Jacobinisme
Teoria política dels jacobins. Fou la tendència política radical i extremista de la burgesia, especialment de la petita burgesia, caracteritzada per la seva defensa a ultrança de la democràcia formal (utòpica i abstracta), encarnada en la «sobirania nacional» i que tingué com a conseqüències l'antimilitarisme social emmascarador de les oposicions de classe i molt sovint l'individualisme enfront dels abusos del poder estatal. A més dels jacobins pròpiament dits, els republicans francesos del 1848 i el 1871, els radicals britànics, els demòcrates nord-americans d'A&Jackson i l'ala esquerra del Risorgimento italià (especialment els garibaldins) poden ésser considerats representants d'aquest jacobinisme, com també, més modernament, els radicals sud-americans de la fi del s XIX i el començament del XX, el Partido Radicalsocialista a Espanya i, a Catalunya, Acció Catalana i, sobretot, Esquerra Republicana de Catalunya.

Jacobins
Nom que reberen les persones que actuaren durant la Revolució Francesa d'acord amb uns mateixos principis ideològics que s'orientaven cap al republicanisme radical i la defensa de la democràcia directa, defensores també d'uns principis ètics i morals de tipus espartà, de l'antimilitarisme i del centralisme. El nom es deu al fet que els jacobins solien reunir-se a París en un convent dels dominics anomenat dels Jacobins. Els principals dirigents foren Maximilien de Robespierre, Louis-Antoine Saint-Just, Jean-Paul Marat i Georges-Jacques Danton. 

Jacobins, club dels (veure Club dels Jacobins)

Jacquard
Màquina que, acoblada a un teler, permet l'evolució independent de cadascun dels fils d'ordit i, així, la reproducció de dibuixos més grans i més complicats que amb la maquineta de lliços. Consta, fonamentalment, d'una taula (la taula d'encolers) amb un gran nombre de forats per on passen els encolers i sobre la qual descansen els ganxos, a cadascun dels quals va fermat un encoler. De cada encoler poden penjar tantes arcades com vegades sigui repetit el dibuix a l'amplada del teixit, les quals es distribueixen tot a l'ample del teixit per mitjà de la taula d'arcades. Cada arcada porta un malló, per on passa un fil d'ordit i, al capdavall, un pes de plom. Cada ganxo passa per l'ull d'una agulla horitzontal que una petita molla (cuquet) manté en una posició en la qual el ganxo s'agafa a una ganiveta horitzontal (grifa) que té un moviment ascendent. Quan la grifa puja s'enduu el ganxo juntament amb l'encoler i les arcades i els fils d'ordit corresponents. Per a seleccionar els ganxos que han de pujar i els que no, a fi de reproduir el dibuix previst, cal empènyer els cartons contra els extrems de les agulles. Si el cartó té un forat enfront d'una agulla, aquesta no es mou i el ganxo corresponent puja. Però si no té forat, el cartó empeny l'agulla cap endins, i aquesta separa el ganxo de la grifa, que, per tant, no l'emmena i el ganxo no puja. Els cartons, cadascun dels quals correspon a una passada de trama, van lligats amb gavatxins, i formen una tira llarga, pesant i voluminosa. El moviment dels cartons és produït pel batà, que duu un prisma (el cilindre o llanternó) on recolza el cartó que actua a cada passada. Modernament, hom ha substituït els cartons per dibuixos de paper, molt més barats i lleugers.

Jamància, la
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar ('menjar'), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar l'estipendi (cinc rals diaris). La revolta s'inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d'aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l'anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d'Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s'havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l'oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d'aleshores.

Jerarquia
1. Relació de primacia i subordinació que lliga les diverses persones, o grups de persones, que constitueixen una organització. Hom aplica aquest terme especialment als ordes eclesiàstics, en els quals hom distingeix la jerarquia sacramental o d'orde i la de jurisdicció.
2. Relació de subordinació en cadena, de persones, fets o idees, que es basa en un tret d'índole normativa, subjectiva o objectiva.

Jerarquia urbana
Relació de dependència d'unes ciutats respecte d'altres, a través d'uns vincles funcionals, en el context de sistemes de ciutats. El sistema de ciutats és configurat per una sèrie de nuclis urbans interrelacionats en un territori, entre els quals es produeixen una seguit de fluxos (de persones, de mercaderies, etc) bàsics per al funcionament del sistema. Dins d'aquest hi ha un pol d'atracció principal respecte les altres ciutats que és el lloc central.

Jocs Florals de Barcelona
Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859. Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català. El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà. L'estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l'element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d'adjunts —en termes actuals, l'assemblea—: els patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l'exili els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d'honor, una comissió organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber, grau que han obtingut, entre altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M.de Sagarra. Se celebraren del 1859 al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l'autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc. Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del s XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica. Això fou causa que es resistissin a acceptar les normes fabrianes —no ho feren plenament fins el 1934— i que Carner i els seus amics, que formaven part del cos d'adjunts, provessin el 1914 de renovar-los. La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970 se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. Un any després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana— a l'exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l'Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l'Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977). A partir del 1978 se celebren a Barcelona.

Jocs Olímpics
Festes religioses, culturals i esportives —les més antigues i més famoses de les quatre festes nacionals gregues— celebrades cada quatre anys a l'antiga ciutat d'Olímpia. Instituïdes, segons la llegenda, per Hèracles mateix, en una edat remota, hom accepta, des del punt de vista històric, l'any 776 aC com a data de la primera celebració, atès que és la que apareix a la llista dels vencedors, escrita per Hípies d'Èlide al s V aC. Sempre foren presidides pels eleus i, si en un principi només hi hagué la participació de la gent de l'Èlide, gradualment cresqué llur popularitat, que hi féu acudir gent de tota la Grècia, i fins de les colònies d'Occident i d'Orient. Dies abans de l'acabament de l'estiu, diversos missatgers proclamaven la treva sagrada, anunciaven a tots els grecs l'inici dels Jocs i, alhora, els invitaven a prendre-hi part. L'Altis, o recinte on eren efectuades les competicions, era considerat un lloc sagrat i restava prohibida la presència d'exèrcits amb armes als seus encontorns. Després d'un primer dia dedicat exclusivament a la pràctica dels ritus religiosos i a les formalitats d'examen d'alguns dels competidors, s'iniciaven els Jocs amb els exercicis gimnàstics, que, en un principi, en constituïren la part central. Successivament, però, s'hi afegiren la lluita i el pentatló, el pugilat, la cursa de quadrigues i la de cavalls, el pancraci, l'hoplitodromia, etc. El cinquè dia hom procedia a la proclamació solemne dels vencedors, els quals eren coronats amb branquillons d'olivera borda i, a més, honorats amb l'erecció d'estàtues i amb la dedicació d'epinicis escrits pels poetes més famosos (Simònides, Baquílides, Píndar). Rebuts triomfalment en llurs ciutats, en les quals acostumaven de fer l'entrada dalt d'un carro tirat per cavalls blancs, aconseguien tota mena d'honors públics. Els Jocs Olímpics, que adquiriren caràcter llegendari, se celebraren durant tota l'antiguitat, fins que Teodosi els prohibí l'any 393 dC.
Els Jocs Olímpics a l'era contemporània
Al s XIX (juny del 1894) foren restaurats els Jocs Olímpics gràcies a l'empenta de Pierre de Fredy, baró de Coubertin, i com a resultat d'un moviment pedagògic i social que conferia a l'esport una gran importància en la formació de la joventut, en la consciència col·lectiva i en l'agermanament dels pobles. Pel juny del 1894 fou acordat de restablir els Jocs Olímpics, i tot seguit foren adoptats els principis següents: en primer lloc, la creació d'un Comitè Olímpic Internacional (COI), independent del Comitè de cada estat i dels moviments esportius; en segon lloc, l'organització dels jocs cada quatre anys; en tercer lloc, una igualtat absoluta entre tots els esportistes admesos en el COI; i, finalment, l'exclusió de les dones, reservant l'aplec solament a atletes masculins, com en l'antiga Grècia (el 1928, a Amsterdam, fou acceptada per primera vegada la participació de les dones en les proves d'atletisme). Des de la seva restauració s'han organitzat a Atenes (1896), París (1900), Saint Louis (1904), Londres (1908), Estocolm (1912), Berlín (1916, no celebrats), Anvers (1920), París (1924), Amsterdam (1928), Los Angeles (1932), Berlín (1936), Hèlsinki (1940, no celebrats), Londres (1944, no celebrats), Londres (1948), Hèlsinki (1952), Melbourne (1956), Roma (1960), Tòquio (1964), Mèxic (1968), Munic (1972), Mont-real (1976), Moscou (1980), Los Angeles (1984), Seül (1988), Barcelona (1992), Atlanta (1996) i Sydney (2000). Des del 1924 també se celebren uns Jocs Olímpics d'Hivern i des de 1960 uns Jocs Paralímpics. Barcelona presentà la candidatura l'any 1924, però fou escollida París; la tornà a presentar l'any 1936, però fou adjudicada a Berlín (en contrapartida hom intentà d'organitzar una Olimpíada Popular); la volgué presentar novament per als Jocs Olímpics del 1972, cosa que fou impedida per les autoritats de l'estat i, finalment, el 1986 presentà la candidatura per organitzar-los l'any 1992 i li fou atorgada.

Jocs Olímpics d'Hivern
Esports de neu organitzats en olimpíada. Des del 1905 els països escandinaus organitzaven els Jocs Nòrdics, els quals, a partir del 1924, foren reconeguts com a olímpics. Els esports que comprenien tradicionalment eren l'esquí alpí, introduït el 1936 (descens i eslàlom), l'esquí nòrdic (curses de fons, combinada nòrdica), els salts de trampolí, el patinatge de velocitat en diverses distàncies, el patinatge artístic, el biatló, el bobsleigh, el luge i l'hoquei sobre gel. Posteriorment hom hi ha anat incorporant nous esports, en general ja prèviament disputats com a esports d'exhibició: el biatló (des del 1960), l'esquí acrobàtic (des del 1988) i, des del 1998, el surf de neu o snowboard, i el curling. A la primera olimpíada, la de Chamonix, participaren 16 països (Àustria, Bèlgica, Canadà, Estònia, EUA, Finlàndia, França, Gran Bretanya, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, Letònia, Noruega, Polònia, Suècia, Suïssa i Txecoslovàquia), amb un total de 293 atletes. Posteriorment el nombre de participants ha anat augmentant fins a 70 països i prop de 2 500 atletes a Nagano (1998). Els següents Jocs Olímpics d'Hivern s'han celebrat a San Murezzan (Suïssa) el 1928, a Lake Placid (Nova York, EUA) el 1932, a Garmisch-Partenkirchen (Alta Baviera) el 1936, de nou a San Murezzan el 1948, a Oslo el 1952, a Cortina d'Ampezzo (Itàlia) el 1956, a Squaw Valley (Califòrnia, EUA) el 1960, a Innsbruck el 1964, a Grenoble el 1968, a Sapporo (Japó) el 1972, a Innsbruck el 1976, a Lake Placid (Nova York) el 1980, a Sarajevo (Iugoslàvia) el 1984, a Calgary (Canadà) el 1988, a Albertville (França) el 1992, a Lillehammer (Noruega) el 1994, any en que hom alterà el calendari dels Jocs Olímpics d'Hivern per tal d'intercalar-los entre els d'estiu en lloc de fer-los coincidir, i a Nagano (Japó) el 1998. El 1952 hom introduí la participació femenina. En no actuar la major part dels països del tercer món, els problemes polítics han estat gairebé absents, mentre que el deute econòmic subsegüent a la celebració dels Jocs ha estat sovint de consideració.

Jocs Olímpics de Barcelona
Jocs Olímpics d'Estiu, els XXV de l'era moderna, celebrats a Barcelona del 25 de juliol al 9 d'agost de 1992. La ciutat havia optat a la candidatura dels Jocs en 1920, 1936 i 1972, i el 1936 s'hi havia celebrat l'Olimpíada Popular. Promoguda per l'ajuntament de la ciutat, el 1981 fou presentada la candidatura, i el 1986, designada seu dels Jocs del 1992 pel president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch. L'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol foren les tres entitats públiques promotores de les transformacions urbanístiques i l'organització de l'esdeveniment. Hom constituí el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona (COOB) (1987), integrat per l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el govern espanyol i el Comitè Olímpic Espanyol, i presidit per l'alcalde de Barcelona. Fou constituïda també HOLSA (Holding Olímpic SA), integrada pel govern espanyol i l'ajuntament de Barcelona, organisme que dugué a terme el finançament del projecte. La participació en les inversions correspongué, per ordre decreixent, a l'empresa privada, l'estat espanyol, l'ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el COOB (que finançava la seva aportació amb els drets de televisió venuts a cadenes estrangeres) i la resta a altres administracions (entre les quals la Diputació de Barcelona). Hom aprofità l'esdeveniment per a dur a terme una sèrie de reformes urbanístiques pendents de feia temps, en particular les referides a la xarxa viària (Barcelona. Les infraestructures), i hom amplià l'aeroport. Pel que fa a les instal·lacions olímpiques pròpiament dites, foren concentrades en les quatre àrees olímpiques (Barcelona. Àrees olímpiques), de les quals la principal fou l'anomenada Anella Olímpica, a Montjuïc. Hom cercà, per altra banda, la col·laboració d'arquitectes de renom per a la construcció o remodelació d'edificis. Destaquen entre altres, el Palau Sant Jordi, d'A.Isozaki, la Torre de Comunicacions de Collserola, de N.Foster, l'edifici de l'INEF, de R.Bofill, la Torre de Telefònica, de S.Calatrava i el remodelatge de l'estadi de Montjuïc, a càrrec d'un equip dirigit per F.Correa. Per altra banda, la façana de mar fou l'espai més transformat, amb la construcció de la Vila Olímpica (Barcelona, Villa Olímpica de ). Paral·lelament a la concentració de la majoria dels esports a Barcelona, hom transferí la celebració d'algunes competicions a d'altres poblacions de Catalunya que presentaven condicions més adients o bé que tenien una arrelada tradició en algun esport concret. Hom hi dugué a terme, també, la remodelació d'antigues instal·lacions o la construcció de noves. Aquestes ciutats foren: la Seu d'Urgell, amb la construcció del Parc del Segre per a les proves de piragüisme, Badalona, amb el nou Palau dels Esports per al basquetbol, Sant Sadurní d'Anoia (ciclisme), Terrassa, on l'estadi d'hoquei sobre herba fou completament transformat, Banyoles (rem), Mollet del Vallès (tir olímpic, tir amb arc), Castelldefels, on hom construí el Canal Olímpic per a les proves de rem. Al Muntanyà (Osona) se celebraren competicions d'hípica i, fora de Catalunya, hom jugà partits de futbol als estadis de Saragossa i València. Pel que fa als mitjans de comunicació, el projecte de Ràdio Televisió Olímpica (RTO) permeté cobrir totes les proves. Per tal de dur a terme les tasques auxiliars i de suport als Jocs, el COOB comptà amb uns 30 000 voluntaris. En el terreny estrictament esportiu, l'absència de boicots permeté la participació, per primer cop, de tots els comitès olímpics nacionals existents (172). Destacà la participació de Sud-àfrica arran de la supressió de l'apartheid, la de les ex-repúbliques soviètiques integrades en l'Equip Unificat, a excepció de les repúbliques bàltiques, que hi assistien per separat, i les recentment creades repúbliques de l'antiga Iugoslàvia, que també prengueren part a títol individual. Les cerimònies d'obertura i cloenda destacaren per la seva vistositat. Un aspecte remarcable d'aquests Jocs fou la utilització d'una llengua —el català— no oficial a tot el territori de l'estat on se celebraven els Jocs, com a llengua de les competicions i les cerimònies al costat de les altres llengües oficials.

Jocs Paralímpics
Competicions esportives que, amb un plantejament semblant al dels Jocs Olímipics, són dutes a terme per esportistes amb discapacitats físiques o psíquiques. Celebrats per primer cop a Roma el 1960, tenen l'origen en els jocs esportius per a mutilats de guerra organitzats per Ludwig Guttmann des del 1948 a la Gran Bretanya. Solen coincidir amb l'any i el lloc de celebració dels Jocs OLímpics. Adaptats a les condicions dels discapacitats, hom hi dispua en atletisme, basquetbol, ciclisme, esgrima, futbol, judo, halterofília, natació, tennis, tennis de taula, tir amb arc, tir olímpic, voleibol i, com a esport exclusivament paralímpics, goalball i la boccia. El 1976 tingueren lloc a Ornskoldsvik (Noruega) els primers Jocs Paralímpics d'Hivern. El 1992, coincidint amb els XXV Jocs Olímpics, se celebrà a Barcelona la IX edició dels Jocs Paralímpics.

Jove Alemanya
Moviment literari de filiació liberal als membres del qual la dieta federal prohibí de publicar llurs escrits (1835). Unes característiques comunes, més que un programa, els unien: eren individualistes, racionalistes i enemics de la reacció política. Rebutjaven els prejudicis morals i socials i preconitzaven l'emancipació de les dones, la llibertat sexual i la unió lliure.

Jove Catalunya, La
Entitat política fundada a Barcelona el 1870. Fou el primer grup obertament catalanista, amb matisos radicals, i en certa manera precedent de la Unió Catalanista. En foren fundadors Guimerà, Aldavert, Roca i Roca, F.Matheu i Fornells i A.Aulèstia i Pijoan.

Jove Europa
Associació política fundada a Berna, el 1834, per Mazzini, amb una doctrina semblant a la de la Jove Itàlia. Reunia teòricament tots els partidaris nacionalistes europeus i volia regenerar el continent. Fou dissolta el 1836, quan el govern suís expulsà Mazzini.

Jove Irlanda
Associació nacionalista irlandesa que tenia «The Nation» (fundat el 1842) per portaveu. Criticà l'actitud legalista d'O'Connell i del moviment per a l'abolició de la unió amb Anglaterra. Promogué una revolta camperola que fracassà (1848).

Jove Itàlia
Associació política fundada a Marsella l'any 1831 per Giuseppe Mazzini. Tenia per objectiu de convertir Itàlia en una república democràtica i unitària. Fou dissolta el 1848.

Jóvenes Bárbaros
Denominació usual de la Joventut Republicana Radical, organització juvenil i extremista del lerrouxisme, creada el 1906 a Barcelona. En foren els dirigents principals Rafael Guerra del Río, els germans Josep i Rafael Ulled i Joan Colomines i Maseras. L'òrgan de premsa fou «La Rebeldía» (1906-10), editat per Rafael Ulled. Tingueren un paper destacat els primers dies de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, quan impulsaren la crema de convents i d'edificis religiosos després d'haver intentat de fer derivar cap a l'anticlericalisme el descontentament per la guerra del Marroc. A partir del 1910 procuraren, sense gaire èxit, de mantenir una relació conspiradora amb grups de militars.

Joventut Comunista de Catalunya
Organització juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya-, fundada el 1970 i continuadora de l'antiga Joventut Socialista Unificada de Catalunya. Federada a la Unión de Juventudes Comunistas de España, es defineix com a antinuclear i pacifista, amb especial preocupació pels problemes específics dels joves —ensenyament, atur, droga, etc— i ha tingut com a òrgans de premsa més importants «Jove Guàrdia» (1971-76) i «Jovent» (1977-80). Des del 1980 travessà una gravíssima crisi interna, en gran part paral·lela a les del PSUC i PCE, que li féu perdre molta de la militància i la presència social. Els màxims responsables n'han estat Josep Maria Riera (fins el 1980), Eduard Jiménez (1980-84) i Ricard Fernández (des del 1984).

Joventut Comunista Ibèrica
Organització juvenil del POUM, que adoptà aquesta denominació el 1936 quan es produí la unificació de les joventuts socialistes i comunistes del PCE. El primer secretari general fou Germinal Vidal, mort arran dels fets de juliol del 1936; fou substituït per Wilebaldo Solano. S'oposà a l'entrada del POUM en el govern de la Generalitat, i després, davant l'Aliança Nacional de les Joventuts preconitzada per les JSUC, constituí amb les joventuts llibertàries un Front de la Joventut Revolucionària (febrer del 1937). Afirmà de tenir 10 000 afiliats en tot Espanya. Arran dels fets de maig del 1937 passà a la clandestinitat. El seu òrgan de premsa central fou «Juventud Comunista» (Barcelona, 1936-37), dirigida per Wilebaldo Solano; altres òrgans foren «Juventud Roja», de València, «La Antorcha», de Madrid, el diari «Combat», de Lleida, i el setmanari «Acción», de Tarragona.

Joventut d'Unió Republicana
Organització juvenil fundada a Barcelona el 1904 per Francesc Layret. Organitzà un anomenat Congrés Internacional de Joventuts Republicanes (Barcelona, juliol del 1906) i un altre d'àmbit exclusivament català (abril del 1908) que reuní delegats de les joventuts del Centre Nacionalista Republicà (Santiago Gubern), del Partit Federal (J. Salvatella) i de la Unió Catalanista.

Joventut Hitleriana
Organització juvenil del partit nacionalista alemany, fundada el 1922. S'ocupà de la formació pre-militar i ideològica de la joventut alemanya des que Hitler ocupà el poder (1933).

Joventut Nacionalista
Secció de joventut de la Lliga Regionalista, fundada vers el 1908, de la qual formaren part J.M.Tallada, Nicolau d'Olwer, Josep Carner, M.Carrasco i Formiguera, etc. A les barriades i les poblacions (la Barceloneta, el Poble-sec, Sabadell, Igualada, Granollers, Arenys de Mar, Olot, Montblanc, Agramunt, etc) publicà revistes i butlletins, a semblança de l'efímer butlletí de Barcelona. Una bona part d'aquestes joventuts s'integrà a Acció Catalana (1922). Aquesta denominació fou emprada també per grups joves del Partit Nacionalista Català, Estat Català, La Falç i nuclis republicans o socialistes de Reus, Granollers i les Borges Blanques.

Joventut Nacionalista de Catalunya
Organització política juvenil creada per l'abril del 1980 a Platja d'Aro, a partir bàsicament de les Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya, existents des del 1976. Reivindica el dret d'autodeterminació i la idea dels Països Catalans, es defineix pacifista i ecologista, treballa per desenvolupar la consciència nacional dels joves i se situa a l'esquerra de CDC, a la qual dóna un suport crític. N'han estat secretaris generals Ramon Camp —fins el 1982—, Joan Oliveras (1982-84), Enric Ticó (1984-86) i Lluís Recoder, i publica des del 1982 la revista «Seguem».

Joventut Nacionalista La Falç
Agrupació catalanista formada el 1918 a Barcelona, en escindir-se del grup La Renaixença, que es decantà cap al socialisme. Els afiliats, en llur majoria joveníssims, eren obrers o dependents de comerç. Entre els primers presidents es destaquen Pere Muntané, Josep Isern i Lluís Bru i Jardí. En foren socis Josep Tarradellas, Enric Fontbernat, Jaume Casanovas, etc. Hi predominava l'esquerranisme democràtic, amb independència dels partits, i l'adhesió a Francesc Macià, nomenat president honorari. Durant la Dictadura es camuflà sota el nom d'Humorístic Club i s'infiltrà en els camps de la dansa, l'esport i el teatre. La Falç s'adherí a l'Esquerra Republicana de Catalunya (1932), però se'n separà el 1933 i restà al marge dels partits. Edità «Esquerra» (gener-maig del 1921) i un butlletí mensual (juliol-desembre del 1923 i del gener del 1933 al maig del 1934.

Joventut Obrera Cristiana (JOC)
Moviment d'acció social catòlica fundat a Brussel·les per l'eclesiàstic (després cardenal) flamenc Joseph Cardijn, inspirat per la Rerum Novarum i la doctrina social catòlica. Fou reconegut oficialment el 1925. Amb organitzacions arreu del món, la JOC té el secretariat general a Brussel·les.

Joventut Republicana Radical (veure Jóvenes Bárbaros)

Joventut Socialista de Catalunya
Organització juvenil vinculada al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Sorgida, paral·lelament a aquest, de la fusió, el 1978, del Moviment de Joves Socialistes de Catalunya (PSC-C), el Moviment de Joventuts Socialistes de Catalunya (PSC-R) i les Joventuts Socialistes de Catalunya (PSOE). S'integrà en la Federación de Juventudes Socialistas de España i es proposà d'afavorir la presència de la problemàtica dels joves en el model sociopolític socialista, però les tensions internes de l'organització entre "autonomistes" i "espanyolistes" la paralitzaren des del 1979 fins al 1982. Reactivada posteriorment, ha discrepat del PSC-PSOE i del govern socialista en temes com l'OTAN o la política d'ordre públic. N'han estat màxims responsables Jordi Casanova (1978-79), Javier Pérez-Llorca (1979-81) i Xavier Soto des del 1981.

Joventuts Llibertàries de Catalunya
Organització juvenil anarquista constituïda l'any 1934. En 1932-33 els grups de joventuts llibertàries del Principat criticaren la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, a la qual no s'incorporaren fins al novembre del 1936, perquè dificultava l'ingrés dels joves dins la FAI. Durant la guerra civil experimentaren un fort creixement (entre 30 0000 i 34 000 afiliats al principi del 1937). El primer secretari general fou Fidel Miró, substituït per Alfred Martínez, mort durant els fets de maig del 1937; també hi tingueren un paper destacat Armand del Moral i Josep Peirats. Malgrat haver constituït pel novembre del 1936 un comitè d'enllaç amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, foren especialment crítiques respecte a la collaboració amb el PSUC. Pel febrer del 1937 signaren amb la Joventut Comunista Ibèrica (del POUM) i altres grups menors un Front de la Joventut Revolucionària, però finalment hagueren d'acceptar, a desgrat, l'Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista (abril del 1938). El seu òrgan de premsa fou «Ruta» (1936-38), dirigit, entre altres, per Santana Calero.

Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC)
Organització juvenil. Constituïda pel juny del 1936, en el marc del procés de creació del PSUC, per les Joventuts Socialistes de Catalunya —formades per l'abril del 1936 amb les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i del Partit Proletari— i les joventuts del Partit Comunista de Catalunya i de la Federació Catalana del PSOE. Dirigides inicialment per Àngel Estivill, en foren secretaris generals Vicenç Penyarroya, Martí Salvat i Wenceslau Colomer. Des del novembre del 1936 atacaren violentament la Joventut Comunista Ibèrica i el POUM, tot i preconitzar una Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista, que no aconseguiren de formar amb les Joventuts Llibertàries fins per l'abril del 1938. Es destacà el seu treball entre les dones a través d'Isabel Bustó i Teresa Pàmies (l'Aliança Nacional de la Dona Jove) i també de Lina Òdena i Lena Lambert, així com l'esforç en el camp militar a través especialment de la caserna de Sarrià (Pere Sunyol) i de la columna (després batalló) Jaume Graells. L'òrgan central de premsa fou "Juliol" (1936-38), escrit en català i dirigit, entre altres, per Emili Peydró, Martí Salvat, Llibert Estartús, Wenceslau Colomer i Antoni Gabernat. Els seus combatents dins la Divisió 27 (Carl Marx) editaren "Juventud Consciente" (1937). Les JSU de Catalunya eren afiliades directament a la Internacional Juvenil Comunista.

Joves Turcs
Moviment polític turc, creat el 1868, que propugnava l'europeïtzació de l'estat otomà. En suspendre el soldà Abdülhamit II (1878) la constitució que ell mateix havia atorgat el 1876, alguns oficials de l'exèrcit de Macedònia, entre els quals Mustafà Kemal, s'uniren al grup inicial, i aquest moviment prengué una tendència netament nacionalista. L'aixecament militar obligà Abdülhamit II a restablir la constitució. Una segona revolució, el 1909, substituí Abdülhamit per Mohamed V. Finalment (1913) el govern passà oficialment a mans dels Joves Turcs, amb un triumvirat format per Ever, Talaat i Mustafà Kemal.

Judaisme
Religió dels jueus, fundada per Abraham i fonamentada en un pacte entre Jahvè i els patriarques i la seva posteritat. Enfront del naturalisme politeista dels pobles veïns, el poble d'Israel, escollit precisament per rebre i difondre la veritat revelada, proposà un monoteisme estricte. Ultra el seu caràcter absolutament unitari, Déu és definit com l'ésser transcendent i sobirà, creador a partir del no-res, sant, just, omniscient i totpoderós. Jahvè ha creat el món en un acte lliure de bondat, i l'home, dotat d'una ànima immortal i creat a la seva imatge, reflecteix la llibertat divina. Aquesta llibertat comporta la responsabilitat de l'home envers les seves pròpies accions, i el premi o el càstig tenen lloc no solament en la vida futura, sinó també en la terrenal. El caràcter bilateral del pacte estipulat entre Jahvè i Israel suposa la protecció de Jahvè al seu aliat a canvi d'imposar-li un senyal (circumcisió) i de sotmetre'l a una llei. L'aliança serà acomplerta plenament amb la vinguda del Messies, descendent de David. Llavors serà iniciada l'era messiànica, en la qual els homes viuran en pau, units per la creença en el Déu únic. La llei és explicitada al Pentateuc i constitueix un codi únic i totalitari que conté els principals texts del judaisme. A més de la llei escrita inclosa a la Torà i als altres llibres de l'Antic Testament acceptats pel judaisme, hi ha uns ensenyaments transmesos oralment que són considerats com el seu complement, el conjunt dels quals fou recollit sota el nom de Misnà Misnà i els comentaris rabínics posteriors formen el Talmud, redactat a Babilònia a la darreria del s V dC. Els manaments de Déu que han estat promulgats al Decàleg poden resumir-se en deures respecte a Déu («Estimaràs l'Etern, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb totes les teves forces») i en deures respecte als homes («Estimaràs el proïsme com a tu mateix»). Les festivitats jueves, el tret més característic de les quals és l'absoluta prohibició de treballar, són els dissabtes, la Pesah , les &n;Sabu'ot i les Sukkot . Entre les penitencials, el Ros ha-sanà inaugura deu dies de penitència, l'últim dels quals, el Yom Kippur o dia de l'Expiació (10 de Tisri), és dedicat totalment a la pregària i al dejuni. Són festes menors el dia de la Simhat Torà, instituïda a l'edat mitjana, els vuit dies de la Hanukà, o festa de les Llums, el dia de les Sorts (Purim), aniversari de la caiguda d'Aman gràcies a la reina Ester i Mardoqueu, i les del mes d'ab. Les festes jueves comencen al capvespre del dia anterior. Quant al culte, la destrucció del temple de Jerusalem (70 dC) produí un canvi substancial amb la desaparició del sacerdoci i del culte dels sacrificis, substituït per la pregària. La litúrgia sinagogal, que perllonga la del temple, prescriu tres pregàries al dia i en hebreu: a la matinada (saharit), la més solemne, al migdia la minhà o ofrena que perpetua el record dels sacrificis al temple, i al capvespre l'"arbit, preparatòria per al descans nocturn. Una característica principal de les tres oracions quotidianes és l'amidà consistent en la súplica de dinou benediccions, majoritàriament de caràcter col·lectiu, entre les quals la pregària per a la restauració nacional d'Israel. Al matí i al vespre l'amidà és precedida per la semà ("Escolta, Israel...") o professió de fe. Els oficis públics a la sinagoga inclouen oracions addicionals. Els principals moviments sectaris del judaisme han estat el fariseu, el saduceu, l'esseni, el zelota i el caraïta. Posteriorment han estat desenvolupats dins el judaisme d'altres corrents místics o reformistes, com la càbala, l'hassidisme.

Junta
1. Reunió de persones congregades per tractar d'un afer, conferenciar, etc.
2. Conjunt de persones nomenades per a dirigir els assumptes d'una col·lectivitat.

Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona
Organisme creat el 10 d'agost de 1835, després de la Crema de Convents- i de la fàbrica Bonaplata. Fou elegida entre els gremis, els fabricants, els comerciants, els hisendats i els milicians, i era dominada per membres del liberalisme exaltat, com Antoni de Gironella, Marià Borrell i Francesc Soler. La Junta demanà a la reina regent la convocatòria de corts extraordinàries i, contrària a la divisió provincial, volgué la restauració de l'antiga corona d'Aragó; no aconseguí, tanmateix, el suport de les juntes existents a València i a Saragossa, ni tampoc de les de Girona, Lleida i Tarragona. Malgrat la dissolució dictada pel govern (2 de setembre), es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya (9 de setembre). Entre altres realitzacions, procedí al repartiment dels béns dels convents, obtingué el reconeixement del trasllat de la Universitat de Cervera a Barcelona, etc. Finalment, després d'imposar el nomenament d'Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, fou dissolta (21 d'octubre de 1835).

Junta d'Armament i Defensa
Nom de cadascun dels organismes auxiliars creats el 1836 pel capità general Espoz y Mina a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Eren formades per militars, funcionaris, comerciants, etc, i s'ocuparen de mantenir l'ordre públic i d'aplegar recursos per a lluitar contra els carlins. La de Barcelona intervingué en la reobertura i el funcionament de la seca de Barcelona. Foren suprimides pel govern al principi de l'any 1837. Durant la Insurrecció Centralista de Barcelona, l'any 1843, fou constituïda a Gràcia una nova Junta d'Armament i Defensa per a col·laborar al setge de la ciutat.

Junta de Berga
Nom que rebé la Junta Superior Governativa de Catalunya en establir-se a Berga (juliol del 1837). Féu batre moneda a nom del pretendent Carles Maria Isidre. Arran del conveni de Bergara (1839) publicà una al·locució als catalans en la qual es negava a admetre'n els termes. A instàncies seves, el comte d'Espanya, Charles d'Espagnac, fou nomenat capità general de les forces carlines del Principat, però davant les seves crueltats el detingué i probablement el féu executar. Es dissolgué a la fi de la guerra (juliol del 1840).

Junta de Comerç
Institució representativa de la burgesia comercial creada per tal de promoure l'activitat industrial i mercantil. L'origen radicava en l'adopció a la Castella de Carles II dels models mercantilistes europeus, en la creació (1679) a Madrid d'una Junta General de Comercio, i de delegacions a d'altres ciutats de la monarquia, que esdevingueren també juntes de comerç a València (1692) i a Barcelona (1692) —en la formació d'aquesta intervingué N.Feliu de la Penya—, bé que tingueren una vida efímera i deixaren de funcionar el 1695 i el 1697, respectivament. La de Madrid fou reorganitzada el 1730 amb el nom de Junta General de Comercio y Moneda. Al s XVIII l'abolició o la vida precària dels cossos de comerç dels Països Catalans afavorí la tendència a reorganitzar-los: creació de la Junta de Comerç Terrestre i Marítima ideada per Jaume de Duran i Pujades el 1735, que, mancada d'ingressos propis, resultà ineficaç i desaparegué el 1742; una temptativa similar a València tampoc no tingué èxit. Finalment, els esforços de la burgesia barcelonina assoliren (1758) la restauració del cos de comerç i la creació d'una Junta de Comerç de Barcelona (1758) amb atribucions de foment de l'economia. D'una manera semblant, el comerç de València obtingué la formació del cos de comerç (1762) i de les seves ordenances (1766). La seva jurisdicció fou limitada per la creació d'una diputació consular el 1778 i d'un consolat independent el 1785. Mallorca en restà al marge a causa de la perduració del seu consolat de mar, reformat el 1800. La Junta de Comerç de València, com la de Barcelona, era presidida per l'intendent i era formada per dos cavallers hisendats i deu comerciants matriculats, incloent els qui formaven el consolat. Com la de Barcelona, la Junta de València recuperà l'edifici de la Llotja i s'esmerçà en la millora de la indústria, especialment la de la seda, encoratjant els menestrals innovadors amb premis i concursos i establint classes per a treballadors i pagesos. També contribuí a la construcció del port de València.

Junta de Comerç de Barcelona
Institució rectora de l'activitat comercial i industrial catalana, creada a Barcelona el 1758. Tenia com a precedents dues juntes de nom semblant, creades el 1692 i el 1735 per tal de reactivar l'economia catalana. Fou fundada arran de la restauració del cos de comerç de Barcelona, autoritzada, després de moltes peticions, per Ferran VI d'Espanya. Carles III en confirmà la creació (1760) i n'aprovà les ordenances (1763). El marquès de La Mina, capità general de Catalunya, es negà a cedir-li l'edifici de la Llotja, però el seu successor, comte de Ricla, l'hi cedí (1767) en canvi d'una quantitat destinada a obres públiques. La Junta tenia jurisdicció damunt tot el Principat de Catalunya i s'esmerçà principalment en la millora de la indústria tèxtil; reclamà de l'estat una política proteccionista per a les manufactures catalanes, donà reglaments de fabricació i de gremis i encoratjà la investigació de mètodes de manufactura, conreu, etc, amb premis i borses d'estudi. Assolí l'abolició de l'impost de la bolla (1769) i l'obertura dels Països Catalans al comerç americà (1778). També féu una obra cultural important, com el patrocini de la tasca històrica d'A.de Capmany i, sobretot, la creació d'una sèrie d'escoles tècniques que supliren la manca d'universitat a Barcelona: de nàutica (1769), de taquigrafia 1775), de dibuix i belles arts (1775), de química (1805), de mecànica (1808), de física (1814), d'economia (1814), etc. A partir del 1815, el paper de la Junta com a portaveu de la burgesia catalana començà a ésser substituït per altres institucions, però conservà una importància oficial considerable fins a la seva desaparició, l'any 1847.

Junta de Comerç Exterior
Organisme creat a Barcelona pel decret del 15 d'octubre de 1936 del govern de la Generalitat de Catalunya per organitzar qualsevol importació o exportació i estimular el bescanvi de productes amb l'exterior. Era formada per un representant de les conselleries d'economia (n'era el president), finances, agricultura i proveïments; tingué delegacions a París, Londres, Praga, Brussel·les i Buenos Aires. Fou dissolta pel decret del 14 d'agost de 1937 i substituïda per l'Oficina de Comerç Exterior, que deixà d'existir quan la direcció del comerç exterior tornà a mans del govern de la República.

Junta de Comissionats de l'Ajuntament i Classes de Barcelona
Junta constituïda a Barcelona per l'abril del 1793 arran de la declaració de guerra per part de la Convenció francesa al govern de CarlesIV, per restablir l'organització de la Coronela a la ciutat i contribuir amb 800 voluntaris catalans a l'exèrcit del general Ricardos. Era formada per 11 comissionats de l'ajuntament, 3 dels nobles, 1 dels ciutadans honrats, 1 de l'orde de Sant Joan, 1 dels advocats, 1 dels metges, 2 dels fabricants, 12 dels col·legis i gremis i 2 de la clerecia. La milícia ciutadana funcionà del 26 de maig de 1793 al 30 de setembre de 1795; el batalló de voluntaris, organitzat segons un projecte del marquès de Llupià, partí pel setembre del 1793. La propaganda utilitzà un abrandat to patriòtic català, amb freqüents al·lusions històriques. El 1794 fou substituïda, de fet, per una junta de comissionats de tots els corregiments del Principat, que, sota la direcció del capità general José Urrutia, organitzà la defensa general del Principat. Tanmateix, perdurà fins el 1797.

Junta de Fàbriques
Nom que adoptà la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó el 1847, quan amplià el camp a d'altres activitats industrials, com la llanera, la sedera, la de construcció i la metal·lúrgica, entre altres. En fou nomenat president Joan Güell. La seva actuació proteccionista fou reforçada amb la creació de l'Institut Industrial de Catalunya. El 1861 fou dissolta a causa de la creació de les juntes provincials d'agricultura, indústria i comerç, però l'Institut Industrial de Catalunya continuà existint.

Junta de Lleida
Organisme polític constituït a Lleida el 29 de maig de 1808, davant la invasió napoleònica i la claudicació a Baiona de Ferran VII d'Espanya. Fou la primera de les juntes locals del Principat. El 9 de juny adreçà una circular a les altres juntes creades per tal de crear una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya.

Junta de Perpinyà
Comitè revolucionari creat a Perpinyà el 1848 per tal d'organitzar un moviment republicà al Principat. Entre els seus membres figurà Victorià d'Ametller i Vilademunt, que organitzà un alçament a l'Empordà. La Junta tenia un comitè a Barcelona (un dels membres del qual traí la conspiració, que avortà) i homes a les guarnicions de Figueres, la Seu d'Urgell, Lleida i Hostalric. El capità general Fernández de Córdoba féu afusellar dos comandants i un tinent implicats, a la Ciutadella (9 d'octubre de 1848).

Junta de portaveus
Òrgan intern del parlament que constitueix l'expressió més acabada de la penetració dels partits polítics, per mitjà dels grups parlamentaris, en la vida de les cambres parlamentàries. Participa especialment en la fase prèvia a la presa de decisions del parlament (programació del treball parlamentari, etc).

Junta de Salvació i Defensa de Catalunya
Organisme format a Barcelona el 18 de juliol de 1873 en conèixer-se la presa d'Igualada pels caps carlins Tristany i Savalls per a organitzar la resistència al seu avanç. Fou formada pel capità general, el governador civil, el president de l'audiència, representacions de les diputacions (per Barcelona, Ildefons Cerdà), a més de l'alcalde de Barcelona i alguns diputats a les corts (així, J.Rubaudonadeu, J.Anselm Clavé, E.Coromines, etc). Declarà la milícia forçosa i imposà un tribut extraordinari de guerra, però no aconseguí d'obtenir del govern de Madrid facultats extraordinàries (demanades el 22 de juliol) i s'hagué de dissoldre el 26 de juliol. Malgrat la seva curta durada, aconseguí d'imposar al govern una gran part de les seves mesures i significà uns intents implícits d'establiment d'un estat català. Fracassà l'intent de ressuscitar-la amb la denominació de Junta de Vigilància (10 d'agost), que no fou autoritzada.

Junta de Seguretat Interior de Catalunya
Organisme creat pel setembre del 1936 i posat sota l'autoritat de la conselleria de l'interior de la Generalitat de Catalunya, per a garantir l'ordre interior i posar fi a les accions dels incontrolats. En fou secretari general Aureli Fernández, i era composta per delegats de les patrulles de control, de la guàrdia nacional republicana i dels partits i les organitzacions sindicals. Intentà de resistir l'ordre de dissolució de les patrulles de control (26 de març de 1937), però fou suprimida després de la crisi de maig (5 de juny de 1937).

Junta de Subsistències
Organisme creat a Barcelona el 9 de juny de 1808 pel capità general Ezpeleta i l'intendent Asanza, per tal de satisfer les exigències de proveïments i tributs de les tropes franceses que ocupaven la ciutat i d'activar el cobrament d'imposts per a pagar-los. Formaven la Junta elements de l'audiència i de l'ajuntament, nobles, clergues i comerciants. El poc interès posat a reunir les quantioses sumes exigides pels francesos féu que, en absència del general en cap francès Duhesme, el seu lloctinent, Lechi, empresonés nobles i comerciants barcelonins fins que la Junta trobés més recursos. La progressiva fugida dels seus membres de Barcelona deixà la Junta sense efectius; desaparegué el 28 d'agost.

Junta dels Tres Bisbes
Nom que rebé popularment la junta creada per ordre de Ferran VII (1827) a Tarragona, per tal de jutjar els caps insurrectes de la guerra dels Malcontents. Aquest nom provenia del fet que n'eren membres, a més d'alguns nobles i del canonge Ramon Llàtzer de Dou, els bisbes de Lleida i Girona i l'arquebisbe de Tarragona, que el rei, amb la seva forma de procedir tortuosa habitual, havia inclòs per tal com suposava que havien instigat o defensat la insurrecció. La junta condemnà a mort alguns caps, com J.Rafí i Vidal i Albert Olives, amb la intenció de demanar gràcia al rei, però aquest sortí del Principat cap a València per tal de no concedir-la.

Junta Democrática de España
Organisme unitari d'alguns sectors de l'oposició antifranquista espanyola, creat el 1974 sota l'impuls bàsic del PCE i amb l'adhesió gradual de CCOO, Partido Socialista Popular, PTE, Alianza Socialista de Andalucía i independents, com Rafael Calvo Serer. El 1976 es fusionà amb l'organisme rival, Plataforma de Convergencia Democrática (establert el 1975 pel PSOE, MC, democratacristians i socialdemòcrates), en l'anomenada Platajunta o Coordinación Democrática. Aquesta s'amplià encara, el mateix any, amb nous partits i organitzacions unitàries de les nacionalitats —de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques—, i es convertí en Plataforma de Organismos Democráticos, que negocià amb el govern Suárez el contingut de la reforma política engegada per aquell.

Junta general d'accionistes
A les societats anònimes o de responsabilitat limitada, organisme sobirà, decisori, no permanent ni executiu. Els seus acords regeixen la voluntat social i tracten de l'aprovació dels estatuts fins a la del balanç de la liquidació final.

Junta militar de defensa
Organisme creat el 1916, especialment dins l'arma d'infanteria, que reuní oficials i caps, amb exclusió dels generals. El comitè organitzador fou presidit pel coronel Benito Márquez —n'era secretari el capità Álvarez Gilarranz—, i les primeres juntes es constituïren al Principat; al començament del 1917 aquest moviment assolí ja un àmbit estatal. Partiren de la insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l'augment del cost de la vida. Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional (crítica de la manca de mobilitat en l'escalafó i petició de majors retribucions), però aviat es polititzaren. Oficialment dissoltes i empresonada a Montjuïc la Junta Suprema (26 de maig de 1917), un ultimàtum amb el suport de la majoria de l'exèrcit obligà García Prieto a alliberar els presos (2 de juny) i finalment a dimitir (9 de juny). Les juntes semblaren llavors unir-se al moviment de l'Assemblea de Parlamentaris (manifest del 25 de juny, demanda al rei d'un govern de concentració) i foren un dels factors que aguditzaren la crisi de l'agost del 1917. Posteriorment, la seva força, que obligà Alfons XIII a una actuació ambigua (primer d'oposició, després de suport), hipotecà l'autoritat dels governs constitucionals fins que la situació desembocà, després d'haver tornat a ésser dissoltes pel novembre del 1922 per Sánchez Guerra, en el cop d'estat de Primo de Rivera.

Junta Popular Directiva Provisional
Organisme creat a Barcelona el 16 de novembre de 1842 per tal de dirigir la resistència contra el govern d'Espartero. Fou presidida pel periodista republicà Joan Manuel Carsy, que cercà ajut en una Junta Auxiliar Consultiva, formada per ciutadans destacats (marquès de Llo, A.Yáñez, J.Xifré) i fabricants (Muntades, Güell, Comas i Tous). La Junta Popular, per pagar les despeses de defensa, obligà la diputació a lliurar cabals, i alguns dels seus membres en forçaren la caixa forta; desprestigiada, la Junta Popular fou dissolta i fou substituïda per una junta de govern que intentà, sense èxit, una entesa amb Espartero.

Junta Provisional de Govern de Catalunya
Organisme creat a Barcelona el 17 de juliol de 1854, arran de l'aixecament revolucionari a tot l'estat espanyol. Era composta per membres de l'ajuntament i tres diputats a les corts i aviat donà la presidència i el comandament de l'exèrcit al Principat al general M.de la Concha (27 de juliol) i acceptà el nomenament de Pasqual Madoz com a governador civil (11 d'agost). Arraconada en part per l'agitació obrera existent —notablement per l'oposició d'aquesta a les selfactines—, obtingué tanmateix la supressió del dret de portes, l'autorització per a l'enderrocament de les muralles i la reorganització de la milícia nacional. No aconseguí, però, d'estendre efectivament la seva autoritat al Principat, a causa de l'oposició d'altres juntes existents, especialment les de Girona i Tarragona.

Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya
Nom que adoptà el 9 de setembre de 1835 la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona per a evitar d'ésser dissolta, tal com ho havia ordenat el govern de Madrid.

Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja
Organisme fundat a Barcelona pel novembre del 1898 després de fet públic el manifest de Polavieja de l'1 de setembre i d'uns primers contactes entre Joan Sallarés (president del Foment del Treball Nacional) i Lluís Domènech i Montaner (de l'Ateneu Barcelonès). Formada per més de 30 membres, la majoria fabricants cotoners, en fou president L.Ferrer i Vidal i secretari F.Agulló. La base de l'acord es féu entorn dels punts següents: concert econòmic per a la tributació directa, reorganització de la vida municipal, creació de diputacions regionals amb atribucions per a la direcció de la vida econòmica, foment de l'ensenyament, especialment, professional i tècnic, i respecte a les institucions jurídiques catalanes. Fou seguit d'un missatge a la reina regent signat (14 de novembre) pels presidents de la Societat d'Amics del País (B.Robert), el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (C.de Camps), l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial (S.Torres). Fou la principal base de suport del regeneracionisme de Polavieja, i després del fracàs de l'experiència del govern Silvela amb Polavieja i Duran i Bas (març-octubre del 1899) afavorí el traspàs cap al regionalisme d'importants sectors de la burgesia industrial catalana, que passà a crear la Unió Regionalista.

Junta revolucionària del 1868
Cadascuna de les juntes sorgides a l'estat espanyol arran de la Revolució de Setembre de l'any 1868. A Barcelona, el 29 de setembre de 1868 es constituí una Junta Provisional Revolucionària de Barcelona, presidida per Tomàs Fàbregas i amb Núñez de Arce com a secretari, que assumí el poder al Principat i, juntament amb la defensa del programa revolucionari i la presa d'unes primeres mesures semblants a les de la resta d'Espanya (expulsió dels jesuïtes, dissolució del cos de mossos d'esquadra, rebaixa dels drets aranzelaris, destrucció d'edificis religiosos, etc), insistí especialment en la descentralització administrativa i en la necessitat d'elegir una junta suprema de tot l'estat espanyol. La seva reticència envers els caps de la Revolució de Setembre es posà de manifest amb la rebuda freda de Prim i Topete (3 d'octubre) i sobretot en ésser nomenat el nou govern provisional directament per la junta revolucionària de Madrid. Intentà de resistir, sense èxit, la dissolució dictada pel govern (21 d'octubre) i, malgrat ésser confirmada per elecció en sufragi universal (26 000 vots), es dissolgué el 29 d'octubre. Hi hagué, al Principat, altres juntes revolucionàries, com la de Reus i la de Figueres, dita Junta Revolucionària de l'Empordà. Al País Valencià es constituí una Junta Revolucionària Superior de València, presidida per Josep Peris i amb Josep Antoni Guerrero de vice-president, que mantingué sense entrebancs l'entesa entre progressistes i demòcrates i acceptà sense resistència la seva dissolució (24 d'octubre). La Junta Provisional de Govern de les Balears es formà, presidida per Marià de Quintana, l'1 d'octubre de 1868 i fou reestructurada el 19 d'octubre mitjançant l'elecció per sufragi universal, encapçalada per Joaquim Fiol. No es dissolgué fins el 27 d'octubre. Com a mesures específiques concedí, en especial, la llibertat d'edificació a la zona militar que envoltava la muralla de Palma, la supressió de la sots-governació de Menorca, etc.

Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya
Organisme autònom que regí, de fet, el Principat de Catalunya (1808-12) durant la guerra del Francès. El seu origen està en les juntes de corregiment organitzades davant la invasió francesa; la primera que es formà, la de Lleida, convocà representants de les altres per constituir la Junta Superior (Lleida, 18 de juny de 1808). Aquesta es declarà investida de les facultats de l'audiència de Barcelona i de poder legislatiu; es posà en contacte amb la Junta de València i posteriorment envià representants a la Junta Central de Sevilla. Nomenà un nou capità general en substitució d'Ezpeleta (Domingo Traggia, marquès d'El Palacio) i li confià la direcció de la guerra; imposà tributs i aixecà exèrcits per lluitar contra els francesos, i el 1809 organitzà un congrés a Manresa per aplegar homes i recursos, davant la caiguda imminent de Girona. Fou suprimida per ordre de les corts de Cadis (1812), i en lloc seu fou creada una diputació provincial de Catalunya.

Junta Superior Governativa de Catalunya
Organisme de govern i de coordinació de les forces carlines de Catalunya, creat pel novembre del 1836. Fou establerta successivament a Borredà, a Solsona i a Berga, on rebé el nom de Junta de Berga.

Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya
Organisme de govern creat a Manresa per Agustí Saperes, cap de la revolta dels malcontents, el 29 d'agost de 1827. Tenia per finalitat d'actuar com a govern interí de la zona controlada pels revoltats, en l'aspecte administratiu i judicial. Afavorí la creació de juntes de corregiment a Manresa mateix i a d'altres ciutats unides a la revolta. Emprà com a òrgan oficial la publicació periòdica «El Catalán Realista». Malgrat el seu caràcter civil, aviat intervingué en els afers militars. Cap a la fi de setembre, Saperes fou substituït com a president pel guerriller Josep Bussons. La Junta es dissolgué al començament d'octubre davant l'arribada de les tropes lleials a Ferran VII.

Junta Suprema Central Governativa del Regne
Organisme polític constituït el 1808, amb funcions de govern, per a la unificació de les diferents juntes provincials que sorgiren en començar la guerra contra Napoleó. Aquestes juntes provincials començaren a actuar espontàniament a causa del desprestigi de la Junta Suprema Central, constituïda a Madrid per l'abril del mateix any per Ferran VII. La Junta de València proposà un pacte federatiu entre totes elles, i pel setembre del 1808 es reuniren a Aranjuez i formaren la nova entitat. Pel desembre s'instal·là a Sevilla, on acordà la convocatòria de les antigues corts del regne, i pel gener del 1810 passà a Isla de León (Cadis), on fou elegit un consell de Regència. Subsistí fins a l'acabament de la guerra contra Napoleó.

Junta Suprema de Vigilància
Organisme creat a Barcelona (10 d'octubre de 1841) pels progressistes més destacats de l'ajuntament i la diputació davant la revolta dels moderats iniciada per O'Donnell a Pamplona. Inicialment havia estat pensada com a defensora de la indústria tèxtil catalana. Presidida per Joan Antoni de Llinàs, síndic de l'ajuntament, prengué diverses decisions, com la de supressió de tributs (com el dels cóps i el de la lleuda) i, especialment, la d'enderrocar la Ciutadella; Espartero considerà que la Junta lesionava la seva autoritat i encarregà al general Van Halen que la dissolgués (5 de novembre).

Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona
Organisme provisional de govern creat el 6 de juny de 1843, a Reus, amb el nom de Comissió del Poble, i establert el dia 8 a Sabadell amb el nom definitiu. Es proposava d'enderrocar Espartero (Insurrecció Centralista) i exigir la creació d'una Junta Central que representés totes les dels països hiapànics governats per Isabel II. El 15 de juny passà a Barcelona, on investí el general Serrano dels poders del govern provisional. Aquest, però, un cop foragitat Espartero, intentà de dissoldre la Junta, fet que provocà avalots que aviat es desbordaren del seu control (la Jamància). El govern assetjà i bombardejà Barcelona, i la Junta hagué de negociar la rendició de la ciutat (novembre del 1843), després de la qual es dissolgué.

Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS)
Agrupació política fundada el 4 d'octubre de 1931 per Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Aglutinà els elements fins aleshores congregats entorn de la revista «La Conquista del Estado» i la Junta Castellana de Actuación Hispánica. Constitueix el primer intent orgànic del feixisme de l'estat espanyol. El 1934 es fusionà amb Falange Española. A Barcelona la propaganda de les JONS fou iniciada per un grup reduït (Ildefons Cebriano, Josep Maluquer, Josep M. Poblador) que combaté especialment l'autonomia de Catalunya i el separatisme. No assolí un cert desenvolupament fins després de la unificació de la FE i les JONS (febrer del 1934), a través de l'activitat dels falangistes Luys Santa Marina, Robert Bassas i Josep Maria Fontana més que no pas dels jonsistes, els quals foren marginats a partir del gener del 1935, quan Ledesma trencà les relacions amb Primo de Rivera. Relativament, les JONS tingueren un major dinamisme a València, sobretot el 1933, amb Maximilià Lloret i el seu periòdic «Patria Sindicalista».

Jurament del Jeu de Paume
Jurament que tingué lloc al trinquet (Jeu de Paume) de Versalles, el 20 de juny de 1789, per part dels diputats del tercer estat i de la clerecia. Mounier, diputat pel Delfinat, proposà que l'Assemblea jurés que no es dissoldria fins a l'establiment i la consolidació de la Constitució.

Jurisdicció
Poder o autoritat exercits per una persona, una corporació o una entitat que governa, administra, estableix el dret, legislant o bé declarant-lo, posa en execució les lleis i les aplica. La jurisdicció és múltiple tant per raó de les matèries com per llur extensió i la personalitat de qui la té.

Jurisdicció administrativa
En termes generals, jurisdicció que pertany al poder executiu o estat, dins les seves variades funcions, i que rep el nom jurídic d'administració. L'estat delega aquesta jurisdicció en els seus diversos organismes, i, per tant, hom pot parlar de distintes jurisdiccions.

Jurisdicció ordinària
Jurisdicció que afecta l'aplicació de les lleis i que, fora de matèries especials, és duta a terme per l'anomenada administració de justícia, constituïda de menor grau a major grau per jutjats de pau, jutjats de districte, jutjats de primera instància, audiències provincials, audiències territorials, tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes i tribunal suprem. Per raó de les matèries, la jurisdicció ordinària es divideix en civil, penal, contenciosa administrativa, social i de menors, i dins la civil en contenciosa, referent a qüestions i a litigis entre dues parts o més, i en voluntària, quan no hi ha cap altra part interessada que la que insta la petició i no es tracta, pròpiament, de judici, sinó d'expedient.

Pàgina principal

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà