Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
La revolució liberal suposa la transformació de les
estructures econòmiques i socials pròpies de l'Antic Règim i la implantació de
l'economia capitalista industrial i de la societat burgesa. |
Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i
socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic
Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret
diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió
de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la
igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat
per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers
exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la
propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És
pròpia dels estats capitalistes.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de
propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
 |
En el cas d'Espanya, el procés
d'industrialització fou lent, condicionat per molts obstacles i localitzat en àrees
perifèriques.
Això explica l'endarreriment econòmic respecte d'altres països
europeus. |
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on
ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base
de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant,
l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions
científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir
diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a
través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes
químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement
ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a
dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi
intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de
l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials,
particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les
comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a
nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el
qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La
industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que
encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà
històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través
d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom
de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de
producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial
basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del
sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de
l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió
i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i
millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra
banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a
tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del
País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat
relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé
que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no
fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però
bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i
les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de
finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la
possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària
explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat
espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort
intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el
desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era
possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola
exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia
espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de
reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a
les regles de l'economia de mercat.
|
En l'evolució econòmica del segle XIX podem distingir-hi
diverses etapes, en funció del tipus de govern, de l'estabilitat política, etc.
Durant el primer terç del segle, estancament. |
Economia
Ciència que té per objecte l'anàlisi de la realitat econòmica, és a
dir, dels mecanismes segons els quals hom assigna els recursos, determina els preus,
reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic. L'Economia pertany al grup de les
ciències socials. El seu objecte d'estudi és l'administració d'uns recursos escassos
que poden tenir usos alternatius, i la seva finalitat és trobar la forma més
satisfactòria de resoldre els problemes generats en el procés de producció i
distribució.
Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del
període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment
-sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la
Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat
als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els
diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el
Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la
monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense
destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de
la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en
el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions,
mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa.
El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució,
trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució
Industrial.
Economia tradicional
Economia preindustrial.
Economia agrària
Economia on les activitats primàries, especialment l'agricultura, són
predominants, tant pel que fa a la major capacitat de generar riquesa, com per la
majoritària ocupació de la població.
Estancament
Situació en la qual el creixement del producte total
o per habitant és molt petit, inexistent o negatiu. Pot afectar una indústria, un sector
o una economia considerada globalment. En aquest darrer cas, hom pot parlar de diferents
situacions d'estancament. Així, el que es dóna entre diferents fases del cicle econòmic
en les economies industrials. Un altre és l'estancament en països pobres i
subdesenvolupats, on l'escassetat de mitjans de producció i una organització econòmica
i social tradicional mantenen l'economia estabilitzada en baixos nivells de renda.
L'estancament pot provenir també de causes externes al sistema econòmic, com és ara
guerres o inestabilitat política. Finalment, i de plena vigència a la dècada dels
vuitanta en els països industrials, la causa de l'estancament pot trobar-se en una
acusada pèrdua de l'esperit empresarial.
|
Durant el segon terç, amb el regnat d'Isabel II, comença un
procés d'industrialització.
L'estancament general de l'època preindustrial deixarà pas a una etapa de creixement
econòmic.
La crisi de 1866 va deturar l'expansió econòmica. |
Liberalisme
econòmic
Doctrina i sistema econòmic basats en la convicció que la llibertat de
tots els comportaments individuals garanteix -en virtut d'unes lleis naturals, immutables,
de l'economia- una producció òptima amb el mínim cost possible. Considerant, doncs, que
l'afany de guany i l'esperit de competència individuals són concordants amb l'interès
general i necessaris per al bon funcionament de la vida econòmica, s'oposa al control de
la vida econòmica per part de l'estat, el qual ha de limitar-se a assegurar la llibertat
de contracte i l'acompliment de la llei, sobretot pel que fa a la propietat privada, i
afavorir el lliure joc dels mecanismes del mercat. Els primers a exposar teòricament la
doctrina foren els fisiòcrates, però fou sobretot Adam Smith qui aprofundí el principi
de la llibertat econòmica, bàsica perquè en el mercat interior i també a nivell
internacional hom arribi a establir una divisió del treball avantatjosa per a tots. A
mitjan s XIX, el liberalisme econòmic assolí una forma extrema amb l'oposició a la
regulació del treball a les fàbriques. Els utilitaristes anglesos donaren una nova base
teòrica al liberalisme en exposar la noció, encara invocada actualment, d'un òptim
col·lectiu que havia de resultar espontàniament de la interacció dels comportaments
individuals. El desenvolupament del capitalisme féu acceptar un major control estatal,
sobretot per impedir interferències i fer funcionar amb la màxima eficàcia -en especial
després de la crisi econòmica dels anys trenta- el mecanisme competitiu. La crisi dels
setanta, i molt especialment l'aspecte que l'ha caracteritzada enfront de situacions del
passat, com ha estat la persistència de la inflació, conjuntament amb un alt nivell
d'atur, ha donat lloc a una revifalla dels plantejaments liberals, en identificar com a
causa determinant de la crisi l'excessiu intervencionisme estatal, que s'ha traduït en
disminució de la productivitat i en l'aparició d'enormes dèficits pressupostaris.
Creixement econòmic
Increment de la capacitat productiva d'un estat i
també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes
magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per càpita
ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Guerra de Crimea
Conflicte bèl·lic provocat per les ambicions de l'imperi tsarista
sobre una part del territori turc i, d'una manera immediata, per la pretensió russa
d'exercir una certa jurisdicció damunt els cristians ortodoxos que vivien a Turquia. La
negativa turca portà Nicolau I a la invasió dels principats del Danubi. La guerra
esclatà oficialment el 23 de setembre de 1853; no assolí, però, unes grans dimensions
fins que França i la Gran Bretanya, tement l'expansió territorial de Rússia, decidiren
d'intervenir-hi (27 de març de 1854). Àustria i Prússia es mantingueren neutrals, i
Rússia restà completament aïllada. L'acció bèl·lica es concentrà a la península de
Crimea. Pel gener del 1855 Cavour envià 10 000 soldats per ajudar els aliats en nom del
Piemont. El desenllaç de les accions de guerra (setge de Sebastòpol), fou favorable als
aliats, i Rússia accedí a negociar la pau (1 de febrer de 1856). El tractat de París
(30 de març de 1856), de durada efímera, disposà la integritat territorial de Turquia,
la negativa a Rússia dels drets sobre els cristians de Turquia i la desmilitarització de
la mar Negra. A Espanya, la guerra de Crimea serví per a reactivar intensament l'economia
gràcies a les exportacions extraordinàries de cereals en restar blocada la sortida de la
producció russa. Les vendes augmentaren el poder adquisitiu de la població de Castella
i, de retruc, la demanda de productes tèxtils catalans. D'ací la dita popular "Déu
nos dono pluja i sol i guerra a Sebastòpol".
Crisi econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren
rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó,
per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una
forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a
resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
|
Durant l'últim terç del segle, gràcies a l'estabilitat
política de l'època de la Restauració, hi ha un cert desenvolupament econòmic fins al
1887, coincidint amb un període de crisi a Europa, que a Catalunya es coneix com el
període de la "febre d'or".
L'expansió es veu estroncada amb la crisi del sector agrari, especialment el cerealista i
el vitivinícola.
A més, la crisi de 1898, amb la pèrdua del mercat colonial, farà que Espanya es quedi
sense un mercat exterior molt important. |
Expansió
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de
l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan
preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva
dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment
acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o
quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.
Prosperitat
Situació econòmica en què es preveu un augment considerable de la
demanda, amb la consegüent previsió de millors expectatives, que fa que l'activitat
econòmica s'incrementi a ritmes creixents a fi d'obtenir el producte necessari, per tal
de donar l'abast a la demanda creixent. Aquest procés es pot mantenir ampliant la
capacitat productiva o bé emprant l'existent amb més intensitat, fins a arribar a
l'ocupació plena dels recursos. A cada tipus d'economia, i segons les seves
característiques, actuen forces que fan que no es desenvolupi la prosperitat d'una manera
compassada en tots els sectors. Els dos factors que cal estudiar per a conèixer
l'evolució específica d'aquesta situació, que assimilada a una fase del cicle
econòmic hom identifica amb expansió, són l'accelerador i el multiplicador,
que tenen valors i característiques diferents en cada cas.
Especulació
Operació efectuada en previsió d'una modificació en l'estructura de
preus, per tal d'obtenir uns guanys extraordinaris. Aquest tipus d'operació, que sempre
comporta un risc, és efectuat en el procés de distribució i es distingeix de les
operacions ordinàries de compra-venda perquè no respon a la satisfacció de cap
necessitat concreta del subjecte. L'especulació ha estat justificada com a element de
regulació automàtica de les fluctuacions temporals dels preus, especialment en el cas
dels productes agrícoles, malgrat que en molts casos accentua encara més aquestes
distorsions i constitueix una maniobra que falseja el joc de l'oferta i la demanda. A la
borsa, les operacions especulatives són factors determinants de l'índex de cotitzacions,
especialment les compres considerables de certs títols per fer-los pujar artificialment
(especulació a l'alça) i les vendes en grans quantitats per desvalorar-los (especulació
a la baixa).
Febre d'Or, la
Nom amb el qual és designat a Catalunya el període
comprès aproximadament entre el 1871 i el 1885. Es caracteritzà pel boom del
mercat del vi (coincidint amb l'aparició de la fil·loxera a França), l'augment de les
inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de
plom, i de coure i l'estabilitat política de la Restauració. La prosperitat econòmica
afavorí sobretot la burgesia catalana, però l'extensió de la fil·loxera a l'Empordà
(1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que
Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d'or.
La febre d'or
Novel·la (1890-93) de Narcís Oller que planteja les conseqüències morals del
precipitat enriquiment que produí l'alça borsària, durant la Febre d'Or, en una
família menestral de Barcelona. La primera part de l'obra (La pujada) narra
l'escalada econòmica, social i política del protagonista —Gil Foix— fins a la
direcció d'un ambiciós projecte ferroviari, entre l'adulació interessada dels uns, la
desconfiança menestral dels seus i l'atordiment eufòric d'ell mateix, que amaga la
contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar. La segona
(L'estimbada) analitza l'esperada fallida del protagonista i les seves causes i
conseqüències morals, de les quals romanen al marge —amb moralitzant
esquematisme— tots els qui no es deixaren enlluernar per l'opulència i no
abandonaren llurs ideals artístics. L'autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una
contribució cega però positiva al progrés. L'obra —narrada en tercera persona i
situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882— vol tipificar,
constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament
abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que
inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual
reapareixen en La febre d'or.
Mercat colonial
Intercanvi comercial entre la metròpoli i les seves colònies.
Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a
Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de
Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi
colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la
guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre
segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera
satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua
definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb
els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
|
|
Durant el segle XIX, la política econòmica de l'Estat
liberal es va caracteritzar per l'enfrontament continu entre les concepcions
lliurecanvistes i proteccionistes. |
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a
qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol
obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la
lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets
duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que
fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme.
Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els lliurecanvistes defensaven la
lliure competència perquè així s'ajudaria a la modernització. Els comerciants i els
accionistes del ferrocarril i la indústria siderúrgica (generalment de capital
estranger) donaven suport a aquesta concepció.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat,
protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant
l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que
consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant
l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la
sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Durant el segle XIX, a l'Estat espanyol, els proteccionistes demanaven
l'aplicació de taxes aranzelàries per als productes estrangers, motiu pel qual els seus
màxims defensors eren la burgesia industrial i els productors cerealistes, que havien de
competir amb els productes importats, generalment més barats a causa d'una major
rendibilitat en la producció.
|
L'evolució demogràfica.
A partir de la segona meitat del segle XVIII va augmentar la població mundial, sobretot
l'europea, després de segles d'estancament.
A partir de la segona meitat del segle XIX es produeix el canvi de règim demogràfic.
També, bé que amb molt de retard, a l'Estat espanyol. |
Demografia
Ciència que té com a objecte l'estudi de la població.
Model demogràfic
Estructura d'una població d'un territori o d'una època caracteritzada per
l'evolució de les taxes de natalitat i mortalitat i, en conseqüència, del creixement
vegetatiu o natural.
Cicle demogràfic antic
El corresponent a les societats preindustrials en què la població presenta un
ritme de creixement molt lent, tendent a l'estancament. Es caracteritza per unes taxes de
mortalitat i de natalitat molt elevades i una baixa esperança de vida, i per
l'existència de crisis demogràfiques periòdiques (fam, pestes, epidèmies, malalties),
causants d'una mortalitat catastròfica, que costava molt recuperar.
Cicle demogràfic modern
Règim demogràfic propi de les societats industrials en què la població presenta
un ritme de creixement constant i sostingut, a causa del manteniment d'unes elevades taxes
de natalitat i el descens progressiu de la mortalitat, per una millora de l'alimentació
i, més endavant, pels avenços mèdics i sanitaris.
Revolució demogràfica
Concepte que fa referència als profunds canvis demogràfics experimentats per les
poblacions europees dintre el procés anomenat Revolució Industrial. Fou un
procés complex i encara poc conegut que es desenvolupà entre la segona meitat del s
XVIII i la primera meitat del XX. La primera fase es caracteritzà per un descens de la
mortalitat catastròfica (epidèmies, fams) típica de l'etapa pre-industrial, deguda en
part a les millores en la productivitat agrícola i en els transports. Una segona fase fonamental s'inicia quan les taxes de fecunditat
comencen a baixar alhora que la mortalitat atenua la seva tendència a la
baixa.
Primera transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XIX fins a mitjan s XX als
països de l'Europa occidental, el més important dels quals fou una gran explosió
demogràfica. Les taxes de mortalitat davallaren, mentre que les de natalitat es
mantingueren, de manera que augmentà el creixement natural; la població europea es
duplicà en només un segle, tot i les migracions cap a Amèrica. La distribució de la
població també varià. Si abans de la transició demogràfica la població europea era
bàsicament rural, amb la transició esdevingué predominantment urbana. El nombre de
nuclis de població aïllats s'anà reduint cada cop més i, consegüentment, es reduí
també la incidència de l'endogàmia. Les causes principals d'aquests canvis foren les
millores en sanitat i higiene, resultat dels avenços en medicina i biologia, i les
millores en la producció agrícola d'aliments, que posaren fi als problemes nutricionals
i a les èpoques de fam que les males collites ocasionaven a les societats preindustrials.
Després d'una primera etapa d'explosió demogràfica que s'allargà fins al principi del
s XX, però, les taxes de natalitat anaren davallant (les de mortalitat també continuaren
descendint, però molt més lentament), i consegüentment el creixement natural
s'estabilitzà. A partir de l'anàlisi de tots aquests canvis hom postulà la teoria de la
transició demogràfica.
|
Canvis en l'agricultura.
La revolució agrària va significar el pas de l'agricultura tradicional, orientada a
l'autoconsum... |
Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències,
pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació
dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim
rendiment possibles.
Revolució agrària
Procés a través del qual l'agricultura tradicional, d'autoconsum, amb escassa
productivitat i ús de tècniques de conreu endarrerides, esdevé una agricultura
capitalista, orientada al mercat, gràcies a la progressiva modernització tècnica i a
una sèrie de canvis jurídics que permeteren eliminar el feudalisme del camp i assegurar
la màxima explotació dels camps.
Agricultura tradicional
També agricultura de subsistència. Agricultura típica de l'epoca
preindustrial, caracteritzada per l'escassa producció d'excedents. A diferència de
l'agricultura moderna, orientada al mercat, l'agricultura tradicional és orientada a
l'autoconsum. Les explotacions agràries, majoritàriament de tipus familiar, es
caracteritzen per un nivell tècnic molt baix, la qual cosa explica la baixa
productivitat.
Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats
d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta
la totalitat del treball i del capital.
Autoconsum
Tipus de consum basat en la producció que un
mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal;
actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims
agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals
i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran
part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació monetària, en el fet de
no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de
satisfer una escala de preferències. Actualment, en l'agriculura, la policultura impulsa
l'autoconsum, alhora que ajuda la mà d'obra poc ocupada i permet l'obtenció de guanys en
la utilització de subproductes que no serien emprats en una situació normal.
L'autoconsum adquireix també importància en els grans conglomerats
industrials.
Crisi de subsistència
Crisi econòmica periòdica que patia la població durant l'Antic Règim degut a la
irregularitat de les collites i que es caracteritzava per la manca d'aliments i llur
encariment. La conseqüència més greu era la fam. És la típica crisi de
subproducció de l'època preindustrial.
|
|
... a l'agricultura moderna, orientada al
mercat. |
Agricultura
moderna
També agricultura de mercat, o agricultura capitalista.
Agricultura típica de l'epoca industrial, caracteritzada per la producció d'excedents. A
diferència de l'agricultura tradicional, orientada a l'autoconsum, l'agricultura moderna
és orientada al mercat. Les explotacions agràries funcionaran com a empreses que
buscaran el màxim de beneficis en la venda dels seus productes. Aquest nou tipus
d'agricultura serà possible gràcies a la introducció de nous mètodes de treball i de
noves tècniques i està lligada als canvis que acompanyaran la Revolució Industrial:
augment de la demanda (per l'increment de la població), revolució tecnològica,
revolució dels transports, nova mentalitat capitalista, etc.
Excedent
Allò que sobra de la producció un cop s'ha consumit el necessari per
sobreviure. A l'època industrial l'excedent és la part del producte social que
sobrepassa el valor dels factors de producció emprats per obtenir-lo.
Economia de mercat
Sistema de producció en què predominen les relacions mercantils. És
pròpia dels estats capitalistes.
Agricultura extensiva
Tipus d'agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic més pel baix
cost d'explotació que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i
de grans extensions de terreny; sovint utilitza la pràctica del guaret i és
aplicada a conreus que necessiten poca mà d'obra i que admeten un grau elevat de
mecanització.
Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma
continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura
que exigeix elevats capitals.
|
En la revolució agrària va ser fonamental el canvi del
règim de propietat de la terra.
L'estructura feudal de l'Antic Règim impedia el creixement. |
Sistema
senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana,
caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el
pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona
d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels
pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però
els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la
servitud.
Terres vinculades
Terres que no eren de propietat privada, o sigui, que no se'n podia disposar
lliurement ni es podien posar a la venda. Eren terres vinculades a un títol nobiliari, a
l'Església, a un municipi (terres comunals -béns de propis i comuns-) o a la Corona. El
propietari de la terra podia treure'n profit econòmic i exercir-hi jurisdicció, però no
la podia vendre.
Terres senyorials
Constituïen la majoria de les terres vinculades i eren grans extensions de terreny
propietat de la noblesa (laica o eclesiàstica). La propietat senyorial constava de dues
parts: la reserva senyorial i els masos.
Masos
Eren les parcel.les de terreny de tamany variable que havien de servir per
alimentar una família, que eren cedides pel senyor a homes lliures, que conreaven la
terra en usdefruit a canvi d'un cens, o a serfs, que li asseguraven unes prestacions de
productes i treball.
Terres comunals
També anomenades béns de propis i comuns, eren terres vinculades als
municipis, que s'explotaven comunitàriament entre tots els habitants de la contrada. Eren
terres dedicades a boscos i pastures, de les quals tota la comunitat pagesa en treia
profit.
Béns comunals
O simplement comunals. Béns pertanyents al comú, és a dir, a tota la
població d'un municipi. A la Península Ibèrica sorgiren com a conseqüència del
procés d'ocupació de terres durant la reconquesta. N'hi havia de dues classes diferents:
els propis i els comuns. Els primers eren béns del municipi com a entitat;
els beneficis que hom n'obtenia (arrendament, explotació directa) eren destinats a cobrir
despeses dels serveis públics. Els altres eren terres, deveses, prats o boscs que
pertanyien a la col·lectivitat de veïns i eren destinats a l'ús directe, en
utilització conjunta o bé repartits periòdicament entre la població a la sort o per
torn; també podien ésser confiats, si més no en teoria, als veïns més necessitats. A
partir del s XVIII la necessitat creixent de terres de conreu féu que en fos
propugnada l'abolició per tal de posar en circulació el major nombre possible de
propietats. Carles III posà l'administració dels propis a les mans del Consell de
Castella, i el 1770 disposà una liquidació parcial d'aquests béns, que restà
pràcticament sense efecte. Les Corts de Cadis en disposaren la venda (1813), però la
restauració absolutista del 1814 en deturà el procés; igualment succeí amb la decisió
(1822) del govern liberal, en recuperar Ferran VII el poder absolut (1823). La
desamortització de Mendizábal (1835), principalment eclesiàstica, dreçà també un pla
de venda de béns comunals per a finançar-ne un altre de construcció de canals i camins;
però no fou fins a la desamortització del 1855 que foren realment afectats: propis i
comuns foren venuts indiscriminadament; només foren respectats els béns comunals que
fossin efectivament utilitzats col·lectivament.
Béns propis
O simplement propis. Part de les terres comunals que pertanyia al municipi com a
entitat i els beneficis de la qual eren destinats a satisfer les despeses dels serveis
públics.
Mayorazgo
Nom donat a Castella, durant l'edat mitjana, a la institució per la qual un determinat
nombre de béns del patrimoni familiar era considerat una unitat inalienable per tal de
preveure, així, l'ordre successori, basat en l'heretatge per primogenitura. Sorgí al s
XII, al si d'algunes famílies nobles, com a concessió reial per a perpetuar els béns
d'uns llinatges determinats. Bé que Alfons X introduí, a Las Partidas, una llei
que facilitava aquesta pràctica successòria, la institució continuà essent una
concessió reial fins al s XVI (lleis de Toro, 1505), que fou ordenat jurídicament.
Aleshores la burgesia també començà a practicar el dret de mayorazgo, que podia
ésser inter vivos (escriptura) o mortis causa (testament). Limitat des de
la darreria del s XVIII, a causa dels desequilibris socials que provocaren els grans mayorazgos
(que sempre es podien ampliar per matrimoni), les corts de Cadis n'intentaren
l'abolició. Aquesta fou promulgada per llei del 27 de setembre de 1828, que no entrà en
vigor, per diverses causes, fins els anys 1836-37.
Openfields
Explotacions individuals o col.lectives en camps oberts, en què es cultivaven
bàsicament cereals.
Minifundi
Explotació agrícola de dimensions reduïdes. Es caracteritza per una baixa rendibilitat,
conseqüència de la utilització d'instruments de conreu molt elementals, de la manca de
bèsties de tir i de l'esgotament de la terra, per manca d'adob o de guaret. Bé que, en
general, els minifundis són conreats d'una manera intensiva, la producció tot just
arriba al nivell de subsistència. Normalment resta, doncs, fora dels circuits del mercat,
amb la fretura consegüent de fons líquids i la impossibilitat d'una especialització
dels conreus. Si s'hi afegeix una manca de crèdits adequats, hom veu que el baix nivell
de capitalització característic del minifundi no és degut exclusivament a dificultats
tècniques per a la mecanització d'aquests tipus de conreu. El minifundi acostuma a
coexistir amb l'explotació latifundista, n'és de fet un complement important i li
forneix una reserva de mà d'obra estacional. En aquest sentit constitueix una forma de
desocupació encoberta molt freqüent en les economies poc industrialitzades. A tot
l'estat espanyol abunda el minifundi. Galícia és la regió on és més corrent: més del
70% de les explotacions són menors de 5 ha.
Minifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de
minifundi.
|
|
A l'Estat espanyol, els canvis jurídics van venir al
llarg del segle XIX, quan els governs liberals van començar la reforma de les estructures
de la propietat agrària. |
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició
de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de
béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les
particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta
es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur
titularitat.
La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir
les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de
consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a
forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a
evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria
comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la
desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que
passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors
modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions
més importants de la propietat agrícola.
A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés,
en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per
qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat
d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les
terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de
Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats
administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel
Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general
(1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en
conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre
una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa
situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits
(1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i
les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis
seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i
convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels
indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom
suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la
desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra
entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814),
però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en
reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb
nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions:
fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat
ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes
militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles.
El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim
(1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom
procurà de frenar l'acaparament de terres.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra,
al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades,
especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en
venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la
universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització
parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles
per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10
321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà
sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu
públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades
per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà
aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les
mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la
meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell;
els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren
obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes.
Desvinculació
Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les
lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en
circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories
jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat
els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799,
quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos
ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no
arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories
jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix
que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom
avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que
desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que
confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran
VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les
quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació
sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost
del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions
eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que
únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per
tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories
eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de
dependència de tipus feudal a Espanya.
|
|
Les principals desamortitzacions van ser les de Mendizábal i
Madoz. |
Desamortització
de Mendizábal
Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal
(1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret
del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns
adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de
desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i
suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del
clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei
restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes,
institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de
Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a
cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb
el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria
l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia.
La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà
la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques
conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al
País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca
docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%,
i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada
(342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%).
Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al
desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València.
Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren
convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats,
places i carrers.
Desamortització de Madoz
Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei
(1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica;
els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes
(1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren
desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25%
del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el
patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La
legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis
continuaren fins al començament del s XX.
Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que
fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta
etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el
20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del
179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que
són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns
eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou
autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de
rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals
alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3%
del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta
desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns
comunals.
|
La conseqüència de les desamortitzacions va ser la
consolidació de la propietat latifundista.
El fet de vendre les terres en subhasta va fer que molt pocs poguessin accedir a la
propietat de terres. Els compradors van ser la noblesa, que va ampliar les seves
propietats, i la burgesia, que va esdevenir terratinent. |
Subhasta
Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a
dir, a la persona que n'ofereix un preu més elevat.
Latifundi
Explotació agrària de grans dimensions. No existeix, de fet, cap criteri quantitatiu
exacte per a determinar el pas de la gran explotació al latifundi pròpiament dit, car
cal tenir en compte la productivitat de les terres que inclou, si són conreables o
improductives, de secà o de regadiu, etc. Tradicionalment hom considera latifundis, a la
Península Ibèrica, les explotacions agràries de més de 250 ha, mentre que a la resta
dels països europeus del Mercat Comú ho són ja les de més de 100 ha. Els latifundis,
importants, sobretot, des del punt de vista de l'estructura de la propietat, han estat
revalorats pel desenvolupament tècnic modern, car permeten un conreu intensiu i racional,
amb productivitat elevada, que els fa més rendibles que no pas les petites explotacions
dins el sistema capitalista (que s'acara amb el problema de la baixa rendibilitat del camp
en comparació amb altres sectors econòmics) o dins les formes socialistes de propietat,
col·lectives o estatitzades. Els latifundis abunden en els països dits subdesenvolupats,
on els propietaris rurals tenen encara un paper predominant dins les formacions
socials.
Latifundisme
Sistema de propietat i explotació d'àrees rurals o agràries on predomina el règim de
latifundi.
Plantació
Conreu, sobretot extensiu, de plantes, especialment industrials.
|
|
Canvis en les tècniques de conreu. |
Associació de conreus
Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a
fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una
millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els
prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de
proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant
el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes
(associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada).
Rotació de conreus
Tècnica de conreu basada en l'alternança ordenada de diferents conreus en un
mateix terreny, per tal d'obtenir el màxim rendiment i evitar, alhora, el guaret i
l'esgotament del sòl. La rotació de conreus ha passat a un lloc secundari a causa de
l'evolució dels adobs i de la maquinària agrícola.
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran
escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un
trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús
generalitzat d'artefactes mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant
com a complement de l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si
més no en unes fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme
s'inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé
que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les
indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica
definidora d'una època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Màquina agrícola
Màquina moguda per mitjà d'energia mecànica i emprada per a fer les feines agrícoles,
en substitució del treball manual. Les màquines agrícoles apliquen els mateixos
principis que els instruments manuals (arada, rascle, etc), però augmentant la velocitat
de l'operació i disminuint-ne l'esforç. Hom les classifica segons el tipus de feina que
poden fer: treball del sòl, sembra, recol·lecció i transport, etc. Entre les que
treballen el sòl, les més importants són l'arada, que obre la terra i la gira i
que adopta formes diverses, l'escarificadora i la conreadora. La sembradora
té com a objectiu la distribució de les llavors de la forma adequada a cada conreu, i en
les operacions de cura del conreu hom empra l'adobadora, la polvoritzadora i
la fumigadora. En la recol·lecció hom empra diverses classes de recol·lectora,
segons el tipus de conreu. Totes aquestes màquines poden ésser autotransportades, o bé
hom les pot acoblar a un tractor.
|
Tot i els canvis, a l'Estat espanyol predominava
l'agricultura tradicional.
Només al litoral mediterrani, especialment a Catalunya, València i zones d'Andalusia, es
va donar una agricultura moderna, preocupada pels avenços tècnics. |
Mas
Explotació agrària tradicional centrada en un habitatge bastit en funció d'aquesta
explotació.
Masia
Casa agrícola aïllada que té terres de conreu adscrites i característiques
arquitectòniques iguals a les del mas. Són cases de dues o tres plantes,
generalment amb teulades de dos vessants, però també n'hi ha d'un de sol o de més
complexes, de planta basilical, per exemple, amb un cos central més alt. El pis principal
és destinat a habitatge, el superior a graners i la planta a dependències
agrícoles.
Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a
Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris—
del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les
tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química
aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera,
marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i
1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova
(1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de
Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà
(1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró
d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins
a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el
paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà
un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a
una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la
situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de
1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu,
el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà
també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys
trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga
Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana).
Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda
el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb
una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la
revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del
Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en
català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha
editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y
organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de
J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Calendari del Pagès
Publicació anual de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, editat
des del 1856. Publicat en català fins el 1940, tingué una gran influència a les zones
rurals, on al s XIX no arribava gairebé cap altra publicació catalana. Al costat
d'indicacions pràctiques sobre la sembra, la collita, les previsions meteorològiques,
etc, hom hi troba articles de tècnica agrícola, texts legals i composicions literàries
sobre temes rurals.
Canal
Obra destinada a conduir, per a finalitats
diverses, masses d'aigua derivades de rius, torrents, llacs naturals i artificials o
d'aigües subterrànies mitjançant una captació adequada. Hom pot classificar els canals
en: industrials, d'abastament de poblacions, de regatge i de drenatge (o de
sanejament); els dels dos primers tipus porten un cabal constant, mentre que el cabal
minva en els de regatge i augmenta en els de drenatge.
Canal de la Infanta
Canal construït del 1817 al 1819 pels propietaris del pla esquerre
del Llobregat, entre Molins de Rei i Cantunis (17 km). Amb un volum mitjà de 3 000 l/s,
regava 3 000 ha dels termes de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de
Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà del Llobregat, l'Hospitalet del Llobregat i Sants.
El projectà Tomàs Soler i Ferrer i l'inaugurà el 1819 Lluïsa Carlota de les Dues
Sicílies, infanta d'Espanya, de la qual prengué el nom. A més de l'ús agrícola, en
els seus salts d'aigua s'instal·laren fins a 16 petites indústries (molins fariners,
serradores i un molí paperer), la majoria de les quals a l'Hospitalet. L'aprofitament
industrial es féu marginal a partir de 1880 per la introducció de les modernes farineres
i l'electricitat. A la dècada de 1960 la construcció del cinturó de ronda de Barcelona
tallà el canal a Sants.
Canal d'Urgell
Canal que rega terres de l'Urgell, la Noguera, el Segrià i les
Garrigues, sector de la Depressió Central comprès entre el Segre i els primers altiplans
de la Segarra. La necessitat de regar la Catalunya àrida de ponent, que en anyades bones
gairebé abastava de blat la Catalunya humida, era sentida de segles, i en temps de Carles
I hom ja parlava d'obrir-hi un canal. L'expansió dels regatges el s XVIII semblava que
n'indicava el moment propici, però els perceptors de delmes, els ramaders i els bladers
segarrencs, que no se'n podrien beneficiar, aconseguiren paralitzar la construcció del
canal fins el 1853, que una empresa barcelonina, Girona, Clavé i Companyia, aconseguí
una concessió per 99 anys a partir de l'acabament dels treballs i fundà la Societat
Anònima del Canal d'Urgell, que emprengué les obres. El canal, de 144 km de llarg,
arrenca del Segre aigua avall del Tossal (Noguera), passa a tocar d'Artesa de Segre i
Foradada, deixa fora Agramunt, travessa la serra d'Almenara, passa entremig de Tàrrega
(no regada) i Bellpuig d'Urgell i, tombant a l'W, voreja les Borges Blanques, rega Juneda
i Artesa de Lleida i desguassa al Segre entre Albatàrrec (regat) i Montoliu de Lleida.
L'obra fou inaugurada el 1861, però no s'acabà fins el 1865.
Canal de la dreta de l'Ebre
Canal de regadiu del Baix Ebre i del Montsià, que arrenca de l'assut
de Xerta, uns 3 km aigua amunt de la vila. Segueix l'Ebre de prop, llevat del tram de
Roquetes, fins a Amposta, d'on, a la sortida, havia d'alimentar el canal de navegació a
Sant Carles de la Ràpita, avui reduït a sèquia. Segueix riu avall fins a l'illa de Buda,
on arriba mitjançant un sifó (canal de Buda). Inaugurat el primer tram el 1857, a fi de
fornir d'aigua el canal de navegació, el 1861 ja fou emprat per al regadiu, amb una
dotació de 25 m3/s i uns 60 km de llarg, la meitat dels quals ja han estat
revestits (1985) dins del projecte global de revestir enterament els dos canals principals
(el de la dreta i el de l'esquerra) i 85 km més de sèquies i petites canalitzacions, per
tal de millorar-ne l'aprofitament. Rega unes 13 000 ha entre la vall baixa i el
delta, completat per una xarxa de sèquies, entre les quals es destaca el canal de Calent,
que arrenca de l'Enveja i arriba als sorrals de la Platjola.
Canal de la dreta del Llobregat
Canal del Baix Llobregat, que té la presa passat l'aiguabarreig amb
la riera de Torrelles, en el terme de Sant Vicenç dels Horts. Travessa, paral·lel al
Llobregat, els municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi i el Prat, i mor a llevant
de l'estany de la Ricarda, on primerament abocava les aigües d'escolament. Inaugurat el
1855, no fou acabat fins el 1885, amb un cabal real d'1,3 m3/s, que permetia el
regatge de 1 200 ha quan el consum del canal de la Infanta, amb la presa, situada
aigua amunt, ho permetia. L'acabament del pantà de Sant Ponç, al Cardener i el
complement, després del 1890, de l'aigua artesiana del delta han permès l'aprofitament
regular de 3,75 m3/s (que ja era el cabal teòric del canal), amb una xarxa de
sèquies que domina 4 517 ha, 4 303 de les quals efectivament regades, als
municipis de Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà i
Castelldefels.
|
|
Contractes agraris. |
Contracte
de masoveria
Contracte de parceria en virtut del qual una persona s'obliga a conrear la finca d'una
altra, viure en la propietat, lliurar-li la part pactada dels fruits i actuar com a
encarregat del propietari.
Parceria
Contracte d'explotació agrícola o
agro-pecuària, en virtut del qual el propietari cedeix l'ús temporal de la terra a un
agricultor, mitjançant el pagament per aquest d'una part dels productes o fruits.
Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de
terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver
mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers
ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una
inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la
millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre
perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El
conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el
1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta
anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de
conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera.
També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat
era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida
del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a
vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta
anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la
terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de
conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de
la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i
propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Hereu -eva
1. Persona que rep una herència, o només una part,
per heretament, disposició testamentària o legal, a títol universal (drets i béns). Si
concorren dos hereus o més, hi ha comunitat hereditària, que es desfà per partició, a
la qual tenen tots dret a parts alíquotes. Es tracta sempre d'hereu o successor a títol
universal (que inclou els drets i els béns), a diferència del legatari, que ho
és a títol particular o singular.
2. Institució jurídica catalana, per la qual l'instituït (que quan és una dona
s'anomena pubilla) rep els béns dels seus pares. L'hereu té una preeminència en
el sistema successori romanocatalà que es caracteritza pel fet d'organitzar la successió
per causa de mort col·locant l'hereu en el lloc del difunt, cosa que representa una idea
de continuïtat de les relacions jurídiques que afectaven el causant, les quals continuen
subsistint a favor i càrrec de l'hereu. Però, en el sistema successori català, l'hereu,
com a successor en totes les relacions jurídiques actives i passives del causant, encarna
igualment la idea de continuïtat i conservació del patrimoni familiar, especialment
tractant-se de patrimonis agrícoles, la subsistència dels quals a través de les
generacions exigeix la institució d'hereu únic, i en aquest sentit l'hereu es contraposa
al legitimari, que només té dret a percebre un valor patrimonial concretat a la
quarta part del valor dels béns de l'herència, repartit entre tots els fills. D'acord
amb els precedents romans, el dret civil català exigeix necessàriament la institució
d'hereu en tot testament sota pena de nul·litat. Però des de la compilació del 1960
aquest requisit no és absolut, car el nomenament de marmessor universal substitueix la
manca d'hereu en el testament. Segons el dret civil que tradicionalment vigeix a Tortosa,
hom pot distribuir tota l'herència en llegats. El dret balear preveu la figura de l'hereu
distribuïdor, que té una certa semblança amb la "clàusula de confiança"
catalana, però permet altres possibilitats. Aquesta figura fiduciària es produeix quan
el testador encomana a la persona instituïda hereva, bé que sigui només en l'usdefruit
de tots o una part dels béns de l'herència que té per acte entre vius o d'última
voluntat, que els assigni a un o els distribueixi entre els diversos parents del testador
o de l'hereu distribuïdor mateix, que el testador estableixi, sense perjudici de les
llegítimes. L'assignació o distribució feta pel distribuïdor serà revocable si es fa
amb testament i irrevocable si s'escau entre vius.
|
A finals de segle, crisi agrària en els sectors cerealista i
vitivinícola.
|
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La
situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota
la producció.
Cerealicultura
Conreu dels cereals.
Cerealista
Persona que es dedica a produir cereals o a comerciar-hi.
Viticultura
Branca de l'agricultura dedicada a l'estudi i al conreu de la vinya. La viticultura és
especialment dedicada a l'obtenció d'una primera matèria adient per a l'elaboració de
vi de la qualitat desitjada, tenint en compte que el raïm és un producte complex que
depèn del sòl, l'aigua, el sol i sobretot la temperatura. Per a mantenir les
característiques dels ceps, la reproducció sol ésser vegetativa, sovint amb empelts de
ceps americans (d'ençà de la crisi de la fil·loxera). Les feines que cal efectuar
inclouen fonamentalment la plantació, a una distància adient, segons les varietats, amb
prèvia rompuda del terreny i adobament del sòl, i l'esporgada i els tractaments amb
plaguicides, per tal de combatre el míldiu, l'oïdi, la fil·loxera, etc. Hom ha de
renovar els conreus al cap d'una trentena d'anys.
Vitivinicultura
Art de conrear les vinyes destinades a l'elaboració de vi.
Aiguardent
Beguda obtinguda per destil·lació de líquids procedents de la fermentació alcohòlica
de diverses matèries hidrocarbonades naturals. D'entre aquestes matèries cal esmentar:
la canya de sucre, les cireres, les prunes, les peres (williams i perry),
malta i ordi, pomes, vi, brisa, arròs i atzavara. Cada cultura agrària ha desenvolupat
històricament el destil·lat corresponent a la font fermentable de què disposa. La
destil·lació, tradicionalment discontínua, pot fer-se avui per procediments continus, i
s'obté en general un destil·lat de 65°-70° alcohòlics, conegut també com a
'holandès'. La selecció de la primera matèria i el procés de producció són factors
fonamentals de la qualitat del producte final. Alguns tipus d'aiguardent, com el brandi,
el conyac i el whisky, necessiten envellir en recipients de roure, dels quals van
dissolent la matèria colorant (tanins) i altres components; els recipients cal que hagin
estat usats, ja que els nous cedeixen massa color i taní. L'envelliment dóna el cos, el
color, el gust i el tast característics. Alguns aiguardents (com el whisky) es
filtren a través de carbó o torba; d'altres aconsegueixen el seu tast peculiar per
redestil·lació d'un aiguardent previ que ha estat macerat amb herbes o fruites, com la ginebra
o gin. Normalment, abans de l'envasament final s'ajusta la concentració alcohòlica, de
40°-45° per dilució amb aigua destil·lada o aigua de pluja. Els aiguardents
industrials (més pròpiament alcohols industrials) són obtinguts de grans, patates,
bleda-raves, etc; per a destinar-los a consum de boca són mesclats amb aiguardent de vi o
de fruita a fi de millorar-ne el gust i l'aroma i rebaixar-ne la graduació
alcohòlica.
|
|
En el sector del vi, la crisi de la fil.loxera va transformar
l'agricultura i va originar el conflicte rabassaire, que continuarà durant uns quants
anys. |
Fil.loxera
Phylloxera vastatrix, família dels afídids.
Insecte de l'ordre dels homòpters que parasita en massa els ceps, dels quals
succiona la saba fins que en provoca la mort. Presenta un cicle biològic complex, tal com
és propi dels afídids, que comporta fases radicícoles i gal·lícoles, de femelles
àpteres que es reprodueixen partenogenèticament, i d'individus mascles i femelles, alats
o no, que es reprodueixen sexualment. Els efectes de la fil·loxera són diferents sobre
els ceps americans i sobre els europeus. Els primers no en són gaire afectats, però en
els segons els ous de l'hivern donen lloc a un pugó, que habita al damunt de les arrels
petites, i el cep es debilita i a l'últim mor. L'atac de la fil·loxera es manifesta a
rodals, que destaquen enmig del color verd de la vinya; la mort dels ceps comença pel
centre del rodal. Per a lluitar contra la fil·loxera hom empra portaempelts americans,
resistents a l'atac. Originària de l'Amèrica del Nord, la fil·loxera fou transportada a
Europa, d'una manera accidental (el 1863 a Anglaterra i el 1865 al continent), i
constituí una arrasadora plaga de les vinyes europees.
Des de l'aparició de la fil·loxera a Narbona (1867), Joan Miret i l'Institut Català de
Sant Isidre intentaren de fixar una línia de defensa (destruint les vinyes) entre el
Rosselló i l'Empordà i, en declarar-se a Prada (Conflent), el 1878, hom sol·licità
mesures amb caràcter urgent al congrés dels diputats, que adoptà una gran part dels
punts proposats pel congrés antifil·loxèric de Madrid; mentrestant, el focus s'anava
estenent per tot el Conflent, el Rosselló i el Vallespir (i també a Portugal i a
Màlaga). El 1879 aparegué a Sant Quirze de Colera (Alt Empordà), i, davant la
inactivitat del govern, l'Institut reuní els delegats de totes quatre diputacions del
Principat, foren creades unes juntes i fou nomenat Joan Miret com a comissari reial;
aquest cridà al Principat el doctor Monnier, propagador del procediment de neolina i
sulfur de carboni, però la tramesa d'aquests productes fou deturada a la frontera 54
dies, mentre la plaga s'expandia (en una primera campanya, els ceps contaminats i
arrencats ascendiren a 800 000); la llei d'indemnitzacions disposava que hom no pagués
els ceps afectats de fil·loxera, la qual cosa provocà un gran descontentament. Els
pagesos de Llers s'aixecaren i impediren l'entrada a llur terme de la comissió
antifil·loxèrica, i a tot l'Empordà sorgí un viu estat d'opinió contra Joan Miret,
que dimití, i els treballs foren deturats. Al congrés antifil·loxèric de Saragossa del
1880 s'enfrontaren els partidaris de la utilització dels ceps americans o americanistes
i els insecticidistes, i els acords foren una transacció. La plaga havia
envaït ja tot l'Empordà i la Garrotxa, i l'Institut aconseguí que el govern aprovés el
pla de Ricard Rubió (1881) d'aïllar aquestes comarques per tal de salvar les
barcelonines; hom seguí el procediment de Miret de cremar ceps o aplicar sulfur de
carboni, però els pagesos continuaven plantant amb redoltes contaminades, i la plaga
s'estengué per tota la Selva. El 1883 travessà la Tordera i penetrà al Vallès i al
Maresme, on hi hagué avalots contra les brigades de la comissió antifil·loxèrica,
especialment a Calella, i hom deturà les mesures dos anys. El 1886 aparegué la
fil·loxera a Sant Andreu de Palomar, i el 1887 al Penedès, i aviat s'estengué per
l'Anoia; el 1890 fou localitzada a Vilafranca del Penedès i a la riba del Gaià, ja dins
el Camp de Tarragona, com també a les comarques pirinenques de l'Urgellet i el Baridà;
el 1891 es manifestà a Tarragona i a Mallorca (Llucmajor), el 1892 al Bages, el 1893 a la
Conca de Barberà i el Priorat, el 1899 a la Ribera d'Ebre, les Garrigues i la Terra Alta,
i el 1900 a l'Urgell, la Segarra i el Pallars; tot Catalunya, doncs, estava delmada. Hom
decidí, finalment, de deixar morir els ceps vells i de replantar amb peus americans.
Però els pagesos toparen amb la lentitud burocràtica a aplicar l'exempció tributària,
quan les vinyes ja eren mortes, mentre hom els exigia encara l'impost per a combatre la
fil·loxera. Hom presentà a les corts (1894) els acords d'una reunió de viticultors a
Terrassa, i el 1895, finalment, fou publicat el decret que declarava l'epidèmia calamitat
pública, però que establia que els tributs dispensats als viticultors afectats haurien
d'ésser repartits entre els altres contribuents de cada poble o de cada província. La
diputació de Barcelona sol·licità l'exempció per a la seva demarcació, però els
diputats no catalans es negaren àdhuc a discutir el repartiment de l'exempció entre
llurs províncies. El malestar es complicà, encara, amb el reviscolament del problema
dels rabassaires, especialment al Penedès, on aquests efectuaren represàlies destrossant
boscs i hortes, en trobar-se desposseïts de llurs drets damunt els ceps.
Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de
terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver
mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers
ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una
inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la
millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre
perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El
conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el
1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta
anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de
conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera.
També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat
era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida
del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a
vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta
anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la
terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de
conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de
la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i
propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Capficat
Sarment que hom capfica. Els capficats eren ja en ús en els temps de Columel·la per a
perpetuar la producció de la vinya. Als ss XVIII i XIX foren utilitzats pels
rabassaires a fi de perllongar indefinidament el contracte de rabassa morta. La licitud de
la pràctica dels capficats fou molt discutida, malgrat ésser aquests elements
constitutius de la rabassa morta originària.
Rabassaire
Nom que rep la persona que conrea una terra amb contracte de rabassa
morta.
Conflicte rabassaire
Conflicte originat entre propietaris i rabassaires
arran de la crisi de la fil.loxera. El conflicte fou una mostra de l'agitació
social provocada per les condicions de treball i de tinença de les terra dels pagesos. La
major part de les queixes dels pagesos estaven causades pels contractes de rabassa
morta, que, amb la fil.loxera, els propietaris van considerar com a extingits. Així
es va iniciar un seguit d'enfrontaments entre arrendataris (que el 1893 es van organitzar
en la Federació d'Obrers Agrícoles, que més tard, s'orientarà cap a la Unió
de Rabassaires, fundada el 1922) i propietaris, conegut com a conflicte
rabassaire, per tal de millorar les condicions de tinença de la terra. La necessitat
de plantar nous ceps resistents a la plaga i de continuar la producció va facilitar una
entesa entre les dues parts cap al 1896, tot i que els nous contractes van ser
majoritàriament de parceria.
|
El desenvolupament industrial.
El procés d'industrialització a l'Estat espanyol va ser molt lent, incomplet, localitzat
i dependent de l'exterior.
Només Catalunya i el País Basc, van iniciar el procés d'industrialització.
Catalunya, anomenada la fàbrica d'Espanya, en serà la pionera. |
Indústria
Conjunt d'activitats dedicades a la transformació de
les matèries primeres mitjançant maquinària, per tal d'obtenir béns
manufacturats.
Revolució Industrial
Procés accelerat que va caracteritzar el pas de les societats agràries de l'Antic
Règim a una nova etapa de creixement econòmic i demogràfic autosostingut, basat en
la producció industrial. El procés comporta un conjunt de canvis que significaren la
desaparició de l'Antic Règim econòmic (predomini de l'economia agrària de base
feudal-senyorial) i la implantació del capitalisme industrial. Fou el resultat
d'una sèrie de revolucions paral.leles i interconnectades, que afectaren la població,
l'agricultura, la tecnologia, el transport i el comerç i les indústries tèxtil i
siderúrgica. Els fets més destacats foren l'ús de l'energia del vapor, la mecanització
del sector tèxtil i el desenvolupament de la metal.lúrgia i del ferrocarril. La
Revolució Industrial no es va limitar a canviar el sistema econòmic, sinó que va fer
trasbalsar les idees i els comportaments, va transformar la societat i va canviar el
règim polític dels estats. El fenomen s'inicià a Anglaterra des de mitjan segle XVIII i
s'estengué per Europa Occidental, els Estats Units i el Japó al llarg del segle XIX.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva
tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors
industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on
ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base
de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant,
l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions
científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir
diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a
través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes
químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement
ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a
dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi
intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de
l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials,
particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les
comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a
nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el
qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La
industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que
encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà
històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través
d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom
de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de
producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial
basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del
sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de
l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió
i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i
millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra
banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a
tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del
País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat
relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé
que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no
fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però
bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i
les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de
finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la
possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària
explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat
espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort
intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el
desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era
possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola
exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia
espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de
reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a
les regles de l'economia de mercat.
|
|
La revolució industrial va significar el pas de la
indústria tradicional... |
Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava
organitzada en torn els gremis.
Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control
dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire
ampli de beneficis.
Gremi
Corporació professional de menestrals, obligatòria, exclusiva i privilegiada,
reconeguda oficialment pels poders públics, municipals o reials. Fou un element
característic de la societat estamentària des del s XIII fins al XIX, que conservà
els trets bàsics sota una pluralitat de formes i de terminologia (oficis, col·legis,
confraries, arts, etc). El sistema gremial fou un fenomen essencialment urbà, que només
assolí un desenvolupament extens a les capitals i les ciutats importants. L'origen és
relacionat amb el desenvolupament de l'autonomia municipal i la revifalla de l'artesania i
del comerç, a partir del s XII. Era basat alhora en la comunitat de treball i en els
factors religiosos i assistencials. Les ordinacions evolucionaren cap a la legislació
tècnica i el control del treball i de la producció, assegurats a través d'un seguit de
mesures cooperatives (tallers comunals) i més aviat coercitives (inspecció dels
productes, reglamentació, etc).
Durant el s XVIII i el primer terç del XIX, els gremis experimentaren un
procés de decadència, bé que lent i molt matisat, seguint l'evolució general de la
producció menestral davant els progressos industrials. Al principi del s XIX encara
conservaven a Catalunya una certa empenta econòmica i una evident significació social.
Els diferents estats de la Il·lustració seguiren una política de supressió progressiva
dels privilegis gremials, que culminà amb l'establiment dels règims liberals. A Espanya,
la política de reforma fou aplicada pels ministres de Carles III i de Carles IV i fou
ultrapassada pels decrets del 1813, definitivament implantats el 1836, els quals
proclamaven la llibertat d'indústria i de treball, tot permetent la continuïtat dels
gremis com a associacions voluntàries de petits empresaris. La majoria, però, anaren
desapareixent ràpidament.
Indústria domèstica
Sistema econòmic mixte en què una família pagesa alterna les feines del
camp amb l'elaboració de productes manufacturats (generalment, fil o teixits) a casa, que
venien després a la ciutat.
Domestic system / Treball a domicili
Forma de producció industrial que combina camp i ciutat, que consistia a donar
feina a domicili a les famílies pageses. Un artesà o un comerciant de la ciutat
encarregava una feina a una família pagesa subministrant-li la primera matèria i les
eines necessàries; passat un temps recollia la mercaderia, la pagava al preu convingut i
s'encarregava de comerciar-la pel seu compte als mercats urbans. Aquest sistema fou creat
per escapar del control dels gremis i va permetre augmentar la producció i abaratir els
preus, donant un fort impuls al comerç de l'època. Es desenvolupà paral.lelament a
l'augment de la demanda que va originar el comerç colonial dels segles XVI i XVII i
s'aplicà sobretot al sector tèxtil i especialment a Anglaterra i Flandes i no tant a
l'Europa continental, on els gremis eren més poderosos i les estructures senyorials més
rígides. També s'anomena putting out system.
Manufactura
La manufactura és una forma de producció industrial apareguda al segle XVIII. Era
un taller de dimensions considerables, amb un nombre elevat de treballadors, que produïa
artesanalment
productes de consum (p.ex.teixits) o de luxe (p.ex.tapissos) per a vendre'ls
als mercats internacionals per mitjà del comerç colonial. Suposa una forma de producció
intermèdia entre el taller (petites dimensions-treball manual) i la fàbrica (grans
dimensions-treball amb màquines). Les manufactures eren establiments subvencionats,
impulsats per l'Estat (a l'Europa continental) o d'iniciativa privada (a Anglaterra).
|
|
... a la indústria moderna. |
Indústria
moderna
Indústria capitalista, orientada al mercat. Es caracteritza per la progressiva
modernització tècnica i un nou sistema de treball (sistema fabril).
Sistema fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els
tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la
fàbrica.
Maquinisme
Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el
procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de
les formes de producció de béns, puix que introduí l'ús generalitzat d'artefactes
mecànics que aconseguien d'estalviar mà d'obra, ja fos actuant com a complement de
l'activitat productora de l'home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes
fases molt concretes de la fabricació d'un bé determinat. El maquinisme s'inicià
juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a
element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries
bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d'una
època, amb la generalització de l'ús de les màquines de vapor.
Mecanització
Utilització generalitzada de maquinària en el
procés de producció, que suposa una reconversió en l'aplicació de la força de
treball, de manera que sigui més productiva.
Capital
Conjunt dels mitjans de producció -edificis, màquines,
diners, valors- que posseeix tota empresa o societat i que són susceptibles d'originar
una renda de període en període.
Empresa
Unitat economicojurídica que duu a terme la síntesi
dels elements de la producció, per a l'obtenció de béns o de serveis destinats al
canvi. No és, doncs, un conjunt de béns, sinó un centre d'activitat i de decisió de
produir. La combinació dels factors de la producció és, alhora, tècnica, en el sentit
de reunir els elements necessaris (capitals, mà d'obra, emplaçament, patents, etc), i
comercial, en el sentit de tenir en compte els preus dels elements utilitzats i les
diverses magnituds de l'entorn econòmic. Aquesta combinació constitueix una entitat,
dotada d'una existència jurídica, com en el cas d'una societat, o bé com un agrupament
de persones sense vincle d'associació entre elles, com en el cas del patró que contracta
obrers. L'activitat de l'empresa, destinada a la producció de béns o a la prestació de
serveis, implica un risc, en ésser col·locats al mercat, i a aquest risc són exposats
els resultats de l'empresa, els seus membres i fins la seva pròpia
existència.
Societat Anònima (SA)
Agrupació o associació pactada de persones físiques
o jurídiques per tal de portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada.
Segons l'objectiu concret que pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot
cas per la legislació vigent. Així les principals característiques de la societat
anònima són: una societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una
societat evidentment capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina
l'element personal; el capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat
dels socis es limita al capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els
accionistes tenen els mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els
socis exerceixen el poder de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de
gestió de la societat: junta general d'accionistes i consell d'administració. La societat
anònima laboral és un tipus social anònim en què com a mínim la meitat
del capital social resta en mans dels treballadors de la mateixa empresa. Això provoca
algunes modificacions del règim de transmissió d'accions i d'altres normes
d'organització interna, atès que hom mira de fer realitat el principi de l'autogestió.
En la societat col·lectiva els socis responen personalment,
subsidiàriament, solidàriament i d'una manera il·limitada dels deutes socials, no
solament amb el capital que han aportat a la societat, sinó amb tots llurs béns. Tots
els socis tenen dret a dirigir la societat, llevat que en l'escriptura de constitució
s'estableixi una altra cosa, i la qualitat de soci no es pot transmetre sense el
consentiment dels altres socis. És, doncs, una societat eminentment personalista. En la societat
en comandita, o comanditària, hi ha dues classes de socis: els col·lectius
i els comandataris. Per als socis col·lectius, la responsabilitat és personal,
subsidiària, solidària i il·limitada, igual que en el cas de la societat col·lectiva,
mentre que els socis comandataris només responen amb el capital que han aportat o s'han
compromès a aportar. La direcció de la societat és encomanada exclusivament als socis
col·lectius. La societat cooperativa és de capital variable i organitzada sota
els principis democràtics d'igualtat absoluta de drets i deures entre els socis i de
lliure entrada i sortida sense discriminacions dels seus membres. La característica més
important n'és l'acompliment del cicle econòmic amb els seus propis socis, destinataris
naturals dels serveis que presta l'organització, de tal manera que esdevenen empresaris
d'ells mateixos. Organitzada sota el principi d'autogestió, no és admissible
l'aportació a títol de capitalista o similar. La responsabilitat pot ser limitada o
il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts. La societat de capital risc
és un instrument de la reconversió industrial que consisteix en l'aportació de
capital de risc a una societat per part de l'administració pública, com a fórmula
alternativa a la concessió de crèdit o de subvencions, a fons perdut, assumint la
titularitat d'unes participacions amb el pacte de retrocessió un cop sanejada l'empresa.
En la societat de cartera (o holding) els actius estan formats
exclusivament per accions d'altres societats a les quals participa amb l'objecte de poder
influir en la seva política empresarial. La seva activitat es limita a la gerència i
l'administració de les participacions que deté. La societat de garantia recíproca
és constituïda per empresaris amb uns límits legals de capital i quota de
participació dels socis, amb la finalitat de garantir les operacions de gir i tràfic de
les empreses de les quals els socis són titulars, mitjançant aval o qualsevol altre dels
procediments admesos pel dret. La societat d'empreses és una societat
anònima amb personalitat jurídica pròpia, constituïda per diferents societats o
empreses individuals agrícoles, industrials o mercantils, que conserven llur personalitat
independent, a fi d'assolir conjuntament els objectius d'una política de
racionalització. La societat de responsabilitat limitada reuneix
característiques de l'anònima i de la col·lectiva. La responsabilitat tanbé es limita
al capital aportat, però hi predomina l'element personal. La societat d'inversió
és una societat anònima de capital fix o variable (amb un mínim establert), que es
dedica a l'adquisició, la tinença i el gaudi i en general a l'administració i
l'alienació de valors mobiliaris per a compensar els riscs i tipus de rendiment, amb
prohibició de posseir una participació majoritària, política o econòmica en qualsevol
altra societat, La societat estatal és una societat mercantil en la qual el
capital de l'estat o d'un organisme autònom és majoritari. També s'entén per societat
estatal l'entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia que, en virtut de
llei hagi d'ajustar la seva activitat a l'ordenament jurídic privat. La societat
limitada és una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és
limitada a llur participació i el capital és representat per participacions. La societat
mixta de cartera és una societat de cartera que comparteix l'activitat de gestió i
administració de les participacions posseïdes, amb l'activitat productiva (holding mixt).
|
L'inici de la industrialització catalana.
Durant el regnat d'Isabel II, només Catalunya va iniciar la Revolució Industrial.
El nucli de la industrialització catalana fou la indústria tèxtil, principalment la
cotonera. |
Indústria
lleugera / Indústria de béns de consum
Indústria que proporciona béns per al consum directe. Es localitza prop
dels centres de consum. La indústria tèxtil n'és un exemple.
Indústria tèxtil
Nom donat genèricament al conjunt d'indústries
lleugeres directament relacionades amb l'obtenció de fils i amb llur tissatge.
Inclou les indústries dels filats,
dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests. Com a factors de
localització de la indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries
primeres, l'existència d'un mercat consumidor, l'estat de la tècnica, les
disponibilitats de mà d'obra i de fonts d'energia i també una tradició industrial.
Cotó
Fibra tèxtil natural procedent de les llavors del
cotoner.
A Catalunya el cotó fou treballat almenys des del
s XIII. La fibra en floca o filada era importada de la Mediterrània oriental,
primerament, i, des de mitjan s XIV, de Sicília i de Malta en proporció creixent.
Hom l'utilitzava per a teixir cotonines primes per a llenceria, fustanys per a folres,
cobrellits, peces de vestir senzilles, etc, i veles per a la flota. Tant en les veles com
en els fustanys el cotó era teixit barrejat amb lli o cànem, segons les qualitats (ordit
de lli o cànem i trama de cotó). Els oficis dels treballadors del cotó (cotoners,
fustanyers i velers) foren reglamentats a Barcelona des del s XIII. Durant l'edat
mitjana i els ss XVI i XVII, la indústria del cotó, malgrat la seva importància,
no aconseguí mai, ni en capitals emprats ni en consideració social, l'alt nivell assolit
pel sector de la llana. Les prohibicions d'importar teixits de cotó, promulgades per
Felip V (1718, 1728), que pretenien d'evitar la competència de les indianes, afavoriren
la introducció de la manufactura cotonera al Principat. L'estampació era feta damunt
empeses importades. El 1738 Esteve Canals i Bonaventura Canet establiren a Barcelona la
primera fàbrica d'indianes a la Península Ibèrica; el 1760 ja funcionaven telers
cotoners, i la primitiva filatura menestral s'inicià el 1765. Les fonts d'abastament de
la floca eren el Llevant mediterrani, Malta i la zona andalusa de Motril; hom importava
també filats, en quantitats àdhuc superiors a la floca. El 1772 els manufacturers
crearen la Companyia de Filats de Cotó per a la defensa de llurs interessos. La
indústria cotonera moderna, però, no s'inicià al Principat fins a la introducció de
les primitives màquines de filar inventades a Anglaterra. Així la spinning-jenny,
de James Hargreaves (1767), moguda manualment, arribà vers el 1780 i derivà en berguedana,
versió autòctona notablement millorada; la water-frame de Richard Arkwright
(1769), que ja emprà l'energia hidràulica, fou introduïda el 1791; i finalment la mule-frame,
moguda per aigua o per vapor, perfeccionament de les dues anteriors per Samuel Crompton
(1775), arribà vers 1803-04. L'ús de l'energia hidràulica féu que s'establís la
filatura al llarg dels rius, sobretot del Llobregat i del Cardener, fet que fou
característic de la filatura catalana. La guerra del Francès pertorbà profundament la
indústria catalana, que no es redreçà fins pels voltants del 1830; entre el 1835 i el
1861 hi hagué una màxima expansió de la indústria cotonera al Principat. El 1861 tota
la filatura i el 44,6% dels telers eren mecanitzats. S'estengué la utilització del
vapor, iniciada (1832) per la fàbrica barcelonina de Bonaplata, Rull, Vilaregut i
Companyia, destruïda en els avalots del 1835. L'emplaçament de les fàbriques canvià i
adoptà la forma actual: les mogudes per vapor s'instal·laren al litoral. La puixança de
Vilanova i la Geltrú coincidí amb el declivi d'Igualada. El 1860 les filatures catalanes
transformaven anualment unes vint mil tones de floca, deu vegades més que el 1820. La
descoberta de la desgranadora mecànica (1794), als EUA, els donà el domini del mercat
europeu vers el 1850, però la guerra de Secessió (1861-65) provocà una aguda penúria
de cotó, que a Catalunya produí una greu crisi industrial amb alternatives de
prosperitat i de depressió. Des del 1868 la lluita entre partidaris del proteccionisme i
del lliure canvi esdevingué aferrissada. Els interessos catalans foren defensats pel
Foment del Treball Nacional. D'altra banda, la primera manifestació de les lluites
socials fou la destrucció (1835) de la fàbrica Bonaplata. El 1854 es produí el
conflicte de les màquines selfactines, i el 1855, la primera vaga general. Però fou al
darrer terç del s XIX quan la lluita social s'endurí: les societats obreres, com
Les Tres Classes de Vapor, prengueren volada i es definiren les ideologies
reivindicatives. La crisi produïda per la pèrdua dels mercats colonials coincidí amb
l'inici del s XX.
Floca
Qualsevol matèria tèxtil abans d'entrar en manufactura.
Indiana
Nom genèric dels teixits de cotó, o de cotó amb
mescla d'altres fibres vegetals o artificials, estampats per una sola cara en un color o
més. Inicialment procedien de l'Índia; el procés d'estampació era llarg i complicat,
amb ploma i pinzell o bé per reserva, amb cera. Hom les imità a Europa amb motlles de
fusta amb el gravat en relleu. L'exagerat consum d'aquests teixits al final del s XVII
perjudicà els fabricants de sedes i llanes, els quals sol·licitaren protecció. Felip V
féu cremar tots els teixits d'indianes, i a França en fou prohibida la fabricació i el
comerç; també ho fou un quant temps a Anglaterra. Però poc després es liberalitzà, i
a mitjan s XIX els procediments mecanitzats de teixit i estampació permeteren el
desenvolupament de grans empreses. Actualment hom aplica el nom d'indiana a teixits de
cotó de baixa qualitat, estampats per una cara, amb lligament tafetà, de trama més
gruixuda que l'ordit i amb densitat igual o poc inferior a la d'aquest.
|
|
Mecanització del sector tèxtil
cotoner. |
Filatura
Conjunt d'operacions a què hom sotmet una fibra tèxtil per reduir-la a
fil.
Tissatge
Operació de teixir, teixidura.
Fus
Aparell o màquina (fus mecànic) que serveix per fer fil.
Berguedana
Antiga màquina de filar construïda a la fi del s XVIII, entre el
1790 i el 1795, per Ramon Farguell i Montorcí, conegut per Maixerí, de Berga, que
fou emprada a Catalunya fins pels volts del 1870. Té una certa semblança amb la màquina
de l'anglès Hargreaves (1764), i és probable que ambdues fossin modificacions d'altres
de més antigues, derivades de l'antic torn de filar. La berguedana era constituïda per
dues bancades de fusta paral·leles unides perpendicularment per la testa a una tercera
bancada, també de fusta. Una roda accionada a mà feia girar, per mitjà
d'un cordill sense fi, una roda solidària d'un joc d'engranatges. La berguedana era
anomenada també maixerina.
Spining-jenny
Primera màquina filadora, feta anar
manualment, que podia filar diversos fils alhora.
Fou inventada cap el 1764 per Hargreaves.
Water frame
Filadora de cotó inventada el 1768 per Arkwright, que, com que funcionava
amb energia hidràulica, es movia contínuament. La water frame no reproduïa les operacions manuals, sinó que el
procés del filat era concebut per a ésser fet mecànicament.
Mule-jenny
Filadora inventada el 1779 per Crompton, que de seguida va funcionar amb
vapor. Fou la primera filadora que va utilitzar l'energia del vapor. Aquesta nova màquina de filar cotó combinava elements de
la spinning-jenny de Hargreaves i de la water-frame de Highs, produïa un
fil fi i fort alhora, apte per a la fabricació de tota mena de teixits; pel seu caràcter
híbrid la màquina de Crompton rebé el nom de mule-jenny.
Teler
Aparell o màquina (teler mecànic) que serveix per teixir.
Jacquard
Màquina inventada el 1801 per Jacquard que, acoblada a un teler, permetia l'evolució
independent de cadascun dels fils d'ordit i, així, la reproducció de dibuixos més grans
i més complicats que amb la maquineta de lliços.
Llançadora
Peça de fusta dura, de fusta resinificada i premsada o de material
sintètic, en forma de barca, amb les extremitats afusades i guarnides amb puntes de
ferro, que hom empra per a teixir.
Llançadora de volant
Llançadora proveïda de rodes que hom emprava en els telers de mà que
tenien taules. Fou inventada el 1733 per Kay, que l'aplicà al teler manual.
Teler mecànic
Teler que funciona per mitjans mecànics. El 1784 Cartwright inventà el primer teler mecànic utilitzable a escala
industrial. Substituí els antics telers manuals.
Màquina de vapor
Màquina tèrmica de funcionament alternatiu que
utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de
l'energia interna del vapor en energia mecànica.
|
|
Centres de producció industrial: vapors a les ciutats i
colònies a la vora dels rius. |
Sistema
fabril
Nou sistema de treball, que substitueix el sistema artesanal en els
tallers, consistent en la concentració de treballadors i màquines en un únic espai, la
fàbrica.
Fàbrica
Conjunt d'instal·lacions industrials (edificis,
maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a
la producció d'objectes a partir d'elements més simples.
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb
màquina de vapor.
Colònia industrial
Conjunt d'instal·lacions industrials separat dels
nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i
altres dependències. Històricament les
colònies industrials estaven situades al costat del curs d'un riu, per a obtenir energia
hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a
la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució
industrial i per tal d'aprofitar en llur origen les fonts d'energia, concretament els
salts d'aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una
revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l'aparença
de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d'habitatge dels slums
anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els
treballadors, tant per la impossibilitat d'aquests de canviar de feina com pel fet de no
poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S'estengueren,
però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.
Als Països Catalans foren introduïdes per industrials tèxtils (filatures de
cotó) relacionats amb la Gran Bretanya. S'instal·laren al llarg dels rius del Principat:
el Llobregat, el Ter, el Cardener, el Fluvià, el Freser i, excepcionalment, el Segre. Del
1880 al 1928 assoliren milers de llocs de treball i un potencial energètic considerable.
Els abusos derivats d'aquest sistema feren que progressivament els obrers preferissin uns
altres llocs de treball i, després de la guerra civil de 1936-39, entraren en un període
de forta decadència. Les condicions de treball i les socials eren molt gravoses:
obligació, tant per a l'obrer com per als seus familiars, de treballar exclusivament per
a l'empresa, condicionament fins i tot en els matrimonis (eren afavorits els que es
produïen entre treballadors de la mateixa colònia), acomiadament i pèrdua de la casa si
no complien aquestes condicions, impossibilitat pràctica d'associar-se o d'organitzar
vagues, etc. Les pràctiques de tipus feudal tenien llur paral·lelisme en l'obligació
del compliment dels deures religiosos (les colònies tenien capella i sacerdot propi), en
la presència d'un edifici senyorial on residia o estiuejava el propietari, en els
conjunts anònims de les petites cases dels treballadors. En llur origen foren ben rebudes
pels habitants de les altes valls del Principat, molt perjudicats per les guerres carlines
i mancats de treball i sovint d'habitatge; la facilitat de transport en disminuí la
importància econòmica i social. Algunes colònies (la Güell o la Sedó) arribaren al
miler d'habitants. Jurídicament eren regides pel decret llei de Colònies Industrials del
1889. Alguna, com la colònia Güell, té un especial interès arquitectònic per
la seva església (obra d'Antoni Gaudí) i per la seva urbanització; les més importants
foren, a més, les colònies Rosal, Sedó, Vidal, el Borràs i
l'Ametlla de Merola.
|
La primera fàbrica de vapor a l'Estat espanyol fou El Vapor Bonaplata,
Rull, Vilaregut i Cia., inaugurada a Barcelona l'any 1832.
Al Vapor Bonaplata en seguiren moltes d'altres. |
Vapor
Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb
màquina de vapor.
Màquina de vapor
Màquina tèrmica de funcionament alternatiu que
utilitza el vapor d'aigua com a substància de treball i que transforma una part de
l'energia interna del vapor en energia mecànica.
El Vapor
Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat
Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l'any anterior per iniciativa de
Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l'estat
espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors,
perquè comportava una reducció de mà d'obra, fou el motiu de l'incendi de la fàbrica,
el 5 d'agost de 1835, durant els avalots d'aquell estiu.
El Vapor Vell
Nom amb el qual fou popularment coneguda la fàbrica tèxtil establerta a Sants
(Barcelona) per Joan Güell i Ferrer, el 1840. Assolí una remarcable prosperitat gràcies
al privilegi d'introducció de primeres matèries que obtingué per a la fabricació de
velluts. El 1848 passà a formar part del patrimoni de la nova societat Güell, Ramis i
Companyia. El 1855, durant la vaga general, hi fou assassinat Josep Sol i Padrís. Eusebi
Güell i Bacigalupi la tancà i la traslladà a Santa Coloma de Cervelló (Baix
Llobregat), l'any 1891, on formà part de la colònia Güell.
Companyia Fabril de Teixidors de Cotó de Barcelona
Empresa industrial creada a Barcelona el 1842 per obrers tèxtils associats, en un intent
de producció socialitzada, guiada per dirigents obrers com Joan Munts i Josep Sugranyes.
S'inicià amb un préstec concedit per l'ajuntament i amb aportacions dels obrers
mateixos; arribà a ocupar 200 persones i en sostenia, amb subsidis, 700 en desocupació
forçosa. Assolí de sobreviure a la repressió de les associacions obreres per Espartero
(1842-43), tot i la seva vinculació a l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria
Cotonera. Durant la crisi econòmica del 1848 fou cedida a uns particulars.
Companyia Anònima Filatures de Fabra i Coats
Indústria tèxtil amb seu a Barcelona. Té l'origen en la fàbrica de fil per a cosir
instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la
indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i
Fontanills. La societat Camil Fabra i Companyia s'uní el 1884 amb Manuel Portabella i
Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l'entrada
de la firma anglesa J. and P. Coats Ltd. Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona),
i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La
Xarxa. La participació britànica en el capital és del 68%. Produeix fil per a cosir
i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes. El 1984 les
vendes foren de 5 614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1 275 persones.
L'Espanya Industrial
Empresa industrial fundada a Madrid el 1847 pels germans igualadins Joan, Pau, Bernat,
Jaume, Ignasi, Isidre i Josep Antoni Muntadas i Campeny, amb un capital de cinquanta
milions de rals de billó. Sorgida gràcies a l'aranzel proteccionista aleshores vigent,
fou la primera societat limitada cotonera de l'estat espanyol. La seva junta de govern
inicial era de caràcter centralista, però la societat passà a Barcelona (1851) i hom
creà els centres de producció a la ciutat (al carrer de la Riereta) i a Sants (El Vapor
Nou, el 1849). La maquinària, anglesa i francesa, movia 41 748 bobines i 1 000 telers.
Les seves accions assoliren cotitzacions molt altes a la borsa de Barcelona. El 1854 fou
afectada per l'oposició obrera a les selfactines, filadores automàtiques; en l'aldarull,
morí un contramestre de filats. El 1860 ocupava 1 170 obrers, però la fam de cotó
creada per la guerra de Secessió nord-americana provocà una crisi (1864-68), seguida per
la produïda per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869). Foren superades amb
una política prudent de dividends anuals baixos, però una nova crisi, el 1880, hi féu
necessària una reforma total. L'aranzel proteccionista del 1891 afavorí l'exportació a
les darreres colònies espanyoles i provocà un fort augment de producció. Del 1882 al
1924 en fou director Maties Muntadas i Rovira. El 1921, en un atemptat contra el cap de
filats, moriren dos col·laboradors d'aquest darrer. El 1931 l'empresa adquirí la
fàbrica Filats Mohair SA, de Sabadell, i el 1935 la de Ricard Sada i Moneo, de València.
Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada. A la postguerra arribà a tenir 2
000 treballadors (1947). L'empresa creà (1943) un equip de futbol del mateix nom, dut
pels treballadors, que figurà habitualment en la segona divisió, i el 1956 es
transformà en el Club de Futbol Comtal. Després d'una sèrie d'exercicis amb pèrdues,
la fàbrica fou liquidada i els terrenys de Sants foren venuts (1969) i convertits en parc
municipal (1985).
La Propagadora del Trabajo
Fàbrica de teixits que funcionava com a cooperativa de producció, la primera de
Catalunya, fundada abans del desembre del 1865 per Josep Roca i Galés, Jaume Esteve i
Joan Fargas. Representants seus prengueren part en el congrés obrer celebrat a Barcelona
pel desembre del 1865.
|
|
Colònies tèxtils catalanes. |
Colònia Güell, la
Colònia fabril del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), al límit amb
el de Sant Boi de Llobregat. Té l'origen en la fàbrica de panes i altres teixits de
cotó El Vapor Vell, de Sants, creada per Joan Güell i Ferrer el 1840. Eusebi
Güell i Bacigalupi la passà a Santa Coloma de Cervelló (1891), on ja havia traslladat,
associat amb Ferran Alsina, la fàbrica que aquest tenia a Roda de Ter, i en confià la
construcció a Antoni Gaudí, que féu els plans de l'església de la colònia; només fou
construïda la cripta, sens dubte l'obra cabdal de Gaudí i la més important per a la
història de l'arquitectura. La disposició urbanística s'atribueix al seu col·laborador
Francesc Berenguer, així com l'escola i algunes cases dels treballadors; unes altres són
de Joan Rubió i Bellver. El 1910 hi treballaven 1 000 obrers i el 1917 uns 1 200. El 1920
es convertí en Colònia Güell SA. Col·lectivitzada durant la guerra civil, el 1943 fou
venuda als Bertrand. El 1972 hi treballaven 1 500 obrers; el 1973 fou tancada la factoria.
Colònia Sedó, la
Antiga colònia tèxtil d'Esparreguera (Baix Llobregat), situada a 1,2 km
del centre urbà, a la dreta del riu Llobregat, al congost del Cairat, on hi ha la presa
del mateix nom, aprofitada per a la fàbrica. Des del tancament de la factoria tèxtil
(1977), ha perdut gran part de la població, que passà de 406 h el 1970 a 111 el 1991.
Actualment part dels edificis són utilitzats per altres indústries i el 1993 s'hi
inaugurà el Museu Colònia Sedó, vinculat al Museu Nacional de la Ciència i de la
Tècnica de Catalunya.
Colònia Rosal
Cal Rosal. Colònia tèxtil compartida pels municipis berguedans d'Avià, Berga i
Olvan, a la dreta del Llobregat. Fou fundada el 1858 per l'industrial berguedà Lluís
Rosal i Cortina (la primera fàbrica de la família fou establerta a la ciutat de Berga el
1769 per Antoni Rosal i Farriols; durant la primera guerra Carlina fou traslladada a
Mataró, on restà fins el 1853, que tornà a Berga). La colònia continuà regida pels
descendents de Rosal i Cortina; la societat s'anomena SA Tèxtil Colònia Rosal, des del
1940. Fabrica filats, teixits i acabats de cotó i barreges amb fibres químiques i
confecciona llençols estampats. Disposa de 1 013 treballadors.
Can Vidal
Colònia industrial tèxtil del municipi de Puig-reig (Berguedà), a
la dreta del Llobregat, dins el terme i vora l'església de Merola. La fàbrica és de
filats de cotó (Companyia Anònima Tèxtil).
Borràs, el
Colònia industrial tèxtil i cap del municipi de Castellbell i el
Vilar (Bages), a l'esquerra del Llobregat. És inclosa a la parròquia de Castellbell.
l'Ametlla de Merola
Colònia industrial (362 h agl [1996]) del terme municipial de
Puig-reig (Berguedà), situada a la vora dreta del Llobregat a 1 km avall de
l'aiguabarreig amb la riera de Merola, davant mateix del llogaret de la Galera, del
municipi de Gaià (Bages) i a 1 km amunt del poble de Navars (Bages). Es troba dins el
terme parroquial de Santa Maria de Merola.
|
|
El sector del tèxtil cotoner va patir una forta crisi als anys 1860:
la "fam del cotó". |
Crisi
Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu
funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per
a absorbir tota la producció.
Guerra de Secessió
Conflicte armat que tingué lloc els anys 1861-65, als
EUA, entre els Estats del Nord, industrials i proteccionistes, i els del Sud, agraris i
lliurecanvistes. El punt fonamental de discòrdia era l'esclavitud. El Nord volia
abolir-la o almenys que no es propagués als nous estats de la Unió. El Sud,
contràriament, volia mantenir-la i estendre-la. Durant anys les tensions s'havien resolt
a base de compromisos provisionals. Però l'elecció d'A.Lincoln —decidit
abolicionista— com a president de la Unió (1859) provocà la separació d'onze
estats del Sud, que constituïren la Confederació Sudista, i el desencadenament de
la guerra, que tingué tres fronts. El front de l'E, entre Washington i la capital
confederada, Richmond, que no era gaire lluny, fou estacionari durant tota la guerra, a
causa de l'esperit de defensa de la capital. En el front de la mar, el Nord tingué una
clara superioritat: l'almirall Farragut ocupà places tan importants com Nova Orleans i
Mobile i blocà el comerç del Sud. En el front de l'Oest, el més actiu, el Nord tingué
un paper dominant i s'hi distingiren nombrosos generals, entre ells el general Grant, que,
en ocupar Vicksburg (1863), reeixí a dominar la vall del Mississipí i separà de la
Confederació els estats d'Arkansas, Texas i Louisiana. Una nova incursió del Nord,
aquesta vegada comandada per Sherman, arribà a Savannah, a l'Atlàntic (1864), i dividí
en dues meitats el territori que restava a la Confederació. Els exèrcits sudistes,
malgrat llur millor organització i l'habilitat de llurs generals (Jackson, Johnston i
sobretot Lee), no pogueren impedir el domini del Nord i el 9 d'abril de 1865 Lee capitulà
a Appomattox.
Fam del cotó
Crisi que va patir el sector tèxtil català quan, a
causa de la guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), va cessar el
subministrament de cotó. Aquesta crisi va tancar la primera, i la més important, etapa
d'expansió de la indústria tèxtil. En acabar-se la guerra, es van restablir les
importacions procedents dels Estats Units, però això no va posar fi a la crisi, ja que
la fallida de les companyies ferroviàries catalanes entre 1864 i 1866, i la crisi
financera de 1866, molt important a Barcelona, van provocar un estancament econòmic
general que no es va superar fins el decenni 1870-1880.
Crisi (1864-68) creada per la guerra de Secessió nord-americana, seguida per la produïda
per l'aranzel lliurecanvista de Laureà Figuerola (1869).
Crisi econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren
rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó,
per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una
forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a
resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
|
|
La indústria llanera. |
Llana
Fibra procedent del pèl de les ovelles i els
moltons.
A la fi del s XVIII acabà imposant-se la llibertat de fabricació (1789) de la
llana, fet que provocà la desaparició del gremi de teixidors de llana, mentre el control
de la fabricació passava totalment als paraires, encapçalats per Vicent Vernis,
la fàbrica del qual impressionà l'anglès Joseph Townsend quan visità Barcelona (1786).
Però, en general, la llibertat assolida no beneficià especialment els paraires. En
iniciar-se el s XIX hi havia 19 fàbriques de teixits a Sabadell i 18 a Terrassa (1805);
però el contraban continuà perjudicant la indústria, que restà aviat profundament
trasbalsada per la guerra del Francès. El 1825 Joan Giner establí una gran fàbrica a
Morella, i el 1833 hom introduí el vapor a Terrassa (i el 1839 a Sabadell). El 1840 la
fàbrica Quadres de Terrassa inicià el pentinament i la filatura de l'estam. Aquest any
el Principat emprà 131 633 roves de llana d'importació, amb un valor de prop de dotze
milions de rals. El 1844 fou establerta la fàbrica de mantes de Bonaventura Solà,
esdevinguda més tard la fàbrica Sert Germans i Solà. Gradualment anà desapareixent el
treball de menestralia, amb la mecanització i la concentració industrial. El 1857
Catalunya tenia un 45% del total de màquines llaneres de l'estat espanyol; a Sabadell hi
havia 138 fàbriques, que elaboraven unes 2 100 tones anuals de llana. La fam de cotó
produïda per la guerra de Secessió nord-americana (1861-65) motivà la reconversió de
moltes fàbriques de cotó a la indústria llanera. El 1868 fou creat el Gremi de
Fabricants de Terrassa, continuador del Gremi i Societat de Sant Antoni Abat (creat el
1401), que el 1873 s'uní amb l'Associació de Fabricants per la compra i venda de
deixalles de llana i formà l'Institut Industrial de Terrassa. L'aranzel lliurecanvista
del 1869 significà una bona oportunitat per a la indústria llanera, puix que li permetia
d'adquirir llanes australianes i alemanyes d'alta qualitat, fet que produí l'arrencada
definitiva del triangle Sabadell-Terrassa-Barcelona, mentre que a Alcoi hom assolia també
un moment d'especial prosperitat entre el 1874 i el 1878. L'aranzel del 1877 fou també
favorable a la llana, i encara que el tractat amb França (1882) resultà perjudicial, hom
ho compensà amb el comerç amb les colònies. A partir del 1888, el consum d'estam
augmentà decisivament, en detriment de la filatura de carda. Amb el retorn al
proteccionisme, entre el 1892 i el 1897, la indústria llanera experimentà un nou auge,
que la pèrdua de les colònies (1898) desmuntà en bona part.
Paraire
Persona que es dedica a qualsevol de les operacions a
les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge. El paraire fou
essencial en la indústria tèxtil dels Països Catalans des del s XIII fins a les
acaballes del XVIII i el principi del XIX: dins la indústria de la llana, exercia
l'element empresarial i directiu; comprava la llana i la donava a treballar als oficis
subalterns —teixidors, tintorers, abaixadors— tot reservant-se l'aprest final i
la comercialització. Gaudia d'una situació preeminent dins la jerarquia dels gremis des
del s XV fins al XVII. Es diferenciava del draper o comerciant de teixits de llana
perquè la seva activitat era essencialment industrial i, sembla que la indústria de la
llana als Països Catalans durant l'antic règim es caracteritzà pel seu accentuat caire
menestral, puix que la direcció requeia en ell i no en el draper. La indústria de
teixits de llana era important a les ciutats, però també s'estenia per petits nuclis de
muntanya, en terres ramaderes i amb abundor d'aigües; sovint els oficis de paraire i de teixidor
coincidien en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador.
Drap
Teixit de llana, fil, seda o cotó; quan la paraula era emprada sense al·ludir a la
matèria, designava generalment el teixit de llana.
|
|
El segon gran sector
modernitzat, després del
tèxtil, fou la siderúrgia, la metal.lúrgia del ferro. |
Indústria pesant / Indústria de béns d'equipament
Indústria que fabrica productes acabats que serveixen
com a eines o màquines dels altres tipus d'indústries. La indústria siderúrgica n'és
un exemple.
Mineria
Conjunt de tècniques emprades en la prospecció, el reconeixement i
l'explotació de les mines.
Carbó
Substància combustible, sòlida, lleugera i negra que és el producte de la
descomposició incompleta, destil·lació o combustió parcial de la matèria orgànica,
principalment vegetal, i que conté essencialment carboni. Segons el seu origen o el
tractament a què ha estat sotmès rep diversos noms: carbó de pedra o mineral, carbó
vegetal, carbó animal, carbó activat o actiu, carbó de coc, etc.
Metal.lúrgia
Branca de la ciència i de la tècnica que estudia els procediments per a l'obtenció dels
metalls i llur transformació i elaboració per a una utilització racional.
Siderúrgia
Conjunt de tècniques i de procediments que permeten l'extracció del ferro i
l'elaboració de tots els seus derivats. És comú de definir com a indústria
siderúrgica la que integra tot el procés que va des del tractament de primeres
matèries, previ a l'entrada en el forn, fins a l'obtenció del producte siderúrgic, l'acer,
inclosos els estadis de producció intermedis, i també la fabricació d'acers amb
aliatges i els acers anomenats especials.
Indústria metal.lúrgica a Catalunya
El prestigi de la farga catalana medieval no pogué aconseguir en cap època posterior
l'arrencada d'una indústria metal·lúrgica de base que alimentés en productes mig
elaborats les indústries transformadores del metall als Països Catalans. Al Principat,
la temptativa d'una metal·lúrgia moderna sorgí vers el 1800, estimulada sens dubte per
l'èxit de la indústria tèxtil, que reclamava una maquinària autòctona.
Ferreria
Establiment on hom tracta el mineral per tal d'extreure'n el ferro.
|
|
La siderúrgia tradicional. |
Forn
Lloc clos dins el qual qualsevol tipus d'energia, generalment química o elèctrica, es
converteix en energia calorífica per tal de transformar, físicament o químicament, la
matèria que hom hi introdueix.
Forn baix
Forn de cup de poca alçària (més o menys 1 m) que
era emprat en l'extracció del ferro en el procediment de la farga catalana. Tenia
la forma d'un tronc de piràmide invertit, amb tres parets planes i una de convexa (la
cara de l'ore) per tal de facilitar l'extracció del producte final. El forn era
construït de pedres fogueres, revestides parcialment de planxes de ferro. La paret
contrària a la cara de l'ore, el piec del foc, era la més consistent i on
hom aplicava la tovera. Hom li sobreposava una peça de ferro —les porgues—,
foradada per donar pas a la tovera, la qual injectava l'aire amb una inclinació de 35°C
a 45°C. La tovera anava connectada amb la caixa de vents, on hi havia una
sobrepressió d'aire deguda a l'estrangulació del conducte d'entrada. Per l'efecte
Venturi es produïa un arrossegament d'aire a través dels ventalls, que arribava a
la caixa dels vents. El forn era carregat amb capes alternatives de mineral de ferro i
carbó vegetal, i el producte que hom n'obtenia era molt esponjós i amb un alt contingut
de carboni.
Carbó vegetal
Carbó que hom obté per carbonització de la fusta.
Farga
Establiment on, per reducció del mineral, es produïa el ferro pel procediment conegut
arreu d'Europa com a procediment català o de la farga catalana . Als
Països Catalans, al període centrat en la baixa edat mitjana (ss IX o X al XVI),
les citacions textuals i la toponímia descobreixen fargues i ferreries a les comarques
muntanyenques, des de la Vall d'Aran i la Fenolleda fins a l'Alcalatén i enllà.
Tanmateix, la zona del Pirineu català no tingué una concentració metal·lúrgica
comparable a la de l'occità, l'aragonès i el basc. Els ss XVII i XVIII són els de
plenitud; la producció d'algunes fargues podia assolir 100 tones anuals (Alins de
Vallferrera, Ordino, Ripoll), i la producció total devia ésser de dos milers de tones,
xifra que permetia l'exportació de ferro en barres a Itàlia, Occitània i l'Amèrica
castellana. A la fi del s XVIII, però, l'augment de consum i el declivi en la
producció obligà a importar el metall del País Basc i fins i tot de Suècia.
L'exhauriment dels meners de ferro superficials, el progrés tècnic (alts forns) i
l'aïllament de les comunicacions modernes comportaren, als ss XIX i XX, la
decadència de les fargues; al final del s XIX algunes foren dedicades al treball de
l'aram (farga d'aram) amb desferres d'aquest metall; fabricaren gairebé
exclusivament perols i peroles. Les darreres fargues foren les d'Ainet de Besan, a la vall
Ferrera, de les Ferreries, prop de Malgrat, d'Arles (1932), de Lacambra (d'aram), a
Torelló (1934), d'Encamp (1937) i de Banyoles (d'aram, fins després del 1950); la farga
Palau de Ripoll, d'aram, és l'única que és actualment en funcionament. Al moment de
difusió màxima, n'hi hagué una vuitantena, entre les de ferro i de coure, només 15 de
les quals fora dels Pirineus i la Serralada Transversal, la gran majoria agrupades en sis
conques, generalment a les capçaleres: les del Segre (amb la Noguera de Vallferrera i la
Valira), la Tet (afluents de la dreta), el Tec-Sant Llorenç, la Muga-el Ricardell,
el Ter-Freser-Rigard i el Llobregat (sobretot, els afluents de
l'esquerra).
Procediment de la farga catalana
Procediment per a l'obtenció del ferro per reducció
del mineral, en què aquest era convertit, en una sola operació, en una matèria soldable
i mal·leable per l'acció del carbó vegetal. El metall no arribava a l'estat de fusió,
sinó que romania convertit en una massa esponjosa amomenada masser. Fou practicat
als països de l'Europa occidental des de l'edat mitjana fins a la fi del s XIX, i
subsistí fins en aquesta època, malgrat el desenvolupament del sistema d'alt forn,
gràcies a l'alta qualitat del ferro i l'acer obtinguts. Malgrat el nom, no és d'origen
català; potser deu el nom al fet que les evolucions més essencials foren dutes a terme a
Catalunya, o bé a la fama aconseguida per la perfecció del treball dels obradors
catalans. Tres elements eren indispensables per a aquest sistema: mena, carbó i aigua;
per això hom instal·lava les fargues prop de rius o de torrents. La composició d'una
farga incloïa el forn, on es feia l'operació de reduir el mineral, la trompa,
enginy destinat a produir el corrent d'aire necessari per a avivar el foc del forn, i el mall,
que efectuava la doble operació de forjar el masser a fi de treure-li les escòries i
d'estirar-lo en barres.
|
La modernització de la siderúrgia.
El primer alt forn es va instal.lar a Marbella (1833), encara amb carbó vegetal.
Amb la utilització del carbó mineral, els principals centres siderúrgics estaven a
Astúries i, més tard, al País Basc, sobretot Biscaia. |
Alt
forn
Forn de cup, d'uns 30 m d'alçària, format per dues
seccions troncocòniques (la superior, anomenada cup, i la inferior, etalatge),
unides per llur base més gran i emprat en la siderúrgia moderna per a l'extracció del
ferro. El desenvolupament de l'alt forn ha anat
estretament lligat a la producció del coc, únic tipus de carbó que, per la seva puresa
i la seva resistència mecànica, podia permetre d'atènyer altures de més d'1 m, que era
el límit del forn baix.
Carbó mineral
O carbó de pedra. Matèria mineral
sòlida i combustible d'origen vegetal, color negre, pes específic 1,0-1,8 i duresa
0,5-2,5. És composta de carboni, hidrogen, oxigen, nitrogen i altres components no
volàtils (argila, sílice, carbonats, òxids de ferro, etc) que formen, després de la
combustió del carbó, les cendres.
Antracita
Carbó mineral, el més antic per la seva edat geològica i el més ric en carboni (del 90
al 97%). Amorfa, d'aparença homogènia, fràgil i de fractura irregular. És de color
negre o gris de ferro, de superfícies irisades i opaca, i té una lluïssor vítria amb
tendència metàl·lica. Crema bé, sense fum i amb flama curta, però li cal corrent
d'aire perquè conté molt poques substàncies volàtils. El seu poder calorífic pot
sobrepassar les 8 000 calories, motiu pel qual és emprada com a combustible. Els
principals països productors són la Gran Bretanya (Gal·les), RFA i els EUA
(Pennsilvània).
Lignit
Carbó mineral, el més pobre en carboni (del 55 al 75%) i quasi sempre d'origen terciari.
El color és marró fosc i mat, bé que a vegades pot ésser negre i brillant. És tou i
suau. La seva densitat oscil·la entre 1,12 i 1,14 i la seva estructura quasi sempre és
vegetal, bé que a vegades, en algunes varietats, sembla homogeni, terrós, fullós o
esquistós. És utilitzat essencialment com a combustible. L'inferior poder calorífic del
lignit respecte a l'hulla, a causa d'un menor contingut en carbó i un excessiu
percentatge de substàncies volàtils, repercuteix en una elevació del cost del transport
amb referència al preu, per la qual cosa és convenient d'utilitzar-lo a poca distància
del lloc d'extracció. La poca profunditat permet l'extracció a cel obert, amb
utilització de mitjans mecànics, que afavoreixen una productivitat elevada. També la
urgència del problema dels combustibles ha portat a desenvolupaments extensius del
lignit.
Hulla
Carbó mineral que, atenent la classificació dels carbons basada en
el contingut de carboni i d'elements volàtils, és situat entre els carbons
subbituminosos i l'antracita. Conté entre un 74% i un 94% de carboni. El color és negre,
i té l'esclat com el del vidre. Certes natures del fang orgànic originari donen lloc a
tipus especials d'hulla, com el cannelcoal i el boghead. És utilitzat per a
la producció de gas d'enllumenat i en processos metal·lúrgics.
Carbó de coc
Residu de la destil·lació seca dels carbons
bituminosos, o d'altres combustibles, com el petroli, en el procés anomenat coquització.
És un material coherent, d'estructura cel·lular, de color fosc que va del negre pur al
gris argentós, i de mides, porositat i duresa variables. La seva densitat real oscil·la
entre 1,85 i 1,90, però la seva porositat fa que tingui una densitat aparent inferior a
la del carbó de pedra. El poder calorífic pot arribar fins a 35 600 kJ/kg. La
composició varia segons el material de partida i sobretot segons la temperatura de
destil·lació. És emprat principalment com a combustible d'alt forn, com a reductor en
altres processos metal·lúrgics i com a combustible domèstic. El coc metal·lúrgic ha
de posseir un alt contingut de carboni, i, si és destinat a alts forns, ha de tenir, a
més, resistència a la compressió per tal de suportar la càrrega, propietats que són
obtingudes en la coquització, a alta temperatura (més de 900°C). Els cocs obtinguts a
baixa temperatura, com el que prové de la fabricació del gas d'enllumenat (amb volàtils
de l'ordre del 16%), són emprats solament com a combustibles domèstics.
|
|
Noves tècniques de producció de ferro i
d'acer. |
Ferro
El ferro és el metall més emprat, car n'hi ha en
abundància, és molt distribuït (el 5% de les pedres ígnies), hom el pot obtenir amb
facilitat i puresa comercial, té propietats físiques i mecàniques molt variades i pot
fomar aliatges de característiques molt útils. Els dos aliatges més importants de ferro
són l'acer i la fosa o ferro colat.
El ferro industrial pot ésser classificat, segons el mètode d'obtenció, en ferro
pudelat, obtingut per oxidació del ferro colat líquid per mitjà d'una escòria
ferruginosa, procediment que ha estat abandonat fa uns quants anys; ferro escolat,
que es confon amb l'acer extra dolç (menys del 0,05% de carboni) i és obtingut pels
procediments clàssics de l'acer, amb perfeccionament de la fase d'afinament; ferro
Armco, caracteritzat per una gran puresa, propietats magnètiques i resistència a la
corrosió, obtingut en els forns Martin o elèctrics; ferro electrolític, obtingut
per electròlisi del clorur ferrós amb ànode soluble d'acer o d'acer colat, que és de
ferro d'una gran puresa, però fràgil, a causa dels gasos que conté, molt apreciat per
les propietats magnètiques i d'un gran interès en la metal·lúrgia de les pólvores; ferro
aluminotèrmic, produït en la reacció exotèrmica entre l'òxid de ferro i les
pólvores d'alumini i que permet de soldar dues peces de ferro; ferrocarbonil,
obtingut per descomposició del pentacarbonil de ferro, que és un ferro d'una gran puresa
i és emprat en quantitats limitades en la metal·lúrgia de les pólvores, per a obtenir
peces d'un alt poder magnètic (ferro dolç especial); i ferro reduït, obtingut
per reducció d'òxids o de minerals en medi gasós reductor i que té les mateixes
utilitzacions que el ferrocarbonil.
Ferroaliatge
Cadascun dels aliatges del ferro amb certs elements, metàl·lics o no metàl·lics, que
hom empra com a matèria d'addició en la fabricació d'acers especials i en l'obtenció
d'altres aliatges als quals hom vol conferir unes propietats determinades. Alguns són
emprats també com a desoxidants per llur capacitat de fixació de l'oxigen. Els elements
d'aliatge més comuns són el crom, el manganès, el molibdè, el silici, el titani, el
vanadi i el tungstè. Sovint, malgrat el nom, el ferro n'és l'element minoritari. L'ús
dels ferroaliatges en siderúrgia es remunta a l'any 1856. El 1850 hom havia descobert,
casualment, les característiques especials de l'acer obtingut a partir d'un mineral amb
una certa quantitat de tungstè. El ferromanganès fou descobert el 1866, i el 1869 hom
descobrí el ferrocrom. Hom els pot obtenir en alt forn, en forn elèctric o per
metal·lotèrmia.
Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita
quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa
i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds
de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El
percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La
propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una
composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic
adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un
escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen
quan aquest és de baix contingut en carboni.
Pudelació
Procediment metal·lúrgic d'obtenció de ferro
industrial o d'acer de baix contingut de carboni. Inventat el 1784 per l'anglès Cort,
anà caient en desús i fou abandonat fa uns quants anys. Consisteix a agitar manualment
en un forn de reverber un bany de ferro colat líquid al qual hom afegeix una determinada
quantitat d'escòria ferruginosa fins que el carboni és eliminat i les impureses són
acumulades en l'escòria, que és separada del ferro, en estat pastós i formant boles,
per martelleig.
Laminatge
Operació de laminar un material. En el cas de la
siderúrgia, el laminatge anà lligat a la pudelació.
Forn d'injecció d'aire calent
Forn en el que s'injectava aire calent convertia el ferro en acer, un
material dur i flexible, ideal per a construir tot tipus de màquines i eines. Fou
inventat el 1829 per Neilson.
Convertidor
Nom genèric dels diferents aparells emprats en el tractament del ferro i del coure en
estat líquid per mitjà de l'oxidació dels elements indesitjables (procediment de Bessemer,
procediment LD, procediment Kaldo).
Convertidor Bessemer / Procediment de Bessemer
Mètode de fabricació d'acer per l'oxidació de ferro fos, en un convertidor (dit Bessemer
o de Bessemer), mitjançant un corrent d'aire. El convertidor té forma de
bóta amb uns quants orificis a la part inferior, pels quals és injectat l'aire a
pressió que, en passar a través de la fosa, permet la combustió de les impureses, que
són eliminades en forma de gasos o d'escòria. La calor despresa en la combustió manté
el metall fos i permet de prosseguir la reacció. Aquesta oxidació elimina els
constituents menors de la fosa menys nobles que el ferro (carboni, sofre, fòsfor, etc), i
és aconseguit un acer dolç que, mitjançant l'addició controlada d'aliatges mares dels
elements necessaris, hom porta a la composició desitjada. Aquest procediment, que dóna
un acer de bona qualitat i a baix preu, fou molt emprat durant la segona meitat del
s XIX, i, bé que ha cedit importància al procediment de Siemens-Martin, continua
essent emprat a gran escala. Des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial el procediment
ha tingut una nova revifalla a causa de la introducció del procediment LD.
Procediment de Siemens-Martin
També Procediment de Martin-Siemens. Mètode d'obtenció d'acer descobert
simultàniament, amb petites variants, per Pierre Martin i pels germans Siemens. En aquest
procediment l'escòria que es forma entre el bany metàl·lic i l'atmosfera oxidant del
forn fa de vehicle portador d'oxigen. Hom pot obtenir diferents tipus d'acer a partir de
fosa de ferro i de ferralla. En funció de les impureses que hom pretén d'eliminar durant
l'operació, cal que el revestiment del forn sigui de silici (procediment àcid), per a
l'eliminació del manganès, de l'oxigen i del carboni, o bé de magnèsia o de dolomia
(procediment bàsic), el qual permet, a més, la dessulfuració i la desfosforació. Amb
aquest darrer procediment hom pot assolir un nivell de descarburació del 0,02% de
carboni; a més, permet de treballar únicament amb càrrega de fosa, sense ferralla, o
bé amb una barreja de fosa i de mineral de ferro. L'ús de desoxidants especials a la fi
de l'operació fa possible l'eliminació total dels gasos dissolts (acers calmats).
|
Empreses sidero-
metal.lúrgiques. |
La
Nueva Vulcano
Empresa metal.lúrgica fundada l'any 1836 a la Barceloneta, que va
construir el primer vaixell a vapor espanyol.
La Maquinista Terrestre i Marítima
Societat anònima constituïda a Barcelona el 14 de
setembre de 1855 i aprovada l'any següent pel govern d'Isabel II. La seva finalitat era
la construcció de tota mena de maquinària pesant. L'origen de la societat fou la fusió
dels tallers de Valentí Esparó i Giralt (Valentí Esparó i Consocis, adquirits a la
companyia Bonaplata el 1839) i la societat La Barcelonesa (Tous, Ascacíbar i Companyia),
fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar. El capital, de vint
milions de rals de billó, era repartit en cinc mil accions de quatre mil rals cadascuna.
Els principals accionistes foren, a més dels propietaris esmentats, Ramon Bonaplata,
Josep M. Serra, Joan Güell i Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous i Soler.
L'inici de les activitats de la nova empresa coincidí amb l'auge de les construccions
navals de vapor i de ferrocarrils, fet que la impulsà decisivament. Superada la gran
crisi de 1866-68, assolí una gran expansió els primers anys de la Restauració
(1875-78), bé que sempre estigué sotmesa als avatars del proteccionisme, pel fet que
havia d'importar una bona part de les primeres matèries i, doncs, el preu dels seus
productes no podia competir amb la tecnologia estrangera. El 1917 creà uns grans tallers
a Sant Andreu de Palomar per a la fabricació de locomotores. Els anys 1920-30 li fou
confiada la construcció de les unitats dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, que
ha continuat fins avui. Durant la guerra civil de 1936-39 fou col·lectivitzada per la
Generalitat, mentre dirigents i propietaris, fugits a la zona franquista, hi
reconstituïren una direcció i un consell d'empresa (Sant Sebastià, maig del 1937), que
entrà en relacions amb la fàbrica Krupp d'Alemanya. Pel novembre del 1937 la fàbrica
passà en poder de la sots-secretaria d'armament i fou destinada a la fabricació de
material bèl·lic amb el nom de Fàbrica 0. El 1939 la Maquinista passà sota el control
de la direcció formada a Sant Sebastià, que reprengué les activitats anteriors de
l'empresa. L'Instituto Nacional de Industria hi prengué una participació minoritària el
1956, que es convertí en majoritària el 1972, quan començaren els problemes de
l'empresa. L'any 1986, l'INI tenia prop d'un 90% del capital. El darrer dividend fou pagat
amb càrrec a l'exercici del 1977. Des del 1980 controla Equipos Nucleares SA, una altra
empresa de l'INI. El volum de vendes de l'any 1985 fou de 7 906 milions de pessetes i
tenia una plantilla de 1 724 persones.
Material y Construcciones SA
Empresa metal·lúrgica, els orígens de la qual es remunten a l'any 1857 amb la fundació
de la Herrería Barcelonesa, controlada des del 1862 pels germans Ignasi i Casimir Girona.
El 1881 fou creada la societat Material per a Ferrocarrils i Construccions SA, productora
de material ferroviari i productes siderúrgics que, el 1947, en fusionar-se amb
Construccions Devis, de València, prengué el nom actual. Les seves instal·lacions
actuals són al barri barceloní del Poblenou, a València i Alcázar de San Juan
(Castella-la Manxa) i produeix laminats, automotors, vagons de ferrocarril, ballestes,
construccions metàl·liques i escales mecàniques, amb una forta activitat exportadora.
Pertany al grup del Banc Central. La xifra de vendes assolí 10 452 milions de
pessetes el 1985 i donava feina a 2 687 empleats.
La Farga Casanova
Empresa fundada el 1875 a Campdevànol (Ripollès) i constituïda en forma de societat
anònima el 1924. Era l'antiga farga de Campdevànol, la qual produí ferro fins el 1875,
que fou transformada pels seus darrers fargaires, els Casanova i Costa, en fàbrica
d'eines, activitat que dugué a terme fins el 1939, i a partir d'aquest any centrà
les activitats en la producció de peces forjades i estampades en calent destinades a la
indústria de l'automòbil i a la mecànica general. Posseeix, a més de la de
Campdevànol, fàbriques a Ripoll i a Reinosa (Castella). El Banc Industrial de Catalunya
hi tingué una participació, traspassada el 1985 a Forjas Nasarre, Afora i Fundiciones
Echevarría. L'INI té el 25% del capital i la Caixa d'Estalvis Provincial de Girona el
22%. El 1984, la xifra de vendes fou de 3 205 milions de pessetes, amb una plantilla
de 600 persones.
Basconia SA
Companyia basca fundada el 1892 a Bilbao per a la fabricació de llauna, acer, ferro i
productes derivats. El capital augmentà des de 40 milions de pessetes el 1950 fins a
632,9 milions de pessetes el 1969. Té les fàbriques a Basauri, i participació
majoritària a diferents empreses, com SA Basauri (100%) i Instalación de Laminación de
Bandas de Echévarri (dues terceres parts). El 1969 es fusionà amb Altos Hornos de
Vizcaya.
Sociedad Metalúrgica Duro Felguera SA
Empresa espanyola de construccions mecàniques fundada l'any 1900, continuadora de les
antigues instal·lacions de Duro y Cía a Astúries. El domicili social és a Madrid i les
fàbriques a Astúries —Gijón i la Felguera— i a Galícia —Vigo i
Barro—. Les vendes el 1983 foren de 13 589 milions de pessetes i tenia 2 000
empleats. La seva principal activitat és la fabricació de béns d'equipament per a la
indústria siderúrgica, centrals hidroelèctriques i nuclears, ciment i mineria.
Altos Hornos de Vizcaya SA
Empresa fundada a Bilbao el 1902, per
aportació de tres empreses del País Basc. El seu objectiu social fou l'explotació de
les fàbriques de ferro i acer de Baracaldo, Sestao, Echévarri i Sagunt.
|
|
La indústria naval. |
Indústria naval
Indústria de la construcció naval.
Construcció naval
Branca de la indústria que comprèn el projecte i la construcció de vaixells. En un
principi els vaixells eren construïts amb fusta de xiprer, de cedre i d'acàcia, però
aviat hom emprà els metalls en les àncores i certs additaments bèl·lics o decoratius.
Des de la construcció del primer vaixell amb buc de ferro, a Anglaterra, l'any
1821, només fou utilitzada la fusta per a vaixells de tonatge molt petit o amb finalitats
esportives. Des del s XIX hom empra diverses classes d'acer pels seus avantatges de
pes i de durada respecte a la fusta.
Drassana
Establiment vora la mar o vora el riu on són fabricats i reparats
els vaixells.
En general, des del 1778, que s'inicià la llibertat de comerç amb Amèrica,
fins a la fi del s XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l'activitat
màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l'aplicació del vapor a
la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del
ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d'esperit
renovador dels naviliers. Llevat d'alguna fusa esporàdica, les drassanes començaren a
llanguir i a plegar, bé que algunes, en especialitzar-se en la construcció de barques de
pesca i embarcacions esportives, han perdurat fins avui.
|
|
La indústria energètica. |
Electricitat
Agent físic, subjecte a la llei de la conservació, que constitueix una de les formes
possibles d'energia i al qual són deguts diversos fenòmens molt variats (mecànics,
calorífics, químics, lluminosos, etc).
Energia elèctrica
Barcelona inicià la indústria elèctrica als Països Catalans i a l'estat espanyol amb
la tèrmica Dalmau i Xifra, el 1875, instal·lada al Paral·lel.
Compañía Sevillana de Electricidad SA
Empresa productora d'energia elèctrica fundada a Sevilla el 1894 amb capital basc. El
1945 creà Saltos del Guadiana SA (conjuntament amb Hidroeléctrica Española SA i Unión
Eléctrica SA) per explotar la conca d'aquest riu. Durant els anys cinquanta i seixanta
absorbí diverses empreses que la portaren a controlar la distribució elèctrica
d'Andalusia. Té centrals hidràuliques, tèrmiques i nuclears —una tercera part
d'Almaraz i participació a Valdecaballeros, en construcció—. El 1985 tingué uns
ingressos de 143 517 milions de pessetes amb una plantilla de 6 443
treballadors.
Turbina
Motor rotatiu que transforma l'energia cinètica, potencial, interna o de pressió d'un
fluid en energia mecànica. Hi ha tres tipus fonamentals de turbines, segons la natura del
fluid emprat: les hidràuliques, les de gas i les de vapor.
Les turbines hidràuliques són motors atèrmics rotatius
mitjançant els quals es transfereix i es transforma l'energia potencial de l'aigua en un
treball útil, com l'accionament d'un alternador, derivades de les primitives rodes
hidràuliques, sobre les quals tenen els avantatges que permeten d'aconseguir un nombre
molt elevat de voltes i un rendiment de fins el 96%.
Les turbines de gas són motors endotèrmics, rotatius, constituïts per
dos conjunts principals: el generador de gas i l'element productor de treball útil.
Les turbines de vapor són motors exotèrmics, rotatius, constituïts per
un generador de vapor (caldera), la turbina pròpiament dita, un condensador i
l'equip de bombament.
Energia hidràulica
La que s'obté per mitjà de l'aigua.
Hidràulica
Branca de la física i de l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels
líquids, principalment en funció de llurs aplicacions tècniques, i els aparells, les
instal·lacions i els sistemes destinats a llur manipulació mecànica.
Companyia Industrial del Llobregat
Empresa sorgida de la concessió feta a Manuel Guteras i Vila (1866) d'un cabal d'aigua de
400 l/s. La concessió fou cedida a l'ajuntament de Barcelona (1871) i es constituí
l'Empresa Concessionària d'Aigües Subterrànies del Riu Llobregat. El 1881 féu la
captació d'aigües de Sants i construí la conducció entre Sarrià i Sant Gervasi de
Cassoles (1882). Féu fallida el 1883, però fou rehabilitada (1896). Actualment és la
Corporació Financera Agbar, filial de la Societat General d'Aigües de Barcelona.
Societat General d'Aigües de Barcelona
Empresa constituïda en forma de societat anònima a París el 1882, amb capital francès.
En ésser nacionalitzada el 1920, establí el domicili social a Barcelona. Té per objecte
les explotacions d'aigua, la compra i l'arrendament a tot l'estat espanyol d'empreses que
tinguin relació amb la dotació d'aigua potable a les poblacions, la purificació
d'aigues de claveguera, de canals de navegació, etc. Abasta d'aigua Barcelona i quinze
municipis de l'àrea metropolitana de la ciutat. Capta aigües de la conca del Llobregat,
del Ter i del Besòs. L'any 1983 tenia 978 000 abonats, la seva facturació fou de
9 847 milions de pessetes i tenia 994 empleats. L'any 1981 absorbí l'Empresa
d'Aigües del Besòs SA. Entre les seves participacions destaquen Corporació Financera
Agbar, Aguas Municipalizadas de Alicante SA, Materiales y Tubos Bonna SA i Material para
Servicios Urbanos SA. L'any 1984 tenia 990 treballadors i una facturació de 10 283
milions de pessetes.
Gas
Mescla combustible de gasos emprada per a la
producció de calor, per a l'enllumenat, etc.
Als Països Catalans, la primera aplicació del gas per a l'enllumenat fou feta el 29 de
juny de 1826 per Josep Roura, catedràtic de química, que instal·là un fanal de gas a
l'aula de dibuix de la Llotja de Barcelona. El 1842 hom inicià l'enllumenat dels carrers
de Barcelona, el 1843 a València i, posteriorment, en d'altres ciutats de l'estat
espanyol. El 1866 hom inaugurà la fàbrica de la Barceloneta.
|
|
La indústria química. |
Química
Ciència que estudia la composició, l'estructura i les propietats dels diferents tipus de
substàncies, i també llurs transformacions recíproques. Atenent la natura de les
substàncies estudiades, hom ha dividit tradicionalment la química en química
inorgànica i química orgànica.
Històricament, l'inici de la segona meitat del s XIX
representa, com a conseqüència del gran increment adquirit en els coneixements químics,
la fi del químic general i el naixement de l'especialista, inicialment en les branques
orgànica, inorgànica i analítica, i, cap a la fi del segle, en la de la química
física, la industrial i la biològica.
Indústria química
Sector que integra totes les activitats industrials dedicades a la manufactura d'elements
químics i llurs derivats. Inclou dos grans subsectors: el de la química inorgànica o
mineral i el de la química orgànica. Els productes principals que integren el primer
són: àcids, bases, anhídrids i òxids inorgànics, gasos nobles, sals inorgàniques (de
clor, fluor, brom, iode, sofre, nitrogen, fòsfor i silici, entre altres), aigua oxigenada
i halurs no metàl·lics. El subsector de la química orgànica engloba principalment tota
la química del carboni i els seus derivats, una part molt important dels quals actualment
són els hidrocarburs. Cal afegir-hi, a més, uns altres sectors importants a la
indústria química, com és ara els productes farmacèutics, productes de perfumeria i
cosmètica, pintures, sabons i detergents, resines sintètiques, materials plàstics i
cautxú sintètic, colorants i pigments, i adobs i fertilitzants. D'altres subsectors i
branques igualment importants són els productes de poliment, adhesius de resina
sintètica, explosius i focs artificials, pesticides i derivats, tintes i tintures, i
substàncies químiques preparades per a fotografia i pel·lícules, papers i teles
sensibles.
Hom pot dir que als Països Catalans la indústria química data de la segona
meitat del s XIX i el començ del XX. L'aranzel proteccionista del 1892 permeté que
prenguessin volada les noves indústries de colorants, àcids i sals, adobs, fibres
artificials, elements químics.
Cros
Empresa de productes químics creada a Sants
(Barcelonès) el 1817 per Francesc Cros (Montpeller 1768 — Barcelona?
1831). Convertida en la raó social Francesc Cros i Companyia (1819), fou transformada pel
seu fill Joan Cros i Possel (Barcelona? ? — 1862) en 1831-33 i
novament vers el 1844. El 1866 fou constituïda la raó social Amadeu Cros, que
instal·là una fàbrica a Badalona (1874) i que es transformà (1904) en la Societat
Anònima Cros, iniciada amb un capital social de 7 500 000 pessetes. Bona part
del control de la societat anà a les mans d'una empresa italogrega el 1970, i, el 1972,
del Banco de Santander. Té factories a Badalona, Flix, Lleida, València, Palma de
Mallorca i també a Madrid, Sevilla, Santander, la Corunya i Màlaga. Participa
majoritàriament a Transportes, Aduanas y Consignaciones (TAC) —empresa
naviliera—, Agrocros —productes agroquímics—, Combustibles de Fabero
—mines de carbó—, Doctor Andreu —productes farmacèutics—, Electro
Metal·lúrgica de l'Ebre —energia elèctrica—, Indústries Químiques de
Tarragona —fertilitzants—. Les fortes pèrdues derivades de l'activitat de
fertilitzants l'han abocada a una major diversificació, i al tancament d'algunes
fàbriques (Alacant, Sant Carles de la Ràpita). El 1984 les seves vendes foren de
48 343 milions de pessetes, però les vendes consolidades del grup eren de
70 786, amb una plantilla de 2 945 empleats.
|
|
La indústria paperera. |
Indústria paperera
Al començament del s XIX, la localització de la
indústria paperera als Països Catalans depenia bàsicament de la necessitat d'aigua, com
a força hidràulica i com a element d'elaboració i així alguns rius esdevingueren un
enfilall de molins paperers (de nord a sud: Tec, Fluvià, Ter, Besòs, Llobregat-Anoia,
Francolí, Millars, Xúquer-Cànyoles, d'Alcoi). També comptava la proximitat de les
ciutats grans, proveïdores de la primera matèria: el drap. La substitució d'aquest per
la fusta i l'ús d'energia elèctrica han modificat aquestes circumstàncies.
Paper
Substància feta amb fibres vegetals adherides les unes a les altres i que pren la forma
de làmines molt primes.
Molí paperer
Molí que serveix per a trinxar els draps dels quals hom fa la pasta de
paper.
|
|
La indústria surera. |
Indústria surera
Als Països Catalans, la indústria surera esdevingué ja en l'estadi menestral la primera
del món i s'hi ha mantingut durant uns dos segles. La conjunció de factors favorables
explica aquest fet únic: la primera matèria autòctona, l'excel·lent tradició
menestral i la situació d'una part de Catalunya dins el primer mercat mundial.
Al s XIX els tapers catalans milloraren les tècniques i desenvoluparen la indústria, que
disposà d'una producció de suro creixent. La producció de taps, gairebé l'única
indústria d'acabats de suro, s'expandí ràpidament: de 700-800 milions de taps el 1845,
hom passà a 1 100 milions (només els exportats, que representaven el 90%) el 1881, a 1
818,6 milions produïts el 1891 i 3 300 milions el 1900.
Suro
Part exterior de l'escorça d'alguns arbres constituïda per un teixit molt lleuger (d'una
densitat 0,240), porós i impermeable, que protegeix els troncs, les branques i les arrels
grosses, i les cèl·lules del qual són impregnades de suberina, la qual li confereix la
impermeabilitat. El suro més espès i comunament més emprat és el de la surera, que té
la propietat de formar una nova capa molt fina i homogènia després d'haver estat pelada
o escorçada. Del suro, tret en pannes, amb eines apropiades, se n'origina una important
indústria.
Tap
Peça de suro, de fusta, de cautxú, de plàstic, de vidre, etc,
generalment troncocònica, que, introduïda o adaptada a la boca d'un recipient de boca
relativament estreta o d'un conducte, intercepta la comunicació del seu contingut amb
l'exterior. Els taps ordinaris de les ampolles i de les garrafes solen ésser de suro
natural o d'aglomerat de suro, la porositat dels quals permet de comprimir-los,
especialment si el tapament és efectuat a màquina, i d'assegurar-ne un ajust perfecte a
la boca o al coll del recipient que hom tapa i, fins i tot, hermètic per als gasos que
desprenen alguns líquids, com és ara el xampany.
|
|
Les indústries alimentàries. |
Indústria alimentària
Sector industrial que opera sobre productes del sector primari (agricultura, ramaderia i
pesca) i els transforma en aliments per a l'home o per al bestiar. La importància de la
indústria alimentària és donada en la mesura que progressivament els aliments són
consumits mitjançant un procés productiu, tendència que s'afermà durant el s XIX.
Aleshores s'inicià el pas de l'estadi artesanal a l'industrial en el terreny de
l'alimentació: hom racionalitzà la indústria farinera, la sucrera, l'alcohòlica, la de
greixos i la d'olis, i nasqueren pròpiament la conservera i la de begudes no
alcohòliques. Al s XX ha tingut lloc l'extensió a gran escala de tota una
sèrie de processos d'obtenció de nous aliments, i de racionalització dels obtinguts
tradicionalment. La indústria alimentària té diverses branques: la indústria
farinera, que a la funció tradicional (elaboració del pa) ha afegit l'elaboració de
pastes alimentàries, etc; la indústria lletera, la producció de la qual ha
crescut en la mesura que hom ha descobert procediments científics per a la conservació i
el millorament (tals com la pasteurització) en l'elaboració de formatges, de mantega, de
llet, etc; la indústria conservera, dins la qual existeixen diversos procediments,
des dels més artesanals (dessecació, fumatge i salaó) fins als moderns de congelació;
la indústria de greixos i d'olis, els quals, tant els d'origen vegetal com els
d'origen animal, constitueixen aliments de primera necessitat; els olis d'origen vegetal
preparats per extracció i refinatge són els més importants pel volum i per les
propietats nutritives; la indústria de begudes fermentades, dins la qual les
begudes alcohòliques constitueixen un capítol d'importància, tot i que llur caràcter
tòxic fa que hom dubti a considerar-les com a aliments; la indústria de begudes no
alcohòliques, nascuda al final del s XIX, constitueix una de les branques de la
indústria alimentària que ha crescut més; la indústria sucrera, d'importància
tradicional i la indústria càrnia.
Agroalimentari -ària
Dit d'un producte agrícola que ha estat condicionat o transformat
industrialment.
Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la
transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran
diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació
humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal
de poder elaborar posteriorment d'altres productes.
|
|
La indústria de la construcció. |
Construcció
Art o tècnica de construir. Com a part de
l'arquitectura, la construcció tracta de la realització de les obres tenint en compte
les propietats dels materials emprats, les condicions del terreny, les possibles accions
exteriors sobre l'obra, etc . La construcció és un dels sectors econòmics més
importants en els llocs industrialitzats o en vies d'industrialització. Comprèn un gran
nombre d'activitats diverses, que van des de la fabricació dels materials de
construcció, el més important dels quals és el ciment, fins al bastiment de
cases, fàbriques i grans obres públiques.
Ciment
Material pulverulent que, mesclat amb un líquid, esdevé adhesiu i
capaç d'unir fragments o masses sòlides. De manera més restringida, hom aplica aquesta
denominació als ciments emprats en construcció, o ciments calcaris. Aquests són
materials en pols, constituïts fonamentalment per composts de calci, els quals, amassats
amb aigua, donen pastes plàstiques (pasta de ciment) que permeten l'adheriment
adequat de pedres, rajoles, etc.
|
|
El comerç. |
Comerç
Conjunt d'activitats de compra i venda, i de bescanvi
de productes naturals o industrials amb l'objectiu de connectar la producció amb el
consum o la inversió.
Revolució comercial
Procés a través del qual s'amplia l'àmbit comercial. Per a poder vendre
la producció en massa que caracteritza l'agricultura i la indústria modernes, va caldre
ampliar els mercats locals i comarcals de l'Antic Règim i consolidar un mercat
molt més ampli i homogeni. Fou la resposta a la necessitat creixent de trobar nous canals
de distribució dels productes. La recerca de consumidors-compradors, va obligar a obrir
mercats nous, tant a l'interior del país (articulació del mercat nacional) com a
l'exterior (comerç internacional o mundial). La revolució comercial fou possible
gràcies a la millora i l'augment dels mitjans de transport (revolució dels transports),
entre d'altres factors.
Mercat
Lloc on es compra i ven un producte. Cal distingir entre mercat interior o
nacional, el que està dins el marc de les fronteres d'un Estat, i mercat exterior, el que
es dóna amb altres Estats.
Mercat articulat
Àmbit d'abast ampli (habitualment estatal) on es duen a terme intercanvis
regulars i on els preus de les mercaderies tendeixen a equiparar-se. El mercat articulat
requereix la presència d'una demanda sòlida i regular, d'una divisió regional del
treball que garanteixi la producció i comercialització d'excedents i d'uns mitjans de
comunicació adequats.
Comerç colonial
Comerç marítim desenvolupat a partir del segle XVI entre les metròpolis i les
seves colònies, que proporcionava matèries primeres per a les indústries, permetia
vendre productes manufacturats i donava grans beneficis. Aquesta expansió comercial va
afavorir la proliferació de mercaders, banquers i prestamistes i el desenvolupament de
bancs i companyies comercials. L'acumulació de capitals del comerç colonial va permetre
una gran prosperitat econòmica al llarg del segle XVIII, que fou clau per a forçar
l'enderrocament de les estructures de l'Antic Règim.
Tràfic d'esclaus
Transport de negres africans a Amèrica per a ésser venuts com a
esclaus. Malgrat que, dirigit a Europa, ja existia a la baixa edat mitjana, cobrà nou
impuls amb el descobriment d'Amèrica. Els portuguesos foren els primers a dedicar-s'hi,
des de llurs possessions de Guinea i Angola; ben aviat foren seguits per holandesos,
francesos i anglesos, que obtingueren contractes d'asiento amb la monarquia
hispànica i crearen l'anomenat tràfic triangular. La lluita contra el tràfic d'esclaus
té molta relació amb la lluita per l'abolició de l'esclavitud. Després de les
prohibicions establertes per diferents països (la Gran Bretanya, per exemple, el 1807) i
de diversos acords internacionals, s'arribà a l'acord definitiu de prohibició a la
conferència de Brussel·les (1889-90). Finalment, les Nacions Unides aprovaren, l'any
1956, un conveni internacional de prohibició de tràfic d'éssers humans.
Negrer -a
Persona que es dedicava al comerç d'homes negres. Aquesta
denominació correspongué especialment als traficants musulmans i europeus que, entre els
ss XVI i XIX, abastaren les plantacions americanes de mà d'obra africana. Els mercaders
musulmans i els reis africans mateixos capturaven els esclaus a les contrades interiors i
els duien a les costes occidentals, on eren embarcats cap a Europa, cap a l'imperi turc i,
sobretot, cap a Amèrica. Els negrers portuguesos iniciaren aquest comerç cap a mitjan s
XV i s'hi afegiren després els castellans, els francesos, els holandesos, els alemanys i
els anglesos. Els monarques solien protegir o, si més no, tolerar els negrers i fins i
tot venien llicències (asientos a Castella). Després d'una etapa d'expansió als
ss XVII i XVIII, l'abolició del tràfic d'esclaus al s XIX suprimí els negrers,
però certes pràctiques negreres subsistiren tant a l'Àfrica com a Amèrica.
|
|
El gran debat econòmic del segle XIX fou la polèmica entre
proteccionistes i lliurecanvistes. |
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi, per la qual cosa s'oposa a
qualsevol discriminació contra les importacions de productes estrangers o a qualsevol
obstrucció contra les exportacions de productes nacionals. El lliurecanvisme afavoreix la
lliure circulació de productes entre països. Discrepa de l'existència d'aranzels, drets
duaners i restriccions de productes. Està a favor de la llibertat de comerç tant pel que
fa a les importacions com a les exportacions. Es contraposa a proteccionisme.
Proteccionisme
Doctrina econòmica que preconitza la defensa de la producció d'un estat,
protegint els seus productes de la competència estrangera, normalment mitjançant
l'establiment d'importants impostos duaners a les importacions. Política comercial que
consisteix a defensar de la competència estrangera els productes d'un país mitjançant
l'aplicació d'aranzels (impostos) que graven l'entrada de productes manufacturats i la
sortida de matèries primeres. Es contraposa a lliurecanvisme.
Aranzel
Impost que paguen els béns importats a un estat i, en
alguns casos, certs béns exportats. Els primers aranzels tenien la finalitat de recaptar
fons per al fisc. Amb l'adveniment de la industrialització, l'aplicació de l'aranzel
respon més pròpiament al desig de protegir la producció nacional de la competència
estrangera que a l'obtenció de recursos fiscals. L'aranzel pot ésser específic si
és calculat prenent com a base una propietat física del producte (pes, volum, etc); ad
valorem, si és calculat sobre el preu, i mixt, si hom fa intervenir elements ad
valorem i específics. L'aranzel específic té l'avantatge de la simplicitat en la
seva aplicació, però té l'inconvenient de no prendre en consideració l'evolució dels
preus. L'aplicació de l'aranzel ad valorem és més raonable, però presenta la
dificultat de la determinació del preu del producte. Els drets aranzelaris poden ésser
definitius o transitoris i mòbils o fixos. Poden existir dos o més drets per a cada
mercaderia. La introducció sistemàtica de l'aranzel a Espanya fou iniciada el primer
terç del s XIX; tots els aranzels que han existit, entre ells els del 1892, del 1906
i del 1922 (dit aranzel Cambó), tenen un signe marcadament proteccionista, i
només escapa a aquesta tendència l'aranzel del 1869 (dit aranzel Figuerola) i, en
certa manera, el del 1960.
|
|
La revolució dels transports. |
Transport
Activitat que proporciona els mitjans per a efectuar
el transport de persones o de coses.
Revolució dels transports
Procés en què es millora el sistema de transport. Experimentat des de la
segona meitat del segle XIX , amb l'aparició del ferrocarril i del vaixell de vapor, va
permetre una millor, més ràpida, més segura i més barata, circulació de passatgers i
de mercaderies.
La revolució dels transports experimentada des de la segona meitat del s XIX (amb
el ferrocarril i el transport marítim) i, sobretot, al s XX (amb el transport aeri i per
carretera) ha anat sempre unida a la revolució industrial i al desenvolupament econòmic
derivat de l'obertura de nous mercats.
|
|
El transport per carretera. |
Xarxa
de carreteres
Conjunt de les carreteres d'una zona determinada (estat, nació, regió, comarca, etc).
Camí
Via rural, natural o construïda.
Carretera
1. Camí apropiat per al pas dels carros.
2. Via de comunicació, generalment pavimentada, que
permet la circulació, simultània i en dos sentits, d'automòbils (originàriament, de
vehicles de quatre o més rodes) a través de dues o més vies de circulació.
Camí ral
Camí públic, el més important abans de la
construcció de les carreteres, utilitzat per a les comunicacions generals i de més
trànsit. Era patrimoni de la corona (després, de l'estat) i construït a expenses seves.
Posava en comunicació poblacions importants.
Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona
Empresa dedicada al transport de viatgers en diligència, creada a Barcelona el 1840 per
Ignasi Girona i Targa i el seu fill, Manuel Girona i Agrafel; posteriorment fou controlada
per la firma Girona Germans, Clavé i Companyia. Servia les comunicacions entre Barcelona
i València i altres recorreguts interiors del Principat. La mateixa empresa intervingué
en la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona, que substituí gradualment les
línies de diligències.
Junta de Carreteres de Catalunya
Organisme creat per la diputació de Barcelona el 1848,
amb jurisdicció sobre tot el Principat, que organitzà el perllongament de les carreteres
des de Barcelona als Pirineus. Fou reconeguda per l'estat i perdurà fins a la revolució
del 1868.
|
|
El ferrocarril va ser la gran novetat en els tranports terrestres. |
Xarxa
ferroviària
Conjunt de les línies de ferrocarril que pertanyen a una mateixa companyia o
administració o que corresponen a una nació, a un estat, a una regió, etc.
Ferrocarril
Sistema de comunicació i de transport en el qual els
vehicles, enllaçats formant trens i remolcats per un vehicle motor, circulen per vies,
constituïdes per dues peces d'acer paral·leles, els carrils, que sostenen i guien les
rodes, amb pestanya, dels vehicles. En un sentit ampli, hom entén per ferrocarril el
conjunt de les vies, amb els trens que hi circulen i les instal·lacions
annexes.
Locomotora de vapor
Locomotora accionada per una màquina de vapor alternativa. El generador de
vapor és una caldera de tubs de fum, i el vapor és pres del dom, situat a la part
superior de la caldera.
Llei General de Ferrocarrils
Llei aprovada el 3 de juny de 1855, per tal de regular la construcció de la xarxa
ferroviària, oferint amplis incentius a les empreses que hi intervinguessin. Amb aquesta
llei, les empreses concessionàries van poder importar, lliures de drets, els materials
necessaris per construir i explotar les línies.
Aquesta llei va possibilitar la construcció de la xarxa ferroviària. Es va
dissenyar una estructura radial amb centre a Madrid, i l'Estat va elaborar un sistema de
subvencions, concessions i franquícies per a la importació de materials, que van
afavorir les inversions de capitals estrangers, sobretot francesos.
Línia Barcelona-Mataró
Primera via fèrria a l'estat espanyol, i a la
Península Ibèrica, inaugurada el 28 d'octubre de 1848, que unia les ciutats de Barcelona
i Mataró (30 km), per a la qual havia calgut obrir el túnel de Montgat. Fou una obra
promoguda per Miquel Biada, un mataroní enriquit a Cuba.
|
|
Companyies ferroviàries a Catalunya. |
Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró
Societat creada a Barcelona el 1844, amb un capital de vint milions de rals, per tal de
construir la primera línia de ferrocarril de la Península Ibèrica, entre Barcelona i
Mataró. La societat fou creada per Miquel Biada aprofitant la concessió atorgada pel
govern (1843) a Josep M.Roca, el qual assolí aportacions de capital angleses. La línia,
inaugurada el 28 d'octubre de 1848, fou aviat prolongada fins a Arenys de Mar (1852-57).
El 1860 aquesta companyia es fusionà amb la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a
Granollers (abans, Camins de Ferro del Nord de Barcelona) i en resultà la Companyia dels
Camins de Ferro de Barcelona a Girona (després anomenada Companyia dels Camins de Ferro
de Barcelona a França per Figueres).
Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona
Societat creada a Barcelona el 1850 per a construir la línia de ferrocarrils de Barcelona
a Granollers (28,5 km), que entrà en servei el 1854, i que fou prolongada el 1860 fins a
prop de Maçanet de la Selva. Aviat canvià el nom pel de Companyia del Ferrocarril de
Barcelona a Granollers, que el 1860 es fusionà amb la Companyia Espanyola dels Camins de
Ferro de Barcelona a Mataró i donà lloc a la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona
a Girona.
Companyia del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona
Societat creada el 1852 per a construir i explotar la línia de ferrocarril de Saragossa a
Barcelona per Lleida. El 1855 hom inaugurà el tros de Montcada a Sabadell, el 1860
arribà a Lleida i el 1861 a Saragossa. Fins el 1862 no fou inaugurada una línia pròpia
entre Montcada i Barcelona, recorregut que hom feia per mitjà de la línia de Barcelona a
Granollers. El 1864 començà a explotar també una petita branca de Tardienta
—estació de la línia de Saragossa a Barcelona— a Osca. El 1865 es fusionà amb
la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona, i formà una nova societat, la
Companyia dels Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona que el 1878 fou
absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers
Nom que prengué la Companyia dels Camins de Ferro del Nord de Barcelona poc
després d'entrar en servei la línia de ferrocarril de Barcelona a Granollers (1854). El
1860 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró, i en
resultà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona.
Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell
Nom que prengué la Companyia dels Camins de Ferro del Centre de Catalunya en obtenir la
concessió de prolongació de la línia de Barcelona a Molins de Rei fins a Martorell. El
1861 fou autoritzada per a prolongar la línia fins a Tarragona, i passà a anomenar-se
Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.
Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres
Societat inicialment anomenada Companyia de Camins de Ferro de Barcelona a Girona,
formada el 1860 per la fusió de les dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i de
Barcelona a Granollers. El 1863 fou autoritzada la continuació a Figueres i el 1864 la
prolongació de la línia fins a la frontera francoespanyola, entre Portbou i Cervera. El
fracàs a assolir aquests objectius determinà la seva fusió amb la Companyia del
Ferrocarril de Tarragona a Martorell (1875) amb el nom de Companyia dels Ferrocarrils de
Tarragona a Barcelona i França.
Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona
Nom que prengué la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell en obtenir
la concessió, el 1861, per a construir i explotar la línia del ferrocarril entre
Tarragona i Martorell per Altafulla, Sant Vicenç de Calders i Vilafranca del Penedès. El
1875 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per
Figueres, i en resultà la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i
França.
Companyia dels Ferrocarrils de Saragossa a Pamplona i Barcelona
Societat formada l'any 1865 per la fusió de la Companyia del Ferrocarril de Saragossa
a Barcelona i la Compañía del Ferrocarril de Zaragoza a Pamplona. L'any 1878 fou
absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia del Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona
Societat creada el 1867 en funsionar-se les tres petites empreses que es constituïren per
a construir la línia de Lleida a Reus i Tarragona. Hom inaugurà el tros de Reus a
Tarragona el 1856, el de Reus a Montblanc el 1863 i el de Montblanc a Lleida el 1879. Fou
absorbida el 1884 per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
Companyia de Ferrocarrils i Tramvies SA
Societat que obtingué, el 1872, la concessió per a construir i explotar la línia de
Mollet del Vallès a Caldes de Montbui; fou inaugurada pels volts del 1881. El 1890 es
fusionà amb la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España. Aquesta
línia deixà de funcionar el 1932, però la companyia passà a l'Empresa Sagalés,
d'autobusos.
Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA
Companyia creada el 1874, successora d'una anterior Societat del Ferrocarril de Barcelona
a Sarrià el 1863 que havia inaugurat la línia de ferrocarril de doble via de la plaça
de Catalunya, de Barcelona, a la vila de Sarrià. Fou absorbida per la Barcelona
Traction, Light and Power Company, Limited, que presidia Frederick S. Pearson; la
línia fou electrificada (1905), i l'ample de via (1 668 mm) fou canviat per
l'internacional (1 435 mm). A partir del 1912, la línia fou explotada conjuntament
amb els Ferrocarrils de Catalunya. El 1929 fou inaugurat el pas subterrani des de la
plaça de Catalunya fins a Sant Gervasi, i el 1953, el tram final, fins a Sarrià. Explota
també, des del 1954, la branca que va de Gràcia a l'avinguda del Tibidabo. Des del 1979
depèn de l'entitat de dret públic Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses
Societat formada per la companyia propietària de les mines de Surroca i Ogassa en
obtenir, el 1877, per transferència, la concessió per a construir i explotar la línia
de Llerona a Sant Joan de les Abadesses, que fou inaugurada el 1880. El 1884 comprà a la
Societat General Catalana de Crèdit la concessió de la línia de Sant Martí de
Provençals a Llerona, que entrà en servei el 1886. A partir del 1887 la Compañía de
los Caminos de Hierro del Norte de España explotà aquesta línia, i el 1902
l'absorbí definitivament.
Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona
Societat fundada el 1878, i dirigida per Francesc Gumà i Ferran, per tal de construir i
explotar la línia de Valls a Vilanova i la Geltrú i Barcelona, inaugurada fins a
Vilanova el 1881 i que el 1883 arribà a Valls i a Picamoixons, estació d'enllaç amb la
línia Tarragona-Reus-Lleida (entrà en servei el 1885). El 1887 hom uní aquesta línia
amb la de la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França, i
aquell mateix any es fusionaren ambdues empreses. El 1881 adquirí la branca de Saragossa
a la Puebla de Híjar, propietat de la Companyia del Ferrocarril de Saragossa a la
Mediterrània, i poc després obtingué la concessió de la línia directa Madrid - Molina
de Aragón - Calamocha - Montalbà - Casp, que l'any 1882 cedí a la Companyia dels Ferrocarrils
Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona. Demanà seguidament la concessió de la
línia de Saragossa a Barcelona per Casp. El 1886 es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils
de Tarragona a Barcelona i França.
Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona
Societat creada l'any 1881 per tal de construir i explotar la línia directa de Madrid a
Barcelona per Molina de Aragón, Calamocha, Montalbà, Utrillas i Casp; havia d'enllaçar
Roda de Berà amb les línies del ferrocarril de Valls a Vilanova i la Geltrú i
Barcelona. Fou promoguda per la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i
Barcelona; en fou director Francesc Gumà i Ferran, director d'aquella companyia.
Construí el tram de Roda de Berà a Reus, que començà a funcionar el 1884. A causa de
dificultats econòmiques, renuncià al projecte inicial i demanà la concessió de la
línia de Saragossa a Barcelona per Casp; poc després es fusionà amb la Companyia dels Ferrocarrils
de Tarragona a Barcelona i França (1886).
Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França
Nom de la societat que resultà de la fusió de la Companyia dels Camins de Ferro de
Barcelona a França per Figueres i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a
Martorell i Barcelona. El 1882 uní aquestes dues línies a través del carrer
d'Aragó, i convertí l'estació de França en la terminal de totes les seves línies.
Absorbí la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona
(1886) i la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (1887). Fou
absorbida el 1891 per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant;
les seves línies foren explotades, però, fins el 1925 com una línia independent: Xarxa
Catalana de MSA. Hom inaugurà, el 1894, la línia completa de Reus a Saragossa per Casp.
Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents SA
Companyia fundada a Barcelona el 1882 per tal de construir i explotar la concessió del
ferrocarril de cremallera de Monistrol de Montserrat a Montserrat obtinguda el 1881 per
Josep M. González (hi intervingué la Unió de Banques Suïsses). Fou inaugurat entre el
1892 i el 1905. Construí també els funiculars de Sant Joan (1918) i de la Santa Cova
(1929), a la muntanya de Montserrat i, el ferrocarril de cremallera de Ribes de Freser al
Santuari de Núria, als Pirineus (1931). El 1957 clausurà el ferrocarril de cremallera de
Montserrat. El 1982 la Generalitat de Catalunya n'adquirí la majoria de les accions i
inicià la renovació del material i la compra de nous actius: el funicular aeri de Sant
Jeroni a Montserrat i l'estació d'esquí de la Molina. El 1985 els accionistes acordaren
la integració dins l'empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat.
Companyia del Ferrocarril d'Olot a Girona
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Olot a Girona
obtinguda el 1883 per Domènec Puigoriol. Cedí els seus drets a The Olot and Gerona
Railways Co Ltd; el 1909 tornà, però, a recuperar-los. Aquesta línia fou inaugurada
entre el 1895 i el 1911. El 1963 se'n féu càrrec la companyia estatal dels Ferrocarrils
de Via Estreta, que poc temps després la clausurà (1969).
Tramvies del Baix Empordà
Societat concessionària del ferrocarril de via estreta de Girona a Palamós. Formada per
capital belga, es constituí en obtenir la concessió (1884). El 1913 obtingué una altra
concessió per a una extensió fins a Banyoles. La companyia fou absorbida per l'estat
espanyol el 1942, i el ferrocarril de Girona a Palamós, malgrat la protesta popular, fou
suprimit a la darreria del 1955.
Societat del Tramvia Econòmic de Reus a Salou
Companyia concessionària del ferrocarril establert entre Reus i Salou, de via estreta, i
8,2 km de recorregut, inaugurat el 23 de juny de 1887. Inicialment de vapor, des del 1966
emprà màquines amb motor dièsel. El ferrocarril, popularment anomenat carrilet,
desaparegué el 1975.
Companyia del Ferrocarril de Sant Feliu de
Guíxols a Girona SA
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia de Sant Feliu de
Guíxols a Girona obtinguda el 1889 per Joan C. Arxer; fou inaugurada el 1892. La
prolongació fins al port de Sant Feliu de Guíxols, d'ús exclusiu per a mercaderies,
entrà en servei el 1924. El 1963 passà a dependre dels Ferrocarrils de Via Estreta.
La línia, considerada poc rendible, fou clausurada el 1970.
Ferrocarril Central Català
També Ferrocarril Econòmic d'Igualada a Martorell.
Societat creada per a construir i explotar la concessió de la línia d'Igualada a
Martorell obtinguda el 1884; fou inaugurada el 1892. El 1919 entrà a formar part de la
Companyia General dels Ferrocarrils Catalans.
|
|
Altres companyies ferroviàries de l'Estat
espanyol. |
Sociedad Española Mercantil e Industrial
Empresa constituïda el 18 de gener de 1856, controlada per la família Rothschild, que es
féu càrrec de la Companyia del Ferrocarril d'Alacant a Almansa i de la conversió
de la línia de Madrid a Almansa. Aquest mateix any obtingué la concessió de la línia
de Madrid a Saragossa i decidí de constituir una nova societat, la Companyia dels Ferrocarrils
de Madrid a Saragossa i Alacant (31 de desembre de 1856).
Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España
Societat creada el 1858 per a construir i explotar la línia de Madrid a Hendaia. Explotà
una important xarxa de ferrocarrils, formada tant per les seves línies (Segòvia-Medina
del Campo, Villalba-Segòvia, Osca-Jaca) i per les construïdes per la Comisión de
Ferrocarriles Transpirenaicos del Estado (Ripoll-Puigcerdà, Lleida-Balaguer,
Jaca-Canfranc), com per les línies de les companyies que absorbí (Ferrocarrils de
Saragossa a Pamplona i Barcelona, Ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, Ferrocarril i
Mines de Sant Joan de les Abadesses, Ferrocarril Silla-Cullera, Ferrocarril de l'Est
d'Espanya, Ferrocarril de Tudela a Bilbao i Ferrocarrils d'Astúries, Galícia i Lleó).
Desaparegué el 1941 amb la creació de la RENFE.
|
|
El transport marítim. |
Vaixell
de vapor
Vaixell propulsat per l'energia del vapor d'aigua.
Companyia Transatlàntica
Empresa de transports marítims, constituïda el 1881 a Barcelona pel santanderí Antonio
López i López. Aquest havia iniciat les activitats en el sector el 1850 a Cuba, amb la
línia Guantánamo-Santiago. El 1856, Antonio López tornà a Espanya creant la línia de
vapors Alacant- Marsella. El 1861 la companyia Antonio López y Cía, amb base a Cadis,
obtingué la concessió del transport del correu entre Espanya, Cuba, Puerto Rico i Santo
Domingo. L'empresa es traslladà a Barcelona, on canvià la seva denominació per
l'actual, i entrà en un període de forta expansió que la convertí en la primera
empresa naviliera espanyola, amb línies regulars als EUA, les Antilles, les colònies
espanyoles, en el continent americà i les Filipines. Perdudes les colònies, la
Transatlàntica mantingué les seves línies, ara al servei del comerç i, després, de la
nombrosa emigració espanyola. Durant la Segona República reduí les línies i inicià un
procés de decadència, augmentat després de la guerra civil per l'aïllament
internacional i per la baixa del transport de passatgers. El 1977, una empresa de
l'Institut Nacional d'Indústria prengué el control de la societat, que arrossegava
fortes pèrdues. El 1986 transportà 726 419 t de mercaderia i 53 316 contenidors en 174
viatges. El domicili social és a Madrid.
|
|
Organització financera i bancària. |
Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a
l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les
activitats productives, comercials i àdhuc bancàries.
Capital financer
Capital controlat pels bancs i emprat pels empresaris.
Banca
Negoci de custòdia de dipòsits i d'oferta de diners
en forma de préstec. L'organització i les funcions de la banca moderna depenen de la
figura del crèdit, el qual és factible pel desenvolupament del sistema bancari,
que comprèn, d'una banda, un banc central, autoritat monetària que forma part de
l'administració de l'estat, encarregat de regular la quantitat de diner en circulació i
que actua com a tresoreria de l'estat; de l'altra, inclou un conjunt d'organismes oficials
de crèdit, bancs comercials i industrials privats, caixes d'estalvis i altres
institucions financeres que obtenen la major part del seu finançament a partir de
dipòsits.
Al s XIX les entitats financeres s'estructuraren com a
bancs, en el sentit modern d'aquest concepte, i el Banc de Barcelona inicià aquesta
trajectòria l'any 1844, com a banc d'emissió. A partir de la segona meitat del s XIX
foren creades les societats financeres de crèdit, que participaren en la
industrialització, per les mateixes persones que n'eren protagonistes: el Crèdit i Docs
de Barcelona (1881), la Societat Catalana General de Crèdit (1856), el Crèdit Mercantil
(1864), el Crèdit Balear (1872) i el Banc Hispanocolonial (1876). El 1881, l'any de la
"febre d'or", foren creats molts bancs en forma de societats anònimes,
constituïts per capitals poc importants, que volien associar-se per prendre part en
aquell nou món econòmic que es desvetllava (Banc Sabadell, Banc de Terrassa, Banc de
Reus, Banc de Vilanova). Aquest fenomen no tingué una continuïtat immediata. A la fi del
s XIX i els primers anys del XX la repatriació de capitals colonials motivà la nova
orientació del Banc Hispanocolonial i la creació del Banc de València (1900) com a
entitats industrials i comercials alhora. Barcelona esdevingué, mentrestant, el primer
mercat de capitals dins l'àmbit de l'estat espanyol. A redós del Casino Mercantil i,
després, de l'Associació del Mercat Lliure de Valors, es desenvolupà una banca pròpia,
especialitzada en les operacions relacionades amb els títols mobiliaris. Els seus
principals representants foren la Societat Anònima Arnús-Garí, la Banca Marsans i la
Banca Arnús. Fora de Barcelona, només les comarques amb projecció econòmica exterior
crearen bancs de més volada, estretament vinculats a una producció: l'Empordà, el Camp
de Tarragona, etc.
Banc
Institució econòmica que pren fons a préstec (dipòsits, obligacions,
etc) i que, en certs casos, crea diner per a facilitar fons a qui desitgi un préstec. Com
més gran serà la diferència entre ambdós components, més elevats seran els beneficis
resultants, producte de la diferència entre el tipus d'interès que hom cobra i el que
hom paga. La rendibilitat, però, és en contradicció amb la liquiditat i, per tant, amb
la solvència del banc. Els bancs poden ésser classificats segons diversos criteris,
però generalment hom accepta com a bàsic, quant als països capitalistes, el criteri que
atén a la propietat del capital, a l'àmbit d'actuació i a les funcions específiques.
Per la propietat del capital, els bancs poden ésser privats, quan tot el
capital és aportat per entitats privades; públics, quan el capital és d'origen
estatal o governamental, i mixts, quan l'estat intervé en la composició del
capital. Per l'àmbit de llur actuació, hom classifica els bancs en locals,
circumscrits a un sol domicili, regionals, difosos en una regió o en bona part
d'ella, nacionals, si operen dins un àmbit estatal, i internacionals, si
operen en diversos àmbits estatals. Per les funcions que acompleixen, els bancs
poden ésser classificats en centrals, comercials de dipòsits, industrials i
especialitzats.
Caixa
Establiment financer o administratiu que rep fons en
dipòsit, els quals administra o fa rendir.
Caixa d'estalvis
Institució financera de caràcter inicialment no lucratiu destinada a l'administració de
dipòsits d'estalvis de primer grau a profit dels imposants (pagant-los més interessos
que la banca) i de la comunitat. A diferència de la resta d'intermediaris financers, els
beneficis o excedents són destinats a obres benèfiques, culturals, sanitàries i socials
en general; els directius han d'ésser representatius dels imposants i de les institucions
locals i fer la gestió gratuïtament, i s'han de vincular als projectes privats i
públics, tant socials com financers, de la localitat, la comarca, la regió o l'estat on
radiquen. Llur funció econòmica bàsica és de fomentar l'estalvi i canalitzar-lo cap a
la inversió, evitant la tesaurització. Les inversions, fetes sempre amb les màximes
garanties de seguretat, són dirigides principalment a l'empresa petita i mitjana, a
l'agricultura, als mateixos impositors (facilitant-los l'accés a la propietat) i a la
previsió per a la vellesa. Modernament han intervingut en projectes de moderada
rendibilitat però d'interès col·lectiu.
Llei de Bancs d'Emissió i Societats de Crèdit
Llei del 1874, per la que es concedia al Banco de España el monopoli en
l'emissió de bitllets, per tal de pal.liar els problemes de la hisenda i a canvi d'un
préstec a l'Estat. Des de llavors, la banca privada es va orientar al finançament de la
indústria.
Pesseta
Unitat monetària de l'estat espanyol vigent de 1868
al 2002. Dividida en 100 cèntims, fou adoptada el 1868 pel govern provisional a
iniciativa del ministre d'hisenda Laureà Figuerola, i establerta pel decret del 19
d'octubre.
Borsa
Mercat organitzat i abstracte, en el qual es reuneixen professionals, de forma periòdica,
per tal de realitzar compres i vendes de valors (públics o privats) o productes. És organitzat
per l'existència d'una reglamentació i la presència de mitjancers, i és abstracte,
per tal com les operacions s'estableixen sense que calgui la presència material de les
mercaderies.
Borsa de Barcelona
Als Països Catalans la borsa no nasqué a conseqüència d'una disposició
oficial, sinó que sorgí a Barcelona, a la manera saxona, com a òrgan necessari per al
compliment d'una funció, i fins a la creació de la borsa oficial es regí pels usos i
els costums de la plaça mercantil. El tràfic mercantil tenia organització pròpia abans
de la construcció de l'edifici de la Llotja, i l'ordinació dels corredors de llotja i
d'orella, promulgada pels magistrats municipals de Barcelona, data del darrer terç del
s XIII (1271). Hom constata la tradició del tràfic financer, dins el tràfic
mercantil, per la denominació de corredors de canvi que hom donava als mediadors l'any
1372, i per la constitució l'any 1401 de la Taula de Canvi de Barcelona. Fins l'any 1840
als llibres dels corredors reials de canvis no hi hagué registrades altres partides que vales
reales i lletres de canvi. Després d'aquest any començaren a aparèixer les
anotacions de títols, bé que sense especificar. Atenent les demandes del públic, el 21
de desembre de 1851 el "Diario de Barcelona" publicà la primera llista de
cotitzacions, i dos dies després la junta de govern del Col·legi de Corredors publicà
la primera cotització oficial. Les sessions de contractació de la borsa se celebraven al
saló gòtic de Llotja, i la liquidació es feia al Casino Mercantil, associació que
agrupava corredors de canvi, banquers i homes de negocis, i que donà naixença al Borsí
de Barcelona. Els socis podien operar per a ells mateixos o per compte d'altri al Borsí,
el qual aviat aconseguí un lloc significat dins el mercat espanyol de valors per raó de
la dinàmica de la seva tècnica operatòria. Les particularitats del mercat barceloní
atragueren l'atenció de centres mercantils estrangers, els quals n'estudiaren els
sistemes i n'adoptaren algunes formes. Les figures pròpies més característiques del
mercat barceloní foren la dobla i el compte d'efectes bancaris, dins la
tècnica de liquidacions a terme.
|
|
Entitats bancàries catalanes. |
Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona
Institució creditícia fundada el 1844, a partir d'un
projecte presentat el 1839 a la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i a la
Junta de Comerç pel liberal Josep Melcior Prat, a la iniciativa del qual s'afegí
l'ajuntament de Barcelona. Primerament tingué el nom de Caixa d'Estalvis de la Província
de Barcelona. Per tal com fou la primera caixa catalana, serví de model per a la
fundació d'altres, com la de Sabadell i la d'Igualada. El seu caràcter burgès liberal
fou substituït, ja al s XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la
majoria de places del consell. Després de l'etapa liberalitzadora de les caixes
d'estalvis iniciada l'any 1977, modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària,
i incrementà la seva presència en el conjunt de l'activitat econòmica amb la creació,
el 1980, del Grup de Serveis. El 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la
Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de
Barcelona.
Banc de Barcelona
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844. L'ànima del banc fou Manuel Girona
i Agrafel. En morir ell (1905), el banc abandonà la política realitzada fins
aleshores, molt conservadora, de suport a la indústria i el comerç i es llançà a
l'especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi
capitalista dels anys 1920-21 i en precipità la fi. La seva liquidació per suspensió de
pagaments donà lloc al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense
aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors Fou un banc bàsicament comercial. Emeté
paper-moneda fins el 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. El
1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara).
El 1920 adquirí la majoria d'accions del Banc de Préstecs i Descomptes, i també
absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.
Banca Mas Sardà
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1844 per Antoni Vilalta sota el nom de Casa
Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu
nebot Francesc Mas Sardà, el 1876 era ja coneguda per F.Mas Sardà e hijos; el 1950
prengué la denominació actual. Des dels seus inicis participà en la promoció d'algunes
importants empreses de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba,
etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i a especialitzar-se en el
mercat de valors mobiliaris. El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous
accionistes, estratègia que li reportà una progressió espectacular (el 1982 disposava
de 43 000 milions de pessetes de recursos propis). El 1982 una sèrie de dificultats en
determinaren el traspàs del control al Banco de Bilbao. El 1988, dins del procés de
fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.
Caixa d'Estalvis de Sabadell
Institució creditícia, constituïda el 1854, que
inicià les seves activitats el 1859. El seu promotor i principal impulsor fou
l'industrial llaner Pere Turull i Sallent. El 1941 obrí la primera sucursal a Montcada i
Reixac. Des d'aleshores la seva expansió geogràfica ha estat continuada. La seva
activitat es concentra sobretot a la Catalunya central, i és a Barcelona des del 1974. Al
marge de la seva obra social i cultural, cal destacar el seu paper de finançadora del
procés industrial de la ciutat i de tota la comarca.
Banco Hispanocolonial
Entitat bancària constituïda a Barcelona el 1876 per Antoni López
i López i Manuel Girona i Agrafel. La base fou un crèdit de 125 milions de
pessetes al tresor de Cuba. La pèrdua de la colònia capgirà totalment el seu objectiu,
que orientà llavors preferentment cap al sector industrial. Aquesta activitat el féu
promotor i partícip d'empreses com la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la
Sociedad Española de Construcción Naval, la Companyia Transatlàntica, la Societat
General d'Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona, la Societat
Espanyola de Carburs Metàl·lics, la Compañía Telefónica Española i moltes més. El
1905 obtingué de l'ajuntament de Barcelona la concessió del seu servei de tresoreria, i
el 1907 el de la realització de la reforma urbanística. El 1934 entrà dins l'òrbita
del Banco Central, esdevingué un banc eminentment comercial i creà nombroses sucursals
per tot Catalunya. El 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona i la Banca Marsans, i
se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català (cinquè dins l'àmbit de
l'estat espanyol) per la importància dels dipòsits. El 1950 la junta d'accionistes
aprovà l'absorció pel Banco Central.
Banc Sabadell
Entitat bancària constituïda el 1881 per membres del gremi de
fabricants i d'altres corporacions patronals de Sabadell, amb un capital inicial de 10
milions de pessetes. Estretament lligat a la indústria tèxtil llanera, entre el 1882 i
el 1906 es dedicà a la compra i venda de llana; relacionada amb aquesta activitat
funcionà una sucursal a Buenos Aires (1891-94). Defensà els interessos llaners prop del
govern, especialment per mitjà de Joan Sallarès i Pla. El seu creixement
s'inicià en aprofitar els avantatges de la nova ordenació bancària del 1962. Ha
esdevingut un dels bancs més rendibles de l'estat i el primer banc català per la
importància dels seus dipòsits: en l'exercici de l'any 2000 el total de recursos
gestionats sumava 3,2 bilions de pessetes, el total dels dipòsits de clients, 2 bilions i
el total d'inversió, 2,1 bilions; els recursos propis eren de 129 000 milions. La xarxa
comprenia 931 oficines a l'estat espanyol (una minoria de les quals corresponia a filials
i a entitats participades majoritàriament pel Banc Sabadell), 429 de les quals a
Catalunya, 94 a Madrid, 71 al País Valencià, i 26 a les Balears. El nombre d'empleats
era de 6 500 i el nombre d'accionistes era d'uns 40 000. Forma un grup bancari amb el 100%
de participació de Sabadell Multibanca, amb el 79,8% de Solbank, el 72,4% del Banco de
Asturias i el 51% del Banc Sabadell d'Andorra, a més de diverses societats
d'assegurances, gestores de fons de pensions, establiments financers de crèdit, etc. El
2000 s'alià amb el Banco Comercial Portuguès, del qual esdevingué el primer accionista,
i el 2001 ho feu amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, que es convertí en
accionista majoritària del banc. L'any 2000 la xarxa internacional disposava de
representació en 16 estats. Manté acords específics amb el Baden-Württembergische
Bank, la Banca Popolare di Verona, la Banque Nationale du Canada, el Raiffeisen
Zentralbank (Àustria) i el Mediterranean Bank Network.
Caixa de Pensions per a la Vellesa i
d'Estalvis de Catalunya i Balears
Institució creditícia fundada el 1904 a Barcelona. A iniciativa de
les set agrupacions patronals més importants, es proposà crear una caixa de retir per
als obrers. En fou el primer president Lluís Ferrer-Vidal i Soler, i el primer director
Francesc Moragas (1904-35), el qual rebé, l'assessorament d'Enric Prat de la Riba. Del
1910 al 1939 representà l'Instituto Nacional de Previsión al Principat i a les Balears.
Els homenatges a la vellesa (iniciats el 1915 i internacionalitzats el 1928 a través del
Congrés d'Assistència Pública i Privada) i les institucions de la caixa, com l'Institut
de la Dona que Treballa (1920, actual Institut de Santa Madrona), el Patronat de Catalunya
per a la Lluita contra la Tuberculosi (1921) o les cases de cultura i biblioteques
(iniciades el 1923), li donaren una imatge d'empresa d'interès general. Del 1915 al 1939
s'hi fusionaren 29 caixes menors. Des del 1931 col·laborà en importants operacions de
crèdit amb la Generalitat. Amb el franquisme, el seu director fou destituït i depurat, i
fou nomenat un comissari, convertit després en director general. Tot i les pèrdues,
mantingué el primer lloc entre les caixes catalanes. Amb una nova direcció, el 1976
reprengué el seu esperit d'iniciativa, sota un model d'entitat financera. Algunes mesures
liberalitzadores li permeteren d'expandir-se fora del Principat i de les Illes. El 1979
absorbí la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Lleida i el 1990 es fusionà amb la Caixa
d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona per crear la Caixa d'Estalvis i Pensions de
Barcelona.
|
|
Altres entitats bancàries a l'Estat espanyol. |
Banco
de España
Organisme financer oficial i banc central de
l'estat espanyol. La seu és a Madrid. Fins el 1782 hom no aconseguí la fundació d'un
banc oficial, el Banco de San Carlos, decretada per Carles III. La inflació produïda per
les guerres de 1793 a 1814 dugué la institució gairebé a la fallida. El 1829 fou
substituït pel Banco Español de San Fernando, que acabà en una situació semblant a la
del seu antecessor. La fusió amb el Banco de Isabel II (fundat l'any 1844 per José de
Salamanca) originà el Nuevo Banco Español de San Fernando, en el qual l'estat
incrementà el control atorgant-se el nomenament del governador i de dos sots-governadors,
i li concedí el privilegi de l'emissió de bitllets per a tot l'estat. El 1856 rebé la
denominació actual. El 1874 li fou atorgat el monopoli de l'emissió de bitllets per un
període de 30 anys. A conseqüència d'aquesta mesura absorbí onze dels quinze bancs que
fins aleshores detenien, juntament amb ell, el privilegi d'emissió. Amb la reforma del
1898, fins el 1914 gaudí de més independència i el 1921, amb la llei d'ordenació
bancària li foren assignades funcions de banc central: inspecció de la banca privada,
tipus d'interès preferent per a les operacions de redescompte amb altres bancs i
regulació de la política de canvi amb l'exterior. Tanmateix, la insuficiència
d'ingressos del tresor públic el convertí novament en una font per al finançament de
les despeses estatals, sobretot mitjançant títols del deute públic, cosa que impedí
l'existència efectiva d'una veritable política monetària fins a la llei de reforma
bancària del 1962, per la qual esdevingué la columna vertebral del sistema financer de
l'estat espanyol. Des d'aleshores, estatitzat i convertit en organisme públic autònom,
dependent del ministeri de finances, detingué les funcions següents: assessorament i
execució de la política monetària i creditícia, emissió de bitllets de curs legal,
finançament a curt termini del sector públic i el servei de tresoreria de l'estat,
manteniment d'un compte de l'IREM com a contrapartida, en pessetes, de la reserva de
divises; control i inspecció de la banca privada (actuant com a banc de bancs), i
operacions de mercat obert i operacions en el sector privat, en el cas d'emissió
d'interessos públics. En 1985-92 tingué un paper cabdal en la integració econòmica de
l'estat espanyol a les Comunitats Europees, especialment en la contenció de la inflació,
la liberalització i modernització del sistema financer i la integració (1989) de la
pesseta en el Sistema Monetari Europeu. La llei d'autonomia del 1994, resultat del tractat
de Maastricht, reconeix la independència de l'entitat i estableix les seves
competències en les polítiques monetària i de canvi, la supervisió de la banca privada
i el manteniment de l'estabilitat del sistema financer, l'emissió de bitllets i monedes
de curs legal i la tresoreria, el finançament i l'assessorament del govern. L'entrada en
vigor de la unió monetària (1999) comporta la integració del Banco de España en el
Sistema Europeu de Bancs Centrals sota l'autoritat del Banc Central Europeu. Els òrgans
rectors del Banco Central s'estructuren en quatre nivells: el governador, el
sots-governador, el consell de govern i la comissió executiva.
Banco de Bilbao
Entitat bancària constituïda a Bilbao l'any 1857 i que tingué, fins el 1874, funcions
de banc comercial i de banc emissor. Promoguda per la junta de comerç de Bilbao, amb la
finalitat de donar suport a les empreses basques (siderometal·lúrgia, transport marítim
i ferroviari), la primera sucursal fou la de París (1902). El 1963 creà el Banco
Industrial de Bilbao, el 1970 absorbí quatre bancs vinculats: el Castellano, l'Asturiano
de Industria y Comercio, el de la Coruña i el d'Irún, i el 1979 absorbí el Banco de
Huesca, amb seu a Barcelona. La crisi bancària li donà l'oportunitat d'adquirir alguns
bancs afectats, entre els quals tres del grup RUMASA, un del País Valencià —Banc de
Promoció de Negocis— i un del Principat —Banca Mas Sardà—. Pertangué
també al grup el Banco de Comercio. A Andorra té el Banc Internacional i la Banca Móra.
L'oficina de Barcelona s'obrí el 1920. El 1988 es fusionà amb el Banco de Vizcaya per a
formar el Banco de Bilbao Vizcaya.
Banco de Santander
Entitat bancària constituïda el 1857 a Santander i reconstituïda el 1875 amb el mateix
nom, en passar l'anterior societat a ésser integrada pel Banco de España i perdre el
privilegi d'emissió. Es mantingué com a entitat local fins després de la Guerra Civil
Espanyola, en què començà una forta expansió de la mà de la família Botín, que ha
ocupat des d'aleshores els primers càrrecs executius de l'entitat. La base del seu
creixement fou la d'un banc comercial, però prenent al mateix temps participacions en
empreses industrials i de serveis. El banc obrí la primera oficina a Barcelona el 1951 i
creà una àmplia xarxa d'agències urbanes per tot Catalunya, on també absorbí el Banc
de Mataró (1967), el Banc de Foment de Girona (1967), la Banca Industrial de Barcelona
(1970) i la Banca Jover (1978); a més, controlà i traspassà el Banc Soler i Torra
(1964) i el 1984 li fou adjudicat el Banc Comercial de Catalunya, pertanyent a RUMASA. El
Banc té una forta projecció internacional, a través de filials i participades,
majoritàriament a Europa i a l'Amèrica Llatina (sucursals a 9 països diferents i 18
bancs filials a 16 països). El 1997 els recursos propis eren de 525 000 milions de
pessetes i els aliens, de 6 bilions. El grup Santander és format per 13 entitats més,
entre les quals destaquen Bankinter —el seu banc industrial—, Banesto, adquirit
el 1994, i Open Bank, entitat financera que creà l'any 1995 i que opera sense sucursals a
través del telèfon i per mitjà d'Internet. Les principals empreses del grup que operen
en territori espanyol són el Banco de Albacete, Banco de Desarrollo Económico Español,
S.A., Banco de Vitoria, S.A. i Banco General, S.A. El 1998 tenia una participació del
9,51% en el Royal Bank of Scotland i del 7,11% en l'Istituto Bancario San Paolo di Torino.
Dins de les principals empreses del grup hi ha 16 empreses financeres, repartides en 10
països diferents, i 15 empreses consultores i gestores d'actius repartides en 6 països
americans. El 1998 l'actiu consolidat del grup era de 26,6 bilions de pessetes. L'any 2000
es fusionà amb el Banco Central Hispano i creà el grup bancari Banco Santander
Hispano (BSCH).
Banco Hispano Americano
Entitat bancària fundada a Madrid el 1900 per A. Basagoiti amb
capitals repatriats de Cuba, Mèxic i Puerto Rico, per tal de fomentar els intercanvis
entre Espanya i l'Amèrica Llatina. El 1913 féu suspensió de pagaments a conseqüència
del pànic creat per la revolució mexicana. Fou el primer banc espanyol que posà en
pràctica el model comercial de banca i captació de comptes corrents, descompte comercial
i xarxa important d'oficines. En el Pacto de las Jarillas (1944) amb el Banco Urquijo,
l'intercanvi d'accions accentuava el caràcter comercial i industrial, de l'un i l'altre
respectivament. Absorbí també les filials del Banco Urquijo Catalán. El 1982, a
petició del Banco de España, assumí la gestió del Banco Urquijo i de Bankunion, dels
quals promogué la fusió, que donà lloc al Banco Urquijo-Unión. En dificultats des del
1985, el 1991 fou absorbit pel Banco Central. La nova entitat adoptà el nom de Banco
Central Hispano.
Banco de Vizcaya
Entitat bancària constituïda el 1901 a Bilbao. Inicialment de
caràcter industrial clar —Altos Hornos de Vizcaya, Iberduero, etc—,
posteriorment obrí sucursals per tot Espanya i es convertí en un banc mixt. A Catalunya
entrà el 1920 per absorció dels negocis del London Country Westminster and Parr's
Foreign Bank a Barcelona. El 1968 absorbí la Banca Vilella, de Reus. El 1984 comprà les
accions de Banca Catalana en mans del consorci bancari del qual formava part, que se les
havia adjudicades procedents del Fons de Garantia de Dipòsits. Amb Banca Catalana
adquirí el control del Banc Industrial de Catalunya, Banc Industrial del Mediterrani i
Banc de Barcelona. Absorbí també altres entitats afectades per la crisi bancària. El
1988 es fusionà amb el Banco de Bilbao per formar el Banco de Bilbao Vizcaya.
|
|
La concentració de fàbriques i de mà d'obra a les ciutats va
modificar les ciutats, que van créixer espectacularment, però amb forts dèficits
d'equipaments. |
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la
totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil
l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions
episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí
un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp.
L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà,
absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població
rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La
despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un
augment de la renda per càpita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment
succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els
més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica
l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països
industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la
llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants.
És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur
lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i
una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caire sòcio-econòmic; esquemàticament
constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives
econòmiques reduïdes en un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de
menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El
cas més simple és aquell en què la població d'un espai creix a major ritme que
l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per càpita —en
sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a
exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent demogràfic.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels
migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació
població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs
d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració
urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats
industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament
proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no
existeixi cap planificació sòcio-econòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si
bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants
generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les
quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid
creixement de població.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en
superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases
històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la
revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la
Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població
urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el
circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari
a posicions marginals.
Eixample
Conjunt de cases i carrers nous amb què s'eixampla
una població. Aquest procés físic de creixement urbà és sovint subjecte a un projecte
d'urbanització. Respon a la concentració extraordinària de la població, la indústria
i el trànsit a les ciutats durant la primera revolució industrial, que féu necessari
llur expandiment fora dels antics recintes emmurallats. Ildefons Cerdà i Sunyer
fou el primer teoritzador del concepte. Als Països Catalans, tenen especial importància
l'Eixample de Barcelona (1859), el de Palma de Mallorca (començament del s
XX) i els de València (1865, 1887, 1912).
l'Eixample de Barcelona
Sector de Barcelona. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli
antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi
de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica
trama urbana en forma de quadrícula. Hom sol distingir la dreta i l'esquerra
de l'Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada
en gran part durant la segona meitat del s XIX per la burgesia industrial i comercial, ha
sofert des del 1960 un procés de reconversió de l'ús d'habitatges residencials en
serveis (oficines, bancs, hotels); l'esquerra, d'edificació més tardana, fou zona mixta
d'habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però, l'oposició és
entre el centre i els extrems, on s'han anat concentrant establiments industrials i
l'hàbitat més deteriorat. L'Eixample concentra el 42% dels llocs de treball de Barcelona
(77% de serveis, i la resta, indústria). La població resident és en el 66% nascuda al
Principat. La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l'espectacular
creixement demogràfic de Barcelona (175 331 h [1850], 537 354 h [1900]). A l'ajuntament
fou creada la Comissió d'Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana.
Les adulteracions del pla (augment de l'alçada prevista, edificació dels quatre costats
de l'illa, anul·lació dels passatges per a vianants, edificació de l'interior de les
illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat (el volum
edificable de l'illa era de 67 200 m3 segons Cerdà, i actualment és de 294
771,6 m3) i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han
estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei
d'Eixample de 1856.
Exposició Universal de Barcelona
Exposició internacional de mercaderies (1888), la primera realitzada a Barcelona. Per a
allotjar-la fou urbanitzada l'antiga Ciutadella de Barcelona, que es convertí en el parc
de la Ciutadella, segons els plans de Josep Fontserè (1872). Davant la ineficàcia
de les obres fetes per la societat concessionària creada per Eugeni Serrano, l'ajuntament
se'n féu càrrec el 1887. L'exposició, inaugurada el 20 de maig de 1888 amb la
presència de la reina Maria Cristina, coincidí amb la crisi econòmica iniciada el 1882,
després de l'eufòria de la febre d'or, i acabà amb un dèficit fort.
Artísticament, l'exposició, sota la direcció arquitectònica d'Elies Rogent, ajudat per
August Font i Antoni M. Gallissà, significà el primer esclat d'un art modernista encara
incipient: Domènech i Montaner en construí el restaurant i el desaparegut Hotel
Internacional, Josep Vilaseca féu l'Arc de Triomf, de maó vist, amb grans frisos en
relleu de Josep Reynés, Josep Llimona, Torquat Tasso i Antoni Vilanova. Altres edificis,
alguns desapareguts, de Josep Amargós —l'interessant hivernacle—, Pere
Falqués, August Font o Jaume Gustà sovint encara participaven d'un estil premodernista
que lligava amb el de la resta del parc. El monument a Colom, a la porta de la Pau,
columna de seixanta metres de ferro colat bastida per Gaietà Buïgas, amb escultures
d'Atché —la que corona el monument— i de la plana major de l'escultura
anecdotista, fou també una realització lligada a l'exposició.
|
La nova societat: burgesos i proletaris.
Els canvis econòmics van comportar canvis en l'organització social: la societat
estamental típica de l'Antic Règim... |
Societat
Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli
grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat
lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a
cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de
viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals
(econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el
desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats
intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva
amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat
o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els
grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta,
en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort,
diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això
que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una
nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual
és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o
canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a
l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi
de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.
Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on
una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria
de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé
monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran
desigualtat social i legal entre els individus.
Estament
A l'antic règim, grup social amb una certa base
jurídica i dotat d'esperit corporatiu, no tan impermeable com la casta, però que
implicava l'existència d'unes normes per a entrar-hi o sortir-ne. La posició econòmica
podia ésser molt variable i no constituïa cap criteri de distinció. El terme era
aplicat pròpiament a les diferents classes de les ciutats o viles, però també, per
extensió, a altres grups socials no exclusivament ciutadans, com els militars i els
eclesiàstics, que tenien, com a tals, representació a les corts i que eren considerats
estaments privilegiats. Els estaments
privilegiats eren grups tancats, als quals només es podia accedir per herència (títol
de noblesa hereditari) o per mèrits (concessió de títols o guardons feta pel rei).
Des de l'època feudal hi havia tres ordres o estaments: els oratores (el
clergat, que resaven i asseguraven la protecció divina), els bellatores (la
noblesa, que combatien i asseguraven la protecció terrenal) i els laboratores (la
resta de la població, que produïen tot el necessari per a la societat).
|
|
... va deixar pas a la societat de classes característica
de l'època industrial. |
Societat
classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa
capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la
seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la
propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories
socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica
igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat
d'oportunitats.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la
seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució. Segons
l'anàlisi marxista, les forces i relacions de producció constitueixen la base que
determina l'estructura de la societat, corresponentment dividida en classes, i la
consciència i ideologia d'aquestes. El fet que Marx i el marxisme hagin destacat aquest
problema fou preparat per Saint-Simon i els seus seguidors, així com per Proudhon; per
contra, els sociòlegs anglosaxons tendeixen a diluir les classes socials sota el concepte
genèric d'estratificació social, que, tot i que pugui superposar-se al de classe,
designa un fenomen completament diferent. Les classes socials apareixen amb la propietat
privada dels mitjans de producció i amb l'existència d'un estat que sigui instrument de
dominació d'una classe sobre les altres, i llur problemàtica es plantejà de forma
particular amb la liquidació de tot vestigi de l'antic règim i dels privilegis formals
anteriors a la Revolució Francesa. Com a grups característics de les societats
industrials les classes socials s'han anat desenvolupant a partir del s XVII. Amb la
Revolució Industrial aparegué una burgesia de nous capitalistes que sorgien de
l'artesanat o havien estat anteriorment comerciants modests, i a mesura que la burgesia
creixia sorgí en el seu si un nou proletariat, compost per emigrants del camp, per
artesans que havien vist degradar-se llur situació i havien perdut llur funció social, i
per les primeres generacions nascudes en aquestes condicions; amb el proletariat sorgiren,
així mateix, una cultura obrera, unes repostes, unes creences i uns costums diferents,
formats per la situació de la classe obrera en una societat de lliure
competència, en què les conveniències del mercat exclogueren aquesta classe de
l'ensenyament. Bé que, inicialment, només palesa en conflictes parcials i momentanis, i
en fets subversius, sorgí també aleshores la lluita de classes. D'altra banda, la
concentració de la classe capitalista -dins el capitalisme avançat- en l'augment
de la plus-vàlua relativa no solament modifica la relació entre capitalisme i
proletariat, sinó que crea entre ells l'anomenada classe mitjana, la qual aferma
la seguretat i el poder de les classes superiors. Constituïda per treballadors no
productius (és a dir, que no produeixen plus-vàlua), però que rendeixen serveis
estructurals, aquesta nova classe és exigida per l'increment de la productivitat, i els
seus membres tenen, entre altres, les funcions de distribuir, comercialitzar, administrar
i planificar el producte excedent creixent. L'aparició i la tendència a créixer de la
classe mitjana són, doncs, intrínseques al procés capitalista i, des d'una perspectiva
marxista, en fan un amortidor contra les formes més agudes del conflicte de classes,
impedint una polarització social absoluta; el pensament sociològic anglosaxó, en canvi,
veu la classe mitjana com una possibilitat de depassament de les classes i del conflicte
existent entre elles. Una tal perspectiva projecta el model d'estratificació en la
societat postindustrial, en què és possible per a tothom l'accés al consum, al benestar
i als fruits d'una tecnologia avançada, resultat d'un progrés il·limitat.
|
Classes altes.
La classe dirigent (oligarquia) estava formada per la noblesa... |
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim
polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una
classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
Noblesa
A l'antic règim, estrat social, el més alt de la societat, els membres
del qual gaudien de certs privilegis per dret hereditari (noblesa de sang o
de natura), per concessió del sobirà (noblesa de privilegi) o per
l'exercici de determinats càrrecs públics (noblesa civil o de
càrrec). Als Països Catalans era formada pels barons o magnats amb exclusió dels
simples cavallers i donzells, generosos, homes de paratge, infançons i altres gentilhomes;
de fet, però, sovint hom distingia, com en altres països, l'alta noblesa (els
nobles pròpiament dits) de la baixa noblesa, perquè els membres de l'una i de
l'altra estaven units pel fet de posseir els privilegis militars i d'ésser representats
conjuntament a les corts en el braç militar, llevat de curts períodes, en què ho
foren per separat (només al regne d'Aragó constituïren permanentment dos braços).
Des de la fi de l'antic règim i amb la confusió d'estats (vers el 1836) només la
noblesa titulada, formada pels grans d'Espanya i els títols del regne, gaudí de
reconeixement oficial. La noblesa no titulada deixà de tenir-lo, i el darrer sobirà a
concedir privilegis de noble, cavaller o ciutadà honrat fou Isabel II. Els nobles no
titulats, però, continuaren entrant —mitjançant proves de noblesa— als ordes
militars i a les corporacions nobiliàries.
Amb l'arribada del règim liberal, al segle XIX, malgrat la pèrdua dels seus
privilegis senyorials i fiscals, va mantenir les seves propietats territorials, i fins i
tot les va ampliar amb l'adquisició de terres desamortitzades. Així, doncs, es va
adaptar al règim liberal per a mantenir el seu poder econòmic, però va conservar una
mentalitat rendista i absentista durant bona part del segle. Vivia majoritàriament de les
rendes de les seves propietats agrícoles.
Renda
Allò que hom obté com a conseqüència de la
propietat d'un actiu material o financer, per unitat de temps o el pagament efectuat per
l'ús, durant un període de temps determinat, d'un actiu que pertany a una altra persona.
Absentisme
Fet de viure el propietari fora de la localitat on
són situats els seus béns, tot deixant llur gestió a un tercer i percebent-ne uns
ingressos en concepte de parceria o d'arrendament. L'absentisme rural aparegué a Europa a
mitjan s XVII. El problema fou analitzat ja a la França prerevolucionària i a la Irlanda
del començament del s XIX, i estudiat pels economistes de l'escola clàssica (J.R.Mc
Culloch, N.W.Senior i M.Mongfield), però qui l'estudià sistemàticament fou Thorstein
Veblen (Absentee Ownership,1924). L'absentisme rural, comú a nombrosos estats
europeus, és un dels problemes que les reformes agràries pretenen de
resoldre.
Clericat
O clerecia, o clergat. Estament
eclesiàstic dels clergues. Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat
cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri; amb el temps tingué influència
oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren
l'estructura de l'estat durant l'antic règim. El concepte de clericat és, doncs, el d'un
grup, i després el d'una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal
existent en totes les religions.
Al segle XIX, van perdre els seus privilegis senyorials i fiscals i les seves propietats
foren desamortitzades, per la qual cosa van perdre el su poder econòmic. La separació de
l'Església i l'Estat, impulsada pel règim liberal, els va perdre poder polític. Des
d'ençà, l'Església ha desenvolupat les tasques específicament religioses. Com a
compensació a la pèrdua dels seus ingressos com a propietaris de terres, amb les
desamortitzacions, l'Estat liberal espanyol, a través del Concordat de 1851, es
comprometé a finançar el culte i a retribuir els eclesiàstics.
Concordat de 1851
Concordat signat el 16 de març de 1851, entre la reina
Isabel II i el papa Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de
Mendizábal. El concordat amb la Santa Seu pretenia la reconciliació amb l'Església
mitjançant la suspensió de la venda dels béns desamortitzats, el retorn dels no-venuts
i el finançament del culte i del clergat. L'Església acceptava el fet consumat de les
desamortitzacions, però en contrapartida l'Estat feia concessions importants: reconeixia
la religió catòlica com l´única de la nació espanyola, assumia el caràcter catòlic
de l'ensenyament i es comprometia a mantenir el culte i els eclesiàstics a través d'una
retribució econòmica anual.
|
|
... i sobretot per la burgesia industrial i
financera. |
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió
del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava
desapareixent l'estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del
qual són posseïdors del capital industrial i financer.
La burgesia es formà al si de la societat feudal com un nou tipus de grup social que,
abandonant tota dependència directa de la terra, s'emancipà de l'estructura feudal i
fonamentà la seva existència en l'intercanvi de béns que ell no havia produït. Als ss
XVI i XVII l'augment de població, el comerç colonial, amb la considerable afluència
d'or, l'aparició de la distribució capitalista del treball al camp per part dels
mercaders i la puja general dels preus augmentà el poder econòmic de la burgesia
comercial. Amb les transformacions agràries i la formació del capital comercial al s
XVIII la burgesia esdevingué prou potent per a posar fi a l'antic règim, ocupar el poder
polític (1789) i, tot formulant el concepte de nació, crear l'estat liberal burgès. Per
al seu accés al poder comptà amb les classes proletàries i pageses, però consolidà el
seu ascens sobre la repressió d'aquestes classes, a les quals, a més, negà sovint la
participació en la gestió política (sufragi censatari). La burgesia creà i imposà
nous conceptes morals, polítics, jurídics i culturals (individualisme, llibertat de
consciència, tolerància de cultes, llibertat d'expressió, igualtat civil i fiscal, el
concepte de ciutadà i de sobirania nacional, inviolabilitat de la propietat privada,
etc), i al llarg del s XIX anà concretant les formes de lluita política democràtica
pròpia de la burgesia industrial a través de la creació dels partits i la lluita
parlamentària. La burgesia al poder, en una primera etapa lluità a favor del liberalisme
en matèria econòmica. Amb l'aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a
Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l'expansió de la industrialització al continent,
aparegué la burgesia industrial, amb la qual, a través ja de mesures proteccionistes, es
consolidà la unificació del mercat nacional, que a Alemanya i a Itàlia havia de tenir
un caràcter polític de lluita d'independència i d'unificació nacional. Amb la burgesia
industrial aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva
història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Als Països Catalans, en general, el comerç amb
Amèrica i els negocis fets al marge de la guerra contra la Revolució Francesa i contra
Napoleó donaren lloc a una nova onada de prosperitat: Gaspar Remisa i Miarons fou un
representant d'aquest grup de grans especuladors del mercat negre, que dugueren a terme, a
través de la Comissió de Fàbriques (1826), la revolució industrial del Principat en
estreta relació amb l'estranger. Entre el 1838 i el 1868 la burgesia del Principat
assolí un primer moment de plenitud. Constituïda per les velles famílies de
l'aristocràcia mercantil urbana, els industrials del cotó i del ferro, sorgits amb la
difusió del vapor i la introducció del maquinisme, els propietaris de terrenys
edificables urbans i els indians tornats d'Amèrica, era una burgesia partidària d'una
llibertat moderada, d'una propietat ben definida i defensada, d'un cert progressisme
cultural —els escriptors romàntics procedien generalment d'aquesta classe o estaven
al seu servei— que forjà un tipus peculiar de vida social intel·lectual en llocs de
reunió apropiats, com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Per contra, al País
Valencià, la burgesia mercantil no esmerçà, en general, les rendes del camp en la
industrialització del país, sinó que les reinvertí per millorar el mateix camp o les
dedicà a l'especulació. La crisi revolucionària del 1868 al 1873 produí, al Principat,
un afermament del sentit burgès, sobretot per reacció enfront de les organitzacions
obreres, les quals reprengueren el mot burgès, del francès, per aplicar-lo als fins
aleshores anomenats capitalistes i industrials. La burgesia, allunyada ja de
la primitiva ideologia progressista i plenament identificada amb la Restauració, prengué
consciència específica de la seva entitat com a classe social i acceptà la denominació
que li havia estat brindada. S'aferrava, a més, al proteccionisme quan, paral·lelament,
al País Valencià s'esdevenia el cas invers: el predomini de les taronges sobre la seda,
el cànem i l'arròs decantaren decididament, a la segona meitat del s XIX, la burgesia
valenciana vers el lliurecanvisme. Com a conseqüència de les repercussions econòmiques
de la independència de Cuba (1898) només es mantingueren actives les estructures
burgeses més desenvolupades, a Barcelona, i també a Terrassa, Sabadell, Manresa,
Igualada, Girona i Reus, ciutats en què la burgesia donà suport al moviment nacionalista
i es mostrà partidària d'una monarquia més democràtica i descentralitzada i d'una
renovació de l'economia. La seva concepció tancada de l'economia capitalisa féu
esclatar, però, el descontentament obrer (vagues de 1901-02; Setmana Tràgica, del 1909;
vagues del 1911). Això provocà en la burgesia una reacció defensiva, i es mostrà
partidària de la crítica del sistema parlamentari, de la formació d'un cos defensiu
contra el sindicalisme, del recurs a les armes i de l'ajuda de les autoritats militars.
Amb la Primera Guerra Mundial, que permeté beneficis excepcionalment elevats amb poc
esforç, sorgí una nova mena de burgès, el "nou ric", més reaccionari que el
burgès tradicional. Una part d'aquesta burgesia tradicional s'entroncà definitivament
amb l'aristocràcia latifundista; una altra part s'ha internacionalitzat, amb negocis a
Amèrica i a Europa.
Burgès -esa
Membre de la classe social dita burgesia. Als Països Catalans, aquest terme és en
desús des del s XVI en les seves accepcions històriques; fou reintroduït a partir del
francès pels obrers de la Primera Internacional en llurs actes de propaganda, per a
designar el propietari de fàbriques o posseïdor de capital.
Alta burgesia
Al segle XIX, en general mantenia aliances familiars que contribuïen a
concentrar els patrimonis. També va cultivar socialment les formes aristocràtiques
i va aspirar a barrejar-se amb la noblesa, tal com ho demostra la concessió de títols
nobiliaris a personatges rellevants de la política, l'exèrcit o les finances, com en el
cas del marquès de Comillas.
Burgesia terratinent
Al segle XIX, també es va beneficiar de la desamortització. Va
monopolitzar el poder polític, juntament amb la noblesa, i va formar l'oligarquia
dirigent que va construir el model d'Estat liberal a Espanya. Estava integrada tant per latifundistes
com per financers i especuladors dedicats a la Borsa, la compra de deute
públic, l'arrendament de serveis públics o l'especulació immobiliària.
Burgesia industrial
Al segle XIX, va ser més dinàmica, però pràcticament inexistent fora
dels nuclis industrialitzats de Catalunya i el País Basc. Defensava els valors
capitalistes del treball i l'estalvi, contraris a l'especulació financera, com a base de
la riquesa. Políticament era molt conservadora i proteccionista, per tal de defensar els
seus interessos econòmics, però fins al segle XX no va poder formar part de l'oligarquia
dirigent espanyola.
|
|
Les classes altes era el grup que va tenir dret a votar
i a ser elegit. |
Liberalisme
moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia
constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la
igualtat jurídica.
Liberals moderats
Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i
intel.lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i
dels alts comandaments militars. Eren defensors a ultrança de la propietat privada,
garantia del model social que volien preservar, i van trobar en el sufragi censatari
(vot reservat a aquells que tenien béns o rendes; només podien votar la noblesa
terratinent i l'alta burgesia) l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a
la política. Així mateix, defensaven el principi de la sobirania compartida
entre les Corts i la Corona, tot atorgant a aquesta amplis poders d'intervenció política
(nomenar ministres, dissoldre les Corts, etc.), i es van mostrar partidaris de limitar els
drets dels ciutadans, especialment els col.lectius, com la llibertat de premsa, opinió,
reunió i associació. Finalment, representaven l'opció més clerical del liberalisme, en
defensar la confessionalitat catòlica de l'Estat i la influència ideològica de
l'Església catòlica.
Durant el regnat d'Isabel II, tenien el suport de la Corona i foren els únics
cridats a formar govern.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una
determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou
les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret
de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.
|
|
Va impulsar associacions patronals i
culturals. |
Junta
de Fàbriques
Nom que adoptà la Comissió de Fàbriques de Filats,
Teixits i Estampats de Cotó el 1847, quan amplià el camp a d'altres activitats
industrials, com la llanera, la sedera, la de construcció i la metal·lúrgica, entre
altres. En fou nomenat president Joan Güell. La seva actuació proteccionista fou
reforçada amb la creació de l'Institut Industrial de Catalunya. El 1861 fou dissolta a
causa de la creació de les juntes provincials d'agricultura, indústria i comerç, però
l'Institut Industrial de Catalunya continuà existint.
Institut Industrial de Catalunya
Entitat defensora del proteccionisme, fundada el 23 de
juny de 1848 per Joan Güell i Ferrer, per tal d'evitar el caràcter massa oficial de la
Junta de Fàbriques. Inicialment tenia 390 membres i 14 seccions —algunes no
estrictament econòmiques, com la de literatura i la de nobles arts—. Agrupà, entre
els seus socis, Joan Illas i Vidal, Josep Sol i Padrís, Joan Jaumandreu (que en fou
president dos cops), Valentí Esparó i el jove Laureà Figuerola. A partir del 1849 el
seu òrgan d'expressió fou "El Bien Público", que aviat abandonà el
provincialisme i adoptà una actitud pararegionalista per al Principat. Publicà fulletons
com Barcelona antigua y Barcelona moderna (1848), d'Illas i Vidal, i l'Informe
sobre el proyecto de tratado especial de comercio con Inglaterra (1868). El 1862
organitzà a Madrid la publicació "La Verdad Económica", que dirigí
B.C.Aribau. Intervingué en l'Exposició Industrial i Artística de Barcelona del 1860 i
pressionà perquè fos creat el ministeri d'ultramar. El 1879 es fusionà amb el Foment de
la Producció Nacional i formà l'Institut de Foment del Treball Nacional.
Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a
Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris —sobretot els grans propietaris—
del camp català, en defensa de llurs interessos i per al foment de l'estudi de les
tècniques agrícoles. El 1860 organitzà les primeres càtedres d'agronomia, química
aplicada i zootècnia. Entre els seus presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera,
marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i
1882-89), Carles de Camps, segon marquès de Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova
(1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de
Miralles, baró d'Esponellà (1923-31), Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà
(1934-36), Josep Bassedas i Montaner (1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró
d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins
a un cert punt l'ensenyament que fornia la desapareguda Junta de Comerç. Fou important el
paper que tingué davant el problema de la fil·loxera. De bon principi representà
un paper regionalista davant els caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a
una política clarament dretana. S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la
situació dels rabassaires i, en general, dels treballadors agrícoles (com la llei de
1873, que feia possible la redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu,
el 1934) i mantingué una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà
també a l'Eixample de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys
trenta intentà d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga
Regionalista, per tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana).
Des de la seva fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda
el 1865 per la «Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb
una etapa totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la
revista aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del
Pagès» (1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en
català, i el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha
editat també informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y
organización de la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de
J. Girona i Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Institut de Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista creada el 1879 a partir de
la fusió entre el Foment de la Producció Nacional i l'Institut Industrial de Catalunya.
Entre els seus dirigents cal esmentar els presidents Josep Ferrer i Vidal i Manuel Feliu i
Coma i els secretaris Francisco José Orellana i Pere Estasén i Cortada. Organitzà
exposicions sobre productes industrials catalans, muntà una biblioteca econòmica,
s'oposà a la reforma de la contribució industrial del 1881, convocà diverses
manifestacions proteccionistes per combatre l'aplicació de la base cinquena de l'aranzel
del 1869 i publicà nombrosos manifests contra els tractats comercials perjudicials per a
la indústria catalana. Des del 1880 publicà una revista: 'El Eco de la Producción'. El
1889 s'uní amb el Foment de la Producció Espanyola a fi de constituir el Foment del
Treball Nacional.
Foment del Treball Nacional
Institució proteccionista i defensora de la
indústria catalana fundada el 1889 com a conseqüència de la fusió entre l'Institut del
Foment del Treball Nacional i el Foment de la Producció Espanyola i que responia a una
mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central. S'oposà
sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o qualsevol aranzel de signe
lliurecanvista. Intervingué en les discussions sobre els principals problemes de
política econòmica, però des del 1914 la seva participació minvà quan començà a
albergar la burgesia més conservadora. El seu òrgan principal fou la revista «El
Trabajo Nacional», que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom
d'«Información Económica», el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota
el d'«Economía Nacional Internacional de la Empresa»). Després del 1939 subsistí
lligat a l'Organització Sindical. A la fi del franquisme s'integrà dins la
Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) i, sota la presidència
d'Alfred Molinas, ha recuperat un considerable protagonisme social i polític. Entre els
homes més destacats que hi han intervingut cal citar Pau Sedó, Andreu de Sard, F.José
Orellana, Ramon Romaní, Albert Russinyol, Joan Sallarés i Pla, Guillem Graell, Frederic
Rahola, Lluís Ferrer-Vidal i Pere Gual i Villalbí. La biblioteca i l'arxiu d'aquesta
entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya
durant el s XIX i el primer terç del XX.
Gran Teatre del Liceu
Sala d'espectacles construïda a Barcelona per iniciativa del Liceu
Filharmonicodramàtic Barcelonès. Joaquim de Gispert, director de l'entitat, assolí la
cessió dels terrenys de l'antic convent de trinitaris de la Rambla (1844) i confià la
direcció de les obres a l'arquitecte F.d'A.Soler i, des del 1845, als arquitectes Josep
Oriol Mestres i Miquel Garriga i Roca, que seguiren els plans d'un arquitecte anònim
(possiblement un francès anomenat Viguier). Abans d'ésser destruït gairebé del tot per
un incendi (1994), l'edifici, amb capacitat per a 3.500 persones, tenia cinc pisos i
platea, fet que a l'època de la seva construcció el convertia en un dels més espaiosos
del món. L'escenari tenia una amplada de boca de 15,90 m i una profunditat de 33,26 m. La
sala tenia una amplada màxima de 27,16 m i una llargada —fins al teló— de
32,72 m, i una acústica excel·lent. Annexos a la sala hi havia salons de descans i
dependències de l'administració i del Cercle del Liceu, damunt el qual fou instal·lat
el Conservatori del Liceu. Damunt la sala hi havia els tallers d'escenografia. L'edifici
fou construït amb aportacions produïdes per la venda de les llotges i les butaques
millors a membres de la burgesia barcelonina, que constituïren una junta o societat de
propietaris, la qual delegà l'explotació del teatre a empresaris de la seva confiança,
sistema poc rendible, per tal com aquests no podien disposar de les millors localitats. El
teatre fou inaugurat el 4 d'abril de 1847 amb una peça de concert, un ball, l'obra
teatral Don Fernando el de Antequera, de Ventura de la Vega, i la cantata de Marià Obiols
Il regio imene, al·lusiva a les noces d'Isabel II, el nom de la qual duien la societat
del Liceu i el teatre. L'esplendor del nou local contrastava amb l'antic Teatre de la
Santa Creu (que aleshores fou anomenat Teatre Principal), fet que motivà les rivalitats
de liceistes i cruzados. Hom alternà els sainets catalans amb teatre en castellà i
òpera d'autors italians, com Rossini, Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, Mercadante,
Pacini, etc, francesos, com Auber, Meyerbeer o Halévy, o alemanys, com Weber. La primera
òpera representada fou Anna Bolena, de Donizetti. El 9 d'abril de 1861 el teatre fou
gairebé totalment destruït per un incendi, però fou reconstruït en un any, i redecorat
per un equip presidit per Josep Mirabent i Gatell. Des d'aleshores tendí a conrear
especialment l'òpera, el ballet i els concerts. La seva condició de lloc de reunió i
esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial motivà que, l'any 1893, fos
objecte d'un atac anarquista. La nit de la inauguració de la temporada (7 de novembre),
durant la representació de Guglielmo Tell, de Rossini, Santiago Salvador llançà a la
platea dues bombes, una de les quals esclatà i produí vint morts. Vers la fi del segle,
les òperes de Wagner s'anaren introduint al repertori, fins aleshores majoritàriament
italià, gràcies a l'empresari Bernis; l'empresari Joan Mestres i Calvet (1915-47)
introduí el repertori rus, les principals òperes de Mozart i R.Strauss i el costum de
dedicar les temporades de primavera al ballet, arran de l'èxit sorollós dels Ballets
Russes de Serge Diaghilev (1917). Durant la guerra civil de 1936-39, la Generalitat
nacionalitzà el Liceu, que fou anomenat Teatre Nacional de Catalunya. El 1939 el teatre
tornà al règim anterior; el 1947 n'esdevingueren empresaris J.Fugarolas i Arquer i Joan
Antoni Pàmias. Aquest plantejà la crisi a la junta de propietaris (1963) i, obtinguda la
seva confiança, emprengué una expansió de les activitats del teatre, convertí en
cossos estables l'orquestra i el ballet i en millorà la qualitat i l'abast. Mort Pàmias
(1980), la Generalitat de Catalunya, l'ajuntament de Barcelona i la junta de propietaris
(l'any 1986 s'hi incorporà el ministeri de cultura) crearen el Consorci del Gran Teatre
del Liceu (1981), que en porta l'administració i que endegà una sèrie d'iniciatives
orientades a millorar la qualitat dels cossos estables (orquestra i cor) i modernitzar-ne
les instal·lacions. Hom allargà les temporades i el nombre de representacions, la
qualitat artística dels muntatges escènics millorà i s'establiren programacions més
variades i musicalment més agosarades i continuà la política de presentar les millors
veus de l'òpera mundial. Al llarg de prop de 150 anys d'activitat, el Liceu presentà els
primers cantants de tots els temps, des de Gayarre i Masini, els anys 1880, fins a Caruso
(1902), Kirsten Flagstad (1950), Renata Tebaldi (1953), Maria Callas (1959), Joan
Sutherland (1960) i Plácido Domingo (1966), com també grans ballarins, com Nizinskij
(1917), Anna Pavlova (1930), Margot Fonteyn (1966) o Rudolf Nurejev (1969), i figures
catalanes, des de Francesc Viñas (1887), C. Supervia (1912), Hipòlit Lázaro (1914) i
Mercè Capsir (1914) fins a Victòria dels Àngels (1944), Montserrat Caballé (1961),
Jaume Aragall (1961) i Josep M. Carreras (1969), i els ballarins Roseta Mauri (1873),
Pauleta Pàmies (1880), Joan Magrinyà (1930), Joan Sánchez (1961) i Alfons Rovira
(1965). Hi dirigiren òperes o concerts compositors de fama mundial, com Richard Strauss
(1901), P. Mascagni (1906), V. d'Indy (1908), G.Fauré (1909), I. Stravinskij (1924), O.
Respighi (1929) i P. Boulez (1987), com també un gran nombre de directors d'orquestra
internacionals i catalans. El 31 de gener de 1994 un incendi destruí totalment l'escenari
i el pati de butaques. Les tres institucions públiques coparticipants del Consorci del
Liceu es comprometeren a reconstruir l'edifici en el mateix emplaçament; les obres
començaren el 1995. Paral·lelament, a l'abril del 1994, la junta de propietaris aprovà
la cessió de la propietat del teatre a les institucions públiques, que finalment es
dugué a terme pel febrer del 1998. D'altra banda, l'accident provocà una espontània i
àmplia resposta popular, tant per part de particulars com d'entitats, que aportaren
donacions en quantitats molt considerables per a col·laborar en les tasques de
reconstrucció. Dinou d'aquestes entitats s'uniren en l'associació Liceu'97. Per tal de
no aturar l'activitat operística, el mateix any, la direcció del teatre posà en marxa
una programació reduïda que hom dugué a terme en teatres, sales de concert o espais
diversos, tant a Barcelona, especialment al Palau de la Música, al Teatre Victòria, al
Teatre Nacional de Catalunya i a l'Auditori, com en altres ciutats catalanes. El nou Gran
Teatre del Liceu manté intactes les parts no afectades per l'incendi. Pel que fa a la
sala, totalment reconstruïda, conserva la imatge i la decoració d'abans de l'incendi,
però presenta com a novetat l'aportació de l'artista català Perejaume, que ha pintat
els vuit òculs del sostre i els tres plafons de damunt del l'arc del prosceni amb un
paisatge de butaques. A més, s'hi han incorporat nous espais per a facilitar la cobertura
mediàtica, s'han eliminat les llotges i s'ha dotat l'escenari d'una tecnologia més
moderna que permet incrementar l'oferta artística. També s'ha creat un nou espai, el foyer,
amb una capacitat per a 350 persones, destinat a acollir activitats complementàries de la
programació: concerts de música de cambra, exposicions, sessions golfes, sessions
infantils per a escoles i altres activitats organitzades pels Amics del Liceu. El projecte
de reconstrucció, amb un cost de més de 14 000 milions de pessetes, és obra dels
arquitectes Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé i Xavier Fabré. L'acte d'inauguració
oficial tingué lloc el 7 d'octubre de 1999 amb la representació de l'òpera Turandot,
de Puccini.
Cinc anys i mig després d'haver estat devastat pel foc (1994), el nou edifici, convertit
ara en teatre públic, fou inaugurat oficialment el 7 d'octubre de 1999.
El nou edifici és considerablement més gran que l'anterior (dels 12 000 m2 passà als 32 000 m2
de superfície construïda) i incorpora un gran nombre de millores. La sala té 2 292
localitats i la platea està lleugerament inclinada (el 8%) per a poder oferir una millor
visibilitat de l'escenari. La boca d'escena té gairebé 14 m, i l'escena mòbil, 15 m
d'amplada per 16 de profunditat. Els elements escenogràfics d'una producció van fermats
sobre un sistema mòbil de quatre carros de 4 per 15 m. Les caixes escèniques auxiliars,
que serveixen per al moviment i el muntatge de les escenografies, estan disposades en
forma de creu al voltant de l'escena i una part se situen a un nivell inferior, a 16 m per
sota l'escenari. Els camions per al transport de les escenografies tenen accés directe
des del carrer a les caixes escèniques. Dos elevadors porten les escenografies des del
nivell d'escena al nivell inferior. Aquesta infraestructura fa possible muntar o desmuntar
una escenografia mentre una altra està en escena i gràcies a això el Liceu pot tenir en
cartell fins a tres òperes simultàniament. La reconstrucció també ha permès construir
un nou foyer general de 1 260 m2
sota la platea, que serveix d'espai de descans i de relació durant les funcions i on, a
més, es presenten concerts, sessions infantils i altres activitats complementàries i de
contextualització de la temporada artística. Del nou aspecte interior de la sala del
teatre destaquen les pintures realitzades per l'artista Perejaume i el disseny del llum
central i el teló, encarregats a Antoni Miró.
Ateneu Català
Associació fundada a Barcelona el 1860 i que el 1872 prengué el nom d'Ateneu
Barcelonés després de la seva fusió amb el Casino Mercantil
Barcelonès.
Ateneu Barcelonès
ssociació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb
Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el
1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un
bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre
promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà
premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita
i d'informació alhora— un «Butlletí», que no visquè llarg temps; acollí penyes
artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el
Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el
1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el
1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys
fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic
Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com
la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre
cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis
exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats
més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart,
Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un
memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i
Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi
de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i
Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere
Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado.
Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur
majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de
la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de
Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que
disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la
designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per
Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués
inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns
nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per
compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71),
el 1981 fou declarada monument històrico-artístic.
|
|
Classes mitjanes. |
Classes
mitjanes
Al segle XIX, constituïen un grup heterogeni, sense consciència ni
característiques pròpies de classe, i amb molts dels seus membres exclosos de la
participació política en virtut del sufragi censatari. Aquest grup estava format per la
petita burgesia urbana i els mitjans propietaris rurals o arrendataris. En general era un
grup poc emprenedor i que tenia la seva màxima aspiració en la possessió de la terra i
els béns immobles.
Petita burgesia urbana
Grup format per comerciants, propietaris de tallers i petites fàbriques
tradicionals, etc.
Arrendament
Acció d'arrendar. L'arrendament és un negoci jurídic que té per objecte de donar una
cosa pròpia a una altra persona perquè en faci ús i se'n beneficiï per un temps
determinat mitjançant el pagament d'una renda convinguda. Al costat d'aquesta figura
general de l'arrendament de coses, hom sol regular legalment els anomenats arrendaments
d'obres i de serveis.
Arrendatari -ària
Que rep o que pren en arrendament alguna cosa o realitza, amb aquest
caràcter, una obra o presta un servei a favor d'altri.
Funcionari públic
Empleat d'una administració pública, d'una forma tendent a la
permanència en el lloc, i que es troba en una situació especial de dependència respecte
a aquella; això el diferencia del treballador sotmès a una relació privada i, àdhuc,
pot veure els seus drets restringits en relació amb un ciutadà normal.
Al segle XIX, els funcionaris públics constituïen un grup nombrós, que no tenia
estabilitat professional, ja que eren substituïts amb els canvis de govern, sobretot
durant la Restauració.
Professió liberal
Professió que comporta autonomia laboral,
desenvolupament d'una activitat intel·lectual i, sovint, una posició social elevada o
mitjana.
|
|
Políticament, les classes mitjanes es decantaren
pel liberalisme progressista. |
Liberalisme
radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la
república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la
justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els
partits democràtics.
Liberals progressistes
Eren un grup heterogeni, en el qual predominaven els sectors burgesos i
urbans, que tenien com a denominador comú l'esperit de reforma. Defensaven el principi de
sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema
polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no acceptaven la seva intervenció
directa en la política. Defensaven que la sobirania nacional pertanyia únicament a les
Corts, i que la Corona no havia d'exercir cap funció moderadora ni d'intervenció directa
en la vida política, tot i que podia dissoldre les Corts. Eren partidaris d'enfortir els
poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional,...) i defensaven amplis
drets individuals i col.lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió, etc.).
D'altra banda, també mantenien el principi del sufragi censatari, però eren
partidaris d'ampliar el cos electoral. La seva posició a favor de la reforma agrària i
de la restricció de la influència eclesial feia que tinguessin una base popular de
classes mitjanes i d'artesans a les ciutats, completada amb una part de l'oficialitat de
l'exèrcit, i dels professionals liberals (professors, periodistes, advocats, etc.).
Només accediren al poder a través dels "pronunciamientos".
|
|
Classes baixes o populars. |
Classes
baixes o populars
Grup que agrupa tots aquells que, en el procés de la revolució liberal, van
passar a constituir el grup social menys afavorit, és a dir: artesans, camperols pobres i
jornalers sense terres i el nou proletariat sorgit amb la industrialització.
Proletariat
Classe social constituïda pel conjunt dels obrers
industrialitzats i dels camperols sense recursos que donen llur força de treball en canvi
d'un salari. Fruit del sistema capitalista de producció, el proletariat apareix com a
classe amb la Revolució Industrial del s XIX, la qual, ultra desposseir de llur
terres la majoria de camperols, comportà la davallada de l'artesanat per mitjà de la
separació dels obrers de llurs mitjans de producció. La nova classe es caracteritzà pel
fet que els seus membres no podien subsistir si no era venent la força de treball als
propietaris del capital. Aquest fenomen comportava, d'una banda, l'enriquiment progressiu
del capital gràcies a l'apropiació de la plusvàlua produïda per la força de
treball i, de l'altra, a través de la competència capitalista, que anava proletaritzant
els petits propietaris, comportava l'ampliació de la base del proletariat i la seva
concentració en grans fàbriques i a les grans ciutats. La consciència de classe,
nascuda de la reacció contra l'explotació i, alhora, de la consciència de la pròpia
força i capacitat d'organització, desembocà en la lluita de classes : l'enemic
no era ja l'antic règim contra el qual lluitaven burgesia i poble plegats, sinó
la mateixa burgesia. Marx i Engels, en llur interpretació d'aquest procés, anunciaren
una proletarització creixent a mesura que es desenvoluparia el capitalisme, començant
per la integració en el proletariat de la pagesia sense recursos i del subproletariat o lumpenproletariat
i, després, pel despoblament de la petita burgesia (les classes mitjanes, en termes
sociològics), que es posaria al costat d'una de les classes en conflicte. Base material
de la revolució socialista, segons Marx no podia excloure tampoc la intel·liguèntsia
de les seves organitzacions. Actualment l'existència d'un capitalisme imperialista i
d'uns estats socialistes explica la diversa evolució del proletariat. Mentre que en
alguns països deté el poder polític, en altres, sobretot a Europa, el millorament del
nivell de vida li ha llevat mordent revolucionari. L'imperialisme, encara, n'ha ampliat el
concepte fins a confondre'l amb l'anomenat Tercer Món.
Proletari -ària
Que pertany a la categoria dels treballadors assalariats.
Treballador -ora
Persona que treballa en qualitat d'assalariat. Per tal que es doni la figura jurídica del
treballador, cal que hi hagi un contracte de treball entre aquest i l'empresari, però el
sol fet de treballar per compte d'altri ja fa sorgir la figura del treballador. El
treballador pot ésser fix, eventual o temporer. Com a
contraprestació del seu treball, l'empresari satisfà un sou al treballador. Són
considerats treballadors els aprenents, encara que no rebin salari, els obrers i operaris,
especialitzats o no, en oficis i professions manuals o mecàniques, els encarregats
d'empreses i els caps de tallers o d'oficines, els empleats de banca, comerços i
oficines, els treballadors intel·lectuals i tots els qui fan feina en situació de
dependència amb relació a persones que l'ordenen o la imposen.
Assalariat -ada
Persona que treballa per compte d'empresaris privats o públics, dels
quals rep un salari en canvi de la seva força de treball en el mercat. L'existència dels
assalariats com a classe és una de les condicions necessàries per a l'existència del
règim de producció capitalista (capitalisme, obrer).
|
El camperolat era el grup més nombrós dins la societat del
segle XIX.
El malestar produït per les transformacions liberals va fer que els pagesos es
decantessin per posicions radicals, bé recolzant el carlisme, bé
l'anarquisme. |
Pagesia
Conjunt dels pagesos, els pagesos considerats
col·lectivament.
Proletariat rural o jornalers
Al segle XIX, era el grup més nombrós. La seva situació va empitjorar
amb les desamortitzacions, que van anul.lar molts arrendaments i van privatitzar les
terres comunals. Predominaven als latifundis del sud com a assalariats estacionals,
suportant unes condicions de vida molt dures que van afavorir les insurreccions i van
estimular l'arrelament de l'anarquisme a partir de 1870.
Jornaler
Assalariat agrari. Durant la primera meitat del segle XIX, el seu nombre
va anar augmentant considerablement, degut a la progressiva transformació dels anteriors
pagesos de les terres sentyorials o arrendataris, convertits en assalariats, juntament amb
les seves famílies, de pagesos benestants o de grans latifundistes.
Bandolerisme
Activitat criminal duta a terme per bandes armades, comandades per un cap,
contra persones, propietats, edificis, vehicles, etc. Fenomen social de tots els temps, el
bandolerisme és l'expressió del malestar econòmic i social, sovint amb implicacions
polítiques, religioses i fins i tot ètniques, motivat fonamentalment per la misèria
dels humils i en relació inversa amb les possibilitats dels estats en funció de l'ordre
públic.
Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la
successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del
germà d'aquest, l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a
ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d'opinió antiliberal, amb programes
inspirats en les institucions de l'Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la
preponderància de l'Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la
persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
|
Les classes populars urbanes.
La nova classe social, sorgida del procés d'industrialització, va ser el proletariat
industrial.
Al principi només n'hi havia a Catalunya. |
Classes
baixes urbanes
Al segle XIX, van créixer constantment. Una part important d'aquesta
població es dedicava al servei domèstic (el 90% eren dones); també eren
nombrosos els oficis artesanals, i només un petit sector, en progressió
creixent, estava format per la nova classe social d'obrers de les fàbriques o proletariat
industrial.
Artesà-ana
Grup que treballava en oficis artesanals. Al llarg del segle XIX, amb el
procés de modernització de la indústria, van anar dismunuïnt.
Proletariat industrial o urbà
Al segle XIX, aquest grup es concentrava a l'àrea de Barcelona, on
representava més d'un terç del total, però també va començar a ser nombrós a
Astúries, Biscaia o Màlaga.
|
|
Es tractava d'un grup que aviat es va organitzar per tal de
lluitar per la millores laborals i socials. |
Moviment obrer
Conjunt d'accions de la classe obrera per reclamar l'atenció social
sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre'ls mitjançant diverses formes
d'organització. L'acció i l'organització les obrers va anar guiada per les teories
socialistes, molt especialment pel marxisme i l'anarquisme.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen
una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes
socials mitjançant la col.lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de
distribució. Durant el segle XIX apareixen les primeres doctrines socialistes: el socialisme
utòpic, el marxisme i l'anarquisme.
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels
i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme
dialèctic i històric.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la
persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels
seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels
seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa
sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
|
La condició social de la dona.
El liberalisme va negar els drets polítics a les dones i no els va concedir ni el dret de
votar ni de ser elegides. |
Discriminació
Infravaloració d'un grup per part d'un altre i el
corresponent comportament de segregació. És deguda generalment a causes econòmiques,
però sovint hi ha implicades motivacions de caràcter social, racial, lingüístic,
religiós, etc. Els fenòmens discriminants responen a unes situacions de contradiccions
entre classes o grups socials, en les quals l'estament més proper al poder intenta
d'imposar un estat d'inferioritat al grup discriminat.
Feminisme
Moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política,
econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home, concretat a partir de la segona
meitat del s XIX dins l'àmbit de la societat industrial.
|
|
