Rabin, Yitzhak
Jerusalem 1922 - Tel-Aviv 1995
Polític i militar israelià. Estudià agricultura i en
1943-48 fou oficial de la divisió jueva Palmach, que lluità al costat dels aliats a la
Segona Guerra Mundial. El 1948 defensà Jerusalem en la primera guerra àrabo-israeliana,
i fins el 1968 ocupà càrrecs a l'exèrcit israelià, entre els quals, cap d'estat major
(1964-68). Ambaixador als EUA (1968-73), fou diputat des del 1974 pel partit laborista,
que liderà en 1974-77 (anys en què també succeí Golda Meir com a primer ministre), i
des del 1992. Ministre de Defensa en el govern d'unitat de 1984-86 i en 1986-90 en el
govern del Likud presidit per I.Samir, en retornar al poder els laboristes (1992)
esdevingué de nou primer ministre. El 1993 signà un acord de pau amb el líder de l'OAP
I.Arafat, pel qual hom atorgava un règim d'autogovern palestí als territoris ocupats,
tractat que li valgué la concessió del premi Nobel de la Pau el 1994, compartit amb
S.Peres i I.Arafat. Morí assassinat per un ultraortodox jueu.
Nascut en una família jueva d'origen rus, a 19 anys s'integrà al Tsahal i
romangué 27 anys a l'exèrcit. El 1964 fou nomenat cap d'estat major i el 1967
encapçalà la victòria sobre els àrabs en la guerra dels Sis Dies. Ambaixador a
Washington (1968-73), després de la dimissió de Golda Meier la substituí al capdavant
del laborisme i fou nomenat primer ministre (1974-77). Després d'uns quants anys a
l'oposició, fou ministre de defensa (1984). Enfrontat a la intifada palestina
iniciada el 1987, Rabin menà una forta política repressiva. El 1992, escollit cap del
laborisme i primer ministre d'Israel, es convertí en el principal impulsor de les
negociacions amb els palestins, que culminaren amb la signatura d'un acord a Washington
(1993) que establia la implantació d'una autonomia política palestina a Gaza i Jericó,
efectiva el 1994. El 1994 rebé el premi Nobel de la pau, compartit amb I.Arafat i
S.Peres. Fou assassinat el 1995 per un extremista jueu.
Radetzky,
Johann-Joseph-Franz-Karl
Trebnice 1766 - Milà 1858
Militar austríac d'origen hongarès. Comte de Radetz. Participà en les campanyes contra
els turcs (1788-89) i contra Napoleó (1792-1815). Cap de les forces austríaques a
Itàlia des del 1831, on reprimí la revolta del 1848 i derrotà els piemontesos a
Custozza (1848) i a Novara (1849), fou governador general del regne Llombardo-vèneto
(1850-57).
Radowitz,
Joseph Maria von
Blankenburg 1797 - Berlín 1853
Militar i polític prussià. Conseller de Frederic Guillem
IV i de la seva política, ocupà un escó de dretes en el parlament de Frankfurt (1848) i
la cartera d'afers estrangers (setembre del 1850), la qual dimití (novembre del 1850), no
havent pogut imposar la seva política respecte a Àustria, política que fou seguida
després amb l'anomenada retirada d'Olmütz.
Raeder, Erich
Wandsbeck 1876 - Kiel 1960
Militar alemany. Comandant de la marina (1935) i gran almirall del Reich (1939), durant la
Segona Guerra Mundial dirigí la campanya de Noruega (1940) i dissuadí Hitler de la
invasió de la Gran Bretanya. Fou substituït per l'almirall Dönitz (1943) per
discrepàncies amb Hitler. Jutjat pel tribunal de Nuremberg, fou condemnat a presó
perpètua (1946) i alliberat (1955) per motius de salut.
Rahola i
d'Espona, Frederic
Barcelona 1914 - 1992
Editor, advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, treballà
al departament de finances de la Generalitat (1936-38) i, acabada la guerra civil de
1936-39, s'exilià a França, on estudià economia política i participà en les tasques
de la Junta d'Auxili dels Republicans Espanyols. De retorn a Catalunya (1942), amb el seu
cunyat J.Vicens i Vives creà i dirigí l'Editorial Teide i contribuí a la
reconstrucció cultural del país. Home de confiança de J.Tarradellas, aquest el nomenà
(1976) representant seu a l'interior i, el 1977, conseller de governació, càrrec que
dimití l'any següent per desacord amb la gestió presidencial. Membre destacat
d'Esquerra Republicana, l'any 1984 el Parlament de Catalunya l'elegí síndic de
greuges.
Rahola i
Molinas, Pere
Roses, Alt Empordà 1877 - Barcelona 1956
Polític català. Advocat, es doctorà a París en ciències polítiques i econòmiques.
Milità des de jove a la Lliga Regionalista i fou elegit regidor (1905), diputat per
Barcelona (1914 i 1918-23) i senador (1916-18). Durant la Primera Guerra Mundial creà una
societat d'amics de França i participà activament en la campanya de formació de
batallons de voluntaris catalans pro aliats. L'any 1923 el govern francès li concedí la
Légion d'Honneur. Presidí l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, i l'any 1924
dimití la presidència de l'Ateneu Barcelonès en solidaritat amb l'Ateneu de Madrid.
Processat dos cops durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou absolt pel Tribunal Suprem
(1925). Pel maig del 1931 fou elegit membre de la Comissió d'Acció Política de la
Lliga, i des del 1933 formà part del consell de govern de la Lliga Catalana. Representà
el sector més catalanista i liberal de la Lliga i defensà el reconeixement explícit del
règim republicà. Fou elegit diputat per Barcelona (1931 i 1933) i ocupà una de les
vice-presidències de les corts republicanes (1933-35). Fou ministre de marina amb
Chapaprieta (setembre-desembre del 1935), i sense cartera amb Portela Valladares (desembre
del 1935).
Rahola i
Trèmols, Frederic
Cadaqués, Alt Empordà 1858 - 1919
Economista i polític. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid amb un treball
sobre l'emigració europea als Estats Units (1879). Participà al Congrés Jurídic de
Barcelona (1881) i fou secretari del Congreso Nacional Mercantil. Després del 1881 fou
secretari del Congreso Nacional Mercantil, celebrat amb motiu del Quart Centenari de
Colón. Durant dotze anys (1890-1902) fou secretari general del Foment del Treball
Nacional, i des d'aquest càrrec elaborà els trets generals de les reivindicacions
econòmiques dels industrials catalans i fou un aferrissat proteccionista. Assistí com a
delegat tècnic del Foment a les negociacions de la pau de París (1898) per tal
d'aconseguir la conservació de la sobirania espanyola a les Filipines. Defensà, després
del 1898, l'adopció de mesures radicals per tal d'evitar una crisi de sobreproducció
tèxtil (nous mercats americans, reforma de les lleis aranzelàries i fiscals, creació
d'un banc d'exportació, port franc de Barcelona, etc) i alhora propugnà l'obertura de
nous mercats americans en altres productes de comerç. Redactà un document informe contra
el pressupost del ministre Villaverde (1899). Participà activament amb Joan Sallarés,
president del Foment, en les reunions dels presidents de les corporacions barcelonines i
en la redacció dels seus manifests. Visità nombrosos països europeus per tal d'estudiar
el desenvolupament de llur indústria tèxtil i els mitjans d'exportació. El 1901 fundà
la revista hispanoamericana «Mercurio», dedicada a la promoció del comerç amb
Amèrica. L'agost del 1903, encapçalant una delegació espanyola, de la qual en formava
part Josep Zulueta, viatjà a l'Amèrica del Sud, a Buenos Aires, per promoure els
productes industrials catalans. Fruit de la seva missió, s'incrementà l'intercanvi de
productes i també l'emigració catalana a l'Argentina. Fou diputat conservador (1896) per
Vilademuls (Gironès) i ja militant dins la Lliga Regionalista, diputat per Barcelona
(1905) i per Igualada (1907) i senador per Girona (1910-18). Escriví articles a la
«Revista de Catalunya», «El Trabajo Nacional», «La Renaixença», «La Publicidad»,
etc,. Afeccionat a la literatura, participà en diferentes edicions dels Jocs Florals: el
1880, en la qual obtingué un accèssit a la Flor Natural dels jocs; el 1892, en què
guanyà l'Englantina amb el poema Tramuntana; 1915, en la qual obtingué, amb el
poema Filemon i Baucis, la Flor Natural; i 1917, en què, amb La veu dels morts,
aconseguí la Viola. Fou proclamat mestre en gai saber. Fundà l'Institut d'Estudis
Americanistes, convertit el 1911 en Casa d'Amèrica. Fou també president de l'Acadèmia
de Jurisprudència i Legislació i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres. És autor de
l'apartat dedicat al comerç i a la indústria del volum Catalunya dins la Geografia
General de Catalunya de Carreras i Candi, i de Relaciones comerciales entre España
y América (1904), La rescisión arancelaria (1904), Sangre Nueva (1905),
que fa referència a les característiques de l'emigració espanyola, Del comerç antic
i modern de Tarragona (1911), El trust del capital y el sindicato obrero (1910),
Presente y porvenir del comercio hispano-americano (1917), Aspectos económicos
de la Gran Guerra (1917), Programa americanista de la postguerra (1919), Catecisme
de ciutadania (1919) i El comercio de Cataluña con América en el siglo XVIII (1931).
És autor de la poesia Nubes y celajes; Al mar latino. El 1919, fou nomenat
professor de la càtedra lliure d'Estudis Americanistes, que no exercí a causa d'una
malaltia, de la qual morí.
Ramón y
Cajal, Santiago
Petilla de Aragón 1852 - Madrid 1934
Històleg aragonès. Fill d'un metge rural, de temperament
inquiet i absorbit pel dibuix en la seva infantesa, estudià medicina a
Saragossa, féu
oposicions a la sanitat militar i fou enviat a Cuba (1874), en plena revolta contra la
metròpoli. En examinar-se de doctorat a Madrid (1877), tingué per primera vegada
contacte amb la histologia, i el professor d'aquesta assignatura, Maestre de San Juan,
l'orientà vers aquest objectiu científic. Després d'haver-se casat, obtingué la
càtedra d'anatomia de València (1883), i quatre anys més tard, per concurs de
trasllat,
la d'histologia de Barcelona, on començà una tasca fonamental d'investigació, aplicant
el mètode de Golgi a l'exploració microscòpica del sistema nerviós. Assistí al
Congrés Anatòmic de Berlín de l'any 1889 i conegué els savis més destacats de la seva
especialitat. El 1892 guanyà les oposicions a la càtedra d'histologia de Madrid.
Després de llargues investigacions, començà a defensar la teoria de la transmissió de
l'impuls nerviós per contigüitat entre cèl·lules independents (teoria de la neurona),
formulada finalment a la gran obra Textura del sistema nervioso del hombre y los
vertebrados, publicada en fascicles del 1899 al 1904 i molt ampliada en una versió
francesa posterior (1911). Creador de la important escola histològica de Madrid, honorat
per innombrables institucions científiques estrangeres, assolí la glòria mundial
gràcies a la concessió del premi Nobel de medicina, l'any 1906, compartit amb
C.Golgi. A
més d'excel·lents manuals didàctics de la seva especialitat, escriví llibres d'assaig
i de pura creació literària —Los tónicos de la voluntad, Charlas de café,
Cuentos de vacaciones, etc— i àgils articles de periòdic que signava amb el
pseudònim de Doctor Bacteria.
Ramsay,
James Andrew Broun
Dalhousie, Escòcia 1812 - 1860
Polític escocès. Primer marquès de Dalhousie. Membre dels Comuns (1837) i dels Lords
(1838), fou partidari de les doctrines del lliure canvi. Governador general de l'Índia,
durant el seu mandat (1848-56) augmentà la dominació britànica, que s'annexà el
Panjab, part de Birmània i finalment el reialme d'Audh. Impulsà la construcció de
nombroses obres públiques i excel·lí en les relacions entre els indígenes i la corona.
Rasputin,
Grigorij Jefimovic
Prokovskoje ~1872 - Petrograd 1916
Monjo rus, el nom de família del qual era Grigorij Jefimovic Navykh. Abandonà la
família i menà una vida aparentment d'asceta i taumaturg. Favorit del tsar Nicolau II i
de la tsarina Alexandra F'odorovna, el 1905 s'introduí a la cort i, utilitzant el
misticisme de la família reial, se'n convertí en l'home de confiança. Exemple
d'intrigant, donat a una vida de disbauxa, influí en la política reaccionària del tsar,
activitat facilitada per l'avançat estat de descomposició de la cort i dels assessors
del tsar. Foren tan grans el seu pes i la seva influència, que fou assassinat per un grup
de monàrquics (Jusupov, Puriskevic i el gran príncep Dmitrij Pavlovic). Símbol exagerat
de maldat, fou un personatge molt odiat pel poble i àdhuc pels monàrquics
liberals.
Reagan, Ronald Wilson
Tampico, Illinois 1911
Polític nord-americà. Graduat en estudis artístics a la
universitat d'Eureka (Illinois), més tard féu de locutor radiofònic d'esports. El 1937
debutà com a actor de cinema; entre les seves pel·lícules sobresurten: Dark Victory (1939),
King's Row (1942), The Hasty Heart (1950) i el seu darrer film, The
Killers (1964). El 1938 s'afilià al sindicat d'actors i n'esdevingué president
(1947-52 i 1959-60). Inicialment del partit demòcrata, el 1962 es féu del partit
republicà. Sostingué la candidatura del conservador B.Goldwater a la presidència del
país (1964). Governador de Califòrnia (1966-74), el 1976 intentà debades d'ésser el
candidat presidencial dels republicans. L'any 1980, però, assolí la candidatura i fou
elegit president dels EUA, càrrec en el qual succeí James Earl Carter el 1981 , any que
fou ferit en un atemptat. El 1984 fou reelegit president per a un segon mandat.
Desenvolupà una política conservadora, basada en el model econòmic monetarista, de
reducció de despeses de l'estat en les partides de pensions i ajuts socials, i
d'increment de les despeses militars directes (Líban el 1983, Grenada el 1983, Líbia el
1986) o indirectes (Amèrica Central) i d'una actitud enèrgica davant els soviètics
(Iniciativa de Defensa Estratègica, 1983). Cap a la meitat del seu segon mandat canvià
alguns plantejaments i inicià un acostament a la Unió Soviètica mentre donava suport a
la democratització de diversos règims, com ara el de les Filipines i el d'Haití. Vers
la fi del 1986 fou acusat de vendre armes a l'Iran per desviar-ne els guanys en ajuda de
la contra nicaragüenca. El 1988, en acabar el
seu segon mandat, fou substituït pel també republicà G.H. Bush.
Reding, Theodor
Schwyz 1755 - Tarragona 1809
Militar suís. Lluità contra els francesos a Suïssa, i, mogut per l'antipatia a
Napoleó, més tard passà al servei de la Junta Central de Sevilla per
combatre'l.
Ascendit a tinent general, lluità a Bailèn (juliol del 1808), on tingué una part
decisiva en la victòria. Destinat a Catalunya, intentà de deturar l'exèrcit de
Saint-Cyr a la batalla de Llinars (o de Cardedeu, desembre del 1808), juntament amb Joan
Miquel Vives i Feliu, el qual substituí com a capità general de la Catalunya
antibonapartista. Novament enfrontat a Saint-Cyr, als afores de Valls, fou ferit en el
combat i morí poc després. El seu germà, Ludwig Reding (Schwyz 1765 —
1818), també militar, lluità a Sant Sebastià durant la guerra contra la República
Francesa (1794) i posteriorment contra els francesos a Suïssa. Fou governador del cantó
de Schwyz i negocià la pau amb Napoleó (1803).
Redmond, John
Edward
Ballytrent, Irlanda 1856 - Londres 1918
Polític irlandès. Membre del partit nacionalista irlandès, el 1891 féu costat a Parnell.
L'any 1900 esdevingué dirigent del partit, càrrec des del qual maldà per assolir la Home
Rule. Tanmateix, mantingué una política moderada, que fracassà en produir-se
l'alçament de Pasqua del 1916. Aquest esdeveniment l'eclipsà com a polític.
Redondo Ortega,
Onésimo
Quintanilla de Abajo, Valladolid 1905 - Labajos 1936
Polític castellà. Després de fundar a Valladolid les Juntas Castellanas de Actuación
Hispánica (1931), s'aplegà amb el grup La Conquista del Estado i conformà les JONS
(1931). Participà en la unificació de les JONS amb Falange Española (1934). Morí al
front a la guerra civil de 1936-39.
Redondo Urbieta,
Nicolás
Barakaldo, Biscaia 1927
Sindicalista basc. Obrer metal·lúrgic, s'inicià de molt
jove en activitats sindicals i en diverses ocasions fou objecte de represàlies per part
del règim franquista. Fou responsable de les Joventuts Socialistes i, més tard, de la
Unió General de Treballadors d'Euskadi. Secretari general de la UGT des del 30è congrés
(1976), representà la aquesta organització en diversos organismes internacionals, com
l'Organització Internacional del Treball i l'Organització de Sindicats Lliures. Fou
membre de la Comissió Executiva del PSOE (1970-77) i diputat per Biscaia al parlament
espanyol en 1977-87, any que dimití el càrrec a causa del desacord amb el caire cada cop
més liberal de la política econòmica del govern socialista, fet que el portà a acostar
la UGT a Comissions Obreres. El 1994 dimití el càrrec de secretari general de la UGT.
Nasqué en el si d'una família basca de tradició ugetista i socialista. Obrer
metal·lúrgic des de molt jove, sofrí represàlies del règim franquista per les seves
activitats polítiques i sindicals. Responsable de les Joventuts Socialistes i, més tard,
de la Unió General de Treballadors a Euskadi, representà aquesta en l'Organització
General del Treball i l'Organització de Sindicats Lliures. Entre 1970-77 fou membre de la
comissió executiva del PSOE, i diputat per Biscaia al parlament espanyol des del 1977
fins al 1987, que dimití el càrrec a causa dels seus desacords amb la política
econòmica del govern socialista, i que el portaren a aproximar la UGT (de la qual era
secretari general des del 1976) a les CCOO i a protagonitzar diversos enfrontaments amb el
govern (vagues generals del 1988 i del 1993). La pèrdua de suport social i l'escàndol de
la suspensió de pagaments de la cooperativa d'habitatges PSV decidiren la seva dimissió,
al 36è congrès del sindicat, l'abril del 1994.
Remisa i
Miarons, Gaspar
Sant Hipòlit de Voltregà, Osona 1784 - Madrid 1847
Banquer. De família modesta, passà a Barcelona, on s'enriquí ràpidament amb el comerç
de queviures i el 1812 ja era un assentador important que assegurava els proveïments de
la ciutat. La seva col·laboració amb els francesos no li impedí de cooperar, quan
Ferran VII recuperà el poder, amb el capità general F.J.Castaños; secundà les seves
iniciatives, com la creació d'una societat d'accionistes que regís el Teatre de la Santa
Creu, per tal de millorar-hi les representacions d'òpera italiana i teatrals. Malgrat la
crisi dels anys 1817-23, aconseguí de mantenir la seva fortuna. El 1822 es casà amb
Teresa Rafo i Tolosa. Amb el seu cosí Josep Casals i Remisa fundà (1823) la Banca Casals
i Remisa, en la qual la major part del capital era seu. En iniciar-se l'ocupació francesa
de Barcelona per tropes dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823-27), signà,
amb el banquer francès Gabriel-Julien Ouvrard, un contracte pel qual s'encarregava dels
proveïments a l'exèrcit francès. Dificultats de cobrament d'aquest servei el dugueren a
Madrid, on el ministre de finances, Luis López Ballesteros, el nomenà director del
Tresor Reial (1826), càrrec que exercí fins el 1833. Fou aquest any que un
col·laborador seu, Bonaventura Carles Aribau, li dedicà la cèlebre Oda a la pàtria,
testimoni de l'enyorament de l'autor i també del destinatari, residents a Madrid. També
fou membre del consell reial, però des del 1834 es dedicà exclusivament a negocis
particulars: arrendà les mines de Guadalcanal i Riotinto i obrí uns importants magatzems
a Madrid, alhora que engrandia la sucursal de la seva banca, que aviat controlà la major
part del moviment financer madrileny. Aquesta fortuna li valgué una gran influència, que
arribà fins a la cort. La seva amistat amb la reina regent Maria Cristina li valgué el
títol de marquès de Casa Remissa (més tard de Remissa), el 1840, i poc després casà
la filla gran Dolors (més tard segona marquesa de Remissa) amb Jesús Muñoz y Sánchez,
comte de Retamoso i germà del marit morganàtic de la reina. El 1836 anà a Nàpols, on
assessorà el rei Ferran II de les Dues Sicílies en matèria de finances. Des del 1839
emprengué a Madrid una campanya proteccionista de la indústria catalana, per a la qual
fundà el diari "El Corresponsal" (1839-44), dirigit per B.C. Aribau, en
oposició al lliurecanvisme d'Espartero. En contra d'aquest, fou un ferm puntal del partit
moderat i, assolida la victòria d'aquest (1843), fou l'àrbitre de les finances
madrilenyes de l'època moderada. Protegí també les arts, reuní una col·lecció
remarcable de pintura i presidí el Liceo Artístico y Literario Español, de Madrid. En
1846-47 hagué de fer cara a la forta crisi econòmica a què havia menat l'especulació
borsària dels anys immediats. La seva salut se'n ressentí d'una manera definitiva.
Deixà els seus béns a les seves dues filles, la menor de les quals, Concepció, es casà
amb Segismundo Moret y Quintana.
Renault, Louis
París 1877 - 1944
Industrial francès. El 1898 construí el primer automòbil, al qual adaptà el motor d'un
tricicle, en un petit taller de Billancourt, al departament del Sena, i n'inicià la
fabricació de petites sèries. El 1899 patentà un canvi de velocitats d'engranatges
desplaçables i la caixa corresponent. Fundà amb els seus germans Fernand (1865-1909)
i Marcel (1882-1903) una modesta fàbrica amb el nom de Renault-Frères. El
1902 el seu germà Marcel guanyà amb un dels seus automòbils la cursa més important de
l'any, la París-Viena, cosa que els proporcionà un gran prestigi. Després de la mort
per accident de Marcel, en la cursa París-Madrid, es retiraren de les
competicions.
Acusat de col·laboracionisme amb els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, fou
empresonat (1944) i la seva empresa, nacionalitzada.
Rennenkampff, Paul
Konofer, Estònia 1854 - Taganrog 1918
Militar estonià de l'exèrcit rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05) com a
general i en la Primera Guerra Mundial comandant el primer exèrcit. Derrotat per
Hindenburg als llacs Mazurians (1914), fou destituït. No acceptà de formar part de
l'exèrcit bolxevic i fou afusellat.
Renner, Karl
Polític i economista austríac. Diputat
socialdemòcrata en el Reichstag (1907). Fou canceller de la República Austríaca
(1918-20) i president del Nationalrat (1931-33). Partidari, en un principi, de l'Anschluss
(unió d'Àustria amb Alemanya), en acabar la Segona Guerra Mundial fou elegit president
de la nova República.
Reventós i
Carner, Joan
Barcelona 1927
Polític. Fill de Manuel Reventós i Bordoy i nét de Jaume Carner i Romeu. Es llicencià
en dret a Barcelona (1950), i a la universitat milità en el moviment catalanista
(juntament amb Pere Figuera i Jordi Pujol, entre altres) i intervingué en la Primera
antologia poètica universitària (1949). Havia format part del Grup Torras i Bages i
de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Ingressà al Moviment Socialista de
Catalunya (1950) i n'esdevingué un dels líders, com, després, de la Convergència
Socialista de Catalunya. Fou professor —expulsat— de les facultats de dret i
d'econòmiques. Detingut per la seva militància de partit (1957), passà uns quants mesos
a la presó. Vinculat a la Companyia d'Indústries Agrícoles per herència, treballà al
grup editorial Seix-Ariel. Líder del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i cap de
llista de la coalició electoral Socialistes de Catalunya (PSC-C i PSOE), fou elegit
diputat al parlament (1977) i nomenat conseller de la Generalitat. Fou elegit també
(1978) primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, després de la fusió
dels dos PSC i de la FC del PSOE. Reelegit diputat al Congrés per Barcelona el 1979, a
l'inici del 1980 renuncià l'escó per tal d'ésser l'aspirant socialista a la
presidència de la Generalitat, càrrec que no aconseguí. Líder de l'oposició al si del
Parlament català, cercà la cohesió de les diverses tendències que integren el PSC,
però el 1983 abandonà la secretaria general, passà a ocupar una presidència del partit
més aviat honorífica i fou nomenat ambaixador a l'estat francès, càrrec que dimití el
1986. Senador en 1986-93 i diputat al Parlament Català des del 1988, del 1995 al 1999 fou
president d'aquesta cambra. Amb el pseudònim de Pere Oliva publicà el llibre de
poemes El Delta (1967), elegíac, amb ressò bíblic, sobre els morts a la batalla
de l'Ebre. Ha publicat, també, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en
España (1960), Dos infants i la guerra (1975), el llibre de records Amb un
altre nom (1984) i Un sol combat (1986).
Rewbell,
Jean-François
Colmar 1747 - 1807
Polític francès. Diputat dels Estats Generals (1789), durant la Revolució Francesa fou
membre del comitè de salut pública, seguretat nacional i del triumvirat, amb Barras i La
Révellière-Lépeaux, del Directori (1795-99). Organitzà el cop d'estat del 18 de
fructidor (4 de setembre de 1797).
Reza I de l'Iran
Sevah Kuh, Mazandaran 1878 - Johannesburg 1944
Xa de l'Iran (1925-41). Antic cap de la brigada cosaca que
operava a l'Iran, prengué Teheran (1920) a l'exèrcit soviètic i hi dissolgué el
parlament del xa Ahmad (1921). Es proclamà primer ministre (1923) i intentà de proclamar
la república una vegada expulsats els britànics i soviètics del país. Havent rebut
plens poders del parlament, exilià el xa i se'n proclamà ell mateix. Intentà de
modernitzar el país (construcció de ferrocarrils i d'indústries) amb l'ajuda alemanya.
Arran de la Segona Guerra Mundial, l'URSS i la Gran Bretanya envaïren el país per tal
d'impedir el subministrament de petroli a Alemanya i fou obligat a abdicar (1941) a favor
del seu fill Muhammad Reza de l'Iran.
Rhee, Syngman
Whanghae, Corea 1875 - Honolulu 1965
Polític coreà. Militant nacionalista, fou empresonat entre el 1897 i el 1904 i s'exilià
als EUA. President de Corea a l'exili, des del 1919, i màxim representant dels grups
prooccidentals, el 1948 fou elegit president de Corea. Malgrat la guerra de Corea
(1950-53), fou reelegit el 1952, el 1956 i el 1960. Instaurà un règim dictatorial i
perseguí l'oposició, però el 1960 una revolta popular i l'enemistat de l'Assemblea
l'obligaren a dimitir i s'exilià.
Rhodes, Cecil John
Bishop's Stortford, Hertford 1853 - Muizenberg, Cap de Bona Esperança 1902
Colonitzador anglès. Fill d'un pastor protestant, el 1870 emigrà per raons de salut a
l'Àfrica del Sud, on es dedicà al conreu del cotó fins el 1872. Representant del
capitalisme colonial britànic, enriquit amb l'explotació de diamants a Kimberley
(Àfrica del Sud), fou elegit diputat al parlament del Cap (1881) i des del seu escó
exigí l'expansió anglesa cap a l'interior. La penetració alemanya cap al Transvaal
donà força als seus arguments i el govern del Cap estengué el seu protectorat a
Betxuanalàndia (1885). Fundà la British South Africa Company, que finançà amb
l'explotació de les mines d'or, i obtingué dels bantus concessions mineres a l'actual
Rhodèsia del Sud (1893) i estengué després les activitats de la companyia entre el
Zambesi i el llac Tanganyika, territori sota protectorat britànic. Primer ministre del
Cap (1890), s'esforçà a conciliar els interessos britànics amb els dels bòers. Les
relacions estaven especialment enverinades per les explotacions auríferes de
Witwatersrand. També es revelà com un bon administrador, que desenvolupà la colònia
del Cap. La resistència dels bòers a federar-se amb el Cap l'enfrontà directament al
Transvaal. El 1896 fracassà una expedició britànica manada per Jameson des de
Betxuanalàndia contra el Transvaal, i Rhodes hagué de dimitir, a causa de les crítiques
al Cap i a la Gran Bretanya. Es lliurà a la colonització de Rhodèsia i s'esforçà per
unir el Cap i el Caire per ferrocarril i per telègraf.
Ribbentrop,
Joachim von
Wesel 1893 - Nuremberg 1946
Polític alemany. Fill d'un oficial de l'exèrcit, durant la Primera Guerra Mundial serví
com a hússar en el front de l'Est i després fou assignat a la missió militar alemanya a
Turquia. Havent tornat a Alemanya després de la guerra, s'uní a Hitler (1932) i
s'afilià al partit nacionalsocialista i esdevingué el conseller del Führer en afers
estrangers a la pujada al poder dels nazis (1933). El 1935 negocià l'acord
britanicoalemany, que autoritzà el rearmament naval alemany, i el 1936, amb el Japó, el
Pacte Antikomintern, dirigit contra l'URSS. Convertit en el diplomàtic alemany més
prestigiós, fou ministre d'afers estrangers (1938) i signà el "Pacte d'Acer"
amb Itàlia (1939), que lligà els dos dictadors europeus feixistes en una aliança en cas
de guerra. Però el seu èxit més gran fou la signatura del tractat germanosoviètic de
no-agressió (1939). La seva importància decaigué durant la Segona Guerra Mundial.
Capturat a Hamburg el 1945, condemnat com a criminal de guerra en els judicis de
Nuremberg, fou condemnat a morir penjat. Deixà publicat un llibre de memòries.
Ribó i Massó,
Rafael
Barcelona 1945
Polític. Doctor en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona i professor
titular de teoria de l'estat des del 1986. Membre de l'Assemblea d'Intel·lectuals i de
l'Assemblea de Catalunya, ingressà al Partit Socialista Unificat de Catalunya el 1974,
del qual esdevingué membre del comitè central (1977). Diputat al Parlament català, on
ha estat reelegit (1980-93 i des del 1995), i a les Corts espanyoles (1993-95), des del
1986 és secretari general del PSUC. Fou el principal promotor d'Iniciativa per
Catalunya, coalició que aglutina formacions d'esquerra de tradicions diverses i que
presidí des de la seva fundació (1987) fins el 1993 i, novament, des del 1996. Les
tensions amb Izquierda Unida, el seu homòleg estatal liderat per Julio Anguita,
precipitaren el 1997 el trencament entre ambdues formacions i l'escissió, dins d'IC, d'un
sector contrari a Ribó. Ha publicat els llibres Sobre el fet nacional (1977), Debat
ideològic i democràcia interna (1979), Catalunya, nació d'esquerra (1988) i Una
altra Catalunya, una altra esquerra (1999). El novembre de 2000 clogué a Barcelona la
sisena assemblea d'Iniciativa per Catalunya-Verds, que va posar fi als 13 anys de Rafael
Ribó al capdavant de la formació. L'assemblea va elegir el diputat al Congrés Joan
Saura com a nou president d'IC-V.
Ricardo, David
Londres 1772 - 1823
Economista anglès, cap de l'escola anomenada ricardiana i
un dels principals economistes de tota la història del pensament econòmic. La lectura de
la Wealth of Nations d'Adam Smith el portà a l'estudi de la ciència econòmica.
Interessat en els problemes econòmics de l'Anglaterra del seu temps i dotat d'un
excel·lent sentit teòric, assolí un notable prestigi entre els economistes, al
Parlament i davant l'opinió pública. Al seu voltant, s'hi trobaren James Mill,
McCulloch, West i De Quincey. El 1815 publicà Essay on the Influence of a Low Price of
Corn on the Profits of Stock, on plantejà el nucli inicial de la seva teoria.
Considerant una explotació agrícola com a tipus de l'activitat econòmica (a efectes
analítics) i atès que en aquest cas el factor i el producte són el mateix bé, seria
possible de calcular el tipus de benefici amb independència del valor. Aquest tipus seria
el que regiria en tota l'economia i dependria de la quantitat de treball necessària per a
obtenir els béns de subsistència per als treballadors a la terra marginal, és a dir, la
que no produeix renda. La teoria de la renda de la terra que fa servir Ricardo és la
mateixa de Malthus i West, segons la qual les terres d'un país són conreades començant
per les de millor qualitat. Cada vegada que entren en el conreu terres de qualitat
inferior, augmenta el preu dels productes, puix que és necessària una més gran
quantitat de treball per a obtenir la mateixa quantitat de producte; aleshores, creixen
les rendes de totes les terres de superior qualitat, mentre que el producte de la terra
marginal s'exhaureix entre salaris i beneficis. La teoria del valor de Ricardo és una
explicitació de la teoria confusa de Smith. Els productes tenen valor en funció de la
quantitat de treball que ha estat necessari per a la seva obtenció. Aquest principi,
però, és modificat per factors com les diferents proporcions entre capital fix i
circulant o les diferents durades del període de producció. L'augment del treball
necessari porta com a conseqüència la disminució de la part del producte que correspon
al benefici (fent abstracció d'altres elements, com ara l'augment de la productivitat o
el progrés tecnològic). La seva obra més important és Principles of Political
Economy and Taxation (1817).
Ricardos y Carrillo de Albornoz,
Antonio Ramón
Barbastre, Aragó 1727 - Madrid 1794
Militar castellà. Fill del tinent general Felipe Nicolás
Ricardos, governador de Caracas, i de Leonor Carrillo de Albornoz y Antic, d'origen
català. Lluità a Itàlia (1744-48). En tornar a la Península Ibèrica, estudià
l'organització militar prussiana. El 1764 fou enviat a Mèxic per reorganitzar
l'exèrcit, malmès per la guerra dels Set Anys. Fou ascendit a tinent general (1771) i
dirigí una expedició a Algèria que fracassà. Nomenat inspector de l'arma de cavalleria
(1773), fou molestat per la inquisició per les seves idees innovadores. Suspecte de
simpaties pel partit del comte d'Aranda, Floridablanca el desterrà a Guipúscoa (1788)
amb el pretext que vigilés la frontera amb França del País Basc. En iniciar-se la Guerra
Gran, li fou confiat el comandament d'un exèrcit exigu (uns 3 000 homes) i el càrrec
de capità general de Catalunya; el 17 d'abril de 1793 inicià la invasió del Vallespir
amb èxit i penetrà al Conflent. La manca de visió del govern de Carles IV en no donar
impuls a la campanya amb l'oferiment de la restitució del Rosselló i la Cerdanya limità
les seves possibilitats d'èxit, tot i la coratjosa participació catalana en la lluita.
Acabada la campanya del 1793 passà a Madrid, on morí inopinadament.
Ridruejo Jiménez,
Dionisio
El Burgo de Osma, Castella i Lleó 1912 - Madrid 1975
Poeta i polític castellà. Fou membre destacat de Falange Española, que després
abandonà voluntàriament (1942) per la seva evolució política, i fou empresonat
diverses vegades. Fundà el Partido Social de Acción Democrática (1957), participà en
el Congrés de Munic i fou exiliat després durant dos anys. Fou un dels fundadors
d'Unión Social Demócrata Española (1974). Poèticament pertangué a l'anomenada
Generació del 36 i es caracteritzà per un classicisme formal i una inspiració
garcilasista. Publicà reculls poètics: En once años (1950), Hasta la fecha (1962),
i en prosa: Escrito en España (1962), i pòstumament Casi unas memorias (1976),
d'un interès extraordinari.
Riego, Rafael del
Santa María de Tuñas, Astúries 1785 - Madrid 1823
Militar asturià. Lluità en la guerra contra Napoleó i, fet presoner pels francesos,
tingué l'avinentesa de viatjar per Anglaterra i Alemanya (1814). L'1 de gener de 1820,
quan era tinent coronel i esperava amb les seves tropes d'ésser embarcat cap a Amèrica,
es rebel·là a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) i proclamà la Constitució del
1812. Malgrat que s'apoderà per sorpresa de l'arsenal de la Carraca, la seva columna, que
recorregué diverses poblacions andaluses, estava a punt de desfer-se quan el
pronunciament liberal i federalista de la Corunya i els de Barcelona, Saragossa i
Pamplona, davant l'apatia de les altres forces militars, decidiren el rei a acceptar la
Constitució del 1812. Aquest triomf valgué a Riego el nomenament de mariscal de camp i
una gran popularitat. Fou successivament capità general de Galícia i d'Aragó; Astúries
l'elegí diputat a Corts. En produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís,
Riego, que manava el Tercer Exèrcit, fou traït i fugí a Andalusia amb una petita
escorta. Fet presoner al poble d'Arquilles, fou traslladat a Madrid, jutjat, condemnat a
mort i executat ignominiosament (hom el traslladà a la forca damunt una sàrria
arrossegada per un ruc).
Riera i
Balaguer, Francesc
Manresa segle XVIII - segle XIX
Comerciant i militar. Conegut amb el malnom de Noi de la botigueta, fou un dels
promotors de la Crema del Paper Segellat francès, el 2 de juny de 1808.
Intervingué en el primer combat del Bruc, i hi fou ferit. Com a capità del terç de
miquelets de Manresa, prengué part en diverses accions de la guerra del Francès.
Ascendit a tinent coronel d'infanteria, el 1816 es retirà de l'exèrcit.
Riera i
Claramunt, Francesc
Martorell, Baix Llobregat 1890 - Mèxic 1955
Sindicalista i polític. Propietari i agricultor, fou
cofundador de la Unió de Rabassaires, que presidí el 1930. Alcalde de Martorell (1930),
fou elegit diputat del Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana. Formà part de les
comissions parlamentàries de justícia i dret, contractes de conreu, diputació
permanent, govern interior, treball i reforma del reglament, i es preocupà sobretot per
temes agraris i defensà el dret dels rabassaires.
Riera i Pau,
Agustí
Sábalo, Cuba 1876 - les Encies, Garrotxa 1936
Polític. Tornà a Catalunya el 1884. Estudià la carrera de medicina. Fou elegit diputat
provincial per la Lliga Regionalista, president de la diputació provincial de Girona i
nomenat diverses vegades conseller de la Mancomunitat. Per l'agost del 1936 fou assassinat
per un grup d'incontrolats.
Riera i Puntí,
Josep
Barcelona 1885 - Reus, Baix Camp 1949
Polític. Estudià química a Alemanya i es traslladà a Buenos Aires (1910-15), on fou
president del Casal Català. Fou diputat a corts (1931) i president de l'Agrupació de
Catalans d'Amèrica (1934). Durant la guerra civil, fou membre del Comissariat de
Propaganda, on es dedicà a les relacions amb els catalans de l'estranger i a
l'assistència d'infants refugiats. Després del 1939 s'amagà durant dos anys, però fou
detingut i passà quinze mesos pres a Montjuïc, d'on sortí greument malalt.
Rigol i Roig, Joan
Torrelles de Llobregat, Baix Llobregat 1943
Polític. Ordenat de sacerdot, posteriorment se secularitzà i féu estudis
d'administració i direcció d'empreses. En 1977-80 fou secretari general de
l'organització de la petita i mitjana empresa de Catalunya (PIMEC). Membre d'Unió
Democràtica de Catalunya des del 1976, en fou elegit president el 1986. Fou diputat al
Congrés (1979-83) per la coalició Convergència i Unió i representant de la Generalitat
al Senat el 1993, cambra de la qual fou vice-president primer fins el 1995. Conseller de
treball (1980-84) i de cultura (1984-85), el 1999 fou elegit president del Parlament de
Catalunya. És autor dels assaigs Crisi i país: reflexions a l'interior del meu poble (1982),
Poble i consciència nacional (1986), Propostes i reflexions per al catalanisme
polític (1989) i Política i comunitat (1996).
Ríos
Rosas, Antonio de los
Ronda 1812 - Madrid 1873
Polític andalús. Fou diputat per Màlaga des del 1836.
Gran orador i home auster (encapçalà la fracció del partit moderat dita "dels
puritans"), fou ministre amb el duc de Rivas i amb O'Donnell, president del Congrés
(1863) i de les Constituents (1869). Durant la República féu costat a Castelar.
Ríos
Urrutia, Fernando de los
Ronda 1879 - Nova York 1949
Polític socialista andalús. Influït per la Institución Libre de Enseñanza,
catedràtic de dret polític a Granada i després a Madrid, s'oposà que el PSOE
ingressés a la Internacional Comunista. Membre del govern provisional de la República,
fou després, successivament, ministre d'instrucció pública, d'estat i ambaixador a
Washington (durant la guerra civil de 1936-39).
Risco, Vicente
Ourense 1883 - 1963
Escriptor gallec. En la seva evolució presenta una primera etapa, cosmopolita,
d'expressió castellana —fundà la revista «La Centuria» (1917-18), des d'on
combaté l'ús literari del gallec—, on mostra una actitud que ell mateix
qualificaria d'inadaptada i que coincideix amb el dandisme de fi de segle. El 1919
s'incorporà a la cultura gallega —descriu el procés de l'assaig Nos, os
inadaptados (1933)—. Fundà amb Castelao la revista "Nos", decisiva en
la vida intel·lectual de Galícia des del 1920 fins al 1936. Publicà la Teoria de
Nacionalismo galego (1920) i parallelament, en castellà, El problema político de
Galicia (1930), emmarcat en el nacionalisme burgès de la primera postguerra mundial.
És un dels creadors de la prosa narrativa gallega: Do caso que lle aconteceu ao Doutor
Albeiros (1919), A Coutada (1926), O porco de pé (1928). Conreà també
l'assaig i el teatre. Però l'obra cabdal pertany al terreny de l'antropologia cultural, i
els seus nombrosíssims estudis sobre Galícia es troben en Etnografia: cultura
espiritual, volum I de la História da Galiza (1962). Orientador ideològic del
galleguisme, no acceptà la vinculació del Partit Galleguista al Front Popular (1936) i
es retirà de la política i àdhuc del conreu literari del gallec. De la seva obra
castellana de postguerra es destaca la novel·la La puerta de paja (1953).
Rius i Taulet,
Francesc de Paula
Barcelona 1833 - Olèrdola, Alt Penedès 1889
Polític. Fill de menestrals, estudià dret a Barcelona.
Exercí des del 1858 fins a la Revolució de Setembre, després de la qual fou elegit
regidor per la minoria monàrquica i tinent d'alcalde. Fou nomenat alcalde durant la
monarquia d'Amadeu I (febrer del 1872 — febrer del 1873), càrrec que ocupà de nou
durant el govern provisional del general Serrano (1874) i amb la Restauració (març del
1881 — febrer del 1884 i novembre del 1886 — 1889). Posteriorment, rebutjà
l'alcaldia de Madrid i fou diputat a corts per Barcelona el 1875 i el 1877 pel partit
liberal de Sagasta. La seva gestió fou d'una gran eficàcia i espectacularitat, sobretot
durant el darrer mandat. Emprengué obres com les urbanitzacions de la Gran Via de les
Corts Catalanes i de les places de Tetuan i de Letamendi, ordenà l'enderrocament de la
resta de la muralla de Mar per tal de traçar el passeig de Colom, cedí els terrenys per
a la construcció del palau de justícia (1887-1908) i féu construir el cementiri del
sud-oest a Montjuïc. També establí el Laboratori Municipal, l'Institut Municipal
d'Higiene, la banda municipal i la galeria de catalans il·lustres. Tanmateix, la seva
obra més important fou la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona,
inaugurada el 20 de maig de 1888. La reina regent Maria Cristina d'Àustria li atorgà el
títol de marquès d'Olèrdola.
Rivera, José
Fructuoso
Paysandú 1789 - Melo 1854
Independentista uruguaià. Col·laborà amb José Artigas. Cap del partit colorado,
fou ministre de la guerra (1829) i primer president de la República (1830). Molt popular
entre els peons i ramaders de l'interior, derrotà l'oposició del general Lavalleja
(1832-34) i s'encarà a les reclamacions dels espanyols. Hagué de resistir l'enfrontament
de Manuel Oribe, del partit blanco, que tenia el suport del president argentí Juan
Manuel de Rosas. Al final de la guerra civil fou proposada una presidència
tripartida, Lavalleja, Flores i Rivera, que aquest ja no pogué compartir, perquè morí
aleshores.
Rivero,
Nicolás María
? 1814 - Madrid 1878
Polític castellà. Estudià medicina i dret. Membre fundador del Partido Demócrata
(1849), fou governador de Valladolid (1854-56) i participà en la rebel·lió del Cuartel
de San Gil (1886). Durant la revolució del 1868 romangué a Madrid, d'on fou nomenat
batlle (1868). Fou president de les Corts Constituents (1869-70 i 1872) i com a tal rebé
l'abdicació d'Amadeu I. Proclamada la Primera República, fou un dels causants de la
ruptura entre federals i radicals.
Rizal, José
Calamba, Negros 1862 - Manila 1896
Independentista i escriptor filipí. Estudià filosofia i lletres i medicina a Madrid. El
1887 publicà la seva primera novel·la, Noli me tangere, on denunciava la tirania
colonial espanyola. Havent tornat a Manila, criticà els ordes religiosos. Hagué de fugir
i viatjà pel Japó, els EUA i Europa. El 1888 fundà a Hong-Kong la Liga Filipina, de
signe independentista, i a la Península Ibèrica féu amistat amb Francesc Pi i Margall.
El 1891, publicà a Gant la seva segona novel·la, El filibusterismo. Havent tornat
a les Filipines (1892), fou deportat a l'illa de Mindanao, on practicà la medicina. Es
presentà voluntari per anar a Cuba, però el 1895 fou empresonat en arribar a Barcelona,
mentre la revolta filipina del Katipunan creixia. Traslladat a Manila, fou jutjat i
afusellat, després d'escriure el cèlebre poema Adiós a mi patria. Immediatament
esdevingué un màrtir de la independència i heroi nacional filipí.
Robert, Robert
Barcelona 1830 - Madrid 1873
Escriptor i polític. De família modesta, de molt petit
quedà orfe de pare i treballà de joier i de dependent de comerç fins el 1851, en què
anà a Madrid. Allà col·laborà en diferents periòdics, fundà el "Diario
Madrileño" i, addicte al Partit Democràtic, prengué part activa en la revolució
del 1854; relacionat, però, amb el carbonarisme, el 1855 fou empresonat dos anys al
Saladero —d'on sortiria greument malalt— per un article publicat a "El Tío
Crispín", periòdic polític satíric fundat per ell. Des del 1856 formà part de la
redacció de "La Discusión" i aconseguí popularitat amb les seves cròniques
parlamentàries, però arran de les discussions entre Pi i Margall i Castelar deixà el
periòdic i tornà a Barcelona (1864), on publicà el fullet Al partido democrático (1865),
on defensava una entesa entre les dues fraccions. Es relacionà amb F.Soler i Conrad Roure
i col·laborà a "Lo Xanguet" i a "Un Tros de Paper", on publicà una
sèrie de vint-i-set articles en català dins la línia marcada per Larra —que hom ha
considerat el punt de partida de la literatura costumista catalana—, dels quals n'han
estat fetes diverses edicions (1907, 1935, 1965). Escriví també algunes poesies en
català i el 1866 fou secretari dels Jocs Florals de Barcelona. Després de la Revolució
de Setembre fou regidor de Barcelona (1868) i diputat a corts per Manresa (1869). Fundà
"El Cohete", que continuà publicant a Madrid, on es traslladà de nou i on
mantingué estrets contactes amb els internacionalistes madrilenys (en especial, cal
destacar la seva intervenció en el tumultuós banquet de solidaritat franco-espanyola del
2 de maig de 1871). Formà part de la redacció de "Gil Blas", federal
intransigent, que dirigí des del 1872. El 1873 fou nomenat ambaixador de la República a
Suïssa, càrrec que no pogué arribar a ocupar. De la seva obra literària castellana,
dins la més pura línia del romanticisme liberal, cal destacar especialment la novel·la
de costums El último enamorado (1857), els tres volums de proses Los
cachivaches de antaño (1869), Los tiempos de Maricastaña (1870) i La
espumadera de los siglos (1871) i la peça teatral La corte de MacarroniniI (1870),
sàtira contra Amadeu de Savoia. Traduí també obres de Proudhon (Teoría de la
contribución, 1868), Bastiat (Capital y renta, 1860), Reclus (La
atmósfera, publicat a Buenos Aires el 1944) i Schopenhauer (La libertad,
1967).
Robert i Yarzábal,
Bartomeu
Tampico, Mèxic 1842 - Barcelona 1902
Metge i polític. Net i fill de Josep Robert i Francesc
Robert, respectivament, metges emigrats a Mèxic, on va néixer Bartomeu i passà els
primers anys d'infància. Estudià les primeres lletres a Sitges, població natal del seu
pare, es llicencià en medicina a Barcelona (1863) i es doctorà a Madrid (1866). Fou
metge titular de l'Hospital de la Santa Creu el 1869. El 1875 guanyà la càtedra de
patologia interna a la facultat de Barcelona, i presidí l'Acadèmia i el Laboratori de
Ciències Mèdiques. Intervingué en el trasllat de la facultat de medicina i de
l'Hospital Clínic, i en la fundació de l'Hospital de Sant Pau. Gaudí d'un gran prestigi
per les seves diagnosis (fou cridat en l'última malaltia d'Alfons XII). Altruista,
visitava gratuïtament moltes vegades, i destacà especialment en les epidèmies
barcelonines de febre groga (1870) i del còlera (1885). Afeccionat a les qüestions
d'antropologia, donà diverses conferències, entre les quals cal destacar la polèmica
sobre La raça catalana (1899) a l'Ateneu Barcelonès. Presidí aquesta entitat en
1881-82 i en 1900-01, com també la Societat d'Amics del País (1898-99), en
representació de la qual i juntament amb altres presidents d'entitats barcelonines
lliurà pel novembre del 1899 a la reina Maria Cristina d'Àustria un missatge de
contingut regeneracionista on es formulaven aspiracions del catalanisme. En constituir-se,
pel març del 1899, el govern conservador de Francisco Silvela, fou nomenat alcalde de
Barcelona. Des d'aquest càrrec, intentà d'introduir una reforma del personal i dugué a
terme una depuració del cens electoral; arran de la formació i l'agreujament del
conflicte anomenat Tancament de Caixes es veié obligat a acatar el govern amb la
signatura d'uns pocs decrets autoritzant l'embargament dels morosos i dimití a mitjan
octubre, fet que li donà gran popularitat. En formar-se la Lliga Regionalista el 1901
passà a presidir-la, i en les eleccions parlamentàries d'aquest any fou elegit diputat a
corts per Barcelona per la candidatura catalanista. Al congrés, manifestà clarament el
programa regionalista, denuncià els abusos lerrouxistes en les eleccions municipals del
1901 i la feblesa de les autoritats en la vaga general del febrer del 1902. Dins de la
seva tasca com a investigador en medicina, cal remarcar diversos estudis publicats: Fisiología
patológica de las enfermedades diabéticas i Tisis: escuelas unitaria y dualista,
entre altres; també publicà i La antropología y la historia, En morir, la seva
popularitat era tal que es promogué l'erecció d'un monument dedicat a ell a Barcelona.
Encarregat en principi a Lluís Domènech i Montaner i a Josep Llimona, constituí un dels
principals conjunts escultòrics d'aquest (1904-10), a qui s'ha atribuït la paternitat
total del monument, tot i que hom ha assenyalat la mà d'Antoni Gaudí en la traça
arquitectònica, evidentment gaudiniana. Desmuntat el 1940, la seva restitució ha estat,
acabada l'era franquista, motiu de campanyes ciutadanes i, finalment, enllestida el 1985.
A Camprodon hi havia un altre monument, destruït per una riuada els anys quaranta, i a
Sitges se'n conserva un altre, en actitud sedent, obra de l'escultor Josep Reynés.
Roberts,
Frederik Sleigh
Cawnpore, Uttar Pradesh 1832 - Saint-Omer 1914
Mariscal britànic. Actuà en les empreses militars colonials angleses: la rebel·lió
dels sipais (1857), la campanya d'Abissínia (1868) i d'Afganistan (1880). Cap de
l'exèrcit de l'Índia des del 1886, comandà les tropes britàniques en la lluita contra
els bòers. Tornà a la metròpoli, on succeí Wolseley com a generalíssim de l'exèrcit.
Robespierre,
Maximilien de
Arras, Artois 1758 - París 1794
Polític i revolucionari francès. Exercí d'advocat a Arras
(1781), on fou elegit diputat del tercer estat als Estats Generals (1789). Transformats
aquests en Assemblea Nacional Constituent, formà part de l'oposició democràtica i,
influït per les idees de Rousseau, reclamà el sufragi universal i defensà la plena
democràcia política i social, d'acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva
honestedat i vida senzilla li valgueren el sobrenom de l'Incorruptible. Fou
president del club dels Jacobins (1790), l'evolució democràtica del qual impulsà
decididament. S'oposà a la política bel·licista dels girondins, que creia perillosa
sense haver consolidat l'obra revolucionària a l'interior del país, i acusà La Fayette
de cercar el poder absolut. Després de les jornades de l'agost del 1792, augmentà la
seva influència i esdevingué un del dirigents principals de la Comuna de París.
Elegit diputat a la Convenció, dirigí, juntament amb Danton i Marat, la política dels
jacobins. Fou partidari de l'execució de Lluís XVI, de l'eliminació dels girondins i de
la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual fou el màxim dirigent. En
satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, obtingué llur
suport, que li permeté d'exercir un poder absolut. Impulsà mesures revolucionàries
radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i
instaurà el culte a l'Ésser Suprem. Aprofità la lluita de faccions entre els
revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i
envià Hébert i Danton a la guillotina. Passats, però, els moments de perill, que podien
justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària li féu perdre el
suport popular i no pogué evitar d'ésser detingut durant el cop d'estat del 9 termidor,
que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat
per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser
novament detingut, intentà de suïcidar-se. Fou guillotinat, juntament amb Saint-Just i
d'altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la
burgesia moderada recuperà el control del procés revolucionari, que havia passat a mans
dels radicals. La vinguda d'un Robert (o Roberts) Pierre a Perpinyà, a la tardor del
1791, per tal d'introduir al Principat propaganda revolucionària i una traducció al
català de la constitució francesa, ha fet suposar a alguns historiadors que Robespierre
en persona hauria pres part en la campanya per a atraure's els catalans a la Revolució
Francesa. Emili Vigo ha demostrat la impossibilitat d'aquesta estada de Robespierre a
Catalunya.
Roca de
Togores i Carrasco, Marià
Albacete 1812 - Lekeitio, Guipúscoa 1889
Erudit i polític. A dinou anys ja era catedràtic de matemàtiques a l'institut de segon
ensenyament d'Alacant. El 1836 es donà a conèixer com a dramaturg amb Doña María de
Molina (1836); aquest i altres èxits literaris li valgueren l'ingrés a l'Academia
Española (de la qual fou director des del 1865) i a la de Bellas Artes de San Fernando.
Membre del partit moderat, fou diputat a corts (1844) i primer ministre de foment en
crear-se aquest càrrec (1847). Isabel II el féu marquès de Molins (1848) i gran
d'Espanya (1863). Fou ministre de marina (1847-49 i 1853-54); com a tal, envià l'esquadra
a Gaeta a fer costat al papa Pius IX. Romangué fidel a Isabel II el 1868 i aquesta
volgué fer-lo cap del partit conservador, però ell refusà i propugnà que ho fos
Cánovas del Castillo. Redactà la Carta de adhesión de la noblesa al futur Alfons
XII i col·laborà a la Restauració; fou novament ministre de marina (1874-75) i d'estat
(1879) i premiat amb el Toisó d'Or (1875). El 1869, en una comunicació a l'Academia de
la Historia, de Madrid, donà a conèixer, per primer cop, l'existència del Misteri
d'Elx.
Roca i
Caball, Joan Baptista
Barcelona 1898 - 1976
Advocat i polític. De jove milità en el tradicionalisme, en la seva branca més
catalanista i democràtica, i fou secretari de redacció d'"El Correo Catalán".
Participà en la Conferència Nacional Catalana del 1922. Durant la Dictadura fou
empresonat i traslladat a Madrid per pocs dies. Col·laborà en l'Acció Social Popular i
s'especialitzà en qüestions penitenciàries. Fou vicepresident de la Joventut
Tradicionalista. Davant la prohibició, imposada pels dirigents tradicionalistes, de
participar en la campanya per l'Estatut deixà el partit i fundà amb altres companys la
Unió Democràtica de Catalunya (1931). En fou membre del comitè de govern i candidat per
Barcelona a les eleccions per al Parlament de la República del 1933. Iniciada la guerra
civil, fou detingut (agost-setembre). Pel desembre s'exilià a França i pel febrer del
1937 hi constituí, juntament amb Alfredo Mendizábal, el comitè per la pau civil i
religiosa a Espanya. Contribuí, des del desembre del 1937, a la publicació del butlletí
"La Paix Civile", òrgan d'aquell comitè, i a l'acolliment a França dels
refugiats de la guerra. Havent retornat de França el 1942, no pogué installar-se a
Barcelona fins el 1946. Col·laborà a l'organització clandestina del seu partit i sofrí
una breu detenció el 1952. Els últims anys es mantingué al marge de la política
activa.
Roca i Galès,
Josep
Barcelona 1828 - 1891
Republicà. Teixidor, formà part del partit democràtic i el 1864 féu costat a Castelar
a "La Democràcia" ("individualistes") enfront de Pi i Margall
("socialistes"). Després definí un obrerisme cooperativista i politicista des
de "La Asociación", que fundà el 1866. Principal capdavanter d'aquesta
tendència, participà en el congrés obrer català del 1868, en el Centre Federal de
Societats Obreres del 1869 i en el congrés obrer espanyol del juny del 1870. En aquest
tingué una intervenció molt destacada, però fou vençut pels bakuninistes i els
sindicalistes apolítics. Passà a encapçalar així, amb Baldomer Lostau i Pau
Alzina, un
obrerisme societarista i favorable als republicans federals que es resistí a acceptar el
moviment internacionalista. Col·laborà molt a "El Tejedor" (Valls, 1871),
òrgan de la Societat de Teixidors a Mà. Diputat provincial en 1873-74, intentà fer
funcionar un jurat mixt. Posteriorment, s'accentuà el seu reformisme i visità el 1876
l'Exposició Industrial de Filadèlfia gràcies a l'ajut del Foment de la Producció
Nacional. Proteccionista —ja el 1869 fou l'organitzador d'una sonada manifestació
obrera contra el lliurecanvisme—, participà destacadament en les campanyes
organitzades el 1881 per l'Institut del Foment del Treball Nacional i el 1886 pel Centre
Català. És autor d'Un obrero en Fairmount Park. Revista crítica industrial de la
Exposición de Filadelfia (1876).
Roca i Junyent,
Miquel
Cauderan, Gascunya 1940
Polític. Fill de Joan Baptista Roca i Caball,
nasqué a l'exili familiar, però el 1941 fou portat a Barcelona. Actuà en el moviment
estudiantil democràtic dels darrers anys cinquanta, i s'incorporà al FOC (1961-69).
Alhora treballà com a professor a la facultat de dret de la Universitat de Barcelona
(1962-66), fins que en fou expulsat. Defensor de processats davant el TOP, i vinculat
també a empreses urbanístiques, ha col·laborat a "Destino", "Serra
d'Or", "El Correo Catalán", "Avui", etc. Cofundador de Convergència
Democràtica de Catalunya i diputat a corts (1977, 1979, 1982, 1986, 1989 i 1993), fou
portaveu parlamentari de la Minoria Catalana a Madrid fins el 1994, que abandonà l'escó,
i tingué un paper fonamental en els debats de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia
de Catalunya. El 1982 sintetitzà la seva proposta d'intervenció catalana en la política
espanyola en el llibre Per què no? i, sense abandonar la seva condició de
secretari general adjunt de CDC, esdevingué el principal promotor d'una nova força
d'abast estatal, centrista i autonomista, el Partido Reformista Democrático, el
qual, però, no obtingué cap escó a les eleccions generals del 1986. El 1992, per
discrepàncies a l'interior del partit, renuncià a la candidatura per a la reelecció com
a secretari general de CDC, però al febrer del 1993 fou reelegit en el càrrec, que
abandonà novament al desembre del 1995. Aquest any disputà sense èxit l'alcaldia de
Barcelona, i esdevingué cap de l'oposició municipal a l'Ajuntament de la ciutat. El 1995
renuncià l'escó de diputat a Madrid per ser candidat a l'alcaldia de Barcelona en les
eleccions municipals. Amb la nova victòria de Pasqual Maragall, Roca passà a ocupar el
càrrec de cap de l'oposició a l'ajuntament de Barcelona. Al desembre del 1995 deixà el
càrrec de secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, i fou substituït
per Pere Esteve. Sense abandonar la seva tasca a l'ajuntament, tornà a la vida
professional amb l'obertura d'un bufet d'advocats a Barcelona.
Roca i Roca, Josep
Terrassa, Vallès Occidental 1848 - Barcelona 1924
Periodista, escriptor i polític. Actiu catalanista des de
molt jove, la seva tasca periodística tingué aviat un doble vessant; d'una banda,
participà en el moviment literari del moment, sovint en estreta col·laboració amb
F.P.Briz: redactor d'"El Calendari Català", fou secretari de redacció de
"Lo Gai Saber" —on traduí Lo cíclop d'Eurípides i el Calendau de
Mistral— i col·laborà sovint a "La Renaixença", amb obres de creació i
comentaris crítics. D'altra banda, desenvolupà una gran activitat dins el camp de la
sàtira política —aspecte amb el qual aconseguí una gran popularitat— a
"Lo Cop" (1868), "Lo Ponton" (1870), i altres publicacions, però
sobretot a La Campana de Gràcia i L' Esquella de la Torratxa, on signava P.K.
i P.del O., i que dirigí durant més de 30 anys (1871-1901 i 1878-1908,
respectivament). El 1908 intentà encara de repetir l'experiència i fundà "La
Campana Catalana", de la qual aparegueren, però , pocs números. Assidu participant
a les tertúlies de la rebotiga de Frederic Soler, defensà l'ús del "català que
ara es parla" per a aconseguir una major popularització de la literatura catalana, i
en aquest sentit intentà d'influir en els jocs florals de Barcelona, en l'organització
dels quals intervingué activament. La seva obra teatral comprèn nombroses peces
còmiques (Bona jugada, 1887; Lo plet d'en Baldomero, 1888; Cura de
cristià, 1888, etc), algunes sarsueles (La criada, 1880; Joc de nois,
1885) i els drames Mal pare! (1880, 1886, 1918) i Lo bordet (1886). És
autor també de la guia Barcelona en la mano (1884, 1895), de la novel·la Las
dos huérfanas (en col·laboració amb Eduard Vidal) i d'una biografia de Joaquim
M.Bartrina (1916). Políticament, figurà primer dins el republicanisme federal i fou un
dels fundadors de La Jove Catalunya (1870). Durant la Restauració, féu costat al
possibilisme de Castelar i a la fi del segle passà a la Unió Republicana. Fou un dels
principals introductors d'A.Lerroux el 1901, del qual, però, se separà el 1906. Formà
part llavors del comitè executiu de la Solidaritat Catalana en representació dels
republicans de Salmerón i el 14 d'abril de 1907 llegí el famós programa del
Tívoli.
Fou regidor de Barcelona (maig del 1909) i finalment ingressà a la Unió Federal
Nacionalista Republicana i passà el 1912 al reformisme. Publicà una crònica de la
insurrecció federal contra les quintes, Contribución de sangre... (1870), la
conferència La família obrera (1879) i les biografies de Valentí Almirall (1904)
i Francesc Pi i Margall (1921).
Rocard, Michel
Courbevoie, Illa de França 1930
Polític francès. Secretari general dels estudiants socialistes (1955-56), el 1958
abandonà la SFIO i, el 1960, fou cofundador del Parti Socialiste Unifié (PSU), del qual
fou secretari general (1967-73). El 1975 s'integrà amb una part del PSU al Parti
Socialiste, de F.Mitterrand, i n'esdevingué membre del secretariat nacional. Cap de l'ala
socialdemòcrata del partit, fou ministre de planificació i desenvolupament regional
(1981-83), d'agricultura (1983-85) i primer ministre (1988-91). Fou elegit secretari
general del PSF després de l'ensulsiada socialista en les eleccions del març del 1993,
que suposaren la dimissió el mes d'abril de Laurent Fabius com a secretari general.
Dimití el càrrec al juny del 1994 i fou substituït per H.Emmanuelli.
Rodríguez
Erdoiza, Manuel
Santiago 1785 - Til-Til, Santiago 1816
Independentista xilè. Ocupà les secretaries de guerra, governació i finances (1811-14)
amb el govern Carrera. Tinent coronel, organitzà l'esquadró d'hússars de la mort i
participà en la batalla de Rancagua (1814). Més tard organitzà una eficaç guerrilla
antireialista a Colchagua i col·laborà amb el general José de San Martín i en la
defensa de Santiago després del desastre de Cancha Rayada (1818). Es distingí a la
batalla de Maipú, però Bernardo O'Higgins, gelós del seu prestigi, el féu detenir i
possiblement assassinar. És un dels màxims herois de l'epopeia xilena.
Rodríguez
Francia, José Gaspar
Asunción 1766 - 1840
Polític paraguaià. Llatinista, advocat d'idees liberals, diputat (1809), s'uní als
independentistes del Paraguai i fou un dels membres de la Junta Suprema. Desplaçà la
resta de dirigents fins a proclamar-se primer cònsol (1811-16) i dictador vitalici
(1816-40). Establí un règim nacionalista, xenòfob, autocràtic i progressista que
afavorí les classes populars gràcies a la supressió de les importacions i al conreu de
productes autòctons. El seu govern afermà la independència del Paraguai enfront
d'Espanya, el Brasil i l'Argentina.
Rodríguez
Zapatero, José Luis
Valladolid 1960
Polític castellà. Llicenciat en dret, fou professor de dret constitucional a la
universitat de Lleó. El 1979 ingressà en el PSOE i esdevingué secretari general de la
Federació Socialista de Lleó. Diputat al Congrés per Lleó des del 1986, el 1997 fou
elegit membre de la comissió executiva federal del PSOE i, el 2000, secretari general.
Rodzianko,
Mikhail Vladimirovic
? 1859 - Sèrbia ~1923
Polític rus. Hisendat, fou president de la darrera duma (1911-17). Maldà per assolir una
unió de les classes altes i acabar amb el valiment de Rasputin. En produir-se la
revolució del febrer del 1917, cercà l'abdicació del tsar i un pacte amb els
socialistes. El triomf bolxevic el féu fugir a Sèrbia.
Röhm, Ernst
Munic 1877 - 1934
Militar i polític alemany. Participà en la Primera Guerra Mundial i en el putsch de
Munic (1923) i s'exilià a Bolívia (1924-30). En tornar a Alemanya comandà les SA (1931)
i fou ministre sense cartera de Hitler (1933). L'enfrontament amb l'exèrcit per la
pretesa integració de les SA a la Reichswehr (1934) provocà la seva caiguda i fou
executat per ordre de Hitler.
Roig i
Armengol, Ramon
Vilanova i la Geltrú, Garraf 1860 ?
Polític republicà. S'uní ben jove al republicanisme federal i, després d'assistir al
Primer Congrés Catalanista (1880), participà en la creació de la Joventut Federalista
(1881), que presidí posteriorment. El 1883 fundà a Vilanova el diari "El
Mensajero". El 1888, per motius professionals, passà a residir a Múrcia, on
reorganitzà el partit federal i fundà el periòdic "La Región de Levante". El
1894 s'establí definitivament a Barcelona. Poc després fundà "La Autonomía"
(1896-99), que posà sota la direcció de Pi i Arsuaga. Prosseguí, com a membre del
consell regional del partit, la seva línia de comprensió del catalanisme i secundà
Vallès i Ribot en l'aproximació a la Unió Catalanista el 1899; promogué la creació de
la societat Catalunya Federal (1904) i, després d'unir-se a Solidaritat Catalana, signà
les bases constitutives de la UFNR (abril del 1910). Elegit diputat provincial el 1910,
formà part de la comissió que elaborà el projecte de Mancomunitat el 1911. Era
propietari d'una indústria de filats i es mantingué molt relacionat amb el Foment del
Treball Nacional i la Cambra Industrial. Presidí la comissió patronal de la conca del
Ter i el Freser durant el conflicte obrer del 1913. Posteriorment es retirà de la vida
política activa. És autor d'un interessant Mapa regional vinícola de la provincia de
Barcelona (1890).
Roig i
Bergadà, Josep
Tarragona 1864 - Barcelona 1937
Advocat i polític. Es llicencià en dret a Barcelona i s'especialitzà en dret mercantil.
Quan Canalejas formà la fracció liberal-demòcrata, s'hi adherí i fou diputat a corts
per Sant Feliu de Llobregat (1898-99, 1901-03, 1905-07) i alcalde de Barcelona (1910),
càrrec que dimití al cap d'uns mesos. Es decantà per l'autonomisme i formà part de l'Assemblea
de Parlamentaris; l'evolució posterior d'aquest moviment el portà a ésser nomenat
ministre de Gràcia i Justícia (novembre del 1918) —càrrec des del qual creà els
tribunals de menors—, però l'actitud hostil de Santiago Alba envers l'autonomia
catalana el decidí a dimitir (3 de desembre de 1918), fet que provocà una profunda crisi
de govern. Fou designat membre de l'avortada comissió que havia de redactar un projecte
d'autonomia. Posteriorment intervingué, com a advocat, en les lluites entre patrons i
obrers. Fou senador vitalici (1926), president de l'Acadèmia de Jurisprudència i
Legislació (1933-34) i degà del Col·legi d'Advocats (1935-36). Publicà obres, com Las
sociedades de responsabilidad limitada (sd) i Doctrina liberal y democrática (1931),
articles, etc, i col·laborà a "La Rambla", de Barcelona.
Rojo i Lluch,
Vicent
la Font de la Figuera, Costera 1894 - Madrid 1966
Militar. Pertangué a l'arma d'infanteria. Comandant i professor d'estratègia a
l'acadèmia de Toledo en començar la guerra civil, es mantingué fidel a la república.
Participà en la batalla d'Illescas (octubre del 1936) i durant el setge de Madrid fou
nomenat pel general Miaja cap del seu estat major. Ocupà el mateix càrrec a l'estat
major central. Prengué part en la campanya de Catalunya amb el grau de general. S'exilià
primer a França i després a Amèrica. Fou instructor de l'acadèmia militar de
Cochabamba (1943) i el 1958 li fou permès el retorn a Espanya. Publicà Culminación y
crisis del imperialismo (1955), Alerta los pueblos (1939), Así fue la
defensa de Madrid (1967), España heroica (1961), Tríptico de la guerra (1953)
i diversos estudis de tècnica i història bèl·liques.
Rokossowski,
Konstantin
Varsòvia 1896 - Moscou 1968
Mariscal soviètic d'origen polonès. Ingressat a l'exèrcit imperial rus (1914), amb la
Revolució del 1917 es passà a l'exèrcit roig. A l'hivern de 1940-41 contribuí a la
derrota dels alemanys, que intentaven apoderar-se de Moscou. Tingué una participació
decisiva en la batalla de Stalingrad. Mariscal (1944), fou proclamat heroi nacional de
l'URSS (1949). Nomenat mariscal de Polònia, adoptà la nacionalitat polonesa.
Vicepresident del consell de ministres de Polònia (1952), comandant en cap de les forces
del pacte de Varsòvia (1955), després de la reacció nacional polonesa que tingué com a
conseqüència la pujada de Gomulka al poder (1956), tornà a l'URSS, on rebé càrrecs al
ministeri de defensa.
Rolls, Charles
Stewart
Londres 1877 - Bournemouth 1910
Aviador i automobilista anglès. El 1906 creà, juntament amb F.H.Royce, la firma Rolls-Royce.
Morí d'accident d'aviació.
Rommel, Erwin
Johannes
Heidenheim 1891 - Ulm 1944
Militar alemany. En la Primera Guerra Mundial aconseguí la
creu de ferro (1915). Després estudià a la universitat, simpatitzà amb les SA i
reingressà a l'exèrcit (1933) i participà en la direcció dels moviments de joventut
nazis. Durant la Segona Guerra Mundial es destacà en la campanya de França al capdavant
de la Setena Divisió Blindada (1940), que li comportà el comandament de les tropes de l'Afrikakorps
(1941), amb les quals assolí importants victòries que feren que Hitler el promogués a
mariscal de camp el 1942 fins que, aquest mateix any, topà amb Montgomery a El-'Alamein,
on s'inicià la fi del domini alemany al nord d'Àfrica. En tornar a Europa li fou
encomanada la defensa atlàntica des de la costa holandesa fins al Loira. Retirat a
Baviera després del desembarcament de Normandia i d'ésser ferit (1944) en un atac aliat,
hom el relacionà amb els conjurats del 20 de juliol de 1944 (bé que mai participà en la
conspiració), i fou comminat al suïcidi pel mateix Hitler.
Röntgen,
Wilhelm Conrad
Lennep 1845 - Munic 1923
Físic alemany. Passà la infantesa a Holanda, i en 1865-70 visqué a Zuric, a l'Institut
Politècnic del qual es doctorà en física. Professor a les universitats de Hohenheim,
Estrasburg, Giessen, Würzburg i Munic, el 1895 descobrí en el curs de les seves
investigacions sobre els raigs catòdics les radiacions que actualment són conegudes amb
el seu nom (o amb el de raigs X), fonamentals en la diagnosi clínica (radiologia),
per tal com permeten veure i fotografiar les parts dures a l'interior de cossos tous,
especialment els ossos. Posteriorment, el seu descobriment es revelà de gran importància
en astronomia. Röntgen també féu contribucions sobre la piezoelectricitat en els
cristalls i la polarització dielèctrica. Rebé el primer premi Nobel de física (1901).
Roosevelt, Eleanor
Nova York 1884 - 1962
Activista, política i filantropa nord-americana. Neboda de Theodore Roosevelt, es
casà (1905) amb Franklin Delano Roosevelt, cosí llunyà seu i a qui prestà un
suport decisiu en la carrera política, sobretot arran de la poliomelitis que l'afectà
des del 1921. Membre del partit demòcrata, defensà públicament la igualtat de drets i
oportunitats, molt especialment l'emancipació i la promoció de la dona. Delegada dels
EUA a les Nacions Unides (1945, 1949-52 i 1961), presidí la comissió per als drets
humans (1946-51) i durant el seu mandat fou aprovada la Declaració Universal dels Drets
Humans (1948). És autora de les autobiografies This is My Story (1937) i On My
Own (1958).
Roosevelt,
Franklin Delano
Hyde Park, Nova York 1882 - Warm Spring, Geòrgia 1945
Polític nord-americà. D'origen holandès i de l'alta
societat nord-americana, estudià dret a Harvard i es casà amb una neboda del president
Theodore Roosevelt. Membre del partit demòcrata, fou senador de l'estat de Nova York
(1910-13) i secretari adjunt de la marina (1913-20). Un atac de poliomielitis (1921) el
deixà paralític de mig cos. Governador de l'estat de Nova York (1929-32), féu cara a la
depressió del 1929 amb mesures econòmiques intervencionistes. Elegit president dels
Estats Units (1932), fou reelegit ininterrompudament fins a la seva mort. Rodejat de
col·laboradors de mentalitat liberal, impulsà la reactivació de l'economia
nord-americana mitjançant un programa legislatiu de control i intervenció en l'economia
del país per part del govern federal, que es coneix amb el nom de New Deal i que
incloïa mesures de reforma bancària, impuls al crèdit, política social i lluita contra
l'atur. Aquest programa, que establí les bases del capitalisme nord-americà modern, no
fou totalment aprovat pel Congrés, i algunes de les mesures ja aprovades foren
considerades anticonstitucionals i anul·lades pel Tribunal Suprem. A les eleccions
presidencials del 1936 aconseguí un triomf rotund, que significà l'aprovació popular de
la seva política. Reforçà el poder federal, però fracassà en el seu intent de
reorganitzar el Tribunal Suprem. Practicà una política exterior de bonveïnatge,
especialment amb les repúbliques llatinoamericanes, i reconegué l'URSS. En
desencadenar-se la Segona Guerra Mundial, mantingué inicialment la neutralitat dels EUA,
bé que ajudà les democràcies i sobretot el Regne Unit (Lend-Lease Act, del
1941). L'entrada en guerra dels EUA, provocada per l'atac japonès a Pearl Harbor,
comportà un augment de l'activitat de Roosevelt, especialment en el camp diplomàtic
(entrevistes amb Churchill, Chiang Kai-shek i Stalin). Oposant-se als plans de guerra
britànics, evità la ruptura amb l'URSS. Impulsà la creació de les Nacions Unides.
Morí poc abans de la fi de la guerra, després d'haver estat elegit president per quarta
vegada consecutiva.
Roosevelt,
Theodore
Nova York 1858 - Oyster Bay, Nova York 1919
Polític nord-americà. Membre del partit republicà, fou diputat a la cambra de
representants de l'estat de Nova York (1882-84). Nomenat secretari adjunt de la marina
(1897), dimití per poder participar en la guerra de Cuba, en la qual fou coronel dels Rough
Riders (voluntaris de cavalleria). Governador de l'estat de Nova York (1898) i
vice-president amb McKinley (1900), fou president dels Estats Units en ésser assassinat
McKinley per un anarquista (1901) i fou reelegit l'any 1904. Impulsà una política
econòmica contrària als interessos dels grans monopolis i afavorí la conservació i
explotació racional de les riqueses naturals. En política exterior, afavorí
l'intervencionisme sobretot en les repúbliques sud-americanes (política del big stick,
o bon bastó) i creà la Zona Americana del Canal de Panamà. No es presentà a la
reelecció l'any 1909 i abonà el republicà Taft. Més tard s'escindí del partit
republicà i fou candidat pel partit progressista a les eleccions presidencials del 1912,
però fou derrotat pel demòcrata Wilson.
Roquer, Marià
? segle XIX
Dominicà. Fou professor del seminari de Tarragona i des del 1815 rector del col·legi del
seu orde a Tortosa. Acusat d'absolutista el 1821, fugí a Andorra. Acabat el Trienni
Liberal publicà les Cartas de un liberal arrepentido, on acusa els liberals, sense
excepció, de tota classe de crims. Afiliat al carlisme, consta que fou director del
"Boletín del Ejército Real de Aragón, Valencia y Murcia".
Ros d'Eroles, el
Mas d'Eroles, Oliana, Alt Urgell 1796 - Clariana de Cardener, Solsonès
1847
Bartomeu Porredon. Militar carlí, conegut amb el nom d'El Ros d'Eroles. Durant
la primera guerra Carlina lluità a les ordres d'A.Urbiztondo; més tard actuà a la
ratlla d'Aragó i assolí el grau de brigadier dins l'exèrcit regular carlí. Durant la
guerra dels matiners reprengué les armes. Col·laborà sovint amb Benet Tristany, amb el
qual entrà a Cervera (febrer del 1847) i s'apoderà de 90 000 rals de l'administració de
rendes. Sorpresos a Llanera, pogué fugir (mentre el seu gendre, Valeri Roca, i Tristany,
capturats, eren afusellats), però, refugiat en una masia i malalt, fou capturat i
assassinat.
Ros i de Olano,
Antoni
Caracas 1808 - Madrid 1886
Militar i escriptor. Fill —que hom creu adoptiu—
del coronel Llorenç Ros-Llogaia i Perpinyà i de Manuela de Olano y
ÁlvarezOrdoño, el
1814 anà a viure a la casa pairal dels Ros, a les Olives (Baix Empordà), on
s'educà.
Ingressà en l'exèrcit i durant la primera guerra Carlina es destacà i ascendí a
coronel (1837). L'any següent fou diputat a corts; es mantingué independent entre
moderats i progressistes, però contribuí a la caiguda d'Espartero (1843). El 1847
ascendí a general de divisió; el mateix any fou ministre de foment, instrucció i obres
públiques. Com a tal, creà les Escoles Normals de l'estat espanyol. El 1849 fou fet
senador. Participà en l'alçament de Vicálvaro (1854) amb O'Donnell, que el nomenà
director general d'infanteria. La reina el féu vescomte de Ros i comte d'Almina (1856).
El 1859 lluità a la guerra d'Àfrica; assolí la victòria de Guad-el-Jelú que li
valgué el marquesat del mateix nom, amb grandesa d'Espanya. Membre de la Unión Liberal,
participà en la revolució del 1868. S'afilià al partit de Sagasta i ocupà diversos
càrrecs sota el regnat d'Alfons XII; el 1877 esdevingué senador vitalici. Com a
escriptor fou autor de la comèdia Ni el tío ni el sobrino (1834), que escriví
conjuntament amb José de Espronceda, del qual fou molt amic (prologà l'obra d'aquest El
diablo mundo). Publicà també algunes obres de teatre, la novel·la El doctor
Lañuela (1863) i obres sobre fets militars, com Leyendas de África (1860), Episodios
de la guerra civil (1875) i Episodios militares (1884). El 1877 presidí els
Jocs Florals de la Llengua Catalana, a Barcelona, i els inaugurà amb un discurs en
català. Introduí en l'exèrcit l'ús d'un tipus de gorra que rebé el nom de ros en
honor seu.
Rosas, Juan
Manuel de
Buenos Aires 1793 - Swathling, Southampton 1877
Dictador argentí. Ric hisendat, milità entre els federals. Comandant general (1828),
col·laborà amb el coronel Dorrego i combaté la revolució del general Juan Lavalle, el
qual fou vençut (1829). Governador de Buenos Aires (1829-32 i 1835), instaurà un règim
despòtic a fi de guanyar-se el suport popular i burgès i perseguí els unitaris.
Organitzà diverses campanyes contra els indis dels sud i intervingué en la guerra civil
uruguaiana (1839-51) a favor del partit blanco de Manuel Oribe. Però quan imposà
el monopoli comercial per al port de Buenos Aires i el riu Paraná s'hagué d'enfrontar al
Brasil i a França. També combaté la confederació peruanoboliviana (1837). Una revolta
federal dirigida per Justo José de Urquiza, governador d'Entre Ríos, i una nova
intervenció anglofrancesa i brasilera el derrotà a Monte Caseros (1852) i fugí a
Anglaterra.
Rosenberg, Alfred
Reval 1893 - Nuremberg 1946
Polític i escriptor alemany. Escriví el llibre Mythus des 20. Jahrhunderts (1930),
que el convertí en el teòric del racisme nazi. Cap dels serveis d'afers exteriors del
partit nazi des del 1933. Com a ministre dels territoris ocupats de l'Est, ordenà
deportacions i execucions de milers de persones. Condemnat a mort pel tribunal de
Nuremberg, fou penjat.
Rosenberg, Julius
Nova York 1916 - 1953
Físic nord-americà. Ell i la seva muller foren acusats d'espionatge a favor de l'URSS en
l'època coneguda com de la cacera de bruixes del maccarthisme. Foren condemnats a mort el
1951 i executats dos anys després, malgrat les protestes internacionals.
Rousseau,
Jean-Jacques
Ginebra 1712 - Ermenonville, Picardia 1778
Escriptor i filòsof suís en llengua francesa. Del 1728 al
1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influí en
la seva conversió al catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes. Preceptor a
Lió, el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i tingué cinc
fills de Thérèse Lavasseur. Es donà a conèixer amb l'obtenció del premi que
l'Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts,
en què refusava l'optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la
cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la
depuració dels costums, ans els han corromputs, tesi que tornà a defensar, el 1755, al Discours
sur l'origine de l'inégalité parmi les hommes. Instal·lat el mateix any a
Montmorency, en una propietat de la seva amiga madame d'Épinay —de la germana de la
qual s'enamorà—, el 1757 hagué de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg i
es traslladà a una casa propera a la que habitava aquest. Visqué aleshores consagrat a
les que havien d'ésser les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du
droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no fou publicada fins el
1762, la novel·la sentimental, de passió i de
virtut, Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761)
i la cèlebre novel·la pedagògica Émile ou De l'éducation (1762), la part
religiosa de la qual (corresponent a la Profession de foi d'un vicaire savoyard)
féu que l'obra fos condemnada immediatament pel parlament parisenc i l'autor hagués de
fugir de França. Refugiat a Neuchâtel, nous conflictes amb l'autoritat local li feren
acceptar, el 1766, la invitació de D.Hume a anar a Anglaterra. Tornà l'any següent al
continent i errà des d'aleshores per tot França, imbuït de mania persecutòria i
dedicat als seus escrits autobiogràfics, de caràcter polèmic i autojustificatori i
publicats pòstumament: les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau
juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782). Home
polifacètic, conreà també la comèdia (Narcisse, 1753), bé que s'enfrontà amb
Voltaire pel seu interès a dotar Ginebra d'un teatre (Lettre à d'Alembert sur les
spectacles, 1758), i féu notables aportacions en el camp de la música: inventà un
sistema propi de notació, compongué l'òpera Le devin du village (1752) i
publicà un Dictionnaire de musique (1768). La seva sensibilitat per la natura, els
seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un cert
punt, un
inadaptat social, la qual cosa fa comprendre —i alhora permet de matisar— el seu
pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en
contraposició a l'estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la
raó moderna. Tanmateix, en molts camps anà més enllà que Voltaire i
Montesquieu, i,
desconfiat del progrés i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica. Als Països
Catalans es publicaren diverses traduccions castellanes de les obres principals de
Rousseau, tan bon punt cessà el control de la inquisició. A València aparegueren les
primeres de l'estat espanyol de Du contrat social, el 1812, i de Pygmalion,
el 1813, i a Girona la del Discours sur l'origine... el 1820. Du contrat social
ha estat publicat en català en la traducció de Ramon Vinyes (sd).
Rovira i
Canals, Josep
Rubí, Vallès Occidental 1902 - Boulogne-sur-Seine, França 1968
Polític. Paleta d'ofici, milità de jove en el moviment calalanista i s'afilià a Estat
Català. Exiliat el 1922 a França, en una incursió assaltà la caserna de la guàrdia
civil de Sant Pau d'Ordal i restà implicat en els fets de Prats de Molló. Se n'anà a
Bèlgica i a Mèxic i participà en les guerrilles de Guatemala. Tornà a Catalunya (1932)
i fou fundador del Partit Català Proletari i després ingressà al Bloc Obrer i
Camperol.
Fou elegit membre del comitè executiu —càrrec que conservà posteriorment dins el
POUM— i destacà com a principal animador del setmanari "L'Hora". Pel
juliol del 1936 representà el POUM dins el Comitè de Milícies i fou l'organitzador de
la columna Lenin, posteriorment divisió 29, que sota la seva direcció actuà al front
d'Aragó. Detingut després dels fets de maig del 1937 fou posat aviat en llibertat i
actuà llavors clandestinament, fins que per l'octubre del 1938 hom l'empresonà de
nou.
Pogué tanmateix fugí a l'exili pel gener del 1939. A França, participà en la
Resistència i el 1944 fou un dels fundadors del Moviment Socialista de
Catalunya. La seva
figura es destaca com a estrateg militar i líder de milícies populars.
Rovira i
Virgili, Antoni
Tarragona 1882 - Perpinyà 1949
Escriptor, historiador i polític. Iniciat molt jove en el
periodisme, el seu primer article en català aparegué a "La Justícia",
setmanari republicà tarragoní. Anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de
retornar a Tarragona sense haver pogut acabar la carrera per dificultats
econòmiques; hi
fundà i dirigí el setmanari federal "La Avanzada", fundà Joventut Federal,
s'ocupà en feines administratives i féu conferències. Estrenà i publicà el drama Vida
nova (1904) i el 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per "El Poble
Català", del qual fou redactor a partir de l'any següent. Especialitzat en
política estrangera, aconseguí una àmplia audiència. Col·laborà en altres
publicacions ("La Campana de Gràcia", "L'Esquella de la Torratxa",
"El Gall", "Renaixement", "Unió Catalanista", etc) i
contribuí a fundar la Societat Catalana d'Edicions (1911), on publicà la seva Història
dels moviments nacionals. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors
d'"El Poble Català"— de la UFNR per disconformitat amb l'anomenat Pacte de
Sant Gervasi. Aquell mateix any fundà el setmanari "La Nació" i, cridat per
Prat de la Riba, ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1916
acabà la carrera d'advocat. Per aquesta època publicà nombrosos llibres, parlà en
molts actes públics i col·laborà a "La Veu de Catalunya" i a "La
Publicitat". Tot i que una minva auditiva dificultava la seva actuació política, el
1922 fou un dels fundadors del partit d'Acció Catalana i aquest mateix any començà la
publicació de la important Història nacional de Catalunya. El 1924
fundà, i
dirigí fins el 1929, la "Revista de Catalunya", de format i contingut
europeus.
Edità l'"Anuari dels Catalans" (1923-26). Després de deixar, per divergències
doctrinals, Acció Catalana, fundà (1927) el diari "La Nau", que esdevindria
òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, també fundat per ell. Fusionats els
dos partits el 1931 per constituir Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar
amb l'Esquerra Republicana de Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d'abril de
1931. L'any següent, atenent un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a
l'Esquerra Republicana, a l'òrgan de la qual, "La Humanitat", comentà durant
més de sis anys l'actualitat política del país i la internacional, alhora que
col·laborava a la "Revista de Catalunya", "Meridià" i altres
publicacions. Fou elegit diputat al Parlament Català, del qual durant la guerra civil fou
designat vice-president i, a l'exili, president. El 1937 guanyà el premi Valentí
Almirall atorgat al millor recull d'articles periodístics. El 31 de gener de 1939 entrà
a França amb els seus familiars i visqué a Montpeller. Alliberada França, el president
de la Generalitat, Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la
Generalitat i, tot seguit, formà part del govern. Des del 1946 visqué a
Perpinyà. No
deixà mai la seva tasca d'escriptor, i així, escriví milers d'articles amb un estil
clar i precís, clàssic. Ha estat un dels més il·lustres teoritzadors —i
divulgadors— de la causa nacional de Catalunya. Entre les seves obres, ultra les ja
esmentades, destaquen Debats sobre catalanisme (1915), Les valors ideals de la
guerra (1916), El nacionalismo catalán (1917), Nacionalisme i federalisme (1917),
Pau Claris (1922), Els grans catalans del Vuit-cents (1928), Teatre de la
natura (1928), Els polítics catalans (1929), Defensa de la democràcia (1930),
Catalunya i la República (1931), Resum d'història del catalanisme (1936), Valentí
Almirall (1938), Quinze articles (1938), Els darrers dies de la Catalunya
republicana (1940, 1976), La collita tardana, poemes (1947). Publicà també un
Diccionari català-castellà i castellà-català (1913), una Gramàtica catalana
i un Llibre de lectura escolar. Pòstumament aparegueren Teatre de la ciutat
(1963), Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana (1966), Viatge a
l'URSS (1968), Prat de la Riba (1968), Siluetes de catalans (1969) i 49
articles (1970).
Rovirosa i
Albet, Guillem
Vilanova i la Geltrú, Garraf 1897 - Madrid 1964
Escriptor i propagandista catòlic. La seva família descendia, des de feia segles, de
Rocacrespa. Fou un tècnic en electricitat, però, en convertir-se a trenta-sis anys al
catolicisme, sentint una prèdica del cardenal Verdier, es lliurà del tot a l'apostolat i
promogué la Internacional Obrera Catòlica. Fundà, en els temps difícils del
franquisme, les Germandats Obreres d'Acció Catòlica (GOAC, més conegudes per les sigles
del seu nom castellà, HOAC) i la seva personalitat es destacava per la seva
dialèctica en el camp social i el seu arborament místic que suggestionava la gent. Fou
l'iniciador del comunitarisme. Visqué, després d'un greu accident, a Montserrat i
publicà, entre d'altres, Cooperativismo integral (1959), El primer traidor
cristiano, Judas de Keriot, el apóstol (1962) i El primer santo cristiano, Dimas
el ladrón (1962).
Royce, Frederic
Henry
Peterborough 1863 - 1933
Enginyer i industrial anglès. Treballà en maquinària diversa i en indústries
mecàniques i fou inventor i constructor d'aparells i models d'avions i d'automòbils.
Fundà diverses societats a Manchester, la més important de les quals fou la Royce
Limited. S'associà més tard (1907) amb C.S.Rolls, i crearen la Rolls-Royce.
Rubió i Ors,
Joaquim
Barcelona 1818 - 1899
Escriptor i catedràtic. El seu pare era impressor i
llibreter de vell. L'ensenyament primari el rebé a la mateixa escola on anava Milà i
Fontanals. Anà al seminari, on estudià filosofia, alhora que física i francès a les
escoles de la Junta de Comerç. Desitjant de prosseguir els estudis, mentre el germà gran
s'afiliava a la professió paterna, el curs 1833-34 començà els estudis de teologia,
però els deixà aviat, convençut que no tenia vocació eclesiàstica. Com que la
situació econòmica de la família no consentia d'anar a la Universitat de Cervera, es
decidí a seguir l'ofici del seu germà Josep, quan sabé la possibilitat que l'ajuntament
de Barcelona organitzés unes càtedres de dret incorporables a la universitat. Pel
desembre del 1835 foren inaugurades i es matriculà en el primer curs. Es matriculà
també al curs d'economia política que Eudald Jaumeandreu havia tornat a donar a la Junta
de Comerç. El 1836 foren celebrats exàmens públics, en els quals intervingué juntament
amb Laureà Figuerola. Aquest any col·laborà també a la premsa. A un article d'"El
Catalán" (octubre del 1835) demanava que Barcelona tornés a tenir universitat.
Aprovà un curs de perfeccionament de llatí i un altre de literatura al col·legi
Carreras, després incorporat a la universitat. El 6 d'octubre de 1838, traslladada ja la
universitat a Barcelona, rebé el grau de batxiller en dret. Aquest any hom pot assenyalar
les primeres edicions literàries de la seva bibliografia. Al costat de dues traduccions
hi ha la llegenda Mano roja, influïda per Milà. Els autors que més l'havien
influït eren, entre els hispànics, Rivas, Zorrilla, Espronceda, Ochoa i Arolas. A
aquests caldria afegir, quant a l'ús del català, el nom de Cortada. Amb el pseudònim d'Aben
Abulema publicà articles de costums al "Diari de Barcelona". El 16 de
febrer de 1839, darrere d'un article de Cortada, sortí la que fou més popular de les
seves poesies amb el pseudònim Lo Gaiter del Llobregat. Fins al 9 de novembre de
1840 sortiren 19 poesies amb aquest mateix pseudònim. El 1841 aparegué un llibre amb
aquest títol i el nom de l'autor. Hi ha unes significatives diferències en l'ordenació.
Abans obria la sèrie la presentació poètica del Gaiter, que lligava el
pseudònim amb els seus cants i el riu simbòlic. L'edició del 1841 era encapçalada per
una poesia patriòtica, Mos cantars, la setena de les del "Diari de
Barcelona". Al pròleg no hi ha mots d'elogi ni d'apologia, sinó remembrances
històriques i acusacions als conciutadans del poeta, culpables d'haver menyspreat
l'idioma dels trobadors. Tot el pròleg és escrit sota l'encís del descobriment de la
poesia dels trobadors, de la qual li havien parlat "sos joves amics", que devien
ésser Milà i Piferrer, els quals creia que alternarien amb ell les seves composicions,
encara que no fou així. Afegia que la seva "gaita" "callarà tan prest se
deixen sentir los preludis d'una lira catalana". L'anomena catalana per influència
de Pau Ballot; en canvi, a Mos cantars parla del "melós llemosí" per
influència d'Aribau. La missió desvetlladora d'aquest pròleg sembla que no fou
compresa, ja que, per exemple, a l'àlbum de poesies que els poetes catalans oferiren a
les reines amb motiu de la seva visita a Barcelona, només hi havia dues composicions en
català: la de M.A.Martí i la de Rubió. Joan Cortada, defensor de la restauració dels
jocs florals, convocà a l'Acadèmia de Bones Lletres un certamen, que guanyà Rubió amb
el seu poema en català Roudor de Llobregat, del qual es feren dues edicions, una
publicada per l'Acadèmia el 1842 i una altra impresa pel seu pare. Aspirant a la
càtedra, a la seva correspondència amb Tomàs Aguiló parla del seu desig de graduar-se
per tal de presentar-se a oposicions. Pertanyia a la Societat Filomàtica i a la
Filharmònica. El 1845 publicà El libro de las niñas, que tingué un gran èxit.
Col·laborà a les empreses editorials de Roca i Cornet. Intentà també l'èxit en el
teatre i escriví drames en vers. A conseqüència de les seves edicions del rector de
Vallfogona i de Pere Serafí obtingué el 1840 el títol de poeta de teatro, que
l'obligà a escriure odes en elogi de les reines. El 1845 es llicencià a la facultat de
lletres i es doctorà. El mateix any obtingué el títol de regent de primera de la
secció de lletres. Després de fer oposicions, el 1847 fou nomenat catedràtic a
Valladolid. El 1852 publicà un programa de literatura universal i espanyola. El 1854 es
casà amb Elisea Lluch, cosina germana seva, després de fer un viatge a Roma per
aconseguir la dispensa necessària. A petició pròpia fou traslladat a la càtedra
d'història universal vacant a la Universitat de Barcelona. El 1858 publicà una segona
edició augmentada i corregida de Lo Gaiter del Llobregat. Es dedicà a la nova
càtedra amb gran il·lusió i tenacitat i ella li serví per a continuar en un camp més
ample l'orientació religiosa que sempre havia professat. El 1859 fou un dels
sol·licitants de l'establiment dels jocs florals a Barcelona, en els quals aconseguí el
títol de mestre en gai saber (1863) i la primera distinció en el ram de la prosa
literària. El 1861 aconseguí autorització per a traduir al castellà les novel·les que
eren publicades en francès sota la direcció de l'arquebisbe de Tours. Aquestes versions,
que solen faltar en la seva bibliografia, mereixen recordar-se tipogràficament per la
manera com fou imitada l'edició original. Redactà la seva Historia Universal (1873,
1875). Es dedicà també a l'Acadèmia de Bones Lletres, que presidí. El 1896 fou nomenat
vice-rector i, molt poc abans de morir, rector. Literàriament, si bé féu alguna
traducció de Victor Hugo en vers català, els últims anys no amagà el sentiment que era
preterit en la posició de capdavanter de la Renaixença. Fins el 1890 no fou nomenat
president dels jocs florals. Publicà a l'Acadèmia la Breve reseña del actual
renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877) i l'edició poliglota del Gaiter
(1888), completada amb un quart volum el 1902. El 1889 fou celebrat per la Lliga de
Catalunya el cinquantenari de la publicació de la seva primera poesia catalana.
Rubió i
Tudurí, Marià
Maó, Menorca 1896 - Barcelona 1962
Polític i escriptor. Fill de Marià Rubió i Bellver. Fou amic de Cambó, passant
d'Amadeu Hurtado, membre d'Acció Catalana i de l'Esquerra Republicana. S'exilià el 1939
i habità a França. Publicà Estat Espanyol. Societat Anònima (1930), en
col·laboració amb N.Mart; Catalunya amb Europa (1932?), La Justícia a
Catalunya (19 Juliol 1936febrer 1937) (1937) i llibres jurídics o de política
internacional com La lucha por la paz (Guerra fría o guerra total) (1955).
Ruiz
Capdepón, Trinitario
Oriola, Baix Segura 1836 - Madrid 1911
Polític. Doctor en dret (1859), s'instal·là a València, on fou secretari de la Unió
Liberal, formà part de la junta revolucionària de 1868, fou cap i fundador del partit
liberal de Sagasta, inspirà els periòdics "El Diario de Valencia" i "El
Constitucional" i fou governador civil (1881). Havent-se traslladat a Madrid, hi fou
governador del Banc d'Espanya i diputat. Fou ministre d'ultramar (1888), gràcia i
justícia i governació. Figurà en el senat (1903-11). El seu fill, Trinitario Ruiz
Vallarino (? — Madrid 1945), polític liberal, fou diversos cops ministre de
gràcia i justícia, diputat i senador fins a l'adveniment de Primo de Rivera.
Ruiz i
Ponsetí, Estanislau
Maó 1889 - Mèxic 1967
Economista i polític. Llicenciat (1911) i doctor (1913) en
ciències exactes i enginyer industrial (1915). Tingué càrrecs importants en diverses
empreses i féu de traductor d'obres tècniques. Participà en la creació del Sindicat
General de Tècnics de Catalunya (1920) i en la de la Federació d'Empleats i Tècnics
(1932). Cofundador i dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i també dirigent del
Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fou diputat per la minoria socialista al
Parlament de Catalunya (1932 -39), des d'on participà en els principals debats
parlamentaris. Al juliol-agost del 1936 fou conseller de proveïments; des de l'agost del
1936 fou membre del Consell d'Economia de Catalunya com a representant del PSUC, i entre
el 1937 i el 1939, sots-secretari d'economia de la Generalitat. Fou un dels principals
artífexs de la Nova Economia; és autor de L'aplicació del decret de
col·lectivitzacions i control obrer (1937), Les empreses col·lectivitzades i el
nou ordre econòmic (1937). Com a publicista col·laborà al «Butlletí del Sindicat
General de Tècnics de Catalunya», «Justícia Social», «Tècnica», «Treball» i al
«Butlletí» de la conselleria d'economia. Dedicat també a l'activitat docent, fou
professor de geometria a la Universitat de Barcelona (1912-14) i d'economia a l'Ateneu
Polytechnicum (1934-35) i a l'Escola Industrial, de la qual fou director (1936-37). El
1937 fou nomenat director de l'Escola del Treball. És autor de Lugares geométricos de
curvatura estacionaria en el cuadrilátero de manivela cilíndrica i de Curso de
geometría descriptiva. Tingué cura de les edicions tècniques de l'editorial Gustau
Gili, on fou cridat pel seu professor Eduard Fontserè. Durant la guerra civil donà
conferències, algunes de les quals foren publicades. En acabar la guerra civil, després
de passar per França, s'exilià el 1939 a Mèxic. En aquest país col·laborà a la
creació d'escoles i museus. El 1954 fou elegit vice-president segon del Parlament i
ocupà el càrrec de gerent-apoderat de l'editorial UTEHA (1940-65), des d'on ajudà i
donà feina a desenes d'intel·lectuals catalans i altres republicans exiliats.
Ruiz Zorrilla,
Manuel
El Burgo de Osma, Sòria 1833 - Burgos 1895
Polític castellà. Progressista ardorós, participà en la rebel·lió de la caserna
madrilenya de San Gil (1866) i hagué d'emigrar. Fou un dels caps de la revolució de
setembre del 1868. Ministre de foment en el govern del duc de la Torre, decretà la
llibertat d'ensenyament, suprimí les facultats de teologia i assajà d'organitzar un
ensenyament de coneixements pràctics (tècnics, agraris). Ministre de justícia el 1869,
introduí el matrimoni civil i l'organització del jurat. President del consell el 1870,
fou el ministre més fidel i més eficaç d'Amadeu I. Establí el servei militar
obligatori i fundà el banc hipotecari; presentà els projectes de llei de dotació del
clergat i de l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. En abdicar Amadeu, l'acompanyà
fins a Lisboa. Quan es produí la restauració dels Borbó es declarà republicà, fou
expulsat d'Espanya i des de l'exili, o bé entrant d'amagat en territori espanyol,
organitzà diverses conspiracions republicanes o hi participà, entre elles les de la Seu
d'Urgell (1884), Santa Coloma de Farners (1884) i Madrid (1886), dirigida per Villacampa.
Malalt, tornà a Espanya i es retirà de la política.
Ruiz-Giménez
Cortés, Joaquín
Hoyo de Manzanares, Madrid 1913
Polític castellà. Doctor en dret (1941), fou ambaixador a
la Santa Seu (1948-51) i ministre d'educació amb Franco (1951-56). President de la
secció d'estudiants de Pax Romana (1939-46), posteriorment ocupà la presidència del
moviment internacional d'aquesta institució (1966). També presidí la Comissió
espanyola Justícia i Pau, promotora de la campanya pro amnistia, i fou nomenat observador
laic al concili II del Vaticà. Successor de Manuel Giménez Fernández en la direcció
d'Izquierda Democrática, l'ala més progressista de la democràcia cristiana espanyola,
fou fundador de la revista Cuadernos para el Diálogo. El 1975 participà en la
creació de la Plataforma de Convergencia Democrática i, més tard, en les negociacions
de la reforma política de l'estat espanyol. El 1977 integrà Izquierda Democrática en la
Federación de la Democracia Cristiana, però no assolí l'acta de diputat. En 1982-88 fou
defensor del poble. És autor de Del ser de España (1963) i de Iglesia, Estado
y sociedad en España (1984) i El Concilio del siglo XXI (1987). El 1988 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Catedràtic emèrit
de filosofia del dret a la Universidad Complutense de Madrid, després de deixar el
càrrec de defensor del poble passà a presidir el comitè espanyol d'Unicef.
Rull i
Queraltó, Joan
? - Barcelona 1908
Terrorista. Després de mantenir relacions amb els grups anarquistes barcelonins en
1901-05, fou empresonat acusat d'haver col·locat una bomba. Tanmateix, poc després
aconseguí un lloc de treball a l'ajuntament, conegué el comte de Güell i a través
d'aquest el governador civil, al qual s'oferí com a confident. Ossorio y Gallardo
acceptà els seus serveis i entre el desembre de 1906 i el maig de 1907 sembla que la
major part de les bombes que esclataren a Barcelona foren fabricades i col·locades pel
mateix Rull. Finalment, en voler extorsionar el governador, fou detingut, jutjat i
executat a Montjuïc. L'afer, que restà amb molts d'aspectes no aclarits (en especial la
possible implicació de Güell i de Solferino), coincidí amb el naixement del projecte de
llei de Maura contra el terrorisme.
Rumor, Mariano
Vicenza, Vèneto 1915 - 1990
Polític italià. Membre de la democràcia cristiana, participà en la resistència contra
el feixisme. Diputat des del 1948, fou secretari general del seu partit (1964-65) i
president de la Unió Europea Democratacristiana entre els anys 1965-82. Ocupà diversos
càrrecs ministerials, especialment els ministeris d'agricultura, de l'interior, d'afers
estrangers i, sobretot, la presidència del govern (1968-69, 1969-70, 1970, 1973-74), i
des del 1979 al 1984 fou membre del Parlament Europeu.
Rusiñol i
Prats, Albert
Barcelona 1862 - 1928
Fabricant i polític. El seu germà Santiago li confià la direcció de tots els afers
familiars (filatures Rusiñol Germans de Manlleu). Fou fundador i president de
l'Associació de Fabricants del Ter i l'any 1899 fou elegit president del Foment del
Treball Nacional. S'enfrontà al govern Silvela-Polavieja pels pressupostos de Villaverde,
però mantingué una actitud vacil·lant i conciliadora durant el Tancament de Caixes.
Encapçalà una campanya de mítings en demanda del concert econòmic (Terrassa, Reus,
Girona, Vilafranca) i fou vice-president de l'Assemblea de Cambres de Comerç d'Espanya
(Saragossa 1898) i delegat del govern a l'Exposició Universal de París del 1900. Fou
diputat liberal per Vic (1893) i l'any 1901 formà part de la candidatura regionalista
coneguda com la dels "quatre presidents", que guanyà les eleccions a Barcelona.
A la mort del doctor Robert (1902) fou elegit president de la Lliga Regionalista i
després de la crisi del 1904 continuà en aquest càrrec gairebé honorífic. Fou diputat
(Vic, 1905 i 1923, i Barcelona, 1914-22) i senador per Tarragona (1907). L'any 1926 fou
nomenat president del Banc Vitalici d'Espanya.
Rusiñol i
Prats, Santiago
Barcelona 1861 - Aranjuez, Castella 1931
Autor dramàtic, narrador, pintor i
col·leccionista.
Pertangué a una de les famílies de l'alta burgesia catalana i es formà al costat del
seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Afeccionat a
l'excursionisme, escriví Impressions d'una excursió al Taga, Sant Joan de les
Abadesses i Ripoll (1881) i, acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb
carro, a la descoberta d'ambients i personatges inèdits. Decidit a rompre amb la
imposició familiar se n'anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai
de set anys. Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un
casal on els guardà i exposà juntament amb altres peces
artístiques. La seva ruptura
amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a
considerar un dels capdavanters del modernisme, sinó que tendí a l'art per
l'art.
Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al
1899, en les seves vingudes de París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges.
Fou protagonista d'una bohèmia de la fi de segle justament titllada de
"daurada". Publicà els primers Llibres de narracions el 1896 (Anant pel món)
i el 1897 (Oracions). El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència
enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del
simbolisme: el
Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), El
jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat,
però, mostrà
un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat
(1901), on critica l'estretor de mires de les dretes i les esquerres, i a L'heroi (1903),
on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció
entre l'artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa,
la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral
més endolcida, estrenada el 1917. En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El
pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de
Jacint Verdaguer, i La mare (1907). El seu sentit irònic, que traeix un
escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en
paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de "desídia dialectal", retret
que, tot i ésser cert, no afecta l'eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat
en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament
reelaborat per l'autor. El seu prestigi resistí l'ensorrada del modernisme, però la seva
figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els
literaris. Replicà al Glosari de Xènius i l'escarní amb un altre Glosari que
publicà des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, a "L'Esquella de la
Torratxa", on col·laborava com a dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran
difusió de la revista una gran popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un
extens anecdotari, sovint apòcrif. Escriví algunes narracions, com El català de la
Mancha (1914), de la qual féu una versió teatral el 1918, i En Josepet de Sant
Celoni (1917). No menystingué els gèneres menors, com el vodevil, que conreà amb El
senyor Josep falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l'home (1915),
però que signà Jordi de Perecamps. Durant una estada a Mallorca escriví L'illa de la
calma (1922). Amb més dedicació al pinzell que a la ploma escriví encara Màximes
i mals pensaments (1927). Com a pintor, fou deixeble de Tomàs Moragas, malgrat
l'oposició familiar que el volia apartar de l'art. Exposà obres a la Sala Parés des del
1874 i deu anys després participà a l'exposició inaugural de la nova Sala
Parés.
D'aquella primera etapa sobresurt Port de Barcelona (Sitges, Maricel). Se sentí
particularment atret pel naturalisme plàcid de Joaquim Vayreda. Féu el seu primer viatge
a París (1888) amb Enric Clarasó, però no s'hi instal·là fins l'any
següent, quan,
assidu de l'Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes,
s'establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas en una etapa en què
l'art de tots dos s'assembla força sota la influència de Degas, Whistler i l'estampa
japonesa. Conegué i retratà Eric Satie i altres personatges de la bohèmia
montmartresa.
L'exposició que féu a Barcelona (Sala Parés 1890) amb Casas i Clarasó —tríade
que exposaria reiteradament fins el 1930—, significà la introducció a Catalunya
d'un art que per la seva modernitat fou designat per la crítica amb el nom de modernisme
i que se centra en figures (Lectura romàntica, Museu d'Art Modern de Barcelona),
temes quotidians i del paisatge urbà de Montmartre (La cuina del Moulin de la Galette,
Museu d'Art Modern de Barcelona; Pati de Montmartre, Sitges, Cau Ferrat). Lligat al
grup de "L'Avenç", col·laborà en la revista a les seves dues etapes. El 1892
anà a viure en un barri menys bohemi de París, l'Île de Saint Louis, on protegí un
temps Carles Mani. Corresponsal de "La Vanguardia", l'editora d'aquest diari
reuní cròniques seves al volum Desde el molino (1894) —il·lustrat per
Casas—, que fou continuat per Impresiones de arte (1897), on recollia
impressions de París, Itàlia i Andalusia, amb il·lustracions dels seus companys
Zuloaga, Mas i Fontdevila, Utrillo i Oller. Vers 1894-95, influït pel pre-rafaelitisme,
derivà cap al simbolisme (La Pintura, La Música, La Poesia, Sitges, El Cau
Ferrat), tendència que arran del seu viatge a Granada centrà en la temàtica de
jardins.
N'exposà una sèrie a la galeria L'Art Nouveau de París (1899) i a la Sala Parés
(1900): és la sèrie de la qual reuní una selecció en la col·lecció de làmines que
titulà Jardins d'Espanya (1903). El 1899 pintà a Mallorca, on acompanyà Joaquim
Mir, que després se separà d'ell. Malgrat que, establert a Catalunya, continuà
participant en exposicions de París i n'hi féu alguna d'individual (galeria Georges
Petit, 1906). Morí a Aranjuez mentre pintava noves versions, ja decadents, de la
temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida. La seva filla Maria
Rusiñol i Denis (Barcelona 1887 — 1972) féu dibuixos i aquarel·les modernistes
i decorà porcellanes (Museus d'Art de Barcelona i Cau Ferrat de Sitges); publicà Llibre
de versos (1928), el poema rural L'arma (1953) i la biografia Santiago
Rusiñol, vist per la seva filla (1950).
Rutherford, Ernest
Nelson, Nova Zelanda 1871 - Cambridge 1937
Físic britànic. Estudià a Cambridge. Fou nomenat
professor, successivament, a Mont-real (1898), Manchester (1907) i Cambridge (1919), on
dirigí el Cavendish Laboratory (1919-37). President de la Royal Society (1925-30), és
conegut per les seves investigacions sobre la radioactivitat, els gasos, la matèria i,
sobretot, pel seu model d'àtom, el 1899 descobrí la radioactivitat del tori i
identificà els raigs a i b de les radiacions radioactives; el 1906 estudià les
partícules alfa, que identificà com a nuclis d'heli. Amb H.Geiger ideà un mètode per a
comptar les partícules alfa (1908). El 1919 descobrí la transmutació d'elements,
que posteriorment investigà amb J.Chadwick (1921-24). Més tard estudià el nucli atòmic
i la massa dels neutrons i comprovà que la major part de la massa atòmica és
concentrada en el nucli, treballs fets amb la col·laboració de F.W.Aston. El seu model
d'àtom esdevingué cèlebre i ha estat la base de models posteriors (Bohr, Sommerfeld).
Obtingué el premi Nobel de química el 1908.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
