Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

EL REGNAT D'ISABEL II (1833-1868)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es construeix l'Estat liberal a Espanya. Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic que va donar lloc al carlisme va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les apiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.

El liberalisme espanyol, però, va presentar, igual que a la resta d'Europa en aquella època, una important divisió.
D'una banda, hi havia els liberals moderats, partidaris d'un règim liberal conservador, amb sobirania compartida, sufragi censatari, restricció de llibertats, defensors de la propietat i  dels interessos del més rics, l'alta noblesa i l'alta burgesia.
D'altra banda, els liberals progressistes, partidaris d'un règim liberal més obert, amb sobirania nacional, sugfragi censatari, però de base electoral més àmplia, i més llibertats, més aprop de la mitjana i petita burgesia.

Els interessos d'ambos grups van fer complicada la consolidació de l'Estat liberal espanyol. Els moderats ho van tenir més bé, en tenir, des del principi, el recolzament de la Corona, a qui agradava molt més un tipus de liberalisme que no li fes perdre massa poder. Els progressistes, en canvi, no tindran altra mitjà que els pronunciaments militars per accedir al poder.
Els militars, en efecte, jugaran un paper important en la revolució liberal espanyola, protagonitzant pronunciaments o cops d'Estat per fer-se amb el poder: els militars progressistes per accedir-hi i els militars moderats per recuperar-lo.

Fent balanç, però, els moderats van disfrutar molt més del poder que els progressistes. Els progressistes governen només en curts períodes, però molt intensos en reformes. Entre aquests darrers, apareix una nova força política, els demòcrates, més agosarats, partidaris d'un liberalisme més obert encara, amb sobirania popular, sufragi universal i més llibertats.

El panorama polític s'anava complicant. Per la dreta, els carlins van seguir defensant l'absolutisme i la tradició; la derrota en les tres guerres carlines, farà totalment inviable el seu projecte. Pel centre, els moderats i els progressistes difereixen en la intensitat i profundidat de les reformes liberals. La Unión Liberal va intentar conjugar ambdues tendències. Per l'esquerra apareixen els demòcrates (més tard, els republicans).

El liberalisme havia derrotat l'absolutisme, i el capitalisme i la societat classista s'anaren imposant d'una manera lenta però imparable, ara que la burgesia havia pogut fer-se amb el poder polític i va poder legislar en favor de la llibertat econòmica, base del capitalisme.
Però si bé el liberalisme s'havia consolidat, el problema era veure quin tipus de règim liberal es consolidava, si el model moderat o el model progressista.

En el regnat d'Isabel II distingim dos grans períodes:
En primer lloc, l'època de les regències (1833-1843) , coincidint amb la minoria d'edat de la reina, amb la regència de Maria Cristina (1833-1840), amb majoria de governs moderats, i la regència del general Espartero (1840-1843), amb govern progressista.
En segon lloc, pròpiament el regnat d'Isabel II (1843-1868), amb governs moderats, llevat del parèntesi del Bienni Progressista.

El desprestigi dels moderats, cremats per tants governs, i de la pròpia reina, va fer que el 1868, amb la Revolució de Setembre, aquesta hagués d'abandonar el país. Començava llavors una etapa democràtica, el Sexenni, en la qual les forces polítiques que havien quedat marginades per l'hegemonia dels moderats (progressistes, unionistes, demòcrates, republicans) tindran l'oportunitat d'imposar un nou tipus de liberalisme. La seva hora havia arribat, però el fracàs del seus projectes farà que, finalment, en l'època de la Restauració, acabi triomfant definitivament el liberalisme moderat.

Activa la música

When I Need You

Temes relacionats

El regnat de Ferran VII
El carlisme
El Sexenni Revolucionari
El catalanisme
Economia i societat en el segle XIX
El moviment obrer espanyol i català
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. La revolució liberal-burgesa.
- El pas de l'absolutisme al liberalisme.
- Les bases del règim liberal.
- El liberalisme a Espanya.
2. Els partits liberals espanyols.
- Els liberals moderats.
- Els liberals progressistes.
- Els demòcrates.
- La Unió Liberal.
3. La minoria d'edat d'Isabel II (1833-1843).
3.1. La regència de Maria Cristina (1833-1840).
- La Primera Guerra Carlina.
- Les reformes moderades.
- Les reformes progressistes.
- Les bullangues de Barcelona.
- La fi de la regència.
3.2. La regència del general Espartero (1840-1843).
- Les bullangues de Barcelona.
4. La majoria d'edat d'Isabel II (1843-1868).
4.1. La Dècada Moderada (1844-1854).
- L'obra legislativa.
- Altres mesures.
- La Segona Guerra Carlina.
4.2. El Bienni Progressista (1854-1856).
- L'obra legislativa.
- Conflictes durant el bienni.
4.3. Govern de la Unió Liberal i dels moderats (1856-1868).
- La crisi econòmica i política.
- L'oposició: el Pacte d'Ostende.
5. La fi de la monarquia d'Isabel II.
- La Revolució de Setembre del 1868.
En l'etapa
1833-1868 es construeix l'Estat liberal a Espanya.

Revolució
Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat.
Revolució burgesa
Procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d'eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat. Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l'exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses foren les revolucions nord-americana i la francesa.
Revolucions liberal-burgeses

Conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il.lustració. La seva acció consistí a desmantellar les estructures de l'Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.
El cicle revolucionari burgès comença amb la revolució americana (1776-1783) i la revolució francesa (1789-1799) i es tanca el 1848.
La revolució liberal suposa el pas de l'absolutisme al liberalisme. Absolutisme
Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
Liberalisme
Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes.
Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d'associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l'activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s'escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari i el liberalisme radical o democràtic.
El nou règim liberal-burgès, es fonamentava en els principis de la democràcia política. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants.
Divisió de poders
Teoria política divulgada per Montesquieu en la seva obra "L'esperit de les lleis", segons la qual els poders de fer lleis (legislatiu), de jutjar (judicial) i d'executar i fer complir les lleis (executiu) han d'estar separats i exercits per persones i institucions diferents (assemblees o parlaments, tribunals i governs, respectivament).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder.
Parlament

Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució.
Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució. La doctrina i el moviment constitucionalistes sorgiren com a reacció enfront de l'estat absolut i s'estengueren per Europa, especialment durant el s XIX. Lligat al corrent liberal, el constitucionalisme té en el parlamentarisme la seva forma més adient.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells.
Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
República

Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Sobirania
Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen. Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen. Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen. Qualitat del poder polític d'un Estat o d'un organisme que no està sotmès a cap altre poder. És la font de la qual emana la legitimitat del poder dels qui manen.
Sufragi
Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals.
El liberalisme a Espanya. El liberalisme a Espanya
En el context hispànic, els mots liberal i liberalisme nasqueren per a designar els partidaris d'un règim constitucional i els principis que aquests sustentaven, en contraposició als qui volien la perduració de l'absolutisme, qualificats com a servils. Tot i que l'actuació dels diputats catalans a les corts de Cadis no els féu distingir en la defensa dels principis liberals (cosa que pot explicar-se per les relacions que mantenien amb els estaments dominants de l'antic règim, però també per la manca de plantejaments revolucionaris d'una burgesia que vivia en aliança amb la monarquia absoluta, que li reservava el mercat colonial), el liberalisme es difongué ràpidament als centres urbans, especialment a Barcelona, on el cònsol francès observava el 1814 que, llevat del poble baix, que estava fanatitzat pel clergat, "la resta de la gent només pensa en la constitució". Les dificultats dels anys 1814-20 posaren en relleu la necessitat de liquidar l'antic règim, i dugueren la burgesia industrial catalana a actituds conseqüents d'oposició, en les quals fou secundada per amplis sectors populars. La burgesia estigué present en bona part dels intents revolucionaris que culminaren el 1820, com es pot advertir en el de Lacy, que tingué lloc a Catalunya el 1817, o en el de Vidal a València, on un membre de la rica família dels Beltran de Lis fou executat, el 1819, per la seva participació en aquest intent insurreccional frustrat. La revolució del 1820 significà l'inici d'una etapa nova i decisiva: la primera en què una política liberal començà a aplicar-se en la realitat. El suport popular que obtingué el liberalisme augmentà considerablement, especialment a les zones urbanes i en aquelles comarques rurals en què s'havia produït majorment el pas cap a una agricultura comercialitzada. Però també en aquests anys començà a produir-se una escissió entre aquell sector dels liberals que volia unes transformacions revolucionàries (exaltats) i el que s'acontentava amb uns canvis formals en l'organització política, confiant que la resta es produiria com a conseqüència (moderats). La divisió prosseguí en l'exili de 1823-33, mentre una bona part dels terratinents feudals de l'estat espanyol, adonant-se de la inviabilitat del vell règim, s'apropaven als liberals moderats per tal d'arribar a una aliança entre les que el marquès de Miraflores anomenava "classes propietàries", sobre la base d'un mínim de canvis polítics imposats des de dalt, i amb la contrapartida d'acceptar la metamorfosi de la propietat feudal de la noblesa (la de l'Església fou confiscada i venuda en la desamortització) en propietat burgesa. L'establiment d'un règim constitucional es féu en un seguit de transicions, des de la mínima concessió que significava l'Estatut Reial fins a la Constitució del 1837, que acarnissà els enfrontaments entre els qui, des d'aleshores, s'anomenaren partit moderat i partit progressista. Darrere els moderats hi havia l'aliança dels terratinents i la burgesia industrial, guarida de les seves vel·leïtats revolucionàries des del moment mateix que havia assolit allò que la interessava i refermada en actituds conservadores per la por al proletariat, que iniciava aquells anys les primeres reivindicacions col·lectives i posava els fonaments d'un sindicalisme que aparegué ple de força des del 1840. Fins a la revolució del 1868 el poder estigué sobretot en mans del partit moderat (o d'un tercer partit intermedi, la Unión Liberal, que restava més a la vora d'aquest), amb curtes etapes de predomini progressista, que bastaren, però, per a demostrar les limitacions de la política que aquest darrer partit es proposava de fer i donaren lloc a una escissió que constituí el partit demòcrata, del qual s'escindiren, a llur torn, els grups republicans. Bé que es distingien per concepcions molt diverses de l'abast que havien de tenir les llibertats que tots propugnaven formalment i que en els més avançats, especialment en els republicans, hi havia elements d'un populisme interclassista, hom pot considerar aquests partits com a fonamentalment burgesos, especialment pel que fa a llurs concepcions sobre la propietat. Les forces obreres naixents foren fins el 1868 aliades d'aquests grups, sobretot dels republicans, fins que arribaren a comprovar les discrepàncies fonamentals que els dividien i l'escassa transcendència que la implantació de la República havia de tenir per a la resolució de llurs problemes propis i específics. Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d'aparença parlamentària, que arribà a permetre's fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d'arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l'organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com "un conjunt d'idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d'aquestes idees" al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del començament del s XX, amb l'aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l'enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l'avenç del que s'havia d'esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.

Els dos grans partits de l'època isabelina foren els moderats i els progressistes, que representaven els dos grans corrents del liberalisme de la primera meitat del segle XIX. Liberalisme moderat o doctrinari
De signe burgès i estès durant les revolucions de 1830, defensava la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica.
Liberalisme radical o democràtic
De signe més popular i estès durant les revolucions de 1848, defensava la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D'aquesta línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics.


Els liberals moderats. Liberals moderats
Eren un grup heterogeni format per terratinents, grans comerciants i intel.lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i dels alts comandaments militars. Eren defensors a ultrança de la propietat privada, garantia del model social que volien preservar, i van trobar en el sufragi censatari (vot reservat a aquells que tenien béns o rendes; només podien votar la noblesa terratinent i l'alta burgesia) l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a la política. Així mateix, defensaven el principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona, tot atorgant a aquesta amplis poders d'intervenció política (nomenar ministres, dissoldre les Corts, etc.), i es van mostrar partidaris de limitar els drets dels ciutadans, especialment els col.lectius, com la llibertat de premsa, opinió, reunió i associació. Finalment, representaven l'opció més clerical del liberalisme, en defensar la confessionalitat catòlica de l'Estat i la influència ideològica de l'Església catòlica.
Durant el regnat d'Isabel II, tenien el suport de la Corona i foren els únics cridats a formar govern.
Partit Moderat
Nom genèric que adoptà el corrent polític partidari de mantenir alhora una certa fidelitat al regim liberal iniciat el 1833 amb la regència de Maria Cristina i de garantir l'ordre social. La seva aparició significà de fet, especialment al Principat, l'abandó per part de la burgesia d'una certa aliança amb les classes populars per a passar a recolzar-se en l'aristocràcia latifundista dominant també en la nova monarquia. Inicialment, els moderats foren coneguts com a estatutistes (partidaris de l'estatut reial de Martínez de la Rosa del 1834) o jovellanistes, elements liberals que feren costat al baró de Meer el 1837, després dels avalots populars i de l'època de les bullangues que seguí els fets del 1835. Reberen l'impuls sobretot de la Junta de Comerç de Barcelona. Malgrat promoure l'anomenat avalot de les Levites, no pogueren evitar la pujada al poder d'Espartero, afavorida pels fets del partit progressista a Barcelona pel juliol del 1840. Tanmateix, foren els principals beneficiats dels moviments antiesparteristes del 1842 i el 1843 (l'anomenada Insurrecció Centralista). Amb la pujada al poder de Narváez i després de la derrota del moviment de la Jamància, els moderats o el moderantisme dominaren també a Catalunya la vida política fins el 1854, malgrat haver de fer cara a la guerra dels Matiners (1846-48). Cercaren sobretot una fictícia pau social basada en la repressió i en una conjuntura econòmica favorable que permeté un desenvolupament considerable industrial i dels negocis. Alhora, facilitaren la supeditació administrativa i política del Principat a l'uniformisme espanyol. Ara bé, el moderantisme no fou homogeni al Principat. Trigà a disposar d'uns òrgans de premsa explícits i de personalitats polítiques brillants. A partir del 1837 aconseguí d'emparar-se d'El Guardia Nacional (1835-41), El Vapor i el "Diario de Barcelona", però fracassà en l'intent d'endegar una premsa explícitament de partit ("La Paz", març-novembre del 1838; "El Papagayo", 1841; "La Corona", 1843). Hi hagué també uns elements molt directament relacionats amb la burgesia industrial que plantejaren la necessitat de superar l'enfrontament polític entre moderats i progressistes i que feren gala d'un moderantisme més liberal que el de les autoritats (aquest és el cas, per exemple, de l'Institut Industrial de Catalunya i del seu òrgan de premsa "El Bien Público"). En un altre sentit, també J.Balmes, amb "La Civilización" (1841), intentà una renovació del moderantisme des de posicions catòliques liberals i reformistes. Finalment, Mañé i Flaquer (amb el "Diario de Barcelona") encapçalà la renovació que significà la Unión Liberal després del Bienni Progressista de 1854-56; a partir de llavors, de fet, el partit moderat desaparegué.
Sobirania compartida
La legitimitat del poder recau, de manera compartida, en el rei i les Corts.
Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Els liberals progressistes. Liberals progressistes
Eren un grup heterogeni, en el qual predominaven els sectors burgesos i urbans, que tenien com a denominador comú l'esperit de reforma. Defensaven el principi de sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema polític; rebutjaven el poder moderador de la Corona i no acceptaven la seva intervenció directa en la política. Defensaven que la sobirania nacional pertanyia únicament a les Corts, i que la Corona no havia d'exercir cap funció moderadora ni d'intervenció directa en la vida política, tot i que podia dissoldre les Corts. Eren partidaris d'enfortir els poders locals (Ajuntaments lliurement elegits, Milícia Nacional,...) i defensaven amplis drets individuals i col.lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió, etc.). D'altra banda, també mantenien el principi del sufragi censatari, però eren partidaris d'ampliar el cos electoral. La seva posició a favor de la reforma agrària i de la restricció de la influència eclesial feia que tinguessin una base popular de classes mitjanes i d'artesans a les ciutats, completada amb una part de l'oficialitat de l'exèrcit, i dels professionals liberals (professors, periodistes, advocats, etc.).
Només accediren al poder a través dels "pronunciamientos".
Partit Progressista
Nom que adoptà el corrent polític liberal exaltat durant les corts de 1836-37, després que els fets de La Granja (12 d'agost de 1836) obliguessin la reina regent Maria Cristina a nomenar un govern liberal radical. Partidari del poder sobirà de la nació, pretengué la configuració d'una monarquia constitucional (constitució de juny del 1837) i una certa modernització econòmica del país (especialment a través de la desamortització), que permetés efectivament d'acabar amb la guerra civil i amb la situació de contínua bancarrota financera de l'estat. Tanmateix, la seva base social heterogènia i la manca tant d'una organització interna com d'un programa clar afavoriren un quasi constant allunyament del poder i, més en especial, l'escissió de l'ala esquerrana. Hagué de recórrer a caps militars (en especial a Espartero) i al dret de rebel·lió (justificació de la legitimitat de la revolta, en no tenir mitjans legals d'accés al poder) per a governar en 1840-43 i en 1854-56. Posteriorment, fracassada la política de retraïment parlamentari imposada per Salustiano Olózaga amb l'esperança d'aconseguir el fraccionament de la majoria governamental, hom tornà a la pràctica del pronunciament militar. L'èxit de la Revolució de Setembre, del 1868, dugué Prim al cabdillatge, però després de la seva mort (desembre del 1870) es produí el definitiu esquarterament del partit. Al Principat, la seva força restà força debilitada en produir-se l'opció moderada de gran part de la nova burgesia industrial, que veié amb espant les bullangues que seguiren els fets del 1835. Així mateix, després del bombardejament de Barcelona per ordre d'Espartero pel novembre del 1842, es produí la ràpida diferenciació del corrent més radical del partit cap al credo democràtic. De fet, no fou fins 1854-56 que es produí l'aparició de personalitats polítiques progressistes brillants, en especial Laureà Figuerola, Joan Prim, Víctor Balaguer, Pasqual Madoz, Ciril Franquet, Ildefons Cerdà, etc. Com a òrgans de premsa més importants cal esmentar "El Constitucional" (1837, 1839-43, 1852-56), "El Barcelonés" (1846-56), de Manuel Saurí, "El Catalán" (fundat el 1848) i "La Corona de Aragón" (fundat el 1854), de Víctor Balaguer. A les Illes, el partit, encapçalat per Josep Miquel Trias i Marià de Quintana, sembla que aconseguí una forta incidència a Palma de Mallorca, relacionat en especial amb alguns interessos navals i comercials.
Krausisme
Corrent de pensament, lligat a la filosofia de Krause, desenvolupat al s XIX, que tingué una notable importància a Castella. Introduït a la Península Ibèrica per Julián Sanz del Río, en foren també figures representatives Francisco Giner de los Ríos i Manuel Ortí y Lara. Als Països Catalans, només arribà a influir en Francesc Pi i Margall i en Manuel Sales i Ferré. El krausisme, marginal a la major part d'Europa, representà a Espanya un intent de renovació intel·lectual i d'acostament a Europa, especialment pel que fa a l'ètica i a la pedagogia (sobretot amb la fundació de la Institución Libre de Enseñanza). Els krausistes ocuparen nombroses càtedres entre el 1850 i el 1875, any que en foren foragitats per la Restauració. Sembla que l'arrelament del krausisme a Castella com a ideologia progressista, quan a Europa imperava el positivisme, es deu a la seva moderació i a l'harmonització entre el racionalisme i un cert misticisme (antieclesial però no pas ateu). De fet, però, desembocà en el republicanisme, i àdhuc, com en el cas de Julián Besteiro, en el socialisme democràtic.
Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques.

Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Laïcisme
Doctrina que defensa la independència de l'home, de la societat, i més particularment de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa.
Dels progressistes més radicals sorgirà, a partir del 1849, el grup dels demòcrates.  Liberals demòcrates
Apareixen com una escissió dels progressistes, que van donar origen a la formació del Partit Demòcrata, l'any 1849. Els demòcrates defensaven el sufragi universal, l'ampliació de les llibertats públiques, la intervenció de l'Estat en l'ensenyament, l'assistència social i també la fiscalitat amb la finalitat de pal.liar les diferències socials i de garantir el dret a la igualtat dels ciutadans. També va consolidar el republicanisme de caràcter federal, present a Catalunya des dels anys 40 i que molt aviat va arrelar entre els sectors obrers i menestrals.
Partit Democràtic
Grup polític format com a Partit Democràtic-progressista per l'abril del 1849 a Madrid a partir del projecte de programa que l'ala esquerrana del partit progressista —els diputats José Ordax Avecilla, Nicolás María Rivero, Aniceto Puig i Manuel Aguilar— havia presentat pel desembre del 1848. S'hi demanava el ple reconeixement dels drets i les llibertats individuals, el sufragi universal, la completa desamortització civil, l'aboliment de les quintes, etc. Aquesta plataforma, juntament amb una política governamental molt repressiva (de fet estigué sempre en la clandestinitat excepte en 1854-56), permeté al nou grup d'ésser l'únic i fràgil suport d'una àmplia gama de tendències polítiques amb progressistes, republicans i elements socialitzants, coincidents en la reivindicació d'unes llibertats democràtiques mínimes. El seu primer comitè organitzador fou impulsat sobretot per Sixto Cámara i ja de bon començament hom es relacionà estretament amb una societat secreta, Los Hijos del Pueblo, dirigida per Fernando Garrido. Hom desenvolupà una intensa activitat publicista amb periòdics com "La Asociación" (Madrid, 1850), "El Trabajador" (Madrid, 1851-52) o "La Actualidad" (Barcelona, 1852-53). Al Principat, recollí membres dels nuclis cabetians i republicans (N.Monturiol, A.Terrades, F.de P.Coello, P.Montaldo, Ceferí Tresserra, J.A.Clavé, etc). L'elaboració d'un cert programa obrerista (Catecismo democrático, 1852) els permeté d'influir en el moviment obrer. La participació del partit en la revolució del 1854 n'afavorí un espectacular creixement. Tingué en aquelles corts uns vuit diputats dels Països Catalans. Els principals periòdics foren "La Voz del Pueblo" a Madrid i "El Eco de la Actualidad" a Mallorca. El retorn a la clandestinitat afavorí el domini del sector més radical i les relacions amb les societats secretes. En 1857-58 Tresserra, Cervera, etc, crearen la societat carbonària El Falansterio, que s'imposà a la direcció del partit. El fracàs de la via revolucionària (intents de Sixto Cámara el 1859 i de Pérez del Alamo el 1861) determinà el debat dels següents punts: aliança amb l'esquerra del progressisme, professió explícita de republicanisme —incontestada des del 1858—, federalisme o unitarisme i contingut econòmico-social del programa. La necessitat de donar al partit un caràcter diferenciat en aquest darrer punt produí l'ascens de Pi i Margall, el qual després d'haver afavorit el 1860 una entesa momentània davant la divisió provocada per la polèmica entre Orense i Garrido ("Declaració dels Trenta"), es féu càrrec de la direcció, el 1864, de "La Discusión" (Madrid, 1856-66). Intentà de recollir la tradició socialitzant del partit, defensà la intervenció de l'estat en la vida econòmica i, atacant l'aliança amb els progressistes, afirmà un contingut republicà-federal. Per contra, Castelar i "La Democracia" (Madrid, 1863-66) defensaren l'"individualisme" amb una concepció liberal del paper de l'estat en el món econòmic i preconitzaren l'entesa amb el progressisme. Davant aquesta divisió, al Principat Robert Robert i Ceferí Tresserra cercaren sense gaire èxit una conciliació i els cooperativistes Roca i Galés s'alinearen amb els individualistes; "socialistes" foren, en canvi, Antoni Gusart, Pau Alsina, F.Sunyer i Capdevila, els germans Rubaudoneau, etc. L'òrgan de premsa del partit a Barcelona fou "El Comercio de Barcelona" (1864-66). Tanmateix, la nova pujada al poder de Narváez determinà una dèbil aliança amb els progressistes (Prim) i després del fracàs de la sublevació militar del juny del 1866, la signatura del pacte d'Ostende (agost del 1866) i de Brussel·les (juny del 1867), que prepararen la revolució del 1868. Triomfant aquesta, la majoria del partit es constituí en Partit Democràtic Republicà Federal. Sols una facció, la moderada de Cristino Martos (els cimbrios), acceptà la monarquia com a forma de govern amb el Manifest de conciliació monàrquica del novembre del 1868 i mantingué per un temps la denominació de Partit Democràtic.
Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.

Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.
El 1854 apareix una nova formació política, que reunirà, en un partit de centre, moderats i progressistes. Unión Liberal
Partit polític espanyol nascut d'una aliança electoral concertada entre alguns moderats i progressistes arran de la revolució del 1854. El 1858 Leopoldo O'Donnell li donà forma definitiva. La Unión Liberal governà durant el període de 1858-63 i de 1865-66, sempre sota la presidència d'O'Donnell. Al marge de les corts, conspirà contra Isabel II i en favor del seu fill Alfons. Participà en la revolució del 1868 i en el govern que en sorgí. En morir O'Donnell (1867), el succeí com a cap del partit el general Serrano. La major part dels afiliats a aquest partit seguiren Cánovas —que hi havia iniciat la carrera política— quan aquest fundà el Partido Conservador. A Catalunya, tingué inicialment, gràcies al seu programa descentralitzador i al seu suposat centrisme, el suport de Joan Mañé i Flaquer i de l'equip de col·laboradors del "Diario de Barcelona", que formaven M.Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa i Josep Coll i Vehí; a València, n'eren caps Domènec Mascarós i el brigadier José Berruezo, i també s'hi adherí Joan Prim.
Durant la minoria d'edat d'edat d'Isabel II
(1833-1843) foren regents la seva mare Maria Cristina i el general Espartero.
Regència
Govern d'un estat monàrquic en lloc i en nom del rei. Pot esdevenir-se durant la seva minoritat, per absència seva del territori o per incapacitat jurídica seva. En alguns estats, aquests governs marquen períodes específics de la pròpia història. Així, a França, la Regència designa, per antonomàsia, el període de govern del duc Felip d'Orleans (1715-23), durant la minoritat de Lluís XV. A l'estat espanyol hi ha diversos períodes de regència, entre els quals la regència de Marianna d'Àustria (1665-75), la de Maria Cristina de les Dues Sicílies (1833-40), la d'Espartero (1840-43) i la de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902). Una altra mena de regència és la d'Urgell (1821-22), contra el règim constitucional, i la proclamada, el 1952 (Regència Nacional d'Estella), per una línia carlina, la més conservadora, no vinculada des d'aleshores a cap dinastia.
Regent
Dit de la persona o les persones que exerceixen el càrrec de cap de l'estat durant la minoritat del rei o a causa de la seva inhabilitació reconeguda.
La regència de Maria Cristina
(1833-1840).
A la mort de Ferran VII i durant la regència de la seva vídua, la reina Maria Cristina, va començar la revolució liberal a Espanya.
Maria Cristina va haver de recolzar els liberals per desfer-se de l'oposició dels carlins.
Pragmàtica Sanció
Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d'on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina.
Llei Sàlica
Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D'origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d'Espanya per Felip V d'Espanya (1713). Carles IV intentà d'anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina.
Primera Guerra Carlina
Guerra civil (dita també modernament guerra dels Set Anys). Motivada, d'una manera inmediata, pel plet successori plantejat a la mort de Ferran VII, però la causa profunda de la qual era la divisió del país en absolutistes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en liberals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de Maria Cristina, representada per la seva mare com a reina governadora i regent durant la minoritat. D'ací els noms de carlins i d'isabelins o cristins donats als uns i als altres, respectivament. La ruralia era absolutista, però no assolí a tot arreu la força necessària per a manifestar-se carlina d'una manera efectiva. També era carlí el clericat regular i una bona part del secular. Els absolutistes comptaren, a més, amb els voluntaris reialistes, que a la fi de la Dècada Ominosa eren una força que arribà als 120 000 homes. Ultra absolutistes monàrquics, els carlins eren partidaris de mantenir els privilegis de l'Església, i els més extremistes (apostòlics), del restabliment de la inquisició. L'esperança il·lusòria d'un aixecament general influí en els plans carlins. El partit isabelí era molt heterogeni: hi figuraven l'aristocràcia madrilenya, els alts funcionaris i els caps i oficials de l'exèrcit, i la burgesia, la menestralia i el proletariat urbans. A més, Maria Cristina cercà el suport dels liberals més actius, exiliats o presos (decret d'amnistia general del 15 d'octubre de 1832). Els canvis polítics (del despotisme il·lustrat de Cea Bermúdez a Mendizábal, passant pel moderat Martínez de la Rosa) es reflectiren en indecisions del govern, rivalitats entre generals i, al carrer, en moviments anticlericals (matança de religiosos, a Madrid, el 17 de juliol de 1834; crema de convents a Reus i a Barcelona, el 23 i el 25 de juliol de 1835), puix que el poble considerava l'Església suport principal del carlisme i promotora de la guerra. Aquesta guerra fou, doncs, el resultat d'un conflicte entre els grups socials en un moment que el país efectuà una virada històrica (esfondrament de l'antic règim, 1814-33; revolució burgesa, 1833-44). La localització de l'aixecament carlí, que fou constant a totes tres guerres carlines, comprèn Navarra i el País Basc (residència del pretendent i escenari de la lluita decisiva), les comarques muntanyenques de Catalunya (Berguedà, Lluçanès i Solsonès sobretot), les terres muntanyoses del sud de l'Ebre, les quals hom sol anomenar imprecisament el Maestrat, fent extensiva la denominació del baluard principal (Ports de Morella — Alt Maestrat) a una regió extensa i de límits mal definits que comprengué, sota Cabrera, part de les comarques tortosines, el Baix Aragó, part de la Serrania de Conca i algunes comarques valencianes de l'interior. Això palesa la força que tingué en l'adhesió popular al carlisme el sentiment foralista, expressament salvaguardat al conveni de Bergara (1839). L'aixecament carlí es produí a mesura que es difongué la notícia de la mort de Ferran VII (el 29 de setembre de 1833): a Talavera de la Reina, el 3 d'octubre; el dia 5, a Bilbao, Vitòria, Prats de Lluçanès (on Josep Galceran llançà el primer crit a favor de Carles V); el 8, a Guipúscoa, i gairebé simultàniament a Navarra i a La Rioja. Al Maestrat fou més tardà: el baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu, proclamà Carles V el 13 de novembre, a Morella. La reacció del govern de Maria Cristina fou immediata i eficaç: Dalmacio Vélez Sarsfield i Jerónimo Valdés al nord de la Península Ibèrica, Manuel Bretón al Maestrat i Manuel Llauder a Catalunya ocuparen les places insurrectes i dispersaren les primeres partides (com la d'Agustí Saperes al Principat); Santos Ladrón, cap de l'alçament a Navarra, i el baró d'Herbers foren jutjats i afusellats. Però aquell mateix any (14 de novembre) el general Tomás Zumalacárregui prengué el comandament de les forces carlines a Navarra, les organitzà i instruí, i aviat redreçà la situació amb un seguit de moviments i combats (a Nazar i Asarta; presa de la fàbrica d'armes d'Orbaizeta, combats del pont d'Arquijas, d'Ilarregi i Larremiar, etc), executats amb audàcia i destresa tàctica. Successivament es desprestigiaren com a comandants en cap de les forces isabelines els generals Jerónimo Valdés, Vicente Quesada, José Ramón Rodil i fins i tot el vell guerriller Francisco Espoz i Mina. Els liberals s'hagueren de retirar a la dreta de l'Ebre i abandonar gairebé tot Navarra, llevat de Pamplona. La necessitat d'obtenir una victòria esclatant que permetés de finançar la lluita obligà Zumalacárregui a assetjar Bilbao (10 de juny de 1835); pocs dies després morí ferit per una bala, i els carlins hagueren d'aixecar el setge (1 de juliol). El tractat de la Quàdruple Aliança (25 d'abril de 1834) assegurà a Isabel II l'ajut de França, Gran Bretanya i Portugal, algunes tropes franceses procedents d'Algèria i la legió britànica de George Lacy Evans, que ajudà les tropes d'Espartero a trencar el setge de Sant Sebastià (maig del 1836) i disputà la sagnant batalla d'Oriamendi (16 de març de 1836). Amb els carlins lluitaren legitimistes francesos i oficials prussians. Carles V fou reconegut per Sardenya i les Dues Sicílies; el Vaticà, Àustria, Rússia i Prússia es mantingueren a l'expectativa; simpatitzaven, però, amb la causa carlina. Encoratjats pels èxits de Zumalacárregui, drenaren cap al nord una bona part de les forces governamentals i encoratjaren els carlins dels Països Catalans: Manuel Carnicer i Ramon Cabrera reorganitzaren les partides aragoneses, valencianes i tortosines (hivern de 1833-34). Un intent de Carnicer d'enllaçar amb els carlins de la Catalunya Nova fracassà a Maials (10 d'abril de 1834), on els caps liberals Josep Carratalà i Manuel Bretón obtingueren una victòria rotunda. Carnicer fou detingut (abril), jutjat i afusellat pels liberals, i Cabrera prengué el comandament de les forces del Maestrat. Els seus principals comandants foren Llagostera, Domènec Forcadell (el Serrador), Tallada, Quílez i Cabañero. Des del primer moment la guerra fou d'una gran duresa per a tots dos bàndols. Vicente Quesada, en fracassar el seu intent de negociar amb Zumalacárregui, inaugurà el sistema de represàlies (abril del 1834), immediatament correspost pel cap carlí. Ningú, però, no assolí una fama d'implacabilitat comparable a la de Cabrera (el Tigre del Maestrat, per als liberals); l'afusellament de la seva mare a Tortosa (16 de febrer de 1836) a petició del general Agustí Nogueras i amb la conformitat del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, portà la lluita a extrems d'inaudita crueltat. El conveni d' Elliot (abril del 1835) no es féu extensiu a Catalunya fins pel juliol del 1837, i al Maestrat fins per l'abril del 1839 (conveni de Segura-Lécera, amb pactes similars). Al Principat persistí l'acció de partides d'escassa o nul·la cohesió. Ni entre els capitosts sorgits del clericat o del poble, com Benet Tristany (mossèn Benet), Climent Sobrevias (el Muchacho), Bartomeu Porredon (el Ros d'Eroles), Manuel Ibáñez (el Llarg de Copons), Joan Cavalleria, Josep Galceran, Josep Pons (dit Bep de l'Oli), Antoni Borges, Joan Castells, Pere Grau, etc, ni entre homes més preparats militarment, com Ignasi Brujó, Josep Joan de Torres, Josep Masgoret, el baró d'Hortafà, Josep Segarra i altres, no aparegué cap figura de la talla de Cabrera o de Zumalacárregui. Mort aquest, el comandament de les tropes carlines havia passat al general Vicente González Moreno (dit el Botxí de Màlaga pel fet d'haver participat en la mort de José M. Torrijos), home sense dots de comandament, que fou derrotat per Luis Fernández de Córdoba a Mendigorría (16 de juliol de 1835). En aquest context cal situar la crisi del govern moderat i el triomf dels progressistes, a cavall de la protesta popular que, a Barcelona, prengué formes revolucionàries: crema de convents (25 i 26 de juliol de 1835), assassinat del general Bassa, incendi de la fàbrica Bonaplata (5 d'agost). Aquest malestar social es comunicà al País Valencià i a Andalusia; les juntes es multiplicaren i obraren amb una autonomia que vorejava la independència, sobretot la del Principat de Catalunya, però també les del País Valencià, Saragossa, Màlaga i Cadis. Primer el comte de Toreno i després Mendizábal (15 de setembre) encarrilaren la protesta popular: desamortització dels béns eclesiàstics, creació de les diputacions provincials, transformació de la milícia urbana (els urbans) en guàrdia nacional (els nacionals). La caiguda de Mendizábal provocà el motí dels sergents de La Granja (13 d'agost de 1836), però el retorn dels progressistes fou contrarestat pel moviment revolucionari dels oficials de la guàrdia reial (Pozuelo i Aravaca, agost del 1837). La situació política dels cristins i el propòsit de crear un front unit des de Galícia fins a Catalunya mogué els carlins a organitzar diverses expedicions: la de Basilio Antonio García, la de Miguel Gómez (juny-desembre de 1836), a la qual s'afegí Cabrera, que des d'Astúries i Galícia arribà per Lleó i les Castelles fins a Andalusia (presa de Còrdova) i Extremadura. L'afebliment de l'exèrcit cristí del nord, que havia destacat forces en persecució de Gómez, permeté als carlins un nou intent de prendre Bilbao; Espartero, successor de Fernández de Córdoba en el comandament suprem (setembre de 1836), derrotà els assetjadors en la duríssima batalla de Lutxana (24 de desembre) i es convertí en la primera figura militar del partit cristí. A Catalunya, l'acció enèrgica d'Espoz y Mina reduí l'activitat carlina. Juan Antonio Guergué, en anar-se'n de Catalunya, deixà el comandament general repartit entre Benet Tristany i Ignasi Brujó, dualitat que no millorà el rendiment de les forces carlines. Per l'agost del 1836 arribà per França el comandant enviat des de Navarra: Rafael Maroto, però fou derrotat a Prats de Lluçanès (9 de setembre) i hagué de sortir per Andorra. El succeí el seu cap d'estat major, Blas María Royo, el qual féu un treball seriós d'organització. L'indisciplinat mossèn Benet derrotà els liberals als Hostalets, prop de Cervera (22 de febrer de 1837), on el «canonge general» féu afusellar 240 presoners, acte reprovat per Royo, que havia iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per a aplicar el conveni d'Elliot a Catalunya. Royo topà amb la Junta Superior Governativa de Catalunya, constituïda pel novembre del 1836, dita més tard Junta de Berga (havia estat instal·lada abans a Borredà i a Solsona); aquestes diferències degeneraren en conflicte obert amb el seu successor, el mariscal de camp Antonio de Urbiztondo (juny del 1837 — gener del 1838). Aquest prengué Berga (12 de juliol de 1837), que des d'aleshores substituí Solsona com a capital carlina de Catalunya. Destituït per la junta, Josep Segarra es féu càrrec del comandament. En el camp cristí l'exercia el barceloní baró de Meer, general. El desig d'aprofitar la creixent puixança de Cabrera al Maestrat, i potser també el motí dels sergents de La Granja, originà l'expedició contra Madrid, que fracassà. Durant el seu pas per Catalunya es confirmaren les característiques de la guerra al Principat: les comarques riques, que haurien pogut mantenir un exèrcit, eren a mans dels liberals; els carlins mai no posseïren la Seu d'Urgell ni Puigcerdà, Vic o Olot. Juan Antonio de Zaratiegui avançà per Castella, entrà a Segòvia (4 d'agost de 1837) i arribà fins a Las Rozas i Torrelodones simultàniament a l'expedició reial, que era a Arganda amb l'avantguarda, manada per Cabrera, a les envistes d'El Retiro. El 1838, per influència dels apostòlics, que dominaven en els consells de Carles V, fou nomenat comandant en cap el mediocre Guergué en substitució de José Ignacio de Uranga. Espartero assolí una victòria important: la presa de Peñacerrada (22 de juny de 1838), i Carles V substituí Guergué per Maroto, exiliat a Bordeus des del 1836, figura destacada del partit moderat carlí (oposat al dels apostòlics, intransigents o furibunds), que reorganitzà l'exèrcit. El front del nord passà a segon terme a causa de la brillant activitat de Cabrera al Maestrat: prengué Morella (26 de gener de 1838) i en féu la capital de la seva administració. Ocupà diversos pobles del Matarranya i del Baix Aragó, obligà el veterà Marcelino Oraa a aixecar el setge de Morella (16 de juliol — 17 d'agost) i infligí, a les envistes de Maella, una derrota total a la columna comandada per Ramón Pardiñas (1 d'octubre). El 2 de juliol havia entrat a Catalunya, per Andorra, el nou comandant general Charles d'Espagnac, ben conegut per la seva actuació com a capità general del Principat (1827-32). L'elecció no pogué ésser menys encertada: ordenancista i aferrat a la disciplina, millorà la instrucció de les tropes, però els seus rampells de sàdica crueltat i l'apatia que demostrà al camp de batalla (pèrdua de Solsona, 27 de juliol; fracàs de l'expedició a la vall d'Aran) el desprestigiaren, malgrat els assalts victoriosos a Manlleu, Ripoll i Moià, viles que féu incendiar, i tingué una fi tràgica (2 de novembre de 1839). El cansament dels combatents es féu evident; entre els carlins es produïren, a més, la desmoralització i les lluites de partit: Maroto féu afusellar Guergué i altres caps del partit navarrès (19 de febrer de 1839) i féu el cop d'estat de Villafranca de Oria (Ordizia) (25 de febrer) per obligar Carles V a anul·lar la seva destitució i a exiliar el bisbe de Lleó i altres consellers apostòlics; ultra això, hi hagué l'aparició entre els bascs del moviment Pau i Furs d'Antonio de Muñagorri. L'esfondrament del carlisme del País Basc era previsible quan Espartero proposà a Maroto un conveni, tot esperonant l'ofensiva de les forces liberals a Biscaia (ocupació de Durango, 22 d'agost). Maroto acabà limitant les seves pretensions a dos punts: respecte als furs (poc explícit en el document signat) i reconeixement dels graus militars carlins (perfectament clar i que hom féu efectiu tot seguit). El conveni de Bergara (31 d'agost de 1839) no fou acceptat per Carles V, que passà a França, seguit per alguns fidels. La pacificació de Galícia, Astúries, Extremadura i La Manxa fou quasi immediata. Però les autoritats carlines de Catalunya, que havien rebutjat el conveni, continuaven la guerra. Espartero aplegà totes les seves forces i marxà contra Cabrera; ocupà Morella (30 de maig de 1840) mentre aquest es retirava amb el seu exèrcit (uns 6 000 homes) al Principat de Catalunya (juny); Antonio Van-Halen havia lliurat la darrera batalla a Peracamps (28 d'abril) contra Josep Segarra. Cabrera, en passar l'Ebre, es féu càrrec del comandament al Principat; encara defensà Berga, però el 6 de juliol travessà la frontera amb les darreres forces carlines.
Conveni de Bergara
Nom amb el qual és conegut el pacte acordat per Espartero i Maroto, caps respectius de l'exèrcit cristí i carlí, a Oñati. El conveni fou signat a Oñati i ratificat per ambdós caps a Bergara (31 d'agost de 1839). Implicava el reconeixement d'Isabel II com a reina legítima, la conservació dels furs bascs compatibles amb la Constitució del 1837, la promesa d'una amnistia i el respecte a la graduació dels militars carlins. El pacte fou rubricat amb l'abraçada dels dos ex-rivals (Abrazo de Vergara). El conveni de Bergara no fou reconegut pel rei carlí Carles V ni pels carlins catalans, ja que Cabrera continuà la guerra (1840), bé que, perseguit per l'exèrcit liberal, hagué de retirar-se a França.
Els liberals moderats tenien el suport total de la Corona i foren els únics cridats a formar govern.
Reformes destacades dels governs moderats.
Camarilla
Conjunt de persones (familiars o amics) que, subreptíciament, influeixen en les decisions d'alguna autoritat superior, d'alguna personalitat.
Divisió provincial
El decret del 30 de novembre de 1833 establia la divisió de l'estat espanyol en 49 províncies (50 d'ençà del 1927), de les quals quatre corresponien al Principat, amb les mateixes capitals de la distribució anterior, tres al País Valencià, amb capitals a Castelló, València i Alacant, i una a les illes Balears amb capital a Palma de Mallorca. Cada província quedava dotada d'un governador civil com a delegat del govern central i suprema autoritat dins el departament i una diputació provincial com a corporació representativa, que en el seu origen era d'elecció democràtica popular.
Estatut Reial
Carta atorgada per la reina regent d'Espanya Maria Cristina, en nom de la seva filla Isabel II, per l'abril del 1834 i que fou vigent fins a l'agost del 1836. Fou inspirat en la carta (1814) de Lluís XVIII de França i elaborat per Martínez de la Rosa. Establia unes corts amb dues cambres: l'estament de pròcers, els quals podien ésser hereditaris (grans d'Espanya) o vitalicis (nomenats pel rei), i l'estament de procuradors, escollit per sufragi censatari restringit i que només tenia dret de deliberació i petició i la facultat d'aprovar les lleis i els imposts. L'Estatut no aconseguí de satisfer cap partit polític, i el motí de La Granja (agost del 1836) obligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, reformada al cap de poc temps per la del 1837.
Carta Atorgada
Carta constitucional atorgada per un sobirà. Es diferencia d'una constitució perquè no és obra d'una assemblea, sinó concessió del cap d'Estat.
Els progressistes només accediren al poder a través dels "pronuncia-
mientos".
Reformes destacades dels governs progressistes.
Pronunciament
Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l'estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d'estendre's cap a la població civil o d'arribar ràpidament als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint col·lectivament les ordres d'una manera passiva però sense enfrontar-s'hi directament.
Desamortització
Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures. Té per finalitat limitar les possibilitats d'adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat.
La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d'assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l'absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l'anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D'altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola.
A la Península Ibèrica, fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d'aleshores endavant. L'esperit il·lustrat d'acadèmies i societats econòmiques reforçà l'opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l'expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l'altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l'objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l'autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats. Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l'excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d'escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d'altra banda, frenà l'amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l'estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l'antic règim (1823-33) i la reversió a l'Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l'acaparament de terres.
Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l'increment de les rendes de la terra, al s XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l'expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60 947 000 rals, al País Valencià, de 61 764 900, i a les Balears, de 10 321 800. La reducció de convents decretada (1808) durant l'ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d'Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l'absolutisme (1823) anul·là totes les reformes.

Desvinculació
Desvinculació de patrimonis. Legislació complementària de les lleis desamortitzadores espanyoles del s XIX en virtut de la qual foren posats en circulació els béns vinculats a la noblesa (mayorazgos) i abolides les senyories jurisdiccionals. El problema de la necessitat de desvincular, que ja s'havien plantejat els il·lustrats, tingué les primeres repercussions pràctiques els anys 1798 i 1799, quan hom permeté la venda de predis vinculats sempre que el producte de les vendes fos ingressat a la caixa d'amortització. El primer plantejament coherent del problema no arribà, però, fins a les corts de Cadis, que decretaren l'abolició de les senyories jurisdiccionals (6 d'agost de 1811). La durada d'aquestes mesures fou molt efímera, puix que foren anul·lades amb la tornada de Ferran VII. Durant el Trienni Constitucional hom avançà un pas més, primerament amb un decret de l'11 d'octubre de 1820, que desvinculava els mayorazgos, i després amb una llei del 3 de maig de 1823, que confirmava el decret d'abolició de les senyories del 1811. Al final del Trienni, Ferran VII deixà novament sense efecte totes aquestes mesures, la confirmació definitiva de les quals arribà després de la seva mort amb la regència de Maria Cristina: legislació sobre mayorazgos (1836), reial ordre del 2 de febrer de 1837 i llei del 26 d'agost del mateix any (abolició de les senyories). A diferència de les desamortitzacions eclesiàstica i civil, la desvinculació no implicava cap expropiació, sinó que únicament permetia que fossin posades en venda les propietats abans vinculades, i, per tant, donà lloc a importants transferències de terres. L'abolició de les senyories eliminà, si més no formalment, les últimes restes de prestacions i relacions de dependència de tipus feudal a Espanya.
Desamortització de Mendizábal
Amb el regnat d'Isabel II s'esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d'ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l'Església, la qual n'invertiria l'import en valors de l'estat, pacte que tingué poca eficàcia.
La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d'aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers.

Motí de la Granja
Insurrecció de la guarnició de La Granja, anomenada també dels sergents, que imposà a Maria Cristina el restabliment de la Constitució del 1812, la nit del 12 d'agost de 1836. Fou inspirat pels progressistes —partit que interpretava la dinàmica política del moment—, contra el nomenament del govern Isturiz, moderat, que representava interessos de la cort. El motí fou un prolongament de la rebel·lió de la milícia nacional de Madrid (3 d'agost).
Constitució del 1837
Constitució de la monarquia espanyola promulgada arran dels fets de La Granja (12 d'agost de 1836). Signada per la reina regent, Maria Cristina, en nom d'Isabel II, el 17 de juny de 1837, fou promulgada el 18 de juny. Introduí, respecte a la constitució de Cadis, variacions remarcables amb la intenció de transigir amb els liberals moderats: al mateix temps que proclamava la sobirania nacional (la constitució només era acceptada pel rei) fugia de la confessionalitat expressa (la religió catòlica només era considerada la religió «que professen els espanyols») i mantenia els principis del 1812 sobre els drets individuals, llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, independència dels tribunals de justícia i unitat de fur, etc, deixava de banda l'anterior unicameralisme i dividia les corts en un senat, d'elecció mixta i indirecta, i un congrés de diputats, d'elecció directa, amb iguals facultats, col·legisladors. Si bé el 1839 i el 1840 foren promulgades algunes lleis orgàniques que la desvirtuaven, fou vigent fins a la promulgació de la Constitució del 1845.
Les bullangues de Barcelona durant la regència de Maria Cristina. Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot.
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.

Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.

Crema de Convents, la
Nom amb el qual és coneguda la bullanga ocorreguda en algunes poblacions catalanes pel juliol del 1835, centrada en l'incendi de residències religioses i en l'assassinat de religiosos. S'inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l'assassinat d'uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos. Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms. A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 de juliol), una multitud excitada pel fracàs d'una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins (Santa Caterina, Sant Francesc, Sant Josep, Sant Agustí, el Carme i els trinitaris descalços) i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l'ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana. També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d'Arenys i d'Igualada i les cartoixes d'Escaladei i de Montalegre. Aquesta demostració d'anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d'odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.

Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona
Organisme creat el 10 d'agost de 1835, després de la Crema de Convents i de la fàbrica Bonaplata. Fou elegida entre els gremis, els fabricants, els comerciants, els hisendats i els milicians, i era dominada per membres del liberalisme exaltat, com Antoni de Gironella, Marià Borrell i Francesc Soler. La Junta demanà a la reina regent la convocatòria de corts extraordinàries i, contrària a la divisió provincial, volgué la restauració de l'antiga corona d'Aragó; no aconseguí, tanmateix, el suport de les juntes existents a València i a Saragossa, ni tampoc de les de Girona, Lleida i Tarragona. Malgrat la dissolució dictada pel govern (2 de setembre), es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre). Entre altres realitzacions, procedí al repartiment dels béns dels convents, obtingué el reconeixement del trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, etc. Finalment, després d'imposar el nomenament d'Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, fou dissolta (21 d'octubre de 1835).
Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya
Nom que adoptà el 9 de setembre de 1835 la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a evitar d'ésser dissolta, tal com ho havia ordenat el govern de Madrid.
Junta d'Armament i Defensa
Nom de cadascun dels organismes auxiliars creats el 1836 pel capità general Espoz y Mina a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Eren formades per militars, funcionaris, comerciants, etc, i s'ocuparen de mantenir l'ordre públic i d'aplegar recursos per a lluitar contra els carlins. La de Barcelona intervingué en la reobertura i el funcionament de la seca de Barcelona. Foren suprimides pel govern al principi de l'any 1837. Durant la Insurrecció Centralista de Barcelona, l'any 1843, fou constituïda a Gràcia una nova Junta d'Armament i Defensa per a col·laborar al setge de la ciutat.
Batalló de la Brusa
Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d'on provingué el nom de la unitat.

La Bandera
Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.
Avalot de les Levites
Manifestació que tingué lloc a Barcelona el 21 de juliol de 1840 per part de l'alta burgesia, per demostrar la seva adhesió a Maria Cristina i Isabel II i la repulsa als progressistes. El nom prové de la indumentària dels manifestants. Hi estigueren relacionats l'assassinat de l'advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta d'"El Guardia Nacional".

La fi de la regència de Maria Cristina. Llei d'Ajuntaments
Llei de caràcter moderat que donava a la Corona la facultat de nomenar els alcaldes a les capitals de províncies. La ratificació de la Llei per part de la reina regent Maria Cristina va provocar el descontentament dels progressistes que havien estat marginats del govern. Un seguit de'aixecaments progressistes a diverses ciutats van culminar amb la dimissió de Maria Cristina. Espartero assumiria la Regència.
La regència del general Espartero
(1840-1843).
Lliurecanvisme
Doctrina econòmica basada en el lliure canvi per la qual hom no discrimina contra les importacions afavorint la producció interior o obstrueix les exportacions per afavorir els consumidors domèstics. Ataca l'existència d'aranzels, les restriccions quantitatives i d'altres mitjans que limitin la circulació de productes entre països, malgrat la que justifica l'existència de control i imposicions amb objectius fiscals o sanitaris.
El llirecanvisme es contraposa a proteccionisme.
Les bullangues de Barcelona durant el Trienni Esparterista. Revolta
Alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot.
Bullangues, les
Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l'atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l'afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.

La Campana
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní "El Republicano" (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d'ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el s XIX.
Junta Suprema de Vigilància
Organisme creat a Barcelona (10 d'octubre de 1841) pels progressistes més destacats de l'ajuntament i la diputació davant la revolta dels moderats iniciada per O'Donnell a Pamplona. Inicialment havia estat pensada com a defensora de la indústria tèxtil catalana. Presidida per Joan Antoni de Llinàs, síndic de l'ajuntament, prengué diverses decisions, com la de supressió de tributs (com el dels cóps i el de la lleuda) i, especialment, la d'enderrocar la Ciutadella; Espartero considerà que la Junta lesionava la seva autoritat i encarregà al general Van Halen que la dissolgués (5 de novembre).

Junta Popular Directiva Provisional
Organisme creat a Barcelona el 16 de novembre de 1842 per tal de dirigir la resistència contra el govern d'Espartero. Fou presidida pel periodista republicà Joan Manuel Carsy, que cercà ajut en una Junta Auxiliar Consultiva, formada per ciutadans destacats (marquès de Llo, A.Yáñez, J.Xifré) i fabricants (Muntades, Güell, Comas i Tous). La Junta Popular, per pagar les despeses de defensa, obligà la diputació a lliurar cabals, i alguns dels seus membres en forçaren la caixa forta; desprestigiada, la Junta Popular fou dissolta i fou substituïda per una junta de govern que intentà, sense èxit, una entesa amb Espartero.
Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona
Organisme provisional de govern creat el 6 de juny de 1843, a Reus, amb el nom de Comissió del Poble, i establert el dia 8 a Sabadell amb el nom definitiu. Es proposava d'enderrocar Espartero (Insurrecció Centralista) i exigir la creació d'una Junta Central que representés totes les dels països hiapànics governats per Isabel II. El 15 de juny passà a Barcelona, on investí el general Serrano dels poders del govern provisional. Aquest, però, un cop foragitat Espartero, intentà de dissoldre la Junta, fet que provocà avalots que aviat es desbordaren del seu control (la Jamància). El govern assetjà i bombardejà Barcelona, i la Junta hagué de negociar la rendició de la ciutat (novembre del 1843), després de la qual es dissolgué.
Insurrecció Centralista
Moviment revolucionari que es produí principalment a Catalunya (setembre del 1843 - gener del 1844) per tal d'implantar una Junta Central que democratitzés el govern i exercís la regència. Havia estat acordat (però no dut a terme) per les forces que havien enderrocat el govern d'Espartero (maig-juliol del 1843) amb l'ajuda de la Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona. La burgesia i l'exèrcit, davant el caire revolucionari que prenia el moviment, s'uniren per reprimir-lo, i encomanaren al general Joan Prim la direcció de les operacions militars contra els insurrectes. Aquest bombardejà Barcelona i l'ocupà (novembre del 1843), i liquidà el moviment en prendre Figueres (gener del 1844), defensada per Abdó Terrades i Narcís d'Ametller. A Barcelona, el moviment fou conegut amb el nom de la Jamància.

Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores.
Patuleia
Nom que reberen, a Barcelona, els anys 1835-45 i especialment durant la revolta de la Jamància, els escamots de subproletariat que aprofitaven la situació revolucionària per a destruir monuments i robar o insultar els ciutadans que els semblaven poc afectes a llur causa.

En el període de majoria d'edat d'Isabel II (1843-1868) es posen les bases de l'Estat liberal espanyol.
Etapes del regnat
d'Isabel II:
1. La Dècada Moderada
(1843-1854).
Dècada Moderada
Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la majoria d'edat d'Isabel II (1843) i el pronunciament de Vicálvaro (1854). El nom prové del domini continuat del partit moderat, després d'eliminar Espartero i de reprimir la insurrecció centralista. Els moderats cuitaren a proclamar major d'edat la reina (que només tenia tretze anys), dominada per una camarilla reaccionària. D'altra banda, l'aliança dels progressistes amb els moderats els havia llevat les simpaties de les classes populars i de molts intel·lectuals (que aviat s'integraren en el nou partit democràtic), i els féu incapaços de trencar l'hegemonia moderada. Ramón María Narváez, president del govern (1844), substituí la Constitució del 1837 per la del 1845, molt més conservadora, i exercí una dictadura que l'oposició carlina (guerra dels Matiners) mai no inquietà seriosament; però els escàndols matrimonials de la reina i sobretot els financers (com les concessions ferroviàries del govern del comte de San Luis, 1853-54) i l'agitació obrera creixent minaren la dictadura moderada. L'alçament de Leopoldo O'Donnell amb una part de l'exèrict (Vicálvaro, juny del 1854) no triomfà del tot, però el seu manifest amb Antonio Cánovas del Castillo estengué la revolta; la reina, espantada, hagué de cedir el poder als progressistes. La Dècada Moderada representà, per als Països Catalans, la incorporació definitiva a l'uniformisme centralista. La reforma financera d'Alejandro Mon (1845) anul·là les darreres particularitats catalanes, mentre l'aplicació de les lleis municipal i provincial completaven la centralització de l'estat espanyol. El descontentament que produïren aquestes mesures i la implantació de lleves forçoses provocà un alçament camperol que coincidí amb un nou aixecament de les partides carlines contra els partidaris del lliure canvi, que afavoria l'entrada de productes anglesos a través dels comerciants de Cadis i Madrid. Aquests assoliren una reforma de l'aranzel (1849) que deixà protegits, però, els teixits de cotó, fet que afavorí la indústria tèxtil catalana. Durant aquest període el moviment societari obrer prosseguí de forma clandestina, puix que el govern moderat insistí en la prohibició de les societats obreres i només foren tolerades, en alguns moments, les que figuraven com a associacions de socors mutus (com l'anomenada El Taller, a València, creada el 1851). L'agitació obrera contribuí en gran escala al triomf de l'alçament progressista a Barcelona (14 de juliol), tres dies abans que es produís un alçament similar a Madrid, que enderrocà el govern moderat i inicià l'anomenat Bienni Progressista.
L'obra legislativa durant la Dècada Moderada. Constitució del 1845
Constitució de la monarquia espanyola signada per IsabelII el 23 de maig de 1845. Després de la caiguda de la regència d'Espartero (23 de juliol de 1843) i havent estat establerta, anticonstitucionalment, la majoria d'edat d'Isabel II (8 de novembre de 1843), el 4 de juliol de 1844 havia estat aprovada per les corts convocades per Narváez, amb la facultat de reformar la Constitució del 1837. Recollint els principis fonamentals del «liberalisme doctrinari», la constitució responia a un concert entre les voluntats del monarca i les corts, les dues institucions històriques bàsiques de l'estat. Eliminà els articles radicals de la constitució del 1837: restabliment de la confessionalitat catòlica, supressió de la milícia nacional, major centralisme enfront dels òrgans provincials i municipals, posats sota la intervenció de delegats del govern, reforçament del paper del rei, que ara podia nomenar tots els membres del senat sense restriccions, mentre que la representativitat del congrés de diputats era limitada en ésser elegit per sufragi restringit i en esdevenir renovable cada cinc anys, i no cada tres, com assenyalava el text del 1837. Derogada virtualment arran de la Vicalvarada (1854), fou restablerta per O'Donnell (15 de setembre de 1856), bé que pretengué de limitar-ne el contingut conservador amb una acta addicional que reduïa el nombre de senadors nomenats pel rei, obligava a la reunió de les corts un mínim de quatre mesos l'any i prohibia el nomenament dels alcaldes pel govern en les ciutats grans. Poc temps després Narváez ordenà el retorn íntegre a la constitució del 1845 (octubre del 1856) i afermà encara més l'extracció conservadora del senat mitjançant la llei constitucional de reforma (17 de juliol de 1857). El 20 d'abril de 1864 el govern Mon-Cánovas la restablí novament en la seva integritat i perdurà així fins a la Revolució de Setembre (1868).
Llei d'Administració Local
Llei promulgada pel govern de Narváez l'any 1845, encaminada a controlar el poder municipal, per la que es disposava que els alcaldes dels municipis de més de 2.000 habitants i de les capitals de província serien nomenats per la Corona i els de la resta de municipis pel governador civil.
Consell provincial
Corporació establerta a totes les províncies de l'estat espanyol per una llei del 1845, i duta a la pràctica el 1863, amb atribucions consultives respecte als governadors civils i jurisdiccionals en qüestions contenciosoadministratives. Aquest organisme fou suprimit el 1868, i les seves funcions passaren a la comissió provincial, creada a cada diputació provincial.

Llei de Reforma Fiscal
Llei promulgada l'any 1845, amb l'objectiu prioritari de sanejar la Hisenda estatal. Es van crear nous impostos i es va elaborar un pla per a assegurar-ne el cobrament i un sistema de comptabilitat rigorós dels ingressos i les despeses de l'Estat. La Llei va establir dos tipus d'impostos: els directes i els indirectes.
Imposts directes
Els que graven la renda i el patrimoni.
Imposts indirectes
Els que graven la circulació, el tràfic o el consum de béns i serveis.
Pla General d'Estudis (Pla Pidal)
Conegut com a Pla Pidal, fou promulgat el 17 de setembre de 1845, i organitzava els nivells superiors de l'ensenyament. El Pla Pidal completava la Llei d'instrucció primària, de l'any 1838, que ordenava la creació d'escoles en les poblacions de més de 500 habitants. El responsable del projecte fou Antonio Gil de Zárate, defensor de la formació intel.lectual de la societat civil al marge dels interessos de control ideològic de l'Església. La jerarquia eclesiàstica i els sectors clericals el van criticar molt durament.
El pla definia l'ensenyament secundari com a continuació del primari, especialment adreçat a les classes mitjanes i amb una doble funció: formar l'individu i preparar-lo per als estudis universitaris.
El pla confirmava l'existèbncia jurídica dels instituts provincials, centres públics d'ensenyament secundari que depenien de l'Estat, però que es finançaven a través dels pressupostos de les diputacions provincials. L'Estat va reconèixer l'existència de centres privats d'ensenyament, tant laics com religiosos, però aquests no podien utilitzar la denominació d'institut, sinó la de col.legi.
Codi Penal
Codi aprovat el 1848, modificat el 1850 en un sentit autoritari. Recollia el principi d'adequació i proporcionalitat dels càstigs als delictes comesos. Els tribunals havien d'adaptar a cada cas els càstigs fixats per a cada tipus de delicte tipificat en el codi.
Altres mesures preses durant la Dècada Moderada. Guàrdia Civil
Cos de caràcter militar de l'estat espanyol creat per al manteniment de l'ordre públic, la protecció de les persones i propietats i l'execució de les lleis. Fou constituït el 1844 per decret del govern González Bravo, i en fou confiada l'organització a Francisco Javier Girón, duc d'Ahumada, el qual la comandà fins el 1854. L'actuació de la guàrdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s'estengué aviat a la repressió dels moviments, camperols i de l'anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motivà una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona República, en una sèrie de demandes per a la seva supressió que provocaren la creació de la guàrdia d'assalt. Tot i això, en general, la guàrdia civil se sotmet al principi d'obediència al poder constituït i d'inhibició en la lluita política. Actualment el cos disposa d'uns 60 000 homes sota el comandament d'un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigilància de costes i fronteres, i des del 1959 té cura del trànsit i les carreteres.
Concordat
Conveni sobre els afers eclesiàstics entre el govern d'un Estat i la Santa Seu de Roma, en què cadascuna de les dues parts demana a l'altra garanties i concessions.
Concordat de 1851
Concordat signat el 16 de març de 1851, entre la reina Isabel II i el papa Pius IX, que liquidà els problemes derivats de la desamortització de Mendizábal. El concordat amb la Santa Seu pretenia la reconciliació amb l'Església mitjançant la suspensió de la venda dels béns desamortitzats, el retorn dels no-venuts i el finançament del culte i del clergat. L'Església acceptava el fet consumat de les desamortitzacions, però en contrapartida l'Estat feia concessions importants: reconeixia la religió catòlica com l´única de la nació espanyola, assumia el caràcter catòlic de l'ensenyament i es comprometia a mantenir el culte i els eclesiàstics a través d'una retribució econòmica anual.
Conflictes de la Dècada Moderada: la Segona Guerra Carlina. Segona Guerra Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l'agost del 1847 l'exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau: el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.
Guerra dels Matiners
Nom amb què es coneix la segona guerra Carlina.
2. El Bienni Progressista
(1854-1856).
Bienni Progressista
Nom amb el qual és designat el període que comprèn des del juliol del 1854 al juliol del 1856, que, després del pronunciament (dit la Vicalvarada) dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce a Vicálvaro (Castella), es formà una coalició de progressistes i liberals moderats, presidida per Espartero i amb O'Donnell al ministeri de la guerra. El període és caracteritzat per la constant lluita entre aquestes dues tendències de la coalició, que impossibilità de realitzar la radical transformació que l'estat espanyol necessitava per a convertir-se en un estat modern. Tanmateix, durant aquest Bienni fou promulgada una legislació progressiva que tingué transcendència en el desenvolupament posterior, especialment la llei bancària, la de ferrocarrils i la nova llei de desamortització preparada per Pascual Madoz. Durant aquest període les associacions obreres de Catalunya gaudiren d'una certa tolerància i es convertiren en les més importants de l'Europa continental; però, no aconseguiren llur reconeixement legal. La legislació progressista i les tensions socials —la vaga general catalana del juliol del 1855 i les posteriors vagues agràries de Castella— provocaren que Isabel II, pel juliol del 1856, eliminés del poder Espartero i encarregués el govern a O'Donnell. Les insurreccions populars contra aquesta decisió, especialment fortes a Madrid i a Barcelona, foren sufocades. Tres mesos després la reina substituí O'Donnell per Narváez.
Acció de Vicálvaro
Aixecament dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce, les tropes dels quals, el 30 de juny de 1854, combateren contra l'exèrcit governamental prop de l'antic municipi castellà de Vicálvaro, actualment incorporat a Madrid, i que desencadenà la Revolució del 1854.

Vicalvarada
Nom amb què es coneix la revolució del 1854, que desplaçà els moderats i donà el govern a una coalició liberal-progressista.
Revolució del 1854
Moviment revolucionari espanyol, també anomenat la Vicalvarada Inicialment només fou l'expressió del descontentament del sector liberal de l'exèrcit (generals O'Donnell, Ros de Olano, Dulce, Serrano, etc), que, alhora, traduïa el d'una part de la burgesia; però l'adhesió dels progressistes i de les classes populars de Madrid, Barcelona, etc, obligà a donar contingut polític a la insurrecció (el 7 de juliol, el manifest de Manzanares, redactat per Cánovas del Castillo, prometia descentralització, reforma electoral, restabliment de la milícia nacional, etc) i l'estengué a tot el país; Isabel II hagué de designar Espartero cap del govern i començà així el Bienni Progressista.
Manifest de Manzanares
Manifest en el que es demanava el compliment de la Constitució, la reforma de la Llei electoral, la reducció dels impostos i la restauració de la Milícia Nacional. Els insurrectes de Vicálvaro van intentar atreure els progressistes al seu bàndol amb la publicació d'un text programàtic, el manifest de Manzanares, que incorporava reivindicacions progressistes com ara la revisió de la llei d'impremta, l'ampliació de la llei electoral i el restabliment de la milícia nacional. La crida va trobar resposta en la insurrecció d'algunes ciutats contra el govern i en la formació de juntes revolucionàries (a Barcelona, València, Sant Sebastià i Valladolid).
Junta Provisional de Govern de Catalunya
Organisme creat a Barcelona el 17 de juliol de 1854, arran de l'aixecament revolucionari a tot l'estat espanyol. Era composta per membres de l'ajuntament i tres diputats a les corts i aviat donà la presidència i el comandament de l'exèrcit al Principat al general M.de la Concha (27 de juliol) i acceptà el nomenament de Pasqual Madoz com a governador civil (11 d'agost). Arraconada en part per l'agitació obrera existent —notablement per l'oposició d'aquesta a les selfactines—, obtingué tanmateix la supressió del dret de portes, l'autorització per a l'enderrocament de les muralles i la reorganització de la milícia nacional. No aconseguí, però, d'estendre efectivament la seva autoritat al Principat, a causa de l'oposició d'altres juntes existents, especialment les de Girona i Tarragona.
L'obra legislativa durant el Bienni Progressista. Desamortització de Madoz
Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins al començament del s XX.
Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l'estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s XX, havia passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns comunals.

Llei General de Ferrocarrils
Llei aprovada el 3 de juny de 1855, per tal de regular la construcció de la xarxa ferroviària, oferint amplis incentius a les empreses que hi intervinguessin. Amb aquesta llei, les empreses concessionàries van poder importar, lliures de drets, els materials necessaris per construir i explotar les línies.

Aquesta llei va possibilitar la construcció de la xarxa ferroviària. Es va dissenyar una estructura radial amb centre a Madrid, i l'Estat va elaborar un sistema de subvencions, concessions i franquícies per a la importació de materials, que van afavorir les inversions de capitals estrangers, sobretot francesos.
Constitució del 1856
Constitució de la monarquia espanyola redactada i aprovada per les corts el 1856, però que no arribà a ésser promulgada perquè O'Donnell, arran dels fets del 14 i del 15 de juliol, dissolgué les corts i restablí la Constitució del 1845. Afirmava taxativament la sobirania nacional i era molt semblant a la del 1837.
Llei d'instrucció pública (Llei Moyano)
Coneguda com a Llei Moyano, fou aprovada el 1857 i ordenava el conjunt del sistema educatiu seguint un model centralitzat i uniforme (plans d'estudis únics a tot el territori).  La llei no era innovadora, sinó que confirmava el model ja existent.   L'Estat assumia el control del sistema educatiu, però s'establia una xarxa doble: pública i privada. La definició dels programes i l'autorització dels llibres de text depenien del Ministeri, i el finançament dels centres públics de cadascun dels tres nivells educatius quedava en mans dels diferents nivells de l'Administració. Finalment, establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Aquesta llei fou vigent fins a la Segona República.

Conflictes del Bienni Progressista. Conflicte de les selfactines
Nom amb el qual hom coneix els fets ocorreguts a Barcelona pel juliol del 1854 contra la mecanització de la filatura amb les selfactines. Unes primeres reaccions als Països Catalans, contra la introducció de maquinària en el procés de la producció i contra l'atur forçós que resultava de la mecanització, es produïren a Alcoi (1821), Camprodon (1823), Barcelona (1835) i Igualada (vers el 1847). Les selfactines foren introduïdes al Principat vers el 1844. El 1849 funcionaven amb aquestes màquines 91 468 fusos. L'any 1854 els fusos en moviment eren ja més de 200 000. A Barcelona, aquestes màquines ocupaven el 1854 uns 1 200 filadors. En ocasió de la revolució progressista, es produïren a Barcelona entre el 14 i el 16 de juliol de 1854 reaccions violentes contra les fàbriques de filatura on funcionaven selfactines: incendi de la fàbrica Arnau i altres danys de menor importància a les fàbriques o a la maquinària de Castells i Cia, Jordà i Mas, Josep Morull i Pi, Rosés i Cia, la Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA. A més, els filadors en bloc, sota la guia de llurs dirigents Josep Barceló, Ramon Maseras, Antoni Gual, Miquel Guilleuma i Josep Nogué, anaren a la vaga de protesta contra aquesta mena de maquinària. La vaga inclinà el capità general, Ramón de la Rocha, a prohibir l'ús de les selfactines (25 de juliol de 1854). Enmig de la vaga es produí una famosa polèmica periodística entre Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que degenerà en amenaces de violència contra la persona de Figuerola. L'acord entre fabricants i obrers, el 18 d'octubre, que patrocinà el governador civil Pascual Madoz, representà el final oficial de la vaga. El govern de Madrid revocà el 9 d'agost l'ordre de prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, però el temor de les reaccions obreres féu ajornar la seva publicació fins el maig del 1855.

Vaga general
Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.

Vaga general del 1855
Fou la primera vaga general al Principat, en defensa del dret d'associació, i afectà les principals zones industrials, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga.
Motí dels Consums
Revolta popular produïda en diversos punts de l'estat espanyol (1856) contra l'impost de consums que el govern d'Espartero havia suprimit, en teoria, el 1854, però que es mantenia, de fet, amb diversos pretexts. L'encariment dels queviures per les males collites i per l'exportació de blat que la guerra de Crimea (que deixà una part d'Europa sense el blat rus) afavoria provocà disturbis a Aragó i a Andalusia i, més tard, a Castella, on provocà la caiguda del govern.

3. El govern de la Unió Liberal i dels moderats
(1856-1868).
Guerra d'Àfrica
Conflicte armat entre Espanya i el Marroc (1859-60). La declaració de guerra, que tingué lloc el 22 d'octubre de 1859 amb motiu de la destrucció per part dels rifenys d'unes fortificacions recentment construïdes a la zona de Ceuta, es produí quan el cap del govern espanyol Leopoldo O'Donnell es trobava en una situació parlamentària difícil i motivà un gran entusiasme popular. Fou organitzat un exèrcit expedicionari d'uns 40 000 homes, manat per O'Donnell. Les operacions començaren al novembre, amb una marxa des de Ceuta cap a Tetuan, al llarg de la qual tingueren lloc les batalles de Los Castillejos (1 de gener de 1860), Tetuan (4 de febrer) i Wad-Ras (23 de març), en les quals es distingiren els voluntaris catalans manats pel general Joan Prim. Les negociacions de pau, sol·licitades pels marroquins després de la rendició de Tetuan el mes de febrer, començaren definitivament el 25 de març i el tractat final fou signat el 26 d'abril.
Batalla de los Castillejos

Batalla lliurada l'1 de gener de 1860 durant la guerra d'Àfrica, entre forces del cos expedicionari espanyol, comandades per Prim i per Zabala, i l'exèrcit marroquí, a la vall dita de Los Castillejos, prop de Ceuta. La victòria de les tropes espanyoles fou deguda en gran part a la càrrega del general Prim i els voluntaris catalans, acció que valgué a aquest el títol de marquès de Los Castillejos.
Batalla de Tetuan
Combat disputat prop de Tetuan el 4 de febrer de 1860 entre l'exèrcit expedicionari espanyol, comandat pel general Leopold O'Donnell, i les tropes marroquines, durant la guerra d'Àfrica. La victòria espanyola, a la qual contribuí el general Joan Prim i els seus voluntaris catalans, permeté l'ocupació de la ciutat.
Batalla de Wad-Ras
Combat que tingué lloc a Wad-Ras, al Marroc, el 23 de març de 1860, en el curs de la guerra d'Àfrica, entre l'exèrcit expedicionari espanyol, que, dirigit per O'Donnell, avançava cap a Tànger, i els insurrectes rifenys que intentaven de barrar-li el pas. La lluita fou aferrissada, i s'hi distingiren els voluntaris catalans, comandats pel general Prim. La victòria espanyola provocà el signament de l'armistici i l'inici de les converses de pau que menaren al tractat de Tetuan.
Nit de Sant Daniel
Episodi que va tenir lloc a Madrid, el 1865, que va acabar amb 9 morts i quasi 200 ferits, quan els estudiants van manifestar-se en protesta per la destitució del rector de la Universitat Central, Juan Manuel Montalbán, que s'havia negat a expedientar Castelar per la publicació a "La Democracia" de l'article "El Rasgo", en el qual censurava el comportament d'Isabel II.

A partir de 1866 esdevé la crisi econòmica i política. Crisi econòmica de 1866
Crisi financera (degut a què les inversions ferroviàries no eren rendibles) i industrial (per la crisi cotonera catalana, afectada per la manca de cotó, per la Guerra de Secessió dels Estats Units, 1861-65), típicament capitalista, i una forta crisi de subsistències, degut a un seguit de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat, aliment bàsic.
Revolta dels sergents de la caserna de San Gil
Revolta dels sergents de la caserna d'artilleria de San Gil (Madrid), duta a terme el 22 de juny de 1866, amb el suport d'un important contingent de civils, dirigits, entre d'altres, pel líder republicà federal Francesc Pi i Margall, per demanar reformes del sistema polític. La temptativa insurreccional va fracassar i el govern O'Donnell va reprimir durament la revolta: una gran part dels més de mil presoners van ser deportats a les colònies ultramarines de la monarquia espanyola, i més de 60 insurrectes van morir afusellats.
El malestar general, motivat pel desprestigi dels moderats i de la reina Isabel II, i per la crisi econòmica, va fer moure els partits de l'oposició (progressistes, demòcrates i unionistes). Pacte d'Ostende
Pacte signat a la ciutat belga d'Ostende el 16 d'agost de 1866, per progressistes i demòcrates exiliats, on s'establien les mínimes bases per a una acció revolucionària per acabar amb el moderantisme al poder. El pacte fixava una plataforma unitària d'acció antiisabelina, que es concretava en el compromís de formar un govern provisional i convocar unes eleccions constituents per sufragi universal directe que haurien de decidir sobre la forma de govern monàrquica o republicana. A aquest pacte s'hi adheriren els unionistes el novembre de 1867, després de la mort d'O'Donnell.
Aquesta oposició va protagonitzar la Revolució de Setembre del 1868, que forçà l'exili de la reina Isabel II.
Començava una nova etapa en la història d'Espanya, el Sexenni Revolucionari.
Revolució de Setembre del 1868
Moviment revolucionari, conegut també amb el nom de La Gloriosa, que foragità del tron espanyol Isabel II i obrí un període de llibertats democràtiques durant el qual irromperen en la vida política, plenament conformats i amb programes propis, el moviment obrer i la petita burgesia (1868-74). La inadequació del règim polític isabelí a les necessitats del procés industrialitzador, palesat des dels primers anys del decenni de 1860, es féu més evident arran de la crisi econòmica del 1866 i féu adoptar a la burgesia industrial i financera una actitud contrària a aquell. D'altra banda, per l'agost de 1866, a Ostende, i amb l'objectiu d'implantar un règim basat en el sufragi universal, arribaren a un pacte els partits demòcrata i progressista, abocats a la via insurreccional per la sistemàtica exclusió del govern a què els condemnava la involució del sistema i l'arbitrarietat de la corona, que afavoria el monopoli del poder per part dels moderats, expressió d'una oligarquia latifundista com més anava més zelosa dels seus privilegis; al pacte d'Ostende s'uní més tard la Unión Liberal, fet que assegurà la col·laboració d'un important sector de l'exèrcit i l'esquadra. Les classes populars, afectades per l'atur i per la crisi de subsistències del 1867, i hostils a la monarquia per la conducta poc exemplar de la reina i per la corrupció i brutalitat dels governants, donaren suport a la insurrecció, que esclatà el 18 de setembre a Cadis, quan Prim i l'almirall Topete revoltaren l'esquadra. El moviment revolucionari s'estengué ràpidament per tot el litoral mediterrani; fou publicat el manifest ¡Viva la España con honra!, que preveia la formació d'un govern provisional i l'elecció de corts constituents per sufragi universal; i des de Sevilla les tropes de Serrano avançaren cap a Madrid i a les proximitats de Còrdova, al pont d'Alcolea, derrotaren les forces fidels a la reina, comandades per Novaliches (28 de setembre). Isabel II, que estiuejava a Sant Sebastià, s'exilià a França (30 de setembre), i poc després fou constituït el govern provisional, dirigit per Prim i Serrano, que aviat dissolgué les juntes revolucionàries formades en nombroses ciutats, les quals, fent-se ressò de les reivindicacions populars, reclamaven reformes que anaven més enllà del que els dirigents de la insurrecció desitjaven. Les notícies de la batalla d'Alcolea i del triomf de la revolució a Madrid, conegudes a Barcelona el 29 de setembre, provocaren la immediata formació, a totes les ciutats de la perifèria mediterrània, de juntes revolucionàries, les quals, comptant a molts indrets dels Països Catalans amb una forta presència republicana, procediren a la destrucció dels símbols de l'antic règim: la de Barcelona decretà l'enderrocament de la Ciutadella, la dissolució dels mossos d'esquadra i l'abolició de quintes i consums. Es produí aleshores una onada d'optimisme intervencionista entre les forces d'esquerra catalanes, que actuaren com a motors del procés revolucionari i intentaren d'imposar a tot l'estat el règim que desitjaven, tant els progressistes, instal·lats al govern amb homes com J.Prim o L.Figuerola, com els federals, que concretaven amb el pacte de Tortosa llur situació hegemònica en el marc dels Països Catalans. D'altra banda, la nova situació de llibertats democràtiques afavorí el ràpid desenvolupament del moviment obrer, algunes de les fites del qual són la fundació de la Federació de Les Tres Classes de Vapor, el congrés obrer de Barcelona (1870) i la constitució de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. Tot això accentuà encara més les diferències de ritme polític i social entre Catalunya i la resta de l'estat, i establí de fet una situació de doble capitalitat entre Madrid i Barcelona que es manifestaria tot al llarg del sexenni revolucionari. El descontentament provocat per l'aprovació d'una constitució monàrquica menà els federals a l'aixecament de la tardor del 1869, estès per Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Andalusia, etc; la desfeta d'aquest havia de suscitar en una bona part de la classe obrera catalana una reacció de rebuig i malfiança envers un estat llunyà i aliè, que es concretaria en l'adhesió a l'internacionalisme bakuninià, mentre que un altre sector federal, igualment decebut —Almirall—, evolucionava vers el catalanisme. El fracàs republicà feia, doncs, inevitable la instauració, volguda per J.Prim, d'una monarquia democràtica en la persona d'Amadeu de Savoia, que el darrer intent insurreccional dels federals —el motí contra les quintes, a Gràcia, pel març del 1870— no pogué ja destorbar.

Gloriosa, la
Nom amb què fou coneguda popularment la Revolució de Setembre del 1868.
Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Els regents d'Isabel II. Maria Cristina de Borbó-Nàpols (1806-1878)
També Maria Cristina de les Dues Sicílies. Reina d'Espanya. Filla de Francesc I de les Dues Sicílies i de la infanta Maria Isabel d'Espanya. Fou casada amb el seu oncle el rei Ferran VII d'Espanya (1829), vidu sense fills, al qual inclinà a poc a poc cap a un cert liberalisme en oposició al partit apostòlic. Actuà, amb el títol de reina governadora, com a regent de la seva filla la reina Isabel II del 1833 al 1840, que fou obligada a renunciar-hi. Durant la seva regència tingué el suport dels polítics liberals i del sector de l'exèrcit que defensà el tron d'Isabel II contra els partidaris de l'infant Carles Maria Isidre (primera guerra Carlina). Promulgà l'Estatut Reial del 1834 i jurà la Constitució del 1837. Autoritzà la desamortització inspirada per Mendizábal. Casada secretament en segones noces (1833), amb Agustín Fernando Muñoz (fet, el 1483, duc de Riansares), tingué set fills d'aquest, i amb ell residí llargues temporades fora d'Espanya, especialment des que foren expulsats per l'alçament progressista del 1854, sense deixar mai d'intrigar políticament, primer contra Espartero i després contra els règims sorgits de la revolució del 1868.
Espartero, Baldomero (1793-1879)
Nom amb què era conegut Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero, militar i polític. Ingressà al seminari d'Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys. El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus enemics l'hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a Barcelona i a Palma de Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els militars carlins i assolí de captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí, estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del 1840) i el nomenament d'Espartero com a regent. La victòria progressista no significà, però, cap èxit popular: l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política lliurecanvista d'Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la indústria catalana naixent; a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig, ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una multa crescuda. Però el descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern d'Espartero, que, després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el seu govern (1856), després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta d'esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de Bergara. Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela aspectes interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.
La reina
Isabel II.
Isabel II d'Espanya (1830-1904)
Reina d'Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitzà aquest títol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies. Proclamada reina a tres anys, fou declarada major d'edat a tretze. Durant la seva minoritat actuà de regent —reina governadora— Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera regència coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l'oncle d'Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest període liberal se succeïren la Dècada Moderada (1844-54), representada per Narváez, i, després de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacció moderada (1858-64) i una altra vegada Narváez i González Bravo. El govern d'aquest darrer, d'un autoritarisme ultrancer, precipità la revolució de setembre del 1868, que destronà Isabel, la qual s'exilià a París. Casada a setze anys amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, el matrimoni fou un fracàs. Jove frívola i d'una gran vitalitat, hom li atribuí diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Moltó, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingué vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eulàlia (1864-1958). Més que a la influència dels favorits, estigué sotmesa a la de la camarilla de què formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la féu molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combaté la camarilla.
Altres personatges de la reialesa. Francesc d'Assís de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies (1822-1902)
Rei consort i infant d'Espanya. Segon duc de Cadis. Fill de l'infant Francesc de Paula (fill del rei Carles IV) i de Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. Fou casat (1846) amb la seva cosina germana la reina Isabel II, amb la qual no arribà a avenir-se mai. Aconsellat pel pare Fulgencio i sor Patrocinio, féu caure del govern Narváez, que avorria, i induí la reina a substituir-lo (1849) pel comte de Cléonard. Arran de la Revolució de Setembre (1868) hagué d'exiliar-se amb la reina, de la qual se separà tot seguit, i es dedicà a la lectura i a la beneficència.
Maria Lluïsa Ferranda de Borbó (1832-1897)
Infanta d'Espanya i duquessa de Montpensier. Filla segona del rei Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sicílies, fou casada (1846) amb Antoni d'Orleans, duc de Montpensier, gran comanador d'Aragó a l'orde de Calatrava, fill del rei Lluís Felip I de França. El 1868 fou expulsada, amb el seu marit, pel fet de conspirar contra la seva germana, Isabel II.
Polítics liberals moderats. Bravo Murillo, Juan (1803-1873)
Polític castellà. Afiliat al partit moderat, el 1837 fou diputat i el 1847 ministre de gràcia i justícia. Participà en molts dels governs Narváez, i des del ministeri de finances intentà d'anivellar el pressupost i de posar ordre al deute públic. Negocià el concordat del 1853 amb la Santa Seu. Intentà d'imposar una nova constitució de signe ultraconservador que motivà la seva sortida del govern.
Burgos, Francisco Javier de (1778-1849)
Polític i escriptor. Durant l'ocupació francesa exercí alguns càrrecs administratius, la qual cosa l'obligà posteriorment a abandonar Espanya. El 1819, en haver tornat, publicà Miscelánea de comercio, artes y literatura, la traducció de les obres d'Horaci (1820-22) i algunes comèdies i sarsueles. Dirigí "El Imparcial". El 1833 començà a exercir el ministeri de foment, creat aleshores, des del qual implantà la divisió peninsular en províncies i foren creats els sots-delegats de foment (els futurs governadors civils). Fou important la seva labor per activar la reforma del sistema tributari programada per Ramón de Santillán. El 1846 fou ministre de la governació. És autor d'uns Anales del reinado de doña Isabel II (1850-51).
Cea Bermúdez, Francisco (1772-~1850)
També Zea Bermúdez. Diplomàtic i polític andalús. Signà el tractat de Veliki-Luki (juliol del 1812), en el qual el tsar reconeixia la legitimitat de les Corts de Cadis, i el que incorporava Espanya a la Santa Aliança (maig del 1816). De Rússia passà com a ambaixador a Constantinoble (1820-23) i a Londres. Fou secretari d'estat (1824-25) i una altra vegada ambaixador a Dresden i a Londres. L'1 d'octubre de 1832, després dels fets de La Granja, Maria Cristina li encarregà que formés nou govern; confirmat en el càrrec a la mort de Ferran VII (setembre del 1833), continuà la seva política, anomenada de despotisme il·lustrat i que consistia a mantenir les institucions tot introduint reformes liberals, a més d'una amnistia i de la depuració de l'exèrcit (separació dels oficials absolutistes). Zea presentà el manifest del 14 d'octubre (1833), que pretenia de reconciliar reialistes i liberals sota les lleis fonamentals del regne. Combatut per tothom, en un moment que la guerra civil ja era un fet, deixà el govern a Martínez de la Rosa (14 de gener de 1834) i es traslladà a Anglaterra. A aquesta seva etapa de govern correspon el decret de la divisió territorial del regne en províncies (30 de gener del 1833) i el de la lliure contractació del treball (gener de 1834), que donà el cop de gràcia als gremis. Encara figurà en el ministeri del comte Cleonard (dies 19 i 20 d'octubre de 1849), anomenat el "ministeri llampec".
Donoso Cortés, Juan (1809-1853)
Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol. Primer marquès de Valdegamas, era descendent d'Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía, en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l'estil de la carta atorgada francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s'oposà a les idees progressistes, en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del 1837, i per combatre-les fundà el periòdic "El Porvenir" (amb Bravo Murillo) i després "El Piloto" (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps abans del cop d'estat d'Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest d'aquesta a la nació. A la caiguda d'Espartero, li fou encomanada l'educació d'Isabel II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l'Academia Española amb el Discurso sobre la Biblia, model d'oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez, els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d'oposar-se a la revolució amb la dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera estada a França, en contacte amb l'ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el liberalisme són l'obra de l'orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig d'aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al cristianisme i a l'Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme irracionalista de l'obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme, en especial Carl Schmitt. L'edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.
Fernández de Velasco, Bernardino (1783-1851)
Polític. Catorzè duc de Frías. Lluità contra Napoleó. A les juntes de Daroca i Segòvia aconsellà a Ferran VII d'Espanya que jurés la constitució de Cadis. Durant el Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d'estat que dugué el rei a Andalusia; vençuts els liberals, s'exilià a França (1823-28). El 1834 fou ambaixador de París, on assolí el reconeixement del govern d'Isabel II. El 1838 fou president del govern i ministre d'estat. Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza (1837) i l'oda La muerte de Felipe II (1842).
Martínez de la Rosa, Francisco (1787-1862)
Dramaturg, poeta, filòsof i polític andalús. Fou catedràtic de filosofia. Demanà ajuda als anglesos en la guerra contra Napoleó, i sofrí exili en períodes d'absolutisme; ocupà càrrecs d'ambaixador, diputat, ministre i cap de govern. Presidí l'Academia Española. Home liberal i eclèctic, evolucionà des del neoclassicisme vers el romanticisme moderat.
Mon, Alejandro (1801-1882)
Polític. Ministre de finances en els governs del comte d'Ofalia (1837-38), Narváez (1844-46), Istúriz (1846) i Narváez (1849), posteriorment fou cap de govern d'un gabinet de la Unión Liberal (febrer-setembre del 1864). La seva importància es deu a la reforma tributària, coneguda com a reforma de Mon, que implantà el 1845. Consistia en un sistema eclèctic d'imposts directes (contribució d'immobles, conreu i ramaderia, la de la indústria i el comerç) i indirectes (drets de consums i de portes, monopoli fiscal de salines i tabac, etc); en els seus trets fonamentals, es mantingué durant més d'un segle.
Moyano Samaniego, Claudio (1809-1890)
Polític. D'idees avançades, evolucionà cap a posicions més moderades. Ministre de foment amb els governs de Lersundi (1853), de Narváez (1856-57) i d'Arrazola (1864), el 1857 decretà la llei d'instrucció pública, vigent fins a la Segona República, coneguda com a llei Moyano, que establia l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Féu costat al partit alfonsí, però, després de la Restauració, es distancià de Cánovas.
Pérez de Castro, Evaristo (1771-1849)
Diplomàtic i polític castellà. Agregat a la legació de Lisboa (1800-07), anà a Baiona a entrevistar-se amb Ferran VII, com a enviat de la Junta de govern. El 1809 fugí de Madrid i anà a Sevilla. Diputat a les corts de Cadis (1814) i ministre d'Estat (1820-21), més tard fou ambaixador a Lisboa (1834-38). Cap del govern (1838-40), en caure aquest s'exilià fins que acabà la regència d'Espartero.
Polítics liberals progressistes. Calatrava, José María (1781-1847)
Polític i jurisconsult liberal. Diputat per Extremadura a les corts de Cadis, es distingí pel seu liberalisme: en tornar Ferran VII fou empresonat a Melilla, fins a l'inici del règim constitucional (1820), durant el qual presidí les primeres corts, redactà el codi criminal (1822) i fou ministre de gràcia i justícia (1823). Amb el retorn de l'absolutisme s'expatrià; però després de l'aixecament de La Granja (1836) fou nomenat president del govern i dugué a terme una àmplia obra de restauració de la legislació liberal; dimití després de la rebel·lió de Pozuelo de Aravaca.
Degollada, Rafael (1801-1876)
Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).

Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).
González Bravo, Luis (1811-1871)
Polític i periodista andalús. Afiliat al progressisme radical, fundà el diari satíric "El Guirigay", des del qual atacà Maria Cristina i els moderats. Però, quan el 1841 fou elegit diputat a corts, començà el seu moderantisme; s'oposà a la regència d'Espartero i participà en les revoltes de Barcelona (1842) i Torrejón de Ardoz (1843). Arribà a cap del govern moderat (1843-44), càrrec que exercí autoritàriament. Destituït, fou nomenat ambaixador a Portugal (1844-46), i durant el Bienni Progressista s'exilià a Biarritz. Malgrat la seva impopularitat, Narváez el féu ministre de governació (1864-65 i 1866-68). A la mort d'aquest formà govern (abril del 1868), però la seva política dictatorial, a més d'una greu crisi econòmica, accelerà els moviments polítics que, amb la revolució de setembre, menaren a l'esfondrament del seu govern i de la monarquia d'Isabel II. S'exilià novament a Biarritz, on s'adherí al carlisme (1871).
Madoz, Pascual (1806-1870)
Advocat. Militant polític de l'ala liberal ja des dels anys 1820-23. Des del 1835 exercí d'advocat a Barcelona, i es lligà als interessos industrials catalans. Diputat a corts per Lleida, defensà el projecte de construcció del canal d'Urgell. Situat a l'oposició durant el decenni moderat de 1844-54, fou empresonat durant uns quants mesos. El 1854, amb el triomf de les forces progressistes, fou nomenat governador civil de Barcelona: afavorí el diàleg entre les associacions obreres i els patrons, i endegà els primers contractes col·lectius del bienni. Diputat a les corts constituents, president de les mateixes corts i ministre de finances, propulsà des del ministeri la llei de desamortització del maig del 1855. Fou un dels diputats a corts que resistí el canvi de govern que, pel juliol del 1856, portà O'Donnell al poder. Després de la revolució del 1868, fou governador civil de Madrid. Elegit com a membre de la comissió que anà a Florència a oferir la corona d'Espanya a Amadeu I, morí en el viatge. És considerat un dels capdavanters de l'estadística a Espanya. És autor d'una traducció, ampliada, de l'Estadística de España (1835), de Moreau de Jonnès, i del famós Diccionario geográfico, estadístico e histórico de España y sus posesiones de ultramar (1845-50).
Mendizábal, Juan Álvarez (1790-1853)
Polític i financer. De família jueva, es dedicà als negocis des de jove. Després del Trienni Constitucional (1823) s'exilià a Londres, des d'on finançà l'expedició que enderrocà la monarquia absoluta a Portugal. Tornà a Espanya (1835), i fou nomenat ministre d'hisenda i, poc després, cap de govern. Tornà a ésser ministre d'hisenda (1836, 1837 i 1843). Destacada figura del partit progressista, promogué un seguit de reformes, entre les quals es destacaren, d'una banda, l'allistament general de l'exèrcit (servei que podia ésser defugit mitjançant el pagament d'una indemnització), i, de l'altra, la supressió de la major part d'ordes religiosos (1835), llevat dels dedicats a l'ensenyament i a l'assistència, i la venda de llurs béns en subhasta pública (lleis del 1836 i 1837). L'objecte d'aquestes mesures era econòmic i polític alhora, però no fou plenament assolit. El 1844, que els moderats ocuparen el poder, emigrà a l'estranger. Tornà el 1847, i durant la revolució de l'any següent s'oposà als intents progressistes i demòcrates d'enderrocar la dictadura de Narváez. Pertanyia a la francmaçoneria de ritu escocès, i en general actuà d'acord amb els interessos britànics.
Queipo de Llano y Ruiz de Saraiva, José María (1786-1843)
Polític castellà. Setè comte de Toreno i gran d'Espanya (1838). Participà en l'alçament asturià contra els francesos (1808) i, més tard, fou diputat a les Corts de Cadis. Liberal, s'hagué d'exiliar (1814-20). Presidí les corts extraordinàries de 1820-22. Exiliat novament (1822-23), en 1834-35 fou ministre d'hisenda. Cap del govern (1835), donà a Mendizábal la cartera d'hisenda, però dimití arran dels alçaments liberals d'aquell any. El 1837 fou elegit diputat i el 1840 senador. És autor d'una Historia del levantamiento, guerra y revolución de España (1835-37).
Militars destacats. Narváez Campos, Ramón María (1800-1868)
Militar i polític andalús, duc de València. Durant el Trienni Liberal combaté els reialistes a Catalunya, però la seva brillant carrera militar es confirmà durant la primera guerra Carlina. La dinàmica de les lluites polítiques el portà cada cop més a intervenir a favor dels moderats. El 1837 prestà suport al govern del comte d'Ofalia, i el 1838 hagué d'exiliar-se, després d'haver organitzat una junta revolucionària a Sevilla. Des d'aquell moment fou el màxim opositor d'Espartero, i amb motiu de la liquidació de la regència d'aquest, Narváez es convertí en l'home clau de la Dècada Moderada. El 1843 fou uns quants mesos capità general de València. Des del 1844 fins al 1851, amb intervals, fou president del govern i un dels màxims inspiradors de tota la política de conciliació que els moderats propugnaven en relació amb els carlins i amb l'Església, en canvi d'alentir la desamortització. Evolucionà cap a postures més conservadores i més autoritàries, i en acabar el Bienni Progressista fou novament president del govern: del novembre del 1856 fins a l'any següent; del setembre del 1864 fins a la seva obligada dimissió, el 1865, després d'haver tolerat la repressió impune, per part de l'exèrcit, dels estudiants de Madrid durant la Nit de Sant Daniel ; i del juliol del 1866 al març del 1867, que governà prescindint pràcticament de les corts, amb actituds personalistes i autoritàries que acabaren fent precipitar la revolució del setembre del 1868.
O'Donnell y Jorris, Leopoldo (1809-1867)
Militar castellà d'origen irlandès. Fill del tinent general Carlos O'Donell y Anethan, que fou governador militar de València, i nebot del primer comte de la Bisbal. Ingressà en el cos d'infanteria. Durant la primera guerra Carlina lluità en el bàndol liberal; el 1836 ja era general i el 1837 lluità a Hernani i a Hondarribia. Defensà Sant Sebastià, derrotà els carlins a Oyarzun (1838) i a Lucena (1839) —fet que li valgué el títol de comte de Lucena i la capitania general de València— i, en col·laboració amb Espartero, foragità els carlins del Maestrat. Partidari dels moderats, el 1841 s'aixecà contra Espartero i participà en el complot per a raptar la reina. Hagué d'exiliar-se a França, però tornà el 1844 i fou capità general de Cuba, senador i director general d'infanteria. Davant les immoralitats financeres dels moderats, s'aixecà juntament amb el general Dulce i, després d'una batalla indecisa a Vicálvaro, assolí d'imposar-se amb el Manifiesto del Manzanares (juliol del 1854), redactat per Cánovas del Castillo. S'inicià així el Bienni Progressista; O'Donnell es distancià gradualment d'Espartero, i quan la reina Isabel II liquidà el bienni, agrupà al seu entorn els polítics centristes i cohesionà la Unión Liberal, amb la qual governà de manera més estable entre el 1858 i el 1863, alhora que ocupava el ministeri de la guerra; durant el seu mandat ocupà el comandament en cap en la guerra d'Àfrica (1859-60); la presa de Tetuan (febrer del 1860) consolidà el seu prestigi i li valgué el títol de duc de Tetuan amb grandesa d'Espanya. Però la reacció moderada, afavorida per Isabel II, l'obligà a dimitir. Malgrat això, la reina el tornà a cridar quan la crisi política s'aguditzà (1865), però el destituí un cop l'hagué ajudada a superar la revolta del 1866, fet que exasperà O'Donnell i el convencé que Isabel II era incapaç de cap evolució liberalitzadora que salvés la monarquia, i es retirà a Biarritz.
Pavía y de Lacy, Manuel (1814-1896)
Militar. Primer marquès de Novaliches (1840). Intervingué en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat, sota el govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i lluità contra les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la insurrecció de Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya el mateix any, combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles. El 1854 era capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou encarregat de formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces reialistes que s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou derrotat i ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué retirat de la política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).
Prim i Prats, Joan (1814-1870)
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé —reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar (havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat, successivament, per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general (1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de 1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més distingit, bé que manava la divisió de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels pagaments, en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es retirà, Prim s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba (abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a Espanya, Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo (1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes (estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla, Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra i, amb l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis. Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a Reus. El 7 d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la respectés. Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les corts, que l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de Prim, al carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren greus, però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.
Serrano y Domínguez, Francisco (1810-1885)
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el 1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell.
Topete y Carballo, Juan Bautista (1821-1885)
Marí i polític castellà. De família marinera, ingressà ben jove a la marina i participà en les guerres d'Àfrica (1860) i del Pacífic (1865-66). Membre de la Unió Liberal, fou diputat (1862) i inicià el moviment revolucionari que destronà Isabel II, en pronunciar-se amb la seva esquadra, a Cadis, el 18 de setembre de 1868. Partidari del duc de Montpensier, participà en diversos governs del període revolucionari com a ministre de marina i d'ultramar, i s'oposà al pronunciament de Sagunt. Acceptà més tard la Restauració i fou nomenat senador i vice-almirall (1881).
Altres militars. Dulce y Garay, Domingo (1808-1869)
Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40 contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i 1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba (1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta separatista i es retirà.
Puigmoltó i Mayans, Enric (1829-1900)
Militar. Primer vescomte de Miranda. Era del cos d'enginyers. Lluità al Principat contra els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. Esdevingué amant de la reina Isabel II i hom li ha atribuït la paternitat d'Alfons XII. El 1869 lluità contra els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i València i ascendí a general de brigada (1878). El 1890 heretà el comtat de Torrefiel del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.

Ros i de Olano, Antoni (1808-1886)
Militar i escriptor. Fill —que hom creu adoptiu— del coronel Llorenç Ros-Llogaia i Perpinyà i de Manuela de Olano y ÁlvarezOrdoño, el 1814 anà a viure a la casa pairal dels Ros, a les Olives (Baix Empordà), on s'educà. Ingressà en l'exèrcit i durant la primera guerra Carlina es destacà i ascendí a coronel (1837). L'any següent fou diputat a corts; es mantingué independent entre moderats i progressistes, però contribuí a la caiguda d'Espartero (1843). El 1847 ascendí a general de divisió; el mateix any fou ministre de foment, instrucció i obres públiques. Com a tal, creà les Escoles Normals de l'estat espanyol. El 1849 fou fet senador. Participà en l'alçament de Vicálvaro (1854) amb O'Donnell, que el nomenà director general d'infanteria. La reina el féu vescomte de Ros i comte d'Almina (1856). El 1859 lluità a la guerra d'Àfrica; assolí la victòria de Guad-el-Jelú que li valgué el marquesat del mateix nom, amb grandesa d'Espanya. Membre de la Unión Liberal, participà en la revolució del 1868. S'afilià al partit de Sagasta i ocupà diversos càrrecs sota el regnat d'Alfons XII; el 1877 esdevingué senador vitalici. Com a escriptor fou autor de la comèdia Ni el tío ni el sobrino (1834), que escriví conjuntament amb José de Espronceda, del qual fou molt amic (prologà l'obra d'aquest El diablo mundo). Publicà també algunes obres de teatre, la novel·la El doctor Lañuela (1863) i obres sobre fets militars, com Leyendas de África (1860), Episodios de la guerra civil (1875) i Episodios militares (1884). El 1877 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Barcelona, i els inaugurà amb un discurs en català. Introduí en l'exèrcit l'ús d'un tipus de gorra que rebé el nom de ros en honor seu.
San Miguel y Valledor, Evaristo (1785-1862)
Militar asturià. Fet presoner durant la guerra contra Napoleó, tornà a Astúries el 1814. Liberal entusiasta, compongué la lletra de l'Himno de Riego, derrotà els batallons insurgits de la Guàrdia Reial (juny del 1822), fou ministre d'estat (1822) i, en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, passà a Catalunya, com a cap d'estat major d'Espoz Mina, on fou ferit i fet presoner. Alliberat a França el 1824, passà a Anglaterra. Tornà a França després de la revolució del 1830 i intentà, endebades, d'organitzar una força armada per tal d'entrar a Catalunya. Tornà a Espanya arran de l'amnistia del 1833 i lluità contra els carlins, primer al N i després com a capità general d'Aragó en lluita contra Cabrera principalment. Diputat per Oviedo, intervingué en la redacció de la Constitució del 1837. Fou ministre de marina i de la guerra (1837); exercí càrrecs importants amb Espartero i, en caure aquest, s'allunyà de la política. La Vicalvarada el convertí en primera figura en fer-lo cap de la Junta de Salvació (1854). Tanmateix, abandonà novament la vida pública. És autor de diversos treballs d'història militar.

Militar asturià. Fet presoner durant la guerra contra Napoleó, tornà a Astúries el 1814. Liberal entusiasta, compongué la lletra de l'Himno de Riego, derrotà els batallons insurgits de la Guàrdia Reial (juny del 1822), fou ministre d'estat (1822) i, en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, passà a Catalunya, com a cap d'estat major d'Espoz Mina, on fou ferit i fet presoner. Alliberat a França el 1824, passà a Anglaterra. Tornà a França després de la revolució del 1830 i intentà, endebades, d'organitzar una força armada per tal d'entrar a Catalunya. Tornà a Espanya arran de l'amnistia del 1833 i lluità contra els carlins, primer al N i després com a capità general d'Aragó en lluita contra Cabrera principalment. Diputat per Oviedo, intervingué en la redacció de la Constitució del 1837. Fou ministre de marina i de la guerra (1837); exercí càrrecs importants amb Espartero i, en caure aquest, s'allunyà de la política. La Vicalvarada el convertí en primera figura en fer-lo cap de la Junta de Salvació (1854). Tanmateix, abandonà novament la vida pública. És autor de diversos treballs d'història militar.
Altres personatges. Terradas i Pulí, Abdó (1812-1856)
Polític republicà. Fill d'un tractant de grans i bestiar, estudià un quant temps a Perpinyà. La seva actuació política assolí inicialment una gran notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840. Hi fundà una organització secreta, la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través d'una "Hoja Volante", ben aviat transformada en "El Republicano" (1842). Antiesparterista, fou elegit al gener del 1842 alcalde de Figueres, però les autoritats no acceptaren l'elecció, que hagué d'ésser repetida fins a cinc vegades, i finalment, pel fet d'haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria, fou empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l'abril del 1842, que pogué exiliar-se a Perpinyà. Des d'allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut per la cançó de La campana, possiblement musicada per Anselm Clavé i que tingué una extraordinària popularitat—, que fou publicat per "El Republicano". D'altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb cabetians francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843. Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l'agost del 1843. Tornà a Figueres pel setembre i es veié implicat en el moviment centralista o de la Jamància. Amb residència vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a Sigüenza (1844) i aviat tornà a l'exili. Des de París llançà l'1 de juliol de 1848 una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles), alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que ocupà de l'octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero destituí l'ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a Cadis. Com a escriptor, és autor d'una novel·la romàntica en castellà, La esplanada (1835), sobre els fets del 1828, i de l'obra de teatre El rei Micomicó (1838), paròdia de la institució monàrquica que, malgrat la manca de perícia de l'autor, conté una vivacitat i uns elements lúdics que encara la fan representable. Traduí també la Historia popular de la revolución francesa, d'E.Cabet (1846). Anselm Clavé li dedicà l'obra coral La Revolución (1868).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1833 Mor Ferran VII. Regència de Maria Cristina (fins al 1840). Comença la Primera Guerra Carlina, que enfronta liberals i absolutistes. Divisió provincial. Catalunya, esquarterada en quatre províncies. Epidèmia de còlera morbo. Primera gran onada d'expansió de la indústria catalana (fins al 1865). Inici de la Renaixença.
1834 Estatut Reial. Llibertat d'indústria. Supressió definitiva dels gremis. Epidèmia de còlera morbo.
1835 Aixecaments progressistes a les ciutats. Mendizábal, cap de govern. Dissolució dels ordes religiosos. Les importacions de cotó en floca es multipliquen per set a Catalunya (fins al 1860). Destrucció (crema) de la fàbrica Bonaplata (acte ludista). Sublevació a Barcelona (crema de convents, exclaustracions) (juliol).
1836 Pronunciament de La Granja. Lleis de desamortització i desvinculació (fins al 1837). Desamortització de Mendizábal: comença la desamortització de béns eclesiàstics. Constitució de l'empresa Nueva Vulcano a la Barceloneta. Primer vaixell de vapor.
1837 Constitució progressista. Els carlistes arriben a les portes de Madrid. Els moderats arriben al poder. Abolició definitiva dels drets senyorials i de la dècima.
1838 Cabrera ocupa Morella. Fundació de les empreses tèxtils més importants de la Catalunya vuitcentista (fins al 1847).
1839 Conveni de Bergara. Comença un nou període progressista (fins al 1843).
1840 Fi de la Guerra Carlina a Catalunya. Llei d'Ajuntaments. Govern Espartero. Exili de la reina Maria Cristina. Constitució a Barcelona de l'Associació de Teixidors (primera associació obrera). Creació de les primeres mutualitats obreres.
1841 Espartero, regent. Abolició dels furs bascos. Mesures econòmiques lliurecanvistes. Moviments per la llibertat d'associació i d'organització obrera. Naixement del republicanisme federal amb Abdó Terradas. Comença l'enderroc de la Ciutadella de Barcelona.
1842 Aixecament de Barcelona contra Espartero i bombardeig de la ciutat. Abdó Terradas proclama la República a Figueres. Fundació de la Societat Catalana per a l'enllumenat per Gas.
1843 Aixecament antiesparterista. Bullanga a Barcelona. Revolta de La Jamància a Barcelona i bombardeig de la ciutat. Isabel II, declarada major d'edat, reina (fins al 1868).
1844 Comença la Dècada Moderada (fins al 1854). Creació de la Guàrdia Civil. Creació del Banc d'Isabel II. Prohibició de les societats obreres. Alt forn de Camprodon (primer alt forn, amb carbó vegetal). Fundació del Banc de Barcelona. Caixa d'Estalvis de Barcelona. Creació de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la Província de Barcelona.
1845 Constitució moderada. Reforma de la hisenda.
1846 Segona Guerra Carlina: Guerra dels Matiners (fins al 1849): carlins i republicans federals contra liberals unitaristes. Sublevació del canonge Tristany (setembre).
1847 Junta de Fàbriques. Fundació de l'empresa La España Industrial dels germans Muntades a Sants. Fusió del Banc de San Fernando i el d'Isabel II. Inauguració del Liceu.
1848 Dictadura de Narváez. Partides republicanes i progressistes. Diputació General de Catalunya. Ferrocarril Barcelona-Mataró (primer ferrocarril de Catalunya i de l'Estat espanyol). Junta de Carreteres de Catalunya. Tercera onada de revolucions liberals a Europa.
1849 Fi de la Guerra dels Matiners.
1851 Concordat amb la Santa Seu. Ferrocarril Madrid-Aranjuez. Fundació de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
1852 Fundació a Cuba de la naviliera A.López y Compañía.
1853 Obres del Canal d'Urgell. Caixa d'Estalvis de Sabadell.
1854 Pronunciament a Vicálvaro. Manifest de Manzanares. Caiguda dels moderats. Inici del Bienni Progressista (fins al 1856). Aixecament progressista a Barcelona. Expansió econòmica. Ferrocarril Barcelona-Granollers. Reorganització del moviment obrer (fins al 1856). Destrucció de selfactines. Sublevació a Barcelona (juliol). Epidèmia de còlera a Barcelona.
1855 Desamortització de Madoz. Llei de Bancs. Llei de Ferrocarrils. Alts forns a Biscaia. Constitució a Barcelona de La Maquinista Terrestre i Marítima. Conflicte de les selfactines. Primera vaga general a Catalunya.
1856 Caiguda d'Espartero. Comença una nova etapa de govern moderat (fins al 1868). El Banc de San Fernando passa a ser Banc d'Espanya. Llei de Bancs. Les organitzacions obreres tornen a la clandestinitat.
1857 Primer cens modern de població. Primera turbina Fontaine per a la utilització de l'energia de l'aigua. Avalots causats per la crisi de subsistència. Llei Moyano que regula l'ensenyament.
1858 Primer govern de la Unió Liberal.
1859 Guerra del Marroc. Llei de Mines. Aprovació del Pla d'Eixample de Barcelona (I.Cerdà). Primera immersió de l'Ictíneo. Restauració dels Jocs Florals a Barcelona.
1860 Fracàs del pronunciament carlí de Sant Carles de la Ràpita. Les importacions de cotó en floca es multipliquen per més de tres (fins al 1895).
1861 Expansió de la xarxa ferroviària (fins al 1867). Ferrocarril Barcelona-Saragossa, per Lleida. Quinze mil obrers catalans demanen a les Corts llibertat d'associació. Fundació de l'Ateneu de la Classe Obrera. Incendi del Liceu. Expedició a Mèxic.
1862 Crisi cotonera ("fam del cotó") (fins al 1865). Ferrocarril Barcelona-Girona. Primeres màquines cosidores espanyoles. Llei del Notariat.
1864 Ferrocarril Madrid-Irun.
1865 Pronunciaments de Prim. Espanya evacua Santo Domingo. Resituació de la indústria tèxtil cotonera en no poder continuar utilitzant el carbó com a energia primera i utilització de l'aigua amb l'aprofitament intensiu de les conques del Llobregat i del Ter (fins al 1900).
1866 Fets del quarter de San Gil. Pacte d'Ostende per foragitar la monarquia borbònica. Crisi econòmica i financera.
1867 Ferrocarril Barcelona-València, per Tarragona.
1868 Pronunciament a Cadis de l'almirall Topete. Revolució de Setembre, que suprimí la monarquia borbònica (caiguda d'Isabel II). Comença l'etapa democràtica del Sexenni Revolucionari (fins al 1874). Junta de Barcelona. Comença la Primera Guerra de Cuba (la guerra dels deu anys). La pesseta, unitat monetària espanyola. Llibertat d'associació. G.Fanelli arriba a Madrid. Creació de la Central de Societats Obreres de Barcelona. Sublevació a Barcelona (fins al 1870).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. La burguesía revolucionaria (1808-1874). Historia de España Alfaguara, vol. V. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • DD.AA.  Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo (1834-1923). Historia de España, vol. VIII. Labor. Barcelona, 1985.
  • FONTANA, J. La fi de l'Antic Règim i la industrialització, 1787-1868. Història de Catalunya, vol. V. Edicions 62. Barcelona, 1988.
  • FONTANA, J. La revolució liberal a Catalunya. Eumo. Vic, 2003.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BENET, J. i MARTÍ, C.  Barcelona a mitjans del segle XIX: el moviment obrer durant el bienni progressista, 1854-1856 (2 volums). Curial. Barcelona, 1976-77.
  • MALUQUER DE MOTES, J. El socialismo en España, 1833-1868. Crítica. Barcelona, 1977.
  • MUNDET I GIFRÉ, J.M. La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Edicions de l'Abadia de Montserrat, 1990.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • BAROJA, P. Zalacaín el aventurero.
  • PÉREZ GALDÓS, B. Episodios nacionales (volums III, IV i V).
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • ESPADAS BURGOS, M.  La España de Isabel II. Cuadernos de Historia 16, núm. 260. Madrid.
  • Grupo CRONOS.  España: siglo XIX (1834-1898). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.
  • LLORENS, J. Liberals, carlins i federals. Biblioteca Bàsica d'Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • El maestro de esgrima. Pedro Olea, 1992.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà