Ucàs
Edicte, decret, del tsar de Rússia.

UCD
Sigla de la Unión de Centro Democrático.

UEO
Sigla de la Unió d'Europa Occidental.

UGT
Sigla de la Unió General de Treballadors.

Ultimàtum
1. Conjunt de condicions i d'exigències inajornables i definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no-acceptació de les quals implica la ruptura de les negociacions, sovint represàlies de tipus bèl·lic i la declaració de guerra. La convenció de l'Haia del 1907 n'establí les formalitats de procediment i l'anomenà "declaració de guerra condicional".
2. Proposta, invitació, requeriment, etc, peremptoris, que no admeten objeccions ni refús sinó al preu de greus conseqüències.

Ultra
Dit, generalment, de les ideologies, les persones i els grups polítics o religiosos que mantenen amb intransigència i radicalisme postures d'extrema dreta o d'integrisme. A l'estat francès rebé aquest nom un grup polític que actuà durant la Restauració, oposant-se a les transformacions efectuades per la Revolució i defensant l'ultrareialisme —el restabliment de la monarquia absoluta, segons les doctrines de Maistre i Bonald— i l'ultramuntanisme en religió. Molt influents durant el govern Villèle (1821-28), foren derrotats en la revolució del 1830. Més recentment (1954-62), aquest nom s'aplicà als partidaris intransigents de l'Algèria francesa. A l'estat espanyol, des de l'acabament del franquisme, hom anomena ultres o ultradretans els feixistes enyorosos de la dictadura del general Franco.

Ultradreta
Denominació emprada per a designar els sectors polítics de dreta autoritària més radicals i violents. A l'estat espanyol, tot i que ja els darrers anys del franquisme els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) o els Guerrilleros de Cristo Rey es distingiren en agressions a llibreries, clergues progressistes, etc, i llurs idees es feren sentir àdhuc en l'aparell de l'estat, és a partir del 1976 que l'espai de l'extrema dreta es configurà orgànicament. Hom pot assenyalar-hi un sector neonazi i europeista, amb una certa preocupació ideològica (CEDADE, fundat a Barcelona el 1965, i altres grups "nacional-revolucionaris"), un sector integrista i vindicador del franquisme, majoritari i dirigit per Blas Piñar (Fuerza Nueva, Fuerza Joven), en l'òrbita del qual es troben una part del carlisme i els "històrics" de Falange Española (Girón, Fernández Cuesta) i, a l'últim, un sector "laic" i activista (Frente Nacional de la Juventud, Frente de la Juventud) impregnat d'espanyolisme i de retòrica falangista. Amb alguna força a Barcelona i València, aquests grups tenen a Madrid una notable plataforma social i periodística i pretenen enderrocar la democràcia parlamentària amb l'eventual ajut de sectors militars, per bé que sofriren, el 1982, una severa pèrdua de suport electoral, que provocà la dissolució formal dels nuclis més importants (Fuerza Nueva).

Ultraesquerra
Sector polític revolucionari situat doctrinalment més enllà de l'esquerra.

Ultramuntanisme
Denominació genèrica, creada en països no italians, que inclou diverses posicions i doctrines que sostenen el predomini del papat en les relacions entre Església i estat i s'adhereixen incondicionalment a les directrius de Roma (geogràficament ultramuntana). Usat per primera vegada en les guerres entre Gregori VII i l'imperi, novament reaparegué enfront de l'absolutisme dels ss XVII i XVIII i la configuració de les esglésies nacionals. Al s XIX es caracteritzà pel partidisme a favor de la infal·libilitat pontifícia i el dret del papat a posseir estats territorials. A la Península Ibèrica representà la posició conservadora, de la qual fou capdavanter Donoso Cortés, arran del concordat de l'any 1851.

Ultrareialista
Dit de cadascun dels membres de la facció política sorgida entorn de Carles Maria Isidre de Borbó els anys 1820-30. Formada principalment per militars descontents, partidaris d'un absolutisme a ultrança, propugnaven la substitució de Ferran VII —massa tolerant, en llur opinió, i culpable de no haver restablert la Inquisició— pel seu germà Carles Maria Isidre. Uns grups ultrareialistes intentaren un alçament a Castella, dirigits per Georges Bessières; poc després se succeïren les sedicions al Principat, que culminaren en la guerra dels Malcontents i, més tard, en les guerres carlines.

UNCTAD
Sigla d'United Nations Conference on Trade and Development ('Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament'), òrgan permanent de l'Organització de les Nacions Unides que s'ocupa, principalment, de la negociació i l'adopció d'instruments jurídics multilaterals en l'àmbit del comerç internacional. Fou creat el 1964 a impuls de l'economista argentí Raúl Prebisch i celebra sessions plenàries cada quatre anys. Les discussions al si de l'UNCTAD, amb clars enfrontaments entre països pobres i rics, han donat credibilitat internacional a les reivindicacions dels primers per tal d'aconseguir un nou ordre econòmic internacional més just. Gràcies a la UNCTAD, ha estat endegat el sistema generalitzat de preferències aranzelàries a favor de les manufactures dels països subdesenvolupats, hom ha negociat acords per a l'estabilització dels mercats mundials de primeres matèries d'interès per a alguns països endarrerits i ha impulsat estudis sobre els problemes del desenvolupament econòmic.
Entre les qüestions que tracta l'UNCTAD es troben l'accés als mercats, les fluctuacions de preus dels productes bàsics, el finançament internacional del desenvolupament, etc. A la conferència de Nova Delhi, el 1968, es definí com a objectiu que els països rics transferissin el 0,7% del PIB als països menys desenvolupats mitjançant una ajuda oficial al desenvolupament.

UNESCO
Sigla d'United Nations Educational Scientific and Cultural Organization ('Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència, i la Cultura'), institució especialitzada de l'ONU, creada el 1946, amb seu a París. Es proposa de contribuir a la pau i la seguretat mundial promovent l'entesa i la cooperació entre els estats, mitjançant l'educació i la cultura. Consta de tres organismes: la conferència general, formada pels representants nomenats pels estats membres, que es reuneix cada dos anys en sessió ordinària i té, entre altres, les funcions d'elegir el consell executiu i el director general, estudiar el programa d'activitats i votar el pressupost; el consell executiu, el qual, format per 50 membres elegits per quatre anys, es reuneix dos o tres cops l'any, prepara el programa d'activitats que ha d'ésser sotmès a la conferència general i té cura de l'execució; i el secretariat, presidit pel director general, el qual presenta els projectes i els informes d'activitats al consell executiu. L'organització compta amb el concurs de diversos organismes i comissions de treball o de consulta i es finança amb les contribucions dels estats membres, pels fons de l'ONU i per les donacions. A més dels seus objectius generals, la UNESCO també treballa per a eradicar l'analfabetisme i fomentar l'ensenyament lliure, obligatori i universal; afavorir, per mitjà de l'educació, el respecte als drets humans arreu del món; promoure l'intercanvi cultural i humà entre els països i l'ús pacífic de la ciència; col·laborar a resoldre les qüestions socials per mitjà de llur investigació i preservar i difondre les diverses cultures del món; sostenir la veritat, la llibertat i la pau, a través dels mitjans de comunicació de masses; i proporcionar ajuda econòmica i tècnica als països subdesenvolupats en els camps propis de l'organització. A més, la UNESCO ha potenciat diverses activitats, com ara conferències i seminaris, i publicacions, entre les quals sobresurt El Correu de la Unesco, mensual i de temàtica universal. Vers la fi del 1984 la UNESCO travessà la crisi més gran des de la seva fundació a causa de l'abandó dels EUA de l'organització. L'estat nord-americà, que aportava una quarta part del pressupost, al·legà una excessiva politització d'aquest organisme. L'exemple dels EUA fou seguit l'any 1985 per la Gran Bretanya i Singapur.

UNHCR
Sigla d'United Nations High Commissioner for Refugees (Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

Unicameralisme
Forma d'organització parlamentària fonamentada en una cambra única. Aquesta cambra, sovint amb funcions idèntiques que la cambra baixa dels sistemes parlamentaris bicamerals, sol ésser elegida per sufragi universal, com durant la Segona República espanyola. La forma de reclutament també pot ésser l'elecció indirecta i el nomenament.

UNICEF
Sigles de United Nations International Children's Emergency Fund (Fons Internacional de les Nacions Unides d'Auxili a la Infància), organisme internacional creat per les Nacions Unides l'11 de desembre de 1946. Inicialment el seu objectiu fou l'ajuda als infants víctimes de la guerra, però a partir del 1950 el seu camp d'actuació abasta també la infància i la joventut dels països subdesenvolupats, on realitza activitats d'assistència i promoció social. L'any 1953 adoptà el nom de Fons de les Nacions Unides per a la Infància, tot conservant la sigla d'UNICEF. Obtingué el premi Nobel de la pau el 1965. La seva seu és a Nova York.

Unió
1. Associació de persones que tenen interessos, problemes i fins comuns.
2. Acte pel qual dos o més estats s'uneixen sota un únic cap d'estat.
3. Conjunt dels estats units sota un únic sobirà. Cal cercar-ne l'origen en la unió personal, purament dinàstica, lligada al sistema successori de les monarquies, en què cada nació mantenia la seva autonomia. És el cas de la unió de Catalunya i Aragó al s XII, a la qual foren incorporats encara els regnes de València i de Mallorca (s XIII), o el cas de la unió d'Aragó, Castella, Àustria i el Sacre Imperi sota Carles I al s XVI. Una de les darreres que existí fou la de Gran Bretanya i Hannover (1715-1890). Posteriorment tingué un cert relleu la unió real, situació internacional creada per l'adopció, per part de dos o més estats veïns, d'una comunitat d'acció a diversos nivells: únic cap d'estat, òrgans comuns de defensa, d'economia, de política exterior, etc. Creada per un acord jurídic, pot ésser dissolta amb el mateix sistema. Aquest fou el sistema de les monarquies de Suècia i Noruega (1815-1905), d'Àustria i Hongria (1867-1918) i de Dinamarca i Islàndia (1918-44). Actualment hom parla d'unió incorporada, en què dos o més estats s'uneixen tot mantenint una autonomia a nivell administratiu més o menys àmplia, com en el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya.

Unió Acadèmica Internacional
Federació d'acadèmies de més d'una trentena de països, que duu a terme obres col·lectives referents a les ciències filològiques, arqueològiques i històriques, i a les ciències morals, polítiques i socials. Fou creada el 1919 i té la seu a Brussel·les. Entre les seves empreses, que voregen la quarantena, cal esmentar el Corpus Vasorum Antiquorum, el Diccionari del llatí medieval, la Tabula Imperii Romani, el Corpus Philosophorum Medii Aevi, els Monumenta Musicae Byzantinae, el Corpus Vitrearum Medii Aevi, el Corpus dels Trobadors, les Antiguitats pre-colombines, les Fontes Historiae Africanae, el Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae, el Corpus de manuscrits literaris coptes, etc, en algunes de les quals participa l'Institut d'Estudis Catalans, membre de la Unió des dels seus inicis.

Unió Catalanista
Entitat política formada a Barcelona, el 1891, per diverses corporacions i associacions catalanistes. Aquesta fusió sorgí dels contactes mantinguts per aquestes associacions arran de la campanya realitzada contra l'article 15 del codi civil de l'estat espanyol, que atemptava contra el manteniment del dret català. La primera actuació de la Unió Catalanista fou la convocatòria de les reunions de Manresa, que culminaren amb l'aprovació de les Bases de Manresa (1892); posteriorment la Unió Catalanista celebrà altres assemblees, a Reus (1893, sobre els mitjans d'actuació del catalanisme), a Balaguer (1894, sobre el sistema tributari) i a Olot (1895, sobre obres públiques). El 1897 modificà els seus estatuts inicials i donà entrada, a més d'associacions, a agrupacions, periòdics i persones particulars. Així, tot i que tenia una escassa densitat de membres, assolí una extensió geogràfica que cobria pràcticament tot el Principat. Era regida per un consell general, format pels representants d'associacions, periòdics, agrupacions i personalitats membres de la Unió. Dins l'entitat es perfilaren clarament dos sectors: un d'apolític, entorn dels homes de "La Renaixença", i un altre de molt actiu en política, capitanejat per E.Prat de la Riba. El 1899 aquest darrer grup se separà de la Unió i formà el Centre Nacional Català, presidit per Narcís Verdaguer i Callís. L'èxit assolit pels escindits en les eleccions del 1901 (en què s'associaren amb la Unió Regionalista) obligà la Unió Catalanista a convocar una nova assemblea, a Terrassa (1901), en què fou acceptada la participació electoral i l'adhesió a la petició de concert econòmic per a Catalunya. En 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d'esquerra i l'integrà en el moviment de la Solidaritat Catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d'haver-ne proposat la dissolució. Des d'aleshores dugué una existència apagada. L'any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya. Desaparegué el 1936.

Unió d'Europa Occidental (UEO)
Organisme político-militar, creat a París el 21 d'octubre de 1954 per la República Federal d'Alemanya, Bèlgica, França, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg. Coordina la defensa dels estats membres en estreta col·laboració amb l'OTAN. Els seus òrgans principals són el consell de ministres (d'afers estrangers i de defensa) i l'assemblea, formada per delegats dels parlaments dels estats membres. Inicialment duia a terme activitats socials i culturals, que el 1960 transferí al Consell d'Europa. Espanya i Portugal s'hi adheriren el 1988 i Grècia el 1992. El 1992 s'amplià amb l'entrada d'Islàndia, Noruega i Turquia com a membres associats i de Dinamarca i Irlanda com a observadors. El seu secretariat té la seu a Brussel·les.

Unió de Pagesos (UP)
Sindicat agrícola, fundat l'any 1974. Amb voluntat d'aplegar totes les capes socials del camp català, nasqué com a oposició als sindicats oficials, les Hermandades franquistes i la política de monopolis. El seu òrgan d'informació, formació i debat és "La Terra" (nom que prengué del butlletí de l'antiga Unió de Rabassaires), el primer número del qual aparegué al juliol del 1975. El 1976 l'organització es donà a conèixer públicament en l'assemblea celebrada al monestir de Poblet, i celebrà el primer congrés constituent a l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Fou legalitzada pel maig del 1977. L'òrgan decisori és el Consell Nacional, format per delegats comarcals, i l'òrgan executiu és la Comissió Permanent Nacional. Del 1978 al 2000 en fou coordinador general Josep Riera i Porta, succeït en el càrrec per Joan Caball i Subirana. Al novembre del 1994, en les primeres eleccions a Cambres Agràries democràtiques territorials, Unió de Pagesos aconseguí el 70% dels vots. És membre de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG), d'àmbit estatal, i del Comitè d'Organitzacions Professionals Agràries (COPA), d'àmbit europeu. Un cop superades les estructures del franquisme al camp català, la lluita del sindicat s'ha centrat a negociar o combatre la política de reconversió agrària en l'àmbit autonòmic, estatal i europeu, dins del nou marc de racionalització imposat per la Unió Europea (Política Agrària Comunitària), i l'obertura i liberalització internacionals dels mercats agraris. Destaca per la capacitat de mobilització dels seus afiliats, i des dels inicis ha tingut una considerable presència als mitjans de comunicació per l'aparatositat de les seves accions de protesta, un exemple típic de les quals són les 'tractorades' (concentracions de tractors).

Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya
Sindicat de viticultors no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922, que com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal —la Federació Comarcal de Societats d'Obrers Agrícoles del Penedès, la Federació de Treballadors de la Te^ra del Maresme, etc—, davant la crisi vinícola de superproducció i la baixa de preus subsegüents a la Primera Guerra Mundial. Intentava d'enquadrar no sols els rabassaires, sinó també parcers i arrendataris, i en fou fundador el dirigent pagès de Martorell Francesc Riera i Claramunt, amb els polítics republicans Lluís Companys, Amadeu Aragay, Pere Estartús i Ernest Ventós. El seu òrgan de premsa era "La Terra". Molt esmorteïda la seva activitat sota la Dictadura, el clima favorable del nou règim republicà provocà un ràpid desenvolupament de la Unió, que arribà el 1932 als 21 542 afiliats i esdevingué la central sindical majoritària al camp català. Estretament vinculada a l'Esquerra Republicana —molts dels dirigents de la Unió de Rabassaires ho eren també d'aquell partit—, canalitzà les reivindicacions agràries sota un programa radical, però no revolucionari, defensor de l'explotació familiar, autònoma i hereditària, i s'enfrontà a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre. En 1933-34, davant les dilacions a resoldre la qüestió rabassaire, es distancià d'ERC, radicalitzà la seva línia i entrà a l'Aliança Obrera. Colpejada per la repressió posterior al Sis d'Octubre, prengué aleshores un caràcter cooperatiu i mutualista. Participà amb dos diputats —Pau Padró i Canyelles i Josep Calvet i Móra— en el Front d'Esquerres de Catalunya, tot accentuant l'acostament a la Unió Socialista de Catalunya. Des del juliol de 1936 estigué present al Comitè de Milícies Antifeixistes, al govern de la Generalitat i a tots els òrgans de poder a Catalunya, i s'oposà al col·lectivisme de la CNT, seguint la línia política marcada per ERC i el PSUC. Assumí el control de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya, i, al gener del 1937, fosa amb les altres entitats agràries del país, esdevingué la Federació de Sindicats Agrícoles, única de Catalunya.

Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya (USA)
Poderosa associació de cooperatives agrícoles fundada a Barcelona el 12 de juliol de 1931 i presidida, successivament, per Francesc Santacana (1931), Carles Jordà (1931-35), Pere Cabot (1935) i Ferran Zuleta (1936); el seu òrgan de premsa era "La Pagesia" (agost del 1932 — desembre del 1936), i tenia diverses seccions especialitzades: cereals, fruites i verdures, oli, ramaderia, unió de vinyaters de Catalunya, etc. Formada sobretot per mitjans i per petits propietaris, pretenia d'ésser una entitat apolítica, exclusivament econòmica i preocupada només per la revaloració dels productes del camp i l'augment de la producció agrària; conseqüentment, intentà de mantenir-se neutral en el conflicte entre rabassaires i grans propietaris, però, obligada a pronunciar-se, la seva moderació mostrà que s'atansava més als propietaris que no pas als parcers. Al juliol del 1936 restà sota el control de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, bo i conservant una autonomia teòrica, que perdé al gener del 1937 en integrar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya.

Unió de Sindicats Lliures (veure Sindicats Lliures)

Unió de Treballadors Cristians de Catalunya
Organització sindical catòlica fundada a Barcelona el 26 d'octubre de 1934, que aplegava entitats obreres cristianes preexistents, sota la presidència d'Enric Escamilla i Pich, substituït més tard per Audaç Gallego. De filiació democratacristiana, defensava la doctrina social de l'Església i estava estretament connectada amb el partit Unió Democràtica de Catalunya, mantenint també relacions amb l'obrerisme catòlic europeu. Encapçalada per Josep Farré i Escamilla, Teodor Porta, Manuel Surribas i Zanuy i d'altres, desenvolupà una considerable activitat, i el 1935 tenia tres mil afiliats, especialment en el sector agrícola i de dependents i empleats de comerç. Per difondre el seu pensament, creà l'Editorial Obrera Lleó XIII i publicà el setmanari bilingüe "Defensa Obrera" (22 de desembre de 1934 — 18 de juliol de 1936), dirigit per Arcadi de Larrea i Palacín.

Unió de Treballadors del Camp
Sindicat agrícola català fundat el 1871 i integrat, com a unió d'ofici, dins la Federació Regional Espanyola de l'AIT; l'any següent tenia quaranta-quatre seccions a tot l'estat espanyol, trenta-tres de les quals radicades a Catalunya. Al maig del 1873 celebrà a Barcelona el seu segon congrés, amb delegats de quaranta-set localitats, la gran majoria catalanes, que representaven gairebé deu mil obrers. Contrari a la desamortització dels béns comunals i favorable a la propietat col·lectiva de la terra, desaparegué el 1874, després de la interdicció de la Internacional.

Unió del Centre de Catalunya
Partit polític sorgit el 1978 de la fusió de Centre Català, Lliga de Catalunya, Partit del Poble Català i altres col·lectius i grups menors de caire democratacristià, liberal i socialdemòcrata. Presidit per Carles Güell i de Sentmenat ingressà en la coalició Centristes de Catalunya-UCD, per la qual obtingué dos diputats (1979), però, a darrera hora, el gros del partit abandonà el procés d'unificació del centrisme català per la seva excessiva dependència de Madrid i el 1981 s'integrà en els rengles de Convergència Democràtica de Catalunya.

Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya
Coalició electoral establerta al Principat, per a les eleccions legislatives espanyoles del 1977, entre els partits Centre Català i Unió Democràtica de Catalunya. Obtingué dos diputats.

Unió Democràtica de Catalunya (UDC)
Partit polític català, fundat el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional. La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana, o no havien actuat fins llavors en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. Tingué en tot moment una actitud de defensa dels drets de Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del text. Desaprovà l'actuació del govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934. Durant la guerra civil es trobà en una difícil situació, i es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents, Francesc de P.Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i molts afiliats, foren assassinats a Catalunya. Actuà intensament en la salvació de gent injustament perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu. En acabar-se la guerra civil, la major part dels dirigents s'exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida. Formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se. Es coordinà també amb altres partits democràtics d'inspiració cristiana de l'estat espanyol, fins a formar amb ells l'anomenat Equip Democratacristià d'aquest estat (1965). Amb aquest Equip s'integrà a les Unions Europea i Internacional Demòcrates Cristianes, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà a la fundació de la Unió Democràtica del Poble Valencià (després anomenada del País Valencià), el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes, el 1974, i participà en el procés de normalització democràtica de l'estat espanyol, accentuat des de la mort del general Franco. Concorregué a les eleccions del 1977 dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, i hi obtingué resultats molt modestos. Arran del seu setè congrés (1978), Anton Cañellas, diputat i cap visible del partit, l'abandonà per vincular-se a la UCD i crear després Centristes de Catalunya-UCD. Des que el 1979 formalitzà amb CDC la coalició Convergència i Unió ha aconseguit en les diferents convocatòries electorals representació al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament català i al Parlament Europeu, a més d'un bon nombre d'alcaldes i regidors, i ha ocupat entre dues i tres conselleries en tots els governs de la Generalitat de Catalunya formats des del 1980. Llevat de la legislatura 1995-99, la presidència del Parlament de Catalunya ha recaigut en un membre d'aquest partit (M.Coll i Alentorn, 1984-88; J.Xicoy i Bassegoda, 1988-95, i J.Rigol i Roig des del 1999). La UDC té per portaveu quinzenal des del 1985 "La Veu d'Unió" (entre el 1977 i el 1985, "Nova Veu"). Ha estat presidida per Miquel Coll i Alentorn fins el 1988, Joan Rigol i Roig (1988-90) i, des del 1990, n'és president Josep Antoni Duran i Lleida. El partit és membre del Partit Popular Europeu i de la Internacional Democratacristiana.

Unió Democràtica del País Valencià (UDPV)
Partit d'ideologia democratacristiana i nacionalista de la convergència de tres corrents diversos. Fou creat durant els anys 1962-63, i entre els seus dirigents hi havia Vicent Miquel i Diego, Rafael Ninyoles, Ernest Sena i Màrius Viadel. Un segon grup procedent de diversos moviments cristians fou creat el 1962, amb la presència de Vicent Ruiz Monrabal, Vicent Diego, Francesc Fayos i Empar Escrivà. Finalment, antics membres de la Dreta Regional Valenciana s'incorporaren a la UDPV (Joaquim Maldonado Almenar, Josep Duato Chapa, Vicent Andreu i Andreu Escrivà). Al maig del 1964 UDPV signà un pacte amb Unió Democràtica de Catalunya per a la seva incorporació a l'Equip Democratacristià de l'estat espanyol. Al juny del 1965 celebrà el I Congrés, i el 1966 assistí a les Primeres Jornades de l'EDCEE a l'abadia de Montserrat. El 1974 celebrà el seu II Congrés, i el 1976 el III. Dins el panorama polític del País Valencià, la UDPV formà part de la Taula de Partits del País Valencià, del Consell Democràtic del País Valencià (1974) i, més tard, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Posteriorment, després del seu fracàs en les primeres eleccions democràtiques estatals del 1977, pràcticament desaparegué.

Unió duanera
Acord d'integració econòmica entre diversos estats que suposa les supressió dels aranzels i altres restriccions als intercanvis entre ells i l'establiment d'una tarifa duanera comuna enfront de les importacions procedents de tercers països. Constitueix un model d'integració més intens que la zona de lliure comerç i menys que el mercat comú, on també es dóna llibertat de circulació de factors productius. Són exemples d'unions duaneres el Pacto Andino (constituït per Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú i Veneçuela), la Comunitat del Carib (CARICOM), la Comunitat Econòmica de l'Àfrica Occidental (CEAO), que substituí la Union Douanière des États de l'Afrique de l'Ouest i l'Union Douanière de l'Afrique Central.

Unió Econòmica i Monetària (UEM)
(veure Tractat d'Unió Econòmica i Monetària)

Unió Europea
Organització suprastatal que cerca la integració del continent europeu en els àmbits econòmic, polític i jurídic. Bé que el nom 'Unió Europea' com a denominació oficial de l'organització no començà a vigir fins al novembre del 1993, l'estructura, el procés i els objectius que comprèn, encara en curs de desenvolupament, s'iniciaren ja després de la Segona Guerra Mundial a partir d'un nucli d'estats europeus que s'associaren en diverses organitzacions sectorials de tipus econòmic, progressivament consolidades i ampliades, a les quals s'han anat incorporant un nombre creixent d'estats europeus. Al mateix temps, l'organització ha creat les seves pròpies institucions, les quals han obert el camí per a la consolidació d'un futur poder polític europeu suprastatal i independent. L'any 2000, la Unió Europea incloïa 15 estats membres (França, Alemanya, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Itàlia, Espanya, Portugal, Irlanda, Grècia, Suècia, Finlàndia i Àustria). Amb una superfície de 3 236 510 km2 i una població de 376 380 000 (1998), constitueix una de les zones desenvolupades del món, amb una renda per habitant de 22 940 $ (1997).

Unió Europea de Pagaments (UEP)
Acord monetari establert el 1950 pels països integrants de l'OECE, per facilitar les relacions comercials entre ells. La UEP tenia com a objecte la substitució del sistema bilateral de pagaments —generalitzat per la no-convertibilitat de les monedes— per la multilateralitat, així com subvenir a l'escassetat de dòlars enfront de les creixents transaccions. Amb aquest fi establí la compensació de pagaments internacionals, en l'espai i en el temps, i la concessió de crèdits als països deficitaris. El retorn a la convertibilitat de les monedes suposà la substitució de la UEP per l'Acord Monetari Europeu (1958).

Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR)
Partit polític català del Principat, fundat a Barcelona el 24 d'abril de 1910 per la fusió de la Unió Republicana, el Partit Federal i el Centre Nacionalista Republicà, els quals, sota el nom d'Esquerra Catalana, mantenien ja des d'un any abans una estreta aliança electoral. En fou president Josep M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren Pere Coromines, Albert Bastardas, Francesc Layret, Jaume Carner, Santiago Gubern, Joaquim Lluhí, els germans Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d'altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa "El Poble Català", el setmanari "La Forja" (1910-12) i, en alguns períodes, "La Publicidad". Obtingué un èxit considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l'any següent ingressà a la Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l'entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana —Josep Zulueta, Eusebi Corominas, Lluís Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d'esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà molt fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit ara per Pere Coromines— greument desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals (1915-16), però la desfeta a les eleccions legislatives de l'abril del 1916 en provocà la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per Santiago Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.

Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya
Central sindical creada a Barcelona el 29 de juliol de 1934, per escissió d'una gran part dels sindicats de la UGT catalana, contraris al centralisme del comitè executiu estatal. Estretament vinculada a la Unió Socialista de Catalunya, en formaven part, inicialment, 41 sindicats i 19429 afiliats, sota la presidència de Joan Fronjosà. La seva principal força es trobava en els sectors d'empleats de banca (l'Associació de Treballadors de Banca i Borsa de Barcelona), tècnics, administratius i obrers qualificats (el sindicat L'Obrer Fabril). N'eren dirigents Marià Martínez i Cuenca, Joan Sánchez i Marín, Carles Sala i Franqueza, Gonçal Martínez i Lozano i Ramon Palomas i Tudó. Participà, durant la primera meitat del 1936, en els fronts únics sindicals amb la UGT, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i el CADCI; el 21 de juliol de 1936, davant les excepcionals circumstàncies provocades per l'aixecament militar, s'integrà dins la Unió General de Treballadors, simultàniament a la fusió de l'USC dins el nou Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Unió General de Treballadors (UGT)
Central sindical de l'estat espanyol. El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d'agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per Antonio García Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3 300 afiliats, no aconseguí d'implantar-se a Catalunya —on s'enfrontà a Les Tres Classes de Vapor—, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà l'activitat del seu dirigent Facundo Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d'ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà en general la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà també associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Malgrat l'oposició del dirigent ugetista català Josep Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on Pablo Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general. La UGT s'organitzà inicialment en federacions d'oficis (tipògrafs, ferrers, boters, etc) i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions d'indústria. El 1890 celebrà per primer cop l'u de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29 000 afiliats l'any 1901, 57 000 el 1905, 78 000 el 1911, 148 000 el 1913, 211 000 el 1920, fins a arribar a 277 000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia reformista l'enfrontà en nombroses ocasions amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà Antoni Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya. En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on destacaren els seus dirigents Manuel Llaneza i Ramón González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d'Andalusia. Després de l'escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro. Malgrat condemnar el cop d'estat del general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d'estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d'ésser l'única central sindical en la legalitat per intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne l'organització i estendre'n la influència en les zones rurals d'Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, però, en contra del parer de Julián Besteiro, a participar en l'Assemblea Nacional creada pel dictador, i s'uní al moviment revolucionari que dugué la República. Un fruit d'aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular (dels 36 000 afiliats inicials a més de 451 000 l'any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d'afiliats l'any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s'hi imposà la línia d'unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l'aixecament revolucionari de l'octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s'hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d'influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT, que de fet es demostrà bastant inestable. En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l'estat espanyol, i formà part dels diversos organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la guerra civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per Ramón González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà, però, a l'exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l'interior del país (fins el 1953 cinc consells estatals successius foren desarticulats per la policia) subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l'oposició democràtica al règim franquista. Fou membre de la Federació Sindical Mundial i, més tard, de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures, a través de la qual denuncià moltes vegades davant de la OIT la violació dels drets sindicals per part del govern franquista. El 1961 formà l'Aliança Sindical amb la CNT i, al País Basc, amb la Solidaritat de Treballadors Bascs. Es negà, però, a participar en el moviment de les Comissions Obreres i demanà el boicot a les eleccions sindicals organitzades per la CNS. Mort el dictador, fou legalitzada (1977) i aconseguí un ressorgiment espectacular: al final del mateix any superava la xifra d'1 300 000 afiliat0, notablement implantada als Països Catalans, Andalusia, País Basc i Madrid. Els darrers anys la seva estratègia s'ha basat en l'establiment d'acords marc amb la gran patronal (CEDE) i amb el govern, sobretot des de l'accés dels socialistes al poder (1982). La seva vinculació al PSOE s'ha vist greument afectada arran de la dimissió de N.Redondo i altres càrrecs sindicals de llur escó parlamentari (1977) i, sobretot, arran de la convocatòria d'una vaga general, juntament amb Comissions Obreres, com a protesta per la política econòmica del govern socialista (1988). Entre 1976-94 en fou el secretari general Nicolás Redondo i, a partir d'aquest darrer any, Cándido Méndez, el qual inicià un apropament a la patronal i al govern. És el segon sindicat espanyol quant a nombre de militants i el primer des del 1982, quant a delegats sindicals.
La UGT als Països Catalans
Als Països Catalans la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les zones d'implantació d'aquest organisme. Tot i que s'havia format a Barcelona, a partir d'un nucli socialista en el qual s'havien destacat, entre altres, Josep Pàmies, Josep Caparó i Ramon Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones industrials d'Elx i la Vall d'Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. S'ençà del 1906, però, s'inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La tolerància d'aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d'adquirir una preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de millorar les seves posicions a la de València, a més com d'estendre la seva influència al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30; d'altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s'hi havien infiltrat. A les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s XX, eren a Palma de Mallorca, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué, des d'aleshores, el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada pels secretaris generals Llorenç Bisbal (1923-25) i Jaume Bauzà (1925-31). Entre les societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera, que assolí un èxit remarcable en la reivindicació de la jornada de vuit hores. Al cinquè congrés de la UGT de les Balears (1929), s'hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de la UGT catalana, amb l'ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l'exili entre un sector d'influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l'interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se. A partir del 1976 es reconstruí ràpidament —el 1977 superava els 100 000 afiliats, només al Principat— amb una orientació moderada i negociadora. A Catalunya, en concret, sosté relacions amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, té com a president Joan Codina i n'han estat secretaris generals Lluís Fuertes, José Valentín Antón i, des del 1983, Justo Domínguez; publica els butlletins "Unió" (1977-82) i, darrerament, "Las Noticias". Al País Valencià ha editat "Unió i lluita obrera".
Amb la vaga general organitzada per protestar d'un projecte de llei pensat per fomentar l'ocupació juvenil (1988), els dos sindicats majoritaris de l'estat tornaren a unir esforços —romputs l'any 1985— per vetllar pels interessos dels treballadors. Així, els sindicats fomentaren el cooperativisme de consum, el finançament immobiliari, la reducció de la jornada laboral, etc.
Des del 1988, que participà en la convocatòria d'una vaga general en contra de la política econòmica del govern, la UGT s'anà distanciant cada cop més del PSOE i s'aproximà a Comissions Obreres. Aquesta tònica continuà els anys següents amb la creixent influència al govern del sector més liberal del PSOE, i assolí moments de considerable tensió, que culminaren en la vaga general convocada per ambdós sindicats al gener del 1994 en protesta per la reforma del mercat laboral. El poc èxit aconseguit per aquesta acció i l'escàndol que suscità una estafa produïda en una cooperativa d'habitatges dependent de la UGT provocaren una forta crisi a l'interior de l'organització que forçà la dimissió de Nicolás Redondo (secretari general des del 1973), i la seva substitució per Cándido Méndez a l'abril del 1994. L'estira-i-arronsa amb el PSOE continuà fins el 1996, en què els socialistes perderen les eleccions generals. A l'octubre del 1996, conjuntament amb CCOO i altres sindicats, UGT convocà una vaga de funcionaris a tot l'estat per protestar per la congelació salarial, la primera acció sindical contra el govern del PP, al poder des del març d'aquell mateix any. Amb el Partido Popular al poder s'obrí el diàleg entre sindicats i patronal, i a l'abril del 1997 UGT signà amb la patronal CEOE-CEPYME i el sindicat CCOO un pacte per a introduir reformes en el mercat laboral i reduir-ne la precarietat.

Unió Mallorquina (UM)
Partit polític mallorquí, creat l'any 1982 a Palma de Mallorca, d'ideologia conservadora i nacionalista. N'ha estat líder Jeroni Albertí, el qual presidí el Consell Insular de Mallorca fins l'any 1987. L'any 1988 el succeí Antoni Pons en la presidència del partit.

Unió Manufacturera
O Unió dels Obrers Manufacturers de la Regió Espanyola. Sindicat creat a Barcelona al novembre del 1871 com a conseqüència de la federació entre Les Tres Classes de Vapor i la Societat de Teixidors a Mà, amb l'objectiu d'aplegar tots els obrers relacionats amb la indústria tèxtil. Tenia per òrgan "Revista Social", i assolí aviat una gran importància numèrica; el 1872 tenia 225 seccions i 28 000 afiliats, gairebé tots de Catalunya. Dividida en diverses tendències —moderats pro-republicans, autoritaris i bakuninistes—, desaparegué després del 1874. Legalitzades de nou les associacions obreres el 1881, fou reorganitzada, ara ja amb una clara orientació anarquista, però Les Tres Classes de Vapor se'n separaren quan la Unió s'adherí a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1882), i l'organització romangué minoritària. En foren dirigents Gabriel Albagés, Francesc Abayà, Eudald Xuriguera i Tomàs Valls, entre d'altres.

Unió Monetària Llatina
O Unió Monetària Europea. Acord firmat l'any 1865 per França, Bèlgica, Suïssa i Itàlia (i posteriorment Grècia) amb la finalitat d'uniformitzar la moneda europea. Aquests estats adquiriren el compromís d'emetre monedes de dos francs d'argent de 835 mil·lèsimes, que podien circular lliurement per llur territori per fer pagaments a l'estat. Pel que fa a la moneda d'or, l'acord n'uniformitzava el patró assimilat als valors: 5, 10, 20, 25 i 100 francs d'or de 900 mil·lèsimes. Molts altres estats alinearen llurs sistemes monetaris al de la Unió (Grècia, Finlàndia, Rússia, Romania, Àustria, Bulgària, Espanya, etc). A la dècada del 1870 el descobriment de noves mines d'argent abaratí el preu d'aquest metall i provocà fortes pressions damunt els països lligats al bimetal·lisme. L'acord fou anul·lat l'any 1926.

Unió Obrera Balear
Organisme obrer organitzat per Fèlix Mateu i Domeray a Palma de Mallorca el 1881 i que aviat s'estengué per tota l'illa. Fou l'intent d'endegar el moviment obrer a les Illes. Ideològicament eclèctic a l'inici, es dedicà sobretot a l'educació dels obrers. Des del 1884, derivà cap a un pur i simple mutualisme assistencial. També impulsà el feminisme mallorquí, que despertà un ampli ressò polèmic. En 1885-86 s'encarregà de respondre al qüestionari social de la Comissió de Reformes Socials. El seu òrgan de premsa fou "Unión Obrera Balear" (1882-86).

Unió Política
(veure Tractat d'Unió Política)

Unió Postal Universal
Organització internacional encarregada de coordinar i reglamentar els serveis postals entre els diversos estats membres (gairebé tots els del món). Creada a la convenció de Berna de l'any 1874, amb el nom d'Unió Postal General, adoptà la denominació actual a la convenció de París del 1878. Unes altres convencions importants han estat la de Lisboa (1885), Viena (1891), Roma (1906) Estocolm (1924), Londres (1929), el Caire (1934), Brussel·les (1952), etc. Des del 1948 constitueix un organisme especialitzat de l'ONU, amb seu a Berna. Les convencions preveuen altres menes de cooperació entre els estats membres (com ara l'acord interescandinau, que unifica les taxes a tots els països nòrdics). Els òrgans de l'UPU són els congressos i les conferències, ambdós amb funcions deliberatives, i el buró, l'òrgan central permanent que enllaça i informa les diverses administracions postals, prepara els nous congressos i conferències, dirimeix qüestions litigioses i publica el butlletí en set llengües "L'Union Postale" i el diccionari alfabètic de les oficines postals d'arreu del món.

Unió Regionalista
Grup polític format a Barcelona a la darreria del 1899. Era, de fet, una transformació de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja, que, davant el fracàs del polaviejisme i de la temptativa de col·laboració amb el partit de Silvela, adoptà aquest nom nou. El 1901 es fusionà amb el Centre Nacional Català i formà la Lliga Regionalista.

Unió Republicana
Partit polític constituït a Madrid, l'any 1903, sota la presidència de Salmerón. Fou el resultat de diversos intents d'aliança o fusió de les forces republicanes de l'estat espanyol realitzats al llarg del període de la Restauració. Les unions més o menys àmplies pactades el 1893 i el 1900 havien donat èxits electorals considerables als republicans, especialment a Catalunya, però l'heterogeneïtat del republicanisme de l'estat espanyol, la multiplicitat de disciplines i els enfrontaments personals n'havien frustrat fins aleshores les possibilitats. Un cop constituït, el nou partit abraçà tots els grups republicans de l'estat, llevat dels federals (els quals, tanmateix, pactaren l'aliança electoral); les eleccions li donaren una important victòria al Principat, al País Valencià i a Madrid i l'empenta republicana es mantingué fins el 1905, bé que ja amb símptomes de crisi. Els fets del novembre d'aquell any i la promulgació de la llei de Jurisdiccions trencaren la Unió; mentre que Salmerón i una part del republicanisme català se sumaven a la Solidaritat Catalana, la Fraternidad Republicana de Lerroux i el gros dels nuclis de la Unió a la resta de l'estat espanyol s'hi oposaven. La Unió Republicana restava així com un partit específicament català, amb homes com Francesc Layret, Albert Bastardas, Eusebi Corominas, Emili Junoy, Lluís Companys, Josep Roca i Roca, etc, que, coalitzat amb el Centre Nacionalista Republicà i els federals, formà l'aliança electoral anomenada Esquerra Catalana (1909); aquesta, consolidada per successives conteses electorals, havia de desembocar, a l'abril del 1910, gràcies a les gestions de J.Lluhí i Rissech, en un únic partit, la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Unió Sindical Obrera (USO)
Sindicat obrer, fundat clandestinament a Astúries el 1960 amb motiu de la conflictivitat laboral a les mines asturianes. Malgrat la incorporació de sectors de militància cristiana (JOC, GOAC), l'USO ha estat sempre un sindicat aconfessional. Inicialment col·laborà amb Comissions Obreres, que abandonà (pels volts del 1968), en consolidar-s'hi l'hegemonia del partit comunista. El 1969 s'hi integrà la Federació Catalana de la UGT. El 1974 fou reconeguda per l'OIT. De vocació independent, impulsà un socialisme autogestionari que intentà desmarcar-se del PSOE i de la UGT. Alguns militants de l'USO intervingueren en el procés de creació del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i de la Federació de Partits Socialistes. El 1977 assolí la legalitat i celebrà, a Madrid, el seu primer congrés confederal. El 1977 una escissió dirigida per l'antic secretari general José María Zufiaur, s'integrà a la UGT. Dirigida per Manuel Zaguirre, l'USO no ha assolit mai el 10% que la llei demana a les centrals sindicals d'àmbit estatal.

Unió Socialista de Catalunya (USC)
Partit polític fundat a Barcelona el 8 de juliol de 1923 que pretenia bastir una alternativa socialista autòctona i sensible a la reivindicació nacionalista catalana, amb un programa reformista, gradualista i parlamentari. Sota la presidència de Gabriel Alomar, l'impulsaren un grup d'intel·lectuals i professionals procedents de la Federació Socialista Catalana —M.Serra i Moret, Rafael Campalans— i alguns joves sindicalistes formats a l'escola del Treball de la Mancomunitat (Francesc Viladomat, Joan Aleu, Joan Fronjosà). Durant la primera etapa, era més un nucli d'afinitats personals que un partit estructurat i disciplinat; aplegava uns 700 afiliats, i publicà (novembre del 1923 — març del 1926) el setmanari "Justícia Social". Definitivament allunyat del PSOE cap al 1925, es dissolgué virtualment durant la Dictadura, bé que el nucli d'homes que l'havien animat subsistí. En 1930-31, la Unió fou reorganitzada, amb la incorporació d'alguns ex-cenatistes (Felip Barjau, Ramon Jové i Brufau), i participà, al costat dels partits republicans, en les activitats revolucionàries d'aquell període. Formalitzà aleshores una duradora aliança electoral amb l'Esquerra Republicana de Catalunya, encetada per a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que li permeté d'assolir, durant la República, una influència política molt superior a la seva força real. Així, tingué participació al 80% dels ajuntaments catalans, quatre diputats a les corts constituents i cinc al Parlament de Catalunya; també, Campalans fou conseller d'instrucció pública del govern català, i Serra i Moret ho fou d'economia i treball (1931-32). Simultàniament, sota la direcció de Joan Comorera (director de la segona època de "Justícia Social", secretari general el 1932, i president el 1934), R.Folch i Capdevila i d'altres, hom emprengué l'organització definitiva del partit, els efectius del qual oscil·laven entre els 3 000 i els 4 000 membres; la seva influència dins la classe obrera es canalitzava a través de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i, entre la pagesia, mitjançant l'Acció Social Agrària de Girona i, des del 1934, la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya. Al juliol del 1933 es produí una breu reunificació amb la Federació Socialista Catalana del PSOE, ràpidament feta avortar per l'oposició de l'executiva madrilenya, però que suposà per a l'USC un important augment d'efectius (Marià Martínez i Cuenca, Ramon Palomas, Jaume Comas, etc); al novembre, una nova coalició amb l'Esquerra li donà tres diputats, i al desembre entrà a l'Aliança Obrera, però en fou expulsada al gener del 1934 quan, esdevinguda gairebé un satèl·lit de l'ERC, participà en el govern de la Generalitat, representada per Joan Comorera. Els fets del Sis d'Octubre trencaren aquesta evolució, i a partir del febrer del 1935, confirmant el procés d'esquerranització i acostament als postulats de la Tercera Internacional iniciat mesos abans, l'USC participà en les converses d'unificació de les forces marxistes catalanes, a la vegada que servia d'enllaç entre les esquerres burgeses i els partits obrers amb vista a la formació del Front d'Esquerres de Catalunya, dins el qual obtingué quatre escons. Abandonada la col·laboració amb el govern de Companys i allunyats de la direcció del partit la majoria dels fundadors i el sector més laborista, el procés unitari del socialisme català fou precipitat per l'inici de la guerra civil, i el 22 de juliol de 1936 es constituïa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, al qual l'USC aportà el major nombre de militants, una bona part de l'orientació política i el seu secretari general, Joan Comorera.

Unió Soviètica
Nom amb què hom designa l'estat del continent euroasiàtic vigent entre el 1922 i el 1991. El nom oficial era Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (en rus: Sojuz Soveckikh Socialisticeskikh Respublik), i hom el coneix més sovint per les sigles d'aquesta designació (URSS). Amb una superfície de 22 402 000 km², els seus límits coincidien aproximadament amb els de la màxima expansió territorial de la Rússia dels tsars, de la qual sorgí, i constituïa l'estat més extens del món. Comprenia principalment la major part de l'Europa oriental, bona part de l'Àsia central i tota l'Àsia septentrional, territoris que avui inclouen els estats que formen la Comunitat dels Estats Independents (Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Armènia , Geòrgia , l'Azerbaidjan , el Kazakhstan , el Turkmenistan , el Kirguizistan , el Tadjikistan i l'Uzbekistan ), de la qual fou l'origen. També en formaven part els actuals estats de Lituània , Letònia i Estònia . La capital era Moscou.

Unió Valenciana (UV)
Partit polític regionalista valencià fundat a València el 1982 per Vicent González Lizondo i sectors de la dreta regionalista i de Coalición Popular. Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d'una 'llengua valenciana' amb normativa diferent de la catalana. Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit (1982-95) les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba, determinaren la seva expulsió pel novembre de 1996. Unió Valenciana obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, 2 en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996. Al Parlament valencià aconseguí 6 escons l'any 1987, 6 el 1991 i 5 el 1995. Aquest any, UV féu un pacte de govern amb el PP que li atorgà la presidència de les Corts valencianes —ocupada per Lizondo i, en morir aquest (1996), per Villalba— i una conselleria. Amb el concurs d'UV el govern valencià ha mantingut des principi de la legislatura posicions beligerants contra institucions culturals valencianes i contra la normalització lingüística en general.

Unió Valencianista Regional
Partit polític fundat a València el 1918, com a resultat dels contactes de la Lliga Regionalista de Barcelona amb valencianistes i ratpenatistes. Comptà amb el suport d'un sector de la burgesia financera valenciana, i tingué com a òrgan "La Correspondencia de Valencia". Les seves bases ideològiques foren expressades en la Declaració valencianista (1918), subscrita per la Unió i per la Joventut Valencianista i obra d'Ignasi Villalonga, dirigent del partit. Tot i acceptar la unitat nacional dels Països Catalans, s'hi propugnava un estat valencià, capaç de mancomunar-se amb d'altres d'una reivindicada federació espanyola o ibèrica. Participà, sense èxit, en eleccions a diputats i municipals, i aconseguí una certa extensió (sobretot de la Joventut Valencianista) arreu del País Valencià. Arran de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, que la Unió acceptà, se n'escindí un sector, que reobrí el setmanari "Pàtria Nova". Reprengué les seves activitats públiques el 1930 tenint com a líder Joaquim Reig. Durant la Segona República participà en les campanyes per l'Estatut del País Valencià, i tingué regidors a l'ajuntament de València, tot i que en les eleccions municipals del 1931 havia participat amb els monàrquics. Deixà d'existir el 1933.

Union Act
Nom donat a dues lleis que conformaren primer el regne de la Gran Bretanya, amb la unió d'Escòcia i Anglaterra (1707), i després el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, amb la unió d'Irlanda i la Gran Bretanya (1800). La Union Act amb Escòcia culminà un procés iniciat amb la unió personal (Jaume I d'Anglaterra, 1603) i accelerat davant del perill d'una restauració dels Stuart. La Union Act amb Irlanda fou una reacció defensiva contra el desvetllament dels catòlics (rebel·lió dels Irlandesos Units de Wolfe Tone, 1789). El parlament irlandès, poc representatiu i subornat en gran part, l'acceptà, però l'oposició a la unió es mantingué fins que Irlanda aconseguí l'autonomia (1921) i finalment la independència total (1949).

Unión Conservadora
Grup polític d'àmbit espanyol fundat el 1898 entorn de la figura de Francisco Silvela. Ja des del 1891 existia dins del Partido Conservador un corrent dissident defensor d'una més gran honestedat administrativa, anomenat silvelista, que en morir Cánovas del Castillo arrossegà la majoria dels conservadors i es concretà en un nou agrupament. Al País Valencià en fou el principal suport Teodor Llorente i Olivares, i tingué com a òrgan el diari "Las Provincias". Al Principat, el seguiren Manuel Duran i Bas, Joan Sallarès i Pla, Josep Cucurella i Tort, Eduard Maluquer del Tirrell, etc. Amb un programa regeneracionista i descentralitzador, confluí amb el polaviejisme, i assolí el poder al març del 1899, a través del govern Silvela, del qual Duran i Bas era ministre de gràcia i justícia. Però la política silvelista d'atracció de la burgesia conservadora fracassà ràpidament, a causa de les mesures fiscals del ministre Fernández Villaverde, que provocaren la dimissió de Duran i el Tancament de Caixes de l'octubre del 1899.

Unión de Centro Democrático (UCD)
Partit polític espanyol creat al maig del 1977, a l'entorn de l'aleshores president del govern, Adolfo Suárez González, com a coalició electoral de centredreta entre els sectors evolucionistes del franquisme (Ferran Abril i Martorell, Pío Cabanillas, Leopoldo Calvo Sotelo y Bustelo, Rodolfo Martín Villa, etc) i alguns grups de l'oposició democràtica més moderada, encapçalats per F.Alvarez de Miranda, Francisco Fernández Ordoñez i Joaquín Garrigues Walker. Guanyà amb el 34% dels vots, gràcies al control dels ressorts del poder, les eleccions legislatives del juny del 1977, i esdevingué l'eix del procés constituent del nou règim parlamentari malgrat, però, la conversió formal en partit unificat (octubre del 1978) i la nova victòria electoral del març del 1979 (34% dels vots), no aconseguí cohesionar les diverses famílies polítiques i clans personalistes que englobava (liberals, socialdemòcrates, democratacristians, suaristes), ni elaborar un programa original més enllà del tòpic centrisme i de l'oportunisme, elevat a norma de govern. Les disputes internes pel poder, i els fracassos soferts en els comicis autonòmics del 1980 al País Basc i a Catalunya —on la UCD originària, dirigida per Carles Sentís i Anfruns, s'havia integrat en Centristes de Catalunya-UCD —menaren a la crisi del gener del 1981: Suárez dimití com a president del govern i del partit, i el II Congrés d'UCD dissocià aquests dos càrrecs, nominant per al primer L.Calvo Sotelo i elegint per al segon A.Rodríguez Sahagún. Tanmateix, aquest no aconseguí d'establir la disciplina, i el viratge conservador del govern, sumat a la noves desfetes a Galícia i Andalusia, accelerà la descomposició d'UCD; entre el 1981 i el 1982, un seguit d'escissions per la dreta (que donaren lloc al Partido Demócrata Popular, aliat d'AP) i per l'esquerra (els socialdemòcrates crearen el Partido de Acción Democrática, i els seguidors de Suárez el Centro Democrático y Social) desarboraren el partit, sense que els esforços successius de L.Calvo Sotelo i de Landelino Lavilla poguessin evitar-ne la davallada, que culminà a les legislatives d'octubre del 1982 en obtenir només 12 diputats i 4 senadors. Fins a l'ensulsiada del 1982, havia estat dominant a les Illes, sota la presidència de Jeroni Albertí i Picornell, i la segona força al País Valencià, on, dirigida per F.Abril, E.Attard i M.Broseta, explotà l'anticatalanisme. El 1983 el consell polític decidí procedir a la liquidació del partit, que es féu efectiva tot seguit.

Union des Démocrates pour la République (UDR)
Nom que prengué, el 1967, l'organització política francesa Union pour la Nouvelle République. Dirigida per G.Pompidou (1969-74), el 1974 permeté, juntament amb altres partits polítics moderats, la victòria electoral de V.Giscard d'Estaing. En desacord amb el reformisme d'aquest, i molt nacionalista, adoptà una posició conservadora sota la direcció de J.Chirac. L'any 1976 es convertí en Rassemblement pour la République.

Union Douanière de l'Afrique Central
Acord establert el 1964 i practicat des del 1966 entre diversos estats de l'Àfrica central: República del Gabon, República Democràtica del Congo, República Centrafricana, el Camerun i el Txad, que se'n separà el 1968. Hom abolí les duanes interiors i fou adoptat un aranzel comú, però no foren prohibides les restriccions quantitatives ni altres obstacles duaners. Tots els membres acceptaren el sistema de tarifa única i la constitució d'un fons comú amb el 20% dels drets d'importació. Fruit d'aquest acord ha estat una considerable coordinació de la política industrial i l'establiment d'un únic banc central, la Banque Centrale de l'Afrique Central (1973), que emet el franc CFA.

Union Douanière des États de l'Afrique de l'Ouest
Acord econòmic i duaner establert per la Costa d'Ivori, Benín (antic Dahomey), l'Alt Volta, Mali, Mauritània, Níger i el Senegal. Els seus objectius eren establir el lliure canvi entre ells i fer una redistribució dels ingressos duaners procedents de les vendes a altres països no membres; però aquests objectius no foren assolits i el 1964 hi havia tants règims duaners i fiscals com estats. El 1966 hom adoptà un nou aranzel comú i una reducció dels drets dels altres països no membres, que només foren aplicats parcialment. Per a afavorir els projectes d'industrialització i d'ampliació del mercat, la Unión fou substituïda l'any 1975 per la Comunitat Econòmica de l'Àfrica Occidental.

Union Française
Associació de països i territoris formada, d'acord amb la constitució francesa del 1946, per la França metropolitana, les seves colònies (que foren anomenades departaments i territoris d'Ultramar) i els seus mandats i protectorats (amb el nom de territoris i estats associats). Sota el president de la República, els seus organismes suprems eren l'Assemblea de la Unió, de caràcter consultiu, i l'Alt Consell. Fou un intent de transformar l'imperi colonial francès tot preservant-lo dels corrents independentistes que aparegueren després de la Segona Guerra Mundial; no ho aconseguí, però, i l'any 1958, d'acord amb la nova constitució, donà pas a la Communauté Française.

Union Jack
Nom que rep l'ensenya del Regne Unit. És formada per la creu de sant Jordi (vermella perfilada de blanc sobre fons blau), d'Anglaterra (decret de Jaume I, 1606), complementada amb la creu blanca de sant Andreu (1707), d'Escòcia, i la creu vermella de sant Patrici (1800), d'Irlanda.

Unión Liberal
Partit polític espanyol nascut d'una aliança electoral concertada entre alguns moderats i progressistes arran de la revolució del 1854. El 1858 Leopoldo O'Donnell li donà forma definitiva. La Unión Liberal governà durant el període de 1858-63 i de 1865-66, sempre sota la presidència d'O'Donnell. Al marge de les corts, conspirà contra Isabel II i en favor del seu fill Alfons. Participà en la revolució del 1868 i en el govern que en sorgí. En morir O'Donnell (1867), el succeí com a cap del partit el general Serrano. La major part dels afiliats a aquest partit seguiren Cánovas —que hi havia iniciat la carrera política— quan aquest fundà el Partido Conservador. A Catalunya, tingué inicialment, gràcies al seu programa descentralitzador i al seu suposat centrisme, el suport de Joan Mañé i Flaquer i de l'equip de col·laboradors del "Diario de Barcelona", que formaven M.Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa i Josep Coll i Vehí; a València, n'eren caps Domènec Mascarós i el brigadier José Berruezo, i també s'hi adherí Joan Prim.

Unión Militar Democrática (UMD)
Organització il·legal d'oficials demòcrates de l'exèrcit espanyol que, els darrers anys del franquisme, propugnà l'establiment d'un règim de llibertats i l'allunyament de l'exèrcit de compromisos polítics concrets. Formada per alguns centenars d'oficials joves i encapçalada pels comandants Juli Busquets i Bragulat i Luis Otero Fernández, entre d'altres, el 1975 diversos dels seus membres foren detinguts i, més tard (1976), condemnats i expulsats de l'exèrcit. S'autodissolgué després de les eleccions legislatives espanyoles del 1977. Hom aplicà parcialment als seus membres l'amnistia del 1977 i foren rehabilitats per llei l'any 1987.

Unión Militar Española (UME)
Organització clandestina de dreta creada al principi del 1934 entre els oficials de l'exèrcit espanyol. Estructurada en una junta central i grups provincials, molt poc coordinats entre ells, en foren caps el tinent coronel retirat i falangista Emilio Rodríguez Tarduchy, el capità d'estat major Bartolomé Barba Hernández i el tinent coronel Valentín Galarza. La reacció provocada pels fets d'octubre del 1934 atragué cap als seus rengles alguns generals antirepublicans —Goded, Fanjul—, i apropà l'UME a la Falange i als grups monàrquics; però fou després de les eleccions del febrer del 1936 que l'organització conegué una espectacular creixença (arribà a enquadrar més de la meitat dels oficials en actiu) i una ràpida radicalització; des de la primavera d'aquell any, el general Mola n'esdevingué el cap i director de la conspiració militar, en la qual l'UME tingué una participació decisiva. A Catalunya els dirigents de l'UME eren els tinents coronels F.Isarre Bescós i E.Sanz Álvarez, el comandant F.Mut Ramón i el capità Luis López Varela, els quals posseïen una xarxa completa de delegats a totes les unitats de la quarta regió, però llurs plans, parcialment coneguts per les autoritats republicanes, fracassaren el 19 de juliol.

Unión Militar Republicana Antifascista (UMRA)
Organització semisecreta de militars d'esquerra de l'exèrcit espanyol, sorgida al començament del 1936 o, segons altres fonts, el 1934, per oposició a la Unión Militar Española. La creà el capità Eleuterio Díaz Tendero, i aplegà sobretot oficials joves i també classe de tropa; en foren membres el comandant Sarabia, el tinent coronel Carratalà, el coronel Mangada i el general Sebastián Pozas Perea, i proporcionà instructors a les milícies socialistes, dos dels quals —el capità Carlos Faraudo i el tinent José Castillo— foren assassinats per l'extrema dreta. A Catalunya, fou organitzador de l'UMRA el comandant Vicenç Guarner, que aconseguí d'enquadrar uns setanta afiliats, els quals col·laboraren eficaçment a descobrir les activitats conspiratives de l'UME. Després d'haver-se destacat en la lluita contra l'aixecament dretà del 19 de juliol, els membres de l'UMRA participaren en l'estructuració del nou Exèrcit Popular.

Unión Monárquica Nacional (UMN)
Partit polític fundat a Barcelona pel febrer del 1919 que aplegava l'ala més unitarista i dretana del monarquisme català. Fou creat per iniciativa i sota la presidència d'Alfons Sala i Argemí (després comte d'Ègara), diputat i cacic del districte de Terrassa. Representà l'oposició al sector regionalista organitzat en la Federació Monàrquica Autonomista, i no passà mai d'ésser una reunió de notables, sense base organitzada; en foren dirigents el marquès d'Olèrdola, el comte de Fígols, el comte del Montseny, el baró de Viver, el comte de Santa Maria de Pomers, Ll.Pons i Tusquets, etc. Incapaç de superar electoralment la Lliga i menystinguda pel poder central, la mateixa impotència de la UMN la convertí en el suport polític més ferm del règim de Primo de Rivera a Catalunya, i Alfons Sala fou nomenat president de la Mancomunitat dictatorial (1924-25). Fugaçment ressuscitat el 1930, el partit desaparegué de fet amb la República, i els seus homes s'integraren en les organitzacions de l'extrema dreta alfonsina, com ara la Peña Blanca.

Unión Nacional
Lliga política espanyola de caire regeneracionista, de la qual foren líders Joaquín Costa, Basilio Paraíso i Santiago Alba. El programa polític, definit en una reunió celebrada a Saragossa pel novembre del 1898, tenia per objectiu la lluita contra la burocràcia estatal i en favor de les classes mercantils i productives. Demanava la descentralització econòmica i administrativa, la reducció de les despeses de l'estat, un pla d'obres hidràuliques, l'escola elemental gratuïta i obligatòria, el servei militar obligatori, la representació per classes, etc. De fet, la seva força li era proporcionada per les cambres de comerç. Pel gener del 1900 es transformà en partit polític sota la direcció de Paraíso, inicià una campanya contra els imposts excessius i organitzà com a protesta un tancament de botigues. Malgrat un petit èxit inicial, el moviment fracassà i l'organització es dissolgué.

Unión Panamericana
Organisme interamericà sorgit de la Unión Internacional de Repúblicas Americanas i fundat el 1910 a la quarta conferència panamericana de Buenos Aires. Tenia la seu a Washington, i des del començament fou concebut com un instrument de l'imperialisme nord-americà. Malgrat algunes resistències, la Unión reconegué el dret d'intervenció nord-americana al continent i acceptà la política proteccionista de Washington. També s'ocupà dels intercanvis comercials i culturals. El 1948, durant la conferència de Bogotà, fou incorporada a l'Organització dels Estats Americans.

Unión Patriótica
Organització política espanyola fundada a l'abril del 1924 per iniciativa de Miguel Primo de Rivera, dictador des del setembre del 1923, per tal de substituir els partits polítics, que el nou règim havia prohibit. El seu lema era "Patria, Religión, Monarquía" i el seu propòsit la continuïtat de la Dictadura. S'hi adherí poca gent políticament representativa: només alguns antics membres del partit conservador; la resta era formada per militants que volien situar-se en el nou règim. Mantingué relació estreta amb el Somatén, milícia que imitava el sometent català i que Primo de Rivera estengué arreu d'Espanya. De fet, tingué escassa consistència, i el suport que donà al règim fou insignificant. Als Països Catalans, com a la resta de l'estat, la Unión Patriótica no assolí d'ésser mai un veritable partit de masses, però reuní elements dretans de diversa procedència i oportunistes de tota mena; així, nodrí els seus rengles, a Catalunya, amb gent dels Sindicats Lliures, membres de la Unión Monárquica Nacional, funcionaris i membres del sometent, coneguts popularment com a pupins per les sigles de l'organització (Partido Unión Patriótica), i arribà a aplegar, a la sola província de Barcelona, vint mil membres, sota la direcció d'Andreu Gassó i Vidal, Eusebio Castillo Boraita i d'altres. Promogué diverses publicacions periòdiques de vida efímera ("La Voz de España", de Barcelona, "La Tribuna del Vallés", de Sabadell, etc), i desaparegué ràpidament després de la caiguda de Primo de Rivera.

Union pour la Démocratie Française (UDF)
Organització política francesa creada el 1978 pel Parti Radical, el Parti Républicain, el Centre des Démocrates Sociaux i el Mouvement Démocrate et Sociale de France (Parti Social-démocrate des del 1982). Presidida per Jean Lecanuet, nasqué com una aliança electoral de partits de centre no gaullistes per donar suport a la política de V.Giscard d'Estaing, aleshores president de la república. A les eleccions generals del 1978 es convertí en la segona força política del país i participà en el govern de coalició amb el RPR. Derrotat a les generals del 1981, aconseguí l'any 1986 de formar un altre govern RPR-UDF, dissolt per la convocatòria anticipada d'eleccions legislatives (1988), en les quals la coalició perdé la majoria. El mateix any, V.Giscard d'Estaing en fou nomenat president. En les eleccions del març del 1993, de nou coalitzat amb el RPR, assolí una àmplia victòria que li atorgà 213 escons i 11 dels 23 ministeris. En les legislatives del juny del 1997 la coalició conservadora fou derrotada pels socialistes, i restà representada amb 108 escons.

Union pour la Nouvelle République (UNR)
Organització política francesa creada l'any 1958 per J.Chaban-Delmas, M.Debré, J.Soustelle (que se'n separà molt aviat per la qüestió algeriana) i d'altres partidaris del general De Gaulle. Amb el nom d'Unión des Démocrates pour la République (UDR), a partir del 1967 fou l'expressió orgànica del gaullisme.

Unionisme
1. Tendència a la unió de dos o més estats, partits, etc.
2. Moviment de recerca de la unitat entre els cristians de les diferents denominacions i esglésies, aparegut entre els catòlics a la primera meitat del s XIX. Un dels seus objectius principals era la unió amb els ortodoxos.
3. Tendència política dels partidaris de la unió de la Gran Bretanya i Irlanda. S'inicià amb l'oposició d'un sector del partit liberal a l'acceptació del Home Rule d'Irlanda per Gladstone (1885), que dugué a la creació del Liberal Unionist Party (1886), dirigit per S.C.Cavendish i J.Chamberlain. Després d'un procés de col·laboració i aliances electorals amb els conservadors, s'hi fusionaren el 1911, bé que a Irlanda del Nord, on són el partit més important, conserven el nom de Unionist Party.

Unions sagrades
Nom amb què es coneixen els acords que van establir-se entre les diverses forces polítiques per tal de donar al govern respectiu el suport necessari per afrontar la Primera Guerra Mundial. El terme unió sagrada fou emprat pel polític francès Poincaré per a definir la unió que es produí entre els governs, els partits i sindicats, la població i l'opinió pública en general dels diferents Estats euriopeus entorn de la guerra. El conflicte es veia com una resposta justa i defensiva a l'agressió de l'enemic.

UNITA
Unió Nacional per la Independència Total d'Angola.Guerrilla angolesa nascuda l'any 1966 com a branca escindida del Front Nacional d'Alliberament d'Angola (FNLA), amb l'objectiu d'obtenir la independència de Portugal. Després de la independència el 1974, l'FNLA, l'MPLA i la UNITA formaren un govern transitori que acabà amb l'enfrontament entre les tres faccions, el qual desembocà en una guerra civil. Els Estats Units donaren suport a l'FNLA i a la UNITA, i la Unió Soviètica a l'MPLA, de caràcter marxista. A partir de l'any 1990, la UNITA i el MPLA iniciaren negociacions, sota l'auspici del govern de Portugal, i el 1994 el govern d'Angola, controlat per l'MPLA, i la UNITA signaren el protocol de Lusaka, que significà la fi dels enfrontaments i la participació de la UNITA en el govern (1997). Tanmateix, el 1998 es reobriren les hostilitats i el 1999 començà novament la guerra. El 2002, després de la mort en combat del líder històric de la UNITA, Jonás Savimbi, la UNITA signà un acord de pau amb el govern.

Unitari -ària
Relatiu o pertanyent a una forma de govern en què els poders són en mans d'un sol cos sobirà. S'oposa a federal.

Unitarisme
Tendència a atènyer una solució unitària, especialment en política.

Unitat
Unió política d'un poble en un sol estat o en una sola nació, amb la voluntat i consciència de tots els ciutadans d'ésser units i concordes.

Unitat de compte
Fracció mínima que es fa equivalent a un dels béns que per convenció serveixen per a mesurar el preu de les coses, així com la relació entre elles, i que esdevé una característica essencial en el diner, per la qual hom pot establir una identitat entre unitat de compte i unitat monetària. Malgrat aquesta identitat, existeixen altres unitats de compte, com ara l'enter equivalent a la centèsima part del valor d'una acció o una obligació, que té la finalitat d'establir el valor d'aquests títols en els mercats borsaris, o les unitats clearing, que, malgrat la referència al valor d'un mitjà de pagament internacional, no són en cap moment diner.

Unitat de temps
Cadascuna de les porcions de durada que serveixen per a mesurar el temps, com l'hora, el dia, el mes, l'any, etc.

Unitat del Poble Valencià (UPV)
Partit polític valencià creat el desembre del 1984. Prové de la coalició electoral de les forces nacionalistes d'esquerra Agrupament d'Esquerra del País Valencià, Partit Nacionalista del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià, formada per a concórrer a les eleccions autonòmiques del 1983, que se situà com a quarta força política (uns 60 000 vots) i posteriorment unificada. El 1986 obtingué només 40 000 vots. A les eleccions autonòmiques del 1987 es presentà en coalició amb Esquerra Unida i assoliren sis escons a les Corts Valencianes. La coalició, però, es trencà el 1988. En les eleccions del 1991 i el 1995 no obtingué representació a les Corts. Aquests resultats i els greus atacs a la recuperació linguística i els efectes del liberalisme a ultrança afavorits pel govern del PP (des del 1995) propiciaren una reorientació de la UPV, que el 1996 es presentà a les eleccions generals sota la denominació UPV-Bloc Nacionalista Valencià, formació que incorporava diveros sectors de l'esquerra. Pel setembre de 1997, el BNV es constituí oficialment com a federació de partits polítics de centreesquerra i elegí com a president Pere Mayor. En contrast amb la tònica dominant del nacionalisme valencià des dels anys vint (i especialment des de la postguerra), els seus estatuts fundacionals ometien qualsevol referència als Països Catalans. En les eleccions municipals de 1999 aconseguí una considerable implantació (235 regidors a 122 municipis, dels quals 19 alcaldies) i, en les eleccions generals del 2000, aconseguí uns 60 000 vots (un 57% més que en les del 1996).

Unitat econòmica
Cadascun dels agents o subjectes que intervenen en el procés econòmic, de l'actuació dels quals resulta un determinat nivell d'activitat econòmica. Hom acostuma a agrupar-los, segons llur funció econòmica, en empreses, o unitats econòmiques de producció, en famílies, o unitats econòmiques de consum, i en agents de caràcter privat o de caràcter públic, segons en qui recaigui la responsabilitat de decisió. La mida de la unitat econòmica condiciona el grau d'incidència que les seves decisions tindran en el mercat; així, hom parla de microunitats (família, empreses), l'actuació de les quals és més una conseqüència que un condicionament dels mecanismes del mercat, i de les macrounitats (administració pública, monopolis), les decisions de les quals tenen una repercussió més gran en l'activitat econòmica.

Unitat monetària
Unitat estàndard de la moneda o mitjà oficial de canvi de cada estat. Sota el règim del patró or i també mentre foren efectius els acords de Bretton Woods, el valor de la unitat monetària es definia determinant el pes d'or fi a què equivalia, bé que, en la pràctica, es fixava la paritat en relació amb el dòlar o la moneda internacional més utilitzada. La relació o el quocient entre dues unitats monetàries s'anomena tipus de canvi. En el cas de l'estat espanyol la unitat monetària és la pesseta.

Universalisme
1. Moviment i doctrina oposats al particularisme, en virtut del qual hom considera una religió com a radicalment oberta a tots els homes, pobles i races. Típicament representat pel cristianisme, en contraposició al que fóra la tendència de certs corrents veterotestamentaris, aquest universalisme ha estat mantingut àdhuc amb independència de la fe oficial i eclesial per alguns dels més grans pensadors i filòsofs moderns, els quals cercaren sovint la configuració d'una religió racional, vàlida, consegüentment, per a qualsevol home. Això pot ésser indici que l'universalisme cristià no sempre ha estat lliure de sectarismes i particularismes, no independents d'una actitud radicalment proselitista, contrària, doncs, a la idea d'universalisme. Aquesta, d'altra banda, és pròpia de les religions històriques més importants.
2. Actitud, referida primordialment a la política, tendent a la unificació de tots els pobles i estats del món i, consegüentment, a l'eliminació dels obstacles que impedeixen llur mútua relació.

Universitat
Institució docent integrada per diferents centres, anomenats facultats o col·legis, segons els països, on són impartits els estudis superiors de les diverses branques del saber i són atorgats els títols corresponents. És regida per un rector, amb l'assistència d'una junta de govern o d'un organisme similar. Les universitats medievals s'organitzaren com a comunitats de professors, anomenades universitas magistrorum (París), o comunitats d'estudiants, denominades universitas scholarium (Bolonya). En les primeres els professors s'agrupaven en facultats i elegien les autoritats acadèmiques (degans), a les quals corresponia el govern de la institució. En les segones, els estudiants, repartits en nationes, segons llur procedència, formaven corporació o gremi i elegien llurs representants (procuradors). L'ensenyament era impartit en llatí, i la universitat es reservava el dret exclusiu de conferir els graus acadèmics de batxiller, llicenciat i doctor. Protegides per les autoritats laiques i eclesiàstiques, aquestes institucions tenien un ampli marge d'independència i gaudien de privilegis. Hi eren ensenyades les set arts liberals, teologia, medicina i dret. El clergat tingué gran ascendència sobre la universitat i contribuí a donar a aquesta institució una orientació religiosa que la caracteritzà durant segles. La tradició cultural de la noblesa de Llombardia i el moviment comunal desenvolupat a Itàlia, que necessitava sobretot juristes i administradors, expliquen la fundació, ben aviat, d'escoles jurídiques a Roma, Pavia, Ravenna i Bolonya. La universitat bolonyesa es convertí, al s XII, en el gran centre europeu d'estudi del dret civil i canònic; en sortiren els juristes i canonistes que ocuparen importants càrrecs a les corts europees i dins l'Església romana del s XIII. Els estudiants de dret s'agrupaven a Bolonya en dues universitats: l'una, citramontana, que agrupava els italians, i l'altra, ultramontana, constituïda per estudiants procedents de la resta d'Europa. Arran de secessions d'estudiants i professors de Bolonya sorgiren les universitats de Vicenza (1204) i Pàdua (1222). Durant l'edat mitjana la universitat de París, principal centre europeu d'ensenyament de la teologia, fou l'àmbit on es desenvoluparen les lluites espirituals i ideològiques més importants d'Occident. En el pas del s XI al XII l'activitat docent passà dels monjos al clergat secular, i progressivament el cos docent parisenc es nodrí de professors estrangers, que vers el 1250 formaren un gremi, la universitat, que el bisbe s'esforçà a controlar. A París hi havia tres facultats: la de teologia, la d'arts i la de dret canònic. El pes principal de l'ensenyament requeia en la facultat d'arts, on al s XIII hom estudiava filosofia i les seves disciplines auxiliars —el trivium—; i al s XIV, unes altres de més científico-naturals: el quadrivium. Els mestres d'arts aconseguiren un èxit decisiu vers el 1220, quan s'alliberaren de la jurisdicció episcopal. La universitat de París estava llavors enfrontada a les autoritats eclesiàstiques i seculars de la ciutat; arran d'aquesta pugna tingué lloc (1228-29) una primera gran emigració d'estudiants i professors parisencs cap a Oxford, Cambridge, Angers, Tolosa, Orleans i Reims. La universitat de París aconseguí el punt culminant de la seva influència política al final del s XIV i al començament del XV, quan arribà a ésser jutge de papes i antipapes. A Anglaterra la universitat principal fou la d'Oxford, la qual rebé, el 1214, de Joan Sense Terra els primers privilegis. Aquesta universitat s'especialitzà en l'estudi de les ciències de la natura. Per una secessió d'Oxford, l'any 1209, nasqué la universitat de Cambridge. A Itàlia, després de Bolonya, sobresortí la universitat de Pàdua (1222), que, sota la protecció de Venècia, es convertí en centre del pensament científico-natural, on es formaren Copèrnic i Galileu. Les universitats de la Península Ibèrica eren molt lligades a la corona, que les havia fundades, i també eren estretament vinculades a l'autoritat episcopal: Palència (1208), Salamanca (1200), Coïmbra (1290), etc. A França, a més de París, sobresortí la universitat d'Orleans, principal escola jurídica de la França medieval i on es formà Calví. A Occitània es destacaren la de Tolosa (1229), fundada per a lluitar intel·lectualment contra els càtars, i la de Montpeller, cèlebre per l'ensenyament de la medicina. Durant la baixa edat mitjana el moviment universitari anà desplaçant-se lentament cap a l'E. En el Sacre Imperi Romano-Germànic foren fundades les universitats de Praga (1348), Viena (1356), Erfurt (1379-92), Heidelberg (1385) i Colònia (1388); a Polònia, la de Cracòvia (1364-97), i a Hongria, les de Pécs (1367) i Bratislava (1465-67). Durant el s XVI moltes universitats es tancaren en la concepció medieval i aristotèlica del món, s'anquilosaren en el domini de la teologia, es mostraren hostils a l'humanisme i a la nova ciència i es tornaren nacionals i catòliques o nacionals i protestants, segons els països. Les universitats de la Península Ibèrica aconseguiren un grau de desenvolupament notable (la d'Alcalá inicià les seves activitats el 1509), que ultrapassà l'àmbit peninsular quan la neoscolàstica de Salamanca assenyalà en el concili de Trento el camí del catolicisme modern, i un grup de juristes castellans, presidits per Vitoria i Suárez, establiren les bases del modern dret internacional. D'altra banda, diverses universitats germàniques foren focus intel·lectuals de la Reforma: Wittenberg (1502), Marburg (1527), Königsberg (1544) i Jena (1558). Les primeres universitats americanes, les de Santo Domingo (1538), Mèxic (1553) i Lima (1553), foren creades i organitzades segons el model salmantí, amb primacia de la teologia i les humanitats. Les universitats dels ss XVII i XVIII foren, en general, refractàries a les noves ciències i a les ciències aplicades. Normalment l'ensenyament de les noves matèries era organitzat, al marge de les universitats, per les acadèmies i per les societats literàries i científiques. Així, no és d'estranyar que enciclopedistes i il·lustrats ataquessin la universitat i l'acusessin d'ésser un obstacle per al progrés, i que a França un decret de la Convenció (1793) suprimís les universitats de l'antic règim i les substituís per escoles especialitzades. En el decurs del s XIX hi hagué una renovació general de l'ensenyament superior que desvinculà les universitats de llur passat medieval. Hom concebé els estudis universitaris com a culminació d'un sistema d'ensenyament perfectament estructurat que tenia per objectiu preparar els funcionaris i professionals que la societat necessitava. Després de la reforma napoleònica, la universitat es convertí, a França, en un servei públic centralitzat i sense autonomia. La història recent de les universitats a Alemanya ha estat presidida per la creació de les de Berlín per Fichte i Humboldt (1809), Bonn (1818), Aquisgrà (1870), Darmstadt (1836), Munic (1868) i Stuttgart (1829). Imbuïdes de la idea de progrés, associada a un cert nacionalisme, les universitats alemanyes foren alhora centres d'ensenyament i d'investigació. Oxford i Cambridge continuaren al capdavant de l'ensenyament superior a la Gran Bretanya, on les necessitats tècniques d'una creixent industrialització estimularen el desenvolupament de la investigació científica i l'interès pels problemes contemporanis. A Rússia, on les universitats foren creades en època més aviat tardana —Moscou (1755), Kazan' (1804), Peterburg (1819)—, així com a Ucraïna —Kharkiv (1804), Kíev (1835), Odessa (1865)—, al s XX hi ha hagut un extraordinari moviment d'expansió de l'ensenyament superior. Les universitats dels EUA —Yale, Harvard, Princeton i Berkeley, entre les més importants— gaudeixen actualment d'un merescut prestigi per la qualitat de llur ensenyament, l'especialització de llurs professors, l'autonomia i el foment de la investigació. A l'estat espanyol, després de la guerra contra Napoleó, hi hagué successives reformes de l'ensenyament superior, que es caracteritzà per la seva organització burocràtica i centralitzada (llei Moyano del 1857). Des de mitjan s XIX el moviment krausista i la Institución Libre de Enseñanza pugnaren per una reforma de l'ensenyament universitari, pugna que donà els seus fruits en el primer terç del s XX, quan el 1931 fou concedida l'autonomia a les facultats de filosofia i lletres de Madrid iBarcelona, i el 1933 fou creada la Universitat Autònoma de Barcelona. Suprimida l'autonomia després de la guerra civil de 1936-39, el 1943 fou promulgada una llei d'ordenació universitària de caràcter centralista. Malgrat que la llei general d'educació de 4 d'agost de 1970 preveia de reconèixer una certa autonomia a les universitats del'estat espanyol, l'autonomia universitària es limità a determinats aspectes administratius i d'ordre interior de ben poca transcendència. Amb la mort del general Franco (1975) s'inicià una lenta reforma del sistema educatiu superior, que culminà l'any 1983 amb l'aprovació de la llei orgànica de reforma universitària; les universitats, posteriorment, adequaren llurs estatuts a la nova legislació. D'altra banda, les universitats catalanes, amb l'aprovació dels estatuts d'autonomia, passaren a ésser tutelades pels respectius governs autonòmics. Des de l'any 1986 s'han signat un gran nombre de convenis amb universitats europees i amb empreses multinacionals amb vista a l'intercanvi de professors i alumnes i s'han introduït una sèrie de programes subvencionats per la CEE en forma de beques a estudiants i de subvencions directes a les universitats. Entre aquests destaquen el programa Erasmus, interuniversitari, i el Commelt, de cooperació entre universitats i empreses estrangeres.
Les universitats i els estudis universitaris als Països Catalans
El primer centre d'ensenyament superior dels Països Catalans fou l'Estudi General de Lleida, creat per un privilegi de Jaume II (1300). A Lleida s'ensenyava dret civil i canònic, medicina, filosofia i arts i, des del 1430, teologia. El 1350 Pere el Cerimoniós creà a Perpinyà una institució d'ensenyament superior, que comprenia tres facultats: teologia, dret (romà i canònic) i arts; més endavant la facultat de teologia fou suprimida i substituïda per una de medicina. Al final del s XV foren creats dos nous centres d'ensenyament superior als Països Catalans: l'Estudi General Lul·lià, fundat per un privilegi de Ferran II l'any 1483, i la Universitat de València, establerta el 1499 i confirmada per un privilegi de l'esmentat monarca el 1502. Durant el s XVI foren afegits cinc centres més als quatre ja existents: la Universitat de Barcelona (1533), la Universitat de Gandia (1547), la Universitat d'Oriola (1569), la Universitat de Girona (1561) i la Universitat de Tarragona (1572). Durant el s XVII foren fundats uns altres dos centres, la Universitat de Solsona (1620) i la Universitat de Tortosa (1645). En aquesta època les universitats catalanes encara eren hereves de la universitat medieval. Hom hi aprenia sobretot teologia, lleis, cànons, filosofia, gramàtica, retòrica i grec, bé que també en algunes universitats s'ensenyava medicina. Despuntà per sobre dels altres centres l'Estudi General de Lleida, i excepcionalment les universitats de Barcelona i València estigueren força obertes als corrents renaixentistes. La moderna història universitària catalana neix amb la fundació de la Universitat de Cervera (1717), que comportava la supressió de totes les del Principat. El nou centre aconseguí una certa alçària intel·lectual entre el 1740 i el 1767, gràcies al mestratge de Josep Finestres i de Ramon Llàtzer de Dou, però la vida acadèmica de Cervera patí les conseqüències de la resistència oposada pels catalans a la política universitària de Felip V i del decret d'expulsió dels jesuïtes, que desmembrà el claustre universitari. Contribució important al renovellament dels estudis universitaris fou la fundació (1760) del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que, sota l'impuls i la direcció de Pere Virgili, es dedicà a la formació de cirurgians militars i civils i concedí títols equivalents als universitaris. Al País Valencià, durant el s XVIII, milloraren les instal·lacions, les dotacions i el nivell de l'ensenyament a la Universitat de València. Hi destacaren els matemàtics Coratjà i Tosca, els juristes Maians i Joan Sala, el metge Andreu Piquer i el cirurgià Fèlix Miquel. La Universitat d'Oriola, la més important del territori valencià després de la de València, tenia 24 càtedres, un claustre d'uns cent doctors i prop de tres-cents estudiants l'any 1786. La de Gandia, que tenia vuit càtedres el 1549, passà a tenir-ne 22 al s XVIII, però tingué discussions amb la universitat de València i fou suprimida el 1772, després que el decret d'expulsió dels jesuïtes (1767) en desmembrés el claustre universitari. Durant els ss XVII i XVIII l'antic Estudi General Lul·lià que funcionava a la ciutat de Mallorca experimentà grans transformacions. Augmentà el nombre de càtedres i arribà a comprendre quatre facultats: medicina, cànons i lleis, filosofia i arts i teologia. Canvià el seu nom originari pel d'Universitat Lul·liana de Mallorca, els seus títols tingueren validesa universal, per concessió del papa Climent X (butlla del 1673) i amplià les seves rendes arran de l'expulsió dels jesuïtes. Transformacions institucionals i renovació intel·lectual marcaren la història de la universitat als Països Catalans durant el s XIX. El fet més significatiu fou la tornada a la normalitat en la vida universitària a Catalunya. El 1835 hom instaurà quatre càtedres de jurisprudència a Barcelona, el 1837 tingué lloc la restauració de l'anomenada universitat literària de Barcelona, i el 1842 Espartero signà el decret de trasllat definitiu de la Universitat de Cervera a Barcelona. Comprenia aleshores les facultats de filosofia, teologia, jurisprudència civil i canònica, medicina i farmàcia, i el 1845 fou declarada universitat única del Principat. El liberalisme i la Renaixença foren aleshores els dos elements renovadors de la universitat barcelonina, on excel·liren pel seu mestratge Manuel Milà i Fontanals, Xavier Llorens, Bergnes de las Casas i Joaquim Rubió i Ors, membres de l'anomenada generació floralesca del 1848, que era contemporània de Sanz del Río i dels krausistes, amb els quals coincidia en la idea que la regeneració espanyola s'havia de basar en la formalitat intel·lectual. En el pla oficial, aquest període es caracteritzà per l'excessiva preocupació de caire legal i per la fixació de les bases del centralisme uniformista de l'ensenyament superior, per mitjà de la famosa llei Moyano del 1857. Malgrat el burocratisme i uniformisme imposat pel govern central, el darrer quart del s XIX professaren a la Universitat de Barcelona catedràtics tan excel·lents com Duran i Bas, Rubió i Lluch, Bartomeu Robert, Santiago Ramón y Cajal, etc. El 1869 hom pogué reprendre els estudis superiors a Girona, amb la creació d'una universitat literària, que funcionà els cursos 1870-71 i 1873-74. Al País Valencià l'ensenyament universitari restà reduït a València, en ésser suprimida la Universitat d'Oriola el 1835. La ingerència del govern de Madrid alterà l'estructura tradicional de la universitat valenciana. Els docents més importants d'aquesta centúria foren Joaquim Casany i Rigla i Joan Baptista Peset i Vidal a la facultat de medicina, i Eduard Pérez i Pujol i Santamaria de Paredes a la de dret. Per la seva banda, la Universitat Lul·liana de Mallorca, després d'un període d'inactivitat (1809-11) i de trasllats, fou suprimida per un decret de Ferran VII del 1829. Al final del s XIX es congriaren diverses tendències en els claustres de les universitats catalanes: els que propugnaven una universitat tradicional, els partidaris d'una universitat estatitzada i els que, inscrits dins el moviment polític nacionalista, lluitaven per una autonomia acadèmica i ideològica. Els professors, estudiants i intel·lectuals més identificats amb aquesta tendència (Jaume Algarra, Cebrià de Montoliu, Eugeni d'Ors, Domènec Martí i Julià, Josep Bertran i Musitu, Lluís Domènech i Montaner, Joan Bardina, Joaquim Casas i Carbó) organitzaren dos congressos universitaris, celebrats a Barcelona el 1903 i el 1918. Del primer congrés sortí la creació dels Estudis Universitaris Catalans, i del segon un projecte per a una universitat catalana autònoma, que topà amb la incomprensió del govern de Madrid. Tot i el centralisme burocràtic, la insuficiència pressupostària i el control ideològic, especialment durant la Dictadura de Primo de Rivera, el primer terç del s XX passaren per la Universitat de Barcelona catedràtics de gran vàlua, com Bosch i Gimpera, Carreras i Artau, Serra i Húnter, Nicolau d'Olwer, Rubió i Balaguer, Pi i Sunyer, Trias i Pujol, Flores de Lemus, Fontserè, Nubiola, els germans Xirau, etc. La República, inspirant-se en el projecte d'autonomia elaborat pel Segon Congrés Universitari Català, féu un assaig parcial d'autonomia a la facultat de lletres de Barcelona el 1931, i el 1933 creà la Universitat Autònoma de Barcelona en el marc de l'Estatut de Catalunya. Tot i que funcionà poc temps —el patronat rector estigué suspès de l'octubre del 1934 al febrer del 1936—, elevà el nivell de l'ensenyament universitari i rompé molts esquemes tradicionals. No se superà la discriminació social imperant a l'ensenyament, però s'imposà el pluralisme ideològic; hi hagué per primera vegada una preocupació per apropar la universitat al món del treball i es començà a integrar la dona en el món universitari. Tanmateix, la victòria de les forces franquistes en la guerra civil de 1936-39 significà la fi de l'autonomia universitària efectiva a Barcelona i de l'esperança d'obtenir-la a València i la tornada a esquemes centralitzadors que semblaven superats. La llei d'Ordenación Universitaria (1943) regulà tot l'ensenyament superior de l'estat espanyol, i a la seva normativa hagueren d'adequar-se les universitats dels Països Catalans. A partir de l'any 1957 es féu palès el malestar en els ambients universitaris, que s'expressà en forma d'oposició al franquisme i, en concret, a la política universitària del règim franquista. La situació de l'ensenyament universitari millorà amb la creació de la nova Universitat Autònoma de Barcelona, que fou installada a Bellaterra, de la Universitat Politècnica de Catalunya, de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat d'Alacant i de la Universitat de les Illes Balears, i amb l'establiment de delegacions i facultats a diverses ciutats. Després de l'establiment d'un règim democràtic (1978) a l'estat espanyol, amb l'aprovació dels estatus d'autonomia i de la llei de reforma universitària (1983), les universitats passaren a dependre dels respectius governs autonòmics i hom adequà els estatuts a la nova legislació. En aquest període hom creà la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Jaume I, i de caràcter privat, la Universitat Ramón Llull. L'expansió iniciada el 1988 pel sistema universitari respon a la necessitat de minvar la massificació dels centres i millorar la qualitat de l'ensenyament. A banda de l'elaboració dels nous plans d'estudi i de la creació de oves titulacions, hom ha ampliat l'oferta de cursos de tercer cicle (màsters, estudis de postgrau, etc.) i, amb l'ingrés de l'estat espanyol a la Unió Europea, hom ha impulsat els programes de recerca, sovint en col·laboració amb altres universistats de la Unió o amb l'empresa privada.

Universitat Industrial  (veure Escola Industrial de Barcelona)

UNO
Sigla de United Nations Organisation (Organització de les Nacions Unides, ONU).

UNRRA
Sigla de United Nations Relief and Rehabilitation Administration ('Administració de les Nacions Unides per al Socors i l'Ajuda'). Organisme internacional creat al novembre del 1943 per ajudar els refugiats i contribuir a la recuperació econòmica dels països afectats per la Segona Guerra Mundial. El seu pressupost fou cobert en part pels EUA. Dissolt al març del 1949, les seves funcions foren represes per diversos organismes de les Nacions Unides.

Urbanisme
Ciència i tècnica de l'ordenació de les ciutats i el territori. Entesa habitualment com a ciència de la planificació urbana, hom tendeix actualment a parlar d'urbanística com a disciplina científica i d'urbanisme com a pràctica d'aquesta disciplina. L'urbanisme és el punt de convergència de diverses disciplines, com la història, la geografia, la sociologia, l'economia, la jurisprudència i l'arquitectura, interessades en l'estudi de la ciutat i el territori i en la intervenció en ells. Iniciat amb la vida sedentària, l'urbanisme més arcaic apareix en les anomenades cultures del poblat, retrobables tant en el neolític europeu (a Xipre, Sardenya, Portugal, Anglaterra, les valls del Rin i del Danubi, etc) com en tribus amazòniques o de Nova Zelanda o en els kraal de l'Àfrica subsahariana; es caracteritzen per recintes circulars o el·líptics amb grups de cabanes, sense cap ordre aparent o bé disposades segons una rigorosa jerarquia que sovint inclou espais a part o sagrats. Llur esquema, més que funcional, és una formalització ritual de concepcions màgiques, cosmològiques i psicològiques. Hom ha trobat vestigis d'una successiva elaboració de models de poblat a Jericó en els estrats del V mil·lenni. Arran de l'anomenada revolució agrària del IV mil·lenni sorgiren les cultures urbanes de Mesopotàmia (Ur, Babilònia) i de la vall de l'Indus. El model d'Ur, caracteritzat per la xarxa rectangular de carrers, amb cases obertes al pati interior, amb el recinte sagrat rectangular, tot cenyit per una muralla el·líptica, esdevingué el prototip de metròpoli: Babilònia (final del III mil·lenni) n'és l'ampliació monumental, bé que probablement correspon a les concepcions cosmològiques babilòniques. A la vall de l'Indus, al III mil·lenni sorgiren grans ciutats, com Mohen-jo Daro i Harappa, relacionades amb les de Mesopotàmia i d'una estructura semblant. El mateix fenomen urbà es produí més tard, durant el II mil·lenni, a la Xina, a la vall del riu Groc. A la vall del Nil l'urbanisme egipci (ja des del IV mil·lenni) s'aplicà més a les grandioses ciutats dels morts, bastides a occident del riu amb pedra, que no pas a les funcionals i efímeres ciutats dels vius (no en resten vestigis, llevat de ciutats creades circumstancialment per als obrers de les piràmides, com Ilahum, Dayr al-Madina o el cas excepcional d'Al-Amarna), construïdes a la riba oriental quasi sempre amb tova crua (àdhuc el casal del faraó). Els nuclis urbans més antics d'Egipte eren generalment emmurallats en planta circular o el·líptica, amb sectors quadrats o rectangulars, formant retícules ortogonals, amb cases rectangulars i pati interior (com en el jeroglífic anàleg). Les cultures urbanes de Mesopotàmia i d'Egipte, entrecreuades, foren trasplantades a l'Europa mediterrània, primer de tot a Creta (~III mil·lenni), on trobaren les antigues civilitzacions civilitzacions hel·lèniques urbano-rurals que havien de cristal·litzar en la polis, integrada en el medi natural, dúctil, que racionalitzava l'espai urbà i subratllava l'intercanvi personal. A la cultura minoica l'esquema mesopotàmic de palau reial fou engegantit fins a esdevenir l'element dominant dels nous nuclis urbans, sense muralles, de Mallia, Faistos, Hagía Triáda i, sobretot Cnossos, on fou introduïda també la plaça tancada i envoltada d'edificis, espai focal del palau i de la ciutat —tema urbanístic bàsic també de Gurnia (minoic mitjà)—, disposada al cim d'un turó, al qual s'adapten amb ductilitat totes les construccions, com a les ciutats medievals europees. Aquest devia ésser l'embrionari model urbà de Micenes, successivament enriquit i exemplificat a Atenes amb una articulada compenetració d'elements, de funcions i d'espais, adaptats a la topografia: l'acròpoli, el buleuteri, l'àgora, el teatre, el gimnàs, els boscs sagrats, etc. La varietat, la multiplicació i la lliure combinació espacial d'aquests elements donaren a cada ciutat hel·lènica una caracterització urbanística pròpia, la qual no disminuí arran de la reconstrucció, l'ampliació o la fundació de ciutats, al s V aC, en què el traçat urbà fou programat segons un esquema de retícules ortogonals (com a Milet, el Pireu, Olint, Cnidos, Pompeia, Paestum, Agrigent, Siracusa, Pyrene, Dura Europos, etc), atribuït a Hipòdam de Milet. L'urbanisme romà assumí del tot els models de les ciutats hel·lenístiques. Amb l'imperi organitzà les ciutats d'acord amb l'esquema d'Hipòdam: el cardo maximus i el decumanus maximus, que es tallaven perpendicularment i que determinaven la zona pública del fòrum i, amb successives paral·leles, el reticulat ortogonal dels carrers, on, ultra conduccions d'aigua i clavegueres, eren inserits també serveis públics diversos, com mercats, termes, teatres, amfiteatres, etc (Càpua, Milà, Torí, Aosta, Nimes, Trèveris, Silchester, Cartago, Timgad, Leptis Magna, etc). El mateix esquema fou també utilitzat en les ampliacions (com a la ciutat portuària d'Òstia) i, sobretot, en l'organització de les colonitzacions agràries o centuriationes (com a l'Emília, la Provença, Tunis, etc). Les grans metròpolis (Roma i successivament Bizanci) resulten una excepció per la densitat demogràfica i, sobretot, per la grandiositat de les instal·lacions i dels espais d'ús públic, que assumiren una significació simbòlica, sociològica i política, de culte a l'estat (s'assemblen més a Babilònia que a Atenes). Amb la caiguda de l'Imperi i la recessió econòmica i demogràfica sobrevingué la crisi de les ciutats romanes. L'abandó de les grans xarxes infrastructurals romanes i el retorn de la població al camp per a garantir la subsistència, sovint a redós de monestirs o de castells, deixava les ciutats quasi buides. Quan, entorn de l'any 1000, l'increment demogràfic i la represa de l'agricultura possibilitaren la reactivació econòmica, els mecanismes de mercat afavoriren el retorn a les ciutats com a llocs d'intercanvi comercial i centres locals i autònoms d'activitat política i cultural. La ciutat medieval, emmurallada, arrenglerava i obria les cases al carrer, en comptes dels patis grecoromans o àrabs, i vertebrava els carrers i les placetes en direcció als punts comunitaris focals: els grans edificis religiosos i civils, dreçats al fons o als flancs de les places. No repetia mai esquemes geomètrics abstractes ni seguia cap planimetria determinada. La ciutat renaixentista, seguint les noves tendències de l'humanisme, la descoberta de la perspectiva i la proporcionalitat i d'acord amb els interessos d'una societat mercantil-capitalista i de les naixents corts principesques, transformaren l'urbanisme medieval en una composició espacial unitària. Les obres de l'urbanisme renaixentista, poc abundants —la plaça al monument de l'Annunziata, a Florència, de Brunelleschi (1419); la plaça de Vigevano, a la Llombardia, de Bramante (1425-85); la complexa plaça geminada de San Marco, a Venècia (inici del s XV)—, anaven encaminades a racionalitzar els plans de la nova visió perspectiva utilitzant els traçats preexistents. Les planificacions àmplies, encara més escasses, foren genèriques i d'execució lenta i fragmentada, com a Roma —des del programa de Nicolau V (1447-55), d'inspiració albertiana, fins al pla de Domenico Fontana per a Sixt V (1585-90)—. L'urbanisme renaixentista destaca sobretot per la seva preparació conceptual, també influïda pel tractat de Vitruvi descobert el 1414 a Montecassino, que produí teòrics com Alberti, Filarete, Francesco di Giorgio Martini, Leonardo, Fra Giocondo, Dürer, Pietro Cattaneo, etc, especialment interessats en elaboracions geomètriques, connotades de simbologies cosmològiques de ressò neoplatònic, en recerques d'urbanisme ideal d'arrel tant estètica com ètica. La teorització geomètrica trobà aplicació només en fortificacions de ciutats; en canvi, el mètode perspectiu s'aplicà sistemàticament, des del s XVI, en la fundació de les ciutats colonials americanes, caracteritzades per una xarxa ortogonal de carrers, d'acord amb el model codificat i imposat per Felip II de Castella el 1573. L'augment de les tensions socials generades per la Reforma i la Contrareforma i la menor competència i interessos artístics de la nova classe dirigent (les monarquies absolutes i la seva cort, la classe burgesa en formació, el clergat reformat, protestant i catòlic) es reflectien en la ciutat barroca de l'Europa absolutista i catòlica, instrument d'apologia i de conservació de la nova jerarquia social. La trama dels grans vials oberts per a facilitar i magnificar els moviments entre els centres de dintre i dels afores de la ciutat, subratllats monumentalment, se sobreposava a la xarxa articulada preexistent. La manipulació d'espais cada cop més amplis, la regularitat de les arquitectures sobre carrers i places, la convergència perspectiva a monuments àulics i celebratius, l'aparició sobtada d'espais sorprenents dinamitzats per combinacions de superfícies corbes, l'ús d'escalinates i fonts com a elements de qualificació urbana, les luxoses residències extraurbanes i la construcció d'elaborats jardins foren el llenguatge barroc formulat primer a Roma i tot seguit reprès i àmpliament reinterpretat a les grans capitals europees, com Nàpols, Torí, Viena, Petersburg i, sobretot, en el París de Lluís XIV i Colbert. D'altra banda, les ciutats holandeses protestants elaboraren un urbanisme original, homogeni i antimonumental, com l'ampliació d'Amsterdam del 1612 al 1663. La reconstrucció i el desenvolupament de Londres després de l'incendi del 1666 donaren uns resultats semblants; els plans de Wren i d'altres arquitectes es reduïren en un simple reglament (llei del 1667), i sols introduïren places enjardinades i freqüents espais verds entre la monòtona regularitat dels edificis. La ciutat, ja sense muralles, es fonia gradualment amb els camps de l'entorn. L'alta noblesa, que a ciutat es construí cases com les de tothom, reservà per al camp, entre jardins i grans parcs, les seves vil·les i palaus. Londres, la primera ciutat occidental que al final del s XVIII arribava al milió d'habitants, ja prefigurava els problemes característics de les ciutats contemporànies, aguditzats per la incipient revolució industrial, que desencadenà també una revolució urbanística.
Urbanisme i industrialització
A la segona meitat del s XVIII, com a conseqüència de l'augment demogràfic i la redistribució de la població, fruit de la concentració que provocaven les noves indústries, les ciutats s'endinsaren en una etapa de gran desordre, que reflecteixen els assaigs de F.Engels o les novel·les de Ch.Dickens. Les fàbriques ho sotmetien tot a llurs necessitats, i les poblacions esdevingueren inhabitables. La imposició de les mesures higièniques més elementals, així com la incorporació d'algunes noves aportacions tècniques —aigua corrent, desguassos, llum i estufes de gas, etc—, permeteren d'establir un primer ordre, que aprofundiren fins a les últimes conseqüències els teòrics de la ciutat industrial. La ciutat del s XIX racionalitzà l'espai, fruit de l'especulació del terreny, i establí unes estructures geomètriques rígides; foren creades diverses ciutats especials, que impulsaren alguns industrials, com la construcció de pobles models de la casa Krupp (1865), la ciutat colònia de Bourneville (1879), de George Cadbury, i la de Noisel-sur-Seine (1874), de Meunier, així com la planificació de Robert Owen (1816) d'una ciutat precedent de les ciutats jardí. Però d'antuvi foren Eugène Haussmann (1809-91), Ildefons Cerdà (1816-76), Ebenezer Howard (1850-1928), Arturo Soria (1844-1920) i Tony Garnier (1869-1948) els tipificadors de la teoria urbanística moderna. Haussmann, del 1853 al 1870, amb el suport de Napoleó III, reestructurà i engrandí París i hi creà la xarxa viària actual, com també un sistema econòmic especial per a finançar-la. Ildefons Cerdà fou el primer a utilitzar el terme urbanització, projectà una Barcelona nova partint de l'estadística i del tràfic i estructurà la ciutat sobre una base ortogonal que elimina el carrer-corredor. Arturo Soria, el 1882, tot mantenint-se dintre el geometrisme de l'època amb la ciutat lineal, donà una nova forma d'estructura ciutadana, on els edificis s'ordenen al llarg d'un carrer central, que pot tenir la llargària que es vulgui, supeditant-ho tot als mitjans de locomoció. Aquesta fórmula utòpica fou assajada a Madrid, en una extensió d'uns cinc quilòmetres. Ebenezer Howard publicà (1898) Tomorrow, a Peaceful Path to Real Reform, on exposà la concepció d'una ciutat ordenada en forma d'anelles concèntriques, amb els edificis públics al centre, i després els habitatges, un cinyell agrícola entorn dels quals els separa de la zona industrial, més excèntrica. Letchworth (1902) i Welwyn (1919) foren els dos intents d'aplicació d'aquest esquema, que originà les ciutats jardí. Tony Garnier presentà (1904) el projecte de ciutat industrial, amb una clara separació de les zones de treball, els habitatges, el tràfic, l'oci, etc; davant dels projectes anteriors, prestà una gran cura a l'arquitectura de cada edifici, i avançà diverses idees que popularitzaren el moviment racionalista.
L'urbanisme al segle XX
Aquestes teories i experiències i d'altres no serviren gaire després de la Primera Guerra Mundial, puix que la gran manca d'habitatges a conseqüència de la conflagració així com la manca d'una legislació coherent feren que la planificació general restés postergada. Amsterdam i Frankfurt del Main en són dues excepcions. El Bauhaus, Walter Gropius particularment, emprengué l'estudi de la racionalització de la construcció, i centrà l'anàlisi en els elements prefabricats i en l'organització del barri on s'inclou la nova edificació. El quart Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (CIAM) celebrat el 1933, sota l'impuls de Le Corbusier, donà lloc a la Carta d'Atenes, document on s'establiren els fonaments de l'urbanisme posterior. Aquest se centrà sobretot en el concepte d'habitatge, d'una banda, i de l'altra, mantingué la discussió i l'aprofitament de nous models globals de ciutat. Hom analitzà el concepte d'unitat d'agregació, a partir sobretot del model unité d'habitation de Le Corbusier (1934) i de les cases comunes dels arquitectes soviètics sota la coordinació de Ginzburg (1928). Els exemples més característics són les propostes d'A. i P.Smithson (des del 1952) sobre l'espai interior dels edificis per als vianants, els projectes de Bakema i de J. van den Broek (des del 1956) sobre l'agregació d'edificis de tipus diferent en la projecció de barris i els estudis de S.Chermayeff i Ch.Alexander sobre la relació entre habitatge i espais públics. Quant a la ciutat, les idees enunciades en el quart congrés del CIAM del 1933 foren aplicades al pla d'Amsterdam per un grup d'arquitectes dirigits per Van Esteren (1935). Els exemples més clars d'aquesta nova pràctica urbanística són el pla de Londres de P.Abercrombie (1949), paradigma de l'anomenat urbanisme organicista, i l'obra de Hilbersheimer, primer a Alemanya i després als EUA. A partir d'aquestes experiències l'estudi de la ciutat des de la fi de la Segona Guerra Mundial es diversificà en tres vessants: el del paisatge urbà (townscape), amb relació sobretot al nou ambient urbà de les perifèries, el de la projecció de barris nous a les ciutats tradicionals i, sobretot, el de la reestructuració de les àrees centrals. Els anys cinquanta i seixanta, la creació de grans blocs d'habitatges que superaven l'escala del barri per a incloure's en la del territori posà de relleu la discussió sobre les xarxes d'infrastructura i de serveis per tal d'assolir una forma d'urbanització dispersa i equilibrada. Segueixen aquesta línia la ciutat anglesa de Milton Keynes i el projecte de Gregotti per a la ciutat universitària de Calàbria. Al començament dels anys setanta tingué lloc una reacció a l'urbanisme dels anys cinquanta que posava l'èmfasi en el creixement quantitatiu, la subordinació al tràfic i la planificació centralitzada. Els trets bàsics alternatius foren la recuperació dels centres urbans, l'atenció al patrimoni, la crítica a l'habitatge massiu anterior, la limitació de la prioritat al tràfic privat, la intervenció pública en el planejament, la construcció de l'equipament i l'espai obert a les ciutats. També, coincidint alhora amb la crisi energètica d'aquests anys, es recull la crítica de l'ecologisme aleshores emergent, i les reivindicacions dels moviments veïnals s'oposen a la burocratització del planejament. Els anys vuitanta és notable la tasca de recuperació dels centres històrics mitjançant operacions molt localitzades, inspirades en la Primera Rassegna Urbanística de Bolonya (1980), meticulós estudi i inventari del centre històric de la ciutat amb vista a la recuperació del patrimoni i a la millora de la qualitat de vida de la ciutat. A l'Europa occidental, en l'urbanisme de la dècada dels anys vuitanta i noranta coexisteixen diverses tipologies: així, París entra en una fase de monumentalització a partir de la creació d'eixos urbans i edificis emblemàtics, tant a partir del patrimoni existent (piràmide del Louvre) com de la creació de noves àrees de centralitat (continuació de l'eix de les Tulleries, Camps Elisis, Arc del Carrusel, barri de la Défense, etc). A Barcelona, Lisboa, Sevilla, Santiago de Compostel·la, Roma, Edimburg, Porto o Praga els grans projectes urbans de la dècada dels noranta es relacionen amb la realització de grans esdeveniments (Jocs Olímpics, exposicions universals, capitalitat cultural, any sant, jubileu, etc). Altres ciutats, com ara Bilbao o Frankfurt, partint d'un passat fabril ja obsolet, es reorienten envers la terciarització, estratègia en la qual la política museística és central en la revitalització urbana. Lilla, Rotterdam són ciutats d'intercanvi de comunicacions que fan dels fluxos la seva raó d'ésser, potenciant els intercanviadors modals com a estructuradors urbans. Cal esmentar el cas de Berlín, on, a més de les intervencions de reestructuració del teixit residencial amb projectes de nova planta i de restauració d'illes existents (barri de Kreuzberg), la reunificació (1990) i la recuperació de la capitalitat ha donat pas a reformes d'una gran envergadura, tant d'inversió pública com privada (ampliació i remodelació del Reichstag, noves seus de les ambaixades, reconstrucció de la Potsdamer Platz, etc). Als EUA, des de mitjan dècada dels setanta, el desenvolupament urbà és estretament lligat a la suburbanització i a l'increment dels problemes socials. A partir de l'exemple de la recuperació urbana de Los Angeles a l'inici dels anys noranta, ciutats tan dispars com São Paulo, Mèxic DF, Caracas, Londres o Tòquio han expulsat o traslladat (segons la contundència de les mesures emprades) la població marginal a la perifèria per tal de procedir a una reforma en profunditat dels centres urbans. Al tombant del s XXI, la fesomia de la ciutat al primer món és afectada per la globalització: la imatge de la ciutat esdevé un pol d'atracció per al turisme i la inversió, s'expandeixen les zones dedicades a les activitats culturals, de consum i de lleure i l'habitatge passa a ocupar la perifèria. La millora de la xarxa viària i la irrupció de les xarxes telemàtiques fan l'activitat humana menys dependent de la proximitat, cosa que comporta una dispersió de l'espai urbà. D'altra banda, la tendència general envers la liberalització empeny molts dels grans inversors privats a propugnar l'eradicació de qualsevol control i normativa sobre edificabilitat i l'ús del sòl. La tensió entre aquesta exigència i les demandes d'una major equitat redistributiva per a una població mundial cada cop més urbanitzada, els problemes energètics, d'abastament d'aigua, de gestió dels residus i la sostenibilitat del medi urbà són alguns dels reptes que ha d'afrontar l'urbanisme del s XXI.
L'urbanisme als Països Catalans
Als Països Catalans, les primeres traces d'ordenació de les ciutats i el territori són del període romà. Les ciutats prengueren com a model la retícula del campament militar, com encara hom pot veure a la part vella de Barcelona o a Torroella de Montgrí, i el territori s'organitzà en una retícula fiscal de 710 m per 710 m, que ha deixat vestigis a la part septentrional de l'Horta de València, als voltants d'Elx i al SE de Mallorca. La urbanització medieval de l'època de la conquesta cristiana fou feta, sobretot a les terres de la Catalunya Vella, sobre les restes dels nuclis històrics anteriors, i, a la Catalunya Nova, fou acompanyada de cartes de privilegis per a atreure-hi nous pobladors. La colonització del Regne de València i el de Mallorca incorporà a les anteriors cartes de poblament propostes urbanístiques. Les fundacions valencianes de Jaume I, com Castelló, Vila-real o Nules, foren fetes sobre un traçat regular en la línia de les bastides franceses, ciutats emmurallades i militars. Les fundacions mallorquines eren veritables plans econòmico-territorials de repoblament que organitzaren amb una retícula la ciutat i tot el territori de l'entorn, com a sa Pobla, Petra, Llucmajor i Felanitx. Els recintes emmurallats que havia edificat Pere el Cerimoniós en el període d'eufòria restaren buits i hom no tornà a omplir-los fins ben bé al s XVIII, moment d'un nou desvetllament econòmic i demogràfic. D'aquest moment són algunes obres de l'urbanisme barroc, com la construcció de la Barceloneta, obra de l'enginyer militar Francesc Paredes (1753), i la fundació de Nova Tabarca, a l'illa Plana, davant de Santa Pola, durant el regnat de Carles III. La construcció de carreteres i el ferrocarril són els signes del nou pols social anterior a les grans transformacions urbanes de la fi del s XIX. Les ciutats industrials, sobretot les de l'entorn de Barcelona, plantejaren el creixement de la ciutat a base d'eixamples, no pas com un procés d'ocupació de les terres del voltant, sinó com un projecte d'una nova escala de ciutat. En són exemples l'Eixample d'I.Cerdà per a Barcelona i, en un altre nivell, els eixamples d'E.Cabañes i de Melcior de Palau per a Mataró (1878), el de Coret per a Terrassa (1878), el de Daniel Molina per a Sabadell (1865) i el de Gumà i Ferran per a Vilanova i la Geltrú (1876). A les ciutats agràries, no afectades tan directament pel fenomen de la industrialització, hom enfocà d'una manera diferent els temes d'extensió i creixement. L'enderroc de les muralles i la connexió amb l'estació del ferrocarril permeté de definir els nous eixos de creixement a través de la projecció de rondes i passeigs. Els exemples més característics són el pla geomètric de Lleida (de Fontserè, 1865), el pla de València (d'Aimamí, 1887), el pla de Palma de Mallorca (de Bernat Calvet i Girona), i els projectes del passeig d'Igualada (1834), la rambla de Sant Joan de Tarragona (1900) i el passeig de l'Estació de Valls (1920). El començament del s XX comportà una redefinició dels punts d'interès urbans. Si l'eixample havia assegurat la revaloració urbana dels entorns agrícoles, ara hom maldà per recuperar els valors de centralitat dels nuclis històrics a través de reformes interiors, com les del pla de reforma de Palma de Mallorca de Gaspar Bennazar (1917). Alhora hom s'esforçà a equipar de serveis la nova ciutat mitjançant la construcció d'hospitals, com el de Sant Pau, a Barcelona, l'edificació d'escoles públiques, com les de Josep Goday i Casals, també a Barcelona (1917-23), i la incorporació de parcs. Després de la guerra civil s'obrí un nou període, sobretot a partir del final dels anys cinquanta i el principi dels seixanta. Els plans de desenvolupament, el boom turístic i les noves infrastructures en foren en part la causa i en part l'efecte. La immigració consolidà la formació de l'àrea metropolitana de Barcelona, que ja havia tingut diferents propostes d'ordenació abans de la guerra civil —pla Macià i pla de distribució en zones de la regió de Barcelona, de Nicolau M. Rubió i Tudurí—. L'administració reconegué jurídicament aquests nous fets metropolitans i foren creats nous organismes: el Gran València (1945), la comissió d'urbanisme i serveis comuns de Barcelona i la seva comarca (1953), el pla d'ordenació de València i la seva comarca (1947) i el pla Soteras per a Barcelona (1958). Desconnectades dels corrents europeus i sotmeses a les operacions especulatives d'unes minories, les operacions urbanístiques durant el franquisme es caracteritzaren pel seu caràcter precipitat, anàrquic i aliè a qualsevol idea de qualitat de vida, especialment allí on la pressió demogràfica era més gran. A Mallorca, Eivissa, la Costa Brava, la Marina, l'horta d'Alacant, etc, el turisme canvià totalment el paisatge natural. Fora de la costa, la segona residència ocupa grans àrees de bosc i de secà amb les urbanitzacions, contra les quals s'aixecà l'incipient moviment ecologista. Amb els esquemes de la xarxa arterial de València i Barcelona al decenni dels seixanta i la inauguració de l'autopista de Barcelona a Mataró (1969) s'obrí una nova etapa de fort impacte urbanitzador dictat per la construcció d'infrastructures. El final del franquisme coincidí amb una aguda crisi de l'urbanisme, evidenciada pel divorci entre planificació urbana i construcció real de la ciutat, els intents per a redactar un pla director per a l'àrea metropolitana de Barcelona, els nombrosos plans municipals aprovats però no executats, i l'aparició de moviments reivindicatius que qüestionaven l'estat i la direcció de l'urbanisme practicat (o la seva absència) per les institucions de la dictadura. El nou marc democràtic permeté assentar les bases per a un urbanisme més respectuós amb l'equilibri entre els diversos agents i receptors de la planificació. El Congrés de Cultura Catalana (1975-77) i l'Escola d'Arquitectes de Barcelona coincidiren a delimitar la comarca com a unitat territorial de referència que havia d'articular les propostes urbanístiques. Hom dugué a terme, igualment, un inventari de les actuacions més urgents per tal d'afrontar el desgavell heretat del règim anterior (invasió del trànsit rodat, deficiències en els equipaments, deteriorament del patrimoni arquitectònic, creixement desordenat de polígons i ciutats-dormitori, absència de zones verdes, etc). La Llei del Sòl de 1975 rebé una sèrie de desenvolupaments reglamentaris el 1979, actuant només com a marc de plantejament i dels projectes urbans i no com definició determinant de les propostes. A partir del 1978, amb l'assumpció de les competències en urbanisme per part de la Generalitat de Catalunya, hom dóna prioritat a l'escala urbana sobre l'anterior metropolitana. Entre el 1979 i el 1981 a Catalunya es desenvoluparen prop de 200 plans urbanístics d'escala municipal que cobrien quasi tot el territori litoral. Quant a Barcelona, des de l'ajuntament Oriol Bohigas en concebé i en dirigí la renovació, que pogué dur a terme amb una inusual abundància de recursos arran de la nominació de la ciutat el 1986 com a seu olímpica per als Jocs Olímpics del 1992. Entre els principals eixos d'actuació, cal esmentar la millora i rehabilitació del patrimoni, centrades especialment a Ciutat Vella, l'agençament de barris antics com ara la Barceloneta, Sants, Gràcia, la Torre del Baró, la dotació d'equipaments i serveis i la urbanització de barris perifèrics sorgits espontàniament amb la immigració, la construcció d'una nova infrastructura viària (rondes) i de la façana litoral (Vila Olímpica). Fora de les poblacions catalanes que aprofitaren la seva condició de subseus olímpiques per a dur a terme reformes urbanístiques de més o menys profunditat, cal esmentar, també aquests anys, la realització de centres d'activitats aïllats o diferenciats, com ara els conjunts de grans superfícies comercials o de complexos destinats a activitats terciàries, com el Parc Tecnològic del Vallès. D'altra banda, ha estat especialment intensa la recuperació dels centres històrics de la resta de grans ciutats, particularment a Palma i a València, on a més cal destacar també la remodelació del llit del Túria els anys vuitanta i la construcció d'un nou espai urbà entorn de la Ciutat de les Arts i de les Ciències els anys noranta. Han estat també rellevants les actuacions en moltes ciutats mitjanes (Girona, Tarragona, Lleida, Alacant, Vic, Manresa, etc).

Urbanística
Nom donat modernament a l'urbanisme en tant que n'estén el concepte fins als problemes de les ordenacions regionals, rurals i de paisatge, sense atènyer, però, l'extensió econòmica i social del concepte de planificació territorial.

Urbanització
Fenomen consistent en la creixença accelerada de les ciutats en població i en superfície i en l'expansió dels modes de vida urbans. Encara que apareix en fases històriques diverses, l'explosió urbana contemporània és un dels elements de la revolució demogràfica que, a les àrees de cultures europees, va lligada amb la Revolució Industrial. Alhora, a partir d'un ritme en el creixement de la població urbana, s'ha produït una ruptura que ha modificat qualitativament el paisatge urbà i el circumdant, ha estès els sectors econòmics secundari i terciari i ha relegat el primari a posicions marginals. En començar el s XIX només Londres i París, entre totes les ciutats del món, superaven el mig milió d'habitants; Nàpols, Moscou i Osaka en tenien més de 250 000; Madrid, Roma, Palerm, Milà, Venècia, Petrograd, Berlín, Hamburg, Viena, Marsella i Barcelona (proclamada per Napoleó la segona ciutat de l'Imperi) i algunes altres ciutats europees, entre 100 000 i 250 000 h. Fora d'Europa, consten les japoneses Kyoto i Edo (Tòquio). El s XIX és el gran segle de la urbanització a l'Europa occidental. Per primera vegada la població de les ciutats cresqué més de pressa que el camp d'una manera regular. Vers el 1850 Londres i París havien assolit el milió d'habitants (no eren, però, les primeres de la història) i la meitat de la població britànica vivia a ciutat; Viena, Berlín, Tòquio i Nova York en tenien mig milió, i superaven el quart de milió Madrid, Nàpols, Moscou, Peterburg, Kyoto i Osaka. De ciutats de 100 000 a 250 000 h, només a Europa n'hi havia 39, entre les quals Barcelona, València, Bordeus, Marsella, Lió, Milà, Venècia, Roma, Palerm, Liverpool, Manchester, Birmingham, Hamburg, etc; i fora d'Europa, ciutats com Filadèlfia, Boston, Baltimore, Nova Orleans i Cincinnati. El període 1851-81 és el de l'apogeu demogràfic d'Europa i del cantó atlàntic dels EUA: Londres ja superava els dos milions i mig d'habitants el 1881, i París el milió, com també Peterburg, Nova York, Filadèlfia i Chicago. En tenien més de mig milió Madrid, Viena, Berlín, Moscou i Tòquio. I més d'un quart de milió Barcelona, Marsella, Lió, Nàpols, Milà, Birmingham, Liverpool, Hamburg, Osaka, Kyoto i Rio de Janeiro. Durant el trentenni 1881-1911 a l'Europa occidental començà a davallar sensiblement la natalitat, després que un seguit d'avenços sanitaris n'hagués fet desaparèixer les mortaldats catastròfiques. Això convertí aquest període en el de l'hegemonia demogràfica de l'Europa central i oriental i de l'Amèrica del Nord. El 1911 Nova York seguia Londres entre les ciutats de més de cinc milions d'habitants, mentre que París i Berlín superaven els dos i mig. Depassaven el milió Viena, Hamburg, Manchester (amb l'aglomeració urbana de ciutats satèl·lit ja ben soldada), Peterburg, Moscou, Kíev, Constantinoble, Tòquio, Chicago, Filadèlfia, Buenos Aires, Rio de Janeiro, etc. Només a Europa, 22 ciutats (entre les quals Barcelona) superaven el mig milió d'habitants; 115 ciutats més ultrapassaven els 100 000 habitants cada una i, juntament amb les més grans, representaven l'11,5% de la població europea. I si hom hi afegeix les ciutats petites, en el conjunt de l'Europa occidental i central no devien baixar de la meitat dels habitants. Els anys entre les dues guerres mundials tingué lloc una crisi demogràfica a conseqüència d'un seguit de convulsions d'efectes molt negatius sobre la població (a banda de les dues guerres, la gran epidèmia de grip, les seqüeles de la Revolució Soviètica i el crac del 1929, entre d'altres), de les quals es ressentí el procés urbanitzador. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, una represa enèrgica de la natalitat obrí un nou cicle demogràfic als països occidentals desenvolupats, que donà nou impuls a la urbanització, accelerada per la mecanització del camp. El creixement demogràfic, però, no es limità a aquesta part del món: afectà també l'antiga URSS i els seus satèl·lits i, a mesura que s'hi introduïen els avenços mèdics, els estats del ja anomenat Tercer Món, en els quals, tot i la tradició urbana sovint molt feble o inexistent, el ràpid increment de població es concentrà en grans aglomeracions, que cresqueren de manera vertiginosa i caòtica. La incapacitat d'unes economies tradicionals, ja en procés de desintegració, per a suportar la pressió demogràfica expliquen en part l'atracció d'unes ciutats que, tot i les mancances, són vistes com el lloc on es concentren les oportunitats. En alguns d'aquests països, com ara al Sud-Est asiàtic, l'explosió urbana està en relació directa amb el creixement econòmic accelerat que hi tingué lloc a partir dels anys setanta. D'aquests i altres processos en resultà a escala planetària una multiplicació de les anomenades ciutats milionàries ja els anys seixanta. La concentració, d'altra banda, dóna lloc a una diferenciació de la fesomia urbana pràcticament universal: d'una banda, la ciutat pròpiament dita, centre neuràlgic en el qual es concentren les opcions i l'activitat i, de l'altra, l'aglomeració (que, coincideix força amb el concepte d'àrea metropolitana, d'un sentit més administratiu), perifèria que agrupa els efectius humans que el centre no pot absorbir, amb funció generalment residencial, almenys en una primera fase. A la darrera dècada del s XX, les vint-i-cinc primeres aglomeracions del món oscil·laven entre els 7,5 milions d'habitants (Lima) i els 27,2 (Tòquio). El darrer quart del s XX, malgrat la tendència a la uniformitat de totes les grans ciutats, hom pot establir dos tipus extrems: la ciutat evolucionada del món desenvolupat i la del Tercer Món. La primera és la postindustrial, terciaritzada i mediatitzada per l'automòbil. Sovint consta d'un nucli antic i d'un centre administratiu i de negocis, voltats de suburbis residencials que sovint disposen d'equipaments i serveis en abundància i permeten una elevada qualitat de vida. A la darrera dècada del s XX, la combinació de l'augment de la mobilitat per les millores contínues en els transports i la irrupció de les xarxes telemàtiques, en reduir la importància del factor de proximitat, han comportat un cert retrocés de les concentracions urbanes o la seva dispersió. La ciutat en els països subdesenvolupats, en canvi, es presenta com la mera acumulació d'efectius humans en condicions molt sovint extremes d'insalubritat i habitabilitat; la ciutat esdevé, d'aquesta manera, un focus de gran potencial per a l'explosió de conflictes socials de tota mena. Entre aquests dos tipus extrems hom pot establir-ne un d'intermedi en les ciutats dels antics estats comunistes. El poder centralitzat propi d'aquest sistema dugué a terme la construcció de gegantins barris dormitori homogenis i dotats en el millor dels casos dels equipaments més estrictament imprescindibles que havien d'allotjar la mà d'obra que alimentava el règim.

Uruguay
Vaixell de la Companyia Transatlàntica, convertit en presó flotant, al port de Barcelona, durant la Segona República. Freqüentat de primer per presos socials anarquistes, arran dels fets del Sis d'Octubre serví, juntament amb el "Ciudad de Cádiz", l'"Argentina" i el "Manuel Arnús" (aquest darrer al port de Tarragona), com a centre de detenció dels complicats en la revolta, entre ells el govern de la Generalitat, regidors d'esquerra de Barcelona, diputats i altres personalitats. Després del 19 de juliol de 1936 hi foren empresonats molts dels participants o simpatitzants amb l'aixecament militar.

USO
Sigla de la Unió Sindical Obrera.

Utopia
Concepció imaginària d'un govern ideal. El seu ús es remunta a l'humanista anglès Thomas More, que en la seva obra Utopia (1516) descriu una situació ideal i imaginària, però amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps. En aquest sentit la inspiració platònica hi és evident, especialment de La República i Les Lleis, on Plató descriu "el millor estat de coses possible". També hi és ben clara la influència augustiniana, que és present també en l'italià Tommaso Campanella (Civitas Solis, 1602) i en l'anglès Francis Bacon (New Atlantis, 1626). El sentit crític de les utopies -sobretot religioses- i llur fecunditat en el camp de les ideologies socials i polítiques fou revalorat pel filòsof alemany Ernst Bloch (Geist der Utopie, 1918; Das Prinzip der Hoffnung, 1954-59). El terme utopia serveix també per a indicar el caràcter fals, imaginari i il·lusori de moltes afirmacions que es basen en el sentit comú i no en la ciència. En aquest sentit, els marxistes parlen del socialisme utòpic com a contraposat al socialisme científic. Malgrat l'esperit pragmàtic i positivista del s XIX, hom pot definir l'home com a animal utòpic (és a dir, creador constant d'utopies), i el mateix positivisme pot ésser considerat com una altra utopia. En aquest sentit, malgrat que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament científic i tècnic, el cientifisme i el tecnocratisme podrien constituir noves utopies disfressades, tal com ho ha denunciat H.Marcuse en La fi de la utopia (1967). A partir dels anys seixanta, els moviments de caire utòpic són protagonitzats per grups de joves rebels i crítics de la societat en els països més desenvolupats. Als Països Catalans, els principals corrents utopistes europeus foren seguidors de les idees d'Étienne Cabet, entre els quals es destacaren Narcís Monturiol i Estarriol, traductor de Cabet i fundador del periòdic "La Fraternidad", i el metge Joan Rovira, que anà als EUA per fundar-hi la Icària, a Nauwoo (1848).

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà