Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió conceptual. |
|
|
La colonització. |
Colonialisme
Doctrina i actitud que defensen amb raonaments racials, ètnics,
econòmics, polítics o morals la colonització, o sigui l'existència d'unes relacions de
subordinació entre una nació dominant i els pobles o territoris que en depenen (colònia,
colonització).
Colonització
Acció de colonitzar, d'establir una colònia o convertir un territori en
colònia.
El mot colonització a l'època moderna
és ambivalent. D'una banda, significa la introducció de la civilització europea a
països socialment i econòmicament endarrerits, als quals hom imposà la llengua, els
costums, les tècniques de producció i les creences religioses del país colonitzador.
D'altra banda, significa l'explotació comercial, en règim de monopoli, dels recursos
naturals d'un país o territori, condicionant l'estructura de la propietat de la terra,
els sistemes de conreu i els sistemes d'explotació minera. Aquesta explotació
significà, sovint, un procés irreversible d'exhauriment dels recursos de les colònies,
i el fet que la metròpoli dictés lleis que hi prohibien les activitats manufactureres
fou un fre per a llur desenvolupament industrial. La colonització moderna neix de
l'interès per trobar una ruta marítima d'accés a les mars de l'Índia per tal de
satisfer la demanda d'espècies de l'Europa occidental, però també per tal de satisfer
la creixent necessitat de metalls preciosos provocada pel ple desenvolupament de
l'economia monetària i perquè el comerç Europa-Extrem Orient se saldava sempre amb un
dèficit europeu que calia cobrir amb un drenatge de metalls preciosos cap a Orient. Els
capdavanters d'aquest moviment foren els portuguesos.
Conquesta
Acció de fer-se seu per la força (un país, un territori, etc).
Descobriment
Descoberta d'un territori no conegut, generalment com a resultat d'una expedició de
recerca.
Imperi
Estat o estats sotmesos a un emperador. Entre els
diversos imperis de la història es destaquen l'imperi Romà, el Sacre Imperi
Romanogermànic i l'imperi Bizantí.
Des de finals del segle XV, es forma l'imperi
hispànic americà.
Imperi colonial
Cadascun dels conjunts de territoris colonitzats per diverses potències
europees i sotmesos a llur sobirania.
Colònia
Establiment fundat per un cert nombre d'habitants d'un
país que van a poblar una terra allunyada d'aquell, amb el qual continuen vinculats.
A les èpoques moderna i contemporània, territori dels països descoberts, sotmesos a un
domini polític i administratiu i a una explotació econòmica per part d'una potència.
Les primeres colònies d'aquest període foren les dels castellans i portuguesos a
Amèrica, però ben aviat altres potències europees en expansió crearen llurs propis
imperis colonials. Algun d'aquests territoris ha continuat sota el domini de la metròpoli
fins a l'actualitat. La majoria de les vegades el règim colonial -llevat d'algunes
aportacions culturals o institucionals- fou perjudicial des del punt de vista de la
colònia, que estigué sotmesa a una explotació intensiva dels seus recursos naturals.
L'explotació comercial de l'agricultura de les colònies les ha sotmeses a un règim de
monocultura que sovint ha provocat greus desequilibris segons les fluctuacions dels preus
en el mercat internacional. Durant la segona meitat del s XX, el colonialisme de vell
encuny (político-econòmic) ha deixat pas al colonialisme dels capitals, exclusivament
econòmic però igualment eficaç per als interessos de la metròpoli. Segons el grau de dominació i segons llurs característiques
trobem diferents tipus de colònies: d'explotació, de poblament, protectorat, etc. D'altra banda, arran de les disposicions de l'ONU a favor de la
descolonització, el concepte i l'organització de les colònies han anat canviant i han
aparegut formes ambigües de colonialisme : territoris d'ultramar, províncies
d'ultramar, estats associats, etc.
Metròpoli
Nom que rep l'Estat colonitzador respecte a les seves colònies.
 |
|
El descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom, l'any
1492, va iniciar el procés de colonització castellana del continent
americà. |
El descobriment d'Amèrica i l'ocupació castellana
En arribar a l'illa de Huanahaní, Colom només encetà un llarg camí de descobriments
que no arribà a terme fins el temps republicà. De fet, però, coexistiren quatre
processos descobridors, connexos però distints: entre el 1500 i el 1800, Castella,
Anglaterra, Portugal i França coincidiren en llurs interessos colonials, bé que amb cims
de poder successius. Convé, doncs, de parlar-ne separadament. Castella fou la primera a
afirmar el dret de possessió, d'acord amb les butlles pontifícies d'Alexandre VI
(1493-94). Aquest dret es veié ratificat quant al poblament de les noves terres, i quedà
reservat als súbdits de la corona de Castella, en el testament d'Isabel de Castella.
Malgrat que pel mateix testament foren llegades la meitat de les rendes d'Índies al rei
Ferran II de Catalunya-Aragó, aquest, però, s'atribuí durant el període de nova
separació de les corones (1493-96) la meitat de la sobirania de les noves terres.
Després de la confusió d'atribucions durant la regència del rei Ferran a Castella, les
demandes dels altres estats peninsulars durant el regnat de Carles I (Catalunya, el 1522)
foren inútils quant a obtenir participació a les noves empreses, i el monopoli
comercial, aviat concentrat a favor de Sevilla, acabà de reblar l'exclusió dels qui, al
capdavall, eren legalment estrangers a la corona castellana. En el primer període del
descobriment, però, i abans de la definició institucional indicada, alguns catalans, com
Pere de Margarit i fra Bernat Boïl, passaren a les Índies en els viatges colombins.
Després de formalitzada, aquesta exclusió dels súbdits no castellans de la monarquia
fou aplicada, amb algunes excepcions, però, fins al s XVIII. Aquesta exclusió es veié
esportellada de bona hora per part dels religiosos catalans, a través de llur pertinença
a ordes missioners que també existien a Castella. La primera etapa es limità a ocupar
les illes del Carib i a explorar la costa de l'Amèrica Central i de Veneçuela: aquesta
situació es perllongà fins poc després de la mort de Ferran el Catòlic (1516). Amb la
gran expedició de Cortés hom inicià l'etapa culminant de l'expansió castellana: la
conquesta dels imperis asteca i maia, l'arribada a la Florida i l'exploració, al nord, de
tota la comarca del Mississipí i, al sud, de Guatemala fins a Panamà; simultàniament,
Juan Díaz de Solís fondejà al Riu de la Plata amb el primer estol, sense arrelar-hi.
Vers l'any 1530, el nucli poblador de Panamà empenyé cap al sud: Pizarro dugué a terme
la conquesta de l'imperi inca (1532) i n'incorporà a Castella els territoris des de Xile
fins a Colòmbia. Reflex d'un concepte de colonització, seguí la conquesta un reguitzell
de fundacions: Cartagena (1553), Quito (1534), Lima i Guaiaquil (1535), Asunción (1537),
Bogotà (1538), Xuquisaca (1539), Santiago de Xile (1541), Mérida de Yucatán (1542),
Potosí (1545), La Paz (1548), Caracas (1562). A mitjan s XVI l'ocupació castellana havia
ja assolit les seves línies essencials: una instal·lació bastant perifèrica, la
dependència de l'estructura demogràfica i urbana autòctones, la basculació de
l'Amèrica del Sud vers el Pacífic. Aquest perfil d'ocupació féu néixer les anomenades
zones de frontera, límits del domini efectiu castellà, molt exposades als atacs
d'indis lliures i habitades per població semimilitar (Xile, orient de Caracas, vessants
amazònics del Perú i de Quito, nord de Nova Espanya, etc). Durant el s XVII no
s'empregueren grans conquestes, ans fou un període de consolidació i de defensa, amb
empreses que tendien a completar l'ocupació de territoris marginals, com la submissió
dels darrers maies independents al Petén o com la conquesta de la Nova Catalunya pel
català Joan Orpí (1631-45). Els darrers grans descobriments i les darreres ocupacions
tingueren lloc durant el s XVIII. Els catalans, a causa de la unificació consegüent
a la Guerra de Successió, hi pogueren tenir una participació molt important, sobretot a
la conquesta d'Alta Califòrnia, per Gaspar de Portolà, Pere Fages, Ferran Ribera i
Montcada i altres caps i amb la cooperació d'una companyia de voluntaris catalans, i els
marins Vicenç Vila i Joan Perers. Aquest darrer dugué a terme, després, l'exploració
de les costes del Pacífic de l'Amèrica del Nord fins a Alaska (1773). Entre el 1600 i el
1800, però, l'activitat missionera en territoris no sotmesos militarment introduí la
cultura europea i els vinculà a la resta de les terres poblades (jesuïtes del Paraguai,
Chiquitos, Moxos, Mainas, Orinoco; caputxins a Nova Catalunya i a la Guaiana; franciscans
a Califòrnia).
La colonització espanyola a Amèrica
Gairebé simultàniament als portuguesos i amb finalitats similars, la corona de Castella
inicià les seves empreses marineres, però la circumstància del descobriment d'Amèrica
(1492) féu que la colonització castellana adquirís un caràcter diferent. En pocs anys
els castellans dominaren unes extensions territorials amplíssimes, que comprenien Mèxic
i Florida a l'Amèrica del Nord, les Antilles, l'Amèrica Central, la part de l'Amèrica
del Sud que li corresponia pel tractat de Tordesillas i les illes Filipines (1564). És
clar que el nombre de nous pobladors i conqueridors en relació amb la superfície
controlada feia impossible un domini efectiu, però l'allunyament de les rutes
tradicionals del comerç féu que l'ocupació del terreny s'acomplís amb mòbils i
sistemes diferents dels tradicionals dels portuguesos. Les condicions d'ocupació i
explotació del territori es regiren pel dret medieval de conquesta, i en l'ocupació de
la terra hom emprà les tècniques de l'aprisió aplicades durant els primers moments de
la repoblació de la Península Ibèrica. Més tard, amb el triomf de la doctrina
mercantilista i l'anul·lació del monopoli atorgat inicialment al descobridor,
l'explotació del territori descobert esdevingué més sistemàtica, organitzada i
controlada per l'estat, que esperava treure'n importants fonts d'ingressos per a finançar
el dèficit crònic de les finances. El sistema d'explotació colonial imposat per
Castella fou extraordinàriament restrictiu i centralitzà el control de totes les
operacions a Sevilla, on actuava la Casa de Contratación. D'altra banda, les colònies
eren com un gran mercat reservat a la producció de la metròpoli i llur funció única
era de subministrar matèries primeres i metalls preciosos a la Península. Ben aviat,
però, aquesta estructura monolítica començà d'esquerdar-se per la mateixa situació a
la metròpoli, que ja a la fi del s XVI era incapaç de cobrir amb la seva producció la
demanda del mercat americà. Això fomentà la invasió de la Península Ibèrica amb
manufactures estrangeres destinades al mercat americà i que eren pagades amb les remeses
de metalls preciosos, fet que provocà un drenatge continu de l'or i l'argent cap als
veritables centres manufacturers d'Europa. Indirectament aquestes deficiències fomentaren
el contraban i el desig de les altres potències europees de participar en el negoci
colonial, que els empenyé cap a la creació de llurs pròpies bases de penetració.
Durant el s XVIII el reformisme borbònic intentà de racionalitzar l'administració de
les colònies amb la introducció de les intendències i el foment de l'explotació de
productes agraris comercialitzables, però l'aparició del liberalisme polític i
econòmic i les contradiccions internes del domini hispànic a Amèrica conduïren la
majoria dels països a la independència al començament del s XIX. Només uns residus
(Cuba, Puerto Rico, les Filipines) continuaren sota el poder i l'explotació d'Espanya
fins el 1898.
Índies Occidentals
Denominació oficial dels territoris de la corona de Castella a ultramar. L'origen del
nom, que inicialment fou el d'Índies, provenia de l'error geogràfic de Cristòfor Colom,
que creia haver arribat al Japó i a la Xina i no a un nou continent. El nom d'Índies
prosperà, i així constà a tots els documents oficials des del començament del s XVI,
en què designava tant la terra ferma com les illes. Un cop descobert el Pacífic (1513) i
després del viatge de Magalhães i Elcano (1522), fou palesa la duplicitat de noms entre
l'Amèrica hispànica i l'Extrem Orient i hom adoptà la denominació d'Índies
Occidentals per Amèrica i d'Índies Orientals per a l'Extrem nom fou adoptat també per
diverses companyies comercials que traficaven entre Europa, l'Àsia oriental i Oceania,
com la Companyia de l'Índia Oriental (1599) i la Companyia Holandesa de les
Índies Orientals (1602).
|
|
L'administració de l'Imperi. |
Administració metropolitana
Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i
activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen
l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les
lleis els atorguen. És la forma de govern imposat per les metròpolis a les seves
colònies per tal d'administrar-les.
L'administració a les Índies de Castella
Les institucions polítiques castellanes a Amèrica, per raons alhora històriques i
sociològiques, foren les que assoliren un major desenvolupament. Els reis castellans no
volgueren aprofitar-se de les noves terres mitjançant meres bases comercials, sinó que
des del començament afirmaren llur voluntat de poblar-les amb súbdits de la corona
castellana. Així, hom es féu càrrec de les poblacions índies, els nomenà autoritats
adients, finançà les despeses de l'evangelització, tot comprometent-se oficialment en
la promoció i la integració cultural dels pobles indígenes. Des d'un punt de vista
legal, almenys, les Índies eren part constitutiva de la corona, en peu d'igualtat amb els
territoris peninsulars de la corona de Castella. D'ací que l'estructura administrativa
dels dominis castellans fos molt desenvolupada, per comparació amb la de les colònies
veïnes. Aquest edifici fou bastit aprofitant elements ja existents a Europa i adaptant-ne
d'altres a la situació americana o, també, deixant sobreviure institucions indígenes.
Aquesta piràmide administrativa començava a Castella, on el consell d'Índies
centralitzava tots els afers ultramarins (sota els Borbó hagué de compartir els poders
amb la secretaria de marina i d'Índies, creada el 1717, que Carles IV tornà a
abolir). En territori colonial, els virreis gaudien teòricament de plens poders dins
llurs territoris (virregnats de Nova Espanya, i del Perú, creats el 1534, Nova Granada,
1739, i Riu de la Plata, 1777). Les audiències complien les funcions judicials i ensems
també algunes d'administratives (arribaren a funcionar les de Santo Domingo, Panamà,
Lima, Charcas, actual Sucre, Quito, Bogotà, Guadalajara, Manila, Santiago de Xile, Buenos
Aires i Mèxic). Per sota les audiències hi havia els corregidors, representants del rei
a nivell local. Hi hagué territoris que s'organitzaren en forma de capitanies generals
(Xile, Cuba, Guatemala) o governacions (Veneçuela, Paraguai), generalment sota
l'autoritat militar; el virrei, però, hi conservava alguna jurisdicció. En el govern
municipal hom adoptà el model castellà del cabildo, amb un nombre de regidors
variable segons la importància de la ciutat i encapçalat per dos alcaldes ordinaris;
tant els regidors com els alcaldes eren rellevats cada any per cooptació dels regidors
cessants; a més de les funcions de govern urbà, els alcaldes feien de jutges de primera
instància. Tota l'administració de les finances públiques era a cura d'un cos
d'oficials reials, al servei d'una xarxa de caixes reials que recollien els imposts,
satisfeien les despeses de l'estat i trametien el sobrant a les caixes centrals.
Carles III introduí un canvi substancial en l'estructura administrativa en crear el
carrec d'intendent, segons el model francès (1765-17): la seva tasca primordial era de
promoure l'activitat econòmica; però gaudia, també, de facultats militars, judicials i
d'administració d'hisenda.
Consell d'Índies
Òrgan suprem de govern de les colònies de la corona espanyola. El seu origen fou un
simple comitè del Consell de Castella (1519), però ja el 1524 fou creat el Consell Reial
i Suprem de les Índies. Per a les Índies actuava alhora com a tribunal suprem
d'apel·lació, com a consell assessor de la corona i com a organisme directiu dels afers
colonials. Durant el regnat de Felip II es componia d'un president, set o nou consellers,
un fiscal, un secretari, tres relators, quatre comptadors, un receptor, dos escrivans de
cambra, un algutzir de cort, un cronista major, un cosmògraf major i uns quants
funcionaris menors; l'emperador Carles creà, el 1528, el càrrec de gran canceller
d'Índies. Les primeres ordenances del consell foren les Leyes Nuevas de 1542-43.
El 1571 foren aprovades unes noves Ordenanzas del Consejo, que el 1636 Felip IV
féu modificar. Dependents del consell, la Junta de Guerra d'Índies, creada el 1597,
tenia cura de la defensa de les colònies, i la Cambra d'Índies, creada el 1600, proveïa
els càrrecs públics i eclesiàstics. Durant el s XVIII fou dividit en dues sales (una de
govern i una de justícia) i restà sota el control de la Secretaria d'Índies, fet que en
minvà molt l'autoritat i la importància. Les corts de Cadis (1812) el suprimiren
definitivament. Malgrat la burocratització i la lentitud, fou un òrgan eficient i
objectiu, dotat d'un fort esperit jurídic i d'una gran continuïtat en els principis
colonitzadors.
Lleis d'Índies
Conjunt de normes i disposicions dictades per la corona de Castella i referides a les
seves possessions d'Amèrica. Les primeres instruccions, capitulacions i lleis
complementàries foren unificades el 1573 a les Ordenanzas de descubrimientos y nueva
población de Felipe II. El problema de l'encomienda motivà les Leyes de
Burgos (1512) i les Leyes Nuevas (1542), que toparen amb una forta oposició.
Les lleis foren recopilades diverses vegades, la darrera de les quals fou la Recopilación
de leyes de los reinos de Indias (1680).
Virrei
Alt funcionari politicoadministratiu que governa un
virregnat com a representant del rei o en lloc seu i, per tant, amb plenitud de
jurisdicció civil, criminal i administrativa. Els Reis Catòlics crearen els càrrecs de
virrei d'Aragó, de Navarra i de Galícia i el d'Índies (per a Colom). Carles V creà els
virregnats i els càrrecs de virrei de Nova Espanya (1535) i el Perú
(1544), i al s XVIII foren constituïts els de Nova Granada (1717) i el Riu
de la Plata (1777).
Capità general
Oficial que exerceix el comandament de totes les
forces militars del territori per al qual ha estat nomenat.
El capità general d'Índies era president de l'audiència del seu districte i era
assessorat militarment per una Junta de Guerra. Tenia a les seves ordres els almiralls de
les armades situades en aigües de la seva jurisdicció.
Governador
Funcionari al capdavant d'una colònia. La designació
de governadors esdevingué necessària des del moment que els imperis, amb llurs
conquestes, ampliaren les fronteres, i calgué delegar l'autoritat del monarca en
funcionaris que regissin en nom seu les províncies.
|
|
L'organització territorial de l'Imperi. |
Virregnat
Territori sotmès a la jurisdicció d'un virrei.
Virregnat de Nova Espanya
Virregnat dependent de la monarquia hispànica que corresponia al territori de l'actual
Mèxic. Després de la conquesta per Cortés fou constituït el virregnat, el 1535, del
qual depenien les audiències de Guadalajara, Guatemala i Mèxic, fins que el 1810
s'inicià la lluita per la independència, aconseguida pel pla d'Iguala, el 1821.
Virregnat del Perú
Demarcació administrativa colonial dels territoris castellans a l'Amèrica del Sud. Creat
el 1542, comprenia Nova Castella (Perú), Tierra Firme (Panamà), Nova Granada
(Colòmbia), Quito (Equador), Charcas (Bolívia), la conca del Riu de la Plata i Xile. El
primer virrei, Blasco Núñez de Vela, hagué de recuperar l'autoritat reial a la zona i
fer aplicar les noves lleis del 1542, fet que provocà una forta resistència entre els encomenderos
fins el 1554. Francisco de Toledo (1569-81) organitzà l'administració del virregnat,
que esdevingué el més important de l'Amèrica llatina gràcies a la seva producció
d'argent, base econòmica del període colonial peruà. La capital, Lima, fou el centre
cultural i eclesiàstic més notable de tota l'Amèrica del Sud fins al s XVIII.
L'extensió i complexitat del virregnat en feren molt difícil l'administració i el 1739
fou creat el virregnat de Nova Granada amb seu a Bogotà. El 1776 la formació del
virregnat del Riu de la Plata amb capital a Buenos Aires reduí el virregnat del Perú a
les actuals repúbliques del Perú, Bolívia, Xile i l'Equador, però Xile esdevingué
capitania general el 1778. El virregnat del Perú fou el darrer bastió reialista a
Amèrica i desaparegué el 1824 després de la derrota d'Ayacucho, que donà el poder als
independentistes.
Virregnat de Nova Granada
Virregnat dependent de la monarquia hispànica que comprenia el territori dels actuals
estats de Colòmbia, l'Equador, Veneçuela i Panamà i una part del Perú i del Brasil.
Establert el 1717, de la lluita per la independència es formà, el 1819, la República de
la Gran Colòmbia, fins que es desintegrà per constituir les repúbliques de Veneçuela
(1829), l'Equador (1830) i Nova Granada (1831), que el 1886 prengué el nom de República
de Colòmbia, de la qual sorgí, el 1903, la de Panamà.
Virregnat del Riu de la Plata
Divisió administrativa creada per la corona castellana el 1777 a la conca del Riu de la
Plata. La revaloració dels productes agrícoles i ramaders de l'estuari, la pressió
anglesa sobre el port de Buenos Aires i la competència amb Portugal sobre la banda
oriental decidiren la divisió del virregnat del Perú. El del Riu de la Plata abastà les
governacions de Buenos Aires, Paraguai, Santa Cruz de la Sierra i Tucumán, el districte
de l'audiència de Charcas i els territoris sota la jurisdicció dels cabildos de
Mendoza i San Juan de Pico amb un màxim de 800 000 habitants. L'etapa virregnal coincidí
—i la motivà en gran part— amb una forta expansió econòmica i cultural. Els
cereals i la ramaderia abastaven els mercats americans i europeus. Foren establertes les
bases d'una indústria càrnia, de cuirs i tèxtil, i començà l'explotació de la Pampa.
Les institucions virregnals —la duana, la intendència, el consolat, etc—
sobrevisqueren a la independència. Córdoba fou el centre cultural més important
gràcies a la seva universitat i Buenos Aires esdevingué un gran centre mercantil. Pedro
de Ceballos en fou el primer virrei (1777-78) i Javier de Elío el darrer. La declaració
d'independència l'any 1814 a Buenos Aires abolí el virregnat. Sobre el seu territori
sorgiren l'Argentina, el Paraguai, l'Uruguai i part de Bolívia.
Capitania general
A l'Amèrica hispana, durant el s XVII, demarcacions militars dels virregnats
d'Índies, organitzades pels mateixos virreis o governadors.
Governació
A Amèrica, durant el domini hispànic, demarcació administrativa, sota el comandament
d'un governador, dins un virregnat o una capitania general.
|
|
L'explotació econòmica. |
Encomienda
Institució d'origen medieval, que fou la base de les famoses encomiendas de indios
aplicades a Amèrica després de la descoberta i que consistien en la cessió, a un encomendero,
dels drets que els indis havien de pagar a la corona; en canvi, l'encomendero es
comprometia a instruir i evangelitzar el lot d'indis que li havia tocat i que treballava
per a ell (encomienda de servicio personal) o que pagava en diner (encomienda de
tributo). Introduïda a les Antilles el 1503, l'encomienda es convertí en la
base de la vida econòmica dels conquistadores, que, per explotar la terra i
aconseguir uns beneficis elevats, volien una mà d'obra barata. Però la idiosincràsia
dels indis antillans topà amb les formes econòmiques i culturals dels conqueridors, i la
població indígena experimentà una minva impressionant. Al continent la situació fou
distinta, puix que el nivell econòmic dels indis i llur predisposició per al treball
eren superiors; això hi féu predominar l'encomienda de tributo. Hernán Cortés
introduí l'encomienda a Mèxic, i Carles V permeté nous repartiments d'indis al
Perú (1533) i a Mèxic (1535). Diferents teòlegs, bé que no posaven en qüestió que
l'indi hagués de treballar per als europeus, protestaren pel caràcter d'explotació
d'aquest treball. El primer que hi manifestà la seva oposició fou Antonio de Montesinos
(1511), i una junta reunida a Burgos imposà certes limitacions a l'encomienda (lleis
de Burgos, 1512). El màxim opositor fou Bartolomé de Las Casas, que en la seva Historia
de las Indias denuncià repetidament els abusos dels encomenderos. Això
obligà la corona a revisar la seva posició, i les Leyes Nuevas (1542) establiren
que hom no concedís noves encomiendas i que les ja concedides desapareguessin en
caducar i els indis tornessin a dependre de la corona. A partir d'aleshores i malgrat la
forta oposició dels encomenderos, la institució caminà lentament cap a la seva
desaparició, accelerada al s XVIII per les mesures dels Borbó espanyols i pels
factors econòmics, quan l'augment del nivell de vida féu que els ingressos procedents de
les encomiendas tinguessin un caràcter secundari.
Mita
Institució legal introduïda a l'Amèrica Llatina per la colonització hispànica, que
regulà el repartiment dels indis en torns per a llur treball forçat en diversos serveis,
especialment la mineria. La mita no constituïa una obligació personal, sinó un
allistament territorial, i els seus efectes foren desastrosos per a la població indígena
a causa del nombre de víctimes que produí i de l'abandó del territori per part dels
indis per defugir aquest treball obligatori.
Reducció
Poble destinat als indis creat pels colonitzadors hispànics, primer com a contrapartida i
després com a substitució de les encomiendas privades o senyorials. Aquesta
política fou iniciada pel virrei del Perú Francisco de Toledo (des del 1570) mitjançant
l'agrupament dels indígenes del virregnat i llur "reducció" a un tipus de vida
comuna i sedentària en nuclis d'habitatges. Administrades globalment per un corregidor
d'indis, a cada reducció continuaven exercint la seva jurisdicció i govern els antics
cacics. Aquesta política, aparentment protectora, tenia uns objectius colonials ben
clars: assolir un control general de la població sotmesa, dificultar la pràctica de la
religió andina, afavorir la conversió al cristianisme, facilitar el control del pagament
del tribut i l'acompliment de les servituds colonials i uniformar l'esquema administratiu
dels indígenes. Cada poble posseïa una església, atesa per un sacerdot anomenat
doctriner, que en alguns casos arribà a exercir jurisdicció i govern.
Repartiment d'indis
Assignació de mà d'obra indígena als colons castellans.
Ingeni
Hisenda que conté una plantació de canya de sucre i
hom obté el sucre.
Pacte colonial
Règim d'intercanvi comercial entre la
metròpoli i les colònies que consistia en el fet que les colònies actuaven com un gran
mercat on la metròpoli venia la seva producció manufacturera. El país colonitzador
obtenia de les colònies tot tipus de matèries primeres amb les quals fabricava bona part
de les manufactures que posteriorment hi venia. La colònia es veia obligada a comerciar
amb la seva pròpia metròpoli.
|
|
La societat colonial. |
La societat colonial a l'Amèrica hispana
La societat colonial arrelada a les Índies de Castella es componia de diversos estaments
rigorosament estratificats: blancs (europeus i americans), mestissos, indis i negres (no
tots esclaus, però en situació marginada). Aquesta societat, sobretot els grups blanc i
mestís, visqué un llarg procés d'arrelament i d'americanització (a nivell polític,
econòmic i cultural). El punt de partença d'aquest procés foren els mateixos
conqueridors del s XVI, que arribaven europeus de cap a peus a Amèrica, però que aviat
sentien la veu de la nova terra: alimentació, vestit, habitatge, parla, treball, fonts de
riquesa, tot restava segellat amb l'empremta americana. El contingent cada dia més
nombrós d'europeus americans anà distanciant progressivament la colònia de la
metròpoli.
Indígena
1. Que és nat en el país que habita.
Que creix, que es fa o habita naturalment en una regió, no importat.
2. Que pertany a un grup ètnic existent en un país
d'ultramar abans de la seva colonització.
Colon
Persona que forma part d'una colònia.
Crioll -a
A l'Amèrica colonial hispana, fill de peninsular nascut a Amèrica.
El nom s'estengué per l'Amèrica portuguesa i francesa i àdhuc per les colònies
d'altres continents. El reduït nombre de dones blanques emigrades a les Índies
occidentals motivà que els criolls fossin un grup numèricament escàs en comparació amb
els mestissos, bé que superior al dels peninsulars. Durant els ss XVI i XVII els criolls
participaren en la vida colonial en les mateixes condicions que els peninsulars i
assoliren una elevada posició social i econòmica, però sense arribar encara, en
general, als alts càrrecs polítics. La supressió de la compra de càrrecs (1812) i la
vinguda d'una nova fornada de comerciants, funcionaris i militars peninsulars molt actius,
decidiren els criolls a considerar-se com una classe diferenciada. Influïts per les
doctrines revolucionàries nord-americanes i franceses i encoratjats pels interessos
estrangers, particularment britànics, s'anaren deslligant de la metròpoli a la darreria
del s XVIII i a la primeria del XIX. La difícil situació d'Espanya, pràcticament
incomunicada amb Amèrica durant aquests decennis, deixà les colònies a llurs mans.
Alguns fets, com la defensa de Buenos Aires el 1806, els donaren plena consciència de
llur força. El triomf final dels moviments independentistes consagrà el poder de
l'aristocràcia criolla, la qual, però, hagué d'afrontar posteriorment les masses
mestisses, decidides a participar en la direcció dels nous estats.
Indià -ana
Individu natural, però no aborigen, de l'Amèrica del Sud.
|
|
L'aculturació. |
Aculturació
Procés d'adquisició, per part d'una comunitat determinada, d'elements culturals
aliens (formes de comunicació, llengua, costums...), que comporta la pèrdua dels propis,
com a conseqüència del contacte directe amb una altra civilització.
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que
determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials
d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment
diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de
conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys,
adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida
-el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de
contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un
intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la
freqüència o duració d'aquest contacte.
Evangelització
Difusió de l'evangeli en els pobles on no és
conegut. La història de l'evangelització és més coneguda com a història de les missions.
Missió
Tramesa de sacerdots i de missioners en general a noves terres per a propagar-hi una
doctrina religiosa.
Missioner -a
Persona dedicada a l'evangelització d'un país de majoria no cristiana, on no és
establerta la jerarquia indígena.
|
|
L'emancipació. |
Emancipació
Procés històrico-polític d'una colònia que tendeix a
la seva independència.
Descolonització
Procés que tendeix a la independència o a l'autodeterminació política dels
països colonitzats.
Independència
Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un
país, etc, no sotmesos a l'autoritat d'altres.
Independentisme
Moviment que cerca la independència d'un poble, un
país, una nació, etc. És una aspiració pròpia dels nacionalismes d'afirmació i
d'alliberament. És la modalitat política de
nacionalisme dels pobles que estan dominats per altres nacions i que organitzen moviments
de separació, o de les colònies que volen desfer-se de la dominació de la metròpoli i
organitzen moviments d'alliberament.
Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà,
localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més
sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici
del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà.
S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme.
Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu
poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Semblant
al d'independència, el terme és usat, sobretot, en la història dels EUA.
Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana,
dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de
constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta
representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a
decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest
darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació
considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una
facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a
l'autodeterminació. És el dret dels pobles
a escollir lliurement la seva pròpia sobirania, el seu destí polític.
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat
sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i
cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix
l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals
és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
|
|
L'emancipació de les colònies americanes
hispàniques. |
Emancipació de les colònies castellanes
La penetració de les idees il·lustrades als regnes d'Índies s'esdevingué, malgrat les
prohibicions de les autoritats, per mitjà sobretot d'un actiu contraban de llibres (l'Encyclopédie,
Montesquieu, Rousseau, etc), que eren llegits àvida ment per les classes cultes:
propietaris, comerciants i gran part de l'alt clericat i dels membres d'ordes. Les
tensions irresoltes de la societat colonial, especialment la pretensió dels criolls de
tenir accés als oficis públics, l'expansió de la burgesia mercantil, la penetració de
les idees revolucionàries, l'exemple dels EUA, provocaren al tombant del segle diverses
temptatives més o menys independentistes, entre les quals cal citar la insurrecció dels
negres de Coro (Veneçuela), que proclamaren la "llei dels francesos", la
conspiració del mallorquí Joan Baptista Picornell i els seus companys i la de Manuel
Gual i José María España, ambdues igualment a Veneçuela, la d'Antonio Nariño a Nova
Granada i sobretot la temptativa, ja més seriosa però igualment fracassada, del
revolucionari Francisco de Miranda (1806), altra vegada a Veneçuela. Fou, però, la
invasió de la Península Ibèrica per Napoleó i el moviment de resistència que s'hi
organitzà, que, en llevar tot fonament de legitimitat a l'autoritat dels oficials del rei
presoner, i en suscitar l'emulació dels criolls en la fundació de "juntes
conservadores dels drets de Ferran VII", donaren pertot l'impuls al procés que havia
de desembocar a la independència. El 1810 es constituí a Caracas una junta governativa
que havia de regir el territori, i el 1811 es produí la declaració d'independència de
les Províncies Unides de Veneçuela: fou la primera colònia hispànica que assolí la
independència absoluta. La reacció espanyola, sota el comandament de Monteverde,
pervingué a sotmetre pràcticament tot el país, però Simón Bolívar aconseguí de
defugir la persecució realista. Les lluites per la independència evidenciaren les
tensions existents al si de la societat de l'època. Així, a Veneçuela, durant set anys
(1810-17), els patriotes mantuanos representaren les classes criolles privilegiades
que s'oposaven a les masses de llaneros, esclaus i plebs de color. La lluita entre
el reialista Boves, cap de la cavalleria dels llaneros, i el patriota Bolívar als
primers anys no fou l'expressió de l'enfrontament entre l'Espanya absolutista i
l'Amèrica lliure, sinó el combat entre un exèrcit d'esclaus, peons i desposseïts de
tota mena i els terratinents exportadors, de refinada cultura, que tenien Bolívar com a
cap suprem. El 1817 Bolívar fugí a Jamaica i a Haití, i en tornar al continent
s'inicià el període (1817-24) dels seus grans triomfs polítics i militars. Abolí
l'esclavitud i, mort Boves, els seus mateixos soldats es passaven a Bolívar en concedir
aquest les possibilitats d'elevar-se militarment i socialment en la seva lluita contra els
reialistes. En aquesta segona etapa, el Libertador aconseguí les bases social i política
necessàries per a continuar triomfalment la seva lluita contra Espanya. La creació de
juntes de govern s'estengué igualment a Nova Granada (actual Colòmbia) i al territori de
l'audiència de Quito (actual Equador). La seva sort fou decidida a la batalla de Boyacá
(1819), on Bolívar, que havia travessat els Andes prosseguint una marxa victoriosa,
derrotà el general espanyol Barreiro. Bolívar reuní el congrés d'Angostura, on
proposà la reunió de les províncies de Nova Granada amb les de Veneçuela sota el nom
de Colòmbia. La nova república quedà dividida en tres departaments: Veneçuela, Quito i
Nova Granada, amb tres vicepresidents i un president que era el mateix Bolívar.
Arran de l'agitació promoguda per l'abdicació de Ferran VII a Baiona, al virregnat de la
Nova Espanya es creà un moviment en cerca d'un govern propi sota el comandament de
l'espanyol Gabriel de Yermo, que destituí el virrei José de Iturragaray. La regència
que s'acabava d'organitzar a la Península Ibèrica nomenà virrei el general Venegas
(1810). Miguel Hidalgo, capellà del poble de Dolores, capitanejà el moviment de
resistència a les noves autoritats, tot proclamant la seva fidelitat a Ferran VII (car
també per a les antigues colònies espanyoles era el Deseado), acció coneguda amb
el nom de Grito de Dolores. L'alt clericat es pronuncià —allí com a tot
Amèrica— contra la posició del baix clericat i en contra de la insurrecció.
Hidalgo fou excomunicat i la Inquisició el declarà heretge. Hidalgo aconseguí de
conquerir Guanajuato i Valladolid, on el mateix any dictà el decret contra l'esclavitud.
Derrotat per l'exèrcit reialista, fou executat el 1811. Poc temps després, un altre
capellà de poble, José M. Morelos, continuà la lluita d'alliberament. Reuní el
congrés de Chipancingo (1813) i un any després fou aprovada la constitució d'Apatzigan.
Fou derrotat, però, per les forces reialistes i executat (1815). La figura de Morelos és
excepcional entre bona part dels revolucionaris d'Amèrica. En el denominat Plan de
Devastación hi ha frases com aquestes: "Cal tenir com a enemics tots els rics,
nobles i empleats de primer ordre. Bon punt serà ocupada una població, caldrà
despullar-los de llurs béns per tal de repartir-los, per meitats, entre els veïns pobres
i la caixa de l'exèrcit." També a les províncies argentines s'instal·là el 1810
la junta de govern. Les forces reialistes, en franca minoria a la capital i a les
províncies centrals, organitzaren les seves campanyes a partir de l'Alt Perú (actual
Bolívia), del Paraguai i de la Banda Oriental (territori que comprèn l'Uruguai actual).
La Junta de Mayo, impulsada pels seus principals teoritzadors, Manuel Belgrano i,
sobretot, Mariano Moreno hagué de fer front a la reacció reialista. Mentrestant, el
consell de regència a Espanya havia nomenat nou virrei a Francisco Javier de Elío, home
totalment impopular. El febrer del 1811 es produí el Grito de Asencio (Soriano), punt
inicial de la revolució uruguaiana, la qual, amb la incorporació d'un cap de gran
prestigi popular, com José Gervasio Artigas, assolí una victòria definitiva a la
batalla de Las Piedras (maig del 1811). A Xile, en esclatar la revolució, els
terratinents, sotmesos al monopoli comercial imposat pels espanyols, aprofitaren
l'avinentesa per a afiliar-se a les tesis del lliure canvi, obrint els ports de Valdivia,
Talcahuano, Valparaíso o Coquimbo a les nacions estrangeres. Un sector de la burgesia
progressista, integrat per propietaris de mines, amb el suport dels nord-americans, portà
a terme la revolució xilena. Aquest sector, sostingut pel capitalisme nord-americà
interessat en el comerç miner, fou dirigit per José Miguel Carrera, el qual s'enfrontà
al capità general O'Higgins, que comptava amb el suport de l'imperi britànic a través
de la Lògia Lautaro, que defensava el sistema terratinent liberal. La caiguda de Carrera
suposà l'hegemonia terratinent i conservadora en la política xilena del sXIX, amb la
pèrdua de la influència nord-americana en aquest estat. A partir del 1820 els anglesos
controlaren tot el comerç d'importació i d'exportació de Xile, així com la mineria. La
llarga campanya dels exèrcits revolucionaris enviats pel govern de Buenos Aires al Perú
culminà amb l'ocupació de Lima pel general San Martín el 1821. Però la seva situació
restà difícil: l'antic virregnat era el darrer reducte de l'absolutisme espanyol. Durant
el breu període constitucional d'Espanya (1821-23) San Martín intentà de negociar la
pau amb el virrei del Perú La Serna. Molts dels oficials de l'exèrcit espanyol eran
liberals i també havien lluitat en les guerres contra Napoleó al costat de San Martín.
Aquest proposava una constitució per al Perú i un príncep de la família reial
espanyola per tal de regnar damunt el nou estat, proposta que no fou acceptada i que en
definitiva menà a la lluita final per la independència. Igualment com San Martín,
Bolívar també proposà un pla de reconciliació amb Espanya basat en una confederació
que explícitament hauria de reconèixer la independència americana, de convocar una
dieta confederal, d'establir la llibertat de comerç entre totes les parts integrants de
l'imperi amb un mercat nacional únic, etc. El 26 de juliol de 1822 tingué lloc la
històrica entrevista entre Bolívar i San Martín a Guaiaquil, bé que no hi hagué un
acord total entre ells. El mateix any, San Martín renuncià al seu càrrec i es retirà
de l'activitat militar. La implantació de nou de l'absolutisme a la Península Ibèrica
motivà una sèrie de divisions al si de les forces reialistes que encara dominaven bona
part del Perú. Hi hagué un seguit d'insurreccions entre les forces patriòtiques que
motivaren que el congrés peruà cridés Bolívar, i el nomenés dictador per tal de
resoldre definitivament la greu situació del país. El Liberador nomenà Sucre cap suprem
de l'exèrcit colombianoperuà. Bolívar suprimí la mita i els repartimientos d'indis;
anul·là l'obligatorietat del treball indígena a les obres públiques; anul·là la
inalienabilitat de les terres col·lectives dels indis i n'afavorí el repartiment en un
sentit individualista. D'altra banda, les forces patriòtiques de Sucre i de José M. de
Córdoba derrotaren les tropes reialistes del virrei La Serna a les batalles de Junín i
Ayacucho (1824). Sucre declarà la independència de Bolívia (1825) no solament respecte
a Espanya, sinó també al Perú i a les Províncies Argentines. Bolívar convocà un
congrés a Chuquisaca, on fou confirmada la independència, que acceptà com un fet
consumat, malgrat la seva lluita contra els reiterats intents de balcanització americana.
|
|
El context
històric. |
Revolucions
liberal-burgeses
Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de
llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar
les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat
estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o
república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i
la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
Revolucions liberal-nacionalistes
Conjunt de revolucions de caràcter liberal-nacionalista, que presenten
dues modalitats polítiques: la dels pobles que se sentien membres d'una mateixa nació
però que no formaven un Estat i lluitaren per assolir la unió, i la dels pobles que
estaven dominats per altres estats i que van organitzar moviments de separació (cas de
l'Amèrica hispànica).
Revolucions de 1820
Primera onada de protestes contra el sistema de la Restauració. Les
revolucions del 1820 van tenir una extensió limitada i es van produir bàsicament a les
penínsules mediterrànies (a la ibèrica -a Espanya i a Portugal- i a la itàlica -a
Nàpols i al Piemont-), encara que també es van estendre a Rússia (revolta dels
desembristes) i fins i tot a Amèrica Llatina (emancipació de les colònies espanyoles).
Totes tenen en comú l'escassa participació popular i l'exigència, per part de grups
insurreccionals, de règims constitucionals (la Constitució espanyola del 1812 es
convertí en el model a imitar).
|
|
Causes de la
independència. |
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a
dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes
democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei,
llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució
Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX,
que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la
sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat
econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues
branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o
democràtic.
Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un
terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a
conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un
concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut
obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
No és el mateix contingut de nacionalisme el que hom pot detectar quan l'observa
en les seves manifestacions immediatament anteriors a la Revolució Francesa i
immediatament subsegüents, o quan, avui, hom el contempla en acció als països poc abans
sotmesos a dominació colonial. Tampoc no és el mateix el nacionalisme que manifesta i
estimula l'estat nació d'aquell nacionalisme que, a l'interior del mateix estat, poden
manifestar nacions que hi són sotmeses i que s'hi senten oprimides.
Principi de nacionalitat
Principi jurídic i polític segons el qual hi ha d'haver la plena
identitat entre nació i estat, i pel qual els grups nacionals concrets tenen dret a
constituir-se en estat independent. Es basa, per tant, a fer coincidir els estats amb les
nacions i defensa els drets dels pobles a disposar de si mateixos.
És la fórmula establerta al s XIX d'allò que, al s XX, ha estat més conegut amb
el nom de principi de l'autodeterminació o d'autogovern dels pobles. Representa, doncs,
bàsicament, l'aspecte dinàmic, en l'ordre polític, del reconeixement de l'existència
de la nació o del fet nacional.
Nacionalisme d'afirmació i d'alliberament
Es dóna quan s'engrandeix i s'exalta el sentiment nacional en una nació
que se sent oprimida, privada de la seva llibertat nacional, negada, falsejada o
amenaçada. En aquest cas, el nacionalisme que s'origina respon a una actitud defensiva,
d'afirmació i d'alliberament.
Criollisme
Corrent literari que reivindica les peculiaritats dels criolls. Bé que hom pot agrupar
sota aquest terme un bon nombre de corrents originals de la literatura llatinoamericana
—des de les lletres funcionals de les guerres d'independència, al començament del
s XIX, fins a l'indigenisme dels primers decennis del s XX—, el seu moment
més important fou entre el 1890 i el 1910, com a hereu dels romàntics i precursor del
modernisme. Als països andins, on aconseguí el seu punt culminant, es caracteritzà per
una reacció sana i vital enfront del predomini de les retòriques europees aleshores en
voga. S'han beneficiat de la seva influència novel·listes com Rivera, Icaza, Alegría i
àdhuc Asturias, o els sencillistas de la poesia argentina.
|
Fets.
Tot va començar amb la Guerra del Francès a la metròpoli.
Les Juntes revolucionàries, contràries al govern de Josep I, foren el germen dels
moviments nacionalistes, que menarien a la independència. |
Juntes de Defensa
Juntes de govern instituïdes a nombroses ciutats colonials arran de la
invasió francesa a la península Ibèrica. Els criolls optaren per no sotmetre's a
l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que, a imitació de les espanyoles, van
assumir el poder als seus territoris. Tot i que teòricament es mantenien fidels a Ferran
VII, es negaren a acceptar l'autoritat de la Junta Suprema Central i, de fet, cap
a l'any 1810 moltes es van declarar autònomes respecte de la metròpoli. La primera junta
de govern fou la de Caracas.
Junta de Caracas
Durant la Guerra contra Napoleó, Caracas rebutjà el
govern bonapartista i nomenà diputats, que constituïren, el 19 d'abril de 1810, la
primera junta de govern de l'Amèrica Llatina, la qual reconegué com a rei
Ferran VII.
Junta Suprema Central Governativa del Regne
O simplement Junta Suprema Central. Organisme polític constituït el 1808, amb
funcions de govern, per a la unificació de les diferents juntes provincials que sorgiren
en començar la guerra contra Napoleó. Aquestes juntes provincials començaren a actuar
espontàniament a causa del desprestigi de la Junta Suprema Central, constituïda a Madrid
per l'abril del mateix any per Ferran VII. La Junta de València proposà un pacte
federatiu entre totes elles, i pel setembre del 1808 es reuniren a Aranjuez i formaren la
nova entitat. Pel desembre s'instal·là a Sevilla, on acordà la convocatòria de les
antigues corts del regne, i pel gener del 1810 passà a Isla de León (Cadis), on fou
elegit un consell de Regència. Subsistí fins a l'acabament de la guerra contra
Napoleó.
|
El procés d'independència.
L'emancipació de les colònies americanes va fer-se entre 1808 i 1825.
Des de llavors, només restaren lligades a Espanya Cuba i Puerto Rico. |
Congrés
de Tucumán
Assemblea de les províncies unides del Riu de la Plata que promulgà
la independència argentina i la primera constitució (1816), malgrat que no hi foren
representades ni el Paraguai ni les províncies de Corrientes, Entre Ríos, Santa Fe,
Misiones i la Banda Oriental, fet gràcies al qual pogueren triomfar les pretensions
unitàries sota l'hegemonia del port de Buenos Aires i l'ala conservadora dels patriotes;
el triomf encara s'agreujà amb el trasllat del congrés a Buenos Aires (1817) i la
proclamació d'una nova constitució monarquista; com a reacció hi hagué rebel·lions
perifèriques al Paraguai (1813), Entre Ríos i Santa Fe (1820).
Batalla de Chacabuco
Combat lliurat el 12 de febrer de 1817 entre les
tropes de Maroto i les patriòtiques del general San Martín, les quals derrotaren els
espanyols. San Martín entrà victoriós a Santiago, amb la qual cosa restaren obertes les
portes per a l'alliberament de Xile.
Batalla de Boyacá
Acció militar de la guerra d'independència del virregnat de Nova Granada (1819). Les
tropes de Simón Bolívar hi derrotaren l'exèrcit reialista del general Barreiro, quan
aquest es dirigia a Bogotà. Bolívar assegurà així la independència del virregnat.
Congrés d'Angostura
Assemblea convocada per Bolívar a l'actual Ciudad Bolívar
(febrer-desembre del 1819), en la qual es reafirmà el desig de crear una Gran Colòmbia,
integrada per les actuals Colòmbia, Equador i Veneçuela. Bolívar fou nomenat president
provisional de la república, i fou promulgada la constitució del nou estat.
Batalla d'Ayacucho
Acció militar lliurada al peu del cim de
Condorcanquí, el 9 de desembre de 1824, entre les forces del virrei del Perú José de La
Serna (que foren completament derrotades) i les colombianes i peruanes, manades pel
general Antonio José de Sucre. Aquesta batalla, que a penes durà dues hores, significà,
a la pràctica, la fi del domini colonial a l'Amèrica continental. El vencedor concedí
als vençuts una capitulació molt honrosa, gairebé única en els annals de les guerres
d'independència de les antigues possessions castellanes.
|
|
Conseqüències per a la
metròpoli. |
Repatriació de capitals
Retorn dels capitals al país d'origen. El terme és
emprat normalment per a descriure el procés de liquidació d'inversions a l'estranger i
reinversió del producte en el mateix país inversor.
|
|
La fidelitat de Cuba va començar a trencar-se l'any 1868, amb
la Guerra dels Deus Anys. |
Guerres
de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la independència de Cuba i
que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la "guerra Chiquita"
(1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció dels EUA a favor dels
independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises—
caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10
d'octubre de 1868 al crit de «¡Viva Cuba libre!», anomenat «Grito de Yara» per la
població on tingué lloc.
Guerra dels Deu Anys
Conflicte bèl·lic (1868-78) que esclatà a Cuba originat per un moviment
nacionalista que reclamava la independència de l'illa i l'acabament de l'explotació
colonial a què Espanya l'havia sotmesa. La revolució espanyola del setembre del 1868
facilità les intencions dels grups nacionalistes, dirigits per Carlos Manuel Céspedes,
que es pronunciaren el 10 d'octubre de 1868 (Grito de Yara) en nom d'una Cuba
lliure de la dominació espanyola. Tanmateix, l'aixecament no tingué un suport unànime:
els conreadors de canya de les províncies occidentals formaven una oligarquia
identificada amb les autoritats espanyoles. Els insurgents, de majoria criolla, eren
essencialment nacionalistes i només plantejaren molt tímidament el problema de
l'abolició de l'esclavatge. El moviment degenerà en una guerra de guerrilles, incapaç
d'aglutinar tots els cubans, però difícil de controlar per les especials
característiques topogràfiques de les províncies orientals de l'illa. Les accions se
succeïren durant deu anys fins que el moviment fou momentàniament sufocat pel general
Martínez de Campos i fou signada la pau de Zanjón.
Pau de Zanjón
Tractat signat el 10 de febrer de 1878 a Zanjón (Camagüey, Cuba) entre
els insurrectes cubans i el capità general de Cuba, Martínez de Campos. La pau, que
cloïa deu anys de guerra, atorgava als nacionalistes un indult, una certa autonomia
administrativa i la possibilitat d'enviar diputats a les corts. El capitost nacionalista
Antonio Maceo rebutjà la pau, i la lluita continuà fins el 1880; però, malgrat això,
la treva fou efectiva fins el 1895, que començà la guerra d'independència. La pau de
Zanjón significà també l'inici de les grans inversions nord-americanes a l'illa.
|
La pèrdua de les últimes colònies
americanes (Cuba i Puerto Rico) va tenir lloc el 1898.
L'anomenat "desastre del 98" va suposar la fi de l'Imperi
espanyol. |
Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a
Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de
Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi
colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la
guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre
segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera
satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua
definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb
els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Guerres de Cuba
Conjunt de conflictes bèl·lics que precediren la
independència de Cuba i que hom agrupa en tres guerres: la dels Deu Anys (1868-78), la
"guerra Chiquita" (1878-95) i la de la Independència (1895-98). La intervenció
dels EUA a favor dels independentistes —secessionistes o insurrectes, i popularment mambises—
caracteritzà la fase final de la tercera conflagració. La primera guerra començà el 10
d'octubre de 1868 al crit de "¡Viva Cuba libre!", anomenat "Grito de
Yara" per la població on tingué lloc, i finí el 10 de febrer de 1878 amb la pau de
Zanjón, signada entre el general Arsenio Martínez de Campos i el president cubà Vicente
García, en un moment d'afebliment de la insurrecció que, enfront dels 70 000 soldats de
Martínez de Campos, només podia arrenglerar-ne 7 000. Seguiren uns quants anys
d'apaivagament amb alguns intents fracassats de reprendre la guerra (obra de Calixto
García, Guillermo Moncada, José Maceo i Quintín Bandera el 1879, de Francisco Varona el
1885, etc), fins que José Martí, a través del Partido Revolucionario Cubano i amb
l'ajut de Máximo Gómez i José Maceo, coordinà un nou aixecament general, que fou
iniciat amb el "Grito de Baire" el 24 de febrer de 1895. En aquesta guerra,
l'ajut dels EUA s'accentuà fins a arribar a la intervenció directa (ultimàtum del
govern de Washington al de Madrid, el 20 d'abril de 1898). La feblesa de la marina de
guerra espanyola no permetia de tenir gens d'esperança en un enfrontament amb la dels
EUA; la derrota naval de Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898) i la rendició subsegüent
d'aquesta plaça obligaren Espanya a demanar la pau —que fou signada a París el 10
de desembre de 1898— i a renunciar a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els
insurrectes tingueren a favor d'ells l'opinió pública nord-americana i llatinoamericana
en general i, a l'interior de Cuba, l'ajut dels negres i els mestissos (gairebé el 50%
del total de la població de l'illa), perquè el programa dels independentistes comportava
la igualtat de races. La rebel·lió arrelà particularment a les províncies d'Oriente
—de relleu aspre i cobertes per la manigua— i Camagüey —ramadera i
especialment adequada per a la lluita d'escamots de cavalleria—. Mal armats, tot i
les adquisicions d'armes a l'exterior, particularment als EUA, però amb prou homes, els
insurrectes començaren una guerra de guerrilles; els combats importants foren escassos;
els encontres menors, les emboscades, l'hostilització de combois, els atacs als béns
dels partidaris d'Espanya —incendi d'ingenis, etc—, molt nombrosos; en
definitiva, fou una lluita efectiva, malgrat les divergències o l'animadversió que solia
imperar entre els caps de partides i la dificultat d'instaurar un comandament únic
efectiu. Hi destacaren dos caps militars: Máximo Gómez i Antonio Maceo, ídol dels
negres i dels mulatos. Les tropes espanyoles, bé que molt superiors en nombre, en
armament i, no cal dir-ho, en instrucció, havien d'assegurar alhora la protecció de les
ciutats, dels combois, de les vies de comunicació i àdhuc de la propietat privada de
personatges influents, i perseguir les partides insurrectes. En el darrer període de la
guerra dels Deu Anys (que no hi havia a Cuba gaire més de 80 000 soldats, que
esdevingueren 200 000 a la darrera guerra), la situació dels cubans insurrectes era molt
difícil. Allò que afeblí i delmà les tropes espanyoles no foren els combats, sinó les
condicions penosíssimes de la lluita en una regió tropical, amb escassos ferrocarrils i
pèssimes vies de comunicació, en una semijungla hostil, i les malalties. Hom ha escrit
que l'any 1897 el total de morts espanyols era de 32 500, 14 500 dels quals havien estat
víctimes del tifus i de la disenteria, 7 000 de la malària i 6 000 de la febre groga.
Fou molt característica d'aquesta guerra la importància de l'ajut que prestà la
colònia espanyola de Cuba; si els seus voluntaris foren uns auxiliars interessants per a
les missions de policia i de vigilància, llur pes polític sobre la colònia espanyola
fou catastròfic, perquè la intransigència i l'ultraisme barraren el pas a qualsevol
solució possible de compromís. Entre els caps militars espanyols destacaren Domingo
Dulce i Arsenio Martínez de Campos per llur visió de la totalitat del problema, que els
portà a cercar una fórmula d'entesa en el terreny polític, i el comte de Valmaseda i el
general Weyler, per llur actuació militar en una línia de duresa. Els mètodes de
Weyler, molt criticats a l'època, anunciaren els de tot un seguit de guerres colonials
posteriors. Una aportació catalana a la guerra fou el batalló de Voluntaris que,
organitzat i equipat per la diputació de Barcelona, desembarcà a l'Havana l'any 1869.
Els interessos catalans a Cuba eren molt importants: una nodrida i pròspera colònia,
propietats, inversions i un mercat molt interessant per a les exportacions de productes
agrícoles i industrials catalans. Donen fe de la sensibilitat de Catalunya envers els
problemes que plantejà la guerra de Cuba la creació de la Comissió Permanent per a la
Defensa dels Interessos Espanyols a Cuba i la fundació del Banc Hispanocolonial, l'any
1875, de capital bàsicament català, creat per tal de posar remei a la crítica situació
de l'illa. Entre els independentistes d'origen català cal destacar el general Josep Miró
i Argenter, cap de l'estat major d'Antonio Maceo i cronista de la guerra, Lluís Robau, el
general més jove de l'exèrcit cubà, i Tomás Estrada Palma, primer president de la
República independent de Cuba.
Grito de Baire
Nom que rep l'inici de la insurrecció nacional encapçalada per José
Martí, el mes de febrer de 1895, quan els independentistes cubans s'aixecaren en armes
contra els espanyols. Amb una gran rapidesa aconseguiren el control de la part oriental de
l'illa. Els líders José Martí, Máximo Gómez i Antonio Maceo van fer avançar la
insurrecció des de la part oriental cap a les regions centrals i occidentals, i van posar
en perill l'Havana, que era la seu de la capitania general.
Reconcentrados
Nom amb què eren coneguts els cubans agrupats en camps. En començar la
guerra d'independència cubana, el responsable de la defensa espanyola, el general Weyler,
va aplicar els principis de guerra total sense concessions amb els revoltats. Va
concentrar la població rural dispersa en camps amb l'objectiu de restar ajuts als
insurrectes, i va reconquerir parcialment l'illa.
Guerra Hispanonord-americana
Conflicte bèl·lic entre Espanya i els EUA (abril-agost
del 1898). Interessats els EUA a controlar el sucre cubà i a dominar les rutes comercials
del Carib, aprofitaren l'oportunitat de la guerra d'independència cubana contra Espanya
per a intervenir-hi. El govern nord-americà, per protegir els seus súbdits, envià a
l'Havana el cuirassat Maine, el qual fou volat (15 de febrer) en circumstàncies no
aclarides. Aquest fet fou aprofitat pels EUA per a iniciar una campanya pro guerra adduint
que una mina espanyola havia enfonsat el vaixell, mentre a Espanya una campanya
irresponsable de premsa, fomentada pel govern, assegurava a l'opinió pública la
superioritat militar i naval del país. El 21 d'abril Espanya trencà les relacions
diplomàtiques amb els EUA i el 25, el govern nord-americà declarà la guerra. La desfeta
de Cavite (1 de maig) anihilà la flota espanyola del Pacífic i deixà les Filipines
sense defensa per a resistir la invasió nord-americana. L'esquadra de l'almirall Cervera
es dirigí a les Antilles, i, acorralada a Santiago de Cuba, intentà d'escapar del
blocatge, però fou totalment destruïda (3 de juliol) i quinze dies més tard es retia
Santiago de Cuba. Signat l'armistici (12 d'agost), el primer d'octubre s'iniciaren les
negociacions de pau i, amb el tractat de París, Espanya acceptà el lliurament als EUA de
les possessions de les Antilles, Filipines i l'illa de Guam. La derrota suposà per als
espanyols un desastre moral que evidencià la crisi d'un sistema polític.
Batalla de Santiago de Cuba
Batalla naval hispanonord-americana que tingué lloc a la ciutat de Santiago de
Cuba, el 3 de juliol de 1898, per la qual la ciutat fou ocupada poc després pels
nord-americans i els insurrectes.
El desastre naval de Santiago de Cuba va significar la destrucció de l'esquadra de
l'Atlàntic i fou seguit pel desembarcament nord-americà a Puerto Rico.
Tractat de París
Pau signada
a París el 10 de desembre de 1898, per la qual Espanya va acceptar el lliurament als Estats Units
de les possessions de les Antilles -Cuba i Puerto Rico-, Filipines i l'illa de Guam (a
l'arxipèlag de les Mariannes). Les Filipines i Puerto Rico es van convertir en
possessions nord-americanes, i Cuba, encara que formalment una república independent, va
quedar sota control nord-americà. La derrota suposà per als espanyols un desastre moral
que evidencià la crisi del sistema polític de la Restauració.
|
|
Els nous països
independents. |
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de
cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa
o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia. En un sentit més ampli, però,
designa la formació social en el seu conjunt i, per tant, és sinònim d'estat.
República de la Gran Colòmbia
Confederació integrada pels actuals estats de Colòmbia, Veneçuela, l'Equador i Panamà.
Fou constituïda al congrés d'Angostura (1819), i Simón Bolívar en fou el primer
president. En el congrés de Cúcuta, on en fou elaborada la constitució (1821), es
manifestaren les primeres dissensions entre centralistes i federalistes, fet que menà a
la seva desintegració: Veneçuela (1829) i l'Equador (1830) se separaren i, així
reduïda, el 1831 restà formada la República de Nova Granada, que el 1886 prengué el
nom de República de Colòmbia.
Panamericanisme
Moviment polític, econòmic i cultural que aspira
a la unió dels pobles d'Amèrica. Els seus orígens són atribuïts a Simón Bolívar,
que el 1826 convocà a Panamà els representants de les joves repúbliques americanes per
intentar d'establir la unió de les confederacions. El 1889, per iniciativa del secretari
d'estat nord-americà James Blayne, fou convocada a Washington una conferència
interamericana amb l'objectiu d'afavorir els intercanvis comercials entre els EUA i
l'Amèrica Llatina i creà, alhora, l'Oficina de les Repúbliques Americanes. El 1901 es
reuní a Mèxic i així, cada quatre anys, en una ciutat diferent. El 1910 hom creà la
Unió Panamericana amb seu a Washington i presidida pel secretari d'estat dels EUA. Durant
el comandament del president Franklin D.Roosevelt i en el curs de la Segona Guerra Mundial
fou creat un comitè per a la defensa política del continent, amb l'objectiu de
solidaritzar-se davant qualsevol agressió als països americans. El 1948 fou fundada l'Organització
dels Estats Americans. El Mercado Común Centroamericano, l'Asociación
Latinoamericana de Integración i el grup Andí preveuen la integració gradual
de les economies dels estats membres. Tanmateix, el panamericanisme no ha dissolt les
rivalitats nacionals entre els diversos estats del continent (conflictes fronterers entre
l'Argentina i Xile, Xile i Bolívia, el Perú i l'Equador, etc), agreujades en ocasions
per l'existència de règims marxistes (Cuba, Nicaragua, Grenada) i les ingerències dels
EUA.
Amèrica Llatina
Seguint criteris econòmics, polítics i socials, conjunt de regions americanes,
continentals o insulars, al S del Río Grande del Norte. Seguint criteris culturals i
històrics, però, l'Amèrica Llatina comprèn només els països colonitzats per
castellans, portuguesos i francesos al S dels EUA.
Hispanoamèrica
Nom donat al conjunt de nacions americanes de llengües
hispàniques.
Hispanitat
Conjunt dels països de llengua i cultura espanyoles.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1. Independentistes
americans.
2. Personatges de la
metròpoli. |
Independen-
tistes americans. |
Artigas,
José (1764-1850)
Un dels caps del moviment d'emancipació al virregnat del Riu de la Plata. En produir-se a
Buenos Aires el moviment del maig de 1810, s'oferí a la junta revolucionària i passà,
la primavera de 1811, a dirigir la insurrecció a la seva província natal, la Banda
Oriental. Després de la victòria d'Artigas a Las Piedras (18 de maig de 1811), les
tropes metropolitanes restaren blocades a les places de Colonia de Sacramento i
Montevideo. Quan els dirigents de Buenos Aires pactaren un armistici amb el general Elío
(octubre del 1811) i alçaren el setge de Montevideo, Artigas no acceptà aquest acord;
seguit per més de 1 500 famílies inicià un èxode que el dugué a l'altra banda
del riu Uruguai, a l'Ayuí (gener del 1813). Obertes novament les hostilitats (1812), es
reintegrà al setge de Montevideo. Un congrés provincial reunit a Tres Cruces (abril del
1813) el posà al capdavant de l'administració de la província i condicionà el seu
reconeixement de l'Assemblea Constituent de Buenos Aires a l'admissió, per aquesta, de
les Instrucciones del Año XIII. Això provocà una nova ruptura entre l'equip
centralista i de tendència monàrquica de Buenos Aires i Artigas, el qual abandonà el
setge de Montevideo (gener del 1815) i treballà en l'organització dels elements
federalistes de tot l'antic virregnat —que en el congrés de Concepción (juny del
1815) el proclamaren "protector de los pueblos libres"— i en
l'administració de la pròpia província. Entre d'altres mesures promulgà un reglament
rural (setembre de 1815) on preveia la distribució de terres vacants als no propietaris.
No acceptà la reconciliació que sobre la base de la secessió de la Banda Oriental li
proposaren els dirigents de Buenos Aires. Continuava essent, però, el principal
representant del corrent federalista al Riu de la Plata, i fins i tot dins el moviment
emancipador a l'Amèrica espanyola. Això no obstant, un cop aconseguit l'enderrocament
del Directori de Buenos Aires (febrer del 1820), la rivalitat entre el cap federalista
d'Entre Ríos, Ramírez, i Artigas degenerà en lluita oberta: vençut a La Bajada
(setembre del 1820), Artigas hagué de refugiar-se al Paraguai, d'on ja no tornà. El
1856, el govern de l'Uruguai el nomenà pòstumament "fundador de la nacionalidad
oriental".
Bolívar, Simón (1783-1830)
Militar i polític sud-americà. Féu els primers estudis a Caracas; més tard es
traslladà a Madrid i viatjà per Europa. L'any 1808 ja era a Veneçuela. El 1810
Veneçuela proclamà la independència, i Bolívar fou enviat a Londres en missió
diplomàtica. De tornada a Vençuela, començà amb Francisco de Miranda la lluita contra
els reialistes. El 1812 capitularen els patriotes, i Bolívar anà a Cartagena (Colòmbia)
i prengué part en la lluita d'aquest país contra la metròpoli. L'any 1814, des de
Jamaica, escriví la Carta de Jamaica, que constituïa tot un pla estratègic de
lluita. Després de residir a Haití, expatriat, tornà al continent i reprengué la
lluita. Angostura (Ciudad Bolívar) es convertí en la capital. Hi fou instal·lat un
congrés (1819) i hi fou editat el «Correo del Orinoco». El 1819, després de vèncer
els reialistes a Boyacá, prengué Bogotà i fou elegit president de la república. Tornà
a Veneçuela, on acordà un armistici amb el general espanyol Morillo. El congrés acordà
de crear Colòmbia (1819) amb la unió de Veneçuela, Nova Granada i Quito. Maracaibo es
pronuncià per la independència, i Bolívar l'ocupà. Romput l'armistici, tingué lloc,
el 1821, la batalla de Carabobo (Veneçuela), on venceren les tropes de Bolívar.
Alliberada Veneçuela, Bolívar reuní un nou congrés a Cúcuta (Colòmbia, 1821), i
decidí de continuar la lluita en altres terres del continent. El 1822 es traslladà a
Guaiaquil (Equador) i obtingué la victòria de Bombona. Afermada la independència del
Perú (1824), el país fou dividit en el Perú actual i Bolívia. La seva tasca com a
estadista també fou immensa, puix que, en plena lluita, dictà decrets organitzant
escoles, hospitals, camins, tribunals, i mesures econòmiques. El 1830 Veneçuela se
separà de la Gran Colòmbia, i Bolívar renuncià a tot càrrec de comandament. Deixà
una gran quantitat de documents en forma de proclames, decrets i d'altres, així com una
gran correspondència, que ha estat reproduïda.
Cisneros Betancourt, Salvador (1828-1914)
Polític cubà. El 1868 donà la llibertat als seus esclaus i es lliurà plenament a la
lluita per la independència de Cuba; fou empresonat a la fortalesa del Morro, a l'Havana.
El 1895 s'uní al moviment separatista de Máximo Gómez i participà a l'assemblea de
Jimaguaiú, que l'elegí president de la república, càrrec que exercí fins el 1898, que
es retirà a la vida privada.
García Iñíguez, Calixto (1839-1898)
Militar cubà. Lluità contra els espanyols durant la guerra dels Deu Anys
(1868-78), i aviat es distingí com un dels millors capitosts independentistes. Fou
capturat i desterrat a Espanya el 1873, i un altre cop el 1880, després d'un
desembarcament, fallit, a l'illa. El 1895 tornà a Cuba, col·laborà amb els
nord-americans i ocupà Santiago de Cuba. Morí mentre negociava l'autonomia de Cuba amb
els EUA.
Gómez, Máximo (1836-1905)
Independentista cubà. El 1868 s'uní als rebels cubans i assolí el comandament militar
de les províncies d'Oriente i Camagüey. El 1878 s'exilià, però continuà lluitant per
la independència de Cuba amb José Martí. Elegit cap de les forces insurgents el 1895,
dirigí la lluita durant la guerra de 1895-98 i ocupà l'Havana (1899). Fou destituït en
negar-se a col·laborar amb els nord-americans, però aprovà la candidatura de Tomás
Estrada Palma (1901).
Hidalgo y Costilla, Miguel (1753-1811)
Revolucionari mexicà. Sacerdot, fou vicari de l'església de los Dolores
de Guanajuato, on inicià una tasca d'educació popular i alhora anà madurant les seves
idees independentistes. Considerat com un intel·lectual perillós per les autoritats
hispàniques, fou acusat d'heretgia per la inquisició. A punt d'ésser empresonat, el 16
de setembre de 1810 proclamà, amb l'anomenat grito de Dolores, la revolució, que
significà l'inici de la lluita per la independència, a la qual donà una dimensió de
reforma social. Reuní un exèrcit popular que derrotà els reialistes a San Miguel,
Celaya, Valladolid i Guanajuato, però fou vençut pel general Calleja quan marxava sobre
Mèxic (1811). Capturat quan fugia als EUA, fou afusellat.
Itúrbide Aramburu, Agustín de (1783-1824)
Emperador de Mèxic (1822-23) sota el nom d'Agustí I. Militar i polític mexicà. Oficial
de l'exèrcit virregnal, constribuí a reprimir els moviments independentistes populars;
però, guanyat després pels nous ideals, signà amb Guerrero el pla d'Iguala.
Constituït el congrés, Itúrbide presidí primerament la regència, però després es
féu proclamar emperador. Hagué d'abdicar i d'exiliar-se (1823) i, havent tornat a
Mèxic, fou afusellat.
López de Santa Anna, Antonio (1791-1876)
Polític i militar mexicà. Col·laborà amb Itúrbide en el pacte que menà a la
independència de Mèxic; però, proclamada la república, inicià una sèrie de
pronunciaments (1828-32), fins que fou nomenat president de la república (1833). Comandà
l'exèrcit central en la lluita contra la independència de Texas (1835-36) i tornà a
ésser president i dictador (1839, 1841-44, 1846-47 i 1853-55). Comandà les tropes
mexicanes en la guerra contra els EUA, i pel tractat de Mesilla (1853) vengué un milió
de km2 de territori mexicà als EUA.
Martí, José (1853-1895)
Polític, escriptor, periodista i orador cubà. Fill d'un valencià, fou artífex de la
independència del seu país. A setze anys fou condemnat a sis anys de presidi, que li
foren commutats per l'exili a Espanya, on estudià lletres i dret i escriví texts
polítics. Viatjà per Europa i Amèrica en el curs de diversos exilis i deportacions;
fundà la «Revista Venezolana» i dirigí «Patria», de Nova York. Representà
consularment l'Argentina, l'Uruguai i el Paraguai a Nova York, ciutat des de la qual
preparà activament la insurrecció cubana. Redactà amb Máximo Gómez les Bases del
partido revolucionario cubano. Participà en el desembarcament de Playitas i morí
pocs dies més tard. Professor a l'escola normal i a la universitat de Guatemala,
propugnà reformes pedagògiques de caire positivista contra la tendència educativa
tradicional. Fou un escriptor romàntic precursor del modernisme. Publicà Versos
Sencillos (1891) i Ismaelillo y versos libres (1892). En el camp de l'assaig
polític escriví Nuestra América i els llibres propagandístics El presidio en
Cuba (1871), La república española ante la revolución cubana (1873), Las
reformas (1873), etc.
Morelos y Pavón, José María (1765-1815)
Revolucionari mexicà. Sacerdot, d'origen humil, el 1810 s'uní a la
revolta d'Hidalgo, el qual substituí, i organitzà la revolució al centre i al SW del
virregnat. A Chipalcingo proclamà la independència mexicana (1813), i a Apatzingan una
constitució liberal (1814); però poc després els reialistes sufocaren la revolta. Morí
afusellat.
O'Higgins, Bernardo (1778-1842)
Militar i polític xilè. Fill natural d'Ambrosio O'Higgins, estudià a
Londres i a Cadis. Alcalde de Chillán, el 1810 s'uní als independentistes. Ajudat pel
sector moderat, s'oposà a Martínez de Rozas i als germans Carrera, i el 1814 fou nomenat
comandant en cap de l'exèrcit. Vençut a Membrillar i a Rancagua (1814) pels reialistes,
s'exilià a l'Argentina, on s'incorporà a les forces del general José de San Martín
(1816). Vencedor a Chacabuco (1817), fou nomenat dictador suprem de Xile i començà una
sèrie de reformes. Guanyà la decisiva batalla de Maipú (1818), que consolidà la
independència de Xile. Instaurà una dictadura paternalista, amb l'ajut de la noblesa i
l'alta burgesia, però no pogué superar la crisi de 1818-20 i al capdavall l'abandonaren.
Fou destituït el 1823. Des del seu exili a Lima continuà influint sobre el país a
través del seu antic ministre José Rodríguez Aldea. Rehabilitat el 1839, morí poc
abans de tornar a Xile.
Rodríguez Erdoiza, Manuel (1785-1816)
Independentista xilè. Ocupà les secretaries de guerra, governació i finances (1811-14)
amb el govern Carrera. Tinent coronel, organitzà l'esquadró d'hússars de la mort i
participà en la batalla de Rancagua (1814). Més tard organitzà una eficaç guerrilla
antireialista a Colchagua i col·laborà amb el general José de San Martín i en la
defensa de Santiago després del desastre de Cancha Rayada (1818). Es distingí a la
batalla de Maipú, però Bernardo O'Higgins, gelós del seu prestigi, el féu detenir i
possiblement assassinar. És un dels màxims herois de l'epopeia xilena.
Rodríguez Francia, José Gaspar (1766-1840)
Polític paraguaià. Llatinista, advocat d'idees liberals, diputat (1809), s'uní als
independentistes del Paraguai i fou un dels membres de la Junta Suprema. Desplaçà la
resta de dirigents fins a proclamar-se primer cònsol (1811-16) i dictador vitalici
(1816-40). Establí un règim nacionalista, xenòfob, autocràtic i progressista que
afavorí les classes populars gràcies a la supressió de les importacions i al conreu de
productes autòctons. El seu govern afermà la independència del Paraguai enfront
d'Espanya, el Brasil i l'Argentina.
San Martín, José de (1778-1850)
Militar i polític sud-americà. Fill d'un oficial espanyol, estudià a Buenos Aires i a
Espanya. Combaté al nord d'Àfrica (1791), a Portugal (1802) i contra les tropes
napoleòniques (1808-11). Tinent coronel, fou influït a Cadis per les idees liberals i
independentistes americanes. Havent tornat a Buenos Aires (1812), el 1813 substituí
Manuel Belgrano en el comandament de l'exèrcit al N del país. Governador de Cuyo (1814),
acollí els patriotes xilens vençuts a Rancagua i pressionà el Congrés de Tucumán a fi
que declarés la independència. Juan Martín de Pueyrredón, dictador suprem de Buenos
Aires, li féu costat i el 1817 rebé ordre d'alliberar Xile i el Perú des de Mendoza.
L'exèrcit xileno-argentí traspassà els Andes, vencé els reialistes a Chacabuco (1817)
i alliberà Santiago. San Martín es negà a seguir les ordres de Pueyrredón d'atacar els
oponents federalistes d'aquest, preparà una flota i tornà a Xile. A Maipú (1818) vencé
definitivament els reialistes xilens, i tot seguit preparà una expedició contra el
Perú, amb la intenció que la guerra civil a les Províncies Unides o una reacció
espanyola impedissin l'operació. Auxiliat per la flota de lord Cochrane i aprofitant les
dissensions internes peruanes, marxà contra Lima, però pel maig del 1821 pactà amb el
virrei La Serna l'acord de Punchanca, segons el qual es formaria un consell de regència i
seria creada una monarquia independent i conservadora amb un príncep de la família reial
espanyola. El pacte no prosperà, i el 12 de juliol de 1821 San Martín ocupà Lima i
proclamà la independència del Perú. San Martín esdevingué "protector del
Perú" i continuà els seus esforços per establir un règim monàrquic. Això no
obstant, l'alliberament total del Perú no podia ésser assolit sense ajut extern, i el
demanà a Simón Bolívar, reunit amb el qual a Guayaquil (1822) no arribà a cap entesa,
bé que no se li oposà en no disposar dels recursos d'una nació organitzada. Les
dificultats internes peruanes el feren dimitir (1822), i tornà a Buenos Aires, però
davant el recel de les autoritats anà a Europa. Encara intentà (1827) una acció
mitjancera a l'Argentina, però tornà a Europa, des d'on mantingué una abundant
correspondència amb prohoms sud-americans.
Sucre, Antonio José de (1795-1830)
Capitost de la independència sud-americana. Crioll veneçolà, a 15 anys
s'uní als insurrectes i combaté a Veneçuela i Colòmbia. General i lloctinent de Simón
Bolívar (1818), li fou encomanat l'alliberament de l'Equador, empresa en la qual reeixí,
després de guanyar la batalla de Pichincha (1822). El 1823 fou enviat al Perú a fi
d'impedir la recuperació reialista. Vencedor a Junín i a Ayacucho (1824) —batalles
que anorrearen el poder virregnal al Perú—, fou nomenat mariscal d'Ayacucho.
Bolívar li encomanà aleshores l'organització de l'alt Perú, i tots dos redactaren una
constitució. El 1826 Sucre fou elegit president de la República Bolívar, seguint els
desigs dels criolls de Charcas i Potosí, que refusaren l'annexió amb el Perú, Colòmbia
i l'Argentina. Es revelà com un excel·lent administrador i consolidà les bases de la
nova república. Tanmateix, hagué d'enfrontar-se a una revolta militar a Chuquisaca
(1828) i a un atac del Perú, que cercava l'annexió de Bolívia. Dimití (1828) després
de signar el tractat de Piquiza i es retirà a l'Equador; fou substituït per Santa Cruz.
El 1829 fou cridat per Bolívar a fi de dirigir la defensa colombiana contra el Perú. Fou
reclamat una altra vegada com a representant de l'Equador per a conservar la unitat de la
Gran Colòmbia al congrés de Bogotà (1830), que presidí ell mateix. Fallit l'intent,
tornà a Quito per tal d'evitar que obtingués la independència, dirigida pel general
Juan José Flores, però fou assassinat a la vora de Pasto, potser per agents de José
María Obando, governador de Cauca. Sucre fou el més fidel i el més capacitat dels
lloctinents de Bolívar, i un dels capitosts més grans de la independència
sud-americana.
Torres, Camilo (1766-1816)
Polític i patriota colombià. La seva actuació restà marcada pel fet d'haver redactat
el manifest Representación del Cabildo de Santa Fe a la Junta Central de España (1809),
d'orientació autonomista. Participà en la Junta Suprema (1810-11) i esdevingué
president de les Provincias Unidas (1811-16), que prengueren forma republicana des del
1813. Ajudà Bolívar en la campanya veneçolana. El seu pensament polític era
federalista, raó per la qual s'enfrontà amb Nariño. Durant la contraofensiva espanyola
encapçalada per Morillo fou perseguit, capturat i executat.
Victoria, Guadalupe (1786-1843)
Nom amb què és conegut Félix Fernández, polític mexicà. El 1810
s'uní a la revolta d'Hidalgo i Morelos. El 1815 organitzà una guerrilla independentista
a les muntanyes de Veracruz, i s'adherí al pla d'Iguala (1821). S'oposà a Agustín
Itúrbide, i esdevingué un dels prohoms del sector constitucionalista, fins a arribar a
president de la República (1824-29). El seu règim acabà les deixalles de la guerra
d'independència, però inicià les lluites entre escocesos (conservadors i
pro-britànics) i yorkesos (federalistes, liberals i pro-nord-americans). Malgrat les
seves inclinacions liberals, es mostrà imparcial, però el 1828 fou substituït pel
yorkès Vicente Guerrero i es retirà a la vida privada.
|
|
Personatges
de la metròpoli. |
Cienfuegos
y Jovellanos, José de (1768-1825)
Militar. Durant la guerra contra Napoleó dirigí les tropes d'Astúries; el 1816 fou
nomenat capità general de Cuba, on seguí una política d'atracció i protecció dels
criolls. Per pal·liar la majoria negra existent a Cuba donà facilitats per a establir-se
a l'illa a immigrants estrangers; una de les noves poblacions fundades prengué el nom de Cienfuegos.
Tornà a Espanya (1819), i en el Trienni Constitucional fou ministre interí de la guerra
(1822).
Morillo, Pablo (1755-1837)
Militar castellà. Enviat a Amèrica per sufocar la
rebel·lió independentista, es distingí per la seva brutalitat; fou derrotat a Boyacá
per Bolívar (1819), amb el qual negocià (Trujillo, 1820). Fou creat comte de Cartagena i
marquès de la Puerta i fou capità general de Castella (1821) i de Galícia (1832).
Weyler i Nicolau, Valerià (1838-1930)
Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d'estat major, el 1862
n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo Domingo (1863-64,
durant l'efímera reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola); arran d'aquesta
darrera intervenció, fou condecorat amb la «Laureada de San Fernando». Tornà a la
Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina. Es distingí
en l'acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a quaranta anys, ja
era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a Catalunya, de la qual fou
capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb el general Joan Prim,
militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les illes Canàries, i li fou
atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la capitania general de
Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya (1893-96). S'oferí per
resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el comandament de l'exèrcit
colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el nomenà capità general i
governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta de la insurrecció cubana,
amb mètodes com el de la creació de camps de concentració, considerats els primers de
la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran Bretanya. Manà un exèrcit
de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història colonial d'Espanya, però el seu
fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més tard intentà de reivindicar la
seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc volums, 1910-11). Fou
capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905, 1906-07) i, poc
després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon cop (1909-14), i
encara una tercera vegada (1920), enmig de l'hostilitat general. Tot i el seu caràcter
poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot intervingué en
l'anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s'atreví, però, a
sancionar-lo.
|
|
