Sá
Carneiro, Francisco
Porto, Douro Litoral 1934 - Lisboa 1980
Polític portuguès. Advocat, fou un membre independent de l'assemblea nacional del règim
de Salazar (1969-73). Caigut aquest, el 1974 fundà el Partido Popular Democrático
—més tard, convertit en el Partido Social Demócrata— i n'esdevingué el
líder. Encapçalà la coalició Aliança Democrática, i fou elegit (1979) i reelegit
(1980) primer ministre, càrrec des del qual féu una política conservadora. Morí en un
accident d'aviació.
Sabaté i
Llopart, Francesc
l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès 1913 - Sant Celoni, Vallès Oriental
1960
Militant anarquista conegut pel nom Quico Sabaté. Vinculat des del 1931 als
sectors d'acció o «grups específics» del moviment llibertari, combaté durant la
guerra de 1936-39 i, en acabat, s'exilià a França. El 1943 retornà clandestinament i
inicià, amb els seus germans Josep (l'Hospitalet de Llobregat 1909 —
Barcelona 1949) i Manuel (l'Hospitalet de Llobregat 1927 — Barcelona 1950), la
lluita armada a la zona del Barcelonès, fins a esdevenir el màxim —i mític—
exponent de la guerrilla urbana antifranquista. Després d'un parèntesi a França
(1949-55), reprengué la lluita però, mancat del suport orgànic de la CNT-FAI, acabà
essent encerclat per la guàrdia civil i fou mort per Abel Rocha, membre del
sometent. La
seva figura inspirà el film de Fred Zinnemann Behold a Pale Horse (1964).
Saborit
Colomer, Andrés
Astúries 1889 - València 1980
Polític asturià. Militant del Partido Socialista Obrero Español i de la Unió General
de Treballadors (en fou vice-president el 1932), fou empresonat perquè formava part del
comitè de vaga a l'agost del 1917. Fou director d'"El socialista". S'oposà a
l'ingrés del PSOE a la Internacional Socialista (1921). Exiliat després de la guerra
civil, l'any 1977 tornà a l'estat espanyol i residí fins a la seva mort a València. És
autor de la biografia Julián Besteiro (1967).
Sadat,
Muhammad Anwar al-
Tala, Al-Minufiya 1918 - el Caire 1981
Polític egipci. Militar de carrera (diplomat el 1938), fou
antibritànic declarat i no dubtà a col·laborar amb els alemanys per sostreure Egipte
del domini anglès (el qual fet li valgué la presó, 1942-44). Fou un dels "oficials
lliures" que col·laborà en l'enderrocament del rei Faruk (1952). President de
l'assemblea nacional (1961-68) i vice-president de la república (1969), a la mort sobtada
de Nasser (1970) fou elegit president. Panarabista i pro-soviètic, volgué refer
l'exèrcit (destruït per Israel el 1967) i promogué la quarta guerra àrabo-israeliana
(octubre del 1973). Reelegit president (1976), donà una nova orientació a la política
exterior egípcia, decantant-se als EUA i iniciant converses de pau amb Israel amb vista a
una solució del problema de l'Orient Mitjà (acords de Camp David de 1978 i tractat
egípcio-israelià del 1979). Li fou atorgat, juntament amb Menahem Begin, el premi Nobel
de la pau del 1978. El 1981 ordenà la persecució dels islàmics radicals, que
l'assassinaren en una desfilada militar.
Sagarra
i de Llinàs, Ferran de
Barcelona 1802 - 1860
Carlí. Fill del regidor de Barcelona (1824-28) Benet de Sagarra i Mercante. Durant la
primera guerra Carlina fou secretari de la Junta de Berga, on dirigí "El Joven
Observador" i "El Restaurador Catalán". Publicà l'opuscle Cartas del
hermitaño del Canigó (1837) i altres obres també de propaganda carlina. Fou regidor
de Barcelona (1829-30).
Sagasta,
Práxedes Mateo
Torrecilla de Cameros, Rioja 1827 - Madrid 1903
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que
només exercí en la seva joventut. Participà com a progressista en la revolució del
1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué
d'exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L'any
1863 adquirí i dirigí el diari "La Iberia". Conspirà amb Prim i hagué de
fugir a Portugal, des d'on passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels
sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en
rebel·lia, pogué fugir a França. L'any 1868 s'uní a Serrano i fou un dels caps del
moviment revolucionari. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d'estat
amb Prim, esdevingué una de les figures polítiques més rellevants d'Espanya. Votà la
candidatura d'Amadeu de Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència
de Serrano. Enemistat amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit
constitucional. President del consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l'any
següent. Ministre en dues ocasions més, era president del consell quan Martínez Campos
proclamà Alfons XII a Sagunt i no hi oferí cap resistència. L'any 1875 es lliurà a la
reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup constitucional, que, refós en
l'assemblea del 1880, rebé el nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido
Liberal. President del Consell des del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí
diverses reformes liberals. Establí amb Cánovas el pacte d'ElPardo (1885) i, en
morir Alfons XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la regència
de Maria Cristina d'Àustria. Féu aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i la
de bases per a la formació del codi civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué
d'afrontar la guerra amb els EUA i la liquidació de l'imperi colonial, malgrat que
aquella situació hagués estat obra sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al
desembre del 1902 presidí el consell de ministres per darrera vegada.
Saint-Cyr,
Laurent de Gouvion
Toul, Lorena 1764 - Ieras, Provença 1830
Militar francès. Era marquès de Gouvion-Saint-Cyr. Lluità com a voluntari en les
guerres de la Revolució Francesa i, al servei de Napoleó, a Itàlia. Fou ambaixador
francès a Madrid (1801) i lluità a Prússia (1806-07). El 1808 fou nomenat general en
cap del setè exèrcit napoleònic a Catalunya, on anà a apuntalar la vacil·lant
ocupació francesa. En arribar, derrotà els generals Vives i Reding a la batalla de
Llinars-Cardedeu (desembre del 1808) i trencà el setge a què estaven sotmesos els
ocupants francesos de Barcelona. Intentà aleshores, sense èxit, apoderar-se de
Tarragona, si bé assolí victòries a Igualada i a Valls. Com a màxima autoritat de
Catalunya, moderà les arbitrarietats polítiques i fiscals del general Duhesme i els seus
subalterns i afavorí el retorn d'emigrats a Barcelona, però alhora imposà el jurament
de fidelitat a Josep Bonaparte a les autoritats del país que encara romanien en actiu i
suprimí el càrrec de capità general. Pel maig del 1809 inicià el tercer setge de
Girona, però la manca d'èxit i els fracassos anteriors feren que Napoleó el substituís
pel mariscal Augereau (estiu del 1809). Més tard lluità a Rússia, on la victòria de
Polotsk li valgué el títol de mariscal de l'imperi (1812); el 1813 defensà Dresden
sense èxit. Durant la Restauració, fou ministre de la guerra de Lluís XVIII (1815 i
1817-19). El 1831 es publicaren les seves Mémoires... i el 1865 un Journal des
opérations de l'Armés de Catalogne en 1808 et 1809...
Saint-Just,
Louis Antoine Léon
Decize, Borgonya 1767 - París 1794
Polític francès. Es donà a conèixer en l'ambient revolucionari amb Esprit de la
révolution et de la constitution de la France (1791). Diputat d'un radicalisme
extremat, a la Convenció (1792), i fervent partidari de Robespierre, formà part del
Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d'on propugnà una política de terror.
Plenament lliurat a la revolució, reorganitzà els exèrcits del Rin i del nord, que
aconseguiren èxits importants, actuà amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una
política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns
dels sospitosos per a donar-los als indigents. En produir-se la reacció termidoriana, fou
guillotinat.
Saint-Simon
París 1760 - 1825
Nom amb què és conegut el pensador francès Claude Henri de Rouvroy, comte de
Saint-Simon. Fou un dels precursors de la sociologia contemporània i mestre i
col·laborador d'Auguste Comte, del qual se separà posteriorment. En produir-se la
Revolució Francesa renuncià al seu títol nobiliari; lluità per la independència dels
EUA, i la seva vida bohèmia el portà a dependre a vegades econòmicament dels seus
mateixos criats. Les seves obres L'industrie, ou discussions politiques, morales et
philosophiques (1817), L'organisateur (1819-20) i Du système industriel (1821)
proposen una societat sense classes, on els industrials (patrons i obrers), els artistes i
els savis desplacin les classes ocioses (noblesa, clerecia, militars). Tot i defensar el
valor de la propietat privada, cregué en una societat igualitària, amb unes mateixes
oportunitats per a tothom. Mesclà la fantasia amb la seva visió positivista dels fets
socials, raó per la qual Marx el catalogà entre els socialistes utòpics. Optimista, i
fervent creient en el progrés, arribà a considerar el desenvolupament de la indústria
com un substitutiu del paper que havia tingut l'Església en altres segles (Catéchisme
des industrielles, 1823) i predicà un nou ordre basat en una nova moral secular (Le
nouveau christianisme, 1825). Els seus seguidors formaren el moviment conegut com a saint-simonisme.
El seu pensament influí molt en el primer socialisme utòpic barceloní de 1835-37,
especialment en el grup d'"El Propagador de la Libertad" i d'"El
Vapor" (Ribot i Fontserè, Raüll, Mata, Fontcuberta, etc). Tanmateix, fou arraconat
poc després per l'utopisme cabetià.
Sala i Argemí,
Alfons
Terrassa, Vallès Occidental 1863 - Barcelona 1945
Polític i industrial. Es llicencià en dret a Barcelona.
Ben jove s'inicià en la política i fou diputat provincial pel Partit Liberal Dinàstic
(1888-93). Cacic i patrici alhora, a la darreria del s XIX convertí Terrassa en un feu on
sortia com a diputat a corts, càrrec que anà ostentant, bé que el 1906, amb motiu de la
Solidaritat Catalana, pel seu anticatalanisme, decidí de no presentar-se. Adoptà
després l'etiqueta de monàrquic independent i aglutinà un nucli d'addictes i d'electors
conservadors, reducte contra el qual combateren republicans, catalanistes d'esquerra i
també de la Lliga Regionalista. Foren particularment sagnants els poemes que li dedicà
Josep Carner, fent-lo, no sempre amb justícia, la bèstia negra del catalanisme. Malgrat
tot, fou reelegit com a diputat a corts. Amic personal d'Alfons XIII, fundà la Unión
Monárquica Nacional (1919) i, havent-se negat a assistir a l'Assemblea de
Parlamentaris, combaté l'autonomisme i col·laborà amb la Dictadura de Primo de Rivera,
el qual el nomenà president de la Mancomunitat governativa (gener del 1924 — abril
del 1925). Tanmateix, la repressió anticatalana i la mediatització excessiva de la
Mancomunitat, el dugueren a protestar davant el rei i el dictador i per això dimití. Fou
un defensor del proteccionisme a les corts, en contra de l'opinió del seu partit Liberal
i impulsà la creació de l'Escola Industrial de Terrassa. Fou nomenat senador vitalici
(1923) i rebé el títol de comte d'Ègara (1926). Els seus partidaris foren anomenats
salistes.
Salazar,
António de Oliveira
Santa Comba, Lisboa 1889 - Lisboa 1970
Estadista portuguès. Professor d'economia política i diputat (1921), defensà la
concepció clàssica de la moneda i de l'economia, basada en un pressupost equilibrat que
evités la inflació i el dèficit. Catòlic conservador, fou influït per les doctrines
polítiques integristes i pel pensament de Charles Maurras. Es declarà nacionalista,
antimarxista i partidari d'una societat corporativista i paternalista, en la qual els
treballadors havien d'estar associats als terratinents i als empresaris. El cop d'estat
del 1926 el féu ministre de finances, però dimití poc després. Cridat novament pel
president Carmona (1928), en un any equilibrà el pressupost estatal, cosa que li atorgà
un gran prestigi internacional. Primer ministre el 1932, Salazar féu pressió per donar
una base política a les seves reformes econòmiques i inspirà la Constitució del 1933,
que instaurà l'Estado Novo amb fonaments corporativistes i nacionalistes,
regeneracionistes i republicans, autoritaris i igualitaris. A poc a poc instaurà una
fèrria dictadura corporativista i reaccionària. Congelà el progrés popular i limità
l'expansió de l'economia, que es basà en l'explotació de les colònies africanes,
l'emigració a Europa i el turisme. En política exterior pactà amb el general Franco
(1937 i 1942), amb els aliats (1942-43), amb l'OTAN (1949) i amb els EUA (1956). Els anys
seixanta l'oposició interior i colonial augmentà i Salazar endurí el seu règim,
establint un autèntic terror policíac. Al mateix temps es produí un cert
desenvolupament industrial. Malalt, l'any 1968 fou substituït pel seu ministre Marcelo
Caetano.
Sales, Rafael
? 1815 - Girona 1849
Guerriller carlí. Era llaurador. El 1833 s'uní a les forces carlines. Durant la guerra
dels Matiners tornà a les armes i fou el cap d'una banda, amb el motiu Planademunt. Unit
amb les forces de Marcel·lí Gonfaus (Marçal), lluità contra el general Gutiérrez de
la Concha; fet presoner, fou afusellat.
Sales i
Amenós, Ramon
Fulleda, Garrigues 1893? - Barcelona 1936
Sindicalista. A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà de dependent. El 1918
ingressà al Sindicat Mercantil de la CNT, però en desacord amb la ideologia llibertària
que hi imperava —ell era carlí— pel desembre de l'any 1919, amb altres companys
del Centre Obrer Legitimista, fundà la Corporació General de Treballadors (Unió de
Sindicats Lliures). Hom l'identifica generalment com a cap d'aquesta
organització, que es
transformà durant l'època que Martínez Anido fou governador civil de Barcelona en un
sindicat blanc que nodrí les colles de pistolers contra els sindicats únics
cenetistes.
En proclamar-se la Segona República, es traslladà a França. Més tard tornà a
Barcelona i treballà, amb poc èxit, en la reorganització del Lliure. Detingut la
primavera del 1936, el 19 de juliol pogué sortir de la presó, però poc després fou
detingut i mort.
Salinas de
Gortari, Carlos
Ciutat de Mèxic 1948
Polític mexicà. Es graduà en economia a Harvard i a la Universitat de Mèxic. Ingressà
al PRI i en 1982-87 fou ministre de planificació econòmica. President de Mèxic
(1987-94), adoptà una política de caire neoliberal, i el 1992 signà amb els EUA i el
Canadà un tractat per a establir una zona de lliure comerç (NAFTA). En la darrera etapa
del seu mandat, el 1994, diversos problemes qüestionaren greument la seva gestió, i tota
l'estructura institucional de Mèxic: una revolta de camperols a Chiapas, els escàndols
de les eleccions presidencials, la implicació de familiars seus en el narcotràfic i els
mals resultats econòmics falsejats pels informes oficials. Per aquests motius, ja
finalitzat el mandat, hagué d'abandonar el país el 1995.
Saliquet i
Zumeta, Andreu
Barcelona 1877 - Madrid 1959
Militar. Lluità a Puerto Rico, a Cuba i al Marroc. Passà a Barcelona, on col·laborà en
la repressió de la vaga general del 1917. El 1923 assolí el grau de general, al Marroc.
Destituït per la República (1931), s'acollí a la llei Azaña i passà a la reserva. El
18 de juliol de 1936 fou cap de la Junta Suprema de l'alçament a Valladolid, on
s'apoderà de la capitania general. Formà part de la Junta de Burgos que nomenà Franco
generalíssim. Dirigí l'ocupació de Madrid (març del 1939). Des d'aleshores hi residí.
Fou cap del Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masonería fins que morí.
Salisbury, Robert
Arthur Talbot
Hatfield, Hertfordshire 1830 - 1903
Polític britànic conservador. Fou secretari per l'Índia en els gabinets de Derby
(1866-67) i Disraeli (1874-78). Ministre d'afers estrangers, s'ocupà de moderar
l'expansionisme rus i, més tard, des del seu càrrec de primer ministre (1885), orientà
la seva acció política cap al desenvolupament de l'imperi Britànic: defensà la unitat
búlgara enfront d'una Europa hostil; annexà l'Alta Birmània a l'Imperi; impulsà la
colonització de l'Àfrica (Kenya i Uganda, 1888; Zanzíbar, 1890; Nigèria) i de l'Orient
Mitjà (Xipre, Egipte). Durant el seu tercer ministeri hagué d'orientar-se cap a Europa,
a cercar uns difícils acords que llimessin les rivalitats colonials. Això no obstant, no
evità que esclatés la guerra dels bòers (1899-1902), en acabar la qual es
retirà.
Salmerón y
Alonso, Nicolás
Alhama la Seca, Almeria 1830 - Pau, Gascunya 1908
Polític republicà. Deixeble de Sanz del Río, fou
catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid. Membre dirigent del Partit Democràtic, fou
diputat (1871) i un dels defensors de la Primera Internacional a les Corts. Ministre de
Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras (1873), fou president del
congrés. Elegit president del poder executiu (18 de juliol de 1873), formà un govern de
tendència dretana que provocà l'extensió de la Insurrecció Cantonalista, la
repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos. Dimití (el 6
de setembre de 1873) en negar-se a firmar algunes penes de mort. En produir-se la
Restauració, fou desposseït de la seva càtedra i hagué d'exiliar-se a París, on
col·laborà a la fundació del Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla. Havent
tornat a Madrid (1884), recuperà la seva càtedra i fou elegit diputat (1886). Partidari
de mètodes de lluita legals contra la política de conspiracions militars propugnada per
Ruiz Zorrilla (aixecament del brigadier Villacampa, 1886), se separà del Partit
Republicà Progressista i fundà elPartido Republicano Centralista (1887), de
tendències antifederals. Dedicà tots els seus esforços a aconseguir el reagrupament del
republicanisme espanyol, tasca en la qual aconseguí la realització d'aliances electorals
i de coordinacions més o menys efímeres, com la Unió Republicana del 1893, la Fusió
Republicana del 1898 i, sobretot, la Unió Republicana del 1903, que presidí. La
influència inicial del republicanisme de Salmerón als Països Catalans fou molt feble,
puix que aparegué com a declarament antifederal. Però, gradualment, aconseguí una certa
penetració al Principat a través de la seva política d'unió republicana a partir del
1893 i del pas a Fusió Republicana el 1898 dels antics possibilistes de "La
Publicidad" (E.Coromines, Junoy, etc). Seria una mena de símbol d'aquesta
penetració el repetit triomf electoral de la seva candidatura a Gràcia. Finalment, es
produí el capgirament de la seva tradicional resistència al catalanisme en ésser un
dels principals promotors de la creació, el 1906, de la Solidaritat Catalana. Tanmateix,
la seva aliança amb el catalanisme fou atacada per Lerroux i altres republicans
centralistes, fins al punt que es veié obligat a dimitir la presidència de la Unió
Republicana (1907), que sortí molt malferida de l'afer.
Salvadó i
Castell, Hilari
Barcelona 1899 - 1966
Polític. Fill de pescadors de la Barceloneta, el 1911 un
gran temporal li arrabassà el pare i quatre germans. Es dedicà al comerç. Militant
d'Esquerra Republicana, i regidor barceloní, fou nomenat batlle de Barcelona (1937) i la
seva trajectòria fou esforçada i íntegra: es preocupà sobretot de la defensa passiva
davant els violents bombardeigs franquistes i divulgà el tema a l'estranger. S'exilià el
1939.
Salvador Franch,
Santiago
Alcorisa, Aragó 1864 - Barcelona 1894
Terrorista anarquista. Sense tenir un ofici definit, mantingué relacions amb el grup
anarquista Benvenuto, implicat en l'atemptat contra Martínez de Campos dut a terme per
Paulí Pallàs. En acció individual, i per venjar la mort de Pallàs, el 7 de novembre de
1893 llançà dues bombes Orsini al pati de butaques del Liceu i causà la mort de vint
persones. Aconseguí de fugir i no fou detingut fins als darrers dies de desembre, a
Saragossa. Dins la presó de Barcelona simulà ésser convertit pel jesuïta Goberna,
però en ésser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894
reafirmà públicament el seu anarquisme. Fou ajusticiat el 21 de novembre, i amb ell sis
més dels vint-i-set implicats en el procés, entre els quals l'anarquista Manuel Archs.
Samaranch
i Torelló, Joan Antoni
Barcelona 1920
Dirigent esportiu i diplomàtic. Professor mercantil,
diplomat a l'Institut d'Estudis Superiors d'Empreses i empresari. Seleccionador estatal
d'hoquei sobre patins, posteriorment esdevingué president de la federació espanyola
d'aquest esport, del comitè olímpic estatal (1967-70) i de la diputació de Barcelona
(1973-77). Membre del Comitè Olímpic Internacional des del 1966, en fou vicepresident en
1974-78 i president a partir del 1980. Durant el seu mandat presidencial al COI, Barcelona
fou nomenada (1986) ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 1992. Fou ambaixador a la
Unió Soviètica (1977-80) i president de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona
(Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat del 1987 al 1990) entre el 1987 i el 1999, any en què
fou designat president honorífic de l'entitat. El 1993 rebé la medalla d'or de la ciutat
de Barcelona. El 2001, després de 21 anys, deixa la presidència del COI, càrrec que
recau en el belga Jacques Rogge. Samaranch és nomenat
president d'honor vitalici del COI i rep l'Orde Olímpica d'Honor, la màxima distinció
d'aquest organisme.
Sampaio, Jorge
Lisboa 1939
Polític portuguès. Llicenciat en dret (1962) i activista contra la dictadura salazarista
en l'àmbit acadèmic, en caure el 1974 aquest règim fou un dels fundadors del Moviment
d'Esquerra Socialista, que abandonà el 1978 per a ingressar al Partido Socialista
Português (PSP), del qual esdevingué secretari general el 1989. Diputat a l'Assemblea en
1980-96, alcalde de Lisboa en 1990-96, el 1996 fou escollit president de Portugal i
reelegit el 2001.
Samper i
Ibáñez, Ricard
València 1881 - Suïssa 1938
Polític. Advocat, començà la seva carrera política dins el partit d'Unió Republicana
Autonomista i fou alcalde de València (1920-22). Diputat a les corts constituents de la
Segona República (1931), fou ministre de treball i d'indústria i comerç el 1933, en dos
governs presidits per Alejandro Lerroux. El 1934 (28 d'abril — 1 d'octubre) fou
president del consell de ministres en un govern de transició. Necessitat dels vots de la
Lliga al Parlament, per tal de tenir majoria, impugnà davant el Tribunal de Garanties la
competència del Parlament de Catalunya per a promulgar la llei de Contractes de
Conreu,
si bé després col·laborà en la resolució del plet, d'acord amb els enviats de la
Generalitat. Cessà per pressions de la CEDA i fou immediatament ministre
d'estat. Sortí
definitivament del govern, acusat de feblesa en la repressió dels fets d'Octubre al
Principat i a Astúries. En començar la guerra civil fou detingut quan tractava d'eixir a
l'estranger i finalment (1936) fou autoritzat a sortir.
San Martín,
José de
Yapeyú, Corrientes 1778 - Boulogne-sur-Mer 1850
Militar i polític sud-americà. Fill d'un oficial espanyol, estudià a Buenos Aires i a
Espanya. Combaté al nord d'Àfrica (1791), a Portugal (1802) i contra les tropes
napoleòniques (1808-11). Tinent coronel, fou influït a Cadis per les idees liberals i
independentistes americanes. Havent tornat a Buenos Aires (1812), el 1813 substituí
Manuel Belgrano en el comandament de l'exèrcit al N del país. Governador de Cuyo (1814),
acollí els patriotes xilens vençuts a Rancagua i pressionà el Congrés de Tucumán a fi
que declarés la independència. Juan Martín de Pueyrredón, dictador suprem de Buenos
Aires, li féu costat i el 1817 rebé ordre d'alliberar Xile i el Perú des de Mendoza.
L'exèrcit xileno-argentí traspassà els Andes, vencé els reialistes a Chacabuco (1817)
i alliberà Santiago. San Martín es negà a seguir les ordres de Pueyrredón d'atacar els
oponents federalistes d'aquest, preparà una flota i tornà a Xile. A Maipú (1818) vencé
definitivament els reialistes xilens, i tot seguit preparà una expedició contra el
Perú, amb la intenció que la guerra civil a les Províncies Unides o una reacció
espanyola impedissin l'operació. Auxiliat per la flota de lord Cochrane i aprofitant les
dissensions internes peruanes, marxà contra Lima, però pel maig del 1821 pactà amb el
virrei La Serna l'acord de Punchanca, segons el qual es formaria un consell de regència i
seria creada una monarquia independent i conservadora amb un príncep de la família reial
espanyola. El pacte no prosperà, i el 12 de juliol de 1821 San Martín ocupà Lima i
proclamà la independència del Perú. San Martín esdevingué "protector del
Perú" i continuà els seus esforços per establir un règim monàrquic. Això no
obstant, l'alliberament total del Perú no podia ésser assolit sense ajut extern, i el
demanà a Simón Bolívar, reunit amb el qual a Guayaquil (1822) no arribà a cap entesa,
bé que no se li oposà en no disposar dels recursos d'una nació organitzada. Les
dificultats internes peruanes el feren dimitir (1822), i tornà a Buenos Aires, però
davant el recel de les autoritats anà a Europa. Encara intentà (1827) una acció
mitjancera a l'Argentina, però tornà a Europa, des d'on mantingué una abundant
correspondència amb prohoms sud-americans.
San
Miguel y Valledor, Evaristo
Gijón 1785 - Madrid 1862
Militar asturià. Fet presoner durant la guerra contra Napoleó, tornà a Astúries el
1814. Liberal entusiasta, compongué la lletra de l'Himno de Riego, derrotà els
batallons insurgits de la Guàrdia Reial (juny del 1822), fou ministre d'estat (1822) i,
en produir-se la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, passà a Catalunya,
com a cap d'estat major d'Espoz Mina, on fou ferit i fet presoner. Alliberat a França el
1824, passà a Anglaterra. Tornà a França després de la revolució del 1830 i intentà,
endebades, d'organitzar una força armada per tal d'entrar a Catalunya. Tornà a Espanya
arran de l'amnistia del 1833 i lluità contra els carlins, primer al N i després com a
capità general d'Aragó en lluita contra Cabrera principalment. Diputat per Oviedo,
intervingué en la redacció de la Constitució del 1837. Fou ministre de marina i de la
guerra (1837); exercí càrrecs importants amb Espartero i, en caure aquest, s'allunyà de
la política. La Vicalvarada el convertí en primera figura en fer-lo cap de la Junta de
Salvació (1854). Tanmateix, abandonà novament la vida pública. És autor de diversos
treballs d'història militar.
Sánchez de
Toca, Joaquín
Madrid 1852 - Pozuelo de Alarcón, Castella la Nova 1942
Polític castellà. Diputat del partit conservador des de
l'any 1884 i senador vitalici (1889), fou batlle de Madrid (1896 i 1907) i ocupà diversos
ministeris (1900-04) i la presidència del consell d'estat (1904) i la del senat (1913 i
1920). Cap del govern (1919), intentà una política social conciliadora, però fracassà
i dimití. És autor de diverses obres.
Sánchez
Guerra, José
Cabra, Còrdova 1859 - Madrid 1935
Periodista i polític. Diputat (1886), ministre de governació (1903-04) i de foment
(1907-09) amb Maura, i novament de governació (1913-15, 1917) amb Dato. Afiliat al partit
conservador, formà part de l'ala datista. Com a cap de govern (1922), destituí Martínez
Anido en un intent de resoldre el problema del pistolerisme a Barcelona. Dirigí
l'oposició conservadora a la Dictadura de Primo de Rivera i participà activament en la
conspiració de València (1929). Com a dirigent del grup constitucional (format per
liberals, conservadors i reformistes) es negà a abonar la monarquia (1930). El 1931, per
encàrrec d'Alfons XIII, intentà debades de formar govern amb membres del Comitè
Republicà empresonats. Dirigí "La Iberia" (1885), "La Revista de
España" (1888) i "El Español" (1898). Publicà El pan de la
emigración i Al servicio de la República.
Sánchez Rosa,
José
Grazalema, Cadis 1864 ?
Anarquista andalús. Fou relacionat amb el moviment La Mano Negra, per la qual cosa
fou processat i empresonat (1892). Indultat el 1900, esdevingué un propagandista àcrata
molt actiu arreu d'Andalusia. En els darrers temps de la seva vida formà part del grup de
la "Revista Blanca".
Sánchez
Saornil, Lucía
Madrid 1901 ?
Anarquista castellana. Des de molt jove collaborà en nombroses publicacions, com "La
Revista Blanca", "Tiempos Nuevos" i "Solidaridad Obrera", de
Barcelona, i des del 1933 a "CNT", de Madrid. Destacada feminista, fou,
juntament amb Mercè Comaposada i Amparo Poch, fundadora de l'organització llibertària
femenina i redactora i directora de "Mujeres Libres" (1936). El 1938 ocupà la
secretaria del consell general de Solidaritat Internacional Antifeixista. Poetessa,
publicà El "romancero" de Mujeres Libres (1938). Després d'uns quants
anys d'exili a l'estat francès, sembla que tornà a la Península.
Sánchez-Albornoz
y Menduiña, Claudio
Madrid 1893 - Àvila 1984
Medievalista castellà. Deixeble de Ramón Menéndez Pidal i d'Eduardo de Hinojosa, fou
catedràtic d'història a les universitats de Barcelona (1918), Valladolid i Madrid
(1925), de la qual fou rector (1932-34). Fundà i dirigí l'"Anuario de Historia del
Derecho Español" (1924) i fou membre de l'Academia de la Historia (1926). Membre
d'Acción Republicana, fou diputat durant la Segona República i ministre d'estat (1933).
Exiliat a Buenos Aires (1940), fundà els Cuadernos de Historia de España (1944).
El 1957 publicà España. Un enigma histórico, on combaté les tesis d'Américo Castro.
El 1959 fou elegit president del govern de la república a l'exili, càrrec que ocupà
fins el 1970. Retornà a Espanya el 1983. Els seus nombrosos treballs, en gran part, han
estat recollits en cinc col·leccions: Investigaciones sobre historiografía hispana
medieval (1967), Miscelánea de estudios históricos (1970), Investigaciones
y documentos sobre las instituciones hispanas (1970), Estudios visigodos (1971)
i Viejos y nuevos estudios sobre las instituciones medievales españolas (1976). A
més, destaquen com a obres concretes Españoles ante la historia (1970), Del
ayer de España (1973), La España cristiana de los siglos VIII al XI: el Reino
astur-leonés (1980) i el volum de memòries Mi testimonio histórico-político (1975),
on reuní les seves idees republicano-burgeses, liberals i anticomunistes.
Sanchis i
Pascual, Francesc
València 1866 - 1934
Socialista. Tipògraf de professió, presidí la Federació Socialista Valenciana i fundà
el seu òrgan "República Social" (1931). El 1931 fou elegit diputat de les
corts constituents pel PSOE.
Sandino,
Augusto César
Niquinihomo 1893 - Managua 1934
Patriota nicaragüenc. Des del 1927 dirigí les guerrilles
nacionalistes contra la dominació nord-americana. Finalment, en accedir a la presidència
Juan Bautista Sacasa i retirar-se del país els marines nord-americans, pactà amb
el govern, deposà les armes i llicencià les seves tropes (1933), però el cap de la
guàrdia nacional, Anastasio Somoza, el féu assassinar i perseguí els seus partidaris.
Sanjurjo
Secanell, José
Pamplona 1872 - Estoril 1936
Militar. Lluità a Cuba i a l'Àfrica, i fou ascendit a tinent general (1925) i nomenat
director de la Guàrdia Civil (1928) i del cos de carrabiners (1932). El 1929 fou capità
general de València. El 10 d'agost de 1932 s'aixecà contra la República, però
fracassà i fou empresonat. Amnistiat (1934), es traslladà a Portugal, des d'on conspirà
contra la República. Morí en accident aeri quan anava a posar-se al capdavant dels
rebels el 18 de juliol de 1936.
Santer, Jacques
Wasserbillig 1937
Polític luxemburguès. Graduat en lleis a Estrasburg i a l'Institut d'Études Politiques
de París, el 1961 entrà a l'administració de l'estat. Secretari general (1972-74) i
president (1974-82) del partit socialcristià, en 1972-74 fou secretari d'estat per als
afers culturals. El 1984 fou elegit primer ministre, càrrec en el qual fou reelegit el
1989. Diputat al Parlament Europeu des del 1975, en fou vicepresident (1975-77) i
president del grup democratacristià (1987-89). Del 1994 al 1999 fou president de la
Comissió Europea.
Assumí la presidència de la Comissió Europea en un moment clau de la UE (1995), ja que
l'any 1996 tingué lloc la revisió del tractat de Maastricht. Davant l'aparició de
signes d'euroescepticisme i de conflictes de poder entre les institucions europees,
adoptà una actitud conciliadora i defensà una visió federal de la Unió. Però les
relacions entre el Parlament Europeu i la Comissió es deterioraren progressivament. El
Parlament acusà la Comissió de nepotisme i falta de transparència i, davant l'amenaça
d'una moció de censura, la Comissió presentà la seva dimissió col·lectiva al març
del 1999. Santer fou substituït en la presidència per Romano Prodi. Actualment, és
diputat al Parlament Europeu en representació del partit socialcristià de Luxemburg.
Santerre,
Antoine Joseph
París 1752 - 1809
Polític francès. Participà en la presa de la Bastilla (1789) i fou el principal
dirigent de l'assalt a les Tulleries (1792). Comandant de la guàrdia nacional de París
i, més tard, general, fou encarregat de la protecció de la família reial.
Sanz i Garcia,
Ricard
Canals, Costera 1898 - València 1986
Anarcosindicalista. Obrer tèxtil, instal·lat a Catalunya des del 1913 i militant de la
CNT des del 1917, fou un dels fundadors, vers la fi del 1922, del grup anarquista Los
Solidarios, i poc després, el 1923, figurà en el primer comitè de relacions dels grups
anarquistes de Catalunya. Romangué a Barcelona sota la Dictadura i el 1925 fou empresonat
a Saragossa. Propagandista i membre, el 1932, del comitè nacional de la CNT, combaté
violentament els trentistes en l'opuscle Los treinta judas. El 19 de juliol lluità
a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es féu càrrec de
la caserna de Pedralbes. El 20 de novembre de 1936 se n'anà a Madrid per a comandar la
columna Durruti, que posteriorment es convertí en la 26 Divisió. S'exilià a França i
visqué a Tolosa (Llenguadoc). És autor de Ruta de titanes (1933), versió
novel·lada dels anys del pistolerisme, i dels opuscles Francisco Ascaso y Buenaventura
Durruti (1946), El sindicalismo y la política. Los "Solidarios" y
"Nosotros" (1968) i Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26
División (1969).
Saragat, Giuseppe
Torí 1898 - Roma 1988
Polític italià. Militant socialista des del 1922, s'exilià durant el feixisme. Havent
tornat a Itàlia (1943), col·laborà amb P.Nenni en la reorganització socialista i
presidí l'assemblea constituent de la República (1946), però el seu anticomunisme el
portà a promoure una escissió (1947) i fundà el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani (PSLI), que l'any 1951 es convertí en Partito Socialdemocratico Italiano (PSDI),
del qual fou secretari general (1957). Partidari de la col·laboració amb la Democrazia
Cristiana, fou ministre en diversos governs i president de la República (1964-71). És
senador vitalici i, des del 1975, president del PSDI.
Saragossa
i Domènec, Agustina
Barcelona 1786? - Ceuta 1857
Heroïna, coneguda com a Agustina d'Aragó. Casada amb un militar, hagué de
separar-se'n durant la guerra del Francès i es refugià a casa d'uns parents, a
Saragossa. Allí sofrí el setge de les tropes franceses, durant el qual cooperà en la
distribució de municions i queviures als defensors. L'1 de juliol de 1808, al baluard del
Portillo, restà sola davant un canó, els artillers del qual havien mort, i el disparà
contra l'enemic, fet que li valgué l'admiració dels resistents i el grau d'oficial de
l'exèrcit. Empresonada pels francesos, s'escapà i, reunida amb el seu marit, lluità al
seu costat a Tortosa i Vitòria.
Saraiva de
Carvalho, Otelo
Lourenço Marques, actual Maputo, Moçambic 1936
Polític i militar portuguès. Els anys seixanta serví a les colònies africanes d'Angola
i Guinea Bissau, i els anys setanta fou oficial de la plana major del general Antonio de
Spínola. Fou l'organitzador de la revolució de l'abril del 1974. Ascendit a general
brigadier el 1975, esdevingué membre del triumvirat que dirigia l'acció revolucionària,
però després de l'intent de rebel·lió militar esquerrà del novembre, del qual era
promotor, fou arrestat. En les eleccions presidencials del juny del 1976 fou el segon
candidat més votat (16,5%), amb el suport de l'extrema esquerra. Fracassà en les
eleccions presidencials del 1980 al capdavant de la Força d'Unitat Popular. Pel juny del
1984 fou detingut i condemnat a quinze anys de presó pels seus vincles amb el grup armat
Forces Populars 25 d'Abril.
Sardà i
Salvany, Fèlix
Sabadell, Vallès Occidental 1841 - 1916
Eclesiàstic i apologeta. Ordenat de sacerdot (1865), es
llicencià en filosofia i lletres. Escriví, des del 1869, primer amb el pseudònim Un
obscurantista de buena fe, milers d'articles i uns dos-cents opuscles —en català
i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos. Fou
defensor del Syllabus i dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a
través de la seva publicació "Revista Popular" (1871-1916), on llançà
campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l'espiritisme, el
protestantisme, l'anarquisme, el naturalisme, la Solidaritat Catalana, etc, bo i defensant
la unitat catòlica, la primacia espiritual en l'acció social, etc. Fou un fautor
del mil·lenari de Montserrat (1888). Impulsà l'edició de periòdics catòlics
locals,
preparà assemblees i romiatges i la instauració de centres de joventuts
catòliques: en
fou pionera l'Acadèmia Catòlica de Sabadell (1870). Publicà Apostolado seglar (1885),
molt reeditat, i Año sacro (1884), que, amb altres llibres i opuscles
pietosos,
pretenia de donar una qualitat ascètica a les devocions populars. Tanmateix la seva obra
fonamental i discutida molts anys fou El liberalismo es pecado (1884), la polèmica
entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal
del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la
política de la Restauració. La bel·ligerància sectària i injuriosa que practicava
prengué el nom d'integrisme. L'obra assolí un èxit sorollós i ha estat
reeditada fins avui. Cal recordar-ne l'edició poliglota, monumental i historiada, en vuit
idiomes (1891). Denunciada a Roma per un bisbe català, hom la tingué dos anys sub
iudice, fins que la Sagrada Congregació de l'Índex envià a l'autor una carta
(1887), molt elogiosa, que alhora condemnava El proceso del integrismo (1885) del
seu oponent Celestino de Pazos, canonge de Vic. Part de la jerarquia, el govern i
escriptors catòlics feren recurs a Roma amb La exposición a S.S.León XIII... (1887),
redactada per l'escolapi Eduard Llanas. Hi presentaven les tesis de Sardà i Salvany com a
contràries a les encícliques Cum multa (1882) i Immortale Dei (1885). Roma
respongué amb un decret més matisat i elusiu. No s'hi refutava la doctrina que
anteriorment havia presentat Sardà en el seu llibre, però s'hi apuntava que no podia
aplicar-se a la situació política espanyola com a fautor de les lluites religioses
existents en aquells moments. Contribuí més endavant a l'escissió del carlisme que
creà el Partido Integrista Español (1888), de Ramon Nocedal, la direcció del qual
Sardà rebutjà a Catalunya; finalment hi rompé amb la publicació, llavors sensacional,
del polèmic Alto el fuego (1896), que no comportà la seva total renúncia a
l'integrisme, atès que continuà atacant les bases liberals del catalanisme
polític,
principalment en el moment històric de la Solidaritat Catalana. Morí a la casa
pairal,
convertida en asil de vells.
Sarmiento,
Domingo Faustino
San Juan 1811 - Asunción 1888
Polític i escriptor argentí. S'enfrontà a l'oligarquia local i a la dictadura de Rosas
i hagué d'exiliar-se a Xile, on organitzà la primera escola normal (1842), col·laborà
al diari "El Mercurio" de Valparaíso i fundà "El Progreso" a
Santiago. Escriptor romàntic, el 1845 publicà el seu assaig novel·la Facundo.
Civilización y Barbarie. Viatjà pels EUA i per Europa. Havent tornat a l'Argentina,
publicà Mi defensa, on rebutjà els atacs que li feien els rosistes, i Recuerdos
de provincia, una de les millors obres de la narrativa argentina. S'uní com a
corresponsal als federalistes de José Urquiza (1852) i assistí a la caiguda de Rosas, la
qual explicà en la seva Campaña del Ejército Grande (1852). Després d'un nou
sojorn a Xile (1852-55), començà la seva carrera política. Partidari de la Constitució
del 1853, però amb tendències autòcrates, fou governador de Buenos Aires i ministre del
govern provincial, governador de San Juan, ministre d'estat (1860) i ambaixador a
Washington. El 1868 fou elegit president de la república gràcies al seu prestigi i a un
acord entre Bartolomé Mitre i el doctor Alsina. Amb el suport de l'exèrcit nacional,
liquidà la guerra del Paraguai i es distingí com a impulsor de l'ensenyament. El 1874
continuà la seva tasca política com a senador i publicà noves obres, amb un constant
fons pedagògic.
Sartorius
Tapia, José Luis
Sevilla ~1820 - Madrid 1871
Polític andalús, oriünd de Polònia. De família humil, fou nomenat comte de San Luis.
Ministre de la governació amb Narváez, introduí diverses reformes: millorament de les
escoles primàries, plantació d'arbres, reglamentació interior del seu ministeri i
reorganització de la policia, fundació de l'escola d'enginyers forestals, conducció
d'aigües a Madrid, construcció del Teatro Real. També reglamentà la propietat
literària, la qual cosa li valgué l'amistat de nombrosos escriptors. Fou president del
Consell del 1853 al 1854, que fou enderrocat pel pronunciament dit la Vicalvarada (28 de
juny de 1854). Ja era, però, impopular a les Corts per la quantitat de projectes que hi
presentà i per la feina que pretenia que fessin els diputats. Fou ambaixador a Roma i
presidí les darreres corts d'Isabel II.
Sartre, Jean-Paul
París 1905 - 1980
Filòsof i escriptor francès. Orfe de pare, la seva
infància fou presidida pel seu avi matern (parent d'A.Schweitzer), la influència del
qual i les paradoxals conseqüències d'aquesta en l'infant han estat descrites, breument
però molt penetrantment, per Sartre mateix a Les mots (1963), obra decisiva per a
comprendre el seu pensament. Professor de filosofia (1931-39); estudià a Berlín
(1933-34) Husserl i Heidegger, publicà diversos assaigs filosòfics (L'imagination,
1936; Esquisse d'une théorie des émotions, 1939; L'imaginaire. Psychologie
phénoménologique de l'imagination, 1940) i es donà a conèixer sobretot per la
novel·la La nausée (1938) i el conjunt de narracions Le mur (1937 i 1939),
les implicacions metafísiques de les quals obres explicità a L'être et le néant.
Essai d'ontologie phénoménologique (1943), expressió cabdal de la filosofia (existencialisme
ateu) del que hom ha anomenat "el primer Sartre", en contraposició al pensament
sartrià fruit de la ulterior evolució del filòsof. L'existencialisme de Sartre parteix
d'una comprensió fenomenòlogica de la consciència, entesa no pas com a reflex ni efecte
d'alguna cosa, ans com aquella dimensió del real que es caracteritza per una essencial
llibertat: és el per-a-si (pour-soi), la pura relació intencional que sorgeix com
a anihilació —com a no-res i com a buit— de l'en-si (en-soi), de
l'ésser mancat de tota relació, compacte i sempre idèntic a ell mateix. En
contraposició a aquest en-si (que és "el que és"), la consciència no és res
"en si" mateixa, i no pot ésser tampoc identificada amb la idea tradicional
d'esperit, bé que —igual que aquest— té un món en què es troba i amb el qual
ha de relacionar-se, i s'expressa en un cos (mitjançant el qual és una consciència
situada, un ésser-en-el-món); d'altra banda, bé que és un no-res (és "el que no
és") i una manca (d'ésser), la consciència tampoc no és, però, una manca
d'ésser (si fos així, no podria atorgar a l'ésser de l'en-si allò que manca a
aquest i que ella li atorga: la significació), sinó que només és el no ésser l'esser
de l'en-si (la consciència és no ésser el que és), i el seu ésser
és, per
això mateix, irreductible al d'aquest, la qual cosa palesa la idea de Déu (afirmació
conjunta de l'en-si i el per-a-si) com a contradictòria i impossible. Com a impossible
en-si, la consciència no té, doncs, tampoc possibilitat de solipsisme, i, en
conseqüència, és alhora per-a-si i "per-a-altri" (pour autrui); la
relació interpersonal, però, resta sotmesa a una sèrie d'objectivacions mútues
(paleses en l'esguard, en l'amor, l'odi i la indiferència, en la comunicació
lingüística, etc), per tal com cadascuna de les consciències no pot assolir l'altre com
per-a-si (i la redueix, aleshores, a un en-si), en el fons del qual fet resideix el
problema de la incompatibilitat de dues llibertats absolutes (en termes d'Huis clos:
"l'infern són els altres"). Ara: si la comprensió de la consciència com a
llibertat absoluta, com a existència prèvia a tota essència, impedeix qualsevol intent
de determinar prescripcions morals, entesa, però, com a llibertat situada —en el
món i entre els altres—, la consciència pot cercar i àdhuc ha de cercar una ètica,
en la necessitat de la qual —caracteritzable per una ineludible exigència
d'autenticitat— Sartre ha insistit en diverses de les seves obres literàries
i, sobretot, en el seu estudi sobre Jean Genêt (1952). Els grans temes d'aquesta primera
filosofia sartriana foren divulgats, d'altra banda, en drames com Les mouches (1943)
i l'esmentat Huis clos (1944) (traduïts al català, juntament amb altres peces de
l'autor, per M. de Pedrolo el 1969) i reberen un tractament orientat a subratllar llur
sentit positiu i humanista a L'existentialisme est un humanisme (1946). Fet
presoner el 1940, Sartre havia aconseguit, l'any següent, de fer-se alliberar pels
mateixos alemanys, en la resistència contra els quals participà posteriorment, i
l'esperit de la qual cercà de mantenir viu, acabada la guerra, com a contínua revolució
social. En aquest sentit, i a partir del ressò que assoliren en la postguerra els temes
bàsics del seu existencialisme (la nàusea i l'absurd, la solitud de l'home, la llibertat
—tan absoluta com inútil— i el compromís d'autenticitat), enfortí el seu
guiatge intel·lectual del jovent mitjançant l'aproximació a les forces polítiques
esquerranes, i en particular al partit comunista, la seva relació amb el qual conegué
reiterades crisis i tensions. Expressió d'aquest nou doble vessant, filosòfico-polític,
del pensament sartrià foren els articles publicats a la revista, fundada per Sartre
mateix el 1946, "Les temps modernes" —la majoria dels quals han estat
recollits, juntament amb altres escrits, sota el títol de Situations (7
volums,
1947-65)—, el conjunt de novel·les de Les chemins de la liberté (L'âge
de raison, 1943; Le sursis, 1945; La mort dans l'âme, 1949) i la
darrera sèrie d'obres teatrals, com és ara Morts sans sépulture i La putain
respectueuse (1946), Les mains sales (1969), Le Diable et le Bon Dieu (1951),
Nékrassov (1955) i Les séquestrés d'Altona (1960). La impostació
estrictament filosòfica del problema de l'anomenat "segon Sartre", de combinar
l'existencialisme (entès com a simple ideologia) i el marxisme (reconegut com a única
filosofia vàlida als nostres temps), correspon a l'extensa obra Critique de la raison
dialectique (1961), l'anunciat segon volum de la qual mai no fou escrit per Sartre i
algunes de les qüestions fonamentals de la qual foren difoses a Marxisme et
existentialisme (1962). Hom pot caracteritzar la posició sartriana sobre això per
una acceptació del materialisme històric (dialèctica de la història) tan radical com
radical és el refús d'un materialisme dialèctic (dialèctica de la natura), per un
intent d'explicar la necessitat marxista mitjançant el concepte de llibertat
existencialista i per una mena de reinterpretació de les relacions materials de
producció a partir d'una nova comprensió de la noció existencialista de
projecte. Més
enllà d'aquesta doble preocupació filosòfica i política, hom troba també en Sartre
una atenció com més va més gran en el tema de la creació poètico-literària, l'estudi
de la qual centra ja les seves obres sobre Baudelaire (1947) i Jean Genêt (Saint-Genêt,
comédien et martyr, 1952), on Sartre exposà els principis d'una crítica genètica
—original i suggestiva i que emana directament de l'existencialisme— i
considerà l'obra artística com a manifestació neuròtica de les frustracions de
l'autor; i un estudi equivalent començà a ocupar Sartre cap a la meitat dels anys
seixanta en la seva monumental recerca sobre la personalitat de Flaubert, de la qual
aparegueren tres volums (L'idiot de la famille. G.Flaubert de 1821 à 1857,
1971-72). El 1964 li fou atorgat el premi Nobel de literatura, que ell,
tanmateix, refusà.
Saura i Laporta,
Joan
l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès 1950
Polític. Estudià enginyeria química. Tinent d'alcalde a l'Hospitalet de Llobregat
(1979-91) i diputat al Parlament de Catalunya (1988-95), el 1993 fou elegit vicepresident
d'Iniciativa per Catalunya (IC). Diputat al Congrés el 1996 i reelegit el 2000, el 1998
s'integrà en el grup mixt del Congrés dels Diputats. El 2000 fou nomenat president
d'IC-Verds, en substitució de R.Ribó.
Savalls i Massot,
Francesc
la Pera, Baix Empordà 1817 - Niça 1885?
Militar carlí. Baró de Vidrà (1872) i marquès d'Alpens
(1873). És el més conegut i discutit dels qui lluitaren a Catalunya durant la tercera
guerra Carlina. Havia participat en les dues anteriors i serví successivament a
l'exèrcit del duc de Mòdena i al pontifici. El 1872 s'incorporà a les forces carlines
amb el grau de capità i com a segon cap de les forces de Girona, a les ordres del primer
cap, Josep Estartús i Aiguabella. La facilitat amb què el suplantà i l'eclipsi i la
desgràcia d'Estartús han estat atribuïts a les seves intrigues. La polèmica entorn de
Savalls ha sorgit arran del seu enfrontament amb Alfons Carles de Borbó i, de
retop, amb
altres caps carlins catalans —llevat de Francesc Huguet, que li fou un segon
fidelíssim i eficaç—. Savalls fou l'home de confiança dels propietaris rurals de
les comarques gironines, suport del carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva
intel·ligència. El 1874 era mariscal de camp, i fou confirmat, en la reorganització
carlina d'aquell any, com a cap de la Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael
Tristany; quan aquest fou substituït per Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls
exercí, de fet, el comandament de l'exèrcit carlí de Catalunya. El seu historial
militar és dens: acció de Vidrà (juliol del 1872), victòria de Mata i Borgonyà i
preses de Ripoll i Berga (març de 1873), atac fracassat a Puigcerdà (abril), foc
d'Alpens (juliol del 1873 —acció en la qual fou derrotat i mort el brigadier
Cabrinetty, gran perseguidor de Savalls—), incendi de Tortellà i combat d'Argelaguer
(agost) —dirigit per Huguet i que ha estat descrit per Marià Vayreda, que hi
participà— i d'altres que foren més obra de Martí Miret que no pas d'ell, però
que s'atribuí Savalls; el 1874, l'expedició victoriosa per la Selva i el Baix Empordà
(primavera), assalt fracassat a Puigcerdà (agost), foc de Prats de Lluçanès (setembre),
intent frustrat de recuperar Vic (octubre) i derrota de la columna Moya a Castelló
d'Empúries; pel març del 1875, pèrdua d'Olot davant l'escomesa de Martínez de Campos,
després de la qual tingué lloc l'entrevista a l'hostal de la Corda. Pel juliol
del 1875 Savalls fracassà novament en un atac a Puigcerdà, i a l'agost participà en les
operacions infructuoses de socors a la Seu d'Urgell assetjada. Poc després abandonà les
seves tropes i es retirà a Camprodon, i d'allí a França. Se sotmeté a un consell de
guerra, que l'absolgué del delicte de traïció que hom li havia imputat. En acabar la
guerra s'establí a Niça.
Savigny,
Friedrich Karl von
Frankfurt del Main 1779 - Berlín 1861
Jurisconsult i polític alemany. Fou professor a les universitats de Marburg, Landshut i
Berlín. Com a ministre del govern prussià (1842-48) intervingué en la revisió del codi
civil. És considerat el fundador de l'escola històrica alemanya, que defensa l'origen
popular del dret i dóna una gran importància a l'element consuetudinari. Contribuí a la
renovació dels estudis jurídics. Especialista en dret romà, és autor de Geschichte
des römischen Rechts im Mittelalter ('Història del dret romà a l'edat mitjana',
1815-31) i System des heutigen römischen Rechts ('Sistema del dret romà actual',
1840-49).
Say, Jean-Baptiste
Lió 1767 - París 1832
Economista francès. Difongué les idees de Smith al continent europeu. Després de la
lectura de Wealth of Nations publicà el seu Traité d'économie politique
(1803), que tingué cinc edicions. Dificultats amb Napoleó en retardaren la segona
edició, i dirigí una filatura de cotó a Auchy-les-Hesdins, fet que li permeté de viure
una experiència empresarial. El 1816 explicà un curs d'economia política a l'Ateneu i
l'any 1819 li crearen un curs d'economia industrial al Conservatori d'Arts i Oficis.
Publicà el seu Cours d'économie politique, en 6 volums, entre el 1828 i el 1829.
L'any següent fou nomenat professor d'economia política al Collège de France. És
remarcable la seva estructuració de l'economia de Smith. Defineix l'economia política
com una simple exposició de la forma com es creen, es distribueixen i es consumeixen les
riqueses. L'empresari, el paper del qual destaca, compra els serveis productius (terra,
treball i capital) i distribueix entre ells el valor dels productes, que ja no depèn
solament del treball, ans també de la utilitat. És famosa la seva "llei dels
mercats".
Scalfaro, Oscar
Luigi
Novara 1918
Polític italià. Llicenciat en dret a la universitat del Sagrat Cor de Milà (1942), de
molt jove s'afilià a Acció Catòlica. Milità en l'antifeixisme, i acabada la Segona
Guerra Mundial entrà en la carrera judicial i actuà com a fiscal. Peça clau per a la
consolidació del Partito Democrazia Cristiana, en fou diputat des del 1946 i formà part
del seu comitè executiu (1949-54). Tingué càrrecs en els governs de De Gasperi,
Amintore Fanfani i Mario Scelba: ministre de transport (1966-68), ministre d'educació
(1972-73), portaveu del Parlament (1975-83) i ministre de l'interior (1983-87). Ocupà la
presidència de la república entre el 1992 i el 1999.
Scelba, Mario
Caltagirone, Sicília 1901 - Roma 1991
Polític italià. Cofundador del Partito Popolare Italiano
(1919), exercí d'advocat durant el feixisme. Es reincorporà a la política en la
clandestinitat (1941) i esdevingué un dels fundadors de la Democrazia Cristiana i del
diari "Il Popolo". Diputat, ministre de correus i telecomunicacions (1945-47),
de l'interior (1947-53 i 1960-62) i primer ministre i ministre de l'interior (1954-55),
s'oposà a un acord amb els comunistes. En 1958-79 ocupà un escó al Parlament Europeu,
cambra que presidí en 1969-71.
Schacht, Horace Greely
Hjalmar
Tingleff, Slesvig 1877 - Munic 1970
Financer i polític alemany. Dirigent del Dresdner Bank (1908-15) i del Reichsbank, on fou
president (1924-30), tingué un paper important en l'estabilització de la moneda
alemanya, oposant-se al pagament de les reparacions de guerra. Col·laborà amb el
moviment nacionalsocialista, i fou ministre d'economia nacional (1934-37) i sense cartera
(1937-44); fou arrestat pel juny del 1944 perquè participà en un complot contra Hitler.
Jutjat a Nuremberg, fou absolt i posteriorment condemnat a vuit anys en el camp de
concentració de May, d'on sortí el 1949, i presidí la banca Schacht (1953-63). Publicà
Die Stabilisierung der Mark (1927), Das Ende der Reparationen (1931) i 76
Jahre meines Lebens (1953).
Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von
Leonberg, Württemberg 1775 - Bad Ragaz, Sankt Gallen 1854
Filòsof alemany. Estudià a Tübingen, amb Hölderlin i Hegel, dels quals fou
amic.
Cridat el 1798 a la universitat de Jena, hi coincidí amb Fichte, Hegel, els germans
Schlegel, Novalis i Tieck. En aquest període, el més fecund de la seva vida, elaborà
una "filosofia de la natura", que exposà en el System des transzendentalen
Idealismus ('Sistema de l'idealisme transcendental', 1800) i en el diàleg Bruno (1802).
Després de la publicació de Philosophie und Religion (1804), trencà amb
Hegel,
ruptura de la qual és testimoni el pròleg de la Fenomenologia de l'esperit (1807)
d'aquest, i a la qual cal atribuir la migrada obra publicada des del 1809, en què
aparegueren els Philosophische Schriften ('Escrits filosòfics'). Residí a
Würzburg, Erlangen i Munic, fins que el 1841 acceptà la invitació de Frederic Guillem
IV de Prússia d'ocupar la càtedra de Hegel a Berlín, on no obtingué, però, cap mena
d'èxit. Els cursos que hi donà i les seves dues últimes obres sobre la religió i la
revelació foren publicats pòstumament pel seu fill dins de les obres completes, en 14
volums, Sämtliche Werke (1856-61). En l'evolució ideològica de Schelling hom
troba idees precursores de filosofies posteriors, com ara l'existencialisme. La seva
filosofia té Fichte com a punt de partida, però se'n separa radicalment per la
importància que atorga a la natura, que amb el jo constitueix un absolut indiferenciat
primordial. L'activitat intel·ligent de l'esperit és palesa, segons Schelling, en la
natura a través de l'organització i la finalitat, discernibles en els éssers
vivents.
La identitat originària del real es fa vivència en l'estètica, per tal com l'art és la
consciència de la identitat absoluta. Per aquest camí, el darrer Schelling —la
filosofia del qual té un remarcable tarannà teosòfic— acaba sostenint l'aparença
del mal, fruit de l'acció del principi del mal, que conviu i lluita contra el principi
del bé en el si de l'absolut.
Schirach, Baldur
von
Berlín 1907 - Kröv, Renània-Palatinat 1974
Polític alemany. Cap de les joventuts nazis del Tercer Reich. Condemnat a presó pel
tribunal de Nuremberg (1946), fou alliberat el 1966.
Schleicher, Kurt
von
Brandenburg 1882 - Berlín 1934
Militar i polític alemany. Ajudant de camp de Groener durant la Primera Guerra Mundial i
general del ministeri de la guerra (1929), accedí a la cancelleria en substitució de von
Papen (1932). Preparà un programa de "salvació nacional" i intentà un cop
d'estat amb l'ajut dels sindicats socialistes. Li fallà la Reichswehr i hagué de dimitir
(1933). Fou assassinat pels nazis, juntament amb la seva muller.
Schlüter,
Poul Holmskov
Tønder 1929
Polític danès. Líder del moviment dels joves conservadors
(1951) i diputat des del 1964, entre els anys 1971 i 1974 fou membre del Consell d'Europa,
i a partir del 1974, president del partit conservador, el qual convertí en la segona
força política del país. L'any 1982 accedí a la presidència del govern, càrrec per
al qual resultà reelegit el 1984, el 1987, el 1988 i el 1990. El 1993 dimití el càrrec,
acusat d'un afer de corrupció. Reelegit president del govern el 1990, el 1993 dimití
després que un informe judicial l'acusà d'haver amagat informació al parlament sobre
les dilacions il·legals que el 1987 patiren els familiars d'uns refugiats tàmils per
aconseguir documentació per poder-se traslladar a Dinamarca.
Schmidt, Helmut
Hamburg 1918
Polític i economista alemany. Combatent durant la Segona Guerra Mundial, el 1946
s'afilià al partit socialdemòcrata. Membre del Bundestag (1953-62 i 1965-86), l'any 1968
fou elegit vicepresident del partit. Després d'haver ocupat diversos ministeris
(1969-74), el 1974 substituí Willy Brandt com a canceller federal i practicà una
política moderada, sovint criticada per l'ala esquerra socialdemòcrata. Com a
conseqüència de la dissolució de la coalició governamental socialdemòcrata-liberal,
H.Schmidt perdé la confiança de la cambra legislativa i dimití pel setembre del 1982.
Tot seguit renuncià a la direcció del SPD i, l'any 1986 abandonà la política activa i
es dedicà exclusivament al periodisme com a editor del setmanari polític i cultural
"Die Zeit". Entre altres obres, ha publicat: Strategie des Gleichgewichts ('Estratègia
de l'equilibri', 1969), Kontinuität und Konzentration ('Continuïtat i
concentració', 1976) i Die Deutschen und ihre Nachbarn ('Els alemanys i els seus
veïns', 1990).
Schröder, Gerhard
Mossenberg, actual Blomberg, Rin del Nord-Westfàlia 1944
Polític alemany. Estudià dret. Afiliat al SPD el 1963, presidí les Joventuts
Socialistes del 1976 al 1980, any en el qual fou elegit diputat al Bundestag. Cap
d'oposició al parlament de la Baixa Saxònia (1986), el 1990 guanyà les eleccions al
govern d'aquest land, que presidí novament en la legislatura del 1994. A l'octubre
del 1998, vuit mesos després d'haver guanyat per tercer cop les eleccions regionals,
abandonà el càrrec per concórrer a les eleccions generals, que guanyà per majoria
relativa. Canceller d'un govern de coalició amb els ecologistes, la seva estratègia
centrista li ha comportat tensions tant amb els seus aliats com amb l'ala esquerra del
SPD.
Schuman, Robert
Luxemburg 1886 - Scy Chazelles, Lorena 1963
Polític francès. Dirigent del Mouvement Republicain Populaire (MRP), fou diputat,
ministre de finances (1946), president del consell (1947-48) i ministre d'afers estrangers
(1948-53) i de justícia (1955-56). Partidari de la unió europea, proposà l'anomenat Pla
Schuman (1950), que dugué a la creació de la Comunitat Europea del Carbó
i de l'Acer (CECA). Fracassà, però, en el seu intent de crear la Comunitat Europea
de Defensa (1952). Fou president del moviment europeu (1955) i de l'Assemblea
Parlamentària d'Europa (1958-60), i un dels principals impulsors del moviment
d'unificació europea.
Segni, Antonio
Sàsser 1891 - Roma 1972
Polític italià. Jurista, fou catedràtic de les universitats de Pavia, Perusa, Càller,
Sàsser (on fou rector) i Roma. Membre del Partito Popolare Italiano, en l'etapa
feixista organitzà la Democràcia Cristiana a Sardenya, tot treballant per la seva
autonomia política, aconseguida per llei (1944). Diputat democratacristià, fou ministre
diferents vegades i dues president del consell de ministres. Essent-ho d'agricultura
(1946-51) elaborà la reforma agrària que posà fi al latifundisme. President de la
república, el 1962, dimití per motius de salut el 1964. És autor de múltiples obres
jurídiques.
Seguí i Rubinat,
Salvador
Tornabous, Urgell 1886 - Barcelona 1923
Dirigent obrer. Establert amb la seva família a Barcelona (1888), fou aprenent de pintor.
Des de molt jove era conegut amb el motiu el Noi del Sucre. Aviat es destacà per
la seva inquietud política; assistí a mítings obreristes i es veié atret per l'ideari
anarquista. Una formació autodidàctica li permeté de superar una escolarització
deficient i féu evolucionar la seva ideologia cap a posicions més obertes. El 1904,
arran d'un míting lerrouxista, en voler intervenir-hi s'organitzà un aldarull que
provocà una mort; detingut, estigué empresonat nou mesos, malgrat la seva innocència.
Impulsà la creació del moviment de la Solidaritat Obrera i l'organització d'un
congrés (1908) del qual sortí la Federació Regional Obrera Catalana. Al Congrés Obrer
de Barcelona (1910) propugnà la unificació de tots els obrers de la Península Ibèrica,
però sabé mantenir-se en una línia d'actuació catalanista, per tal com, segons ell, no
tenia raó d'ésser que aquesta fos una posició exclusiva de la Lliga Regionalista, la
qual atacà sovint. Partidari d'una aliança entre la CNT i la UGT, aconseguí que
convoquessin una vaga general conjunta (1916), que reeixí. Al congrés de Sants
(juny-juliol del 1918) fou elegit secretari general de la CNT i acordà l'organització
dels sindicats d'indústria o de ram (popularment anomenats sindicats únics), que ell
propugnava des de feia temps i que havien d'ésser un mitjà d'enfortiment de la classe
obrera que li permetria d'evitar el recurs a la violència, la qual ell condemnava sempre.
En produir-se la vaga de La Canadenca, el prestigi de Seguí féu que les
autoritats li demanessin la seva intervenció per a fer cessar la vaga, en canvi de
promeses de reincorporació als llocs de treball dels obrers acomiadats i l'alliberament
dels detinguts. Efectivament, en el míting celebrat a la plaça de les Arenes, de
Barcelona, aconseguí de convèncer els obrers allí reunits, malgrat una forta oposició
inicial, de la conveniència de tornar victoriosament al treball. Però quan, assolit
això, les autoritats no compliren les promeses, la vaga es reprengué (24 de març).
Aquestes experiències el convenceren que calia menar la lluita obrera a través d'una
madura organització sindical, i que, a més, calia allunyar-se de l'apoliticisme
preconitzat pels vells dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer d'àmbit
català, tasca en la qual fou encoratjat per Francesc Macià i Francesc Layret i que
exposà en un discurs a l'Ateneo de Madrid (1919). El seu projecte de crear així un
partit socialista català li valgué antipaties en alguns sectors anarquistes, i també en
la Federació Patronal. En iniciar-se l'etapa de repressió violenta del governador civil
Martínez Anido, fou detingut juntament amb altres dirigents obrers; poc després era
assassinat Layret, col·laborador seu en el projecte de creació del partit. Reclòs al
presidi de la Mola, a Maó, escriví articles i projectes polítics. En tornar a
Barcelona, entrà en contacte amb la CGT portuguesa i preparava un viatge a Portugal quan
fou assassinat, juntament amb Francesc Comas, al carrer de la Cadena, de Barcelona.
Segura Sáenz,
Pedro
Caraoz, Burgos 1880 - Madrid 1957
Eclesiàstic castellà. Doctor en filosofia, teologia i dret canònic (1906-11), fou
nomenat bisbe auxiliar de Valladolid (1916), bisbe de Còria (1920), de Burgos (1926) i
finalment primat de Toledo i cardenal (1928). Per la seva actitud antirepublicana el nunci
Tedeschini li aconsellà de sortir del país (1931), però en tornar-hi al cap de poc fou
detingut per ordre de Miguel Maura, que l'acusava d'alienar els béns eclesiàstics abans
de la revisió del concordat. Cridat a Roma, hagué de renunciar a Toledo. Durant la
guerra civil (1937) fou nomenat arquebisbe de Sevilla.
Seipel, Ignaz
Viena 1876 - Pernitz, Baixa Àustria 1932
Polític i eclesiàstic austríac. Ordenat de sacerdot el
1899, fou professor de moral a Salzburg i a Viena. Ministre per als afers socials (1918),
membre del parlament (1919) i canceller (1922), s'hagué d'enfrontar amb la crisi
econòmica i estabilitzà les finances. Ferit en un atemptat (1924), deixà la
cancelleria, que reprengué el 1926. Reprimí la insurrecció socialista del 1927 amb
l'ajut dels "Heimwehren". Dimití el càrrec (1929) i ocupà el ministeri
d'afers estrangers el 1930. Escriví Nation und Staat (1916), Die geistigen
Grundlagen der Minderheitenfrage ('Els fonaments espirituals de la qüestió de les
minories', 1925), Der Kampf um die österreichische Verfassung ('La lluita per la
constitució austríaca', 1930). El 1955 foren aplegades i editades les seves
predicacions.
Sellarès
i Perelló, Miquel
Barcelona 1946
Polític. Vinculat des del 1963 als sectors nacionalistes que animava Jordi Pujol, fou
secretari del Grup d'Acció al Servei de Catalunya i organitzà (1970) el Servei
d'Informació Català. Fou editor de la revista clandestina "Avui" i fundador
destacat de l'Assemblea de Catalunya (1971) i de Convergència Democràtica (1974), partit
que abandonà el 1978 per a romandre independent. Promotor del Centre de Documentació
Política (1976), secretari general del Club Ramon Muntaner i expert en temes policials,
fou (1983-84) director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya.
Semir i
Rovira, Agustí de
Barcelona 1918
Polític i advocat. Militant de Falange en la postguerra, fou regidor corporatiu de
Barcelona (1954-58) però dimití i, mitjançant la seva activitat com a defensor de
processats antifranquistes, evolucionà cap a posicions democràtiques. Membre del
secretariat de l'Assemblea de Catalunya i vinculat a Cristians pel Socialisme i a
Justícia i Pau, fou director general d'assistència social de la Generalitat (1977-79).
Del 1979 al 1982 fou regidor de Barcelona com a independent en les llistes del PSUC i
diputat provincial, càrrecs que abandonà per aproximar-se al Partit dels Comunistes de
Catalunya.
Senghor,
Léopold Sédar
Joal 1906 - Verson, Normandia 2001
Polític i poeta senegalès en llengua francesa. Llicenciat
en literatura a París (1932), fou diputat pel Senegal a l'Assemblea Constituent Francesa
(1945-46) i a l'Assemblea Nacional (1946-48). Fundà (1948) el Bloc Democràtic
Senegalès, convertit, després de l'autonomia, en Partit de Reagrupament Nacional, més
tard en Unió Progressista Senegalesa (1956) i finalment en Partit Socialista Senegalès
(1977). Creada la Federació Mali, fou president de l'Assemblea (1959), i des del 1960
president de la república independent del Senegal en trencar-se la Federació. Instaurà
un règim autoritari que els anys setanta introduí mesures liberalitzadores.
Intervencionista i socialitzant en economia, privilegià les relacions amb França.
Malgrat les crisis i l'oposició d'importants sectors, aconseguí fer del Senegal un dels
països més estables d'Àfrica. Dimití voluntàriament com a president de la república
el 1980, i es traslladà a Normadia, on pràcticament visqué fins a la mort. En poesia,
escriví obres de caràcter romàntic i traduí poemes tradicionals del seu país. En el
seu primer recull, Chants d'ombre (1945), domina el tema de la negritud, mentre que
el segon, Hosties noires, (1948), palesa la influència de la guerra. Chants
pour Naëtt (1949), de caràcter amorós, Ethiopiques (1956) Nocturnes (1961)
i Élégies majeures (1979) són altres obres seves, a més de diversos assaigs
polítics. El 1984 es convertí en el primer africà membre de l'Académie Française.
Lloat per uns com l'indiscutible modernitzador del Senegal i criticat per altres com a
còmplice del neocolonialisme, la idea de negritud, creada per ell juntament amb el
martiniquès Aimé Césaire, fou igualment motiu de polèmiques.
Senillosa
i Cros, Antoni de
Barcelona 1928 - Camallera, Alt Empordà 1994
Polític. Monàrquic des del 1947, fou membre del secretariat polític de Joan de Borbó
per a Catalunya. Fundador (1976) i president de la branca catalana del Partido Popular, el
1977 rebutjà integrar-lo a UCD i es vinculà a José María de Areilza. El 1979 fou
l'únic diputat per Catalunya de Coalición Democrática, i el 1982 encapçalà, sense
èxit, les candidatura catalana del CDS d'Adolfo Suárez. El 1985 el govern socialista el
nomenà director general de relacions culturals del ministeri espanyol d'afers estrangers,
càrrec del qual dimití el 1987.
Sensat i Vilà,
Rosa
el Masnou, Maresme 1873 - Barcelona 1961
Mestra. Després d'estudiar a l'Institut Rousseau de Ginebra
i de conèixer nombroses escoles noves europees, desenvolupà a Catalunya una important
tasca, tant a nivell de divulgació dels nous corrents i experiències, com, i molt
especialment, per la seva capacitat d'organització de centres escolars. Pel que fa a la
seva actuació com a mestra, cal assenyalar la direcció de l'Escola del Bosc de
l'ajuntament de Barcelona (1914-30) i la del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat
Escolar (1930-39); féu cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat i a
les escoles d'estiu i a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Participà
en diversos congressos: I Congrés Nacional d'Ensenyament Primari (1909), a Barcelona, III
Congrès International d'Enseignement Menager (París, 1922) i al Congrès des Écoles
Nouvelles (Niça, 1932). Les seves publicacions, fonamentalment relacionades amb
l'ensenyament domèstic, són: Rapport presenté au III Congrès International
d'Enseignement Menager (1922), Les ciències en la vida de la llar (1923), Cómo
se enseña la economía doméstica (1927) i Hacia la nueva escuela (1934). El
1965 hom donà el seu nom a l'Escola de Mestres.
Sentís i
Anfruns, Carles
Barcelona 1911
Periodista i polític. S'inicià amb èxit a "La Publicitat" i
"Mirador" i el 1936 s'exilià a París. Anà després al front del general Franco i arribà a alferes provisional.
Col·laborà en "Destino" i fou corresponsal d'"ABC", "La
Vanguardia" i "Clarín" de Buenos Aires. Col·laborà també en "El
Correo Catalán". Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg i la
crisi del Congo. Ha estat agregat de premsa de l'ambaixada espanyola a Brussel·les i,
després, a París, director de l'agència EFE (1963), fundador i director de
"Tele-exprés" (1966), director de Ràdio Barcelona (1974), president de
l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974-77 i des del 1984) i director general de
coordinació informativa durant el primer govern de la monarquia. Encapçalant la
candidatura de la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí diputat a corts el
1977 i, novament, el 1979. El 1977 gestionà el retorn de J.Tarradellas i l'acompanyà des
de París a les primeres entrevistes amb A.Suárez i el rei. Fou conseller polític de la
Generalitat provisional (1977-80), secretari general de la UCD catalana (1977-80),
president d'honor de Centristes de Catalunya-UCD des del 1979 fins a l'extinció del
partit i ambaixador extraordinari de l'estat espanyol (1980). Ha publicat, entre altres, La
Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944) i Protagonistas
que conocí (1982). En el 2000 publica el recull d'articles Al filo del
siglo.
Serra i Moret,
Manuel
Vic, Osona 1884 - Perpinyà 1963
Polític i escriptor, fill de l'historiador Josep Serra i
Campdelacreu. Conferenciant i articulista des de molt jove, col·laborà a «La
Renaixença», «El Pensament Català» i «Catalunya Artística», així com a d'altres
publicacions de comarques. Orfe de pare i mare, el 1901 se n'anà a estudiar economia i
ciències socials als EUA, i viatjà molt per Amèrica i Europa. Completà estudis
d'economia el 1907 a Cambridge (Anglaterra) i residí del 1908 al 1912 a
l'Argentina. El
1912 tornà a Catalunya i s'instal·là a Pineda (Maresme), vila de la qual fou elegit
alcalde (1914-23) i on portà a terme una gestió municipal exemplar. Publicà aleshores La
socialització de la terra (1912) i es relacionà amb Domènec Martí i
Julià, i fou
designat vice-president de la Unió Catalanista, mentre escrivia per a «Renaixement» i
«La Nació». El 1916, ja resoludament convertit al socialisme, ingressà a la Federació
Catalana del Partido Socialista Obrero Español, però aviat discrepà amb la directiva
del partit respecte a la manera d'entendre la qüestió nacional catalana i, el 1923,
després d'un llarg període de tensions, se separà del PSOE i fundà, amb Rafael
Campalans, Gabriel Alomar i d'altres, la Unió Socialista de Catalunya (USC), de la
qual fou el vice-president i la principal figura teòrica. Dirigí «Justícia Social» i
col·laborà a «El Sol» i «El Socialista», fins que, establerta la dictadura de Primo
de Rivera, s'exilià des del 1925 fins al 1928 a l'Argentina. Retornat, reprengué el 1930
les tasques de propaganda des de «La Rambla», «L'Opinió» i altres
periòdics, i publicà, aquell mateix any, Nocions d'història i de filosofia i una Introducció
al Manifest del Partit Comunista. Proclamada la República, fou novament alcalde de
Pineda i, sempre en representació de l'USC, conseller d'economia i treball (abril del
1931 — desembre del 1932), membre de la Diputació Provisional de la
Generalitat,
diputat a les Corts Constituents, al Parlament de Catalunya i una altra vegada a les Corts
del 1933, per Girona. Publicà, el 1934, el llibre Socialisme, i escriví a
«Justícia Social», «Mirador», etc. En esclatar la guerra civil, participà, bé que
sense gaire entusiasme, en la integració de l'USC dins el nou Partit Socialista Unificat
de Catalunya, i ocupà encara diferents càrrecs: sots-secretari d'obres públiques de la
Generalitat i president del Consell d'Economia de Catalunya. Definitivament exiliat el
1939, romangué a França, Nova York i l'Argentina (fins el 1946), amb constants viatges
per tot Amèrica del Sud. Tornà a Europa el 1946 i s'establí a París; fou conseller de
la Generalitat a l'exili (1947), ministre del govern de la República Espanyola (1948-50)
i polèmic president del Parlament de Catalunya. Instal·lat a Perpinyà, hi
treballà,
amb el seu amic Josep Pallach, en l'organització del Moviment Socialista de Catalunya
(fundat el 1945), i col·laborà, fins a la mort, a «Horizontes», de Mèxic, la
«Revista de Catalunya», de París, «Ressorgiment» i «Catalunya», ambdues de Buenos
Aires. Durant l'exili publicà, en castellà, un gran nombre de treballs d'economia
i, en català, L'ahir i demà de Catalunya (1940), La Carta de l'Atlàntic (1944),
Crida a la joventut catalana (1957) i Ciutadania catalana. Breviari de
cogitacions, remarques i orientacions per als catalans (1957), que és una mena de
testament espiritual de l'autor. Altres obres són Diccionario económico de nuestro
tiempo i La riqueza de América.
Serra i Serra,
Narcís
Barcelona 1943
Polític i economista. Militant a la secció universitària
del Front Obrer de Catalunya des del 1962, més tard a Convergència Socialista i per fi
al PSC (PSC-PSOE), ocupà la conselleria de Política Territorial i Obres Públiques de la
Generalitat provisional (1977-79). Aquest darrer any fou elegit alcalde de Barcelona amb
els vots dels components del " Pacte del progrés" (PSC, PSUC, CiU i ERC). Ha
estat (1972-77) professor de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Entre els anys 1982 i 1991 fou designat ministre de defensa del govern central, càrrec
des del qual promogué la racionalització i la modernització de les forces armades. Fou
vicepresident del govern espanyol des del 1991 fins al juliol del 1995, que dimití en
ésser acusat d'estar implicat en un escàndol dels serveis d'intel·ligència de
l'exèrcit. El 1994 fou designat secretari nacional en la direcció col·legiada del PSC,
càrrec que ocupà fins al 2000, quan se celebra el 9è congrés del Partit dels
Socialistes de Catalunya, que elegeix Pasqual Maragall com a president del partit i Josep
Montilla com a primer secretari.
Serrahima
i Bofill, Maurici
Barcelona 1902 - 1979
Escriptor i polític. Fill de Lluís Serrahima i Camín. Es
llicencià en dret i exercí la carrera, seguint la tradició familiar i d'acord amb un
esperit d'humanisme i de conciliació. Començà a col·laborar a "El Matí" i
fou membre d'Unió Democràtica i amic d'Emmanuel Mounier. Durant la guerra civil tingué
un paper important en l'ajut als sacerdots que vivien amagats i fou detingut pel SIM,
però exculpat sense procés. Es relacionà amb el cardenal Vidal i Barraquer per tal de
promoure la reconciliació. S'exilià el 1939 i retornà el 1940. Aviat esdevingué un
dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i
Pagès i de "Miramar" i molt relacionat amb diputats demòcrata-cristians
francesos). Escriví un volum de poemes, anònim, per a "Edicions de Negra Nit":
Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a "Ariel" i a
"Serra d'Or". S'estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont,
sobre la vida d'un adolescent. Publicà els contes El seductor devot (1937) i Petit
món enfebrat (1947), delicadament psicològics i detallistes, les novel·les Després
(1951), de tempo lent, i Estimat senyor fiscal (1955), a més de Contes
d'aquest temps (1955), antològic. És un dels primers assagistes de postguerra, i ha
publicat Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965),
de teoria estètica, Sobre llegir i escriure (1966), Dotze mestres (1972),
sobre prosadors catalans, Marcel Proust (1971), una visió lúcida i personal, i la
resposta a Julián Marías Realitat de Catalunya (1969), apareguda el 1967 en
castellà; ha publicat també la confessió del seu cristianisme personal El fet de
creure (1967) i, a més, els assaigs biogràfics Joan Maragall (1938), Un
advocat del segle XIX (1951) i Coneixences (1976). Han tingut un gran ressò
els dietaris sobre la postguerra, un dels pocs testimoniatges escrits existents, d'un
estil planer, directe, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del
passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums. El 1977 esdevingué senador de
designació reial.
Serrano Suñer,
Ramón
Cartagena, Múrcia 1901
Polític castellà. Es llicencià en dret i exercí
d'advocat de l'estat. De pares catalans, s'integrà totalment a la cultura i la societat
castellanes. Diputat a les corts per la CEDA (1933-36), fou detingut a Madrid en
iniciar-se la guerra civil, però aconseguí de fugir d'un hospital i de passar a la zona
franquista (1937). Aviat es convertí en una figura clau del nou règim: amic molt directe
de José Antonio Primo de Rivera i cunyat del general Franco, del qual fou secretari
polític. Redactà el decret d'unificació de falangistes i carlins. Fou ministre de
l'interior (1938) i de la governació (1939), en un període molt dur de repressió, i
d'afers estrangers (1940-42). Durant la Segona Guerra Mundial es distingí per la seva
simpatia per l'Eix i s'entrevistà repetidament amb Hitler i Mussolini: fou un dels
principals promotors de l'organització de la División Azul (1941). Per precisar la seva
intervenció entre el règim i els nazi-feixistes, escriví (1947) Entre Hendaya y
Gibraltar, molt reeditat. Retirat de la política i exercint brillantment la
professió, fou, però, favorable als generals revoltats a Algèria contra De Gaulle.
Sense abjurar de la seva procedència autoritària, als darrers anys adoptà una postura
distanciada i més i més crítica envers el règim franquista, que es reflecteix en les
obres Ensayos al viento (1969), Entre el silencio y la propaganda, La Historia
como fue. Memorias (1977) i De anteayer y de hoy (1981).
Serrano
y Domínguez, Francisco
Isla de León, avui de San Fernando, 1810 - Madrid 1885
Militar i polític andalús. Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra
Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero
l'envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano
s'afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà
el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona.
Després d'un seguit de vicissituds, facilità l'adveniment al poder dels moderats (maig
del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d'Isabel II, però el
príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una
expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà
amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la
política a les seves terres d'Arjonilla (Jaén). Després d'un retorn d'Espartero, el
1856 secundà el cop d'estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a
capità general; d'allí estant entrebancà els plans de Prim durant l'expedició d'aquest
a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de
San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la
conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap
més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d'Alcolea (28 de setembre) i fou
nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del
primer consell de ministres d'Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l'efímer
conveni d'Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d'exiliar-se uns quants
mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d'estat de Pavía el convertí en president del
poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins
que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un
paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez
Borrell.
Servan-Schreiber,
Jean-Jacques
París 1924
Periodista i polític francès. Lluità en la Segona Guerra Mundial i, més tard, fundà i
dirigí (1953-77) el setmanari "L'Express". Secretari general (1969-71) i
president del partit radical socialista (1971-75 i 1977-79), ha estat diputat a
l'Assemblea Nacional (1970-78) i ministre de reformes de V.Giscard d'Estaing (1974). És
autor, entre altres obres, de Le défi américain (1967), que causà un gran
impacte internacional, i de Le défi mondial (1981).
Sesé i Artaso,
Antoni
? - Barcelona 1937
Dirigent comunista. Membre de la Federació Comunista Catalanobalear i cofundador del Bloc
Obrer i Camperol, en fou expulsat l'octubre del 1931 per haver-se mostrat favorable a les
tesis del PCE i de la delegació de la Internacional Comunista. Constituí amb Arlandís,
Casanellas, Valdés, etc, el Partit Comunista de Catalunya el 1932 i assistí com a
representant d'aquest en el comitè executiu de l'Aliança Obrera de Catalunya el 1934. En
esclatar la guerra civil, formà part del PSUC i fou secretari general de la UGT. Durant
els fets de Maig del 1937 fou nomenat conseller del govern de la Generalitat en
representació de la UGT, el dia 5, però, en dirigir-se al palau de la Generalitat per a
prendre'n càrrec, fou mort. Publicà Els homes de la UGT (1937) i el recull de
discursos Nuestra situación política actual (1937).
Seyss-Inquart,
Arthur
Stannern, Moràvia 1892 - Nuremberg 1946
Polític austríac. Militant nazi des del 1928, fou gauleiter de Viena i, gràcies
al suport de Hitler, ministre de l'interior (1938). En dimitir el canceller Schuschnigg,
afavorí l'entrada de les tropes alemanyes al país. Arran d'això esdevingué statthalter
d'Àustria. Durant la Segona Guerra Mundial fou, successivament, adjunt de Frank a
Polònia (1939) i comissari del Reich a Holanda (1940-45). Jutjat pel tribunal de
Nuremberg, fou penjat.
Sforza, Carlo
Montignoso di Lunigia, Toscana 1872 - Roma 1952
Polític i diplomàtic italià. Comte Sforza. Féu la carrera diplomàtica i esdevingué
ministre plenipotenciari a la Xina (1911-15) i Sèrbia (1915-18). El 1919 fou elegit
senador. Ministre d'afers estrangers (1920-21), negocià el tractat de Rapallo. El
1922 fou nomenat ambaixador a França, però dimití el mateix any, quan Mussolini arribà
al poder, i s'exilià. Tornà a Itàlia el 1943 i fou ministre sense cartera (1944-45),
president de l'assemblea consultiva (1945-46) i novament ministre d'afers estrangers
(1947-51).
Shamir, Yitzhak
Bialystok, Polònia 1915
Ishaq Samir. Polític israelià. Membre de
l'organització paramilitar Irgun (1937) i fundador i líder del grup Stern (1940),
estigué empresonat el 1941 i romangué a l'exili en 1946-48. El 1970 ingressà al Herut
de M. Begin, embrió de la coalició de dreta Likud fundada el 1973, del qual és
president des del 1975. Diputat pel Likud des del 1973, ha ocupat els càrrecs de ministre
d'afers estrangers (1980-83 i 1984-86), vice-primer ministre (1984-86) i primer ministre
en 1983-84, 1986-90 (en coalició amb els laboristes) i 1990-93 (en coalició amb partits
ultraortodoxos). El 1993 dimití el càrrec en perdre les eleccions davant del partit
laborista.
Vice-president del govern i ministre d'afers estrangers en el
govern de coalició de Peres (13 de setembre de 1984), rebutjà el pla de pau i
d'actuació proposat per Hussein i Arafat (1985). El 10 d'octubre del 1986, en el govern
d'unitat nacional rebé de Peres el càrrec de cap del govern per a la segona meitat del
període. El març del 1987 fou designat pel congrés del Herut cap del partit. El
desembre del 1988 formà un nou govern de coalició amb els laboristes i tres partits
religiosos. Trencada la coalició governamental (març del 1990) a causa d'una moció de
censura sobre el procés de pacificació de l'Orient Mitjà, formà, el juny següent, una
coalició governamental amb participació dels partits religiosos. Malgrat tot, el 23 de
juny del 1992 hagué de cedir el govern al laborista Ishak Rabin.
Es retirà de la vida política activa i no es presentà com a candidat als comicis
del 1996, en què el Likud va tornar a guanyar el poder.
Sharon, Ariel
Kefar Malal, Israel 1928
Ariel Saron. Militar i polític israelià.
Membre de la resistència jueva des de molt jove, participà en la segona, tercera i
quarta guerres àrabo-israelianes. Cofundà el Likud el 1973 i esdevingué diputat
(1973-74 i des del 1977) i ministre d'agricultura (1977-81) i de defensa (1981-83),
càrrec des del qual organitzà l'ocupació del Líban (1982) i permeté les matances dels
camps palestins de Beirut, arran de les quals hagué de dimitir. Això no obstant,
posteriorment ocupà el lloc de ministre sense cartera (1983-84), el de comerç i
indústria (1984-90) i el de l'habitatge i fou membre del Comitè Ministerial de Defensa
(1990-92).
Fou ministre de comerç i indústria des del 1984 fins al 1992. Malgrat ser un polític
criticat des d'amplis sectors de la vida política israeliana, la victòria del Likud en
les eleccions del 1996 li va permetre tornar a formar part del govern, aquesta vegada com
a ministre d'habitatge, i és un dels grans impulsors de la construcció de nous
assentaments als territoris ocupats.
. Militar i polític
israelià.
Membre de la resistència jueva des de molt jove, participà en la segona, tercera i
quarta guerres àrabo-israelianes. Cofundà el Likud el 1973 i esdevingué diputat
(1973-74 i des del 1977) i ministre d'agricultura (1977-81) i de defensa (1981-83),
càrrec des del qual organitzà l'ocupació del Líban (1982) i permeté les matances dels
camps palestins de Beirut, arran de les quals hagué de dimitir. Això no
obstant,
posteriorment ocupà el lloc de ministre sense cartera (1983-84), el de comerç i
indústria (1984-90) i el de l'habitatge i fou membre del Comitè Ministerial de Defensa
(1990-92).
Fou ministre de comerç i indústria des del 1984 fins al 1992. Malgrat ser un polític
criticat des d'amplis sectors de la vida política israeliana, la victòria del Likud en
les eleccions del 1996 li va permetre tornar a formar part del govern, aquesta vegada com
a ministre d'habitatge, i és un dels grans impulsors de la construcció de nous
assentaments als territoris ocupats.
A l'any1998 el primer ministre israelià Benjamin
Netanyahu el nomena ministre d'Afers Estrangers i en 1999 el partit conservador Likud el
designa nou lider del partit i cap de l'oposició al govern laborista. Finalment, el
febrer de 2001, s'imposa amb claredat al laborista Ehud Barak en les eleccions anticipades
per al càrrec de primer ministre d'Israel.
Siemens
Família d'enginyers i industrials alemanys. Werner von
Siemens (Lenthe 1816 — Berlín 1892) s'especialitzà en galvanoplàstia i
construccions elèctriques. Juntament amb J.G. Halske fundà l'empresa Siemens Halske el
1847, dedicada a les instal·lacions telegràfiques, que aviat es féu important a Europa.
El 1866 enuncià el principi de la dinamo. Més tard construí una locomotora
elèctrica,
que funcionà a Berlín (1879). Ideà també diversos aparells (piles,
piròmetres, llums elèctrics, etc). El seu germà Wilhelm von Siemens (Lenthe 1823 — Londres
1883) s'establí a Londres, on fundà una filial de l'empresa alemanya, i es nacionalitzà
britànic. Juntament amb un altre germà, Friedrich von Siemens (Menzendorf 1826
— Dresden 1904), inventà el conegut forn de recuperació per a fusió de l'acer
i del vidre, i aquest darrer fundà diverses manufactures per a explotar el
procediment.
En els projectes elèctrics de Werner col·laborà també un altre germà, Carl von
Siemens (Menzendorf 1829 — Menton 1906). L'obra dels germans Siemens fou
continuada pels tres fills de Werner.
Sieyès,
Emmanuel Joseph
Frejús, Provença 1748 - París 1836
Polític francès. Influí en els inicis de la Revolució
Francesa amb les seves obres Essai sur les privilèges (1788) i, sobretot, Qu'est-ce
que le Tiers État (1789). Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume,
inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però l'any 1791 evolucionà cap a
posicions més moderades i formà part del Club des Feuillants. L'any 1799 formà part del
consell executiu del Directori, i cercant la creació d'un govern fort capaç de solidar
les conquestes revolucionàries burgeses enfront de la pressió dels jacobins i dels
monàrquics, fou un dels fautors del cop d'estat del 18 de brumari. Fou un dels tres
cònsols provisionals i col·laborà en la redacció de la constitució de l'any VIII,
però aviat fou bandejat dels llocs de decisió. En produir-se la Restauració, fou
desterrat (1816-30).
Silvela y de Le
Vielleuze, Francisco
Madrid 1845 - 1905
Polític castellà. Fill de Manuel Silvela, que fou ministre d'estat amb Prim (1869) i amb
Cánovas (1877); nét de Francisco Agustín Silvela, ministre del govern Ferraz,
constituït a Barcelona per la reina governadora (1840), i besnét d'un afrancesat, Manuel
Silvela, amic i biògraf de Moratín. Milità sempre en el partit conservador. Fou
ministre de la governació (1879) i de gràcia i justícia (1885) i altre cop de
governació (1890-91). En morir Cánovas passà a ésser cap del partit conservador i
formà el govern dit "de regeneración nacional" (1899), arran de la desfeta
militar del 1898, en el qual foren ministres Duran i Bas, Polavieja i Fernández
Villaverde. L'any 1903 es retirà de la política i cedí el pas a Antonio Maura en el
lideratge del partit conservador. Home culte i esperit fi, fou un orador disert i un
escriptor de qualitat, l'obra del qual, en gran part periodística (és seu l'article Sin
pulso, referit a Espanya i que aparegué el 1898), resta dispersa.
Simon, John
Allsebrook
Manchester 1873 - Londres 1954
Polític anglès. Diputat des del 1906, presidí la comissió estatutària de l'Índia
(1927-30) i propugnà l'autonomia en el govern d'aquells territoris. Cap dels
"liberals nacionals" en el govern de Mac Donald, fou ministre del Foreign Office
(1931-35). Partidari d'una entesa pacífica amb Hitler, secundà la política de
no-intervenció en la guerra civil espanyola de 1936-39. Fou ministre de l'interior,
canceller de l'Exchequer (1937-40) i lord canceller (1940-45).
Simon, Jules
An Oriant 1814 - París 1896
Polític francès. Successor de Victor Cousin a la càtedra
que aquest ocupava a la Sorbona, fou el cap de l'ala moderada del partit republicà,
mentre Gambetta ho era de l'ala radical. Ministre en diversos ministeris i defensor
constant de la llibertat, àdhuc per als seus adversaris. Escriví diverses obres de
caràcter polític i de filosofia.
Sitting Bull
Grand River, Dakota del Sud ~1831 - Fort Yates, Dakota del Nord 1890
Capitost dels sioux de Dakota. El 1856 ja destacà com a líder guerrer i el 1866
esdevingué cap suprem dels sioux del nord. Derrotà (1876) les tropes del general
Custer a la batalla de Little Bighorn River. Refugiat al Canadà (1877-81), tornà als
EUA, on fou mort per l'exèrcit.
Smetona, Antanas
Uzulenai 1874 - Cleveland 1944
Polític lituà. Després de la Primera Guerra Mundial fou president del Consell Nacional
(1917) que proclamà la independència de Lituània. Nomenat president de la República
Lituana (1919-20), donà un cop d'estat (1926) amb l'ajut del partit Tautininkai
(nacionalista conservador) i implantà un govern autocràtic. Reelegit el 1932 i el 1938,
en produir-se l'annexió de Lituània a Rússia (1940) fugí a Alemanya i després als
EUA.
Smith, Adam
Kirkcaldy, Escòcia 1723 - Edimburg 1790
Economista escocès. Significa el punt de partida de
l'escola clàssica i un dels més importants de la història del pensament
econòmic. Entre els seus mestres, al Glasgow College, tingué el filòsof Hutcheson, que
l'influí molt. El 1751 ocupà la càtedra de lògica de la universitat de Glasgow i, poc
després, la de filosofia moral. Durant tretze anys treballà com a professor en aquesta
universitat, on començà a elaborar les idees que donaren forma a la seva obra més
famosa. Han estat editats els apunts de les seves explicacions del 1763 (Lectures on
Justice, Police, Revenue and Arms). Contribuí a donar-lo a conèixer la publicació,
el 1759, de la Theory of Moral Sentiments. L'any 1764 acceptà la tutoria del jove
duc de Buccleugh; deixà la universitat i viatjà durant dos anys per Europa, fet que li
permeté de conèixer els fisiòcrates. Durant tot aquest temps, i especialment quan
tornà a Escòcia, continuà treballant sobre la Inquiry Into the Nature and Causes of
the Wealth of Nations, apareguda el 1776. L'any següent fou nomenat comissionat de
duanes a Escòcia i, el 1787, rector de la universitat de Glasgow. La Wealth of Nations
no és un tractat sistemàtic, però té el mèrit d'haver reunit en una síntesi
original un gran nombre d'elements preexistents en el pensament econòmic anterior a la
seva publicació, proporcionant una doctrina molt mesurada i que gaudí d'un excel·lent
acolliment i demostrà una positiva fecunditat. L'obra es compon de cinc llibres. El
primer comença parlant de la divisió del treball i continua amb els problemes del valor
i el preu. Smith no estableix amb claredat cap teoria del valor, sinó que examina les
diverses parts del preu de les mercaderies, és a dir, els salaris, els beneficis i la
renda de la terra. El preu es forma en el mercat, que tendeix a un equilibri automàtic, a
llarg termini, entre demanda i oferta. És el que vol il·lustrar la imatge de la
"mà invisible". El segon llibre estudia la natura i el procés d'acumulació
del capital. La finalitat d'aquest és conservar i augmentar l'estoc de béns que
serveixen per al consum immediat de la població. El treball anual d'un país és el fons
que li proporciona aquells béns, i Smith distingeix un treball productiu, que dóna lloc
a mercaderies físiques, i un treball improductiu, que no té aquesta característica. El
llibre tercer, de contingut històric, tracta del desenvolupament de l'agricultura europea
des de la caiguda de l'imperi Romà. El llibre quart és dedicat a la crítica dels
sistemes d'economia política anteriors, és a dir, el mercantilisme i la fisiocràcia;
Smith es declara partidari de l'eliminació de les restriccions al comerç exterior. El
darrer llibre és un tractat d'hisenda pública, històric i teòric.
Smith, Ian Douglas
Selukwe 1919
Polític zimbabwès. Fou un dels fundadors del Rhodesian Front (1961), de signe dretà i
racista. Vencedor en les eleccions del 1962, esdevingué el primer cap de govern
nadiu, i
el 1965 proclamà unilateralment la independència de Rhodèsia. Reformà la constitució
(1969) i proclamà la república (1970) amb l'ajut de sud-africans i portuguesos.
Implantà un règim de segregació racial que provocà l'aïllament internacional de
Rhodèsia i una sagnant guerra de guerrilles. Finalment, el 1979 es convocaren eleccions
separades per grups racials, que donaren el triomf al bisbe Abel Muzorewa; Smith fou
ministre sense cartera en l'etapa provisional de la república de Zimbabwe-Rhodèsia.
Després de les eleccions lliures del 1980, fou membre del parlament de Zimbabwe com a cap
del Rhodesian Front —des del 1981, Republican Front, i actualment, Conservative
Alliance—, fins que el 1987 fou suspès com a parlamentari per la seva actitud a
favor de l'apartheid i renuncià a la presidència del partit. Parlamentari
gràcies al suport de la minoria blanca, Smith perdé l'escó el 1987, any en què foren
suprimits els vint llocs de diputat reservats als blancs. Malgrat tot, Smith es mantingué
a la vida política: després del retorn de Ndabaningi Sithole, ambdós formaren el Front
Unit, que obtingué dos escons en les eleccions del 1995.
Smuts, Jan
Christiaan
prop de Riebeeck West, colònia del Cap 1870 - Pretòria 1950
Polític sud-africà. Estudià a Cambridge i, de retorn a Ciutat del Cap (1895), exercí
com a advocat. Contrari a les ambicions britàniques, participà en la guerra dels bòers.
Signant de la pau de Vereeniging, que posà fi al conflicte, el 1905 fundà
l'organització política Het Volk ("El Poble"). Assolí de la Gran
Bretanya (1907) un govern propi per al Transvaal, del qual formà part. Promogué la
creació de la Unió Sud-africana. Braç dret del primer ministre Botha, durant la Primera
Guerra Mundial ocupà l'Àfrica del Sud-Oest (1916), que pertanyia a Alemanya. Fou un dels
signants del tractat de Versalles (1919) i el mateix any esdevingué primer ministre.
Derrotat a les eleccions del 1924 pel partit nacionalista de Hertzog, més tard formà amb
aquest un govern de coalició (1933-39). Novament primer ministre (1939-48), durant la
Segona Guerra Mundial féu costat als aliats. És autor del tractat filosòfic Holism
and Evolution.
Soares, Mário
Lisboa 1924
Polític portuguès. Fill d'un antic ministre republicà,
féu costat a les candidatures d'oposició del general Norton de Matos (1949), de
l'almirall Meireles (1951) i del general Humberto Delgado (1958), i per aquest fet fou
perseguit per la dictadura salazarista. Fundador de l'Acció Socialista Portuguesa (1968),
fou elegit diputat de l'oposició el 1969. Deportat a São Tomé (1968), impulsà la
creació de la Comissió Electoral d'Unitat Democràtica de signe socialdemòcrata.
Exiliat a França des del 1970 i vinculat a la Segona Internacional Socialista, fundà el
Partido Socialista Português (1972), del qual fou secretari general. Tornat a Lisboa per
l'abril del 1974, fou ministre d'afers estrangers als primers governs provisionals
després de la revolució. Vencedor a les eleccions del 1976, esdevingué primer ministre
fins el 1978, i de nou en 1983-85. Representant de l'ala moderada del PSP, s'oposà a una
aliança amb els comunistes, menà una política pro-nord-americana a l'exterior i
d'austeritat sòcio-econòmica a l'interior i s'enfrontà sovint amb el cap d'estat,
R.Eanes. El 1985 abandonà la direcció del govern i la secretaria general del PSP per
aspirar a la presidència de la república, que detingué des del 1986 fins el 1996
(reelegit el 1991), que es retirà en haver acomplert el màxim de dos mandats consecutius
establert constitucionalment. És autor de nombroses publicacions: Escritos políticos (1969),
Destruir o sistema, construir uma vida nova (1973), A arvore e a floresta (1985),
etc.
A l'octubre del 1995 rebé el Premio Príncipe de Asturias a
la Cooperación Internacional. No es presentà a la reelecció el 1996 i abandonà la
presidència i la política activa. Fou rellevat en la presidència per Jorge Sampaio, que
guanyà en les eleccions del gener del 1996 davant A.Cavaco Silva. Es dedica a la seva
fundació, Fundació Mário Soares, i ha escrit Dictadura i revolució (1996).
Sofia de Grècia
Atenes 1938
Reina d'Espanya. Filla gran del rei Pau I de Grècia i de Frederica de Hannover. Amb motiu
de la invasió del seu país pels alemanys (1941) la família reial s'exilià a Creta, a
Egipte i a l'Àfrica del Sud fins el 1947. Publicà un opuscle sobre les seves
investigacions arqueològiques a l'Àtica. El 1962 es casà a Atenes amb el qui ha estat
després rei Joan Carles I d'Espanya, de qui ha tingut tres fills. És una entusiasta
patrocinadora de la música i el ballet.
Sol i Mestre,
Romà
Lleida 1870 - 1951
Polític i advocat. Fou alcalde (1901) i president de la diputació de Lleida (1919),
diputat provincial per Balaguer (1913; 1917-23) i degà del Col·legi d'Advocats (1928).
Membre del Consell Permanent de la Mancomunitat (1919-23), ocupà la presidència
accidental de la Mancomunitat arran de la mort de Prat de la Riba. El 1917 presidí
l'assemblea de parlamentaris de Catalunya que formulà i aprovà el primer Estatut
d'Autonomia. Portà a terme una gran activitat com a conseller de cultura de la
Mancomunitat (1919). Fou detingut i processat durant la Dictadura de Primo de Rivera.
President a Lleida de la Lliga Regionalista, fou elegit diputat per aquest partit al
Parlament Català (1932).
Solana
Madariaga, Javier
Madrid 1942
Polític castellà. Nebot de S. de Madariaga, es llicencià en ciències físiques a
Madrid (1965). Amplià estudis als EUA, on es doctorà el 1970, i el 1975 obtingué una
càtedra a la Universidad Complutense. Militant del PSOE des del 1964, el 1971 passà a
formar part del comitè executiu de la Federación Socialista Madrileña i de la
Federació de Treballadors d'Ensenyament de la UGT. El 1976 ingressà al Comitè Federal
del PSOE, i del 1977 al 1993 fou diputat per Madrid en totes les legislatures. Ministre de
cultura (1982-88 i 1988-92), portaveu del govern socialista (1985-88), ministre
d'educació i ciència (1988-92) i d'afers estrangers (1992-95), el 1995 fou elegit
secretari general de l'OTAN, càrrec que ocuparà fins al 1999.
Soldevila
i Zubiburu, Ferran
Barcelona 1894 - 1971
Historiador i escriptor. Des del 1910 cursà a la
Universitat de Barcelona estudis incomplets de dret i, simultàniament, els de lletres, en
els quals es llicencià l'any 1915. Fou deixeble de Rubió i Lluch tant a la facultat com
als Estudis Universitaris Catalans. En 1910-11 redactà el treball Manifestaciones del
mito de Don Juan Tenorio en la literatura española, i el 1912 inicià les seves
col·laboracions erudites als "Estudis Universitaris Catalans". Del 1914 al 1916
i del 1918 al 1920 fou secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de
l'Institut d'Estudis Catalans. El 1916, després de fer el curs de doctorat a Madrid, en
el qual tingué com a professor Menéndez Pidal, obtingué el títol de doctor amb la tesi
La reina Maria, muller del Magnànim (premi Patxot 1922), publicada dins l'aplec Sobiranes
de Catalunya (1928). El 1919 publicà el seu important estudi Pere II el Gran: el
desafiament amb Carles d'Anjou. El 1922 ingressà per oposició al cos de
bibliotecaris i arxivers, la qual cosa el dugué a exercir a Maó i a Logronyo. En
col·laboració amb Ferran Valls i Taberner publicà dos volums del curs superior d'Història
de Catalunya, de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-23), que
completà ell sol el 1968. El 1923 publicà, també per a la Protectora, un curs mitjà d'Història
de Catalunya. Del 1924 al 1928 col·laborà assíduament a la "Revista de
Catalunya". En 1924-25 publicà un Esbós de la història de Catalunya, i el
1926, Les gestes de Pere el Gran i una breu monografia de Jaume I. Aquest
any anà a Liverpool com a lector de literatures hispàniques, i hi romangué fins el
1928, que seguí els ensenyaments del professor Prou a l'École de Chartes, i en tornar-ne
fou designat professor d'història de Catalunya a l'Escola de Bibliotecàries, càrrec que
ocupà fins el 1938. Vers la fi del 1928 rebé de Francesc Cambó l'encàrrec d'escriure
una Història de Catalunya amb un sentit interpretatiu dels seus episodis
fonamentals i de les seves línies de força. Aparegué, en tres volums, en 1934-35, i ha
estat reeditada i posada al dia en 1962-63 i reimpresa en un sol volum el 1963. El 1929
recollí en el volum Recerques i comentaris els seus millors assaigs històrics. El
1933 la Protectora li edità Història de Catalunya. Primeres lectures. Entre el
1931 i el 1938 fou professor d'història de Catalunya a la Universitat Autònoma de
Barcelona, i del 1935 al 1939 fou director del seminari de la mateixa disciplina a la
facultat de lletres. El 1931 reingressà al cos d'arxius, treballà a l'Arxiu de la Corona
d'Aragó i després a la Biblioteca Universitària, i finalment retornà a l'Arxiu. Durant
la guerra civil de 1936-39 continuà ensenyant a la universitat i a l'Escola de
Bibliotecàries i dirigí la "Revista de Catalunya". El 1939 publicà Barcelona
sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona, tot seguit
segrestada. Exiliat (residí inicialment al molí de Bierville), retornà a Catalunya el
1943 i es féu càrrec de la càtedra d'història de Catalunya als Estudis Universitaris
Catalans. Del 1952 al 1959 sortiren els vuit volums de la seva Historia de España en
versió castellana. Membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1947) i de l'Acadèmia de
Bones Lletres (1958), on ingressà amb un discurs sobre Les prosificacions en els
primers capítols de la crònica de Desclot. Mentrestant havia publicat el primer
volum de la seva minuciosa biografia de Pere el Gran (1950), que seria seguit d'uns
altres tres volums, que, amb un capítol encara inèdit, arriba fins el 1279; Els
almogàvers (1952); Pere el Gran (1953); Jaume I-Pere el Gran (1955); Ramon
Berenguer IV (1955); Jaume I el Conqueridor (1958). Es reintegrà el 1954 al
cos d'arxivers, i posteriorment treballà a l'Arxiu de la Corona d'Aragó fins el 1964.
Dirigí l'obra col·lectiva Un segle de vida catalana i hi col·laborà. Dirigí
des del 1960 la col·lecció "Episodis de la Història", dirigí la Història
dels catalans, començada a publicar el 1961, i hi col·laborà. El 1968 publicà Què
cal saber de Catalunya? i Els primers temps de Jaume I. Pòstumament ha vist la
llum el volum de Les quatre grans cròniques (1971), amb pròlegs i notes seves. De
la seva vocació literària foren les primeres proves els reculls de versos Poema de
l'amor perdut (1916), Exili (1918) i Càntics de mar, d'amor i de mort (1921);
és autor, encara, d'obres de teatre, com Matilde d'Anglaterra (1923), Guifré (1928),
L'hostal de l'Amor (1949), La font del Miracle (1952), Albert i Francina (1956),
L'aprenent de suïcida (1961) i L'amador de la gentilesa (1961), narracions,
com Faules (1934), memòries, com Hores angleses (1938), escrites el 1928, i
Al llarg de la meva vida (1970), el recull de poemes La ruta invisible (1949)
i la traducció dels Annals de Tàcit (1930) i l'obra de Maurois Silencis del
coronel Bromble. Semblen haver-se perdut les obres teatrals L'escull i El
milicià romàntic (1929 i 1938) i la part escrita d'una extensa novel·la històrica,
que l'ocupà durant la guerra, titulada El cavaller Despalau.
Solé i
Barberà, Josep
Llívia, Baixa Cerdanya 1913 - Barcelona 1988
Polític i advocat. De família del Baix Camp, es formà a Reus des de 16 anys. Llicenciat
en dret, fou passant de Pere Comas i Calvet i de Josep Andreu i Abelló. S'afilià al Bloc
Obrer i Camperol (1931-34) i, per mitjà dels comitès d'enllaç de la Unió Socialista de
Catalunya, ingressà al PSUC el 1936. Durant la guerra civil fou jutge de primera
instància de Reus i comissari de batalló. Fet presoner (febrer del 1939), fou condemnat
a mort, indultat i sortí de la presó (1944), però durant anys no pogué exercir la
carrera. Es destacà per la defensa de presos polítics, especialment de Miquel Núñez i
al procés de Burgos contra membres d'ETA (1970) i fou, durant els últims anys del
franquisme, el portaveu públic del PSUC, encara il·legal. Membre del comitè central del
PSUC, fou elegit diputat del partit per Tarragona a les corts espanyoles (1977 i 1979).
Participà, també, en la ponència que redactà l'avantprojecte de l'Estatut de Sau
(1978).
Solé i
Sabarís, Felip
Lleida, Segrià 1915
Polític. Tinent de l'exèrcit franquista durant la guerra civil, el 1943 es llicencià en
medicina. Anà evolucionant vers una oposició activa contra la dictadura en el si de
moviments ciutadans, culturals i professionals. Membre independent de la Taula Rodona
(1966) i cofundador de l'Assemblea de Catalunya, s'incorporà al PSC i fou elegit
senador per Lleida (1977) dins l' Entesa dels Catalans i, el 1979, regidor de
Barcelona, responsable de l'àrea de Sanitat. El 1983 abandonà el PSC per a incorporar-se
al moviment de Nacionalistes d'Esquerra. És autor de nombrosos assaigs sobre
aspectes socials i polítics de la medicina.
Solé i Tura,
Jordi
Mollet del Vallès, Vallès Oriental 1930
Polític i jurista. Es llicencià en dret a Barcelona i
amplià estudis a París. El 1967 publicà la seva tesi doctoral Catalanisme i
revolució burgesa, interpretació marxista del pensament de Prat de la Riba i del
paper històric del catalanisme, que alçà vives polèmiques. Ha publicat també Ideari
de Valentí Almirall (1974), Introducción al régimen político español (1971),
Constituciones y períodos constituyentes en España (1808-1936) (1977) —en
col·laboració amb E.Aja—, Nacionalidades y nacionalismos en España (1985), Autonomies,
federalisme i autodeterminació (1987) així com antologies d'A.Gramsci, per qui ha
estat molt influït. Figurà al grup Bandera Roja i posteriorment esdevingué un dels
intel·lectuals més coneguts del Partit Socialista Unificat de Catalunya, dins del qual
s'arrenglerà amb les posicions eurocomunistes. Catedràtic de dret polític a la
Universitat de Barcelona des del 1976, fou diputat del PSUC per Barcelona a les corts
espanyoles el 1977 i el 1979, portaveu parlamentari del grup comunista fins el 1982,
ponent de la Constitució del 1978 i de l'Estatut de Catalunya del 1979. El 1983 fou
elegit regidor de Barcelona, i el 1989 s'integrà a la cúpula del PSC. Diputat al
parlament català per aquest partit, posteriorment figurà com a representant del
Parlament de Catalunya al senat de l'estat espanyol i, en 1991-93, fou ministre de
Cultura. Els anys 1985-88 fou degà de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona.
En 1991-93 fou ministre de cultura del govern socialista presidit per Felipe González. Al
juliol del 1993 abandonà el càrrec de ministre, que passà a mans de Carme
Alborch. A
les eleccions generals de març del 1996 fou candidat del PSC per Barcelona.
Soler i
Bru, Joan Baptista
Sabadell, Vallès Occidental 1888 - Barcelona 1954
Polític i mutualista. D'Estat Català, tingué una actuació destacada en el CADCI i en
el camp esportiu (fou diverses vegades de la directiva del FC Barcelona). Fou diputat del
Parlament de Catalunya per l'Esquerra Republicana i formà part del Consell d'Economia. La
seva activitat més important fou en el camp del mutualisme: fundador i secretari de la
Mútua del Comerç i de la Indústria, impulsor de la llei de mutualitats (1934), etc.
S'exilià a Cuba, on publicà Divagacions i quimeres.
Soler i
Hubert, Frederic
Barcelona 1839 - 1895
Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic, conegut també
pel pseudònim de Serafí Pitarra. De família humil, fou posat a l'empara del seu
oncle matern, Carles Hubert, rellotger, i completà el seu ensenyament primari amb
lectures molt diverses. A quinze anys actuà en agrupacions d'afeccionats que
representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i Valenciano i
Conrad Roure, amb els quals col·laborà sovint i reivindicà un teatre popular escrit
"amb el català que ara es parla", enfront de l'idioma més culte i arcaïtzant
dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Amb el pseudònim Serafí Pitarra
estrenà la "peça bruta" Jaume el Conquistador, que més tard
rebutjà; i, entre altres, La botifarra de la llibertat i Les píldores de Holloway o la
pau d'Espanya (1860), on satiritza la campanya menada a l'Àfrica per Prim i els
voluntaris catalans. La primera estrena pública fou la de L'esquella de la torratxa (1864),
d'èxit esclatant. Fundada la societat La Gata, li lliurà obra rere obra amb el títol de
gatades i alternà la paròdia de les actituds heroiques, tan cares al modernisme
—El castell dels Tres Dragons (1865), Els herois i les grandeses (1866),
en col·laboració amb Enric Carreres, El cantador (1866), en col·laboració amb
Conrad Roure, etc—, amb els quadres de costums, obres publicades amb el títol de Singlots
poètics; mentrestant, col·laborà en diversos periòdics: "Un tros de
Paper", "Lo Xanguet", "Lo Noi de la Mare", "La
Barretina", "Lo Gai Saber", etc. L'estrena de Tal faràs, tal trobaràs (1865),
d'Eduard Vidal i Valenciano, l'estimulà a incorporar-se al drama i guanyar el favor d'un
públic burgès, que fins llavors havia menystingut. A partir de l'estrena de Les joies
de la Roser (1866) es convertí en el màxim representant del teatre romàntic
català. Es féu empresari del Teatre Romea (1867) i alguns dels seus drames foren
traduïts al castellà. Entre els seus èxits cal remarcar Les heures del mas (1869),
L'àngel de la guarda (1872), La dida (1872), La creu de la masia (1873),
en col·laboració amb Manuel de Lasarte, El ferrer de tall (1874), etc. Bé que
inicialment simpatitzà amb la Revolució de Setembre, aviat es decantà envers posicions
més conservadores, i rebé amb conformitat l'adveniment de la Restauració. No
abdicà,
per això, el seu catalanisme liberal: el 1885 fou un dels fundadors del Centre
Català.
L'Academia Española el reconegué com a autor en atorgar-li el 1888 un premi
extraordinari pel drama Batalla de reines. Com a poeta, assolí un lloc destacat en
els jocs florals: el 1872 guanyà la flor natural i el 1875 la flor natural i
l'englantina, i fou proclamat mestre en gai saber, i el 1882 en fou el president. Els
darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà
d'incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l'estil
d'Echegaray, ja
provant d'emular els èxits del jove Àngel Guimerà: Judas de Kerioth (1889), Les
claus de Girona (1893) i Jesús (1894) són obres representatives d'aquesta
darrera etapa. Després de la seva mort s'estrenaren encara El Comte Arnau i El
campanar de Palma. Publicà diversos volums de poesia: Poesies catalanes (1875),
Nits de lluna (1886), si bé obtingué més difusió com a poeta satíric. Com a
narrador, el 1874 publicà el fulletó a L'any 35 en "La Renaixença". El
mateix any la "Biblioteca Catalana" li edità un volum de Narracions.
Usà també, bé que de manera esporàdica, els pseudònims de Jaume Giralt i Simon
Oller. Fou el dramaturg més ben dotat de la seva generació, i les seves obres,
juntament amb les de Josep Maria Arnau, assentaren les bases del teatre català
modern.
Soler
i Rabassa, Miquel Gaietà
Palma de Mallorca 1746 - Malagón, Castella la Nova 1809
Polític. Es doctorà en ambdós drets i es destacà com a advocat; fou catedràtic de
cànons de la universitat i advocat perpetu de Palma de Mallorca. Fou nomenat fiscal de la
intendència de Mallorca (1775) i participà en la fundació del Col·legi d'Advocats de
Palma de Mallorca. Destinat com a assessor del tribunal civil d'Eivissa i Formentera
(1784-98), fou alhora comissionat pel secretari de finances per a fomentar la vida
econòmica de les Pitiüses. El 1798 passà a Madrid, on fou membre del Consejo de
Hacienda i del Supremo de Castilla, i el mateix any esdevingué secretari de finances del
govern de Carles IV. Hom en conserva manuscrits que revelen fins a quin punt trobà
l'administració de Carles IV en estat caòtic; intentà debades d'arranjar la situació
aranzelària i féu reformes administratives per pal·liar la situació ruïnosa de
l'estat i les despeses de la guerra contra Anglaterra. Entre aquestes mesures es destacà
la primera desamortització eclesiàstica (1798-1807). En desencadenar-se el motí
d'Aranjuez (març del 1808) fou cremada la seva casa de Madrid, i la seva família de
Mallorca fou vexada pels partidaris del nou rei. Processat per malversació de fons
públics, fou absolt; però, en retirar-se cap a Sevilla, fugint dels francesos, fou
reconegut com a autor d'un impost impopular sobre els vins, a Malagón, i mort en el
tumult que en resultà.
Soler i Vidal,
Josep
Barcelona 1908 - Gavà 1999
Polític i historiador. Es formà a l'Ateneu Enciclopèdic
Popular. Fou un dels fundadors i impulsors del Partit Comunista Català (1928), i després
s'integrà al Bloc Obrer i Camperol (1931). Estudià als Estudis Universitaris Catalans.
Féu col·laboracions a publicacions com "L'Hora". Es distingí pel seu marxisme
catalanista, i participà en la constitució del Partit Socialista Unificat de Catalunya
(1936). Intervingué activament a la guerra civil, i després s'exilià a Méxic, on
arribà el 1940. Es dedicà sobretot al periodisme i a altres tasques intel·lectuals
ocasionals. Treballà als tallers gràfics del diari "La Nación" i més tard
muntà una imprempta. S'apartà del PSUC i contribuí a fundar el Partit Socialista
Català (1942) a Méxic, que donà suport al Consell Nacional de Catalunya (CNC), regit
des de Londres per Carles Pi Sunyer. Posteriorment, quan es dissolgué el CNC (1945) i el
PSC (1950), exercí les seves activitats polítiques a través de la comunitat catalana de
Mèxic i les altres d'Amèrica. Fou un dels principals impulsors de la Primera
Conferència Nacional Catalana, que el 1953 es celebrà a Méxic. A més a més de la seva
obra com a escriptor, dins del periodisme va tenir un marcat protagonisme en la creació
de la revista "Pont Blau" (1952), on fou secretari de redacció fins a l'any
1957. També fou col·laborador al "El Poble Català" i altres revistes
catalanes publicades a Mèxic. El 1965 tornà a Catalunya i s'establí a Gavà. Treballà
a l'editorial Montaner i Simon fins a la jubilació, el 1977, i a més continuà
escrivint. Dins de la seva obra històrica, publicà Pere Fages, descobridor, cronista
i governador de la Nova Califòrnia (1953) i Pels camins d'utopia (1958), sobre
Cabet i el socialisme utòpic. Després del seu retorn, ha publicat també L'expansió
dels cultius gavanencs i la rompuda de les marines (1969), Plet de termes i de
pastures entre Gavà i Viladecans (1981) i Abdó Terrades. Primer apòstol de la
democràcia catalana (1983). Els darrers anys s'ha dedicat a la recerca sobre la
presència històrica dels catalans a l'Alta Califòrnia.
Somoza
Debayle, Anastasio
León, Nicaragua 1925 - Asunción, Paraguai 1980
Polític i militar nicaragüenc, anomenat Tachito Somoza. Fill d'Anastasio
Somoza,
i germà de Luis Somoza Debayle —president de la república (1956-63)—, ocupà
la presidència de Nicaragua (1967-72 i 1974-79) i la del Comité Nacional de Emergencia
(1972-74), creat arran del terratrèmol de Managua. El seu règim, corrupte, s'encarà amb
una oposició creixent, representada sobretot pel Frente Sandinista de Liberación
Nacional, que l'enderrocà. Exiliat, morí en un atemptat.
Somoza
Portocarrero, Anastasio
San Marcos 1896 - Balboa, Panamà 1956
Polític nicaragüenc, anomenat Tacho Somoza. Participà
en la revolució liberal del 1925. Comandant en cap de la guàrdia nacional (1932),
dirigí la repressió contra la guerrilla sandinista (1934). President de la república,
arran del cop d'estat del 1937, implantà una severa dictadura reaccionària i familiar,
que continua en mans dels seus descendents. Morí en un atemptat. El succeí el seu fill
Luis Somoza Debayle.
Sor Patrocinio (veure
Quiroga, María de los Dolores Rafaela)
Soriano
y Barroeta-Aldamar, Rodrigo
Sant Sebastià 1868 - Santiago de Xile 1944
Polític i escriptor. A Madrid, començà la seva carrera periodística com a crític
d'art de "La Época". Ingressà al partit republicà després del 1898 i fundà
la revista "Vida Nueva". Amic de Blasco i Ibáñez des del 1893, es traslladà a
València (cap al 1898) i col·laborà amb ell en les tasques polítiques i en la
redacció d'"El Pueblo". Aviat fou popular per les seves campanyes apassionades
i per la seva intervenció demagògica als mítings republicans. El 1903 rompé amb Blasco
i encapçalà un altre partit; fundà i dirigí "El Radical". Diputat per
València (1901-09), fou elegit per Madrid (1911), on s'instal·là i creà el periòdic
republicanosindicalista "España Nueva". El 1923 pronuncià unes polèmiques
conferències sobre les responsabilitats per la guerra del Marroc. Deportat a les illes
Chafarinas i Fuerteventura el 1924, fugí, amb M.de Unamuno, a París, on mantingué la
seva oposició a Primo de Rivera i participà en les campanyes dels exiliats. Fou diputat
(1931) d'Izquierda Federal i, poc després, ambaixador a Xile fins el 1939. Publicà
nombroses obres, entre les quals La vida donostiarra (1893), Moros y cristianos (1894),
El triunfo de don Carlos (1901), España bajo el sable (1925), San Lenín
(viaje a Rusia) (1927) i La revolución en España (1931).
Soustelle, Jacques
Montpeller 1912 - Neuilly-sur-Seine 1990
Polític i etnòleg francès. Partidari i col·laborador del general De Gaulle des del
1940, fou diputat i ministre en diverses ocasions, governador general d'Algèria (1955-56)
i dirigent de la Union pour la Nouvelle République (UNR). Oposat a l'autodeterminació
d'Algèria, rompé amb De Gaulle (1961), s'exilià i formà part de l'OAS. Tornat a
França (1968), fundà el moviment nacionalista Progrès et Liberté (1970), fou de nou
diputat (1975-79) i representant al Consell d'Europa (1973). Exposà les seves concepcions
polítiques a Vingt-huit ans de gaullisme (1968) i Lettre ouverte aux victimes
de la décolonisation (1973). Com a etnòleg s'especialitzà en la cultura asteca i
publicà Les Aztèques (1970), Archéologie et Anthropologie (1976), L'univers
des Aztèques (1979) i Les Maya (1982), etc. El 1983 ingressà a l'Académie
Française.
Spaak, Paul Henri
Schaarbeek, Brabant 1899 - Brussel·les 1972
Polític flamenc. Diputat, ministre d'afers estrangers i primer ministre (1938-39, 1946,
1947-49), fou partidari de la cooperació internacional i de la unió europea. Presidí la
primera Assemblea de l'ONU (1946) i participà en l'OECE, la CECA i el Consell d'Europa.
Fou secretari general de l'OTAN (1957-61). Com a dirigent del Parti Socialiste Belge,
impulsà una política moderada i reformista. Es retirà de la política el 1966.
Speer, Albert
Mannheim 1905 - Londres 1981
Arquitecte i polític alemany. Adherit al nacionalsocialisme de Hitler, fou nomenat
inspector general d'edificacions de Berlín el 1937. Ministre d'armament i construcció
durant la Segona Guerra Mundial (1942), acabada aquesta fou condemnat a Nuremberg a vint
anys de presó. Excarcerat de la presó de Spandau (1966), el 1975 s'instal·là en una
localitat dels Alps de Baviera. Com a arquitecte pot ésser adscrit a un neoclassicisme
colossalista i propagandístic no mancat de fites interessants. La Gran Cancelleria i
el Camp de Mart a Berlín són les seves dues obres més importants. Publicà
diversos llibres, com ara Erinnerungen ('Memòries', 1969) i Spandauer
Tagebücher ('Dietaris de Spandau', 1975).
Spinola,
Antonio Sebastiao Ribeiro de
Estremoz, Alt Alentejo 1910 - Lisboa 1996
Militar i polític portuguès. Lluità com a voluntari en la guerra civil
espanyola de 1936-39 i en la Segona Guerra Mundial, del bàndol franquista i alemany
respectivament. General (1966), fou comandant en cap de l'exèrcit a la Guinea portuguesa
(1968-73) i cap adjunt d'estat major (1973-74). Destituït d'aquest càrrec pel seu
desacord amb la política colonial de M. Caetano —expressat en el llibre Portugal
e o futuro—, quan aquest fou deposat encapçalà el nou règim. President de la
república (maig-setembre del 1974), el 1975 intentà sense èxit un cop d'estat
dretà.
Exiliat durant un temps (1975-76), des de la seva tornada es mantingué al marge de la
política. El 1978 fou rehabilitat en la condició de general i el 1981 ascendí a
mariscal.
Squillace,
marquès de (veure Gregorio,
Leopoldo de)
Stalin, Josif
Gori, Geòrgia 1879 - Moscou 1953
Nom amb què és conegut Josif Visarionovic
Dzugasvili,
revolucionari i estadista soviètic. Fill d'una família proletària georgiana, ingressà
al seminari de Tbilisi (1894), però en fou expulsat el 1899 per la seva militància
socialista; des d'aleshores, adherit al partit obrer socialdemòcrata rus, i emprant el
pseudònim de Koba, es dedicà totalment a l'activitat revolucionària clandestina
entre la incipient classe obrera del Caucas. Detingut i deportat diverses
vegades, el 1904
es decantà pel bolxevisme, i participà en els moviments revolucionaris del 1905;
assistí als congressos del partit a Estocolm i a Londres (1906-07) i fou nomenat per
Lenin membre del comitè central i primer director de "Pravda" (1912); en
aquesta època adoptà el nom de Stalin. El 1913 redactà a Viena El marxisme i
la qüestió nacional, poc abans d'ésser desterrat a la Sibèria del Nord (1913-17).
Alliberat, tornà a Petrograd, però tingué un paper secundari en la insurrecció
d'octubre. Comissari de les nacionalitats (1917-22) i de la inspecció obrera i camperola
(1919-22) en els primers governs bolxevics, membre del consell de defensa i discutit
inspector de diversos fronts durant la guerra civil, per l'abril del 1922 fou
elegit,
malgrat l'oposició de Trockij, secretari general del partit, càrrec que li
permeté de controlar tot l'aparell de l'organització comunista i de l'administració i
esdevenir sense dificultats, a la mort de Lenin (gener del 1924), el cap de l'estat
soviètic. Recolzant-se successivament en Zinovjev i Kamenev contra Trockij —el qual
s'havia oposat a les concepcions político-econòmiques de Stalin—, i en
Bukharin,
Rykov i Tomskij contra Trockij, Zinovjev i Kamenev, aconseguí d'expulsar de l'URSS el
teòric de la revolució permanent i eliminar tant l'oposició d'esquerra com l'ala
dreta del partit (1925-29). Des d'aquest moment, la biografia de Stalin s'identifica amb
la història de la Unió Soviètica. Aplicant la seva doctrina del socialisme en un sol
país, decretà l'abandó de la NEP, la industrialització
ràpida, la supressió
dels kulaks i la col·lectivització forçosa de l'agricultura, i posà en marxa el
primer pla quinquennal (1929), sufocant amb energia la resistència camperola i exaltant
el sentiment nacionalista i les tradicions russes. L'assassinat de Kirov (1934) serví a
Stalin de pretext per a desencadenar els processos de Moscou (1936-39), que
liquidaren la vella guàrdia bolxevic, i una gran "purga" dins el PCUS, que
provocà un milió d'execucions i afermà la seva dictadura damunt el partit i el país.
Després de l'acord de Munic, signà amb l'Alemanya nazi un pacte de no-agressió
(1939) que atorgà a l'URSS importants guanys territorials, però no evità l'atac de
Hitler pel juny del 1941. Amb la guerra, Stalin, que ja era primer ministre, concentrà
tots els poders en les seves mans i dirigí personalment l'esforç militar i econòmic
soviètic, fent-se nomenar mariscal (1943) i generalíssim (1945). Sacrificà el Komintern
a l'aliança anglonord-americana, però obtingué a Jalta un avantatjós repartiment de
zones d'influència que li permeté, des del 1945, d'exportar la revolució socialista als
països de l'Europa oriental. Durant els seus darrers anys sostingué la guerra freda,
s'enfrontà a la dissidència de Tito i accelerà l'avenç econòmic i tecnològic
rus,
mentre resumia les seves concepcions ideològiques a Problemes econòmics del
socialisme a l'URSS (1952), portava a formes extremes el "culte a la
personalitat" i desencadenava noves purgues i persecucions dins el món comunista
(complot dels metges, 1953). La mort de Stalin obrí un procés de crítica de la seva
política, i el XX congrés del PCUS (1956) en condemnà els crims i les
desviacions,
engegant una "desstalinització" que afectà fins i tot el cadàver del
dictador, retirat del mausoleu de Lenin el 1961.
Stanley, Edward
Kowsley, Lancashire 1799 - 1869
Polític britànic, catorzè comte de Derby. Formà part de l'aristocràcia whig i
fou diputat (1820). Nomenat secretari per a Irlanda (1830-33), manifestà una total
incomprensió del problema irlandès. En canvi, com a secretari de colònies (1833-34)
aconseguí l'abolició de l'esclavitud. Contrari al lliurecanvisme, abandonà el partit
liberal —del qual era un dels homes més representatius— i passà al
conservador. Fou altre cop secretari de colònies (1841-44) i primer ministre en diferents
ocasions (1852, 1858 i 1867-68). El 1858 transferí a la corona els béns de la Companyia
de l'Índia Oriental. Sobrepassat en prestigi i pes polític pel seu ministre
Disraeli,
hagué de dimitir. El seu fill, Edward Stanley (Knowsley, Lancashire 1826 —
1893), quinzè comte de Derby i polític britànic, fou diputat (1848), ministre d'estat
per a l'Índia (1858-59) i ministre d'afers estrangers (1866-68 i 1874-78). Membre del
partit conservador, passà al partit liberal per oposició a la política exterior de
Disraeli i fou ministre de colònies (1882-85). El 1886, però, rompé amb Gladstone amb
motiu de la qüestió irlandesa i passà a formar part dels liberals unionistes.
Stanley, Henry
Morton
Denbigh 1841 - Londres 1904
Nom que prengué John Rowlands, periodista i explorador britànic. Mariner, fou adoptat
per un nord-americà anomenat Stanley. El 1869 fou enviat pel "New York Herald"
a l'Àfrica, a la recerca de Livingstone, que trobà a la riba oriental del llac
Tanganyika. Havent tornat a Europa, el 1874 començà un nou viatge a l'Àfrica explorant
regions de la zona intertropical: llacs Victòria, Albert, Tanganyika, conca del riu
Congo. En una altra expedició (1879-84) remuntà, en una primera etapa, el riu Congo fins
al Stanley Pool. De retorn a Anglaterra, després d'haver fet una sèrie d'altres
exploracions, rebé el títol de sir i fou elegit membre de la cambra dels comuns.
Entre els molts relats dels seus viatges, hom pot esmentar How I Found Livingstone (1872),
Through the Dark Continent (1878), Through South Africa (1898).
Stein, Heirinch
Friedrich Karl von
Nassau, Renània 1757 - Kappenberg, Westfàlia 1831
Polític prussià. Frederic Guillem III de Prússia el nomenà ministre d'economia i
finances (1804) i primer ministre (1807). Partidari del despotisme il·lustrat, posà en
pràctica una política reformadora: emancipà els camperols de la servitud hereditària,
impulsà la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i modificà l'administració
municipal. Destituït per pressions de Napoleó I, passà al servei d'Alexandre I de
Rússia com a conseller personal (1812-15). Prengué part en el congrés de Viena. Retirat
de la vida pública, es concentrà en els estudis d'història i fundà, a Frankfurt, la
Societat per a l'Estudi de la Història Primitiva Germànica (1819), que emprengué
l'edició dels Monumenta Germaniae Historica.
Stephenson, George
Wylam 1781 - Chesterfield 1848
Enginyer i inventor anglès. Mecànic d'ofici, es dedicà inicialment a la reparació de
rellotges. El 1812 passà a treballar com a enginyer a les mines de Killingwood i
començà a elaborar el projecte de la primera locomotora de vapor. El 1814 n'efectuà les
primeres proves i aconseguí de fer-la córrer sobre unes vies de ferro. El 1825 fou
inaugurada la línia del ferrocarril Stockton-Darlington, que funcionà amb una locomotora
construïda per ell. Successivament, introduí nous perfeccionaments a les locomotores,
fins a arribar a la cèlebre "The Rocket", construïda amb la col·laboració
del seu fill Robert Stephenson (Willington 1803 — Londres 1859). Ambdós
contribuïren a l'expansió del ferrocarril a la Gran Bretanya i a Europa.
Stewart, Robert
Mount Stewart, Down 1769 - North Craig, Kent 1822
Polític irlandès. Vescomte de Castlereagh i segon marquès
de Londonderry. Com a primer secretari (1789-1801) del lord lloctinent anglès a Irlanda,
ajudà a sufocar la rebel·lió del 1798 i aconseguí que el Parlament irlandès aprovés
la unió amb Anglaterra (1800). Formà part de l'ala progressista dels tories. Com
a secretari de guerra (1805-09) dirigí la guerra contra Napoleó i organitzà diverses
expedicions al continent, com la que desembarcà a la Península Ibèrica comandada per
Moore i Wellington. Nomenat ministre d'afers estrangers (1812), unificà els esforços per
a la derrota de Napoleó i la instauració d'un nou ordre a Europa (tractat de Chaumont,
1814). Intervingué en el tractat de París i en el congrés de Viena, tot cercant
d'establir un equilibri de poders a Europa, facilitat per contactes periòdics entre les
grans potències. No aconseguí, però, l'entrada del seu país a la Santa Aliança,
a les intervencions de la qual s'oposà. Quan es disposava a assistir al congrés de
Verona i oposar-se a tota intervenció armada a Grècia i Espanya, sofrí una crisi
depressiva i se suïcidà.
Stirner, Max
Bayreuth, Baviera 1806 - Berlín 1856
Nom amb el qual fou conegut el filòsof alemany Johann Kaspar Schmidt. Estudià a Berlín,
on seguí cursos de Hegel, i a Königsberg, i freqüentà el grup de l'esquerra hegeliana
(el cercle dels lliures dels Baver, Köppen, etc). La seva obra més important, Der
Einzige und sein Eigentum ('L'únic i la seva propietat' 1844), passà desapercebuda
fins a la fi del segle, que l'èxit de l'individualisme nietzscheà afavorí indirectament
el ressò del seu anarquisme individualista. L'any 1900 hi hagué una primera traducció
castellana parcial de l'obra en "La Revista Blanca", de Joan Montseny, i el 1904
Sempere de València en féu la primera traducció completa. L'anarquisme stirnerià
continuà influint en l'anarquisme dels Països Catalans a través sobretot del francès
E.Armand, en especial a Barcelona, amb el grup Helios, i a València, amb el grup de la
Biblioteca Anarquista Individualista, que el 1937 patrocinà una nova edició de l'obra.
Stolypin,
P'otr Arkad'evic
Dresden, Saxònia 1862 - Kíev 1911
Polític rus. Dissolta la primera Duma i nomenat president del consell de ministres (1906)
per Nicolau II, tingué una actuació política autoritària: reprimí l'oposició,
dissolgué la segona Duma (1907) i, mitjançant una nova llei electoral, aconseguí una
Duma amb majoria conservadora. Dugué a terme una reforma agrària (1911), accelerà la
política de russificació de Finlàndia, impulsà la colonització de Sibèria i fundà
nombroses escoles. Fou assassinat per Dimitri Borgov, un doble agent.
Stresemann, Gustav
Berlín 1878 - 1929
Polític alemany. Diputat del partit nacional-liberal
(1907), fou el fundador del partit populista (1918). Nomenat canceller (1923), formà un
govern de coalició amb els socialistes. Reprimí amb energia les revoltes socials, però,
abandonat pels socialistes, hagué de dimitir. Com a ministre d'afers estrangers, féu
costat al pla Dawes i al pla Young, participà en la conferència de Locarno i signà el
pacte Briand-Kellog de renúncia a la guerra (1928). Escriví Von der Revolution bis
zum Frieden von Versailles ('De la Revolució fins a la pau de Versalles', 1919).
Strossmayer,
Josip Juraj
Osijek 1815 - Ðakovo 1905
Josip Juraj Strosmajer. Eclesiàstic croat. Sacerdot catòlic (1838) i
bisbe de Ðakovo (1849), promotor de la renaixença croata, fundà l'acadèmia iugoslava
de les ciències i les arts i la universitat de Zagreb. Patrocinà l'uniatisme entre els
ortodoxos i féu amistat amb els catolicitzants de Macedònia i Rússia. Al concili I del
Vaticà (1869-70) s'oposà a la infal·libilitat pontifícia. Defensor dels croats dins
l'imperi austrohongarès, s'oposà a Bismarck en l'afer del Kulturkampf i preparà
el concordat entre Rússia i la Santa Seu (1905).
Stürmer,
Boris Vladimorovic
? 1848 - Petrograd 1917
Polític rus. Nicolau II el nomenà primer ministre d'afers estrangers (1916). El seu
origen alemany i les seves relacions amb la tsarina el feren impopular, i hom li atribuí
tots els fracassos russos als distints fronts bèl·lics. Morí a la presó.
Suárez
González, Adolfo
Cebreros, Àvila 1932
Polític castellà. Llicenciat en dret a Madrid, prestà
serveis a la Delegación Nacional de Provincias (1958-64). Fou cap del Gabinete Técnico
de la Vicesecretaría General del Movimiento i director del Gabinete Jurídico de la
Delegación Nacional de Juventudes. Posteriorment esdevingué secretari general de
Televisión Española i, més tard, director de la Primera Cadena de Televisión. Nomenat
governador civil de Segòvia (1968), després fou director general de Radiodifusión y
Televisión (1969-73). Pel març del 1975 ocupà la vice-secretaria general del Movimiento
i, pel desembre següent, la secretaria general. Designat president del govern (juliol del
1976), impulsà la transformació del règim franquista en una democràcia de tipus
occidental. Amb aquesta finalitat promogué la celebració d'un referèndum (15 de
desembre de 1976), que li permeté de convocar eleccions generals, que tingueren lloc el
15 de juny de 1977. Guanyades per la coalició electoral Unión de Centro Democrático,
que presidia, fou confirmat en el càrrec pel rei i formà un nou govern (juliol del
1977), en el qual introduí successius canvis parcials (febrer del 1978, abril del 1979,
maig i setembre del 1980). Orientà amb criteri pragmàtic la configuració del nou
sistema polític, tasca per a la qual obtingué el suport de l'oposició (pactes de la
Moncloa, octubre del 1977), pactà amb J.Tarradellas el restabliment de la Generalitat de
Catalunya i cultivà la seva popularitat com a líder carismàtic d'Unión de Centro
Democrático. Fortament desgastat per l'exercici del poder i afeblit per les discòrdies
al si del partit, pel gener del 1981 dimití la presidència del govern i la d'UCD, de la
qual es separà i a l'agost del 1982 fundà un nou partit, Centro Democrático y Social
(CDS). Diputat per Madrid (1977, 1979, 1982, 1986 i 1988), el 1989 fou nomenat president
de la Internacional Liberal. El 1991, després dels mals resultats del CDS a les
eleccions, dimití els seus càrrecs polítics. Duc de Suárez des del 1981, el 1994 la
Generalitat li concedí el premi Blanquerna en agraïment a la seva tasca pel
reconeixement i la projecció de Catalunya.
El 1991 decidí de renunciar tots els seus càrrecs polítics.
El 1994 la Generalitat de Catalunya li concedí el premi Blanquerna en reconeixement a la
seva contribució al desenvolupament i la projecció de Catalunya, guardó que recollí al
gener del 1995. Al novembre del 1996 li fou lliurat el Premio Príncipe de Asturias de la
Concordia pel paper exercit durant la transició política espanyola.
Suchet,
Louis-Gabriel
Lió 1770 - castell de Sant Josèp Montredon, Marsella 1826
Militar francès. Fill d'un comerciant, l'any 1791 ingressà
a la Garde Nationale i més tard a l'exèrcit. Es destacà al setge de Toló (1793), a la
batalla de Neumark, on fou ferit (1797), i a les campanyes napoleòniques d'Itàlia,
Alemanya, Polònia i Àustria (victòries d'Austerlitz, Jena, etc). Napoleó li atorgà el
títol de comte (1808) i li confià el comandament del cinquè cos d'exèrcit de la
Península Ibèrica, amb el qual intervingué en el setge de Saragossa; l'any següent fou
nomenat general en cap de l'exèrcit d'Aragó i virtual autòcrata d'aquesta zona,
pràcticament independent del govern del rei Josep Bonaparte. Derrotà Blake i O'Donnell i
s'apoderà de Lleida i Mequinensa (1810); continuà la seva campanya per terres catalanes
i s'apoderà de Tortosa (gener del 1811) i prengué Tarragona a l'assalt (juny); aquests
èxits li valgueren l'ascens al grau de mariscal de camp. Posteriorment s'apoderà de
Morella, Morvedre i, després de derrotar Blake a l'Albufera, de València (gener del
1812); aquest èxit li valgué el títol de duc de l'Albufera (títol que els patriotes
valencians ridiculitzaren, pel fet que la seva jurisdicció no tenia habitants,
anomenant-lo duc de les fotges). Però les derrotes napoleòniques a la resta de la
Península, l'obligaren a abandonar València (juny del 1813) i situar-se a Tarragona, on
es mantingué a l'expectativa davant l'enfonsament de l'imperi napoleònic, fins que a la
primavera del 1814 abandonà Girona i entrà a l'estat francès, havent deixat, però,
guarnicions a Barcelona, Figueres, Morvedre i Peníscola, que no es rendiren fins al
maig-juny del 1814. Reconegué el govern dels Borbó de França i fou nomenat par de
França. El 1823 participà en l'expedició dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que envaí
l'estat espanyol per a restaurar-hi l'absolutisme.
Sucre, Antonio
José de
Cumaná, Veneçuela 1795 - Berruecos, Colòmbia 1830
Capitost de la independència sud-americana. Crioll
veneçolà, a 15 anys s'uní als insurrectes i combaté a Veneçuela i Colòmbia. General
i lloctinent de Simón Bolívar (1818), li fou encomanat l'alliberament de
l'Equador,
empresa en la qual reeixí, després de guanyar la batalla de Pichincha (1822). El 1823
fou enviat al Perú a fi d'impedir la recuperació reialista. Vencedor a Junín i a
Ayacucho (1824) —batalles que anorrearen el poder virregnal al Perú—, fou
nomenat mariscal d'Ayacucho. Bolívar li encomanà aleshores l'organització de l'alt
Perú, i tots dos redactaren una constitució. El 1826 Sucre fou elegit president de la
República Bolívar, seguint els desigs dels criolls de Charcas i Potosí, que refusaren
l'annexió amb el Perú, Colòmbia i l'Argentina. Es revelà com un excel·lent
administrador i consolidà les bases de la nova república. Tanmateix, hagué
d'enfrontar-se a una revolta militar a Chuquisaca (1828) i a un atac del Perú, que
cercava l'annexió de Bolívia. Dimití (1828) després de signar el tractat de Piquiza i
es retirà a l'Equador; fou substituït per Santa Cruz. El 1829 fou cridat per Bolívar a
fi de dirigir la defensa colombiana contra el Perú. Fou reclamat una altra vegada com a
representant de l'Equador per a conservar la unitat de la Gran Colòmbia al congrés de
Bogotà (1830), que presidí ell mateix. Fallit l'intent, tornà a Quito per tal d'evitar
que obtingués la independència, dirigida pel general Juan José Flores, però fou
assassinat a la vora de Pasto, potser per agents de José María Obando, governador de
Cauca. Sucre fou el més fidel i el més capacitat dels lloctinents de Bolívar, i un dels
capitosts més grans de la independència sud-americana.
Sukarno, Ahmet
Surabaja 1901 - Jakarta 1970
Polític indonesi. Enginyer, aviat destacà pel seu nacionalisme, que el portà a fundar
(1927) el partit nacional indonesi, en el qual aplegà tots els grups partidaris de la
independència del país respecte a Holanda. Prohibit el partit, fou empresonat (1929-31).
El 1939 hom tornà a encarcerar-lo, i més tard fou deportat a Sumatra, on, durant la
guerra del Pacífic, fou alliberat (1942) pels japonesos, amb els quals col·laborà,
empès per la seva animositat envers Holanda. En acabar la guerra proclamà la
independència d'Indonèsia (17 d'agost de 1945), però el govern holandès tornà a
controlar el país fins a la fi del 1949, que l'hagué d'abandonar, després d'uns quants
anys de negociacions i de lluita armada. El 1950 Sukarno esdevingué president de la
República Unida d'Indonèsia. Amb el temps el seu poder personal anà augmentant, fins
que el 1959 modificà la constitució i assumí atribucions dictatorials. Arran d'un
intent revolucionari comunista (1965), dominat ràpidament per l'exèrcit, perdé el poder
efectiu, i el 1967 fou obligat a dimitir i fou substituït (1968) pel general Suharto.
Suharto
Kemusu Jogjakarta 1921
Polític i militar indonesi. El 1940 ingressà en l'exèrcit holandès de les Índies
Orientals, però durant la guerra del Pacífic es passà (1943) a les forces japoneses.
Acabada la guerra, participà en la lluita contra el domini holandès (1945-49). General
de brigada (1962), el 1965 dominà un intent revolucionari comunista i tot seguit assumí
el poder efectiu. Cap d'estat major i ministre de defensa, el 1967 féu dimitir el
president Ahmet Sukarno, el qual substituí (1968). Des d'aleshores encapçalà un
règim autoritari, dominat pel nepotisme i la corrupció. Líder del partit oficialista
Golkar i sostingut en l'exèrcit, Suharto perseguí les minories i l'oposició; s'annexà
per la força Nova Guinea Occidental (1969) i l'antic Timor portuguès (1976), on menà
una persecució ferotge contra la població autòctona que ha valgut al seu règim
reiterades condemnes internacionals. El seu alineament amb occident durant la guerra
freda, però, li permeté impulsar l'obertura a les inversions estrangeres i la
liberalització del mercat, mesures que han afavorit un gran creixement econòmic, bé que
dominat per l'anarquia. El 1998, la insurrecció popular provocada per la greu crisi
financera que afectà el sud-est asiàtic obligà Suharto a dimitir al mes de maig.
Tanmateix, la continuïtat del règim instituït per ell ha restat assegurada en imposar
l'exèrcit el vicepresident Iusuf Habibie com a successor a la presidència.
Sun Yazen
Xiangshan, Guangdong 1866 - Pequín 1925
Revolucionari i nacionalista xinès, conegut també amb el
nom de Sun Wen. Lluità contra la dinastia manxú (Qing) i és considerat
"pare de la pàtria" a la Xina. Després d'haver fet estudis a Honolulu, Hong
Kong i Canton, fou metge a Macao i es convertí al protestantisme. El 1894 fundà
l'Associació per a la restauració de la Xina, ingressà en la societat secreta dels
Triades i anà a Occident (1895). De tornada al Japó, fundà la Tongmenghui (Associació
de l'Aliança, 1905), que el 1912 transformà en el Guomindang. La revolució
contra la monarquia imperial xinesa començà a Wuchang (octubre del 1911); dos mesos més
tard Sun Yazen desembarcà a Xangai i fou elegit president de la república a Nanjing,
però hagué de dimitir poc temps després. Posteriorment constituí a Xangai, i després
a Canton (1918), un govern revolucionari que tenia com a programa els Tres Principis del
Poble: nacionalisme (supressió de les relacions desiguals amb les grans potències),
democràcia i benestar social. A causa de l'anarquia que hi havia a la Xina hagué de
fugir al Japó (1921), des d'on sol·licità, debades, l'ajut financer de les grans
potències de l'època. Tanmateix, el govern de l'URSS li prestà suport, però hagué
d'acceptar els comunistes en el seu partit, encara que rebé com a garantia que, en el cas
de la constitució d'un govern de tipus marxista, seria assegurada la independència
nacional (1923). El 1924 publicà el seu programa polític, durant el primer congrés del
Guomindang celebrat a Canton. La superioritat de les seves forces i la seva propaganda
entre el poble foren factors suficients per a assegurar el seu triomf, i fou rebut
triomfalment a Pequín. Més teòric que no pas home d'acció, contribuí decisivament al
naixement de la Xina moderna.
Sunyer i
Capdevila, Francesc
Roses, Alt Empordà 1826 - 1898
Metge i polític. Estudiant de medicina a Barcelona el 1842,
es relacionà amb el grup republicà d'Abdó Terradas, i el 1843 s'uní al moviment
centralista i prengué part en la defensa del castell de Figueres. La seva tasca
conspiradora li reportà el 1845 la detenció i el bandejament a Tarragona.
Tanmateix,
pogué acabar la carrera de medicina el 1850; llavors fixà la seva residència a
Figueres. Intervingué des d'allà en la revolució del juliol del 1854 i,
posteriorment,
amb Tubau intentà d'organitzar la resistència a l'Empordà contra O'Donnell. A
Barcelona, on residia des del 1860, assolí aviat anomenada com a metge especialitzat en
la lluita antituberculosa, molt conegut en els barris populars i, alhora, es convertí en
un brillant agitador del partit democràtic —fou un dels signants del Manifest
dels demòcrates espanyols del 1864—, amb una preocupació especial per la
propaganda de l'ateisme i l'anticlericalisme en els seus escrits en l'"Almanaque
Democràtico" (1864-65). Hagué d'emigrar a França (1866-67) després del fracassat
moviment revolucionari del juny del 1866. Prengué una part molt activa en la Revolució
de Setembre i fou nomenat per la junta revolucionària de Barcelona tinent
d'alcalde;
després fou alcalde per elecció popular (gener del 1869). Formà part de les corts
constituents, fou elegit diputat per Girona per un gran nombre de vots, i allí el seu
discurs antireligiós (conegut amb el títol de Guerra a Dios) del 26 d'abril de
1869 provocà un gran escàndol, que augmentà en publicar l'opuscle Dios (1869).
El mateix any, encara, s'apressà a encapçalar a l'Empordà la Insurrecció Federal
d'octubre. Malgrat ésser condemnat a mort en rebel·lia, tornà a Madrid per ocupar el
seu escon, i amb la pujada d'Amadeu I fou indultat (1870). El 1872 fou de nou elegit
diputat per Girona i tornà a intentar la rebel·lió contra les quintes
(novembre del
1872). Publicà Tratado popular de la tisis (1872). En proclamar-se la Primera
República, fou primer diputat provincial de Barcelona i poc després diputat a corts per
Figueres. Ocupà el ministeri d'ultramar en el segon govern de Pi i Margall (28 de juny
— 18 de juliol de 1873), i féu costat a aquest en els intents de conciliació amb la
Insurrecció Cantonalista. Sota la Restauració es retirà de la vida política activa i
retornà a l'exercici de la medicina.
Sunyol i
Casanovas, Ildefons
Barcelona 1866 - 1913
Advocat i polític. Acabà els seus estudis de dret el 1886 i s'inicià en l'activitat
política amb el nucli republicà possibilista de l'Ateneu Barcelonès. El 1899 fou un
dels fundadors del Centre Nacional Català i el 1901 de la Lliga Regionalista. Regidor,
elegit pel novembre del 1901, encapçalà amb Jaume Carner l'escissió esquerrana de la
Lliga del 1904, produïda arran de l'actitud presa per F.Cambó davant la visita del rei a
Barcelona. Tingué llavors una etapa d'una gran brillantor política: fou un dels
iniciadors d'"El Poble Català" (novembre del 1904), actuà destacadament el
1905 en la comissió de finances de l'ajuntament, presidí l'Ateneu el 1906 i a la fi
d'aquest any participà en la creació del Centre Nacionalista Republicà. Formà part
dels diputats a les corts de la Solidaritat Catalana elegits per l'abril del 1907, i el 19
d'octubre de 1907 féu un notable discurs contra el projecte de llei d'administració
local d'Antoni Maura. Les discrepàncies que en aquest sentit es produïren dins la
Solidaritat Catalana afermaren el seu pessimisme davant la possibilitat de bastir una gran
força nacionalista catalana i el decidiren a renunciar a l'acta de diputat (1908),
adduint raons de salut. S'allunyà així quasi totalment de la vida política activa.
Tanmateix encara fou un dels signants de les bases constitutives de la Unió Federal
Nacionalista Republicana (1 d'abril de 1910). És autor de Breves consideraciones sobre
el problema social (1891) i Barcelona. Catalunya (1910).
Suzuki, Zenko
Yamada, Iwate 1911
Polític japonès. Membre del partit liberal demòcrata des del 1949, és especialista en
qüestions de pesca i ha ocupat diversos ministeris: de correus i telecomunicacions
(1960-64), de salut i benestar (1965-68) i d'agricultura i recursos forestals i pesquers
(1976-77). Cap del consell executiu del seu partit (1968-80), fou primer ministre del 1980
al 1982. Resta líder d'una de les faccions del partit liberal.
Svoboda, Ludvík
Cejc, Moràvia 1895 - Praga 1979
Polític i militar txec. Durant la Segona Guerra Mundial
organitzà i dirigí l'exèrcit. Més tard, fou membre de l'Assemblea Nacional (1948-68),
cap de l'Acadèmia Militar (1954-58) i una figura destacada del partit comunista.
President de la república durant la primavera de Praga, romangué en el càrrec
després de la caiguda de Dubcek (1968-75).
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
