Història

TEMES D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA
(1931-1936)

O


Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

INTRODUCCIÓ

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient d'eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava arribat el moment per a que la república arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar.

Però la República tampoc va poder resoldre els problemes pendents.
Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que s'anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica i la ineficàcia d'algunes de les solucions aplicades.
En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels règims totalitaris no ajudaren en res a la voluntat dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic estable.

La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), Bienni Reformador (1931-1933), Bienni Negre (1933-1936) i Govern del Front Popular (1936). La dinàmica és prou senzilla: durant el govern provisional, redacció de la Constitució de 1931, la base jurídica del nou règim; durant el Bienni Reformador, govern d'esquerres, amb una clara voluntat transformadora, que es plasmà en diverses reformes a nivell polític, militar, econòmic, social, cultural, etc; durant el Bienni Negre, amb govern de dretes, reacció conservadora, amb la paral.lització de les reformes; finalment, amb el govern del Front Popular, les esquerres recuperen el poder i reinicïen el procés reformista endegat el 1931.

En cada fase hi va haver oposició i problemes, raó per la qual la República mai va trobar l'estabilitat necessària. Ans al contrari, la radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de 1936-1939.
I amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d'una Espanya democràtica, republicana i lliure.

Activa la música

Himne de Riego

Temes relacionats

La crisi de la Restauració
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
Economia i societat en el segle XX
  Dossier didàctic Secundària

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

VOCABULARI
Guió conceptual. 1. La Segona República espanyola (1931-1936).
2. El context històric.
- La conjuntura internacional.
- L'oposició republicana al final del regnat d'Alfons XIII.
3. La proclamació de la Segona República.
- Un règim republicà.
- Un règim democràtic-parlamentari.
4. Etapes de la Segona República.

4.1. El govern provisional (1931).
- La Constitució del 1931.
- L'autonomisme.
- Els estatuts d'autonomia.
- La dinàmica política: governs de coalició.
4.2. El Bienni Reformador o Transformador (1931-1933).
- L'oposició dretana i esquerrana.
4.3. El Bienni Negre o Conservador (1933-1936).
- Els fets d'octubre del 1934.
- L'escàndol de l'Estraperlo.
4.4. Govern del Front Popular (1936).
- El cop d'Estat de juliol del 1936.
5. Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República espanyola.
- Partits republicans d'esquerra.
- Partits republicans de dreta.
- Organitzacions socialistes.
- Organitzacions comunistes.
- Organitzacions anarquistes.
- Organitzacions sindicats camperoles.
- Organitzacions sindicals catòliques.
- Partits catalanistes d'esquerra.
- Partits catalanistes de centre.
- Partits catalanistes de dreta.
- Altres partits nacionalistes o regionalistes.
- Partits de dreta.
- Grups autoritaris-paramilitars.
- Organitzacions militars.
La Segona República espanyola comença l'abril de 1931 i dura fins al juliol de 1936, quan esclata la Guerra Civil espanyola i una part del territori queda en mans dels nacionals.
Per als territoris fidels, la República just acabarà quan hi arribin els franquistes. En alguns territoris, entre ells Catalunya, la República serà vigent fins al 1939.
Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
Himne de Riego
Himne de la Segona República Espanyola. Originàriament, fou la marxa militar de les tropes constitucionalistes dirigides per Rafael del Riego contra Ferran VII, el 1820. Al llarg del s XIX, la marxa adquirí el caràcter d'himne al liberalisme i a la revolució.
La República va viure en una conjuntura internacional difícil.
D'una banda, la crisi econòmica derivada del crac del 29; d'altra banda, l'ascens dels totalitarismes.
Ambdos factors es posaren en contra de la voluntat reformista i democràtica de la República.
Conjuntura
Moment econòmic o, per extensió, històric de curta durada caracteritzat per la unió de diverses variables o circumstàncies que defineixen temporalment una situació. Conjunt dels components, permanents i accidentals, de la vida econòmica o político-social, en un moment determinat, en un pla d'institucions, nacional o internacional.
Crisi econòmica del 1929
Esclatà el 24 d'octubre d'aquell any, enmig d'una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d'Europa, de l'ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l'any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l'Argentina i l'Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l'ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l'economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida.

Depressió
Fase del cicle econòmic en què l'activitat assoleix un estadi més baix que el que correspon a la plena ocupació dels factors de producció. Bé que de vegades hom la fa correspondre a la fase de crisi, és més adequat d'anomenar així l'època immediatament posterior a l'aturament més fort de l'activitat econòmica.
És un fenomen econòmic de durada mitjana que segueix a una crisi, caracteritzat per l'estancament econòmic. Es considera que acaba en el moment en què s'observa la represa de les inversions i el retrocés de l'índex d'atur. És l'oposat a l'expansió.
Totalitarisme
Règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant o reduint els drets cívics i polítics i les llibertats públiques. Identificat sovint amb els règims extremistes de dreta o d'esquerra, s'oposa a la concepció liberal i democràtica, per tal com pretén d'organitzar d'una manera dictatorial la vida privada i pública de la societat. Té com a trets característics l'existència d'un partit únic -disciplinat, centralitzat i dotat d'un fort suport ideològic, sota el comandament d'un cap al qual hom atribueix un cert poder carismàtic i que controla l'administració i traça les directrius polítiques-, un estret control dels mitjans d'expressió i de comunicació, un eficaç aparell repressiu, una política exterior de caire imperialista i militarista i una actitud intolerant envers les comunitats nacionals existents dins l'estat.
Feixisme
Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc. De l'italià fascio (feix), el mot prové dels fasci di combattimento creats per Mussolini l'any 1919. Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la primera guerra mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc. Per extensió, qualsevol dels règims autoritaris i nacionalistes apareguts a Europa durant l'època d'entreguerres o la ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.El mot s'utilitza també per definir l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.
Durant l'últim període del regnat d'Alfons XIII l'oposició republicana s'havia notat força. Republicanisme
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
Pacte de Sant Sebastià
Conveni polític entre els dirigents de l'oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d'agost de 1930, amb l'objectiu de coordinar l'acció comuna per a l'enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l'assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l'Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l'Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L'assemblea acordà la creació d'un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l'elaboració d'un estatut d'autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d'ésser aprovat per les corts constituents. Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l'autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l'etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.
Insurrecció de Jaca
Aixecament de la guarnició de Jaca els dies 12-13 de desembre de 1930, a les ordres del capità Fermín Galán. Aquest proclamà la República i avançà sobre Osca però, aturat a Cillas, fou fet presoner i afusellat, juntament amb el capità Ángel García Hernández (dia 14).
Insurrecció de Cuatro Vientos
Alçament de caràcter republicà que s'esdevingué el 15 de desembre de 1930 a l'aeròdrom de Cuatro Vientos, prop de Madrid. Fou provocat per la repressió de la insurrecció de Jaca.
Al Servicio de la República
Nom amb el que era conegut un grup d'intel.lectuals partidaris de la República, liderats per Ortega y Gasset.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 van ser un èxit per a les forces republicanes, per la qual cosa el rei Alfons XIII abandona el país.
El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la Segona República.
Catorze d'Abril, el
Nom amb què és coneguda la proclamació de la Segona República Espanyola (14 d'abril de 1931) després de l'èxit republicà de les eleccions municipals del 12 d'abril. Éibar fou la primera ciutat que proclamà la república sota l'impuls dels dirigents socialistes. A Madrid, on fou proclamada a la tarda, la jornada fou intensa en negociacions diplomàtiques, prop d'Alfons XIII i del govern monàrquic, encaminades a impedir actituds de resistència i a aconseguir un canvi de poders sense violència. El comte de Romanones tingué una entrevista amb Alcalá Zamora al domicili de Gregorio Marañón i aconsellà al rei d'abandonar el país. El rei, malgrat les pressions que li feren La Cierva i Bugallal perquè acceptés la formació d'un gabinet de resistència monàrquica, decidí de marxar després de consultar l'exèrcit (Mola i Berenguer) i Sanjurjo, director general de la guàrdia civil, els quals es manifestaren partidaris de mantenir-se neutrals. Mentre el rei abandonava Madrid i es dirigia a Cartagena per embarcar-se cap a Marsella, el comitè republicà es constituïa en govern provisional que, presidit per Niceto Alcalá Zamora, era format per Alejandro Lerroux (estat), Fernando de los Ríos (justícia), Manuel Azaña (guerra), Santiago Casares Quiroga (marina), Indalecio Prieto (finances), Miguel Maura (governació), Marcel·lí Domingo (instrucció pública), Álvaro de Albornoz (foment), Francisco Largo Caballero (treball), Diego Martínez Barrios (comunicacions) i Lluís Nicolau d'Olwer (economia). A Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Nomenà Lluís Companys per al càrrec de governador civil, Jaume Aiguader, alcalde, Oriol Anguera de Sojo, president de l'audiència territorial, Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat de Barcelona, i Eduardo López Ochoa, capità general. Mentrestant, a la plaça de Sant Jaume i els carrers adjacents, s'havia concentrat una multitud entusiasta que aclamava la República i el president Macià. Un grup nombrós desfilà per la via Laietana repetint els crits de «Visca en Macià!» i «Mori en Cambó!». Al vespre hom inicià els primers contactes telefònics entre el govern provisional de la República Catalana i el govern provisional de la República Espanyola. Quan hom sabé que havia estat proclamada la República Catalana, a la ciutat de València hom proclamà també la República aquella mateixa tarda, i foren hissades a l'ajuntament la bandera republicana i la de València. A Palma de Mallorca també foren hissades la bandera republicana i la de Mallorca a Cort i al palau de la diputació. En ambdues ciutats els republicans i els autonomistes ocuparen provisionalment els càrrecs polítics. A la resta de les principals ciutats catalanes, la proclamació fou feta el mateix dia. Durant la República, el 14 d'abril fou declarat festa nacional.
Per segona vegada en la història d'Espanya s'instaurava un règim republicà.
La primera experiència fou durant el Sexenni, entre els anys 1873 i 1874.
República
Forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta. En aquest sentit s'oposa a monarquia.
Cap d'estat
Persona que representa o que exerceix la suprema autoritat de l'estat. En les monarquies acostuma a rebre el títol de rei; en les repúbliques, el de president. En les monarquies i en les repúbliques parlamentàries de l'Europa occidental el rei o el president no exerceixen el poder executiu, el qual depèn del cap de govern. Al contrari, en el sistema presidencialista (característic de les constitucions americanes i de la Cinquena República Francesa), el president l'exerceix directament. A l'URSS i a la major part dels països socialistes, les funcions del cap d'estat són exercides per un òrgan col·legiat, anomenat praesidium, el president del qual exerceix les funcions pròpies d'un cap d'estat.
President de la República
El titular que en una república encarna la representació de l'estat. Exerceix el suprem poder executiu, pel qual nomena i rep ambaixadors, signa els tractats internacionals, promulga les lleis, convoca i dissol les cambres legislatives, nomena cap de govern i els altres alts càrrecs polítics i administratius, té el dret de gràcia i és el cap dels exèrcits. Sempre que exerceix les funcions de cap del govern, però sense una responsabilitat davant les cambres legislatives, el seu règim és anomenat presidencialista.
Cap de govern
Persona que exerceix la direcció del poder executiu en els estats en què aquest no és exercit exclusivament pel cap de l'estat. Rep també el nom de president del consell de ministres, de primer ministre i de canceller.
President del govern
O president del consell de ministres. Cap del govern nomenat pel cap de l'estat d'acord amb el resultat de les eleccions. En els sistemes de gabinet, com a la Gran Bretanya, el líder del partit guanyador és automàticament designat primer ministre per la corona. En els sistemes parlamentaris continentals, el cap de l'estat designa, a proposta del partit guanyador a les eleccions, el polític que creu idoni perquè tingui la confiança del parlament.
La Segona República es va configurar com un règim democràtic, parlamentari, pluralista. Democràcia
Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques, el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió, reunió, premsa, religió, etc).
Parlamentarisme
Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l'eix de la vida política i la principal font de poder. És característic de la majoria d'estats de l'Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d'estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d'altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l'assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l'autoritat del govern.

Parlament
Assemblea legislativa d'un estat, nació, regió, etc, els poders de la qual són regulats, generalment, per la constitució. Formada per una sola cambra, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues, sobretot en els sistemes d'estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d'un càrrec. El parlament és, doncs, l'òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d'expressar llurs opinions polítiques.
Eleccions
Procediment de designació dels governants, mitjançant votació. El sistema de democràcia representativa, elaborat des del s XVIII, féu de les eleccions, i més endavant també del sufragi universal, components essencials de les institucions que permeten el funcionament de l'estat liberal: els governants són elegits pels ciutadans com a representants seus i les eleccions constitueixen el mecanisme a través del qual hom obté tal representació, sobre la qual es fonamenta la legitimitat del poder polític; els elegits, representants jurídics dels electors, actuen en llur nom en virtut del mandat rebut. L'opinió pública s'exterioritza, doncs, a través del sistema electoral i dels partits polítics, el paper dels quals en les eleccions és transcendental, puix que fan possible el funcionament de la representació política. Els partits enquadren els electors al voltant del programa del partit, els desenvolupen la consciència política i els ofereixen directrius; d'altra banda, a més de seleccionar els candidats, enquadren els elegits agrupant-los parlamentàriament i oferint-los mitjans per a assegurar la seva reelecció.
Sufragi
Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo.  Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot.

Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.
Un cop proclamada la República, es va formar un Govern Provisional, presidit per Alcalá Zamora, encarregat re reconduir la situació i convocar eleccions generals. Govern Provisional
Govern sorgit arran d'un cop de força o d'una situació excepcional, i per tant sense legitimitat democràtica i que actua de forma provisional en espera de dotar al país d'un marc jurídic que faciliti l'elecció democràtica dels governants (convocatòria d'eleccions per elegir unes Corts constituents, redacció d'una Constitució, etc) o bé en espera de la normalització del país, un cop s'hagin superat circumstàncies especials (una guerra, per exemple).

Llei de Defensa de la República
Llei aprovada per les corts de la Segona República Espanyola el 29 d'octubre de 1931 per assegurar la continuïtat del nou règim i dotar-lo d'unes possibilitats de defensa contra les dretes monàrquiques i l'anarquisme. Proposada per Azaña, primer ministre, en principi només havia de tenir validesa durant el període de les corts constituents. Preveia la possibilitat de deportar les persones considerades perilloses, apartant-les dels centres neuràlgics de l'activitat política, i permetia d'imposar multes fins a 10 000 pessetes. Aquesta llei es justificava perquè, sobretot durant les discussions de l'article 26 de la Constitució, sobre l'Església, s'havien manifestat reaccions contra el fet d'un estat laic. La llei anava dirigida també a controlar els anarquistes catalans i andalusos, que amb llurs postures extremes podien també provocar el col·lapse de la República.

Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.
Centralisme
Forma d'estructuració político-administrativa de l'estat consistent en la concentració dels centres de decisió del poder en una àrea geogràfica reduïda.
Les noves Corts redactaren la Constitució de 1931, que va regular el nou règim republicà. Constitucionalisme
Sistema polític en què el govern és regulat per normes estables, escrites, contingudes en una constitució.
Constitució
Llei fonamental d'un estat que estableix i garanteix els drets i deures dels ciutadans i regula el sistema de poder, definint els òrgans i llurs formes i funcions, com també el conjunt de relacions entre ells. Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d'estats—, o bé consuetudinària —és el cas d'Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l'estat ha d'ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.

Constitució del 1931
Constitució promulgada el 9 de desembre de 1931, després de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d'abril de 1931). Discutida per les corts constituents el 1931, fou redactada per una comissió de juristes, en la qual destacà la presència de Jiménez de Asúa, socialista moderat, i d'Ossorio y Gallardo, conservador. En primer lloc, és digne de notar l'interès dels legisladors per donar una orientació social a la nova constitució: Espanya era «una República democràtica de treballadors de tota mena» (article 1). Hom reconeixia als espanyols tots els drets individuals, àdhuc el de la propietat (bé que la riquesa privada podia ésser expropiada en benefici de la comunitat), i també el de la igualtat de la dona. El sufragi universal, directe i secret, era d'obligat compliment en tota elecció i, juntament amb la independència del poder judicial, hom prometia justícia gratuïta per als necessitats. L'estat republicà declarava no tenir cap religió oficial i es proposava d'eliminar l'ajuda econòmica a qualsevol Església (especialment el pressupost del clericat) i, ultra sotmetre els ordes religiosos a una futura llei especial de congregacions, els prohibia d'exercir cap activitat comercial, industrial o d'ensenyament (article 26). D'altra banda, hi hagué una voluntat descentralitzadora, amb el reconeixement del dret de les províncies a reivindicar un règim autònom (que havia de cristal·litzar especialment en les aprovacions posteriors dels estatuts autònoms de Catalunya i del País Basc). L'organització dels poders de l'estat es fonamentà sobretot en la supremacia de les corts, amb una sola cambra, supremacia temperada per l'existència d'un Tribunal de Garanties Constitucionals, que havia de dictaminar sobre la constitucionalitat de les lleis i intervenir en els possibles conflictes entre les regions autònomes i el poder central. A més, hi havia la figura del president de la República, pretès poder moderador. La definició de les facultats d'aquest fou dificultosa; finalment, amb una certa influència de la constitució alemanya de Weimar, hom reconegué al president, elegit per un col·legi electoral per sis anys sense opció a la reelecció immediata, els drets de nomenar lliurement el president del consell de ministres i de separar-l'en (però havia de tenir el suport de la majoria dels diputats), de dissolució per dues vegades de les corts (però en el cas d'una segona dissolució, les noves corts havien de jutjar la conveniència de la mesura presidencial presa i obligar-lo a dimitir); també tenia un cert dret de veto suspensiu i, d'acord amb el govern, podia proposar a les corts la reconsideració de qualsevol projecte de llei. Perdurà fins a la guerra civil de 1936-39.
Tribunal de Garanties Constitucionals
Organisme fundat per la Constitució de la Segona República Espanyola per al control de la constitucionalitat de les lleis i que entenia dels recursos d'inconstitucionalitat d'aquestes. Era format per un president, que nomenava el parlament, el president de l'alt cos consultiu de la República, el president del tribunal de comptes, dos diputats elegits per les corts, dos advocats i quatre professors de dret. Qualsevol persona podia dirigir-se a aquest tribunal per tal d'obtenir, si procedia, la declaració d'inconstitucionalitat de les lleis.

Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.
A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.
D'especial importància fou el reconeixement de les autonomies, concretades en els Estatuts. Autogovern
Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central).
Estatut d'autonomia
Marc legal d'autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d'un estat. A l'estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d'autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer.
Diverses nacions i regions van iniciar el procés autonomista, però poques van poder assolir l'autonomia. La guerra ho estroncà tot. Estatut de Catalunya del 1932
Llei que atorgava al Principat de Catalunya un règim d'autonomia, aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932. Malgrat la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, el govern provisional de la República Espanyola s'oposà a aquest acte revolucionari i exigí una interpretació estricta del pacte de Sant Sebastià. L'estat català restà reduït a govern autònom de la regió catalana (Generalitat de Catalunya), al qual fou encomanada l'elaboració d'un avantprojecte d'estatut d'autonomia que havia d'ésser objecte d'un plebiscit a Catalunya i ratificat per les futures corts constituents espanyoles. El govern provisional de la Generalitat elegí, a través dels ajuntaments, una assemblea o diputació, formada per membres de la conjunció republicano-socialista catalana i antics dirigents del republicanisme nacionalista, la qual designà una ponència redactora presidida per Jaume Carner. L'avantprojecte fou acabat a Núria (Ripollès) el 20 de juny. Després d'algunes esmenes introduïdes de comú acord pel govern de la República i per la Generalitat, l'avantprojecte fou aprovat successivament per la diputació provisional, per la Generalitat i per la població del Principat. El plebiscit tingué dues fases. Els ajuntaments hi estigueren d'acord quasi unànimement i el referèndum popular del 2 d'agost, en el qual participà aproximadament un 75% del cens, fou afirmatiu en el 99%. Les dones, que no podien votar segons la llei, reuniren unes 400 000 signatures d'adhesió a l'Estatut de Núria. L'11 d'agost, un decret de la Generalitat declarava voluntat oficial de Catalunya aquest projecte d'estatut i el dia 18 fou presentat a les corts espanyoles pel president Niceto Alcalá Zamora. L'Estatut de Núria propugnava una estructura federal per a Espanya, la creació d'un govern comú per als Països Catalans al si de la federació espanyola i el reconeixement de la llengua catalana com a única oficial a Catalunya; es feia una clara distribució de competències entre la República i la Generalitat: corresponia fonamentalment a aquesta la legislació exclusiva i la execució directa de l'ensenyament, el règim municipal i la divisió territorial, el dret civil i hipotecari, l'organització judicial, les obres públiques, la beneficència, la riquesa agropecuària i l'ordre públic; la Generalitat tenia competència executiva en diverses matèries de legislació espanyola, com alguns imposts i recaptacions; era integrada per un parlament, el president de la Generalitat i el seu consell i un tribunal superior de justícia; per a dur a terme el nou règim d'autonomia hom preveia com a principals recursos els de les antigues diputacions provincials del territori català, els imposts directes i els drets i els béns de l'estat a Catalunya no vinculats a funcions de poder central.
La Constitució espanyola del 10 de desembre de 1931 limità ja profundament les aspiracions autonomistes de l'Estatut de Núria en refusar per a Espanya la fórmula federal, així com la possibilitat d'unitat dels Països Catalans, àdhuc la mateixa garantia constitucional del plebiscit català. Així, segons la constitució, l'Estatut de Núria no era un projecte que les corts només havien de ratificar, sinó un avantprojecte modificable per aquestes en tots els punts. El primer acte de voluntat autonòmica de Catalunya mancava, doncs, de tota eficàcia jurídica. El 6 de maig de 1932 s'obrí el debat de l'Estatut de Catalunya a les corts, quasi un any més tard de la seva aprovació pel cens català. En un ambient ple de recel i sovint hostil, els diputats republicans transformaren el primitiu projecte durant un llarg procés de regateig i de concessions als grups més conservadors i centralistes. L'habilitat d'Alcalá Zamora i l'eloqüent energia d'Azaña no aconseguien de disciplinar els republicans a favor de l'Estatut, mentre que els socialistes intentaven que l'autonomia catalana no fos un obstacle a la seva política social. L'aixecament frustrat del general Sanjurjo (agost del 1932) contra el que ell considerava una desmembració d'Espanya aplegà momentàniament els diputats republicans, i el 9 de setembre el parlament espanyol atorgava l'Estatut de Catalunya.
Aquest definia Catalunya com a regió autònoma dins l'estat espanyol, instaurava el bilingüisme oficial, reduïa la competència legislativa catalana, així com l'execució de diverses matèries reivindicades a l'Estatut de Núria, preveia la designació de delegats per a supervisar els actes d'execució de la Generalitat, refusava la competència exclusiva del govern català sobre l'ensenyament, creava una junta de seguretat mixta per a l'ordre públic, declarava el dret d'intervenció del poder central per a mantenir-lo sense requeriment regional, i diverses limitacions més al règim autonòmic reivindicat, com la substitució d'un tribunal paritari per a resoldre els conflictes entre el poder central i el català per un tribunal de garanties constitucionals de l'estat espanyol. En resum, l'esperit federador i coordinador de l'Estatut de Núria, en ésser refusat per la constitució republicana, donava pas a una concepció regional de dependència. Malgrat tot, l'estatut fou considerat pels polítics catalans de l'època com una conquesta històrica i un recobrament de les perdudes institucions de govern, idònies en principi per a una legislació pròpia i progressista i per al ressorgiment i el desenvolupament de la cultura catalana. Tanmateix, sempre fou considerat inferior a l'ideal federatiu i a una autonomia plena. A la pràctica s'anaren afegint al ja limitat Estatut altres limitacions més, com el lent traspàs de serveis (una Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya, amb sis vocals designats per la República i sis per la Generalitat, creada per decret del govern republicà el 21 de novembre de 1932 per fer l'inventari dels béns i els drets de l'estat espanyol que se cedien a la Generalitat, i adaptar els serveis que passaven a la dependència d'aquesta, perdurà fins el 1939), la declaració d'inconstitucionalitat de la primera llei de reforma social important (llei de Contractes de Conreu) i la suspensió parcial de l'Estatut, després dels fets del Sis d'Octubre (1934) fins a la victòria del Front Popular pel febrer del 1936. Durant la guerra civil, la Generalitat i el govern espanyol efectuaren actes que ampliaven o reduïen, més o menys unilateralment, les atribucions de l'Estatut. Una llei del general Franco, del 5 d'abril de 1938, dictada en entrar el seu exèrcit en terra catalana, abolí l'Estatut de Catalunya i, amb ell, tota manifestació d'autonomia.

Estatut d'Autonomia del País Basc del 1936
Llei d'autonomia atorgada al País Basc per la República Espanyola per l'octubre del 1936. El primer projecte d'estatut (juny del 1931) i el segon (abril del 1932) havien trobat l'oposició del govern Azaña i dels municipis de Navarra, respectivament. Així mateix, el projecte definitiu aprovat per Àlaba, Guipúscoa i Biscaia i ratificat per plebiscit (novembre del 1933), havia estat impedit per tradicionalistes, monàrquics i cedistes d'ésser aprovat a les corts. Això provocà, a l'estiu del 1934, que els diputats bascs se'n retiressin i que l'assemblea de parlamentaris a Zumárraga fos seguida de la dimissió col·lectiva dels ajuntaments i facilités un apropament a l'Esquerra Republicana de Catalunya. En esclatar la guerra civil, el Partit Nacionalista Basc participà en el govern Largo Caballero, i les corts aprovaren l'estatut d'Euzkadi. Les atribucions i la distribució de competències entre els òrgans autonòmics i el poder central eren semblants a les de l'estatut català. El País Basc fou regit per un govern provisional sota la presidència de José Antonio de Aguirre, cap del Partit Nacionalista Basc.
Estatut d'Autonomia de Galícia del 1938
Llei d'autonomia atorgada a Galícia per la República Espanyola l'1 de febrer de 1938 en sessió de corts celebrada a Montserrat. En foren avantprojecte les «Bases per a l'Estatut de Galícia», elaborades per la Federació Republicana Gallega (maig del 1931), i el projecte definitiu sortí d'una assemblea regional dels ajuntaments reunida a Santiago de Compostel·la pel juliol del 1932 i fou ratificat per plebiscit pel juny del 1936, després que els principals grups galleguistes s'uniren amb la Izquierda Republicana. L'estatut, però, no arribà a tenir vigència.
Estatut d'Autonomia del País Valencià
Projecte de llei d'autonomia per al País Valencià. Els primers intents d'aconseguir un estatut d'autonomia començaren immediatament després de la proclamació de la Segona República Espanyola. A aquest efecte fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, sota iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló de la Plana a secundar-lo originà un enfrontament entre l'anomenada Conjunció de Partits, d'una banda, i la Dreta Regional i el PURA, de l'altra, que, si més no, limità la concreció política de les aspiracions estatutàries, cada dia més esteses. El resultat de les eleccions legislatives del novembre del 1933 —que donaren entrada a l'anomenat Bienni Negre— paralitzà les campanyes. A partir del febrer del 1936, com a conseqüència del triomf del Front Popular, es reanimà amb més força que mai la campanya pro Estatut, aquesta vegada sostinguda tant pels fronts populars com pels ajuntaments i les diputacions de València, Alacant i Castelló. L'inici de la guerra civil espanyola paralitzà forçosament l'expansió definitiva de l'autonomisme. Tot i això, àdhuc durant la guerra, el corrent favorable a l'Estatut no minvà, bé que amb un contingut diferent. Hom en coneix, almenys, tres avantprojectes diferents, patrocinats (respectivament) tant per partits republicans (Esquerra Valenciana, Unió Republicana Nacional) com per sindicals obreres (CNT).
Estatut d'Autonomia de Mallorca i Eivissa
Projecte de llei de règim d'autonomia sorgit de l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Aquest avantprojecte fou presentat per l'Associació per la Cultura de Mallorca, amb l'assentiment de les cambres de comerç i agrícola de Mallorca, en una assemblea de municipis i entitats insulars reunida al Teatre Principal de Palma de Mallorca els dies 20, 21, 22 i 23 de juliol de 1931. Una organització apressada, una insuficient propaganda prèvia i, sobretot, la inassistència dels representants de Menorca i de l'ala esquerrana dels partits polítics (amb l'única excepció del Partit Republicà Federal) restaren molta transcendència a aquesta reunió, però no impediren que l'avantprojecte fos aprovat, amb poques esmenes, pels representants de les dues illes assistents. Tanmateix, totes aquestes causes i la migrada audiència popular de què gaudí el projecte de l'estatut impediren que reeixís.
El pluralisme polític va fer necessari la creació de governs de coalició, tant de les esquerres, com de les dretes. Coalició
Aliança temporal de persones, partits, estats, a un fi comú.
Acord concertat temporalment entre grups diversos sobre la base d'un programa, amb la finalitat d'aplegar llurs recursos comuns per obtenir la presa d'una sèrie de decisions. En el terreny polític, la coalició entre partits pot donar-se en un pla purament electoral, parlamentari o bé governamental. En aquest darrer cas té lloc la creació d'un govern de coalició.

Govern de coalició
Pacte entre partits per tal de governar conjuntament. Es sol donar quan un partit parlamentari no té majoria absoluta per governar en solitari, o quan la dispersió de forces polítiques d'un parlament fa necessari un govern entre dos o més partits per tal de garantir un mínim d'estabilitat.
Primera etapa de la República: el Bienni Reformador (o Transformador, o Progressista, o Azañista) (1931-1933).
Alcalá Zamora fou confirmat com a president.
El president del govern fou Azaña.
Govern de coalició d'esquerres.
Obra del Bienni Reformador: reformes progressistes.
Progressista
Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat, que responen a la convicció que la societat camina de forma progressiva vers una perfecció com més va més gran.

Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta.
Llei de Congregacions
Llei promulgada pel govern Azaña el maig de 1933, mitjançant la qual l'Estat regulava i fiscalitzava les activitats de les congregacions religioses.
Llei Azaña
Llei promulgada pel govern Azaña per l'abril de 1931, que permetia el retir voluntari anticipat als militars disconformes amb el règim republicà.
Guàrdia d'Assalt

Força de policia de la Segona República creada davant l'hostilitat popular enfront de la guàrdia civil. El 1936 es mantingué fidel a la República; fou suprimida a la fi de la guerra civil i substituïda per la policia armada.
Reforma agrària
Conjunt de mesures polítiques i econòmiques destinades a estimular el desenvolupament agrari, generalment per mitjà de canvis, en el repartiment de la propietat de la terra.
La reforma agrària espanyola promulgada pel govern de la Segona República (setembre del 1932), després d'un llarg debat, i que, tot i que era moderada, desfermà l'oposició violenta dels terratinents, que aconseguiren finalment d'anul·lar-la. A Catalunya, la reforma presentava un aspecte peculiar, amb la llei de Contractes de Conreu (abril del 1934), que satisfeia les demandes d'una petita burgesia agrícola de rabassaires i parcers. També en aquest cas, els grans propietaris enquadrats a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (i políticament, a la Lliga i a les branques catalanes de la CEDA) reaccionaren durament i contribuïren, amb llur actitud, a encendre el conflicte del 6 d'octubre de 1934.
Llei de Reforma Agrària
Llei promulgada pel govern Azaña el setembre de 1932, amb l'objectiu d'eliminar el latifundisme i crear uan classe de petits propietaris que facilités la modernització de l'agricultura i l'aprofitament de les terres. La llei establia l'expropiació, sense indemnització, de les terres dels grans d'Espanya i, amb indemnització, de les grans finques no conreades directament pels propietaris, les terres deficientment cultivades i les no regades en zones de regadiu. L'aplicació de la llei fou encomanada a l'Instituto de Reforma Agraria (IRA).

Instituto de Reforma Agraria (IRA)
Organisme creat el 1932 pel govern republicà per aplicar la Ley de Bases de la Reforma Agraria. Aquest organisme rebia les terres expropiades segons la dita llei i n'organitzava la distribució entre els camperols, que podien decidir-ne el règim d'explotació.

IRA
Sigla del Instituto de Reforma Agraria, organisme creat el 1932 pel govern republicà espanyol.
L'oposició al govern d'Azaña va venir des de la dreta (intent de cop d'Estat de Sanjurjo) i des de l'esquerra (revoltes anarquistes). Sanjurjada
Nom amb què es conegut l'aixecament militar contra República, protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932. El cop d'estat, però, fracassà i  Sanjurjo fou empresonat. Amnistiat (1934), es traslladà a Portugal, des d'on conspirà contra la República.
Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada.
El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT.

Fets de Castilblanco

Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de Castilblanco (Badajoz) pel desembre de 1931. La manifestació de camperols acabà assassinant els quatre guàrdies civils del poble.
Aixecament de l'alt Llobregat
Insurrecció organitzada per grups anarquistes relacionats amb la FAI (gener del 1932), al Bages i al Berguedà, especialment a Manresa, Cardona, Balsareny, Súria, Sant Vicenç de Castellet, Fígols, Berga i Gironella. Fou una derivació d'una vaga dels sectors tèxtil i del metall, estesa als minaires i convertida en general (18 i 19 de gener). Els dies 20 i 21 grups d'obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i constituïren comitès revolucionaris; la situació fou restablerta per l'exèrcit i la guàrdia civil el dia 23. El moviment, al Principat, fou la culminació de l'agitació social del començament de gener a tot l'estat espanyol (fets de Castilblanco, Zalamea, Épila, Puertollano, Arnedo, etc). Les autoritats republicanes deportaren a Fernando Poo —i després a Bata— 108 anarquistes significats (com Durruti, els germans Ascaso i Cano Ruiz). La FAI aprofità aquests fets per a atacar els trentistes, i féu dimitir Emili Mira (secretari de la CNT a Catalunya) i Ángel Pestaña (secretari del comitè nacional de la CNT), acusats d'haver dificultat la solidaritat amb els insurrectes.
Fets de Casas Viejas
Aixecament camperol de caràcter anarquista que tingué lloc al poble de Casas Viejas (Medina Sidonia, Cadis) pel gener del 1933. Al descontentament per la política social de la República, s'afegí la decepció per part del proletariat rural davant la llei de bases de la Reforma Agrària (1932). El mateix gener del 1933 hi hagué incidents i vagues en diversos indrets del Principat, del País Valencià, d'Aragó i d'Andalusia; al poble de Casas Viejas, de règim latifundista i amb un predomini absolut de la CNT entre els bracers (uns 500), el dia 11 hi fou declarat el comunisme llibertari i hom intentà d'assetjar la caserna de la guàrdia civil. Els revoltats foren aviat dispersats per la mateixa guàrdia civil, reforçada per un grup de guàrdies d'assalt, dirigits pel capità Manuel Rojas. Un grup de pagesos, a la nit, resistiren amb un dels caps, el vell Curro Cruz, dins la seva barraca, que fou cremada a la matinada i on moriren tots; foren fets, a l'atzar, entre la població, 14 presoners, que foren immediatament afusellats. Tot i el descrèdit que l'arbitrària repressió representà per a Azaña, aquest obtingué la confiança parlamentària pel març. El capità Rojas fou jutjat i condemnat a presó durant el Bienni Negre.
Llei de fugues
Denominació aplicada a l'autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).
Segona etapa de la República: el Bienni Negre (o Conservador) (1933-1936).
Alcalá Zamora es va mantenir com a president.
Els presidents del govern foren Lerroux (fins a finals de 1935), Samper,  Chapapietra i Portela Valladares.
Govern de coalició de dretes (radicalcedista).
Obra del Bienni Negre: anul.lació de l'obra reformista del període anterior (frenada de les reformes).
Bienni Negre
Nom amb el qual és designat el període de la Segona República Espanyola comprès entre les eleccions legislatives del novembre del 1933, que donaren una majoria a la dreta, enfront d'una esquerra dividida, i les eleccions del 16 de febrer de 1936, en què triomfà el Front Popular. El període és caracteritzat per la coalició governamental formada pels republicans d'Alejandro Lerroux i els elements majoritaris en el parlament de la CEDA, que practicà una política reformista de l'anterior legislatura de centre-esquerra. Algunes de les lleis promulgades anteriorment foren modificades, suspeses o anul·lades de fet. La reforma agrària fou interrompuda, i una moderada reforma preconitzada pel ministre demòcrata-cristià, Manuel Giménez Fernández, fou combatuda pels grans propietaris agrícoles. Molts salaris foren reduïts a la quantia d'abans de la proclamació de la república i nombrosos camperols foren acomiadats. El fet que al Principat de Catalunya continués en el poder el govern autònom de la Generalitat, de significació esquerrana, originà una tensió creixent entre aquest govern i el govern central de Madrid, de centre-dreta. Les eleccions municipals catalanes confirmaren la victòria dels republicans d'esquerra al Principat, on la Generalitat continuà la seva política reformista, especialment amb l'aprovació de la llei de Contractes de Conreu, que el tribunal de garanties constitucionals declarà inconstitucional, a demanda del govern central, i que el parlament català tanmateix tornà a aprovar. Aquests fets determinaren que el Principat de Catalunya durant aquest període fos denominat «el baluard de la República». La insurrecció de l'octubre del 1934 a Catalunya i a Astúries, amb la repressió que se'n seguí, accentuà encara més el caràcter reaccionari del govern central. Com a conseqüència d'aquesta insurrecció, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya fou suspès, i hom n'intentà la modificació i àdhuc l'anul·lació. El govern de la Generalitat, empresonat i condemnat, en lloc d'ésser substituït per un nou govern autònom designat pel parlament de Catalunya, fou substituït per un governador general, nomenat pel govern central. L'escàndol de l'anomenat estraperlo contribuí també al desprestigi d'aquell període.
Conservadorisme
Ideologia i actitud que defensa les institucions vigents, en oposició a la idea de canvi social. Proclamant l'estabilitat dels sistemes com a condició de possibilitat d'una conducta ètica i d'una llibertat responsable, canonitza la propietat privada, estableix la religió i el sentiment nacional com a elements d'unitat social i refusa la pretensió d'una societat igualitària.
Reacció
Actitud de tipus regressiu, tradicionalista o conservador davant una situació político-social, religiosa o artístico-cultural progressiva, renovadora o àdhuc revolucionària. En aquest sentit específicament pejoratiu la reacció és propugnada pels sectors o individus que hom coneix com la dreta, la ideologia dels quals ha estat definida com a conservadora per tal com defensa l'estructura jeràrquica de les classes socials i s'oposa a tota mena de canvi o reforma que comporti una minva dels privilegis de les classes dominants. Històricament una tal reacció ha estat encoratjada pels sectors més tradicionals i immobilistes tant de l'església com de l'exèrcit.

L'oposició al govern radicalcedista fou intensa i va causar greus conflictes.
La radicalització sociopolítica té el seu màxim exponent en la Revolució d'Octubre de 1934, com a resposta a l'arribada al poder de la CEDA.
La Revolució d'Octubre de 1934 pren importància a Catalunya (fets del 6 d'Octubre) i a Astúries (revolució social).
Vaga
Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d'altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l'àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d'un lloc o d'uns quants s'anomena vaga general.
Estat de guerra
Situació d'excepció decretada pel govern d'un estat, que transmet a l'autoritat militar els poders relatius al manteniment de l'ordre públic i substitueix la jurisdicció ordinària per la jurisdicció militar.
Aliança Obrera
Pacte d'acció revolucionària que uní les forces obreres durant la Segona República Espanyola davant la victòria electoral de les dretes (1933). Sorgí de la iniciativa del Bloc Obrer i Camperol; en formaren part el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, l'Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires, bé que aquesta se'n separà després. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya quedaren al marge. Estesa a tot el territori de la República, l'Aliança es consolidà el 1934 i adquirí especial força a Astúries, on la regional de la CNT s'hi adherí. Pel setembre d'aquest any el Partit Comunista, que l'havia atacada inicialment, decidí de participar-hi. L'Aliança fou el motor de l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934 a Astúries i formulà un programa reivindicatiu concret (nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, de l'exèrcit i de la guàrdia civil, etc).

Fets d'Octubre
Moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per l'octubre del 1934, desencadenat per l'entrada de membres de la CEDA al govern (4 d'octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta (novembre del 1933), i la subsegüent repressió i control de les organitzacions d'esquerra. Convocada la vaga general per la Aliança Obrera, aquest moviment fou especialment important a Catalunya i a Astúries. Aquesta regió, únic lloc de l'estat on l'Aliança Obrera havia aconseguit de reunir totes les organitzacions treballadores, la vaga general aviat prengué un caràcter insurreccional i, durant quinze dies, la zona minera fou controlada pels comitès locals de treballadors —coordinats en un Comitè Revolucionari— i per les forces de xoc (Exèrcit Roig) que organitzaren els miners asturians. Els obrers oferiren una aferrissada resistència, durant la qual esperaven la incorporació de la resta de l'estat a la sublevació. Després, però, de duríssims combats, aquesta fou brutalment esclafada per destacaments de l'èxèrcit del Marroc dirigits pels generals Yagüe i López de Ochoa i es produïren quatre mil morts i una cruelíssima repressió.

Sis d'Octubre, el
Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934. Cal cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centre-dreta de Madrid, a partir del desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i creixents tensions socials, l'aprovació pel Parlament d'una moderada llei de Contractes de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern de Samper, aconseguiren l'anul·lació de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l'Estatut obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d'Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la destrucció de l'obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera. Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l'estiu semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d'octubre, i la formació d'un govern de Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—, precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l'estat trencaven llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a Barcelona s'imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l'orientació esquerrana del 1931. L'Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant l'estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l'exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d'esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment, Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l'Aliança Obrera, i comportà alguns incendis i saqueigs d'esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per l'exèrcit. Ultra l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics, suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l'anul·lació de fet de l'Estatut de Catalunya, substituït per un règim d'excepció que controlaven radicals, cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del moviment d'octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.
L'afer de l'Estraperlo acabà amb el govern radicalcedista. Escàndol de l'Estraperlo
Afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista durant la Segona República espanyola. Pel maig del 1934 Daniel Strauss i Perl provaren d'obtenir de les autoritats republicanes la legalització d'una ruleta trucada que havien inventat (anomenada estraperlo, per la combinació dels cognoms dels inventors). Lluís Companys es negà a autoritzar-la a Catalunya, però pel setembre del 1934 Strauss aconseguí d'introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després a l'Hotel Formentor (Formentor), bé que fou immediatament prohibida per la policia. Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l'afer a Alcalá Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap de govern perquè molts partidaris seus eren implicats en l'escàndol: Aurelio Lerroux, nebot seu i delegat del govern a la Companyia Telefònica, fou destituït; Joan Pich i Pon cessà com a governador general de Catalunya i Salazar Alonso com a alcalde de Madrid, etc. L'afer es féu públic, i les corts, després d'investigar els fets, declararen culpables de corrupció Aurelio Lerroux, Joan Pich i Pon, Sigfrid Blasco-Ibáñez (fill de l'escriptor) i altres, tots membres del partit radical, que restà totalment desprestigiat, fet que, juntament amb l'immediat afer Nombela, precipità la fi del Bienni Negre (govern centrista de Portela Valladares, el 13 de desembre de 1935).
La dretanització de la República farà que les esquerres es presentin forts a les eleccions de febrer de 1936.
Tercera etapa de la República: el Govern del Front Popular (febrer-juliol 1936).
Alcalá Zamora (fins al maig) i Azaña seran els presidents de la República.
El president del govern fou Casares Quiroga.
Govern de coalició d'esquerres (Front Popular).
Obra del Govern del Front Popular: es reemprenen les reformes progressistes.
Front Popular
Front comú propugnat per la tàctica política dels moviments socialista i comunista, de caràcter defensiu i que reuneix les organitzacions de la classe obrera, dels camperols i de la petita burgesia urbana i liberal a fi de frenar l'avanç del feixisme i del nacionalsocialisme. Es materialitzà per primera vegada pel juliol del 1934, amb l'aliança del partit comunista i del partit socialista francès (SFIO). Consagrat pel setè congrés de la Internacional Comunista (juliol-agost del 1935) com a exponent de la tàctica del moviment comunista mundial, el front popular prengué formes diverses segons els estats, si bé a Europa es manifestà, sobretot, en pactes electorals, que triomfaren a Espanya (febrer del 1936) i a França (comunistes, socialistes, radicals i altres pel maig del 1936). A l'estat espanyol hom en troba els orígens en la resistència, per part de les organitzacions obreres i republicanes d'esquerra, a la supremacia política dretana dels anys 1934-36, sobretot després de la repressió dels fets d'octubre del 1934, que obligà a crear una aliança de les forces republicanes, socialistes i comunistes. Aquesta es formalitzà en el Manifest del Front Popular, signat a Madrid (gener del 1936) per Izquierda Republicana, Unión Republicana, Partido Socialista Obrero Español, Unión General de Trabajadores, Federación Nacional de Juventudes Socialistas, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista i Partido Obrero de Unificación Marxista. El manifest evidencia discrepàncies entre socialistes i republicans, en no acceptar aquests últims la nacionalització de la terra i de la banca propugnada pel partit socialista. D'una manera unànime fou exposada la necessitat d'una amnistia política i social, el restabliment dels principis constitucionals i la legislació autonòmica, la independència de l'aparell judicial, una reforma fiscal, etc. Als Països Catalans, el front popular presentà diferències. Així, a les Balears restà format per organitzacions polítiques de l'estat espanyol (Izquierda Republicana, Unión Republicana i Partido Socialista Obrero Español), al País Valencià, per forces de l'estat espanyol (Izquierda Republicana i Partido Socialista Obrero Español) i una organització valencianista (Esquerra Valenciana), i al Principat, a causa de l'hegemonia d'organitzacions polítiques pròpies, el front popular adquirí una configuració diferent, denominada Front d'Esquerres de Catalunya. La Confederació Nacional del Treball, si bé no participà en cap llista electoral, participà activament en pro del front popular, fins al punt que arribà a col·laborar, durant la guerra civil, amb el govern republicà, tant en el govern central com en el de la Generalitat de Catalunya. Des dels anys trenta fins avui la tàctica d'un front comú de les organitzacions polítiques d'esquerra (basada en l'aliança de socialistes i comunistes) ha estat utilitzada, si bé la majoria de les vegades no ha fructificat.

Front d'Esquerres de Catalunya
Coalició electoral que triomfà ampliament en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Fonamentada en el Manifest signat a Barcelona el 4 de febrer anterior per l'Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Partit Republicà d'Esquerra, Unió de Rabassaires de Catalunya, Partit Obrer d'Unificació Marxista, Partit Català Proletari i Partit Comunista de Catalunya. Solidari del programa de les esquerres espanyoles, proclamà com a objectius, entre d'altres, l'amnistia política i social, el restabliment de l'organització política de la Catalunya autònoma, la vigència de l'Estatut, l'acabament del traspàs de serveis i el restabliment de la llei de Contractes de Conreu.
Front Català d'Ordre
Coalició electoral de les forces polítiques de dreta que, sota l'hegemonia centrista de Lliga Catalana, fou derrotada pel Front d'Esquerres de Catalunya en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Era constituïda per Lliga Catalana, Acció Popular Catalana, Partit Republicà Radical, Comunió Tradicionalista i Renovación Española (solament a la ciutat de Barcelona). Sense un programa coherent, la seva propaganda es fonamentà en l'atac al Front d'Esquerres i en la idea que no es podia tornar al Sis d'Octubre.

Reformisme
Actitud política segons la qual la transformació d'una societat, d'un règim o d'un sistema sòcio-econòmic pot realitzar-se dins el marc de les institucions existents, mitjançant reformes legislatives successives i sense recórrer a la revolució.
La radicalització políticosocial culminarà amb el cop d'Estat (juliol 1936), que menarà a la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Cop d'Estat
Presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses . Se sol produir en temps de crisi econòmica i d'indecisió i desorganització del règim polític anterior.
Divuit de Juliol, el
Data oficial de l'aixecament inicial de la guerra civil espanyola de 1936-39. Al Marroc, tingué caràcter estrictament militar; a la metròpoli, els partits de dretes —Falange Española, carlins, Renovación Española i els militants més actius de les Juventudes de Acción Popular i de la CEDA— ajudaren les guarnicions, però sempre sota control militar. Al Marroc l'aixecament es produí el dia 17. El 18 tingueren lloc els de Canàries, Sevilla —pern de la revolta a Andalusia—, Valladolid i Burgos; el 19, els de Saragossa, Pamplona, Vitòria, Oviedo, Salamanca i Palma de Mallorca; les guarnicions de Galícia s'aixecaren el dia 20. Als punts on fracassà, l'aixecament es produí el 19 (Barcelona, Madrid, Màlaga, Sant Sebastià) o bé per indecisió i divisió de les guarnicions, per retard o expectativa, no es produí d'una manera clara o no arribà a esclatar (València, Alacant, Cartagena, Almeria, Bilbao, Santander). En general, les ciutats i guarnicions principals arrossegaren les secundàries: així Sevilla respecte a Cadis i Còrdova, Burgos respecte a Palència, Àvila i Segòvia, i Saragossa respecte a Terol i Osca. I igualment en el fracàs: Barcelona respecte a Catalunya, València respecte al País Valencià, Madrid respecte a Castella la Nova. N'és l'excepció Menorca, que fou, des del primer moment i durant tota la guerra, republicana. A Palma de Mallorca, els militars, amb el suport d'uns quants grups dretans, triomfaren fàcilment. El comandant general de Balears, general Goded, s'havia de fer càrrec de les forces revoltades a Barcelona. En aquesta ciutat s'aixecà pràcticament tota la guarnició; el pla consistia a convergir des de les casernes perifèriques vers el centre i apoderar-se dels punts neuràlgics de la ciutat: Generalitat, Conselleria de Governació, Telefònica, emissores de ràdio, etc. Les columnes, hostilitzades des del primer moment, arribaren al Paral·lel, places de Catalunya i de la Universitat molt d'hora del matí; allí foren encerclades i immobilitzades. Llurs oponents eren un gran nombre de militants dels partits d'esquerra i de les sindicals, sobretot de la CNT, amb la FAI, precàriament armats, i els guàrdies d'assalt. Més tard, i sota la pressió de la situació, el president Companys decidí de lliurar armes al poble. En una fase posterior, s'incorporaren a la lluita contra els revoltats forces de carrabiners i la guàrdia civil; aquesta reduí els focus de la plaça de la Universitat i Hotel Colom. Finalment foren ocupades la caserna de les Drassanes i Capitania (comandància de la IV Divisió). Goded, que havia arribat de Mallorca amb hidroavió, hi fou fet presoner. El personal de la base aeronaval donà suport a l'aixecament; per contra, la base aèria del Prat de Llobregat, amb el tinent coronel Díaz i Sandino i el capità Albert Bayo, féu costat a la República d'una manera eficaç i activa. Els combats de carrer foren molt violents; hi hagué un gran nombre de morts i ferits. El fracàs de l'aixecament a Barcelona comportà el d'altres poblacions catalanes on hi havia guarnicions, les quals, amb lluita (Lleida) o sense (Girona, Figueres, la Seu d'Urgell, Mataró), es dispersaren o es rendiren. La guarnició de Tarragona no s'aixecà. També influí al País Valencià (Castelló, Alacant) i a Barbastre. El cas de València fou únic: la guarnició, tancada a les casernes però dividida, perllongà l'expectativa amb tot de confusos tractes, fins que, els dies 1 i 2 d'agost, forces d'ordre públic i militants dels partits d'esquerra assaltaren les casernes. El dia 29 de juliol, però, el sergent valencià Carles Fabra ja s'havia apoderat de la caserna de sapadors de Paterna i havia facilitat armes al poble.
Guerra Civil Espanyola
Guerra civil iniciada el 18-19 de juliol de 1936 i acabada l'1 d'abril de 1939. Fou provocada pel cop d'estat (planejat pel general E.Mola) dut a terme per una gran part de les forces armades que feien costat als partits de dreta (carlins, Renovación Española, els grups més dretants de la CEDA) i Falange Española y de las JONS, i que tenien les simpaties de bona part de l'alta clerecia. Aquesta conspiració i la revolta subsegüent foren una rèplica a la revolució d'octubre del 1934 i una prova més del fracàs de la convivència entre dretes i esquerres durant la Segona República. El triomf electoral del Front Popular (16 de febrer de 1936) estimulà i refermà els propòsits de les dretes. La insurrecció fou iniciada, amb èxit, per les guarnicions del protectorat Marroquí el 17 de juliol de 1936; els dies 18 i 19 s'hi afegiren les guarnicions i bases metropolitanes, però ací l'èxit fou només parcial: algunes forces d'ordre públic, i fins i tot militars, es mantingueren fidels al govern central, o a la Generalitat, i la decisió d'armar els partits d'esquerra i les sindicals CNT i UGT proporcionà a aquelles escasses forces l'ajut necessari per a fer fracassar l'aixecament a Barcelona, Menorca, Madrid, Bilbao, Sant Sebastià, Astúries (llevat d'Oviedo), Santander, Màlaga, Almeria i Cartagena. Però reeixí a Mallorca, Canàries, Saragossa, Pamplona, Vitòria, Burgos, Valladolid, Sevilla, Cadis, Còrdova i Granada. La situació a València no es precisà fins el 2 d'agost, bé que estava decidida amb el triomf governamental a Catalunya, Madrid i Cartagena.
Organitzacions polítiques i sindicals durant la Segona República espanyola.
Durant la Segona República  es van diversificar els partits polítics, els sindicats i les ideologies.
Ideologia
Conjunt de conceptes, creences i ideals, d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials i, així, dirigir i simplificar les opcions sociopolítiques de l'individu i la col·lectivitat.

Pluralisme
Doctrina sociopolítica que preconitza la coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en qualsevol institució. S'oposa al totalitarisme i a qualsevol mena de dictadura o abús d'autoritat. Es dóna principalment en els països de democràcia formal i es manifesta tant a nivell ideològic (religiós, filosòfic, artístic, etc) com sindical, polític, d'associacions, etc. Quasi mai, però, no es dóna en forma pura, ja que molt sovint les tendències i els corrents que es consideren més perillosos per a l'ordre establert són declarats il·legals i sovint reprimits.

Partit polític
Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d'una societat. Bé que tot al llarg de la història hom constata l'existència d'aquestes agrupacions, reflex de les diverses tendències de la societat, no és fins al s XIX, amb l'adveniment dels sistemes constitucionals, que els partits adopten estructures acostades a les actuals. Superades les teories liberals que propugnaven l'individu aïllat com a únic subjecte polític, les lleis constitucionals recolliren (avançat ja el s XX) la institucionalització dels partits polítics, bé que precedentment existís el principi de lliure associació política. Els partits polítics han evolucionat en el sentit de passar de simples plataformes o màquines electorals (molts partits es constitueixen a partir del sufragi universal) a partits ideològics. Actualment hom entén per partit polític aquell que té una organització estable i que participa regularment en totes les convocatòries electorals (municipals, regionals, legislatives, etc), amb voluntat de conquerir el poder i no sols d'influir-hi (altrament, seria un grup de pressió o un centre de pensament, de discussió, etc). Hi ha també, però, partits polítics creats al voltant d'una personalitat destacada, com és ara la UDR del general De Gaulle. Els partits poden ésser d'una sola classe social (camperols, obrers, etc) o multiclassistes, com actualment són la majoria dels partits. Poden ésser de quadres o de masses. Els primers, típics de la dreta, són formats pels parlamentaris o futurs candidats a ocupar càrrecs públics i que no desitgen una filiació en massa, sinó reduïda i selectiva. Els de masses tenen unes característiques més ideològiques i tenen activitats formatives en els períodes entre les eleccions. L'estructura interna del partit és diferent segons la ideologia i reflecteix, per tant, un sistema democràtic en major o menor grau. N'hi ha que, de fet o de dret, tenen, al seu si, corrents o tendències, mentre que d'altres són més rígids i no admeten discrepàncies (centralisme democràtic). En els partits fonamentats en una persona, aquesta gaudeix de grans poders, situació agreujada quan es tracta d'un partit d'ideologia totalitària.
Dreta

Sector d'una assemblea política situat a la dreta del president i format, tradicionalment, pels representants dels partits conservadors. El terme nasqué a França en l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder reial. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència conservadora i que defensa aferrissadament l'ordre establert davant qualsevol proposta de canvi. Usat sovint en plural (dretes).
Esquerra
Sector d'una assemblea política situat a l'esquerra del president i format tradicionalment pels representants dels partits progressistes. El terme nasqué a França a l'època de la restauració monàrquica (1814) i designava els partidaris del poder popular. Actualment, i en forma generalitzada, hom l'aplica a aquella política, ideologia o partit de tendència progressista. Usat sovint en plural (esquerres).
Centre
Sector de diputats d'un hemicicle parlamentari que ocupen els escons del centre i, per extensió, tots aquells partits o persones que en el conjunt de les tendències polítiques se situen en una posició equidistant de la dreta i de l'esquerra.

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el
sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera.
Partits republicans d'esquerra. Izquierda Republicana
Partit polític espanyol de la Segona República, fundat per l'abril del 1934 amb la unió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicalsocialistes de Marcel·lí Domingo i l'ORGA de Casares Quiroga. El seu òrgan fou el diari "Política", i el 1935 pactà amb la Unión Republicana de Martínez Barrio i amb el Partido Nacional Republicano de Sánchez Román. El grup català, per diferenciar-se d'Esquerra Republicana de Catalunya, adoptà la denominació de Partit Republicà d'Esquerra.
Partit Republicà Radical Socialista
Grup polític creat a Madrid el 1929 amb la participació de Marcel·lí Domingo. Conegué un ràpid i espectacular creixement basat en un verbal radicalisme econòmic i social (el 1933 afirmava tenir 126 585 afiliats). En les corts constituents republicanes disposà de 59 diputats. Tanmateix, patí un gran nombre d'escissions (en especial el Partit Social-Revolucionari de Balbontín el mateix 1931, l'Esquerra Radical Socialista de Botella i Asensi el 1932) fins a la ruptura de les dues tendències principals pel setembre del 1933. Mentre Domingo i Albornoz procuraren mantenir-se prop de la conjunció republicano-socialista, Gordón Ordás procurà l'entesa amb els republicans per trencar amb els socialistes. El grup del partit català, molt fidel a Marcel·lí Domingo, tingué una força especial a Tortosa i pel gener del 1934 tenia uns 16 000 afiliats. Els seus principals dirigents eren Ramon Nogués i Bizet, Manuel Abós, Carles Ponsa, etc. Produïda la creació per l'abril del 1934 d'Izquierda Republicana, passà al Partit Republicà d'Esquerra. D'altra banda, a les Illes, els radicals socialistes s'integraren dins l'Esquerra Republicana Balear.
Partit Català d'Acció Republicana
Denominació adoptada pel grup d'Acción Republicana d'Azaña (fundada el 1925) al Principat. Els seus principals dirigents eren Faustí Ballvé, Eduard Albors, etc. El 1932 publicà el setmanari "Acción" i actuà en 1932-33 en coalició electoral amb els radicalsocialistes i amb Acció Catalana Republicana. Quan a nivell espanyol es constituí Izquierda Republicana (abril del 1934) es fusionà amb els radicalsocialistes dins el Partit Republicà d'Esquerra.
Partit Republicà d'Esquerra
Denominació adoptada a partir del juny del 1935 pels grups catalans de la Izquierda Republicana, creada per l'abril del 1934 a nivell espanyol amb la fusió d'Acción Republicana d'Azaña, els radicals socialistes de Domingo i l'ORGA. El seu comitè executiu estigué format per Faustí Ballvé i Eduard Albors (de l'anterior Partit Català d'Acció Republicana) i per Brauli Solsona, Ramon Nogués i Comet i Ramon Nogués i Bizet (dels radicals socialistes). Presentà tres candidats (Domingo, Nogués i Bizet, i Ballvé) en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 que resultaren elegits diputats.
Partits republicans de dreta. Derecha Liberal Republicana
Grup polític constituït a Madrid pel maig del 1930 per Niceto Alcalá Zamora, Miguel Maura, Rafael Sánchez Guerra i d'altres amb la intenció d'incorporar la dreta espanyola a un possible nou règim republicà. El grup, després d'aconseguir l'ingrés de polítics importants com Santiago Alba i Joaquín Chapaprieta els primers mesos de la República, es desféu posteriorment en separar-se Alcalá Zamora i Maura. El mateix mes de maig del 1930 fou organitzada la secció catalana o Dreta Liberal Republicana de Catalunya.
Partit Republicà Radical (PRR)
Grup polític que hom decidí de constituir el 6 de gener de 1908 a Santander, en ocasió d'un discurs que hi féu Alejandro Lerroux. Volgué ésser la cristal·lització organitzativa arreu de l'estat espanyol del lerrouxisme, però de fet i durant molt de temps la seva força continuà basant-se en el pes electoral a la ciutat de Barcelona.
A les corts constituents de la Segona República aparegué com el segon partit pel nombre de diputats (89) arreu de l'estat espanyol; encapçalà un cert centre, a la dreta de socialistes, radicalsocialistes i republicans d'Azaña. Al Principat, intentà d'ésser una alternativa conservadora a Esquerra Republicana, però aviat fou desbancat per la Lliga (octubre del 1931). En les eleccions al Parlament de la Generalitat (novembre del 1932) veié confirmada aquesta tercera posició. Es féu càrrec del govern de la República durant el Bienni Negre, i dominà les comissions gestores dels ajuntaments catalans, així com el govern general de Catalunya, després dels fets d'Octubre del 1934. Tanmateix, els escàndols parlamentaris del 1935 (l'estraperlo i l'assumpte Tayà) determinaren l'enfonsament del partit, quan ja Martínez Barrio havia provocat una escissió contra el seu esllavissament cap a la dreta. Al Principat, el triomf d'una nova tendència (Jaume Polo, Alfred Sedó) contra la vella guàrdia formada per Pich i Pon, Puig d'Asprer, els germans Ulled, Estadella, etc, no impedí la desorganització. Pel febrer del 1936 inclogué quatre candidats dins el Front Català d'Ordre.

Organitzacions socialistes. Partido Socialista Obrero Español (PSOE)
Organització política fundada a Madrid l'any 1879 per nuclis marxistes expulsats de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. El seu portaveu fou El Socialista (1886). El I Congrés tingué lloc a Barcelona (1888), pocs dies després de la constitució, també a Barcelona, de la Unió General de Treballadors, sindicat d'inspiració socialista. El nou partit s'implantà en els medis obrers de Madrid, el País Basc i Astúries.

Participà en el comitè revolucionari (1930), en el govern provisional de la República (1931) i en el govern Azaña (1931-33). La tendència més esquerrana de F.Largo Caballero s'imposà a la moderada de J.Besteiro i el partit s'inclinà cap a l'esquerra, impulsà la unitat d'acció amb anarcosindicalistes i comunistes i participà en la revolució del 1934. Durant la guerra civil de 1936-39 F.Largo Caballero i J.Negrín presidiren sengles governs de coalició.
Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.
Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya
Central sindical creada a Barcelona el 29 de juliol de 1934, per escissió d'una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19429 afiliats, sota la presidència de Joan Fronjosà. La seva principal força es trobava en els sectors d'empleats de banca (l'Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i obrers qualificats (el sindicat L'Obrer Fabril). N'eren dirigents Marià Martínez i Cuenca, Joan Sánchez i Marín, Carles Sala i Franqueza, Gonçal Martínez i Lozano i Ramon Palomas i Tudó. Participà, durant la primera meitat del 1936, en els fronts únics sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i el CADCI; el 21 de juliol de 1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l'aixecament militar, s'integrà dins la Unió General de Treballadors, simultàniament a la fusió de l'USC dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Unió General de Treballadors (UGT)

Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament.
En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil.
Organitzacions comunistes. Bloc Obrer i Camperol (BOC)
Organització política catalana, de caràcter marxista, fundada a Barcelona (1930) com a resultat de la fusió del Partit Comunista Català (independent) i la Federació Comunista Catalano-Balear, oposada a la direcció del Partido Comunista de España. Dissidents de la Tercera Internacional, els seus principals dirigents —Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer, Estartús, Estivill, Daniel D.Montserrat, Jaume Miravitlles, Rebull (David Rey), Sesé, Tona Nadalmai i Joaquim Maurín com a secretari general— propugnaven una federació de nacions socialistes dins l'estat espanyol; reivindicaven la lluita revolucionària, l'internacionalisme proletari, basat en l'autonomia dels partits nacionals i el dret d'autodeterminació de Catalunya. S'oposaren a l'apoliticisme subversiu de la FAI i a la política social moderada de l'Esquerra Republicana de Catalunya, en un intent d'atreure's la massa obrera catalana, afiliada en gran part a la CNT, però mancada d'un partit polític propi. En les eleccions del 1931 el BOC obtingué uns vint mil sufragis, i els afiliats arribaren a ésser uns cinc mil. Els militants procedien dels centres industrials del Principat i d'algunes poblacions del País Valencià; també de part de la pagesia enquadrada a la Unió de Rabassaires i de la Federació de Treballadors de la Terra. El BOC propugnà la creació de l'Aliança Obrera (1933) i participà en els fets d'octubre del 1934 sota aquesta bandera d'unitat obrera, de la qual una fracció del BOC no volia excloure'n cap organització (ni els comunistes oficials) i per això establí uns contactes amb la Unió Socialista, el Partit Català Proletari i les seccions a Catalunya del PSOE i del Partido Comunista de España, que dugueren a la fusió en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (1936). Una altra fracció s'uní amb l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin (novembre del 1935) per formar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Com a òrgans del BOC cal destacar la tercera etapa del setmanari en castellà "La Batalla" (1930), "L'Hora" i "Front" (1932) de Barcelona, i "L'Espurna" (1932) i "Avant" (1932) de les comarques gironines i lleidatanes, respectivament.
Federació Obrera d'Unitat Sindical
Central sindical creada pel maig del 1936, a Barcelona, pels sindicats influïts pel POUM. Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l'acció, al Principat, de totes les organitzacions sindicals d'una determinada indústria. Defensà també la unió entre la UGT i la CNT. Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà de tenir uns 60 000 afiliats. El secretari general fou Andreu Nin. Pel setembre del 1936 es dissolgué i ingressà a la UGT catalana.
Partido Comunista de España (PCE)

Partit polític originat d'una primera escissió del PSOE el 1920 —provocada per les Juventudes Socialistes amb "El Comunista" com a òrgan d'expressió i Merino García, Luis Portela, José Illescas, Eduardo Ugarte i Juan Andrade com a dirigents— i d'una segona del 1921, d'on sorgí el Partido Comunista Obrero Español, amb "Guerra Social" com a portaveu i García Quejido, Núñez de Arenas, Angiano, Virginia González y Perezagua com a dirigents. Aquell mateix any la Tercera Internacional, per mitjà del seu delegat, l'italià Graziadei, aconseguí la celebració d'una conferència de fusió entre el PCE i el PCOE que donà lloc al Partido Comunista de España, que publicava "La Antorcha", de la qual fou primer director Juan Andrade.
En proclamar-se la Segona República, el PCE tenia 800 militants i molts exiliats. El canvi més important es produí en el IV Congrés (1932), amb la posterior expulsió del buró polític de Bullejos, Adame i Trilla; la direcció restà en mans de José Díaz, Dolores Ibárruri (esdevinguda anys després presidenta del partit), Vicente Uribe, Pedro Checa i Mije. Això consagrà la submissió del PCE a la política de Stalin, que dugué als enfrontaments amb la CNT i el POUM en els fets de Maig (1937). La seva presència al govern republicà durant la guerra fou molt important i posteriorment participaren activament en la lluita armada dels anys quaranta (ocupació de la Vall d'Aran).
Partit Comunista de Catalunya (PCC)
Grup polític català adscrit al PCE i format a l'estiu del 1932 amb Ramon Casanellas, Antoni del Barrio i Hilari Arlandis. Aconseguí amb aquest també la incorporació d'alguns dirigents del Bloc Obrer i Camperol (Antoni Sesé, Joaquim Masmano, etc). Celebrà el seu primer congrés al maig del 1934 i el 1936 tenia uns 2 000 militants. El seu òrgan de premsa fou "Catalunya Roja". Influí en alguns sindicats, en especial a la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica de Catalunya (FOSIG). El 1936 participà en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
Partit polític de caràcter comunista autònom, no integrat a la Internacional Comunista, nascut a Barcelona el 29 de setembre de 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l'Esquerra Comunista. Els principis bàsics de la unificació foren la lluita per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat; la formació d'un front únic dels treballadors a través de l'Aliança Obrera i l'atracció o neutralització de la petita burgesia i dels camperols; la unificació sindical i la formació d'un sol partit marxista. S'oposà a la política de front popular, tot i que signà els pactes electorals de Front Popular i de Front d'Esquerres de Catalunya pel qual obtingué acta de diputat el seu secretari general, Joaquim Maurín. Sostenia la consigna de "la terra per a qui la treballa" i defensava el dret dels pobles a disposar de llurs destins i a constituir-se en estat independent. Reorganitzà les seves forces sindicals procedents la majoria del BOC, en la Federació Obrera d'Unitat Sindical. Iniciada la guerra civil de 1936-39 i fins a mitjan 1937 participà en tots i cadascun dels organismes polítics i administratius de la Catalunya autònoma (Comitè de Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, patrulles de control, consells municipals, etc) i en el govern de la Generalitat amb la figura del seu secretari polític, Andreu Nin.
Organitzacions anarquistes. Confederació Nacional del Treball (CNT)
Central sindical d'àmbit espanyol, que celebrà el seu primer congrés, constitutiu, del 8 al 10 de setembre de 1911 al Saló de Belles Arts de Barcelona. Després de la desaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, la primera manifestació d'un reagrupament de societats obreres, amb influència anarquista, fou Solidaritat Obrera, la qual intentà, des de l'abril del 1909, de preparar una "conferència obrera nacional".

Proclamada la Segona República, aviat aconseguí uns 800 000 afiliats, conservant el tradicional domini sindical als Països Catalans, a l'Andalusia oriental i a Aragó. D'altra banda, començà obertament una lluita de tendències que afrontà "sindicalistes", partidaris d'aprofitar el règim per a desenvolupar organitzativament la CNT, i la FAI i els grups d'acció (grups de defensa confederal). Inicialment majoritaris, els dirigents més coneguts pogueren, en el congrés del juny del 1931 celebrat a Madrid, imposar les federacions nacionals d'indústria, però no evitar les crítiques a les relacions mantingudes amb els "elements polítics" ni l'afirmació d'una clara intransigència envers les corts constituents republicanes. Malgrat el Manifest dels Trenta (signat a l'agost del 1931 per Pestaña, Peiró, López, Fornells, Clara, etc), els faistes i els "anarco-bolxevics", afavorits pel desenvolupament d'un extens moviment reivindicatiu i alhora per la política de Largo Caballero des del ministeri de treball, aconseguiren d'aguditzar l'enfrontament de la CNT amb la República (vaga de la Telefònica, fets de Sevilla, conflicte metal·lúrgic a Catalunya, etc) i d'iniciar moviments insurreccionals (pel gener del 1932 a l'alt Llobregat, i pel febrer a Terrassa), com també de substituir en els òrgans de direcció els trentistes (especialment en el comitè nacional i en el comitè de la regional catalana). Finalment, a l'expulsió dels sindicats seguí la dels afectes al BOC (federacions locals de Lleida, Girona i Tarragona) de Sabadell (setembre del 1932) i la defecció dels principals sindicats de Llevant (metall, transports, fusta); el ple del març del 1933 a Barcelona sancionà l'escissió dels ja anomenats sindicats d'oposició. Després del moviment revolucionari del gener del 1933 (amb repercussions especials a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas), de la intensa campanya abstencionista del novembre del 1933 (que facilità el triomf de les dretes) i del moviment del desembre del 1933 (que només tingué importància a Aragó), el fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren granment la força de la CNT, el 1934 afavoriren, malgrat l'oposició dels dirigents faistes catalans, el ressò que obtingué l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins l'Aliança Obrera. En el moviment d'octubre del 1934, la CNT només hi participà clarament a Astúries; però, davant la repressió que se'n seguí, les posicions "aliancistes" penetraren també a Catalunya, i en ocasió de les eleccions del febrer del 1936 els dirigents cenatistes afavoriren de fet el vot frontpopulista. Després, en el congrés de Saragossa (maig del 1936), amb representacions de 550 595 afiliats (60 621 dels sindicats d'oposició), triomfaren les tendències faistes; el reingrés dels sindicats d'oposició es produí sense condicions; el projecte de pacte amb la UGT aprovat exigia a aquesta la renúncia a qualsevol col·laboració política o parlamentària i, finalment, el que havia d'ésser un programa revolucionari fou només de fet l'enunciació de l'anomenat comunisme llibertari. La CNT prengué una part molt activa en la lluita contra l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Organització que volgué reunir tots els grups anarquistes de la Península Ibèrica, constituïda clandestinament pel juliol del 1927 al Saler, València. Fou el producte d'una iniciativa del Segon Congrés de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França (Marsella, maig del 1926), i de bon principi agrupà, a part aquesta federació, la Federació Nacional de Grups Anarquistes d'Espanya i la União Anarquista Portuguesa. Es proposà d'assegurar el contingut àcrata de la CNT mitjançant la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la CNT, especialment Comitès Pro-presos i Comitès de Defensa Confederal (el qual hom anomenà la trabazón); també es proposà d'allunyar la CNT de qualsevol intelligència amb els grups polítics republicans. Tanmateix, sota la Dictadura, la FAI participà en diferents intents revolucionaris fent costat als elements polítics (així, el 1928 en els treballs de conspiració dirigits per Sánchez Guerra, i després, a Catalunya, formant part del Comitè Revolucionari del 1930). Mancada d'un funcionament orgànic regular, els primers anys republicans no aconseguí de reunir totes les tendències anarquistes existents; en restaren fora, notablement, el grup de «La Revista Blanca» (fins el 1936, bé que mantenint-hi bones relacions) i el grup Nosotros, abans anomenat Los Solidarios (fins el 1933, per més que fou tingut des del 1931 com la principal expressió del faisme). Tampoc no li fou fàcil de mantenir la unitat interna, a causa del freqüent distanciament entre les federacions regionals catalana i andalusa i la Federació Regional de Grups Anarquistes de Llevant (amb el seu òrgan de premsa «Redención»), la Federació Regional d'Astúries (molt influïda pel sindicalista Eleuterio Quintanilla) o la del Centre (encapçalada sobretot per González Iniestal i el periòdic «El Libertario»). Malgrat això, assolí un ampli acord en l'oposició decidida al grup anarcosindicalista que havia dirigit la reorganització de la CNT en 1930-31 (Pestaña, Peiró, López, etc), i combaté en especial els plans d'una major estructuració interna confederal (les federacions nacionals d'indústria) i els intents d'aconseguir un cert reconeixement per part de les corts constituents republicanes. La lluita entre els trentistes i la FAI acabà amb la conquesta dels llocs directius de la CNT pels faistes (Alaix, director de «Solidaridad Obrera», octubre del 1931; Gilabert, secretari del comitè regional català, abril del 1932; Villar, secretari del comitè nacional, març del 1932) i la posterior escissió dels Sindicats d'Oposició. El grup Nosotros (els anarcobolxevics: Durruti, García Oliver, Ascaso, Sanz, etc), que ja havia implicat la FAI i la CNT en diferents intents revolucionaris en 1931-32 (vaga general de Barcelona, setembre del 1931; aixecament de l'alt Llobregat, gener del 1932), aconseguí de fet de dirigir la FAI, i aquesta promogué els fracassats moviments insurreccionals de gener, maig i desembre del 1933 i dictà una decidida abstenció en les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Aquests successius fracassos aguditzaren dins la FAI l'oposició als anarcobolxevics per part dels anarquistes més ortodoxos, com Torhyo i Mestre (del grup A) o D. Abad de Santillán, Pere Herrera i Josep Peirats (del grup Nervio). Alhora, en 1935-36 s'obriren també unes fortes polèmiques entorn d'una possible aliança amb les forces polítiques d'esquerra (defensada, en especial, per Federico Urales) i entorn de la discussió sobre el programa social futur a dur a terme per part de la CNT. Davant la negativa del grup de «La Revista Blanca» a prefigurar un programa concret, Gaston Leval i, més encara, D. Abad de Santillán concretaren possibles bases d'organització de la producció, que finalment no foren recollides pel congrés de Saragossa de la CNT (maig del 1936). En iniciar-se la guerra civil, la majoria dels membres del grup Nosotros fou absorbida per les tasques militars.
Partit Sindicalista
Partit polític fundat el 7 d'abril de 1934 per Ángel Pestaña, amb l'esperança de convertir-se en el partit polític de la CNT i trencar així la tradicional ortodòxia anarcosindicalista. No pogué arrossegar ni la Federació Sindicalista Llibertària ni els Sindicats d'Oposició. La seva influència romangué limitada a petits nuclis a Madrid (Natividad Adalia), a Andalusia (Gómez de Loma), a Saragossa (Pabón) i al Principat i al País Valencià. Al Principat els seus principals dirigents foren Ricard Fornells —president des de Sabadell de la Federació Regional Catalana del partit— i Josep Robusté (des de Barcelona), i a València, Francesc Fenollar, Marí Civera, Josep Sànchez Requena, Prudencio Caja, etc. L'òrgan central del partit, "El Sindicalista", passà aviat, pel setembre del 1935, a Madrid, però esclatada la guerra civil a Barcelona aparegueren "Hora Sindicalista"(1936-37) i "Mañana" (1937-39). Doctrinalment, el partit defensà per a la societat postrevolucionària un model de societat basat en el control de la producció pels sindicats, de la distribució per les cooperatives i dels afers públics pels municipis, en una mena d'estat sindicalista. Participà en el pacte del Front Popular —Pestaña resultà elegit diputat per Cadis— i durant la guerra civil tingué un cert desenvolupament, assolint uns 30 000 afiliats segons pròpies afirmacions.

Sindicats d'Oposició
Organització sindical escindida de la CNT pel març del 1933, després del ple de sindicats confederals de Catalunya celebrat a Barcelona. L'escissió es produí arran de la radicalització de les posicions entre els dirigents de la FAI, que gradualment en 1932-33 passaren a dirigir la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i els líders sindicalistes signants del manifest dels Trenta. El conflicte concret que desencadenà l'escissió se centrà en el plet presentat per la Federació Local de Sindicats Obrers de Sabadell (després anomenada Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell), que des del 1932 es negà a pagar el segell confederal. El 4 de juny de 1933 se celebrà el primer ple sindical de l'oposició a Barcelona (es reuniren 53 delegats en representació d'uns 26 000 afiliats), que fou seguit d'un altre celebrat a Mataró, on es creà un comitè regional sota la secretaria de Manuel Mascarell. Els Sindicats d'Oposició a Catalunya obtingueren una xifra màxima propera als 50 000 afiliats a la fi del 1933. Els nuclis més importants eren els de Mataró, Badalona, Manresa, Valls i Sabadell. El suport fora del Principat vingué del País Valencià, que reuní el seu primer ple regional pel febrer del 1934 a València, amb la representació d'uns 24 000 afiliats (més de 15 000 de València i uns 2 000 d'Alcoi). Inicialment, hom intentà d'afirmar l'ortodòxia de la seva posició i la voluntat d'aconseguir amb el seu gest un redreçament de la CNT. Joan Peiró al Principat i Joan López al País Valencià foren els principals ideòlegs d'aquesta actitud. Però Ángel Pestaña fundà un Partit Sindicalista i la Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell inicià una evolució que abocà el 1936 en el seu ingrés a la UGT i el pas d'alguns dels seus dirigents, com Josep Moix, al PSUC. A la fi, després d'haver participat en l'Aliança Obrera de Catalunya el 1934, els Sindicats d'Oposició iniciaren diverses converses per al reingrés dins la CNT. Així, pel febrer del 1936 Joan López aconseguí de pactar la reunificació al País Valencià, mentre que a Catalunya Joan Peiró i Manuel Mascarell intentaven l'ingrés amb unes millors condicions. Finalment, al congrés confederal de Saragossa assistiren representacions de l'oposició i se sancionà la reunificació, que a Catalunya es féu efectiva els mesos de juliol-agost del 1936.
Organitzacions sindicals camperoles. Federació Nacional de Treballadors de la Terra
Organització camperola d'abast espanyol adscrita a la UGT. Fundada per l'abril del 1930, experimentà un espectacular ascens numèric durant el primer bienni republicà (passà de 36 639 afiliats pel juny del 1930 a 451 337 pel juny del 1933, que significava prop del 40% del total dels efectius de la UGT), especialment a Extremadura, la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fou un feu de la tendència caballerista del PSOE, sobretot a partir de la substitució del primer secretari general, Martínez Gil, per Ricardo Zabalza (gener del 1934). Desencadenà la primera vaga general camperola del país (1-20 de juny de 1934), que la deixà exhausta. Refeta ràpidament en els primers mesos de 1936 (dictà l'ocupació de les grans propietats de Badajoz per part dels camperols, pel març del 1936), durant la guerra civil aconseguí d'ésser present al Principat (a mitjan 1937 hi tingué uns 58 000 afiliats) i defensà, en aquest cas fent costat a la CNT, les col·lectivitzacions agràries del País Valencià. Edità «El Obrero de la Tierra». Reconstruïda, com tota la UGT, des del 1976, el 1978 deia de tenir, en les seves dues branques —assalariats i petits agricultors autònoms— més de 150 000 afiliats, sobretot a Andalusia, el País Valencià, Múrcia, la Manxa i Extremadura; no existeix, en canvi, a Catalunya i a les Balears.
Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Tera del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra". Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.
Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (USA)
Poderosa associació de cooperatives agrícoles fundada a Barcelona el 12 de juliol de 1931 i presidida, successivament, per Francesc Santacana (1931), Carles Jordà (1931-35), Pere Cabot (1935) i Ferran Zuleta (1936); el seu òrgan de premsa era "La Pagesia" (agost del 1932 — desembre del 1936), i tenia diverses seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters de Catalunya, etc. Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia d'ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la revaloració dels productes del camp i l'augment de la producció agrària; conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s'atansava més als propietaris que no pas als parcers. Al juliol del 1936 restà sota el control de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, bo i conservant una autonomia teòrica, que perdé al gener del 1937 en integrar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.
Organitzacions sindicals catòliques. Unió de Treballadors Cristians de Catalunya
Organització sindical catòlica fundada a Barcelona el 26 d'octubre de 1934, que aplegava entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d'Enric Escamilla i Pich, substituït més tard per Audaç Gallego. De filiació democratacristiana, defensava la doctrina social de l'Església i estava estretament connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també relacions amb l'obrerisme catòlic europeu. Encapçalada per Josep Farré i Escamilla, Teodor Porta, Manuel Surribas i Zanuy i d'altres, desenvolupà una considerable activitat, i el 1935 tenia tres mil afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i empleats de comerç. Per difondre el seu pensament, creà l'Editorial Obrera Lleó XIII i publicà el setmanari bilingüe "Defensa Obrera" (22 de desembre de 1934 — 18 de juliol de 1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.
Partits catalanistes d'esquerra. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Partit polític del Principat de Catalunya creat a la Conferència d'Esquerres celebrada els dies 17-19 de març de 1931 per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català (la Conferència representava uns 16 000 afiliats). La fusió tingué l'origen en el Comitè d'Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d'Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Els seus principis polítics foren el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya i dels drets de l'home i del ciutadà, la federació amb els altres pobles ibèrics i la socialització de la riquesa; el programa social s'estructurà damunt la llibertat sindical, el dret de vaga i la defensa d'un salari mínim, una jornada màxima de vuit hores, vacances obligatòries, assegurances i retir obrer, escoles de treball, etc. Fou organitzat en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona); els òrgans de govern eren el congrés nacional i el comitè executiu central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l'executiu restà format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà ("L'Opinió") i Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separà del partit pel gener del 1932; uns altres membres foren Pere Comas, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Miquel Santaló, etc. "L'Opinió" n'esdevingué l'òrgan, i l'èxit electoral de l'abril del 1931 i la proclamació de la República li donaren l'hegemonia política a Catalunya. El partit disposà aviat d'altres diaris ("La Humanitat", a Barcelona; "La Jornada", a Lleida; "L'Autonomista", a Girona; "El Poble", a Sabadell; "L'Acció", a Terrassa; etc) i revistes ("Esquerra", a Olot; "La Fornal", al Vendrell; etc). Al segon congrés (juny del 1933), amb més de 68 000 afiliats, a l'executiu figuraven Macià, Companys, Pere Mestres, Joaquim Llorens, Joaquim Dardalló, etc. Hom hi ratificà l'expulsió de diversos membres del grup de "L'Opinió" (Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Josep Tarradellas, etc) que refusaven l'excessiva influència d'Estat Català i que formaren (a l'octubre) el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Fins a la fi del 1933 fou secundat per la Unió de Rabassaires. En ésser nomenat Companys president de la Generalitat (gener del 1934), hom formà un consell de coalició i la tendència més ultranacionalista i autoritària (Ventura Gassol, Dencàs, Badia, Aiguader, etc) s'enfrontà amb la republicana, democràtica i catalanista (Companys, Carles Pi i Sunyer, Santaló, Aragay, etc), aliada amb els sectors obreristes (Martí Barrera). Es formà un nou executiu amb Casanovas, Gassol, Manuel Galès, Samuel Morera i Pere Valldoriola, amb Joan Tauler de secretari. El Sis d'Octubre significà el predomini de la tendència republicano-catalanista. Pel febrer del 1936 retornà la majoria de membres del grup de "L'Opinió". Iniciada ja la guerra civil, el partit es reestructurà (novembre del 1936) amb la creació d'un secretariat format per Joan Tauler, Amadeu Aragay, Pere Ferrer i Batlles i Joan Sauret. Durant tota la guerra el partit detingué la presidència de la Generalitat, les conselleries primera (Casanovas i Tarradellas), de governació i, des del setembre del 1936, la de finances (Tarradellas).

Estat Català
Partit polític del Principat sorgit pel juny de 1936 de la fusió del Partit Nacionalista Català, algun sector de les Joventuts d'Esquerra Republicana i el grup Nosaltres Sols, sota la direcció de Josep Dencàs i, més tard, de Joan Torres i Picart, expulsat per la conjura de novembre del 1936. Els seus òrgans de premsa foren «Estat Català», «Diari de Barcelona» (juliol del 1936 ­ juliol del 1937), «Estat Català» (1937) de Reus, etc. Integrat en el Front Nacional de Catalunya el 1939, els seus militants participaren en tasques resistents fins que, en esdevenir el FNC un partit, Estat Català es reorganitzà entorn de Salvador Bartoli i Guiu, entre d'altres, i mantingué una notable activitat clandestina en l'etapa 1945-60, participant en diversos organismes unitaris de l'exili i l'interior. Reaparegué a Barcelona el 1976 i, havent superat la dissidència d'un sector «ortodox», s'ha definit com a independentista dels Països Catalans, liberal i interclassista, i tendeix a donar suport a partits nacionalistes com ERC o CDC. Dirigit per Josep Planchart i Ramon Rius, manté una presència testimonial.

Estat Català-Partit Proletari
Partit polític del Principat originat (1932) per un dels sectors d'Estat Català que no ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya, amb un programa social més esquerrà. Els seus dirigents foren Jaume Compte, Ramon Fabregat, Pere Aznar, Artur Cussó, etc, i pel gener del 1934 es convertí en el Partit Català Proletari. El seu òrgan de premsa fou «L'insurgent» (1932).
Partit Català Proletari
Grup polític creat per Jaume Compte pel gener del 1934 després que Estat Català-Partit Proletari intentés sense èxit la formació d'un gran partit obrer catalanista. Romangué molt arrelat al CADCI i, mort Compte en els fets d'octubre del 1934, passà a ésser encapçalat per Pere Aznar i Artur Cussó. El seu òrgan de premsa fou "L'Insurgent" i tingué uns 500 afiliats. Integrat al Front d'Esquerres de Catalunya, pel juliol del 1936 fou cofundador del PSUC.

Partit Nacionalista Català
Grup polític de caràcter separatista creat el 1932 per un grup escindit d'Esquerra Republicana de Catalunya i un de procedent d'Estat Català. Els principals dirigents foren Francesc M.Masferrer, Josep Casals, Josep M.Xammar, etc. Pel juny del 1936 s'autodissolgué per a reconstruir Estat Català amb part de les joventuts d'ERC i el grup Nosaltres Sols.
Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra
Grup polític fundat per l'octubre del 1933 entorn del denominat grup de "L'Opinió", expulsat de l'Esquerra Republicana en no acceptar les condicions fixades per al traspàs de serveis a la Generalitat. En la seva comissió d'actuació política figuraren J.Lluhí i Vallescà, Antoni Xirau i Palau, Martí Feced, Josep Tarradelles, etc. Constituïren un apreciable quadre de dirigents polítics però no pogueren reunir una audiència de masses. Pel desembre del 1935 participaren en el govern Companys i pel maig del 1936, després d'haver participat en el Front d'Esquerres pel febrer del 1936 (amb Lluhí), reingressaren a l'ERC.
Partits catalanistes de centre. Acció Catalana Republicana (ACR)
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit Catalanista Republicà (PCR), creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya i fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà part com a ministre d'economia del govern provisional de la República Espanyola. El partit participà activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates. El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.
Acció Republicana de Catalunya
Partit Catalanista Republicà
(veure Acció Catalana Republicana)
Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. Tingué en tot moment una actitud de defensa dels drets de Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del text. Desaprovà l'actuació del govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934. Durant la guerra civil es trobà en una difícil situació, i es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents, Francesc de P.Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i molts afiliats, foren assassinats a Catalunya. Actuà intensament en la salvació de gent injustament perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu. En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida. Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se.
Partits catalanistes de dreta. Acció Popular Catalana
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Dreta de Catalunya
Organització política conservadora constituïda a Barcelona el 1935. Aplegà els elements dels antics partits monàrquics (l'advocat Santiago Torent, l'industrial Joan Campmajó) i es presentà a les eleccions per a diputats a les corts del 16 de febrer de 1936, dins el Front Català d'Ordre, sense èxit.
Dreta Liberal Republicana de Catalunya
Secció catalana de la Derecha Liberal Republicana organitzada a Barcelona el 26 de maig de 1930 per A. Sanahuja, Gonçal de Reparaz i Felip Solà i de Cañizares. No aconseguí d'atreure's cap dirigent monàrquic important. Tingué uns 500 militants, la majoria de Barcelona, però també amb nuclis a Lleida i Girona. Aconseguí dos regidors en les eleccions del 12 d'abril de 1931 (Francesc Costa a Lleida i Solà i de Cañizares a Barcelona). Intentava una posició centrista entre l'Esquerra Republicana de Catalunya i Lliga Catalana, a la qual s'incorporà el 29 d'octubre de 1932.
Lliga Catalana
Nom que adoptà la Lliga Regionalista l'any 1933, en reestructurar-se com a partit i incorporar-hi diverses formacions polítiques afins, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya. Aquest fet rubricà la vinculació de la Lliga a la República i la incorporació del sector cofessional d'Acció Catalana, quan aquest es negà a continuar formant part d'Acció Catalana Republicana. El nou bloc representava l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, amb vista a les eleccions del novembre del 1933, que foren un èxit. Això irrità els sectors republicans i esquerrans, que es reorganitzaren per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lligà sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. En absència dels diputats de la Lliga, el Parlament aprovà la llei de Contractes de Conreu, a la qual aquesta s'oposava aferrissadament. Davant els fets que se'n succeïren, la Lliga intentà d'oposar-se a la defecció de la dreta agrària cap a posicions més radicals. No participà en els fets del Sis d'Octubre del 1934 i protestà tímidament contra la retallada de l'autonomia catalana que suposà la victòria del govern, alhora que expressava la seva repulsa envers els revoltats. La Lliga intervingué en els governs de la Generalitat del 1935 (abril) i el 1936 (gener), el segon cop íntegrament format per homes seus i presidit per Fèlix Escalas. Però l'intent d'introducció d'un partit filial de la CEDA — Acció Popular Catalana— en la vida política del Principat trencà el pacte tàcit de col·laboració de la Lliga amb el partit castellà. A les eleccions del febrer del 1936, la Lliga restà privada del sector més dretà, fet que la dugué cap al centre, a la col·laboració amb el Parlament de Catalunya restaurat i a l'acceptació de la llei de Contractes de Conreu. L'esclat de la guerra civil de 1936-39 posà la Lliga en la impossibilitat de seguir l'ideari del camp republicà, i desaparegué; molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o passaren al bàndol de Franco.
Lliga Regionalista
Partit polític fundat a Barcelona, el 25 d'abril de 1901, per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions d'aquell any. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit. Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l'autonomia catalana dins l'estat espanyol. Com a vehicle d'expressió pública tenia el diari "La Veu de Catalunya".
La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L'esfondrament d'aquesta arran de les eleccions del 12 d'abril de 1931 —que donaren la victòria a l'Esquerra Republicana de Catalunya— obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d'Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l'autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l'Estatut (agost del 1931). L'enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d'Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d'aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d'altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.
Altres partits nacionalistes o regionalistes. ORGA
Sigla de l'Organització Republicana Gallega Autònoma, agrupació nacionalista gallega, liderada per Santiago Casares Quiroga.

Partido Galleguista

Agrupació política que, creada amb el nom de Partido Nacionalista Gallego, prengué aquest nom el 1931. Tingué importància en el desvetllament nacional de Galícia. Els seus màxims dirigents i diputats foren Alfonso Rodríguez Castelao i Ramón Otero Pedrayo. Reconstruït en la legalitat després del 1977, el 1984 un sector s'integrà dins la Coalición Galega i un altre optà per la renovació sota la direcció de Xesús Manuel Suárez.

Partit Nacionalista Basc (PNB)
Partit basc creat el 1895 per Sabino de Arana y Goiri. El seu nom basc és Euzko Alderdi Jeltzalea (EAJ). Limitat inicialment a Biscaia, s'estengué al començament del s XX a les altres tres províncies basques de l'estat espanyol. El 1911 originà la sindical Solidaridad de Trabajadores Vascos. Participà en les eleccions municipals i provincials amb èxit notable. En les legislatives del 1918 aconseguí sis escons. El 1921, les crisis internes el dugueren a greus fracassos electorals. Màxim defensor de l'autonomia durant la Segona República, en les eleccions del 1936 obtingué nou escons. En produir-se l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936, es mantingué fidel a la legalitat republicana i a l'octubre següent participà en un govern autonòmic que presidí el lehendakari José Antonio de Aguirre y Lecube; posteriorment, un altre membre del PNB, Manuel de Irujo Ollo, fou nomenat ministre de justícia de la República.
Partit Valencianista d'Esquerra
Organització política fundada pel desembre del 1935 com a resultat de la fusió de l'Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d'Actuació Valencianista de València i el de Xàtiva. Ben aviat s'hi adheriren l'Actuació Valencianista d'Esquerra i el Grup Valencianista d'Almussafes. L'agrupació Valencianista Republicana, sorgida el 1930, propugnà l'estructura federal d'Espanya i la creació d'un estat valencià integrat per municipis autònoms, el reconeixement de la funció social del treball, la cooficialitat, dins el País Valencià, del català i castellà, l'autonomia universitària i el concert tributari amb l'estat federal. Amb la Segona República i a través del seu portaveu "Avant" intentà l'obtenció d'un Estatut d'Autonomia del País Valencià. El 1932 convocà la Conjunció de partits en favor de l'Estatut. Els anys 1934-35 accentuà els seus trets filosocialistes i col·laborà amb les forces democràtiques i obreres i promogué la tendència unificadora dels diversos grups valencianistes d'esquerra.
Partits de dreta. Acció Popular Catalana (APC)
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.
Acción Popular (AP)
Partit constituït a Madrid el 29 d'abril de 1931 com un front polític d'Acció Catòlica; el seu promotor fou el president d'aquesta i director d'"El Debate", Angel Herrera Oria. El partit no es declarà republicà, i així englobà la majoria de les forces monàrquiques, les quals se'n separaren el 1933 i formaren Renovación Española. El 1933, poc abans de la constitució de la CEDA, José M. Gil Robles quedà com a cap del partit.
Comunió Tradicionalista
Denominació donada al partit carlí. A partir del 1869, la denominació de partit carlí fou substituïda sovint per la de Comunió Catòlico-Monàrquica o per Comunió Tradicionalista, a mesura que el carlisme, a més de la legitimitat sàlica, defensava el foralisme i la religió catòlica.
Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA)
Partit polític creat a Madrid al començament del març del 1933, que agrupà nuclis dretistes de diverses parts d'Espanya. El grup principal fou Acción Popular, però també hi havia bona part dels mauristes que abans del 14 d'abril de 1931 volien formar amb Cambó el Centre Constitucional, i finalment la Derecha Regional Valenciana, dirigida per Lluís Lucia. A les eleccions del novembre del 1933 la CEDA fou el partit que aconseguí més diputats (115), però no els suficients per a governar tot sol, i deixà als radicals —primerament Lerroux i després Samper— que governessin tots sols fins el 4 d'octubre de 1934; així aconseguiren de desfer, ja abans d'assolir el poder, una gran part de l'obra del bienni esquerrà anterior: hom restaurà parcialment el pagament de sous al clergat, frenà la reforma agrària, tornà als grans d'Espanya les terres expropiades, amnistià els homes de la Dictadura i del pronunciament del 10 d'agost de 1932 i posà traves al traspàs de serveis de l'estat a la Generalitat de Catalunya, a la qual s'enfrontaren les corts i declararen anticonstitucional la llei de Contractes de Conreu, favorable als parcers i arrendataris catalans. Alarmats per la reacció patronal incontrolada al camp i a les ciutats, per la possibilitat que Gil-Robles donés un cop d'estat com Hitler a Alemanya el 1933 o com el canceller catòlic conservador Dollfuss a Àustria, els socialistes amenaçaren amb una revolució si la CEDA pujava al poder. L'entrada de tres cedistes al nou govern Lerroux tingué com a resposta la revolució obrera d'Astúries i la revolta de la Generalitat. Després de la repressió del moviment, la CEDA demostrà la seva incapacitat per a reactivar l'economia en crisi i per a esdevenir un grup "democratacristià" en fracassar i dimitir el ministre d'agricultura Giménez Fernández, representant de l'ala esquerra del partit. El 6 de març de 1935 entraren 5 cedistes al govern, entre els quals Gil-Robles al ministeri de la guerra, i nomenaren Franco cap de l'estat major i Goded, inspector general de l'exèrcit. Això no obstant, l'extrema dreta reprotxà a Gil-Robles que no s'apoderés del poder completament i no donés un cop d'estat amb la força que tenia. A les eleccions del febrer del 1936 la CEDA perdé el 20% dels seus llocs a les corts, dominades ara per les esquerres. Una bona part de les seves joventuts passaren a la Falange Española poc temps abans del 18 de juliol. La CEDA es dissolgué amb l'esclat de la guerra civil, i Serrano Suñer, una de les figures principals, actuà destacadament en el nou règim antirepublicà, mentre Gil-Robles residia a França i a Portugal durant el conflicte.
Partido Agrario
Partit que agrupava els propietaris agrícoles, especialment de Castella i Lleó.

Partit Agrari de Catalunya
Grup polític català format el 1931 entorn d'alguns grans propietaris terratinents, amb Josep M.Fortuny, Enric Ràfols, Carles Padró, etc. Poc estructurat i sense força davant la Lliga Catalana, acabà ingressant pel novembre del 1934 en l'Acció Popular Catalana. Hom l'ha confós amb la delegació al Principat, encapçalada per José Gómez Monche, del Partido Agrario Español de Martínez de Velasco.
Peña Blanca
També Penya Blanca. Agrupació política d'ideologia monàrquica i espanyolista, partidària d'Alfons XIII, creada a Barcelona el mateix dia de la proclamació de la República (14 d'abril de 1931), per l'aristòcrata i poeta en català Miquel de Gomis i Casas, que en fou el primer president. Entre el centenar de membres inicials figuraren Lluís de Foronda i Gómez, Santiago Nadal i Gaya, Ildefons i Joan Carles d'Ayguavives i de Solà, Enric García del Ramal i Cellalbo, Aureli Joaniquet i Extremo, Josep Bertran i Güell baró de Viver, el comte del Montseny, etc. Posteriorment cresqué fins a assolir uns milers d'afiliats. El seu finançament fou aportat principalment pel compte de Fígols. Organitzà cicles de conferències en les quals intervingueren monàrquics, principalment del grup ideològic d'Acción Española, com Antonio Goicoechea i José María Pemán. El 1932 anà a les eleccions del Parlament de Catalunya, en coalició amb els tradicionalistes. En crear-se el partit Renovación Española (1933), s'hi integrà.

Renovación Española
Grup polític constituït per Antonio Goicochea, José Calvo Sotelo, Pedro Sainz Rodríguez, conde de Vallellano, etc, a Madrid pel març del 1933. Al Principat aconseguí l'adhesió de la Peña Blanca (Josep Bertran i Güell, Jordi Girona, baró de Viver, Santiago Nadal, Lluís de Foronda, etc) i després de la Dreta de Catalunya (Fernando Álvarez de la Compa, comte de Fígols, etc). L'assumpció de la defensa dels interessos agraris per part de la Lliga en dificultà enormement l'extensió i fora de Barcelona sols tingué una certa presència a Girona, a Terrassa i a Arenys de Mar. Pel novembre del 1933 s'alià electoralment amb el Partit Agrari i pel febrer del 1936 obtingué un lloc (Santiago Torent) dins el Front Català d'Ordre. A Mallorca, aparegué públicament per l'agost del 1934 sota la direcció de Manuel Gavira i Josep M.Conrado. Participà, d'altra banda, en l'aixecament militar del 19 de juliol de 1936.
Grups autoritaris, paramilitars, propers al feixisme. Bloque Nacional
Agrupació política fundada per José Calvo Sotelo el 1934. No s'estructurà com a partit polític. Agrupà personalitats de Renovación Española, Acción Española i tradicionalistes. Propugnava una monarquia forta no parlamentària, un estat corporatiu i un exèrcit amb funcions policíaques. La CEDA i Falange Española no s'hi integraren.
Falange Española
Agrupació política fundada al Teatro de la Comedia de Madrid el 29 d'octubre de 1933. Malgrat les seves característiques específiques, aquest moviment s'inscriví com una variant espanyola dels corrents feixistes europeus, pel fet que suposava una opció política dretana eficaç per a frenar el procés revolucionari de l'esquerra. Al moment que José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, fundà, amb un nucli reduït d'amics, el moviment falangista hi havia altres grups d'extrema dreta: la Comunió Tradicionalista, el grup d'Albiñana Sanz, Renovación Española i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS). Però fou aquest darrer grup el que influí sobre Falange, i ambdós grups es fusionaren pel febrer del 1934 (FE y de las JONS); adoptaren el jou i les fletxes dels Reis Catòlics com a emblema, a més de la bandera vermella i negra i la camisa blava. Llur plataforma ideològica fou concretada en els veintisiete puntos (novembre del 1934). Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de fet, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme: constituïen un moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i «imperialista», i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les «milícies» com a grup de xoc). Introduïren, així, mateix, les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un «gigantesco sindicato de productores», el sentit catòlic del moviment i una reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra. Fins a la guerra civil de 1936-39 els afiliats a FE y de las JONS, provinents fonamentalment de la petita burgesia, no foren gaire nombrosos (poc abans que fos declarada fora de la llei, després de les eleccions del febrer del 1936, la Falange tenia poc més de 25 000 afiliats a tot l'estat espanyol). Un cop començada la guerra civil, la seva trajectòria canvià, en esdevenir l'alternativa política més important dels insurgents. Després de quasi un any de dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups, fou obligada a la fusió amb els tradicionalistes i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), pel decret d'unificació del 19 d'abril de 1937.
Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)
Agrupació política fundada el 4 d'octubre de 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Aglutinà els elements fins aleshores congregats entorn de la revista «La Conquista del Estado» i la Junta Castellana de Actuación Hispánica. Constitueix el primer intent orgànic del feixisme de l'estat espanyol. El 1934 es fusionà amb Falange Española. A Barcelona la propaganda de les JONS fou iniciada per un grup reduït (Ildefons Cebriano, Josep Maluquer, Josep M. Poblador) que combaté especialment l'autonomia de Catalunya i el separatisme. No assolí un cert desenvolupament fins després de la unificació de la FE i les JONS (febrer del 1934), a través de l'activitat dels falangistes Luys Santa Marina, Robert Bassas i Josep Maria Fontana més que no pas dels jonsistes, els quals foren marginats a partir del gener del 1935, quan Ledesma trencà les relacions amb Primo de Rivera. Relativament, les JONS tingueren un major dinamisme a València, sobretot el 1933, amb Maximilià Lloret i el seu periòdic «Patria Sindicalista».
Organitzacions militars. Unión Militar Española (UME)
Organització clandestina de dreta creada al principi del 1934 entre els oficials de l'exèrcit espanyol. Estructurada en una junta central i grups provincials, molt poc coordinats entre ells, en foren caps el tinent coronel retirat i falangista Emilio Rodríguez Tarduchy, el capità d'estat major Bartolomé Barba Hernández i el tinent coronel Valentín Galarza. La reacció provocada pels fets d'octubre del 1934 atragué cap als seus rengles alguns generals antirepublicans —Goded, Fanjul—, i apropà l'UME a la Falange i als grups monàrquics; però fou després de les eleccions del febrer del 1936 que l'organització conegué una espectacular creixença (arribà a enquadrar més de la meitat dels oficials en actiu) i una ràpida radicalització; des de la primavera d'aquell any, el general Mola n'esdevingué el cap i director de la conspiració militar, en la qual l'UME tingué una participació decisiva. A Catalunya els dirigents de l'UME eren els tinents coronels F.Isarre Bescós i E.Sanz Álvarez, el comandant F.Mut Ramón i el capità Luis López Varela, els quals posseïen una xarxa completa de delegats a totes les unitats de la quarta regió, però llurs plans, parcialment coneguts per les autoritats republicanes, fracassaren el 19 de juliol.
Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA)
Organització semisecreta de militars d'esquerra de l'exèrcit espanyol, sorgida al començament del 1936 o, segons altres fonts, el 1934, per oposició a la Unión Militar Española. La creà el capità Eleuterio Díaz Tendero, i aplegà sobretot oficials joves i també classe de tropa; en foren membres el comandant Sarabia, el tinent coronel Carratalà, el coronel Mangada i el general Sebastián Pozas Perea, i proporcionà instructors a les milícies socialistes, dos dels quals —el capità Carlos Faraudo i el tinent José Castillo— foren assassinats per l'extrema dreta. A Catalunya, fou organitzador de l'UMRA el comandant Vicenç Guarner, que aconseguí d'enquadrar uns setanta afiliats, els quals col·laboraren eficaçment a descobrir les activitats conspiratives de l'UME. Després d'haver-se destacat en la lluita contra l'aixecament dretà del 19 de juliol, els membres de l'UMRA participaren en l'estructuració del nou Exèrcit Popular.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

PERSONATGES
Presidents de la Segona República Espanyola. Alcalá Zamora y Torres, Niceto (1877-1949)
Polític i jurista. Fou elegit diputat el 1905 com a membre del Partido Liberal. En fraccionar-se aquest, s'incorporà al grup de García Prieto, que el nomenà ministre de foment (1917) i de guerra (1922). El 1930 es declarà republicà i formà part del comitè revolucionari. Com a cap d'aquest comitè, exigí el traspàs de poders després del triomf electoral de l'abril del 1931 i presidí el govern provisional. Davant les posicions laiques i reformistes de la majoria parlamentària, dimití (octubre), però, dos mesos més tard, acceptà la presidència de la república. Durant el seu mandat es mantingué en una posició conservadora i intentà, debades, de crear un partit centrista, per tal d'estabilitzar el règim republicà. En conseqüència, topà tant amb els partits d'esquerra com amb els de dreta, els quals frenà en ocasió de la repressió del 1934. Després del triomf del Front Popular en les eleccions del febrer del 1936, fou destituït per les corts, per iniciativa dels partits d'esquerra (7 abril) i marxà a França, des d'on posteriorment passà a l'Argentina.
Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
Polític i escriptor castellà. Fill d'una família benestant, estudià al col·legi dels agustins d'El Escorial; el 1900 es doctorà en dret per la universitat de Madrid. Fou, per oposició, alt funcionari de la Direcció General de Registres, i exercí els càrrecs de secretari de l'Institut de Dret Comparat i de secretari de l'Ateneu de Madrid (1913-19), del qual fou elegit president el 1930. El 1911, una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis li permeté de realitzar el seu primer viatge a França, la vida política i intel·lectual de la qual arribà a conèixer profundament, cosa palesa ja en el seu primer llibre (Estudios de política francesa contemporánea. La política militar, 1919). La seva vocació d'escriptor i de crític literari, tot i que es manifestà molt aviat, no començà a arrelar en obres de relleu fins als anys vint: diversos estudis sobre Juan Valera i Pepita Jiménez (el 1926 obtingué el Premio Nacional de Literatura amb una Vida de don Juan Valera); El jardín de los frailes (1927), novel·la autobiogràfica; el drama La corona (1928); Plumas y palabras (1930), volum que recull els seus principals assaigs apareguts en les revistes de les quals havia estat director: "La pluma" (1920-23) i "España" (1923-24); La invención del Quijote y otros ensayos (1934), etc. Paral·lelament a aquesta tasca d'home de lletres, la seva lucidesa i el seu excepcional domini de la llengua castellana (evidenciat també en traduccions com les Memorias de Voltaire i La Biblia en España de George Borrow), Azaña s'anà afermant com un dels comentaristes polítics més aguts del sector republicà. El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana, a la qual s'adheriren les principals tendències republicanes. Després de la caiguda de Primo de Rivera fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930), i membre del comitè executiu revolucionari sortit d'aquesta reunió. En proclamar-se la República (14 d'abril de 1931) formà part del govern provisional com a ministre de la guerra. En aquell temps Azaña era poc conegut fora dels medis literaris i polítics de Madrid, però molt aviat passà a ésser considerat "la revelació de la República", la personalitat dominant en el govern i, en les primeres corts del nou règim, a l'octubre del 1931, substituí Alcalà Zamora en la direcció del gabinet tot conservant la cartera de la guerra. L'orientació d'"esquerra liberal burgesa" seguida per la política governamental fins al setembre del 1933 (reorganització de l'exèrcit, disposicions relatives al culte i a la clerecia, estatut de Catalunya, reforma agrària lenta, etc) respongué bàsicament a les inspiracions d'Azaña, i aquest període de la història de la República ha estat denominat ben justament "bienni azañista". L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933, s'esforçà a enderrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre de 1934, que el sorprengué a Barcelona, i en la qual no estava compromès, fou empresonat i sotmès a procés. D'aquesta crisi, en sortí enfortit políticament. Reorganitzà el seu partit (denominat ara Izquierda Republicana), que absorbí l'ORGA (autonomistes gallecs) i la majoria dels radical-socialistes, i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquest en les eleccions del febrer del 1936 portà novament Azaña a la direcció del govern, i al maig del mateix any fou elegit president de la República, càrrec que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití, un cop hagué passat a França a l'acabament de la guerra a Catalunya. En 1966-68, a Mèxic, hom publicà les seves Obras completas, que contenen, a més un Diario íntimo, inapreciable per a l'estudi de la història política de la República i de la complexa personalitat de l'autor.
Caps de govern de la Segona República Espanyola. Azaña y Díaz, Manuel (1880-1940)
(veure presidents de la República).

Casares Quiroga, Santiago
(1884-1950)
Polític i advocat gallec. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià (1930) i diputat a corts per l'ORGA (Organització Republicana Gallega Autònoma), partit que dirigí i que fusionà, el 1936, amb la Izquierda Republicana. Des de la proclamació de la República (1931) ocupà diversos ministeris: de marina (1931), de governació (1931-33) i d'obres públiques (1936). En accedir Azaña a la presidència de la República, li encarregà de formar govern (13 de maig de 1936), en el qual es reservà la cartera de guerra. Essent president del govern, hagué de fer cara a les difícils circumstàncies de l'aixecament militar i de la subsegüent revolució popular del juliol del 1936; intentà, infructuosament, de mantenir la legalitat constitucional i s'oposà a la distribució d'armes al poble. Dimití el mateix 18 de juliol. S'exilià a França.

Chapapietra y Torregrosa, Joaquín (1871-1951)
Polític i financer. Fou ministre de treball en el govern de García Prieto (1922). A l'adveniment de la República (1931) dirigí, amb Miquel Maura, la propaganda electoral de Derecha Republicana i es presentà a les eleccions a les corts del 1933 amb la Unió de Dretes alacantina. Durant el Bienni Negre, a la crisi del govern de Lerroux arran de l'afer de l'estraperlo, Alcalá Zamora li encarregà la formació d'un nou govern (5 de setembre de 1935), en la qual col·laboraren la CEDA, els radicals, els agraris i la Lliga Catalana. A més de la presidència del consell, es reservà la cartera de finances i aconseguí d'augmentar la cotització del deute estatal. Però l'oposició de la CEDA al nou pressupost i un nou escàndol dels radicals (l'acusació de malversació d'Antonio Nombela) ocasionaren la crisi del govern (desembre del 1935). Fou ministre de finances en el govern de Portela Valladares (febrer del 1936) i diputat del Front Popular el 1936. Les seves memòries polítiques, escrites el 1937, foren publicades el 1971: La paz fue posible.
Lerroux García, Alejandro (1864-1949)
Polític republicà. Fill d'un veterinari de l'exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d'"El País", òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí "El Progreso" (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l'exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d'ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional. Després d'intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s'hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d'estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l'Emperador del Paral·lel. Hagué de deixar "La Publicidad", que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, "El Progreso". Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l'atemptat d'Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d'ésser expulsat de l'assemblea d'Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s'exilià, arran d'un delicte de premsa, i anà a França i a l'Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l'estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d'orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l'estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d'estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l'octubre del 1934. Ministre d'estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l'estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d'on acceptà el fet del Movimiento.
Martínez Barrio, Diego (1883-1962)
Polític. En un principi partidari de Lerroux, signà el manifest del Comitè Republicà i fou ministre de comunicacions en el govern provisional. Cap de la minoria radical en el Congrés i ministre de governació (1933), es féu càrrec de la presidència del govern amb l'encàrrec de portar a terme les eleccions del novembre d'aquell mateix any. Trencà amb Lerroux i fundà el partit d'Unión Republicana, amb el qual participà en les eleccions del febrer del 1936. Es féu càrrec, interinament, de la presidència de la República (1936). El 1945 esdevingué president de la República a l'exili.

Portela Valladares, Manuel (1866-1952)
Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al partit liberal de Canalejas. Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors catalans arran de la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923, intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del terrorisme. Ministre de foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel gener del 1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la Generalitat, poc després d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat passà al ministeri de la governació (abril-desembre del 1935). Davant la desorganització de la coalició radical-cedista, intentà com a cap del govern (desembre del 1935 — febrer del 1936) la formació d'una força centrista, però obligat a la prematura dissolució de les corts solament assolí un minoritari grup de diputats fidels (24) en les eleccions del febrer del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la fixació definitiva dels resultats (19 de febrer de 1936). La seva actuació durant la guerra civil fou ambigua: primer s'oferí al general Franco, però després assistí a la sessió de corts republicanes celebrada a València l'1 d'octubre de 1937. Fou un destacat membre de la maçoneria, gran mestre i grau 33.
Samper i Ibáñez, Ricard
(1881-1938)
Polític. Advocat, començà la seva carrera política dins el partit d'Unió Republicana Autonomista i fou alcalde de València (1920-22). Diputat a les corts constituents de la Segona República (1931), fou ministre de treball i d'indústria i comerç el 1933, en dos governs presidits per Alejandro Lerroux. El 1934 (28 d'abril — 1 d'octubre) fou president del consell de ministres en un govern de transició. Necessitat dels vots de la Lliga al Parlament, per tal de tenir majoria, impugnà davant el Tribunal de Garanties la competència del Parlament de Catalunya per a promulgar la llei de Contractes de Conreu, si bé després col·laborà en la resolució del plet, d'acord amb els enviats de la Generalitat. Cessà per pressions de la CEDA i fou immediatament ministre d'estat. Sortí definitivament del govern, acusat de feblesa en la repressió dels fets d'Octubre al Principat i a Astúries. En començar la guerra civil fou detingut quan tractava d'eixir a l'estranger i finalment (1936) fou autoritzat a sortir.
Presidents de la Generalitat de Catalunya. Companys i Jover, Lluís (1882-1940)
Polític. Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals fou president de la secció política (1910). Fou redactor en cap (1912) de «La Barricada», setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en «La Publicidad», periòdic des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'«El Poble Català») pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme. Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —alhora que Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. «La Publicidad» deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i participà, amb Layret, Marcel·lí Domingo, Mestres i d'altres, en el míting del setembre del 1916, que portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de «La Lucha», òrgan del nou partit. En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes. Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de les seves contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i d'altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat. A les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí «La Terra», òrgan de la Unió. Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i s'hagué d'amagar des d'aleshores. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de «L'Opinió». Participà en la Conferència d'Esquerres (març del 1931), de la qual sortí l'Esquerra Republicana de Catalunya, i en formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà, i fou nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí «La Humanitat», òrgan del partit. Havia col·laborat abans en la segona època de «L'Opinió». Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932). Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vice-president de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà del càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. A les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència. Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de «L'Opinió», etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i l'Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral de l'Esquerra amb figures no catalanes com Azaña, Prieto, Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances. Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis). Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939). Detingut per les forces del govern alemany, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera.
Escalas i Chamení, Fèlix (1880-1972)
Polític i home de finances. Col·laborà a la premsa mallorquina ("La Almudaina", "El Correo de Mallorca") i barcelonina ("La Veu de Catalunya", "Hispània", "Economia i Finances"). Participà en la tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant d'Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19), en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 ­ febrer del 1936). Publicà alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i la Comissió Abat Oliba. Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

Macià i Llussà, Francesc (1859-1933)
Polític. Fill d'una família de les Borges Blanques que negociava en vi i oli, estudià a Vilanova, fins que, a quinze anys, ingressà a l'acadèmia d'enginyers militars de Guadalajara (Castella), d'on, com a tinent (1880), fou enviat de primer a Madrid i després a Barcelona. Amb el grau de capità (1882) fou destinat a Sevilla, i després a Lleida, on ocupà la comandància d'enginyers militars, ascendí fins a tinent coronel, dirigí treballs topogràfics, com el del projectat ferrocarril de la Noguera Pallaresa, i es casà amb Eugènia Lamarca i de Mier (1888), filla d'una família benestant. Manifestà el seu desacord en l'assalt militar als locals del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya» (1905), s'oposà a la llei de jurisdiccions del 1906 i presentà la seva candidatura en el marc de la Solidaritat Catalana pel districte de les Borges Blanques. Aquesta actitud política comportà el seu trasllat a Santoña (Castella la Vella), després de l'ascens previ a coronel, que Macià no acceptà, i hagué de renunciar a la carrera militar. Sota el patrocini de la Lliga Regionalista ocupà també un lloc en la candidatura de la Solidaritat Catalana per Barcelona. Triomfador en totes dues circumscripcions, renuncià l'acta de diputat per Barcelona i es limità a la de les Borges Blanques, que renovà en totes les eleccions posteriors (maig del 1910, març del 1914, abril del 1916, febrer del 1918, juny del 1919, desembre del 1920 i abril del 1923). En les del 1910 refusà de prendre possessió, i la seva acta fou presentada a les corts de Madrid per diversos centenars d'electors desplaçats expressament des de les Borges Blanques. Del 1910 al 1914, bé que la Lliga Regionalista intentà de mantenir-lo al seu costat, s'anà apropant al republicanisme de la UFNR, i mantingué relació amb Pere Coromines, Jaume Carner, etc. Després de la crisi de la UFNR, col·laborà amb Martí i Julià en el setmanari «Renaixement», de la Unió Catalanista, des d'on impulsà posicions revolucionàries, que foren exposades públicament a l'Assemblea de Parlamentaris del 1917 i, després d'un efímer exili, en les reunions del Consell Permanent de la Mancomunitat amb els parlamentaris catalans, preparatòries de l'estatut d'autonomia elaborat per la Mancomunitat i inspirat per la Lliga Regionalista (1918-19). Fou en aquests anys quan, dissolta l'orientació socialista de la Unió Catalanista, mort Martí i Julià i enfront de l'ofensiva nacionalista de la Lliga Regionalista, intentà de llançar un programa d'acció nacionalista i social de caire radical, oferint una alternativa, per l'esquerra, a la Lliga Regionalista. Intentà de reunir sectors de la petita burgesia i de la classe obrera, escampats en diferents organitzacions republicanes i nacionalistes, entorn d'un programa independentista. D'aquí sorgí la Federació Democràtica Nacionalista (gener-febrer del 1919), que, en el marc del seu interès a crear un front únic catalanista, participà en la Conferència Nacional Catalana (abril del 1922), de la qual sorgí Acció Catalana; però, en no ésser acceptada la seva proposició de crear un Estat Català, se'n deslligà abans que arribés a cap solució. Aleshores es dedicà a organitzar, des de les pàgines del setmanari «La Tralla», un nou moviment, destinat a agrupar el catalanisme radical, que al cap de pocs mesos prengué el nom d'Estat Català i que després entrà en relació amb els centres separatistes d'Amèrica, el primer dels quals havia estat creat a l'Havana pel març del mateix any 1922. Tot i això, Macià no abandonà la idea del front únic catalanista, i intentà de combinar els plantejaments militars hegemònics amb el republicanisme català; així, projectà una Federació d'Esquerres de Catalunya (febrer del 1923), que no prosperà, i prestà suport a la candidatura d'Acció Catalana en les eleccions d'abril del 1923. El centre de la seva activitat fou, però, Estat Català. S'exilià després del cop d'estat del general Primo de Rivera, s'instal·là a Perpinyà a mitjan octubre del 1923, i després, a Bois-Colombes, prop de París. Emprengué la recerca de diners per a la compra d'armes destinades a la insurrecció per a l'alliberament de Catalunya, tot mantenint relació amb els grups de catalans nacionalistes d'Amèrica, disposats a ajudar econòmicament la seva empresa; en nom del govern provisional de Catalunya, avalà l'Emprèstit Pau Claris (abril del 1925). Disposat a una àmplia política d'aliances, sempre que es mantingués el seu objectiu, i fracassades les negociacions amb Acció Catalana, sovintejà les relacions amb els sindicalistes de la CNT, amb grups irlandesos de De Valera (intent de formar una Lliga de Nacions Oprimides), amb nacionalistes bascs i, fins i tot, amb el Partido Comunista de España, amb el qual, i amb d'altres forces, formà el Comitè Revolucionari de París, del qual sorgí el seu viatge a Moscou, acompanyat de Josep Carner i Ribalta i de José Bullejos, per tal de demanar ajut econòmic a la Internacional Comunista (octubre-novembre del 1925), cosa que no aconseguí, tot i haver estat introduït per Andreu Nin. El desengany de Moscou i, després, el del complot de la Nit de Sant Joan (juny del 1926) l'empenyeren més a tirar endavant el seu projecte d'insurrecció amb les seves úniques forces. Preparà i organitzà directament una incursió armada a Catalunya, de primer des de Bois-Colombes i després des de Prats de Molló. Avortat el complot de Prats de Molló, Macià fou detingut, juntament amb Gassol, Carner i Ribalta, Bordas de la Cuesta i d'altres a la vil·la Denise i fou empresonat a Perpinyà. Traslladats a la presó de La Santé, a París, s'obrí un famós procés, on Macià, defensat per Henri Torres, fou condemnat a dos mesos de presó, que ja havia complert; i, després de retornar a Bois-Colombes, fou obligat a passar a Bèlgica. Després de residir uns quants mesos a Brussel·les, en companyia de Gassol, s'embarcà cap a l'Uruguai, on arribà els primers dies del 1928. Entrà clandestinament a l'Argentina i, després d'un plet judicial, hi residí més de mig any; allà recorregué els centres catalans de Buenos Aires, Rosario, Córdoba, La Plata i Mendoza. Anà a Xile, i s'embarcà cap a l'Havana, on participà activament en l'assemblea preparada per Carner i Ribalta, per Josep Conangla i per ell mateix des de Buenos Aires, la qual fundà el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya —del qual fou president— i aprovà la constitució d'una futura República Catalana (setembre-octubre del 1928). D'allí se n'anà, sempre amb Gassol, cap a Nova York, camí d'Europa (a mitjan octubre del 1928). En no poder entrar a Suïssa, retornà a Brussel·les, on plantejà de portar a terme els acords de l'assemblea de l'Havana per tal de transformar Estat Català en Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, cosa que provocà tensions en el moviment, sobretot a l'interior de Catalunya; per això hom decidí de continuar amb la denominació d'Estat Català. Atent sempre als complots contra la Dictadura, la fallida del de Sánchez Guerra l'impulsà a tornar a Catalunya, i demanà nou ajut econòmic als centres catalans d'Amèrica, per tal de dur a terme una acció armada, però aquesta vegada des de l'interior de Catalunya. Mentrestant, caigué la dictadura del general Primo de Rivera (gener del 1930) i, en el marc d'una forta campanya en pro de l'amnistia, Macià travessà il·legalment França i arribà a Barcelona pel setembre del 1930. Fou detingut i retornat a Bèlgica. Per fi, enfonsat el general Berenguer, retornà a Catalunya, sense inconvenients, el 22 de febrer de 1931. Assistí a la conferència d'esquerres (del març del 1931), donà per constituïda l'Esquerra Republicana de Catalunya i en fou escollit president del consell directiu. Després del triomf de l'Esquerra Republicana de Catalunya en les eleccions municipals del 12 d'abril, i de la proclamació per part de Lluís Companys de la República a Catalunya, el 14 d'abril, proclamà l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la formació del govern de la República Catalana, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Maluquer i Viladot. Immediatament es féu càrrec del govern de Catalunya. Com a president provisional de la República Catalana demanà a tots els ajuntaments la proclamació de la República a totes les poblacions de Catalunya i signà el text oficial de la proclamació de l'Estat Català sota el règim d'una República Catalana. Formà govern amb l'Esquerra Republicana i la Unió Socialista de Catalunya, i prengué diverses mesures polítiques amb les noves autoritats (López Ochoa, Companys, Aiguader, Anguera de Sojo). Tres dies després, rebé els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d'Olwer, i, després d'unes llargues negociacions, acceptà de reconvertir el govern de Catalunya en govern de la Generalitat de Catalunya i d'elaborar un Estatut d'Autonomia. Ocupà la presidència provisional del govern de la Generalitat, i després de la crisi del desembre del 1931 assumí també la conselleria d'agricultura. Elegit diputat a les Corts Constituents per Barcelona (juny del 1931), presentà públicament la victòria del plebiscit de l'estatut i presidí la delegació que en lliurà el text al president de la República Espanyola, Alcalá Zamora, acompanyat de Gassol, Tarradellas i d'altres. Es féu dipositari, també, del text modificat de l'estatut aprovat per les corts de la República (setembre del 1932). Elegit diputat per Barcelona en les eleccions del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), n'obrí les sessions, i, després d'ésser reelegit president de la Generalitat, delegà les seves funcions executives, de primer en el conseller Joan Lluhí i Vallescà (desembre del 1932), i després en els també consellers Carles Pi i Sunyer i Miquel Santaló. Preocupat per la lentitud en el traspàs de serveis a la Generalitat, fou elegit diputat per Barcelona per l'Esquerra Republicana de Catalunya (novembre del 1933), i morí en l'exercici del seu càrrec de president de la Generalitat de Catalunya el 25 de desembre.
Moles i Ormella, Joan (1871-1945)
Polític i advocat. Regidor per Barcelona (1901), fou diputat a corts (1906) per Lleida durant la Solidaritat. Republicà independent, fou senador (1913) i es féu un gran prestigi com a professional. Fou degà del col·legi d'advocats de Barcelona. Defensà els implicats en el complot de Garraf i el patrimoni de la família Macià. Governador civil de Barcelona (1932), alt comissari d'Espanya al Marroc (1933), governador general de Catalunya i president de la Generalitat (del 17 de febrer al 4 de març de 1936) i ministre de la governació (del 13 de maig al 18 de juliol de 1936). Acabada la guerra civil, s'exilià, el 1939, a Mèxic. Publicà en aquest país, a la Col·lecció Catalònia, fundada per catalans, Mossèn Cinto (1944), amb dades molt personals del poeta, atès que fou marmessor de Verdaguer.
President del Govern Basc. Aguirre y Lecube, José Antonio de (1903-1960)
Polític basc. Membre d'una família burgesa de Bilbao, es llicencià en dret a la Universitat de Deusto. Inicià l'activitat política com a president de les joventuts d'Acció Catòlica de Biscaia. El 14 d'abril de 1931, amb un grup de correligionaris, proclamà la República Basca des de l'ajuntament de Guetxo. La iniciativa no tingué conseqüències, però contribuí a fer-lo destacar entre els dirigents del Partit Nacionalista Basc. Fou diputat de les tres legislatures de la República, i com a alcalde de Guetxo presidí la comissió d'alcaldes que fou designada per a estructurar l'Estatut d'Estella. Des del 1931 la seva personalitat s'imposà com la més destacada i decidida del partit, i assolí un paper fonamental en la seva evolució durant la República, que fou explicada en el seu llibre Entre la libertad y la revolución 1930-1935 (Bilbao 1935). Quan s'esdevingué l'aixecament del 1936, el Partit Nacionalista Basc romangué al costat de la república, i les corts aprovaren l'estatut d'autonomia d'Euskadi (1 d'octubre). Aguirre fou elegit lehendakari (president) del govern basc (7 d'octubre), al davant del qual reforçà la unió entre el seu partit i els del Front Popular, mantingué l'ordre i el culte religiós a la rereguarda i incrementà l'esforç militar; a la darrera fase de la lluita a Biscaia assumí personalment el comandament de les forces armades. El mes d'agost de 1937 s'instal·là amb la delegació basca a Barcelona, i el gener del 1939, es traslladà, amb el seu govern, a París. La Segona Guerra Mundial el sorprengué al N de França, i després d'una sèrie de peripècies a Bèlgica i a Alemanya, que foren narrades en el seu llibre De Guernica a Nueva York, pasando por Berlín (1943), arribà a Amèrica. El 1945, abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, retornà a París, on reorganitzà el govern basc a l'exili, el qual presidí fins al final de la seva vida.
Polítics d'esquerra. Albornoz, Álvaro de (1879-1954)
Polític i escriptor. Ingressà al Partido Republicano Radical el 1909 i fou elegit diputat l'any següent. A causa de la corrupció d'aquest partit, l'abandonà, i el 1929 creà, amb Marcel·lí Domingo, el Partido Radical Socialista. A l'adveniment de la República (1931) formà part del govern provisional com a ministre de foment i, després, fou ministre de justícia amb el govern d'Azaña. Elegit president del tribunal de garanties constitucionals, dimití com a protesta per la repressió dels fets d'octubre del 1934. El 1936 fou nomenat ambaixador a París, i, acabada la guerra civil, presidí el govern de la República a l'exili (1945-46).

Besteiro Fernández, Julián (1870-1940)
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).

Comorera i Soler, Joan (1895-1958)
Polític. Féu estudis de magisteri. En 1913-14 dirigí el periòdic quinzenal republicà "Escuela". S'exilià a França en 1917-19, i el 1919 publicà La trágica ignorancia española. Exiliat novament a la vinguda de la Dictadura, es traslladà a l'Argentina, on es naturalitzà argentí i dirigí el setmanari bilingüe "Nación Catalana" (1923-30). Una campanya de premsa l'obligà a anar-se'n a l'Uruguai (1930). A la proclamació de la República Espanyola (1931), tornà a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i dirigí la tercera època del setmanari socialista "Justicia Social" (1931-36). Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i president del comitè executiu de la USC al seu segon congrés (abril del 1933). Al congrés d'unificació de la USC amb la federació catalana del Partido Socialista Obrero Español (juliol del 1933) —unificació que no arribà a prosperar—, fou elegit president de la direcció. Fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la Generalitat format pel president Companys (gener-octubre del 1934) i organitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu. Participà en els fets del Sis d'Octubre; condemnat a trenta anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis), en triomfar el Front Popular (febrer del 1936) fou alliberat i ocupà novament el departament d'agricultura i economia. A partir d'aleshores impulsà la tendència esquerrana de la USC, que portà a la unificació de les seves joventuts amb les del Partit Català Proletari (abril del 1936) i a la formació (juliol del 1936) del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual fou nomenat secretari general. Ja durant la guerra civil, els anys 1936 i 1937 ocupà els departaments d'economia, de serveis públics, de proveïments, de treball, obres públiques, de justícia i d'economia del govern de la Generalitat. Alhora participà activament en la política d'unitat amb la CNT i firmà en nom del PSUC el pacte d'unitat sindical (agost del 1936). Assistí a les reunions plenàries del Partido Comunista Español i presentà l'informe polític a la Primera Conferència nacional del PSUC (juliol del 1937) després d'atacar la política del POUM i de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França, passà a Moscou (maig del 1939) i després a Mèxic (agost del 1940). Viatjà per Cuba i tornà a França (1945). Dugué a terme una política d'independència orgànica del PSUC respecte al Partido Comunista Español. Fou apartat de la direcció del PSUC, acusat d'ésser partidari de la política de Tito (1947). Després de ser objecte d'una temptativa frustrada d'assassinat, es refugià a Sallagosa (Alta Cerdanya), i per l'abril del 1951 entrà clandestinament a l'estat espanyol. S'establí a Ripoll amb el nom de Josep Planes i Valls. Fou detingut a Barcelona (1954), jutjat i empresonat. Malalt de bronquitis asmàtica i d'insuficiència cardíaca, fou traslladat a l'Hospital Militar del Generalísimo (abril del 1957) i, més tard, al penal de Burgos, on morí. L'any 1985 les seves despulles foren traslladades a Barcelona.
Díaz Ramos, José (1896-1942)
Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al sindicat de forners de la CNT. Després de la vaga general del 1917 es traslladà a Madrid. Fou nomenat membre del comitè central del Partido Comunista de España, al quart congrés, a Sevilla (1932), i, després, secretari general. El 1935 assistí com a delegat al setè congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè executiu de la Tercera Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts per Madrid. Després de la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.
Domingo y Sanjuán, Marcel.lí (1884-1939)
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení conegut per «Les Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li valgué l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917, i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble) i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori, s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el 1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra; del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista: col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial», «España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans.
Ibárruri Gómez, Dolores
(1895-1989)
Dirigent comunista basca, coneguda com "La Pasionaria". Formà part dels fundadors del Partido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central. Redactora de "Mundo Obrero", fou detinguda i empresonada en diverses ocasions. Membre del comitè executiu després del quart congrés del partit (1932), participà en els fets d'octubre del 1934, a Astúries. Diputada el 1936, durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística. Exiliada a l'URSS (1939), fou secretària general del PCE (1942) i en fou presidenta des del 1960 fins a la mort. Des d'aquest càrrec, i en la seva qualitat de símbol vivent del partit, participà en les principals activitats polítiques del comunisme a l'exili; el 1977 tornà a l'estat espanyol, i fou elegida el mateix any diputada per Astúries. Publicà les memòries El único camino (1962) i, en francès, unes Mémoires de la Pasionaria (1964). Entre d'altres premis i guardons rebé el premi Lenin de la pau i l'Orde de Lenin.
Jiménez de Asúa, Luis (1889-1970)
Polític castellà. Professor de dret penal a Madrid (1918), durant la Dictadura fou desterrat a Las Chafarinas (1926). Membre del partit socialista, presidí la comissió parlamentària encarregada de redactar la constitució de la República (1931), i fou diputat (1931, 1933, 1936) i vice-president primer de les Corts (1936). Ambaixador a Praga durant la guerra civil, el 1939 s'exilià a l'Argentina. A la seva mort ocupava el càrrec de president de la República de l'exili.

Largo Caballero, Francisco (1869-1946)
Polític i sindicalista. Obrer estucador, ingressà a la UGT el 1890 i al PSOE el 1894, de les direccions dels quals formà part des del 1914 i 1915, respectivament. Membre del comitè de vaga del 1917, fou condemnat a trenta anys de presó; però, en ésser elegit diputat per Barcelona el 1918, fou amnistiat. Col·laborà com a conseller d'estat amb la Dictadura de Primo de Rivera. Representant de la UGT en el comitè revolucionari (1930), fou ministre de treball de la República (1931-33) i fou elegit president del PSOE (1932-35). A causa dels problemes plantejats en la col·laboració governamental i dels fets d'octubre del 1934 (amb motiu dels quals fou empresonat i després absolt), abandonà el seu reformisme i, esdevingut el líder de l'ala esquerra del PSOE i de les Joventuts Socialistes, propugnà una política revolucionària de front obrer i es declarà partidari de la dictadura del proletariat. Fou anomenat el Lenin espanyol. No reeixí a desbancar Prieto i els socialistes moderats de la direcció del partit, però conservà el predomini a la UGT. Elegit diputat (febrer del 1936), al setembre següent, iniciada la guerra civil, fou cap d'un govern de Front Popular i es reservà el ministeri de la guerra. Després dels fets de Maig del 1937 a Barcelona, dimití, i fou apartat dels càrrecs directius del partit i de la UGT. Acabada la guerra, s'exilià a França, i fou deportat pels nazis a un camp de concentració. Posteriorment fou publicat a Mèxic un recull de cartes seves amb el títol de Mis recuerdos (1954). L'any 1978, les seves despulles foren traslladades de París a Madrid.

Nin i Pérez, Andreu (1892-1937)
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya, col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla, entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan 1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català, directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen (Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin, Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola. En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de 1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935). Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics. Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín, ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya (setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes després dels fets de Maig.
Prieto Tuero, Indalecio (1883-1962)
Polític i periodista asturià. Milità sempre al Partido Socialista Obrero Español i en fou un dels líders de l'ala moderada. Redactor, director i finalment propietari del diari "El Liberal", de Bilbao, ciutat per la qual fou diputat. Tingué intervencions notables a les corts (com la denúncia del pistolerisme dels sindicats grocs a Barcelona), s'oposà a la Dictadura i signà, a títol personal, el pacte de Sant Sebastià. Ministre d'hisenda i d'obres públiques amb Azaña (1931-33), un cop proclamada la Segona República, estabilitzà la pesseta i impulsà les obres hidràuliques i la modernització dels transports. Exiliat arran dels fets d'octubre del 1934, tornà a Espanya en triomfar el Front Popular (febrer del 1936). El president Azaña li oferí la presidència del consell de ministres, però no pogué formar govern perquè la majoria del seu partit seguia les directrius esquerranes i revolucionàries de Largo Caballero. Durant la guerra civil fou ministre de marina i aire (agost del 1936-maig del 1937) amb Largo Caballero i de defensa nacional amb Juan Negrín (maig del 1937-març del 1938). Titllat de pessimista, però en realitat perquè no acceptava les directrius comunistes, fou obligat a dimitir. Exiliat a Mèxic, hi dirigí la JARE. Periodista excel·lent i d'una gran força polèmica, és autor de Cómo y por qué salí del ministerio de la Defensa nacional (1940), Palabras al viento, Convulsiones de España, De mi vida.
Dirigents sindicalistes. Durruti Domingo, Buenaventura (1896-1936)
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina. Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros». Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat (1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després. Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934, fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de 1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz, impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto. Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Montseny i Mañé, Frederica (1905-1994)
Anarquista, filla de Joan Montseny (Federico Urales) i de Teresa Mañé (Soledad Gustavo). Educada fonamentalment per la seva mare i alhora amb una cultura autodidàctica i eclèctica, de molt jove començà a escriure amb regularitat a "La Revista Blanca" (1923-36), i donà un especial relleu a la temàtica feminista (cal destacar la sèrie d'articles La mujer, problema del hombre, 1926-27); així mateix publicà unes primeres novel·les, de gran èxit en els medis llibertaris (La Victoria, 1925; El hijo de Clara, 1927; La indomable, 1928; Tres vidas de mujer, 1937), i moltes novel·letes en les col·leccions de "La Novela Ideal" (1925-37) i "La Novela Libre" (1929-37). No tingué una activitat pública destacada fins a l'adveniment de la Segona República, quan ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT i es llançà a una estrident campanya contra els trentistes des d'"El Luchador" (1931-33); especialment influent fou en aquest sentit la seva denúncia de l'actitud vacil·lant del comitè regional confederal davant l'aixecament anarquista de l'alt Llobregat pel gener del 1932. Féu, d'altra banda, uns llargs viatges de propaganda per l'estat espanyol (a l'estiu del 1932 al País Basc, Andalusia i Mallorca; pel desembre del 1935 a Galícia; pel maig-juny del 1936 al Cantàbric), i gràcies a la seva personalitat, impetuosa i exultant, es convertí en un dels principals portaveus de la FAI, a la qual, tanmateix, no ingressà fins el 1933, atesa l'actitud individualista del seu anarquisme. Membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936, a partir d'aquest any passà a formar part del comitè peninsular de la FAI. Al congrés de la CNT del maig del 1936, a Saragossa, guanyà en gran part el seu dictamen sobre el comunisme llibertari que s'oposà als intents de programes revolucionaris més dibuixats i industrialistes (Peiró, Abad de Santillán, etc). Posteriorment, durant la guerra civil, malgrat els seus problemes de consciència, s'apartà de l'ortodòxia anarquista i acceptà d'ésser ministra de sanitat en el govern de Largo Caballero (novembre del 1936 ­ maig del 1937). Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Barcelona, els Fets de Maig del 1937; les seves recomanacions foren més escoltades per part de les masses confederals que no les de Garcia i Oliver i Marià R.Vázquez, i sofrí un atemptat. Dugué a terme posteriorment les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT (febrer del 1938), que presidí. Les seves idees es troben fonamentalment en els fullets, producte de diverses conferències, El anarquismo militante y la realidad española (1937), La Commune de París y la revolución española (1937), Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social (1937), etc. A l'exili tornà al seu tradicional purisme apoliticista, assegurà, amb el seu marit Germinal Esgleas, el funcionament de la CNT "apolítica" i s'encarregà de la direcció de diversos òrgans de premsa d'aquesta (especialment, "CNT" i "Espoir"). Continuà també la seva producció literària entre l'autobiografia i la divulgació: Mujeres en la cárcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), Heroínas (1964), Crónicas de CNT (1974), Qué es el anarquismo (1976), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1939-45) (1978) i Mis primeros 40 años (1987). Des del 1977 participà en activitats cenatistes a l'estat espanyol, i esdevingué líder moral del sector històric de l'anarcosindicalisme (CNT-AIT), bé que continuà residint a Tolosa de Llenguadoc.
Peiró i Belis, Joan (1887-1942)
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director (febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa "La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva reorganització, especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922 —que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en 1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical" (1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà, tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de "Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de juliol de 1942.
Pestaña Núñez, Àngel (1886-1937)
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador (1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor d'Alemanya. Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés (Moscou, juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT (juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932), però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou president. Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista?.
Polítics de dreta. Calvo Sotelo, José (1893-1936)
Polític. Fou advocat de l'estat i inicià la carrera política al costat d'Antoni Maura, que el nomenà governador civil de València (1921-22). Durant la Dictadura de Primo de Rivera ocupà els càrrecs de director general d'administració local (1923-25) i ministre de finances (1925-30), des dels quals redactà l'Estatut Municipal (1924), introduí el sistema de «pressuposts extraordinaris», creà el monopoli de petrolis i, durant la crisi del 1929, intentà de mantenir la paritat internacional de la pesseta (per la qual cosa fou combatut, entre altres, per Francesc Cambó). Instaurada la república (1931), s'exilià a Portugal i després a França (on entrà en contacte amb Charles Maurras). Influït per l'exemple italià d'organització de l'estat, es mostrà partidari del poder unipersonal i de les institucions corporativistes. Després de l'amnistia del 1934 fou nomenat de nou diputat. De cara a les eleccions del 1936 constituí una coalició de dretes, a la qual no s'integraren ni la CEDA ni Falange Española. El seu assassinat per uns guàrdies d'assalt (13 de juliol de 1936) precipità l'alçament militar (17 de juliol).
Cambó i Batlle, Francesc (1876-1947)
Polític, advocat i financer. Un dels màxims dirigents del sector de centre-dreta del moviment catalanista i gran propulsor de la cultura catalana. Era fill d'una família de classe mitjana originària de Besalú. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a Barcelona. Afiliat al moviment estudiantí catalanista, fou elegit president del Centre Escolar Catalanista. Acabats els estudis, treballà com a passant de Narcís Verdaguer i Callís. Participà en la fundació de la Lliga Regionalista i en fou dirigent fins a la seva desaparició (1936). El 1901 fou elegit regidor de Barcelona, càrrec en el qual revelà uns extraordinaris dots d'organitzador. Participà de manera decisiva en l'organització del moviment de la Solidaritat Catalana; a l'abril del 1907 fou ferit en un atemptat perpetrat per elements lerrouxistes. Elegit diputat, es revelà com un hàbil parlamentari i com un dels millors oradors polítics de l'època. Tanmateix, fou derrotat en les eleccions a diputats del 1910, després de la Setmana Tràgica. El 1914 participà en la comissió promotora que desembocà en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i fou reelegit diputat a Corts. En aquella legislatura (juny del 1916) pronuncià un dels seus discursos més famosos, en el qual afirmà que el problema de Catalunya no era pas una qüestió de mera descentralització administrativa, sinó un problema nacionalista. Participà intensament en la campanya Per Catalunya i l'Espanya Gran, que propugnava la constitució d'un estat federal ibèric, amb la inclusió voluntària de Portugal. El 1917 fou un dels dirigents de l'Assemblea de Parlamentaris, però l'orientació revolucionària que aquesta prengué, després de la vaga general del mes d'agost, el decantà cap a una solució de compromís. La mort d'Enric Prat de la Riba (agost del 1917) el convertí en el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i, en reunir-se novament a Madrid l'Assemblea de Parlamentaris, proposà a Alfons XIII de constituir un govern de concentració per resoldre la crisi política. Format aquest (1917), en el qual participà per primera vegada un membre de la Lliga, Joan Ventosa i Calvell, desaparegué el moviment de l'Assemblea de Parlamentaris i se salvà la monarquia constitucional. El 1918, nomenat ministre de Foment en el gobierno nacional, presidit per Antoni Maura, impulsà eficaçment les obres públiques, com exposa el seu llibre Vuit mesos en el Ministeri de Foment (1919). El 1921 ocupà el ministeri de finances en un nou govern de Maura i publicà El problema ferroviario en España. El fet de no poder aconseguir l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia, reclamat en una intensa campanya per les forces polítiques de Catalunya (1918), minvà el seu prestigi polític en un sector del catalanisme, que qüestionà el seu intervencionisme en la política espanyola. D'altra banda, Cambó havia contribuït a la creació de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), del consell d'administració de la qual fou aviat president, i restà així lligat al gran capital internacional, la qual cosa condicionà també la seva vida política. Pel juny del 1923, després de la creació d'Acció Catalana i del triomf electoral d'aquest partit, renuncià a l'acta de diputat, es retirà de la vida política i emprengué un dels seus llargs viatges. Instaurada la Dictadura (1923), continuà allunyat de l'activitat política pública, però conservà el seu eficient secretariat, mantingué alguna polèmica periodística amb Primo de Rivera, continuà col·laborant a "La Veu de Catalunya" i publicà diverses obres, com Visions d'Orient (1924), Entorn del feixisme italià (1924), La valoració de la pesseta (1929), Les dictadures (1929) —que provocà, entre altres rèpliques, la d'Andreu Nin—, Les dictadures dels nostres dies (1930) i Per la concòrdia (1930) —contestada per Jaume Bofill i Mates amb L'altra concòrdia 1930—. Durant aquest període atacà la posició independentista de Francesc Macià, i tornà a afirmar la seva posició antiseparatista, intervencionista i iberista. El 1929 promogué la fundació del Conferentia-Club de Barcelona. En caure la Dictadura (1930), el general Berenguer, encarregat de reinstaurar la normalitat constitucional, li demanà col·laboració. Uns quants mesos després, davant el clima revolucionari intentà de sostenir la monarquia amb la creació d'un partit general espanyol, el Centro Constitucional, on s'hauria d'integrar la Lliga, que havia anat abandonant la doctrina nacionalista de Prat de la Riba. La proclamació de la Segona República Espanyola (1931) féu fracassar aquell intent, i Cambó es traslladà a l'estranger. No havent estat elegit diputat, no pogué participar en la discussió parlamentària de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. En transformar-se la Lliga Regionalista en Lliga Catalana (febrer del 1933), continuà essent-ne un dels màxims dirigents. Diputat a les corts del novembre del 1933, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934 hi tornà a afirmar la realitat del problema català i defensà el manteniment del règim estatutari de Catalunya. En les eleccions del febrer del 1936, tornà a quedar-se sense acta. L'alçament militar del juliol d'aquell any, en la preparació del qual no havia intervingut, el sorprengué a l'estranger, on continuà residint durant tota la guerra. Es declarà antifeixista i antidictatorial, però, alarmat davant un possible triomf revolucionari, es decantà per la Junta de Burgos, que ell ajudà econòmicament. Protegí també exiliats catalans de diverses tendències. Acabada la guerra civil, preferí de continuar vivint a l'exili, especialment a Suïssa. Esclatada la Segona Guerra Mundial, per l'abril del 1940 es traslladà als EUA. L'any següent anà a l'Argentina, on residí fins a la mort. El drama de la seva vida política, ultra el condicionament i la contradicció d'ésser dirigent d'un moviment nacionalista —per tant, d'essència revolucionària— i alhora capdavanter d'una classe social conservadora, consistí, segons confessió pròpia, en la pretensió, que Niceto Alcalá Zamora li retragué a les corts del 1919, d'ésser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya. Esmerçà una gran part de la seva fortuna en la protecció de la cultura catalana creant la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Fundació Cambó de la Sorbona de París, i patrocinant la redacció d'algunes obres fonamentals com la Història de Catalunya (1934-35) de Ferran Soldevila, i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932) de Pompeu Fabra.

Gil-Robles y Quiñones, José María (1898-1980)
Advocat i polític castellà. Estudià dret a Salamanca, i el 1922 obtingué la càtedra de dret polític de la universitat de La Laguna. En tornar a Madrid, fou redactor, i més tard sots-director, d'"El Debate". Elegit diputat agrari per Salamanca a les corts constituents de la Segona República (1931), s'afilià a Acción Nacional, agrupació de signe conservador, fundada per Ángel Herrera Oria. Més tard passà a presidir el comitè directiu del grup, anomenat ara Acción Popular. Al començament del 1933 Acción Popular es fusionà amb altres grups dretans, i donà lloc a la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), de la qual esdevingué el cap indiscutible. El 1935 formà part del govern com a ministre de la guerra i donà llocs de responsabilitat a Franco i a Goded. En les eleccions del 1936 organitzà el Frente Nacional, que agrupava tots els partits de dreta, per oposició al Front Popular de les esquerres, i anà accentuant més i més els aspectes nacionalsocialistes del seu partit (es feia dir el jefe), sobretot en el pla de les joventuts. Derrotat en les eleccions, col·laborà en els preparatius de l'aixecament del Divuit de Juliol, però durant la guerra civil abandonà Espanya. Es declarà monàrquic i formà part del consell privat del comte de Barcelona. Per establir un acord entre socialistes i monàrquics, negocià amb Indalecio Prieto (1948) i després amb Rodolfo Llopis a Munic (1962), per la qual cosa fou expulsat del consell privat. L'any 1975 organitzà la Federación Popular Democrática, democratacristiana, que, amb Izquierda Democrática, participà sense èxit en les eleccions generals del 1977. Com a advocat intervingué en casos importants (Matesa, Reace).
Ledesma Ramos, Ramiro (1905-1936)
Polític. Publicà el diari «La Conquista del Estado» i fundà les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) (1931). En fusionar-se la FE i les JONS, passà a ésser dirigent d'aquesta organització, de la qual se separà el 1935, any que publicà Discurso a las juventudes de España i ¿Fascismo en España? Fou detingut i afusellat.
Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio
(1903-1936)
Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera, es llicencià en dret (1925) i en caure la Dictadura (1930) ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà l'actuació del seu pare. Candidat dretà a les eleccions del 1931, hi fou derrotat. Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i totalitari, influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista "El Fascio". El 1933 fou elegit diputat i fundà l'agrupació política Falange Española, que es fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del partit, fou derrotat a les eleccions del febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de violència del moment i traslladat a la presó d'Alacant, sostingué l'alçament del 18 de juliol. Condemnat a mort, fou afusellat.

Redondo Ortega, Onésimo (1905-1936)
Polític castellà. Després de fundar a Valladolid les Juntas Castellanas de Actuación Hispánica (1931), s'aplegà amb el grup La Conquista del Estado i conformà les JONS (1931). Participà en la unificació de les JONS amb Falange Española (1934). Morí al front a la guerra civil de 1936-39.
Militars. Batet i Mestres, Domènec (1872-1937)
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona. Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el 16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en. Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou afusellat el 18 de febrer següent.
Galán, Fermín (1899-1930)
Militar. Es distingí al Marroc; ja capità, el 1926 es rebel·là contra la Dictadura de Primo de Rivera i fou degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comitè Nacional Revolucionari; destinat a Jaca, el 12 de desembre s'insurgí contra la monarquia i proclamà la república; fracassat el moviment, fou afusellat.
García Hernández, Ángel (1900-1930)
Militar. Capità a Jaca, col·laborà amb Fermín Galán en l'aixecament republicà del 12 de desembre de 1930. Fracassada la revolta i fet presoner, després d'un consell de guerra sumaríssim fou afusellat (14 de desembre).
López de Ochoa y Portuondo, Eduard (1877-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica. General de la brigada de l'arma d'infanteria (1918), donà suport des de Barcelona al cop d'estat de Primo de Rivera pel setembre del 1923 i es féu càrrec inicialment del govern militar de la ciutat. S'enfrontà a la dictadura a partir del 1924. D'idees liberals, pro-republicà i francmaçó, fou empresonat (1925), i posteriorment hagué d'exiliar-se, a París, des d'on intervingué activament en la conspiració encapçalada per Sánchez Guerra en 1928-29, i intentà, sense èxit, de revoltar la guarnició del Principat. El 14 d'abril de 1931 ocupà la capitania general de Catalunya i reconegué l'autoritat de Francesc Macià. Fou cridat per a encapçalar les operacions militars contra la insurrecció obrera a Astúries, per l'octubre del 1934; intentà de limitar l'escampament de sang, criticà les accions de les forces de la Legión, comandades per Yagüe, i pactà amb Belarmino Tomás la rendició de tota la conca minera. Tanmateix, no pogué evitar d'ésser considerat com a responsable de la repressió i, després d'ésser processat i empresonat (març del 1936), fou mort el 21 de juliol de 1936, quan era internat a l'hospital militar de Carabanchel. És autor de De la Dictadura a la República (1930) i Campaña militar de Asturias en octubre de 1934 (1936).

Sanjurjo Secanell, José (1872-1936)
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica, i fou ascendit a tinent general (1925) i nomenat director de la Guàrdia Civil (1928) i del cos de carrabiners (1932). El 1929 fou capità general de València. El 10 d'agost de 1932 s'aixecà contra la República, però fracassà i fou empresonat. Amnistiat (1934), es traslladà a Portugal, des d'on conspirà contra la República. Morí en accident aeri quan anava a posar-se al capdavant dels rebels el 18 de juliol de 1936.

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

CRONOLOGIA
1931 Francesc Macià retorna de l'exili (febrer). Govern monàrquic presidit per l'almirall Aznar (febrer). Fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (març). Francesc Cambó crea el Centro Constitucional (març). Eleccions municipals (12 abril): victòria de les forces republicanes. Proclamació de la II República espanyola (14 abril). Macià proclama la República Catalana dins la República Federal Espanyola (14 abril), convertida tres dies més tard en Generalitat de Catalunya. Formació del govern de la Generalitat provisional (abril). Elecció de la Diputació provisional de la Generalitat (maig). Crema de convents a Madrid i d'altres províncies (maig). Redacció a Núria de l'avantprojecte de l'Estatut (juny). Eleccions per a l'Assemblea Constituent (28 juny): triomf de la coalició republicano-socialista; a Catalunya, victòria de l'Esquerra. Aprovació en referèndum de l'Estatut de Núria (agost). Demanda massiva de revisions de contractes de conreu (agost). Manuel Azaña, president del govern republicà (octubre). Promulgació de la Constitució republicana (desembre). Alcalá Zamora, president de la República (desembre). Es reconeix el sufragi femení. Manifest trentista i escissió de la CNT. Control absolut de la CNT per la FAI. Decret de bilingüisme escolar.
1932 Aixecament anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Les Corts comencen la discussió de l'Estatut de Núria (maig). Cop d'Estat fracassat del general Sanjurjo (agost). Les Corts aproven l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària (setembre). Eleccions al Parlament de Catalunya (novembre): triomf de l'Esquerra. Francesc Macià, president de la Generalitat (desembre). Enfrontaments a Arnedo. Dissolució de la Companyia de Jesús.
1933 Insurrecció anarquista a l'Alt Llobregat (gener). Intent fracassat de revolta general anarquista (gener). Revolta anarquista a Casas Viejas. La Lliga Regionalista pren el nom de Lliga Catalana (febrer). Congrés de creació de la CEDA (febrer). Fundació del Partit Sindicalista (abril). El Parlament aprova l'Estatut de Règim Interior (maig). Creació dels Sindicats d'Oposició (setembre). Alejandro Lerroux, president d'un govern radical (setembre). Fundació de Falange Española (octubre). Aprovació en referèndum de l'Estatut d'Autonomia basc (novembre). Eleccions per a l'Assemblea Constituent (novembre): triomf del centre-dreta (CEDA); a Catalunya, victòria de la Lliga Catalana. Primer Govern Lerroux (novembre). Mort de Francesc Macià (25 desembre). Lluís Companys, president de la Generalitat (desembre). Autonomia de la Universitat de Barcelona.
1934 Victòria de l'Esquerra a les eleccions municipals (gener). La Lliga abandona el Parlament de Catalunya (gener). El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de Conreu (abril). El radical Ricard Samper, president del govern (maig). Aprovació definitiva de la Llei de Contractes de Conreu (setembre). Els diputats de la Lliga tornen al Parlament (octubre). Alejandro Lerroux forma un govern de coalició amb la CEDA (octubre). Vaga general (octubre). Insurrecció i revolució a Astúries (octubre). Fets del Sis d'Octubre: Lluís Companys proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola. L'Exèrcit pren el poder .Detenció del Govern de la Generalitat. Companys és empresonat. El Govern presenta recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu.
1935 Suspensió indefinida de l'Estatut de Catalunya (gener). Manuel Portela, governador general de Catalunya (gener). Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya (abril). El general Franco, cap de l'Estat Major Central (maig). Dimissió de Lerroux per l'escàndol de l'estraperlo (octubre). Ignasi Villalonga, governador general de Catalunya (novembre). Fèlix Escalas, governador general de Catalunya (desembre).  Paralització de la Reforma Agrària.
1936 Formació del Front Popular (gener). El govern Portela dissol les Corts i convoca eleccions (gener). Triomf del Front Popular (Front d'Esquerres, a Catalunya) en les eleccions (16 febrer). Manuel Azaña frorma un govern monocolor republicà (febrer). Retorn de Companys i del govern de la Generalitat (febrer). L'Estatut torna a entrar en vigor (febrer). Companys nomena un Consell de centre-esquerra (maig). Azaña és elegit president de la República; el republicà Santiago Casares Quiroga forma un nou govern (maig). Preparatius colpistes. Assassinat dels germans Badia per la FAI (abril). Assassinat de Calvo Sotelo. S'inicia a Melilla l'alçament militar (17-18 juliol): comença la Guerra Civil espanyola. La guarnició de Barcelona s'adhereix a l'alçament militar (19 juliol). Fracàs de l'aixecament militar. Els republicans triomfen a Barcelona i a Catalunya (juliol). Comença la guerra i la revolució a Catalunya (juliol).

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

BIBLIOGRAFIA

OBRES GENERALS

  • BECARUD, J. La Segunda República Española (1931-1936). Taurus. Madrid, 1967.
  • CARR, R. Estudios sobre la república y la guerra civil española. Ariel. Barcelona, 1973.
  • DD.AA. La crisis del estado: dictadura, república, guerra (1923-1939). Historia de España, vol. IX. Labor. Barcelona, 1981.
  • JACKSON, G. La República española i la guerra civil (1931-1939). Grijalbo. Barcelona, 1976 / Orbis. Barcelona, 1985.
  • JACKSON, G. Entre la reforma y la revolución, 1931-1939. Crítica. Barcelona, 1980.
  • SALLÉS, A. La República i la Guerra Civil. Vicens Vives. Barcelona, 1992.
  • TAMAMES, R. La República. La Era de Franco. Historia de España Alfaguara, vol. VII. Alianza Universidad. Madrid, 1973.
  • VILAR, P. Historia de España. Crítica. Barcelona, 1990.
  • OBRES ESPECÍFIQUES

  • BRENAN, G. El laberinto español. Antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil. Ruedo Ibérico. París, 1978.
  • CARRIÓN, P. La reforma agraria de la Segunda República y la situación actual de la agricultura española. Ariel. Barcelona, 1973.
  • DÍAZ HERNÁNDEZ, J. Octubre rojo en Asturias. Ed. Silverio Cañada. Gijón, 1984.
  • ELLWOOD, S. Prietas las filas. Historia de la Falange Española, 1933-1983. Crítica. Barcelona, 1984.
  • RAMÍREZ JIMÉNEZ, M. Los grupos de presión en la Segunda República Española. Tecnos. Madrid, 1969.
  • TAIBO, P.I. Asturias 1934 (2 volums). Júcar. Madrid, 1984.
  • OBRES COMPLEMENTÀRIES

  • AZAÑA, M. Memorias políticas y de guerra (2 volums). Crítica. Barcelona, 1981.
  • AZAÑA, M. Los cuadernos robados. Diarios 1932-1933. Crítica. Barcelona, 1997.
  • SENDER, R.J. Réquiem por un campesino español.
  • MATERIALS DIDÀCTICS

  • LABOA, J.M. La Iglesia y la II República. Cuadernos de Historia 16, núm. 220. Madrid.
  • PANIAGUA, J.A. España: siglo XX (1931-1939). Biblioteca Básica de Historia. Anaya. Madrid, 1988.
  • TUÑÓN DE LARA, M. La 2ª República. Cuadernos de Historia 16, núm. 220. Madrid.

  • Introducció

    Vocabulari

    Personatges

    Cronologia

    Bibliografia

    Filmografia

    Inici

    Tornar a Temes

    FILMOGRAFIA
  • Belle Époque. Fernando Trueba, 1992.
  • Tierra sin pan. Luis Buñuel, 1932.
  • Los años vividos. M.Odiña (dir.), RTVE, 1991.
  • Réquiem por un campesino español. Francesc Betriu, 1985.
  • Companys, procés a Catalunya. Josep M. Forn, 1979.

  • Inici

    Tornar a Temes

    Tornar a Història


    © 1998 BUXAWEB - Julià Buxadera i Vilà