Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

Entre 1898 i 1931, el sistema de la Restauració cau en crisi.
A partir del desastre colonial de 1898, es comença a qüestionar el sistema canovista. Com a resposta a la crisi, apareix el regeneracionisme, un corrent de pensament caracteritzat per la voluntat expressa de renovar el país, no tan sols en el terreny econòmic, sinó també en el cultural, el social i el polític. En efecte, la crisi colonial del 98 va fer que apareguessin nous programes polítics que permetessin sortir de la crisi i, alhora, modernitzar el país.

La voluntat renovadora es va intentar fer tant des de dins del sistema (propostes regeneracionistes dels conservadors i dels liberals), com des de fora (alternatives proposades pels grups de l'oposició política al sistema).

El successiu fracàs de les solucions regeneracionistes dels dos partits dinàstics (Conservador i Liberal), entre 1902 i 1923, afegit a les diverses crisis (1905,1909 i sobretot 1917), l'escalada de violència social (pistolerisme), la radicalització de l'oposició, etc. va acabar amb la intervenció militar de Miguel Primo de Rivera, el 1923, el qual va instaurar, amb el beneplàcit del rei, una dictadura militar de caire feixista. El primer efecte fou la immediata suspensió del sistema constitucional.
Però el fracàs de la Dictadura acabarà per influir decisivament en el descrèdit de la monarquia i en la fi del sistema de la Restauració.

La definitiva desintegració del règim de la Restauració, malgrat els intents de regenerar el sistema, era un fet. El rei Alfons XIII havia esgotat totes les possibilitats i no li va quedar altra opció que marxar del país. D'aquesta manera s'obria la porta als republicans.

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República. Tornava l'hora dels republicans. En un clima d'eufòria, molts pensaven que la República podria solucionar tots els problemes que la monarquia, ni amb governs democràtics ni amb una dictadura militar, havia aconseguit. Però la il.lusió duraria poc. Durant la Segona República no només van seguir els problemes, sinó que es van agreujar. Al final de tot plegat, la Guerra Civil.

Finalment, cal destacar d'aquesta època l'important paper del catalanisme en la política estatal, intervenint en els anomenats "governs de concentració". A nivell nacional, cal destacar l'obra de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).

Activa la música

Hello

Temes relacionats

La Restauració
La Segona República espanyola
La Segona República a Catalunya
El catalanisme
El moviment obrer espanyol i català
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual.
1. La Restauració borbònica (1874-1931).
- Les bases del sistema polític.
- Bipartidisme i torn pacífic.
- El regnat d'Alfons XIII (1902-1931).
2. Primera etapa: la crisi de la monarquia constitucional (1902-1917).
- El maurisme.
- La crisi del 1905.
- La guerra del Marroc.
- La crisi del 1909: la Setmana Tràgica.
- L'impacte de la Primera Guerra Mundial.
3. La crisi del 1917.
- Les Juntes Militars de Defensa.
- L'Assemblea de Parlamentaris.
- La vaga general del 1917.
4. Segona etapa: la frustració del moviment reformista (1917-1923).
- La conflictivitat social.
5. L'oposició al sistema (1898-1923).
5.1. Regionalisme i nacionalisme.
- El catalanisme.
- Mostres de catalanisme 1898-1923.

- La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925).
- Organització institucional de la Mancomunitat.
- L'obra de la Mancomunitat.
- Premsa catalana de l'època.
- El nacionalisme basc.
- El nacionalisme gallec.
- El pacte nacionalista Galeusca.

- El valencianisme.
- El mallorquinisme.
- L'andalusisme.

5.2. El republicanisme.
5.3. El moviment obrer.
- El socialisme.
- L'anarquisme.

6. Tercera etapa: la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
- La dictadura de Primo de Rivera.
- El Directori militar.
- El Directori civil.
- La política econòmica.
- La política social.
- L'oposició a la dictadura.
- El catalanisme durant la dictadura.
- L'impacte de la crisi econòmica del 1929.
7. Quarta etapa: la caiguda de la monarquia (1930-1931).
- L'oposició republicana.
- La proclamació de la Segona República.
8. Partits i sindicats durant la crisi de la Restauració (1898-1931).
- Els partits dinàstics.
- Altres partits liberals.
- Partits republicans.

- Partits republicans catalans.
- Organitzacions socialistes.

- Partits socialistes catalans.
- Partits comunistes.
- Partits comunistes catalans.
- Organitzacions anarquistes.

- Organitzacions anarquistes catalanes.
- Altres organitzacions sindicals.
- Partits, entitats i moviments polítics catalanistes.
- Altres partits nacionalistes o regionalistes.
- Partits de dreta.
El desastre colonial de 1898 origina la crisi del sistema de la Restauració. Restauració
Període de la història d'Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-76) és la d'instal·lació i consolidació, i s'inicia amb el pronunciament del general Martínez de Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el liberal manifest de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitució del 1876. El nou sistema, de grat o per força, incorporà els més importants elements civils (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera). En una segona etapa (1876-98) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una manera dificultosa, neutralitzant, sense resoldre cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvi social; i, finalment, el problema plantejat pel nacionalregionalisme. El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense que envoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. A l'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de Defensa, l' Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per a superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisi social a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-29) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgià de ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmà ideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.
La Restauració als Països Catalans
Als Països Catalans, els pressupòsits ideològics i socials de la Restauració afavoriren les classes burgeses, però, especialment en el cas de Catalunya, no feren possible llur integració en el sistema. Així, el Principat conegué, durant el regnat d'Alfons XII i la regència de Maria Cristina, un període de gran expansió econòmica, però d'absoluta marginació de la política estatal, que, a nivell de classe obrera, es manifestà violentament en l'onada de terrorisme anarquista, i, entre les classes conservadores i la petita burgesia, es concretà en la gran rebrotada del regionalisme. El desastre colonial del 1898 féu desaparèixer els darrers suports que l'estat centralista i oligàrquic tenia a Catalunya; la formació, el 1901, de la Lliga Regionalista, comportà a la vegada la destrucció de l'aparell caciquista dels partits de torn, i la decisió de la burgesia de jugar a fons i a favor seu la carta del catalanisme. A partir d'aquest moment, totes les crisis tingueren llur focus i epicentre a Catalunya, que se sentia estranya i forastera dins aquell sistema. Les masses obreres hi exterioritzaren llur rebuig afiliant-se majoritàriament a l'anarcosindicalisme, o bé amb sobtades explosions de violència, com la Setmana Tràgica; els regionalistes, amb llurs repetits intents d'aconseguir una parcel·la de poder propi i autònom —parcialment assolida a través de la Mancomunitat de Catalunya— i àdhuc amb llurs projectes de reforma democràtica de l'estat. L'agreujament de la crisi social a Barcelona, des del 1919, i l'aparició del pistolerisme aprofundiren les contradiccions, al si de la Lliga, entre els seus interessos de classe i l'aspiració a representar el nacionalisme català. Al capdavall, prevalgueren els primers, i la burgesia catalana confià a la Dictadura de Primo de Rivera la solució d'uns problemes —polítics, sòcio-econòmics i d'estructura de l'estat— que eren inherents al sistema inaugurat el 1875. Un procés semblant, bé que menys intens i menys dramàtic, tingué lloc al País Valencià, on, superada la crisi agrària dels primers anys de la Restauració, i en plena fase expansiva de l'exportació de cítrics, consolidava la seva força el republicanisme blasquista, i l'obrerisme feia sentir la seva veu amb la vaga general revolucionària del setembre del 1911, anunciadora de la futura hegemonia de la CNT al país; el valencianisme, per la seva banda, després d'una fase estrictament culturalista, restava dominat pels sectors conservadors —la Unió Valencianista Regional—, que reberen amb simpatia el cop d'estat de Primo de Rivera. A les Illes, la forta implantació del caciquisme —liberal-conservador primer, maurista després, i darrerament promogut pel financer Joan March—, sobrevisqué a les diverses conjuntures econòmiques i a la forta crisi de la darreria de segle, i retardà el desenvolupament de les forces que contestaven d'una manera o altra els fonaments del règim: el moviment obrer (que no assolí un nivell organitzatiu important fins els anys 1919-20) i l'autonomisme, dividit entre el mallorquinisme nacionalista i un regionalisme "balearista", i incapaç, en aquest període, de presentar una alternativa política coherent al sistema oficial.

El sistema va continuar, fins al 1923, regint-se per la Constitució de 1876, basada en el caciquisme. Constitució del 1876
Constitució de la monarquia espanyola signada per Alfons XII el 30 de juny de 1876. Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d'ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII «en unió i d'acord» amb les corts. L'estat era confessional, però hom admetia en privat la pràctica d'altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis, nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l'estat i renovables cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d'ascens i recompenses a les forces armades, l'indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o pau, distribució dels fons de l'administració pública, atorgament d'ocupacions civils i honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com l'electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop d'estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República (14 d'abril de 1931).
Caciquisme
Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d'enllaç entre l'oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. A l'estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració (1874-1931), especialment a partir de la instauració del sufragi universal (1889), en què les velles oligarquies l'utilitzaven per tal d'evitar canvis radicals en l'estructura del poder. El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l'administració. Per damunt d'ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat. El governador civil, càrrec de nomenament directe del ministeri de governació, exigia als cacics el compliment de les consignes del propi partit (liberal o conservador), a canvi d'ajudar ell de diverses maneres els cacics elegits. Sovint el poder del cacic era tan gran, que imposava amb facilitat la seva voluntat; però en ocasions calia acudir a la compra descarada dels vots, i encara a la tupinada (fer votar els morts, privar de vot certs individus, eliminar paquets de sufragis i invalidar l'elecció, si havia fracassat). El desastre colonial del 1898, les crítiques dels intel·lectuals (Joaquín Costa, Emilia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós), l'acció dels nous partits (republicans, regionalistes, nacionalistes, reformistes i socialistes), les eleccions del 1901 (guanyades pels socialistes a Astúries i pels catalanistes a Catalunya) i la llei electoral del 1907 iniciaren la davallada del caciquisme, mantingut només a les zones rurals, fins que fou destruït com a institució per suspensió del parlamentarisme durant la Dictadura (1923-30).
Cacic
Persona important d'un poble que exerceix una influència excessiva en assumptes polítics i administratius.
Oligarquia
Etimològicament "govern dels pocs".
1. Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, sia econòmic o polític.
2. Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país.
El bipartidisme i el sistema de torn va anar caient en crisi. Bipartidisme
Sistema de partits basat en l'existència de dues organitzacions polítiques o, en el cas d'existir-ne més, sistema en el qual només dues acaparen l'atenció de l'elector en l'escena política.
Partido Conservador
Organitzat al voltant del seu líder indiscutible, Antonio Cánovas del Castillo, va aglutinar l'antic Partit Moderat, la Unió Liberal i una bona part del Partit Progressista. Era, doncs, l'hereu del moderantisme, l'unionisme i part del progressisme de l'època isabelina. Representava els interessos de la burgesia latifundista (grans propietaris de la terra) i financera (industrials catalans i bascos) i dels grups residuals de l'Antic Règim: l'aristocràcia i les jerarquies i grups de pressió catòlics (va aconseguir el suport de l'episcopat i es va atreure una bona part dels sectors catòlics no integristes).
Partido Liberal
O Partit Liberal Fusionista. Liderat per Práxedes Mateo Sagasta, integrava demòcrates, radicals i alguns republicans moderats. Pretenia incorporar a la Restauració els aspectes menys radicals de la Revolució de 1868. Això li va comportar el suport de professionals liberals, de sectors de la burgesia industrial i comercial (comerciants, banquers), de militars i dels funcionaris, així com de sectors de l'aristocràcia terratinent.
Torn pacífic
Sistema del bipartidisme, en què els dos partits s'encarreguen de formar govern per ordre successiu i alternat. Durant la Restauració, l'alternaça pactada dels governs entre els dos partits dinàstics (Conservador i Liberal Fusionista), es podia assegurar gràcies a la fèrria disciplina interna dels dos partits oficials o partits del torn, i al fet que el govern, des del Ministeri de la Governació, controlava eficaçment l'entramat del caciquisme, que s'encarregava de que a les eleccions guanyés el partit que li corresponia governar.
El mecanisme del torn era el següent. Periòdicament, i de forma pactada, el rei encarregava la formació d'un nou govern al partit al qual tocava governar. Aquest, des del Ministeri de Governació, confeccionava l'encasellat o llista de diputats que havien de sortir elegits en cada districte, reservant sempre alguns escons a l'oposició dinàstica. L'encasellat es lliurava als governadors civils perquè l'imposessin a la província i als ajuntaments mitjançant el cacic local. Amb aquest objectiu es manipulaven els censos d'electors, es coaccionava el vot i, si amb això no n'hi havia prou, es canviaven les actes de resultats. Les llistes de diputats estaven formades per membres de l'alta burgesia i l'aristocràcia, que constituïen una oligarquia que monopolitzava els càrrecs politicoadministratius i els escons de les Corts. D'aquesta manera podien controlar tots els ressorts del poder i exercir-lo en benefici de les classes dominants a les quals representaven.
El regnat d'Alfons XIII (1902-1931).
Regnat
1. Exercici de la dignitat reial per un rei, una reina o un príncep sobirà.
2. Època i durada del govern d'un rei, una reina, un príncep, un sobirà, etc.

Monarquia constitucional
Règim polític democràtic en el qual el rei, el cap de l'Estat, regna però no governa, ja que els seus actes sempre han de ser avalats per la signatura del president del govern o del ministre que en sigui responsable.
1ª etapa: la crisi de la monarquia constitucional (1902-1917).
La necessitat de canvis es manifesta amb el regeneracionisme, sorgit arran del desastre colonial de 1898.
Regeneracionisme
Corrent ideològic que es desenvolupà a l'estat espanyol al final del s XIX i principi del XX, precipitat de forma immediata pel desastre colonial del 1898 però amb un rerefons d'insatisfacció del sistema sòcio-político-econòmic de la Restauració. Propugnava la supremacia tècnica i administrativa sobre la política i la necessitat d'un dictador (fidelitat al principi d'autoritat). En realitat, hom hi propugnava, com tantes vegades, la revolució des de dalt. Les principals figures foren: J.Costa, el general Polavieja, Fernando Garrido, Lucas Mallada, Julio Senador i Macías Picaviesa.
Crisi de 1898
Crisi que va tenir com a detonants les guerres d'independència colonial a Cuba (1895-1898) i les Filipines (1896-1898).
Desastre del 98
Nom amb què es coneix historiogràficament la pèrdua de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, que eren les darreres possessions de l'imperi colonial espanyol. Aquesta pèrdua va ser la conseqüència de la derrota d'Espanya en la guerra que va mantenir amb els Estats Units el 1898. La desfeta militar posava fi a quatre segles de dominació colonial, i va agreujar un problema històric no resolt de manera satisfactòria, el de l'encaix dels diferents pobles que convivien a Espanya. La pèrdua definitiva de les colònies d'ultramar fou ratificada pel tractat de París amb els Estats Units, signat el 10 de desembre de 1898.
Generació del 98
Nom donat al grup d'intel·lectuals espanyols sorgit al final del s XIX i principi del XX, caracteritzats inicialment per la contestació a l'Espanya de la Restauració. La pèrdua de les darreres colònies el 1898 esdevingué simbòlica de la decadència del país i del rebuig que aquesta provocava en el grup. Hom sol incloure-hi, entre els membres més representatius, els escriptors Azorín i Miguel de Unamuno, el novel·lista Pío Baroja, el filòsof Ramiro de Maeztu, el poeta Antonio Machado i el dramaturg Jacinto Benavente. Amb menys freqüència, hi són citats també Ramón María del Valle-Inclán, i els poetes Rubén Darío i Juan Ramón Jiménez. Hom hi associa pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana. El concepte de generació, àmpliament difós per Azorín, ha estat sovint posat en dubte a causa de l'heterogeneïtat dels membres del grup, tant pel que fa a edat com, sobretot, per les orientacions ideològiques, d'expressió i d'interessos. No obstant això, alguns trets més o menys comuns els donen una certa unitat: així, en la trajectòria de molts d'aquests intel·lectuals hom pot constatar una primera etapa de reformisme radical o fins i tot revolucionària, que durà fins devers l'any 1905 i que donà pas a la integració en la vida cultural espanyola de l'època, circumstància que els decantà envers un conservadorisme declarat (Azorín) o un individualisme anarquitzant i apolític (Baroja). L'actitud contemplativa, en molts casos nihilista, i la manca de voluntat d'intervenció en la realitat es reflectí en la preponderància de l'irracionalisme a les manifestacions d'aquests autors, que es mogueren entre l'esteticisme, l'elucubració metafísica (Unamuno) o l'acció per l'acció (Baroja). En el terreny dels continguts, en constitueix un tema recurrent la mitificació d'una certa idea d'Espanya, l'espiritualitat dolguda de la qual reivindicaren com a signe d'identitat enfront del cientifisme i del progressisme de caire europeista. Aquesta concepció d'Espanya fou identificada amb Castella, la història, el paisatge, el caràcter i la llengua de la qual la Generació del 98 revisà o recreà amb una dosi considerable de nostàlgia. La relació d'aquests intel·lectuals amb els pobles no castellans de l'estat fou ambivalent i de vegades de clara animadversió. En el cas de Catalunya, els contrasts (ben patents en les controvèrsies entre J. Maragall i Unamuno), s'accentuaven per la vocació política, positivista i europeista del catalanisme. Els antecedents i les fonts intel·lectuals de la Generació del 98 són molt diversos: cal relacionar-los, d'una banda, amb escriptors crítics del s XIX com Mariano José de Larra i Ángel Ganivet (citat també sovint com a membre del grup), amb el regeneracionisme de Joaquín Costa (bé que sense el positivisme d'aquest) i amb el modernisme de final de segle, però també amb els valors projectats per la pintura d'El Greco i amb la mística castellana. Fora de l'àmbit hispànic, reberen influències de Nietzsche i de Schopenhauer.
Les propostes regeneracionistes "des de dalt" fracassen. Maurisme
Nom que rep la política del líder conservador Antoni Maura, representant de fet del reformisme autoritari. "La revolución desde arriba" era el seu lema. Amb aquesta nova actitud, d'intent regeneracionista, els conservadors pretenien fer "des de dalt" el necessari sanejament polític del sistema, abans que d'altres l'intentessin fer des de baix. Per això, era fonamental tant acabar amb el caciquisme com incorporar a la política dinàstica noves forces socials que fins llavors n'havien restat al marge. Són exponents d'aquesta política, la nova llei electoral de 1907 i la llei de reforma de l'administració local de 1909.
Govern llarg
L'anomenat govern de Maura, entre 1907 i 1909, després d¡'un primer "govern curt" (1903-1904).

Fets destacats de l'etapa 1902-1917.
La crisi de 1905.
Assalt al Cu-cut!
Una caricatura de Junceda, publicada al setmanari satíric barceloní el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.

Banquet de la Victòria
Celebració de la victòria en les eleccions municipals del 1905 per part dels membres de la Lliga Regionalista, que consistí en un gran àpat al Frontó Comtal de Barcelona. A la sortida es formà una manifestació que baixà pel carrer de Balmes cantant Els Segadors. En arribar prop de la Fraternitat Republicana els membres d'aquest centre lerrouxista feriren a trets alguns manifestants. D'aquest banquet en sortí una caricatura en el "Cu-cut!" (23 de novembre) que provocà un motí per part de 300 oficials de la guarnició (25 de novembre), els quals calaren foc a la redacció i impremta del "Cu-cut!" i a la redacció de "La Veu de Catalunya". El govern Montero Ríos, no podent castigar aquesta insubordinació, caigué, i pujà Segismundo Moret, el qual promulgà la llei de jurisdiccions, que afavoria els amotinats. A conseqüència dels fets del 25 de novembre, per tal d'oposar-se a la llei de jurisdiccions, es formà la Solidaritat Catalana.
Llei de Jurisdiccions
Llei preparada pel govern de Moret arran de l'assalt al setmanari «Cu-cut!» per grups de militars pel novembre del 1905. Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.
Solidaritat Catalana
Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l'any 1906. Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli moviment d'oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la festa de l'homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d'aquesta època són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes adreçat als «jóvenes bàrbaros de hoy» (1 de setembre de 1906). Davant les eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest teatre el 14 d'abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l'ensenyament, beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L'eclecticisme del programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón) decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària, enfront de l'anomenada «anarquia lerrouxista». El dia 21 d'abril de 1907 els candidats solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis, restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels 44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a la vice-presidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris. L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total. Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.
La guerra del Marroc. Conferència d'Algesires
Conferència convocada pel soldà del Marroc a instàncies de França i d'Alemanya, la qual havia denunciat les intencions monopolistes franceses envers l'economia marroquina. Tingué lloc a Algesires des del 16 de gener fins al 7 d'abril de 1906, amb l'assistència de representants d'Alemanya, França, Àustria, Hongria, Bèlgica, Espanya, els EUA, Itàlia, els Països Baixos, Portugal, Suècia i el Marroc. Espanya, associada secretament als francesos en llur "penetració pacífica" dins el Marroc, féu costat a la Gran Bretanya i a França, interessades a confirmar llur privilegiada situació, i aconseguí el reconeixement dels seus dominis al Rif, el control dels ports de Larraix i Tetuan (Tànger compartit amb França) i la participació a la banca estatal marroquina, dominada per les potències europees. L'ocupació de Casablanca per França el 1907 representà la fi dels acords adoptats.
Protectorat
Part de sobirania que un estat exerceix sobre un altre, sense annexar-lo al territori nacional, respectant-li el govern intern però reservant-se les relacions exteriors. Règim convencional entre dos estats, suposa un tractat especial -no existeix un dret comú- que determina les diverses competències. La forma normal de l'estat protegit suposa només la intervenció del protector en les relacions exteriors, bé que existeixen els protectorats colonials, on les ingerències atenyen la mateixa política interna i, en conseqüència, manquen de personalitat jurídica internacional. Lligat al fenomen del colonialisme, sigui quina sigui la modalitat, pràcticament ha desaparegut amb la descolonització.
Rif
Cadena muntanyosa del NW d'Àfrica que en forma d'arc s'estén des de l'estret de Gibraltar fins a la vall del riu Moulouya, vorejant la costa mediterrània del Marroc. Territori sotmès pels àrabs des del s VI, al s XV hi començà la penetració portuguesa (1415) i castellana (presa de Melilla, 1497). Aviat sota domini espanyol, s'hi oposà repetidament, cosa que provocà un seguit de conflictes armats. El del 1909, molt greu, és conegut com a guerra o campanya del Rif o guerra de Melilla. El 1921 s'hi produí un gran alçament, que menà al desastre d'Annual. En crear-se l'estat independent del Marroc (1955), hi restà inclòs.
Guerra de Melilla
Conjunt de conflictes armats entre el govern espanyol i les cabiles del Rif. El primer (de l'octubre del 1893 al març del 1894), entre les víctimes del qual figurà el general Margallo, acabà amb la consecució per part del govern espanyol de l'establiment d'una zona neutral adjacent a Melilla. El segon (1909), originat entorn de l'explotació de les mines de ferro (Guelaia) i de plom (Monte Afra) del Rif, tingué com a fets destacats el combat del Barranco del Lobo (27 de juliol) i l'assalt, per etapes, a la muntanya Gurugú; la lluita, oficialment anomenada campanya del Rif, anava dirigida contra les cabiles, no pas contra el govern del soldà. L'embarcament de tropes cap a Melilla provocà (juliol del 1909) a Barcelona la Setmana Tràgica.
Desastre d'Annual
Acció militar que tingué lloc el 21 de juliol de 1921 a la posició d'Annual (o Anouâl), al nord del Marroc, posició establerta pel general Fernández Silvestre. Les tropes espanyoles comandades per aquest general, en llur precipitat avanç cap a Alhucemas, foren desfetes per les forces d'Abd-el-Krim. L'intent de proveir la localitat d'Igueriben, assetjada per aquest, donà lloc a la pèrdua de quatre mil homes i a la retirada immediata d'Annual, el desordre de la qual possibilità una matança general dels soldats espanyols i l'apropament dels marroquins a Melilla. Fernández Silvestre fou mort, i Alfons XIII, acusat d'haver encoratjat l'operació sense tenir-ne coneixement l'alt comandament militar. La discussió sobre les responsabilitats d'Annual fou una de les causes del cop d'estat del general Primo de Rivera el 1923.
La crisi de 1909. La guerra del Marroc va provocar la Setmana Tràgica, l'any 1909. Setmana Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.
Reclutament
Acció de reclutar. Al llarg del temps el reclutament ha presentat diverses formes i sovint ha coexistit la prestació forçada amb la voluntària. Els estats del Renaixement implantaren exèrcits, basats en voluntaris mercenaris estrangers, els quals eren instruments autocràtics. L'estat liberal instituí el servei militar obligatori, considerant-lo més democràtic i efectiu, però l'obligatorietat fou sovint esquivada o ablanida per lleis que permetien, a les classes superiors, rescats, reemplaçaments o graus d'oficial de reserva. Actualment, els països anglosaxons i molts dels del Tercer Món conserven el reclutament voluntari per als temps de pau, alhora que la majoria dels europeus i alguns altres practiquen l'obligatori. A l'estat espanyol, el servei militar obligatori és llei des que el govern Canalejas eliminà (1912) el sistema de sorteig i redempció pecuniària. En els estats del món desenvolupat, les noves concepcions de la defensa, la nova tecnologia militar, el nou marc polític sorgit de l'esfondrament de l'URSS i l'oposició de sectors importants de la societat civil han contribuït al qüestionament de la idoneïtat del sistema de reclutament obligatori en favor d'un exèrcit exclusivament professional. Els anys noranta aquesta opció ja havia estat adoptada per Bèlgica, els Països Baixos i França, mentre que en molts altres estats, com ara Espanya, hom es plantejava aquest canvi a mitjà termini.
Lleva
Forma de reclutament de gent de guerra que sovint implica la mobilització de tots els recursos humans.
Reservista
Individu pertanyent a la reserva, després d'haver acabat el servei militar, però sense arribar a l'estat de llicència absoluta.
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. L'anticlericalisme als països llatins es manifestà amb peculiaritats pròpies en cada un d'ells. A l'edat mitjana hom pot considerar com a manifestacions d'anticlericalisme la manera com són expressades les acusacions contra la corrupció de costums del clericat, per exemple, en els fabliaux francesos, en les sàtires de Boccaccio, en el Libro del buen amor de l'arxiprest d'Hita, i, a Catalunya, en la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda. Però l'anticlericalisme, tal com és entès avui, es manifestà sobretot a partir del començament del s XIX. El fenomen fou provocat als Països Catalans, d'una banda, per la introducció de les obres dels enciclopedistes i de les doctrines de la Revolució Francesa —a despit de la vigilància de la inquisició—, i de l'altra, per la defensa a ultrança que de l'antic règim absolutista feien una part del clericat i de l'episcopat locals, contra els eclesiàstics illustrats, com Eudald Jaumandreu, que compartien l'afany renovador, tant en l'ordre polític com en l'eclesiàstic, de la nova burgesia liberal. Però, a partir del 1823, amb el triomf absolutista, el sector més liberal del clericat català fou víctima de la repressió eclesiàstica, i la majoria del clericat, especialment regular, i de la jerarquia eclesiàstica, es decantaren decididament a prestar suport al règim absolutista, com a mitjà de conservar els antics privilegis i béns eclesiàstics, que consideraven amenaçats per la desamortització i altres reformes propugnades pels liberals. D'altra banda, alguns clergues havien participat i continuaven participant en les conspiracions i els alçaments de signe absolutista i, més endavant, carlí, la qual cosa accentuà l'hostilitat dels liberals, sobretot envers el clericat regular. Manifestacions d'aquesta hostilitat foren les persecucions i els assassinats de l'any 1823 i posteriorment la crema de convents del juliol del 1835, al Principat, així com la demolició d'esglésies i convents a Mallorca en 1835-37, i l'expulsió dels jesuïtes, a València, el 1868. Aquest anticlericalisme, tanmateix, no solia pas ésser antireligiós, com s'observa en les obres teatrals de Josep Robrenyo o de Jaume Roca (Un Pagès d'Andratx), per exemple, la titulada Es Pancaritat de s'Arracó, o en les novel·les d'Ayguals d'Izco, en les quals, tot i llur virulència contra els anomenats frares trabucaires o contra determinats excessos dels eclesiàstics, els autors respectaven la religió. A vegades, fins i tot, les declaracions anticlericals eren justificades en la infidelitat del clericat a l'evangeli. La identificació creixent, durant el vuit-cents, d'una part important de l'Església amb l'absolutisme, o el règim conservador, i la manca de suficient interès pels nous problemes socials que la revolució industrial provocava, contribuïren a alienar-li la simpatia d'una gran part de les masses populars i d'un important sector de la intel·lectualitat; arribaren fins i tot, en algunes comarques, a identificar-se republicà federal i anticlerical. Manifestacions de l'increment de l'agitació popular anticlerical, a partir especialment del 1868, foren els rosaris de l'aurora desbaratats; els obstacles a les processons; els saqueigs d'edificis eclesiàstics (la casa dels jesuïtes, a València, el 1890); l'agressió a València dels pelegrins que marxaven a Roma el 1894, que fou famosa; el costum de celebrar banquets de promiscuació el divendres sant; determinats enterraments civils, etc. Participaren en aquest procés tant els republicans burgesos com els sectors obrers anarquistes. L'hostilitat popular, que fins ben entrat el s XIX s'havia adreçat gairebé exclusivament contra el clericat regular, més endavant s'havia d'estendre a tota la clerecia, sense distincions, com es manifestà en la crema d'esglésies i convents durant la Setmana Tràgica (juliol 1909) i més endavant durant els fets de 1931 a València i els de 1936. Durant el darrer quart del s XIX, en alguns sectors de l'extrema dreta catòlica, aparegué un anticlericalisme que atacava amb agressivitat i amb ofensa els sacerdots i àdhuc bisbes de tendència liberal o progessista anomenats «mestissos», i es manifestà molt virulent en algunes publicacions periòdiques, per exemple, al Principat, «La Vespa» (1882-85), setmanari que se subtitulava Periòdic satíric per la gent com cal, successor de «Lo Borinot», el qual, després d'ésser condemnat per la jerarquia eclesiàstica, fou substituït per «Lo Martell» (1883), condemnat també per les mateixes autoritats; «Lo Fuet» (1882), condemnat pels bisbes de Barcelona i Girona; «Lo Bon Catòlic» (1883), condemnat també per alguns bisbes del Principat; «Lo Crit de Pàtria» (1886-88), etc. A Mallorca «El Áncora» (1880-1900), el qual, després d'haver estat prohibit pel bisbe Campins, fou substituït per «La Verdad», de poca durada, car davant una nova amenaça de condemna de la jerarquia eclesiàstica, es transformà en «El Verdadero». Posteriorment, i sobretot a partir del 1900, es feren més rares aquestes publicacions que, en general, l'episcopat condemnava explícitament. Alguns anys després de la guerra de 1936-39, a causa dels condicionaments polítics, ha tornat a publicar-se a Madrid i també a Barcelona, i en llengua castellana, alguna nova publicació d'aquesta mena, que s'ha distingit pels seus atacs a alguns sectors del clericat català més obert i progressiu. D'altra banda, hom troba expressat l'anticlericalisme revolucionari en alguns moviments obrers, especialment de tendència anarquista, del final del segle passat i el començament de l'actual. En fou un exponent, per exemple, la premsa que dirigí Josep Llunas, a Barcelona, com «La Teula» (1880), «La Teula Barcelonina» (1880), i després el setmanari «La Tramontana» (1881) en les seves diverses èpoques, i els almanacs que publicà. Aquestes publicacions no solament atacaven el clericat i se'n mofaven, ans, també, es declaraven fonamentalment antireligioses. Així, en la seva capçalera, «La Tramontana» es declarava «antireligiosa de totes les religions». A València, en el pas de l'anticlericalisme pur a l'oposició antireligiosa, tingué molta importància l'obra literària primerenca de Blasco Ibàñez (La araña negra, Viva la República) i, sobretot, la seva activitat política i editorial. Els llibres de l'Editorial Sempere, primer, i, després, de l'Editorial Prometeo, que van ésser molt llegits per les classes populars, contribuïren força a difondre les idees antireligioses als Països Catalans. A la primeria de segle, en un camp més demagògic que no pas revolucionari, aparegué al Principat l'anticlericalisme lerrouxista, que havia de produir una literatura en castellà que ha deixat nombroses mostres en el diari barceloní, dirigit per Alejandro Lerroux, «El Progreso». Més demagògic que no pas revolucionari fou també l'anticlericalisme del diari barceloní republicà «El Diluvio». Els diaris valencians «El Pueblo» (blasquista) i «El Mercantil Valenciano» (republicà independent) realitzaren intenses campanyes anticlericals semblants a les dels esmentats diaris barcelonins. Un anticlericalisme de mentalitat republicana federal fou expressat en nombrosos setmanaris humorístics, els més famosos dels quals foren «La Campana de Gràcia» i «L'Esquella de la Torratxa». A Mallorca, un setmanari popular de tendència anticlerical fou «Es Puput» (1907), i, en la premsa diària, «El Ideal» (republicà) i «La Justicia» (lerrouxista). També fou observat en el periòdic «El Obrero Balear». A partir del 1910 les polèmiques entre aquest periòdic i l'«Aurora» de Manacor foren famoses. A partir del 1931 fou molt popular i aconseguí un gran tiratge el periòdic «Foc i Fum», clarament anticlerical. A València, la premsa satírica dialectal té una llarga tradició anticlerical. «El Mole» (1837-70), de Josep M. Bonilla, ja s'hi distingí en algun moment. També «El Pare Mulet» i «El Bou Solt» (1877) de Constantí Llombart, i «La Reforma Social» («periòdic bilingüe, col·lectivista i anticlerical» [1883]), de Joan B. Carles. El més famós de tots aquests fulls fou «La Traca», fundada el 1912, que dirigia Vicent Miquel Carceller. Suspesa per ordre governativa el 1923, «La Traca» reaparegué en castellà el 1931, i arribà a tiratges de mig milió d'exemplars. L'editorial de Carceller publicà també molts opuscles de propaganda irreligiosa i anticlerical (La bárbara lujuria de la clerecía; Jesucristo, sangriento pelele; Memorias de una monja; La ridícula Virgen María; Sermó de Quaresma; Las mentiras de la Biblia; Los misterios del Vaticano, etc). D'ençà del 1939, el fenomen de l'anticlericalisme en les masses populars i la intel·lectualitat ha anat cedint en virulència, i fins i tot sembla que ha desaparegut en algunes zones, probablement com a conseqüència de l'augment de la indiferència religiosa i també de l'evolució d'alguns importants sectors joves de l'Església, oberts i comprensius dels problemes socials del temps present. D'altra banda, hom observa una reaparició de l'anticlericalisme en alguns sectors de la dreta anomenada integrista.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Escola Moderna
Institució pedagògica fundada a Barcelona el 1901 per Francesc Ferrer i Guàrdia per posar en pràctica les idees de l'escola racionalista i la coeducació. Tingué annexa una editorial, que publicà un "Boletín", texts escolars, obres de divulgació científica i propaganda anarquista. L'escola aconseguí un ràpid prestigi dins l'àmbit intel·lectual, alhora que despertà un gran recel entre les classes benestants, que hi veieren un fons constant de subversió anarquista, terrorista i francmaçònica. Els seus alumnes foren normalment de la classe mitjana. Aquests passaren de 30 el 1901 a 175 el 1905, any que se n'inaugurà una sucursal a Vilanova i la Geltrú. El 1906 la seva influència s'havia estès a uns 34 centres escolars, amb un total de 1 000 alumnes, a Catalunya (a més d'altres a Andalusia i després a Amèrica). L'atemptat reial (maig del 1906) fet per l'empleat de l'editorial Mateo Morral provocà, a més del processament de Ferrer, la clausura de l'escola. Josep Casasola —antic professor— continuà el seu esperit en el Col·legi de La Place (Barcelona). Ferrer aconseguí tanmateix de mantenir per un temps el butlletí (fins el 1907) i de reorganitzar l'editorial, que augmentà llavors la publicació de texts anarquistes.
Llei del Candado
Nom amb què es coneix la "Llei d'Associacions Religioses",   aprovada el mes de desembre de 1910, amb la qual es pretenia separar l'Església i l'Estat, controlar els ordes religiosos i debilitar el paper de l'Església en l'educació oficial. La llei va limitar la creació de nous ordes religiosos amb la intenció de frenar la influència de l'Església. La llei va tenir una vigència molt limitada.
L'impacte de la Primera Guerra Mundial. Primera Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918. El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del s XIX havia posat en crisi l'equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra franco-prussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d'una banda la rivalitat franco-alemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l'altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l'hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d'aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l'economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l'altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austro-hongaresa. La Rússia tsarista, competidora d'aquesta última als Balcans, s'alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic. L'assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austro-hongaresa, després de rebre l'ajut incondicional d'Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d'aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l'ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable. El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d'agost) i a França (3 d'agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s'havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d'agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s'afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917).
Neutralisme
Fórmula de dret internacional segons la qual un país justifica la seva exclusió d'un conflicte o d'una tensió momentània i regula les obligacions consegüents. Algunes nacions han basat llur política en un neutralisme total, com és el cas de Suïssa, però alguns tractats preveuen el terme de "neutralisme benvolent o parcial", que permet certes intervencions limitades. El sistema de blocs hegemònics imposat després de la Segona Guerra Mundial ha dut a un rellançament del neutralisme col·lectiu en una variant anomenada no-alineament. El neutralisme ha estat una de les principals armes polítiques dels països subdesenvolupats per a escapar de l'asfíxia internacional provocada per la política de blocs. Fou formulat per primer cop a la conferència de Bandung (1955) i estructurat a la de Belgrad el 1961. En la pràctica, la pressió exercida per ambdós blocs i la complexitat de les relacions mundials fan molt difícil la pràctica integral del neutralisme.
Aliadòfils
També anomenats francòfils, eren els partidaris dels països aliats (França i el Regne Unit), bàsicament liberals i progressistes. Era el grup format per esquerrans i demòcrates.
Germanòfils
Partidaris dels imperis centrals, conservadors i autoritaris. Era el grup format pels sectors més conservadors.
Expansió econòmica
Fase del cicle econòmic caracteritzada per una prosperitat generalitzada de l'activitat econòmica. Quan es donen causes estranyes al procés de producció que fan preveure la possibilitat d'augmentar els guanys es produeix una mobilització intensiva dels recursos, amb el consegüent increment del producte. Aquesta fase, generalment acompanyada d'inflació, és frenada quan el creixement dels preus afecta la demanda o quan hom arriba a la plena utilització dels recursos.
La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va afavorir un cert auge econòmic de l'Estat, ja que les necessitats dels contendents europeus van provocar una gran demanda de productes agraris i industrials. En realitat, l'augment de les exportacions va afavorir la proliferació de negocis especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris i els intermediaris, que no van invertir en el sistema productiu. La situació no fou tan favorable per a les classes baixes, que es van haver d'enfrontar a l'alça dels preus i a la manca d'alguns productes desviats a l'exportació. El deteriorament de la capacitat adquisitiva dels treballadors va generar una forta conflictivitat social que va afectar profundament el sistema.
Superàvit balança comercial
Situació positiva de la balança comercial, que es dóna quan el valor de les exportacions (vendes a l'exterior) és superior al valor de les importacions (compres de l'exterior).
Superàvit de la balança de pagaments
Situació comptable segons la qual en les diverses subbalances en què hom divideix la balança de pagaments els ingressos són superiors a les despeses. així, un superàvit en la balança per compte corrent s'ha d'interpretar com un excés en aquelles transaccions que generen renda, en el període a què es refereix la balança, per damunt d'aquelles que en consumeixen. I un superàvit de la balança de capitals s'ha d'interpretar com una disminució de la posició deutora del país o l'estat respecte a la resta del món.
Inflació
Desequilibri econòmic caracteritzat per una alça general dels preus causada per l'excés del poder de compra de la massa de consumidors respecte de la massa de béns i serveis que són a la seva disposició. El fet que hi hagi més mitjans de pagament -moneda en circulació- que no pas béns o serveis a adquirir provoca l'alça dels preus. D'ordinari, si la inflació es perllonga molt, al final motiva una devaluació de la moneda. La inflació comporta un augment de preus i salaris com a conseqüència de la pèrdua de valor d'una moneda. Se sol atribuir a una emissió excessiva de paper moneda o a una insuficiència de l'oferta. És el fenomen contrari a la deflació.
La crisi de 1917, militar, política i social, va incidir decisivament en la descomposició del sistema de la Restauració.
1. La crisi militar.
Junta militar de defensa
Organisme creat el 1916, especialment dins l'arma d'infanteria, que reuní oficials i caps, amb exclusió dels generals. El comitè organitzador fou presidit pel coronel Benito Márquez —n'era secretari el capità Álvarez Gilarranz—, i les primeres juntes es constituïren al Principat; al començament del 1917 aquest moviment assolí ja un àmbit estatal. Partiren de la insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l'augment del cost de la vida. Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional (crítica de la manca de mobilitat en l'escalafó i petició de majors retribucions), però aviat es polititzaren. Oficialment dissoltes i empresonada a Montjuïc la Junta Suprema (26 de maig de 1917), un ultimàtum amb el suport de la majoria de l'exèrcit obligà García Prieto a alliberar els presos (2 de juny) i finalment a dimitir (9 de juny). Les juntes semblaren llavors unir-se al moviment de l'Assemblea de Parlamentaris (manifest del 25 de juny, demanda al rei d'un govern de concentració) i foren un dels factors que aguditzaren la crisi de l'agost del 1917. Posteriorment, la seva força, que obligà Alfons XIII a una actuació ambigua (primer d'oposició, després de suport), hipotecà l'autoritat dels governs constitucionals fins que la situació desembocà, després d'haver tornat a ésser dissoltes pel novembre del 1922 per Sánchez Guerra, en el cop d'estat de Primo de Rivera.
2. La crisi política. Assemblea de Parlamentaris
Nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l'octubre del 1917. Des del començament d'any es feia palesa una crisi de l'estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l'exèrcit reflectit en l'aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l'aplicació de reformes. Al juny, l'empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa. Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d'Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l'obtenció d'una autonomia, règim que havia d'ésser estès a tot l'estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d'unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l'organització de l'estat, sobre l'autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial. Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d'Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l'actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d'unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat. Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l'estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d'un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d'agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l'exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga. El govern denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l'Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l'organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d'haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l'Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d'octubre, primer al Congrés i després a l'Ateneu. Fou aprovat el programa d'una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l'estat, reforma democràtica de l'exèrcit, etc). Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l'element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l'Assemblea, després d'entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de "concentració nacional" presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d'instrucció pública (30 d'octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.
3. La crisi social. Vaga general
Nom que rep la vaga quan és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants.
Vaga General del 1917
Moviment vaguístic que tingué lloc a l'estat espanyol per l'agost del 1917, dins el marc de la crisi política general del 1917. Precipitada per una vaga de ferroviaris a València (juliol), la vaga general revolucionària fou declarada el 13 d'agost per la UGT i la CNT, amb el suport del PSOE i dels partits republicans, amb la finalitat que es constituís un govern provisional que convoqués eleccions a Corts Constituents. El comitè de vaga, format per F.Largo y Caballero i D.Anguiano (UGT) i J.Besteiro i A.Saborit (PSOE), fou detingut; l'exèrcit controlà la situació del cap de tres dies d'aldarulls, sobretot a les zones industrials, amb un saldo de 70 morts, centenars de ferits i 2 000 empresonats.
Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
2ª etapa: la frustració del moviment reformista (1917-1923).
La fallida del sistema: es trenca el bipartidisme.
Governs de concentració
Proposats pel rei Alfons XIII després de la dimissió de Dato (octubre de 1917), eren executius formats per liberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista de Catalunya. Per primer cop es trencava el bipartidisme, però l'aliança de l'oligarquia liberalconservadora amb els regionalistes només era un intent dessperat del bloc dominant per a continuar mantenint el poder davant el perill revolucionari.
Conflictivitat social. Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general.
Locaut
Tancament temporal d'una empresa o un grup d'empreses dut a terme per part de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l'inici de la industrialització. Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l'empresa.
Guerra social
El conjunt d'accions del pistolerisme va fer parlar en els diaris de l'època de "guerra social". Els fets hi ajudaven: entre 1917 i 1922 (i sobretot els anys 1920 i 1921), només a Barcelona hi va haver més de 800 atemptats, amb baixes tant de la classe treballadora com de la patronal i les forces d'ordre públic. Aquest clima de "guerra social" va afectar Catalunya, el País Valencià i Múrcia des de les darreries de 1919 fins a 1922.
Pistolerisme
Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys 1919-23 a l'estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí després de l'espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d'intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres, costejà una onada d'atemptats contra els quadres sindicals. Les bandes de pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment (sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l'extorsió prop de la mateixa patronal. Després, l'aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres, els caps sindicalistes Pau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí (1923). També hi hagué l'actuació de grups terroristes i de pistolers prop de la CNT (destacà entre aquests el grup Los Solidarios, creat el 1922), que causaren la mort, entre d'altres, al mateix Bravo Portillo (1919), al comte de Salvatierra (1920) i a Dato (1921). En conjunt hi hagué a Barcelona 109 atemptats socials el 1919 i 304 el 1920. Sota la Segona República encara es produí algun rebrotament del pistolerisme dels Sindicats Lliures, com és ara el cas de la banda de Francisco Blasco a Badalona.
Pistolerisme blanc
Nom amb què es va conèixer l'organització armada patronal, que es va convertir en una força parapolicíaca, totalment protegida per les autoritats, que va escampar el terror en el món obrer. La patronal catalana no en va tenir prou amb la repressió. Volia posar fi al "perill" sindical i revolucionari, i no es refiava del govern, el qual veia cada cop més inestable i dèbil.
Pistolerisme roig
Nom amb què es coneix l'activitat d'escamots armats de defensa per contratacar l'acció patronal, organitzats pels sectors més radicals de l'anarcosindicalisme.
Vaga de La Canadenca
Conflicte social esdevingut a Barcelona (febrer i març del 1919), originat a l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro —filial de la Barcelona Traction Light and Power— el 5 de febrer per causa de l'acomiadament d'obrers; s'hi afegiren els del ram del gas i de l'electricitat (Barcelona restà sense llum). Fou declarat l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts. Aleshores es declararen també en vaga els obrers de la indústria tèxtil i es transformà en vaga general de Barcelona; fou utilitzada la «censura roja» per tal d'impedir que la premsa pogués donar notícies tendencioses que perjudiquessin els vaguistes. L'actitud transaccionista de Salvador Seguí en un míting a les Arenes (19 de març) féu possible un acord i la tornada victoriosa al treball (20 de març); però, el 24 de març, pel fet que els militars, en desacord amb el pacte, no havien alliberat 79 vaguistes, hom declarà vaga general a tot el Principat, que finalitzà en ésser declarat de nou l'estat de guerra. La vaga comportà l'establiment de la jornada de vuit hores i les dimissions del governador civil Montanyès, del cap policial Doval, i del cap del govern, comte de Romanones.
Llei de Fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).

Comitè Civil contra el Terrorisme
Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com obrers. Era domiciliat a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.
Solidarios, Los
Grup anarquista d'acció constituït a Barcelona per l'octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos, Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d'una vintena d'obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril del 1923), l'atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig del 1923), la mort de l'ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de 1923) i de l'arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com l'assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l'exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.
Trienni Bolxevic
Nom que rep la gran onada de tensions, vagues, boicots i sabotatges que van afectar les zones rurals del sud del país, entre 1918 i 1920. Les vagues dels jornalers andalusos van arribar a paralitzar la collita els estius de 1918, 1919 i 1920 i van adquirir un caràcter d'autèntica revolució (ocupació i repartiment de terres, etc.).
L'oposició al sistema entre 1898 i 1923.
Propostes de renovació des de fora del sistema.
Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
1. Els regionalismes i nacionalismes.
Oscil.laven entre la col.laboració amb el règim i les propostes regeneracionistes.
Regionalisme
1. Doctrina política i social consistent a afavorir, dins un mateix estat, el paper dels agrupaments regionals delimitats per la geografia i la història. Partint del concepte de regió com a entitat intermèdia entre la comunitat i la nació, però dotada de prou unitat per a tenir una identitat pròpia que la diferencia de la resta del país, el regionalisme representa la consciència regional en acció com a ideologia, com a moviment social o com a programa reivindicador d'alguna forma de reconeixement d'aquella personalitat regional. Segons el nivell en què es mogui la consciència regional, el regionalisme pot ésser econòmic (l'exigència d'un règim fiscal o aranzelari peculiar), cultural i literari, amb la defensa o sense la defensa d'una llengua pròpia (el cas de Nova Anglaterra, als EUA), i fins pot vorejar el localisme, com s'esdevé en l'exaltació de les característiques distintives d'algunes contrades angleses (Wessex, Sussex, York); hi ha, també, regionalismes administratius, destinats només a facilitar a l'estat, mitjançant la descentralització, instruments d'anàlisi i planificació econòmiques més manejables (i en aquest sentit hom parla de "ciència de la regió"), però sense cap transferència real de poder a les societats regionals; en són exemples les 22 "circumscripcions d'acció regional" creades a França el 1961. Tanmateix, en la majoria dels casos, aquests diversos tipus de regionalisme —cultural, econòmic, jurídic— no són més que fases preparatòries de la formulació d'un regionalisme polític, el qual, per la seva banda, sol ésser la primera etapa dels moviments nacionalistes dins els estats multinacionals contemporanis. Així, malgrat que la demanda bàsica d'aquest regionalisme és l'autonomia política i el respecte a les característiques sòcio-econòmiques diferencials de la regió, en la seva forma extrema pot desembocar en el separatisme, la secessió i la independència (els estats del sud dels EUA, Bangla Desh).
2. Nom amb el qual és conegut el moviment favorable a la recuperació de la pròpia identitat cultural i política, als Països Catalans, sorgit els primers anys de la restauració borbònica del 1874. El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major força dels avatars polítics del període 1868-74. Aquesta diferenciació, poc clara els primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al "Diari de Barcelona" i en el llibre El regionalismo (1887), i que tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme adquirí entitat pròpia arran de l'escissió sorgida en el Centre Català de Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l'ala més conservadora i el Centre Escolar Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.

Nacionalisme
Actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny ètico-polític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació. Com a conseqüència, però, de la impossibilitat de reduir, històricament, la nació, a un concepte unívoc, les manifestacions variades que aquesta actitud política ha tingut obliguen a parlar de nacionalismes, més que no pas de nacionalisme.
El catalanisme. Catalanisme
1. Afecció per Catalunya, pels Països Catalans o per les característiques nacionals catalanes.
2. Moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans.

El catalanisme nacionalista i l'hegemonia de la Lliga Regionalista
Al Principat, a la darrera dècada del s XIX comença el període nacionalista de moviment. La primera formulació nacionalista és obra d'un republicà i federal d'esquerra, Josep Narcís Roca i Farreras. El 1890, un jove estudieant, Prat de la Riba, en el Centre Escolar Catalanista, pronuncià un discurs inaugural de curs, netament nacionalista. El 1894, el mateix Prat i Pere Montanyola publicaren el Compendi de la Doctrina Catalanista, d'inspiració també nacionalista. El 1897, a l'Ateneu Barcelonès hom pronuncià unes conferències expositives del nacionalisme, entre elles una de Prat de la Riba que formà posteriorment uns capítols de La Nacionalitat Catalana (1906). Així mateix, la nova terminologia començà a ésser emprada per alguns períodics, els primers dels quals foren "Las Cuatro Barras" de Vilafranca del Penedès, que canvià el subtítol de Regionalista pel de nacionalista, i el de Barcelona "Lo Regionalista" que es convertí en "La Nació Catalana", ambdós el 1898. La mateixa terminologia començava a ésser emprada per les entitats: l'any 1899 hom fundà el Centre Nacional Català, a Barcelona. Anteriorment, el 1897 havia tingut lloc la primera manifestació pública netament regionalista de Creta. El 1901, per primera vegada, fou celebrada la jornada de l'Onze de Setembre a Barcelona. El catalanisme es manifestà en els més diversos camps, convertit j en un moviment de renaixença total. En el camp lingüístic, després de Jacint Verdaguer, uns altres noms d'escriptors prestigiosos aparegueren arreu dels Països Catalans, desvetllant, així la consciència d'una catalanitat comuna. Així mateix, la llengua catalana, malgrat els obstacles, començà a ésser introduïda en corporacions públiques d'elecció popular, com diputacions i ajuntaments del Principat. Tanmateix les pastorals del bisbe Morgades en defensa de la llengua catalana i del seu ús en l'ensenyament del catecisme promogueren encara una duríssima campanya anticatalanista, i el prelat fou criat a Madrid i amonestat severament. El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i la crida, el mateix any, per iniciar el Diccionari català-valencià-balear, potenciaren i donaren ressò europeu al moviment. Col·leccions literàries com "L'Avenç" traduïren al català algunes de les obres més recents de la literatura universal, i la revista del mateix nom, així com "Il·lustració Catalana", "Catalònia", "Quatre Gats", "Pèl & Ploma" i "Joventut" entre altres, contribuïren a crear una cultura catalana oberta als corrents mundials mentre apareixia un art significatiu que trobà una de les seves expressions en el Modernisme. En l'àmbit popular prengue importància l'excursionisme, amb la fundació de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i, més endavant, el Centre Excursionsita de Catalunya. En el musical, els orfeons que hom anà creant arreu del Principat, amb Catalunya Nova i l'Orfeó Català, redescobriren i exaltaren les velles cançons populars. Una d'aquestes, Els segadors, es convertí en l'himne més popular del catalanisme. La bandera catalana —la senyera— reprengué el seu sentit de símbol col·lectiu arreu dels Països Catalans. Una dansa comarcal, la sardana esdevingué una dansa dels catalans. Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, patrons del principat, esdevingueren, indirectament, una arma nacionalista. El període de repressió, que s'inicià especialment en la darrera dècada del segle, no aconseguí d'evitar que els grups catalanistes fins aleshores minoritaris, bé que els més actius, es convertissin en un ampli moviment popular que acabà dominant la vida pública del Principat. La catàstrofe colonial de la fi del segle provocà una protesta general al Principat contra el desgoven de l'estat. Els elements econòmics posaren llur confiança en el general Polavieja, tornat de les Filipines, que prometia un programa de reformes, algunes de tendència descentralitzadora o regionalista. En fracassar el polaviejisme, la quasi totalitat d'aquests elements fundaren la Unió Regionalista, entitat que al principi del 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català creant la Lliga Regionalista, primer partit polític catalanista, que, amb la seva victòria en les eleccions dites "dels quatre presidents" (1901), ferí mortalment el caciquisme electoral que dominava el Principat. Amb la creació d'aquest partit començà un nou període de la història del catalanisme, caractertzat per l'existència de partits polítics catalanistes, totalment independents dels partits generals espanyols. La Lliga Regionalista, en la qual participava una bona part de la burgesia catalana, avait restà dominada pel sector més dretà, i els produí una escissió dels elements més liberals, que fundaren el periòdic: "El Poble Català", enfront de l'òrgan d'aquell partit. "La Veu de Catalunya", i més endavant crearen el nou partit del Centre Nacionalista Republicà (1906), que fou l'ala esquerra del catalanisme. Però, mentre la Lliga Regionalista es covnertí en un partit potent i organitzat, el sector d'esquerra del catalanisme, tot i els diversos èxits electorals que tingué, la categoria intel·lectual dels seus dirigents i el nombre dels seus habitants, no aconseguí de crear un partit que perdurés. Així després del Centre Nacionalista Republicà hom creà la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), el Bloc Republicà Autonomista (1915), el Partit Republicà Català (1917), fins que el 1931 fou creada l'Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta aspiració a crear un moviment catalanista d'esquerra potent si cal situar l'intent de Martí i Julià, com a president de la Unió Catalanista, de transformar aquesta entitat en una força catalanista d'esquerra socialista. El creixement del moviment catalanista provocà persecucions i violents incidents, entre els quals l'assalt dels periòdics catalanistes "Cucut", i "La Veu de Catalunya" (novembre del 1905), fet que originà el moviment de Solidaritat Catalana, en el qual participaren tots els partits polítics de Catalunya, des dels carlins fins als republicans federals, llevat dels republicans lerrouxistes, els quals foren el principal instrument del govern per combatre el Catalanisme. La Solidaritat Catalana estimulà al País Valencià els plantejaments polítics de caràcter reivindicatiu, que per primera vegada havia formulat el grup València Nova (1904). Una Assemblea Regionalista (1907) tractà de repetir-hi l'esquema solidarista del Principat. L'assemblea reuní l'adhesió de tendències ben diverses, des dels carlins fins als republicans sorianistes, però xocà amb l'hostilitat dels republicans blasquistes i amb la distància reserva dels conservadors aparentment regionalistes, que giraven entorn de Teodor Llorente. L'intent d'una Solidaritat Valenciana fracassà; de tota manera, significà el començament formal del valencianisme polític. Paral·lelament, Lluís Martí intentà, sense èxit, de lligar la política mallorquina a la Solidaritat Catalana. El 1914 el moviment de la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Prat de la Riba, i el 1917 fou el principal promotor de l'Assemblea de Parlamentaris, després de la qual la Lliga participà amb ministres al govern, iniciant així un viratge polític d'aigualiment nacionalista. El 1918 presentà al govern el projecte d'autonomia per al Principat, ja aprovat per gairebé tots els municipis catalans. En acabar-se la Primera Guerra Mundial, en la qual nombrosos nacionalistes catalans combateren voluntaris en l'exèrcit francès en els fronts de França, Sèrbia i Turquia, la doctrina del president Wilson sobre el dret d'autodeterminació dels pobles, i el triomf dels nacionalismes europeus (txec, eslovac, polonès, finlandès, etc), amb la constitució de nous estats independents o federats, d'una part, i, de l'altra, l'oposició del govern espanyol a concedir l'autonomia, que reclamava pràcticament la totalitat del poble català del Principat, radicalitzà amplis sectors del catalanisme. La Lliga Regionalista, la qual aquests sectors consideraven fracassada perquè no havia aconseguit un règim autonòmic amb la seva política de participació ministerial, anà perdent influència, mentre apareixien noves organitzacions nacionalistes més radicals, com és ara la Federació Democràtica Nacionalista (1919) dirigida per Francesc Macià, que preconitzava la lluita per la plena sobirania de Catalunya, per tal de poder pactar, després, lliurement, una Federació Ibèrica. El 1922 el mateix Macià, que s'exiliaria poc temps després a França, començà l'organització del moviment independentista Estat Català. El mateix any era creada Acció Catalana, en part integrada per elements dissidents de la Lliga Regionalista, i l'any següent, la Unió Socialista de Catalunya. D'altra banda, el 1916 fou constituïda l'entitat Nostra Parla, en la qual tenien representants totes les terres dels Països Catalans. Aquesta entitat tenia com a missió d'aconseguir la unificació espiritual i la completa compenetració de sentiments d'interessos morals i materials de totes les terres de llengua catalana. A Mallorca fou fundat, el 1917, el Centre Regionalista, d'ideologia nacionalista, per Guillem Forteza, el qual aconseguí l'alcaldia de Palma en les eleccions anteriors a la Dictadura; el 1923 fou fundada la important Associació per la Cultura de Mallorca.
L'hegemonia del catalanisme d'esquerres
La dictadura del general Primo de Rivera (del setembre del 1923 al gener del 1930) combaté violentament el catalanisme en totes les seves manifestacions. Tanmateix, aquesta persecució radicalitzà encanra més la majoria dels sectors catalanistes. La poesia i el teatre de to inflamadament patriòtic donà obres tan caracterísitiques com Les tombes flamejants de Ventura i Gassol i El foc de les ginesteres de Josep M. de Sagarra; els setmanaris literaris d'orientació catalanista separatista, com "L'Estevet" o la "Tralla", havien contribuït a aquesta radicalització. fou durant aquest període que alguns dirigents pel catalanisme com Lluís Nicolau d'Olwer, Manuel Massó i Llorens, francesc Maspons i Anglasell i Joan Estelrich intervingueren prop de la Societat de Nacions demanant que a Catalunya fossin reconeguts els drets de minoria nacional, emparats per aquell orgnisme. D'altra banda, Macià es trasllad—a Moscou, on s'entrevistà amb Bukharin i Zinoviev, per aconseguir l'ajut de l'URSS a favor de la seva causa. Elements independentistes que seguien Macià, algunsd'ells agrupats al Servei d'Estudis Militars (SEM), foren acusats, el 1925, d'haver intentat volar amb explosius el tren en què viatjava Alfons XIII per Catalunya (complot de Garraf) i, l'any seguent, l'intent de Macià de penetrar amb els seus grups armats al Principat, per Prats de Molló, fou impedit per la policia francesa. Aquests fets i els processos que els seguiren contribuïren a fer conèixer internacionalment la qüestió de Catalunya, així com hi contribuí el viatge del mateix Macià per l'Amèrica Llatina. Les comunitats de catalans allí emigrats s'havien distingits, per mitjà de llurs associacions i periòdics, per llur catalanisme i, especialment a partir del 1915, pel caràcter independentista radical. Macià, durant el seu sojorn a l'Havana, participà en l'Assemblea Constituent del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana (1928). En caure la Dictadura, desapareguda la censura, es produí al Principat una forta reacció catalanista. Certs problemes polítics foren motiu de polèmica entre Cambó (Per la concòrdia, 1930) i Bofill i Mates (L'altra concòrdia, 1930). La direcció del moviment, que la Lliga Regionalista havia perdut, passà a partits situats més a l'esquerra: Acció Catalana. Acció Republicana de Catalunya i Estat Català, elks tres partits que participaren en representació del Principat en l'anomenat pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), on fou acordat que la futura república espanyola resoldria el problema de l'autogovern del Principat Mentrestant, la Lliga intentava de salvar la monarquia espanyola, amb la seva participació ministerial i la creació, fins i tot, d'un partit general espanyol, el Centre Constitucional amb la qual cosa contradeia la doctrina constant del catalanisme des del Segon Congrés Catalanista sobre els partits polítics del Principat. Pel març del 1931 fou constituït el nou partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, integrat per Estat Català i per diversos grups republicans, sota la presidència de Macià, el qual partit, apartir del triomf de les eleccions municipals del 12 d'abril d'aquell any i de la instauració de la República, es convertí en partit majoritari al Principat, durant tot el període republicà (1931-39). El 14 d'abril de 1931 Francesc Macià proclamà la República Catalana, com a estat integrant d'una Federació Ibèrica, d'acord amb el seu programa, però hagué d'accedir, davant la pressió del govern provisional republicà que s'havia constituït a Madrid, a acceptar la forma autonòmica de la Generalitat de Catalunya. Amb la instauració de la República començà un altre període de la història de catalanisme, durant el qual aquest inspirà totalment la vida política del Principat i aconseguí per primera vegada que l'estat atorgués a Catalunya un estatut d'autonomia. Al País Valencià s'inicià un nou període: aparegueren grups i periòdics valencianistes, poc o molt catalanistes, que anaven de la dreta al marxisme, com l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), el Centre d'Actuació Valencianista (1931), Acció Nacionalista Valenciana (1933), Esquerra Republicana del País Valencià (1934), Partit Valencianista d'Esquerra (1935) i Nova Germania (1936), que intentaren de somoure el "sucursalisme" que dominava la vida política valenciana, i aconseguiren les primeres victòries electorals en el terreny municipal. Les campanyes a favor d'un estatut d'autonomia aconseguiren una notable audiència popular (1932-35). Alhora, en el camp cultural, hom anà arraconant el provincianisme vuitcentista i començaren a restablir-se vincles normals i regulats amb la cultura del Principat, i el moviment cultural catalanista aconseguí més i més solidesa i una major amplitud, de la qual són prova la revista "Taula" (1927-30), "Acció Cultural Valenciana" (1931) i "La República de les Lletres" (1934). D'una manera semblant, a les Balears, l'Associació per la Cultura de Mallorca preparà el 1931 un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia, que en la seva forma de projecte definitiu exclogué Menorca (on hi havia un corrent favorable a l'adhesió a l'Estatut del Principat). A la Catalunya del Nord també s'inicià un moviment polític catalanista. La Nostra Terra, que les circumstàncies de la Segona Guerra Mundial havien de destruir. A partir del 1930 els partits marxistes que havien començat a aparèixer al Principat (Partit Comunista Català, Federació Comunista Catalano-Balear, Bloc Obrer i Camperol, Esquerra Comunista, Partit Comunista de Catalunya, Federació Comunista Ibèrica, Partit Català Proletari), així com la Unió Socialista de Catalunya, davant el problema català, es manifestaren favorables al dret d'autodeterminació, d'acord amb la doctrina marxista-leninista i partidaris de la constitució d'una República Catalana, com a primer pas cap a una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, llevat del Partit Català Proletari, que pretenia l'adhesió directa a una Unió Mundial de Repúbliques Socialistes. La campanya d'aquests partits a favor de la proclamació de la República Catalana, intensificada el 1934, contribuío a crear el clima que féu possible els esdeveniments del 6 d'octubre d'aquell any. La mateixa posició prengueren els partits que sorgiren de la unificació dels moviments marxistes, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU de C). Durant el mateix període, uns altres moviments també minoritaris, com Nosaltres Sols i el Partit Nacionalista Català, que després del 19 de juliol de 1936 s'unificaren amb el partit Estat Català, es declararen partidaris de la independència de Catalunya. Mentre aquests sectors predicaven solucions radicals, a la Lliga Regionalista —que el 1933 s'havia convertit en Lliga Catalana— prenia major importància el sector més dretà, que refusava la doctrina de Prat de la Riba i es decantava cap a un regionalisme merament autonomista que trobà expressió especialment en el setmanari "Després", aparegut arran dels fets del 6 d'octubre, que es declarà antiseparatista, favorable a l'espanyolisme. Aquesta tendència era propugnada per Josep M. Tallada, Ferran Valls i Taberner, Miquel Vidal i Guardiola, Andreu Bausili, etc. Aquest vessant del catalanisme conservador al Principat facilità que, en les eleccions a diputats a les Corts de la República (febrer del 1936), la Lliga es coalitzés, en l'anomenada candidatura del Front Català d'Ordre, amb partits anticatalanistes com la Dreta de Catalunya, emanació del Bloque Nacional, dirigit per José Calvo Sotelo. Anteriorment, la mateixa tendència conservadora havia provocat que aquell partit s'enfrontés amb el govern de la Generalitat, amb motiu de l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu pel parlament català. Al País Valencià, els sectors valencianistes d'esquerra s'alinearen amb el Front Popular, i en les eleccions del 1936 aconseguiren un diputat a corts, que ingressà en la minoria parlamentària d'Esquerra Catalana. En esclatar la guerra civil del 1936, exceptuant Lliga Catalana, que oficialment no pregué posició, bé que alguns dels dirigents col·laboraren amb les autoritats de la zona dominada pel govern de Burgos (uns altres, com Puig i Cadafalch o Duran i Ventosa, es mantingueren no bel·ligerants a l'exili), tots els partits catalanistes es mantigueren fidels a la República i a les institucions de la Generalitat de Catalunya.
Mostres de catalanisme durant el període 1898-1923. Tancament de Caixes, el
Nom amb el qual és conegut el moviment de protesta de comerciants i industrials barcelonins (1899) davant els increments tributaris establerts pel ministre de finances, Fernández Villaverde, per tal de fer sortir el govern del malpàs econòmic que patia per la pèrdua de les darreres colònies, l'any anterior. Malgrat les esperances suscitades inicialment pel govern Silvela-García Polavieja (cristal·litzades en la formació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja), l'actuació del ministre era la negació de les reformes promeses, i singularment del concert econòmic a què hom aspirava per tal de posar terme a l'exagerada contribució catalana a les despeses de l'estat espanyol, abusivament administrat pel centralisme madrileny. La Lliga de Defensa Industrial i Comercial convocà un míting (gener del 1899) que inicià el moviment, però no fou fins a la reunió de la comissió executiva (16 de juliol) que es decidí l'abstenció en el pagament de la contribució, comunicada oficialment el 5 d'agost. Però la negativa a adoptar alhora la decisió de tancar el comerç debilitava aquesta posició, que el govern procurà d'atacar amb tota mena de mitjans. La premsa madrilenya, inicialment comprensiva, atacà ferotgement l'actitud catalana, titllada de separatista i antiespanyola, mentre els partits catalanistes es manifestaven amb intensitat creixent. Alguns gremis de Madrid, Saragossa i València s'adheriren al moviment, però no assoliren gaire ressò. Acabats els terminis de pagament i les pròrrogues, restaven unes 7 000 contribucions per pagar; la delegació de finances de Barcelona exigí a l'alcalde Bartomeu Robert que autoritzés l'entrada d'agents executius als domicilis dels morosos, però aquest s'hi negà, fet que provocà la indignació del govern; el ministre de finances telegrafià una ordre reial a l'alcalde; aquest, forçat, signà, però dimití immediatament. Els comerços tancaren en senyal de protesta (13 d'octubre) enmig d'una gran efervescència ciutadana que dugué el govern a suspendre les garanties constitucionals (24 d'octubre); això decidí M.Duran i Bas, ministre de justícia, a dimitir, fet que llevava el darrer suport reformista al govern. El govern dissolgué la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, i el 27 d'octubre el capità general declarà l'estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició. Foren empresonats cinc comerciants (1 de novembre) i clausurats comerços, amb nous empresonaments (dia 9); això provocà un nou tancament dels comerços. Però la situació era insostenible per als implicats i a la primeria de desembre el moviment s'aturà amb la claudicació, bé que el ressò que havia produït tingué una influència important en el reforçament dels corrents catalanistes i regionalistes.
Nostra Parla
Entitat fundada vers el 1916 per catalans balears, rossellonesos i valencians, sobretot per impulsar la unitat de la llengua catalana. Fou presidida, honoràriament, per A.Guimerà, i de fet, per Jaume Bofill i Mates (després per Nicolau d'Olwer), amb J.M.de Casacuberta com a secretari (després, Raimon Negre i Balet). Tingué delegacions en nombroses localitats, i amb l'ajut de comissions de mestres organitzà cursos de gramàtica catalana, convocà un concurs per a nomenar professors de català (1921) i establí la Diada de la Llengua Catalana, que s'havia de celebrar per cap d'any al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Muntà comissions per a retolar el comerç en català i per a la catalanització del cinema. Tingué com a òrgans "Ofrena" (1917, segona època), "Revista de Nostra Parla" i "Nostra Parla", amb redacció a Barcelona, Mallorca, València i Perpinyà, i un butlletí. Desaparegué amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Una entitat semblant i amb el mateix nom fou fundada a Menorca per Joan Mir i Mir, la qual publicà un butlletí (1923-1925).

Bases per l'autonomia de Catalunya
Projecte prsentat a partir d'un moviment dels ajuntaments catalans, dirigit des de la Mancomunitat de Catalunya, que es va presentar al govern de García Prieto, el 29 de novembre de 1918, però la reacció parlamentària en contra va ser tan gran que els diputats catalans es van retirar en senyal de protesta (12 de desembre).
Projecte Estatut d'Autonomia
Després del fracàs de les Bases per l'autonomia de Catalunya, la Mancomunitat va encarregar la redacció del text d'un Projecte d'Estatut d'Autonomia, que van aprovar per votació el 99% dels municipis catalans. El text va ser adoptat per la Mancomunitat el gener de 1919 i es va convertir en la bandera política del catalanisme. A aquesta mobilització s'hi van afegir, per primera vegada, les importants colònies de catalans emigrats a Amèrica, que estaven organitzats en casals. Quan es va presentar el projecte a principis de 1919, les Corts van promoure la creació d'una comissió que havia de redactar un text alternatiu. Però es va tractar d'una tàctica dilatòria, que només va servir per radicalitzar el món polític central i el català.

Conferència Nacional Catalana
Assemblea política convocada per elements dissidents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals catalanistes. Fou celebrada a Barcelona els dies 4 i 5 de juny de 1922 i tingué com a resultat la creació d'Acció Catalana.
La Mancomunitat de Catalunya
(1914-1925).
No tenia cap competència que li conferís autonomia política, només podia gestionar conjuntament les atribucions que ja tenien les diputacions i amb un sistema de finançament insuficient.
Mancomunitat de Catalunya
Entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. El seu president fou Enric Prat de la Riba. Les bases legals de la Mancomunitat foren, a més de la llei provincial de 29 d'agost de 1882, el decret de 18 de desembre de 1913, que autoritzava la unió de províncies de l'estat espanyol per a fins exclusivament administratius —de fet, només ho foren les del Principat; al País Valencià hom no passà d'unes converses preliminars—, dos decrets de 26 de març de 1914, que aprovaven l'Estatut de la Mancomunitat de Catalunya, i el mateix Estatut, redactat per Prat de la Riba i aprovat per la junta de les diputacions de Catalunya el 9 de gener de 1914. L'organització político-administrativa de la Mancomunitat es basava en tres òrgans fonamentals: l'assemblea general, el consell permanent i la presidència. L'assemblea era sobirana i composta per tots els diputats de les quatre províncies, 36 dels quals corresponien a la diputació de Barcelona i 20 a cadascuna de les altres diputacions. Les renovacions s'havien de fer cada dos anys, per meitats dels districtes electorals, que eren els de les jurisdiccions judicials. L'assemblea era presidida, al començament, pel president de la Mancomunitat, però, el 1919, tingué ja president propi. L'assemblea redactà i aprovà, el 28 de maig de 1914, el seu reglament, en el qual hom preveia reunions ordinàries i extraordinàries. El consell permanent era format pel president i vuit consellers, preferentment dos per cada província, amb representació de les diverses tendències polítiques, per tal d'evitar, segons sembla, tant el possible centralisme barceloní com el monopoli polític de la Lliga Regionalista. El consell permanent era una mena de govern regional incipient, que actuava com a poder executiu. Les conselleries eren, inicialment, les de cultura i instrucció, camins i ponts, obres hidràuliques i ferrocarrils, telèfons, agricultura i serveis forestals, beneficència i sanitat, política social i finances. Entre les comissions tècniques auxiliars hi havia el consell de pedagogia, la comissió de sanitat, la comissió forestal, la de beneficència, d'educació general, la gestora de ferrocarrils i la d'estudis jurídics i econòmics. En la reforma del 1917, el nom de comissió fou canviat pel de direcció general. El reglament del consell permanent de la Mancomunitat fou aprovat el 2 de juliol de 1914. El finançament de la Mancomunitat hagué de recórrer pràcticament als emprèstits, car mancà de recursos propis mentre no li foren delegats els serveis de les diputacions provincials. Ja en les primeres reunions de l'assemblea general hom acordà de demanar al govern la delegació a la Mancomunitat de les funcions que les lleis poguessin donar en endavant a l'administració central en les províncies catalanes respecte a molts sectors. Per a compensar el cost dels serveis, hom demanava la cessió d'una o més contribucions directes o l'establiment de qualsevol altra compensació. Pel setembre del 1918 les diputacions traspassaren a la Mancomunitat els serveis de construcció de carreteres i l'Escola Superior d'Agricultura, i pel gener del 1920 la totalitat dels serveis de beneficència, instrucció pública i deute. No es produí, doncs, una descentralització de l'estat a favor de la Mancomunitat, sinó un inici de concentració regional de competències, fórmula, de tota manera, interessant per a la constitució d'una entitat unitària catalana, amb serveis i recursos propis. Enric Prat de la Riba, que tornà a ésser elegit president de la Mancomunitat el 14 de maig de 1917, fou el veritable motor de l'obra realitzada per aquella fins que fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera. La Mancomunitat fou, per a Prat, quelcom més que un òrgan administratriu: la creació d'una entitat política que posés les bases d'una futura autonomia de més llarg abast. Per arribar-hi, hom creà i envigorí institucions com l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola del Treball, la Universitat Industrial, l'Institut d'Educació General, l'Escola de Funcionaris d'Administració Local, la de Bibliotecàries, la de Bells Oficis, la d'Infermeres, la Junta de Museus, la Caixa de Crèdit Comunal, l'Oficina d'Estudis Jurídics, etc. Totes aquestes institucions havien de dur a terme una tasca de conscienciació catalana força important, alhora que hom posava les bases d'una administració pròpia i les d'un equip d'homes preparats per a les futures tasques de govern. La Mancomunitat de Catalunya intervingué directament en la lluita autonomista iniciada el 1918, lliurant al govern espanyol unes Bases de la Autonomía i redactant sobiranament l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou aprovat per l'assemblea general el 25 de gener de 1919. La Dictadura del general Primo de Rivera substituí en la presidència de la Mancomunitat el successor de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, pel dirigent de la Unión Monárquica Nacional, Alfons Sala, fins a la supressió definitiva de la Mancomunitat, en virtut de la disposició transitòria cinquena de l'estatut provincial de 20 de març de 1925.
Diputació provincial
A l'estat espanyol, organisme que forma part de l'administració local, dotat de certes competències administratives per al govern i l'administració autònoma d'una província. Fou creat (1812) per la constitució de Cadis a cada província de la monarquia espanyola en substitució de les juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Hom formà, entre altres, la diputació provincial de Catalunya (1812), la de València i la de Mallorca (1913). Els seus membres eren d'elecció popular i en nombre proporcional al d'habitants de la província. Havia d'administrar-ne el territori, com a superior jeràrquic dels seus ajuntaments, i vetllar pels seus interessos peculiars; era sotmesa, d'altra banda, a l'autoritat fiscal i política del govern central. El govern absolutista de Ferran VII l'abolí immediatament (1814); restablerta durant el Trienni Liberal (1820-23), desaparegué novament fins a 1835-36, que fou adaptada a la nova divisió provincial del 1833; la guerra carlina, però, n'impedí el funcionament normal, i, acabada la guerra, la llei provincial del 1845 en reduí les atribucions, restablertes el 1870 i conservades en part durant la Restauració. Durant la República, les diputacions foren suprimides i substituïdes per mancomunitats de municipis d'àmbit provincial, regides per la Llei de Bases Municipal de 1935. El franquisme reinstaurà les diputacions, que es regiren pel decret del règim local del 1955; els diputats eren designats directament pel govern. La Constitució del 1978, malgrat que instaurà les comunitats autònomes, conservà les diputacions, llevat de les comunitats autònomes uniprovincials. Per la seva banda, les diputacions forals de Navarra, Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, que des del s XVIII gaudeixen d'un règim diferenciat (el govern autonòmic navarrès rep el nom de Diputación Foral de Navarra). El 1985, la Llei de Bases del règim local establí el funcionament i les competències de les diputacions provincials. El ple és l'òrgan màxim de govern, i el president, el càrrec més alt. El nombre de diputats depèn de la població de la província, i la seva designació, distribuïda segons els partits judicials, és duta a terme a partir dels resultats de les eleccions municipals per cada partit judicial.
Als Països Catalans la creació de les diputacions provincials representà una certa autonomia administrativa després d'un segle de centralització a ultrança, bé que la divisió provincial del 1833 desarticulà el Principat i el País Valencià en quatre i tres entitats aïllades, respectivament. Aquest inconvenient fou finalment obviat el 1913 quan el govern central, fortament pressionat per Catalunya, autoritzà la unió de les diputacions provincials que s'hi avinguessin (1913). Al Principat es creà la Mancomunitat de Catalunya (1914), suprimida, però, el 1925 per Primo de Rivera. Al País Valencià no arribà a tenir cos una organització similar. El 1931, amb la República, fou creada la Generalitat de Catalunya, que substituí les quatre diputacions provincials, les quals, tanmateix, foren restablertes el 1938 (Lleida) i el 1939, acabada la guerra civil i amb el franquisme; la diputació de Barcelona conservà, però, algunes funcions de més que les altres, com a conseqüència dels serveis de la Mancomunitat i de la Generalitat, dels quals es féu càrrec, i com a liquidadora del deute creat per aquelles. Amb la Constitució del 1978, la diputació de Balears fou suprimida, atès que es tractava d'una comunitat autònoma uniprovincial, mentre que han subsistit al País Valencià i a Catalunya. Especialment a Catalunya, la superposició d'atribucions entre la Generalitat i les diputacions provincials ha estat font de conflictes.

Llei de reforma de l'Administració local
Llei impulsada per Antoni Maura l'any 1909, que preveia una descentralització real del país, així com la possibiliotat que diverses províncies es reunissin per fer més eficaç la seva gestió. La unió de dues o més províncies es va anomenar mancomunitat i el projecte va interessar molt el catalanisme polític.
Mancomunitat
Associació de municipis o de províncies per a un fi comú o per a atendre serveis i problemes comuns.
Decret de Mancomunitats Provincials
Decret signat pel rei Alfons XIII el 18 de desembre de 1913, que autoritzava la creació de mancomuniats, possibilitat contemplada en la llei de reforma de l'administració local de 1909. Només Catalunya es va constituir en mancomunitat.
Estatut de la Mancomunitat de Catalunya
Norma jurídica elaborada i aprovada per l'assemblea de diputacions del Principat el 9 de gener de 1914 que regulava bàsicament la Mancomunitat de Catalunya. Fou aprovat pel govern espanyol per decret de 26 de març del mateix any.
Organització institucional de la Mancomunitat. President de la Mancomunitat
Cap de la Mancomunitat de Catalunya. El càrrec era exercit per un diputat elegit per l'assemblea de la Mancomunitat i es renovava cada quatre anys. Convocava i presidia el consell permanent i l'assemblea de la Mancomunitat i representava aquesta en tots els actes i els contractes.
Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme polític executiu format pel president de la Mancomunitat i vuit consellers, elegits per l'assemblea. La forma d'elecció permetia que cada una de les quatre províncies del Principat hi fos representada, i que la majoria hi tingués cinc representants, i les minories, tres. Els càrrecs, retribuïts, eren elegits per dos anys, coincidint amb la renovació de les diputacions provincials. El funcionament era assessorat per diferents comissions tècniques. Integraren el primer consell, elegit el 6 d'abril de 1914, Enric Prat de la Riba com a president, i Lluís Argemí, Francesc Bartrina, Josep Maria Espanya, Anselm Guasch, Martí Inglès, Josep Mestres, Alfred Pereña i Agustí Riera com a consellers.
Assemblea General de la Mancomunitat de Catalunya
Organisme format pels representants de les quatre diputacions provincials catalanes. Estava integrat per 96 diputats (36 per Barcelona i 20 per a cadascuna de les altres províncies) i elegia un Consell permanent integrat per vuit membres, dos per cada província.
Obra de la Mancomunitat: destaca en els àmbits d'infraestructures, assistència social, sanitat, cultura i educació. Infraestructura
Conjunt d'elements de base que faciliten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, com és ara carreteres, ferrocarrils, proveïment d'aigua i altres fonts d'energia, instal·lacions sanitàries, urbanització, sistema educatiu, etc. Assumint una bona part del finançament d'aquests elements, l'estat permet la revaloració de la taxa de guany dels capitals privats.
Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar, de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast de llurs propis mitjans.
Institut d'Estudis Catalans (IEC)
Corporació acadèmica fundada a Barcelona el 1907 per Enric Prat de la Riba, dedicada a la investigació científica superior, principalment de tots els elements de la cultura catalana. Integrat al principi per vuit estudiosos, especialistes en història, història literària, arqueologia, història de l'art i història jurídica, l'Institut fou ampliat el 1911 amb dos altres nuclis, consagrats a l'estudi i l'expansió i el desenvolupament de la llengua catalana i al conreu de les ciències naturals, exactes, físico-químiques, filosòfiques, morals i polítiques. El nucli primitiu prengué el nom d'Institut Històrico-Arqueològic, o Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i els altres dos, els d'Institut de la Llengua Catalana i d'Institut de Ciències, o Secció Filològica i Secció de Ciències, respectivament, de l'Institut. Aquestes dobles denominacions, usades durant un quant temps, foren a la fi abandonades per tal de defugir els inconvenients i les inevitables confusions causades per l'existència d'uns instituts dins un altre institut, i també per a afirmar la unitat de totes tres seccions dins l'Institut d'Estudis Catalans. El 1968 fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, desdoblament de l'antiga Secció de Ciències, amb la missió d'estudiar la filosofia, el dret, l'economia, la sociologia, la geografia humana i les disciplines afins a aquestes, referides principalment a les terres catalanes. El nombre de membres de l'IEC passà, el 1911, de vuit a vint-i-un (set per cada secció), i el 1968, a vint-i-vuit. El 1988 el Ple de l'Institut aprovà uns nous Estatuts, que permeteren crear noves seccions i incrementar el nombre de membres numeraris de cada secció, que passà de set a vint-i-un. Des d'aquest any l'Institut és format per cinc seccions: Històrico-Arqueològica (SHA), de Ciències Biològiques (SCB), de Ciències i Tecnologia (SCT), Filològica (SF) i de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). Per la seva banda, el nombre de membres numeraris és cent cinc; a aquests s'han d'afegir els membres emèrits (figura creada pels Estatuts del 1988), que conserven tots els seus drets, però permeten l'accés de nous membres numeraris, i els membres corresponents. A partir del moment mateix de la seva fundació, l'IEC es preocupà d'aplegar i de donar a conèixer els materials d'estudi representatius de l'estat aleshores actual dels coneixements i que poguessin servir de base a treballs posteriors. Establí de bell antuvi un pla per a una sèrie d'investigacions en disciplines ja més o menys conreades fins aleshores a Catalunya, per a les quals organitzà algunes missions d'exploració (jurídiques, arqueològiques, bibliogràfiques, documentals, etc), i en donà a conèixer els resultats en diverses obres, algunes de les quals han esdevingut essencials per a l'estudi del país. Pocs mesos després d'haver estat creada, la Secció Filològica establia, en col·laboració amb les altres seccions de l'Institut, unes Normes ortogràfiques que posaren fi a l'anarquia existent en aquesta qüestió als Països Catalans i començava l'arreplega de materials per a un diccionari general de la llengua catalana i per a una gramàtica normativa. El 1914 l'IEC es presentà per primera vegada al públic en una sessió solemne, i posà a disposició dels estudiosos, sota el nom de Biblioteca de Catalunya, el ric fons bibliogràfic i documental que, amb l'esforç i la col·laboració de tothom, havia pogut anar reunint a poc a poc, biblioteca que havia d'ésser regida per un patronat mixt format per representants de l'Institut, de la Diputació i de l'ajuntament de Barcelona i dels principals donadors de llibres. El 1915 aparegué un modest Cartell de premis amb la convocatòria d'uns quants concursos per a guardonar treballs científics, que fou continuat regularment. El 1916 hom presentà el programa d'uns cursos monogràfics d'alts estudis i d'intercanvi i designà per primera vegada uns pocs membres corresponents, que després s'estabilitzaren en set de nacionals i catorze d'estrangers per a cada secció. Les festes solemnes i els concursos prosseguiren després, un any rere l'altre, amb alguna interrupció, que cal atribuir a causes externes al treball exclusivament científic i cultural de l'IEC: les commocions político-socials de 1919-20, la Dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil de 1936-39 i les seves conseqüències. Al costat d'aquestes activitats públiques esporàdiques, la tasca silenciosa de l'IEC era duta a terme amb regularitat i es manifestava especialment en la creació de serveis, de laboratoris i de seminaris d'alta investigació que l'equiparaven a les més ben proveïdes acadèmies nacionals europees i que li permetien de realitzar folgadament la seva tasca: el Servei d'Excavacions de l'Institut d'Estudis Catalans, que havia de proporcionar els materials per al Museu Arqueològic de Catalunya, i el Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments, dependents de la Secció Històrico-Arqueològica; les Oficines Lexicogràfiques, el Laboratori de Fonètica Experimental i l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de la Secció Filològica; el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació Aerològica de Catalunya (després Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental, de la Secció de Ciències. L'IEC creà, a partir del 1913, una sèrie de societats filials que possibilitaren la incorporació d'estudiosos que podien ésser útils, per llur ciència i llurs activitats, a les seves empreses científiques: la Societat de Biologia de Barcelona (del 1912; posteriorment Societat Catalana de Biologia); la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el 1899 i esdevinguda filial de l'IEC l'any 1915); la Societat Catalana de Filosofia (1923); la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931), que l'any 1987 es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana de Física, la Societat Catalana de Matemàtiques i la Societat Catalana de Química; la Societat Catalana de Geografia (1935); la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946); la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1950), que més endavant es dividí en tres societats independents: la Societat Catalana d'Economia, la Societat Catalana de Sociologia i la Societat Catalana d'Estudis Jurídics; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1970); la Societat Catalana de Musicologia (1973); els Amics de l'Art Romànic (1977); la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (1979); la Societat Catalana d'Estudis Clàssics (1979); la Societat Catalana d'Ordenació del Territori (1979); la Institució Catalana d'Estudis Agraris (1984); la Societat Catalana de Pedagogia (1984); la Societat Catalana de Comunicació (1985); la Societat Catalana de Tecnologia (1986); la Societat Catalana de Llengua i Literatura, antiga secció de la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1986); la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica (1991); l'Associació Catalana de Ciències de l'Alimentació (1993) i la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (1995). Aquestes societats filials són també editores de publicacions diverses. L'any 1985, l'IEC, conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, creà un centre de terminologia catalana, i l'any 1984, amb la Universitat Autònoma de Barcelona, creà el Centre de Recerca Matemàtica, que acull cada any una quarantena d'investigadors estrangers. La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas de Madrid en la creació de l'Escola Espanyola de Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional (UAI), era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament en diverses de les seves empreses: Corpus Vasorum Antiquorum, diccionari del llatí medieval, la Tabula Imperii Romani, Forma Orbis Romani, suplements als corpora d'inscripcions gregues i llatines, corpus dels trobadors, etc. Representants de l'IEC, a més, han ocupat càrrecs en el Consell Directiu de la UAI i, a través d'aquesta, han participat i continuen participant en les assemblees biennals del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, estretament lligat a la UNESCO. El 1926 intervingué en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i el 1950, en reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques. Forma o ha format part, també, de l'Associació Internacional d'Arqueologia Clàssica, de l'Associació Internacional d'Estudis Bizantins, de la Comissió Internacional de Meteorologia i, per mitjà de les seves filials, de la Federació Internacional d'Estudis Clàssics, de la Societat Internacional Arturiana, etc. L'IEC estigué instal·lat de primer al plau de la Generalitat, en uns locals posats a la seva disposició per la Diputació i després per la Mancomunitat de Catalunya, i més tard a la Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu, dels quals l'ajuntament de Barcelona li cedí el 1931, poques setmanes abans del canvi de règim, l'ús a perpetuïtat per als seus serveis i oficines i per a la seva biblioteca. L'IEC experimentà un breu període advers en l'època de la Dictadura de Primo de Rivera, en el qual la Diputació, desapareguda ja la Mancomunitat, li suprimí les subvencions oficials i es féu càrrec dels diversos serveis culturals creats per ell; això no impedí, de cap manera, que prosseguís la seva tasca sota el patronatge econòmic de R.Patxot, F.Cambó i altres mecenes. El 1930, però, la Diputació no solament li retornà els serveis que li havia pres el 1925 i les antigues subvencions, sinó que li n'encarregà uns quants que depenien d'ella, i alhora li reconeixia la plena autonomia d'actuació. El govern de la Generalitat, entre el 1931 i el 1939, mantingué i amplià generosament aquest suport econòmic a les seves activitats científiques. Com a corol·lari de la guerra civil, la Diputació s'emparà de nou, no solament dels diversos serveis de l'IEC i de la seva biblioteca —a la qual canvià el nom pel de Biblioteca Central i en suprimí el patronat—, sinó també de les seves instal·lacions, els materials i les publicacions; part dels locals de la Casa de Convalescència foren cedits a d'altres organismes. Començava, doncs, una nova etapa en la vida de l'IEC. Però, bé que extraordinàriament reduïdes, des d'aquell moment, les seves possibilitats d'actuació i mancats de l'utillatge més elemental (les cèdules lexicogràfiques per al seu diccionari, per exemple, estigueren blocades durant més de trenta-cinc anys), tots els membres que l'integraven prosseguiren, tant a l'interior com a l'exterior, els diversos treballs encarregats amb l'entusiasme i l'esperit de sacrifici que imposa la veritable vocació científica. El mecenatge particular, sovint voluntàriament anònim, que mai no ha mancat a l'IEC, suplí dignament les antigues subvencions oficials, i a aquest mecenatge se sumaren les subvencions d'Agrupació Cultural Minerva, d'Òmnium Cultural i d'organismes internacionals, com la Unió Acadèmica Internacional i el Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes, ja mencionats. Així pogueren ésser represes el 1942 la seva activitat científica, el 1946 la convocatòria de premis i de borses d'estudi, i el 1947 les publicacions, que han possibilitat novament un intens intercanvi bibliogràfic amb tot el món acadèmic i universitari. L'IEC, que els darrers anys havia hagut d'acollir-se a la llar dels seus membres per tal de poder prosseguir la labor científica, des del 1962 trobà refugi, gràcies a Òmnium Cultural, al Palau Dalmases. Reconegut oficialment pel Reial decret del 26 de novembre de 1976, cap a mitjan 1977 se celebrà l'acte oficial de lliurament, per part de la Diputació Provincial i de l'ajuntament de Barcelona, dels seus locals històrics de la Casa de Convalescència de l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, dels quals havia estat allunyat molts anys. Un cop enllestides les obres de restauració, l'Institut en prengué possessió a l'octubre del 1982. La instal·lació definitiva de l'IEC a la seva antiga seu de la Casa de Convalescència féu possible la inauguració d'una nova etapa, amb l'ampliació del nombre de membres, l'establiment de noves infrastructures, l'extensió de la col·laboració científica amb d'altres institucions de dins i de fora del seu àmbit d'actuació, etc. La nova situació ha permès de reprendre amb un nou impuls els treballs de l'Institut, especialment els referits a la llengua, una mostra dels quals són la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, la publicació del Diccionari de la llengua catalana (1995), la realització de l'Atles lingüístic del domini català i la constitució del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que, com a continuació de l'activitat lexicogràfica de la primera època de l'IEC, permetrà la concepció i la realització de nous diccionaris amb mètodes renovats. Actualment, l'Institut és finançat per la Generalitat de Catalunya, mitjançant un conveni, pel Ministeri d'Educació i Cultura i per institucions privades. Algunes de les activitats de l'IEC estan vinculades a projectes de la Unió Europea. Els presidents de l'Institut des de l'any 1968, any en què el càrrec de president deixà de ser rotatori entre els presidents de les seccions, han estat els següents: Jordi Rubió i Balaguer (1968-70), Pere Domingo i Sanjuán (1970-74), Josep Alsina i Bofill (1974-78), Joan Ainaud i de Lasarte (1978-82), Enric Casassas i Simó (1982-87), Emili Giralt i Raventós (1987-95) i, des del 1995, Manuel Castellet i Solanas. Iniciades el 1907. les publicacions de l'IEC inclouen, d'una banda, memòries, miscel·lànies, treballs, etc, de les diferents seccions recollides en col·leccions diverses i, de l'altra, revistes que apareixen amb més o menys periodicitat, entre les quals cal esmentar els butlletins de les diferents seccions, reculls de treballs, estudis, anuaris, etc.
Biblioteca de Catalunya
Biblioteca pública, constituïda el 1981 com a Biblioteca Nacional de Catalunya, és a dir, com a centre bibliogràfic oficial de Catalunya. Acull el dipòsit legal de tota la producció impresa, sonora i visual catalana, a més de la producció en català o que fa referència als Països Catalans de fora de Catalunya. És estructurada en quatre unitats: unitat bibliogràfica, que comprèn les col·leccions de manuscrits, llibres antics i moderns, música impresa i arxius; hemeroteca, formada per les col·leccions de publicacions periòdiques; unitat gràfica, que inclou el fons de gravats, el fons cartogràfic i el material menor; i fonoteca o col·lecció d'enregistraments visuals i sonors. Comprèn així mateix una sèrie de serveis i d'àrees que donen suport a tota l'organització. Té el seu origen en la Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans (1907), amb el propòsit de constituir un dipòsit de texts de la llengua i de la cultura catalanes. Fou oberta al públic el 28 de maig de 1914. Els dos darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera i en 1939-73 portà el nom de Biblioteca Central o Biblioteca Central de Catalunya.
Universitat Industrial
Escola Industrial de Barcelona. Institució creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, el qual, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal·lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló. Tanmateix, l'impuls definitiu per a la seva consolidació el donà la diputació a partir del 1910 i després la Mancomunitat amb diverses subvencions, creació d'institucions autònomes (Escola Elemental de Treball, 1913; Escola Superior d'Agricultura, 1912; etc) i una gran col·laboració tècnica. Hom hi creà diverses seccions: la d'Indústries Tèxtils (1909), completada amb la de Blanqueig, Tintoreria, Estampació i Aprests (1913), l'Escola de Teneria (1913), l'Institut de Química Aplicada (1915) i d'Electricitat (1917) i l'Escola de Mecànica (1919).
Escola del Treball
Institució autònoma dins l'Escola Industrial, creada el 1913 per la diputació de Barcelona com a continuació de l'Escola Lliure Provincial d'Arts i Oficis (1873). Fins el 1922 fou anomenada Escola Elemental del Treball. Hom hi podia seguir en cursos nocturns vuit especialitats diferents. Un servei de beques permetia de completar els estudis en algunes de les altres seccions de caràcter superior de l'Escola Industrial. Sota l'acció del seu primer director, Rafael Campalans (1917-24), l'escola es convertí en un centre actiu de cultura popular amb l'organització de conferències (J. Carner, A. Gual, F. Layret, Rovira i Virgili, etc), lectures literàries i cursets d'humanitats. Posteriorment hom hi incorporà l'ensenyament d'oficis artístics (1924), l'Institut Català de les Arts del Llibre (1939), el servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic(1943) i la Secció d'Oficis per a la Dona (1944). El 1946 s'inicià l'ensenyament d'electrònica industrial. Fou reconeguda com a centre oficial de formació professional l'any 1958.

Premsa catalana de l'època. Cu-cut!
Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia política de la Lliga Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—; combatia el centralisme, i el lerrouxisme en particular. Fou editat per Josep Bagunyà i dirigit per Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del pagès cofat amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals seccions Josep Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren notables caricatures Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola Anglada. Una caricatura de Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria, considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.

Veu de Catalunya, La
Diari en català (el de més llarga durada) que sortí a Barcelona des de l'1 de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. "La Veu", nom amb el qual era conegut popularment, nasqué, però, com a setmanari literari i polític l'11 de gener de 1891, fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell. El 1899 es convertí en diari, eminentment polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista, i n'assumí la direcció Enric Prat de la Riba. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari fou suspès (maig del 1900 — març del 1901). Sortí, però, sota els títols de "La Creu de Catalunya" i "Diari de Catalunya". Pel març del 1902, a causa d'un article, reproduït a "L'Indépendant" de Perpinyà, fou empresonat Prat de la Riba, però fou alliberat pocs dies després sota la pressió popular. La nit del 25 de novembre de 1905 militars de la guarnició de Barcelona n'assaltaren la redacció, irritats per una caricatura de Junceda (publicada també al "Cu-Cut!") que fou considerada insultant per a l'exèrcit. Aquest fet donà lloc a la llei de Jurisdiccions i, a més llarg terme, a la formació de la Solidaritat Catalana. Amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) fou novament suspès perquè els parlamentaris no tinguessin una tribuna pública escrita. F.Cambó provà de fer-lo sortir amb el títol de "La Veu de Barcelona", però el governador li ho prohibí. Amb tot, els subscriptors reberen un exemplar d'"El Poble Català" (en realitat era "La Veu"), la qual cosa provocà una advertència severa. Tanmateix, aparegué camuflat com a "Baluard de Sitges" i, davant una nova prohibició, tres dies després a Vilanova i la Geltrú, amb el nom de "Costa de Ponent". Quan reaparegué (juliol del 1917), canvià el format i la presentació i fou publicat per Editorial Catalana. Al juliol del 1936 foren intervingudes les instal·lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT. A més d'Enric Prat de la Riba, el dirigiren Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals. Entre els principals redactors i col·laboradors tingué Lluís Domènech i Montaner, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó i Batlle, Raimon Casellas, Josep Aladern, Francesc Matheu, Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Eugeni d'Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Ferran Agulló (Pol), Josep M.Junoy, Josep Pla, Modest Sabaté, Miquel Capdevila, Farran i Mayoral, etc. Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora. Publicava dues edicions diàries. La de la nit donà lloc a la formació d'un periòdic nou, "La Veu del Vespre".
El nacionalisme basc. Basquisme
Afermament i defensa de les peculiaritats ètnico-culturals del poble basc. En aquesta actitud han coincidit diversos moviments polítics que propugnen l'autonomia més o menys àmplia del conjunt territorial habitat pel poble basc. Les regions basques, cadascuna pel seu cantó, des dels temps medievals i fins a la Revolució Francesa, reeixiren en llur defensa aferrissada dels furs autonòmics, que equivalien a una quasi plena independència. Però, malgrat que el poble basc des de temps remots ha tingut consciència de la seva peculiaritat ètnica, el conreu literari de l'èuscar s'inicià tardanament, al s XVI, i la tendència a la unitat i el procés de conscienciació nacionalista són fenòmens contemporanis. La Real Sociedad Bascongada de los Amigos del País (1766), a l'article primer dels seus estatuts, parlà de conrear la inclinació i el gust de la nació basca vers les ciències, les belles lletres i les arts. Però el sentit del mot nació era al s XVIII diferent del contemporani. La mateixa entitat adoptà el lema Irurac-bat ('Tres en Una') per a representar l'aspiració d'unir les províncies d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, representat iconogràficament per tres mans enllaçades. La pèrdua de l'autonomia foral es produí primerament a les regions de Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa el 1789, sota la centralització imposada per la Revolució Francesa. Fou precisament en aquestes regions on sorgiren, sense constituir cap moviment popular, les primeres formulacions nacionalistes: el senador Garat, de Lapurdi, proposà a Napoleó la creació dins l'Imperi d'un estat basc que enclogués les regions peninsulars i les continentals, i Augustin Chaho, de Zuberoa, en el seu llibre Voyage en Navarre descriví inexactament la primera guerra Carlina com una lluita de nacionalistes bascs contra la supremacia castellana. Encara resulta problemàtica als historiadors una interpretació convincent del que fou la guerra Carlina, però tendeix a imposar-se la que atribueix importància primordial a una reacció clericalista singularment sensibilitzada pels episodis de la Revolució Francesa, que per raons tàctiques féu seva la causa foralista. Per a les regions peninsulars, les autonomies forals perderen llur caràcter absolut el 1839, arran de la derrota carlina i de l'acord de Bergara. Una nova minva dels furs tradicionals es produí el 1876, després de la segona guerra Carlina. El principal fur subsistent fou el concert econòmic mitjançant el qual cada diputació foral liquidaria a l'estat globalment els tributs corresponents de la demarcació respectiva. La primavera del 1882, en una data que cinquanta anys més tard seria commemorada amb la instauració de l'Aberri Eguna, els germans Sabino i Luis de Arana Goiri, parlant entre ells, despertaren del somni foralista i descobriren, especialment el primer, llur vocació de donar una consciència de nacionalitat al País Basc. Seguidament aquesta vocació madurà, durant cinc anys d'estada a Barcelona dels dos germans per a cursar estudis superiors, amb el contacte amb el catalanisme. Un avenç extraordinari en la difusió del credo nacionalista fou assolit el 1893 quan Sabino de Arana definí el seu ideal en el discurs pronunciat a Larrazabal i es produïren els aldarulls de la sanrocada a Guernica. El mateix any, Germán Gamazo, ministre del tresor, proposà un augment de les quantitats que les diputacions forals basco-navarreses havien d'abonar al govern central. La gamazada produí un moviment d'agitació, dins el qual destaquen els fets violents de Sant Sebastià; això afavorí extraordinàriament l'expansió nacionalista, que ràpidament, en uns quants mesos, tingué masses de seguidors. El 1894 foren establertes les bases del Partit Nacionalista Basc. Enfront del foralisme anterior, els trets principals del moviment nacionalista inspirat per Sabino de Arana consistiren a valorar l'ensenyament i el conreu de la llengua èuscara com a eix de l'activitat cultural dels bascs, a considerar el catolicisme com un tret connatural del País Basc, a donar un gran valor a la puresa radical dels bascs i a llançar una acció política dinàmica sobre sectors populars: els joves, els obrers (que dins l'orientació del catolicisme social organitzà dins la Solidaritat d'Obrers Bascs, el 1911) i els excursionistes (els mendigotzale, que organitzà de faisó paramilitar). El 1906 el Partit Nacionalista Basc formà, amb altres forces polítiques, la Lliga Foral, entitat paral·lela a la Solidaritat Catalana, per obtenir un concert econòmic favorable entre les diputacions forals i el govern central per a un període de vint anys de durada. Pel desembre del 1917 les tres diputacions forals de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba lliuraren un missatge al govern de Madrid en sol·licitud de l'autonomia. El 1918 els nacionalistes bascs aconseguiren set actes de diputats a les corts de Madrid (sobre un total de vint elegits al País Basc) i fruïren d'una posició influent a les diputacions forals, principalment a la de Biscaia. La tendència de cada regió a salvaguardar la seva autonomia enfront de les altres féu descartar la possibilitat de constituir una mancomunitat basca. En les eleccions del 1919, el 1920 i el 1923 els nacionalistes experimentaren un retrocés notable. La proclamació del directori militar del general Primo de Rivera coincidí amb un moment de predomini conservador a les diputacions forals, les quals foren les úniques a la Península Ibèrica que no resultaren dissoltes pel nou règim. El nacionalisme basc, que fins a la Segona República Espanyola sempre estigué molt associat amb la Lliga catalana, es mantingué al marge del pacte de Sant Sebastià (1930). Els primers moments de la república el nacionalisme constituí amb els tradicionalistes la coalició basco-navarresa, que impulsà el primer avantprojecte d'estatut autonòmic general, aprovat a l'Assemblea d'Estella (1931), i el segon avantprojecte, que fou rebutjat per Navarra a l'Assemblea de Pamplona (1932) i repudiat posteriorment per Àlaba. El tercer avantprojecte d'estatut per a les tres províncies basques reeixí a l'Assemblea de Vitòria (1932), i el 7 de novembre de 1932 rebé en plebiscit 411 756 vots afirmatius i només 14 576 vots en contra. El projecte, però, restà bloquejat pel gir cap a la dreta experimentat pel govern de Madrid després de les eleccions del 1933. Davant la reticent col·laboració dels tradicionalistes, José Antonio de Aguirre, jove líder del Partit Nacionalista Basc, trencà aviat la coalició inicial basco-navarresa; davant l'oposició de les dretes de Madrid, intensificà la cooperació amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el Partido Socialista Obrero Español (molt introduït al País Basc sota el liderat d'Indalecio Prieto). Després de les eleccions del 1936 els nacionalistes es trobaren en condicions de col·laborar amb les forces del Front Popular. En esclatar la Guerra d'Espanya (juliol del 1936), el Partit Nacionalista Basc participà en el govern de Largo Caballero, i les Corts aprovaren a l'octubre del mateix any l'estatut d'autonomia del País Basc. Hom formà un govern basc de concentració sota la presidència de José Antonio de Aguirre, del PNB, elegit democràticament a través dels ajuntaments. El govern creà un exèrcit propi, una universitat basca, emeté moneda, mantingué relacions exteriors, oficialitzà la ikurriña o bandera basca, etc. Amb l'entrada a Bilbao de les tropes franquistes al juny del 1937, el govern basc continuà la lluita des del territori republicà, a l'agost del 1937 s'instal·là a Barcelona i al gener del 1939 es traslladà a París. Acabada la guerra, només Àlaba i Navarra, que havien quedat sotmeses a les tropes rebels des de l'inici de la conflagració, conservaren el caràcter foral de llurs diputacions. El franquisme desmantellà tota la infrastructura institucional del País Basc autònom i destruí l'estructura política, cultural i cívica basca. El sentiment nacionalista, però, no fou eradicat.
El nacionalisme gallec. Galleguisme
Corrent literari i polític sorgit a Galícia al s XIX. El galleguisme polític s'inicià en un grup d'intel·lectuals que actuaren a partir del 1840 a través de periòdics com «El Porvenir», «El Recreo Compostelano» i «El Idólatra de Galicia». En fou una figura destacada Antolín Faraldo, que a l'assemblea federal de Lugo (1843) reclamà la independència de Galícia. Faraldo Añón i Rua Figueroa foren els inspiradors ideològics de la revolució gallega del 1846, però, quan aquesta fracassà, s'hagueren d'exiliar. El 1855 aparegué a la Corunya el periòdic de signe regionalista «El Clamor de Galicia», dirigit per Benito Vicetto. Però la formulació del galleguisme del s XIX fou obra d'Alfredo Brañas, mantenidor dels jocs florals de Barcelona el 1893, ciutat on publicà El regionalismo (1899), llibre que influí sobre els inicis de la Lliga Regionalista. Menys conservador fou El Regionalismo gallego (1889), de Manuel Murguía. El 1916, per iniciativa d'Antón Villar Ponte, foren creades a la Corunya As Irmandades da Fala, societat política i cultural que, enfront del regionalisme del s XIX, accentuava la qüestió lingüística com a element fonamental. El plantejament nacionalista és obra de la Generación Nos, l'orientador inicial de la qual, Vicente Risco, publicà Teoría do Nacionalismo Galego (1920) dins els plantejaments wilsonians. La incorporació del galleguisme al moviment republicà fou obra de l'ORGA, grup de Santiago Casares Quiroga. En col·laboració amb l'ORGA, un altre grup, integrat per intel·lectuals gallecs nacionalistes, fundà el 1931 el partit galleguista, que, enfront de la tebior política de Casares Quiroga, plantejà decididament la qüestió de l'Estatut. El 1936 les eleccions del front popular provocaren l'escissió dins el partit; Risco passà a una posició de dreta i Alfonso Rodríguez Castelao restà com a guia del nacionalisme d'esquerra. L'acció del partit galleguista es concretà en la preparació, la votació i el triomf de l'Estatut d'Autonomia de Galícia (juny del 1936). Tot just iniciada la guerra del 1936, el galleguisme sofrí una repressió molt forta. Entre els galleguistes víctimes de la repressió cal esmentar Alexandre Bóveda, inspirador de l'Estatut del 1936, i l'editor Anxel Casal. Els diputats gallecs exiliats, mentrestant, constituïren a Buenos Aires el Consello de Galicia, que féu un política d'aproximació a Catalunya i al País Basc (ratificació del pacte Galeusca).
Nós
Revista cultural gallega. Fundada per Vicente Risco, fou publicada des del 1920 fins a la darreria del 1935. Castelao en fou el director artístic, i hi col·laboraren fonamentalment Florentino Cuevillas, Otero Pedrayo, Ramón Cabanillas, Castelao i Risco. Fins a tal punt identificà la intel·lectualitat gallega dels anys 1920-36 que hom els coneix amb la designació col·lectiva de 'Generació Nós', la qual es definí per l'aportació d'una visió universalista, en reacció contra el ruralisme i el localisme vuitcentistes. A aquesta generació correspon la definició política del nacionalisme gallec i la recerca de la identitat cultural de Galícia. El 1970 l'Academia Galega en publicà el número 145, com a homenatge en ocasió del cinquantenari, amb els índexs complets de la revista. Paral·lelament funcionà l'Editorial Nós, que fins el 1936 publicà llibres fonamentals d'assaig i de creació literària en gallec.
El pacte Galeusca: col.laboració
entre nacionalistes.
Galeusca
Contracció dels noms de Galícia, Euskadi i Catalunya amb la qual fou designat el pacte establert l'11 de setembre de 1923 en una reunió celebrada al CADCI de Barcelona. Anomenat també Triple Aliança, fou obra d'Estat Català, d'Acció Catalana i de membres dels moviments basc i galleguista. El 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de Madrid i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte. La solidaritat catalano-basca es féu patent en la cooperació durant la guerra civil de 1936-39; en caure el País Basc, el seu govern s'instal·là a Barcelona (1937-39). El 1944, el pacte Galeusca fou ratificat a Mèxic, país d'exili molt important per als republicans, encara que canvià lleugerament el nom pel de Galeuzca. Aquell nou pacte entre gallecs, bascos i catalans fou signat per dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Estat Català, Partit Socialista de Catalunya i altres entitats formades per antics residents catalans i les representacions autoritzades de les delegacions dels bascos i gallecs residents a Mèxic. Entre altres objectius, es proposava combatre el règim franquista, afirmar la identitat de les tres nacions, defensar els seus drets, treballar pel restabliment d'un règim republicà i oposar-se a la restauració de la monarquia. Cal subratllar la seva activitat a Mèxic i a l'Argentina. En aquest darrer país hom publicà la revista "Galeuzca. Galiza-Euzkadi-Catalunya", amb el suport d'altres països d'Amèrica. fou una pùblicació multilingüe, editada a Buenos Aires, que tractà temes polítics, sobretot pel que fa a la defensa d'un sistema plurinacional de l'estat espanyol. Els anys vuitanta, hom recuperà aquest nom per a designar les trobades periòdiques d'escriptors catalans, bascos i gallecs dins del marc de les Associacions d'Escriptors respectives.
Triple Aliança
Nom amb què també es coneix Galeusca, el pacte establert l'11 de setembre de 1923, entre catalanistes, basquistes i galleguistes.

Valencianisme. Valencianisme
1. Afecció per València o el País Valencià o per les característiques nacionals catalanes del País Valencià.
2. Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià. El primer grup organitzat, València Nova (1904), convocà i celebrà (1907) la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, semblant al de la Solidaritat Catalana (1906). L'intent fracassà per l'enemistat del republicanisme blasquista i dels partits alfonsins. La conversió de València Nova en Centre Regionalista Valencià (1907) i la creació de la seva Joventut Valencianista (1908), relacionada amb la Joventut Nacionalista (1909) de Castelló de la Plana i la Joventut Valencianista del Principat, plantejaren una major ambició política, però fracassaren llurs intents d'aplegar les diverses opcions polítiques actuants al país entorn de les reivindicacions valencianes. A partir del 1915 començaren a manifestar-se les primeres tendències nacionalistes en el si del blasquisme. Més èxit tingué la Unió Valencianista (1918-33, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera), formació relacionada amb la Lliga Regionalista de Barcelona i d'ideologia semblant. Fins el 1923 es produí un augment de la influència política del valencianisme burgès, i paral·lelament l'aparició de grups valencianistes rurals (els Solitaris Nacionalistes) o proletaris (Joventut Nacionalista Obrera, 1921), de vida curta. Al mateix temps hi hagué un esforç per a aclarir doctrinalment la posició del País Valencià respecte a la resta dels Països Catalans, i aparegueren posicions obertament pancatalanistes (M.Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando) i d'altres que, si més no, reconeixien la pertinença del país a l'àrea nacional catalana. La fundació de l'Agrupació Valencianista Republicana (1930), federalista, fou conseqüència de la radicalització de la petita burgesia. Aquest i altres grups dugueren fins el 1936 diverses activitats a favor de l'autonomia, malgrat l'oposició de la Dreta Regional Valenciana (lligada a la CEDA) i dels radicals. Els grups polítics del període republicà foren el Centre d'Actuació Valencianista (1931-36), constituït com a front patriòtic nacionalista i controlat per Unió Valencianista; Acció Nacionalista Valenciana (1933), que el 1935 adoptà el nom d'Acció Valenciana, grup catòlic producte d'una escissió de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1930), prolongació de la DRV; el Partit Valencianista d'Esquerra (1935), fusió de la AVR, el CAV i diversos grups locals; Esquerra Valenciana (1934), escissió del blasquisme; Esquerra Republicana del País Valencià (1934), partit d'esquerra burgesa creat a Castelló de la Plana i que s'integrà amb Esquerra Valenciana durant la guerra civil; i Nova Germania (1935), escissió de la AVR no conforme amb la política del PVE, en el qual aquella s'incorporà. No aconseguiren d'ultrapassar el marc de la política regional i, en general, ni tan sols actuaren a la totalitat del país. Només Esquerra Valenciana col·locà un diputat a les corts de la república (1936), Vicent Marco i Miranda, que ingressà a la minoria parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya. EV i PVE, favorables al Front Popular, mantingueren, amb altres grups, la reivindicació autonomista durant la guerra civil. Després de la dura repressió del primer franquisme, els anys seixanta sorgiren les primeres organitzacions nacionalistes, la majoria d'adscripció esquerrana, com ara el Front Marxista Valencià, el Partit Socialista Valencià (1962-68) i, entre els democratacristians, la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962), tots d'influència molt limitada.

Blasquisme
Moviment polític republicà del País Valencià centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari "El Pueblo", i individualitzat cap al 1896, arran de l'ensorrada definitiva del federalisme de Pi i Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca d'industrialització, la qual ha dividit el país en dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la pseudo-burgesia agrícola (que potencià, des de la segona meitat del s XIX, l'expansió de la citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la Restauració) i el món de les classes populars (que abraçava des de determinats sectors de la burguesia laica i de la petita burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta heterogènia composició social, el republicanisme valencià hagué d'establir unes bases ideològiques d'una gran flexibilitat que poden ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme laboral. Partidari, en principi, d'un republicanisme "revolucionari" —caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es relacionà ben d'hora amb Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué decisiva en l'actuació i la significació del blasquisme. Un primer intent de col·laboració —la creació d'un partit denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà l'inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups respectius, com s'evidencià en llur actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de les directrius de Nicolás Salmeron, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà l'ascens al liderat del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué l'ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els seus plantejaments polítics pel sorollós increment de l'anarcosindicalisme al País Valencià—, a partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme (des d'aquell moment el grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la qualificació d'Autonomista), i, en definitiva, aconseguí, per mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició política del blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent, segons que convingués, anarcosindicalistes, socialistes o conservadors. Després del parèntesi de paralització que representà la dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort d'Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a una estretíssima convivència política amb el radicalisme lerrouxista. La proclamació de la Segona República Espanyola inicià, de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de destacats dirigents —posada en evidència en el sorollós afer de l'estraperlo— separaren d'una manera ostensible les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions (la primera, la radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius del blasquisme engrossiren els partits d'esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions obreres. La línia centrista de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del blasquisme.
Sorianisme
Denominació popular del moviment polític de la fracció valenciana del Partido Republicano Radical, escissió (1903) del blasquisme, centrada en la figura de Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar. Conjunturalment aconseguí d'aplegar una bona part dels republicans de València, insatisfets amb la política de Blasco i Ibáñez. En les eleccions del 1903 assolí una clara victòria sobre la Unió Republicana, en part pels vots no republicans, i la mantingué en les del 1907 i el 1908 (en què traí l'intent de crear una Solidaritat Valenciana), però en les del 1910 (aliat amb el PSOE) començà el seu declivi, que perdurà fins que, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923), s'extingí el partit. En els comicis del 1914 (sota el nom de Partit Radical Conjuncionista) es mantingué la crisi, en part remuntada el 1916 (dins l'Aliança de les Esquerres, amb Unión Republicana, Partido Radical de España, Partido Reformista i PSOE), i represa el 1918 (participà amb el nom de Partit Republicà Regionalista, escindit de l'Aliança de les Esquerres i en contraposició amb Unió Valencianista). El 1919 deixà llibertat de vot als seus militants, tot recomanant indirectament les candidatures de Faustí Valentí (separat d'UR) i d'Andrés Ovejero (PSOE). Desaparegut en les eleccions del 1920, en les del 1923 es limità a preconitzar el boicot als candidats blasquistes. El seu òrgan periòdic fou "El Radical". Participaren en les campanyes del partit, entre altres, Anicet Llorente, Josep Maria Escuder i Juli Cervera i Baviera. Les baralles i els atemptats, així com les polèmiques i els insults periodístics, sovintejaren entre sorianistes i blasquistes.
Mallorquinisme. Mallorquinisme
1. Afecció per Mallorca o per les característiques nacionals catalanes de Mallorca o de les illes Balears.
2. Moviment l'objectiu del qual és el reconeixement de la personalitat política de Mallorca o de les illes Balears en el procés integrador dels Països Catalans propugnat pel catalanisme. Tot i que els escriptors i historiadors mallorquins inserits dins el corrent romàntic historicista acceptaren i estimularen una renaixença cultural autòctona que menà a un acostament real entre Mallorca i els altres països catalans, la societat mallorquina, d'economia agrària i econòmicament poc desenvolupada, no possibilità la politització del moviment fins a la desfeta colonial de la darreria del s XIX. Abans hi havia hagut temptatives, per part de grups federals mallorquins, d'incorporar les illes en els corrents pre-nacionalistes del Principat, com foren la participació en el Pacte de Tortosa, promogut per V.Almirall (1868), i la sol·licitud de la diputació balear d'integrar-se dins l'intent de formació d'un estat català (1873). Fins a Miquel dels Sants Oliver no sorgí cap teoria autonomista pròpiament dirigida als mallorquins i pensada a partir de les realitats socials i culturals de l'illa, i la dita teoria fou exposada en el seu llibre La cuestión regional (1899), que recull articles publicats a «La Almudaina», diari que ell dirigia i des d'on havia intentat de crear una opinió pública favorable al regionalisme; fins el 1898, però, el moviment no fou impulsat per determinats grups dirigents, representats per la cambra de comerç i d'indústria. Alhora, la idea autonomista fou impulsada per un grup de joves escriptors que fundaren «Nova Palma» (1898) i «La Veu de Mallorca» (1900, primera època), publicacions dirigides per Joan Torrandell i en les quals Gabriel Alomar començà a exposar la seva teoria nacionalista superadora del regionalisme. De la banda republicana, l'ex-federal Lluís Martí intentà d'acostar federals i republicans al catalanisme, i arribà a proclamar la necessitat de la formació d'un parlament interprovincial entre els Països Catalans. Dins aquest sector hi hagué una tendència que defensava formes autonomistes i que aconseguí que el republicanisme mallorquí s'adherís en bloc al moviment de la Solidaritat Catalana, a les festes de la qual assistí, en representació de Mallorca, Lluís Martí, la qual cosa provocà una protesta per part dels grups més conservadors i reaccionaris, temorosos del que podria significar l'acostament polític entre Mallorca i el Principat. Les temptatives d'aquella època no arribaren a concretar-se en cap organització política que superés l'esquema dels partits de la Restauració. L'església mallorquina fou la institució que actuà més d'acord amb les doctrines regionalistes. Bé que el bisbe Pere J.Campins personalment no formulà cap teoria, amb actes pastorals i a través de mossèn Antoni M. Alcover permeté i estimulà un sentiment clarament mallorquinista entre el clergat. Fins l'any 1909 no s'organitzà el primer grup polític regionalista, conegut per L'Espurna, que fou planejat per a participar en les eleccions municipals de Palma de Mallorca, però no reeixí en els seus projectes, entre altres raons per l'oposició dels conservadors mauristes, que, de sempre, havien obstaculitzat qualsevol moviment regionalista a Mallorca. Amb motiu de la crisi de l'any 1917, s'organitzà un moviment nacionalista que es concretà en el Centre Regionalista de Mallorca, presidit per Guillem Forteza, la qual organització recollia les idees polítiques que un grup de joves escriptors i polítics plasmaven a «La Veu de Mallorca» (1917, segona època), dirigida per Joan Estelrich. La publicació d'un manifest d'adhesió a l'Assemblea de Parlamentaris aconseguí la unió temporal de nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes, que, alhora que volien bandejar el sistema de cacics de l'illa, propugnaven un sistema autonomista, i amb aquesta finalitat foren intensificades les relacions entre polítics de Mallorca i del Principat. Davant el progrés notori del moviment, Lluís Alemany i Pujol, cap del partit liberal, organització a la qual s'havia adscrit Joan March i Ordinas, de conegudes idees anticatalanistes, elaborà una teoria balearista que, malgrat que acceptava determinades formes d'autonomisme, era contrària al mallorquinisme catalanista propugnat pels nacionalistes. El Centre Regionalista, davant la impossibilitat de fer-se escoltar i no podent superar l'organització dels vells partits de la Restauració, optà per integrar-se en el partit liberal, tot acceptant aquests determinats plantejaments regionalistes, i d'aquesta manera Guillem Forteza arribà a ésser batlle de Palma de Mallorca; no tots els nacionalistes, però, aprovaren l'acord. D'altra banda, l'actitud de mossèn Antoni M.Alcover enfront de la Lliga Regionalista influí en el sentit de refredar, i en certa manera dividir, el moviment entre el clergat, de molta influència entre les classes populars. Per tal de superar les tensions, hom fundà l'Associació per la Cultura de Mallorca, entitat bàsicament apolítica, però, en el fons, dirigida a estendre la idea nacionalista, tot partint de la cultura pròpia de Mallorca, tal com es reflecteix en els editorials i articles de la revista «La Nostra Terra». Caiguda la Dictadura, el reagrupament de forces polítiques féu que hom fundés el Centre Autonomista de Mallorca, que seguia molt de prop la Lliga Regionalista i que tenia «La Veu de Mallorca» (1931, tercera època) com a portaveu, i el Partit Regionalista de Mallorca, integrat sobretot pels ex-mauristes, amb un comitè mixt entre ambdues organitzacions, dirigit a una actuació conjunta. Les esquerres mallorquinistes fundaren el Partit Republicà Federal de Mallorca, que publicà el setmanari «Ciutadania». Amb la proclamació de la República, l'Associació per a la Cultura de Mallorca convocà una assemblea per discutir un Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, a la qual no s'adherí Menorca, on hi havia un important corrent favorable a l'Estatut de Catalunya. Bé que l'Estatut fou aprovat —només per a Mallorca i Eivissa—, no arribà a ésser dut a la pràctica, perquè la majoria dels mallorquins no tenien consciència autonòmica i, també, perquè partits polítics influents, que representaven les forces econòmiques importants, no feren de l'autonomia un objectiu inequívoc de llur política. Ultra això, les personalitats polítiques mallorquinistes de més relleu actuaven dins partits d'àmbit espanyol —Emili Darder, Alexandre Jaume, Bernat Jofre i d'altres— o català —Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Antoni M.Sbert i d'altres—, i no totes estaven d'acord amb l'autonomia propugnada per l'Estatut, per tal com aquest hauria pogut significar la consolidació del poder dels grups que tradicionalment controlaven l'illa. Aquesta tendència fou defensada per Gabriel Alomar, el qual, a les corts constituents, quan es prohibí la federació de regions autònomes, argumentà que Mallorca no tenia prou personalitat política per a l'autonomia i que havia d'anar unida amb el Principat, declaració que provocà protestes per part de diferents grups polítics mallorquins. El projecte estatutari restà marginat fins a les eleccions del Front Popular, que a Mallorca fou derrotat. L'any 1934 les esquerres mallorquinistes que actuaven en partits distints s'uniren i formaren l'Esquerra Republicana Balear —en foren els inspiradors principals Emili Darder i Bernat Jofre—, que volia actuar a partir d'uns principis nacionalistes i esquerrans més precisos. Pel juny del 1936 un nombrós grup de professionals i polítics mallorquins publicaren un missatge als intel·lectuals catalans on proclamaven la identitat cultural d'ambdues comunitats i l'ambició constant d'aconseguir objectius que unissin encara més ambdós pobles.
Andalusisme. Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia. Malgrat l'escassa força que històricament tingué el sentiment d'identitat andalusa, ja el 1883 elements de la petita burgesia federal reunits en l'Assemblea d'Antequera aprovaren un projecte de Constitució per a Andalusia; els anys següents, davant la posició oligàrquica i pro-centralista de la burgesia andalusa, foren els sectors intel·lectuals i professionals els qui, en part sota la influència del catalanisme, impulsaren el desenvolupament d'un regionalisme cultural i polític —el 1915, Blas Infante publicà El ideal andaluz—, lligat a la problemàtica social agrària i decantat cap a l'esquerra. L'any 1918, el Congrés de Ronda fixà la bandera, l'himne i l'escut d'Andalusia, i el 1930 Infante creà la Junta Liberalista de Andalucía, organisme que, al llarg de la Segona República, maldà inútilment per tirar endavant un estatut d'autonomia. L'aixecament militar del juliol del 1936, durant el qual fou mort Blas Infante, anorreà el feble andalusisme, però, després, els gravíssims desequilibris estructurals que el franquisme no féu més que agreujar, conscienciaren gradualment les capes intel·lectuals i polítiques en favor de l'autogovern andalús com a millor vehicle de les transformacions socials imprescindibles.
2. El republicanisme.
Era l'oposició parlamentària antimonàrquica més important. Proposava un reformisme politicosocial.
Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
A l'estat espanyol, la primera formulació doctrinal acurada del republicanisme fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l'abdicació d'Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc. Es produïren, però, alguns intents de coordinació (Unió Republicana del 1893, 1900 i sobretot del 1903), impulsats per la figura prestigiosa de Salmerón, i aliances amb els liberals (Bloc d'esquerres del 1908) i amb els socialistes (Conjunció republicano-socialista, 1909-19). Però fou durant la dictadura de Primo de Rivera que es produí l'extensió del sentiment republicà per sobre dels partits, i els republicans consolidaren llur prestigi moral i polític, que permeté, amb la caiguda de la dictadura i la crisi de la monarquia, la proclamació de la Segona República Espanyola (1931).
A Catalunya, després de l'experiència republicana de 1873-74 i de la proclamació de l'efímer Estat Català del 1873, el federalisme, dirigit per Josep M.Vallès i Ribot, fou majoritari en el republicanisme català, almenys fora de Barcelona. Per la seva banda, el republicanisme possibilista de Castelar assolí una certa influència a Barcelona gràcies al domini d'uns òrgans de premsa importants (especialment "La campana de Gràcia" i "La Publicidad"). Els republicans progressistes de Ruiz Zorrilla, sota la direcció de Sol i Ortega, derivaren cap a l'acceptació del fet del caciquisme. La forta implantació assolida dels republicans radicals de Lerroux a Barcelona determinà una marxa vacil·lant del republicanisme autòcton, que fou incapaç de trobar l'equilibri entre la necessitat de comptar amb el republicanisme hispànic, d'establir un lligam amb el moviment obrer i de defensar la catalanitat (Unió Federal Nacionalista Republicana, Bloc Republicà Autonomista, Partit Republicà Català). L'oposició de la dictadura de Primo de Rivera al fet català i el fracàs del règim monàrquic radicalitzà tant les posicions com el republicanisme, i de fet, grups polítics no específicament republicans, com Estat Català i Acció Catalana, acceptaren la forma republicana de govern. Així, amb la segona república, només mostraren una oposició velada —proclamant l'accidentalitat de les formes de govern— els grups dretans, com la Lliga, i minoritaris, com Acció Popular Catalana i Dreta Regional Valenciana. Només foren explícitament monàrquics Renovación Española i els tradicionalistes.

Lerrouxisme
Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l'anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l'espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l'anarquisme. El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d'un angle diferent—, l'enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l'exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l'embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.

El Progreso
Diari en castellà fundat per Alejandro Lerroux a Barcelona (29 de juny de 1906). Dirigit de fet des d'un primer moment per Emiliano Iglesias, tingué una especial importància en la campanya lerrouxista antisolidària i preparà l'organització del Partit Republicà Radical. Anticlerical i demagògicament obrerista, hagué de fer cara al boicot de Solidaridad Obrera impulsat pels anarquistes el 1908 (afer de La Neotipia). Després contribuí a l'exacerbada campanya contra la guerra del Marroc, que afavorí l'esclat de la Setmana Tràgica. A partir del 1910 canvià l'anterior to obrerista i el 1913 Iglesias en deixà la direcció. Membres de la redacció en diferents moments foren, entre d'altres, Bartomeu Calderón, J.Colominas i Maseras, A.Horta i Camps, Cosme Vidal, etc. El 1933 es convertí en "Renovación".

Pacte de Sant Gervasi
Aliança electoral entre el Partit Republicà Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les eleccions legislatives del 8 de març de 1914. Davant la convocatòria d'eleccions feta pel govern d'E.Dato, el republicanisme català es trobava en un moment de crisi greu; la UFNR, molt afeblida per les severes desfetes de l'any anterior, i dividida internament entre un sector estrictament liberal i molt intel·lectual, representat per Pere Coromines, i l'ala esquerra, obrerista i socialitzant, presidida per Layret, no aconseguia d'atreure la massa proletària; els radicals, també en franca davallada, anaven perdent llur base obrera i es veien empesos cap a la dreta. Per això ambdós partits, sentint-se febles, cercaren l'única aliança possible: l'ajuda mútua davant el poder creixent de la Lliga. La iniciativa partí de la UFNR; Jaume Carner i Pere Coromines, vencent la resistència d'altres figures de la Unió, negociaren amb els dirigents radicals a la casa que Hermenegildo Giner de los Ríos tenia al barri barcelonès de Sant Gervasi, d'on procediria el nom popular de pacte de Sant Gervasi. El manifest electoral, que aplegava els dos partits en una Junta de Defensa Republicana, proposava un programa comú de lluita contra la guerra del Marroc, contra la monarquia i contra la Lliga, amb lleugeres al·lusions favorables a l'autonomia catalana; el signaven H.Giner de los Ríos, A.Lerroux i E.Iglesias, radicals, i P.Coromines, J.Moles i Ormella, S.Albert, Felip Rodés i Joaquim Salvatella, nacionalistes. El pacte provocà una immediata onada de baixes a la UFNR —per exemple, la redacció d'"El Poble Català" en bloc—; d'altra banda, els resultats de les eleccions foren molt adversos: de vint candidats a tot Catalunya, només set aconseguiren l'acta: dos radicals i cinc nacionalistes. Més greus, però, foren les conseqüències a llarg termini; la Unió, commocionada per una aliança que hom considerà errònia i aberrant, conegué aviat la separació dels elements més nacionalistes i del sector socialment més avançat (Layret i els seus seguidors), i el mateix any 1914 restà definitivament ensorrada com a alternativa política i aglutinant del catalanisme esquerres.
3. El moviment obrer.
En ascens, però sense provocar canvis socials i polítics profunds.
Moviment obrer
Actuació de la classe obrera per tal d'alliberar-se de l'explotació capitalista. Amb la revolució industrial capitalista (començament del s XIX), més i més competitiva, començà el règim dels salaris de fam, agreujat pels freqüents acomiadaments d'obrers a mesura que s'anava modernitzant la maquinària.
L'onada ascendent d'un nou sindicalisme (1907-23)
En conjunt hom pot veure en aquests anys la veritable aparició d'un sindicalisme modern, en dues versions bàsiques: l'anarcosindicalista i la socialmarxista. La Confederació Nacional del Treball, creada en 1910-11, assolí un desenvolupament extraordinari, puix que passà de reunir uns 26 500 afiliats l'any 1910 a més de 770 000 el 1919. També la UGT experimentà un important creixement, menys acusat, però segurament més estable: 30 000 afiliats el 1907, 77 000 el 1911, 121 000 el 1915, 160 000 el 1919 i, en un màxim, 240 000 el 1921. Les característiques d'aquesta evolució foren específiques als Països Catalans. El 1910 hi havia 12 000 afiliats cenetistes al Principat, 1 300 al País Valencià i 900 a les Illes; el 1919 aquestes xifres eren, respectivament, 433757, 113 579 i 420. Pel que es refereix a la UGT, els 854 ugetistes del Principat, 1715 del País Valencià i 92 de les Illes el 1907, passaren a ésser, el 1922, 3 427, 33 576 i 317, respectivament. És a dir, que hom pot avaluar el nombre d'obrers sindicats en 1919-22 en prop de 60 000 en tots els Països Catalans, als quals encara hom hauria d'afegir els membres d'alguns sindicats autònoms importants, com el CADCI al Principat o la Federació Local de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, i en un altre sentit el sindicalisme catòlic. Les repercussions econòmiques de la Primera Guerra Mundial, als Països Catalans, obligaren a un ràpid desenvolupament industrial, especialment clar al Principat. En qualsevol cas, davant l'extraordinari desenvolupament sindical, en especial l'anarcosindicalisme, restà minimitzat el paper dels partits polítics dins el moviment obrer, en concret tant del PSOE com dels nous grups comunistes, que clarament anaren a remolc del sindicalisme sense poder fer efectiva llur aspiració a la direcció d'aquest. D'altra banda, la crisi política del règim monàrquic afavorí —i en resultà agreujada— la irrupció d'un nou pes de la classe obrera en la vida social. I això, tant per les repercussions d'amplis i extensos moviments vaguístics (adreçats tant a l'obtenció de millores econòmiques com a la consolidació de la força sindical) com per l'aparició d'una filosofia revolucionària obrera que rebé l'empremta de la Revolució Russa, la qual féu creure possible i proper un capgirament total de la societat capitalista. De tota manera, com es posà de manifest en els fets de la Setmana Tràgica del 1909, en les vagues generals del 1911 i el 1917 i en la vaga de La Canadenca del 1919, de fet el moviment obrer estigué abocat a una actitud d'autodefensa organitzativa, autodefensa que adquirí aviat unes característiques violentes.

Sota la dictadura de Primo de Rivera (1923-30)
Amb la pujada al poder del general Primo de Rivera, les organitzacions anarcosindicalistes i els grups comunistes foren progressivament posats fora de la llei. No pas així la UGT i el PSOE, com tampoc, lògicament, els sindicats lliures. En el seu conjunt la CNT elegí la via d'una clara no-col·laboració amb la Dictadura i la clandestinitat n'aguditzà les tensions internes entre els sectors sindicalistes i els anarquistes. Tanmateix, hom aconseguí de salvar una certa estructura sindical de quadres, gràcies tant al manteniment d'una mínima activitat clandestina com a l'aprofitament d'unes certes possibilitats de presència pública a través d'alguns òrgans de premsa, propis o aliens (en especial "Acción Sindical Obrera" de Sant Feliu de Guíxols, "Redención" d'Alcoi, i, d'altra banda, "L'Opinió", "La Rambla", "La Campana de Gràcia", etc). Val a dir, també, que alguna comarcal (com la de Girona) pogué mantenir-se en la legalitat. Ara bé, al Principat, en especial a la província de Barcelona, el terreny en part abandonat per la CNT fou ocupat —sigui amb pressions tant legals com violentes— pels sindicats lliures. Aquests tingueren un desenvolupament numèric espectacular, iniciat de fet el 1923, encara en plena onada del pistolerisme: per l'agost del 1925 tenien a Barcelona 105 486 afiliats d'un total espanyol de 111 252 membres; amb proporcions similars, pel setembre del 1929 el seu total general arribà a 197 853 obrers. Aquesta presència del sindicalisme lliure al Principat impedí una possible penetració —i desplaçament de l'anarcosindicalisme— del socialisme marxista o d'un sindicalisme confessionalment catòlic, cosa que en certa mesura passà al País Valencià i a Mallorca. Comparant xifres relatives d'ugetistes i cenetistes en 1919-22 i el 1931, val a dir que al País Valencià, mentre que abans de la Dictadura només hi havia un domini majoritari de la UGT a Castelló de la Plana (un 56% del total d'obrers organitzats en les dues centrals) i clarament minoritari a València (un 11%) i a Alacant (un 22%), posteriorment el domini ugetista era aclaparador a Castelló (un 90%) i hi havia un repartiment de forces a València (un 46%) i a Alacant (un 51%). A les Illes la UGT consolidà la seva anterior majoria basada en el control de Mallorca (un 78%). En definitiva, en aquests anys, a més de produir-se un reajustament de les influències sindicals dins el moviment obrer dels Països Catalans, hi hagué l'aparició de noves forces polítiques obreres que havien de tenir una especial importància durant la Segona República: la formació de la Unió Socialista de Catalunya, creada el 1923 i reorganitzada en 1930-31, fou seguida de la constitució de la Federació Comunista Catalanobalear i del Partit Comunista Català, que el 1930 s'uniren en el Bloc Obrer i Camperol.

Segona Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional. La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.
Pacte de Saragossa
Pacte signat a Saragossa pel desembre de 1916, entre la UGT i la CNT. L'organització, però, es va desfer aviat, sense arribar a cap acord entre el radicalisme cenetista i la moderació política dels socialistes.

Socialisme: implantat a Astúries, Madrid i el País Basc.
Estratègia parlamentària i sindical.
Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització).
Marxisme
Teoria científico-filosòfica de K. Marx i F. Engels i de llurs seguidors, que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
El socialisme als Països Catalans
L'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació, a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el Partido Socialista Obrero Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat havia d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888 amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda per l'anarquisme, s'estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi— i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més força. Tot i que l'escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències apreciables, el PSOE, mancat d'un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT, malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora; tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l'estat obligà el partit a un canvi d'orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l'intent de Martí i Julià de portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i s'allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar, propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament catalana. El projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué desenvolupar-se per l'adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic "El Obrero Balear" des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l'escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l'USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d'Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939.
Anarquisme: implantat a Catalunya, País Valencià i Andalusia.
Abandó de l'estratègia terrorista i pas
cap al sindicalisme.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional, el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin, assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent, l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència, dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892 pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos: bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes (partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa: atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista «L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili.

Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta d'Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació de Barcelona de Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la CNT, l'exponent més important de l'anarcosindicalisme. Aquesta s'oposà sempre aferrissadament a la socialdemòcrata UGT, que considerava reformista i sense esperit revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d'unes millores laborals, que havien d'ésser un estímul, no un fre, en el camí de la revolució social. L'anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans (Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó (Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d'una breu etapa (1918-20), en la qual fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l'estricte anarcosindicalisme, participant directament en la fundació de la reconstituïda AIT (desembre 1922-gener 1923), ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina (FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d'Alemanya. La nova AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a nivell mundial, tingué el secretari durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a Madrid. Els principals grups anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares Centralorganisation) a Suècia, l'IWW (Industrial Workers of the World) amb seccions al Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i la CNT espanyola; a més hi ha nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des Travailleurs s'hi pot considerar propera. De totes les organitzacions, la més important és encara, malgrat el seu gran afebliment i les crisis internes, la CNT.
Apoliticisme
Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.
Congrés de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l'Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren lògicament organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats únics com a base orgànica de la Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l'acció directa i del contingut anarcosindicalista de la CNT. En conjunt, el congrés significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador Seguí, Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien d'imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de l'acció directa a una simple recomanació i afirmaren l'apoliticisme i el rebuig dels polítics professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de la CNT (a la fi d'any els afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització a tot l'estat espanyol.
3ª etapa: la dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930).
El fracàs polític del sistema constitucional i la conflictivitat social, entre d'altres causes, va menar al cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera, aprovat pel rei.
Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Cop d'Estat de Primo de Rivera
Cop protagonitzat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, a Barcelona, la matinada del 12 al 13 de setembre de 1923. En un manifest adreçat al país i a l'Exèrcit, va justificar breument la seva actuació, i va suspendre les garanties constitucionals. Les causes que van provocar el cop d'Estat foren internes: violència social, radicalització del catalanisme, descrèdit del sistema parlamentari, inexistència d'una oposició política eficaç i, en últim terme, el desastre d'Annual, la responsabilitat del qual va afectar fins i tot el rei mateix.
El cop fou aprovat pel rei Alfons XIII i recolzat pels sectors socials conservadors, especialment la burgesia industrial, que desitjava la pau social per a aprofitar el clima d'auge econòmic dels anys vint. Amb aquest cop, s'instaurava una dictadura militar. Molts historiadors qualifiquen aquest aixecament com un pronunciament a l'estil dels cops militars de l'Espanya del segle XIX.
La dictadura de Primo de Rivera va ser  un règim feixistitzant. Dictadura de Primo de Rivera
Nom que hom dóna al període del regnat d'Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorials (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930). Davant la incapacitat dels dividits partits dinàstics per a crear un govern fort i eficaç que afrontés la radicalització de la lluita obrera, amb l'augment de les activitats de protesta dels republicans i nacionalistes, i que superés la situació de recessió econòmica, i davant les conseqüències polítiques del desastre d'Annual, escàndol que arribà al mateix rei (expedient Picasso), el general Primo de Rivera s'avançà a la discussió al congrés amb un cop d'estat militar. Primo de Rivera formà un Directori militar amb la missió d'establir l'ordre públic, suspengué el règim constitucional, establí una rígida censura i prohibí tots els partits polítics i sindicats, llevat dels molt lligats a la patronal. El general Martínez Anido, des de la direcció de seguretat, reprimí les tendències més revolucionàries del moviment obrer (anarcosindicalistes i comunistes) i tolerà les activitats del reformisme socialdemòcrata (PSOE-UGT), que col·laborà en diverses institucions de nova creació: intent d'implantació d'institucions corporatives (comitès paritaris, l'Organización Corporativa Nacional, etc). La política del règim portà nombrosos sectors a un afrontament amb el govern (especialment entre els intellectuals, estudiants, col·legis professionals, etc) i accentuà la radicalització dins els mateixos partits monàrquics i l'exèrcit, fins a intentar dues vegades el canvi de govern: la Sanjuanada (juny del 1926) i l'intent de Sánchez Guerra (gener del 1929). La política econòmica anava vers un moderat dirigisme estatal en la indústria i la promoció d'obres públiques (plans hidràulics, de carreteres, etc), i facilità la creació de monopolis (petroli) i les inversions estrangeres (telèfons, indústria química, metal·lúrgica, etc). El ministeri de finances no pogué mantenir la cotització de la pesseta; la seva política inflacionista per a equilibrar els pressuposts augmentà el dèficit estatal. El problema del protectorat del Marroc fou resolt amb la cooperació amb França; el desembarcament de tropes a Alhucemas (setembre del 1925) posà fi en pocs mesos a les activitats del líder Abd el-Krim. La constitució d'un directori civil (desembre del 1925), no ajudà el règim a aconseguir un suport popular. La Unión Patriótica, partit únic, només aconseguí d'aplegar un sector molt limitat de la dreta. L'assemblea nacional consultiva no aconseguí d'ésser presa en consideració, alhora que l'oposició augmentava en tots els sectors. Primo de Rivera anà perdent la confiança de sectors de l'exèrcit a causa de la seva política (supressió de l'arma d'artilleria). Les classes dominants, que començaven a ésser afectades per la crisi econòmica de l'any 1929, deixaren de sostenir Primo de Rivera, i Alfons XIII mateix intentà de salvar la institució monàrquica retirant-li el suport, la qual cosa l'obligà a dimitir.
La Dictadura de Primo de Rivera als Països Catalans
En un principi, les ambigües promeses regionalistes fetes per Primo de Rivera feren que els sectors conservadors de Catalunya, i en especial la Lliga, donessin llur suport al cop d'estat. Tanmateix, pel decret de 18 de setembre de 1923, anomenat de Repressió del Separatisme, hom sotmetia als tribunals militars els atacs a la unitat de la pàtria i prohibia l'ús de la bandera catalana, i també del català, en les corporacions públiques del Principat. La ruptura definitiva no s'esdevingué, però, fins al 9 de gener de 1924, quan Primo de Rivera comunicà als prohoms de la Unión Monárquica Nacional, la Federació Monàrquica Autonomista i la Lliga Regionalista la seva intenció de destituir les diputacions provincials —i, per tant, la Mancomunitat—; només els membres de la Unión Monárquica ho acceptaren, i Alfons Sala substituí Puig i Cadafalch en la presidència de la Mancomunitat. L'oposició s'estengué arran de fets com la destitució dels professors de les institucions docents de la Mancomunitat (maig del 1924) o l'inici de l'afer del Col·legi d'Advocats de Barcelona (que havia d'acabar pel març del 1926 amb la destitució i bandejament de la junta directiva presidida per Ramon d'Abadal, i també amb la definitiva dissolució de la Mancomunitat, pel juliol del 1925). Així mateix, la CNT hagué de passar a la clandestinitat (maig del 1924). Acció Catalana, des de l'octubre del 1923, condemnà el nou règim, impulsà un document de greuges, signat per Massó i Llorens i adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924), i s'uní després als esforços de Joan Estelrich davant dels congressos de les Nacionalitats Europees (celebrats anualment a partir del 1925); membres d'Estat Català prepararen el complot, fracassat, de Garraf contra el rei (maig del 1925), i poc temps després Macià intentà la invasió des de França (fets de Prats de Molló, pel novembre del 1926). Unes altres accions de força foren l'atac anarquista contra la caserna de les Drassanes de Barcelona (relacionat amb els fets de Bera, novembre del 1924) i la participació d'elements militars de Tarragona en el complot de la nit de Sant Joan del 1926. Posteriorment, Primo de Rivera endurí la seva política: topà fins i tot amb sectors de l'Església, i especialment amb el cardenal Vidal i Barraquer, en oposar-se a l'ús del català en les predicacions (1928). L'agreujament de la qüestió catalana donà un major pes als grups catalanistes no monàrquics; facilità un clar compromís d'una gran part del catalanisme amb el republicanisme i bandejà, en certa mesura, l'anterior influència de la Lliga al Principat. Al País Valencià, Primo de Rivera permeté, al començament, una certa activitat a les organitzacions valencianistes (Acció Valenciana pogué impulsar, al principi del 1924, la redacció d'un avantprojecte de Mancomunitat Valenciana), alhora que no autoritzava el grup esquerrà de Pàtria Nova. De tota manera, a partir del 1925 només permeté determinades activitats culturals (el 1927 aparegué la revista «Taula de Lletres Valencianes», i el 1928 hom creà l'editorial L'Estel). Amb això, el valencianisme republicà s'aproximà al blasquisme. Semblantment, a les Illes, el regionalisme polític es refugià fonamentalment en les activitats culturals (així, a Mallorca, amb l'Associació per la Cultura de Mallorca, creada el 1923, o amb la revista «La Nostra Terra», apareguda el 1927); a més, amb la crisi dels partits dinàstics, especialment del partit conservador, hom facilità, ja el 1930, tant el pas d'elements mauristes cap al moviment regionalista com l'inici d'una certa reorganització dels grups republicans.

Dictadura
Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concentració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma d'un govern personal o col·legiat.
Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.
Primera fase de la Dictadura: el Directori militar (1923-1925).
Suspensió de la Constitució, dissolució dels partits i diputacions, prohibició partits, censura de premsa, supressió de la Mancomunitat, prohibició ús públic del català. pacificació Marroc.
Directori militar
Govern que administrà Espanya provisionalment (15 de setembre de 1923 - 3 de desembre de 1925) després del cop d'estat del general Primo de Rivera des de la capitania de Catalunya. Primerament fou format un directori provisional, que cedí el poder a Primo de Rivera quan arribà a Madrid. El dictador establí el veritable directori militar, en el qual figuraren vuit generals —representatius del mateix nombre de regions militars—, el contraalmirall marquès de Magaz i el coronel Nouvilas com a secretari. Els propòsits del nou govern foren de tapar l'escàndol de la guerra del Marroc i de restaurar l'ordre social mitjançant els recursos militars. Fou succeït per una dictadura civil (1925-30).
Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.
Desembarcament d'Alhucemas
Operació militar de les tropes espanyoles al Marroc, el 8 de setembre de 1925. L'atac d'Abd el-Krim al penyal d'Alhucemas, l'agost del mateix any, on morí el cap de la plaça, féu decidir el general Primo de Rivera, interessat pel prestigi de la seva dictadura, a portar a terme un pla de desembarcament, que ell mateix havia de dirigir, comptant amb l'ajuda francesa. L'operació agafà els rifenys per sorpresa, i permeté de prendre el penyal i, més tard, Xauen i Axdir.
Segona fase de la dictadura: el Directori civil (1925-1930). Directori civil
Creat el desembre de 1925, estava integrat exclusivament per militars i per membres de la Unión Patriótica, i format amb la col.laboració de catòlics, mauristes, integrants del sometent i tradicionalistes. Es va voler presentar com un govern de tècnics. Iniciaren una política social i econòmica intervencionista, que va aconseguir un èxit aparent basat, en part, en la favorable situació econòmica internacional. Aquesta conjuntura econòmica va antenir el règim fins al 1930.
Unión Patriótica
Organització política espanyola fundada a l'abril del 1924 per iniciativa de Miguel Primo de Rivera, dictador des del setembre del 1923, per tal de substituir els partits polítics, que el nou règim havia prohibit. Serà l'únic partit legal durant la Dictadura de Primo de Rivera.
Estatuto Provincial
Estatut del 1925, pel qual es va anul.lar fins i tot la Mancomunitat de Catalunya.

Consejo de Economia Nacional
Organisme encarregat d'intervenir en l'economia.
Asamblea Nacional Consultiva
Mena de parlament totalment controlat amb què Primo de Rivera volia donar l'aparença de retorn a la normalitat. Aquesta iuniciativa no va satisfer l'oposició i va irritar els partidaris més fervents del règim, que la van veure com una mostra de la debilitat de Primo de Rivera, com una concessió perillosa envers el liberalisme i també com un retrocés en la creació d'un nou Estat d'inspiració feixista.

Política econòmica del Directori civil. Intervencionisme
Intervenció sistemàtica de l'estat en l'activitat econòmica. L'escola clàssica reservà a l'estat el paper de dictar les regles per a la correcta actuació de la iniciativa privada i de vetllar per llur compliment. Fou l'establiment del socialisme soviètic, basat en la centralització estatal de les decisions econòmiques, que fixà el grau màxim d'intervencionisme, amb caràcter imperatiu. Les dues guerres mundials i la crisi del 1929 imposaren també en les economies capitalistes la gestió enèrgica de l'estat, que la teoria keynesiana justificà teòricament.
Dirigisme
Política estatal consistent a orientar l'activitat econòmica de l'estat mitjançant una intervenció directa o indirecta. Aparegut a partir del New Deal, la seva pràctica s'ha generalitzat en la majoria d'estats capitalistes des de la Segona Guerra Mundial. Bé que atacat pels partidaris del liberalisme econòmic, ha permès de fer cara a nombroses crisis de funcionament del sistema i ha estat institucionalitzat a través dels plans econòmics.
Obres públiques
Obres d'ús i d'aprofitament general i construccions destinades a serveis que vagin a càrrec d'organismes de l'administració. Llur realització es pot produir directament, per part de l'administració, i també per un tercer, mitjançant el corresponent contracte administratiu. En aquest darrer cas és una empresa privada la que es fa càrrec de l'obra per un preu preestablert, i un cop acabada en fa lliurament a l'administració. En certs moments de crisi econòmica les obres públiques s'empren com a mitjà per absorbir l'atur. En molts països existeix un ministeri que adopta el nom d'obres públiques. A l'estat espanyol fou creat el 1931, durant la Segona República, segregant-lo del ministeri de foment.
Proteccionisme
Política econòmica dirigida a protegir l'economia d'un estat, defensant els seus productes de la competència estrangera. Aquesta política es tradueix en diferents nivells d'intensitat, i pot anar des de prohibicions d'importació o exportació fins a la utilització dels aranzels com a instrument d'aquella protecció, graduant l'alçada dels drets segons la intensitat de la protecció que hom vol assegurar. La política proteccionista pot tenir un caire permanent, com és el cas dels períodes d'autarquia, o pot adoptar la forma d'un proteccionisme dit educador, basat en la necessitat d'envoltar la indústria naixent o menys desenvolupada de condicions favorables per millorar la seva posició davant les indústries estrangeres. Si aquesta política és bén orientada i té èxit, la indústria protegida assoleix nivells de més eficiència i es fa més competitiva; al mateix temps que això succeeix, els aranzels protectors poden ésser rebaixats.
Política social del Directori civil. Repressió
Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d'arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d'exteriorització del pensament o de difusió d'informacions, per tal d'assegurar que són respectats determinats límits establerts d'ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d'expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se'n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l'aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d'altre ordre —civil, penal, etc—). L'autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d'expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d'emergència o d'anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l'instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l'autoritat o de la societat on és establerta.
Paternalisme
Relació de tipus jeràrquic que es regeix segons el model de la relació paternofilial tradicional, i en la qual el dominat deu a qui el domina obediència, respecte i afecte, i el dominant li ofereix en canvi seguretat, protecció i afecte recolzats en la seva autoritat.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l'Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D'aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola "corporació", es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d'associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l'individualisme de l'estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d'evitar, amb intervenció de l'estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l'Espanya dels primers quinquennis de la postguerra.
Organització Corporativa Nacional
Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.
Comitè paritari
Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S'inspirà en el corporativisme feixista d'Itàlia i en les idees del moviment social catòlic. La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l'Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l'agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l'índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l'any 1930 (índex 100 = 1914). Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l'any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d'arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.
L'oposició a la dictadura: intel.lectuals, moviment obrer, catalanisme, republicanisme,... Oposició
Organització o organitzacions que lluiten contra els qui tenen el poder polític per aconseguir-lo per mitjans pacífics o violents. En els règims de democràcia parlamentària l'oposició és legal, és a dir, autoritzada per la llei (o la constitució, o els costums constitucionals), i àdhuc institucionalitzada, com és el cas de la Gran Bretanya, on l'oposició ve a ésser un contragovern que fins i tot cobra per exercir les seves funcions crítiques. Quan l'oposició no compleix els requisits que exigeix la llei és declarada il·legal. En els sistemes totalitaris de partit únic no és tolerada i es converteix en clandestina i és perseguida en un grau més o menys fort.
Federació Universitària Escolar (FUE)
Organització creada pel gener del 1927 a Madrid que reuní la majoria dels estudiants d'Espanya fins el 1939. En fou fundador i president Antoni M.Sbert i Massanet, i el motiu de la seva creació fou l'oposició de privilegis a les universitats confessionals (1928-29). Posteriorment s'uní a l'agitació republicana de 1930-31 (esdeveniments de la facultat de medicina de Sant Carles, març del 1931). Organitzada federativament, la FUE de Catalunya i Balears fou presidida per Ricard Francesc Escrig, i entre els seus membres hi havia Joan Sales, Francesc Tosquelles i Josep M.Lladó.
Catalanisme durant la dictadura. Complot de Garraf
Atemptat planejat contra el tren que duia Alfons XIII de tornada a Madrid després de la seva visita a Barcelona (6 de juny de 1925) i que havia de tenir lloc al túnel entre Garraf i Sitges. La policia descobrí el projecte, fou a temps de retirar la bomba col·locada i detingué com a autors set joves d'Estat Català (entre els quals Jaume Compte i Miquel Badia, del CADCI), que foren amnistiats el 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera.
Fets de Prats de Molló
O complot de Prats de Molló. Fets relacionats amb la invasió frustrada de la Garrotxa des de territori de l'estat francès per un grup de militants d'Estat Català, preparada i dirigida per Francesc Macià; s'esdevingueren els primers dies de novembre de 1926. El pla comportava la penetració de dues columnes —una procedent de Sant Llorenç de Cerdans; l'altra, del coll d'Ares, a les quals havien d'incorporar-se militants de l'interior— que havien de convergir sobre Olot i ocupar-la, per tal de proclamar-hi la República Catalana. Macià, que havia llançat (1925) l'Emprèstit Pau Claris, destinat a subvencionar l'operació, reuní armament per a uns 400 homes —ell n'havia prevists 500—. Com que eren rars els catalans que tenien instrucció militar, es posà d'acord amb italians antifeixistes exiliats que haguessin fet la guerra, per tal que fessin d'instructors. Un d'aquests —Ricciotto Garibaldi—, agent secret del govern de Mussolini, denuncià la conjuració a la policia francesa. Aquesta detingué a Estagell els grups que procedents de París i de Tolosa es dirigien a la frontera —on eren amagades les armes— i també els conjurats de Perpinyà i Macià i el seu estat major (4 de novembre), aquests a la vil·la Denise de Prats de Molló. En total, poc més d'un centenar d'homes, 18 dels quals eren italians. Els simples soldats foren expulsats de França; els caps (disset), amb Macià al davant, que cuità a declarar-se únic responsable, foren processats i jutjats a París. Les penes es reduïren a expulsió i multes. El procés tingué molt de ressò i féu conèixer arreu d'Europa el problema de Catalunya i Macià. Els lloctinents de Macià foren Josep Bordas de la Cuesta per a les qüestions polítiques; Josep Carner-Ribalta i Ventura Gassol per a les de propaganda; Josep Rovira, Martí Vilanova, els germans Morella, Joaquim Carrió, Roc Boronat i Ferran Arqués per a les militars. A l'interior els caps de la conjura eren Jaume Aiguader i Amadeu Bernadó.
Complot
Confabulació contra la vida, la seguretat, etc, d'una persona o d'unes quantes, contra una institució.
Emprèstit Pau Claris
Emissió, destinada a sufragar les despeses de l'acció armada, preparada per Francesc Macià des del seu exili a França contra la Dictadura de Primo de Rivera. Datat del 23 d'abril de 1925, fou dissenyat per Miquel Soldevila i signat per Macià en nom del govern provisional de Catalunya. Els bons eren de 25, 100, 500 i 1 000 pessetes, i l'emissió, d'uns nou milions. Fou repartit entre grups de catalans emigrats a Amèrica i adherents i simpatitzants d'Estat Català a l'interior de Catalunya.
Bandera Negra, La
També Santa Germandat Catalana. Organització secreta d'acció directa nascuda a Barcelona al principi del 1925, dependent del partit Estat Català, dirigit des de l'exili per Francesc Macià i Daniel Cardona. El nom provenia de la bandera que onejà en alguns indrets en la desfeta del 1714, segons la cançó popular La dama de Reus. Entre els signants del document fundacional hi havia Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Emili Granier-Barrera i Jaume Balius, gairebé tots els quals es trobaren complicats en l'anomenat complot de Garraf. Tingué comitès a Barcelona, Besiers i Buenos Aires, i delegats a diverses poblacions. L'organització restà desfeta després dels fets de Prats de Molló.
Assemblea Constituent del Separatisme Català
Convenció política catalana a Cuba, organitzada a l'Havana del 30 de setembre al 2 d'octubre del 1928. En inspirar-se en la Convención de Guaimaro, d'on sortí la primera constitució cubana, Josep Conangla i Fontanilles proposà, el setembre del 1927, a Francesc Macià el projecte d'una assemblea semblant. El Club Separatista Català Número 1 de l'Havana fou l'organitzador, mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó i Caba, Josep Murillo i Mombrú, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta. S'hi debateren dues ponències, els temes de les quals foren, respectivament, la reorganització de l'independentisme català i un text constitucional per Catalunya. S'hi aprovà l'articulat de la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Fou presidida per Francesc Macià, amb Claudi Mimó com a president d'honor, Josep Murillo i J. López Franc com a vice-presidents, Joaquim Muntal i Ventura Gassol, adjunts, J. Conangla i J. Carner-Ribalta, ponents, Josep Pineda i Fargas, secretari i Lluís Font i Lleonard Ribot, vice-secretaris.
Constitució de l'Havana
Constitució catalana independentista redactada a Cuba. El text fou aprovat a l'Havana, l'octubre de 1928, per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català. Fou obra personal de Josep Conangla i Fontanilles , i estava formada per 36 títols dividits en 302 articles. Definia la República Catalana independent com a tècnico-democràtico-representativa i basada en els principis de la democràcia liberal. Establia el vot universal i secret, l'elecció indirecta del cap d'estat, un parlament d'una sola cambra, l'abolició de les províncies i la instauració de consells comarcals. Separava església i estat i estructurava les forces armades en exèrcit i sometent. Tant per ser elector com elegible, era imprescindible parlar i escriure el català. A més, el text constitucional declarava el català llengua oficial única i establia l'obligatorietat de fer desaparèixer tot vestigi públic del període de domini espanyol (fins i tot prohibia les curses de braus i els rings). D'altra banda, atorgava la igualtat de sexes davant la llei, no reconeixia els títols nobiliaris i comprenia un programa mínim socialista a favor de les classes treballadores. Finalment, introduïa la possibilitat d'una confederació, renovable cada sis anys, amb altres estats ibèrics, reservant, però, a Catalunya la representació diplomàtica pròpia. També es creà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya -que no arribà mai a funcionar-, i es refermà Macià com a cap del moviment. Tot plegat quedà en paper mullat en proclamar Macià el 14 d'abril del 1931 la República Catalana que desembocà en l'estatut d'autonomia, després d'un procés de negociació amb el govern central.
A partir de 1929, crisi econòmica i tensions socials.
Tot plegat, força Primo de Rivera a dimitir. Fi de la dictadura pel clima de malestar i creixent oposició al règim.
Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

Devaluació
Reducció, per part del govern, del valor d'una unitat monetària respecte a les dels altres estats. Té per finalitat d'afavorir les exportacions abaratint el valor de les mercaderies nacionals a l'exterior i alhora de disminuir les importacions per l'encariment relatiu de les mercaderies estrangeres. Es tracta d'una mesura de política econòmica que pot ésser aplicada en casos en què la balança comercial d'un estat és deficitària, sobretot per raó d'una reducció de la capacitat de competir en els mercats exteriors causada per nivells d'inflació superiors als dels altres estats. En aquest sentit, es tracta d'una mesura conjuntural que pot anar acompanyada d'unes altres de tendents a actuar en la mateixa direcció, bé directament sobre les causes de la situació deficitària de la balança de pagaments (contracció monetària, política fiscal antiinflacionista, polítiques específiques de redreçament sectorials), bé només sobre els efectes d'aquest dèficit (política aranzelària, contingentament de les importacions, subsidis a l'exportació). La devaluació no s'ha de confondre amb la depreciació.
Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina.
Dimissió
Renúncia d'un càrrec polític o de confiança. Per a produir efectes ha d'ésser acceptada pel superior que el nomenà.
4ª etapa: la caiguda de la monarquia (1930-1931).
Alfons XIII pretén retornar al sistema de la Restauració, reinstituint la Constitució de 1876 i convocant eleccions, però tot serà endebades.
Govern Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).
Dictablanda, la
Nom humorístic amb el qual fou conegut el règim de transició presidit pel general Dámaso Berenguer (28 gener 1930 — 14 febrer 1931), que substituí la Dictadura de Primo de Rivera, de la qual atenuà algunes disposicions repressives. Hom l'aplica també al govern presidit per l'almirall Juan B.Aznar, que preparà les eleccions del 12 d'abril de 1931.
Durant l'últim període del regnat d'Alfons XIII l'oposició republicana es va notar força. Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
Insurrecció de Jaca
Aixecament de la guarnició de Jaca els dies 12-13 de desembre de 1930, a les ordres del capità Fermín Galán. Aquest proclamà la República i avançà sobre Osca però, aturat a Cillas, fou fet presoner i afusellat, juntament amb el capità Ángel García Hernández (dia 14).
Insurrecció de Cuatro Vientos
Alçament de caràcter republicà que s'esdevingué el 15 de desembre de 1930 a l'aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid. Fou provocat per la repressió de la insurrecció de Jaca.
Al Servicio de la República
Nom amb el que era conegut un grup d'intel.lectuals partidaris de la República, liderats per Ortega y Gasset.
El resultat de les eleccions municipals fou contrari als interessos del rei. Alfons XIII abandona el país i es proclama la Segona República. Catorze d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
La Segona República a Catalunya
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana, sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi, complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera, desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del 19 de juliol i la guerra civil.

República Catalana
Règim proclamat des del palau de la Generalitat de Barcelona per Francesc Macià el dia 14 d'abril de 1931, hores abans que a Madrid es produís la proclamació de la República Espanyola. Tres dies després, amb la visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid —Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos— es produí l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i hom fixà el procés d'elaboració d'un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les corts constituents espanyoles. En realitat, el gest inicial de Macià fou ambigu i provisional, amb un gradual abandó del to independentista. Les successives fórmules emprades foren: primer, la proclamació de "l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques"; poc després digué: "En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, sota el règim d'una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d'Espanya llur col·laboració en la creació d'una confederació de pobles ibèrics"; per últim, ja a la nit del dia 14, redactà la definitiva proclamació de "la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica". A més, Macià es veié obligat des d'un primer moment a cercar el suport de Madrid en el nomenament de noves autoritats a la capitania general, el govern civil o l'audiència. Val a dir, d'altra banda, que, a part l'espanyolisme palesat per la majoria del Partit Republicà Radical i en especial per Emiliano Iglesias, la resta de les forces polítiques importants a Catalunya no explicità cap suport decidit a una República Catalana independent, sinó que acatà l'autoritat de Francesc Macià com a part d'una negociació amb les noves autoritats republicanes de Madrid (en aquest sentit, la Lliga Regionalista fou la que més èmfasi posà a defensar els drets de Catalunya "dins l'estat espanyol, amb una perfecta concòrdia amb tots els elements que el constitueixen").
Partits i sindicats durant la crisi de la Restauració (1898-1931). Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Partits dinàstics. Partido Conservador
Partit polític de l'estat espanyol que, juntament amb el Partido Liberal, constituí la pedra angular del sistema bipartidista característic de la Restauració. Era anomenat també liberal-conservador (o conservador-liberal) perquè admetia principis liberals (sufragi universal, tolerància de cultes). Bé que fundat per Cánovas del Castillo l'any 1869, fou, de fet, un continuador de l'antic Partit Moderat. El seu cap indiscutible fou Cánovas, amb Romero Robledo com a especialista en eleccions. El succeí Francisco Silvela (1903) i després Antoni Maura, figura màxima de la segona època del partit. Altres caps destacats foren Fernández Villaverde, Dato, La Cierva i Sánchez Guerra. Governà sense interrupció des del 1875 fins al 1881. Sofrí escissions: la temporal de Romero Robledo, la de la Unión Conservadora de Silvela, que absorbí després el partit, els grups fidels a la memòria de Cánovas (anomenats, per irrisió, los caballeros del Santo Sepulcro), els idóneos de Dato i els mauristes. La Dictadura precipità la descomposició del partit, que, en caure Primo de Rivera, intentà de reconstruir, sense èxit, Gabino Bugallal.
El Partido Conservador als Països Catalans
La implantació del canovisme al Principat xocà inicialment amb la posició de Mañé i Flaquer —i del "Diario de Barcelona"—, que tendí, més que no pas a una obertura cap a l'esquerra liberal, a l'apropament vers la dreta tradicionalista i en especial el foralisme carlí. La resistència catalana al centralisme estatal espanyol dificultà un arrelament ampli del partit conservador. El canovisme es veié obligat a crear enfront del "Diario de Barcelona" i com a òrgan propi, "La Dinastía" (1883). No pogué evitar tampoc l'allunyament de Manuel Duran i Bas, consumat el 1890, després d'haver estat juntament amb Mañé una de les seves personalitats més importants al Principat. D'altra banda, una part considerable del sector social conservador català s'uní a grups polítics catalanistes com la Lliga de Catalunya (1887), la Unió Catalanista (1891) o el 1899 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista. Finalment a partir del 1901, el caciquisme electoral canovista presidit per Planes i Casals no pogué evitar la seva desfeta davant l'assalt conjunt —des de posicions molt distintes— de la Lliga Regionalista i el lerrouxisme. A les Illes, especialment després de la implantació del sufragi universal del 1890, conegué així mateix una certa debilitat, mancat el partit de personalitats "regionals" i incapaç de marginar o aglutinar el pes del tradicionalisme d'arrels carlines i l'integrisme. El seu esmicolament sols se salvà a partir del 1899 quan Antoni Maura ingressà a la Unión Conservadora de Silvela.
Partido Liberal
També Partido Liberal-Fusionista. Partit polític de l'estat espanyol que, durant la Restauració, alternà en el govern del país amb el Partido Conservador. Nasqué, el 1880, al voltant del grup constitucional de Sagasta, amb el nom de Partido Liberal Fusionista. Ideològicament no era gaire diferent del partit conservador, tot i que accentuava alguns principis de caràcter liberal i que era menys autoritari en l'exercici del poder. Cánovas cedí el poder a Sagasta l'any 1881 i aquest fou el cap indiscutible del partit fins a la seva mort (1903), malgrat els inevitables fraccionaments (els de Gamazo i López Domínguez, principalment). A la mort de Sagasta es produí una escissió entre els centristes (Romanones, Moret) i els radicals (Canalejas, Montero Ríos, Vega de Armijo). La repressió de la Setmana Tràgica mogué els liberals a fer un front comú, contra els conservadors, amb republicans i socialistes. Finalment acabà imposant el seu liderat Canalejas i per un moment semblà que es repetiria el joc Cánovas-Sagasta amb les figures d'Antoni Maura i Canalejas, renovadors de llurs respectius partits. L'assassinat de Canalejas (1912), les diferències entre Romanones, García Prieto i Santiago Alba afebliren el partit, la decadència del qual era ja molt gran quan es produí la crisi del 1917 i el final del torn efectiu dels partits (liberal i conservador) en el poder.

El Partido Liberal als Països Catalans
Inicialment, al Principat Sagasta aconseguí de reunir algunes personalitats brillants com Pere Bosch i Labrús o Víctor Balaguer i tingué com a principal òrgan de premsa "La Crónica de Cataluña". Posteriorment, després de la gran davallada que provocà en el partit al Principat la posició lliurecanvista dels governs liberals el 1881 i el 1886, i, d'altra banda, després de la implantació del sufragi universal (1890), el partit liberal es refugià en l'activitat caciquista de Comas i Masferrer i en el suport econòmic sobretot del grup financer d'Evarist Arnús. Assolí tanmateix un extens control sobre les diputacions i en especial a l'alcaldia de Barcelona a través de Rius i Taulet i Josep Collaso. A les Illes, a partir del 1881 aconseguí una gran força basada en el caciquisme electoral d'Antoni Maura i del seu lloctinent Pasqual Ribot. Romangué majoritàriament adscrit al gamacisme. En el decenni del 1890 el seu principal òrgan de premsa fou "El Liberal Palmesano". La seva força reculà quan Maura passà als conservadors el 1899. En 1912-22, tanmateix, Joan March renovà el partit.
Altres partits liberals. Unión Conservadora
Grup polític d'àmbit espanyol fundat el 1898 entorn de la figura de Francisco Silvela. Ja des del 1891 existia dins del Partido Conservador un corrent dissident defensor d'una més gran honestedat administrativa, anomenat silvelista, que en morir Cánovas del Castillo arrossegà la majoria dels conservadors i es concretà en un nou agrupament. Al País Valencià en fou el principal suport Teodor Llorente i Olivares, i tingué com a òrgan el diari "Las Provincias". Al Principat, el seguiren Manuel Duran i Bas, Joan Sallarès i Pla, Josep Cucurella i Tort, Eduard Maluquer del Tirrell, etc. Amb un programa regeneracionista i descentralitzador, confluí amb el polaviejisme, i assolí el poder al març del 1899, a través del govern Silvela, del qual Duran i Bas era ministre de gràcia i justícia. Però la política silvelista d'atracció de la burgesia conservadora fracassà ràpidament, a causa de les mesures fiscals del ministre Fernández Villaverde, que provocaren la dimissió de Duran i el Tancament de Caixes de l'octubre del 1899.
Unión Nacional
Lliga política espanyola de caire regeneracionista, de la qual foren líders Joaquín Costa, Basilio Paraíso i Santiago Alba. El programa polític, definit en una reunió celebrada a Saragossa pel novembre del 1898, tenia per objectiu la lluita contra la burocràcia estatal i en favor de les classes mercantils i productives. Demanava la descentralització econòmica i administrativa, la reducció de les despeses de l'estat, un pla d'obres hidràuliques, l'escola elemental gratuïta i obligatòria, el servei militar obligatori, la representació per classes, etc. De fet, la seva força li era proporcionada per les cambres de comerç. Pel gener del 1900 es transformà en partit polític sota la direcció de Paraíso, inicià una campanya contra els imposts excessius i organitzà com a protesta un tancament de botigues. Malgrat un petit èxit inicial, el moviment fracassà i l'organització es dissolgué.
Partits republicans. Unió Republicana
Partit polític constituït a Madrid, l'any 1903, sota la presidència de Salmerón. Fou el resultat de diversos intents d'aliança o fusió de les forces republicanes de l'estat espanyol realitzats al llarg del període de la Restauració. Les unions més o menys àmplies pactades el 1893 i el 1900 havien donat èxits electorals considerables als republicans, especialment a Catalunya, però l'heterogeneïtat del republicanisme de l'estat espanyol, la multiplicitat de disciplines i els enfrontaments personals n'havien frustrat fins aleshores les possibilitats. Un cop constituït, el nou partit abraçà tots els grups republicans de l'estat, llevat dels federals (els quals, tanmateix, pactaren l'aliança electoral); les eleccions li donaren una important victòria al Principat, al País Valencià i a Madrid i l'empenta republicana es mantingué fins el 1905, bé que ja amb símptomes de crisi. Els fets del novembre d'aquell any i la promulgació de la llei de Jurisdiccions trencaren la Unió; mentre que Salmerón i una part del republicanisme català se sumaven a la Solidaritat Catalana, la Fraternidad Republicana de Lerroux i el gros dels nuclis de la Unió a la resta de l'estat espanyol s'hi oposaven. La Unió Republicana restava així com un partit específicament català, amb homes com Francesc Layret, Albert Bastardas, Eusebi Corominas, Emili Junoy, Lluís Companys, Josep Roca i Roca, etc, que, coalitzat amb el Centre Nacionalista Republicà i els federals, formà l'aliança electoral anomenada Esquerra Catalana (1909); aquesta, consolidada per successives conteses electorals, havia de desembocar, a l'abril del 1910, gràcies a les gestions de J.Lluhí i Rissech, en un únic partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona. I tanmateix, en aquesta ciutat, després de tenir un paper ambigu durant els fets de la Setmana Tràgica, perdé part del suport obrer que inicialment havia assolit. Políticament, aviat abandonà el revolucionarisme verbal anterior i institucionalitzà una xarxa d'interessos econòmics basada en el domini de l'ajuntament de Barcelona, especialment en 1909-11, quan disposà de majoria absoluta, i en 1918-20, quan figurà com la primera minoria i detingué l'alcaldia (amb Manuel Morales Pareja) i la primera tinença d'alcaldia (amb Emiliano Iglesias). Juntament amb el repartiment de petits càrrecs municipals hi hagué una sèrie de negocis —en ocasions escandalosos— fets a partir de l'arrendament i les concessions de serveis per a la ciutat (aigües, guix, calç, ciment, etc). El seu pes en les eleccions legislatives fou molt petit: en general ocupà els llocs de les minories per Barcelona (és a dir, 2 de les 44 actes assignades al Principat), a excepció de les eleccions del maig del 1910, en què Lerroux, Giner de los Ríos, Iglesias, Toribio i l'aliat Sol i Ortega venceren a Barcelona davant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista Republicana i de la Lliga. Fou el moment més brillant del partit: a les corts assoliren dotze diputats (els 4 de Barcelona, Fèlix Azzati i Joan Barral per València, Emilio Santacruz per Castelló de la Plana, Álvaro de Albornoz per Saragossa, etc); alhora és produí una certa extensió organitzativa (en especial, a més de Catalunya i el País Valencià, a les Illes gràcies als germans Ulled i a Francesc Julià i Jiménez Moya). La seva presència dins la diputació fou també molt minoritària i es fonamentà en la força electoral que mantingué en alguns barris de Barcelona (la Barceloneta, el nucli antic i Sants). Atès el seu espanyolisme, la seva força, encara que no fos a partir del 1911 gaire gran, limità el camp de maniobra de l'esquerra republicana catalanista i, en aquest sentit, afavorí el domini majoritari de la Lliga. El pacte de Sant Gervasi (gener del 1914) no alterà la situació i afavorí l'ensorrament de la UFNR. Tanmateix, participà en l'Assemblea de Parlamentaris del juliol del 1917 i posteriorment no es comprometé amb la Dictadura de Primo de Rivera. A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.
Partido Reformista
Grup polític creat el 1912 per Melquíades Álvarez per tal de dur el republicanisme a la col·laboració amb el règim monàrquic. Cercà des d'un començament l'atracció del republicanisme en el Principat, en especial dels antics possibilistes incorporats a l'UFNR. Aconseguí la col·laboració de Josep Zulueta i de Laureà Miró i Trepat i, poc després, de "La Publicidad" d'Eusebi Corominas, i de Lluís Companys. El grup català es constituí el 1912, però l'autonomisme moderat que defensava xocà amb Melquíades Álvarez, que reduí el partit a un petit nucli entorn de Josep Zulueta (mentre Companys abandonava la formació). L'acceptació del joc monàrquic li restà encara més força, tot i participar en l'Assemblea de parlamentaris del 1917. A Mallorca, el nucli reformista fou creat el 1913 i, encapçalat per Jeroni Pou, provocà indirectament la creació del Partit Autònom d'Unió Republicana. Quan s'instaurà la Segona República, es reorganitzà com a partit liberal-demòcrata.
Partit Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.
Partits republicans catalans. Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)
Partit polític català del Principat, fundat a Barcelona el 24 d'abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d'Esquerra Catalana, mantenien ja des d'un any abans una estreta aliança electoral. En fou president Josep M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa "El Poble Català", el setmanari "La Forja" (1910-12) i, en alguns períodes, "La Publicidad". Obtingué un èxit considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana —Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d'esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit ara per Pere Coromines— greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals (1915-16), però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.
Bloc Republicà Autonomista
Organització política catalana fundada a Barcelona el 1915 per Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, Gabriel Alomar, Àngel Samblancat, David Ferrer i altres elements d'esquerra contraris a l'aliança amb els radicals d'Alejandro Lerroux. En el seu programa electoral, al costat d'una declaració de principis netament republicana i catalanista, defensà una posició social progressista. Es presentà en les eleccions generals d'abril del 1916 en coalició amb un candidat isolat, el doctor Jaume Queraltó. Les eleccions donaren la majoria a la Lliga Regionalista i les minories al partit radical de Lerroux. No reeixí tampoc en les eleccions provincials del 1917. En col·laboració amb la Joventut Republicana de Lleida, dirigida per Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de l'antiga Unió Federal Nacionalista Republicana, fundà el 1917 el Partit Republicà Català.
Partit Republicà Català
Grup polític creat a Barcelona els dies 21-22 d'abril de 1917 mitjançant la fusió, bàsicament, del Bloc Republicà Autonomista (amb Layret, Domingo, Alomar, Samblancat, Noguer i Comet, etc) i la Joventut Republicana de Lleida (Alfred Perenya, Humbert Torres, etc). També hi figuraren antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana (Josep Mestres), elements procedents del reformisme (Companys o Bernaldo de Quirós) i el nucli federal empordanès (August Pi i Sunyer). El Directori constituït reuní Layret, Domingo —que presidí—, Perenya, Antoni Estivill, Pi i Sunyer, i Noguer i Comet —que fou secretari general—. Inicialment els seus punts doctrinals essencials foren l'acceptació del programa federal de Pi i Margall del 1894, l'afavoriment de profundes transformacions econòmiques i socials i el laïcisme. Hom intentà amb això d'exercir una forta atracció envers el moviment obrer i alhora mantenir-se fidels al particularisme català. Fins el 1920 desenvolupà una brillant activitat fonamentada, d'una banda, en el to esquerranista adoptat pel seu òrgan de premsa "La Lucha" (1916-19) i, de l'altra, en el paper que dins la minoria republicana a les corts espanyoles (amb Domingo, Pi i Sunyer, Salvador Albert, etc) tingué en la campanya pro-autonomia del 1918. Tanmateix l'esquerranisme, que dugué Layret i Companys a proposar l'afiliació del partit a la Tercera Internacional, provocà una primera crisi interna al final del 1919 resolta amb la marxa de Noguer i Comet, Pi i Sunyer, etc. Després, la repressió desencadenada el 1920 (Companys fou deportat a Maó juntament amb els principals dirigents cenatistes i al mateix temps Layret fou assassinat) li reportà una caiguda vertical. El 1930 s'apropà al grup de "L'Opinió" (en especial participà en la signatura del Manifest d'Intel·ligència Republicana de març) i posteriorment s'uní a la conferència d'esquerres del març del 1931 que constituí l'Esquerra Republicana de Catalunya, per més que Marcel·lí Domingo preferís finalment integrar-se en el Partit Radical Socialista.
Organitzacions socialistes. Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries. L'any 1895 foren elegits els primers regidors socialistes i, al cap de deu anys, hi havia socialistes a 50 ajuntaments, entre ells el de Madrid. El primer diputat socialista, P.Iglesias, fou elegit l'any 1910, gràcies a una aliança electoral amb els republicans. El partit donà suport a les reivindicacions obreres i acomplí una àmplia tasca d'educació popular. Participà en l'Assemblea de Parlamentaris i posà en marxa la vaga general del 1917. Com a reacció contra les posicions reformistes cap a les quals derivava el partit i com a resultat de la negativa de ratificar una inicial adhesió a la Tercera Internacional, els nuclis més radicals s'escindiren (1921) i crearen el Partido Comunista de España. Aprofità la tolerància de què gaudí durant la Dictadura per a implantar-se al camp andalús. Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició. A l'exili, s'imposà la línia moderada d'I.Prieto i, a partir del 1950, R.Llopis.
Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per Antonio García Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on s'enfrontà a Les Tres Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent Facundo Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on Pablo Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis (tipògrafs, ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses ocasions amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central sindical en la legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, però, en contra del parer de Julián Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista.
Als Països Catalans, la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però, s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30; d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se.

Federació Nacional de Joventuts Socialistes d'Espanya
Organització juvenil del PSOE creada el 1906 sota l'impuls de Tomás Meabe de Bilbao, amb 20 seccions i 1116 afiliats. Fou especialment forta a Biscaia, a Astúries i a Madrid. Pel desembre del 1919 s'afilià a la Tercera Internacional, i per l'abril del 1920 el comitè nacional (Merino Gracia, J. Andrade, V. Arroyo, etc) decidí la seva transformació en Partido Comunista Español. Reorganitzada sota la República, assolí una importància creixent com a suport dels caballeristes, a l'esquerra del PSOE. Arribà a tenir uns 200 000 afiliats (1936) i el seu òrgan de premsa fou «Renovación». Dirigida per Hernández Zancajo, Santiago Carrillo, Cazorla, Serrano Poncela, etc, s'uní a les joventuts comunistes i formaren les Joventuts Socialistes Unificades (a partir de l'abril del 1936) que restaren aviat en l'òrbita del PCE. Sota el franquisme, hom reconstruí clandestinament les Joventuts Socialistes lligades al PSOE i, des de llur legalització (1977), han mantingut una línia lleugerament més esquerrana que el partit. És membre de la Unió Internacional de Joves Socialistes i n'han estat els darrers secretaris generals Federico Mañero (1981-84) i Javier de Paz.
Partits socialistes catalans. Federació Socialista Catalana
Federació de les agrupacions socialistes de Catalunya adherides al Partido Socialista Obrero Español, coneguda també com a Federació Catalana del PSOE. Les primeres agrupacions actuaren en 1880-82 a Barcelona, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú, tingueren com a òrgan el setmanari "El Obrero" i influïren sobre les Tres Classes de Vapor. El 1886 hi havia nou agrupacions, i el 1888 els centres obrers socialistes de Barcelona, Mataró i Vic convocaren el congrés constitutiu de la Unió General de Treballadors (Josep Comaposada en fou president el 1892, però la força socialista perdé importància). El 1904 hi hagué un canvi en les relacions socialistes, i el moviment obrer i la Federació col·laboraren en la creació de la Solidaritat Obrera (1907). El 1908 Fabra i Ribas i Comaposada reorganitzaren la Federació i publicaren "La Internacional"; al segon congrés (juliol del 1909) assistiren 22 delegats de les províncies de Tarragona, Barcelona i Mallorca, en l'intent de crear una federació catalano-balear; hi fou aprovada l'oposició a la guerra del Marroc i foren promoguts mítings a Barcelona, Mataró i Sitges. La Federació participà en la vaga del juliol del 1909 (Setmana Tràgica) i Fabra i Ribas formà part del comitè central de la vaga. El 1915 eren uns 300 afiliats, i el 1916 Recasens, dirigent de la Federació i director del seu òrgan "Justícia Social", publicat a Reus, aconseguí que en el quart congrés, celebrat a Tarragona, hom incorporés al programa la qüestió catalana, fet que comportà l'ingrés de catalanistes a la Federació, com Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, etc. El 1923, però, es produí la divisió i la formació de la Unió Socialista de Catalunya. Durant la Dictadura la Federació no sobrepassà mai els 300 afiliats, i el 1931 tenia agrupacions a Barcelona (on s'enfrontaven una agrupació i la federació local), Mataró, Reus, Tarragona, Sitges, Manlleu, etc. El seu òrgan fou "La Internacional", i dirigí la secció catalana de la UGT, la qual fou representada per Vidal i Rossell al Consell de la Generalitat. El 1932 tenia uns 1 300 afiliats, i el 1933 mantingué contactes orgànics amb la USC per efectuar la reunificació, que no s'assolí, la qual cosa significà el pas de Martínez Cuenca, Recasens i d'altres a la USC. El mateix 1933 establí un pacte electoral amb el Bloc Obrer i Camperol. Participà en l'Aliança Obrera i fou una de les quatre organitzacions que donaren lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya. Desapareguda formalment el 1936, l'organització del PSOE al Principat fou reconstruïda el 1945-46 en la clandestinitat i a l'exili francès, tingué contactes estrets amb el Moviment Socialista de Catalunya —impulsaren conjuntament la UGT— i sofrí, malgrat la seva migradesa, diverses caigudes de militants (1951, 1953, 1958) que gairebé la liquidaren. Es reorganitzà en la dècada del 1970 entorn de Josep M.Triginer i Fernández, J.Jou i Fonollà, Mercè Aroz, Carles Cigarrán i altres, establí relacions amb Convergència Socialista de Catalunya (1976) i es coalitzà amb el PSC-C el 1977; molt reticent a la unificació socialista volguda per la direcció estatal del PSOE, acabà acceptant-la i, el 1978, s'integrà en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE).
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.
Partits comunistes. Partido Comunista de España (PCE)
Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade. Prohibit per Primo de Rivera, el 1923, el PCE passà una època de clandestinitat que el desarticulà. El III Congrés hagué de reunir-se a París (1929); entre altres coses, hi fou acordada la publicació de "Mundo Obrero". En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran). El VI Congrés (1956) elaborà la línia de reconciliació nacional amb els guanyadors de la guerra civil i el 1960 Santiago Carrillo en fou nomenat secretari general.
Inicialment el PCE tingué poca incidència en el Principat. A Mallorca hi hagué una Agrupació Comunista Palmesana que edità "El Comunista Balear" (1921-22). Al País Valencià Julià Gorkin organitzà també el 1921 una Federació Comunista de Llevant. Posteriorment, el grup de "La Batalla" encapçalat per Joaquim Maurín seria la base de la Federació Comunista Catalano-Balear creada el 1924, però aquesta entrà en conflicte amb la direcció del PCE i el 1920 se'n separà per crear el Bloc Obrer i Camperol. Llavors el PCE impulsà la creació al Principat el 1932 del Partit Comunista de Catalunya amb Ramon Casanelles i Hilari Arlandis, grup que pel juliol del 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya. A les Illes hom organitzà en 1931-32 una Federació Balear del PCE que tingué com a òrgan "Nuestra Palabra".

Partido Comunista Obrero Español (PCOE)
Grup polític creat per l'abril del 1921 pels delegats no conformes amb els resultats del congrés extraordinari del PSOE contraris a l'afiliació dels socialistes a la Tercera Internacional. L'escissió tingué repercussions a Barcelona, al País Valencià —on Julià Gorkin creà l'Agrupació Comunista de València i poc després la Federació Comunista de Llevant— i a Mallorca, on Antoni M.Alsina i Ignasi Ferretjans crearen l'Agrupació Comunista Palmesana, que edità "El Comunista Balear". Pel novembre del 1921 el PCOE es fusionà, a instàncies del Komintern, amb el Partido Comunista Español sorgit el 1920 de les Juventudes Socialistas, per a donar lloc al Partido Comunista de España. A partir del 1970, el grup pro-soviètic separat del PCE sota la direcció d'Enrique Líster adoptà el mateix nom. L'any 1986 aquest partit reingressà al PCE.
Partits comunistes catalans. Federació Comunista Catalanobalear
Organització política de caràcter comunista constituïda a la tardor del 1924 pel grup de sindicalistes revolucionaris agrupats entorn del setmanari «La Batalla» i que formà, fins el 1930, l'organització regional del Partido Comunista de España. Aquell any trencà amb aquest partit per diferències en les qüestions nacional, sindical i política, i es fusionà amb el Partit Comunista Català, per formar el Bloc Obrer i Camperol, tot subsistint la Federació, que pel juny del 1933 canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica, pel qual fou coneguda fins a la constitució del Partit Obrer d'Unificació Marxista (1935). En fou sempre el secretari Joaquim Maurín, i Pere Bonet, Jordi Arquer, Víctor Colomer, Hilari Arlandis i Daniel Rebull en foren dirigents. El seu òrgan central d'expressió fou «La Batalla».
Partit Comunista Català
Grup polític format per Jordi Arquer pel novembre del 1928 al marge de la Federació Comunista Catalano-Balear. Reuní uns 300 afiliats procedents de grups marxistes sorgits a l'Ateneu Enciclopèdic Popular en 1926-27. Implantat a Sants, a Gràcia i al Clot de Barcelona i a Lleida, aconseguí l'adhesió d'antics membres d'Estat Català (Jaume Miravitlles, Martí Vilanova, Domènec Ramon, etc). Els seus dirigents, a més d'Arquer, foren sobretot Víctor Colomer, Amadeu Bernadó i Domènec Ramon. Usà com a plataforma periodística en 1928-29 "L'Opinió" i després el 1930 féu aparèixer "L'Andreuenc" i "Treball". Pel novembre del 1930 s'uní a la FCCB en el Bloc Obrer i Camperol.
Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista, fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
Organitzacions anarquistes. Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional". Els fets de la Setmana Tràgica n'ajornaren la realització. A la fi, es reuní a Barcelona un congrés obrer regional de Catalunya els dies 30 i 31 d'octubre i 1 de novembre de 1910. Hi assistiren delegats de 106 societats (79 del Principat), amb representacions d'arreu d'Espanya, principalment d'Andalusia, Galícia i Astúries (Gijón i La Felguera), de València, Alcoi i Múrcia, i també de Palma de Mallorca. En el congrés figuraren anarquistes influïts pel sindicalisme revolucionari francès, com Josep Negre, Tomàs Herreros o Pere Sierra i Àlvarez, però també socialistes i una gran majoria de delegats no adscrits a cap de les dues tendències. Per 84 vots contra 14 i 3 abstencions hom decidí de constituir una "Confederació General del Treball Espanyola". Poc temps després, el domini dels anarcosindicalistes en la nova central fou afavorit per la retirada dels socialistes. En l'assemblea constitutiva de la Confederació Nacional del Treball del 1911 foren representats 140 sindicats i 26 571 afiliats (78 i 11 883 dels quals corresponien a Catalunya); el més important fou la decisió presa, secreta, d'anar a la vaga general, que s'uní a una mesura semblant adoptada per la UGT en solidaritat amb els miners en vaga de Biscaia. La vaga fou efectiva només a Saragossa i a València; els fets de Cullera serviren de pretext per a desencadenar una àmplia repressió i declarar il·legal la CNT. Posteriorment, les accions terroristes de Pardiñas (que provocà la mort de Canalejas el 1912) i de Sancho Alegre (que atemptà contra Alfons XIII el 1913) en demoraren la tornada a la legalitat fins al juliol del 1914. Aquells anys, residint el "comitè nacional" de la CNT, clandestinament, a Barcelona, en foren secretaris Josep Negre, Francesc Miranda i Francesc Jordan. En 1914-18 es produí la veritable organització espanyola de la CNT. Després de les polèmiques entorn de l'actitud favorable que Kropotkin, Grave, Malato, etc, tenien envers els aliats, el congrés internacional contra la guerra, reunit a Ferrol pel maig del 1915, permeté uns contactes inicials entre destacats militants de diverses regions. Uns quants anys després la CNT celebrà una "conferència nacional" a València, primera reunió regular amb representacions d'arreu d'Espanya des del 1911. A instàncies de Seguí, Pestaña, Quintanilla, etc, hom decidí de demanar a la UGT una acció mancomunada contra l'encariment de la vida. Les relacions entre aquestes dues centrals possibilitaren l'aturada del 18 de desembre de 1916 i facilitaren posteriorment l'acord de preparar una vaga general indefinida per a la consecució de "canvis fonamentals en el sistema" (març del 1917), i també, finalment, la intervenció de la CNT en el moviment revolucionari de l'agost del 1917. La reorganització de la CNT, ja evident amb la constitució de les regionals del Nord i d'Andalusia el 1918, fou especialment impulsada pel congrés de Sants, de la regional catalana, el 1918. Després de llargues discussions, els delegats aprovaren la formació dels "sindicats únics", és a dir, la integració dels vells sindicats d'ofici en uns nous sindicats d'indústria. Hom afirmà així mateix el contingut anarcosindicalista de la CNT, bé que només pogué arribar a l'acord de recomanar "preferentment" l'ús de la tàctica de l'acció directa. Salvador Seguí tornà a ésser elegit secretari general del comitè regional i fou reconstituït el comitè nacional amb Buenacasa, Boal, Andreu Miguel, etc. Més endavant, l'enfortiment organitzatiu de la Confederació s'acomplí encara gràcies a l'adhesió de la Federació Nacional de Treballadors Agrícoles (congrés de València, al desembre del 1918), que impulsà alhora la creació de la Regional de Llevant (1919). Al començament del 1919 la CNT i en especial la força dels sindicats únics foren posats a prova per la vaga de La Canadenca, a Barcelona, que fou seguida, poc temps després, d'una vaga general pel total alliberament dels empresonats. Els principals dirigents cenatistes, encapçalats per Seguí, intentaren d'imposar una certa moderació i acceptaren la constitució d'una comissió mixta d'arbitratge amb la patronal (setembre), però no pogueren evitar, ultra les crítiques dels elements anarquistes més intransigents, que aquella declarés el locaut (novembre del 1919 — gener del 1920). En aquesta situació se celebrà el segon congrés de la CNT, conegut per Congrés de La Comedia (1919). La Regional Catalana hi aportà 128 delegats en nom d'uns 427 000 obrers; la de Llevant, 71 i 132 000; a part la Regional Andalusa (amb uns 90 000 treballadors afiliats), la resta de regionals tenia una xifra molt inferior d'afiliats: uns 28 000 la del Nord, uns 1 8000 la d'Astúries, etc. En un ambient d'eufòria, que facilità el triomf dels elements més intransigents, el congrés rebutjà la posició dels asturians favorable a la negociació amb la UGT i donà a aquesta un termini de tres mesos perquè ingressés dins la CNT. Els sindicats únics foren acceptats, però no les federacions nacionals d'indústria; hom insistí en el paper de les federacions locals, comarcals i regionals, afirmant alhora que la finalitat de la CNT era la realització del comunisme llibertari i condemnant qualsevol organisme mixt de negociació amb la patronal. A més, hom decidí l'adhesió provisional a la Tercera Internacional. Després del congrés, però, la CNT fou gairebé totalment absorbida per la situació creada a Catalunya, on, amb la intervenció activa de la Federació Patronal, els governadors civils de Barcelona, el comte de Salvatierra (1920) i després el general Martínez Anido (1920-22), desenvoluparen una violenta política repressiva. Víctimes d'aquesta situació foren, d'una banda, una gran quantitat d'obrers morts (més de 600 a Barcelona); cal esmentar l'advocat Francesc Layret (1920), i diversos coneguts militants. D'altra banda, el contraterrorisme més o menys lligat a la CNT (destacà en aquest sentit l'acció dels grups Solidarios i Crisol, amb Ascaso, Durruti, Torres Escartín, Garcia Oliver, etc) causà la mort, en aquells anys, del comte de Salvatierra (1920), Dato (1921), etc. Seguí, Boal, i Quemades havien intentat de respondre a l'onada d'atemptats mitjançant el signament, al setembre del 1920, d'un nou pacte amb la UGT, però un mes després Martínez Anido empresonà 64 coneguts dirigents cenatistes i n'envià 26 al castell de la Mola de Maó (Seguí, Viadiu, Paronas, l'advocat Companys, etc, 1920-22); el pacte es trencà en negar-se la UGT a prestar suport a una vaga general de protesta. Les detencions i l'apogeu del pistolerisme afavoriren l'ascensió de nous quadres pro-bolxevics (a mitjan 1921 Nin substituí Boal en la secretaria del comitè nacional). Quan encara Pestaña no havia tornat de Rússia (on assistí al segon congrés de la Tercera Internacional del 1920), el ple de regionals de Lleida (abril del 1921) envià com a delegats al primer congrés de la ISR els pro-comunistes Maurín, Nin, Arlandis, Ibáñez i l'anarquista Gastón Leval. S'obrí així un període de fortes polèmiques internes i, finalment, reconstituït un comitè nacional "anarcosindicalista" amb Peiró i alliberats els presos de la Mola, la conferència nacional de Saragossa (juny del 1922), després d'escoltar l'informe de Pestaña, retirà l'adhesió a la Tercera Internacional i decidí d'unir-se a l'AIT. El 1923 moriren encara víctimes del terrorisme Salvador Seguí i Francesc Comas (Paronas) i, entre altres, el cardenal Soldevila. Davant el cop d'estat de Primo de Rivera, la CNT intentà la vaga general, que no fou secundada per la UGT i fracassà. Fou declarada il·legal dies després del ple de regionals de Sabadell (maig del 1924). La qüestió dels presos (el 1930 eren prop de 9 000) i la necessitat del restabliment de les llibertats ciutadanes que permetessin una reorganització de la CNT feren que, des de diferents bandes i tendències, molts militants cenatistes s'unissin a les conspiracions contra la Dictadura (relacions amb Macià, fets de Vera de Bidasoa i assalt a la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 1924; conspiració de la nit de Sant Joan i complot del Puente de Vallecas, el 1926; moviment encapçalat per Sánchez Guerra, el 1928). Alhora, començaren fortes polèmiques entorn del contingut anarquista de la CNT (que enfrontà primer els grups anarquistes residents a França i després la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb els "sindicalistes" Peiró, Pestaña, López, etc) i entorn dels comitès paritaris (defensats per Pestaña i violentament combatuts per Peiró). El 1930 continuà la presència cenatista en les conspiracions; alguns dirigents acceptaren públicament una aproximació amb els grups republicans (especialment a Catalunya, signament del manifest d'"intel·ligència republicana", constitució del comitè pro amnistia) i, en produir-se una certa legalització de la CNT, aquesta es reorganitzà ràpidament (al novembre aconseguí a Barcelona la vaga general, que adoptà un caire antimonàrquic i revolucionari). Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936. La intervenció en la majoria dels organismes revolucionaris sorgits aleshores, dugué els dirigents cenatistes i faistes a acceptar la col·laboració política i fins i tot la necessitat de reconstitució de les institucions republicanes. A Catalunya, després d'imposar el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, acabaren entrant en el consell de la Generalitat (setembre del 1936). A València, des del mateix mes de juliol formaren part del comitè executiu popular. Solament a Aragó intentaren un domini exclusiu (Consell d'Aragó). Entraren, al novembre del 1936, al govern de Largo Caballero (Peiró, López, Garcia Oliver i Frederica Montseny). Posteriorment, la CNT hagué d'enfrontar-se, a part l'organització d'una disciplina militar i d'una centralització econòmica, a la política dels comunistes, d'apropament als sectors no obrers. Els fets de Maig del 1937 canviaren granment la relació de forces del poder dins la República. La CNT es negà de moment a defensar el govern Negrín i féu costat a Largo Caballero; poc temps després, pel juny, fou bandejada del consell de la Generalitat a Catalunya. A partir d'aleshores s'accentuà el procés de revisió ideològica, impulsat sobretot per Horacio Prieto i per Marià R. Vázquez, secretari del comitè nacional; adoptà un funcionament intern més centralitzat i, alhora, elaborà un programa d'economia mixta amb nacionalitzacions, col·lectivitzacions i municipalitzacions (plens del setembre del 1937 i gener del 1938 a València). Pel març del 1938, establí amb la UGT un comitè d'enllaç i ingressà en el comitè del Front Popular; al mes següent tornà a entrar al govern (Segundo Blanco) i s'uní així al programa de Negrín. Finalment, la crisi produïda per la pèrdua de Catalunya provocà, per part de la CNT del Centre, el suport al Consell de Defensa de Casado, com també l'ofensiva de les tropes de Mera contra l'intent comunista de mantenir l'autoritat de Negrín i continuar la resistència (març del 1939). En l'exili, l'entrada d'Horacio Prieto i d'Expósito Leiva en el govern de Giral desencadenà l'escissió de la CNT (octubre del 1945, Tolosa): la CNT "apolítica" fou mantinguda per Esgleas, Montseny, Alaix, Peirat; la "política", per Horacio Martínez Prieto, Diego Abad de Santillán, Buenacasa, Juan López, etc.
Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya
Organització creada pel març del 1923 a Madrid per assegurar el contingut anarquista de la CNT davant la influència de comunistes i sindicalistes. Fou el primer intent reeixit, al s XX, de reunió dels diferents grups anarquistes existents al país. Dominat en part el seu comitè de relacions per membres del grup Los Solidarios (Francisco Ascaso, Aurelio Fernández i B. Durruti), la Federació fou implicada en la majoria dels atemptats i atracaments de 1923-24. Posteriorment, sense un funcionament regular, mantingué un comitè nacional, que participà en la fundació de la FAI, el 1927.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars. D'altra banda, el col·laboracionisme polític (presència de la FAI en el govern de Catalunya i indirectament també en el govern de la República) féu esclatar una nova crisi quan alguns sectors intentaren que la FAI assumís explícitament la representació política del sindicalisme cenatista. A la fi, la FAI s'unificà de fet amb la CNT, malgrat els intents d'augmentar el seu grau d'organització interna (el ple peninsular del juny del 1937 acordà de substituir els nombrosos i petits grups anarquistes d'afinitat ideològica per uns nous agrupaments territorials), i a la fi de la guerra passà a formar part del Moviment Llibertari Espanyol (octubre del 1938; març del 1939). Afirmà tenir 30 000 afiliats el 1936 i 150 000 el 1937. Els seus principals òrgans de premsa foren «Tierra y Libertad» (Barcelona), «Nosotros» (València) i «El Libertario» (Madrid). Havent subsistit formalment com una de les branques del Moviment Llibertari a l'exili, reaparegué a l'interior de l'estat espanyol el 1977 ressuscitant el periòdic «Tierra y Libertad», publicat a Barcelona com a portaveu d'un anarquisme integral i un antistatalisme militant, diferenciat de l'anarcosindicalisme de la CNT. Acusada per la policia en relació a l'atemptat contra la sala d'espectacles Scala (1978) i altres accions violentes, ha rebutjat les imputacions de terrorisme, tot manifestant la seva simpatia pel sector més radical de la CNT.
Organitzacions anarquistes catalanes. Confederació Regional del Treball de Catalunya
Organització que reuní a partir del 1911 els sindicats afectes a la CNT dins Catalunya. No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo Piñón, Joan Pey, Salvador Quemadas, etc) organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d'afiliats. En 1919-23 hagué d'afrontar, després de la vaga de La Canadenca, una violenta onada d'atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la Dictadura, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró (amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el 1930 passà a Barcelona (amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a uns 380 000 adherents (octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan s'aguditzà la lluita interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del comitè regional (ple de Sabadell, a l'abril del 1932, amb la substitució de Mira per Gelabert) i, després de constituir els Sindicats d'Oposició, en foren expulsats (ple del març del 1933). Durant la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que substituí Marià R. Vázquez pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del 1936) havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou "Solidaridad Obrera".
Solidaritat Obrera
Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d'ésser prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d'una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur "acció econòmica". És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l'aproximació al nou sindicalisme. La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907). Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d'un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l'acceptació de la tàctica de l'acció directa no havia d'impedir l'adopció d'altres accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l'estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés d'octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.
Altres organitzacions sindicals. Sindicat Únic
Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d'ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d'indústria en l'àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d'augmentar així la capacitat d'acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d'altres que denunciaven la possibilitat d'una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d'alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).
Federació Patronal de Catalunya
Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 ­ gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l'actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l'empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l'octubre del 1919.
Sindicats Lliures
Nom amb el qual és més coneguda la Unió de Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales per l'octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d'Espanya, defensà com a bases de la societat la família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de l'Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l'hegemonia de la CNT i s'abocà a l'ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT. Llavors es produí el seu lligam amb altres grups de sindicalisme d'origen catòlic. Pel desembre del 1923 hom creà a Pamplona la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España, bàsicament gràcies a l'acord dels Sindicats Lliures de Barcelona i la Federación Regional de Sindicatos Libres del Norte. Tanmateix, la força de la nova confederació continuà basada en l'èxit assolit a Barcelona. Per l'agost del 1925, d'un total de 111 252 obrers afiliats, 105 486 eren de Barcelona; amb unes proporcions semblants, al setembre del 1929 el total d'afiliats era de 197 853. Amb la caiguda de la Dictadura, la reorganització de la CNT significà en 1930-31 el desmantellament dels Sindicats Lliures, i quan es proclamà la República, Ramon Sales i altres dirigents fugiren. L'intent de reorganització del gener del 1932, amb la creació de la Federació Obrera Catalana, dirigida per Lázaro Casanovas, fou un fracàs estrepitós (a la fi de l'any no eren més de 50 afiliats). Després, pel juliol del 1935, els Sindicats Lliures tornaren a la legalitat; Ramon Sales els encapçalà de nou, accentuà el seu caràcter antidemocràtic i feixista i defensà un estat corporatiu. Com a òrgan de premsa publicà el setmanari «Unió Obrera» (Barcelona 1921-31 i 1935-36).
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra". Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.
Confederación Nacional Católica Agraria
Sindicat catòlic, amb un pes important a Castella la Nova i Castella la Vella.
Partits, entitats i moviments polítics catalanistes. Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya". L'èxit assolit a les eleccions del 1901 no es repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d'altra banda, la captació de sectors dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l'ala liberal, que se n'escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar —tot i que molts només el compartien en part— i que era l'única possibilitat eficaç d'oposar-se als partits republicans. A les eleccions per a la renovació de l'ajuntament de Barcelona (novembre del 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l'anomenat Banquet de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del Cu-cut! i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret). Per oposar-se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans —a excepció dels republicans que seguien Lerroux— s'uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat. El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s'insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió que es consumà amb les eleccions municipals del maig del 1909 i, sobretot, amb l'esclat de la Setmana Tràgica (juliol del 1909), davant la qual la dreta i l'esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura, sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la solidaritat a les eleccions de l'octubre del 1909. La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa derrota. Se'n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato, president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per unanimitat. L'esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de la Lliga dins la política catalana. En caure el govern Dato (desembre del 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril del 1916). Un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l'Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l'ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars. La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un nou canvi en l'actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l'Assemblea de Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre del 1917). El mateix any Ramon d'Abadal fou nomenat president de la Lliga. Aquest impulsà l'extensió de l'ideari federatiu per la resta de l'estat espanyol, que assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918 palesaren el poc èxit d'aquests esforços, amb alguna excepció. Una nova crisi de govern (1918), iniciada per la pugna entre S.Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, exclogué la Lliga del poder i la tornà a l'oposició, on cooperà en el moviment proautonomia de Catalunya (novembre del 1918): tres dels seus membres figuraren en la comissió que redactà un projecte d'estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà una nova crisi. El fet que la lluita per l'autonomia pogués comprometre la monarquia fou analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase: "Monarquia? República? Catalunya!". Però en aquesta lluita la Lliga fou ultrapassada pels seus aliats de l'esquerra catalana. D'altra banda, la intensitat creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març del 1919). I, en el sector més dretà dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors. La crisi industrial dels anys vint radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d'Annual, es formà un nou govern amb participació de Cambó (finances). En aquests mesos s'inicià l'escissió de la Lliga, de la qual se separà (juny del 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana. L'enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d'Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l'escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny del 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança , li prenia els seus puntals a la resta de l'estat espanyol: els bascs i els gallecs. Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d'estat de Primo de Rivera (13 de setembre de 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d'intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d'il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari "La Veu de Catalunya", sotmès a censura prèvia. L'esfondrament de la dictadura (gener del 1930) li permeté de tornar a l'escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l'estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927). La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
CADCI
Sigla del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Entitat social i política fundada a Barcelona (1903) per un grup de dependents de comerç i d'oficines de tendència catalanista. Fou inscrita com a «obrera», sobretot per evitar imposts. Admetia socis protectors (comerciants o industrials) per ajudar les Escoles Mercantils Catalanes, que depenien del CADCI, on les classes eren donades en català. La secció de propaganda, durant anys, seguí les directrius de la Lliga Regionalista. El CADCI participava en tots els actes patriòtics, cívics i esportius. Des del 1906 disposà d'un frontó i un gimnàs (on hom practicava la boxa i l'esgrima); el 1911 un grup d'associats constituí el Barcino Football Club, el 1912 instal·là una pista de patinatge i inicià els esports de neu, i implantà l'escoltisme (Estol Catalunya, integrat el 1913 als Jovestels de Catalunya). El 1912 fundà la revista «Acció». El 1917, quan tenia prop de deu mil socis, el seu president, Josep Puig i Esteve, fou elegit regidor de Barcelona per la Lliga Regionalista. Des del 1920 l'expansió del CADCI motivà la fundació de filials a Sabadell, Reus, Terrassa, Girona, Lleida, etc. El 1921 fou fundada la Federació de Dependents de Catalunya, que tenia com a portaveu «Lluita». Pocs dies abans de la Dictadura de Primo de Rivera, hi fou signat el pacte anomenat Galeusca. El CADCI tenia llavors vint mil socis actius i funcionaven plenament les seccions de propaganda, mutualisme, esports, organització i treball i la cooperativa de consum. La Dictadura clausurà l'entitat, processà per separatistes els dirigents de la secció de propaganda i s'emparà de l'estatge social de la Rambla de Santa Mònica, on s'instal·là el Sindicat Lliure. Aquest grup no aconseguí, però, d'apropiar-se la cooperativa de consum i els seus béns, però sí el local, que fou recuperat pel CADCI poc temps després del 14 d'abril de 1931. En aquell moment el CADCI es decantà per la política d'Esquerra Republicana. El seu president, Francesc X.Casals, fou nomenat conseller de Treball i d'Assistència Social (1932). Un grup de socis del centre participà en els fets del Sis d'Octubre de 1934. El 1936 en fou nomenat president Pere Aznar, diputat a les corts de la República pel Partit Català Proletari. Durant la guerra de 1936-39 s'adherí a la UGT, i el 1939 fou clausurat i al seu estatge social hi fou instal·lat el Frente de Juventudes. Després del franquisme hi hagué alguns intents frustrats de reconstruir el Centre.
Federació Democràtica Nacionalista
Organització política nacionalista i reformista catalana constituïda per Francesc Macià, que publicà el seu programa de fundació el 2 de febrer de 1919. Afirmà el dret d'associació, reunió, manifestació i propaganda, a més a més de diverses millores socials (sou mínim, assegurança obligatòria, foment del cooperativisme, nacionalització de les vies de comunicació, municipalització dels serveis públics, etc). Donà suport a la candidatura de Macià en les eleccions legislatives del 1919 i obrí la via per a la formació d'Estat Català.
Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a resultat de la Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922), convocada per elements de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes amb l'actuació dels dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals independents. Foren ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament, de Doctrina nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques catalanes, Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i propaganda. Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles Jordà, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní "La Publicidad", adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot i es convertí en defensor del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el nou partit aconseguí uns resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el pacte de Sant Sebastià (1930), representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930, el seu dirigent Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola que, en la clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de març de 1931, en fusionar-se amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es convertí en Acció Catalana Republicana.
Estat Català
Moviment polític del Principat, de caràcter separatista, fundat per Francesc Macià el 18 de juliol de 1922 en un acte que tingué lloc al CADCI, amb la finalitat de proclamar la República Catalana. Aviat rebé el suport de la Federació de Clubs Separatistes, creada a Cuba. Macià i un grup d'oradors recorregueren Catalunya i organitzaren una xarxa de grups locals amb l'ajut del periòdic quinzenal «Estat Català», dirigit pel mateix Macià, amb un cos de redacció format per Domènec Soler, Lluís Marsans i Daniel Cardona, amb Manuel Pagès d'administrador. El moviment donà suport a Rovira i Virgili a les eleccions de l'abril del 1923 i dirigí l'agitació de l'onze de setembre del mateix any. A l'adveniment de la Dictadura i en exiliar-se Macià, restà al Principat un directori clandestí, i el secretariat restà format a Perpinyà i després a París per Macià, Antoni Puch i Ernest Dalmau. Fracassat el front comú amb Acció Catalana, participà en el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança (gener del 1925) i en el Comitè Revolucionari de París. Emeté l'Emprèstit Pau Claris, avalat per Macià, en nom del futur govern de Catalunya. El grup dissident La Bandera Negra organitzà l'atemptat contra Alfons XIII conegut per complot de Garraf. Macià i Josep Carner i Ribalta anaren a Moscou, però en no obtenir l'ajut del Komintern organitzaren la fracassada insurrecció de Prats de Molló amb les soles forces d'Estat Català (novembre del 1926). En partir Macià i Ventura Gassol cap a l'Amèrica Llatina, on participaren (a l'Havana) en l'assemblea separatista de l'octubre del 1928 i en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, els dirigents del moviment que restaren al Principat (Ramis, Bordàs i de la Cuesta, Ramon Fabregat i Martí Vilanova) no acceptaren el canvi de nom. En no activar-se l'organització americana, es formà un comitè provisional presidit per Macià, amb Vilanova i Fabregat per a Europa, Josep Marlès per a Amèrica del Nord i Gassol i Ramis en absència dels delegats d'Amèrica del Sud. Instal·lat Macià a Brussel·les, hom reprengué els contactes amb el directori de l'interior presidit per Jaume Aiguader. A la caiguda de la Dictadura pogueren retornar al Principat Macià, Gassol i altres dirigents, i els processats pel complot de Garraf foren indultats. Estat Català participà en el pacte de Sant Sebastià (agost del 1930) i fou un dels partits que passà a formar part de l'Esquerra Republicana de Catalunya, tot i que alguns elements (Jaume Compte) es negaren a seguir aquest partit i formaren Estat Català — Partit Proletari, i d'altres (Josep Casals), ja proclamada la República, constituïren el Partit Nacionalista Català, (1932) i més tard una nova organització anomenada també Estat Català.
Partit Separatista Revolucionari de Catalunya
Grup polític creat pels catalans residents a Cuba. Fundat a l'Havana el 30 de setembre de 1928, a l' Assemblea Constituent del Separatisme Català. Es van redactar nou punts programàtics fundacionals, on es definia com a organisme secret per a la instauració de la república catalana independent. S'hi admetia l'alçament armat del poble català i la utilització també de procediments polítics i diplomàtics. Pel que fa a la seva organització, s'estructurava en un consell central, format per set membres, sota la presidència de Francesc Macià. El PSRC preveia l'autodissolució un cop aconseguits els seus objectius, després de la vigència provisional de la Constitució de l'Havana, aprovada a la mateixa Assemblea, i un cop efectuat el traspàs de poders del govern provisional al govern escollit democràticament. La creació d'aquesta organització política fou, de fet, una concessió de Francesc Macià als catalans d'Amèrica; cal dir que el PSRC no tingué gens d'incidència a Catalunya, on l'independentisme girava al voltant del partit Estat Català. El nou partit publicà el manifest "Pagesos de la ruralia catalana" i, el 1930, el seu president signà un llarg document en nom seu. El PSRC havia estat creat a imitació del partit cubà, fundat per l'independentista José Martí, als EUA. Volia significar l'enfortiment de l'ideari separatista d'Estat Català i la transformació del moviment en un partit polític. Macià, en tornar a Brussel·les i davant l'oposició del comitè d'Estat Català del Principat, deixà sense efectivitat el projecte.
Altres partits nacionalistes o regionalistes. Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El 1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons. En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República.
ORGA
Sigla de l'Organització Republicana Gallega Autònoma, agrupació nacionalista gallega, liderada per Santiago Casares Quiroga.
Partit d'Unió Republicana Autonomista
Nom adoptat pel blasquisme el 1908, arran de la crisi del partit estatal Unió Republicana (l'adjectiu autonomista sols hi designava independència orgànica respecte al radicalisme lerrouxista. Pretenia l'establiment d'una república espanyola democràtica, separació de l'Església i l'Estat, independència judicial, creació de tribunals de comerç i autonomia provincial i regional. N'eren dirigents, entre altres, Adolf Beltran, Joan Barral i Fèlix Azzati. En les eleccions del 1914 reprengué el nom d'Unió Republicana, i entre el 1920 i la Dictadura de Primo de Rivera tornà a utilitzar el de PURA. Durant la Segona República, amb un programa remodelat, a la dreta del republicanisme i lligat de nou al lerrouxisme, fou dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez. Participà en el govern municipal de València, i el seu declivi es precipità amb l'afer de l'estraperlo i la política duta a terme durant l'anomenat Bienni Negre (1934-36).
Partido de Unión Republicana Autonomista
Nom oficial adoptat pel blasquisme valencià el 1912 quan a instàncies de Fèlix Azzati —cap del partit des que Blasco i Ibáñez abandonà la política activa— el grup s'erigí com a formalment autònom del partit radical de Lerroux. El 1930 retornà al partit radical, malgrat que continuà mantenint el mateix nom.
Unió Valencianista Regional
Partit polític fundat a València el 1918, com a resultat dels contactes de la Lliga Regionalista de Barcelona amb valencianistes i ratpenatistes. Comptà amb el suport d'un sector de la burgesia financera valenciana, i tingué com a òrgan "La Correspondencia de Valencia". Les seves bases ideològiques foren expressades en la Declaració valencianista (1918), subscrita per la Unió i per la Joventut Valencianista i obra d'Ignasi Villalonga, dirigent del partit. Tot i acceptar la unitat nacional dels Països Catalans, s'hi propugnava un estat valencià, capaç de mancomunar-se amb d'altres d'una reivindicada federació espanyola o ibèrica. Participà, sense èxit, en eleccions a diputats i municipals, i aconseguí una certa extensió (sobretot de la Joventut Valencianista) arreu del País Valencià. Arran de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, que la Unió acceptà, se n'escindí un sector, que reobrí el setmanari "Pàtria Nova". Reprengué les seves activitats públiques el 1930 tenint com a líder Joaquim Reig. Durant la Segona República participà en les campanyes per l'Estatut del País Valencià, i tingué regidors a l'ajuntament de València, tot i que en les eleccions municipals del 1931 havia participat amb els monàrquics. Deixà d'existir el 1933.

Partit Autònom d'Unió Republicana de Mallorca
Grup polític republicà constituït a Palma de Mallorca pel setembre del 1913 a instàncies de Francesc Julià. Significà la resposta a l'evolució vers el reformisme de Jeroni Pau i als seus intents de dur-hi la Unió Republicana Balear. Reagrupà federals, com Francesc Villalonga i Benet Pomar, i republicans radicals, com el mateix Julià. Assolí un cert abast illenc amb especial força a Llucmajor (Francesc Noguera) i Manacor (Antoni Amer). Comptà com a òrgan de premsa amb "La Voz del Pueblo".
Partit Regionalista de Mallorca
Partit fundat a Mallorca el 1930 com a Centre Regionalista per antics mauristes i que, unit amb el Centre Autonomista de Mallorca, acceptà la direcció política de Cambó (desembre del 1930). Anticaciquista primer, intentà de recollir els vots de la dreta catòlica contra la coalició de conservadors i liberals de Joan March i tingué un èxit relatiu en les eleccions municipals de l'abril del 1931 (obtingué uns 9 000 vots); tanmateix, a les eleccions a corts del 1933 i del 1936 entrà a les coalicions de dretes i fou elegit diputat Bartomeu Fons i Jofre de Villegas. Fou dissolt el 1936.
Partits de dreta. Unión Patriótica
Organització política espanyola fundada a l'abril del 1924 per iniciativa de Miguel Primo de Rivera, dictador des del setembre del 1923, per tal de substituir els partits polítics, que el nou règim havia prohibit. El seu lema era "Patria, Religión, Monarquía" i el seu propòsit la continuïtat de la Dictadura. S'hi adherí poca gent políticament representativa: només alguns antics membres del partit conservador; la resta era formada per militants que volien situar-se en el nou règim. Mantingué relació estreta amb el Somatén, milícia que imitava el sometent català i que Primo de Rivera estengué arreu d'Espanya. De fet, tingué escassa consistència, i el suport que donà al règim fou insignificant. Als Països Catalans, com a la resta de l'estat, la Unión Patriótica no assolí d'ésser mai un veritable partit de masses, però reuní elements dretans de diversa procedència i oportunistes de tota mena; així, nodrí els seus rengles, a Catalunya, amb gent dels Sindicats Lliures, membres de la Unión Monárquica Nacional, funcionaris i membres del sometent, coneguts popularment com a pupins per les sigles de l'organització (Partido Unión Patriótica), i arribà a aplegar, a la sola província de Barcelona, vint mil membres, sota la direcció d'Andreu Gassó i Vidal, Eusebio Castillo Boraita i d'altres. Promogué diverses publicacions periòdiques de vida efímera ("La Voz de España", de Barcelona, "La Tribuna del Vallés", de Sabadell, etc), i desaparegué ràpidament després de la caiguda de Primo de Rivera.
Unión Monárquica Nacional (UMN)
Partit polític fundat a Barcelona pel febrer del 1919 que aplegava l'ala més unitarista i dretana del monarquisme català. Fou creat per iniciativa i sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí (després comte d'Ègara), diputat i cacic del districte de Terrassa. Representà l'oposició al sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d'ésser una reunió de notables, sense base organitzada; en foren dirigents el marquès d'Olèrdola, el comte de Fígols, el comte del Montseny, el baró de Viver, el comte de Santa Maria de Pomers, Ll.Pons i Tusquets, etc. Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel poder central, la mateixa impotència de la UMN la convertí en el suport polític més ferm del règim de Primo de Rivera a Catalunya, i Alfons Sala fou nomenat president de la Mancomunitat dictatorial (1924-25). Fugaçment ressuscitat el 1930, el partit desaparegué de fet amb la República, i els seus homes s'integraren en les organitzacions de l'extrema dreta alfonsina, com ara la Peña Blanca.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
La monarquia. Alfons XIII d'Espanya (1886-1941)
Rei d'Espanya (1886-1931), fill pòstum d'Alfons XII i de Maria Cristina d'Àustria. Durant la seva minoritat la seva mare exercí la regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies insulars (tractat de París, 1898). Fou declarat major d'edat a setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) i la seva inclinació envers l'exèrcit. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Ena de Battenberg, que prengué el nom de Victòria Eugènia, i fou objecte d'un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-12). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat franco-espanyol del 1912. El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d'inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l'alt comandament militar i incitant el general Silvestre a una acció que dugué al sagnant desastre d'Annual. Per tal d'evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d'estat militar del general Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l'havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 mostraren que el país s'inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d'Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d'això, el suport de l'opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme. El 1936 aprovà plenament l'aixecament del 18 de juliol i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus drets en el seu tercer fill, Joan. Pel gener de 1980 les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l'església de la Mare de Déu de Montserrat) al mausoleu del monestir d'El Escorial.
Victòria Eugènia de Battenberg (1887-1969)
Reina d'Espanya. Filla del príncep Heinrich von Battenberg i de la princesa Beatriu d'Anglaterra, filla petita de la reina Victòria I, el seu nom de fonts era Eua, i la seva padrina fou l'emperadriu de França Eugènia. Es casà el 1906 amb el rei Alfons XIII d'Espanya. Maldà per no immiscir-se en política, i hagué d'exiliar-se el 1931, quan tingué lloc la proclamació de la Segona República. Tornà a Espanya, uns quants dies, el 1968, per a ésser padrina del seu besnét l'infant Felip. El 1985 les seves despulles foren dipositades al monestir d'El Escorial.

Reina d'Espanya. Filla del príncep Heinrich von Battenberg i de la princesa Beatriu d'Anglaterra, filla petita de la reina Victòria I, el seu nom de fonts era Eua, i la seva padrina fou l'emperadriu de França Eugènia. Es casà el 1906 amb el rei Alfons XIII d'Espanya. Maldà per no immiscir-se en política, i hagué d'exiliar-se el 1931, quan tingué lloc la proclamació de la Segona República. Tornà a Espanya, uns quants dies, el 1968, per a ésser padrina del seu besnét l'infant Felip. El 1985 les seves despulles foren dipositades al monestir d'El Escorial.
Presidents de govern 1898-1923.
Conservadors.
Allendesalazar y Muñoz, Manuel (1856-1923)
Polític castellà. Diputat a corts (1884) pel partit conservador, l'any 1898 passà al senat com a representant de Lleida. Fou alcalde de Madrid (1900), ministre de finances (1901), d'instrucció pública (1902), d'agricultura (1903) i d'estat (1907). El 1919 formà un govern de coalició entre liberals, monàrquics i conservadors, el qual s'adherí a la Societat de Nacions, creà el Tercio de Extranjeros i secundà el bloqueig que els aliats decretaren contra la Unió Soviètica, malgrat les protestes dels republicans i dels socialistes. Dimití (1920), desbordat pels fets esdevinguts arran d'una vaga de ferroviaris i minaires asturians. Després de l'assassinat d'Eduardo Dato (març del 1921) formà una altra vegada govern de marcada tendència conservadora, però hagué de dimitir a l'agost següent a causa de les desfetes militars d'Annual i Monte Arruit.
Dato Iradier, Eduardo (1856-1921)
Polític. Milità al partit conservador i fou diputat des de l'any 1883. Fou sots-secretari de governació unes quantes vegades, i el 1889 ocupà aquest ministeri formant part del govern regeneracionista Silvela-Polavieja. Nomenà d'alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes. La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona. L'any 1902 fou ministre de gràcia i justícia al nou govern Silvela, i promulgà (març del 1903) un decret centralitzador del règim notarial que fou molt protestat per diverses entitats catalanes. Ocupà la presidència del congrés durant l'època de la Solidaritat Catalana (1907-09). Després de la Setmana Tràgica afrontà Maura en el si del partit conservador. Dato, home incondicional d'Alfons XIII, encapçalà la fracció dels «idóneos» que volia marginar el difícil Maura. Amb el sosteniment del monarca, formà govern l'any 1913, i així dividí el partit conservador. El 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions; això donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista. Durant aquest govern Espanya mantingué una posició neutral a la Primera Guerra Mundial. Tornà a ésser cap del govern l'any 1917, en una situació molt greu: crisi econòmica, pressió del moviment obrer, etc. Hagué de fer cara a fortes oposicions: assemblea de parlamentaris, juntes militars, vaga general d'agost, etc. Dato actuà d'una manera conciliadora amb les juntes i amb molta duresa amb la vaga. Fou ministre d'estat al govern nacional de Maura del 1918. L'any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Dato féu costat totalment als mètodes emprats pel general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues). El 8 de març de 1921 morí víctima d'un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans (Casanellas, Mateu, Nicolau). Dato promulgà diverses lleis de caràcter social (d'accidents del treball, d'assegurances, etc) i creà el ministeri de treball.
Fernández Villaverde, Raimundo (1848-1905)
Polític. Diputat del partit conservador des del 1872, fou ministre de governació (1885), de gràcia i justícia (1890) i d'hisenda (1899 i 1902) i president del consell de ministres (1903 i 1905). Al ministeri d'hisenda emprengué una política de sanejament financer després del desastre colonial del 1898, mitjançant la llei de pressuposts de 1889-1900, que preveia, entre altres mesures, la suspensió de l'amortització del deute públic i l'aplicació de l'impost d'utilitats. Del 1900 al 1909, malgrat les crítiques que suscità el seu projecte i els disturbis que provocà el Tancament de Caixes, els pressuposts generals es liquidaren amb superàvit.
Maura i Montaner, Antoni (1853-1925)
Polític. Fill d'un modest obrer del carrer de la Calatrava de Palma i germà de Gabriel, Bartomeu, Miquel i Francesc. Estudià a l'Institut Balear, i el 1868 anà a Madrid, on es llicencià en dret. La coneixença dels germans de Germán Gamazo, companys d'estudi, li permeté de treballar, a partir del 1872, en el despatx d'aquest (posteriorment treballà també per Álvarez Bugallal i per a Gallostra). El 1878 es casà amb Constancia Gamazo, germana petita de Germán, i el 1881 inicià la carrera política, en ésser elegit diputat liberal per Mallorca, gràcies al suport del govern liberal (en especial d'Alonso Martínez) i dels sectors conservadors i catòlics illencs (sobretot per «El Àncora», del seu germà Miquel). A partir d'aleshores anà obtenint, fins el 1923, continuadament, la representació de les Illes. A les corts, el seu llançament polític es produí en 1884-85, quan, vençudes ja les dificultats que durant molts anys tingué per a parlar correctament el castellà, endegà una sorollosa campanya favorable a la reorganització de la marina de guerra, tema que reprengué en 1891-92. Important dinamitzador de la dissidència gamacista, especialment en defensa del proteccionisme agrari, fou, d'altra banda, vicepresident del congrés de diputats el 1886 i president de la comissió de jurat el 1887. Ministre d'ultramar (desembre del 1892 — març del 1894), projectà una sèrie de reformes administratives per a Cuba i les Filipines que concedien una certa autonomia a aquelles colònies, per tal de contrarestar la insurrecció; però la protesta de les corts l'obligà a dimitir. Es palesà així, per primera vegada, la seva pretensió de renovació de la política tradicional de la Restauració mitjançant l'amalgama d'un ideari conservador amb un esperit reformista i realista. Fou després ministre de gràcia i justícia (desembre del 1894 — març del 1895). Quan morí Gamazo (novembre del 1901), ostentà el comandament dels gamacistes, que allunyà definitivament del partit liberal, i, després d'un breu pas pel ministeri de la governació (desembre del 1902 — juliol del 1903), des d'on permeté el triomf electoral dels republicans a les grans ciutats, signà la constitució de l'Institut de Reformes Socials i llançà el projecte de reforma de l'administració local; fou proclamat cap del partit conservador (novembre del 1903), i aleshores formà govern (desembre del 1903 — desembre del 1904). La seva actitud, arrogant, el distancià de la premsa madrilenya, i, alhora, l'intent d'atreure's el grup conservador del marquès de Pidal (afer Nozaleda) l'enfrontà amb l'opinió liberal. Tingué, tanmateix, un cert èxit per l'abril del 1904, amb l'organització de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (on Maura fou objecte d'un atemptat) i a Mallorca, viatge que pretenia de contrarestar l'allunyament del catalanisme de la monarquia. Finalment, una crisi fulminant d'origen palatí, que inicià un continuat enfrontament personal amb el monarca, l'obligà a dimitir. Durant el seu govern (gener del 1907 — octubre del 1909), aconseguí l'aprovació del famós projecte de reconstrucció naval (gener del 1908), però no pas la del de reforma de l'administració local, malgrat que la discussió d'aquest afavorí la divisió del moviment de Solidaritat Catalana. En recolzar, accentuant el seu conservadorisme, sobre el caciquisme electoral (a través del ministre de governació La Cierva) i en voler imposar una llei especial contra el terrorisme no pogué evitar l'extensió d'una creixent oposició republicana, que, després dels fets de la Setmana Tràgica, aconseguí l'ajuda dels liberals i el féu estar allunyat molts anys del poder. De fet, havia fracassat en l'intent, proclamat el 1901, de renovació del sistema polític de la Restauració («la revolución desde arriba»). Romangué posteriorment en un segon pla, puix que, malgrat que el 1913 hom li ratifiqués el comandament del partit conservador, l'ascensió de Dato dividí el partit i convertí el maurisme en una força política dissident, bé que important. En plena crisi política del règim, tornà en tres ocasions al poder, amb governs denominats «de concentració» (març-novembre del 1918, abril-juliol del 1919 i agost del 1921 — març del 1922). La seva política inicial d'ampli abast reformista se centrà aleshores a atreure cap a la monarquia la Lliga Regionalista; alhora, refermà la seva dependència respecte a La Cierva amb els seus mètodes electorals caciquils i la seva política repressiva. Finalment, malgrat haver acceptat la possibilitat de la presa del poder per part dels militars per l'agost del 1923, condemnà la Dictadura de Primo de Rivera i es pronuncià a favor d'una reforma constitucional. Morí a casa del seu amic el comte de Las Almenas. Fou president de l'Academia Española. Una part dels seus discursos fou recollida a Discursos conmemorativos (1941) i Treinta y cinco años de vida pública (1916).
Sánchez de Toca, Joaquín (1852-1942)
Polític castellà. Diputat del partit conservador des de l'any 1884 i senador vitalici (1889), fou batlle de Madrid (1896 i 1907) i ocupà diversos ministeris (1900-04) i la presidència del consell d'estat (1904) i la del senat (1913 i 1920). Cap del govern (1919), intentà una política social conciliadora, però fracassà i dimití. És autor de diverses obres.
Sánchez Guerra, José (1859-1935)
Periodista i polític. Diputat (1886), ministre de governació (1903-04) i de foment (1907-09) amb Maura, i novament de governació (1913-15, 1917) amb Dato. Afiliat al partit conservador, formà part de l'ala datista. Com a cap de govern (1922), destituí Martínez Anido en un intent de resoldre el problema del pistolerisme a Barcelona. Dirigí l'oposició conservadora a la Dictadura de Primo de Rivera i participà activament en la conspiració de València (1929). Com a dirigent del grup constitucional (format per liberals, conservadors i reformistes) es negà a abonar la monarquia (1930). El 1931, per encàrrec d'Alfons XIII, intentà debades de formar govern amb membres del Comitè Republicà empresonats. Dirigí "La Iberia" (1885), "La Revista de España" (1888) i "El Español" (1898). Publicà El pan de la emigración i Al servicio de la República.
Silvela y de Le Vielleuze, Francisco (1845-1905)
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz, constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.

Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz, constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
Presidents de govern 1898-1923.
Liberals.
Canalejas Méndez, José (1854-1912)
Advocat i polític liberal. Fill de l'enginyer José Canalejas y Casas. Es doctorà en dret i filosofia i lletres, i treballà en companyies ferroviàries. Exercí el periodisme polític des de la seva joventut, i més tard fundà i dirigí «El Heraldo de Madrid». Vinculat al partit republicà, passà al partit liberal seguint Cristino Martos. Diputat des del 1881, ocupà la sots-secretaria de la presidència del govern de Posada Herrera (1883) i els ministeris de foment, gràcia i justícia, finances i agricultura, en successius governs liberals, i fou elegit president del congrés dels diputats (1905-06). Canalejas representà, en el partit liberal, l'intent de renovació política del règim de la Restauració, que hauria pogut orientar-lo vers una monarquia burgesa i democràtica, oberta a l'esquerra liberal i progressiva. Com a president del consell de ministres (1910-12) inicià, en aquest sentit, una sèrie de reformes. S'enfrontà amb la qüestió religiosa proposant l'aplicació íntegra de la constitució del 1876 i de la llei d'associacions del 1887, en matèria de tolerància de cultes i de control dels ordes religiosos (l'anomenada ley del Candado, 1910), respectivament. Establí la reforma del servei militar, amb un sentit més igualitari, i suprimí l'impopular arbitri de consums. En el terreny social, tot i adoptar enèrgiques accions repressives (vagues del 1910 i el 1912), reconegué la necessitat de negociar amb els representants del moviment obrer i elaborà diverses lleis de protecció social sobre jornades màximes de treball, treball de la dona, contracte d'aprenentatge, etc. Intentà de reduir el paper polític de l'exèrcit. Amb l'oposició d'importants sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l'autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Dirigí les operacions colonials del Marroc, i tingué en compte el joc d'interessos econòmics internacionals. Fou assassinat a Madrid, essent president del consell de ministres, per l'anarquista Manuel Pardiñas. La seva mort accelerà la crisi definitiva del règim de la Restauració.
Figueroa y Torres, Álvaro de (1863-1950)
Polític castellà, més conegut pel nom de conde de Romanones. Advocat, fill d'una família aristocràtica de terratinents amb interessos en la mineria, s'incorporà al partit liberal, i des del 1888 fou diputat per Guadalajara, província on tenia les propietats agràries familiars. Fou nomenat comte de Romanones el 1893 i gran d'Espanya el 1911. Regidor i alcalde-president de l'ajuntament de Madrid, el 1901 rebé la cartera ministerial d'instrucció pública. En la lluita entre Moret i Montero Ríos per la successió de Sagasta, sostingué el primer, però, alhora, començà a constituir el seu propi grup, que dotà d'un òrgan d'expressió, el "Diario Universal" (1903). En 1905-06 exercí els ministeris de foment, gràcia i justícia i governació, des del darrer dels quals promulgà la llei de Jurisdiccions, acollida hostilment a Catalunya. Contribuí a l'ascens de Canalejas, que li confià la cartera d'instrucció pública, i el 1912 presidí el congrés. Assassinat Canalejas, la seva actitud condescendent davant la intervenció del rei en els afers polítics li valgué d'ésser nomenat cap del consell de ministres (1912-13); propugnà llavors una entesa amb França, considerant que amb la seva col·laboració seria possible de sotmetre la zona del Marroc atribuïda a Espanya. Novament ocupà la presidència del govern (desembre del 1915), però, incapaç de resoldre els conflictes socials suscitats per la Primera Guerra Mundial i durament atacat per la premsa conservadora a causa de la seva afecció als aliats, hagué de dimitir (abril del 1917). Fou ministre de justícia i d'instrucció en el "govern nacional" presidit per Maura, i ministre d'estat en el que, tot seguit, formà García Prieto. Primer ministre (desembre del 1918), dimití al cap de quatre mesos com a conseqüència de les reivindicacions catalanistes (estatut d'autonomia de Catalunya) i de l'agitació obrera (vaga de La Canadenca). Participà en el govern García Prieto de concentració liberal (1922) i , en caure la Dictadura de Primo de Rivera, cregué factible el retorn al constitucionalisme; formà part del govern Aznar, però, davant els resultats de les eleccions de l'abril del 1931, aconsellà al rei la renúncia al tron.
García Prieto, Manuel (1859-1938)
Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa; tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.

Polític, primer marquès d'Alhucemas (1911) i gran d'Espanya (1913). Membre del partit liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos (1906), de gràcia i justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d'estat en el de Canalejas (1910-12), i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el Marroc. A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic. Fou cap del govern el 1917 (d'abril a juny), però l'en feren caure les juntes militars de defensa; tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918. Ministre de governació en el govern de Maura i primer ministre el 1923, fou destituït pel general Primo de Rivera. El 1931 fou ministre de justícia del govern Aznar.
Montero Ríos, Eugenio (1832-1914)
Polític. Ministre de gràcia i justícia amb Prim (1870), i després dues vegades durant el breu regnat d'Amadeu I, redactà la renúncia del rei (1873). Es retirà de la política; durant aquest temps es convertí en advocat famós i en cacic de la seva terra nadiua. Contribuí a la fundació de la Institución Libre de Enseñanza. Després de militar en el partit republicà i a les files monàrquiques, el 1884 entrà en el Partido Liberal de Sagasta i fou ministre de foment i de gràcia i justícia (1892). El 1898 era president del senat i hagué de presidir la missió que negocià el tractat de París (1898). Fou uns quants mesos president del consell de ministres (1905), quan es produïren els incidents del "Cu-cut!" i, malgrat la seva hostilitat al catalanisme, fou partidari d'un càstig als militars, per la qual cosa fou destituït pel rei. President del senat (1911-13), s'oposà al projecte de la Mancomunitat de Catalunya.
Moret y Prendergast, Segismundo (1838-1913)
Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909. Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909. Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909. Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909. Polític. Elegit diputat, col·laborà en la redacció de la Constitució del 1869. Participà en el gabinet presidit per Prim (1870) i en el primer govern d'Amadeu I (1871). El 1882 ingressà a Izquierda Dinástica, i el 1883 fou nomenat ministre de la governació. Des del 1885 formà part del Partido Liberal, on col·laborà amb Sagasta (del 1886 al 1902 fou sis vegades ministre). En morir aquest (1903), no aconseguí la direcció del partit. Després de la dimissió d'E.Montero Ríos, a causa de l'incident del "Cu-cut!", ocupà la presidència del govern (1905-06) i féu aprovar la llei de Jurisdiccions per satisfer els militars descontents. L'oposició a la llei de tots els sectors polítics catalans determinà el seu ajut de sotamà a Lerroux. Ocupà breument la presidència del govern pel novembre del 1906 i el 1909.
Sagasta, Práxedes Mateo (1827-1903)
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d'exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any 1863 adquirí i dirigí el diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d'on passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat amb Prim, esdevingué una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la candidatura d'Amadeu de Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any següent. Ministre en dues ocasions més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup constitucional, que, refós en l'assemblea del 1880, rebé el nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal. President del Consell des del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d'afrontar la guerra amb els EUA i la liquidació de l'imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de ministres per darrera vegada.
Presidents de govern 1898-1923.
Militars.
García de Polavieja y del Castillo, Camilo (1838-1914)
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba, reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán Cortés (1909).

Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba, reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán Cortés (1909).
López Domínguez, José (1829-1911)
Militar andalús. Era nebot del general Serrano. Es distingí en la revolució progressista del 1854. Anà com a observador a la guerra de Crimea (1855). Lluità a Àfrica (1859-60), i el 1868 es posà al costat del seu oncle en la Revolució de Setembre. Atacà els cantonalistes de Cartagena (1873-74) i els carlins a Catalunya, on ocupà Puigcerdà, i fou efímer capità general del Principat. Pel fet d'haver trigat a reconèixer AlfonsII, fou apartat de l'exèrcit; però, rehabilitat, fou ministre de la guerra (1883). Amb Romero Robledo fundà el Partido Reformista (1887), de curta vida. Fou novament ministre de la guerra (1892-95) i cap del govern (1906). Publicà Cartagena. Memorias y comentarios sobre el sitio... (1877).
La dictadura de Primo de Rivera
(1923-1930).
Primo de Rivera y Orbaneja, Miguel (1870-1930)
Militar i polític andalús. Segon marquès d'Estella, pertanyia a una família de militars que es distingí durant el s XIX, principalment el seu pare, Fernando Primo de Rivera y Sobremonte, capità general de Castella la Nova i de Filipines, un dels caps militars de les forces del govern durant la tercera guerra Carlina, i el seu avi José Primo de Rivera, que participà en les guerres contra Napoleó i en la primera guerra Carlina, amb els cristins. Ingressà a l'exèrcit el 1884 i prengué part en les guerres de Cuba i de les Filipines. El 1902 es casà amb Casilda Sáenz de Heredia, de la qual enviduà el 1908 i de la qual tingué sis fills, entre ells José Antonio Primo de Rivera. Coronel (1908), tinent general (1919), prengué part en les operacions del Marroc. Capità general de Madrid, fou destituït perquè es manifestà partidari d'abandonar el Marroc. El 1922 fou nomenat capità general de Catalunya. La desfeta de les forces de la comandància de Melilla a Annual (21 de juliol de 1921) i la situació política general determinaren el predomini del corrent intervencionista dins l'exèrcit i, pel juny del 1923, Primo de Rivera assistí a una reunió de caps militars convocada a Madrid per tal d'examinar la conveniència d'un cop d'estat. Aquest fou decidit i hom n'oferí la direcció al general Francisco Aguilera. Un incident d'aquest amb el polític Sánchez Guerra, que el bufetejà, féu que Aguilera fos descartat, i Primo de Rivera prengué la direcció de la conspiració, per pròpia iniciativa, i es rebel·là per tal de salvar el país "dels professionals de la política", el 13 de setembre de 1923. El dia abans havia signat un manifest adreçat al país. El govern dimití el dia 14 i Alfons XIII cridà a Madrid el general rebel. Aquest hi arribà el 15 i nomenà un Directori militar amb el qual començà la Dictadura de Primo de Rivera. La descomposició del règim, molt constant, sobretot a Catalunya, el dugué a un intent d'assegurar-ne la successió, que no fou ben rebut pel rei i que motivà la dimissió de tres ministres, entre ells Calvo Sotelo i el comte de Guadalhorce. El 26 de gener de 1930, per tal de refermar-se en el poder, demanà als capitans generals que li ratifiquessin la confiança. La consulta fou negativa i el 28 de gener Primo de Rivera dimití i publicà la darrera de les seves famoses i pintoresques notes, aquesta de comiat. El 12 de febrer es traslladà a París, on morí sobtadament un mes més tard. Fou un home simplista, impulsiu i extrovertit, sense cap preparació ni aptitud polítiques, per al qual els mals del país procedien del separatisme, dels polítics i dels intel·lectuals polititzats.
Presidents de govern
1930-1931.
Berenguer y Fusté, Dámaso (1873-1953)
Militar castellà, d'origen alacantí. Fou ministre de la guerra en el govern Romanones (1918). Nomenat més tard alt comissari al Marroc, hom el considerà un dels responsables del desastre d'Annual (1921) i fou separat de l'exèrcit. Amnistiat el 1927, el 1930 el rei Alfons XIII li encarregà de formar govern, amb la missió de restaurar el règim constitucional, però dimití l'any següent i passà a ocupar el ministeri de la guerra en el nou govern presidit per Juan Bautista Aznar. Durant la república fou processat per les responsabilitats contretes per la dura repressió de l'aixecament de Jaca, i fou condemnat. El 1934 es retirà de la política. Publicà De la Dictadura a la República (1946).
Aznar Cabanas, Juan Bautista (1860-1933)
Almirall i polític castellà. Cap de l'esquadra del Marroc el 1921, fou ministre de marina en el govern de Manuel García Prieto, marquès d'Alhucemas (1922-23). Col·laborador de la Dictadura, presidí el darrer govern de la monarquia amb la promesa d'unes eleccions sinceres, començant amb les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que donaren pas a la Segona República Espanyola.
Altres polítics. Alba Bonifaz, Santiago (1872-1949)
Polític castellà. Fou secretari general de la Unión Nacional i ingressà després al Partido Liberal de Moret. Ministre de finances del govern Romanones (1916), presentà a les corts un projecte financer que trobà l'oposició de la burgesia industrial catalana per tal com exigia una tributació especial per beneficis extraordinaris de guerra. El 1918 fundà la Izquierda Liberal monàrquica i s'enfrontà amb Cambó dins el govern Maura. Exiliat a París durant la Dictadura (1923-30), tornà i rebutjà l'oferiment d'Alfons XIII de substituir el general Berenguer. Proclamada la República, s'afilià al Partit Republicà Radical de Lerroux i presidí les corts durant el bienni 1933-34. Emigrà a l'estranger abans del 1936 i a partir del 1945 residí a la Península en diverses ocasions.
Cierva y Peñafiel, Juan de la (1864-1938)
Polític conservador. El 1907 com a ministre de governació al govern Maura (i figura ja significada del caciquisme electoral a Múrcia) es destacà per les seves manipulacions en les eleccions, que donaren la majoria al govern. La seva intervenció en la repressió dels fets de la Setmana Tràgica (juliol del 1909) fou durament criticada i el govern Maura caigué immediatament. El 1917, i gràcies a la confiança de l'exèrcit, esdevingué ministre de la guerra en el govern de coalició de García Prieto. Donà satisfacció a les exigències professionals dels oficials de les juntes de defensa; però, contràriament, dissolgué les juntes dels sergents (1918) i reprimí amb severitat les aspiracions sindicals dels funcionaris. Encara fou ministre de finances (1919), de foment (1921) i de guerra (1921-22). En el darrer govern de la monarquia tingué la cartera de foment, i en triomfar la República (1931) en les eleccions del 12 d'abril, fou partidari d'encapçalar un gabinet de resistència monàrquica que el mateix Alfons XIII rebutjà. Anà aleshores a França. Durant la guerra civil de 1936-39 es refugià a la legació de Noruega, on morí.
Guerra del Río, Rafael (1885-1955)
Polític. Arribà a Barcelona el 1904, després d'haver militat en el partit republicà federal i d'haver dirigit a Las Palmas «El Galeoto». Estudià dret, s'uní al lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals («los Jóvenes Bárbaros») i redactor de «La Rebeldía». Tingué una actuació destacada en la preparació de la Setmana Tràgica (1909), però aconseguí d'alliberar-se d'acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els processaments per aquells fets. Resultà elegit diputat provincial de Barcelona (1910-15), fundà i dirigí «Revolución» (1915), nou òrgan de les joventuts del seu partit, i aconseguí per a aquest importants ajudes econòmiques. Posteriorment fou diputat a les corts de la Segona República, cap de la minoria parlamentària d'aquestes i ministre d'obres públiques en diferents governs radicals (setembre del 1933 - octubre del 1934; abril-maig del 1935). Diputat a corts pel Front Popular (1936), romangué lleial a la República durant la guerra civil. Visqué exiliat a França del 1939 al 1946.

Polític. Arribà a Barcelona el 1904, després d'haver militat en el partit republicà federal i d'haver dirigit a Las Palmas «El Galeoto». Estudià dret, s'uní al lerrouxisme antisolidari i aviat fou un dels caps de les Joventuts Republicanes Radicals («los Jóvenes Bárbaros») i redactor de «La Rebeldía». Tingué una actuació destacada en la preparació de la Setmana Tràgica (1909), però aconseguí d'alliberar-se d'acusacions importants i fou un dels advocats defensors dels radicals implicats en els processaments per aquells fets. Resultà elegit diputat provincial de Barcelona (1910-15), fundà i dirigí «Revolución» (1915), nou òrgan de les joventuts del seu partit, i aconseguí per a aquest importants ajudes econòmiques. Posteriorment fou diputat a les corts de la Segona República, cap de la minoria parlamentària d'aquestes i ministre d'obres públiques en diferents governs radicals (setembre del 1933 - octubre del 1934; abril-maig del 1935). Diputat a corts pel Front Popular (1936), romangué lleial a la República durant la guerra civil. Visqué exiliat a França del 1939 al 1946.
Regenera-
cionistes.
Costa y Martínez, Joaquín (1846-1911)
Escriptor i polític. El 1852 es traslladà a Graus, on assistí a l'escola i féu de pagès, fins que a 17 anys se n'anà a Osca, on treballà com a criat i en altres oficis, tot continuant els estudis. El 1870 inicià estudis universitaris a Madrid, i, en 1872-75, es llicencià i es doctorà en dret i filosofia i lletres. Fins en aquest moment la seva vida havia estat una lluita constant contra la pobresa, la malaltia i la manca de suport afectiu. Havia estat molt influït pel krausisme, i després també ho fou per l'historicisme alemany, mentre que políticament es declarava «republicà federalista de bona fe», i religiosament havia esdevingut un racionalista cristià, enemic obert del neocatolicisme. Encara no havia acabat els estudis que inicià una sèrie d'oposicions acadèmiques, que fracassaren per motius polítics i ideològics, bé que aconseguí un lloc com a supernumerari (1874) i d'oficial lletrat d'hisenda (1875); més tard exercí d'advocat (1881) i obtingué una notaria (1889). La seva activitat intel·lectual se centrà aleshores fonamentalment en qüestions de dret polític (La vida del derecho, 1876; Derecho consuetudinario del Alto Aragón, 1880; Teoría del hecho jurídico individual y social, 1880; Introducción a un tratado de política, 1881; Estudios jurídicos y políticos, 1884), en les quals distingeix llibertat civil de llibertat política, i fonamenta aquesta en la primera, alhora que basa el dret no pas en la llei, sinó en la pràctica humana històrica i comunitària. La seva actuació pública es manifestà en el terreny colonial (l'africanisme defensat des de la seva «Revista de geografía comercial», 1885), en el de l'advocacia (afer de La Solana, on defensà la propietat col·lectiva de la terra), com a professor (des del 1880 a la Institución Libre de Enseñanza i des del 1887 a l'Academia de Jurisprudencia) i com a membre d'institucions político-culturals (Academia de la Historia, Academia de Ciencias Morales y Políticas i Ateneo de Madrid). Mentrestant havia nascut la seva filla María del Pilar Antígono (1883), haguda amb la vídua del seu amic Teodoro Bergnes, Elisa; per raons força obscures no s'hi casà mai i solament n'adoptà la filla. Des del 1891 inicià una activitat que el conduí al primer pla de la política espanyola: fundà la Liga de Contribuyentes de Ribagorza, que el 1892 es transformà en Cámara Agrícola del Alto Aragón. Amb aquesta plataforma es presentà a les eleccions municipals de Graus (1893) i a les de diputat per Barbastre (1896), però hi fou derrotat. El 1898, en el moment brillant del regeneracionisme, féu una crida per a la constitució d'un partit que s'oposés al sistema de la Restauració; un moviment paral·lel, però molt més tímid i «corporatiu», havia estat iniciat per Basilio Paraíso (després s'hi afegí Santiago Alba); ambdós es posaren en contacte (assemblees del 1898 i del 1899 a Saragossa) i crearen, primerament, una Liga Nacional de productores (1899) i, finalment, la Unión Nacional (1900), bé que hi prevalgué la línia reformista, la qual cosa impel·lí Costa a abandonar la formació i a passar-se a la Unión Republicana (1903). Fou elegit diputat (1904), però no arribà a actuar al parlament. Desenganyat del nou grup i de les intrigues internes (sobretot de Lerroux), es retirà a Graus (per això hom l'anomena el lleó de Graus) i, vers el 1906, trencà les relacions amb els grups polítics, bé que anà a Madrid (1908) per protestar contra el projecte de llei per a la repressió del terrorisme. En aquesta lluita política i en les seves obres de maduresa (Colectivismo agrario en España, 1895; El problema de la ignorancia del derecho, 1901; Oligarquía y caciquismo como la actual forma de gobierno de España, 1901-02) es perfila l'evolució del seu pensament. Partint de la seva teoria inicial, arribà a una total oposició al liberalisme doctrinari de la Restauració, al qual oposà la doctrina del selfgovernment, basat en la democràcia federal, que pressuposava una reforma agrària de tipus col·lectivista. Per a realitzar aquest desideràtum es basà en les «classes neutres» (petita burgesia i petits camperols) i considerà la possibilitat d'un període de transició consistent en una dictadura o en un règim presidencialista. Durant la darrera etapa de la seva vida abandonà la idea de la necessitat d'un «cirurgià de ferro» i decidí que les revolucions es fan de baix o no es fan.
Republicans. Álvarez, Melquíades (1864-1936)
Polític. Començà la seva actuació parlamentària com a republicà oposant-se al govern Maura (1902-03). El 1912 fundà el Partido Reformista que s'havia de manifestar per l'accidentalitat de les formes de govern, i entrà així en el joc de les forces monàrquiques. Amb tot, participà en l'assemblea de parlamentaris i mantingué relacions amb el comitè de la vaga general del 1917. Presidí el congrés en 1922-23 i s'oposà al cop d'estat de Primo de Rivera. Instaurada la república, convertí el seu grup en partit liberal-demòcrata. Diputat el 1933, prestà suport a la política del bloc de dretes i a la repressió dels fets del 1934. Empresonat a Madrid al juliol del 1936, fou mort durant els esdeveniments del mes següent.
Blasco i Ibáñez, Vicent (1867-1928)
Escriptor i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i col·laborà en l'almanac "Lo Rat-Penat" amb un parell de narracions en català (La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart; després de la mort d'aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de Teodor Llorente. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y tradiciones, que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a una temàtica historicista. Incorporat ben d'hora a la política republicana de Pi i Margall, desplegà una gran activitat d'orador i de periodista, que continuà enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d'una Historia de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República!, aparegudes el 1892, que s'insereixen en la seva línia d'agitador demòcrata i anticlerical. El 1894 fundà el diari "El Pueblo", a València, en el qual començà a publicar la novel·la Arroz y tartana. Un curt exili forçós a París, el 1890, l'havia posat en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió, sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte, la part més sòlida de la seva obra. Mentrestant, la seva acció política assolia una considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i des de les planes d'"El Pueblo" menava una incessant campanya d'atacs als governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili (1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme. Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué d'enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà incidents d'extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. A Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social, situades en diferents punts de la Península Ibèrica on la problemàtica sòcio-econòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús, capitalisme basc, etc). El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a l'Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913. La Primera Guerra Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor, 1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc). Resident a França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica, però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926; En busca del Gran Khan, 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca de divulgació cultural entre les capes populars.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento.
Salmerón y Alonso, Nicolás (1830-1908)
Polític republicà. Deixeble de Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del Partit Democràtic, fou diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a les Corts. Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou president del congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà un govern de tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista, la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el 6 de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit Republicà Progressista i fundà el Partido Republicano Centralista (1887), de tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble, puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del 1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix, la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
Socialistes. Iglesias Posse, Pablo (1850-1925)
Polític i dirigent socialista gallec. De família molt pobra i orfe de pare, aprengué a l'hospici de Madrid l'ofici d'impressor (1860-62). El 1870 s'afilià a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, de la qual fou expulsat, al cap de dos anys, amb Paul Lafargue. Pel juliol del 1872 fou nomenat secretari de la Nueva Federación Madrileña, formada per dissidents de l'AIT, de tendència marxista. Pel maig del 1874 era president de l'Asociación General del Arte de Imprimir, i pel maig del 1879 fundà, amb vint-i-tres companys, a Madrid i clandestinament, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). D'ençà d'aleshores fou protagonista principal de la història d'aquest partit: informà davant la Comissió de Reformes Socials (1883-84), contribuí a la fundació del diari «El Socialista» (març del 1866) i a la de la Unió General de Treballadors (UGT) (agost del 1888 a Barcelona), etc. Des del 1889 intervingué en els congressos de la Segona Internacional, on denuncià la inexistència d'una política social en l'Espanya de la Restauració canovista i l'acció d'Espanya a ultramar de primer i al Marroc després. Elegit regidor de l'ajuntament de Madrid (1905) i diputat a corts, també per Madrid (1910), fou un defensor tenaç del interessos del proletariat. El seu estat de salut, però, condicionà i limità les seves activitats polítiques, bé que el 1917 assistí com a delegat del PSOE a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. S'oposà a les condicions que exigia la Tercera Internacional, cosa que comportà l'escissió dels comunistes i la fundació del Partido Comunista de España (1921). La seva mort en plena Dictadura, sense deixar cap successor directe, tingué serioses repercussions en la política del PSOE i en l'espanyola. Casat (1893) amb la valenciana Empar Melià, Iglesias (auster, infatigable en el treball, exigent amb ell mateix i amb els altres i totalment lliurat a la seva tasca política) ha estat un model de líder obrer responsable i ple d'autoritat. Atacà sovint els republicans per burgesos, i d'una manera particular Lerroux, que considerava un demagog i un polític corromput, i també els anarquistes, per llur irresponsabilitat.
Anarquistes Pardiñas, Manuel (1880-1912)
Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França (1901) i després a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a Espanya, el 12 de novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se suïcidà després.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
Dirigents obrers. Seguí i Rubinat, Salvador (1886-1923)
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor. Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904, arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència. Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica, però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants (juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre. En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març). Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
Catalanistes. Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran, que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera, continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra.

Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Presidents de la Mancomunitat de Catalunya. Prat de la Riba i Sarrà, Enric (1870-1917)
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid (1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El 1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic, històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres (1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del Penedès. El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política cabdal. Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del 1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907), el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909) i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916). El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i, principalment, en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder, Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives regionals, el feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació Pedagògica, redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.

Puig i Cadafalch, Josep (1867-1956)
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les formes d'arquitectura popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l'arquitectura flamenca, la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la façana, cosa que també féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el 1905, tot a Barcelona. L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d'estil divers com la Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de maó i formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys. Profund coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L'architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París (1921) i Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després d'haver dirigit la secció d'escoles especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a "La Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia collaborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d'Agricultura). Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Sala i Argemí, Alfons (1863-1945)
Polític i industrial. Es llicencià en dret a Barcelona. Ben jove s'inicià en la política i fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic (1888-93). Cacic i patrici alhora, a la darreria del s XIX convertí Terrassa en un feu on sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Adoptà després l'etiqueta de monàrquic independent i aglutinà un nucli d'addictes i d'electors conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d'esquerra i també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà Josep Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat tot, fou reelegit com a diputat a corts. Amic personal d'Alfons XIII, fundà la Unión Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l'Assemblea de Parlamentaris, combaté l'autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera, el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador i per això dimití. Fou un defensor del proteccionisme a les corts, en contra de l'opinió del seu partit Liberal i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa. Fou nomenat senador vitalici (1923) i rebé el títol de comte d'Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats salistes.
Basquistes. Arana Goiri, Sabino de (1865-1903)
Polític basc, fundador del nacionalisme basc. Pertanyia a una família benestant i de tradició carlina; el seu pare, armador, que fou alcalde d'Abando i representant d'aquesta població a les Juntes de Guernica, participà activament en la preparació de l'aixecament (1872) del pretendent Carles VII. Sabino de Arana s'inicià en les idees nacionalistes el 1882, influït pel seu germà Lluís. En 1883-88 estudià a Barcelona part de la carrera de dret; l'elecció de Barcelona (el País Basc no tenia universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d'afinitat amb el moviment catalanista. En retornar a Bilbao, es presentà, en oposició amb Miguel de Unamuno i Resurrección M. de Azkue, per a la càtedra de llengua basca acabada de crear a l'Institut de Bilbao, que fou concedida al darrer dels citats. Des d'aleshores es dedicà plenament a definir i propagar el nacionalisme basc, al qual donà el seus primers fonaments teòrics, que resumí en el lema Jaungoikua eta Lagizarra ('Déu i Llei vella'), tot unint la tesi de la independència per a Bascònia amb una rígida confessionalitat religiosa i amb una posició de marcat caràcter burgès enfront del problema social. El seu proselitisme es projectà en el llibre Bizkaya por su independencia (1892), el seu escrit polític fonamental, i en diverses publicacions periòdiques ("Bizkaitarra", "Baserritarra", "Euzkadi", "La Patria"), així com en treballs de revaloració de la cultura autòctona, sobretot lingüístics: Gramática elemental del euzkera bizkaino (1888, incompleta), Lecciones de ortografía del euzkera bizkaino (1896), obra que establí el sistema ortogràfic que ha prevalgut en part en la literatura basca de la zona peninsular. El 1900 es casà amb Nicolasa de Atxikallende Iturri. En 1895-96 i el 1902 fou empresonat per motius polítics.
Galleguistes. Castelao, Alfonso Rodríguez (1886-1950)
Polític, escriptor i dibuixant gallec. Estudià medicina a Santiago. Des del 1909 treballà com a caricaturista a la premsa gallega i excel·lí pel contingut crític i social dels dibuixos, recollits parcialment a Cincoenta homes por dez reás (1931) i a Cousas da vida (1961, 1962). En contacte amb Vicente Risco, Otero Pedrayo i altres intel·lectuals, fundà la revista «Nos», que orientà la vida política i cultural de Galícia entre el 1920 i el 1936. Des del dibuix, evolucionà cap a la literatura. A Cousas (1926, 1929) els dibuixos són acompanyats amb proses humorístiques sobre els problemes de la Galícia camperola. Ja abans, amb la narració breu Un ollo de vidro (1920), s'havia revelat com el millor prosista gallec del seu temps. El 1932 a les corts constituents de la República pronuncià un discurs en defensa de la llengua gallega, que tingué una gran repercussió. El 1933 fou rebut, amb Otero Pedrayo, a Barcelona pel govern de la Generalitat. El 1934 fou exiliat a Badajoz pel govern Lerroux, i publicà el recull de contes Retrincos i la novel·la Os dous de sempre. Diputat durant el Front Popular, contribuí a l'èxit del plebiscit de l'estatut gallec (28 de juny de 1936). La guerra civil el sorprengué a Madrid. Publicà Galicia mártir (1937), Atila en Galicia (1937) i Milicianos (1938). Féu conferències i exposà la seva obra a l'URSS, Cuba i els EUA. El 1940 s'instal·là a Buenos Aires, on estrenà l'obra teatral Os vells non deben de namorarse (1941), farsa expressionista i popular per a la qual dissenyà decoracions, figurins i màscares. El 1944 publicà el seu assaig polític Sempre en Galiza, i el 1945 fundà la revista Galeuzca, amb un grup d'exiliats bascs i catalans. El 1946 fou nomenat ministre del govern de la República a l'exili i residí a París.
Risco, Vicente (1883-1963)
Escriptor gallec. En la seva evolució presenta una primera etapa, cosmopolita, d'expressió castellana —fundà la revista «La Centuria» (1917-18), des d'on combaté l'ús literari del gallec—, on mostra una actitud que ell mateix qualificaria d'inadaptada i que coincideix amb el dandisme de fi de segle. El 1919 s'incorporà a la cultura gallega —descriu el procés de l'assaig Nos, os inadaptados (1933)—. Fundà amb Castelao la revista "Nos", decisiva en la vida intel·lectual de Galícia des del 1920 fins al 1936. Publicà la Teoria de Nacionalismo galego (1920) i parallelament, en castellà, El problema político de Galicia (1930), emmarcat en el nacionalisme burgès de la primera postguerra mundial. És un dels creadors de la prosa narrativa gallega: Do caso que lle aconteceu ao Doutor Albeiros (1919), A Coutada (1926), O porco de pé (1928). Conreà també l'assaig i el teatre. Però l'obra cabdal pertany al terreny de l'antropologia cultural, i els seus nombrosíssims estudis sobre Galícia es troben en Etnografia: cultura espiritual, volum I de la História da Galiza (1962). Orientador ideològic del galleguisme, no acceptà la vinculació del Partit Galleguista al Front Popular (1936) i es retirà de la política i àdhuc del conreu literari del gallec. De la seva obra castellana de postguerra es destaca la novel·la La puerta de paja (1953).
Andalusistes. Infante, Blas (1885-1936)
Polític, advocat i escriptor, líder del regionalisme andaluz. Va néixer a Casares (Màlaga) i va estudiar la carrera de dret. En el context de l'auge dels movimients regionalistes de finals del segle XIX, es va convertir en la figura més destacada de l'andalusisme, centrant la seva anàlisi en les deficiències estructurals de la seva regió. Acabada la dictadura de Primo de Rivera, fou president de la Junta Liberalista Andaluza, decisiva per a l'elaboració de l'avantprojecte d'autonomía d'Andalusia el 1933. Començades ja les gestions per a l'elaboració de l'estatut definitiu, va ser afusellat als afores de Madrid per les tropes franquistes el juliol de 1936, als inicis de la Guerra Civil. És considerat el pare de la pàtria andalusa. Fou autor de El ideal andaluz, La dictadura pedagógica i La verdad sobre el complot de Tablada y El Estado Libre de Andalucía.
Militars. Fernández y Silvestre, Manuel (1871-1921)
Militar. Lluità a Cuba (1895-98), i passà al Marroc, on participà en el desembarcament de Casablanca (1908), l'ocupació de Larraix (1911) i les campanyes del 1912 al 1914. Ascendit a general (1913) i a ajudant de camp del rei Alfons XIII (1915), intentà (1920), sota ordres directes del rei i sense consentiment del seu superior, el general Berenguer, una penetració a l'interior del Marroc. Abd el-Krim desencadenà l'atac que donà lloc al desastre d'Annual (1921).
Martínez Anido, Severiano (1862-1938)
Militar. De l'arma d'infanteria, ascendí a general després de lluitar al Marroc. Governador militar de Barcelona a partir del 1917, assolí una gran notorietat quan passà al govern civil (1920-22). Dictà la deportació dels principals dirigents sindicalistes a Maó (1920), i, juntament amb el cap de policia Arlegui, afavorí l'acció de bandes de pistolers i dels sindicats lliures contra la CNT. Primo de Rivera el nomenà, successivament, director general de seguretat i ministre de la governació. Exiliat a França el 1931, no tornà a Espanya fins pel juliol del 1936 per a unir-se a l'aixecament militar. El 1938 ocupà la cartera d'ordre públic en el primer govern de Franco, després d'haver estat, des de l'octubre del 1937, cap de seguretat interior.
Millán Astray, José (1879-1954)
Militar. General des del 1932, després d'estudiar a Algèria l'organització de la legió estrangera francesa, el 1920 fundà el Tercio de Extranjeros (legió espanyola). Ferit diverses vegades al Marroc, presidí el cos de mutilats de guerra. L'any 1936 s'adherí a l'alçament de Franco i protagonitzà un cèlebre incident amb Unamuno.
Setmana Tràgica. Ferrer i Guàrdia, Francesc (1859-1909)
Pedagog i pensador. Empleat ferroviari, republicà i afiliat a la francmaçoneria des del 1883, s'exilià a París el 1885, i hi feia classes particulars de castellà; hi romangué fins el 1901, i establí contacte amb els progressistes de Ruiz Zorrilla i amb la francmaçoneria francesa (dins la qual aconseguí el grau 31). Acabat tumultuosament el seu primer matrimoni amb Teresa Sanmartí, catòlica, el 1899 s'uní amb una professora racionalista francesa, Léopoldine Bonnard. De nou a Barcelona, influït sobretot per les teories educatives de Paul Robin, el 1901 creà l'Escola Moderna (gràcies a l'herència rebuda de Jeanne Ernestine Meunié) i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment adreçat als obrers i independent de l'estat. Les seves bones relacions amb Lerroux li permeteren d'exercir una certa direcció sobre les escoles populars creades pels centres republicans lerrouxistes. D'altra banda, mantingué estrets contactes amb alguns nuclis anarquistes (especialment amb Anselmo Lorenzo i V. Moreno), subvencionà el periòdic «La Huelga General» (1901-03) i contribuí, mitjançant la seva editorial (creada juntament amb l'Escola Moderna), a difondre uns primers texts del sindicalisme revolucionari francès. La seva escola, dirigida per Soledat Vilafranca, amb la qual s'uní el 1904, experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat quan, el 1905, Mateu Morral, un empleat de la seva editorial, atemptà contra AlfonsXIII. Acusat Ferrer i Guàrdia d'ésser-ne l'inductor, fou processat, però a la fi fou absolt, per manca de proves (1906-07). Aquest cas fou utilitzat pels elements conservadors del país per a condemnar violentament l'ensenyament laic i, alhora, a l'estranger, per a desencadenar una campanya de defensa, que li donà notorietat. A partir del 1907, residint a Brussel·les i a París, creà la revista «L'École Renovée» (1908-09) i organitzà la Lliga Internacional per a l'Educació Racionalista dels Infants. Així mateix subvencionà el Centre d'Estudis Socials de Barcelona, anarquista, i "Solidaridad Obrera"; pensava que calia la col·laboració dels obrers per a promoure una revolució política contra la monarquia. Posteriorment, de nou a Barcelona, volgué influir durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica perquè els republicans radicals assumissin la direcció de la revolta. No ho aconseguí, i, detingut, fou condemnat sense proves com a principal inductor a Barcelona (9 d'octubre de 1909); fou afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909. El seu procés i la seva mort desencadenaren una extensa campanya europea, amb participació de forces obreres i republicanes laiques, que determinà la caiguda de Maura com a cap del govern espanyol (octubre del 1909). Considerat un màrtir europeu de l'educació laica, hom li construí un monument a Brussel·les. El 1911 hom en publicà el recull d'escrits La Escuela Moderna: Póstuma explicación y alcance de la enseñanza racional.
Guerra del Marroc. Abd el-Krim, Mohamed ibn (1882-1963)
Caid de la cabila dels Beni Uryagel. Fou cadi de Melilla i estigué al servei del govern espanyol fins el 1921, any en què es revoltà i predicà la guerra santa. Després de la victòria d'Annual (1921) es convertí en el cap de la insurrecció del Marroc. El 1925 atacà el territori francès; llavors els governs d'Espanya i de França acordaren una acció conjunta, iniciada amb el desembarcament d' Alhucemas. Però Abd el-Krim resistí encara fins a l'any següent; el 22 de maig de 1926 es lliurà als francesos i fou deportat a l'illa de la Reunió, on restà fins al 1947; el govern francès li concedí la llibertat i l'autoritzà a residir a la costa de Provença, però en el viatge de tornada a França s'escapà i es refugià a Egipte, des d'on continuà la lluita i presidí el Comitè per a l'alliberament d'Àfrica del Nord.
Caiguda de la monarquia. Galán, Fermín (1899-1930)
Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es rebel·là contra la Dictadura de Primo de Rivera i fou degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional Revolucionari; destinat a Jaca, el 12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república; fracassat el moviment, fou afusellat.
García Hernández, Ángel (1900-1930)
Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en l'aixecament republicà del 12 de desembre de 1930. Fracassada la revolta i fet presoner, després d'un consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14 de desembre).
Altres personatges. Unamuno y Jugo, Miguel de (1864-1936)
Escriptor i professor universitari basc. Estudià el batxillerat a la seva vila nadiua i filosofia i lletres a Madrid. Preparà diverses oposicions i finalment guanyà la càtedra de grec a la universitat de Salamanca (1891), d'on fou rector molts anys. Visità Barcelona ja el 1889 amb motiu de l'Exposició Universal. Aviat col·laborà en diversos diaris castellans barcelonins i en alguna revista àcrata, com "Ciencia Social". Féu amistat sobretot amb Pere Coromines i Jaume Brossa i després amb Joan Maragall. Inconformista i debel·lador de persones, institucions i règims, fou confinat a Fuerteventura (1924) per la Dictadura de Primo de Rivera. Al cap d'uns quants mesos un veler d'uns amics el traslladà a França, i s'instal·là a París i Hendaia. El 1931 tornà a Salamanca com a catedràtic de llengua castellana. Iniciada la guerra civil, fou favorable a l'alçament militar, però, en adonar-se del parany franquista, s'enfrontà públicament a la universitat salmantina amb el general Millán Astray ("Venceréis, pero no convenceréis"). Sortí protegit, i es reclogué a casa seva, on morí el darrer dia de l'any. Membre destacat de la Generació del 98, influent fins molt ençà de la postguerra, tenia una concepció molt pròpia del món i d'Espanya, de la filosofia i de la literatura i un afany insaciable d'immortalitat i de perdurar en la consciència dels lectors. Malgrat que escriví que cap castellanoparlant culte no podia desconèixer el català escrit i que dedicà poemes a temes catalans i s'hi referí en articles, crítiques de llibres (sobre Rusiñol, Narcís Oller, Maragall, Xènius i Pous i Pagès) i obres de viatge, considerà que Barcelona era una ciudad fachendosa, que als catalans els ahogaba la estética, que calia catalanizar España (fórmula subtil de descatalanitzar Catalunya) i, mentre es discutia l'Estatut a les Corts (1931), en un extens discurs proclamà l'hegemonia del castellà i la més o menys llunyana mort de les altres llengües peninsulars i ressuscità el símil despectiu de l'espingarda, referint-se al català, que ja havien combatut des del 1906 Xènius, Josep Carner i Miquel dels Sants Oliver. Excel·lí com a novel·lista, i a les novel·les reflecteix la seva visió angoixada de la vida, les seves obsessions i perplexitats. Cal remarcar Paz en la guerra (1897), record de la guerra carlina, Amor y pedagogía (1902), els contes El espejo de la muerte (1913), Niebla (1914), en part obra autobiogràfica, Abel Sánchez (1917), història d'un fratricidi, Tres novelas ejemplares (1920), La tía Tula (1921), perfil d'un caràcter, i San Manuel Bueno, mártir (1931). El seu èmfasi en l'exploració de l'ànima humana contrasta amb la poca importància donada als elements descriptius. Els seus assaigs personals, polèmics o extemporanis, escrits, com tota la seva obra, en un estil original i voluntat literària, es refereixen a l'actualitat o a qualsevol tema intemporal: En torno al casticismo (1902), Vida de don Quijote y Sancho (1905), lectura colpidora de Cervantes, Mi religión y otros ensayos (1910), Soliloquios y conversaciones (1911), Del sentimiento trágico de la vida (1912), recerca angoixosa de la fe, amb una gran pregonesa de pensament, influït per Kierkegaard, Contra esto y aquello (1910), Ensayos (1916-18), en set volums, i La agonía del cristianismo (1931), on el mot agonía vol dir combat. Cal destacar els llibres de viatges —Por tierras de Portugal y España (1911) i Andanzas y visiones españolas (1922)— i els de records: Recuerdos de niñez y mocedad (1908) i Diario íntimo (1970). Com a poeta expressa en vivències i imatges el seu tarannà angoixat, paradoxal i variable: Rosario de sonetos líricos (1911), El Cristo de Velázquez (1920), Romancero del desierto (1928), Cancionero (1953), etc. El teatre respon també al seu concepte de la vida i de la literatura: Fedra (1924), El otro (1922) i El hermano Juan (1934), entre altres. Hom li ha publicat tres edicions d'obres completes: 1928-31, en dos volums, 1950-64, en setze volums, i 1966-72, en deu. Cal destacar Epistolario entre Miguel de Unamuno y Juan Maragall (1951), ple de suggeriments, polèmiques sinceres, debats sobre Catalunya, enfrontaments i contrasts, dins un ambient de gran amistat. També el carteig que tingué amb Pere Coromines, dedicat especialment a la seva angoixa religiosa, editat definitivament dins l'obra de P.Coromines Obra completa en castellano (1975), i amb Santiago Valentí i Camp, publicat en l'obra de Josep Tarín Iglésias Unamuno y sus amigos catalanes (1966). Agustí Esclasans escriví l'estudi i la biografia Miguel de Unamuno (Buenos Aires 1947), i Joan Fuster, Maragall i Unamuno cara a cara, dins Les originalitats (1956).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1898 Guerra hispanoamericana: derrota d'Espanya enfront els Estats Units en la guerra de Cuba. Tractat de París (desembre): pèrdua de les darreres colònies a Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i al Pacífic (Filipines). Desastre del 98.  Manifest Als catalans de la UC. Missatge dels Cinc Presidents a la reina.
1899 Primer intent de govern regeneracionista. Govern Silvela-Polavieja. Congrés del PSOE a Madrid. La UGT trasllada la seva seu a Madrid. Crisi de la Unió Catalanista. Constitució de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català (fusionats el 1901, creant la Lliga Regionalista). "Tancament de caixes" i lluita pel concert econòmic (moviment de resistència passiva contra la nova llei tributària).
1900 Llei d'Accidents de Treball. Primeres lleis de caire social.
1901 Fundació de la Lliga Regionalista. Triomf electoral del catalanisme: victòria dels "quatre presidents". Arriba a Catalunya A.Lerroux, enviat pel govern, per fer una política demagògica obrera i antinacionalista. Vagues a les conques del Ter i Freser.
1902 Fi de la regència de Maria Cristina. Majoria d'edat d'Alfons XIII. Rei d'Espanya (fins al 1931). Reconeixement del dret de vaga. Vaga general revolucionària a Barcelona reivindicant la jornada de vuit hores (febrer).
1903 Primer govern Maura. Fundació del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), sindicat dels dependents del comerç i de la indústria.
1904 El rei visita Barcelona. Escissió de la Lliga Regionalista. Atemptat contra Maura a Barcelona. Llei del Descans Dominical.
1905 Incidents (assalt a la redacció) de La Veu de Catalunya i Cu-Cut..
1906 Llei de Jurisdiccions. Final de la crisi marroquina amb la Conferència d'Algesires, en què Espanya aconsegueix un protectorat al nord del Marroc. Aranzel proteccionista. Constitució de Solidaritat Catalana.
1907 Victòria electoral de Solidaritat Catalana. Elecció de Prat de la Riba com a president de la Diputació de Barcelona (març). Fundació de Solidaritat Obrera. Fundació de l'Institut d'Estudis Catalans.
1908 Derrota electoral de Solidaritat Catalana i victòria lerrouxista.
1909 Guerra al Marroc. Dimissió de Maura. Govern Moret. Coalició republicano-socialista. Llei de vagues. Setmana Tràgica (juliol): vaga general i insurrecció popular, en protesta contra la guerra del Marroc.
Severíssima repressió militar.
1910 Llei del Candau. Govern Canalejas. Conjunció republicanosocialista. Pablo Iglesias, primer diputat del PSOE. Fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Constitució de la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya, de tendència anarco-sindicalista, que l'any següent configurarà la CNT.
1911 Comença l'etapa d'elaboració de la llei de mancomunitats provincials a les Corts de Madrid (fins al 1914). Constitució de la CNT (Confederació Nacional del Treball).
1912 Assassinat de Canalejas. Protectorat del Marroc.
1914 Constitució de la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d'E.Prat de la Riba. Pacte de Sant Gervasi: aliança electoral Partit Republicà Radical i UFNR (pacte entre lerrouxistes i republicans catalanistes). Escissió a la UFNR i creació d'Esquerra Catalanista. Inici de la Primera Guerra Mundial (fins al 1918). Expansió de l'economia catalana en aprofitar la no-bel.ligerància de l'Estat espanyol.
1916 Aliança UGT-CNT.
1917 Crisi de l'Estat. Juntes Militars de Defensa. Assemblea de Parlamentaris: moviment dels partits d'oposició a la monarquia. La Lliga Regionalista dóna suport al sistema de la Restauració (participació en governs de Madrid): per primera vegada, ministres catalanistes al govern. Vaga general revolucionària a tot l'Estat. Mort d'E. Prat de la Riba. Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat.
1918 Govern nacional de Maura. Cambó, ministre de Foment. Campanya pro Estatut d'Autonomia de Catalunya. Comença l'època del pistolerisme i l'assassinat polític (fins al 1923). Congrés de Sants de la CNT. Creació dels Sindicats Únics. Crisi econòmica de postguerra (fins al 1923).   Fi de la Primera Guerra Mundial.
1919 Elaboració d'un Estatut d'Autonomia per a Catalunya que el règim no accepta. Vaga de la Canadenca a Barcelona, que acaba en vaga general. Jornada de vuit hores. Creació dels Sindicats Lliures.
1920 El governador de Barcelona Martínez Anido dissol la CNT. Violència social creixent a Barcelona.
Assassinat de l'advocat laboralista F.Layret.
1921 Desastre d'Annual. Segon govern Maura-Cambó. Cambó, ministre d'Hisenda. Assassinat de Dato. Llei de Fugues. Fundació del Partit Comunista d'Espanya (PCOE). Increment del pistolerisme.
1922 Fundació d'Estat Català. Creació d'Acció Catalana. Creació de la Unió de Rabassaires.
1923 Cop d'Estat (a Barcelona) i establiment de la Dictadura de Primo de Rivera (dictadura militar conservadora). Fi del sistema polític de la Restauració. Directori militar. Fundació de la Unió Socialista de Catalunya. La LLiga no defensa el sistema constitucional. Alfons Sala és nomenat pel dictador president de la Mancomunitat. Vaga general contra la dictadura (la UGT no s'hi adhereix).
1924 Creació de la Unión Patriótica. Persecució i il.legalització dels partits polítics i sindicats obrers (CNT).
1925 Desembarcament d'Alhucemas. Directori civil. Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya. Complot de Garraf.
1926 Fi de la guerra al Marroc. Complot de Prats de Molló (temptativa fracassada de Macià d'envair militarment Catalunya).
1927 Creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
1928 Assemblea Separatista de l' Havana.
1929 Exposició Internacional de Barcelona. Crac de la Borsa de Nova York. Comença la crisi econòmica mundial.
1930 Dimissió de Primo de Rivera. Fi de la Dictadura. La monarquia intenta tornar a la situació parlamentària de 1923, però fracassa. Govern de Berenguer. Pacte de Sant Sebastià entre repblicans i socialistes espanyols i el catalanisme d'esquerres (agost). Alçament republicà a Jaca (Osca) (desembre).
1931 Francesc Macià retorna de l'exili (febrer). Govern monàrquic presidit per l'almirall Aznar (febrer). Fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (març).Cambó crea el Centro Constitucional (març). Eleccions municipals (12 abril): victòria de les forces republicanes. Proclamació de la II República espanyola (14 abril). Macià proclama la República Catalana dins la República Federal Espanyola (14 abril), convertida tres dies més tard en Generalitat de Catalunya.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • ARTOLA, M. i altres.  La España de la Restauración. Economía, legislación y cultura. Siglo XXI. Madrid, 1985.
  • DD.AA.  Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo (1834-1923). Historia de España, vol. VIII. Labor. Barcelona, 1985.
  • DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Historia de España, vol. IX. Labor. Barcelona, 1981.
  • MARTÍNEZ CUADRADO, M. La burguesía conservadora (1874-1931). Historia de España Alfaguara, vol. VI. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • SECO SERRANO, C. Alfonso XIII y la crisis de la Restauración. Taurus. Barcelona, 1969.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BEN AMI, S. La dictadura de Primo de Rivera, 1923-1930. Planeta. Barcelona, 1984.
  • COSTA, L. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Ed. Rafael Dalmau. Barcelona.
  • LACOMBA, J.A. La crisis de 1917. Ciencia Nueva. Madrid, 1970.
  • MARTÍNEZ CUADRADO, M. Elecciones y partidos políticos en España, 1868-1931 (2 volums). Madrid, 1969.
  • MAURA, G. i FERNÁNDEZ ALMAGRO, M. Por qué cayó Alfonso XIII. Evolución y disolución de los partidos históricos durante su reinado. Madrid, 1977.
  • ROLDÁN, S., GARCÍA DELGADO, J.L. i MUÑOZ, J. La formación de la sociedad capitalista en España (1914-1920) (2 volums). Fondo para la investigación económica y social de la CECA. Madrid, 1973.
  • VELARDE FUENTES, J. Política económica de la dictadura. Guadiana. Madrid, 1973.
  • LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ A CATALUNYA

  • AINAUD, J.M. i JARDÍ, E.  Prat de la Riba: home de govern. Ariel. Barcelona, 1973.
  • ALBERTÍ, J.M. El republicanisme català i la restauració monàrquica (1875-1923). Ed. Albertí. Barcelona, 1972.
  • BALCELLS, A.  Cataluña contemporánea (1900-1936). Siglo XXI. Madrid, 1979.
  • BALCELLS, A.  El sindicalisme a Barcelona, 1916-1923. Nova Terra. Barcelona, 1965.
  • BALCELLS, A. Crisis económica y agitación social en Cataluña (1900-1936). Ariel. Barcelona, 1971.
  • BENET, J.  Maragall i la Setmana Tràgica. Edicions 62. Barcelona, 1975.
  • CABANA, F. (dir.). L'època dels nous moviments socials, 1900-1930. Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, vol. VIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995.
  • CONNELLY, J.  La Setmana Tràgica. Ariel. Barcelona, 1972.
  • CONNELLY, J.  La Semana Trágica. Estudios sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1868-1912. Ariel. Barcelona, 1972.
  • CULLA I CLARÀ, J.R. El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923). Curial. Barcelona, 1986.
  • GONZÁLEZ CASANOVA, J.A. Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938). Curial. Barcelona, 1974.
  • IZARD, M. i RIQUER, B. DE.  Del segle XIX fins a 1931. Conèixer la Història de Catalunya, vol. 4. Vicens Vives. Barcelona, 1983.
  • LLADONOSA I VALL-LLEBRERA, M. Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.
  • MIR, C. (editora). Actituds polítiques i control social a la Catalunya de la Restauració (1875-1923). Ed. Virgili-Pagès - Estudi General - Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida, 1989.
  • MOLAS, I. Lliga Catalana (2 volums). Edicions 62. Barcelona, 1973.
  • RIQUER, B. DE. Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme. Edicions 62. Barcelona, 1977.
  • RIQUER, B. DE. Regionalistes i nacionalistes (1898-1931). Dopesa. Barcelona, 1979.
  • ROJO, A. La Semana Trágica de Barcelona. 1909. Éditions CNT. Tolosa de Llenguadoc.
  • TERMES, J. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil, 1868-1939. Història de Catalunya, vol. VI. Edicions 62.   Barcelona, 1987.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • MENDOZA, E.  La verdad sobre el caso Savolta.
  • ORTEGA Y GASSET, J.  España invertebrada.
  • PUIG I FERRATER, J.  Camins de França.
  • UNAMUNO, M.  En torno al casticismo.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • FERNÁNDEZ, M. El moviment obrer a Catalunya (1890-1914). Graó - Diputació de Barcelona. Barcelona, 1987.
  • LACOMBA, J.A. i altres. La huelga de 1917. Cuadernos de Historia 16, núm. 254. Madrid.
  • LLORENS, J.  La Mancomunitat de Catalunya. Biblioteca Bàsica de Història de Catalunya. Barcanova. Barcelona, 1994.
  • PANIAGUA, J. España: Siglo XX (1898-1931). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1991.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • La ciutat cremada. Antoni Ribas, 1975-1976.
  • El crimen de Cuenca. Pilar Miró, 1979.
  • La verdad sobre el caso Savolta. Antonio Drove, 1978.
  • Victòria (I, II i III). Antoni Ribas, 1983.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà