BUXAWEB

VOCABULARI
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

A

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Personatges d'història
contemporània

Consulta per paraules
(Gran Diccionari de la
Llengua Catalana)

Tornar a Història

Activa la música

Blowin' In The Wind

Abdicació
Abertzale
Abolicionisme
ABQ

Absolutisme
Acadèmia

Accidentalisme
Acció
Acció Catalana
Acció Catalana Republicana
Acció Catòlica

Acció de Maials
Acció de Vicálvaro
Acció directa
Acció Popular Catalana
Acció Republicana de Catalunya
Acción Popular

Accionalisme
Accionista

Accions de Peracamps
Acer

ACNUR
Acord administratiu
Acord Centreeuropeu de Lliure Comerç
Acord comercial
Acord de Lliure Comerç Canadà-Estats Units d'Amèrica

Acord de Munic
Acord de pagaments

Acord internacional
Acord Monetari Europeu
Acord Nord-Americà de Lliure Comerç
Acord regional
Acord sobre productes
Acords de Basilea

Acords de Locarno
ACP
Acquis communautaire
Acràcia
Acta Única Europea
Activitat econòmica
Activitat subversiva

Actuació Valencianista d'Esquerra
Aculturació

Acumulació
Acumulació primitiva
Acumulació socialista
Administració
Administració de justícia
Administració pública
ADN

Afer Dreyfus
Afrancesat -ada
African National Congress
Africanisme
Afrikakorps

Afrikaner
Afrikaner Bond

Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE
Agència Internacional d'Energia Atòmica

Agència Internacional de l'Energia (AIE)
Agenda 2000
Agenda 21
Agent doble
Agent secret

Agrari -ària
Agrarisme
Agressió internacional
Agricultura
Agricultura de sosteniment
Agricultura de subsistència
Agricultura extensiva
Agricultura intensiva

Agrupació Catalans d'Amèrica
Àguila imperial

Aiatol.là
Aïllacionisme

AIT
Aixecament carlí
Aixecament de l'alt Llobregat
Ajuntament
Ajut exterior
Ajut Infantil a Reraguarda
Ajut Oficial al Desenvolupament

ALADI
ALALC
Alarma
Al-Fatah
Alfabet Morse
Aliança
Aliança Atlàntica
Aliança Cooperativa Internacional (ACI)
Aliança de la Democràcia Socialista

Aliança dels Tres Emperadors
Aliança Obrera
Aliança per al Progrés

Aliança Renovadora Nacional
Alianza Popular (AP)

Alianza Popular Revolucionaria Americana (APRA)
Aliat
Alienació
Alineament
Alinear

Alou
Alt forn
Alta societat
Althingi
Amèrica Llatina
American Economic Association
American Federation of Labor and Congress of Industrial Organizations
Americanisme

Ami du Peuple, L'
Amnistia
Amnistia Internacional (AI)
Amortització financera
Amortitzar
Analfabetisme
Anàlisi demogràfica
Anàlisi econòmica
Anàlisi econòmico-financera

Anarcocomunisme
Anarcosindicalisme

Anarquia
Anarquisme

Ancien Régime
Andalusisme
Androcèntric -a

Anglicanisme
Animisme
Anschluss
Antic Règim
Anticlericalisme
Anticomunisme
Anti-corn Law League
Antifeixisme

Antiimperialisme
Antikomintern, pacte
Antimilitarisme
Antinatalisme
Antipapa
Antiracionalisme
Antisemitisme

Antisionisme
Antropocentrisme
Antropologia
Antropologia cultural
Antropologia ecològica
Antropologia econòmica
Antropologia històrica
Antropologia política

Antropologia social
Antropologia urbana
ANZUS
Aparell
Apartheid
Apatxe
Apollo
Apostòlic -a
Arbitratge internacional
Arditi

Ari ària
Aristocràcia
Arma

Arma automàtica
Arma bacteriològica
Arma biològica
Arma blanca
Arma convencional
Arma curta
Arma de destrucció massiva
Arma de foc
Arma de repetició
Arma no letal
Arma nuclear
Arma química
Arma teledirigida
Armada
Armament
Armamentisme
Armistici
Arrendament
Arrendament financer
Art
Artesania

Arxiu
Arxivística

Asil diplomàtic
Asil polític
Asil religiós
Asociación Latinoamericana de Integración (ALADI)
Asociación Latinoamericana de Libre Comercio (ALALC)
Assegurança social
Assemblea

Assemblea constituent
Assemblea Constituent del Separatisme Català
Assemblea de Catalunya
Assemblea de les Regions d'Europa
Assemblea de Parlamentaris

Assemblea de Weimar
Assemblea dels Notables
Assemblea Nacional

Assemblea Nacional de Frankfurt
Assignat
Assimilació
Assistència mútua
Assistència pública
Assistència social

Associació
Associació de conreus
Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN)
Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA)
Associació il.lícita
Associació Internacional de Desenvolupament
Associació Internacional de Treballadors (AIT)
Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera
Atemptat
Ateneu
Ateneu Barcelonès
Ateneu Català
Ateneu Català de la Classe Obrera
Ateneu Enciclopèdic Popular

Atlantisme
Atur
Atur encobert
Atur estacional
Atur estructural

Atur tecnològic
Aturada
Audiència nacional
Audiència provincial
Audiència territorial
Ausgleich
Austromarxisme
Autarquia

Autoconsum
Autocràcia
Autodeterminació

Autofinançament
Autogestió
Autogovern
Automatització
Autonomia

Autonomia administrativa
Autonomistes, moviments

Autopista de la informació
Autoritarisme
Autoritat
Autoritat Nacional Palestina
Avalot
Avalot de les Levites
Avantguardisme
Avantprojecte de llei
Ayacucho


Abdicació
1. Abandó o renúncia voluntària d'un càrrec, d'una dignitat, d'un privilegi o d'un altre dret, després d'haver-lo posseït.
2. Renúncia voluntària del monarca a favor de qui el segueix en la línia successòria. Bé que normalment l'abdicació es produeix per un acte explícit de renúncia, històricament ha estat admesa l'abdicació per actes tàcits, tals com el matrimoni del monarca o la seva absència del regne, realitzats sense l'autorització de l'assemblea parlamentària.

Abertzale
Nom, que en basc significa 'patriota', donat tant als autonomistes com als independentistes que admeten l'existència de la pàtria comuna que hom anomena Euskadi o Euskal Herria . Darrerament hom ha volgut significar, erròniament, amb aquest terme els nacionalistes bascs políticament més radicals per contraposició al nacionalisme moderat.

Abolicionisme
Doctrina que propugnava l'abolició de l'esclavitud; començà amb les campanyes iniciades pels britànics a la fi del s XVIII. La supressió del tràfic d'esclaus fou acordada al tractat de Viena (1815), però fou més teòrica que real. Els plantadors del sud dels EUA, que s'enfrontaren a la política abolicionista del nord en la guerra de Secessió (1861-65), es resistiren a acceptar l'abolició de l'esclavitud. A Espanya, aquesta fou una de les qüestions de la lluita política democràtica, i la Sociedad Abolicionista (fundada el 1865) estigué especialment lligada als republicans. Durant la Primera República hom abolí l'esclavitud a Puerto Rico (1873). A Cuba, aquesta abolició costà molt més i hagué d'assolir-se en diverses etapes (a partir del 1880), a causa de la resistència dels propietaris d'ingenis i d'altres sectors de la Península Ibèrica que hi estaven lligats per interessos econòmics. La inclusió de l'abolicionisme en el programa dels insurrectes cubans contribuí a fer que els negres lluitessin a llur costat durant les guerres d'independència.

ABQ
Sigla d'Atòmica, Biològica i Química (en anglès NBC: Nuclear, Biological and Chemical), que fa referència a les armes d'aquesta mena i als sistemes de protecció en contra d'elles.

Absolutisme
1. Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l'absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l'absolutisme. Hobbes, el pensador més important d'aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d'un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l'altre corrent important de l'absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l'accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l'aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L'absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l'aspecte fiscal, especialment).
2. Corrent doctrinal que propugna, defensa i justifica aquest tipus de sistema.

Acadèmia
Societat literària, artística o científica, generalment fundada o aprovada i reglamentada i sostinguda per l'autoritat pública, constituïda per a l'avançament de les lletres, de les arts o de les ciències, o d'una ciència o art, mitjançant la recepció i discussió de treballs i comunicacions dels seus membres, l'execució o el sosteniment d'investigacions, l'edició de publicacions científiques, la concessió de premis, etc. Les acadèmies actuals provenen dels intents de restauració de la cultura clàssica propis del Renaixement, especialment de l'italià. Inspirant-se en el nom il·lustre de l'Acadèmia de Plató i en la idea que hom se'n feia a través dels Diàlegs i arran de les sovintejades reunions d'erudits, lletraferits i mecenes, nasqueren al s XV les primeres acadèmies modernes, de caràcter filosòfic com l'Academia Platonica, de Florència, o bé arqueològic i filològic, com l'Academia Romana (dita també Pomponiana), l'Academia Alfonsina (dita després Academina Pontaniana), de Nàpols, i l'Academia Aldina, de Venècia. L'acadèmia humanística del quatre-cents donà lloc, al segle següent, a l'acadèmia literària que s'escampà per Itàlia i després per tot Europa amb exuberància difícilment compatible amb una alta qualitat i amb denominacions sovint grotesques o humorístiques (acadèmies dels Apatisti, Umidi, Intrepidi, Inquieti, Incerti, Accesi, etc). El s XVII veié el naixement o l'afermament d'algunes de les acadèmies de més transcendència cultural, la majoria subsistents, com l'Accademia della Crusca, de Florència (1582), la Fruchtbringende Gesellschaft, de Weimar (1617), i l'Académie Française, de París (1635), i sobretot les primeres dedicades a les ciències, com l'Accademia Nazionale dei Lincei, de Roma (1603), l'Academia Naturae Curiosorum, de Schweinfurt (1652), l'Accademia del Cimento, de Florència (1657), i la Royal Society, de Londres (1662). Al s XVIII continuà l'expansió del moviment acadèmic, que, en general, seguí el model francès, com en el cas de la Real Academia Española, de Madrid (1714), entre les filològiques, la Societas Regia Scientiarum, de Berlín (1700) (actualment, Akademie der Wissenschaften der DDR), entre les científiques. Durant els ss XIX i XX els països que han accedit a la independència han constituït acadèmies de les diverses especialitats o de caràcter general, segons l'exemple europeu. Les principals acadèmies generals o de tipus humanístic estan associades dins la Unió Acadèmica Internacional (1919). Cal notar que institucions similars en l'orientació i en el funcionament a les acadèmies duen, però, d'altres denominacions com societat o institut. La idea d'associar les diverses acadèmies especialitzades en una estructura unitària portà, a França, després de la supressió, l'any 1793, de l'Institut de France, dividit en classes que reprengueren llur antiga denominació d'acadèmia en l'època de la Restauració, tot continuant integrades en l'Institut de France. Aquest exemple ha estat seguit a d'altres països, sigui agrupant les acadèmies existents, sigui amb fundacions noves (com l'Institut d'Estudis Catalans). A molts estats (URSS, Romania, països escandinaus, etc) hom ha donat a aquestes institucions el nom d'acadèmia. Malgrat les diferències de tradició i les diverses èpoques de llur fundació, les acadèmies de tipus occidental es caracteritzen en general pel numerus clausus de llurs integrants, dits acadèmics de número o numeraris, que solen ésser vitalicis i als quals sovint hom afegeix un cert nombre d'acadèmics corresponents, domiciliats fora del punt de residència de la institució, pel sistema de cooptació pel qual es renoven i pel cerimonial de recepció de nous membres, durant el qual el nou integrant glossa els mèrits de qui l'ha precedit en la cadira que ve a ocupar. Les acadèmies, després d'haver complert una funció important en el desenvolupament de les ciències, han estat substituïdes en llur funció capdavantera per altres institucions científiques més adequades al ritme de creixement i als mètodes del coneixement científic modern i han subsistit com a cossos honorífics la pertinença als quals corona tota una carrera científica. Moltes, però, continuen prestant amb llurs recerques i publicacions importants serveis a la ciència.

Accidentalisme
Corrent polític que considera accidental, no essencial, la forma de govern. L'accidentalisme no considera motiu de lluita política la forma de govern d'un país. Qualsevol contingut és possible dins qualsevol forma de govern, i l'essencial és el contingut. L'accidentalisme a l'estat espanyol ha estat adoptat per les forces reformistes (possibilistes de Castelar, partit reformista de Melquíades Álvarez, Lliga Regionalista i Lliga Catalana, CEDA, etc) i es pot dir que fou l'actitud de quasi tota l'oposició democràtica els anys 1975-77: acceptar la monarquia de Joan Carles I a condició que aquesta prengués un contingut democràtic i parlamentari.

Acció
1. Cadascuna de les parts en què ha d'ésser representat obligatòriament el capital de les societats anònimes i de les comanditàries per accions. Cal distingir en una acció el seu valor nominal, que és aquell que el document de l'acció expressa en unitats monetàries, i el seu valor real, que és aquell pel qual és comprada i venuda al mercat mobiliari, i que pot ésser inferior o superior al nominal; estrictament, el valor real és el resultat de dividir el patrimoni de la societat pel nombre d'accions socials.
2. Document que materialitza la participació del soci en el capital, anomenat sovint títol-valor, necessari per a l'exercici dels drets polítics i econòmics de l'accionista.

Acció Catalana
Moviment polític nacionalista de Catalunya, creat com a resultat de la Conferència Nacional Catalana (Barcelona, 4 i 5 de juny de 1922), convocada per elements de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista disconformes amb l'actuació dels dirigents d'aquest partit que consideraven poc nacionalista, per antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana i per joves intel·lectuals independents. Foren ponents de la conferència Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d'Olwer, Antoni Rovira i Virgili i Josep Maria Pi i Sunyer, que tractaren, respectivament, de Doctrina nacionalista, Actuació del nacionalisme en les corporacions públiques catalanes, Actuació del nacionalisme davant l'estat espanyol i Organització i propaganda. Formaren el primer consell central del partit: Jaume Bofill i Mates, president; Lluís Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili, vice-presidents; Carles Jordà, Ramon d'Abadal i de Vinyals i Leandre Cervera, vocals. El diari barceloní "La Publicidad", adquirit per elements del nou partit, fou catalanitzat del tot i es convertí en defensor del nou ideari. A les primeres eleccions en què participà, el nou partit aconseguí uns resultats excel·lents. A l'estiu del 1923 pactà amb els nacionalistes bascs i gallecs la Triple Aliança. Caiguda la Dictadura, participà en el pacte de Sant Sebastià (1930), representat per Manuel Carrasco i Formiguera. L'any 1930, el seu dirigent Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat membre del govern provisional de la República Espanyola que, en la clandestinitat, presidia Niceto Alcalá-Zamora. El mes de març de 1931, en fusionar-se amb Acció Republicana de Catalunya, aquest partit es convertí en Acció Catalana Republicana.

Acció Catalana Republicana
Partit polític nacionalista de Catalunya, denominat també Partit Catalanista Republicà, creat el març de 1931 en fusionar-se Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya, integrat especialment per intel·lectuals, personalitats de professions liberals i classe mitjana. A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 no acceptà de formar coalició amb el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya i fou derrotat. Proclamada la República, el 14 d'abril, un representant del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, formà part del govern provisional de Catalunya. Un altre dirigent del partit, Lluís Nicolau d'Olwer, formà part com a ministre d'economia del govern provisional de la República Espanyola. El partit participà activament en l'elaboració i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tingué representants a les corts de la República i al parlament català. Amb motiu de l'aprovació de l'article 26 de la constitució republicana espanyola, alguns dirigents i militants l'abandonaren, entre ells Jaume Bofill i Mates. El partit era representat al govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, que el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Formà part també del Front Popular de Catalunya a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil de 1936-39 es mantingué al costat del règim republicà, tingué representació al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i participà en alguns dels governs de coalició de la Generalitat de Catalunya.

Acció Catòlica
Inicialment, organització oficial de l'Església Catòlica destinada a la incorporació dels laics a l'apostolat de la Jerarquia eclesiàstica. Fou impulsada i estructurada per Pius XI (anomenat, per això, "el papa de l'Acció Catòlica") en l'encíclica "Ubi arcano" (1922). Responia a un moviment de valoració i enquadrament del laic i de la seva tasca apostòlica i a l'interès de la Jerarquia per mantenir unes organitzacions, sobretot juvenils, pròpies, no sotmeses al control absorbent dels estats totalitaris. L'Acció Catòlica seguia l'estructuració diocesana i parroquial, però podia prendre, també, formes interdiocesanes. Sense perdre aquest sentit inicial, el concepte ha anat evolucionant, sobretot a Catalunya, Bèlgica, Espanya, França i Itàlia (els països on ha fet més fortuna) per a significar l'aportació pròpia i organitzada del laïcat a l'apostolat de tota l'Església. Al començament, l'Acció Catòlica era general i s'estructurava en quatre branques (homes, dones, nois i noies), bé que aviat foren admeses organitzacions especialitzades a l'interior d'algunes branques (per ex, graduats, empresaris, propagandistes). És el camí que seguí la Federació de joves cristians de Catalunya, amb les subfederacions (agrícola, escolar, obrera, de dependents, d'independents, universitària); en algunes diòcesis catalanes el bisbe assumí la Federació com a Acció Catòlica de la branca jove. Ben aviat (1924), el sacerdot belga Josef Cardijn fundà la Joventut Obrera Cristiana ( JOC), convençut que els obrers són els apòstols naturals dels obrers. Amb la JOC nasqué l'Acció Catòlica especialitzada, la qual s'estructura per moviments, segons els diversos ambients o medis: Joventut Agrícola Catòlica (JAC), Joventut Estudiant Catòlica (JEC), Joventut Independent Catòlica (JIC), Joventut Obrera Catòlica (JOC) i Joventut Universitària Catòlica (JUC); i, en el món adult, l'Acció Catòlica Obrera (ACO), l'Acció Catòlica Independent (ACI) i el Moviment Familiar Rural (MFR). Els moviments especialitzats d'Acció Catòlica prengueren volada, sobretot, a França i Bèlgica, mentre que l'Església italiana mantenia les quatre branques inicials; als països germànics i als anglosaxons, en canvi, el pes de l'Acció Catòlica ha estat molt menor. A Catalunya i a l'estat espanyol, la història de l'Acció Catòlica a la postguerra és especialment important i significativa. A la primeria, juntament amb un enquadrament dels catòlics, representà una de les poques possibilitats d'acció i de compromís, en un estat de signe totalitari i anticatalà. D'altra banda, el 1946, el cardenal Pla i Deniel féu costat a Guillem Rovirosa en la fundació de les Germandants Obreres d'Acció Catòlica (GOAC; en castellà HOAC), autèntic moviment especialitzat indígena. I començant per Catalunya, s'inicià, a partir de la JOC, el procés que havia de portar a la constitució de tota la sèrie de moviments especialitzats, fins que aquests, que ja existien de fet, quedaren integrats a la branca de la joventut masculina (la Juventud de Acción Católica Española, que els havia vist néixer amb tanta suspicàcia): aquesta decisió que hom prenia l'any 1957 i que hom realitzava de manera efectiva el 1960 reconeixia i consagrava el canvi considerable que s'havia esdevingut. Catalunya hi havia fet i continuaria fent-hi un paper capdavanter. La formació de militants es feia, a l'Acció Catòlica general, a través dels cercles d'estudi (exposició i discussió d'una ponència sobre un tema prèviament programat). En canvi, l'Acció Catòlica especialitzada, des dels començos de la JOC, ha utilitzat sempre el mètode de revisió de vida i l'enquesta-campanya, i la GOAC ha donat molta importància als plans cíclics. A partir del Concili Vaticà II (1962-65), que, en bona part, representa la consagració de la línia de treball dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica, aquests entraren en una crisi profunda a la Península Ibèrica. Ja els havia precedit la JEC francesa; però a l'estat espanyol s'aguditzà i es generalitzà la topada de nombrosos sectors del laïcat, i de manera particular dels moviments, amb la jerarquia, la qual, encara molt vinculada al règim polític, no veia amb bons ulls que unes organitzacions oficials prenguessin unes posicions tan diferents. Els conflictes entre les autoritats civils i els moviments d'Acció Catòlica, sobretot obrers i estudiants, es multiplicaren. Finalment els moviments foren pràcticament desmantellats i decapitats els anys 1966-68. A partir de la segona meitat de la dècada dels setanta, i coincidint amb la transició de la dictadura a la democràcia, els moviments reprengueren amb lentitud, sense arribar a ser, ni de bon tros, el que havien estat a cavall dels anys cinquanta i seixanta. Durant el pontificat de Joan Pau II, i comptant amb la seva simpatia, han anat adquirint importància altres tipus de moviments d'apostolat laïcal —com és ara Comunió i Alliberament—, més preocupats per assegurar una presència directa de les institucions eclesiàstiques en el món, que no pas per animar evangèlicament les realitats sòcio-polítiques. Tanmateix, l'exhortació apostòlica 'Christifideles laici' (1988) -fruit del sínode de bisbes del 1987, sobre la vocació i la missió dels laics- significà un reconeixement del paper de l'Acció Catòlica, sobretot perquè per a nombrosos cristians els seus principis inspiradors són una adquisició definitiva.

Acció de Maials
Batalla de la primera guerra Carlina (10 d'abril de 1834) en la qual les forces carlines de Manuel Carnicer foren derrotades per les columnes dels generals Carratalà i Manuel Bretón, comandants generals de Tarragona i de Tortosa, respectivament. Els carlins tingueren mil cent baixes entre morts, ferits i presoners. Ramon Cabrera s'hi distingí, en intentar de reagrupar les forces desbandades. L'operació de Carnicer fou un intent d'unir les forces del Maestrat amb les que operaven al Principat, intent que ja no fou repetit en el curs dels sis anys de guerra següents.

Acció de Vicálvaro
Aixecament dels generals Leopoldo O'Donnell i Domingo Dulce, les tropes dels quals, el 30 de juny de 1854, combateren contra l'exèrcit governamental prop de l'antic municipi castellà de Vicálvaro, actualment incorporat a Madrid, i que desencadenà la Revolució del 1854.

Acció directa
Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l'afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l'acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.

Acció Popular Catalana
Partit polític de Catalunya, creat el mes d'octubre de 1934, adherit a la CEDA. Fou dirigit especialment per Josep Oriol Anguera de Sojo, Lluís Jover i Nunell i Josep Cirera i Voltà. Aconseguí un cert predomini entre alguns sectors de propietaris agrícoles en combatre, més durament que no pas la Lliga Catalana, la llei de Contractes de Conreu. A les eleccions a diputats a corts de la República del febrer de 1936 formà part de la coalició del Front Català d'Ordre. No obtingué cap escó.

Acció Republicana de Catalunya
Partit polític, fundat l'any 1930 i presidit per Antoni Rovira i Virgili en separar-se d'Acció Catalana. Pretenia d'ésser un partit nacionalista situat més a l'esquerra. Prengué part al pacte de Sant Sebastià (1930), representat per Macià Mallol i Bosch. El març de 1931 es fusionà amb Acció Catalana, de la qual fusió sorgí Acció Catalana Republicana.

Acción Popular
Partit constituït a Madrid el 29 d'abril de 1931 com un front polític d'Acció Catòlica; el seu promotor fou el president d'aquesta i director d'"El Debate", Angel Herrera Oria. El partit no es declarà republicà, i així englobà la majoria de les forces monàrquiques, les quals se'n separaren el 1933 i formaren Renovación Española. El 1933, poc abans de la constitució de la CEDA, José M. Gil Robles quedà com a cap del partit.

Accionalisme
Doctrina sociològica que s'interessa per la problemàtica de l'acció i del treball. Contempla el treball com una activitat col·lectiva i considera que l'acció no és només una simple resposta a una situació social, sinó una manifestació creativa, simbòlica, que té dues dimensions: el sistema d'acció històrica i el sistema de reaccions de classe. N'és un representant destacat A. Touraine.

Accionista
Titular d'una acció d'una societat anònima o en comandita o per accions. L'accionista té, com a mínim, els drets següents: participació en els beneficis de la societat en proporció al valor de l'acció; dret preferent a la subscripció de noves accions; dret de veu i vot a la junta general, si posseeix el nombre d'accions que disposen els estatuts de la societat; dret a adjudicar-se la part proporcional del patrimoni si la societat és liquidada i dret a ésser informat de les activitats de la societat. L'accionista pot vendre lliurement la seva acció, bé que els estatuts socials poden establir limitacions a aquest dret.

Accions de Peracamps
Fets d'armes ocorreguts als congosts de Perecamps, durant la primera guerra Carlina. En la primera acció, el general Ramon de Meer assolí de vèncer els carlins i els obligà a evacuar la ciutat de Solsona (abril-maig del 1837). En la segona, els carlins intentaren de tallar el pas al general Antonio van Halen, que duia un comboi per a socórrer Solsona (abril del 1840). Aquest sabé evitar l'emboscada del general carlí Sagarra i s'apoderà del poble; en successius atacs destruí la resistència carlina, fet que contribuí a llur retirada definitiva. Per aquest motiu el general van Halen obtingué com a recompensa el títol de comte de Peracamps.

Acer
Fonamentalment, mescla de ferro i d'una petita quantitat de carboni. El ferro pur per si sol (ferrita) ofereix poca resistència i duresa i sofreix deformacions plàstiques; amb l'addició de carboni augmenten les seves aptituds de resistència i duresa així com el límit elàstic, tot disminuint-ne la ductilitat. El percentatge de carboni que caracteritza l'acer és comprès entre el 0,05 i l'1,70%. La propietat principal de l'acer és el fet que els seves qualitats de resistència, per una composició determinada, poder ésser variades considerablement per un tractament tèrmic adequat: el tremp, que consisteix en un refredament intens després d'un escalfament per sobre del color roig. En llenguatge corrent, el ferro i l'acer es confonen quan aquest és de baix contingut en carboni.

ACNUR
Sigla de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats. En anglès, United Nations High Commissioner for Refugees (UNHCR). Organisme humanitari creat el 1951 per l'Assemblea General de les Nacions Unides, a la qual és sotmesa, per a oferir protecció internacional als refugiats. Actua segons els acords de la Convenció de Ginebra sobre els drets dels refugiats (1951, ampliat el 1967). Les seves tasques principals són vetllar per la no discriminació dels refugiats en el país d'acollida, la seva repatriació voluntària o bé la reinstal·lació, sigui en d'altres països o en el país d'acollida, i el proveïment dels mitjans de subsistència elementals en cas de necessitat. Li ha estat concedit dos cops el premi Nobel de la pau (1954 i 1981). És finançat en la seva major part amb contribucions voluntàries dels estats. La seu central és a Ginebra, i el 1993 tenia prop de 200 delegacions.

Acord administratiu
Decisió de l'administració pública, adoptada preferentment per un òrgan col·legiat (consell de ministres, consell executiu, òrgans dels ens locals, etc). Les lleis estableixen si aquests acords han d'ésser adoptats per majoria o per un altre règim de votació, àdhuc els altres requisits per a llur validesa jurídica.

Acord Centreeuropeu de Lliure Comerç
Organització creada el 21 de desembre de 1992, integrada per la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Polònia i Eslovènia. Té per objectiu la progressiva reducció dels aranzels, que haurien de desaparèixer l'any 2001, així com la consecució de la compatibilitat amb les regulacions de la Unió Europea, amb la idea de facilitar un futur ingrés d'aquests països en la UE. Bulgària, Romania i els Països Bàltics són membres potencials d'aquesta organització.

Acord comercial
Tractat comercial.

Acord de Lliure Comerç Canadà-Estats Units d'Amèrica
Conveni bilateral, signat el 1988, per a crear una zona de lliure comerç entre aquests dos estats, amb una vigència inicial de deu anys. L'acord, que havia de tenir una vigència inicial de deu anys, recolzava en l'alt volum d'intercanvis comercials entre ambdós països, i constituí un pas previ a l'Acord Nord-Americà de lliure Comerç (NAFTA), signat el 1992.

Acord de Munic
Pacte subscrit a la nit del 29 al 30 de setembre de 1938 pels caps de govern d'Alemanya (Hitler), Itàlia (Mussolini), França (Daladier) i la Gran Bretanya (Chamberlain), sense intervenció del govern de Praga, que preveia la cessió de la regió dels Sudets al Tercer Reich després d'un plebiscit supervisat internacionalment; però, abans que aquest es pogués celebrar, l'exèrcit alemany ocupà el territori (1 d'octubre de 1938).

Acord de pagaments
Acord entre estats sobre les condicions de pagament dels intercanvis fets entre ells (Unió Europea de Pagaments; Acord Monetari Europeu).

Acord internacional
Conveni entre estats per a establir una regulació comuna sobre qüestions d'interès mutu (comunicacions postals, aèries, intercanvi de ferits de guerra, etc). Per a l'eficàcia d'aquests acords no cal la ratificació dels caps d'estat, sinó que és suficient la intervenció dels ministres d'afers estrangers o dels agents diplomàtics dels estats signataris. Aquests acords són realitzats mitjançant diversos procediments (com, per exemple, intercanvi de notes, cartes, declaracions).

Acord Monetari Europeu
Acord subscrit el 1955 pels països membres de la Unió Europea de Pagaments per tal d'assegurar una transició entre el sistema d'aquesta i el retorn de la convertibilitat. En vigor des del 1958, fou substituït el 1972 pels acords de Basilea.

Acord Nord-Americà de Lliure Comerç
Acord signat el 1992 entre el Canadà, els EUA i Mèxic pel qual hom creava en el territori dels tres estats una zona de lliure comerç. Entrà en vigor l'u de gener del 1994 i preveia l'eliminació de totes les taxes sobre la circulació de béns en un període comprès entre deu i quinze anys. Altres clàusules afectaven la lliure circulació de capitals, les inversions bancàries, la protecció al medi natural i la resolució de litigis. El Canadà i els EUA ampliaven el seu mercat i es beneficiaven de la mà d'obra barata mexicana. A Mèxic, el tractat havia d'impulsar la creació de nous llocs de treball. L'acord despertà recels en medis sindicals nord-americans, que temien un creixement de l'atur i una devaluació de la mà d'obra al seu país.
El tractat té com a objectius eliminar els obstacles al lliure comerç, promoure la lliure competència, possibilitar oportunitats d'inversió, afavorir els drets de la propietat intel·lectual, establir procediments per a la resolució de conflictes i fomentar la cooperació trilateral, regional i multilateral. Per fer-ho estableix: una reducció progressiva de les taxes aranzelàries, que haurien de desaparèixer en un període màxim de 15 anys en el cas dels productes més sensibles, la consideració de producte nacional amb un tracte no discriminatori per als béns fabricats a qualsevol dels tres països, la prohibició de fixar impostos a l'exportació, l'obertura de les compres del sector públic a proveïdors dels tres països i l'eliminació de les restriccions quantitatives, si bé s'incorporen unes certes salvaguardes en temes sanitaris i mediambientals, així com clàusules especials en els sectors agropecuari, de l'automòbil, tèxtil, de la confecció, energètic i petroquímic. També es considera l'eliminació dels obstacles a la inversió, el foment del lliure establiment de serveis financers, la disponibilitat, en termes no discriminatoris, de les xarxes públiques i dels serveis de telecomunicació, i un compromís de protecció del medi natural. En canvi, es mantenen les polítiques laborals i migratòries nacionals. El tractat entrà en vigor l'1 de gener de 1994, i afecta un conjunt de 370 milions de consumidors, amb un producte interior brut de 7,8 bilions de dòlars i un volum anual de comerç de 400 000 milions de dòlars. Durant els dos primers anys de funcionament, les relacions comercials augmentaren un 14% anual entre els tres socis, principalment entre Mèxic i els EUA. Xile hi ha sol·licitat l'adhesió.

Acord regional
Conveni adoptat per dos o més països sobre qüestions relatives al manteniment de la pau, la seguretat internacional i d'altres, que afecten zones de determinada unitat geogràfica, com la Lliga Àrab, l'Organització d'Estats Americans (OEA) o l'Organització per a la Unitat Africana (OUA).

Acord sobre productes
Tractat internacional, autoritzat per un organisme supranacional, amb què els països productors i els consumidors disposen del mateix poder decisori en l'administració dels acords que afecten alguns productes bàsics. Els acords sobre productes adopten tres modalitats: establiment d'un preu mínim i d'un preu màxim garantits en el comerç exterior; fixació de contingents (com a conseqüència de la qual hom atribueix un contingent nominal d'importacions i d'exportacions a cada país) i acord d'emmagatzematge, com a conseqüència del qual és constituït un estoc internacional per tal d'equilibrar l'oferta i la demandaUNCTAD).

Acords de Basilea
Acords monetaris signats el 24 d'abril de 1972 en l'àmbit de la CEE. Establien la serp monetària europea: basada en l'encongiment voluntari dels marges de fluctuacions entre monedes europees, amb la qual cosa hom reduïa la diferència màxima entre dues monedes europees a 2,25%, més enllà de la qual ha d'intervenir la banca d'emissió del país respectiu. Les monedes europees també canviaren en relació al dòlar a l'interior del «túnel» (2,25% en relació al dòlar). Però el 16 de març de 1973 ho deixaren després d'una decisió de flotament convinguda davant el dòlar. Les dificultats d'alguns països (Gran Bretanya, Irlanda, Itàlia, França) a respectar aquest acord afebliren la vida de la serp, que fou reemplaçada el març del 1979 pel sistema monetari europeu (SME).

Acords de Locarno
Acords signats a Locarno, el 1925, per Briand, A.Chamberlain, Mussolini, Stresemann i Vandervelde que garantien les fronteres imposades pel tractat de Versalles a les regions renanes. La invasió per part de Hitler, el 1936, de la Renània desmilitaritzada invalidà aquests acords.

ACP
Nom que rep el conjunt dels estats d'Àfrica, el Carib i el Pacífic, que, en nombre de seixanta-sis, són associats a la Unió Europea per la signatura dels convenis de Lomé (1975, renovats el 1979, 1984 i 1989). La majoria són antigues colònies dels estats membres de la Unió, d'estructura econòmica subdesenvolupada.

Acquis communautaire
Expressió francesa que vol dir 'possessió comunitària', donada al conjunt de normes, jurisprudència i actes polítics vigents en la Comunitat Europea i que són d'obligat compliment per governs, empreses, associacions i persones. És el patrimoni de la Comunitat, derivat de la pròpia constitució i evolució i dels acords amb tercers. L'adhesió d'algun estat a la Comunitat n'implica l'acceptació incondicional, tot i que poden establir-se modalitats d'assumpció segons les circunstàncies en què es troba cada estat (segons un període transitori).

Acràcia
1. Doctrina que nega la necessitat de l'existència d'un poder i una autoritat polítics, i que els combat per tal de suprimir-los.
2. Situació social en què no existeix un poder o aquest es troba marginat i amb escassa o nul·la autoritat.
3. Anarquia.

Acta Única Europea
Acord de reforma del tractat de Roma signat el 1986 pels estats membres de les Comunitats Europees. El document establia una base jurídica per a la creació d'un gran mercat interior que garantís la lliure circulació de persones, béns i serveis, que fou signat el 1992 pels estats membres i entrà en vigor pel novembre del 1993. El tractat ampliava també els poders dels òrgans de govern, per tal com la Comissió Europea podia prendre decisions per majoria qualificada i no tan sols, com fins aleshores, per unanimitat, i, a més, el Parlament podia esmenar la legislació. Així mateix, hom reglamentà el funcionament i les atribucions del Consell Europeu, i impulsà el desenvolupament de la política de recerca i de medi ambient i l'harmonització de la política exterior dels estats membres.

Activitat econòmica
Activitat conscient i intencional dirigida als camps de la producció i de la distribució de béns, i a la realització de finalitats definides materialment, amb l'ajut de determinats mitjans materials que constitueixen la tècnica. Aquest concepte, heretat de l'escola històrica, ha estat formulat de nou per Oskar Lange, que considera que l'economia no és més que la ciència de les lleis que regulen l'activitat econòmica.

Activitat subversiva
Delicte diversament interpretat per la legislació de l'estat espanyol, que inclou tota mena d'accions que atemptin contra la seguretat de l'estat o contra els governants o les disposicions legals aprovades per les corts o el govern. Del 1963 al 1977 era sotmesa al tribunal i jutjat especial d'Ordre Públic.

Actuació Valencianista d'Esquerra
Agrupació de valencianistes republicans d'esquerra, amb residència a Barcelona, que entre el 1933 i el 1936 es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l'Esquerra Catalana i els grups valencianistes esquerrans.

Aculturació
Procés de canvi cultural. El mot aculturació és emprat per a indicar que determinades formes de vida o de cultura han estat introduïdes en les funcions socials d'una societat a través del seu contacte amb una altra societat parcialment o totalment diferent: quan dues o més societats humanes es relacionen per cooperació, a través de conquesta militar, per imposició política d'una sobre l'altra, una d'elles, almenys, adquireix formes de vida de l'altra. El procés d'adquisició d'aquestes formes de vida -el procés d'aculturació- és anomenat manlleu cultural. Així, la presa de contacte i la continuïtat de les relacions entre pobles o ètnies diferents implica un intercanvi de cultura la importància relativa del qual depèn de la intensitat i de la freqüència o duració d'aquest contacte. Un exemple d'aculturació és la conquesta d'Amèrica per Castella. Aquest fet comportà la modificació de les cultures indígenes americanes a través d'un procés d'aculturació que consistí a substituir formes de vida indígenes (idioma, religió, tècniques, institucions i relacions socials, etc) per formes de vida castellanes. Però, a la vegada i com a resultat del contacte entre castellans i indígenes americans, els castellans adquiriren d'aquestes formes de cultura com la coca, la patata, el tabac, abans desconegudes pels europeus. L'aculturació és l'objecte dels estudis que hom anomena d'història cultural, per tal com aquesta estudia l'estructura de la cultura històricament i funcionalment considerada, això és, considera l'estructura cultural d'un poble com a resultat d'un procés adaptatiu que inclou, per una banda, la forma de vida que li és pròpia en el moment d'ésser estudiada i, per una altra, l'anàlisi d'aquelles formes culturals que són conseqüència del contacte amb els pobles que ja les posseïen. En tot estudi d'aculturació apareixen sempre dos elements històrics estructuralment dinàmics: la cultura donadora i la cultura receptora. En totes dues, el procés d'aculturació implica una readaptació cultural: la societat que és objecte d'aculturació resta sotmesa a canvis qualitatius en les seves formes de vida. El fenomen de l'aculturació ha estat estudiat sobretot en les societats primitives o àgrafes que han sofert modificacions substancials en llur estructura cultural com a conseqüència de llur contacte amb les cultures urbanes i imperialistes. Com en el cas de les expansions musulmanes i europees per Àfrica, de les russes per diverses zones d'Europa, d'Àsia, de les dels europeus a Amèrica, etc. El començament d'una aculturació té lloc a través d'individus dels quals hom diu que estan aculturats perquè empren formes de vida diferents de les tradicionals en el seu poble. És el cas de l'individu de parla i d'origen castellans resident a Catalunya aculturat a causa d'incloure mots catalans en el seu vocabulari, o el del català que empra mots castellans (o anglesos) en la seva parla habitual. Es tracta, en aquest cas, d'una aculturació lingüística que indica que dues (o més) ètnies, en llur contacte històric, més o menys pacíficament, han intercanviat formes de cultura determinants d'una aculturació específica del català pel castellà i del castellà pel català: es produeix el que hom anomena un mestissatge cultural. L'estudi d'una aculturació concreta comporta l'establiment de les condicions en què és fet el contacte entre les dues cultures i l'estudi del que ha canviat i com ha canviat i quina mena de sincretismes n'han resultat. Generalment, aquests sincretismes poden ésser considerats com una adaptació de la cultura receptora a les pressions exercides per la cultura donadora. Tota aculturació és un procés de reorganització de la pròpia cultura i del propi sistema social. Implica un procés d'assimilació mental i representa un canvi en l'estructura de personalitat dels individus afectats per l'aculturació. La natura d'aquests canvis depèn de les condicions en què ha estat fet el procés de contacte entre les dues cultures: si ha estat fet voluntàriament o per imposició. La classe de resposta que susciten és diferent: en el primer cas és una funció del prestigi; en el segon, de la violència emprada per una ètnia contra l'altra. Els canvis són experimentats per individus concrets i són condicionats per llur classe social, edat, sexe. El concepte d'aculturació és essencialment dinàmic. El seu principi directiu és l'adaptabilitat humana i la concepció del comportament humà segons la qual aquest és modificable i relatiu als efectes de la cultura en l'espai i en el temps històrics.

Acumulació
O acumulació capitalista. Procés de transformació d'una part de la plus-vàlua en capital, que constitueix la força motriu del desenvolupament capitalista. La competència entre les empreses en el mercat capitalista fa absolutament necessari el progrés tècnic (o les innovacions, com diu Joseph A. Schumpeter). Per tant, la tècnica del procés de producció està sotmesa a constants transformacions. Aquesta demanda d'innovacions que constitueix una veritable necessitat social, exigeix l'acumulació de capitals. Tot capitalista es troba sotmès a una pressió envers l'acumulació. L'origen de l'acumulació rau en la producció de plus-vàlua (beneficis, interessos, rendes, etc). Una part —generalment la major— de la plus vàlua esdevé capital addicional, i és acumulat per ampliar la producció mitjançant millores tecnològiques. Tot allò que contribueix a augmentar la plus-vàlua afavoreix l'acumulació, però no tota la plus vàlua és acumulada, perquè hi ha una part dedicada al fons de consum personal. Els motius de l'acumulació difereixen segons els autors; per a William Nassau Senior (teoria de l'abstinència), l'acumulació implica un sacrifici —l'abstenció de consumir— i mereix un premi en forma d'interès del capital; per a Alfred Marshall, els capitalistes esperen a consumir la plus-vàlua en un futur pròxim, el consum ajornat és premiat amb l'interès, no hi ha, doncs, per a Marshall, necessitat d'acumulació; John M.Keynes defineix diverses motivacions psicològiques, que duen a consumir, a estalviar o a esmerçar; per a la tradició de l'escola clàssica i per a Karl Marx, l'acumulació és una necessitat objectiva del sistema social. Però la urgència de l'acumulació no exclou el desig d'augmentar el consum. El procés de l'acumulació té tota una sèrie de conseqüències: possibilita l'augment constant de la composició orgànica del capital i mou el procés de concentració i centralització del capital. Implica, també, un augment de la demanda de força de treball, que, en principi, causa un impacte a l'alça en el nivell de salaris. Aquesta alça exigeix la introducció de maquinària nova, fruit del progrés tècnic, per tal de crear una mà d'obra excedent que permeti de deturar l'alça salarial. La introducció de maquinària exigeix, novament, l'acumulació de capitals. En aquest punt és iniciat, una altra vegada, el procés d'acumulació, que és repetit constantment i acceleradament a tots els nivells de la producció.

Acumulació primitiva
Acumulació del capital no fonamentada en les relacions de producció capitalistes, és a dir, que no té el seu origen en la producció de plus-vàlua, per tal com aquesta és un producte de l'ordre econòmic capitalista. Marx l'anomenà primitiva o originària i Adam Smith, prèvia. L'acumulació primitiva és una condició necessària per al sorgiment del capitalisme. Fou realitzada per diversos camins; entre d'altres, el gran comerç i la pirateria a partir del descobriment d'Amèrica i dels viatges a l'Índia, l'espoliació de les noves colònies fins a la destrucció de l'economia autòctona, i les revolucions agràries dels ss XV i XVI que crearen una classe d'agricultors-comerciants deslligada de la noblesa, que obtingué beneficis extraordinaris en períodes de crisi de subsistències i que expulsà la gent del camp mitjançant l'expropiació violenta. El procés de l'acumulació originària no es produí simultàniament a tots els països. Hom pot dir que a Anglaterra i als Països Baixos començà al s XVI i es mantingué fins al s XVIII. A Rússia, en canvi, culminà a la segona meitat del s XIX.

Acumulació socialista
Procés de transformació de l'excedent econòmic planificat en fons d'inversió d'una societat socialista. És la diferència entre el producte social planejat i el volum de consum elegit. Tant el producte social com el consum òptim són el resultat d'una decisió autoritària i prèvia del pla. La finalitat de l'acumulació socialista és l'augment de la producció, combinat amb l'augment de les despeses socials. Els factors d'increment de l'acumulació socialista són els mateixos que augmenten l'excedent econòmic planificat: el progrés tècnic, l'augment de la població activa, l'increment de la rendibilitat de les empreses, etc. L'acumulació socialista és realitzada mitjançant les inversions bàsiques decidides pel pla. Històricament, la part fonamental de l'acumulació socialista ha estat destinada a augmentar els fons de producció clàssics. Ara bé, la distribució òptima dels excedents econòmics planificats no implica forçosament la reducció del consum. Depèn, en gran part, del grau de desenvolupament dels recursos productius i de l'etapa assolida dins el procés històric.

Administració
1. Conjunt d'atribucions que tenen legalment assignades i activitat que realitzen les entitats públiques i els òrgans que constitueixen l'administració pública, en l'exercici de les facultats i les competències que les lleis els atorguen.
2. Organització dels tribunals i jutjats per a exercir la potestat jurisdiccional, jutjant i fent executar el que han jutjat.
3. Gestió general del patrimoni d'una empresa. Consisteix a dirigir i harmonitzar totes i cadascuna de les funcions particulars de l'empresa mitjançant uns criteris selectius d'eficàcia tècnica i d'obtenció del màxim benefici. La forma moderna d'administració té com a fonament l'obra d'Henri Fayol Administration industrielle et générale (1916) i la de Frederick Taylor Principles of Scientific Management (1911). L'administració d'empreses ha de complir, segons aquestes obres, cinc funcions: preveure, organitzar, coordinar, dictar ordres i controlar. Després de Taylor i de Fayol, l'administració d'empreses ha esdevingut molt més complexa, com ho demostren les tècniques d'organització i de racionalització del treball actualment vigents.
4. Acte de conservació i d'explotació d'un patrimoni universal o de béns concrets, realitzat d'acord amb la natura dels béns i amb la llei o amb els poders atorgats. Els actes d'administració, o administració ordinària, són normalment actes prudents, no pas arriscats, destinats essencialment al gaudi, conservació i ús de la cosa o patrimoni, inclosa la seva explotació normal. La distinció entre els actes d'administració i els de disposició, o administració extraordinària, és una qüestió molt debatuda, especialment, respecte als actes de venda i als d'alienació. Normalment, la facultat per a realitzar actes d'administració neix d'un document d'atorgament de poders on són concretades les facultats de l'administrador, però pot existir també sense cap document i, fins i tot, d'una manera tàcita; bon nombre d'administradors corresponen a aquesta última categoria.

Administració de justícia
L'acció dels jutges i tribunals que exerceixen la potestat d'aplicar les lleis.

Administració pública
Conjunt de persones públiques i d'òrgans encarregats d'exercir les potestats administratives i l'administració central, autonòmica, institucional o corporativa. El nombre i el tipus d'aquestes entitats públiques depenen en gran part del sistema segons el qual s'organitza l'administració de cada estat, bé que als països europeus i als que han rebut llur influència existeixen, normalment, tres grups de persones públiques: l'administració central, que és única però integrada per nombrosos organismes i que regeix les qüestions d'àmbit estatal i amb competència sobre tot el territori de l'estat; l'administració local, que es compon d'un conjunt d'entitats independents entre elles i cadascuna amb una competència limitada al seu territori particular, dins el qual decideix sobre els seus interessos. La unitat bàsica de l'administració local és el municipi, però pot existir una altra categoria de persones públiques, la de les situades entre els municipis i l'administració central, que agrupen diversos municipis limítrofs en una unitat superior, i que s'anomena, segons els estats, província, departament, regió, etc. Excepcionalment existeixen entitats locals menors als municipis, generalment petits nuclis rurals dependents d'un municipi. L'administració central o estatal és regida pel govern i, per tant, pel cap de govern (càrrec que, en alguns països, assumeix el cap de l'estat) i pels ministres; els municipis són regits per un consell municipal o ajuntament, i les persones intermèdies, per organismes que han rebut diverses denominacions segons els estats i les èpoques històriques. Hi ha també, a més de les administracions central i local, l'administració institucional (o corporativa), constituïda per aquelles persones públiques creades per l'administració central, l'autonòmica o l'administració local per tal d'acomplir un fi públic concret i determinat, abstret del conjunt de les finalitats generals de l'administració central o local, que, per motius de política administrativa, hom considera més eficaç que sigui realitzat per una entitat pública independent. Tot el conjunt de persones públiques (administració central, autonòmica, local i institucional) integren, per mitjà de vinculacions jurídiques (més o menys intenses segons els països i les tendències polítiques), l'administració pública, i els fins d'interès general són acomplerts per una administració o altra segons la constitució, els estatuts i les lleis que regulen les seves competències i la seva organització. Els estats federals (Suïssa, EUA, URSS, etc) i aquells on existeixen regions autònomes (Itàlia, URSS, Espanya) presenten un tipus d'administració territorial intermèdia més complexa.

ADN
Sigla de l'àcid desoxiribonucleic. Molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius.

Afer Dreyfus
Afer iniciat a la tardor del 1894 quan l'estat major francès descobrí una carta anònima que prometia el traspàs d'informació militar secreta als alemanys. Com a autor d'aquesta carta fou acusat i condemnat el capità d'ascendència jueva Alfred Dreyfus (desembre del 1894). Les dretes nacionalistes de l'estat llançaren una gran campanya antisemita; però, gràcies als esforços del germà de Dreyfus, hom pogué saber que el tinent coronel Picquart havia descobert posteriorment una nova carta, amb la mateixa cal·ligrafia que la primera, escrita per Esterházy, un oficial d'origen hongarès (maig del 1896), el qual fou jutjat i absolt (gener del 1898), malgrat tot. Zola publicà a «L'Aurore» una carta oberta al president de la república (J'accuse), que donà un ampli ressò a la idea de la revisió del procés Dreyfus, però Zola fou processat. Es produí l'afrontament entre dretes i esquerres; aquestes, encapçalades per Jaurès, constituïren la Lliga dels Drets de l'Home (1898), i els nacionalistes i antisemites, una Lliga dels Patriotes, de defensa a ultrança de l'exèrcit. La revisió esdevingué inevitable quan el tinent coronel Henry, confés d'haver falsificat unes proves contra Dreyfus, se suïcidà, i el govern fou obligat a dimitir per la cambra de diputats. A Rennes s'obrí el nou procés, que rebaixà la condemna, però es negà encara a reconèixer la innocència de Dreyfus (setembre del 1899). La seva rehabilitació total i la condemna d'Esterházy no es produí fins pel juliol del 1906, després del triomf electoral dels radical-socialistes. El 1930, el coronel Schwartzkoppen, l'agregat militar a l'ambaixada alemanya de París en 1894-97, confirmà públicament que el confident havia estat Esterházy (l'emperador Guillem II, interessat a agreujar la divisió del poble francès, li havia prohibit, els anys de l'afer, de dir la veritat).

Afrancesat -ada
Dit dels individus que col.laboraren amb el rei Josep I d'Espanya, germà de Napoleó Bonaparte. Cal situar l'aparició del mot cap al 1811, car abans hom parla de cooperació amb l'invasor, d'infidelitat, de traïció. En principi, el partit afrancesat s'havia nodrit dels mateixos personatges encimbellats pel motí d'Aranjuez (març 1808), antics perseguits de Godoy, que havien aconsellat (primavera del 1808) a Ferran VII de fer el viatge a Baiona, a fi de consolidar-se en la corona, però que, convençuts, a la fi, de la ruïna inevitable dels Borbó, acabaren per reconèixer la conveniència d'un canvi dinàstic que regenerés el país. Amb tot, el bàndol afrancesat no cristal.litzà netament fins després de la batalla de Bailèn (juliol de 1808), ja que alguns dels qui concorregueren a l'assemblea de Baiona (el ministre Cavallos, els consellers de Castella, molts grans d'Espanya) es desferen llavors de l'obediència a Josep I. Cal distingir entre els afrancesats: primerament, aquells que, com Azanza, O'Farril, Urquijo o Cabarrús, ministres de Josep I, o Llorente i Meléndez Valdés, consellers d'estat, es lligaren des d'un començament a la sort de la causa josefina i hi persistiren fins al final; en segon lloc, un grup d'escriptors sevillans (Arjona, Lista, Miñano), que s'afiliaren al partit afrancesat el 1810, en tenir lloc l'expedició triomfal de Josep I a Andalusia; finalment, els funcionaris de l'estat que no tingueren el coratge suficient per a prescindir de llurs ingressos. Dels afrancesats catalans, el més rellevant fou el físic Josep Garriga, diputat a Baiona i comissari reial per Catalunya, càrrec que no ostentà sinó pocs mesos, a causa de la creixent orientació del Principat vers l'imperi francès des del 1810. Més efectives foren les gestions de Tomàs de Puig, corregidor de Girona i president de la cort d'apel.lació del Principat, del corregidor Pujol i March, catalanitzador del "Diario de Barcelona", del "mere" de Barcelona Melcior de Guàrdia, d'Antoni de Ferreter i d'altres. Acabada la Guerra del Francès, els afrancesats sofriren l'exili, i algun, com Meléndez Valdés, hi morí. Però els constitucionalistes del trienni els amnistiaren (1820), i encara, uns anys més tard, el mateix Ferran VII els atorgaria càrrecs oficials, per tal com els antics afrancesats representaven un sector intermedi entre el liberalisme perseguit i l'absolutisme ultrancer, que el rei aleshores (1827) desitjava de pal.liar.

African National Congress
Moviment polític sud-africà fundat el 1912 amb la finalitat d'abolir l'apartheid i convertit el 1994 en partit polític. Sorgí de la Native Education Association, fundada a Ciutat del Cap (1892) pels bantus; posteriorment es transformà en Native National Congress (Bloemfontein, 1912). El seu primer president fou el clergue zulu Mafukuzela, conegut com a J.Dube. Albert Luthuli fou un dels principals líders del moviment, del qual fou també president (1952). Il·legalitzat el 1960, en foren empresonats els dirigents més importants i, a partir del 1964, propugnà la lluita armada contra el règim sud-africà. L'establiment dels centres d'acció de l'ANC a Lesotho, Botswana, Moçambic, Angola i Zimbawe constituí un element de conflicte continu entre aquests estats i Sud-àfrica. Tot i ésser combatut amb una duríssima repressió, l'ANC augmentà la seva força interior i el ressò internacional: el 1988 fou alliberat el seu líder Nelson Mandela; el 1990 fou legalitzat, i Oliver Tambo, president de l'organització, retornà de l'exili; el 1992 fou abolit l'apartheid. Al juliol del 1991, Tambo cedí la presidència de l'organització a Mandela. Cap a la meitat d'aquest mateix any, l'ANC i altres forces polítiques sud-africanes organitzaren el procés constituent. El lideratge de l'ANC dins la comunitat no blanca topà amb l'oposició del partit zulu Inkatha, i partidaris d'aquest i de l'ANC protagonitzaren nombrosos enfrontaments violents. En les eleccions generals del 1994, convertit en partit polític, l'ANC assolí una clara victòria (66% dels vots), i Mandela obtingué la presidència de l'estat. El 1997 Thomas Mbeki el rellevà al capdavant del partit. En les eleccions generals del 1999, l'ANC confirmà la seva majoria parlamentària i Mbeki fou investit president de la República.

Africanisme
Defensa dels valors culturals, dels interessos polítics, etc, dels africans, especialment dels africans negres.

Afrikakorps
Cos expedicionari de l'exèrcit alemany enviat a Àfrica durant la Segona Guerra Mundial (1941) per tal de contrarestar l'esfondrament de les forces italianes. L'Afrikakorps, manat pel mariscal Erwin Rommel, establí la seva base a Trípoli. Fou derrotat pels britànics a El-'Alamein (1942), fet que determinà la capitulació de Tunis (maig de 1943) i la pèrdua de l'hegemonia de l'Afrikakorps al N d'Àfrica.

Afrikaner
Individu d'un poble de l'Àfrica del Sud, anomenat també bòer, format pels descendents dels pagesos (boeren, en neerlandès) procedents dels Països Baixos i establerts a partir del 1652 per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals al cap de Bona Esperança. La població resultant, que practicà un calvinisme estricte, anà endinsant-se pel territori veí, llavors poblat per hotentots i boiximans. A partir del 1685 (abrogació de l'edicte de Nantes) reberen el reforç de molts hugonots francesos que havien primerament fugit a les Províncies Unides. Arran de la conquesta britànica i amb motiu dels conflictes que esclataren entre els afrikaner i el nou poder (abolició de l'esclavitud, 1833), una gran part d'afrikaner començà el procés de penetració més enllà de l'Orange i, després, del Vaal, on constituïren diversos estats republicans. El primer fou el de Graaff-Reynet (1795) de curta durada. L'estat lliure d'Orange, creat entre el 1836 i el 1842, fou reconegut pels anglesos el 1854, però, a causa d'haver-se aliat amb el Transvaal en la guerra anglo-bòer (1899-1902), passà a formar part de la corona britànica. La república independent de Natal, creada el 1839, fou annexada com a colònia pels anglesos el 1843. Les dues repúbliques del Transvaal (Lydenburg i Utrecht), creades al voltant del 1850, s'uniren el 1860 formant la República de Sud-àfrica, que el 1881 fou reconeguda pels anglesos i prengué el nom de Transvaal (que el 1884 prengué de nou el nom de República de Sud-àfrica) i que el 1902, derrotada en la guerra anglo-bòer, passà a la corona britànica. Els estats de Stellaland i Goosen foren creats el 1882, i el 1884 foren annexionats amb l'ocupació britànica de Betxuanalàndia. La població afrikaner, que actualment és de 3 000 000 h, conserva les seves característiques de poble fonamentalment pagès, la seva religió calvinista i la seva llengua afrikaans.

Afrikaner Bond
Partit polític sud-africà fundat el 1879 a la colònia del Cap per Stephanus Jacobus du Toit, que propugnava la creació d'una federació sud-africana i el reconeixement de l'afrikaans com a llengua (objectiu, aquest darrer, aconseguit el 1885). El 1910 s'uní amb altres partits sud-africans per formar el South African Party.

Agència d'Energia Nuclear de l'OCDE
Nom que del 1972 ençà rep l'Agència Europea d'Energia Nuclear, institució amb seu a París, fundada el 1958 per l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) i dependent de l'OCDE des del 1961. Té per finalitat promoure i coordinar projectes conjunts de desenvolupament de l'energia nuclear per a usos pacífics. El 1993 n'eren membres tots els estats de l'OCDE i la República de Corea.

Agència Internacional d'Energia Atòmica
Institució creada el 1957 per les Nacions Unides i dependent d'aquesta organització que s'ocupa de temes relacionats amb l'ús de l'energia nuclear en l'àmbit internacional. La seva seu és a Viena. La junta de govern és elegida per la Conferència General, formada per representants dels estats membres (118 el 1993). Les seves tasques principals són garantir i promoure el desenvolupament de l'energia nuclear per a aplicacions pacífiques, i supervisar-ne i assessorar-ne el grau de seguretat (evitació de fuites, protecció contra les radiacions, control de residus,etc). És l'organisme encarregat de supervisar el Tractat de No Proliferació. Col·labora amb un gran nombre d'organismes i activitats, especialment amb els relacionats amb la medicina, l'agricultura, l'energia i les aplicacions tecnològiques. En depèn (juntament amb la UNESCO) el Centre Internacional de Física Teòrica de Trieste (Itàlia), fundat el 1970.

Agència Internacional de l'Energia (AIE)
Organització intergovernamental que fou creada el 1974 sota els auspicis de l'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) com a resposta dels països més consumidors de petroli als problemes creats per l'encariment i l'eventual retallada dels subministraments d'aquest producte per part dels països membres de l'organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP). Es preocupa de la situació del mercat del petroli, de les relacions entre països consumidors i productors, de la investigació i el desenvolupament energètic amb vista a reduir la dependència de les economies respecte al petroli i de l'obtenció d'informació sobre el mercat del petroli. El 1993 eren membres de l'AIE tots els països de l'OCDE menys Islàndia. La seu de l'organització és a París.

Agenda 2000
Programa de reforma de polítiques comunitàries per a l'ampliació de la Unió Europea. El 26 de març de 1999, el Consell Europeu de Berlín arribà a un acord polític per tal d'establir les prioritats comunitàries durant el període 2000-06 amb l'objectiu d'adaptar les polítiques comunes al nou entorn i establir un marc financer que preveiés l'ampliació de la UE. Els aspectes fonamentals de l'agenda tenen a veure amb les reformes de les polítiques agràries, l'augment de l'eficàcia dels fons estructurals i de cohesió, i el reforçament de les estratègies encaminades a enfortir els països candidats a adherir-se a la UE. La reforma de la política agrària comuna se centra en la substitució de les mesures de suport als preus per ajuts directes per tal de compensar la reducció de preus com a conseqüència de polítiques destinades a millorar-ne la competitivitat. Aquest procés va acompanyat d'una política rural global i coherent. Els objectius de la reforma són estimular la competitivitat europea del sector, integrar més els aspectes mediambientals, garantir els ingressos equitatius als agricultors, simplificar la legislació i descentralitzar-ne l'aplicació. Els segments més implicats en aquest procés són el bestiar boví, els productes lactis, el tabac, l'oli d'oliva i el vi, i també els conreus herbacis, com ara els cereals. Pel que fa als fons estructurals FEDER, FSE (Fons Social Europeu) i FEOGA, que foren instruments amb ple rendiment a partir de la crisi econòmica del 1973, any en què es manifestaren les fortes divergències entre les regions europees, la reforma es caracteritza per la seva concentració temàtica i geogràfica, així com per una tendència a la simplificació i a la descentralització de la gestió. Aquestes modificacions redueixen els objectius dels fons estructurals, que abans eren set, fins a tres. El primer objectiu pretén promoure el desenvolupament i l'ajust estructural de les regions menys desenvolupades (on la mitjana del PIB per habitant és inferior al 75% de la mitjana de la UE). El segon és destinat a afavorir la reconversió econòmica i social de regions amb dificultats estructurals, com ara les zones rurals en declivi, les àrees en crisi dependents de la pesca o les zones urbanes amb dificultats. El tercer inclou les mesures que pretenen estimular l'ocupació, un capítol introduït pel tractat d'Amsterdam. El fons de cohesió es manté lligat a projectes de medi ambient i d'infraestructures del transport. Els fons estructurals i el de cohesió tenen una dotació global de 213 000 milions d'euros entre el 2000 i el 2006. Quant a l'ampliació, tenint en compte que comportarà problemes per a la cohesió econòmica i social, ateses les grans diferències de desenvolupament entre les regions dels països candidats a l'adhesió i les dels quinze membres de la UE, l'Agenda preveu uns instruments financers específics. De fet, la incorporació de nous membres provoca reticències per part dels països més beneficiaris d'ajuts comunitaris. Les eines dissenyades per a donar suport a l'etapa prèvia a l'adhesió afectaran els sectors de medi ambient i dels transports, d'una banda, i l'agricultura, de l'altra. Un cop incorporats a la UE, aquests ajuts seran substituïts pels fons estructurals i de cohesió, en funció de la situació de cadascun dels estats implicats.

Agenda 21
Document elaborat a la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament del 1992 celebrada a Rio de Janeiro. És un pla d'acció que descriu els problemes globals actuals i la forma d'afrontar-los basant-se en els principis del desenvolupament sostenible. Dividida en quatre seccions —dimensions econòmiques i socials, conservació i gestió dels recursos, reforçament de la tasca dels grans grups i mitjans d'execució—, es refereix tant a la contaminació, els residus i la biotecnologia com a la pobresa, el consum, la transferència de tecnologia i les llibertats polítiques. En l'àmbit municipal, les anomenades "Agenda 21 locals" s'han aplicat a més de 1 200 ciutats d'arreu del món, destacant casos com el de Suècia, on el 100% dels seus 288 municipis l'han adoptada.

Agent doble
Agent secret al servei de dos governs rivals, que passa informació vàlida però manipulada a un dels dos països per tal d'aconseguir les informacions veritablement interessants per a l'altre país.

Agent secret
Persona encarregada per un govern per dur a terme missions d'espionatge i de contraespionatge, que pertany a una organització especialitzada o bé col·labora amb la policia secreta, dins el propi país o a l'estranger. L'agent secret és instruït en les tècniques d'informació adequades (criptografia, fotografia, aparells de comunicació) i en les dades relatives al país on ha d'actuar. Aquests coneixements converteixen l'agent secret en un tècnic de l'espionatge i el distingeixen del simple espia.

Agrari -ària
Conjunt coordinat de treballs i de tècniques de producció utilitzats per a obtenir els millors rendiments possibles del sòl. Les tècniques emprades són molt diverses: de conquesta del sòl (rompudes, sanejament, creació de bancals, etc); de millorament del sòl (adobs, rectificacions edàfiques, regatges); de treball del sòl (forces motrius i utillatge) i de tractament de cultius (successió, coexistència, rotació, etc). Els sistemes agraris estan molt diversificats, perquè responen a una sèrie de condicions geogràfiques i econòmiques, variables en l'espai i en el temps. Aquesta diversitat pot encloure's en dos grans grups: sistemes agraris autàrquics, encaminats a assegurar la subsistència de grups reduïts, ja sigui a base d'emprar sistemes extensius de policultura (conreus itinerants i conreus fixos amb rotacions), o sistemes intensius de monocultura (conreus amb acumulació de treball humà a Àsia), i sistemes agraris lligats al comerç internacional i generalment basats en una monocultura que pot ésser intensiva (conreus d'horta) o extensiva (conreus de cereals a les grans planes dels EUA i del Canadà). Els sistemes agraris condicionen el ritme de treball, la forma de l'hàbitat, el tipus de casa rural, la mentalitat de l'agricultor i la caracterització del paisatge agrari. La seva evolució és sovint difícil, i sols es dóna gràcies a un estímul extern, com pot ésser la introducció de noves plantes de conreu o a causa d'una revolució social.

Agrarisme
Denominació aplicada a diverses tendències polítiques que tenen en comú un interès central pels problemes agraris. Bé que en alguns casos (especialment a Mèxic i entorn de la figura d'Emiliano Zapata) l'han seguida aquells moviments que propugnen una profunda reforma agrària, la major part dels partits europeus que s'han ajuntat a la denominació d'agraris acostumen d'ésser representants dels interessos dels grans i mitjans propietaris d'orientació conservadora, com en el cas de l'anomenat grup agrari durant la Segona República Espanyola, dirigit per Martínez de Velasco i integrat més o menys formalment en l'esfera d'acció de la CEDA.

Agressió internacional
Acció d'un estat que pren la iniciativa d'atacar amb les seves forces armades el territori o les forces armades d'un altre estat.

Agricultura
Art de conrear la terra. Enclou també les ciències, pràctiques i indústries que l'home utilitza per a obtenir, mitjançant l'explotació dels elements naturals, productes vegetals i animals de la màxima qualitat i del màxim rendiment possibles. En l'actualitat, bé que deslligats intrínsecament de la producció, les operacions de mercat, els estudis socials, i la fabricació i obtenció de màquines i materials emprats en els camps, són involucrats dins aquest concepte. Els productes agrícoles són, en primer lloc, la font bàsica d'aliments per a la nutrició humana: carn, ous, farines, llet, fruites, verdures, formatges, etc. En segon terme, els residus, subproductes i excedents agrícoles són rics en primeres matèries, com cel·lulosa, midó, sucres, greixos, gomes, resines, fibres tèxtils, etc, i aptes, per tant, per a ésser manufacturats i transformats en altres, actualment indispensables, o emprats de nou en els mateixos camps (adobs, sosteniment del bestiar, etc). Els inicis de l'agricultura van lligats a les primeres manifestacions del neolític. Amb anterioritat, l'home s'alimentava de la caça i dels fruits i llavors espontanis que recollia amb l'ajut d'instruments rudimentaris i simples. No recorria, però, a cap mena de conreu. De l'època paleolítica han estat trobats indicis que permeten de suposar que l'home arribà a emmagatzemar, i fins i tot a manipular, vegetals, i a transformar-los, d'una manera molt simple, en farines i teixits. En molts casos procedia a artigar zones de bosc, matollars, etc. També hi ha indicis de la seva convivència amb animals domèstics; probablement el gos fou el primer, seguit del cavall i dels bovins. El desenvolupament de l'agricultura és inseparable, per natura, de la història més immediata de la humanitat. Els primers vestigis es troben a les regions fèrtils de l'Àsia. Els agricultors de la Xina, de Babilònia, d'Assíria i de Pèrsia cultivaren, ultra les plantes comestibles, altres d'ornamentals. Els jueus i els egipcis dominaren ja moltes tècniques agrícoles (empelts, regatge, etc) emprades encara actualment. Els progressos que es produïren foren fruit de l'experiència i de l'observació, però les causes fonamentals de les pràctiques aleshores usades restaren desconegudes fins a l'època moderna amb el floriment de les ciències. Indis, egipcis, grecs o romans atribuïren l'èxit o el fracàs de les collites al favor de déus i deesses: Brahma, Isis, Diana i Ceres en són exemples. Aquestes creences han arribat fins al s XX, en què nuclis diversos d'agricultors en conserven algunes (pregàries, processons, etc). Els primers tractats d'agricultura coneguts (del 400 aC al 300 dC), són deguts a Hesíode, a Xenofont i a Teofrast a Grècia, a Marc Porci Cató, a Virgili, entre altres, a Roma, i al cartaginès Magó, anomenat per Columela, "pare de l'agricultura". Des de la caiguda de l'imperi romà l'agricultura es mantingué, bé que estacionària, gràcies a l'interès dels monestirs, nuclis de la cultura medieval. A l'edat mitjana, amb el feudalisme, no foren aportats canvis importants en els sistemes i tècniques de conreu, però les revolucions socials que aquest provocà foren essencialment agràries. Cal no oblidar, però, que les lluites per causes agràries començaren ja, amb diferents mòbils ideològics, a l'època grega (Tessàlia, Esparta, etc). A partir del s XVI la introducció a Europa de noves plantes, de procedència americana, com la patatera, la tomaquera, el tabac, etc, d'antiguitat desconeguda, inicià un canvi de la situació; al mateix temps, el panorama agrícola de les terres descobertes, que presentava un caire arcaic, fou completament modificat amb l'arribada dels primers emigrants, portadors de llavors i d'animals de l'antic continent, i començà un període de prosperitat. Però fou a partir del segle XVII que s'originà una transformació decisiva dels medis rurals: la ciència fou aplicada a l'agricultura, primer a Alemanya, a França i als Països Baixos, i, més tard, a Anglaterra. Thaer valorà la importància de l'humus en els cultius. Justus von Liebig, al s XIX, demostrà la transcendència del nitrogen en el cicle biològic de les plantes. Les descobertes se succeïren i foren aplicades tant al camp vegetal com a l'animal. Els transports col·laboraren a la difusió i a l'intercanvi de productes. Les necessitats alimentàries d'una població en ràpid creixement, les del comerç i les de la indústria han exigit de l'agricultura un esforç considerable, però, tot i que les ciències i les pràctiques de conreu han progressat d'una manera notable, actualment l'agricultura és encara lluny del nivell desitjable.
Història de l'agricultura als Països Catalans
Als Països Catalans, al cinquè i al quart mil·lennis aC, la cultura de les coves fou encara una civilització més pastoral que no agrícola. Amb l'anomenada "civilització dels pagesos del pla" començà el conreu sistemàtic dels camps, i nasqué una civilització agrària les bases de la qual es mantingueren en l'essencial fins a l'adveniment de la "revolució agrícola" dels ss XIX i XX. L'aportació ètnica indoeuropea (hallstàtica) no sembla pas que hagués modificat l'anterior situació, bé que hom atribueix als homes dels "camps d'urnes" la difusió dels bòvids i, sobretot, la del porc. El fons autòcton rebé l'impacte de la cultura grega i es transformà en civilització ibèrica. L'utillatge agrícola (molt elemental en les etapes anteriors) esdevingué més variat i més eficaç gràcies a la utilització del ferro: aixades, llegons, magalls, forques, tràmees, arades, etc., de tipus molt semblants als que han sobreviscut fins avui, han estat trobats en diversos jaciments del Principat i del País Valencià. La gamma de plantes cultivades fou també més variada: blat, ordi i d'altres cereals, que constituïen la base d'aquella agricultura; la vinya, coneguda ja en temps anterior, que fou incrementada per influència dels grecs, els quals ensenyaren a l'element indígena l'elaboració del vi; l'olivera, que durant segles havia de fornir la població d'un aliment bàsic i d'un mitjà d'il·luminació; fruiters (pocs; hi ha constància de la figuera, l'ametller i el magraner), i algunes hortalisses. A l'època romana, malgrat la importància del fet urbà, el conjunt del país continuà tenint una base agrària. El poblament continuà dispers. Continuà la policultura de l'època anterior. Tot i l'increment de la vinya (el conreu de la qual sofrí restriccions legals fins al s III dC), no existí cap conreu especialitzat que donés lloc a una gran exportació, com fou el cas de l'oli de la Bètica, del blat de Sicília, etc. L'assentament de colònies romanes anà lligat a l'organització sistemàtica dels primers regadius. Les sèquies i els aqüeductes, construïts pels romans al País Valencià (o pels indígenes en època romana), foren l'origen de l'actual horta de ValènciaEl nucli de l'organització agrària hispanoromana era la villa, i el règim econòmic, el latifundi treballat per una mà d'obra més o menys servil. Si al nord de l'Ebre la invasió sarraïna no tingué altre resultat notable que l'enderrocament de l'anterior estructura social agrària, no fou aquest el cas del País Valencià, on els moros (o la població autòctona islamitzada) romangueren durant molts segles. Els valencians d'època musulmana perfeccionaren l'utillatge agrícola i el sistema de regatge. Llur aportació fou important, però no creadora. El mite de les excel·lències de l'agricultura musulmana, actualment no té cap vigència. Amb tot, cal reconèixer-los, la introducció de nombroses plantes (algunes de les quals de gran importància en un futur pròxim o llunyà): arròs, palmera de dàtils, taronger, morera, cotó, etc, i diversos conreus hortícoles. Mentre a la Catalunya Vella, per obra de la reconquesta i per influència franca, era introduït un nou sistema de relacions de producció —feudalisme—, als territoris ocupats pels musulmans sembla que persistí el latifundisme establert durant l'època romana, que l'epigonisme visigòtic no afectà substancialment. El latifundisme hispanoromà fou modificat, però, pels canvis en l'estatut jurídico-social dels conreadors —convertits en homes lliures, si havien adoptat la religió islàmica—, i per la generalització del règim de parceria que, si no de dret, almenys de fet, significà la parcel·lació de la gran propietat. A les zones de repoblament cristià la primera edat mitjana es caracteritzà per l'establiment del mansus (mas o masia) com a unitat d'explotació, l'economia d'autoconsum o autàrquica, i la jerarquització de la societat rural des del senyor (dominus) fins al serf (servus) o camperol adscrit a la gleva. Aquest sistema econòmic es deteriorà gradualment des de la revitalització de les ciutats, gràcies a la restauració del comerç, a l'augment de circulació monetària, a l'aparició de la burgesia urbana, etc. L'agitació remença (acabada amb la sentència de Guadalupe del 1486) fou la versió social de la crisi del sistema feudal. Les Germanies de València i de Mallorca foren també manifestacions de la crisi agrària general a tot l'occident d'Europa en el primer terç del s XVI, tot i que obeïssin a situacions particulars i a problemes específics. En relació amb la crisi de les Germanies al País Valencià, cal esmentar l'expulsió dels moriscs (1609) que gairebé anorreà l'agricultura valenciana, i la guerra agrària o Segona Germania (1692), que acabà amb el triomf dels senyors sobre els camperols que havien repoblat les antigues terres de moriscs. Des del començament del s XVI fins al final del XVIII l'agricultura dels Països Catalans passà alternativament per una etapa d'expansió (segle XVI), una de depressió (mitjan s XVII) i una d'expansió (s XVIII). Fins a l'adveniment de les grans innovacions tècniques del segle XIX, aquesta llarga etapa podria ésser designada com "l'agricultura a ús i costum de bon pagès". Les seves característiques serien: el predomini del conreu extensiu, la necessitat de practicar el guaret en la cerealicultura, i l'alternança vinya-bosc en la viticultura. Fora de la introducció del moresc (generalitzat ja al s XVII) i de la patata (a la qual s'acostumà la població durant la gran fam, en temps de la Guerra contra Napoleó) no sembla pas que hi hagués novetats dignes d'esment. Els instruments jurídics de l'expansió agrícola —notòria al litoral des de Guardamar fins a Salses— foren l'antiga emfiteusi o cessió perpètua del domini útil de la terra per part del senyor o les formes degenerades de l'emfiteusi com la rabassa morta, l'arrendament per termini indefinit, algunes formes de parceria, etc. L'antic món agrari —l'agricultura de l'Antic Règim— sofrí des del principi del s XIX una triple envestida, en l'aspecte tècnic, econòmic i jurídic, que acabà destruint-lo. En l'aspecte tècnic, les forces innovadores, adés simultàniament, adés de manera concatenada, actuaren en les següents direccions: supressió dels guarets mitjançant noves rotacions de conreus (alternances de cereals amb papilionàcies, plantes farratgeres, tubèrculs, etc); generalització dels adobs, pràctica dels formiguers (sempre possible gràcies a la intensa desforestació coetània); major consum de fems (possible gràcies a l'augment de la ramaderia alimentada amb plantes farratgeres); importació de guano natural (aplicat massivament a l'horta de València i al Prat de Llobregat, a partir del 1845); fabricació de guanos artificials (a Barcelona i a València en funcionaren fàbriques des de l'any 1860); utilització d'adobs químics (de primer, importats; després, produïts al país mateix); perfeccionament de l'utillatge: generalització del carro agrícola, substitució de la falç per la dalla, i de l'arada dita romana per l'arada amb pala giratòria, etc; mecanització del camp, lenta fins al 1950, molt important i ràpida després. En l'aspecte econòmic, les possibilitats de comercialització dels excedents agrícoles dividiren l'agricultura en dos sectors: un sector dinàmic, que comprenia els productes de fàcil exportació: vi (aiguardent i panses, també) des del Rosselló fins a Dénia, les hortalisses i les fruites primerenques de les hortes rosselloneses, les flors del Maresme, les fruites seques (ametlla, avellana), les taronges i les verdures de les hortes valencianes, etc; i un sector inert o retardatari, que hagué de lluitar amb la competència estrangera a l'interior del mateix país. Naturalment, ni l'un sector ni l'altre no foren estables o immòbils. El vi, de mercat molt irregular, conegué la seva "febre d'or" quan la fil·loxera anihilà les vinyes de França, i conegué la misèria quan la fil·loxera destruí les pròpies vinyes. La taronja tingué moments difícils quan les dues guerres mundials n'interromperen l'exportació. Tota l'agricultura, en general, visqué sotmesa a una crisi de sobreproducció —a escala mundial— des dels anys 1875. En l'aspecte jurídic, el s XIX (al Rosselló, ja a la Revolució Francesa) portà transformacions d'importància en el règim i en la distribució de la propietat: desaparició de les senyories jurisdiccionals, lleis desvinculadores, desamortització eclesiàstica i comunal. La propietat fou parcel·lada, aparegué la propietat burgesa, les antigues institucions agràries entraren en crisi; es plantejaren, en fi, conflictes socials: rabassaires, arrendataris valencians, etc.

Agricultura de sosteniment
Pràctica agrícola que té com a finalitat no agredir el medi ambient. Es basa en el conreu de varietats adaptades a les condicions climàtiques de la zona, sense esgotar els recursos del sòl i reduint l'ús de fertilitzants (principals elements contaminants dels sòls i de les aigües) i de productes fitosanitaris. El tipus de conreu canvia d'any en any segons els seus requeriments nutritius; a més, el camp no és emprat contínuament, sinó que periòdicament hom no hi conrea res i el dedica a la pastura de ramaderia. Aquest tipus d'agricultura és la tendència actual en els països desenvolupats, principalment europeus, amb la finalitat de no esgotar els recursos del sòl.

Agricultura de subsistència
Agricultura que, amb la producció obtinguda, cobreix les necessitats d'alimentació d'una família pagesa en més del 50%, i a la qual aquesta família aporta la totalitat del treball i del capital.

Agricultura extensiva
Agricultura que tendeix a obtenir el benefici econòmic, més pel baix preu del cost d'explotació, que no pas per un rendiment elevat. És pròpia de les zones de secà i de grans extensions de terreny, utilitza freqüentment la pràctica del guaret i és aplicada a conreus poc exigents en mà d'obra i que admeten, a més, un elevat grau de mecanització.

Agricultura intensiva
Agricultura que procura d'obtenir un rendiment alt, utilitzant el sòl de forma continuada, per mitjà d'una adequada alternança de conreus. És un tipus d'agricultura que exigeix elevats capitals.

Agrupació Catalans d'Amèrica
Entitat fundada a Barcelona el 1931 per a donar suport als catalans retornats d'Amèrica. En fou president Josep Riera i Puntí, diputat d'Esquerra Republicana i antic president del Casal Català de Buenos Aires. Des del 1936, l'agrupació fou presidida per Ricard Carreras i Valls i Josep Conangla i Fontanilles fou nomenat representant del Departament de Cultura a Cuba i l'Amèrica Central. Pretenia ajudar els catalans retornats d'Amèrica i també mantenir una vinculació institucional entre la Generalitat de Catalunya i els emigrats. L'entitat obtingué de la Generalitat de Catalunya ajut per a les víctimes del terratrèmol de Cuba de 1931. Publicà el «Butlletí per als Catalans Absents de la Pàtria» (1937) i preparà una gran exposició sobre la presència catalana a Amèrica (1938), que no pogué dur-se a terme. Promogué homenatges a Josep Murillo i Gràcia B. de Llorenç i mantingué una secció fixa a «La Humanitat» sota el títol «Els catalans d'Amèrica». Aconseguí, també, que un decret de la Generalitat de Catalunya incorporés a la xarxa de biblioteques populars les del Casal Català de Buenos Aires, Centre Català de Santiago de Xile, Centre Català de Mendoza, i Centre Català de l'Havana.

Àguila imperial
O àguila bicèfala. Àguila que té dos colls i dos caps.

Aiatol.là
Autoritat religiosa de l'islam xiïta. A l'Iran, des de la Revolució islàmica, tenen una extraordinària influència social i un fort protagonisme polític.

Aïllacionisme
Tendència política que propugna l'aïllament d'un país respecte als compromisos polítics internacionals. El terme (isolationism) fou encunyat als EUA, on Washington fou el primer a recomanar una neutralitat absoluta respecte a les qüestions no americanes (1797); aquesta doctrina, reafirmada en la declaració de Monroe (1823), fou aplicada sistemàticament després de la Guerra de Secessió (1861-65) i es convertí en el fonament de la política dels EUA fins a la Primera Guerra Mundial. Per això, encara que els nord-americans participaven en les conferències d'Algesires (1906) i de la Haia (1907), i lluitaven contra Alemanya (1917), després del 1918 s'oposaren a la creació de la Societat de Nacions i tornaren a l'aïllacionisme (defensat sobretot pel partit republicà). Aquesta tendència s'anà endurint progressivament i portà a l'aprovació de la llei de neutralitat (1935-41), per la qual els EUA s'apartaren totalment dels conflictes europeus. Des de la Segona Guerra Mundial, però, la política nord-americana, en aquest aspecte, es capgirà completament. La Gran Bretanya havia seguit també aquesta tendència política, especialment durant el s XIX. Lord Salisbury l'anomenà splendid isolation, terme que designava alhora l'absència d'engatjament del seu país envers les enteses continentals i, a més, s'estenia a tota la política britànica. Aquesta fou la línia del programa formulat per Joseph Chamberlain, pel qual la Gran Bretanya havia de formar amb les seves colònies un bloc al marge del continent. Des dels primers anys del s XX, però, la Gran Bretanya es veié obligada a abandonar progressivament la política d'aïllament, i el 1904 entrà a l'Entente Cordiale. El modern desenvolupament dels armaments i la interdependència dels estats en els terrenys econòmic, tecnològic, de proveïment de primeres matèries, etc, fan virtualment impossible l'aïllacionisme, que només practiquen, en graus i per raons diferents, països com Suïssa o Albània.

AIT
Sigla de l'Associació Internacional de Treballadors, organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional.

Aixecament carlí
Aixecament armat carlí (1855-56) que intentà d'explotar la situació política creada per la Revolució del 1854. La insurrecció es produí simultàniament a Àlaba, a Navarra, al Baix Aragó i al Maestrat, on inicialment semblà que podria assolir una gran volada, i al Principat de Catalunya, on l'acció militar fou més aspra i més llarga que enlloc. Les primeres partides catalanes aparegueren pel juny del 1855, coincidint amb l'agitació obrera a Barcelona (vaga general i mort de Josep Sol i Padrís). Aquestes partides eren manades per Josep Borges, Estartús i Marcel·lí Gonfaus (Marçal), el qual, com a comandant general, féu pública una proclama (27 de juny). Pel juliol entrà a Catalunya Rafael Tristany. Borges derrotà la columna de López Clarós, però la persecució de les columnes governamentals, dirigida pel mariscal de camp Joaquim Bassols, i sostinguda per la milícia nacional, l'actuació de la qual fou decisiva, obligà els carlins a dispersar-se i a retirar-se a França després d'una sèrie de desfetes: Gonfaus, fet presoner a Orriols, fou afusellat a Girona (8 de novembre de 1855); Rafael Tristany, derrotat a Castellfollit de Riubregós (on entre els morts hi hagué el seu germà Antoni), es retirà a França el 14 d'abril de 1856.

Aixecament de l'alt Llobregat
Insurrecció organitzada per grups anarquistes relacionats amb la FAI (gener del 1932), al Bages i al Berguedà, especialment a Manresa, Cardona, Balsareny, Súria, Sant Vicenç de Castellet, Fígols, Berga i Gironella. Fou una derivació d'una vaga dels sectors tèxtil i del metall, estesa als minaires i convertida en general (18 i 19 de gener). Els dies 20 i 21 grups d'obrers armats proclamaren el comunisme llibertari, ocuparen els ajuntaments i constituïren comitès revolucionaris; la situació fou restablerta per l'exèrcit i la guàrdia civil el dia 23. El moviment, al Principat, fou la culminació de l'agitació social del començament de gener a tot l'estat espanyol (fets de Castilblanco, Zalamea, Épila, Puertollano, Arnedo, etc). Les autoritats republicanes deportaren a Fernando Poo —i després a Bata— 108 anarquistes significats (com Durruti, els germans Ascaso i Cano Ruiz). La FAI aprofità aquests fets per a atacar els trentistes, i féu dimitir Emili Mira (secretari de la CNT a Catalunya) i Ángel Pestaña (secretari del comitè nacional de la CNT), acusats d'haver dificultat la solidaritat amb els insurrectes.

Ajuntament
Corporació pública que a Espanya representa, governa i administra els interessos propis d'un municipi. Institució originària de Castella, els seus antecedents remunten al s XIII. Llavors el govern de les localitats radicava en l'assemblea general de veïns, o consell obert, que rebia preferentment el nom de concejo, el qual elegia els qui havien d'ocupar els càrrecs de govern, en uns llocs coneguts per justicias i en els altres per alcaldes. El sistema de règim local no era uniforme, car en un lloc hi havia un o més jutges i diversos alcaldes amb diferent jurisdicció; al costat d'aquests hi havia el merino, de nomenament reial. Aquells mandataris del concejo tenien atribucions polítiques, administratives, judicials i, fins i tot, en molts llocs les de defensa armada. Els concejos es donaven ordinacions i normes de bon govern per la seva pròpia autoritat i posseïen tota mena de béns a títol de propis. A poc a poc, el sentit democràtic d'aquell règim local dels concejos de veïns s'anà convertint en consell tancat, que suplantà primer de fet i després de dret l'assemblea general, que només es conservà en llocs rurals o disseminats, mentre que els càrrecs municipals en viles i ciutats s'anaren fent patrimoni dels cavallers i de les famílies privilegiades. Entrat el s XIV, els antics concejos es transformaren en ayuntamientos i esdevingueren un instrument de la política centralista dels monarques castellans implantada per Alfons XI, el qual arribà fins al nomenament reial dels regidores. Bé que Joan II de Castella (1435) manà que els debats dels ajuntaments fossin resolts per pluralitat de vots dels seus components, els féu presidir per un alcalde de lo criminal, substituït per un de lo civil en cas d'absència, tots ells sota el comandament del corregidor; el mateix Joan II havia manat que els ayuntamientos fessin les seves ordinacions per al bon govern de les localitats, però els Reis Catòlics (1500) feren revisar aquelles ordinacions pels corregidores, amb facultat d'introduir-hi les esmenes que calguessin. Amb l'afermament del poder reial, anà augmentant llur intervenció en els ayuntamientos i en llurs règims. Al final de la guerra de Successió, Felip V desféu l'organització dels consells o universitats catalanes i fou introduït als Països Catalans l'uniformisme del règim local: en lloc de les universitats sorgiren els regiments o ajuntaments, al davant dels quals figurava un batlle (que suposa una autoritat delegada), i els municipis foren agregats en corregiments, sota el comandament d'un corregidor i dels seus alcaldes; els regidors passaren a substituir els jurats, paers, cònsols i homes de consell de les universitats, i foren nomenats pels representants de la corona, mentre que les atribucions dels municipis, fiscalitzats pels organismes superiors, sota la monarquia borbònica, s'anaren reduint, i restaren només per a certs aspectes de la policia urbana i per a l'administració dels béns de propis i rendes, cada vegada més precàries. En els llocs de jurisdicció senyorial, bé que els municipis gaudissin de més llibertat en l'elecció dels regidors, aquesta era sotmesa a l'aprovació dels representants de la corona; el nomenament de batlle, amb funcions només governatives i molt limitades, el continuava fent el senyor i, en certs casos, el batlle natural; aquest règim senyorial perdurà fins l'any 1813, que les jurisdiccions d'origen feudal foren abolides per les corts de Cadis. La unificació del règim local a l'estat espanyol a base dels ajuntaments constitucionals es consolidà amb la constitució del 1812, i amb els decrets de les corts de 23 de maig i del 10 de juliol del mateix any. Donà nova organització als ajuntaments la llei de 3 de febrer de 1823, derogada per la reacció absolutista el mateix any, i reorganitzats després amb el decret de 23 de juliol de 1835. Una nova organització dels ajuntaments fou donada per la llei de 8 de gener de 1845, que fou reformada per reial decret de 21 d'octubre de 1866. Seguint el curs de les variacions polítiques, una nova llei municipal fou promulgada el 20 d'agost de 1870, reformada després el 16 de desembre de 1876, que substituí durant molt de temps la llei municipal de 2 d'octubre de 1877, amb els seus decrets, reglaments i disposicions complementàries. Després del projecte de la legislació municipal de Maura, sota el govern de Primo de Rivera, el 8 de març de 1924 entrà en vigor l'Estatuto Municipal, que, seguit dels seus reglaments, ha estat de fet l'inspirador de les noves normes d'administració local. El Parlament de Catalunya promulgà la seva llei municipal els anys 1933 i 1934, que estigué en vigor fins l'any 1939.
Normativa i règims actuals dels ajuntaments
El règim local franquista fou objecte d'una llei de bases al 1945, articulada el 1950 i refosa el 1955 amb una altra del 1953. El sistema de fonts del règim municipal és constituït actualment per la llei de bases del règim local de 2 d'abril de 1985, i, amb caràcter supletori, pel reial decret legislatiu de 18 d'abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals. D'aquesta forma la legislació autonòmica anirà desplaçant la legislació supletòria i fornint el nou sistema diversificat del règim local, propi de l'estat de les autonomies concebut per la Constitució del 1978. Segons la llei de 2 d'abril de 1985, reguladora de les bases de règim local, són òrgans bàsics a tots els ajuntaments l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple. Els municipis de més de 5 000 h tenen també la comissió de govern; els altres poden gaudir d'aquest òrgan si així ho acorda el ple. Els regidors municipals són elegits per sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i l'alcalde és elegit pels regidors o pels veïns en els termes de la llei orgànica de 19 de juny de 1985 sobre el règim electoral general. El ple, integrat per tots els regidors, és presidit per l'alcalde, i li corresponen les funcions de major transcendència municipal i, en particular, el control i la fiscalització dels òrgans de govern. La comissió de govern és integrada per l'alcalde i un nombre de regidors no superior a la tercera part d'aquests, nomenats i destituïts lliurement per l'alcalde. La comissió assisteix l'alcalde i té les atribucions que aquest i el ple li deleguin. Els tinents d'alcalde són nomenats per l'alcalde entre els membres de la comissió de govern, quan n'hi ha; en altre cas, entre els regidors, sense poder ultrapassar la tercera part d'aquests. En alguns nuclis petits, anomenats entitats locals menors (barris, grups de cases aïllades, etc), és admesa l'existència d'un alcalde pedani i d'una junta veïnal que funciona en règim d'assemblea oberta de veïns. Els ajuntaments poden, a més, constituir comissions informatives de caràcter purament consultiu. Aquesta organització bàsica dels ajuntaments pot complementar-se amb d'altres òrgans mitjançant el reglament orgànic aprovat pel ple o les lleis autonòmiques de règim local. D'altra banda, pel decret de 23 de maig de 1960, Barcelona té un règim municipal especial (com així mateix Madrid des del 1963) pel qual el seu ajuntament és constituït pel consell en ple, que és l'òrgan deliberant màxim, integrat per tots els regidors; la comissió municipal executiva, actualment substituïda per la comissió de govern del règim local comú, sis delegats de serveis i tres tinents d'alcalde. Els ajuntaments han de celebrar les seves sessions a la casa de l'ajuntament, llevat quan, per raons excepcionals, cal habilitar un altre lloc; en cas contrari, les sessions són legalment nul·les. Com a mínim, cal celebrar una sessió ordinària del ple cada trimestre i poden ésser-ne celebrades d'extraordinàries per iniciativa de l'alcalde o d'una quarta part, com a mínim, dels regidors municipals. Les sessions són públiques, llevat que el ple per majoria absoluta acordi que siguin secretes, si es dóna el cas d'afectar el dret fonamental dels ciutadans a què es refereix l'article 18.1 de la constitució espanyola. Els acords són presos per majoria de vots dels assistents i té vot diriment el president, si bé cal el vot dels dos terços, que ha de correspondre a la majoria absoluta dels components de la corporació, per a algunes decisions de transcendència municipal, com la fusió, l'agrupació o la segregació de municipis, el canvi del nom o de la capitalitat del municipi, la creació, modificació i supressió de les entitats inframunicipals o la delimitació del terme municipal. Cal una majoria qualificada de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació per aprovar el reglament orgànic, la creació o dissolució de mancomunitats, la transcendència de funcions a d'altres administracions públiques, la municipalització en règim de monopoli, els plans i els instruments d'ordenació urbanística, etc.

Ajut exterior
Béns de consum, d'equip o de capital cedits per les organitzacions de caràcter internacional, pels organismes crediticis estatals o pel sector privat, a un estat o país amb la finalitat d'assegurar-ne o d'afavorir-ne el desenvolupament. Un dels exemples més coneguts d'ajut exterior fou el fet sota el Pla Marshall. L'ajut exterior per al desenvolupament s'organitza de manera bilateral, és a dir, de país a país, o multilateral. Aquest últim el realitzen actualment institucions financeres internacionals com l'Associació per al Desenvolupament Internacional, filial del Banc Mundial, o els bancs regionals de desenvolupament (asiàtics, africans i interamericans) i organitzacions internacionals com la Comunitat Econòmica Europea. Dins de l'OCDE, cal destacar el paper del Comitè d'Ajut al Desenvolupament (CAD), que constitueix un fòrum on es reuneixen amb regularitat i freqüència els representants dels principals països membres de l'OCDE donants d'ajut, per estudiar la manera de millorar la quantitat i qualitat de l'ajut. El CAD realitza a més una important funció de recollida i normalització d'estadístiques sobre ajut exterior. El 1983 els països del CAD aportaren 27,5 mil milions de dòlars d'ajut públic al desenvolupament, el grup de països exportadors de petroli (OPEP) 5,5 mil milions i el bloc de països comunistes 2,9 mil milions. L'ONU ha fixat com a objectiu per a l'ajut públic al desenvolupament l'aportació del 0,7% del producte nacional brut de cada país. El 1983, el percentatge corresponent al grup de països del CAD fou del 0,36% i tan sols Noruega, Suècia i Holanda superaren l'objectiu de l'ONU.

Ajut Infantil a Reraguarda
Institució creada per la Generalitat de Catalunya el 1937 per tal de socórrer els nens afectats per la Guerra d'Espanya. Organitzada per la mestra Estel·la Cortics, la primera colònia s'instal·là a l'Estartit i després, el 1938, a Canet de Mar. Acollia nens abandonats o orfes, principalment del nord de l'estat espanyol, de Madrid i d'Aragó, i els retornava als parents que legalment poguessin fer-se'n càrrec. Al gener del 1939 l'AIR quedà incomunicada de Barcelona i nombrosos nens foren portats a l'URSS, bé que alguns tornaren a Barcelona pocs dies després.

Ajut Oficial al Desenvolupament
Conjunt de recursos que els països desenvolupats destinen com a ajuda als menys desenvolupats. Prenen la forma d'assistència tècnica, assistència alimentària, crèdits a baix interès, préstecs especials i donacions de caràcter multilateral, tots ells en condicions més favorables que les de mercat. L'ONU (a través de la UNCTAD) establí com a objectiu, el 1968, que els països desenvolupats dediquessin el 0,7% del PIB a aquest tipus d'actuacions, xifra que només Suècia, Noruega i Dinamarca han assolit en els darrers anys.

ALADI
Sigla de l'Asociación Latinoamericana de Integración.

ALALC
Sigla de l'Asociación Latinoamericana de Libre Comercio.

Alarma
Estat de crisi previst en l'ordenament constitucional que permet al govern la modificació transitòria del règim constitucional ordinari i que, a diferència dels altres estats excepcionals, no permet de suspendre cap dels drets ni de les llibertats dels ciutadans. Malgrat això, dóna a les autoritats competents determinades facultats extraordinàries (limitació de la circulació, requises temporals de béns, intervenció transitòria d'indústries, fàbriques, etc).

Al-Fatah
Sigla, al revés, de Haraka li-Tahrir Filastin ('Moviment d'Alliberament de Palestina'), organització política creada l'any 1956. Integrada en l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), en representa una branca moderada, però potser la més coneguda. És dirigida per Yasser Arafat.

Alfabet Morse
Codi telegràfic introduït per S.F.B.Morse i emprat pel seu telègraf. Assigna a cada lletra de l'alfabet i a cada xifra un senyal format per una successió d'impulsos de dues durades diferents: curta, anomenats punts, i llarga, anomenats ratlles. En el telègraf primitiu hom modulava un corrent continu per mitjà d'un interruptor manual anomenat manipulador. Modulant el funcionament d'un oscil·lador d'alta freqüència, pot ésser aplicat a la telegrafia sense fils. Superat pels avenços en les telecomunicacions, el 1999 la Unió Telegràfica Internacional decidí la supressió oficial de l'alfabet Morse, llevat dels senyals corresponents a la sigla SOS ('socors').

Aliança
1. Acció i efecte d'aliar o d'aliar-se dos o més pobles, dues o més organitzacions o dues o més persones.
2. Forma de cooperació estreta entre estats, materialitzada en un acord o tractat polític o militar, mitjançant el qual els estats protegeixen o realitzen els seus interessos (seguretat, estabilitat i influència). Les aliances poden ésser bilaterals o multilaterals, secretes o obertes, temporals o permanents, generals o limitades, pacífiques o bèl·liques i defensives, ofensives o mixtes.

3. Acord entre diversos partits polítics a nivell electoral o parlamentari per formar un govern de coalició.

Aliança Atlàntica
Nom amb què també és coneguda l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).

Aliança Cooperativa Internacional (ACI)
Organització internacional no governamental creada a Londres el 1895. Intenta de propagar els principis i els mètodes cooperatius a tot el món i de protegir els intressos dels moviments cooperatius enfront dels governs i dels particulars. A través del seu secretariat les organitzacions cooperatives estatals intercanvien experiències, fan estudis sobre problemes que interessen el moviment cooperatiu i tenen un programa d'assistència tècnica en favor de les organitzacions cooperatives dels països subdesenvolupats. Té estatut consultiu a diverses organitzacions governamentals de la família de les Nacions Unides. La seu és a Londres però celebra congressos alternativament en diversos països. L'any 1980 integrava prop de 700 000 societats cooperatives de 70 estats.

Aliança de la Democràcia Socialista
O Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.

Aliança dels Tres Emperadors
Aliança entre Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria (1881-87) a partir del tractat signat el 18 de juny de 1881. L'aliança havia de durar tres anys. Els països contractants es comprometien a romandre neutrals en el cas que un d'ells fos atacat per una quarta potència; a més, reconeixien a Àustria el dret d'annexionar-se Bòsnia-Herzegovina i donaven a Rússia la seguretat que els estrets no serien forçats per la Gran Bretanya. Àustria-Hongria i Rússia es comprometien a no intentar de modificar el statu quo balcànic (si no era de comú acord). El tractat romangué secret fins el 1918.

Aliança Obrera
Pacte d'acció revolucionària que uní les forces obreres durant la Segona República Espanyola davant la victòria electoral de les dretes (1933). Sorgí de la iniciativa del Bloc Obrer i Camperol; en formaren part el PSOE, la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, l'Esquerra Comunista i la Unió de Rabassaires, bé que aquesta se'n separà després. La CNT i el Partit Comunista d'Espanya quedaren al marge. Estesa a tot el territori de la República, l'Aliança es consolidà el 1934 i adquirí especial força a Astúries, on la regional de la CNT s'hi adherí. Pel setembre d'aquest any el Partit Comunista, que l'havia atacada inicialment, decidí de participar-hi. L'Aliança fou el motor de l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934 a Astúries i formulà un programa reivindicatiu concret (nacionalitzacions, dissolució dels ordes religiosos, de l'exèrcit i de la guàrdia civil, etc).

Aliança per al Progrés
Programa de desenvolupament per a Amèrica Llatina, per a 1961-70, elaborat per l'administració Kennedy i aprovat a Punta del Este, Uruguai (agost del 1961), pels EUA i per la resta dels membres de l'OEA, amb l'exclusió de Cuba. El seu objectiu principal era d'un creixement substancial de la renda per habitant -2,5% anual-, capaç d'assegurar el desenvolupament autosostingut per mitjà d'una formació suficient del capital. Entre els altres dotze objectius, cal destacar: la diversificació de la producció, l'acceleració de la industrialització, programes de reforma agrària global i integració econòmica. La ideologia política de l'Aliança per al Progrés, que volia afavorir els règims democràtics, no solament no es plasmà en fets, sinó que resultà contradita pels esdeveniments: en aquells anys, a la majoria de països s'instal·laren règims militars autoritaris: el Brasil, l'Argentina, el Perú, etc, o s'accentuaren les tendències autoritàries dels ja establerts: Veneçuela, Colòmbia, Mèxic, etc. L'objectiu de practicar reformes immediates i urgents a costa dels beneficis de les classes dirigents del continent, per tal d'evitar l'exemple de la revolució castrista, quedà bloquejat per determinats sectors dominants per tal com temien que la participació popular perjudiqués llurs interessos, i l'Aliança naufragà en la corrupció i el malbaratament.

Aliança Renovadora Nacional
Partit polític brasiler pro-governamental fundat el 1965 pel govern militar del general Castelo Branco. Sota l'artificial sistema bipartidista, obtingué la majoria parlamentària des del 1966. Fou dissolt oficialment el 1979, amb la liberalització del règim.

Alianza Popular (AP)
Organització política espanyola fundada el 1976 com a federació de set grups dretans preexistents, encapçalats per M. Fraga, L. López Rodó, C. Martínez Esteruelas, G. Fernández de la Mora, L. de la Fuente, F. Silva Muñoz i B. Thomas de Carranza. Partidària d'una reforma mínima del franquisme, a les eleccions legislatives espanyoles del 1977 només obtingué 16 diputats i 3 senadors, resultats que foren encara més migrats —6 diputats i 3 senadors— el 1979, en presentar-se dins la Coalició Democràtica (pacte electoral format per AP, Acción Ciudadana Liberal de J.M. de Areilza, i el Partido Democrático Progressista d'A. Osorio). Durant els anys 1979-80, Fraga, el seu líder, es desféu dels elements més reaccionaris del partit i procurà de donar-li una orientació moderada, reformista i populista. Des del 1982 fins al 1989 mantingué estables els seus resultats electorals (106 diputats al parlament —el 1989 sota el nom de Partido Popular—) i es consolidà com a segona força política de l'estat. Això no obstant, el fracàs en l'intent d'aconseguir la majoria parlamentària en les eleccions generals del 1986 obrí una forta crisi interna en què l'organització es divdí en dos sectors: un sector crític, que s'orientava cap a un acord amb el CDS, i un altre, de més conservador, que després de la dimissió del fins llavors president i home fort del partit M. Fraga, passà a encapçalar l'organització amb A. Hernández Mancha com a nou president. La crisi produí un afebliment considerable de l'organització i fou dissolta la coalició electoral Coalición Popular propugnada des de l'any 1982 par AP juntament amb el PDP i el Partido Liberal. El nou president no aconseguí frenar la lluita entre sectors i, davant la prolongació d'aquesta situació, M. Fraga es reincorporà temporalment en la direcció de l'organització que, en el congrés del 1989, passà a anomenar-se Partido Popular i elegí president José María Aznar. Als Països Catalans, AP mantingué els resultats electorals del 1983, que la situaren com a primera força política a les Balears, com a segona força al País Valencià i com a tercera al Principat. Des del congrés del 1989, després de la reincorporació transitòria de Manuel Fraga al davant del Partit, aquest passà a denominar-se Partido Popular i té com a president José María Aznar.

Alianza Popular Revolucionaria Americana (APRA)
Organització política fundada pel peruà Víctor Raúl Haya de la Torre entesa com un front ampli de grups o partits representatius de les classes explotades per a lluitar contra l'imperialisme. A partir del Congrés Antiimperialista Mundial reunit a Brussel·les (1927), Haya de la Torre transformà el moviment en un partit d'organització monolítica sota el seu control. Hom intentà que fos un partit d'abast continental, i algunes seccions funcionaren a Cuba, Perú, Mèxic, Costa Rica i Argentina, però en realitat eren animades per exiliats polítics peruans, cosa que, en definitiva, i a partir del 1931, féu que el partit fos exclusivament peruà. Les eleccions d'aquell any al Perú donaren la victòria a l'APRA, però foren escamotejades per Sánchez Cerro. El 1945, l'APRA aconseguí tres ministeris al govern de José L. Bustamante. La dictadura del general Odría (1948-56) marcà el punt més alt de la persecució contra l'APRA, però a les eleccions del 1963 l'APRA obtingué un bon nombre d'escons al parlament. La ideologia de l'APRA es nodrí del sentiment nacionalista i antiimperialista de la Reforma Universitària de Córdoba, Argentina (1918), i de l'impacte del triomf de les revolucions mexicana i russa, i fou vist amb hostilitat per l'oligarquia i les forces armades. Mantingué relacions ambigües amb el règim militar nacionalista de J. Velasco Alvarado (1968-75) i fou contrari al govern del també general F. Morales Bermúdez. El 1978 l'APRA assolí una majoria de vots (35%) en les eleccions per a l'Assemblea Constituent, però la mort, el 1979, de Víctor Raúl Haya de la Torre hi originà greus tensions internes i perdé les eleccions del 1980. Tanmateix, amb una orientació socialdemòcrata i dirigida —des del 1982— per Alan García, es convertí, en les eleccions del 1985, en el primer partit del país, i García assumí la presidència de l'estat fins l'any 1990, en què fou elegit A. Fujimori. El 1992 el partit s'oposà a l'autocop de Fujimori i propugnà el boicot a les eleccions convocades pel novembre del 1992.
Des del 1985, Alan García se situà al capdavant de l'APRA. Al desembre del 1988, durant el seu XVI Congrés, la formació renovà l'adhesió a la gestió d'Alan García, tot i que aquest presentà la renúncia a la presidència de l'APRA, i fou substituït per Luis Alva Castro. Alva Castro fou el candidat de l'APRA en les presidencials del 1990, que perdé davant Fujimori; Alan García deixà el càrrec en mans de Fujimori i fou processat per la Cort Suprema, tot i que fou absolt al gener del 1991, i al gener del 1992 fou elegit nou secretari general de l'APRA. En les eleccions a l'Assemblea Constituent, al novembre del 1992, l'APRA no es presentà perquè considerà que eren un intent de legitimar la dictadura imposada per Fujimori després del cop d'estat de l'abril del 1992. Alan García abandonà el país i fou substituït en la secretaria general per Mercedes Cabanillas, que es presentà a les presidencials de l'abril del 1995, però no superà el 5%. Des d'aleshores l'APRA quedà fora del parlament.

Aliat
Denominació genèrica donada als països que lluitaren contra Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia, a la Primera Guerra Mundial, i als adversaris de les potències de l'Eix a la Segona Guerra Mundial.

Alienació
Acció d'embrutir psicològicament, fer que una persona o un col.lectiu, sota pressions i condicionaments externs, generalment socials i polítics, actuï d'acord amb uns interessos que no són els seus.

Alineament
1. Operació de política econòmica per la qual un estat adopta mesures paral·leles a les preses per d'altres estats o decidides per organismes de cooperació econòmica internacional. L'alineament té una especial importància en el comerç exterior i en el camp monetari, en el qual defineix la modificació del valor d'una moneda com a conseqüència del canvi produït en el valor d'una estrangera (o més d'una) que fa el paper de patró-divisa en el sistema monetari internacional.
2. En política internacional, acció i efecte d'alinear-se en un dels dos grans blocs encapçalats pels EUA i per l'URSS (. El terme ha estat utilitzat sobretot en sentit negatiu, no-alineament, per a referir-se als països que fan professió de neutralisme i de no pertànyer a cap d'aquests dos blocs.

Alinear
En política internacional, arrenglerar-se al costat d'un gran bloc.

Alou
Domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles, que diferia, així, del que hom tenia en feu o en emfiteusi. Prové del mot franc alôd, que significa domini íntegre. Els juristes medievals digueren que el qui posseïa en alou, no tenia altre senyor superior sinó Déu. Per costum, al Principat de Catalunya hom considerava que les terres posseïdes per vassalls dins el terme de qualsevol castell o feu pertanyien al domini directe del senyor jurisdiccional, llevat que els seus propietaris poguessin destruir aquesta presumpció jurídica provant que posseïen en alou, contradient en això el criteri dels romanistes italians que partien de la presumpció que en cas de dubte els béns s'havien de suposar tinguts en alou i no en feu. A Tortosa, però, segons el seu codi consuetudinari, hom considerava que els béns immobles pertanyents als ciutadans i habitants de la ciutat eren tinguts com a lliures i en franc alou, excepte els posseïts en emfiteusi o parceria. El mot alou ha caigut en desús en la tecnologia jurídica moderna. Resta, però, a Mallorca i la recull la compilació del dret civil balear de l'any 1961 amb un sentit completament contrari al de l'antic dret català, aplicant-se a la propietat escindida en domini directe i domini útil de caràcter emfitèutic.

Alt forn
Forn de cup, d'uns 30 m d'alçària, format per dues seccions troncocòniques (la superior, anomenada cup, i la inferior, etalatge), unides per llur base més gran i emprat en la siderúrgia moderna per a l'extracció del ferro. La zona central, més ampla, és anomenada ventre; a la part inferior hi ha una zona cilíndrica formada pel gresol (la part de baix) i l'obra (la part de dalt). Al gresol hi ha dos forats, el forat per on surt l'escòria i el forat de colada, per on hom fa la colada del forn. A l'obra, a uns 2,5 m del gresol, hi ha les toveres, per on hom injecta l'aire. L'estructura del forn sol ésser de planxa d'acer, reforçada amb cèrcols, revestida interiorment de material refractari i proveïda d'un sistema de refredament. El forn és carregat per la part superior, en capes alternatives de coc i mineral (òxids de ferro), amb les addicions eventuals de fundent, ferralla o escòria enriquidora. El conjunt d'aquesta càrrega va baixant regularment cap al ventre del forn. A la boca de les toveres és on té lloc la combustió del coc amb l'aire pre-escalfat de 700° a 1 200°C, i així es produeix a l'etalatge una temperatura d'uns 2 000°C. Els gasos produïts en la combustió, que contenen encara un terç de monòxid de carboni, pugen pel forn travessant la càrrega, redueixen una part dels òxids de ferro i escalfen la càrrega. A la temperatura de 2 000°C el coc redueix els òxids de ferro (reduïts ja parcialment pels gasos calents als nivells més elevats del forn) i es liquiden el ferro, les impureses i les cendres, com també els altres productes addicionats, i es forma, així, la colada. Els gasos que surten del forn són emprats per al preescalfament de l'aire de combustió, per al cowper, per a l'accionament de compressors i per a diverses necessitats d'escalfament. El desenvolupament de l'alt forn ha anat estretament lligat a la producció del coc, únic tipus de carbó que, per la seva puresa i la seva resistència mecànica, podia permetre d'atènyer altures de més d'1 m, que era el límit del forn baix. Els alts forns han experimentat, els darrers anys, una gran evolució tècnica. Així, mentre que el 1950 els gresols feien uns 6 m de diàmetre i la producció normal era d'unes 1 000 tones al dia, el 1980 hom podia produir, normalment, de 8 000 a 10 000 tones diàries amb forns amb un gresol de 10 a 15 m de diàmetre.

Alta societat
Expressió amb què hom designa el conjunt de grups minoritaris de la societat que resulten més afavorits per l'estructura econòmica actual d'aquesta i que, conscientment o inconscientment, pretenen d'ésser model exemplar i representants d'una civilització o cultura determinada. En aquest sentit hom entra en l'alta societat quan és acceptat no sols per la seva situació econòmica avantatjosa (nou ric), sinó per un estil de vida que respon a les normes de convivència refinades del grup social en qüestió.

Althingi
Nom del parlament d'Islàndia. Es compon de 60 membres, dividits en dues cambres: l'Efri Deild o senat, de 20 membres, i la Nedri Deild o cambra baixa, de 40 membres.

Amèrica Llatina
Seguint criteris econòmics, polítics i socials, conjunt de regions americanes, continentals o insulars, al S del Río Grande del Norte. Seguint criteris culturals i històrics, però, l'Amèrica Llatina comprèn només els països colonitzats per castellans, portuguesos i francesos al S dels EUA.

American Economic Association
Societat d'investigació econòmica fundada als EUA el 1885 per un grup de joves economistes (entre els més destacats, R.T. Ely; E. Seligman i H.C. Adams), decidits a renovar el pensament econòmic del país, encallat a les darreries de l'ortodòxia clàssica. Notablement influïts per l'escola històrica alemanya, adoptà en una primera etapa una tònica vagament socialista i reformista, que perdé ràpidament davant la influència del marginalisme representat per John Bates Clark,i posteriorment adoptà una posició eclèctica i oberta. Alguns dels seus presidents han estat Frank W. Taussig, Joseph A. Schumpeter, Paul A. Samuelson, Lerner, etc. Amb els anys, arribar a enquadrar tots els economistes nord-americans.

American Federation of Labor and Congress of Industrial Organizations
Federació de sindicats obrers nord-americans fundada el 1955 en fusionar-se l'AFL, fundat el 1886 per Samuel Gompers, i el CIO, fundat el 1935 amb el nom de Congress of Industrial Organizations, escissió de l'AFL dirigida per John Lewis. És la central sindical nord-americana més important.

Americanisme
Moviment propagat al final del s XIX entre els catòlics americans amb vista a adaptar la vida de l'església als ideals de la cultura del temps. El seu iniciador fou Isaak Thomas Hecker (1819-1888). Posava el seu accent en les virtuts actives sobre les virtuts passives i la contemplació. En la carta apostòlica Testem Benevolentiae (1899) adreçada al cardenal Gibbons, Lleó XIII condemnà aquesta tendència, que anà desapareixent.

Ami du Peuple, L'
Full que Jean-Paul Marat començà a publicar durant la Revolució Francesa (setembre del 1789) i des d'on dirigí violents atacs. Suprimit el 1791, tornà a aparèixer l'any següent amb el títol «Journal de la République Française». El darrer número sortí l'endemà de la mort de Marat (14 de juliol de 1793).

Amnistia
Decisió del poder públic, dictada per raons d'alta política i generalment destinada a aconseguir la pacificació i la reconciliació després d'una contesa civil, que esborra el rellevament penal de determinats actes i n'extingeix completament la pena i tots els seus efectes. Si els autors dels actes ja han estat condemnats, l'amnistia fa cessar el compliment de la pena principal i de totes les accessòries i anul·la els antecedents penals, i en cas contrari extingeix l'acció legal per perseguir els fets amnistiats; en canvi l'amnistia no esborra la responsabilitat civil deguda a terceres persones. Bé que normalment l'amnistia és concedida només pels delictes anomenats polítics, pot incloure també els delictes comuns. En alguns casos l'amnistia, ultra esborrar l'antijuridicitat de l'acte amnistiat, suposa fins i tot la seva justificació a posteriori. L'amnistia es diferencia de l'indult, entre altres raons, pel fet que, bé que l'indult fa cessar l'execució de la pena, deixa subsistent l'antijuridicitat del fet condemnat. Són famoses a Catalunya algunes campanyes populars proamnistia, com la realitzada durant la Dictadura a favor dels condemnats en l'anomenat procés de Garraf, i més endavant pels condemnats pels fets d'octubre del 1934. Les darreres amnisties concedides pel poder públic a l'estat espanyol són: la concedida pel reial decret llei de 5 de febrer de 1930, durant el govern Berenguer, en caure la Dictadura del general Primo de Rivera; la concedida pel govern provisional de la República el 14 d'abril de 1931, per a tota mena de delictes polítics i socials i d'impremta comesos fins a aquella data; la concedida per la llei de 24 d'abril de 1934, que beneficià especialment el general José Sanjurjo i altres condemnats per l'aixecament del 10 d'agost de 1932; la concedida pel decret llei de 21 de febrer, concedida després del triomf del Front Popular en les eleccions legislatives del febrer de 1936, per a tots els delictes polítics i socials comesos fins a aquella data, com a mesura —segons deia l'esmentada disposició— de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat nacional; finalment, la concedida per la llei de 23 de setembre de 1939, per a tots els delictes comesos contra la constitució republicana, l'ordre públic, infracció de les lleis de tinença d'armes i explosius, homicidis, lesions, danys, amenaces i coaccions, i tots aquells altres que guardessin connexió amb els esmentats, executats des del 14 d'abril de 1931 fins al 18 juliol de 1936, per persones respecte a les quals consti de manera explícita llur ideologia coincident amb el Movimiento Nacional, i sempre que els esmentats fets, per llur motivació politicosocial, puguin estimar-se realitzats —diu la llei— com a protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i els governs que amb llur conducta justificaren l'esmentat Movimiento Nacional. El 30 de juliol de 1976 fou dictada una llei d'amnistia per a tots els delictes d'intencionalitat política comesos amb anterioritat, si bé en quedaren exclosos els que haguessin posat en perill o lesionat la vida o la integritat física de les persones. Posteriorment, per llei de 15 d'octubre de 1977 foren amnistiats tots els actes d'intencionalitat política, sense tenir en compte el seu resultat, anteriors al dia 15 de desembre de 1976 i als posteriors a aquesta data fins el dia 15 de juny de 1977 si conjuntament amb la seva intencionalitat política s'apreciés un mòbil de restabliment de les llibertats polítiques o de reivindicació de les autonomies dels pobles de l'estat espanyol.

Amnistia Internacional (AI)
Organització internacional, no governamental, fundada a Londres el 1961 per Bertrand Russell, Peter Berenson, Sean Mac Bride i Salvador de Madariaga, entre d'altres, amb la finalitat d'aconseguir l'alliberament dels anomenats «presoners de consciència», sia per llurs idees polítiques o religioses, que no hagin utilitzat la violència i de garantir els drets humans allí on siguin violats. S'oposa a la tortura i a la pena de mort. És òrgan consultiu de l'ONU, del Consell d'Europa i de la UNESCO. El 1977 li fou atorgat el Premi Nobel de la Pau per «la seva contribució a l'afermament de les bases de la llibertat i de la justícia i, per això, de la pau en el món». Actua normalment a base d'informes que obté mitjançant la intervenció de delegacions de països que no són directament implicats en l'objecte de l'informe. Té gran nombre de col·laboradors desinteressats i voluntaris, agrupats en delegacions nacionals. El 1978 les Nacions Unides li atorgà el premi dels Drets Humans. El 1989 tirà endavant una campanya mundial per l'abolició de la pena de mort. Cada any publica un informe sobre la situació dels drets humans a les presons del món.

Amortització financera
Liquidació de l'actiu fix, o sigui, conversió periòdica d'aquest en disponibilitats que proporcionen a l'empresa recursos líquids per a realitzar nous finançaments, inversions o repartiments als accionistes. Aquest sistema d'amortització és especialment aplicable en el cas que els elements patrimonials hagin estat finançats mitjançant préstecs a llarg termini o emprèstits; en aquest cas les quotes d'amortització han d'atendre no solament el reintegre del capital prestat sinó a més a més les càrregues financeres inherents. Per aquest motiu, l'amortització de préstecs i emprèstits és la segona accepció important del terme amortització financera. El fonament d'aquest tipus d'amortització és la concepció del bé patrimonial com un capital fructífer que necessita destinar part de la utilitat que produeix a la seva substitució. Els sistemes d'amortització financera són aquells que donen transcendència en l'ordre econòmic comptable de les amortitzacions al fenomen de l'interès. Hom els classifica en simples i composts. En ambdós tipus de sistemes les quotes d'amortització capitalitzades han de reconstruir el valor de l'element amortitzable, a fi que en el seu moment, mitjançant la liquidació dels valors en què les quotes d'amortització i llurs rendiments han estat materialitzats, pugui ésser finançada la substitució, renovació o reemplaçament de l'element patrimonial amortitzat. És a dir, les quotes d'amortització més llurs interessos han d'ésser concretades o materialitzades en elements patrimonials capaços de produir un rendiment. Aquest rendiment, però, pertany al concepte de l'actiu fons d'amortització i no ha d'ésser considerat mai un benefici d'explotació. La diferència entre sistemes simples i composts consisteix que els primers parteixen del principi que les quotes més llurs interessos han de reconstruir el valor inicial, mentre que els segons pretenen de reconstruir el valor final. Els sistemes més utilitzats són els composts, puix que hom considera que les quotes d'amortització més llurs rendiments capitalitzats tendeixen no a l'estricta reconstrucció del valor de l'element, sinó de l'esmentat valor més el rendiment normal que correspongui a la seva immobilització de capital. És a dir, qualsevol element patrimonial de l'empresa, i concretament els de l'actiu fix, impliquen una immobilització financera, a la qual ha d'ésser atribuït un interès. L'amortització de préstecs i emprèstits és aquella amortització financera que tracta de la reconstrucció del valor total —capital més els seus interessos— dels préstecs i emprèstits. Els tipus de préstecs, segons la forma de liquidació, es classifiquen en: préstecs amortitzables per un reembors únic (hom distingeix dins aquest cas el pagament únic que comprèn el reembors del capital conjuntament amb els interessos acumulats, o bé la liquidació del capital en un pagament únic i dels interessos en pagaments periòdics) i préstecs amortitzables mitjançant una sèrie de pagaments constitutius d'una renda, els termes de la qual comprenen els interessos del capital i una quota d'amortització destinada a l'extinció del deute. Dins aquest sistema cal notar els procediments següents: amortització per quotes fixes de capital o d'anualitat constant, sistema del fons d'amortització, sistema francès o d'amortització progressiva i sistema alemany o de pagaments d'interessos per anticipat. En el sistema d'amortització per anualitat constant, les quotes pagades seran sempre iguals, és a dir, que si anomenem a1, a2... a&infn; els diferents pagaments, serà a1 = a2 = an. Si es tracta del sistema simple que intenta la reconstrucció del capital inicial o valor de cost, aquest serà igual a les diferents anualitats multiplicades per (1 + i)1, (1 + i)2, (1 + i)n-2, (1 + i)n-1, respectivament. És a dir, la suma dels valors actuals en cada any. La suma seria, doncs, a(1 + i)n-1 + a(1 + i)n-2 + ... + a(1 + i) + a = Vi, essent Vi el valor inicial, i el tant d'interès i n el nombre d'anys de durada del préstec.
En el cas que es reconstrueixi el valor final, és a dir, que se segueixi el sistema compost, hom faria la multiplicació de les anteriors expressions per (1 + i)n. El sistema del fons d'amortització pretén d'evitar l'inconvenient que planteja el mètode anterior, que consisteix en la impossibilitat d'atendre a la llarga els dos objectius conjuntament: constància en els interessos anuals i seguretat de reconstruir el capital. L'esmentat inconvenient obeeix al fet que el tipus d'interès que pot obtenir el prestamista en les inversions complementàries que faci amb les quantitats rebudes sol ésser menor que el tipus fixat per al préstec. Aquest sistema ho evita, a través de dos tipus d'interès. El prestatari ha de satisfer una anualitat que és suma de dos conceptes: primerament, els interessos del capital al tant d'interès normal per a préstecs en el termini considerat i, segonament, la quota necessària per a reconstruir en n anys el capital, mitjançant la seva col.locació al tant per cent representat per i' que regeix en el mercat per a les inversions complementàries.

Amortitzar
1. Convertir en bé de mà morta, passar els béns a qui no els pot alienar.
2. Aplicar un determinat import econòmic a l'objecte de compensar la pèrdua de valor físic o tècnic d'algun bé o element patrimonial en un període de temps donat.

Analfabetisme
Estat d'analfabet (que no sap d'escriure o de llegir amb comprensió ni tan sols explicacions simples referents a la vida quotidiana). L'analfabetisme és conseqüència d'una insuficient escolarització, present o passada. Segons dades de la UNESCO, hom calcula (1980) que 814 milions d'adults, és a dir el 28,9% de la població mundial —prop de la meitat de la població adulta mundial— poden ésser considerats analfabets. Si bé en xifres absolutes l'analfabetisme és en augment, en xifres relatives disminueix, especialment a partir dels anys cinquanta, ja que el 1970 la taxa d'analfabetisme era del 32,4%. Per al 1990 hom preveu que la proporció d'analfabets sigui del 25,7% i que per a l'any 2000 hi hagi 1 000 milions d'illetrats. Bé que existeix a gairebé tots els països del món, on assoleix proporcions més notables és als països subdesenvolupats. En xifres rodones el 75% dels analfabets viuen a l'Àsia, el 20% a l'Àfrica i el 5% a l'Amèrica Llatina. Fins a èpoques recents els governs no havien considerat rendible invertir en l'educació, que consideraven un consum en lloc d'una inversió; d'altra banda, les poblacions pobres, necessitades d'un rendiment immediat, no han vist suficientment la utilitat de l'escola, considerada un luxe, i han preferit que els fills cerquin alguns mitjans propis de subsistència. Com a regla general, l'analfabetisme és estès a les poblacions rurals més que no pas a les urbanes, perquè són més pobres, però sobretot perquè la població és més dispersa i les escoles resten lluny, fins al punt que hi ha una correlació entre les xifres de població rural i les de població analfabeta. L'analfabetisme és més estès entre la població femenina (60% del total d'illetrats), i també entre els adults que no pas entre el joves per la raó que la majoria de les lleis d'escolarització obligatòria són recents. Els estudis del desenvolupament han demostrat que l'educació de la població és un aspecte de la infrastructura, un factor del desenvolupament econòmic i social. Als Països Catalans subsisteixen bosses d'analfabetisme, especialment a les zones de molta immigració. Segons els estudis del Servei d'Educació Permanent dels Treballadors existien al Principat, el 1978, un 7,2% d'adults analfabets, percentatge que se situava entre el 10 i el 20% en els suburbis de les grans ciutats.

Anàlisi demogràfica
Mètode d'observació crítica del procés demogràfic d'una població concreta. És establert per la informació estadística que, amb la descripció, la classificació i l'explicació de les lleis que el regeixen i dels factors que han condicionat aquestes, permet d'establir les perspectives de població estudiada.

Anàlisi econòmica
Part de l'economia que estudia els models generals d'uniformitat del procés econòmic i els combina en un sistema coherent. Metodològicament, l'anàlisi econòmica elabora categories econòmiques, defineix relacions entre categories, és a dir, lleis econòmiques, i ordena conjunts de lleis constituint teories econòmiques. L'anàlisi econòmica apareix com a ciència deductiva perquè les lleis econòmiques deriven, amb les regles de la lògica i de la matemàtica, d'unes quantes proposicions bàsiques. Tot i amb això, l'anàlisi econòmica no és una part de la praxeologia, tal com certs corrents doctrinals l'han definida (des de Vilfredo Pareto fins a Ludwig von Mises). L'anàlisi econòmica és una ciència empírica, com les altres parts de la ciència econòmica. Els seus postulats corresponen aproximadament a la generalització d'observacions empíriques, i les diverses teories econòmiques estan subjectes a comprovació empírica. L'anàlisi econòmica no esgota el camp de la investigació econòmica. La ciència econòmica estudia també les formes concretes i els mètodes particulars del procés econòmic. L'objectiu de l'anàlisi econòmica és la construcció d'una teoria general per a cada formació social. De fet, aquesta teoria general només existeix per al sistema capitalista. Tant les formacions pre-capitalistes com el socialisme han restat, per raons diverses, al marge dels esforços intel·lectuals dels economistes. De David Ricardo a Paul A. Samuelson l'objecte de l'anàlisi ha estat el capitalisme. El sorgiment d'un nou ordre econòmic a partir del 1917 i la presa de consciència de la problemàtica econòmica del Tercer Món han forçat l'anàlisi econòmica cap a nous viaranys: l'anàlisi de les economies pre-capitalistes, polèmica sobre el mode de producció asiàtic, anàlisi econòmica del socialisme, etc. Economistes tan oposats com Walt W. Rostow Gunnar Myrdal, P&A. Baran i Oskar Lange han trencat, definitivament, el glaç. La generalització de l'ús de la variable espai en l'anàlisi econòmica és, també, recent. L'anàlisi de la localització industrial i l'anàlisi de la diferenciació de productes han estat les dues línies de partida de l'anàlisi econòmica espacial. A partir del 1939, l'anàlisi econòmica s'ha desenvolupat en el marc de models teòrics que utilitzen la matemàtica com a llenguatge. Amb l'econometria, l'anàlisi econòmica s'uneix amb l'estadística i la matemàtica per a especificar les relacions funcionals entre magnituds corresponents a categories econòmiques. La formulació economètrica ha determinat avenços molt considerables de l'anàlisi econòmica. El perill de l'irrealisme en les formulacions no ha estat, però, superat.

Anàlisi econòmico-financera
Estudi sistemàtic de les dades i les informacions d'una empresa, un sector, un organisme, etc, a fi de formular-ne la diagnosi de la situació i de les perspectives. L'anàlisi fonamental examina els comptes anuals, la posició en el mercat i les previsions en el context econòmic. L'estudi dels comptes pressuposa la verificació de llur validesa i llur reclassificació, d'acord amb la finalitat de l'analisi. El càlcul d'indicadors dinàmics i llur comparació amb els d'altres entitats similars permet de complementar l'anàlisi interna.

Anarcocomunisme
També anomenat Anarquisme comunista o Comunisme llibertari. Corrent i principi econòmic de l'anarquisme que combat tot tipus de propietat, tant privada com col·lectiva. Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l'economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Sorgí al voltant dels últims congressos de la Primera Internacional, especialment al Jura i a Itàlia. En 1877-82 s'anà imposant dins l'anarquisme per evolució de bona part dels qui fins aleshores eren col·lectivistes. Les figures que més hi contribuïren foren Malatesta, Carlo Cafiero, Kropotkin i Elisée Reclus. El congrés clandestí de la secció italiana de la Internacional, a Florència (1876), ja aprovà una moció comunista de Malatesta. El 1877 l'"Arbeiter Zeitung" de Berna elaborà uns estatuts d'un Partit Anarquista Comunista de Llengua Alemanya. El 1880 el congrés de la Federació del Jura, a Chaux-de-Fonds, es declarà obertament anarcocomunista en aprovar la memòria L'anarquia i el comunisme de Cafiero. A l'estat espanyol, un corrent minoritari de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola seguí aquesta orientació, especialment en determinats nuclis d'Andalusia. El 1882, Miguel Rubio combaté les doctrines col·lectivistes del delegat barceloní Josep Llunas al congrés de Sevilla. A Gràcia (Barcelona) aparegué el primer periòdic comunista, "La Justícia Humana". Tanmateix, l'anarquisme català restà fidel al col·lectivisme, i en ésser el grup predominant obtingué l'hegemonia a tot l'estat. Però a partir de 1890-93 la nova orientació s'estengué profusament i s'hi adheriren antics col·lectivistes, com Tarrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, etc. Després de l'onada terrorista i l'època de repressió al tombant del s XIX, el comunisme llibertari ressorgí en els congressos de la CNT. Durant la Segona República, l'anarquisme, especialment a través de la FAI, desenvolupà una gran activitat des de la premsa, sobretot la de Barcelona ("Solidaridad Obrera", "Tierra y Libertad", "La Revista Blanca", etc), per difondre les idees del comunisme llibertari, i s'inicià una àmplia polèmica entorn dels seus trets fonamentals entre Federico Urales, Diego Abad de Santillán, Alexandre Gilabert i Isaac Puente; aquest darrer fou un dels qui més influí en el dictamen sobre comunisme llibertari que aprovà el congrés de la CNT de Saragossa (1936). Alhora, durant les insurreccions del gener del 1932 i del gener i desembre del 1933, hom intentà d'implantar el comunisme llibertari, sobre la base dels anomenats "municipis lliures", a diversos pobles de Catalunya i de la resta de la península.

Anarcosindicalisme
Doctrina que atribueix als sindicats un paper fonamental en la reivindicació laboral obrera i en la lluita per a la consecució de la revolució social. La fusió del pensament bakuninista i l'acció societària a través dels sindicats obrers donà un primer moviment anarcosindicalista, fort especialment a la Península Ibèrica. Però fou amb la CGT de França (fundada el 1895) quan l'anarcosindicalisme prengué una gran volada i perfilà els trets essencials de la seva doctrina: apoliticisme; acció directa (segons la qual, els conflictes entre el capital i el treball havien d'ésser solucionats per negociació directa entre obrers i patrons, sense acceptar la mediació de l'estat o la dels organismes de conciliació social); vaga general per a aconseguir la instauració d'una societat sense classes. L'anarcosindicalisme prenia les idees de Marx pel que fa a la lluita de classes i l'organització del proletariat al marge de les altres classes socials, però no pel que fa al principi de creació d'un partit polític obrer; de l'anarquisme, el refús de l'acció parlamentària; de Georges Sorel, la teoria de la vaga general i la negativa a considerar la vaga com a simple abstenció del treball o com a pacífica manifestació de masses. Aquests principis quedaren recollits en la carta d'Amiens (1906) de la CGT, que influí decisivament en la creació de Barcelona de Solidaritat Obrera (1907), resposta a la constitució de Solidaritat Catalana, i de la CNT, l'exponent més important de l'anarcosindicalisme. Aquesta s'oposà sempre aferrissadament a la socialdemòcrata UGT, que considerava reformista i sense esperit revolucionari, infeudada al Partido Socialista Obrero Español i a la seva política parlamentària. La CNT afirmava que els sindicats obrers (on de fet no existia aparell burocràtic retribuït) havien de combatre sense treva per a la consecució d'unes millores laborals, que havien d'ésser un estímul, no un fre, en el camí de la revolució social. L'anarcosindicalisme tingué força especialment als Països Catalans (Principat i País Valencià) i també a Andalusia, a Astúries (Gijón), a Aragó (Saragossa) i a Galícia (Vigo); la CNT, després d'una breu etapa (1918-20), en la qual fou influïda per la revolució bolxevic, tornà a l'estricte anarcosindicalisme, participant directament en la fundació de la reconstituïda AIT (desembre 1922-gener 1923), ensems amb la Unione Sindicale Italiana, la Federación Obrera Regional Argentina (FORA), la CGT de Portugal i alguns grups sindicalistes de França i d'Alemanya. La nova AIT, convertida en organisme de coordinació dels grups anarquistes a nivell mundial, tingué el secretari durant un temps a Barcelona, i posteriorment a París, a Suècia i a Madrid. Els principals grups anarcosindicalistes actuals són la SAC (Sveriges Arbetares Centralorganisation) a Suècia, l'IWW (Industrial Workers of the World) amb seccions al Canadà, Austràlia i els EUA, la minúscula CNT francesa i la CNT espanyola; a més hi ha nuclis simpatitzants dins Force Ouvrière, a França, i la Confédération Française des Travailleurs s'hi pot considerar propera. De totes les organitzacions, la més important és encara, malgrat el seu gran afebliment i les crisis internes, la CNT.

Anarquia
1. Absència de govern.
2. Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat.

Anarquisme
Doctrina político-social que preconitza la llibertat total de la persona humana i la desaparició de l'estat i de la propietat privada. Bé que Plató, Campanella, Thomas More, Mably i altres autors han estat considerats precursors de l'anarquisme, és William Godwin (1756-1836) el primer dels pensadors que hom pot considerar pròpiament anarquista, car rebutjà l'estat i la propietat privada, i propugnà una societat, a la qual calia arribar sense violències, on els béns serien repartits igualitàriament entre tots els homes. Pierre Joseph Proudhon (1809-64) i Mikhail Aleksandrovic Bakunin (1814-76) són els dos teòrics de l'anarquisme més importants del sXIX. El primer d'ells fou traduït al castellà per Francesc Pi i Margall, i el segon aconseguí a la Península Ibèrica una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre del 1868, quan bona part de l'obrerisme català s'afilià a la Primera Internacional. Aquesta tingué dirigents de gran prestigi, com Rafael Farga i Pellicer, Anselmo Lorenzo i Francesc Tomàs. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d'estat, que considera instrument d'opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera. En el si de la Primera Internacional, el bakuninisme s'enfrontà amb els partidaris de Marx i en fou exclòs. També a la Península Ibèrica es produí una escissió, i mentre un nucli internacionalista de Madrid (la Nueva Federación Madrileña, dirigida per Pablo Iglesias, Mesa i els germans Mora) adoptà el pensament marxista i fou el nucli inicial del Partido Socialista Obrero Español (fundat legalment el 1888) i de la Unión General de Trabajadores, l'obrerisme català es mostrà partidari de l'anarcosindicalisme. En l'últim terç del sXIX les idees de Max Stirner tingueren un cert ressò en els medis intel·lectuals, però foren Kropotkin i Malatesta els qui més influïren en el món obrer. A la Península Ibèrica, el moviment anarquista tornà a la vida pública el 1881, en constituir-se un govern Sagasta, i fundà la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), dirigida des de Barcelona per Antoni Pellicer i Paraire, Francesc Tomàs i Josep Llunas i Pujals. La FTRE, en un principi d'ortodòxia bakuninista, es dividí en dos corrents: el primer i més important, l'anarcocol·lectivista, tot seguint Bakunin, assenyalava la necessitat de constituir sindicats obrers, encarregats de lluitar per aconseguir millores immediates per a la classe obrera i de combatre per crear una societat sense classes, on la propietat estaria en mans de les col·lectivitats obreres (socialisme col·lectivista) i en la qual cada individu produiria segons la seva voluntat i rebria segons el seu treball (aquesta tendència era majoritària a Catalunya); el segon corrent, l'anarcocomunista o comunista llibertari (comunisme llibertari) -més influït per Kropotkin i Malatesta-, s'oposà a la creació de sindicats, els quals considerava òrgans burocràtics no aptes per a fer triomfar la revolució social, i propugnava la creació de grups d'afinitat ideològica, sense preocupacions de lluita laboral, la missió dels quals era combatre sense treva (emprant en cas de necessitat l'acció violenta) la societat burgesa; l'anarcocomunisme desitjava una societat sense classes on cada persona produiria segons la seva voluntat i rebria segons les seves necessitats (i on tot, mitjans de producció i béns de consum, seria de tots: el comunisme). Aquesta segona tendència, dominant a Andalusia (fets de La Mano Negra; ocupació de Jerez de la Frontera el 1892 pels anarquistes), arribà a tenir força a Catalunya, especialment després del fracàs dels moviments del primer de maig dels anys 1890-93. A Europa, a la darrera dècada del s XIX, l'anarcocomunisme, convençut que ni la propaganda oral ni l'escrita podrien arrossegar les masses cap a la revolució social, predicà la necessitat de la propaganda pel fet (o per l'acte), i homes d'aquesta ideologia realitzaren diversos magnicidis i actes terroristes contra la societat burgesa, seguint l'exemple dels nihilistes russos: bombes a París (a partir del 1893); assassinats de Sadi Carnot, president de la República Francesa (1894), de l'emperadriu Isabel d'Àustria (1898), del rei Humbert d'Itàlia (1900) i del president McKinley dels Estats Units d'Amèrica (1901). Apaivagada l'onada terrorista, l'anarquisme evolucionà en un sentit anarcosindicalista, però a gairebé tots els estats del món, excepte a l'espanyol, els seus militants passaren a enfortir els moviments socialistes de caire marxista. A l'estat espanyol, els intents frustrats d'aconseguir la jornada de treball de les vuit hores amb les manifestacions del primer de maig (a partir del 1890) aprofundiren les diferències entre anarquistes (partidaris de la vaga general indefinida fins a la consecució de les vuit hores) i socialdemòcrates (que volien portar la manifestació pels terrenys de l'acció legal), al mateix temps que incità el moviment anarquista cap al camí de l'acció directa: atemptats contra els esquirols, petardisme, magnicidis (com els atemptats contra Martínez Campos) i terrorisme indiscriminat (com les bombes del Liceu i del carrer de Canvis Nous de Barcelona), dels anys 1893 i 1896. La repressió que l'estat exercí indiscriminadament contra el moviment obrer (especialment el procés de Montjuïc, a Barcelona, el 1896) féu néixer tota una generació d'anarquistes teòrics a Catalunya: Ferran Tarrida del Mármol, Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny), Soledad Gustavo, Leopold Bonafulla, Pere Esteve, Josep Prat; a Andalusia, Fermín Salvochea i Pedro Vallina; a Galícia, Teobaldo Nieva, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro, aquests dos últims radicats a Catalunya. L'anarquisme, sobretot a partir de la darrera dècada del s XIX, aconseguí una forta influència als Països Catalans, no solament en els medis obrers, sinó també en alguns dels intel·lectuals. Joan Maragall, l'any 1894, escrivia que a Barcelona l'anarquisme era en l'atmosfera, i que tothom en parlava: revistes, periòdics, llibres, converses. El moviment intel·lectual, sorgit a l'entorn de la revista «L'Avenç», i el mateix fenomen del modernisme català no s'explicarien sense tenir en compte la influència de l'anarquisme -sobretot de l'anarquisme individualista- en la vida catalana. Tanmateix aquesta influència en el món intel·lectual català desaparegué gairebé del tot amb el triomf del noucentisme mentre restà forta i predominant en el món obrer (moviment llibertari, sindicats, ateneus, periòdics, edicions, etc). La crisi en què caigué l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada tant a Catalunya com a la resta de la Península Ibèrica, en divulgar-se l'anarcosindicalisme de la CGT de França per mitjà del periòdic barceloní «La Huelga General». En 1910-11 fou fundada a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT), la més important de les organitzacions obreres que al món s'han declarat partidàries de l'anarquisme. La CNT propugnà l'acció directa i la vaga general com a mitjà d'aconseguir la revolució social, i en els seus congressos del 1918 i 1919 adoptà la teoria del comunisme llibertari, al mateix temps que reestructurava l'organització sobre la base dels sindicats únics, posant fi al societarisme basat en els sindicats d'ofici. En el congrés de Berlín (desembre del 1922 a gener del 1923) fou reconstituïda una Associació Internacional de Treballadors, de tipus anarquista, que reivindicà el nom de la Primera Internacional, i que tingué poca força. L'anarquisme estricte, que desconfiava de l'actitud possibilista de la CNT, fundà el 1927 la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en la qual militaren Diego Abad de Santillán, Aureli Fernández, i també Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Garcia i Oliver, que defensaren la tàctica insurreccional per a prendre el poder i destruir l'estat, sense necessitat de comptar amb els partits polítics de classe ni amb els sindicats. El pustchisme faista (insurreccions de l'alt Llobregat, la Ribera Baixa i la Safor, del gener de 1932, i les de febrer i desembre del 1933) crearen greus dificultats als governs de la Segona República i als de la Generalitat de Catalunya, i suscitaren greus diferències al si de la CNT. Durant la guerra civil, l'anarquisme evolucionà, bé que no en la teoria, sí en la pràctica, i els seus dirigents, tot i seguir manifestant-se apolítics, formaren part dels governs de la República i de la Generalitat, al mateix temps que participaven en l'esforç de la guerra i emprenien una tasca de col·lectivitzacions a Catalunya i a Aragó, que en gran part fou frenada després dels fets de maig del 1937. Els Països Catalans són l'únic lloc del món on el moviment obrer de signe anarquista es mantingué fortament majoritari sobre el socialista o comunista de qualsevol tendència, fins a l'acabament de la guerra civil de 1936-39, que passà a la clandestinitat o a l'exili. Vençut l'anarquisme a l'estat espanyol el 1939, desaparegut als països socialistes, el moviment ha mantingut influència en alguns països de l'Amèrica Llatina com l'Uruguai, en alguns sindicats minoritaris i medis intel·lectuals del món capitalista, especialment a Suècia, on és editat el periòdic «Arbetaren». Perduda, a Europa, gran part de la seva component obrera, fou entès, a partir dels anys seixanta, com una reacció defensiva contra l'omnipotència dels estats capitalistes desenvolupats i com una alternativa radical a les limitacions del parlamentarisme burgès i de la democràcia popular. Aquest nou anarquisme es nodrí de certes concepcions hegelianes (H. Marcuse) i àdhuc marxistes, es difongué sobretot en els ambients juvenils, intel·lectuals i universitaris i es manifestà, més que en la lluita sindical, a través d'actituds i moviments antiautoritaris, antimilitaristes, pacifistes, autogestionaris, ecologistes, d'organització inestable i límits poc precisos (provos als Països Baixos, revoltes estudiantils des del 1968 a París, Belgrad, Berlín, etc). Als Països Catalans, les organitzacions llibertàries posteriors al 1939 foren molt actives en la clandestinitat fins que a mitjan dècada dels cinquanta entraren en decadència; des de 1969-70 prengueren el relleu, en certa manera, nous grups de filiació més o menys anarquista (Movimiento Ibérico de Liberación, Grupos de Acción Revolucionaria Internacional i altres) aviat desarborats per la repressió, i, paral·lelament, s'inicià un doble fenomen: la reaparició de les organitzacions històriques (CNT, FAI, FIJL) i l'eclosió (1977) d'una munió de grups i col·lectius entorn d'ateneus llibertaris i revistes alternatives, contraculturals i antiautoritàries («Ajoblanco», «Alfalfa», «Debates», etc). Des del començament dels anys vuitanta s'observen també diversos intents de síntesi entre l'anarquisme i l'independentisme revolucionari.

Ancien Régime
Designació de l'organització política, econòmica i social de la monarquia francesa anterior a la revolució del 1789. Emprada d'antuvi pels revolucionaris francesos per a indicar el canvi radical que pretenien acomplir, fou recollida durant la Restauració pels legitimistes, que es proclamaren homes de l'Ancien Régime. Posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic usual per a designar aquelles formes i situacions anàlogues a les de l'Ancien Régime, de diversos països europeus, abans de la constitució dels règims liberals.

Andalusisme
Moviment polític que reivindica alguna forma d'autogovern per a Andalusia. Malgrat l'escassa força que històricament tingué el sentiment d'identitat andalusa, ja el 1883 elements de la petita burgesia federal reunits en l'Assemblea d'Antequera aprovaren un projecte de Constitució per a Andalusia; els anys següents, davant la posició oligàrquica i pro-centralista de la burgesia andalusa, foren els sectors intel·lectuals i professionals els qui, en part sota la influència del catalanisme, impulsaren el desenvolupament d'un regionalisme cultural i polític —el 1915, Blas Infante publicà El ideal andaluz—, lligat a la problemàtica social agrària i decantat cap a l'esquerra. L'any 1918, el Congrés de Ronda fixà la bandera, l'himne i l'escut d'Andalusia, i el 1930 Infante creà la Junta Liberalista de Andalucía, organisme que, al llarg de la Segona República, maldà inútilment per tirar endavant un estatut d'autonomia. L'aixecament militar del juliol del 1936, durant el qual fou mort Blas Infante, anorreà el feble andalusisme, però, després, els gravíssims desequilibris estructurals que el franquisme no féu més que agreujar, conscienciaren gradualment les capes intel·lectuals i polítiques en favor de l'autogovern andalús com a millor vehicle de les transformacions socials imprescindibles; el 1973 sorgí l'Alianza Socialista de Andalucía, que donaria lloc al Partido Socialista de Andalucía, i des del 1977 l'andalusisme ha estat assumit amb més o menys intensitat pels diferents partits de l'espectre polític andalús, fent-ne, per primera vegada, un fenomen massiu i possibilitant l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia del 1981. Tant a l'elecció del primer parlament autònom (1982) com als immediats comicis generals, però, els partits andalusistes perderen molt de terreny en benefici de les grans formacions estatals.

Androcèntric -a
Dit del sistema de relacions socials centrat en la persona de l'home (del mot andros, que en grec vol dir "home").

Anglicanisme
Doctrina dels cristians que viuen en comunió amb la seu de Canterbury. Tenen un sistema ideològic diferent tant del de l'església de Roma com del de les esglésies protestants. El terme d'Església Anglicana designava primitivament l'església d'Anglaterra, però actualment enclou les esglésies de diversos països del Commonwealth Britànic i àdhuc d'altres països com, per exemple, l'Església Episcopaliana dels EUA. En tant que església estructurada, prové del temps que Enric VIII declarà l'església d'Anglaterra independent de la Santa Seu i se'n féu cap (vers el 1533) sense tocar a penes la doctrina; per contra, Thomas Cranmer, durant el regnat d'Eduard VI, emprengué una reforma radical i imposà una nova litúrgia amb el Book of Common Prayer ('Llibre de la pregària en comú'), l'Ordinal i els 42 articles (1552) que revelen una marcada influència luterana. Durant el regnat d'Isabel I foren aprovats els 39 articles (1563), també d'un cert regust luterà, però més influïts pel calvinisme, tot i que això no plaïa a la reina. Durant aquest mateix regnat aparegué ben precisada la via media o línia de pensament entre el calvinisme i el catolicisme: el sistema anglicà restava així fixat. Actualment, per consideració als altres cristians, uns articles nous de caire ecumènic es troben en estudi. Doctrinalment, l'anglicanisme és pluralista. Els qui posen l'accent sobre l'eclesiologia i els sagraments s'anomenen o bé catòlics, alguns dels quals, a més, són papistes i admeten la totalitat de la doctrina catòlica romana (fins i tot la concepció immaculada i l'assumpció de la Mare de Déu), i uns altres són anglocatòlics i segueixen la doctrina dels Pares de l'Església o, creient-se continuadors de l'Església d'abans de la Reforma, professen una doctrina globalment catòlica. D'altres anglicans es basen fonamentalment en la Bíblia i en la presència de Crist en l'ànima, i formen el grup dels evangèlics; d'altres, finalment, són bàsicament racionalistes i formen el grup liberal. Llevat d'aquests, tots els altres tenen de comú la creença que la Bíblia, paraula de Déu, conté tota la Revelació, que ha d'ésser interpretada d'acord amb els tres símbols i amb els quatre primers concilis ecumènics, d'acord també amb els pares grecs i llatins quan llur opinió és unànime. Aquesta interpretació toca a l'església global, no pas a l'individu isolat. Quant als sagraments, consideren que dos són evangèlics (baptisme i cena), i que la resta són ministeris. L'ofici anglicà clàssic comporta la pregària de matines i vespres. L'eucaristia se celebra segons el Common prayer book, però hom assaja fórmules noves. Algunes vegades hom la celebra segons el ritu de Sarum d'abans de la Reforma. Bé que Enric VIII es proclamà cap de l'església, títol que Isabel I modificà pel de governadora suprema en aquest regne, de totes les causes eclesiàstiques com civils, el sobirà, bé que nomena bisbes, convoca les reunions eclesiàstiques i manté l'ordre, mai no exerceix cap prerrogativa ni papal ni sacerdotal. Sembla que l'església anglicana, sintonitzant amb els metodistes, tendeix actualment a separar-se de la Corona. Té de 40 a 50 milions de fidels entre Anglaterra, la resta de les illes Britàniques, EUA, Pakistan, Índia, Birmània, Ceilan, Canadà, Amèrica Central, Austràlia, Àfrica del Sud, Àfrica occidental, Japó i Nova Zelanda. Només a Anglaterra és unida a la corona. Els anglicans dels EUA s'anomenen episcopalians. Des de l'any 1867 tots els bisbes anglicans, uns 400, es reuneixen cada deu anys per a la Conferència de Lambeth, que constitueix el símbol de la unitat doctrinal de la Comunió Anglicana. La darrera fou celebrada l'any 1968. Bé que Lleó XIII declarà invàlides les ordenacions anglicanes (butlla apostolicae curae, 1896), els anglicans creuen haver recuperat la successió apostòlica durant el regnat de Carles I, ratificada encara després de Lleó XIII i reconeguda sempre per les esglésies orientals. Del sector anglicà han sortit moltes iniciatives amb la intenció de federar totes les esglésies protestants per tal de fer que aconsegueixin de nou la successió apostòlica i que tinguin una doctrina més catòlica. L'anglicanisme manté missions; en el seu si, durant els darrers cent cinquanta anys, hi han aparegut un centenar de congregacions religioses. La Comunió Anglicana és, més que una església, una fraternitat d'esglésies íntimament vinculades entre elles. Els darrers anys s'ha expandit molt en el Tercer Món i ha tingut una gran activitat de diàleg amb altres confessions cristianes, malgrat les tensions internes, per exemple a causa de la discussió i pràctica en alguns llocs de l'ordenació de dones al presbiterat. Ha arribat a importants acords doctrinals amb l'Església Catòlica sobre l'Eucaristia, el ministeri ordenat i l'autoritat en l'Església. El 1982, amb motiu del seu viatge a la Gran Bretanya, el papa Joan Pau II féu una visita al primat anglicà, Robert Runcie, a la seva seu de Canterbury. En una declaració conjunta, signada per ambdós, fou creada una comissió teològica mixta anglicano-catòlica. El 1994 l'Església Anglicana admeté l'ordenació sacerdotal de les dones, cosa que creà tensions amb l'Església Catòlica.

Animisme
Creença segons la qual tot objecte o fenomen de la natura és posseït per un esperit independent de la mateixa materialitat del fenomen; són, per tant, esperits no sotmesos a les lleis de la natura i amb una actitud intencionada. Aquesta creença, molt antiga, és encara especialment corrent entre els pobles primitius; també pot ésser trobada en alguns malalts mentals. En general, tots els pobles primitius, sense documents escrits, cregueren en l'existència d'éssers immaterials i pensaren que era a la presència d'aquests éssers que la natura deu la seva vitalitat. Els primitius, tanmateix, atribuïren la mort a l'abandó que l'ànima fa dels cossos on habita. La independència que mantenen els esperits respecte als cossos determina que siguin incorporis i que es puguin manifestar fora d'aquests. Aquesta és una de les raons a causa de les quals els homes primitius pensaren que l'esperit en si pot actuar sobre els vius després de la mort de la matèria on residia, i és, també, per tant, una de les raons que fan que el primitiu considerés transcendent l'ànima, és a dir, exceptuada de les lleis que governen la matèria en el temps i en l'espai. Segons l'antropòleg anglès Edward Taylor, l'animisme té el seu origen en les visions i en els somnis tinguts pels homes primitius, els quals cregueren que aquestes experiències són autònomes en relació amb la mateixa matèria. En aquest sentit, l'esperit i la matèria representen una dualitat. L'animisme, d'acord amb Taylor, constitueix la base de l'espiritualisme, i correspon a un període cultural primari de la humanitat. Quan es manifesta entre els homes moderns, cal considerar-lo, diu Taylor, un arcaisme. Tanmateix, Taylor assenyala que el culte a determinades formes o fenòmens de la natura i el politeisme són una conseqüència de la selecció que l'home primitiu en fa valorant místicament algunes de les seves qualitats específiques positives. L'afirmació que l'animisme constitueix la primera forma religiosa adoptada per la humanitat ha estat molt combatuda per Wilhelm Schmidt i els seus deixebles de l'escola històrico-cultural de Viena. Schmidt creu que cal considerar l'animisme com un desenvolupament religiós posterior a la mateixa idea religiosa d'un ésser suprem. Déu, segons Schmidt, es manifesta als primers homes per revelació, i aquesta és independent de l'estat d'evolució que hagi pogut assolir la cultura en un moment determinat de la seva història. L'animisme ja fou recollit per la filosofia grega. Els pensadors de l'escola de Milet tendien a considerar que totes les coses eren animades per algun principi que els donava vida (Tales: tot és ple de déus) o que tot l'univers era un ésser viu (Anaxímenes). Aquesta concepció influí en el platonisme, el qual afirmà l'existència d'una ànima del món, principi de la seva organicitat i unitat. Amb menys precisió hom ha aplicat el terme animisme a algunes doctrines relacionades amb el vitalisme (Hans Driesch, Georg Ernst Stahl), les quals defensaven que l'ànima és principi del pensament i de la vida orgànica, ja sigui com a principi del subjecte material o com a causa final.

Anschluss
Annexió d'Àustria al Tercer Reich alemany (1938). El moviment unionista, tendent a integrar en un sol estat tots els pobles de parla alemanya, fou proposat per primera vegada pel partit socialista austríac, immediatament després d'acabada la Primera Guerra Mundial. La inviabilitat econòmica del nou estat austríac, privat dels seus mercats tradicionals i els ressentiments nacionalistes davant la derrota promogueren l'aparició de nuclis d'extrema dreta i de nazis. La pujada de Hitler al poder donà força a les milícies feixistes de Seyss-Inquart partidàries de l'annexió, sobretot després de l'esclafament dels socialistes (febrer del 1934). El 13 de març de 1938 les tropes del Reich envaïren Àustria, i dos dies després proclamaren l'annexió, ratificada posteriorment mitjançant plebiscit.

Antic Règim
Organització política, econòmica i social existent a Europa després del període feudal i anteriorment a les revolucions burgeses. El terme fou emprat inicialment -sobretot per Tocqueville- referit a la situació de l'estat francès abans de la Revolució Francesa, però posteriorment ha esdevingut un concepte historiogràfic aplicat als diversos països de l'Europa moderna. Bé que experimenti variacions segons els diferents països, hom considera que el període de l'antic règim s'inicià en el Renaixement, amb l'aparició de l'estat modern, que comportà la consolidació de la monarquia absoluta i una administració pública cada cop més centralitzada. Sense destruir-les, la nova organització se sobreposà a les relacions econòmiques pròpies de la societat feudal i es caracteritzà per la creació d'una societat estamental basada en el privilegi d'unes classes -noblesa i clergat- que fruïen de nombroses exempcions, mentre que tota la pressió fiscal requeia sobre les classes populars, burgesia inclosa. El procés d'acumulació capitalista enfortí la burgesia, que, en fer la seva revolució, trencà aquesta situació, que desaparegué definitivament en consolidar-se la Revolució Industrial.

Anticlericalisme
Designació de doctrines, moviments i idees que tenen la crítica de les persones i les institucions eclesiàstiques com a motiu. En general, hi predomina l'hostilitat a la clerecia en general o a una part d'aquesta. L'anticlericalisme als països llatins es manifestà amb peculiaritats pròpies en cada un d'ells. A l'edat mitjana hom pot considerar com a manifestacions d'anticlericalisme la manera com són expressades les acusacions contra la corrupció de costums del clericat, per exemple, en els fabliaux francesos, en les sàtires de Boccaccio, en el Libro del buen amor de l'arxiprest d'Hita, i, a Catalunya, en la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda. Però l'anticlericalisme, tal com és entès avui, es manifestà sobretot a partir del començament del s XIX. El fenomen fou provocat als Països Catalans, d'una banda, per la introducció de les obres dels enciclopedistes i de les doctrines de la Revolució Francesa —a despit de la vigilància de la inquisició—, i de l'altra, per la defensa a ultrança que de l'antic règim absolutista feien una part del clericat i de l'episcopat locals, contra els eclesiàstics illustrats, com Eudald Jaumandreu, que compartien l'afany renovador, tant en l'ordre polític com en l'eclesiàstic, de la nova burgesia liberal. Però, a partir del 1823, amb el triomf absolutista, el sector més liberal del clericat català fou víctima de la repressió eclesiàstica, i la majoria del clericat, especialment regular, i de la jerarquia eclesiàstica, es decantaren decididament a prestar suport al règim absolutista, com a mitjà de conservar els antics privilegis i béns eclesiàstics, que consideraven amenaçats per la desamortització i altres reformes propugnades pels liberals. D'altra banda, alguns clergues havien participat i continuaven participant en les conspiracions i els alçaments de signe absolutista i, més endavant, carlí, la qual cosa accentuà l'hostilitat dels liberals, sobretot envers el clericat regular. Manifestacions d'aquesta hostilitat foren les persecucions i els assassinats de l'any 1823 i posteriorment la crema de convents del juliol del 1835, al Principat, així com la demolició d'esglésies i convents a Mallorca en 1835-37, i l'expulsió dels jesuïtes, a València, el 1868. Aquest anticlericalisme, tanmateix, no solia pas ésser antireligiós, com s'observa en les obres teatrals de Josep Robrenyo o de Jaume Roca (Un Pagès d'Andratx), per exemple, la titulada Es Pancaritat de s'Arracó, o en les novel·les d'Ayguals d'Izco, en les quals, tot i llur virulència contra els anomenats frares trabucaires o contra determinats excessos dels eclesiàstics, els autors respectaven la religió. A vegades, fins i tot, les declaracions anticlericals eren justificades en la infidelitat del clericat a l'evangeli. La identificació creixent, durant el vuit-cents, d'una part important de l'Església amb l'absolutisme, o el règim conservador, i la manca de suficient interès pels nous problemes socials que la revolució industrial provocava, contribuïren a alienar-li la simpatia d'una gran part de les masses populars i d'un important sector de la intel·lectualitat; arribaren fins i tot, en algunes comarques, a identificar-se republicà federal i anticlerical. Manifestacions de l'increment de l'agitació popular anticlerical, a partir especialment del 1868, foren els rosaris de l'aurora desbaratats; els obstacles a les processons; els saqueigs d'edificis eclesiàstics (la casa dels jesuïtes, a València, el 1890); l'agressió a València dels pelegrins que marxaven a Roma el 1894, que fou famosa; el costum de celebrar banquets de promiscuació el divendres sant; determinats enterraments civils, etc. Participaren en aquest procés tant els republicans burgesos com els sectors obrers anarquistes. L'hostilitat popular, que fins ben entrat el s XIX s'havia adreçat gairebé exclusivament contra el clericat regular, més endavant s'havia d'estendre a tota la clerecia, sense distincions, com es manifestà en la crema d'esglésies i convents durant la Setmana Tràgica (juliol 1909) i més endavant durant els fets de 1931 a València i els de 1936. Durant el darrer quart del s XIX, en alguns sectors de l'extrema dreta catòlica, aparegué un anticlericalisme que atacava amb agressivitat i amb ofensa els sacerdots i àdhuc bisbes de tendència liberal o progessista anomenats «mestissos», i es manifestà molt virulent en algunes publicacions periòdiques, per exemple, al Principat, «La Vespa» (1882-85), setmanari que se subtitulava Periòdic satíric per la gent com cal, successor de «Lo Borinot», el qual, després d'ésser condemnat per la jerarquia eclesiàstica, fou substituït per «Lo Martell» (1883), condemnat també per les mateixes autoritats; «Lo Fuet» (1882), condemnat pels bisbes de Barcelona i Girona; «Lo Bon Catòlic» (1883), condemnat també per alguns bisbes del Principat; «Lo Crit de Pàtria» (1886-88), etc. A Mallorca «El Áncora» (1880-1900), el qual, després d'haver estat prohibit pel bisbe Campins, fou substituït per «La Verdad», de poca durada, car davant una nova amenaça de condemna de la jerarquia eclesiàstica, es transformà en «El Verdadero». Posteriorment, i sobretot a partir del 1900, es feren més rares aquestes publicacions que, en general, l'episcopat condemnava explícitament. Alguns anys després de la guerra de 1936-39, a causa dels condicionaments polítics, ha tornat a publicar-se a Madrid i també a Barcelona, i en llengua castellana, alguna nova publicació d'aquesta mena, que s'ha distingit pels seus atacs a alguns sectors del clericat català més obert i progressiu. D'altra banda, hom troba expressat l'anticlericalisme revolucionari en alguns moviments obrers, especialment de tendència anarquista, del final del segle passat i el començament de l'actual. En fou un exponent, per exemple, la premsa que dirigí Josep Llunas, a Barcelona, com «La Teula» (1880), «La Teula Barcelonina» (1880), i després el setmanari «La Tramontana» (1881) en les seves diverses èpoques, i els almanacs que publicà. Aquestes publicacions no solament atacaven el clericat i se'n mofaven, ans, també, es declaraven fonamentalment antireligioses. Així, en la seva capçalera, «La Tramontana» es declarava «antireligiosa de totes les religions». A València, en el pas de l'anticlericalisme pur a l'oposició antireligiosa, tingué molta importància l'obra literària primerenca de Blasco Ibàñez (La araña negra, Viva la República) i, sobretot, la seva activitat política i editorial. Els llibres de l'Editorial Sempere, primer, i, després, de l'Editorial Prometeo, que van ésser molt llegits per les classes populars, contribuïren força a difondre les idees antireligioses als Països Catalans. A la primeria de segle, en un camp més demagògic que no pas revolucionari, aparegué al Principat l'anticlericalisme lerrouxista, que havia de produir una literatura en castellà que ha deixat nombroses mostres en el diari barceloní, dirigit per Alejandro Lerroux, «El Progreso». Més demagògic que no pas revolucionari fou també l'anticlericalisme del diari barceloní republicà «El Diluvio». Els diaris valencians «El Pueblo» (blasquista) i «El Mercantil Valenciano» (republicà independent) realitzaren intenses campanyes anticlericals semblants a les dels esmentats diaris barcelonins. Un anticlericalisme de mentalitat republicana federal fou expressat en nombrosos setmanaris humorístics, els més famosos dels quals foren «La Campana de Gràcia» i «L'Esquella de la Torratxa». A Mallorca, un setmanari popular de tendència anticlerical fou «Es Puput» (1907), i, en la premsa diària, «El Ideal» (republicà) i «La Justicia» (lerrouxista). També fou observat en el periòdic «El Obrero Balear». A partir del 1910 les polèmiques entre aquest periòdic i l'«Aurora» de Manacor foren famoses. A partir del 1931 fou molt popular i aconseguí un gran tiratge el periòdic «Foc i Fum», clarament anticlerical. A València, la premsa satírica dialectal té una llarga tradició anticlerical. «El Mole» (1837-70), de Josep M. Bonilla, ja s'hi distingí en algun moment. També «El Pare Mulet» i «El Bou Solt» (1877) de Constantí Llombart, i «La Reforma Social» («periòdic bilingüe, col·lectivista i anticlerical» [1883]), de Joan B. Carles. El més famós de tots aquests fulls fou «La Traca», fundada el 1912, que dirigia Vicent Miquel Carceller. Suspesa per ordre governativa el 1923, «La Traca» reaparegué en castellà el 1931, i arribà a tiratges de mig milió d'exemplars. L'editorial de Carceller publicà també molts opuscles de propaganda irreligiosa i anticlerical (La bárbara lujuria de la clerecía; Jesucristo, sangriento pelele; Memorias de una monja; La ridícula Virgen María; Sermó de Quaresma; Las mentiras de la Biblia; Los misterios del Vaticano, etc). D'ençà del 1939, el fenomen de l'anticlericalisme en les masses populars i la intel·lectualitat ha anat cedint en virulència, i fins i tot sembla que ha desaparegut en algunes zones, probablement com a conseqüència de l'augment de la indiferència religiosa i també de l'evolució d'alguns importants sectors joves de l'Església, oberts i comprensius dels problemes socials del temps present. D'altra banda, hom observa una reaparició de l'anticlericalisme en alguns sectors de la dreta anomenada integrista.

Anticomunisme
Actitud d'oposició al comunisme.

Anti-corn Law League
Moviment lliurecanvista organitzat el 1839 a Manchester per a aconseguir l'abolició de les lleis proteccionistes sobre el blat importat. Els seus principals dirigents foren Richard Cobden i John Bright.

Antifeixisme
Oposició al feixisme.

Antiimperialisme
Oposició a l'imperialisme.

Antikomintern, pacte (veure Pacte Antikomintern)

Antimilitarisme
Moviment d'oposició i hostilitat envers la preponderància de l'exèrcit dins l'administració de l'estat en els seus dos aspectes: a l'interior, envers la militarització de la societat, i a l'exterior, envers una política agressiva.

Antinatalisme
Denominació aplicada a diverses doctrines partidàries de la restricció de la natalitat, perquè consideren que l'excés de reproducció és responsable de la misèria i de la fam. La doctrina antinatalista més notable és el maltusianisme. L'antinatalisme és un sentiment de classes mitjanes i, per tant, més fort a la ciutat i als països industrialitzats, on provoca un envelliment demogràfic. La política antinatalista limita, mitjançant l'avortament, els mètodes contraceptius o l'esterilització, els naixements, per tal de reduir la misèria o augmentar el benestar dels ciutadans. Als països asià tics, amb excés de població i de natalitat, els governs són obertament antinatalistes i adopten mesures per tal d'aturar els naixements en els matrimonis que tenen molts fills. Aquests tipus de mesures tenen generalment poc èxit a causa de la poca instrucció del poble i de la falta de mitjans per part dels governs. Alguns aspectes d'aquesta concepció han estat combatuts tant per l'Església Catòlica com pel marxisme (llevat Mao Zedong).

Antipapa
Persona que vol arrogar-se l'autoritat pròpia del suprem pontificat, amb mitjans irregulars, i que esdevé competidor del papa legítim.

Antiracionalisme
Actitud o doctrina que nega a la raó la possibilitat de comprendre el real.

Antisemitisme
Animadversió envers els jueus com a grup ètnic. Aquest mot aparegué per primera vegada el 1880 en publicacions alemanyes per a designar un moviment que es distingia d'anteriors persecucions contra els jueus i que prenia com a base el factor racial i no el religiós. Abans, al final del s XVIII, August von Schlözer i Johann Gottfried Eichhorn foren els primers a parlar de nacions semítiques com a grup filològic. Al principi del s XIX, Franz Bopp inventà el terme correlatiu de llengües indogermàniques, que Friedrich Max Müller rectificà per àries. Una característica dels primers grans filòlegs fou la identificació entre llengua i raça, a desgrat de la inexistència d'una autèntica base científica que prestés suport a la confusió entre els dos conceptes. Christian Larsen fou el primer que intentà de descriure preteses diferències temperamentals entre semites i aris. Al voltant del 1880 hi hagué a Alemanya un fort corrent intel·lectual que considerà la influència racial jueva desintegradora per a l'esperit nacional. En aquesta línia sobresortiren l'historiador Heinrich von Treitschke, el compositor Richard Wagner i el gendre d'aquest darrer, d'origen anglès, Houston Stewart Chamberlain. Adolf Stoecker, fundador, el 1874, del Partit Socialcristià dels Treballadors, convertí l'antisemitisme en programa polític, per tal d'acabar amb «una nació dins una altra nació, un estat dins un altre estat i una raça enmig d'una altra raça». El Primer Congrés Internacional Antisemita fou reunit a Dresden l'11 de setembre de 1882; l'any següent fou creada l'Alliance Antijuive Universelle. El 1905, dins la campanya antijueva mundial, foren publicats a Alemanya els apòcrifs Protocols dels savis de Sió, que tracten d'una suposada confabulació jueva per a dominar el món. Però, més que un moviment internacionalista, l'antisemitisme fou fruit del nacionalisme exacerbat propi de l'època i també de l'integrisme cristià i, per tant, reuní característiques peculiars a cada país. A França, el comte Joseph Arthur de Gobineau exaltà la superioritat de la raça teutònica (Essai sur l'inégalité des races humaines, 1853). Amb més fortuna, posteriorment, Maurice Barrès exaltà la importància de l'element racial gàl·lic com a essència de l'esperit nacional francès i denuncià preteses característiques negatives dels jueus, consistents en la manca de noblesa, de mitologia, de poesia èpica, de filosofia, de ciència i de vida pública. Ernest Renan, tot reconeixent la importància de l'aportació religiosa dels jueus, afirmà llur allunyament d'altres camps, com la ciència i la filosofia. Al final del s XIX fou constituïda a França la Lliga Antisemita. Els prejudicis antisemites motivaren la condemna per espionatge d'un oficial jueu de l'exèrcit francès: Alfred Dreyfus. La condemna de Dreyfus (1894) i la seva rehabilitació pel Tribunal Suprem (1906) polaritzaren les forces pro semites i antisemites existents a la França del tombant de segle. Els jueus eren acusats alhora dels excessos del capitalisme i de la difusió dels ideals liberals i socialistes. A l'imperi rus, com a resultat de la incorporació d'una part de Polònia, al final del s XVIII, existia una gran minoria jueva, uns cinc milions al final del s XIX, gairebé la meitat de la població jueva mundial de l'època. Dins la mentalitat de la Santa Rússia, que implicava una completa exclusió dels infidels, la minoria jueva fou objecte d'un tracte brutal, sobretot durant el regnat del tsar Nicolau I (1825-55). Passat un període de tolerància, la persecució fou represa, després de l'assassinat del tsar Alexandre II, el 1881, amb extraordinària duresa. Se succeïren repetidament onades d'assassinats en massa de jueus, fomentats des del poder. Les Lleis de Maig (1882), entre altres limitacions, exclogueren els jueus de les ciutats. La persecució dels jueus fou identificada amb la lluita contra els liberals i els revolucionaris. La Revolució Russa del 1917 comportà l'emancipació dels jueus, que guanyaren el status de ciutadans, bé que resultaren afectats per l'acció contra la religió judaica, combatuda pel nou estat igual que les altres religions, i per una intensa política d'assimilació que tendí a abolir fets diferencials de la minoria semita. La meitat de la població jueva de l'imperi tsarista -uns tres milions- restà incorporada a Polònia, que recobrà la independència al final de la Primera Guerra Mundial. La comunitat jueva de Polònia fou objecte d'un tracte d'exclusió i discriminació molt dur, que durà fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual els jueus polonesos foren anihilats en camps de concentració alemanys. En el període entre les dues guerres, malgrat les garanties establertes, els jueus sofriren un tracte discriminatori a Romania, on no eren considerats de nacionalitat romanesa, i també, bé que amb menys intensitat, a Hongria. Al centre d'Europa, l'única minoria jueva realment respectada fou la de Txecoslovàquia. Cap estat no ha igualat l'Alemanya nazi en el rigor de la persecució contra els jueus. Malgrat que els jueus a Alemanya constituïren una minoria relativament petita, al voltant del mig milió, Hitler féu de llur extermini una de les peces centrals de la seva política des del poder a partir del 1933. Era considerada jueva tota persona que tingués almenys un sol avi jueu, qualsevol que fos la religió que practiqués. Les Lleis de Nüremberg (1935) forçaren l'emigració en massa dels jueus residents a Alemanya. El 1938 i el 1939, amb l'expansió alemanya, la persecució s'estengué a Àustria i a Txecoslovàquia. Durant la Segona Guerra Mundial, la persecució s'amplià a tots els països ocupats per Alemanya i els seus aliats. A partir del gener de 1942 començà l'extermini sistemàtic dels jueus, l'anomenada «solució final» pels líders nazis. Fou efectivament exterminada la quasi totalitat dels jueus de Polònia, de Txecoslovàquia i de Grècia; quatre cinquenes parts dels d'Holanda; la meitat dels d'Hongria i una tercera part dels de França: en resum, uns cinc o sis milions de jueus sobre un total aproximat de nou milions de jueus resi dents a Europa. Encara avui hom pot trobar certes formes d'antisemitisme a Europa i a la resta del món; de vegades, a causa dels conflictes entre Israel i el món àrab, va lligat amb l'antisionisme.

Antisionisme
Actitud d'oposició a l'existència o a l'extensió de l'estat d'Israel.

Antropocentrisme
Concepció segons la qual la finalitat última de l'univers és l'home i les seves necessitats.

Antropologia
Ciència que estudia l'home, i, en un sentit més ampli, els homínids. Atesos la diversificació somàtica soferta per l'home, els diferents ambients en què ha hagut de viure i les seves manifestacions culturals i de relació, l'antropologia, en el més ampli dels seus sentits, és alhora l'estudi biològic del cos humà i de les seves variacions en el temps i en l'espai (antropologia física o biològica), i l'estudi del capteniment cultural i social de l'home (antropologia cultural i antropologia social). Les dades obtingudes per l'antropologia física en l'estudi biològic del cos humà són el canemàs sobre el qual cal estructurar els materials i observacions objecte d'estudi de les antropologies cultural i social, per tal com el capteniment de l'home és una funció de les seves determinacions biològiques.

Antropologia cultural
Estudi de la cultura humana des dels seus orígens fins als nostres dies, i de les seves varietats i adaptacions en funció de les seves relacions socials i biològiques. L'antropologia cultural s'ocupa dels comportaments, específics i universals, de la cultura. Són disciplines auxiliars de l'antropologia cultural l'etnologia, l'antropologia social, l'arqueologia i la lingüística. En tant que ciència històrica, l'antropologia cultural necessita de l'arqueologia, de la lingüística històrica i sobretot de l'etnologia, i, en tant que ciència que estudia la cultura contemporània, de l'etnografia i de l'antropologia social. A més, són fonamentals per a l'antropologia cultural les dades de l'antropologia física, i sovint utilitza les aportacions de la sociologia, la psicologia, la filosofia, la geografia, etc. Els mètodes experimentals han estat incorporats recentment a l'antropologia amb la finalitat de determinar el grau d'adaptació de certs grups humans als canvis efectuats en llur cultura. L'antropologia cultural fou integrada, com a ciència, a partir de la segona meitat del s XIX, quan foren constituïdes a Europa les primeres societats d'antropologia, es formaren les primeres col·leccions etnogràfiques i hom inicià els treballs de camp i les expedicions científiques a diferents indrets del món. La problemàtica més important del s XIX fou la de l'evolucionisme cultural que es desenvolupà paral·lelament a la de l'evolucionisme biològic de Darwin. Els antropòlegs més importants foren el nord-americà Lewis Morgan (1818-81) i l'anglès Edward B. Tylor (1832-1917). L'historicisme substituí, pràcticament, l'evolucionisme a les universitats, segons el principi que la història de les societats humanes no s'ha fet mitjançant processos de canvi semblants, per tal com les combinacions culturals han estat diferents, i pel fet que hi ha hagut zones on la cultura s'ha desenvolupat millor, les quals s'han convertit en centres de difusió de la civilització. Aquests centres de difusió han estat designats amb el nom de cercles culturals. Així, els canvis i evolucions culturals són originats més per la propagació de pobles, d'idees i de formes de viure que per un paral·lelisme en els processos culturals de cada societat humana. El difusionisme ha tingut una forta penetració en els medis acadèmics a partir de la influència de Wilhelm Schmidt (1868-1954), director de l'anomenada escola històrico-cultural de Viena; però fou Fritz Graebner (1877-1934) qui plantejà les primeres grans qüestions d'aquesta teoria. A Anglaterra, el difusionisme ha tingut com a exponent la persona de Grafton Elliot-Smith (1871-1937), que defensà Egipte com a únic focus difusor de la cultura de civilització. L'historicisme cultural ha estat desenvolupat per Franz Boas (1858-1942), que considerà cada cultura com un procès particular i aplicà una metodologia naturalista i inductiva a la investigació cultural; influí notablement tota l'antropologia dels EUA. Simultàniament amb l'historicisme s'ha manifestat el psicologisme, orientació dirigida, especialment, per Margaret Mead (1901), Ruth F. Benedict (1887-1948), i Ralph Linton (1893-1953). Les bases programàtiques d'aquesta orientació tenen com a principi explicatiu que la forma cultural o manera de viure d'una societat és la causa fonamental de l'estructura de personalitat dels seus membres. Així, cada cultura constituirà la personalitat bàsica dels seus individus. Hi ha individus representatius del tipus dominant, i d'altres que no s'adapten a aquest tipus, que constitueixen la minoria (inadaptats), sovint anomenats anormals. Segons això, els criteris de normalitat i d'anormalitat els dóna cada cultura. Una altra orientació dins l'antropologia cultural és la del funcionalisme, reacció contra l'historicisme. Són representants destacats del funcionalisme Bronislaw Malinowski (1884-1942), Alfred R. Radcliffe-Brown (1881-1955). El principi dirigent de la teoria i del mètode funcionalista és que cada forma cultural té una integració que depèn de funcions interdependents. Aquesta integració ha d'ésser cercada, segons Malinowski, relacionant les institucions i formes culturals amb la satisfacció relativa que exigeixen les necessitats biològiques de l'individu. Així, cal considerar les varietats culturals o diversitats de formes de vida com a habilitats diferents de resoldre el problema d'aquestes necessitats. Radcliffe-Brown féu una inversió d'aquest plantejament en considerar que les funcions socials no són l'efecte de les necessitats biològiques, sinó que depenen de les necessitats de la societat, la qual condiciona la manera com cada individu ha de comportar-se, i, en conseqüència, que les investigacions de l'antropologia cultural han de concentrar-se en l'estudi de l'estructura social. Els mètodes antropològics s'han vist enriquits per una ampliació teorètica que porta el nom d'estructuralisme. L'expositor més destacat n'és el francès Claude Levi-Strauss. La particularitat del mètode estructural dins l'antropologia cultural consisteix a produir models extrets de l'etnografia, amb els quals són obtinguts principis relatius als comportaments socials. Aquesta metodologia és basada en la selecció d'elements de la realitat. Aquests elements són organitzats d'acord amb llurs propietats i en funció de llur comportament respecte d'altres. Una altra orientació de l'antropologia cultural és la representada pel neoevolucionisme, que afirma que la societat humana, considerada en el seu conjunt, ofereix un progrés constant vers una més complicada estructura cultural. Els membres més destacats del neoevolucionisme són Vere Gordon Childe (1892-1957) i Leslie A. White.
Corrents més recents de l'antropologia
Entre les orientacions teòriques més recents cal destacar en primer lloc, l'ecologia cultural. Es desenvolupà a l'Amèrica del Nord a mitjan s XX. Considera la societat humana com una població ecològica que s'adapta a l'entorn mercès a la gran capacitat que li atorga la cultura i l'organització social. En són representants J. Steward, M. Sahlins, R. Rappaport i E. Service. D'aquesta perspectiva derivà el materialisme cultural, representat per M. Harris. Una altra orientació important dins de l'antropologia cultural és el marxisme. El materialisme dialèctic, que havia tingut molt poca incidència, es començà a aplicar d'una forma sistemàtica a l'estudi dels pobles primitius a partir dels anys seixanta, sobretot de la mà d'autors francesos com M. Godelier, C. Meillassoux, E. Terray i P&P. Rey. Per últim, cal esmentar l'enfocament simbolista. Iniciat cap al 1970 amb l'obra d'autors com C. Geertz, D. Schenider, M. Douglass i E. Leach, estudia la cultura com un sistema de símbols. El treball de camp, forma tradicional d'obtenció de dades per part dels antropòlegs, és complementat amb l'anàlisi del corpus oral i escrit d'una cultura.

Antropologia ecològica
Àrea d'estudi antropològic que explora les relacions entre les societats humanes, les seves cultures i els entorns naturals en què viuen.

Antropologia econòmica
Branca de l'antropologia que tracta de les funcions i de les relacions econòmiques en les societats anomenades primitives. El terme fou adoptat a la dècada dels quaranta a partir de la utilització que en féu M. Herskovits. La denominació en deixà de banda d'altres com economia tribal, economia primitiva o cultura material perquè reflectia un major interès en els temes teòrics. B. Malinowski fou el primer que mostrà un cert interès pel tema en The Argonauts of the Western Pacífic (1921). Una de les primeres preocupacions dels antropòlegs fou la d'establir la distinció entre, per una banda, l'economia i, per l'altra, la tecnologia i la influència ambiental per tal de centrar-se en les relacions entre persones, enlloc de fer-ho entre persones i coses. L'antropologia econòmica ha estat concebuda des de diferents corrents, dels quals els quatre més importants són el formalisme, el substantivisme, el materialisme cultural i el marxisme. Per al formalisme, l'objecte de l'antropologia econòmica és l'estudi de la conducta humana en relació a l'ús alternatiu d'uns béns escassos. El seu més típic exponent, R. Firth, argumenta que en totes les societats es presenta el problema de com assignar recursos escassos a usos de valor desigual. L'acceptació del concepte d'escassetat de recursos determina les decisions a l'hora d'actuar econòmicament (economització). Així, l'interès se centra en les transaccions, més que no pas en la producció. Tot i reconèixer que la majoria de les societats anomenades primitives no tenen institucions econòmiques especialitzades, el formalisme fa extensiva la teoria econòmica neoclàssica a aquestes societats, cercant de fer generalitzacions que permetin aplicar una teoria universal de la relació mitjans-objectius. Cal estudiar, doncs, els processos pels quals els homes reparteixen el temps i els recursos de què disposen entre la producció de béns d'inversió, béns de consum duradors i altres béns de consum, i entre activitats productives diferents, com ara horticultura, fabricació i reparació d'eines, etc. El substantivisme entén que la teoria econòmica neoclàssica fou pensada per a un tipus especial d'economia, la de mercat. Aquest tipus d'economia es basa en l'anàlisi dels preus, la qual cosa la fa inaplicable a les societats sense mercats generadors de preus. Els autors d'aquest corrent elaboren models descriptius que relacionen les unitats de producció amb realitats sòcio-polítiques, tant del passat com del present i s'ocupen fonamentalment de l'organització de la producció i de les formes de circulació. K. Polanyi (Trade and Market in the Early Empires, 1957) i M.D. Sahlins (Stone Age Economics, 1972), són dols dels principals representants del substantivisme. El materialisme cultural, que té el seu principal representant en M. Harris (Cultural Materialism, 1979), posa l'èmfasi en la determinació tècnico-ambiental, la superioritat del medi i la pressió reproductora en els processos socials. El mode i les relacions de producció són desplaçats a un segon lloc, ja que aquests es poden predir a partir d'unes pautes ecològiques més bàsiques. El marxisme basa l'anàlisi de les formes i les estructures dels processos materials de cada societat en els conceptes de mode de producció i formació econòmico-social. Així, l'economia no es pot assimilar a l'ecologia ni a la tecnologia, ni tampoc queda immersa en l'estudi del parentiu o la religió, sinó que consisteix en l'anàlisi de les relacions socials que actuen sobre la producció. Segons M. Godelier (Rationalité et irrationalité en économie, 1966), un dels representants més destacats d'aquesta tendència, el fet que en la societat primitiva les relacions de parentiu determinin el lloc dels individus en la producció, els drets sobre la terra i els productes que se n'obtenen, les obligacions de treball, etc, significa que actuen com a relacions de producció, de la mateixa manera que actuen com a relacions polítiques i religioses. El parentiu és al mateix temps infrastructura i superstructura. L'econòmic es presenta com una realitat complexa per tal com constitueix un camp particular de l'activitat humana orientada cap a la producció, la distribució i el consum d'objectes materials, aspectes pels mecanismes dels quals es reflecteix un sector particular de les activitats no econòmiques; es tracta d'analitzar el sistema econòmic d'aquesta societat i les relacions que manté amb la resta d'estructures.

Antropologia històrica
Branca de l'antropologia que combina els aspectes coincidents de l'antropologia i la història. L'interès per la història social a la Gran Bretanya i l'escola de Les Annales francesa han estat orientacions decisives en aquest camp. El contacte amb l'antropologia ha estat decisiu a l'hora de subratllar la importància de les manifestacions de les classes populars i de les parts ignorades de la vida d'aquestes societats per tal com no n'ha restat constància escrita. Per la seva banda, la història ha facilitat a l'antropologia l'estudi del present en les societats complexes, on fins ara solament s'arriscaven a emprendre en sectors molt limitats i més o menys tancats.

Antropologia política
Disciplina que estudia les institucions polítiques i llur funcionament.

Antropologia social
Estudi de l'home en funció de la seva conducta social. L'antropologia social es proposa d'obtenir coneixement respecte a les institucions i els processos socials que constitueixen el sistema de comportament dels individus d'una societat, i, comparant aquestes formes de comportament amb les d'altres societats, procura d'establir models i categories d'institucions socials. És caracteritzada pel seu mètode d'investigació integral i per l'aplicació de la tècnica etnogràfica i de camp, generalment, portada a terme dins societats primitives i en d'altres de poca densitat demogràfica, sobretot a nivell de comunitat, és a dir, tractant d'obtenir coneixement sobre conjunts socials el procés de comportament dels quals sigui controlable per l'observador contemporani. L'orientació teorètica més freqüent de l'antropologia social és constituïda pel funcionalisme i l'estructuralisme. Aquest últim recolza fortament en els mètodes de la lingüística i de la lògica simbòlica, i es proposa de formular models de relacions socials destinats a servir d'hipòtesi de treball per als científics socials, és a dir, destinats a tenir un valor heurístic. Els temes més freqüents dins l'antropologia social són els relacionats amb el matrimoni, la família, el parentiu, la religió, les institucions econòmiques en relació amb els processos socials, i amb tots aquells temes que escauen al desenvolupament d'una teoria de les societats humanes i de l'home en general.

Antropologia urbana
Branca de l'antropologia que tracta de les interaccions entre individus i grups inserits en un medi urbà des d'una perspectiva antropològica. En l'aparició d'aquesta disciplina influïren decisivament els processos d'independència de les antigues colònies ocorreguts, sobretot, als anys seixanta, els quals anaren acompanyats d'una urbanització creixent de la població d'aquests països: les societats primitives tal com les conegueren els primers antropòlegs, en les quals l'estil de vida occidental era desconegut, han esdevingut un fenomen secundari com més va més residual. Mentrestant, els antropòlegs descobrien dins les pròpies societats problemes, l'especificitat urbana dels quals reconeixien però que, al mateix temps, podien analitzar des dels pressupòsits de la seva disciplina. No fou, però, fins al final dels anys setanta i el principi dels anys vuitanta que el terme assolí un ús generalitzat i es consolidà com a especialitat acadèmica. Tot i l'amplitud i la relativa indefinició de la nova disciplina respecte a altres estudis socials que tenen la ciutat com a escenari, l'antropologia aportà una major comprensió tot fornint comparacions implícites o explícites amb el desenvolupament de la vida sota uns altres paràmetres socials i culturals. Sota aquesta perspectiva, els individus són entitats construïdes pels papers que desenvolupen en participar de diferents situacions. En un nivell més general, el marc analític propi de l'antropologia urbana s'anirà configurant a base d'elements procedents de camps i anàlisis diversos: així, l'estudi de les relacions entre el medi urbà i les tradicions culturals particulars, com també de la incidència de les diferents economies i tecnologies sobre la vida urbana, les perspectives cap a una història urbana comparativa enunciades per Marx, Weber i altres, i les aportacions dels geògrafs en són alguns dels més rellevants. Dels corrents sorgits en els estudis d'antropologia urbana cal destacar-ne, en primer lloc, l'escola de Chicago, en la qual autors com Park, L. Wirth i L.A. Whyte centren l'interès en la ciutat des d'un punt de vista ecològic. A la ciutat es troben una sèrie d'àrees o de regions morals en les quals es concentra un tipus de població amb trets culturals específics. La degeneració que pateixen alguns dels grups és deguda a l'anomia que regna en algunes d'aquestes regions. Per la seva banda, Max Gluckmann i l'escola de Manchester centraren l'anàlisi en el canvi social tot basant-se en un ampli ventall de dades antropològiques sobre l'Àfrica Central. A partir de materials més amplis es tracta de trobar un cas que il·lumini de manera particularment efectiva els trets dispars que intervenen en la construcció d'un ordre social complex. Una tendència més radical per les implicacions teòriques que presenta, ja que condiciona una concepció de les relacions socials centrades en els processos, és la constituïda per les anomenades històries de vida (estudi de cas ampliat a un seguit d'esdeveniments no coincidents en l'espai i durant un cert temps). Hi ha, també, els estudis de les xarxes socials urbanes, centrats en el comportament social a les ciutats. El concepte fou utilitzat per Barnes en l'estudi que realitzà sobre una illa noruega, i posteriorment fou elaborat per Bott en la seva anàlisi dels papers conjugals de les famílies de Londres. Aquests autors conceben les xarxes com una sèrie de relacions de caràcter personal que un individu configura al seu voltant, punt de vista que contempla la ciutat com a sistema social únic en el qual totes les activitats i relacions socials es troben necessàriament connectades. Finalment, hi ha les aportacions dels teòrics de la reacció social i, en particular, d'Ervin Goffman, el qual s'ha dedicat a l'anàlisi de la interacció cara a cara i als comportaments públics, tendència que cerca d'esclarir els mecanismes mitjançant els quals l'individu es construeix una identitat a partir de l'etiqueta que la societat li assigna.

ANZUS
Nom pel qual és conegut el tractat de seguretat del Pacífic signat per Austràlia, Nova Zelanda i els EUA. Signat a San Francisco l'1 de setembre de 1951, i ratificat a l'abril de l'any següent, té l'origen en el projecte nord-americà de crear una organització anàloga a l'OTAN a l'àrea del Pacífic, sobretot arran de la guerra de Corea (1950). El principal organisme consultiu entre els estats membres és l'anomenat consell del Pacífic. Els tres membres es garanteixen l'ajuda mútua i la consulta recíproca. El 1986, la negativa de Nova Zelanda a acollir als seus ports vaixells amb armament nuclear, determinà la retirada d'aquest país de l'organització.

Aparell
Part o sector d'un partit polític encarregat de tasques internes, especialment de les d'organització.

Apartheid
Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica. L'apartheid es convertí en política oficial del govern sud-africà a partir del 1948, quan pujà al poder el National Party. Destinat en un principi a permetre el «desenvolupament per separat» de les diverses comunitats racials, l'apartheid es traduí aviat en una sèrie de lleis discriminatòries per a la majoria no blanca: separació de races en l'ensenyament, prohibició de matrimonis mixts, creació dels bantustans -veritables reserves de mà d'obra-, etc., reserva de la propietat del 87% de la terra per a la població blanca, establiment de zones de residència segons la raça, etc. Al final dels anys vuitanta, l'amplitud dels conflictes racials interns i el suport internacional que aconseguí la majoria negra portaren els governs de Botha i De Klerk a legalitzar els sindicats negres, els partits representants de la població negra (el 1990 l'African National Congres i el Pan-African Congress, entre d'altres) i a alliberar una part dels presos polítics. Al començament del 1991, De Klerk anuncià l'abolició de l'apartheid i obrí un procés constitucional.

Apatxe
1. Individu d'un poble de l'Amèrica del Nord, de parla atapascana, que al final del s XV vivia a l'àrea cultural del sud-oest (actual Arizona i Nou Mèxic) com a recol·lector. En el curs dels dos segles següents aprengueren el domini del cavall i es convertiren en grans caçadors de bisons i temuts guerrers. Alhora, en contacte amb els hopi, aprengueren l'agricultura i la terrisseria. Practicaren el bandidatge contra la població indígena (els pueblos) i la blanca. A la darreria del s XIX, vençuts i delmats, entraren a distintes reserves dels EUA (reserva Fort Apache a Arizona, reserva Mescalero al sud de Nou Mèxic, etc). Posteriorment, alguns caps chiricahues (Cochise, Victorio i Geronimo) es revoltaren, però foren derrotats. Algunes de les tribus més conegudes són els mescalero, els chiricahua, els kiowa-apatxes, etc. Actualment passen de 10 000 individus.
2. Individu dels baixos fons de París i d'altres poblacions franceses, aparegut al final del s XIX, que practicava el robatori, l'assalt nocturn i sovint el proxenetisme. Es tatuaven com els indis apatxes de les novel·les d'aventures de l'època, d'on prové llur nom. Com a tipus característic, l'apatxe s'incorporà a l'art, principalment al ballet, al music-hall i al cinema, tot conservant la indumentària, molt estilitzada, de l'època.

Apollo
1. Vehicle del programa Apollo. L'utilitzat en els vols destinats a aterrar a la Lluna, com l'Apollo 11, constava de tres elements: mòdul de comandament, de forma cònica, centre de control, preparat per a la vida de la tripulació; mòdul lunar, de forma polièdrica, part del vehicle destinada a aterrar a la Lluna, proveït d'unitats propulsives pròpies.
2. Nom que, seguit d'un nombre, hom donà a cada un dels vols del programa espacial nord-americà Apollo. Els tres primers de la sèrie foren llançats el 1966 amb el coet Saturn I-B, capaç de posar en òrbita 18 tones, i consistiren en vols suborbitals d'assaig de la reentrada a l'atmosfera. L'Apollo-4 fou el primer llançat amb el coet Saturn-V, veritable clau de l'èxit del programa, capaç de satel·litzar 126 tones. L'Apollo-5 (1967), que havia d'ésser el primer vol tripulat, no arribà a realitzar-se a causa d'un accident sofert en la fase de proves (hi moriren els tres astronautes que havien de fer-lo). L'Apollo-7 (1968) representà el primer vol tripulat del programa i, a més, constituí la primera col·locació en òrbita d'una càpsula espacial nord-americana amb tres astronautes. Fou el primer vol Apollo transmès per televisió, i acomplí una cita espacial amb un tram del coet Saturn V. L'Apollo-8 (1968) suposà la primera missió tripulada nord-americana de vol al voltant de la Lluna, entorn de la qual foren descrites 10 òrbites pel vehicle espacial. L'Apollo-9 (1969) representà una missió d'entrenament en òrbita terrestre que tingué per finalitat d'assajar el funcionament del mòdul lunar i la realització de les operacions de cita i de transbord dels astronautes d'un mòdul a l'altre. L'Apollo-10 (1969) fou un vol d'entrenament general en òrbita lunar, amb una simulació d'aterratge a la Lluna. El mòdul lunar s'acostà fins a un mínim de 15 186 m de la superfície del satèl·lit. L'Apollo-11 (1969) fou el vol que portà l'home a petjar per primera vegada el sòl lunar. S'inicià al Cap Kennedy, com a tots els altres, a les 15 h 32 min GMT del dia 16 de juliol. Els astronautes foren Neil A. Armstrong (comandant del vol i únic civil), Edwin E. Aldrin i Michael Collins. Ja en òrbita al voltant de la Lluna, Armstrong i Aldrin passaren al mòdul lunar, i Collins restà al mòdul de comandament. L'aterratge a la Lluna del mòdul lunar tingué lloc una estona després, a les 20 h 17 min 40 s GMT el dia 20. A les 02 h 56 min GMT del dia 21, Armstrong petjà el sòl lunar; Aldrin el seguí poc després. Foren col·locats, ultra una bandera dels EUA i una placa commemorativa, diversos aparells, i foren recollides mostres del sòl. Totes les operacions foren televisades a la Terra. En iniciar-se el retorn, la base portadora del motor de descens serví de plataforma de llançament del mòdul lunar, i restà a la Lluna. El mòdul lunar, verificada la cita amb el mòdul de comandament, fou abandonat. El mòdul de servei impulsà el de comandament devers la Terra, i abans d'arribar-hi, se'n separà. La durada total del viatge fou de prop de 9 dies. Cinc vols més aconseguiren allunar (l'Apollo-13 no reeixí per avaria d'un dels dipòsits d'oxigen). L'Apollo-15, així com el 16 i el 17, portaren un vehicle automòbil que permeté estendre l'abast de l'exploració i la recollida de força mostres minerals i rocoses. El programa acabà amb l'Apollo-18 (1975), que consistí en l'encontre amb un vehicle soviètic, Soiuz-19, amb el qual s'acoblà. Tres vols Apollo constituiren les tres missions Skylab.

Apostòlic -a
Membre de la facció extrema de l'absolutisme espanyol des del 1823 fins al començament de la primera guerra Carlina. El nom deriva probablement de l'hàbit d'anomenar junta apostòlica determinades reunions de clergues (per a repartiment de tributs, etc); aquest mateix nom de junta apostòlica fou adoptat per una junta constituïda a Galícia el 1820 per a lluitar contra el règim constitucional. Una altra junta apostòlica devia ésser un dels organismes dirigents dels grups absolutistes que, des del 1823, començaren a manifestar la seva hostilitat contra la moderació de Ferran VII i a coordinar l'acció d'una sèrie de societats secretes, de composició bàsicament clerical, esteses per tota la Península Ibèrica (societats de l'Àngel exterminador, de la Puríssima, etc). Els apostòlics sostingueren des de molt aviat la candidatura de l'infant Carles i donaren els primers nuclis dirigents del carlisme.

Arbitratge internacional
Mitjà de solució pacífica de les controvèrsies entre estats a través d'una decisió jurídica d'un o més àrbitres o d'un tribunal arbitral, escollits per les parts. La sentència o laude arbitral és considerada obligatòria per les parts, definitiva, però no inmediatament executiva. Tenint en compte la persona dels àrbitres, hom assenyala diverses formes d'arbitratge: de jutge únic, de comissió mixta o de tribunal arbitral. A la primera Conferència de l'Haia (1899) fou creat el Tribunal Permanent d'Arbitratge. Malgrat el nom, aquest tribunal no passa d'ésser una llista de persones prèviament designades per a exercir funcions arbitrals. La IX assemblea de la Societat de Nacions elaborà un tractat-tipus destinat a servir de model als estats: l'Acta General d'Arbitratge; aquest tractat tingué l'adhesió de 23 estats; el govern espanyol el denuncià el dia 1 d'abril de 1939. Els estats membres del Consell d'Europa aprovaren a Estrasburg, el 29 d'abril de 1957, el Conveni Europeu per a la solució pacífica dels conflictes. Aquest conveni preveu un procediment arbitral de solució de conflictes polítics davant un tribunal arbitral de cinc membres.

Arditi
Els arditi (valents, atrevits) eren tropes especialitzades, exclusivament utilitzades durant els darrers anys de la primera guerra mundial com a unitats d'assalt. Quan foren desmobilitzats no van trobar el seu lloc a la societat i, sobretot els oficials, es van enquadrar en els fasci italiani di combattimento. Els socialistes també van recórrer a aquest nom per crear les seves pròpies milícies de defensa contra els atacs dels feixistes (arditi del popolo).

Ari ària
Indoeuropeu. Aquesta designació fou emprada pels defensors de les doctrines germàniques racistes dels ss XIX i XX, les quals veien una pretesa raça ària (que coincidia aproximadament amb la nòrdica) a la qual atribuïen superioritat sobre les altres.

Aristocràcia
1. Forma de govern en què el poder resideix en un grup social minoritari o reduït, privilegiat per raó del seu llinatge, poder econòmic, o per circumstàncies personals (moralitat, intel·ligència, nivell cultural). El concepte, d'encuny aristotèlic, definit com a govern de més d'un, però no pas de tothom, distingeix entre aristocràcia (en què el govern és dirigit al bé general) i aristocràcia impura o oligarquia (en què el govern és dirigit al bé particular). Com a forma històrica, l'aristocràcia fou, en sentit estricte, la forma de govern de la societat grega arcaica, que perdurà després en algunes ciutats. El domini de l'estructura d'aquesta societat, fonamentada en una producció agrícola i una economia natural, era a mans de terratinents constituïts en castes hereditàries que pretenien descendir dels herois mítics, i que procedien en part dels trasbalsos bèl·lics de les invasions dòriques i en part d'afortunades acumulacions de propietats. Bé que llur força era econòmica i militar, la justificació de llur poder era moral: s'anomenaven "ben nascuts" (eupatrídai), i "cavallers" (hippeís), i eren els "millors" (áristoi). La renda agrària els permetia de dedicar-se a l'oci, a l'esport i a la guerra i assolir l'aret&eA;, i els permetia també de fer-se una clientela nombrosa. Ells constituïen el consell de la ciutat i exercien la justícia. La societat arcaica començà a entrar en crisi amb el desenvolupament a diverses ciutats del comerç marítim i el de l'economia monetària (s VII), que seguí el primer. Les relacions de poder canviaren progressivament: mentre que gent vinguda de no res (armadors, mercaders) s'enriquia, podia comprar terres als pagesos pobres i reclamava d'intervenir en els afers polítics, les propietats de les famílies nobles es desvaloraven i les clienteles es desfeien per a engrossir, a través del préstec, el nombre dels esclaus. Seguí una època de lluites de classe violentíssimes que portaren a reformes socials i a noves formes polítiques. En un sentit genèric, moltes altres formes històriques poden ésser anomenades aristocràcies. Sovint es constituïren a causa de la superposició d'un grup conqueridor a la població sotmesa; en altres casos, foren causades per l'ascensió d'un grup, generalment clos, que per les seves funcions (militars, religioses, etc) acaparà el poder polític i econòmic. Durant el primer període republicà, el govern de Roma, exercit per la classe patrícia, era de tipus aristocràtic. En les societats europees medievals, bé que jerarquitzada, la classe noble exercí en part un poder aristocràtic. D'altra banda, en algunes ciutats mercantils (Venècia, Gènova) les famílies patrícies tendiren a constituir-se en aristocràcia. Amb el desenvolupament mercantil i industrial dels ss XVIII i XIX la noblesa hagué de compartir el poder econòmic, i les formes polítiques s'obriren a d'altres classes, dins unes estructures amb una major mobilitat social.
2. Classe o grup privilegiat que deté el poder aristocràtic.

Arma
Instrument, especialment el fabricat a propòsit per atacar o defensar-se. Segons llur finalitat, les armes poden ésser classificades en: armes defensives, per a protegir individualment (escut, arnès, casc, màscara antigàs, etc) o bé col·lectivament (antimíssils, etc), i armes ofensives, destinades a l'atac; segons el maneig, les armes ofensives poden ésser armes de mà (bastó, maça, porra, destral, tomahawk, alfange, alabarda, punyal, daga, etc) i armes llancívoles o de tret, d'acció a distància de l'atacant; segons el mètode de propulsió, les armes llancívoles o de tret es classifiquen en: impulsades a mà (fona, arpó, venable, llança, boleadoras, bumerang, bomba de mà, bomba de gasos lacrimògens, cocktail Molotov, etc); proveïdes de ressort (arc, catapulta, tirador, ballesta, etc); per l'acció de la gravetat (alguns tipus d'ariet, trabuc, bomba d'aviació, etc); per impulsió pneumàtica (sarbatana, escopeta i pistola d'aire comprimit, canó de vapor d'Arquimedes i Leonardo, camió cisterna antimanifestacions, etc); utilitzant la força expansiva d'un explosiu químic (armes de foc: bombarda, culebrina, arcabús, canó, mosquet, morter, fusell, escopeta, pistola, revòlver, orgue, metralladora, etc), la ignició del qual és provocada per metxa, guspira obtinguda per fregament o percussió de sílex o pedrenyera, o per l'acció d'un fulminant; i, finalment, armes autopropulsades (torpede, míssil guiat per fil, etc), algunes de les quals són teledirigides (tanc automàtic) o autodirigides (torpedes i míssils, etc). L'acció de les armes ofensives pot ésser per contusió (pedra, porra, garrot, etc), per tall (sabre), per perforació (llança, fletxa, bala ogival, etc), per explosió (bomba, granada, etc), per acció biològica o fisiològica (dards verinosos, armes biològiques, gasos lacrimògens, vesicants i asfixiants, radiació, etc) i incendiària (foc grec, bomba incendiària, napalm, etc). Aquestes accions poden anar destinades a la destrucció de grans conjunts industrials (armes nuclears), agropecuaris (avió ruixador de productes defoliants i verinosos) i militars (artilleria), o bé a l'acció antipersonal per disminució de la capacitat ofensiva de l'adversari (gasos lacrimògens, camió cisterna antimanifestació) o per mort d'aquest (armes portàtils) tant si és militar com civil (booby trap). Els estris de caça i pesca eren també emprats com a armes pels pobles més primitius, i eren simples adaptacions més o menys evolucionades de l'instrument més primitiu del qual hom hagi disposat mai: la pedra. Ben aviat, però, hom utilitzà la fusta, l'os i la banya. L'aparició de les cultures sedentàries de base econòmica agrícola, amb la guerra com a institució, determinà l'especialització de les eines de treball i de les armes. Del bastó sortiren la clava, l'aixol i la destral com a armes de mà, la llança com a arma llancívola, i l'escut com a arma defensiva. De la pedra sorgiren el ganivet i la fona. L'espasa i el sabre són exclusius de cultures del metall. Una nova arma no abolia les antigues: els perses utilitzaren contra Alexandre puntes de fletxa de sílex, de coure o de ferro, i a Egipte hom caçava amb arc i arpó. Els assiris empraven també màquines de guerra i arribaren a un tipus d'armament que es mantingué amb poques variacions fins a l'arribada de la pólvora. La ciència grega aportà noves màquines llançadores basades en els coneixements mecànics. A la Xina hom utilitzà projectils pirogènics i tòxics. Al s VII els exèrcits de Bizanci utilitzaven el foc grec (probablement petroli brut) i coneixien algunes barreges pirogèniques a base de salnitre, nafta i sofre, i al s IX ja construïen granades llançades a mà o en petits tubs de coure. L'Europa del s X utilitzava el trabuc i la ballesta. L'islamisme transmeté els coneixements orientals a Europa i durant el s XIV la pólvora era ja emprada en l'artilleria, bé que era coneguda molt abans (Roger Bacon, 1248). Als ss XV i XVI representen l'establiment definitiu de l'arma de foc: es desenvoluparen l'artilleria i les armes portàtils (arcabús). El progrés científic permeté el millorament dels aliatges amb què hom fabricava les armes i dels explosius; nasqueren les armes curtes i l'artilleria pesada. El procés de rearmament entre el 1870 i el 1914 donà un gran perfeccionament a tot tipus d'arma. En aquest moment aparegué l'arma aèria, molt perfeccionada durant la guerra 1939-45, on foren emprades les primeres armes nuclears. La postguerra ha conegut un enorme desenvolupament de tot tipus d'arma. Han sorgit les armes termonuclears, l'artilleria nuclear, les armes biològiques i el millorament de l'armament convencional.

Arma automàtica
Arma de foc en la qual la força del gas produït per la càrrega de llançament, mitjançant un muntatge adequat, provoca l'expulsió del projectil de la recambra i la successiva recàrrega, sense la intervenció del tirador, com la metralladora.

Arma bacteriològica
Mitjà d'emissió de bacteris provocadors de malalties utilitzat amb finalitat bèl·lica.

Arma biològica
Agent agressiu constituït per organismes vivents (principalment microorganismes) o per llurs toxines i capaç de produir infeccions que incapaciten o maten gran nombre d'éssers vius. La disseminació de les armes biològiques és similar a la de les armes químiques; a més, pot ésser efectuada per contacte amb d'altres éssers infectats, o per enverinament d'aigües, d'aliments, etc. Les armes biològiques, no emprades fins ara en cap conflicte bèl·lic important, foren prohibides pel Protocol de Ginebra del 1925 (no ratificat encara per nombrosos països, entre ells els EUA) i per una resolució de l'ONU del 1966. Entre les malalties que semblen ésser més adequades en les armes biològiques dirigides contra l'home figuren l'àntrax, la psitacosi i la tularèmia.

Arma blanca
Arma de mà que fereix amb la punta o amb el tall, com l'espasa, la daga, el punyal, el sabre, la baioneta, etc.

Arma convencional
Arma bèl·lica la utilització de la qual no ha estat prohibida o discutida per cap acord o organització internacional. En resten excloses les nuclears, les químiques i les biològiques.
Es classifiquen com a lleugeres (les que poden ésser transportades per una persona, un animal o un vehicle lleuger) o bé pesants. Si bé són les principals responsables de la majoria de les morts vinculades als conflictes armats actuals, són les menys sotmeses a controls i regulacions.

Arma curta
1. Tipus d'arma lleugera que pot ser transportada exclusivament per una persona. Algunes de les més conegudes són els revòlvers i pistoles, fusells i carrabines, metralladores lleugeres, fusells d'assalt, o metralladores de petit calibre.
2. Nom genèric amb el qual hom coneix les pistoles i els revòlvers.

Arma de destrucció massiva
Arma nuclear, química o biològica que mata de manera indiscriminada i massiva. Es tracta del tipus d'armament que té major nombre de regulacions i controls internacionals. Es coneixen també segons la sigla en anglès WMD.

Arma de foc
Arma que expel·leix un projectil mitjançant l'expansió dels gasos formats per la combustió de la càrrega de pólvora, com per exemple una escopeta, una metralladora o una peça d'artilleria.

Arma de repetició
Arma de foc en la qual la introducció del cartutx a la recambra no és feta manualment cada vegada pel tirador, sinó que és feta amb la sola maniobra de l'obturador, fins a l'exhauriment dels cartutxos continguts en un dipòsit incorporat a l'arma.

Arma no letal
Arma destinada a incapacitar temporalment l'enemic però sense posar en perill la seva vida ni ferir-lo. Malgrat que alguns gasos, com els irritants o els inhabilitants, encaixen en aquesta definició, el concepte d'arma no letal s'ha creat per referir-se a armes individuals destinades a substituir l'actual armament convencional basat en el disparament de projectils. La més coneguda d'aquestes armes és el fusell làser, assajat per primer cop en combat per l'exèrcit soviètic durant la guerra de l'Afganistan. L'arma emet un raig làser que provoca ceguesa temporal i per tant impedeix que l'enemic continuï el combat o pugui fugir. Encara no forma part de la dotació de cap exèrcit.

Arma nuclear
Giny de guerra especialment concebut per a causar la destrucció i la mort per radiació tèrmica, per ona de xoc o pels efectes de la radioactivitat. La seva força destructiva prové d'una reacció nuclear en cadena, que dóna origen a un alliberament energètic de gran magnitud. Hom considera com a armes nuclears tant les de fissió, com les de fussió, les que combinen els efectes de fusió i fissió, i les de neutrons. Atesa la seva potència, les armes nuclears s'esglaonen des de les que són de fracció de kilotona a les de desenes de megatones. L'explosió del giny més potent ha estat fins ara la realitzada per l'URSS, el 30 d'octubre de 1961, que fou de 50 megatones. Les armes de fusió, i especialment les FFF (fissió-fusió-fissió), són d'una potència milers de vegades més gran que les de fissió. Els avenços assolits en la precisió dels llançaments, cosa que comporta la millora del rendiment destructiu, ha fet que progressivament hagin anat reduint-se les potències. Així, mentre que els anys seixanta l'error probable d'un llançament a distàncies intercontinentals era de prop de 2 000 m, actualment s'ha reduït a uns 200 m. La miniaturització de les armes nuclears i dels sistemes de guiatge, que feren possible les ogives MIRV, permeten encabir fins a deu caps nuclears a l'ogiva d'un míssil. Actualment, en armes estratègiques en comptes de potències de 2 a 5 megatones s'utilitzen càrregues d'uns quants centenars de kilotones. Respecte a la seva utilització, tot i que la classificació depèn molt de la potència de l'arma, el factor primordial és l'abast del vector. Les de més abast són les estratègiques, que arriben als 5 500 km quan són llançades pels ICBM; també són estratègiques les que munten els SLBM embarcats en submarins i les que carreguen els bombarders, amb un abast de més de 9 000 km. La denominació d'armes de teatre d'operacions començà a aplicar-se quan els soviètics posaren a punt els SS-20, amb un radi d'acció de 5 000 km que abastava tot Europa; anteriorment aquesta mena de míssils es classificaven entre els IRBM (abast entre 2 400 i 5 500 km) o els MRBM (abast entre 800 i 2 400 km). Per sota dels 800 m hom parla d'armes tàctiques, que són aquelles que poden ésser llançades des d'avions, peces d'artilleria o mitjançant míssils terra-terra. Un altre tipus d'armes nuclears d'utilització terrestre són les mines o ginys de demolició nuclear, i les armes antiaèries o antimíssils. També existeixen armes nuclears per a ésser emprades en torpedes, càrregues de profunditat i mines submarines.

Arma química
Agent tòxic, produït per síntesi química, emprat com a arma per tal de produir la mort o la incapacitació dels combatents o de la població civil. Les armes químiques (gasos, sòlids o líquids) són dispersades per atomització per via aèria, o mitjançant projectils, bombes, bombes de fum, coets, etc. D'acord amb llur manera d'actuar es divideixen en: neuroparalitzants (inhibidors de la colinesterasa), hemolítics, sufocants o asfixiants, vesicants, lacrimògens, vomitius i incapacitants psicotomimètics. Les armes químiques, extensament emprades durant la Primera Guerra Mundial, foren prohibides pel Protocol de Ginebra de 1925 i per una resolució de l'ONU del 1966. Les d'efecte letal no han estat utilitzades des del 1925, llevat de la guerra d'Abissínia (1936), que foren emprades pels italians. Els gasos lacrimògens, però, han estat usats constantment en operacions de policia. Durant la guerra del Vietnam, els EUA han fet ampli ús dels herbicides defoliants i d'un modern gas lacrimogen, el CS.

Arma teledirigida
Míssil.

Armada
Conjunt de les forces navals d'un estat.

Armament
1. Conjunt d'armes i municions a disposició d'un exèrcit, d'un cos armat, d'un individu, d'un vaixell.
2. El conjunt de tot el que constitueix la potència militar d'un estat (armes i municions, vaixells, avions, bases militars, indústria d'armament, etc).

Armamentisme
Política de proveir-se, un país, d'armament.

Armistici
En sentit estricte, suspensió provisional i convencional de les hostilitats mitjançant un acord entre els bel·ligerants, sense que suposi, però, l'acabament de la guerra. L'armistici es diferencia de la suspensió d'armes i de la capitulació. L'armistici, tant el general com el local, és convingut pels caps militars, bé que l'armistici general cal que sigui ratificat pels governs respectius. El conveni d'armistici en sol estipular la durada, l'establiment d'una línia de demarcació i d'una zona neutralitzada, la prohibició de rebre reforços, la llibertat de moviment dels bel·ligerants a la rereguarda de llurs línies, el proveïment de les places assetjades, la repatriació unilateral dels presoners i la prohibició de les comunicacions entre les poblacions civils respectives. Per al control de l'armistici hom procedeix, generalment, a la constitució d'una comissió permanent internacional. La moderna pràctica de la guerra total ha desenvolupat la tècnica de l'armistici-capitulació, en el qual un estat o un organisme internacional imposa unes condicions que, normalment, correspondrien a un tractat de pau. La Segona Conferència de la Pau de la Haia (1907), que desenvolupà els acords de la Primera Conferència de l'any 1899, reglamentà amb caràcter general aquesta institució. Modernament, l'armistici tendeix a posar fi de forma definitiva a les hostilitats.

Arrendament
Acció d'arrendar. L'arrendament és un negoci jurídic que té per objecte de donar una cosa pròpia a una altra persona perquè en faci ús i se'n beneficiï per un temps determinat mitjançant el pagament d'una renda convinguda. Al costat d'aquesta figura general de l'arrendament de coses, hom sol regular legalment els anomenats arrendaments d'obres i de serveis. La semblança d'aquestes figures amb la fonamental és més aviat problemàtica, però la seva regulació és dominada per la tradició originària del dret romà. El fet que el contracte d'arrendament pugui recaure en prestacions o coses d'importància vital per als interessats, dóna gran transcendència social a aquesta figura jurídica; així, l'arrendament de la pròpia activitat ha esdevingut per a l'arrendador l'únic mitjà de guanyar-se la vida, i això mateix ha succeït en l'arrendament de terres de conreu. En un altre sentit, l'arrendament d'habitatge per a llar familiar exigeix una garantia de continuïtat, mentre que la constant desvaloració monetària i la possibilitat de guanys especulatius inciten l'arrendador a comprometre's solament per un temps curt. Per a regular els conflictes d'interessos derivats de l'arrendament han estat promulgades normes jurídiques especials per tal d'assegurar la continuïtat en l'ús i en el benefici d'aquelles coses i prestacions necessàries per a la vida; això ha fet que la primitiva regulació del contracte d'arrendament, que respectava la llibertat formal de contractació, hagi sofert, a la major part dels països, diferenciació i modificacions que han donat origen a les legislacions especials sobre contracte de treball, contracte de terres de conreu i contracte d'arrendament urbà de locals de negoci i d'habitatge, etc. A causa d'aquestes realitats socials i legislatives, l'arrendament és una de les figures jurídiques que s'ha apartat més de l'esquema teòric que serveix per a definir-la. La situació actual no és satisfactòria, ni pràcticament ni teòricament, i caldrà esperar encara que s'obrin pas nous plantejaments i noves solucions menys provisionals.

Arrendament financer
Tècnica de finançament per a l'ús o adquisició de maquinària o béns d'equip de cost elevat i ràpida obsolescència, que resulta d'una combinació de l'arrendament amb la compra-venda mitjançant la qual l'arrendador es compromet a fornir a l'arrendatari el bé en qüestió per un temps determinat i a canvi d'un preu en concepte d'utilització, finalitzat el qual l'arrendatari pot optar entre la pròrroga del contracte en les mateixes o altres condicions, segons hagi estat estipulat, el forniment d'un nou bé que substitueixi l'anterior que ha restat obsolet, o la seva adquisició en propietat a canvi d'un preu per l'anomenat valor de residu.

Art
El conjunt de les arts plàstiques. En els inicis de la humanitat, l'homo sapiens, gairebé confós encara amb l'animal, practicava l'art més primari: el simple col·leccionisme; la tasca d'aquell artista es limitava a la selecció d'objectes, aparentment inútils, que satisfessin un incipient sentit màgico-eròtic, origen remot del sentiment artístic. Ja els caçadors del paleolític pintaven les parets de coves poc accessibles amb representacions molt minucioses d'animals amb finalitats màgiques. El ramader i el pagès del neolític exposaven les escenes de la seva vida social, ja organitzada, en un afany de perpetuar-la; l'art esdevingué simbòlic (aparegué el monument megalític) i el llenguatge artístic s'esquematitzà i es féu antinaturalista. L'art de les grans cultures agràries i urbanes d'Egipte i Mesopotàmia fou una derivació del neolític, però aleshores la diferenciació de la societat en classes el posà al servei de la casta sacerdotal dominant i de la monarquia deïficada; naixia així el dirigisme artístic. A Amèrica l'art de les societats pre-colombines fou fruit també d'unes estructures sòcio-econòmiques similars. La monarquia de Creta, en canvi, acceptà un art menys retòric i més proper al naturalisme, fruit d'una societat a la qual la presència de la mar pròxima havia fet eminentment comercial i per tant més oberta i escèptica. Més endavant, la teòrica democràcia d'Atenes reflectí en el seu art l'ideal; i així, en l'escultura, sota la forma d'un personatge mitològic, s'amagava la imatge d'un arquetipus físicament perfecte, un cànon que sota una aparença naturalista responia en realitat a unes lleis i proporcions tan exactes com en l'arquitectura; aquest fou l'art clàssic, que aconseguí l'equilibri entre ideal i realitat. El darrer període de l'art grec, l'hel·lenístic, era dominat pel gust desmesurat d'una nova burgesia; Alexandre el Gran el portà fins a l'Índia i donà origen a un estil grecobúdic i art xinès). Roma, hereva de l'hel·lenístic, conreà un art pragmàtic i colossalista que proclamava la grandesa de l'imperi; d'altra banda, el retrat, minuciosament realista, servia per a perpetuar la vera efígie dels pròcers. Amb el cristianisme, l'art esdevingué novament religiós; la clandestinitat forçosa féu de l'art paleocristià un art simbòlic i esotèric, que amb el reconeixement oficial del cristianisme de l'edicte de Milà (313) esdevingué majestuós, però distant de tot naturalisme. L'art bizantí, orientalitzant, i posteriorment el carolingi, volgudament neoromà, tenien en comú el fet d'estar al servei del concepte de sacre imperi; era una nova etapa de dirigisme artístic que s'havia de cloure, a l'Europa occidental, amb el desmembrament de l'imperi de Carlemany. A l'Orient Mitjà, una altra religió monoteista, l'islamisme, donà origen, amb la dinastia Omeia (665), a un art religiós, que, a través del nord d'Àfrica, havia d'arribar a influir a Europa. A l'Europa postcarolíngia l'Església esdevingué gairebé l'única productora d'art; en el període la versió popular dels miniaturistes dels monestirs eren els escultors i els pintors que exercien com a simples amanuenses informant plàsticament el poble analfabet de la grandesa del regne del cel; l'estil emprat era simbolista i irreal, d'arrel bizantina. L'esglesiola rural és convertí, en el període gòtic, en la gran catedral urbana; una nova classe, la burgesia mercantil, feia renéixer l'arquitectura civil, i la pintura i l'escultura, fetes sovint per encàrrec dels gremis, i àdhuc de l'aristocràcia cortesana, esdevingueren més d'acord amb l'esperit realista que predicava l'orde franciscà; els temes religiosos dominaven encara, però sovint servien de pretext per a amagar un retrat o un paisatge, gèneres que començaven a independitzar-se. L'art del Renaixement fou conseqüència de la conversió de la gran burgesia italiana en nova aristocràcia; la proximitat de les restes de l'arquitectura i l'escultura romanes despertà en aquesta classe el desig de revestir-se de la magnificència de l'Imperi; renaixeren els arcs de triomf, els retrats eqüestres, els temes mitològics, i l'art, considerat com a luxe vàlid en ell mateix, progressà tècnicament sota el mecenatge dels grans senyors i àdhuc dels reis i els papes. La darrera conseqüència d'aquest plantejament fou el manierisme; l'artista s'adonava per primera vegada de la seva preeminència i es lliurava al refinament, a l'esteticisme pur i a les audàcies tècniques que sovint limitaren l'audiència del seu art a grups molt minoritaris. La reacció del s XVII fou heterogènia; la Contrareforma, rebutjà el naturalisme ascètic del tenebrisme i promogué l'escenografia exuberant del barroc, destinat a impressionar la massa amb la seva magnificència retòrica; la burgesia arminiana holandesa demanava un art senzill i quotidià que els pintors produïren gairebé en sèrie; l'absolutisme gal·licà produí un art, el Classicisme Francès, monumental, però sobri, destinat a realçar la grandeur de l'estat personificat per Lluís XIV. Al mateix temps, a Orient, mentre l'art xinès continuava anquilosat en el seu tradicional immobilisme oficial, un art que en derivava , el japonès, es renovava a partir de l'època Tokugawa (1603) i adquiria un major realisme gràcies al desenvolupament assolit per la classe mercantil. A Europa, a l'aristocràtic rococó, derivació preciosista del barroc, la burgesia oposà un sever neoclassicisme, que pretenia recrear l'art de la Roma republicana. L'eufòria de la victòria burgesa del 1789 portà una relaxació de les rígides lleis neoclàssiques i donà pas a un moviment liberalitzador, el Romanticisme, que fou adoptat pels artistes més progressius; però l'idealisme irracionalista d'aquest moviment no havia estat identificat mai amb la classe burgesa, ja hegemònica, i mentre els uns, més immobilistes, continuaven conreant un romanticisme ja estereotipat —l'art pompier, malaltia que d'ara endavant havia de patir cada nou estil—, d'altres, més d'acord amb la mentalitat burgesa tradicional, retornaven al naturalisme i l'adaptaven a les noves circumstàncies. Tanmateix, l'individualisme portat pel moviment romàntic havia fet prendre consciència a l'artista de la seva pròpia personalitat, i des d'aleshores els capdavanters ja no es doblegaren a les exigències de la societat burgesa, sinó que emprengueren aventures gairebé individuals esperant que fos la societat la que acabés acceptant-los; l'impressionisme i divisionisme foren les primeres d'aquestes aventures minoritàries. El modernisme fou el darrer intent d'unir el funcionalisme burgès i l'irracionalisme romàntic, i fou l'últim estil que es manifestà alhora en totes les arts; relacionat amb ell hi havia l'expressionisme germànic, el sintetisme francès i el decadentisme anglès. Des d'aleshores, mentre l'arquitectura i el disseny industrial trobaven una funcionalitat d'acord amb les noves exigències en el racionalisme, l'escultura i, sobretot, la pintura, desproveïdes de la seva tradicional finalitat narrativa pels nous arts de la fotografia i el cinema, entraven en una nova fase manierista: l'art naïf era valorat, es jugava amb el color i amb les estructures formals, fins a arribar amb l'art abstracte, en totes les seves variants, a l'abandó total de les formes naturals; el futurisme cercava el dinamisme, el dadaisme trencava amb tota tradició, el superrealisme explorava el subconscient, i el realisme màgic nord-americà conreava un naturalisme dotat d'aparença irreal. Malgrat els intents dels règims totalitaris (l'URSS stalinista i l'Alemanya nazi) per salvar l'art de la "degeneració burgesa" i posar-lo al servei d'un programa polític, l'art del s XX, acceptat per la burgesia artísticament progressiva, no ha sortit encara de la crisi en què el situà el romanticisme.

Artesania
Producció o obra menestral, feta a mà. Des de l'Edat Mitjana estava organitzada en torn els gremis.
Producció d'obres decoratives o amb pretensions artístiques fetes a mà i amb repetició de peces. Diversos oficis menestrals han donat lloc a formes d'artesania; així, la ceràmica, la forja del ferro, el repussat de l'aram, la vidrieria (vidre bufat), la fusteria (fusta tallada), etc. L'artesania pot correspondre a una tradició artística de la contrada o la població de l'artesà, i aleshores constitueix l'anomenat art popular, o bé pot ésser fruit de la creació personal de l'artesà. Avui l'artesania sofreix una deformació en benefici dels fabricants d'objectes «típics» de les comarques turístiques.

Arxiu
Conjunt de la documentació produïda i rebuda per un organisme públic, una institució religiosa o laica, una empresa industrial o comercial, una família o un individu, com a resultat de llur activitat, conservada en previsió d'una utilització jurídica o històrica. La descoberta de l'escriptura i la possibilitat de fer-la duradora produïren la creació dels arxius on conservar les actes, els contractes o els comptes. Els arxius reials més antics han estat descoberts modernament en les excavacions de Mesopotàmia i a l'Àsia Menor; la ciutat de Mari' ha proporcionat més de 20 000 peces de terra cuita amb escriptura cuneïforme des del s XIX aC, i semblantment la ciutat d'Ugarit, on fou reconeguda una distribució entre texts diplomàtics, administratius i de comptabilitat, així com al palau d'Assurbanipal, de Nínive (s VIII aC). Són també notables l'arxiu sumeri de Nippur i l'hittita de Hattusa (Bogazköy). Les ciutats gregues, a semblança dels regnes orientals, tenien llurs arxius en papirs, pergamins o tauletes encerades, guardats sovint als temples, tal com era costum a Egipte; el de Delfos i el de Minerva a Atenes en foren exemple. Al s V aC foren centralitzats al temple de Rea o Cíbele els texts de les lleis, plebiscits, sentències, comptes públics, etc. La Roma republicana tenia l'erari amb documents i tresors als soterranis del temple de Saturn. L'any 78 aC el cònsol Quint Lutaci Catul organitzà els arxius al Tabulari, encara parcialment visible al Capitoli, davant el fòrum. Cada família conservava també el propi arxiu en una sala expressa (el tablinum). Els emperadors, per tal de poder-ne disposar fàcilment, feren construir scrinia al palau. L'incendi del Capitoli, l'any 70, destruí els arxius; Vespasià féu reconstruir més de 3 000 plaquetes de bronze. Molts altres papirs grecs, romans o bizantins, foren salvats a Egipte gràcies al clima. Els arxius medievals són relativament tardans. Fins molt avançat el s XI l'escassetat documental deriva del predomini de l'actuació oral; la forma escrita era accessòria. Les mateixes capitulars carolíngies són conegudes principalment per les compilacions. Al s XII la renovació del dret romà portà la valoració de l'escrit, coincidint amb l'ús del paper que facilita la formació d'arxius. Els comtes de Tolosa i de Barcelona foren els primers a organitzar els arxius. A França foren principalment Felip August i Lluís IX. Paral·lelament, els monjos formaven els propis cartularis d'ençà del s XI i principalment al llarg dels ss XII i XIII; els benedictins consideraven el treball arxivístic part de l'activitat monàstica. A la fi del s XII, mentre el papa Innocenci III feia copiar els principals documents en registres, Joan Sense Terra ho feia en forma de rotlles per a les actes de cancelleria. Les ciutats mediterrànies i les unions mercaderes del nord-oest, veritables senyories o petits estats, volgueren conservar i ostentar llurs privilegis, i cap a la fi del s XIII són iniciats els registres de les deliberacions dels consellers i molt aviat els llibres de comptes i les peces que en són justificació, i la correspondència. A Catalunya, Jaume I començà a conservar la correspondència rebuda, primer nucli d'una secció de gran importància de l'Arxiu General de la Corona d'Aragó. A partir de l'edat mitjana l'evolució dels arxius presenta tres etapes principals que no són sincròniques a tots els països. Durant la primera, cada administració conserva la pròpia documentació com a testimoniatge de l'origen de drets: privilegis, sentències, contractes, etc. La resta dels documents era generalment eliminada; l'arxiu era mantingut secret. A la segona etapa, iniciada al s XVI, ja hi ha el propòsit de reunir els diversos arxius públics en un dipòsit general de cada estat. Després d'un assaig a Àustria i d'un intent a Nàpols (1540-45) per tal d'acoblar els documents de les cancelleries angevina i catalano-aragonesa, Felip II aconseguí d'organitzar a Simancas (1567) l'arxiu general de la corona de Castella amb un reglament minuciós. Segueixen alguns estats d'Itàlia (Gènova i Parma, per exemple), i clou la sèrie el gran arxiu del Vaticà (1611). La documentació continuà essent secreta. La tercera etapa (s XIX) correspongué a una transformació radical pel fet de valorar la documentació antiga, no solament pel seu valor jurídic, sinó també com una font ineludible en les recerques històriques. Els dipòsits documentats prenen el nom d'arxiu històric, i són oberts al públic, la qual cosa obliga a una organització adequada. Una altra evolució afectà la natura dels fons conservats. Als documents manuscrits foren afegits els impresos (al·legacions jurídiques, memorials, edictes, decrets, etc), i més tard els documents gràfics (plans, projectes) i còpies fotogràfiques de documents evadits o de documents els originals dels quals convenia de tenir reservats. Encara més modernament, ha calgut fer lloc a les cintes sonores i als films. Segons l'abast i la procedència, els arxius poden ésser generals o estatals (com l'Arxiu General de la Corona d'Aragó a Barcelona, l'Archivo General de Simancas, el Staatsarchiv a Viena), judicials, municipals o d'altres organismes de l'administració pública, fiscals, corporatius, com els arxius gremials, notarials o de protocols, comercials, patrimonials tant del rei (reial patrimoni) com de particulars. Entre els arxius de procedència eclesiàstica hom distingeix els papals, relatius a tota l'Església Catòlica; els metropolitans; els episcopals o diocesans; els dels capítols de catedrals i col·legiates; els dels ordes religiosos i les corporacions eclesiàstiques (d'entre els arxius eclesiàstics més importants existents als Països Catalans hi ha els dels monestirs de Montserrat i de Poblet); els parroquials; els de les confraries, obres pies, ordes militars, etc. A molts països, els arxius eclesiàstics són els que han conservat documents més antics; molt sovint, només s'ha salvat la documentació primitiva civil que tenia relació eclesiàstica. A la Gàl·lia, hi havia arxius eclesiàstics abans del s VIII. Per extensió hom dóna nom d'arxiu a institucions de recerca, com l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus; a publicacions especialitzades, com "Archivo de Cronología", "Archivo de Arte Español", "Archivo de Arte Valenciano"; a empreses comercials, com l'Arxiu Mas, de fotografies, dependent de l'Institut Amatller d'Art Hispànic, i a col·leccions documentals factícies.

Arxivística
Ciència dels arxius, que conté les normes per a la deguda conservació dels documents i per a l'organització que en faciliti la consulta administrativa o històrica. Modernament, els arxius són considerats no pas com a dipòsits o museus, sinó com a instruments de treball. Els principis bàsics de l'arxivística són: salvar els documents quan són considerats caducats en l'administració que els ha produïts i fer que puguin ésser consultats fàcilment; tria tècnica d'aquells documents que poden ésser destruïts; instal·lació adequada; conservació contra els perills de la llum solar, la humitat, el foc, els insectes, els furts; reconstrucció dels fons originaris; publicació de guies, inventaris i d'altres sistemes de divulgació. Tenen íntima relació amb l'arxivística els estudis especialitzats de criptografia, diplomàtica, genealogia, heràldica, onomàstica, paleografia, papirologia i sigil·lografia.

Asil diplomàtic
Protecció concedida als refugiats polítics dins els edificis de les missions diplomàtiques, consolats, vaixells de guerra o avions militars. Poc freqüent en l'actualitat, llevat a l'Amèrica del Sud, on continua en ús per motiu de la gran inestabilitat política. La reglamentació convencional de l'asil diplomàtic fou obra dels convenis de l'Havana (20 febrer 1928), Montevideo (26 desembre 1933) i Caracas (28 març 1954). L'asil diplomàtic ha donat lloc a alguns conflictes, com el produït entre el Perú i Colòmbia, arran de l'asil concedit per aquest darrer país al polític peruà Víctor Raul Haya de la Torre i que, sotmès al tribunal internacional de Justícia, donà lloc a les sentències de 20 de novembre de 1950 i 13 de juny de 1951. Durant la Guerra Civil Espanyola, la pràctica de l'asil diplomàtic fou abundant.

Asil polític
També asil territorial. Protecció que un estat dóna als estrangers que fugen de llur país per causa de persecucions polítiques, racials o religioses. L'asil polític és reconegut en diferents constitucions, com l'espanyola, la francesa o la italiana. Cal citar en aquest sentit el conveni de Ginebra de 25 de juliol de 1951.

Asil religiós
Immunitat reconeguda al delinqüent o al perseguit que pren per refugi protector un lloc sagrat (temple, altar, territori o ciutat). La raó del dret d'asil religiós radica en el temor i en el respecte a la protecció de la divinitat. El dret d'asil de natura religiosa es troba generalment en tots els pobles primitius. En els pobles semites fou molt difós; el poble hebreu, tanmateix, en deixà una abundosa informació continguda en els llibres bíblics de la Llei (&Eg;xode, Deuteronomi, etc). També a Grècia tingué valor el dret d'asil, del qual el mite d'Orestes és un document representatiu. Els romans originàriament no conegueren aquest dret, puix que llur organització jurídica el feia innecessari, bé que posteriorment, per influència hel·lènica, l'introduïren en llur dret. Aquesta tradició fou recollida per l'Església (ss IV-V) i reconeguda pels emperadors. L'asil eclesiàstic, però, accentuà l'aspecte del poder d'intercessió, propi de l'autoritat del bisbe, a favor del culpable i fins dels mateixos condemnats que s'acollien a l'asil de l'Església. En el període feudal aquest dret assolí una més àmplia aplicació: rectories, dependències episcopals, etc. Amb la formació dels estats nacionals la institució entrà en decadència. El dret canònic actual estableix, en el cànon 1179, que "les esglésies gaudeixen de dret d'asil, talment, que el reu que s'hi refugia no en pot ésser extret, llevat del cas d'una urgent necessitat, sense el consentiment del bisbe o almenys del rector de l'església". També és determinat en el cànon 1160 que "els llocs sagrats són exempts de la jurisdicció de l'autoritat civil i que l'autoritat eclesiàstica legítima hi exerceix lliurement la seva jurisdicció". El reconeixement d'aquests drets (el d'asil i el d'exempció jurisdiccional) per part dels poders civils resta estipulat, a vegades, en els concordats entre la Santa Seu i l'estat corresponent. Pel que fa a l'estat espanyol, l'article 22 del concordat del 1953 garanteix no solament la inviolabilitat de les esglésies, cementiris, capelles i d'altres llocs sagrats, sinó també la dels palaus i les cúries episcopals, dels seminaris, de les cases i despatxos parroquials i rectorals i de les cases religioses. En aquests edificis, la força pública no hi pot entrar per a l'exercici de les seves funcions, llevat del cas d'urgent necessitat, sense el consentiment de l'autoritat eclesiàstica corresponent. D'altra banda, el codi penal espanyol, amb l'article 492 bis, introduït per la llei de 24 d'abril de 1958, vol garantir l'acompliment d'aquestes disposicions.

Asociación Latinoamericana de Integración (ALADI)
Organització creada el 1980, com a successora de l'ALALC (Asociación Latinoamericana de Libre Comercio). Té la seu a Montevideo i és formada pels mateixos membres. Els seus objectius són menys ambiciosos que els de l'ALALC: afavorir el comerç entre els països llatinoamericans, per mitjà d'acords preferents bilaterals, fins a la creació d'un mercat comú.

Asociación Latinoamericana de Libre Comercio (ALALC)
Organització creada pel tractat de Montevideo al febrer del 1960, formada per l'Argentina, el Brasil, el Perú, Mèxic, el Paraguai, l'Uruguai i Xile. A l'octubre del mateix any s'hi adheriren Colòmbia i l'Equador i el 1966 Veneçuela. Tenia com a finalitat de reduir progressivament les tarifes i altres traves al lliure comerç, de manera gradual en dotze anys, fins a arribar a la plena liberalització del comerç entre els països signants. Els seus objectius massa ambiciosos foren la principal causa del seu fracàs. L'any 1980 es transformà en l'Asociación Latinoamericana de Integración.

Assegurança social
Tipus d'assegurança que comporta una garantia contra els riscs personals que poden afectar els individus en llur capacitat de treball i, consegüentment, la renda de llurs famílies. Així, les assegurances de vellesa, invalidesa-, accidents del treball-, malaltia- (professional o comuna), maternitat-, viduïtat-, orfenesa- i atur forçós. Es distingeixen fonamentalment de les assegurances privades per la manca de proporcionalitat entre la prima i el risc, i per l'absència d'un lligam necessari entre el volum de les prestacions i el de les cotitzacions, puix que aquestes solen ésser complementades amb subvencions a càrrec del pressupost estatal. A molt països les assegurances socials han estat integrades en un règim o sistema de seguretat social-, que en algunes legislacions no pretén sinó de garantir un mínim vital als treballadors, bé que en d'altres ha estat estès també a la resta de ciutadans, o bé garanteix prestacions el volum de les quals correspon a un nivell de vida individual superior.

Assemblea
1. Aplec de persones reunides fonamentalment per a deliberar i, eventualment, per a prendre acords.
2. Reunió de tots els components d'una societat, corporació i, en general, de qualsevol persona jurídica, que en constitueix el màxim òrgan deliberant; sovint és anomenada junta. En les associacions civils (culturals, esportives, etc) i en altres entitats, les assemblees de socis poden ésser ordinàries o extraordinàries, per a tractar de les qüestions que, respectivament, fixin els estatuts de cada associació o entitat. Generalment l'assemblea ordinària és convocada d'una manera periòdica, normalment cada any com a mínim, i decideix sobre la renovació dels càrrecs de la junta, aprovació de les activitats realitzades, rendició de comptes i pressupost; l'assemblea extraordinària és convocada per decidir sobre qüestions excepcionals (modificació d'estatuts, dissolució o fusió de l'associació, i d'altres que determinen els estatuts). Les assemblees són convocades per la junta directiva o pel president, o a petició del nombre de socis que fixin els estatuts, i les decisions són adoptades per majoria de vots, exceptuades certes qüestions que exigeixen un quòrum determinat.
3. Congrés d'un partit polític. Aquest nom ha estat utilitzat per a designar, entre d'altres, els diversos congressos de la Unió Catalanista, el més important dels quals fou el del 1892, en què foren aprovades les Bases de Manresa, i els de la Lliga Catalana (1933 i 1935).

Assemblea constituent
Assemblea extraordinària encarregada d'establir un nou text constitucional.

Assemblea Constituent del Separatisme Català
Convenció política catalana a Cuba, organitzada a l'Havana del 30 de setembre al 2 d'octubre del 1928. En inspirar-se en la Convención de Guaimaro, d'on sortí la primera constitució cubana, Josep Conangla i Fontanilles proposà, el setembre del 1927, a Francesc Macià el projecte d'una assemblea semblant. El Club Separatista Català Número 1 de l'Havana fou l'organitzador, mitjançant una comissió formada per Claudi Mimó i Caba, Josep Murillo i Mombrú, Josep Conangla i Josep Carner i Ribalta. S'hi debateren dues ponències, els temes de les quals foren, respectivament, la reorganització de l'independentisme català i un text constitucional per Catalunya. S'hi aprovà l'articulat de la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Fou presidida per Francesc Macià, amb Claudi Mimó com a president d'honor, Josep Murillo i J. López Franc com a vice-presidents, Joaquim Muntal i Ventura Gassol, adjunts, J. Conangla i J. Carner-Ribalta, ponents, Josep Pineda i Fargas, secretari i Lluís Font i Lleonard Ribot, vice-secretaris.

Assemblea de Catalunya
Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des del 1939. Fou creat per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i demòcrata-cristians (UDC); la sessió fundacional —clandestina— tingué lloc a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971, i l'acord es féu entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'estat. L'Assemblea integrà gradualment al seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; incorporà amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals i com a figures representatives tingué Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir, entre d'altres, la major part dels quals foren detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Convocà concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es desmarcaren de la línia rupturista de l'Assemblea, aquesta impulsà encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), cridà a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i afavorí l'Entesa dels Catalans. Al novembre del 1977 transmeté la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es dissolgué, per bé que alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat amb escàs ressò polític.

Assemblea de les Regions d'Europa
Organisme constituït el 1985 a iniciativa de nou organitzacions interregionals d'Europa que en coordina les regions amb l'objectiu de reforçar-ne la representació al costat de les institucions de la Unió Europea. Ha tingut un paper destacat en la creació del Comitè de les Regions de la Unió Europea. Entre les seves tasques destaquen els treballs del Consell Consultiu de les Col·lectivitats Regionals, el qual té com a objectiu associar les col·lectivitats regionals i locals amb vista a impulsar la política regional de la UE i pronunciar-se sobre temes que afectin les regions. Així mateix, ha adaptat els seus estatuts per acollir nombroses regions de l'Est, amb les quals té relacions permanents. Del 1985 al 1996 J. Pujol n'ocupà la presidència; posteriorment el càrrec passà al flamenc Luc Van den Brande.

Assemblea de Parlamentaris
1. Nom que reben diverses reunions extraoficials de diputats i senadors que tingueren lloc a Barcelona i a Madrid al juliol i l'octubre del 1917. Des del començament d'any es feia palesa una crisi de l'estat espanyol: minva de la prosperitat causada per la Primera Guerra Mundial, augment de la desocupació, descontentament de l'exèrcit reflectit en l'aparició de les juntes militars, pressió de nacionalistes i republicans contra el sistema de torns i per l'aplicació de reformes. Al juny, l'empresonament dels dirigents de les juntes provocà la caiguda de García Prieto. El poder passà a les mans del conservador Dato, que, com que no tenia la majoria parlamentària, tancà les corts alhora que suspenia les garanties constitucionals i instaurava la censura de premsa. Sota la iniciativa dels dirigents de la Lliga Regionalista, el 5 de juliol se celebrà a Barcelona una assemblea dels senadors i els diputats de Catalunya a la qual assistiren els nacionalistes catalans, els republicans liberals i alguns conservadors. Sota la presidència de Ramon d'Abadal (Lliga), Giner de los Ríos (radical) i el marquès de Marianao (liberal autonomista), fou aprovada una proposta en la qual hom declarava que la voluntat de Catalunya era l'obtenció d'una autonomia, règim que havia d'ésser estès a tot l'estat espanyol, i hom demanava la immediata reunió d'unes corts que, com a constituents, deliberessin sobre l'organització de l'estat, sobre l'autonomia i sobre el problema militar i econòmic. En el cas que el govern no hi accedís, hom decidí de convocar tots els parlamentaris espanyols a una assemblea extraoficial. Dato no accedí a les peticions i prengué mesures perquè no tingués lloc la reunió. Malgrat això, parlamentaris de totes les tendències polítiques (llevat dels partidaris de Dato), en nombre de 68, es reuniren al palau del parc de la Ciutadella, on, presidits per Ramon d'Abadal, es constituïren en assemblea. Una proposta presentada pels diputats Melquíades Álvarez, Cambó, Giner de los Ríos, Pablo Iglesias, Lerroux, Rodés, Roig i Bergadà, i Zulueta, protestant per l'actitud del govern i declarant que era indispensable la convocatòria d'unes corts constituents que emprenguessin el problema de la reforma del país, fou aprovada per unanimitat. Es formaren tres comissions per tractar, respectivament, de la reforma constitucional de la defensa de l'estat, ensenyament i justícia, i dels problemes econòmics i socials. Però la guàrdia civil interrompé la reunió i, després d'un diàleg entre el governador civil i Abadal, els parlamentaris foren dispersats. La tensió política augmentà i el mes d'agost esclatà una vaga general revolucionària. No obstant això, la protesta obrera no prengué la via política que esperaven els parlamentaris per pressionar sobre el govern; i l'exèrcit, en comptes de sumar-se a la protesta general, obeí les ordres de Dato i reprimí amb violència la vaga. El govern denuncià com a responsables de la vaga els dirigents de l'Assemblea, entre ells Cambó: de fet els contactes que Cambó havia demanat a la CNT havien estat rebutjats per l'organització obrera. La Lliga, per la seva banda, acusà el govern d'haver provocat la vaga per tal de fer fracassar el moviment de l'Assemblea. Els parlamentaris, alguns dels quals, com els de la Lliga, havien condemnat la vaga des del començament, es reuniren una altra vegada a Madrid del 15 al 17 d'octubre, primer al Congrés i després a l'Ateneu. Fou aprovat el programa d'una reforma total (separació de poders, autonomia regional i municipal, sobirania de l'estat, reforma democràtica de l'exèrcit, etc). Dato dimití i es produí una crisi gravíssima del règim. Però Cambó, que havia esdevingut l'element decisiu, tot i haver promès que no prestaria suport a cap govern que no complís els acords de l'Assemblea, després d'entrevistar-se amb Alfons XIII acceptà que la Lliga participés en un govern dit de "concentració nacional" presidit per García Prieto i format per conservadors i liberals, amb la qual decisió salvà la dinastia. Ventosa i Calvell (Lliga) fou nomenat ministre de finances, i Felip Rodés (republicà nacionalista fins aleshores) d'instrucció pública (30 d'octubre). Així, aquest moviment fou trencat pels seus mateixos iniciadors, que acceptaren la col·laboració amb el mateix poder que havien combatut, per por que el moviment no pogués desbordar-los.
2. Organisme extraoficial format pels 47 diputats i els 16 senadors votats pel Principat de Catalunya en les eleccions legislatives espanyoles del 1977 —més tard, s'hi afegiren els 4 senadors designats pel rei—. Es constituí al palau del Parlament, a Barcelona, el 25 de juny de 1977 i demanà el restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas. Tot i que el plenari de l'Assemblea es reuní encara diverses vegades —a l'agost, a Lleida—, foren més aviat una comissió permanent de 14 membres, presidida per J. Reventós, i una de negociadora de 6 parlamentaris les que participaren en el procés d'organització de la pre-autonomia catalana. A mitjan 1978 l'Assemblea designà la Comissió dels Vint, redactora de l'avantprojecte d'Estatut de Sau i, revisat aquell, l'aprovà al desembre següent, per 58 vots a favor i una abstenció, com a pas previ a la seva tramesa a les Corts.

Assemblea de Weimar
Assemblea constituent alemanya que es reuní del 6 de febrer de 1919 al 21 de maig de 1920, de primer a Weimar i després a Berlín. Els socialdemòcrates hi tenien la majoria relativa, seguits dels catòlics i dels demòcrates. Acceptà el tractat de Versalles (22 de juny de 1919) i aprovà una constitució (2 d'agost de 1919), que instaurà la república de Weimar, federal, parlamentària i democràtica, el primer president de la qual fou F.Ebert.

Assemblea dels Notables
A França, a l'antic règim, assemblea formada pels membres més representatius de cadascun dels tres estats que era convocada pel rei en els moments de crisi amb caràcter consultiu. Les més importants foren celebrades poc abans de la Revolució Francesa: el 1787 per discutir la reforma fiscal de Calonne i el 1788 per regular la composició dels estats generals.

Assemblea Nacional
Cambra baixa o primera cambra de la República francesa, que té la seva seu al Palais Bourbon de París. És formada per 577 diputats, elegits per sufragi universal, directe i secret cada cinc anys. Per influència de la institució francesa, han pres el nom d'Assemblea Nacional la primera cambra o la cambra única en les constitucions de diverses antigues colònies franceses (Algèria, Camerun, Costa d'Ivori, Guinea, etc), de diverses democràcies populars i d'altres països (Portugal, Turquia, etc). El nom d'Assemblea Nacional sorgí amb l'Assemblea Nacional Constituent francesa constituïda el 9 de juliol de 1789, que es transformà en Assemblea Legislativa el 1791. L'Assemblea Constituent del 1848 donà pas també a l'Assemblea Legislativa del 1849. Una nova Assemblea Nacional Constituent es formà el 1871 i perdurà fins el 1875. Després de la Segona Guerra Mundial es reuniren dues assemblees constituents més (1945 i 1946). Aprovada finalment la constitució del 1946, aquesta donà el nom d'Assemblea Nacional a la primera cambra, denominació que substituïa la de cambra de diputats i que ha estat mantinguda per la vigent constitució del 1958.

Assemblea Nacional de Frankfurt
Assemblea constituent reunida a Frankfurt (1848-49) per donar una constitució a la Confederació Germànica. Després dels moviments revolucionaris del 1848, un grup de liberals formà una comissió (Vorparlament) per a organitzar les eleccions, que es feren per sufragi universal. L'assemblea, presidida per Heinrich von Gagern, es dividí en dues tendències: els partidaris de la petita Alemanya, estat imperial sota direcció prussiana i amb exclusió d'Àustria, i els partidaris de la gran Alemanya, amb inclusió d'Àustria. La constitució (votada pel març del 1849) establí l'imperi hereditari de la petita Alemanya i oferí la corona a Frederic Guillem IV de Prússia. Aquest refusà, i els representants d'Àustria es retiraren; l'assemblea es traslladà llavors a Stuttgart, però fou dissolta pel juny del 1849.

Assignat
Bitllet, precedent del paper moneda, pertanyent a l'emissió hipotecària feta per l'Assemblea Nacional Francesa (1789-97) amb garantia sobre el producte de la conversió del patrimoni eclesiàstic. El 1790 l'assemblea declarà el seu curs forçós, però la reiteració indiscriminada de les emissions anul·là l'interès hipotecari i convertí els assignats en paper moneda d'un poder adquisitiu inestable i amb forta tendència a la baixa.

Assimilació
Procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l'ha rebuda. L'assimilació implica sempre la dispersió ecològica de la minoria i la fusió amb les estructures socials de la col·lectivitat receptora. El manteniment de col·lectivitats immigrades amb llurs trets culturals no és assimilació, tot i que visquin permanentment com a part aparent de la societat on s'han instal·lat.

Assistència mútua
Obligació que hom estableix en els tractats internacionals de defensa o de garantia mútua —clàssicament anomenats aliances— consistent en el deure dels estats signants d'ajudar-se mútuament amb les forces armades en cas d'agressió. El pacte de la Societat de Nacions del 1919 intentà d'establir aquest sistema de seguretat internacional amb caràcter universal, i l'anomenà seguretat col·lectiva. Els actuals tractats d'assistència mútua contra una agressió (OTAN, pacte de Varsòvia, i d'altres) són jurídicament considerats per la Carta de les Nacions Unides acords regionals, i resten teòricament sotmesos al superior control del Consell de Seguretat.

Assistència pública
Conjunt de serveis que manté l'administració pública per ajudar, quasi sempre gratuïtament, els qui d'una manera momentània o permanent no disposen de mitjans econòmics per a satisfer necessitats ineludibles (menjar, serveis mèdics o hospitalaris, allotjament, maternitat, orfenesa, etc). L'assistència pública, també anomenada beneficència pública, ha estat sempre complementada per l'acció de la beneficència particular o privada, però modernament els seus serveis són totalment o parcialment assumits, a molts països, per la seguretat social.

Assistència social
Conjunt d'activitats públiques o privades que tenen per finalitat ajudar, de forma organitzada, persones o grups i satisfer les necessitats que no siguin a l'abast de llurs propis mitjans.

Associació
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu. Sociològicament l'associació és una de les formes cabdals de l'estructuració dels grups humans. Hom empra sovint el mot alemany Gesellschaft per a denotar aquest sentit sociològic del terme. La forma de sociabilitat oposada a l'associació és la comunitat (o Gemeinschaft). Aquesta distinció, esdevinguda clàssica, és de Ferdinand Tönnies. A l'antiga Roma, durant la república, existí una àmplia llibertat d'associació. Constitueix, això no obstant, un precedent del tot excepcional, atès que el dret d'associació és una conquesta molt recent. Amb tot, cal reconèixer la importància, a Europa, del corporativisme professional dels temps medievals, que sovint donà lloc a agrupacions o lligues d'acció política, reconegudes als països de la corona d'Aragó i rigorosament prohibides a Castella pels Trastàmara. La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 ignorà el dret d'associació entre els drets fonamentals. En la mentalitat de la Revolució Francesa l'oblit no era casual; hom no volia veure entitats intermèdies entre l'individu i l'estat. Constitueix un mèrit del liberalisme de la fase postrevolucionària la configuració definitiva del dret d'associació, sota la pressió dels moviments socialistes. Un signe del caràcter burgès de la revolució liberal és donat pel reconeixement de la personalitat jurídica a les societats mercantils (França, 1807; Espanya, 1829), abans que a les associacions d'altra mena, que en general s'imposà a Europa arran de l'ampli moviment revolucionari del 1848. El dret d'associació sindical, això no obstant, no fou reconegut fins a la darreria del s XIX (Espanya i França). Actualment tots els països reconeixen el dret d'associació en la seva formulació general —recollit també en la Declaració Universal dels Drets de l'Home (1948)— però en alguns el contingut d'aquest dret és totalment negatiu o sotmès a fortes restriccions, principalment en l'ordre polític i sindical. Els sistemes adoptats per a la regulació de la llibertat d'associació, segons els països, poden ésser reduïts a: autorització prèvia de l'autoritat governativa per a la constitució de l'associació; obligació de donar previ coneixement de la constitució de l'associació, però sense que en calgui l'autorització; llibertat absoluta per a la constitució d'associacions lícites. El dret d'associació és reconegut expressament en l'article 32 de la Constitució espanyola que n'exclou expressament aquelles que persegueixen finalitats o utilitzen mitjans tipificats com a delictes i prohibeix les secretes i les de caràcter paramilitar. Les associacions cal inscriure-les en el registre únicament a efectes de publicitat i sols poden ésser dissoltes o suspeses les seves activitats per sentència judicial.

2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l'obtenció d'un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n'hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d'altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d'una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l'associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.

Associació de conreus
Conreu simultani de dues o més plantes de diferents espècies sobre el mateix terreny a fi d'aconseguir o un més gran rendiment econòmic (ocupació completa del sòl), o una millora en la qualitat de la producció (associació de lleguminoses i gramínies en els prats), o l'obtenció de collita mentre la planta principal no es troba en condicions de proporcionar-la (associació vinya-olivera), o una protecció dels conreus delicats durant el període primer del seu desenvolupament, o de facilitar el creixement de certes plantes (associació veça-civada, on la veça és sostinguda per la civada). Respecte a la natura de les plantes conreades, hom parla d'associació llenyosa, en el cas de conreu simultani de plantes arbòries o arbustives (olivera-ametller, vinya-olivera, etc); d'associació herbàcia quan hom associa plantes herbàcies (cereals-lleguminoses), i d'associació mixta en cas d'associació de plantes arbòries o arbustives amb herbàcies. Hom parla d'associació temporal quan una planta acaba el seu cicle abans que les altres (mongetes-moresc), i d'associació permanent, quan totes les plantes de l'associació tene un cicle d'igual durada (olivera-ametller). Són diferents les causes que influeixen sobre la conveniència i la natura de l'associació. Cal situar en primer lloc el clima, les condicions físico-químiques del sòl i la natura mateixa de la planta. En general, convenen plantes d'exigències i característiques complementàries i maduració en diferents èpoques; les exigències culturals, però, cal que siguin idèntiques.

Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN)
Organització internacional que impulsa el progrés econòmic, social i cultural dels països del SE d'Àsia i la pau i l'estabilitat de la regió. Creada a Bangkok el 1967, en són membres Brunei, les Filipines, Indonèsia, Malàisia, Singapur i Tailàndia. Té vuit comitès permanents (de comerç i turisme, indústria, alimentació, etc) i celebra una conferència anual de ministres d'afers estrangers dels països membres, i reunions a alt nivell no periòdiques. D'ençà del 1976 té una secretaria permanent a Djakarta. Té un paper econòmic i polític important per a l'estratègia dels seus membres i dels EUA davant els països socialistes asiàtics.

Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA)
Associació europea de lliure comerç creada a Estocolm pel novembre del 1959, amb la participació inicial de la Gran Bretanya, Àustria, Suïssa, Suècia, Dinamarca, Noruega i Portugal. Entrà en vigor el 1960, i posteriorment hi entraren Finlàndia (1961) i Islàndia (1970). Fou creada per establir una zona industrial de lliure comerç, a través d'una reducció gradual dels aranzels, objectiu que s'assolí el 1966. Els països membres conservaren, però, llur independència en el comerç amb tercers. La seva gestió fou confiada a un consell de ministres. Malgrat l'obstacle que representa l'heterogeneïtat dels seus membres i l'entrada al Mercat Comú de la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca (1973), el volum d'intercanvis s'ha reactivat. A partir de l'1 de gener de 1984 el lliure comerç dels productes industrials és total pels països del Mercat Comú i els de l'EFTA. El 1973, Gran Bretanya i Dinamarca, membres de l'EFTA, accediren al Mercat Comú europeu, i Portugal ho féu el 1986. Islàndia n'és membre des del 1970, i Finlàndia en fou de ple dret el 1985. El 1989 Àustria sol·licità l'ingrés a la CE i Suècia ho féu el juliol del 1991. Així, doncs, els països actualment membres de l'EFTA són: Finlàndia, Islàndia, Liechtenstein (des del maig del 1991), Noruega, Àustria, Suècia i Suïssa. L'any 1992 acordà amb la CEE la creació de la Zona Econòmica Europea.

Associació il.lícita
En països on són restringides les llibertats individuals, delicte en què incorren les persones que formen part d'associacions no reconegudes per les lleis, o també que no han estat constituïdes complint els requisits administratius. A la major part dels països solament és castigada la participació en associacions que persegueixen la comissió de fets delictius. Segons el codi penal incorren en aquest delicte els fundadors, directors, i presidents de tota associació il·lícita així com també qui n'és membre actiu. Són il·lícites aquelles associacions l'objecte de les quals és la comissió d'algun delicte o les constituïdes per a promocionar-lo; les que empren mitjans violents per a obtenir fins lícits; les clandestines o paramilitars i les que inciten o promouen la discriminació racial. Constitueix també delicte l'obstaculització de l'exercici del dret legítim d'associació.

Associació Internacional de Desenvolupament
Organització econòmica filial del BIRD, fundada l'any 1960 a Washington i coneguda generalment per la sigla IDA (International Development Association). Té com a objectius el foment de crèdits a llarg termini als països subdesenvolupats, a un interès de l'1% anual pagat en concepte de costs d'administració. L'associació és oberta a tots els membres del BIRD.

Associació Internacional de Treballadors (AIT)
(veure Primera Internacional)

Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera
Associació obrera fundada a Barcelona (1840) sota la inspiració de Joan Muns, amb la finalitat d'ocupar-se de la previsió social dels treballadors tèxtils. Espartero en decretà la dissolució (1841), ordre que no fou aplicada fins després de l'enderrocament de la Ciutadella, a la fi del mateix any. Gràcies, tanmateix, a la intervenció de l'ajuntament barceloní, el governador reconegué (1842) la societat, amb el nom nou de Societat de Protecció de Barcelona i sota certs condicionaments (gestió econòmica pública, reunions anunciades prèviament a l'autoritat). La concessió d'un préstec per part de la diputació permeté als obrers la construcció d'una fàbrica cooperativa (1842). El mateix any, arran de la sufocació del moviment revolucionari en el qual havien participat els obrers tèxtils, l'associació fou dissolta; sobrevisqué, tanmateix, en certa manera, cinc anys sota la nova denominació de Companyia Fabril de Teixidors del Cotó de Barcelona, que intentà de dur a terme un curiós experiment de producció socialitzada a Catalunya.

Atemptat
Delicte consistent en l'ús de violències, amenaces i resistències contra les autoritats, llurs agents i els funcionaris públics quan obren en execució de les lleis o en l'exercici de llurs funcions. La majoria de les legislacions castiguen aquests fets per tal de garantir una eficaç execució de la funció pública. Hom ha discutit el problema de la possible licitud o il·licitud de la defensa contra les autoritats o llurs agents quan aquests, en l'exercici de llurs funcions, executen actes violents i de força i s'excedeixen en llurs atribucions. El dret de resistir actes abusius ja era reconegut en el dret romà, i els intèrprets ensenyaren la mateixa doctrina que predomina actualment entre els autors i la jurisprudència de la majoria del països. Normalment, les legislacions preveuen tipus agreujants de l'atemptat en sentit propi: l'agressió realitzada amb armes; la condició de funcionari públic del qui realitza l'atemptat; si l'autoritat com a conseqüència de la coacció, haguès accedit a les exigències dels delinqüents, etc. D'altres tipus agreujants ho són atesa la condició de l'ofès (atemptat contra el cap de l'estat o contra els ministres i autoritats i funcionaris que exerceixen missions o càrrecs especials).

Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d'Atenes i de l'Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d'aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l'exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d'altres liberals fundaren a Madrid l'Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L'any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860). Semblantment sorgiren l'Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l'Ateneu Mercantil de València (1876), l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d'altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s'aplegaren en els Congressos d'Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l'ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d'arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d'universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l'Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l'Ateneu Polytechnicum.

Ateneu Barcelonès
Associació fundada a Barcelona el 1860 sota el nom d'Ateneu Català, amb Joan Agell com a president i Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Es fusionà el 1872 amb el Casino Mercantil Barcelonès i prengué el nom d'Ateneu Barcelonès. Des d'un bon principi l'Ateneu sabé guanyar-se un gran prestigi, principalment com a centre promotor de la cultura: celebrà conferències i exposicions; organitzà cursos; dotà premis (per als Jocs Florals i per a d'altres competicions); edità —revista erudita i d'informació alhora— un «Butlletí», que no visquè llarg temps; acollí penyes artístiques o literàries, com la famosa de Joaquim Borralleras, de la qual sortí el Premi Crexells; aplegà una rica biblioteca (5 900 títols l'any 1877, 13 500 el 1887, 19 000 el 1892, 50 000 el 1921, 175 000 el 1969 i uns 400 000 el 1985, amb importants col·leccions de revistes i premsa diària), que durant molts anys fou la més viva i útil de Barcelona, acrescuda sovint amb donatius com els de Frederic Rahola, vídua d'Oriol Martí, Joaquim Casas i Carbó i d'altres, i amb adquisicions com la de la col·lecció de Miquel Victorià Amer. No fou, però, solament en l'ordre cultural que l'Ateneu es trobà situat en un primer pla; al llarg de molts decennis exercí també una notable influència damunt la vida pública catalana. Les personalitats més significatives del país n'ocuparen la presidència, entre d'altres, Josep Yxart, Joaquim Pella i Forgas, Àngel Guimerà (que el 1895 hi introduí el català en un memorable discurs inaugural), Valentí Almirall, Joan Permanyer, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Ramon d'Abadal i Calderó i Joan Maragall (que hi llegí l'Elogi de la paraula); i, en el període immediatament anterior a la guerra: A. Martínez i Domingo, Pere Rahola, el comte de Lavern, Pompeu Fabra, Jaume Massó i Torrents, Pere Coromines, Ferran de Sagarra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Amadeu Hurtado. Els discursos inaugurals de curs, a càrrec sempre del president, publicats en llur majoria, constitueixen una magnífica aportació a la cultura catalana. Durant l'època de la guerra de 1936-39, la biblioteca, sota el control de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars, esdevingué pública. El 1939 l'Ateneu reprengué, bé que disminuïdes, les seves activitats amb intervenció de l'autoritat governativa en la designació de les juntes directives; des d'aleshores fou presidit, successivament, per Luys Santamarina, Pere Gual i Villalbí i Ignasi Agustí. El president Andreu Brugués inicià el període de democratització de l'Ateneu; i durant llur gestió s'aprovaren uns nous estatuts i s'acordà l'elecció dels presidents per votació dels socis i no per compromissaris com es feia des del 1860. Ampliada i reestructurada la seva seu (1970-71), el 1981 fou declarada monument històrico-artístic.

Ateneu Català
Associació fundada a Barcelona el 1860 i que el 1872 prengué el nom d'Ateneu Barcelonés després de la seva fusió amb el Casino Mercantil Barcelonès.

Ateneu Català de la Classe Obrera
Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d'aquest any hi predominaren els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en produir-se el cop d'estat del general Pavia el gener del 1874.

Ateneu Enciclopèdic Popular
Associació fundada a Barcelona el 1909 per un grup d'intel·lectuals de tendències republicanes i obreristes. S'inspirà en l'Ateneu Català de la Classe Obrera i, com aquest, tingué un paper prominent en l'orientació ciutadana: campanyes contra la guerra i de respecte a la jurisdicció civil, defensa dels drets humans i de la democratització de la cultura. Diverses seccions recollien les activitats dels socis i organitzaven cursos i conferències. L'Ateneu mantenia una escola nocturna d'estudis mercantils i d'idiomes. Tenia una biblioteca i publicava un butlletí. La darrera de les seves tasques fou l'organització d'un congrés de cultura popular. Desaparegué el 1939.

Atlantisme
1. Estratègia militar i política de l'Aliança Atlàntica. Actitud favorable a l'Aliança Atlàntica.
2. Actitud favorable a l'Aliança Atlàntica.

Atur
Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L'atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d'una empresa inactiva; al percentatge d'empreses inactives d'un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l'atur voluntari, quan l'obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l'atur forçós, quan l'obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d'indigència de la d'atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s'abstenien d'intervenir en el nivell de l'atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d'atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema. El 1909, a Anglaterra, la Labour Exchange Act reglamentà l'ajut als treballadors en atur, que fins llavors era fet segons els poor laws. El 1922 l'OIT dedicà un informe a aquests problemes, dirigit sobretot a solucionar el de les estadístiques d'atur. Però no fou fins la gran crisi dels anys trenta, que provocà un gran augment de l'atur, que els economistes del món occidental hi dedicaren una atenció especial. La política de plena ocupació esdevingué progressivament un dels principals objectius de la política econòmica. El 1936, Keynes, en la seva obra The General Theory of Employment, Interest and Money, aborda aquests temes, així com W.H. Beveridge, el 1944, en la seva obra Full Employment in a Free Society. Després de la Segona Guerra Mundial, superada l'època de reconstrucció en què la mà d'obra era escassa, l'atur ha aparegut novament. A partir de l'any 1973 passà a convertir-se en fonamental. Això fou motivat en part per l'anomenada crisi energètica, que començà de fer tancar empreses i deixar gent sense feina. D'aleshores ençà, el problema s'ha agreujat fins al punt que al desembre del 1984 a la Comunitat Econòmica Europea hi havia 13 123 000 treballadors sense un lloc d'ocupació, i a l'estat espanyol els sense feina eren 2 673 500. A les acaballes de l'any 1984 la població activa sense feina als Països Catalans assolia la xifra de 792 200 persones. A Catalunya la xifra d'atur enregistrat a finals de 1984 era de 492 900 desocupats (60,31% dels Països Catalans; 24 413 eren sense feina a la Catalunya del Nord, representaven el 4,56% dels desocupats als Països Catalans). Al País Valencià, al final de l'any 1984, hi havia 261 900 treballadors sense feina (33,63% del total dels Països Catalans). A les Illes Balears, al final de l'any 1984 hi havia un total de 38 400 persones en atur (6,06% del total dels Països Catalans). Per sectors, l'atur afecta més la indústria, els serveis, la construcció, i els qui cerquen la primera ocupació. Geogràficament l'atur colpeix les comarques més fortament industrialitzades, alhora que minva o és pràcticament inexistent a les d'estructura predominantment agrària o forestal, en part també a causa de la despoblació. Així, a Catalunya, les comarques més afectades són el Barcelonès (amb el 25,05% de gent sense feina de tots els Països Catalans), el Vallès Occidental (9,40%), el Baix Llobregat (6,95%) i el Vallès Oriental (2,10%), que, en conjunt, constitueixen el 43,50% de l'atur de tots els Països Catalans. D'altra banda, no totes les capes de la població es veuen igualment afectades per la manca de llocs de treball. Així, la proporció d'atur femení i el de persones sense feina anterior, s'incrementen més ràpidament que la proporció d'atur total. La vuitena conferència d'estadígrafs del treball reunida a Ginebra el 1954 establí les normes internacionals per a la determinació de l'atur. L'OIT defineix cinc mètodes per a determinar-ne el volum: les enquestes per mostreig de la força de treball, les estadístiques de les assegurances obligatòries d'atur, les estadístiques d'assistència als parats, les estadístiques sindicals i les de les oficines de col.locació. Actualment a tots els països hi ha una reglamentació més o menys eficaç sobre l'atur.

Atur encobert
Forma d'atur caracteritzada per l'existència d'ocupacions aparents, la remuneració i productivitat de les quals és molt baixa o gairebé nul·la. És equivalent a la locució anglesa concealed unemployment. Les ocupacions domèstiques són una forma d'atur encobert, tal com ho demostren les grans diferències en el percentatge de població activa femenina en les regions industrialitzades i en les no industrialitzades.

Atur estacional
El produït en èpoques determinades, en proporcions semblants, en un mateix sector, i que s'esdevé a causa d'unes condicions atmosfèriques desfavorables (la construcció a l'hivern), o a uns motius climatològics i geogràfics (la indústria hostalera), etc. Hom soluciona l'atur estacional trobant una doble ocupació en llocs diferents o exercint dos oficis que es complementin.

Atur estructural
El motivat per una escassetat de capital per comparació a unes grans disponibilitats de treball; és característic dels països subdesenvolupats. També el provocat per canvis en la demanda de productes, canvis que alteren l'estructura productiva d'un país.

Atur tecnològic
El causat per la introducció de noves tècniques en la producció, les quals n'automatitzen el procés i porten com a conseqüència un nivell inferior d'ocupació; és el cas de la mecanització del treball agrícola tradicional i de l'automació. A l'època de la revolució industrial aquest atur fou combatut durament pels treballadors, i en alguns casos hom destruí la nova maquinària; la destrucció de les filadores a Camprodon, l'any 1832, n'és un exemple.

Aturada
Cessació del treball. L'aturada és total quan afecta tota la plantilla de treballadors; parcial, si n'afecta alguna secció, cadena, departament, etc; continuada (que pot donar lloc a la vaga, boicot, etc) o discontínua (per causa d'un treball retardat, etc). Els motius que provoquen l'aturada per part dels treballadors poden ésser molts: demanda d'augment de salaris, reclamacions sobre l'organització del treball, conflictes jeràrquics, solidaritat amb companys sancionats, expulsats o detinguts o amb problemes que afecten d'altres empreses, reivindicacions polítiques, etc. L'aturada provocada per l'empresa és anomenada locaut.

Audiència nacional
Tribunal amb seu a Madrid i jurisdicció a tot l'estat espanyol format per tres sales: de penal, de contenciós-administratiu i de social. La Sala de Penal coneix l'enjudiciament de les causes contra el cap d'estat, successor i alts òrgans de la nació i forma de govern, falsificació de moneda i delictes monetaris i de canvi, així com també certs delictes amb efectes a llocs de diferents audiències. Coneix també els expedients d'extradició i les apel.lacions de les resolucions dels jutges centrals d'instrucció; la del Contenciós-administratiu els recursos contra disposicions i actes dels ministres i subsecretaris, i la de Social dels Processos d'impugnació de convenis col·lectius i sobre conflictes col·lectius d'àmbit superior a una comunitat autònoma.

Audiència provincial
A l'estat espanyol, tribunal que jutja en primera instància causes penals per delictes greus i en grau d'apel·lació causes civils i penals per delictes menys greus. Existeix una audiència a cada província, constituïda per diverses sales o seccions, segons les matèries sobre les quals han de decidir. A partir del 1892, foren anomenades audiències provincials les audiències per als afers criminals, establertes a capitals de província que no eren seu d'audiència territorial. El 1893 reberen el mateix nom les sales per als afers criminals de les audiències territorial.

Audiència territorial
A l'estat espanyol, tribunal que coneix principalment de les causes civils en grau d'apel·lació i també dels recursos contenciosos administratius en primera instància. Les audiències territorials foren creades el 1812 a les corts de Cadis, però no foren instaurades fins el 1834 en substitució de les antigues audiències i chancillerías borbòniques. Cada audiència agrupa el territori de diverses províncies, però no constitueix un grau superior de les audiències provincials, sinó que és un tribunal competent en qüestions que li són especialment reservades. La llei Orgànica del Poder Judicial en preveu la seva supressió, traslladant les seves competències en part a les Audiències Provincials i en part als Tribunals Superiors de Justícia de nova creació.

Ausgleich
Nom donat a la reforma constitucional operada a Àustria i Hongria el 12 de juny de 1867, sota l'emperador Francesc Josep, amb la qual es transformà l'Imperi d'Àustria en la monarquia dual d'Àustria-Hongria.

Austromarxisme
Corrent doctrinal centrat a Viena, vigent tot el primer terç del s XX, sorgit en el si del partit socialdemòcrata austríac. Com a corrent teòric tingué un caràcter enciclopèdic que abraçà totes les ciències socials, i es caracteritzà per la reconsideració del pensament de Kant en filosofia, en teoria del dret i en política, sense abandonar, però, formalment el marxisme. Entre els seus membres destaquen Rudolf Hilferding, amb el seu estudi fonamental sobre el capitalisme financer; Max Adler com a filòsof i economista; Gustav Eckstein en el camp de la sociologia; Karl Renner en dret, i Friedrich Adler com a líder polític, especialment en la seva gestió al capdavant de la Internacional de Viena. Otto Bauer fou el membre més destacat de l'escola: estudià el problema de la coexistència entre les nacionalitats dins un estat multinacional i tingué un paper destacat en el desenvolupament de la teoria de l'acumulació formulada per Rosa Luxemburg. L'escola austromarxista ha estat durament criticada per la posició marxista-leninista, sobretot per la seva afirmació de viabilitat d'una transició pacífica al socialisme en els països industrials avançats.

Autarquia
1. Situació teòrica d'economia autosuficient respecte a l'exterior. Malgrat el fet que les economies primitives eren molt sovint necessàriament autàrquiques, així com les societats essencialment agràries posteriors, actualment el mot gairebé és reservat per a descriure l'objectiu genèric d'una sèrie d'instruments de política econòmica aplicats en situacions de fort nacionalisme o defensives de la burgesia local o dels seus grups dominants. L'autarquia com a doctrina econòmica exigeix com a fi l'autoabastament en determinats productes, el proteccionisme industrial i la supressió d'importacions, mesures que han estat sovint emprades com a instruments d'una política d'industrialització i de desenrotllament. Mussolini definí molt bé l'autarquia en afirmar que hom no comprèn l'autodeterminacio dels pobles si no és sostinguda per la indepèndencia de la seva economia respecte al mercat exterior. El brot més important d'autarquia ha d'ésser posat en relació amb els fenòmens feixistes que acompanyaren la crisi del 1929, expressió de les tensions existents, que accentuà les tendències a l'autarquia com a doctrina econòmica en una sèrie de països. La tendència a la formació de càrtels, i el proteccionisme industrial i comercial s'imposaren. El rearmament propiciava una indústria militar local. Un fenomen típic de l'autarquia al seu extrem no és ja solament la política de substitució d'importacions per produccions pròpies, sinó la creació d'ersatzindustrien, de productes d'imitació (cautxú, petrolis sintètics, sacarines, etc). L'autarquia a l'estat espanyol guanyà partidaris entre els economistes de la Dictadura i fins i tot en contradictors com Francesc Cambó i Joan Ventosa, però no es transformà en programa econòmic de govern fins després del 1939. Les mesures importants foren les lleis industrials del 1939 i del 1940 (indústries d'interès nacional, creació de l'INI, necessitat de permisos per a instal·lar indústries, control de les importacions de béns d'equipament). Les repercussions més importants a Catalunya foren de fre a la industrialització, o de sosteniment d'aquesta amb salaris baixos; l'especulació en el proveïment de primeres matèries; la subvenció pel consumidor de produccions no competitives, etc. Tot i els canvis de legislació a partir del 1957, algunes de les disposicions autàrtiques continuen vigents.

2. Qualitat de l'organització política autosuficient. la independència de la polis grega era basada, d'una banda en l'autonomia, o facultat d'autogovernar-se, i en l'autarquia de l'altra.

Autoconsum
Tipus de consum basat en la producció que un mateix duu a terme. S'ha donat especialment durant les èpoques esclavista i feudal; actualment encara te vigència en zones de mercat tancat. És molt corrent en règims agraris o d'economia domèstica, sobretot en allò que fa referència a serveis personals i a béns de consum no durables (aliments) o semidurables (roba, estris). Es basa en gran part en l'estalvi familiar, forçat per una escassa circulació monetària, en el fet de no ésser possible l'existència d'una mà d'obra especialitzada i en la necessitat de satisfer una escala de preferències. Actualment, en l'agriculura, la policultura impulsa l'autoconsum, alhora que ajuda la mà d'obra poc ocupada i permet l'obtenció de guanys en la utilització de subproductes que no serien emprats en una situació normal. L'autoconsum adquireix també importància en els grans conglomerats industrials.

Autocràcia
Sistema polític en què el poder del governant és considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació. Fou el sistema oficialment defensat com a propi de la monarquia russa fins el 1917. Totes les dictadures, quan el poder és en mans d'un sol home, són règims autocràtics.

Autodeterminació
Acció d'una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. D'una manera indirecta representa també una facultat permanent d'un país políticament constituït per a decidir lliurement el seu status polític, econòmic, social i cultural; en aquest darrer sentit coincideix amb el concepte d'autogovern. L'autodeterminació considerada com una norma general de les relacions internacionals i entesa com una facultat essencial dels grups nacionals dóna lloc a l'anomenat dret dels pobles a l'autodeterminació. Aquest dret fou elaborat més o menys explícitament durant el s XIX dins l'anomenada teoria de les nacionalitats i fou expressat de fet amb el principi de les nacionalitats que se'n derivà. El primer document polític on aquest dret aparegué formulat explícitament fou la Declaració d'independència dels EUA (1776), segons la qual pot esdevenir necessari a un poble d'haver de dissoldre els lligams polítics que fins aleshores l'havien unit a un altre. Igualment els revolucionaris francesos, elaboradors de la teoria de la sobirania nacional, insistiren en el dret dels pobles a la llibertat i en la necessitat de plantejar les relacions internacionals de la Revolució atenint-se a la voluntat lliurement expressada de la majoria d'habitants dels països (discursos de Carnot a l'Assemblea Nacional, projecte constitucional de Condorcet, Constitució del 1791, etc). Després de la frenada imposada per la Santa Aliança (que no evità, però, entre d'altres, el moviment d'emancipació de Grècia i de les colònies iberoamericanes), les estrebades revolucionàries del 1830 i del 1848 (Bèlgica, Polònia, Hongria, etc) marcaren l'inici del gran període de les lluites nacionals a Europa. El dret a l'autodeterminació fou teoritzat principalment pels nacionalistes italians com Pasquale Stanislao Mancini i Giuseppe Manzzini que l'escampà pels centres liberals i revolucionaris del continent (influí, per exemple, en Bakunin). Vers la fi del s XIX, començà a ésser manejat també en les discussions que els problemes nacionals suscitaren dins el moviment socialista, principalment a l'imperi austro-hongarès i a l'imperi rus. El partit socialdemocràtic austríac negà sempre, però, validesa al dret d'autodeterminació i plantejà el principi de l'autonomia cultural. Per contra, el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, al programa aprovat pel seu congrés del 1903, formulà el dret a l'autodeterminació de totes les nacions que componien l'estat rus. La declaració del congrés bolxevic del 1913 precisà que aquest dret no es referia solament a l'autonomia ans es concretava en el dret a la separació i a la constitució en estats independents, tesi rebutjada absolutament per la fracció menxevic. Aquesta tesi també era contradita per la fracció esquerranista de Rosa Luxemburg, i en discussió amb aquesta darrera tendència Lenin donà suport teòric a posicions oficials bolxevics en la sèrie d'articles Del dret dels pobles a l'autodeterminació (1914). L'any 1917, una setmana després de la presa del poder pels bolxevics, el Consell de Comissaris del Poble establí en la Declaració dels drets dels pobles de Rússia, signada per Lenin i Stalin, el dret a la lliure autodeterminació, sense excloure la separació i la constitució en estat independent. Fora de Rússia, el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial obligà el president nord-americà Woodrow Wilson el 1916 i el 1917 a denunciar els plans imperialistes dels belligerants en nom del dret a l'autodeterminació, el qual seria plantejat per primera vegada com a norma internacional pel mateix Wilson en la seva declaració, dita dels Catorze Punts, al congrés dels EUA el 1918; els tractats de pau de París, el 1919, el consagraren com a principi reconegut pels estats i, lligat a la pràctica del plebiscit, li donaren aplicació a través del desmembrament dels imperis austro-hongarès, otomà i rus. La Societat de Nacions, creada el 1920, significà la primera institucionalització del principi d'autodeterminació. Aquesta institucionalització restà refermada amb la creació de l'ONU i l'aplicació del principi s'ha desenvolupat a través de l'intens procés de descolonització de la postguerra. Ultra la carta fundacional (1945) on fou definit, entre els llargs debats produïts a l'ONU sobre la qüestió, fou remarcable la votació de l'Assemblea General del 1951 (36 vots a favor, 11 en contra, 12 abstencions) sobre la inclusió del principi en la Declaració Universal dels drets humans, a proposta de 13 països afro-asiàtics i adoptada per 89 estats, amb l'abstenció de 9 (Àustria, Bèlgica, Espanya, els Estats Units, França, Portugal, la Gran Bretanya, la República Dominicana i la República de Sud-àfrica), segons la qual tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació per tal com tots ells tenen un dret inalienable a la completa llibertat, a l'exercici de llur sobirania i la integritat de llur territori nacional; la resolució plantejà la necessitat de posar fi al colonialisme en totes les seves formes i manifestacions. Aquesta resolució, coneguda per Declaració de descolonització, ha donat la base legal a totes les accions de l'ONU per a l'autodeterminació dels pobles colonials: creació del comitè especial de descolonització (1961), resolucions sobre les colònies portugueses, l'Àfrica del Sud-est, Aden, Guaiana Britànica, Nyassalàndia, Basutolàndia, Betxuanalàndia, etc. Moltes altres declaracions internacionals, de signe divers, han reclamat l'aplicació del dret a l'autodeterminació, com la de la conferència de la SEATO a Karachi (1956) i, encara, partits polítics com el laborista britànic en la seva conferència del 1957 (declaració Smaller Territories). Tanmateix, en la pràctica establerta des de l'ONU, el plantejament del principi ha canviat en certa manera de contingut per tal com no tendeix a basar-se tant en la teoria de les nacionalitats segons la concepció europea (liberal o socialista) com en una idea «projectiva» de nació de base política més que no pas ètnica o cultural (i sovint en gran contradicció amb les realitats ètniques).
El dret a l'autodeterminació planteja, en efecte, problemes d'ordre divers a l'hora de fer-ne una aplicació jurídica positiva, fins al punt que diversos tractadistes, com Schwarzenberger (1960) o Jennings (1963), opinen que no és una norma existent en la pràctica del dret internacional i que cal considerar-lo més aviat un principi polític, de validesa ètica (el «principi imperatiu d'acció» segons l'expressió de W. Wilson). Des d'un punt de vista teòric, el problema principal és de determinar a quin tipus d'entitats col·lectives és aplicable el dret a l'autodeterminació, car les categories normalment adduïdes, com les de país, poble, nació o nacionalitat, o són de sentit difús o són sovint de difícil delimitació. D'altra banda, hom no sempre concorda a fixar fins on s'estén aquest dret (i la contradicció existeix àdhuc entre documents diferents de la mateixa ONU) bé que és generalment reconegut el dret a optar per la independència. Des d'un punt de vista pràctic, cal esmentar el fet de la relativa facilitat amb què un poder constituït pot emmascarar com a purament subversius (o àdhuc, en certs casos, com a reaccionaris), i no majoritaris els intents de manifestar i fer reconèixer la personaliat nacional en un país en procés de desnacionalització, com és el cas de determinades nacionalitats europees, o bé en un estadi poc avançat de formació nacional com és el cas de pobles ex-colonials. D'altra banda, la dificultat d'aquests problemes s'agreuja pel fet que llur possible solució internacional entra en conflicte amb el principi de no-intervenció en els afers «interns» d'un estat (mantingut paradoxalment en nom del mateix dret a l'autodeterminació). De fet, el dret a l'autodeterminació només té aplicació real en aquells països amb status oficial de colònia o en aquells altres en què, per llur gran separació geogràfica de l'estat administrador, la diferència de raça, etc, és evident llur situació colonial. En els altres casos, per la seva imprecisió objectiva des del punt de vista jurídic positiu i, sobretot, per la manca d'una autoritat supranacional mundial, el dret a l'autodeterminació, malgrat ésser reconegut i invocat universalment, resta ineficaç (com fou el cas de Biafra) o resta reduït a la simple confirmació teòrica d'un fet acomplert.

Autofinançament
Inversió interna realitzada per una empresa mitjançant l'operació de deduir una part dels guanys a repartir i destinar-la a l'esmentada inversió. En tècnica comptable és la dotació d'un fons de reserva i previsió a càrrec de determinats guanys obtinguts anteriorment. La finalitat bàsica de l'autofinançament és de poder realitzar les inversions sense necessitat de recórrer a mitjans exteriors i evitar el cost financer corresponent. És particularment interessant per a les petites empreses, les quals tenen un accés limitat o àdhuc impossible a d'altres fonts de finançament, i és igualment una de les formes financeres més emprades per les grans unitats econòmiques dels països desenvolupats. L'expressió concreta de l'autofinançament dins l'ordre comptable és donat pels comptes de reserves. Hom admet també com un element de l'autofinançament les amortitzacions que l'empresa efectua dels seus equips o d'altres tipus d'actius. El límit absolut de l'autofinançament és constituït pels guanys nets que totalitza l'empresa i la taxa que indica el nivell de finançament intern s'expressa per la fracció autofinançament/inversió total. Aquesta taxa ha mantingut des del començament de la revolució industrial una tendència a augmentar. Les reserves constituïdes per realitzar l'autofinançament actuen sobre la natura i l'estructura de l'estalvi, a favor dels més dotats per a efectuar-lo; eviten les tendències inflacionàries en minvar la velocitat de circulació del diner; enforteixen el carácter institucional i abstracte de l'empresa capitalista, tot disminuint el poder de decisió personal dels socis; donen forma a un mètode cada dia més emprat per a l'acumulació de capital als països desenvolupats. La diferenciació de càrregues fiscals entre guanys distribuïts i no distribuïts té unes repercussions molt clares en les taxes d'autofinançament d'una economia, per tal com, les empreses reinvertiran una major quantitat dels beneficis obtingus. D'altra banda, les situacions monopolístiques, amb llur possibilitat d'augmentar els preus, faciliten una elevació dels beneficis obtinguts i unes taxes d'autofinançament superiors. Igualment, les expectatives de guanys futurs dins els sectors tenen una repercussió en les taxes d'autofinançament de les empreses, que s'elevaran per sobre el nivell anterior.

Autogestió
Gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel conjunt dels elements que les constitueixen. Una federació d'associacions en règim d'autogestió ha estat considerada com un socialisme que eviti la centralització del poder, bé que hom reconeix la impossibilitat que certes activitats, com la política exterior i la defensa, siguin autogestionades. En general l'autogestió ha estat concebuda com una forma de funcionar una part de la societat —com en el cas de l'autogestió universitària—, i especialment de l'economia. En aquest darrer cas, l'autogestió és l'autoadministració de les empreses per llurs treballadors. La marxa de l'empresa és controlada a través d'organismes de gestió elegits pels mateixos obrers (consells obrers, comitès de gestió, etc), els quals decideixen tant les qüestions de producció com les que fan referència a la capitalització i a la repartició de beneficis. En un sistema social basat en l'autogestió les empreses confeccionen aquests plans dins el marc del pla general del país, que coordina les relacions fonamentals en les esferes de la producció i la distribució. Per tal que l'autogestió pugui esdevenir un sistema econòmic i social específic, hom ha de donar solució a problemes bàsics com són la definició de relacions entre el col.lectiu de productors directes i el personal tècnic, la determinació de les relacions entre el mercat i el pla a escala nacional, l'organització descentralitzada del poder polític i de l'administració de l'estat. L'autogestió ha constituït una constant en la història del moviment obrer i ha inspirat diverses experiències dels socialistes utòpics. L'anarquisme propugnà la institució de la propietat mutualista i federativa que fa tots els obrers copropietaris. El comunisme, d'altra banda, es plantejà com a meta final la desaparició de l'estat a través de la consolidació d'un sistema general d'autogestió. El primer esbós d'autogestió tingué lloc amb la Commune de París (1871) durant la qual hom emprengué la gestió als barris, a la casa de la ciutat i a les empreses. Aquesta experiència influí en Karl Marx que parlant de la Commune mostrà el socialisme com una federació d'associacions polítiques i econòmiques autogovernades. A Rússia, durant el primer temps de la revolució del 1917, hom posà en pràctica un sistema d'autogestió, ja provat en la revolució del 1905, a través dels consells (soviets) de fàbrica que durant la guerra civil ja fou canviat per una planificació econòmica centralitzada. La revolució hongaresa del 1918 donà als consells de treballadors, a més, una significació política; Béla Kun i els altres revolucionaris concebien la "república dels consells" com un sistema integral d'autogestió. A Catalunya, al juliol del 1936 els treballadors iniciaren la incautació de les empreses que, sancionada i regulada pel Decret de Col.lectivitzacions i control de la indústria i el comerç del govern de la Generalitat, donà lloc a la primera experiència real d'un sistema d'autogestió. A Iugoslàvia, desprès d'un període de planificació autoritària, hom instaurà el 1951 l'autogestió a nivell de les empreses econòmiques de base, tot seguit a nivell de les comunes i progressivament al conjunt de la vida social, amb la intenció de restablir l'estructura "soviètica" dels primers anys de la revolució russa. A Polònia, l'any 1956, els obrers reivindicaren el desenvolupament sistemàtic de l'autogestió a tot el país i, per tant, la desestatificació de l'economia; aquesta reivindicació només fou realitzada parcialment i el procés fou frenat al cap de pocs mesos. A Hongria, l'any 1956, foren constituïts consells obrers a Budapest i el moviment s'estengué fins que fou reprimit per la intervenció soviètica. A Israel, a partir dels establiments dels colons jueus, foren organitzats els kibbuts, amb què hom pretén d'institucionalitzar els principis de l'autogestió, circumscrita, però, al nivell de les explotacions agràries i fortament condicionada pel fet de trobar-se inserida minoritàriament dins una estructura econòmica capitalista. A Algèria, a partir de l'alliberament del país el 1962, es desenvolupà una interessant experiència d'autogestió obrera; la reforma agrària i la reforma municipal que l'havien d'afermar no passaren de projectes a causa de la caiguda de Ben Bella el 1965. De fet, però, el sistema d'autogestió solament ha conegut una continuïtat efectiva i una certa consolidació a Iugoslàvia.

Autogovern
1. Facultat per la qual un país constituït en estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estatus polític, econòmic, social i cultural. Aquesta facultat és anomenada també autodeterminació, i constitueix l'aspecte intern de la independència política; en el pla de les relacions internacionals és reconeguda a través del principi de no-intervenció en els afers interns d'un país.
2. Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat (normalment en els aspectes de defensa i de relacions exteriors) però que gaudeix de sobirania plena, o quasi plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quan a l'administració interior. Sovint constitueix una etapa d'una antiga colònia vers la plena independència.

Automatització
Aplicació d'automatismes per tal d'aconseguir que parts importants, i àdhuc la totalitat, d'un procés de producció augmentin la rendibilitat fent que es mantingui un nivell uniforme de qualitat. Es porta a terme amb una producció sense pertorbacions de servei, amb simplificacions en el sistema de treball i amb disminució o anul·lació de la intervenció de l'home com a element de producció. L'automatització, possible gràcies al gran desenvolupament experimentat per l'automàtica durant la primera meitat del s XX, és aplicable especialment en tots aquells processos continus o respectius que presenten un programa únic d'elaboració. Així, doncs, són especialment adequades per a l'automatització les produccions en gran sèrie d'una peça mecanitzada, les plantes productores d'energia, les refineries de petroli, la indústria química pesant, les foneries i laminadores d'acer, etc. Per extensió, i a causa de l'ús d'ordinadors, hom parla també d'automatització en el camp dels transports, comptabilitat i tractament de dades en general. El concepte automatització aparegué per primera vegada l'any 1947 a la indústria de l'automòbil, quan per mitjà de les màquines transfer hom pogué aplicar els principis de muntatge en cadena als processos de mecanització. L'automatització ha produït profundes transformacions dins l'organització de la divisió tècnica i social de treball, però en definitiva la seva repercussió s'estén a tot l'àmbit del funcionament del sistema econòmic. L'efecte immediat és d'elevar la productivitat i de reduir els costs, la qual cosa constitueix una base material per a l'augment dels salaris, la reducció dels preus i de la jornada de treball. Però això només és possible si els increments de la productivitat són emprats per a aconseguir un augment de la producció. Dins una economia capitalista significa que el mercat ha d'expansionar-se al ritme de la productivitat, puix que, altrament, es produeix un augment de la desocupació. Però si provoca la desocupació en algunes branques productives i, fins i tot, grans reconversions industrials, alhora, afavoreix l'ocupació en d'altres branques, com l'electrònica i la informàtica. Si bé l'automatització ofereix grans possibilitats de centralització o de descentralització, en general fa que augmenti el grau d'exigències i de responsabilitats dels treballadors, i que l'organització empresarial sigui més horitzontal. Tanmateix, l'automatització, que en el treball elimina les feines respectives, perilloses i l'esforç físic, no afecta només el món laboral, puix que incideix en totes les esferes de la societat, com en l'ensenyament i el lleure.

Autonomia
Condició jurídico-política d'aquelles entitats o d'aquells organismes que, dins l'estructura constitucional d'un estat, tenen facultats per a donar-se lleis pròpies. Suposa una valoració integradora de les comunitats intrastatals (i, per tant, infrastatals). L'autonomia permet d'exercir unes facultats de plena llibertat legislativa dins el marc establert per una llei, generalment d'ordre constitucional, de l'estat dins el qual actua l'entitat autònoma. Aquesta disposa de la potestat legislativa i de la de caràcter reglamentari. D'altra banda, perquè hi hagi autonomia cal que aquestes potestats legislativa i reglamentària puguin ésser exercides sense tutela ni vigilància d'òrgans de l'estat, car, si les decisions de l'entitat o l'òrgan autònom poguessin ésser revocades o substituïdes per decisions del poder central, no existiria realment autonomia, sinó simple descentralització. L'autonomia no suposa, però, facultat de declarar normes sense cap limitació; en aquest cas equivaldria a autodeterminació constituent, i la seva manifestació seria la plena sobirania i la creació d'un estat. Històricament, l'autonomia concedida, dins el marc de l'estat unitari, a porcions del territori respon a la necessitat de donar un estatut jurídico-polític diferenciat a aquelles entitats que presenten fortes particularitats respecte a les de la resta del territori. És una manera de fer compatible el principi unitari de la sobirania, característica essencial de l'estat unitari modern, amb el particularisme nacional o de qualsevol altra natura de grups infrastatals. L'entitat accedeix a l'autonomia mitjançant la manifestació de voluntat en aquest sentit per part de la població interessada, i la promulgació d'una norma de jerarquia màxima (constitució, estatut) elaborada i aprovada de primer pels interessats i sancionada després pels òrgans de l'estat. L'organització interna de l'entitat autònoma respon a l'esquema clàssic d'organització de les funcions i els poders estatals i comprèn un organisme legislatiu, un d'executiu i un cap que representa l'entitat i en dirigeix les funcions. Els conflictes que poden ésser produïts per interferència de competències entre l'estat i l'entitat autònoma són resolts per un òrgan judicial al qual sol ésser encomanada la vigilància de la constitucionalitat. A l'estat espanyol contemporani, les formes d'autonomia més desenvolupades jurídicament es troben en les constitucions de la Segona República Espanyola (1931) i de la monarquia constitucional instituïda després de la dictadura franquista (1978). L'article 1 de la constitució de la Segona República Espanyola preveia que el caràcter d'estat integral era compatible amb l'autonomia dels municipis i de les regions. Els articles compresos de l'11 al 22 regulaven l'abast de l'autonomia, i el 121 creava el Tribunal de Garanties Constitucionals, que, d'entre d'altres missions, tenia la de resoldre els conflictes que sorgissin entre l'estat i qualsevol regió autònoma. En aquest període constitucional foren sotmesos a plebiscit els estatuts de Catalunya (sancionat el 15 de setembre de 1932, al qual donà aplicació l'Estatut Interior del 26 de maig de 1933), d'Euzkadi (sancionat l'1 d'octubre de 1936) i de Galícia (no sancionat, però, per part del poder central). En la Constitució espanyola del 1978 es torna a reconèixer el dret a l'autonomia per a les diferents nacionalitats i regions de l'estat espanyol. L'article 2 de la Constitució i els articles del títol VIII fan referència a l'organització territorial de l'estat i determinen la manera d'accedir a l'autonomia i d'obtenir l'estatut d'autonomia. Aquest dret a l'autonomia comporta la potestat de dictar normes jurídiques primàries (potestat legislativa), la potestat reglamentària i la funció administrativa regulades pel que disposa la Constitució i pel que preveuen els corresponents estatuts d'autonomia. Alhora, a la Constitució, hom disposa la creació del Tribunal Constitucional, que coneix de la inconstitucionalitat d'algunes lleis i dels conflictes de competències entre l'estat i les comunitats autònomes o entre les mateixes comunitats. S'obrí així en l'estat espanyol un procés autonòmic durant el qual les nacionalitats i regions històriques i províncies agrupades han anat assolint, amb l'aprovació de llurs estatuts, l'autonomia, configurant-se de mica en mica l'actual mapa autonòmic, ja completat. Catalunya i el País Basc l'assoliren el 18 de desembre de 1979; Galícia el 6 d'abril de 1981; Andalusia, Astúries i Cantàbria el 30 de desembre de 1981; La Rioja i Múrcia el 9 de juny de 1982; el País Valencià l'1 de juliol de 1982; Aragó, Castella-la Manxa, Navarra i Canàries el 10 d'agost de 1982; les Balears, Castella-Lleó, Extremadura i la Comunitat de Madrid el 25 de febrer de 1983. A Catalunya, el 1990 la Generalitat restablí el Consell General d'Aran (vigent des del 1994), les competències del qual foren cedides per la Generalitat. A la resta d'Europa, alguns estats estableixen jurídicament règims autònoms: a la constitució italiana (1948), l'article 5 determina que la República, una i indivisible, reconeix i promou les autonomies locals. El títol 5 (articles 114 i 133) en regula el funcionament. Les regions amb un grau d'autonomia més gran són Sicília, Trentino-Alto Adige, Friül-Venècia i la Vall d'Aosta. A la gran Bretanya, el 1997 foren aprovats en referèndum els projectes de règims autonòmics a Escòcia i a Gal·les. D'altra banda, com a resultat dels acords de pau signats el 1998, hom aprovà en referèndum la constitució d'un parlament autònom a Irlanda del Nord, que entrà en funcionament el mateix any. Altres estats europeus amb situacions jurídiques d'autonomia són Dinamarca (illes Fèroe i Grenlàndia), Finlàndia (illes Åland), Iugoslàvia (Vojvodina i Kosovo-Metohija, dins Sèrbia) i Portugal (Madeira i Açores). A la Federació Russa, la constitució vigent des del 1993 recull en part la constitució de l'URSS del 1978 i estableix l'existència de 89 membres, 22 dels quals són repúbliques federades. D'aquestes, la República Russa és l'única amb divisions administratives de rang inferior amb una certa autonomia, i gaudeix, a més, d'una clara preeminència respecte a les altres repúbliques (el rus és l'única llengua oficial a tot l'estat). Al Parlament, el Consell de la Federació és la cambra territorial i cada membre hi té 2 representants. En d'altres estats sorgits de l'antiga URSS, com ara Ucraïna, el Tadjikistan i l'Uzbekistan, hi ha també territoris autònoms. Fora d'Europa, destaquen la República Popular de la Xina (Mongòlia, Ningxia, Hui, Guanxi, Tibet i Xinjiang), Israel, on, arran dels acords de pau del 1993, hom establí una autonomia palestina de límits imprecisos als territoris ocupats, l'aplicació de la qual és enormement conflictiva; l'Iraq, amb un territori kurd al N, les Filipines i Nicaragua, a la costa atlàntica. Cal dir, tanmateix, que el reconeixement i l'existència de l'autonomia en els texts constitucionals d'un estat no impedeixen que, de vegades, s'hi exerceixi una clara opressió sobre les minories nacionals.

Autonomia administrativa
Autonomia de què gaudeixen els municipis, les províncies i d'altres ens territorials, reconeguda i garantida per la constitució o per l'estatut d'autonomia. A diferència de l'autonomia política, no comporta la possibilitat de dictar normes amb rang de llei, però sí la potestat reglamentària i la funció executiva en l'àmbit de les competències prèviament determinades per la llei. És una forma de descentralització.

Autonomistes, moviments
Grups organitzats políticament que pretenen aconseguir el dret de donar-se lleis pròpies i governar-se en alguns aspectes dins els límits d'un territori en el marc d'un Estat més ampli.

Autopista de la informació
Xarxa informàtica, de grans dimensions i capacitat, sobre la qual circula tot tipus d'informació, especialment informació multimèdia. Sovint aquest terme és usat erròniament com a sinònim d'Internet.

Autoritarisme
Actitud que pretén l'obediència indiscutida. L'autoritarisme es troba en els individus i també en els sistemes socials. En aquests és demanada l'obediència inqüestionada a un cap, capitost, dèspota, suprem sacerdot, pater familias, etc. Políticament, l'autoritarisme és característic dels règims antidemocràtics, on el poder és concentrat en un sòl òrgan, no hi ha parlament, manca la llibertat dels subsistemes i l'oposició política és suprimida.

Autoritat
Poder regular exercit sobre una col.lectivitat o unes col.lectivitats de manera que aquesta o aquestes reben un cert ordre de subordinació i superordinació, així com un sistema de drets i deures. L'autoritat és una de les formes més cabdals del poder; pot ésser de diverses natures: política, moral, religiosa, econòmica. L'autoritat ha d'ésser distingida de dues altres formes de poder: la influència (capacitat d'inspirar accions volgudes en la conducta d'altri) i la pura coacció. L'autoritat implica sempre un grau de legitimació, procés pel qual aquella és mínimament acceptada per la col.lectivitat. Max Weber distingí tres formes d'autoritat, segons la natura del seu tipus de legitimació. D'una banda, l'autoritat tradicional, basada en la creença en un poder conferit pel temps i la tradició a certs individus i institucions; d'aquesta manera hom justifica la mornarquia. D'altra banda, l'autoritat legal-racional, basada en la creença en un sistema general de principis dits racionals dels quals depèn un sistema jurídic de relacions; els estats constitucionals són un exemple. I d'una altra banda, encara l'autoritat carismàtica, basada en una creença en els poders excepcionals del dirigent que deté l'autoritat; capitosts i profetes, per exemple, detenen llur autoritat sobre la legitimitat que els confereix aquest tipus de creença.

Autoritat Nacional Palestina
Govern autònom provisional palestí amb jurisdicció als territoris ocupats per Israel el 1967, sorgit dels acords de pau d'Oslo. Constituït el 5 de juliol de 1994, els poders li són transferits gradualment pel govern israelià. La seva vigència és prevista fins a l'establiment d'un estatut definitiu, generalment interpretat com la creació d'un estat palestí independent. Té gairebé plenes competències a la franja de Gaza, i a Cisjordània el seu control varia territorialment segons l'estadi de les negociacions. D'estatut encara sense definir és Jerusalem. El 1996, en les primeres eleccions al Consell (òrgan legislatiu) i a la presidència, foren elegits al- Fatah i Yasser Arafat. Després del col·lapse del procés de pau (2000), el 2003 fou introduït el càrrec de primer ministre, que des de l'abril ocupà Mahmud Abbas ('Abu Mazen'), dirigent de Fatah, el qual esdevingué l'interlocutor amb el govern israelià. Pel setembre, Abbas dimití i Arafat designà com a successor en el càrrec Ahmad Quray ('Abu Ala').

Avalot
Agitació popular. Aplec tumultuós.

Avalot de les Levites
Manifestació que tingué lloc a Barcelona el 21 de juliol de 1840 per part de l'alta burgesia, per demostrar la seva adhesió a Maria Cristina i Isabel II i la repulsa als progressistes. El nom prové de la indumentària dels manifestants. Hi estigueren relacionats l'assassinat de l'advocat Francesc Balmas i la destrucció de la impremta d'"El Guardia Nacional".

Avantguardisme
Nom genèric amb el qual és conegut un conjunt de corrents estètics que evidencien la crisi de les arts i de la literatura produïda en el món occidental al començament del segle XX. Els primers símptomes d'aquesta crisi es troben implícits en figures com Cézanne i en certs aspectes de l'impressionisme (Monet, Debussy, etc) o del simbolisme (Rimbaud, Lautréamont, Jarry) i adquirí la plenitud del seu desenvolupament a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Els aspectes més notables d'aquesta crisi foren: rebuig dels esquemes de cultura elaborats per la burgesia (Belle Époque); intent de destruir l'art tal com era entès tradicionalment; recerca constant de noves formes d'expressió i d'assimilació de les altres cultures allunyades, geogràficament o temporalment; inconformisme social -que rarament fou traduït en opcions polítiques concretes, a excepció dels soviètics (Majakovskij)-, actitud que persistí fins el 1929; incorporació de les noves formes de vida de la societat industrial a la creació artística i, finalment, ús dels mètodes i les troballes freudians. Els moviments d'avantguarda, iniciats cap a l'any 1905, prengueren la màxima violència entre el 1916 i el 1925 i desaparegueren pràcticament cap als anys trenta, almenys com a fenòmens dominants, puix que aïlladament es mantingueren en moviments concrets com l'anomenat teatre de l'absurd o en l'obra d'autors inicialment lligats a aquest moviment (Jacques Prévert). Cap als anys seixanta es produí un nou moviment de destrucció i d'experimentació artística relacionable amb el modern style, amb el dadaisme i amb certes formes de cultura pop (cartells, còmics, etc) que reactualitzaren l'avantguarda. Durant la dècada dels vuitanta, quan els avantguardistes clàssics ja han estat plenament reconeguts i integrats com a valors propis de la tradició cultural occidental, hom constata una minva de la fe en la subversió cultural permanent com a força transformadora de la societat i, d'aquí, la creació de nous conceptes per a definir situacions, com ara el postmodernisme, o fins i tot moviments concrets, com el transavantguardisme.
En general no fou acceptat en el moment en què es va manifestar. Per això se l'anomena avantguardisme, volent dir que anava al davant del seu temps i anunciava el futur.

L'avantguardisme als Països Catalans
La crisi de les arts i de la literatura del començament del s XX fou protagonitzada a Catalunya per dues o tres figures i d'algunes revistes: el 1906 el marxant Josep Dalmau inicià l'activitat de la seva galeria d'art; el 1915, Josep M. Junoy inserí el cal·ligrama Oda a Guynemer a la revista "Iberia". Al principi del 1917 Francis Picabia fundà a Barcelona la revista "391", portaveu del recentment creat moviment dadaista. El mateix any aparegueren les revistes "Trossos" —dos números publicats per Josep M. Junoy i dos per J.V. Foix— i "Un enemic del poble" (fins el 1919), dirigida per Joan Salvat-Papasseit, seguides de "L'Amic de les Arts" (1928), de vida més llarga i fecunda, dirigida, a Sitges, per Josep Carbonell, i "Hèlix" (1931), publicada a Vilafranca del Penedès. El 1918, a les galeries Dalmau, Joan Miró féu la seva primera exposició individual. El 1920, Josep M. Junoy publicà Poemes i cal·ligrames, i el 1921 hom recollí les traduccions i els poemes de Joaquim Folguera, on aquest emprava alguns dels trucs tipogràfics apresos sobretot de Guillaume Apollinaire. El moviment renovador tingué com a centre veritable l'acció combatent de Joan Salvat-Papasseit, amb Poemes en ondes hertzianes (1919) i, en part, L'irradiador del port i les gavines (1921), així com amb els manifests Mots propis (1917), Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula (1920). L'avantguardisme d'El poema de la rosa als llavis (1923) i d'Óssa Menor (1925) és, altrament, més formal. L'obra de Salvat-Papasseit dugué una nova expressió poètica a la poesia catalana, amb una temàtica oscil·lant entre la pobresa del món suburbial i un pregon sentit de l'exaltació lírica. Més endavant, el concepte general d'avantguarda prengué expressió en el famós Manifest Groc (1928) que, signat per Salvador Dalí —que el 1925 havia fet la seva primera exposició a les galeries Dalmau—, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, proclamava la urgència de superar els models antics (o "putrefactes") del pairalisme ruralista i tradicional, i proposava com a models els moviments produïts pel futurisme italià, o pel dadaisme francès, així com per la nova poesia castellana de l'anomenada Generació del 27. El mateix any fou constituït a Barcelona el GATPAC, capdavanter de l'arquitectura racionalista a Catalunya. Un any més tard, i amb el mateix tarannà combatiu, aparegué el primer (i únic) dels anomenats "Fulls grocs", signat per Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que precisava els seus objectius polèmics i que provocà una estrepitosa revolució damunt els diaris i les revistes del país. Alhora, i mort prematurament Joan Salvat-Papasseit, aparegueren una sèrie de llibres que en recollien i prolongaven el missatge renovador, com és ara Fluid (1924), de Sebastià Sánchez-Juan i d'altres. La gran figura del moviment esdevingué aleshores J.V.Foix, col·laborador de "L'Amic de les Arts" i de "La Publicitat", que amb els seus llibres Gertrudis (1927) i KRTV (1932), creà en català el poema en prosa de tipus superrealista, amb una força de fabulació que ha continuat en la seva obra en prosa i en vers. La música de l'escola de Viena fou introduïda a Catalunya per Robert Gerhard, el primer compositor hispànic que emprà el mètode dodecatònic. En cinema, mentre Dalí col·laborava amb Buñuel a París en el si de l'avantguardisme francès i amb tendència surrealista, es produí el moviment íntim, però renovador, dels experimentalistes amateurs. Després de la guerra civil de 1936-39, l'esperit avantguardista fou mantingut pels pintors i poetes aplegats al voltant de la revista "Dau al Set", dels Salons d'Octubre (Galeries Laietanes) i del Club 49 —entitat que patrocinà l'estrena d'obres de música oberta—, entre d'altres, per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa, Josep M. Mestres Quadreny. L'activitat d'aquest grup enllaçà amb la nova avantguarda i, a partir dels anys seixanta, dugué l'experimentació artística a d'altres camps d'experimentació com és ara el cinema, la música i els còmics (Pere Portabella, Carles Santos, Enric Sió, etc).

Avantprojecte de llei
Proposta provisional que eleva un ministre o conseller al consell de ministres o consell executiu per tal que redacti definitivament un projecte de llei i el presenti al parlament.

Ayacucho
Nom despectiu donat al partidari del general Espartero, especialment després de la seva caiguda el 1843. Recordava el fracàs dels militars espanyols, entre ells Espartero, a la batalla d'Ayacucho (1824).


© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà