Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

ELS NACIONALISMES

O


Introducció

Vocabulari

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

La redistribució dels territoris d'Europa entre els vencedors de Napoleó, feta en el Congrés de Viena, va trepitjar els drets dels pobles en favor dels interessos dels grans imperis. D'aquesta manera, nombroses nacions no van constituir estats propis. Algunes es trobaven englobades en estats plurinacionals (com l'Imperi Austríac) i d'altres, al contrari, es trobaven fraccionades i repartides entre estats diferents (cas de Polònia o Itàlia). Aquesta situació va fer despertar els anhels nacionalistes.

El nacionalisme com a doctrina neix al segle XIX i té un doble origen: la concepció conservadora de nació com un fet inconscient entre el poble però que ve determinat per uns elements concrets (història, tradició, llengua, raça...) i la concepció progressista de nació com una aspiració voluntària d'un poble per a constituïr-se com a Estat.

El nacionalisme burgès del segle XIX va alimentar diversos moviments revolucionaris. Durant la primera meitat del segle, moviments d'afirmació i d'alliberament (Grècia, Bèlgica, Polònia...). Durant la segona meitat, els màxims exponents del nacionalisme europeu foren les unificacions nacionals d'Itàlia i d'Alemanya.

Des del segle XIX i fins a l'actualitat, el nacionalisme s'ha anat manifestant (amb diverses tendències i objectius) i ha anat ressorgint, fins i tot després que, com a conseqüència dels intents d'internacionalisme, proletari o d'un altra mena, hom pogués suposar que el fenomen era en camí de desaparició i que hom hagués actuat en l'estructuració política com si fos possible de prescindir-ne.

El nacionalisme suposa una via de recuperació de la identitat de les nacions oprimides d'arreu i aplega les forces diverses que intenten de donar noves estructures polítiques als estats. L'existència avui dia d'un bon nombre d'Estats plurinacionals fa que el nacionalisme segueixi essent una força política important.

Temes relacionats

L'època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses
La unificació d'Itàlia
La unificació d'Alemanya

El catalanisme
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. Nació i nacionalisme.
- Conceptes bàsics.
2. Tipus de nacionalismes.
- Nacionalisme ideològic i nacionalisme no ideològic.
- Nacionalisme expansionista o imperialista.
- Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament.
- Nacionalisme cultural i nacionalisme polític.
3. Formulacions nacionalistes.
- Regionalisme.
- Autonomisme.
- Federalisme.
- Independentisme.
4. Articulacions plurinacionals i supraestatals.
5. El nacionalisme en el segle XIX.
- El Congrés de Viena.
- Les revolucions liberal-nacionalistes.
- El romanticisme.
- El liberalisme.
- Els corrents nacionalistes.
- Els moviments nacionalistes.
Conceptes bàsics. Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacional
Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos nacionals, etc). Com a derivat del concepte de nació desvinculat autènticament del poble i encara més assimilat a l'estat mitificat característic dels feixismes, el terme "nacional" apareix abundosament en aquest tipus d'ideologia, i en aquest sentit són emprades les expressions "nacionalsocialisme", "nacionalsindicalisme", etc.
Nacionalitat
Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació. El terme, però, és emprat per alguns com a sinònim de nació.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Malgrat la importància pràctica d'aquest principi, que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Nacionalització
Adopció de la condició legal de membre o ciutadà d'un estat concret.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern, funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).
Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
País
Territori propi d'una ètnia determinada.

Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques.
El terme nacionalisme es presta a moltes confusions.  Pot designar tres coses ben diferents: una ideologia política, un imperialisme i un independentisme.
En resum, hi ha dos grans tipus de nacionalismes: els ideològics i els no ideològics (aquests poden ser expansionistes o d'alliberament).
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme no ideològic
Es refereix a una nació concreta i determinada, i al seu amor per ella. És, per tant, compatible amb totes les ideologies. N'hi ha de dos tipus: els nacionalismes expansionistes o imperialistes, i els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament, que de vegades es presenten, també, amb el nom de moviments d'alliberament nacional. Aquestes dues menes de nacionalisme es troben contraposats; el segon sempre és conseqüència del primer. Hi haurà nacionalismes d'afirmació i d'alliberament mentre hi hagi altres nacionalismes agressius, opressors i expansionistes.
Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.
Doctrina
Conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític).
Els nacionalismes expansionistes o imperialistes, són agressius i opressors. Nacionalisme expansionista o imperialista
Tipus de nacionalisme agressiu, que es dóna quan una nació es considera superior i alimenta actituds de menyspreu i afanys de dominació envers d'altres.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.
Xovinisme
Excessiva admiració pel propi país, que desfigura la realitat nacional i crea desinterès o fins menyspreu per altres cultures i països. Aquesta actitud es relaciona amb la del francès Nicolas Chauvin, entusiasta de Napoleó i de les seves guerres.
Imperialisme
Ideologia i pràctica política que propugna l'expansió territorial dels estats industrialitzats per exercir el seu domini polític, econòmic i militar sobre uns altres pobles.
Tendència d'un estat a l'expansió econòmica i territorial, al domini sobre altres estats i pobles. Referit, de primer a l'expansió territorial, el terme fou aplicat, amb l'inici de la industrialització, a la política econòmica expansionista. Així, al s XIX l'imperialisme es manifestà a Anglaterra, quan, per tal de mantenir la primacia econòmica, hom volgué accentuar els lligams entre la metròpoli i les colònies amb un rigorós sistema proteccionista que garantís, amb mercats actius de consum, el progrés de la producció. Un imperialisme econòmico-polític és també a la base del colonialisme alemany i de l'expansió en el continent americà per part dels EUA. Hom parla modernament d'imperialisme referint-lo a l'expansionisme econòmic i polític de les diverses potències (imperialisme nord-americà, imperialisme rus, etc).
Expansionisme
Tendència d'un estat a l'expansió política, econòmica i territorial, en detriment d'altres estats i pobles, els quals resten sotmesos i, si més no, influïts per aquell. Equival a imperialisme.
Hegemonia
Supremacia que un estat exerceix sobre d'altres, que un poble exerceix sobre els seus veïns o confederats.
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves fronteres polítiques o naturals.
Els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament, són defensius i es contraposen als anteriors. Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament.
Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada societat.
Consciència nacional
Quan una comunitat té consciència de pertànyer a un grup amb unes característiques diferenciadores (signes d'identitat nacional) d'altres comunitats, fins al punt de voler-se constituir en ens polític, ja sigui sota la fòrmula d'autonomia, de federalisme o, en darrer extrem, d'independència.

Aquests nacionalismes defensius presenten dues formes d'expressió. Nacionalisme cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Nacionalisme polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).
Nacionalisme cultural. Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia.

Les ambicions del nacionalisme polític poden anar des del desig d'autonomia... Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat.
Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència.
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.

Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització.
Descentralització
Tècnica administrativa consistent a transferir part de la competència de l'administració central o autonòmica a entitats amb personalitat pública d'àmbit geogràfic reduït o d'especialització funcional. El procés descentralitzador permet de mantenir el control polític central tot donant una autonomia en determinats àmbits o aspectes de la gestió administrativa. En els estats de dret anglès, la descentralització ha estat el fonament de la gestió pública i ha permès de potenciar el desenvolupament de les col·lectivitats locals.
Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.

Moviments autonomistes
Grups organitzats políticament que pretenen aconseguir el dret de donar-se lleis pròpies i governar-se en alguns aspectes dins els límits d'un territori en el marc d'un Estat més ampli.
Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions d'un estat. En el cas de l'estat espanyol és cadascuna de les regions i nacions que poden exercir el dret d'autogovern segons la constitució de 1978.
Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia.
...a una fòrmula de sobirania compartida... Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles, nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.

Federació
Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució.
Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
Confederació
Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu.
... fins a la voluntat nacional de constituïr-se en Estat, amb sobirania plena. Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació.
Dret dels pobles a l'autodeterminació
És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Malgrat la importància pràctica d'aquest principi, que domina la reestructuració política de l'Europa del s XIX, fins i tot a la independència de l'Amèrica del Sud, i que esdevé molt actiu al s XX, tant a l'hora de la reestructuració subsegüent a la Primera Guerra Mundial (com reflecteix el tractat de Versalles, en crear nous estats sobre bases nacionals) com al moment de la descolonització dels territoris de l'Àfrica i l'Àsia a la segona meitat del s XX, és evident que els seus perfils no han estat mai clars i que la seva aplicació ha estat subjecta al joc d'interessos interns dels estats i de la societat internacional.
Principi defensat l'any 1918 pel president nord-americà Wilson, segons el qual les fronteres dels estats d'Europa central i oriental havien de coincidir amb la distribució territorial de les comunitats nacionals i, a més, aquestes tenien dret a decidir per elles mateixes el seu futur, sense cap imposició exterior.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.

Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre.

Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació.

Emancipació
1. Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència. Hom empra sovint aquest concepte per a designar el procés d'independència de les colònies americanes.
2. Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.

Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.

Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Articulacions plurinacionals i supraestatals.
En realitat, donat que no sempre coincideix nació i estat, ens trobem amb diverses situacions.
Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern, funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Estat-nació
Dit de la nació amb estat propi. L'estructura estatal inclou a un sol poble. És la fòrmula ideal d'organització política de les nacions, i l'aspiració d'aquelles nacions que no tenen estat propi o estan dins d'un estat que depassa la seva demarcació nacional. En aquest últim cas,la nació pot sentirs-se discriminada (estats centralistes o unitaris) o no (estats federals).
Nació sense Estat
Poble sense organització político-administrativa pròpia, o dependent d'una administració superior (estatal).
Estat imperialista
Dit d'aquell estat que té sota el seu domini territoris fora de les seves fronteres polítiques o naturals.
Estat plurinacional
Dit d'aquell estat que inclou més d'una nació. Ens trobem amb dos tipus d'estats plurinacionals: aquells en els que una nació s'imposa a les altres (estat centralista o unitari) i aquells en què tots els pobles integrants tenen idèntica consideració (estat descentralitzat o federal).
Nació supraestatal
Dit d'aquella nació que, per diferents motius, de bell antuvi raons polítiques o militars, pertany a més d'un estat. En aquests casos, l'únic vincle nacional es dóna a nivell cultural.
El nacionalisme durant el segle XIX.
El Congrés de Viena va trepitjar els drets dels pobles d'Europa en favor dels grans imperis.
Congrés de Viena
Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d'Europa, arran de la fi de l'imperi napoleònic. Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l'ordre social i el sistema polític d'Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l'època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica), que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a l'habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal Consalvi, i l'estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos estats petits.
Això va fer que es despertés el sentiment nacional en molts països i es lluités pels drets dels pobles, donant lloc a diversos moviments nacionalistes. Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Presa de consciència, àmpliament compartida per una part de la població d'un territori, de pertànyer a la mateixa identitat col.lectiva, consistent en la presència d'uns elements comuns com ara la cultura, la llengua, el territori, la història, els costums, els símbols i determinades pautes de conducta i de visió del món. El nacionalisme va introduir el binomi Estat-nació i va presentar dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia), i la dels pobles que estaven dominats per altres nacions i que van organitzar moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac).
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació (casos de Bèlgica i de les nacionalitats de l'Imperi austríac al segle XIX).
Unificació nacional
Es produeix quan una nació, esquarterada en diversos estats, preten unificar-se per a constituir un sol estat, conscient de posseir uns valors nacionals comuns. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que se senten membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió (casos d'Alemanya i d'Itàlia al segle XIX).
El nacionalisme neix lligat al Romanticisme... Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.

En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).
...i al liberalisme. Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.
El nacionalisme del segle XIX presenta dos corrents, basats en dues concepcions diferents de nació. Nacionalisme conservador
Neix del refús a la dominació napoleònica i s'inspira en les idees conservadores del Romanticisme (el retorn a la tradició). Segons aquesta concepció, la nació és una realitat viva, manifestada per uns caràcters externs i hereditaris (llengua, història, religió, costums, tradicions...), i no és tant el resultat d'un consentiment i d'una voluntat, sinó de la recerca d'una identitat comuna. La nació existeix amb independència del sentiment nacional que pugui tenir o no un poble. És la tesi de nacionalitat heredada, formulada a Alemanya per Herder i Fichte, i seguida pels nacionalistes alemanys.
Nacionalisme progressista
S'inspira en la idea de nació sorgida de la Revolució Francesa (dret dels pobles a disposar de si mateixos). Segons aquesta concepció, la nació es basa en la voluntat d'un poble de viure en comú i d'estar regit per unes mateixes institucions. És la tesi de nacionalitat conscient, formulada a Itàlia per Mazzini, i que van seguir els nacionalistes liberals italians.
Principals moviments nacionalistes del segle XIX. Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles). Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es convertí en el model a imitar).
Independència de Grècia
Moviment d'alliberament de Grècia en contra de la dominació de l'Imperi Otomà, que comportà una guerra d'independència (1821-1829). Els grecs es llançaren a una lluita ferotge contra l'opressor, i als primers moments obtingueren èxits considerables, però la reorganització de l'esquadra turcoegípcia significà immediatament un revés important per a llurs ànsies de llibertat. El 1827, quan, després de sis anys d'una lluita esgotadora, els patriotes grecs semblaven a punt de deposar les armes, els governs de la Gran Bretanya, França i Rússia decidiren d'acudir en llur ajut (tractat de Londres). La destrucció de l'esquadra turcoegípcia per l'aliada a Navarino forçà el soldà a reconèixer, de primer, l'autonomia de Grècia (tractat d'Andrianòpolis, 1829) i, després, la seva total independència (protocol de Londres, 1830).
Revolucions de 1830
Segona onada revolucionària, que es va produir entre 1829 i 1839. Va afectar tota l'Europa occidental. És de destacar la intervenció de les masses populars. La revolució de 1830 va marcar la derrota definitiva del poder aristocràtic i l'enfonsament del sistema de la Restauració a l'Europa occidental, on la burgesia moderada, partidària del liberalisme censatari, fou la gran triomfadora, consolidant-se en el poder. A l'Europa oriental, la majoria de les revolucions van fracassar i es va mantenir l'economia senyorial i la monarquia absoluta.
Independència de Bèlgica
Moviment d'alliberament de Bèlgica en contra de la permanència en l'Estat dels Països Baixos i la dominació d'Holanda. Les diferències de caire religiós, lingüístic i econòmic entre holandesos i belgues, portaren a aquests darrers a aixecar-se reclamant la independència. El conflicte va esclatar a Brussel.les a l'agost de 1830 i ràpidament es va convertir en guerra civil. El 28 de març de 1831 l'Assemblea Nacional Belga va proclamar, en un Manifest, la independència de Bèlgica, sota la forma d'una monarquia constitucional (Leopold I). El triomf de la revolució va ser possible, en part, gràcies al suport de França i a la no intervenció d'Anglaterra, que desitja el debilitament d'Holanda.
Revolucions de 1848
Conjunt de moviments revolucionaris que convulsaren Europa entre el febrer del 1848 i l'estiu del 1849. Tots tingueren un substrat comú (crisi econòmica de 1846-47, rebuig dels règims autoritaris, exaltació del sentiment nacional), però diferiren quant a llurs objectius: mentre que a París i a Viena es lluità principalment per la implantació o ampliació del constitucionalisme, a Itàlia, a Alemanya i a la major part de l'imperi austríac la revolució pretengué l'alliberació dels pobles oprimits com a primer pas per a la constitució d'estats nacionals regits per sistemes democràtics.
Les revolucions de 1848 marcaren la fi del sitema Metternich i posaren en primer pla el doble problema de les llibertats individuals i dels drets dels pobles. Tanmateix, cal destacar la irrupció de la classe obrera, que va participar moolt activament en totes les revoltes, plantejant reivindicacions d'un caire molt més social. Els nous ideals democràtics que es defensaran seran la sobirania popular, la llibertat i la igualtat social.
Primavera dels pobles
Nom amb què són conegudes les revolucions del 1848, perque comportaren el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i el desvetllament de moltes nacionalitats, fins llavors adormides.
Assemblea Nacional de Frankfurt
També Parlament de Frankfurt. Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.
Unificació d'Itàlia
Procés històric (1848-1870) d'unificació política dels diversos estats italians.
Unificació d'Alemanya
Procés històric (1815-1871) d'unificació política dels diversos estats alemanys.


Introducció

Vocabulari

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • GRENVILLE, J.A.S. La Europa remodelada, 1848-1878. Siglo XXI. Madrid, 1984.
  • GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997.
  • HEFFER, J. i SERMAN, W. De las revoluciones a los imperialismos, 1815-1914. Akal. Madrid, 1988.
  • KOHN, H. El nacionalismo. Su significado y su historia. Paidos. Buenos Aires.
  • KOHN, H. Historia del nacionalismo. Fondo de Cultura Económica. Mèxic, 1984.
  • PALMADE, G. La época de la burguesía. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • VILA FORUNY, J. El nacionalisme català. Aportacions a un debat. Generalitat de Catalunya - Barcanova. Barcelona, 1992.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ARÓSTEGUI, J. La Europa de los nacionalismos (1848-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • DD.AA. Así nació Italia. Cuadernos Historia 16, nº 43. Madrid, 1985.
  • DD.AA. Así nació Alemania. Cuadernos Historia 16, nº 19. Madrid, 1985.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà