Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL FRANQUISME A CATALUNYA (1939-1975)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d'estat autoritari, que va anul.lar les institucions d'autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d'identitat nacional catalana. Per a Catalunya, a nivell polític, el franquisme representa la més absoluta negació de la més mínima aspiració d'autogovern.

D'altra banda, l'immobilisme polític que va caracteritzar la trajectòria del règim, va contrastar amb l'obertura econòmica, cosa que va permetre que Catalunya, com la resta de l'Estat, pogués conèixer els millors anys de creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la llarga postguerra. Diguem, doncs, que, a nivell econòmic, el franquisme va coincidir, a pesar de la dictadura, en una de les millors fases d'expansió econòmica. La industrialització dels anys seixanta va anar acompanyada de l'arribada massiva d'immigrants d'altres contrades de l'Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc adecuades (barraquisme, manca de serveis...).
El desenvolupament econòmic va significar també l'accés a la societat de consum.

Finalment, la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos mons que conviuen en diferents condicions.

D'una banda, el món del poder, el de les "autoridades competentes", pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el de les multes, el dels calabossos, el del "hable en cristiano", el que es veia en els "No-Do" en començar les sessions de cinema, el que se sentia en els "telediarios" de TVE... Un món tancat, inflexible, immòbil...  Un món de veus fetes callar per l'amenaça, per la por a la detenció, la tortura, l'empresonament o la mort. Era el món que imposava silenci i obediència, el món dels vencedors de la guerra. I Catalunya havia perdut la guerra.

Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre, que es desenvolupava paral.lelament, amb gosadia - per l'evident perill que es corria- i il.lusió alhora: el de les protestes contra el règim, amb les manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels grisos, i les campanyes, el dels actes d'afirmació catalanista, el de la lluita clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l'acció dels obrers, estudiants, intel.lectuals, sectors catòlics... el món de la resistència, en definitiva. El món que a vegades no li donava la gana de callar i deia no. El món que, tot i les dificultats, va aconseguir que el català seguís parlant-se, que es pogués llegir i cantar en català, que es pogués somiar en un món més obert, com el que hi havia a l'altra banda dels Pirineus.

La tasca que es va fer en tots els nivells va ser fonamental per a que, un cop tombada l'estaca, i alliberats, Catalunya seguís dempeus i, en un marc menys hostil i més permissiu, recuperés el que tenia abans de l'arribada d'aquella gent "que trucava de matinada"...

Aquesta resistència va tenir un paper bàsic per acabar aconseguint el restabliment de la democràcia i la recuperació de les llibertats i de l'autogovern. La transició portarà de nou la democràcia. Però el camí a fer encara era llarg. Encara és llarg...

Activa la música

Abril 74

Temes relacionats

La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme
Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El franquisme (1939-1975).
- Una dictadura feixista.
- Etapes del franquisme.
2. Evolució de l'economia catalana.
- L'autarquia de la postguerra (1939-1959).
- El desenvolupament econòmic (1959-1973).
- Les conseqüències del desenvolupament.
- La crisi econòmica (1973-1975).
3. Manifestacions del règim a Catalunya.
4. La vida política durant el franquisme.
5. La repressió durant el franquisme.
- Repressió i control social.
- La policia franquista.
- Formes de repressió.
- L'exili.
6. L'oposició durant el franquisme.
- Oposició i resistència.
- Formes d'oposició.
7. Fronts d'oposició.
7.1. L'oposició política.
- L'oposició a l'exili.
- La política unitària a l'interior.
- El catalanisme.
- Els partits nacionalistes.
- Els partits socialistes.
- Els partits comunistes.

- Les organitzacions anarquistes.
7.2. L'oposició obrera.
- Les organitzacions sindicals.
7.3. L'oposició popular.
- El maquis.
- Actes de protesta popular i d'afirmació catalanista.

7.4. L'oposició de l'Església.
- Les organitzacions catòliques.

7.5. L'oposició universitària.
7.6. L'oposició intel.lectual.
8. El redreçament cultural de Catalunya.
- Moviments culturals.
- Moviments educatius.
- Moviments musicals.
- Moviments artístics.
- Llibres en català.
- Premsa catalana.
9. La transició.
El franquisme
(1939-1975).
Per a Catalunya, els anys del franquisme van signficar la pèrdua de l'autogovern i, com arreu, de les llibertats democràtiques.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936), el decret d'unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d'unitat sindical i de bases de l'organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l'estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta.
Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d'un incipient estat de dret. A l'interior, però, s'assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d'establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l'autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L'articulació legal d'aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d'altres.
Arran de l'obertura a l'exterior i de l'inici d'una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l'existència d'agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d'estabilització del 1959, una etapa d'adequació forçada de l'aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l'escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l'Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l'economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d'inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l'obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l'aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d'aquesta etapa. D'acord amb aquesta llei s'anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l'estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d'oposició, deserció d'elements vinculats al franquisme i l'envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l'aprovació d'una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s'anà dotant d'institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d'elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l'Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d'ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l'altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l'apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l'aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l'esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d'un aparell institucional. Disposà d'institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l'exèrcit, base de l'existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l'ajut d'aquest aparell institucional, i sobretot amb l'amenaça d'utilització de l'aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva.
El franquisme als Països Catalans
Als Països Catalans el franquisme complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials. En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d'estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l'objectiu de castellanitzar l'ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l'Institut d'Estudis Catalans i substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització. El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l'alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d'estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d'estat foren catalans. L'Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els exmembres de la Lliga i d'altres partits autonomistes, els càrrecs de l'administració provincial i municipal, de l'Organización Sindical Española i d'altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d'antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l'administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb excombatents, excaptius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya. Les illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l'economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l'estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l'ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l'actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat. Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s'havien compromès amb l'aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l'oligarquia terratinent i financera i l'Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s'afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima. La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l'estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l'ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d'oberta oposició i lluita.
Franquista
Seguidor del franquisme.
Una dictadura feixista. Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Dictadura

Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Autocràcia
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Caudillo, el

Nom amb què era conegut Francisco Franco.
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Conservadorisme

Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Etapes del franquisme. Etapes del franquisme
Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.

Postguerra
Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys.
Autarquia

1. Estat o qualitat de l'ens que es basta a ell mateix.
2. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior.
3. Qualitat de l'organització política autosuficient.

Aïllament
1. Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres.
2. Conjunt d'elements que contribueixen a aïllar.
Obertura
Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics.
Transició

Acció de passar més o menys ràpidament d'un estat a un altre, d'un assumpte a un altre, d'una idea a una altra, etc.
Modernització
Acció de fer modern, transformar (alguna cosa) segons els usos, gusts, etc, moderns.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda.
Crisi

1. Situació circumstancialment dolenta o difícil d'una persona, una empresa, un afer, una política, etc.
2. Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.

Ocàs
Decadència d'un règim o d'un sistema polític, social, econòmic, cultural, etc.
Evolució de l'economia catalana durant el franquisme.
La Catalunya de la postguerra  (1939-1959) va patir, com arreu de l'Estat, les restriccions de l'autarquia econòmica i del racionament.

Més que les limitades destruccions de la Guerra Civil, fou la política econòmica franquista,  la que més va afectar l'economia de Catalunya.
Autarquia
Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Cartilla de racionament
Quadern on hom controlava, a través de cupons, la compra de productes de primera necessitat. El 14 de maig de 1939, davant la falta de productes alimentaris, el govern va promulgar el racionament com una mesura temporal per a assegurar el proveïment dels productes de primera necessitat (pa, oli, sucre, farina...) a tota la població. En realitat la mesura va durar 12 anys. Aquests productes s'adquirien amb cupons assignats a cada família, d'acord amb el nombre dels seus components. Cada família tenia dues cartilles de racionament, una per a la carn i una altra per a la resta dels comestibles. El 1943 es van substituir les cartilles familiars per les individuals. Això portava a un tràfic, il.legal i subterrani, de cupons i de "cartilles" i a una acceleració incontrolada del mercat negre, així com a un intercanvi de cupons i de productes. Les cartilles de racionament van ser suprimides l'any 1952.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada.
Estraperlo
Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius. Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l'adulteració— d'aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra. Als Països Catalans fou especialment important el tràfic de la farina, del sucre, de l'oli d'oliva i, per a la fabricació de tèxtils, del cotó. L'excessiva perduració del sistema de racionament (1939-52) afavorí el desenvolupament de l'estraperlo i la formació d'enormes fortunes, reunides en pocs anys. Els anomenats nous rics o estraperlistes formaren un grup social de característiques molt definides. La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparèixer gradualment aquest fenomen econòmic.
Entre 1959 i 1973, Catalunya va conèixer un fort creixement econòmic, malgrat el centralisme del règim. Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria. Per tal de consolidar i donar continuïtat al creixement, la societat en la qual aquest té lloc sol impulsar un seguit de canvis constitucionals, tant polítics com econòmics. Entre els factors impulsors del desenvolupament destaquen el sorgiment de personalitats o grups innovadors en el terreny econòmic i social que activen les potencialitats en la seva àrea d'influència, al costat de la descomposició de les minories rectores tradicionals només interessades en llur pròpia supervivència. Altres factors poden tenir un fort component de retroalimentació, i poden ser alhora conseqüències i impulsos del desenvolupament: entre aquests els més rellevants són els d'ordre demogràfic, els derivats de l'increment de la urbanització o aspectes conjunturals que poden accelerar el canvi, els derivats dels avantatges dels transports i les comunicacions, que faciliten les influències profundes de nous mètodes productius i noves idees, etc. El procés de desenvolupament comporta, en general, a més d'una millor distribució de la riquesa, una més gran importància del comerç exterior, la desaparició de la mortalitat infantil, el desplaçament de grans masses de gent del camp a la ciutat, un creixement del pes de l'administració central i un increment notable en la satisfacció de les necessitats bàsiques. El desenvolupament econòmic és molt difícil de mesurar, sobretot pel que fa als seus aspectes qualitatius (grau de distribució personal de la renda, canvis institucionals, etc). Hom intenta de quantificar-lo mitjançant indicadors, com és ara el grau d'alfabetització, el consum de calories per habitant, el nombre d'habitants per metge, etc. De tota manera, la mesura convencional de desenvolupament és obtinguda amb el producte nacional per habitant, sia en un moment determinat o al llarg del temps.
Creixement econòmic

Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per capita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Desarrollismo
Dit de la política econòmica inaugurada amb el Pla d'estabilització de 1959 i continuada amb els Plans de desenvolupament a partir de 1964. El resultat d'aquesta política fou un desenvolupament econòmic precipitat i desequilibrat, amb nombroses contradiccions (socials i regionals) i deficiències (urbanístiques, de serveis i infraestructures, etc.). A més, la societat es va anar modernitzant d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base tradicional i es va anar convertint en un règim obsolet.
Pla d'Estabilització
L'entrada d'Espanya al Fons Econòmic Internacional i al Banc Mundial, el 1958, amb l'esperança d'obtenir crèdits per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d'or i de divises amb les quals es pogués fer front al finançament de les importacions, va tenir com a contrapartida l'exigència de la liberalització econòmica a través d'una sèrie de mesures que es concretaren en el Pla d'Estabilització de 1959.
L'objectiu del Pla era obrir l'economia espanyola perquè pogués participar en el cicle econòmic expansiu que es vivia a l'Europa occidental, i que tenia com a exemple el "miracle" econòmic de l'Alemanya de la postguerra. Per aconseguir aquest objectiu, calia una economia més oberta, amb un comerç internacional regularitzat i que permetés rebre inversions estrangeres. Per posar ordre a l'economia espanyola, pas previ necessari, el Pla va establir inicialment la reducció de la despesa estatal, un increment dels impostos, la congelació dels salaris dels treballadors, la devaluació de la pesseta, l'impuls de les exportacions per a intentar pal.liar el gran desequilibri de la balança comercial amb l'exterior i els incentius de les inversions estrangeres. Les conseqüències d'aquestes mesures econòmiques foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables (per exemple, la pèrdua del nivell de vida: encara es van empitjorar més les condicions de vida del poble, però només va durar fins a l'any 1961), es va aconseguir de sanejar l'economia i de posar les bases del creixement econòmic de la dècada posterior.
El Pla va significar l'abandonament definitiu de la política econòmica d'intervenció i de regulació seguida pels governs franquistes durant els anys posteriors a la guerra civil.

Plan de desarrollo económico y social
Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de Planificación del Desarrollo.
Les conseqüències socials del desenvolu-
pament econòmic foren nombroses.
Els principals efectes foren el creixement urbà, lligat a l'onada d'immigrants, i l'accés a la societat de consum.
Boom demogràfic
Nom amb què es coneix el gran desenvolupament demogràfic dels anys seixanta, gràcies a una disminució considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades. En el cas d'Espanya, dels 25 milions d'habitants el 1940 es va passar a 35 milions el 1973.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans.
Suburbi
Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però, més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps (raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents. Fora de l'Europa occidental hom pot assenyalar casos extrems: ciutats de colonització anglosaxona (sobretot als EUA), on el centre històric s'ha degradat fins a esdevenir el veritable —i potser únic— suburbi; ciutats del Tercer Món (abundoses a l'Àfrica negra), que no són sinó un gran suburbi; i ciutats d'estats socialistes, on, si més no en teoria, no hi ha suburbis. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat europea típica, on hom pot trobar els quatre tipus de suburbi: antic nucli annexat (Sants), espai marginal annexat (barri del Besòs), antic nucli autònom (Sant Adrià de Besòs) i espai marginal autònom (Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat).

Barraquisme
Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis. De seguida, però, aquests conjunts comencen a organitzar-se com a barri —bé que segregat i subdotat—, i així neixen establiments i serveis elementals arrenglerats sobre les vies que comuniquen amb la ciutat pròpiament dita. Les dificultats d'integració urbana s'accentuen, ja que perviuen com a subcultures gairebé tots els models de llur societat d'origen, mantinguts a causa de l'isolament respete a la societat receptora i fomentats al caliu del veïnatge homogeni. Formalment, la barraca és una arquitectura espontània i circumdada per vies oficials, prop de les quals es crea una trama generalment per a vianants que arrenglera les barraques, gairebé sempre familiars i d'una sola planta per raó de la feblesa constructiva, que poden tenir una eixida o un petit pati tancat annex. Sovint s'hi barregen també casetes bastides molt primàriament, però ja amb elements normals de construcció. Aquestes cases elementals poden arribar a predominar, esteses en veritables barris, on hom no pot parlar estrictament de barraquisme, però sí de la supervivència de les seves principals característiques, llevat de les barraques. El fenomen del barraquisme existeix avui arreu del món i pot presentar característiques pròpies de cada país, com, per exemple, els barris de barraques de gitanos a Barcelona, el barraquisme dels negres als països colonials africans, el barraquisme de les embarcacions fluvials de les ciutats xineses o malaies, els barraquismes del centre i nord d'Itàlia i d'Espanya (chabolas) i el barraquisme de les favelas de Rio de Janeiro, escalonades en fort pendent sobre la ciutat i la mar. El clima n'és tan marcadament influent, que la línia climàtica que passa pel centre d'Europa i dels Estats Units limita pràcticament pel nord el barraquisme com a fenomen col·lectiu i estès.
Als Països Catalans el fenomen tingué la seva màxima incidència els anys cinquanta i seixanta, prop dels centres d'industrialització activa; d'aleshores ençà el nombre de barraques ha minvat notablement, si bé, de vegades, això ha anat acompanyat de la creació d'edificis amb poques condicions i serveis, la qual cosa és anomenada barraquisme vertical. Al terme municipal de Barcelona, en el moment de màxima extensió del fenomen (1955), hi havia com a mínim unes 20 000 barraques i una població estimada de 100 000 barraquistes; el 1969 hi havia 4 359 barraques, nombre que el 1985 s'havia reduït a poc més de 360.
Slum
Barri urbà (antic suburbi o zona urbana degradada) generalment superpoblat, amb un gran deteriorament de les condicions d'habitabilitat, d'higiene i de serveis. Caracteritzats per una gran desorganització social, amb uns índexs de pobresa, analfabetisme i delinqüència anàlegs als que hom troba en el barraquisme.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.
Els altres catalans
Expressió emprada per l'escriptor Francesc Candel en el seu llibre Els altres catalans, publicat el 1964, per referir-se a aquell col.lectiu de persones residents a Catalunya vinguts d'altres contrades, especialment els immigrants dels anys del franquisme (anys cinquanta, seixanta i setanta).
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum —que avui actua com a estímul en tot el món— és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció.

Seat 600
Fou el més popular dels cotxes i va ser el símbol del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960.
Cultura de massa
Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. En un sentit anàleg hom parla també de cultura popular.
L'expansió econòmica es veu frenada amb l'arribada de la crisi del 1973. Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli
, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Entre les escasses manifestacions del règim a Catalunya, cal destacar la celebració del Congrés Eucarístic del 1952. Congrés eucarístic
Celebració multitudinària del catolicisme destinada a promoure la devoció eucarística. Pot ésser local, nacional o internacional. La iniciativa fou deguda a Marie Marthe Emilie Tamisier (1844-1910), que promogué el primer pelegrinatge eucarístic a Avinyó (1874). El primer congrés eucarístic internacional se celebrà a Lilla (1881), i fins el 1938 hom en celebrà 34. El següent tingué lloc a Barcelona el 1952, i posteriorment n'hi ha hagut un cada quatre anys a altres ciutats del món. El 1993 se celebrà a Sevilla el XLV Congrés Eucarístic Internacional, centrat en el tema de l'eucaristia i l'evangelització, i el 1997 tingué lloc a Breslau (Polònia) el XLVI. Joan Pau II assistí a tots dos congressos.

Congrés Eucarístic Internacional
Congrés celebrat a Barcelona el 1952, que va constituir una autèntica demostració de força de l'Església, amb comunions col.lectives de fins a 90.000 persones o consagracions de nous capellans en què en participaven més de 800. Fou un dels actes públics en què es concretava més clarament l'esperit del nacionalisme i representa el zenit de la col.laboració entre l'Estat i l'Església durant el franquisme.
En el context de la llarga postguerra, el Congrés Eucarístic fou una gran ostentació de religiositat (misses, exposicions d'art sacre, ordenacions sacerdotals, etc.) i de despesa, que va contrastar amb la situació de la ciutat de Barcelona, on el barraquisme era un problema important.
La repressió i la resistència foren les principals constants de la dictadura franquista a Catalunya. La vida política sota el franquisme
Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió, que comportà milers d'execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícil de precisar, i milers d'exiliats, preferentment a França i a l'Amèrica Llatina. L'afusellament del president Lluís Companys (1940) fou el cas més notable d'aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats, amb la col·laboració d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques i culturals catalanes. L'ús del català fou prohibit; la xarxa educativa de la Generalitat desmantellada i milers de mestres sancionats o expulsats de llurs tasques docents; llibres, diaris i d'altres mitjans de comunicació en català —o en castellà si tenien antecedents republicans— foren tancats, prohibits o transformats en òrgans de propaganda del nou règim i tots els símbols esquerrans, republicans o catalanistes foren destruïts i prohibits. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol; d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes, que pervisqueren fins el 1960 aproximadament. A l'exili francès nasqué, el 1939, el Front Nacional de Catalunya. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a la resistència aliada. A poc a poc a l'interior de Catalunya començaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats. La tibant situació socioeconòmica interior permeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga Lliga Catalana maldaren per superar la desaparició de les organitzacions específicament catalanes i llur assimilació a les estatals. La Secció de Treball de la Indústria Tèxtil Cotonera (1941) i el Consorci d'Industrials Tèxtils Cotoners (1944) foren dos dels principals intents dels fabricants de teixits per recuperar llur hegemonia industrial a través d'organismes catalans, els quals, d'altra banda, no evitaren que tota l'economia catalana es convertís en subsidiària de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet es palesà, per exemple, en la banca, absorbida pels grans bancs estatals; solament el Banco Central establí un consell regional per a Catalunya. La dècada dels anys cinquanta els industrials metal·lúrgics substituïren les iniciatives dels tèxtils i revitalitzaren les velles juntes de comerç. De nou, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i àdhuc l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Pioners com Josep M. Cruzet, fundador de l'Editorial Selecta (1946), reprengueren l'edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d'actualització. Hom féu cursets semiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixanta nasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), molt sovint aixoplugats en entitats catòliques. La revista "Serra d'Or", editada pels monjos benedictins de Montserrat —un dels nuclis bàsics de la recuperació cultural d'aquests anys— fou la primera mostra prestigiada arreu d'Europa d'una cultura que reviscolava. Els premis literaris també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l'encapçalat per l'historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars. El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres i les campanyes contra el director del diari "La Vanguardia", Luis de Galinsoga, o en demanda de bisbes catalans, palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats, que el 1969 posaren fi a una etapa d'una certa liberalització. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansió entre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea, però aquest creixement es produí d'una manera anàrquica i amb fortes desigualtats i deficiències, paleses en l'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana del país. Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; la unió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964), sindicat que arribà a ésser el més fort, al costat de la CNT, la UGT, i la SOC, i sense comptar els organismes obrers confessionals, com la JOC. Els sindicats de classe assumiren a partir d'aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. A la dècada dels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes: el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l'Amnistia, la Comissió Catalana d'Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc, i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs. El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona. Romangueren fora de l'Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d'enllaç amb l'Assemblea. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans. Malgrat l'acció sistemàtica de les autoritats contra l'Assemblea, aquesta reeixí en la mobilització de grans masses en defensa del seu programa.
Repressió i control social.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.

Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital.
La policia va ser l'encarregada de mantenir l'ordre públic. Policia
Cos o força que vetlla pel compliment dels reglaments establerts per al manteniment de l'ordre i la seguretat pública. Coneguda a la majoria de societats des de l'antigor, ha respost als principis morals del poder que l'ha organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles. Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb missions referides a l'ordre i a la política interiors de l'estat, i policia judicial, a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors.
A l'estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat, se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores i de suport a l'anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i dues delegaciones especiales per a les illes Balears i les Canàries, l'entitat fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d'assalt. El cos més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l'interior, alguns, com la guàrdia civil i la policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l'exèrcit quant a l'organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l'inspector general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l'exèrcit i tots els graus d'ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de policia i la policia armada sol concentrar-se a les ciutats i disposa de les compañías de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots. S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia urbana. Amb l'adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de transformació de la policia vers concepcions més democràtiques.
Policia judicial
Conjunt de membres de les forces i cossos de seguretat, que per dependència funcional o requeriment de les autoritats judicials auxilien els jutjats i tribunals i el ministeri fiscal a esbrinar els delictes i en el descobriment i la custòdia dels delinqüents.

Grisos
Nom que es donava als membres de la Policia Nacional pel color del seu uniforme. Foren tristement cèlebres per la duresa amb què reprimien les manifestacions.
Brigada social
Policia política del règim franquista, que va practicar sistemàticament la tortura contra els detinguts per activitats antifranquistes, centenars dels quals van quedar amb seqüel.les físiques i psíquiques, mentres d'altres eren assassinats als calabossos policials.

Brigada
Unitat de diverses organitzacions estructurades més o menys militarment.
Social
Durant el franquisme, membre de la brigada politicosocial del cos general de policia.
Policia secreta
Policia que no porta uniforme.
Formes de repressió. Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents.

Persecució
Procediment judicial dirigit contra algú del qual hom té indicis racionals que ha comès una acció criminal o hi ha participat. És ordenada per l'autoritat judicial i duta a terme per la policia.
Tortura
Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts —ja siguin físics o psíquics— a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte. Com a càstig fou aplicada sovint pels tribunals en èpoques passades; podia consistir en la flagel·lació, posar l'acusat a la picota o amb argolles, tallar la mà als lladres (especialment als països islàmics), etc. També servia per a augmentar els sofriments dels condemnats a mort: crucifixió, esquarterament, foguera, lapidació, empalament, etc. Com a mitjà per obtenir informació o la declaració de l'acusat fou molt usual a l'edat mitjana. La inquisició en solia usar de tres menes: els cordills —que consistia a lligar l'acusat i anar estrenyent les lligadures—, la garrutxa —que consistia a penjar l'acusat amb una corda, alçar-lo amb una politja i deixar-lo caure de cop, però sense que toqués a terra— i la toca —que consistia a fer empassar a l'acusat grans quantitats d'aigua a través d'una gasa fina—. La Il·lustració reaccionà contra aquestes pràctiques judicials, sobretot a partir de l'obra de Beccaria Dei delitti e delle pene (1764), i hom anà abolint-les a la majoria d'estats europeus al final del s XVIII. A l'estat espanyol fou abolida per les Corts de Cadis (1812), abolició ratificada per Ferran VII (1814). Tanmateix, malgrat les prohibicions legals, la tortura ha estat molt utilitzada pels règims totalitaris i policíacs, com ara el nazisme, l'estalinisme, els feixismes i les dictadures militars, amb utilització de l'electricitat, mètodes psicològics i tècniques molt elaborades per tal de no deixar senyals. Considerada com un ultratge a la dignitat de la persona humana, la tortura ha estat condemnada per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), però la seva pervivència ha obligat a noves condemnes per part de les Nacions Unides, com la declaració sobre la protecció de totes les persones contra la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants (1975) i la convenció sobre el mateix tema adoptada el 1984.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.

Presó
Pena de privació de llibertat per un temps determinat. La legislació distingeix la presó major, que va de sis anys i un dia a dotze anys, i la presó menor, que comprèn des de sis mesos i un dia a sis anys. Ambdues són considerades penes greus. La pena és complerta segons un sistema progressiu, amb els graus màxim, mitjà o mínim, segons la gravetat del delicte comès. El règim, els graus, els ascensos, els treballs, l'ensenyament i les visites, els estableix la legislació penitenciària. Aquestes penes comporten la suspensió de tot càrrec públic, professió, ofici i dret de sufragi durant tot el temps de la condemna. La pena accessòria de suspensió de professió o d'ofici únicament s'imposa si aquests han tingut relació directa amb el delicte comès.
Pena de mort
O pena capital. Pena màxima dintre qualsevol ordenament, que priva de la vida el delinqüent destruint-lo físicament. Històricament la seva justícia i oportunitat mai no havia estat discutida. D'ençà, però, de Beccaria i d'alguns seguidors, com Jeremy Bentham, diversos països l'han anada abolint, fins a arribar a ésser anticonstitucional, com a l'Alemanya Federal. A l'estat espanyol, per l'impuls de Luis Jiménez de Asúa, fou abolida entre el 1931 i el 1938. La Constitució del 1978 tornà a abolir-la; roman encara, però, per a certs delictes militars en temps de guerra. Pràcticament l'únic estat occidental que la manté és els EUA. En les llistes de les Nacions Unides figuren alguns països com a abolicionistes de fet. La polèmica, amb connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i ètiques, hom pot sintetitzar-la així: és una pena exemplar (bé que, d'ençà de la desaparició de les execucions públiques, ha perdut, si mai l'havia tingut, aquest sentit); la seva abolició augmentaria la criminalitat (bé que els índexs de delinqüència solen ésser lleugerament superiors en països on vigeix); el seu efecte intimidatori evita la comissió de nombrosos crims (tot i que el càlcul sobre casos hipotètics no és mai correcte); és la forma més segura d'eliminar els incorregibles (sense adonar-se que l'argument invalida justament qualsevol efecte intimidatori). Resta, finalment, en cas d'error judicial, la irreparabilitat de la sentència, a més sens dubte de la manca de racionalitat dels arguments a favor de la pena capital.

Execució
Aplicació de la pena de mort.
Garrot
Collar de ferro que hom pot estrènyer a voluntat per mitjà d'un cargol, emprat per a executar els condemnats a la pena capital. La condemna a mort per mitjà d'aquest instrument, en lloc de la forca, fou introduïda pel codi penal espanyol el 1820, fou aplicada per darrer cop el 1974 i suprimida el 1978.
Afusellament
Execució militar de la pena de mort amb una descàrrega de fusells.
Procés a Lluís Companys

Consell de guerra sumaríssim contra el president de la Generalitat a l'exili, Lluís Companys. Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. En un judici sense defensa, va ser condemnat a mort i fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc.
Camp de la Bota, el
Antic barri suburbial, tocant a mar, entre els municipis de Barcelona (barri de Pequín) i de Sant Adrià de Besòs (el Parapeto). Sorgit els anys vint amb l'assentament de població immigrada amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, després del 1960 tornà a ser un centre d'immigració important. Una gran part de la població era gitana. El 1971 tenia prop de 700 barraques i una població de 3 270 h. El 1989 s'enderrocaren les darreres barraques (que havien anat minvant els anys precedents). El seu nom sembla que prové del mot francès butte que li donaren les tropes napoleòniques. El general Zapatero (1854) hi féu construir un edifici militar, dit el Castell. Fou lloc d'execucions en la guerra civil de 1936-39 i en la postguerra.
En acabar la Guerra Civil, i degut a la repressió, moltes persones van haver de marxar a l'exili, sobretot a França, on poc després es van trobar atrapats per l'ocupació nazi. Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. Els grecs consideraren l'exili com una sanció aplicable a diverses menes de delictes; sovint era una alternativa a una pena greu o capital. L'exili polític fou una pràctica habitual. A la Roma republicana l'exili no era reconegut legalment; els qui s'exiliaven eren mers fugitius de la justícia. A l'època imperial hom introduí la deportació i la relegació. En el primer cas, els reus eren duts a una illa (deportatio in insulam); la de Sardenya era considerada una de les pitjors. La relegació equivalia a un confinament. Durant l'edat mitjana l'exili continuà essent pràctica corrent; la multiplicitat d'estats a la península italiana i llurs conflictes donà lloc a un gran nombre de moviments d'aquest tipus; Dant, per exemple, esdevingué un exiliat cèlebre a causa de les lluites entre güelfs i gibel·lins. Els conflictes religiosos europeus de l'edat moderna també provocaren l'exili d'importants masses humanes, com les dels puritans anglesos, que passaren, en part, a l'Amèrica del Nord, i els hugonots, que abandonaren França en ésser revocat l'edicte de Nantes (1685) i s'establiren en terres de Prússia. La Revolució Francesa provocà l'exili d'una bona part de la noblesa francesa; la lluita dels moviments liberals contra els règims absolutistes donà també lloc a un gran nombre d'exiliats —una gran part de la vida política castellana es preparava a l'exili, a Baiona o a París—. Modernament, la proliferació dels mitjans de transport i d'informació n'han afavorit el desenvolupament. Les possibilitats de propaganda dels mitjans de comunicació han afavorit sovint la creació de "governs a l'exili", especialment nombrosos després de la Segona Guerra Mundial.
Als Països Catalans, l'extinció de la dinastia comtal barcelonina (1410) provocà lluites entre fraccions polítiques (com la rebel·lió de Jaume d'Urgell en 1412-13 i la guerra civil de 1462-72), que obligaren les minories vençudes a acollir-se a d'altres països o jurisdiccions. L'adopció de la política castellana d'expulsió de minories racials dugué la comunitat jueva dels Països Catalans a l'exili (1492) i, en 1609-10, foragità els moriscs del País Valencià. L'exili polític reaparegué durant la guerra dels Segadors (1640-52); molts francòfils destacats passaren al Rosselló, ocupat per França. A la fi de la guerra de Successió (1714), molts partidaris del primer Carles III es refugiaren a la cort de Viena o als dominis italians dels Habsburg. La incorporació forçosa dels Països Catalans a la monarquia borbònica els subjectà a avatars semblants als de Castella: el 1767 hagueren d'exiliar-se els jesuïtes a Itàlia, i en 1789-93 s'establí al Principat un contingent important de fugitius rossellonesos de la Revolució Francesa. La guerra del Francès causà inicialment l'exili d'antinapoleònics cap a les zones lliures (com les Balears); més tard, amb motiu del retorn de Ferran VII (1814), afrancesats i liberals hagueren de refugiar-se a França. Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba.
Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats.
L'increment de refugiats que durant la primera meitat del s XX s'esdevingué a Europa obligà a establir una legislació internacional referent als refugiats. L'any 1951 se signà a Ginebra la Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides. Alguns anys més tard, el 1967, se signà el Protocol de Nova York, al qual s'adheriren 116 països. En el seu article primer, aquest protocol defineix el refugiat com aquella persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques, es troba fora del seu país i no pot o no desitja acollir-se a la protecció que aquest li ofereix, o bé que, per no tenir la nacionalitat del país on residia, no pot retornar. Les persones obligades a fugir ho fan, majoritàriament, per raons polítiques, econòmiques o etnicoreligioses, si bé no tots els refugiats tenen cabuda en la definició abans esmentada. Així, el concepte de refugiat es troba actualment sotmès a reformulació, per tal que s'adeqüi millor als problemes reals. Així doncs, es parla de refugiat de facto, quan tot i no haver-hi una persecució individual, es rep protecció a través d'organismes internacionals (és el cas, per exemple, dels refugiats de l'ex-Iugoslàvia). En canvi, es parla de desplaçat quan la persona es veu obligada a desplaçar-se però no travessa la frontera del país. L'any 1951 les Nacions Unides crearen l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, agència neutral encarregada de desenvolupar tasques humanitàries. Es calcula que el 1995 hi havia uns 100 milions de persones desarrelades al món. D'aquestes, 20 milions es consideren refugiats i 24 milions, desplaçats. La resta emigraven, principalment, cap a les àrees urbanes, fugint de la pobresa. El dret d'asil, que segons la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides té qualsevol persona, és cada cop més difícil d'aconseguir, a causa de les restriccions que la majoria de països estan imposant.

Camp de refugiats
Centre d'acolliment de persones que per motius ideològics o polítics han hagut d'abandonar el seu país d'origen. Va ser el cas dels camps de refugiats del sud de França, que acolliren els exiliats de la guerra civil espanyola.
Camp de concentració

Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.
Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.
Auschwitz
Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2 500000 persones i de fam i de malalties unes 500000 persones.
Mauthausen
Localitat de l'Alta Àustria, Àustria, a la confluència del Danubi i l'Enns. Del 1939 al 1945 hi hagué un camp de concentració nazi, on foren internats, entre altres, republicans espanyols procedents de l'exili. Hi foren exterminades unes 120 000 persones. Hi ha un testimoniatge en català de la vida en aquest camp, obra de Joaquim Amat-Piniella.
Oposició i resistència.
El desig de democràcia i de llibertats va mobilitzar diverses forces de tots els àmbits.
És el que es coneix com l'antifran-
quisme, la reacció al règim, que a Catalunya va ser especialment actiu.
Antifranquisme
Conjunt d'accions d'oposició al règim franquista.
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Resistència
Oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Hom pot distingir la resistència pacífica i la resistència activa, que duu a terme sabotatges i atemptats contra soldats, instal·lacions militars, línies de transports i telecomunicacions, etc, i sol utilitzar els mètodes de la lluita de guerrilla. El dret internacional, d'ençà de la conferència de Ginebra del 1949, considera membres del moviment de resistència els voluntaris (maquis, partisans, etc) que operen contra les forces d'ocupació a l'interior del país ocupat. Hom els ha de tractar com a presoners de guerra si són complertes les condicions que qualifiquen el legítim bel·ligerant.
Formes d'oposició o de resistència. Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat. El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari francès que cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema capitalista com de l'actual bloc socialista. Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials, com el de l'ensenyament, l'eclesial, etc.
Protesta
Reclamació formal contra un acte o una mesura que hom considera il·legítims. Acte jurídic de conservació de drets, a diferència de la reserva suposa un atac, ni que sigui indirecte, contra els propis drets.
Campanya
Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.
Memorial
Escrit en el qual hom exposa els motius per a una petició o una proposta, o defensa alguna cosa.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.
Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Seguda
Acció de romandre assegudes diverses persones alhora en un lloc insòlit o de pas, per tal de cridar l'atenció del públic sobre alguna cosa i, generalment, en senyal de protesta.
Clandestí- ina
1. Ocult, fet secretament, com essent il.lícit.
2. Dit de l'escrit, l'imprès o la publicació que no acompleixen els requisits legals, especialment per manca de peu d'impremta, o que són distribuïts d'amagat de les autoritats governatives.
Reunió
Acció de reunir o de reunir-se una sèrie de persones per tal de tractar algun o alguns temes d'interès comú.
Assemblea
Aplec de persones reunides fonamentalment per a deliberar i, eventualment, per a prendre acords.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball. La reacció dels poders públics davant les vagues fou inicialment de reprimir-les, com també el dret d'associació obrera, en nom de la llibertat de treball. Més tard, però, als estats democràtics la pressió del moviment obrer n'aconseguí el reconeixement. Tanmateix, la majoria d'aquests estats intentaren de condicionar el reconeixement del dret de vaga per tal de limitar-ne l'eficàcia, i hom dictà una legislació que en fixà les condicions (com ara la necessitat de sotmetre's a un arbitratge previ i el preavís, és a dir, la notificació amb uns quants dies d'antelació de la decisió de declarar la vaga), i les excepcions (com, per exemple, els funcionaris o els serveis públics); d'altra banda, les vagues polítiques foren generalment prohibides. Aquesta reglamentació del dret de vaga dóna lloc al desencadenament de les anomenades vagues salvatges, en les quals no es compleix la normativa legal.

Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.
Vaga de fam
Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret. Foren cèlebres els dejunis de Gandhi en favor de la independència de l'Índia, i tingué una ressonància mundial la vaga de fam del batlle de Corcaigh Mac Swiney, independentista irlandès, que el dugué a la mort al cap de 75 dies de dejuni. Als Països Catalans foren cèlebres els dejunis prolongats de Lluís M.Xirinacs en favor de les llibertats nacionals catalanes.
Fronts d'oposició. Oposicio antifranquista
A l'exili, aparegueren diversos moviments d'oposició, entre els que cal destacar l'acció reivindicativa de Joan de Borbó i la tasca dels partits i sindicats exiliats. La resistència durant la postguerra a l'interior es va canalitzar a través del maquis i de protestes en formes de vagues, malgrat el fort control policíac i la repressió. Cal destacar les vagues al País Basc, a Catalunya i a Astúries.
En aquests primers anys, els nuclis comunistes i anarquistes foren els més constants en els intents de refer les seves organitzacions.

Al llarg dels anys 60 es va modelar una nova oposició al règim franquista prou diferent de la que havia actuat en la immediata postguerra. Les organitzacions polítiques derrotades en la Guerra Civil van anar desapareixent, llevat del PCE, o restaren confinades a l'exili. Alguns sectors que havien donat suport a la Dictadura, o havien adoptat una actitud de conformisme, ara canvien. Els fronts opositors augmentaren i als sectors tradicionals (els partits polítics d'esquerres) s'hi van afegir sectors catòlics, estudiants universitaris, nous sindicalistes, moviments ciutadans i noves organitzacions nacionalistes a Catalunya i al País Basc.
Clandestinitat
Qualitat de clandestí.

Clandestí- ina

Ocult, fet secretament, com essent il.lícit.
Oposició política. Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Oposició a l'exili. Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República.
Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.

Consell Nacional de Catalunya
Entitat política catalana creada a França el 1939 per Lluís Companys, després de dissoldre el govern de la Generalitat, amb la designació de cinc consellers a títol personal: Pompeu Fabra, Santiago Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Antoni Rovira i Virgili i Jaume Serra i Húnter. Mort Companys (1940), catalans exiliats a Londres continuaren amb el mateix nom la tasca, atès que l'ocupació nazi a França n'havia dispersat els consellers. El nou president fou Carles Pi i Sunyer, el secretari, J.M.Batista i Roca, i els vocals, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés. Quatre anys més tard el Consell s'amplià amb representants dels catalans d'Amèrica, on es constituí una delegació, presidida per Josep Carner, president; Manuel Serra i Moret, vicepresident; i Salvador Armendares, Baltasar Samper, Ferran Zulueta, Hipòlit Nadal i Mallol, Joan de Garganta, Antoni Trias i Pujol, Santiago Pi i Sunyer, Josep Conangla i Fontanilles, Josep Carner i Ribalta i Francesc Paniello, vocals. Tot seguit fou nomenat un secretariat tècnic, format per Miquel Ferrer, Joan Loperena i Jaume Miravitlles. En una declaració política (24 d'agost de 1944) el Consell propugnava la federació dels Països Catalans dins una confederació ibèrica. Alliberada França (1945), Josep Irla, reglamentàriament com a president del parlament, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili. Volent reorganitzar el Consell, trobà l'oposició d'una part de l'Esquerra Republicana. Immediatament Carles Pi i Sunyer dissolgué el Consell amb la protesta pública de Josep Trueta i de diverses comunitats catalanes d'Amèrica.

Comunitat Catalana
Organització representativa dels catalans residents als països americans, constituïda com a suport del Consell Nacional de Catalunya, fundat a Londres el 1940. Així, hom fundà la Comunitat Catalana de Mèxic, la més activa, que tenia com a portaveu "El Poble Català" i que promogué la ratificació del pacte Galeusca; la Comunitat Catalana de l'Amèrica Central, radicada a San José de Costa Rica; la Comunitat Catalana de Colòmbia (Bogotà) i la Comunitat Catalana de la República Argentina (Buenos Aires). La missió d'unitat dels catalans d'aquestes comunitats s'acordava amb la pluralitat ideològica, puix que en els consells directius hi havia membres de la majoria dels partits polítics i de les sindicals de Catalunya a l'exili, a més d'antics residents catalans d'abans de la guerra civil.

Front Nacional de Catalunya (FNC)
Organització política creada pel setembre del 1939, a l'exili parisenc, com un front català de resistència armada al franquisme. Aplegava nacionalistes radicals d'Estat Català, Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya encapçalats per Joan Cornudella, Manuel Cruells, Francesc Espriu, etc. Des del 1940 actuà a l'interior, i col·laborà amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. El 1946 deixà la lluita armada i es transformà en partit polític, partidari d'una federació de Països Catalans d'un difús socialisme. De les escissions per l'esquerra sorgiren el PSAN (1968) i el Partit Popular de Catalunya (1973). Membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, el 1977 figurà en el Pacte Democràtic per Catalunya. El 1980, el nucli restant es vinculà temporalment a Nacionalistes d'Esquerra. Tingué com a òrgans de premsa "Ara" i "Per Catalunya".

Consell Nacional Català
Entitat política catalana creada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953), on participaren, directament o delegada, representants procedents de tots els Països Catalans. Fou constituït per un consell general, amb representants de diverses tendències, i un consell executiu, amb residència a Mèxic. Tingué com a primer president Salvador Armendares i com a secretari general Miquel Ferrer. El 1964 la presidència restà vacant. El consell executiu fou traslladat a Europa, i Josep Maria Batista i Roca es féu càrrec de la secretaria general. Mantingué, a l'exili, una presència testimonial a través de les Conferències Nacionals de Mèxic (1963) i Avinyó (1969), treballà per la difusió internacional del plet català, promogué els Aplecs de Toluges (1965) i edità els butlletins del Servei d'Informació Nacional Català. La mort de Batista i Roca (1978) extingí virtualment el Consell.
Política unitària a l'interior. Consell Nacional de la Democràcia Catalana
Agrupació de partits polítics catalans fundada a Barcelona el desembre del 1945 sota la presidència de Josep Pous i Pagès, tornat de l'exili. Tingué l'adhesió d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Unió Democràtica de Catalunya, Unió Catalanista, Estat Català, Front Nacional de Catalunya, Unió de Rabassaires, Moviment Socialista de Catalunya, Front de la Llibertat, Partit Republicà d'Esquerra, Front Universitari de Catalunya i grups de la CNT i de la UGT. Reconeixia la presidència de la Generalitat a l'exili, però reclamava llibertat d'acció a Catalunya. Actuà com a element coordinador fins a la mort de Josep Pous i Pagès, el 1952.

Taula Rodona
Primer organisme unitari de les forces polítiques, creat el 1966, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l'Amnistia, la Comissió Catalana d'Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc, i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona.

Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya
Organització formada a Catalunya al final del 1969, que aglutinava diversos grups (PSUC, MSC, ERC, FNC i UDC).
Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.

Consell de Forces Polítiques de Catalunya
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977.
Oposició catalanista. Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.

El catalanisme durant el franquisme i la transició democràtica
La desfeta del 1939 implicà el desmantellament absolut de l'aparell institucional de la Catalunya autònoma i la destrucció de tota la infraestructura política, cultural i cívica que el moviment catalanista havia anat forjant des del final del s XIX, i transferí a l'exili una part molt substancial de l'activitat nacionalista, des del funcionament de la Generalitat i de les organitzacions polítiques fins a la producció editorial i literària. A l'interior del Principat, la resistència catalanista armada es reduí al Front Nacional de Catalunya i s'esllanguí a partir del 1946 en esvanir-se les esperances d'una intervenció dels Aliats que enderroqués el franquisme, mentre altres partits vells i nous —ERC, POUM, MSC, UDC— mantenien una presència clandestina mínima; paral·lelament, a l'empar d'elements aïllats de la burgesia, sorgien cenacles i publicacions literàries ("Poesia", "Ariel", "Occident", etc) de caràcter molt elitista i d'escassa difusió. De manera gradual aquesta reduïda represa intel·lectual i lingüística abastà sectors creixents de la petita burgesia urbana i rural de tradició cristiana, s'aixoplugà en institucions o iniciatives eclesiàstiques (Comissió Abat Oliba del 1947, escoltisme catòlic, Montserrat) i desembocà en activitats civicopolítiques de caràcter testimonial que tenien poc a veure amb les experiències del catalanisme republicà dels anys trenta, i que culminaren en 1959-60 amb la campanya contra Galinsoga,, els Fets del Palau, etc. A partir del 1964, aquest nou catalanisme i l'històric confluïren en la primera commemoració massiva de l'Onze de Setembre a la postguerra, i des del 1966 el PSUC i Comissions Obreres hi sumaren els sectors més conscients de la classe obrera, que començaven a assumir el fet nacional. El contacte amb el món obrer tingué també conseqüències ideològiques per al nacionalisme petitburgès (aparició del Partit Socialista d'Alliberament Nacional el 1969), mentre els grans episodis de la lluita antifranquista de final dels anys seixanta (de la Caputxinada a l'Assemblea d'Intel·lectuals de Montserrat) accentuaven l'articulació dels moviments obrer i nacional en un front únic que es concretà, el 1971, en l'Assemblea de Catalunya, matriu d'un catalanisme popular esdevingut així un dels enemics més actius de la dictadura. L'extensa tasca desenvolupada per l'Assemblea ocasionà, a la fi del franquisme, una àmplia difusió social de la ideologia i la simbologia bàsiques del catalanisme, com es constatà en les grans mobilitzacions populars en 1976-77; això obligà àdhuc les forces de la dreta espanyolista a assumir algun tipus d'autonomisme i permeté el restabliment de la Generalitat, primer provisional (1977) i després estatuària (1980). Del 1977 ençà, la pràctica totalitat dels grups polítics significatius al Principat reclamen per a si alguna forma de catalanisme, per bé que, sota aquesta denominació, hom hi observa projectes nacionals i socials molt divergents, que van de l'independentisme revolucionari al regionalisme conservador.

L'Onze de Setembre
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió.

El nom d'Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalanoaragonès a Castella. Des de la fi del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data, sobretot quan el 1964, el nou catalanisme i l'històric confluïren en la primera commemoració massiva de l'Onze de Setembre a la postguerra.
El 1976 fou novament permesa la celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu. Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.

Partits nacionalistes. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc.
Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista, donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament, en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982.

Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política.
En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida. Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se. Es coordinà també amb altres partits democràtics d'inspiració cristiana de l'estat espanyol, fins a formar amb ells l'anomenat Equip Democratacristià d'aquest estat (1965). Amb aquest Equip s'integrà a les Unions Europea i Internacional Demòcrates Cristianes, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà a la fundació de la Unió Democràtica del Poble Valencià (després anomenada del País Valencià), el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes, el 1974, i participà en el procés de normalització democràtica de l'estat espanyol, accentuat des de la mort del general Franco. Concorregué a les eleccions del 1977 dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, i hi obtingué resultats molt modestos.

Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)
Organització política constituïda el 1969 partint de l'escissió, produïda l'any anterior, del sector més jove i esquerranista del Front Nacional de Catalunya. Influïda pels fets de Maig francesos, prengué com a àmbit d'actuació els Països Catalans —fou present al País Valencià d'ençà del 1974, i a les Illes des del 1976—. En foren dirigents destacats Joan J.Armet, Jaume Fuster i Josep Guia. Integrà l'independentisme en el marc teòric marxista i volgué mobilitzar les classes populars catalanes per a l'assoliment de l'Estat Socialista dels Països Catalans. Una escissió del 1974, a propòsit de la discussió sobre la lluita armada, formà el PSAN-Provisional, de caràcter més radical, que el 1979 donà lloc a Independentistes dels Països Catalans. El PSAN participà en l'Assemblea de Catalunya i altres instàncies unitàries. Amb presència d'intel·lectuals i implantat en algunes comarques, el 1976 es definí com a partit comunista i el 1977 i el 1980 tingué dues escissions retrobades posteriorment a Nacionalistes d'Esquerra. Contrari a la constitució espanyola i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, només participà en eleccions municipals, i des del 1984 promogué el Moviment de Defensa de la Terra als Països Catalans del sud, i Unitat Nacionalista a la Catalunya del Nord. El seu òrgan de premsa fou la revista "Lluita".
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC)
Partit polític d'àmbit català format el 1976. Sorgí al novembre del 1974 com una federació d'Unió Democràtica de Catalunya —que se'n desvinculà el 1976—, els seguidors de Jordi Pujol i Soley (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), el Grup d'Independents de Miquel Roca i Junyent i el grup cristià Acció Obrera, els quals es fusionaren pel març del 1976 i convertiren CDC en un partit unificat, del qual J.Pujol esdevingué secretari general. Nacionalista, partidari d'un sistema federal a l'estat espanyol i a Europa, fou membre de l'Assemblea de Catalunya i impulsor del Consell de Forces Polítiques; adoptà inicialment un programa de centreesquerra d'inspiració socialdemòcrata, i formà part del Pacte Democràtic per Catalunya. El 1978 absorbí Esquerra Democràtica de Catalunya i, amb Unió Democràtica de Catalunya, formà la coalició Convergència i Unió, amb la qual ha concorregut a tots els comicis posteriors. Opció de centre reformista, catalanista i populista, arrelada a les comarques i en les classes mitjanes urbanes, la seva victòria en les eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 portà Jordi Pujol i Soley a la presidència de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual ha estat reelegit des d'aleshores. El 1986, CDC, i especialment Miquel Roca, impulsaren el Partido Reformista Democrático, d'àmbit estatal, que obtingué escàs suport fora de Catalunya en les eleccions d'aquest any. El 1989 Jordi Pujol fou nomenat president del partit en substitució de Ramon Trias i Fargas, que ho havia estat des del 1978, i Miquel Roca ocupà la secretaria general. El 1993 Esquerra Catalana, escissió d'ERC, s'integrà a CDC. Pel gener del 1996 Pere Esteve substituí Miquel Roca en la secretaria general. El 1998 el partit subscriví, amb altres partits nacionalistes (BNG, PNB i UDC), l'anomenada 'Declaració de Barcelona', que advocava per un ple reconeixement del caràcter plurinacional de l'estat espanyol i perqué se'n reformulés el concepte en un sentit menys unitarista. El 2001 Artur Mas substituí Pere Esteve en la secretaria general. Els principals òrgans de premsa del partit han estat "CDC Informacions" (1976-77) i, des del 1977, "Convergència Democràtica".
Partits socialistes catalans. Federació Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor.
Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).

Partit Socialista Català
Grup polític creat a Mèxic, el 19 de juliol de 1941. Es constituí en adoptar aquest nom el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC). Estava integrat per antics militants del PSUC, provinents majoritàriament del corrent de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, al costat d'altres originaris del grup de «L'Hora» com Miquel Ferrer, del Partit Comunista de Catalunya (Pere Matalonga), del Partit Català Proletari (Pere Aznar) i fins i tot del PSOE (Ramir Ortega). Els seu nucli bàsic important es trobà sobretot a Mèxic i també a Xile, amb Pere Aznar i Dolors Piera, si bé disposà també d'una delegació a la Gran Bretanya. Fou president del partit Felip Barjau, i publicà el «Butlletí del Partit Socialista Català» i, més endavant, «Nova Era». Hereu ideològic del MSEC, anà precisant cada cop més la seva adhesió als postulats del socialisme democràtic. Finalment, s'adherí al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), l'octubre de 1945. Fou el vertebrador a Amèrica del MSC creat a Catalunya. El 1950 desaparegué formalment, però cal dir que els seus membres ja s'havien anat integrant, progressivament, al nou partit.
Moviment Socialista de Catalunya (MSC)
Partit polític fundat simultàniament a Tolosa, Mèxic i Catalunya (clandestí) pel gener del 1945. S'hi agruparen membres del POUM —potser majoritàriament—, de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, que abandonaren el PSUC, alguns militants d'Esquerra Republicana i de la CNT i, a l'interior, un grup d'estudiants laboristes de la Universitat de Barcelona. L'antecedent immediat és el Front de la Llibertat de Josep Rovira, una de les figures destacades entre els fundadors del Moviment, amb Manuel Serra i Moret, Enric Brufau i Joan Aleu. L'òrgan del partit fou "Endavant" (1945-68), editat a França i dirigit per Josep Pallach. El 1968, per raons conjunturals i ideològiques, el moviment es dividí. El grup de Joan Raventós promogué, el 1974, l'anomenada Convergència Socialista de Catalunya, la qual, juntament amb altres grups, desembocà en el Partit Socialista de Catalunya (Congrés); el grup de Josep Pallach, juntament amb altres forces, es constituí (1974) en l'anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que el 1976 adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
Front Obrer de Catalunya (FOC)

Organització política de Catalunya, constituïda en 1961-62 per transformació de l'Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC). Aplegava socialistes, catòlics progressistes i comunistes dissidents. Federada amb el Frente de Liberación Popular i Euskadiko Sozialisten Batasuna (Organitzacions Front), reflectí les seves posicions socialistes d'esquerra i tercermundistes en publicacions com "Revolució" (1961-62), "Presencia Obrera" (1964-65) i "Poder Obrero" (1969). Tingué una forta incidència a Comissions Obreres, especialment el 1968, que dominà la coordinadora de Barcelona. En foren membres I.Molas, J.I.Urenda, P.Maragall, A.C.Comín, J.A.González Casanova, M.Roca i Junyent, etc. Dissolt el 1970, fou el gresol de molts grups d'extrema esquerra posteriors.
Convergència Socialista de Catalunya
Organització política formada el 1974 per l'ala esquerra del Moviment Socialista de Catalunya —encapçalada per Joan Reventós—, el Movimiento para la Autogestión y el Socialismo, Reconstrucción Socialista de Catalunya, i altres grups i persones independents. Membre de l'Assemblea de Catalunya, del Consell de Forces Polítiques i de la Federació de Partits Socialistes, des d'un socialisme marxista, nacionalista, democràtic i autogestionari, volgué vertebrar la unificació dels socialistes del Principat des del federalisme. Assolit parcialment aquest objectiu després d'un míting al Palau Blaugrana de Barcelona (juny del 1976), al novembre següent contribuí a la creació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés.
Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya
Nom que adoptà el 1974 el grup polític que, sorgit del Moviment Socialista de Catalunya, es convertí, el 1976, en el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
Partits comunistes catalans. POUM
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democraticosocialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent.
Amb aquest programa xocà obertament amb el PSUC-PCE, que aprofità els fets de Maig del 1937 per desenvolupar al màxim la seva tesi d'una sola organització comunista i, sota la falsa acusació de trotskisme i de feixisme, desencadenà una forta ofensiva contra el POUM, que significà l'assassinat del seu secretari, Nin, i el procés d'altres dirigents (Arquer, Bonet, Adroher, etc). Continuà actuant amb una activitat molt reduïda a la clandestinitat i acabada la guerra, en l'exili, fou víctima d'un nou procés, aquesta vegada sota el règim de Vichy. El 1945 sofrí una escissió que donà lloc al Moviment Socialista de Catalunya. Abans del maig del 1937 disposà de diversos òrgans de premsa, com "La Batalla", "L'Espurna", "Front", "Combat", "La Nueva Era", etc, i d'una emissora de ràdio. Entre els seus dirigents destacaren Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer, Pere Bonet, Enric Adroher, Julià Gorkin, Juan Andrade, etc. La majoria de la seva força organitzada, que passà d'uns sis mil a trenta mil afiliats, es trobava a Catalunya (Lleida, sobretot) amb nuclis a Madrid i a Astúries. Reaparegut a l'interior el 1973, un petit sector que havia evolucionat cap a la socialdemocràcia, encapçalat per Enric Adroher, s'integrà el 1976 en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, mentre la fracció "pura", present a Catalunya, País Valencià, País Basc i Andalusia, i representada per W.Solano, Pelai Pagès i A.Ubierna, mantingué una línia marxista revolucionària divulgada a través d'"Alianza obrera" (1974-76) i "La Batalla" (1976-80). El 1978 intentà sense èxit de fondre's amb Acción Comunista, i darrerament ha evolucionat vers l'esquerra independentista de les diferents nacionalitats, diluint-se en el si de coalicions com el BEAN, Esquerra Unida del País Valencià, Herri Batasuna, etc.
PSUC
Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Des dels primers moments de l'exili, la direcció del PCE intentà d'integrar-lo sota la seva autoritat, fet que provocà l'oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta tensió s'agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en "un todo orgánico" amb el PCE. També, a l'estiu del 1949, "Mundo Obrero" defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el nacionalisme burgès de dins i de fora de l'organització; accelerà així la crisi que desembocà en l'expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l'organització interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE— acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions nacionalistes i titistes. A partir d'aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a l'organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949), que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo (1965). D'acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l'Assemblea de Catalunya i participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Partido del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del PSUC (1967) que donà lloc al PCE (internacional), el qual, després d'haver sofert la separació del sector més radical (1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme. Amb una considerable presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia Roja; el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa, successivament, "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-77) i "La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el 1975 i figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977 participà en la coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan A.Sánchez Carraté —que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per Manuel Gracia, el 1979 recollí 40 000 vots.

Bandera Roja
Organització d'esquerra revolucionària sorgida a Barcelona el 1968. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig de França, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es transformà en l'Organització Comunista —i el 1973 esdevingué Organització Comunista d'Espanya— BR en assolir una implantació estatal. Incorporada a l'Assemblea de Catalunya (1972), l'any 1974 el sector més moderat i possibilista (J. Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l'abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el mateix any, ingressà al PSUC. Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugna per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al socialisme. Té com a principals publicacions "Bandera Roja" (des del 1968), "Estrella Roja" al Principat (d'ençà del 1970) i "El Comunista" al País Valencià.
Organitzacions anarquistes. Movimiento Ibérico de Liberación (MIL)
Organització revolucionària sorgida a Barcelona el 1972 que intentava d'amalgamar marxisme i anarquisme. Defensava l'ús de la violència i atracà diversos bancs. Perseguit per la policia, s'autodissolgué el 1975. N'havien estat militants destacats Salvador Puig i Antich i Oriol Solé i Sugranyes, mort per la guàrdia civil el 1976.
Oposició obrera. Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Advocats laboralistes
Advocats especialitzats en la defensa dels treballadors en les seves relacions laborals. Van constituir un element important en l'estratègia del moviment obrer durant el franquisme.
Enllaç
Persona, o grup de persones, que té l'encàrrec de mantenir la comunicació i facilitar la coordinació d'esforços, principalment entre dues unitats militars, polítiques, etc, no subordinades entre elles.
Representant dels treballadors i de les treballadores al Sindicat Vertical; elegits a les eleccions sindicals.
Vaga general de Manresa
Primera vaga general contre el règim franquista, feta a la ciutat de Manresa, pel gener del 1946.
Organitzacions sindicals. Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
La UGT de Catalunya estava dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se. A partir del 1976 es reconstruí ràpidament —el 1977 superava els 100 000 afiliats, només al Principat— amb una orientació moderada i negociadora.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona.
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939 —deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que, juntament amb els cenatistes "històrics", feren possible, des del 1975, la reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid, "El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977).
Solidaridad Obrera
Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d'octubre de 1907. Havia d'ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del Principat. A l'exili, i a partir de l'any 1944, la CNT "apolítica" féu aparèixer de nou "Solidaridad Obrera", i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre del 1961). Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona, clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant altres moments anteriors de publicació clandestina a l'interior de l'estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de 20 000 exemplars i una difusió d'àmbit estatal. Arran de l'escissió cenetista del 1980, el sector "històric" n'ha continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació, mentre que els "renovadors" editen, des del 1981, una altra "Solidaridad obrera" a València, portaveu del Comitè Nacional de la Confederació.

Solidaritat d'Obrers de Catalunya
Central sindical fundada en la clandestinitat l'any 1958, com a confederació de sindicats d'activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d'acció és el Principat de Catalunya, si bé cerca la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans. Present a l'Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l'Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans. Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria). Sense perdre la seva identitat, el 1980 s'integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.
Front Obrer de Catalunya (FOC)

Organització política de Catalunya, constituïda en 1961-62 per transformació de l'Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC). Aplegava socialistes, catòlics progressistes i comunistes dissidents. Federada amb el Frente de Liberación Popular i Euskadiko Sozialisten Batasuna (Organitzacions Front), reflectí les seves posicions socialistes d'esquerra i tercermundistes en publicacions com "Revolució" (1961-62), "Presencia Obrera" (1964-65) i "Poder Obrero" (1969). Tingué una forta incidència a Comissions Obreres, especialment el 1968, que dominà la coordinadora de Barcelona. En foren membres I.Molas, J.I.Urenda, P.Maragall, A.C.Comín, J.A.González Casanova, M.Roca i Junyent, etc. Dissolt el 1970, fou el gresol de molts grups d'extrema esquerra posteriors.
Comissions Obreres (CCOO)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 (bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una ràpida difusió al si de la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres zones industrials, i protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una severa repressió, diverses crisis internes que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort Franco, en 1976-77 diversos sectors minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO esdevingué un sindicat de tipus més clàssic —Confederació Sindical de Comissions Obreres— d'estructura federal, vinculat al PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual fou secretari general de l'organització entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït per Antonio Gutiérrez. El sindicat s'oposà frontalment a la política econòmica i laboral del govern socialista fins als primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del 1988, la UGT malgrat la pugna que mantenia amb aquesta organització sindical per l'hegemonia en el moviment obrer. Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions massives, especialment la vaga general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO encapçalà els moviments contra la política de reconversió industrial duta a terme a Astúries i el País Basc. Als primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la seva estratègia i adoptà postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es produïren una sèrie d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M.Camacho de la presidència del sindicat el 1996. En el 7è Congrés Confederal, celebrat el 1999, Antonio Gutiérrez deixà la secretaria general de la confederació, que passà a ser ocupada per José María Fidalgo Velilla. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1966, tingué com a secretari general des del 1973 a Josep Lluís López Bulla, al qual succeí Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita Obrera" i, a les Balears, "Unidad".
Unió de Pagesos
Sindicat agrícola, fundat l'any 1974. Amb voluntat d'aplegar totes les capes socials del camp català, nasqué com a oposició als sindicats oficials, les Hermandades franquistes i la política de monopolis. El seu òrgan d'informació, formació i debat és "La Terra" (nom del butlletí de l'antiga Unió de Rabassaires), el primer número del qual aparegué al juliol del 1975. El 1976 l'organització es donà a conèixer públicament en l'assemblea celebrada al monestir de Poblet, i celebrà el primer congrés constituent a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Fou legalitzada pel maig del 1977. L'òrgan decisori és el Consell Nacional, format per delegats comarcals, i l'òrgan executiu és la Comissió Permanent Nacional. Del 1978 al 2000 en fou coordinador general Josep Riera i Porta, succeït en el càrrec per Joan Caball i Subirana. Al novembre del 1994, en les primeres eleccions a cambres agràries democràtiques territorials, Unió de Pagesos aconseguí el 70% dels vots, percentatge que augmentà fins el 72,5% en les eleccions del 1998. És membre de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG), d'àmbit estatal, i del Comitè d'Organitzacions Professionals Agràries (COPA), d'àmbit europeu. Un cop superades les estructures del franquisme al camp català, la lluita del sindicat s'ha centrat a negociar o combatre la política de reconversió agrària en l'àmbit autonòmic, estatal i europeu, dins del nou marc de racionalització imposat per la Unió Europea (Política Agrària Comunitària) i l'obertura i liberalització internacionals dels mercats agraris. Destaca per la capacitat de mobilització dels seus afiliats, i des dels inicis ha tingut una considerable presència en els mitjans de comunicació per l'aparatositat de les seves accions de protesta, un exemple típic de les quals són les 'tractorades' (concentracions de tractors).
Oposició popular.
Durant la postguerra fou força intensa l'activitat guerrillera del maquis.
Guerra subversiva
Guerra revolucionària contra el poder establert, que generalment utilitza mitjans indirectes i clandestins i sol basar-se en l'estratagema de la guerrilla.

Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
Guerriller -a
Individu, normalment paisà, que forma part d'una guerrilla.
Maquis
Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l'estat espanyol. Començà immediatament després d'haver-se acabat la guerra civil de 1936-39, però no fou fins a l'alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual cosa permeté l'entrada d'homes des de l'altra banda dels Pirineus— que el maquis tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta. Animat fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l'exèrcit, com en els fets de la Vall d'Aran (setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l'exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil. El maquis, caracteritzat per un grau d'organització menor que la guerrilla típica, actuà a l'estat espanyol en nou zones diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas. Al Principat el maquis aprofità l'avantatge que oferia la frontera amb l'estat francès, que li permeté de plantejar accions ràpides d'infiltració i sabotatge (cas d'en Massana a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquis català esdevingué, fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d'elements anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren l'any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d'una espectacular persecució a Sant Celoni).
Maquisard -a
Membre del maquis.
Maqui
Nom popular de cadascun dels membres del maquis antifranquista.

Invasió de la Vall d'Aran
La Vall d'Aran quedava aïllada els mesos d'hivern, i bé que les comunicacions milloraren amb l'obertura de la carretera del port de la Bonaigua (1924), continuà essent una zona aïllada, fet que explica la importància que hi tingué el maquis després de la guerra civil de 1936-39 (especialment el 1944, en què les autoritats franquistes, desbordades, hagueren de recórrer a l'exèrcit per a mantenir-s'hi). El 1948 fou obert per l'exèrcit el túnel de Viella, que permeté d'assegurar les comunicacions a l'hivern i liquidar el maquis.

Actes de protesta popular i d'afirmació catalanista. Entronització de la Mare de Déu de Montserrat
El 27 d'abril de 1947, i organitzades per la Comissió Abat Oliba, tenen lloc a Montserrat les festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Mentre a la plaça del monestir es resa en català la Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, una immensa senyera és desplegada per sorpresa des del pic conegut com el "Gorro Frigi". La preparació de l'acte, amb un seguit de conferències per tot Catalunya, ha permès que s'apleguessin més de cent mil persones. Fou el primer acte de masses d'afirmació catalana. El monestir de Montserrat i el seu abat Escarré començaren a figurar com a protectors del catalanisme i de l'esperit democràtic.

Vaga de Tramvies del 1951
Fou un dels fets emblemàtics de la protesta popular contra el règim franquista.
Sèrie de mobilitzacions provocades per l'augment de tarifes dels tramvies, el març de 1951. La seva importància rau en el fet que per primer cop una explosió de rebuig al règim franquista arriba al carrer, incorpora gent jove i popularitza una protesta.
Tot comença qun el govern franquista autoritza un augment de 50 a 70 cèntims el bitllet del tramvia, mentre que a Madrid encara en valia 40. En el boicot als tramvies va haver-hi un desbordament espontani, molt més allà de les consignes: la decisió d'anar als llocs de treball a peu va transfigurar la imatge de la ciutat: la gent circulava pels carrers, els tramvies circulaven buits, aviat amb els vidres trencats i, finalment aturats a les cotxeres.
Arran del boicot, van aparèixer força fulls explicatius de tot el que passava. Malgrat les pressions, el 6 de març, i com a conseqüència de la importància creixent de la resposta ciutadana, el govern va suspendre les tarifes vigents i va tornar als preus anteriors a la pujada.La vaga de tramvies va tornar a tenir lloc, amb menys èxit, el 1957.
Campanya de la "P" de protesta
Campanya dirigida per Catòlics Cristians (CC) entre febrer i març de 1959, contra el govern, la corrupció i l'encariment del cost de la vida.  En nombrosos carrers de Barcelona es va pintar la lletra P a les parets com a senyal de protesta.

Afer Galinsoga
Afer iniciat al juny del 1959 arran d'un incident provocat per l'aleshores director de "La Vanguardia Española", Luis Martínez de Galinsoga, en protestar a l'església barcelonina de Sant Ildefons perquè hom predicava en català. La seva frase "Todos los catalanes son una mierda" s'escampà a cau d'orella per tot Barcelona. Com a resposta a aquest fet, un grup de joves catòlics i catalanistes encapçalats per Jordi Pujol i Soley entrà en contacte amb gent d'acció d'ideologia semblant i organitzaren una campanya de boicot al periòdic. Aquesta campanya consistí a repartir fulls volants, estripar diaris al carrer, trencar vidres del seu local, trametre cartes als anunciants i als venedors, etc. La campanya se'ls escapà de les mans i aparegueren grups espontanis que actuaven pel seu compte. Els partits polítics —llavors clandestins— no hi col·laboraren, però sí que ho feren alguns dels seus militants a títol personal. Al gener de l'any següent, Galinsoga escriví un article per tal de guanyar-se la simpatia dels catalans, negà els fets i s'autoqualificà d'amic de Cambó. La resposta fou espectacular: escampada de fulls volants al Liceu. La campanya continuà ampliant-se fins que pel febrer Galinsoga fou cessat. El diari havia perdut uns 20000 subscriptors, havia baixat el tiratge en 30000 exemplars i s'havia vist obligat a reduir pàgines. Aquesta victòria contribuí al progrés de l'oposició catalana al franquisme i dugué als fets del Palau.
Fets del Palau
Incident d'afirmació catalanista ocorregut al maig del 1960 al Palau de la Música Catalana. El govern espanyol, després de la victòria aconseguida per l'oposició catalana al franquisme en l'afer Galinsoga, muntà l'"Operación Cataluña" per tal de calmar els ànims dels catalans. El general Franco anà a Barcelona (maig del 1960) per tal de celebrar diversos actes, inauguracions i un consell de ministres. El mateix mes l'Orfeó Català tenia programat un concert d'homenatge a Joan Maragall en el centenari del seu naixement, i el govern civil prohibí la interpretació del Cant de la Senyera. El grup de Jordi Pujol decidí d'anar-hi en bloc i reclamar a crits la seva interpretació. Així, i davant la presència d'alguns ministres, es reclamà i s'interpretà el Cant de la Senyera. Hi hagué detinguts i mals tractes, fets que possibilitaren la detenció de Jordi Pujol.
Oposició de l'Església. Declaracions de l'abat Escarré
Declaracions fetes per l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré al diari francès "Le Monde" (1963), d'oberta oposició amb les estructures polítiques de l'estat. El 1965, per pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol d'abat de Montserrat.

Volem bisbes catalans
Campanya iniciada a Catalunya el febrer de 1966, arran del nomenament de Marcelo González Martín, bisbe d'Astorga (Lleó), com a arquebisbe de Barcelona. Durant la campanya es van realitzar nombroses pintades i es van enviar cartes demanant la renúncia del bisbe.

Manifestació de Capellans
Manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig de 1966 en protesta per les tortures policials a un estudiant. Va ser la primera manifestació d'eclesiàstics contra el règim.
Organitzacions catòliques. Acció Catòlica
Inicialment, organització oficial de l'Església Catòlica destinada a la incorporació dels laics a l'apostolat de la Jerarquia eclesiàstica. Fou impulsada i estructurada per Pius XI (anomenat, per això, "el papa de l'Acció Catòlica") en l'encíclica "Ubi arcano" (1922). Responia a un moviment de valoració i enquadrament del laic i de la seva tasca apostòlica i a l'interès de la Jerarquia per mantenir unes organitzacions, sobretot juvenils, pròpies, no sotmeses al control absorbent dels estats totalitaris. L'Acció Catòlica seguia l'estructuració diocesana i parroquial, però podia prendre, també, formes interdiocesanes. Sense perdre aquest sentit inicial, el concepte ha anat evolucionant, sobretot a Catalunya, Bèlgica, Espanya, França i Itàlia (els països on ha fet més fortuna) per a significar l'aportació pròpia i organitzada del laïcat a l'apostolat de tota l'Església. Al començament, l'Acció Catòlica era general i s'estructurava en quatre branques (homes, dones, nois i noies), bé que aviat foren admeses organitzacions especialitzades a l'interior d'algunes branques (per ex, graduats, empresaris, propagandistes). És el camí que seguí la Federació de joves cristians de Catalunya, amb les subfederacions (agrícola, escolar, obrera, de dependents, d'independents, universitària); en algunes diòcesis catalanes el bisbe assumí la Federació com a Acció Catòlica de la branca jove. Ben aviat (1924), el sacerdot belga Josef Cardijn fundà la Joventut Obrera Cristiana ( JOC), convençut que els obrers són els apòstols naturals dels obrers. Amb la JOC nasqué l'Acció Catòlica especialitzada, la qual s'estructura per moviments, segons els diversos ambients o medis: Joventut Agrícola Catòlica (JAC), Joventut Estudiant Catòlica (JEC), Joventut Independent Catòlica (JIC), Joventut Obrera Catòlica (JOC) i Joventut Universitària Catòlica (JUC); i, en el món adult, l'Acció Catòlica Obrera (ACO), l'Acció Catòlica Independent (ACI) i el Moviment Familiar Rural (MFR). Els moviments especialitzats d'Acció Catòlica prengueren volada, sobretot, a França i Bèlgica, mentre que l'Església italiana mantenia les quatre branques inicials; als països germànics i als anglosaxons, en canvi, el pes de l'Acció Catòlica ha estat molt menor. A Catalunya i a l'estat espanyol, la història de l'Acció Catòlica a la postguerra és especialment important i significativa. A la primeria, juntament amb un enquadrament dels catòlics, representà una de les poques possibilitats d'acció i de compromís, en un estat de signe totalitari i anticatalà. D'altra banda, el 1946, el cardenal Pla i Deniel féu costat a Guillem Rovirosa en la fundació de les Germandants Obreres d'Acció Catòlica (GOAC; en castellà HOAC), autèntic moviment especialitzat indígena. I començant per Catalunya, s'inicià, a partir de la JOC, el procés que havia de portar a la constitució de tota la sèrie de moviments especialitzats, fins que aquests, que ja existien de fet, quedaren integrats a la branca de la joventut masculina (la Juventud de Acción Católica Española, que els havia vist néixer amb tanta suspicàcia): aquesta decisió que hom prenia l'any 1957 i que hom realitzava de manera efectiva el 1960 reconeixia i consagrava el canvi considerable que s'havia esdevingut. Catalunya hi havia fet i continuaria fent-hi un paper capdavanter. La formació de militants es feia, a l'Acció Catòlica general, a través dels cercles d'estudi (exposició i discussió d'una ponència sobre un tema prèviament programat). En canvi, l'Acció Catòlica especialitzada, des dels començos de la JOC, ha utilitzat sempre el mètode de revisió de vida i l'enquesta campanya, i la GOAC ha donat molta importància als plans cíclics. A partir del Concili Vaticà II (1962-65), que, en bona part, representa la consagració de la línia de treball dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica, aquests entraren en una crisi profunda a la Península Ibèrica. Ja els havia precedit la JEC francesa; però a l'estat espanyol s'aguditzà i es generalitzà la topada de nombrosos sectors del laïcat, i de manera particular dels moviments, amb la jerarquia, la qual, encara molt vinculada al règim polític, no veia amb bons ulls que unes organitzacions oficials prenguessin unes posicions tan diferents. Els conflictes entre les autoritats civils i els moviments d'Acció Catòlica, sobretot obrers i estudiants, es multiplicaren. Finalment els moviments foren pràcticament desmantellats i decapitats els anys 1966-68. A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, i coincidint amb la transició de la dictadura a la democràcia, els moviments reprengueren amb lentitud, sense arribar a ser, ni de bon tros, el que havien estat a cavall dels anys cinquanta i seixanta. Durant el pontificat de Joan Pau II, i comptant amb la seva simpatia, han anat adquirint importància altres tipus de moviments d'apostolat laïcal —com és ara Comunió i Alliberament—, més preocupats per assegurar una presència directa de les institucions eclesiàstiques en el món, que no pas per animar evangèlicament les realitats sociopolítiques. Tanmateix, l'exhortació apostòlica 'Christifideles laici' (1988) -fruit del sínode de bisbes del 1987, sobre la vocació i la missió dels laics- significà un reconeixement del paper de l'Acció Catòlica, sobretot perquè per a nombrosos cristians els seus principis inspiradors són una adquisició definitiva.

CC
Sigla que —amb el significat de Crist-Catalunya, Catalans Cristians o Catòlics Catalans— identificà un moviment parapolític nacionalista i catòlic sorgit al Principat en 1954-55 a l'escalf de les organitzacions eclesials —escoltisme, Congregacions Marianes, Montserrat— més arrelades al país. Inspirat ideològicament per R. Galí i dirigit per Frederic Roda (1955-57) i Xavier Muñoz i Pujol (1957-62), es dedicà sobretot a tasques de reflexió i conscienciació, per bé que el sector més activista, encapçalat per Jordi Pujol, organitzà (1959-60) la campanya de l'afer Galinsoga, els fets del Palau de la Música Catalana, etc. Després de la separació del grup de J. Pujol, CC esdevingué (1962) Comunitat Catalana i assumí un programa socialitzant, i el 1964 es convertí en el Partit Força Socialista Federal, que es dissolgué en 1968-69.
Agermanament
Moviment religiós català format per laics, sacerdots diocesans, la diòcesi de Barcelona i altres institucions, destinat a promoure l'intercanvi, en un pla d'igualtat fraterna, d'idees i d'ajuda material entre els països de missió i les diòcesis catalanes. Es va constituir el 1955 a Barcelona. L'actuació, a l'inici, es desenvolupava principalment a Xile, Camerun i Catalunya. El 1958 envià cent vint-i-set persones (53 dones i 74 homes, entre els quals 44 capellans) al Camerun, a Xile i a altres països sud-americans. El 1963 fou reconegut com a Secretariat de Cooperació Interdiocesà, quan ja hi havia nuclis consolidats a Xile i al Camerun. Entre els impulsors, cal esmentar Oriol Albó, Joan Casañas, Josep Ribera, Ignasi Pujadas i Joan San Martí. Agermanament fou reconegut pel bisbat de Barcelona i rebé el suport del Secretariat de Cooperació-Interdiocesana. Amb la finalitat de separar les tasques tècniques de les pastorals, es creà, el 1964, el CODES (Cooperativa de Desenvolupament); tenia com a objectiu la promoció de la cooperació tècnica i econòmica en els projectes de desenvolupament, sobretot al Camerun. A Catalunya, patrocinà estades d'estudi i treball de persones d'aquests països. Publicà la revista 'Agermanament' (1964-1973), que s'edità a Barcelona, amb 1.500 subscriptors. Arran del cop d'estat de Xile, l'any 1973, s'accelerà la tornada dels membres d'Agermanament. A partir dels anys setanta, col·laborà en el naixement d'altres entitats relacionades amb el Tercer Món, com l'Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats (ACSAR) i el Centre d'Informació i Documentació Internacional a Barcelona (CIDOB), l'any 1973, dirigit per Josep Ribera, antic membre de l'entitat a Xile.
Oposició universitària. La Caputxinada
Nom amb què és coneguda l'assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Celebrada al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l'11 de març de 1966, hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals. El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).

Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB)
Organització constituïda en l'assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966, com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra el SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo. Hi assistiren quatre-cents delegats dels estudiants i trenta-tres intel·lectuals i professors presidits per Jordi Rubió i Balaguer, i s'hi aprovaren els documents constitutius, entre ells el Manifest per una Universitat Democràtica. En ésser encerclats per la policia, els assistents romangueren tres dies al convent, enmig d'una àmplia solidaritat ciutadana. El SDEUB visqué dos anys sota una forta repressió governativa, judicial i acadèmica, protagonitzada aquesta pel rector F.García Valdecasas. Malgrat la coordinació assolida amb els moviments d'estudiants d'altres universitats d'Espanya que també havien romput amb el SEU i les APE, el Sindicat Democràtic desaparegué el 1968.
Oposició intel.lectual. Tancada de Montserrat
Assemblea d'intel.lectuals celebrada a Montserrat els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970, com a protesta per les condemnes del procés de Burgos.
Un nombrós grup d'intel.lectuals catalans es van tancar al monestir de Montserrat. La protesta va tenir un ampli ressò internacional.
Redreçament cultural a Catalunya.
Malgrat la repressió, Catalunya va conèixer un redreçament cultural molt important. Era la prova de què la llengua i la cultura catalanes eren vives, i de què el sentiment catalanista no va desaparèixer pel simple fet que uns quants ho volguessin, per més força que tinguessin (la de les armes).
Moviments culturals en defensa i per a la promoció de la cultura catalana.
Redreçar
Tornar a posar dret allò que s'havia corbat, torçat, guerxat o ajagut.

Jocs Florals de Barcelona
Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859.
La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970 se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. Un any després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana— a l'exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l'Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977). A partir del 1978 se celebren a Barcelona.

Estudis Universitaris Catalans
Ensenyament de tipus universitari iniciat el 16 d'octubre de 1903 com una de les conseqüències del Primer Congrés Universitari Català. Rebutjats de la universitat oficial en no voler aquesta acceptar el català com a llengua de comunicació, s'acollí a diverses institucions barcelonines: Ateneu Barcelonès, Escola Industrial, Biblioteca de Catalunya, Ateneu Polytechnicum, etc. Començà només amb dues disciplines —dret civil català i història de Catalunya—, que tot seguit foren ampliades amb les d'economia social i política aranzelària, literatura catalana, dret públic català i, més endavant, amb les d'història de l'art català, geologia aplicada a Catalunya, tècnica i anàlisi química, agricultura, pedagogia nacional, estudis portuguesos, filologia romànica, filosofia, gramàtica comparada del llatí i el català, història musical i ètnica de la cançó popular, lògica i metodologia de la ciència i geografia. En foren professors els més destacats estudiosos de Catalunya, entre ells A.Rubió i Lluch, J.Puig i Cadafalch, A.Borrell i Soler, Pompeu Fabra, Eugeni d'Ors, P.Bosch i Gimpera, Manuel de Montoliu, Jordi Rubió, F.Valls i Taberner, Francesc Martorell i Pau Vila. Reduïdes amb el temps a quatre totes aquelles assignatures —gramàtica, literatura, història i geografia—, la guerra civil obligà els EUC a suspendre llurs activitats. Represes el 1942, hom restablí l'ensenyament regular de lingüística catalana, per R.Aramon i Serra, història de la literatura, per Jordi Rubió (després per Jordi Carbonell, Antoni Comas i Joaquim Molas), història de Catalunya, per Ferran Soldevila (després per M.Coll i Alentorn) i, esporàdicament, de dret civil català, per A.Borrell i Macià, economia política, per S.Millet i Bel, paleografia, per Pere Bohigas, i arqueologia, per J.de C.Serra i Ràfols. Durant els anys 1961-85 organitzà uns cursos de cultura catalana per a estudiants estrangers.

Òmnium Cultural
Societat civil, amb finalitat de mecenatge cultural català i àmbit dins el Principat, fundada a Barcelona el 1961 per Joan B.Cendrós, Lluís Carulla, Fèlix Millet (primer president), Pau Riera i Sala (segon president) i Joan Vallvé i Creus (tercer president). Després d'una cauta i lenta captació de socis, l'entitat s'instal·là al Palau Dalmases del carrer de Montcada, on acollí i subvencionà l'Institut d'Estudis Catalans, l'Obra del Ballet Popular, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, els Estudis Universitaris Catalans i el Secretariat d'Orfeons de Catalunya. Pel desembre del 1963 fou clausurada pel governador civil i no pogué reobrir fins a l'octubre del 1967. Això no obstant, l'any 1968 hom habilità un local al passeig de Gràcia amb un altre nom i constituí, a París, l'associació Òmnium Cultural, que edità un butlletí efímer. Després de la reobertura instituí ajuts de treball per a la investigació (1970), finançà premis —entre altres, alguns de la Nit de Santa Llúcia, la Festa de Maig de les Lletres Catalanes, Les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i la Festa dels Premis Literaris de Girona—, ajudà d'altres entitats o particulars (Rosa Sensat, l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines, i creà el premi d'Honor de les Lletres Catalanes [1969]). Filial de l'entitat fou Cultura en Ruta (1970-78), un gran bibliobús que anava pels Països Catalans a vendre llibres i discs. Entre d'altres activitats, creà (1972) el moviment Rialles i inicià (1973) els cicles de teatre Cavall Fort. S'ha dedicat sobretot a la formació de mestres de català (Comissió Delegada d'Ensenyament —1962—, actualment anomenada Delegació d'Ensenyament Català) i a l'ensenyament de la llengua i la promoció de la cultura catalana. Publica un butlletí (des del 1968) i ha potenciat una vintena de delegacions, principalment als caps de comarca (des del 1969). Ha pres posició pública en conflictes que afecten Catalunya. L'any 1984 Joan Carreras i Martí esdevingué el quart president de l'entitat, i el 1986 Josep Millàs n'esdevingué el cinquè.
Congrés de Cultura Catalana
Conjunt de seccions, treballs i actes culturals diversos en defensa i per a la promoció de la cultura catalana. Nasqué d'una iniciativa aprovada, pel gener del 1975, per la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona. La convocatòria rebé immediatament l'adhesió de diverses entitats i personalitats, de resultes de les quals fou constituït un secretariat provisional, fins que l'octubre d'aquell mateix any fou creada la comissió permanent integrada per un total de vuitanta-cinc entitats de tots els Països Catalans. Jordi Rubió i Balaguer fou nomenat president d'honor del Congrés, amb quatre vicepresidents d'honor: Joan Miró Miró per Catalunya, Joan Fuster pel País Valencià, Francesc de B. Moll per les Illes Balears, Pere Ponsich per la Catalunya del Nord i Joan Martí i Alanis per Andorra. El Congrés fou presentat a València el 6 d'abril de 1976, a Perpinyà el 12 de juny, a Palma de Mallorca el 27 del mateix mes, a Andorra la Vella el 10 de novembre i, finalment, a Barcelona el 8 de desembre. Foren organitzades cinc campanyes de mobilització popular a l'entorn de la defensa del patrimoni natural, la identificació del territori, de l'ús oficial del català, de la revitalització dels valors populars i del folklore i de les institucions. Pel novembre del 1976 els coordinadors dels àmbits dels Països Catalans, aplegats a Barcelona, redactaren la ponència de continguts culturals del Congrés, la qual constitueix una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans. El Congrés rebé l'adhesió d'unes quinze mil persones i de més de mil cinc-centes entitats i s'hi inscrigueren 12 400 congressistes. La tasca primordial fou l'elaboració i redacció de les resolucions dels diferents àmbits en què es dividia el Congrés, que constituïren un balanç de l'estat cultural dels Països Catalans del 1936 fins a la celebració del Congrés, amb l'aportació dels projectes de futur a curt i mitjà termini. Tots aquests treballs foren editats en tres volums. El 15 d'abril del 1977 foren iniciats a Perpinyà els actes de cloenda dels àmbits, que culminaren el 20 de novembre a Manresa. El 8 de desembre de 1977 tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona l'acte solemne de la clausura. Amb posterioritat al Congrés, el 1979 fou constituïda la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb seu a Barcelona, al Col·legi d'Advocats, amb l'objecte de dur a terme moltes de les iniciatives proposades en les conclusions congressuals dels diferents àmbits.
Moviments educatius. Estudis Universitaris Catalans
Ensenyament de tipus universitari iniciat el 16 d'octubre de 1903 com una de les conseqüències del Primer Congrés Universitari Català. Rebutjats de la universitat oficial en no voler aquesta acceptar el català com a llengua de comunicació, s'acollí a diverses institucions barcelonines: Ateneu Barcelonès, Escola Industrial, Biblioteca de Catalunya, Ateneu Polytechnicum, etc. Començà només amb dues disciplines —dret civil català i història de Catalunya—, que tot seguit foren ampliades amb les d'economia social i política aranzelària, literatura catalana, dret públic català i, més endavant, amb les d'història de l'art català, geologia aplicada a Catalunya, tècnica i anàlisi química, agricultura, pedagogia nacional, estudis portuguesos, filologia romànica, filosofia, gramàtica comparada del llatí i el català, història musical i ètnica de la cançó popular, lògica i metodologia de la ciència i geografia. En foren professors els més destacats estudiosos de Catalunya, entre ells A.Rubió i Lluch, J.Puig i Cadafalch, A.Borrell i Soler, Pompeu Fabra, Eugeni d'Ors, P.Bosch i Gimpera, Manuel de Montoliu, Jordi Rubió, F.Valls i Taberner, Francesc Martorell i Pau Vila. Reduïdes amb el temps a quatre totes aquelles assignatures —gramàtica, literatura, història i geografia—, la guerra civil obligà els EUC a suspendre llurs activitats. Represes el 1942, hom restablí l'ensenyament regular de lingüística catalana, per R.Aramon i Serra, història de la literatura, per Jordi Rubió (després per Jordi Carbonell, Antoni Comas i Joaquim Molas), història de Catalunya, per Ferran Soldevila (després per M.Coll i Alentorn) i, esporàdicament, de dret civil català, per A.Borrell i Macià, economia política, per S.Millet i Bel, paleografia, per Pere Bohigas, i arqueologia, per J.de C.Serra i Ràfols. Durant els anys 1961-85 organitzà uns cursos de cultura catalana per a estudiants estrangers.
Rosa Sensat
Nom amb què és coneguda l'Associació de Mestres Rosa Sensat, institució fundada l'any 1966 com a Escola de Mestres Rosa Sensat i que el 1980 prengué el nom actual. Creada bàsicament per un grup de mestres i dirigida per Marta Mata, recollí la tradició pedagògica catalana d'abans del 1936 adaptant-la a les circumstàncies del moment. L'any 1977, Coordinació Escolar, grup d'escoles integrat a Rosa Sensat, es constituí com a col·lectiu autònom CEPEC (Col·lectiu d'Escoles per a l'Escola Pública Catalana) juntament amb altres escoles. L'any 1980 la institució s'organitzà com a col·lectiu de mestres sota el nom actual. Organitza cursos i seminaris i amplia el seu camp a la investigació, a publicacions i a la sociologia de l'educació.

Escoltisme
Moviment d'educació fundat per Robert Baden-Powell que es proposa el desenvolupament de la personalitat dels infants, els adolescents i els joves a través de la vida de grup en els temps de lleure. El sentit de la responsabilitat, l'esperit de servei i el treball en equip en són els valors educatius més característics i hi té força importància la vida a l'aire lliure. Els grups són formats per uns vint membres, organitzats en diferents equips i aplegats en agrupaments escoltes. L'escoltisme s'organitza en etapes educatives segons l'edat (unitats): de 6 a 8 anys, i segons l'associació, la unitat és castors o follets; de 9 a 11 anys la unitat és llops i daines (o llobes); de 12 a 14 anys la unitat és rangers i guies o raiers; de 15 a 17 anys la unitat és pioners i caravel·les o pioners; i des dels 17 anys els nois i noies s'agrupen en trucs o clans. A partir de 18 anys ja poden començar la tasca de cap o educador responsable. El moviment, donat a conèixer des de l'any 1908 amb la publicació del llibre Scouting for boys, s'estengué ràpidament per Anglaterra (el 1910 ja tenia 109 000 membres). L'expansió internacional fou immediata, tant als països de l'imperi Britànic com per tot Europa: el 1913 hi havia escoltisme a Alemanya, Àustria-Hongria, Bèlgica, Espanya, França, Holanda, Itàlia i Suècia. El mètode escolta fou aviat adaptat a les noies (girl-guides o noies guies), amb la creació del guiatge, per bé que el terme escoltisme s'empra sovint per parlar de l'escoltisme i del guiatge alhora. El mètode també fou adaptat als infants, per als quals Baden-Powell, amb Vera Barklay, escriví The Wolf Cubs' Handbook (1916), dins un simbolisme extret d'El llibre de la Jungla de R. Kipling. Un dels trets externs més característics és l'ús del fulard d'un color distintiu. El moviment escolta no té una confessió pròpia tot i treballar la dimensió espiritual, malgrat que hi ha organismes de caire religiós que coordinen les associacions escoltes d'una mateixa confessió. Des del 1920 els escoltes dels diversos països es reuneixen periòdicament en grans campaments internacionals anomenats jamboree mundial. Del primer, celebrat a Londres, sorgí l'Associació Internacional de Boy-Scouts, (des del 1961 Organització Mundial del Moviment Escolta). Als Països Catalans els introductors de l'escoltisme foren Ramon Soler, Romà Clausolles, Narcís de Romaguera, Josep Roca, Ignasi Ribera i Rovira i, sobretot, Pere Rosselló i Axet, que impulsà la constitució a Barcelona (1912) del comitè dels Exploradors Barcelonesos, institució que prevalgué damunt altres, d'existència efímera, com els Jovestels, creats al CADCI per Ribera i Rovira (1913), i els Exploradores Republicanos, de Lerroux. També aparegué tot seguit una secció femenina, les Girl-Guides. Els Exploradors Barcelonesos, aglutinats als Exploradores de España, obtingueren reconeixement oficial. L'any 1914 a l'estat espanyol hi havia 10 503 exploradors, dels quals 1 575 eren dels Països Catalans. El 1922 ingressaren en el Boy-Scout International Bureau i redactaren un nou reglament molt més centralitzador i militarista, aspecte que augmentà amb la Dictadura (1923-30). El 1929, amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, hom celebrà un jamboree, amb 2 000 escoltes de 14 països. El 1933 obtingueren una relativa autonomia: en resultà la Federació de Boy-Scouts de Catalunya, dirigida per Carles de Cifuentes, tot i que el sector més catalanista, en desacord, creà l'associació Boy Scouts de Catalunya, seguit pels nuclis més vius del Principat. Al País Valencià hom fundà els Boy Scouts de València. Paral·lelament, al Principat havien sorgit els Minyons de Muntanya (1927) de Josep M. Batista i Roca, que celebraren el primer campament general de guies excursionistes i minyons de muntanya (1928) i el primer aplec general de minyons de muntanya (1930). El 1932 ja eren quaranta-quatre les entitats masculines al Principat; a més, n'hi havia una a Mallorca: els Al·lots de Muntanya. La Generalitat de Catalunya reconegué l'escoltisme català (1934), i el posà sota patronatge, mentre que l'escoltisme atorgà al president de la Generalitat la seva presidència d'Honor. Després dels fets del Sis d'Octubre el govern de la CEDA els retirà el reconeixement, que fou renovat pel president Companys, el 1936, any en que els Boy Scouts de Catalunya i la Germanor de Minyons de Muntanya s'unificaren en els Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya, anomenada també Institució Catalana d'Escoltisme, amb un consell directiu únic amb Batista i Roca com a Cap Escolta Nacional. Durant la guerra civil de 1936-39 exerciren serveis auxiliars, etc. Després del 1939, l'activitat es reprengué sota la il·legalitat. El 1945 n'hi havia tres grups, i vint-i-un el 1948. En aquests anys tingueren una notable influència en la recuperació cultural i cívica de la joventut catalana. La represa de les activitats fou dirigida per un consell general, que el 1954 suspengué les seves activitats a causa d'un incident ocorregut al Montnegre. Una de les principals figures d'aquest període fou Antoni Batlle i Mestre. El 1956 hom constituí a Vic i a Barcelona una delegació diocesana d'escoltisme, que reuní agrupaments confessionals ja existents, amb delegacions a Girona, la Seu d'Urgell, Solsona, Tarragona, Lleida i Mallorca; la seva protecció legal afavorí el desenvolupament de l'escoltisme català. El 1958, però, s'escindí en tres branques: una pluralista, els Minyons de Muntanya­Boy Scouts de Catalunya (que conservava el nom de l'associació conjunta), una aconfessional, els Boy Scouts de Catalunya; i una catòlica, la Delegació Diocesana d'Escoltisme. El 1959 els tres moviments es coordinaren en l'Associació Catalana d'Escoltisme. L'any 1960 hom celebrà a Vallvidrera la reunió del Consell Internacional de l'Escoltisme Catòlic, amb representacions de 29 països, i l'any següent fou creat el Moviment Scout Catòlic. El 1965 sorgiren els Girl i Boy Scouts de Catalunya, escindits dels Boy Scouts de Catalunya, i el 1966 se separaren els Noies i Nois Escoltes dels Països Catalans (NINE) dels Minyons de Muntanya­Boy Scouts de Catalunya. El 1977 les federacions Guiatge Català i Associació Catalana d'Escoltisme s'unificaren en la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge, que actualment componen dues associacions: Escoltes Catalans, que aplega els agrupaments escoltes laics, i Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, la més gran, que aplega els agrupaments escoltes confessionals catòlics. Ambdues són coeducatives i tenen en conjunt (1996) uns 19 000 membres, distribuïts en 190 agrupaments. Mitjançant una estructura confederal amb l'escoltisme i el guiatge espanyols, la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge està reconeguda per l'Organització Mundial del Moviment Escolta i per l'Associació Mundial de Noies Guies i de Noies Escoltes. El 1985, l'escoltisme català organitzà a Torrebonica (Vallès Occidental) el camp Eurofolk'85, on participaren 1 500 joves escoltes d'arreu d'Europa. A les Balears, l'escoltisme fou introduït pel dominicà Llorenç Caldentey, que hi organitzà (1914) els Exploradors, visitats el 1929 per Baden-Powell. També n'hi havia un grup a Maó. Extingits després del 1936, renasqueren gràcies a Eladi Homs i Zimmer, antic minyó d'Antoni Batlle, que creà la Unitat Ramon Llull (1956), acollida pels caputxins de Palma de Mallorca. El 1958 la seva muller organitzà les guies. Hom adaptà els estatuts i les normes de l'escoltisme diocesà català, però amb independència de les delegacions diocesanes de Catalunya. El 1977 es fusionaren el Moviment Escolta de Mallorca i el Guiatge de Mallorca en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, amb 1 300 afiliats repartits en 17 agrupaments (1996). El 1975 es creà l'associació laica Escoltes de Mallorca, que té 250 membres en 3 agrupaments. A Ciutadella (Menorca), Pere Marquès i Llorenç Barber hi reintroduïren les activitats (1962); el matrimoni Juaneda-Seguí hi impulsà el moviment femení, el 1969. A Menorca s'hi reintroduïren les activitats escoltes els anys cinquanta, i en una línia similar a la dels seus homòlegs mallorquins es creà el 1971 la delegació diocesana Escoltes de Menorca, que té 1 000 membres distribuïts en 12 agrupaments. A València funcionà, des del 1958, una delegació diocesana d'escoltisme, més endavant anomenada Moviment Escolta de València, i el 1980, a Castelló, fou creada a partir de tres agrupaments la delegació diocesana d'escoltisme Scouts de Castelló. Juntament amb Scouts d'Alacant, fundats el 1986, formen la Federació d'Escoltisme Valencià, amb 8 000 afiliats distribuïts en 100 agrupaments arreu del País Valencià. Així com l'escoltisme del Principat té un estatus diferenciat en el conjunt de l'Estat, l'escoltisme del País Valencià i de les illes Balears està integrat en les federacions estatals, malgrat que mantenen lligams amb l'escoltisme del Principat.
Moviments musicals. Nova Cançó
Nom amb el qual és conegut el moviment restaurador d'una de les expressions populars musicals catalanes.

Als Països Catalans, contemporàniament, amb el fenomen del rock i de la cançó pop, sorgí un gènere nou —diferenciat del cant coral, del cuplet i de les cançons de muntanya—, de clares arrels franceses —Brassens, Montand, Brel, etc— i articulat com a moviment entorn de la reivindicació idiomàtica i d'uns pressupòssits ètics de caire democràtic, l'anomenada Nova Cançó. Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-60, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals el 1956 compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. Les primeres cançons foren interpretades als intermedis de les sessions de Teatre Viu (teatre experimental amb el qual Ricard Salvat i Miquel Porter recorrien comarques i barriades catalanes). El 1959 un escrit de Lluís Serrahima i "Germinabit" aglutinà autors i cantants i, després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es formà un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep M. Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra. El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d'èxits d'altres autors, etc. Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el gran premi del Cinquè Festival de la Cançó Mediterrània. Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, exigida per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals —del subtil lletrista Jaume Picas al popular Salvador Escamilla— sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. Es destacaren personatges com ara Guillem d'Efak i Núria Feliu o nous membres d'Els Setze Jutges (que completaren el nombre l'any 1968); alguns obtingueren triomfs internacionals. Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges, obtingueren nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat depassaren llargament l'àrea lingüística catalana estricta. Més tard es destacaren al País Valencià, Maria del Carme Guirau, Fèlix Estop, Joan Pellicer, Araceli Banyuls i, sobretot Ovidi Montllor, així com els grups Els Quatre Z, Equip València Folk, Els Sargantana i altres. Però la professionalització d'algunes figures, que contribuïren així a fer habituals el recital i el disc entre un públic cada vegada més ampli, i la diversificació d'opcions artístiques i posicions personals —incloent el bilingüisme— són factors que provocaren la progressiva desaparició del terme Nova Cançó, que ha anat essent substituït per l'expressió Cançó catalana. Els anys setanta foren definitius per a la consolidació de la cançó catalana. La prova de la seva creixent capacitat de convocatòria fou el gran festival de les Sis hores de Canet, que tingué lloc per primera vegada al setembre del 1971, organitzat a Canet de Mar (Maresme), i que, en la seva sisena edició (1976), aconseguí d'aplegar 60.000 persones. Al llarg d'aquests anys, moltes figures ja més o menys conegudes —Raimon, Pi de la Serra, Llach, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Serrat, Guillermina Motta, Pere Tàpies, Núria Feliu— enregistren discs i actuen sovint, i augmenten constantment la seva popularitat. Mereix menció a part La Trinca, grup humorístic que esdevingué un autèntic fenomen social gràcies a l'ús d'un llenguatge viu, i amb lletres molt intencionades, ideal per a vehicular un tipus d'humor molt popular. Mentrestant han aparegut nous cantants al Principat: Ramon Muntaner, Joan Isaac, Esquirols, Coses, Marina Rossell, etc. A la resta dels Països Catalans, els anys setanta marquen l'inici d'estructuració d'una cançó autòctona i, en el seu transcurs, apareixen molts grups i solistes mallorquins, valencians, etc, no residents al Principat. Al País Valencià, el grup Al Tall, els Pavesos, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz, Carles Barranco i d'altres, són un signe de vitalitat creixent. creixent. A les illes Balears hi ha el grup UC (Eivissa), Toni Morlà (Mallorca), Isaac Melis (Menorca), etc. A la Catalunya del Nord, malgrat la inexistència quasi total d'infraestructura, hi ha un bon nombre d'artistes autòctons que es donen a conèixer (Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, grup Roc i Foc, etc) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló. També a l'Alguer apareixen nous cantants (Pinó Piras). Paral·lelament a l'evolució dels intèrprets i dels cantants-autors tradicionals, han sorgit, com a rèplica, una sèrie d'artistes, molts d'ells provinents del Grup de Folk, influïts per la música anglosaxona i per l'univers underground. Noms com Pau Riba, Jaume Sisa, Ia Batiste i Oriol Tramvia són prou representatius d'un corrent que dóna una importància especial a la renovació musical, relacionats així amb els elements de l'anomenada Nova música laietana (Jordi Sabatés, Toti Soler, etc) i que introdueix el surrealisme i una certa iconoclàstia lúdica en els seus texts i interpretacions. En el Grup de Folk hom pot trobar també les arrels d'un corrent de la cançó catalana preocupat per la recerca folklòrica (Jaume Arnella) i que, en determinats casos, ha desembocat en el terreny de la cançó per a infants (Xesco Boix). Durant els anys immediatament anteriors i posteriors a la mort del general Franco, una certa branca de la cançó (la representada per Raimon, Llach, Pi de la Serra, etc) fou utilitzada conscientment com a instrument polític per part d'amplis sectors populars mancats d'altres canals per a expressar llurs reivindicacions. Són representatius els recitals de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona (1976) després de llargs mesos de silenci obligat. A l'inici de la dècada dels vuitanta, la cançó catalana continua lluitant per assolir una difícil normalitat. L'accés als grans mitjans de comunicació continua essent reduït i problemàtic, però el seu arrelament popular és, encara, més que notable; darrerament la Generalitat de Catalunya, per tal de donar suport a la difusió de la cançó, ha creat un departament especialment dedicat a aquesta comesa. Molts cantants ja consagrats es mantenen en actiu, continuant amb èxit una carrera que, de vegades, supera els vint anys de dedicació constant. En aquest sentit, la publicació de l'àlbum de 10 discs Raimon, totes les cançons (1981) i, especialment, el gegantí recital de Lluís Llach al camp del Futbol Club Barcelona (1985), que aplegà més de 100 000 persones, marquen dues fites importants. I, al costat dels noms ja clàssics, nous cantants han arribat als escenaris i al món discogràfic (entre els quals Francesc Roca, Partaka, Soledat Redondo, etc) que obren una porta esperançadora per a la continuïtat d'un dels mitjans artístics d'expressió i comunicació més representatius dels Països Catalans contemporanis.
Els Setze Jutges
Grup de cantants catalans fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. Es proposava d'impulsar el moviment de la Nova Cançó i de reivindicar la normalització del català en el món de la música moderna. El nucli inicial s'anà ampliant amb nous cantants que es destacaven: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i, finalment, Lluís Llach, que completà els setze. El cantant Raimon, a l'inici de la seva carrera artística, hi estigué també vinculat.
El seu objectiu era fer cançó moderna en català i es convertí en un grup molt reivindicatiu que assolí una gran popularitat. Llurs actuacions conjuntes no condicionaren sinó que estimularen l'activitat individual dels membres del grup, alguns dels quals han assolit amb el temps una gran fama. El grup fou el nucli de la Nova Cançó.
Moviments artístics. Dau al Set
Grup artístic editor de la revista d'art mensual del mateix nom fundada a Barcelona per l'octubre del 1948 i integrat per Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats, que en tenia cura de la confecció i impressió. A partir d'una actitud inicialment dadaista, els seus creadors hi expressaren per escrit i plàsticament llur indiferència envers la societat en què vivien i, després de passar pel surrealisme plàstic o l'existencialisme ideològic, s'anaren creant un món propi i marginat, que emmenaria, tanmateix, alguns d'ells a adoptar un nou concepte dinàmic de la societat. La publicació reflectí aquesta evolució i esdevingué, cap al 1950, un calaix de sastre on hom pot seguir bastant fidelment la situació i els artistes innovadors de l'època i trobar referències a personalitats estrangeres; poc temps després de la seva fundació s'adherí al grup Joan Eduard Cirlot. Als set membres principals caldria adherir Enric Tormo, Víctor Castells, René Metras i Santi Surós. A partir del 1952 i fins al darrer número (1956) la revista fou portada gairebé només per J.J.Tharrats. El 1951 hom celebrà, a Barcelona, una exposició antològica del grup.
Llibres en català. Editorial Selecta
Editorial fundada a Barcelona (1946) per Josep Maria Cruzet. En fou un antecedent la reedició de les Obres completes (1943) de Verdaguer. La tenacitat i les gestions a Madrid del seu fundador aconseguiren el permís d'editar en col·leccions els primers llibres catalans de la postguerra. N'ha estat director literari Josep Miracle i, després, Tomàs Tebé. Per imposició de les circumstàncies, de moment llançà reedicions (Verdaguer, Rusiñol, E.d'Ors, Oller, Ruyra, Carles Soldevila, Sagarra), i de mica en mica obres noves d'autors ja coneguts, o de nous, com Espinàs, Triadú, Folch i Camarasa, Porcel, Joan Fuster, Maria Aurèlia Capmany, etc. Publica gèneres tan diversos com poesia, novel·la, conte, assaig, teatre, crítica, viatges, memòries i història. Cal destacar la sèrie d'obres completes en volums normals de Josep Pla i de Gaziel i molts dels premis: Joanot Martorell, Sant Jordi, Víctor Català, Josep Yxart, etc. És remarcable l'eclecticisme i l'heterogeneïtat i valor divers d'autors i obres. La "Biblioteca Selecta" (1946) ha publicat més de cinc-cents títols. La "Biblioteca Perenne" (1948) en té una trentena: obres completes de Maragall, Ruyra i Gaziel a Rusiñol, Guimerà i Carles Soldevila. La "Biblioteca Excelsa" (1948), avui estancada, recollí en un sol volum les obres de Víctor Català, Guerau de Liost, Miquel dels Sants Oliver i, en diversos, el teatre de Sagarra, etc. La "Biblioteca Selecta Universal" (1952) publicà traduccions, però aviat s'integrà a la "Biblioteca Selecta". Des del 1975 edita la col·lecció "Antílop", paral·lela a la "Biblioteca Selecta". L'any 1986, es fusionà amb la Llibreria Catalònia, convertint-se en una secció més de l'esmentada llibreria.
Edicions 62
Editorial fundada a Barcelona el 1961 per Max Cahner i Garcia i Ramon Bastardes i que l'any 1962 inicià les seves activitats amb la publicació de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. El 1963 fou transformada en societat anònima amb l'aportació econòmica de Max Cahner i Bruguera (pare), que en fou el primer president. En 1965-70 fou presidida per Agustí Duran i Sanpere. Josep M. Castellet n'ha estat el director literari des de 1964. Des del primer moment representà una renovació del concepte d'empresa editorial, afavorida per un cert desglaç polític, cosa que permeté la traducció al català de grans autors internacionals. En una primera època (1962-69) publicà col·leccions d'assaig ("Llibres a l'abast", dirigida inicialment per Max Cahner i Josep Benet, "Biblioteca Bàsica de Cultura Contemporània" i els quaderns de l'Escorpí), de novel·la ("El Balancí", "El Trapezi", juvenil, i "La Cua de Palla", policíaca, dirigida per Manuel de Pedrolo), religioses ("Col·lecció Blanquerna" i "Col·lecció Pensament Cristià", sota la direcció de Josep M.Ballarín, Josep Perarnau i Josep M.Piñol), d'investigació i d'alta divulgació sobre temes catalans ("Estudis i Documents") i de literatura catalana ("Antologia Catalana"i "Clàssics Catalans del Segle XX", dirigides per Joaquim Molas). El 1964 inicià la publicació de col·leccions en castellà sota el nom d'Ediciones Península. Per a la difusió creà la Distribuïdora Ifac (1962-69). El 1965 inicià la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana, dirigida per Jordi Carbonell, que començà a ésser publicada el 1968. L'any següent l'editorial sofrí una greu i complexa crisi, que comportà una reducció del ritme de publicació (especialment notable en els llibres religiosos i erudits i en les traduccions), la dissolució de la Distribuïdora Ifac, el traspàs de la Gran Enciclopèdia Catalana a una nova empresa i la separació del Grup Cahner-Duran. Al final del 1969 Oriol Bohigas assumí la tasca de redreçament i reestructuració de la societat i, sota la presidència de P.Lluch, s'inicià una etapa que féu possible una nova expansió a partir del 1973, sota la gerència de Romà Cuyàs. El 1975 Oriol Bohigas fou nomenat president i el 1985 Ramon Bastardes, director general. Entre les col·leccions publicades en la nova etapa iniciada el 1970, a part la continuació de la majoria de les anteriors, en destaquen diverses d'investigació i alta divulgació ("Cultura Catalana Contemporània", 1970; "Biblioteca d'Art", 1973-81, i "Història de l'Art Català", 1983-86), la col·lecció de butxaca de literatura universal "El Cangur" (1974), tres col·leccions de narrativa en col·laboració amb la Caixa de Pensions ("Les millors obres de la literatura catalana", 1978-81 i represa el 1994; "Les millors obres de la literatura universal", 1981-86, i "Les millors obres de la literatura universal del segle XX", 1986), dirigides per J.Molas, i "Venècies" (1985), en coedició amb La Magrana. Altres col·leccions són "Clàssics del pensament modern" (des del 1982, en col·laboració amb la diputació de Barcelona), "L'Escorpí. Sèrie gran" de poesia (1989), "Seleccions de la Cua de Palla" (1981), "El confident" (1989), de narrativa estrangera, "Col·lecció de biografies Pere Vergés" (1990-93) i "Biografies i memòries" (1978). Des del 1979 edita l'anuari Història gràfica de Catalunya dia a dia, continuació de la Història gràfica de Catalunya d'E.Vallès, iniciada el 1974, i també de gran format és la sèrie "Vida i costums dels catalans" (1976). Igualment ha publicat diverses obres d'ampli abast, com la Història de Catalunya (1987-90), dirigida per P.Vilar, Història del País Valencià (1988-90), l'enciclopèdia Gran Larousse català (1990-93) i Història de la cultura catalana, iniciada el 1994. Darrerament ha incorporat les col·leccions "Clàssics catalans del s.XX', "Clàssics del pensament" i "Textos filosòfics" (des del 1990, que continuà la sèrie iniciada per Editorial Laia), ha ampliat les seves col·leccions amb la sèrie "Diccionaris 62 de la llengua catalana" i la Història de la música catalana i balear, i, des del 1997, publica la revista de turisme "Descobrir Catalunya". El 1996, amb la incorporació d'Editorial Empúries, creà el Grup 62, que els anys següents s'amplià amb altres editorials, entre les quals hi ha el fons de l'editorial Selecta (1998) i Muchnik Editores (1998), així com la distribuïdora Enlace i RACC-62, empresa creada el 1999 en col·laboració amb el Reial Automòbil Club de Catalunya per a la publicació de llibres de viatge, oci i turisme. El 1997 Xavier Folch substituí en la direcció literària J.M.Castellet, el qual el 1999 fou elegit president.
Gran Enciclopèdia Catalana
Enciclopèdia universal i destacada obra de referència de la situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans. La primera edició, en 15 volums (1969-80), inclou un Atles Universal Català (1983; reeditat els anys 1987, 1991, 1993 i 1994) i cinc suplements d'actualització (1983, 1989, 1993, 1997 i 2001). Dirigida per Jordi Carbonell i de Ballester (1965-71) i, des del 1971, per Joan Carreras i Martí, en 1986-89 en fou publicada una segona edició, en 24 volums, dirigida per Jesús Giralt, el primer suplement de la qual aparegué el 1993. D'ençà del 1992 es reimprimeix periòdicament amb actualitzacions. És editada pel Grup Enciclopèdia catalana. Des del 1998 hom en pot consultar una edició electrònica (Hiperenciclopèdia) per internet. El 1999 publicà un nou Atles Universal, en col·laboració amb l'Institut Cartogràfic de Catalunya.
Premsa catalana. Ariel
Revista literària i artística, publicada a Barcelona i de la qual aparegueren, entre 1946 i 1951, 23 números i 2 suplements sobre temes d'actualitat. Fundada i dirigida per Josep Palau-Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié, s'hi sumaren en la redacció Joan Barat, Alexandre Cirici, Francesc Espriu, Enric Jardí, Rosa Leveroni, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Manuel Valls. Intentà de donar testimoniatge d'una cultura oficialment liquidada i de fixar-ne les "valors" més essencials i més vàlides, responent en general a una concepció culturalista de l'art i la literatura, realitzada en una doble direcció simbolista i superrealista. Així, presentà poemes de Riba, Foix, Carner, Espriu i d'autors joves com Josep Palau-Fabre, Joan Vinyoli, Joan Brossa i Albert Manent. Hi predominà l'assaig crític de literatura i d'art. Amb una voluntat d'exigència i de rigor crític i enriquida amb dibuixos i gravats inèdits de Miró, Hugué, Clavé, Ràfols, Grau Sala, reeixí a convertir-se en una de les manifestacions més importants de la represa cultural de la postguerra.

Tretzevents
Revista quinzenal per a infants (que sortí, fins el 1973, amb el nom de "L'Infantil"), publicada pel seminari de Solsona des del 1951, i dirigida per Climent Forner, amb l'aprovació del bisbe Vicent Enrique i Tarancón. Des del 1963 agafà nou impuls i radicà, de fet, a Barcelona. Publica còmics, contes, notes històriques, etc, i és a tot color. És dirigida per Manuel i Miquel Àngel Sayrach. Entre els dibuixants cal destacar Picanyol, Rué, Ivà, Perich, Clavé, Asensio, etc. Publica també historietes estrangeres com Espirú, Tintín, etc. Tira dotze mil exemplars, sota el patrocini de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. El 1987 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
Serra d'Or
Revista mensual, publicada sota el patrocini del monestir de Montserrat. En una primera època (1955-59) fou una circular del Cor Montserratí i en foren fundadors M.Bardina, J.Espinach i R.Riera. Tenia un caràcter literari i popular. L'equip de Germinabit se'n féu càrrec (octubre del 1959) i, ja des de Barcelona, l'anà reconvertint en un prestigiós òrgan en català d'alta divulgació, d'informació general i àdhuc d'erudició, la tirada del qual ha arribat, en alguns casos, a 20 000 exemplars. En foren impulsors, sobretot, Ramon Bastardas i Max Cahner els quals, aprofitant la confiança que els atorgà l'abat Escarré, formaren un equip (Josep Benet, Oriol Bohigas, J.Carbonell, A.Cirici. A.Manent, M.Serrahima, J.Triadú) i trobaren una fórmula d'amplitud ideològica i de concentració nacional. Ha estat dirigida pels monjos Jordi Pinell (fins el 1962), Maur M.Boix (fins el 1994) i posteriorment per Josep Massot i Muntaner. Del estatus eclesiàstic, fou obligada a sotmetre's al civil (1964). Cal destacar-ne l'atenció al tema dels Països Catalans, l'accent sobre l'economia (Ernest Lluch), l'urbanisme (Oriol Bohigas), llargues entrevistes (Baltasar Porcel i Montserrat Roig), l'elusió combativa del règim franquista i de l'actualitat oficial i especialment els números extraordinaris i els dossiers dedicats a Fabra, Menorca, el modernisme, Ferran Soldevila, C.Riba, la regió de l'Ebre, Escarré, València, l'urbanisme crític de Barcelona, Vidal i Barraquer, Espriu, Foix, el Rosselló, etc. L'equip inicial s'amplià fins a la vintena de membres, i Jordi Sarsanedas n'esdevingué redactor en cap (des del 1964). Les seccions més regulars han estat les d'art (Cirici), de teatre (Carbonell-Fàbregas) i la religiosa (Miquel Estradé, Lluís Duch, Evangelista Vilanova i Maur M.Boix). Hi han col·laborat unes sis-centes persones. Alguns números han ultrapassat les cent planes, sempre molt il·lustrades i de vegades en color. Dóna notícia habitualment de la bibliografia catalana recent. La revista publica, a part, un calendari (des del 1968). Des de 1967, "Serra d'Or" encarrega cada any a uns jurats, externs a la redacció, que atorguin uns "premis crítica" als diferents gèneres literaris. Els darrers anys, un cop alliberada del deure d'atendre la necessitat d'una màxima concentració dels recursos culturals del país, la revista ha flexibilitzat l'estructura de seccions que havia mantingut llargament i, en la continuïtat de la tasca, ha renovat l'elenc dels seus col·laboradors habituals.
El 1995 la direcció de la revista passà a mans de l'historiador i monjo de Montserrat Josep Massot i Muntaner, que és assistit per un consell de redacció format per Margarida Aritzeta, Narcís Comadira, Isidor Cònsul, Albert Manent, Marta Vidal, Vinyet Panyella i Jordi Sarsanedas.
Oriflama
Revista mensual d'informació general, publicada a Barcelona. El 1961 nasqué com a annex de la revista "Casal" de l'Acció Catòlica de Vic. Des del 1962 s'especialitzà de cara a la joventut, sobretot a la que feia el servei a l'exèrcit. Dificultats de censura militar, recomanaren un extret especial per als soldats. El 1968, per exigències administratives, nomenà com a director Josep Maria Huertas i Claveria (1968-71), que li donà un aire més viu, decantat per un progressisme conflictiu. El 1970 s'emancipà del bisbat de Vic i adquirí una inspiració democratacristiana. Deixà de publicar-se el 1977.
Cavall Fort
Revista per a nois i noies publicada pels secretariats catequístics de Girona, Vic i Solsona des del desembre del 1961. Fou mensual fins al setembre del 1964 i quinzenal a partir d'aquesta data. Publica historietes il·lustrades en color, contes, articles de divulgació de temes religiosos i científics, acudits, etc. Algunes de les seves portades —n'hi ha de dibuixades per Cesc, Tàpies, Miró, Clavé— han estat premiades pel Graphic Annual de Zuric. Des del 1967 patrocina cicles de teatre infantil. El 2001 rebé la Medalla d'Or de l'ajuntament de Barcelona.

Tele-exprés
Diari de la tarda en castellà, independent, aparegut a Barcelona el 14 de setembre de 1964. L'empresa editora —Diari Tele-exprés SA— fou controlada inicialment per un grup format, entre altres, per J.Castells, C.Sentís, F.Gallo, Andreu A.Artís, etc; passà després a mans de Castells i Carles de Godó i, posteriorment (1977), a les del grup "Mundo". El seu primer director fou Andreu A.Artís, i successivament ho han estat I.Agustí (maig-setembre del 1966) —cessat després d'un article contra la manifestació de clergues (1966)—, C.Sentís (fins a l'agost del 1968), Manuel del Arco (agost-octubre del 1968), M.Ibáñez i Escofet (fins al desembre del 1975) P.O.Costa (gener-setembre del 1976), C.Molinero i T.La Rosa. Iniciat amb un cert caràcter sensacionalista, sota la direcció d'Ibáñez i Escofet es decantà més cap a la problemàtica del país, alhora que sistematitzava la col·laboració de les noves promocions de periodistes. Així, al costat de figures com J.Fuster, J.M.Lladó, J.Perarnau o Sempronio, hi han col·laborat, sovint amb articles o seccions polèmiques, algunes de les quals hagueren d'ésser suprimides, Joan de Sagarra, M.Vázquez Montalbán, F.Candel, J.M.Huertas i Claveria — empresonat arran d'un article, afer que provocà la destitució d'Ibáñez i Escofet—, A.Kirchner i O.Martí, entre molts d'altres. Des del 1975 publicà setmanalment una o dues planes culturals en català. Aconseguí una notable audiència fins el 1980, que deixà de publicar-se.
Mort Franco, el novembre de 1975, començaria una nova etapa en la història de Catalunya. Transició
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
El dictador. Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Presidents del govern  franquista. Carrero Blanco, Luis (1903-1973)
Almirall i polític castellà. En esclatar la guerra civil (1936) es refugià a les ambaixades de Mèxic i de França; s'incorporà a la zona del general Franco el 1937. El 1940 fou nomenat sots-secretari de la presidència del govern i el 1951 ministre sots-secretari. Almirall (1966) i vice-president del govern (1967), fou nomenat president del govern el 1973. Aquest mateix any morí víctima d'un atemptat d'ETA.

Arias Navarro, Carlos (1908-1989)
Polític castellà. Havent actuat com a fiscal en la repressió nacionalista durant la guerra civil, i des del 1944 com a governador de diverses províncies, fou director general de seguretat (1957-65) i alcalde de Madrid (1965-73). Ministre de la governació (1973) amb l'almirall Carrero Blanco, després de la mort d'aquest el substituí en la presidència del govern (gener 1974), des d'on volgué promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista. El rei Joan Carles I el ratificà en el càrrec el 1975, però, incapaç de vèncer la resistència dels sectors immobilistes i de satisfer les demandes mínimes de l'oposició democràtica, fou destituït el juliol del 1976 i rebé el marquesat d'Arias Navarro.
Vicepresidents del govern franquista. Fernández-Miranda y Hevia, Torcuato (1915-1980)
Polític asturià. Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó. Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vicepresident del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d'on impulsà l'autodissolució d'aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política. Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda.

Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).
Ministres franquistes catalans. Aunós i Pérez, Eduard (1894-1967)
Polític i escriptor. Es doctorà en dret el 1916 i aquest any fou elegit diputat a corts per la Seu d'Urgell. Dugué la secretaria política de Francesc Cambó mentre aquest fou ministre de foment. El 1921 representà a les corts el districte de Solsona. Després d'abandonar la Lliga Regionalista, la Dictadura el nomenà sotssecretari del ministeri del treball, del comerç i de la indústria (1924). El 1925 n'esdevingué ministre (1925-30). Després de la guerra civil de 1936-39 fou ambaixador a Bèlgica (1939), ministre de justícia (1943-45) i president del Tribunal de Cuentas, de Madrid. És autor d'assaigs polítics (España en crisis, 1932; El estado corporativo; Cartas al príncipe, 1942), de llibres de viatges i de novel·les.
Dávila Arrondo, Fidel (1878-1962)
Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat marquès de Dávila.
Fernández de la Mora y Mon, Gonzalo (1924)
Polític. Estudià filosofia i lletres i dret a Madrid. El 1946 acabà la carrera diplomàtica, que exercí en diverses ciutats europees. El 1969 fou nomenat sotssecretari de política exterior, i del 1970 al 1973 ocupà el ministeri d'obres públiques. El 1975, creà, amb Antonio M.de Oriol y Urquijo i altres polítics, la Unión Nacional Española, de caràcter reaccionari i continuista, que entrà el 1976 en la federació d'Alianza Popular. Diputat per Pontevedra el 1977 i vicepresident d'AP el 1978, al final del mateix any se'n separà per desacord amb el reformisme de M.Fraga, i el 1979 integrà, amb Silva Muñoz, el frustrat partit Derecha Democrática Española. Des d'aleshores s'ha mantingut allunyat de la política activa. Autor d'assaigs filosòfics, com Ortega y la generación del 98 (1961), i polítics, entre els quals es destaca El crepúsculo de las ideologías (1960).
Fontana i Codina, Enric (1921)
Empresari i polític. Lluità en la guerra civil de 1936-39 amb el terç de requetès. És llicenciat en dret i regenta un important negoci familiar d'oli. Entre d'altres càrrecs, durant el franquisme fou procurador a corts, conseller del regne i ministre de comerç (1969-73).
García-Ramal y Cellalbo, Enrique (1914-1987)
Polític. Es doctorà en enginyeria industrial a Barcelona. El 1936 participà en l'alçament contra la República i fou detingut. Fou un dels fundadors, el 1940, dels sindicats verticals de Barcelona. Presidí el Sindicato Nacional del Metal (1948-51) i fou director gerent d'Altos Hornos de Vizcaya. En 1969-71 fou ministre delegat de sindicats, i en 1971-73, ministre de relacions sindicals.
Gual i Villalbí, Pere (1885-1968)
Economista. Format a l'Escola Superior de Comerç de Barcelona i a Leeds (Anglaterra), fou catedràtic de política econòmica i legislació duanera (1915). Fins el 1924 col·laborà amb l'Escola d'Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat de Catalunya. Durant la Dictadura succeí Guillem Graell com a secretari del Foment del Treball Nacional i, després del 1939 fou ministre sense cartera (1957-65) i president del Consejo de Economía Nacional. Restà al marge del canvi de signe de la política econòmica de 1957-59. Publicà La educación comercial de nuestro pueblo (1917), Tratado de derecho mercantil internacional (1940), Curso de política económica contemporánea (1941-61), Teoría y técnica de la política aduanera y de los tratados de comercio (1943), etc. Destaca Memorias de un industrial de nuestro tiempo (1922).
López i Rodó, Laureà (1920-2000)
Polític i advocat. Estudià a Barcelona. Fou catedràtic de dret administratiu de les universitats de Santiago de Compostel·la (1945-61) i de Madrid (des del 1961). El 1956 fou nomenat secretari tècnic de la presidència del govern espanyol, el 1958 procurador a les corts i el 1962 comissari del pla de desenvolupament, càrrec en el qual elaborà els successius plans, des del 1965, amb el grau de ministre sense cartera. Membre de l'Opus Dei, fou considerat un dels principals tecnòcrates que, vinculats a aquesta institució, formaren part dels governs de 1965-69 i 1969-73. El 1973 fou nomenat ministre d'afers estrangers, però cessà en la reestructuració que hi hagué arran de l'assassinat de Carrero Blanco (desembre del 1973). L'any 1978 participà en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. És autor, entre altres obres, de Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacia la Monarquía (1977), Estado y Comunidades Autónomas (1984), En torno a la definición constitucional del modelo de Estado (1984), Memorias (1990), Memorias: años decisivos (1991), Memorias: el principio del fin (1992) i Memorias IV: claves de la transición (1993).

Villar i Palasí, Josep Lluís (1922)
Polític. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l'Instituto Nacional de Previsión (1950), sotssecretari del ministeri d'informació i turisme (1957-62) i del de comerç (1962-65). El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Nomenat ministre d'educació (1968-73), realitzà una contravertida reforma de l'ensenyament, que no resolgué els problemes d'aquest sector. Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica en la industria (1965), etc.
Delegats del govern franquista a Catalunya. Barba Hernández, Bartolomé (1895-1967)
Militar castellà. Durant el període republicà fou secretari de la Unión Militar Española (UME), organització que contribuí a preparar l'alçament militar de juliol del 1936. El 1945 fou nomenat governador civil de la província de Barcelona, en substitució d'Antonio de Correa Véglison. Durant el seu mandat tingueren lloc (abril del 1947) les festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, organitzades per l'abat Aureli Escarré, pocs dies després de les quals Bartolomé Barba cessà en el càrrec. Sobre la seva actuació durant aquest període publicà Dos años al frente del gobierno civil de Barcelona y varios ensayos (Madrid 1948).
Kindelán y Duany, Alfredo (1879-1962)
Militar castellà. Lluità al Marroc i dirigí l'Escuela Civil de Aviación de Getafe. Participà en el desembarcament d'Alhucemas (1925). El 1931 s'exilià en proclamar-se la república; tornà el 1934 i participà en l'alçament de Franco (1936). Fou capità general de Mallorca (1939-41) i de Catalunya (1941-42). El 1961 fou creat marquès de Kindelán.
Alcaldes de Barcelona durant el franquisme. Mateu i Pla, Miquel (1898-1972)
Financer. Fill de Damià Mateu i Bisa. Estudià a Barcelona, a França i als EUA. El 1935 es féu càrrec de les empreses i indústries familiars. En començar la guerra civil de 1936-39 passà al bàndol de Franco, de qui fou amic personal i amb les tropes del qual entrà a Barcelona (26 de gener de 1939). L'endemà fou nomenat alcalde de Barcelona, càrrec que ocupà fins el 1945, i fou ambaixador de l'estat espanyol a França (1945-47). Presidí diversos consells d'administració, com els de Barcelonesa de Publicaciones SA (empresa propietària del "Diario de Barcelona") i de l'Agencia EFE de notícies, que dirigí des del 1967. El 1923 havia comprat el castell de Peralada, que restaurà i convertí en museu. Hi reuní una important biblioteca i hi edità alguns llibres.

Porcioles i Colomer, Josep Maria de (1904-1993)
Jurista i polític. Es doctorà en dret a Barcelona. Simpatitzant de la Lliga Catalana, al juliol del 1936 se n'anà a l'estranger i després a l'Espanya franquista. A la postguerra fou director general de registres i del notariat i president de la diputació de Lleida. Fou jutge d'apel·lacions d'Andorra. Alcalde de Barcelona (1957-73), la seva gestió fou un assaig de reprendre el model de la Gran Barcelona (formulat entre el 1901 i el 1914) sense tenir ni un partit polític que guanyés eleccions ni un instrument cultural i lingüístic adequat. Aconseguí una carta municipal (1960) i demanà inversions estatals per tal d'evitar l'escanyament i el col·lapse del sistema urbà. El pressupost municipal per habitant passà de 990 pessetes el 1956 a 3 300 el 1970. Però el finançament d'aquest es basà, en part, en la doble imposició. Mancada de control, l'administració Porcioles es caracteritzà per la seva poca coherència pressupostària i política. Les protestes ciutadanes i dels moviments de barri, particularment actius des del 1968, n'aconsellaren la destitució, el 1973. Severament criticada els primers anys del postfranquisme, la seva figura i la idea de la Gran Barcelona han estat reivindicades després per alguns sectors d'opinió. El 1983 li fou concedida la medalla d'or de la ciutat.

Viola i Sauret, Joaquim (1913-1978)
Polític. De família lleidatana, féu la guerra en el bàndol franquista i exercí després com a registrador de la propietat. Procurador a corts del terç familiar per Lleida des del 1971, director general de Règim Local i alcalde de Barcelona (setembre del 1975 — desembre del 1976), esdevingué molt impopular per la seva gestió autoritària i hostil als moviments ciutadans. Fracassat en l'intent d'ésser senador per Lleida el 1977, s'havia apartat de la política quan fou assassinat, amb la seva muller, per elements independentistes catalans.
Altres franquistes catalans. Fontana i Tarrats, Josep Maria (1911-1984)
Polític i escriptor. Fou un dels primers militants de la Falange Española al Camp de Tarragona. El 1936 passà a la zona del govern de Burgos i s'incorporà al front. Residí a Madrid, i durant el franquisme detingué càrrecs públics. Escriví Los catalanes en la Guerra de España (1951), i l'apologia Franco. Radiografía del personaje para sus contemporáneos (1979).
Valls i Taberner, Ferran (1888-1942)
Jurista i historiador. Es doctorà en dret i filosofia i lletres i amplià estudis a París. El 1914 ingressà al cos d'arxivers i bibliotecaris, i fou adscrit a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El 1920 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el treball Les genealogies de Roda o de Meià. S'afilià a la Lliga Regionalista i fou diputat provincial de Barcelona (1921). Del 1922 al 1928 fou catedràtic d'història de la universitat de Múrcia. Des del 1918 fou membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Historicoarqueològica) i el 1935 n'esdevingué numerari. Féu cursos d'història als Estudis Universitaris Catalans i impulsà la formació de la biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona. En temps de la dictadura fou empresonat, i exiliat a Morella, juntament amb altres membres de la junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona. En proclamar-se la República (1931) adoptà una actitud cada vegada més recelosa envers el moviment catalanista; fou diputat per la Lliga al Parlament de Catalunya (1932) i a les Corts Espanyoles (1935) i dirigí l'Arxiu de la Corona d'Aragó i la Biblioteca Universitària de Barcelona. En esclatar la guerra civil de 1936-39, es refugià a Roma i passà més tard a la zona franquista. Formà part de la missió cultural de propaganda que Franco envià a l'Amèrica del Sud (1937). El 1939 tornà a Barcelona, on esdevingué catedràtic d'història universal de la universitat, president de l'Acadèmia de Bones Lletres, de l'Ateneu i de l'Escola de Bibliotecàries i reprengué la direcció de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Atacà el catalanisme en articles a "La Vanguardia" i reuní els seus escrits a favor del nou règim polític en el volum Reafirmación espiritual de España (1939). Alhora es vinculà a determinats corrents religiosos afavorits per la nova situació. Esdevingué director de la delegació catalana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1940-42). Morí sobtadament. Deixà un gran nombre de publicacions històriques i jurídiques, entre les quals es destaquen Los abogados en Cataluña durante la edad media (tesi doctoral, 1915), Texts de dret català (1913-20), una Història de Catalunya, en col·laboració amb Ferran Soldevila (en dos volums, 1922-23), Estudis d'història jurídica catalana (1929), La cour comtale barcelonaise (1935) i una gran quantitat d'opuscles i articles dins els "Estudis Universitaris Catalans" i altres revistes especialitzades. Pòstumament, fou publicat un recull ampli de la seva obra amb el títol d'Obras selectas de Fernando Valls-Taberner (1952-61).
Altres personatges relacionats amb el franquisme a Catalunya. González Martín, Marcelo (1918)
Eclesiàstic. Essent canonge de Valladolid, fou nomenat bisbe d'Astorga, i el 1966, arquebisbe de Barcelona. Aquest nomenament desencadenà una campanya en contra d'abast internacional (hom esperava un bisbe autòcton). La Santa Seu, molt pressionada, el traslladà a Toledo (1971) i el 1972 fou designat cardenal.
La Generalitat de Catalunya a l'exili. Irla i Bosch, Josep (1874-1958)
Polític. Féu de consignatari de vaixells, i de jove fundà a la seva vila la revista federal «El Programa». Després fou alcalde de Sant Feliu (1907), diputat provincial per Girona (1911) i conseller de la Mancomunitat. Durant la República s'incorporà a l'Esquerra Republicana, i fou diputat del parlament català (1932) per Girona, d'on fou comissari de la Generalitat. Conseller de governació el 1933 durant catorze dies, dimití per raons de salut. El 1938 fou elegit president del Parlament de Catalunya. S'exilià a França el 1939 i, mort Companys (1940), assumí la presidència de la Generalitat (fins l'any 1954) i formà un govern de personalitats (1945-48). És considerat com el tipus de polític honest i sense ambició personal. El 1981 en foren traslladades les despulles a Catalunya i inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials a Barcelona al palau de la Generalitat.

Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Nacionalistes. Barrera i Costa, Heribert (1917)
Polític i científic, fill de Martí Barrera. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d'electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA). A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d'investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l'ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular. Inicià la seva activitat política el 1934 a la FNEC, i el 1935 s'incorporà a les Joventuts d'ERC. Lluità durant la guerra de 1936-39 i, el 1952, després de tretze anys d'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984) i, en la primera legislatura, fou president de la cambra. Fou parlamentari europeu (1991-93) i, des del 1989, president d'ERC.
Entre el 1989 i el 1995 fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i en 1991-93 fou parlamentari europeu. Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 acceleraren la seva retirada de la política activa. Al juliol d'aquell mateix any no optà a la reelecció a la presidència d'ERC, per estar en desacord amb la línia marcada per Àngel Colom. Fou substituït per Jaume Campabadal.
Pujol i Soley, Jordi (1930)
Polític. Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment universitari, pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954). El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La Vanguardia", que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar. En passà dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de persones i de grups. Conseller-delegat dels laboratoris farmacològics Martí Cuatrecasas, fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vice-president executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino" (1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual és el líder indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El 1980 encapçalà les llistes de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, el qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el 1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals presidí un govern en minoria. Des d'aquest càrrec ha desenvolupat una política de recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li ha valgut confrontacions amb els governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels diputats de CiU a les Corts Espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. El 1984 fou implicat en la querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència territorial de Barcelona, que actuà en funcions de tribunal superior de justícia de Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt important de la seva actuació ha estat la projecció exterior de Catalunya en un sentit accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en l'elecció a la vice-presidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de les Regions d'Europa. Al començament del 1998 continuà garantint suport parlamentari al govern del Partit Popular. En les eleccions catalanes del 17 d'octubre de 1999, clarament polaritzades entre la seva candidatura i la de Pasqual Maragall, tornà a guanyar per sisena vegada consecutiva. Al novembre del mateix any el Parlament de Catalunya l'investí, un cop més, president de la Generalitat gràcies als vots de CiU i del PP i l'abstenció d'ERC. Les eleccions al Congrés dels Diputats del 12 de març de 2000 i la majoria absoluta que hi obtingué el PP suposaren una pèrdua de la influència que tenia el govern de la Generalitat sobre el govern de l'estat. A Catalunya, atesa la situació de govern en minoria al Parlament català, Pujol continuà acceptant la col·laboració amb el Partit Popular. En el congrés celebrat al novembre del 2000 fou reelegit president de CDC, inicià la complexa tasca de refundar la coalició amb UDC i promocionà Artur Mas com a futur líder del partit. Al març del 2001 anuncià que no es tornaria a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat, i assenyalà Artur Mas com el seu successor. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de discursos i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997) i Passió per Catalunya (1999).
Socialdemò-
crates.
Cañellas i Balcells, Anton (1923)
Polític. Vinculat al catalanisme universitari, contribuí a crear (1946) la Joventut Catalana Democràtica i, l'any següent, la Joventut d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Actiu opositor al franquisme, fou membre de l'executiu de la Unió Europea Democràtica-Cristiana i impulsà empreses culturals com l'editorial Nova Terra o la revista "Oriflama". President de l'Associació d'Amics de les Nacions Unides, membre de Justícia i Pau i secretari de l'Equip Demòcrata-Cristià de l'estat espanyol, el representà en les negociacions per a la reforma política, i el 1977 fou l'únic diputat i líder virtual d'UDC. El 1978 volgué integrar aquest partit en un centrisme català patrocinat per la UCD espanyola i, en fracassar, en fou exclòs per haver creat una Unió Democràtica Centre Ampli, la qual li serví de pont per a accedir (1979) a la presidència de Centristes de Catalunya-UCD. Diputat a corts el 1979 i al Parlament català del 1980 al 1984, s'allunyà de la política després de l'ensulsiada del seu partit. Posteriorment, fou president de l'Hospital General de Catalunya i el 1992 fou nomenat síndic de greuges (reelegit el 1998).
Serrahima i Bofill, Maurici (1902-1979)
Escriptor i polític. Fill de Lluís Serrahima i Camín. Es llicencià en dret i exercí la carrera, seguint la tradició familiar i d'acord amb un esperit d'humanisme i de conciliació. Començà a col·laborar a "El Matí" i fou membre d'Unió Democràtica i amic d'Emmanuel Mounier. Durant la guerra civil tingué un paper important en l'ajut als sacerdots que vivien amagats i fou detingut pel SIM, però exculpat sense procés. Es relacionà amb el cardenal Vidal i Barraquer per tal de promoure la reconciliació. S'exilià el 1939 i retornà el 1940. Aviat esdevingué un dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i Pagès i de "Miramar" i molt relacionat amb diputats demòcrata-cristians francesos). Escriví un volum de poemes, anònim, per a "Edicions de Negra Nit": Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a "Ariel" i a "Serra d'Or". S'estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont, sobre la vida d'un adolescent. Publicà els contes El seductor devot (1937) i Petit món enfebrat (1947), delicadament psicològics i detallistes, les novel·les Després (1951), de tempo lent, i Estimat senyor fiscal (1955), a més de Contes d'aquest temps (1955), antològic. És un dels primers assagistes de postguerra, i ha publicat Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), de teoria estètica, Sobre llegir i escriure (1966), Dotze mestres (1972), sobre prosadors catalans, Marcel Proust (1971), una visió lúcida i personal, i la resposta a Julián Marías Realitat de Catalunya (1969), apareguda el 1967 en castellà; ha publicat també la confessió del seu cristianisme personal El fet de creure (1967) i, a més, els assaigs biogràfics Joan Maragall (1938), Un advocat del segle XIX (1951) i Coneixences (1976). Han tingut un gran ressò els dietaris sobre la postguerra, un dels pocs testimoniatges escrits existents, d'un estil planer, directe, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums. El 1977 esdevingué senador de designació reial.
Socialistes. Cornudella i Barberà, Joan (1904-1985)
Polític. El 1921 es traslladà a Barcelona i, per mitjà dels germans Badia, ingressà al partit Estat Català (1936), del qual fou secretari general. A l'exili, el 1939, contribuí a fundar el Front Nacional de Catalunya i, retornat clandestinament a Catalunya, participà en les tasques del Consell Nacional de la Democràcia Catalana. Detingut per la seva activitat resistent (1943-46; 1958, 1967), es llicencià en ciències econòmiques i fou representant del FNC, però, partidari de la unitat del socialisme català, el 1978 abandonà el FNC per a ingressar al PSC-Reagrupament i, més tard, al Partit dels Socialistes de Catalunya, pel qual fou elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1980 i el 1984.

Pallach i Carolà, Josep (1920-1977)
Polític i pedagog. De jove s'afilià al Bloc Obrer i Camperol i lluità durant la guerra amb la Divisió 27. S'exilià el 1939, es llicencià en filosofia i lletres a Montpeller i s'incorporà a la resistència francesa. Entrà clandestinament a Catalunya (1942) i fou detingut (1944), però s'escapà de la presó de Girona (1946) i, refugiat a França —on es dedicà a l'ensenyament—, ingressà al Moviment Socialista de Catalunya, l'òrgan del qual, "Endavant", dirigí del 1948 al 1967. S'escindí, amb un grup de militants, del partit i retornà a Catalunya (1969), es doctorà en Ciències de l'Educació i fou professor de la Universitat Autònoma. Creà el Secretariat d'Orientació Socialista, després el Reagrupament Democràtic i Socialista (1974), que adoptà el 1976 el nom de Partit Socialista de Catalunya i que en el congrés del gener del 1977 el confirmà com a secretari general. Publicà Els Instituts Pilot i la Reforma de l'ensenyament mitjà (1971), L'explosió educativa (1975) i La democràcia, per fer què? (1975), i, a més, els opuscles d'exili El nostre combat, acció i perspectives del socialisme a Catalunya (1954), Les nostres arrels (1962) i El gran problema: escola per a tots (1964).
Reventós i Carner, Joan (1927)

Polític. Fill de Manuel Reventós i Bordoy i nét de Jaume Carner i Romeu. Es llicencià en dret a Barcelona (1950), i a la universitat milità en el moviment catalanista (juntament amb Pere Figuera i Jordi Pujol, entre d'altres) i intervingué en la Primera antologia poètica universitària (1949). Havia format part del Grup Torras i Bages i de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya (1950) i n'esdevingué un dels líders, com, després, de la Convergència Socialista de Catalunya. Fou professor —expulsat— de les facultats de dret i d'econòmiques. Detingut per la seva militància de partit (1957), passà uns quants mesos a la presó. Vinculat a la Companyia d'Indústries Agrícoles per herència, treballà al grup editorial Seix-Ariel. Líder del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i cap de llista de la coalició electoral Socialistes de Catalunya (PSC-C i PSOE), fou elegit diputat al parlament (1977) i nomenat conseller de la Generalitat. En el 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, després de la fusió dels dos PSC i de la federació catalana del PSOE. Reelegit diputat al Congrés per Barcelona el 1979, renuncià el càrrec el 1980 per disputar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, que no aconseguí. Líder de l'oposició al Parlament català, cercà la cohesió de les diverses tendències que integren el PSC, però el 1983 abandonà la secretaria general, passà a ocupar una presidència del partit més aviat honorífica i fou nomenat ambaixador a l'estat francès, càrrec que dimití el 1986. Senador en 1986-93, fou diputat al Parlament català des del 1988, i, en 1995-99, president d'aquesta cambra. L'any 2000 rebé la Medalla d'Or del Parlament. Amb el pseudònim de Pere Oliva publicà el llibre de poemes El Delta (1967). Ha publicat, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i Novíssimes semblances (2000).

Solé i Sabarís, Felip (1915)
Polític. Tinent de l'exèrcit franquista durant la guerra civil, el 1943 es llicencià en medicina. Anà evolucionant vers una oposició activa contra la dictadura en el si de moviments ciutadans, culturals i professionals. Membre independent de la Taula Rodona (1966) i cofundador de l'Assemblea de Catalunya, s'incorporà al PSC i fou elegit senador per Lleida (1977) dins l' Entesa dels Catalans i, el 1979, regidor de Barcelona, responsable de l'àrea de Sanitat. El 1983 abandonà el PSC per a incorporar-se al moviment de Nacionalistes d'Esquerra. És autor de nombrosos assaigs sobre aspectes socials i polítics de la medicina.
Comunistes. Comín i Ros, Alfons Carles (1932-1980)
Polític, sociòleg i publicista. Enginyer industrial. Havent militat al Frente de Liberación Popular entre el 1956 i el 1962, el 1970 ingressà a Bandera Roja i n'impulsà la incorporació al PSUC (1974). Més tard fou membre dels comitès executius del PSUC i del PCE com a portaveu dels catòlics partidaris de la revolució i, paral·lelament, promogué des del 1973 el moviment de Cristians pel Socialisme. Fundador i director de la revista "Taula de canvi" (1976-80), poc abans de morir fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Col·laborà en la direcció de diverses editorials barcelonines. Entre les seves obres destaquen España del sur (1965), estudi del problemes econòmics i socials d'Andalusia, España, ¿país de Misión? (1966), Noticia de Andalucía (1970), Per una estratègia sindical (1971), Fe en la tierra (1975), La reconstrucción de la Palabra (1977), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977), i Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).

Gutiérrez i Díaz, Antoni (1929)
Polític. Metge pediatre (1953), ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments (1962-65, 1973). Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l'eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l'any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986. Ha estat diputat al Congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat de Catalunya (1977-80), diputat al Parlament català a les legislatures de 1980 i 1984, i diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, integrada en el grup Esquerres Europees en les eleccions de 1987, 1989 i 1994. Després de les darreres eleccions europees, ocupà la tercera vicepresidència del Parlament Europeu, el 1995. Fou diputat i vicepresident del Parlament Europeu fins al juny del 1999. En les eleccions europees del 1999 fou el cap de llista de la candidatura Els Verds-L'esquerra dels pobles, però no aconseguí ésser reelegit.
López i Raimundo, Gregori (1914)

Polític. Resident a Barcelona des del 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes (1934) amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i el 1936 s'integrà en les JSU i en el PSUC. Comissari polític al front d'Aragó durant la guerra, de 1936-39, s'exilià el 1939. El 1947 tornà il·legalment al Principat i treballà en la reorganització del partit. Empresonat (1951-54) i expulsat del país, el 1956 fou nomenat màxim responsable del PSUC a l'interior i des del 1960 alternà l'activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l'estranger. Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977) i hi defensà l'eurocomunisme propugnat des del PCE per S. Carrillo. Les resolucions del V Congrés del PSUC (1981) l'apartaren del càrrec, al qual tornà en el VI Congrés (març del 1982) i que dimití definitivament en el VII Congrés (març del 1985). Fou elegit diputat al Congrés de Madrid el 1977, el 1979 i el 1982. Casat amb l'escriptora Teresa Pàmies i Bertran, és pare de l'escriptor Sergi Pàmies. Ha publicat, entre d'altres, els llibres Escrits. 50 anys d'acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).

Solé i Barberà, Josep (1913-1988)
Polític i advocat. De família del Baix Camp, es formà a Reus des de 16 anys. Llicenciat en dret, fou passant de Pere Comas i Calvet i de Josep Andreu i Abelló. S'afilià al Bloc Obrer i Camperol (1931-34) i, per mitjà dels comitès d'enllaç de la Unió Socialista de Catalunya, ingressà al PSUC el 1936. Durant la guerra civil fou jutge de primera instància de Reus i comissari de batalló. Fet presoner (febrer del 1939), fou condemnat a mort, indultat i sortí de la presó (1944), però durant anys no pogué exercir la carrera. Es destacà per la defensa de presos polítics, especialment de Miquel Núñez i al procés de Burgos contra membres d'ETA (1970) i fou, durant els últims anys del franquisme, el portaveu públic del PSUC, encara il·legal. Membre del comitè central del PSUC, fou elegit diputat del partit per Tarragona a les corts espanyoles (1977 i 1979). Participà, també, en la ponència que redactà l'avantprojecte de l'Estatut de Sau (1978).
Altres polítics. Benet i Morell, Josep (1920)
Polític, historiador i advocat. Format a l'escolania de Montserrat, ja des de molt jove participà en el moviment nacionalista català i pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s'incorporà a l'exèrcit republicà. A la postguerra fundà el Front Universitari de Catalunya (1944-47), que presidí, i els Grups Nacionals de Resistència, i milità un temps a Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1945), fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), cofundador de "Germinabit" i un dels promotors, i col·laborador, de "Serra d'Or". Inspirà o promogué molts dels episodis de la resistència antifranquista al Principat —com la vaga de tramvies (1951), l'afer Galinsoga (1960), accions a favor del català a l'escola, la campanya "volem bisbes catalans" (1967), etc—. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes, participà, com a independent, en la fundació de l'Assemblea de Catalunya, i el 1977 fou elegit senador per l'Entesa dels Catalans, i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980) i el preconitzà, sense èxit, per a la presidència de la Generalitat. Especialitzat en la història social, política i religiosa dels ss XIX i XX, és membre de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona. Ha publicat Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974) —sota el pseudònim de Roger Arnau— i, amb Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992), L'intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995), La mort del president Companys (1998) i Carles Rahola, afusellat (1999); els seus texts més polítics han estat recollits en els volums Desfeta i redreçament de Catalunya (1978) i Combat per una Catalunya autònoma (1980). Del 1984 al 2000 fou director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Li han estat atorgats el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1996) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2000). A l'abril del 2000, amb motiu del seu vuitantè aniversari, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya li concedí la Medalla d'Or d'aquesta institució, que li fou lliurada pel president Jordi Pujol. Després de quinze anys com a director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, el 31 de desembre de 2000 renuncià el càrrec i fou substituït per Albert Manent.
Cruells i Pifarré, Manuel (1910-1988)
Polític i escriptor. Ingressà a l'orde caputxí a 11 anys i en sortí el 1930. Estudià història medieval catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona i col·laborà en els "Estudis Universitaris Catalans". Militant d'Estat Català, col·laborà en "La Publicitat", i durant la guerra civil de 1936-39 dirigí el "Diari de Catalunya". A l'exili francès, el 1939, col·laborà en la represa de la "Revista de Catalunya" i fou un dels fundadors i dirigents més destacats del Front Nacional de Catalunya, encapçalant-ne l'activitat clandestina al Principat des del 1940, amb els intervals d'un empresonament (1943-45) i una estada a França (1947-50). Havent abandonat el FNC el 1970, romangué pròxim a Estat Català (1973-78) i, més tard, ingressà a ERC, on formà part de l'executiu i dirigí el periòdic "La Humanitat". Col·laborador en "Tele-Estel", "Serra d'Or", "Canigó" i "Avui", publicà obres doctrinals (El catalanisme és una revolució, 1937; Per la continuïtat de la Renaixença, 1963; Els silencis de Catalunya, 1966 i Regionalisme en el món modern, 1969, etc) i treballs d'història contemporània (Els fets de maig: Barcelona 1937, 1970; Francesc Macià, 1971; Salvador Seguí el "Noi del Sucre", 1974; El separatisme català durant la guerra civil, 1975; La revolta del 1936 a Barcelona, 1976; Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45, 1977; La societat catalana durant la guerra civil, 1978, etc).
Anarquistes revolucionaris. Lluís i Facerias, Josep (1920-1957)
Guerriller anarquista més conegut amb el nom de Facerias. Militant de les Joventuts Llibertàries des del 1936, féu la guerra civil de 1936-39 al front d'Aragó i, caigut presoner, fou empresonat fins el 1945. Reincorporat al moviment anarquista, d'ençà del 1947 passà a la lluita armada antifranquista —atracaments a entitats bancàries, bombes en edificis oficials, atemptats contra elements del règim—, sobretot a Barcelona i, ocasionalment, en col·laboració amb Francesc Sabaté. Resident a Itàlia (1951-57), hi practicà també cops econòmics en favor de l'organització, però, en retornar a Catalunya, fou mort per la policia.
Puig i Antich, Salvador (1948-1974)
Militant revolucionari. Figurà en les CCOO de barris abans d'incorporar-se al Movimiento Ibérico de Liberación, dins del qual participà activament en les accions armades de 1972-73. Detingut (1973) i acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a mort per un consell de guerra i executat al garrot, a la presó Model.
Sabaté i Llopart, Francesc (1913-1960)
Militant anarquista conegut pel nom Quico Sabaté. Vinculat des del 1931 als sectors d'acció o "grups específics" del moviment llibertari, combaté durant la guerra de 1936-39 i, en acabat, s'exilià a França. El 1943 retornà clandestinament i inicià, amb els seus germans Josep (1909-1949) i Manuel (1927-1950), la lluita armada a la zona del Barcelonès, fins a esdevenir el màxim —i mític— exponent de la guerrilla urbana antifranquista. Després d'un parèntesi a França (1949-55), reprengué la lluita però, mancat del suport orgànic de la CNT-FAI, acabà essent encerclat per la guàrdia civil i fou mort per Abel Rocha, membre del sometent. La seva figura inspirà el film de Fred Zinnemann Behold a Pale Horse (1964).
Vila i Capdevila, Ramon (1908-1963)
Guerriller antifranquista, conegut com "Caracremada". Forjat en la lluita anarcosindicalista durant la Segona República, va ser un heroi de la resistència francesa contra el nazisme i l'últim maqui que va plantar cara al franquisme. El seu valor, gosadia i coneixement del medi geogràfic li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim, fins que va ser abatut per les bales de la guàrdia civil.
Eclesiàstics. Escarré i Jané, Aureli Maria (1908-1968)
Abat. Francesc de nom de fonts, ingressà al monestir de Montserrat el 1923 i fou ordenat de sacerdot el 1933. Després del 19 de juliol de 1936 pogué passar a Itàlia, gràcies a la protecció de la Generalitat, en un vaixell italià. El 1938 anà a Saragossa i, avançant-se alguns dies a les tropes del govern de Burgos, al gener del 1939, fou un dels primers que retornà al monestir de Montserrat i es donà ell mateix el títol de prior, la qual cosa evità la intervenció d'un, ja nomenat, comissari eclesiàstic procedent de Salamanca. Confirmat com a prior el mateix 1939 i abat coadjutor, per elecció feta el 1941, de l'abat Marcet, ben aviat donaria impuls i un encuny molt personal a la renovació de la comunitat: envià monjos a fer estudis a l'estranger i donà suport decidit a les recerques en els camps de la litúrgia, de la Bíblia i de la cultura en general. Home d'acció i de govern, més que no pas intel·lectual o erudit, donà una gran empenta a les obres d'ampliació i de reconstrucció del monestir i del santuari. Amb les festes de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947) marcà una fita decisiva cap al retrobament i la reconciliació dels catalans després de la guerra civil. Féu possible l'existència de "Germinabit", de "Serra d'Or", de "Qüestions de Vida Cristiana" i de "Studia Monastica", i acollí tota mena d'iniciatives, sense discriminacions. El seu estil d'eficàcia i de renovació, autoritari i magnificent, li creà, més d'un cop, problemes dins la comunitat. Malgrat la seva bona relació inicial amb el govern, evolucionà cap a una postura crítica, l'expressió més esclatant de la qual foren unes declaracions a "Le Monde" (1963), d'oberta oposició amb les estructures polítiques de l'estat. El 1965, per pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just el portà a Barcelona. El seu enterrament a Montserrat reuní entorn de la seva personalitat les creences i les ideologies més diverses.
L'any 1998 fou publicat un recull de testimonis orals sobre la vida i figura de l'abat Escarré. Aquests testimonis aparegueren en el llibre L'abat d'un poble. Aureli M. Escarré, escrit per Jordi Vila- Abadal.

Muntanyola Llorach, Ramon (1917-1973)
Eclesiàstic i poeta. El 1936 anà a França, essent seminarista, i passà la guerra civil a Mallorca. Fou un dels pocs sacerdots que mantingué a la primera postguerra una actitud crítica i de defensa de la llengua i la cultura catalanes. Es relacionà amb els nuclis del catalanisme no creient, la qual cosa li comportà una greu sanció del seu ordinari. Publicà "La Veu de la Parròquia" (1948-50) i la revista popular "Ressò" (1950-52), suprimida governativament. Fou rector en diversos llogarets, i també a la Selva del Camp i a Salou, on exercí amb èxit una pastoral oberta, contrapuntada amb el nacionalisme. Predicador i orador de masses, poeta popular, amb arrels verdaguerianes i amb rigor formal, publicà Ànima endins (1946), Infants, ocells i nadales (1948), Romiatge per la terra (1959) i Eixàrcia (1963). Confirmant la seva trajectòria, publicà la biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau (1970). Fou proclamat mestre en gai saber, pòstumament, a Mèxic (1973). El 1998 es publicà Obra poètica, un recull de tota la seva producció, promogut per l'Associació d'Amics de Mn. Ramon Muntanyola i prologat per Climent Forner. El mateix any, coincidint amb el 25è aniversari de la seva mort, l'ajuntament de Salou el nomenà fill adoptiu de la població.
Sanabre i Sanromà, Josep (1892-1976)
Eclesiàstic i historiador. Ordenat de sacerdot (1915), fou nomenat arxiver diocesà de Barcelona (1927) i cursà a Roma els estudis d'arxivística (1933-35). Fou beneficiat de la catedral de Barcelona (des del 1941). Col·laborà a "La Veu de Catalunya", "El Matí" i "La Vanguardia". Durant la guerra civil fou detingut i alliberat. Llavors esdevingué el braç dret del vicari general de la diòcesi, en funcions de bisbe, i contribuí sense temences a muntar una xarxa de culte catòlic clandestí (després tolerat), sobretot al bisbat barceloní. A la postguerra es dedicà a reordenar l'arxiu i esdevingué un ardent militant de la catalanitat de l'Església, especialment en l'època del nomenament del bisbe Marcelo González (1966). Féu investigacions a París, Roma i Perpinyà sobre la història eclesiàstica catalana, la guerra dels Segadors i la Catalunya del Nord. Publicà Los sínodos diocesanos barceloneses (1930), obra primicera; Guia de l'Arxiu Diocesà de Barcelona (1934) —reeditat i ampliat després, El Archivo diocesano de Barcelona (1941)—, Martirologio de la Iglesia de la Diócesis de Barcelona durante la persecución religiosa, 1936-1937 (1943), amb dades molt precises, El Archivo de la catedral de Barcelona (1948), La guerra dels Segadors a l'Empordà (1955), La Acción de Francia en Cataluña (1956), bàsica per al període dels Segadors; El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya (1960), El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents (1961) i La resistència del Rosselló a incorporar-se a França (1970). Deixà una fundació que duu el seu nom per a estudis de la història eclesiàstica i civil de Catalunya.

Vila i Ventura, Samuel (1902-1992)
Pastor protestant, escriptor i editor. El 1925 fundà una església baptista a Terrassa, la qual ha originat altres comunitats a la mateixa ciutat, i el 1933 organitzà una nova església a Manresa. Durant la guerra civil del 1936-39 gestionà i assolí la tramesa de queviures des d'Anglaterra. Acabada la lluita, es dedicà a ajudar els republicans internats als camps de concentració francesos. Havent retornat a Terrassa, no féu cas de les disposicions oficials en matèria religiosa i continuà celebrant el culte fins que el temple li fou clausurat oficialment. Treballà activament en l'alliberament d'empresonats protestants jutjats per llur filiació republicana o per llurs creences religioses. Els anys de la clandestinitat i els primers d'una tolerància relativa, mantingué correspondència amb les principals autoritats civils, religioses i militars reivindicant constantment el dret a la llibertat religiosa. El 1960 pronuncià una conferència als membres del Parlament britànic, explicant la situació religiosa real de l'estat espanyol. Emparant-se en el Fuero de los Españoles (1945), fundà la Misión Cristiana Española (1952), la qual expandí la presència protestant a diverses ciutats i pobles de Catalunya i de l'estat espanyol, i que, posteriorment, esdevingué la Federación de Iglesias Evangélicas Independientes de España. Fundà l'Editorial CLIE (1933), per a la difusió de literatura religiosa.

Xirinacs i Damians, Lluís Maria (1932)
Sacerdot i polític. Escolapi, fou ordenat de sacerdot el 1955. Manifestà aviat el seu desacord amb la jerarquia eclesiàstica i amb la pràctica religiosa tradicional, i assumí gradualment un compromís polític antifranquista, que el portà a la presó (1972 i 1974-75). Després d'haver dut a terme diverses accions pacífiques de protesta en demanda d'amnistia —vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona—, que obtingueren un gran ressò popular, fou candidat al premi Nobel de la pau (1975) i promogué diverses iniciatives, com la Marxa de la Llibertat (1976). Senador independent per Barcelona (1977-78), s'aproximà a l'independentisme revolucionari i, el 1980, encapçalà la candidatura al Parlament de Catalunya pel Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional, després de la dissolució del qual ha restat al marge de l'activitat política. Ha recollit les seves experiències i les seves concepcions religioses en diversos llibres: Secularització i cristianisme (1969), Subjecte (1975), Diari de presó: L'espectacle obsessiu (1976), Entro en el gran buit (1976), Futur d'Església (1976), Vaga de fam per Catalunya (1977) i Constitució. Paquet d'esmenes (1978). Al gener de l'any 2000 inicià una plantada davant de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu d'assolir la independència dels Països Catalans, que abandonà per motius de salut. Darrerament ha publicat La traïció dels líders (1993) i Plantem-nos! (2000, escrit conjuntament amb Lluís Busquets).
Cantants. Bonet i Verdaguer, Maria del Mar (1947)
Cantautora. Entrà a formar part d'Els Setze Jutges i incorporà a la Nova Cançó cants tradicionals de les Illes Balears, al costat de versions catalanes d'autors francesos i obres pròpies sobre lletres de coneguts poetes (B.Rosselló-Pòrcel, J.Alcover, V.Andrés i Estellés, entre d'altres). Cantant de magnífica veu, exquisit gust i acurada tècnica, ha col·laborat amb altres músics del país (F.Pi de la Serra, el grup valencià Al Tall, etc) i ha experimentat amb formes musicals d'altres àmbits culturals mediterranis (Andalusia, Tunísia, Grècia, etc).
Llach i Grande, Lluís (1948)
Cantautor i compositor. El 1967 passà a formar part dels Setze Jutges i aviat esdevingué una de les figures més populars de la Nova Cançó. Des dels inicis, la seva trajectòria ha compaginat el compromís polític en un sentit ampli amb l'expressió de la vivència personal. Partint de la interpretació de cançons més convencional dels primers enregistraments, tant en estudi com en directe (Ara i aquí, 1970; Lluís Llach a l'Olympia, 1973; I si canto trist, 1974; Barcelona. Gener del 1976, 1976), a partir de Viatge a Itaca (1975) ha evolucionat vers una concepció més simfònica, consistent en cicles de cançons unides per una orquestració comprensiva, en la qual són presents elements diversos, procedents sobretot de la tradició mediterrània. La seva cançó L'Estaca, va esdevenir un dels himnes populars de l'antifranquisme.
Raimon (1940)
Nom amb què és conegut el cantant i poeta Ramon Pelegero i Sanchis. Es llicencià en història a la Universitat de València. Com a autor del text i de la música de les cançons que canta, es donà a conèixer el 1962 (Al vent) amb un èxit immediat, que confirmava el seu primer disc (1963). El mateix 1963 guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb Se'n va anar. Sorgit simultàniament i al marge del moviment barceloní de la Nova Cançó, hi aportà un estil personal i discrepant, que es caracteritzava pel lirisme patètic de les lletres i per l'energia de la construcció melòdica: el segon disc (1964), amb el Diguem no, li assegurà una popularitat definitiva. La seva producció posterior, abundant i diversa, ha tingut una àmplia repercussió a Europa i Amèrica, tant a través d'actuacions en directe com a través d'enregistraments televisius i discogràfics (Estats Units, França —a l'Olympia, de París—, Uruguai, Argentina, Suècia, Mèxic, Alemanya, Canadà, etc), i més encara als Països Catalans, on malgrat les intermitents prohibicions governatives, els seus recitals convoquen auditoris multitudinaris. Raimon ha musicat i interpreta, també, poemes aliens: d'escriptors moderns, com Salvador Espriu (Les cançons de la roda del temps, Inici de càntic en el temple, Indesinenter) i Pere Quart, i de clàssics (Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Joan Timoneda). Aquesta part de la seva obra, no sempre motivada per estímuls extraestètics, revela les potencialitats expressives de Raimon que el situen entre els cantants més importants de l'actualitat internacional en el seu gènere. Quant a la labor plenament original, si les primeres cançons responien a una vaga inquietud "existencial" (Al vent, La pedra, A colps, Som), de seguida, amb Diguem no, giraren cap a preocupacions d'índole civil i reivindicatòria: els temes del "país", de la "por", de la "fam", s'articulen en una voluntat de denúncia, alhora nacional i de classe. Sense concessions a la moda ni al pintoresquisme localista, Raimon ha traduït en paraules i música les emocions latents del poble dels Països Catalans, fins al punt que el Diguem no ha adquirit la consistència d'himne.
Serrat i Teresa, Joan Manuel (1943)
Cantant. És perit agrícola. El 1960 compongué la seva primera cançó: Una guitarra, i el 1962 ingressà a Els Setze Jutges com a membre número tretze. Debutà a Barcelona el 1965 i assolí aviat grans èxits amb cançons com Ara que tinc vint anys, Cançó de matinada, El drapaire, La tieta, etc, de tipus poètic i de música melòdica. Inicialment cantà només en català; quan el 1968 fou seleccionat per a fer-ho en castellà al festival d'Eurovisió, provocà un escàndol en negar-se a cantar si no podia fer-ho en català, fet que provocà la seva substitució per part de les autoritats espanyoles. Més tard, però, ha alternat en els seus enregistraments i actuacions el català i el castellà —entre d'altres, ha editat discs amb poemes d'A.Machado, M.Hernández i M.Benedetti—. El 1975 s'exilià voluntàriament per motius polítics, i tornà l'any següent.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1939 Els primers 15.000 refugiats travessen la frontera (gener).Ocupació de Tarragona (15 gener). Caiguda de Barcelona (26 gener). Últimes Corts republicanes en territori de l'Estat espanyol, a Figueres (1 febrer). Caiguda de Girona (4 febrer). Final de la guerra civil a Catalunya (10 febrer). Ocupació de tot Catalunya per part de l'exèrcit franquista (febrer). Exili de milers de catalans. Dimissió d'Azaña (27 febrer). Constitució del Consell Nacional de Defensa, a Madrid (Casado) (5 març). Ocupació de Madrid (28 març). Ocupació de València (30 març). Fi de la guerra civil (1 abril). Supressió de les institucions catalanes. Concentració de presos i execucions al Camp de la Bota. Constitució a Barcelona del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. S'estableix la cartilla familiar de racionament (maig). Inici de la Segona Guerra Mundial (3 setembre) (fins al 1945). Franco promulga el Decret de neutralitat espanyola (en la guerra mundial). Fundació del Consell Nacional de Catalunya. Fundació del Front Nacional de Catalunya.  
1940 Ocupació de Tànger. Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Espanya, "país no bel.ligerant". Entrevista Franco-Hitler. Ley de Unidad Sindical i creació dels sindicats verticals. La Gestapo deté a França el president Companys i el lliura a les autoritats franquistes (agost). Lluís Companys és afusellat a Montjuïc (15 octubre). Josep Irla, president de la Generalitat. Consells de guerra i condemnes. Molts habitatges s'habiliten com a presons. Donatius de l'Ajuntament de Barcelona a la «División Azul».
1941 Entrevista Franco-Mussolini. Formació de la División Azul. Primer enfrontament maquis-Guàrdia Civil. Fundació de l'INI. Creació de RENFE.
1942 Cortes Españolas. Franco visita Barcelona. Arriben patates per a l'abastament de la població.
1943 Llei de rebel.lió militar: tots els delictes polítics seran jutjats en consell de guerra (març). Espanya, país neutral. Un grup de procuradors a Corts reclamen el retorn a la monarquia. Política proteccionista a la gran indústria.
1944 Es crea el Document Nacional d'Identitat (DNI), que substitueix la Cèdula d'Identificació (maig). Ocupació de la Vall d'Aran pel maquis (octubre).
1945 Els aliats entren a Berlín i Hitler capitula (abril). Manifest de Joan de Borbó. Fuero de los Españoles. Fundació del Moviment Socialista de Catalunya. Es crea de nou el cos del sometent. Creació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (juny) (Espanya en queda fora). Grans restriccions d'electricitat i benzina. Fi de la Segona Guerra Mundial (2 setembre). Vaga a la Maquinista per celebrar el final de la II Guerra Mundial.
1946 L'ONU condemna el règim franquista (febrer). Retirada dels ambaixadors. Comença la Guerra Freda. Vaga general a Manresa. Vagues a Barcelona, al Vallès i a Mataró. Creació de la companyia elèctrica ENHER.
1947 Mor Francesc Cambó (abril). Festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 abril). Eva Perón visita Barcelona (juny). Referèndum de ratificació de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (juliol). Tractat Franco-Perón. Militarització de la Hispano-Suiza i vagues al tèxtil a Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró i a diverses empreses.
1948 Comença el bloqueig soviètic de Berlín (els aliats responen amb el pont aeri) (juny): inici de la guerra freda.
1949 Quatre membres del PSUC són afusellats a Barcelona (febrer). Creació de l'empresa Seat, amb participació majoritària de l'INI (juny).
1950 L'ONU anul.la les sancions contra Franco (novembre). Retorn dels ambaixadors.Comencen a entrar en funcionament les centrals hidroelèctriques a l'Alt pirineu (23 de 1950 a 1960). Arribada del blat canadenc a Barcelona.
1951 Vaga de tramvies a Barcelona (febrer-març). Fundació de la SEAT. Creació de FECSA.
1952 Fi del racionament (març). Supressió del racionament del pa. Pla Badajoz. XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (maig). Espanya és admesa a la UNESCO. Construcció d'habitatges socials per part dels diferents organismes públics.
1953 Concordat amb la Santa Seu (agost). Pacte Espanya-EUA (setembre).
1954 Arriben els repatriats de la División Azul (abril). Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili (7 agost).
1955 Constitució dels grups CC. Ingrés d'Espanya a l'ONU (desembre).
1956 Independència del Marroc. Descontentament obrer i universitari. Vagues obreres a Astúries, Euskadi i Catalunya (abril). Revolta universitària. Tancament de la Universitat de Barcelona (novembre). Creació de Televisión Española (TVE). Vaga dels ciclistes a Terrassa, en protesta per les taxes. Vaga del metall a Barcelona. Vagues al tèxtil i a Olivetti.
1957 J.M.de Porcioles, alcalde de Barcelona (març). Tractat de Roma pel qual es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (març). Membres de l'Opus Dei entren a formar part del govern (març). Es posa a la venda el SEAT 600 (juny). Conflictes al Sàhara i a l'Ifni. Guerra d'Ifni (novembre) (fins març 1958). Boicot als transports públics a Barcelona. Primera assemblea lliure d'estudiants a la Universitat de Barcelona.
1958 Vagues obreres a diverses empreses (març). Ley de Principios Fundamentales del Movimiento (maig). Constitució del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (novembre). Final de les restriccions elèctriques (abril). Vagues a diverses empreses.Creació del Comitè de Coordinació Universitària. Es crea SOCC, Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya.
1959 Fundació d'ETA (juliol). Pla d'Estabilització (juliol). Visita del president nord-americà Eisenhower. Esclata l'afer Galinsoga, director de La Vanguardia (juny). Vaga a SEAT i altres empreses. Forta repressió del governador.
1960 Quico Sabater, guerriller anarquista, és mort a Sant Celoni (gener). Fets del Palau de la Música Catalana (maig). Detenció de Jordi Pujol.Consell de guerra sumaríssim.
1961 Fundació d'Òmnium Cultural. Primeres manifestacions de la Nova Cançó i "Els Setze Jutges".L'USO apareix a Catalunya. Demostració sindical «Arte y Deporte» al Camp Nou. Vagues a la Universitat.
1962 Gran conflictivitat laboral. Vaga minera a Astúries. Aparició de Comissions Obreres (CC.OO.). Neix el FOC. Inundacions al Vallès Occidental, Barcelonès i Baix Llobregat (25 de setembre). A Jordi Conill, condemnat a mort, li és commutada la pena per 30 anys de presó (9 d'octubre). Consolidació de la Nova Cançó.
1963 López Rodó presenta el Plan de Desarrollo. Erupció de vagues a tot Catalunya. «Maig calent». Manifest de 130 intel·lectuals. Declaracions de l'abat Escarré de Montserrat, a Le Monde (novembre).
1964 El règim celebra els "25 años de paz". I Plan de Desarrollo. Carta de 400 sacerdots al bisbe sobre les relacions església-estat (març). Vaga dels autobusos a Sabadell (2 de maig). Per commemorar el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats catalanes, se celebra la primera manifestació, no autoritzada (11 setembre). Primer programa en català a TVE. Constitució de les CCOO a la Parròquia de Sant Medir (Barcelona) (20 novembre): Comissions Obreres, a Catalunya.
1965 Accions de protesta a la banca (gener). Manifestació de CCOO a la Plaça Antonio López (23 de febrer). Expulsió de l'abat Escarré de Montserrat (març). Agitació universitària.
1966 Campanya "Volem bisbes catalans" (gener). Constitució de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya). Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona als caputxins de Sarrià ("la Caputxinada") (9 març). Manifestació de capellans (uns 130) a Barcelona, contra les tortures a un estudiant (11 de maig). Nomenament de Cassià Just com a abat de Montserrat. Ley de Prensa. Ley Orgánica del Estado, aprovada en referèndum (desembre).
1967 Estat d'excepció a Biscaia. Devaluació de la pesseta. Gran conflictivitat. Saqueig del «Casal de la Lliga Espiritual de Ntra. Sra. de Montserrat», a Barcelona (18 de febrer). El TOP declara il·legals les CCOO. Judici a Alfons Comín al TOP (7 de setembre).
1968 Independència de Guinea. Primer assassinat d'ETA. II Plan de Desarrollo. Maig francès. Revoltes estudiantils a Europa.
1969 Assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona (17 de gener). Són detinguts J. García-Nieto, A. Comín i altres a causa de l'estat d'excepció (25 de gener). Manifestació de 280 capellans davant del bisbat. Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor seu. Escàndol MATESA. Estat d'excepció. Fundació del PSAN. L'home arriba a la Lluna: allunament d'Armstrong i Aldrin. Es constitueix la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (desembre).
1970 Segueix l'escàndol MATESA. Ley General de Educación. Aturada total al port de Barcelona (setembre). Procés de Burgos contra quinze militants d'ETA (desembre). Tancada a Montserrat; assemblea d'intel.lectuals al monestir de Montserrat, en protesta pel Procés de Burgos
(12-14 desembre). Vaga a la Maquinista. Lluites pel conveni a la SEAT.
1971 Vaga a la SEAT i assassinat del treballador Ruiz Villalba (setembre). Conflictes al metall de Barcelona: Maquinista, Macosa, Harry Walker. Fundació de l'Assemblea de Catalunya
(7 novembre). Detenció de tres advocats a Barcelona i escorcoll dels despatxos (desembre).
1972 III Plan de Desarrollo. Protestes generalitzades contra la nova Llei d'Educació (febrer). Vaga a les mines de Sallent.
1973 L'almirall Carrero Blanco, president del Govern. Vaga a Sant Adrià de Besòs. Detenció de 113 membres de l'Assemblea de Catalunya (28 d'octubre). El cardenal Jubany defensa els drets de llibertat, de reunió i d'associació. Assassinat de Carrero Blanco, per un escamot d'ETA
(20 desembre). Arias Navarro, president del Govern. Judici contra dirigents de CC.OO. (Procés 1001). Felipe González, elegit secretari general del PSOE. Comença la crisi econòmica mundial (crisi del petroli). Crisi energètica. Augmenta l'atur en els països industrialitzats.
1974 Arias Navarro promet reformes. Crisi de les relacions Església-Estat. Execució del jove llibertari Salvador Puig Antich i del polonès Heinz Chez (2 març). "Revolució dels clavells" a Portugal. Conflictes a les empreses Hispano Olivetti i SEAT. Fundació d'Unió de Pagesos. Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de CSC (novembre).
1975 Ley de Prevención del Terrorismo (llei antiterrorista). Afusellaments de militants d'ETA i FRAP (rebuig internacional). Crisi del Sàhara (Marxa Verda). Plataforma Democràtica. Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre). S'inicia el procés de transició. Vaga de periodistes en solidaritat amb l'empresonament de Huertas Clavería. Constitució del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (desembre).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • AINAUD, J.M.; COLOMER, J.M. i RIQUER, B. DE. Els anys del franquisme. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • BIESCAS, J.A. i TUÑÓN DE LARA, M. España bajo la dictadura franquista (1939-1975). Historia de España editada per Tuñón de Lara. Labor. Barcelona, 1981.
  • BIESCAS, J.A. España bajo la dictadura franquista. Labor. Barcelona, 1990.
  • CARR, R. i FUSI, J.P. España, de la dictadura a la democracia. Planeta. Barcelona, 1979.
  • CIERVA, R. DE LA. Historia del franquismo. Planeta. Barcelona, 1975.
  • FONTANA, J. (editor). España bajo el franquismo. Crítica. Barcelona, 1986.
  • GALLO, M. Histoire de l'Espagne franquiste. Robert Laffont. París, 1969.
  • GALLO, M. Historia de la España franquista. Ruedo Ibérico. París, 1969.
  • MIGUEL, A. DE. Sociología del franquismo. Euros. Barcelona, 1975.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. (dir.) De la dictadura a la democràcia, 1960-1980. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. XI. Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1998.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. El règim franquista. Feixisme, modernització i consens. Eumo. Vic, 1997.
  • MORADIELLOS, E. La España de Franco, 1939-1975. Síntesis. Madrid, 2000.
  • MORENO FONSERET, R. (editor). El franquismo. Visiones y balances. Universitat d'Alacant. Alacant, 1999.
  • RIQUER, B. DE i CULLA, J.B. El franquisme i la transició democràtica, 1939-1988. Història de Catalunya, vol. VII. Edicions 62.   Barcelona, 1989.
  • SOLÉ I SABATÉ, J.M. (dir.) Cataluña durante el franquismo. Biblioteca de La Vanguardia. Barcelona, 1984.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • TUSELL, J. La dictadura de Franco. Alianza Editorial. Madrid, 1996.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • ABELLA, R. La vida cotidiana en España bajo el régimen de Franco. Argos Vergara. Barcelona, 1985.
  • ABELLA, R. La vida cotidiana bajo el régimen de Franco. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 1996.
  • BATISTA, A. i PLAYÀ, J. La gran conspiració. Crònica de l'Assemblea de Catalunya. Empúries. Barcelona.
  • BENET, J. Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i de la cultura de Catalunya. Edicions Catalanes de París. París, 1963 / Blume. Barcelona, 1978.
  • BENET, J. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.
  • COLOMER, J.M. L'Assemblea de Catalunya. Avance. Barcelona, 1976.
  • COLOMER, J.M. La ideologia de l'antifranquisme. Edicions 62. Barcelona, 1985.
  • CREXELL, J. La Caputxinada. Edicions 62. Barcelona.
  • CULLA, J.B. (coord.) El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000). Pòrtic. Barcelona, 2001.
  • DÍAZ ESCULIES, D. El catalanisme polític a l'exili (1939-1959). La Magrana. Barcelona, 1991.
  • ESTEBAN, J. DE i LÓPEZ GUERRA, L. La crisis del estado franquista. Labor. Barcelona, 1977.
  • FABRE, J.; HUERTAS CLAVERÍA, J.M. i RIBAS, A. Vint anys de resistència catalana (1939-1959). La Magrana. Barcelona, 1978.
  • FANÉS, F. La vaga de tramvies del 1951. Laia. Barcelona, 1977.
  • FERNÁNDEZ VARGAS, V. La resistencia interior en la España de Franco. Istmo. Madrid, 1981.
  • KAISER, C.J. La guerrilla antifranquista. Ed. 99. Madrid, 1976.
  • MARTÍ GÓMEZ, J. La España del estraperlo (1936-1952). Planeta. Barcelona, 1995.
  • MASCARELL, F. i MANITO, F. Catalunya, 1973-1983. De la dictadura a la democràcia. L'Avenç. Barcelona, 1984.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. Els industrials catalans durant el franquisme. Eumo. Vic, 1991.
  • RIBAS I MASANA, A.  L'economia catalana sota el franquisme (1939-1953). Edicions 62. Barcelona, 1979.
  • RIQUER, B. DE i SANTACANA, C. (dir.) La llarga postguerra, 1939-1960. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. X. Enciclopèdia Catalana.  Barcelona, 1997.
  • ROCA, M.M. El món era a fora. L'educació sentimental de les dones catalanes durant el franquisme. Planeta. Barcelona, 2002.
  • SAURET, J. L'exili polític català. Proa. Barcelona, 1979.
  • SERRANO, S. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista. Temas de Hoy. Madrid, 2001.
  • SOLÉ I SABATÉ, J.M. La repressió franquista a Catalunya (1938-1953). Edicions 62. Barcelona, 1985.
  • SOPEÑA MONSALVE, A. El florido pensil: memoria de la escuela nacionalcatólica. Crítica. Barcelona, 1994.
  • TUSELL, J. La oposición democrática al franquismo. Planeta. Barcelona, 1977.
  • VILAR, S. Protagonistas de la España democrática. La oposición a la dictadura. Ediciones Sociales. París, 1969.
  • VILAR, S. Historia del antifranquismo, 1939-1975. Plaza y Janés. Barcelona, 1984.
  • OBRES SOBRE FRANCO

  • ARTIGAS, J. Caricatures de Franco. La Campana. Barcelona, 1995.
  • BACHOUD, A. Franco. Crítica. Barcelona, 2000.
  • FRANCO BAHAMONDE, F. Pensamiento político de Franco (2 volums). Ediciones del Movimiento. Madrid, 1975.
  • FRANCO SALGADO-ARAUJO, F. Mis conversaciones privadas con Franco. Planeta. Barcelona, 1976.
  • GONZÁLEZ-DORIA, F. Liturgias para un caudillo. Manual de dictadores, Cambio 16. Madrid, 1977.
  • PRESTON, P. Franco, caudillo de España. Grijalbo. Barcelona, 1994.
  • SUÁREZ FERNÁNDEZ, L. Francisco Franco y su tiempo (7 volums). Fundación Nacional Francisco Franco. Madrid, 1994.
  • VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. Los demonios familiares de Franco. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • VIVER PI-SUNYER, C. El personal político de Franco (1936-1945). Vicens Vives. Barcelona, 1978.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • FERRAN DE POL, L. La ciutat i el tròpic.
  • MARTÍN SANTOS, L. Tiempo de silencio.
  • RODOREDA, M. La plaça del Diamant.
  • VALLÈS, E. Història gràfica de Catalunya sota el règim franquista (1939-1975). Edicions 62. Barcelona, 1980.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • CASTELLÓ, J.E. España: siglo XX (1939-1978). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1989.
  • RIERA, I. Opressió i resistència. El franquisme (1939-1975). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1991.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Esa pareja feliz. Juan Antonio Bardem, 1951.
  • Surcos. J.A. Nieves Conde, 1951.
  • Bienvenido, mister Marshall. Luis García Berlanga, 1952.
  • La caza. Carlos Saura, 1965.
  • La escopeta nacional. Luis García Berlanga, 1977.
  • Operación Ogro. Gillo Pontecorvo, 1979.
  • Espérame en el cielo. Antonio Mercero, 1987.
  • Los años vividos. Mercedes Odina. RTVE, 1991.
  • Tu nombre envenena mis sueños. Pilar Miró, 1996.
  • Los años bárbaros. Fernando Colomo, 1998.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà