Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL FRANQUISME (1939-1975)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Entre 1939 i 1975, el general Franco, vencedor de la Guerra Civil, imposarà un règim dictatorial de caire feixista. El sistema polític que funcionava a la "zona nacional" durant la guerra va estendre's per tot l'Estat a partir del 1939. Es tractava d'un nou règim per als vells grups dominants. El règim franquista s'assentava sobre un exèrcit vencedor i era recolzat pels grans terratinents, l'oligarquia industrial i financera i per la major part del clergat catòlic. El nou Estat es caracteritzarà per ser antiliberal, anticomunista, totalitari, catòlic i nacional-sindicalista.

Durant aquesta època podem distingir quatre grans períodes:

Primer període: 1939-1951. Són anys d'autarquia econòmica i d'aïllament internacional.
A l'estil dels règims totalitaris, el franquisme procura superar la difícil postguerra tancant-se en si mateix, per convicció i pel rebuig que troba a fora.
En aquests primers anys, el règim comença una intensa repressió política i cultural amb l'objectiu d'eliminar qualsevol signe de manifestació democràtica i d'oposició als principis ideològics franquistes.

Segon període: 1951-1959. Encara en plena postguerra, la nova conjuntura internacional permet que el règim sigui reconegut internacionalment; a canvi, es veu obligat a anar liberalitzant a poc a poc la seva economia. El canvi econòmic no va acompanyat, però, d'una liberalització política autèntica.

Tercer període: 1959-1973. Són els anys del "miracle" econòmic espanyol, amb un desenvolupament econòmic notable, però força desequilibrat, que va tenir un fort impacte demogràfic i social. Malgrat tot, l'expansió econòmica tampoc serveix per canviar l'estructura política, que segueix aferrada, amb poques variacions, a la mateixa ideologia amb què es va forjar.

Quart període: 1973-1975. Els últims anys del franquisme són anys de crisi, tan política com econòmica. La mateixa crisi biològica del dictador farà la resta per fer caure definitivament el règim. Amb la mort de Franco, pel novembre de 1975, s'obria el camí cap a una monarquia parlamentària.

Durant tota aquesta època, l'oposició al règim es va anar encarregant d'anar minant el règim. Les forces polítiques i sindicals clandestines, juntament amb l'acció de diversos col.lectius de la societat democràtica espanyola, van anar afeblint la base social del règim i van ser una peça clau en el procés de transició de la dictadura a la democràcia.

Activa la música

Rhythm Of The Rain

Temes relacionats

La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme a Catalunya
Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. El franquisme (1939-1975).
- Una dictadura feixista.
- Etapes del franquisme.
2. La ideologia franquista.
- El nacionalsindicalisme.
- El nacionalcatolicisme.
- El nacionalpatriotisme.
3. La legislació franquista.
- Lleis fonamentals del franquisme.
- Altres lleis del franquisme.
4. Les institucions polítiques del franquisme.
- El partit únic.
5. L'evolució política del règim.
- Els anys blaus.
- Tecnòcrates i reformistes.

- L'ocàs del règim: el cas MATESA.
- El final del règim.
6. La política internacional.
- L'impacte de la Segona Guerra Mundial.
- L'aïllament internacional.
- La fi de l'aïllament.
- La independència del Marroc espanyol i la qüestió del Sàhara.
7. L'economia durant el franquisme.
7.1. L'autarquia de la postguerra (1939-1959).
- El dirigisme econòmic.

- Les conseqüències de l'autarquia.
7.2. El desenvolupament econòmic (1959-1973).
- La modernització de l'agricultura.

- La industrialització.
- El turisme.
- Les conseqüències del desenvolupament.
7.3. La crisi econòmica (1973-1975).
8. La política social del franquisme.
- El sindicalisme vertical.
- Les organitzacions franquistes.
- La propaganda del règim.
- La participació ciutadana.
9. La repressió durant el franquisme.
- Repressió i control social.
- Els instruments de repressió.
- La policia franquista.
- Formes de repressió.
- L'exili.
10. L'oposició durant el franquisme.
Oposició i resistència.
- Formes d'oposició.
11. Fronts d'oposició.
11.1. L'oposició a l'exili.
11.2. L'oposició guerrillera: el maquis.
11.3. L'oposició política.
- Els partits socialistes.
- Els partits comunistes.
- Les organitzacions anarquistes.
- Els partits nacionalistes.
11.4. L'oposició obrera.
- Les organitzacions sindicals tradicionals.
- Els nous sindicats.
11.5. L'oposició de l'Església.
11.6. L'oposició universitària.
11.7. L'oposició intel.lectual.
11.8. L'oposició militar.
11.9. L'oposició terrorista.

11.10. La política unitària a finals del franquisme.
12. La transició.
El franquisme
(1939-1975).
La fi de la Guerra Civil va representar la liquidació del sistema democràtic i la implantació d'un règim polític dictatorial feixistitzat, liderat pel general Francisco Franco.
Franquisme
Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el poder hegemònic.
Inicialment el franquisme fou un sistema de poder d'excepció de l'oligarquia agrària, financera i industrial, emparentat amb les causes i objectius del feixisme, però amb profundes arrels en el tradicionalisme catòlic i conservador hispànic. Dotà l'estat d'una administració totalitària basada en l'existència d'una ideologia oficial —el nacionalsindicalisme—, d'un partit únic —FET y de las JONS— i d'un cap que concentrà tots els poders de l'estat. Mantingué el control dels mitjans de comunicació, una forta intervenció en la producció i el treball i forçà la desaparició política i fins i tot física dels elements dissidents, tot amb l'objectiu d'unificar políticament, econòmica i social l'estat. La vertebració jurídica d'aquesta etapa totalitària s'inicià durant la guerra civil i tingué com a fites fonamentals el nomenament de Franco com a cap del govern, de l'estat i de les forces armades (1936), el decret d'unificació de FE y de las JONS amb la Comunión Tradicionalista (1937), la llei de premsa i el Fuero del trabajo (1938), la llei de responsabilitats polítiques (1939), les d'unitat sindical i de bases de l'organització sindical —creació (1940) de la Central Nacional Sindicalista— i la de seguretat de l'estat (1941). En tombar la guerra mundial a favor dels aliats i amb la consegüent derrota del feixisme, començà una nova etapa, que durà fins al final dels anys cinquanta.
Entre el 1942 i el 1947, preocupat per la seva pervivència, seguí un procés d'institucionalització legal. Es presentà de portes enfora com un règim basat en una original concepció de la democràcia —democràcia orgànica— i d'un incipient estat de dret. A l'interior, però, s'assentà en la victòria militar com a principi legitimador del poder personal per tal d'establir una política profundament conservadora i repressiva, i continuà l'autarquia econòmica, que conduí a una accelerada acumulació de capital a base dels recursos interns, possible pel control governamental dels salaris i per una rígida disciplina laboral. L'articulació legal d'aquest procés fou feta per les Corts Espanyoles que, creades el 1942 com a instrument de col·laboració legislativa, elaboraren el Fuero de los españoles (1945), la llei de referèndum (1945), la de successió (1947) i la de principis fonamentals (1958) entre d'altres.
Arran de l'obertura a l'exterior i de l'inici d'una etapa de creixement econòmic durant la primera meitat dels anys cinquanta i de l'existència d'agudes tensions laborals i universitàries a la segona meitat de la dècada, es cristal·litzà, a partir del pla d'estabilització del 1959, una etapa d'adequació forçada de l'aparell estatal. La seva finalitat era adaptar-se a les noves circumstàncies i preparar-se constitucionalment per al dia en què desaparegués el dictador. Entrà aleshores a l'escena política una elit de tecnòcrates, vinculada a l'Opus Dei i formada a Harvard, entestada en el desenvolupament econòmic i la integració de l'economia espanyola en el mercat capitalista internacional. El règim, tot i mantenir els seus ingredients autoritaris, establí sota la seva direcció una política econòmica de liberalisme planificat (reforma bancària, planificació indicativa, ajut d'inversions estrangeres, negociació salarial controlada, suport equilibrador del turisme) i una actuació politicosocial fluctuant entre l'obertura i el reforçament coercitiu envers la dissidència. Tot i que la nova elit duia l'aurèola dels experts, sempre se'ls exigí el requisit de la lleialtat final al règim i al seu fundador. La Ley Orgánica del Estado (1967) fou la màxima expressió jurídica d'aquesta etapa. D'acord amb aquesta llei s'anaren configurant els aparells institucionals destinats a garantir la continuïtat del règim: Consell del Regne, presidència del govern, Consell de Regència, etc. Pel juliol del 1969, l'aleshores príncep Joan Carles de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies fou designat successor com a futur rei i, pel juny del 1973, Luis Carrero Blanco fou nomenat president del govern, fet que suspenia la vinculació personal entre els càrrecs de cap de l'estat i presidència del govern. La confluència de diversos factors —mort en atemptat de L.Carrero Blanco, agudització de la crisi econòmica, ampliació i ofensiva creixent de les forces d'oposició, deserció d'elements vinculats al franquisme i l'envelliment de Franco— menà a una radicalització del règim els seus darrers anys, una de les màximes expressions de la qual fou l'aprovació d'una llei antiterrorista (agost del 1975) i les execucions de diversos militants antifranquistes que se'n derivaren (setembre del 1975). Amb la mort del dictador (novembre del 1975) desaparegué el franquisme, a mesura que la nova monarquia s'anà dotant d'institucions pròpies. Ideològicament, el franquisme no arribà a codificar-se d'una forma clara i coherent, per bé que existí una clara monopolització del poder i del control de l'aparell de l'estat en la persona de Franco i d'una reduïda classe política. Franco detingué personalment fins a la seva mort tot el poder de decisió, fins i tot el de legislar per decret i el de sancionar les actuacions judicials, però no l'utilitzà per implantar un programa personal de govern, coherent i concret, puix que ni en tenia ni disposava d'un grup polític organitzat que el dugués a terme. Darrere seu hi havia les diverses ideologies dels grups que formaven la coalició dominant, entre els quals hi havia notòries discrepàncies. El règim es nodrí d'elements ideològics de la Falange, del tradicionalisme, de l'Opus Dei, etc, bé que Franco mai no permeté que cap d'ells tingués una clara preponderància sobre els altres. Els primers anys intentà de crear un consens entorn dels elements ideològics del feixisme i posteriorment dels sentiments nacionalistes ferits pel blocatge internacional, tot abandonant la línia feixista per una de més vinculada al tradicionalisme catòlic (nacionalcatolicisme). Tant en un moment com en l'altre, notes característiques del franquisme foren: un nacionalisme espanyolista contrari a qualsevol altre nacionalisme peninsular, la condemna del liberalisme, la francmaçoneria i el comunisme; la sacralització del poder, una concepció jerarquicoautoritària de la vida i harmònica de la realitat social, política i econòmica, i l'apel·lació a la hispanitat com a expressió dels anhels imperialistes. Una vegada superat l'aïllament, el règim adoptà la tàctica de propugnar el desenvolupament com a remei de tots els mals, l'esperit de consum i la confiança en els tecnòcrates. En la detenció monopolista del poder, el franquisme, si bé utilitzà el sistema de nomenament a dit, se serví també d'un aparell institucional. Disposà d'institucions polítiques (Corts Espanyoles, Consejo Nacional del Movimiento, Consell del Regne, diputacions, ajuntaments, etc), judicials, de repressió política (Brigada de Información Social i altres cossos especials), de control econòmic (Servicio Nacional del Trigo, Instituto Nacional de Colonización, Instituto Nacional de Industria, Fondo de Ordenación y Regulación de Producciones y Precios Agrarios, bancs de crèdit industrial i agrícola, etc), suport ideològic (jerarquia catòlica i algunes institucions, i la Falange i les seves branques Frente de Juventudes, Sección Femenina, Pelayos, etc), de neutralització ideològica (Educación y Descanso, Turismo Social, Tele-clubs, etc) i dotà l'exèrcit, base de l'existència del règim, de facultats àdhuc jurídiques que cobrien una àmplia gamma de delictes polítics. Amb l'ajut d'aquest aparell institucional, i sobretot amb l'amenaça d'utilització de l'aparell coactiu, el franquisme aconseguí de la població una obediència passiva.
El franquisme als Països Catalans
Als Països Catalans el franquisme complementà la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d'una sola cultura i d'una sola llengua, la castellana. La seva voluntat d'anorrear tot allò que fos català i signifiqués una diferenciació fou ben explícita. Al Principat el franquisme comportà la repressió contra el poble català en conjunt —l'afusellament (1940) del president Companys n'és el símbol—. Forçà l'exili de més de 200 000 catalans, i entre els que restaren n'empresonà i executà un nombre difícil de calcular. El país es veié privat dels seus quadres polítics i sindicals i de la major part de la seva intel·lectualitat. El franquisme suprimí l'estatut d'autonomia, les institucions republicanes, els partits, els sindicats i totes les entitats catalanistes, i imposà les seves pròpies institucions. Inicialment mantingué una política econòmica restrictiva contra la indústria catalana: absorció de bancs catalans, control dels permisos de construcció, de distribució de maquinària, etc. La superioritat econòmica de Catalunya, malgrat tot, es mantingué i fins i tot augmentà posteriorment malgrat la política econòmica del règim que acabà adoptant una actitud més pragmàtica i renuncià en part als seus objectius inicials. En el camp social prengué una sèrie de mesures prohibitives i discriminatòries: prohibició de l'ús públic de la llengua catalana, substitució per un altre del nom de Catalunya que duien moltes institucions i entitats, destrucció de centenars de milers de llibres escrits en català, retirada d'estàtues, símbols i noms de significació patriòtica dels carrers de les ciutats i els pobles, trasllat forçós fora de Catalunya de nombrosos mestres estatals i municipals i arribada de mestres de Castella i Extremadura amb l'objectiu de castellanitzar l'ensenyament primari, depuració del professorat universitari, prohibició de l'Institut d'Estudis Catalans i substitució per l'Instituto Español de Estudios Mediterráneos, etc. Amb el temps el règim es veié forçat a ésser més tolerant en aquestes qüestions, però mai no abandonà la filosofia que promogué tal actitud i, si en algun punt no pogué mantenir posicions totalment prohibitives (edició de llibres, ús públic del català), procurà la seva neutralització. El franquisme no tingué entre la població catalana una base sòlida. Els dirigents franquistes, però, tampoc no confiaren en els catalans, ni en la burgesia catalana que, agraïda i submissa amb el retorn a les seves fàbriques, havia acceptat la descatalanització com un fet irremeiable. Només uns quants membres de l'alta burgesia espanyolista (Eduard Aunós, Miquel Mateu i Pla, Joaquim Bau) ocuparen des de la primeria algun càrrec polític rellevant. Més endavant, a partir dels anys cinquanta, el règim trobà nombrosos col·laboradors en les institucions econòmiques (caixes d'estalvi, cambres de comerç i indústria) i establí estretes relacions polítiques i econòmiques amb personalitats catalanes (Josep Maria de Porcioles, Pere Gual i Villalbí, Laureà López i Rodó). Les classes mitjanes i camperoles mantingueren la llengua i la seva catalanitat, juntament amb alguns sectors de la burgesia; els obrers tampoc no foren integrats pel sistema. La Falange no tingué una autèntica implantació a Catalunya i el seu nombre de militants fou sempre reduït: sovint els seus dirigents eren forasters i ben pocs dirigents a nivell d'estat foren catalans. L'Església a Catalunya proporcionà fidels col·laboradors al franquisme, però ben aviat fou una institució on es forjaren nuclis de resistència i oposició. Exclosos els exmembres de la Lliga i d'altres partits autonomistes, els càrrecs de l'administració provincial i municipal, de l'Organización Sindical Española i d'altres institucions anaren a parar a les mans del reduït nombre de camisas viejas (Josep Maria Fontana i Tarrats n'és un exemple), d'antics lerrouxistes i de vells homes dels sindicats lliures, i les nombroses vacants de llocs de l'administració per fugida, arrest o cessament dels anteriors titulars, foren cobertes amb excombatents, excaptius i funcionaris provinents en llur majoria de fora de Catalunya. Les illes Balears també sofriren una sagnant repressió i la imposició violenta de la castellanització i del nacionalcatolicisme. La vida política insular visqué dictada per funcionaris forans desconeixedors del país; l'economia sofrí les conseqüències del paper específic de productors de divises a baix cost dins el procés de desenvolupament econòmic peninsular que l'estat franquista assignà a les illes. Les capes burgeses insulars mantingueren un conformisme total, col·laborant amb el centralisme espanyol i amb el capitalisme estranger. Els mateixos eclesiàstics, que durant la guerra i els anys quaranta es resistiren a la prohibició de l'ús públic del català, posteriorment es castellanitzaren. Aquest fet, acompanyat de l'actuació de la burocràcia forània, i dels seus subordinats autòctons, i, més endavant, dels abundosos immigrants peninsulars, accelerà el procés de destrucció de la personalitat. Al País Valencià foren també suspeses, amb el franquisme, totes les organitzacions polítiques i sindicals i molts dels seus membres presos, jutjats i en gran part executats; la persecució arribà fins i tot a les personalitats dretanes que no s'havien compromès amb l'aixecament militar. Al costat dels empresonaments i execucions foren nombroses les depuracions i separacions de càrrecs. Amb el franquisme l'oligarquia terratinent i financera i l'Església Catòlica tornaren a ocupar la seva situació de privilegi. A la nova elit dirigent s'afegiren alguns militants falangistes i molts elements de la dreta històrica. Aquí també la repressió postbèl·lica féu desaparèixer el moviment obrer organitzat. La cultura, que els darrers anys de la monarquia i durant la República havia conegut una notable revifalla, també sofrí una forta repressió i només foren permeses les seves manifestacions més innòcues: la societat Lo Rat-Penat, la bandera amb la franja blava de la ciutat de València i la producció teatral sainetista i de qualitat ínfima. La Catalunya del Nord també visqué les conseqüències de la implantació del franquisme a l'estat espanyol; en acabar la guerra, les tropes republicanes i fugitius en general hi trobaren refugi. En molts punts foren establerts camps de concentració de refugiats que hi romangueren fins a l'ocupació nazi de França. Posteriorment Perpinyà es convertí en centre i refugi de la política catalana. Malgrat els seus esforços, el franquisme no reeixí a anihilar la personalitat catalana, el manteniment de la qual constituí un dels elements més actius contra la dictadura franquista, primer de resistència i després d'oberta oposició i lluita.
Franquista
Seguidor del franquisme.
Una dictadura feixista. Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Dictadura

Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Durant l'època d'entreguerres es produí el sorgiment de nous règims de caire dictatorial, sobretot en els indrets on l'estat capitalista començava a trontollar (feixisme, nacionalsocialisme), els quals prengueren la iniciativa política fins a la Segona Guerra Mundial, que significà la desfeta d'aquests règims totalitaris, tot i que subsistiren dictadures, tant de caire militar com híbrides (militars i feixistes).
Autocràcia
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.
Cabdillatge
Nom donat a la forma menys complexa de sistema polític centralitzat sota el lideratge d'un cabdill, generalment associada a cultures amb una base de subsistència en l'agricultura extensiva o la pesca intensiva. Amb una densitat de població més alta que en tribus i bandes, es caracteritza per la jerarquització dels individus i els llinatges. L'organització social és estratificada en rangs amb rols socials i professionals especialitzats. Alhora, els vincles de parentiu delimiten les diferències i les distàncies entre els rangs. El poder es transmet a través d'un llinatge dominant i es conserva mitjançant la redistribució centralitzada dels béns per part d'un cap carismàtic, el qual controla els béns i els aliments que els seus seguidors són obligats a donar-li i, al seu torn, els distribueix tot renovant els deutes i les obligacions envers ell d'un nombre cada cop més gran d'individus. Aquest és el fonament i, a la vegada, la debilitat principal del seu poder.
Cabdill
Líder carismàtic, especialment militar i polític.
Caudillo, el

Nom amb què era conegut Francisco Franco.
Concentració de poders
Acumulació de tots tres poders (legislatiu, executiu i judicial) en un poder únic. És pròpia de règims totalitaris: dictadures, feixisme i governs de militars.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs". Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
Estatisme
Teoria política que propugna que l'estat realitzi i determini les reformes socials necessàries. Bismarck i els economistes de càtedra foren els iniciadors d'aquesta teoria, que també rep el nom de socialisme d'estat i té per objecte combatre el socialisme.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Conservadorisme

Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Centralització
Estructuració de l'administració pública de forma que totes o la major part de les funcions són atribuïdes a una organització unitària, anomenada sovint administració central, amb una restricció correlativa de les funcions atribuïdes a d'altres organitzacions separades d'ordre local o institucional.
Estat policia
Estat que reconeix els drets civils dels individus però els nega els drets polítics.
Nacionalisme ideològic
O ideologia nacionalista. És una ideologia política que es refereix al concepte abstracte de nació, tot i que se sol confondre, i identificar, amb el concepte d'Estat. La ideologia nacionalista es caracteritza per una exaltació de les essències nacionals, per propugnar el retorn a les tradicions peculiars de la nació i per un enyorament de glòries passades, que es pretenen recuperar.
Es tracta d'una ideologia antidemocràtica, antimarxista i antiliberal. Propugna un Estat fort, totalitari, que no es basi en cap majoria parlamentària, sinó en la nació, en el poble entès com a una unitat, la voluntat de la qual és interpretada per un líder carismàtic. Seria el cas de Mussolini a Itàlia, Hitler a Alemanya o Franco a Espanya.
Etapes del franquisme. Etapes del franquisme
Entre 1939 i 1975, el franquisme va passar per diversos períodes: el primer (1939-1951), el de la postguerra, es caracteritza per l'autarquia econòmica i l'aïllament internacional; el segon (1951-1959) és conegut com el de l'obertura i la transició, tant a nivell polític com a nivell econòmic (certa liberalització); el tercer (1959-1973) correspon a l'etapa de modernització i desenvolupament econòmic, i coincideix amb una fase d'important creixement econòmic; finalment, el quart (1973-1975) són els anys de la fi del franquisme, coincidint amb una fase de crisi econòmica i política.

Postguerra
Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys.
Autarquia

1. Estat o qualitat de l'ens que es basta a ell mateix.
2. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior.
3. Qualitat de l'organització política autosuficient.

Aïllament
1. Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres.
2. Conjunt d'elements que contribueixen a aïllar.
Obertura
Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics.
Transició

Acció de passar més o menys ràpidament d'un estat a un altre, d'un assumpte a un altre, d'una idea a una altra, etc.
Modernització
Acció de fer modern, transformar (alguna cosa) segons els usos, gusts, etc, moderns.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda.
Crisi

1. Situació circumstancialment dolenta o difícil d'una persona, una empresa, un afer, una política, etc.
2. Pertorbació de l'activitat econòmica per raons inherents al seu funcionament. La situació de crisi prové generalment d'una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció.

Ocàs
Decadència d'un règim o d'un sistema polític, social, econòmic, cultural, etc.
La ideologia franquista.
Les "famílies" franquistes (Falange, Església i exèrcit) van composar la ideologia del règim.

Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.
Dogmatisme
Actitud i procediment, que hom adopta en els més diversos camps (filosòfic, religiós, polític, etc), consistents en l'establiment d'unes premisses dogmàtiques, enteses com a axiomes i no demostrades racionalment.

Demagògia
Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. Aquesta política va molt lligada als sistemes de govern dictatorials o de lideratge.

Unicitat
Criteri rector d'una Espanya definida com "una unidad de destino en lo universal", que havia abolit els estatuts d'autonomia de Catalunya i del País Basc.

Famílies del règim franquista
L'exèrcit, l'Església i la Falange, juntament amb els tradicionalistes i els monàrquics, formaven les anomenades famílies del règim.

La Falange, amb molt de pes, sobretot durant els anys quaranta, va aportar la doctrina del nacional-
sindicalisme.
Nacionalsindicalisme
Conjunt de teories propugnades per Falange Española i adaptades pel règim polític regit pel general Franco, segons les quals implantà el totalitarisme estatal, el partit únic i el sindicat vertical, unificant amos i treballadors, d'afiliació obligatòria i que forma part de l'aparell de l'estat.
Fou l'aportació de la Falange al règim, en els anys quaranta. Antiliberal, antimarxista i antidemocràtica, la Falange propiciava un sistema totalitari que anomenava nacionalsindicalisme. Les bases d'aquest sistema s'havien inspirat en les teories del feixisme italià sobre l'organització de l'Estat corporatiu, un Estat controlat per un partit i un sindicat únics que haurien de superar els conflictes entre classes socials fomentant els sentiments de solidaritat nacional.

Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i "imperialista", i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les "milícies" com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un "gigantesco sindicato de productores", el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.
Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles "blaus", d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS "històrica", formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes "autèntics", que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes "independents" —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals.
Falangisme
Doctrina política de la Falange Española, variant espanyola dels moviments feixistes europeus.
L'Església va tenir un paper molt rellevant en la configuració política i social de l'Espanya franquista. La relació entre el poder i l'Església era molt intensa i va donar lloc a la doctrina del nacional-
catolicisme.
Nacionalcatolicisme
Denominació donada a la situació politicoreligiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic. Fou divulgada a partir del llibre de J.M.González Ruiz Creer es comprometerse (1967).
Fou l'aportació de l'Església al règim franquista. Es tractava d'una doctrina que identificava els objectius de l'Església catòlica amb el règim franquista. Segons el nacionalcatolicisme, la religió catòlica era l'única manera possible d'entendre la vida política tradicional espanyola, i també afectava tots els aspectes de la vida social i moral dels individus. L'Estat sufragava les activitats eclesiàstiques i va cedir a l'Església una gran part de l'ensenyament. A més, feia obligatori l'ensenyament de la religió catòlica a totes les escoles, tant públiques com privades. En nom d'aquest catolicisme ultraconservador, que va buscar la seva legitimació històrica en l'atmosfera mística i inquisitorial de l'Imperi i en l'Església de la Contrareforma, es va justificar la dura repressió que es va emprendre contra les ideologies considerades com la seva antítesi: la maçoneria i el comunisme. D'altra banda, molts bisbes prenien part en la política oficial i participaven en diversos organismes, com ara les Corts.
Església Catòlica
Església constituïda institucionalment entorn del papa i que proclama, enfront de la Reforma, d'haver mantingut la successió apostòlica i alhora, enfront de les Esglésies Orientals, la primacia i autoritat de la seu de Roma sobre totes les altres seus apostòliques.
L'Església espanyola, que havia beneït el Movimiento com a Cruzada, va assolir una posició privilegiada dins la societat: no només fou finançada per l'Estat, que proclamà la religió catòlica com a única i obligatòria per a tothom, sinó que va tenir un paper decisiu de repressió ideològica i de control social i de la vida pública.

Congrés Eucarístic Internacional
Congrés celebrat a Barcelona el 1952, que va constituir una autèntica demostració de força de l'Església, amb comunions col.lectives de fins a 90.000 persones o consagracions de nous capellans en què en participaven més de 800. Fou un dels actes públics en què es concretava més clarament l'esperit del nacionalisme i representa el zenit de la col.laboració entre l'Estat i l'Església durant el franquisme.
En el context de la llarga postguerra, el Congrés Eucarístic fou una gran ostentació de religiositat (misses, exposicions d'art sacre, ordenacions sacerdotals, etc.) i de despesa, que va contrastar amb la situació de la ciutat de Barcelona, on el barraquisme era un problema important.
Congrés eucarístic
Celebració multitudinària del catolicisme destinada a promoure la devoció eucarística. Pot ésser local, nacional o internacional. La iniciativa fou deguda a Marie Marthe Emilie Tamisier (1844-1910), que promogué el primer pelegrinatge eucarístic a Avinyó (1874). El primer congrés eucarístic internacional se celebrà a Lilla (1881), i fins el 1938 hom en celebrà 34. El següent tingué lloc a Barcelona el 1952, i posteriorment n'hi ha hagut un cada quatre anys a altres ciutats del món. El 1993 se celebrà a Sevilla el XLV Congrés Eucarístic Internacional, centrat en el tema de l'eucaristia i l'evangelització, i el 1997 tingué lloc a Breslau (Polònia) el XLVI. Joan Pau II assistí a tots dos congressos.

Concordat del 1953
Acord entre la Santa Seu i el govern franquista signat l'any 1953, impulsat pel ministre d'Afers Exteriors Martín Artajo, pel que es van regular les relacions entre el govern de Franco i el papa Pius XII, que es basaven en el fet que l'Estat havia de sufragar les despeses de les activitats de l'Església, a canvi que Franco tingués la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes mitjançant l'anomenat dret de presentació.
L'Estat franquista va conservar la capacitat d'intervenir en la designació de bisbes, però, a canvi, va fer nombroses concessions a l'Església: va consagrar la unitat religiosa, va atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, va reservar una important dotació econòmica per al clergat i va admetre la competència de l'Església en les causes matrimonials. L'acord va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional.
El concordat va ser conseqüència d'un acord del 1941 entre Pius XII i Franco. Va ser abolit el 1979 i substituït per uns acords en matèries concretes.
Concordat

A partir del s XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.
L'exèrcit va aportar la doctrina del nacional-
patriotisme.
Nacionalpatriotisme
Fou la principal aportació ideològica dels militars al règim. El nacionalpatriotisme era una visió unitarista i tradicionalista d'Espanya que Franco assumia com a pròpia, atesa la seva trajectòria personal i la seva formació, exclusivament militar.
Es tracatava d'una concepció d'Espanya en què la defensa de la integritat territorial de la pàtria havia de ser l'objectiu prioritari del govern. Per això, qualsevol indici de particularisme regional va ser titllat invariablement de separatisme i, en el seu afany uniformitzador, es va prohibir l'ús de qualsevol llengua que no fos el castellà.
Exèrcit
Conjunt de les forces armades d'un estat.
Els militars, que integraven el depurat exèrcit de Franco van incrementar el seu protagonisme entre el 1939 i el 1960. L'exèrcit controlava gairebé el 40% del pressupost de l'Estat als primers anys. No només va gestionar la repressió política a través de la jurisdicció militar, sinó que els alts caps militars van disposar de les Capitanies Generals per assentar el seu domini territorial. A més, l'exèrcit va participar activament en el poder: entre 1939 i 1960 més d'una tercera part dels ministres i dels governadors civils van ser militars.
Forces armades
Conjunt dels exèrcits de terra, mar i aire d'un estat o d'una organització suprastatal.

Pàtria
Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part. El terme és confós sovint amb el d'estat nació i, utilitzat amb finalitats demagògiques, pot menar a l'exacerbació d'un sentiment de superioritat sobre altres comunitats o pobles. Emprat originalment com a sinònim de nació per diversos teòrics, actualment és desacreditat políticament per les seves connotacions bèl·liques, totalitàries i racistes.
Patrioter -a
Que té una admiració cega, excessiva, per la glòria del seu país.
Los Castillejos
Campament de la tercera zona de la Instrucción Militar Escala Complemento (milícies universitàries) de l'exèrcit espanyol, establert des del 1950 a les muntanyes de Prades (a 952 m alt), dins el terme municipal d'Arbolí (Priorat), entre la Mussara, el mas dels Frares i Gallicant.
La legislació franquista.
Legislació
Conjunt de lleis que regulen la vida jurídica d'una comunitat.
Legislació franquista

Conjunt de lleis que van configurar la institucionalització del règim franquista. La legislació del nou règim va començar a fer-se i a aplicar-se durant la Guerra Civil a la "zona nacional" i en acabar la contesa va estendre's per tot l'Estat.
Al principi eren lleis basades en la ideologia falangista, però a partir del 1943, i especialment amb l'arribada als tecnòcrates al poder, a finals dels anys cinquanta, i els reformistes dels anys seixanta, es va fer un tipus de legislació més oberta, en alguns aspectes fins i tot liberal, però en cap cas van ser lleis democràtiques.

Lleis fonamentals del franquisme. Llei fonamental
Llei que defineix i regula l'activitat, l'organització i les institucions polítiques d'un estat. En alguns ordenaments jurídics estatals pren la denominació de constitució.
Fuero de los Españoles

Text legal que definia els drets i deures dels ciutadans de l'estat espanyol durant el franquisme. Elaborat per les corts espanyoles i promulgat pel cap de l'estat el 17 de juliol de 1945, fou modificat el 10 de gener de 1967. Tenia caràcter de llei fonamental. Reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d'associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l'estat. Els drets reconeguts podien ésser suspesos totalment o parcialment mitjançant un decret llei. En definitiva, es tractava d'una declaració de drets i deures dels espanyols efectuada sense cap garantia democràtica. Fou derogat per la Constitució del 1978.
Llei Orgànica de l'Estat
Ley Orgánica del Estado (LOE). Llei fonamental amb categoria constitucional, promulgada el 10 de gener de 1967, en la qual l'estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d'unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que la inspirà es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958). La llei definia les funcions del cap de l'estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d'Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l'administració de l'estat, de l'administració local, de l'economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-39. La llei fou aprovada en referèndum el desembre de 1966. Fou derogada per la Constitució del 1978.
La LOE va constituir la peça fonamental de la institucionalització del règim. Va precisar les funcions dels òrgans de l'Estat -tot preservant el poder omnímode del dictador-, va modificar preceptes d'altres lleis fonamentals, va introduir novetats com la separació entre Cap d'Estat i de Govern o l'elecció controlada de procuradors provincials.
Altres lleis franquistes. Ley de Administración Central del Estado
Llei decretada pel govern de Burgos el gener de 1938, amb la qual Franco va culminar el procés d'estructuració política i administrativa del nou règim. Aquesta llei conferia a Franco tots els poders: la potestat legislativa i la suprema autoritat de l'Estat, del govern, de l'exèrcit i del partit únic, de manera que es consolidava una dictadura autoritària de caire feixista.
Fuero del Trabajo
Text legal que regulava les condicions del treball a l'estat espanyol durant el franquisme. Fou promulgat pel cap de l'estat el 9 de març de 1938 i fou modificat per la Llei Orgànica de l'Estat del 10 de gener de 1967. Declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l'estat en el foment de l'economia, l'ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l'estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d'una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres. Fou derogat per la Constitució del 1978.
Representava la negació de la lluita de classes, la prohibició dels drets sindicals i l'exaltació del treball com a servei a la pàtria.
Ley de Responsabilidades Políticas
Ley de Responsabilidades Políticas. Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, que permetia de perseguir els sospitosos d'haver defensat la causa republicana. Va tenir caràcter retroactiu des de 1934.
En realitat, la llei declarava il.legals a posteriori activitats que quan es van fer eren perfectament legals. Amb aquesta llei a la mà, la Dictadura va jutjar per procediments militars, en judicis sumaríssims, moltes persones, acusades de rebel.lió militar.

Ley de la Jefatura del Estado
Llei publicada el 9 d'agost de 1939, que augmentava els poders de Franco respecte dels que es definien originalment en el decret del 29 de gener de 1938.
Llei d'Unitat Sindical
Llei de 1940 que va configurar definitivament la Organización Sindical Española OSE, 1940). Va organitzar empresaris i "productors" en sindicats verticals, per rams de producció, controlats pels dirigents falangistes i que enquadraven els treballadors per tal de mobilitzar-los en actes oficials i impedir-ne les actituds reivindicatives.

Ley Constitutiva de las Cortes
Ley de Cortes. Llei de 1942 que creaven les Corts espanyoles només com un organisme assessor i deliberador que col.laborava amb el govern en l'elaboració de les lleis.
La llei definia una cambra elegida pel mateix Franco i per sufragi indirecte de les corporacions (sindicats, famílies i municipis). La seva funció es va limitar a ratificar els projectes de llei presentats pel dictador. Irònicament, les Corts foren anomenades "poder ressonador", en al.lusió als aplaudiments amb què es rebien les propostes del dictador. Aquest sitema pseudodemocràtic es va anomenar democràcia orgànica, en contraposició a la democràcia clàssica liberal.

Fuero de los Españoles
(veure Lleis fonamentals del franquisme).
Ley de Referéndum Nacional
Llei de 1945, que establia un sistema de votació directa de tots els espanyols quan les lleis fossin transcendentals. La decisió, però, de sotmetre les lleis a referèndum quedava a mans del cap d'Estat.
Amb aquesta llei, el règim va intentar una certa aparença democràtica mitjançant el reconeixement del dret dels espanyols al vot, que es podria exercir en consultes electorals sobre determinats assumptes de l'Estat. Les poques que es van arribar a realitzar van estar subjectes a tota mena de manipulacions propagandístiques. Obligava al plebiscit ciutadà en les grans decisions polítiques i va practicar-se per primera vegada amb l'aprovació de la Llei de Successió (1947).
Llei de Successió
Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Llei de 1947 que convertia Espanya en regne, i,Franco, en cap d'Estat vitalici amb dret a designar el seu propi successor, cosa que no va decidir fins vint anys després. Aquesta llei va ser la primera en ésser sotmesa a referèndum, el juliol de 1947. La llei es va promulgar davant l'ofensiva llançada per les forces monàrquiques, encapçalades pel pretendent al tron espanyol, Joan de Borbó.
Ley de Principios del Movimiento Nacional
Llei de 1958 que oficialitzava el fet que les idees falangistes fossin totalment assumides per l'Estat. La llei recollia les normes i els principis que fonamentaven l'Estat franquista.

Llei de Convenis Col.lectius
Ley de Convenios Colectivos. Llei de 1958 que permetia la negociació directa dels salaris i les condicions de treball entre empresaris i obrers, i establia els jurats d'empresa i els enllaços sindicals.
Llei de Bases de la Seguretat Social
Ley de Bases de la Seguridad Social. Llei de 1963 que integrava en una Seguretat Social única l'antic sistema d'assegurances diversificades (malaltia, invalidesa, vellesa...) i la dotava d'uns pressupostos que van permetre de multiplicar les institucions sanitàries i d'augmentar les prestacions.
Llei de Premsa (1966)
Ley de Prensa. Llei de 1966, proposada pel ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, que suprimia la censura prèvia, tot i que no desapareixia el control governatiu, que podia castigar les editorials amb multes, segrestos i tancaments. Des de 1939 totes les publicacions, tant diaris com revistes o llibres, excepte les editades per l'Església, havien d'obtenir l'autorització de la censura abans de ser editades. La nova llei substituïa aquest sistema per la inspecció a posteriori, que podia donar lloc a la imposició de multes i sancions, i fins i tot al segrest de la publicació. Per tant, s'eliminava la censura prèvia, però no s'instaurava la llibertat d'expressió, sinó que s'imposava un sistema de control diferent.
Llei Orgànica de l'Estat
(veure Lleis fonamentals del franquisme).
Llei de Llibertat Religiosa
Ley de Libertad Religiosa. Llei de 1967 per la qual es concedia el lliure exercici de culte a les pràctiques religioses no catòliques. La llei, però, establia un estret marc de tolerància religiosa.
Llei de Representació Familiar
Ley de Representación Familiar. Llei de 1967 que regulava, restrictivament, l'elecció dels 108 procuradors del "tercio familiar" pels caps de família i dones casades.
Ley Orgánica del Movimiento
Llei de 1967 que va reforçar el paper del Movimiento Nacional com a organització oficial a través de la qual s'havia de vehicular l'acció política. La llei va intentar forjar, sense èxit, el Movimiento com a espai de "contraste de pareceres" i d'associacions "d'opinió pública".
Ley de Sucesión
Llei de 1969 per la qual Joan Carles de Borbó fou designat successor de Franco
.
Llei d'Associacions Polítiques
Ley de Asociaciones Políticas. Llei de 1969 que va permetre que s'inscrivissin en el registre liberals moderats propers al règim, però els partits de l'oposició continuaven quedant marginats.
Llei General d'Educació
Ley General de Educación. Llei de 1970 que va reformar el sistema educatiu des de primària fins a la Universitat, . La llei, que tenia per objectiu obrir el sistema educatiu socialment i adaptar-lo a les necessitats d'escolarització (va arribar al 75% dels nois de 14 anys l'any 1975), va establir l'EGB (Educació General Bàsica), obligatòria fins als 14 anys, alhora que intentava resoldre el problema de la mà d'obra qualificada amb els estudis de Formació Professional.
Llei Sindical
Llei de 1971 que teòricament donava autonomia a l'organització sindical respecte de l'Estat i s'atorgaven drets més amplis d'elecció i participació als treballadors, però, en darrer terme, el sistema continuava essent controlat i organitzat per l'Estat. La llei va esdevenir una simple recopilació de les normes vigents.
Llei Antiterrorista
Llei aprovada l'agost de 1975, amb la qual es pretenia calmar l'onada de terrorisme, especialment de grups d'extrema dreta (Guerrilleros de Cristo Rey, Batallón Vasco-Español, Triple-A).
Les institucions polítiques del franquisme.
El sistema polític creat per Franco va ser batejat amb el nom de "democràcia orgànica", una manera eufemística de referir-se a una dictadura maquillada.
Règim
Conjunt d'institucions polítiques que constitueixen la forma de govern que ha adoptat un país per resoldre els seus problemes polítics. Comporta l'existència d'unes normes jurídiques (la constitució) i uns poders, que poden ésser de dret (establerts formalment per la constitució) i de fet (com ara els grups de pressió). Aristòtil establí una tipologia que esdevingué clàssica: monarquia, aristocràcia i república, i llurs formes impures: tirania, oligarquia i demagògia. Maquiavel distingí entre principat i república. Montesquieu formulà una nova classificació: república, monarquia i despotisme. La politicologia contemporània, atenent al control popular a què està sotmès, sol distingir dos tipus bàsics: els règims autoritaris i els règims democràtics, que poden ésser parlamentaris, presidencialistes i règim d'assemblea. A partir de la Revolució Russa, sorgí un nou tipus de règim, anomenat democràcia popular. D'altra banda, atenent als partits polítics en joc, hom pot distingir entre règims pluripartidistes i règims de partit únic.
Democràcia orgànica
Nom que rebé el sistema polític de la dictadura franquista.

Consell del Regne
Consejo del Reino. Organisme polític de l'estat espanyol creat per la llei de successió de 1947, que tenia per missió principal d'assessorar el cap d'estat en afers transcendentals. Era format pel president de les corts, sis consellers nats (alts càrrecs de l'exèrcit, l'Església i la justícia) i sis membres de les corts. Entre d'altres atribucions, tenia la de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d'acord amb el govern, el successor del cap d'estat en cas d'incapacitat d'aquest o de morir sense successió. Actuà per primera vegada el 1973, quan proposà la designació de l'almirall L. Carrero Blanco com a president de les corts; més tard, proposà la d'A. Suárez (1976) per al mateix càrrec. Desaparegué arran de la Constitució del 1978.
Consell de Regència
Consejo de Regencia. Òrgan polític de l'estat espanyol creat per la llei orgànica de l'estat de 1967. Era compost pel president de les corts, el prelat de major jerarquia i antiguitat que fos conseller del regne i pel capità general. La seva missió era d'assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada del cap d'estat. A la mort del general Franco (20 de novembre de 1975) assumí el poder, i l'exercí fins a la proclamació del rei Joan Carles I, el dia 22 del mateix mes. Fou suprimit per la Constitució del 1978.
Consell d'Estat
Consejo de Estado. Òrgan consultiu de l'estat espanyol durant el franquisme, que seguia en importància el govern i el Consell del Regne. El president era designat pel cap de l'estat, i entre les seves funcions hi havia les d'assessorar en els projectes de llei fonamentals, en els conflictes entre departaments ministerials, i en la concessió d'honors i privilegis. Presidit des del 1974 per Antonio M. de Oriol y Urquijo, fou suprimit per la Constitució del 1978.
Consejo Nacional del Movimiento
Òrgan polític que durant el franquisme assumí la representació col·legiada del Movimiento. Institucionalitzat per decret de 31 de juliol de 1939 i anomenat inicialment Consejo Nacional de FET y de las JONS, el seu nom i les seves funcions definitives li foren donades per la llei de Principios del Movimiento Nacional (1958), el foment i la preservació dels quals era la seva missió: podia fer suggeriments al govern, àdhuc en forma de proposicions de llei, i exercir el recurs de contrafur. Els consejos locales del Movimiento elegien un consejero nacional per província, i el cap de l'estat en designava 40 dels altres 58 consellers: llur president era el president del govern, com a cap de la Falange.

Corts Espanyoles
Cortes Españolas. Òrgan polític de l'estat espanyol durant el règim franquista, creat el 1942, definit com a instrument de col·laboració en la tasca legislativa que corresponia al cap de l'estat i dependent del poder executiu. Hom hi deliberava sobre actes o lleis en cas que el govern ho considerés oportú. Franco en sancionava sempre el text final, i el govern podia legislar directament per decret llei en cas de guerra o d'urgència. Els procuradors a corts podien ésser nats (en funció de determinats càrrecs polítics o administratius) o electius (per designació directa del cap de l'estat o bé, formant minoria, mitjançant eleccions indirectes). La Llei Orgànica de l'Estat (1967) modificà en part la competència i el funcionament de les Corts franquistes. Les úniques eleccions directes eren les de dos procuradors pel terç familiar per cada província. Mentre no tinguessin lloc les sessions plenàries, la comissió permanent era el veritable òrgan rector de les Corts i tenia la prerrogativa de promoure els recursos de contrafur. Sota la presidència de Torcuato Fernández Miranda i a instàncies del govern d'Adolfo Suárez, les Corts aprovaren, al novembre del 1976, la Llei de Reforma Política que significava llur autoimmolació i el desmantellament institucional del franquisme.
Les Corts franquistes tenien funcions consultives i de caràcter deliberant, però no legislatives: la potestat de fer les lleis era prerrogativa del Caudillo. Els representants no eren diputats elegits per sufragi universal i democràtic sinó "procuradors" designats des del poder o que procedien de les entitats corporatives: el Consell Nacional de FET-JONS i de l'OSE, ministres, rectors d'universitats, militars, càrrecs eclesiàstics, alcaldes de les grans ciutats, caps de família, etc. La seva representativitat era corporativa i procedia de la família, del municipi i del sindicat.

Procurador -a
El qui procura, que obra en representació i per poder legal d'un altre.

Membre de les Corts franquistes. Els procuradors no eren votats pel poble: uns quants eren triats directament per Franco i la resta ho eren perquè pertanyien al Consejo Nacional de la Falange, perquè ocupaven càrrecs civils importants (alcaldes de poblacions grans), càrrecs en determinades entitats, o bé eren militars.
Procuradors familiars
Membres que integraven les Corts franquistes. A partir de la LOE, del total de procuradors que formaven les Corts, un terç havien de ser els representants teòrics de les famílies de cada província. La llei preveia que n'hi hagués 108 en total, dos per cada província, independentment del nombre d'habitants.
Tercio familiar
Un terç dels components de les Corts, escollits en sufragi molt limitat.
Tribunal Suprem
Màxim organisme judicial del règim franquista.
Amb el règim franquista, la justícia va desaparèixer com a aparell independent i va quedar subordinada al poder executiu.
El partit únic.
Franco va fer confluir tots els grups antidemocràtics en un partit nou, la FET y de las JONS, creat el 1937.
Més tard, el partit únic va passar a ser el Movimiento Nacional.
FET y de las JONS
Nom de l'únic partit permès, fruit de la fusió de la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS).
Comunió Tradicionalista
Denominació donada al partit carlí. A partir del 1869, la denominació de partit carlí fou substituïda sovint per la de Comunió Catolicomonàrquica o per Comunió Tradicionalista, a mesura que el carlisme, a més de la legitimitat sàlica, defensava el foralisme i la religió catòlica.

Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i "imperialista", i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les "milícies" com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un "gigantesco sindicato de productores", el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937. Restà constituïda com a partit únic de l'estat, inserida en la seva organització general i sotmesa al comandament nacional del general Franco. Durant la guerra complí funcions importants, que foren plenament efectives en la postguerra, fins que anà en decadència, cap a la meitat dels anys cinquanta. Articulà unitàriament la ideologia del règim; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics a l'estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització de la classe obrera. A més, restà organitzada d'una forma jeràrquica, sota la dependència del cap de l'estat, de qui depenen el secretari general, la Junta Política —suprimida, més tard— i el Consejo Nacional; i en jefaturas provincials i locals en les corresponents circumscripcions territorials.
Tanmateix, no tot el falangisme originari havia acceptat de bon grat el decret d'unificació del 1937, al qual s'oposà un sector entorn de Manuel Hedilla, que fou empresonat. La utilització de la simbologia i la retòrica falangistes per part del franquisme, tot desvirtuant-ne els principis, accentuaren l'aparició, en els rengles "blaus", d'actituds crítiques envers el règim (D. Ridruejo, P. Laín Entralgo, A. Tovar), i àdhuc de grups neofalangistes d'oposició. La mort de Franco representà l'extinció i el ràpid desmantellament de la FET oficial, i a partir del 1976 s'han disputat l'herència ideològica de José Antonio Primo de Rivera un gran nombre de faccions, entre les quals hom pot distingir tres tendències bàsiques: la FE de las JONS "històrica", formada per antics jerarques i beneficiaris del franquisme i englobada en la ultradreta més reaccionària; els hedillistes o falangistes "autèntics", que utilitzen una retòrica revolucionària, anticapitalista i nacionalista espanyola i els falangistes "independents" —F.E. (i)., amb particulars preocupacions ideològiques i culturals. 

Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)
Agrupació política fundada el 4 d'octubre de 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Aglutinà els elements fins aleshores congregats entorn de la revista "La Conquista del Estado" i la Junta Castellana de Actuación Hispánica. Constitueix el primer intent orgànic del feixisme de l'estat espanyol. El 1934 es fusionà amb Falange Española. A Barcelona la propaganda de les JONS fou iniciada per un grup reduït (Ildefons Cebriano, Josep Maluquer, Josep M. Poblador) que combaté especialment l'autonomia de Catalunya i el separatisme. No assolí un cert desenvolupament fins després de la unificació de la FE i les JONS (febrer del 1934), a través de l'activitat dels falangistes Luys Santa Marina, Robert Bassas i Josep Maria Fontana més que no pas dels jonsistes, els quals foren marginats a partir del gener del 1935, quan Ledesma trencà les relacions amb Primo de Rivera. Relativament, les JONS tingueren un major dinamisme a València, sobretot el 1933, amb Maximilià Lloret i el seu periòdic "Patria Sindicalista".

Movimiento Nacional
O simplement Movimiento. Nom donat al conjunt de forces polítiques que participaren en l'aixecament del Divuit de Juliol de 1936. Integrades posteriorment com a partit únic de l'estat espanyol i articulades dins una ideologia unitària, tipificable en la Ley de principios fundamentales del 17 de maig de 1958, dins l'organització hi havia la Jefatura Nacional (que corresponia al cap de l'estat o al president del govern), el Consejo Nacional del Movimiento, la Secretaría General (amb rang de ministeri des del 1939) i els consejos provinciales i els locales. Segons l'article quart de la Llei Orgànica de l'Estat, del 1967, el Movimiento informava l'ordre polític obert a tots els espanyols, i promovia la vida política en règim d'ordenada concurrència de criteris. De fet, el Movimiento constituí la ideologia de l'estat totalitari i, alhora, l'àmbit polític dins el qual es preveia l'evolució del règim; tanmateix, es mostrà com l'element més immobilista quan, després de la mort de Franco, ha pogut manifestar-se amb més força l'existència d'amplis sectors que cercaven una evolució fora del Movimiento i àdhuc un canvi polític en el marc d'una ruptura. Fou abolit el primer d'abril de 1977, dins el context de reforma política d'Espanya duta a terme pel govern d'A.Suárez.
L'evolució política del règim franquista.
Les diferents famílies polítiques franquistes van oscil.lar entre l'immobilisme i l'oberturisme.
Immobilisme
Actitud oposada al canvi d'estructures religioses, socials, polítiques, etc, pròpia de la classe dominant.
Búnquer
Nom donat als grups polítics o socials més immobilistes.
Oberturisme
Tendència ideològica, política, etc, favorable a l'obertura.

Obertura
Acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics.
Reformisme

Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema socioeconòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Els falangistes van dominar en els primers anys del règim, època coneguda com la dels anys blaus del franquisme, en referència al color blau de l'uniforme falangista.
Anys blaus del franquisme
Durant els anys quaranta, i sobretot en els primers moments de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va adoptar la retòrica i la imatge del falangisme espanyol. Els seus uniformes blaus, les seves parades i desfilades marcials, els seus himnes, les seves banderes i els seus emblemes, com el jou i les fletxes, van inundar tots els racons d'Espanya.
Fou en aquesta època quan es va fer palesa la clara voluntat de Franco de perpetuar-se al capdavant de l'Estat i, per tant, quan va establir les bases polítiques i ideològiques de la seva autocràcia, dictant lleis antidemocràtiques i creant institucions d'una certa inspiració feixista.

Falangisme
Doctrina política de la Falange Española, variant espanyola dels moviments feixistes europeus.

Salutació a la romana
Salutació pròpia dels romans consistent a estirar el braç dret, amb els dits de la mà ajuntats i el palmell cap avall. Fou adaptat per la majoria dels règims feixistes.
Àguila imperial
Emblema adoptat pels règims feixistes, com a símbol de fortalesa.
Cara al Sol
Himne falangista. En els primers temps del franquisme era obligat cantar-lo a les escoles, al cinema, etc.
Camisas azules
Eren els militants de Falange Española y de las JONS (1934).
Camisas viejas

Els afiliats a la Falange Española abans del 18 de juliol de 1936.
Jou i fletxes
Emblema dels Reis Catòlics, que va adoptar Falange Española com a signe d'unitat.
A finals dels anys cinquanta es produeix l'entrada dels tecnòcrates de l'Opus Dei al poder, que van rivalitzar amb els falangistes.
En els anys seixanta, els centres de poder es van repartir entre dues famílies polítiques fonamentals, les noves elits franquistes: els tecnòcrates de l'Opus Dei i els reformistes del Movimiento.
Tecnocràcia
Govern dels tecnòcrates. Suposa una racionalització de les tasques de l'administració pública, fins a arribar a un nou model d'organització política i social, en el qual la gestió pública estigui en mans de tècnics en les diverses matèries, que impulsin per sobre de tot el desenvolupament econòmic, amb criteris d'eficàcia. Partint d'una crítica a les ideologies polítiques, pretén arribar a la despolitització de les masses, que resten excloses de la participació en els afers públics, i a la creació d'una societat de consum que, mitjançant uns mecanismes de persuasió i repressió, permeti de fet la consolidació de les estructures sòcioeconòmiques capitalistes i el manteniment de les oligarquies que detenen el poder.

Tecnòcrata
Funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics.

Tecnòcrates
L'efecte polític més important de l'aprovació del Pla d'estabilització de 1959 va ser la irrupció dels tecnòcrates en el sistema polític franquista. Eren polítics normalment més joves que, tot i que defensaven la Dictadura, no se sentien atrets per la retòrica falangista i volien modernitzar les estructures econòmiques del país. Molts eren membres de l'Opus Dei. Els falangistes i alguns militars se'ls miraven amb desconfiança, però gràcies a l'èxit de la seva reforma econòmica van acabar tenint un paper molt important al govern a partir de 1962.
Els tecnòcrates, entre els quals destacaven Laureà López Rodó i amb els que es va alinear Luis Carrero Blanco, proposaven una liberalització econòmica per a modernitzar el país però mantenien intactes els principis autoritaris i ultracatòlics del règim. El seu objectiu a mitjà termini era entronitzar una monarquia autoritària, en la figura de Joan Carles de Borbó, que permetés la perpetuació del franquisme després de la mort de Franco.

Opus Dei
Institució de l'Església Catòlica, fundada a Madrid, el 1928, per monsenyor José María Escrivá de Balaguer y Albàs i erigida en prelatura personal pel papa Joan Pau II el 1982, en la persona d'Álvaro del Portillo y Díez de Sollano. L'Opus Dei és constituït per un prelat amb el seu propi clergat i els laics (homes i dones, solters i casats, de diverses condicions socials) que, per vocació divina, s'incorporen lliurement a la prelatura. La finalitat d'aquesta institució és difondre, en tots els ambients de la societat, una presa de consciència de la crida universal a la santedat i a l'apostolat, en l'exercici del treball professional ordinari. Realitza el seu apostolat per mitjà de la secció d'homes i de la de dones, sota el govern i la direcció del prelat i dels seus vicaris, i amb l'assistència pastoral del clergat de la prelatura. Cadascuna de les dues seccions té, a més, un consell general. La cúria prelatícia de l'Opus Dei té la seu a Roma. A cada país hi ha consells semblants, que assisteixen el vicari regional (que és el representant del prelat). Catalunya —on els primers membres aparegueren el 1937— té un vicari delegat que resideix a Barcelona. El prelat és també president general de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu, associació de preveres unida intrínsecament a la prelatura i que té com a finalitat difondre entre la resta de clergues seculars l'esperit fundacional de l'Opus Dei. L'Opus Dei té una influència social notable, exercida bàsicament a través de l'activitat professional dels seus membres i d'organitzacions pròpies, especialment col·legis i cases de recés.
Institució religiosa fundada el 1928 pel sacerdot aragonès José María Escrivá de Balaguer amb la finalitat de difondre en tots els àmbits de la societat un apostolat dels laics, especialment en la tasca professional.
Nombrosos membres de l'Opus, anomenats tecnòcrates, com López Rodó, Ullastres o Navarro Rubio, van ocupar alts càrrecs en l'Administració franquista i van intentar aplicar a la política els principis d'eficàcia i productivitat propis de les empreses capitalistes.

Reformistes
Els reformistes, sense preocupar-se gaire per la successió, van mirar de dur a terme reformes que permetessin al règim d'evolucionar políticament. Encapçalats pel ministre d'Afers Exteriors Fernando Castiella, les seves figures més notables foren Manuel Fraga Iribarne (ministre d'Informació i Turisme) i Antonio Solís Ruiz (ministre-secretari general del Movimiento i del sindicat vertical). Van introduir un nou estil de govern, viatjant constantment per Espanya i per l'estranger i obrint-se a la premsa.
L'ocàs del règim.
El cas MATESA va l'escàndol més gros del franquisme i va significar el reforçament del sector tecnocràtic en el poder.
Cas MATESA
El cas MATESA va esclatar l'any 1969 i fou el major escàndol de la història econòmica del franquisme, amb unes conseqüències polítiques decisives per a la darrera etapa del franquisme. MATESA (Maquinaria Textil, SA) era la primera multinacional de la indústria espanyola, ja que fabricava un nou tipus de teler ideat pel seu director Joan Vilà Reyes i tenia, a més, sucursals i companyies subsidiàries a l'Amèrica Llatina. Per tal d'aconseguir crèdits a l'exportació, va inflar les comandes a través de les seves empreses subsidiàries. Els crèdits es van obtenir però els telers no es van fabricar o van romandre emmagatzemats. L'empresa, per tant, feia una utilització fraudulenta dels crèdits a l'exportació que rebia del govern. En l'operació hi estaven implicades personalitats vinculades a l'Opus Dei, entre les quals hi havia alguns ministres. Aprofitant la nova Llei de Premsa, els sectors contraris a la política dels tecnòcrates van iniciar una campanya de premsa per a desprestigiar-los.
L'enfrontament entre els tecnòcrates, que havien donat subvencions a MATESA, i els ministres falangistes va protagonitzar la vida política oficial durant una bona part d'aquell any 1969, fins que l'octubre el mateix Franco, orientat per Carrero Blanco, va utilitzar l'escàndol per a renovar amb profunditat el govern: el nou govern va ser de predomini absolut dels tecnòcrates. Així, els més perjudicats per l'escàndol foren els que havien fet públic el frau (Solís, Fraga...); en canvi, el sector tecnocràtic, encapçalat pel mateix Carrero, en va sortir reforçat. Des d'aleshores, i per primer cop en la història del règim, es deixaven fora la resta de famílies.
La final del franquisme.
L'atemptat d'ETA contra el president del govern Carrero Blanco va portar al règim a una profunda crisi.
Ni l'intent aperturista d'Arias Navarro, el seu successor, va evitar la caiguda de la Dictadura.
Amb la mort de Franco, tot acaba.
Decadència
Procés de debilitament d'un sistema social com a conseqüència del desenvolupament progressiu i consolidació en el seu si de nous elements antitètics que preparen el canvi social i configuren un nou sistema social. Des d'una visió estàtica de la història, hom ha qualificat la decadència com a període històric de crisi general en el qual concorren una sèrie de fenòmens: desequilibri econòmic, malestar social, despoblament, estagnació demogràfica, pèrdua d'autoritat del poder central, etc, en contraposició a d'altres èpoques de més esplendor a les quals hom vol tornar. A partir d'una perspectiva històrica evolucionista, hom ha defensat que totes les societats passen per uns períodes d'expansió, decadència i mort que donen pas a formes societàries superiors, en una visió gradual i cíclica del progrés humà. Els darrers corrents historiogràfics han superat aquestes concepcions. No hi ha uns períodes superiors i uns altres d'inferiors tot al llarg de la història; només existeixen societats, sistemes socials qualitativament diferents, que s'han anat substituint els uns als altres a través d'un procés dialèctic: alhora que es consolida un sistema s'hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva desaparició.

Operación Ogro
Operació dirigida per ETA l'any 1973 contra l'almirall Carrero Blanco, aleshores president del govern. L'assassinat (20 de desembre) va fer augmentar la inestabilitat del país, ja que Carrero era la figura clau del futur de la dictadura. El nomenament com a nou president del govern de Carlos Arias Navarro fou novament una aposta de Franco per la continuïtat i la fidelitat als principis del Movimiento Nacional.
Esperit del 12 de febrer
Nom amb què es coneix la filosofia aperturista del discurs pronunciat el 12 de febrer de 1974 per Carlos Arias Navarro, en prendre possessió del càrrec de president del govern, poques setmanes després de l'assassinat del seu antecessor l'almirall Luis Carrero Blanco. Es tractava d'un projecte de liberalització, en què destacava, sobretot, la pretensió de regular el dret d'associació política. Va quedar en no-res.

Tromboflebitis
Inflamació sèptica, al·lèrgica o química de la paret venosa, seguida de la formació d'un trombe adherit íntimament a la paret, motiu pel qual són més rares les embòlies que en la flebotrombosi. Clínicament es manifesta per dolor en el trajecte de la vena, envermelliment, edema, palpació d'un cordó indurat i impotència funcional. El tractament consisteix a administrar anticoagulants, antibiòtics, antiinflamatoris i antitrombòtics i a mantenir el pacient en posicions adequades.
La política internacional.
L'impacte de la Segona Guerra Mundial.
Entre 1939 i 1942, Franco va  manifestar-se proper als règims totalitaris de la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi.
Però quan Franco va veure que les potències de l'Eix començaven a perdre, va passar de la no bel.ligerància a la neutralitat.
Es tractava d'una adaptació oportunista a la conjuntura internacional.
Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945.
L'Eix

Nom amb què es designa el bloc de contendents en la segona guerra mundial format per Alemanya, Itàlia i el Japó. El nom deriva del pacte estipulat entre Alemanya i Itàlia el 1936, anomenat eix Roma-Berlín. Nom donat a l'aliança entre Alemanya i Itàlia del 1936 al 1943, a la qual s'afegí el Japó el 1940.
Entrevista
Reunió concertada entre persones que han de parlar d'alguna cosa.

Entrevista d'Hendaia
Entrevista celebrada a la ciutat basca d'Hendaia el 23 d'octubre de 1940 entre Hitler i Franco.
En aquesta reunió, Franco va plantejar a Hitler una sèrie de condicions, com la cessió de Gibraltar i del Marroc francès, a més de l'ampliació de les colònies al Sàhara Occidental i a Guinea Equatorial, per entrar en la Segona Guerra Mundial. Aquestes condicions van ser rebutjades i Franco va defugir de participar en la Segona Guerra Mundial al costat de les potències de l'Eix.
Entrevista de Bordighera
Entrevista de Franco i Serrano Suñer amb Mussolini a Bordighera (Itàlia), pel febrer del 1941.
No bel.ligerància
Situació de l'estat que no participa en una guerra.
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents.
Oportunisme
Actuació consistent a adequar una conducta segons les circumstàncies del moment que siguin més afavoridores i, per tant, allunyant-se dels principis morals o d'un pla programat.
Possibilisme
Forma d'oportunisme polític d'un partit o d'un particular que, tot i conservar la fe en els propis principis ideològics, està disposat a cedir en alguns punts del propi programa i a pactar amb altres partits o corrents, en canvi d'obtenir objectius parcials i immediats o de mantenir-se en el poder. És oposat al radicalisme i hom el justifica adduint la necessitat d'adaptació a noves circumstàncies.

División Azul

Nom donat a la División Española de Voluntarios que lluità al front soviètic al costat dels alemanys des de l'octubre del 1941 a l'octubre del 1943. El nom prové de la camisa blava que portaven en llur enrolament els combatents falangistes, que constituïen una quarta part del contingent total. Englobada dins la Wehrmacht, aquesta divisió (la 250 ID) constava de 18 000 homes i 12 000 cavalls. Era formada per quatre regiments sota el comandament dels coronels Pimentel, Vierna, Martínez Esparta (infanteria) i Badillo (artilleria), i hi havia també una esquadrilla de caça manada pel comandant Salas. El cap de la unitat era el general Agustín Muñoz Grandes, substituït més tard pel general Emilio Esteban Infantes. Lluità al front de Novgorod i al setge de Leningrad. Els combatents espanyols al front soviètic foren, en conjunt, uns 40 000, i hi hagué 4 000 baixes. Quan la unitat fou repatriada, restaren al front uns dos milers de voluntaris, enquadrats dins una legió composta de tres "banderes", sota el comandament del coronel García Navarro, que combateren fins al març del 1944.
En acabar la guerra mundial, amb la derrota dels feixismes i el triomf de la democràcia, el règim de Franco va quedar aïllat internacio-
nalment.
Aïllament
Reclusió d'un país en si mateix, que comporta una incomunicació pràcticament total envers els altres.
La Dictadura va quedar aïllada internacionalment els anys 1945 i 1946. Els aliats van impulsar una sèrie de declaracions i d'accions simbòliques que culminaren en la retirada dels ambaixadors a Madrid, promoguda per l'ONU, el desembre de 1946.
Ruptura de relacions diplomàtiques
Interrupció o cessament de les relacions entre dos o més estats a conseqüència d'un desacord, que es fa efectiu per la retirada dels representants diplomàtics respectius. És un acte de represàlia o de pressió d'un estat contra un altre, sovint neutralitzat per l'acció d'un o diversos estats tercers en sentit contrari.

Retirada dels ambaixadors
Acció promoguda per l'ONU, el desembre de 1946, com a protesta pel caràcter dictatorial del règim franquista. La gran majoria dels ambaixadors a Madrid van tornar als seus països d'origen.
Blocatge
Operació per la qual les forces navals, i eventualment les aèries i les terrestres, d'un estat intercepten les comunicacions amb el territori d'un altre estat. Des del punt de vista jurídic el blocatge pot ésser bèl·lic o pacífic. Segons el dret internacional tradicional, el blocatge bèl·lic ha d'ésser declarat prèviament per l'estat bel·ligerant que l'exerceix, precisant límits territorials i temporals, ha d'ésser notificat als estats neutrals i aquests han d'observar-lo sempre que sigui efectiu, és a dir, dut a terme per l'estacionament real de les forces que exerceixen el blocatge enfront de les posicions enemigues, i sempre que sigui imparcial, és a dir, afectant igualment qualsevol altre estat. En el cas de trencament del blocatge bèl·lic, el país que l'exerceix té dret a capturar els vaixells infractors i confiscar-ne la càrrega. El blocatge pacífic, anomenat generalment també blocatge econòmic o blocatge econòmic internacional, és adoptat com a represàlia en temps de pau per a impedir les relacions comercials del país blocat amb altres països. La seva licitud és discutida i no hi ha cap obligació d'observar-lo per part dels altres estats. Té per causa raons de caràcter polític, per tal com hom pretén, en gairebé tots els casos, d'ofegar el funcionament de l'economia del país blocat i de forçar el seu govern a modificar la seva actuació. Els blocatges, amb un caràcter més o menys general (Unió Soviètica, Iugoslàvia, Espanya, Cuba, Rhodèsia, etc), no han tingut els resultats cercats. A fi que el blocatge sigui efectiu, cal que el país blocat no disposi dels recursos interns suficients per a satisfer les seves necessitats i que sigui efectiva la participació de la resta de països, puix que el país podrà abastar-se mitjançant els que no hi participen. El blocatge internacional pot ésser total o limitat a unes mercaderies concretes. En aquest darrer cas hom troba certes interdiccions a l'exportació o venda d'armes o de materials considerats estratègics en determinats països. Actualment el blocatge, en tant que mesura coercitiva, és inclòs dins les limitacions de l'ús de la força pels estats que estableix la Carta de les Nacions Unides per assegurar el manteniment de la pau.
La fi de l'aïllament.
La consolidació del franquisme als anys cinquanta es va veure afavorida per la situació internacional en el context de la Guerra Freda, iniciada en 1948-49.
Els pactes amb els Estats Units i amb la Santa Seu van significar el reconeixement internacional del règim franquista.
Guerra freda
Expressió emprada per a caracteritzar la tensió que, en el període comprès entre el 1947 i el 1991, oposà d'una banda els EUA i el bloc occidental i de l'altra l'URSS i el bloc comunista. Tingué períodes d'enduriment (1947-63, 1979-86) alternats amb altres de distensió i es caracterizà per l'absència d'enfrontaments directes entre les dues grans potències, el creixent esforç d'armament i organització militar, les nombroses crisis locals, els enfrontaments entre estats membres d'ambdós blocs i els incidents diplomàtics.
Pacte de Madrid
Pacte signat el 1953 entre el govern de Franco i el govern d'Eisenhower dels Estats Units, pel qual l'exèrcit nord-americà podia utilitzar les bases militars en territori espanyol (Morón, Rota, Torrejón i Saragossa) a canvi d'una compensació fonamental, que era el reconeixemnt dels Estats Units al govern franquista, i rebre ajut econòmic. El pacte va significar, per tant, el reconeixement internacional del règim de Franco.
Base militar
Complex d'instal·lacions militars que constitueix l'estatge habitual de diverses unitats militars i que disposa dels serveis necessaris (de manteniment, logística, sanitaris, etc) per dur a terme les seves activitats. Poden ésser situades al propi país o en un país estranger per tal d'obtenir un control estratègic sobre determinats sectors. Les primeres bases construïdes pels estats colonialistes fora de llur territori tenien la missió d'augmentar el poder en una determinada zona geogràfica i de garantir la seguretat en les rutes comercials (com ara les bases britàniques de Malta, Xipre, Suez, Aden i Gibraltar). L'estratègia de blocs donà lloc, a partir dels anys cinquanta i fins el 1991, al nou concepte, creat pels EUA, de base militar com a mètode de contenció enfront de la Unió Soviètica, amb l'ajut d'una sèrie d'aliances (OTAN, SEATO, CENTO, etc) i d'acords bilaterals amb Espanya, el Japó, Corea del Sud i Formosa. L'aglutinament territorial dels països comunistes i el fet d'ésser l'URSS una potència terrestre que no disposava d'una força naval oceànica orientaren l'estratègia de l'altre bloc cap a la instal·lació de bases a la Mediterrània i a la mar Roja, mentre que les bases de míssils eren situades en territori soviètic i les aèries en països del pacte de Varsòvia. L'augment de l'abast dels projectils balístics moderns ha fet que les bases militars a l'estranger esdevinguin punts de control més estratègic que no pas plataformes d'atac.
Concordat

A partir del s XV, tractat entre el papa i un sobirà o un govern per a regular els afers eclesiàstics que interessen totes dues parts.
Concordat del 1953
Acord entre la Santa Seu i el govern franquista signat l'any 1953, impulsat pel ministre d'Afers Exteriors Martín Artajo, pel que es van regular les relacions entre el govern de Franco i el papa Pius XII, que es basaven en el fet que l'Estat havia de sufragar les despeses de les activitats de l'Església, a canvi que Franco tingués la possibilitat de participar en el nomenament dels bisbes mitjançant l'anomenat dret de presentació.
L'Estat franquista va conservar la capacitat d'intervenir en la designació de bisbes, però, a canvi, va fer nombroses concessions a l'Església: va consagrar la unitat religiosa, va atorgar als ordes religiosos un estatut jurídic, va reservar una important dotació econòmica per al clergat i va admetre la competència de l'Església en les causes matrimonials. L'acord va acabar de legitimar moralment el règim davant la comunitat internacional.
El concordat va ser conseqüència d'un acord del 1941 entre Pius XII i Franco. Va ser abolit el 1979 i substituït per uns acords en matèries concretes.
La independència del Marroc espanyol i la qüestió del Sàhara Occidental. Independència del Marroc espanyol
Després de la Segona Guerra Mundial, els partits nacionalistes Istiqlal i demòcrata exigiren la independència i els desordres s'estengueren a tot el país. Reinstaurat Muhammad V del Marroc, assolí la independència i l'abolició de l'estatut internacional de Tànger, fou admès a l'ONU (1956) i proclamà la monarquia constitucional (1957) i la futura successió del seu fill Hassan (efectiva el 1961). El 1958 el Marroc entrà a la Lliga Àrab, i reivindicà els territoris del Sàhara (que, juntament amb Ifni i les places de Ceuta i Melilla, restaren en poder de l'estat espanyol), de Mauritània i d'una part d'Algèria. Hassan II inicià el seu govern sostingut per l'Istiqlal, però aviat aquest i l'UNFP, escissió liderada per Ben Barka, passaren a l'oposició. L'assassinat de Ben Barka afectà seriosament les relacions marroquines amb França. El 1963 les tropes nord-americanes i franceses evacuaren el país.

La pèrdua del Marroc espanyol cal veure-la dins el context de la precipitada descolonització del territori: quan França va decidir de concedir la independència a la seva zona el març de 1956, els desordres a la zona espanyola van dur al govern a fer el mateix. El Marroc va iniciar aleshores la reivindicació d'Ifni, el Sàhara, Ceuta i Melilla. La pèrdua del Marroc fou un cop dur per a l'orgull de l'exèrcit, ja que era allà on molts generals havien forjat les seves carreres.
Marxa Verda

Marxa multitudinària i pacífica, de més de 300.000 marroquins, feta per l'octubre de 1975, i organitzada pel rei del Marroc Hassan II per tal d'ocupar la darrera colònia espanyola, el Sàhara Occidental, aprofitant la situació d'aïllament internacional, així com el buit de poder causat per la malaltia de Franco i la creixent crispació social. La marxa va permetre a Hassan II de canalitzar l'oposició interior en presentar-la com un projecte d'interès nacional. Aquesta operació va comptar amb el suport dels Estats Units, que, d'acord amb els seus interessos estratègics, preferia un Sàhara controlat pel Marroc, aliat seu, que no pas una zona independent i propera a Algèria, país molt vinculat a l'URSS en aquelles dates. La complicada situació nacional va aconsellar a l'exèrcit de retirar-se i de cedir el territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, països amb els quals es va signar el Tractat Tripartit de Madrid. La retirada es va realitzar sense tenir en compte els interessos del poble sahrauí, representats en el Front Polisario.
Acords de Madrid
També Tractat Tripartit de Madrid. Acord signat a Madrid el 14 de novembre de 1975 entre els governs d'Espanya, Marroc i Mauritània, pel qual el govern espanyol cedia el territori del Sàhara Occidental, que passaria a ser administrat pel Marroc (el centre i el nord) i Mauritània (el sud), amb la promesa de celebrar-hi un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'OUA.
El Front Polisario quedava sol en la defensa de l'autodeterminació i proclamava la independència de forma unilateral. Això enfrontà el Marroc amb el Polisario i portà a una guerra, teòricament finalitzada el 1991, en què fou signada la pau i ambdues parts acordaren celebrar un referèndum d'autodeterminació supervisat per l'ONU i l'OUA, convocatòria que posteriorment ha estat posposada per les dificultats en l'establiment del cens.
Polisario / Front Polisario
Sigla del Front Popular per a l'Alliberament de Saguia el-Hamra i Río de Oro, moviment d'alliberament nacional aparegut al territori del Sàhara Occidental sota administració espanyola (1973). Sostingut inicialment per Mauritània, ben aviat rebé el suport d'Algèria i de Líbia. Perseguit pel govern de Madrid, en passar el territori a les mans del Marroc i de Mauritània en virtut de l'acord tripartit (1975), inicià una lluita de guerrilles i de resistència per l'alliberament del propi territori. El 1976 el Polisario declarà la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica i, amb el suport d'Algèria, ha continuat hostilitzant l'exèrcit marroquí, el qual, malgrat haver-se annexat la totalitat del territori després de la renúncia de Mauritània (1979), ha hagut d'anar replegant-se a l'entorn de diversos murs defensius. Des del 1985, hom ha anunciat reiteradament la convocatòria d'un referèndum per a l'autodeterminació del territori, però els desacords sobre les condicions de la consulta n'han ajornat indefinidament la celebració i han prolongat el conflicte armat.
La política econòmica del franquisme.
Primer període:
la postguerra
(1939-1959).
El règim va optar per l'autarquia i l'intervencio-
nisme estatal.
Política econòmica
Acció pública exercida sobre l'economia per, servint-se de determinats mitjans, assolir uns objectius que poden ésser de molt diversa mena; l'agent o subjecte actiu són ens públics per més que darrerament hom insisteix en la importància, per a la política econòmica, de les decisions preses per grans unitats i holdings privats.
Postguerra
Període immediatament posterior a una guerra, caracteritzat per les difícils condicions de vida i les necessitats de reconstrucció. El retorn a la normalitat pot arribar a durar anys. En el cas de la postguerra espanyola, es parla d'uns 20 anys (1939-1959).
Autarquia

Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament afavoria la indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents.
Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme

Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.
Per potenciar el dirigisme econòmic es van crear diversos organismes públics (destaca l'INI) i empreses controlades per l'Estat.
Instituto Nacional de Colonización
Organisme públic de l'estat espanyol creat el 1939, dependent del ministeri d'agricultura, encarregat de dur a terme els plans de colonització destinats a instal·lar camperols a noves terres de regadiu. El 1971 passà, juntament amb altres organismes, a formar part de l'Instituto para la Reforma y el Desarrollo Agrario (IRYDA).

Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME)
Organisme públic de l'estat espanyol creat per l'octubre del 1939 per dur a terme la política monetària exterior. El seu naixement, lligat a una política de control estricte del comerç exterior, responia a la situació creada per la guerra civil espanyola i per la crisi econòmica mundial i substituïa el Comité de Moneda Extranjera creat, durant la guerra, a la zona no republicana. Adscrit al ministeri d'indústria i comerç, el IEME practicà, fins el 1959, una política de control dels canvis (la qual cosa produí l'aparició d'un mercat negre de divises estrangeres); amb motiu de la liberalització del comerç exterior, la seva activitat es reduí a la compra i venda de divises. Dissolt el 1973, les seves funcions foren incorporades al Banco de España.

Instituto Nacional de Industria (INI)
Organisme públic de l'estat espanyol, creat el 1941 per tal de finançar i impulsar la creació d'indústries, en especial les dedicades a la defensa i al desenvolupament autàrquic del país. El 1968 passà a dependre del ministeri d'indústria. L'INI participava principalment en els sectors siderúrgic (ENSIDESA), de la construcció naval (ASTANO, Astilleros Españoles), de la mineria, del transport aeri (Iberia, Aviaco) i de l'alumini i, minoritàriament, en molts altres sectors i en la creació d'empreses a l'exterior. Durant els anys setanta prosseguí una política subsidiària respecte a la indústria privada, especialment amb l'absorció d'empreses en dificultats (SEAT, ENASA, Construcciones Aeronáuticas SA, La Maquinista Terrestre i Marítima SA, Alts Forns del Mediterrani SA, etc) i la inversió en infraestructura bàsica energètica (ENDESA, ENHER, Butano SA, etc) i industrial (EN de Fertilizantes SA, EN de Celulosa SA, EN de Ingeniería y Tecnología SA, etc). L'any 1981 entrà en vigor un pla estratègic per al quinquenni 1981-85, que posà en marxa una nova estructura organitzativa dividida en quatre sectors (energia, bàsic, empreses transformadores i de serveis, i activitats noves, amb l'aplicació d'estratègies diferenciades per a cadascun d'ells) i, a nivell extern, la seva internacionalització i diversificació, en la línia de consolidació com a gran holding industrial europeu. El mateix any hom en segregà les empreses del sector energètic petrolier (Empetrol, Hispanoil, ENAGAS, Butano SA, etc), que foren transferides a l'Instituto Nacional de Hidrocarburos. El 1986, hom posà en pràctica un pla de sanejament a través sobretot de la privatització parcial, després del qual l'INI restà constituït bàsicament pels sectors siderúrgic (Corporación Siderúrgica Integral: ENSIDESA i Altos Hornos de Vizcaya), de la construcció naval (Astilleros Españoles, ASTANO) i de la defensa. Per tal de millorar la competitivitat en el mercat únic europeu i adequar-se a la normativa comunitària quant a l'empresa pública, el 1992 se'n segregaren algunes empreses i constituïren el grup Teneo, que incloïa empreses de diversos sectors, la majoria de les quals foren privatitzades. El 1995 l'INI fou dissolt, bé que part de les seves funcions foren represes amb la creació, el 1997, de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales.
Instituto Nacional de Estadística (INE)
Organisme públic de l'estat espanyol, dependent de la presidència del govern, creat el 1945 per dur a terme els serveis estadístics necessaris per a l'estat i la coordinació de les estadístiques confeccionades per altres organismes oficials. L'INE publica nombroses dades estadístiques, entre les quals es destaquen l'índex mensual del cost de la vida, els censos de població, enquestes trimestrals de salaris, la comptabilitat nacional (la confecció de la qual li és encarregada des del 1965), els anuaris estadístics i el cens industrial.
RENFE
Organisme estatal espanyol creat l'any 1941 per la Ley de Ordenación Ferroviaria y del Transporte por Carretera. La seva creació significà l'estatització de totes les vies fèrries de l'amplària especial adoptada per l'estat espanyol i responia a la necessitat de reconstruir les línies destruïdes per la guerra civil de 1936-39. Va absorbir les companyies dels principals ferrocarrils que travessen els Països Catalans: Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant, Ferrocarrils de València i Aragó. És gestionada com una empresa privada però el seu president és nomenat pel ministre de transports. Les necessitats de reconstruir i millorar el servei ferroviari portaren a una sèrie de plans iniciats pel pla quinquennal (1946-50), el pla general de reconstrucció (1949) i les seves successives reformes (1952 i 1955) i finalment el pla de modernització (1958), tots ells fracassats en la consecució dels objectius prevists per manca de finançament suficient. A partir del 1964 hom inicià un nou pla de modernització amb la col·laboració estreta i el finançament del Banc Mundial, que fou seguit d'un nou pla 1972-76 i que comportà un important millorament del servei, l'eliminació de línies no rendibles, la creació de la TECO (Transport de Contenidors), el servei electrònic de bitlletatge, etc. La RENFE disposa d'una xarxa de 13 495 km de tipus radial amb centre a Madrid. Tot i el nou pla de modernització del 1978 i el pla d'inversions del 1980, el fort dèficit d'explotació de l'empresa ha fet que des del 1990 s'iniciessin diversos plans de restructuració, que han reduït la plantilla de 66 000 treballadors el 1985 a 40 000 el 1993, mentre que els mateixos anys els passatgers transportats han augmentat de 197 a 354 milions. Com a contrapartida, els objectius prioritaris són la consolidació de l'alta velocitat (el 1992 s'inaugurà la primera línia, entre Madrid i Sevilla) i l'expansió de les línies de rodalia.
SEAT
Sigla de Societat Espanyola d'Automòbils de Turisme SA, empresa dedicada a la fabricació d'automòbils de turisme promoguda per l'Instituto Nacional de Industria (INI) el 1949 i fundada el 1950 amb la participació de FIAT i sis bancs espanyols (Banco de Bilbao, Banco Central, Banco Español de Crédito, Banco Urquijo, Banco Hispano Americano i Banco de Vizcaya). El 1967 FIAT augmentà la seva participació del 6% al 36% de les accions; l'INI, contràriament, reduí la seva participació del 51% al 36%. L'empresa, amb la fàbrica a la Zona Franca de Barcelona des del 1954, adquirí el 1974 les instal·lacions de la firma Authi a Pamplona, que començà a produir el 1976 (20 900 vehicles) i posteriorment obrí una planta a Martorell (Baix Llobregat). La seva producció, ascendent fins el 1973, s'estabilitzà com a conseqüència de la crisi econòmica i de l'entrada de noves marques en el mercat, i el 1977 se situà en 353 329 vehicles. En crisi a partir del 1978, experimentà pèrdues creixents, especialment des de la retirada de FIAT el 1980. L'INI n'assumí el control total i engegà un pla de salvament basat en la promoció de nous models, una forta reducció de personal (uns 8 000 empleats), la clausura d'algunes instal·lacions i la recerca d'un nou soci multinacional. El 1982 fou signat un acord de cooperació amb Volkswagen per a la fabricació, a la factoria de Landaben (Navarra), d'uns 120 000 automòbils anuals de la marca alemanya, destinats al consum intern i a l'exportació. El 1986 l'INI vengué el 51% del capital a Volkswagen, que traslladà la seu social de Madrid a Barcelona. Davant les creixents pèrdues, Volkswagen endegà el 1993 un dràstic pla de reconversió i reestructuració industrial que comprenia la regulació d'ocupació de més de 8 000 treballadors, la venda de les empreses auxiliars, el traspàs de la factoria navarrersa a Volkswagen i, fins i tot, el tancament de la factoria de la Zona Franca, posteriorment desestimat per a dedicar-la a activitats auxiliars mentre la producció d'automòbils es concentrà a Martorell. Gràcies als ajuts de l'administració i de Volkswagen pactats el 1995, a partir del 1997 l'empresa pogué obtenir beneficis, que el 1998 foren de 24 462 milions de pessetes.

Empresa Nacional de Electricidad SA (ENDESA)
Empresa creada per l'INI el 1944, per a la producció d'energia elèctrica. En una primera etapa, la producció procedia majoritàriament de les centrals tèrmiques de Pontes de García Rodríguez (Galícia), Ponferrada (Lleó) i Andorra (Aragó), i també produïa carbó. Reforçà la seva posició amb l'intercanvi d'actius en el sector elèctric (1984): control majoritari d'Eléctricas Reunidas de Zaragoza, compra a la tèrmica d'Anllares (Galícia) i entrada en el mercat català, on comprà part de la producció de FECSA, i participà en les centrals nuclears de Vandellòs II, Ascó I i Ascó II. El 1995 adquirí Hidroelèctrica de Catalunya, SA. Privatitzada el 1997, és participada majoritàriament per la gran banca espanyola (Banco de Santander, Banco Central Hispano Americano i Argentaria). El 1998 absorbí FECSA i inicià una etapa d'expansió internacional, centrada sobretot a l'Amèrica Llatina.
Les conseqüències de l'autarquia econòmica.
Durant els anys de la postguerra, les condicions de vida de la majoria de la població van empitjorar moltíssim; el racionament va fer molt difícil la vida quotidiana.
Durant els anys cinquanta, el model autàrquic comença a esgotar-se i s'adopten els primers reajustaments: es posa fi al racionament i es va cap a l'estabilització econòmica.
Nivell de vida
Quantitat de béns i serveis que hom pot adquirir amb la renda mitjana d'un grup o una classe social determinats. No existeixen criteris únics per a determinar el nivell de vida d'un grup d'individus, la qual cosa li dóna un significat relatiu molt poc comparable. La seva consistència és encara més petita quan es refereix a àmbits més amplis i heterogenis, com pot ésser el nivell de vida d'un estat. Els elements que més sovint hom posa en relació per definir-lo són, d'una banda, els monetaris, és a dir, els ingressos i els preus dels béns i serveis vigents en un mercat determinat, així com llur evolució temporal, i, de l'altra, elements no monetaris per evitar d'alguna manera la incidència variant de l'evolució dels preus dels diferents productes. Entre els índexs d'aquest segon tipus els més utilitzats són: nombre de calories consumides per persona i dia, nombre de kW, de tones de ciment, acer, etc, disponibles per habitant, índex de mortalitat infantil, de places escolars, places en centres hospitalaris, etc, per 1 000 habitants, nombre de vehicles, televisors i altres electrodomèstics, etc, per 1 000 habitants, i publicacions setmanals, diàries, etc, les quals presenten un elevat grau de correlació entre elles.

Pauperisme
Existència d'un elevat grau de pobresa en un estat, d'una manera permanent.

Misèria
Conjunt d'elements que són indici d'extrema pobresa.
Racionament
Control de la demanda de determinats articles —generalment destinats a cobrir necessitats bàsiques de consum personal— degut a circumstàncies excepcionals o a l'escassetat continuada de l'oferta. És assignada a cada consumidor una ració dels productes objecte de racionament. De vegades es diferencien diversos tipus de racions en funció de determinats treballs, de l'estatus social o bé en cas de malaltia. El racionament només pot ésser eficaç si hi ha una col·laboració de tota la població i si l'administració posseeix mitjans escaients de control; en cas contrari l'aparició del mercat negre és inevitable. Als Països Catalans el racionament fou introduït durant la guerra civil de 1936-39, per tal d'afrontar la crisi de subsistències, combustibles i primeres matèries que ocasionà el conflicte bèl·lic. La Generalitat de Catalunya creà, el 31 de juliol de 1936, la Conselleria de Proveïments que dictà les normes de racionament. La fi de la guerra civil no millorà la situació: el govern de Franco mantingué el racionament existent —per al qual calgué, però, documentació nova— i l'amplià amb mesures com la del Dia del Plat Únic, imposat a hotels i restaurants a imitació del de l'Alemanya nazi i que, per la seva impopularitat, hagué d'ésser abolit el mateix 1939. Foren especialment severs el control damunt el pa (amb prohibició inicial i limitació, més tard, de fabricar pa blanc), el sucre, l'oli d'oliva i els combustibles. La Segona Guerra Mundial i l'aïllament diplomàtic del règim franquista prolongaren aquesta situació. D'altra banda, el racionament fou emprat sovint com a mesura de discriminació política i control, mentre s'estimulava la il·legalitat i l'estraperlo. El racionament de queviures fou finalment abolit el 31 de març de 1952, mentre subsistia encara uns quants anys el de combustibles i el de primeres matèries, que comportà un seriós entrebanc per a la recuperació de la indústria tèxtil del Principat i la del calçat del País Valencià.
Cartilla de racionament
Quadern on hom controlava, a través de cupons, la compra de productes de primera necessitat. El 14 de maig de 1939, davant la falta de productes alimentaris, el govern va promulgar el racionament com una mesura temporal per a assegurar el proveïment dels productes de primera necessitat (pa, oli, sucre, farina...) a tota la població. En realitat la mesura va durar 12 anys. Aquests productes s'adquirien amb cupons assignats a cada família, d'acord amb el nombre dels seus components. Cada família tenia dues cartilles de racionament, una per a la carn i una altra per a la resta dels comestibles. El 1943 es van substituir les cartilles familiars per les individuals. Això portava a un tràfic, il.legal i subterrani, de cupons i de "cartilles" i a una acceleració incontrolada del mercat negre, així com a un intercanvi de cupons i de productes. Les cartilles de racionament van ser suprimides l'any 1952.
Mercat negre
Intercanvi il·legal o clandestí de mercaderies la circulació de les quals és prohibida o racionada.
Estraperlo
Negoci il·legal de productes intervinguts per l'estat, venuts a preus abusius. Després de la guerra civil de 1936-39 i fins el 1955, aproximadament, fou aplicat al comerç extralegal —o a l'adulteració— d'aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la postguerra. Als Països Catalans fou especialment important el tràfic de la farina, del sucre, de l'oli d'oliva i, per a la fabricació de tèxtils, del cotó. L'excessiva perduració del sistema de racionament (1939-52) afavorí el desenvolupament de l'estraperlo i la formació d'enormes fortunes, reunides en pocs anys. Els anomenats nous rics o estraperlistes formaren un grup social de característiques molt definides. La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparèixer gradualment aquest fenomen econòmic.
Segon període:
el desenvolupa-
ment econòmic
(1959-1973).
Són els anys del miracle econòmic espanyol, gràcies, en part, a la nova política econòmica del règim, concretada en el Pla d'estabilització (1959), que va tenir continuïtat, en els plans de desenvolu-
pament, el primer dels quals va començar el 1964.
Desenvolupament
Procés mitjançant el qual hom varia les condicions naturals del creixement econòmic d'una àrea determinada i provoca un augment considerable de la renda total i una millor distribució d'aquesta renda. El desenvolupament pressuposa unes condicions prèvies per a la seva aparició, en les quals l'estat hi té un paper essencial: seguretat i estabilitat, instrumentació de la política econòmica, control de fenòmens com la inflació, la deflació o els moviments de la balança de pagaments. La base fonamental del desenvolupament, però, és la innovació tecnològica creixent i continuada, amb unes creixents necessitats de capital, que no sempre repercuteix en més benestar per a la majoria. Per tal de consolidar i donar continuïtat al creixement, la societat en la qual aquest té lloc sol impulsar un seguit de canvis constitucionals, tant polítics com econòmics. Entre els factors impulsors del desenvolupament destaquen el sorgiment de personalitats o grups innovadors en el terreny econòmic i social que activen les potencialitats en la seva àrea d'influència, al costat de la descomposició de les minories rectores tradicionals només interessades en llur pròpia supervivència. Altres factors poden tenir un fort component de retroalimentació, i poden ser alhora conseqüències i impulsos del desenvolupament: entre aquests els més rellevants són els d'ordre demogràfic, els derivats de l'increment de la urbanització o aspectes conjunturals que poden accelerar el canvi, els derivats dels avantatges dels transports i les comunicacions, que faciliten les influències profundes de nous mètodes productius i noves idees, etc. El procés de desenvolupament comporta, en general, a més d'una millor distribució de la riquesa, una més gran importància del comerç exterior, la desaparició de la mortalitat infantil, el desplaçament de grans masses de gent del camp a la ciutat, un creixement del pes de l'administració central i un increment notable en la satisfacció de les necessitats bàsiques. El desenvolupament econòmic és molt difícil de mesurar, sobretot pel que fa als seus aspectes qualitatius (grau de distribució personal de la renda, canvis institucionals, etc). Hom intenta de quantificar-lo mitjançant indicadors, com és ara el grau d'alfabetització, el consum de calories per habitant, el nombre d'habitants per metge, etc. De tota manera, la mesura convencional de desenvolupament és obtinguda amb el producte nacional per habitant, sia en un moment determinat o al llarg del temps.
Creixement econòmic

Increment de la capacitat productiva d'un estat i també dels recursos disponibles. Consisteix només en l'augment quantitatiu de certes magnituds econòmiques, sense que necessàriament n'augmentin les expressions per capita ni es produeixin les transformacions socials en què es basa el desenvolupament.
Desarrollismo
Dit de la política econòmica inaugurada amb el Pla d'estabilització de 1959 i continuada amb els Plans de desenvolupament a partir de 1964. El resultat d'aquesta política fou un desenvolupament econòmic precipitat i desequilibrat, amb nombroses contradiccions (socials i regionals) i deficiències (urbanístiques, de serveis i infraestructures, etc.). A més, la societat es va anar modernitzant d'una manera tal que el franquisme es va anar quedant sense la seva base tradicional i es va anar convertint en un règim obsolet.
Planificació econòmica
Acció d'elaborar i executar un pla econòmic. Requereix l'adequació i coherència entre els objectius (polítics, econòmics, etc) i els recursos disponibles i ha de tenir en compte la compatibilitat de les macromagnituds. Hi ha un ventall de mètodes per a comprovar si el pla és consistent, com ara el de trial and error, o de prova i millora per tal d'anar optimitzant les variables i el compliment de les condicions subordinades, el mètode dels balanços, els mètodes de tests, etc. Segons que els agents econòmics estiguin subordinats a les directrius de l'estat, o que aquest adopti un paper bàsicament orientatiu, la planificació pot ser imperativa o indicativa.
Pla econòmic
Conjunt de disposicions preses amb vista a l'execució d'un projecte que interessa una activitat econòmica.
Pla d'Estabilització
L'entrada d'Espanya al Fons Econòmic Internacional i al Banc Mundial, el 1958, amb l'esperança d'obtenir crèdits per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d'or i de divises amb les quals es pogués fer front al finançament de les importacions, va tenir com a contrapartida l'exigència de la liberalització econòmica a través d'una sèrie de mesures que es concretaren en el Pla d'Estabilització de 1959.
L'objectiu del Pla era obrir l'economia espanyola perquè pogués participar en el cicle econòmic expansiu que es vivia a l'Europa occidental, i que tenia com a exemple el "miracle" econòmic de l'Alemanya de la postguerra. Per aconseguir aquest objectiu, calia una economia més oberta, amb un comerç internacional regularitzat i que permetés rebre inversions estrangeres. Per posar ordre a l'economia espanyola, pas previ necessari, el Pla va establir inicialment la reducció de la despesa estatal, un increment dels impostos, la congelació dels salaris dels treballadors, la devaluació de la pesseta, l'impuls de les exportacions per a intentar pal.liar el gran desequilibri de la balança comercial amb l'exterior i els incentius de les inversions estrangeres. Les conseqüències d'aquestes mesures econòmiques foren immediates i, encara que els costos socials van ser considerables (per exemple, la pèrdua del nivell de vida: encara es van empitjorar més les condicions de vida del poble, però només va durar fins a l'any 1961), es va aconseguir de sanejar l'economia i de posar les bases del creixement econòmic de la dècada posterior.
El Pla va significar l'abandonament definitiu de la política econòmica d'intervenció i de regulació seguida pels governs franquistes durant els anys posteriors a la guerra civil.

Estabilització
Aplicació de mesures de política econòmica per evitar desajusts greus de les magnituds econòmiques. Després de la Segona Guerra Mundial la majoria dels governs han hagut d'aplicar plans amplis d'estabilització per a frenar els processos d'inflació i deflació acumulatius inherents al desenvolupament. Bé que les mesures més sovint aplicades són les de tipus monetari, hom pot exercir també controls; directes, sobre la inversió, el consum, l'ocupació, el comerç amb l'exterior; fiscals, etc, per a superar els desequilibris tant per excés com per defecte.
Plan de desarrollo económico y social
Instrument de planificació, de caràcter indicatiu, vigent a l'estat espanyol des del 1964 al 1976. Els diversos plans de periodicitat quadriennal fixaren objectius de tipus global per a l'assoliment dels quals hom dictà actuacions vinculants per al sector públic i normes orientatives per a la iniciativa privada. Els objectius del primer pla (1964-67) foren àmpliament superats, més per l'empenta interna de la pròpia activitat econòmica que per una superació dels incentius que oferia el pla. El segon pla (1968-71) introduí una sèrie de límits entre els quals podrien variar les magnituds econòmiques sense posar en perill els objectius del pla. El tercer pla (1972-75) fixà d'una manera explícita la consideració d'aspectes socials i ambientals com a objectius prioritaris. La ineficàcia que aquest tipus de planificació manifestà per incidir realment sobre l'evolució de l'economia fou assumida el 1976, quan no solament s'estroncà l'elaboració de plans econòmics, sinó que també fou suprimit l'organisme encarregat de dur-los a terme, el ministeri de Planificación del Desarrollo.
Pol de desenvolupament
Consideració prioritària que hom dóna a certes zones o regions, per tal d'afavorir-ne el desenvolupament i així reduir les diferències entre les que tenen taxes de creixement molt desigual. Els productes, la mà d'obra i l'estalvi surten de les zones més endarrerides, perquè troben millors expectatives de bons rendiments a les regions industrialitzades. Els pols de desenvolupament intenten de pal·liar aquest efecte de recessió, provocat a les regions més deprimides, i evitar-ne la progressiva despoblació. En els països amb planificació central la promoció d'un pol és prevista i determinada en el pla, mentre que a les economies de mercat la promoció d'un pol es fa amb l'ajut que hom dóna al sector privat per tal d'estimular-lo que s'instal·li a la regió escollida. Els beneficis o al·licients que ofereix l'administració poden ésser de tipus fiscal o financer (exempcions, moratòries, subvencions, crèdits, etc). L'administració es responsabilitza així mateix de l'exempció de les obres d'infraestructura necessàries: transports, carreteres, habitatges, escoles, etc, la qual cosa representa una capacitat financera molt important.
Durant l'Espanya franquista es van formar els pols de desenvolupament de Burgos, Huelva, Vigo, la Corunya, Sevilla, Valladolid i Saragossa. En aquestes zones es van realitzar importants inversions en infraestructures per tal d'afavorir-hi la implantació d'indústries.
Factors del creixement econòmic.
En primer lloc, la modernització de l'agricultura, que posa fi a l'agricultura tradicional.
Mecanització
Utilització generalitzada de maquinària en el procés de producció, que suposa una reconversió en l'aplicació de la força de treball, de manera que sigui més productiva.
Èxode rural
Abandó del camp per una part de la població o per la totalitat. La poca flexibilitat tradicional de l'economia agrícola hi fa difícil l'absorció d'un creixement demogràfic, fins i tot feble, i sempre s'han donat situacions episòdiques d'emigració, en general cap a les ciutats. La Revolució Industrial produí un creixent desequilibri econòmic i de nivell de vida general entre la ciutat i el camp. L'atracció de la ciutat, ateses les millors perspectives del sistema de vida urbà, absorbí, no solament l'excedent demogràfic rural, sinó d'altres persones; la població rural perdé l'equilibri i entrà en un procés irreversible de despoblament. La despoblació del camp dóna lloc a una reestructuració racional de l'agricultura i a un augment de la renda per capita que pot neutralitzar l'atracció urbana, però generalment succeeix el fet contrari: l'èxode és selectiu, i els qui se'n van són els joves i els més emprenedors, amb la qual cosa la vida social i econòmica decau i s'intensifica l'emigració. L'èxode rural és un procés antic i ja pràcticament acabat als països industrialitzats. Només la urbanització del camp pot aturar-ne la despoblació. A la llarga, l'èxode permet la modernització de l'economia agrària.

Concentració parcel.lària
Assignació, feta als propietaris de parcel·les de dimensions reduïdes, d'una superfície equivalent (en classe de terra i conreu) a la que posseïen anteriorment. Amb la política de concentració hom intenta de posar remei als mals d'una parcel·lació excessiva, en racionalitzar l'explotació agrícola i l'augment dels rendiments i en augmentar el rendiment de la terra. El 1952 fou promulgada a Espanya, amb caràcter experimental, la primera llei de concentració parcel·lària, establerta definitivament el 1955.
Regatge
Acció de fornir aigua a un terreny de conreu, per tal de millorar-ne la producció, assegurar la constància i la regularitat de les collites en les zones de pluges irregulars. Així com també permetre collites durant les secades, afavorir els terrenys àrids, permetre conreus molts exigents d'aigua en terrenys relativament secs, etc.
En segon lloc,  la industrialització.
Fins als anys seixanta, Espanya encara no era un país industrial, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l'estructura productiva tradicional d'una formació social cap a l'enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis. En les àrees considerades com a desenvolupades i en aquelles on ha reeixit el procés industrialitzador hom pot constatar que aquest s'ha produït a base de desenvolupar el sistema de producció sobre el creixement econòmic constant, l'anàlisi i l'ús metòdic i continu dels descobriments i de les innovacions científiques, la divisió del treball, l'especialització productiva, fent servir diverses fonts d'energia i l'increment progressiu de les activitats manufactureres a través de millores constants de la transformació dels productes per mitjà de mètodes químics i mecànics. Segons Kuznetz, sis trets defineixen aquest procés: un creixement ràpid de la producció i de la població; un creixement ràpid de la productivitat, és a dir, un progressiu increment en la relació entre la producció total i els factors que hi intervenen; un canvi en les estructures productives, on bàsicament el pes de l'agricultura disminueix a favor de la indústria; unes transformacions socials, particularment urbanització i secularització de la societat; una revolució en les comunicacions i els transports afavorint l'intercanvi de les mercaderies, i informació a nivell mundial; i el creixement desequilibrat d'unes àrees respecte a unes altres, el qual produeix la divisió entre zones desenvolupades i altres en vies de creixement. La industrialització és el resultat d'un llarg i complex procés de desenvolupament que encara no ha acabat. Amb tot, hom considera que el primer model que es donà històricament fou la industrialització anglesa, que s'inicià al s XVIII, a través d'una transformació profunda de la seva estructura productiva, procés conegut amb el nom de Revolució Industrial, transformació que s'apartà radicalment dels sistemes de producció existents fins aleshores. Trets fonamentals de tota revolució industrial basada en el model històric anglès són: una preliminar i intensa transformació del sector agrari, l'existència prèvia d'una acumulació primitiva de capital provinent de l'agricultura i el comerç, una nova organització del treball basada en la seva divisió i especialització, la utilització de noves tècniques, continuació, introducció i millorament tecnològics i la introducció de noves fonts d'energia, els quals, d'altra banda, són els que han anat marcant les successives etapes del progrés industrial. Com a tret generalitzat, i no reduït a unes àrees determinades, com ho podrien ésser les del País Basc i Catalunya, el fet de la industrialització a l'estat espanyol ha estat relativament recent; caldria situar el seu inici cap a la meitat dels anys cinquanta, bé que quan el procés s'accelerà i la indústria prengué la importància que té avui no fou sinó durant els anys seixanta. Diversos factors contribuïren a aquest procés, però bàsicament comptaren les inversions estrangeres, els ingressos produïts pel turisme i les remeses dels emigrants espanyols que treballaven a l'estranger. Aquestes fonts de finançament, juntament amb una obertura progressiva al comerç internacional i la possibilitat d'importar quantitats creixents de matèries primeres i maquinària explicarien molt esquemàticament el recent procés d'industrialització a l'estat espanyol. Fou, amb tot, una industrialització realitzada sobre la base d'un fort intervencionisme estatal en l'assignació dels recursos financers, que comportà el desenvolupament de nombrosos sectors industrials la dimensió dels quals tan sols era possible en condicions de proteccionisme. La liberalització de l'economia espanyola exigida per la sortida de la crisi que, com a la major part de països, afectà l'economia espanyola a mitjan anys setanta, ha fet necessària l'adopció d'un costós procés de reconversió per tal d'adaptar, sense grans traumes, l'estructura industrial espanyola a les regles de l'economia de mercat.
Industrialitzar
Convertir l'estructura econòmica (d'una regió, d'un país, etc), en predominantment industrial.
En tercer lloc, el turisme, juntament amb l'emigració de treballadors a l'estranger, va aportar divises suficients per poder tenir una balança de pagaments favorable. Turisme
Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones (sense motivacions d'estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual.

Divisa
Moneda estrangera en mans dels particulars o de l'estat, i també cadascun dels títols de crèdit a curt terme (talons, lletres, etc) liquidables en moneda d'un altre estat. Les reserves de divises, per acomplir els pagaments exteriors, són constituïdes preferentment per divises convertibles en el mercat internacional, car les no convertibles només són d'acceptació obligada per als estats que les emeten. Les divises provenen dels efectes obtinguts per la venda de béns o serveis a l'estranger i de les remeses d'emigrants, principalment.
Balança de pagaments

Document comptable que recull totes les transaccions econòmiques realitzades en un país durant un temps determinat entre els seus residents i els residents de la resta del món. La balança de pagaments registra a la columna deutora (pagaments) les diferents maneres en què la moneda d'un país és facilitada als estrangers (en pagar importacions, fer turisme fora dels límits nacionals o efectuar inversions en altres països, per exemple). A la columna creditora (ingressos) registra els camins pels quals els residents a l'estranger tornen aquesta moneda (entre altres, en pagar les exportacions, en efectuar despeses turístiques o, simplement, en enviar al país d'origen diners guanyats per treballadors emigrats).
Les conseqüències del desenvolu-
pament.
El creixement econòmic dels anys seixanta va tenir un fort impacte demogràfic i social.
Els resultats van ser positius (entre 1959 i 1973, el nivell de vida es va doblar), però també negatius (problemes urbans, creixement desequilibrat, inflació, etc.).

 

Boom demogràfic
Nom amb què es coneix el gran desenvolupament demogràfic dels anys seixanta, gràcies a una disminució considerable de la mortalitat i un manteniment de les taxes de natalitat elevades. En el cas d'Espanya, dels 25 milions d'habitants el 1940 es va passar a 35 milions el 1973.
Baby-boom
Augment brusc, imprevist i imprevisible de la natalitat. Aquest fenomen és exclusiu dels països desenvolupats en els quals el creixement de la població no depèn de la mortalitat, sinó de la natalitat deslligada de la fecunditat natural. Fou àmpliament registrat després de la Segona Guerra Mundial àdhuc en països no bel·ligerants, com Suècia, fet que demostra que no fou exclusivament un fenomen de supernatalitat de recuperació, com sol registrar-se després d'una guerra o epidèmia.
Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans.
Suburbi
Part d'una ciutat, habitualment perifèrica, considerada de qualitat inferior al nucli vital. Històricament, suburbi era sinònim de raval; modernament, però, més fixat raval en el sentit de barri antic intramurs o immediat a les muralles i diferenciat de la ciutat originària, el sentit de suburbi s'ha fixat quant al temps (raval contemporani, sovint posterior a l'enderrocament de les muralles), però s'ha diversificat en l'espai. Els suburbis corresponen a antics nuclis degradats, annexats al municipi central o no, o bé a espais marginals urbanitzats anàrquicament o amb uns serveis gairebé inexistents. Fora de l'Europa occidental hom pot assenyalar casos extrems: ciutats de colonització anglosaxona (sobretot als EUA), on el centre històric s'ha degradat fins a esdevenir el veritable —i potser únic— suburbi; ciutats del Tercer Món (abundoses a l'Àfrica negra), que no són sinó un gran suburbi; i ciutats d'estats socialistes, on, si més no en teoria, no hi ha suburbis. En aquest sentit, Barcelona és una ciutat europea típica, on hom pot trobar els quatre tipus de suburbi: antic nucli annexat (Sants), espai marginal annexat (barri del Besòs), antic nucli autònom (Sant Adrià de Besòs) i espai marginal autònom (Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat).

Barraquisme
Fenomen urbà, propi dels països fortament receptors d'immigrats i mancats d'una planificació urbanística, que es manifesta per la construcció de barraques a la perifèria i als petits espais no edificats d'una ciutat. En la configuració econòmica del barraquisme concorren, d'una banda, el fet del baix poder adquisitiu dels arribats, generalment procedents de regions subdesenvolupades, i de l'altra, la forta especulació entorn dels terrenys urbans i la sostinguda elevació dels costs de la construcció, poc o gens oberta a la industrialització. Urbanísticament, els conjunts de barraques se situen marginalment en zones de la ciutat poc accessibles, bé perquè en són a massa distància, bé perquè es tracta de terrenys en pendent, o encara perquè hi manquen serveis. De seguida, però, aquests conjunts comencen a organitzar-se com a barri —bé que segregat i subdotat—, i així neixen establiments i serveis elementals arrenglerats sobre les vies que comuniquen amb la ciutat pròpiament dita. Les dificultats d'integració urbana s'accentuen, ja que perviuen com a subcultures gairebé tots els models de llur societat d'origen, mantinguts a causa de l'isolament respete a la societat receptora i fomentats al caliu del veïnatge homogeni. Formalment, la barraca és una arquitectura espontània i circumdada per vies oficials, prop de les quals es crea una trama generalment per a vianants que arrenglera les barraques, gairebé sempre familiars i d'una sola planta per raó de la feblesa constructiva, que poden tenir una eixida o un petit pati tancat annex. Sovint s'hi barregen també casetes bastides molt primàriament, però ja amb elements normals de construcció. Aquestes cases elementals poden arribar a predominar, esteses en veritables barris, on hom no pot parlar estrictament de barraquisme, però sí de la supervivència de les seves principals característiques, llevat de les barraques. El fenomen del barraquisme existeix avui arreu del món i pot presentar característiques pròpies de cada país, com, per exemple, els barris de barraques de gitanos a Barcelona, el barraquisme dels negres als països colonials africans, el barraquisme de les embarcacions fluvials de les ciutats xineses o malaies, els barraquismes del centre i nord d'Itàlia i d'Espanya (chabolas) i el barraquisme de les favelas de Rio de Janeiro, escalonades en fort pendent sobre la ciutat i la mar. El clima n'és tan marcadament influent, que la línia climàtica que passa pel centre d'Europa i dels Estats Units limita pràcticament pel nord el barraquisme com a fenomen col·lectiu i estès.
Als Països Catalans el fenomen tingué la seva màxima incidència els anys cinquanta i seixanta, prop dels centres d'industrialització activa; d'aleshores ençà el nombre de barraques ha minvat notablement, si bé, de vegades, això ha anat acompanyat de la creació d'edificis amb poques condicions i serveis, la qual cosa és anomenada barraquisme vertical. Al terme municipal de Barcelona, en el moment de màxima extensió del fenomen (1955), hi havia com a mínim unes 20 000 barraques i una població estimada de 100 000 barraquistes; el 1969 hi havia 4 359 barraques, nombre que el 1985 s'havia reduït a poc més de 360.
Slum
Barri urbà (antic suburbi o zona urbana degradada) generalment superpoblat, amb un gran deteriorament de les condicions d'habitabilitat, d'higiene i de serveis. Caracteritzats per una gran desorganització social, amb uns índexs de pobresa, analfabetisme i delinqüència anàlegs als que hom troba en el barraquisme.
Immigració
Moviment migratori vist des de la perspectiva del lloc d'arribada dels migrants. Les migracions solen ésser motivades per la diferència existent en la relació població-recursos entre dos o més espais geogràfics comunicables. Per això, els llocs d'immigració soler ésser les terres de colonització o les àrees urbanes. La immigració urbana —moviment migratori que, actualment i sobretot en les societats industrials, s'origina quasi exclusivament en l'èxode rural —és directament proporcional al creixement econòmic i al gruix demogràfic de la ciutat, sempre que no existeixi cap planificació socioeconòmica adient. Cal destacar, d'altra banda, que, si bé la immigració és atreta per la ciutat, el lloc d'instal·lació dels immigrants generalment no és la ciutat pròpiament dita, sinó àrees suburbanes i periurbanes, les quals es troben així amb els problemes socials i urbanístcs derivats d'un ràpid creixement de població.
Emigració
Moviment migratori des del punt de vista de la procedència o partença dels migrants. És, doncs, l'abandó, per part d'un contingent relativament nombrós d'individus, de llur lloc normal de residència, de forma que llur partença té conseqüències importants i una certa durada. Gairebé sempre obeeix raons de caràcter socioeconòmic; esquemàticament constitueix el transvasament d'una part de la població d'un lloc amb perspectives econòmiques reduïdes cap a un altre amb més possibilitats. Hi caben una gran varietat de menes d'emigració, segons quins siguin els factors que porten a aquest transvasament. El cas més simple és aquell en què la població d'un espai creix a major ritme que l'economia, la qual cosa dóna lloc a una disminució de la renda per capita —en sentit lax— que pot arribar a ésser objectivament insostenible i, per tant, a exigir, si hom no hi troba una solució local, la partença de l'excedent demogràfic. Aquest és el cas d'emigració d'excedents, en la qual, teòricament, només se'n van els habitants sobrers, i la població recupera, així, l'equilibri amb els seus recursos. Factors socials, psicològics i polítics poden pertorbar el funcionament d'aquest model, i l'emigració pot superar la xifra de l'excedent teòric i donar lloc a un retrocés de la mida d'equilibri de la població originària, àdhuc per sota de l'adequat al funcionament de l'economia tradicional del grup, i provocar un desequilibri que, a la llarga, pot donar lloc a una emigració en cadena i a una remarcable o total despoblació. En aquest cas l'emigració esdevé un èxode. Perquè l'emigració o l'èxode es produeixi no cal que tingui lloc un descens de la renda per capita; molt sovint la causa d'aquests moviments és l'atracció d'espais accessibles en fort procés de desenvolupament o rics en perspectives econòmiques. En el fons, els mòbils de l'emigració tenen molt de relatiu i subjectiu; l'emigrant es mou generalment per un sentiment d'insatisfacció respecte a la seva situació i d'esperança respecte a les seves possibilitats en el lloc de destinació elegit. Hi ha encara més causes d'emigració, com és ara les emigracions forçades de caràcter polític, religiós o ètnic. Bé que els mòbils d'emigració són, potser, l'aspecte més important, tradicionalment els geògrafs han optat per una classificació de les emigracions en funció de la distància i més concretament en funció dels marcs politicoadministratius, servitud gairebé ineludible a les migrades i imprecises fonts estadístiques disponibles. Així, hom parla d'emigració internacional, intranacional, intraregional, i d'oscil·lacions o turbulències. L'emigració internacional té lloc entre diferents estats, o sia a través de fronteres polítiques, amb totes les implicacions que això comporta. La història recent en dóna exemples clàssics, com les dels europeus a Amèrica i la moderna emigració de treballadors mediterranis als països industrials del nord-oest europeu. En aquests casos cal distingir entre emigracions definitives i emigracions temporals: una gran part dels emigrants a Amèrica hi restaren definitivament, mentre que els emigrants mediterranis a Europa tornen al seu lloc d'origen al cap d'uns quants anys, entre altres raons perquè els països de recepció n'obstaculitzen la instal·lació definitiva. Dins aquesta última emigració cal destacar la purament estacional o "de recol·lecció", que és la practicada pels treballadors que només emigren unes quantes setmanes atrets pels alts jornals oferts en el moment de certes collites importants, com és ara la verema al sud de l'estat francès. L'emigració intranacional s'hi assembla molt, però en aquest cas el marc polític és uniforme, bé que no el cultural. Són característiques les emigracions de treballadors de regions menys afavorides a les més pròsperes; i també en aquest cas cal distingir entre emigració definitiva, multianual i de temporada (collites, forta demanda estacional de treballadors en el sector turístic, etc). L'emigració intraregional és generalment del caire camp-ciutat, a causa del desequilibri entre economia i serveis entre aquests dos espais, que als països industrialitzats començà com a emigració d'excedents i acabà en típic èxode rural i la seva contrapartida de la concentració urbana, sovint amb macrocefàlia. Finalment, les oscil·lacions o turbulències són aquells moviments de població que no obliguen els afectats a abandonar el lloc de residència, car la proximitat del centre d'atracció fa que el problema sigui resolt amb desplaçaments de doble sentit diaris. Aquest és el cas dels densos desplaçaments a les hores de començar i acabar la jornada de treball entre centre urbà i perifèria suburbana i periurbana.
L'emigració va ser un fenomen típic de l'Espanya dels anys seixanta. Uns quatre milions de persones van optar per l'emigració interior des d'Andalusia, Extremadura, Galícia, les dues Castelles i l'Aragó cap a les àrees industrials (Madrid, Catalunya, el País Basc i els nous pols de desenvolupament industrial) o cap a zones túrístiques de la costa mediterrània. Pel que fa a l'emigració exterior, uns altres dos milions es van dirigir a l'Europa Occidental (Alemanya, Suïssa, França), que estava en ple procés de creixement i necessitava mà d'obra poc qualificada. La mà d'obra emigrada es va convertir en mà d'obra abundant i barata que fou considerada idònia des d'una perspectiva empresarial malgrat la seva escassa qualificació. Els emigrants a Europa van esdevenir una font de divises, en repatriar bona part dels seus salaris.
Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum —que avui actua com a estímul en tot el món— és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció.

Seat 600
Fou el més popular dels cotxes i va ser el símbol del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960.
Cultura de massa
Conjunt de coneixements generalitzats i difosos pels mitjans de comunicació de massa. En un sentit anàleg hom parla també de cultura popular.
Desequilibri
Situació d'un sistema en el qual les magnituds econòmiques no s'han compensat mútuament i hi ha una tendència a la variació, en el temps, de les variables endògenes al sistema. La situació de desequilibri pot desencadenar les forces que portin el sistema a una nova situació d'equilibri o pot accentuar les forces contradicctòries que, en no compensar-se, perpetuaran el desequilibri. El concepte de desequilibri pot ésser aplicat al sistema econòmic en conjunt o, en concret, a uns determinats aspectes de realitat econòmica. Així, hom parla de desequilibris regionals, de creixement desequilibrat, de desequilibri en la balança de pagaments, de mercats en desequilibri, de desequilibris sectorials, etc.
Inflació

Increment generalitzat i persistent dels preus de les mercaderies i els serveis, que implica, per tant, una reducció del poder adquisitiu del diner. L'existència de la inflació i la reducció de la capacitat adquisitiva de la moneda són mesurats mitjançant els índexs de preus (sobretot l'índex de preus a l'engròs) i l'índex del cost de la vida.
Tercer període:
la crisi econòmica
(1973-1975).
La crisi econòmica de 1973 va afectar als últims anys del franquisme, que va viure al mateix temps una important crisi política.
Crisi econòmica del 1973
Coneguda com la crisi del petroli
, és la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l'any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s'anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l'excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l'elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l'adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s'esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l'excessiu creixement de la presència de l'estat en l'economia, a través de l'establiment d'una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l'estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l'aparició d'enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los.
Estagflació
Procés econòmic en el qual es produeix estancament econòmic (creixement baix o
negatiu de la producció i alta desocupació) conjuntament amb alta inflació.

La política social del franquisme.
L'organització corporativista del treball: el sindicalisme vertical.

 

Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels primers quinquennis de la postguerra.

Verticalisme
Doctrina i sistema sindicals que configuraren l'Organización Sindical Española durant el franquisme. S'inspirà inicialment en les experiències corporativistes d'Itàlia i Portugal i de l'Alemanya nazi. A partir dels principis d'unitat, totalitat i jerarquia pretenia de fusionar els interessos socials de tothom que intervé en el procés de producció i de superar les diferències i els antagonismes de classe, en enquadrar empresaris i treballadors en un únic organisme sindical, que, sotmès a les directrius governamentals i dirigit per militants falangistes, esdevingué de fet un mitjà d'aplicació de la política econòmica i social de la dictadura i un poderós instrument de control del moviment obrer.
Organización Sindical Española (OSE)
Sistema sindical verticalista vigent durant el franquisme a l'estat espanyol. El Fuero del Trabajo (1938) creà una corporació de dret públic que reunia en un organisme unitari totes les branques de la producció o serveis en sindicats verticals sota la direcció de l'estat. Posteriorment s'integraren en un únic sindicat empresaris i treballadors que depenien de la Delegación Nacional de Sindicatos dintre del ministeri Secretaría General del Movimiento (posteriorment al ministeri de Relacions Sindicals). El 8 d'octubre de 1976 un decret traspassava tots els béns de l'OSE a la presidència del govern i així s'iniciava un procés de llibertat sindical.
Central Nacional Sindicalista (CNS)
Organisme provincial dels antics sindicats verticals de l'estat espanyol, vigent del 1938 al 1976.
Jurat d'empresa
Institució creada a l'estat espanyol el 1947 per encarrilar els problemes de les empreses i fer augmentar la producció, sense immiscir-se en la direcció, a les empreses amb més de 50 treballadors. Suprimit per l'estatut del treballador del 1980, assumeixen la representació col·legiada del conjunt dels treballadors, per a la defensa dels seus interessos, els comitès d'empresa.
Enllaç
Persona, o grup de persones, que té l'encàrrec de mantenir la comunicació i facilitar la coordinació d'esforços, principalment entre dues unitats militars, polítiques, etc, no subordinades entre elles.
Representant dels treballadors i de les treballadores al Sindicat Vertical; elegits a les eleccions sindicals.
Sindicato Español Universitario (SEU)
Sindicat estudiantil totalitari creat el 1933, dins l'òrbita de Falange Española, i que, després del triomf franquista del 1939, es convertí en organisme d'afiliació obligatòria de tots els universitaris i estudiants d'escoles mitjanes i professionals de l'estat espanyol. El seu cap era de nomenament governamental i era procurador en corts nat. Aquest sindicat menà una dura lluita contra els sindicats democràtics. El 1956 semblà que volia democratitzar-se, a partir d'uns greus disturbis a Madrid i d'un congrés posterior a Conca, però fou substituït, el 1965, per un altre sindicat oficial i obligatori: Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Alguns dirigents del SEU assoliren posteriorment alts càrrecs polítics.
L'enquadrament de la societat. Organitzacions i institucions socials franquistes. Frente de Juventudes
Organització juvenil de FET y de las JONS instituïda el 1940 per tal d'assegurar la formació i disciplina de la joventut. Amb caràcter obligatori per als alumnes de l'ensenyament primari i secundari, educà la joventut masculina en l'aspecte polític —basant-se en la doctrina de la Falange Española—, esportiu i militar, i la joventut femenina en la iniciació a la llar. Desaparegué el 1960, arran de la fundació de l'Organización Juvenil Española.
Sección Femenina
Organisme vinculat a l'OSE, va vetllar per la difusió del ranci ideari de la dona submisa i amb el paper domèstic tradicional, va enquadrar la dona en activitats propagandístiques o de servei social obligatori, i va col.laborar en la demonització de tota perspectiva emancipatòria.
Organización Juvenil Española (OJE)
Organització juvenil espanyola creada el 1960 i basada en els principis del Movimiento Nacional, del qual depenia a través de la Delegación Nacional de la Juventud. Desaparegué amb la reforma política del 1976.

Servei social de la dona
Institució franquista creada el 1940 que obligava totes les dones solteres de més de disset anys a una prestació social. Comprenia formació religiosa, política i domèstica i prestació al servei de l'estat, normalment en biblioteques, en hospitals o en tasques administratives. Continuació del servei paramilitar de la secció femenina de la FET y de las JONS (1937), fou abolit el 1978.
Obra Sindical del Hogar
Organisme de l'estat espanyol durant el franquisme, adscrit a la Delegación Nacional de Sindicatos, dependent de primer del ministeri de la governació i des del 1957 del de l'habitatge. Fou creat el 1942 per a fomentar i administrar la construcció d'habitatges a bon preu.

Família
Unitat social formada per un grup d'individus lligats entre ells per relacions de matrimoni, parentiu o afinitat.
La família va esdevenir la unitat social bàsica durant el franquisme i va implicar el retorn de la dona al paper domèstic tradicional, de mare que tenia cura de la llar, dels fills i restava, submisa, a les ordres del cap.

Instituto Nacional de Previsión (INP)
Entitat autònoma de dret públic encarregada de la gestió de la seguretat social a l'estat espanyol creada l'any 1908, amb caràcter de voluntarietat. A partir del 1918 s'inicià el procés de regulació obligatòria de les assegurances laborals als diferents camps d'activitat. El 1963 fou reorganitzat el règim de seguretat social i hom en donà l'exclusivitat d'actuació a l'INP, la qual cosa significà el traspàs de la gestió privada de les assegurances d'accidents laborals, malaltia, etc, a les mutualitats laborals, creades el 1941. Arribà a comprendre vuit modalitats d'assegurances obligatòries i sis de voluntàries. El 1978, poc després de la creació del ministeri de sanitat i seguretat social, fou substituït per l'Instituto Nacional de la Salud (INSALUD), l'Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO) i l'Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), entitats creades amb vista a resoldre el desgavell administratiu de la seguretat social espanyola.
Instituto Nacional de Empleo (INEM)
Organisme autònom creat l'any 1970 i dependent del ministeri de treball, que té per funció organitzar els serveis d'ocupació amb l'objectiu de garantir l'accés al treball de tots els ciutadans. Al gener del 1998 transferí les seves competències en polítiques actives d'ocupació a l'Oficina de Treball de la Generalitat.
La propaganda del règim. Propaganda
Manera d'influir en l'opinió pública a fi d'aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques, etc. La propaganda difereix profundament de l'educació (que crea actituds, conviccions, creences) i es basa en eslògans, en l'ostentació i en la reiteració, cercant nous continguts de creences i actituds amagades que suposa. La propaganda, en aquest sentit, actua subreptíciament, fomentant l'emotivitat, reduint el camp de la visió i amagant les seves darreres motivacions o intencions, o simplificant-les per fer-les més planeres, comprensibles i acceptables. La seva finalitat és convèncer i aconseguir una acció immediata. En particular, la propaganda política, fruit de les democràcies, és el mitjà més eficaç per a arribar a les grans masses indecises a votar per un partit o una persona i a sostenir o refusar determinats programes, governs i mesures. L'exemple de Hitler, la presa i l'exercici del poder del qual es basà en un aparell propagandístic fins aleshores desconegut en el camp polític i inspirat en els fanatismes religiosos més primitius, mostra a quins excessos pot dur la propaganda en el camp polític. Però la propaganda política, emprada amb discreció i sota les normes del joc democràtic, s'ha convertit en un instrument inseparable de les democràcies occidentals, sobretot en períodes electorals.
Una, grande y libre
Un dels lemes del règim franquista.
Arriba
Periòdic a Madrid, aparegut el 1935 com a portaveu de Falange Española i dirigit per José Antonio Primo de Rivera. En aquesta primera etapa, suspesa el 1936, tingué una sortida setmanal. Reaparegué el 1939 com a diari pertanyent a l'antiga Cadena del Movimiento. L'any 1977, en desaparèixer el Movimiento Nacional, passà a Medios de Comunicación del Estado. L'any 1979, a causa de les seves pèrdues econòmiques, deixà de publicar-se.
Agència EFE
Agència de notícies oficial del règim franquista, fundada el 1938
.
No-Do
Noticiario y Documentales Cinematográficos. Noticiari cinematogràfic setmanal produït a l'estat espanyol. Creat per ordre del 17 de desembre de 1942, fou d'exhibició obligatòria a tots els cinemes fins el 1976. Produïa dos setmanaris nacionals, que després s'ampliaren a tres, la revista monogràfica "Imágenes" i noticiaris especials per a l'Amèrica Llatina i Portugal.
Radio Nacional de España (RNE)
Organisme de radiodifusió de l'estat espanyol. Hom intentà crear una emissora estatal el 1934, quan es promulgà la llei de radiodifusió, però la guerra civil ajornà aquest projecte fins el 1937, que s'instal·là a Salamanca la primera emissora. El creixement a les altres províncies de l'estat fou molt ràpid. Les emissores que l'integraven foren propietat de l'estat, que monopolitzà, així, la informació del país.
Televisión Española (TVE)
Organisme públic de televisió de l'estat espanyol. El 1956 va iniciar les primeres emissions i el 1963 va posar en funcionament un segon canal (UHF). Durant el franquisme fou un instrument de propaganda del règim.
Solidaridad Nacional
Diari del matí fundat a Barcelona el 14 de febrer de 1939, com a òrgan del Movimento Nacional, amb la maquinària i els locals presos al diari de la CNT "Solidaridad Obrera". Inicialment fou dirigit per Luys Santamarina; posteriorment ho fou per Francisco Gutiérrez Latorre. Ha publicat algunes seccions d'interès, com la literària, la d'art (a cura de Rafael Manzano) i la de música, de Ramon Pujol. En ésser dissolt el Movimiento el 1976, fou traspassat als Medios de Comunicación Social del Estado i l'any següent deixà de publicar-se.
La participació ciutadana va estar restringida a consultes populars, manipulades
pel règim.
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona. Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix al text articulat d'una norma jurídica.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública. Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o jurisdiccional; atenent els efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu i, per la natura, obligatori o facultatiu. Abans d'acabar la Primera Guerra Mundial el referèndum només era conegut a Suïssa i als EUA i, d'una manera esporàdica, en algunes constitucions com l'australiana del 1900, la danesa del 1915 i la luxemburguesa del 1919. La Constitució de Weimar establí el referèndum constitucional i el legislatiu, amb caràcter facultatiu, i aquesta figura fou adoptada pels texts constitucionals que s'inspiraren en aquella constitució. Actualment el referèndum ha perdut importància, bé que encara el conserven constitucions com la francesa, la italiana, la suïssa i l'espanyola. Als països socialistes no existeix la figura del referèndum. A l'estat espanyol, i durant el franquisme, hi hagué dos referèndums: el de l'any 1947, per a sotmetre a decisió popular la Ley de Sucesión en la jefatura del estado, i el del 1966 per a l'aprovació de la Llei Orgànica de l'Estat. Amb l'adveniment de Joan Carles I, fou celebrat un nou referèndum (desembre del 1976) que derogà la major part de l'estructura política franquista. Posteriorment hom celebrà els de ratificació de la Constitució (desembre del 1978) i dels estatuts d'autonomia de Catalunya (octubre del 1979), el País Basc (octubre del 1979), Galícia (desembre del 1980) i Andalusia (octubre del 1981, posterior al referèndum sobre la via de tramitació de l'estatut andalús, febrer del 1980), i, a l'últim, el referèndum sobre la permanència de l'estat espanyol en l'OTAN (març del 1986).

Carnet d'identitat
Document d'identificació personal expedit per entitats públiques o privades, amb efecte dins uns àmbits determinats (col·legi professional, club privat, càrrec públic, etc). Molts països tenen un carnet oficial d'identitat, de possessió obligatòria i d'ús necessari per a determinades activitats.
Document Nacional d'Identitat (DNI)
A l'estat espanyol, document acreditatiu de la personalitat individual que substituí l'antiga cèdula personal a partir del 1944, obligatori per a tots els espanyols des que fan 14 anys.
Repressió i control social.
La dictadura franquista va ser un règim repressor contra tot allò i contra tot aquell que no seguia les seves directrius i la seva forma de pensar.
La intolerància és un dels trets més característics dels règims totalitaris.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.

Control social
Regulació de la conducta dels membres d'un grup social mitjançant l'establiment d'uns valors ideològics i d'unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s'oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l'educació, com a processos fonamentals de socialització.
Ordre públic
Situació de respecte de les normes establertes per la societat que permeten la convivència social. Pot ésser espontani o regulat per la legislació i amb una força coercitiva que obligui al compliment de les disposicions. En els estats totalitaris o antidemocràtics, l'ordre públic serveix, la majoria de vegades, per a imposar i mantenir els privilegis d'una classe social, d'un grup, d'una ideologia.

Terror
Actuació extremament violenta d'un règim polític, amb freqüents execucions de pena capital.
Estat de prevenció
A l'estat espanyol (abans de la llei d'ordre públic del 1959), situació anormal declarada pel govern com a conseqüència d'una alteració de l'ordre públic. Justificava l'adopció de mesures repressives superiors a les de règim normal, sense una suspensió de les garanties.

Estat d'excepció
Situació que faculta els poders públics a prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspenció de determinats drets dels ciutadans.

Instruments de la repressió. Ley de Responsabilidades Políticas
Ley de Responsabilidades Políticas. Llei promulgada el 9 de febrer de 1939, que permetia de perseguir els sospitosos d'haver defensat la causa republicana. Va tenir caràcter retroactiu des de 1934.
En realitat, la llei declarava il.legals a posteriori activitats que quan es van fer eren perfectament legals. Amb aquesta llei a la mà, la Dictadura va jutjar per procediments militars, en judicis sumaríssims, moltes persones, acusades de rebel.lió militar.
Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme
Tribunal Especial de Represión de la Masonería y del Comunismo. Tribunal amb jurisdicció a tot l'estat espanyol creat el 1940 i suprimit el 1963, en ésser creat el Tribunal d'Ordre Públic. Sota els termes 'maçoneria' i 'comunisme', incloïa totes les ideologies qualificades de clandestines. El nombre de condemnats per aquest tribunal fou enorme i de difícil comptabilització.

Tribunal d'Ordre Públic (TOP)
Tribunal de Orden Público. Tribunal especial creat el 1963, a Madrid, per tal de defensar l'estabilitat del règim franquista, amb jurisdicció sobre tot l'estat espanyol. Continuació de l'extingit Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme, tenia com a finalitat conèixer dels delictes contra l'ordre públic, en especial els de caràcter politicosocial, com els delictes contra la seguretat exterior de l'estat, contra el consell de ministres i contra la forma de govern, com ara la sedició, la rebel·lió, els desordres públics, la propaganda il·legal, etc. Fou abolit l'any 1977 pel nou govern de la monarquia de Joan Carles I.

Estava integrat per jutges civils i va passar a encarregar-se dels delictes polítics i les activitats subversives. El TOP es va crear com a efecte de la campanya internacional desencadenada per l'execució del comunista Julián Grimau el 1963, que havia estat condemnat per un tribunal militar.
Consell de guerra
Tribunal militar. En la legislació espanyola vigent, els consells de guerra coneixen totes les causes sotmeses a la jurisdicció militar, excepte les reservades al Consell Suprem de Justícia Militar. Poden ésser d'oficials generals, que jutgen oficials, i ordinaris, quan jutgen sotsoficials o soldats sotmesos a la jurisdicció militar. El tribunal ordinari és compost d'un president (coronel o equivalent), tres vocals (capitans) i un auditor. El consell de guerra és públic, però el president pot acordar de fer-lo a porta tancada. La sentència, per a ésser ferma, ha d'ésser aprovada per l'autoritat judicial.
La policia va ser l'encarregada de mantenir l'ordre públic. Policia
Cos o força que vetlla pel compliment dels reglaments establerts per al manteniment de l'ordre i la seguretat pública. Coneguda a la majoria de societats des de l'antigor, ha respost als principis morals del poder que l'ha organitzada, participant de la seva ideologia. Per això, hom considera que, dintre un estat just, té el deure de garantir les llibertats i els drets individuals i col·lectius, i només, amb vista a aquest fi, pot exercir les coaccions imprescindibles. Les seves funcions, hom sol considerar-les distribuïdes en tres branques: policia administrativa, encarregada de fer complir les lleis i els reglaments dels serveis públics (policia portuària, sanitària, militar, etc), policia de seguretat, amb missions referides a l'ordre i a la política interiors de l'estat, i policia judicial, a la qual hom encomana la investigació dels delictes i la persecució dels malfactors.
A l'estat espanyol, durant el franquisme, en què aquestes funcions no eren delimitades ni existia divisió de poders, la policia judicial depengué del poder executiu a través dels seus diversos funcionaris i autoritats. De la seguretat, se n'ocuparen els cossos policíacs sense especialització concreta. Era emmarcada en el cos general de policia i en la policia armada, uniformada, amb missions executores i de suport a l'anterior. Dividida territorialment en deu jefaturas superiores i dues delegaciones especiales per a les illes Balears i les Canàries, l'entitat fonamental fou constituïda per la comissaria, servida pel cos general i per un destacament de policia armada. Fundats ambdós cossos el 1941, absorbiren els de vigilància i de seguretat, fundats el 1908, així com la guàrdia d'assalt. El cos més nombrós era format per la guàrdia civil, regit independentment per la llei del 1940. Sotmesos tots al ministeri de l'interior, alguns, com la guàrdia civil i la policia armada, fins el 1976 depenien també del ministeri de l'exèrcit quant a l'organització i la disciplina. El director general de la guàrdia civil, l'inspector general de la policia armada, els respectius estats majors, així com tots els caps i la majoria dels oficials de la policia armada, pertanyien a l'exèrcit i tots els graus d'ambdós cossos tenien categoria i fur militars. Encara avui, la guàrdia civil, dividida en posts, comandats per un caporal o sergent, té cura sobretot de les zones rurals, del trànsit de carreteres i de la vigilància de les costes, mentre que el cos general de policia i la policia armada sol concentrar-se a les ciutats i disposa de les compañías de reserva general, motoritzades i especialment preparades contra avalots. S'encarregaven del control de duanes tots tres cossos. La vigilància i la regulació del trànsit ciutadà són encarregades a cossos municipals anomenats policia municipal o guàrdia urbana. Amb l'adveniment del nou règim (1976) hom inicià un lent procés de transformació de la policia vers concepcions més democràtiques.
Policia judicial
Conjunt de membres de les forces i cossos de seguretat, que per dependència funcional o requeriment de les autoritats judicials auxilien els jutjats i tribunals i el ministeri fiscal a esbrinar els delictes i en el descobriment i la custòdia dels delinqüents.

Grisos
Nom que es donava als membres de la Policia Nacional pel color del seu uniforme. Foren tristement cèlebres per la duresa amb què reprimien les manifestacions.
Brigada social
Policia política del règim franquista, que va practicar sistemàticament la tortura contra els detinguts per activitats antifranquistes, centenars dels quals van quedar amb seqüel.les físiques i psíquiques, mentres d'altres eren assassinats als calabossos policials.

Brigada
Unitat de diverses organitzacions estructurades més o menys militarment.
Social
Durant el franquisme, membre de la brigada politicosocial del cos general de policia.
Policia secreta
Policia que no porta uniforme.
Formes de repressió. Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta.
Depuració
Acció política encaminada a mantenir i a garantir l'homogeneïtat político-ideològica d'un règim polític mitjançant l'eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes.
Purga
Procés d'eliminació d'elements políticament indesitjables, o poc segurs en el si de l'administració pública o en un partit polític, acomplert per l'òrgan executiu o pels màxims dirigents.

Persecució
Procediment judicial dirigit contra algú del qual hom té indicis racionals que ha comès una acció criminal o hi ha participat. És ordenada per l'autoritat judicial i duta a terme per la policia.
Tortura
Acció d'infligir deliberadament a una persona dolor o sofriments aguts —ja siguin físics o psíquics— a fi d'arrencar-li una confessió o de castigar un acte. Com a càstig fou aplicada sovint pels tribunals en èpoques passades; podia consistir en la flagel·lació, posar l'acusat a la picota o amb argolles, tallar la mà als lladres (especialment als països islàmics), etc. També servia per a augmentar els sofriments dels condemnats a mort: crucifixió, esquarterament, foguera, lapidació, empalament, etc. Com a mitjà per obtenir informació o la declaració de l'acusat fou molt usual a l'edat mitjana. La inquisició en solia usar de tres menes: els cordills —que consistia a lligar l'acusat i anar estrenyent les lligadures—, la garrutxa —que consistia a penjar l'acusat amb una corda, alçar-lo amb una politja i deixar-lo caure de cop, però sense que toqués a terra— i la toca —que consistia a fer empassar a l'acusat grans quantitats d'aigua a través d'una gasa fina—. La Il·lustració reaccionà contra aquestes pràctiques judicials, sobretot a partir de l'obra de Beccaria Dei delitti e delle pene (1764), i hom anà abolint-les a la majoria d'estats europeus al final del s XVIII. A l'estat espanyol fou abolida per les Corts de Cadis (1812), abolició ratificada per Ferran VII (1814). Tanmateix, malgrat les prohibicions legals, la tortura ha estat molt utilitzada pels règims totalitaris i policíacs, com ara el nazisme, l'estalinisme, els feixismes i les dictadures militars, amb utilització de l'electricitat, mètodes psicològics i tècniques molt elaborades per tal de no deixar senyals. Considerada com un ultratge a la dignitat de la persona humana, la tortura ha estat condemnada per la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), però la seva pervivència ha obligat a noves condemnes per part de les Nacions Unides, com la declaració sobre la protecció de totes les persones contra la tortura i altres penes o tractes cruels, inhumans o degradants (1975) i la convenció sobre el mateix tema adoptada el 1984.
Camp de treball
Camp de concentració en el qual els reclusos són constrets a treballar.

Presó
Pena de privació de llibertat per un temps determinat. La legislació distingeix la presó major, que va de sis anys i un dia a dotze anys, i la presó menor, que comprèn des de sis mesos i un dia a sis anys. Ambdues són considerades penes greus. La pena és complerta segons un sistema progressiu, amb els graus màxim, mitjà o mínim, segons la gravetat del delicte comès. El règim, els graus, els ascensos, els treballs, l'ensenyament i les visites, els estableix la legislació penitenciària. Aquestes penes comporten la suspensió de tot càrrec públic, professió, ofici i dret de sufragi durant tot el temps de la condemna. La pena accessòria de suspensió de professió o d'ofici únicament s'imposa si aquests han tingut relació directa amb el delicte comès.

Pena de mort
O pena capital. Pena màxima dintre qualsevol ordenament, que priva de la vida el delinqüent destruint-lo físicament. Històricament la seva justícia i oportunitat mai no havia estat discutida. D'ençà, però, de Beccaria i d'alguns seguidors, com Jeremy Bentham, diversos països l'han anada abolint, fins a arribar a ésser anticonstitucional, com a l'Alemanya Federal. A l'estat espanyol, per l'impuls de Luis Jiménez de Asúa, fou abolida entre el 1931 i el 1938. La Constitució del 1978 tornà a abolir-la; roman encara, però, per a certs delictes militars en temps de guerra. Pràcticament l'únic estat occidental que la manté és els EUA. En les llistes de les Nacions Unides figuren alguns països com a abolicionistes de fet. La polèmica, amb connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i ètiques, hom pot sintetitzar-la així: és una pena exemplar (bé que, d'ençà de la desaparició de les execucions públiques, ha perdut, si mai l'havia tingut, aquest sentit); la seva abolició augmentaria la criminalitat (bé que els índexs de delinqüència solen ésser lleugerament superiors en països on vigeix); el seu efecte intimidatori evita la comissió de nombrosos crims (tot i que el càlcul sobre casos hipotètics no és mai correcte); és la forma més segura d'eliminar els incorregibles (sense adonar-se que l'argument invalida justament qualsevol efecte intimidatori). Resta, finalment, en cas d'error judicial, la irreparabilitat de la sentència, a més sens dubte de la manca de racionalitat dels arguments a favor de la pena capital.

Execució
Aplicació de la pena de mort.
Garrot
Collar de ferro que hom pot estrènyer a voluntat per mitjà d'un cargol, emprat per a executar els condemnats a la pena capital. La condemna a mort per mitjà d'aquest instrument, en lloc de la forca, fou introduïda pel codi penal espanyol el 1820, fou aplicada per darrer cop el 1974 i suprimida el 1978.
Afusellament
Execució militar de la pena de mort amb una descàrrega de fusells.
Camp de la Bota, el

Antic barri suburbial, tocant a mar, entre els municipis de Barcelona (barri de Pequín) i de Sant Adrià de Besòs (el Parapeto). Sorgit els anys vint amb l'assentament de població immigrada amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, després del 1960 tornà a ser un centre d'immigració important. Una gran part de la població era gitana. El 1971 tenia prop de 700 barraques i una població de 3 270 h. El 1989 s'enderrocaren les darreres barraques (que havien anat minvant els anys precedents). El seu nom sembla que prové del mot francès butte que li donaren les tropes napoleòniques. El general Zapatero (1854) hi féu construir un edifici militar, dit el Castell. Fou lloc d'execucions en la guerra civil de 1936-39 i en la postguerra.
Procés a Lluís Companys
Consell de guerra sumaríssim contra el president de la Generalitat a l'exili, Lluís Companys. Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. En un judici sense defensa, va ser condemnat a mort i fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc.
Procés de Burgos
Nom amb què és conegut el consell de guerra celebrat a Burgos —capitania general de la VI regió militar espanyola, que engloba el País Basc— contra 16 persones, acusades de pertànyer a ETA i de la mort d'un inspector de policia, entre altres accions armades. El judici tingué lloc del 3 al 9 de desembre de 1970, en condicions jurídiques molt precàries i amb greus dificultats per als defensors —entre els quals figuraven J. Solé i Barberà, F. Letamendía, G. Peces Barba, J.M. Bandrés i M. Castells—, i originà una sèrie de protestes arreu d'Europa i de l'estat espanyol: manifestacions, cartes dels bisbes bascs i del de Barcelona, tancada de 300 intel.lectuals catalans a Montserrat, vaga general al País Basc i mobilitzacions obreres en altres indrets, segrestament per ETA del cònsol alemany a Sant Sebastià, etc; alhora els processats feren una defensa política de llur militància. El govern hi replicà decretant l'estat d'excepció, i la sentència comportà sis condemnes a mort, que el general Franco, davant les peticions de clemència, commutà (els condemnats foren amnistiats el 1977). El procés, catalitzador de la crisi de l'estat franquista, n'accelerà el desprestigi internacional, esperonà l'oposició interior i consolidà la lluita del nacionalisme basc, afavorint l'estructuració de l'esquerra abertzale.

Procés 1.001
Nom amb què és conegut el judici celebrat a Madrid el 20 de desembre de 1973 contra deu sindicalistes integrants de la Coordinadora General de Comissions Obreres, acusats d'associació il.lícita. El judici es va celebrar en un clima d'enorme tensió social. El mateix dia, tenia lloc l'atemptat d'ETA contra l'almirall Carrero Blanco. El 27 de desembre van fer-se públiques les sentències, molt dures. Un any més tard es va revisar la sentència i es van rebaixar considerablement les penes imposades pel TOP.
En acabar la Guerra Civil, i degut a la repressió, moltes persones van haver de marxar a l'exili, sobretot a França, on poc després es van trobar atrapats per l'ocupació nazi. Exili
Allunyament, voluntari o forçós, del territori d'un estat, especialment per motius polítics. No té el caràcter jurídic de pena, sinó que es tracta d'una mesura política i, per tant, sense termini fixat; la possibilitat de tornar al propi país és aleatòria i depèn del canvi en la situació política. Els grecs consideraren l'exili com una sanció aplicable a diverses menes de delictes; sovint era una alternativa a una pena greu o capital. L'exili polític fou una pràctica habitual. A la Roma republicana l'exili no era reconegut legalment; els qui s'exiliaven eren mers fugitius de la justícia. A l'època imperial hom introduí la deportació i la relegació. En el primer cas, els reus eren duts a una illa (deportatio in insulam); la de Sardenya era considerada una de les pitjors. La relegació equivalia a un confinament. Durant l'edat mitjana l'exili continuà essent pràctica corrent; la multiplicitat d'estats a la península italiana i llurs conflictes donà lloc a un gran nombre de moviments d'aquest tipus; Dant, per exemple, esdevingué un exiliat cèlebre a causa de les lluites entre güelfs i gibel·lins. Els conflictes religiosos europeus de l'edat moderna també provocaren l'exili d'importants masses humanes, com les dels puritans anglesos, que passaren, en part, a l'Amèrica del Nord, i els hugonots, que abandonaren França en ésser revocat l'edicte de Nantes (1685) i s'establiren en terres de Prússia. La Revolució Francesa provocà l'exili d'una bona part de la noblesa francesa; la lluita dels moviments liberals contra els règims absolutistes donà també lloc a un gran nombre d'exiliats —una gran part de la vida política castellana es preparava a l'exili, a Baiona o a París—. Modernament, la proliferació dels mitjans de transport i d'informació n'han afavorit el desenvolupament. Les possibilitats de propaganda dels mitjans de comunicació han afavorit sovint la creació de "governs a l'exili", especialment nombrosos després de la Segona Guerra Mundial.
Als Països Catalans, l'extinció de la dinastia comtal barcelonina (1410) provocà lluites entre fraccions polítiques (com la rebel·lió de Jaume d'Urgell en 1412-13 i la guerra civil de 1462-72), que obligaren les minories vençudes a acollir-se a d'altres països o jurisdiccions. L'adopció de la política castellana d'expulsió de minories racials dugué la comunitat jueva dels Països Catalans a l'exili (1492) i, en 1609-10, foragità els moriscs del País Valencià. L'exili polític reaparegué durant la guerra dels Segadors (1640-52); molts francòfils destacats passaren al Rosselló, ocupat per França. A la fi de la guerra de Successió (1714), molts partidaris del primer Carles III es refugiaren a la cort de Viena o als dominis italians dels Habsburg. La incorporació forçosa dels Països Catalans a la monarquia borbònica els subjectà a avatars semblants als de Castella: el 1767 hagueren d'exiliar-se els jesuïtes a Itàlia, i en 1789-93 s'establí al Principat un contingent important de fugitius rossellonesos de la Revolució Francesa. La guerra del Francès causà inicialment l'exili d'antinapoleònics cap a les zones lliures (com les Balears); més tard, amb motiu del retorn de Ferran VII (1814), afrancesats i liberals hagueren de refugiar-se a França. Tot el s XIX, liberals, republicans i carlins alternaren en l'exili a França o a Anglaterra, on conspiraven per tal de canviar els governs. Després de la calma relativa de la restauració del 1874-1923, la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) inaugurà un nou període d'exilis polítics, continuat el 1936 amb el dels polítics dretans i amb l'èxode en massa produït per la fi de la guerra civil de 1936-39, el més fort tingut pels Països Catalans, afavorit pel fet que el front republicà de Catalunya fou escombrat cap a la frontera francesa: hom ha calculat que uns 300 000 refugiats la travessaren entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939. La major part dels exiliats s'escampà per Europa (França, Anglaterra, Rússia) o s'establí a Amèrica, especialment a Mèxic, l'Argentina, Veneçuela o Cuba.
Refugiat -ada
Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n'ha hagut d'emigrar a conseqüència d'esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d'un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Els seus drets i deures són fixats en el dret d'estrangeria i en el dret d'asil previst en diverses constitucions. La impossibilitat d'absorció dels milers de refugiats a causa de les guerres mundials portà a la creació, d'una banda, de camps de refugiats —eufemisme sovint d'autèntic camp de concentració — i, de l'altra, d'organismes internacionals que n'asseguressin la protecció, sobretot l'Organització Internacional dels Refugiats, reemplaçada l'any 1951 per l'Alta Comissaria de les Nacions Unides per als Refugiats.
L'increment de refugiats que durant la primera meitat del s XX s'esdevingué a Europa obligà a establir una legislació internacional referent als refugiats. L'any 1951 se signà a Ginebra la Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats i dels Apàtrides. Alguns anys més tard, el 1967, se signà el Protocol de Nova York, al qual s'adheriren 116 països. En el seu article primer, aquest protocol defineix el refugiat com aquella persona que, a causa de fonamentats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per les seves opinions polítiques, es troba fora del seu país i no pot o no desitja acollir-se a la protecció que aquest li ofereix, o bé que, per no tenir la nacionalitat del país on residia, no pot retornar. Les persones obligades a fugir ho fan, majoritàriament, per raons polítiques, econòmiques o etnicoreligioses, si bé no tots els refugiats tenen cabuda en la definició abans esmentada. Així, el concepte de refugiat es troba actualment sotmès a reformulació, per tal que s'adeqüi millor als problemes reals. Així doncs, es parla de refugiat de facto, quan tot i no haver-hi una persecució individual, es rep protecció a través d'organismes internacionals (és el cas, per exemple, dels refugiats de l'ex-Iugoslàvia). En canvi, es parla de desplaçat quan la persona es veu obligada a desplaçar-se però no travessa la frontera del país. L'any 1951 les Nacions Unides crearen l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, agència neutral encarregada de desenvolupar tasques humanitàries. Es calcula que el 1995 hi havia uns 100 milions de persones desarrelades al món. D'aquestes, 20 milions es consideren refugiats i 24 milions, desplaçats. La resta emigraven, principalment, cap a les àrees urbanes, fugint de la pobresa. El dret d'asil, que segons la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides té qualsevol persona, és cada cop més difícil d'aconseguir, a causa de les restriccions que la majoria de països estan imposant.

Camp de refugiats
Centre d'acolliment de persones que per motius ideològics o polítics han hagut d'abandonar el seu país d'origen. Va ser el cas dels camps de refugiats del sud de França, que acolliren els exiliats de la guerra civil espanyola.
Camp de concentració

Centre d'internament establert al marge dels procediments ordinaris de detenció prevists per les legislacions civils i militars, on són confinades persones per motius de seguretat militar o política o com a forma de càstig o explotació. L'empresonament és ordenat habitualment per representants del poder executiu o pel comandament militar i sovint ateny grups o classes de persones sense tenir en compte la culpabilitat individual.
Camp de Cotlliure
Camp de concentració especial o de càstig disposat el 1939 per les autoritats franceses al castell de Cotlliure (Rosselló), destinat als refugiats de la guerra civil de 1936-39 considerats indisciplinats o perillosos. Hi hagué de 300 a 500 homes en règim penitenciari de treball forçós, amb una brigada especial de càstig.
Auschwitz
Nom alemany amb què és coneguda la ciutat polonesa d'Oswiecin al sud-est de Katowice, on, el 1940, els nazis crearen quatre camps de concentració. Els presoners (de primer presoners polonesos i russos, però des del 1941 sobretot jueus) podien ésser destinats a les cambres de gas de Birkenau, a treballar a la IG Farbenindustrie AG i a la Krupp, o a servir de material per a experiències mèdiques. Hom coneix amb detall la instal·lació i el funcionament d'Auschwitz a través de la descripció que en féu un dels seus caps, Rudolf Hess. Hi moriren assassinades unes 2 500000 persones i de fam i de malalties unes 500000 persones.
Mauthausen
Localitat de l'Alta Àustria, Àustria, a la confluència del Danubi i l'Enns. Del 1939 al 1945 hi hagué un camp de concentració nazi, on foren internats, entre altres, republicans espanyols procedents de l'exili. Hi foren exterminades unes 120 000 persones. Hi ha un testimoniatge en català de la vida en aquest camp, obra de Joaquim Amat-Piniella.
Oposició
i resistència.
El desig de democràcia i de llibertats va mobilitzar diverses forces de tots els àmbits.
És el que es coneix com l'antifran-
quisme, la resistència al règim.
Antifranquisme
Conjunt d'accions d'oposició al règim franquista.
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Resistència
Oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Hom pot distingir la resistència pacífica i la resistència activa, que duu a terme sabotatges i atemptats contra soldats, instal·lacions militars, línies de transports i telecomunicacions, etc, i sol utilitzar els mètodes de la lluita de guerrilla. El dret internacional, d'ençà de la conferència de Ginebra del 1949, considera membres del moviment de resistència els voluntaris (maquis, partisans, etc) que operen contra les forces d'ocupació a l'interior del país ocupat. Hom els ha de tractar com a presoners de guerra si són complertes les condicions que qualifiquen el legítim bel·ligerant.
Formes d'oposició o de resistència. Contestació
Actitud d'enfrontament envers les estructures i les ideologies dominants en una societat. El terme ha esdevingut d'ús comú a partir del moviment univesitari francès que cristal·litzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la seva intransigència envers l'autoritarisme tant del sistema capitalista com de l'actual bloc socialista. Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials, com el de l'ensenyament, l'eclesial, etc.
Protesta
Reclamació formal contra un acte o una mesura que hom considera il·legítims. Acte jurídic de conservació de drets, a diferència de la reserva suposa un atac, ni que sigui indirecte, contra els propis drets.
Campanya
Sèrie d'actuacions per tal d'aconseguir un fi científic, comercial, polític, etc.
Memorial
Escrit en el qual hom exposa els motius per a una petició o una proposta, o defensa alguna cosa.
Manifest
Declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d'actuació.
Manifestació
Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d'una opinió o d'una reivindicació. El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d'alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.

Seguda
Acció de romandre assegudes diverses persones alhora en un lloc insòlit o de pas, per tal de cridar l'atenció del públic sobre alguna cosa i, generalment, en senyal de protesta.
Clandestí- ina
1. Ocult, fet secretament, com essent il.lícit.
2. Dit de l'escrit, l'imprès o la publicació que no acompleixen els requisits legals, especialment per manca de peu d'impremta, o que són distribuïts d'amagat de les autoritats governatives.
Reunió
Acció de reunir o de reunir-se una sèrie de persones per tal de tractar algun o alguns temes d'interès comú.
Assemblea
Aplec de persones reunides fonamentalment per a deliberar i, eventualment, per a prendre acords.
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l'aturada sense abandonar el lloc de treball. La reacció dels poders públics davant les vagues fou inicialment de reprimir-les, com també el dret d'associació obrera, en nom de la llibertat de treball. Més tard, però, als estats democràtics la pressió del moviment obrer n'aconseguí el reconeixement. Tanmateix, la majoria d'aquests estats intentaren de condicionar el reconeixement del dret de vaga per tal de limitar-ne l'eficàcia, i hom dictà una legislació que en fixà les condicions (com ara la necessitat de sotmetre's a un arbitratge previ i el preavís, és a dir, la notificació amb uns quants dies d'antelació de la decisió de declarar la vaga), i les excepcions (com, per exemple, els funcionaris o els serveis públics); d'altra banda, les vagues polítiques foren generalment prohibides. Aquesta reglamentació del dret de vaga dóna lloc al desencadenament de les anomenades vagues salvatges, en les quals no es compleix la normativa legal.

Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.
Vaga de fam
Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions. Ha estat utilitzada com a arma política per tal d'atreure l'atenció pública sobre algun fet concret. Foren cèlebres els dejunis de Gandhi en favor de la independència de l'Índia, i tingué una ressonància mundial la vaga de fam del batlle de Corcaigh Mac Swiney, independentista irlandès, que el dugué a la mort al cap de 75 dies de dejuni. Als Països Catalans foren cèlebres els dejunis prolongats de Lluís M.Xirinacs en favor de les llibertats nacionals catalanes.
Fronts d'oposició. Oposicio antifranquista
A l'exili, aparegueren diversos moviments d'oposició, entre els que cal destacar l'acció reivindicativa de Joan de Borbó i la tasca dels partits i sindicats exiliats. La resistència durant la postguerra a l'interior es va canalitzar a través del maquis i de protestes en formes de vagues, malgrat el fort control policíac i la repressió. Cal destacar les vagues al País Basc, a Catalunya i a Astúries.
En aquests primers anys, els nuclis comunistes i anarquistes foren els més constants en els intents de refer les seves organitzacions.

Al llarg dels anys 60 es va modelar una nova oposició al règim franquista prou diferent de la que havia actuat en la immediata postguerra. Les organitzacions polítiques derrotades en la Guerra Civil van anar desapareixent, llevat del PCE, o restaren confinades a l'exili. Alguns sectors que havien donat suport a la Dictadura, o havien adoptat una actitud de conformisme, ara canvien. Els fronts opositors augmentaren i als sectors tradicionals (els partits polítics d'esquerres) s'hi van afegir sectors catòlics, estudiants universitaris, nous sindicalistes, moviments ciutadans i noves organitzacions nacionalistes a Catalunya i al País Basc.
Clandestinitat
Qualitat de clandestí.

Clandestí- ina

Ocult, fet secretament, com essent il.lícit.
Oposició a l'exili. Manifest de Lausana
Manifest escrit el 1945 per Joan de Borbó, on denuncià el caràcter totalitari del règim franquista i s'oferí com a alternativa democràtica; la seva publicació fou prohibida fins el 1947, que aparegué en la premsa juntament amb el Manifest d'Estoril.

En el manifest, publicat pel març de 1945, des de Lausana, Joan de Borbó, després de parlar del fracàs del règim de Franco, proposava com a alternativa per a Espanya la monarquia tradicional. El manifest va complicar encara més les relacions entre Joan de Borbó i Franco, que foren tenses fins a la mort del dictador.
Manifest d'Estoril
Manifest escrit el 1947 per Joan de Borbó, on protestà pel tipus de monarquia que hom volia imposar a través de la Ley de Sucesión i es refermava com a únic dipositari de la institució monàrquica.

Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de la proclamació de la República.
Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El 1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la Generalitat Josep Tarradellas.

Govern basc
El govern d'Euskadi continuà la lluita des de territori republicà i, a partir del 1939, des de l'exili a França. El lehendakari Aguirre morí l'any 1960 i fou substituït en la presidència del govern basc per Jesús María de Leizaola. Al llarg dels deu darrers anys del franquisme es produí un notable desvetllament de la consciència nacional, palès sobretot en l'esforç per a la recuperació de la llengua i l'aparició de múltiples activitats de caire artístic i cultural. S'incrementaren així mateix les activitats contràries al règim, i el clima polític adquirí una tensió considerable, tant per la crisi en que entrà la indústria siderúrgica basca i que produí una gran taxa d'atur com per [l'aparició] i el creixement de les activitats d'ETA, creada el 1959, que desencadenà una resposta igualment violenta per part de l'estat (estats d'excepció, accions policials incontrolades, etc.).

Front Nacional de Catalunya (FNC)
Organització política creada pel setembre del 1939, a l'exili parisenc, com un front català de resistència armada al franquisme. Aplegava nacionalistes radicals d'Estat Català, Nosaltres Sols, el Partit Nacionalista Català i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya encapçalats per Joan Cornudella, Manuel Cruells, Francesc Espriu, etc. Des del 1940 actuà a l'interior, i col·laborà amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. El 1946 deixà la lluita armada i es transformà en partit polític, partidari d'una federació de Països Catalans d'un difús socialisme. De les escissions per l'esquerra sorgiren el PSAN (1968) i el Partit Popular de Catalunya (1973). Membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, el 1977 figurà en el Pacte Democràtic per Catalunya. El 1980, el nucli restant es vinculà temporalment a Nacionalistes d'Esquerra. Tingué com a òrgans de premsa "Ara" i "Per Catalunya".
Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas
Organització creada el 1944 pels republicans a l'exili.
Reunió de Munic
El juny de 1962, una àmplia delegació espanyola va participar al IV Congrés del Moviment Europeu que es va fer a Munic. En aquest congrés els representants europeus van aprovar una resolució a favor de la democràcia a Espanya, entesa com a premissa necessària per a la vinculació d'Espanya a les institucions europees, en un moment en què el govern espanyol acabava de sol.licitar l'ingrés en el Mercat Comú. A la reunió de Munic, la delegació espanyola va ser molt plural políticament i van acudir-hi representants de l'oposició interior i de l'exili, tots de sectors moderats i demòcrates, tant de dretes com d'esquerres. Hi participaren tant polítics residents a Espanya (José María Gil Robles, representant de l'oposició catòlica), com d'altres a l'exili (el republicà Salvador de Madariaga). Hi havia força presència de l'oposició moderada, tant monàrquica com republicana, amb l'única excepció dels comunistes. La reunió va servir sobretot per a demostrar la unitat de l'oposició de diferent signe en els aspectes fonamentals; l'únic partit que no hi va participar va ser el PCE. La repercussió d'aquesta trobada va ser notable, i la Dictadura va entendre que podia enfortir una nova línia d'actuació de l'oposició, de caràcter més unitari. Per aquest motiu el govern va criticar durament la reunió, que la premsa oficial va anomenar "el contubernio de Munich". La reacció del règim no es va moderar i bona part dels assistents procedents d'Espanya es van haver d'exiliar.
Contuberni de Munic
Nom amb què la propaganda franquista va presentar la reunió de Munic, és a dir, com una conspiració judeomaçònica per a acabar amb el règim. Aquesta expressió, com moltes d'altres, foren popularitzades per la premsa, la ràdio i els discursos de l'època.
Oposició guerrillera: el maquis.
Guerra subversiva
Guerra revolucionària contra el poder establert, que generalment utilitza mitjans indirectes i clandestins i sol basar-se en l'estratagema de la guerrilla.

Guerrilla
Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït. La guerrilla té regles pròpies, basades en la preferència per l'emboscada, el coneixement del terreny (preferentment accidentat), la rapidesa de dispersió i de concentració de forces, la complicitat del paisanatge, la solidaritat del grup i una comunitat d'objectius que, com a element de cohesió, són l'equivalent de la disciplina de l'exèrcit regular. La guerrilla, lluita nacional i popular per excel·lència, sol anar acompanyada de reivindicacions socials. Són teòrics de la guerrilla Mao Zedong i Ernesto Che Guevara.
Guerriller -a
Individu, normalment paisà, que forma part d'una guerrilla.
Maquis
Moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts de l'estat espanyol. Començà immediatament després d'haver-se acabat la guerra civil de 1936-39, però no fou fins a l'alliberament de França per part dels aliats (1944) —la qual cosa permeté l'entrada d'homes des de l'altra banda dels Pirineus— que el maquis tingué ressò. El període de màxim apogeu foren els anys 1944-49, però, amb alts i baixos, el maquis romangué actiu fins a les acaballes dels anys cinquanta. Animat fonamentalment pel Partit Comunista i també pel PSOE (Astúries) i la CNT (Catalunya), el maquis arribà a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l'exèrcit, com en els fets de la Vall d'Aran (setembre del 1944), veritable batalla on fou present el general Moscardó i en la qual fou utilitzada artilleria; el maquis hi tingué 588 baixes, i l'exèrcit 248, entre les quals hi hagué dos oficials de la IPS que resultaren morts. El cos de repressió més freqüent fou, tanmateix, la guàrdia civil. El maquis, caracteritzat per un grau d'organització menor que la guerrilla típica, actuà a l'estat espanyol en nou zones diferents. A Galícia es féu famós el maquis de Manuel Bello, Manuel Ponte i Foucellas. Al Principat el maquis aprofità l'avantatge que oferia la frontera amb l'estat francès, que li permeté de plantejar accions ràpides d'infiltració i sabotatge (cas d'en Massana a la fi del decenni dels quaranta). Posteriorment el maquis català esdevingué, fins a un cert punt, urbà (accions propagandístiques i de sabotatge per part d'elements anarquistes a Barcelona, com Faceries, Caracremada o els germans Sabater, que acabaren l'any 1960 amb la mort del llegendari Francesc Sabater i Llopart, després d'una espectacular persecució a Sant Celoni).
Maquisard -a
Membre del maquis.
Maqui
Nom popular de cadascun dels membres del maquis antifranquista.

Invasió de la Vall d'Aran
La Vall d'Aran quedava aïllada els mesos d'hivern, i bé que les comunicacions milloraren amb l'obertura de la carretera del port de la Bonaigua (1924), continuà essent una zona aïllada, fet que explica la importància que hi tingué el maquis després de la guerra civil de 1936-39 (especialment el 1944, en què les autoritats franquistes, desbordades, hagueren de recórrer a l'exèrcit per a mantenir-s'hi). El 1948 fou obert per l'exèrcit el túnel de Viella, que permeté d'assegurar les comunicacions a l'hivern i liquidar el maquis.

Oposició política.
La prohibició dels partits polítics, llevat del partit oficial, va fer que les diferents forces polítiques busquessin la manera de fer front al règim, tant des de l'exili, com des de l'interior.
En aquest sentit, els comunistes i els anarquistes foren els més actius.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Partits socialistes. Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors.
Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis. A partir del congrés de Tolosa (1972), la direcció recaigué en militants de l'interior, i els partidaris de R.Llopis s'escindiren. F.González fou elegit secretari general (1974). Deixant de banda el sector "històric" escindit el 1972, que el 1982 esdevingué Partido Socialista (PS) i després Partido Acción Socialista (PASOC), el PSOE "renovat", estructurat federalment i agermanat amb la UGT, es configurà pel juny del 1977, amb 118 diputats, 47 senadors i el 28% dels vots, com la segona força estatal, posició en què fou ratificat pels electors el 1979, amb 121 diputats i 63 senadors.

Partido Socialista del Interior
Partit creat a Madrid l'any 1968 per Enrique Tierno Galván, per les discrepàncies amb l'exterior. El 1974 adoptaria el nom de Partido Socialista Popular.
Congrés de Suresnes (1974)
Congrés del PSOE celebrar a la localitat de Suresnes (França) l'octubre de 1974, en què es va produir el recanvi generacional de la direcció: els joves militants de l'interior van aconseguir promocionar Felipe González i Alfonso Guerra, desplaçant els vells dirigents que havien afaiçonat un partit inoperant i residual, fins aleshores, en la lluita antifranquista.
Partit Socialista Català
Grup polític creat a Mèxic, el 19 de juliol de 1941. Es constituí en adoptar aquest nom el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC). Estava integrat per antics militants del PSUC, provinents majoritàriament del corrent de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, al costat d'altres originaris del grup de «L'Hora» com Miquel Ferrer, del Partit Comunista de Catalunya (Pere Matalonga), del Partit Català Proletari (Pere Aznar) i fins i tot del PSOE (Ramir Ortega). Els seu nucli bàsic important es trobà sobretot a Mèxic i també a Xile, amb Pere Aznar i Dolors Piera, si bé disposà també d'una delegació a la Gran Bretanya. Fou president del partit Felip Barjau, i publicà el «Butlletí del Partit Socialista Català» i, més endavant, «Nova Era». Hereu ideològic del MSEC, anà precisant cada cop més la seva adhesió als postulats del socialisme democràtic. Finalment, s'adherí al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), l'octubre de 1945. Fou el vertebrador a Amèrica del MSC creat a Catalunya. El 1950 desaparegué formalment, però cal dir que els seus membres ja s'havien anat integrant, progressivament, al nou partit.
Moviment Socialista de Catalunya (MSC)
Partit polític fundat simultàniament a Tolosa, Mèxic i Catalunya (clandestí) pel gener del 1945. S'hi agruparen membres del POUM —potser majoritàriament—, de l'antiga Unió Socialista de Catalunya, que abandonaren el PSUC, alguns militants d'Esquerra Republicana i de la CNT i, a l'interior, un grup d'estudiants laboristes de la Universitat de Barcelona. L'antecedent immediat és el Front de la Llibertat de Josep Rovira, una de les figures destacades entre els fundadors del Moviment, amb Manuel Serra i Moret, Enric Brufau i Joan Aleu. L'òrgan del partit fou "Endavant" (1945-68), editat a França i dirigit per Josep Pallach. El 1968, per raons conjunturals i ideològiques, el moviment es dividí. El grup de Joan Raventós promogué, el 1974, l'anomenada Convergència Socialista de Catalunya, la qual, juntament amb altres grups, desembocà en el Partit Socialista de Catalunya (Congrés); el grup de Josep Pallach, juntament amb altres forces, es constituí (1974) en l'anomenat Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que el 1976 adoptà el nom de Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament).
Front Obrer de Catalunya (FOC)

Organització política de Catalunya, constituïda en 1961-62 per transformació de l'Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC). Aplegava socialistes, catòlics progressistes i comunistes dissidents. Federada amb el Frente de Liberación Popular i Euskadiko Sozialisten Batasuna (Organitzacions Front), reflectí les seves posicions socialistes d'esquerra i tercermundistes en publicacions com "Revolució" (1961-62), "Presencia Obrera" (1964-65) i "Poder Obrero" (1969). Tingué una forta incidència a Comissions Obreres, especialment el 1968, que dominà la coordinadora de Barcelona. En foren membres I.Molas, J.I.Urenda, P.Maragall, A.C.Comín, J.A.González Casanova, M.Roca i Junyent, etc. Dissolt el 1970, fou el gresol de molts grups d'extrema esquerra posteriors.
Partits comunistes. Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat de dues escissions successives del PSOE el 1920 i el 1921.

La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general. Dins el PCE s'anà reforçant la tendència "eurocomunista" (el 1970 se n'escindí un grup més pro-soviètic, encapçalat per Enrique Líster, que constituí el nou Partido Comunista Obrero Español). Legalitzat per l'abril del 1977, el PCE participà en les eleccions del juny següent i obtingué nou diputats.
PSUC
Organització política catalana fundada el 22 de juliol de 1936 a partir de la fusió del Partit Comunista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Des dels primers moments de l'exili, la direcció del PCE intentà d'integrar-lo sota la seva autoritat, fet que provocà l'oposició de Comorera i de bona part de dirigents i militants del PSUC. Aquesta tensió s'agreujà després que en el ple del PCE del març del 1947 Dolores Ibárruri plantegés, sense haver-ho consultat prèviament amb el PSUC, la seva fusió en "un todo orgánico" amb el PCE. També, a l'estiu del 1949, "Mundo Obrero" defensà la tesi que el problema capital del partit català era la lluita contra el nacionalisme burgès de dins i de fora de l'organització; accelerà així la crisi que desembocà en l'expulsió de Comorera de la direcció del PSUC (setembre del 1949) i del partit (novembre). Aquest intentà de reorganitzar els seus partidaris, però la seva tasca fou interrompuda en ésser detingut el 1954. La gran majoria de l'organització interior —que havia estat reorganitzada amb la contribució de quadres del PCE— acceptà la seva expulsió, justificada com un fet obligat per les seves desviacions nacionalistes i titistes. A partir d'aleshores, el PSUC quedà fermament lligat al PCE i perdé la seva independència, alhora que es presentava explicítament com a l'organització dels comunistes catalans. Fou elegit secretari general Josep Moix (1949), que ocupà després la presidència i fou substituït per Gregori López i Raimundo (1965). D'acord amb la seva concepció de la lluita per la democràcia (pacte del més ampli ventall de forces), tingué un paper destacat a l'Assemblea de Catalunya i participà, des de la seva creació, al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Moviment Comunista
Partit polític sorgit el 1966 d'una escissió obrerista d'ETA —ETA berri—, que l'any 1969 es transformà en Moviment Comunista Basc (Komunistak) i el 1972 esdevingué Movimiento Comunista de España (MCE). Més tard (1976), s'estructurà com una federació de partits nacionals i regionals. Adscrit al marxisme leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugna la lluita revolucionària per assolir una república popular i democràtica, que reconegui el dret d'autodeterminació de les nacionalitats i reivindica la independència d'Euskadi. Minoritari dins de CCOO, té una destacada presència en lluites sectorials —feminisme, pacifisme, barris, gais, ensenyament— i els últims anys ha mantingut una col·laboració estable amb la LCR. Al Principat (MCC), la seva actitud nacionalista el portà, el 1974, a l'Assemblea de Catalunya i, encapçalat per Empar Pineda i Ignasi Álvarez, participà en algunes coalicions electorals. El 1991 s'unificà amb la LCR en el grup Revolta.

Partido del Trabajo de España (PTE)
Partit polític procedent d'una escissió esquerrana del PSUC (1967) que donà lloc al PCE (internacional), el qual, després d'haver sofert la separació del sector més radical (1971), l'any 1975 esdevingué PTE. De tendència maoista, propugnà un Front Democràtic per a la ruptura amb el franquisme. Amb una considerable presència a Madrid, Andalusia i Aragó, promogué la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores (CSUT) i creà la Joven Guardia Roja; el 1977 absorbí el Partido Comunista de Unificación. Tingué per òrgans de premsa, successivament, "Mundo Obrero Rojo" (1969-75), "El Correo del Pueblo" (1975-77) i "La Unión del Pueblo" (1977-79). Dirigit per Eladio García Castro, es fusionà amb l'ORT en el Partit dels Treballadors. A Catalunya es constituí el 1975 i figurà en l'Assemblea de Catalunya i publicà "Avant"; el 1977 participà en la coalició "Esquerra de Catalunya"; encapçalat per Joan A.Sánchez Carraté —que el 1977 protagonitzà una escissió nacionalista— i per Manuel Gracia, el 1979 recollí 40 000 vots.

Bandera Roja
Organització d'esquerra revolucionària sorgida a Barcelona el 1968. Influïda per la Revolució Cultural xinesa i pels Fets de Maig de França, aplegà elements procedents de diverses escissions del PSUC. El 1970 es transformà en l'Organització Comunista —i el 1973 esdevingué Organització Comunista d'Espanya— BR en assolir una implantació estatal. Incorporada a l'Assemblea de Catalunya (1972), l'any 1974 el sector més moderat i possibilista (J. Solé Tura, A.C. Comín, J. Borja) l'abandonà i creà Bandera Roja de Catalunya, que, el mateix any, ingressà al PSUC. Adscrita al marxisme-leninisme i al pensament de Mao Zedong, propugna per a Espanya una república democràtica i federal com a transició al socialisme. Té com a principals publicacions "Bandera Roja" (des del 1968), "Estrella Roja" al Principat (d'ençà del 1970) i "El Comunista" al País Valencià.
Organització Revolucionària de Treballadors (ORT)
Partit polític comunista de l'estat espanyol, creat el 1969 com a fruit de la radicalització del grup obrer catòlic Acción Sindical de Trabajadores. Maoista i antisoviètic, impulsà, des del 1977, el Sindicato Unitario; José Sanromá Aldea n'era el secretari general, i "En Lucha" (1969-79), l'òrgan de premsa. De migrada presència als Països Catalans, hi publicà "Crida dels Comunistes" (Principat) i "Ara!" (País Valencià). El 1979 es fusionà amb el PTE en el Partit dels Treballadors (1979).
Lliga Comunista Revolucionària
Partit polític d'àmbit espanyol sorgit en 1970-71 del grup Comunismo, que procedia de l'antic Front Obrer de Catalunya. El 1972 se'n separà la Lliga Comunista —un sector de la qual es reincorporà a LCR el 1978— i el 1973 es fusionà amb una escissió obrerista d'ETA (ETA VI Assemblea) que li donà una particular implantació al País Basc. Vinculat al Secretariat Unificat de la IV Internacional pretén impulsar la creació del "partit dels revolucionaris", treballa al si de CCOO i d'UGT, refusa qualsevol forma de col·laboració de classes i propugna una federació de repúbliques socialistes basades en consells obrers; publica, des del 1971, "Combate" i "Comunismo". Feble al País Valencià, a Catalunya —on té per òrgan "Demà"— ha seguit una línia autodeterminista; havent fet part de diverses coalicions (Front per la Unitat dels Treballadors el 1977, Unitat pel Socialisme el 1980, Front Comunista de Catalunya el 1982), darrerament manté una col·laboració estable amb el Moviment Comunista de Catalunya i és especialment actiu en la lluita per la pau i contra l'OTAN. Al País Basc s'integrà, el 1983, dins la coalició Auzolan.

Movimiento Comunista de España (MCE)
Nom que va passar a anomenar-se el Movimiento Comunista, entre el 1972 i el 1976.
Organitzacions anarquistes. Moviment Llibertari Espanyol
Denominació, aplicada al conjunt de les organitzacions de la CNT, FAI i FIJL, que es popularitzà durant la guerra civil quan aquestes celebraren repetidament reunions conjuntes. Un primer consell del MLE es constituí pel febrer-març del 1939 a Perpinyà; en formaren part, entre altres, Marià R.Vázquez, Germinal Esgleas, Germinal da Sousa i Frederica Montseny i fou desorganitzat arran de l'ocupació alemanya de França (1940). D'altra banda, al Principat, hom havia intentat ja per l'abril del 1938 la constitució d'un comitè executiu del Moviment Llibertari de Catalunya, amb Fidel Miró, Esgleas, Josep Xena, etc, que no reeixí a causa de l'oposició de la CNT.
Movimiento Ibérico de Liberación (MIL)
Organització revolucionària sorgida a Barcelona el 1972 que intentava d'amalgamar marxisme i anarquisme. Defensava l'ús de la violència i atracà diversos bancs. Perseguit per la policia, s'autodissolgué el 1975. N'havien estat militants destacats Salvador Puig i Antich i Oriol Solé i Sugranyes, mort per la guàrdia civil el 1976.
Partits nacionalistes. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats).
Des del gener del 1939 mantingué a l'exili les institucions de la Generalitat i del Parlament, detingué la presidència de la Generalitat (Josep Irla i, des de 1954, Josep Tarradellas) i reprengué l'edició, bé que irregular, de "La Humanitat", a París i a Mèxic. Present clandestinament a Catalunya des del 1944, el 1974 es reorganitzà integrant-se a l'Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques. Després d'alguns conats d'entesa amb els socialdemòcrates de J.Pallach, i havent perdut el grup de J.Andreu i Abelló —que passà al PSC-Congrés—, ERC es configurà des del 1976, sota la direcció d'Heribert Barrera, com una alternativa de centreesquerra no dogmàtica, republicana i federalista, donà suport al president Tarradellas i obtingué 2, 3 i 3 parlamentaris, respectivament, en les legislatives dels anys 1977, 1979 i 1982.
Partit Nacionalista Basc (PNB)

Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos.
En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República. Mort Aguirre a l'exili el 1960, fou substituït en el càrrec per Leizaola, també membre del PNB. El partit prengué part en la resistència francesa durant l'ocupació nazi i a la seva seu parisenca es constituïren els NEI, germen de la Unió Mundial Demòcrata Cristiana. Legalitzat el 1977, en les eleccions generals d'aquest any el PNB obtingué 8 diputats i 3 senadors.
Movimiento para la Autodeterminación y la Independencia del Archipiélago Canario

Organització nacionalista canària sorgida el 1963 amb el propòsit de lluitar per l'assoliment d'una República Guanche Africana, independent i socialista. Sota el liderat de l'advocat Antonio Cubillo i amb el suport polític d'Algèria, des d'on emetia l'emissora «La Voz de Canarias Libre», entre el 1975 i el 1977 desenvolupà la seva màxima activitat armada, propagandista i diplomàtica intentant, al si de l'OUA, de demostrar l'africanitat de les Canàries i de forçar-ne la descolonització. D'ençà del 1978, però, la millora de les relacions entre Madrid i Alger i les dissensions internes desmantellaren el moviment.
Oposició obrera.
El moviment obrer va ser especialment actiu durant el franquisme, en la seva lluita contra el sindicalisme vertical.
El moviment obrer durant el franquisme
Durant la guerra civil de 1936-39 el moviment obrer passà per una nova etapa, en la qual, malgrat el fracàs final, exercí un cert paper hegemònic dins la zona republicana. Amb la victòria del franquisme, hom imposà un sindicalisme obligatori, proper al corporativisme, i hom prohibí taxativament tots els partits obrers, atès el reconeixement del Movimiento com a única força política. Tanmateix, en la clandestinitat aviat tornà l'activitat de grups polítics i d'organitzacions sindicals il·legals, en la qual hom pot distingir dues grans etapes: la primera, fins el 1960, fou dominada encara per idees, homes i organitzacions procedents de la guerra civil, sobretot pels llibertaris, tingué com a grans episodis els moviments vaguístics del 1951, el 1956 i el 1958 i com a horitzó, l'enderrocament de la dictadura; la segona, coincident amb els anys del desenvolupament i els grans moviments immigratoris, conegué l'eclosió d'un nou moviment obrer de filiació marxista i pràctica possibilista (infiltració en les estructures del sindicat vertical) que es concretà en les Comissions Obreres; també hi hagué en aquesta etapa, l'existència de grups obrers d'inspiració cristiana i els intents de vertebrar un sindicalisme nacional català. Amb la mort de Franco el 1975 i el restabliment de la llibertat sindical (1977) el moviment obrer, als Països Catalans i al conjunt de l'estat, es veié sol·licitat per un seguit d'opcions velles i noves —CCOO, la UGT i la CNT reconstruïdes, USO, SOC, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc— i conegué uns anys d'efervescència a cavall de la democratització; aviat, però, vingué el reflux (desaparició del Sindicato Unitario i de la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, crisi d'USO i de la CNT, caiguda general dels nivells de sindicació), que ha deixat la UGT i les Comissions Obreres —vinculades, respectivament, al PSOE i al PCE— com a quasi-monopolitzadores del sindicalisme de classe.

Sindicalisme durant el franquisme
La victòria del franquisme significà l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Advocats laboralistes
Advocats especialitzats en la defensa dels treballadors en les seves relacions laborals. Van constituir un element important en l'estratègia del moviment obrer durant el franquisme.
Organitzacions sindicals tradicionals: UGT i CNT. Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista. Fou membre de la Federació Sindical Mundial i, més tard, de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures, a través de la qual denuncià moltes vegades davant de la OIT la violació dels drets sindicals per part del govern franquista. El 1961 formà l'Aliança Sindical amb la CNT i, al País Basc, amb la Solidaritat de Treballadors Bascs. Es negà, però, a participar en el moviment de les Comissions Obreres i demanà el boicot a les eleccions sindicals organitzades per la CNS. Mort el dictador, fou legalitzada (1977) i aconseguí un ressorgiment espectacular: al final del mateix any superava la xifra d'1 300 000 afiliats, notablement implantada als Països Catalans, Andalusia, País Basc i Madrid.
La UGT de Catalunya estava dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se. A partir del 1976 es reconstruí ràpidament —el 1977 superava els 100 000 afiliats, només al Principat— amb una orientació moderada i negociadora.
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona.
A l'interior, malgrat la fortíssima repressió de què fou objecte a partir del 1939 —deu comitès nacionals desarticulats fins el 1945—, la Confederació mantingué una notable presència clandestina, tant en la lluita sindical (60 000 militants a Catalunya el 1951) com en l'acció armada antifranquista,), i fou la primera força d'oposició a la dictadura fins a mitjan dècada dels anys cinquanta. Després, mentre a l'exili se succeïen les discòrdies i els intents de reunificació (1961, congrés de Llemotges), l'afeblida CNT de l'interior establia pactes amb altres grups (1962, Alianza Sindical Obrera amb UGT i SOC) i alguns dels seus elements temptejaven l'entesa amb la CNS verticalista (1965). A partir del 1970 sorgiren nuclis llibertaris joves i autònoms que, juntament amb els cenatistes "històrics", feren possible, des del 1975, la reconstrucció orgànica de la CNT (Assemblea Confederal de Catalunya, febrer del 1976) i la reaparició de la seva premsa (Solidaridad Obrera, "CNT" a Madrid, "El Llibertari" a Girona, "Catalunya" a Barcelona, "La Colmena Obrera" a Badalona, etc) abans o després de la legalització (maig del 1977).
Sindicats d'oposició creats durant el franquisme. Solidaritat d'Obrers de Catalunya
Central sindical fundada en la clandestinitat l'any 1958, com a confederació de sindicats d'activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d'acció és el Principat de Catalunya, si bé cerca la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans. Present a l'Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l'Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans. Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria). Sense perdre la seva identitat, el 1980 s'integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.
Unió Sindical Obrera (USO)
Sindicat obrer, fundat clandestinament a Astúries el 1960 amb motiu de la conflictivitat laboral a les mines asturianes. Malgrat la incorporació de sectors de militància cristiana (JOC, GOAC), l'USO ha estat sempre un sindicat aconfessional. Inicialment col·laborà amb Comissions Obreres, que abandonà (pels volts del 1968), en consolidar-s'hi l'hegemonia del partit comunista. El 1969 s'hi integrà la Federació Catalana de la UGT. El 1974 fou reconeguda per l'OIT. De vocació independent, impulsà un socialisme autogestionari que intentà desmarcar-se del PSOE i de la UGT. Alguns militants de l'USO intervingueren en el procés de creació del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i de la Federació de Partits Socialistes. El 1977 assolí la legalitat i celebrà, a Madrid, el seu primer congrés confederal. El 1977 una escissió dirigida per l'antic secretari general José María Zufiaur, s'integrà a la UGT. Dirigida per Manuel Zaguirre, l'USO no ha assolit mai el 10% que la llei demana a les centrals sindicals d'àmbit estatal.

Comissions Obreres (CCOO)
Sindicat de l'estat espanyol. Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 (bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón), conegué una ràpida difusió al si de la classe obrera a Biscaia, Madrid, Catalunya (1964) i altres zones industrials, i protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l'impuls conjunt de comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc. A partir del 1966, el moviment penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou declarat il·legal (1967) i sofrí, ultra una severa repressió, diverses crisis internes que hi afavoriren el predomini del PCE. Mort Franco, en 1976-77 diversos sectors minoritaris se'n separaren, cosa que donà lloc al Sindicat Unitari i a la CSUT, i CCOO esdevingué un sindicat de tipus més clàssic —Confederació Sindical de Comissions Obreres— d'estructura federal, vinculat al PCE-PSUC. N'han estat dirigents històrics Nicolás Sartorius i Marcelino Camacho, el qual fou secretari general de l'organització entre el 1976 i el 1987, any que fou substituït per Antonio Gutiérrez. El sindicat s'oposà frontalment a la política econòmica i laboral del govern socialista fins als primers anys noranta, estratègia a la qual s'uní, des del 1988, la UGT malgrat la pugna que mantenia amb aquesta organització sindical per l'hegemonia en el moviment obrer. Ambdues organitzacions protagonitzaren mobilitzacions massives, especialment la vaga general del 14 de desembre de 1988. Posteriorment, CCOO encapçalà els moviments contra la política de reconversió industrial duta a terme a Astúries i el País Basc. Als primers anys noranta la direcció inicià un viratge en la seva estratègia i adoptà postures més conciliadores amb la patronal, motiu pel qual es produïren una sèrie d'enfrontaments interns que culminaren en la destitució de M.Camacho de la presidència del sindicat el 1996. En el 7è Congrés Confederal, celebrat el 1999, Antonio Gutiérrez deixà la secretaria general de la confederació, que passà a ser ocupada per José María Fidalgo Velilla. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constituïda el 1966, tingué com a secretari general des del 1973 a Josep Lluís López Bulla, al qual succeí Joan Coscubiela el 1996. Publica "Lluita Obrera" i, a les Balears, "Unidad".
Procés 1.001

Nom amb què és conegut el judici celebrat a Madrid el 20 de desembre de 1973 contra deu sindicalistes integrants de la Coordinadora General de Comissions Obreres, acusats d'associació il.lícita. El judici es va celebrar en un clima d'enorme tensió social. El mateix dia, tenia lloc l'atemptat d'ETA contra l'almirall Carrero Blanco. El 27 de desembre van fer-se públiques les sentències, molt dures. Un any més tard es va revisar la sentència i es van rebaixar considerablement les penes imposades pel TOP.
Oposició de l'Església.
El Concili
Vaticà II va canviar molts dels principis d'actuació de l'Església.
La nova doctrina estava a les antípodes del nacional-
catolicisme oficial.
Concili Vaticà II
Concili II del Vaticà.Vint-i-unè concili ecumènic de l'Església Catòlica, convocat pel papa Joan XXIII amb la constitució apostòlica Humanae salutis (25 d'octubre de 1961) i celebrat sota el seu pontificat i el del seu successor, Pau VI, a Sant Pere del Vaticà en els períodes següents: de l'11 d'octubre al 7 de desembre de 1962; del 29 de setembre al 4 de desembre de 1963; i del 14 de setembre al 8 de desembre de 1965. Hi foren aprovades i proclamades les constitucions sobre litúrgia (Sacrosanctum concilium, 25 de gener de 1964), dogmàtica sobre l'Església (Lumen gentium, 21 de novembre de 1964), dogmàtica sobre la divina revelació (Dei Verbum, 18 de novembre de 1965) i pastoral sobre l'Església en el món d'avui (Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965), els decrets sobre els mitjans de comunicació social (Inter mirifica, 4 de desembre de 1963), l'ecumenisme (Unitatis redintegratio, 21 de novembre de 1964), les Esglésies orientals (Orientalium Ecclesiarum, 12 de novembre de 1964), el ministeri pastoral dels bisbes (Christus Dominus, 28 d'octubre de 1965), la renovació i adaptació de la vida religiosa (Perfectae caritatis, 28 d'octubre de 1965), la formació sacerdotal (Optatam totius, 28 d'octubre de 1965), l'apostolat dels laics (Apostolicam actuositatem, 18 de novembre de 1965), l'activitat missionera de l'Església (Ad gentes, 7 de desembre de 1965) i la vida i els ministeris dels preveres (Presbyterorum ordinis, 7 de desembre de 1965) i les declaracions sobre l'educació cristiana (Gravissimum educationis, 28 d'octubre de 1965), l'actitud de l'Església envers les religions no cristianes (Nostra aetate, 28 d'octubre de 1965) i la llibertat religiosa (Dignitatis humanae, 28 d'octubre de 1965). El concili fou anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i el 17 de maig en fou constituïda la comissió avantpreparatòria, presidida pel cardenal Tardini i amb monsenyor Pericles Felici com a secretari, càrrec que ocupà també durant tota la celebració del concili; el mes de juny s'inicià la consulta a tot l'episcopat catòlic i, posteriorment, a les universitats i facultats eclesiàstiques, com també a altres organismes, per tal d'aplegar el material que la comissió central i unes altres deu comissions preparatòries (establertes el 5 de juny de 1960; n'hi foren afegides tres més el 7 de novembre de 1960), juntament amb dos secretariats (per a la unió dels cristians i per als mitjans de comunicació; en començar la segona etapa hi fou afegit el secretariat per als no cristians), havien d'elaborar i posteriorment presentar en forma d'esquemes conciliars per a la discussió. El concili fou iniciat l'11 d'octubre de 1962, i ben aviat el grup episcopal centreeuropeu, amb alguns altres bisbes, estimulà l'activitat conciliar i la seva independència enfront de la cúria romana. La mort de Joan XXIII no significà pas l'acabament del concili, que ell havia concebut com una posada al dia de l'Església (aggiornamento), sinó que prengué una nova empenta amb la presència d'auditors laics a l'aula conciliar i el constant creixement d'observadors de les esglésies orientals i protestants.

Pacem in terris
Encíclica del papa Joan XXIII, publicada l'11 d'abril de 1963. Tracta de la idea de la pau que cal fonamentar en la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. Analitza els drets i els deures de l'home, les relacions dels ciutadans amb el poder públic i la manera com s'han de regir les comunitats polítiques.
Acció Catòlica
Inicialment, organització oficial de l'Església Catòlica destinada a la incorporació dels laics a l'apostolat de la Jerarquia eclesiàstica. Fou impulsada i estructurada per Pius XI (anomenat, per això, "el papa de l'Acció Catòlica") en l'encíclica "Ubi arcano" (1922). Responia a un moviment de valoració i enquadrament del laic i de la seva tasca apostòlica i a l'interès de la Jerarquia per mantenir unes organitzacions, sobretot juvenils, pròpies, no sotmeses al control absorbent dels estats totalitaris. L'Acció Catòlica seguia l'estructuració diocesana i parroquial, però podia prendre, també, formes interdiocesanes. Sense perdre aquest sentit inicial, el concepte ha anat evolucionant, sobretot a Catalunya, Bèlgica, Espanya, França i Itàlia (els països on ha fet més fortuna) per a significar l'aportació pròpia i organitzada del laïcat a l'apostolat de tota l'Església. Al començament, l'Acció Catòlica era general i s'estructurava en quatre branques (homes, dones, nois i noies), bé que aviat foren admeses organitzacions especialitzades a l'interior d'algunes branques (per ex, graduats, empresaris, propagandistes). És el camí que seguí la Federació de joves cristians de Catalunya, amb les subfederacions (agrícola, escolar, obrera, de dependents, d'independents, universitària); en algunes diòcesis catalanes el bisbe assumí la Federació com a Acció Catòlica de la branca jove. Ben aviat (1924), el sacerdot belga Josef Cardijn fundà la Joventut Obrera Cristiana ( JOC), convençut que els obrers són els apòstols naturals dels obrers. Amb la JOC nasqué l'Acció Catòlica especialitzada, la qual s'estructura per moviments, segons els diversos ambients o medis: Joventut Agrícola Catòlica (JAC), Joventut Estudiant Catòlica (JEC), Joventut Independent Catòlica (JIC), Joventut Obrera Catòlica (JOC) i Joventut Universitària Catòlica (JUC); i, en el món adult, l'Acció Catòlica Obrera (ACO), l'Acció Catòlica Independent (ACI) i el Moviment Familiar Rural (MFR). Els moviments especialitzats d'Acció Catòlica prengueren volada, sobretot, a França i Bèlgica, mentre que l'Església italiana mantenia les quatre branques inicials; als països germànics i als anglosaxons, en canvi, el pes de l'Acció Catòlica ha estat molt menor. A Catalunya i a l'estat espanyol, la història de l'Acció Catòlica a la postguerra és especialment important i significativa. A la primeria, juntament amb un enquadrament dels catòlics, representà una de les poques possibilitats d'acció i de compromís, en un estat de signe totalitari i anticatalà. D'altra banda, el 1946, el cardenal Pla i Deniel féu costat a Guillem Rovirosa en la fundació de les Germandants Obreres d'Acció Catòlica (GOAC; en castellà HOAC), autèntic moviment especialitzat indígena. I començant per Catalunya, s'inicià, a partir de la JOC, el procés que havia de portar a la constitució de tota la sèrie de moviments especialitzats, fins que aquests, que ja existien de fet, quedaren integrats a la branca de la joventut masculina (la Juventud de Acción Católica Española, que els havia vist néixer amb tanta suspicàcia): aquesta decisió que hom prenia l'any 1957 i que hom realitzava de manera efectiva el 1960 reconeixia i consagrava el canvi considerable que s'havia esdevingut. Catalunya hi havia fet i continuaria fent-hi un paper capdavanter. La formació de militants es feia, a l'Acció Catòlica general, a través dels cercles d'estudi (exposició i discussió d'una ponència sobre un tema prèviament programat). En canvi, l'Acció Catòlica especialitzada, des dels començos de la JOC, ha utilitzat sempre el mètode de revisió de vida i l'enquesta campanya, i la GOAC ha donat molta importància als plans cíclics. A partir del Concili Vaticà II (1962-65), que, en bona part, representa la consagració de la línia de treball dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica, aquests entraren en una crisi profunda a la Península Ibèrica. Ja els havia precedit la JEC francesa; però a l'estat espanyol s'aguditzà i es generalitzà la topada de nombrosos sectors del laïcat, i de manera particular dels moviments, amb la jerarquia, la qual, encara molt vinculada al règim polític, no veia amb bons ulls que unes organitzacions oficials prenguessin unes posicions tan diferents. Els conflictes entre les autoritats civils i els moviments d'Acció Catòlica, sobretot obrers i estudiants, es multiplicaren. Finalment els moviments foren pràcticament desmantellats i decapitats els anys 1966-68. A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, i coincidint amb la transició de la dictadura a la democràcia, els moviments reprengueren amb lentitud, sense arribar a ser, ni de bon tros, el que havien estat a cavall dels anys cinquanta i seixanta. Durant el pontificat de Joan Pau II, i comptant amb la seva simpatia, han anat adquirint importància altres tipus de moviments d'apostolat laïcal —com és ara Comunió i Alliberament—, més preocupats per assegurar una presència directa de les institucions eclesiàstiques en el món, que no pas per animar evangèlicament les realitats sociopolítiques. Tanmateix, l'exhortació apostòlica 'Christifideles laici' (1988) -fruit del sínode de bisbes del 1987, sobre la vocació i la missió dels laics- significà un reconeixement del paper de l'Acció Catòlica, sobretot perquè per a nombrosos cristians els seus principis inspiradors són una adquisició definitiva.

Germandat
Associació de persones, vinculades per una tasca, unes idees, etc, comunes, establerta sovint amb caràcter benèfic per socórrer els seus membres en cas de necessitat.
JOC
Sigla de la Joventut Obrera Cristiana, moviment d'acció social catòlica fundat a Brussel·les per l'eclesiàstic (després cardenal) flamenc Joseph Cardijn, inspirat per la Rerum Novarum i la doctrina social catòlica. Fou reconegut oficialment el 1925. Amb organitzacions arreu del món, la JOC té el secretariat general a Brussel·les.

Declaracions de l'abat Escarré
Declaracions fetes per l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré al diari "Le Monde" (1963), d'oberta oposició amb les estructures polítiques de l'estat. El 1965, per pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol d'abat de Montserrat.

Oposició universitària.
La protesta dels estudiants universitaris va derivar en la constitució de sindicats democràtics, en lluita contra el SEU falangista.
Sindicato Español Universitario (SEU)
Sindicat estudiantil totalitari creat el 1933, dins l'òrbita de Falange Española, i que, després del triomf franquista del 1939, es convertí en organisme d'afiliació obligatòria de tots els universitaris i estudiants d'escoles mitjanes i professionals de l'estat espanyol. El seu cap era de nomenament governamental i era procurador en corts nat. Aquest sindicat menà una dura lluita contra els sindicats democràtics. El 1956 semblà que volia democratitzar-se, a partir d'uns greus disturbis a Madrid i d'un congrés posterior a Conca, però fou substituït, el 1965, per un altre sindicat oficial i obligatori: Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Alguns dirigents del SEU assoliren posteriorment alts càrrecs polítics.
La Caputxinada
Nom amb què és coneguda l'assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Celebrada al convent dels caputxins de Sarrià, a Barcelona, del 9 a l'11 de març de 1966, hi assistiren 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals. El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).

Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB)
Organització constituïda en l'assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966, com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra el SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo. Hi assistiren quatre-cents delegats dels estudiants i trenta-tres intel·lectuals i professors presidits per Jordi Rubió i Balaguer, i s'hi aprovaren els documents constitutius, entre ells el Manifest per una Universitat Democràtica. En ésser encerclats per la policia, els assistents romangueren tres dies al convent, enmig d'una àmplia solidaritat ciutadana. El SDEUB visqué dos anys sota una forta repressió governativa, judicial i acadèmica, protagonitzada aquesta pel rector F.García Valdecasas. Malgrat la coordinació assolida amb els moviments d'estudiants d'altres universitats d'Espanya que també havien romput amb el SEU i les APE, el Sindicat Democràtic desaparegué el 1968.
Oposició intel.lectual. Tancada de Montserrat
Assemblea d'intel.lectuals celebrada a Montserrat els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970, com a protesta per les condemnes del procés de Burgos.
Un nombrós grup d'intel.lectuals catalans es van tancar al monestir de Montserrat. La protesta va tenir un ampli ressò internacional.
Oposició militar.
També dins l'exèrcit van aparèixer discrepàncies.
Unión Militar Democrática (UMD)
Organització il·legal d'oficials demòcrates de l'exèrcit espanyol que, els darrers anys del franquisme, propugnà l'establiment d'un règim de llibertats i l'allunyament de l'exèrcit de compromisos polítics concrets. Formada per alguns centenars d'oficials joves i encapçalada pels comandants Juli Busquets i Bragulat i Luis Otero Fernández, entre d'altres, el 1975 diversos dels seus membres foren detinguts i, més tard (1976), condemnats i expulsats de l'exèrcit. S'autodissolgué després de les eleccions legislatives espanyoles del 1977. Hom aplicà parcialment als seus membres l'amnistia del 1977 i foren rehabilitats per llei l'any 1987.
Oposició terrorista.
El terrorisme va ser un dels principals focus d'oposició al règim, especialment l'organització basca ETA.
Terrorisme
Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política. Pot practicar-lo un estat (i de fet així ho han fet tots els estats totalitaris), però és més corrent que ho faci un partit o un grup reduït de persones.

Els darrers anys del franquisme, l'ETA basca, de signe nacionalista i revolucionari, fou protagonista d'un seguit d'atemptats al País Basc i també, a Madrid, de la mort de Luis Carrero Blanco (1973).
Altres grups que han actuat, o actuen, a l'estat espanyol són el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico), el GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i, a Catalunya, el FAC (Front d'Alliberament de Catalunya) i Terra Lliure.

Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests fets per tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el problema de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs agents quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força i s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès (atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que exerceixen missions o càrrecs especials).

ETA
Sigla d'Euskadi ta Askatasuna ('País Basc i llibertat'), organització basca revolucionària clandestina. Creada el 1959 per grups d'estudiants de Guipúscoa i de Biscaia organitzats al voltant de la revista "Ekin" ('fer', 'treballar'; 1952), es definia com a nacionalista, aconfessional i democràtica. En 1959-61 aparegué "Zutik" ('dempeus'), l'òrgan oficial, i la lluita fou de caràcter marcadament propagandístic. Les assemblees I (1962), II (1963), III (1964) i IV (1965) concretaren la teoria i les formes d'organització d'ETA. La V assemblea (1966­67), arran de la qual sorgí el Movimiento Comunista de España, definí els fronts de lluita obrer, cultural, polític i militar, i l'organització inicià, així mateix, les accions armades d'envergadura, que provocaren tres estats d'excepció seguits entre el 1968 i el 1969 i un sorollós procés a Burgos al desembre del 1970, contra setze dels seus militants. La VI assemblea (1970) produí una escissió, i molts dels seus militants passaren a formar part de la Lliga Comunista Revolucionària (1972). El 1973, tot i la mort d'Eustakio Mendizabal, un dels màxims dirigents, el 20 de desembre ETA atemptà mortalment a Madrid contra el president del govern espanyol, l'almirall L.Carrero Blanco. El 1974 hom replantejà el debat sobre la utilització de la lluita armada, conflicte resolt amb una nova escissió en dues branques independents: militar (M), partidària de la violència, i politicomilitar (PM), favorable a combinar operacions armades amb accions de masses. A la VII assemblea d'ETA-PM (1976) es formà el nucli de tendència marxista leninista que donà lloc a Euskadiko Ezkerra el 1977. La fi del franquisme portà una treva, iniciada al desembre del 1976, en la qual ETA-M donà suport en les eleccions generals a les forces abertzale aplegades a Alsasua (1977), de les quals sorgiria Herri Batasuna. Al maig d'aquest any, ETA reprengué l'activitat terrorista, tot condicionant l'establiment de negociacions a l'anomenada alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Socialista), consistent en la unificació de les comunitats autònomes de Navarra i el País Basc, la retirada de l'exèrcit i les forces policíaques i l'autodeterminació del poble basc. El 1982 tingué lloc una nova escissió dins ETA-PM, que deixà fora els membres menys radicals. Des del 1983 les accions violentes restaren protagonitzades per ETA-M, la qual, si bé concentrà l'activitat al País Basc, atemptà sovint en altres parts de l'estat espanyol, sobretot a Madrid i a Navarra, i també a Catalunya. El 1983, el govern espanyol posà en pràctica una política de reinserció amb exetarres que havien rebutjat els mètodes de l'organització. Al final d'aquest mateix any, aparegueren uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que atemptaren mortalment contra presumptes membres d'ETA i que posteriorment foren desarticulats. Des del 1986, el govern francès inicià una col·laboració més estreta amb l'espanyol, en la qual destacà la detenció i extradició de diversos militants d'ETA, la desarticulació del grup afí a ETA Iparretarrak (1990) i el desmantellament de diversos arsenals, com ara el de Bidart (1992), en el qual fou detingut, també, un dels màxims dirigents, Francisco Múgica Garmendia. Bé que el 1989 tingueren lloc contactes entre l'organització terrorista i el govern a Alger, ETA continuà les accions terroristes i, per tal de finançar-se, continuà extorquint, amb l'anomenat "impost revolucionari", empresaris i homes de negocis bascs, alguns dels quals segrestà. Des del 1993, els atemptats d'ETA es dirigiren sobretot contra personalitats destacades de la vida pública: militars d'alta graduació, magistrats i membres i càrrecs del PSOE i del PP. De cabdal importància en el desenvolupament del conflicte és la connivència d'Herri Batasuna i el seu entorn davant els atemptats, cosa que dugué el govern espanyol a emprendre accions contra aquest partit, per tal com el considerava l'organitzador del suport a ETA en sectors de la societat basca. Pel setembre del 1998, simultàniament a l'anomenat pacte de Lizarra entre les diverses forces nacionalistes del País Basc, ETA proclamà una treva indefinida que durà fins al novembre del 1999. Durant aquest parèntesi, que, tot i l'absència d'atemptats, anà acompanyat d'episodis de violència per part de sectors propers a ETA, el govern espanyol rebutjà qualsevol mena de negociació relativa a l'autodeterminació, el cessament de la persecució policíaca o el trasllat de presos d'ETA a presons del País Basc. A Catalunya, ETA ha perpetrat diversos atemptats: al juny del 1987, el més sagnant, amb vint-i-un morts i nombrosos ferits en uns grans magatzems; el maig del 1991 a la caserna de la guàrdia civil de Vic, amb nou morts i diversos ferits, i el 2000, que assassinà un regidor del PP de Sant Adrià de Besòs i l'exministre de sanitat socialista Ernest Lluch.
L'organització armada experimentà un fort debilitament arran de la pressió social posterior a l'assassinat de Miguel Ángel Blanco al juliol del 1997. La dinàmica que generà el pacte de Lizarra entre les forces nacionalistes basques propicià l'anunci de treva indefinida el 16 de setembre de 1998, un mes abans de les eleccions al Parlament basc. La incapacitat per a generar diàleg amb el govern espanyol i el progressiu refredament del pacte de Lizarra provocaren que, al final del 1999, l'organització anunciés la fi de la treva i iniciés una de les campanyes més sagnants dels darrers anys. Així, al llarg del 2000 cometé nombrosos assassinats, principalment al País Basc, Madrid, Andalusia i Catalunya. El 21 de setembre de 2000 ETA perpetrà el seu primer atemptat a Catalunya des de la treva, assassinant José Ruiz Casado, regidor del PP a Sant Adrià de Besòs. El 21 de novembre assassinà Ernest Lluch, exministre socialista, fet que originà una forta reacció social en demanda de diàleg entre les forces polítiques. Al desembre ETA continuà actuant a Catalunya, assassinant Francisco Cano Consuegra, regidor del Partit Popular a Viladecavalls, i el guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla. Els primers mesos del 2001 continuà la seva campanya d'atemptats —que no aturà la celebració, al maig, d'eleccions al Parlament basc. Malgrat la desarticulació de dos comandos a Barcelona (gener i agost del 2001), l'organització seguí actuant a Catalunya. Al març assassinà el mosso d'esquadra Santos Santamaría Avedaño a Roses.

Procés de Burgos
Nom amb què és conegut el consell de guerra celebrat a Burgos —capitania general de la VI regió militar espanyola, que engloba el País Basc— contra 16 persones, acusades de pertànyer a ETA i de la mort d'un inspector de policia, entre altres accions armades. El judici tingué lloc del 3 al 9 de desembre de 1970, en condicions jurídiques molt precàries i amb greus dificultats per als defensors —entre els quals figuraven J. Solé i Barberà, F. Letamendía, G. Peces Barba, J.M. Bandrés i M. Castells—, i originà una sèrie de protestes arreu d'Europa i de l'estat espanyol: manifestacions, cartes dels bisbes bascs i del de Barcelona, tancada de 300 intel.lectuals catalans a Montserrat, vaga general al País Basc i mobilitzacions obreres en altres indrets, segrestament per ETA del cònsol alemany a Sant Sebastià, etc; alhora els processats feren una defensa política de llur militància. El govern hi replicà decretant l'estat d'excepció, i la sentència comportà sis condemnes a mort, que el general Franco, davant les peticions de clemència, commutà (els condemnats foren amnistiats el 1977). El procés, catalitzador de la crisi de l'estat franquista, n'accelerà el desprestigi internacional, esperonà l'oposició interior i consolidà la lluita del nacionalisme basc, afavorint l'estructuració de l'esquerra abertzale.
Operación Ogro
Operació dirigida per ETA l'any 1973 contra l'almirall Carrero Blanco, aleshores president del govern. L'assassinat (20 de desembre) va fer augmentar la inestabilitat del país, ja que Carrero era la figura clau del futur de la dictadura. El nomenament com a nou president del govern de Carlos Arias Navarro fou novament una aposta de Franco per la continuïtat i la fidelitat als principis del Movimiento Nacional.

FRAP
Sigles del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico, organització revolucionària d'ideologia marxista-leninista, lligada al partit comunista d'orientació maoista. Va sorgir com a grup terrorista a inicis de la dècada dels seixanta com intent d'acabar amb atemptats amb el règim franquista, matant a nombrosos membres de les forces d'ordre públic. Va desaparèixer a finals dels anys setanta.
En els últims anys del franquisme s'accentuà l'oposició política.
La reorganització de l'oposició va caracteritzar-se per una política unitària, que es va concretar en l'aparició de diverses plataformes d'oposició al franquisme, tant a l'Estat, com a Catalunya.
Junta Democrática de España
Organisme unitari d'alguns sectors de l'oposició antifranquista espanyola, creat el juliol de 1974 sota l'impuls bàsic del PCE i amb l'adhesió gradual de CCOO, Partido Socialista Popular, PTE, Alianza Socialista de Andalucía i independents, com Rafael Calvo Serer.
Propugnava la formació d'un govern provisional que implantés un règim democràtic i l'adopció immediata de mesures com l'amnistia, les llibertats polítiques i sindicals o la legalització de tots els partits polítics. Però no va incorporar el PSOE ni els democristians que, si bé com a organitzacions polítiques eren febles, podien representar una part important de la societat espanyola. El 1976 es fusionà amb l'organisme rival, Plataforma de Convergencia Democrática (establert el 1975 pel PSOE, MC, democratacristians i socialdemòcrates), en l'anomenada Platajunta o Coordinación Democrática. Aquesta s'amplià encara, el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats —de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí en Plataforma de Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma política engegada per aquell.
Plataforma de Convergencia Democrática
O Plataforma Nacional de Convergencia Democrática. Organisme unitari creat el juny de 1975 pels socialistes, com a resposta a la Junta Democrática però amb uns objectius pràcticament idèntics,en el que van integrar-se des de democratacristians fins a organitzacions d'extrema esquerra. La Plataforma va englobar, a part del PSOE, la UGT, el PNB, Izquierda Democrática de Ruiz Giménez, Unión Socialdemócrata Española de Dionisio Ridruejo, marxistes-leninistes com la Organización Revolucionaria de los Trabajadores, Movimiento Comunista Español, etc.
Platajunta
O Coordinación Democrática
. Organisme polític unitari creat el 1976, fruit de la fusió de la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática. Els seus objectius eren l'amnistia, la llibertat d'associació política i la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents.
Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya
Organització formada a Catalunya al final del 1969, que aglutinava diversos grups (PSUC, MSC, ERC, FNC i UDC).
Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.

Consell de Forces Polítiques de Catalunya
Organisme polític unitari de l'oposició democràtica al franquisme creat al Principat de Catalunya al desembre del 1975 com a ampliació i actualització de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya (1969). L'integraren el Partit Carlí, EDC, UDC, CDC, FNC, ERC, PSC-Reagrupament, Partit Popular, Convergència Socialista de Catalunya, PSUC i PSAN. Pretengué d'assumir la direcció de la lluita cap al trencament democràtic (restabliment de la Generalitat i de l'Estatut del 1932, amnistia, reconeixement dels drets individuals i de les llibertats plenes, defensa de les reivindicacions del País Valencià i les Illes, obertura d'un procés constituent d'àmbit estatal, etc). Incapaç de contrarestar les reformes del govern Suárez i no havent assolit una plena entesa amb l'Assemblea de Catalunya i la Generalitat a l'exili, les tensions precipitaren el seu final el 1977.
Mort Franco, el novembre de 1975, començaria una nova etapa en la història d'Espanya, la de la transició de la dictadura cap a la democràcia. Transició
Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional. El primer govern postfranquista (govern d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez, el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977). Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat. El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986). Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971) i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes. La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb el concurs de la UCD, un anticatalanisme visceral que ha deteriorat el clima polític. La Transició espanyola ha estat considerada un model a seguir en altres processos de democratització, particularment a Xile i l'Argentina.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
El dictador. Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975)
Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).
Presidents de govern. Carrero Blanco, Luis (1903-1973)
Almirall i polític castellà. En esclatar la guerra civil (1936) es refugià a les ambaixades de Mèxic i de França; s'incorporà a la zona del general Franco el 1937. El 1940 fou nomenat sots-secretari de la presidència del govern i el 1951 ministre sots-secretari. Almirall (1966) i vice-president del govern (1967), fou nomenat president del govern el 1973. Aquest mateix any morí víctima d'un atemptat d'ETA.

Arias Navarro, Carlos (1908-1989)
Polític castellà. Havent actuat com a fiscal en la repressió nacionalista durant la guerra civil, i des del 1944 com a governador de diverses províncies, fou director general de seguretat (1957-65) i alcalde de Madrid (1965-73). Ministre de la governació (1973) amb l'almirall Carrero Blanco, després de la mort d'aquest el substituí en la presidència del govern (gener 1974), des d'on volgué promoure una tímida obertura política que no modifiqués les estructures del règim franquista. El rei Joan Carles I el ratificà en el càrrec el 1975, però, incapaç de vèncer la resistència dels sectors immobilistes i de satisfer les demandes mínimes de l'oposició democràtica, fou destituït el juliol del 1976 i rebé el marquesat d'Arias Navarro.
Vicepresidents de govern. Fernández-Miranda y Hevia, Torcuato (1915-1980)
Polític asturià. Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó. Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vicepresident del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d'on impulsà l'autodissolució d'aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política. Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda.

Muñoz Grandes, Agustín (1896-1970)
Militar i polític castellà. Participà en les campanyes del Marroc, i durant la Segona República organitzà el cos dels guàrdies d'assalt. Comandà, en la zona franquista, la XV divisió i el cos d'exèrcit d'Urgell. Ministre secretari general del Movimiento (1939-40), general en cap de la División Azul (1941-42) i ministre de l'exèrcit (1951-57), ascendí a capità general el 1957 i fou vice-president del govern (1962-67).
Ministres falangistes. Fernández-Cuesta Merelo, Raimundo (1896-1992)
Polític castellà. Advocat, fou un dels fundadors de la Falange Española (1933), de la qual fou secretari general (1934). Empresonat pel govern republicà, el 1937 fou bescanviat, i poc després ocupà la secretaria general de FET y de las JONS. Fou ministre d'agricultura (1938-39), de justícia (1945-51), ministre secretari general del Movimiento (1951-56), ambaixador al Brasil i a Itàlia, conseller del Regne, conseller nacional del Movimiento i procurador a corts. Contrari a la reforma política i a la democràcia parlamentària, el 1975 promogué l'associació Frente Nacional Español i, el 1976, la transformà en Falange Española de las JONS, partit ultradretà i nostàlgic del franquisme que presidí fins el febrer del 1983.

Girón y de Velasco, José Antonio (1911-1995)
Polític castellà. Advocat, fou cofundador de les JONS i membre del Consejo Nacional de Falange Española y de las JONS. Ministre del treball (1941-57), creà les universitats laborals i el Seguro Obligatorio de Enfermedad. Personalitat destacada de la ultradreta espanyola, fou president, en 1974-95, de la Confederación Nacional de Ex-Combatientes i defensà la continuïtat del franquisme pur. El 1975 publicà Reflexiones sobre España. Negà la legitimitat del referèndum constitucional del 1978. Fins el 1987 fou president de la Confederación Nacional de Combatientes.
Ibáñez Martín, José (1898-1969)

Polític espanyol. Es llicencià en Dret i en Filosofia i Lletres. Molt lligat al govern de Franco, el seu primer treball va consistir en la preparació (1937), juntament amb Ferran Valls i Taberner i Eugenio Montes Domínguez, d'una campanya de promoció del nou règim a Hispanoamèrica. Va ser ministre d'educació   i president del Consell d'Estat entre 1939 i 1951. En els últims anys de la seva vida va ser ambaixador a Lisboa.
Martín-Artajo Álvarez, Alberto (1905-1979)
Polític espanyol. Director de "El Debate" (1931-36). President del Consell Internacional de "Pax Romana" (1932). President de la Junta Nacional d'Acció Catòlica (1940). Secretari general del Consell d'Estat (1940-45). Ministre d'Afers Exteriors des de juliol de 1945 fins al febrer de 1957.
Serrano Suñer, Ramón (1901)
Polític castellà. Es llicencià en dret i exercí d'advocat de l'estat. De pares catalans, s'integrà totalment a la cultura i la societat castellanes. Diputat a les corts per la CEDA (1933-36), fou detingut a Madrid en iniciar-se la guerra civil, però aconseguí de fugir d'un hospital i de passar a la zona franquista (1937). Aviat es convertí en una figura clau del nou règim: amic molt directe de José Antonio Primo de Rivera i cunyat del general Franco, del qual fou secretari polític. Redactà el decret d'unificació de falangistes i carlins. Fou ministre de l'interior (1938) i de la governació (1939), en un període molt dur de repressió, i d'afers estrangers (1940-42). Durant la Segona Guerra Mundial es distingí per la seva simpatia per l'Eix i s'entrevistà repetidament amb Hitler i Mussolini: fou un dels principals promotors de l'organització de la División Azul (1941). Per precisar la seva intervenció entre el règim i els nazi-feixistes, escriví (1947) Entre Hendaya y Gibraltar, molt reeditat. Retirat de la política i exercint brillantment la professió, fou, però, favorable als generals revoltats a Algèria contra De Gaulle. Sense abjurar de la seva procedència autoritària, als darrers anys adoptà una postura distanciada i més i més crítica envers el règim franquista, que es reflecteix en les obres Ensayos al viento (1969), Entre el silencio y la propaganda, La Historia como fue. Memorias (1977) i De anteayer y de hoy (1981).

Yagüe Blanco, Juan (1892-1952)
Militar castellà. Participà en la guerra d'Àfrica a partir del 1914, i en la repressió de la revolució asturiana del 1934. De simpaties falangistes, intervingué en la guerra civil de 1936-39, sobretot en la campanya d'Extremadura, i ocupà Barcelona al capdavant de les tropes marroquines. Fou ministre de l'aire (1939-40).
Ministres tecnòcrates. López i Rodó, Laureà (1920-2000)
Polític i advocat. Estudià a Barcelona. Fou catedràtic de dret administratiu de les universitats de Santiago de Compostel·la (1945-61) i de Madrid (des del 1961). El 1956 fou nomenat secretari tècnic de la presidència del govern espanyol, el 1958 procurador a les corts i el 1962 comissari del pla de desenvolupament, càrrec en el qual elaborà els successius plans, des del 1965, amb el grau de ministre sense cartera. Membre de l'Opus Dei, fou considerat un dels principals tecnòcrates que, vinculats a aquesta institució, formaren part dels governs de 1965-69 i 1969-73. El 1973 fou nomenat ministre d'afers estrangers, però cessà en la reestructuració que hi hagué arran de l'assassinat de Carrero Blanco (desembre del 1973). L'any 1978 participà en la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. És autor, entre altres obres, de Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacia la Monarquía (1977), Estado y Comunidades Autónomas (1984), En torno a la definición constitucional del modelo de Estado (1984), Memorias (1990), Memorias: años decisivos (1991), Memorias: el principio del fin (1992) i Memorias IV: claves de la transición (1993).
López-Bravo de Castro, Gregorio (1923-1985)
Polític. Va ocupar els càrrecs de director general de comerç exterior (1960), director general de l'Instituto Español de Moneda Extranjera (1960-62), ministre d'indústria (1962-69) i ministre d'afers exteriors (1969-73). Membre de l'Opus Dei, va ser un dels tecnòcrates que van contribuir al miracle econòmic espanyol dels anys 60.

López de Letona y Núñez del Pino, José María (1922)
Polític i enginyer de camins. Va ser ministre d'indústria entre 1970 i 1974 i governador del Banc d'Espanya (1976-78). Va ser un dels membres de l'equip de tecnòcrates franquistes vinculats a l'Opus Dei que van marcar els primers anys 70 a Espanya.

Navarro Rubio, Mariano (1913-2001)

Polític i advocat. El 1957 va ser nomenat ministre d'Hisenda, càrrec que va ocupar fins al 1965. Fou un dels impulsors del Pla d'Estabilització del 1959, juntament amb  Alberto Ullastres i Juan Sardá. Entre 1966 i 1970 va ser governador del Banc d'Espanya, càrrec del que va dimitir per la seva pressumpta implicació en el cas Matesa, pel qual va ser processat i indultat.
Ullastres Calvo, Alberto (1914-2001)
Economista i polític castellà. Ministre de comerç (1957-65), presidí el període anomenat d'estabilització econòmica, iniciat amb el Pla d'Estabilització del 1959, i els intents d'adaptar l'economia de l'Espanya de Franco a les exigències de la CEE, davant la qual fou ambaixador (1965-76). Fou membre de l'Opus Dei.
Ministres reformistes. Castiella y Maíz, Fernando María de (1907-1976)
Diplomàtic espanyol. Catedràtic universitari, va ser director de l'Instituto de Estudios Políticos (1943-48) i degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de Madrid (1948-51). Fou nomenat ambaixador a Lima (1948-51) i al Vaticà (1951-57). El 1957 va ocupar el càrrec de ministre d'Afers Exteriors fins al 1969.
Fraga Iribarne, Manuel (1922)
Polític gallec. Ministre d'informació i turisme de l'època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà de dirigir la transició política. Fou vice-president del gabinet Arias i ministre de la governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l'ascens d'A.Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal-conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d'UCD, l'èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l'oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d'amplis sectors d'opinió. Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) la direcció del partit, si bé l'hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d'on impulsà la reestructuració i la conversió d'Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l'any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993 i el 1997. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985).
Ruiz-Giménez Cortés, Joaquín (1913)
Polític castellà. Doctor en dret (1941), fou ambaixador a la Santa Seu (1948-51) i ministre d'educació amb Franco (1951-56). President de la secció d'estudiants de Pax Romana (1939-46), posteriorment ocupà la presidència del moviment internacional d'aquesta institució (1966). També presidí la Comissió espanyola Justícia i Pau, promotora de la campanya pro amnistia, i fou nomenat observador laic al concili II del Vaticà. Successor de Manuel Giménez Fernández en la direcció d'Izquierda Democrática, l'ala més progressista de la democràcia cristiana espanyola, fou fundador de la revista Cuadernos para el Diálogo. El 1975 participà en la creació de la Plataforma de Convergencia Democrática i, més tard, en les negociacions de la reforma política de l'estat espanyol. El 1977 integrà Izquierda Democrática en la Federación de la Democracia Cristiana, però no assolí l'acta de diputat. En 1982-88 fou defensor del poble. És autor de Del ser de España (1963) i de Iglesia, Estado y sociedad en España (1984) i El Concilio del siglo XXI (1987). El 1988 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
Catedràtic emèrit de filosofia del dret a la Universidad Complutense de Madrid, després de deixar el càrrec de defensor del poble passà a presidir el comitè espanyol d'Unicef.

Villar i Palasí, Josep Lluís (1922)
Polític. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l'Instituto Nacional de Previsión (1950), sotssecretari del ministeri d'informació i turisme (1957-62) i del de comerç (1962-65). El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Nomenat ministre d'educació (1968-73), realitzà una contravertida reforma de l'ensenyament, que no resolgué els problemes d'aquest sector. Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica en la industria (1965), etc.
Altres personatges lligats amb el franquisme. Hidalgo Huerta, Manuel (1915)
Metge. Va ser el doctor que va tractar Franco de la tromboflebitis que patia, i a qui va operar a la Ciudad Sanitaria Provincial Francisco Franco, coneguda actualment com La Paz.

Piñar López, Blas (1918)

Polític castellà. Es doctorà en Dret i va exercir de notari. Va ocupar càrrecs a Acció Catòlica. Franco el va nomenar conseller nacional del Movimiento i procurador en Corts. Va presidir l'Instituto de Cultura Hispánica (1957-62). Fou el fundador dels partits Fuerza Nueva i Frente Nacional. A la mort de Franco va pretendre convertir-se en el líder de l'ultradreta espanyola i es va erigir en el símbol més nítid del franquisme irreductible, contrari a la democràcia i a la monarquia. L'any 1979, amb Fuerza  Nueva i dins de la coalició Unión Nacional, va obtenir un escó al Congrés.
Els Borbons. Joan de Borbó i de Battenberg (1913-1993)
Infant d'Espanya (1913-33), príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), comte de Barcelona i cap de la casa i família reial d'Espanya. Fill del rei Alfons XIII, en ésser proclamada la Segona República hagué d'exiliar-se. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans (el príncep d'Astúries, Alfons, i l'infant Jaume), es convertí en l'hereu de la corona. Continuà a Anglaterra els seus estudis de marí, i estudià història i ciències polítiques a Florència. El 1935 es casà, a Roma, amb la princesa Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. El 1940 el seu pare abdicà en ell la corona en un document que fou fet públic el 1941. El 1942 es traslladà a Lausana —on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó— i el 1946 a Estoril. El 1945, en l'anomenat Manifest de Lausana, denuncià el caràcter totalitari del règim franquista i s'oferí com a alternativa democràtica; la seva publicació fou prohibida fins el 1947, que aparegué en la premsa juntament amb el Manifest d'Estoril, en el qual protestava pel tipus de monarquia que hom volia imposar a través de la Ley de Sucesión i es refermava com a únic dipositari de la institució monàrquica. El 1957 fou reconegut rei per una facció carlina capitanejada pels noms més representatius del tradicionalisme. El 1969, en produir-se la proclamació del seu hereu, el príncep Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat, presidit per José M.Pemán, i el seu secretariat polític, presidit per José M.de Areilza. Així i tot, un cop entronitzat Joan Carles (1975) influí en favor de la democratització de la nova monarquia i, en considerar-la consolidada, renuncià els seus drets dinàstics (1977), conservant, però, el títol de comte de Barcelona. Rebé el grau d'almirall honorari de l'armada (1978).
Joan Carles I d'Espanya (1938)
Rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies, quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera; el 1993, a la mort del seu pare, n'heretà el títol de comte de Barcelona. Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 arribà a Espanya, on féu estudis humanístics i militars. El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei Pau I, i el 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d'Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei. Assumí interinament les funcions de cap de l'estat pel juliol-setembre del 1974 i l'octubre-novembre del 1975, per malalties del dictador i, a la mort d'aquest, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. D'ençà del 1976 (substitució de C.Arias per A.Suárez en la presidència del govern), afavorí la democratització del règim i contingué el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme, i també que millorà la imatge exterior de l'estat espanyol. Del seu matrimoni amb la reina Sofia nasqueren les infantes Helena (1963) i Cristina (1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).
Monàrquics. Areilza y Martínez de Rodas, José María de (1909-1998)
Polític basc, comte consort de Mutriku. Milità al bàndol franquista durant la guerra civil, fou alcalde de Bilbao (1937-38) i, amb Fernando M. Castiella, sintetitzà les ambicions imperials del règim en l'obra Reivindicaciones españolas (1941). Ambaixador en diverses capitals (1947-64), dirigí més tard (1966-69) el secretariat polític de Joan de Borbó i evolucionà cap a postures monàrquico-liberals i europeistes. Fugaç ministre d'afers estrangers (1975-76), fou allunyat del poder per A.Suárez i fundà, successivament, el Partido Popular (1977) i Acción Ciudadana Liberal (1978), que s'integrà en la Coalición Democrática. El 1982 ingressà a Unión de Centro Democrático. Diputat a corts des del 1979, el 1981 fou elegit president del Consell d'Europa, càrrec que renuncià el 1983 per l'ensulsiada electoral d'UCD, que el privà de l'escó europeu.
Socialistes. González Márquez, Felipe (1942)
Polític andalús. S'afilià el 1962 a les Juventudes Socialistas i, més tard (1964), al Partido Socialista Obrero Español en la clandestinitat, mentre exercia com a advocat laboralista a Sevilla. El 1970 s'integrà a la comissió executiva del PSOE, del qual esdevingué primer secretari, sota el pseudònim d'Isidoro (1974). Mort Franco (1975), participà en les negociacions de la reforma democràtica i reeixí a donar del seu partit una imatge moderada que el convertí en la segona força política estatal i a ell en el líder de l'oposició. Malgrat que en el XXVIII Congrés la renúncia al marxisme dogmàtic i la seva línia socialdemòcrata l'apartaren uns mesos de la direcció del PSOE, hi retornà amb més força com a secretari general i cap indiscutit del socialisme espanyol (1979). Diputat al Congrés per Madrid des del 1977, a partir del 1982 presidí els governs del PSOE, partit que aquest any, el 1986 i el 1989 guanyà les eleccions generals per majoria absoluta. Europeista i occidentalista, el 1985 aconseguí l'ingrés espanyol a la CEE, i el 1987 es confirmava per referèndum la permanència de l'estat espanyol a l'OTAN. Tanmateix, la contestació social a la política econòmica liberal del seu govern anà augmentant i culminà el 1989 en una vaga general. Posteriorment, les acusacions per corrupció sobre alts dirigents del PSOE, les divergències a l'interior d'aquest, la recessió iniciada el 1992 i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993, que aquest cop guanyà per majoria relativa. González governà amb el suport extern dels nacionalistes catalans de CiU, que li fou retirat el 1995. Amb la derrota del PSOE en les eleccions anticipades del març de 1996, abandonà la presidència del govern. Les acusacions per corrupció d'alguns membres del seu partit, la crisi econòmica iniciada el 1992, les divergències a l'interior del partit i l'enfortiment de la dreta espanyola obligaren González a convocar eleccions anticipades al juny del 1993. Guanyà les eleccions, però perdé la majoria absoluta, i governà en minoria amb suport parlamentari de la coalició Convergència i Unió. La legislatura 1992-95 estigué marcada pels continus escàndols polítics i financers relacionats amb l'administració socialista, que, atiats per diferents mitjans de comunicació, deterioraren la imatge pública de Felipe González. Especialment greus foren la fugida i posterior captura i judici de l'antic director de la Guardia Civil, Luis Roldán, i les imputacions contra diversos exministres i altres alts càrrecs socialistes d'ésser responsables de l'activitat terrorista dels GAL. Perdé les legislatives del 3 de març de 1996 i passà a exercir de líder de l'oposició. En el 34è Congrés del PSOE, celebrat al juny del 1997, decidí no presentar-se a la reelecció a la secretaria general i fou substituït en el càrrec per Joaquín Almunia. Des del 1997, que deixà la secretaria general del PSOE, es retirà de la primera línia política, tot i mantenir-se com a referent del partit. En les eleccions generals del 2000 fou reelegit diputat al Congrés.

Guerra González, Alfonso (1940)
Polític andalús. De família obrera, es llicencià en lletres i milità clandestinament en el socialisme des del 1960. Impulsor, amb Felipe González Márquez, de la renovació del PSOE a l'exili, a partir del 1975 esdevingué el màxim artífex de la reconstrucció organitzativa del partit i el guardià de la disciplina interna d'aquest. Diputat per Sevilla (1977, 1979, 1982, 1986, 1989) i vicesecretari general del PSOE, s'ha distingit per la seva oratòria agressiva i per un cert decantament esquerranista. Al desembre del 1982 ocupà la vicepresidència del govern espanyol, càrrec que dimití el 1991 arran de les creixents divergències amb F.González i per un afer de corrupció del qual fou acusat. Passà aleshores a ocupar la vicesecretaria general del PSOE fins el 1997, des d'on mantingué un temps l'oposició al sector més liberal del partit que dominava el govern.
Llopis  i Ferrandis, Rodolf (1895-1983)
Polític. Mestre, exercí a la normal de Conca (1919) i traduí i prologà obres pedagògiques. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança, i fou diputat socialista a les corts (1931, 1933, 1936). Director general d'ensenyament primari (1931-33), presidí un dels més ambiciosos programes de construcció escolar de la història de l'educació a l'estat espanyol. Durant la guerra civil de 1936-39 ocupà diversos càrrecs, entre els quals la sotssecretaria de la presidència del govern, amb Largo Caballero. Instal·lat a França des del 1939, fou president (gener-juliol del 1947) del govern de la República a l'exili i reorganitzador del socialisme espanyol desterrat, tot essent secretari general del PSOE entre el 1950 i el 1974, president de la UGT i una destacada figura de la Internacional Socialista des del 1951. Participant en la reunió de l'oposició democràtica espanyola a Munic el 1962, en patir el Partido Socialista Obrero Español la crisi del 1972, n'encapçalà el sector "històric". Des del 1976 retornà esporàdicament a l'estat espanyol i, els darrers anys, ocupà la presidència d'honor del Partido Acción Socialista. Entre les diverses obres que publicà cal assenyalar Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), El desarme moral (1931), La revolución en la escuela (1933), Hacia una escuela más humana (1934), Octubre del 34, Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936, en col·laboració amb Ramos Oliveira i C.Hernández), España espera su hora (1958) i diversos discursos publicats.

Tierno Galván, Enrique (1918-1986)
Polític i jurista. Catedràtic de dret polític des del 1948, el 1965 fou expulsat de la universitat per la seva oposició al franquisme, i exercí dos anys la docència als EUA. Militant del PSOE, en fou expulsat per discrepàncies ideològiques i el 1968 fundà el Partido Socialista del Interior, esdevingut el 1974 Partido Socialista Popular, que presidí i pel qual fou diputat el 1977. En integrar-se el PSP en el PSOE (1978) hom l'elegí successivament president honorari d'aquest partit, novament diputat i alcalde de Madrid (1979 i 1983). Marxista crític, escriví, entre altres obres, Humanismo y sociedad (1964), Leyes políticas españolas fundamentales (1808-1936) (1975) i Democracia, socialismo y libertad (1977).
Comunistes. Carrillo Solares, Santiago (1915)
Polític, fill de Wenceslao Carrillo. Elegit secretari general de les Juventudes Socialistas, participà en l'aixecament revolucionari d'Astúries (1934) i fou empresonat fins el febrer del 1936. El mateix any promogué la unificació de les joventuts socialistes i comunistes (Juventudes Socialistas Unificadas), abandonà l'ideari de Largo Caballero, ingressà al PCE i fou conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid. Exiliat el 1939, fou proposat per a ministre del govern republicà a l'exili (1945-47) i refusà el càrrec. Impulsà el canvi d'orientació del PCE cap a la «reconciliació nacional» (1956) i el 1960 n'assumí la secretaria general. Des d'aquest càrrec, mantingué una posició centrista que el portà a protagonitzar polèmiques amb Fernando Claudín (1964), Enrique Lister (1971) i d'altres, promogué la independència del PCE respecte a l'URSS i fou un dels definidors de l'eurocomunisme. El 1974 inspirà la creació, a París, de la Junta Democrática de España i, mort el general Franco, retornà clandestinament de l'exili (1976). Un cop legalitzat el seu partit, ha estat diputat per Madrid des del 1977 al 1986. La crisi del PCE a partir del 1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent l'obligaren a dimitir de la secretaria general (1982), però la voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització comunista el portà a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo Iglesias, la qual l'expulsà del comitè central (1985). A les eleccions legislatives del 1986, Carrillo es presentà encapçalant una candidatura pròpia, però no obtingué escó. El 1987 fou elegit president del Partido de los Trabajadores de España-Unidad Comunista, en el qual es reagruparen els seus seguidors. Al març del 1990 anuncià l'apropament del partit presidit per ell al PSOE.
El 1991 demanà l'ingrés dins el PSOE del Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC). A l'octubre del 1991 deixà de ser president del PTE-UC quan aquest partit s'autodissolgué i els seus militants passaren al PSOE. Retirat de la política activa, s'ha dedicat a fer conferències i a escriure llibres. Ha recollit les seves principals concepcions polítiques a Después de Franco, qué? (1965), Nuevos enfoques a problemas de hoy (1967), Demain l'Espagne (1974), Eurocomunismo y Estado (1977), El año de la Constitución (1978) i Memoria de la transición (1983), Memorias (1993), La gran transición. ¿Cómo reconstruir la izquierda? (1995) i Juez y parte. 15 retratos españoles (1996).

Comín i Ros, Alfons Carles (1932-1980)
Polític, sociòleg i publicista. Enginyer industrial. Havent militat al Frente de Liberación Popular entre el 1956 i el 1962, el 1970 ingressà a Bandera Roja i n'impulsà la incorporació al PSUC (1974). Més tard fou membre dels comitès executius del PSUC i del PCE com a portaveu dels catòlics partidaris de la revolució i, paral·lelament, promogué des del 1973 el moviment de Cristians pel Socialisme. Fundador i director de la revista "Taula de canvi" (1976-80), poc abans de morir fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Col·laborà en la direcció de diverses editorials barcelonines. Entre les seves obres destaquen España del sur (1965), estudi del problemes econòmics i socials d'Andalusia, España, ¿país de Misión? (1966), Noticia de Andalucía (1970), Per una estratègia sindical (1971), Fe en la tierra (1975), La reconstrucción de la Palabra (1977), Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia (1977), i Cuba, entre el silencio y la utopía (1979).
Grimau García, Julián (1911-1963)
Polític castellà. Militant del Partido Comunista de España des del 1936 i, més tard, membre del Comitè Central. Exiliat des de la fi de la Guerra Civil, tornà a l'estat espanyol l'any 1962, per realitzar tasques d'organització. Fou detingut, jutjat i condemnat a mort. El seu procés i execució desencadenaren una vivíssima onada de protestes contra el règim, a tot Europa i, també, a l'estat espanyol.

Gutiérrez i Díaz, Antoni (1929)
Polític. Metge pediatre (1953), ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments (1962-65, 1973). Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l'eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l'any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986. Ha estat diputat al Congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat de Catalunya (1977-80), diputat al Parlament català a les legislatures de 1980 i 1984, i diputat al Parlament Europeu per la coalició Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya, integrada en el grup Esquerres Europees en les eleccions de 1987, 1989 i 1994. Després de les darreres eleccions europees, ocupà la tercera vicepresidència del Parlament Europeu, el 1995. Fou diputat i vicepresident del Parlament Europeu fins al juny del 1999. En les eleccions europees del 1999 fou el cap de llista de la candidatura Els Verds-L'esquerra dels pobles, però no aconseguí ésser reelegit.
López i Raimundo, Gregori (1914)
Polític. Resident a Barcelona des del 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes (1934) amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i el 1936 s'integrà en les JSU i en el PSUC. Comissari polític al front d'Aragó durant la guerra, de 1936-39, s'exilià el 1939. El 1947 tornà il·legalment al Principat i treballà en la reorganització del partit. Empresonat (1951-54) i expulsat del país, el 1956 fou nomenat màxim responsable del PSUC a l'interior i des del 1960 alternà l'activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l'estranger. Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977) i hi defensà l'eurocomunisme propugnat des del PCE per S. Carrillo. Les resolucions del V Congrés del PSUC (1981) l'apartaren del càrrec, al qual tornà en el VI Congrés (març del 1982) i que dimití definitivament en el VII Congrés (març del 1985). Fou elegit diputat al Congrés de Madrid el 1977, el 1979 i el 1982. Casat amb l'escriptora Teresa Pàmies i Bertran, és pare de l'escriptor Sergi Pàmies. Ha publicat, entre d'altres, els llibres Escrits. 50 anys d'acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).
Anarquistes revolucionaris. Lluís i Facerias, Josep (1920-1957)
Guerriller anarquista més conegut amb el nom de Facerias. Militant de les Joventuts Llibertàries des del 1936, féu la guerra civil de 1936-39 al front d'Aragó i, caigut presoner, fou empresonat fins el 1945. Reincorporat al moviment anarquista, d'ençà del 1947 passà a la lluita armada antifranquista —atracaments a entitats bancàries, bombes en edificis oficials, atemptats contra elements del règim—, sobretot a Barcelona i, ocasionalment, en col·laboració amb Francesc Sabaté. Resident a Itàlia (1951-57), hi practicà també cops econòmics en favor de l'organització, però, en retornar a Catalunya, fou mort per la policia.
Puig i Antich, Salvador (1948-1974)
Militant revolucionari. Figurà en les CCOO de barris abans d'incorporar-se al Movimiento Ibérico de Liberación, dins del qual participà activament en les accions armades de 1972-73. Detingut (1973) i acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a mort per un consell de guerra i executat al garrot, a la presó Model.
Sabaté i Llopart, Francesc (1913-1960)
Militant anarquista conegut pel nom Quico Sabaté. Vinculat des del 1931 als sectors d'acció o "grups específics" del moviment llibertari, combaté durant la guerra de 1936-39 i, en acabat, s'exilià a França. El 1943 retornà clandestinament i inicià, amb els seus germans Josep (1909-1949) i Manuel (1927-1950), la lluita armada a la zona del Barcelonès, fins a esdevenir el màxim —i mític— exponent de la guerrilla urbana antifranquista. Després d'un parèntesi a França (1949-55), reprengué la lluita però, mancat del suport orgànic de la CNT-FAI, acabà essent encerclat per la guàrdia civil i fou mort per Abel Rocha, membre del sometent. La seva figura inspirà el film de Fred Zinnemann Behold a Pale Horse (1964).
Vila i Capdevila, Ramon (1908-1963)
Guerriller antifranquista, conegut com "Caracremada". Forjat en la lluita anarcosindicalista durant la Segona República, va ser un heroi de la resistència francesa contra el nazisme i l'últim maqui que va plantar cara al franquisme. El seu valor, gosadia i coneixement del medi geogràfic li van permetre una llarga vida de clandestinitat i sabotatge al règim, fins que va ser abatut per les bales de la guàrdia civil.
Sindicalistes. Camacho Abad, Eulogio Marcelino (1918)
Marcelino Camacho. Sindicalista i polític castellà. Militant comunista des del 1935 i obrer metal·lúrgic, durant els anys seixanta esdevingué un líder destacat líder de les Comissions Obreres, per la qual cosa sofrí, entre el 1967 i el 1976, llargs empresonaments, evocats en el llibre Charlas en la prisión (1974). Del 1976 al 1987 fou secretari general de CCOO. Fou diputat pel Partido Comunista de España en les legislatures de 1977 i 1979. El 1987 accedí a la presidència de les CCOO fins el 1996, que les lluites internes de l'organització determinaren la seva destitució del càrrec.
Etarres. Txiqui (1955-1975)
Nom pel qual és conegut Juan Paredes Manot, militant d'ETA (P-M). Detingut (1975) i acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a la pena capital al mateix temps que un altre militant d'ETA i tres del FRAP. Foren afusellats el 27 de setembre del mateix any. Txiqui fou el darrer executat, a Catalunya, sota el franquisme.
Altres personatges a l'oposició. Ajuriaguerra Otxandiano, Juan (1903-1978)
Polític basc. De família benestant, estudià enginyeria industrial i milità en el grup juvenil nacionalista Mendigoxales. El 1929 ingressà al PNB i fou membre de l'Euskadi Buru Batzar, òrgan superior del partit. Defensor de la legalitat republicana, durant el setge i la caiguda de Bilbao signà l'històric pacte de Santoña (1937) que representà la rendició i el lliurament de les milícies basques al cos expedicionari italià. Fou fet presoner (sis anys) i, en assolir la llibertat, s'incorporà a la xarxa de la resistència, on destacà com un dels màxims capdavanters de les vagues del 1947 i el 1951. Amb el restabliment de les llibertats democràtiques participà activament en la reconstrucció nacional del País Basc i fou un dels màxims impulsors del Front Autonòmic (nacionalistes més PSOE) en les eleccions del 1977, en que sortí diputat per Biscaia.
Gil-Robles y Quiñones, José María (1898-1980)
Advocat i polític castellà. Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la universitat de La Laguna. En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sotsdirector, d'"El Debate". Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s'afilià a Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a ministre de la guerra i donà llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936 organitzà el Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu partit (es feia dir el jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les eleccions, col·laborà en els preparatius de l'aixecament del Divuit de Juliol, però durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i formà part del consell privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i monàrquics, negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la qual cosa fou expulsat del consell privat. L'any 1975 organitzà la Federación Popular Democrática, democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit en les eleccions generals del 1977. Com a advocat intervingué en casos importants (Matesa, Reace). Entre d'altres obres, escriví No fue posible la paz (1968), Reflexions del nostre poble (1967), aparegut en versió catalana, La monarquía por la que yo luché. Páginas de un diario (1941-1954) (1976) i Un final de jornada (1975-1977) (1977).

Madariaga y Rojo, Salvador de (1886-1978)
Escriptor i polític. Fou professor de literatura castellana a Oxford (1928-31), membre de la Societat de Nacions, ministre d'instrucció pública i de justícia (1934) i ambaixador a Washington i a París. Liberal, evità comprometre's amb qualsevol dels dos bàndols de la Guerra Civil Espanyola, i el 1936 s'instal·là a la Gran Bretanya. Fou professor a Mèxic. Conreador de la poesia (Rosa de cieno y ceniza, 1942), la novel·la i la narració, són més interessants els seus assaigs, força difosos i sovint discutits (Guía del lector del Quijote, 1926; Ingleses, franceses y españoles, 1928), i les seves biografies (Vida del muy magnífico señor don Cristóbal Colón, 1940; Hernán Cortés, 1941; Vida de Bolívar, 1952). La seva España, ensayo de historia contemporánea (1931) ha estat molt reeditada. Col·laborà a "Destino" i fou membre de la Real Academia Española.
Ridruejo Jiménez, Dionisio (1912-1975)
Poeta i polític castellà. Fou membre destacat de Falange Española, que després abandonà voluntàriament (1942) per la seva evolució política, i fou empresonat diverses vegades. Fundà el Partido Social de Acción Democrática (1957), participà en el Congrés de Munic i fou exiliat després durant dos anys. Fou un dels fundadors d'Unión Social Demócrata Española (1974). Poèticament pertangué a l'anomenada Generació del 36 i es caracteritzà per un classicisme formal i una inspiració garcilasista. Publicà reculls poètics: En once años (1950), Hasta la fecha (1962), i en prosa: Escrito en España (1962), i pòstumament Casi unas memorias (1976), d'un interès extraordinari.
Presidents de la República a l'exili. Albornoz, Álvaro de (1879-1954)
Polític i escriptor. Ingressà al Partido Republicano Radical el 1909 i fou elegit diputat l'any següent. A causa de la corrupció d'aquest partit, l'abandonà, i el 1929 creà, amb Marcel·lí Domingo, el Partido Radical Socialista. A l'adveniment de la República (1931) formà part del govern provisional com a ministre de foment i, després, fou ministre de justícia amb el govern d'Azaña. Elegit president del tribunal de garanties constitucionals, dimití com a protesta per la repressió dels fets d'octubre del 1934. El 1936 fou nomenat ambaixador a París, i, acabada la guerra civil, presidí el govern de la República a l'exili (1945-46).

Giral, José (1879-1962)
Polític. Químic i catedràtic a la universitat de Madrid (1928). S'oposà a la dictadura de Primo de Rivera i participà en la fundació d'Acción Republicana. En ésser proclamada la República, el 1931, fou conseller d'estat, rector de la universitat de Madrid i ministre de marina (1931-33). Ministre també amb el Front Popular (1936), fou cap de govern (19 de juliol — 5 de setembre), però no pogué impedir que la revolta militar s'estengués i que esclatés la revolució a la zona republicana. Fou ministre amb els governs de Largo Caballero i Negrín, i el 1939 s'exilià a Mèxic, on presidí el govern republicà a l'exili (1945-47).
Gordón Ordás, Félix (1885-1973)
Polític i veterinari castellà. Afiliat al partit radical, fou un dels fundadors del Partido Radical Socialista Español i ministre d'indústria i comerç en el govern Martínez Barrio (1933). Ambaixador a Mèxic i a Cuba durant la guerra civil (1936-39), ocupà després el càrrec de president del consell de govern de la República Espanyola a l'exili (1951-60).
Jiménez de Asúa, Luis (1889-1970)
Polític castellà. Professor de dret penal a Madrid (1918), durant la Dictadura fou desterrat a Las Chafarinas (1926). Membre del partit socialista, presidí la comissió parlamentària encarregada de redactar la constitució de la República (1931), i fou diputat (1931, 1933, 1936) i vicepresident primer de les Corts (1936). Ambaixador a Praga durant la guerra civil, el 1939 s'exilià a l'Argentina. A la seva mort ocupava el càrrec de president de la República de l'exili. És autor, entre altres obres, de Proceso histórico de la Constitución española (1932), La Constitución política de la democracia española (1942) i La Constitución española y el problema regional (1946).
Llopis  i Ferrandis, Rodolf (1895-1983)
Polític. Mestre, exercí a la normal de Conca (1919) i traduí i prologà obres pedagògiques. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança, i fou diputat socialista a les corts (1931, 1933, 1936). Director general d'ensenyament primari (1931-33), presidí un dels més ambiciosos programes de construcció escolar de la història de l'educació a l'estat espanyol. Durant la guerra civil de 1936-39 ocupà diversos càrrecs, entre els quals la sotssecretaria de la presidència del govern, amb Largo Caballero. Instal·lat a França des del 1939, fou president (gener-juliol del 1947) del govern de la República a l'exili i reorganitzador del socialisme espanyol desterrat, tot essent secretari general del PSOE entre el 1950 i el 1974, president de la UGT i una destacada figura de la Internacional Socialista des del 1951. Participant en la reunió de l'oposició democràtica espanyola a Munic el 1962, en patir el Partido Socialista Obrero Español la crisi del 1972, n'encapçalà el sector "històric". Des del 1976 retornà esporàdicament a l'estat espanyol i, els darrers anys, ocupà la presidència d'honor del Partido Acción Socialista. Entre les diverses obres que publicà cal assenyalar Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), El desarme moral (1931), La revolución en la escuela (1933), Hacia una escuela más humana (1934), Octubre del 34, Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936, en col·laboració amb Ramos Oliveira i C.Hernández), España espera su hora (1958) i diversos discursos publicats.

Sánchez-Albornoz y Menduiña, Claudio (1893-1984)
Medievalista castellà. Deixeble de Ramón Menéndez Pidal i d'Eduardo de Hinojosa, fou catedràtic d'història a les universitats de Barcelona (1918), Valladolid i Madrid (1925), de la qual fou rector (1932-34). Fundà i dirigí l'"Anuario de Historia del Derecho Español" (1924) i fou membre de l'Academia de la Historia (1926). Membre d'Acción Republicana, fou diputat durant la Segona República i ministre d'estat (1933). Exiliat a Buenos Aires (1940), fundà els Cuadernos de Historia de España (1944). El 1957 publicà España. Un enigma histórico, on combaté les tesis d'Américo Castro. El 1959 fou elegit president del govern de la república a l'exili, càrrec que ocupà fins el 1970. Retornà a Espanya el 1983. Els seus nombrosos treballs, en gran part, han estat recollits en cinc col·leccions: Investigaciones sobre historiografía hispana medieval (1967), Miscelánea de estudios históricos (1970), Investigaciones y documentos sobre las instituciones hispanas (1970), Estudios visigodos (1971) i Viejos y nuevos estudios sobre las instituciones medievales españolas (1976). A més, destaquen com a obres concretes Españoles ante la historia (1970), Del ayer de España (1973), La España cristiana de los siglos VIII al XI: el Reino astur-leonés (1980) i el volum de memòries Mi testimonio histórico-político (1975), on reuní les seves idees republicanoburgeses, liberals i anticomunistes.
Presidents de la Generalitat de Catalunya a l'exili. Irla i Bosch, Josep (1874-1958)
Polític. Féu de consignatari de vaixells, i de jove fundà a la seva vila la revista federal «El Programa». Després fou alcalde de Sant Feliu (1907), diputat provincial per Girona (1911) i conseller de la Mancomunitat. Durant la República s'incorporà a l'Esquerra Republicana, i fou diputat del parlament català (1932) per Girona, d'on fou comissari de la Generalitat. Conseller de governació el 1933 durant catorze dies, dimití per raons de salut. El 1938 fou elegit president del Parlament de Catalunya. S'exilià a França el 1939 i, mort Companys (1940), assumí la presidència de la Generalitat (fins l'any 1954) i formà un govern de personalitats (1945-48). És considerat com el tipus de polític honest i sense ambició personal. El 1981 en foren traslladades les despulles a Catalunya i inhumades al cementiri civil de Sant Feliu de Guíxols, després de rebre honors oficials a Barcelona al palau de la Generalitat.

Tarradellas i Joan, Josep (1899-1988)
Polític. Milità en el CADCI, com a secretari de propaganda, i fou un dels fundadors dels setmanaris nacionalistes "Abrandament" (1917) i "L'Intransigent" (1919). Membre, des de l'inici, de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) de Francesc Macià i de la Joventut Nacionalista La Falç (1920), en crear-se l'Esquerra Republicana de Catalunya (1931) n'esdevingué secretari general. Fou elegit, per aquest partit, diputat al parlament espanyol (1931-33) i diputat al Parlament català (1932). Fou conseller de governació del desembre del 1931 fins al gener del 1933. Aquest darrer any se separà del partit i del govern per divergències amb Francesc Macià, juntament amb el grup de l'«Opinió», i constituí el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, del qual fou secretari general. Fou detingut i processat pels fets d'octubre del 1934, i així reingressà, de fet, a l'Esquerra. Des de l'inici de la guerra civil ocupà diversos càrrecs en el govern del president Companys. Fou conseller de sanitat, de serveis públics (juliol del 1936), i li afegiren la conselleria d'economia (agost del 1936), fins que assumí la presidència del Consell de la Generalitat i la conselleria de finances (setembre del 1936), a més de la de cultura (abril del 1937). Cessà pel maig del 1937 i fou nomenat conseller de finances, des del juny del 1937 fins a la fi de la guerra civil. En aquest període organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col·lectivitzacions. S'exilià pel febrer del 1939, i residí a França. El govern franquista en demanà l'extradició, que fou denegada, arran de la protesta indignada que dugué a terme la legació de Mèxic prop del mariscal Pétain en ocasió de l'entrega a Franco del president Companys. Pogué, així, fugir a Suïssa, on obtingué el dret d'asil. Tornà a París el 1944, i rebutjà el càrrec de ministre en el govern de la República Espanyola a l'exili. El 1954, quan el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, dimití per motius de salut, es convocà a la ciutat de Méxic —on residia el grup més nombrós de diputats— l'elecció de la Mesa del Parlament de Catalunya, de la Diputació Permanent i del President de la Generalitat. El dia 7 d'agost fou elegit president de la Generalitat a l'ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, pels diputats del Parlament de Catalunya, encara que la seva presència fou només testimonial (9 diputats); altres foren representats o enviaren el seu vot. Renuncià a formar govern a l'exili, i, després de viatjar per diferents països d'Amèrica, fixà la residència a França, a Saint-Martin-le-Beau (Orleanès). Fins a la mort del general Franco mantingué una actitud testimonial, en defensa de la legitimitat de la presidència de la Generalitat com a únic poder català. Des del 1976 intensificà els contactes amb polítics catalans de l'interior, i, després d'un viatge a Madrid, on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977, enmig d'una impressionant rebuda popular. Nomenat president de la Generalitat provisional per designi reial, amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris, formà un Consell Executiu unitari. Després d'una gestió molt personal, pragmàtica i, en ocasions, polèmica, un cop aprovat l'Estatut del 1979 i elegit el Parlament de Catalunya, el maig del 1980 investí Jordi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat i es retirà a una posició d'observador crític de la política del país. El 1980 fou investit doctor honoris causa per la universitat de Tolosa (Llenguadoc). El mateix any cedí al monestir de Poblet el seu arxiu, a cura de la Fundació Montserrat Tarradellas i Macià. El 1985, el govern francès el féu commandeur de la Legió d'Honor i el 1986 el rei d'Espanya li concedí el marquesat de Tarradellas.
Presidents del Govern basc a l'exili. Aguirre y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de coreligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.

Leizaola Sánchez, Jesús María de (1896-1989)
Polític i escriptor basc. Llicenciat en dret per la universitat de Valladolid, fou elegit (1931) diputat a Corts pel PNB i reelegit el 1933, any en què obtingué la plaça de secretari de la diputació de Guipúscoa. Fou conseller de Justícia i Cultura en el primer govern basc (1936), càrrec que continuà exercint a l'exili fins el 1960 que fou designat per a substituir el lehendakari Aguirre. Cap a la darreria del 1979 retornà definivitament al País Basc i el 16 de desembre lliurà els poders del govern a l'exili. En 1980-84 fou diputat del Parlament Basc per Biscaia. Col·laborà en diferents òrgans de premsa i fou autor d'estudis sobre poesia popular basca.
Papes. Joan XXIII (1881-1963)
Nom que prengrué Angelo Giuseppe Roncalli en ésser elegit papa (1958-63). Consagrat bisbe (1925), fou nomenat visitador apostòlic de Bulgària i, posteriorment, delegat apostòlic de Turquia i Grècia (1935). Pius XII l'envià de nunci a París (1944) i el nomenà cardenal patriarca de Venècia (1953), on convocà un sínode i restaurà la basílica de San Marco. Tot just elevat al pontificat, convocà un sínode a Roma i el concili II del Vaticà, que obrí l'any 1962. Amplià el col·legi cardenalici. Obrí l'Església Catòlica al diàleg amb el món i afavorí les relacions amb els cristians de les diverses confessions creant el Secretariat per a la Unió dels Cristians. El seu magisteri trobà una expressió excepcional en les encícliques Mater et Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963). Fou beatificat a Roma el 3 de setembre de 2000 per Joan Pau II, juntament amb el papa Pius IX i tres persones més: José Chaminade, fundador dels marianistes, l'abat benedictí Columbà Marmion i el bisbe italià Tommasso Reggio.
Pau VI (1897-1978)
Nom que prengué Giovanni Battista Montini en ésser elegit papa (1963). Format a la Universitat Gregoriana i a l'Acadèmia de nobles eclesiàstics, fou agregat a la nunciatura de Varsòvia. Assistent nacional dels universitaris catòlics italians (1926-31), collaborà amb Pius XII com a substitut de la secretaria d'estat (1937) i com a prosecretari (1952). Dificultats d'entesa li proporcionaren l'arquebisbat de Milà (1954), on desplegà una vasta activitat. Creat cardenal per JoanXXIII (1958), n'esdevingué successor. Donà impuls decisiu a les tres darreres sessions del concili II del Vaticà i n'assumí plenament l'esperit, així com el desig de continuar el diàleg amb el món, plasmat en les encícliques Ecclesiam suam (1964) i Populorum progressio (1967) i la Carta al cardenal Roy (1971). Més controvertides resulten Mysterium fidei (1965), Sacerdotalis coelibatus (1967) i, sobretot, Humanae vitae (1968). Creà el sínode dels bisbes i els secretariats per als no cristians i per als no creients i donà vigor a les conferències episcopals. Entre el 1964 i el 1970 emprengué viatges, de signe pacífic (ONU) i ecumènic (Jerusalem, Consell Ecumènic de les Esglésies a Ginebra), i pel camí diplomàtic intervingué en la resolució dels conflictes mundials. Promogué l'Any Sant del 1975, que coronà amb esperança l'esforç del postconcili. Durant els darrers anys de pontificat veié accentuada la crisi dogmàtica, disciplinària i espiritual a l'interior del catolicisme, i, de portes enfora, no fou escoltat en les crides insistents a la pau. El seu testament i unes consideracions pòstumes sobre la mort revelen plenament una qualitat d'esperit ja prou manifestada en vida.
Pius XII (1876-1958)
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58). Ordenat de sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a Munic (1919) i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera part del seu pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la (agost del 1939) ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada ciutat oberta per estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions humanitàries d'atenció als empresonats, de salvació de jueus —sense una condemnació oberta de la persecució racista— i de salvaguarda dels represaliats polítics. Acabada la guerra, creava ensems una Oficina d'informació per a presoners i refugiats i una Comissió pontifícia d'Assistència, dedicava especial atenció a les esglésies de l'Est europeu, en precària situació, i, alhora que encoratjava les formacions democratacristianes europees, condemnava el comunisme i tota possible col·laboració dels cristians amb ell. S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de la seva persona quan, en morir Maglione (1944), assumí ell mateix la secretaria d'Estat, centralisme que enfortí la cúria romana. Promogué l'evangelització missionera, sobretot a l'Àfrica, la difusió dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica —congressos d'Apostolat Laïcal (Roma, 1951 i 1957)— i la vitalització de la vida interna de l'Església amb la reforma litúrgica de la setmana santa, del dejuni eucarístic, etc, i la promoció de la religiositat popular —Anys sants (1950-54)—. Del seu abundant magisteri es destaquen sobretot Mystici Corporis (1943), sobre l'Església, Divino Afflante Spiritu (1943), sobre la Sagrada Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947), sobre els instituts seculars, Mediator Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de l'Església, Sacramentum ordinis (1948) i Menti nostrae (1950), sobre el sacerdoci ministerial, Humani generis (1950), sobre la teologia i el relativisme dogmàtic; finalment, després d'una consulta per escrit a tot l'episcopat, proclamà el dogma de l'Assumpció de Maria (1950).

La perspectiva d'una possible beatificació d'aquest papa avivà la polèmica entorn de la seva actuació durant la Segona Guerra Mundial. L'any 1997 el jesuïta Pierre Blet publicà el llibre Pie XII et la seconde guerre mondiale d'après les archives du Vatican. Juntament amb tres jesuïtes més, Burkhart Schneider, Angelo Martini i Robert Graham, Blet tingué accés als arxius vaticans que contenen documents relacionats amb l'actitud de Pius XII durant la guerra. En la seva obra s'analitzen els texts diplomàtics del papa des de la seva elecció, l'any 1939, fins al 1945. Segons l'autor, els dilemes de Pius XII foren contrarestats per la confiança que posà en els episcopats nacionals perquè actuessin en funció de les situacions i per la considerable acció caritativa de la Santa Seu, que arribà a salvar prop de 800 000 jueus. La polèmica es revifà l'any 1999 amb la publicació del llibre Hitler's Pope: The Secret History of Pius XII, del periodista britànic John Cornwell, molt crític amb la seva figura.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1939 Els primers 15.000 refugiats travessen la frontera (gener).Ocupació de Tarragona (15 gener). Caiguda de Barcelona (26 gener). Últimes Corts republicanes en territori de l'Estat espanyol, a Figueres (1 febrer). Caiguda de Girona (4 febrer). Final de la guerra civil a Catalunya (10 febrer). Ocupació de tot Catalunya per part de l'exèrcit franquista (febrer). Exili de milers de catalans. Dimissió d'Azaña (27 febrer). Constitució del Consell Nacional de Defensa, a Madrid (Casado) (5 març). Ocupació de Madrid (28 març). Ocupació de València (30 març). Fi de la guerra civil (1 abril). Supressió de les institucions catalanes. Concentració de presos i execucions al Camp de la Bota. Constitució a Barcelona del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques. S'estableix la cartilla familiar de racionament (maig). Inici de la Segona Guerra Mundial (3 setembre) (fins al 1945). Franco promulga el Decret de neutralitat espanyola (en la guerra mundial). Fundació del Consell Nacional de Catalunya. Fundació del Front Nacional de Catalunya.  
1940 Ocupació de Tànger. Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Espanya, "país no bel.ligerant". Entrevista Franco-Hitler. Ley de Unidad Sindical i creació dels sindicats verticals. La Gestapo deté a França el president Companys i el lliura a les autoritats franquistes (agost). Lluís Companys és afusellat a Montjuïc (15 octubre). Josep Irla, president de la Generalitat. Consells de guerra i condemnes. Molts habitatges s'habiliten com a presons. Donatius de l'Ajuntament de Barcelona a la «División Azul».
1941 Entrevista Franco-Mussolini. Formació de la División Azul. Primer enfrontament maquis-Guàrdia Civil. Fundació de l'INI. Creació de RENFE.
1942 Cortes Españolas. Franco visita Barcelona. Arriben patates per a l'abastament de la població.
1943 Llei de rebel.lió militar: tots els delictes polítics seran jutjats en consell de guerra (març). Espanya, país neutral. Un grup de procuradors a Corts reclamen el retorn a la monarquia. Política proteccionista a la gran indústria.
1944 Es crea el Document Nacional d'Identitat (DNI), que substitueix la Cèdula d'Identificació (maig). Ocupació de la Vall d'Aran pel maquis (octubre).
1945 Els aliats entren a Berlín i Hitler capitula (abril). Manifest de Joan de Borbó. Fuero de los Españoles. Fundació del Moviment Socialista de Catalunya. Es crea de nou el cos del sometent. Creació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) (juny) (Espanya en queda fora). Grans restriccions d'electricitat i benzina. Fi de la Segona Guerra Mundial (2 setembre). Vaga a la Maquinista per celebrar el final de la II Guerra Mundial.
1946 L'ONU condemna el règim franquista (febrer). Retirada dels ambaixadors. Comença la Guerra Freda. Vaga general a Manresa. Vagues a Barcelona, al Vallès i a Mataró. Creació de la companyia elèctrica ENHER.
1947 Mor Francesc Cambó (abril). Festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat (27 abril). Eva Perón visita Barcelona (juny). Referèndum de ratificació de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (juliol). Tractat Franco-Perón. Militarització de la Hispano-Suiza i vagues al tèxtil a Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró i a diverses empreses.
1948 Comença el bloqueig soviètic de Berlín (els aliats responen amb el pont aeri) (juny): inici de la guerra freda.
1949 Quatre membres del PSUC són afusellats a Barcelona (febrer). Creació de l'empresa Seat, amb participació majoritària de l'INI (juny).
1950 L'ONU anul.la les sancions contra Franco (novembre). Retorn dels ambaixadors.Comencen a entrar en funcionament les centrals hidroelèctriques a l'Alt pirineu (23 de 1950 a 1960). Arribada del blat canadenc a Barcelona.
1951 Vaga de tramvies a Barcelona (febrer-març). Fundació de la SEAT. Creació de FECSA.
1952 Fi del racionament (març). Supressió del racionament del pa. Pla Badajoz. XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (maig). Espanya és admesa a la UNESCO. Construcció d'habitatges socials per part dels diferents organismes públics.
1953 Concordat amb la Santa Seu (agost). Pacte Espanya-EUA (setembre).
1954 Arriben els repatriats de la División Azul (abril). Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili (7 agost).
1955 Constitució dels grups CC. Ingrés d'Espanya a l'ONU (desembre).
1956 Independència del Marroc. Descontentament obrer i universitari. Vagues obreres a Astúries, Euskadi i Catalunya (abril). Revolta universitària. Tancament de la Universitat de Barcelona (novembre). Creació de Televisión Española (TVE). Vaga dels ciclistes a Terrassa, en protesta per les taxes. Vaga del metall a Barcelona. Vagues al tèxtil i a Olivetti.
1957 J.M.de Porcioles, alcalde de Barcelona (març). Tractat de Roma pel qual es crea la Comunitat Econòmica Europea (CEE) (març). Membres de l'Opus Dei entren a formar part del govern (març). Es posa a la venda el SEAT 600 (juny). Conflictes al Sàhara i a l'Ifni. Guerra d'Ifni (novembre) (fins març 1958). Boicot als transports públics a Barcelona. Primera assemblea lliure d'estudiants a la Universitat de Barcelona.
1958 Vagues obreres a diverses empreses (març). Ley de Principios Fundamentales del Movimiento (maig). Constitució del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (novembre). Final de les restriccions elèctriques (abril). Vagues a diverses empreses.Creació del Comitè de Coordinació Universitària. Es crea SOCC, Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya.
1959 Fundació d'ETA (juliol). Pla d'Estabilització (juliol). Visita del president nord-americà Eisenhower. Esclata l'afer Galinsoga, director de La Vanguardia (juny). Vaga a SEAT i altres empreses. Forta repressió del governador.
1960 Quico Sabater, guerriller anarquista, és mort a Sant Celoni (gener). Fets del Palau de la Música Catalana (maig). Detenció de Jordi Pujol.Consell de guerra sumaríssim.
1961 Fundació d'Òmnium Cultural. Primeres manifestacions de la Nova Cançó i "Els Setze Jutges".L'USO apareix a Catalunya. Demostració sindical «Arte y Deporte» al Camp Nou. Vagues a la Universitat.
1962 Gran conflictivitat laboral. Vaga minera a Astúries. Aparició de Comissions Obreres (CC.OO.). Neix el FOC. Inundacions al Vallès Occidental, Barcelonès i Baix Llobregat (25 de setembre). A Jordi Conill, condemnat a mort, li és commutada la pena per 30 anys de presó (9 d'octubre). Consolidació de la Nova Cançó.
1963 López Rodó presenta el Plan de Desarrollo. Erupció de vagues a tot Catalunya. «Maig calent». Manifest de 130 intel·lectuals. Declaracions de l'abat Escarré de Montserrat, a Le Monde (novembre).
1964 El règim celebra els "25 años de paz". I Plan de Desarrollo. Carta de 400 sacerdots al bisbe sobre les relacions església-estat (març). Vaga dels autobusos a Sabadell (2 de maig). Per commemorar el 250è aniversari de la pèrdua de les llibertats catalanes, se celebra la primera manifestació, no autoritzada (11 setembre). Primer programa en català a TVE. Constitució de les CCOO a la Parròquia de Sant Medir (Barcelona) (20 novembre): Comissions Obreres, a Catalunya.
1965 Accions de protesta a la banca (gener). Manifestació de CCOO a la Plaça Antonio López (23 de febrer). Expulsió de l'abat Escarré de Montserrat (març). Agitació universitària.
1966 Campanya "Volem bisbes catalans" (gener). Constitució de la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya). Assemblea constituent del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona als caputxins de Sarrià ("la Caputxinada") (9 març). Manifestació de capellans (uns 130) a Barcelona, contra les tortures a un estudiant (11 de maig). Nomenament de Cassià Just com a abat de Montserrat. Ley de Prensa. Ley Orgánica del Estado, aprovada en referèndum (desembre).
1967 Estat d'excepció a Biscaia. Devaluació de la pesseta. Gran conflictivitat. Saqueig del «Casal de la Lliga Espiritual de Ntra. Sra. de Montserrat», a Barcelona (18 de febrer). El TOP declara il·legals les CCOO. Judici a Alfons Comín al TOP (7 de setembre).
1968 Independència de Guinea. Primer assassinat d'ETA. II Plan de Desarrollo. Maig francès. Revoltes estudiantils a Europa.
1969 Assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona (17 de gener). Són detinguts J. García-Nieto, A. Comín i altres a causa de l'estat d'excepció (25 de gener). Manifestació de 280 capellans davant del bisbat. Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor seu. Escàndol MATESA. Estat d'excepció. Fundació del PSAN. L'home arriba a la Lluna: allunament d'Armstrong i Aldrin. Es constitueix la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (desembre).
1970 Segueix l'escàndol MATESA. Ley General de Educación. Aturada total al port de Barcelona (setembre). Procés de Burgos contra quinze militants d'ETA (desembre). Tancada a Montserrat; assemblea d'intel.lectuals al monestir de Montserrat, en protesta pel Procés de Burgos
(12-14 desembre). Vaga a la Maquinista. Lluites pel conveni a la SEAT.
1971 Vaga a la SEAT i assassinat del treballador Ruiz Villalba (setembre). Conflictes al metall de Barcelona: Maquinista, Macosa, Harry Walker. Fundació de l'Assemblea de Catalunya
(7 novembre). Detenció de tres advocats a Barcelona i escorcoll dels despatxos (desembre).
1972 III Plan de Desarrollo. Protestes generalitzades contra la nova Llei d'Educació (febrer). Vaga a les mines de Sallent.
1973 L'almirall Carrero Blanco, president del Govern. Vaga a Sant Adrià de Besòs. Detenció de 113 membres de l'Assemblea de Catalunya (28 d'octubre). El cardenal Jubany defensa els drets de llibertat, de reunió i d'associació. Assassinat de Carrero Blanco, per un escamot d'ETA
(20 desembre). Arias Navarro, president del Govern. Judici contra dirigents de CC.OO. (Procés 1001). Felipe González, elegit secretari general del PSOE. Comença la crisi econòmica mundial (crisi del petroli). Crisi energètica. Augmenta l'atur en els països industrialitzats.
1974 Arias Navarro promet reformes. Crisi de les relacions Església-Estat. Execució del jove llibertari Salvador Puig Antich i del polonès Heinz Chez (2 març). "Revolució dels clavells" a Portugal. Conflictes a les empreses Hispano Olivetti i SEAT. Fundació d'Unió de Pagesos. Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de CSC (novembre).
1975 Ley de Prevención del Terrorismo (llei antiterrorista). Afusellaments de militants d'ETA i FRAP (rebuig internacional). Crisi del Sàhara (Marxa Verda). Plataforma Democràtica. Mort de Franco (20 novembre). Joan Carles I, rei (22 novembre). S'inicia el procés de transició. Vaga de periodistes en solidaritat amb l'empresonament de Huertas Clavería. Constitució del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (desembre).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • AINAUD, J.M.; COLOMER, J.M. i RIQUER, B. DE. Els anys del franquisme. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • BIESCAS, J.A. i TUÑÓN DE LARA, M. España bajo la dictadura franquista (1939-1975). Historia de España editada per Tuñón de Lara. Labor. Barcelona, 1981.
  • BIESCAS, J.A. España bajo la dictadura franquista. Labor. Barcelona, 1990.
  • CARR, R. i FUSI, J.P. España, de la dictadura a la democracia. Planeta. Barcelona, 1979.
  • CIERVA, R. DE LA. Historia del franquismo. Planeta. Barcelona, 1975.
  • FONTANA, J. (editor). España bajo el franquismo. Crítica. Barcelona, 1986.
  • GALLO, M. Histoire de l'Espagne franquiste. Robert Laffont. París, 1969.
  • GALLO, M. Historia de la España franquista. Ruedo Ibérico. París, 1969.
  • MIGUEL, A. DE. Sociología del franquismo. Euros. Barcelona, 1975.
  • MOLINERO, C. i YSÀS, P. El règim franquista. Feixisme, modernització i consens. Eumo. Vic, 1997.
  • MORADIELLOS, E. La España de Franco, 1939-1975. Síntesis. Madrid, 2000.
  • MORENO FONSERET, R. (editor). El franquismo. Visiones y balances. Universitat d'Alacant. Alacant, 1999.
  • RUIZ JIMÉNEZ, J. Iglesia, Estado y sociedad en España, 1930-1982. Argos Vergara. Barcelona, 1984.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • ABELLA, R. La vida cotidiana en España bajo el régimen de Franco. Argos Vergara. Barcelona, 1985.
  • ABELLA, R. La vida cotidiana bajo el régimen de Franco. Ediciones Temas de Hoy. Madrid, 1996.
  • ABELLA, R. Por el Imperio hacia Dios. Crónica de una postguerra. Planeta. Barcelona, 1978.
  • ABELLÁN, J.L. (editor). El exilio español de 1939. Taurus. Madrid, 1977.
  • COLOMER, J.M. La ideologia de l'antifranquisme. Edicions 62. Barcelona, 1985.
  • ELLWOOD, S. Prietas las filas. Historia de la Falange Española, 1933-1983. Crítica. Barcelona, 1984.
  • ESTEBAN, J. DE i LÓPEZ GUERRA, L. La crisis del estado franquista. Labor. Barcelona, 1977.
  • FERNÁNDEZ VARGAS, V. La resistencia interior en la España de Franco. Istmo. Madrid, 1981.
  • GALLO, M. Iglesia y Sociedad en España, 1939-1975. Madrid, 1977.
  • JÁUREGUI BERECIARTU, G. Ideologia y estrategia política de ETA. Análisis de su evolución entre 1959 y 1968. Siglo XXI. Madrid, 1981.
  • KAISER, C.J. La guerrilla antifranquista. Ed. 99. Madrid, 1976.
  • MARTÍ GÓMEZ, J. La España del estraperlo (1936-1952). Planeta. Barcelona, 1995.
  • MARTÍN GAITE, C. Usos amorosos de la posguerra española. Anagrama. Barcelona, 1994.
  • PAYNE, S.G. Falange. Historia del fascismo español. Ruedo Ibérico. París, 1963 / Sarpe. Madrid, 1985.
  • SERRANO, S. Maquis. Historia de la guerrilla antifranquista. Temas de Hoy. Madrid, 2001.
  • SOPEÑA MONSALVE, A. El florido pensil: memoria de la escuela nacionalcatólica. Crítica. Barcelona, 1994.
  • TUSELL, J. La oposición democrática al franquismo. Planeta. Barcelona, 1977.
  • TUSELL, J. Franco y los católicos. La política interna española entre 1945 y 1957. Alianza Universidad. Madrid, 1984.
  • TUSELL, J. La dictadura de Franco. Alianza Editorial. Madrid, 1996.
  • VILAR, S. Protagonistas de la España democrática. La oposición a la dictadura. Ediciones Sociales. París, 1969.
  • VILAR, S. Historia del antifranquismo, 1939-1975. Plaza y Janés. Barcelona, 1984.
  • OBRES SOBRE FRANCO

  • ARTIGAS, J. Caricatures de Franco. La Campana. Barcelona, 1995.
  • BACHOUD, A. Franco. Crítica. Barcelona, 2000.
  • FRANCO BAHAMONDE, F. Pensamiento político de Franco (2 volums). Ediciones del Movimiento. Madrid, 1975.
  • FRANCO SALGADO-ARAUJO, F. Mis conversaciones privadas con Franco. Planeta. Barcelona, 1976.
  • GONZÁLEZ-DORIA, F. Liturgias para un caudillo. Manual de dictadores, Cambio 16. Madrid, 1977.
  • PRESTON, P. Franco, caudillo de España. Grijalbo. Barcelona, 1994.
  • SUÁREZ FERNÁNDEZ, L. Francisco Franco y su tiempo (7 volums). Fundación Nacional Francisco Franco. Madrid, 1994.
  • VÁZQUEZ MONTALBÁN, M. Los demonios familiares de Franco. Dopesa. Barcelona, 1978.
  • VIVER PI-SUNYER, C. El personal político de Franco (1936-1945). Vicens Vives. Barcelona, 1978.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • FERRAN DE POL, L. La ciutat i el tròpic.
  • MARTÍN SANTOS, L. Tiempo de silencio.
  • RODOREDA, M. La plaça del Diamant.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • CASTELLÓ, J.E. España: siglo XX (1939-1978). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1989.
  • RIERA, I. Opressió i resistència. El franquisme (1939-1975). Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1991.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Esa pareja feliz. Juan Antonio Bardem, 1951.
  • Surcos. J.A. Nieves Conde, 1951.
  • Bienvenido, mister Marshall. Luis García Berlanga, 1952.
  • La caza. Carlos Saura, 1965.
  • La escopeta nacional. Luis García Berlanga, 1977.
  • Operación Ogro. Gillo Pontecorvo, 1979.
  • Espérame en el cielo. Antonio Mercero, 1987.
  • Los años vividos. Mercedes Odina. RTVE, 1991.
  • Tu nombre envenena mis sueños. Pilar Miró, 1996.
  • Los años bárbaros. Fernando Colomo, 1998.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà