Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL CATALANISME (1833-1931)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El desvetllament d'una consciència nacional catalana s'inicià amb la Renaixença, moviment que cal situar en el context europeu de la difusió del Romanticisme i de la irrupció dels nacionalismes.
Primerament va desenvolupar-se un catalanisme de tipus cultural, sense cap més ambició que recuperar la llengua, la història i les tradicions catalanes, impulsat pel moviment de la Renaixença literària, que va reivindicar el català literari (arcaic) i que tindrà en els Jocs Florals el principal exponent.
En la formació d'aquest catalanisme cultural, cal destacar l'aportació de la cultura popular, afavorida per la continuïtat de l'ús popular del català parlat, amb diverses manifestacions tant pròpiament culturals (cant coral, teatre, premsa, etc.), com reivindicatives (manifestacions anticentralistes), representades per federalistes i carlins.
Del federalisme va sorgir el regionalisme de Valentí Almirall, autor de la primera formulació teòrica del catalanisme polític, amb l'obra "Lo Catalanisme"(1886).

Aquesta cultura nacional, renovada i difosa pel Modernisme a la fi del segle XIX, va servir de base al catalanisme polític, que no es consolidarà fins al primer terç del segle XX.

Dins el catalanisme polític cal destacar dues grans posicions ideològiques: un catalanisme conservador, de base burgesa, que lluitarà per aconseguir autonomia política, però que també col.laborarà puntualment amb el govern central espanyol, i un catalanisme d'esquerres, progressista, de base popular, que arribarà a formular plantejaments independentistes.

El catalanisme conservador, impulsat per  la burgesia, va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa (1892) i, més tard, va formar el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista (1901), amb els nous plantejaments nacionalistes d'Enric Prat de la Riba, recollits en la seva obra "la nacionalitat catalana" (1906).
La Lliga Regionalista, el partit hegemònic a Catalunya fins el 1923, va impulsar i controlar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), fins que desaparegué amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

El catalanisme d'esquerres no es va estructurar fins al començament del segle XX i es va caracteritzar per la manca de cohesió, per l'enfrontament amb la Lliga Regionalista i per l'adopció de plantejaments independentistes amb el partit Estat Català (1922) de Francesc Macià, que més endavant derivà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1931), el partit que va aconseguir l'hegemonia política catalana després de la Dictadura de Primo de Rivera.

Activa la música

El Cant de la Senyera

Temes relacionats

Els nacionalismes
El regnat d'Isabel II
El Sexenni Revolucionari
La Restauració
La crisi de la Restauració
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. Introducció al tema.
- El catalanisme.
- Tipus de catalanisme.
- Conceptes en torn nació i nacionalisme.
- La pèrdua de l'autogovern: els Decrets de Nova Planta.

2. El desvetllament de la consciència nacional catalana.
2.1. La Renaixença.
- El Romanticisme.
- L'oda La Pàtria d'Aribau.
- Els Jocs Florals.
2.2. La cultura popular.
- El cant coral.
- El teatre.
- La premsa.
- L'excursionisme.
- La promoció cultural.
2.3. La renovació del catalanisme cultural.
- Modernisme i noucentisme.
3. La configuració del catalanisme polític.
3.1. Els inicis del catalanisme polític.
- Les primeres revoltes populars.
- Federalisme i carlisme.
- Valentí Almirall i el Centre Català.
- El Memorial de Greuges.
- La Lliga de Catalunya.
3.2. El catalanisme conservador.
- L'hegemonia del catalanisme conservador.

- El catalanisme tradicionalista.
- La Unió Catalanista i les Bases de Manresa.
4. La maduració del catalanisme polític.
4.1. Catalanisme i republicanisme.
- La Lliga Regionalista.
- El lerrouxisme.
- La Solidaritat Catalana.
- La Setmana Tràgica.
4.2. La Mancomunitat de Catalunya.
- Organització institucional.
- Obra de govern.
- Campanyes per l'autonomia.
5. El catalanisme d'esquerres.
- L'hegemonia del catalanisme d'esquerres.
- Accions durant la Dictadura de Primo de Rivera.
- El Pacte de Sant Sebastià.
- Esquerra Republicana de Catalunya.
6. Elements d'identitat de la nació catalana.
- El territori.
- La llengua i la literatura catalanes.
- El dret civil.
- La història.
- Els costums i les tradicions.
- Festes i tradicions.
- La gastronomia.
- La música i la dansa.
- Els himnes.

- Les banderes.
- Altres símbols de Catalunya.
7. Altres nacionalismes i regionalismes de l'Estat espanyol.
El catalanisme. Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s XIX. Les mesures uniforistes que les monarquies borbòniques de França i Espanya havien imposat a les terres catalanes, com feien d'altres monarquies absolutistes de l'època amb els pobles que havien absorbit (Polònia, Finlàndia, Eslovàquia, etc), no havien aconseguit de fer desaparèixer el sentiment de comunitat diferenciada en el poble català. Les reaccions enfront de les mesures d'uniformació i les tensions enfront del poble dominant s'havien manifestat diversament, des de l'odi popular contra Felip V i la Ciutadella de Barcelona, considerats com a símbols d'opressió, fins —en moments d'exasperació— a moviments independents, com els del 1836 i el 1856 a Barcelona promoguts per elements ultraliberals i republicans. La industrialització del Principat, amb el consegüent acostament a la nova problemàtica de l'Europa occidental, augmentà la diferenciació de la societat catalana de la resta de la monarquia espanyola. L'aparició del romanticisme, amb la reivindicació i exaltació de la història, del dret i l'organització política medievals, contribuí a mantenir a acréixer el sentiment de diferenciació, mentre la renaixença del conreu literari de l'idioma, que, altrament s'havia mantingut sempre viu i únic en el poble, contribuí a redescobrir entre alguns escriptors la unitat dels Països Catalans. Des del 1841 Joaquim Rubió i Ors havia plantejat obertament la qüestió de la independència cultural i lingüística de Catalunya, que tingué una cristal·lització ressonant a partir de la restauració dels jocs florals de Barcelona (1859). Durant la primera part del s XIX, en què Catalunya estiguè anys seguits en estat de setge, el catalanisme s'expressà, entre els carlins, amb la reclamació del restabliment dels furs; entre els republicans, amb el federalisme; i entre els progressistes i els liberals, amb la descentralització que propugnaven dins la monarquia constitucional. Els prohoms de la nova classe dirigent del Principat la burgesia industrial eixida de la industrialització, com Manuel Duran i Bas, Joan B. Guardiola, Joan Mañé i Flaquer, Joan Illas i Vidal, Joan Cortada, propugnaren aquesta descentralització. En alguns casos, en el de Víctor Balaguer, amb el diari "La Corona de Aragón", fou reivindicada una organització autònoma conjunta per als antics territoris de la corona catalano-aragonesa. Davant aquestes manifestacions de catalanisme, la premsa de Madrid denuncià la persistència d'una personalitat col·lectiva catalana diferenciada i arribà a equiparar l'actitud del Principat a la d'Irlanda i de Cuba. Amb el triomf de la Revolució de Setembre (1868), el moviment republicà federa dominà la vida política catalana. Pel maig del 1868 fou signat el pacte de Tortosa entre republicans del Principat, del País Valencià, de les Balears i d'Aragó, i, en ésser instaurada la Primera República (1873), a Barcelona hom intentà repetidament de proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. D'altra banda, el 1869, el federalisme, fins aleshores exclusivament moviment republicà d'esquerra, fou també acceptat per alguns elements tradicionalistes, com Francesc Romaní i Puigdengolas, excloent-ne les idees laiques i avançades amb què el presentaven els republicans. La caiguda de la Primera República i la subsegüent Restauració (1874) significaren, aparentment, un retrocés momentani del moviment catalanista. Però, en realitat, n'iniciaren un nou període en que s'expressà particularment per mitjà d'organitzacions i periòdics propis, al marge dels partits i els moviemnts polítics establerts. Ja el 1870 havi estat creada a Barcelona, la primera associació exclusivament catalanista, amb un nom tan significatiu com l'Europa d'aquell temps com La Jove Catalunya, la qual promogué la publicació de "La Gramalla". El 1871 aparegué el periòdic "La Renaixença", que tanta importància havia de ternir en el moviment catalanista. Un moviement regionalista començava també a aparèixer al País valencià, on Constantí Llombart fundà Lo Rat Penat (1878), i l'any següent creà els jocs florals, bé que bilingües.
A Barcelona, el 1879, Valentí Almirall fundà el primer diari en català, el "Diari Català", al servei del catalanisme, des del qual fou convocat el Primer Congrés Catalanista (1880). El catalanisme es manifestava també en el camp jurídic. El 1881 es reuní a Barcelona el Congrés Català de Jurisconsults, que defensà el dret català, oposant-se a la unificació que pretenia el govern espanyol. El 1882 fou creat el Centre Català, que l'any següent organitzà el Segon Congrés Catalanista, que prengué un acord de molta transcendència: cap català no havia d'intervenir en política a través de partits dirigits des de Madrid. Mentrestant anaven apareixent nous periòdics catalanistes, i "La Renaixença" s'havia ja convertit en diari. El moviment influïa en els republicans federals, i Domènec Martí i Julià creà la Joventut Federalista, catalanista radi cal, la qual, en el Congrés Federal del 1883, aprovà un projecte de constitució de l'Estat Català, dins la federació espanyola, redactat per Vallès i Ribot, d'una gran amplitud. D'altra banda, el Centre Català, sota l'impuls del seu president Almirall, decidí, per fi, d'intervenir en la vida política, bé que sense formar partit, i promogué la presentació a Alfons XII del Memorial de Greuges (1885), primer acte en què col·laboraren polítics i intel·lectuals catalanistes amb elements directius de l'economia catalana. Els promotors del memorial, a més, es proposaren d'interessar en el regionalisme personalitats i nuclis d'altres territoris de l'estat espanyol, i decidiren crear una revista. En no posar-se d'acord, el sector dretà fundà "La España Regional", d'un regionalisme tebi, que no aconseguí els resultats que pretenia. Mentrestant, el Centre Català sofrí una escissió, i els dissidents políticament conservadors i nacionalment avançats, fundaren la Lliga de Catalunya (1887); "La Renaixença" n'esdevingué l'òrgan. Un dels primers actes de la nova entitat fou d'adreçar un missatge en català a la reina regent, Maria Cristina, com a comtessa de Barcelona, en el qual hom demanava la instauració d'un ampli règim autonòmic al Principat. Li fou lliurat en la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal del 1888, durant la qual fou reina dels jocs florals, en els quals Menéndez i Pelayao, com a mantenidor, llegí el famós discurs de lloança a la llengua catalana. Aquests moments de comprensió, però, no tingueren gairebé resultats positius. L'any següent calgué organitzar una nova campanya en defensa del dret civil català, amenaçat per l'article 15 del nou codi civil espanyol. El govern capitulà, finalment, en aquesta qüestió i modificà l'article, fet que fou presentat per Verdaguer i Callís com "la primera victòria del catalanisme". Una altra victòria fou la conquesta de les primeres corporacions barcelonines pel catalanisme: el 1895, dos dels seus capdavanters, Àngel Guimerà i Joan J. Permanyer, foren elegits presidents de l'Ateneu Barcelonès i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, respectivament. Les entitats i els periòdics catalanistes havien anat creixent arreu del Principat. Per tal de coordinar-los, fou creada la Unió Catalanista . En l'assamblea constitutiva celebrada a Manresa (1892) hom aprovà les Bases per a la Constitució Regional Catalanadites Bases de Manresa. En els seus dos primers anys, la Unió continuà expressant-se en la terminologia regionalista que domina aquest període, però en l'assemblea de Balaguer (1894) començà a acceptar la terminologia nacionalista, en admetre que el mot nació referit a Espanya fou substituït pel d'estat. La doctrina regionalista durant aquest període fou expressada, sobretot, per Almirall en Lo Catalanisme (1886), en el camp de l'esquerra: per Mañé i Flaquer, en El Regionalismo (1887), en el camp conservador; i per Torras i Bages, en La tradició catalana (1892), en el conservador catòlic. A les Balears intentaren de difondre la doctrina regionalista Ruiz i Pablo i Miquel de Sants Oliver; hom publicà les revistes "Nova Palma" (1898) i "La Veu de Mallorca" (1900).
Tipus de catalanisme. Nacionalisme cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Catalanisme cultural
Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes.

Nacionalisme polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).

Catalanisme polític
Conjunt de doctrines i de moviments socials i polítics nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que afirmen la personalitat política de Catalunya i en reivindiquen el coneixement. Moviment nacionalista que planteja diverses formulacions polítiques d'autogovern, des de l'autonomia fins a l'independentisme. 
Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política moderada (autonomia).
Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d'una solució política radical (federalisme o independentisme).
Alguns conceptes en torn nació i nacionalisme. Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació.
Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma.

Autonomisme
Doctrina que defensa els principis autonòmics.

Comunitat autònoma
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i nacions d'un estat. En el cas de l'estat espanyol és cadascuna de les regions i nacions que poden exercir el dret d'autogovern segons la constitució de 1978.

Comunitat històrica
Denominació que reben aquelles comunitats que tenen la seva pròpia història, a diferència d'altres que han arribat al mateix o similar grau d'autogovern. En el cas de l'estat espanyol, són considerades comunitats històriques, Catalunya, el País Basc i Galícia.

Confederació
Unió d'estats sobirans per a l'assoliment d'uns determinats fins comuns. La unió, dotada d'òrgans permanents, no repercuteix sobre la independència dels estats membres i totes les decisions són preses per unanimitat. Generalment la confederació pren la representació internacional dels estats membres. Es diferencia de la federació en el fet que la sobirania dels membres té més importància que el lligam federatiu.

Confederalisme
Teoria política que preconitza el pacte confederal.
Consciència col.lectiva
Conjunt de creences i sentiments comuns a la majoria dels membres d'una determinada societat.
Consciència nacional
Quan una comunitat té consciència de pertànyer a un grup amb unes característiques diferenciadores (signes d'identitat nacional) d'altres comunitats, fins al punt de voler-se constituir en ens polític, ja sigui sota la fòrmula d'autonomia, de federalisme o, en darrer extrem, d'independència.
Constitució

Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Dret dels pobles a l'autodeterminació
És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític.

Emancipació
Alliberament d'una nació, un poble o una comunitat.

Estat
Formació social històrica, organitzada com a unitat política amb característiques pròpies. L'estat és l'estructura administrativa artificial (govern, funcionaris, exèrcit, policia, etc.), mitjançant la qual es governa un territori limitat per fronteres. L'estat és l'aparell administratiu de la comunitat política estatal.
Estat-nació
Dit de la nació amb estat propi. L'estructura estatal inclou a un sol poble. És la fòrmula ideal d'organització política de les nacions, i l'aspiració d'aquelles nacions que no tenen estat propi o estan dins d'un estat que depassa la seva demarcació nacional. En aquest últim cas,la nació pot sentirs-se discriminada (estats centralistes o unitaris) o no (estats federals).
Estat plurinacional
Dit d'aquell estat que inclou més d'una nació. Ens trobem amb dos tipus d'estats plurinacionals: aquells en els que una nació s'imposa a les altres (estat centralista o unitari) i aquells en què tots els pobles integrants tenen idèntica consideració (estat descentralitzat o federal).
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d'accés a l'autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l'article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l'autonomia per l'article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l'estatut però que rebaixava el nivell d'autogovern de la comunitat. L'aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l'ordre següent: el País Basc i Catalunya l'any 1979, Galícia l'any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l'any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l'any 1983.

Ètnia
Agrupació natural d'individus amb unes característiques pròpies. Entre els criteris que determinen una ètnia, hom pren sovint com a decisiu el de la llengua, bé que no sempre es reconeixen diferència ètnica i lingüística, ni identitat de llengua i d'ètnia. També en són codeterminants elements com la consciència ètnica, les diferències religioses, culturals, polítiques i econòmico-socials i unes determinades contingències històriques.
Federació
Forma d'agrupació estatal que es basa en la unió d'una sèrie d'estats sota una mateixa constitució política. La qual respecta llur autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l'estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general. Els estats federats no poden separar-se de la federació, i la seva participació en el poder federal és determinada per la constitució.
Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles, nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.

Front d'alliberament
Front dirigit a la consecució de les llibertats nacionals.

Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.

Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació.
Minoria nacional
Sector de la població d'un estat, d'una nació, etc, que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a la raça, la llengua i la cultura, la religió i la ideologia, etc.

Nació
Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.
La nació, com a fenomen conscient i actiu en la vida col·lectiva i d'afirmació i enfrontament amb altres grups, sorgí vigorosament i amb trets característics a partir de la Revolució Francesa i és, des d'aleshores, amb vicissituds multiformes, una realitat activa en la història contemporània.
La nació és el fet natural produït per la història que no sempre coincideix amb un Estat, i pot estar sotmesa al d'una altra nació.
Nació sense Estat
Poble sense organització político-administrativa pròpia, o dependent d'una administració superior (estatal).
Nació supraestatal
Dit d'aquella nació que, per diferents motius, de bell antuvi raons polítiques o militars, pertany a més d'un estat. En aquests casos, l'únic vincle nacional es dóna a nivell cultural.
Nacional

Relatiu o pertanyent a la nació. El seu sentit primer i ple correspon, doncs, al concepte genuí de nació. Però, com a conseqüència de la identificació entre nació i estat, el terme esdevé l'equivalent d'estatal o d'originari o subjecte d'un estat. Aleshores és oposat a estranger i també a internacional, o bé és el determinatiu de símbols o d'afers estatals (bandera nacional, interessos nacionals, etc).
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.

No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Nacionalisme no ideològic
Es refereix a una nació concreta i determinada, i al seu amor per ella. És, per tant, compatible amb totes les ideologies. N'hi ha de dos tipus: els nacionalismes expansionistes o imperialistes, i els nacionalismes d'afirmació i d'alliberament, que de vegades es presenten, també, amb el nom de moviments d'alliberament nacional. Aquestes dues menes de nacionalisme es troben contraposats; el segon sempre és conseqüència del primer. Hi haurà nacionalismes d'afirmació i d'alliberament mentre hi hagi altres nacionalismes agressius, opressors i expansionistes.
Nacionalitat

Caràcter nacional, condició ètnica, política i institucional que constitueix una nació. El terme, però, és emprat per alguns com a sinònim de nació.
País
Territori propi d'una ètnia determinada.

Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se estat independent. És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Provincialisme
Doctrina que propugna les prerrogatives polítiques de la província enfront del poder central de l'estat. Propi del federalisme i de l'anarquisme, també els regionalistes i nacionalistes l'han considerat un primer pas històric amb vista a l'afirmació de la pròpia autonomia.
Regió
Extensió de territori caracteritzada per certes circumstàncies (clima, producció, topografia, administració, etc).

Regionalisme
Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre.

Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.
La pèrdua de l'autogovern de Catalunya: els Decrets de Nova Planta. Decrets de Nova Planta
Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella.
El desvetllament de la consciència nacional catalana va arribar amb el moviment de la Renaixença.
Sorgit cap al 1830, va ser un moviment cultural i literari amb la finalitat de recuperar la llengua i els senyals d'identitat catalans.
Nacionalisme cultural
Tipus de nacionalisme que defensa la identitat nacional d'un poble, sobretot la seva cultura, cercant el reconeixement d'una personalitat pròpia, diferent a la de la resta de territoris que formen part de la comunitat estatal. La defensa d'aquesta identitat nacional consisteix, fonamentalment, en l'afirmació de la pròpia cultura i en el rebuig que aquesta sigui adulterada, negada i substituïda per la de la nació dominadora. Formen part d'aquest corrent els regionalistes.
Catalanisme cultural
Conjunt de doctrines i moviments socials i culturals nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que defensen i reivindiquen la llengua i la cultura catalanes.
Renaixença, la

Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX. El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és —com el seu pretesament oposat de Decadència— molt poc precís, ambigu i susceptible de nombroses interpretacions i revisions. De fet, a mesura que les noves investigacions han permès de constatar que la manca d'ús literari del català o que la pèrdua de consciència lingüística arreu dels Països Catalans no foren tan totals com hom havia suposat, el mateix concepte de Renaixença (o de renaixement, en la terminologia usada pels contemporanis) canvia, en certa manera, de significat i perd amplitud. D'una banda, el català havia continuat essent sempre el vehicle de transmissió normal del poble —i en català havien d'ésser fetes, per tant, totes les manifestacions a ell dirigides (teatre, fullets polítics, catecismes, etc)—; d'altra banda, la producció literària "culta" durant els segles considerats de "decadència" fou bastant nombrosa, encara que no tingués, en general, una projecció pública gran. Tanmateix, hom no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d'aquesta llengua (els exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d'una elit intel·lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literàrio-lingüístic fou en uns primers temps l'aspecte més notori. Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc. També, i sobretot, la nova situació econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics (als quals no fou tampoc estranya la influència de les noves idees defensades pel romanticisme liberal) que contribuïren a aquesta presa comuna de consciència. Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a assenyalar com a motiu primer i imprescindible del redreçament de les lletres catalanes les transformacions polítiques del s XIX, i més concretament, les fites aconseguides contra l'absolutisme (idea defensada, defensada, per exemple, per Magí Pers i Ramona, per Antoni de Bofarull o per Víctor Balaguer). Aquesta nova classe burgesa, malgrat que en uns primers moments es mantingués relativament allunyada del moviment renaixentista literari en si (els seus capdavanters més coneguts no en provenien, la literatura produïda tenia encara una circulació limitada i els Jocs Florals de Barcelona —palestra pública del moviment i un dels mitjans de la seva popularització— fins el 1874 no feren una crida a la burgesia perquè contribuís amb el seu suport econòmic a llur manteniment), afavorí de fet la seva aparició quant a impulsora d'una sèrie de condicionaments polítics i, sobretot, permeté posteriorment la seva consolidació. En aquest sentit, Mallorca, on aquests canvis no es produïren fins molt més tard, però on havien estat sempre nombrosos els exemples de clara consciència idiomàtica, pogué unir-se des d'un primer moment i amb unes aportacions molt valuoses a aquest complex moviment —Renaixença— que responia a unes inquietuds sentides, però que difícilment ella sola hauria pogut endegar. Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs. Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima, el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte. Tradicionalment ha estat una paraula "útil" que hom ha fet servir per a designar un ampli moviment literari —més que cultural—, sense, però, delimitar-lo concretament en l'espai i en el temps. A partir d'unes figures molt destacades i indubtablement molt importants —però no úniques— com poden ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responien a priori als motlles del que hom ha considerat renaixentista (Rossend Arús, Frederic Soler en la seva primera etapa, Robert Robert, Josep Roca i Roca o el mateix Valentí Almirall al Principat, Constantí Llombart a València, etc), però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes relacions molt estretes. D'altra banda, l'origen d'aquesta exclusió podria trobar-se ja en l'interès dels mateixos representants d'aquesta tendència conservadora a monopolitzar el moviment; també, en aquest sentit, interessats a presentar-lo com un veritable "renaixement" d'una llengua i una literatura pràcticament mortes, negligiren la importància de tota una tradició anterior i afavoriren la ràpida conversió en símbols d'uns fets aïllats: al Principat, la publicació de les Trobes d'Aribau en "El Vapor" (1833); a València, les composicions de Tomàs de Villarroya aparegudes en "El Liceo" en 1840-41, etc. Posteriorment, aquests foren, en general, els arguments acceptats per la major part de la historiografia sobre el tema. També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de signes catalans (Pau Piferrer, Antoni Bergnes de las Casas, etc). No és clar, tampoc, el moment en què la Renaixença, entesa com a moviment literàrio-cultural, deixà de tenir vigència (les opinions en aquest sentit han estat molt diverses: mentre hi ha hagut qui l'ha limitat al s XIX, altres hi incorporen el s XX). Finalment, hom hauria d'assenyalar la diferent incorporació al procés iniciat al Principat del País Valencià i de Mallorca i les característiques pròpies que prengué en cada lloc.
Català
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l'occità; pròpia dels Països Catalans.
Llengua de cultura
O llengua literària. Llengua que serveix —o ha servit— de suport a una literatura escrita i és instrument d'una cultura.
Llengua oficial
Llengua exigida per un estat en òrgans de l'administració, l'escola i altres nivells oficials d'aquest estat. Amb la llengua oficial, o llengües oficials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades regionals o ètniques.
La Renaixença va lligat al Romanticisme europeu. Romanticisme
Moviment artístic, literari i espiritual que, els darrers decennis del segle XVIII i durant el segle XIX, s'estengué per tot Europa i es caracteritza per la reacció contra el rigor neoclàssic i per la defensa del sentiment sobre la raó i de la llibertat de l'individu enfront de la societat. Aquest moviment basava les seves constants en l'exaltació dels valors culturals, la creença en la "bondat natural" de l'home, l'individualisme, el subjectivisme, la consciència de poble i la potenciació dels sentiments nacionals, juntament amb l'afirmació de les formes irracionals de la vida i el triomf de la llibertat d'esperit. El Romanticisme suposà una àmplia i profunda commoció de les idees i de les sensibilitats que es va produir durant la primera meitat del segle XIX. Com a moviment cultural i artístic va reaccionar contra el predomini de la raó, propi de la Il.lustració, i va exaltar la fantasia, l'individualisme i el sentiment. Va ser força contradictori, ja que va revaluar el misteri i la irracionalitat, però també la confiança en el progrés tecnològic i en la creativitat de la persona.
En definitiva, el Romanticisme fou un moviment força variat i complex que s'inserí en una gran diversitat de tradicions nacionals i que englobà una gran multiplicitat d'actituds. Així, apareix de vegades com a moviment conservador lligat als principis de la Restauració (Romanticisme conservador), però altres vegades es presenta lligat a l'esperit revolucionari (Romanticisme liberal-revolucionari).

El romanticisme als Països Catalans
Ja a la fi del s XVIII hi hagué als Països Catalans un corrent clarament preromàntic, sentimental i influït per un cert rousseaunisme, que es manifestà, per exemple, en les edicions d'obres com El nuevo Robinson de Campe (publicada a Barcelona el 1800, consta ja com una quarta edició), o les molt nombroses de Chateaubriand (especialment a València; Atala fou publicada ja el 1803 i reeditada el 1813 i el 1823; Vida del joven René, 1813, 1817, etc); proliferaren també les edicions d'obres secundàries, tanmateix molt significatives, com poden ésser Amelia o los desgraciados efectos de la extremada sensibilidad (1818) o Félix y Paulina o el sepulcro al pie del monte Jura (1820). A València, aquest tipus de literatura fou conreada, sempre en castellà, per autors com Zabala, Madramany, Montengon o Martínez i Colomer en el camp de la novel·la, mentre que en el de la poesia cal destacar sobretot la figura de Joan Arolas. En tot aquest procés hom ha de destacar l'important paper d'una sèrie d'editors (Orga, Salvà, Piferrer, Bergnes, Oliva), vertaders impulsors de les noves tendències literàries; en aquests anys, per exemple, el valencià Cabrerizo inicià la "Colección de Novelas" (1818), que contribuí a difondre autors com Saint-Pierre, Cadalso, Goethe o Madame de Staël. Tanmateix, hom ha coincidit sempre a atribuir a El Europeo (1823) la primera manifestació explícita dels nous corrents romàntics, i on es palesa, especialment en l'ordre estètic, la influència dels germans Schlegel; a les seves pàgines apareixia també freqüentment el nom de Walter Scott, que aviat es convertiria en el mite del romanticisme conservador a Catalunya i en el qual es basà López i Soler per a Los bandos de Castilla (1830), primera obra declaradament romàntica. Durant els anys de repressió ferrandina (1823-33), si bé no deixaren d'aparèixer traduccions d'autors com Chateaubriand, Scott (fins el 1833 hi havia, com a mínim, 12 edicions de diverses obres de Scott als Països Catalans) i, fins i tot, Byron (El vampiro, Barcelona 1824; El corsario, València 1832), la forçada emigració de destacats elements liberals (Raüll, Altés i Canals, Fontcuberta) afavorí el coneixement del nou romanticisme francès de caràcter liberal (Hugo, Dumas, Gautier), que sorgí públicament als Països Catalans després del 1833. A partir d'aquest any aparegueren publicacions tan representatives com el Diario Mercantil de Valencia (1833), El Vapor, on Pere Mata traduí al català un poema de Lamartine, i sobretot El Propagador de la Libertad (1835-38), on Ribot i Fontserè publicà el seu manifest Emancipación literaria didáctica (1837) i foren estrenats els drames d'Andreu Fontcuberta, etc. Al mateix temps, foren publicades les primeres traduccions dels autors francesos del moment: Victor Hugo (Último día de un reo a muerte, 1839, 1840, 1841; Nuestra señora de París, 1840, 1841, 1842; Diario de las ideas y opiniones de un revolucionario de 1830, 1846) i sobretot Dumas (fins el 1845 hi havia com a mínim 17 versions d'obres seves a Barcelona, traduït, entre altres, per J.Llausàs o L.Figuerola), mentre es consolidava l'èxit de Walter Scott, especialment al Principat i Mallorca (18 versions del 1833 al 1845, traduït per Pau Piferrer, Altés i Canals, etc). Cal constatar també les traduccions catalanes de La fuggitiva (La noia fugitiva, 1834) de Grossi, feta per Joan Cortada. De fet, fou real en aquests anys una coexistència de les dues tendències representades pel romanticisme liberal i el conservador (cal remarcar, però, que la paraula romanticisme fou rebutjada sovint pels autors de l'època, que la consideraren poc explícita, i substituïda per l'expressió "nova literatura" o altra similar); aquesta coexistència generà polèmiques violentes —basades sempre en motivacions ideològiques, ja que no respecte al trencament estètic amb els motlles clàssics o a la incorporació de nous elements com podien ésser les literatures nacionals—, i així, Pi i Margall, entre altres, s'enfrontà a les tesis schlegelianes i reclamà la renovació total de la literatura i la identificació de l'artista amb la humanitat. Tanmateix, a partir dels anys quaranta i malgrat els esforços de figures com Víctor Balaguer i la presència constant de traduccions d'autors com Byron, Hugo o Dumas, fou un fet al Principat i a Mallorca el predomini del romanticisme conservador i històric, que es basà, sobretot, en tres figures principals: Pau Milà i Fontanals, propagador i teoritzador del romanticisme dels germans Schlegel, la influència del qual fou decisiva sobre el seu germà Manuel i sobre Pau Piferrer —ambdós col·laboradors abans d'"El Propagador de la Libertad"—, el mateix Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de las Casas, gran propulsor del vessant historicista —especialment de Walter Scott— amb la seva tasca d'editor i traductor o des de les seves revistes, com l'interessant "Museo de Familias". A Mallorca, aquesta tendència fou clarament representada per una publicació com La Palma (1840-41) i per la figura de Josep M.Quadrado. Al País Valencià, hom ha de constatar l'extraordinària acceptació que tingué l'obra de Chateaubriand, editat molt sovint, especialment per Cabrerizo; d'altra banda, les figures més representatives, Boix o Bonilla, tingueren una destacada actitud liberal en política, però, concretament Bonilla, atacà en literatura les exageracions del drama romàntic francès i defensà un cert eclecticisme; Ayguals d'Izco, per la seva banda, fou un destacat defensor de les idees socials de Sue —que traduí el 1844— i a imitació del qual publicà la novel·la María, la hija del jornalero (1845). És evident que la valoració que féu el romanticisme, tant el liberal com el conservador, de les literatures nacionals fou un element decisiu en el desenvolupament del procés que hom ha anomenat la Renaixença i dins el qual, especialment després de la instauració dels jocs florals (1859), es desenvolupà la literatura romàntica en català, caracteritzada, amb excepcions, tanmateix, per un gran conservadorisme estètic i ideològic. D'altra banda, l'embranzida que aquesta literatura catalana prengué a l'últim terç del s XIX —paral·lela al desenvolupament del moviment catalanista— deixà en un segon terme la literatura en castellà que havia omplert la primera època del romanticisme als Països Catalans (hom podria citar, encara, els noms de J.M.Bartrina o el de Teodor Llorente a València), i així, la influència, primer, del costumisme i, després, dels nous corrents realistes i naturalistes es palesà en les obres catalanes de J.Pin i Soler, M.Vayreda, N.Oller, etc (realisme, naturalisme). Una altra derivació directa del romanticisme i del seu interès per a recuperar el passat històric fou l'impuls que donà a tota mena d'estudis sobre la història del país (Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull, 1836; Historia de la ciudad y Reino de Valencia, de V.Boix, 1845; Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de V.Balaguer, 1860-63; Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, d'A.de Bofarull, 1876-78), la història literària (M.Milà, Quadrado) i crítica literària i musical (Quadrado, Milà, Llausàs, Piferrer), la recuperació de la literatura tradicional (Milà, M.Aguiló, Piferrer, Briz) i d'obres com Recuerdos y bellezas de España de Piferrer i Quadrado.
L'oda La Pàtria d'Aribau. La Pàtria
O Oda a la Pàtria. Oda de Bonaventura Carles Aribau escrita a Madrid, pel gener del 1833, com a peça de circumstàncies, per a felicitar el banquer Gaspar de Remisa, publicada a l'agost del mateix any a "El Vapor" de Barcelona. Escrita en alexandrins, consta de sis estrofes de vuit versos cadascuna; cant d'enyorança a la terra catalana i d'exaltació a la llengua, hom l'ha considerat com l'iniciador del romanticisme en llengua catalana i especialment, i ja des del mateix moment de la seva publicació, com a l'impulsor del moviment anomenat de la Renaixença.

El Vapor
Periòdic mercantil, polític i literari en castellà que aparegué el 22 de març de 1833 per iniciativa d'Antoni Bergnes de las Casas, que l'edità. Apareixia primer tres vegades la setmana (fins el 10 de juny de 1834), després quatre (fins el 30 de desembre de 1834) i finalment fou diari (gener del 1835). Ramon López i Soler en fou el primer director, fins que a l'agost del 1835 emigrà a França; en aquesta primera època cal destacar en l'aspecte literari la defensa de Walter Scott i la publicació d'una sèrie de composicions poètiques en català (les famosíssimes Trobes de B.C.Aribau, i també Lo vot complert de P.Mata i Fontanet). A partir de l'abril del 1835, Bergnes —que havia creat a la redacció un dels primers gabinets de lectura de Barcelona per als subscriptors— se separà de l'empresa i el periòdic fou imprès per M.Rivadeneyra. Després de López i Soler sembla que J.F.Monlau el dirigí uns quants mesos, però cap al juliol del 1836 consta com a redactor principal J.A.de Covert Spring (potser identificable amb el mateix Monlau), que, des de les seves pàgines, introduí a l'estat espanyol les idees de Saint-Simon. Declaradament progressista primer, no sembla provat el seu decantament cap al camp moderat, i així, quan a l'octubre del 1836 l'empresa editora, al·legant motius econòmics, decidí la seva fusió amb el moderat El Guardia Nacional, l'equip redactor (encapçalat per Covert Spring i compost per Marià González, Pere Mata, Antoni Ribot, Josep Llausàs, Manuel Milà i Ramon Torrens) no acceptà la decisió i creà "El Nuevo Vapor" (27 d'octubre de 1836), que a partir del desembre adoptà el seu antic nom. Tanmateix, des de les seves pàgines, Covert Spring denuncià els grups de l'esquerra del radicalisme (fet que provocà la dimissió de Ribot i de Mata) i contribuí, amb les seves provocacions, als avalots entre l'exèrcit i les dissoltes milícies urbanes (maig del 1837) que acabaren amb l'afusellament de Ramon Xauradó. Pocs dies després Covert Spring abandonà la direcció del periòdic, que deixà de publicar-se pel febrer del 1838. En l'aspecte literari cal destacar la participació de Milà i Fontanals (Clásicos y románticos, 1836) i algunes altres composicions catalanes (per exemple les de J.Ribot, 1837); i en l'econòmic, publicà articles de Guillem Oliver (1835), defensà el proteccionisme i reproduí articles on es palesa la influència de Fourier. En conjunt, és una de les publicacions més interessants, en molts aspectes, del seu moment.
Un dels aparadors més importants de la llengua catalana literària van ser els Jocs Florals. Jocs Florals
Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859. Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català. El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà. L'estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l'element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d'adjunts —en termes actuals, l'assemblea—: els patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l'exili els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d'honor, una comissió organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber, grau que han obtingut, entre altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M.de Sagarra. Se celebraren del 1859 al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l'autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc. Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del s XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica. Això fou causa que es resistissin a acceptar les normes fabrianes —no ho feren plenament fins el 1934— i que Carner i els seus amics, que formaven part del cos d'adjunts, provessin el 1914 de renovar-los. La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970 se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. Un any després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana— a l'exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l'Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977). A partir del 1978 se celebren a Barcelona.

Flor natural
En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós.
Englantina

Als jocs florals, flor d'or amb què hom premia la millor poesia de temes patriòtics.
Viola

En els jocs florals, flor d'or i argent que s'ofereix a la millor composició de caràcter religiós.
Paral.lelament a la Renaixença es va produir la revifalla d'un moviment cultural popular, que es va desenvolupar al marge. És el que podem anomenar la Renaixença popular. Catalanisme popular
Forma d'expressió del catalanisme a nivell popular. En les seves manifestacions culturals s'utilitzava la llengua que es parlava al carrer.
Llengua d'ús
O llengua popular. Llengua col·loquial, en oposició a llengua culta o especialitzada.
Col.loquial
Dit del llenguatge que és propi de la conversa familiar. És oposat a llenguatge literari o escrit.


Mostres de la cultura popular.
El cant coral.
Cor
Societat coral. El moviment artístic de difusió dels cors té per finalitat la formació musical del poble mitjançant l'execució i l'audició de la música coral. Aquest moviment d'inspiració romàntica és basat en la revaloració de la cançó popular. Durant el s XIX aparegueren a Europa central nombroses agrupacions corals, formades per afeccionats a la música, que assumiren una funció educativa i social. L'activitat coral es desenvolupà a les escoles, les universitats, les esglésies, les fàbriques, etc; el repertori era format per harmonitzacions i glosses de cançons populars, polifonia a cappella del s XVI i obres vocals de la música clàssica i moderna.
Als Països Catalans el moviment inicat a mitjan s XIX tingué un caràcter marcadament popular. Anselm Clavé fundà les seves associacions corals, origen dels Cors de Clavé, basant-se segurament en la societat Orphéon, creada a França el 1830 per Bocquillon-Wilhelm. Del 1851 al 1860 aparagueren nombroses societats corals vinculades a Clavé, al Principat i al País Valencià. La iniciativa de reforma del moviment coral fou duta a ternme per l'Orfeó Català (1891); el 1896 Enric Morera fundà Catalunya nova, i l'any següent nasqué a Mallorca la capella de Manacor (1897). A partir d'aleshores foren fundats en quasi totes les poblacions del país cors, corals i orfeons: l'Orfeó de Sants (1900) i l'Orfeó Gracienc (1903) a Barcelona, l'Orfeó Lleidatà (~1900) a Lleida i l'Orfeó Mallorquí (1899) a Palma de Mallorca. En el decenni dels anys trenta hom creà la coral Cent Homes d'En Fontbernat, a Barcelona (1930), i la capella Clàssica (1932), a Palma de Mallorca. A la postguerra foren creades al Principat la Capella Clàssicar Polifònica del Foment de les Arts Decoratives, la Coral Sant Jordi, el Cor Madrigal (1951), el Cor Al·leluia, el Cor Xaloc, la Coral Blanquerna, la Coral Antics Escolans de Montserrat, Cor de Cambra de Barcelona, l'Orfeó Laudate, la Coral Atlàntida, la Coral Cantiga, la Coral Lavínia, la Coral Càrmina, entre d'altres. L'agrupació coral més important del País Valencià fou la Societat Coral El Micalet Actualment s'hi destaquen la Coral Normalista, el Cor Joan B. Comes, Petits Cantors de València, Coral Polifònica Valentina i Agrupació Vocal de Cambra. El moviment ha dedicat una especial atenció a l'aspecte pedagògic i hom ha creat una vintena de corals infantils a diferents localitats del Principat, que, des del 1969, s'apleguen periòdicament. Aquesta activitat coral suscità un repertori coral, basat en la cançó popular, que comprèn les obres més representatives de la música catalana. Els principals compositors foren Josep Anselm Clavé, Josep Garcia i Robles, Josep Rodoreda, Antoni Nicolau, Enric Morera, Lluís Millet, Josep Cumellas i Ribó, Josep Barberà, Antoni Pérez i Moya, Baltasar Samper, Cristòfor Taltabull, Lluís M. Millet, Manuel Oltra, etc. Des del 1964 i fins el 1996 se celebraren a Lleida uns cursos internacionals de direcció coral coordinats per l'Orfeó Lleidatà.
Cors de Clavé
Conjunt de societats corals fundades per Josep Anselm Clavé al s XIX, per tal d'elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant. La primera societat coral dels Països Catalans fou La Fraternitat (1850), derivada de la societat filharmònica L'Aurora, creada per Clavé el 1845, i anomenada Euterpe des del 1857. Entre el 1851 i el 1860 aparegueren d'altres societats per tot Catalunya: el 1861 n'hi havia 85. Hom celebrà concerts als jardins de la Nimfa (1853), als d'Euterpe (festivals corals del 1860 i el 1861) i als Camps Elisis de Barcelona (festivals del 1862 i el 1864). El 1872 tingué lloc un cinquè festival a la plaça de toros de la Barceloneta. Els darrers anys de la vida de Clavé provocaren, per la seva activitat política, una decadència dels Cors i, mort el fundador (1874), perderen llur caràcter reivindicatiu obrer. Organitzats en federació, els Cors mantenen viu el record del mestre i el lema fundacional Progrés, Virtut, Amor. El 1971 fundaren un casal a Barcelona. El repertori és, bàsicament, de cançons de Clavé en català.
Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó. El paper d'aquestes organitzacions en el renaixement coral i en la vida musical catalana ha estat decisiu. Els precedents foren l'Orfeó Barcelonès (1862) i l'Orfeó Lleidatà. Posteriorment aparegueren, entre altres, l'Orfeó Català (1891), l'Orfeó de Sants (1900), l'Orfeó Gracienc (1903), seguits per un gran nombre d'agrupacions similars, entre les quals han destacat l'Orfeó Badaloní, l'Orfeó Atlàntida, el de Les Corts, l'Enric Morera de Sant Just Desvern, l'Orfeó Laudate i el Núria de Barcelona, el Mataroní, el Manresà, el de Sallent, el de Sabadell, el Tarragoní, el Tortosí, l'Universitari i el del Micalet, de València, i el Republicà Balear, de Palma de Mallorca. L'any 1917 es formà, al Principat, la Germanor dels Orfeons de Catalunya, institució de la Mancomunitat. La Germanor celebrà aplecs comarcals a Manresa (1918), Vic (1921), Figueres (1922), Reus (1923) i, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a Manresa (1931), Tàrrega (1932) i Terrassa (1933). Hom celebrà també assemblees a Manresa (1918 i 1931) i a Vic (1920). L'any 1930 se celebrà a Montjuïc el Festival dels Orfeons de la Germanor, amb una nodrida participació, i el 1934, amb motiu de les festes commemoratives de la República, se celebrà a Barcelona una reunió dels orfeons de la ciutat, amb més de tres mil cantaires. Després de la guerra civil de 1936-39, no fou fins a mitjan anys cinquanta que el moviment orfeonístic recuperà la seva vitalitat. L'any 1960 es constituí el Secretariat dels Orfeons de Catalunya, que el 1982 es convertí en la Federació Catalana d'Entitats Corals. Actualment són inscrits en aquesta entitat una seixantena d'orfeons.
A la resta de l'estat espanyol el moviment orfeonista del s XIX fou molt més reduït i afectà principalment el nord; els grups més destacats són l'Orfeón Donostiarra, fundat el 1897 a Sant Sebastià, i l'Orfeón Pamplonés, creat el 1891.
Orfeó Català
Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Capdavanter del moviment orfeonístic, contribuí a unificar les forces musicals catalanes. El primer concert públic se celebrà el 1892 i fou organitzat per Antoni Nicolau. Inicialment consistia en un cor masculí; més tard Joan Gay, Josep M.Comella i Francesc Pujol organitzaren una secció infantil, i Joan Gay i Emerenciana Wehrle fundaren la secció de dones (1896). Alhora fou organitzat l'ensenyament musical dels infants. El primer local social de l'Orfeó fou al carrer de Lledó, de Barcelona, però el 1905 inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfonicovocals de J.S.Bach (primera audició als Països Catalans de la Passió segons sant Mateu, 1921), Händel (Messiah), Haydn (La creació, Les estacions), Mendelssohn, Beethoven (Missa solemnis), etc, que ha interpretat sempre amb el text en versió catalana. Ha visitat diversos països europeus i americans, (França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Cuba i Mèxic), on ha actuat amb gran èxit, a més de la majoria de les poblacions importants dels Països Catalans i de la resta de la Península. En temps de la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), en foren director Francesc Pujol (1941-45) i Lluís M.Millet (1945-77), el qual fou succeït pel seu fill Lluís Millet i Loras. A partir del 1981 l'Orfeó inicià una fase de transformació i renovació, sota la direcció de S.Johnson (1981-83 i 1985-88) i de S.Mas (1983-85). Posteriorment, n'assumí la direcció J.Casas Bayer i actualment el dirigeix J.Vila i Casañas. L'Orfeó Català ha seguit en la línia tradicional de les seves actuacions, tant als Països Catalans com a l'estranger (el 1962 féu l'estrena europea de l'oratori de Pau Casals El Pessebre, a Florència, i el 1967 a Barcelona). El 1969 presentà per primer cop als Països Catalans L'oratori de Nadal, de J.S.Bach, en versió completa. Ha col·laborat amb prestigioses orquestres nacionals i estrangeres sota la direcció de grans personalitats, com Richard Strauss, Antoni Ros i Marbà, Pau Casals o Zubin Mehta, entre d'altres. Molts orfeons foren creats a imitació de l'Orfeó Català, especialment a l'exili (l'Havana, Mèxic, etc). El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i també ha estat distingit amb el Premi Honorífic Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya. Actualment manté l'ensenyament musical d'infants i té una rica biblioteca per a ús dels socis. Ha realitzat diversos enregistraments discogràfics.
El teatre. Teatre
Representació pública d'una obra teatral.
Teatres de sala i alcova

Nom amb què s'anomenaven nombrosos locals a Barcelona, que començaren a funcionar en cases particulars, locals d'una gran modèstia, on es representaven obres que els italians havien fet conèixer a la fi del segle anterior i també sainets, gènere que donà una nova generació d'actors i d'autors, com Eduard Sala i Sauri, Andreu Amat, Anton Faura i Casanovas, etc.
La premsa. Un Tros de Paper
Publicació literariohumorística en català publicada a Barcelona del 16 d'abril de 1865 al 16 de setembre de 1866, a partir d'una idea d'Albert Llanas. Editada per Innocenci López i Bernagosi i il·lustrada per Tomàs Padró, en foren redactors, entre d'altres, el mateix Llanas (que usà el pseudònim Robert Sanall), Conrad Roure (Pau Bunyegas, que hi féu la crítica teatral), Robert Robert (X, que hi publicà tota la seva producció catalana), J.Feliu i Codina (Josep Serra), Frederic Soler (Serafí Pitarra) i E.Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas). Esporàdicament, també hi col·laboraren J.A.Clavé, M.Lasarte, etc. Aconseguí ràpidament un gran èxit popular i, d'aparició quinzenal, passà aviat a desenal i finalment a setmanal. Divergències entre Llanas i Padró feren que aquest deixés de col·laborar-hi; l'editor suspengué aleshores la seva publicació i féu aparèixer "Lo Noi de la Mare", il·lustrada per Padró i redactada per Conrad Roure. El 1920 Carles Riba publicà una antologia d'"Un Tros de Paper", i en 1926-27 aparegué com a fulletó a "La Campana de Gràcia".
La Campana de Gràcia
Setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fou fundat per Innocenci López i Bernagosi el 8 de maig de 1870, i amb el títol, suggerit per Valentí Almirall, recordava els disturbis provocats per una lleva de minyons, dos mesos abans, a la vila de Gràcia, durant els quals la campana de la parròquia no cessà de tocar. Fou editat durant més de 64 anys (3 403 números, anomenats "batallades"). Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Políticament, primer fou afecte a Pi i Margall, republicà moderat durant la Primera República, i seguidor de Castelar durant la restauració monàrquica. Més interessat primerament per la política estatal que no per la catalana, criticà les accions catalanistes, llevat dels Jocs Florals. Però anà modificant la seva actitud i, com "L'Esquella de la Torratxa", ajudà el moviment de Solidaritat Catalana, blasmà el lerrouxisme i féu una política catalana d'esquerres entre la classe obrera, el seu públic majoritari. Des del 2 de juliol de 1932 fins a la seva mort, arran dels fets d'octubre del 1934, fou propietat de l'Esquerra Republicana de Catalunya. La dirigiren, entre d'altres, Antoni Serra, Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, i hi col·laboraren escriptors i polítics com ara Valentí Almirall, Frederic Soler, Conrad Roure, Gabriel Alomar, Ángel Pestaña, Joan Puig i Ferreter, etc, i els dibuixants Tomàs Padró, Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Josep Lluís Pellicer, Llorenç Brunet, Pere Ynglada (Yda), Josep Costa (Picarol) i Ricard Opisso.
L'Esquella de la Torratxa
Setmanari humorístic republicà, de gran incidència política i influència popular. L'editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de "La Campana de Gràcia". Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir "La Campana de Gràcia", suspesa governativament. El 16 de gener de 1879 reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja la continuïtat. Escarnia la vida municipal i agradava a la classe mitjana. "L'Esquella", segona publicació de més llarga durada en català, arribà fins al número 3 097, del 6 de gener de 1939. Hi col·laboraren gairebé tots els caricaturistes, il·lustradors i humoristes catalans de quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en decadència, però en esclatar la guerra civil del 1936 i fer-se càrrec del setmanari el sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l'exemple d'humorisme viu i combatiu que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca, tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Francesc Madrid, Lluís Capdevila, Ramon Vinyes i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J.F. Guibernau, Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35 000 exemplars. Des del 1889 fins al 1925 edità un almanac, que es publicà també el 1932.

Diari Català
Primer diari català, fundat a Barcelona per Valentí Almirall i Llozer el 4 de maig de 1879. En les suspensions utilitzà els títols "Lo Tibidabo" (1879), "La Veu de Catalunya" (1880) i "Lo Catalanista". Eixí fins el 30 de juny de 1881 en què fou suspès per Almirall arran del seu trencament amb Pi i Margall. Defensà el republicanisme federal i intentà de formar consciència catalanista. Prestà una atenció especial a la informació de les comarques i procurà d'actuar com a portaveu de les classes populars.
L'excursionisme. Excursionisme
Exercici i pràctica de fer excursions. L'activitat excursionista nasqué al s XVIII com a manifestació de les idees filosòfiques, artístiques i científiques que preconitzaven el contacte amb la natura i el descobriment dels seus valors i secrets. Al s XIX, coincidint amb l'interès pel passat històric i pel desvetllament de tradicions i costums, s'estengué l'afany de viatjar. En general, però, l'excursionisme es desenvolupà com a activitat col·lectiva a la darreria del s XIX, i fou practicat especialment a través d'itineraris muntanyencs, que hom combinava amb l'acampada, amb fins recreatius o científics. Més tard, la pràctica excursionista es dividí en dues grans tendències: l'una, dedicada a les excursions de muntanya, en forma lliure i amb finalitats d'esbarjo i, sovint, lúdiques, que donà lloc a la creació d'entitats i clubs excursionistes i que fou potenciada per l'escoltisme; l'altra, de tipus comercial i cada dia més estesa, consistent a participar, amb finalitats recreatives, en viatges organitzats i amb itineraris concrets, promoguts per societats especialitzades, o a fer excursions com a membre d'entitats o de societats que faciliten mitjans i serveis als socis per a efectuar-les; aquesta segona tendència ha esdevingut un dels pilars del turisme.

Als Països Catalans, i especialment al Principat, l'aparició de l'excursionisme és essencialment fruit de l'anhel de coneixença, d'estudi i d'estima de la pròpia terra que desvetllà la Renaixença, afavorida pel millorament de les comunicacions i de les condicions de vida de la població de les ciutats. Anteriorment, era practicat només per individus aïllats, com, al s XVIII, Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, que deixà testimoni escrit de les seves excursions a diferents parts de Catalunya i del Rosselló. L'enderrocament, el 1854, de les muralles de Barcelona (que obligaven a retornar a la ciutat a una hora fixa) afavorí l'interès creixent per l'excursionisme. Ja el 1840 Pere Nolasc Bofill havia efectuat un viatge als Banys de la Presta; a Reus, el Centre de Lectura organitzà un pujada a la Mola de Colldejou (1860). Aviat geòlegs, historiadors, filòlegs, geògrafs, botànics, folkloristes, etc, emprengueren viatges i recerques sobre gran nombre d'aspectes del país. El procés culminà amb la creació de la primera entitat excursionista d'importància, a Barcelona: l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (1876). Discrepàncies de criteri originaren una nova societat: l'Associació d'Excursions Catalana (1878), però el 1890 hom les fusionà totes dues en una de sola: el Centre Excursionista de Catalunya. El butlletí que publicava la primera, titulat "L'Excursionista" (1878-91) i el "Butlletí&&&" de la segona (1878-90) foren substituïts pel "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya" (1891-1938). Unes altres publicacions importants foren l'Àlbum pintoresc i monumental de Catalunya (1878), les primeres guies excursionistes, d'Artur Osona (1880), i les dels Pirineus de Cèsar August Torras (1902). L'excursionisme influí directament sobre la producció literària catalana: el millor exemple d'aquesta influència és el Canigó de Jacint Verdaguer (1886). També contribuí al millorament de la cultura i de la llengua, la catalogació i la salvació de monuments històrics (restauració de Ripoll el 1886), la creació de biblioteques i museus, etc. El 1904 Juli Soler i Santaló organitzà les primeres sortides importants sobre neu. El 1908 hom creà la secció de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. La celebració del primer Aplec Excursionista Català, a Poblet (1910), afavorí la unificació del moviment excursionista i l'organització del Primer Congrés Excursionista Català (a Lleida, el 1911). Al País Valencià, les primeres sortides foren organitzades per Lo Rat Penat, i al Rosselló, el moviment excursionista originà el Sindicat d'Iniciativa de Vernet (1907). La creació de la Lliga de Societats Excursionistes de Catalunya, el 1920, presidida per Cèsar August Torras, agrupà 36 entitats diferents (20 de Barcelona), però restà inoperant a partir del cop d'estat del general Primo de Rivera (1923) i fou substituïda per un Secretariat de Coordinació Excursionista de caire semiclandestí. El 1930, acabada la Dictadura, sorgí la Federació d'Entitats Excursionistes. El 1928 aparegué "Excursionisme", primer intent seriós d'un diari d'informació excursionista, en el qual col·laboraren, entre altres, F. Maspons i Anglasell, C. Pi i Sunyer, Nicolau d'Olwer, Ferran Soldevila, Ventura i Gassol, etc. Diverses entitats ja existents formaren, el 1931, la Unió Excursionista de Barcelona (anomenada, des del 1933, Unió Excursionista de Catalunya). El 1935 se celebrà a Barcelona el cinquè Congrés Internacional d'Alpinisme de la Unió Internacional d'Associacions d'Alpinisme, que hi celebrà alhora la seva segona assemblea general. La guerra civil de 1936-39 motivà una gran recessió en l'excursionisme català: moltes entitats desaparegueren, algunes foren suprimides per llur caire patriòtic i d'altres per manca d'associats i per les restriccions de postguerra i les prohibicions militars (1939-47) d'accedir a determinats massissos muntanyencs. Les entitats supervivents passaren a dependre directament d'un Consejo Nacional del Deporte (1939), des del 1942, de la Federación Española de Montañismo, amb seu a Madrid, amb jurisdicció damunt tot l'excursionisme a l'estat espanyol. La importància excepcional de l'excursionisme català determinà la creació, el 1946, d'una Delegació Catalana de la Federación Española de Montañismo, presidida per E. Pellicer. Des del 1942 (3 120 associats) fins al 1950 (13 475) hom registrà un augment molt fort d'associats a entitats excursionistes, especialment en l'àmbit comarcal. Hom impulsà també la xarxa de refugis (Ll. Estasen, 1949; la Font del Faig, 1951; Besiberri, 1960; les Agulles de Montserrat i el de Sant Jordi, 1961; Musté-Recasens, 1963; etc). El 1955 foren creades sotsdelegacions de la Federació a Manresa i Tarragona. Hom reprengué els Campaments Generals de Catalunya i les Marxes de Regularitat, com abans de la guerra, i, lentament, l'excursionisme retrobà l'antic caire cultural i científic. El 1963 fou autoritzada la creació d'una Federació Catalana de Muntanyisme, dirigida per E. Padrós i De Palacios. Alguns actes excursionistes esdevingueren actes públics amb una participació ingent, com l'Aplec del Matagalls del 1959, amb 5 000 assistents. Elisard Sala tingué gran importància en la difusió de la cançó excursionista i en la creació de la Festa de la Cançó de Muntanya, de periodicitat anual. Hom reprengué les emissions radiofòniques sobre temes excursionistes, iniciades el 1938 per J. Sala i Sivillà, com "Cumbres Blancas" (1941), "Excursionismo" (1950) i, més modernament, "Canigó". Fou represa la publicació de llibres de tema muntanyenc, com les traduccions d'Editorial Joventut (1948), i foren publicades col·leccions de mapes per les editorials Alpina i Montblanc (1950), amb llurs explicacions monogràfiques. El Centre Excursionista de Catalunya publicà, a partir del 1946, el butlletí "Montaña", catalanitzat des del 1970 amb el nom de "Muntanya"; la Unió Excursionista de Catalunya publicà "Senderos" (1959), i aparegueren, a més, les revistes "Cordada" (1955) i, editada per la Federació Catalana, "Vèrtex" (1966), en català des del 1970. El 1964 aparegué l'Enciclopèdia de l'Excursionisme, de Josep Iglésies. També ha estat important la tasca dels Arxius Bibliogràfics de la Unió Excursionista de Catalunya, del Centre Excursionista de Gràcia, etc. Des del 1980 l'excursionisme català depèn de la conselleria de l'esport de la Generalitat de Catalunya. Al País Valencià, durant aquesta nova etapa, l'excursionisme experimentà un fort impuls, amb la creació dels centres excursionistes de València (1945) i d'Alcoi (1950), amb llurs delegacions, i la proliferació de grups espeleològics i d'escalada. El 1960 fou creada la Federació Valenciana de Muntanyisme. Hom edita la revista "Riscos", i han estat fetes expedicions espectaculars (Acampada del Regne de València, 1959; expedició a Grenlàndia, 1970; vessant sud de l'Aconcagua, 1972). Les raons geogràfiques determinen el menor volum de l'excursionisme a les Balears. Al Rosselló, a més del CAF (Secció dels Pirineus Orientals), la Fédération Française de la Montagne engloba les activitats excursionistes principals.
L'Ateneu Barcelonès (1860) va ser un dels centres promotors de la cultura catalana. Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures.
Ateneu Barcelonès
Associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació alhora— un "Butlletí", que no visquè llarg temps; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el 1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71), el 1981 fou declarada monument historicoartístic.
La renovació del catalanisme cultural: Modernisme i Noucentisme. Modernisme
Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. En l'aspecte de l'art —tot i que quan s'aplica al català el mot té un sentit més ampli— sol designar només els corrents de l'art occidental —especialment arquitectònics i decoratius— coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del pre-rafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició Universal de París del 1900, i després d'aquest any, tot i que hom continuà conreant-lo uns quants anys encara amb força, perdé ja el caràcter renovador; contribuí, però, a conformar nous estils que el succeïren. El 1884, quan el mot apareix —potser per primer cop a Catalunya— a "L'Avenç", Ramon Casas i Santiago Rusiñol, encara uns desconeguts, presentaren a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica (La corrida, de Casas; Barcelona, col·l Sala). Era l'època dels primers assaigs arquitectònics d'Antoni Gaudí, el gran arquitecte que posà aquest moviment a l'avantguarda de l'art internacional, amb grans obres tan primerenques com el palau Güell (1886-91); Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l'Exposició Universal del 1888, ja se situava gairebé al seu nivell. El camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador dels dos arquitectes fou seguit aviat per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, del local d'Els Quatre Gats, centre de les tertúlies i de les manifestacions dels modernistes. Paral·lelament, J.Domènech i Estapà i Enric Sagnier conreaven un eclecticisme amb influència modernista, de gran espectacularitat. Modernisme en art era sinònim de modernitat, i en aquell moment aquesta, en pintura, era el naturalisme tal com el definia l'àrbitre de la crítica Raimon Casellas. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas, Museu d'Art Modern de Barcelona), enmig de la incomprensió de bona part del públic i de la crítica. El terme, però, incloïa també el simbolisme molt o poc decadentista conreat per l'anglòfil Alexandre de Riquer (des del 1893), per Rusiñol en els seus plafons del Cau Ferrat del 1896, per Joan Brull, per Josep M.Tamburini, per Sebastià Junyent —que també havia fet impressionisme gris— i pel catòlic Joan Llimona, i, en certa manera, també incloïa l'exuberància cromàtica del llunyà Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida, mai amb tanta identificació amb les noves tendències europees com ell, per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol i Eusebi Arnau, que integraren sovint la seva obra a la nova arquitectura. A nivell pràcticament popular el modernisme era sobretot l'art simbolista i, especialment, les arts decoratives sinuoses i exuberants emmarcades dins l'Art Nouveau o el Modern Style europeus: escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps —i els mateixos Casas i Riquer—, orfebres com la família Masriera, exlibristes com Josep Triadó i Joaquim Renart —i sobretot Riquer—, i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, la majoria pertanyents a una generació més jove, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació espectacular i decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres que, rebutjant la denominació de modernistes que els continuaven aplicant els crítics més conservadors, retrobaven la inquietud renovadora que els més grans ja havien abandonat i posaven la pintura catalana a l'avantguarda de l'art occidental. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en decadència al principi del s XX, en escultura —especialment l'aplicada— i, sobretot, en arquitectura encara perdurà molts anys en l'obra genial del primer Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina), fins al punt que fou designat en molts llocs de l'àrea hispànica com l'estilo catalán.

Noucentisme
Moviment cultural d'abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del s XX. Els principals banderers —Eugeni d'Ors, Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Josep Pijoan, Francesc d'A.Galí, Torres-Garcia, Xavier Nogués, Feliu Elias— entraren a les lletres i a les arts pel modernisme, que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes (reforma lingüística de "L'Avenç", parnassianisme poètic, antifloralisme, etc) dels noucentistes. Així, en un llibre símbol com l'Almanac dels Noucentistes (1911) conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments. Hom ha convingut que el 1906 representa la desclosa victoriosa del moviment, que a poc a poc anà bastint tot un programa, gràcies especialment a la plataforma mínima de govern que representà el poder de Prat de la Riba i el seu equip polític —procedent de diverses tendències— des de la presidència de la diputació provincial de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat (1914). El 1906 Eugeni d'Ors, des de la tribuna diària del seu Glosari a "La Veu de Catalunya" —on signava Xènius—, encunyà el terme noucentisme, i l'anà perfilant fins a fer-ne un programa, sobretot en el pròleg de La Muntanya d'Ametistes (1908) de Guerau de Liost, manifest teòric de la nova tendència: la cultura enfront de la natura salvatge, la logomàquia ha de dominar l'heliomàquia, l'arbitrarisme de l'artífex enfront de la inspiració espontània i descontrolada. El sentit genèric del mot s'aplica als nous corrents renovadors i vindicatius que es revelen sovint a través del que Xènius anomena "les palpitacions del temps". La figura arquetípica de La Ben Plantada (1911), de Xènius, aspira a ésser una mena de filosofia nacional catalana, sota l'advocació del classicisme. Tanmateix, no tot el programa orsià correspon al moviment. Per assolir l'ideal col·lectiu, a través d'una cultura representativa, europea i cap al futur, els noucentistes, al·lèrgics als ferments anarcoides i àdhuc genialoides del modernisme, van imposant llur programa, que té com a objectiu primer la formació d'una llengua literària comuna i, en certa manera, tot i la paradoxa, codificada però flexible, útil per a qualsevol disciplina. Les normes de l'Institut d'Estudis Catalans (1913), promulgades sota l'alt guiatge de Pompeu Fabra, exigeixen cànons literaris i un sentit crític: d'aquí ve la presència del neoclassicisme —amb tocs d'una ironia vivificadora— i del conreu d'una poesia simbolista que parteix de la realitat per a transformar-la. Josep Carner n'és el capdavanter en diversos fronts, i hom l'ha comparat a tot un moviment literari, al costat de Guerau de Liost, més preciosista encara, i de Josep Maria Lopez-Picó, director de La Revista. La influència dels patriarques mallorquins (Costa i Llobera, Joan Alcover) fa costat i potencia, poc o molt, el programa noucentista, almenys en el vessant líric. La passió per fixar la llengua fa de la poesia el gènere taumatúrgic que hi ajudarà definitivament, mentre que la novel·la és fins i tot combatuda com a —encara— no necessària per al nou ordre estètico-filològic. D'ací ve el buit d'aquest gènere durant dues dècades, que omplen només els darrers modernistes (Víctor Català, Casellas, Pous i Pagès). L'intent, sobretot orsià, d'inventar una novel·la noucentista, fracassà, i la fórmula de la prosa del mateix nom (Alexandre Plana, Duran i Reynals) és l'estilització i el poema en prosa, més que la fabulació llarga amb un argument. Enfront de l'aventura s'imposa, doncs, la mesura; enfront de l'èpica, la lírica. Grans traductors de clàssics (Fundació Bernat Metge) o d'autors moderns completen l'ambició de totalitat. Paral·lelament als canvis literaris, hi ha la projecció cultural a través de la creació de biblioteques populars, museus, nous experiments pedagògics, revistes especialitzades i una universitat tècnica (la Universitat Nova). En les arts plàstiques, el classicisme del gran escultor rossellonès Aristides Maillol ja semblava preludiar el noucentisme des del Rosselló al principi del segle, tot i que al començament el nou moviment es concretà, en la plàstica, en l'arcaisme depurador conreat per alguns postmodernistes, molts dels quals integrats després en l'associació Les Arts i els Artistes, que sintetitzà en un concepte ampli de noucentisme —com a l'Almanac— inquietuds renovadores diverses. El dandisme d'Ismael Smith també fou vist com una de les mostres primerenques del nou estil. En el camp de la pintura, el noucentisme fou encarnat pel classicisme de Torres-Garcia, muralista de la sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Catalunya, el mediterranisme cezannià de Joaquim Sunyer, consagrat el 1911 per Maragall com la gran figura de la nova generació, el barroquisme casolà de Francesc d'A.Galí, el gran mestre de tota una generació d'artistes, i el popularisme irònic de Xavier Nogués, pont i síntesi de generacions i de tendències i il·lustrador de les Sàtires de Guerau de Liost. Paral·lelament, en l'escultura, Josep Clarà coincidia amb la morfologia classicista típica del moviment, però en feien seu més decididament l'ideari Enric Casanovas i, sobretot, Esteve Monegal, organitzador de la secció d'escultura de l'Escola Superior dels Bells Oficis, fruit típic del noucentisme, fill de l'escola de Galí; al costat d'ells, Pau Gargallo —successor de Monegal a l'Escola— alternava el classicisme amb l'avantguarda, Manolo Hugué feia la seva síntesi personal allunyat al principi a França i Joan Borrell-Nicolau, el maillolenc Joaquim Claret i els malaguanyats Fidel Aguilar —del nucli gironí— i Josep Armengol —del terrassenc— completen el panorama. En l'arquitectura, Rafael Masó, ànima de la Societat Athenea de Girona, personifica el pas del modernisme al noucentisme, i a Barcelona Josep Goday és l'autor de l'amesurat barroquisme dels grups escolars municipals, inspirats en l'etapa que hom ha anomenat blanca de l'obra del seu mestre Josep Puig i Cadafalch, l'arquitecte que succeí Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat. Al costat de tots ells —sovint intercalats— hi ha els noms dels hereus del realisme postmodernista, encapçalats pel polifacètic Feliu Elias i aglutinats pel seu setmanari humorístic, "Papitu", en la seva primera etapa (1908-11), on, al costat de Nogués, s'integraven noms més joves, com Manuel Humbert, Francesc Labarta i Josep Mompou. Entre els deixebles de la primera generació sortiren noms tan representatius com els dels deixebles de Galí Jaume Mercadé, Francesc Vayreda i Josep Aragay, pintor, dibuixant i teòric d'El nacionalisme en l'art (1920); Josep Obiols —format a l'Escola de Decoració fundada per Torres-Garcia a Sarrià el 1913—, il·lustrador d'obres de Carles Riba, fou l'autor del famós cartell de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, on creava l'arquetip del nen noucentista. Aquesta segona generació fou fecunda en escultors, com l'irònic Josep Granyer, Dunyac, Solanic, Llauradó i, especialment, el rigorós Joan Rebull, que anà a la recerca dels orígens de l'escultura pura i que anys més tard dirigí el taller d'escultura de la Generalitat. Entre els arquitectes més joves sorgiren els partidaris més decidits de la depuració formal, que prenia per model l'obra de Brunelleschi, divulgada per J.F.Ràfols: eren Raimon Duran i Reynals, Nicolau M.Rubió i Tudurí —preconitzador de la fórmula "Catalunya-ciutat", antídot del ruralisme—, Adolf Florensa i Francesc Folguera i els germans Puig Gairalt, ja a les portes del racionalisme. El noucentisme sovint és volgudament un exquisit art menor (els tipus de Nogués, l'intimisme musical de les cançons d'Eduard Toldrà, el músic d'El giravolt de maig, de Carner, les breus i depurades composicions de Frederic Mompou), contrapunt de l'art monumental de Gaudí o del Wagner mitificat pels modernistes. Amb el temps, el noucentisme esdevingué un substrat cultural, i fracassaren el seus enemics (modernisme, antinormistes, floralistes, etc). Joaquim Folguera i Carles Riba excel·leixen dins la segona generació de poetes noucentistes. Entremig, el realisme de Josep Pla (Coses vistes, 1925), relacionat amb el preconitzat en les arts plàstiques per Feliu Elias i seguit per la generació del 1917 (Els Evolucionistes, Agrupació Courbet), i la polèmica sobre la novel·la esbotzen l'excessiva influència del classicisme idealitzant dins la cultura noucentista; però el moviment, amb diversos caires —"posts" o "neos"— perdurà. La Catalunya moderna és obra, doncs, en primer lloc, d'aquest moviment, dins el qual militaren, barrejades, figures de totes les classes socials, i àdhuc certs avantguardistes (J.V.Foix, Junoy, Sánchez-Juan) acabaren adoptant el que en sentit positiu i negatiu fou una mena d'estètica oficial.
Institut d'Estudis Catalans (IEC)
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica, l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi i l'expansió i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals, exactes, físico-químiques, filosòfiques, morals i polítiques.

Normes ortogràfiques
Conjunt de 24 regles promulgades per l'Institut d'Estudis Catalans pel gener del 1913, amb les quals hom posà fi a l'anarquia ortogràfica, dominant en els Països Catalans des de feia molts decennis, que no havien sabut o no havien pogut superar els gramàtics que fins aleshores s'havien ocupat de la llengua catalana —com P.Ballot, M.Pers i Ramona, P.Estorch i Siqués, M.Milà i Fontanals, T.Thos i Codina, A.de Bofarull, A.Blanch, J.Nonell, M.Grandia— ni les institucions que semblava que haurien hagut d'aconseguir-ho —com l'Acadèmia de Bones Lletres o els Jocs Florals de Barcelona—. Una de les tasques assignades a la Secció Filològica de l'Institut, en ésser fundada aquesta, fou —al costat de l'estudi científic de la llengua parlada en totes les regions del domini català i del de la llengua escrita en totes les èpoques de la seva història— la de procedir a la seva depuració, fixació i expandiment, i, prioritàriament, la d'ordenar l'aparença externa de la llengua, indispensable si més no per tal que les publicacions de les tres seccions aleshores existents de l'Institut no apareguessin amb ortografies diverses. Per a l'establiment d'aquestes normes ortogràfiques l'Institut constituí una comissió formada per membres de totes les seves seccions: A.M.Alcover, J.Carner, F.Clascar, P.Fabra i Ll.Segalà, de la Secció Filològica; J.Massó i Torrents, M.dels S.Oliver i A.Rubió i Lluch, de la Secció Historicoarqueològica; i P.Coromines i E.d'Ors, de la Secció de Ciències. P.Fabra fou encarregat de presentar un qüestionari que hom passà a estudi, discussió i votació, punt per punt, dels membres de la comissió i que després de revisat i aprovat per aquesta fou sotmès a l'examen i a l'aprovació definitiva per l'Institut en ple. L'ortografia proposada venia a ésser en el fons la que el mateix Fabra havia assajat a la revista "L'Avenç", alliberada, però, d'innovacions que a molts havien de semblar forçosament detonants, com, per exemple, la supressió de tota h, fins i tot les etimològiques. Després d'un any i mig de treball, alentit per dificultats de tota mena —entre elles la residència, al principi, de Fabra al País Basc— i també per diverses maniobres, la tasca encomanada arribava a bona fi i era donada a conèixer en un fascicle estampat precisament a la tipografia de L'Avenç. Les normes eren adoptades tot seguit per la premsa diària, per diverses revistes i per la majoria d'escriptors —entre ells, ultra els de l'Institut, J.Bofill i Mates, J.M.Lopez-Picó, C.Riba, A.Rovira i Virgili, C.Soldevila, C.Cardó, J.Pous i Pagès, J.Puig i Ferreter, J.M.de Sagarra, etc—, i el president Prat de la Riba feia una crida a la unitat i a la disciplina dels catalans en aquest afer, i gràcies a aquesta les corporacions locals adoptaven la nova ortografia. Malgrat aquest acolliment popular i oficial, les normes foren combatudes en un principi per un nombre no pas reduït de personalitats que creien que hom atemptava amb elles contra la tradició secular de la llengua. Entre els antinormistes cal destacar literats i estudiosos com F.Carreras i Candi, J.Collell, J.Franquesa i Gomis, F.Matheu, A.Mestres, R.Miquel i Planas, E.Moliné i Brasés, etc, que el 1915 crearen, amb l'única finalitat d'oposar-se a la marxa ascendent de les normes, una Acadèmia de la Llengua Catalana, la qual redactà unes Regles ortogràfiques, publicades el 1916, que no prosperaren; alguns d'ells menaren una insistent campanya antinormista, que es concretà sobretot en la revista "Catalana" i en les dues conferències de R.Miquel i Planas a l'Ateneu Barcelonès (Contra la reforma lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans, 1918). Tot amb tot, les normes ortogràfiques, ampliades després i precisades en els 50 punts de l'Exposició de l'Ortografia catalana que precedeix el Diccionari ortogràfic de l'Institut (1917), continuaren guanyant posicions, de primer al Principat, seguit immediatament per les Illes i, al final del 1932, pel País Valencià, on reberen el nom de 'Normes de Castelló', fins que les dues institucions fins aleshores irreductibles —l'Acadèmia de Bones Lletres i els Jocs Florals— abandonaren també, els primers anys de la República, llurs grafies particulars per sumar-se a l'ortografia de l'Institut, que havia proporcionat a la llengua catalana un aspecte modern i la unitat durant llargs anys per tothom recercada.
La configuració del catalanisme polític. Nacionalisme polític
Forma d'expressió del nacionalisme que, a més de defensar la identitat nacional d'un poble, lluita per la constitució de l'Estat propi o l'assoliment de graus més o menys satisfactoris de llibertat i autogovern. Formen part d'aquest corrent els nacionalistes pròpiament dits (autonomistes, federalistes o independentistes).

Catalanisme polític
Conjunt de doctrines i de moviments socials i polítics nascuts durant el segle XIX i arribats als nostres dies, que afirmen la personalitat política de Catalunya i en reivindiquen el coneixement. Moviment nacionalista que planteja diverses formulacions polítiques d'autogovern, des de l'autonomia fins a l'independentisme. 
Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política moderada (autonomia).
Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular i progressista, partidari d'una solució política radical (federalisme o independentisme).
Els precedents.
Les primeres revoltes populars foren moviments de protesta contra el centralisme de l'Estat liberal.
Provincialisme
Nom que rebé, a l'inici del s XIX, el moviment favorable a la recuperació de la consciència de la pròpia identitat dels Països Catalans. Fou especialment intens al Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la guerra del Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc. Inicialment el provincialisme es donà entre les classes conservadores catalanes, com a oposades a l'uniformisme centralista que els liberals palesaren a les corts de Cadis (1810-12) i durant el Trienni Constitucional. Això explica l'ús del català en la predicació i les publicacions de l'Església, majoritàriament antiliberal, els anys 1810 i 1820, així com el catalanisme latent en moviments absolutistes com els alçaments dels malcontents (1825-27) i dels carlins. Gradualment, però, el camp liberal català evolucionà cap al provincialisme, en oposició al centralisme aferrissat dels governs liberals que se succeïren des del 1833 i la imposició de la divisió provincial. Aquesta suposava l'extinció del Principat i del País Valencià, al·ludits ara oficialment com "el antiguo Principado de Cataluña" i "el antiguo reino de València". El moviment provincialista liberal es palesà en actituds com la de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, que reclamà la restauració de la corona catalano-aragonesa (1835), actitud que informà les lluites contra Espartero).
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.

La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX.

Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.

Aquestes primeres reivindicacions anticentralistes van lligades al federalisme i al carlisme. Federalisme
Corrent de pensament polític que defensa un sistema de pactes entre pobles, nacions o Estats per formar una unitat política més àmplia, la qual ha d'integrar les particularitats dels grups humans que pacten la seva federació. Teoria política que preconitza la unió d'Estats sota una mateixa constitució política; el pacte federal implica el manteniment d'un marge d'autonomia en els afers interns per a cada estat federat, però alhora la cessió de sobirania a un poder superior, l'estat federal, el qual té reservades totes aquelles matèries que afecten l'ordre general.

El federalisme a Catalunya
Al Principat de Catalunya hom ha volgut veure el federalisme com un fenomen autòcton, aliè a la influència de Proudhon, sobre la base de les declaracions, ja el 1841, de Pruneda en un periòdic d'Osca defensant la república federal i de la seva divulgació per part de Joan B.Guardiola (1850) i Pi i Margall a "El Eco de la Revolución" i a "La Revolución y la Reacción" (1854), i també de Garrido i de Josep M.Orense, aquell mateix any. Però com a força política sorgí després de la Revolució de Setembre del 1868, amb la formació del Partit Republicà Democràtic Federal i, a Barcelona, del Club dels Federalistes, amb el seu periòdic "El Federalista", que actuà en defensa de les juntes revolucionàries locals. Arran de la Constitució del 1869, el federalisme català es dividí en dues ales, la moderada o dels benèvols (Club Republicà Democràtic Federal i el periòdic "La Razón") i la radical o dels intransigents (Club dels Federalistes, "El Estado Catalán" i dirigents com Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina, Pau Pallós, etc, i en certs aspectes, Baldomer Lostau i Gaspar Sentiñón). Aquests, que s'alçaren l'any 1869, més particularistes, partien de l'autonomia integral de l'individu i exigien la independència a Catalunya com a acte previ per a concertar el pacte d'igualtat entre estats (Catalunya, Castella, etc); defensaven també el dret d'autodeterminació dels cubans i la federació ibèrica com a pas previ per a la unió dels pobles llatins i de tots els pobles del món. El federalisme fou, amb el cooperativisme, una base fonamental del moviment obrer els anys 1868-69, no influït pel bakuninisme. Així, la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, que canvià aquest nom pel de Centre Federal de les Societats Obreres, féu propaganda electoral pels federals, i aquests propugnaven la creaci&a;o de cooperatives, tot i que criticaven l'apoliticisme obrer. Proclamada la República (1873), s'aguditzà l'oposició del Partit Federal, amb seu a Madrid, i dels intransigents, que proclamaren la república federal a Rubí i des dels ajuntaments de Gràcia, Olesa, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Pol, Arenys de Munt, etc, i que pressionaren la diputació de Barcelona (amb el suport de dirigents de l'ajuntament, com Almirall, Boet, Balasch, Labán, etc), per a proclamar l'estat català. La Insurrecció Cantonalista no tingué ressò al Principat, però sí al País Valencià. Caiguda la República, Figueras fou exiliat i Pi escriví Las nacionalidades, on plantejà el federalisme com a pacte o consens mutu. Alguns federals passaren al partit demòcrata de Castelar (Josep Tomàs i Salvany, Josep Rubau i Donadéu, etc), però d'altres restaren independents (Almirall, Vallès i Ribot, Lostau, Joan Tutau). Durant la reorganització republicana dels anys 1879-81, Figueras que havia tornat de l'exili, formà el Partit Federal Orgànic, i Pi i Margall reconstituí el partit Republicà Democràtic Federal segons els conceptes de la seva darrera obra. Almirall, però, adscrit a solucions catalanes autònomes i que des del 1879 publicà "El Diari Català", se separà de Pi i Margall, i fou Vallès i Ribot qui reorganitzà el partit d'aquest al Principat. El federalisme d'Almirall i de Frederic Soler influí en la Renaixença. La mort de Figueras portà al partit federal els seus seguidors, i en un congrés regional (abril-maig del 1883) fou aprovat un projecte de constitució de l'estat català dins la federació espanyola, signat per Francesc Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau, etc, i pel juny del 1894 hom enllestí el programa polític del partit federal, que esdevingué una contínua base de referència. El Consell Federal de Catalunya presidit sempre per Vallès i Ribot, defensà la independència de Cuba, i hom intentà (amb Ramon Roig i Armengol i Joaquim Lluhí i Rissech) una aproximació a la Unió Catalanista, que no reeixí pels temors del mateix Vallès. Mort Pi i Margall i substituït en la direcció del partit per Eduardo Benot, s'accentuà la divergència entre la direcció de Madrid i el federalisme català, que arribà a antagonisme el 1905, que el Consell de Catalunya actuà ja com a partit específicament català i col·laborà i signà pactes electorals amb la Unió Republicana i en el si de la Fraternitat Republicana, fins que el 1909, en consolidar-se una esquerra catalana, Lluhí, aleshores president del Centre Nacionalista Republicà (CNR), estimulà la unificaci&a;o d'aquest amb la Unió Republicana i amb els federals, que es materialitzà en les bases per a la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana (abril del 1910), que signaren, per part dels federals, Roig i Armengol, Laporta, Conrad Roure, Mairal i Vallès i Ribot, que en fou president. Amb la desaparició d'aquesta Unió, les entitats federals subsistiren, però s'afebliren progressivament. El 1917 hom efectuà un intent de refer el partit federal, però l'atomització dels federals anava esdevenint més i més gran (sempre hi havia, però, un federal a les candidatures a càrrecs polítics). El 1931 la creació de l'Extrema Esquerra Federal dividí encara més el federalisme, i la seva reduïda força absorbida per l'Esquerra Republicana de Catalunya i pel partit radical, i, malgrat la reunificació en les eleccions al Parlament de Catalunya, es tornà a dividir el 1933. Els federals no signaren el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1936), i s'anaren dispersant.

Partit Republicà Democràtic Federal
Associació política d'abast espanyol, amb una especial força i influència als Països Catalans, organitzada després de la revolució del setembre del 1868. Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme. Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall. Comptà de fet amb diversos centres d'iniciativa, mancat d'una direcció incontestada: la representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871, 52 a l'abril del 1872 i 77 a l'agost del 1872 (37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals correspongueren als Països Catalans); la premsa, sobretot "El Federalista", "El Estado Catalán" i "La Alianza de los Pueblos" de Barcelona, "El Ampurdanés" de Figueres, "El Iris del Pueblo" de Palma de Mallorca, etc, a part "La Igualdad", "La Discusión" o "El Pueblo Español" de Madrid; per últim, els diversos comitès locals o clubs, en especial al Principat el Club dels Federalistes de Barcelona, a les Illes el Casino Republicà de l'Estat Balear de Palma de Mallorca, etc. El moviment es dividí ben aviat en benèvols i intransigents. Els primers tendiren a supeditar el partit respecte de la representació parlamentària i cercaren l'acord amb altres forces polítiques, com ara els radicals. Els segons es mostraren majorment inclinats als pactes regionals i a l'actuació al carrer o a la insurrecció armada. Després del pacte de Tortosa del maig del 1869, i davant la proliferació de pactes regionals, Pi i Margall imposà la signatura d'un "pacte nacional" (juny del 1869), el qual de tota manera no pogué evitar la Insurrecció Federal de setembre-octubre, promoguda especialment pels intransigents del Principat en contra de les quintes. A partir del 1870 l'hegemonia dins el partit de Pi i Margall es basà en el manteniment d'un difícil equilibri entre l'esquerra i la dreta. La Primera Assemblea Federal celebrada a Madrid el març d'aquell any significà un important canvi orgànic, puix que deixà de banda els pactes regionals com a motors organitzatius del partit, i establí un directori de cinc membres resident a Madrid (Pi —que en fou elegit president—, Castelar, Figueras, Orense i Barberà); hom volgué assolir una major unitat i eficàcia. Amb això Pi pogué vèncer fàcilment l'atac de la dreta (Declaració de Premsa del 7 de maig de 1870 contra el pactisme i favorable a l'unitarisme), però no pogué evitar l'agreujament de la divisió interna (constitució de comitès locals republicans separats, de benèvols i intransigents, a Barcelona, a València, a Palma de Mallorca, etc). Tanmateix, Pi fou reelegit president en els successius directoris del 1871 i del 1872, majoritàriament dominats pels benèvols. La inclusió d'una minoria intransigent —Estévanez i Contreras— no impedí la constitució d'un Consell Provisional de la Federació Espanyola (octubre del 1872) que recolzant-se en els fets de Ferrol intentà de dirigir una nova insurrecció generalitzada pel novembre del 1872. La proclamació de la Primera República afavorí l'agreujament de la divisió del partit. En general els caps parlamentaris feren costat a la política "legalista" de Pi (esperar a l'elecció d'unes corts constituents per a proclamar la república federal i elaborar una constitució pròpia). Els intransigents de les "províncies", en especial al Principat, País Valencià i Andalusia, volgueren la immediata implantació de les reformes administratives i polítiques promeses i actuaren amb independència del directori de Madrid o del govern. Tanmateix, la seva força es mostrà molt limitada quan hom celebrà les eleccions generals pel maig del 1873. El fet nou fou la configuració d'una tendència de centre (amb Estévanez, Benot, Díaz Quintero, Orense, etc) que, juntament amb la dreta (Castelar, Salmerón), dominà les noves corts i es constituí en el principal suport de Pi i Margall els mesos de juny i juliol. Després, el cantonalisme, que sorgí força independentment del Comitè de Salvació Pública creat el 10 de juliol pels intransigents de Madrid, a part de provocar la sortida del poder de Pi, afavorí el domini de la dreta i desorganitzà el centre. El pes dels fets al Principat fou determinant. La força dels intransigents hi fou limitada per l'avanç continuat dels carlins (victòries de Savalls a Berga el 28 de març i a Alpens l'11 de juliol), el qual refrenà les diputacions de Tarragona, Girona i Lleida, poc propenses a seguir els intransigents de la diputació de Barcelona en els seus intents de proclamació de l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol). Caps de molt prestigi, com Baldomer Lostau, Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Serraclara, Rubau Donadeu, etc, tendiren vers posicions centristes. En definitiva, el mateix perill carlí provocà alhora la formació de la Junta de Salvació i Defensa de Catalunya i dificultà la participació en el cantonalisme, restant-li gran part del seu ressò. Fins 1880-81 no s'inicià una certa reorganització del partit, afavorida indirectament per l'ascens al poder de Sagasta. Tanmateix, una gran part dels líders coneguts s'alinearen amb Castelar (Tomàs i Salvany, Pascual i Cases, Rubau Donadeu, Coromines, al Principat; Joaquim Fiol, a les Illes). Fracassaren uns tímids intents d'acostament entre Figueras i Pi i Margall i, a més, aquest es trobà amb la defecció de Valentí Almirall el 1881. Pogué comptar, però, amb Josep Vallès i Ribot —que havia d'esdevenir el gran cap federal al Principat i el més important suport del partit—, el mallorquí Antoni Villalonga, etc. En l'Assemblea de Saragossa (juny del 1883) hom aprovà un projecte de constitució federal i recollí bàsicament les línies elaborades pel congrés regional del partit a Catalunya celebrat els mesos d'abril i maig del mateix any (projecte de constitució de l'Estat Català dintre la Federació Espanyola signat per Sunyer i Capdevila, Vallès i Ribot, Lostau i Tutau). Posteriorment, el 1894, amb la redacció del Programa del Partido Federal, s'arribà per fi a una fixació clara i concreta de l'ideari federalista. De tota manera el seu creixement fou difícil. Pi pogué ésser diputat a partir del 1886, així com Vallès i Ribot i algú altre a partir del 1891, però s'aguditzà el quasi exclusiu suport del Principat. A més, una continuada resistència als intents reunificadors del republicanisme i el manteniment d'una rígida ortodòxia doctrinal li restaren operativitat. Al tombant del segle el prestigi que havien assolit tant Pi i Margall (i el seu òrgan "El Nuevo Régimen", fundat el 1890) com el partit a Catalunya amb la campanya contra la guerra de Cuba, no evitaren una forta desorganització. Al País Valencià es trobà davant l'embranzida del blasquisme. A les Illes la formació del Partit d'Unió Republicana de Mallorca arraconà quasi del tot el seu paper. Al Principat, Vallès i Ribot començà a diferenciar-se molt de la direcció pi-margalliana ja amb l'intent d'aproximació al catalanisme del 1899 i, sobretot, amb la signatura el 1901 del Manifest d'Unió Republicana Catalana. Després de la mort de Pi, la relació amb la direcció espanyola del partit, encapçalada per Benot, empitjorà. L'oficialització del trencament es produí pel maig del 1905. El republicanisme federal continuà essent fort a les comarques catalanes però restà incapaç de crear una estructura moderna de partit per damunt de l'acció dispersa dels cabdillatges locals. Sols una petita part féu costat al lerrouxisme i la majoria se sumà als diferents intents de dinamització d'un republicanisme catalanista. El partit, després de participar a la Solidaritat Catalana, formà part el 1909 de l'Esquerra Catalana i finalment el 1910 s'incorporà a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Durant la Segona República hom reconstruí un petit nucli fidel a la direcció madrilenya amb Abel Velilla i Melcior Marial, que aviat patí l'escissió de l'Extrema Esquerra Federal, després Partit Federal Ibèric.
Pacte de Tortosa

Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall i signada a Tortosa el 18 de maig de 1869. Sota unes formes molt historicistes i d'exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i representà un intent d'organitzar els elements federals no extremistes d'aquells sectors geogràfics on eren més sòlids —Catalunya, País Valencià, les Illes, etc—, a fi que servissin de base per a l'estructuració estable i duradora d'una Espanya federal; era, alhora, una aliança defensiva que pretenia de preservar i consolidar el contingut revolucionari del pronunciament del setembre del 1868, evitant la seva involució reaccionària. Per aquest motiu, l'aprovació per les corts d'una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre del 1869, l'esclat a Catalunya —en nom del pacte de Tortosa— de la Insurrecció Federal, estesa després al País Valencià, Aragó, Andalusia i Múrcia. Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d'aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d'Espanya.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931).
A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic, d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català). L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els tradicionalistes.

Carlisme
Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d'Espanya a la mort de Ferran VII.
La proclamació d'Alfons XII, fill d'Isabel II, com a rei (29 de desembre de 1874), decidí els catòlics conservadors a desertar el carlisme, fet que determinà en bona part la pèrdua de la Tercera Guerra Carlina (febrer del 1876), iniciada el 1872, coincidint amb la crisi política espanyola produïda arran de l'entronització d'Amadeu I de Savoia. Després del triomf dels alfonsins, Cándido Nocedal, antic cap parlamentari carlí, s'ocupà de reorganitzar novament el partit. Aquest havia evolucionat durant la guerra: havia atenuat el seu confessionalisme i incrementat l'orientació regionalista del moviment. A Catalunya adoptà una actitud pro autonomista, representada pel setmanari «Lo Mestre Tites» (que ja havia aparegut els anys 1868-72 i que ressorgí els anys 1888-90 i en 1897-1900), i el 1876 fou creat el portaveu del carlisme català, el diari «El Correo Catalán», fundat per Manuel Milà de la Roca i Lluís M. de Llauder i Dalmases. Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei. Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30). La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina. Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzant requetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya. La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. La resistència a acceptar aquesta decisió produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se. Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
Durant els anys vuitanta del segle XIX, el regionalisme progressista, laic i federalista de Valentí Almirall va liderar l'acció catalanista.
Almirall representa la transició del federalisme cap al catalanisme polític.
La creació del Centre Català, que intentà integrar tots els sectors catalanistes, va significar la politització del catalanisme, fins llavors mogut majoritàriament en l'àmbit cultural.
Lo Catalanisme
Obra publicada per Valentí Almirall amb el subtítol Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué el 2 de maig de 1886, festa dels jocs florals de Barcelona, que Almirall presidia aquell any. El llibre constitueix la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme, i proposava com a solució el federalisme. El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887). Lo catalanisme es publicà en castellà el 1902.

Regionalisme
Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al "Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.
Primer Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona el 1880 per a fixar l'ideari catalanista. Hi participaren elements molt diversos: polítics del «Diari Català», castelaristes de «La Publicidad», elements de la «Gaceta de Cataluña», apolítics de «La Renaixença», literats de «Lo Gai Saber», amb un total d'uns 1 200 congressistes. Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del «Diari Català», davant Albert de Quintana, presentat pels apolítics de «La Renaixença», que es retiraren del congrés. Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, el de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat, que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.
Centre Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals i materials de Catalunya i per aconseguir la unió de tots els catalans. La idea inicial havia estat formulada per Valentí Almirall al Primer Congrés Catalanista (1880), i l'acte inaugural tingué lloc al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. El seu lema fou «Catalunya i avant!». En la seva primera etapa fou apolític, en un intent d'atreure's els components de «La Renaixença», i en els seus estatuts prohibí la discussió sobre temes polítics i religiosos. Valentí Almirall procurà l'abandonament d'aquesta actitud política inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys. Aquesta actuació política culminà amb la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII el 1885. La unió de grups polítics i socials tan heterogenis no es pogué mantenir gaire temps, i els elements socialment més conservadors, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà o Lluís Domènech i Montaner, se separaren per formar la Lliga de Catalunya el 1887. Contribuí a aquesta escissió (que inicià l'etapa de decadència del Centre Català) el temperament absorbent de Valentí Almirall i la seva oposició acèrrima al projecte d'Exposició Universal a Barcelona que defensava l'alcalde Rius i Taulet. El 1890, per intentar de recuperar el control del moviment catalanista, presentà un programa polític de tendència autonomista, en un acte presidit per Frederic Soler i Manuel de Lasarte. La idea no obtingué l'èxit que esperaven els seus promotors i accelerà el procés de decadència que portà el Centre Català, lentament, a perdre tota influència política.
Segon Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona pel juny del 1883, convocada pel Centre Català; hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de «La Renaixença»; els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren. L'acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de partits generals espanyols.

La Renaixença
Publicació quinzenal —i a partir del 1881 diària— que aparegué a Barcelona l'1 de febrer de 1871 per iniciativa de Pere Aldavert, ajudat per Àngel Guimerà i Francesc Matheu, que fou el seu primer director. Creada com a revista de literatura, ciències i arts, i malgrat les seves declaracions expresses d'apoliticisme, ja des del 1873 inserí articles marcadament polítics, sovint coincidents només en una comuna preocupació del fet català, que li valgueren una suspensió de mig any el 1878. Llavors fou substituïda, successivament, per un únic número de la "Revista Catalana de Literatura, Ciències i Arts", per un volum, de més de 300 pàgines, de "Lo Renaixement" i per cinc números d'una nova publicació d'aquest mateix títol. Tanmateix, sota la direcció d'Àngel Guimerà, continuà essent una publicació eminentment literària que donà cabuda, a més de les obres de creació de quasi tots els escriptors de l'època, a la investigació històrica, la crítica seriosa i a nombroses polèmiques entorn del moment cultural (jocs florals, qüestions gramaticals, etc). Arran de les discussions provocades pel Primer Congrés Catalanista del 1880 entre el grup de "La Renaixença" i Valentí Almirall —que des del 1879 publicava el "Diari Català"—, Aldavert i Guimerà transformaren la seva publicació en diari, el primer número del qual sortí l'1 de gener de 1881, si bé la revista continuà sortint —ara mensual— encara tot aquest any i passà finalment a suplement literari del diari (1882-1903). Aquest féu en un començament (1881-92) una edició de matí i una de tarda i fou dirigit per Pere Aldavert, substituït en ocasions per Àngel Guimerà. Subtitulat "Diari de Catalunya", procurà de mantenir-se en un difícil neutralisme polític, per més que acceptés una primera relació amb la Lliga de Catalunya i que a partir del 1892 fos un dels òrgans oficiosos d'Unió Catalanista; per la seva postura davant la crisi de Cuba fou suspesa el 12 de maig de 1897 i aparegué llavors a Reus, com a suplement del diari "Lo Somatent", i, suspès també aquest, al Vendrell, fins a l'octubre del mateix any, que ho féu de nou a Barcelona. Malgrat la seva constant resistència a acceptar l'intervencionisme polític —preconitzat per un sector de la Unió— el 1895 hi havien entrat a col·laborar regularment Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, etc. Finalment, la creació de la Lliga Regionalista (1901) i l'empenta presa pel seu òrgan "La Veu de Catalunya" —amb la qual havia sostingut violentes polèmiques— determinaren una acusada davallada del diari, que, després de la retirada dels seus dos pilars fonamentals, Aldavert i Guimerà, no pogué aturar el seu nou director Domènec Martí i Julià (1904-05). L'últim número aparegué el 9 de maig de 1905. Amb una llarguíssima i brillant llista de redactors i col·laboradors, mantingué sempre un especial interès vers la literatura catalana —inaugurà el costum de publicar un fulletó relligable, quasi sempre d'autors catalans— i fou en conjunt una de les publicacions més destacades de l'època.
El Memorial de Greuges: el primer manifest polític unitari del catalanisme. Memorial de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses. El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès.
El projecte d'Almirall, però, va fracassar per les discrepàncies ideològiques dins el Centre Català.
El sector més conservador va crear la Lliga de Catalunya (1887), que va liderar el catalanisme durant els anys noranta del segle XIX.
Centre Escolar Catalanista
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 21 d'octubre de 1886 per un grup d'estudiants universitaris com a filial del Centre Català. En fou elegit primer president Martí Roger. En produir-se l'escissió del Centre Català (1887), la majoria dels socis estudiants ingressaren a la Lliga de Catalunya, presidits per Narcís Verdaguer i Callís. La seva tendència era socialment conservadora, però d'una ideologia política que, a partir del regionalisme, es concretà en el nacionalisme. Els fundadors es destacaren aviat en el moviment catalanista: Enric Prat de la Riba, president del curs 1890-91; Josep Puig i Cadafalch, president del curs 1891-92; Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola, Josep Rogent i Francesc Cambó. El 1889 intervingué en la campanya en defensa del dret català, i el 1891 sol·licità de la diputació provincial de Barcelona l'establiment d'una càtedra lliure de dret català a la Universitat de Barcelona. S'adherí a la Unió Catalanista el 1892, i participà en l'elaboració de les bases de Manresa. Subsistí fins a la creació de la Lliga Regionalista (1901), de la qual fou l'origen remot.
Lliga de Catalunya

Club polític català. Fundat el 5 de novembre de 1887 a Barcelona per un grup de membres del Centre Català, d'ideologia conservadora, com Joan Permanyer, Àngel Guimerà, Eusebi Güell i Bacigalupi i Lluís Domènech i Montaner, descontents per l'elecció de Valentí Almirall com a president, i pels membres del Centre Escolar Catalanista —igualment de tendència consevadora dins el Centre Català—, com Cambó, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc. Patrocinà la candidatura que guanyà les eleccions per a formar el consistori dels Jocs Florals del 1888, que ajornaren —amb la protesta i la defecció del Centre Català— per tal que hi assistís com a reina de la festa la regent Maria Cristina, a la qual adreçaren un escrit per a demanar-li una àmplia autonomia per al Principat. El 1889, la Lliga de Catalunya inicià la campanya contra el nou codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el règim jurídic català, moviment que assolí un èxit sorollós. Fou una de les principals entitats que formaren la Unió Catalanista, i prengué part en l'Assemblea de Manresa, que redactà les cèlebres Bases (1892). La majoria dels seus membres passaren a formar part de la Lliga Regionalista (1901).

Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.

Campanya contra la redacció de l'article 15
Campanya dirigida pels sectors catalanistes i regionalistes contra els intents dels polítics liberals centralistes d'uniformitzar el codi civil espanyol. El 28 de febrer de 1889, el Senat va aprovar el codi civil amb un article 15 clarament contrari als drets forals. Els sectors jurídics catalans més conscienciats van reaccionar de manera immediata orgnaitzant una campanya contra la redacció de l'article 15. Segons aquest article, totes les persones nascudes fora del territori foral, malgrat que s'hi haguessin establert de manera definitiva, i les que haguessin viscut un mínim de dos anys fora del territori, es regirien pel nou codi civil i no pel dret foral. La campanya, dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre Escolar Catalanista, va ser liderada per l'advocat Narcís Verdaguer i Callís, que va participar en nombrosos mítings contra l'esmentat article. El setmanari catòlic La Veu del Montserrat es va convuertir en el portaveu de la campanya. Malgrat les protestes, les Corts van aprovar el text el mes d'abril, però l'article 15 va ser reformat el mes de juliol en un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina regent. Narcís Verdaguer ho qualificà com "la primera victòria del catalanisme".
Fins l'any 1923, el catalanisme conservador va ser hegemònic. El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudiant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d'inspiració també nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona "Lo Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç" traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana", "Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i "Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme, amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant, el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors, es convertí en l'himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes, algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites "dels quatre presidents" (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el Principat. Amb la creació d'aquest partit començà un nou període de la història del catalanisme, caractertzat per l'existència de partits polítics catalanistes, totalment independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual participava una bona part de la burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el periòdic: "El Poble Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu de Catalunya", i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista Republicà (1906), que fou l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga Regionalista es covnertí en un partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l'Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d'esquerra potent si cal situar l'intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de transformar aquesta entitat en una força catalanista d'esquerra socialista. El creixement del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals l'assalt dels periòdics catalanistes "Cucut", i "La Veu de Catalunya" (novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907) tractà de repetir-hi l'esquema solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però xocà amb l'hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent d'una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit, de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal promotor de l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb ministres al govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El 1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac, polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats, d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França, començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916 fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important Associació per la Cultura de Mallorca.
El primer exponent del catalanisme conservador serà el regionalisme conservador, tradicionalista i catòlic, representat per Torras i Bages. Catalanisme conservador
Nacionalisme de base burgesa i catòlica, partidari d'una solució política moderada (autonomia).
Vigatanisme
Moviment cultural i intel.lectual, impulsat en bona part pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic (Osona). Formen part d'aquest catalanisme conservador, fortament vinculat al catolicisme, Josep Torras i Bages, Jaume Collell, Jacint Verdaguer, Josep Morgades, entre d'altres.
La tradició catalana
Obra politicoreligiosa publicada per Josep Torras i Bages l'any 1892 —reeditada el 1906, 1935, 1948 i 1966—. D'una banda afirma el valor ètic del regionalisme català, amb arguments de la tradició cristiana, i, de l'altra, el seu valor racional, partint d'una anàlisi de la puixança de certes personalitats en el procés de la història de Catalunya. Lúcid apologeta, d'acord amb l'obertura de les encícliques de Lleó XIII, proposà sense eufemismes unes tesis sociopolítiques equidistants del tradicionalisme immobilista de Sardà i Salvany i del racionalisme laic de Valentí Almirall. L'obra fou precursora i influí decisivament en els catòlics catalans en llur decantació i militància pel regionalisme catalanista.
La Veu del Montserrat

Setmanari en català fundat per Jaume Collell a Vic el 2 de febrer de 1878; a la fi del 1900 passà a ésser mensual. Fou, de fet, una creació personal de Collell, que hi publicà una gran quantitat d'articles, però hi col·laboraren també destacades personalitats, especialment Jacint Verdaguer i Torras i Bages a partir del 1880. Fou un portaveu del catolicisme moderat català, i sostingué violentes polèmiques amb el "Diari Català" i amb el Centre Català de Valentí Almirall. Des de les seves pàgines foren impulsades nombroses campanyes catalanes, sobretot la del mil·lenari de Montserrat (1880) i la de la restauració de Ripoll (1886). El 1890 Collell deixà la publicació, després d'intentar de traslladar-la a Barcelona a instàncies de Narcís Verdaguer i Callís —fou substituït en la direcció per Ramon Sala—, i la seva dimissió fou seguida per la de molts dels col·laboradors més destacats. Perdé aleshores el seu caràcter polític —que fou continuat pel setmanari La Veu de Catalunya (1891), inspirat per Collell—, i tingué un interès simplement cultural (en aquest sentit cal remarcar la col·laboració de Josep Gudiol). Deixà de publicar-se el 24 de desembre de 1901).
D'altra banda, el catalanisme conservador va apostar per un moviment que integrés tots els nuclis catalanistes comarcals: la Unió Catalanista, que va redactar el primer Projecte d'Estatut d'autonomia, conegut com les Bases de Manresa (1892). La Jove Catalunya
Entitat política fundada a Barcelona el 1870. Fou el primer grup obertament catalanista, amb matisos radicals, i en certa manera precedent de la Unió Catalanista. En foren fundadors Guimerà, Aldavert, Roca i Roca, F.Matheu i Fornells i A.Aulèstia i Pijoan.
Unió Catalanista
Entitat política formada a Barcelona, el 1891, per diverses corporacions i associacions catalanistes. Aquesta fusió sorgí dels contactes mantinguts per aquestes associacions arran de la campanya realitzada contra l'article 15 del codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català. La primera actuació de la Unió Catalanista fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l'aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment la Unió Catalanista celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d'actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d'associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d'associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió. Dins l'entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d'apolític, entorn dels homes de "La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E.Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís. L'èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s'associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l'adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d'haver-ne proposat la dissolució. Des d'aleshores dugué una existència apagada. L'any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya. Desaparegué el 1936.
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera instància tota mena de plets i causes.
Tancament de Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta de comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any anterior. Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de posar terme a l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol, abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva, atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid, Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar; la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i regionalistes.
La maduració del catalanisme polític.
El desastre del 98, amb el desprestigi dels partits dinàstics, va ser propici a les aspiracions polítiques del catalanisme.
Candidatura dels "quatre presidents"
Candidatura presentada a les eleccions generals a les Corts espanyoles l'abril de 1901, formada per la Lliga de Catalunya i la formació patronal Unió Regionalista, i integrada per Sebastià Torres, Albert Rusiñol, Bartomeu Robert i Lluís Domènech i Montaner. En guanyar aquelles eleccions, va crear una plataforma permanent que va rebre el nom de Lliga Regionalista. L'èxit de la candidatura representà la primera victòria electoral del catalanisme.

Centre Nacional Català
Entitat catalanista fundada a Barcelona el 1899 per elements dissidents de la Unió Catalanista, partidaris d'una acció política. La integraren figures del catalanisme tradicional, com Ramon d'Abadal, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Enric Prat de la Riba o Narcís Verdaguer i Callís, i elements possibilistes, més liberals, com Jaume Carner, Ildefons Sunyol o Joaquim Casas i Carbó. Acceptà com a programa polític el de les bases de Manresa del 1892, definint el catalanisme no pas com un partit polític, sinó com una causa patriòtica oberta a tots els catalans. El presidí Narcís Verdaguer i Callís, amb Jaume Carner de vice-president i Enric Prat de la Riba de secretari. Es fusionà amb la Unió Regionalista, el 25 d'abril de 1901, per formar la Lliga Regionalista.
Unió Regionalista
Grup polític format a Barcelona a la darreria del 1899. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou. El 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.
CADCI

Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
La Lliga Regionalista va ser el partit que va dominar la vida política catalana fins a l'any 1923.
Discrepàncies ideològiques internes van fer que la Lliga Regionalista quedés en mans dels sectors més conservadors del partit.
L'ideari del catalanisme conservador va quedar definit en l'obra "La nacionalitat catalana" de Prat de la Riba.
La Lliga va acabar col.laborant amb el govern central, especialment durant el període 1917-1923.
El sector més crític de la Lliga Regionalista se'n va separar i va fundar un nou partit republicà, el CNR.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat. El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura, sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato, president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918 palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern (1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase: "Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
Comissió d'Acció Política
Organisme de direcció política de la Lliga Regionalista, creat el 1904, per resoldre les qüestions immediates que es plantejaven al partit. Funcionà fins el 1933, però no es conserva cap testimoni escrit de les seves deliberacions. Format per un grup d'unes 5 persones, en foren designats per a la primera Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Albert Rusiñol i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Posteriorment, en formaren part Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joan Ventosa i Calvell i Josep Maria Trias de Bes. Redactà, entre altres documents, les bases per a l'estatut d'autonomia del 1919, la declaració contrària a la Conferència Nacional Catalana del 1922 i la proposta de transformar la Lliga Regionalista en Lliga Catalana el 1933.
Veu de Catalunya, La
Diari en català (el de més llarga durada) que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. "La Veu", nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari literari i polític l'11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convertí en diari, eminentment polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la Riba. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès (maig del 1900 — març del 1901). Sortí, però, sota els títols de "La Creu de Catalunya" i "Diari de Catalunya". Pel març del 1902, a causa d'un article, reproduït a "L'Indépendant" de Perpinyà, fou empresonat Prat de la Riba, però fou alliberat pocs dies després sota la pressió popular. La nit del 25 de novembre de 1905 militars de la guarnició de Barcelona n'assaltaren la redacció, irritats per una caricatura de Junceda (publicada també al "Cu-Cut!") que fou considerada insultant per a l'exèrcit. Aquest fet donà lloc a la llei de Jurisdiccions i, a més llarg terme, a la formació de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) fou novament suspès perquè els parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. F.Cambó provà de fer-lo sortir amb el títol de "La Veu de Barcelona", però el governador li ho prohibí. Amb tot, els subscriptors reberen un exemplar d'"El Poble Català" (en realitat era "La Veu"), la qual cosa provocà una advertència severa. Tanmateix, aparegué camuflat com a "Baluard de Sitges" i, davant una nova prohibició, tres dies després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de "Costa de Ponent". Quan reaparegué (juliol del 1917), canvià el format i la presentació i fou publicat per Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les instal·lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A més d'Enric Prat de la Riba, el dirigiren Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors tingué Lluís Domènech i Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora. Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà lloc a la formació d'un periòdic nou, "La Veu del Vespre".

La nacionalitat catalana
Obra d'Enric Prat de la Riba, publicada a Barcelona pel maig del 1906. És el seu llibre polític més important; l'autor hi refongué treballs anteriors: els capítols II, III i IV havien aparegut ja com a pròleg del llibre Regionalisme i federalisme (1905), de Lluís Duran i Ventosa; els capítols V, VI i VII són una transcripció de la conferència que donà el 1897 a l'Ateneu Barcelonès amb el títol d'El fet de la nacionalitat catalana; la resta dels capítols és original, però inclou moltes idees exposades en articles periodístics i en el seu Compendi de la doctrina catalanista. Tot i el seu desig de fer una obra més extensa i completa, la conveniència de publicar un text polític en el moment culminant de la Solidaritat Catalana el decidiren a cloure el treball. Aquest fou molt difós als Països Catalans; fou publicat en català a Santiago de Xile (1921) i a Mèxic (1947); fou traduït al castellà (per A.Royo Villanova [Valladolid, 1917]) i a l'italià (per Cesare Giardini [Milà, 1924]); a Barcelona hom en féu cinc edicions (1906, 1910, 1930 i 1934, i el 1946, clandestina). L'obra fa una descripció de la prostració i del redreçament de Catalunya, explica el sentit del nacionalisme català i el seu paper en l'estructuració d'una forma federativa per a l'estat espanyol.

Governs de concentració
Proposats pel rei Alfons XIII després de la dimissió de Dato (octubre de 1917), eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista de Catalunya. Per primer cop es trencava el bipartidisme, però l'aliança de l'oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent dessperat del bloc dominant per a continuar mantenint el poder davant el perill revolucionari.
Centre Nacionalista Republicà (CNR)
Entitat política catalanista fundada a Barcelona el 1906 per elements polítics dissidents de la Lliga Regionalista. Les seves figures més representatives foren Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Santiago Gubern i Eduard Calvet. Representava la línea liberal del catalanisme polític, i propugnava l'autonomia de Catalunya, el sufragi universal i l'organització política republicana, d'acord amb el seu lema «Nacionalisme, Democràcia, República». Jaume Carner en fou el primer president, amb Felip Rodés de secretari. El seu portaveu fou la revista «El Poble Català», convertida en diari el mateix 1906. Participà en les eleccions de la Solidaritat Catalana (1907). El 1910, presidit per Pere Coromines, es fusionà amb altres forces esquerranes de Catalunya i constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana.
El lerrouxisme va ser una manifestació de republicanisme espanyolista en oposició als corrents catalanistes.
Va destacar-se pel seu caràcter obrerista, revolucionari, anticlerical i anticatalanista i presentava un discurs molt radical i demagògic.
Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.
Berenars fraternals
Berenars que organitzaven els republicans radicals i que consistien en trobades de simpatitzants en indrets a l'aire lliure per tal de fer esbarjo, tertúlia i política, i en els quals Lerroux solia barrejar-se amb la gent com un participant més.
Casas del pueblo
Centres creats per a la difusió del lerrouxisme. La primera "casa del pueblo" es va obrir a Barcelona l'any 1906.

Jóvenes Bárbaros
Denominació usual de la Joventut Republicana Radical, organització juvenil i extremista del lerrouxisme, creada el 1906 a Barcelona. En foren els dirigents principals Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras. L'òrgan de premsa fou «La Rebeldía» (1906-10), editat per Rafael Ulled. Tingueren un paper destacat els primers dies de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, quan impulsaren la crema de convents i d'edificis religiosos després d'haver intentat de fer derivar cap a l'anticlericalisme el descontentament per la guerra del Marroc. A partir del 1910 procuraren, sense gaire èxit, de mantenir una relació conspiradora amb grups de militars.
Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal anterior i institucionalitzà una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de l'ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l'alcaldia (amb Manuel Morales Pareja) i la primera tinença d'alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en ocasions escandalosos— fets a partir de l'arrendament i les concessions de serveis per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc). El seu pes en les eleccions legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona (és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l'aliat Sol i Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc); alhora és produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya). La seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del 1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l'esquerra republicana catalanista i, en aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi (gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l'ensorrament de la UFNR. Tanmateix, participà en l'Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera. A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.
La Solidaritat Catalana va ser la primera gran aliança de les forces polítiques de Catalunya, constituïda al voltant de les reivindicacions nacionalistes.
Tot va venir arran de la crisi de 1905 i de la polèmica Llei de Jurisdiccions.
Cu-cut!
Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia política de la Lliga Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—; combatia el centralisme, i el lerrouxisme en particular. Fou editat per Josep Bagunyà i dirigit per Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del pagès cofat amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals seccions Josep Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren notables caricatures Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola Anglada. Una caricatura de Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.
Assalt al Cu-cut!
Una caricatura de Junceda, publicada al setmanari satíric barceloní el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.

Banquet de la Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions municipals del 1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un gran àpat al Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que baixà pel carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants. D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre, per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Llei de Jurisdiccions
Llei preparada pel govern de Moret arran de l'assalt al setmanari «Cu-cut!» per grups de militars pel novembre del 1905. Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.
Solidaritat Catalana
Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l'any 1906. Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli moviment d'oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la festa de l'homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d'aquesta època són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes adreçat als «jóvenes bàrbaros de hoy» (1 de setembre de 1906). Davant les eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest teatre el 14 d'abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l'ensenyament, beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L'eclecticisme del programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón) decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària, enfront de l'anomenada «anarquia lerrouxista». El dia 21 d'abril de 1907 els candidats solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis, restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels 44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a la vice-presidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris. L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total. Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.
Programa del Tívoli

Manifest electoral de la Solidaritat Catalana per a les eleccions generals de l'any 1907, llegit públicament per Nicolás Salmerón al barcelonès Teatre Tívoli el 14 d'abril d'aquell any. Enmig de retòriques invocacions a la regeneració del sistema polític i de totes les estructures de l'estat, el programa contenia només una demanda concreta: la derogació de la llei de jurisdiccions; la resta era un conjunt d'imprecises reivindicacions d'autonomia municipal i regional en matèries d'ensenyament, beneficència i obres públiques, però sense precisar-ne l'abast ni el contingut. Aquesta ambigüitat programàtica era obligada conseqüència de l'interclassisme i de l'heterogeneïtat ideològica del moviment solidari, però permeté d'assolir l'esclatant triomf electoral del 21 d'abril.
Els fets de la Setmana Tràgica van acabar de dispersar el moviment solidari.
Els republicans d'esquerra van fundar la UFNR. El fracàs electoral del pacte de Sant Gervasi va fer entrar en crisi el partit, que va desaparèixer.
Setmana Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)
Partit polític català del Principat, fundat a Barcelona el 24 d'abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d'Esquerra Catalana, mantenien ja des d'un any abans una estreta aliança electoral. En fou president Josep M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa "El Poble Català", el setmanari "La Forja" (1910-12) i, en alguns períodes, "La Publicidad". Obtingué un èxit considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana —Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d'esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit ara per Pere Coromines— greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals (1915-16), però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.
Pacte de Sant Gervasi
Aliança electoral entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant la convocatòria d'eleccions feta pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu; la UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l'any anterior, i dividida internament entre un sector estrictament liberal i molt intel·lectual, representat per Pere Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia d'atreure la massa proletària; els radicals, també en franca davallada, anaven perdent llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se febles, cercaren l'única aliança possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la Lliga. La iniciativa partí de la UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la resistència d'altres figures de la Unió, negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven H.Giner de los Ríos, A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles i Ormella, S.Albert, Felip Rodés i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà una immediata onada de baixes a la UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble Català" en bloc—; d'altra banda, els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals i cinc nacionalistes. Més greus, però, foren les conseqüències a llarg termini; la Unió, commocionada per una aliança que hom considerà errònia i aberrant, conegué aviat la separació dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat (Layret i els seus seguidors), i el mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant del catalanisme esquerres.
Bloc Republicà Autonomista
Organització política catalana fundada a Barcelona el 1915 per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Àngel Samblancat, David Ferrer i altres elements d'esquerra contraris a l'aliança amb els radicals d'Alejandro Lerroux. En el seu programa electoral, al costat d'una declaració de principis netament republicana i catalanista, defensà una posició social progressista. Es presentà en les eleccions generals d'abril del 1916 en coalició amb un candidat isolat, el doctor Jaume Queraltó. Les eleccions donaren la majoria a la Lliga Regionalista i les minories al partit radical de Lerroux. No reeixí tampoc en les eleccions provincials del 1917. En col·laboració amb la Joventut Republicana de Lleida, dirigida per Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de l'antiga Unió Federal Nacionalista Republicana, fundà el 1917 el Partit Republicà Català.
Partit Republicà Català
Grup polític creat a Barcelona els dies 21-22 d'abril de 1917 mitjançant la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista (amb Layret, Domingo, Alomar, Samblancat, Noguer i Comet, etc) i la Joventut Republicana de Lleida (Alfred Perenya, Humbert Torres, etc). També hi figuraren antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme (Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Hom intentà amb això d'exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una brillant activitat fonamentada, d'una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan de premsa "La Lucha" (1916-19) i, de l'altra, en el paper que dins la minoria republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc) tingué en la campanya pro-autonomia del 1918. Tanmateix l'esquerranisme, que dugué Layret i Companys a proposar l'afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó juntament amb els principals dirigents cenatistes i al mateix temps Layret fou assassinat) li reportà una caiguda vertical. El 1930 s'apropà al grup de "L'Opinió" (en especial participà en la signatura del Manifest d'Intel·ligència Republicana de març) i posteriorment s'uní a la conferència d'esquerres del març del 1931 que constituí l'Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment integrar-se en el Partit Radical Socialista.
La crisi de la Lliga Regionalista arran dels fets de la Setmana Tràgica, va trobar una sortida airosa en impulsar i controlar la Mancomunitat de Catalunya
(1914-1925).
Aquesta entitat política no tenia cap competència que li conferís autonomia política, només podia gestionar conjuntament les atribucions que ja tenien les diputacions i amb un sistema de finançament insuficient.
Mancomunitat de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.

Llei de reforma de l'Administració local
Llei impulsada per Antoni Maura l'any 1909, que preveia una descentralització real del país, així com la possibiliotat que diverses províncies es reunissin per fer més eficaç la seva gestió. La unió de dues o més províncies es va anomenar mancomunitat i el projecte va interessar molt el catalanisme polític.
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns.
Decret de Mancomunitats Provincials
Decret signat pel rei Alfons XIII el 18 de desembre de 1913, que autoritzava la creació de mancomuniats, possibilitat contemplada en la llei de reforma de l'administració local de 1909. Només Catalunya es va constituir en mancomunitat.
Estatut de la Mancomunitat de Catalunya

Norma jurídica elaborada i aprovada per l'assemblea de diputacions del Principat el 9 de gener de 1914 que regulava bàsicament la Mancomunitat de Catalunya. Fou aprovat pel govern espanyol per decret de 26 de març del mateix any.
Organització institucional de la Mancomunitat. President de la Mancomunitat
Cap de la Mancomunitat de Catalunya. El càrrec era exercit per un diputat elegit per l'assemblea de la Mancomunitat i es renovava cada quatre anys. Convocava i presidia el consell permanent i l'assemblea de la Mancomunitat i representava aquesta en tots els actes i els contractes.
Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit consellers, elegits per l'assemblea. La forma d'elecció permetia que cada una de les quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys, coincidint amb la renovació de les diputacions provincials. El funcionament era assessorat per diferents comissions tècniques. Integraren el primer consell, elegit el 6 d'abril de 1914, Enric Prat de la Riba com a president, i Lluís Argemí, Francesc Bartrina, Josep Maria Espanya, Anselm Guasch, Martí Inglès, Josep Mestres, Alfred Pereña i Agustí Riera com a consellers.
Assemblea General de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme format pels representants de les quatre diputacions provincials catalanes. Estava integrat per 96 diputats (36 per Barcelona i 20 per a cadascuna de les altres províncies) i elegia un Consell permanent integrat per vuit membres, dos per cada província.
Obra de la Mancomunitat: destaca en els àmbits d'infraestructures, assistència social, sanitat, cultura i educació. Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar, de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast de llurs propis mitjans.
Biblioteca de Catalunya
Biblioteca pública, constituïda el 1981 com a Biblioteca Nacional de Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de Catalunya. Acull el dipòsit legal de tota la producció impresa, sonora i visual catalana, a més de la producció en català o que fa referència als Països Catalans de fora de Catalunya. És estructurada en quatre unitats: unitat bibliogràfica, que comprèn les col·leccions de manuscrits, llibres antics i moderns, música impresa i arxius; hemeroteca, formada per les col·leccions de publicacions periòdiques; unitat gràfica, que inclou el fons de gravats, el fons cartogràfic i el material menor; i fonoteca o col·lecció d'enregistraments visuals i sonors. Comprèn així mateix una sèrie de serveis i d'àrees que donen suport a tota l'organització. Té el seu origen en la Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), amb el propòsit de constituir un dipòsit de texts de la llengua i de la cultura catalanes. Fou oberta al públic el 28 de maig de 1914. Els dos darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà el nom de Biblioteca Central o Biblioteca Central de Catalunya.
Universitat Industrial

Escola Industrial de Barcelona. Institució creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, el qual, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal·lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló. Tanmateix, l'impuls definitiu per a la seva consolidació el donà la diputació a partir del 1910 i després la Mancomunitat amb diverses subvencions, creació d'institucions autònomes (Escola Elemental de Treball, 1913; Escola Superior d'Agricultura, 1912; etc) i una gran col·laboració tècnica. Hom hi creà diverses seccions: la d'Indústries Tèxtils (1909), completada amb la de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprests (1913), l'Escola de Teneria (1913), l'Institut de Química Aplicada (1915) i d'Electricitat (1917) i l'Escola de Mecànica (1919).
Escola del Treball
Institució autònoma dins l'Escola Industrial, creada el 1913 per la diputació de Barcelona com a continuació de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis (1873). Fins el 1922 fou anomenada Escola Elemental del Treball. Hom hi podia seguir en cursos nocturns vuit especialitats diferents. Un servei de beques permetia de completar els estudis en algunes de les altres seccions de caràcter superior de l'Escola Industrial. Sota l'acció del seu primer director, Rafael Campalans (1917-24), l'escola es convertí en un centre actiu de cultura popular amb l'organització de conferències (J. Carner, A. Gual, F. Layret, Rovira i Virgili, etc), lectures literàries i cursets d'humanitats. Posteriorment hom hi incorporà l'ensenyament d'oficis artístics (1924), l'Institut Català de les Arts del Llibre (1939), el servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic(1943) i la Secció d'Oficis per a la Dona (1944). El 1946 s'inicià l'ensenyament d'electrònica industrial. Fou reconeguda com a centre oficial de formació professional l'any 1958.
Campanyes per l'autonomia. Nostra Parla
Entitat fundada vers el 1916 per catalans balears, rossellonesos i valencians, sobretot per impulsar la unitat de la llengua catalana. Fou presidida, honoràriament, per A.Guimerà, i de fet, per Jaume Bofill i Mates (després per Nicolau d'Olwer), amb J.M.de Casacuberta com a secretari (després, Raimon Negre i Balet). Tingué delegacions en nombroses localitats, i amb l'ajut de comissions de mestres organitzà cursos de gramàtica catalana, convocà un concurs per a nomenar professors de català (1921) i establí la Diada de la Llengua Catalana, que s'havia de celebrar per cap d'any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Muntà comissions per a retolar el comerç en català i per a la catalanització del cinema. Tingué com a òrgans "Ofrena" (1917, segona època), "Revista de Nostra Parla" i "Nostra Parla", amb redacció a Barcelona, Mallorca, València i Perpinyà, i un butlletí. Desaparegué amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Una entitat semblant i amb el mateix nom fou fundada a Menorca per Joan Mir i Mir, la qual publicà un butlletí (1923-1925).
Bases per l'autonomia de Catalunya
Projecte prsentat a partir d'un moviment dels ajuntaments catalans, dirigit des de la Mancomunitat de Catalunya, que es va presentar al govern de García Prieto, el 29 de novembre de 1918, però la reacció parlamentària en contra va ser tan gran que els diputats catalans es van retirar en senyal de protesta (12 de desembre).
Projecte d'Estatut d'Autonomia
Després del fracàs de les Bases per l'autonomia de Catalunya, la Mancomunitat va encarregar la redacció del text d'un Projecte d'Estatut d'Autonomia, que van aprovar per votació el 99% dels municipis catalans. El text va ser adoptat per la Mancomunitat el gener de 1919 i es va convertir en la bandera política del catalanisme. A aquesta mobilització s'hi van afegir, per primera vegada, les importants colònies de catalans emigrats a Amèrica, que estaven organitzats en casals. Quan es va presentar el projecte a principis de 1919, les Corts van promoure la creació d'una comissió que havia de redactar un text alternatiu. Però es va tractar d'una tàctica dilatòria, que només va servir per radicalitzar el món polític central i el català.
Durant els anys vint del segle XX, el catalanisme d'esquerres va començar a organitzar-se, en veure la ineficàcia dels partits conservadors. Catalanisme d'esquerres
Nacionalisme de base popular, partidari d'una solució política radical (federalisme o independentisme).

Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a resultat de la Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922), convocada per elements de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes amb l'actuació dels dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals independents. Foren ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament, de Doctrina nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques catalanes, Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i propaganda. Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles Jordà, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní "La Publicidad", adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot i es convertí en defensor del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el nou partit aconseguí uns resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el pacte de Sant Sebastià (1930), representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930, el seu dirigent Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola que, en la clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de març de 1931, en fusionar-se amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es convertí en Acció Catalana Republicana.
Conferència Nacional Catalana
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals catalanistes. Fou celebrada a Barcelona els dies 4 i 5 de juny de 1922 i tingué com a resultat la creació d'Acció Catalana.
Estat Català
Moviment polític del Principat, de caràcter separatista, fundat per Francesc Macià el 18 de juliol de 1922 en un acte que tingué lloc al CADCI, amb la finalitat de proclamar la República Catalana. Aviat rebé el suport de la Federació de Clubs Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d'oradors recorregueren Catalunya i organitzaren una xarxa de grups locals amb l'ajut del periòdic quinzenal «Estat Català», dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d'administrador. El moviment donà suport a Rovira i Virgili a les eleccions de l'abril del 1923 i dirigí l'agitació de l'onze de setembre del mateix any. A l'adveniment de la Dictadura i en exiliar-se Macià, restà al Principat un directori clandestí, i el secretariat restà format a Perpinyà i després a París per Macià, Antoni Puch i Ernest Dalmau. Fracassat el front comú amb Acció Catalana, participà en el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança (gener del 1925) i en el Comitè Revolucionari de París. Emeté l'Emprèstit Pau Claris, avalat per Macià, en nom del futur govern de Catalunya. El grup dissident La Bandera Negra organitzà l'atemptat contra Alfons XIII conegut per complot de Garraf. Macià i Josep Carner i Ribalta anaren a Moscou, però en no obtenir l'ajut del Komintern organitzaren la fracassada insurrecció de Prats de Molló amb les soles forces d'Estat Català (novembre del 1926). En partir Macià i Ventura Gassol cap a l'Amèrica Llatina, on participaren (a l'Havana) en l'assemblea separatista de l'octubre del 1928 i en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, els dirigents del moviment que restaren al Principat (Ramis, Bordàs i de la Cuesta, Ramon Fabregat i Martí Vilanova) no acceptaren el canvi de nom. En no activar-se l'organització americana, es formà un comitè provisional presidit per Macià, amb Vilanova i Fabregat per a Europa, Josep Marlès per a Amèrica del Nord i Gassol i Ramis en absència dels delegats d'Amèrica del Sud. Instal·lat Macià a Brussel·les, hom reprengué els contactes amb el directori de l'interior presidit per Jaume Aiguader. A la caiguda de la Dictadura pogueren retornar al Principat Macià, Gassol i altres dirigents, i els processats pel complot de Garraf foren indultats. Estat Català participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) i fou un dels partits que passà a formar part de l'Esquerra Republicana de Catalunya, tot i que alguns elements (Jaume Compte) es negaren a seguir aquest partit i formaren Estat Català — Partit Proletari, i d'altres (Josep Casals), ja proclamada la República, constituïren el Partit Nacionalista Català, (1932) i més tard una nova organització anomenada també Estat Català.
Federació Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista catalana constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2 de febrer de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a més a més de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment del cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.
Galeusca

Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte. La solidaritat catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de 1936-39; en caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El 1944, el pacte Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als republicans, encara que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou pacte entre gallecs, bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i altres entitats formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades de les delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es proposava combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions, defensar els seus drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a la restauració de la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a l'Argentina. En aquest darrer país hom publicà la revista "Galeuzca. Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el suport d'altres països d'Amèrica. fou una pùblicació multilingüe, editada a Buenos Aires, que tractà temes polítics, sobretot pel que fa a la defensa d'un sistema plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta, hom recuperà aquest nom per a designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc de les Associacions d'Escriptors respectives.

Triple Aliança
Nom amb què també es coneix Galeusca, el pacte establert l'11 de setembre de 1923, entre catalanistes, basquistes i galleguistes.
La repressió del catalanisme durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va acabar de mobilitzar els sectors esquerrans.
El catalanisme d'esquerres serà hegemònic a partir del 1931.
Dictadura de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).
Dictadura

Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930) combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com "L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda, Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià, algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura, desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930) i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30), "Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres" (1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català, que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del 6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936), la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936 aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
Accions del catalanisme d'esquerres durant la Dictadura. Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació.

Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació.

Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana. Organització secreta d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent del partit Estat Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé tots els quals es trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué comitès a Barcelona, Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions. L'organització restà desfeta després dels fets de Prats de Molló.
Complot de Garraf

Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII de tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia de tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a temps de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català (entre els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera.
Emprèstit Pau Claris
Emissió, destinada a sufragar les despeses de l'acció armada, preparada per Francesc Macià des del seu exili a França contra la Dictadura de Primo de Rivera. Datat del 23 d'abril de 1925, fou dissenyat per Miquel Soldevila i signat per Macià en nom del govern provisional de Catalunya. Els bons eren de 25, 100, 500 i 1 000 pessetes, i l'emissió, d'uns nou milions. Fou repartit entre grups de catalans emigrats a Amèrica i adherents i simpatitzants d'Estat Català a l'interior de Catalunya.
Fets de Prats de Molló
O complot de Prats de Molló. Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques; Josep Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda; Josep Rovira, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.
Complot

Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una persona o d'unes quantes, contra una institució.
Assemblea Constituent del Separatisme Català
Convenció política catalana a Cuba, organitzada a l'Havana del 30 de setembre al 2 d'octubre del 1928. En inspirar-se en la Convención de Guaimaro, d'on sortí la primera constitució cubana, Josep Conangla i Fontanilles proposà, el setembre del 1927, a Francesc Macià el projecte d'una assemblea semblant. El Club Separatista Català Número 1 de l'Havana fou l'organitzador, mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó i Caba, Josep Murillo i Mombrú, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta. S'hi debateren dues ponències, els temes de les quals foren, respectivament, la reorganització de l'independentisme català i un text constitucional per Catalunya. S'hi aprovà l'articulat de la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Fou presidida per Francesc Macià, amb Claudi Mimó com a president d'honor, Josep Murillo i J. López Franc com a vice-presidents, Joaquim Muntal i Ventura Gassol, adjunts, J. Conangla i J. Carner-Ribalta, ponents, Josep Pineda i Fargas, secretari i Lluís Font i Lleonard Ribot, vice-secretaris.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda, atorgava la igualtat de sexes davant la llei, no reconeixia els títols nobiliaris i comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment, introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
Grup polític creat pels catalans residents a Cuba. Fundat a l'Havana el 30 de setembre de 1928, a l' Assemblea Constituent del Separatisme Català. Es van redactar nou punts programàtics fundacionals, on es definia com a organisme secret per a la instauració de la república catalana independent. S'hi admetia l'alçament armat del poble català i la utilització també de procediments polítics i diplomàtics. Pel que fa a la seva organització, s'estructurava en un consell central, format per set membres, sota la presidència de Francesc Macià. El PSRC preveia l'autodissolució un cop aconseguits els seus objectius, després de la vigència provisional de la Constitució de l'Havana, aprovada a la mateixa Assemblea, i un cop efectuat el traspàs de poders del govern provisional al govern escollit democràticament. La creació d'aquesta organització política fou, de fet, una concessió de Francesc Macià als catalans d'Amèrica; cal dir que el PSRC no tingué gens d'incidència a Catalunya, on l'independentisme girava al voltant del partit Estat Català. El nou partit publicà el manifest "Pagesos de la ruralia catalana" i, el 1930, el seu president signà un llarg document en nom seu. El PSRC havia estat creat a imitació del partit cubà, fundat per l'independentista José Martí, als EUA. Volia significar l'enfortiment de l'ideari separatista d'Estat Català i la transformació del moviment en un partit polític. Macià, en tornar a Brussel·les i davant l'oposició del comitè d'Estat Català del Principat, deixà sense efectivitat el projecte.
En acabar la Dictadura, el catalanisme d'esquerres va signar el Pacte de Sant Sebastià amb republicans i socialistes. Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
Pel març de 1931, les forces catalanistes, republicanes i d'esquerra van crear Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit que dominaria l'escena política catalana durant la Segona República (1931-1939). Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas).
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939).
Elements d'identitat de la nació catalana.
El territori.
Països Catalans, els
País que ocupa la part oriental de la Península Ibèrica, a llevant d'una línia N-S de longitud aproximada de 0° 30' E a 1° 30' W a mesura que el litoral deriva en sentit NNE-SSW. S'estén, en latitud, al S de les Corberes i el Pirineu Central, d'uns 43°N a uns 38°N, passat el Segura. Té, doncs, tres façanes: la hispànica, que engloba el terç oriental de la conca de l'Ebre, el vessant marítim del Sistema Ibèric amb la conca baixa del Xúquer, i el sector més baix de la del Segura, separades pel Sistema Bètic; l'europea, que separa Catalunya d'Occitània, i deixa a Catalunya el Pirineu llevantí; i la mediterrània, centrada en la mar Catalana, que separa el País Valencià i Catalunya, a ponent del mare nostrum, de les illes Balears, el tercer país català, que gairebé assoleix els 40° 30' E. Aquestes tres façanes corresponen als ingredients bàsics, Hispània, Europa continental i Mediterrània, configuradors del triple país català. Els Països Catalans són repartits entre tres estats: l'estat espanyol (93,41% del territori i 96,64% de la població), l'estat francès (5,92% i 3,16%) i Andorra (0,67% i 0,20%). El concepte d'un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina des de feia segles, aparegué com a mínim al s XII. L'expansió territorial dels segles següents (vers el SW continental i el SE marítim), especialment la del XIII, que incorporà al poblament català les illes Balears i el que havia d'esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana al tombant del 1300 l'àmbit territorial d'avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al s XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d'altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió). La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d'àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al s XIV i, a l'estranger, al s XVI, hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decret de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l'antic règim) deixà de tenir vigència la corona catalanoaragonesa (o corona d'Aragó), nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat. Al s XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l'any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista "L'Arc de Sant Martí"; més tard (1900), a la revista "Catalònia", dirigida per J.Massó i Torrents, i el 1903 a la revista "Catalunya", dirigida per J.Carner. Com a concreció d'un projecte polític, aquest nom es precisà els anys trenta en els programes d'algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d'algun escriptor (com J.Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença. En els anys de replanteig de l'acció política i cultural catalana posteriors al 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i, sobretot, Joan Fuster, divulgaren en revistes i llibres aquesta forma, que fou fins i tot premiada en un concurs convocat per l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. Cal observar que s'ha modificat el concepte territorial al qual s'aplica, que si per als primers autors coincidia amb les terres de llengua catalana, que ocupen 59 671 km2, poblades el 1981 per 10 290 248 h, després, a partir del decenni de 1960, es concretà en una realitat geohistòrica més compacta. Hom n'ha exclòs l'Alguer, com a cas distanciat i aïllat en el país sard, i hi ha inclòs les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca i les de parla castellanoaragonesa del País Valencià, lligades històricament amb el bloc territorial continu de parla catalana. Entesos així, els Països Catalans ocupen una superfície de 69 823 km2, amb una població estimada el 1998 d'11 460 061 h. La població absoluta situa els Països Catalans en un lloc destacat entre els estats europeus (el tretzè de 32) i entre els mediterranis (el novè de 18). La població relativa que en resulta (153,4 h per km2) situa els Països Catalans en l'onzè lloc d'Europa, només superats entre els estats extensos per les dues Alemanyes, el Regne Unit i Itàlia, i en el cinquè de la Mediterrània.
Catalunya
País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la Península Ibèrica , que constitueix el nucli originari i la part territorialment més extensa de l'anomenat Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, anomenat Països Catalans, i que actualment es troba enclavat dins de l'estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma. La capital és Barcelona.

Principat de Catalunya
Nom donat des del s XIV al conjunt dels comtats catalans, llevat dels comtats de Rosselló i Cerdanya, que, tot i ésser considerats part del Principat, reben el nom de Comtats. Modernament, hi ha tendència a incloure dins aquesta denominació el conjunt integrat per les comarques de parla catalana sota administració francesa (Catalunya del Nord), les incloses sota l'administració aragonesa (Franja de Ponent), Andorra i les comarques de Catalunya. Sovint, però, també és utilitzat com a sinònim de Catalunya.
La llengua i la literatura catalanes. Català
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l'occità; pròpia dels Països Catalans.
Literatura catalana
Literatura en llengua catalana.
Catalanística
Estudi de la llengua, la literatura, l'art, la música, el folklore, el dret, els costums, la història i, en general, la cultura dels Països Catalans. (lingüística, filologia, musicologia, etnografia, arqueologia, historiografia, crítica literària, jurisprudència).
El dret civil. Dret civil
Sistema de normes que regula les relacions jurídiques dels particulars entre ells, protegint la persona i els seus interessos d'ordre moral i patrimonial.
Dret civil català
Avui, el dret civil català pot ésser definit com a dret privat general (en relació amb els diferents drets especials que progressivament se n'han separat: mercantil, del treball, etc) i comú (tota vegada que n'és la seva base). El seu objecte és regular, en exclusivitat o en l'essencial, la persona, la família, les relacions patrimonials i la successió hereditària.
La història. Història nacional
Història d'un país en tots els temps (per exemple, la història de Catalunya).

Història de Catalunya
Conjunt dels esdeveniments humans o de determinats esdeveniments humans, considerats en llur evolució, referents al territori del Principat de Catalunya.
Els costums i les tradicions. Costum
Manera de fer, d'obrar, establerta per un llarg ús, adquirida per la repetició d'actes de la mateixa espècie.
Tradició
Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc.

Costumari
Descripció, estudi, etc, dels costums d'un poble, d'un país, etc.
Costumari català
Conjunt d'estudis sobre costums populars dels Països Catalans, segons el curs de l'any (hivern, primavera, estiu i tardor), comentats i publicats per Joan Amades, en cinc volums (Barcelona 1950-56). Les dades són de valor desigual, però és el recull més complet publicat sobre folklore català.

Folklore
Conjunt de tradicions (musicals, artístiques, culturals, etc), de costums, de llegendes i de dites populars.
Castell
Conjunt de persones enfilades les unes damunt les espatlles de les altres fins a aconseguir diversos pisos d'alçada. És una tradició pròpia de les festes populars al Camp de Tarragona i al Penedès.

Casteller
Cadascun dels homes i els nois que fan els castells. S'agrupen generalment en colles manades per un cap de colla, casteller d'experiència que dirigeix el bastiment del castell. Vesteixen pantalons ajustats blancs, faixa, camisa folgada del color distintiu de la colla i mocador vermell lligat al cap.

Excursionisme
Exercici i pràctica de fer excursions.
Festes i tradicions. Diada
Dia assenyalat, en què hom celebra una festa popular o solemne, de caràcter religiós, esportiu o cívic.

Diada del Llibre
Festivitat comercial i cultural instituïda a Barcelona el 1923 per la Cambra Oficial del Llibre, a iniciativa del seu conseller Vicent Clavel i Andrés, per a commemorar l'aniversari de la mort de Miguel de Cervantes. La data, fixada el dia 23 d'abril, festivitat de Sant Jordi, arrelà ràpidament a la ciutat, i aviat s'estengué arreu del Principat, a d'altres poblacions dels Països Catalans i, fins i tot, a països estrangers com el Japó. Hom organitza parades de llibres al carrer, venuts amb descompte, i també conferències i actes culturals. El 1996 la UNESCO declarà aquesta data, basant-se en el ressò i els actes que té a Catalunya, el Dia Mundial del Llibre.
Diada de la Sardana
Festivitat que hom celebra des del 1960 a Catalunya, organitzada per l'Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i el sardanisme. Els principals actes tenen lloc a l'anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d'arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents. Se celebra el diumenge entre Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat (entre el 23 i el 27 d'abril).

Aplec
Reunió de gent, generalment a l'aire lliure, amb motiu d'una festa o celebració determinada. Els aplecs, manifestacions populars de llarga tradició als Països Catalans, poden obeir a motivacions de tipus religiós (com els celebrats a moltes ermites el dia de la celebració del sant a qui són dedicades), polític (com els aplecs carlins del segle passat, i àdhuc del present), o com l'Aplec de Paret Delgada, a la Selva del Camp, que esdevingué una gran manifestació cívica i cultural, o com l'Aplec del Matagalls, al Montseny, etc, o simplement festius, bé que durant molts anys han anat lligats precisament a la idea d'un romiatge o d'una celebració religiosa; val a dir que en qualsevol cas, la tendència a fer dels aplecs una reunió fonamentalment festiva, o, si més no, a recalcar-ne aquest aspecte, ha estat constant. Els darrers anys han pres una gran difusió els aplecs sardanístics, de tipus primordialment festiu, com el de Calella, i també de caràcter cívic, com l'Aplec de la Joventut del País Valencià, i gastronòmic, com l'Aplec del Cargol de Lleida.
Envelat
Construcció, coberta i tancada amb veles, improvisada a l'aire lliure. És un dels elements més típics de les festes majors de Catalunya, on fa les funcions de sala de ball popular.
Cavalcada
Desfilada solemne a cavall, pròpia d'algunes festivitats cíviques o religioses. Foren característiques, des de l'edat mitjana, la dels consellers de Barcelona el dia d'Any Nou (cavalcada de Ninou), o la que hom feia en ocasió de l'entrada solemne dels reis a la ciutat. Encara es conserva en la colcada de les festes de les poblacions de Menorca, als Tres Tombs de Barcelona i en les festivitats del dia de la festa de la Conquista de Palma de Mallorca i de Sant Dionís de València. Com a continuació de les festes populars de l'enterrament del carnestoltes s'originaren les cavalcades de la rua barcelonina, prohibides a la postguerra i durant un temps substituïdes per les de les festes de la Mercè, i les que hom celebra en algunes poblacions la vigília del dia de Reis.
Tres Tombs, els
Cavalcada organitzada a Barcelona pels gremis de llogaters de mules, traginers de mar i bastaixos de capçana per celebrar la diada de llur patró, sant Antoni Abat. El diumenge abans de la festa era concedit el càrrec de banderer al millor licitador. El dia del sant la cavalcada sortia de la casa d'aquest: tres genets de costat obrien la comitiva, el banderer al mig amb un cordoner a banda i banda. Visitava les autoritats, i genets i cavalcadures eren beneïts a l'església de Sant Antoni. Després de la benedicció, el millor genet feia alçar la cavalcadura sobre les potes del darrere i li feia fer tres tombs. Més endavant, fou tota la cavalcada que donava tres voltes entorn de l'illa de cases on hi havia l'església. Genets i cavalcadures anaven vistosament guarnits. El costum fou viu fins al primer terç del s XIX. Actualment encara surten cavalcades en diversos barris de la ciutat i recorren els carrers més importants.
Correfoc
Joc de carrer en què la multitud corre per a esquivar els focs d'artifici de dracs, diables i altres personatges fantàstics de la mitologia popular. Sol fer-se de nits, i constitueix un episodi essencial en nombroses festes majors i diades assenyalades arreu de Catalunya.
Foguera
Munt de matèries combustibles que hom crema per celebrar una festa popular. El costum de fer grans fogueres la nit o revetlla de sant Joan, antiquíssim i propi de tot el món occidental, és estès arreu dels Països Catalans; hom n'encén de familiars a les masies i les cases aïllades o de col·lectives als barris i els pobles (aquest costum s'ha estès també a unes altres revetlles, com la de Sant Pere). Des de fa uns quants decennis hom encén una foguera al cim del Canigó, des d'on hom porta la flama a diverses poblacions catalanes per tal d'encendre les fogueres de Sant Joan; això ha donat origen a la creació de l'organització de caràcter patriòtic Els Focs de Sant Joan.
Carnestoltes
1. Nom habitual del carnaval als Països Catalans. En sentit estricte comprèn els tres dies anteriors al dimecres de cendra, primer dia de quaresma (originàriament, el dia anterior a l'inici de la quaresma). En sentit més lat s'inicia el dijous anterior, el dijous gras o llarder, bé que en molts llocs comença per l'Epifania (al País Valencià i a les Balears el dia de sant Antoni abat).
2. Ninot de palla vestit amb roba, generalment amb un nas llarg; hom el penjava per finestres, balcons i places públiques, durant el carnestoltes, i era cremat el darrer dia.

Onze de Setembre, l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
La gastronomia. Mona
Coca o pastís de diferents formes, generalment guarnit d'un o més ous durs, amb closca sovint pintada, o bé d'ous de xocolata encallats dins la pasta de farina i adornat a vegades amb algunes galindaines populars, que hom menja per la festa de Pasqua Florida; també és anomenada mona de Pasqua. En determinades regions el pastís té forma d'algun objecte o animal, i hom ha utilitzat modernament la xocolata i el crocant. És un obsequi que els padrins (i en algunes comarques els avis o els pares) fan a llurs fillols (o bé néts o fills), en tot el Principat de Catalunya i el País Valencià. Les famílies o colles de fadrins i fadrines anaven a menjar-se la mona al camp o a la platja (a la ciutat de València, el lloc clàssic d'aquestes menjades era el Montolivet). A les Illes, les coques que hom feia i es menjava la vigília de Pasqua no eren designades amb aquest nom ni eren objecte d'obsequi als infants.
Castanyada
Menjada de castanyes, normalment torrades, especialment la que hom sol fer la nit de Tots Sants. Tradicionalment (el costum ja era molt generalitzat a la fi del s XVIII) la castanyada era efectuada en família, després de sopar, acompanya de panellets i vi dolç; hom passava el rosari en commemoració dels difunts. A les poblacions grans, pels volts d'aquesta festa, les castanyeres torren i venen castanyes en unes parades especials.
Panellet
Dolç de dimensions petites i forma diversa (rodona, llarguera, etc), fet essencialment de massapà, al qual de vegades hom afegeix pinyons, coco, fruita confitada o altres ingredients, i cobert amb sucre, ametlles o pinyons torrats, etc. Amb les castanyes, constitueixen la menja típica de la nit de Tots Sants. Era costum que les padrines en regalessin a llurs fillols. A la Segarra i a l'Urgell reben el nom de mitgetes.
Coca
Massa de farina i diversos ingredients, de forma generalment ovalada i plana, cuita al forn. Amb una mateixa base (farina, oli o mantega, ous), hom fa una gran varietat de coques. Hom acostuma a fer certs tipus de coques per a ésser consumides especialment en determinades diades de l'any, com el dijous gras (coca de llardons), Nadal, Sant Joan, la festa major, etc.

Calçotada
Menjada de calçots fets a la brasa, acompanyats amb una salsa especial (feta amb ametlles, avellanes, tomàquet, alls escalivats, pa torrat, julivert, oli, vinagre, sal, pebre, etc), seguida de botifarres fetes també a la brasa i sovint també de costelles de xai. Té lloc generalment a l'aire lliure, en colla. És pròpia de Valls i, en general, del Camp de Tarragona.

Xató
Amanida de diversos ingredients (escarola, tomàquet, pebrot, bacallà, olives, tonyina, etc), adobada amb una salsa picant feta amb all, oli, bitxo, pebre, vinagre, etc, típica sobretot del Penedès i el Garraf.

Xatonada
Menjada de xató, que s'acompanya sovint de truita de mongetes seques.
La música i la dansa. Sardana
Dansa popular catalana. La componen dues parts, l'una dita curts, variable de divuit a quaranta compassos, i l'altra llargs, de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés. Ambdues parts són anomenades tirada, i l'ordre en què s'executen figura en organigrama. És de rigor en la sardana un preludi de flabiol; el mateix instrument fa el contrapunt a l'inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs; les dites sonades són per fer atenció, i hom no les balla. Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els compassos de la música. Cada compàs és un punt o pas que cal fer; els curts són producte de l'agrupament de dos compassos.
Sardanisme
Moviment que promou la sardana, la seva perfecció artística i musical, la seva perduració i divulgació com a dansa nacional de Catalunya.

Cobla
Conjunt instrumental popular català, en el qual predominen els instruments de vent, que executen la música de diferents danses populars, en especial de la sardana. És formada per onze músics que toquen els instruments següents: el flabiol i el tamborí, tocats pel mateix instrumentista, dos tibles en fa, dues tenores en si, dos cornetins o trompetes en si, dos fiscorns, un trombó i un contrabaix.

Cor
Societat coral. El moviment artístic de difusió dels cors té per finalitat la formació musical del poble mitjançant l'execució i l'audició de la música coral. Aquest moviment d'inspiració romàntica és basat en la revaloració de la cançó popular.
Als Països Catalans el moviment inicat a mitjan s XIX tingué un caràcter marcadament popular.
Orfeó
Societat o agrupació coral. Els orfeons han tingut una importància excepcional als Països Catalans, on aparegueren vers el darrer terç del s XIX, inspirats en les corals fundades a França poc abans i com a continuació dels cors de Josep Anselm Clavé. Quasi totes les poblacions del Principat i un gran nombre de les del País Valencià i de les Illes han tingut llur orfeó.
Caramelles

Cançons populars que canten les colles a la festa de les caramelles per a la celebració de la Pasqua.
Els himnes. La Santa Espina
Obra escènica, amb text d'Àngel Guimerà i música d'Enric Morera, en tres actes i sis quadres, estrenada el 19 de gener de 1907 als Espectacles i Audicions Graner, de Barcelona. Se'n feren més de cent representacions. La sardana del tercer acte s'independitzà i es convertí en una de les sardanes més populars pel fet que Morera sabé fusionar-hi l'idioma català amb els temes musicals tradicionals. La seva interpretació estigué prohibida després de la guerra civil de 1936-39 pel fet que era popularment considerada com a himne nacional català.
El cant de la senyera
Composició per a cor mixt amb lletra de Joan Maragall i música de Lluís Millet i Pagès. Compost expressament com a himne de l'Orfeó Català, fou estrenat a Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Estigué interdit del 1939 al 1960.
Els segadors
Cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit a la guerra dels Segadors. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals a través dels segles, anà adquirint caràcter d'himne nacional català a partir de la Renaixença. Els dos textos més difosos han estat l'històric (publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i —en la primera edició musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que provocà una apassionada polèmica pública i periodística. El 1937 el text de Guanyavents figurà com a "Himne nacional català" (sense unificar encara les tres tornades en la definitiva "Bon cop de falç, defensors de la terra!") en el primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la mateixa Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió. A partir del 1976, amb l'adveniment de la democràcia, la cançó esdevingué de nou l'himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el Parlament de Catalunya el declarà himne oficial. Ha estat enregistrat discogràficament per diferents entitats corals (Orfeó Enric Morera, Coral Sant Jordi, Coral Càrmina, etc) i per alguns cantants i instrumentistes. Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l'himne nacional català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep Viader.
Les banderes. Bandera
Tros de tela, ordinàriament rectangular, fixat per un costat a un pal o asta i que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, etc, o com a signe per a identificar situacions jurídiques, militars, tècniques, etc.
Senyera

Estendard, guió, etc, especialment que serveix d'ensenya d'una corporació.
Nom amb què es coneix la bandera catalana de les quatre barres.

Barres catalanes
O les quatre barres. Denominació habitual del senyal heràldic que constitueix l'escut català i la bandera catalana. D'acord amb la nomenclatura heràldica, cal descriure-les, en el cas de l'escut, com, en camper d'or, quatre pals de gules; i, en el cas de la bandera, en camper groc, quatre faixes vermelles. Una llegenda n'atribueix la institució a l'emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l'escut daurat del comte de Barcelona Guifré el Pelós les barres vermelles amb quatre dits molls de la sang del comte, que rajava de les ferides rebudes en batalla contra els normands i en defensa victoriosa de l'emperador franc.

Bandera estelada
La bandera estelada (amb l'estel blanc sobre fons blau) va ser creada com a bandera de combat pels membres de la Unió Catalanista. S´inspirava en la bandera cubana i el fons blau en la bandera americana (el blau del cel -la humanitat- i l´estel solitari de la Catalunya lliure).
En l'article 3 de la Constitució de la República Catalana (1928) es deia que "la bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d'un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre".
La bandera estelada s'ha convertit en símbol de la independència catalana.

Bandera de Sant Jordi
Ensenya de la diputació del general de Catalunya, blanca amb la creu de Sant Jordi (creu plena de gules, sobre camper d'argent).
Altres símbols de Catalunya. El Pi de les Tres Branques
Gran pi de tres besses que s'aixeca al mig del pla de Campllong (Castellar del Riu, Berguedà). Es tracta d'un exemplar de pi roig (Pinus sylvestris), de 25 metres d'alçària i un perímetre a la base del tronc d'uns 5 metres. Al s XVIII hom hi veié un símbol de la Santíssima Trinitat. Amb el desenvolupament de l'excursionisme científic al Principat a la fi del s XIX hom el prengué sovint com a centre d'aplecs i cantades, i aviat fou considerat un símbol de la pàtria i cantat per molts poetes, entre els quals Jacint Verdaguer. El 1901 el seu propietari, Tomàs Campà, el cedí a la Unió Catalanista d'Excursions. Abans del 1915 morí. Entorn de l'arbre mort hom hi celebra anualment, des del 1980, una diada d'afirmació nacionalista, el tercer diumenge de juliol. A causa del seu caràcter simbòlic, el 1987 fou declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya i objecte, per tant, d'especial protecció. A uns 500 m del Pi, n'hi ha un de més petit, que s'anomena el Pi Jove, usat com a símbol d'una pàtria que reneix des de 1921; s'hi apleguen principalment els joves independentistes.
Futbol Club Barcelona
Entitat esportiva barcelonina fundada el 1899 per Joan Gamper amb el nom de Football Club Barcelona, que ha esdevingut el club poliesportiu més important i representatiu dels Països Catalans. El prestigi del club ha recolzat, històricament, sobre la secció de futbol, dirigida des de l'inici a les competicions més importants; la samarreta dels jugadors, amb bandes verticals de color blau i grana, ha fet d'aquests colors el símbol del club. Popularment, el club és anomenat el Barça, i els seus seguidors, culers.
Altres nacionalismes i regionalismes de l'Estat espanyol. Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia.
Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc.
Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX.
Iberisme
Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la Península Ibèrica.

Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de les illes Balears.

2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme.

Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
El catalanisme cultural. Aribau, Bonaventura Carles (1798-1862)
Escriptor, economista, taquígraf i polític. De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. Essent encara molt jove, fundà la Societat Filosòfica i publicà un llibre de poemes: Ensayos poéticos (1817). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d' «El Europeo». El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d'abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en «El Europeo», que «la permanència de l'ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé» i que «el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l'estat». El 1831 es confessava «amant de l'ordre» en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843 escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d'especialista. El 1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l'empresa arrendatària de l'estanc de la sal, i el 1847 fou nomenat director general del tresor, quan Salamanca esdevingué ministre de finances. La caiguda d'aquest, però, no el separà dels llocs rectors de l'economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l'estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s'havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s'accentuà a mesura que s'incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa. Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d'enciclopedisme que propugnava l'utilitarisme, el millorament moral i material de l'home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l'economia sense desinteressar-se mai de l'evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni. Fou redactor d'«El Europeo», divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d'«El Vapor» i, sobretot, escriví un poema, La pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d'ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l'època; els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l'himne revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i fou un dels autors de La libertad restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, etc. D'altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia Cortesi (1821) i All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840), els versos dedicats A la virgen de los Dolores (1845) i escrits en forma de creu, etc. A destacar les dues anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat A la Srta Maria Dolors de Belza i, sobretot, La pàtria. Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum XII, la «Biblioteca de Autores Españoles» per a la qual preparà (1846) l'edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l'obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants. La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a «El Corresponsal» de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l'esborrany d'una història de la indústria cotonera catalana.
Clavé i Camps, Josep Anselm (1824-1874)
Músic, poeta i polític. Fill d'un menestral fuster que s'arruïnà, a disset anys es guanyava la vida cantant per cafès i tavernes acompanyant-se amb la guitarra. Milità de molt jove al partit republicà d'Abdó Terrades i col·laborà en els intents icarians dirigits pel seu amic Narcís Monturiol. El 1843 prengué part en la revolta centralista contra el general Espartero, i el 1845 fou reclòs a la Ciutadella de Barcelona. Projectà de sostreure els obrers de l'ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i d'unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. L'èxit l'encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L'Aurora, mena d'estudiantina, amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc, que obtingué un èxit popular en el Carnestoltes barceloní del 1846 i que transformà en La Fraternitat, societat d'auxilis mutus i primera coral peninsular (1850); era composta per quaranta homes. El 1857, Clavé li canvià el nom pel menys compromès d'Euterpe, i aviat s'estengueren pel Principat i pel País Valencià (València, Vinarós) nombroses "societats euterpenses", origen dels Cors de Clavé. El 1851 se celebrà al Teatre Odeó de Barcelona el primer ball corejat; més tard passaren als jardins de la Nimfa (1853) i als d'Euterpe (1857). Com a director organitzà actes musicals multitudinaris: festivals corals del 1860 i el 1861, als jardins d'Euterpe; estrena, el 1862, de la marxa de Tannhäuser (que el fa precursor del wagnerisme català); i el tercer i el quart grans festivals corals (1862 i 1864), als jardins dels Camps Elisis de Barcelona. Clavé componia la lletra i la música de les seves cançons. Aquesta, de melodia fàcil i encomanadissa, fou popular des del primer moment; italianitzant al principi, esdevingué més original i vinculada a la cançó popular catalana en les millors composicions, suplint amb l'espontaneïtat els mancaments tècnics. Literàriament el procés fou més lent: l'inicià amb poesies castellanes de model neoclàssic amb elements romàntics, recollides en els quaderns El cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858). L'impuls de la Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859) constituïren un esdeveniment. Més tard introduí els temes del treball i del progrés (Els pescadors, 1861; La verema, 1862; La Maquinista, 1867) i l'alegria de les festes populars (Els xiquets de Valls, 1867; Pasqua Florida, 1868). Féu patent la seva vocació política en La Revolución (1868), obra coral descriptiva en memòria d'Abdó Terrades, i La Marsellesa (1871), arranjament en versió catalana de l'himne francès. Li ha estat atribuïda la música de l'himne revolucionari català La campana, amb lletra escrita per Abdó Terrades el 1842. Més de circumstàncies són Els néts dels almogàvers (1860), dedicada als voluntaris catalans de la guerra del Marroc, i ¡Gloria a España! (1864). La seva millor obra és, potser, la serenata Goigs i planys (1873). Escriví també algunes peces teatrals en castellà (entre elles la sarsuela Una zambra en Alfarache, 1851, i la sarsuela bilingüe L'Aplec del Remei, 1858). Fundà i dirigí la revista musical "El Eco de Euterpe" (1859) i "El Metrónomo" (1863). Amb els seus cors actuà a Saragossa, Madrid (1861) i Montserrat (1863). Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en la política, però la repressió del 1856, durant la qual s'enfrontà amb el capità general Juan Zapatero, li costà el confinament a les Balears. Retornà clandestinament a Barcelona. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de "La Vanguardia" i d'"El Estado Catalán", que dirigia el seu amic Valentí Almirall. Fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona durant el regnat d'Amadeu I (1873) i, el mateix any, diputat a les Corts Constituents i governador civil de Castelló de la Plana i de Tarragona (1873-74). Es retirà de la vida pública després del cop d'estat del general Pavía.
Collell i Bancells, Jaume (1846-1932)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Vic i començà a escriure poesies de molt jove, que aplegà a Cançons de Montserrat (1880), Faules i símils (1881), Floràlia (1894) i Jovenívoles (1926). Fou un dels fundadors de l'Esbart de Vic (1867). Traslladat a Barcelona (1868), hi estudià filosofia i lletres i féu amistat amb figures del món literari i eclesiàstic. Tornà a Vic, on fou nomenat canonge (1880). El 1871 fou proclamat mestre en gai saber. Gran propagador dels jocs florals, presidí els de Barcelona (1887, 1908, 1925). De caràcter enèrgic i abrandat, milità en el moviment catalanista ja abans d'ésser ordenat prevere (1873), publicà Catalanisme: lo que és i lo que deuria ésser (1879) i col·laborà profusament en la majoria dels periòdics catòlics i conservadors de Catalunya. Periodista polèmic, intervingué en qüestions conflictives, tant de tipus religiós com polític. Fundà (1878) i dirigí el setmanari vigatà "La Veu del Montserrat" (1878-1902), portaveu del catolicisme moderat català, a través del qual contribuí eficaçment a unes campanyes com la del mil·lenari de Montserrat (1880), defensa del dret català contra el projecte de codificació espanyola (1881-89), Memorial de Greuges (1885), restauració de Ripoll (1886), Exposició Universal de Barcelona (1888), Museu Episcopal de Vic (1891), centenari de Balmes (1910), etc. S'oposà fortament a les Normes ortogràfiques (1913) de l'Institut d'Estudis Catalans i fou un membre destacat de l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Fundà la "Revista Catalana" (1889); dirigí la "Gazeta Montanyesa" del 1905 al 1914 i en fundà la continuació, la "Gazeta de Vich" (1914). Publicà Viatge a Roma (1896), Memòries d'un noi de Vic (1908) i Del meu fadrinatge (1920), que recullen els seus records d'infantesa i de jovenesa. Amb motiu dels seixanta anys de periodista li foren dedicats un homenatge i una miscel·lània i li fou publicat el recull Sembrant arreu (1927) amb el patrocini de Cambó. Publicà també les lletres rebudes de Torras i Bages (Dulcis amicitia, 1926) i de Verdaguer (Carteig històric, 1929). La seva obra pòstuma és Efemèrides dels meus 50 anys de sacerdoci (1938).
Guimerà i Jorge, Àngel (1845-1924)
Dramaturg i poeta. El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Bé que inicià la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia a «La Jove Catalunya» i el 1871 fou un dels fundadors del setmanari «La Renaixença», que posteriorment, ja convertit en diari, dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent guanyà la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l'englantina, i fou nomenat mestre en gai saber. Atret pel teatre, el 1879 estrenà la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida de Judith de Welp (1883), obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. Després estrenà El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins el 1900, i en la qual estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), repetidament portades al cinema, i La filla del mar (1900), que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, tractà ja aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. El seu catalanisme restà explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'un valor desigual, són Rei monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, que assenyalà una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), etc. Produí encara obres de valor, com Sol, solet (1905), retorn al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gusts modernistes s'evidencien en La santa espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Després d'uns quants anys de silenci, reprengué la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna de la guerra feta de forma incoherent, i Indíbil i Mandoni (1917) que vol retornar a la temàtica dels anys juvenils. No són més afortunades Al cor de la nit (1918), L'ànima és meva (1919), Alta banca (1921) i Joan Dalla (1921). Deixà inacabat el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via. Les seves poesies foren recollides en volum el 1887. Escriví també tres narracions d'indubtable interès: El gos de casa, Rosa de Lima i El nen jueu. Els darrers anys del s XIX el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l'Ateneu Barcelonès, on pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el seu discurs inaugural, etc. Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El desenvolupament dels partits polítics sobrepassà, però, les seves fites i el 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Fou membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Millet i Pagès, Lluís
(1867-1941)
Músic. Estudià amb Josep Rodoreda i amplià els estudis de composició amb Felip Pedrell i els de piano amb Carles G. Vidiella. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès. El 1891 fundà, juntament amb Amadeu Vives, l'Orfeó Català; dos anys més tard ambdós en foren nomenats directors perpetus. Fou nomenat catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l'any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l'escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del s XVI. Consagrà la seva vida a l'Orfeó Català, que dirigí en l'estrena d'una gran quantitat d'obres cabdals de la música universal. Autor, entre altres obres, d'unes Catalanesques (1891) per a piano —i, més tard, en versió per a gran orquestra—, escriví també Ègloga, per a quartet de corda i també per a gran orquestra, una Salve Regina, per a cor i orgue (1913), Pregària de la Verge del Remei, per a veus, orquestra i orgue. Escriví Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15). És autor d'una vintena de goigs, de cançons per a veu i piano i d'una sèrie d'obres corals, com El cant de la senyera, sobre un poema de Joan Maragall, i Jovenívola, amb lletra pròpia per a cor masculí. Harmonitzà nombroses cançons populars catalanes. Deixà escrits, com El cant popular religiós (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la «Revista Musical Catalana». Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Rubió i Ors, Joaquim (1818-1899)
Escriptor i catedràtic. El seu pare era impressor i llibreter de vell. L'ensenyament primari el rebé a la mateixa escola on anava Milà i Fontanals. Anà al seminari, on estudià filosofia, alhora que física i francès a les escoles de la Junta de Comerç. Desitjant de prosseguir els estudis, mentre el germà gran s'afiliava a la professió paterna, el curs 1833-34 començà els estudis de teologia, però els deixà aviat, convençut que no tenia vocació eclesiàstica. Com que la situació econòmica de la família no consentia d'anar a la Universitat de Cervera, es decidí a seguir l'ofici del seu germà Josep, quan sabé la possibilitat que l'ajuntament de Barcelona organitzés unes càtedres de dret incorporables a la universitat. Pel desembre del 1835 foren inaugurades i es matriculà en el primer curs. Es matriculà també al curs d'economia política que Eudald Jaumeandreu havia tornat a donar a la Junta de Comerç. El 1836 foren celebrats exàmens públics, en els quals intervingué juntament amb Laureà Figuerola. Aquest any col·laborà també a la premsa. A un article d'"El Catalán" (octubre del 1835) demanava que Barcelona tornés a tenir universitat. Aprovà un curs de perfeccionament de llatí i un altre de literatura al col·legi Carreras, després incorporat a la universitat. El 6 d'octubre de 1838, traslladada ja la universitat a Barcelona, rebé el grau de batxiller en dret. Aquest any hom pot assenyalar les primeres edicions literàries de la seva bibliografia. Al costat de dues traduccions hi ha la llegenda Mano roja, influïda per Milà. Els autors que més l'havien influït eren, entre els hispànics, Rivas, Zorrilla, Espronceda, Ochoa i Arolas. A aquests caldria afegir, quant a l'ús del català, el nom de Cortada. Amb el pseudònim d'Aben Abulema publicà articles de costums al "Diari de Barcelona". El 16 de febrer de 1839, darrere d'un article de Cortada, sortí la que fou més popular de les seves poesies amb el pseudònim Lo Gaiter del Llobregat. Fins al 9 de novembre de 1840 sortiren 19 poesies amb aquest mateix pseudònim. El 1841 aparegué un llibre amb aquest títol i el nom de l'autor. Hi ha unes significatives diferències en l'ordenació. Abans obria la sèrie la presentació poètica del Gaiter, que lligava el pseudònim amb els seus cants i el riu simbòlic. L'edició del 1841 era encapçalada per una poesia patriòtica, Mos cantars, la setena de les del "Diari de Barcelona". Al pròleg no hi ha mots d'elogi ni d'apologia, sinó remembrances històriques i acusacions als conciutadans del poeta, culpables d'haver menyspreat l'idioma dels trobadors. Tot el pròleg és escrit sota l'encís del descobriment de la poesia dels trobadors, de la qual li havien parlat "sos joves amics", que devien ésser Milà i Piferrer, els quals creia que alternarien amb ell les seves composicions, encara que no fou així. Afegia que la seva "gaita" "callarà tan prest se deixen sentir los preludis d'una lira catalana". L'anomena catalana per influència de Pau Ballot; en canvi, a Mos cantars parla del "melós llemosí" per influència d'Aribau. La missió desvetlladora d'aquest pròleg sembla que no fou compresa, ja que, per exemple, a l'àlbum de poesies que els poetes catalans oferiren a les reines amb motiu de la seva visita a Barcelona, només hi havia dues composicions en català: la de M.A.Martí i la de Rubió. Joan Cortada, defensor de la restauració dels jocs florals, convocà a l'Acadèmia de Bones Lletres un certamen, que guanyà Rubió amb el seu poema en català Roudor de Llobregat, del qual es feren dues edicions, una publicada per l'Acadèmia el 1842 i una altra impresa pel seu pare. Aspirant a la càtedra, a la seva correspondència amb Tomàs Aguiló parla del seu desig de graduar-se per tal de presentar-se a oposicions. Pertanyia a la Societat Filomàtica i a la Filharmònica. El 1845 publicà El libro de las niñas, que tingué un gran èxit. Col·laborà a les empreses editorials de Roca i Cornet. Intentà també l'èxit en el teatre i escriví drames en vers. A conseqüència de les seves edicions del rector de Vallfogona i de Pere Serafí obtingué el 1840 el títol de poeta de teatro, que l'obligà a escriure odes en elogi de les reines. El 1845 es llicencià a la facultat de lletres i es doctorà. El mateix any obtingué el títol de regent de primera de la secció de lletres. Després de fer oposicions, el 1847 fou nomenat catedràtic a Valladolid. El 1852 publicà un programa de literatura universal i espanyola. El 1854 es casà amb Elisea Lluch, cosina germana seva, després de fer un viatge a Roma per aconseguir la dispensa necessària. A petició pròpia fou traslladat a la càtedra d'història universal vacant a la Universitat de Barcelona. El 1858 publicà una segona edició augmentada i corregida de Lo Gaiter del Llobregat. Es dedicà a la nova càtedra amb gran il·lusió i tenacitat i ella li serví per a continuar en un camp més ample l'orientació religiosa que sempre havia professat. El 1859 fou un dels sol·licitants de l'establiment dels jocs florals a Barcelona, en els quals aconseguí el títol de mestre en gai saber (1863) i la primera distinció en el ram de la prosa literària. El 1861 aconseguí autorització per a traduir al castellà les novel·les que eren publicades en francès sota la direcció de l'arquebisbe de Tours. Aquestes versions, que solen faltar en la seva bibliografia, mereixen recordar-se tipogràficament per la manera com fou imitada l'edició original. Redactà la seva Historia Universal (1873, 1875). Es dedicà també a l'Acadèmia de Bones Lletres, que presidí. El 1896 fou nomenat vice-rector i, molt poc abans de morir, rector. Literàriament, si bé féu alguna traducció de Victor Hugo en vers català, els últims anys no amagà el sentiment que era preterit en la posició de capdavanter de la Renaixença. Fins el 1890 no fou nomenat president dels jocs florals. Publicà a l'Acadèmia la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877) i l'edició poliglota del Gaiter (1888), completada amb un quart volum el 1902. El 1889 fou celebrat per la Lliga de Catalunya el cinquantenari de la publicació de la seva primera poesia catalana.
Soler i Hubert, Frederic (1839-1895)
Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també pel pseudònim de Serafí Pitarra. De família humil, fou posat a l'empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d'afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i Valenciano i Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit "amb el català que ara es parla", enfront de l'idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra estrenà la "peça bruta" Jaume el Conquistador, que més tard rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la pau d'Espanya (1860), on satiritza la campanya menada a l'Àfrica per Prim i els voluntaris catalans. La primera estrena pública fou la de L'esquella de la torratxa (1864), d'èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al modernisme —El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866), en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb Conrad Roure, etc—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: "Un tros de Paper", "Lo Xanguet", "Lo Noi de la Mare", "La Barretina", "Lo Gai Saber", etc. L'estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865), d'Eduard Vidal i Valenciano, l'estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d'un públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l'estrena de Les joies de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren traduïts al castellà. Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869), L'àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873), en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), etc. Bé que inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions més conservadores, i rebé amb conformitat l'adveniment de la Restauració. No abdicà, per això, el seu catalanisme liberal: el 1885 fou un dels fundadors del Centre Català. L'Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i l'englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d'incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l'estil d'Echegaray, ja provant d'emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d'aquesta darrera etapa. Després de la seva mort s'estrenaren encara El Comte Arnau i El campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875), Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a narrador, el 1874 publicà el fulletó a L'any 35 en "La Renaixença". El mateix any la "Biblioteca Catalana" li edità un volum de Narracions. Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres, juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català modern.
Verdaguer i Santaló, Jacint (1845-1902)
Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874 -1876) féu, a bord del vapor «Guipúzcoa», nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat" del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit". A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. "M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d'un cert bagatge teòrico-literari i, al capdavall, de tenir a l'abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el "modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest "paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu. Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells, sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven. Roser de tot l'any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poètico-religiosos, un per a cada dia de l'any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món. L'Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau. Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.
Vives i Roig, Amadeu (1871-1932)
Compositor. El seu germà Camil li ensenyà les primeres nocions de solfeig. Estudià harmonia i composició a Barcelona amb Josep Ribera. Després d'un quant temps d'exercir de mestre de capella en un asil de Màlaga, ocupà el mateix càrrec a Barcelona al Col·legi de Nostra Senyora del Loreto. Fou un dels fundadors de l'Orfeó Català (1891), al qual dedicà les seves obres corals. Es destacà especialment en el gènere teatral, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva força lírica. Algunes de les primeres obres seves són escrites en col·laboració amb J.Giménez, R.Calleja i A.Saco del Valle. El 1895 estrenà al Teatre Novetats de Barcelona Arthús, òpera en tres actes, damunt text de S.Trullol i Plana, i Euda d'Uriach (1900), basada en una obra d'Àngel Guimerà. Es traslladà a Madrid, on triomfà com a autor de les sarsueles Don Lucas del Cigarral (basada en la comèdia Entre bobos anda el juego, de F.de Rojas i estrenada el 1899), La balada de la luz (1900), Doloretes (1901), El tirador de palomas (1902) i Bohemios (1903; transformada en òpera l'any 1920); Juegos malabares (1910), Anita la risueña (1911), Maruxa (1914; convertida també en òpera l'any 1915), El señor Pandolfo (1916), Trianerías (1919), Balada de Carnaval (1919), Doña Francisquita (1923), El talismán (1933), etc. Escriví també una de les més notables col·leccions de lieder de l'època: Canciones epigramáticas (1915-16). Entre les seves obres corals es destaquen la cèlebre L'emigrant (1890) i Follies i paisatges, suite en cinc parts (1928). Fou conferenciant i autor de llibres com Sofia (1923), L'entusiasme és la sal de l'ànima (1927) i el recull d'articles i conferències pòstum Julia (1971).
El Modernisme. Fabra i Poch, Pompeu (1868-1948)
Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana (1904), i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d'un punt de vista lingüístic. Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la novella secció filològica (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual més tard fou president (com ho fou també de l'Institut); tingué a càrrec seu, encara, la direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut. Aquest promulgà les Normes ortogràfiques (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d'ell i contenien la part essencial de l'ortografia defensada pel grup de L'Avenç (dins l'editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maeterlinck, i d'Espectres, d'Ibsen) i que serviren per a la formació d'un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917). La segona etapa de la reforma fou l'estrictament gramatical: publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana (1918), de la qual han estat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l'ortografia i la gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918), amb cinc edicions, que l'any 1968 fou reeditada i ampliada per R.Aramon i Serra sota el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s'anaven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l'establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d'estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari «La Publicitat», aplegades després en la «Col·lecció Popular Barcino» (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l'ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. La tercera etapa de l'empresa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l'home d'avui. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia d'investigació que hagué d'abandonar davant la importància i la urgència de l'endegament i la depuració de la llengua. Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines. La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpeller (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s'hi. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els «Estudis Romànics» li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna.
Maragall i Gorina, Joan (1860-1911)
Escriptor. A catorze anys, acabat el batxillerat, el seu pare volgué incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topà amb la seva resistència, i, finalment, li permeté d'ingressar, el 1879, a la facultat de dret. Aquest enfrontament amb el pare, fabricant, marcà profundament, segons ell mateix explicà en unes Notes autobiogràfiques, la seva concepció de la literatura com a passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. L'acabament de la carrera (1884) fou l'inici d'una nova crisi: la de la contradicció entre les seves aspiracions romàntiques i la perspectiva d'una probable adaptació a una pacífica vida burgesa. Vers el 1890 ja havia resolt la crisi, gràcies a una resignada acceptació de la seva pertinença a la pròpia classe, la qual, tanmateix, tot i que reconeixia com a seva, menyspreava, no tant per les seves característiques genèriques com per les seves peculiaritats locals: mediocritat, conservadorisme, manca de refinament. Dos fets coronaren aquest seu procés d'integració: l'ingrés (1890) al «Diario de Barcelona» i el casament (1891) amb Clara Noble, d'ascendència no catalana (de qui tingué 13 fills). Alhora, però, se li anava consolidant la vocació literària a mesura que creixia la seva cotització entre un grup reduït —però molt prestigiós— d'intel·lectuals (entre els quals, Josep Yxart), que el 1891 li publicaren, com a present de noces, la seva primera plaquette, Poesies originals i traduccions. La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del romanticisme autòcton i un retorn a l'expressió senzilla d'experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura. A la darreria del 1892 la seva vocació intel·lectual era ja fermament establerta. D'una banda, la seva condició d'hereu burgès, plenament assumida, li permetia de lliurar-se a la literatura amb una dedicació professional absoluta, sense, però, haver de dependre'n econòmicament. De l'altra, concebia i duia a la pràctica l'ambició d'esdevenir l'agitador de la burgesia empenyent-la cap a una ideologia dinàmica, cosmopolita i moderna. La seva campanya periodística de 1892-93 és, en resum, un dels factors bàsics en l'aparició del modernisme. En aquest interval de temps visqué en un estat d'exacerbada febre ideològica: rebutjà tota tradició, defensà l'aventurisme intellectual i professà un aristocratisme anarquitzant i nietzscheà. És l'actitud expressada en poemes com Paternal i Excelsior, del seu llibre Poesies (1895), que s'obre amb L'oda infinita (1888), on Maragall exposa una doctrina poètica a la qual restà fidel sempre més. Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d'una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de la secció Pirinenques, entre elles la del famós poema La vaca cega. El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d'impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista, que considerà més adient amb la conjuntura històrica catalana i amb el que veia com a trets essencials de la «raça». En això coincideix amb un moviment més ampli, dins el modernisme, de rebuig del decadentisme, que reflecteix un punt dolç històric d'equilibri entre les vel·leïtats messiàniques i rebels dels joves intel·lectuals i els interessos d'una burgesia temptada pel nacionalisme com a opció política. En els poemes recollits el 1900 a Visions i Cants Maragall aportà a aquesta ideologia dos elements essencials: el mite, en les Visions —intents de trobar en el llegendari «Las madres del alma catalana»—, i l'himne, en els Cants. Els primers anys del s XX, però, el nacionalisme es configurà sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identificà, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Els seus articles —Artículos (1904), edició d'homenatge— expressen sovint posicions idèntiques a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i es fa un costum de comentar els texts pastorals del bisbe Torras i Bages. Les disperses (1904) apleguen poemes originals i versions de Goethe, de qui havia publicat Ifigènia a Tàurida (1898). En el nou recull Enllà (1906) la seva poesia perd el to més exaltat i la primacia de la intenció nacionalista i es concentra en la vena naturalista; Maragall hi sotmet el mite del comte Arnau a una pregona i significativa revisió. La seva concepció de la poesia, exposada a l'Elogi de la paraula (1903, ampliada a l'Elogi de la poesia, 1909), revela una posició militant contra l'esteticisme i el cosmopolitisme tant d'una certa tendència modernista (Zanné, Alomar, etc) com del naixent noucentisme. Maragall esdevingué, així, el pontífex d'una nova onada de modernistes de procedència rural (Puig i Ferreter, Víctor Català, Bertrana, etc), visionaris i anarquitzants, però també fomentà, involuntàriament, una reacció localista i tradicionalista (Via, Busquets i Punset, etc). A partir del 1906 es produí en ell un altre canvi de direcció, que esdevingué més obvi arran de la crisi de la Setmana Tràgica, davant la qual —i gairebé sol entre els intel·lectuals— reaccionà insistint en la part de greu responsabilitat que hi pertocava a la burgesia catalana (són famosos els seus articles Ah, Barcelona..., La ciutat del perdó i L'església cremada, el primer i el darrer publicats a «La Veu de Catalunya»; el segon no ho fou per indicació de Prat de la Riba). La nova actitud és reflectida en els poemes del seu darrer llibre, Seqüències (1911), sota la forma del retorn a un to d'exaltació vitalista, a un individualisme agressiu, als aspectes més heterodoxos del seu pensament, atenuats en els anys anteriors, i al desig d'inquietar i d'excitar el lector; en aquest llibre publicà l'Oda nova a Barcelona i el famós Cant espiritual. Aquest segon nietzscheanisme fou matisat, però, per una nova idea, que constituí el tema bàsic de Nausica (1913) i de la tercera i darrera versió del mite arnaldià: la de la redempció a través de la renunciació. Aquesta actitud, que cal qualificar de messiànica, coincideix amb la de molts altres modernistes i reflecteix llur reacció defensiva, atiada per la conjuntura política i social, contra la disciplina ideològica del noucentisme. La mort el sorprengué, plenament actiu, en aquesta crisi que, en un pla general, era a punt de resoldre's amb el triomf noucentista. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, mestre en gai saber, president de l'Ateneu Barcelonès i amic i noble contradictor d'Unamuno (l'Epistolari d'ambdós fou publicat el 1951). Col·laborà sovint a «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «L'Avenç» i «Catalònia». Traduí Novalis, Goethe, Nietzsche, Homer, etc. La seva actitud, cívica però independent, li féu rebutjar una candidatura política oferta per la Lliga. Fou processat a causa d'uns articles. Les principals edicions de les obres completes aparegueren en 1912-13, en 1929-30 (edició dels fills), el 1947 i el 1960.
Rusiñol i Prats, Santiago (1861-1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Pertangué a una de les famílies de l'alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Afeccionat a l'excursionisme, escriví Impressions d'una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881) i, acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d'ambients i personatges inèdits. Decidit a rompre amb la imposició familiar se n'anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys. Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels capdavanters del modernisme, sinó que tendí a l'art per l'art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d'una bohèmia de la fi de segle justament titllada de "daurada". Publicà els primers Llibres de narracions el 1896 (Anant pel món) i el 1897 (Oracions). El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901), on critica l'estretor de mires de les dretes i les esquerres, i a L'heroi (1903), on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció entre l'artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917. En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de Jacint Verdaguer, i La mare (1907). El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de "desídia dialectal", retret que, tot i ésser cert, no afecta l'eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l'autor. El seu prestigi resistí l'ensorrada del modernisme, però la seva figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. Replicà al Glosari de Xènius i l'escarní amb un altre Glosari que publicà des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, a "L'Esquella de la Torratxa", on col·laborava com a dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran difusió de la revista una gran popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un extens anecdotari, sovint apòcrif. Escriví algunes narracions, com El català de la Mancha (1914), de la qual féu una versió teatral el 1918, i En Josepet de Sant Celoni (1917). No menystingué els gèneres menors, com el vodevil, que conreà amb El senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l'home (1915), però que signà Jordi de Perecamps. Durant una estada a Mallorca escriví L'illa de la calma (1922). Amb més dedicació al pinzell que a la ploma escriví encara Màximes i mals pensaments (1927). Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat l'oposició familiar que el volia apartar de l'art. Exposà obres a la Sala Parés des del 1874 i deu anys després participà a l'exposició inaugural de la nova Sala Parés. D'aquella primera etapa sobresurt Port de Barcelona (Sitges, Maricel). Se sentí particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Féu el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s'hi instal·là fins l'any següent, quan, assidu de l'Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes, s'establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què l'art de tots dos s'assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l'estampa japonesa. Conegué i retratà Eric Satie i altres personatges de la bohèmia montmartresa. L'exposició que féu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó —tríade que exposaria reiteradament fins el 1930—, significà la introducció a Catalunya d'un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de modernisme i que se centra en figures (Lectura romàntica, Museu d'Art Modern de Barcelona), temes quotidians i del paisatge urbà de Montmartre (La cuina del Moulin de la Galette, Museu d'Art Modern de Barcelona; Pati de Montmartre, Sitges, Cau Ferrat). Lligat al grup de "L'Avenç", col·laborà en la revista a les seves dues etapes. El 1892 anà a viure en un barri menys bohemi de París, l'Île de Saint Louis, on protegí un temps Carles Mani. Corresponsal de "La Vanguardia", l'editora d'aquest diari reuní cròniques seves al volum Desde el molino (1894) —il·lustrat per Casas—, que fou continuat per Impresiones de arte (1897), on recollia impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys Zuloaga, Mas i Fontdevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel pre-rafaelitisme, derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de jardins. N'exposà una sèrie a la galeria L'Art Nouveau de París (1899) i a la Sala Parés (1900): és la sèrie de la qual reuní una selecció en la col·lecció de làmines que titulà Jardins d'Espanya (1903). El 1899 pintà a Mallorca, on acompanyà Joaquim Mir, que després se separà d'ell. Malgrat que, establert a Catalunya, continuà participant en exposicions de París i n'hi féu alguna d'individual (galeria Georges Petit, 1906). Morí a Aranjuez mentre pintava noves versions, ja decadents, de la temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida.
El regionalisme. Almirall i Llozer, Valentí (1841-1904)
Polític i escriptor. Fill d'una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué d'abandonar-la pel fet d'haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d'una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l'advocacia, només l'exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí "El Federalista", i col·laborà, entre d'altres periòdics, a la "Revista Republicano-Federal"; publicà també diversos fulls i opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d'entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d'entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari "El Estado Catalán", que dirigí fins a la seva desaparició el 1873. Pel setembre del 1869 prengué part a la revolta federal de Barcelona. Fet presoner, fou conduït a les Balears, d'on juntament amb altres presos, aconseguí d'evadir-se a Alger. Després es traslladà a Marsella, on residí fins a la concessió d'una amnistia. De nou a Barcelona, fou elegit regidor de l'ajuntament, i hom intentà de fer-lo alcalde; com que es negà a un jurament que considerà incompatible amb les seves idees republicanes, no pogué ocupar el càrrec. Actuà també en el moviment popular contra les quintes de l'abril del 1870. Arran d'aquest fet ideà la publicació i el títol del periòdic "La Campana de Gràcia", on col·laborà. A la fi del 1869 havia publicat Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española. Proclamada la Primera República Espanyola (11 de febrer de 1873), es traslladà a Madrid, per a continuar-hi la publicació del diari "El Estado Catalán" (8 de març-11 de juny de 1873), propagador del federalisme. En desacord amb la marxa de la República, tornà a Barcelona, i intervingué en la creació de l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell, de la qual fou director; en caure la República (18 de desembre de 1874) dimití el càrrec. L'any 1871, la diputació provincial republicana, presidida per Josep Anselm Clavé, l'havia nomenat president de la junta de govern de la Casa de Caritat de Barcelona, on realitzà una obra benemèrita de reorganització. Durant els primers cinc anys de la restauració monàrquica, es mantingué en la inactivitat política. Tanmateix, el 1878, publicà a Barcelona dues novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, signades amb les inicials A.Z.Sota el mateix pseudònim publicà Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña, obra que, per error, consta datada el 1868. El mateix any fou elegit president del nou Ateneu Lliure de Barcelona, fruit d'una escissió per motius ideològics de l'Ateneu Barcelonès. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals de Barcelona, inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, "El Diari Català", que suspengué pel juny del 1881, en rompre amb Pi i Margall i la majoria del Partit Republicà Democràtic Federal català. El 1880, organitzà el I Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels mil dos-cents congressistes. L'any següent intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona. El 1883, organitzà el II Congrés Catalanista, que condemnà la participació dels catalans en partits polítics sotmesos a la disciplina dels de Madrid. El 1885 fou redactor ponent de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, anomenada Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al monarca. Publicà uns articles que es feren famosos a La Revue du Monde Latin, aplegats a l'opuscle L'Espagne telle qu'elle est (Montpeller, 1886), traduïts al castellà per Cels Gomis, España tal cual es (Barcelona, 1886); l'any següent n'aparegué a París una nova edició, en francès, considerablement augmentada. És notable la Contestación al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid, on exposa els fonaments i les aspiracions del moviment catalanista i refuta els atacs d'aquell poeta contra aquell moviment. El mateix any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques , primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista en el període regionalista del moviment. Fou el moment del màxim apogeu de la seva personalitat. El 1887 fou elegit president del Centre Català, però es produí una escissió, i els dissidents, sobretot joves, com Àngel Guimerà i Lluís Domènech i Montaner, fundaren la Lliga de Catalunya. Ultra les diferències ideològiques i d'orientació i el seu caràcter cantellut i poc flexible, contribuí a l'escissió la seva actitud hostil al projecte d'Exposició Universal de Barcelona i a l'alcalde Rius i Taulet. Dels Jocs Florals del 1888, els de l'Exposició Universal, dels quals fou designada reina de la festa Maria Cristina, la reina regent, Almirall i els seus amics del Centre Català dissentiren de l'organització i en celebraren uns de paral·lels. El 1887 començà la davallada de la seva forta personalitat; una minva de la seva salut comportà una pèrdua de la seva puixança intel·lectual i un empitjorament del seu caràcter. D'altra banda, les generacions joves que començaven a dominar el moviment catalanista l'oblidaven i eren més radicals. La seva reacció personal —remarca el seu biògraf, Rovira i Virgili— fou deplorable: el ressentiment s'accentuà fins a convertir-se en despit. Tanmateix, encara, com a marmessor de Rossend Arús, creà la Biblioteca Pública Arús, de Barcelona; escriví alguns articles a L'Avenç, i elegit president de l'Ateneu Barcelonès, com a successor d'Àngel Guimerà, el 1896, pronuncià un notable discurs presidencial sobre el regionalisme, i des d'aquest càrrec cridà l'atenció sobre els processos de Montjuïc. Alguns nuclis federals i catalanistes intentaren de treure'l de la reclosió en què vivia, especialment el "Club Autonomista Català", que li reimprimí alguns escrits, Regionalisme i particularisme (Barcelona, 1901) i Aspecte polític i social del renaixement català (Barcelona, 1901). També intentaren de reintegrar-lo a la vida pública alguns republicans que seguien Alejandro Lerroux. D'aquest temps és el pròleg que consta a la traducció castellana de Lo Catalanisme (El catalanismo, Barcelona, 1902), del qual, però, segons que reporta el seu amic Eudald Canibell, va quedar malcontent. La malaltia i l'isolament ennegriren els darrers anys de la seva vida. En morir, llegà la seva casa a la ciutat de Barcelona per crear-hi escoles públiques, i els seus llibres a la Biblioteca Pública Arús. Era baró del Papiol, però mai no va retreure aquest títol. Com moltes personalitats de la Renaixença, fou un infatigable excursionista.
Morgades i Gili, Josep (1826-1901)
Eclesiàstic i promotor cultural. Estudià al seminari de Barcelona i es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat de València. Fou canonge de Barcelona i rector del seminari, que convertí en hospital durant dues epidèmies de còlera. Fundà l'asil del Bon Consell, els obradors per a noies obreres i les anomenades Escoles Dominicals i introduí a la diòcesi les germanetes dels pobres. Adaptà a la Península Ibèrica l'Apostolat de l'Oració i intervingué en l'edició, entre altres, d'obres d'Ozanam, de Ramière i de Perrone, i, amb "El Mensajero del Corazón de Jesús" (1868-81), creà una escola literària entre seminaristes cèlebres (Sardà i Salvany, Gatell, Torras i Bages, Baranera, etc). La seva versió de La soberanía social de Jesucristo (1875), de Ramière, promogué una polèmica aspra, i en un procés canònic en fou examinada l'ortodòxia. Tot i la seva oposició inicial, acceptà el bisbat de Vic (1882-99). Seguí la línea social de Lleó XIII i presentà en una llarga pastoral i amb una edició popular l'encíclica Rerum novarum. Després d'un llarg procés, aconseguí de restaurar el bisbat de Solsona (1895) i en fou administrador apostòlic. Promogué la restauració dels monestirs de Sant Joan de les Abadesses, de l'Estany, de Montgrony i de Lluçà. La restauració més ressonant —i amb voluntat d'unió de tots els catalans en l'esperit de la Renaixença— fou la de Ripoll (1892). Fundà també el Museu Episcopal de Vic (1889). El 1893 es negà a accedir a l'arquebisbat de Burgos, però el 1899 fou nomenat bisbe de Barcelona, per petició dels parlamentaris barcelonins al govern i presentació a Roma per Duran i Bas, aleshores ministre de justícia. Tanmateix, no pogué dur endavant un ambiciós pla pastoral i cultural a Barcelona. El seu prestigi en el llarg episcopat es palesa en la confiança de Roma, de la nunciatura i àdhuc del govern i d'altres bisbes, que li consultaren afers delicats, especialment el problema de la unió dels catòlics i l'actitud del partit carlí. Fou atacat despietadament per l'integrisme, especialment pel sacerdot secularitzat Segimon Pey i Ordeix— al qual aplicà penes canòniques—, que li dedicà un llibre calumniós (El divorcio de la condesa). La seva pastoral sobre la necessitat del catecisme i de la predicació en llengua catalana (1900) fou controvertida en el senat i el parlament i per la premsa de Madrid i àdhuc pel secretari d'estat del papa, Mariano Rampolla. Fou senador (1899) i membre de l'Academia de la Historia. Cal considerar-lo com un antecessor de la figura de Torras i Bages.
Torras i Bages, Josep (1846-1916)
Eclesiàstic i escriptor. De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà a Barcelona. Entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de las Casas i Llorens i Barba. El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l'any següent passà al de Vic, on s'inicià en la doctrina de Tomàs d'Aquino, que l'havia de marcar profundament. El 1871 fou ordenat de sacerdot a Girona, però continuà estudiant teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller (1875) i la llicència (1876) al seminari de València. El 1873 residí uns quants mesos a Vinçà, prop de Perpinyà, fugint dels avalots de la Primera República, i al començament del 1874 féu, amb el seu amic Jaume Collell, un viatge a França i a Itàlia i romangué un mes a Roma, on tingué una audiència privada amb Pius IX. Fins que fou nomenat bisbe de Vic, a proposta del ministre català Duran i Bas (1899), exercí una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona. Fou capellà de diverses cases religioses, entre les quals el monestir cistercenc de Valldonzella, i confessor dels seminaristes; dirigí la secció catalanista de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís Gonzaga, del pare Lluís Fiter; fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i gran amic del seu fundador, Joan Llimona; presidí la secció de Propaganda religiosa de la Unió Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual esdevingué —un cop bisbe— president honorari. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892), com a delegat de les entitats catalanistes de Barcelona, i des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses revistes. El 1892 aparegué el seu llibre més important, La tradició catalana, de signe moderadament conservador —rèplica a Lo catalanisme, obra influïda per Marià Aguiló i Fuster que es convertí durant decennis en una mena de breviari dels catòlics catalans, que adoptaren amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages ("Catalunya serà cristiana o no serà"), que no es troba enlloc dels seus escrits, però que reflecteix amb precisió el seu pensament. D'altra banda, El clero en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el constituí capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sòcio-polítics de l'època. El 1896 ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i el 1898 a l'Acadèmia de Bones Lletres. Durant els seus disset anys d'episcopat, dugué a terme una labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot el Principat i a altres indrets dels Països Catalans. Les seves pastorals —en català i algun cop en castellà— foren llegides amb entusiasme, i la seva actitud clarament favorable al programa defensat per la Lliga Regionalista s'imposà sense discussió entre els catòlics. Totes les grans figures del moviment de renovació cristiana de Catalunya durant la primera meitat del s XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel d'Esplugues, Carles Cardó, Lluís Carreras i tants d'altres) es declararen —religiosament i políticament— fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu pensament. Les seves Obres completes —on figuren escrits religiosos, estètics i polítics, d'investigació i de divulgació, pastorals, sermons, etc— han estat publicades el 1935, el 1948 i, en 1984-94, en una nova edició en 10 volums, crítica i anotada. En 1994-98 hom en publicà també l'epistolari complet, en cinc volums. El 1934 hom inicià el seu procés de beatificació.
El republicanisme. Pi i Margall, Francesc (1824-1901)
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica (1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52). La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la publicació, el 1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició, l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure" o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari "socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68, aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar, després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873), el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de juliol) no pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la monarquia, publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1890).
Terradas i Pulí, Abdó (1812-1856)
Polític republicà. Fill d'un tractant de grans i bestiar, estudià un quant temps a Perpinyà. La seva actuació política assolí inicialment una gran notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització secreta, la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través d'una "Hoja Volante", ben aviat transformada en "El Republicano" (1842). Antiesparterista, fou elegit al gener del 1842 alcalde de Figueres, però les autoritats no acceptaren l'elecció, que hagué d'ésser repetida fins a cinc vegades, i finalment, pel fet d'haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria, fou empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l'abril del 1842, que pogué exiliar-se a Perpinyà. Des d'allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut per la cançó de La campana, possiblement musicada per Anselm Clavé i que tingué una extraordinària popularitat—, que fou publicat per "El Republicano". D'altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb cabetians francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843. Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l'agost del 1843. Tornà a Figueres pel setembre i es veié implicat en el moviment centralista o de la Jamància. Amb residència vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París llançà l'1 de juliol de 1848 una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles), alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a Cadis. Com a escriptor, és autor d'una novel·la romàntica en castellà, La esplanada (1835), sobre els fets del 1828, i de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838), paròdia de la institució monàrquica que, malgrat la manca de perícia de l'autor, conté una vivacitat i uns elements lúdics que encara la fan representable. Traduí també la Historia popular de la revolución francesa, d'E.Cabet (1846). Anselm Clavé li dedicà l'obra coral La Revolución (1868).
Vallès i Ribot, Josep Maria (
1849-1911)
Polític republicà. Estudià dret a Barcelona, i s'especialitzà com a criminalista; fou membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Des de molt jove milità al Partit Republicà Federal i, a vint-i-quatre anys, fou diputat a les Corts Constituents de la Primera República (1873). Primer president del Centre Federalista de Barcelona, diputat provincial i coredactor del Projecte de constitució per a l'estat català (1883), representà diversos districtes catalans a les Corts de Madrid al llarg de legislatures successives. Fundà els periòdics "El Federalista", "La Voz de Cataluña" i "La Región Catalana", i cooperà a l'esforç electoral de la Unión Republicana de Salmerón (1903-05). Esdevingut, a la mort de Pi i Margall, el líder més destacat del federalisme català, procurà d'independitzar-lo de l'espanyol i fer-lo més sensible a la reivindicació nacionalista. En aquest sentit, el 1905 representà el seu partit al moviment de la Solidaritat Catalana, que presidí en morir Salmerón, i el 1910 portà els federals a la fusió que originaria la nova Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president fins a la seva mort. És autor de nombrosos articles de propaganda republicana federal, alguns dels quals recopilats a La asociación, el municipio, el cantón y la federación (1872).
El catalanisme conservador. Abadal i Calderó, Ramon d' (1862-1945)
Polític i advocat. L'any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic, però al congrés es declarà regionalista. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901), fou president de l'Ateneu Barcelonès (1902) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l'Assemblea de Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d'acció política de la Lliga Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l'empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l'expulsió dels jesuïtes, i el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de 1936-39 emigrà a França i Itàlia, d'on va tornar finalitzat el conflicte. Des d'aleshores restà apartat de la vida política.
Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran, que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera, continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra. En morir llegà la major part de la seva col·lecció de pintura, reunida per a completar les col·leccions públiques catalanes (unes cinquanta obres, especialment d'autors italians —Botticelli, Lippi, Correggio, del Piombo, Tiepolo—, la majoria procedents de la col·lecció de Joseph Spiridion, subhastada a Berlín el 1929), a la ciutat de Barcelona (actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya) i algunes obres al Museo del Prado de Madrid. Pòstumament, han estat editades les seves Memòries (1876-1936) (1981) i Meditacions (1936-1946) (1982).

Domènech i Montaner, Lluís (1850-1923)
Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus, bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista», «Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898). Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901). Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents, elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista «Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història.
Duran i Bas, Manuel (1823-1907)
Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols. Estudià dret a Barcelona i fou deixeble de Ramon Martí d'Eixalà; es llicencià el 1845 i es doctorà el 1852. Exercí el periodisme en els diaris 'El Locomotor', 'El Bien Público' i, sobretot, 'Diario de Barcelona', dirigit per Mañé i Flaquer. En la funció docent s'inicià com a auxiliar; el 1850 guanyà la càtedra de dret romà, i el 1862, la de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, les quals exercí fins que es jubilà, el 1899; mantingé sempre un estret contacte amb els alumnes i no utilitzà mai llibre de text. Alhora adaptà les doctrines de Savigny. El 1896 fou nomenat rector. El seu despatx adquirí un excepcional prestigi, i sovint el demanaven com a àrbitre de les qüestions conflictives; fou degà del Col·legi d'Advocats en 1885-91. Ponent del congrés de juristes espanyols del 1885, defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics dels territoris amb dret propi dins l'estat espanyol; com a vocal de la Comissió General de Codificació redactà la famosa Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883), encara al·legat bàsic de l'ordenament legal català i que ha servit de fonament als diversos projectes d'apèndixs i compilacions; en les discussions sobre el codi civil espanyol, al congrés i al senat, la seva gestió fou decisiva per a la nova redacció dels articles 12 i 15 d'aquell cos legal. De jove fou secretari de l'ajuntament de Barcelona. Políticament milità, de primer, en el partit de Cánovas, i després, de Silvela. Fou diputat provincial (1858-62), diputat a corts, senador electiu i vitalici: parlamentàriament fou molt actiu i eficaç. Presidí l'Ateneu Català i l'Ateneu Barcelonès, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona el 1868 i en sis successives reeleccions, i l'Acadèmia de Bones Lletres, el 1901 i des del 1904 fins a la mort; patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, etc. El 1899, en el govern presidit per Silvela, després del desastre colonial, regentà amb les corts la cartera de gràcia i justícia. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i Torras i Bages, de Vic. La seva bibliografia és vastíssima, especialment en temes jurídics i socials.
Duran i Ventosa, Lluís (1870-1954)
Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889) i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d'Acció Política (1904-36); s'encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou regidor de l'ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l'Assemblea de Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l'origen de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident (1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923. Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el seu llibre Les essències del catalanisme i l'acció de govern (1936) procurà de justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de 1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia estat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917), membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies difícils, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica (1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913), l'Associació Catalana d'Art Dramàtic (1914) i el projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat mantenidor dels jocs florals i membre del cos d'adjunts, on presentà, el 1913, una proposta d'acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia col·laborat a "La Renaixença", "Lo Catalanista", "La Revista" i, especialment, a "La Veu de Catalunya" (1891-1936), de la qual fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest, i vers el 1950, en les seves collaboracions a "Cuadernos para la Libertad de la Cultura", el d'Oldest.

Mañé i Flaquer, Joan (1823-1901)
Periodista i escriptor. Fill d'un comerciant en gra d'idees liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista «El Genio», dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on col·laborà a «La Discusión» de Pau Piferrer i a «El Ángel Exterminador», i dirigí «La Lira Española». Professor i director de l'Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves tasques al «Diario de Barcelona» com a crític teatral; exercí una gran influència sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un caire polític arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865, restà al capdavant de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador, però amb un cert aire liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder central, alhora que publicava la millor informació periodística del seu temps a l'estat espanyol. Proper a l'ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari «La Época» (1863), però tornà aviat a Barcelona. A partir d'aleshores els seus articles mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat. Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els progressistes.
Prat de la Riba i Sarrà, Enric (1870-1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid (1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès. El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916). El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.

Puig i Cadafalch, Josep (1867-1956)
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca, la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona. L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Rovira i Virgili, Antoni (1882-1949)
Escriptor, historiador i polític. Iniciat molt jove en el periodisme, el seu primer article en català aparegué a "La Justícia", setmanari republicà tarragoní. Anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de retornar a Tarragona sense haver pogut acabar la carrera per dificultats econòmiques; hi fundà i dirigí el setmanari federal "La Avanzada", fundà Joventut Federal, s'ocupà en feines administratives i féu conferències. Estrenà i publicà el drama Vida nova (1904) i el 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per "El Poble Català", del qual fou redactor a partir de l'any següent. Especialitzat en política estrangera, aconseguí una àmplia audiència. Col·laborà en altres publicacions ("La Campana de Gràcia", "L'Esquella de la Torratxa", "El Gall", "Renaixement", "Unió Catalanista", etc) i contribuí a fundar la Societat Catalana d'Edicions (1911), on publicà la seva Història dels moviments nacionals. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors d'"El Poble Català"— de la UFNR per disconformitat amb l'anomenat Pacte de Sant Gervasi. Aquell mateix any fundà el setmanari "La Nació" i, cridat per Prat de la Riba, ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1916 acabà la carrera d'advocat. Per aquesta època publicà nombrosos llibres, parlà en molts actes públics i col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a "La Publicitat". Tot i que una minva auditiva dificultava la seva actuació política, el 1922 fou un dels fundadors del partit d'Acció Catalana i aquest mateix any començà la publicació de la important Història nacional de Catalunya. El 1924 fundà, i dirigí fins el 1929, la "Revista de Catalunya", de format i contingut europeus. Edità l'"Anuari dels Catalans" (1923-26). Després de deixar, per divergències doctrinals, Acció Catalana, fundà (1927) el diari "La Nau", que esdevindria òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, també fundat per ell. Fusionats els dos partits el 1931 per constituir Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d'abril de 1931. L'any següent, atenent un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a l'Esquerra Republicana, a l'òrgan de la qual, "La Humanitat", comentà durant més de sis anys l'actualitat política del país i la internacional, alhora que col·laborava a la "Revista de Catalunya", "Meridià" i altres publicacions. Fou elegit diputat al Parlament Català, del qual durant la guerra civil fou designat vice-president i, a l'exili, president. El 1937 guanyà el premi Valentí Almirall atorgat al millor recull d'articles periodístics. El 31 de gener de 1939 entrà a França amb els seus familiars i visqué a Montpeller. Alliberada França, el president de la Generalitat, Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la Generalitat i, tot seguit, formà part del govern. Des del 1946 visqué a Perpinyà. No deixà mai la seva tasca d'escriptor, i així, escriví milers d'articles amb un estil clar i precís, clàssic. Ha estat un dels més il·lustres teoritzadors —i divulgadors— de la causa nacional de Catalunya.
Verdaguer i Callís, Narcís (1863-1918)
Advocat i polític. Estudià al seminari de Vic, on fundà la revista "L'Almogàver" (1882). L'any següent deixà la carrera eclesiàstica i se n'anà a Barcelona, on estudià dret i féu de corresponsal del setmanari vigatà "La Veu del Montserrat". Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona (gener del 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista, entitat que presidí el curs 1887-88. Com a secretari de relacions de la Lliga de Catalunya fou el principal promotor de la campanya contra l'article 15 del codi civil (1889). Participà en la formació de la Unió Catalanista, i fou el fundador i director del setmanari "La Veu de Catalunya" (1891-98). Partidari d'un catalanisme moderat i possibilista, s'enfrontà amb els plantejaments del diari "La Renaixença", molt més intransigents i radicals. L'any 1897 fou elegit vice-president de la Unió Catalanista, i es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme. Advocat especialitzat en qüestions comercials i aranzelàries, el febrer del 1898 fou elegit secretari del Foment del Treball Nacional, des del qual càrrec influí notablement en l'evolució cap al catalanisme d'importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc). Féu costat al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic (1899). Cedí "La Veu de Catalunya" al seu amic Prat de la Riba, perquè la convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. Al gener del 1900 fou elegit president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat, Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc). En formar-se la Lliga Regionalista (abril del 1901), fou nomenat vice-president de la seva junta. S'apartà uns quants anys de la política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial (1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d'Amics del País (1910-11) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (191718). La seva influència sobre Prat i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la configuració d'un catalanisme conservador i catòlic, lligat als interessos dels grans industrials de Catalunya. Els seus articles de la campanya de l'any 1889 foren recollits en el llibre La primera victòria del catalanisme (1919).
El catalanisme d'esquerres. Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita es destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires de Nònit Puig i Vila (1935) i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra; del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista: col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial», «España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans.
Layret i Foix, Francesc (1880-1920)
Advocat i polític. De família benestant, era de conegudes simpaties republicanes. De petit sofrí una paràlisi i sempre caminà amb crosses. Fou company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i cursà dret i filosofia i lletres a Barcelona. Contribuí a la fundació de l'Associació Escolar Republicana (1900) i a la creació de l'Extensió Universitària. Redactà els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic, i en fou president el 1905. Aquest any ingressà a la joventut d'Unió Republicana i es doctorà amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Fou també elegit regidor de Barcelona pel districte VII. Participà activament a la Solidaritat Catalana, i entrà en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que creà el Centre Nacionalista Republicà (1906). Com a regidor fou un dels promotors del Pressupost de Cultura (1908), que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria d'ésser donat en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Fou un dels fundadors (1910) de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual se separà el 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. Contribuí a la creació del Bloc Republicà Autonomista (1915). Com a advocat inicià aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li anà confiant la majoria de les causes contra els sindicalistes. Impulsà el nou diari "La Lucha" (1916-19), que es distingí per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. Fou el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917), que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Fou derrotat per un marge escàs en les eleccions per a diputat de Girona (1918). Participà en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat per Sabadell i denuncià a les corts amb energia la política social, l'administració de l'estat i la funció de l'exèrcit. En els moments de repressió màxima sobre la CNT, sota el govern de Martínez Anido, fou assassinat a la porta de casa seva quan anava a interessar-se pels dirigents cenatistes i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i foren deportats a Maó. Hi hagué una gran vaga de protesta a Barcelona, i el seu enterrament constituí una manifestació política. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, fou desmuntat el 1939, en acabar la guerra civil, i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977.
Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Altres personatges. Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento. És autor de les obres Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).
Sala i Argemí, Alfons (1863-1945)
Polític i industrial. Es llicencià en dret a Barcelona. Ben jove s'inicià en la política i fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic (1888-93). Cacic i patrici alhora, a la darreria del s XIX convertí Terrassa en un feu on sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Adoptà després l'etiqueta de monàrquic independent i aglutinà un nucli d'addictes i d'electors conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d'esquerra i també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà Josep Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat tot, fou reelegit com a diputat a corts. Amic personal d'Alfons XIII, fundà la Unión Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l'Assemblea de Parlamentaris, combaté l'autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera, el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador i per això dimití. Fou un defensor del proteccionisme a les corts, en contra de l'opinió del seu partit Liberal i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa. Fou nomenat senador vitalici (1923) i rebé el títol de comte d'Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats salistes.
Nacionalistes bascos. Aguirre y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.
Arana Goiri, Sabino de (1865-1903)
Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista. En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M. de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra", "Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.
Nacionalistes gallecs. Brañas Menéndez, Alfredo (1850-1900)
Escriptor i polític gallec. Fou catedràtic d'economia i de finances a la universitat de Santiago de Compostel·la. Impulsà el moviment regionalista gallec i mantingué relacions amb Catalunya, on fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1893. És autor d'El Regionalismo (1889), Deos Patresque galaicos (1892) i La crisis económica en la época presente y la descentralización regional (1892).
Castelao, Alfonso Rodríguez (1886-1950)
Polític, escriptor i dibuixant gallec. Estudià medicina a Santiago. Des del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás (1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista «Nos», que orientà la vida política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració breu Un ollo de vidro (1920), s'havia revelat com el millor prosista gallec del seu temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous de sempre. Diputat durant el Front Popular, contribuí a l'èxit del plebiscit de l'estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu conferències i exposà la seva obra a l'URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s'instal·là a Buenos Aires, on estrenà l'obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941), farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares. El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza, i el 1945 fundà la revista Galeuzca, amb un grup d'exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat ministre del govern de la República a l'exili i residí a París.
Castro, Rosalía de (1837-1885)
Escriptora en llengua gallega i castellana. Descendent per línia materna d'una família de la vella noblesa, el seu naixement il·legítim, agreujat per la condició sacerdotal del seu pare, la marcà profundament. El 1857 publicà el seu primer llibre, La flor, poemes en castellà influïts per Espronceda. El 1859 es casà amb Manuel Murguía, el qual la decantà a escriure en gallec. De tota manera, a causa dels condicionaments de l'època, gairebé tota la seva obra és en castellà. Les novel·les La hija del mar (1859) i Flavio (1861) són, encara, obres de joventut i, fins al recull de poemes A mi madre (1863), no començà la seva obra important i personal. La seva primera composició en gallec, Adiós rios, adiós fontes, aparegué el 1858. El 1863 publicà Cantares gallegos, visió de la Galícia rural. El 1866 publicà Ruinas, i el 1867 la seva millor novel·la en castellà, El caballero de las botas azules. El segon llibre en gallec, Follas Novas (1880), és una angoixosa meditació sobre la mort i la solitud, d'una profunditat metafísica molt diferent del to jovenívol i popular del llibre anterior. La consciència de la solitud radical de l'home, la saudade, enllaça aquests poemes amb els temes bàsics de la literatura existencial. El conjunt de l'obra de Rosalía de Castro gira entorn de tres temes bàsics: la visió costumista de la Galícia rural, el contingut metafísic proper a la filosofia existencial, i la denúncia de les condicions socials del camp gallec, que obliguen a l'emigració. La crítica ha assenyalat semblances temàtiques i formals entre l'obra de Rosalía de Castro i la de Gustavo Adolfo Bécquer, però aquestes similituds, més que de la imitació, procedeixen d'influències comunes, especialment de Heine. En prosa gallega escriví solament els pròlegs als dos llibres de poemes gallecs i el Conto galego, de publicació pòstuma.

Murguía, Manuel Martínez (1833-1923)
Escriptor i historiador gallec. Casat amb Rosalía de Castro, fou un dels principals promotors de la renaixença gallega. Del 1860 al 1875 ocupà el càrrec de director de l'Arxiu General de Galícia. En ésser fundada la Real Academia Galega (1906) en fou nomenat president.
Nacionalistes valencians. Blasco i Ibáñez, Vicent (1867-1928)
Escriptor i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i col·laborà en l'almanac "Lo Rat-Penat" amb un parell de narracions en català (La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart; després de la mort d'aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de Teodor Llorente. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y tradiciones, que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a una temàtica historicista. Incorporat ben d'hora a la política republicana de Pi i Margall, desplegà una gran activitat d'orador i de periodista, que continuà enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d'una Historia de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República!, aparegudes el 1892, que s'insereixen en la seva línia d'agitador demòcrata i anticlerical. El 1894 fundà el diari "El Pueblo", a València, en el qual començà a publicar la novel·la Arroz y tartana. Un curt exili forçós a París, el 1890, l'havia posat en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió, sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte, la part més sòlida de la seva obra. Mentrestant, la seva acció política assolia una considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i des de les planes d'"El Pueblo" menava una incessant campanya d'atacs als governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili (1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme. Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué d'enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà incidents d'extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. A Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social, situades en diferents punts de la Península Ibèrica on la problemàtica sòcio-econòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús, capitalisme basc, etc). El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a l'Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913. La Primera Guerra Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor, 1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc). Resident a França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica, però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926; En busca del Gran Khan, 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca de divulgació cultural entre les capes populars.

Soriano y Barroeta-Aldamar, Rodrigo (1868-1944)
Polític i escriptor. A Madrid, començà la seva carrera periodística com a crític d'art de "La Época". Ingressà al partit republicà després del 1898 i fundà la revista "Vida Nueva". Amic de Blasco i Ibáñez des del 1893, es traslladà a València (cap al 1898) i col·laborà amb ell en les tasques polítiques i en la redacció d'"El Pueblo". Aviat fou popular per les seves campanyes apassionades i per la seva intervenció demagògica als mítings republicans. El 1903 rompé amb Blasco i encapçalà un altre partit; fundà i dirigí "El Radical". Diputat per València (1901-09), fou elegit per Madrid (1911), on s'instal·là i creà el periòdic republicanosindicalista "España Nueva". El 1923 pronuncià unes polèmiques conferències sobre les responsabilitats per la guerra del Marroc. Deportat a les illes Chafarinas i Fuerteventura el 1924, fugí, amb M.de Unamuno, a París, on mantingué la seva oposició a Primo de Rivera i participà en les campanyes dels exiliats. Fou diputat (1931) d'Izquierda Federal i, poc després, ambaixador a Xile fins el 1939.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1716 Decret de Nova Planta de Catalunya: supressió de les institucions catalanes. El castellà, únic idioma oficial.
1717 Fundació de la Universitat de Cervera i supressió de totes les altres universitats catalanes.
1760 Memorial de Greuges a Carles III.
1768 El català, prohibit a les escoles primàries.
1772 Decret que obliga els comerciants a portar els comptes en castellà.
1792 Apareix el Diario de Barcelona.
1823 Apareix El Europeo.
1833 Inici de la Renaixença. Oda a la pàtria, de B.C.Aribau. Apareix la revista El Vapor. Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i absolutistes. Catalunya, esquarterada en quatre províncies.
1836 Restabliment de la Universitat de Barcelona. Los Condes de Barcelona vindicados, de Pròsper de Bofarull.
1841 Naixement del republicanisme federal amb Abdó Terradas. Lo Gayter del Llobregat, de J.Rubió i Ors. A.M.Claret comença la seva campanya de predicació. Comença l'enderroc de la Ciutadella de Barcelona. Abolició dels furs bascos.
1842 Aixecament de Barcelona contra Espartero i bombardeig de la ciutat. Abdó Terradas proclama la República a Figueres.
1846 Segona Guerra Carlina: Guerra dels Matiners (fins al 1849): carlins i republicans federals contra liberals unitaristes. Sublevació del canonge Tristany (setembre).
1847 Inauguració del Liceu.
1848 Partides republicanes i progressistes. Diputació General de Catalunya.
1850 J.A.Clavé funda la societat coral La Fraternidad.
1857 Gramàtica catalana, de Pau Estorch.
1858 Es publica el recull Los trobadors nous.
1859 Restauració dels Jocs Florals a Barcelona. Es publica el volum Los trobadors moderns. Cataluña y los catalanes, de J.Cortada. Constitució del Centre de Lectura de Reus.
1861 Incendi del Liceu.
1865 Calendari Català.
1866 Les joies de la Roser, de F.Soler. Fundació del Teatre Romea.
1867 El govern prohibeix l'estrena d'obres teatrals en català.
1868 Lo Gay Saber.
1869 Pacte de Tortosa: republicans federals catalans propugnen el retorn de la Confederació catalano-aragonesa sota un estat republicà de caire federal (aixecament federal: els republicans dels antics territoris de la Corona d'Aragó s'autoorganitzen en confederació d'acord amb els principis federals).
1870 Constitució de La Jove Catalunya. Apareix La Campana de Gràcia, setmanari satíric, republicà federal.
1871 Apareix La Renaixença.
1872 Partides federals. Carles VII promet restaurar els furs de Catalunya. Tercera Guerra Carlina (fins al 1876). L'Esquella de la Torratxa. Ateneu Barcelonès.
1873 Intents de proclamar l'Estat Federal Català.
1876 Constitució de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques.
1877 L'Atlàntida, de J.Verdaguer (obté el premi als Jocs Florals). Las Nacionalidades, de F.Pi i Margall.
1878 Apareix el setmanari vigatà La Veu del Montserrat.
1879 Surt el Diari Català, primer diari en català, dirigit per Valentí Almirall.
1880 Primer Congrés Catalanista, promogut per Valentí Almirall.
1881 La Renaixensa, diari. Aparició de L'Avenç. Aparició de La Vanguardia. Coronació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya.
1882 Inauguració del Centre Català, inspirat per Valentí Almirall.
1883 Segon Congrés Catalanista, congrés del republicanisme federal d'on surt un projecte de Constitució de l'Estat català dins la Federació espanyola. Acord de no-militància ni col.laboració amb els partits espanyols.
1885 Presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII. M.Costa escriu El Pi de Formentor.
1886 Palau Güell d'A.Gaudí. Primera commemoració pública de l'Onze de Setembre. J.Verdaguer publica Canigó. Lo catalanisme, de Valentí Almirall.
1887 Escissió del Centre Català. L'ala dretana funda la Lliga de Catalunya. El regionalismo, de J.Mañé i Flaquer.
1888 Missatge a la Reina Regent.. Exposició Universal de Barcelona.
1889 Campanya contra el Codi Civil.
1890 La febre d'or, de N.Oller. Constitució del Centre Excursionista de Catalunya.
1891 Fundació de la Unió Catalanista (UC). Fundació de l'Orfeó Català.
1892 Bases de Manresa, projecte d'autonomia per al Principat, de caire conservador. La tradició catalana, de J.Torras i Bages. Primera festa modernista a Sitges.
1893 Assemblea de la UC a Reus. Restauració del monestir de Ripoll.
1894 Assemblea de la UC a Balaguer.
1895 Assemblea de la UC a Olot. À.Gumerà, president de l'Ateneu.
1897 Missatge a Creta. Primera repressió del catalanisme. Assemblea de la UC a Girona.Terra baixa, d'À.Guimerà. Fundació del Partit Nacionalista Basc (PNB).
1898 Manifest Als catalans de la UC. Missatge dels Cinc Presidents a la reina. Oda a Espanya, de J.Maragall. Fundació de la primera escola catalana.
1899 Crisi de la Unió Catalanista. Constitució de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català (fusionats el 1901, creant la Lliga Regionalista). "Tancament de caixes" i lluita pel concert econòmic (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària). La Veu de Catalunya, diari. Fundació del F.C.Barcelona. Pèl & Ploma i Quatre Gats.
1900 Apareix el setmanari modernista Joventut. Fundació del R.C.D.Espanyol.
1901 Fundació de la Lliga Regionalista. Triomf electoral del catalanisme: victòria dels "quatre presidents". Arriba a Catalunya A.Lerroux, enviat pel govern, per fer una política demagògica obrera i antinacionalista. Fundació de l'Escola Moderna.. Els sots feréstecs, de R. Casellas. Associació Wagneriana.
1903 Elogi de la paraula, de J.Maragall.
1904 El rei visita Barcelona. Escissió de la Lliga Regionalista. Atemptat contra Maura a Barcelona. Aparició de El Poble Català.
1905 Incidents (assalt a la redacció) de La Veu de Catalunya i Cu-Cut.. Comencen les obres del Palau de la Música Catalana, de Lluís Domènech i Montaner.
1906 Constitució de Solidaritat Catalana. La Pedrera, d'A.Gaudí. La nacionalitat catalana, d'E.Prat de la Riba. Els fruits saborosos, de J.Carner. Glosari, d'E.d'Ors. I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Apareix a Barcelona El Mundo Deportivo.
1907 Victòria electoral de Solidaritat Catalana. Elecció de Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona (març). Fundació de Solidaritat Obrera. Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. S.Rusiñol escriu L'auca del senyor Esteve.
1908 Derrota electoral de Solidaritat Catalana i victòria lerrouxista.
1909 Setmana Tràgica (juliol): vaga general i insurrecció popular, en protesta contra la guerra del Marroc. Severíssima repressió militar.
1910 Fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR).
1911 Comença l'etapa d'elaboració de la llei de mancomunitats provincials a les Corts de Madrid (fins al 1914). La Ben Plantada, d'E.d'Ors.
1913 Aprovació de les Normes Ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana.
1914 Constitució de la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d'E.Prat de la Riba. Pacte de Sant Gervasi: aliança electoral Partit Republicà Radical i UFNR (pacte entre lerrouxistes i republicans catalanistes). Escissió a la UFNR i creació d'Esquerra Catalanista. Biblioteca de Catalunya. Es crea a Barcelona l'Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat.
1915 Es crea l'Escola Montessori. Biblioteques populars.
1916 La Lliga publica el manifest Per Catalunya i l'Espanya Gran.
1917 Assemblea de Parlamentaris: moviment dels partits d'oposició a la monarquia. La Lliga Regionalista dóna suport al sistema de la Restauració (participació en governs de Madrid). Per primera vegada, ministres catalanistes al govern. Mort d'E. Prat de la Riba. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat.
1918 Cambó, ministre de Foment. Campanya pro Estatut d'Autonomia de Catalunya.
1919 Elaboració d'un Estatut d'Autonomia per a Catalunya que el règim no accepta. Poemes en ondes hertzianes, de J.Salvat-Papasseit. Primer llibre d'estances, de C.Riba.
1920 El mariscal Joffre presideix els Jocs Florals.
1921 Cambó, ministre d'Hisenda.
1922 Fundació d'Estat Català (F.Macià). Creació d'Acció Catalana. Creació de la Unió de Rabassaires.
1923 Cop d'Estat de Primo de Rivera a Barcelona (setembre). Dictadura i repressió (fins el 1930). Fundació de la Unió Socialista de Catalunya. La Lliga no defensa el sistema constitucional. A.Sala és nomenat pel dictador president de la Mancomunitat.
1925 Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya. Complot de Garraf.
1926 Complot de Prats de Molló (conspiració independentista: temptativa fracassada de Macià d'envair militarment Catalunya).
1928 Assemblea Separatista de l' Havana.
1929 Exposició Internacional de Barcelona.
1930 Pacte de Sant Sebastià entre republicans i socialistes espanyols i el catalanisme d'esquerres.
1931 Fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (març). Macià proclama la República Catalana dins la República Federal Espanyola (14 abril), convertida tres dies més tard en Generalitat de Catalunya. Establiment de la Generalitat (17 abril). Aprovació per referèndum de l'Estatut de Núria (agost). Decret de bilingüisme escolar.
1932 Les Corts aproven l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (setembre). Eleccions al Parlament de Catalunya (novembre). Francesc Macià, president de la Generalitat. Diccionari general de la llengua catalana.
1933 Fundació de la Lliga Catalana. Triomf de la Lliga en les eleccions legislatives. Mort de Francesc Macià (25 desembre). Lluís Companys, president de la Generalitat. Autonomia de la Universitat de Barcelona.
1934 Fets del Sis d'Octubre: proclamació de l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Detenció del Govern de la Generalitat. El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de Conreu. El Govern presenta recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu. Història de Catalunya, de F.Soldevila. Proves de televisió a Barcelona.
1935 Suspensió indefinida de l'Estatut de Catalunya (gener).
1936 Triomf del Front d'Esquerres (16 febrer). Retorn de Companys i del govern de la Generalitat (febrer). Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Fracàs de l'aixecament militar.Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució (juliol). Creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (juliol-setembre). La CNT-FAI dirigeix el moviment revolucionari i s'apodera del control de Catalunya. Decret de Col.lectivitzacions de la Generalitat (octubre).Divisió comarcal (agost). Les Corts del Front Popular aproven l'Estatut del País Basc: formació del Govern d'Euskadi (setembre)
1937 Fets de Maig. Persecució del POUM. La Generalitat perd algunes competències. Barcelona, capital de la República (octubre)
1938 Ocupació de Lleida (4 abril). El govern de Franco decreta l'abolició de l'Estatut (5 abril). Batalla de l'Ebre. Ofensiva final sobre Catalunya.
1939 Ocupació de Tarragona (14 gener). Caiguda de Barcelona (26gener). Caiguda de Girona (5 febrer). Final de la guerra civil a Catalunya (febrer). Fundació del Consell Nacional de Catalunya. Fundació del Front Nacional de Catalunya. Exili de milers de catalans. Fi de la guerra civil (1 abril).
1940 La Gestapo deté a França el president Companys i el lliura a les autoritats franquistes (agost). Execució de Companys, a Montjuïc (15 octubre). Josep Irla, president de la Generalitat. Els monjos cistercencs tornen a Poblet.
1941 Se celebren a Buenos Aires els Jocs Florals.
1942 Elegies de Bienville, de C.Riba. Publicació legal del primer llibre en català de la postguerra.
1943 Mossèn Batlle reprèn l'escoltisme.
1944 Ocupació de la Vall d'Aran pel maquis (octubre). Creació dels premis Nadal. Premis de poesia de Cantonigròs.
1945 Fundació del Moviment Socialista de Catalunya. Es crea de nou el cos del sometent. Un señor de Barcelona, de J.Pla.
1946 Fundació de l'Editorial Selecta. Cementiri de Sinera, de S.Espriu. Primera obra de teatre en català (maig). Primera audició pública de postguerra de l'Orfeó Català.
1947 Mor F.Cambó (abril). Eva Perón visita Barcelona (juny). Festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (abril). Sol i de dol, de J.V.Foix.
1948 Revista Dau al Set. Mor a l'exili Pompeu Fabra.
1951 Es constitueix a Barcelona el grup R d'arquitectes. Premis Literaris de la Nit de Santa Llúcia (desembre).
1952 Congrés Eucarístic de Barcelona. Manifest d'intel.lectuals catalans a la UNESCO denunciant la situació de la llengua catalana.
1953 Es reuneix a Mèxic la Conferència Nacional Catalana (setembre).
1954 JosepTarradellas, president de la Generalitat a l'exili (agost). Notícia de Catalunya, de J.Vicens Vives.
1955 Constitució dels grups CC.
1956 Tancament de la Universitat de Barcelona (novembre).
1957 Reunió a la Universitat de Barcelona de la I Assemblea Lliure d'Estudiants.
1958 Constitució del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (novembre).
1960 Fets del Palau de la Música Catalana (maig). La pell de brau, de S.Espriu.
1961 Fundació d'Òmnium Cultural. La Nova Cançó.
1962 Obra Cultural Balear.
1963 Declaracions de l'abat de Montserrat a Le Monde (novembre).
1964 Per commemorar el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats catalanes, se celebra la primera manifestació, no autoritzada (setembre). Primer programa en català a TVE. Els altres catalans, de F.Candel.
1965 Creació de l'Escola de Mestres Rosa Sensat. Expulsió del professor M.Sacristán de la Universitat de Barcelona.
1966 Fundació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona (març):La Caputxinada.. Apareix el setmanari Tele/estel.
1967 Increment de les hores en català a TVE.
1968 Serrat exigeix cantar en català al Festival d'Eurovisió i les autoritats el substitueixen per Massiel.
1969 Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya. Fundació del PSAN. Comença la publicació (primer volum) de la Gran Enciclopèdia Catalana. Instauració del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
1970 Tancada a Montserrat (desembre).
1971 Fundació de l'Assemblea de Catalunya (novembre).
1973 Mort de Picasso i de Pau Casals.
1974 Fundació de CDC i de CSC. Fundació Miró.
1975 Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Rebuig de l'Ajuntament de Barcelona al català (escàndol). Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre).
1976 Manifestacions a Barcelona convocades per l'Assemblea de Catalunya (febrer). Terra Lliure. Aparició del diari Avui (23 abril). Commemoració de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Congrés de Cultura Catalana. Inici de les emissions de Ràdio 4 (desembre). Reconeixement oficial de l'Institut d'Estudis Catalans (desembre).
1977 Campanya Volem l'Estatut! (gener). Pacte electoral PSC(C)-PSOE (abril). Victòria socialista a Catalunya. Manifestació multitudinària de l'11 de setembre a Barcelona. Restauració de la Generalitat (provisional) (octubre). Retorn del president Tarradellas (23 octubre). Primer govern d'unitat de la Generalitat (desembre).
1978 Redacció de l'Estatut de Sau. Constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) (juliol). Coalició Convergència i Unió de Catalunya (CiU) (setembre). Incorporació del català a l'ensenyament (juny). Apareix El Periódico de Catalunya (octubre). Formalització d'Acció Cultural del País Valencià.
1979 Aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en referèndum (25 octubre). Apareix el diari gironí Punt Diari (febrer).
1980 Eleccions al Parlament de Catalunya (primeres eleccions des de la República): victòria de CiU per majoria relativa(20 març). Jordi Pujol, president de la Generalitat (abril). J.Coromines publica el primer volum del Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua catalana.
1981 Manifest dels 2.300 (març). Acte multitudinari de la Crida a favor de la llengua, la cultura i la nació catalanes (març). Mor Josep Pla (abril).
1982 Escissió del PSUC (abril). Manifestació contra la LOAPA (març). Celebració del Dia de la Llengua (abril). Inauguració a Barcelona del Mundial de futbol (juny).
1983 El Tribunal Constitucional anul.la la LOHPA. El Parlament aprova la Llei de Normalització Lingüística. Inauguració de TV3 (setembre).
1984 Eleccions al Parlament: victòria de CiU per majoria absoluta (abril). Apareix el setmanari El Temps. El Govern central legalitza TV3.
1985 Inauguració oficial del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (juny). Transferència de l'ensenyament universitari.
1986 Coalició Iniciativa per Catalunya (abril). Barcelona, nominada seu dels Jocs Olímpics de 1992 (octubre).
1987 El Parlament aprova la LOT.
1988 Eleccions autonòmiques: nova victòria de CiU per majoria absoluta (maig). Inici de les emissions de Canal 33.
1990 Palau Sant Jordi.
1992 Eleccions autonòmiques: victòria de CiU (març). El F.C.Barcelona guanya la seva primera Copa d'Europa de futbol a l'estadi de Wembley (Londres) (maig). Jocs Olímpics de Barcelona (juliol-agost).
1994 El Tribunal Constitucional avala la Llei de Normalització Lingüística (desembre).
1995 Eleccions autonòmiques: victòria de CiU, que perd la majoria absoluta (novembre).
1996 Escissió d'ERC (octubre).
1997 Llei del Català (desembre).
1998 CiU, PNB i BNG signen la Declaració de Barcelona (setembre).
1999 Eleccions autonòmiques: victòria ajustada de CiU (octubre).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BALCELLS, A. Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992.
  • CUCURULL, P. Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París. París, 1975.
  • DÍAZ ESCULIES, D. El catalanisme polític a l'exili (1939-1959). La Magrana. Barcelona, 1991.
  • GABRIEL, P. (dir.) Romanticisme i Renaixença, 1800-1860. Història de la cultura catalana, vol. IV. Edicions 62. Barcelona, 1995.
  • GONZÁLEZ CASANOVA, J.A. Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Curial. Barcelona, 1974.
  • GUIBERNAU, M. Nacionalismes. L'Estat nació i el nacionalisme al segle XX. Proa. Barcelona, 1997.
  • IZARD, M. El segle XIX. Burgesos i proletaris. Col.lecció Conèixer Catalunya. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • LLORENS, J. Catalanisme i moviments nacionalistes contemporanis. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona, 1988.
  • POBLET, J.M. Història bàsica del catalanisme. Pòrtic. Barcelona, 1975.
  • RIQUER, B. DE. Regionalistes i nacionalistes (1898-1931). Dopesa. Barcelona, 1979.
  • ROVIRA I VIRGILI, A. Resum d'història del catalanisme. La Magrana - Diputació de Barcelona. Barcelona, 1983.
  • SOLÉ TURA, J. Catalanisme i revolució burgesa. Edicions 62. Barcelona, 1967.
  • TERMES, J. Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo. Anagrama. Barcelona, 1976.
  • TERMES, J. i altres. Catalanisme. Història, Política i Cultura. L'Avenç. Barcelona, 1986.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • AINAUD, J.M. i JARDÍ, E.  Prat de la Riba: home de govern. Ariel. Barcelona, 1973.
  • BASSETS, Ll.; CULLA, J.B. i RIQUER, B. DE. Memòria de Catalunya. Taurus. Madrid, 1997.
  • DD.AA. La Renaixença. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1986.
  • FIGUERES, J.M. "La Renaixença". Diari de Catalunya (1881-1905). Episodis de la Història, núm. 249. Rafael Dalmau ed. Barcelona, 1981.
  • FIGUERES, J.M. Valentí Almirall. Forjador del catalanisme polític. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1990.
  • GALOFRÉ, J. i ILLAMOLA-SIMAL. El primer congrés catalanista (1880). Episodis de la Història, núm. 240. Rafael Dalmau ed. Barcelona, 1979.
  • LLADONOSA I VALL-LLEBRERA, M. Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
  • LLORENS, J. Obrerisme i catalanisme (1875-1931). Barcanova. Barcelona, 1991.
  • LLORENS, J. La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1992.
  • MOLAS, I. Lliga Catalana (2 volums). Edicions 62. Barcelona, 1973.
  • NADAL, J. i altres. El Memorial de Greuges i el catalanisme polític. La Magrana - Institut Municipal d'Història (Ajuntament de Barcelona). Barcelona, 1986.
  • RAMISA, M. Els orígens del catalanisme conservador i "La Veu de Montserrat". Eumo. Vic, 1985.
  • RIQUER, B. DE. Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme. Edicions 62. Barcelona, 1977.
  • SABATER, J.  Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la guerra civil. Edicions 62. Barcelona, 1986.
  • SOLÉ TURA, J. Ideari de Valentí Almirall. Edicions 62. Barcelona, 1974.
  • TERMES, J. La immigració a Catalunya i altres estudis sobre el nacionalisme català. Empúries. Barcelona, 1984.
  • TERMES, J. i COLOMINES, A. Les Bases de Manresa de 1892 i els orígens del catalanisme. Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1992.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • MENDOZA, R.  La ciudad de los prodigios.
  • MENDOZA, R.  La verdad sobre el caso Savolta.
  • VAYREDA, M.  La punyalada.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • LLORENS, J.  La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1994.
  • MASGRAU, R. Els orígens del catalanisme polític (1870-1931). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1992.
  • VILA FORUNY, J. El nacionalisme català. Aportacions a un debat. Generalitat de Catalunya - Barcanova. Barcelona, 1992.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La ciutat cremada. Antoni Ribas, 1975-1976.
  • Victòria (I, II i III). Antoni Ribas, 1983-1984.
  • La teranyina. Antoni Verdaguer, 1990.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà