Babeuf, Gracchus
Saint-Quentin, Picardia 1760 - Vendôme, Orleanès 1797
Pseudònim que adoptà François Noël Babeuf, teòric i revolucionari francès. Fundà, a París, el diari «Le Tribun du Peuple», portaveu del seu ideari comunista igualitari, des d'on combaté Robespierre per conservador. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. Fundà el Club dels Iguals (Club des Égaux), tancat pel Directori el 1795. Al començament del 1796 creà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori. A més dels seus adeptes, hi participaren antics jacobins i terroristes, i tingué ramificacions dins la policia i l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada al maig del mateix any a Carnot, i Babeuf i d'altres conjurats foren detinguts. Els partidaris del babovisme intentaren un nou aixecament de les tropes, que fracassà. L'any següent Babeuf fou condemnat a mort i executat.

Badia i Capell, Miquel
Torregrossa, Pla d'Urgell 1906 - Barcelona 1936
Polític. De família pagesa, el 1922 es traslladà a Barcelona per cursar estudis a l'Escola de Nàutica. Nacionalista radical, durant la Dictadura s'afilià a La Bandera Negra. Al juny del 1925 fou detingut, acusat de participació en el complot de Garraf. A l'agost del 1926 fou condemnat a dotze anys de presidi, que complí a Alcalá de Henares i, a partir del 1928, al penal d'Ocaña fins que fou amnistiat a la caiguda de la Dictadura. Proclamada la República, fou designat cap de les Joventuts d'Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d'ordre públic, càrrec del que fou obligat a dimitir arran d'un incident en el procés Xammar (setembre). Intervingué en els fets del 6 d'octubre com a dirigent de les forces d'Estat Català. Exiliat a França, d'on fou expulsat, es traslladà a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf electoral del Front Popular, el 1936 tornà a Barcelona, i reorganitzà les Joventuts d'Estat Català. El 28 d'abril fou assassinat, juntament amb el seu germà Josep, per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.

Badoglio, Pietro
Grazzano Monferrato 1871 - 1956
Militar i polític italià. Duc d'Addis Abeba. Participà amb el grau de general a la Primera Guerra Mundial, on es distingí en la presa de Sabotino. Fou cap d'estat major (1919-21), governador de Líbia (1928-33), dirigí el cos expedicionari d'Abissínia (1935) i fou virrei d'Etiòpia. El 1940 fou nomenat comandant en cap dels exèrcits italians, càrrec que dimití (1941), mostrant-se contrari a la guerra amb Grècia. A la caiguda de Mussolini, Víctor Manuel III el féu president del consell de ministres i l'encarregà de signar la capitulació d'Itàlia (1943). L'any següent abandonà la vida pública. Publicà les seves memòries: Badoglio racconta (1955).
Militar i polític italià. Duc d'Addis Abeba. Participà amb el grau de general a la Primera Guerra Mundial, on es distingí en la presa de Sabotino. Fou cap d'estat major (1919-21), governador de Líbia (1928-33), dirigí el cos expedicionari d'Abissínia (1935) i fou virrei d'Etiòpia. El 1940 fou nomenat comandant en cap dels exèrcits italians, càrrec que dimití (1941), mostrant-se contrari a la guerra amb Grècia. A la caiguda de Mussolini, Víctor Manuel III el féu president del consell de ministres i l'encarregà de signar la capitulació d'Itàlia (1943). L'any següent abandonà la vida pública. Publicà les seves memòries: Badoglio racconta (1955).

Bahadur, Ahmad Khan
Delhi 1817 - 1898
Erudit i polític indi que entrà al servei de l'administració anglesa. Convençut de la superioritat de la cultura europea, lluità per tal d'aconseguir la modernització de l'islam. Fundà el 1878 l'Aligarh High School, col·legi anglooriental, que fou convertit en universitat el 1920, i creà una societat reformista, la Muslim Educational Conference (1886). La seva actuació reformista promogué grans reaccions, però el moviment seguí endavant sostingut per nombrosos homes de lletres (Muhammad Iqbal, Nazir Ahmad, Hali).

Bahadur Shah II
? 1775 - Rangoon 1862
Darrer sobirà mogol de l'Índia. Els anglesos, mitjançant l'East India Company, controlaren pràcticament el poder durant el seu regnat (1837-57). Proclamat cap de la rebel·lió popular que esclatà a Delhi, Bahadur fou empresonat i deportat pels anglesos (1858), mentre que els seus fills foren executats.

Bailly, Jean Sylvain
París 1736 - 1793
Astrònom i polític francès. Diputat pel tercer estat, esdevingué popular i fou elegit president del consell municipal de París el 1789. Volent evitar desordres, manà de carregar contra la multitud el 17 de juliol de 1791. Fou guillotinat el 1793, durant el període del Terror. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències de París. Publicà diversos estudis sobre la història de l'astronomia.

Bakunin, Mikhail Aleksandrovic
Pr'mukhino, Kalinin 1814 - Berna 1876
Dirigent i pensador revolucionari anarquista rus. Fill d'una família de terratinents d'idees liberals, estudià a l'escola d'artilleria de Sant Petersburg; a vint-i-un anys abandonà la milícia i refusà la burocràcia, per a estudiar, a Moscou (1835), la filosofia de Fichte i de Hegel. A Berlín (1840), en contacte amb l'esquerra hegeliana i especialment influït per Feuerbach, forjà les bases del seu pensament revolucionari. Del 1842 al 1849 viatjà per Suïssa, Bèlgica i Alemanya, es posà en contacte amb Proudhon, Marx i els principals revolucionaris de l'època i participà en la revolució europea del 1848 a París, Praga i Dresden. Empresonat en aquesta darrera ciutat (1849), fou jutjat i condemnat a mort per les autoritats saxones, que el lliuraren, però, a les autoritats austríaques i aquestes a les russes (1851), les quals empresonaren Bakunin durant set anys; en aquesta època escriví la carta a Nicolau I sobre la revolució. Deportat a Sibèria (1857), on es casà amb la filla d'un comerciant i on treballà, poc temps, en una companyia comercial, fugí per Vladivostok, el Japó i San Francisco i arribà a Londres el 1861. En aquella època Bakunin confiava de poder aprofitar les ànsies irredentistes de pobles eslaus, oprimits per Rússia, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la insurrecció de Polònia, es traslladà a Itàlia (1864); a partir d'aleshores considerà el proletariat obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. Es traslladà a Suïssa deixant a Itàlia la seva empremta revolucionària sobre el moviment obrer incipient. A Ginebra prengué part en el primer congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (1867), lliga patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En el segon congrés (Berna, 1868) proposà el seu programa socialista, constatà la incompatibilitat dels seus objectius amb els de lliga i formà l'Aliança de la Democràcia Socialista, que es declarà adherida a la Primera Internacional. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l'herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Dins la Primera Internacional, en la qual ingressà personalment el 1867, polaritzà l'oposició a Marx, del qual dissentia principalment en allò que concerneix la creació d'un partit obrer i el paper revolucionari del proletariat industrial. Els seus seguidors més fidels a Barcelona foren Rafael Farga i Pellicer i Gaspar Sentiñón, amb els quals mantingué correspondència intensa a partir del congrés de la Internacional a Basilea (1869). Al cinquè congrés de la Internacional a l'Haia (1872), els bakuninistes foren expulsats de l'organització i iniciaren llurs propis congressos. Bakunin es retirà de la vida política (1874) després del fracàs de la insurrecció de Bolonya. De la ideologia de Bakunin arrenca en gran part el moviment anarquista. El seu concepte de la llibertat de l'home s'allunya de qualsevol individualisme i mostra una fe constant en la natura social de l'home i en els llaços de sociabilitat. Per Bakunin la societat és un fet espontani, mentre que l'estat és artificial i opressiu. Per tal de servar la llibertat dels individus programà l'organització social com una col·laboració espontània dels petits grups naturals d'estructura col·lectivitzada i units per una lliure federació. Entengué la religió com una opressió fruit d'un estat primitiu de la consciència de la humanitat (Comte), de la qual s'allibera per la ciència. La seva concepció de la història no fou determinista; servà una gran fe en les possibilitats d'organització espontània de la futura societat i dedicà, sobretot, els seus esforços a l'enderrocament de la societat burgesa. Destaquen, entre les seves obres, Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten ('Crida d'un patriota rus als eslaus', 1848), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), Gosudarstvennost' i anarkhija ('Política i anarquia', 1873), Dieu et l'état (1882).

Balabanov, Angelica
Cernihiv, Ucraïna 1869 - Roma 1965
Política ucraïnesa. Exponent del moviment socialista del primer terç del s XX, fou animadora de la Segona Internacional a tot Europa. A Itàlia compartí amb Mussolini la direcció de la revista "Avanti". El 1917 tornà a l'URSS on esdevingué un dels quatre primers secretaris de la Tercera Internacional. A causa dels seus desacords amb els dirigents del Komintern, abandonà la Internacional Comunista cap al 1922. Els anys següents residí a París i a Nova York, on publicà alguns llibres, i el 1947 tornà a Itàlia, on continuà interessant-se pels problemes del moviment socialdemòcrata internacional.

Balbo, Cesare
Torí 1789 - 1853
Polític i escriptor italià. Els seus escrits històrics i polítics Speranze d'Italia (1844) i Sommario della storia d'Italia (1846) influïren en gran manera en el Risorgimento. Liberal moderat, fou president del consell del govern de Torí (1848) i lluità en pro de la unitat italiana.

Balfour, Arthur James
Whittingehame, East Lothian 1848 - Woking, Surrey 1930
Polític britànic de família escocesa; secretari per a Irlanda (1887-91), reprimí durament el nacionalisme irlandès. Líder conservador als comuns, fou primer ministre (1902-05) i formà un govern d'unió que es distingí per la reforma de la instrucció pública i la reorganització i l'augment de la potència militar. La qüestió del lliure canvi dividí el partit; perdé les eleccions (1906) i dimití (1911) la direcció del partit conservador. Més tard fou lord de l'almirallat (1915) i ministre d'afers estrangers (1916-19). Com a tal publicà l'anomenada declaració de Balfour (1917) i signà el tractat de Versalles (1919). Favorable a l'aliança amb els liberals, fou desautoritzat pel propi partit i dimití tots els càrrecs polítics. Li fou concedit el títol de comte de Balfour (1922). 

Balladur, Édouard
Esmirna, Turquia 1929
Polític francès. Graduat en dret a l'École Nationale d'Administration, fou membre del consell d'administració de l'ORTF (1967-68), conseller tècnic del gabinet de G.Pompidou (1966-68) i membre del Consell d'Estat (1984-93). Executor de la política de reprivatitzacions com a ministre d'economia del govern de J.Chirac (1968-88), en vèncer la coalició de centredreta RPR-UDF en les eleccions legislatives del març del 1993, fou nomenat primer ministre, retornà a la "cohabitació" amb F. Mitterrand, i afavorí la liberalització de l'economia. Després de ser derrotat el 1995 pel seu soci de coalició J. Chirac en les eleccions presidencials, dimití el càrrec de primer ministre.
Arribà a ser secretari general de la Presidència sota Georges Pompidou, el 1969. Des del 1974 s'allunyà de la política, tot i que al començament dels anys vuitanta tornà a dedicar-s'hi. Es presentà com a conseller de Jacques Chirac i ministre d'economia i finances (1986-1988), on inicià un pla de privatitzacions. El 1993 fou nomenat primer ministre. Es presentà com a candidat neogaullista per a les presidencials franceses del 1995, però fou eliminat en la primera volta pel també neogaullista Jacques Chirac i dimití el càrrec de primer ministre. Al setembre del 1995 fou reelegit diputat.

Balmes i Urpià, Jaume Llucià
Vic 1810 - 1848
Eclesiàstic, pensador i polític. Completà els estudis del seminari a la Universitat de Cervera, on es doctorà en teologia (1835). Fou ordenat de sacerdot a Vic (1834), on ensenyà matemàtiques i s'interessà per la literatura. Però les seves preferències en aquest període de la seva vida, passat a Catalunya (del 1841 al 1844, a Barcelona), s'orientaren envers l'apologètica i la sociologia, aquella, tractada en opuscles i en llibres sistemàtics, i aquesta, en revistes i assaigs publicats a les revistes barcelonines «La Religión», «La Civilización» (publicada per ell en 1841-43 en col·laboració amb Roca i Cornet i amb Ferrer i Subirana) i «La Sociedad» (1843-44), redactada per ell tot sol. Com a apologista, es donà a conèixer arreu d'Espanya amb els opuscles Reflexiones sobre el celibato (Madrid 1839) i Observaciones sobre los bienes del clero (Vic 1840; Barcelona 1840), i a tot Europa amb l'obra El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (Barcelona 1842-44), sovint reeditada i traduïda al francès, a l'alemany i a l'italià. Un èxit semblant tingueren les Cartas a un escéptico en materia de religión, impreses a Barcelona el 1846, quan Balmes residia ja a Madrid. Cal esmentar també els opuscles més populars: La religión demostrada al alcance de los niños (1841) i la Conversa d'un pagès de la muntanya sobre lo papa (1842). Aquest escrit, interessant per la seva data primerenca, i una mediocre poesia patriòtica en català el lliguen menys a la Renaixença que no pas la fidelitat al català com a llengua íntima, en la qual redactà els seus tres testaments hològrafs. Balmes és el cap d'una escola apologètica catalana fundada pels seus col·laboradors a «La Civilización», per Joaquim Rubió i Ors, pels baleàrics Tomàs Aguiló i Josep M. Quadrado i per altres. Tots ells depenien directament dels apologistes francesos, amb molts dels quals —Ozanam, Lacordaire, Montalembert, Dupanloup— Balmes mantingué una amistat personal, en ocasió dels tres viatges que féu a París, o una freqüent correspondència. El protestantismo... és un ressò de les polèmiques suscitades a França per François Guizot, sobretot amb el seu llibre Histoire de la civilisation en Europe. Guizot, més historiador, escriví una història ideològica, molts punts de la qual han estat o depassats o precisats per la historiografia posterior: protestantisme i Contrareforma, catolicisme i absolutisme, Il·lustració i liberalisme. Balmes, amb un bagatge històric més elemental, féu una obra d'apologètica polèmica, igualment superada en molts aspectes. Per contrast, cal remarcar la prevenció radical de Guizot davant el socialisme naixent i l'actitud, si no de simpatia, sí d'expectatiu interès, de Balmes envers les noves idees socials. Ell, que s'havia abocat als problemes socials de Catalunya, durant el viatge a París i a Londres d'abril-desembre del 1842 copsà tota la importància de les noves ideologies socials. El 1844 dedicà a aquest tema set articles aguts —cal remarcar la confrontació entre Robert Owen i Thomas More— en els quals l'aspecte antireligiós dels nous corrents no li impedeix de veure-hi «un tema digne de la meditació de tots els homes que pensen i que estimen la humanitat». Balmes, acomodant una expressió de Francis Hutcheson, expressa així el seu ideal social: procurar la major intel·ligència, la major moralitat i el major benestar possibles per al major nombre d'homes possible. Establert a Madrid els anys 1844-48, per tal d'influir més directament en la política espanyola, alternà els escrits filosòfics i els polítics. Llavors curà l'edició d'El criterio (Barcelona 1845), escrit dos anys abans, i escriví les seves Filosofía fundamental (1846) i Filosofía elemental (1847). En la primera d'elles, més personal, completada a París l'any 1845, estudià els problemes bàsics de la gnoseologia, de la psicologia i de la metafísica; féu conèixer, tot i separar-se'n, el criticisme i l'idealisme alemanys i renovellà l'escolasticisme eclèctic del s XVIII, tant el de Cervera com el de Claude Buffier, conegut aquest a través de la nova filosofia cristiana de Lovaina. Com que també la filosofia escocesa del sentit comú (Thomas Reid i William Hamilton) entronca amb Buffier, d'ací les coincidències parcials de la filosofia balmesiana amb la de Martí d'Eixalà i de Llorens i Barba, influïts directament per Hamilton. Els escrits polítics de Balmes començaren ja a Barcelona amb les Consideraciones políticas sobre la situación de España (1841) i amb una sèrie d'articles sobre Catalunya, a la qual desaconsellava tant el separatisme com la vinculació amb qualsevol dels partits polítics del temps. A Madrid, però, a través del seu periòdic «El Pensamiento de la Nación», seguia amatent el curs de tota la política europea i proposava una política espanyola de la qual el matrimoni d'Isabel II amb el comte de Montemolín (el Carles VI dels carlins) no era tant un fi com un primer pas per a la pacificació del país, condició indispensable per a una política de veritable llibertat. En les reformes polítiques de Pius IX veié una coincidència amb el seu propi pensament; per això les defensà amb tant de coratge en el seu opuscle Pío IX (1847). La malvolent reacció de molts catòlics espanyols contra l'autor n'accelerà la prematura mort, víctima tant de les hemoptisis com dels seus ideals polítics.

Bandiera, Attilio
Venècia 1811 - Cosenza, Calàbria 1844
Patriota liberal italià. Ensems amb el seu germà Emilio (1819-44), oficials ambdós de la marina austríaca, el 1814 fundaren una societat secreta, l'Esperia, que aviat entrà en contacte amb la Giovane Italia de Mazzini. Descobert llur proselitisme entre els mariners italians enrolats a l'armada austríaca i llur intent d'apoderar-se d'una fragata, desertaren i des de Corfú passaren a Itàlia amb divuit companys per tal d'encoratjar la revolta que havia esclatat a Calàbria. Foren empresonats i afusellats amb vuit dels companys, fet que commogué tots els medis liberals d'Europa.

Banerjea, Surendranath
Calcuta 1848 - 1925
Polític indi. Fundà el periòdic "Bengalee" (1875) i participà en la fundació de l'Indian National Congress (1883). Promogué el boicot als productes d'importació de la Gran Bretanya, s'oposà a la divisió de Bengala i encapçalà el moviment a favor de l'educació nacional. Posteriorment s'anà distanciant del moviment extremista i obtingué càrrecs constitucionals: fundà l'Indian Liberal Association i fou ministre de l'administració i de sanitat de Bengala.

Barak, Ehud
kibbutz Mishmar Hasaron 1942
Polític i militar israelià. Ingressà a l'exèrcit el 1959. Llicenciat en física i matemàtiques (1976), inicià una brillant carrera militar en les guerres dels Sis dies (1967) i del Yom Kippur (1973). Cap de l'estat major (1991), el 1994 fou un dels signants de l'acord de retirada de les tropes israelianes de Gaza i Jericó i d'un tractat de pau amb Jordània. Ministre de l'interior del govern laborista de Y. Rabin (1995) i, en 1995-96, d'afers estrangers del de S. Peres. Primer ministre (1999), constituí el govern de coalició Un Israel liderat pels laboristes. Malgrat la implicació dels EUA en les diverses rondes de negociacions a Camp David i Sarm al-Sayh (Egipte), les desavinences tant amb Arafat (estatut de Jerusalem, qüestió dels refugiats palestins, calendaris d'aplicació dels acords, etc.) com amb els seus socis de coalició l'afebliren i, enmig d'una nova espiral de violència dimití el desembre del 2000. Fou derrotat pel Likud en les eleccions del febrer de 2001.

Barbie, Klaus
Bad Godesberg 1913 - Lió 1991
Policia alemany. Membre de les SS, el 1937 s'adherí al partit nazi. El 1940 s'uní a la Gestapo i en fou nomenat tinent; actuà primer als Països Baixos i al front rus. Del 1942 al 1944 fou el cap de la Gestapo a Lió, responsable de la deportació, tortura o mort de més d'11 000 persones. Conegut com "el carnisser de Lió", del 1947 al 1951 col·laborà amb els serveis d'intel·ligència nord-americans. Perseguit per la justícia francesa i alemanya, fugí a Bolívia amb el nom de Klaus Altmann. El 1983 hom n'aconseguí l'extradició a França, on fou jutjat el 1987 per 177 càrrecs de crims contra la humanitat. Declarat culpable, fou condemnat a cadena perpètua i empresonat a Lió.

Barceló, Josep
Mataró 1828? - Barcelona 1855
Dirigent obrer. Capdavanter de l'associació de filadors de Barcelona, prengué part en la direcció de la primera vaga general de la darreria de març del 1854 i en l'anomenat conflicte de les selfactines de l'estiu de l'any següent. En ésser restablerta la milícia nacional, en fou elegit capità. Arribà a ésser el dirigent obrer més popular i més influent de Catalunya. Per l'abril del 1855, en prendre el càrrec de capità general del Principat Juan Zapatero, fou detingut amb el pretext d'una suposada participació en el crim del mas de Sant Jaume d'Olesa de Montserrat, i fou injustament condemnat a mort. Aquesta condemna, que provocà una gran indignació en els medis obrers, fou executada el 5 de juny en una ciutat presa militarment.

Barnave, Antoine-Pierre
Grenoble 1761 - París 1793
Polític francès. Advocat i publicista, participà en les primeres manifestacions revolucionàries del Delfinat. Diputat als Estats Generals (1788), n'esdevingué un dels millors oradors i arribà a ésser-ne president. Després de la fugida frustrada de Lluís XVI, establí contacte personal amb el rei, i li aconsellà l'establiment d'una monarquia constitucional moderada. Féu votar, amb aquest fi, la inviolabilitat del rei. Descoberts, però, aquests contactes, fou condemnat a mort i guillotinat. És autor, entre d'altres obres, d'una Introduction à la Révolution française (1843).

Barras, Paul de
Fox-Amphoux, Provença 1755 - Chaillot, París 1829
Polític francès, vescomte de Barras. Serví a l'exèrcit colonial, participà en les jornades revolucionàries parisenques i fou elegit diputat del Var a la Convenció. Comissari a Occitània, hi reprimí la insurrecció i activà la reconquesta de Toló. Fou un dels promotors dels fets del 9 de termidor i dirigí la detenció de Robespierre. Fou president de la Convenció i comandant en cap de l'exèrcit a l'interior. Elegit membre del Directori, esdevingué, a partir del 18 de fructidor, el veritable cap executiu del país. Després del 18 de brumari fou destituït dels seus càrrecs i es retirà a la vida privada, però no cessà de conspirar contra els règims bonapartista i imperial, malgrat l'ajut que havia prestat a Napoleó Bonaparte al començament de la seva carrera; visqué molts anys exiliat o internat. Deixà unes Mémoires interessants.

Barrau i Cortès, Jacint
Reus 1810 - Barcelona 1884
Mecànic. El 1858 inventà un teler que podia teixir simultàniament dues peces de vellut per un sol ordit, l'una damunt l'altra. Aplicà aquest invent a la fàbrica que tenia a Gràcia (Barcelona), però vengué la patent del teler a la casa anglesa Lister and Co de Bradford.

Barre, Raymond
Saint-Denis, illa de la Reunió 1924
Polític i economista francès. D'ençà del 1963 és catedràtic d'economia política de la facultat de dret de París. Ha ocupat el càrrec de vice-president de la comissió de les Comunitats Europees i ha estat primer ministre (1976-81) i ministre d'economia i finances (1976-78). Des d'aquests dos càrrecs desenvolupà la política econòmica d'austeritat del president V. Giscard d'Estaing. Després de l'accés dels socialistes al poder (1981), ha esdevingut un dels caps del fila de l'oposició conservadora.
Durant el període de "cohabitació" de 1986-88, es mantingué al marge de l'acord de govern pres pels dos grans partits conservadors: RPR i UDF. Fou reelegit diputat a l'assemblea nacional a les eleccions del 1986 i del 1988. Presideix des d'aquest any, diverses institucions culturals franceses i internacionals, i ha continuat escrivint articles i llibres sobre temes preferentment polítics, com ara Au tournant du siècle (1987) i Questions de confiance (1988).
Diputat el 1993 arran de les eleccions a l'assemblea nacional, el 1995 resultà elegit alcalde de Lió pels liberals de la Union pour la Démocratie Française (UDF).

Barrera i Costa, Heribert
Barcelona 1917
Polític i científic, fill de Martí Barrera. Llicenciat en química i en matemàtica i enginyer químic per la universitat de Montpeller; doctor en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d'electroquímica a la universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 reprengué les investigacions a la universitat de New Hampshire (EUA). A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d'investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l'ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, de la qual formen part les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular. Inicià la seva activitat política el 1934 a la FNEC, i el 1935 s'incorporà a les Joventuts d'ERC. Lluità durant la guerra de 1936-39 i, el 1952, després de tretze anys d'exili, emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984) i, en la primera legislatura, fou president de la cambra. Fou parlamentari europeu (1991-93) i, des del 1989, president d'ERC. Entre el 1989 i el 1995 fou president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i en 1991-93 fou parlamentari europeu. Els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig de 1995 acceleraren la seva retirada de la política activa. Al juliol d'aquell mateix any no optà a la reelecció a la presidència d'ERC, per estar en desacord amb la línia marcada per Àngel Colom. Fou substituït per Jaume Campabadal.

Barrera i Maresma, Martí
la Bisbal d'Empordà 1889 - Barcelona 1972
Sindicalista i polític. Fou president de les joventuts de la UFNR a Arenys de Mar, on treballava en una fàbrica. Establert a Barcelona, milità activament en els moviments obrers; fou membre del comitè sindicalista de l'Assemblea de València (1916) i, sense ésser anarquista, dirigent del Comitè Regional de la CNT a Espanya. A proposta de Salvador Seguí, fou administrador de «Solidaridad Obrera» quan Àngel Pestaña n'era el director, i fins n'assumí un quant temps la direcció. Juntament amb Lluís Companys, Salvador Seguí i d'altres dirigents sindicalistes, fou tancat al castell de la Mola, de Maó (1920), on passà setze mesos. Durant la Dictadura treballava d'impressor i, tot i ja no estar integrat dins la Confederació Nacional del Treball, facilitava els contactes entre aquest sindicat i el partit d'Estat Català, sobretot a través de Jaume Aiguader. El 1932 fou elegit diputat del Parlament Català per Esquerra Republicana, i el 1936, diputat a les corts espanyoles. Fou conseller de treball de la Generalitat el 1933 i el 1934. Tot i no ésser partidari de l'alçament del 6 d'octubre de 1934, fou empresonat i condemnat a 30 anys. Després del triomf del Front Popular a les eleccions del 1936 es reintegrà a la conselleria fins a l'agost del mateix any. Es distingí per una tasca conciliadora i orientà convenis col·lectius de signe progressiu. Durant la guerra fou nomenat president de la Comissió de Responsabilitats Polítiques, on excel·lí fent prevaler tothora les normes jurídiques. S'exilià el 1939 i s'establí a Montpeller. L'any 1950 tornà a Barcelona.

Batet i Mestres, Domènec
Tarragona 1872 - Burgos 1937
Militar. Ingressà a l'acadèmia militar el 1887. El 1895 partí com a tinent voluntari a Cuba, on ascendí a capità per mèrits de guerra (1896). Tornà a la Península el 1897, continuà els estudis i ascendí a coronel el 1919. L'any 1921 fou designat jutge especial encarregat d'instruir els procediments derivats dels desastres militars esdevinguts al Marroc (expedient Picasso), càrrec que dimití, entenent que corresponia a un militar del cos jurídic. Ascendit a general de brigada el 1925, fou destinat a Alacant, i posteriorment a Tarragona. Acusat de complicitat en l'intent d'alçament militar contra la Dictadura dit de la nit de Sant Joan (1926), fou detingut i processat, però el Consejo Superior de Guerra l'absolgué. En ésser proclamada la República, el 1931, es trobava destinat a Mallorca, i substituí el destituït general López Ochoa com a cap de la Quarta Divisió, amb seu a Barcelona. Durant aquest comandament es distingí per l'acatament a l'autoritat civil, pel respecte al règim autonòmic català i per la prudència amb què actuà en les tensions entre alguns sectors militars i la nova administració autonòmica. En produir-se els esdeveniments del Sis d'Octubre (1934), aconseguí de dominar-los amb el mínim de destruccions i d'efusió de sang, actitud que li valgué atacs de la dreta i d'alguns sectors militars, així com l'hostilitat dels vençuts. Pel març del 1935 fou nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, i cessà després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos, intentà d'evitar l'aixecament que alguns sectors militars proposaven, i el 16 de juliol de 1936 s'entrevistà, al monestir d'Irache, amb el seu subordinat el general Emilio Mola, comandant militar de Pamplona. Encara, el dia 18 de juliol, després d'haver estat anunciat l'aixecament, intentà, en una conversa telefònica, de dissuadir-l'en. Aquella mateixa nit, però, el general Batet fou detingut a Burgos per alguns dels seus oficials. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim el 8 de gener de 1937, fou afusellat el 18 de febrer següent.

Batista i Roca, Josep Maria
Barcelona 1895 - 1978
Historiador, etnòleg i polític. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona, on fou un dels fundadors de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya 1917). Residí alguns anys a Londres i a Oxford, on es dedicà a l'etnologia. Publicà un catàleg de les obres lul·lianes d'Oxford (1915-16), i començà les seves recerques, continuades posteriorment, sobre la situació dels exiliats catalans a Anglaterra i al sud de França durant el s XIX. Publicà també Rabindranath Tagore, poeta bengalí (1918). Fou un dels introductors de l'escoltisme als Països Catalans, i el 1927 fundà l'organització dels Minyons de Muntanya. El mateix any publicà el Manual d'excursionisme, i fou un dels fundadors de la revista "Excursionisme". El 14 d'abril de 1931 organitzà amb Pere M. Rossell i Vilar i amb Miquel A.Baltà una mena de guàrdia cívica entorn de Francesc Macià, i fou el creador (1930) de l'agrupació patriòtica Palestra. A Anglaterra, on s'exilià el 1939, fou professor d'història al Trinity College de Cambridge, on escriví el capítol sobre la problemàtica hispànica a l'inici de l'edat moderna per a The New Cambridge Modern History. També a Anglaterra, promogué la formació d'una escola d'investigadors anglesos sobre temes catalans i fou un dels promotors de l' Anglo-catalan Society. El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres, i posteriorment fou el principal promotor del Consell Nacional Català. L'any 1976 tornà de l'exili. Contribuí a la coneixença del problema català en els àmbits internacionals i fou també un dels creadors i impulsors de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees.

Batista y Zaldívar, Fulgencio
Banes, Cuba 1901 - Marbella, Andalusia 1973
Polític i militar cubà. Sergent de l'exèrcit, tingué un paper decisiu en el cop d'estat del 1933. Fou elegit president el 1940. En unes eleccions lliures (1944) hagué d'abandonar el poder; el 1952 hi retornà gràcies a un cop d'estat. Governà com a dictador. L'1 de gener de 1959 fou obligat a abandonar el poder per l'acord de les forces d'oposició, gràcies a la victòria de les quals pujà al poder Fidel Castro. És autor de Cuba Betrayed ('Cuba traïda', 1962).

Batlló i Barrera, Fèlix
Olot ? - Barcelona 1878
Industrial. Fundà, juntament amb els seus germans Joan i Jacint, la fàbrica Batlló Germans, dedicada a la filatura i al teixit, que, amb els seus 2 200 treballadors, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l'època. El 1876 la raó social canvià el nom per Batlló i Batlló, i funcionà fins el 1895; l'edifici, venut el 1906, acollí més tard la Universitat Industrial de Barcelona.

Bayo Piraud, Alberto
Cuba 1892 - l'Havana 1967
Militar. De mare cubana i pare castellà, des dels sis anys residí a Madrid, on obtingué, el 1915, el títol de pilot militar. Establert a Barcelona a l'inici de la guerra civil de 1936-39, comandà, amb èxit, l'expedició republicana per a sotmetre Eivissa. Passà després a Mallorca, on desembarcà a Portocristo, però el contraatac, ajudat per l'aviació italiana, obligà el cos expedicionari a retirar-se. Per l'octubre del mateix any obstaculitzà l'ofensiva contra Madrid amb la tàctica de guerrilla. En acabar la guerra (1939) s'instal·là de primer a Cuba, on es lliurà a l'ensenyament, i tres anys després a Mèxic, on ocupà una càtedra a l'escola d'aviació militar. Més tard intervingué en els esdeveniments de Guatemala i de Nicaragua, i a partir del 1955, que conegué Fidel Castro a Mèxic, el qual li demanà la col·laboració, dirigí l'entrenament dels membres de l'organització Gramma. A més de Mi desembarco en Mallorca (Mèxic 1944) i Mi aporto a la Revolución Cubana, és autor d'una vintena d'obres dedicades a la guerrilla.

Beatriu I dels Països Baixos
l'Haia 1938
Reina dels Països Baixos, des del 1980. Filla de la reina Juliana I i del príncep Bernat de Lippe-Biesterfeld. Des del 1966 és casada amb el diplomàtic alemany Claus von Amsberg, amb qui ha tingut tres fills, Guillem, Joan Frisó i Constantí.

Beauharnais, Alexandre de
Fort-Royal, actual Fort-de-France, Martinica 1760 - París 1794
Vescomte de Beauharnais, fill de marquès François de Beauharnais, governador de la Martinica i de les Antilles. Participà en la campanya dels Estats Units. Fou diputat als estats generals i president de l'assemblea constituent. Comandant de l'exèrcit del Rin (1793), no acceptà el càrrec de ministre de la guerra. Fracassà en socórrer Magúncia, i fou guillotinat.

Beauvoir, Simone de
París 1908 - 1986
Escriptora francesa. Nascuda dins la burgesia mitjana, aviat se sostragué a l'ambient familiar per viure amb independència. Es llicencià en filosofia a la Sorbona (1929), on trobà Jean-Paul Sartre, amb el qual compartí la vida i el qual influí molt en les seves actituds i el seu pensament. El 1943 s'inicià com a escriptora amb la novel·la L'invitée, seguida de Le sang des autres (1944), Les belles images (1966), La femme rompue (1967), etc. A Les mandarins (1954), premi Goncourt, reflecteix les lluites de l'intel·lectual francès davant la realitat de la postguerra europea, i, com a la resta de la seva novel·lística, intenta de dilucidar el problema de les relacions amb altri a través d'un plantejament psicològic. En els seus llibres autobiogràfics -Mémoires d'une jeune fille rangée (1958), La force de l'âge (1960), La force des choses (1963), Une mort si douce (1964)-, més que parlar de records, analitza els fets de la pròpia vida, prescindint de tota intenció moralitzadora. Escriví també assaigs sobre la filosofia existencialista, com Pyrrhus et Cinéas (1944) i Pour une morale de l'ambiguïté (1947), assaigs de divulgació política, com La pensée de droite aujourd'hui (1955), anàlisi del procés de descomposició de la burgesia feta a través dels seus ideòlegs, Le deuxième sexe (1949), estudi sobre la condició actual de la dona a partir del seu procés històric, i La vieillesse (1970). Arran de la mort de J.P. Sartre, escriví una crònica polèmica dels darrers anys passats en comú: La cérémonie des adieux (1981). Una constant de la seva obra és la preocupació per aclarir el capteniment de l'escriptor en el seu compromís moral i polític.

Bebel, August
Colònia 1840 - Suïssa 1913
Polític alemany. Torner d'ofici, el 1861 començà a participar en el moviment obrer alemany, del qual dirigí la fracció marxista, fins que al congrés d'Eisenach (1869) fundà, amb Wilhelm Liebknecht, el partit socialdemòcrata. El 1875 aconseguí d'unificar el moviment obrer alemany. S'oposà a les doctrines anarquistes de Bakunin i de Most. Fou diputat al Reichstag del 1867 fins a la seva mort. Lluità contra l'imperialisme alemany de l'època. Escollí una línia intermèdia entre els revisionistes i els partidaris d'una posició més radical. Escriví diverses obres de política, entre les quals Die Frau und der Sozialismus ('La dona i el socialisme', 1883) i Aus meinem Leben ('De la meva vida', 1910-14).

Becker, Johann Philipp
Frankenthal, Palatinat 1809 - Ginebra 1886
Socialista alemany. Fou un dels fundadors de l'Associació Internacional de Treballadors (Primera Internacional). Exiliat a Suïssa, dirigí la Federació de Ginebra afiliada a la Internacional.

Becquerel, Antoine-Henri
París 1852 - Ar Croazig, Bretanya 1908
Físic francès, fill d'Alexandre-Edmond Becquerel. Estudià a l'École Polytechnique. El 1875 entrà al departament de ponts i carreteres, i arribà a enginyer en cap el 1894. El 1892 succeí el seu pare a la càtedra del Musée d'Histoire Naturelle, i el 1895 arribà a professor de l'École Polytechnique. Continuà els estudis del seu pare, i el descobriment dels raigs X per Röntgen (1896) li féu pensar que aquesta nova radiació podia ésser relacionada amb la fluorescència i la fosforescència. Efectuant experiències en aquests camps descobrí casualment que un compost d'urani velava les plaques fotogràfiques embolicades amb paper negre en ésser-hi col·locat damunt, i deduí que aquest fenomen era característic de l'àtom de l'element, descobrint així la radioactivitat natural. Posteriorment demostrà que, contra el supòsit inicial, la radiació que velava la placa no consistia pas en raigs X, sinó en tres tipus de radiació: a, b i g. Aquestes investigacions li valgueren el premi Nobel de física el 1903, que compartí amb els Curie. Estudià també la polarització i l'absorció de la llum en els cristalls.

Begin, Menahem
Brest-Litovsk, Bielorússia 1913 - Tel Aviv 1992
Polític israelià. El 1935 es llicencià en dret a Varsòvia. Cap del moviment de joves sionistes Betar de Polònia (1939), fou confinat en un camp de concentració de Sibèria (1940-41), per la seva militància sionista. Poc després se n'anà a Palestina (1942), on aviat encapçalà un grup independentista que féu diversos atemptats i topà políticament amb D. Ben Gurion. El 1948 fundà el Herut, moviment sionista que, més tard, presidí. Ministre sense cartera (1967-70), fou president adjunt de la coalició del Likud (1973-84). Fou elegit (1977) i reelegit (1981) primer ministre, càrrec des del qual menà una política d'acostament a Egipte (tractat de pau del 1979) i de duresa contra els palestins (annexió del Golan el 1981, invasió del Líban el 1982). Dimití com a cap del govern al setembre del 1983 i es retirà totalment de la política. El 1978 compartí el premi Nobel de la pau amb Anwar al-Sadat.

Bell, Alexander Graham
Edimburg 1847 - Cape Breton Island, Nova Escòcia 1922
Físic i inventor nord-americà d'origen escocès. Abandonà els estudis musicals per tal de dedicar-se a la fonètica. Emigrà al Canadà (1871) i posteriorment als EUA, d'on adoptà la ciutadania. Fou professor de fisiologia vocal a la universitat de Boston. Els seus treballs sobre el so, motivats pel problema de l'ensenyament dels sordmuts, respecte al qual escriví diverses obres, el portaren a construir un telègraf harmònic. Fou l'inventor d'un mètode de gravació per al fonògraf d'Edison; el 1876 inventà el telèfon, la prioritat del qual invent li fou negada i la qual hagué de defensar en diversos processos. Enginyà també un aparell per a detectar bales en el cos humà, en ús fins al descobriment dels raigs X.

Ben Barka, Mehdi
Rabat 1920 - Fontenay-le-Vicomte?, regió de París 1965
Polític marroquí. Professor de matemàtiques, milità primerament dins el moviment nacionalista Istiqlal, i els primers temps de la independència presidí l'assemblea consultiva. El 1959 dirigí una escissió, organitzada amb el nom d'Union National des Forces Populaires (UNFP), que ràpidament polaritzà tota l'oposició esquerrana al règim. El 1963 el govern de Rabat llançà una vasta operació repressiva contra la UNFP: els dirigents foren acusats d'una conspiració per assassinar el monarca i de connivència amb Algèria. Ben Barka, que era a l'estranger, fou condemnat a mort in absentia i hagué de romandre exiliat. Es destacà aleshores en l'organització i la coordinació d'activitats revolucionàries a escala internacional. Intervingué en la preparació de la conferència tricontinental de l'Havana del 1966. El 29 d'octubre de 1965 fou segrestat a París i assassinat per membres de la policia francesa i per professionals dels baixos fons a sou d'una autoritat marroquina. Al final d'un procés, la justícia francesa condemnà in absentia el general Oufkir, ministre de l'interior del Marroc, a la pena de cadena perpètua, i els seus col·laboradors francesos, a penes inferiors. El cas Ben Barka fou un motiu de gran tensió entre els governs de França i del Marroc.

Ben Bella, Ahmed
Maghnia, Orà 1916
Polític algerià. Membre de l'exèrcit francès, durant la Segona Guerra Mundial participà en la campanya d'Itàlia (1943). Tornà a Algèria (1945), i milità en organitzacions nacionalistes. Acusat de participar en l'atac a la delegació de correus d'Orà (1949), fou detingut (1950) i condemnat a vuit anys de presó. El 1952 aconseguí d'evadir-se i arribà al Caire (1953), on organitzà l'aparell exterior del Front de Libération National (FLN), nascut després de la insurrecció armada de l'1 de novembre de 1954. El 1956 fou detingut i empresonat per les autoritats franceses fins als acords d'Évian del 1962. Cap de govern (1962), president de la República Algeriana (1963) i secretari general del FLN (1964), l'acumulació de càrrecs accentuà el personalisme del seu règim, durant el qual prioritzà la reforma agrària de signe socialista. Enderrocat pel cop d'estat de H.Boumedienne (1965), fou empresonat fins el 1980. Expulsat del país (1981), anà a França, on el 1984 fundà el Mouvement pour la Democratie en Algerie (MDA). Retornà a Algèria en legalitzar-se els partits polítics (1990). Davant del conflicte civil desencadenat el 1992 per l'anul·lació del resultat de les eleccions municipals i la pujada al poder de la junta militar, Ben Bella i el MDA s'alinearen amb l'oposició moderada que reclamava el restabliment del multipartidisme. El 1997, poc abans de les eleccions generals, tot i no ésser un partit islamista, el MDA fou il·legalitzat.

Ben Gurion, David
Plonsk, Polònia 1886 - Tel Aviv 1973
Polític israelià. Influït des de molt jove per les idees sionistes i socialistes, després dels pogroms del 1905 s'establí a Palestina (1906) i treballà en les primeres cooperatives agràries jueves. Durant la Primera Guerra Mundial en fou expulsat per les autoritats turques; però, després d'una estada als EUA, hi tornà el 1918 amb la Legió Jueva, que col·laborà amb la Gran Bretanya, nova potència metropolitana de Palestina. S'establí a Tel Aviv i fou un dels fundadors del Partit Laborista (Mapai) i de la Federació Sindical (Histadruth), que esdevingueren poderoses forces polítiques i econòmiques. Competí amb Chaim Weizmann per la direcció suprema del moviment sionista, però guanyà la superior coneixença que el darrer tenia del medi internacional. Per contra, reeixí a erigir-se en líder de la joventut, que ell organitzà d'una manera armada en la Haganah, el nucli principal de la qual, després de la independència, esdevingué exèrcit israelià. Malgrat la prohibició britànica, organitzà la immigració en massa de jueus. El 14 de maig de 1948 llegí solemnement a Tel Aviv la declaració de la independència d'Israel. Fou primer ministre (1948-53 i 1955-63) i tingué una actuació decisiva en la consolidació de l'estat d'Israel. El 1965 rompé amb l'establishment que ell mateix havia creat i organitzà un grup de dissidents del Mapai en un nou partit anomenat Rafi. El 1970 es retirà de la política. Autor de diverses obres de tema polític, li fou publicada en català Israel, anys de lluita (1973).

Ben Khedda, Youssef
Berrouaghia 1920
Polític algerià. Secretari general (1946) del Mouvement pour le Triomphe des Libertés Démocratiques (MTLD), s'adherí l'any 1955 al Front de Libération Nationale (FLN). Fou ministre d'afers socials del govern de la República Algeriana a l'exili (1958-60). El 1961 substituí Ferhat Abbas com a cap del govern provisional. El 1962 fou allunyat del poder en esdevenir Ben Bella cap del govern. Arrestat el 1964, més tard s'exilià, però tornà al seu país al cap d'uns anys. El 1976 signà amb Ferhat Abbas i altres polítics una crida al poble contra el socialisme creixent del règim de Boumedienne, cosa que li valgué mesures de confinament fins el 1979.

Ben Zvi, Isaac
Poltava, Ucraïna 1884 - Jerusalem 1963
Líder sionista i polític israelià. Estudià a la universitat de Kíev. En ajudar els jueus perseguits a Rússia (1905), fou enviat a la Sibèria. El 1907 fugí a Palestina, on fundà, amb Ben Gurion, l'organització armada sionista Ha-&Son;mer i l'Agència Jueva (1929). Signà la declaració d'independència d'Israel. En el parlament israelià (1949) representà el Mapai (partit dels treballadors socialistes). El 1952, el 1957 i el 1962 fou president de la república.

Benach i Pascual, Ernest
Reus 1959
Polític. Militant de Nacionalistes d'Esquerra (1979-86), l'any 1987 s'afilià a Esquerra Repúblicana de Catalunya, on ocupa el càrrec de vicesecretari general de política institucional. Fou regidor a l'Ajuntament de Reus del 1987 al 2001, del qual fou primer tinent d'alcalde i regidor de cultura, esports i joventut (1987-91), cinquè tinent d'alcalde (1991-95), regidor de política lingüística (1995-99), i primer tinent d'alcalde i regidor de societat de la informació (1999-2001). És diputat al Parlament de Catalunya des del 1992 per la circumscripció de Tarragona, del qual ha estat secretari segon de la Mesa (1995-2003), i, des de desembre del 2003, president de la Cambra. A l'octubre del 2004 fou elegit president de la Conferència de les Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE). Fou reelegit en el càrrec de president del Parlament de Catalunya al novembre del 2006 en reeditar-se la coalició de govern PSC-ERC-ICV. És coautor de República Catalana (1992) i Educar en política (2003), i autor de Política 2.0 (2010), sobre la incidència de les noves tecnologies en l'activitat política. En les eleccions del novembre de 2010, tot i revalidar l'acta de diputat al Parlament de Catalunya anuncià poc després que hi renunciava i que abandonava la vida política.

Bendjedid, Chadli
Sebaa, Annaba 1929
Polític i militar algerià. El 1955 ingressà a les guerrilles antifranceses. Assolida la independència d'Algèria, fou cap de la segona regió militar (1963-79). Membre del Conseil Révolutionnaire (1965), coronel i, d'ençà del 1979, secretari general del Front de Libération Nationale, president de la república, comandant en cap de les forces armades i ministre de defensa. El 1981 excarcerà A.Ben Bella. Intentà reprimir la corrupció administrativa i afavorí els lligams econòmics amb el món occidental. A partir del 1987, mantingué contactes amb el Marroc, Líbia i Tunísia per a constituir el Gran Magreb Àrab. La profunda inestabilitat interna del país el portà a promoure reformes constitucionals, entre les quals cal remarcar la que donà fi al sistema de partit únic (1988) i, finalment, a dimitir tots els càrrecs (1992).
President d'Algèria des del 1979, excarcerà A. Ben Bella (1981), reprimí la corrupció administrativa i multiplicà els lligams econòmics amb el món occidental. A partir del 1987, mantingué contactes amb el Marroc, Líbia i Tunísia per a constituir el Gran Magrib Àrab. La profunda inestabilitat interna del país el portà a promoure reformes constitucionals, entre les quals cal remarcar la que posà fi al sistema de partit únic (1988). El setembre del 1989 obligà el seu primer ministre, Kasdi Merba —acusat d'obstaculitzar la introducció de les reformes— a dimitir. El 22 de setembre del 1990 anuncià la dissolució de la Seguretat Militar (SM) la qual de policia política s'hauria d'encarregar d'ençà d'aleshores només dels afers de contraespionatge. Davant l'escalada del moviment integrista islàmic (Front Islàmic de Salvació, FIS) i de la previsible victòria del FIS en les eleccions generals del 1992, Bendjedid dissolgué el parlament i dimití el càrrec de president de l'estat (gener del 1992).

Benet XV
Gènova 1854 - Roma 1922
Nom que adoptà Giacomo Della Chiesa en esdevenir papa (1914-22). Es doctorà en dret a Gènova i començà els estudis de teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat prevere el 1878, passà a l'Accademia dei Nobili Ecclesiastici. Fou secretari del nunci Mariano Rampolla a Madrid (1883-87). Passà a ajudar aquest a la secretaria d'estat, i el 1901 n'esdevingué substitut. Pius X el nomenà arquebisbe de Bolonya el 1907, i cardenal el 1914. La seva elecció com a papa, tot just esclatada la Primera Guerra Mundial, fou tant pels seus dots diplomàtics com pel desig del col·legi cardenalici de superar l'integrisme prevalent els anys anteriors. A l'encíclica Ad beatissimi del novembre del 1914 examinà lúcidament les causes de la guerra, en la qual mantingué una neutralitat que desplagué a ambdues bandes bel·ligerants. Procurà el bé dels presoners, sense distinció de llur confessió religiosa, i s'esforçà a favor de la pau, amb l'ajut del seu secretari d'estat, cardenal Pietro Gasparri: el document Dès le début d'agost del 1917 és tot un programa doctrinal amb vista a un armistici. Itàlia s'oposà a la presència de la Santa Seu a la conferència de la pau. La guerra féu veure a Benet XV la conveniència de resoldre la qüestió romana per tal d'assolir una plena independència d'actuació. El 1919 alçà la prohibició als catòlics italians d'intervenir com a tals a la vida política del regne, afavorí Don Sturzo en la creació del Partito Popolare (origen de la democràcia cristiana) i inicià els primers passos concrets envers una conciliació amb Itàlia per mitjà del seu enviat a París, Cerretti, que s'entrevistà amb aquest fi amb Vittorio E. Orlando, quan aquell havia estat tramès a França per tal d'assegurar la sort de les missions catòliques a les antigues colònies alemanyes. La seva encíclica Maximum illud del 30 de novembre de 1919 és una fita en la història de les missions. Dos anys abans promulgà el Codex iuris canonici, preparat per Gasparri ja des del pontificat anterior, i creà la Congregació per a l'Església Oriental (1917) i l'Institut per als Estudis Orientals (1917). Home universitari, erigí la nova Congregació de Seminaris i Universitats. Diplomàtic, establí novament relacions oficials amb Portugal i amb França, i les inicià amb els nous estats sorgits del desmembrament de l'imperi austríac.

Benet i Morell, Josep
Cervera, Segarra 1920
Polític, historiador i advocat. Format a l'escolania de Montserrat, ja des de molt jove participà en el moviment nacionalista català i pertangué a la Federació de Joves Cristians de Catalunya. El 1938 s'incorporà a l'exèrcit republicà. A la postguerra fundà el Front Universitari de Catalunya (1944-47), que presidí, i els Grups Nacionals de Resistència, i milità un temps a Unió Democràtica de Catalunya. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1945), fou cap de la secretaria de la Comissió Abat Oliba (1946-47), co-fundador de "Germinabit" i un dels promotors, i col·laborador, de "Serra d'Or". Inspirà o promogué molts dels episodis de la resistència antifranquista al Principat —com la vaga de tramvies (1951), l'afer Galinsoga (1960), accions a favor del català a l'escola, la campanya "volem bisbes catalans" (1967), etc—. Defensà nombrosos processats davant els tribunals civils i militars franquistes, participà, com a independent, en la fundació de l'Assemblea de Catalunya, i el 1977 fou elegit senador per l'Entesa dels Catalans, i reelegit el 1979, ara amb el suport del PSUC, partit que el portà al Parlament de Catalunya (1980) i el preconitzà, sense èxit, per a la presidència de la Generalitat. Especialitzat en la història social, política i religiosa dels ss XIX i XX, és membre de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials i ha estat professor a l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona. Ha publicat Maragall i la Setmana Tràgica (1963), El doctor Torras i Bages en el marc del seu temps (1968), Catalunya sota el règim franquista (1973), Marxisme català i qüestió nacional catalana (1974) —sota el pseudònim de Roger Arnau— i, amb Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1976), Fets i personatges (1981), Exili i mort del president Companys (1990), El president Tarradellas en els seus textos (1992), L'intent franquista de genocidi cultural de Catalunya (1995) i Carles Rahola, afusellat (1999); els seus texts més polítics han estat recollits en els volums Desfeta i redreçament de Catalunya (1978) i Combat per una Catalunya autònoma (1980). Del 1984 al 2000 fou director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Li han estat atorgats el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1996) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (2000).

Bentham, Jeremy
Londres 1748 - 1832
Filòsof, polític, jurista i economista anglès, representant principal de l'utilitarisme. Es llicencià en dret a Oxford el 1772. Procedent d'una família tory, evolucionà des de la crítica de la concepció whig (Fragment on Government, 1776) fins a l'acceptació del radicalisme democràtic. Entrà a la lliça política el 1808 i propugnà la implantació d'un sufragi gairebé universal. Participà en l'elaboració de les lleis del país, particularment en la modificació de les anomenades lleis sobre pobres (Poor Laws), i influí en la reforma de lleis penals i processals de diversos països. Dugué a terme la seva obra com a economista del 1786 al 1804, però aquesta restà en gran part inèdita fins a la seva mort. Adscrit al pensament liberal d'Adam Smith, la seva originalitat prové de la formulació d'un programa de política econòmica que preveu l'acció estatal a fi d'obtenir una major igualtat de rendes, una limitació dels preus del blat, una seguretat social per als pobres i una progressiva fiscalització sobre les herències i els monopolis, per la qual cosa ha estat considerat l'economista pràctic de la Revolució Industrial. La seva concepció filosòfica es basa en el principi hedonista de la felicitat més gran possible per al major nombre d'homes, com a fi ètic suprem dels homes individuals i de la societat humana. Bentham té en compte una jerarquia de valors, més aviat puritana, i l'aspecte social de la qüestió, que demana l'harmonització dels interessos individuals en la societat. Aquesta doctrina, anticipada per Thomas Hobbes i Francis Hutcheson, influí sobre James Mill i Joan Stuart Mill. La influència de Bentham, amb tot, fou exercida més en el terreny jurídic, polític i econòmic que no pas en el filosòfic. Les seves obres principals són Defence of usury (1787), An Introduction to the Principles of Moral and Legislation (1789), Théorie des peines et des récompenses (1811), Handbook of Political Fallacies (1824), Manual of Political Economy (1825) i Deontology (1834).

Benz, Carl Friedrich
Karlsruhe, Baden 1844 - Ladenburg, Baden 1929
Enginyer alemany. Fou un dels creadors i propulsors de l'automòbil. Fundà l'empresa Benz & Cie (1883) i, en sortir d'aquesta (1905), de la C. Benz Söhne, també dedicada a fabricar automòbils. Construí un motor de gas de dos temps (1879), patentà un tricicle amb motor de benzina de quatre temps (1886), introduí el canvi de velocitats, resolgué la geometria de la direcció i aplicà la bateria a l'encesa.

Berchet, Giovanni
Milà 1783 - Torí 1851
Poeta italià romàntic, el més popular del Risorgimento. El seu opuscle Lettera semiseria di Grisostomo (1816) ha estat considerat el manifest del Romanticisme italià. A partir del 1812, exiliat, viatjà per Europa, i afermà el seu prestigi amb els poemes de I profughi di Parga (1821), Romanze (1822-24) i Fantasie (1829). Tornà el 1847 a Itàlia, formà part del govern provisional de Milà i fou diputat a Torí. Amb la seva poesia intentà la creació d'un llenguatge popular deslligat de la tradició literària.

Berenguer y Fusté, Dámaso
San Juan de los Remedios, Cuba 1873 - Madrid 1953
Militar castellà, d'origen alacantí. Fou ministre de la guerra en el govern Romanones (1918). Nomenat més tard alt comissari al Marroc, hom el considerà un dels responsables del desastre d'Annual (1921) i fou separat de l'exèrcit. Amnistiat el 1927, el 1930 el rei Alfons XIII li encarregà de formar govern, amb la missió de restaurar el règim constitucional, però dimití l'any següent i passà a ocupar el ministeri de la guerra en el nou govern presidit per Juan Bautista Aznar. Durant la república fou processat per les responsabilitats contretes per la dura repressió de l'aixecament de Jaca, i fou condemnat. El 1934 es retirà de la política. Publicà De la Dictadura a la República (1946).

Berlusconi, Silvio
Milà 1936
Empresari i polític italià. Director d'una empresa immobiliària, a la dècada dels setanta creà el grup Fininvest, que arribà a controlar importants diaris ("La Repubblica", "Il Giornale"), revistes ("L'Espresso"), editorials (Mondadori), canals de televisió, agències immobiliàries i d'assegurances. És propietari, a més, del club de futbol Milan AC. Després de la crisi política italiana del 1993, s'introduí en la política i, al capdavant de la coalició de dreta Polo della Libertà formada per l'Alleanza Nazionale (neofeixistes), la Lega Nord (federalistes) i Forza Italia, el seu propi partit, assolí la victòria en les eleccions generals del març del 1994, i al maig ocupà el càrrec de primer ministre. Les acusacions de corrupció contra l'entorn de Berlusconi, i les dissensions a l'interior de la coalició comportaren la seva dimissió al desembre i el retorn al seu escó de diputat com a cap de l'oposició de la dreta.
Doctor en dret, es convertí en un magnat de la premsa i president del conglomerat d'empreses del grup Fininvest que arribà a controlar el diari "La Repubblica", la revista "L'Espresso", l'editorial Mondadori i cadenes privades de televisió. President del club de futbol Milan AC, el 1994 creà Forza Italia, partit amb què esdevingué primer ministre gràcies a la victòria de la coalició Pol de la Llibertat, al costat de la Lliga Nord i l'Aliança Nacional en les eleccions generals del març del 1994. Al desembre del 1994 declarà davant la fiscalia de Milà per presumpta corrupció i presentà la dimissió com a primer ministre. Tot i ésser jutjat per corrupció, el 21 d'abril de 1996 es presentà a les eleccions legislatives com a líder del Pol de la Llibertat, i mantingué el lideratge de Forza Italia i de la coalició.
El 2001 es proclama guanyador de les eleccions generals italianes i és nomenat nou primer ministre.

Bernadó i Calcató, Amadeu
Barcelona 1899 - Clichy, París 1974
Polític i periodista. Milità a Estat Català (1924-26), però a l'escalf de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, s'inclinà cap al marxisme i, el 1928, amb Jordi Arquer i d'altres, fundà el Partit Comunista Català, l'òrgan del qual, "Treball", dirigí. Refusant l'ingrés al BOC, seguí un temps Jaume Compte i Canelles i, el 1932, ingressà a la Unió Socialista de Catalunya. Redactor de "L'Opinió" i de "Justícia Social", amb la creació del PSUC (1936) esdevingué cap de redacció del seu diari "Treball". A l'exili a França des del 1939, participà en la resistència antinazi i historià el moviment obrer català, restant adscrit a la fracció comorerista del PSUC.

Berneri, Camillo
Lodi, Llombardia 1897 - Barcelona 1937
Anarquista italià. Fou professor de filosofia a la universitat de Camerino (Marques). Emigrà a França a l'adveniment de Benito Mussolini. En començar a la Península Ibérica la guerra civil de 1936-39 s'uní a la columna italiana de la divisió Ascaso que lluità a favor dels republicans, i fundà a Barcelona el setmanari anarcosindicalista italià "Guerra di Classe" (1936). Fou assassinat a Barcelona durant els Fets de Maig del 1937. És autor d'algunes obres polítiques, com Mussolini alla conquista delle Baleari (1937).

Bernstein, Eduard
Berlín 1850 - 1932
Polític i pensador alemany, iniciador del revisionisme marxista. De pares jueus, treballà en un banc mentre col·laborava amb l'ala Eisenach de la socialdemocràcia; assistí com a delegat al congrés de Gotha del 1875. En ésser dictades lleis antisocialistes anà a Suïssa. El 1880, amb Bebel, visità Marx i Engels a Londres perquè l'acceptessin com a director de la revista «Sozialdemokrat», òrgan del SPD a l'exili. Expulsat de Suïssa el 1888, visqué fins el 1901 a Londres en contacte amb Engels, de qui fou marmessor, i amb la Fabian Society, així com amb Karl Kautsky, amb el qual col·laborà en la confecció del programa d'Erfurt. La sèrie d'articles Probleme des Sozialismus, publicats a Die Neue Zeit entre el 1896 i el 1897, foren reelaborats en forma de llibre, Die Voraussetzungen des Sozialismus und die Aufgaben der Sozialdemokratie ('Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia', 1899), que obrí pas al socialisme evolucionista. Les seves tesis foren atacades durament per Karl Kautsky, Rosa Luxemburg, Plekhanov i Bebel i derrotades als congressos de Stuttgart i Hannover (1899); malgrat tot, fou elegit diputat del Reichstag. Durant el conflicte de 1914-18 estigué amb la minoria contrària a la guerra, tot i haver-se oposat a manifestar que «els treballadors no tenien pàtria». Bernstein no era un gran teòric social, però fou un elaborador intel·ligent de la via parlamentària en el socialisme. Contradigué la tendència a la concentració capitalista de Marx subratllant la lentitud amb què s'esdevindria, assenyalà un eixamplament de la classe mitjana i la no-depauperació de la classe obrera. Això, combinat amb el desenvolupament del mercat mundial, l'aparició de càrtels i el perfeccionament del crèdit, el portaren a abandonar la «teoria de l'esfondrament». Aquesta actitud portà Bernstein a no donar tanta importància a la lluita de classes, a creure en l'eliminació pacífica i gradual de les contradiccions capitalistes i a acceptar el concepte de «solidaritat social». Contraposà Kant a la dialèctica i afirmà una tendència gradual vers el socialisme, la jerarquia contra l'autogestió, el parlamentarisme enfront de la dictadura del proletariat i la descentralització davant la burocràcia.

Bernstorff, Christian Günther von
Copenhaguen 1769 - Berlín 1835
Comte de Bernstorff, polític danès. Influí en la posició neutral del seu país en les guerres napoleòniques. Ministre d'afers estrangers (1803-10), representà Dinamarca al congrés de Viena. Posteriorment, partidari de la Santa Aliança, passà al servei de Prússia (1818-31), que representà en el congrés d'Aquisgrà i en la preparació del Zollverein.

Bertani, Agostino
Milà 1812 - Roma 1886
Metge i polític italià. Nacionalista, prengué part en els Cinc Dies de Milà i en la defensa de la República Romana (1848-49) al costat de Giuseppe Mazzini. Refugiat a Gènova, col·laborà amb Giuseppe Garibaldi i participà en l'Expedició dels Mil. Fou diputat per Milà (1860) tot mantenint la posició demòcrata. Elaborà un codi sanitari i prengué part en un projecte de reforma agrària.

Berthaud, Pèire-Loïs
Bordeus 1899 - Séry-Magneval, França 1956
Escriptor i polític occità. Bibliotecari de la universitat de Bordeus i, des del 1937, periodista a París. El govern de Vichy (1940) li donà un càrrec important al ministeri d'informació i creà una oficina de premsa occitana i un centre permanent de defensa de la llengua d'oc. Ajudà eficaçment la labor de Pompeu Fabra i d'altres exiliats catalans, com a administrador, a París, de la Fundació Ramon Llull i de la "Revista de Catalunya". Membre actiu de la Resistència, la Gestapo l'arrestà pel gener del 1944 i l'envià a Dachau. Acabada la guerra, tornà a exercir de periodista i fou un dels principals artífexs de la llei Deixonne (gener del 1951) d'ensenyament de les llengües altres que la francesa, entre les quals la catalana. Presidí la comissió organitzadora dels Jocs Florals del 1948 a París. Fou membre de l'Assemblea de la Unió Francesa (1952), president de la Comissió Francesa d'Informació i delegat de la UNESCO. Nacionalista occità, realista i fervent, es preocupà per les qüestions socials, econòmiques i lingüístiques de la seva terra. Entre diverses publicacions històriques, literàries i polítiques, és autor de Bibliographie gasconne du Bordelais (1942), Bibliographie occitane, 1919-1942 (1946) i Littérature gasconne du Bordelais (1953).

Bessemer, Henry
Charlton, Hertfordshire 1813 - Londres 1898
Enginyer metal·lúrgic anglès. Ideà nombroses innovacions en el tractament dels metalls i el 1855 descobrí un procediment per a l'obtenció de l'acer a partir de la fosa. El 1879 fou nomenat membre de la Royal Society.

Besteiro Fernández, Julián
Madrid 1870 - Carmona, Sevilla 1940
Polític castellà. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza. Es doctorà en lletres a Madrid el 1895 i fou catedràtic de lògica a la universitat de Madrid (1912). Fou membre del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General de Treballadors. L'any 1916 fou destituït, processat i empresonat a Cartagena per activitats revolucionàries i posteriorment reintegrat a la seva càtedra. Formà part, amb Andrés Saborit, Daniel Anguiano i Francisco Largo Caballero, del comitè de la vaga general del 1917. Detingut i empresonat, fou alliberat l'any següent en ésser elegit diputat a corts. Durant la Dictadura del general Primo de Rivera fou elegit president de la comissió executiva del PSOE i de la UGT (1928), càrrec que ja d'una manera no oficial acomplia des del 1925. L'any 1931 fou president de les corts constituents que aprovaren l'Estatut de Catalunya el 1932. Dirigí la fracció moderada i reformista del partit, contrària a les tesis radicals de Largo Caballero. Aquest enfrontament provocà la seva dimissió del comitè espanyol de la UGT. Al final de la guerra civil de 1936-39 dirigí a Madrid, amb el coronel Casado, el Consejo de Defensa Nacional (març del 1939). Un consell de guerra el condemnà a reclusió perpètua i morí l'any 1940 a la presó de Carmona (Sevilla).

Bhutto, Benazir
Karachi 1953
Política pakistanesa. Educada a Oxford i a Harvard, amb la seva mare Nusrat prosseguí la tasca del seu pare Zulfikar Ali Bhutto al capdavant del Partit Popular del Pakistan (PPP). Arrestada entre 1977-84 pel règim de Zia Ul-Haq, a la caiguda d'aquest esdevingué primera ministra en les eleccions del 1988. Destituïda el 1990 pel cap d'estat, passà a encapçalar l'oposició a la coalició de partits islàmics en el govern. En les eleccions generals del 1993 el PPP ressorgí com a força més votada i Bhutto esdevingué de nou cap de govern. Els continus escàndols en què el seu govern es veié involucrat li impediren de completar la legislatura quan, el 1996, fou destituïda pel president del país i, posteriorment, jutjada i condemnada (1999).
Filla de Zulfikar Ali Bhutto. Educada a Harvard i a Oxford, visqué sota arrest domiciliari del 1977 al 1984 i, a l'exili, dirigí al costat de la seva mare Nusrat —promotora del Moviment per la Restauració de la Democràcia al Pakistan— el Partit Popular del Pakistan. De retorn al seu país, l'any 1988 ocupà la primera magistratura governamental, fet que la convertí en la primera dona que assumia el càrrec de primera ministra d'una nació islàmica moderna. El 1990 fou destituïda del càrrec pel cap de l'estat.
Ocupà novament el càrrec de primera ministra entre el 1993 i el 1996. El seu programa prometia la liberalització política pel que fa als drets de les dones, sindicats, estudiants i premsa, amnistia per als presoners polítics i una millora de les relacions amb l'Índia. La seva actuació com a cap de govern estigué sempre marcada per la polèmica i les acusacions de corrupció, favoritisme i d'incapacitat per a donar solució als problemes del país.

Bhutto, Zulfikar Ali
Larkana, Sindh 1928 - Rawalpindi 1979
Polític pakistanès. Estudià als EUA i a Anglaterra. Durant el govern d'Ayub Khan ocupà diversos ministeris (1958-66); en acabat, però, passà a l'oposició i fundà el partit popular. El 1970 aquest guanyà les eleccions generals del Pakistan Occidental. Viceprimer ministre del govern Yaya Khan, quan aquest caigué es convertí en president, primer ministre i administrador de la llei marcial (1971). Inicialment reformista, més tard es moderà. El 1974 reconegué la independència de Bangla Desh. Deposat per l'exèrcit (1977), fou executat.

Biada i Bunyol, Miquel
Mataró 1789 - 1848
Armador i empresari. Pilot, emigrà a Amèrica i s'establí com a armador i consignatari a Maracaibo (Veneçuela). Es mostrà contrari al moviment d'independència de Simón Bolívar. En triomfar aquest, es traslladà a l'Havana, on reféu la seva posició econòmica. A Cuba tingué notícia de la construcció dels primers ferrocarrils. De tornada a Mataró, i amb Josep M. Roca, que demanà la concessió del ferrocarril Barcelona-Mataró, encarregà a uns enginyers anglesos el traçat del carril, que era el desè establert al món. El 1845 aconseguí que els treballs comencessin, enmig de la desconfiança general; tot i les dificultats de l'empresa i la difícil obtenció del capital, en part anglès, el primer tren circulà poc després de la seva mort.

Bin Laden, Ossama
Al-Riyad 1957
Activista islamista saudita. Fill d'un milionari del món de la construcció, heretà una gran fortuna. Es llicencià a la universitat Rei Abdul Aziz a Gidda el 1979, any en què la Unió Soviètica envaí l'Afganistan. De fortes conviccions musulmanes, viatjà a l'Afganistan per a contribuir a la guerra contra els soviètics. Amb la seva riquesa i altres fons finançà diversos camps d'entrenament militar. Durant la guerra del Golf (1991) denuncià el govern de l'Aràbia Saudita per permetre la presència de tropes nord-americanes al país. Fou expulsat de l'Aràbia Saudita i, posteriorment (1994), privat de la seva ciutadania. Fugí al Sudan, on començà diversos negocis i establí campaments clandestins d'entrenament militar. El 1996, després de ser expulsat del Sudan, tornà a l'Afganistan, on creà instal·lacions de formació militar que els Estats Units qualificaren d'universitat terrorista. Des del 1997 es troba refugiat a l'Afganistan, sota la protecció dels talibans. El 7 d'agost de 1998, les ambaixades nord-americanes de Kenya i Tanzània foren bombardejades, i Osama Bin Laden fou de seguida acusat d'aquests atacs pels EUA, que com represàlia bombardejaren algunes bases a l'Afganistan i el Sudan. Malgrat la forta pressió internacional, el govern talibà afirmà que només l'extradiria si els EUA donaven proves convincents de la seva implicació en actes terroristes. L'any 2001, arran dels atemptats a les torres Bessones de Nova York i al Pentàgon, tornà a ser acusat d'aquests actes terroristes que causaren milers de víctimes.

Bismarck, Otto von
Schönhausen, Brandenburg 1815 - Friedrichsruh, Lauenburg 1898
Príncep de Bismarck-Schönhausen, duc de Lauenburg. Primer ministre de Prússia i després canceller d'Alemanya -anomenat "el canceller de ferro"- entre els anys 1862 i 1890. D'una família de Junkern, establerta des del s XIII a l'Altmark, estudià a Berlín i a Göttingen i ingressà a l'administració prussiana el 1835. El 1847 fou diputat en el primer Landtag (parlament) general de Prússia, convocat a Berlín per Frederic Guillem IV. Fou extremadament conservador, i en el seu primer discurs demanà la creació d'un banc de crèdit agrari. Preconitzà la repressió enèrgica del moviment revolucionari del 1848, i es mostrà realista i calculador quan Àustria imposà a Prússia la renúncia a una primera forma d'unitat nacional alemanya (Olmütz, 1850). En 1851-59 fou conseller de l'ambaixada de Prússia a la Dieta de Frankfurt; aleshores perfeccionà els seus coneixements polítics: el Junker conservador, devot de l'imperi dels Habsburg, adversari del liberalisme, es convertí en un diplomàtic hàbil lliurat a la causa de Prússia i de la unitat alemanya contra l'hegemonia de Viena, amb les ajudes possibles: Rússia i també la França de Napoleó III. Del 1859 al 1862 Bismarck fou ambaixador de Prússia a Rússia, i el 1862 a París. Pel setembre d'aquell mateix any esdevingué primer ministre i ministre d'afers estrangers de Guillem I de Prússia. Durant els primers anys de govern, Bismarck es lliurà a la seva obra: la unitat alemanya i l'establiment de l'Imperi Alemany (Segon Reich). En col·laboració amb Àustria, imposà a Dinamarca la cessió dels ducats de Slesvig i Holstein (1864). El 1865 li fou concedit el títol de comte de Bismarck-Schönhausen. Les discòrdies sorgides entre Viena i Berlín, aprofitades per Bismarck, desembocaren en la guerra austro-prussiana: la batalla de Sadová (Königgratz), el 1866, fou netament favorable a les tropes prussianes de Moltke (Bismarck havia aïllat Àustria i s'havia aliat amb França i amb Itàlia). Així es trencà el dualisme alemany del s XVIII i Prússia s'alçà amb la clara hegemonia a través de la creació de la Confederació d'Alemanya del Nord i del Zollverein. El tercer pas fou la guerra amb França. Els exèrcits de Napoleó III, derrotats a Metz i a Sedan, capitularen (2 de setembre de 1870). El 18 de gener de 1871 fou proclamat a Versalles el Segon Imperi Alemany; Bismarck en fou nomenat canceller i rebé el títol de príncep. El 10 de març següent la pau de Frankfurt annexà Alsàcia i Lorena a Alemanya. Bismarck dominà la política internacional europea fins a la seva retirada del poder, l'any 1890: el seu sistema -la "pau armada"- es basà en l'aïllament de França i l'aliança amb les potències orientals (aliança dels tres emperadors: Alemanya, Àustria, Rússia). Amb motiu de les rivalitats austro-russes als Balcans, Bismarck intervengué al congrés de Berlín del 1878, que presidí; féu això mateix en virtut dels antagonismes colonials entre França, Itàlia i el Regne Unit. El 1882 Itàlia s'adherí a l'eix Berlín-Viena (Triple Aliança), que mantingué excel.lents relacions amb Anglaterra; i el 1887 Bismarck signà un pacte d'amistat amb Rússia; França restà, doncs, aïllada. Bismarck, disconforme amb les orientacions del nou emperador Guillem II, dimití el 18 de març de 1890. Del 1872 al 1880 Bismarck desencadenà el Kulturkampf ('lluita per la cultura') contra els catòlics, considerats adversaris de la unitat alemanya des del punt de vista del protestantisme prussià. A partir del 1881 el canceller (que havia mantigut contactes amb el socialista Ferdinand Lassalle uns quants anys abans) impulsà una legislació social (llei d'accidents del treball, reconeixement de sindicats, assegurances contra malalties, accidents o invalidesa), convençut que només l'acció de l'estat podria neutralitzar les idees revolucionàries. El "canceller de ferro" governà Alemanya com un veritable dictador, bé que mantingué les formes democràtiques de la constitució de l'Imperi. Primerament tingué el suport dels nacional-liberals contra els catòlics; després el del centre contra els socialistes i, darrerament, el dels conservadors contra el centre, amb l'objectiu de consolidar la unitat alemanya, amb l'ajuda d'un exèrcit nacional i de la unificació econòmica, jurídica i financera. Morí retirat a les seves terres de Friedrichsruh. Deixà escrites les seves memòries (Erinnerung und Gedanke).

Blair, Tony
Edimburg, Escòcia 1953
Nom amb què és conegut el polític escocès Anthony Charles Blair. Es graduà en dret a la universitat d'Oxford (1953). Diputat laborista des del 1983, el 1994 rellevà John Smith a la secretaria general del partit. El 1995 aconseguí l'anul·lació de la clàusula dels estatuts del partit relatius a la socialització dels mitjans de producció, revisió que formava part del nou discurs laborista destinat a atreure's el vot de centre, amb el qual el 1997 guanyà les eleccions legislatives i esdevingué primer ministre. Des d'aquest càrrec ha dut a terme una política fiscal moderada i de duresa en l'ordre públic. El mateix any convocà referèndums per a establir règims autonòmics a Gal·les i a Escòcia, consultes que obtingueren resultats afirmatius. Continuà també el procés de pau a Irlanda del Nord iniciat el 1994 i impulsà la signatura dels acords de Stormont, pels quals es constituí el parlament (1998) i el govern nord-irlandès (1999). En política exterior, bé que aproximà la Gran Bretanya molt més a la Unió Europea del que ho havien fet els governs conservadors, posposà l'adhesió a la unió econòmica i monetària duta a terme el 1999.
El 2001 aconsegueix una còmoda victòria en les eleccions generals i repeteix mandat.

Blake, Joaquín
Màlaga 1759 - Valladolid 1827
Militar, d'origen irlandès. Participà, a les ordres de Josep Caro, en la campanya dels Pirineus contra la República francesa (1795). Durant la guerra contra Napoleó, es destacà a les batalles de Medina de Rioseco i, especialment, a la de La Albuera (1811). Sofrí la important derrota de Puçol i Morvedre, que lliurà al mariscal Suchet el castell de Sagunt (1811); encarregat de la defensa de València, durant el setge de la ciutat (hivern de 1811-12), la seva actuació fou objecte de dures crítiques. Caiguda València fou dut presoner al castell de Vincennes (París) i retornat el 1814. Fou president del consell d'estat el 1810 i, durant el Trienni Constitucional, capità general de València (1821). El 1823 es retirà a causa de les seves idees liberals. Publicà diversos estudis de fortificació i tàctica militar.

Blanc, Louis
Madrid 1811 - Canes, Provença 1882
Historiador, periodista i polític socialista francès. Un dels banderers del pensament socialista des de les seves revistes «Bon Sens» i «Revue du Progrès» (1839), i sobretot amb el seu fulletó L'Organisation du travail, ampliat el 1848 amb Le Droit au travail, en els quals formulà els seu principi, «de cada u segons les seves habilitats; a cada u segons les seves necessitats»; la seva principal innovació fou la idea que l'estat era un instrument necessari per a la reforma social; mentrestant, la seva Histoire de dix ans (1841) actuava com a arma de descrèdit contra la monarquia de Lluís Felip. Membre del govern provisional el 1848, portà a terme el seu projecte dels Ateliers Nationaux . A causa dels fets del juny del 1848 fou acusat d'instigador i hagué de fugir a Anglaterra, d'on no tornà fins el 1870, per prendre part en la resistència antiprussiana. Deplorà la Comuna però demanà després a l'Assemblea l'amnistia dels comunards. El 1876 fundà el partit radical-socialista. Com a historiador, escriví una Histoire de la Révolution Française i l'Histoire de la Révolution de 1848 (1870).

Blanqui, Louis-Auguste
Lo Puget Teniés, Provença 1805 - París 1881 Lo Puget Teniés, Provença 1805 - París 1881
Revolucionari i teòric socialista francès. Estudià dret i medicina a París. Participà en el corrent republicà contra Lluís Felip formant part de la Société des Amis du Peuple. Prengué part en la insurrecció de 1830. El 1839 dirigí una insurrecció, però, mancat de suport popular, fracassà i fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua. Fou alliberat el 1848, poc temps abans de la revolució, en la qual participà com a dirigent de la Société Républicaine Centrale. Empresonat novament aquell mateix any, romangué reclòs fins el 1859. Després s'exilià a Bèlgica (1864). Tornà a París durant la guerra franco-prussiana (1870) i fundà el periòdic «La Patrie en Danger», des d'on demanà una unió nacional contra l'Alemanya de Bismarck. Considerat el més prestigiós dels dirigents de les forces revolucionàries, per l'octubre del 1870 intentà, sense èxit, un cop d'estat. Condemnat a cadena perpètua, el seu empresonament no el deixà participar a la Comuna (1871), en gran part obra dels seus seguidors. Després de l'amnistia del 1879 fundà el periòdic «Ni Dieu ni Maître». Escriví un tractat sobre economia política, La Critique Sociale. Molt influït per les idees de Babeuf i els carbonaris, concebé l'acció revolucionària més com una obra tècnica d'una minoria que com una obra política de masses. Malgrat l'antagonisme entre Blanqui i la Internacional, Marx considerà la intervenció del blanquisme a la Comuna com la primera realització pràctica de la classe obrera en l'exercici del poder.

Blasco i Ibáñez, Vicent
València 1867 - Menton, Provença 1928
Escriptor i polític. Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i col·laborà en l'almanac "Lo Rat-Penat" amb un parell de narracions en català (La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart; després de la mort d'aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de Teodor Llorente. El 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y tradiciones, que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a una temàtica historicista. Incorporat ben d'hora a la política republicana de Pi i Margall, desplegà una gran activitat d'orador i de periodista, que continuà enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d'una Historia de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de caràcter pamfletari, La araña negra i ¡Viva la República!, aparegudes el 1892, que s'insereixen en la seva línia d'agitador demòcrata i anticlerical. El 1894 fundà el diari "El Pueblo", a València, en el qual començà a publicar la novel·la Arroz y tartana. Un curt exili forçós a París, el 1890, l'havia posat en contacte amb la narrativa francesa del naturalisme, i Arroz y tartana en reflecteix la influència. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió, sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte, la part més sòlida de la seva obra. Mentrestant, la seva acció política assolia una considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i des de les planes d'"El Pueblo" menava una incessant campanya d'atacs als governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili (1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme. Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué d'enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà incidents d'extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. A Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social, situades en diferents punts de la Península Ibèrica on la problemàtica sòcio-econòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús, capitalisme basc, etc). El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a l'Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913. La Primera Guerra Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre's del gust pel pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor, 1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc). Resident a França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica, però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926; En busca del Gran Khan, 1928, etc). També publicà uns quants llibres de viatges: En el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals féu una important tasca de divulgació cultural entre les capes populars.

Blücher, Vasilij Konstantinovic
Barscinka, Rússia 1889 - ? 1938/39
Mariscal soviètic. Serví a l'exèrcit del tsar, i el 1917 s'uní als bolxevics. Combaté els exèrcits contrarevolucionaris de Kolcak. Fou comandant de les forces soviètiques a l'Extrem Orient (1922-38). Conseller militar de Sun Yat-sen (1924-25) i de Chiang Kai-shek, fou depurat per Stalin.

Blum, Léon
París 1872 - Jouy-en-Jossas, Illa de França 1950
Polític francès de família jueva. Estudià dret. El 1906 fundà, amb Jaurès, el periòdic «L'Humanité». Durant la guerra (1914-18) fou director del gabinet del ministre Sembat. Al congrés de Tours (1920) encapçalà el moviment d'oposició a la Tercera Internacional i passà a ésser el cap del nou partit socialista francès (SFIO), després de la separació dels comunistes, i director de «Le Populaire». Després del triomf del front popular tingué accés a la presidència del consell. El seu primer ministeri (juny del 1936-juny del 1937) es caracteritzà per importants reformes econòmiques i socials. Essent cap de govern esclatà la guerra civil (1936-39) a Espanya. Partidari, en un primer moment, d'ajudar militarment la república espanyola, Blum fou qui proposà la no-intervenció de les potències estrangeres al conflicte. Els desacords que produí entre l'esquerra la política de no-intervenció desembocaren en un vot de censura del Senat, que el féu dimitir (juny 1937). Sota el règim de Vichy fou deportat a Alemanya al camp de Buchenwald, d'on fou alliberat pels aliats (1945). En retornar, presidí un govern transitori (1946-47). Publicà À l'échelle humaine (1945), on intentà de conciliar les tesis marxistes amb l'humanisme occidental.

Bofarull i Mascaró, Pròsper de
Reus 1777 - Barcelona 1859
Arxiver i historiador. Estudià filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i es doctorà a la d'Osca el 1798, any que li fou encomanada la càtedra de Digest. A 22 anys es traslladà a Madrid per tal d'obtenir el títol d'advocat dels Reials Consells. El 1802 fou nomenat advocat de la chancillería de Valladolid, i tornà a Madrid. En declarar-se la Guerra contra Napoleó, s'establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs, entre els quals el d'alcalde major de l'illa de León. El 1814 fou nomenat arxiver de l'Arxiu de la corona d'Aragó, a Barcelona, i el 1818 obtingué la consideració de director amb plenitud de funcions. Cal remarcar-ne la tasca ingent de classificació, atesa la incúria en què trobà l'arxiu reial, que era en quatre sales del palau de la Diputació; formà les sèries bàsiques de pergamins, registres, lletres reials i processos de la cancelleria, per ordre cronològic, que estimà més adequat que la distribució originària per armaris. El 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda; el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religiosos extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l'arxiu de la Generalitat. Com a historiador, afecte a l'escola crítica, deixà una obra fonamental, justificada amb novíssimes fonts i escrita amb exemplar mètode històric: Los condes de Barcelona vindicados (1836). Publicà importants fonts de l'arxiu, col·laborà en l'edició de cort i parlaments projectada per l'Academia de la Historia de Madrid, i, sobretot, inicià la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, de la qual aparegueren, sota la seva direcció, disset volums (1847-59). Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1820) i en fou president (1823). Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

Bofill i Mates, Jaume
Olot, Garrotxa 1878 - Barcelona 1933
Poeta, conegut amb el pseudònim literari de Guerau de Liost, polític i periodista. Estudià dret i filosofia a la Universitat de Barcelona. Començà la seva actuació política a la Lliga Regionalista, de la qual fou regidor per Barcelona; s'enfrontà amb els lerrouxistes (La llengua catalana a l'Ajuntament de Barcelona, 1915). Fou diputat de la Mancomunitat l'any 1919. Entrà al departament de cultura de la Mancomunitat de Catalunya i formà part del consell de pedagogia i de l'oficina d'estudis jurídics. Des del mateix 1919 fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1922 intervingué en la formació d'Acció Catalana, i en fou dirigent fins que, pocs mesos abans de morir, per discrepància ideològica i religiosa, se'n separà, i retornà amb poca convicció a la Lliga. Fou diputat a les corts espanyoles el 1931 i el 1932. La seva activitat periodística fou paral·lela a la seva actitud política: començà treballant a la redacció de "La Veu de Catalunya" i posteriorment passà a "La Publicitat", òrgan d'Acció Catalana. Alguns dels articles que hi publicà són de caràcter literari, però en llur majoria tracten de temes polítics. Amb ells es relacionen els seus llibres Discurs a les juventuts catalanes (1919), L'altra concòrdia (1930), rèplica de Per la concòrdia de Francesc Cambó, i Una política catalanista (1933), llibre pòstum, amb pròleg de Cambó, sobre la campanya per a l'obtenció de l'estatut d'autonomia de Catalunya. Els seus articles i els seus llibres tingueren un complement en la seva oràtoria, de tipus polític, filigranada i precisa. Com a poeta, la seva personalitat adquirí una importància decisiva. El llibre La muntanya d'ametistes (1908) fou prologat per Eugeni d'Ors, amb una mena de manifest de les idees noucentistes, i mostrà les característiques del seu estil: agudesa d'observació, precisió idiomàtica, contenció i distància enfront de l'objecte, detallisme preciosista, imatgeria rutilant i, sobretot, l'absorbent fidelitat a un món i a un paisatge, el Montseny. Reelaborat el 1933, i prologat per Josep Carner, accentuà encara aquestes característiques, sense, però, ésser modificat bàsicament. El 1929 publicà Sàtires, amb il·lustracions de Xavier Nogués, on féu una exploració aguda dels defectes i dels vicis humans. Les figures pintoresques que conté tenen sovint un perfil immediat i semblen molt pròximes, i llur arbitrarietat formal no vol pas dir que no es refereixin a models molt reals i vivents. En la seva revisió de la condició humana, la ironia i la mordacitat no arriben mai al sarcasme, sinó que més aviat prenen un caire moralitzador, basat en la religiositat del poeta. Altres llibres de poesia són Somnis (1913), que representa en alguns aspectes una anticipació de Sàtires, La ciutat d'ivori (1918), Selvatana amor (1920) i Ofrena rural (1926). Dins el volum Obra poètica completa. Proses literàries (1948), hom recollí Darreres poesies, que havia deixat inèdites. La seva obra poètica és d'una gran perfecció formal i lingüística i denota un coneixement directe del lèxic rural, adquirit en la seva qualitat de propietari i caçador. Fou un dels puntals de la poesia noucentista, tant per les seves intencions poètiques com per tot el que aquest moviment implicà d'exigència i d'ordre, de mètode i de civisme. La seva personalitat no pot ésser reduïda als límits estrets d'una escola, i la seva poesia té un caràcter molt personal i determinat.

Bolívar, Simón
Caracas 1783 - Santa Marta, Colòmbia 1830
Militar i polític sud-americà. Féu els primers estudis a Caracas; més tard es traslladà a Madrid i viatjà per Europa. L'any 1808 ja era a Veneçuela. El 1810 Veneçuela proclamà la independència, i Bolívar fou enviat a Londres en missió diplomàtica. De tornada a Vençuela, començà amb Francisco de Miranda la lluita contra els reialistes. El 1812 capitularen els patriotes, i Bolívar anà a Cartagena (Colòmbia) i prengué part en la lluita d'aquest país contra la metròpoli. L'any 1814, des de Jamaica, escriví la Carta de Jamaica, que constituïa tot un pla estratègic de lluita. Després de residir a Haití, expatriat, tornà al continent i reprengué la lluita. Angostura (Ciudad Bolívar) es convertí en la capital. Hi fou instal·lat un congrés (1819) i hi fou editat el «Correo del Orinoco». El 1819, després de vèncer els reialistes a Boyacá, prengué Bogotà i fou elegit president de la república. Tornà a Veneçuela, on acordà un armistici amb el general espanyol Morillo. El congrés acordà de crear Colòmbia (1819) amb la unió de Veneçuela, Nova Granada i Quito. Maracaibo es pronuncià per la independència, i Bolívar l'ocupà. Romput l'armistici, tingué lloc, el 1821, la batalla de Carabobo (Veneçuela), on venceren les tropes de Bolívar. Alliberada Veneçuela, Bolívar reuní un nou congrés a Cúcuta (Colòmbia, 1821), i decidí de continuar la lluita en altres terres del continent. El 1822 es traslladà a Guaiaquil (Equador) i obtingué la victòria de Bombona. Afermada la independència del Perú (1824), el país fou dividit en el Perú actual i Bolívia. La seva tasca com a estadista també fou immensa, puix que, en plena lluita, dictà decrets organitzant escoles, hospitals, camins, tribunals, i mesures econòmiques. El 1830 Veneçuela se separà de la Gran Colòmbia, i Bolívar renuncià a tot càrrec de comandament. Deixà una gran quantitat de documents en forma de proclames, decrets i d'altres, així com una gran correspondència, que ha estat reproduïda.

Bonald, Louis Gabriel Ambroise
castell de Monna, prop de Milhau, Roergue 1754 - 1840
Vescomte de Bonald. Escriptor i polític francès. Exiliat durant la Revolució, retornà sota el Directori i esdevingué membre del Consell d'Instrucció Pública (1814), diputat per l'Avairon (1815-22) i ministre d'estat (1822). Fou membre de l'Académie Française (1816) i par de França (1823), títol que renuncià arran de la revolució del 1830. Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és de dret natural i, tot justificant l'esclavatge i l'antisemitisme, rebutjà els postulats racionalistes del s XVIII oposant-hi les lliçons de l'experiència. Les seves obres més importants són Théorie du pouvoir politique et religieux (1796), Essai analytique sur les lois naturelles de l'ordre social (1800), Du divorce (1801), Recherches philosophiques (1818) i Démonstration philosophique du principe constitutif de la société (1830).

Bonaplata, Josep
Barcelona 1795 - Bunyol 1843
Industrial, fill d'un impressor d'indianes de Barcelona, s'associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària. Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l'estat espanyol la màquina de vapor com a font d'energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l'inici del procés d'industrialització català. La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre del 1833 fou cremada durant els avalots de l'agost del 1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l'ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís. El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.

Bono i Martínez, Emèrit
Sagunt, Camp de Morvedre 1940
Economista i polític. Estudià ciències econòmiques a les facultats de Barcelona i Madrid. A partir del 1968 ensenyà política econòmica a la Universitat de València. És coautor de L'estructura econòmica del País Valencià (1971) i de La banca al País Valencià (1973). S'ha ocupat de la teoria econòmica socialista, de l'anàlisi del capitalisme en la fase actual i de la poblemàtica de la reunificació socialista. L'any 1966 ingressà al PCE i participà activament en la formació de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i de la Junta Democràtica (1975). Fou diputat pel Partit Comunista del País Valencià a les eleccions del 1977 i del 1979 i ocupà diversos càrrecs en la direcció del seu partit. Fou també conseller de Transports i Benestar Social amb el primer govern preautonòmic del País Valencià. Manté un distanciament crític respecte a la direcció del PCPV.

Bormann, Martin
Halberstadt 1900 - Berlín 1945?
Polític alemany, destacat col·laborador de Hitler. El 1925 s'adherí al partit nacionalsocialista. Fou general de les SS i cap del gabinet de Rudolf Hess (1933), el qual succeí en el comandament de la cancelleria del partit (1941). Esdevingut lloctinent de Hitler, assolí una gran influència dins l'estat major. Desaparegué, en circumstàncies no aclarides, a la caiguda de Berlín (1945).

Borodin, Mikhail Markovic
Janovici, Vitebsk 1884 - ? ~1953
Agitador soviètic, anomenat Grusenberg. Distingit en l'agitació política a l'Amèrica Central i a la Gran Bretanya. Dirigí la delegació soviètica a Canton (1924). Fou conseller de Sun Yat-sen i participà en l'organització del Guomindang. Per instigació de Chiang Kaishek fou expulsat de la Xina (1927). De retorn a l'URSS, desaparegué l'any 1951. Fou rehabilitat l'any 1956.

Bosch, Robert August
Albeck bei Ulm 1861 - Stuttgart 1942
Enginyer i industrial alemany. S'inicià als EUA, on treballà amb Sigmund Bergmann i Thomas A.Edison. El 1886 fundà a Stuttgart la indústria que porta el seu nom. El 1902 el seu col·laborador G.Honold inventà la bugia Bosch, que ajudà al desenvolupament de l'automòbil, al qual ha contribuït Bosch amb la producció d'altres elements: magneto, llums, equips d'injecció dièsel i de benzina, equips d'encesa, frens, etc.

Bossi, Umberto
Varese, Llombardia 1941
Polític italià. El 1982 fundà el partit federalista Lliga Autonòmica Llombarda, en protesta per la corrupció política al sud d'Itàlia i la burocràcia de Roma. El 1984 adoptà el nom de Lliga Llombarda i posteriorment el de Lliga Nord; en les eleccions locals a la Llombardia el 1990 situà el seu partit en segon lloc. La Lliga entrà en la coalició Pol de Llibertat amb Forza Italia i l'Aliança Nacional, que guanyà les eleccions del març del 1994. Al desembre d'aquell mateix any la Lliga abandonà la coalició, la qual cosa provocà la caiguda de Berlusconi. En les eleccions d'abril del 1996 la Lliga es presentà sola i aconseguí el 10,1% dels sufragis i 59 escons. El 15 de setembre de 1996 Bossi declarà la independència de la Padània en una cerimònia simbòlica. En el III Congrés de la Lliga Nord, al febrer del 1997, Bossi fou reelegit secretari general de la Lliga Nord, que passà a anomenar-se Lliga Nord per a la Independència de la Padània.

Botha, Louis
Greytown, Natal 1864 - Pretòria 1919
General i polític sud-africà. Al capdavant dels bòers combaté victoriosament els anglesos; recomanà, però, la ràpida col·laboració amb ells. Primer ministre del Transvaal (1907-10) i, després, de la Unió Sud-africana (1910-19), el 1915 hi annexionà les possessions alemanyes del sud-oest africà.

Botha, Pieter Willem
Paul Roux, Orange 1916
Polític sud-africà. Secretari general del partit nacionalista del Cap (1948-58), a partir del 1961 ocupà nombrosos càrrecs ministerials, entre els quals el de defensa (1966-80) i el de seguretat nacional (1978-84). El 1978 esdevingué primer ministre, i el 1984 president de la república, càrrec que mantingué fins el 1989, que dimití. El 2 de febrer del 1989 deixà la presidència del Partit Nacional, càrrec que fou ocupat per De Klerk, el qual el rellevà també a la presidència de l'estat el 15 d'agost del mateix any.

Botta, Carlo
San Giorgio Canavese, Piemont 1766 - París 1837
Historiador i polític italià. El 1798 formà part del govern provisori piemontès i actuà com a afrancesat. Més tard ocupà alts càrrecs en l'Imperi Napoleònic i en la França de la Restauració. Fou partidari de la unió italiana. Destaquen les seves obres Storia della guerra dell'independenza degli Stati Uniti d'America (1809) i Storia d'Italia dal 1789 al 1814 (1824).

Bottai, Giuseppe
Roma 1895 - 1959
Polític feixista italià. Dirigí el diari "L'Epoca" i la revista "Critica Fascista" i participà, amb funcions de comandament, en la Marxa sobre Roma. Ministre de les corporacions (1929-32) i d'educació (1935-36), fou partidari del corporativisme, però s'oposà a Mussolini i sostingué la moció de Dino Grandi (1943). Condemnat a mort pel tribunal feixista de Verona (1944), fugí a Algèria, però posteriorment tornà a Itàlia i milità dins el moviment monàrquic. Publicà les seves memòries: Vent'anni e un giorno (1949).

Boulanger, Georges-Ernest
Rennes, Bretanya 1837 - Brussel·les 1891
General i polític francès. Participà en la defensa de París contra els prussians (1870) i en l'esclafament de la Comuna. Ministre de la guerra el 1886, prengué mesures democratitzadores i adoptà una actitud de força enfront d'Alemanya, les quals coses el feren molt popular. Agrupà darrere seu els descontents de tots els grups polítics i entrà al parlament amb un programa de reforma de la constitució del 1875. Per un moment semblà que restauraria la monarquia i, bé que darrere seu hi havia tant els orleanistes com els bonapartistes, dins el moviment polític anomenat boulangisme li faltà decisió i acabà fugint a Brussel·les, on se suïcidà sobre la tomba de la seva amant.

Boumedienne, Houari
Guelma 1925 - Alger 1978
Nom amb què és conegut Muhammad Bukharruba, militar i polític algerià. Fill de pagesos pobres, estudià i exercí de mestre, i des del 1955 actuà clandestinament a Algèria contra el govern francès. El 1962, i dins el bureau polític de Tilimsen, preparà la revolta militar que conduí Ahmed Ben Bella al poder. Esdevingué ministre de defensa (1963) i vicepresident del govern (1963). El 1965 dirigí el cop d'estat militar que enderrocà el president Ben Bella. A partir d'aleshores presidí el consell de la revolució. Seguí una orientació política basada en el socialisme i en el nacionalisme àrab, la qual cosa el portà a adoptar una actitud antisionista i antiimperialista militant.

Bourguiba, Habib ibn Ali
Monastir, Tunísia 1903 - 2000
Polític tunisià. Cursà lleis a la Sorbona. Militant del partit Destour, se'n separà el 1934 i fundà el Parti Socialiste Destourien. La seva intensa activitat a favor de la independència de Tunísia el convertí en l'interlocutor amb el govern de Mendès-France. President de l'assemblea nacional i cap del govern del nou estat tunisià independent (1956), deposà el bei i proclamà la república (1957), de la qual esdevingué president. En l'economia, assajà amb poc èxit un socialisme moderat. Féu costat al FNL d'Algèria i aconseguí la retirada de les forces franceses de la base de Bizerta, bé que en general mantingué bones relacions amb l'antiga metròpoli. El 1974 fou proclamat president vitalici del seu partit i, l'any següent, de Tunísia. Des del 1981 impulsà una liberalització moderada del seu règim, i hagué d'enfrontar-se a diverses revoltes populars. Fou també un dels líders àrabs més conciliadors en el conflicte àrabo-israelià. El 1987, el seu primer ministre el féu dimitir al·legant incapacitat.

Boutros Ghali, Boutros
el Caire 1922
Polític egipci. Procedent d'una influent família copta, es doctorà en dret a París (1949) i exercí tasques directives en diverses organitzacions polítiques i diplomàtiques (vice-ministre d'afers estrangers en 1977-91 i vice-primer ministre el 1991). El 1992 fou nomenat secretari general de l'ONU. La seva gestió, en la qual destaquen diverses missions d'interposició i pacificació, entrà sovint en conflicte amb les posicions dels EUA, que vetaren la seva reelecció el 1996. És autor d'estudis de dret polític internacional: Contribution à l'étude des ententes regionales (1949), Le principe d'égalité des états et les organisations internationales (1961), Les conflits de frontières en Afrique (1975), etc. Fill i nét de ministres i cristià copte, es doctorà en dret internacional a París. La seva carrera política s'inicià el 1977, quan el president egipci Sadat el nomenà viceministre d'exteriors. Guanyà prestigi internacional pel fet de ser un dels creadors del tractat de Pau egipto-israelià. Essent ministre d'exteriors, l'any 1991 fou un dels impulsors de la formació d'una coalició àrab contra l'Iraq durant la guerra del Golf Pèrsic. Secretari general de les Nacions Unides entre el 1991 i el 1996, fou el primer àrab i primer africà a ocupar aquest càrrec en el qual el substituí Kofi Annan.

Bradley, Omar Nelson
Clark, Missouri 1893 - Nova York 1981
General nord-americà. Prengué part en la Segona Guerra Mundial. Ocupà Bizerta (1943) i participà en la campanya de Sicília. El 1944 dirigí les forces nord-americanes en el desembarcament de Normandia, ocupà Bretanya, es dirigí al Rin i penetrà fins a l'Elba, on enllaçà amb l'exèrcit soviètic. Fou president del comitè de caps d'estat major i representant nord-americà al comitè de defensa del pacte de l'Atlàntic (1949-53). Publicà les seves memòries: A Soldier's Story (1951).

Brandt, Willy
Lübeck, Slesvig-Holstein 1913 - Unkel, Rin del Nord-Westfàlia 1992
Polític i periodista alemany. El seu nom de naixença era Karl-Herbert Frahm. Milità en la joventut socialista i, en ésser nomenat Hitler canceller (1933), fou perseguit i desposseït de la nacionalitat alemanya. S'exilià a Noruega, on es naturalitzà amb el nom de Willy Brandt. Col·laborà en l'organització de les brigades internacionals que intervingueren a la Península Ibèrica en la guerra civil de 1936-39 i estigué a Catalunya el 1937. Durant la Segona Guerra Mundial es refugià a Suècia. Caigut el nazisme (1945), tornà a Alemanya i s'afilià al partit socialdemòcrata (SPD). El 1949 fou elegit delegat de Berlín al Bundestag, i el 1957, burgmestre de Berlín. Per tal d'intentar que l'URSS garantís el statu quo de Berlín s'entrevistà amb Khruscov (1959). En 1964-87 ocupà la presidència del Partit Socialista Demòcrata. Candidat a la cancelleria el 1961 i el 1965, fou derrotat per Konrad Adenauer i per Ludwig Erhard. Formà part del govern de coalició de socialistes i democratacristians com a vicecanceller i ministre d'afers estrangers (1966), i el 1969 fou elegit canceller. Inicià una política d'aproximació als països de l'Est i signà un tractat de no-agressió i de cooperació econòmica amb la Unió Soviètica (agost del 1970) i de normalització de relacions amb Polònia (desembre del 1970). L'aproximació als països de l'Est, que tingué el suport dels EUA, li valgué el premi Nobel de la pau (1971). Impulsà diverses reformes socials i la unió econòmica i monetària de l'Europa occidental. Poc pragmàtic, acabà essent discutit, ultra per l'oposició, per un sector important del seu partit i pels EUA, i el 1974 dimití en ésser acusat d'espionatge el seu assistent personal G.Guillaume. Succeït com a canceller federal per Helmut Schmidt, d'ençà del 1976 fou president de la Internacional Socialista i, des del 1979, membre del Parlament Europeu. Publicà obres de tema polític i, el 1989, un volum de memòries.

Brañas Menéndez, Alfredo
Carballo, Galícia 1850 - 1900
Escriptor i polític gallec. Fou catedràtic d'economia i de finances a la universitat de Santiago de Compostel·la. Impulsà el moviment regionalista gallec i mantingué relacions amb Catalunya, on fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona el 1893. És autor d'El Regionalismo (1889), Deos Patresque galaicos (1892) i La crisis económica en la época presente y la descentralización regional (1892).

Bravo Murillo, Juan
Fregenal de la Sierra, Extremadura 1803 - Madrid 1873
Polític castellà. Afiliat al partit moderat, el 1837 fou diputat i el 1847 ministre de gràcia i justícia. Participà en molts dels governs Narváez, i des del ministeri de finances intentà d'anivellar el pressupost i de posar ordre al deute públic. Negocià el concordat del 1853 amb la Santa Seu. Intentà d'imposar una nova constitució de signe ultraconservador que motivà la seva sortida del govern.

Bravo Portillo, Manuel
? - Barcelona 1919
Comissari de policia. Actuava a Barcelona des del 1909. El capità general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch li confià la repressió dels conflictes obrers, que dugué a terme. Ángel Pestaña el denuncià des de 'Solidaridad Obrera' com a espia alemany, responsable de la mort de Josep-Albert Barret i Moner. Fou processat, condemnat a presó i destituït (1918), però Milans del Bosch i la Federació Patronal continuaren utilitzant-lo. Com a represàlia de la mort de Pau Sabater El Tero, president de secció del sindicat tèxtil (juliol del 1919), fou assassinat dos mesos després per elements sindicalistes.

Bretón, Manuel
? 1780 - 1859
Militar castellà. Participà en la Guerra del Francès com a ajudant del general Castaños. Essent cap de la Ciutadella de Barcelona, denuncià en un memorial (1830) les atrocitats del comte d'Espanya. El 1833 era governador de Tortosa; ascendí a mariscal de camp i fou traslladat al govern militar de Saragossa. Lluità contra els carlins a Morella i obtingué una victòria que li valgué el títol de comte de la Riba i Picamoixons. Fou capità general d'Aragó, Navarra, Catalunya (1845) i Castella la Nova.

Breznev, Leonid Iljic
Dniprodzerzyns'ke, Ucraïna 1906 - Moscou 1982
Polític soviètic. Fill d'un obrer metal·lúrgic, a vint anys fou vicepresident del soviet rural dels Urals (1927-30), el 1931 s'adherí al PCUS i el 1937 entrà dins el comitè regional de Dniprodzerzyns'ke. Durant la Segona Guerra Mundial ascendí a coronel (1941) i a major general (1943), i esdevingué comissari polític del IV front d'Ucraïna (1942-45). El 1950 fou nomenat primer secretari del comitè central del partit comunista de la República de Moldàvia. Membre del comitè central del PCUS (1952), en fou secretari diverses vegades (1952-53; 1956-60; 1963). Entrà al praesidium el 1957. Del 1960 al 1964 i del 1977 al 1982 fou president del praesidium del Soviet Suprem. A la caiguda de Khhruscov (1964), esdevingué primer secretari del PCUS, càrrec que el 1966 es transformà en secretari general. Nomenat mariscal de l'URSS (1976), els trets més destacats de la seva actuació política foren l'adopció d'una nova constitució de l'URSS (1977), la intervenció militar a Praga (1968), l'intervencionisme a l'Àfrica, l'enfrontament amb la Xina (1969), la política de distensió amb l'Occident (acords SALT I, 1972; SALT II, 1979), i la invasió de l'Afganistan (1979).

Brienne, Étienne-Charles
París 1727 - Sens 1794
Étienne-Charles Loménie de Brienne. Eclesiàstic i polític francès. Bisbe de Condom (1760) i arquebisbe de Tolosa (1763). A l'assemblea de notables (1787) criticà asprament la gestió financera de Calonne, que substituí com a ministre de finances. Tanmateix, hagué de continuar la mateixa línia del seu predecessor (impost territorial) i hagué de convocar els Estats Generals (1788). Dimití el mateix any.

Brissot, Jacques-Pierre
Chartres, Orleanès 1754 - París 1793
Escriptor i polític francès. Membre de la primera Comuna de París, fundador del periòdic «Le Patriote Français», fou elegit a l'assemblea legislativa i, després, a la convenció. La seva actuació contra l'anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l'execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins. Caigué amb els seus i fou guillotinat. Els seus escrits polítics alternen amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals Théorie des lois criminelles (1781) i De la France et des États-Unis (1787).

Brunsvic, Carles II Guillem Ferran de
Wolfenbüttel, Baixa Saxònia 1735 - Ottemen, Altona 1806
Duc de Brunsvic (1780-1806). Nebot del rei Frederic II de Prússia. Féu de general al servei de Prússia i fou comandant en cap dels exèrcits austroprussians que envaïren (1792-94) França durant la Revolució Francesa. Després de publicar un manifest, envaí la Xampanya, però es retirà després de Valmy (1792). El 1806 fou vençut per les forces napoleòniques a Jena i morí d'una ferida rebuda a la batalla d'Auerstedt.

Brusi i Ferrer, Antoni
Barcelona 1815 - 1878
Propietari i director del "Diario de Barcelona", fill d'Antoni Brusi i Mirabent, cessà en la direcció el 1865, i la cedí a Joan Mañé i Flaquer. Creà el subtítol "De Avisos y Noticias", la qual cosa féu néixer el diari comercial amb publicitat pagada. Assajà, amb èxit, una edició de la tarda, més reduïda i independent de la del matí; seguí els progressos del telègraf i donà una informació més actualitzada al diari. El 1875 emprà per primera vegada coloms missatgers per a transmetre notícies periodístiques. Per consell de Mañé, convertí el diari en polític i aprofità la revolució del 1854 com alçaprem de la publicació. Amb tot això i una bona xarxa de corresponsals, el "Diario de Barcelona" esdevingué la primera publicació periòdica de Barcelona. Alfons XII pagà els serveis de Brusi a la causa monàrquica amb el títol de marquès de Casa Brusi, l'any 1875.

Buchanan, James
Stony Batter, Pennsilvània 1791 - Lancaster, Pennsilvània 1868
Quinzè president dels EUA, elegit el 1856. Durant la crisi esclavista, defensà una posició de respecte per a l'autonomia de cada estat, però el 1860, en ésser elegit el seu adversari Abraham Lincoln, i essent encara president Buchanan, se separaren de la Unió set estats del sud.

Bueso i Garcia, Adolf
Valladolid 1889 - Barcelona 1979
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf). Prengué part en la fundació de la CNT i en la vaga general de l'agost del 1917. Col·laborà a "Solidaridad Obrera" amb el pseudònim d'Ángel Rojo, que utilitzà repetidament. Féu amistat amb Joaquim Maurín (1923) i amb els homes del Bloc Obrer i Camperol, i escriví a "Tiempos Nuevos" i a "La Batalla", de la qual es féu càrrec en ésser detingut Maurín al començament del 1925. Poc temps després fou empresonat, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat pel juliol del 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Participà en el congrés de la CNT del 1931; fou trentista i dirigent de la Federació Obrera d'Unitat Sindical, organització sindical del POUM. Durant la guerra civil de 1936-39 tornà a la CNT, i pel gener del 1939 s'exilià a França. Retornat de l'exili, publicà, entre altres obres, Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976 i 1978).

Buffalo Bill
Scott County, Iowa 1846 - Denver, Colorado 1917
Pseudònim del pioner americà William Frederick Cody. Es féu cèlebre en les guerres de Custer contra els sioux i els cheyennes (1868-76). A l'acabament de les guerres de l'oest muntà un circ, el "Wild West", precedent dels westerns cinematogràfics, que l'any 1889 actuà a Barcelona.

Bukharin, Nikolaj Ivanovic
Moscou 1888 - 1938
Polític, economista i teòric marxista rus. Fou membre del partit bolxevic des del 1906, s'exilià l'any 1910 i l'any 1912 entrà en contacte amb Lenin. El 1916 dirigí a Nova York el diari bolxevic clandestí "Novy Mir" ('Nou Món'). Tornà a Rússia després de la revolució del febrer del 1917, i participà activament en la revolució d'octubre. Fins el 1929 fou director de "Pravda". Fou un del líders del l'ala esquerrana, i féu costat a les posicions de Trotskij i Jevgenij Preobrazenskij. L'any 1919 sortí a la llum la seva obra, escrita conjuntament amb Preobrazenskij, Bukvar' Kommunizma ('ABC del comunisme'), que és, fins a un cert punt, una glossa al programa del vuitè congrés del partit comunista rus i que causà un gran impacte popular. L'any següent aparegué Ekonomija perekhodnogo perioda ('Economia del període de transició'), on defensà la necessitat objectiva del comunisme de guerra i formulà la diferència entre el mode de producció socialista i el mode de producció del període de transició al socialisme. L'any 1921 publicà Teorija istoriceskogo materializma ('Teoria del materialisme històric'). Vers el 1924 aparegué un procés clar de moderació en les seves actituds, s'enfrontà amb Preobrazenskij i sostingué la tesi de la necessària correspondència entre la indústria i l'agricultura, i oposà a les tesis de l'acumulació primitiva socialista la dels passos esglaonats, tot defensant les realitzacions de la NEP. L'any 1925, ja situat dins l'anomenada ala dreta del partit, escriví Imperializm i nakoplenie Kapitale ('Imperialisme i acumulació de capital'). L'any següent fou elegit president del Kommintern, el mateix any que sortí publicada Politiceskaja ekonomija rantje ('Economia política del rendista'), principal aportació marxista a la crítica de l'escola austríaca, i d'una manera especial de l'obra de Böhm-Bawerk. Destituït del càrrec i del buró polític del partit l'any 1928, ocupà encara diversos càrrecs subalterns (com la direcció del diari "Izvestia"), fins que fou condemnat a mort en el tercer procés de Moscou (1937) i fou executat.

Bulganin, Nikolaj Aleksandrovic
Niznij Novgorod 1895 - Moscou 1975
Polític soviètic. Membre del partit comunista des del 1917, fou president del soviet urbà de Moscou (1931-37), primer ministre de la república russa (1937-38), president del Banc Estatal Soviètic (1939) i membre del comitè central del partit (1939). Durant la Segona Guerra Mundial col·laborà a la defensa del país, fou ministre de les forces armades (1947) i mariscal de l'URSS (1947). Membre del politburó del partit (1948), després de la mort de Stalin (1953) esdevingué vice-president del consell de ministres i, després, president, en substitució de Malenkov (1955). En ésser nomenat Khruscov primer secretari del partit, fou separat del seu càrrec (abril del 1958). Exclòs després del praesidium del partit (setembre del 1958) i del comitè central (1961), abandonà definitivament tota activitat política.

Bülow, Bernhard Heinrich Karl von
Klein-Flottbeck, Holstein 1849 - Roma 1929
Polític alemany, príncep de Bülow. Fou ambaixador a Bucarest (1888-93) i a Roma (1893). Guillem II el nomenà secretari d'estat dels afers estrangers (1897), i posteriorment canceller de l'Imperi (1900-09). Mantingué una política exterior favorable a l'orientació de l'emperador davant l'Entente Cordiale (1904). Fou partidari d'assolir una marina de guerra potent per garantir l'expansió comercial alemanya. S'enfrontà amb l'oposició de la socialdemocràcia i hagué de cercar el suport dels conservadors, els catòlics del centre i els liberalnacionals. El 1907, després d'haver dissolt el Reichstag, formà l'anomenat bloc Bülow, d'una estabilitat precària. L'incident del "Daily Telegraph", esdevingut amb motiu d'unes manifestacions de GuillemII que Bülow criticà, motivà la seva separació del poder. Acabà la carrera diplomàtica com a ambaixador a Roma (1914-15).

Buonarroti, Filippo
Pisa, Toscana 1761 - París 1837
Polític italià, naturalitzat francès. Intervingué molt activament en les etapes successives de la Revolució Francesa, en el Club dels Jacobins i com a representant de la Convenció. Al costat de Babeuf, fou el teòric de la conspiració dels Iguals i n'esdevingué el cronista (Histoire de la Conspiration de l'Égalité, 1828).

Burgos, Francisco Javier de
Motril, Andalusia 1778 - Madrid 1849
Polític i escriptor. Durant l'ocupació francesa exercí alguns càrrecs administratius, la qual cosa l'obligà posteriorment a abandonar Espanya. El 1819, en haver tornat, publicà Miscelánea de comercio, artes y literatura, la traducció de les obres d'Horaci (1820-22) i algunes comèdies i sarsueles. Dirigí "El Imparcial". El 1833 començà a exercir el ministeri de foment, creat aleshores, des del qual implantà la divisió peninsular en províncies i foren creats els sots-delegats de foment (els futurs governadors civils). Fou important la seva labor per activar la reforma del sistema tributari programada per Ramón de Santillán. El 1846 fou ministre de la governació. És autor d'uns Anales del reinado de doña Isabel II (1850-51).

Burguera i Escrivà, Francesc de Paula
Sueca, Ribera Baixa 1928
Polític i escriptor. És autor del recull poètic Ara sóc ací (1949) i de l'obra dramàtica L'home de l'aigua (1958). Fou dirigent del Partit Demòcrata Liberal del País Valencià i a les eleccions legislatives del 1977 resultà elegit candidat per UCD, que tot seguit abandonà i s'incorporà al grup mixt. Juntament amb d'altres nacionalistes creà el Partit Nacionalista del País Valencià, del qual fou secretari general fins el 1982.

Bush, George Herbert
Milton, Massachusetts 1924
Polític nord-americà. Serví la marina durant la Segona Guerra Mundial i després ingressà a la Yale University, on es graduà en econòmiques (1948). Dedicat als negocis en el camp dels equipaments de prospecció petroliera a Texas, hi emprengué també la carrera política, i hi fou elegit membre del Congrés pel Republican Party (1966-70). Al llarg dels sis anys següents fou ambaixador dels EUA a l'ONU (sota el mandat de R.Nixon), primer cap diplomàtic dels EUA a Pequín (sota el mandat de G.Ford), president del Congrés Nacional Republicà i, finalment, director de la Central Intelligence Agency (CIA)..
El 1980 fou nomenat vice-president del govern per R.W. Reagan i detingué el càrrec fins el 1988, que fou elegit 41è president dels EUA. En el seu primer discurs com a president manifestà que el seu principal propòsit era la defensa de la pau en el món lliure mitjançant un eficaç sistema defensiu. En les seves visites als països de l'Europa oriental (Polònia i Hongria) es declarà disposat a donar suport a les reformes que s'hi produïssin. Pel setembre del mateix any llençà un programa antidroga d'un abast pretesament internacional a fi de combatre'n el mercat i el consum i per al qual sol·licità la cooperació dels estats de l'Amèrica Llatina. En la trobada amb Gorbacov, que tingué lloc a Malta el desembre del 1989, tots dos polítics convingueren a posar fi a la guerra freda, tot compartint l'opinió que les converses denominades de "2 + 4", relatives a la unificació alemanya, havien de tenir en compte la sobirania d'aquesta nació. Pressumpte àrbitre dels destins polítics del món modern, proposà, en començar el 1990, de limitar a 190 000 els soldats de cadascuna de les superpotències d'Europa i, per l'agost del mateix any, volgué reduir dins el termini de cinc anys a una quarta part els efectius militars existents. A nivell nacional apujà els impostos, vetà la implantació de la llei del drets civils i, arran de la invasió iraquiana de Kuwait (agost del 1989), envià, el novembre del 1990, forces al Golf. Autoritzat pel Congrés a declarar la guerra a l'Iraq (gener del 1991), exigí la retirada de les forces invasores (febrer) i anuncià l'alto el foc. Enmig d'una greu crisi econòmica nacional i internacional, en les eleccions del 1992 fou derrotat pel candidat demòcrata Bill Clinton, el qual el succeí en el càrrec.

Bush, George Walker
New Haven, Connecticut 1946
Polític nord-americà. Fill de l'antic president nord-americà George Herbert Bush , estudià a les universitats de Yale (1968) i Harvard (1975), i en 1975-86 treballà en la indústria petroliera. Afiliat al partit republicà, en 1994-2001 fou governador de l'estat de Texas (reelegit el 1998), mandat molt controvertit pel nombre inusualment alt de condemnes a mort que signà. L'any 2001 guanyà per un estretíssim marge de vots les eleccions a la presidència dels EUA.

Busquets i Bragulat, Juli
Barcelona 1932-2001
Militar i polític. Ingressà a l'exèrcit el 1949, hi mantingué actituds crítiques que li valgueren diverses sancions i publicà El militar de carrera en España (1967) i Introducción a la sociología de las nacionalidades (1971). El 1974, essent comandant d'enginyers i diplomat d'estat major, contribuí a fundar la Unión Militar Democrática, de la qual fou primer secretari; el 1975 passà mig any a la presó d'El Hacho, a Ceuta, i el 1977 deixà l'exèrcit per presentar-se a les eleccions legislatives. Diputat del PSC (PSC-PSOE) al Congrés per Barcelona (1977, 1979, 1982 i 1986), ha estat també professor de la Universitat de Barcelona (1961-69) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (des del 1969). És autor, també, dels llibres Pronunciamientos y golpes de Estado en España (1982) i Militares y demócratas (1999).

Byron, George Gordon Noel
Londres 1788 - Mesolóngion, Grècia 1824
Poeta romàntic anglès, sisè baró Byron. Orfe d'un oficial a tres anys, fou educat a Aberdeen per la seva mare, noble escocesa, amb qui tingué relacions difícils. El 1798 heretà del seu oncle el títol de lord. Estudià a Harrow i a Cambridge, on es guarí d'un defecte físic que li afectava un peu; portà una vida disbauxada, i publicà Hours of Idleness ('Hores d'oci', 1807), recull poètic que fou atacat per Henry Peter Brougham, el qual ell satiritzà en English Bards and Scotch Reviewers ('Poetes anglesos i crítics escocesos', 1809). Del 1809 al 1812 viatjà per la Península Ibèrica, Grècia i Turquia; havent-ne tornat, compongué els dos primers cants de Childe Harold's Pilgrimage ('Pelegrinatge de Childe Harold', 1812), obra autobiogràfica que el féu immediatament famós. Del 1813 al 1816 publicà, imitant Walter Scott, els poemes narratius The Giaour ('La infidel', 1813), The Bride of Abydos ('La núvia d'Abidos', 1813), The Corsair ('El corsari', 1814), Lara (1814) i The Siege of Corinth ('El setge de Corint', 1816). El caràcter exòtic de les narracions i dels herois romàntics i sinistres d'aquestes novel·les el convertiren en l'ídol dels cercles aristocràtics. El 1815 es casà amb Anne Isabella Milbanke, la qual se separà d'ell un any després, acusant-lo de crueltat i bogeria. Acusat també de mantenir relacions incestuoses amb la seva germanastra Augusta Leigh, es veié apartat dels cercles socials, i abandonà definitivament Anglaterra el 1816. Viatjà per Bèlgica, Alemanya i Suïssa, on trobà Percy Bysshe Shelley i tingué un afer amorós amb la cunyada d'aquest, Jane Clairmont. Compongué llavors el tercer cant del Childe Harold's Pilgrimage, i l'any següent, a Florència, n'escriví el quart. En aquest període escriví també els drames Manfred (1817) i Cain (1821), on menysprea la moral, i les tragèdies Don Juan (1818) —la millor—, Marino Faliero (1820), The two Foscari (1821) i Sardanapalus (1821). El 1821 s'establí a Pisa, i fundà, amb Leigh Hunt, la revista "The Liberal" (1822-23), on publicà The Vision of Judgement ('Visió del Judici'), sàtira contra les idees conservadores de Robert Southey. El 1822, morts Shelley i la filla tinguda amb Jane Clairmont, sofrí una forta depressió. El 1823 acceptà de participar en la lluita per la independència de Grècia, on adquirí fama d'heroi nacional. Morí al cap de poc temps, víctima de la febre reumàtica, al setge de Mesolóngion. Poeta rebel i d'una extraordinària sensibilitat, excel·lí sobretot en el vers d'intenció polèmica i contingut líric i en les obres satíriques. La seva obra, al costat de la biografia, adquirí aviat importància històrica i esdevingué el prototip de l'actitud del liberalisme i de l'individualisme romàntic a tot Europa.

Pàgina principal  

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà