Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
VOCABULARI
|
Guió
conceptual. |
|
|
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona
República Espanyola. |
Segona
República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de
1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de
1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la
victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del
territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes
ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19
de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931,
configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única,
forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de
diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet,
fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans
dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de
febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però
Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi
tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren
nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals,
reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris,
dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una
reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari
per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14
d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una
coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi
hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i
dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires
asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre),
contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la
suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan
triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions
del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels
socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà,
gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així,
el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren
enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les
sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns
militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període
anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern
Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig
del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes
(govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou
l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades
una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra
el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de
guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto
Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril
del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
Catorze d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola
(14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12
d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels
dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en
negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a
impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El
comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio
Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li
feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència
monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i
Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de
mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per
embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional
que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat),
Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga
(marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo
(instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball),
Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona,
Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i
proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana
tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República
Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre
barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà
Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera
de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la
Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la
plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta
que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via
Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom
inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República
Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia
estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la
República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i
la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de
Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els
autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals
ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14
d'abril fou declarat festa nacional.
 |
La República a Catalunya: la recuperació de la
Generalitat.
Al matí del 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana,
transformada tres dies més tard, en Generalitat de Catalunya.
|
La
Segona República a Catalunya
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc
després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al
llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana,
sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra
Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa
majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les
esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que
es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel
setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià
immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i
democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern
de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i
l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el
govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte
latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien
perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos
intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la
crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes
de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà
l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un
enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el
Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi,
complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista
Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera,
desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis
d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la
suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les
dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la
victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les
institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu
període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de
Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del
19 de juliol i la guerra civil.
República Catalana
Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc
Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de
la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres
del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de
los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat
de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia
d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest
inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista.
Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat
Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques
Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo
l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota
cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la
creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14,
redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant
de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a
cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el
govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat
per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta
de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una
República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a
part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit,
la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya
"dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el
constitueixen").
|
|
La República va regir-se per la Constitució del 1931. |
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i
regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el
conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les
disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és
sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé
consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un
sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que
estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible,
i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha
d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció.
Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una
duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit
en la seva constitució.
Constitució del 1931
Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la
proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per les
corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual
destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo,
conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una
orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de
treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets
individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada
en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal,
directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la
independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats.
L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar
l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i,
ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els
prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26).
D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de
les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar
especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del
País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la
supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un
Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat
de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el
poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder
moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una
certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president,
elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els
drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però
havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de
les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la
conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un
cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la
reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
|
|
Aquesta Constitució obria les portes al reconeixement de les
autonomies, concretades en els Estatuts. |
Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell
mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és
anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la
independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a
través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes
que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis
pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant,
infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa
dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins
el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de
caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes
potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància
d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin
ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment
autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat
de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació
constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat.
Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del
territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a
aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del
territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania,
característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de
qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant
la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la
promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada
de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització
interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions
i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que
representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts
per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per
un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat.
A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament
es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia
constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la
constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral
era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de
l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties
Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que
sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional
foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932,
al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat
l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central).
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part
d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el
País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista,
la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i
regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia
especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la
bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.
|
|
Catalunya va perdre les seves institucions pròpies pels
Decrets de Nova Planta de 1716, després de la Guerra de Successió. |
Decrets
de Nova Planta
Conjunt de disposicions dictades per Felip V en 1707-16, per les
quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona
catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització
política pròpia de Castella. Com a conseqüència de la victòria que havia assolit a
Almansa (1707), Felip V decidí l'abolició del règim constitucional dels regnes de
València i d'Aragó, països que foren integrats, en qualitat de províncies, al govern i
a les lleis de Castella, amb el pretext del "delicte de rebel·lió i la manca al
jurament de llurs habitants" i "el just dret de conquesta, l'atribut de la
sobirania règia i... la conveniència de reduir tots els regnes d'Espanya a la
uniformitat d'unes mateixes lleis, usos, costums, tribunals... que hauran d'ésser els de
Castella, tan lloables en tot l'univers". Així ho estipulà en el primer decret, del
29 de juny de 1707. De moment hom hi establí un tribunal de justícia o chancillería,
com a Castella, que ben aviat (1716) fou transformada en una reial audiència,
sotmesa al Consell de Castella, tribunal de justícia i alhora òrgan assessor o acord
reial (real acuerdo) del capità general que la presidia. La novetat
administrativa més important fou el nomenament (1711) d'un intendent, successor de
l'antic batlle general, amb jurisdicció econòmica i fiscal sobre tota la seva província
o intendència, dependent de l'exèrcit de Múrcia. Macanaz proposà l'encabezamiento
de la ciutat de València (fixació d'un tant a pagar per la totalitat dels veïns),
més tard anomenat equivalent, pel fracàs que suposava l'aplicació literal de les
alcabalas i els cientos castellans. Hom introduí també corregidors i foren
establerts els corregiments de València, Alacant, Oriola, Xàtiva (San Felipe),
Peníscola, Xixona, Alzira, Morella, Alcoi, Castelló de la Plana i Dénia (corregiment de
la Vila Joiosa). Aquests corregidors castellans presidiren els nous ajuntaments, als quals
hom deixà la percepció de les sisas i drets de duanes. Les lleis castellanes
foren establertes al País Valencià d'una manera total, fins i tot en el dret privat.
Malgrat les protestes i el malestar inicials, els valencians desaprofitaren ocasions
posteriors (com la visita de Felip V a València, el 1719) per a recobrar la part de
l'antiga organització que salvaren, en canvi, Aragó, el Principat de Catalunya i les
Illes, en llurs respectius decrets de Nova Planta. Aquesta reorganització comportà
també un seguit de mesures lingüístiques castellanitzadores, que consolidaren un
procés ja iniciat al s XVI. El regne d'Aragó també perdé, pel decret de l'any 1707,
les seves peculiaritats polítiques (recobrades fugaçment durant la reconquesta del regne
duta a terme pel rei arxiduc Carles III, l'any 1710), però ja el càrrec de justícia
havia estat abolit per Felip II (1592). Hom establí corregiments a Saragossa i a dotze
altres ciutats i viles. L'audiència, que substituí, com al País Valencià el 1711, la
fracassada chancillería, fou igualment presidida pel capità general, i la
intendència es confongué amb la dignitat corregimental de Saragossa. La tributació fou
refosa per via de simple repartiment en l'anomenada única contribución. El 1711
fou restablert el dret civil aragonès. La persistència de la guerra de Successió al
Principat i a les Balears impedí a Felip V d'integrar aquests països al nou sistema. Amb
tot, llur càstig no fou superior al de València i d'Aragó, sinó a l'inrevés, en part
per l'experiència negativa que n'havia resultat; el decret de Nova Planta del Principat
de Catalunya (1716) fou redactat a la vista de la sociologia del país, d'una anàlisi de
les seves institucions antigues i de la conveniència del rei. Hom no hi aplicà, doncs, a
priori, les lleis de Castella, sinó que hom l'emmotllà a l'absolutisme borbònic. El
dictamen del Consell de Castella no s'imposà pas del tot; tingueren més influència els
parers de José Patiño i Francesc Ametller. El dret civil català fou respectat. Hom
envigorí la reial audiència amb l'entrada, almenys per meitat, d'oïdors castellans, no
pas sense que alguns filipistes catalans hi tinguessin un gran predicament; fou presidida
pel governador i el capità general, el primer dels quals fou el marquès de
Castel-Rodrigo. També perdurà la funció de l'escrivà major de l'audiència, que fou
privatiu de la dinastia dels Prats i Matas. El binomi capità general-audiència (real
acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, bé que supeditat, com al País Valencià
i a Aragó, al Consell de Castella; aquest s'inhibia, en els afers judicials, a favor de
l'audiència. El superintendent, des de Patiño, fou una figura importantíssima, per tal
com absorbí el patrimoni reial i l'antiga batllia general del Principat. Les rendes de la
suprimida generalitat foren aplicades a la intendència de nou encuny (1713), que
inaugurà el mateix Patiño. Establí a Catalunya el cadastre, en substitució de
les rendes provincials castellanes, imposició que pesà com una llosa de plom damunt
Catalunya, puix que no eximia pas del pagament de les gabelles de la corona (tabac, sal i
paper segellat). La major part d'aquests diners serví per a cobrir les despeses
administratives (funcionaris reials, en primer lloc) i, sobretot, per a sostenir un
exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya subjecta.
També hi foren aplicades les rendes del Consell de Cent barceloní (substituït de moment
per una junta de setze administradors), i s'ocupà d'administrar les generalitats i de
distribuir estretament els fons que Felip V destinà al funcionament del nou ajuntament de
Barcelona. El nou ajuntament de Barcelona, per la Cèdula de Dotació del 1718, fou
compost de 24 regidors de reial ordre i perpetus, que substituïren la junta de 16
administradors creada provisionalment el 1714. Així, el nou ajuntament, tot i ésser
preceptivament aristocràtic, visqué sempre precàriament i a remolc de l'intendent. Hom
dividí el Principat en dotze corregiments (Barcelona, Mataró, Girona, Vic, Puigcerdà,
Talarn, Manresa, Cervera, Lleida, Vilafranca del Penedès, Tarragona i Tortosa) i un
districte especial (la Vall d'Aran). Els corregidors foren gairebé sempre militars, i
presidiren els nous ajuntaments formats també per regidors vitalicis. En les altres
poblacions la renovació era anual, i era feta a proposta de l'audiència. En canvi, fou
mantinguda la jurisdicció senyorial exempta i els gremis perderen llur representació a
les municipalitats. La llengua castellana hi fou introduïda oficialment (a l'audiència
d'una manera obligatòria), però amb cura i discreció. Foren suprimides les fundacions
universitàries de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Vic, les dotacions de les quals
foren aplicades a la flamant Universitat de Cervera. En caure el Principat,
Mallorca no oferí cap resistència, i pel juliol del 1715 caigué en mans dels
filipistes. Inicialment l'illa, juntament amb Eivissa (Menorca restà en mans d'Anglaterra
en virtut del tractat d'Utrecht del 1713), fou regida com abans de la guerra. D'Asfeld,
conqueridor de l'illa, recomanà el respecte a les velles institucions i la supressió
només d'allò que contrariés la prerrogativa reial. Amb tot, el decret de Nova Planta de
Mallorca (28 de novembre de 1715) establí un comandant militar com a president de
l'audiència, sense vot en els afers judicials. Fou creat un ajuntament de regidors.
Cessaren els oficis de procurador i de batlle de les fortificacions i hom subjectà els
mallorquins a l'allotjament de soldats. L'intendent s'apoderà dels imposts damunt les
mercaderies que sostenien el consolat, i el rei es reservà l'encunyament de monedes a les
Illes. A partir del 1718 hi hagué corregidors a Palma de Mallorca i a Alcúdia. La
llengua castellana fou introduïda als tribunals, bé que la testificació continuà
fent-se en llengua catalana. El dret civil hi fou igualment respectat.
Guerra de Successió
Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona
hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el
darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV
de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics,
l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca
traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV
Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de
basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona
catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova
dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions
testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al
Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les
constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02).
L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia
extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per
part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens
avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra
banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix
el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia
d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana
s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien
ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així,
les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant
la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del
Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent
del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en
definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici
econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament
econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de
Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la
condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia.
Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es
presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a
portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes,
aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una
compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el
lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la
guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió
del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió
austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent.
Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les
conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a
Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford
Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar
Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a
Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental, pel qual Anglaterra es
comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil
cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en
qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a
les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar
aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat.
Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep
Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la
generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la
presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat
lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors
austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren
decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El
lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment
antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment
fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una
segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles
d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble
barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la
ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant,
les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a
Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de
la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar
triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el
reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de
Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó
perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres
regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor
del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip
V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el
lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies
a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest,
juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel
desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep
de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà
per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins
a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir
Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament
rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar
novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions
aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la
corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir
la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de
moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava
definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant
a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que
semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal
més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de
França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar
el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una
propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom
atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest
redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos
(Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces
armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi
americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a
manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques
assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25
d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a
abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat
pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que
anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot,
el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut
exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a
poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que
el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la
Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones
hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que
suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes
aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears
foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i
alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou
recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals.
Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces
portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més
breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de
Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III
d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on
també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren
la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta
carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els
exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i
arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com
a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu
germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de
veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra
i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder
dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara
més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts
per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del
qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir
el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest
renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador, hagué d'acontentar-se
amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a
Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia
Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada
al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a
perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon
cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de
la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics.
Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la
protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En
canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia
abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general
amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós
regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de
Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los
els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les
institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i,
recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el
lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet
Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713),
d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament
les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la
reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions
duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia
escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada
pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el
poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la
força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les
tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava
(juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb
Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França
podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6
de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de
Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el
completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5
000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no
disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de
forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per
ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp
combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per
a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació,
sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que
esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de
Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els
barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714,
quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de
la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant
Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria
aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze
de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou
ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les
defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig
i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i
aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de
tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les
constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé
de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a
casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat
lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de
retre's. L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld,
després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador
fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió
política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions
pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a
part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns
de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs,
les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera
(Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta
(1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715).
Onze de Setembre, l'
Nom amb què és coneguda la rendició de Barcelona, esdevinguda l'11 de
setembre de 1714, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per
l'exèrcit de Felip V de Castella, a la fi de la guerra de Successió. El setge fou
iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick,
pel juliol del 1714. Aquest començà una sèrie d'atacs als baluards de la ciutat que
minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més
precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap,
Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics. La ciutat hagué de capitular,
fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, "la fi de la nació
catalana", l'abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja
ho havien estat les dels regnes de València i d'Aragó i ho serien les de Mallorca) i el
sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la
monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta. El nom d'Onze
de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de
decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella. Des de la fi
del s XIX la diada fou commemorada a Barcelona amb ofrenes florals al monument de Rafael
Casanova (a la cruïlla de la Ronda de Sant Pere amb el carrer d'Alí Bei), i amb
manifestacions que sovint foren reprimides per les autoritats governatives durant els anys
de la monarquia, i totalment prohibides després de la guerra civil de 1936-39, amb la
retirada del monument, bé que el seu emplaçament continuà essent escenari de
concentracions il·legals en commemoració d'aquesta data. El 1976 fou novament permesa la
celebració pública del fet en un míting amb més de cent mil assistents a Sant Boi de
Llobregat, on és enterrat Rafael Casanova. A partir d'aquí, i un cop reposat el monument
al patrici a la seva ubicació tradicional, la commemoració unitària de la Diada
Nacional de Catalunya retornà a Barcelona, on aplegà, el 1977, un milió de ciutadans en
una de les manifestacions més grans de la postguerra europea, i xifres menors, però molt
importants els anys successius; des del 1980, el Parlament català declarà festiva la
data de l'11 de setembre, que ha perdut una part del seu contingut reivindicatiu.
Paral·lelament, a comptar del 1977, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme
o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte
polític, el matí de la Diada, a l'entorn del Fossar de les Moreres.
|
La lluita per l'autonomia.
Antecedents de les reivindicacions d'autogovern. |
Catalanisme
Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o
dels Països Catalans. El catalanisme començarà a manifestar-se a la primera part del s
XIX.
Memorial de Greuges
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales
y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les
antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre
Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en
presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i
professionals de Catalunya. En l'acte, presidit per Joaquim Rubió i Ors, hom acordà
d'exercitar el dret de petició reconegut per la Constitució del 1876 i d'elevar al rei
les reivindicacions polítiques i econòmiques de Catalunya, en ocasió del projecte de
convenis comercials de l'estat espanyol amb la Gran Bretanya i els intents d'unificació
del dret civil. El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en
la comissió formada per a redactar-la col·laboraren representants d'ideologies diverses.
El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme
catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat
espanyol, així com un producte de la col·laboració dels elements polítics i
intel·lectuals amb les classes industrials de Catalunya. A partir de la dualitat
Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta
el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot
oferint una reorganització de l'estat monàrquic. La defensa de Catalunya, de la seva
economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural
anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions
espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i
austro-hongarès.
Missatge a la Reina Regent
Missatge lliurat per membres de la Lliga de Catalunya a la regent Maria Cristina
d'Habsburg, l'any 1888, aprofitant la seva visita a Barcelona, amb motiu de l'Exposició
Universal. En el missatge, escrit en català, se la saludava com a comtessa de Barcelona i
es demanava la instauració d'un sistema autonòmic.
Bases de Manresa
Nom amb què és conegut el document Bases per a la Constitució
Regional Catalana, presentades com a projecte per una ponència de la Unió
Catalanista davant el consell de representants de les associacions catalanistes, reunits
en assemblea a Manresa els dies 25-27 de març de 1892. Era president de la Unió Lluís
Domènech i Montaner, i secretari Enric Prat de la Riba, els quals ho foren també de
l'assemblea. En conjunt, les Bases eren inspirades vagament en la fórmula federalista,
amb importants concessions al vell règim de Catalunya, que preconitzaven, en realitat, un
regionalisme tradicionalista i corporatiu. El poder central s'havia d'organitzar sota el
concepte de separació de les funcions legislativa, executiva i judicial, però residint
el poder legislatiu central en el rei o cap d'estat i en una assemblea de representants
regionals. El poder executiu havia d'ésser format per cinc ministeris o secretaries, i el
poder judicial suprem havia d'ésser un tribunal suprem regional, que podria exigir la
responsabilitat als funcionaris del poder executiu. Les Bases dedicades al poder regional
eren força genèriques, però, en tot cas, la legislació antiga havia d'ésser
mantinguda, desenvolupada i reformada: la llengua catalana havia d'ésser l'única oficial
a Catalunya i en les relacions entre aquesta i el poder central; a Catalunya només els
catalans podien exercir càrrecs públics; la divisió territorial era basada en la
comarca natural i el municipi. Catalunya havia d'ésser l'única sobirana del seu govern
interior. L'organització política de Catalunya havia de consistir en unes corts, que
s'havien de reunir cada any, en llocs diferents, i havien d'ésser formades per sufragi de
tots els caps de casa agrupats en classes fonamentades en el treball, en la capacitat i en
la propietat, la indústria i el comerç. Les corts havien de nomenar cinc o set alts
funcionaris que havien d'exercir el poder executiu de l'administració regional. Hom havia
de restablir l'antiga audiència de Catalunya, on s'havien de pronunciar en darrera
instància tota mena de plets i causes.
Mancomunitat de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6
d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu
president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de
la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que
autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament
administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no
passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que
aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per
Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de
1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres
òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència.
L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36
dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres
diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes
electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al
començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president
propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual
hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel
president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de
les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible
centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell
permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les
conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres
hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i
sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia
el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de
beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i
econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció
general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol
de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als
emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les
diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de
demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin
donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts
sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més
contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del
1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de
carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels
serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una
descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració
regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució
d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba,
que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el
veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general
Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan
administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura
autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com
l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior
d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial,
l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de
Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de
Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de
dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava
les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les
futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la
lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la
Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou
aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de
Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba,
Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la
supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria
cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a
Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del
Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava
formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana
independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la
democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap
d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració
de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en
exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i
escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial
única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període
de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda,
atorgava la igualtat de sexes davant la lei, no reconeixia els títols nobiliaris i
comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment,
introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats
ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es
creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i
es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar
Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut
d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
|
La Generalitat Provisional i l'Estatut.
L'Estatut d'autonomia del 1932, aprovat després de molts entrebancs, va regular
l'autonomia catalana. |
Plebiscit
Consulta directa al poble d'un estat o territori amb personalitat
política, per a obtenir la ratificació d'una mesura o sobre la gestió d'una persona.
Començat a usar per la Revolució Francesa, posteriorment ha estat emprat sovint pels
règims totalitaris. Es diferencia del referèndum pel fet que la consulta no es refereix
al text articulat d'una norma jurídica.
Referèndum
Votació que fa el poble per aprovar o no una reforma constitucional o una
nova constitució, proposada pel cos legislatiu o pel cap d'estat. És la forma més usual
de l'actuació directa del cos electoral mitjançant el sufragi. Constitueix una
manifestació de l'autogovern del poble, que acompleix en aquest cas una funció pública.
Segons el seu objecte, el referèndum pot ésser legislatiu, governatiu, administratiu o
jurisdiccional; atenent els seus efectes, pot ésser constitutiu, modificatiu o abrogatiu
i, per la seva natura, obligatori o facultatiu.
Estatut de Núria
(veure Estatut d'Autonomia del 1932)
Estatut de Catalunya del 1932
Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada
pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República
Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República
Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del
pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió
catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un
avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya
i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la
Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per
membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del
republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume
Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes
esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat,
l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la
Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els
ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2
d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%.
Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió
a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat
oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts
espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una
estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans
al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única
oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i
la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la
execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret
civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la
riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en
diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era
integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal
superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a
principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els
imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de
poder central.
La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les
aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula
federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa
garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de
Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte
modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de
Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el
debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació
pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans
transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions
als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent
energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut,
mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la
seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra
el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats
republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya.
Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el
bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució
de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de
delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la
competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de
seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central
per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim
autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els
conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties
constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de
l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una
concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics
catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes
institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista
i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou
considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren
afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis
(una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República
i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de
1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la
Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins
el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social
important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després
dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del
1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que
ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei
del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra
catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia.
Estatut Interior de Catalunya del 1933
Primera de les lleis aprovada amb el rang de llei fonamental de Catalunya
pel Parlament de Catalunya, discutida a partir del 5 de gener de 1933 i votada el 25 de
maig del mateix any. Fou oficialment una norma interna per al Principat, que desenvolupava
i aplicava l'Estatut de Catalunya del 1932, considerat pels polítics catalans com
a «exterior». Però en realitat aquesta contraposició coincidia amb l'existent entre
l'Estatut de Núria i l'atorgat per les corts i expressava la tensió política i
conceptual entre una consciència nacional, que exigia una Constitució o llei fonamental
de Catalunya, i l'obligació legal de sotmetre's a les normes de l'ordenament jurídic
espanyol. La part dogmàtica d'aquest Estatut Interior és molt semblant a la de la
Constitució espanyola del 1931, bé que més moderada en matèria de socialització de la
propietat. Les innovacions més interessants introduïdes al règim autonòmic, dins els
límits imposats per l'Estatut del 1932, són les referents a l'organització dels
sistemes de govern de Catalunya: consagra una fórmula original de parlamentarisme que
pretén d'impedir alhora les tendències cap al règim d'assemblea i cap al de gabinet,
produïdes, respectivament, per la impossibilitat de dissoldre el parlament per part de
l'executiu i per l'existència d'un partit dominant amb majoria parlamentària. Permet al
40% del cens electoral la dissolució del parlament, a proposta del president de la
Generalitat o del 20% del cens. Tant a la dissolució parlamentària com al refús del
cens a la proposta presidencial, havia de seguir automàticament la dimissió del
president i del seu govern.
Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya
Organisme polític
constituït per representants dels ajuntaments del Principat de Catalunya (45 diputats, un
per cada partit judicial), els quals aprovaren (14 de juliol de 1931) el projecte d'Estatut
d'Autonomia de Catalunya elaborat a Núria.
Competència
1. Deure i dret atorgats per la llei a un òrgan jurisdiccional, amb exclusió de
qualsevol altre, d'administrar justícia en un cas concret. La competència és objectiva
o vertical quan fa referència a jutjats o tribunals de diferent grau; és territorial
o horitzontal quan s'estableix entre òrgans jurisdiccionals del mateix grau; i
és funcional quan es refereix a la distribució de les diferents instàncies d'un
mateix assumpte. En el procediment civil la competència objectiva és determinada
principalment per la quantia; els seus elements són aquells que, en virtut d'una
submissió expressa o tàcita, estableixen la competència territorial, i quan manca
l'acord són aplicats els denominats furs de competència sempre que aquesta no
sigui improrrogable com ho són els judicis de desnonament, matrimonials, etc. En el
procés penal la competència és improrrogable, és a dir, no susceptible d'acord entre
les parts; la competència objectiva és determinada per la natura i la gravetat del
delicte o falta, i la competència territorial pel lloc de consumació del delicte.
2. Capacitat legal.
|
|
L'organització del poder autònom. |
Generalitat de Catalunya
Institució d'autogovern de Catalunya, integrada pel Parlament, el president de la
Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Fou creada per l'abril del 1931, després de
la proclamació de la República. Reconeguda pel govern provisional de la República el 21
d'abril de 1931, les relacions entre ambdues institucions foren determinades pel decret
del 9 de maig de 1931. Pel decret de la Generalitat (que començà a publicar un "Butlletí
Oficial de la Generalitat de Catalunya") del 28 d'abril de 1931 —al qual
seguí la formació d'un nou govern provisional— restava establerta la seva
constitució per un consell o govern provisional, per una assemblea —anomenada
Diputació Provisional de la Generalitat—, les funcions de la qual eren consultives i
d'aprovació del projecte d'Estatut, i per comissaris a les antigues províncies de
Girona, Lleida i Tarragona. Després de l'aprovació de l'Estatut de Catalunya (setembre
del 1932), que delimità les funcions de la Generalitat (corresponia a aquesta la
legislació i l'execució del règim local, l'organització de l'administració
jurisdiccional, la legislació civil, el règim de cooperativisme i alguns aspectes de
sanitat i serveis industrials i de de comunicacions), el 26 de maig de 1933 fou aprovat
pel Parlament l'anomenat Estatut Interior. D'acord amb aquests texts, la Generalitat era
constituïda, en primer lloc, pel president de la Generalitat, que era elegit pel
Parlament i tenia el doble caràcter de primer magistrat de Catalunya i de representant de
l'estat central a Catalunya, i les seves funcions eren representatives i executives, de
les darreres de les quals, que podia delegar en un conseller primer, era responsable
—juntament amb el consell executiu o govern per ell nomenat— davant el
Parlament, que podia negar-li la confiança; en segon lloc, pel Parlament de Catalunya,
elegit per sufragi universal (la primera vegada —i única fins a la derogació de
l'Estatut pel règim franquista—, pel desembre del 1932); i, en tercer lloc, pel
consell executiu de la Generalitat, presidit pel president o pel conseller primer i format
pels consellers, que tenien cura de les conselleries (des del 1936, departaments), de
caràcter ministerial (justícia, dret, cultura, finances, defensa, sanitat i assistència
social, economia, obres públiques, agricultura, etc), bé que també hi havia consellers
sense cartera; un altre organisme, encara, era el Tribunal de Cassació de Catalunya,
compost per un president i dotze magistrats; i, finalment, per a les qüestions d'ordre
públic i per coordinar l'actuació de l'estat espanyol i de la Generalitat en aquesta
matèria, fou constituït un organisme mixt, la Junta de Seguretat de Catalunya, i el
càrrec de governador civil desaparegué per decret de l'11 de gener de 1934. Quant a
l'aspecte econòmic, malgrat que hom avaluà el cost del traspàs dels serveis de l'estat
a la Generalitat, els recursos d'aquesta es limitaren a 73 milions (aconseguits gràcies
al traspàs de certes contribucions i a una participació en els ingressos fiscals de
l'estat), mentre que el cost dels serveis traspassats pujava a 83 milions. Els fets
d'Octubre de 1934 comportaren la suspensió de l'Estatut, la destitució del president i
del consell executiu de la Generalitat i la suspensió del Parlament. El govern de
Catalunya fou encomanat a governadors generals, nomenats pel govern de la República.
Aquesta interinitat desaparegué després de les eleccions a les corts del febrer de 1936,
que fou restablert l'Estatut i restituït en el seu càrrec com a president de la
Generalitat Lluís Companys. Els fets del 19 de juliol d'aquell mateix any representaren
un nou capgirament institucional: mentre que el Parlament disminuí la seva activitat, de
fet la Generalitat augmentà les seves funcions en fer-se càrrec de diversos serveis de
l'estat (creació de l'exèrcit de Catalunya, intervenció del Banc d'Espanya, etc);
aquestes funcions minvaren a partir del maig del 1937 i, en particular, a partir del 31
d'octubre de 1937, quan el govern republicà passà a residir a Barcelona. Aparegueren
també nous òrgans col·legiats —Comitè Central de Milícies Antifeixistes, Comitè
Central de Proveïments, Consell de l'Escola Nova Unificada—, que inicialment
exerciren funcions deliberants i decisòries, però que, a partir del setembre del 1936, o
bé desaparegueren (Comitè Central de Milícies Antifeixistes) o bé passaren a ésser de
caràcter consultiu. Pel febrer del 1939 les institucions de la Generalitat passaren a
l'exili, on el president Companys reorganitzà el consell (en entrar l'exèrcit de Franco
a Catalunya per l'abril del 1938, el govern de Burgos havia decretat la derogació de
l'Estatut de Catalunya i, doncs, de la Generalitat). Després de l'afusellament de
Companys (1940), ocupà interinament la presidència J.Irla, president del Parlament. El
1945 fou constituït a París un govern de personalitats (P.Fabra, J.Carner, Rovira i
Virgili, Serra i Moret, etc) que durà fins al gener de 1948. El 1954, a l'ambaixada de la
República Espanyola a Mèxic, els diputats del Parlament Català elegiren president de la
Generalitat Josep Tarradellas.
Parlament de Catalunya
Òrgan legislatiu i de control polític de la Generalitat de Catalunya,
que representa el poble dins aquesta institució de govern. Fou creat per l'Estatut de
Catalunya aprovat per les corts de la República pel setembre de l'any 1932 i els seus
poders eren relativament amplis en el context definit per les fórmules autonomistes
republicanes. Les eleccions de diputats per a la seva constitució —les úniques que
es pogueren celebrar, per tal com la renovació quinquennal prevista coincidí amb la
guerra civil— tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. Constava de 85 escons;
Francesc Macià, d'Esquerra Republicana de Catalunya, i J.M.Tallada, de la Lliga Catalana,
però, tenien acta doble. Hi havia 61 diputats d'Esquerra Republicana de Catalunya, 16 de
la Lliga, 5 d'Unió Socialista, 1 d'Acció Catalana i 1 d'Unió Democràtica. El més
important de la seva funció legislativa, molt condicionada per la seva curta existència
i la lentitud en els traspassos de serveis, se centrà en l'elaboració de texts
orgànics, dels quals destaquen l'Estatut Interior i la llei municipal. La seva funció de
control polític estigué modulada pel predomini quasi absolut d'Esquerra Republicana,
cosa que afavorí la iniciativa legislativa per part del Consell Executiu de la
Generalitat (94% dels 133 projectes de llei examinats pel Parlament). Els principals temes
tractats pel Parlament foren els de vida local, pressupostaris i de justícia i, bé que
sense capacitat ni legislativa ni d'actuació, els relatius al traspàs de serveis i a les
qüestions laborals i socials. Celebrà un total de 259 sessions, la primera el 6 de
desembre de 1932 i l'última l'1 d'octubre de 1938. Havia deixat de reunir-se durant els
disset mesos de suspensió inconstitucional de l'Estatut de l'octubre del 1934 al febrer
del 1936; durant la guerra, d'altra banda, només celebrà cinc sessions. L'estructura,
l'organització i el funcionament del Parlament foren molt influïts pels de les Corts
Constituents de la República i són homologables als dels parlaments contemporanis de les
democràcies liberals. Restablert per l'Estatut de Catalunya del 1979 com a assemblea
legislativa de la comunitat autònoma i peça clau de la nova Generalitat, li pertoca, a
més de fer les lleis i d'elegir entre els seus membres el president de la Generalitat,
impulsar i controlar l'acció política i de govern en l'àmbit de les seves
competències; el formen 135 diputats elegits amb criteris de representació proporcional
per un període de quatre anys.
President de la Generalitat de Catalunya
Cap del govern autònom de Catalunya. Ostenta la més alta representació
de la Generalitat i l'ordinària de l'estat a Catalunya. És elegit pel Parlament d'entre
els seus membres i perquè resulti investit ha d'obtenir una majoria absoluta de vots; si
aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria
simple. Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d'unes
eleccions generals, per l'aprovació d'una moció de censura, per la denegació d'una
qüestió de confiança o per dimissió.
Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya
Òrgan superior col·legiat que dirigeix la política i l'administració de
la Generalitat de Catalunya. Designat també amb el nom de Govern de la Generalitat, és
així mateix el titular de la funció executiva i de la potestat reglamentària. És
compost pel president —que és alhora el president de la Generalitat de
Catalunya— i pels consellers. La cessació del president de la Generalitat comporta
la del Govern, però aquest ha de continuar en funcions fins a la presa de possessió del
nou Govern. La seva seu és a la ciutat de Barcelona.
Tribunal de Cassació de Catalunya
Organisme judicial de la Generalitat de Catalunya creat el 2 de març de
1934. La seva actuació era purament jurídica, i es referia a matèries de dret civil
català, en el qual la seva competència fou total, i contenciós administratiu. No tenia
funcions polítiques, com el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, ni
sala per a afers penals, puix que la Generalitat no hi tenia competències pròpies. En
foren presidents S.Gubern i Fàbregues (1934-36) i J.Andreu i Abelló (fins el 1939).
Entre els magistrats es destacaren Borrell i Soler, Martí i Miralles, Comes i Calvet i
Roca i Sastre. Atesa la seva curta durada i el fet que les seves decisions no pogueren
ésser invocades després del 1939, les seves sentències han estat pràcticament
desconegudes.
Himne dels Segadors
A Catalunya, l'any 1870 l'associació Jove Catalunya
proposà l'adopció, a la manera d'himne nacional, de la cançó popular Els Segadors,
que fou efectivament emprada com a tal per la República Catalana (1931) i per la
Generalitat de Catalunya fins el 1939. Prohibit durant el franquisme, hom tendí a emprar
d'altres cançons en substitució, com La Balanguera, La Santa Espina, El cant
dels ocells, El cant de la senyera, de l'Orfeó Català, i àdhuc, en cercles
confessionals, El Virolai. Amb l'adveniment de la democràcia, Els Segadors ha
recuperat la funció oficiosa d'himne nacional català.
Comissari delegat de la Generalitat de Catalunya
Càrrec polític de la Generalitat, creat per
decrets d'abril i maig de 1931. Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d'exercir, a
Girona, Lleida i Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de
les desaparegudes comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en
totes llurs relacions amb les altres autoritats. Els primers foren Josep Irla i Bosch per
Girona, Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona. Ja en
la guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i
Viola per Lleida.
Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat
Organisme creat per decret de la conselleria de justícia i dret de 24 d'abril de 1932 per
a preparar el text articulat dels avantprojectes de llei de dret civil o administratiu
local encomanats pel govern de la Generalitat de Catalunya. Preparà, entre altres, el de
majoria d'edat, el de capacitat jurídica de la dona, el de successió intestada, el de
contractes de conreu i el de la llei municipal. Funcionà fins el 1936, que fou suspesa la
funció parlamentària.
|
|
Política educativa i cultural. |
Consell
de Cultura de la Generalitat de Catalunya
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya
(decret de 9 de juny de 1931) per tal d'estructurar i regir la seva obra cultural.
L'integraven vint consellers, aplegats en cinc ponències (ensenyament superior,
ensenyament secundari, ensenyament primari, ensenyament tècnic, i arxius, biblioteques i
belles arts), presidits pel conseller d'instrucció pública i pel president de la
Generalitat. A la pràctica, n'actuà de president Jaume Serra i Húnter, amb Pompeu Fabra
de vicepresident i Alexandre Galí de secretari. En fou l'inspirador el conseller
d'instrucció pública Ventura Gassol del 1931 al 1936, que fou succeït per Carles Pi i
Sunyer, i, durant el Bienni Negre (1934-36), per Lluís Duran i Ventosa. Fou l'organisme
fonamental de la tasca cultural de la Generalitat.
Institut-Escola
Centre d'ensenyament creat a Barcelona per la Generalitat de Catalunya el
1932, segons el model de l'Instituto Escuela de Madrid, per a l'estructuració de
l'ensenyament secundari. El dirigí Josep Estalella i fou instal·lat al parc de la
Ciutadella. El 1933 foren creats els nous instituts Ausiàs Marc i Pi i Margall, dirigits,
respectivament, per Joan Ras i Manuel Mateu i Martorell. L'Institut-Escola tingué un
paper destacat en la formació de professorat, i l'ensenyament impartit —en
català— fou sobretot formatiu, davant la tradició informativa anterior. Durant la
guerra civil, davant el perill de bombardeigs a l'edifici del parc, l'Institut-Escola, que
s'hi allotjava, fou traslladat a Sants. El 1939 significà la fi de l'Institut-Escola,
però la seva línia pedagògica fou continuada en escoles privades creades per alguns
dels seus membres. Publicà el "Butlletí de l'Institut-Escola".
Llei de defensa del Patrimoni Artístic de
Catalunya
Llei promulgada per la Generalitat de Catalunya el 3 de juliol de 1934, per a protegir
tots els béns mobles i immobles d'interès artístic, històric, científic i
arqueològic de Catalunya, exceptuant les obres d'autors vivents i les que no tinguessin
encara 50 anys d'antiguitat. En virtut del seu article 23 la Generalitat s'emparà el 21
de juliol de 1936 de tots els edificis religiosos, mesura que frenà en part les
destruccions portades a terme per l'extrema esquerra com a resposta a l'aixecament
militar.
|
|
Política social i sanitària. |
Llei de Sindicats Agrícoles
Llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de març de 1934, essent conseller
d'economia i agricultura J.Comorera, segons la qual la sindicació no era obligatòria.
Els sindicats constituïts s'hi havien d'acollir i remetre llurs estatuts i reglament al
Consell Superior de la Cooperació, i els que es constituïssin ho havien de fer en una
assemblea general, en la qual s'establien els estatuts i l'acta de la qual s'havia de
trametre també al Consell Superior.
Consell Superior de la Cooperació
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya el 17 de febrer de 1934 en aplicació de
la llei de bases de la Cooperació per a Cooperatives, Mutualitats i Sindicats Agrícoles;
deixà de funcionar a conseqüència de l'estructuració adoptada pel departament
d'economia el 2 d'octubre de 1936. El 16 de juliol de 1937 reprengué l'activitat,
destinada a l'aplicació de l'organització cooperativa de consum, al control de la
distribució dels productes de primera necessitat, a la regularització de les
cooperatives de producció, creades des del 19 de juliol de 1936, i a perfeccionar i
coordinar les mutualitats de Catalunya.
Institut Contra l'Atur Forçós
Organisme creat el 26 de maig de 1933 i adscrit com a
organisme autònom al departament de presidència per a alleujar la crisi de treball
existent. El 28 de març de 1934 es fongué amb el Comissariat de la Casa Obrera, i
prengué a càrrec seu les obres de la Casa Bloc. Publicà un Estudi sobre la
crisi de la indústria tèxtil (1936).
Llei Catalana sobre la Capacitat Jurídica de la
Dona i els Cònjuges
Llei aprovada per la Generalitat, el 19 de juny de 1934, que eliminava el
principi d'autoritat marital i establia la igualtat entre els cònjuges, de manera que les
dones podien exercir professions o càrrecs sense el permís del marit, i també disposar
de passaport sense l'autorització marital prèvia.
Decret de la Interrupció Artificial de l'Embaràs
Decret aprovat el 25 de desembre de 1936 per la
presidència de la Generalitat de Catalunya que autoritzava la interrupció de l'embaràs
durant els tres primers mesos, per motius terapèutics, eugènics o ètics. Formava part
d'una reforma més general que havia d'incloure els contraceptius i l'atenció
obstetricoginecològica. L'avortament havia d'ésser efectuat en centres sanitaris
dependents de la Generalitat de Catalunya amb un equipament adequat, i després d'un
examen meèdicopsicològic de la sol·licitant.
|
|
Política territorial. |
Decret de Divisió Territorial de Catalunya
Disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d'agost i del 23 de desembre de 1936
per les quals fou posada en vigor una nova estructura político-administrativa de la
Catalunya de l'Estatut d'Autonomia. La divisió territorial adoptada distribuïa el
territori de les quatre províncies del 1833 en nou regions o vegueries, dividides en
comarques (38 en total), entitats geogràfiques basades en les relacions dels principals
nuclis d'atracció amb llurs zones d'influència comercial, en les vies de comunicació i
en les característiques fisiogràfiques. Aquesta organització satisfeia la persistent
aspiració catalana d'abolir la divisió provincial del 1833. El decret era el resultat
final del treball iniciat el 1931 per la Ponència de la Divisió Territorial, creada per
la Generalitat i formada per Ventura i Gassol, president honorari, Pau Vila,
vice-president, Josep Iglésies, secretari, i Antoni Bergós, Pere Blasi, Antoni Esteve,
Manuel Galès, Antoni Rovira i Virgili, Miquel Santaló i Felip Solé. La ponència, que
canvià el seu nom pel de Ponència de l'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya,
inicià els treballs sotmetent tots els municipis del Principat a una enquesta, en la qual
hom els demanava que determinessin a quina comarca creien que pertanyia el seu poble, a
quin indret anaven principalment a mercat (pregunta que resultà en alguns casos
confusionària) i si assistien en algun altre mercat. Amb les respostes i l'anàlisi dels
partits judicials vigents, la ponència reuní dades que li permeteren de redactar dos
projectes diferents: un d'adaptat a una organització administrativa centralitzada, i un
altre d'adequat a unes agrupacions intermèdies, en previsió de les possibles solucions
que permetés l'Estatut de Catalunya, aleshores encara en discussió a les corts de la
República. Fou finalment aprovat el segon projecte (octubre del 1932) i publicat (1933)
un informe de la ponència: Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de
municipis. Per a la confecció d'aquest nomenclàtor fou consultada la secció
filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. La nova toponímia fou aprovada pel consell
de la Generalitat i adoptada (decret del 13 de febrer de 1933). La divisió, però, restà
immobilitzada en aquell punt, sense que fos presentat el projecte de llei corresponent al
Parlament de Catalunya, i quan finalment hom n'inicià la redacció, els Fets del Sis
d'Octubre paralitzaren novament la qüestió, que no fou resolta fins que, esclatada la
guerra, el Consell d'Economia de la Generalitat decidí de portar-la a la pràctica, amb
alguns retocs (canvi de la denominació supracomarcal de vegueries per la regional,
numerades de la I a la IX; definitiva vinculació de la comarca de la Garrotxa a la regió
de Girona). Poc temps després (octubre del 1936) fou publicat el mapa de la divisió, i
l'any següent aparegué el llibre de divulgació. La divisió territorial de Catalunya.
El 1939 fou suprimida aquesta divisió, però ha subsistit entre els especialistes en
estudis geogràfics sobre Catalunya com a fórmula molt més idònia que la divisió
provincial i ha servit de base per al nou projecte de divisió territorial de Catalunya
establert per l'Estatut d'Autonomia del 1987-88.
Vegueria
Cadascuna de les nou agrupacions supracomarcals en què fou
distribuït el territori de Catalunya en el projecte del 1933 i que en la Divisió
Territorial de Catalunya (1936) foren anomenades regions.
Regió
Nom que prengué la vegueria en la redacció del decret de Divisió Territorial
de Catalunya, de 27 d'agost de 1936, per acord del consell d'economia de la
Generalitat de Catalunya.
Comarca
Extensió de territori més reduïda que una regió a la qual donen una certa unitat,
entre altres factors, les relacions de veïnatge entre els llocs que la formen, unes
certes condicions naturals i la persistència de demarcacions històriques. La
delimitació comarcal pot ésser establerta tenint en compte bé les característiques
fisiogràfiques —accentuant la funció dels accidents hidrogràfics i orogràfics o
de les característiques geològiques—, bé les demarcacions tradicionals,
històriques i jurisdiccionals (comarca natural) o bé la major afinitat en les
activitats socials i econòmiques d'unes poblacions, agrupades en una o en diverses
rodalies, i que depenen d'un centre comarcal amb capacitat de serveis; la característica
essencial d'aquest darrer tipus de demarcació comarcal estructural és la seva
aptitud funcional.
A Catalunya, entitat local de caràcter territorial formada per una agrupació de
municipis. El govern i l'administració de la comarca corresponen al consell comarcal, els
òrgans del qual són el ple, el president i la comissió especial de comptes, a més del
gerent. La seu del consell és al municipi que té la capitalitat de la comarca. Atès que
es tracta d'una entitat local de segon grau, el consell comarcal és elegit per sufragi
indirecte a través dels regidors dels ajuntaments dels municipis agrupats. El nombre de
representants del consell comarcal oscil·la entre 19 i 39 segons els residents a la
comarca. El territori de Catalunya (províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona)
fou dividit en comarques l'any 1936 per un decret del govern de la Generalitat de
Catalunya, seguint el projecte presentat per la ponència per a l'estudi de la Divisió
Territorial de Catalunya, creada el 1931. Aquesta demarcació administrativa tingué
vigència fins el 1939, que fou suprimida pel franquisme.
|
Fets destacats durant la Segona República a Catalunya.
La divisió interna de la CNT. |
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona
humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del
gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs
de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus
diferències al si de la CNT.
Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la
reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social.
La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers
donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica.
Manifest dels Trenta
Escrit signat per trenta anarcosindicalistes de
Catalunya l'agost de 1931. Significà un esforç per a fixar una posició constructiva
envers el paper del moviment obrer dins la Segona República i alhora era tot un programa
contra el predomini de la FAI dins la CNT. Hom assenyalava els recursos de poder i
resistència de l'estat i de la classe capitalista i recriminava els intents d'unes
minories enfront de la seva proposta d'una preparació sindical a llarg terme. El manifest
sembla que fou redactat per Àngel Pestaña, i entre els signants cal destacar Joan
López, Agustí Gibanel, Ricard Fornells, Progreso Alfarache, Camil Piñón, Joaquim
Cortès, Pere Massoni, Francesc Arias, Roldán Cortada, Sebastià Clara, Joan Peiró, Pere
Cané, Espartaco Puig, Marià Prat, etc. De fet, però, el manifest fou superat pels
esdeveniments (vaga general de la construcció al setembre del 1931, insurrecció de l'alt
Llobregat al gener del 1932, etc) i no pogué evitar una gradual marginació del sector
més sindicalista de la CNT.
Trentisme
Doctrina i estratègia preconitzades pel sector de la CNT favorable als
signants del manifest dels Trenta. En realitat, recollí l'ideari formulat pels
principals dirigents sindicalistes de la CNT durant la Dictadura de Primo de Rivera davant
els partidaris de convertir la CNT en un organisme explícitament anarquista, bé que el
1931 hom mirà de limitar el paper de la FAI dins l'organització confederal. El trentisme
impulsà, a la fi, la constitució dels Sindicats d'Oposició.
Faisme
Doctrina política pròpia de la Federació Anarquista Ibèrica, que
defensava en les discussions amb el sindicalisme revolucionari una certa ortodòxia
anarquista, especialment l'antipoliticisme de la CNT.
Actitud política que pretenia de subvertir el règim capitalista d'una manera violenta
mitjançant insurreccions i cops de mà contra l'estat, defensada especialment a l'estat
espanyol pel grup anarco-bolxevic Nosotros 1 en 1931-33.
Aixecament de l'alt Llobregat
Insurrecció
organitzada per grups anarquistes relacionats amb la FAI (gener del 1932), al Bages i al
Berguedà, especialment a Manresa, Cardona, Balsareny, Súria, Sant Vicenç de Castellet,
Fígols, Berga i Gironella. Fou una derivació d'una vaga dels sectors tèxtil i del
metall, estesa als minaires i convertida en general (18 i 19 de gener). Els dies 20 i 21
grups d'obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i
constituïren comitès revolucionaris; la situació fou restablerta per l'exèrcit i la
guàrdia civil el dia 23. El moviment, al Principat, fou la culminació de l'agitació
social del començament de gener a tot l'estat espanyol (fets de Castilblanco, Zalamea,
Épila, Puertollano, Arnedo, etc). Les autoritats republicanes deportaren a Fernando Poo
—i després a Bata— 108 anarquistes significats (com Durruti, els germans Ascaso
i Cano Ruiz). La FAI aprofità aquests fets per a atacar els trentistes, i féu dimitir
Emili Mira (secretari de la CNT a Catalunya) i Ángel Pestaña (secretari del comitè
nacional de la CNT), acusats d'haver dificultat la solidaritat amb els insurrectes.
|
La crisi econòmica dels anys 30 va aguditzar les tensions
socials.
Cal destacar els enfrontaments entre camperols i propietaris, per la Llei de Contractes de
Conreu. |
Crisi
econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la
reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç
internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents
sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del
mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs
pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la
crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament
dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats,
les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la
subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les
estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia
capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.
Llei de Contractes de Conreu
Disposició reguladora de l'arrendament agrícola tendent a millorar la
situació de l'arrendatari, promulgada pel Parlament de Catalunya el 12 d'abril de 1934.
Per tal de resoldre els conflictes existents en el camp català i revisar els contractes
de rabassa morta a les comarques vitícoles i els de terra campa a les altres, el govern
de la Generalitat encarregà a la Comissió Jurídica Assessora la redacció d'un
avantprojecte de llei de contractes de conreu que recollís les promeses electorals que
donaren el triomf, el 1931, al partit majoritari d'Esquerra Republicana de Catalunya,
aliat amb la Unió de Rabassaires. El text de la Comissió passà íntegrament al
Parlament per al seu estudi i discussió (novembre del 1933 — març del 1934). La
llei fou aprovada l'11 d'abril de 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra, per absència
de Lliga Catalana, partit que havia combatut el projecte i havia abandonat el Parlament.
La llei era una disposició que es proposava d'aplicar, sense extremismes, el principi de
la propietat de la terra com una funció social: diferenciava entre arrendament i
parceria, segons la participació del propietari, fixava un mínim de 6 anys de contracte,
establia el caràcter familiar de les explotacions i pràcticament impedia el desnonament
dels pagesos. Fou combatuda apassionadament per Lliga Catalana i per alguns terratinents
agrupats en l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la denunciaren a les corts de
la República. Fou impugnada, per anticonstitucional, pel govern de la República,
presidit pel radical Ricard Samper, en virtut d'un recurs presentat al Tribunal de
Garanties Constitucionals, el qual anul·là la llei per 13 vots contra 10 (sentència del
8 de juny de 1934). Aquest intent de limitar les facultats legislatives reconegudes per
l'Estatut de Catalunya motivà la reacció de les forces polítiques catalanes i de
l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. El Parlament de Catalunya
tornà a votar el projecte primitiu, sense cap modificació, i s'obrí un procés de
negociació entre ambdós governs fins a convenir la fórmula de no recórrer novament
contra el text aprovat en canvi d'esmenar en el reglament alguns punts relacionats amb la
preceptiva constitucional o el nomenament de les juntes arbitrals. Els esdeveniments del 6
d'octubre de 1934 capgiraren aquell estat de coses. El capità general Domènec Batet
revocà els judicis de revisió de contractes rústics favorables als rabassaires en favor
dels terratinents; en dos anys, es plantejaren uns 1 400 casos. El 16 de febrer de
1936, amb el triomf del Front Popular, fou restablerta la legalitat anterior. Represes les
sessions del Parlament, Lliga Catalana acceptà la llei i assegurà que col·laboraria al
seu millorament. Durant la guerra civil de 1936-39 la terra no fou col·lectivitzada,
malgrat alguns intents, per haver-s'hi oposat la pagesia catalana. La llei del 8 de
setembre de 1939 deixà sense efecte les disposicions del Parlament de Catalunya,
restablint el dret anterior a l'Estatut d'Autonomia.
Rabassa morta
Contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d'un tros de
terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver
mort dos terços dels primers ceps plantats. És anomenat també establiment a primers
ceps. Al s XVIII, en augmentar el valor de les terres, alhora que es produïa una
inflació creixent, els propietaris consideraren que es veien perjudicats perquè la
millora dels mètodes agrícoles prolongava extraordinàriament la vida dels ceps, mentre
perdia vàlua el preu de l'arrendament que així s'estenia per diverses generacions. El
conflicte fou resolt a favor dels propietaris per l'audiència de Barcelona, que fallà el
1756 que el contracte restava cancel·lat amb la mort dels ceps o bé al cap de cinquanta
anys. Aquest sistema —molt usual al Principat— fou la font d'un gran nombre de
conflictes, especialment arran de la mort dels ceps en arribar-hi la plaga de la fil·loxera.
També sorgiren disputes perquè els rabassaires sostenien que el cep que resultava del capficat
era el mateix cep antic, teoria combatuda pels propietaris, perquè allargava molt la vida
del cep i podia perpetuar-la. L'article 1 656 del codi civil del 1889 admetia com a
vàlides les operacions de colgats i capficats, però consagrava la durada de cinquanta
anys per al contracte. Els rabassaires s'uniren per a la defensa del dret de romandre a la
terra que conreaven, i formaren la Unió de Rabassaires. L'alteració de les condicions de
conreu en benefici d'aquests, per part del Parlament de Catalunya, amb la promulgació de
la llei de Contractes de Conreu provocà un seriós conflicte entre rabassaires i
propietaris, amb implicacions polítiques profundes.
Emfiteusi
Contracte pel qual un senyor dóna a una altra persona (enfiteuta)
el domini útil d'una cosa immoble, perpetualment o a llarg termini, per tal que sigui
millorada, tot retenint-ne el domini directe. A canvi de rebre un cànon, pensió o cens o
altres prestacions de l'emfiteuta o senyor útil; generalment, a l'acte d'establiment,
l'emfiteuta paga una quantitat d'entrada.
Institut Agrícola Català de Sant Isidre
Institució fundada a Barcelona el 1851 que agrupava els propietaris
—sobretot els grans propietaris— del camp català, en defensa de llurs
interessos i per al foment de l'estudi de les tècniques agrícoles. El 1860 organitzà
les primeres càtedres d'agronomia, química aplicada i zootècnia. Entre els seus
presidents es destacaren J. Desvalls i de Sarriera, marquès d'Alfarràs (1851-60), Pelagi
de Camps, primer marquès de Camps (1872-75 i 1882-89), Carles de Camps, segon marquès de
Camps (1897-1901), Ignasi Girona i Vilanova (1902-06 i 1915-23), Manuel Raventós i
Domènech (1907-10), Carles de Fortuny i de Miralles, baró d'Esponellà (1923-31),
Santiago de Riba (1931-34), Josep Cirera i Voltà (1934-36), Josep Bassedas i Montaner
(1936), Epifani de Fortuny i de Salazar, baró d'Esponellà (1940-46), Xavier de Ros i de
Dalmases (1946-48), etc. L'Institut suplí fins a un cert punt l'ensenyament que fornia la
desapareguda Junta de Comerç. Fou important el paper que tingué davant el problema de la
fil·loxera. De bon principi representà un paper regionalista davant els
caciquismes locals; un cop encetat el s XX, tendí a una política clarament dretana.
S'oposà a les lleis o mesures que milloressin la situació dels rabassaires i, en
general, dels treballadors agrícoles (com la llei de 1873, que feia possible la
redempció de la rabassa, i la llei de Contractes de Conreu, el 1934) i mantingué
una visió pairalista davant els problemes del camp. S'oposà també a l'Eixample
de Barcelona, per les expropiacions de terres que suposà. Els anys trenta intentà
d'allunyar-se —sense gaire èxit— de la direcció de la Lliga Regionalista, per
tal d'adherir-se al corrent polític cedista (Acció Popular Catalana). Des de la seva
fundació publicà una «Revista de Agricultura Práctica», substituïda el 1865 per la
«Revista de l'Institut Agrícola de Sant Isidre», sovint bilingüe, amb una etapa
totalment en català, i que hom publica encara. Com a suplement quinzenal de la revista
aparegué, del 1889 al 1893, «La Pagesia», que es fusionà amb «L'Art del Pagès»
(1894-95). També publicà un «Anuari...» (1908), que sortí alguns anys en català, i
el cèlebre «Calendari del Pagès» (des del 1856, sense interrupció). Ha editat també
informes tècnics, manifests i opuscles, com Constitución familiar y organización de
la propiedad en Cataluña (1912), La rabassa morta (1923), de J. Girona i
Trius, i el conjunt de conferències La crisi vinícola (1923).
Tribunal de Garanties Constitucionals
Organisme fundat per la Constitució de la Segona República Espanyola per al control de
la constitucionalitat de les lleis i que entenia dels recursos d'inconstitucionalitat
d'aquestes. Era format per un president, que nomenava el parlament, el president de l'alt
cos consultiu de la República, el president del tribunal de comptes, dos diputats elegits
per les corts, dos advocats i quatre professors de dret. Qualsevol persona podia
dirigir-se a aquest tribunal per tal d'obtenir, si procedia, la declaració
d'inconstitucionalitat de les lleis.
|
|
L'entrada al govern de la CEDA desencadenà una vaga general a tot
l'Estat. |
Aliança
Obrera
Pacte d'acció revolucionària que uní les forces obreres durant la Segona
República Espanyola davant la victòria electoral de les dretes (1933). Sorgí de la
iniciativa del Bloc Obrer i Camperol; en formaren part el PSOE, la UGT, la Unió
Socialista de Catalunya, l'Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires, bé que aquesta
se'n separà després. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya quedaren al marge. Estesa a
tot el territori de la República, l'Aliança es consolidà el 1934 i adquirí especial
força a Astúries, on la regional de la CNT s'hi adherí. Pel setembre d'aquest any el
Partit Comunista, que l'havia atacada inicialment, decidí de participar-hi. L'Aliança
fou el motor de l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934 a Astúries i formulà un
programa reivindicatiu concret (nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, de
l'exèrcit i de la guàrdia civil, etc).
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal
d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les
condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a
d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions
depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és
declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga
general.
Estat de guerra
Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a
l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la
jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar.
Fets d'Octubre
Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per
l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al govern (4
d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta
(novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions
d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou
especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on
l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la
vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona
minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè
Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners
asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la
incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims
combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc
dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i
una cruelíssima repressió.
|
|
El 6 d'octubre de 1934, Companys va declarar l'Estat català dins
la República Federal Espanyola. |
Sis d'Octubre, el
Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya
contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934. Cal
cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern
d'esquerra de la Generalitat i els governs de centre-dreta de Madrid, a partir del
desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal
exercici de l'autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i
creixents tensions socials, l'aprovació pel Parlament d'una moderada llei de Contractes
de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels
grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern de Samper, aconseguiren l'anul·lació
de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l'Estatut obrí
una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una
considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les
propagandes separatistes de les Joventuts d'Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la
destrucció de l'obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces
obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera. Malgrat que
les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l'estiu semblaven anar per bon
camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d'octubre, i la formació d'un govern de
Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—,
precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l'estat trencaven
llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a
Barcelona s'imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president
Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així
una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar
la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l'orientació esquerrana del
1931. L'Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents
—la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però,
mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El
general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant
l'estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l'exèrcit
i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del
CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i
M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del
palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d'esquadra dirigits pel comandant
Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment,
Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell,
Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l'Aliança Obrera, i
comportà alguns incendis i saqueigs d'esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars,
el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per
l'exèrcit. Ultra l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del
president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de
centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics,
suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l'anul·lació de fet de
l'Estatut de Catalunya, substituït per un règim d'excepció que controlaven radicals,
cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del
moviment d'octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.
|
|
Arran dels fets del Sis d'Octubre, el govern central de dretes va
suspendre l'Estatut i va empresonar Companys i la resta del govern
català. |
Estat d'excepció
A l'estat espanyol, supòsit d'estat de crisi previst
en la Constitució que permet la modificació transitòria del règim constitucional
ordinari. És declarat pel govern, amb autorització prèvia del Congrés dels Diputats,
per a combatre alteracions de l'ordre públic que posen en perill el lliure exercici dels
drets i les llibertats dels ciutadans, el funcionament de les institucions democràtiques
o els serveis públics essencials. L'estat d'excepció faculta els poders públics a
prendre diverses mesures extraordinàries, com és ara la suspenció de determinats drets
dels ciutadans.
Uruguay
Vaixell de la Companyia Transatlàntica, convertit en presó flotant, al
port de Barcelona, durant la Segona República. Freqüentat de primer per presos socials
anarquistes, arran dels fets del Sis d'Octubre serví, juntament amb el
"Ciudad de Cádiz", l'"Argentina" i el "Manuel Arnús"
(aquest darrer al port de Tarragona), com a centre de detenció dels complicats en la
revolta, entre ells el govern de la Generalitat, regidors d'esquerra de Barcelona,
diputats i altres personalitats. Després del 19 de juliol de 1936 hi foren empresonats
molts dels participants o simpatitzants amb l'aixecament militar.
Governador general de Catalunya
Càrrec creat el 1934
pel govern de la República després de la suspensió de l'Estatut de Catalunya, per tal
d'assumir els poders prevists per aquest per al govern de la Generalitat. Perdurà fins al
febrer del 1936. A partir de l'abril del 1935, els governadors generals de Catalunya
nomenaren i presidiren uns consells de la Generalitat.
|
A les eleccions de febrer de 1936 acudiren dos blocs antagònics.
La victòria del Front Popular va permetre restaurar la Generalitat.
|
Front d'Esquerres de Catalunya
Coalició electoral que triomfà ampliament en les eleccions legislatives del 16 de febrer
de 1936. Fonamentada en el Manifest signat a Barcelona el 4 de febrer anterior per
l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista
Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya,
Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de
Catalunya. Solidari del programa de les esquerres espanyoles, proclamà com a objectius,
entre d'altres, l'amnistia política i social, el restabliment de l'organització
política de la Catalunya autònoma, la vigència de l'Estatut, l'acabament del traspàs
de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu.
Front Català d'Ordre
Coalició electoral de les forces polítiques de dreta que, sota l'hegemonia centrista de
Lliga Catalana, fou derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya en les eleccions
legislatives del 16 de febrer de 1936. Era constituïda per Lliga Catalana, Acció Popular
Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española
(solament a la ciutat de Barcelona). Sense un programa coherent, la seva propaganda es
fonamentà en l'atac al Front d'Esquerres i en la idea que no es podia tornar al Sis
d'Octubre.
Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i
comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera,
dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del
feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del
1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO).
Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a
exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes
diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals,
que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals
i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la
resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la
supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels
fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes,
socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular,
signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido
Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de
Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido
Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i
republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca
propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una
amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la
legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc.
Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà
format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión
Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de
l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una
organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia
d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració
diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del
Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del
front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el
govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des
dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques
d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé
la majoria de les vegades no ha fructificat.
|
|
Altres fets destacats de la República a Catalunya. |
Olimpíada Popular
Nom donat a la competició atlètica que hom pretengué de celebrar a Barcelona al juliol
del 1936, com a protesta contra els jocs olímpics de Berlín del mateix any, utilitzada
propagandísticament per Hitler. Funcionaren dos comitès esportius, organitzats al maig
del 1936, a Madrid i Barcelona; aquest fou presidit per Josep Antoni Trabal i en foren
secretaris Jaume Miravitlles i Pere Aznar. A més del caràcter antifeixista de la
manifestació, hom pretenia de portar a terme una popularització de l'esport,
allunyant-lo de la simple competitivitat medallística. Lluís Companys en fou nomenat
president d'honor i en el seu finançament intervingueren, juntament amb la Generalitat de
Catalunya, el govern de Madrid i el de París. S'hi inscriviren com a participants atletes
de França, EUA, Algèria, Anglaterra, Bèlgica, Canadà, Suïssa, Marroc, Grècia,
Suècia, Noruega, etc, amb un total d'unes 5 000 persones (a més d'unes 3 000 més que
havien de participar en diferents manifestacions folklòriques). Hom féu un gran esforç
propagandístic (segells pro-olimpíada, himne —escrit per Josep M.de Sagarra—,
etc). Programada per als dies 19-26 de juliol, hagué d'ésser suspesa arran de
l'aixecament militar del dia 19. Alguns atletes s'incorporaren a la lluita el mateix dia
19, però, en contra del que sovint s'ha volgut veure com una prèvia organització de les
brigades internacionals, solament uns 200 s'incorporaren a les columnes de milícies i el
gros dels participants s'acomiadà el 23 de juliol. Cal consignar, també, que la partida
de Mallorca el dia 18 d'un vaixell amb els participants mallorquins, permeté a molts
frontpopulistes illencs de no quedar sota el domini militar imperant a l'illa.
|
La República es va veure agredida pel cop estat de juliol de 1936,
que menà a la Guerra Civil espanyola (1936-1939).
Catalunya i la Generalitat reistiren l'embat feixista. |
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la
totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir
en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític
anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc,
tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes
—Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les
Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre
sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc
els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos;
el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les
guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es
produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió
de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no
arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En
general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla
respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa
respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya,
València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és
l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana.
A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren
fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les
forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la
guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre
i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de
Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del
primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt
d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran
nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la
FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la
situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior,
s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil;
aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren
ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded,
que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base
aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat,
amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la
República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi
hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà
el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o
sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La
guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló,
Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les
casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que,
els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra
assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja
s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou
provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de
les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española,
els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les
simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent
foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la
convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del
Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La
insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17
de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes,
però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot
militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió
d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses
forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid,
Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i
Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos,
Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà
fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid
i Cartagena.
|
|
Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona
República a Catalunya. |
Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar
els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de
l'individu i la col·lectivitat.
Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en
qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena
de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia
formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com
sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja
que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a
l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida
pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència
d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al
s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures
acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat
com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX)
la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el
principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el
sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es
constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén
per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment
en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb
voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de
pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits
polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general
De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o
multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de
masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs
candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó
reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i
tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del
partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en
major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o
tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies
(centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de
grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Dreta
Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format,
tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França
en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o
partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant
qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format
tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França
a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder
popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia
o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per
extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències
polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus
membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel
proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat
camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa
sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació
d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants,
que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment
sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions
relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític.
La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
|
Partits catalanistes d'esquerra.
ERC fou la força política hegemònica durant la República. |
Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència
d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit
Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la
Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè
d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana
(maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat
nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres
pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt
la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada
màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de
treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada
província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés
nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el
secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume
Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís
Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit
pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín,
Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de
l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a
Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a
Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El
Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes
("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés
(juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys,
Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de
diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan
Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català
i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi
del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de
la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més
ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc)
s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer,
Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un
nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb
Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència
republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de
"L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre
del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere
Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència
de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i,
des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas).
Estat Català
Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista
Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols,
sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la
conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari
de Barcelona» (juliol del 1936 juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus,
etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants
participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català
es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una
notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes
unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la
dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països
Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com
ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.
Estat Català-Partit Proletari
Partit polític del Principat originat (1932) per un dels sectors d'Estat Català que no
ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb un programa social més esquerrà. Els
seus dirigents foren Jaume Compte, Ramon Fabregat, Pere Aznar, Artur Cussó, etc, i pel
gener del 1934 es convertí en el Partit Català Proletari. El seu òrgan de premsa
fou «L'insurgent» (1932).
Partit Català Proletari
Grup polític creat per Jaume Compte pel gener del 1934 després que Estat
Català-Partit Proletari intentés sense èxit la formació d'un gran partit obrer
catalanista. Romangué molt arrelat al CADCI i, mort Compte en els fets d'octubre del
1934, passà a ésser encapçalat per Pere Aznar i Artur Cussó. El seu òrgan de premsa
fou "L'Insurgent" i tingué uns 500 afiliats. Integrat al Front d'Esquerres de
Catalunya, pel juliol del 1936 fou cofundador del PSUC.
Partit Nacionalista Català
Grup polític de caràcter separatista creat el 1932 per un grup escindit
d'Esquerra Republicana de Catalunya i un de procedent d'Estat Català. Els principals
dirigents foren Francesc M.Masferrer, Josep Casals, Josep M.Xammar, etc. Pel juny del 1936
s'autodissolgué per a reconstruir Estat Català amb part de les joventuts d'ERC i
el grup Nosaltres Sols.
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra
Grup polític fundat per l'octubre del 1933 entorn del denominat grup de
"L'Opinió", expulsat de l'Esquerra Republicana en no acceptar les condicions
fixades per al traspàs de serveis a la Generalitat. En la seva comissió d'actuació
política figuraren J.Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Martí Feced, Josep
Tarradelles, etc. Constituïren un apreciable quadre de dirigents polítics però no
pogueren reunir una audiència de masses. Pel desembre del 1935 participaren en el govern
Companys i pel maig del 1936, després d'haver participat en el Front d'Esquerres pel
febrer del 1936 (amb Lluhí), reingressaren a l'ERC.
|
|
Partits catalanistes de centre. |
Acció
Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit
Catalanista Republicà (PCR), creat el març de 1931 en fusionar-se Acció
Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per
intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions
municipals del 12 d'abril de 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit
Esquerra Republicana de Catalunya i fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril,
un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern
provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà
part com a ministre d'economia del govern provisional de la República Espanyola. El
partit participà activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya.
Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de
l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i
militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates. El partit era representat al
govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d'octubre de 1934
proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front
Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil de
1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè
de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició
de la Generalitat de Catalunya. Acció
Republicana de Catalunya
Partit Catalanista Republicà
(veure Acció Catalana Republicana)
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista
i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus
membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del
qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut
d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva
aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la
llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra
Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política. Tingué un
diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de
Catalunya, Pau Romeva. Tingué en tot moment una actitud de defensa dels drets de
Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes
de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del
text. Desaprovà l'actuació del govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934. Durant
la guerra civil es trobà en una difícil situació, i es mantingué fidel a les
institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la
política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre
Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents,
Francesc de P.Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i molts afiliats, foren
assassinats a Catalunya. Actuà intensament en la salvació de gent injustament
perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la
cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el
cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de
Irujo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i
la Santa Seu. En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren.
Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del
començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida.
Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el
1944, començaren a formar-se.
|
|
Partits catalanistes de dreta. |
Acció
Popular Catalana
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la
CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i
Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris
agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes
de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936
formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Dreta de Catalunya
Organització política conservadora constituïda a Barcelona el 1935.
Aplegà els elements dels antics partits monàrquics (l'advocat Santiago Torent,
l'industrial Joan Campmajó) i es presentà a les eleccions per a diputats a les corts del
16 de febrer de 1936, dins el Front Català d'Ordre, sense èxit.
Dreta Liberal Republicana de Catalunya
Secció catalana de la Derecha Liberal Republicana organitzada a
Barcelona el 26 de maig de 1930 per A. Sanahuja, Gonçal de Reparaz i Felip Solà i de
Cañizares. No aconseguí d'atreure's cap dirigent monàrquic important. Tingué uns 500
militants, la majoria de Barcelona, però també amb nuclis a Lleida i Girona. Aconseguí
dos regidors en les eleccions del 12 d'abril de 1931 (Francesc Costa a Lleida i Solà i de
Cañizares a Barcelona). Intentava una posició centrista entre l'Esquerra Republicana de
Catalunya i Lliga Catalana, a la qual s'incorporà el 29 d'octubre de 1932.
Lliga Catalana
Nom que adoptà la Lliga Regionalista l'any 1933, en
reestructurar-se com a partit i incorporar-hi diverses formacions polítiques afins, com
la Dreta Liberal Republicana de Catalunya. Aquest fet rubricà la vinculació de la
Lliga a la República i la incorporació del sector cofessional d'Acció Catalana, quan
aquest es negà a continuar formant part d'Acció Catalana Republicana. El nou bloc
representava l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, amb vista a les
eleccions del novembre del 1933, que foren un èxit. Això irrità els sectors republicans
i esquerrans, que es reorganitzaren per a les eleccions municipals del gener del 1934, on
la Lligà sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus
representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. En absència
dels diputats de la Lliga, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a
la qual aquesta s'oposava aferrissadament. Davant els fets que se'n succeïren, la Lliga
intentà d'oposar-se a la defecció de la dreta agrària cap a posicions més radicals. No
participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934 i protestà tímidament contra la
retallada de l'autonomia catalana que suposà la victòria del govern, alhora que
expressava la seva repulsa envers els revoltats. La Lliga intervingué en els governs de
la Generalitat del 1935 (abril) i el 1936 (gener), el segon cop íntegrament format per
homes seus i presidit per Fèlix Escalas. Però l'intent d'introducció d'un partit filial
de la CEDA — Acció Popular Catalana— en la vida política del Principat
trencà el pacte tàcit de col·laboració de la Lliga amb el partit castellà. A les
eleccions del febrer del 1936, la Lliga restà privada del sector més dretà, fet que la
dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat i a
l'acceptació de la llei de Contractes de Conreu. L'esclat de la guerra civil de 1936-39
posà la Lliga en la impossibilitat de seguir l'ideari del camp republicà, i
desaparegué; molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o passaren al bàndol de
Franco.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de
la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se
conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les
eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu
Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per
l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el
diari "La Veu de Catalunya".
La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern
de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931
—que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la
Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc
Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga
col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del
partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició
millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu
els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de
1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana
de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
|
Altres
partits protagonistes a Catalunya.
Partits republicans d'esquerra. |
Partit
Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí
Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme
econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents
republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en
especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical
Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències
principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de
la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans
per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí
Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000
afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles
Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit
Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes
s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.
Partit Català d'Acció Republicana
Denominació adoptada pel grup d'Acción Republicana d'Azaña (fundada el
1925) al Principat. Els seus principals dirigents eren Faustí Ballvé, Eduard Albors,
etc. El 1932 publicà el setmanari "Acción" i actuà en 1932-33 en coalició
electoral amb els radicalsocialistes i amb Acció Catalana Republicana. Quan a nivell
espanyol es constituí Izquierda Republicana (abril del 1934) es fusionà amb els
radicalsocialistes dins el Partit Republicà d'Esquerra.
Partit Republicà d'Esquerra
Denominació adoptada a partir del juny del 1935 pels grups catalans de la
Izquierda Republicana, creada per l'abril del 1934 a nivell espanyol amb la fusió
d'Acción Republicana d'Azaña, els radicals socialistes de Domingo i l'ORGA. El seu
comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors (de l'anterior Partit
Català d'Acció Republicana) i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués
i Bizet (dels radicals socialistes). Presentà tres candidats (Domingo, Nogués i Bizet, i
Ballvé) en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats.
|
|
Partits republicans de dreta. |
Partit
Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a
Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la
cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però
de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la
ciutat de Barcelona.
A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre
de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de
socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser
una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la
Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del
1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la
República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments
catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934.
Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà)
determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una
escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova
tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon,
Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel
febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.
|
|
Organitzacions socialistes. |
Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la
Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El
seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona
(1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General
de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els
medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries.
Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la
República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de
F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a
l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà
en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín
presidiren sengles governs de coalició.
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia
bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista
catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de
Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació
Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves
sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan
Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals
que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre
del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament
allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el
nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb
la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i
participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries
d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra
Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de
1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt
superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments
catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya;
també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret
ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera
(director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932,
i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització
definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000
membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió
General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció
Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors
del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la
Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de
l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius
(Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova
coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança
Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un
satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan
Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del
febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de
la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses
d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre
les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front
d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la
col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la
majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme
català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es
constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el
major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari
general, Joan Comorera.
Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya
Central sindical creada a Barcelona el 29 de juliol de 1934, per escissió
d'una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè
executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en
formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19429 afiliats, sota la presidència de Joan
Fronjosà. La seva principal força es trobava en els sectors d'empleats de banca
(l'Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i
obrers qualificats (el sindicat L'Obrer Fabril). N'eren dirigents Marià Martínez i
Cuenca, Joan Sánchez i Marín, Carles Sala i Franqueza, Gonçal Martínez i Lozano i
Ramon Palomas i Tudó. Participà, durant la primera meitat del 1936, en els fronts únics
sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i el CADCI; el 21 de juliol
de 1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l'aixecament militar,
s'integrà dins la Unió General de Treballadors, simultàniament a la fusió de l'USC
dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per
iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de
1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya
(Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el
seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió
d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers
governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la
seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi
imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou
elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera,
que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració
de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del
moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació
General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular
del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de
fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del
1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a
les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes
revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil.
|
|
Organitzacions comunistes. |
Bloc
Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista, fundada a
Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent) i
la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del Partido Comunista de
España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents
—Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill,
Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i
Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions
socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària,
l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret
d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la
política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's
la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit
polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els
afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials
del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia
enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El
BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre
del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia
excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns
contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya
del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit
Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra
Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en
castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de
Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques
gironines i lleidatanes, respectivament.
Federació Obrera d'Unitat Sindical
Central sindical creada pel maig del 1936, a
Barcelona, pels sindicats influïts pel POUM. Intentà de promoure una lluita
reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l'acció, al
Principat, de totes les organitzacions sindicals d'una determinada indústria. Defensà
també la unió entre la UGT i la CNT. Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i
Tarragona, afirmà de tenir uns 60 000 afiliats. El secretari general fou Andreu Nin.
Pel setembre del 1936 es dissolgué i ingressà a la UGT catalana.
Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920
—provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan
d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade
com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero
Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de
Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la
Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la
celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido
Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer
director Juan Andrade.
En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El
canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del
buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz,
Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro
Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué
als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al
govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren
activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran).
Partit Comunista de Catalunya (PCC)
Grup polític català adscrit al PCE i format a l'estiu del 1932 amb Ramon Casanellas,
Antoni del Barrio i Hilari Arlandis. Aconseguí amb aquest també la incorporació
d'alguns dirigents del Bloc Obrer i Camperol (Antoni Sesé, Joaquim Masmano, etc).
Celebrà el seu primer congrés al maig del 1934 i el 1936 tenia uns 2 000 militants. El
seu òrgan de premsa fou "Catalunya Roja". Influí en alguns sindicats, en
especial a la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya
(FOSIG). El 1936 participà en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista,
nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol
i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita
per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe
obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un
front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o
neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la
formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que
signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual
obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna
de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar
de llurs destins i a constituir-se en estat independent. Reorganitzà les seves forces
sindicals procedents la majoria del BOC, en la Federació Obrera d'Unitat Sindical.
Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun
dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies
Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el
govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin.
|
|
Organitzacions anarquistes. |
Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del
8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la
desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera
manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat
Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència
obrera nacional".
Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant
el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó.
D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà
"sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar
organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal).
Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del
1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar
les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni
l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes.
Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró,
López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits
pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo
Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT
amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a
Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt
Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció
els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional
catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC
(federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la
defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del
març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats
d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions
especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya
abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del
moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de
les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934
afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué
l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança
Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a
Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions
"aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del
febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista.
Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595
afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el
reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb
la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o
parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de
fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt
activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica,
constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte
d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua
Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta
federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista
Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació
de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment
Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón);
també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics
republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents
revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de
conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del
Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers
anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en
restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que
mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el
1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc
no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre
les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups
Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació
Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del
Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»).
Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista
que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc),
i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les
federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per
part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI
acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de
«Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional
català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la
posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els
anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI
i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona,
setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de
dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener,
maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre
d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als
anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A)
o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en
1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les
forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la
discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la
negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval
i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la
producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig
del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou
absorbida per les tasques militars.
Partit Sindicalista
Partit polític fundat el 7 d'abril de 1934 per Ángel Pestaña, amb l'esperança de
convertir-se en el partit polític de la CNT i trencar així la tradicional ortodòxia
anarcosindicalista. No pogué arrossegar ni la Federació Sindicalista Llibertària ni els
Sindicats d'Oposició. La seva influència romangué limitada a petits nuclis a Madrid
(Natividad Adalia), a Andalusia (Gómez de Loma), a Saragossa (Pabón) i al Principat i al
País Valencià. Al Principat els seus principals dirigents foren Ricard Fornells
—president des de Sabadell de la Federació Regional Catalana del partit— i
Josep Robusté (des de Barcelona), i a València, Francesc Fenollar, Marí Civera, Josep
Sànchez Requena, Prudencio Caja, etc. L'òrgan central del partit, "El
Sindicalista", passà aviat, pel setembre del 1935, a Madrid, però esclatada la
guerra civil a Barcelona aparegueren "Hora Sindicalista"(1936-37) i
"Mañana" (1937-39). Doctrinalment, el partit defensà per a la societat
postrevolucionària un model de societat basat en el control de la producció pels
sindicats, de la distribució per les cooperatives i dels afers públics pels municipis,
en una mena d'estat sindicalista. Participà en el pacte del Front Popular —Pestaña
resultà elegit diputat per Cadis— i durant la guerra civil tingué un cert
desenvolupament, assolint uns 30 000 afiliats segons pròpies afirmacions.
Sindicats d'Oposició
Organització sindical escindida de la CNT pel març del 1933, després del
ple de sindicats confederals de Catalunya celebrat a Barcelona. L'escissió es produí
arran de la radicalització de les posicions entre els dirigents de la FAI, que
gradualment en 1932-33 passaren a dirigir la Confederació Regional del Treball de
Catalunya, i els líders sindicalistes signants del manifest dels Trenta. El
conflicte concret que desencadenà l'escissió se centrà en el plet presentat per la
Federació Local de Sindicats Obrers de Sabadell (després anomenada Federació Local
de Sindicats d'Oposició de Sabadell), que des del 1932 es negà a pagar el segell
confederal. El 4 de juny de 1933 se celebrà el primer ple sindical de l'oposició a
Barcelona (es reuniren 53 delegats en representació d'uns 26 000 afiliats), que fou
seguit d'un altre celebrat a Mataró, on es creà un comitè regional sota la secretaria
de Manuel Mascarell. Els Sindicats d'Oposició a Catalunya obtingueren una xifra màxima
propera als 50 000 afiliats a la fi del 1933. Els nuclis més importants eren els de
Mataró, Badalona, Manresa, Valls i Sabadell. El suport fora del Principat vingué del
País Valencià, que reuní el seu primer ple regional pel febrer del 1934 a València,
amb la representació d'uns 24 000 afiliats (més de 15 000 de València i uns
2 000 d'Alcoi). Inicialment, hom intentà d'afirmar l'ortodòxia de la seva posició
i la voluntat d'aconseguir amb el seu gest un redreçament de la CNT. Joan Peiró al
Principat i Joan López al País Valencià foren els principals ideòlegs d'aquesta
actitud. Però Ángel Pestaña fundà un Partit Sindicalista i la Federació Local
de Sindicats d'Oposició de Sabadell inicià una evolució que abocà el 1936 en el seu
ingrés a la UGT i el pas d'alguns dels seus dirigents, com Josep Moix, al PSUC. A la fi,
després d'haver participat en l'Aliança Obrera de Catalunya el 1934, els Sindicats
d'Oposició iniciaren diverses converses per al reingrés dins la CNT. Així, pel febrer
del 1936 Joan López aconseguí de pactar la reunificació al País Valencià, mentre que
a Catalunya Joan Peiró i Manuel Mascarell intentaven l'ingrés amb unes millors
condicions. Finalment, al congrés confederal de Saragossa assistiren representacions de
l'oposició i se sancionà la reunificació, que a Catalunya es féu efectiva els mesos de
juliol-agost del 1936.
|
|
Organitzacions sindicals camperoles. |
Federació
Nacional de Treballadors de la Terra
Organització camperola d'abast espanyol adscrita a la UGT. Fundada per
l'abril del 1930, experimentà un espectacular ascens numèric durant el primer bienni
republicà (passà de 36 639 afiliats pel juny del 1930 a 451 337 pel juny del
1933, que significava prop del 40% del total dels efectius de la UGT), especialment a
Extremadura, la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fou un feu de la tendència
caballerista del PSOE, sobretot a partir de la substitució del primer secretari general,
Martínez Gil, per Ricardo Zabalza (gener del 1934). Desencadenà la primera vaga general
camperola del país (1-20 de juny de 1934), que la deixà exhausta. Refeta ràpidament en
els primers mesos de 1936 (dictà l'ocupació de les grans propietats de Badajoz per part
dels camperols, pel març del 1936), durant la guerra civil aconseguí d'ésser present al
Principat (a mitjan 1937 hi tingué uns 58 000 afiliats) i defensà, en aquest cas
fent costat a la CNT, les col·lectivitzacions agràries del País Valencià. Edità «El
Obrero de la Tierra». Reconstruïda, com tota la UGT, des del 1976, el 1978 deia de
tenir, en les seves dues branques —assalariats i petits agricultors autònoms—
més de 150 000 afiliats, sobretot a Andalusia, el País Valencià, Múrcia, la Manxa i
Extremadura; no existeix, en canvi, a Catalunya i a les Balears.
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que
com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses
entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats
d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del
Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus
subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires,
sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell
Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay,
Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra".
Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim
republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542
afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament
vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires
ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un
programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i
hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En
1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC,
radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió
posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista.
Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en
el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de
Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes,
al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al
col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí
el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937,
fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats
Agrícoles, única de Catalunya.
Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya
Poderosa associació de cooperatives agrícoles fundada a Barcelona el 12
de juliol de 1931 i presidida, successivament, per Francesc Santacana (1931), Carles
Jordà (1931-35), Pere Cabot (1935) i Ferran Zuleta (1936); el seu òrgan de premsa era
"La Pagesia" (agost del 1932 — desembre del 1936), i tenia diverses
seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters
de Catalunya, etc. Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia
d'ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la
revaloració dels productes del camp i l'augment de la producció agrària;
conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans
propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s'atansava
més als propietaris que no pas als parcers. Al juliol del 1936 restà sota el control de
la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, bo i conservant
una autonomia teòrica, que perdé al gener del 1937 en integrar-se en la Federació de
Sindicats Agrícoles de Catalunya.
|
|
Organitzacions sindicals catòliques. |
Unió
de Treballadors Cristians de Catalunya
Organització sindical catòlica fundada a Barcelona el 26 d'octubre de
1934, que aplegava entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d'Enric
Escamilla i Pich, substituït més tard per Audaç Gallego. De filiació
democratacristiana, defensava la doctrina social de l'Església i estava estretament
connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també
relacions amb l'obrerisme catòlic europeu. Encapçalada per Josep Farré i Escamilla,
Teodor Porta, Manuel Surribas i Zanuy i d'altres, desenvolupà una considerable activitat,
i el 1935 tenia tres mil afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i
empleats de comerç. Per difondre el seu pensament, creà l'Editorial Obrera Lleó XIII i
publicà el setmanari bilingüe "Defensa Obrera" (22 de desembre de 1934 —
18 de juliol de 1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.
|
|
Partits de dreta. |
Acció
Popular Catalana (APC)
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la
CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i
Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris
agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes
de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936
formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA)
Partit polític creat a Madrid al començament del març del 1933, que
agrupà nuclis dretistes de diverses parts d'Espanya. El grup principal fou Acción
Popular, però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d'abril de
1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional, i finalment la Derecha
Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia. A les eleccions del novembre del 1933 la
CEDA fou el partit que aconseguí més diputats (115), però no els suficients per a
governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper—
que governessin tots sols fins el 4 d'octubre de 1934; així aconseguiren de desfer, ja
abans d'assolir el poder, una gran part de l'obra del bienni esquerrà anterior: hom
restaurà parcialment el pagament de sous al clergat, frenà la reforma agrària, tornà
als grans d'Espanya les terres expropiades, amnistià els homes de la Dictadura i del
pronunciament del 10 d'agost de 1932 i posà traves al traspàs de serveis de l'estat a la
Generalitat de Catalunya, a la qual s'enfrontaren les corts i declararen
anticonstitucional la llei de Contractes de Conreu, favorable als parcers i arrendataris
catalans. Alarmats per la reacció patronal incontrolada al camp i a les ciutats, per la
possibilitat que Gil-Robles donés un cop d'estat com Hitler a Alemanya el 1933 o com el
canceller catòlic conservador Dollfuss a Àustria, els socialistes amenaçaren amb una
revolució si la CEDA pujava al poder. L'entrada de tres cedistes al nou govern Lerroux
tingué com a resposta la revolució obrera d'Astúries i la revolta de la Generalitat.
Després de la repressió del moviment, la CEDA demostrà la seva incapacitat per a
reactivar l'economia en crisi i per a esdevenir un grup "democratacristià" en
fracassar i dimitir el ministre d'agricultura Giménez Fernández, representant de l'ala
esquerra del partit. El 6 de març de 1935 entraren 5 cedistes al govern, entre els quals
Gil-Robles al ministeri de la guerra, i nomenaren Franco cap de l'estat major i Goded,
inspector general de l'exèrcit. Això no obstant, l'extrema dreta reprotxà a Gil-Robles
que no s'apoderés del poder completament i no donés un cop d'estat amb la força que
tenia. A les eleccions del febrer del 1936 la CEDA perdé el 20% dels seus llocs a les
corts, dominades ara per les esquerres. Una bona part de les seves joventuts passaren a la
Falange Española poc temps abans del 18 de juliol. La CEDA es dissolgué amb l'esclat de
la guerra civil, i Serrano Suñer, una de les figures principals, actuà destacadament en
el nou règim antirepublicà, mentre Gil-Robles residia a França i a Portugal durant el
conflicte.
Partit Agrari de Catalunya
Grup polític català format el 1931 entorn d'alguns grans propietaris
terratinents, amb Josep M.Fortuny, Enric Ràfols, Carles Padró, etc. Poc estructurat i
sense força davant la Lliga Catalana, acabà ingressant pel novembre del 1934 en l'Acció
Popular Catalana. Hom l'ha confós amb la delegació al Principat, encapçalada per José
Gómez Monche, del Partido Agrario Español de Martínez de Velasco.
Peña Blanca
També Penya Blanca. Agrupació política d'ideologia monàrquica i espanyolista,
partidària d'Alfons XIII, creada a Barcelona el mateix dia de la proclamació de la
República (14 d'abril de 1931), per l'aristòcrata i poeta en català Miquel de Gomis i
Casas, que en fou el primer president. Entre el centenar de membres inicials figuraren
Lluís de Foronda i Gómez, Santiago Nadal i Gaya, Ildefons i Joan Carles d'Ayguavives i
de Solà, Enric García del Ramal i Cellalbo, Aureli Joaniquet i Extremo, Josep Bertran i
Güell baró de Viver, el comte del Montseny, etc. Posteriorment cresqué fins a assolir
uns milers d'afiliats. El seu finançament fou aportat principalment pel compte de
Fígols. Organitzà cicles de conferències en les quals intervingueren monàrquics,
principalment del grup ideològic d'Acción Española, com Antonio Goicoechea i José
María Pemán. El 1932 anà a les eleccions del Parlament de Catalunya, en coalició amb
els tradicionalistes. En crear-se el partit Renovación Española (1933), s'hi
integrà.
Renovación Española
Grup polític constituït per Antonio Goicochea, José Calvo Sotelo, Pedro
Sainz Rodríguez, conde de Vallellano, etc, a Madrid pel març del 1933. Al Principat
aconseguí l'adhesió de la Peña Blanca (Josep Bertran i Güell, Jordi Girona, baró de
Viver, Santiago Nadal, Lluís de Foronda, etc) i després de la Dreta de Catalunya
(Fernando Álvarez de la Compa, comte de Fígols, etc). L'assumpció de la defensa dels
interessos agraris per part de la Lliga en dificultà enormement l'extensió i fora de
Barcelona sols tingué una certa presència a Girona, a Terrassa i a Arenys de Mar. Pel
novembre del 1933 s'alià electoralment amb el Partit Agrari i pel febrer del 1936
obtingué un lloc (Santiago Torent) dins el Front Català d'Ordre. A Mallorca, aparegué
públicament per l'agost del 1934 sota la direcció de Manuel Gavira i Josep M.Conrado.
Participà, d'altra banda, en l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.
|
|
Introducció
Vocabulari
Personatges
Cronologia
Bibliografia
Filmografia
Inici
Tornar
a Temes |
PERSONATGES
|
Llistat de personatges. |
1.
Presidents i caps de govern de la Segona República Espanyola.
2.
Presidents de la Generalitat de
Catalunya durant la Segona República.
3.
Polítics d'esquerra.
4.
Dirigents sindicalistes.
5.
Polítics de dreta.
6.
Militars.
7.
Altres personatges destacats. |
|
Presidents
i caps de govern de la Segona República Espanyola. |
Alcalá
Zamora y Torres, Niceto (1877-1949)
Polític i jurista. Fou elegit diputat el 1905 com a membre del Partido
Liberal. En fraccionar-se aquest, s'incorporà al grup de García Prieto, que el nomenà
ministre de foment (1917) i de guerra (1922). El 1930 es declarà republicà i formà part
del comitè revolucionari. Com a cap d'aquest comitè, exigí el traspàs de poders
després del triomf electoral de l'abril del 1931 i presidí el govern provisional. Davant
les posicions laiques i reformistes de la majoria parlamentària, dimití (octubre),
però, dos mesos més tard, acceptà la presidència de la república. Durant el seu
mandat es mantingué en una posició conservadora i intentà, debades, de crear un partit
centrista, per tal d'estabilitzar el règim republicà. En conseqüència, topà tant amb
els partits d'esquerra com amb els de dreta, els quals frenà en ocasió de la repressió
del 1934. Després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, fou
destituït per les corts, per iniciativa dels partits d'esquerra (7 abril) i marxà a
França, des d'on posteriorment passà a l'Argentina.
Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels
agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per
oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de
secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19),
del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació
d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i
intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu
primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919).
La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no
començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan
Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb
una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la
autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum
que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat
director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención
del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de
lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat
també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de
George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del
sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren
les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un
dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del
comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14
d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell
temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt
aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la
personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre
del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera
de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la
política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit,
disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària
lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la
història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista".
L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del
novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la
insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no
estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit
políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana),
que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i
s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions
del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix
any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins
al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra
a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que
contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història
política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.
Casares Quiroga, Santiago (1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i
diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que
dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de
la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació
(1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la
República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la
cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils
circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol
del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a
la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a
França.
Chapapietra y Torregrosa, Joaquín
(1871-1951)
Polític i financer. Fou ministre de treball en el govern de García Prieto
(1922). A l'adveniment de la República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda
electoral de Derecha Republicana i es presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb
la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre, a la crisi del govern de Lerroux
arran de l'afer de l'estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació d'un nou govern
(5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la
Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances
i aconseguí d'augmentar la cotització del deute estatal. Però l'oposició de la CEDA al
nou pressupost i un nou escàndol dels radicals (l'acusació de malversació d'Antonio
Nombela) ocasionaren la crisi del govern (desembre del 1935). Fou ministre de finances en
el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i diputat del Front Popular el 1936. Les
seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el 1971: La paz fue
posible.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i
director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i
dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de
l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la
campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna
republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions
per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit
el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació
que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació
Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a
participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la
major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de
la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció
antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a
sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador
del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu
òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà
la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als
Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra
Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les
eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny
del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un
delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del
1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger,
sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la
participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual
d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer
anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou
repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la
junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a
l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià,
el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931).
Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de
la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935,
diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció
de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del
1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà.
El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué
obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del
Movimiento.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i
fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el
Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern
amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà
amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les
eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la
República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a
l'exili.
Portela Valladares, Manuel (1866-1952)
Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal
de Canalejas. Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de
la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en
ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del terrorisme. Ministre de foment
en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel gener del 1935 fou nomenat
governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat, poc després
d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat passà al ministeri de la
governació (abril-desembre del 1935). Davant la desorganització de la coalició
radical-cedista, intentà com a cap del govern (desembre del 1935 — febrer del 1936)
la formació d'una força centrista, però obligat a la prematura dissolució de les corts
solament assolí un minoritari grup de diputats fidels (24) en les eleccions del febrer
del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la fixació definitiva dels resultats (19
de febrer de 1936). La seva actuació durant la guerra civil fou ambigua: primer s'oferí
al general Franco, però després assistí a la sessió de corts republicanes celebrada a
València l'1 d'octubre de 1937. Fou un destacat membre de la maçoneria, gran mestre i
grau 33.
Samper i Ibáñez, Ricard (1881-1938)
Polític. Advocat, començà la seva carrera política dins el partit d'Unió Republicana
Autonomista i fou alcalde de València (1920-22). Diputat a les corts constituents de la
Segona República (1931), fou ministre de treball i d'indústria i comerç el 1933, en dos
governs presidits per Alejandro Lerroux. El 1934 (28 d'abril — 1 d'octubre) fou
president del consell de ministres en un govern de transició. Necessitat dels vots de la
Lliga al Parlament, per tal de tenir majoria, impugnà davant el Tribunal de Garanties la
competència del Parlament de Catalunya per a promulgar la llei de Contractes de Conreu,
si bé després col·laborà en la resolució del plet, d'acord amb els enviats de la
Generalitat. Cessà per pressions de la CEDA i fou immediatament ministre d'estat. Sortí
definitivament del govern, acusat de feblesa en la repressió dels fets d'Octubre al
Principat i a Astúries. En començar la guerra civil fou detingut quan tractava d'eixir a
l'estranger i finalment (1936) fou autoritzat a sortir.
|
|
Presidents
de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República. |
Companys
i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a
la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità
en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas.
Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de
les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La
Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del
reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus
(juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i
Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual
sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del
1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions
municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i
d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad»
deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La
seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà,
amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916,
que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit
Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En
representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des
d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una
intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la
tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí
d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que
perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions
internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep
Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret
es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del
desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit
Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat.
Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra
el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i
Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la
Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a
la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per
l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la
Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà.
Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des
del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició
política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè
Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des
d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans
catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la
Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de
Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català.
Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14
entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on
deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia
i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical
Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de
maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra
Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la
segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona
(juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué
activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola
(setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president
de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner
(gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de
l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del
càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre
de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el
seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933
fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan
Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la
Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i
l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de
concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas
a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de
«L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de
Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de
l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou
plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de
Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les
tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el
seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins
la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre.
Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República
Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).
Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel
Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En
produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de
serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona.
Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà
a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil,
dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern
d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les
forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les
forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després
d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de
Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la
Pedrera.
Escalas i Chamení, Fèlix (1880-1972)
Polític i home de finances. Col·laborà a la premsa mallorquina ("La
Almudaina", "El Correo de Mallorca") i barcelonina ("La Veu de
Catalunya", "Hispània", "Economia i Finances"). Participà en la
tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant
d'Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19),
en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc
Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses
catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de
Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més
endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou
nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de
Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 febrer del 1936). Publicà
alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la
Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i
la Comissió Abat Oliba. Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a
corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.
Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i
oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers
militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a
Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i
després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent
coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera
Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família
benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de
«La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà
la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges
Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la
Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de
renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també
un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes
dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les
Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del
1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923).
En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts
de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges
Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu
costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere
Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i
Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà
posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de
Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell
Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut
d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19).
Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort
Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de
llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una
alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la
petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes
i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació
Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a
crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril
del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva
proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució.
Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou
moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el
nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes
d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any
1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de
combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així,
projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i
prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El
centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat
del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i
després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra
d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint
relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar
econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit
Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que
es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana,
sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De
Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins
i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el
Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de
Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la
Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver
estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la
Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte
d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una
incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de
Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb
Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou
empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós
procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja
havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica.
Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà
cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a
l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué
els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile,
i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner
i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la
constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se
n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En
no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els
acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit
Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment,
sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació
d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez
Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans
d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de
l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera
(gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà
il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat
a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense
inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març
del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou
escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de
Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de
Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català
integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República
Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i
Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president
provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la
República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació
de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra
Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques
amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies
després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau
d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de
Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut
d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i
després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura.
Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà
públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en
lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de
Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de
l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per
Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les
sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves
funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del
1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat
per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per
Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en
l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Moles i Ormella, Joan (1871-1945)
Polític i advocat. Regidor per Barcelona (1901), fou diputat a corts (1906) per Lleida
durant la Solidaritat. Republicà independent, fou senador (1913) i es féu un gran
prestigi com a professional. Fou degà del col·legi d'advocats de Barcelona. Defensà els
implicats en el complot de Garraf i el patrimoni de la família Macià. Governador civil
de Barcelona (1932), alt comissari d'Espanya al Marroc (1933), governador general de
Catalunya i president de la Generalitat (del 17 de febrer al 4 de març de 1936) i
ministre de la governació (del 13 de maig al 18 de juliol de 1936). Acabada la guerra
civil, s'exilià, el 1939, a Mèxic. Publicà en aquest país, a la Col·lecció
Catalònia, fundada per catalans, Mossèn Cinto (1944), amb dades molt personals
del poeta, atès que fou marmessor de Verdaguer.
|
|
Polítics
d'esquerra. |
Badia
i Capell, Miquel (1906-1936)
Polític. De família pagesa, el 1922 es traslladà a Barcelona per cursar
estudis a l'Escola de Nàutica. Nacionalista radical, durant la Dictadura s'afilià a La Bandera
Negra. Al juny del 1925 fou detingut, acusat de participació en el complot de Garraf.
A l'agost del 1926 fou condemnat a dotze anys de presidi, que complí a Alcalá de Henares
i, a partir del 1928, al penal d'Ocaña fins que fou amnistiat a la caiguda de la
Dictadura. Proclamada la República, fou designat cap de les Joventuts d'Estat Català,
secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del
1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d'ordre públic, càrrec del que fou
obligat a dimitir arran d'un incident en el procés Xammar (setembre). Intervingué en els
fets del 6 d'octubre com a dirigent de les forces d'Estat Català. Exiliat a França, d'on
fou expulsat, es traslladà a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra.
Amnistiat després del triomf electoral del Front Popular, el 1936 tornà a Barcelona, i
reorganitzà les Joventuts d'Estat Català. El 28 d'abril fou assassinat, juntament amb el
seu germà Josep, per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya
contra el pistolerisme.
Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres
a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou
membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any
1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i
posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel
Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i
empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la
Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del
PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925.
L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el
1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis
radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè
espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el
coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el
condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).
Comorera i Soler, Joan (1895-1958)
Polític. Féu estudis de magisteri. En 1913-14 dirigí el periòdic
quinzenal republicà "Escuela". S'exilià a França en 1917-19, i el 1919
publicà La trágica ignorancia española. Exiliat novament a la vinguda de la
Dictadura, es traslladà a l'Argentina, on es naturalitzà argentí i dirigí el setmanari
bilingüe "Nación Catalana" (1923-30). Una campanya de premsa l'obligà a
anar-se'n a l'Uruguai (1930). A la proclamació de la República Espanyola (1931), tornà
a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i dirigí la tercera
època del setmanari socialista "Justicia Social" (1931-36). Fou elegit diputat
al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i president del comitè executiu de la USC
al seu segon congrés (abril del 1933). Al congrés d'unificació de la USC amb la
federació catalana del Partido Socialista Obrero Español (juliol del 1933)
—unificació que no arribà a prosperar—, fou elegit president de la direcció.
Fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la Generalitat format pel
president Companys (gener-octubre del 1934) i organitzà el Consell Superior de la
Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Participà en els fets del Sis
d'Octubre; condemnat a trenta anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María
(Cadis), en triomfar el Front Popular (febrer del 1936) fou alliberat i ocupà novament el
departament d'agricultura i economia. A partir d'aleshores impulsà la tendència
esquerrana de la USC, que portà a la unificació de les seves joventuts amb les del
Partit Català Proletari (abril del 1936) i a la formació (juliol del 1936) del Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual fou nomenat secretari general. Ja
durant la guerra civil, els anys 1936 i 1937 ocupà els departaments d'economia, de
serveis públics, de proveïments, de treball, obres públiques, de justícia i d'economia
del govern de la Generalitat. Alhora participà activament en la política d'unitat amb la
CNT i firmà en nom del PSUC el pacte d'unitat sindical (agost del 1936). Assistí a les
reunions plenàries del Partido Comunista Español i presentà l'informe polític a la
Primera Conferència nacional del PSUC (juliol del 1937) després d'atacar la política
del POUM i de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França, passà a Moscou (maig del
1939) i després a Mèxic (agost del 1940). Viatjà per Cuba i tornà a França (1945).
Dugué a terme una política d'independència orgànica del PSUC respecte al Partido
Comunista Español. Fou apartat de la direcció del PSUC, acusat d'ésser partidari de la
política de Tito (1947). Després de ser objecte d'una temptativa frustrada d'assassinat,
es refugià a Sallagosa (Alta Cerdanya), i per l'abril del 1951 entrà clandestinament a
l'estat espanyol. S'establí a Ripoll amb el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut a
Barcelona (1954), jutjat i empresonat. Malalt de bronquitis asmàtica i d'insuficiència
cardíaca, fou traslladat a l'Hospital Militar del Generalísimo (abril del 1957) i, més
tard, al penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves despulles foren traslladades a
Barcelona.
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a
divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva
actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la
justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també
a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les
Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El
1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA),
per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores,
organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme.
Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de
crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué
l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917
com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la
Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred
Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i
prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran
ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble)
i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al
vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia
iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de
llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una
autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el
suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea
constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura
participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou
detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià
i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a
Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència
fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori,
s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica
federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció
pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un
gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més
endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el
1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del
partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra;
del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de
reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà
elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec
del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda
Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria
a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista:
col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La
Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de
Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial»,
«España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans.
Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de
les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del
comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit
diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la
Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930),
fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE
(1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels
fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà
el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts
Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà
partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No
reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però
conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent,
iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri
de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels
càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou
deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un
recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves
despulles foren traslladades de París a Madrid.
Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on
fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola
Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les
joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix
Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de
Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb
intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el
nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica
amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com
a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució
russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya,
col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé
que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la
CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la
Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la
CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per
la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol
del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del
comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa
central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel
govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de
la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà
d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla,
entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional
sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per
Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan
1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà
a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i
havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica
que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el
feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió
nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català,
directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen
(Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin,
Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà
políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola.
En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una
autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de
1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora
d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935).
Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics.
Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la
revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín,
ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou
nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya
(setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de
Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La
creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb
la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels
serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes
després dels fets de Maig.
|
|
Dirigents
sindicalistes. |
Durruti
Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la
Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit,
s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar
de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i
participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en
ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco
Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup
anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de
sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió
Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el
complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina.
Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per
un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a
Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de
la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros».
Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García
Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les
federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat
(1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després.
Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i
fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de
la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè
insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la
CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934,
fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on
preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de
1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de
Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El
Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar
sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz,
impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències
amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto.
Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari
a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern
republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb
la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu
enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa
Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una
cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a
"La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica
feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre,
1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis
llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable,
1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de
"La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué
una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan
ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident
campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment
influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè
regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932.
Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del
1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny
del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es
convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà
fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè
regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del
comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa,
guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als
intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de
Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de
consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat
en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 maig del 1937). Aturà
posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les
seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de
Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment
les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938),
que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de
diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La
Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el
Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu
tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el
funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos
òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir").
Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres
en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y
muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de
CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis
años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977
participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del
sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de
Llenguadoc.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en
1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola
de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou
redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El
Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de
societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera"
(1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a
l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió
desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a
quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del
desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat
a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la
secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment
adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro
bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà
l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou
l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper
polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i,
establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí
la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25
desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi
fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició
per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el
federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del
Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc,
favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de
fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la
clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans
catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment
revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la
seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest
d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la
legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical"
(1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès
paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un
dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir
l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre
les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats
d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i
redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà,
tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà
successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de
Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves
condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra
civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de
"Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència
individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo
Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec
de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia
elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats
militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de
juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a
mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a
col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del
1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical.
S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y
Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on
sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué
en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà
també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador
(1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que
demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya.
Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà
provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou,
juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa
anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe
de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta
días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a
la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la
conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una
altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns
pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la
destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu
decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran
especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i
per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu
del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad
Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en
defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups
anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà
en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida
Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig
del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu
sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup
Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la
CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT
(juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a
partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i
possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la
Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932),
però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el
trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació
Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una
intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de
Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué
quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo
que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de
l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president.
Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual
resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a
Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina
militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i
l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la
federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del
mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a
València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el
Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista?.
|
|
Polítics
de dreta. |
Cambó
i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del
moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de
classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en
dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president
del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís
Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent
fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el
qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en
l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en
un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil
parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat
en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà
en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del
1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un
dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era
pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema
nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran,
que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de
Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però
l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes
d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba
(agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en
reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de
constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest
(1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i
Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia
constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional,
presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu
llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de
finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España.
El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una
intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi
polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la
política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la
Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la
qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual
cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació
d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat,
es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la
Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el
seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera,
continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions
d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la
pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres
rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per
la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra
concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de
Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i
iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la
Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat
constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima
revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general
espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat
abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona
República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a
l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió
parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga
Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels
màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis
d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el
manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936,
tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la
preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà
residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat
davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell
ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada
la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada
la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà
a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el
condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per
tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social
conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá
Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el
Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la
cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica
Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la
redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de
Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu
Fabra.
Pich i Pon, Joan (1878-1937)
Polític republicà. Lerrouxista, fou membre del Partit Republicà Radical des de la seva
fundació. Regidor des del 1905, diputat provincial en 1907-11 i de nou regidor en 1912-15
(fou en diverses ocasions alcalde accidental), el 1919 passà a presidir la Cambra de
Propietat Urbana. El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa. Fou
l'iniciador del projecte de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona, i
posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l'Exposició Internacional del
1929. Participà en l'Assemblea Nacional de la Dictadura. Fundà els diaris "El Día
Gráfico" i "La Noche". Durant la República fou sots-secretari de marina
(1934), després dels fets d'octubre alcalde de Barcelona i el 1935 governador general
interí de Catalunya, ambdós càrrecs per decisió governamental i suspesa en gran part
la vigència de l'estatut d'autonomia. Complicat en l'afer de l'estraperlo, hagué de
dimitir (octubre del 1935). S'exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus
errors de lèxic (popularment anomenats "pich-i-ponades").
|
|
Militars. |
Batet
i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a
tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la
Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou
designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres
militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que
corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou
destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent
d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou
detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser
proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el
destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona.
Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte
al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre
alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els
esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de
destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns
sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap
de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després
de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb
seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el
16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general
Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver
estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en.
Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus
oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou
afusellat el 18 de febrer següent.
López de Ochoa y Portuondo, Eduard (1877-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica. General de la brigada de l'arma d'infanteria
(1918), donà suport des de Barcelona al cop d'estat de Primo de Rivera pel setembre del
1923 i es féu càrrec inicialment del govern militar de la ciutat. S'enfrontà a la
dictadura a partir del 1924. D'idees liberals, pro-republicà i francmaçó, fou
empresonat (1925), i posteriorment hagué d'exiliar-se, a París, des d'on intervingué
activament en la conspiració encapçalada per Sánchez Guerra en 1928-29, i intentà,
sense èxit, de revoltar la guarnició del Principat. El 14 d'abril de 1931 ocupà la
capitania general de Catalunya i reconegué l'autoritat de Francesc Macià. Fou cridat per
a encapçalar les operacions militars contra la insurrecció obrera a Astúries, per
l'octubre del 1934; intentà de limitar l'escampament de sang, criticà les accions de les
forces de la Legión, comandades per Yagüe, i pactà amb Belarmino Tomás la rendició de
tota la conca minera. Tanmateix, no pogué evitar d'ésser considerat com a responsable de
la repressió i, després d'ésser processat i empresonat (març del 1936), fou mort el 21
de juliol de 1936, quan era internat a l'hospital militar de Carabanchel. És autor de De
la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de
1934 (1936).
|
|
Altres
personatges destacats. |
Iglésies
i Fort, Josep (1902-1986)
Historiador, geògraf i escriptor. De ben jove escrivia a la «Revista del Centre de
Lectura» i militava en el moviment catalanista. Estudià dret i direcció d'indústries
tèxtils, per dedicar-se a la fàbrica familiar de la Riba. El 1918 es traslladà a
Barcelona, i a l'època de la Generalitat fou el secretari de la comissió que establí la
divisió comarcal del Principat. La seva vasta curiositat intel·lectual i erudició
l'especialitzaren en diverses matèries. Com a investigador de la població publicà
fogatges i censos de totes les èpoques: el de 1365-70 (1961-64), el del primer segle de
la idea moderna de cens, 1857-1950 (1961), La població de Catalunya en la dècada
1950-1960 (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70) i Estadístiques
de la població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974). Dels seus
treballs bàsics sobre geografia i història agrícola es destaquen el seu paper dirigent
a la Geografia de Catalunya (1960-74) i La crisi agrària de 1879-1900. La
fil·loxera a Catalunya (1968), i l'estudi de les àrees de conreu al Camp de
Tarragona, a la Conca de Barberà i a Terra Alta. Redactà els dos primers volums de l'Enciclopèdia
de l'excursionisme (1964-65) i publicà diversos «Episodis de la Història», la
biografia Pau Vila (1981), etc. Són clàssiques les seves guies —fetes en
collaboració— Les muntanyes de Prades, el Montsant i la serra la Llena (1929)
i Les valls del Gaià, de Foix i de Miralles (1934). Com a narrador de tradicions i
costums del Camp publicà, entre altres obres, La terra d'en Gallarí (1932), La
gerra d'ossos (1949), Siurana (1960), L'aiguat de Santa Tecla (1971), Capta
de fantasies (1976), etc. Fou secretari de la Societat Catalana de Geografia. A casa
seva foren celebrades cent lectures poètiques, entre el 1946 i el 1953. Fou membre de
l'Acadèmia de Ciències de Barcelona i del Patronat de la Fundació Vives i Casajuana i,
des del 1981, de l'Institut d'Estudis Catalans.
Vila i Dinarès, Pau (1881-1980)
Pedagog i geògraf. De família de teixidors, hagué d'abandonar els
estudis per a dedicar-se a l'ofici familiar. De temperament autodidàctic i creador,
fundà el 1905, després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i
Guàrdia, l'Escola Horaciana. El decenni següent fou decisiu en la seva orientació. El
curs 1912-13 deixà l'Escola i es diplomà a Ginebra a l'École des Sciences de
l'Éducation, i descobrí l'escola geogràfica francesa de P.Vidal de la Blache i el
geògraf J.Brunhes. Anà contractat a Bogotà (1915-18), on fou rector del Gimnasio
Moderno, del qual renovà l'orientació pedagògica. Simultàniament publicava a Barcelona
La geografía física y astronómica (1915), prova que la geografia li interessava,
almenys en el seu vessant pedagògic, abans de tenir-hi un lloc. En tornar de Colòmbia,
J.Palau i Vera, que, com a geògraf, li havia encomanat l'obra, s'havia mort, i Vila, bé
que nomenat secretari de l'Escola de Treball, com a adjunt del director, Rafael Campalans
(1917-24), s'orientà decididament cap a la geografia, que el 1920 ja ensenyava als
Estudis Normals de la Mancomunitat. Però li calia una formació científica. El 1923
marxà a França, on assolí aquesta formació a l'Institut de Géographie Alpine de
Grenoble, dirigit per R.Blanchard. Traduí i completà el curset en l'Assaig de
geografia humana de la muntanya (1925) i es lliurà a la interpretació geogràfica de
Catalunya amb sistema, profunditat i intuïció. El 1926 publicava La Cerdanya,
iniciant, com diu el pròleg, un nou gènere d'estudis a Catalunya, el de la geografia
moderna d'abast comarcal. És possible que l'únic capítol realment envellit avui sigui
el degut a un mestre seu, M.Chevalier. Ràpidament aparegueren breus estudis comarcals
—Les Marques de Ponent, nom que donà a l'anomenada aleshores Catalunya
aragonesa; el Vallès, la seva comarca— que preludiaven la millor síntesi
personal que hom té per al coneixement geogràfic del país: el Resum de geografia de
Catalunya, en nou volumets (1928-35). Al pròleg diu que tenia el material recollit de
temps i que era un resum en quatre volums de la primera part d'una Geografia general de
Catalunya, València i Balears, que encara manca. Alhora publicà una col·lecció de
mapes escolars i inicià els articles geogràfics a "La Publicitat" (1929-38),
suggestius i engrescadors, dins la tècnica periodística més acurada. La Generalitat
aprofità la seva vocació cívica, com ja havia fet la Mancomunitat. La seva gran obra
és la Divisió Territorial de Catalunya (1932 i 1937), però encara escrivia per
als combatents La fesomia geogràfica de Catalunya (1937), i presentà al congrés
d'Amsterdam del 1938 Le peuplement de la Catalogne. Le problème géographique de l'eau.
Aquests anys fou catedràtic de l'Escola Normal de Mestres i de la Institució d'Estudis
Comercials, professor dels Estudis Universitaris Catalans i president del Centre
Excursionista de Catalunya i de la Societat Catalana de Geografia, filial de l'Institut.
El 1939 s'exilià a Colòmbia, on ensenyà a l'Escuela Normal Superior de Bogotà fins el
1946; hi publicà (1945) la Nueva geografía de Colombia. Cridat a Veneçuela el
1946, hi fundà i dirigí el departament de geografia i història de l'Instituto
Pedagógico de Caracas, fins que es jubilà, el 1961, quan ja s'havia naturalitzat
veneçolà. La seva gran obra allí és la Geografía de Venezuela, en dos volums,
dels quals redactà tot sol el primer (1960), i el segon en col·laboració amb deixebles
veneçolans. Hi publicà, també, els estudis Los descubrimientos de la Gran Sabana
i Visiones geo-históricas de Venezuela (1969). Fou membre del Centre Català de
Caracas, del qual fou nomenat president honorari. El 1965, poc després d'haver tornat a
Catalunya (però passant els hiverns a Veneçuela), publicà un article polèmic: Origen
i evolució de la Rambla barcelonina (1965), que inicià la seva darrera etapa,
centrada en la geografia urbana de Barcelona. El 1968 s'incorporà a la redacció de la Geografia
de Catalunya dirigida per L.Solé i Sabarís, on publicà El Barcelonès i
Barcelona ciutat, resum de la més extensa Barcelona i la seva rodalia al llarg del
temps (1974), culminació de la seva obra de repatriat. També ha publicat Joan
Orpí, l'home de la Nova Catalunya (1969), on enllaça les seves afeccions en estudiar
la Barcelona de Veneçuela. El 1969 fou elegit membre de l'Institut d'Estudis Catalans,
com a numerari de la nova secció de Filosofia i Ciències Socials, i el 1976 hom li
atorgà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Dins de la darrera etapa, cal esmentar,
també, Selecció d'escrits de geografia (1978-79). El 1979 fou investit doctor honoris
causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. L'Institut de Ciències de
l'Educació de la Universitat de Barcelona instituí el Premi Pau Vila de Geografia, l'any
1981. Ha estat fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: les de Catalunya,
Colòmbia i Veneçuela.
|
|
