolució a Europa, són mostres d'aquestes discussions. A partir de la mort de Lenin
s'obrí una segona etapa i la Internacional sofrí la influència de l'evolució interna
de l'URSS: el 1924, hom decidí la bolxevització, que significà la desaparició
de les tendències i l'inici del control progressiu de l'organització i de les seccions
per part del corrent stalinista del partit soviètic. Des del 1925, començaren les
depuracions dels partidaris de Trockij (1925-26), dels de Zinov'ev (1926-28) i dels de
Bukharin (a partir del 1928), tant en el si del partit de l'URSS com a la Internacional.
El 1928, mentrestant, l'orientació anomenada de classe contra classe dugué les
seccions a abandonar els acords amb altres formacions obreres, fins al punt d'acusar la
socialdemocràcia de socialfeixisme. L'adveniment de Hitler al poder (1933),
juntament amb l'expansió dels moviments feixistes a tot Europa, portà la Internacional a
promoure els fronts populars amb tots els sectors socials antifeixistes, inclosa la
burgesia. En el decurs de la guerra, i per facilitar la formació de fronts nacionals amb
les burgesies en lluita contra l'expansió del Reich, Stalin dissolgué la Tercera
Internacional (1943). El 1947 nou partits comunistes en el poder formaren el Kominform.
Aquest, del qual foren expulsats els iugoslaus l'any següent, tingué escassa activitat
fins a la seva desaparició (1956).
|
|
Altres
Internacionals. |
Internacional
Sindical Roja
Organització creada el 1921 i desapareguda el 1934 al si de la Tercera
Internacional per tal d'agrupar els sindicats. Dins la Confederació Regional del Treball
de Catalunya, rebé el suport principalment del setmanari de Maurín "Lucha
Social" (1919). El 1921 el comitè nacional de la CNT envià una delegació al
congrés constituent de Moscou (Arlandis, Ibáñez, Maurín, Nin; després, Gaston Leval),
on Nin restà com a membre del secretariat de la ISR. El 1922, malgrat el predomini
anarquista, el grup de "La Batalla" afavorí la creació d'uns comitès
sindicalistes revolucionaris, que s'adheriren a la ISR i enviaren una delegació al tercer
congrés (1924; Maurín, Jové, Trilles, Pérez Solís).
Quarta Internacional
Organització supranacional dels partits polítics i
sindicats obrers partidaris de la interpretació que Trotski feia del comunisme. Va ser
fundada per Trotski el 1938 i defensava la idea de la "revolució permanent",
que es contraposava a les tesis de Stalin. Després de la segona guerra mundial va tenir
molts seguidors a l'Amèrica del Sud, a l'Extrem Orient i entre sectors intel.lectuals i
obrers radicals d'Europa occidental.
Organització internacional de la classe obrera, fundada l'any 1938. La
idea d'una quarta internacional nasqué cap a la fi dels anys vint entre sectors
d'opositors de Stalin, però Trockij, que en fou el principal impulsor, es resistí a
fundar-la fins que la victòria del partit hitlerià a Alemanya, sense resistència per
part del partit comunista d'aquest país, el portà a concloure que no era possible de
redreçar la Tercera Internacional. Nascuda de la lluita contra la burocratització del
PCUS i de l'URSS, la nova Internacional rebé molts dissidents sorgits arran de les
depuracions de Stalin i els processos de Moscou. La Quarta Internacional tingué un
naixement difícil a causa de la repressió que sofrí, de l'escassetat d'efectius i de
les nombroses escissions que l'afectaren. Tot i així, els moviments sorgits a tot Europa
a partir de l'any 1968 li donaren una nova impulsió. Al començament dels anys vuitanta
tenia una seixantena de seccions implantades, sobretot a Europa i Amèrica.
Internacional Socialista
Organització d'abast mundial que agrupa la majoria
dels partits socialistes i socialdemòcrates. Sorgida a Frankfurt del Main el 1951 com a
resultat d'un dels intents de reconstruir la Segona Internacional, té la seu a Londres.
Els seus òrgans de govern són el congrés, format pels membres de tots els partits, que
en reunions bianuals determina les grans directrius de l'organització i aprova
l'admissió de nous membres i els estatuts. L'òrgan executiu és el consell, el qual,
format per un representant de cada partit, adopta les resolucions amb relació a la
conjuntura política del moment, elegeix el president i el secretari i proposa els nous
membres. Per últim, un buró format per delegats de dotze països supervisa la tasca del
secretari. Des dels seus orígens, la Internacional Socialista ha procurat mantenir-se
equidistant entre el comunisme -les premisses del qual rebutja explícitament en els seus
estatuts- i els corrents polítics més liberals o conservadors, i ha fet de la defensa de
la democràcia, la llibertat i el desenvolupament del Tercer Món els principals eixos de
la seva actuació. Així, s'ha oposat a les dictadures d'Espanya, Grècia i Portugal, com
també al règim segregacionista de Sud-àfrica, condemnà les intervencions
nord-americanes al Vietnam i a l'Amèrica Llatina, i la soviètica a l'Afganistan, i es
convertí en una ferma valedora de les negociacions àrabo-israelianes i una defensora de
la Unió Europea. N'han estat presidents, entre d'altres, l'austríac B.Pitterman
(1964-76), l'alemany W.Brandt (1976-92) i, des d'aquest darrer any, el francès
P.Mauroy.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Moviment obrer.
2. Socialistes
francesos.
3. Socialistes
alemanys.
4. Socialistes russos.
5. Altres socialistes.
6.
Personatges destacats de la
Primera Internacional.
7.
Altres personatges
de la Primera Internacional.
8.
Personatges destacats de la
Segona Internacional.
9.
Altres personatges de
la Segona Internacional. |
|
Moviment
obrer. |
O'Connor,
Feargus Edward (1794-1855)
Polític irlandès. Seguidor primerament d'O'Connell i després cartista, fou diputat
(1832-35). El seu periòdic, "Leeds Northern Star", fundat el 1837, tingué una
gran circulació. El 1841, després d'un any de presó perquè publicà un libel
sediciós, esdevingué líder indiscutit del cartisme. Fundà la National Land Company,
que demanava la parcel·lació dels latifundis. Dirigí la gran campanya cartista del
1848.
Owen, Robert (1771-1858)
Pensador socialista gal·lès, les idees del qual influïren el moviment
obrer britànic a la primeria del s XIX. Propietari d'una fàbrica tèxtil de Manchester,
fundà una colònia industrial modèlica a New Lanark. Recollí les seves reflexions sobre
aquest experiment a Report on the County of Lanark (1824), on denuncià radicalment
les conseqüències socials del liberalisme econòmic i descriví una societat ideal que,
segons ell, havia de fonamentar-se en petites comunitats on les màquines fossin
subordinades als homes i on tothom compartís els fruits del treball. Tot i que les
comunitats autogestionàries que ajudà a crear a la Gran Bretanya i a Amèrica
fracassaren, les seves idees i els seus objectius foren adoptats pels primers
sindicalistes britànics. Col·laborà activament amb ells, però es retirà el 1834 per
promoure agrupaments més idealistes i d'un abast més general que els sindicats per a la
renovació moral de la societat.
|
|
Socialistes
francesos. |
Guesde,
Jules (1845-1922)
Nom amb què és conegut el polític francès Jules Bazile. Empresonat pel fet d'haver
atacat el segon Imperi, s'exilià perquè ajudà la Comuna de París. Havent tornat a
França (1876), hi introduí el marxisme i organitzà el moviment obrer sobre bases
socialistes; així aconseguí la creació d'un partit obrer socialista (1879), atacat per
anarquistes, blanquistes i possibilistes. Publicà la revista "L'Égalité"
(1877) i l'obra Collectivisme et révolution (1879). Després d'una dura polèmica
amb Jaurès, participà amb ell en la fundació (1905) del partit socialista unificat
(SFIO) i fou ministre d'estat (1914-16).
Jaurès, Jean
(1858-1914)
Polític francès. Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un
socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès
(1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904)
i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No
acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una
tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents
revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Fou assassinat per un nacionalista
exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat,
fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.
Lafargue, Paul (1842-1911)
Polític francès. Cursà medicina a França, però fou expulsat del país per les seves
activitats polítiques. Refugiat a Anglaterra, conegué Karl Marx, del qual esdevingué
gendre. Marx l'envià a Espanya, on intentà de fundar una secció marxista de la Primera
Internacional, destinada a contrarestar la influència bakuninista. Acollit per Pablo
Iglesias a Madrid, juntament amb ell fomentà el moviment socialista espanyol. Tornà a
França (1882), i amb Guesdes fundà el Partit Obrer. Gran expositor de les doctrines
marxistes. Se suïcidà juntament amb la seva muller.
|
|
Socialistes
alemanys. |
Bebel,
August (1840-1913)
Polític alemany. Torner d'ofici, el 1861 començà a participar en el moviment obrer
alemany, del qual dirigí la fracció marxista, fins que al congrés d'Eisenach (1869)
fundà, amb Wilhelm Liebknecht, el partit socialdemòcrata. El 1875 aconseguí d'unificar
el moviment obrer alemany. S'oposà a les doctrines anarquistes de Bakunin i de Most. Fou
diputat al Reichstag del 1867 fins a la seva mort. Lluità contra l'imperialisme alemany
de l'època. Escollí una línia intermèdia entre els revisionistes i els partidaris
d'una posició més radical.
Kautsky, Karl Johann (1854-1938)
Polític alemany. El 1880 fundà el «Sozialdemokrat» a Zuric, i el 1881 passà a
Londres, on fou secretari d'Engels. El 1883 fundà a Stuttgart la revista «Neue Zeit»,
que esdevingué l'òrgan del partit socialdemòcrata alemany. Al congrés d'Erfurt (1891)
defensà el marxisme revolucionari contra el revisionisme de Bernstein. Al congrés de
París (1900) es manifestà contra la participació dels socialistes en els governs
burgesos. Però a partir del 1903 es mostrà partidari de la via pacífica i
parlamentària. Del 1905 al 1910 edità la tercera part de Das Kapital de Marx.
Oposat al bolxevisme, fou durament atacat per Lenin. El 1927 publicà la seva principal
obra teòrica, Materialistische Geschichtsauffassung. Després de la presa del
poder per Hitler es refugià a Bohèmia i posteriorment a Amsterdam.
Liebknecht, Karl (1871-1919)
Advocat i polític alemany. Fill de W.Liebknecht. Aviat esdevingué dirigent de l'esquerra
revolucionària de la socialdemocràcia. A partir del 1912 fou diputat al Reichstag i, el
1914, en començar la Primera Guerra Mundial, votà per disciplina la concessió dels
crèdits de guerra. Antibel·licista aferrissat, a partir del desembre del mateix any es
negà a votar la renovació dels crèdits i començà a organitzar activament la campanya
contra la guerra. Aquesta actitud li comportà l'exclusió del grup parlamentari i
l'empresonament (1916). Fou fundador de la Lliga d'Espàrtac amb Franz Mehring i Rosa
Luxemburg. Alliberat el 1918, refusà de formar part del govern Ebert i el 1919 fou un
dels dirigents de la insurrecció de Berlín. Fou detingut i executat sumàriament per les
tropes governamentals.
Liebknecht, Wilhelm (1826-1900)
Polític alemany. Socialista des de la seva joventut, participà en la revolució del 1848
i s'exilià, primerament a Suïssa i després a Londres, on residí més de deu anys amb
Marx. Tornà a Alemanya el 1862, i treballà per implantar la Internacional, en lluita
contra els partidaris de Lassalle. El 1869, a Eisenach, fundà, amb A. Bebel, el
partit obrer socialdemòcrata alemany. Fou empresonat diverses vegades, i el 1874 fou
elegit diputat al Reichstag. A partir del 1890 fou redactor en cap de l'òrgan socialista
"Vorwärts".
Lassalle, Ferdinand (1825-1864)
Polític prussià. Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848. Tot i
tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista.
Arribà a considerar la possibilitat d'una monarquia social basada en el sufragi
universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l'estat. Després d'una
crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l'alçament de Garibaldi, enfocà la seva
activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política
dels quals anhelava. Fou president de l'Associació General de Treballadors Alemanys,
fundada a Leipzig el 1863. Esgotat i desanimat, davant l'oposició creixent a la seva
visió de la democràcia, es traslladà a Suïssa, després de publicar Herr
Bastiat-Schulze von Delitzsch oder Kapital und Arbeit ('Bastiat-Schulze von Delitzsch
o Capital i treball', 1864), i hi morí, víctima d'un duel. Qualificat d'heretge
revisionista els anys durant els quals el moviment obrer alemany adoptà les nocions
deterministes del marxisme, fou rehabilitat als temps de Bernstein i pel Partit
Socialdemòcrata, el qual, volent esdevenir un partit de masses, es decidí per la via
democràtica i parlamentària.
Luxemburg, Rosa (1871-1919)
Dirigent revolucionària i teòrica marxista alemanya d'origen jueu. Fou militant des de
setze anys, a Polònia i després a Alemanya. A Zuric conegué Plekhanov, Aksel'rod i
d'altres marxistes russos i polonesos i hi cursà estudis de ciències naturals, de
matemàtiques i d'economia política. S'enfrontà als socialistes polonesos per la
qüestió nacional, punt sobre el qual polemitzà amb Lenin. Defensà la vaga general
política com a lliçó de l'experiència russa del 1905 i -independentment de Parvus i
Trockij- afirmà que la revolució proletària no podia aturar-se en l'etapa burgesa. A Sozialreform
oder Revolution? ('Reforma social o revolució?', 1899) combaté les tesis de
Bernstein, i reprengué l'anàlisi econòmica a Die Akkumulation des Kapitals ('L'acumulació
del capital', 1913), important estudi de la fase imperialista. Entre el 1915 i el 1918
estigué empresonada la major part del temps per fer agitació contra la guerra, cosa que
no li impedí de continuar el seu treball teòric i d'organització. Fundà, amb
K.Liebknecht, C.Zetkin i el seu company L.Jogiches, el Spartakusbund, nucli a partir del
qual fou format el partit comunista alemany (1919). Defensora crítica de la revolució
russa, polemitzà amb els bolxevics sobre la política agrària, sobre la qüestió
nacional i sobre l'exercici de la democràcia. El 1919, tot i ésser-hi contrària,
intervingué en la insurrecció de Berlín i, el 15 de gener, fou detinguda i executada
sumàriament, així com K.Liebknecht.
Mehring, Franz (1846-1919)
Polític alemany. Fou un dels dirigents de la tendència esquerrana del partit
socialdemòcrata, contrari a la política de guerra. Fundà, juntament amb Rosa Luxemburg
i Karl Liebknecht, el grup espartaquista (1916); fou també un dels promotors del partit
comunista alemany, i intervingué activament en la preparació de la revolució del 1918.
Publicà diverses obres, en la línia marxista.
|
|
Socialistes
russos. |
Lenin,
Vladimir Il'ic (1870-1924)
Nom amb què és conegut Vladimir Il'ic Ul'janov, revolucionari, teòric
marxista i dirigent polític rus. Fill d'un inspector d'escoles liberal, el seu germà
Alexandre fou executat arran d'un atemptat contra el tsar. Expulsat de la universitat de
Kazan', estudià dret pel seu compte a Samara, on féu relació amb populistes i
socialdemòcrates. Ja amb formació marxista, el 1893 anà a Peterburg, on organitzà
grups obrers i inicià el treball teòric. A la fi del 1895 fou detingut i deportat (1900)
a Sibèria, on es casà amb Nadezda K&Krupskaja, companya de lluita. Alliberat el
mateix any i novament perseguit, inicià un exili que durà fins a la revolució del 1905:
amb Plejanov i altres fundà, a Suïssa, l'«Iskra», òrgan central del Partit
Socialdemòcrata Obrer Rus, i fou dirigent de la fracció bolxevic del partit, que
propugnava una organització revolucionària centralitzada per la dictadura democràtica
dels obrers i camperols. El 1908 hagué d'anar-se'n novament a l'estranger; polemitzà amb
els qui volien liquidar el partit clandestí i amb els qui proposaven la retirada de la
duma, entre altres. El 1912, constituïts ja com a partit els bolxevics, Lenin
s'instal·là a Cracòvia, per dirigir des d'allí el seu òrgan, «Pravda». Declarada la
Primera Guerra Mundial, s'esforçà a agrupar l'esquerra del socialisme internacional
(conferències de Zimmerwald i Kienthal) entorn de la consigna de transformar la guerra en
guerra civil. Després de la caiguda del tsarisme (1917) tornà a Rússia amb l'ajut
alemany (travessà en tren tot Alemanya fins a Suècia i, a través de Finlàndia, arribà
a Petrograd. Allí proclamà les anomenades «tesis d'abril»: punt final a la guerra i a
l'etapa burgesa de la revolució, tot el poder per als soviets i confiscació de les
terres, la banca i els consorcis capitalistes. Amb aquestes directrius, els bolxevics
prepararen la insurrecció contra el govern provisional que els portà al poder
(Revolució d'Octubre). Lenin fou nomenat president del govern (Consell dels Comissaris
del Poble), i dirigí democràticament el partit, prenent posició en els debats de la
pau, la guerra civil, l'organització de l'URSS, la constitució de la Tercera Internacional,
la Nova Política Econòmica, els sindicats, etc. El 1922 tingué els primers atacs
cerebrals, però continuà treballant. El 1923 dictà el seu testament polític, preocupat
per la burocratització i el creixent poder de Stalin, i pel març d'aquell mateix any
perdé la parla, que ja no recuperà. L'obra de Lenin consta de més d'un miler d'escrits,
de diferent ambició i circumstància, en els quals pretén d'aplicar i de desenvolupar el
marxisme, no pas de crear una doctrina nova. Centrades en la teoria de l'estat, el partit,
la qüestió nacional i colonial i les relacions del proletariat amb els camperols, les
aportacions teòriques de Lenin s'articulen entorn de la seva visió de l'actualitat de la
revolució, enfront del marxisme imperant a la Segona Internacional, que professava
concepcions deterministes, resoltes per una pràctica parlamentària i economicista. Lenin
accentua l'aspecte voluntari, inserit en una concepció totalitzadora de les possibilitats
revolucionàries de l'època, la de l'imperialisme, en la qual la concentració
capitalista aguditza a les metròpolis la lluita de classes, exporta el conflicte a les
colònies i desemboca en guerres imperialistes, com la Primera Guerra Mundial, que havia
de constituir, així, una gran ocasió revolucionària. El moviment obrer té els seus
aliats en els camperols -tema bàsic leninià- i en les nacionalitats oprimides, respecte
a les quals Lenin proclama el dret a l' autodeterminació. Com a instrument de
dominació d'una classe, l'estat no pot, segons Lenin, ésser reformat: ha d'esser
destruït i substituït pel govern de la classe proletària, la dictadura de la qual cal
que es basi en els soviets i sigui instrument de repressió de la contrarevolució, alhora
que una forma més elevada de democràcia. El proletariat, però, no pot arribar, per ell
mateix, a la consciència revolucionària; aquesta li ha de venir mitjançant un partit
dirigit per revolucionaris professionals. Quant a les obres de Lenin, cal destacar Cto
delat'? ('Què cal fer?', 1902), sobre el partit, Materializm i empiriokriticizm ('Materialisme
i empiriocriticisme', 1908), on combat la influència empiriocriticista entre els
bolxevics mateixos, Imperializm, kak vyssaja stadija kapitalizma ('L'imperialisme,
estadi superior del capitalisme', 1916), Gosudartsvo i revol'ucia (L'estat i la
revolució', 1917) i Detskaja bolezn' «levizny» v kommunizme ('L'esquerranisme,
malaltia infantil del comunisme', 1920).
Plekhanov, Georgij Valentinovic (1856-1918)
Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme el
1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el 1917. A
l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de Gotha) i el
Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates Russos a
l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la necessitat
d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a preparació per a
la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de la fundació,
juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade mecum (1900)
li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels
"economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del
proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi
democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria
d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també
cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una
organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917,
reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la
continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució
d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament.
Trotski, Lev (1879-1940)
O Lev Trockij. Nom amb què és conegut Lev Davidovic Bronstein, teòric
marxista, escriptor i polític soviètic. Procedent de la petita burgesia jueva, estudià
dret a Odessa, on simpatitzà amb el populisme, i el 1897, ja adherit a la
socialdemocràcia, organitzà la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i fundà el periòdic
"Nashe dielo" ('La nostra causa'). Detingut (1898) i desterrat a Sibèria, en
fugí amb el nom de Trockij (1902) i es refugià a Londres, on col·laborà amb Lenin a
"Iskra". El 1903 s'arrenglerà amb els menxevics, però aviat restà independent
de les fraccions. Presidí i orientà el soviet de Peterburg durant la revolució de l'any
1905 i, detingut un cop vençuda aquesta, escriví Balanç i perspectives. Les forces
motrius de la revolució, on exposà la seva teoria de la revolució permanent, segons
la qual només el proletariat podia fer triomfar la Revolució Russa, portant-la, en un
procés ininterromput, de la fase burgesa a la fase socialista i comptant, enfront de
l'actitud contrarevolucionària de la classe camperola, amb el suport d'una revolució
socialista mundial. Exiliat de nou, s'instal·là a Viena, des d'on intentà de
reconciliar bolxevics i menxevics, publicà una "Pravda" (1908) i creà el grup
Mezrajonka (1913). Oposat a la guerra, rompé amb els menxevics, col·laborà a
"Nashe slovo" ('La Nostra paraula', 1915) i residí breument a França, Espanya,
els EUA i el Canadà abans de tornar a Rússia, pel maig del 1917. Havent fundat
"Vperiod" ('Endavant'), donà suport a la consigna de "tot el poder per als
soviets", féu costat a Lenin i, pel juliol, ingressà amb els mezrajoncy al
partit bolxevic, del comitè central del qual fou membre. President del soviet i del
comitè revolucionari de Petrograd, dirigí les tasques insurreccionals de la Revolució
d'Octubre, i fou, després de la victòria, comissari de relacions exteriors (1917-18), i
menà, com a tal, les negociacions amb Alemanya a Brest-Litovsk; en desacord amb Lenin
sobre la manera com es desenvolupaven aquestes converses, dimití, i fou nomenat tot
seguit comissari de guerra (1918-25). Organitzador de l'Exèrcit Roig i principal
estrateg de la victòria soviètica a la guerra civil, propugnà la militarització obrera
(creació dels exèrcits del treball, 1920) i, per ordre del Congrés del Partit
Comunista, dirigí la repressió contra l'aixecament de Kronstadt (1921). Hostil a la NEP
i partidari del manteniment del comunisme de guerra, a la mort de Lenin (1924)
s'agreujà el seu ja antic enfrontament amb Stalin, del qual criticà sobretot la
doctrina del socialisme en un sol país. Trockij publicà aleshores Nou curs (1923)
i Les lliçons d'octubre (1924), qualificant de "reacció termidoriana"
la progressiva burocratització del partit i de l'estat; tanmateix, i malgrat la
formació, el 1926, amb Zinovj'ev i Kamenev, de l'oposició conjunta, Stalin aconseguí de
desposseir Trockij de tots els càrrecs i expulsar-lo del partit (1927). Deportat a
Alma-Ata (1928), hi sistematitzà les seves tesis a La revolució permanent. En
ésser expulsat de l'URSS (1929), residí a Prinkipo (Constantinoble), França (1933),
Noruega (1935) i Mèxic (1937), dedicat a la producció publicística i política, i
sempre en contacte amb els seus partidaris dispersos pel món, a instàncies dels quals
fundà el 1938 la Quarta Internacional. A desgrat del sistema de seguretat que el
protegia, fou assassinat el 20 d'agost de 1940 per l'agent stalinista Ramon Mercader, que
emprava el pseudònim de Jacques Mornard.
|
|
Altres
socialistes. |
Iglesias
Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de
pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a
la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la
qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat
secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de
tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de
Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i
clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores
fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió
de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista»
(març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a
Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional,
on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració
canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor
de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un
defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà
i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del
PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la
Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del
Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap
successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en
l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en
el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca
política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint
els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un
demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
Turati, Filippo (1857-1932)
Polític i publicista italià. El 1891, amb la revista "Critica sociale",
influí en el moviment obrer, el qual ajudà a superar temptacions anàrquiques i a
inserir-se en el desenvolupament de l'estat democràtic. El 1892 fundà a Gènova el
Partito dei Lavoratori Italiani. Elegit diputat el 1896, adoptà posicions cada vegada
més moderades, afins a les de Giolitti, del qual rebé una invitació per a entrar en el
seu govern, la qual acceptà. El 1922 abandonà el PSI i fundà el Partito Socialista
Unitario. Ferm adversari del feixisme, s'exilià a París (1926), on continuà lluitant
per la represa de la lluita socialista, i gràcies a l'entesa amb P.Nenni aconseguí de
restablir la unitat del partit socialista.
|
|
Personatges
destacats de la Primera Internacional. |
Marx,
Karl (1818-1883)
Filòsof, polític i economista alemany. Fill d'un advocat d'origen jueu,
convertit al protestantisme, estudià dret, per indicació del seu pare, a les
universitats de Bonn i Berlín. Molt aviat, però, s'interessà per la filosofia i
s'incorporà a l'esquerra hegeliana. Privat d'iniciar una carrera com a professor
universitari a causa de la reacció política dominant, Marx desenvolupà la seva crítica
al que considerava un sistema polític irracional des del diari "Rheinische
Zeitung" (gener del 1842 - març del 1843), òrgan de la burgesia liberal renana, que
aviat fou prohibit per les autoritats prussianes. Aquesta experiència, precedida poc
temps abans per la publicació de les obres principals de Ludwig Feuerbach, en les
quals aquest sotmetia la filosofia hegeliana a una implacable crítica materialista,
dugué Marx a una ruptura definitiva amb el caràcter idealista i especulatiu del
hegelianisme, conservant-ne, però, la visió dialèctica de la realitat. Instal·lat a
París, on es casà amb Jenny von Westphalen (1843), el contacte amb el naixent moviment
obrer i amb les teories socialistes franceses, així com l'amistat amb F.Engels,
coneixedor directe de la societat capitalista anglesa, contribuí decisivament al fet que
Marx s'orientés cap a la recerca de les lleis del desenvolupament i la transformació de
la societat "moderna". L'estudi i la crítica de l'economia política,
especialment l'anglesa, foren el darrer factor teòric essencial en la formació de la
teoria marxista de la societat, o materialisme històric; les implicacions
polítiques inherents a l'anàlisi que hi era inclosa sobre el capitalisme donen lloc al socialisme
científic, base teòrica de la revolució proletària. Quant a les concepcions més
característiques de la doctrina de Marx, cal dir que són fruit d'una mantinguda relació
entre la investigació teòrica i la pràctica política revolucionària. La síntesi
coherent, en un pla personal, d'ambdós aspectes li valgué d'ésser desterrat per
diferents governs (França, dos cops, Bèlgica i Alemanya) i d'haver de viure en un
constant exili, així com de patir en diverses èpoques una autèntica misèria, només
alleujada finalment per l'ajut econòmic d'Engels. Entre l'extensa producció teòrica de
Marx cal destacar, a més de la seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur (1841), la Kritik
der Hegelschen Rechtsphilosophie ("Crítica de la filosofia hegeliana del
dret", escrita el 1843 i publicada pòstumament), Die Heilige Familie ("La
Sagrada Família", 1845) i Die Deutsche Ideologie ("La ideologia
alemanya", escrita -com l'anterior, en col·laboració amb Engels- en 1845-46 i
publicada pòstumament), obres que palesen la ruptura, primer, amb Hegel i, després, amb
la mateixa esquerra hegeliana; corresponents també a aquesta primera època són els Ökonomische-philosophische
Manuskripte ("Manuscrits econòmico-filosòfics", redactats el 1844, però
no publicats fins el 1932), les cèlebres Elf Thesen über Feuerbach ("Onze
tesis sobre Feuerbach", escrites el 1845 i publicades, un xic canviades, per Engels,
com a apèndix de la seva obra sobre Feuerbach, el 1888) i Misère de la philosophie.
Réponse à la philosophie de la misère, de Proudhon (1847; publicada en alemany, Das
Elend der Philosophie, el 1885). Das kommunistische Manifest ("El manifest
comunista", 1848, en col·laboració amb Engels), Der 18 Brumaire des Louis
Bonaparte ("El 18 brumari de Lluís Bonaparte", 1852) i Die
Klassenkämpfe in Frankreich ("Les lluites de classes a França", 1859),
són obres de caràcter polític o històrico-polític. Els Grundrisse der Kritik der
politischen Ökonomie ("Fonaments de la crítica de l'economia política",
escrita en 1857-58 i publicada el 1939) i Zur Kritik der politischen Ökonomie ("Crítica
de l'economia política", 1859) anuncien Das Kapital, de les tres parts del
qual només la primera fou publicada en vida de Marx (1867), mentre que les altres dues ho
foren per Engels (1885 i 1894); un altre estudi, Theorien über den Mehrwert ("Teories
sobre la plus-vàlua"), redactat entre el 1861 i el 1863 i planejat com a quarta part
de Das Kapital, fou publicat entre el 1905 i el 1910 per Kaustky. Entre les
darreres obres de Marx cal esmentar Der Bürgerkrieg in Frankreich ("La guerra
civil a França", 1871) i Randglossen zum Programm der Deutschen Arbeiterpartei ("Crítica
del programa de Gotha", escrita el 1875 i publicada per Engels, amb notes, el 1891).
De l'àmplia activitat política de Marx cal destacar la intervenció directa en el
procés revolucionari alemany de 1848-49 i les tasques de direcció política de la
Primera Internacional fins que el seu Consell General fou traslladat a Nova York (1872).
Bakunin, Mikhail Aleksandrovic
(1814-1876)
Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents
d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys
abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la
filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i
especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del
1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon,
Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del
1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i
condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats
austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set
anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a
Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en
una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a
Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies
irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució
universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a
partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides,
el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva
empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el
primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per
Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe
Garibaldi. En el segon congrés (Berna, 1868) proposà el seu programa socialista,
constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de lliga i formà l'Aliança de
la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts
principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per
federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes,
igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits
polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867,
polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la
creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus
seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb
els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a
Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes
foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà
de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la
ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista. El seu concepte de la
llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la
natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un
fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la
llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració
espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una
lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la
consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva
concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats
d'organització espontània de la futura societat i dedicà, sobretot, els seus esforços
a l'enderrocament de la societat burgesa.
|
|
Altres
personatges de la Primera Internacional. |
Becker,
Johann Philipp (1809-1886)
Socialista alemany. Fou un dels fundadors de l'Associació Internacional de Treballadors
(Primera Internacional). Exiliat a Suïssa, dirigí la Federació de Ginebra afiliada a la
Internacional.
Fanelli, Giuseppe (1826-1877)
Polític internacionalista italià. Després d'assistir als primers congressos de la Lliga
de la Pau i de la Llibertat (Ginebra, 1867; Berna, 1868), fou un dels fundadors de la
bakuninista Aliança de la Democràcia Socialista (Ginebra, 1868) i s'adherí a la Primera
Internacional. Poc després visità Espanya (octubre del 1868 — febrer del 1869),
introduït i acompanyat pels republicans federals Garrido, Orense, Guisasola,
Rubaudonadeu, etc, i aconseguí de constituir els primers grups d'obrers
internacionalistes a Madrid (Mora, Borrel, Lorenzo, etc) i a Barcelona (Josep Lluís
Pellicer, Rafael Farga i Pellicer, Josep Rubaudonadeu, etc), bo i creant una confusió
entre els estatuts i els objectius de l'Aliança i els de l'AIT. Posteriorment assistí al
congrés de la fracció anarquista de la Internacional a Saint-Imier (setembre del 1872).
García Viñas, José (1848-1931)
Dirigent anarquista. Estudiant de medicina a Barcelona, assistí a les reunions
organitzades per Fanelli (1869) i s'afilià a l'Aliança de la Democràcia Socialista.
Delegat als congressos obrers de Barcelona (1872) i redactor de "La
Federación", essent secretari (juny-juliol) de la secció barcelonina de l'AIT, es
destacà per la seva actitud insurreccionalista el 1873. Partidari de mantenir la
Federació Regional Espanyola en la clandestinitat, fou el centre de les Comissions
Federals de 1875-80. Fou també el principal redactor (1877-80) de "La Revista
Social", entre d'altres. Criticat per autòcrata i intel·lectual, es retirà de la
militància. Assistí als congressos internacionals de Ginebra (1873; en el mateix viatge
visità Bakunin a Berna), de Berna (1876) i de Verviers (1877).
Lorenzo Asperilla, Anselmo (1841-1914)
Anarquista. Tipògraf. Formà part del primer nucli internacionalista creat el 1868 per
Fanelli, i fou el principal redactor de "La Solidaridad" (1870-71). Es destacà
en el Congrés Obrer de Barcelona (1870), dins la tendència antipolítica, i fou elegit
membre del consell federal de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. La conferència
secreta de València (1871) el nomenà delegat a la conferència de Londres de l'AIT, on
conegué Marx i Engels personalment i on sentí una admiració apassionada per Laura Marx.
Després, davant l'enfrontament de marxistes i bakuninistes, adoptà una actitud ambigua.
Afavorí la introducció de Paul Lafargue en els medis madrilenys. Després d'un exili a
França, s'establí a Barcelona (1874), on actuà dins la Societat Tipogràfica, a
l'Aliança de la Democràcia Socialista i a les comissions federals clandestines de la FRE
(1877-81). Vençut pels partidaris de la reconstrucció d'un moviment sindical legal, fou
expulsat el 1881. No ingressà a la FTRE fins el 1885. Des d'aleshores es dedicà a una
intensa activitat de publicista: Acracia o república (1886), Fuera política (1886),
etc, formà part de la redacció d'"Acracia" (1886-88) i d'"El
Productor" (1887-93) i col·laborà en periòdics àcrates, com "Ciencia
Social" (1895-96) "La Revista Blanca" de Madrid (1898-1905), "El
Porvenir del Obrero" de Maó (1899-1914), etc. Escriví una novel·la (Justo Vives,
1893), obres de divulgació anarquista, com El estado (1895), El banquete de la
vida (1905) i la primera part d'El proletariado militante (1901). Inclòs en el
procés de Montjuïc del 1896, fou deportat, i residí a París (1897-98). Principal autor
de "La Huelga General" (1901-03), fou, amb José López Montenegro,
l'introductor del sindicalisme revolucionari francès. Arran de la vaga general de
Barcelona de l'any 1902 tornà a ésser empresonat. Francesc Ferrer i Guàrdia el
contractà a l'editorial de l'Escola Moderna, per a la qual traduí al castellà diverses
obres de Reclus i Kropotkin, del francès. Bandejat arran dels fets de la Setmana Tràgica
de Barcelona (1909), tornà a Barcelona el 1910. Vell i malalt, publicà encara la segona
part d'El proletariado militante (1910), El pueblo (1910), Vida
anarquista (1912), Hacia la emancipación (1913) i Evolución proletaria (1914).
Marsal i Anglora, Antoni (segle XIX)
Activista del moviment obrer. Maquinista, emprà el pseudònim de Sarro
Magallán. Representà per primera vegada els obrers de l'estat espanyol en les
reunions de la Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868).
Posteriorment fou un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de
Barcelona (octubre del 1868), i assistí al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb
els anarcocol·lectivistes, intervingué també en la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (1881-88).
Varlin, Eugène (1839-1871)
Sindicalista i revolucionari francès. Obrer enquadernador, fou un dels dirigents de la
Primera Internacional, i donà molta importància a l'extensió de la cultura en el
proletariat i a la formació per l'acció. Membre del comitè central de la Comuna de
París (1871), morí afusellat.
|
|
Personatges
destacats de la Segona Internacional. |
Engels, Friedrich (1820-1895)
Filòsof alemany. Educat en el si d'una família pertanyent a la burgesia
industrial renana, conegué aviat les penoses condicions dels treballadors, tant a
Alemanya com a Anglaterra, i arribà a posicions teòriques i polítiques revolucionàries
amb independència de Marx i, àdhuc, abans que ell. Això és palès tant per la seva
afiliació al moviment Junges Deutschland i a l'esquerra hegeliana com pel seu llibre Die
Lage der arbeitenden Klassen in England ('La situació de la classe obrera a
Anglaterra', 1845), fruit de dos anys d'estada a Manchester i primera anàlisi d'una
situació històrica determinada, les formes d'existència i lluita social de la qual són
explicables a partir de les condicions econòmiques dominants, i postulen, alhora, la
necessitat d'una transformació radical de caire comunista. És interessant de constatar
que, mentre Engels treballava en aquesta obra, Marx elaborava els Manuscrits
econòmico-filosòfics i les Tesis sobre Feuerbach, les conclusions teòriques
i polítiques dels quals escrits eren gairebé les mateixes que les seves, amb la
diferència, tanmateix, que en Engels predominava un caràcter concret i en Marx es donava
un alt nivell d'abstracció. Aquesta és una característica que, en termes generals, es
mantingué sempre en tots dos i facilità llur col·laboració. D'aquesta col·laboració,
fruit també de llur comuna inserció en la lluita política a favor de la classe obrera,
sortiren el Manifest der Kommunistischen Partei ('Manifest del partit comunista',
1848) i la constitució, el 1864, de l'Associació Internacional de Treballadors.
Instal·lat a Manchester des del 1848, any que prengué part directíssima en la
temptativa revolucionària del poble alemany, i sense perdre de vista els estudis
d'economia en què Marx s'havia concentrat, Engels es dedicà a posar-se al dia dels grans
progressos que es produïren en gairebé tots els camps del saber. Això li permeté,
després, d'acomplir dues tasques fonamentals per al desenvolupament del materialisme
històric i dialèctic: la primera, de completar i preparar l'edició de bona part (volums
II, 1885, i III, 1894) d'El capital, obra que Marx havia deixat inacabada; i la
segona, de preparar una sèrie de treballs polèmics dirigits a il·luminar les bases
materialistes de qualsevol realitat i de qualsevol investigació científica sobre
aquesta: Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft ("La revolució de
la ciència del senyor Eugen Dühring", obra coneguda com l'Anti-Dühring), Der
Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staates ("L'origen de la
família, de la propietat privada i de l'estat", 1884) i Dialektik der Natur ("Dialèctica
de la natura", escrita entre el 1873 i el 1883 i publicada pòstumament, el 1925).
Aquestes últimes obres han servit, a la llarga, per a caracteritzar Engels com un
pensador de segona fila, en qui hom situa l'origen dels corrents hegelians o positivistes
d'alguns sectors del marxisme. Aquesta interpretació, molt generalitzada, oblida el
caràcter d'intervenció política i teòrica en una situació concreta d'aquestes obres,
situació en què allò que calia no era una teoria desenvolupada en extensió i
profunditat, sinó la delimitació d'unes línies d'actuació teòrica i de llurs
premisses i conseqüències teòriques i polítiques.
Bernstein, Eduard (1850-1932)
Polític i pensador alemany, iniciador del revisionisme marxista. De pares jueus,
treballà en un banc mentre col·laborava amb l'ala Eisenach de la socialdemocràcia;
assistí com a delegat al congrés de Gotha del 1875. En ésser dictades lleis
antisocialistes anà a Suïssa. El 1880, amb Bebel, visità Marx i Engels a Londres
perquè l'acceptessin com a director de la revista «Sozialdemokrat», òrgan del SPD a
l'exili. Expulsat de Suïssa el 1888, visqué fins el 1901 a Londres en contacte amb
Engels, de qui fou marmessor, i amb la Fabian Society, així com amb Karl Kautsky,
amb el qual col·laborà en la confecció del programa d'Erfurt. La sèrie
d'articles Probleme des Sozialismus, publicats a Die Neue Zeit entre el 1896
i el 1897, foren reelaborats en forma de llibre, Die Voraussetzungen des Sozialismus
und die Aufgaben der Sozialdemokratie ('Les premisses del socialisme i les tasques de
la socialdemocràcia', 1899), que obrí pas al socialisme evolucionista. Les seves tesis
foren atacades durament per Karl Kautsky, Rosa Luxemburg, Plekhanov i Bebel i derrotades
als congressos de Stuttgart i Hannover (1899); malgrat tot, fou elegit diputat del
Reichstag. Durant el conflicte de 1914-18 estigué amb la minoria contrària a la guerra,
tot i haver-se oposat a manifestar que «els treballadors no tenien pàtria». Bernstein
no era un gran teòric social, però fou un elaborador intel·ligent de la via
parlamentària en el socialisme. Contradigué la tendència a la concentració capitalista
de Marx subratllant la lentitud amb què s'esdevindria, assenyalà un eixamplament de la
classe mitjana i la no-depauperació de la classe obrera. Això, combinat amb el
desenvolupament del mercat mundial, l'aparició de càrtels i el perfeccionament del
crèdit, el portaren a abandonar la «teoria de l'esfondrament». Aquesta actitud portà
Bernstein a no donar tanta importància a la lluita de classes, a creure en l'eliminació
pacífica i gradual de les contradiccions capitalistes i a acceptar el concepte de
«solidaritat social». Contraposà Kant a la dialèctica i afirmà una tendència gradual
vers el socialisme, la jerarquia contra l'autogestió, el parlamentarisme enfront de la
dictadura del proletariat i la descentralització davant la burocràcia.
|
|
Altres
personatges de la Segona Internacional. |
Balabanov,
Angelica (1869-1965)
Política ucraïnesa. Exponent del moviment socialista del primer terç del s XX, fou
animadora de la Segona Internacional a tot Europa. A Itàlia compartí amb Mussolini la
direcció de la revista "Avanti". El 1917 tornà a l'URSS on esdevingué un dels
quatre primers secretaris de la Tercera Internacional. A causa dels seus desacords amb els
dirigents del Komintern, abandonà la Internacional Comunista cap al 1922. Els anys
següents residí a París i a Nova York, on publicà alguns llibres, i el 1947 tornà a
Itàlia, on continuà interessant-se pels problemes del moviment socialdemòcrata
internacional.
Vandervelde, Émile (1866-1938)
Polític belga. Afiliat al Parti Ouvrier Belge (1886), aviat n'esdevingué el principal
dirigent (1890), i fou president de la Segona Internacional (1900). Elegit diputat (1894),
defensà el sufragi universal. Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs
d'unió nacional (1914-17). Fou ministre de justícia (1919-21) —des del qual càrrec
reformà el règim penitenciari belga— i d'afers estrangers (1925-27) —com a tal
participà d'una manera destacada a la conferència de Locarno—. Com a dirigent
socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics.
Zetkin, Clara (1857-1933)
Revolucionària comunista alemanya d'origen polonès. El seu nom de soltera era Clara
Eisner. Estudià a Leipzig, on establí contactes amb el SPD, en el qual ingressà el
1881. Començà a col·laborar en el diari socialista "Der Sozialdemokrat". Fou
una destacada feminista: presidenta de l'organització socialista de les dones alemanyes i
responsable del secretariat femení de la Internacional. El 1892 fundà el diari
"Gleichheit" ('Igualtat'). El 1914 fou l'única responsable del SPD que se
solidaritzà amb la crida internacionalista de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg.
Empresonada per la seva oposició a la guerra, fou una de les impulsores de l'espartaquisme.
Amiga de Lenin, formà part de la direcció del Partit Comunista Alemany, que tanmateix
criticà, i en 1929-30 defensà els partidaris de Bukharin. Morí a l'exili.
|
|
