Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

L'EMANCIPACIÓ DE LES COLÒNIES
AMERICANES

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l'imperi colonial d'Amèrica.
L'any 1808 dominava un territori immens que s'estenia des de Califòrnia fins al cap d'Hornos, i des de l'Atlàntic al Pacífic.
L'any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l'Atlàntic (i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.

Entre les causes de l'emancipació de les colònies americanes cal destacar factors interns i factors externs. Pel que fa als factors interns, la nefasta política colonial dels Borbons (corrupció  i marginació dels criolls a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal, etc.) i l'existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d'una consciència d'identitat pròpia. A nivell extern, l'exemple de la revolució americana (independència de les colònies britàniques dels Estats Units), l'extensió de les idees liberals europees, que influiren en les elits criolles il.lustrades, i, finalment, l'ajut econòmic i militar dels Estats Units i el Regne Unit, nacions interessades a comerciar lliurement en el continent.

En definitiva, els factors clau del procés d'independència foren la incapacitat de la metròpoli per continuar mantenint l'imperi, i les aspiracions dels descendents dels espanyols nascuts a Amèrica, els criolls, a controlar políticament el seu propi territori.

El buit de poder provocat per la invasió francesa de la península Ibèrica (1808) va determinar l'inici del procés d'independència de les colònies americanes. Les elits criolles prengueren la iniciativa independentista aprofitant la Guerra del Francès a Espanya. Quan va començar la guerra, optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que, a imitació de les espanyoles, van assumir el poder als seus territoris. Tot i que teòricament es mantenien fidels a Ferran VII, es negaren a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap a l'any 1810 moltes es van declarar autònomes respecte de la metròpoli. Començava el procés imparable cap a la independència.

El procés d'independència es pot dividir en dues fases:
Entre 1808 i 1814, cal destacar les insurreccions (excepte en el virregnat del Perú) de les Juntes de govern, organitzades al marge de la metròpoli, que són contestades, quan retorna Ferran VII, amb l'enviament de tropes espanyoles, les quals aconsegueixen paralitzar temporalment els triomfs americans.
Entre 1815 i 1824, cal destacar les campanyes militars a gran escala, liderades per militars com José de San Martín, Simón Bolívar, Antonio José Sucre i Agustín de Itúrbide, els quals van dur a terme una sèrie d'ofensives victorioses que en pocs anys van aconseguir d'independitzar gairebé tots els territoris americans.
En menys de dues dècades, la monarquia borbònica va perdre totes les seves colònies a l'Amèrica continental.

Anys més tard, Cuba, que fins llavors s'havia mantingut fidel a la metròpoli, va iniciar el camí cap a la seva independència. El primer avís fou a partir de 1868, amb la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), que va acabar amb la concessió d'autonomia per part del govern espanyol. L'acció definitiva seria a partir del 1895, amb la Guerra d'Independència. La intervenció dels Estats Units en el conflicte (Guerra hispanonord-americana de 1898) va comportar la pèrdua de Cuba (a més de Puerto Rico, i també Filipines).
El "desastre del 98" significà la pèrdua definitiva de l'Imperi colonial a Amèrica.

Els nous països americans s'organitzaren com a repúbliques, condicionats per la profunda divisió entre les elits criolles i la població indígena. Mentre els criolls, ja amb poder econòmic, també van monopolitzar el poder polític, els indígenes van seguir patint la marginació política, social i econòmica.

Per a l'Estat espanyol, la independència de les colònies va significar la fi definitiva del seu estatus de potència internacional i la pèrdua d'un gran mercat i d'un proveïdor de primeres matèries barates, a més de la desaparició d'una important font d'ingressos fiscals.
Fou un cop terrible, no només perquè Espanya va perdre pes en l'àmbit de la política internacional, sinó per al conjunt de l'economia espanyola. Catalunya, que havia entrat amb força, el segle XVIII, en el mercat americà, en patí les conseqüències, més que cap altre territori de l'Estat.

Temes relacionats

La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes
La Guerra del Francès
El regnat de Ferran VII
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. La colonització.
2. La colonització espanyola.
- El descobriment d'Amèrica i l'ocupació castellana.
- L'administració de l'Imperi.
- L'organització territorial.
- L'explotació econòmica.
- La societat colonial.
- L'aculturació.
3. L'emancipació.
4. L'emancipació de les colònies espanyoles.
- El context històric.
- Causes de la independència.
- Les Juntes revolucionàries.
- El procés d'independència.
- Conseqüències per a la metròpoli.
5. La independència de Cuba.
- La Guerra dels Deus Anys.
- La guerra d'independència cubana.
6. Els nous països independents.
La colonització. Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics, econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia, colonització).
Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en colònia.

El mot colonització a l'època moderna és ambivalent. D'una banda, significa la introducció de la civilització europea a països socialment i econòmicament endarrerits, als quals hom imposà la llengua, els costums, les tècniques de producció i les creences religioses del país colonitzador. D'altra banda, significa l'explotació comercial, en règim de monopoli, dels recursos naturals d'un país o territori, condicionant l'estructura de la propietat de la terra, els sistemes de conreu i els sistemes d'explotació minera. Aquesta explotació significà, sovint, un procés irreversible d'exhauriment dels recursos de les colònies, i el fet que la metròpoli dictés lleis que hi prohibien les activitats manufactureres fou un fre per a llur desenvolupament industrial. La colonització moderna neix de l'interès per trobar una ruta marítima d'accés a les mars de l'Índia per tal de satisfer la demanda d'espècies de l'Europa occidental, però també per tal de satisfer la creixent necessitat de metalls preciosos provocada pel ple desenvolupament de l'economia monetària i perquè el comerç Europa-Extrem Orient se saldava sempre amb un dèficit europeu que calia cobrir amb un drenatge de metalls preciosos cap a Orient. Els capdavanters d'aquest moviment foren els portuguesos.
Conquesta
Acció de fer-se seu per la força (un país, un territori, etc).

Descobriment
Descoberta d'un territori no conegut, generalment com a resultat d'una expedició de recerca.

Imperi
Estat o estats sotmesos a un emperador. Entre els diversos imperis de la història es destaquen l'imperi Romà, el Sacre Imperi Romanogermànic i l'imperi Bizantí.
Des de finals del segle XV, es forma l'imperi hispànic americà.
Imperi colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències europees i sotmesos a llur sobirania.
Colònia
Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència. Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals. L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli.
Segons el grau de dominació i segons llurs característiques trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies d'ultramar, estats associats, etc.
Metròpoli
Nom que rep l'Estat colonitzador respecte a les seves colònies.
El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom, l'any 1492, va iniciar el procés de colonització castellana del continent americà. El descobriment d'Amèrica i l'ocupació castellana
En arribar a l'illa de Huanahaní, Colom només encetà un llarg camí de descobriments que no arribà a terme fins el temps republicà. De fet, però, coexistiren quatre processos descobridors, connexos però distints: entre el 1500 i el 1800, Castella, Anglaterra, Portugal i França coincidiren en llurs interessos colonials, bé que amb cims de poder successius. Convé, doncs, de parlar-ne separadament. Castella fou la primera a afirmar el dret de possessió, d'acord amb les butlles pontifícies d'Alexandre VI (1493-94). Aquest dret es veié ratificat quant al poblament de les noves terres, i quedà reservat als súbdits de la corona de Castella, en el testament d'Isabel de Castella. Malgrat que pel mateix testament foren llegades la meitat de les rendes d'Índies al rei Ferran II de Catalunya-Aragó, aquest, però, s'atribuí durant el període de nova separació de les corones (1493-96) la meitat de la sobirania de les noves terres. Després de la confusió d'atribucions durant la regència del rei Ferran a Castella, les demandes dels altres estats peninsulars durant el regnat de Carles I (Catalunya, el 1522) foren inútils quant a obtenir participació a les noves empreses, i el monopoli comercial, aviat concentrat a favor de Sevilla, acabà de reblar l'exclusió dels qui, al capdavall, eren legalment estrangers a la corona castellana. En el primer període del descobriment, però, i abans de la definició institucional indicada, alguns catalans, com Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, passaren a les Índies en els viatges colombins. Després de formalitzada, aquesta exclusió dels súbdits no castellans de la monarquia fou aplicada, amb algunes excepcions, però, fins al s XVIII. Aquesta exclusió es veié esportellada de bona hora per part dels religiosos catalans, a través de llur pertinença a ordes missioners que també existien a Castella. La primera etapa es limità a ocupar les illes del Carib i a explorar la costa de l'Amèrica Central i de Veneçuela: aquesta situació es perllongà fins poc després de la mort de Ferran el Catòlic (1516). Amb la gran expedició de Cortés hom inicià l'etapa culminant de l'expansió castellana: la conquesta dels imperis asteca i maia, l'arribada a la Florida i l'exploració, al nord, de tota la comarca del Mississipí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; simultàniament, Juan Díaz de Solís fondejà al Riu de la Plata amb el primer estol, sense arrelar-hi. Vers l'any 1530, el nucli poblador de Panamà empenyé cap al sud: Pizarro dugué a terme la conquesta de l'imperi inca (1532) i n'incorporà a Castella els territoris des de Xile fins a Colòmbia. Reflex d'un concepte de colonització, seguí la conquesta un reguitzell de fundacions: Cartagena (1553), Quito (1534), Lima i Guaiaquil (1535), Asunción (1537), Bogotà (1538), Xuquisaca (1539), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542), Potosí (1545), La Paz (1548), Caracas (1562). A mitjan s XVI l'ocupació castellana havia ja assolit les seves línies essencials: una instal·lació bastant perifèrica, la dependència de l'estructura demogràfica i urbana autòctones, la basculació de l'Amèrica del Sud vers el Pacífic. Aquest perfil d'ocupació féu néixer les anomenades zones de frontera, límits del domini efectiu castellà, molt exposades als atacs d'indis lliures i habitades per població semimilitar (Xile, orient de Caracas, vessants amazònics del Perú i de Quito, nord de Nova Espanya, etc). Durant el s XVII no s'empregueren grans conquestes, ans fou un període de consolidació i de defensa, amb empreses que tendien a completar l'ocupació de territoris marginals, com la submissió dels darrers maies independents al Petén o com la conquesta de la Nova Catalunya pel català Joan Orpí (1631-45). Els darrers grans descobriments i les darreres ocupacions tingueren lloc durant el s XVIII. Els catalans, a causa de la unificació consegüent a la Guerra de Successió, hi pogueren tenir una participació molt important, sobretot a la conquesta d'Alta Califòrnia, per Gaspar de Portolà, Pere Fages, Ferran Ribera i Montcada i altres caps i amb la cooperació d'una companyia de voluntaris catalans, i els marins Vicenç Vila i Joan Perers. Aquest darrer dugué a terme, després, l'exploració de les costes del Pacífic de l'Amèrica del Nord fins a Alaska (1773). Entre el 1600 i el 1800, però, l'activitat missionera en territoris no sotmesos militarment introduí la cultura europea i els vinculà a la resta de les terres poblades (jesuïtes del Paraguai, Chiquitos, Moxos, Mainas, Orinoco; caputxins a Nova Catalunya i a la Guaiana; franciscans a Califòrnia).
La colonització espanyola a Amèrica
Gairebé simultàniament als portuguesos i amb finalitats similars, la corona de Castella inicià les seves empreses marineres, però la circumstància del descobriment d'Amèrica (1492) féu que la colonització castellana adquirís un caràcter diferent. En pocs anys els castellans dominaren unes extensions territorials amplíssimes, que comprenien Mèxic i Florida a l'Amèrica del Nord, les Antilles, l'Amèrica Central, la part de l'Amèrica del Sud que li corresponia pel tractat de Tordesillas i les illes Filipines (1564). És clar que el nombre de nous pobladors i conqueridors en relació amb la superfície controlada feia impossible un domini efectiu, però l'allunyament de les rutes tradicionals del comerç féu que l'ocupació del terreny s'acomplís amb mòbils i sistemes diferents dels tradicionals dels portuguesos. Les condicions d'ocupació i explotació del territori es regiren pel dret medieval de conquesta, i en l'ocupació de la terra hom emprà les tècniques de l'aprisió aplicades durant els primers moments de la repoblació de la Península Ibèrica. Més tard, amb el triomf de la doctrina mercantilista i l'anul·lació del monopoli atorgat inicialment al descobridor, l'explotació del territori descobert esdevingué més sistemàtica, organitzada i controlada per l'estat, que esperava treure'n importants fonts d'ingressos per a finançar el dèficit crònic de les finances. El sistema d'explotació colonial imposat per Castella fou extraordinàriament restrictiu i centralitzà el control de totes les operacions a Sevilla, on actuava la Casa de Contratación. D'altra banda, les colònies eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i llur funció única era de subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Ben aviat, però, aquesta estructura monolítica començà d'esquerdar-se per la mateixa situació a la metròpoli, que ja a la fi del s XVI era incapaç de cobrir amb la seva producció la demanda del mercat americà. Això fomentà la invasió de la Península Ibèrica amb manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses de metalls preciosos, fet que provocà un drenatge continu de l'or i l'argent cap als veritables centres manufacturers d'Europa. Indirectament aquestes deficiències fomentaren el contraban i el desig de les altres potències europees de participar en el negoci colonial, que els empenyé cap a la creació de llurs pròpies bases de penetració. Durant el s XVIII el reformisme borbònic intentà de racionalitzar l'administració de les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l'explotació de productes agraris comercialitzables, però l'aparició del liberalisme polític i econòmic i les contradiccions internes del domini hispànic a Amèrica conduïren la majoria dels països a la independència al començament del s XIX. Només uns residus (Cuba, Puerto Rico, les Filipines) continuaren sota el poder i l'explotació d'Espanya fins el 1898.
Índies Occidentals
Denominació oficial dels territoris de la corona de Castella a ultramar. L'origen del nom, que inicialment fou el d'Índies, provenia de l'error geogràfic de Cristòfor Colom, que creia haver arribat al Japó i a la Xina i no a un nou continent. El nom d'Índies prosperà, i així constà a tots els documents oficials des del començament del s XVI, en què designava tant la terra ferma com les illes. Un cop descobert el Pacífic (1513) i després del viatge de Magalhães i Elcano (1522), fou palesa la duplicitat de noms entre l'Amèrica hispànica i l'Extrem Orient i hom adoptà la denominació d'Índies Occidentals per Amèrica i d'Índies Orientals per a l'Extrem nom fou adoptat també per diverses companyies comercials que traficaven entre Europa, l'Àsia oriental i Oceania, com la Companyia de l'Índia Oriental (1599) i la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (1602).
L'administració de l'Imperi. Administració metropolitana
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen. És la forma de govern imposat per les metròpolis a les seves colònies per tal d'administrar-les.
L'administració a les Índies de Castella
Les institucions polítiques castellanes a Amèrica, per raons alhora històriques i sociològiques, foren les que assoliren un major desenvolupament. Els reis castellans no volgueren aprofitar-se de les noves terres mitjançant meres bases comercials, sinó que des del començament afirmaren llur voluntat de poblar-les amb súbdits de la corona castellana. Així, hom es féu càrrec de les poblacions índies, els nomenà autoritats adients, finançà les despeses de l'evangelització, tot comprometent-se oficialment en la promoció i la integració cultural dels pobles indígenes. Des d'un punt de vista legal, almenys, les Índies eren part constitutiva de la corona, en peu d'igualtat amb els territoris peninsulars de la corona de Castella. D'ací que l'estructura administrativa dels dominis castellans fos molt desenvolupada, per comparació amb la de les colònies veïnes. Aquest edifici fou bastit aprofitant elements ja existents a Europa i adaptant-ne d'altres a la situació americana o, també, deixant sobreviure institucions indígenes. Aquesta piràmide administrativa començava a Castella, on el consell d'Índies centralitzava tots els afers ultramarins (sota els Borbó hagué de compartir els poders amb la secretaria de marina i d'Índies, creada el 1717, que Carles IV tornà a abolir). En territori colonial, els virreis gaudien teòricament de plens poders dins llurs territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada, 1739, i Riu de la Plata, 1777). Les audiències complien les funcions judicials i ensems també algunes d'administratives (arribaren a funcionar les de Santo Domingo, Panamà, Lima, Charcas, actual Sucre, Quito, Bogotà, Guadalajara, Manila, Santiago de Xile, Buenos Aires i Mèxic). Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei a nivell local. Hi hagué territoris que s'organitzaren en forma de capitanies generals (Xile, Cuba, Guatemala) o governacions (Veneçuela, Paraguai), generalment sota l'autoritat militar; el virrei, però, hi conservava alguna jurisdicció. En el govern municipal hom adoptà el model castellà del cabildo, amb un nombre de regidors variable segons la importància de la ciutat i encapçalat per dos alcaldes ordinaris; tant els regidors com els alcaldes eren rellevats cada any per cooptació dels regidors cessants; a més de les funcions de govern urbà, els alcaldes feien de jutges de primera instància. Tota l'administració de les finances públiques era a cura d'un cos d'oficials reials, al servei d'una xarxa de caixes reials que recollien els imposts, satisfeien les despeses de l'estat i trametien el sobrant a les caixes centrals. Carles III introduí un canvi substancial en l'estructura administrativa en crear el carrec d'intendent, segons el model francès (1765-17): la seva tasca primordial era de promoure l'activitat econòmica; però gaudia, també, de facultats militars, judicials i d'administració d'hisenda.

Consell d'Índies
Òrgan suprem de govern de les colònies de la corona espanyola. El seu origen fou un simple comitè del Consell de Castella (1519), però ja el 1524 fou creat el Consell Reial i Suprem de les Índies. Per a les Índies actuava alhora com a tribunal suprem d'apel·lació, com a consell assessor de la corona i com a organisme directiu dels afers colonials. Durant el regnat de Felip II es componia d'un president, set o nou consellers, un fiscal, un secretari, tres relators, quatre comptadors, un receptor, dos escrivans de cambra, un algutzir de cort, un cronista major, un cosmògraf major i uns quants funcionaris menors; l'emperador Carles creà, el 1528, el càrrec de gran canceller d'Índies. Les primeres ordenances del consell foren les Leyes Nuevas de 1542-43. El 1571 foren aprovades unes noves Ordenanzas del Consejo, que el 1636 Felip IV féu modificar. Dependents del consell, la Junta de Guerra d'Índies, creada el 1597, tenia cura de la defensa de les colònies, i la Cambra d'Índies, creada el 1600, proveïa els càrrecs públics i eclesiàstics. Durant el s XVIII fou dividit en dues sales (una de govern i una de justícia) i restà sota el control de la Secretaria d'Índies, fet que en minvà molt l'autoritat i la importància. Les corts de Cadis (1812) el suprimiren definitivament. Malgrat la burocratització i la lentitud, fou un òrgan eficient i objectiu, dotat d'un fort esperit jurídic i d'una gran continuïtat en els principis colonitzadors.

Lleis d'Índies
Conjunt de normes i disposicions dictades per la corona de Castella i referides a les seves possessions d'Amèrica. Les primeres instruccions, capitulacions i lleis complementàries foren unificades el 1573 a les Ordenanzas de descubrimientos y nueva población de Felipe II. El problema de l'encomienda motivà les Leyes de Burgos (1512) i les Leyes Nuevas (1542), que toparen amb una forta oposició. Les lleis foren recopilades diverses vegades, la darrera de les quals fou la Recopilación de leyes de los reinos de Indias (1680).

Virrei
Alt funcionari politicoadministratiu que governa un virregnat com a representant del rei o en lloc seu i, per tant, amb plenitud de jurisdicció civil, criminal i administrativa. Els Reis Catòlics crearen els càrrecs de virrei d'Aragó, de Navarra i de Galícia i el d'Índies (per a Colom). Carles V creà els virregnats i els càrrecs de virrei de Nova Espanya (1535) i el Perú (1544), i al s XVIII foren constituïts els de Nova Granada (1717) i el Riu de la Plata (1777).
Capità general
Oficial que exerceix el comandament de totes les forces militars del territori per al qual ha estat nomenat.
El capità general d'Índies era president de l'audiència del seu districte i era assessorat militarment per una Junta de Guerra. Tenia a les seves ordres els almiralls de les armades situades en aigües de la seva jurisdicció.

Governador
Funcionari al capdavant d'una colònia. La designació de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en funcionaris que regissin en nom seu les províncies.
L'organització territorial de l'Imperi. Virregnat
Territori sotmès a la jurisdicció d'un virrei.
Virregnat de Nova Espanya
Virregnat dependent de la monarquia hispànica que corresponia al territori de l'actual Mèxic. Després de la conquesta per Cortés fou constituït el virregnat, el 1535, del qual depenien les audiències de Guadalajara, Guatemala i Mèxic, fins que el 1810 s'inicià la lluita per la independència, aconseguida pel pla d'Iguala, el 1821.
Virregnat del Perú
Demarcació administrativa colonial dels territoris castellans a l'Amèrica del Sud. Creat el 1542, comprenia Nova Castella (Perú), Tierra Firme (Panamà), Nova Granada (Colòmbia), Quito (Equador), Charcas (Bolívia), la conca del Riu de la Plata i Xile. El primer virrei, Blasco Núñez de Vela, hagué de recuperar l'autoritat reial a la zona i fer aplicar les noves lleis del 1542, fet que provocà una forta resistència entre els encomenderos fins el 1554. Francisco de Toledo (1569-81) organitzà l'administració del virregnat, que esdevingué el més important de l'Amèrica llatina gràcies a la seva producció d'argent, base econòmica del període colonial peruà. La capital, Lima, fou el centre cultural i eclesiàstic més notable de tota l'Amèrica del Sud fins al s XVIII. L'extensió i complexitat del virregnat en feren molt difícil l'administració i el 1739 fou creat el virregnat de Nova Granada amb seu a Bogotà. El 1776 la formació del virregnat del Riu de la Plata amb capital a Buenos Aires reduí el virregnat del Perú a les actuals repúbliques del Perú, Bolívia, Xile i l'Equador, però Xile esdevingué capitania general el 1778. El virregnat del Perú fou el darrer bastió reialista a Amèrica i desaparegué el 1824 després de la derrota d'Ayacucho, que donà el poder als independentistes.
Virregnat de Nova Granada
Virregnat dependent de la monarquia hispànica que comprenia el territori dels actuals estats de Colòmbia, l'Equador, Veneçuela i Panamà i una part del Perú i del Brasil. Establert el 1717, de la lluita per la independència es formà, el 1819, la República de la Gran Colòmbia, fins que es desintegrà per constituir les repúbliques de Veneçuela (1829), l'Equador (1830) i Nova Granada (1831), que el 1886 prengué el nom de República de Colòmbia, de la qual sorgí, el 1903, la de Panamà.
Virregnat del Riu de la Plata
Divisió administrativa creada per la corona castellana el 1777 a la conca del Riu de la Plata. La revaloració dels productes agrícoles i ramaders de l'estuari, la pressió anglesa sobre el port de Buenos Aires i la competència amb Portugal sobre la banda oriental decidiren la divisió del virregnat del Perú. El del Riu de la Plata abastà les governacions de Buenos Aires, Paraguai, Santa Cruz de la Sierra i Tucumán, el districte de l'audiència de Charcas i els territoris sota la jurisdicció dels cabildos de Mendoza i San Juan de Pico amb un màxim de 800 000 habitants. L'etapa virregnal coincidí —i la motivà en gran part— amb una forta expansió econòmica i cultural. Els cereals i la ramaderia abastaven els mercats americans i europeus. Foren establertes les bases d'una indústria càrnia, de cuirs i tèxtil, i començà l'explotació de la Pampa. Les institucions virregnals —la duana, la intendència, el consolat, etc— sobrevisqueren a la independència. Córdoba fou el centre cultural més important gràcies a la seva universitat i Buenos Aires esdevingué un gran centre mercantil. Pedro de Ceballos en fou el primer virrei (1777-78) i Javier de Elío el darrer. La declaració d'independència l'any 1814 a Buenos Aires abolí el virregnat. Sobre el seu territori sorgiren l'Argentina, el Paraguai, l'Uruguai i part de Bolívia.
Capitania general
A l'Amèrica hispana, durant el s XVII, demarcacions militars dels virregnats d'Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors.
Governació
A Amèrica, durant el domini hispànic, demarcació administrativa, sota el comandament d'un governador, dins un virregnat o una capitania general.
L'explotació econòmica. Encomienda
Institució d'origen medieval, que fou la base de les famoses encomiendas de indios aplicades a Amèrica després de la descoberta i que consistien en la cessió, a un encomendero, dels drets que els indis havien de pagar a la corona; en canvi, l'encomendero es comprometia a instruir i evangelitzar el lot d'indis que li havia tocat i que treballava per a ell (encomienda de servicio personal) o que pagava en diner (encomienda de tributo). Introduïda a les Antilles el 1503, l'encomienda es convertí en la base de la vida econòmica dels conquistadores, que, per explotar la terra i aconseguir uns beneficis elevats, volien una mà d'obra barata. Però la idiosincràsia dels indis antillans topà amb les formes econòmiques i culturals dels conqueridors, i la població indígena experimentà una minva impressionant. Al continent la situació fou distinta, puix que el nivell econòmic dels indis i llur predisposició per al treball eren superiors; això hi féu predominar l'encomienda de tributo. Hernán Cortés introduí l'encomienda a Mèxic, i Carles V permeté nous repartiments d'indis al Perú (1533) i a Mèxic (1535). Diferents teòlegs, bé que no posaven en qüestió que l'indi hagués de treballar per als europeus, protestaren pel caràcter d'explotació d'aquest treball. El primer que hi manifestà la seva oposició fou Antonio de Montesinos (1511), i una junta reunida a Burgos imposà certes limitacions a l'encomienda (lleis de Burgos, 1512). El màxim opositor fou Bartolomé de Las Casas, que en la seva Historia de las Indias denuncià repetidament els abusos dels encomenderos. Això obligà la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) establiren que hom no concedís noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en caducar i els indis tornessin a dependre de la corona. A partir d'aleshores i malgrat la forta oposició dels encomenderos, la institució caminà lentament cap a la seva desaparició, accelerada al s XVIII per les mesures dels Borbó espanyols i pels factors econòmics, quan l'augment del nivell de vida féu que els ingressos procedents de les encomiendas tinguessin un caràcter secundari.
Mita
Institució legal introduïda a l'Amèrica Llatina per la colonització hispànica, que regulà el repartiment dels indis en torns per a llur treball forçat en diversos serveis, especialment la mineria. La mita no constituïa una obligació personal, sinó un allistament territorial, i els seus efectes foren desastrosos per a la població indígena a causa del nombre de víctimes que produí i de l'abandó del territori per part dels indis per defugir aquest treball obligatori.
Reducció
Poble destinat als indis creat pels colonitzadors hispànics, primer com a contrapartida i després com a substitució de les encomiendas privades o senyorials. Aquesta política fou iniciada pel virrei del Perú Francisco de Toledo (des del 1570) mitjançant l'agrupament dels indígenes del virregnat i llur "reducció" a un tipus de vida comuna i sedentària en nuclis d'habitatges. Administrades globalment per un corregidor d'indis, a cada reducció continuaven exercint la seva jurisdicció i govern els antics cacics. Aquesta política, aparentment protectora, tenia uns objectius colonials ben clars: assolir un control general de la població sotmesa, dificultar la pràctica de la religió andina, afavorir la conversió al cristianisme, facilitar el control del pagament del tribut i l'acompliment de les servituds colonials i uniformar l'esquema administratiu dels indígenes. Cada poble posseïa una església, atesa per un sacerdot anomenat doctriner, que en alguns casos arribà a exercir jurisdicció i govern.
Repartiment d'indis
Assignació de mà d'obra indígena als colons castellans.

Ingeni
Hisenda que conté una plantació de canya de sucre i hom obté el sucre.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la metròpoli i les colònies que consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran mercat on la metròpoli venia la seva producció manufacturera. El país colonitzador obtenia de les colònies tot tipus de matèries primeres amb les quals fabricava bona part de les manufactures que posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar amb la seva pròpia metròpoli.

La societat colonial. La societat colonial a l'Amèrica hispana
La societat colonial arrelada a les Índies de Castella es componia de diversos estaments rigorosament estratificats: blancs (europeus i americans), mestissos, indis i negres (no tots esclaus, però en situació marginada). Aquesta societat, sobretot els grups blanc i mestís, visqué un llarg procés d'arrelament i d'americanització (a nivell polític, econòmic i cultural). El punt de partença d'aquest procés foren els mateixos conqueridors del s XVI, que arribaven europeus de cap a peus a Amèrica, però que aviat sentien la veu de la nova terra: alimentació, vestit, habitatge, parla, treball, fonts de riquesa, tot restava segellat amb l'empremta americana. El contingent cada dia més nombrós d'europeus americans anà distanciant progressivament la colònia de la metròpoli.

Indígena
1. Que és nat en el país que habita. Que creix, que es fa o habita naturalment en una regió, no importat.
2. Que pertany a un grup ètnic existent en un país d'ultramar abans de la seva colonització.
Colon
Persona que forma part d'una colònia.
Crioll -a
A l'Amèrica colonial hispana, fill de peninsular nascut a Amèrica. El nom s'estengué per l'Amèrica portuguesa i francesa i àdhuc per les colònies d'altres continents. El reduït nombre de dones blanques emigrades a les Índies occidentals motivà que els criolls fossin un grup numèricament escàs en comparació amb els mestissos, bé que superior al dels peninsulars. Durant els ss XVI i XVII els criolls participaren en la vida colonial en les mateixes condicions que els peninsulars i assoliren una elevada posició social i econòmica, però sense arribar encara, en general, als alts càrrecs polítics. La supressió de la compra de càrrecs (1812) i la vinguda d'una nova fornada de comerciants, funcionaris i militars peninsulars molt actius, decidiren els criolls a considerar-se com una classe diferenciada. Influïts per les doctrines revolucionàries nord-americanes i franceses i encoratjats pels interessos estrangers, particularment britànics, s'anaren deslligant de la metròpoli a la darreria del s XVIII i a la primeria del XIX. La difícil situació d'Espanya, pràcticament incomunicada amb Amèrica durant aquests decennis, deixà les colònies a llurs mans. Alguns fets, com la defensa de Buenos Aires el 1806, els donaren plena consciència de llur força. El triomf final dels moviments independentistes consagrà el poder de l'aristocràcia criolla, la qual, però, hagué d'afrontar posteriorment les masses mestisses, decidides a participar en la direcció dels nous estats.
Indià -ana
Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica del Sud.

L'aculturació. Aculturació
Procés d'adquisició, per part d'una comunitat determinada, d'elements culturals aliens (formes de comunicació, llengua, costums...), que comporta la pèrdua dels propis, com a conseqüència del contacte directe amb una altra civilització.

Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la freqüència o duració d'aquest contacte.
Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és conegut. La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.
Missió
Tramesa de sacerdots i de missioners en general a noves terres per a propagar-hi una doctrina religiosa.
Missioner -a
Persona dedicada a l'evangelització d'un país de majoria no cristiana, on no és establerta la jerarquia indígena.
L'emancipació. Emancipació
Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a la seva independència.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels països colonitzats.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i d'alliberament. És la modalitat política de nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments de separació, o de les colònies que volen desfer-se de la dominació de la metròpoli i organitzen moviments d'alliberament.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Semblant al d'independència, el terme és usat, sobretot, en la història dels EUA.

Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació. És el dret dels pobles a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític.
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
L'emancipació de les colònies americanes hispàniques. Emancipació de les colònies castellanes
La penetració de les idees il·lustrades als regnes d'Índies s'esdevingué, malgrat les prohibicions de les autoritats, per mitjà sobretot d'un actiu contraban de llibres (l'Encyclopédie, Montesquieu, Rousseau, etc), que eren llegits àvida ment per les classes cultes: propietaris, comerciants i gran part de l'alt clericat i dels membres d'ordes. Les tensions irresoltes de la societat colonial, especialment la pretensió dels criolls de tenir accés als oficis públics, l'expansió de la burgesia mercantil, la penetració de les idees revolucionàries, l'exemple dels EUA, provocaren al tombant del segle diverses temptatives més o menys independentistes, entre les quals cal citar la insurrecció dels negres de Coro (Veneçuela), que proclamaren la "llei dels francesos", la conspiració del mallorquí Joan Baptista Picornell i els seus companys i la de Manuel Gual i José María España, ambdues igualment a Veneçuela, la d'Antonio Nariño a Nova Granada i sobretot la temptativa, ja més seriosa però igualment fracassada, del revolucionari Francisco de Miranda (1806), altra vegada a Veneçuela. Fou, però, la invasió de la Península Ibèrica per Napoleó i el moviment de resistència que s'hi organitzà, que, en llevar tot fonament de legitimitat a l'autoritat dels oficials del rei presoner, i en suscitar l'emulació dels criolls en la fundació de "juntes conservadores dels drets de Ferran VII", donaren pertot l'impuls al procés que havia de desembocar a la independència. El 1810 es constituí a Caracas una junta governativa que havia de regir el territori, i el 1811 es produí la declaració d'independència de les Províncies Unides de Veneçuela: fou la primera colònia hispànica que assolí la independència absoluta. La reacció espanyola, sota el comandament de Monteverde, pervingué a sotmetre pràcticament tot el país, però Simón Bolívar aconseguí de defugir la persecució realista. Les lluites per la independència evidenciaren les tensions existents al si de la societat de l'època. Així, a Veneçuela, durant set anys (1810-17), els patriotes mantuanos representaren les classes criolles privilegiades que s'oposaven a les masses de llaneros, esclaus i plebs de color. La lluita entre el reialista Boves, cap de la cavalleria dels llaneros, i el patriota Bolívar als primers anys no fou l'expressió de l'enfrontament entre l'Espanya absolutista i l'Amèrica lliure, sinó el combat entre un exèrcit d'esclaus, peons i desposseïts de tota mena i els terratinents exportadors, de refinada cultura, que tenien Bolívar com a cap suprem. El 1817 Bolívar fugí a Jamaica i a Haití, i en tornar al continent s'inicià el període (1817-24) dels seus grans triomfs polítics i militars. Abolí l'esclavitud i, mort Boves, els seus mateixos soldats es passaven a Bolívar en concedir aquest les possibilitats d'elevar-se militarment i socialment en la seva lluita contra els reialistes. En aquesta segona etapa, el Libertador aconseguí les bases social i política necessàries per a continuar triomfalment la seva lluita contra Espanya. La creació de juntes de govern s'estengué igualment a Nova Granada (actual Colòmbia) i al territori de l'audiència de Quito (actual Equador). La seva sort fou decidida a la batalla de Boyacá (1819), on Bolívar, que havia travessat els Andes prosseguint una marxa victoriosa, derrotà el general espanyol Barreiro. Bolívar reuní el congrés d'Angostura, on proposà la reunió de les províncies de Nova Granada amb les de Veneçuela sota el nom de Colòmbia. La nova república quedà dividida en tres departaments: Veneçuela, Quito i Nova Granada, amb tres vicepresidents i un president que era el mateix Bolívar.
Arran de l'agitació promoguda per l'abdicació de Ferran VII a Baiona, al virregnat de la Nova Espanya es creà un moviment en cerca d'un govern propi sota el comandament de l'espanyol Gabriel de Yermo, que destituí el virrei José de Iturragaray. La regència que s'acabava d'organitzar a la Península Ibèrica nomenà virrei el general Venegas (1810). Miguel Hidalgo, capellà del poble de Dolores, capitanejà el moviment de resistència a les noves autoritats, tot proclamant la seva fidelitat a Ferran VII (car també per a les antigues colònies espanyoles era el Deseado), acció coneguda amb el nom de Grito de Dolores. L'alt clericat es pronuncià —allí com a tot Amèrica— contra la posició del baix clericat i en contra de la insurrecció. Hidalgo fou excomunicat i la Inquisició el declarà heretge. Hidalgo aconseguí de conquerir Guanajuato i Valladolid, on el mateix any dictà el decret contra l'esclavitud. Derrotat per l'exèrcit reialista, fou executat el 1811. Poc temps després, un altre capellà de poble, José M. Morelos, continuà la lluita d'alliberament. Reuní el congrés de Chipancingo (1813) i un any després fou aprovada la constitució d'Apatzigan. Fou derrotat, però, per les forces reialistes i executat (1815). La figura de Morelos és excepcional entre bona part dels revolucionaris d'Amèrica. En el denominat Plan de Devastación hi ha frases com aquestes: "Cal tenir com a enemics tots els rics, nobles i empleats de primer ordre. Bon punt serà ocupada una població, caldrà despullar-los de llurs béns per tal de repartir-los, per meitats, entre els veïns pobres i la caixa de l'exèrcit." També a les províncies argentines s'instal·là el 1810 la junta de govern. Les forces reialistes, en franca minoria a la capital i a les províncies centrals, organitzaren les seves campanyes a partir de l'Alt Perú (actual Bolívia), del Paraguai i de la Banda Oriental (territori que comprèn l'Uruguai actual). La Junta de Mayo, impulsada pels seus principals teoritzadors, Manuel Belgrano i, sobretot, Mariano Moreno hagué de fer front a la reacció reialista. Mentrestant, el consell de regència a Espanya havia nomenat nou virrei a Francisco Javier de Elío, home totalment impopular. El febrer del 1811 es produí el Grito de Asencio (Soriano), punt inicial de la revolució uruguaiana, la qual, amb la incorporació d'un cap de gran prestigi popular, com José Gervasio Artigas, assolí una victòria definitiva a la batalla de Las Piedras (maig del 1811). A Xile, en esclatar la revolució, els terratinents, sotmesos al monopoli comercial imposat pels espanyols, aprofitaren l'avinentesa per a afiliar-se a les tesis del lliure canvi, obrint els ports de Valdivia, Talcahuano, Valparaíso o Coquimbo a les nacions estrangeres. Un sector de la burgesia progressista, integrat per propietaris de mines, amb el suport dels nord-americans, portà a terme la revolució xilena. Aquest sector, sostingut pel capitalisme nord-americà interessat en el comerç miner, fou dirigit per José Miguel Carrera, el qual s'enfrontà al capità general O'Higgins, que comptava amb el suport de l'imperi britànic a través de la Lògia Lautaro, que defensava el sistema terratinent liberal. La caiguda de Carrera suposà l'hegemonia terratinent i conservadora en la política xilena del sXIX, amb la pèrdua de la influència nord-americana en aquest estat. A partir del 1820 els anglesos controlaren tot el comerç d'importació i d'exportació de Xile, així com la mineria. La llarga campanya dels exèrcits revolucionaris enviats pel govern de Buenos Aires al Perú culminà amb l'ocupació de Lima pel general San Martín el 1821. Però la seva situació restà difícil: l'antic virregnat era el darrer reducte de l'absolutisme espanyol. Durant el breu període constitucional d'Espanya (1821-23) San Martín intentà de negociar la pau amb el virrei del Perú La Serna. Molts dels oficials de l'exèrcit espanyol eran liberals i també havien lluitat en les guerres contra Napoleó al costat de San Martín. Aquest proposava una constitució per al Perú i un príncep de la família reial espanyola per tal de regnar damunt el nou estat, proposta que no fou acceptada i que en definitiva menà a la lluita final per la independència. Igualment com San Martín, Bolívar també proposà un pla de reconciliació amb Espanya basat en una confederació que explícitament hauria de reconèixer la independència americana, de convocar una dieta confederal, d'establir la llibertat de comerç entre totes les parts integrants de l'imperi amb un mercat nacional únic, etc. El 26 de juliol de 1822 tingué lloc la històrica entrevista entre Bolívar i San Martín a Guaiaquil, bé que no hi hagué un acord total entre ells. El mateix any, San Martín renuncià al seu càrrec i es retirà de l'activitat militar. La implantació de nou de l'absolutisme a la Península Ibèrica motivà una sèrie de divisions al si de les forces reialistes que encara dominaven bona part del Perú. Hi hagué un seguit d'insurreccions entre les forces patriòtiques que motivaren que el congrés peruà cridés Bolívar, i el nomenés dictador per tal de resoldre definitivament la greu situació del país. El Liberador nomenà Sucre cap suprem de l'exèrcit colombianoperuà. Bolívar suprimí la mita i els repartimientos d'indis; anul·là l'obligatorietat del treball indígena a les obres públiques; anul·là la inalienabilitat de les terres col·lectives dels indis i n'afavorí el repartiment en un sentit individualista. D'altra banda, les forces patriòtiques de Sucre i de José M. de Córdoba derrotaren les tropes reialistes del virrei La Serna a les batalles de Junín i Ayacucho (1824). Sucre declarà la independència de Bolívia (1825) no solament respecte a Espanya, sinó també al Perú i a les Províncies Argentines. Bolívar convocà un congrés a Chuquisaca, on fou confirmada la independència, que acceptà com un fet consumat, malgrat la seva lluita contra els reiterats intents de balcanització americana.
El context històric. Revolucions liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió, i la dels pobles que estaven dominats per altres estats i que van organitzar moviments de separació (cas de l'Amèrica hispànica).
Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles). Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es convertí en el model a imitar).
Causes de la independència. Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs, bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència de la nació o del fet nacional.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva, d'afirmació i d'alliberament.
Criollisme
Corrent literari que reivindica les peculiaritats dels criolls. Bé que hom pot agrupar sota aquest terme un bon nombre de corrents originals de la literatura llatinoamericana —des de les lletres funcionals de les guerres d'independència, al començament del s XIX, fins a l'indigenisme dels primers decennis del s XX—, el seu moment més important fou entre el 1890 i el 1910, com a hereu dels romàntics i precursor del modernisme. Als països andins, on aconseguí el seu punt culminant, es caracteritzà per una reacció sana i vital enfront del predomini de les retòriques europees aleshores en voga. S'han beneficiat de la seva influència novel·listes com Rivera, Icaza, Alegría i àdhuc Asturias, o els sencillistas de la poesia argentina.
Fets.
Tot va començar amb la Guerra del Francès a la metròpoli.
Les Juntes revolucionàries, contràries al govern de Josep I, foren el germen dels moviments nacionalistes, que menarien a la independència.
Juntes de Defensa
Juntes de govern instituïdes a nombroses ciutats colonials arran de la invasió francesa a la península Ibèrica. Els criolls optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que, a imitació de les espanyoles, van assumir el poder als seus territoris. Tot i que teòricament es mantenien fidels a Ferran VII, es negaren a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap a l'any 1810 moltes es van declarar autònomes respecte de la metròpoli. La primera junta de govern fou la de Caracas.
Junta de Caracas
Durant la Guerra contra Napoleó, Caracas rebutjà el govern bonapartista i nomenà diputats, que constituïren, el 19 d'abril de 1810, la primera junta de govern de l'Amèrica Llatina, la qual reconegué com a rei Ferran VII.
Junta Suprema Central Governativa del Regne
O simplement Junta Suprema Central. Organisme polític constituït el 1808, amb funcions de govern, per a la unificació de les diferents juntes provincials que sorgiren en començar la guerra contra Napoleó. Aquestes juntes provincials començaren a actuar espontàniament a causa del desprestigi de la Junta Suprema Central, constituïda a Madrid per l'abril del mateix any per Ferran VII. La Junta de València proposà un pacte federatiu entre totes elles, i pel setembre del 1808 es reuniren a Aranjuez i formaren la nova entitat. Pel desembre s'instal·là a Sevilla, on acordà la convocatòria de les antigues corts del regne, i pel gener del 1810 passà a Isla de León (Cadis), on fou elegit un consell de Regència. Subsistí fins a l'acabament de la guerra contra Napoleó.

El procés d'independència.
L'emancipació de les colònies americanes va fer-se entre 1808 i 1825.
Des de llavors, només restaren lligades a Espanya Cuba i Puerto Rico.
Congrés de Tucumán
Assemblea de les províncies unides del Riu de la Plata que promulgà la independència argentina i la primera constitució (1816), malgrat que no hi foren representades ni el Paraguai ni les províncies de Corrientes, Entre Ríos, Santa Fe, Misiones i la Banda Oriental, fet gràcies al qual pogueren triomfar les pretensions unitàries sota l'hegemonia del port de Buenos Aires i l'ala conservadora dels patriotes; el triomf encara s'agreujà amb el trasllat del congrés a Buenos Aires (1817) i la proclamació d'una nova constitució monarquista; com a reacció hi hagué rebel·lions perifèriques al Paraguai (1813), Entre Ríos i Santa Fe (1820).
Batalla de Chacabuco
Combat lliurat el 12 de febrer de 1817 entre les tropes de Maroto i les patriòtiques del general San Martín, les quals derrotaren els espanyols. San Martín entrà victoriós a Santiago, amb la qual cosa restaren obertes les portes per a l'alliberament de Xile.
Batalla de Boyacá
Acció militar de la guerra d'independència del virregnat de Nova Granada (1819). Les tropes de Simón Bolívar hi derrotaren l'exèrcit reialista del general Barreiro, quan aquest es dirigia a Bogotà. Bolívar assegurà així la independència del virregnat.

Congrés d'Angostura
Assemblea convocada per Bolívar a l'actual Ciudad Bolívar (febrer-desembre del 1819), en la qual es reafirmà el desig de crear una Gran Colòmbia, integrada per les actuals Colòmbia, Equador i Veneçuela. Bolívar fou nomenat president provisional de la república, i fou promulgada la constitució del nou estat.
Batalla d'Ayacucho
Acció militar lliurada al peu del cim de Condorcanquí, el 9 de desembre de 1824, entre les forces del virrei del Perú José de La Serna (que foren completament derrotades) i les colombianes i peruanes, manades pel general Antonio José de Sucre. Aquesta batalla, que a penes durà dues hores, significà, a la pràctica, la fi del domini colonial a l'Amèrica continental. El vencedor concedí als vençuts una capitulació molt honrosa, gairebé única en els annals de les guerres d'independència de les antigues possessions castellanes.
Conseqüències per a la metròpoli. Repatriació de capitals
Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i reinversió del producte en el mateix país inversor.
La fidelitat de Cuba va començar a trencar-se l'any 1868, amb la Guerra dels Deus Anys. Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la població on tingué lloc.
Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868 facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes, que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime: els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.
Pau de Zanjón
Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això, la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa.
La pèrdua de les últimes colònies americanes (Cuba i Puerto Rico) va tenir lloc el 1898.
L'anomenat "desastre del 98" va suposar la fi de l'Imperi espanyol.
Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises— caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10 d'octubre de 1868 al crit de "¡Viva Cuba libre!", anomenat "Grito de Yara" per la població on tingué lloc, i finí el 10 de febrer de 1878 amb la pau de Zanjón, signada entre el general Arsenio Martínez de Campos i el president cubà Vicente García, en un moment d'afebliment de la insurrecció que, enfront dels 70 000 soldats de Martínez de Campos, només podia arrenglerar-ne 7 000. Seguiren uns quants anys d'apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra (obra de Calixto García, Guillermo Moncada, José Maceo i Quintín Bandera el 1879, de Francisco Varona el 1885, etc), fins que José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra, l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del govern de Washington al de Madrid, el 20 d'abril de 1898). La feblesa de la marina de guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10 de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50% del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d'Oriente —de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i especialment adequada per a la lluita d'escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos; els encontres menors, les emboscades, l'hostilització de combois, els atacs als béns dels partidaris d'Espanya —incendi d'ingenis, etc—, molt nombrosos; en definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l'animadversió que solia imperar entre els caps de partides i la dificultat d'instaurar un comandament únic efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels negres i dels mulatos. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80 000 soldats, que esdevingueren 200 000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500, 14 500 dels quals havien estat víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga. Fou molt característica d'aquesta guerra la importància de l'ajut que prestà la colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola fou catastròfic, perquè la intransigència i l'ultraisme barraren el pas a qualsevol solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els portà a cercar una fórmula d'entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials posteriors. Una aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que, organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l'Havana l'any 1869. Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia, propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l'any 1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació de l'illa. Entre els independentistes d'origen català cal destacar el general Josep Miró i Argenter, cap de l'estat major d'Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el general més jove de l'exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la República independent de Cuba.
Grito de Baire
Nom que rep l'inici de la insurrecció nacional encapçalada per José Martí, el mes de febrer de 1895, quan els independentistes cubans s'aixecaren en armes contra els espanyols. Amb una gran rapidesa aconseguiren el control de la part oriental de l'illa. Els líders José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo van fer avançar la insurrecció des de la part oriental cap a les regions centrals i occidentals, i van posar en perill l'Havana, que era la seu de la capitania general.
Reconcentrados
Nom amb què eren coneguts els cubans agrupats en camps. En començar la guerra d'independència cubana, el responsable de la defensa espanyola, el general Weyler, va aplicar els principis de guerra total sense concessions amb els revoltats. Va concentrar la població rural dispersa en camps amb l'objectiu de restar ajuts als insurrectes, i va reconquerir parcialment l'illa.
Guerra Hispanonord-americana
Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític.
Batalla de Santiago de Cuba
Batalla naval hispano­nord-americana que tingué lloc a la ciutat de Santiago de Cuba, el 3 de juliol de 1898, per la qual la ciutat fou ocupada poc després pels nord-americans i els insurrectes.
El desastre naval de Santiago de Cuba va significar la destrucció de l'esquadra de l'Atlàntic i fou seguit pel desembarcament nord-americà a Puerto Rico.
Tractat de París
Pau signada a París el 10 de desembre de 1898, per la qual Espanya va acceptar el lliurament als Estats Units de les possessions de les Antilles -Cuba i Puerto Rico-, Filipines i l'illa de Guam (a l'arxipèlag de les Mariannes). Les Filipines i Puerto Rico es van convertir en possessions nord-americanes, i Cuba, encara que formalment una república independent, va quedar sota control nord-americà. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral que evidencià la crisi del sistema polític de la Restauració.
Els nous països independents. República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però, designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat.
República de la Gran Colòmbia
Confederació integrada pels actuals estats de Colòmbia, Veneçuela, l'Equador i Panamà. Fou constituïda al congrés d'Angostura (1819), i Simón Bolívar en fou el primer president. En el congrés de Cúcuta, on en fou elaborada la constitució (1821), es manifestaren les primeres dissensions entre centralistes i federalistes, fet que menà a la seva desintegració: Veneçuela (1829) i l'Equador (1830) se separaren i, així reduïda, el 1831 restà formada la República de Nova Granada, que el 1886 prengué el nom de República de Colòmbia.

Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira a la unió dels pobles d'Amèrica. Els seus orígens són atribuïts a Simón Bolívar, que el 1826 convocà a Panamà els representants de les joves repúbliques americanes per intentar d'establir la unió de les confederacions. El 1889, per iniciativa del secretari d'estat nord-americà James Blayne, fou convocada a Washington una conferència interamericana amb l'objectiu d'afavorir els intercanvis comercials entre els EUA i l'Amèrica Llatina i creà, alhora, l'Oficina de les Repúbliques Americanes. El 1901 es reuní a Mèxic i així, cada quatre anys, en una ciutat diferent. El 1910 hom creà la Unió Panamericana amb seu a Washington i presidida pel secretari d'estat dels EUA. Durant el comandament del president Franklin D.Roosevelt i en el curs de la Segona Guerra Mundial fou creat un comitè per a la defensa política del continent, amb l'objectiu de solidaritzar-se davant qualsevol agressió als països americans. El 1948 fou fundada l'Organització dels Estats Americans. El Mercado Común Centroamericano, l'Asociación Latinoamericana de Integración i el grup Andí preveuen la integració gradual de les economies dels estats membres. Tanmateix, el panamericanisme no ha dissolt les rivalitats nacionals entre els diversos estats del continent (conflictes fronterers entre l'Argentina i Xile, Xile i Bolívia, el Perú i l'Equador, etc), agreujades en ocasions per l'existència de règims marxistes (Cuba, Nicaragua, Grenada) i les ingerències dels EUA.
Amèrica Llatina
Seguint criteris econòmics, polítics i socials, conjunt de regions americanes, continentals o insulars, al S del Río Grande del Norte. Seguint criteris culturals i històrics, però, l'Amèrica Llatina comprèn només els països colonitzats per castellans, portuguesos i francesos al S dels EUA.
Hispanoamèrica
Nom donat al conjunt de nacions americanes de llengües hispàniques.
Hispanitat
Conjunt dels països de llengua i cultura espanyoles.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Llistat de personatges. 1. Independentistes americans.
2. Personatges de la metròpoli.
Independen-
tistes americans
.
Artigas, José (1764-1850)
Un dels caps del moviment d'emancipació al virregnat del Riu de la Plata. En produir-se a Buenos Aires el moviment del maig de 1810, s'oferí a la junta revolucionària i passà, la primavera de 1811, a dirigir la insurrecció a la seva província natal, la Banda Oriental. Després de la victòria d'Artigas a Las Piedras (18 de maig de 1811), les tropes metropolitanes restaren blocades a les places de Colonia de Sacramento i Montevideo. Quan els dirigents de Buenos Aires pactaren un armistici amb el general Elío (octubre del 1811) i alçaren el setge de Montevideo, Artigas no acceptà aquest acord; seguit per més de 1 500 famílies inicià un èxode que el dugué a l'altra banda del riu Uruguai, a l'Ayuí (gener del 1813). Obertes novament les hostilitats (1812), es reintegrà al setge de Montevideo. Un congrés provincial reunit a Tres Cruces (abril del 1813) el posà al capdavant de l'administració de la província i condicionà el seu reconeixement de l'Assemblea Constituent de Buenos Aires a l'admissió, per aquesta, de les Instrucciones del Año XIII. Això provocà una nova ruptura entre l'equip centralista i de tendència monàrquica de Buenos Aires i Artigas, el qual abandonà el setge de Montevideo (gener del 1815) i treballà en l'organització dels elements federalistes de tot l'antic virregnat —que en el congrés de Concepción (juny del 1815) el proclamaren "protector de los pueblos libres"— i en l'administració de la pròpia província. Entre d'altres mesures promulgà un reglament rural (setembre de 1815) on preveia la distribució de terres vacants als no propietaris. No acceptà la reconciliació que sobre la base de la secessió de la Banda Oriental li proposaren els dirigents de Buenos Aires. Continuava essent, però, el principal representant del corrent federalista al Riu de la Plata, i fins i tot dins el moviment emancipador a l'Amèrica espanyola. Això no obstant, un cop aconseguit l'enderrocament del Directori de Buenos Aires (febrer del 1820), la rivalitat entre el cap federalista d'Entre Ríos, Ramírez, i Artigas degenerà en lluita oberta: vençut a La Bajada (setembre del 1820), Artigas hagué de refugiar-se al Paraguai, d'on ja no tornà. El 1856, el govern de l'Uruguai el nomenà pòstumament "fundador de la nacionalidad oriental".

Bolívar, Simón (1783-1830)
Militar i polític sud-americà. Féu els primers estudis a Caracas; més tard es traslladà a Madrid i viatjà per Europa. L'any 1808 ja era a Veneçuela. El 1810 Veneçuela proclamà la independència, i Bolívar fou enviat a Londres en missió diplomàtica. De tornada a Vençuela, començà amb Francisco de Miranda la lluita contra els reialistes. El 1812 capitularen els patriotes, i Bolívar anà a Cartagena (Colòmbia) i prengué part en la lluita d'aquest país contra la metròpoli. L'any 1814, des de Jamaica, escriví la Carta de Jamaica, que constituïa tot un pla estratègic de lluita. Després de residir a Haití, expatriat, tornà al continent i reprengué la lluita. Angostura (Ciudad Bolívar) es convertí en la capital. Hi fou instal·lat un congrés (1819) i hi fou editat el «Correo del Orinoco». El 1819, després de vèncer els reialistes a Boyacá, prengué Bogotà i fou elegit president de la república. Tornà a Veneçuela, on acordà un armistici amb el general espanyol Morillo. El congrés acordà de crear Colòmbia (1819) amb la unió de Veneçuela, Nova Granada i Quito. Maracaibo es pronuncià per la independència, i Bolívar l'ocupà. Romput l'armistici, tingué lloc, el 1821, la batalla de Carabobo (Veneçuela), on venceren les tropes de Bolívar. Alliberada Veneçuela, Bolívar reuní un nou congrés a Cúcuta (Colòmbia, 1821), i decidí de continuar la lluita en altres terres del continent. El 1822 es traslladà a Guaiaquil (Equador) i obtingué la victòria de Bombona. Afermada la independència del Perú (1824), el país fou dividit en el Perú actual i Bolívia. La seva tasca com a estadista també fou immensa, puix que, en plena lluita, dictà decrets organitzant escoles, hospitals, camins, tribunals, i mesures econòmiques. El 1830 Veneçuela se separà de la Gran Colòmbia, i Bolívar renuncià a tot càrrec de comandament. Deixà una gran quantitat de documents en forma de proclames, decrets i d'altres, així com una gran correspondència, que ha estat reproduïda.

Cisneros Betancourt, Salvador (1828-1914)
Polític cubà. El 1868 donà la llibertat als seus esclaus i es lliurà plenament a la lluita per la independència de Cuba; fou empresonat a la fortalesa del Morro, a l'Havana. El 1895 s'uní al moviment separatista de Máximo Gómez i participà a l'assemblea de Jimaguaiú, que l'elegí president de la república, càrrec que exercí fins el 1898, que es retirà a la vida privada.
García Iñíguez, Calixto (1839-1898)
Militar cubà. Lluità contra els espanyols durant la guerra dels Deu Anys (1868-78), i aviat es distingí com un dels millors capitosts independentistes. Fou capturat i desterrat a Espanya el 1873, i un altre cop el 1880, després d'un desembarcament, fallit, a l'illa. El 1895 tornà a Cuba, col·laborà amb els nord-americans i ocupà Santiago de Cuba. Morí mentre negociava l'autonomia de Cuba amb els EUA.
Gómez, Máximo (1836-1905)
Independentista cubà. El 1868 s'uní als rebels cubans i assolí el comandament militar de les províncies d'Oriente i Camagüey. El 1878 s'exilià, però continuà lluitant per la independència de Cuba amb José Martí. Elegit cap de les forces insurgents el 1895, dirigí la lluita durant la guerra de 1895-98 i ocupà l'Havana (1899). Fou destituït en negar-se a col·laborar amb els nord-americans, però aprovà la candidatura de Tomás Estrada Palma (1901).
Hidalgo y Costilla, Miguel (1753-1811)
Revolucionari mexicà. Sacerdot, fou vicari de l'església de los Dolores de Guanajuato, on inicià una tasca d'educació popular i alhora anà madurant les seves idees independentistes. Considerat com un intel·lectual perillós per les autoritats hispàniques, fou acusat d'heretgia per la inquisició. A punt d'ésser empresonat, el 16 de setembre de 1810 proclamà, amb l'anomenat grito de Dolores, la revolució, que significà l'inici de la lluita per la independència, a la qual donà una dimensió de reforma social. Reuní un exèrcit popular que derrotà els reialistes a San Miguel, Celaya, Valladolid i Guanajuato, però fou vençut pel general Calleja quan marxava sobre Mèxic (1811). Capturat quan fugia als EUA, fou afusellat.
Itúrbide Aramburu, Agustín de (1783-1824)
Emperador de Mèxic (1822-23) sota el nom d'Agustí I. Militar i polític mexicà. Oficial de l'exèrcit virregnal, constribuí a reprimir els moviments independentistes populars; però, guanyat després pels nous ideals, signà amb Guerrero el pla d'Iguala. Constituït el congrés, Itúrbide presidí primerament la regència, però després es féu proclamar emperador. Hagué d'abdicar i d'exiliar-se (1823) i, havent tornat a Mèxic, fou afusellat.
López de Santa Anna, Antonio (1791-1876)
Polític i militar mexicà. Col·laborà amb Itúrbide en el pacte que menà a la independència de Mèxic; però, proclamada la república, inicià una sèrie de pronunciaments (1828-32), fins que fou nomenat president de la república (1833). Comandà l'exèrcit central en la lluita contra la independència de Texas (1835-36) i tornà a ésser president i dictador (1839, 1841-44, 1846-47 i 1853-55). Comandà les tropes mexicanes en la guerra contra els EUA, i pel tractat de Mesilla (1853) vengué un milió de km2 de territori mexicà als EUA.
Martí, José (1853-1895)
Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions; fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala, propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las reformas (1873), etc.
Morelos y Pavón, José María (1765-1815)
Revolucionari mexicà. Sacerdot, d'origen humil, el 1810 s'uní a la revolta d'Hidalgo, el qual substituí, i organitzà la revolució al centre i al SW del virregnat. A Chipalcingo proclamà la independència mexicana (1813), i a Apatzingan una constitució liberal (1814); però poc després els reialistes sufocaren la revolta. Morí afusellat.
O'Higgins, Bernardo (1778-1842)
Militar i polític xilè. Fill natural d'Ambrosio O'Higgins, estudià a Londres i a Cadis. Alcalde de Chillán, el 1810 s'uní als independentistes. Ajudat pel sector moderat, s'oposà a Martínez de Rozas i als germans Carrera, i el 1814 fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit. Vençut a Membrillar i a Rancagua (1814) pels reialistes, s'exilià a l'Argentina, on s'incorporà a les forces del general José de San Martín (1816). Vencedor a Chacabuco (1817), fou nomenat dictador suprem de Xile i començà una sèrie de reformes. Guanyà la decisiva batalla de Maipú (1818), que consolidà la independència de Xile. Instaurà una dictadura paternalista, amb l'ajut de la noblesa i l'alta burgesia, però no pogué superar la crisi de 1818-20 i al capdavall l'abandonaren. Fou destituït el 1823. Des del seu exili a Lima continuà influint sobre el país a través del seu antic ministre José Rodríguez Aldea. Rehabilitat el 1839, morí poc abans de tornar a Xile.
Rodríguez Erdoiza, Manuel (1785-1816)
Independentista xilè. Ocupà les secretaries de guerra, governació i finances (1811-14) amb el govern Carrera. Tinent coronel, organitzà l'esquadró d'hússars de la mort i participà en la batalla de Rancagua (1814). Més tard organitzà una eficaç guerrilla antireialista a Colchagua i col·laborà amb el general José de San Martín i en la defensa de Santiago després del desastre de Cancha Rayada (1818). Es distingí a la batalla de Maipú, però Bernardo O'Higgins, gelós del seu prestigi, el féu detenir i possiblement assassinar. És un dels màxims herois de l'epopeia xilena.
Rodríguez Francia, José Gaspar (1766-1840)
Polític paraguaià. Llatinista, advocat d'idees liberals, diputat (1809), s'uní als independentistes del Paraguai i fou un dels membres de la Junta Suprema. Desplaçà la resta de dirigents fins a proclamar-se primer cònsol (1811-16) i dictador vitalici (1816-40). Establí un règim nacionalista, xenòfob, autocràtic i progressista que afavorí les classes populars gràcies a la supressió de les importacions i al conreu de productes autòctons. El seu govern afermà la independència del Paraguai enfront d'Espanya, el Brasil i l'Argentina.
San Martín, José de (1778-1850)
Militar i polític sud-americà. Fill d'un oficial espanyol, estudià a Buenos Aires i a Espanya. Combaté al nord d'Àfrica (1791), a Portugal (1802) i contra les tropes napoleòniques (1808-11). Tinent coronel, fou influït a Cadis per les idees liberals i independentistes americanes. Havent tornat a Buenos Aires (1812), el 1813 substituí Manuel Belgrano en el comandament de l'exèrcit al N del país. Governador de Cuyo (1814), acollí els patriotes xilens vençuts a Rancagua i pressionà el Congrés de Tucumán a fi que declarés la independència. Juan Martín de Pueyrredón, dictador suprem de Buenos Aires, li féu costat i el 1817 rebé ordre d'alliberar Xile i el Perú des de Mendoza. L'exèrcit xileno-argentí traspassà els Andes, vencé els reialistes a Chacabuco (1817) i alliberà Santiago. San Martín es negà a seguir les ordres de Pueyrredón d'atacar els oponents federalistes d'aquest, preparà una flota i tornà a Xile. A Maipú (1818) vencé definitivament els reialistes xilens, i tot seguit preparà una expedició contra el Perú, amb la intenció que la guerra civil a les Províncies Unides o una reacció espanyola impedissin l'operació. Auxiliat per la flota de lord Cochrane i aprofitant les dissensions internes peruanes, marxà contra Lima, però pel maig del 1821 pactà amb el virrei La Serna l'acord de Punchanca, segons el qual es formaria un consell de regència i seria creada una monarquia independent i conservadora amb un príncep de la família reial espanyola. El pacte no prosperà, i el 12 de juliol de 1821 San Martín ocupà Lima i proclamà la independència del Perú. San Martín esdevingué "protector del Perú" i continuà els seus esforços per establir un règim monàrquic. Això no obstant, l'alliberament total del Perú no podia ésser assolit sense ajut extern, i el demanà a Simón Bolívar, reunit amb el qual a Guayaquil (1822) no arribà a cap entesa, bé que no se li oposà en no disposar dels recursos d'una nació organitzada. Les dificultats internes peruanes el feren dimitir (1822), i tornà a Buenos Aires, però davant el recel de les autoritats anà a Europa. Encara intentà (1827) una acció mitjancera a l'Argentina, però tornà a Europa, des d'on mantingué una abundant correspondència amb prohoms sud-americans.
Sucre, Antonio José de (1795-1830)
Capitost de la independència sud-americana. Crioll veneçolà, a 15 anys s'uní als insurrectes i combaté a Veneçuela i Colòmbia. General i lloctinent de Simón Bolívar (1818), li fou encomanat l'alliberament de l'Equador, empresa en la qual reeixí, després de guanyar la batalla de Pichincha (1822). El 1823 fou enviat al Perú a fi d'impedir la recuperació reialista. Vencedor a Junín i a Ayacucho (1824) —batalles que anorrearen el poder virregnal al Perú—, fou nomenat mariscal d'Ayacucho. Bolívar li encomanà aleshores l'organització de l'alt Perú, i tots dos redactaren una constitució. El 1826 Sucre fou elegit president de la República Bolívar, seguint els desigs dels criolls de Charcas i Potosí, que refusaren l'annexió amb el Perú, Colòmbia i l'Argentina. Es revelà com un excel·lent administrador i consolidà les bases de la nova república. Tanmateix, hagué d'enfrontar-se a una revolta militar a Chuquisaca (1828) i a un atac del Perú, que cercava l'annexió de Bolívia. Dimití (1828) després de signar el tractat de Piquiza i es retirà a l'Equador; fou substituït per Santa Cruz. El 1829 fou cridat per Bolívar a fi de dirigir la defensa colombiana contra el Perú. Fou reclamat una altra vegada com a representant de l'Equador per a conservar la unitat de la Gran Colòmbia al congrés de Bogotà (1830), que presidí ell mateix. Fallit l'intent, tornà a Quito per tal d'evitar que obtingués la independència, dirigida pel general Juan José Flores, però fou assassinat a la vora de Pasto, potser per agents de José María Obando, governador de Cauca. Sucre fou el més fidel i el més capacitat dels lloctinents de Bolívar, i un dels capitosts més grans de la independència sud-americana.
Torres, Camilo (1766-1816)
Polític i patriota colombià. La seva actuació restà marcada pel fet d'haver redactat el manifest Representación del Cabildo de Santa Fe a la Junta Central de España (1809), d'orientació autonomista. Participà en la Junta Suprema (1810-11) i esdevingué president de les Provincias Unidas (1811-16), que prengueren forma republicana des del 1813. Ajudà Bolívar en la campanya veneçolana. El seu pensament polític era federalista, raó per la qual s'enfrontà amb Nariño. Durant la contraofensiva espanyola encapçalada per Morillo fou perseguit, capturat i executat.
Victoria, Guadalupe (1786-1843)
Nom amb què és conegut Félix Fernández, polític mexicà. El 1810 s'uní a la revolta d'Hidalgo i Morelos. El 1815 organitzà una guerrilla independentista a les muntanyes de Veracruz, i s'adherí al pla d'Iguala (1821). S'oposà a Agustín Itúrbide, i esdevingué un dels prohoms del sector constitucionalista, fins a arribar a president de la República (1824-29). El seu règim acabà les deixalles de la guerra d'independència, però inicià les lluites entre escocesos (conservadors i pro-britànics) i yorkesos (federalistes, liberals i pro-nord-americans). Malgrat les seves inclinacions liberals, es mostrà imparcial, però el 1828 fou substituït pel yorkès Vicente Guerrero i es retirà a la vida privada.
Personatges de la metròpoli. Cienfuegos y Jovellanos, José de (1768-1825)
Militar. Durant la guerra contra Napoleó dirigí les tropes d'Astúries; el 1816 fou nomenat capità general de Cuba, on seguí una política d'atracció i protecció dels criolls. Per pal·liar la majoria negra existent a Cuba donà facilitats per a establir-se a l'illa a immigrants estrangers; una de les noves poblacions fundades prengué el nom de Cienfuegos. Tornà a Espanya (1819), i en el Trienni Constitucional fou ministre interí de la guerra (1822).
Morillo, Pablo (1755-1837)
Militar castellà. Enviat a Amèrica per sufocar la rebel·lió independentista, es distingí per la seva brutalitat; fou derrotat a Boyacá per Bolívar (1819), amb el qual negocià (Trujillo, 1820). Fou creat comte de Cartagena i marquès de la Puerta i fou capità general de Castella (1821) i de Galícia (1832).
Weyler i Nicolau, Valerià (1838-1930)
Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d'estat major, el 1862 n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo (1863-64, durant l'efímera reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola); arran d'aquesta darrera intervenció, fou condecorat amb la «Laureada de San Fernando». Tornà a la Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina. Es distingí en l'acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a Catalunya, de la qual fou capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb el general Joan Prim, militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les illes Canàries, i li fou atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la capitania general de Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya (1893-96). S'oferí per resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el comandament de l'exèrcit colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el nomenà capità general i governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta de la insurrecció cubana, amb mètodes com el de la creació de camps de concentració, considerats els primers de la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran Bretanya. Manà un exèrcit de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història colonial d'Espanya, però el seu fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més tard intentà de reivindicar la seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc volums, 1910-11). Fou capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905, 1906-07) i, poc després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon cop (1909-14), i encara una tercera vegada (1920), enmig de l'hostilitat general. Tot i el seu caràcter poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot intervingué en l'anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s'atreví, però, a sancionar-lo.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1808 Ocupació francesa. Josep I, rei d'Espanya. Comença la Guerra del Francès contra la invasió de Napoleó. Juntes locals i Junta Suprema Central. Inici de moviments separatistes a les colònies americanes.
1810 Juntes de govern a Amèrica. Establiment de Juntes provisionals a Caracas i a les províncies del Río de la Plata. Insurrecció d'Hidalgo a Dolores (Mèxic).
1811 Independència de Veneçuela.
1814 Armistici i evacuació de les tropes franceses. Tornada de Ferran VII (regna fins al 1833).
1815 Ofensiva espanyola a Amèrica, en un intent de recuperar les colònies.
1816 Restabliment del poder espanyol a Veneçuela i Nova Granada. Congrés de Tucumán. Independència de l'Argentina.
1817 Victòria de San Martín a Chacabuco (derrota espanyola a Xile).
1818 Derrota de les tropes espanyoles a la batalla de Maipú. Independència de Xile.
1819 Els EUA compren Florida. Simón Bolívar aconsegueix la independència de Colòmbia.
1820 Primera onada de revolucions liberals a Europa.
1821 San Martín entra al Perú. Independència de Perú, Veneçuela i formació de la Gran Colòmbia. Independència de Mèxic. Iturbide es proclama emperador de Mèxic.
1822 Sucre derrota els espanyols a Pichincha. Independència de l'Equador.
1823 Guatemala, Costa Rica, El Salvador, Nicaragua i Honduras es constitueixen en Províncies Unides d'Amèrica Central.
1824 Proclamació a Mèxic de la república federal, després del destronament de l'emperador.
1825 Batalla de Ayacucho (Perú). Fi de la dominació espanyola a Amèrica (només resten com a colònies Cuba i Puerto Rico) (a banda, les Filipines). Independència de l'Alt Perú (Bolívia). Independència de gairebé tota l'Amèrica espanyola i portuguesa.
1826 Congrés de Panamà. Fracàs del projecte de Bolívar de crear la Unió Sud-americana.
1830 Segona onada revolucionària liberal a Europa.
1865 Espanya evacua Santo Domingo.
1868 Comença la Primera Guerra de Cuba (la guerra dels deu anys).
1878 Pau de Zanjón: acaba la guerra cubana dels deu anys.
1895 Comença la insurrecció cubana (guerra d'independència).
1896 Aixecament separatista a les Filipines.
1898 Guerra hispanoamericana: derrota d'Espanya enfront els Estats Units en la guerra de Cuba. Tractat de París (desembre): pèrdua de les darreres colònies a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i al Pacífic (Filipines).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874). Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • MARTÍNEZ CUADRADO, M. La burguesía conservadora (1874-1931). Historia de España Alfaguara, vol. VI. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • MIÈGE, J.L. Expansión europea y descolonización. Labor. Barcelona, 1980.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • DD.AA. El comerç entre Catalunya i Amèrica (segles XVIII i XIX). L'Avenç. Barcelona, 1986.
  • HOBSBAWM, E.J. Industria e Imperio. Ariel. Barcelona, 1977.
  • LYNCH, J.  Las revoluciones hispanoamericanas, 1808-1826. Ariel. Barcelona, 1976.
  • WALKER, G.J. Política española y comercio colonial. Ariel. Barcelona, 1980.
  • AMÈRICA LLATINA

  • MALAMUD RIKLES, C. América Latina siglo XX. Síntesis. Madrid, 1992.
  • McCAULAY, N. i BUSHNELL, D. El nacimiento de los païses latinoamericanos. Nerea. Madrid, 1989.
  • SKIDMORE, T.E. i SMITH, P.H. Historia contemporánea de América Latina. América Latina en el siglo XX. Crítica. Barcelona, 1996.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • GONZALO, J.  El desastre colonial. Historia del mundo para jóvenes. Akal. Madrid, 1996.
  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1789-1833). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1834-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà