SA
1. Sturmabteilungen o seccions d'assalt. Organització paramilitar del Partit Nacionalsocialista Alemany. Creada a Baviera el 1921, la SA fou freqüentment enquadrada per antics oficials i membres dels cossos francs. Al començament dels anys trenta esdevingué un veritable exèrcit polític que tingué un paper decisiu en la conquesta del poder per part del partit nazi. De 400 000 membres que la componia el 1933, passà a dos milions el 1934, després d'haver absorbit l'organització dels cascs d'acer. Dirigida per Ernst Röhm des del 1931, a partir del 1933 la SA esdevingué una força amenaçadora que propugnava una segona revolució i que rivalitzava amb l'exèrcit. Sentint que en perdia el control, Hitler es recolzà en la SS per liquidar-ne l'estat major en el sagnant atac anomenat de la nit dels coltells llargs. La SA fou reduïda numèricament i políticament i passà a ésser una organització més figurativa. El 1939, la majoria dels seus membres foren mobilitzats a la Wehrmacht.
2. Membre de la Sturmabteilung. Hom els ha anomenat també camises brunes per raó de l'uniforme.
3. Sigla de Societat anònima.

Sabotatge
1. Dins les tècniques de lluita del sindicalisme revolucionari, represàlia econòmica o política consistent en la destrucció o deterioració dels edificis o dels materials d'una empresa per tal d'impedir o d'obstaculitzar el funcionament normal del treball.
2. Acció militar dirigida amb vista a disminuir el potencial bèl·lic i a obstaculitzar el funcionament dels serveis d'un enemic intern o extern. Consisteix generalment en la destrucció o deterioració de naus, avions, combois, carreteres, dipòsits d'armes, etc.
3. Acció que, per motius polítics, atempta contra la seguretat dels mitjans públics de transport, obstaculitza el funcionament dels serveis públics o acompleix actes de destrucció, amb vista a minar les institucions estatals o la política d'un govern.

Saguntada, la (veure Pronunciament de Sagunt)

Sahib
Tractament ('amo') donat pels indígenes a la població blanca durant l'època colonial a l'Índia.

Saint-simonisme
Doctrina i moviment conformats pels seguidors de Saint-Simon, després de la seva mort i basant-se en les seves darreres obres, els quals pretenien fundar una religió secular de la societat. En foren adeptes més destacats Olinda Rodríguez, B.P.Enfantin i Saint-Amand Bazard. El saint-simonisme s'estengué sobretot a França, i en menor grau en alguns països europeus. Pel fet que defensa la classe "més nombrosa i més pobra", la dels industrials (patrons i obrers), hom el veu sovint com un cert precursor del marxisme, bé que en realitat els seus membres foren un grup d'idealistes que portaren la utopia socialista als seus límits, forçant les idees de llur mestre: llur socialisme, així anomenat utòpic, pretenia d'ésser no sols un substitutiu de l'Església, com en Saint-Simon, sinó àdhuc una religió, i aviat portà a excentricitats; els "sacerdots" del nou culte social es dispersaren, d'altra banda, ràpidament i s'integraren en les files de la classe preferida de Saint-Simon, la dels industrials. Aquest fet deriva de la convicció, aleshores imperant, que la Revolució Francesa i la societat industrial que amb ella sorgia representaven la superació de la vella moral cristiana com a aglutinant social (enfront de la dispersió en què vivien els individus, i, atesa la feblesa de vincles amb els grups als quals pertanyien, era necessària una moral basada en la ciència, és a dir: en la sociologia, inicialment entesa com a ciència dels costums, o de la moralitat, i que hom pretenia de fundar racionalment), de la qual moral cristiana es conservava, tanmateix, la caritat com a principi de tota integració social profunda; dominant, a més, la creença en el progrés de la societat, més enllà dels perills que també s'hi intuïen, la utopia socialista n'era la justificació, i hom no es proposà sinó d'esmenar allò que detenia un progrés del mateix ordre social instaurat per la burgesia.

Salari
Rendes rebudes pel treballador en contrapartida a la seva col·laboració al procés productiu. Aquestes rendes poden referir-se a un cert període de temps (salari per temps) i s'anomenen jornal, setmanada o mesada segons el període a què faci referència; poden referir-se a una feina feta (salari a preu fet), i salari a la part, si hom paga un percentatge respecte al valor del producte obtingut. Cal distingir també entre salari monetari, si indica un muntant d'unitats monetàries corrents, sense cap referència al poder adquisitiu que es deriva de la seva tinença, i salari monetari deflacionat, segons la variació dels preus. La teoria econòmica, principalment de la revolució industrial ençà, ha estudiat els salaris sota diversos angles: fixació del nivell de salaris o de les diferents retribucions que reben els treballadors; relacions entre salaris, preus i ocupació; participació dels salaris en la distribució del producte; evolució dels salaris respecte a la dinàmica de la població, de les estructures socials, etc. Nombrosos autors han estudiat el salari. Ricardo enuncià (1817) la llei de bronze dels salaris o teoria del salari de subsistència, segons la qual existeixen dos preus: el preu natural del treball o import necessari per a la subsistència i reproducció dels treballadors, i el preu de mercat, que és el que veritablement hom rep, com a resultat de la quantitat de treball ofert i demanat. Si el salari de mercat és superior al salari natural, s'afavorirà la reproducció i així augmentarà l'oferta de treball. Aquest augment comportarà una baixa en el preu o salari de mercat, i es repetirà el procés fins a aconseguir una igualació entre preu natural i preu de mercat. Malgrat això, Ricardo considerà que el salari de subsistència o normal serà variable en funció de la variació dels hàbits de la població. Posteriorment Marx es basà en la concepció del salari com a valor de la força de treball, és a dir, el que correspon al dels béns exigits per produir, desenvolupar, mantenir i perpetuar la força de treball en un estat social determinat. El salari així definit resulta, normalment, inferior al valor de les mercaderies produïdes amb la força de treball que hom hi ha incorporat; les diferències donen lloc a les plus-vàlues o guanys que financen l'acumulació de capital i faciliten d'aquesta forma l'augment de la producció. Aquests augments, que provoquen augments en la demanda de treball, condueixen a salaris superiors als de subsistència primitius, els quals donen lloc a una més gran reproducció i en definitiva a augments en el contingut de desocupats. Per a Marx, valor de la força de treball i quota de guanys esdevenen magnituds variables, puix que depenen en darrer lloc de les relacions de força entre capitalistes i obrers. Paral·lelament a les aportacions marxistes, autors com Mac Culloch, Cairnes i, bàsicament, John Stuart Mill formularen la teoria del fons de salari, segons la qual el nivell de salaris s'explica d'una banda en l'oferta i de l'altra en la demanda, caracteritzada aquesta en l'existència d'un fons de diners que els empresaris destinen als treballadors com a anticipació del salari; el salari restaria determinat dividint l'import del fons entre els treballadors. La determinació del volum del fons estava íntimament lligada a l'acumulació, i així, davant un increment d'aquesta, es produïa un augment del fons, la qual cosa implicava un increment del preu del treball. Les crítiques a la teoria del fons salarial, malgrat ésser una primera aportació als estudis macroeconòmics sobre els salaris, portaren, a la fi del s XIX i començament del XX, a la formulació de noves teories de la demanda de treball com a fonament per a la fixació del salari; així, la teoria de la productivitat marginal del treball, que, fonamentant-se en la teoria marginal del valor, fou formulada per autors com Böhm-Bawerk, Menger, Marshall, Edgeworth, etc, i reelaborada per Douglas, Hicks, etc, afirma que els empresaris demanaran unitats addicionals del factor treball, sempre que la producció del darrer treballador superi el salari pagat; però, tot i l'aportació d'aquesta teoria a la microeconomia, resulta insuficient a l'hora d'explicar la formació del salari. Altres autors s'han dedicat a l'estudi de les variacions dels salaris monetaris respecte d'altres magnituds econòmiques; així, Phillips estudià (1958) la relació existent entre percentatge de desocupació de la població activa i taxa de variació dels salaris monetaris per a l'economia anglesa entre el 1861 i el 1958, i obtingué d'aquest estudi empíric una relació inversa entre ambdues variables. La justificació es troba fonamentalment en el fet que, si el contingut de gent desocupada és nul o quasi nul, qualsevol excedent en la demanda de mà d'obra implicarà increments de la taxa de variació salarial; si el contingut de gent desocupada augmenta, provocarà excessos en l'oferta de treball que conduiran a la disminució de la taxa de variació salarial. L'anàlisi de Phillips fou ampliada a la relació entre percentatge de recursos esmerçats i la taxa de variació de preus; se'n seguí una relació directa entre ambdues variables i aquesta aportació esdevingué l'origen de la conflictivitat d'objectius entre plena ocupació dels recursos i estabilitat de preus, pròpia principalment de la política econòmica dels anys seixanta. Malgrat les aportacions introduïdes per Sipsey, Parkin, Wallis, Rees, Hamilton, etc, la corba de Phillips, fonamentada en la teoria de la inflació de demanda keynesiana, oblida que en un procés de creixement l'existència de desocupació no elimina les elevacions dels salaris, puix que aquests estan relacionats amb els beneficis; car els increments de la producció reporten beneficis més alts que indueixen l'alça de salaris, i aquests, al seu torn, augments de la demanda agregada o efectiva que provocarà beneficis més alts. Actualment, i en particular de la crisi energètica (1973) ençà, aquesta relació no sembla abonada per cap economista, malgrat que tots els defensors a ultrança mantenen que la relació entre ocupació i inflació només es pot mantenir a llarg termini. Altres autors, com Milton Friedman i Edward Phelps, sostenen que la corba de Phillips solament pot existir conjunturalment, car, altrament, una situació d'inflació amb una taxa de desocupació estable engendraria nous increments inflacionaris.

Salari social
Prestacions socials rebudes, principalment mitjançant els sistemes de la seguretat social, pels assalariats sense consideració a llur aportació al procés productiu, però atenent el conjunt de necessitats que té el treballador i la seva família.

SALT
Sigla de l'Strategic Arms Limitation Talks.

Sal'ut
Sèrie de petites estacions orbitals científiques o militars de l'URSS que, entre 1971 i 1986, foren col·locades en òrbita sense tripulació i algunes de les quals serviren posteriorment d'habitacle per als cosmonautes que hi arriben a bord dels Sojuz. La segona tripulació de la Sal'ut 1, després de passar 23 dies a l'espai, morí d'accident a la tornada a causa d'una descompressió brusca. La Sal'ut 2 fallà. La Sal'ut 3, que tingué una missió de reconeixement militar orbital i fou visitada per la tripulació del Sojuz 14, anava proveïda de càpsula per al retorn automàtic de film. La Sal'ut 4 tingué una missió primordialment científica, i la Sal'ut 5, novament militar. La Sal'ut 6, llançada pel setembre del 1977 i que funcionà fins pel juny del 1982, fou el primer pas vers el desenvolupament d'estacions orbitals permanents. Gràcies a la Progress 1, nau de subministrament no tripulada, la tripulació de la Sojuz 26, llançada pel desembre del 1977, amb 96 dies de permanència a l'espai, en baté el rècord (de 84 dies), establert el 1974 en l'estació orbital nord-americana Skylab per la tercera tripulació que hi arribà. Les visites de la Sojuz 27 i de la Sojuz 28 coincidiren amb l'estada de la Sojuz 26. Posteriorment, hom assolí estades de 140, 175 i 185 dies, en les quals hom pogué estudiar els efectes de llargs períodes en apesantor. El 1981, la nau Cosmos 1267 s'uní a la Sal'ut 6, tot formant un prototip de la futura estació orbital soviètica. Amb la Sal'ut 7 hom efectuà missions de 211 dies (1982), 150 dies (1983) i 238 dies (1984). El llançament de l'estació orbital Mir (1986) fou la darrera de les operacions del programa.
L'estació, no utilitzada des del 1986, caigué a l'atmosfera terrestre al febrer del 1991.

Sanció
1. Acte pel qual l'autoritat competent (el sobirà d'un país, el president d'una república, etc) ratifica i fa vàlida una disposició legal. A l'estat espanyol, és omès aquest requisit formal en les lleis autonòmiques.
2. Cadascuna de les mesures polítiques, econòmiques i militars que alguns organismes internacionals (com ara la Societat de Nacions, l'ONU, etc) o bé alguns grups d'estats imposen a un estat (membre o no de la dita organització) perquè el consideren agressor contra un altre estat o violador dels drets humans.

Sandinisme
Moviment polític revolucionari nicaragüenc iniciat per Augusto César Sandino, la lluita armada del qual (1927-1932) es va oposar a la ingerència nord-americana al seu país. A la mort d'aquest (1934), el moviment sandinista, malgrat la repressió a què estigué sotmès, es mantingué arrelat en el poble i cristal·litzà vers el 1960 en el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN). Des del 1974, els sandinistes dirigiren la lluita guerrillera contra la dictadura de Somoza, i el juliol del 1979 aconseguiren el control del poder a Nicaragua i el 1986 introduïa la primera constitució del període. Fou derrotat, però, el 1990 per una coalició de partits de centre i centre dreta (Unión Opositora Nacional), encapçalada per Violeta Chamorro.

Sans-culottes
Nom donat als revolucionaris provinents dels estaments populars (classes baixes i populars de la ciutat), durant la Revolució Francesa. El nom prové del fet que van adoptar, a partir del 1792, el pantalon llarg de ratlles en lloc de la culotte o calça curta, que consideraven un símbol de l'antic règim, ja que era característic de les classes benestants. D'ideologia democràtica i radical - els seus principis contenien elements propers als plantejaments socialistes de l'època i defensaven la idea de la democràcia igualitària i directa, per la qual cosa van actuar moltes vegades com a força de xoc en moments àlgids de la Revolució donant suport als jacobins - participaren activament en els aldarulls revolucionaris, i llur influència fou notable en el període jacobí (1793-94). En iniciar-se la Reacció termidoriana (1795), perderen influència i foren neutralitzats definitivament per Napoleó (1799).

Santa Aliança
Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d'Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l'extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s'entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d'inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l'esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d'una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d'Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa Aliança no passà d'ésser un gest retòric al gust de l'època, i el mateix Metternich la qualificà de «monument vide et sonore». Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l'acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l'ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d'Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n'eren la celebració de congressos periòdics i l'aplicació del principi d'intervenció, restringit d'antuvi al cas d'una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l'Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l'estabilitat d'aquests. En virtut d'aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d'afeblir l'Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d'aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l'esperança d'una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del pretendent.

Santa missió
Sèrie continuada de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que són fets durant alguns dies en una parròquia o localitat per un o uns quants sacerdots, anomenats missioners. El nom i la pràctica són molt antics; ja s'anomenaven missions les prèdiques de Vicent Ferrer i Mateu d'Agrigent. La pietat posttridentina els donà un nou impuls al llarg dels ss XVII i XVIII, però no foren ben institucionalitzades fins a la primera meitat del s XIX. Un dels seus principals predicadors i propagadors fou sant Antoni M.Claret, que fundà la Congregació de Missioners de l'Immaculat Cor de Maria, o missionistes. Tingueren una gran activitat en aquest camp els jesuïtes, els dominicans i moltes congregacions catalanes nascudes amb aquest fi específic el s XIX.

Saqueig
Pillatge, per part dels soldats o de gent armada, dels béns d'un lloc, d'una ciutat ocupada, d'un vaixell, etc (de vegades amb violències a les persones). Dret reconegut antigament als vencedors com a sistema d'adquirir propietats i, sovint, única soldada, actualment només vigeix pel que fa als béns mobles que puguin tenir utilitat per a la guerra.

Saturn
Nom genèric d'una sèrie de coets espacials nord-americans que comprèn els models Saturn 1, Saturn 1B i Saturn 5. El programa de desenvolupament d'aquests coets fou iniciat oficialment al començament de l'any 1959, i cap a la fi del mateix any el projecte passà de l'exèrcit a la NASA i constituí el nucli d'activitat del Marshall Space Flight Center. El Saturn 1 fou un coet d'assaig tecnològic de dos trams, en el qual hom posà a punt els propulsors H-1, d'oxigen líquid i querosè. Els tres últims llançaments d'una sèrie de 10 serviren per a posar en òrbita els satèl·lits Pegasus, de detecció i comptatge de micrometeorits. Els models Saturn 1B foren versions operacionals millorades dels anteriors i amb el segon tram propulsat amb els motors J-2, d'oxigen-hidrogen líquids. Llur desenvolupament coincidí amb la decisió d'intentar el viatge tripulat a la Lluna segons la tècnica de la cita orbital lunar, la qual cosa obligà a accelerar el projecte del gran coet Saturn 5. Els Saturns 1B serviren per a assajar les naus Apollo i per a posar a punt elements integrants del coet lunar; llurs llançaments foren iniciats el 1966. Posteriorment, els coets que sobraren un cop acabat el programa Apollo foren emprats en els programes Skylab i en el vol conjunt de nord-americans i soviètics Apollo-Sojuz. El Saturn 5 fou el coet operacional més gran que ha existit i possibilità l'arribada de l'home a la Lluna. Amb la nau Apollo tingué una alçada de 110,6 m i un pes de 2 910 t. Tingué un primer tram amb cinc motors F1, d'oxigen-querosè, i un segon i tercer trams que tenien, respectivament, cinc i un propulsors J-2. El primer llançament tingué lloc cap a la fi del 1967 i l'últim a mitjan 1973 per tal de satel·litzar l'estació orbital Skylab. Deixat de produir, ha donat pas a la tecnologia dels vehicles recuperables, dels quals és exponent el nord-americà Space Shuttle.

Scotland Yard
Nom amb el qual és conegut popularment el cos policial anglès London Metropolitan Police. Fundat el 1829, hom li atorgà una certa autonomia respecte a la policia anglesa i un àmbit d'actuació circumscrit a aquesta ciutat i els seus rodals. El nom prové del lloc on eren situats els seus quarters generals (Great Scotland Yard, a Whitehall Place) i, malgrat els trasllats posteriors d'aquestes dependències, la designació popular del cos continuà vigent. Per la seva eficàcia proverbial, la seva actuació ha estat sovint requerida en altres parts del país i, fins i tot, en altres països de la Commonwealth.

SDEUB
Sigla del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona.

SEATO
Sigla de la South-East Asia Treaty Organisation (Organització del Tractat del Sud-Est Asiàtic)

Secessió
Acció de separar-se d'una agrupació, especialment d'un estat o nació, una part del seu poble o territori, per constituir-se nou estat independent o unir-se a un altre. Semblant al d'independència, el terme és usat, sobretot, en la història dels EUA. És emprat també en el camp artístic.

Secret d'estat
Secret inherent als afers polítics o diplomàtics, la revelació del qual per part d'un funcionari públic compromet la seguretat de l'estat. La seva revelació o violació constitueix un delicte contra la personalitat internacional de l'estat.

Secretari d'estat
1. Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial col·locat entre el ministre i el subsecretari, encarregat d'una determinada unitat o branca respecte de la qual exerceix directament funcions que en principi corresponen al ministre i les que aquest expressament li delegui. Actua sempre sota la direcció del titular del departament.
2. Ministre principal, en alguns estats americans, que fa les funcions de primer ministre i de vegades està encarregat dels afers estrangers o altres matèries.

Secretari general
1. Cap o dirigent principal d'alguns partits polítics. A l'estat espanyol, durant la dictadura del general Franco, ministre encarregat dels afers polítics relatius al Movimiento Nacional.
2. Cap de l'òrgan superior d'un departament ministerial amb rang de subsecretari, al qual correspon la coordinació i direcció de competències específiques i sectorials.

Secta
Denominació —imprecisa i despectiva— que hom dóna a les comunitats religioses minoritàries separades d'una confessió majoritària o d'una religió oficial establerta. Perduda la significació original de seguiment (en aquest sentit ho són totes les religions històriques), cap comunitat no l'accepta com a pròpia, per tal com equival a facció, cisma, heretgia.

Sector
Cadascuna de les parts en què hom divideix l'economia per al seu estudi d'acord amb diversos criteris. Segons la mena d'activitat ha esdevingut clàssica la divisió de Colin Grant Clark en tres sectors productius: primari, secundari i terciari. El sector primari inclou les activitats relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i els boscs. Són característiques generals d'aquestes activitats: la vinculació amb la natura mitjançant factors físics i biològics; el caràcter estacional i perible dels seus productes, que impedeix normalment la constitució d'estocs; la rigidesa de l'oferta principalment en els productes agraris i ramaders i la seva variabilitat en funció d'elements aliens; la rigidesa en la demanda de productes bàsics, fets aquests darrers que condicionen i tipifiquen les polítiques econòmiques agràries, bàsicament en matèria de preus; finalment, les activitats primàries es caracteritzen per llur menor productivitat i menor caràcter innovador, així com per un reduït poder multiplicador. El sector secundari aplega les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció. Hi ha un acord general sobre el contingut de les activitats que s'apleguen en el sector secundari en les diverses classificacions que sobre les activitats econòmiques han elaborat organismes com l'ONU, l'OCDE o les Comunitats Europees. Amb tot, existeixen uns punts de fricció i discussió sobre si una sèrie d'activitats han de restar incloses dins el sector secundari, i que són certes activitats derivades del sector agrari que, en tant que impliquen manipulació i transformació dels productes del camp, poden significar o bé una anella més de la cadena de la producció agrària o bé el tractament industrial d'una primera matèria que té origen en el sector primari. En un altre àmbit, són posades en qüestió la integració o no de les activitats de la construcció i també uns determinats serveis, com el forniment d'aigua, gas i electricitat. El sector terciari, anomenat també de serveis o residual, inclou el conjunt d'activitats econòmiques, no directament productives en el sentit de crear béns de consum o de producció, siguin agraris o industrials, sinó destinades a possibilitar o facilitar la satisfacció de necessitats humanes. Així, doncs, el sector de serveis o terciari comporta l'activitat econòmica que té per finalitat la distribució de productes, tant pel que fa al transport com a la comercialització i organització dels mercats. És, doncs, una activitat que genera valor afegit al producte distribuït, ja que hi incorpora un treball humà, bé que no sigui directament productiu. El sector dels serveis inclou els transports, les comunicacions (ràdio, televisió, telègraf, telèfon, etc), el comerç (al detall, tant el de freqüentació diària com l'anòmal, a l'engròs) i les finances (bancs, caixes, assegurances, borsa); inclou també les activitats que permeten el funcionament del sistema productiu i la reproducció de la força de treball, és a dir, els equipaments socials com la sanitat, la investigació, el món cultural i artístic, el sistema educatiu, els esports i el lleure, les oficines, tant les privades com les de l'administració pública, alguns serveis personals productors a petita escala (flequers, sastres, barbers, etc) i les professions liberals. Paral·lelament, és també el sector que presenta unes productivitats més elevades. En el seu aspecte de distribució de productes, comporta l'estudi dels mercats generals per a l'intercanvi de mercaderies, que ja fou iniciat abans de la Segona Guerra Mundial, principalment per Lösch i Christaller, que definiren l'anomenada teoria dels llocs centrals com l'estudi de la localització, mesura i distribució espacial de les activitats terciàries, per tal de definir una distribució espacial òptima dels establiments. Hom parla de servei públic quan aquesta mena d'activitat és assumida per l'administració. La creixent complexitat de molts d'aquests serveis i, per tant, la impossibilitat d'ésser efectuats individualment, ni per part de la iniciativa privada, car per llurs característiques o per qüestions de justícia social cal assegurar-los gratuïtament, fan que la proporció de serveis considerats públics sigui creixent amb el desenvolupament de cada col·lectivitat. La distribució del producte nacional brut entre els diferents sectors productius ha estat presa com a índex de desenvolupament i, així, a mesura que disminueix el producte per habitant, disminueix el percentatge del producte procedent del sector secundari i es fa més important l'aportació del primari. La part del producte del terciari tendeix ensems a disminuir a mesura que disminueix el grau de desenvolupament. És a dir, que el desenvolupament del sector de serveis és paral·lel a l'evolució del producte nacional. L'estudi de les interrelacions entre els diferents sectors econòmics ha estat objecte de treball de nombrosos autors, que ha culminat en les aportacions de W.Leontiev, amb les taules input-output, les quals constitueixen la millor síntesi macroeconòmica dels sectors productius. Segons l'origen institucional de les decisions econòmiques i llur control posterior, hom parla de sector públic i de sector privat, segons que aquelles siguin preses i controlades per l'autoritat política o no, i, així, el sector públic és compost pels òrgans de l'estat, en sentit ampli, i la totalitat de les empreses públiques, malgrat que les decisions d'aquestes darreres siguin informades pel principi del mercat. Altres autors, contràriament, consideren el sector públic format únicament pels òrgans de l'estat, i el sector privat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat, criteri recollit per la definició del sector públic en els Sistemes de Comptes Nacionals de les Nacions Unides.

Sector primari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb l'agricultura, la ramaderia, els boscs, la caça, la pesca i, d'acord amb alguns autors, també les activitats extractives (mineria).

Sector privat
Sector fornat per les economies familiars sense finalitats lucratives i les empreses, car aquestes prenen llurs decisions d'acord amb el mercat. Sector no controlat per l'autoritat política.

Sector públic
Àmbit de l'activitat econòmica que controla o en la qual participa l'estat, ja sia directament o mitjançant instàncies públiques sotaposades. Dins un sistema de societat i economia mixtes el sector públic fa la política econòmica i actua directament com a agent econòmic. Les principals instàncies que cal diferenciar dins del conjunt global del sector públic són: l'administració central, que recull l'actuació econòmica de l'estat emmarcada pel pressupost; els organismes autònoms de caire públic però amb certes autonomies; dins aquests són especialment importants els que recullen les assegurances socials amb un volum comparable al pressupost estatal (cas espanyol); el sector públic local, format per diputacions, mancomunitats, municipis, àrees metropolitanes, etc. També empreses públiques, siguin industrials (INI) o de serveis públics, i el sector financer públic, que almenys tindrà l'anomenat banc central i certes entitats de crèdit oficial. La incidència del sector públic en l'activitat econòmica depèn de la magnitud dels recursos financers i xarxes de què disposa i de la manera en què s'han recaptat. El pes específic de la despesa pública dins la renda nacional dóna el grau d'intervenció pública a la natura i assignació dels béns i serveis de la comunitat; hom sol agafar aquest pes com a indicador del nivell d'atenció de les necessitats col·lectives en confrontació amb les satisfetes a través del mercat privat. D'altra banda, la variació a curt termini de la despesa pública és un instrument per a la política conjuntural. En general contra la inflació és minvada i per reanimar és augmentada. Quant al seu finançament, hom pot pensar en els ingressos corrents, l'emissió d'emprèstits a mitjà o a llarg termini, interiors o exteriors, i el sistema més heterodox i perillós, el crèdit a curt termini amb venciments indefinits i acumulatius amb el banc central (augment de diner i inflació). Cal analitzar la distribució i la destinació concretes dels recursos públics segons diferents criteris: la distribució entre el tipus de despesa de funcionament o consumptiva (sobretot el pagament de funcionaris) i la d'inversió (carreteres, edificis, escoles, etc); la distribució sectorial —defensa, educació, ordre públic, sanitat, afers estrangers, etc—, tenint present que les diverses ideologies econòmiques donen una valoració diferent de les diverses necessitats sectorials i llurs prioritats; distribució espacial de la despesa pública i en concret de les inversions, que cal veure com un estri de política regional de l'estat.

Sector secundari
Conjunt d'activitats econòmiques relacionades amb les activitats extractives o mineres, la producció d'energia i la indústria i la construcció.

Sector terciari
Conjunt de les activitats econòmiques considerades com a no productives, o no directament productives, anomenat també sector residual o sector de serveis.

Secular
Dit del clergue o sacerdot que viu en el segle, en el món, per oposició a regular.

Secularisme
1. Sistema moral que interpreta i ordena la vida d'acord amb els principis de la raó, sense recórrer a la fe en Déu ni en la vida perdurable. La doctrina, introduïda (~1850) per G.J.Holyoake (1817-1906) fou desenvolupada i sistematitzada per G.Bradlaugh (1833-91) fins als seus extrems ateístics. A més de l'actitud negativa envers el cristianisme i la religió en general, el secularisme lluità de bon principi pel progrés social i pel millorament de les condicions materials de les classes treballadores.
2. Tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l'existència.

Secularització
1. Pèrdua o minva que experimenten les religions tradicionals (cristianisme, islamisme, budisme, judaisme, etc) en la societat moderna. És anomenada també descristianització, laïcització, paganització, etc; la seva teorització és anomenada laïcisme i sovint es confon amb ateisme.
2. Transferència de béns de l'Església a propietaris civils o a l'estat. El mot sol aplicar-se a la transferència progressiva, ja des de l'edat mitjana, dels delmes a senyors laics, o a llur abolició a partir de la Revolució Francesa i, d'una manera específica, al procés de desamortització.

Sedició
Delicte consistent en l'alçament públic i tumultuari per obtenir o impedir per la força o fora de les vies legals, la promulgació o l'execució d'una llei, la celebració d'eleccions, l'exercici de les seves funcions a un funcionari públic, una autoritat o una corporació oficial, o atacar la persona o els béns d'una autoritat o les persones o els béns d'una col·lectivitat.

Segadors, Els
Cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit a la guerra dels Segadors. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals a través dels segles, anà adquirint caràcter d'himne nacional català a partir de la Renaixença. Els dos textos més difosos han estat l'històric (publicat ja per Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i —en la primera edició musical— per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l'actual d'Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que provocà una apassionada polèmica pública i periodística. El 1937 el text de Guanyavents figurà com a "Himne nacional català" (sense unificar encara les tres tornades en la definitiva "Bon cop de falç, defensors de la terra!") en el primer Cançoner Revolucionari Internacional (CRI) publicat per la mateixa Generalitat. Durant el franquisme en foren totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió. A partir del 1976, amb l'adveniment de la democràcia, la cançó esdevingué de nou l'himne nacional català, bé que no fou fins el 1993 que el Parlament de Catalunya el declarà himne oficial. Ha estat enregistrat discogràficament per diferents entitats corals (Orfeó Enric Morera, Coral Sant Jordi, Coral Càrmina, etc) i per alguns cantants i instrumentistes. Entre els moltíssims arranjaments col·lectius de l'himne nacional català, potser els més difosos i coneguts són el de Francesc Pujol, per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon, per a banda, i l'harmonització coral de Josep Viader.

Segon Congrés Catalanista
Assemblea celebrada a Barcelona pel juny del 1883, convocada pel Centre Català; hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de «La Renaixença»; els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren. L'acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de partits generals espanyols.

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Congrés lingüístic celebrat el 1986, organitzat per les principals institucions dels territoris de parla catalana i sota la presidència d'Antoni Maria Badia i Margarit. Es constituïren set seccions d'estudi que s'establiren en diferents indrets: Plantejaments i processos de normalització lingüística, coordinada per Aina Moll (Lleida); Mitjans de comunicació i noves tecnologies, coordinada per Francesc Vallverdú (Perpinyà); Sociologia de la llengua, coordinada per Modest Reixach (Girona); Llengua i dret, coordinada per Josep M. Puig i Salelles (Andorra); Lingüística social, coordinada per Isidor Marí (Illes Balears); Ensenyament, coordinada per Joan Martí Castell (Tarragona), i Història de la Llengua, coordinada per Antoni Ferrando (València). Hi hagué representants de totes les zones de l'àmbit lingüístic català.

Segon Reich
Imperi (1871-1918) que coronà la reunificació de l'Alemanya estricta, obra de Bismarck. Englobava 25 estats (4 regnes, 6 grans ducats, 5 ducats, 7 principats i 3 ciutats lliures) i el territori d'Alsàcia-Lorena i s'organitzà federativament, tot atorgant amplíssima preeminència al rei de Prússia, investit amb el títol de kàiser.

Segona Guerra Carlina
Guerra civil, dita també guerra dels Matiners, que s'inicià pel setembre del 1846 i durà fins al maig del 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ramón María de Narváez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país (quintes, aranzels), en la qual participaren, a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d'altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d'unir les dues branques borbòniques amb el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracassà, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d'Assís de Borbó (octubre del 1846). Això creà les condicions polítiques necessàries per a la revolta. Les causes econòmico-socials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire era en camí de convertir-se en un símbol de la protesta popular. D'altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s'havien expatriat. La guerra començà pel setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d'una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Puig (Boquica) al Berguedà, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus), Josep Estartús, Rafael i Miquel Tristany —nebots de mossèn Benet—, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A diferència del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou força moderat, en contrast amb la duresa de la repressió governamental (ban del capità general Manuel Bretón, del 4 de març de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posseïssin armes sense permís i "amb intencions sospitoses", i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pròfug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bretón, Manuel Pavía, marquès de Novaliches, Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero. Per l'agost del 1847 l'exèrcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arribà a disposar-ne de més de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carlí Benet Tristany, i exposat el cadàver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Després d'enviar Forcadell al Maestrat, organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Bep de l'Oli). Això sembrà entre els carlins la por a la traïció, causa principal, juntament amb una revifalla de l'antiga suspicàcia i implacabilitat de Cabrera, de l'afusellament d'un mitjancer de pau: el baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlí pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya (4 d'abril) desanimà els seus partidaris, i el 26 d'abril Cabrera passà a França. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o bé es lliuraren als governamentals.

Segona Guerra Mundial
Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1939 al 1945. Cal situar-ne els precedents dins la política expansionista del nazisme, que cercava la implantació d'un nou ordre polític feixista a tot Europa, a partir del qual Alemanya es convertiria en potència hegemònica mundial. Hitler utilitzà hàbilment les deficiències del tractat de Versalles (1919-20) per a mobilitzar el poble alemany a favor seu i per a fomentar, un cop en el poder (1933), la inquietud política a tot el continent. La Guerra Civil Espanyola (1936-39) fou una mostra evident de l'intervencionisme nazi, així com la de la incapacitat dels governs conservadors occidentals per a plantar-li cara. A la fi del 1937, davant el canvi de les correlacions de força a Europa a favor de Hitler, aquest concebé un pla de guerra per a assolir els seus designis (protocol Hossbach). Després de l'ocupació d'Àustria (març del 1938) Hitler en proclamà l'annexió al Tercer Reich. Al cap d'uns quants mesos féu públiques les seves pretensions sobre Txecoslovàquia, i a la conferència de Munic els caps de govern francès i anglès (Daladier i Chamberlain) acceptaren l'annexió dels Sudets al Tercer Reich, amb l'esperança que Hitler es conformés amb els territoris adquirits. Tanmateix, pel març del 1939 les tropes nazis ocuparen la resta de Txecoslovàquia, trencant així unilateralment l'acord de Munic, sense que França ni la Gran Bretanya reaccionessin. Després d'aquesta darrera intervenció fou palès que la política de conquestes del Tercer Reich no es deturaria. El 21 de març de 1939 Hitler exigí de Polònia l'annexió de Danzig. L'ajut de les potències occidentals al govern de Varsòvia portà les tensions al grau més elevat. Hitler consolidà l'aliança amb Itàlia (maig del 1939) i neutralitzà l'URSS (pacte de no-agressió germano-soviètic, agost del 1939); el primer de setembre l'exèrcit alemany inicià la invasió de Polònia, i el 3 de setembre la Gran Bretanya i França declararen la guerra a Alemanya. Amb la caiguda de Varsòvia (29 de setembre) finalitzà el primer acte de guerra, en el qual l'exèrcit alemany mostrà la capacitat de la guerra llampec, mentre que l'URSS ocupava la zona oriental de l'estat polonès i desenvolupava una guerra breu amb Finlàndia (novembre del 1939-març del 1940), en la qual obtingué l'istme de Carèlia i una part de la Carèlia oriental. L'exèrcit alemany es llançà de nou a l'ofensiva (abril del 1940) i envaí Dinamarca i Noruega (abril-juny) amb el propòsit d'adquirir una posició millor amb vista a la guerra naval amb la Gran Bretanya. El 10 de maig Hitler dirigí les forces contra les potències occidentals, envaí Holanda i Bèlgica (maig-juny) i ocupà París (14 de juny); després dividí l'ofensiva, i les tropes alemanyes arribaren simultàniament a la frontera franco-suïssa (17 de juny) i a la costa franco-atlàntica (19 de juny); d'altra banda, el 10 de juny Itàlia havia entrat en guerra en ocupar la frontera sud-oriental de França, mentre la línia Maginot començava a caure (14 de juny). El 22 de juny el nou govern francès, encapçalat per Pétain, signà amb Alemanya un armistici que dividia França en una zona ocupada i una altra de suposadament lliure amb un govern establert per Pétain a Vichy, dependent, però, del de Berlín. Calia dur a terme la invasió de la Gran Bretanya perquè Hitler guanyés la guerra; però, en no ésser possible a l'estiu del 1940, Hitler decidí d'ajornar-la; mentrestant l'illa fou sotmesa a bombardeigs de desgast. La guerra tingué llavors un nou escenari: els Balcans i el nord d'Àfrica. Pel setembre del 1940 l'exèrcit italià, establert a Líbia, envaí Egipte, i pel desembre es produí una contraofensiva britànica que féu necessària la intervenció directa de les tropes alemanyes, dirigides per Rommel. Pel març del 1941 s'inicià la nova ofensiva ítalo-alemanya, que es deturà davant El 'Alamein per manca de reforços (juny del 1942). Als Balcans Hitler aconseguí l'aliança d'Hongria (20 de novembre de 1940), de Romania (23 de novembre), d'Eslovàquia (24 de novembre) i de Bulgària (1 de març de 1941) i ocupà Iugoslàvia i Grècia (abril del 1941). Amb la caiguda dels Balcans en poder de les forces nazis, la Gran Bretanya perdé el darrer punt de sosteniment dins el continent. Aleshores Hitler ordenà la invasió de l'URSS sense prèvia declaració de guerra (22 de juny de 1941), en la qual col·laboraren Romania, Itàlia, Eslovàquia i Hongria, a més de la División Azul i els cossos voluntaris dels països ocupats. L'exèrcit rus, amb un equip molt inferior al del seu rival, cedí ràpidament terreny; però Hitler, contrariant els plans del seu estat major, ajornà l'atac contra Moscou (agost) per tal d'ocupar la conca industrial del Donec Septentrional. Quan el 2 d'octubre començà l'ofensiva contra Moscou, les condicions climàtiques dificultaren cada vegada més el desenvolupament de l'estratègia de guerra llampec i els alemanys deturaren l'avanç; al contrari, Stalin ordenà una ofensiva (6 de desembre) amb tropes més ben condicionades, que recuperaren una part del terreny perdut, sobretot davant la capital, i que fonamentalment reeixiren a trencar el ritme de la màquina de guerra alemanya. Aprofitant el bon moment aparent de les tropes nazis, el seu aliat oriental, el Japó, llançà (7 de desembre de 1941) un atac sorpresa contra la base nord-americana de Pearl-Harbour, alhora que començava la invasió del SE asiàtic. Així, des del mes de desembre del 1941, el conflicte s'havia convertit en una guerra mundial, que hi implicà tots els continents. A més, pel gener del 1942 la situació s'havia complicat en obrir-se tres fronts generals de lluita: el que enfrontava britànics, nord-americans i francesos de De Gaulle a alemanys i italians, al nord d'Àfrica, a la Mediterrània i a les costes atlàntiques d'Europa; el que tenia per escenari l'URSS, front que proporcionà les més grans pèrdues humanes i esdevingué la clau de la derrota alemanya; i, finalment, el front del Pacífic, on lluitaven japonesos i nord-americans. A l'estiu del 1942 Hitler ordenà una nova ofensiva en terres soviètiques, dirigida contra els camps petrolífers del Caucas, que fou deturada davant Stalingrad (16 de setembre). Encerclades les tropes alemanyes (22 de novembre) per les soviètiques i davant l'ordre de Hitler de resistir a tot preu, aquelles caigueren en poder de l'exèrcit rus (gener del 1943), la contraofensiva del qual no es deturà fins al final de la guerra. Al Pacífic, la primera fase bèl·lica, favorable al Japó, culminà en la batalla de la mar del Corall (maig del 1942), que posà fi a l'expansió japonesa. Després de la reconquesta de Guadalcanal (agost del 1942-febrer del 1943) es produí la contraofensiva nord-americana, que reconquerí les Filipines (octubre del 1944-febrer del 1945), alhora que britànics i nord-americans recuperaven Birmània. Al nord d'Àfrica del nord la contraofensiva aliada es produí a la Cirenaica (octubre del 1942) i culminà amb el desembarcament de tropes anglo-americanes al Marroc i a Algèria (7-8 de novembre). El 13 de maig de 1943, agafades entre dos focs, les tropes ítalo-alemanyes capitularen (252 000 presoners). Els aliats començaren llavors la invasió d'Itàlia a partir de Sicília (juliol del 1943), que provocà la caiguda del règim feixista de Mussolini, i el 19 d'abril de 1944 trencaren la darrera resistència alemanya, establerta a la línia de Bolonya. Després de la conquesta d'Itàlia, i alhora que es desenvolupava la contraofensiva soviètica, desembarcaren en les costes franceses de Normandia (6 de juny) i a la Costa Blava (15 d'agost). L'avanç general de les tropes aliades pel front oriental, per França i Bèlgica i pel Pacífic fou acompanyada d'un increment de les accions de la resistència en els territoris encara ocupats pels alemanys, les quals colpejaren un exèrcit en retirada minant-ne la capacitat de reacció i, fins i tot, de resistència. El 12 de gener de 1945 l'URSS començà la invasió de l'Alemanya oriental, i a la primavera caigué el front occidental. Després de la capitulació de Berlín (2 de maig), l'exèrcit alemany signà la capitulació incondicional davant els nord-americans, els britànics (7 de maig) i els soviètics (8 de maig). Al Pacífic, el 19 de febrer de 1945 es produí el primer desembarcament nord-americà en terres japoneses (Iwojima), però la guerra fou decidida pel bombardeig atòmic sobre Hiroshima (6 d'agost) i Nagasaki (9 d'agost). El 2 de setembre el govern japonès signava la capitulació davant els EUA.

Segona Internacional
Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d'aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l'autonomia d'aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d'Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària. El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d'Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d'Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional. La presència d'aquesta al Principat s'hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L'actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d'expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.

Segona República Espanyola
Període de la història de l'estat espanyol que comença el 14 d'abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l'1 d'abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l'estat, d'un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d'abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d'abril 1939). La Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931, configurà una república amb un president, cap de l'Estat, feble; una cambra única, forta; i un govern nomenat pel president però que podia ésser rebutjat per la cambra de diputats. Separava l'Església de l'Estat i acceptava les autonomies regionals. De fet, fou atorgat l'Estatut d'autonomia a Catalunya (9 de setembre de 1932), vencent grans dificultats i amb moltes reticències, al País Basc (octubre del 1936) i a Galícia (1 de febrer de 1938). El País Basc encara tingué govern propi uns quants mesos, però Galícia l'any 1938 formava part de la zona franquista, de manera que l'Estatut no hi tingué cap aplicació pràctica. El govern provisional i el d'Azaña realitzaren nombroses i importants reformes de sentit progressiu i democràtic: milloraments laborals, reforma tècnica de l'exèrcit, llei del divorci, secularització de cementiris, dissolució de la Companyia de Jesús, construcció i utillatge d'escoles, inicis d'una reforma agrària, etc. Però fou combatut per les dretes i no rebé el suport necessari per part de les forces obreristes. Governaren les esquerres i els socialistes des del 14 d'abril de 1931 al novembre del 1933, que guanyà les eleccions a diputats a corts una coalició dels republicans radicals de Lerroux amb la CEDA. A l'agost del 1932 ja hi hagué una rebel·lió frustrada (del general Sanjurjo, a Sevilla), de caràcter militar i dretà. A l'octubre del 1934, es produí l'aixecament revolucionari dels minaires asturians i la revolta de la Generalitat ( fets d'Octubre, Sis d'Octubre), contra el govern central, que fracassaren i que obriren un període de repressió, amb la suspensió de l'Estatut de Catalunya. L'anomenat Bienni Negre acabà quan triomfaren el Front Popular i el Front d'Esquerres (aquest a Catalunya) en les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Govern que en sortí es veié privat del suport dels socialistes, dividits en revolucionaris i reformistes, i l'oposició de dretes acceptà, gairebé en la seva totalitat, que un aixecament militar els garantís el futur. I així, el 19 de juliol, liquidat l'intent reformista de les esquerres democràtiques, restaren enfrontats les dretes i llur braç armat, l'exèrcit, amb els partits obreristes i les sindicals, més els partits autonomistes de Catalunya i Euskadi, que comptaren amb alguns militars, en general d'elevada graduació. La República en guerra, després d'un període anàrquic, per tal com el poder havia restat al carrer (i que coincideix amb el govern Giral, republicà), fou dominada per les sindicals (govern Largo Caballero, fins al maig del 1937) i després pels comunistes i els socialistes afins a les posicions comunistes (govern Negrín). Després de la caiguda de Catalunya, un Consell de Defensa, del qual fou l'ànima el coronel Casado i la figura política el socialista Besteiro, intentà debades una pau pactada amb Franco i mantingué una breu guerra civil dins la guerra civil contra el govern Negrín i algunes forces militars manades per comunistes, tot el darrer mes de guerra i quan ja no hi havia cap esperança. La República tingué dos presidents: Niceto Alcalá-Zamora del 1931 al 7 d'abril de 1936, que fou destituït, i Manuel Azaña (abril del 1936 al febrer del 1939, que dimití).
La Segona República Espanyola als Països Catalans
La proclamació, el 14 d'abril de 1931, de la República Catalana, transformada poc després en Generalitat de Catalunya, obrí al Principat un període constituent al llarg del qual s'havia de bastir l'estructura jurídica de la nova autonomia catalana, sota l'hegemonia política d'un bloc de classes populars representat per l'Esquerra Republicana de Catalunya. Fou aquest partit el que, amb el suport de la immensa majoria de l'electorat i de gairebé totes les altres forces polítiques, negocià amb les esquerres republicano-socialistes governants a Madrid els termes del pacte autonòmic que es concretà jurídicament en l'Estatut de Catalunya, aprovat per les corts pel setembre del 1932. Pel novembre fou elegit el Parlament de Catalunya, el qual inicià immediatament les seves tasques legislatives amb una orientació reformista i democràtico-burgesa paral·lela a la que portava a terme Azaña al capdavant del govern de la República. El tomb conservador de l'electorat espanyol pel novembre del 1933, i l'accés al poder central d'un centre-dreta sovint hostil a l'autonomia posaren, però, el govern d'esquerres de la Generalitat en una situació difícil, i obriren un conflicte latent entre ambdós poders. Simultàniament, a Catalunya, les masses obreres havien perdut ja llurs inicials esperances en el nou règim, i l'anarquisme realitzava diversos intents insurreccionals, i s'agreujaven encara més les conseqüències socials de la crisi econòmica mundial. L'aprovació del Parlament de Catalunya de la llei de Contractes de Conreu, que millorava la situació dels treballadors agrícoles, desfermà l'oposició de les dretes autòctones, encapçalades per Lliga Catalana, i provocà un enfrontament polític i constitucional amb el govern de la República, en intentar el Tribunal de Garanties Constitucionals de retallar l'abast de l'autonomia. La crisi, complicada encara per la força que dins de l'Esquerra havia assolit el sector separatista Estat Català, i per les pressions que damunt la Generalitat exercia l'Aliança Obrera, desembocà en el pronunciament civil republicà realitzat pel president Companys el Sis d'Octubre de 1934. La forta repressió subsegüent al fracàs d'aquell intent, la suspensió de l'Estatut i l'entrada en funcions d'una paròdia d'autonomia regida per les dretes, facilitaren l'acostament entre les esquerres republicanes i proletàries, i la victòria del Front d'Esquerres de Catalunya, pel febrer del 1936. Foren restablertes les institucions catalanes, i hom reprengué la via del reformisme burgès, i s'obrí un breu període de pau social i política (és quan hom parla de l'"oasi de Catalunya"), que fou violentament interromput per l'aixecament militar feixista del 19 de juliol i la guerra civil. Al País Valencià, on les repercussions de la crisi econòmica del 1929 foren també considerables, i l'agitació social es mantingué tot al llarg del període, l'exemple del Principat suscità diversos projectes d'estatut d'autonomia, que no quallaren per les rivalitats entre les forces polítiques promotores; l'ensorrada parcial del blasquisme, complicat en els escàndols del Partit Radical (1935), facilità el triomf del Front Popular, però durant els mesos següents es creà, especialment a València, un ambient pre-revolucionari que havia de culminar en l'aixecament del juliol. Tant a Mallorca com a Menorca, la República s'instaurà sota l'hegemonia de les esquerres burgeses, vencedores en les primeres consultes electorals, però que no aconseguiren de tirar endavant el projecte d'estatut autonòmic balear del juliol de 1931. Tanmateix, l'evolució conservadora dels radicals i les divisions al si del moviment obrer, entre altres factors, facilitaren l'èxit de les dretes reorganitzades el 1933 (èxit confirmat pel febrer del 1936), les quals afavoriren àmpliament el triomf a Mallorca dels militars revoltats el 19 de juliol.

Segona República Francesa
Període de la història de França que va des del 25 de febrer de 1848 fins al 21 de novembre de 1852. Proclamada després de l'abdicació de Lluís Felip, la república nasqué dividida entre liberals (Lamartine) i socialistes (Louis Blanc). La insurrecció popular de París (juny del 1848), provocada per la dissolució dels Tallers Nacionals, fou rigorosament reprimida pel general Cavaignac i, amb el triomf del partit d'ordre, s'inicià una reacció conservadora. Lluís Napoleó, elegit president, donà un cop d'estat (2 de desembre de 1851) que acabà pràcticament amb la república, bé que encara trigà un any a proclamar-se emperador.

Segona Revolució Industrial
Nova etapa de creixement econòmic, caracteritzada per un extraordinari progrés científic i tècnic que va facilitar un ràpid desenvolupament de tots els mitjans de producció i de noves formes d'organitzar la producció i el treball. Aquesta nova etapa en el desenvolupament econòmic de les potències industrials es va perllongar fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914. L'aplicació de noves fonts d'energia (petroli i electricitat) i noves primeres matèries (acer, alumini...) van afavorir la diversificació dels sectors industrials. La siderúrgia va prendre el relleu de la tèxtil com a sector punta i apareixen noves indústries, molt dinàmiques, com ara l'elèctrica i la química. L'expansió de l'economia industrial i la concentració empresarial comporten la consolidació del sistema capitalista i l'aparició de noves potències industrials, dins i fora d'Europa, que van superar la Gran Bretanya. El predomini de la gran indústria i la gran banca es va consolidar, mentre que la tendència a reduir els costos de producció, a fixar els preus i a eliminar la competència va fer néixer l'anomenat capitalisme monopolista o financer.

Segona transició demogràfica
Conjunt de canvis demogràfics experimentats des de mitjan s XX als països desenvolupats. La causa n'ha estat un procés de desinstitucionalització de les relacions familiars i una secularització de la societat que han provocat una sèrie de canvis de valors, canvis que han tingut com a resultat una major incorporació de la dona al treball i una nova manera d'entendre la família, la maternitat i la paternitat, la relació de parella i els papers de cada sexe. Tota aquesta nova casuística ha comportat la davallada i el retardament de la nupcialitat, la major inestabilitat i menor durada de molts matrimonis, l'aparició de les segones noces com a resultat de l'increment del nombre de divorcis, l'augment de formes alternatives de convivència (cohabitació), l'augment de naixements fora del matrimoni, etc. A l'Europa mediterrània, en general, aquests canvis s'han produït amb un parell de dècades de retard, i no tots es manifesten amb la mateixa intensitat que a la resta d'Europa, però no deixen de notar-se. És significatiu que a Catalunya, concretament, el 6,34% dels matrimonis contrets l'any 1981 acabaren en separació i el 8,39% en divorci, percentatges que augmentaren fins al 23,72% i el 18,07% respectivament el 1991.

Segregació racial
Tipus de racisme consistent en la separació dins d'una comunitat de persones d'una o més ètnies.

Segregacionisme
Doctrina o programa polític favorable a la segregació per motius ètnics, religiosos, lingüístics, etc.

Seguretat social
Sistema, i conjunt de mesures, d'assegurança social que, amb caràcter obligatori, instrumenta l'estat amb la finalitat de cobrir una sèrie de riscs i que, en una determinada proporció, té com a font de finançament unes cotitzacions individuals diferents dels imposts. Comprèn una sèrie de prestacions —econòmiques unes, en forma de serveis sanitaris les altres— que tracten de cobrir un conjunt de necessitats o situacions concretes, referides, en principi, als treballadors assalariats i a llurs familiars, segons el risc i la prestació que hom consideri. Per als treballadors "per compte propi" existeix normalment un règim especial que, a diferència de l'anterior, és voluntari i de prestacions més limitades. Allò que defineix un sistema d'assegurances socials concret és el tipus de prestacions que estableix la forma en què aquestes són finançades i llur abast personal i de cobertura. Les prestacions acostumen a ésser, bàsicament, d'assistència sanitària (per malaltia, maternitat o accident), de pensions (per jubilació, invalidesa, viduïtat, etc), de subsidis per pèrdua temporal del salari (en cas de malaltia, maternitat, accident o atur), de subsidis d'ajuda familiar i d'ajudes econòmiques especials. Hom pot afegir-hi, com a activitat que generalment forma també part de la seguretat social, l'assistència pública, consistent en prestacions, normalment econòmiques, a favor de persones en situacions especials o d'extrema necessitat. En alguns països hi ha, així mateix, altres modalitats d'assegurances socials, de caràcter complementari i voluntari, resultants d'acords entre sindicats i empreses. Pel seu funcionament econòmic, la seguretat social d'un país és un important mecanisme de compensació: recapta unes cotitzacions que, juntament amb les possibles subvencions públiques, serveixen per a pagar el cost de les prestacions, així com el del funcionament mateix del sistema. Pot tenir un efecte redistributiu sobre les rendes, en la mesura que grups significatius de població rebin, en forma de prestacions, més que el que paguen, com a repercussió o bé de les cotitzacions o bé de la part proporcional dels imposts. Tanmateix, els seus efectes principals sobre el sistema econòmic, en els països capitalistes, són un augment del consum col·lectiu, en detriment del consum individual (de béns i serveis sanitaris), un augment relatiu de la demanda d'aquests, en detriment de la resta, una pressió inflacionista sobre els preus i una depressió sobre els increments salarials. A l'estat espanyol, el 1978 s'establí un nou sistema institucional de gestió de la seguretat social, i l'Instituto Nacional de Previsión (INP) fou substituït per tres organismes: l'Instituto Nacional de la Salud (INSALUD) que s'ocupa dels serveis sanitaris, l'Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), que gestiona les prestacions econòmiques i l'Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO), per als serveis complementaris de les prestacions de la seguretat social. Hom creà, a més, l'Instituto Nacional del Empleo (INEM), que té al seu càrrec de procurar ocupació als desocupats. Pel que fa a Catalunya, estan transferits a la Generalitat els serveis de l'INSALUD i de l'INSERSO, les competències dels quals són a càrrec respectivament de l'Institut Català de la Salut (ICS) i de l'Institut Català d'Assitència i Serveis Socials. Aquestes dues entitats tenen personalitat i naturalesa de gestors de la seguretat social i gaudeixen de capacitat jurídica plena, sota la direcció, la vigilància i la tutela del departament de sanitat i seguretat social de la Generalitat.

Selfactina
Màquina de filar intermitent que conserva, automatitzades, les fases de l'antic i primitiu procés de filatura manual amb el fus i la filosa, en el qual la filadora estirava amb els dits la floca sostinguda per la filosa i donava la torsió mitjançant un fus penjat al fil, que impulsava també amb els dits. Quan hom ja havia filat una certa llargada de fil (l'aguller), aturava el procés, desfeia les últimes voltes de fil en la punta del fus, per descargolament, enrotllava el fil en el fus, deixant novament unes voltes a la punta, i repetia seguidament el procés. El procediment fou perfeccionat amb el torn de filar, encara d'un sol fus, i més tard amb la spinning-jenny, de vuit fusos, inventada per James Hargreaves, i la mule-jenny, de Samuel Crompton, que tenia fins a 120 fusos. Als Països Catalans, la berguedana fou una interessant predecessora de la selfactina. La selfactina té dues parts, l'una fixa, anomenada testera, en la qual hi ha gairebé tot el mecanisme i el tren d'estiratge, i l'altra mòbil, anomenada carro, en el qual hi ha fins a un miler de fusos, les llanternes que els fan voltar mitjançant uns cordons anomenats pianos i el plegador i la grua que guien els fils. La selfactina és alimentada amb metxa. El cicle de treball de la selfactina s'inicia amb la sortida del carro, durant la qual el tren d'estiratge estira la metxa i la dóna estirada als fusos, mentre el carro s'allunya amb els fusos voltant a tota velocitat per tòrcer el fil, i és pròpiament en aquesta fase que és fabricat el fil; quan el carro arriba al final del seu recorregut, havent produït cada fus un aguller de fil, si la torsió donada és insuficient és donada una torsió suplementària, amb el carro i el tren d'estiratge parats, però amb els fusos voltant; els fusos s'aturen i fan algunes voltes en sentit contrari per desenrotllar les últimes voltes de fil donades sobre el fus, mentre la grua recull lleugerament tes el fil sobrant per evitar que es formin cargolins; finalment, el carro s'acosta de nou cap al tren d'estiratge (entrada del carro), mentre els fusos volten lentament tot enrotllant, amb l'ajuda del plegador, el fil produït i formant-ne novament unes voltes a la punta. Algunes de les selfactines construïdes encara actualment presenten la variant de tenir els fusos col·locats en la bancada fixa, mentre que el carro porta les bobines d'alimentació i el tren d'estiratge. A més, els elements de maniobra mecànics han estat substituïts en bona part per automatismes elèctrics o electrònics. La selfactina, una de les màquines més complicades i perfectes de la indústria tèxtil, ha estat gairebé completament desplaçada per la contínua d'anells i, recentment, per la filadora de cap obert.

Self-government
Sistema administratiu britànic pel qual les administracions locals anglosaxones s'administren independentment, fins i tot amb característiques pròpies, sense que impliqui poder de decisió en política general. De vegades hom també hi engloba certs grups regionals. El self-government equival a l'autonomia administrativa, bé que més flexible.

Senat
En els sistemes parlamentaris moderns, segona cambra, o cambra alta, que juntament amb la cambra baixa forma el parlament. En els estats federals sol tenir funcions de defensa dels interessos de les unitats autònomes que formen la federació. Als EUA, per exemple, és integrat per representants dels estats de la Unió i intervé en la política exterior (ratificació dels tractats internacionals); pot actuar també com a tribunal de justícia en delictes comesos per funcionaris federals. A l'Alemanya Federal i a Àustria rep el nom de Bundesrat. En els estats unitaris, en canvi, el senat sol tenir, d'una manera més directa, una funció conservadora, de fre a la cambra baixa; en general, la representativitat del senat no és gaire democràtica, ja que en l'elecció dels seus membres hom sol utilitzar el vot indirecte o bé el cap de l'estat en nomena directament alguns. Tanmateix, en els estats unitaris, el senat ha perdut pes polític a favor de la cambra baixa, com en el cas de la Gran Bretanya. A França, en canvi, la instauració de la V República representà un augment del paper del senat francès. A l'estat espanyol, deixant a part el precedent de la constitució de Baiona (1808), que preveia un senat nomenat pel rei i amb funcions consultives, el senat ha sofert els vaivens de la història constitucional espanyola. La constitució de Cadis (1812) preveié un parlament unicameral. L'Estatut Reial (1834) establí un senat, anomenat estament de pròcers, integrat per alts membres de la jerarquia eclesiàstica, la noblesa, els grans propietaris i personalitats distingides. La constitució del 1837 instaurà un senat més democràtic, d'elecció mixta i indirecta, amb membres elegits pel rei a partir d'unes ternes presentades pels diputats electes. La constitució del 1845 féu marxa enrere, en disminuir la representativitat democràtica dels senadors, que eren nomenats pel rei sense restriccions. En canvi, la constitució del 1856 (que no arribà a ésser promulgada) accentuà la línia democràtica de la del 1837. En la mateixa línia es col·locà la constitució del 1869, en establir el sufragi universal en ambdues cambres. En canvi, el triomf de la Restauració (constitució del 1876) significà una regressió notable en la composició democràtica del senat, amb tres vies d'accés: senadors nomenats pel rei amb caràcter vitalici, senadors per dret propi (altes jerarquies de l'Església, la noblesa, l'administració i l'exèrcit) i senadors elegits per sufragi corporatiu. El senat, abolit per la constitució republicana del 1931, ha estat restablert per la constitució del 1978, que el defineix com a cambra de representació territorial que conjuntament amb el Congrés dels Diputats forma les Corts Generals que representen el poble espanyol. Els seus membres són elegits, en part per votació directa i en part per votació efectuada en els distints parlaments de les comunitats autònomes. Exerceix la funció legislativa ja a iniciativa pròpia en qüestions que afecten els interessos de les comunitats autònomes, ja coneixent en segona lectura les lleis aprovades pel Congrés dels Diputats.

Senyor
Titular d'una senyoria, fos personal, dominical, jurisdiccional i també feudal. En l'ambient político-social del món medieval, els senyors (domini, seniores) ostentaven una funció preeminent, bé per llur condició nobiliària, bé per llur poder econòmic o polític, enfront dels membres de classes inferiors o àdhuc de la mateixa classe nobiliària, per la relació contreta amb ells. Així, el senyor feudal és el noble que concedeix a un altre noble (vassall, senyor feudatari) una terra en feu, o li encomana un castell, en canvi de la prestació d'homenatge i satisfacció d'uns serveis determinats. El vassall noble que rep el feu també se sol anomenar senyor feudatari, i al seu torn pot constituir-se senyor de vassalls inferiors. Hom anomenava senyor sòlid, melior senior, el qui havia rebut homenatge sense limitació de cap mena. El senyor merament dominical, rep també l'homenatge dels seus vassalls no nobles, obligats pel conreu de les seves terres a una fidelitat i satisfacció de les rendes i prestacions agràries que li són inherents. El senyor jurisdiccional substitueix el rei o comte en l'exercici de funcions de sobirania ¾bé que d'una manera limitada¾ en l'àmbit geogràfic de la seva senyoria (baronia). Ben sovint coincidien en un mateix titular (eclesiàstic o civil) la condició de senyor dominical i senyor jurisdiccional d'un lloc o una comarca determinats.

Senyoria
1. Terme genèric comprensiu de diverses situacions de domini per part d'un poderós, generalment noble o gran propietari (senyor), sobre un àmbit territorial o un grup de població que hi resideix (serfs, vassalls). La noció de senyoria, filla de l'estructuració economicosocial i política incubada en el Baix Imperi i desclosa obertament en els segles medievals, presenta una natura múltiple, bé que no sempre perfectament delimitada. La senyoria personal significava el domini sobre uns homes subjectes al senyor per uns vincles de patrocini o encomanació personal, amb l'obligada càrrega d'uns obsequis o unes prestacions d'índole vària. La dominical o alodial es basava en la propietat de les terres conreades per serfs (colons, pagesos, etc) i comportava nombrosos drets sobre llurs conreadors, generalment adscrits al solar i obligats a variades càrregues de natura personal i reial. La jurisdiccional —basada ben sovint en l'anterior— comportava l'exercici, en major o menor grau, de certes funcions públiques per part del seu titular sobre tots els habitants en l'àmbit de la senyoria, fossin o no conreadors de les seves terres, i venia a constituir un districte autònom dins els quadres de l'administració pública. Les senyories jurisdiccionals foren definitivament abolides a Catalunya a l'inici del règim constitucional al s XIX, mentre que els alodials o territorials pogueren romandre com a grans propietaris o latifundis d'índole civil.
2. Territori sota la jurisdicció d'un senyor.

Separatisme
Voluntat atribuïda a un grup humà, localitzat geogràficament i que té una real o suposada personalitat regional o, més sovint, nacional, de separar-se de l'estat del qual forma part per constituir, en exercici del dret dels pobles a l'autodeterminació, un nou estat independent i plenament sobirà. S'identifica, per tant, amb els termes secessionisme o independentisme. Altrament, el separatisme no ha estat objecte de cap definició jurídica i no figura dins les matèries tractades en dret internacional o en les relacions internacionals, la qual cosa ha fet que sovint hagi estat manipulat conceptualment. Els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals freqüentment han titllat de «separatista», intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos, alhora que han negat la sobirania del territori separatista i, per tant, la seva possible autodeterminació. Encara que el terme fou emprat en algunes metròpolis per a designar les lluites d'alliberament de llurs colònies (així, hom parla del separatisme cubà), el separatisme es manifesta sobretot com a fase final o aspiració última i màxima de la majoria dels moviments nacionalistes europeus contemporanis, inicialment només autonomistes; hom pot esmentar, abans de l'any 1920, els separatismes txec o sud-eslau respecte a Àustria, el polonès i el finlandès contra Rússia, l'irlandès envers la Gran Bretanya, etc. Darrerament, mentre al Tercer Món hom intenta de rectificar per la lluita armada les aberracions de les fronteres colonials al món occidental, algunes forces separatistes han assolit, per les vies "legals", l'hegemonia dels respectius moviments nacionalistes (Quebec), però és més corrent que coexisteixin, en molts casos fortament impregnades de marxisme, amb altres sectors regionalistes o autonomistes (Sardenya, Còrsega, Bretanya, País Basc, Gal·les). Caldria afegir que, sovint, els sectors més unitaristes dels estats amb minories nacionals han titllat de "separatista", intentant així desqualificar-la, qualsevol demanda autonòmica o descentralitzadora, per modesta que fos. Les formulacions separatistes als Països Catalans han estat en general poc explícites, bé que presents al llarg del procés de desenvolupament del catalanisme. No hi hagué un partit polític clarament separatista fins a la constitució, el 1922, d'Estat Català, el qual celebrà el 1928 la Conferència de l'Havana, considerada com a l'assemblea constituent del separatisme català. Sota la Segona República, la formació de l'Esquerra Republicana de Catalunya marginà el separatisme políticament organitzat a grups com el Partit Nacionalista Català de J&Casals, Josep M&Xammar, etc, o Nosaltres Sols, de Daniel Cardona, que s'uniren al juny del 1936 per a reconstruir Estat Català. Després de la guerra civil de 1936-39 els partits que reclamen per als Països Catalans la plena sobirania nacional progressivament han abandonat el terme separatisme i han adoptat el d'independentisme.

Servei civil
1. Alternativa al servei militar, donada als objectors de consciència i reconeguda en moltes legislacions, consistent en una prestació personal en alguna de les activitats incloses en el concepte general de servei social.
2. Prestació personal obligatòria per al compliment de finalitats d'interès general, com són la defensa nacional o les plantejades per circumstàncies especials.

Servei de Biblioteques al Front
Organisme dependent del departament de cultura de la Generalitat, creat per iniciativa d'Antoni M.Sbert el 1937. El seu objectiu era el de regular el trasllat de llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants connectada amb la direcció tècnica de Biblioteques Populars de la Generalitat, vinculada a la Institució de les Lletres Catalanes, del departament de cultura. Així es recollia i regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost del 1936 iniciaren remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó. Hom radicà dos grans dipòsits de 10 000 llibres a Cervera i Tarragona, a partir dels quals s'enviaven llibreries mòbils als diversos fronts. Les bibliotecàries eren les de la Generalitat.

Servei de Cultura al Front
Organisme creat per la Generalitat de Catalunya, el 13 de setembre de 1937, per tal de fer arribar als fronts en lluita les diverses manifestacions de la cultura catalana. Llurs objectius eren, fonamentalment, d'estimular la producció de literatura de guerra en català i de fer-la arribar al front, intensificar en un pla conjunt el Servei de Biblioteques al Front i organitzar les milícies de cultura integrades per mestres catalans. Depenia del departament de cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes i tenia l'assessorament del Comissariat de Guerra.

Servei militar
Sistema de prestació personal per a nodrir les institucions militars. Durant la història ha tingut diferents organitzacions. A Europa, quan els estats nacionals no podien completar els seus exèrcits mercenaris, recorrien a les lleves o a les quintes per aconseguir soldats. La Revolució Francesa posà fi a aquesta situació en considerar el servei militar una obligació fonamental de tots els ciutadans. Els partidaris de l'antic règim, d'altra banda, preferien que els exèrcits fossin mercenaris i àdhuc estrangers al servei de l'estat. Aquesta polèmica transcorregué al llarg d'un segle formant part de la lluita per constituir l'estat liberal. El triomf de la burgesia i el fracàs del professionalitzat exèrcit francès, davant els mobilitzats prussians del 1870, popularitzaren el servei militar obligatori segons el model alemany, el qual fou adoptat a tot Europa, amb exclusió d'Anglaterra, gràcies a la protecció de la mar i la marina de guerra. A la fi del s XIX s'organitzaren els exèrcits nacionals sobre la base del servei obligatori per les tropes metropolitanes i voluntàries per a servir a les colònies. Aquesta generalització dels deures militars donà lloc als enormes exèrcits que s'enfrontaren a la Primera Guerra Mundial. Les immenses mortaldats que produí feren sorgir els primers moviments importants d'oposició al servei militar, que ja tenien l'antecedent de la conferència de desarmament de l'Haia (1899) i el congrés socialista de Stuttgart (1907). Sobretot després de la Segona Guerra Mundial l'objecció de consciència ha pres una força més gran i és reconeguda per les lleis de molts països. A Espanya, el primer cas data del 1959. L'actual regulació del servei militar a l'estat espanyol és la de la llei del 19 de juliol de 1984, que dictamina l'obligatorietat per a tots els homes útils, amb certes exclusions, i reconeix tres tipus de servei: voluntari, forçós i del personal de complement. La durada del servei és de dotze mesos per al servei forçós, entre quinze i divuit mesos per al servei voluntari i setze mesos per al de complement. Hi ha també alguns casos de voluntaris sotmesos a un contracte, per un cert temps d'acord amb l'especialització. Els tres tipus de servei militar més habituals són: voluntari, a gran part del Tercer Món i als països anglosaxons (Anglaterra, EUA, Canadà, Austràlia, etc), obligatori de curta durada i successius períodes d'instrucció (Suïssa, Àustria, Israel) i obligatori amb durades diverses (a França 1 any, a la R.F.Alemanya 15 mesos, a Holanda 16-21 mesos, a Turquia 20 mesos, a l'URSS 2-3 anys, a la Xina 2-6 anys). Gairebé tots els sistemes de servei militar forçós es complementen amb tropes voluntàries per als cossos d'elit.
Pel novembre del 2000, el Ministeri de Defensa fa el sorteig de la darrera lleva del servei militar obligatori a l'Estat espanyol.

Servei públic
Servei prestat de forma regular i contínua per l'administració directament o mitjançant concessionari, per a satisfer les necessitats generals públiques.

Servei social
Cadascuna de les activitats i programes dedicats a millorar el benestar de persones i grups mitjançant l'articulació de diversos valors i interessos a través de complexos mecanismes polítics i administratius. Els més importants són l'educació, la seguretat social, la sanitat, l'habitatge i, sobretot, els serveis socials en sentit específic, que comprenen les següents àrees: benestar de la família i de la infància, integració social d'incapacitats físics i psíquics, benestar de la tercera edat, prevenció de la delinqüència juvenil, inserció social de marginats, ajuda als emigrants i desenvolupament comunitari.

Servei social de la dona
Institució franquista creada el 1940 que obligava totes les dones solteres de més de disset anys a una prestació social. Comprenia tres mesos de formació (religiosa, política i domèstica) i tres de prestació al servei de l'estat, normalment en biblioteques, en hospitals o en tasques administratives. Quedava reduït a dos mesos de prestació, si hom posseïa el títol de batxiller, i a un mes de formació i un de prestació si hom assistia a un alberg del servei social. N'eren exemptes les casades, les vídues amb fills, les religioses i les òrfenes dels morts en bàndol franquista durant la guerra civil. Continuació del servei paramilitar organitzat per la secció femenina de la FET y de las JONS (1937), fou abolit el 1978.

Serveis
Conjunt de les activitats econòmiques, anomenat també sector terciari o residual, o sector de serveis, que inclou les activitats no incorporades als sectors primari o secundari.

Servitud
A Occident, a l'edat mitjana, estatut personal d'amplis grups de població eminentment rurals (els serfs), no plenament lliures, però tampoc esclaus, en el sentit de l'antiguitat clàssica, per la qual cosa l'escola alemanya els qualifica de "semilliures". En realitat, aquesta situació és el fruit de l'obscuriment de la neta distinció existent al món romà entre llibertat i esclavitud i resultat consegüent de l'aproximació de l'home lliure i pobre que davallà de nivell en veure's obligat a entrar en dependència econòmica i social d'un poderós, a la de l'esclau fundiari, que millora de condició mercès al progressiu reconeixement d'una certa capacitat jurídica, així com als servents del fisc o de l'Església destinats preferentment a ocupacions d'un cert relleu. La servitud medieval es caracteritzava, bàsicament, per una limitació de la llibertat de moviment i obligada adscripció dels seus membres a la terra de conreu, del senyor o gran propietari, amb diferent grau de subjecció i de possibilitats d'alliberar-se'n.
A l'Antic Règim, condició no plenament lliure ni estrictament esclava d'amplis col.lectius camperols, que implicava la subjecció a un senyor feudal i la limitació de la llibertat de moviments (adscripció a la terra). Si bé a l'Europa occidental la servitud va ser abolida, en general, en el segle XV, en molts estats de l'Europa central central i oriental va perdurar fins al segle XIX.

Setembre Negre
Grup radicalitzat de guerrillers palestins d'al-Fatah, constituït pel setembre del 1970, per recordar la repressió de Hussein de Jordània contra l'OAP, que amenaçava la mateixa estabilitat del règim haiximita i en la qual moriren cinc mil palestins. Després de l'armistici els guerrillers foren expulsats de Jordània. Entre els seus actes terroristes antiisraelians hi ha les matances a l'aeroport de Lod i a la vila olímpica de Munic (1972).

Setge
Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. En l'antiguitat, les ciutats ben emmurallades eren pràcticament inexpugnables, i només podien ésser preses per la fam, la traïció o la sorpresa, com el cas de Troia. Més tard, els assetjants disposaren de màquines d'atac i amb la intervenció combinada de forces navals, tal com succeí en el setge de Sevilla (1248) i de Màlaga (1487). Les defenses de les ciutats s'adaptaren a les noves condicions, amb la construcció de baluards. A l'inici del s XVIII, Vauban sistematitzà els principis del setge regular i sistemàtic, amb blocatge, selecció del punt d'atac, construcció de mines i trinxeres, etc. Els assetjats es defensaven efectuant sortides i contramines. Un setge sistemàtic féu caure Barcelona (1714); aquest mètode fou utilitzat a les guerres napoleòniques (Girona, 1809), a la guerra de Crimea (Sebastopol, 1855), a la franco-prussiana (París, 1871) i a la russo-japonesa (Port Arthur, 1904), entre d'altres. Amb l'aparició de l'aviació, que efectua missions de reconeixement i bombardeig, assoliren gran importància les tècniques de camuflament i la capacitat de defensa antiaèria. En la guerra moderna, el setge ha perdut la raó d'ésser a causa de la potència i la precisió de l'armament.

Setge d'El Álamo
Acció militar que tingué lloc del 23 de febrer al 6 de març de 1836, durant la guerra de secessió de Texas, al fort d'El Álamo, situat a la ribera oriental del riu San Antonio (Texas). Un reduït grup de texans (188 soldats), manats pel coronel William Barett Travis, féu front a les tropes mexicanes (2 400 soldats) de Santa Anna fins que fou totalment anihilat.

Setge de Roses
1. Acció bèl·lica ocorreguda durant la Guerra Gran, arran de les victòries franceses a l'Alt Empordà. El setge s'inicià el 24 de novembre de 1794 i fou resistit per les tropes espanyoles comandades pels generals Gravina i Izquierdo. Els defensors no pogueren repel·lir els enemics (com ho havien fet per l'octubre del 1793) i hagueren de retre's (3 de febrer de 1795). La pau de Basilea comportà la retirada dels francesos de la plaça ocupada.
2. Acció bèl·lica ocorreguda a Roses (Alt Empordà) durant la guerra del Francès. Les tropes franceses, a les ordres dels generals Reille i Pino, bombardejaren de primer la plaça i la flota anglesa que patrullava les aigües pròximes a aquesta (6-16 de novembre de 1808). Els defensors, manats pel governador interí Pedro O'Daly, feren diverses sortides, però no pogueren impedir la formalització del setge. Aïllats definitivament dels anglesos i mancats d'armes i queviures, els defensors capitularen (5 de desembre de 1808).

Setges de Girona
Nom amb el qual són coneguts els tres setges a què fou sotmesa la ciutat de Girona durant la guerra del Francès per part de les tropes napoleòniques. Deixada de banda, inicialment, per les forces napoleòniques, Girona fou encerclada el 20 de juny de 1808 per una força de 5 000 homes comandada pel general Duhesme; però, malgrat el mal estat de les fortificacions, els 300 soldats del regiment Ultònia, amb l'ajut de la població civil, assoliren de rebutjar els atacs. L'endemà Duhesme es retirà a Barcelona, on reorganitzà les forces i preparà un segon setge —amb 6 000 homes, als quals se n'afegiren 5 000 de manats per Honoré de Reille—, iniciat el 22 de juliol de 1808. Els gironins, auxiliats per les tropes del general Milans i pel sometent de l'Empordà, que comandava Joan Clarós, feren una sortida i destruïren les instal·lacions bèl·liques franceses (16 d'agost), fet que obligà Duhesme a retirar-se un altre cop a Barcelona. El destorb que representava Girona per a les comunicacions franceses decidí els invasors a un nou setge, iniciat pel maig del 1809 per Gouvion Saint-Cyr, amb tropes que ultrapassaven els 22 000 homes. El setge s'estrenyé al principi de juny, i deixà la ciutat incomunicada. Dirigia la defensa el nou governador militar, Mariano Álvarez de Castro: la població masculina fou enquadrada en companyies militars, i la femenina, en la companyia de Santa Bàrbara. Els assalts francesos se succeïren des del 4 de juliol; malgrat la resistència de Girona, els baluards de Sant Lluís, de Sant Narcís i de Sant Daniel i el castell de Montjuïc caigueren gradualment en mans de l'enemic; els assetjats foren auxiliats des de l'exterior per les tropes del general Blake, que assoliren de penetrar en la ciutat, però hagueren d'abandonar-la davant la penúria de queviures. Álvarez de Castro s'obstinà a mantenir la resistència a ultrança, malgrat que era palesa la inutilitat del sacrifici, que costà a Girona 4 000 morts entre la població civil (aproximadament un 50% de la població d'aleshores). Malalt, Álvarez de Castro hagué de cedir el comandament al general Bolívar, que pactà la capitulació de la ciutat (10 de desembre) amb el mariscal Augereau.

Setmana social
Cicle de conferències i reunions que aplegava els principals teòrics de l'obrerisme catòlic a l'estat espanyol. Les primeres setmanes socials se celebraren en 1906-12, impulsades especialment per Antoni Vicent: Madrid (maig del 1906), València (12-19 de desembre de 1907), Sevilla (1908), Santiago de Compostel·la (1-7 de juliol de 1909), Barcelona (27 de novembre — 4 de desembre de 1910) i Pamplona (21 de juny — 6 de juliol de 1912). En termes generals, mentre que la primera s'ocupà sobretot de qüestions doctrinals, les restants insistiren més en la discussió dels problemes socials al camp, amb l'excepció de la de Barcelona, que es preocupà clarament de la situació de l'obrer industrial. Les principals aportacions a València foren les conferències de Francesc Moran sobre les diferents situacions contractuals al camp en els Països Catalans, de Miquel Sastre i Sanna sobre les vagues, de Maluquer i Salvador sobre els accidents de treball i d'Antoni Vicent, que propugnà l'impost progressiu com a mitjà de pal·liar les tensions socials. A Barcelona, on el discurs inaugural fou fet per J.Torras i Bages, hom tractà de temes com el de la dona (Gabriel Palau), el mutualisme (F.Moragas), l'atur forçós (M.Sastre i Sanna), el cooperativisme (F.Ripoll), etc. Posteriorment, durant la Segona República, Severino Aznar aconseguí la celebració d'unes noves setmanes a Madrid (15-22 d'octubre de 1933), on la participació catalana fou limitada (F.Peiró, A.Gallart i el cardenal Vidal i Barraquer, que en féu el discurs de clausura), a Saragossa (30 de setembre — 7 d'octubre de 1934), etc.

Setmana Tràgica, la
Nom amb el qual és coneguda la revolta popular de signe antimilitarista i anticlerical que esclatà a Barcelona pel juliol del 1909. L'origen immediat en fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol d'aquell any una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic. L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents, davant la passivitat de l'exèrcit. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat en un macabre espectacle d'anticlericalisme supersticiós i primitiu. La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.

Setze Jutges, Els
Grup de cantants catalans fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep M.Espinàs. Es proposava d'impulsar el moviment de la Nova Cançó i de reivindicar la normalització del català en el món de la música moderna. El nucli inicial s'anà ampliant amb nous cantants que es destacaven: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, M.del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, M.Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet, Rafael Subirachs i, finalment, Lluís Llach, que completà els setze. El cantant Raimon, a l'inici de la seva carrera artística, hi estigué també vinculat. Llurs actuacions conjuntes no condicionaren sinó que estimularen l'activitat individual dels membres del grup, alguns dels quals han assolit amb el temps una gran fama.

SEU
Sigla del Sindicato Español Universitario.

Sex ratio
Expressió anglesa per a significar l'índex que relaciona el nombre de mascles per cent femelles en una població. Eventualment, percentatge de mascles en una població.

Sexenni
També Sexenni democràtic o Sexenni revolucionari. Període de la història de l'estat espanyol que comprèn des de la revolució de setembre de 1868, en què fou enderrocada Isabel II, fins a la restauració dels Borbons en la persona del fill d'Isabel, Alfons XII, el 1874. La dialèctica política del Sexenni comprèn quatre fases: juntes revolucionàries i govern provisional, monarquia constitucional (Constitució del 1869 i regnat d'Amadeu I), república del 1873, i república del 1874.

Siemens Martin, procediment de
(veure Procediment de Martin-Siemens)

Sikh
Membre de la comunitat religioso-política fundada per Nanak (1469-1538), establerta bàsicament al Panjab. El seu caràcter, originàriament pacifista i devocional, anà canviant-se en guerrer, sobretot per obra del desè guru Govind Singh (1666-1708), que, en intervenir a favor d'un dels seus germans derrotats el 1658 pel musulmà Aurangzeb, provocà la persecució per part dels mogols, que els obligà a fugir del Panjab oriental. Insurgits diverses vegades (s XVIII), el príncep Ranjit Singh creà un estat independent al Panjab i al Caixmir (1819). S'oposaren a la dominació britànica i foren reconeguts després de la primera guerra sikh (1844-48), bé que en una segona insurrecció (1849) foren vençuts. Després de la guerra indo-pakistanesa obtingueren, el 1966, la constitució d'un estat panjabi, on són poc més de la meitat de la població. Mantingueren, però, la seva oposició al govern i maldaren per obtenir una més àmplia autonomia, el reconeixement oficial de llur religió i la incorporació de la ciutat de Chandigarh a l'estat de Panjab. Vers el 1981 esclataren greus incidents, que posaren en evidència el progressiu enfrontament entre les comunitats sikh i hindú. El govern de l'estat menà, el 1984, una dura repressió dels elements extremistes, especialment al Temple d'Or, a Amrítsar, capital religiosa dels sikhs. El mateix any, la primera ministra de l'Índia, I.Gandhi, morí en un atemptat protagonitzat per militants sikhs membres de la seva guàrdia personal.

Sikhisme
Conjunt de doctrines que constitueixen la religió dels sikhs, a l'Índia. Amb una base en el pensament de Kabir, la doctrina fou formulada bàsicament per Nanak (1469-1538) i pels seus successors (gurus), l'ensenyament dels quals es troba codificat en l'Adi-granth, juntament amb himnes d'autors del moviment bhakti (ultra les poesies de Kabir, n'hi ha de Jaidev, Namdev, Mirabai i Surdas). D'un monoteisme estricte, la religió és una síntesi poc coherent del moviment bhakti hindú i del sufisme islàmic. Nega l'autoritat dels Vedes, aboleix el sacrifici, el sacerdoci, el sistema de castes. Els ensenyaments del guru Gobind Singh (1666-1708) transformaren el caràcter pacifista en un esperit militar, rebutjant sense escrúpols la doctrina no violenta de l'ahimsa.

Símbol cultural
Segons C.Geertz, qualsevol tipus d'objecte, acte o esdeveniment que serveix per a vehicular idees o significats. Es tracta de construccions mitjançant les quals creences i idees s'expressen més concretament, resisteixen més els canvis i són més fàcils de comunicar. Per altra banda, els símbols constitueixen una font d'informació que l'individu utilitza per a organitzar la seva experiència i les seves relacions socials.

Simbolisme
1. Moviment literari i artístic aparegut a França cap al darrer quart del s XIX (més concretament entre el 1870 i el 1880). Cal trobar-ne els antecedents en les exploracions dins el camp poètic de Gérard de Nerval, de Baudelaire i de Rimbaud. Es manifestà primerament com una reacció contra l'herència romàntica i contra la doctrina del Parnàs, i assolí la plenitud amb els poetes decadents, vers el 1880, el més sincer dels quals fou Jules Laforgue, pessimista, profundament trist, que cercava la novetat en l'ús dels neologismes, les paraules rares o les trivials barrejades en el context poètic. Jean Moréas publicà en el suplement literari de "Le Figaro" (setembre del 1886) un manifest que anunciava la naixença de l'escola. Dues publicacions literàries, "Le Décadent" i "Le Symboliste", emprengueren la lluita contra la poesia acadèmica. Els poetes d'aquesta nova escola, Gustave Kahn, Stuart Merril, Vielé-Griffin, René Ghil, es declaraven hereus de Baudelaire, Verlaine i Rimbaud i col·laboraren en diverses revistes: "La Vogue", "La Plume", "Le Mercure de France". Més endavant, una enquesta del periodista Jules Hurret en "L'Écho de Paris" (1891) donà a conèixer les seves tendències al gran públic. Mallarmé portà als límits el menyspreu de la vulgaritat i l'ambició d'un ideal. La seva influència s'exercí a través de les reunions dels dimarts, al seu domicili de la Rue de Rome, a París. Per a ell, la finalitat de la poesia és suggerir, amb els mots, l'essència de les coses. La tràgica angoixa del poeta obsedit per l'ideal es manifesta plenament en L'Azur, i hom troba la plenitud del seu art en Hérodiade (1871) i L'Après-midi d'un Faune (1876). Més endavant, el poeta reuní en el volum Divagations (1897) articles i conferències que formulen la seva estètica, i aquest mateix any publicà el poema Un coup de dés jamais n'abolira le hasard, amb una disposició tipogràfica insòlita, on tracta d'explicar l'aventura del pensament, atrapat en l'univers caòtic. Mallarmé ha esdevingut l'apòstol d'una poesia profundament meditada i impenetrable per al profà. A partir del 1862, en la revista "L'Artiste" explicà la seva doctrina, que consisteix en el propòsit d'empresonar en el llenguatge el poder irradiant del pensament pur. La màgia verbal, la musicalitat de la frase, esdevenen protagonistes de la seva obra. Entre els seus deixebles es troben noms tan fonamentals com André Gide, Paul Claudel i Paul Valéry. El grup simbolista s'anà dispersant cap als darrers anys del s XIX, sobretot després de la mort de les seves figures principals: Verlaine (1896) i Mallarmé (1898).
El simbolisme en la literatura catalana
El simbolisme penetrà a Catalunya amb la renovació estètica portada a terme pel modernisme. D'ençà de la representació de La intrusa de Maeterlinck a Sitges, el 1893, es convertí en una de les vies de trencament i superació del realisme, paral·lelament a la seva aparició en les arts plàstiques entorn del 1896. Així, barrejat amb formes decadentistes, wagnerianes, prerafaelites i vitalistes (aquestes, en part, provinents del simbolisme nord-americà), envaí els diferents gèneres i posà en circulació noves formes, com el poema en prosa. En poesia, fou posat en circulació el vers lliure i se cercà la seva identificació amb la música, bé que, en general, només influí incidentalment els grans poetes modernistes. En el teatre, en convivència amb el vitalisme ibsenià, fou seguit per Santiago Rusiñol i Adrià Gual, entre d'altres. Fou, però, el noucentisme el moviment que recollí amb més amplitud l'herència del simbolisme francès i la potencià sobre unes bases culturalistes i classicitzants que, teoritzades per Eugeni d'Ors, tingueren llur realització en la poesia de Guerau de Liost i, més lliurement, en la de Josep Carner, entre d'altres. El simbolisme, a Catalunya com a la resta d'Europa, desembocà en els intents de creació d'una poesia pura, per part de Marià Manent, Josep Sebastià Pons i, sobretot, per part de Carles Riba, que representa el punt més elevat d'aquest procés. Posat en crisi pels corrents avantguardistes i, més tard, pel realisme que penetrà en el període de la República i la guerra, sobrevisqué encara en la postguerra, i desaparegué a la fi del decenni dels cinquanta, desbancat pel realisme històric.
2. Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del s XIX. Presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir (Arnold Böcklin, simbolista, diu que la pintura ha d'explicar alguna cosa, fer pensar l'espectador com una poesia i impressionar-lo com una peça musical). Moviment artístic plàstic amb connotacions literàries, fou influït tant pels artistes idealistes del principi del s XIX com pels prerafaelites (inclosos també per algú entre els simbolistes). El materialisme científic del s XIX accentuà, com a reacció, l'idealisme, que hom oposà a aquesta decadència de l'humanisme. D'altra banda, la secularització del s XIX féu que les al·legories cristianes perdessin el lloc important en l'art que fins aleshores havien ocupat; aquest lloc fou ocupat, en part, per un art que prenia com una de les seves fonts d'inspiració els cultes, catòlics sobretot, de religions orientals, de l'esoterisme i l'espiritisme, com a reacció contra el racionalisme. Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme, bé que sovint empraren la pinzellada dels pintors realistes i, sobretot, les tècniques del sintetisme (la major part dels sintetistes eren simbolistes). A voltes, la forma, per falta de tècnica, esdevenia kitsch i frustrava el missatge idealista que intentava. El simbolisme fou anomenat art de saló, en ésser acceptat per la burgesia per als seus salons i, especialment, per haver triomfat en el Salon de París, on exposaren simbolistes d'arreu d'Europa. Entre els principals artistes simbolistes cal esmentar, a França, Gustave Moreau, Odilon Redon, Pierre Puvis de Chavannes, Edmond Aman-Jean, Paul Gauguin, Carlos Schuawe, el grup sintetista i el grup nabí; a la Gran Bretanya, Walter Crane, Aubrey Beardsley i el grup prerafaelita; a Bèlgica, tots els membres del cercle del s XX, Fernand Khnopff, Xavier Mellery i James Ensor; a Holanda, Jan Toorop; a Alemanya, Arnold Böcklin i Franz von Stuck; a Àustria, Gustav Klimt; a Suïssa, Ferdinand Holder; a Itàlia, Giovanni Segantini i Gaetano Previati; a Noruega, Eduard Munch; a Finlàndia, Axel Gallen-Kallela; als EUA, James Abott Mc Neil Wisthler. En les arts plàstiques catalanes aquesta tendència es manifestà inclosa en el complex moviment del modernisme, especialment a partir dels primers anys 1890 amb l'obra madura d'Alexandre de Riquer (Anunciació, 1893), Santiago Rusiñol (La pintura, La música, La poesia, 1895-96, Sitges, El Cau Ferrat) i en certa manera també en la de Joan Brull (Calypso, 1896) i Josep Maria Tamburini (Harmonies del bosc, 1896). El simbolisme esdevingué aviat el corrent hegemònic del modernisme pictòric i escultòric, patent en la llarga sèrie dels Jardins d'Espanya, de Rusiñol, i en bona part de l'obra dels germans Llimona, Sebastià Junyent, Enric Clarasó, Josep Triadó, Josep Pey, Adrià Gual, Lluís Masriera, els Renart, Lluís Bonnín, Lambert Escaler i altres, i arribà sovint a ésser un mer pretext decorativista. Fou un dels components més típics de l'art d'aquell moment i coexistí un temps amb els corrents postmodernistes més avançats, de caire postimpressionista, arcaïtzant o neorealista —Nonell, Mir, Pidelaserra, Canals, el jove Picasso, etc—, que acabaren per desplaçar-lo.
3. Forma d'interpretació dels materials historicoreligiosos (mites, ritus, etc) considerats representacions de realitats espirituals o idees diverses de les que manifesten en llur forma externa; al·legoria.

Simbologia
Ciència que estudia els símbols i llur utilització.

Síndic de greuges
Persona nomenada pel Parlament de Catalunya per a la defensa de les llibertats dels ciutadans. Supervisa l'actuació de l'administració pública de la Generalitat i la dels ens locals de Catalunya en tot allò que afecta les matèries en què l'Estatut dóna competència a la Generalitat. Creada aquesta institució per l'Estatut, el Parlament de Catalunya nomenà síndic de greuges Frederic Rahola, el 1984, al qual succeí en el càrrec Anton Cañellas (1992).

Sindicalisme
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d'una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d'associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat. Els primers passos del moviment sindical organitzat es feren a la Gran Bretanya, on per influència de Robert Owen es creà la Great Consolidated Trade Union (1833); els precedents, però, es remunten a la segona meitat del s XVIII. El fracàs del cartisme accentuà la moderació del moviment que, per influència de la Fabian Society, donà suport al Labour Party. Organitzat en el Trade Union Council (TUC), el sindicalisme britànic ha mantingut sempre una orientació molt reformista. A Alemanya, la fragmentació política del país dificultà la creació d'un moviment coordinat, fins que la unió dels lassallians i els marxistes (congrés de Gotha, 1875) permeté l'inici d'un sindicalisme d'orientació socialista que, malgrat la política repressiva de Bismarck, adquirí una gran implantació; d'orientació també molt reformista ja des dels primers moments, s'oposà a la revolució espartaquista del 1919. A França, la llei Le Chapelier (1791) havia prohibit l'associació obrera, però més o menys clandestinament es desenvoluparen les associacions d'ajuda mútua, sobretot a partir del 1830, i les cambres sindicals d'oficis (1860). El moviment rebé diverses influències: Proudhon, Bakunin, Marx, Sorel, etc, fins que s'arribà a la formulació del sindicalisme revolucionari, que considerava la vaga com l'arma principal de la classe obrera, i cristal·litzà en la creació de la Confédération Générale du Travail (CGT), a Llemotges, el 1895. La carta d'Amiens (1906) fou el text bàsic de l'autonomia sindical amb relació als partits polítics. Els llibertaris, per llur banda, impulsaren les Borses de Treball, a partir del 1890, amb una gran preocupació per la cultura obrera. El moviment sindical s'estengué també a d'altres països europeus: Suècia (Landsorganisation), Països Baixos (Nederlansch Verbond Van Vakvereenigingen), Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Suïssa, etc. A Itàlia es creà la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL), a Milà, el 1906, de tendència socialista. A l'estat espanyol, la influència inicial fou bakuninista (Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, 1870), i més tard cristal·litzà en dues grans centrals sindicals: la Unió General de Treballadors (UGT), de tendència socialista, fundada a Barcelona el 1888, i la Confederació Nacional del Treball (CNT), de tendència anarcosindicalista, fundada també a Barcelona el 1911. Els orígens del sindicalisme als EUA es remunten al 1860, quan fou creada una societat inicialment secreta anomenada Els Cavallers del Treball, que tenia per finalitat millorar la situació de la classe treballadora. Per influència del tradeunionisme britànic, el 1886 fou creada l'American Federation of Labor, presidida per Samuel Gompers, que agrupà diverses unions d'oficis i inicià la lluita per la jornada de les vuit hores. Malgrat la gran violència que assoliren els conflictes socials, als EUA, el moviment s'hi desenvolupà amb força. El sindicalisme revolucionari creà els Industrial Workers of the World (1905), que s'implantà en les capes menys afavorides del proletariat nord-americà. El 1938 l'AFL sofrí una escissió que donà pas al Congress of Industrial Organizations (CIO), de base industrial, impulsat pel líder miner John Lewis, que significà una renovació en el sindicalisme nord-americà. Ambdues centrals es reunificaren el 1955 formant l'AFL-CIO. A l'Amèrica Llatina, la influència inicial anarquista fou substituïda ben aviat pel corrent socialista. El moviment sindical assolí una implantació sòlida sobretot a l'Argentina (Unión General de Trabajadores, 1903; Confederación General de Trabajadores, 1930), Xile (Federación Obrera Chilena, 1903; Confederación de Trabajadores de Chile, 1931) i Mèxic (Confederación Regional Obrera Mejicana, 1918; Confederación de Trabajadores de Méjico, 1936). El 1938 fou creada la Confederación de Trabajadores de América Latina, d'inspiració comunista, presidida pel mexicà Lombardo Toledano. D'altra banda, l'AFL nord-americana impulsà l'Organització Regional Interamericana de Treballadors (1948). Pel que fa referència a la coordinació internacional, després de la Primera Internacional, els primers passos en el camp estrictament sindical es feren amb la creació de Secretariats Professionals Internacionals (SPI), que agrupaven treballadors per oficis o per branques industrials, com els miners (1890), els metal·lúrgics (1891), els ferroviaris (1893) i els tèxtils (1894). Ben aviat, però, s'arribà a la federació de centrals sindicals de diferents països, que al congrés de Zuric (1913) prengué el nom de Federació Sindical Internacional (FSI), en la qual eren representats 19 països i més de sis milions de treballadors. El sindicalisme revolucionari, representat sobretot pels francesos, hi restà en minoria i la FSI es mostrà inoperant per a evitar el desencadenament de la Primera Guerra Mundial, que l'afectà profundament en adherir-se els sindicats de cada estat a la política de "defensa nacional". Després de la Revolució Russa es dugué a terme una nova concepció del sindicalisme, el soviètic, que col·laborà en la construcció del nou estat. A Moscou, l'any 1921, es constituí la Internacional Sindical Roja, formada pels sindicats soviètics i per la Confédération Générale du Travail Unitaire (CGTU), de tendència comunista, escissió de la CGT francesa. D'altra banda, l'adveniment dels règims totalitaris a Europa (Itàlia, Alemanya, Espanya) significà la destrucció violenta del moviment sindical, que sofrí també les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i de l'ocupació nazi de diversos països europeus. L'any 1945 es creà a París la Federació Sindical Mundial (FSM), amb participació de sindicats soviètics, europeus i americans, que representaven més de 70 milions de treballadors. L'AFL, però, no s'hi incorporà. Pocs anys després, les divergències esclataren arran de l'actitud a adoptar davant el pla Marshall, i es produí una escissió que donà pas a la Confederació Internacional de Sindicats Lliures (CISL), creada a Brussel·les el 1949, de tendència marcadament anticomunista i moderada, amb participació de l'AFL, el CIO, el TUC britànic i la CGT-Force Ouvrière, escindida de la CGT francesa. Després de la Segona Guerra Mundial s'intensificà la tendència a adoptar una línia d'actuació de tipus reformista, que obtingué millores socials, laborals i econòmiques (jornada de vuit hores, vacances pagades, seguretat social, millores salarials), sense posar en qüestió el sistema capitalista i donant molta importància a la negociació col·lectiva i a la col·laboració amb els poders públics en les tasques, cada dia més complexes i tecnificades, de la gestió pública. Existeix també un sindicalisme cristià que, inspirant-se en la doctrina social de l'Església, nega la lluita de classes; coordinat en la Confederació Internacional de Sindicats Cristians (1920), sempre fou minoritari i l'any 1968 abandonà tota referència al cristianisme i adoptà el nom de Confederació Mundial del Treball. A França, la Confédération Française de Travailleurs Chrétiens (1919) assolí una certa incidència i, més tard, s'obrí a la influència socialista fins a convertir-se, el 1964, en la Confédération Française Démocratique du Travaill (CFDT). A l'estat espanyol, el sindicalisme recuperà la legalitat amb la fi del franquisme. Les dues centrals majoritàries en aquesta nova etapa són Comissions Obreres, impulsades pel Partido Comunista de España, i la Unió General de Treballadors, impulsada pel Partido Socialista Obrero Español.
El sindicalisme als Països Catalans
Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l'esforç per veure reconegut legalment el dret d'associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d'un mateix ofici que s'uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l'obtenció del propi dret a l'associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d'ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres. A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d'unes unions d'ofici d'abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d'Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l'experiència d'alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers. L'esforç organitzatiu fou presidit per l'elaboració d'una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l'ús de la vaga i la creació d'unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d'accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d'una vaga. Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d'ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s'adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d'un fort arrelament als Països Catalans o d'abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d'Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l'Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d'un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l'emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític. La Confederació Nacional del Treball i l'anarcosindicalisme partiren en una gran mesura d'aquesta nova concepció del sindicalisme. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial assolí la seva configuració organitzativa, basada ara en el Sindicat Únic, reunió en un mateix sindicat d'indústria de diferents oficis. Però l'oposició dels sectors anarquistes n'impedí l'extensió. En especial, hom s'oposà a les federacions d'indústria d'abast interlocal per por a malmenar el funcionament descentralitzat intern de la CNT, el qual continuà basat en les federacions locals, comarcals i regionals. D'altra banda, hom no ha de veure el sindicalisme totalment abocat a la dicotomia CNT o UGT. Hi hagué, per més que amb menor importància, un sindicalisme confessionalment catòlic, un sindicalisme anomenat lliure perquè afirmava ésser l'únic realment apolític, i així mateix uns sindicats forts autònoms. L'obrerisme catòlic, iniciat sobretot amb els Cercles d'Obrers Catòlics d'Antoni Vicent, el primer dels quals es fundà el 1864, evolucionà en els primers anys del segle cap a uns intents de sindicalització, de la mà especialment de Severino Aznar i de Gabriel Palau. El 1919 hom constituí una Confederació Nacional de Sindicats Catòlics d'Obrers, amb poca incidència en el Principat, però sí en el País Valencià i Mallorca. Al Principat, fou la Unió de Sindicats Lliures i la seva activitat violenta la força que intentà de combatre l'hegemonia de la CNT. D'altra banda, hi hagué organitzacions sindicals com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria o el sindicat de contramestres del tèxtil El Ràdium o la Federació Obrera de Menorca i la Federació de Societats Obreres de la Casa del Poble de Palma de Mallorca, que procuraren de mantenir-se al marge d'una adscripció a la CNT o a la UGT. El sindicalisme agrari tingué al Principat la màxima expressió en la Unió de Rabassaires i poc pogué avançar l'intent cenetista d'imposar la seva Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya, la qual, però, fou molt forta al País Valencià. A Mallorca, en general, el sindicalisme agrari estigué dominat per l'obrerisme catòlic i una Federació Regional d'Obrers Camperols, que els socialistes constituïren el 1921, no reeixí. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la CNT afavorí el creixement dels sindicats lliures en el Principat i de la UGT en el País Valencià i les Illes. Durant el primer bienni republicà hom assistí a l'espectacular reorganització de la CNT, la desaparició del sindicalisme lliure —el qual, tanmateix, intentà l'organització d'una Federació Obrera Catalana—, i el reforçament en algunes zones dels Països Catalans de la UGT. Es produí, a més, una gradual diferenciació sindical en estreta relació amb les diverses tendències del moviment obrer. La CNT patí l'escissió dels Sindicats d'Oposició, que incidí força en el Principat i el País Valencià. Per la seva banda, la UGT de Catalunya fou afeblida el 1935 amb l'escissió de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, que passà a estar sota l'exclusiva influència de la Unió Socialista de Catalunya. El POUM impulsà la creació de la Federació Obrera d'Unitat Sindical el 1936. La central sindical d'influència del PCE, la Confederació General del Treball Unitària, creada el 1933, tingué poca presència en els Països Catalans: només comptà amb algun sindicat important, com la Federació Obrera de Sindicats de la Indústria Gastronòmica del Principat, o el Sindicat Únic del Ram de la Construcció a Mallorca. Una altra central sindical fou encara la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. La necessitat d'un reagrupament fou especialment sentida el 1936, quan al Principat es tornà a l'enfortiment de la CNT i de la UGT. Durant la guerra civil de 1936-39, ambdues organitzacions sindicals tingueren un gran paper en l'elaboració i la fixació del nou ordre, sobretot l'econòmic. I llur creixement, força incontrolat, es veié enfortit pel decret de sindicalització obligatòria. La victòria del franquisme significà l'obligatorietat d'un sindicalisme mixt, amb la Central Nacional Sindicalista i l'Organización Sindical. Tanmateix, es mantingueren en la clandestinitat, amb més o menys incidència segons el moment, grups de cenetistes, ugetistes i, a partir de l'any 1958, la Solidaritat d'Obrers de Catalunya, i durant els anys seixanta, les Comissions Obreres i la Unió Sindical Obrera.
El sindicalisme als Països Catalans després del franquisme
Amb el restabliment de la llibertat sindical a l'estat espanyol (1977), es produí la resurrecció dels sindicats històrics (UGT, CNT, etc) i l'eclosió dels formats subterràniament sota el franquisme, a l'escalf dels partits polítics de l'esquerra marxista (Comissions Obreres, Sindicato Unitario, Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores, etc). Tanmateix, després d'una breu fase d'eufòria, i en part a causa de la dura crisi econòmica, des de 1979-80 hom registrà una caiguda dels nivells d'afiliació sindical, la pèrdua de capacitat de mobilització, la desaparició del SU i la CSUT, la concentració de la representativitat sindical en UGT i CCOO i la reducció a una presència marginal de CNT i USO. Cal remarcar, com a passes importants en el camí cap a un sindicalisme nacional català, la constitució successiva del Sindicat de Quadres de Catalunya (1978), de la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya (1980) i de la Confederació Sindical de Catalunya (1987), que agrupa els dos anteriors, a més de l'existència dels petits sindicats independentistes Col·lectius de Treballadors i Col·lectius d'Obrers en Lluita.

Sindicalisme apolític
O sindicalisme revolucionari. Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d'emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d'Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l'acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.

Sindicalisme polític
O sindicalisme socialista. Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball...). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d'aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat).

Sindicat
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Generalment el terme és aplicat al sindicat obrer, format pel proletariat industrial, però també pot referir-se a d'altres grups, com ara el sindicat camperol, que agrupa els treballadors del camp; el sindicat agrícola, que agrupa sobretot els grans propietaris rurals; el sindicat patronal, o agrupació d'empresaris per a la defensa de llurs interessos; i el sindicat d'estudiants, que agrupa fonamentalment estudiants universitaris o d'estudis superiors i que generalment sol afegir a les seves finalitats bàsiques de tipus reivindicatiu, en qüestions relacionades amb la vida estudiantil, una forta càrrega de caràcter cultural i polític. La història dels sindicats està íntimament lligada a la història de la classe obrera. Els seus antecedents es troben en les societats de socors mutus amb les quals el naixent moviment obrer intentava d'eludir la legislació repressiva de l'associacionisme obrer, en els inicis de la Revolució Industrial. En una primera etapa, els sindicats obrers agrupaven els treballadors d'un mateix ofici (sindicat d'ofici), però, a mesura que es desenvolupà el sindicalisme, agruparen els obrers d'una mateixa branca industrial (sindicat d'indústria). També foren creats sindicats de funcionaris i de quadres. L'estructura del sindicat varia segons que la tendència predominant dels seus membres sigui anarquista, marxista o simplement reformista; normalment, però, els diferents sindicats establerts en una localitat es coordinen a escala local, regional i estatal, amb uns lligams més o menys estrets, i formen en conjunt les centrals sindicals, que es coordinen també a escala internacional. D'altra banda, la patronal ha intentat en diverses ocasions de crear un tipus de sindicat controlat i submís, oposat a la lluita de classes, que els sindicats de classe anomenen sindicat groc. El feixisme, per la seva banda, creà un nou tipus d'enquadrament obrer, que a l'estat espanyol donà lloc, durant la dictadura del general Franco, a la Central Nacional Sindicalista (CNS), organisme estatal de control de la classe obrera per part de l'estat totalitari, dirigit per falangistes, i que pretenia d'integrar tots els elements de cada branca de la producció en un organisme unitari. D'altra banda, la implantació del comunisme a Rússia i, més tard, en altres països, donà lloc a un nou tipus de sindicat, controlat pel partit comunista, que col·laborà en l'aplicació de la política econòmica de l'estat i en l'increment de la productivitat. Semblantment, però, als països de capitalisme més desenvolupat, com els escandinaus o Bèlgica, els sindicats tenen un paper de quasi aparell de l'estat en alguns aspectes de la seguretat social i de l'assistència pública, i han influït de manera determinant en les decisions polítiques dels governs socialistes o socialdemòcrates.

Sindicat de Quadres de Catalunya
Central sindical fundada a Barcelona a la fi de l'any 1978 com a coordinació de seccions sindicals de tots els sectors d'activitat i amb estructura bàsicament territorial. Defensa la natura nacional del Principat de Catalunya, el seu camp d'actuació, i es defineix com a sindicat reformista i reivindicatiu que postula una major participació de dret dels treballadors en l'empresa i l'Administració, en lloc de la seva col·laboració de fet, tot tendint a la cogestió. Creat originàriament com a organització sindical de quadres (assalariats amb responsabilitat de gestió o de personal), ha anat esdevenint, en la seva línia de dotar Catalunya d'un sindicalisme autòcton eficaç, un sindicat de tots els treballadors. Té un paper important en la coordinació internacional dels sindicats nacionals. El 1987 es fusionà amb la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya, sota el nom de Confederació Sindical de Catalunya (CSC).

Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB)
Organització constituïda en l'assemblea celebrada al convent dels caputxins de Sarrià el 9 de març de 1966, com a culminació de la lluita dels estudiants de Barcelona contra el SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo. Hi assistiren quatre-cents delegats dels estudiants i trenta-tres intel·lectuals i professors presidits per Jordi Rubió i Balaguer, i s'hi aprovaren els documents constitutius, entre ells el Manifest per una Universitat Democràtica. En ésser encerclats per la policia, els assistents romangueren tres dies al convent, enmig d'una àmplia solidaritat ciutadana. El SDEUB visqué dos anys sota una forta repressió governativa, judicial i acadèmica, protagonitzada aquesta pel rector F.García Valdecasas. Malgrat la coordinació assolida amb els moviments d'estudiants d'altres universitats d'Espanya que també havien romput amb el SEU i les APE, el Sindicat Democràtic desaparegué el 1968.

Sindicat Mercantil de Barcelona
Organisme obrer creat al si de la CNT a la fi del 1918 per a reunir tots els treballadors del ram. En una primera etapa —quan Josep M.Foix n'era el dirigent més destacat— ja esclataren diferències amb la direcció anarcosindicalista de la CNT. El 1919 tenia uns 20 000 afiliats. Desorganitzat sota la dictadura de Primo de Rivera, fou reconstituït per l'octubre del 1930 sota la influència del Partit Comunista Català i, en especial, de Jordi Arquer, Daniel Domingo Montserrat, Domènec Ramon, etc. Romangué dins la CNT fins a l'agost del 1932, en què en fou expulsat, després d'enfrontaments quasi constants amb els dirigents anarcosindicalistes. Malgrat haver assolit un elevat nombre de militants (pel desembre del 1931 tenia uns 7 500 adherents), no aconseguí de superar la divisió del ram en múltiples associacions obreres, però impulsà en agost-setembre del 1933 la creació d'un Front Únic de Treballadors Mercantils (amb la Federació d'Empleats i Tècnics del CADCI, la Unió Ultramarina, l'Associació de Dependents de Duanes, la Lliga de Corredors de Comerç i de la Indústria, la Unió Ferretera i fins i tot l'Associació de Comptables de Catalunya) que decretà la primera vaga general del ram que afectà uns 100 000 treballadors (12-17 de novembre de 1933). Hom aconseguí un increment salarial, la confirmació de la jornada de 8 hores, l'aboliment de l'internat al ram, de l'alimentació, igualació dels salaris de la dona i l'home, etc. Tant el sindicat com el Front foren força afectats per la repressió que seguí els fets d'octubre del 1934. El 2 de maig de 1934 el Sindicat féu aparèixer com a òrgan de premsa "Treball", en català.

Sindicat Únic
Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d'ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918. De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d'indústria en l'àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d'augmentar així la capacitat d'acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d'altres que denunciaven la possibilitat d'una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d'alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).

Sindicato Español Universitario (SEU)
Sindicat estudiantil totalitari creat el 1933, dins l'òrbita de Falange Española, i que, després del triomf franquista del 1939, es convertí en organisme d'afiliació obligatòria de tots els universitaris i estudiants d'escoles mitjanes i professionals de l'estat espanyol. El seu cap era de nomenament governamental i era procurador en corts nat. Aquest sindicat menà una dura lluita contra els sindicats democràtics. El 1956 semblà que volia democratitzar-se, a partir d'uns greus disturbis a Madrid i d'un congrés posterior a Conca, però fou substituït, el 1965, per un altre sindicat oficial i obligatori: Asociaciones Profesionales de Estudiantes. Alguns dirigents del SEU assoliren posteriorment alts càrrecs polítics.

Sindicats d'Oposició
Organització sindical escindida de la CNT pel març del 1933, després del ple de sindicats confederals de Catalunya celebrat a Barcelona. L'escissió es produí arran de la radicalització de les posicions entre els dirigents de la FAI, que gradualment en 1932-33 passaren a dirigir la Confederació Regional del Treball de Catalunya, i els líders sindicalistes signants del manifest dels Trenta. El conflicte concret que desencadenà l'escissió se centrà en el plet presentat per la Federació Local de Sindicats Obrers de Sabadell (després anomenada Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell), que des del 1932 es negà a pagar el segell confederal. El 4 de juny de 1933 se celebrà el primer ple sindical de l'oposició a Barcelona (es reuniren 53 delegats en representació d'uns 26 000 afiliats), que fou seguit d'un altre celebrat a Mataró, on es creà un comitè regional sota la secretaria de Manuel Mascarell. Els Sindicats d'Oposició a Catalunya obtingueren una xifra màxima propera als 50 000 afiliats a la fi del 1933. Els nuclis més importants eren els de Mataró, Badalona, Manresa, Valls i Sabadell. El suport fora del Principat vingué del País Valencià, que reuní el seu primer ple regional pel febrer del 1934 a València, amb la representació d'uns 24 000 afiliats (més de 15 000 de València i uns 2 000 d'Alcoi). Inicialment, hom intentà d'afirmar l'ortodòxia de la seva posició i la voluntat d'aconseguir amb el seu gest un redreçament de la CNT. Joan Peiró al Principat i Joan López al País Valencià foren els principals ideòlegs d'aquesta actitud. Però Ángel Pestaña fundà un Partit Sindicalista i la Federació Local de Sindicats d'Oposició de Sabadell inicià una evolució que abocà el 1936 en el seu ingrés a la UGT i el pas d'alguns dels seus dirigents, com Josep Moix, al PSUC. A la fi, després d'haver participat en l'Aliança Obrera de Catalunya el 1934, els Sindicats d'Oposició iniciaren diverses converses per al reingrés dins la CNT. Així, pel febrer del 1936 Joan López aconseguí de pactar la reunificació al País Valencià, mentre que a Catalunya Joan Peiró i Manuel Mascarell intentaven l'ingrés amb unes millors condicions. Finalment, al congrés confederal de Saragossa assistiren representacions de l'oposició i se sancionà la reunificació, que a Catalunya es féu efectiva els mesos de juliol-agost del 1936.

Sindicats Lliures
Nom amb el qual és més coneguda la Unió de Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales per l'octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d'Espanya, defensà com a bases de la societat la família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de l'Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l'hegemonia de la CNT i s'abocà a l'ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT. Llavors es produí el seu lligam amb altres grups de sindicalisme d'origen catòlic. Pel desembre del 1923 hom creà a Pamplona la Confederación Nacional de Sindicatos Libres de España, bàsicament gràcies a l'acord dels Sindicats Lliures de Barcelona i la Federación Regional de Sindicatos Libres del Norte. Tanmateix, la força de la nova confederació continuà basada en l'èxit assolit a Barcelona. Per l'agost del 1925, d'un total de 111 252 obrers afiliats, 105 486 eren de Barcelona; amb unes proporcions semblants, al setembre del 1929 el total d'afiliats era de 197 853. Amb la caiguda de la Dictadura, la reorganització de la CNT significà en 1930-31 el desmantellament dels Sindicats Lliures, i quan es proclamà la República, Ramon Sales i altres dirigents fugiren. L'intent de reorganització del gener del 1932, amb la creació de la Federació Obrera Catalana, dirigida per Lázaro Casanovas, fou un fracàs estrepitós (a la fi de l'any no eren més de 50 afiliats). Després, pel juliol del 1935, els Sindicats Lliures tornaren a la legalitat; Ramon Sales els encapçalà de nou, accentuà el seu caràcter antidemocràtic i feixista i defensà un estat corporatiu. Com a òrgan de premsa publicà el setmanari «Unió Obrera» (Barcelona 1921-31 i 1935-36).

Sinn Féin
Moviment nacionalista i republicà irlandès, creat el 1902 per Arthur Griffith. Lluità per la independència d'Irlanda contra la Gran Bretanya. El 1916 desencadenà una revolta que, malgrat ésser durament reprimida, obtingué un gran ressò. En les eleccions del 1918 al parlament de Dublín, el Sinn Féin, dirigit per Eamon de Valera, obtingué un gran triomf. Oposat al tractat del 1921 pel qual la Gran Bretanya reconegué l'existència de l'estat lliure d'Irlanda, continuà la lluita. De Valera se'n separà per formar el Fianna Fáil (1926). A través del seu braç armat, l' Irish Republican Army (IRA), inicià un seguit de campanyes a Irlanda del Nord, que culminaren en un estat de guerra civil latent. El 1970 es dividí en els "oficials" (socialistes; des del 1982, The Worker's Party) i els "provisionals" (nacionalistes radicals), que des del 1981 participen en les eleccions sense prendre possessió dels càrrecs electes, excepte en els consells municipals. Pel setembre del 1994, el Sinn Féin donà suport a l'alto-el-foc de l'IRA, poc després que els governs britànic i irlandès iniciessin negociacions per tal d'impulsar un procés de pau. Amb el seu líder Gerry Adams, el Sinn Féin esdevingué l'interlocutor dels nacionalistes radicals malgrat les escissions de grups de militants disconformes amb el procés de pau. En 1996-98 formà part, amb intermitències, de l'assemblea que negocià els acords de Stormont, que establiren la pau i impulsaren la constitució d'un règim autonòmic. En les primeres eleccions al nou parlament autònom (juny del 1998), el Sinn Féin, amb 18 escons, esdevingué el quart partit de la cambra i, arran de la correlació de forces sorgida de la consulta, la seva participació esdevingué imprescindible per a formar govern. El Partit Unionista de l'Ulster (l'altre membre de la coalició, juntament amb el Partit Socialdemòcrata i Democràtic), però, condicionà l'entrada del Sinn Féin en el govern al lliurament de les armes per part de l'IRA. D'altra banda, en les eleccions legislatives del juny del 1997 a la República d'Irlanda, el Sinn Féin aconseguí un escó al Dáil Éireann, el parlament irlandès.

Sintoisme (veure Xintoisme)

Sionisme
Moviment creat a la segona meitat del s XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir a Palestina una pàtria jueva que acollís els jueus de tot el món que ho volguessin. De caràcter religiós i filantròpic al principi, anà prenent un aire més polític i nacionalista, d'acord amb les tendències emancipacionistes europees d'ençà del 1860. Els pogroms russos del 1881 provocaren l'arribada a Palestina de diversos grups de jueus -la primera alià ('pujada' a Sió)- que hi establiren les primeres colònies agrícoles. Fou, però, per l'obra de Theodor Herzl i d'ençà del primer congrés sionista (Basilea, 1897) que el moviment prengué caire polític: foren creades l'Organització Sionista Mundial i dues grans institucions de recaptació de fons per a l'establiment de jueus a Palestina. Amb aquest fi, Herzl s'entrevistà amb els principals caps d'estat europeus. El sisè congrés (1903) rebutjà l'oferta anglesa d'un estat jueu a Uganda. D'ençà del 1904, una segona alià i la restauració de l'hebreu com a llengua popular enfortiren la població jueva de Palestina, que, de 20 000 h el 1880, passà ja als 80 000 al començament de la Primera Guerra Mundial. La declaració de Balfour i el Mandat Britànic de Palestina afavoriren el moviment incrementant la tercera alià dels anys vint, amb la creació de la Jewish Agency (1922), però aviat provocaren l'oposició àrab en general i els nombrosos atemptats (1921, 1929, 1933, 1936-38), perpetrats sobretot per la Unió dels Sionistes Revisionistes, escissió d'extrema dreta de l'Organització Sionista Mundial. Els jueus arribaren als 250 000 el 1933 i al mig milió el 1939. Mentrestant, hom havia elaborat ja les estructures nacionals: creació del Consell Nacional i del Gran Rabinat (1920), aquest darrer animat pel rabí A.I.Kook. Foren fundades més de 150 aglomeracions cooperatives d'agricultura (kibbutzim i mosavim) i fou creat un sistema d'autodefensa, la Haganà. Acabada la Segona Guerra Mundial, amb la subsegüent immigració en massa dels escapats de l'extermini nazi, el sionisme aconseguí el seu objectiu: la fundació de l'estat d'Israel (1948). La pressió dels estats àrabs, basant-se en la situació del poble palestí, ha obtingut (1976) de l'ONU una condemna del sionisme com a moviment racista. D'altra banda, amb la fundació de l'estat d'Israel, l'Organització Sionista Mundial modificà la seva estructura i reorientà les seves funcions envers la coordinació del suport a l'estat d'Israel provinent de la diàspora i en l'organització de la immigració jueva a Israel a la postguerra.
El sionisme deu el nom a Sió, un dels turons de Jerusalem, on la tradició situa la tomba del rei bíblic David.

Sipai
1. Als ss XVIII i XIX, soldat indi al servei de França, Portugal i la Gran Bretanya. Organitzats sobretot pel francès Joseph-François Dupleix i l'anglès Robert Clive, foren mantinguts després per la Companyia de l'Índia Oriental. L'any 1857 esclatà una revolta d'aquestes tropes, capitanejada per Nana Sahib, que afectà sobretot les terres del curs mitjà del Ganges. Bahadur Sah, l'últim descendent del Gran Mogol, fou proclamat emperador a Delhi. Les tropes britàniques, però, no trigaren gaire a dominar la rebel·lió. Bahadur Sah fou desterrat a Birmània i la Companyia de l'Índia Oriental fou dissolta (1858). Posteriorment, els regiments de sipais foren reorganitzats.
2. Nom (vulgarment sipaio) amb què eren coneguts els voluntaris de la llibertat, membres dels batallons de milicians republicans organitzats per les diputacions provincials de Barcelona i de Tarragona el 1874, per analogia amb les forces auxiliars índies de l'exèrcit britànic del mateix nom.

Sis d'Octubre, el
Nom amb què és conegut el moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934. Cal cercar les causes llunyanes de la revolta en la dissociació política entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centre-dreta de Madrid, a partir del desembre del 1933, ço que dificultava les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l'autonomia. A dins de Catalunya, i en un període de crisi econòmica i creixents tensions socials, l'aprovació pel Parlament d'una moderada llei de Contractes de Conreu (abril del 1934) suscità la immediata oposició de Lliga Catalana i dels grans propietaris, els quals, amb l'ajut del govern de Samper, aconseguiren l'anul·lació de la llei per anticonstitucional. Aquesta agressió a la integritat de l'Estatut obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona, i provocà al Principat una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d'Estat Català, dirigides per Josep Dencàs; la destrucció de l'obra reformista del primer bienni republicà impulsà també les forces obreres —llevat de la CNT— a constituir l' Aliança Obrera. Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i Madrid durant l'estiu semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper el 2 d'octubre, i la formació d'un govern de Lerroux, amb ministres de la CEDA —organització considerada no republicana—, precipitaren els esdeveniments. Mentre el PSOE i altres partits de tot l'estat trencaven llurs relacions amb les institucions, i a Astúries esclatava la revolució proletària, a Barcelona s'imposava la vaga general i, el dia 6, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia de deturar la trajectòria reaccionària del règim i de tornar-lo a l'orientació esquerrana del 1931. L'Aliança Obrera i Estat Català, per llur banda, perseguien objectius diferents —la revolució social els uns, el cop d'estat separatista els altres—, però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat. El general Batet, comminat a posar-se a les ordres del govern català, respongué proclamant l'estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. Els combats entre l'exèrcit i les improvisades milícies nacionalistes es desenrotllaren tota la nit al local del CADCI, on moriren els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i M.González i Alba, a Gràcia, a la conselleria de governació i, sobretot, entorn del palau de la Generalitat, que defensaven els mossos d'esquadra dirigits pel comandant Pérez i Farràs. A la matinada del dia 7, vista la manca de suport popular al moviment, Companys ordenà la rendició. A les comarques —Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, etc— la revolta fou controlada fonamentalment per l'Aliança Obrera, i comportà alguns incendis i saqueigs d'esglésies —Sant Vicenç de Castellet, Navars, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc—, però fou sufocada molt aviat per l'exèrcit. Ultra l'empresonament, el judici i la condemna a cadena perpètua del president i els consellers de la Generalitat, la repressió comprengué la detenció de centenars de militants i dirigents de les esquerres, la clausura de centres polítics, suspensió de periòdics, desnonaments de rabassaires al camp, i l'anul·lació de fet de l'Estatut de Catalunya, substituït per un règim d'excepció que controlaven radicals, cedistes i la Lliga, i que es mantingué, com les darreres conseqüències repressives del moviment d'octubre, fins al triomf electoral del Front Popular, el febrer de 1936.

Sistema agroalimentari
Conjunt heterogeni d'indústries i empreses que participen en la producció, la transformació, l'elaboració, el condicionament i la comercialització d'una gran diversitat de productes d'origen vegetal o animal destinats principalment a l'alimentació humana, però també a la del bestiar o a ser transformats en primeres matèries per tal de poder elaborar posteriorment d'altres productes. A l'estat espanyol aquest subsector industrial té una gran importància, ja que la seva producció global puja a gairebé 2 bilions de pessetes el 1981. Aplega unes 65 000 empreses (1982), la majoria de les quals són petites (el 75% té d'un a quatre treballadors, i només el 4% més de 50), i dóna feina a gairebé mig milió de persones. Es caracteritza per la barreja encara notable dels mètodes artesans de producció amb la tecnologia més moderna aportada per les multinacionals que, de fet, són les que dominen econòmicament tot aquest subsector.

Sistema d'Hondt
Variant del sistema de càlcul electoral dit de representació proporcional aproximada que amb una sola operació permet d'obtenir un primer repartiment d'escons a base del quocient i un altre repartiment que té en compte la mitjana més forta. Al moment de repartir els escons, en nombre n, entre els candidats de les diverses llistes sotmeses a votació, el nombre de vots assolits per cadascuna d'elles són dividits successivament per 1, 2, etc fins a n. A continuació són ordenats, del més alt al més baix, els quocients obtinguts i el que ocupa el lloc n és el «quocient aproximat» o «divisor electoral». Talment com indica el seu nom, aquest «quocient» és emprat tot seguit com a «divisor» del nombre de vots de cadascuna de les llistes, operació que dóna com a resultat el repartiment d'escons segons la mitjana més forta. El sistema d'Hondt afavoreix lleugerament els grans partits.

Sistema econòmic
Conjunt coherent de relacions capaç d'explicar els objectius i els mitjans de l'organització econòmica total de la societat. El concepte de sistema, com a tal, només ha adquirit relleu en la ciència econòmica des del segon terç del s XX i encara fins fa pocs anys era un concepte poc emprat dintre la literatura econòmica anglosaxona; aquest fenomen s'explica per la inexistència, fins a la Primera Guerra Mundial, d'un altre tipus d'organització econòmica avançada que no fos el capitalisme. La manca d'interès, coneixements i anàlisi dels anomenats països socialistes retardà l'estudi i la comparació dels diferents sistemes econòmics. El sistema econòmic fa referència a una unitat macroeconòmica amb capacitat de decisió; per tant, nocions com ara les de sistema fiscal o sistema monetari, etc, corresponen a un nivell inferior d'anàlisi. El concepte d'estructura econòmica i el de sistema econòmic presenten unes profundes interrelacions; de fet, hom pot definir un sistema com una estructura amb la suficient autonomia per autoorganitzar-se fins en els aspectes més fonamentals. Des d'un punt de vista marxista, un sistema econòmic és una combinació de determinats modes de producció, de circulació, de distribució i de consum: això implica una atenció preferent vers la generació, la canalització i la distribució de l'excedent econòmic i de totes les relacions socials que se'n deriven. Hom ha intentat la classificació i la tipificació dels sistemes econòmics d'acord amb els criteris esmentats i amb d'altres. Aquests intents poden ésser classificats en dos grans grups: classificacions o tipologies de base històrica i classificacions basades en comparacions morfològiques. Entre les primeres cal esmentar en primer lloc la tipologia de W.Sombart, representant de la novíssima escola històrica alemanya. Segons aquest autor, els sistemes es poden caracteritzar per tres trets fonamentals: l'esperit o les motivacions principals que condicionen el comportament econòmic, la forma o el conjunt d'elements institucionals i que defineixen les relacions entre els diferents subjectes econòmics i, finalment, la substància, és a dir, la tècnica emprada per a l'obtenció o transformació dels béns. De la combinació d'aquests criteris, en resulten cinc sistemes fonamentals: d'economia tancada (feudal), d'economia urbana o artesana (com a França als ss XIV-XV), d'economia capitalista, d'economia col·lectivista i, finalment, d'economia corporativa. Dintre aquest corrent de pensament hi ha autors com A.Marchal o J.Lajugie. Per contra, dintre les classificacions de base morfològica cal esmentar W.Eucken, que critica l'enfocament anterior per la seva manca de conceptualitat en la definició dels diferents sistemes, pel fet que l'enfocament històric es limitaria a reproduir la realitat, sense, però, analitzar-la científicament. Eucken troba dos tipus fonamentals d'organització econòmica: la primera operant per procediments espontanis amb pluralitat de centres de decisió; la segona, per mecanismes dirigits amb un sol centre de decisió. Aquests tipus purs, que anomena respectivament economia de tràfic i economia amb direcció central, admeten una sèrie de subtipus basats ja en el grau de monopoli tant pel que fa a l'oferta com a la demanda, ja en els graus de llibertat pel que fa a l'intercanvi i elecció de béns de consum i llocs de treball. E.Wagemann proposa una classificació que és el resultat de creuar dos criteris: el de la forma d'organització -consumptiva i de lucre- i el de la intensitat del capital. D'aquesta manera hom obté categories com ara les de supercapitalisme, neocapitalisme, semicapitalisme, etc. Pel que fa al particular enfocament marxista dels sistemes, cal dir que la tipologia convencional -comunisme primitiu, esclavisme, feudalisme, capitalisme i socialisme- no pot ésser vista com un esquema tancat en el qual obligatòriament les diverses categories se succeeixen d'una forma mecànica; el rebuig d'allò que suposaria un determinisme econòmic resta palesat, per exemple, en les discussions entre diferents autors marxistes pel que fa al problema de la transició al socialisme. Sampedro ha intentat una síntesi de les diverses tipologies a base de creuar dos criteris fonamentals: l'estat de la tècnica i la preponderància de la propietat pública privada, és a dir, societats amb decisions econòmiques centralitzades, mixtes o disperses. En resulta una classificació en sistemes socialistes, capitalistes i tradicionals. Els primers poden ésser dividits en socialistes (URSS), socialistes mixts (Iugoslàvia) i socialistes emergents (Xina). Els sistemes capitalistes són dividits en capitalistes (EUA), capitalistes mixts (França) i capitalistes intermedis (Grècia). Finalment, els sistemes tradicionals són dividits en sistemes tradicionals americans (Equador), tradicionals afroasiàtics (Iran) i tradicionals mixts (Índia). Cal remarcar que els països amb decisions disperses o mixtes i amb tècnica incipient són normalment anomenats països del Tercer Món, en els quals la introducció de tècniques més modernes no implica necessàriament el pas cap al desenvolupament, a causa del retard de les institucions polítiques i socials i de la seva inserció especial en el context internacional. Per fi, cal indicar que l'anomenada convergència de sistemes, és a dir, la possibilitat que els tipus més purs de capitalisme o socialisme evolucionin cap a un punt intermedi, no passa d'ésser una utopia, car en qualsevol cas el sistema resultant no pot ésser una simple mescla dels dos anteriors. A més, cal no oblidar l'existència dels països amb un fort grau de subdesenvolupament, l'evolució dels quals modificarà profundament les relacions entre capitalisme i socialisme.

Sistema Econòmic Llatinoamericà
Organisme interregional de consulta, cooperació i promoció econòmica i social creat l'any 1975 a Panamà per representants de vint-i-cinc estats del Carib i de l'Amèrica Llatina. La seu és a Caracas.

Sistema educatiu
Organització dels diversos nivells d'ensenyament que estructuren l'aparell educatiu d'un país. La reforma educativa del 1990 a l'estat espanyol ha modificat el sistema educatiu corresponent. Entre els canvis més importants que ha comportat aquest nou plantejament cal destacar l'allargament de l'educació obligatòria fins als setze anys d'edat dels alumnes, la configuració d'un currículum de l'etapa d'educació secundària obligatòria amb un considerable augment de l'opcionalitat de matèries de què disposa l'alumne i el propòsit de dignificar i valorar substancialment els ensenyaments de l'àmbit de la formació professional.

Sistema Europeu de Banques Centrals (SEBC)
Conjunt format per la Banca Central Europea i les dels estats membres, que actuarà a partir de la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària (1977 o 1999). Tindrà les funcions de definir i executar la política monetària europea, realitzar els canvis de divises, posseir i gestionar les reserves oficials, i promoure el funcionament fluïd del sistema de pagaments.
Amb l'entrada en funcionament de la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària, tant el SEBC com el Banc Central Europeu assumiren les seves funcions de política monetària. L'objectiu fonamental del sistema és mantenir l'estabilitat dels preus.

Sistema financer
Conjunt d'institucions que té com a finalitat la canalització de l'estalvi cap a l'acumulació, la transmissió de l'excedent i el finançament, per tant, de les activitats productives, comercials i àdhuc bancàries. Aquestes institucions es caracteritzen per llur forma específica d'atreure l'estalvi i de destinar-lo al finançament d'una activitat econòmica i per llur actuació en el mercat de diner (també dit monetari), on s'efectuen les operacions a curt termini, o en el mercat de capitals (també dit financer), on s'efectuen a llarg termini. Una relació no exhaustiva d'aquestes institucions per a l'estat espanyol comprèn els bancs, tant els comercials com els industrials, les caixes d'estalvis, les entitats oficials de crèdit, la borsa de valors, les societats i els fons d'inversió mobiliària, les institucions dedicades a finançar les vendes a termini, les empreses de leasing o de lloguer de béns d'equip, les cooperatives de crèdit, les companyies d'assegurances, les entitats de factoring, les societats de crèdit hipotecari, les societats de garantia recíproca, les societats mediadores en el mercat del diner, les juntes sindicals de les borses, els agents de borsa i els corredors col·legiats de comerç. Als països capitalistes, doncs, les operacions de les institucions financeres influeixen directament sobre el nivell d'activitat de llurs economies, i el banc central té la missió de regular i de coordinar les operacions d'aquestes institucions. El procés d'internacionalització del mode de producció capitalista en el pla mundial ha originat l'extensió de l'àmbit d'actuació de les institucions financeres fora del marc estatal i l'aparició de noves institucions en el pla internacional, com el mercat d'eurodòlars.

Sistema fiscal
Conjunt d'instruments establerts per l'administració per regular l'obtenció de recursos provinents, en especial, de la recaptació d'imposts. L'actual sistema fiscal de l'estat espanyol és el resultat de la llei de Reforma Tributària del 14 de novembre de 1977, que tingué com a eixos bàsics l'articulació de dos grans imposts, l'impost sobre la renda de les persones físiques, en la imposició directa, i l'impost sobre el valor afegit, en la indirecta. La resta d'imposts, que tenen un paper coadjuvant i, fins a un cert punt, secundari, són, l'impost sobre societats, l'impost sobre el patrimoni i l'impost sobre successions i donacions entre els directes; i l'impost sobre transmissions i actes jurídics documentats, l'impost de duanes, els monopolis fiscals i els imposts especials, entre els indirectes. L'impost sobre el valor afegit, bé que previst des de feia anys, no ha entrat en vigor a l'estat espanyol fins l'1 de gener de 1986, en què la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea l'ha fet necessari, ja que era condició per a ésser membre de la CEE. Ha substituït l'impost sobre tràfic d'empreses, el de luxe, el de begudes, el de compensació de gravàmens interiors i la desgravació fiscal a l'exportació. Un dels temes clàssics en els sistemes fiscals és el de la distribució dels ingressos segons la seva procedència d'imposts directes o indirectes. A l'estat espanyol, fins el 1977, la imposició indirecta havia estat majoritària, però la reforma de l'impost sobre la renda de les persones físiques determinà que passés a ésser-ho la imposició directa, fins el 1986, que els imposts indirectes han tornat a superar els directes.

Sistema gremial
Sistema urbà de producció artesana controlada pels gremis. Llur control dificultava l'augment de la producció i el progrés tècnic i no permetia un marge gaire ampli de beneficis.

Sistema monetari
Conjunt de normes legals i d'institucions en les quals es reflecteix l'aspecte dinerari de les economies modernes. La seva complexitat es deriva tant de la diversitat de funcions del diner com del seu caràcter social (sistema monetari internacional, patró 3).

Sistema monetari europeu (SME)
Conjunt de normes legals i institucions mitjançant les quals es regulen les relacions entre les monedes dels països que formen part de la Unió Europea a excepció de Grècia. Nasqué formalment el 12 de març de 1979 amb la fixació de paritats monetàries de cada moneda respecte a totes les altres que formen el sistema, amb un màxim de fluctuació entre elles del 2,25%, i amb la creació d'una unitat de compte monetària, l'ecu. La pesseta hi ingressà l'any 1989. L'SME ha ajudat a mantenir l'estabilitat canviària a Europa durant un llarg període de temps, si bé patí una forta crisi en 1992-93, quan els bancs centrals europeus no pogueren equilibrar la pèrdua de confiança dels mercats financers, cosa que desembocà en uns forts ajustaments de les paritats -la pesseta es devaluà un 25% respecte del marc- i provocà una ampliació de la banda de fluctuació fins el 15%. A partir del 1999 l'SME s'ha de convertir en un sistema de canvis fixos i inamovibles per permetre l'entrada en funcionament de la moneda única.

Sistema monetari internacional
Conjunt d'organismes financers internacionals i de relacions monetàries que hi ha entre els diferents països. Els membres adscrits a un sistema monetari accepten la moneda patró i les regles de joc establertes. El sistema és tant més apte com més flexibilitat tingui la moneda base per a adaptar-se a les necessitats derivades del volum dels intercanvis dels preus i de la velocitat de circulació del diner. El diner que ha fet de base ha estat d'or, d'argent o de tots dos metalls alhora (monometal·lisme o bimetal·lisme). El patró or perdurà des de la primera meitat del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial. Representava llibertat de compra i venda d'or i una equivalència de cada moneda respecte al metall preciós; però tenia el greu inconvenient que l'única manera de remuntar un dèficit de la balança de pagaments era abaixant els preus interiors, amb la qual cosa els altres objectius de política econòmica hi restaven subordinats. Hi hagué una relativa estabilitat en els canvis; però aquest esquema responia a un sistema centralitzat d'indústria i comerç als voltants d'Anglaterra. Aquest sistema es trencà amb la guerra: fou suprimit el patró or, pujaren els preus, hi hagué una gran manca de liquiditat. La conferència de Gènova de l'any 1922 recomanà ja la desmonetització de l'or. El 1924 hom adoptà el patró lingot-or (amb la qual cosa l'or només servia de reserva), però no salvà cap país d'una forta inestabilitat monetària. Malgrat que França i Anglaterra tornessin a la convertibilitat, res no s'arreglà i l'any 1931 fou abandonada novament. Començaren les devaluacions competitives, les restriccions al comerç i forts controls de canvis. Aquesta situació s'agreujà amb la Segona Guerra Mundial, fins que l'any 1944, en la conferència Bretton Woods, foren creats el Fons Monetari Internacional i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament. Ambdues institucions intentaren de resoldre els problemes dels pagaments internacionals a llarg termini. A curt termini feien falta dòlars perquè els països poguessin comprar als EUA els materials necessaris per a la reconstrucció. Aquest problema fou resolt momentàniament per l'ajut Marshall, donat als països que formaven l'OECE. La balança de pagaments americana, d'ençà dels anys 1950, no sortí del dèficit crònic; la seva moneda, considerada de reserva, principalment per les fortes inversions fetes a Europa, es tornà molt escassa, el preu de l'or pujà novament, mentre hom mantenia el valor del dòlar d'una manera artificiosa. Es perdé la confiança en el dòlar i es demostrà que, amb unes taxes de creixement del comerç internacional tan elevades, l'or i els dòlars eren del tot insuficients: mancava liquiditat. Intents de resoldre aquest problema tan greu foren els crèdits bancaris internacionals i els intergovernamentals (swap). L'any 1967 ja hi havia dos mercats de l'or: l'oficial i el lliure; a continuació, tots els països deixaren d'observar les normes que havien acceptat a Bretton Woods. L'any 1968, suprimit el pool de l'or, el dòlar perdia la seva convertibilitat plena. L'any 1969 es creà una nova moneda de reserva internacional per pal·liar la manca de liquiditat: els drets especials de gir; però també han estat insuficients. El 1970 el Canadà adoptà el canvi flotant. Per l'agost del 1971, els EUA davant la forta pressió de què era objecte el dòlar, abandonaren la convertibilitat en or, la qual cosa comportà que les altres monedes quedessin en situació de flotació, tant respecte al dòlar com entre elles. Aquest sistema de canvis flotants, que s'ha mantingut fins ara, ha comportat un grau important d'inestabilitat en les monedes, tot i que els governs no han renunciat a intervenir en els canvis. Des del 1979, però, es mantingué constant la fortalesa del dòlar, que assolí el seu nivell més alt a la primavera del 1985, per a iniciar al final d'aquest any un suau descens, impulsat per l'acció conjunta dels governs dels països més desenvolupats que s'accentua de manera preocupant durant la segona meitat de l'any 1987. Per evitar els inconvenients de l'erraticitat dels canvis, un grup de països europeus establí pel març del 1973 un sistema de flotació conjunta de llurs monedes amb relació al dòlar, que fou conegut com «la serpent», destinat a mantenir les seves cotitzacions dins d'un marge del 2,25% amb relació a les paritats recíproques. La immediata crisi del petroli i el conflicte que provocà entre polítiques monetàries internes i polítiques de tipus de canvi es resolgué a favor de les primeres, la qual cosa féu fracassar «la serpent». La seva idea, però, ressorgí poc després en la constitució, el 1979, del sistema monetari europeu, dins del marc de la Comunitat Econòmica Europea.

Sistema senyorial
Sistema preponderant en l'economia de l'Antic Règim, heredat de l'Edat Mitjana, caracteritzat per la propietat senyorial, el manteniment de la servitud i el pagament dels drets feudals. A la fi de l'Antic Règim, era molt diferent segons la zona d'Europa: a Anglaterra o els Països Baixos, estava molt debilitat i la majoria dels pagesos eren lliures; a l'Europa mediterrània, els drets senyorials eren vigents, però els pagesos eren lliures; a l'Europa central i oriental continuava plenament vigent la servitud.

Sistema social
Conjunt de normes i captinences ideals d'una societat, un grup, etc, d'acord amb les quals s'organitzen les activitats, les funcions i la conducta dels seus components (individus i subgrups). Terme creat per T.Parsons i E.A.Shils, és usat sovint com a sinònim d'organització social.

Skylab
Primera estació orbital tripulada nord-americana. Llançada sense tripulació amb un coet "Saturn 5" a mitjan 1973 i situada a 435 km d'altitud, fou l'habitacle de tres tripulacions que hi arribaren periòdicament amb vehicles del tipus "Apollo" llançats amb coets "Saturn 1B", i hi romangueren un total de 4 117 hores. L'estació tenia una massa de 90 720 kg, i hom aprofità com a lloc de treball l'interior d'un tercer tram inert del coet, amb un espai útil d'uns 300 metres cúbics. Els objectius principals de la missió foren determinar l'adaptació de l'home a les condicions d'apesantor prolongades, observacions astronòmiques, principalment solars, tècniques d'anàlisi de recursos terrestres des de l'espai i experimentació científica i tècnica amb relació a les condicions ambientals característiques de l'estació. Les missions acabaren amb el retorn de la tercera tripulació, a la primeria del 1974, que hi havia restat vuitanta-quatre dies. Després d'haver experimentat una disminució imprevista de l'altitud orbital, hom intentà de realitzar una operació telecomandada de rescat, que posteriorment fou abandonada. L'11 de juliol de 1979, es desintegrà a uns 19 km d'altitud i els trossos resultants s'espargiren per una àrea poc poblada.

Sobirania
Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. L'antiga concepció teocràtica feia residir la sobirania en Déu, de qui la rebien, per delegació, els governants. Jean Bodin n'expressà la formulació clàssica, fonament de la monarquia absoluta, segons la qual el monarca tenia el poder suprem sobre tots els seus súbdits, amb l'única limitació de les lleis de Déu i de la natura. Hobbes desféu aquest darrer lligam religiós en presentar el monarca com a única font de poder. A partir de la Revolució Francesa es desenvolupà la concepció democràtica, formulada inicialment per Rousseau, amb el concepte de sobirania popular: la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal. La burgesia triomfant, però, s'adherí a una concepció més conservadora, la de la sobirania nacional, formulada per primer cop per Sieyès: la sobirania resideix a la nació, considerada com a entitat real diferenciada dels individus que la integren, i representada per un parlament elegit per sufragi censatari, que permeté a la burgesia de consolidar el seu domini. La interdependència creixent de la societat mundial d'avui comporta una progressiva cessió de les sobiranies estatals en organismes suprastatals, com ara el Tribunal Internacional de Justícia, l'ONU o la CEE.

Sobirania de dret diví
En l'Antic Règim la sobirania dels monarques era de dret diví perquè creien i feien creure que la seva autoritat era legítima, ja que procedia de Déu, de qui eren els representants.

Sobirania del consumidor
Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar. L'augment sostingut de la capacitat adquisitiva dels consumidors per a obtenir una gran quantitat de productes, amb una gran competència entre els oferents, fa que les empreses orientin llur activitat a conèixer els desigs i les necessitats dels consumidors sobirans. El client és el punt de partida i l'objectiu final de tota l'activitat empresarial. Això no obstant, aquesta sobirania és com més va més teòrica i, si més no, molt mediatitzada, perquè la publicitat i els hàbits de consum creats fan que el consumidor es cregui obligat a comprar allò que li ofereixen.

Sobirania nacional
El poder polític recau en el conjunt de la nació i no està sotmès a cap altra força externa. Els individus que integren una nació deleguen aquest poder que per definició posseeixen i atorguen als seus representants. El principi de sobirania nacional postula que la legitimitat del poder emana de la nació i s'expressa mitjançant eleccions periòdiques. Històricament va tenir una concepció conservadora, en considerar nació només una part dels ciutadans i només existia el sufragi restringit o censatari.

Sobirania popular
Postulat democràtic segons el qual la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l'atorga als governants; això implica l'existència del sufragi universal.

Sobreproducció
Excés d'oferta d'un producte que no es ven, o es ven poc, perquè ja el posseeixen la major part dels qui el volen i tenen mitjans per obtenir-lo (la demanda).
Desajust en la circulació econòmica motivat per un excés de producció, que fa que el volum de l'oferta d'un mercat sigui superior a la capacitat efectiva de la demanda. Les crisis de sobreproducció, que es contradiuen amb la llei de Jean Baptiste Say, sostinguda pels clàssics, tenen unes característiques i, com a tendència, han estat tractades analíticament d'una manera equivalent a les de subconsum. Això no obstant, en aquest cas es poden donar situacions d'excés d'oferta de caràcter estrictament cojuntural, com a conseqüència de decisions contràries al comportament del mercat, la qual cosa no es correspon en les situacions de subconsum.

Social
Durant el franquisme, membre de la brigada político-social del cos general de policia.

Social Democratic Party (SDP)
Grup polític britànic sorgit l'any 1981 arran d'una escissió del Labour Party protagonitzada per Roy Jenkins, David Owen, William Rodgers i Shirley Williams. Des del mateix any de la seva fundació manté una aliança electoral amb el Liberal Party. Aquesta aliança, tot i esdevenir la tercera força política al parlament britànic, ha fracassat en l'intent de trencar el sistema bipartidista.
En les eleccions del juny del 1987, l'aliança entre el Liberal Party (LP) i el Social Democratic Party (SDP) obtingué el 22% dels sufragis i 22 escons, gran part dels quals per a candidats de l'LP. Al juny del 1990, l'executiva de l'SDP decidí dissoldre el partit per la manca d'afiliats i perquè el sistema electoral britànic no els permetia de créixer. David Owen, un dels fundadors, defensà l'existència de l'SDP, contràriament al parer de la majoria dels membres i del president, John Cartwright. Finalment, al setembre del 1991, Owen decidí deixar la política, i l'SDP es dissolgué definitivament.

Social Security Act
Llei promulgada pel congrés nord-americà l'any 1935, proposada per Franklin D.Roosevelt, on per primera vegada apareix el consepte de seguretat social. Tenia com a fi la implantació a tots els EUA de la legislació sobre assegurança de desocupació i organitzar un sistema comú d'assegurança per a la vellesa per a determinats treballadors, com els cecs, per als quals disposava mesures de rehabilitació.

Socialdemocràcia
Nom amb què hom designa els moviments socialistes caracteritzats per la renúncia al marxisme, l'acceptació de les institucions liberal-democràtiques i una pràctica política de tipus moderat. El mot féu referència, des de la fi del s XIX fins a la Primera Guerra Mundial, als partits polítics d'inspiració marxista, sobretot a Alemanya, els països escandinaus i Rússia. Més tard, adoptà el signicat actual. La primera tendència revisionista del marxisme fou protagonitzada per Eduard Bernstein (Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, 1899), que rebutjà la dictadura del proletariat i preconitzà una transformació lenta del sistema capitalista, que esdevindria socialista mitjançant un procés de reformes graduals i successives, aconseguides a través de la lluita parlamentària, en la qual els socialistes havien de cercar l'aliança dels partits burgesos d'esquerres. Malgrat les condemnes teòriques, les tendències revisionistes penetraren profundament en la pràctica política de diversos partits socialistes, com el Partit Socialdemòcrata Alemany, el Partit Socialdemòcrata Danès, el Partit del Treball de Noruega i el Partit Socialdemòcrata Suec. Per la seva banda, el Labour Party britànic adoptà aquesta orientació ja des dels seus inicis. No foren operatives tampoc les condemnes que el revisionisme rebé en el congressos de la II Internacional, sobretot en el d'Amsterdam (1904). La influència d'aquesta tendència debilità la força revolucionària que el socialisme podia oposar al desencadenament de la Primera Guerra Mundial. El triomf de la Revolució Russa i la creació de la III Internacional provocà que la socialdemocràcia adoptés unes actituds anticomunistes, oposant-se a la col.laboració amb els partits comunistes. D'altra banda, el socialisme accedí al poder en els països escandinaus i pogué aplicar el seu programa socaildemòcrata de reformes socials, que dugué a la "societat del benestar". Fou sobretot després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la guerra freda, que les tendències socialdemòcrates prengueren una forta volada en el socialisme europeu. En alguns països, aquestes tendències esdevingueren majoritàries en el partit socialista, com ala República Federal d'Alemanya. En d'altres casos, crearen partits a part, com el Partito Socialista Democratico Italiano de G. Saragat. A partir, aproximadament, del tercer quart del s XX àdhuc els partits socialistes del sud d'Europa -francès, espanyol, portuguès, grec, etc-, que hi havien estat més refractaris, han adoptat de fet posicions socialdemòcrates, sobretot en accedir a responsabilitats de govern en llurs respectius estats. Tanmateix, en el si de la Internacional Socialista les tesis marxistes han sofert una irremissible marginació. Des d'un punt de mira de l'esquerra, hom ha acusat els socialdemòcrates d'ésser, de fet, uns administradors honrats dels interessos capitalistes i d'afavorir la supervivència del sistema capitalista, en abandonar l'objectiu -bàsic en l'ortodòxia marxista- de la col·lextivització dels mitjans de producció. La línia socialdemòcrata, d'altra banda, amés d'ésser present en molt partits anomenats socialistes, constitueix el programa econòmic i social d'alguns partits que no s'anomenen explícitament socialdemòcrates.

Socialisme
Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivitzacuó dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme, col·lectivització). Bé que el terme fou emprat per primera vegada a la premsa francesa cap al 1832, per a qualificar els seguidors de Saint-Simon, i també a Anglaterra, designant els deixebles de Robert Owen, la idea socialista tenia una llarga història en la tradició utòpica anterior, des de Plató als anabaptistes i des de Thomas More als Levellers, passant per Francis Bacon o Rousseau. Ja dins el s XX, el socialisme utòpic, esperonat per la revolució industrial anglesa i per la Revolució Francesa, es desenvolupà a França, representat per Saint-Simon, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, Cabet, Leroux, Considérant, Blanqui, etc; a la Gran Bretanya, amb Spence, Owen, Hetherington i d'altres; i, menys intensament, a Alemanya i la Península Ibèrica, on tingué força importància el grup fourierista madrileny, que, animat per Fernando Garrido, José Ordax Avecilla i Sixto Cámara, publicà, entre el 1847 i el 1850, diversos periòdics. Tanmateix, deixant a part alguns experiments associacionistes o col·lectivistes de resultats poc feliços -per exemple, els assaigs icarians als EUA-, hom pot dir que durant els dos primers terços del s XIX, el socialisme restà al nivell de l'especulació intel·lectual i que cap dels portaveus d'aquesta doctrina no tingué un sentit de la història ni una consciència realista de la política del seu temps. Només amb la difusió de les teories de Karl Marx i Friedrich Engels fou superat aquest estadi utòpic i aparegué el socialisme científic, que no es limitava ja a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals perfectes, sinó que, partint de l'anàlisi dels mecanismes econòmics que regien les societats i d'una visió científica de la història, es proposava de transformar la realitat i d'accelerar el triomf ineluctable del socialisme. En el Manifest del Partit Comunista (1848) i en la resta de llur producció, Marx i Engels subratllen la importància capital de l'antagonisme entre burgesia i proletariat dins la nova societat industrial contemporània, i afirmen que només el proletariat pot posar fi a l'anarquia de la producció apoderant-se de l'estat modern -instrument en mans de la burgesia- i abolint el mode de producció capitalista i les relacions de propietats burgeses. Marx preveia també un desenvolupament en dues fases de la seva doctrina: primer, la "revolució democràtica" o victòria de les classes mitjanes damunt els darrers vestigis del feudalisme; assolida així la plenitud del sistema capitalista i la democràcia política, vindria la "revolució socialista" o victòria econòmica del proletariat, el qual assumiria la propietat dels mitjans de producció, i fóra el comunisme, en aquest esquema, l'estadi final i culminant de tot el procés, el regne indefinit de la pau, la llibertat i la igualtat, on el govern seria substituït per una administració voluntària i mancada d'elements coactius. El socialisme marxista obtingué una primera plataforma organitzadota el 1864 amb la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors o Primera Internacional, però aquesta fou escassament operativa per causa de les lluites internes contra el reformisme de les Trade Unions britàniques, contra la influència del proudhonisme dins la classe obrera francesa i, sobretot, per l'enfrontament, al seu si, entre Marx i Bakunin, és a dir, entre marxisme i anarquisme. Mentre el primer afirmava la necessitat d'un estat obrer i d'una avantguarda organitzada de la classe treballadora (el partit polític obrer marxista) capaç de dirigir la llarga lluita fins a la victòria de la revolució proletària, i acceptava, en el curs d'aquest camí vers el socialisme, la possibilitat d'aliances amb les esquerres burgeses, Bakunin rebutjava tot tipus d'estat, defensava l'espontanisme, negava qualsevol col·laboració amb la burgesia i ho confiava tot a la capacitat de les masses per a crear un nou ordre social. Consumat el trencament de l'AIT, i després del fracàs de la Comuna de París, el ràpid desenvolupament de la industrialització i de la urbanització a l'Europa Occidental afavorí una gran expansió del socialisme, identificat ja majoritàriament amb el marxisme; des del 1875, any de la fundació del partit socialdemòcrata alemany, el primer del continent, fins el 1900, s'organitzaren partits socialistes a França, Àustria, Dinamarca, Espanya, els Països Baixos, Rússia, Bèlgica, Suècia, Noruega, Itàlia, la Gran Bretanya i Suïssa. El 1889 havia estat creada, a París, la Segona Internacional, fortament influïda pels socialistes alemanys Liebknecht, Bebel i Kautsky; aquests imposaren, tant a la Internacional com a llur propi partit, la creença que la inevitabilitat de l'ensorrada del capitalisme feia innecessària qualsevol acció revolucionària i limitava les obligacions del proletariat a esperar la substitució, tot organitzant-se en un gran partit, molt burocratitzat, al qual corresponia totalment la direcció de la lluita política i de la posterior construcció del socialisme. Seguint aquest model, el socialisme s'organitzà a Àustria, encapçalat per Viktor Adler; a Itàlia, amb Filippo Turati i Antonio Labriola; a l'estat espanyol, on Pablo Iglesias aplegà els nuclis marxistes dispersos en el Partido Socialista Obrero Español; a França, on els dos principals corrents socialistes, el marxista ortodox de Jules Guesde i l'humanista i parlamentari de Jean Jaurès, després d'haver-se combatut aferrissadament, s'unificaren el 1905 i crearen la Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO), etc. A Anglaterra, contràriament, el marxisme restà sempre molt minoritari enfront del socialisme intel·lectual, ètic i gradualista de la Fabian Society, concretat políticament, el 1900, en el Labour Party, i àdhuc enfront d'ocasionals formes de sindicalisme medievalitzant, com ara el socialisme guildista d'A.R.Orange i G.D.H.Cole; tampoc a Rússia el socialisme marxista no arrelà fins els anys 1890, gràcies a Georgij Plekhanov, i després del fracàs del populisme agrari d'Alexandr Herzen. Al començament del s XX, i a mesura que semblava allunyar-se la perspectiva d'una imminent ensulsiada capitalista, sorgí al si del moviment socialista la crisi del revisionisme; segons el seu principal portaveu, Eduard Bernstein, el sistema capitalista havia demostrat la seva capacitat per a superar les crisis, i les previsions més catastrofistes formulades per Marx sobre la intensificació de lluita de classes, l'empitjorament de les condicions de vida del proletariat, la desaparició de les classes mitjanes, etc, resultaven equivocades; en conseqüència, el socialisme havia de renunciar a la revolució i adoptar decididament una línia reformista i parlamentària, cercant la col·laboració amb les esquerres no proletàries per tal d'aconseguir, des de dintre i per la via legal, la modificació del capitalisme. Malgrat haver estat condemnat oficialment (Hannover, 1899; Dresden, 1903), el revisionisme i, en general, les pràctiques reformistes de bona part del socialisme europeu provocaren, com a reacció en contra, l'aparició, dins alguns partits socialistes, de grups d'esquerra revolucionària que aplicaren l'anàlisi marxista al modern desenvolupament del capitalisme i intentaren la formulació d'una nova teoria revolucionària; és el cas de Clara Zetkin, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a Alemanya, del búlgar Georgij Dimitrov i, sobretot, del rus Vladimir Il'ic Lenin. Però, tot i aquestes divisions internes, el socialisme era, el 1914, la força política més important d'Europa, la seva ascensió havia transformat la naturalesa del sistema de partits i l'estructura política dels estats, introduint-hi els partits de masses i intentant la construcció d'una cultura proletària específica, d'un món social propi, independent de la cultura oficial de la societat, que anava des de les grans cooperatives de consum fins als moviments juvenils socialistes o els grups de teatre popular. La Primera Guerra Mundial provocà el col·lapse del socialisme europeu i la dissolució de la Segona Internacional, quan, oblidant llur pacifisme i l'internacionalisme proletari, els partits socialistes d'Alemanya, Àustria i França, amb escasses excepcions individuals, donaren llur suport als governs respectius per a portar endavant la guerra. Aquest fracàs de la socialdemocràcia afavorí el paper dels petits grups socialistes revolucionaris -russos emigrats i alemanys sobretot-, els quals, per mitjà de les conferències de Zimmerwald i Kienthal (1915 i 1916), cridaren el proletariat europeu a transformar la guerra en revolució continental. Els esdeveniments de Rússia el 1917, ultra confirmar les tesis de Lenin, permeteren la constitució del primer estat socialista del món, expressió política de la dictadura del proletariat, i donaren a aquest estat un paper rector dins el moviment revolucionari mundial; així, quan l'acabament de la guerra obrí a Europa una fase de convulsió en la qual el triomf general de la revolució semblava pròxim, Lenin organitzà a Moscou, per dirigir-la i estimular-la, la Tercera Internacional (1919), poc abans que Béla Kun proclamés a Hongria la república soviètica i que el mateix s'esdevingués a Baviera. L'actitud reticent de la socialdemocràcia envers el nou règim rus, i la seva oposició teòrica (amb els treballs d'Otto Bauer, per exemple) i pràctica (hom recorda la repressió dirigida per Friedrich Ebert i el SPD alemany contra l'espartaquisme) a l'extensió del moviment revolucionari, precipitaren, però, el trencament entre comunistes i reformistes. El segon congrés del Komintern (1920) establí les vint-i-una condicions d'adhesió, que implicaven l'escissió comunista de tots els partits i sindicats socialistes del món, i rebutjà qualsevol cooperació amb els "socialpatriotes" i les clases mitjanes. Cap al 1923, l'onada revolucionària a Europa s'havia esgotat i, malgrat alguns naufragis espectaculars, com el d'Itàlia, on havia estat impotent i perplexa davant el triomf del feixisme, la socialdemocràcia, autora dels èxits socials reformistes dels anys 1918-23, recobrà el control majoritari del moviment obrer; refeta l'estabilitat econòmica mundial, durant l'etapa 1923-29 el socialisme cregué en l'existència d'un nou capitalisme internacional planificat (creixement dels grans trusts), que obria un procés de racionalització econòmica, dins el qual fóra possible un ràpid progrés polític i social, com semblaven confirmar-ho la formació dels primers governs laboristes britànics (1924 i 1929) o els èxits socialistes a Suècia i a Àustria. La crisi del 1929 i la subsegüent creixença del feixisme sorprengueren els partits socialistes, els quals, vacil·lants en llur actitud envers el capitalisme i la democràcia, foren incapaços de proporcionar un liderat eficaç a les societats democràtiques i, en general, es limitaren a donar un suport tímid als governs burgesos, mentre que, per la seva banda, la Internacional Comunista adoptava la tàctica del "tercer període", de classe contra classe, i qualificava la socialdemocràcia de "socialfeixisme". A la conferència de París (1933), els socialistes es dividiren altra vegada: mentre Pietro Nenni, Grim, Spaak i Zyromski creien que el proletariat havia d'intentar la conquesta del poder avançant-se al feixisme, els socialistes anglesos, txecs, polonesos i escandinaus parlaren d'un "socialisme obert" capaç d'atreure les classes mitjanes, i Adler i Léon Blum suggeriren la recerca de la unitat antifeixista des de la mútua independència de socialistes i comunistes. El canvi de tàctica assenyalat pel VII congrés del Komintern en arxivar els eslògans sobre el "socialfeixisme" i aprovar la política del front popular antifeixista féu així possible l'aliança de socialistes, comunistes i esquerres burgeses en defensa de la democràcia parlamentària a Espanya i França el 1936; això no obstant, el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola, el fracàs del Front Popular francès i, sobretot, el pacte germano-soviètic del 1939 posaren dramàticament en evidència les limitacions i contradiccions d'aquesta política, tot i que, esclatada la Segona Guerra Mundial i després de l'atac nazi a la Unió Soviètica, la unitat popular antifeixista es reféu generalment als rengles de la resistència en els països ocupats per l'Eix. En la immediata postguerra, als estats de l'Europa Oriental on la força del comunisme es basava en l'Exèrcit Roig es produí l'absorció dels partits socialistes pels partits comunistes en el marc de les noves democràcies populars. A l'Europa Occidental, en canvi, l'ofensiva capitalista i la guerra freda determinaren, des del 1947, l'aïllament dels comunistes, mentre dins el socialisme s'imposava totalment el corrent reformista, que acceptà en general el seu arrenglerament amb la política dels Estats Units d'Amèrica i s'integrà del tot en la societat de cada país. Les cinc grans característiques comunes a gairebé tots els partits socialistes del món capitalista la segona meitat del s XX són: el complet abandó dels mètodes revolucionaris i violents per a la conquesta del poder i la plena acceptació dels mètodes parlamentaris; la transformació dels partits socialistes i laboristes d'organitzacions exclusives "de la classe obrera" en partits "del poble" o "de les classes populars", en funció dels canvis en les estructures socials de llurs països; el reconeixement que la definició del socialisme com un ideal social i econòmic és inseparable de la democràcia; el rebuig de la idea de la nacionalització dels mitjans de producció com a primer principi del socialisme, substituint-la pel control públic de l'empresa i la planificació dins el marc d'una economia mixta; l'absoluta oposició al totalitarisme. Aquestes noves actituds socialistes foren ja expressades al congrés de Frankfurt del 1951, que comportà la reconstrucció de la Segona Internacional, organització que rebé el nom d'Internacional Socialista, i han estat aplicades, d'aleshores ençà, amb diversos resultats i matisacions pels diferents partits nacionals. La socialdemocràcia alemanya, per exemple, renuncià, en el seu programa de Bad Godesberg (1959), a la mateixa idea marxista i adoptà una orientació centrista que ha servit de model als socialismes nòrdics. El laborisme britànic, majoritari per primera vegada el 1945, ha mantingut la peculiar manca de dogmatisme que permet la convivència, al seu si, de tres ales clarament diferenciades, entre les quals una esquerra marxista. L'aparició, el 1981, del Social Democratic Party reflectí, però la crisi del laborisme. Els partits de l'Europa mediterrània mantingueren, en canvi, una fidelitat més gran als principis tradicionals del socialisme científic, tot i les diferents tàctiques polítiques i evolucions ideològiques seguides -front d'esquerres, en el cas del PS francès, des del 1972, participació en els governs de "centrosinistra", a Itàlia i renúncia explícita al marxisme del PSOE- i un perceptible desplaçament vers posicions centristes. Així, malgrat l'important avenç d'aquestes forces des dels anys setanta, les manifestacions més espectaculars del qual foren els triomfs socialistes a Portugal el 1976, a França i a Grècia el 1981 i a l'estat espanyol el 1982, les inicials experiències de caire més esquerrà (com ara el govern amb els comunistes i la sèrie de nacionalitzacions dels primers anys de mandat de F. Mitterrand) hagueren de ser, si no revertides, almenys aturades. Per contra, en altres estats el socialisme actuà impulsant mesures liberalitzadores: el cas més rellevant d'aquesta tendència fou l'espanyol, en què, en part gràcies a aquest pragmatisme, el PSOE es mantingué ininterrompudament en el poder fins el 1996. La renúncia creixent del socialisme europeu a l'intervencionisme estatal i l'absència de referents ideològics clars s'accentuà especialment a la dècada dels vuitanta, a mesura que l'evolució envers el desenllaç (1991) de la guerra freda posava més en evidència la superioritat político-econòmica del model liberal representat pels EUA, desconcert especialment evident en la llarga permanència dels laboristes britànics i dels socialdemòcrates alemanys a l'oposició (1979-97 i 1982-98, respectivament). A França, però, tot i la seva forta orientació estatalista (que comparteix amb el PASOK grec), el govern socialista no fou derrotat fins el 1993 i Mitterrand es mantingué en el càrrec fins el 1995. A la segona meitat dels anys noranta tingué lloc un retorn al poder dels partits socialistes als estats europeus occidentals de més pes (Gran Bretanya el 1997, Alemanya el 1998, legislatives a França el 1997), bé que al preu de noves cessions a l'espai centrista, més accentuat a la Gran Bretanya (renúncia oficial dels laboristes a les nacionalitzacions el 1995) i a Alemanya, on al SPD s'enfrontaren les ales centrista i esquerrana el 1999), que a França, on el PS observa una orientació més tradicional. En les noves democràcies pluralistes sorgides als antics estats satèl·lits de l'URSS, els antics partits comunistes han adoptat en la seva reconversió, generalment i si més no de portes enfora, un programa socialdemòcrata que sovint arrossega inèrcies autoritàries i que recull el descontentament envers les dificultats que acompanyen el canvi a l'economia de mercat. En molts dels nous estats balcànics, en canvi, la virulència de les confrontacions nacionalistes ha impedit l'aparició d'opcions polítiques mínimament homologables a la socialdemocràcia occidental. A Rússia i a la resta d'estats de la CEI el comunisme sol monopolitzar l'oposició parlamentària i els socialistes, quan no són inexistents, resten absolutament marginals en el mapa polític. Al Parlament Europeu, el grup socialista ha alternat l'hegemonia amb els democratacristians. Fora d'Europa i de les seves prolongacions sociopolítiques -els laborismes australià, israelià, etc-, diferents formes de socialisme s'estengueren ràpidament, des de l'acabament dels processos descolonitzadors dels anys seixanta anomenats del "Tercer Món". Aquests "socialismes", molt diferents de les visions tradicionals dels profetes socialistes europeus del s XIX, són ideologies parroquials, instrumentals, creació, en bona part, dels nous líders o les joves elits que, en molts d'aquests països, intenten d'anul·lar o suplantar els valors tradicionals, sovint perquè llur autoritat reposa damunt criteris diferents. El socialisme hi fou considerat com el mitjà per a crear estats nous i modernitzats, aconseguir l'adhesió d'unes poblacions molt heterogènies culturalment a estats centralitzats i dominats per determinades minories i, alhora, legitimar, l'ús de la força amb aquest objectiu. El socialisme dels nous estats propugnà la planificació central, la propietat estatal i la direcció de les empreses pel poder polític, estructurat, generalment, en un règim de partit únic; a més, cap dels moviments socialistes extraeuropeus no es considerà representant de la classe obrera, sinó que es fonamentà en una aliança de camperols i treballadors amb una classe mitjana que n'assumia clarament el liderat. Aquest fou, notòriament el cas del règim nasserià a Egipte, articulat entorn de la Unió Socialista Àrab, i també el de l'altre gran moviment socialista de l'Orient Mitjà, el Ba't o Partit del Ressorgiment Socialista Àrab, el qual, malgrat la seva retòrica sobre la revolució i la lluita, ha pres molt poques mesures concretes per a la realització del socialisme. Semblantment, a l'Algèria postcolonial es desenvolupà un socialisme especialment combatiu centrat en la fèrria hegemonia del Front de Libération National. En una línia semblant, cal esmentar també el règim de Habib Bourguiba a Tunísia, amb el Parti Socialiste Destourien. Pel que fa al conflicte àrabo-israelià, l'accés dels laboristes israelians al poder el 1993 ha estat determinant per a l'inici d'un procés de pau ple d'entrebancs. Els darrers anys seixanta sorgí el "socialisme africà", el principal teòric del qual fou el president senegalès Léopold Sédar Senghor, i que fou més un recurs retòric destinat a ocupar el lloc de l'antic anticolonialisme, que un conjunt d'orientacions per a l'acció específica. Arran de l'endeutament creixent, de la persistència del subdesenvolupament i dels conflictes interètnics que qüestionaven la unitat 'nacional', al principi dels anys noranta la majoria d'estats de l'Àfrica subsahariana tendiren a abandonar les concepcions més combatives del socialisme i emprengueren vies més coincidents amb l'economia de mercat, mentre que en el pla polític emergia un tímid pluralisme. L'esfondrament de la Unió Soviètica, referència de part d'aquests règims i de la qual sovint rebien suport efectiu, acabà de dissoldre la fe en un socialisme tercermundista. En el seu lloc, es desenvoluparen amb força moviments específicament autòctons. Especialment al N d'Àfrica i al Pròxim Orient, l'islam realitzà la funció d'ideologia motriu que abans havia exercit el socialisme, i generalment xocà amb les elits dirigents laiques formades sota l'ideari socialista. El cas més evident és a Algèria, on des del 1991 té lloc una sagnant guerra que enfronta els islamistes amb els continuadors del règim creat per Boumedienne, que tenen el suport de l'exèrcit. Amb una tradició històrica molt més antiga i un bagatge teòric més sòlid, el socialisme asiàtic semblava destinat, els anys cinquanta, a assolir l'hegemonia continental; durant els darrers decennis, però, l'expansió comunista per Àsia, a redós de la guerra de la Indo-xina, i la reacció defensiva de les forces conservadores locals i internacionals, concretada en les dictadures militars d'Indonèsia, Birmània, Tailàndia, etc, destruïren les possibilitats d'arrelament del socialisme en aquella àrea. Finalment, a l'Amèrica Llatina, on el moviment socialista s'havia estès durant els primers anys del s XX, però restà molt afeblit després de les escissions terceristes del període 1917-21, els tres grans partits del continent foren l'argentí -incapaç, tanmateix, d'evitar el triomf peronista del 1946-, el Partido Trabalhista brasiler de Getúlio Vargas i el PS xilè, fundat el 1933 i que, després de més de trenta anys de tàctica frontpopulista, assolí el poder el 1970, dins la Unidad Popular de Salvador Allende. Els cops d'estat militars al Brasil (1964), Xile (1973) i l'Argentina (1976) provocaren la desarticulació dels principals nuclis del socialisme sud-americà. Amb el restabliment de la democràcia (1989, 1989 i 1982, respectivament), tornaren a sorgir partits de tendència socialista, tot i que amb una estratègia molt menys frontalment anticapitalista. La Unión Cívica Radical argentina ocupà el poder en 1983-89 i, des del 1994, el Brasil és governat per una coalició encapçalada pel Partido da Social Democracia Brasileira.
El socialisme als Països Catalans
Si hom prescindeix d'alguns dels plantejaments exposats per Ramon Llull a Blanquerna, i de certes afirmacions de Joan Lluís Vives a De subventione pauperum i De communione rerum, favorables a la comunitat de béns, els diversos corrents del socialisme utòpic, sobretot els d'origen francès, s'introdueixen als Països Catalans a partir del primer terç del s XIX. El saintsimonisme tingué un important nucli de difusió a Barcelona, gràcies als escrits d'Andreu Fontcuberta i de Carles Raüll, publicats a "El Vapor" i "El Propagador de la Libertad" (1835-37), on, tot fent una interpretació original del model francès, propugnaven un moviment industrialista amb matisacions socialistes. Pels mateixos anys, el progressista radical Antoni Ribot i Fontserè difonia les idees populistes de Lamennais. El fourierisme, implantat bàsicament a Cadis i Madrid, exercí alguna influència al Principat, però hi fou molt més important el pes dels seguidors d'Étienne Cabet; el nucli de cabetians catalans, format per Narcís Monturiol, Joan Rovira, Martí Carlé, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila i d'altres, publicà els periòdics "La Madre de Familia" (1846), "La Fraternidad" (1847-48) i "El Padre de Familia" (1849-50), des d'on propagava els ideals del pensador francès; la majoria dels seus membres evolucionà més tard cap al republicanisme federal. Després de la revolució del 1868, i sobretot durant la Primera República, es produí una breu rebrotada de l'utopisme, quan tant federals d'esquerra com el sector polititzat de l'obrerisme (B.Lostau, P.Alsina, Roca i Galès) intentaven d'oferir una alternativa moderada i reformista al radicalisme revolucionari dels grups obrers vinculats ja a la Primera Internacional. Simultàniament, però, l'arribada a Espanya del gendre de Marx, Paul Lafargue, donà lloc a la formació, a Madrid, del primer nucli marxista, a partir del qual Pablo Iglesias fundà, el 1879, el Partido Socialista Obrero Español; des d'aquell moment, el pes de la capital de l'estat havia d'ésser determinant en l'orientació del socialisme espanyol. Les agrupacions socialistes més antigues dels Països Catalans sorgiren entre el 1880 i el 1882 a Barcelona —on hom creà un efímer Partit Democràtic Socialista Obrer—, Manresa, Tarragona i Vilanova i la Geltrú; al País Valencià, les primeres foren les de Xàtiva (1887), València i Castelló de la Plana, grups que restaren articulats el 1888 amb la fundació definitiva i pública, a Barcelona, del PSOE —integrat per tretze agrupacions catalanes i set de la resta de la Península— i de la Unió General de Treballadors; en general els catalans no havien de tenir dins el nou partit un pes apreciable, i el creixement d'aquest entre la classe obrera catalana, fortament influïda per l'anarquisme, s'estroncà aviat. També al País Valencià el socialisme tingué una implantació feble, sense arrelar en les classes treballadores, excepte alguns casos locals (Elx); al sud del País Valencià —Alt i Baix Vinalopó, Novelda, Alcoi— i, en general, als nuclis de la incipient industrialització és on aconseguí més força. Tot i que l'escissió comunista del 1921 no hi tingué conseqüències apreciables, el PSOE, mancat d'un programa agrari per al camp valencià, cresqué molt lentament i no representà, almenys fins el 1936, una alternativa seriosa a la CNT, malgrat haver gaudit de la benvolença oficial durant la Dictadura. El 1909, any de la conjunció republicanosocialista, una bona part del socialisme català, encapçalada per Fabra i Ribas, s'oposà a l'excessiu parlamentarisme i reformisme del PSOE, i hom intentà de crear una federació socialista catalanobalear amb els primers nuclis socialistes de les Illes. Sense posseir una elaboració específica sobre la qüestió nacional, el PSOE considerava el catalanisme una força burgesa i enemiga de la classe treballadora; tanmateix, el pes específic de Catalunya en el conjunt de l'estat obligà el partit a un canvi d'orientació, i el 1916, quan ja havia fracassat l'intent de Martí i Julià de portar la Unió Catalanista cap a posicions socialitzants, la Federació Socialista Catalana introduí en el seu programa la qüestió nacional, cosa que li valgué l'adhesió de nombroses personalitats d'esquerra: Serra i Moret, Pla i Armengol, Comorera, Andreu Nin, etc. Això no obstant, des del 1920, i després del fracàs de la campanya pro-Estatut, el PSOE —a instàncies del sector prietista— es féu enrere i s'allunyà del catalanisme, donant la raó als qui, com Layret o Gabriel Alomar, propugnaven la creació d'una alternativa socialista específicament catalana. El projecte, ajornat per l'assassinat de Layret, es concretà pel juliol del 1923 amb la formació de la Unió Socialista de Catalunya, la qual, però, no pogué desenvolupar-se per l'adveniment de la Dictadura. A les Illes, on hi havia grups socialistes entorn del periòdic "El Obrero Balear" des del començament del segle, el PSOE conegué els anys 1920-21 una forta crisi interna, arran de l'escissió comunista, que arrossegà una gran part de les joventuts; gràcies a Llorenç Bisbal, el partit es mantingué, reduït a les agrupacions de Palma, Llucmajor i Manacor, amb una línia moderada i legalista, cooperativista i mutualista. Menorca comptava, en canvi, amb una majoria obrera socialista. Amb la proclamació de la República, el socialisme illenc cresqué, tant el partit com la Unió General de Treballadors de Balears, però tingué també escissions i, a causa dels seus compromisos amb el poder, es veié sovint desbordat per sindicalistes i comunistes, mentre s'hi dibuixava el predomini intern del sector caballerista. També al Principat el canvi de règim afavorí la reorganització de l'USC i de la Federació Socialista Catalana, les quals participaren en el govern de la Generalitat i, sobretot la primera, assoliren un paper molt important en l'àmbit polític, sense, però, poder rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical. El 1933 tingué lloc un frustrat intent de fusió de les dues alternatives socialistes catalanes, i ambdues entraren a formar part de l'Aliança Obrera; però és després del Sis d'Octubre que tant la Unió Socialista com la Federació Catalana del PSOE, en una evolució esquerrana que les apropava als postulats de la Tercera Internacional, se sumaren al moviment unificador de les forces obreres que desembocà, tot just esclatada la guerra civil, en la formació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, adherit a la Internacional Comunista. Aquest fet, excepcional en la història del moviment obrer europeu, juntament amb el triomf parcial de la rebel·lió militar a les Illes i la pèrdua de la iniciativa política del PSOE valencià a mans dels comunistes, deixà els Països Catalans sense cap força estrictament socialista organitzada des del 1936 i, sobretot, després del 1939. Per bé que molts dels grups d'esquerra creats o ressuscitats a l'exili i a la clandestinitat —com el Front Nacional de Catalunya— es reclamessin més o menys enèrgicament socialistes, calgué esperar al 1945 per a veure sorgir un nou partit socialista català, el Moviment Socialista de Catalunya, del qual, escindit el 1968, procedien els dos partits socialistes de Catalunya: el PSC (Reagrupament), socialdemòcrata, i el PSC (Congrés), els quals es fusionaren (1978) amb la Federació Catalana del PSOE en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Vinculat a l'independentisme i abocat finalment a la marginalitat fou el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Al País Valencià, el primer grup socialista de la postguerra fou el Partit Socialista Valencià (1960), de línia nacionalista, desaparegut el 1968; a mitjan 1976, i aglutinant diversos grups menors, sorgí el Partit Socialista del País Valencià, que el 1978 fou absorbit pel PSOE. A les Illes, a més de la Federació Socialista Balear, afiliada al PSOE, sòlidament reorganitzada des del 1977, hi ha el Partit Socialista de Mallorca, (PSM), amb representació al Parlament balear; a més, també hi fou present el ja desaparegut Partit Socialista de Menorca. El PSOE fou majoritari als tres països catalans del sud en les eleccions a Corts Generals del 1982 i el 1986; el 1989 només ho fou a Catalunya i al País Valencià, i el 1993 i el 1996 solament a Catalunya; governà la Generalitat Valenciana en les legislatures dels anys 1983, 1987 i 1991, mentre que ha restat a l'oposició al parlament català, i també al balear fins el 1999, que un pacte de govern amb Unió Mallorquina, IU i els ecologistes permeté al PSOE i al PSM accedir al poder.

Socialisme científic (veure Marxisme) (veure Marxisme)

Socialisme llibertari (veure Anarquisme)

Socialisme utòpic
Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social "perfecte", harmònic i basat en la igualtat de tots els homes. Encara que el terme fou divulgat per Marx per blasmar alguns pensadors del s XIX, com Owen o Fourier i, en general, tots els socialistes no marxistes, la tradició de l'utopisme socialista o comunista es remunta a la República de Plató, i fou continuada pels escrits renaixentistes de Thomas More, de Campanella i de Winstanley; igualment, a la França del s XVIII diversos autors -Meslier, Morelly, Mably- proposaren diferents formes de societat comunista igualitària, que, en certa manera, tractà de portar a la pràctica Gracchus Babeuf amb la conspiració dels Iguals del 1796. Tanmateix, el socialisme utòpic modern es desenvolupà plenament al llarg del s XIX i com a reacció contra les conseqüències més brutals per a la classe obrera -desarrelament, sobreexplotació- de l'individualisme polític i del liberalisme econòmic. A França, Saint-Simon fou sobretot l'apologista de la nova societat industrial i el teòric de la planificació econòmico-social, però els seus deixebles Saint-Amand Bazard i Pierre Leroux desenvoluparen les aportacions socialistes del saint-simonisme; Charles Fourier i Victor Prosper Considérant denunciaren el caràcter alienant de la societat capitalista i proposaren com a alternativa l'organització falansteriana; Étienne Cabet propugnà un comunisme pacifista, i Louis Blanc, Pierre-Joseph Proudhon, Philippe Joseph Buchez, Pecqueur, Flora Tristan i Louis-Auguste Blanqui també feren la crítica de l'industrialisme des de posicions reformistes o revolucionàries. A la Gran Bretanya el col·lectivisme de Spence, el pre-anarquisme de William Godwin i, sobretot, les doctrines de Robert Owen representen aquesta etapa utopista, que a Alemanya presidí el dramaturg George Büchner i continuaren Wilhelm Weitling i Johann Philipp Becker. Malgrat les realitzacions i els èxits puntuals, cap d'aquestes teories no reeixí a modificar l'evolució de la societat capitalista naixent, i totes foren submergides, des dels anys 1860-70, per l'expansió del marxisme.

Socialització
Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social. Es diferencia de l'estatització i de la nacionalització en el fet que la socialització implica que els beneficis obtinguts reverteixin a la societat; en socialitzar els mitjans de producció en conjunt -i no alguns, i normalment no els més importants, com és el cas de les nacionalitzacions- i transferir-los a l'estat hom intenta de consolidar un sistema econòmic de tipus socialista, mitjançant la creació d'un sector socialista potent, que impulsi el desenvolupament econòmic. En una accepció més àmplia, Marx i els teòrics marxistes utilitzen aquest terme per a fer referència a una de les característiques del desenvolupament històric del capitalisme, que és la socialització del treball i de les forces productives, és a dir, el caràcter cada cop més col·lectiu de l'estructura del procés del treball, i la interdependència creixent dels múltiples processos de producció, en una dinàmica provocada per la concentració de capital i per les noves necessitats tècniques. Aquest procés de socialització entra en contradicció amb la propietat privada dels mitjans de producció. Amb la instauració d'un sistema socialista, hom podrà superar aquesta contradicció, ja que la propietat social dels mitjans de producció generarà unes noves relacions de producció de col·laboració mútua, d'acord amb el caràcter socialista de les forces productives.

Societat
1. Reunió permanent, basada en una relació estable, dels membres que integren el més ampli grup social. Generalment es confon amb un país, nació o estat, o amb una unitat lingüística o cultural. Un cop establerta, la societat és reconeguda com a anterior a cadascun dels individus i grups que la integren i es basa en llur voluntat implícita de viure en comú per possibilitar l'acompliment de diversos objectius fonamentals (econòmics, educacionals, recreatius, etc) i l'establiment, el manteniment i el desenvolupament, mitjançant lleis i costums, de diferents grups, anomenats també societats intermèdies, que fan de pont entre l'individu i el grup social en tota la seva amplitud (escoles, associacions polítiques, socials, d'esbarjo, etc). Bé que la societat o el grup humà primari i principal és constituït per la família, són tots els grups que integren la societat global els que determinen l'estructura general d'aquesta, en virtut de la qual són assignats a llurs membres, des que neixen fins a llur mort, diversos llocs, normes d'actuació, etc, més o menys institucionalitzats. És per això que el canvi global d'aquestes normes, institucions i estructures implica el pas a una nova societat. L'organització clau de la societat és la política, l'objectiu de la qual és la mateixa vida en comú; l'acció conscient a favor de la conservació, reforma o canvi de la societat té relació íntima amb l'activitat política general que és a l'origen dels governs, partits o associacions cíviques. La ciència dedicada a l'estudi de la societat, els seus grups, institucions i estructures és anomenada sociologia.
2. Agrupació o associació pactada de persones físiques o jurídiques per tal de portar a terme una activitat econòmica o mercantil determinada. Segons l'objectiu concret que pretengui, prendrà una forma específica, regulada en tot cas per la legislació vigent. Així les principals característiques de la societat anònima són: una societat mercantil sigui quin sigui el seu objecte; és una societat evidentment capitalista, a diferència de la col·lectiva, en la qual predomina l'element personal; el capital de la societat és dividit en accions; la responsabilitat dels socis es limita al capital que han aportat o s'han compromès a aportar; tots els accionistes tenen els mateixos drets, en proporció a les accions que posseeixin; els socis exerceixen el poder de direcció per mitjà de llur intervenció en els òrgans de gestió de la societat: junta general d'accionistes i consell d'administració. La societat anònima laboral és un tipus social anònim en què com a mínim la meitat del capital social resta en mans dels treballadors de la mateixa empresa. Això provoca algunes modificacions del règim de transmissió d'accions i d'altres normes d'organització interna, atès que hom mira de fer realitat el principi de l'autogestió. En la societat col·lectiva els socis responen personalment, subsidiàriament, solidàriament i d'una manera il·limitada dels deutes socials, no solament amb el capital que han aportat a la societat, sinó amb tots llurs béns. Tots els socis tenen dret a dirigir la societat, llevat que en l'escriptura de constitució s'estableixi una altra cosa, i la qualitat de soci no es pot transmetre sense el consentiment dels altres socis. És, doncs, una societat eminentment personalista. En la societat en comandita, o comanditària, hi ha dues classes de socis: els col·lectius i els comandataris. Per als socis col·lectius, la responsabilitat és personal, subsidiària, solidària i il·limitada, igual que en el cas de la societat col·lectiva, mentre que els socis comandataris només responen amb el capital que han aportat o s'han compromès a aportar. La direcció de la societat és encomanada exclusivament als socis col·lectius. La societat cooperativa és de capital variable i organitzada sota els principis democràtics d'igualtat absoluta de drets i deures entre els socis i de lliure entrada i sortida sense discriminacions dels seus membres. La característica més important n'és l'acompliment del cicle econòmic amb els seus propis socis, destinataris naturals dels serveis que presta l'organització, de tal manera que esdevenen empresaris d'ells mateixos. Organitzada sota el principi d'autogestió, no és admissible l'aportació a títol de capitalista o similar. La responsabilitat pot ser limitada o il·limitada segons la forma prescrita en els estatuts. La societat de capital risc és un instrument de la reconversió industrial que consisteix en l'aportació de capital de risc a una societat per part de l'administració pública, com a fórmula alternativa a la concessió de crèdit o de subvencions, a fons perdut, assumint la titularitat d'unes participacions amb el pacte de retrocessió un cop sanejada l'empresa. En la societat de cartera (o holding) els actius estan formats exclusivament per accions d'altres societats a les quals participa amb l'objecte de poder influir en la seva política empresarial. La seva activitat es limita a la gerència i l'administració de les participacions que deté. La societat de garantia recíproca és constituïda per empresaris amb uns límits legals de capital i quota de participació dels socis, amb la finalitat de garantir les operacions de gir i tràfic de les empreses de les quals els socis són titulars, mitjançant aval o qualsevol altre dels procediments admesos pel dret. La societat d'empreses és una societat anònima amb personalitat jurídica pròpia, constituïda per diferents societats o empreses individuals agrícoles, industrials o mercantils, que conserven llur personalitat independent, a fi d'assolir conjuntament els objectius d'una política de racionalització. La societat de responsabilitat limitada reuneix característiques de l'anònima i de la col·lectiva. La responsabilitat tanbé es limita al capital aportat, però hi predomina l'element personal. La societat d'inversió és una societat anònima de capital fix o variable (amb un mínim establert), que es dedica a l'adquisició, la tinença i el gaudi i en general a l'administració i l'alienació de valors mobiliaris per a compensar els riscs i tipus de rendiment, amb prohibició de posseir una participació majoritària, política o econòmica en qualsevol altra societat, La societat estatal és una societat mercantil en la qual el capital de l'estat o d'un organisme autònom és majoritari. També s'entén per societat estatal l'entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia que, en virtut de llei hagi d'ajustar la seva activitat a l'ordenament jurídic privat. La societat limitada és una societat mercantil en què la responsabilitat dels socis és limitada a llur participació i el capital és representat per participacions. La societat mixta de cartera és una societat de cartera que comparteix l'activitat de gestió i administració de les participacions posseïdes, amb l'activitat productiva (holding mixt).

Societat anònima
Empresa formada per l'aportació de capitals de diversos socis. Societat mercantil en què el capital està dividit per accions, totes del mateix valor, que poden ser venudes i, fins i tot, si l'empresa és gran, poden negociar-se en borsa. Les primeres societats anònimes sorgiren a la dècada de 1850.

Societat Catalana d'Estudis Històrics
Filial de l'Institut d'Estudis Catalans creada l'any 1946 i dedicada a l'estudi de la història, de l'art i l'arqueologia i de la llengua i la literatura, preferentment de les terres catalanes. R.Aramon i Serra, Pere Bohigas i M.Coll i Alentorn en foren els promotors i formaren part del seu primer consell de govern. És adherida a la Federació Internacional d'Associacions d'Estudis Clàssics, a l'Associació Internacional d'Estudis Bizantins, a l'Associació Espanyola de Ciències Històriques i a l'Associació Internacional d'Estudis Asturians. Consta de membres numeraris —doctors o llicenciats en les disciplines objecte d'estudi—, així com honoraris —fins ara Anselm M.Albareda, P.Bosch i Gimpera, A.Duran i Sanpere, Salvador Galmés, Ll. Nicolau d'Olwer i Carles Riba—; celebra sessions científiques i organitza visites i excursions. Publica un "Butlletí" i uns "Treballs", uns Estudis d'Història Medieval, miscel·lànies (dedicades a J.Puig i Cadafalch, a Ferran Soldevila) i convoca regularment el premi Rubió i Lluch i tres premis per a estudiants. J.Puig i Cadafalch i Pompeu Fabra n'han estat presidents honoraris i R.Aramon hi és el delegat de l'Institut, L'any 1986 se'n separà la Societat Catalana de Llengua i Literatura.

Societat civil
Conjunt d'associacions, entitats i institucions no polítiques que pretenen desenvolupar una activitat social de caràcter educatiu, cultural, sociopolític, sindical, etc. Formen la societat civil les fundacions, les associacions privades sense ànim de lucre, els clubs, les empreses privades, els col·legis professionals, etc. Dins l'àmbit de les ciències socials, però, no hi ha un consens general sobre la noció exacta de societat civil, ja que no queda clara la separació, teòrica i empírica, existent entre les relacions polítiques, econòmiques i socials. Al s XVIII, A.Ferguson (1767) parlà de societat civil per referir-se a un estat de civilitat conseqüència de la civilització. Tanmateix, el terme societat civil acabà penetrant a la sociologia a través de les anàlisis de G.Hegel (1837) i K.Marx. Segons aquests autors, la societat civil era una institució intermèdia entre la família i les relacions polítiques de l'estat. El concepte fou adoptat per A.Gramsci, el qual argumentà que entre les relaciones coercitives de l'estat i de l'esfera econòmica productiva es troba la societat civil, és a dir, l'àrea de la vida social que sembla domini privat del ciutadà. El contrast que Gramsci establia entre vida pública i vida privada, consentiment i coacció, ha tingut un paper fonamental en l'anàlisi marxista contemporània de la ideologia i el poder. En parlar de societat civil hom posa de manifest un perill i un temor davant de la prepotència de l'estat i de les administracions públiques i l'excessiva absorció de funcions cíviques per part de l'estat. L'estat no pot assumir tota la responsabilitat en l'àmbit assistencial, educatiu, cultural, etc. Així, quan hom parla en termes de societat civil, sovint ho fa en contraposició al concepte de societat política, que és aquella formada per l'entramat d'institucions públiques i polítiques.

Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Malgrat que totes les classes socials tenen teòricament una condició jurídica igual, segueix existint la desigualtat econòmica i, per tant, la desigualtat d'oportunitats.

Societat d'Estudis Militars
Entitat, clandestina i paramilitar, fundada a Barcelona el 1924. La presidia Lluís Nicolau d'Olwer i n'era secretari Ferran Cuito. Miquel A.Baltà en fou el cap i l'instructor. Les classes, teòriques i pràctiques, es basaven en els manuals militars de la infanteria francesa. Un altre assessor principal era Pere Màrtir Rossell i Vilar, i aplegava un centenar de voluntaris —Josep Rovira, Miquel Ferrer, M.González-Alba, Abelard Tona, Àngel Morera, etc—, i hi col·laboraven, entre d'altres, Pau Vila, C.A.Jordana i Alfons Maseras. Descoberta el 1925, Baltà i d'altres foren empresonats i molts se n'anaren a l'exili. La causa dels futurs guerrillers independentistes fou sobreseguda per por d'un escàndol polític.

Societat de consum
Expressió amb què hom designa l'estat i l'etapa actuals del desenvolupament capitalista de la societat, basats en la creació de necessitats fictícies per superar la saturació de la producció. Bé que alguns economistes la consideren com un pas cap a la civilització, hom sol considerar la societat de consum com a contradictòria i inhumana. Però les crítiques que li són fetes parteixen del fet que una tal societat de consum ¾que avui actua com a estímul en tot el món¾ és en el fons una societat de producció específica i que els qui són interessats a produir-hi fan consumir el que els aporta més guanys, sense importar-los el benestar de la societat; el consumisme és una internacionalització psicològica de costums i modes necessaris a aquest sistema específic de producció.

Societat de Nacions (SDN)
Organització internacional creada pels acords del tractat de Versalles del 1919, que va tenir la seu a Ginebra (Suïssa) del 1920 al 1946. En el moment de la fundació, només en formaven part els vencedors de la primera guerra mundial i alguns països neutrals. Els estats membres constituïen l'Assemblea General, que podia admetre nous països o en podia excloure els que no complien l'esperit fundacional. El Consell era el veritable òrgan executiu i estava format per cinc membres. Tot d'organismes internacionals es van crear a l'empara de la SDN: el Tribunal de Justícia Internacional, l'Oficina Internacional del Treball, etc. La missió essencial de la SDN era assegurar la pau per mitjà de l'arbitratge dels conflictes i d'una política de desarmament. La davallada de la SDN va venir amb la crisi del 1929 i el fracàs de la Conferència de desarmament de 1932-1934. L'any 1933 el Japó, que havia envaït Manxúria (1931), i Alemanya, convertida al nazisme, abandonaren la SDN. Des de l'enfrontament entre dos estats membres (Itàlia i Etiòpia, 1935-1936), davant del qual la SDN adoptà sancions insuficients, les crisis es van multiplicar fins a l'esclat de la segona guerra mundial. L'any 1946 la SDN va desaparèixer oficialment en favor de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).
Organisme internacional, la creació del qual s'acordà en la conferència de pau de París, el 28 d'abril de 1919. L'acta constitucional, anomenada pacte, s'incorporà al tractat de Versalles, que entrà en vigor el 10 de gener de 1920. La seva finalitat fou el manteniment de la pau mitjançant la solució pacífica dels conflictes i el desenvolupament de les relacions internacionals. Malgrat ésser propugnada pel president Wilson (punt catorzè del seu missatge del 1918), els EUA, en no ratificar el tractat de Versalles, no arribaren a formar-ne part. Integrada inicialment per 41 estats, el 1925 s'hi incorporà Alemanya, i el 1934, amb l'admissió de l'URSS, arribà a tenir 59 estats membres. Els seus òrgans bàsics eren l'assemblea, el consell i el secretariat. Hi eren associats altres organismes, com l'OIT i el Tribunal Internacional de Justícia. Malgrat les esperances que suscità, no fou capaç de resoldre els greus problemes internacionals en els anys que precediren la Segona Guerra Mundial, que no pogué evitar. Després de la retirada del Japó i d'Alemanya (1933), es mostrà inoperant davant la guerra italoetiòpica (entre dos estats membres), la guerra civil espanyola de 1936-39 i l'escalada imperialista de Hitler. En canvi, expulsà l'URSS per la seva agressió a Finlàndia (1939). La darrera assemblea se celebrà per l'abril del 1945, i s'hi acordà la dissolució i la transmissió de funcions a l'Organització de les Nacions Unides.

Societat de socors mutus
Associació d'ajuda mútua. Fou el primer tipus d'organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d'antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d'atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.

Societat econòmica d'amics del país (SEAP)
Institució cultural creada a diferents regions de l'estat espanyol durant el darrer terç del s XVIII. Constituïen un paral·lel de les diferents acadèmies i societats d'agricultura aparegudes a Europa durant aquell segle. En llur naixença i desenvolupament intervingueren el moviment il·lustrat amb la seva preocupació pels coneixements útils, i també la forta embranzida agrícola del segle, que reviscolà l'interès pel millorament dels procediments tècnics i per les modificacions del règim de la propietat. Durant un cert temps hom ha considerat que les societats econòmiques foren una manifestació dels nuclis burgesos, però avui hom les creu fonamentades en l'aristocràcia i el clericat il·lustrat, vinculats ambdós amb l'alça de la renda de la terra. Fou decisiva la intervenció directa de Campomanes i la participació de membres de la burocràcia com a socis de les econòmiques. Aquestes tingueren com a origen les reunions setmanals de Los Caballeritos de Azcoitia, nobles i clergues il·lustrats de Guipúscoa que parlaven de temes econòmics i culturals d'actualitat. El 1764 establiren d'una manera formal i amb autorització règia una Sociedad Económica Vascongada de Amigos del País, la qual desenvolupà una important tasca d'ensenyament modern en el seu seminari de Bergara i la seva escola de metal·lúrgia. L'èxit assolit per la Sociedad Vascongada i l'exemple d0altres models europeus (Dublín, etc) impulsaren el fiscal del Consell de Castella, Pedro Rodríguez de Campomanes, a proposar la formació de societats semblants arreu de l'estat espanyol, les quals tindrien per objecte la formació tècnica dels menestrals i la promoció de la indústria rural o dispersa. Aquestes idees es trobaven contingudes en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), que fou distribuït per tot Espanya a expenses del govern. Campomanes volia que les diferents entitats prenguessin com a model la Sociedad Económica Maritense (1775), molt vinculada amb els cercles ministerials, i amb una forta proporció de buròcrates en els seus rengles. La iniciativa de Campomanes donà preu que les inquietuds culturals existents en moltes ciutat espanyoles cristal·litzessin en la formació de societats econòmiques, bé que en alguns casos aquestes institucions, mancades de vitalitat pròpia, no desenvoluparen una tasca positiva. La primera societat econòmica apareguda als Països Catalans fou la Societat Econòmica d'Amics del País de València (1776), fundada per iniciativa de l'ardiaca d'Alzira Pere Mayoral i per l'oïdor de l'audiència, el murcià Francisco Pérez Mesía. Els estatuts definitius no foren aprovats fins el 1785. Donaven la base social de la institució fonamentalment els eclesiàstics, seguits pels funcionaris estatals i pels aristòcrates; la burgesia mercantil i industrial i la menestralia també hi eren representades, però en un nombre inferior. Les activitats de la societat, més aviat teòriques, se centraren en el desenvolupament de l'agricultura, de la indústria i del comerç. A Barcelona tant l'audiència com l'ajuntament disminuïren l'eufòria dels projectes de Campomanes, per tal com ja hi havia, a la ciutat, la Junta de Comerç de Barcelona, portaveu de la burgesia mercantil, centre d'ensenyament tècnic i de belles arts, així com una acadèmia de ciències, amb una important direcció d'agricultura, que cobria aquest vessant de l'activitat de les econòmiques. Malgrat el fracàs de Barcelona, es formaren societats de poca volada a altres poblacions del Principat de Catalunya. La primera societat del Principat fou la de Tàrrega (1776-77), establerta per la iniciativa de l'alcalde major Francisco Antonio Muñiz, amb el títol de Societat d'Amics del Bé Públic, que el 1781 fiu canviat pel de Societat d'Amics del País d'Urgell. La seva actuació fou minsa, però mantingué interessants relacions amb altres centres culturals, com els monestirs de Poblet i de Bellpuig de les Avellanes. La societat de Girona (1777) no ultrapassà l'estadi de projecte. La de Puigcerdà començà a actuar el 1781, després de tres anys d'espera, però desaparegué aviat. El 1784 l'ajuntament de Tarragona proposà la creació d'una societat econòmica a laciutat; el seu veritable creador fou l'arquebisbe Francesc Armanyà, que com a prelat de Lugo havia organitzat la d'aquella població. La Societat Econòmica d'Amics del País de Tarragona fou inaugurada el 1787, amb una clara majoria de membres eclesiàstics. La seva trajectòria seguí una línia agrarista en el cas d'Armanyà, i més aviat industrialista en la del secretari i canonge Fèlix Amat. Des del 1793 la Societat anà de davallada, i la seva decadència s'accentuà després de la mort de l'arquebisbe (1803). Amb el fracàs d'establir una societat econòmica a Vic (1792) es clou la visió d'aquestes institucions al Principat. El 1778 s'havia fundat la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País, que fou dirigida per la noblesa i el clericat de l'illa (el futur cardenal Despuig) i per la burocràcia forastera. Les seves publicacions cobrien la temàtica econòmica, educativa i sanitària. El 1781 encoratjà la traducció castellana de l'obra de Coyer La noblesse commerçante. El 1789 establi una Acadèmia Mèdico-Pràctica. Des del 1779 publicà regularment una "Noticia Periódica", que es convertí en "Semanario Económico" (1789) i "Semanario de Mallorca" (1802). Com a institucions representatives del moment il·lustrat, les societats econòmiques sofriren les conseqüències de la crisi de la Il·lustració a partir del 1789 i s'esllanguiren després de la guerra del Francès i perderen llur caràcter capdavanter del moviment cultural. La societat de Tàrrega desaparegué; la de Tarragona es transformà després del 1840 en Societat Arqueològica. Les de València i Mallorca han continuat la seva existència fins als nostres dies. En els primers anys del regnat d'Isabel II es fundaren, en una situació política molt diferent, la Societat Econòmica d'Amics del País d'Alacant (1834), la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (encara existent) i la Societat Econòmica Gerundense d'Amics del País, que funcionava encara el 1892.

Societat estamental
Societat dividida en estaments. Es tracta d'una societat de tipus aristocràtic, on una minoria, la noblesa i l'alt clergat (estaments privilegiats), domina la gran majoria de la població (l'Estat pla), bé com a governants, magistrats, grans propietaris o bé monopolitzant els alts càrrecs militars, eclesiàstics o polítics.
Cada estament tenia una condició jurídica diferent, cosa que comportava una gran desigualtat social i legal entre els individus.

Societat obrerista
Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social.

Societat patriòtica
Denominació que tenien les societats polítiques sorgides arreu de l'estat espanyol després del triomf de la Constitució del 1820 i que tingueren un paper determinant en la formació de les milícies nacionals. La Societat Patriòtica Barcinonense de Bons Amics fou animada sobretot per Lluís G. Oronoz; la societat es féu càrrec corporativament de la defensa de l'obra de Llorente Proyecto de una constitución eclesiástica. Pel novembre del 1820 instaurà càtedres d'ideologia i de dret natural. Existiren també societats patriòtiques a altres indrets del Principat, com Mataró. A Mallorca fou fundada també el 1820, i publicà un periòdic bisetmanal, "Sociedad Patriótica Mallorquina", del qual aparegueren 46 números. Al País Valencià hi hagué societats a València —que es relacionà amb la de Mallorca—, Alacant —amb més de cent membres—, Alzira, Dénia i Castelló de la Plana. El triomf de l'absolutisme el 1823 significà llur desaparició.

Societat secreta
Nom donat a una gran varietat d'associacions i organitzacions caracteritzades per una iniciació secreta o per altres rituals, per l'ús d'insígnies, símbols o altres signes de reconeixement, i sovint per uns costums i un llenguatge particulars. Fenomen conegut en totes les civilitzacions, llurs límits són sovint difícils de precisar, sobretot en les cultures primitives, on el ritualisme i el secret marquen les diverses clases i funcions dins el clan (sacerdots, guerrers, dones, etc). Ben sovint és difícil de destriar-les d'algunes sectes. Els primers testimonis històrics són en relació amb els cultes orientals, amb les religions de misteris de l'antic Egipte, de Grècia i de Roma i amb certes escoles filosòfiques, com el pitagorisme o el neoplatonisme. El secret fou també característic del primitiu cristianisme, enfront del paganisme i de la persecució, i fou adoptat per diversos grups herètics, com el maniqueisme i alguns grups gnòstics. Les corporacions i confraries medievals adoptaren el secret com a mesura protectora de llur economia; entre les més conegudes hi hagué la dels free-masons, l'esperit dels quals fou adoptat al s XVII per la francmaçoneria. Els grups revolucionaris tostemps s'han organitzat secretament, i llur proliferació en l'Europa del s XIX, per exemple, va lligada a la repressió dels moviments liberals, nacionalistes i republicans; en són casos típics els grups fenià i carbonari. Alguns d'aquests grups han esdevingut, per llur fanatisme, veritables sindicats del crim, com la màfia o el Ku Klux Klan. Moltes de les societats secretes, sobretot als EUA, foren creades inicialment amb fins socials, benèfics o educacionals, i encara actualment llurs files estan integrades per immigrants o per llurs descendents. Llur existència, paral·lela a la de la societat o a la de l'Església, ha provocat sempre un antagonisme i hom les ha acusades d'immoralitat, de subversió, i d'heretgia; aquest antagonisme és més evident sota règims totalitaris (nazisme, franquisme, comunisme soviètic, etc), que han procurat de controlar-les o les han proscrites.

Societat sense classes
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l'actual estructura sòcio-econòmica capitalista. En aquest sentit no és utòpica la concepció socialista segons la qual és possible la superació del capitalisme, bé que la mera supressió de les actuals classes socials basades en la propietat privada dels mitjans de producció no suposi la desaparició de privilegis, diferències i explotacions, vells o nous. L'ideal de la societat sense classes és també propi del capitalisme, encara que aquest concep les classes d'una manera diferent, ja sia com a fruit de les diferències que neixen tant del consum com de la producció (Max Weber) o com a estrats socials basats en la professió, l'estil de vida i el poder social (L. Warner, D. Riesman, etc). Així hom defensa els EUA o altres societats occidentals com a més obertes, i hom parla de la societat sense classes com d'una meta utòpica a la qual l'home s'acosta com més va més. En tot cas, tanmateix, hom afirma que el capitalisme abolí les societats anterior (basades en la casta o els estaments socials de l'edat mitjana).

Societats primitives
Pobles o grups ètnics que no pertanyen a la civilització industrial occidental. Aquest terme fou introduït en l'antropologia per l'evolucionisme. Actualment, tot i que no siguin acceptades les teories evolucionistes, hom continua parlant de societats primitives, malgrat expressions més neutres com les de societats indígenes, tradicionals, etc, que també tenen l'inconvenient de definir-se privativament o negativament i que tampoc no són capaces d'expressar la diversitat de pobles que inclouen, sovint tan diferents entre ells com en relació amb la societat occidental. D'altra banda, les dades etnogràfiques desmenteixen

Sociologia
Ciència social que té per objecte l'estudi racional i crític de la societat humana. Investiga la dimensió social de l'home, tant en l'aspecte relativament permanent (grups, institucions i estructures socials de tota mena) com en l'aspecte fluid i dinàmic (tensions, conflictes, transformacions). En contrast amb d'altres ciències socials afins, no aïlla un sol nivell de la realitat, sinó que els interrelaciona constantment. Així, quan el sociòleg investiga l'economia, no es limita als fenòmens de producció i distribució de béns i mercaderies, sinó que intenta d'esclarir la distribució del poder polític que hi és lligat, el sistema de desigualtat social (classes socials) que genera i sobre la qual es basa, les creences ideològiques que en legitimen la distribució asimètrica, etc. Hom pot dir el mateix de qualsevol altre nivell de la realitat social, des d'un clan, una família o un llinatge fins a una gran ciutat, una societat o un nombre de societats: la sociologia hi estudia conjunts complexos de fenòmens socials, interconnectant zones diferents de causació (factors demogràfics, econòmics, polítics, ideològics, ecològics, etc) per poder explicar-los al més científicament possible. Les dificultats metodològiques i epistemològiques que immediatament es fan paleses quan hom considera aquesta definició de la sociologia s'han reflectit en la història de la disciplina i en gran mesura l'han determinada. Malgrat que hom pot trobar-ne antecedents en la Política d'Aristòtil, els Prolegòmens d'Aben Khaldun, El Príncep i els Discursos de Maquiavel, hom no en formulà la necessitat fins al període de la Il·lustració (sobretot Montesquieu, Adam Ferguson, el baró de Holbach) i fou amb el triomf de les revolucions burgeses (1789) que hom n'elaborà els primers programes, sia per part de pensadors revolucionaris, com Marie Jean Antoine de Caritat Condorcet, i socialistes primitius, com Saint-Simon, sia per part de positivistes, com Auguste Comte, i conservadors, com Joseph de Maistre i Louis Gabriel Ambroise Bonald. L'ensulsiada del feudalisme europeu creà una preocupació molt forta des de molts angles ideològics per l'estudi científic del món social de l'home com una disciplina específica (el mot mateix, sociologia, encunyat per A.Comte el 1835, fou a poc a poc adoptat per tots els practicants de la disciplina). Al principi, alguns sociòlegs, com Karl Marx fins i tot n'evitaren l'ús, perquè hom no confongués llurs posicions amb les del positivisme, però amb el temps aquesta actitud fou superada arreu.
Els primers temps (A.Comte, H.Spencer) es caracteritzaren per una manca gairebé total d'institucionalització acadèmica i per la construcció de vasts programes i teories molt generals de la societat, àmpliament imbuïdes de positivisme, evolucionisme i confiança en el progrés, és a dir, d'optimisme historicista. En gran part, la tasca de llurs hereus immediats consistí, d'una banda, en la primera institucionalització de la disciplina en centres de recerca i universitats, i de l'altra, en la crítica de la fase dogmàtica i idealista de la disciplina. Entre aquests destaquen Ferdinand Julius Tönnies, el qual obre el nou període amb el seu clàssic Gemeinschaft und Gesellschaft (1887), Vilfredo Pareto, Émile Durkheim, Max Weberi Georg Simmel. Malgrat l'extensió i les ambicions de llurs obres, aquests sociòlegs abandonaren les pretensions enciclopèdiques i s'enfrontaren amb problemes aïllats, bé que amb l'intent d'il·luminar qüestions metodològiques generals. Llur esforç, que marcà definitivament la marxa de la sociologia posterior, anava adreçat a escatir la natura de la gran transformació del món produïda en un principi pel capitalisme i la industrialització, és a dir, pel procés de modernització. modernització. Present d'antuvi en l'obra esmentada de F.Tönnies, aquesta preocupació es plasma en De la division du travail social d'E.Durkheim, en els estudis sobre els processos de burocratització de M.Weber i en els de la mentalitat metropolitana i l'individualisme de G.Simmel. El diàleg d'aquests autors no fou solament amb Comte i Spencer, sinó amb el socialisme de Marx, que es presentava com a explicació alternativa que també posseïa una pretensió de cientificitat. Aquesta tensió fou resolta pels representants de la "generació clàssica" amb una acceptació parcial en alguns casos de certes concepcions del marxisme (Tönnies, Weber), acompanyada en altres d'una crítica del socialisme (Pareto). Cal destacar també llur preocupació per l'explicació científica de la conducta no racional (afany comú al del seu coetani Sigmund Freud), fruit de la seva revisió de l'optimisme progressista. Finalment, tots ells saberen plantejar-se —sense poder-los resoldre del tot— els principals problemes epistemològics i molts de metodològics de la ciència social contemporània. Acabada la Primera Guerra Mundial, la sociologia entrà en una fase expansiva. La creació a la universitat de Chicago del primer departament i equip permanent de sociòlegs (1889) havia estat imitada lentament per altres centres. En aquella universitat les recerques d'ecologia humana, sociologia urbana, pobresa i criminalitat (dirigides entre altres per Robert Park) posaren arrels. A Frankfurt, durant els anys vint, hom encetà la sociologia marxista moderna, on la teoria crítica marxista, molt influïda per les concepcions psicoanalítiques, es barrejà fructíferament amb recerques empíriques (com ara les de sociologia política, de Theodor Adorno). Acceptada arreu com a disciplina acadèmica, les úniques dificultats serioses foren les de tipus polític i ideològic, atesa la seva natura de crítica de la societat, incòmoda per a molts règims polítics. Així, als països sota hegemonia soviètica ha estat molt perseguida o circumscrita, tot i que des de la fi dels anys cinquanta ha estat restablerta amb restriccions a Moscou i altres indrets. La notable excepció dins aquest marc és Polònia, país que gaudeix d'una pròspera floració sociològica. Aquesta natura crítica de la sociologia no la immunitza totalment contra la temptació ideològica: sovint (Talcott Parsons als EUA) hom hi cerca una evident justificació del sistema social en què viuen. Ultra els diversos enfocaments i escoles, la sociologia s'ha subdividit en un gran nombre d'especialitats, no sempre perfectament separables. La divisió principal (purament analítica) és entre la macrosociologia, que investiga estructures socials generals, les classes i llur conflicte, les revolucions, les grans migracions, els moviments socials, l'estructura de les ciutats, les relacions entre l'estat i les col·lectivitats de ciutadans, les formes de dominació política, etc; i la microsociologia, que investiga comunitats petites, com ara una tribu, clan o poble (en aquest cas hom l'anomena també antropologia social i etnologia), i grups socials relativament reduïts que poden anar des d'un barri a una família, passant per l'aula d'una escola. Entre d'altres divisions (més convencionals) hom pot destacar: la sociologia de l'estructura social, encaminada, sobretot, a l'estudi de les classes socials, les relacions entre elles, llur relació amb l'economia i la forma de dominació i legitimitat política; la sociologia de l'ecologia i l'hàbitat, dins la qual destaquen la sociologia rural (amb una subbranca important: la sociologia de la pagesia) i la urbana; la sociologia de la cultura, subdividida en un nombre notable de disciplines, que van des de la sociologia del coneixement (estudi dels determinants socials de l'activitat cognoscitiva i de la religió i la ideologia, així com dels efectes sobre la societat dels coneixements mateixos, científics o no) fins a la sociologia de l'educació (estudi del sistema escolar, polítiques educatives, etc) passant per la sociologia dels mitjans de comunicació social (televisió, premsa, ràdio) i la sociolingüística; la sociologia de la divisió del treball, que té una especialitat força madura, la sociologia ocupacional, que estudia professions, ocupacions i tasques, com ara la sociologia de la medicina, dels intel·lectuals, dels militars, etc.
Totes aquestes especialitats són exercides dins unes perspectives sociològiques que hom podria anomenar escoles (bé que sense exclusions mútues). Així, el positivisme sociològic, que en la seva forma extrema pot ésser una escola tancada i estricta, es basa en una fe en la quantificació de les dades estadístiques, de les respostes a les enquestes i als sondeigs d'opinió, i en altres fonts d'informació, i és practicat pels sociòlegs més diversos, des dels marxistes fins als conductistes (behavioristes). Hom pot, però, distingir grans enfocaments teòrico-empírics, caracteritzats per les formes de discurs i recerca que es consideren privilegiats. Cal esmentar, sobretot, la perspectiva estructuralista, que veu la societat com a sistema funcional dinàmic, on el canvi social és fruit de la seva dinàmica interna (canvi sobretot endogen), la qual cerca permanentment l'equilibri intern i l'adaptació al medi físic i social. L'estructuralisme-funcionalisme nord-americà de Talcott Parsons i de Robert King Merton n'és un exemple, precedit històricament pel funcionalisme antropològic de Bronislaw Kaspar Malinowski i Alfred-Reginald Radcliffe-Brown i que els anys seixanta mostrà una considerable vitalitat a França, sobretot amb Claude Lévi-Strauss i les escoles neostructuralistes, incloses les marxistes. És important també la perspectiva de l'interaccionisme simbòlic, centrada sobre l'anàlisi dels components subjectius de la sociabilitat, és a dir, sobre el significat de la interacció i, doncs, del llenguatge. Hereva, en alguns aspectes, de Max Weber, trobà un iniciador significatiu en George Herbert Mead, i s'enriquí amb la tradició fenomenològica d'E.Husserl a través de l'obra d'A.Schütz. L'estudi dramatúrgic de la interacció (Goffman) és complementat per l'estudi de la construcció social de la realitat (Berger) mitjançant l'objectivació lingüística. Una branca molt específica d'aquesta tendència general, l'etnometodologia, es manifestà a la fi dels anys seixanta i esdevingué, a més, una crítica important del positivisme regnant aleshores. Cal esmentar, finalment, la perspectiva conflictivista (amb els seus dos vessants, un de marxista i un altre d'independent), que concep la vida social com a essencialment plena de tensions entre els grups i les col·lectivitats, que es disputen recursos escassos. Alguns s'adonen que, ultra els efectes destructius, el conflicte és causa d'un cert equilibri i estabilitat i també de cohesió i estructuració social. El conflictivisme marxista, dins el qual hi ha diverses tendències, se centra sobretot en l'anàlisi del conflicte de classe, de la dominació político-econòmica (hegemonies intranacionals i supranacionals, com ara l'imperialisme) i en l'estudi sociològic dels sistemes de producció. Entre els seus clàssics, hom inclou els grans teòrics del marxisme (Marx, Engels, Lenin, Luxemburg, Gramsci i d'altres), al costat de la tradició sociològica general. És important d'assenyalar la gran expansió d'aquesta sociologia marxista durant els anys cinquanta i seixanta a tots els països, inclosos els anglosaxons, que semblaven els més refractaris a acceptar-la.
La sociologia no s'arrelà als Països Catalans fins a la segona meitat del s XX, malgrat l'existència de precedents importants (com ara l'obra de Manuel Sales i Ferré), el desenvolupament substancial d'altres ciències socials —sobretot la història— i la notable tradició especulativa sobre la vida social (de Francesc Eiximenis a Balmes, Vicens i Vives, J.M.Ferrater i Móra i Joan Fuster). Aparegué d'una manera independent a partir del 1957, encara en centres privats. L'any 1986 fou creada la facultat de ciències polítiques i sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des dels anys seixanta hom percep una notable expansió de recerca: s'han organitzat congressos internacionals i apareixen diverses publicacions ("Papers", de la Universitat Autònoma de Barcelona, i "Perspectiva Social", de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona; també en tracta parcialment "Aïnes" de Perpinyà). Entre altres estudis hom pot esmentar La societat de masses (1961), de Salvador Giner, La modernización (1976), de Carlota Solé, i diversos estudis metodològics i d'anàlisi conceptual de Joan Francesc Marsal, sobre els emigrants catalans a l'Argentina (Hacer la América), Esteban Pinilla de las Eras (Immigració i mobilitat social a l'Hospitalet de Llobregat) i Àngels Pascual (El retorn dels immigrants, 1970). La sociologia ocupacional ha estat tractada per Jesús Marcos, Àngel Zaragoza, J.M.Güell i Joan Estruch. Hom ha tractat també la sociologia religiosa i la sociolingüística. Alfons Carles Comín i Joan Martínez i Alier tenen treballs sobre estructures socials (d'Andalusia). Hi ha treballs sobre la natura de l'estat franquista fets des de l'angle de la sociologia, com La naturaleza del franquismo (1976), de Sergi Vilar, i l'estudi de Giner sobre aquest fenomen com a mode de dictadura de classe (1974). La sociologia de l'educació s'ha desenvolupat notablement els anys setanta amb estudis empírics de J.M.Masjoan, Àngels Pascual, Joan Gay i Rosa Quillet. El mateix es pot dir de la sociologia urbana, com ho demostren els treballs de Manuel Castells, Marina Subirats, Jordi Borja i Josep Olives. D'altra banda, cal esmentar també l'elevat nombre d'estudis que els sociòlegs catalans han dedicat a temes d'abast universal, així com llurs nombroses publicacions estrangeres o traduccions.

Sociologisme
Tendència o doctrina que interpreta la realitat, particularment la realitat humanopsicològica i històrica, des d'un punt de vista, pràcticament exclusiu, social i sociològic. Es contraposa sobretot al psicologisme i, com aquest, pot tenir tantes modalitats com són les maneres de comprendre i interpretar la societat, el fet social.

Solidaridad Obrera
Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d'octubre de 1907. Havia d'ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del Principat. Pogué aparèixer gràcies al suport financer de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en la seva primera època, fins el 9 de juliol de 1909, hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Fou dirigit inicialment per Jaume Bisbe, i actuaren com a redactors Josep Cassasola, Antoni Colomé, Enric Ferrer, Tomàs Herreros, Miguel V.Moreno, Grau i Anselmo Lorenzo; Antoni Badia i Matamala n'era l'administrador. A partir del setembre del 1908 passà de fet a ésser l'òrgan de la Confederació Regional de Solidaritat Obrera de Catalunya. La seva segona època (febrer del 1910 — setembre del 1911) acompanyà el procés de fundació de la CNT i el director fou Joaquim Bueso, que substituí Tomàs Herreros. Una tercera època s'inicià pel maig del 1913, i pogué prolongar-se fins al febrer del 1919, suspesa la seva publicació arran de la vaga de La Canadenca. Presidí la reorganització de la Confederació Regional Catalana i després, a partir del 1915, de la mateixa CNT. Passà a ésser diari al començament del 1916, i en el cos de redacció figuraren Andreu Cuadros, Manuel Andreu, Josep Negre, Josep Borobio, Agustí Castellà i Ángel Pestaña. Aquest, director després de la vaga revolucionària de l'agost del 1917, assolí un gran èxit professional en publicar una sèrie de documents que posaren de manifest la relació de Bravo Portillo amb l'espionatge alemany. Fou en aquest període que el periòdic assolí difusió a tot l'estat espanyol; era, a més d'òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, el portaveu de la CNT, subtítol que no abandonà fins el 1939. No pogué reaparèixer fins el 5 de març de 1923, i aviat tornà a ésser dirigit per Pestaña, que retrobà la tirada anterior de 15 000-30 000 exemplars. La Dictadura de Primo de Rivera n'obligà de nou la suspensió, primer temporal (octubre-desembre del 1923) i després definitiva (maig del 1924). La reaparició no es produí fins el 31 d'agost de 1930, en temps del general Berenguer. Joan Peiró en fou el director i Sebastià Clara, Pere Foix, Ramon Magre i Eusebi C.Carbó els redactors. El domini sindicalista sobre el periòdic —amb una tirada d'uns 50 000 exemplars— es mantingué sota la direcció de Clara (novembre del 1930 — juny del 1931), i de nou de Peiró, fins que per l'octubre del 1931 aquest provocà la dimissió de tota la redacció (amb Clara, Magre, Fornells, Gibanel, Alfaradre) davant les acusacions de conxorxa amb Esquerra Republicana fetes per la FAI. Es produí llavors un canvi d'orientació, amb l'ascens a la direcció de Felipe Alaiz, el qual es confirmà amb Llibert Callejas (juliol del 1932 — juliol del 1933), després d'un tímid intent de concòrdia envers els trentistes portat a terme per Josep Robusté (març-juliol del 1932). Succeí a Callejas Manuel Villar (juliol del 1933 — 1936), de nou Callejas (1936), i a partir del juliol del 1936 Jacinto Toryho; pel maig del 1938 se'n féu càrrec Josep Viadiu. Durant aquest període, les principals suspensions del diari es produïren arran dels putsche revolucionaris desencadenats en 1932-33 (així, en gener-febrer del 1932, gener del 1933, desembre del 1933-abril del 1934) i de la repressió que se seguí dels fets d'Octubre de 1934 (així, en octubre-desembre del 1934 i maig-juliol del 1935). «Solidaridad Obrera» es publicà a Barcelona fins el 24 de gener de 1939. Després els seus tallers foren presos per editar «Solidaridad Nacional». El seu prestigi, així com la repressió a Barcelona, provocà la multiplicació d'òrgans obrers arreu de l'estat espanyol amb la mateixa denominació: Gijón (1909-10, 1916, 1918-26), Bilbao (1919-20), València (1919-23), Sevilla (1920), Vigo (1920 i 1922), la Corunya (1920-25), Santiago de Compostel·la (1925), etc. A l'exili, i a partir de l'any 1944, la CNT «apolítica» féu aparèixer de nou «Solidaridad Obrera», i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre del 1961). Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona, clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant altres moments anteriors de publicació clandestina a l'interior de l'estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de 20 000 exemplars i una difusió d'àmbit estatal. Arran de l'escissió cenatista del 1980, el sector «històric» n'ha continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació, mentre que els «renovadors» editen, des del 1981, una altra «Solidaridad obrera» a València, portaveu del Comitè Nacional de la Confederació.

Solidarios, Los
Grup anarquista d'acció constituït a Barcelona per l'octubre del 1922. En formaren part, entre altres, Francisco Ascaso, Durruti, Garcia i Oliver, Gregorio Suberviela, Ricard Sanz, Aurelio Fernández, Miguel García Vivancos, Alfons Miguel, Torres Escartín, etc, en total prop d'una vintena d'obrers i obreres. Després de participar en tasques publicistes i organitzatives anarquistes, especialment per mitjà de «Crisol» (1922) i del comitè de relacions anarquistes de Catalunya (que hom fundà al principi del 1923), el grup es llançà a una actuació violenta. Les seves accions més espectaculars foren la mort de Ramon Languia, dels sindicats lliures (Manresa, abril del 1923), l'atemptat frustrat contra Martínez Anido a Sant Sebastià (maig del 1923), la mort de l'ex-governador civil José Regueral a Lleó (17 de maig de 1923) i de l'arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila (4 de juny de 1923), així com l'assalt del Banco de España a Gijón (1 de setembre de 1923). La Dictadura de Primo de Rivera determinà la dispersió del grup, que en part continuà en actiu a l'exili. Posteriorment, proclamada la Segona República, es reorganitzà sota la denominació de Nosotros.

Solidaritat Catalana
Primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional, l'any 1906. Arran dels incidents del Cu-cut! es creà un ampli moviment d'oposició al projecte de llei de Jurisdiccions, que aplegava des del carlisme fins a una bona part dels republicans. Organitzà com a primer acte públic la festa de l'homenatge als diputats que votaren contra la llei de Jurisdiccions (20 de maig de 1906). En formaren part dels carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana (Salmerón, Eusebi Coromines, Junoy, Layret, Bastardas, etc). Només en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista. Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó. Així, la Solidaritat Catalana aparegué com un ampli front català que representava diferents sectors socials, malgrat que hi mancava la major part del moviment obrer organitzat —sindicalistes, socialistes, anarquistes i lerrouxistes. La seva formació significà també la divisió del republicanisme català entre solidaris i antisolidaris. Lerroux fou el seu principal atacant; d'aquesta època són els seus discursos més anticatalanistes i anticlericals, com el famós article Rebeldes adreçat als «jóvenes bàrbaros de hoy» (1 de setembre de 1906). Davant les eleccions provincials i generals del 1907 els grups que la formaven decidiren presentar candidatures úniques sota un programa comú, el programa del Tívoli, llegit en aquest teatre el 14 d'abril de 1907. El programa només demanava la derogació de la llei de Jurisdiccions i expressava de forma genèrica i força imprecisa un seguit de reivindicacions (organismes regionals, competències respecte a l'ensenyament, beneficiència i altres serveis), però sense fer-ne cap concreció. L'eclecticisme del programa era fruit de les contradiccions existents en el si del moviment solidari respecte a les reivindicacions autonòmiques: per als dirigents de la Lliga Regionalista la Solidaritat havia de servir per a negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemonia política de la burgesia catalana (La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, és del 1906); per als grups de l'esquerra solidària l'objectiu autonomista no podia ésser rebaixat en unes negociacions amb el govern de Madrid. Les eleccions arribaren després d'una campanya electoral violenta, on les provocacions dels lerrouxistes (atemptat d'Hostafrancs contra Cambó i Salmerón) decidiren els sectors més passius a votar per la candidatura d'ordre, la solidària, enfront de l'anomenada «anarquia lerrouxista». El dia 21 d'abril de 1907 els candidats solidaris triomfaren arreu de Catalunya. A Barcelona obtingueren més de 50 000 vots i l'elecció dels seus set candidats, mentre que Lerroux, amb tan sols 21 000 sufragis, restava sense acta de diputat. En el conjunt de Catalunya els solidaris guanyaren 41 dels 44 llocs a elegir i recolliren més de 200 000 vots, el 67% dels sufragis vàlids. Però poc temps després les diferències polítiques entre els diferents grups solidaris portaren el moviment a una crisi greu. La Lliga Regionalista considerà que el projecte de llei d'administració local elaborat pel govern conservador d'Antoni Maura —que significava la creació de mancomunitats de serveis entre les diputacions— era aprofitable i calia tractar de millorar-lo. Per contra, l'esquerra solidària refusava el projecte perquè substituïa el sufragi universal pel corporatiu en les eleccions municipals. D'altres fets, com el suport donat per la Lliga a un candidat monàrquic per a la vice-presidència de la diputació de Barcelona, enfront del candidat de l'esquerra solidària, feren augmentar la creixent hostilitat entre els diferents grups solidaris. L'any 1908 el projecte de pressupost de cultura de l'ajuntament de Barcelona, presentat i defensat pels republicans nacionalistes, trobà la total oposició dels regionalistes i carlins, que feren costat a les forces més integristes —cardenal Casañas—, monàrquiques i àdhuc alguns lerrouxistes. Després de la desfeta electoral dels candidats solidaris a les eleccions parcials de Barcelona del desembre del 1908 —on el fet de voler copar tots els llocs donà la victòria a Lerroux— es pot ben dir que la Solidaritat Catalana es desféu. A les municipals del 1909 es presentaren ja candidatures diferents: l'esquerra solidària —CNR, federals i Unió Republicana— ocupà el segon lloc, darrere els lerrouxistes, mentre que tota la dreta unida —Lliga, carlins i monàrquics centralistes— sofria una desfeta total. Aquest fracàs mostrà clarament les greus contradiccions que ja hi havia en el si del moviment catalanista, diferències que separaven més i més la dreta regionalista i pactista de l'esquerra nacionalista i republicana.

Solidaritat d'Obrers de Catalunya
Central sindical fundada en la clandestinitat l'any 1958, com a confederació de sindicats d'activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d'acció és el Principat de Catalunya, si bé cerca la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans. Present a l'Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l'Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans. Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria). Sense perdre la seva identitat, el 1980 s'integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.

Solidaritat Obrera
Denominació aplicada l'any 1907 a la unió local de societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d'ésser prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d'una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur "acció econòmica". És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d'ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l'agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l'aproximació al nou sindicalisme. La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa "Solidaridad Obrera" (19 d'octubre de 1907). Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d'un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d'unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l'acceptació de la tàctica de l'acció directa no havia d'impedir l'adopció d'altres accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D'altra banda, l'esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d'àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l'estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés d'octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Solidarnosc
Nom amb què és coneguda l'organització sindical polonesa Sindicat Professional Lliure Autogestionari Solidarnosc. Fou creat amb l'acord de Gdansk (1980), on el govern polonès hagué d'acceptar, entre altres peticions dels obrers en vaga (iniciada a les drassanes de Gdansk i que ràpidament s'estengué a gran part del país), la legalitat d'uns sindicats lliures, i aviat assolí els deu milions d'afiliats i esdevingué l'organisme unitari del moviment per la democratització de Polònia. Pel desembre del 1981, després del cop d'estat del general Jaruzelski, el govern militar suspengué l'activitat dels sindicats lliures i internà el seu president Lech Walesa junt amb d'altres dirigents sindicals. En 1982-89 Solidarnosc fou il·legalitzat, si bé l' activitat clandestina del sindicat fou clau per a les negociacions que conduïren al canvi de règim (1989). De nou legalitzat, en les eleccions d'aquest any la branca política de Solidarnosc aconseguí bons resultats a les dues cambres legislatives i Tadeusz Mazowiecki, dirigent de la facció moderada, fou nomenat primer ministre (1989). Walesa renuncià la presidència del sindicat i fou elegit president de la república (1990). Posteriorment, les tensions entre les tendències moderada i radical (que portaren a la dimissió de Mazowiecki en enfrontar-se a Walesa en les eleccions presidencials) afebliren l'organització i li restaren protagonisme. En les eleccions del 1993 només obtingué representació al senat. Com a organització sindical, és presidit des del 1991 per Marian Krzalewski.

Sometent
1. Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l'antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Durant la Guerra Gran, davant l'angoixosa situació de l'exèrcit, el capità general de Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14), i que destorbà els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona. Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines, fou refet el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. Des d'aleshores tingué un caràcter de cos auxiliar d'ordre públic. La Primera República l'abolí novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a combatre els carlins, a la tercera guerra. El 1877 publicà una revista titulada "Paz y Tregua", publicada en català ("Pau i Treva") des del 1934. El sometent intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) a Alella (Maresme) i en l'acció contra vaguistes durant els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d'estendre el sometent a la totalitat de l'estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura (1923-30). A la fi de la guerra civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou reorganitzat amb criteris molt peculiars i amb la finalitat principal de combatre el maquis. L'organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el paper. El 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.
2. Toc de campanes per assenyalar alarma i mobilitzar el poble per defensar-se o per encalçar malfactors.
3. Conjunt de persones mobilitzades per aquest toc d'alarma.

Sonderbund
Aliança establerta, el 1845, a Suïssa, entre els cantons catòlics i conservadors: Uri, Schwyz, Unterwalden, Lucerna, Zug, Friburg i Valais, enfront del moviment radical i regenerador dels cantons protestants. La dieta, amb majoria radical, dissolgué (1847) el Sonderbund i decretà també l'expulsió dels jesuïtes, però els cantons catòlics no se sotmeteren. L'enfrontament armat es féu inevitable. Les tropes liberals, menades pel general ginebrí Dufour, s'enfrontaren (1847) a les catòliques de Salis-Soglio. Amb la caiguda gairebé sense resistència de Friburg, Zug i Lucerna, el Sonderbund capitulà definitivament. La victòria dels liberals donà pas a la primera constitució federal de Suïssa (1848).

Sorianisme
Denominació popular del moviment polític de la fracció valenciana del Partido Republicano Radical, escissió (1903) del blasquisme, centrada en la figura de Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar. Conjunturalment aconseguí d'aplegar una bona part dels republicans de València, insatisfets amb la política de Blasco i Ibáñez. En les eleccions del 1903 assolí una clara victòria sobre la Unió Republicana, en part pels vots no republicans, i la mantingué en les del 1907 i el 1908 (en què traí l'intent de crear una Solidaritat Valenciana), però en les del 1910 (aliat amb el PSOE) començà el seu declivi, que perdurà fins que, amb la dictadura de Primo de Rivera (1923), s'extingí el partit. En els comicis del 1914 (sota el nom de Partit Radical Conjuncionista) es mantingué la crisi, en part remuntada el 1916 (dins l'Aliança de les Esquerres, amb Unión Republicana, Partido Radical de España, Partido Reformista i PSOE), i represa el 1918 (participà amb el nom de Partit Republicà Regionalista, escindit de l'Aliança de les Esquerres i en contraposició amb Unió Valencianista). El 1919 deixà llibertat de vot als seus militants, tot recomanant indirectament les candidatures de Faustí Valentí (separat d'UR) i d'Andrés Ovejero (PSOE). Desaparegut en les eleccions del 1920, en les del 1923 es limità a preconitzar el boicot als candidats blasquistes. El seu òrgan periòdic fou "El Radical". Participaren en les campanyes del partit, entre altres, Anicet Llorente, Josep Maria Escuder i Juli Cervera i Baviera. Les baralles i els atemptats, així com les polèmiques i els insults periodístics, sovintejaren entre sorianistes i blasquistes.

South African Party
Partit polític sud-africà. Fou creat pel general Louis Botha, amb la fusió de diversos partits bòers i anglesos de tendència moderada. Vencé àmpliament a les eleccions del 1910 sobre els seus rivals més forts, els unionistes de Jameson i els laboristes de Creswell. El partit esclatà el 1913 quan Hertzog abandonà el govern i fundà el Partit Nacionalista. El 1924 una aliança entre laboristes anglesos i nacionalistes bòers vencé el SAP, dirigit pel general Smuts, i aquest el desféu, i originà més tard l'United Party.

Soviet
1. A la Rússia tsarista, cadascun dels consells obrers creats durant la revolució del 1905. Malgrat la repressió, renasqueren el 1917. Organitzats a escala local, es dotaren d'un comitè executiu central que coordinava l'actuació dels diversos soviets de diputats obrers, soldats i camperols. El soviet més important fou el de Petrograd, creat pel setembre del 1917. Malgrat l'existència del govern, els soviets detingueren el poder real i crearen una situació de doble poder. Controlats pels bolxevics i sota la direcció de Trockij, que pel setembre del 1917 fou elegit president del consell executiu suprem, esdevingueren les cèl·lules bàsiques de la revolució i en possibilitaren el triomf.
2. Assemblea política legislativa de l'URSS (1917-91). Hi havia un soviet suprem a cadascuna de les repúbliques federades i un soviet suprem federal, compost de dues assemblees: el soviet de les nacionalitats i el soviet de la unió. El soviet de les nacionalitats era integrat per 750 membres (32 per república federada, 11 per república autònoma, 5 per oblast i un per okrug), i el de la unió per 750 membres. Ambdues assemblees eren elegides per sufragi universal per un període de cinc anys, bé que les candidatures eren úniques i designades pel Partit Comunista. Exercien el poder legislatiu i nomenaven, entre els seus membres, els components del praesidium.

Sovkhoz
Granja estatal soviètica, en què l'agricultor era assalariat i retribuït com a tal. Creats el 1917, en passar a mans de l'estat les grans explotacions privades, la importància dels sovkhozos cresqué en nombre d'hectàrees conreades en aquest règim i en mecanització. Els beneficis de les granges eren cedits íntegrament a l'estat, que, així mateix, incloïa la regulació del seu funcionament en les previsions del Pla. El nombre de sovkhozos era inferior al de kolkhozos (18 064 i 28 593, respectivament el 1975) bé que el total de superfície conreada era el doble que en aquests. Després de dissoldre's l'URSS (1991), el govern rus inicià el 1993 la reprivatització de les terres dels sovkhozos i dels recursos que hi eren assignats. Un procés similar tingué lloc a la resta de les antigues repúbliques soviètiques.

Sovnarkhoz
Consells, vigents en 1957-65, encarregats de la gestió de l'economia en cadascuna de les repúbliques de l'URSS. El seu objectiu fonamental era la introducció d'una certa autonomia de gestió regional en el sistema de planificació central. El perill d'un cert protagonisme dels interessos locals enfront dels estatals portà a successives reorganitzacions d'aquests consells, que foren finalment abolits en tornar a l'organització dels afers econòmics en ministeris amb competència per branques en lloc de per zones.

Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD)
Organització política alemanya creada en el congrés de Gotha (1875), amb el nom —fins el 1890— de Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands. Fou el resultat de la unió de l'Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein fundada per F.Lassalle el 1863, i el Sozialdemokratische Arbeiterpartei fundat l'any 1869 en el congrés d'Eisenach per A.Bebel i W.Liebknecht. La política repressiva de Bismarck (1878-90) no aconseguí de frenar el seu creixement. En el congrés d'Erfurt (1891) adoptà un programa marxista revolucionari defensat per Kautsky. A partir del 1896 prengué cos la tendència revisionista d'Eduard Bernstein, que, malgrat les condemnes oficials (com la del congrés de Hannover, 1899), s'introduí profundament en la pràctica del partit, el desarmà ideològicament i el dugué a col·laborar amb la burgesia alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, accedí al poder amb F.Ebert, i fou el responsable principal de la repressió sagnant de la revolució espartaquista del 1919. Malgrat haver obtingut el 30% dels vots en les eleccions del 1928, no sabé evitar l'accés de Hitler al poder (1933), el qual el declarà il·legal i empresonà els seus dirigents. Després de la Segona Guerra Mundial, dirigit per Kurt Schumacher, restà reduït a la República Federal d'Alemanya, on fou el principal partit d'oposició a la democràcia cristiana. Si bé en el congrés de Hannover (1946) es reafirmà marxista, la seva evolució cap a la dreta s'accentuà, fins que, sota la direcció d'Ollenhauer, renuncià al marxisme (congrés de Bad Godesberg, 1959). Dirigit per Willy Brandt, el 1966 participà en el govern de "gran coalició" i el 1969 formà govern amb els liberals, dugué a terme una política interior de reformes socials i econòmiques i una política exterior d'acostament als països socialistes europeus, impulsada per W.Brandt, i, més tard, de distanciació moderada, impulsada per Helmut Schmidt. Dissolta la coalició governamental al setembre del 1982 per haver perdut el suport dels liberals, el SPD passà a l'oposició, on restà en les successives eleccions generals (1983, 1987, 1990 i 1994). Amb la unificació alemanya (1990), es fusionà al fins aleshores clandestí Partit Socialdemòcrata de la RDA. Des d'aquest any han presidit el partit Hans Jochen Vogel (1987-91), Bjorn Engholm (1991-93), Rudolf Scharping (1993-95) i, des d'aquest any, Oskar Lafontaine. En l'àmbit dels länder, el SPD té un predomini més o menys estable als parlaments de Saxònia-Anhalt, Rin del Nord-Westfàlia, la Baixa Saxònia, Slesvig-Holstein i Brandenburg, en la majoria dels quals des dels anys noranta sovint forma govern de coalició amb els ecologistes.
El 1993, Rudolf Scharping substituí Engholm en la presidència del partit; el 1995, Scharping cedí el seu lloc a Oskar Lafontaine, fins aleshores cap de govern del land de Sarre, després que l'SPD aconseguís en les eleccions europees del 1994 els pitjors resultats en uns comicis des del 1957. Arran de l'anunci del canceller Helmut Kohl, a l'abril del 1997, de presentar-se a les eleccions generals previstes per al 1998, s'obrí un debat intern a l'SPD sobre la tria del candidat en aquestes eleccions, tria que estava entre Lafontaine i el president del land de Renània del Nord-Westfàlia, Gerhard Schröder.
En 1998, el Partit Socialdemòcrata que lidera Gerhard Schröder aconsegueix una clara victòria en les eleccions generals a Alemanya, amb 298 escons (46 més dels que tenia fins ara) contra els 245 de la coalició cristianodemòcrata CDU-CSU, que perd 49 diputats. El president de la CDU, Helmut Kohl, que haurà de deixar el càrrec de canceller federal que ocupava des del 1982, assumeix la responsabilitat de la derrota i posa el seu càrrec a disposició del proper congrés del partit. Poques setmanes després, Schröder és elegit canceller.

Spacelab
Laboratori espacial tripulat, que pot ésser utilitzat diverses vegades i d'aplicació general, que es desenvolupa en el marc d'un programa de col·laboració entre l'Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA, i destinat a ésser embarcat en la nau orbital de la llançadora espacial nord-americana. La realització fou a càrrec de la indústria aerospacial europea, i actuà de cap de grup la VFW-Fokker/ERNO. Estructuralment, consta d'un túnel de transferència i d'uns mòduls cilíndrics habitables, a més d'unes plataformes amb una secció en U descobertes, en proporció variable segons cadascuna de les sis configuracions principals. La seva massa ha estat fixada en 11 340 kg, que correspon a un 80% de la càrrega útil de la llançadora espacial. El primer vol s'esdevingué del 28 de novembre al 8 de desembre de 1983, i el segon es realitzà per l'octubre del 1985.
El primer vol del Spacelab (Spacelab 1) s'esdevingué del 28 de novembre de 1983 al 8 de desembre del mateix any. Hom hi realitzà 51 experiments: 5 de física atmosfèrica, 3 de física del plasma, 4 d'astronomia i física solar, 9 de ciències de la vida i la resta de ciències dels materials. Hom realitzà una segona missió l'octubre del 1985. L'estructura del Spacelab és aprofitada per a l'IML-1.

Sputnik
Sèrie de satèl·lits artificials llançats per l'URSS que tingueren com a finalitat desenvolupar la tecnologia necessària per a aprofitar les possibilitats d'aquests ginys i, al mateix temps, per a obtenir dades de l'espai extraatmosfèric i valorar la tolerància dels mamífers a les condicions d'ingravitació. El terme Sputnik ('company de viatge', o satèl·lit en el context astronòmic) ja fou emprat per Ciolkovskij en descriure el satèl·lit artificial tripulat que proposà. El Sputnik 1, llançat el 4 d'octubre de 1957, coincidint amb la celebració del VIII Congrés de la Federació Internacional d'Astronàutica a Barcelona, fou el primer satèl·lit artificial de la Terra. Llançat des de la base de Tyuratam, fou situat en una òrbita de 65,1° d'inclinació respecte a l'equador, amb un perigeu de 227 km i un apogeu de 946 km. De configuració esfèrica, amb quatre antenes, tenia una massa de 83,5 kg, i era portador de dues emissores. El fet sorprengué els tècnics occidentals, puix que el projecte s'havia portat a terme pràcticament sense publicitat prèvia. El Sputnik 2, llançat el mes següent, tornà a produir un gran impacte, pel fet d'ésser portador de la gossa Laika, de la qual hom obtingué informació fisiològica durant set dies. El Sputnik 3, llançat el 15 de maig de 1958, fou un satèl·lit de recerca científica, amb una massa de 1 327 kg, i amb ell acabà la primera generació dels Sputnik. El 1960, gràcies a un nou tipus de coet espacial amb els propulsors disposats en raïm, foren represos els llançaments d'uns Sputnik d'unes 4,7 tones, que eren els prototips de les càpsules espacials tripulades Vostok. Entre aquests, els Sputnik 5, 6, 9 i 10 foren portadors de gossos, alguns dels quals foren recuperats, i el Sputnik 8 fou aprofitat per a llançar des d'ell la sonda Venera 1 a Venus.

SS
1. Schutzstaffeln o brigades de protecció. Organització paramilitar i policíaca del Partit Nacionalista Alemany. La SS fou creada el 1925 com a guàrdia personal de Hitler, i des del 1929 estigué a les ordres de H.Himmler. Els seus membres, 400 en els inicis, s'elevaren a 100 000 el 1933 i a 240 000 el 1939. A partir del 1934, en què, amb l'eliminació d'E.Röhm i de la Sturmabteilung, desaparegueren els seus rivals més directes, la SS assolí un notable poder: hom li confià la seguretat de l'estat i, des del 1939, el control dels territoris ocupats. Es transformà, doncs, en policia política del Tercer Reich i col·laborà amb la Gestapo -també dependent de Himmler- en la lluita contra les organitzacions d'esquerra i obreristes i contra els jueus. Fou responsable de l'administració i vigilància dels camps de concentració, i, a partir del 1940, algunes de les seves seccions esdevingueren unitats militars (Waffen SS), i combateren a Khàrkov, a les Ardenes, etc. La SS contribuí decisivament al fracàs del putsch contra Hitler del 20 de juliol de 1944, arran del qual Himmler assumí el comandament militar de totes les forces del Tercer Reich.
2. Membre de la Schutzstaffel.

Stakhanovisme
Mètode d'intensificació de la productivitat del treball difós a l'URSS a la segona meitat dels anys trenta. Aquest mètode, basat en l'anàlisi de cada procés concret de producció per tal d'optimitzar les tasques i reduir al mínim els temps morts, comportà la utilització dels principis de l'organització científica del treball i la intensificació de la tecnologia emprada. El seu origen es remunta a les pràctiques de treball en equip, duta a terme en una fàbrica de carbó de l'URSS els anys trenta, per iniciativa dels obrers i en especial d'Aleksej Grigorjevic Stakhanov (1906-1977). L'èxit d'aquest sistema, que per damunt de tot consistia en un sobreesforç, depenia en bona mesura de l'adhesió dels treballadors a l'objectiu i els resultats del treball, i per aquest motiu hi eren consubstancials els estímuls en forma de premis, distincions oficials, etc.

Stalinisme
Interpretació teòrico-pràctica del marxisme-leninisme imperant a l'URSS i dins els partits comunistes ortodoxos d'arreu del món durant el govern de Josif Stalin. El terme, que designa no solament una doctrina, sinó també les realitzacions pràctiques de la Unió Soviètica en els terrenys econòmic, social o cultural, tingué una significació altament positiva en el moviment comunista oficial fins a la mort de Stalin; tanmateix, la utilització del concepte en un sentit negatiu i crític fou iniciada per l'"oposició d'esquerra" dirigida per L.Trockij durant els anys trenta. Després del XX congrés del PCUS (1956) i de la "desstalinització", es generalitzà entre els corrents i partits comunistes independents -trotskistes o no- la consideració del stalinisme com una degeneració burocràtica de l'estat obrer soviètic i de la Tercera Internacional, caracteritzat per la destrucció de la democràcia obrera i de la llibertat de discussió en el si del moviment obrer i del partit comunista, la dominació d'una capa burocràtica privilegiada amb interessos conservadors oposats als del proletariat, una política exterior de gran potència imperialista, estranya a l'internacionalisme proletari, i la utilització de mètodes dictatorials i totalitaris contradictoris amb la finalitat última de la revolució socialista. Més concretament, el trotskisme criticà del stalinisme les teories de la "construcció del socialisme en un sol país" i de la "revolució per etapes", i considerà stalinistes tant la política de l'URSS des del 1956 com la dels partits comunistes pro-soviètics.

START
Sigla de l'Strategic Armament Reduction Treaty i de l'Strategic Arms Reduction Talks.

Statu quo
Locució que vol dir 'en l'estat en què' i que hom usa com a substantiu, sobretot en diplomàcia i dret internacional, per a designar l'estat actual, sovint deteriorat, de les estructures socials o polítiques d'una societat concreta, així com llur continuïtat.

Status
1. Terme tècnic emprat per a indicar l'estat o la condició jurídica d'una persona o la situació política o jurídica d'un estat o d'una part d'aquest.
2. Posició que ocupa un individu en un sistema social i que li confereix privilegis, drets, deures, etc, envers els altres individus.

Stop-and-go
Expressió aplicada a un tipus de política econòmica que pretén de corregir certs desequilibris interns de l'economia d'un país, com és ara la inflació, mitjançant una contracció en el ritme de creixement seguida d'una nova reactivació.

Storting
Nom del parlament noruec. Compost de cent cinquanta-set diputats elegits per quatre anys amb sufragi universal, se subdivideix en una cambra alta reduïda (Lagting, 1/4 dels membres) i una cambra baixa (Odelsting, 3/4 dels membres).

Strategic Armament Reduction Treaty (START)
Tractat signat per limitar la proliferació d'armament estratègic, és a dir, míssils de llarg abast, míssils balístics llançats des de submarins i grans bombarders. Després de l'acord START I signat l'any 1991 pels EUA i l'URSS, l'any 1992 Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Kazakhstan signaren, conjuntament amb els EUA, un protocol de l'acord START I pel qual els hereus de l'arsenal nuclear soviètic acceptaven les obligacions subscrites per l'URSS en signar el tractat. El protocol fou ratificat pels parlaments d'aquests països durant el 1992 i el començament del 1993, excepte en el cas d'Ucraïna, que ho féu el 1994. Aquest retard fou provocat pel dubte entre els polítics ucraïnesos de la conveniència de mantenir l'arsenal nuclear, i així disposar de major pes en la política internacional. Finalment, Ucraïna renuncià a l'armament nuclear i l'acord START I entrà en vigor l'any 1995. Mentre durava aquest procés, Rússia i els EUA signaren, l'any 1993, l'acord START II, pel qual es comprometien a reduir el nombre de càrreges explosives estratègiques a menys de 3 500 l'any 2003, a limitar a 1 750 per cada part el nombre de míssils balístics llançats des de submarins submergits i a prohibir els míssils balístics intercontinentals amb múltiples vectors de reentrada i punteria independent.

Strategic Arms Limitation Talks (SALT)
Negociacions iniciades el 1969 entre els EUA i l'URSS per frenar la cursa d'armaments, especialment la dels nuclears. Celebrades gairebé cada any a ciutats diferents (Hèlsinki, Viena, Moscou, Ginebra, etc), les principals foren les de Moscou (1972), a partir de les quals hom les anomena SALT II, i les de Vladivostok (1975). Continuades el 1975 i 1976, el 1979 J.Carter i L.Breznev signaren els acords SALT-II a Viena, però el senat nord-americà no els ratificà. Les negociacions es reprengueren el 1982 sota la denominació de START.

Strategic Arms Reduction Talks (START)
Sèrie de negociacions iniciades el 1982 a Ginebra entre els EUA i l'URSS per tal de reduir les armes dites estratègiques, especialment pel que fa a les d'abast mitjà, amb un radi d'acció afectant Europa. Les negociacions START foren una continuació de les SALT, en quedar aquestes interrompudes perquè el senat nord-americà no ratificà els acords signats SALT II de 1979, com a represàlia a la intervenció soviètica a l'Afganistan, i restaren paralitzades el 1983 per la retirada soviètica davant la decisió nord-americana de desplegar els anomenats euromíssils. Amb l'arribada al poder del líder soviètic M.Gorbacov (1985) es reactivaren les negociacions i s'acordaren diversos tractats sobre desarmament que culminaren el 1991 amb la signatura del START, que comportava l'eliminació d'una tercera part de l'estoc d'armes nuclears de llarg abast.
En l'acord sobre reducció de les armes atòmiques estratègiques, signat el juliol de 1991 —acord que requeria la ratificació dels parlaments de l'URSS i dels EUA—, l'URSS assumí l'obligació de reduir en més d'un 35% el seu arsenal d'armes nuclears, des d'uns 11 000 a uns 7 000 caps explosius, mentre que els EUA es comprometien a rebaixar llur arsenal en una quarta part, és a dir passar d'uns 12 000 a uns 9 000 caps explosius. Aquests nombres, tanmateix, no foren expressament citats en l'acord, ja que al capdavall allò que les dues grans superpotències es comprometien a dur a terme com a principi del acords era de reduir a la meitat el seu arsenal estractètic abans del termini de 9 anys. El tractat continuava amb precisions tècniques sobre què calia entendre per caps explosius —reduits grosso modo a uns 6 000—, què eren els coets balístics intercontinentals i quins eren llurs sistemes de transport (avions o coets balístics).

Subalimentació
Alimentació insuficient o deficient; desnutrició.

Subconsum
Desajust en la circulació econòmica motivat per una insuficiència de la demanda per a absorbir tots els productes que s'ofereixen en el mercat. Aquesta situació, considerada com una de les causes generadores del cicle econòmic i, per tant, de les crisis, fou analitzada inicialment per Malthus i Sismondi, que veieren la tendència secular al subconsum com una conseqüència de la creixent misèria de la gran majoria de la població, enfront de l'ampliació constant de la producció. Això portà Malthus a la defensa del consum sumptuari de l'aristocràcia com una forma de possibilitar una certa acumulació. Aquesta anàlisi es confrontà amb la de la resta dels pensadors clàssics, que consideraven aquests desajusts ocasionals i passatgers. El pensament marxista reprengué l'anàlisi del subconsum com a essencial al mode capitalista de producció, que, en expandir-se, condiciona el manteniment de la taxa de guany a càrrec de reduir la participació dels salaris en la distribució de la renda, la qual cosa comporta una insuficiència crònica del consum i es constitueix element contradictori per a la reproducció d'aquest mode de producció, puix que, en no vendre's la cosa produïda, no es pot realitzar la plus-vàlua i el sistema entra en crisi. R.Luxemburg i P.Sweezy introduïren els possibles mecanismes compensadors a aquesta tendència, fonamentalment l'ampliació dels mercats, que relativitzen la importància del subconsum com a determinant de les crisis. Hobson assenyalà com a causa del subconsum, a més de la inadequada distribució dels recursos monetaris, el fet que aquests recursos no es dediquessin en suficient proporció al consum, és a dir, a l'existència d'un excés d'estalvi. Keynes reprengué aquesta argumentació fent correspondre la insuficiència del consum no al fet d'estalviar excessivament, sinó al fet que aquest estalvi tardés massa temps a convertir-se en inversió, considerant, per tant, la insuficiència de consum com un desequilibri temporal.

Subcultura
Cadascuna de les cultures dels grups (classes, minories, etc) que formen un sistema cultural major. La cultura d'un imperi, d'un estat modern, etc, és en realitat un conglomerat de subcultures. En una tribu o en una civilització pre-industrial les subcultures corresponen als distints grups socials (dirigents, sacerdots, guerrers, etc) més o menys permanents dins la societat. Més extensament hom pot aplicar el mot a les classes socials (subcultura del proletariat, de la burgesia, de l'aristocràcia, etc). Cada subcultura difereix de les restants, i la cultura major comprèn la suma de les subcultures més llur interacció. Bé que hom pot conèixer diverses subcultures, difícilment es comporta segons els models d'una cultura que no sigui la pròpia. La subcultura és el símbol de la seva pertinença a la cultura major i, doncs, de la seva identitat. Generalment les subcultures s'adapten les unes a les altres; amb tot, en algunes societats, les diverses subcultures poden funcionar amb una relativa independència (el cas dels antics gremis).

Subdesenvolupament
Estadi econòmic, generalment referit a un país o a una àrea més gran, caracteritzat per un endarreriment de les forces productives i de les relacions socials respecte als països industrialitzats amb economia expansiva. L'estudi del subdesenvolupament es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, que els moviments independentistes de les diverses colònies plantejaren la necessitat d'unes noves relacions entre les metròpolis i els territoris dominats. Molts economistes dels països capitalistes desenvolupats cregueren que les característiques més colpidores d'aquells països, anomenats també el Tercer Món, com ara la fam, la mortalitat infantil, la manca d'estructures educatives, etc, podien ésser superades amb determinats programes d'ajut. El mot subdesenvolupament suggeria la idea que la situació d'aquells països era transitòria; les diferències, però, amb els països rics, en comptes de disminuir, augmentaren clarament. Aleshores hom assenyalà l'excés de natalitat i la manca d'estalvi com a factors que obstaculitzaven el creixement. Per tal de rompre aquesta dinàmica hom proposà, entre d'altres solucions, l'anomenada política del big push ('gran empenta'), consistent en projectes industrials de gran volada i complementaris. Això implica, en el cas que siguin dutes a terme, una quantitat d'ajut econòmic tan elevada, que, pràcticament, hom no pot preveure les condicions d'aquest tipus de política i que, si de cas, serien decidides fora dels països subdesenvolupats. Actualment va guanyant terreny el punt de vista segons el qual és la mateixa inserció dels països endarrerits dins els circuits comercials industrials i financers del capitalisme la que provoca situacions de dependència econòmica perjudicials per al creixement equilibrat. D'una banda, la relació real d'intercanvi perjudica els països de capitalisme dependent, perifèric, pel fet que els preus de les mercaderies que ofereixen al mercat mundial, generalment primeres matèries, són manipulats pels països desenvolupats en una gran majoria de casos; alguns autors han assenyalat que la degradació dels preus està en el salari més baix que perceben els treballadors d'aquells països. D'altra banda, les creixents inversions industrials de les multinacionals en les àrees subdesenvolupades no serveixen generalment per a crear una riquesa útil per a la població pel fet que són indústries destinades a l'exportació i no afavoreixen l'ampliació del mercat interior ni creen llocs de treball escaients, ans al contrari, moltes vegades desorganitzen les tradicionals formes de producció i àdhuc dificulten la supervivència de certs sectors de la societat. Les institucions d'ajut econòmic patrocinades pel Fons Monetari Internacional, per la CEE o per les Nacions Unides han estat incapaces de posar remei a aquesta situació. Molts programes d'ajut econòmic són condicionats a la fidelitat política o econòmica envers les grans potències i alhora, el deute dels països subdesenvolupats creix d'una manera espectacular. El diàleg entre països pobres i rics, en les anomenades conferències nord-sud, no han donat, de moment, cap resultat satisfactori.

Subhasta
1. Sistema de venda pública consistent a atorgar una cosa al millor postor, és a dir, a la persona que n'ofereix un preu més elevat. En el camp de les arts plàstiques, la subhasta és un dels principals elements de comercialització de l'obra d'art. A Londres, màxim centre mundial del ram, la casa especialitzada Agnew's data del 1817 i l'activitat de les cases Sotheby's i Christie's ha centralitzat les principals operacions mundials del s XX juntament amb la casa novaiorquesa Pake-Bernet. La minsa activitat de subhastes d'art desenvolupada a Catalunya —poc més que les de la Sala Vayreda de Barcelona— experimentà vers el 1970 un boom espectacular (sales Gobero i Subartan de Barcelona, Sala Anquin's de Reus), paral·lel a l'experimentat en altres llocs de l'estat espanyol, singularment a Madrid (sales Duran, Saskia, Ispahan, Berkowitsch).
2. Sistema que utilitza l'administració per a adjudicar els contractes, concessions, arrendaments, aprofitament de béns comunals, serveis de recaptació i cobrament, etc, administratius als particulars que ofereixen condicions econòmiques més avantatjoses. A l'estat espanyol és el sistema normal: l'administració n'estableix les condicions tècniques, jurídiques i econòmiques. L'adjudicació no és definitiva fins que l'ha aprovada l'autoritat competent. Les adjudicacions de l'administració local funcionen segons el sistema de concurs-subhasta, en què hom tria entre els presentats els licitadors més qualificats i, a continuació, hom adjudica l'obra o el servei al millor postor.
3. Venda pública que fa l'autoritat judicial dels béns embargats d'un deutor i que hom adjudica al millor postor, per tal de satisfer amb el seu preu els creditors que l'han demanada. Un cop feta la valoració dels béns, la venda és convenientment anunciada i executada sota la presidència de l'organisme jurisdiccional que ha entès del plet.

Subocupació
Situació creada en un sistema productiu en no assolir la plena ocupació de recursos disponibles. És tractada usualment com a conseqüència d'un procés de reconversió productiva o d'un estadi de crisi econòmica generalitzada a les àrees industrialitzades, com històricament es produí a les economies nord-americana i europea dels anys trenta, i reproduïda, amb diferents característiques i intensitat, en el moment actual a partir de l'anomenada crisi del petroli del 1973. Hi ha també una subocupació crònica a les zones menys desenvolupades del món, a causa del nivell baix de productivitat i de les activitats agrícoles, que mantenen una subocupació encoberta. Hom pot distingir tres classes de subocupació: subocupació friccional i estacional, fruit dels desajusts propis del sistema productiu, àdhuc en etapes de plena ocupació; subocupació cíclica, lligada al concepte de desocupació per "deficiència de la demanda", i subocupació estructural. Hom parla també de la subocupació específica del sistema capitalista de producció en relació amb l'excedent potencial que podria ésser avaluat.

Subpoblació
Concepte demogeogràfic poc precís, ja que el seu punt de referència, l'òptim demogràfic, és sempre relatiu i difícil d'establir. Esquemàticament, hom considera subpoblat aquell territori on manca força de treball per a aprofitar adequadament els recursos potencials i per a permetre una vida social plena.

Subsidi
1. Ajut econòmic concedit, normalment amb caràcter oficial, per a subvenir a determinades necessitats, individuals o col·lectives (pensió, prestació).
2. Tribut mensual imposat pel govern carlí de Catalunya als eclesiàstics (novembre del 1837) com a contribució a les despeses de la guerra; per tal de recaptar-lo fou creada la Comissió del Subsidi Eclesiàstic, presidida per Bartomeu Torrabadella. Des del bàndol liberal, el baró de Meer prohibí als eclesiàstics que paguessin el tribut.

Subsistència
Conjunt de mitjans necessaris per al sosteniment de la vida humana. Sovint en plural.

Subvenció
Ajuda econòmica concedida a activitats o institucions determinades que, segons la procedència, poden ésser de caràcter públic o privat. Entre les de caràcter públic —que són les més habituals—, hom pot distingir entre les dirigides a empreses mercantils en condicions determinades i a aquelles activitats econòmiques que l'administració vol fomentar, com, per exemple, les dirigides a l'exportació, i les que afavoreixen determinats serveis, com ara les subvencions estatals a favor d'escoles privades, a entitats gestores de la seguretat social, a certs mitjans de transport, etc. Les ajudes econòmiques per a determinades entitats o activitats culturals són més freqüents com a subvencions públiques no estatals. Les subvencions privades (procedents d'empreses) es donen també en aquest camp, més específicament a centres d'investigació, d'ensenyament, partits polítics, etc.

Subversió
1. Activitat delictiva encaminada a subvertir l'estructura del poder i de l'estat.
2. Alteració de l'ordre públic.

Sucursal
Dit d'un establiment, una entitat, etc, que depèn d'un altre, situat generalment a una certa distància del principal o en un altre lloc.

Sucursalisme
Concepte encunyat els darrers anys de l'oposició antifranquista per a designar que determinats partits polítics dels Països Catalans depenen de centres de decisió situats fora del territori català, generalment a Madrid. Així, en formar-se el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, els grups sucursalistes (PSOE, PTE, etc) en foren exclosos. Des del 1977, aquest terme ha estat utilitzat pels partits nacionalistes (CDC, ERC, UDC, etc) per a intentar de desqualificar les organitzacions catalanes de vinculació estatal, i, en particular, CC-UCD i PSC (PSC-PSOE).

Sudista
Dit dels partidaris dels Estats Confederats d'Amèrica durant la guerra de Secessió nord-americana (1861-65).

Sufisme
Moviment asceticomístic de l'islam, considerat tradicionalment heterodox, a causa de les influències de religions no musulmanes (elements cristians, irànics, hindús i hel·lenístics) que conté. Enfront de l'islam primitiu, caracteritzat per la concepció d'un Déu inaccessible, ben aviat (s VIII) sorgiren corrents místics, principalment a Basra (Hassan al-Basri, mort el 728), a Medina i a la Meca, que preconitzaven l'amor i la bondat d'Al·là, així com la possibilitat de la unió mística. L'organització dels sufís en confraries —anàlogues a les dels mendicants cristians— atenyé la seva esplendor al s XII, en ésser acollit el sufisme oficialment en la forma temperada d'Algatzell, malgrat l'oposició irreductible dels grups hanbalita, xiïta i ibadita. El sufí recorre, a través d'etapes successives, els tres estadis de la via mística: aspirantat, progrés i terme. És indispensable el guiatge d'un mestre (mursid). La unió mística, descrita de diverses formes, que van des d'imatges eròtiques fins al monisme, ha inspirat una bona part de la lírica i la narrativa àrab i persa.

Sufragi
1. Manifestació de la pròpia voluntat en una assemblea, en unes eleccions, en una consulta, etc, per mitjà d'un vot. Perquè un sufragi sigui considerat democràtic i expressió real de la voluntat del poble, el vot ha de ser universal (tothom pot votar), lliure (s'hi pot presentar qui vulgui d'acord amb els requisits legals i es pot votar qui es vol), directe (ja que s'efectua sense intermediaris), igual (el vot de cada persona té el mateix valor) i secret (tothom pot votar qui vulgui sense haver de dir-ho a ningú).
2. Vot, manifestació de la pròpia voluntat en unes eleccions per a provisió d'un càrrec o un altre tipus de consulta. Hom el defineix amb relació a l'extensió del dret de vot i a les modalitats d'interpretar-lo. En els comicis de l'antiga Roma, el ius suffragii era propi únicament dels ciutadans. La plebs només hi tenia accés a través dels comicis centuriats o del sufragi censatari en cas d'ésser propietari d'immobles. De primer només hi tenien dret els llatins presents a Roma el dia dels comicis; més tard el dret s'estengué a tots els qui gaudien de la ciutadania romana (sempre que s'escaiguessin a Roma). Caigut en desús el mot sufragi en el sentit de vot, ha reaparegut en temps moderns amb la implantació de règims representatius i la generalització de les eleccions (elecció, referèndum). Segons el procediment d'elecció pot ésser sufragi directe (quan l'elecció és de primer grau, és a dir, l'elector elegeix directament els seus representants) o bé sufragi indirecte (quan l'elecció és de segon grau, és a dir, l'elector designa un intermediari amb la missió d'elegir els representants). El sufragi directe respon millor a l'esperit de la democràcia representativa; l'indirecte sol afavorir l'existència d'interferències antidemocràtiques. Atenent a la composició de l'electorat, el sufragi pot ésser restringit o universal. El sufragi restringit és el que resta limitat per la raça, el grau d'instrucció (sufragi capacitiu), la situació econòmica, determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts (sufragi censatari), etc. El sufragi universal, en canvi, suposa el dret a votar per a tota persona que tingui la majoritat política. La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. Al Regne Unit, després de successives reformes electorals, s'arribà al sufragi universal el 1918, bé que limitat als homes de més de 21 anys i a les dones de més de 30, i no fou fins el 1928 que els drets electorals de les dones foren equiparats als dels homes. Als EUA, l'esmena constitucional núm. 15 (1870) prohibeix tota discriminació en el dret al vot per motius racials, i la núm. 19 (1919), per motius de sexe. A l'estat espanyol, malgrat que la constitució de Cadis preveiés el sufragi universal, a partir del 1837 s'instaurà el sufragi censatari. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses. El franquisme utilitzà el sufragi universal només en els referèndums. El procés de reforma política iniciat a la mort del general Franco representà el retorn al sufragi universal i directe, tot rebaixant la majoritat política a 18 anys.

Sufragi censatari
Sistema polític en el qual només poden ser electors els homes amb una determinada renda o amb títols (mestres, llicenciats universitaris, sacerdots...). Exclou les dones i la major part de la població. És un tipus de sufragi que restringeix el dret de votar segons el nivell d'impostos que l'individu paga a l'Estat.

Sufragi universal
Sistema polític en què el dret de vot s'atorga a tots els ciutadans majors d'edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX.

Sufragisme
1. Moviment feminista per a la consecució del vot. Les dones britàniques són les que més aviat i més durament portaren a terme aquest moviment. Ja el 1866 John Stuart Mill havia presentat una moció al parlament demanant el dret de vot per a les dones, però fou rebutjada. La figura més important del moviment sufragista britànic és Emmeline Pankhurst, que fundà la Women Social and Political Union (1903). Una filla seva, Christabel Pankhurst, dugué a terme, amb la dirigent obrera Annie Kenney, actes de provocació i violència; per això les seves seguidores foren anomenades suffragettes, en contraposició a les sufragists de la Unió Nacional Anglesa de Societats Sufragistes, menys radicals. El 1917 obtingueren un dret a vot restringit, i fins el 1928 no arribaren a obtenir-lo plenament. Als EUA, el sufragisme femení sorgí del moviment per a l'abolició de l'esclavatge. Llargues discussions i moltes lluites portaren a la formació de l'Associació Nacional Americana del Sufragi Femení (NAWSA), que menà una lluita constant per a l'obtenció del vot femení. Una de les dirigents més destacades del moviment sufragista fou Susan B.Anthony. Wyoming fou el primer estat de la Unió que concedí el dret de vot a la dona (1869), seguit d'Utah (1870), però fins el 1919 no s'aprovà l'esmena constitucional núm. 19, que estén el vot femení a tots els estats de la Unió. El moviment triomfà també a nombrosos països europeus: a Finlàndia el 1907, a la Unió Soviètica, a conseqüència de la Revolució, el 1917, a Suècia el 1918, i els anys següents a Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i d'altres llocs. A França, en canvi, el dret de vot no arribà per a les dones fins el 1946. A l'estat espanyol, la Segona República concedí el dret a les dones després de fortes polèmiques a les corts, ja que els diputats d'esquerra s'hi oposaven, tement que la influència clerical en l'electorat femení beneficiés la dreta.
2. Moviment per a la consecució del sufragi universal.

Superàvit
Excés de l'haver sobre el deure, dels ingressos sobre les despeses.

Superàvit de la balança de pagaments
Situació comptable segons la qual en les diverses subbalances en què hom divideix la balança de pagaments els ingressos són superiors a les despeses. així, un superàvit en la balança per compte corrent s'ha d'interpretar com un excés en aquelles transaccions que generen renda, en el període a què es refereix la balança, per damunt d'aquelles que en consumeixen. I un superàvit de la balança de capitals s'ha d'interpretar com una disminució de la posició deutora del país o l'estat respecte a la resta del món.

Superàvit pressupostari
Situació en què els ingressos pressupostaris corrents són superiors a les despeses corrents, amb l'objectiu, generalment, d'aconseguir una reducció de la demanda agregada i per tal de facilitar una disminució de les tensions inflacionistes.

Superestructura
En el pensament marxista, conjunt d'institucions jurídiques, polítiques, religioses i filosòfiques i formes de consciència que corresponen a una determinada infrastructura. La superestructura és determinada pel grau de desenvolupament de les forces productives i les relacions de producció que s'hi corresponen, tot i que pot actuar damunt d'elles, i en determinades circumstàncies dominar-les, establint-se llavors entre base econòmica i superestructura una relació dialèctica. D'entre els elements que configuren la superestructura, alguns, com l'estat o el dret, són estretament lligats al règim econòmic de la societat, mentre que uns altres, com la filosofia o la moral, ho són d'una manera indirecta.

Supermortalitat
Mortalitat de caràcter especial que afecta certs grups d'una població d'una manera sistemàtica o excepcional. En el primer cas, és típica la supermortalitat masculina que afecta tots els homes des del naixement i que dóna lloc al fet que l'esperança de vida dels homes sigui inferior a la de les dones i que a totes les poblacions les dones siguin més nombroses que no pas els homes, malgrat la superior taxa de masculinitat dels naixements. En el segon cas, es tracta d'augments sobtats de la mortalitat a causa d'epidèmies, catàstrofes, fam, etc. Aquestes supermortalitats, conegudes més aviat com a mortalitats catastròfiques, eren molt freqüents en les societats pre-industrials i constituïen la causa principal de l'estancament de la població, ja que esborraven en poc temps els guanys de població difícilment acumulats els anys bons.

Superpoblació
Concepte demoeconòmic que fa referència a un desajust entre la població i els recursos en un territori determinat, atribuïble a un excés de la primera variable. Aquest desajust es manifesta, entre altres símptomes, per fam, atur, manca d'habitatges, etc, factors que, alhora, són considerats obstacles per al futur desenvolupament del grup social. Tanmateix, com que el factor recurs és un fenomen en gran part social, és molt difícil de destriar quan el desajust població-recursos és degut a un excés de població o a una inadequada utilització o distribució social de les potencialitats del territori. És freqüent que en territoris grans i poc poblats, rics en potencialitats (estocs de primeres matèries i recursos humans), una gran part de la població visqui en la misèria a causa de la mala administració i l'egoisme de les classes dominants, mentre que en països petits i mal dotats per la natura visqui sense problemes un contingent de població comparativament nombrós. En conseqüència, la superpoblació és un concepte relatiu, relacionat tant amb l'estructura sòcio-econòmica com amb les potencialitats naturals. Per això, hom pot dir que la superpoblació apareix en un territori determinat quan, a causa d'unes estructures sòcio-econòmiques invariables, tot augment del nombre d'individus significa una minva dels nivells de vida de la majoria de la població i un obstacle de cara a un desenvolupament posterior.

Superpotència
Gran potència. Aquest terme és aplicat especialment als EUA i a RÚSSIA.

Superproducció (veure Sobreproducció)

Surrealisme
També superrealisme. Moviment aparegut a França el 1924 que afectà primordialment la poesia i la pintura, però també la prosa, el teatre, el cinema i l'escultura. Nascut com a conseqüència del dadaisme, formà escola, definida i mantinguda per A.Breton (que redactà el Manifeste du surréalisme, 1924), L.Aragon, P.Eluard, B.Péret i P.Unik, considerats els cappares en la maduresa de la nova estètica. Proposa l'automatisme psíquic, mitjançant el qual hom pretén d'expressar de paraula, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament. Es fonamenta en el món dels somnis i en el subconscient, cosa que el lliga amb la psicoanàlisi de S.Freud. Al grup inicial s'afegiren els pintors H.Arp, M.Ernst, A.Masson i J.Miró, i els escriptors M.Leiris, P.Queneau, P.Naville, A.Artaud i I.Tanguy. El 1925 tingué lloc la primera exposició col·lectiva dels surrealistes a París. Cap al 1929 en formaven part R.Char, G.Hugnet, S.Dalí, R.Magritte i P.Picasso. Però l'adhesió al nou corrent no suposà cap ortodòxia, de manera que constantment aparegueren disconformitats d'idees i d'actituds entre ells mateixos. El seu portaveu, després de la revista "Littérature", fundada per Dada, fou "La Revolution Surréaliste" (1924), continuada per "Le Surréalisme Au Service de la Révolution" (1930-33), puix que, en efecte, el surrealisme proclamava un estat de revolta permanent i practicava un gènere de revolució que sovint no passà de la pura iconoclàstia. Les seves simpaties pel comunisme mogueren alguns surrealistes a inscriure's al PCF. D'altres adoptaren actituds contràries. Dels inscrits, alguns en foren expulsats, i Breton rompé amb el partit el 1935. La ideologia política del surrealisme és molt vacil·lant, per no dir nul·la del tot. El moviment s'estengué per Europa i Amèrica i el 1935 féu noves exposicions a Copenhaguen, Brussel·les, Londres, el Japó i Xile. A la literatura castellana és palesa la influència surrealista en l'anomenada Generació del 27.
El surrealisme als Països Catalans
Catalunya donà al surrealisme internacional —o més concretament francès— dos dels seus homes més importants, Joan Miró, presentat a París per Josep Dalmau a la Gallerie La Licorne el 1921, i Salvador Dalí, presentat pel mateix marxant català el 1925 a Barcelona, quan encara no havia connectat amb el corrent francès. Malgrat haver estat Barcelona un centre d'una certa importància dins el desenvolupament del dadaisme, els anys vint registraren poca activitat surrealista en el camp plàstic. Miró s'havia fixat a París i Dalí, després d'exposar a can Dalmau algunes vegades més, també s'hi acabà instal·lant. L'activitat de revistes com "L'Amic de les Arts" de Sitges o "Hèlix" de Vilafranca del Penedès, el Manifest Groc signat per Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà (1928), la gran Exposició d'Art Modern organitzada pel Dalmau amb la presència de Hans Arp (1929) i les conferències de Dalí als ateneus de Barcelona (1930) crearen un clima adequat per a l'aparició d'un nucli autòcton assimilable al surrealisme original. Nombrosos artistes creaven les seves obres dins esquemes surrealistes: Joan Massanet i Àngel Planells, empordanesos, dins un aire dalinià, A.G.Lamolla i, de vegades, Eudald Serra tendint més cap a Miró, Ramon Marinel·lo i Jaume Sans més a prop d'Arp. Àngels Santos donava en la seva tela Un món (1929) una de les obres de més envergadura —gairebé tenia 9 m²— i més originals del surrealisme català; altres, com Artur Carbonell, Joan Sandalinas, Esteve Francès, Remei Varó o l'escultor Leandre Cristòfol, produïen dins cànons més eclèctics. Alguns d'ells arribaren a exposar en col·lectives internacionals d'art surrealista o fins i tot foren inclosos en antologies i reculls per part del mateix André Breton, definidor oficial de l'orde. L'escultor madrileny d'origen català Àngel Ferrant feia de pont d'enllaç entre els ambients avantguardistes de Barcelona i de Madrid. La força que assolí el surrealisme en aquells anys es fa evident en la influència que tingué damunt altres artistes pertanyents a òrbites estètiques molt diferents, però que tot i això assajaren també esporàdicament el nou estil: és el cas de Josep Granyer, Ramon C.Alsina, Josep de Togores, Francesc d'A&Galí i, fins i tot, molt aïlladament, Emili Bosch i Roger, Emili Grau i Sala o Josep Obiols. La fundació de l'ADLAN a Barcelona el 1932 potencià totes les formes noves de l'art, entre les quals evidentment el surrealisme. Uns artistes, partint d'un nucli lleidatà format entorn de la revista "Art" (1933), constituïren el Grup Logicofobista —que exposà a Barcelona al maig del 1936—, única agrupació de caire surrealista formalment constituïda i que fou avortada per l'esclat de la guerra civil. A la postguerra la reaparició de la influència surrealista en l'art es produí gràcies a la continuïtat de l'obra d'artistes com Miró, Ferrant, Dalí, Cristòfol o Eudald Serra, influència —especialment la del primer— que potencià un personal rebrotament del surrealisme en l'obra dels integrants del grup Dau al Set i altres artistes coetanis com August Puig, Evarist Vallès, Garcia Vilella o Guinovart, que després evolucionaren cap a altres camins.
El surrealisme literari a Catalunya
En el camp literari "La Revista" i Josep Pla des de "La Publicitat" foren els primers a fer-se ressò del manifest de Breton. J.V.Foix, que traduí Tzara a la revista "Trossos" (1918), es mirà el surrealisme des d'un angle teòric i crític i l'aprofità en la seva poesia. "L'Amic de les Arts" donà poemes i texts de caire surrealista i versions d'Éluard i Desnos. El qui s'hi identificà més en la praxi literària —poemes i proses— fou Salvador Dalí, sobretot al número 31 de l'esmentada revista, on col·laboraren Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, tot prenent ambdós posicions crítiques o ambigües. La influència és evident al llibre de Sánchez i Juan Divagacions (1929). Més engatjada fou la revista "Hèlix" (1929-30), que dirigia de fet Joan Ramon Masoliver, i que debaté els postulats del moviment. El 1930 una conferència iconoclasta de Dalí a l'Ateneu Barcelonès, glossant el manifest bretonià, significà un punt alt de divulgació surrealista, juntament amb un número monogràfic del mateix any del "Butlletí de l'Agrupament Escolar de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya", amb col·laboracions heterogènies de Masoliver, Foix, Dalí, Gasch, Concepció Casanova, Díaz-Plaja, Carles Claveria i J.Solanes-Vilaprenyó. La revista "L'Hora" i Jaume Miravitlles a Contra la cultura burgesa (1931) relacionaren marxisme i surrealisme. El 1931 la flamarada del moviment s'esvaí.

Suspensió d'hostilitats
Cessació temporal dels actes de guerra per conveni o acord entre els bel·ligerants. Quan és de caràcter local i momentani, hom l'anomena suspensió d'armes, i normalment és decidida pels caps militars d'ambdós bàndols. Quan té un caràcter més llarg, bé que amb una durada limitada, és anomenada treva, i és decidida per un conveni entre els caps d'estat o llurs delegats. La suspensió indefinida o per un temps llarg concret és anomenada armistici, i és concertada i ratificada pels caps d'estat. A vegades l'armistici ja preveu la conclusió d'un tractat de pau.

Suspensió de garanties constitucionals
Situació anormal de l'ordre públic, prevista per les constitucions democràtiques, que consisteix en la supressió temporal total o parcial de les garanties personals i dels drets reconeguts en la constitució. És decretada pel govern, amb autorització del parlament i aprovació del cap d'estat. També pot ésser declarada judicialment, amb caràcter individual, amb relació a les investigacions relatives a l'actuació de bandes armades o a elements terroristes.

Suspensió de pagaments
Situació d'insolvència transitòria d'un comerciant, legalment inscrit en el registre corresponent. Es diferencia de la fallida pel caràcter transitori. Els supòsits són: la solvència del comerciant, la impossibilitat de satisfer els pagaments el dia del venciment i la petició de la suspensió fundada en els supòsits anteriors. Comporta certes modificacions en els drets dels interessats, anàlogues a les de la fallida, bé que sense efectes sobre la situació personal del deutor, sinó tan sols sobre el seu patrimoni, que resta afectat i controlat en totes les seves operacions per la intervenció judicial a través d'interventors que representen els creditors.

SWAPO
South West Africa People's Organisation. Partit polític namibià. Té l'origen en l'organització política i guerrillera d'alliberament ovambo, fundada el 1957 per Herman Toivo ja Toivo, que el 1960 adoptà el nom actual, sota la direcció de Sam Nujoma. Multiracial i marxista, lluità contra l'intent de Sud-àfrica de consolidar la seva hegemonia a Namíbia. El braç militar del SWAPO, l'Exèrcit d'Alliberament Popular de Namíbia, atemptà des del 1966 contra objectius sud-africans al territori i rebé el suport d'Angola i Zàmbia (on instal·là les seves bases) i de forces cubanes. Com a represàlia, aquests estats foren atacats per Sud-àfrica. Del 1973 al 1989 el SWAPO fou reconegut per l'ONU com l'únic representant legítim del poble namibià. El conflicte armat es perllongà fins el 1989, que els diversos grups en conflicte (bàsicament Sud-àfrica, Angola i el SWAPO) accediren a desarmar-se i negociar la independència de Namíbia sota la vigilància de l'ONU. Aquest mateix any el SWAPO guanyà per majoria absoluta les eleccions per a una Assemblea Constituent, esdevinguda Assemblea Nacional el 1990, any en el qual Nujoma esdevingué president. En les eleccions del 1994 Nujoma i el SWAPO foren confirmats en el poder.
Després de la independència de Namíbia, la SWAPO esdevingué el partit més consolidat del país. En les eleccions del 1994, la SWAPO obtingué 53 escons sobre 70, i el seu líder, Sam Nujoma, fou reelegit president. Malgrat tot, els escàndols de corrupció del 1995 produïren un cert desencant envers la política d'aquest partit.
. Partit polític namibià. Té l'origen en l'organització política i guerrillera d'alliberament ovambo, fundada el 1957 per Herman Toivo ja Toivo, que el 1960 adoptà el nom actual, sota la direcció de Sam Nujoma. Multiracial i marxista, lluità contra l'intent de Sud-àfrica de consolidar la seva hegemonia a Namíbia. El braç militar del SWAPO, l'Exèrcit d'Alliberament Popular de Namíbia, atemptà des del 1966 contra objectius sud-africans al territori i rebé el suport d'Angola i Zàmbia (on instal·là les seves bases) i de forces cubanes. Com a represàlia, aquests estats foren atacats per Sud-àfrica. Del 1973 al 1989 el SWAPO fou reconegut per l'ONU com l'únic representant legítim del poble namibià. El conflicte armat es perllongà fins el 1989, que els diversos grups en conflicte (bàsicament Sud-àfrica, Angola i el SWAPO) accediren a desarmar-se i negociar la independència de Namíbia sota la vigilància de l'ONU. Aquest mateix any el SWAPO guanyà per majoria absoluta les eleccions per a una Assemblea Constituent, esdevinguda Assemblea Nacional el 1990, any en el qual Nujoma esdevingué president. En les eleccions del 1994 Nujoma i el SWAPO foren confirmats en el poder.
Després de la independència de Namíbia, la SWAPO esdevingué el partit més consolidat del país. En les eleccions del 1994, la SWAPO obtingué 53 escons sobre 70, i el seu líder, Sam Nujoma, fou reelegit president. Malgrat tot, els escàndols de corrupció del 1995 produïren un cert desencant envers la política d'aquest partit.

Syllabus
Recull de vuitanta proposicions condemnatòries de les doctrines progressistes, publicat per Pius IX (1864). Dividit en deu paràgrafs, hi són condemnats el panteisme, el naturalisme, el nacionalisme, l'indiferentisme, el latitudinarisme, el socialisme, el comunisme, el liberalisme, les societats secretes, les societats bíbliques, les doctrines sobre l'autonomia de la societat civil, de l'ètica natural i del matrimoni civil i les doctrines que negaven la sobirania temporal del papa. Suggerida la condemna en massa per V.G.Pecci al sínode de Spoleto (1849), la base del text fou la llista d'errors de la Instruction Pastorale (1860) de Ph.Gerbet, bisbe de Perpinyà, aprovada a Roma en una assemblea de bisbes (1862). Molts dels seus punts integraren la constitució De fide catholica del concili I del Vaticà (1870). Representà el bastió de l'ultramuntanisme romà.

Pàgina principal 

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà