Pagès i Elies,
Pere
Barcelona 1916
Escriptor i polític. És conegut pel pseudònim de Víctor
Alba. Estudià dret a Barcelona, s'inicià en el periodisme polític, molt jove, als
setze anys, i milità en el POUM. Col·laborà a "Última Hora" i a "La
Batalla". Empresonat durant la postguerra (1939-45), fugí a França, on col·laborà
amb Albert Camus a "Combat" i amb el qual traduí, al francès, el Cant
Espiritual de Maragall. Hi publicà Histoire des Républiques Espagnoles
(1946). El 1947 continuà el seu exili a Mèxic, on col·laborà a "La Nostra
Revista" i "Pont Blau", i també a la premsa mexicana, especialment als
diaris "Excelsior" i "Panoramas". Fou director del Centro de Estudios
y Documentación Sociales de México. Residí també als EUA, on treballà en organismes
internacionals i exercí com a professor d'universitat. El 1968 retornà a Catalunya.
D'estil periodístic i sovint polèmic, s'ha especialitzat en temes de l'Amèrica Llatina
i d'història política de l'Espanya republicana. Dins de la seva extensa obra hom pot
citar Historia del comunismo en América Latina (1954), The Latin Americans (1969),
les novel·les Els supervivents (1950) i El pájaro africano (1975), els
assaigs Retorn a Catalunya (1970), Catalunya sense cap ni peus (1971), Homo
sapiens catalanibus (1974), USA centre de la revolta mundial (1974) i Catalonia.
A Profile (1975), a més de diversos estudis, com ara, Història del BOC (1974),
Andreu Nin (1974), Joaquim Maurín (1975), Els problemes del moviment
obrer a Catalunya (1976), Historia de la resistencia antifranquista (1978), El
Partido Comunista en España (1979) i Todos somos herederos de Franco (1980).
Palacký,
Frantisek
Hodslavice, Moràvia 1798 - Praga 1876
Historiador i polític txec. Impulsà el nacionalisme bohemi. Autor d'una Geschichte von
Böhmen ('Història de Bohèmia', 1836-67), presidí el congrés panslau de Praga (1848).
Antirevolucionari, defensà l'autonomia de Bohèmia dins un sistema austríac federal.
Diputat al parlament d'Àustria, dimití pel centralisme d'aquesta (1849).
Palafox y
Melci, José Rebolledo de
Saragossa 1776 - Madrid 1847
Militar aragonès. A Baiona tractà, sense èxit, d'assolir
el retorn de FerranVII (1808). Capità general d'Aragó, legitimà el moviment popular
antifrancès mitjançant la convocatòria de les corts aragoneses. Assumí la defensa de
Saragossa, que fou assetjada dues vegades pels francesos (1808-09). Deportat a Vincennes
fins el 1813, tornà a la Península Ibèrica amb FerranVII. Dos cops senador per
Saragossa, el 1836 en fou nomenat duc.
Palanca i
Asensi, Eduard
País Valencià 1834 - Màlaga 1900
Polític. Residí gairebé sempre a Andalusia i a Madrid. Advocat i republicà, partidari
de Salmerón, fou diputat a corts (1869), membre de les corts constituents de la
república i, durant aquest règim, ministre d'ultramar (1873).
Palanca i
Gutiérrez, Carles
València 1819 - Madrid 1869
Militar. Lluità a Catalunya durant la segona guerra Carlina. Des de les Filipines
(1852-58), anà a la Indoxina amb l'expedició hispanofrancesa, on fou ferit. Recompensat
amb la Légion d'Honneur, fou nomenat plenipotenciari per al tractat de pau i ascendit a
general de brigada (1863). El 1868 participà, a Barcelona, en la Revolució de Setembre i
ocupà càrrecs a Cuba i Puerto Rico. Fou capità general de les Canàries (1871-73) i de
Mallorca (1873-74). Escriví una Reseña histórica de la expedición de Cochinchina
(1869) i obres de tema militar.
Pallach i
Carolà, Josep
Figueres, Alt Empordà 1920 - l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès 1977
Polític i pedagog. De jove s'afilià al Bloc Obrer i Camperol i lluità durant la guerra
amb la Divisió 27. S'exilià el 1939, es llicencià en filosofia i lletres a Montpeller i
s'incorporà a la resistència francesa. Entrà clandestinament a Catalunya (1942) i fou
detingut (1944), però s'escapà de la presó de Girona (1946) i, refugiat a França
—on es dedicà a l'ensenyament—, ingressà al Moviment Socialista de
Catalunya,
l'òrgan del qual, "Endavant", dirigí del 1948 al 1967. S'escindí, amb un grup
de militants, del partit i retornà a Catalunya (1969), es doctorà en Ciències de
l'Educació i fou professor de la Universitat Autònoma. Creà el Secretariat
d'Orientació Socialista, després el Reagrupament Democràtic i Socialista (1974), que
adoptà el 1976 el nom de Partit Socialista de Catalunya i que en el congrés del gener
del 1977 el confirmà com a secretari general. Publicà Els Instituts Pilot i la
Reforma de l'ensenyament mitjà (1971), L'explosió educativa (1975) i La
democràcia, per fer què? (1975), i, a més, els opuscles d'exili El nostre
combat, acció i perspectives del socialisme a Catalunya (1954), Les nostres arrels
(1962) i El gran problema: escola per a tots (1964).
Pallàs i
Latorre, Paulí
? - Barcelona 1893
Terrorista anarquista. Obrer litògraf, el 24 de setembre de
1893 llançà una bomba als peus del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de
Campos quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a Barcelona.
Causà la mort d'un guàrdia civil i diversos ferits, entre els quals el mateix capità
general. No intentà de fugir i el 5 d'octubre fou afusellat al castell de Montjuïc.
Palme, Sven
Olof Joachim
Estocolm 1927 - 1986
Polític suec. Socialdemòcrata, fou consultor especial del primer ministre (1953-63) i
ministre sense cartera (1963-65), de comunicacions (1965-67) i d'educació i cultura
(1967-69). El 1969 esdevingué president del seu partit i primer ministre. Reformista
radical, fou reemplaçat com a cap del govern pel centrista Thorbjörn Fälldin, del 1976
fins al setembre del 1982, quan, amb la victòria dels socialdemòcrates, recuperà la
presidència del govern. Reelegit cap de govern l'any 1985, morí víctima d'un atemptat
el 1986.
Papandreu,
Andreas Geòrgios
Quios 1919 - Atenes 1996
Polític i economista grec. Fill de Geòrgios Papandreu, fou professor a diverses
universitats nord-americanes (1947-55). Cap del departament de ciències econòmiques de
la universitat de Califòrnia (1955-63), en 1961-64 fou director del Centre de Recerca
Econòmica d'Atenes i ocupà dos ministeris successius en el govern del seu pare
(1964-65). Empresonat pel règim dels coronels, el 1967 s'exilià. Fundador i president
(1968-74) del moviment panhel·lènic d'alliberament, el 1974 tornà a Grècia, on fundà
el moviment socialista panhel·lènic (PASOK), com a líder indiscutit del qual detingué
el càrrec de primer ministre en 1981-89. La seva gestió, impregnada de populisme,
introduí reformes importants com ara el matrimoni civil i altres canvis en la
legislació, però en conjunt hagué de fer marxa enrere en les propostes més ambicioses
del seu programa, com ara la socialització de l'economia i la retirada de Grècia de
l'OTAN i de l'aleshores CEE, organismes amb els quals mantingué una relació conflictiva
tant a causa del seu ideari esquerrà com de les relacions grecoturques. Derrotat el 1989
per la dreta arran dels escàndols que l'involucraven a ell i al govern del PASOK, en
guanyar aquest novament les eleccions generals (1993) fou primer ministre fins al gener
del 1996, que dimití per malaltia.
A l'abril del 1990 fou derrotat pels conservadors de la Nova Democràcia. No obstant
això, en les eleccions anticipades del 1993 el PASOK retornà al poder i Papandreu al
càrrec de primer ministre. Al gener del 1996, arran del deteriorament de la seva salut,
hagué d'ésser substituït per Kostas Simitis. Morí al mes de juny. Fou substituït com
a secretari general del PASOK per Kostas Skandalidis. Un dels seus quatre fills, Geòrgios
Papandreu, és actualment ministre d'educació i afers religiosos.
Papandreu,
Geòrgios
Patres 1888 - Atenes 1968
Polític grec. Fundador del partit socialdemòcrata, hagué d'exiliar-se durant la
dictadura de Metaxàs. Lluità contra els alemanys (1941-44) i, a Egipte, fou el cap del
govern grec a l'exili. Com a representant de la Unió del Centre, fou primer ministre
(1963), però entrà en rivalitat amb Constantí II, que el destituí (1965). Retirat de
la vida política, amb la implantació de la dictadura dels coronels (1967), la seva
figura esdevingué un símbol de la democràcia. En morir, el seu enterrament constituí
una de les primeres manifestacions públiques d'oposició al sistema feixista vigent
aleshores.
Papen, Franz von
Werl, Westfàlia 1879 - Obersasbach, Baden-Württemberg 1969
Polític alemany. De família benestant, féu la carrera
militar. Finida la Primera Guerra Mundial, durant la qual, a Washington, es veié implicat
en casos d'espionatge i sabotatge, es dedicà a la política. Milità al partit catòlic
del centre, en l'ala més dretana, i fou diputat al Reichstag (1921-32). Elevat a la
cancelleria (1932), hi féu una política autoritària, expulsà el partit
socialdemòcrata i afavorí els nazis. Havent dimitit el mateix any, fou vice-canceller de
Hitler (1933-34) i ambaixador a Àustria (1934-38) —on treballà per a l'annexió a
Alemanya— i a Turquia (1939-44). Absolt al procés de Nuremberg (1946), però
empresonat a Alemanya fins el 1949, publicà unes memòries (1952).
Pardiñas, Manuel
El Grado 1880 - Madrid 1912
Anarquista. Pintor decorador a Saragossa, anà a França
(1901) i després a Amèrica, on establí contacte amb grups anarquistes. En tornar a
Espanya, el 12 de novembre de 1912, assassinà el president del govern, Canalejas, i se
suïcidà després.
Pardo Bazán,
Emilia
la Corunya 1851 - Madrid 1921
Novel·lista, assagista i feminista gallega. De noble família (el seu pare, José Pardo
Bazán y Mosquera, obtingué del papa el comtat de Pardo Bazán per la defensa de la
religió a les Corts revolucionàries del 68), s'inicià en la lectura dels clàssics des
de la seva infància. La preocupació literària, social i política marcà la seva obra i
la seva vida. En el pròleg de la seva primera novel·la (Viaje de novios, 1881),
es declarà partidària del realisme. El 1883 publicà setmanalment, al full
literari de "La Época", La cuestión palpitante, on exposà les seves
opinions sobre el naturalisme francès i esbossà una teoria de la novel·la. Del
1883 és també la novel·la La Tribuna, en la qual descriu l'ambient de la
fàbrica de tabacs de la Corunya, on treballen quatre mil dones. El 1886 aparegué la seva
novel·la més important, Los Pazos de Ulloa, seguida, entre altres, de La Madre
naturaleza, Morriña, Insolación, La Quimera, La piedra angular, en la qual
s'enfronta amb el tema de la pena de mort, i el recull de contes Cuentos sacro-profanos.
El 1892 dirigí la "Biblioteca de la Mujer", que edità llibres de
reivindicació feminista. En "Nuevo teatro crítico", publicació periòdica que
edità durant l'any 1891, recollint el propòsit del "Teatro Crítico" de
Feijoo, opinà, polemitzà i intervingué en la vida social i política del país.
Parnell,
Charles Stewart
Avondale, Leinster 1846 - Brighton 1891
Polític irlandès. President de la Home Rule (1877), perfeccionà la tàctica de
l'obstruccionisme. President de l'Irish Land League (1879), lluità sense èxit contra la
llei repressiva del 1800 per a finir amb l'agitació camperola. Fou empresonat (1881-82),
però arribà a un compromís amb Gladstone. Això no obstant, l'assassinat del secretari
per a Irlanda (1882) facilità l'aplicació de noves lleis repressives. Gladstone, de nou
al poder el 1886, defensà les propostes de la Home Rule, però Parnell, acusat de
terrorisme pel "The Times" i desprestigiat per la seva vida privada, fou deposat
com a cap de la Home Rule (1891).
Parvus
Berezin 1863 - Berlín 1927
Nom pel qual fou més conegut l'industrial i socialista rus Izrail Lazarevic Gel'fand (dit
també Alexander Helphand). Instal·lat des del 1891 a Alemanya, Prússia i
Suïssa, participà en diverses revistes socialistes i sostingué l'Iskra. El 1905
formà part del soviet de Sant Petersburg, però després de la repressió, exiliat de
nou, esdevingué un pròsper home de negocis. Partidari dels alemanys durant la Primera
Guerra Mundial, intentà més tard de fer costat a la Revolució Russa, però hom el
rebutjà.
Pasionaria, La (veure Ibárruri Gómez, Dolores)
Pasteur, Louis
Dôle 1822 - Villeneuve-l'Étang 1895
Biòleg francès. Fill d'un humil blanquer, féu estudis a
Arbois, a Besançon i a París (a l'École Normale i a la Sorbona). Doctorat en ciències
(1847), ensenyà física i química a Dijon, Estrasburg (on es casà i continuà els seus
primers treballs sobre dissimetria molecular) i Lilla. L'any 1857 fou nomenat
administrador de l'École Normale Supérieure, i des d'aleshores residí a París, llevat
d'alguns viatges que féu per l'estat francès (principalment a Arbois, Alais i
Pont-Gisquet) a fi d'estudiar científicament la fabricació del vi i les malalties del
cuc de seda. El 1873 començà a investigar les malalties infeccioses humanes,
especialment el carboncle i la ràbia. El seu rebatiment de la teoria de la generació
espontània, així com els seus estudis sobre la fermentació (alcohòlica i
làctia) i
les noves tècniques de conservació de la llet, ja l'havien donat a conèixer dins el
món científic. L'èxit de les primeres vacunacions antiràbiques el feren famós arreu
del món, i la seva teoria microbiana, acceptada per tothom, inspirà mesures d'asèpsia i
antisèpsia que salvaren moltes vides. L'institut d'investigacions, que fou inaugurat sota
el seu patrocini (1888) i que porta el seu nom, ha estat —i és encara— un
centre d'ensenyament, investigació i elaboració de sèrums i vacunes d'utilitat mundial.
L'obra escrita per Pasteur fou aplegada i publicada íntegrament pel seu nét Louis
Pasteur Vallery-Radot, i aparegué a París amb el títol d'Oeuvres complètes (1924-39),
en set volums.
Patton, George
Smith
San Gabriel, Califòrnia 1885 - Heidelberg 1945
Militar nord-americà. Principal especialista en blindats en l'exèrcit dels EUA, a la
Segona Guerra Mundial participà en les campanyes de Tunísia i Sicília. Cap del tercer
exèrcit, es destacà a la batalla de Normandia (1944). Morí d'accident.
Pau I de Rússia
Peterburg 1754 - 1801
Tsar de Rússia (1796-1801). Fill de PereIII i de CaterinaII. De primer educat per la
tsarina ElisabetI, més tard ho fou per Nikita Panin, conseller de la seva mare; aquesta,
que aconseguí l'abdicació del tsar, ocupà el tron i allunyà Pau, que envià a la
governació de Gacina, on aquest, casat en segones noces (1766) amb Guillemina de
Darmstadt (Natàlia), efectuà reformes de govern i reclutà el seu exèrcit. Esdevingué
tsar en morir Caterina i establí un ordre de successió dins la línia masculina de la
dinastia Romanov (1797). Seguí una política oposada en tot a la de la seva mare; així,
restringí els privilegis de l'aristocràcia i restablí l'administració centralitzada,
abolida el 1775. Intervingué en l'exèrcit i servà una política vacil·lant respecte a
la França revolucionària: participà en la segona coalició (1798), però el 1800 pactà
amb Napoleó una neutralitat antibritànica. Provocà descontentament en els estaments
més alts i fou assassinat.
Pau VI
Concesio, Brescia 1897 - Castelgandolfo, Laci 1978
Nom que prengué Giovanni Battista Montini en ésser elegit
papa (1963). Format a la Universitat Gregoriana i a l'Acadèmia de nobles eclesiàstics,
fou agregat a la nunciatura de Varsòvia. Assistent nacional dels universitaris catòlics
italians (1926-31), collaborà amb Pius XII com a substitut de la secretaria d'estat
(1937) i com a pro-secretari (1952). Dificultats d'entesa li proporcionaren l'arquebisbat
de Milà (1954), on desplegà una vasta activitat. Creat cardenal per JoanXXIII (1958),
n'esdevingué successor. Donà impuls decisiu a les tres darreres sessions del concili II
del Vaticà i n'assumí plenament l'esperit, així com el desig de continuar el diàleg
amb el món, plasmat en les encícliques Ecclesiam suam (1964) i Populorum
progressio (1967) i la Carta al cardenal Roy (1971). Més controvertides
resulten Mysterium fidei (1965), Sacerdotalis coelibatus (1967) i, sobretot,
Humanae vitae (1968). Creà el sínode dels bisbes i els secretariats per als no
cristians i per als no creients i donà vigor a les conferències episcopals. Entre el
1964 i el 1970 emprengué viatges, de signe pacífic (ONU) i ecumènic (Jerusalem, Consell
Ecumènic de les Esglésies a Ginebra), i pel camí diplomàtic intervingué en la
resolució dels conflictes mundials. Promogué l'Any Sant del 1975, que coronà amb
esperança l'esforç del postconcili. Durant els darrers anys de pontificat veié
accentuada la crisi dogmàtica, disciplinària i espiritual a l'interior del catolicisme,
i, de portes enfora, no fou escoltat en les crides insistents a la pau. El seu testament i
unes consideracions pòstumes sobre la mort revelen plenament una qualitat d'esperit ja
prou manifestada en vida.
Paúl y Angulo,
José
Jerez de la Frontera 1838 - París 1892
Polític. Participà en la revolució del 1868 i fou elegit diputat el 1869, però s'uní
al grup de republicans descontents i dirigí una partida republicana a Andalusia (1869).
Acusat d'instigador de l'assassinat del general Prim, s'exilià a Amèrica i França i
publicà Los asesinos del general Prim y la política en España (1886), en defensa
de la seva innocència.
Paulus, Friedrich
Breitenau, Hessen 1890 - Dresden 1957
Militar alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial. General (1939), participà en les
campanyes de Polònia (1939) i França (1940), com a cap d'estat major de
Reichenau.
Destinat a la de Rússia (1941), el 1942 atacà Stalingrad; encerclat pels
russos, hi
resistí fins el 31 de gener de 1943 —el mateix dia Hitler el nomenà mariscal—.
Testimoni al procés de Nuremberg, el 1953 fou alliberat pels russos i s'establí a
l'Alemanya oriental.
Pavelic, Ante
Bradina, Hercegovina 1889 - Madrid 1959
Polític croat. Diputat per Zagreb (1920) i creador del moviment nacionalista Ustasa,
organitzà l'assassinat del rei Alexandre I de Iugoslàvia (1934) i es refugià a la
Itàlia de Mussolini. Els alemanys el feren cap de l'Estat Independent de Croàcia (1941).
Cedí la Dalmàcia a Itàlia. En finir la guerra s'exilià a Àustria i, més tard, a
l'Argentina (1948) i a Espanya (1957).
Pavía y de
Lacy, Manuel
Granada 1814 - Madrid 1896
Militar. Primer marquès de Novaliches (1840). Intervingué
en la primera guerra Carlina al capdavant de les tropes d'IsabelII. Moderat, sota el
govern d'Espartero emigrà a França; amnistiat, tornà de l'exili (1843) i lluità contra
les tropes d'Espartero a València, en les operacions del nord i contra la insurrecció de
Barcelona. Fou ministre de la guerra (1847). Capità general de Catalunya el mateix any,
combaté i destruí els guerrillers carlins de Tristany i de Ros d'Eroles. El 1854 era
capità general de les Filipines. El 1858, a la caiguda de Narváez, fou encarregat de
formar govern, sense prendre possessió. El 1868 comandà les forces reialistes que
s'oposaren als revolucionaris i participà en la batalla d'Alcolea, on fou derrotat i
ferit. Emigrat, tornà a Espanya després de la Restauració i es mantingué retirat de la
política. És autor de Memorias de la guerra de Cataluña... (1851).
Pavía
y Rodríguez de Alburquerque, Manuel
Cadis 1827 - Madrid 1895
Militar. Durant la Primera República defensà la tendència unitària enfront de la
federal i reprimí els reductes cantonalistes d'Andalusia i els carlins de Navarra.
Capità general de Castella la Nova, féu costat a Castelar i, així, el 3 de gener de
1874, coneixedor de la derrota d'aquest a les Corts, hi entrà i, en dissoldre
l'Assemblea, posà fi a la Primera República. Fou capità general de Catalunya (1880-81)
i novament de Castella la Nova (1885-86).
Pearson, Lester
Bowles
Toronto 1897 - Ottawa 1972
Estadista canadenc. Ambaixador als EUA (1945-46), sotssecretari i ministre d'afers
estrangers (1948-57), fou cap del partit liberal (1958-63) i primer ministre (1963-67),
quan aquest guanyà les eleccions. El 1957 obtingué el premi Nobel de la pau.
Peary, Robert
Edwin
Cresson Springs 1856 - Washington 1920
Marí i explorador nord-americà. Entre el 1886 i el 1901 féu expedicions a Grenlàndia,
on explorà l'interior d'aquelles terres i en comprovà la insularitat. El 1909 descobrí
el pol nord. Escriví Northward over the Great Ice (1898), The North Pole: Its
Discovery in 1909 (1910).
Peel, Robert
Bury 1788 - Londres 1850
Polític britànic. Diputat tory a 21 anys, secretari
d'afers irlandesos el 1812 i secretari de l'interior el 1828, reformà el codi penal i
organitzà, per primera vegada a la Gran Bretanya, una força permanent de policia
metropolitana. Oposat a la política tory, formà, damunt la base d'uns principis
de reforma moderada, el Conservative Party, amb el qual triomfà a les eleccions del 1841.
El seu govern (1841-46) traçà l'esquema de l'actuació dels conservadors durant l'era
victoriana: modificació de les estructures polítiques per garantir llur permanència al
poder en un context de canvis socials profunds. Cal subratllar el seu Bank Charter Act
(1844), conegut també amb el seu nom, la seva política de fermesa i de conciliació
intermitents envers Irlanda i el Chartism i l'abolició, contra l'opinió majoritària del
propi partit, de les Corn Laws (1846).
Peiró i Belis,
Joan
Barcelona 1887 - Paterna, Horta 1942
Anarcosindicalista. Obrer del vidre, inicià la seva vida de
militant en 1906-08 a Badalona. A partir del 1915 fou un dels organitzadors de la
Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers i en 1916-20 en fou el principal
responsable. Així mateix fou redactor (gener del 1916 - febrer del 1917) i director
(febrer del 1917-20) d'"El Vidrio". Alhora, també a Badalona, fou un dels
fundadors de la federació local de societats obreres (el 1915) i del seu òrgan de premsa
"La Colmena Obrera" (1915-20), que a partir del gener del 1917 dirigí. La seva
conversió a l'anarcosindicalisme i la seva experiència organitzativa, juntament amb la
repressió desencadenada contra la CNT en 1919-20 a Barcelona, el dugueren a ésser cridat
com a quadre confederal clandestí, després d'intervenir en el congrés de la CNT a
Madrid del desembre del 1919. Tanmateix, el desembre del 1920 fou detingut i posteriorment
empresonat a Sòria i a Vitòria. En llibertat, a partir del febrer del 1922 es féu
càrrec de la secretaria del comitè nacional de la CNT i dirigí la seva
reorganització,
especialment adreçada a confirmar-ne el contingut anarcosindicalista en contra de les
tendències pro bolxevics. Organitzà la conferència de Saragossa del juny de 1922
—que rebutjà l'adhesió a la Tercera Internacional i proclamà la reconstrucció de
l'AIT— i fou l'autor de la moció coneguda com a "moció política", que
declarà el paper polític, no parlamentarista, de la CNT. Poc després deixà la
secretaria confederal i, establert a Mataró, passà a treballar de nou com a vidrier i a
partir del 1925 dirigí la constitució de la Cooperativa del Vidre —Forn del
Vidre—. En 1924-25 desenvolupà un gran esforç doctrinal per a definir el contingut
ideològic de la CNT. Hi fixà com a punts essencials el funcionament regular dels seus
òrgans i la no-imposició per damunt d'aquest dels anarquistes, una nova concepció de
l'acció directa i el federalisme. Publicà en aquest sentit Trayectoria de la
Confederación Nacional del Trabajo (1925), que s'oposà a les tesis d'Abad de
Santillán, Buenacasa, etc, favorables a una definició explícita anarquista del moviment
obrer. Després hagué de fer-se càrrec de nou de la secretaria del comitè nacional, en
1928-29, en la clandestinitat, i encapçalà una sèrie d'intents d'entesa amb els
republicans catalanistes —en especial Macià— per a la preparació d'un moviment
revolucionari contra la Dictadura, lligams que mantingué posteriorment a través de la
seva col·laboració a "L'Opinió", en 1929-30, i de la signatura del Manifest
d'Intel·ligència Revolucionària del març del 1930. Malgrat haver estat partidari de la
legalització dels sindicats en 1924-25 i un dels fundadors de "Vida Sindical"
(1926), en 1929-30 aturà l'intent de Pestaña de dur la CNT a l'acceptació dels comitès
paritaris. Més tard fou director de "Solidaridad Obrera" (1930 i 1931) i un
dels signants del Manifest dels Trenta de l'agost del 1931, després d'aconseguir
l'aprovació del congrés de la CNT a Madrid pel juny del 1931 de les seves idees sobre
les federacions d'indústria. Principal inspirador ideològic del trentisme i dels Sindicats
d'Oposició, fou un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària i
redactor de "Cultura Libertaria" i "Sindicalismo". Procurà,
tanmateix, ésser guardià de l'ortodòxia anarcosindicalista i així s'oposà
successivament a la creació del Partit Sindicalista i als intents dels sindicats de
Sabadell d'apropament al marxisme. En 1935-36 no pogué imposar, però, les seves
condicions per al reingrés dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Esclatada la guerra
civil, participà en el comitè local antifeixista de Mataró, demanà des de
"Combat" i "Llibertat" un ordre revolucionari, denuncià la violència
individual i pel novembre del 1936 passà en nom de la CNT a formar part del govern Largo
Caballero com a ministre d'indústria. Després dels fets de maig del 1937 es féu càrrec
de la direcció del diari "Catalunya", i el 1938 fou comissari general d'energia
elèctrica. Exiliat el 1939, participà a França en la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols. Després, el 1940, fou detingut per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats
militars espanyoles. Empresonat a València, fou condemnat a mort i afusellat el 24 de
juliol de 1942. Diverses recopilacions d'articles seus són Ideas sobre sindicalismo y
anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), Problemas y Cintarazos
(1946), Pensamiento de Juan Peiró (1959) i Escrits (1975).
Perelló
i Domingo, Marcel.lí
Barcelona 1897 - Mèxic 1961
Polític. Forner d'ofici, milità durant la Dictadura de Primo de Rivera a Bandera Negra.
Arran de la seva participació en el complot de Garraf, fou detingut, condemnat a 30 anys
i empresonat (1925-30). En proclamar-se la República, el 1931, fou indultat. Polític
actiu, milità en organitzacions independentistes com Nosaltres Sols, Partit Català
Proletari i Estat Català. Durant la guerra civil de 1936-39 fou director del "Diario
de Barcelona" i un alt dirigent d'Estat Català. En acabar-se el conflicte, el 1939,
es refugià a França. Més tard, el 1942, s'exilià a Mèxic, on treballà com a agent
comercial. Es conservà fidel als seus ideals independentistes. Integrat a la vida dels
catalans en aquest país, col·laborà amb articles de contingut catalanista a diverses
revistes catalanes d'Amèrica. Fou un dels fundadors de la revista en català
"Enllà". Fou membre actiu de la Unió Catalana Independentista, que depenia del
Grupo de Santiago de Cuba.
Peres, Shimon
Kronstadt [actual Wolczyn], Silèsia 1923
Polític israelià. Emigrà a Palestina (1934) i l'any 1947
s'afilià al moviment sionista de joves, Haganah. D'ençà del 1948 sovint ha ocupat
diversos ministeris, en especial el de defensa. Membre del partit laborista (Mapai), el
1965 seguí D.Ben Gurion al partit Rafi fundat per aquest. El 1968 ingressà en el partit
laborista d'Israel —format per la fusió del Mapai, el Rafi i l'Ahdut ha'Avoda—,
el qual presidí en 1977-92. Primer ministre (abril-juny del 1977) i líder de l'oposició
durant l'etapa de govern dretà del Likud (1977-84), en 1984-86 presidí un govern
d'unitat nacional amb participació dels laboristes i el Likud. Arran de la victòria
laborista del juny del 1992 fou nomenat ministre d'afers estrangers i negocià amb l'OAP
l'aplicació dels acords de pau del setembre del 1993, que atorgaven l'autonomia als
territoris ocupats, motiu pel qual rebé el 1994 el premi Nobel de la pau conjuntament amb
Y.Arafat i Y.Rabin. A la mort d'aquest en atemptat (1995), el succeí en el càrrec de
primer ministre fins el 1996, que l'abandonà després de la derrota laborista en les
eleccions generals.
Després de la victòria del partit laborista en les eleccions
legislatives del 1992 es convertí en ministre d'exteriors i fou un dels principals
impulsors, juntament amb el primer ministre Rabin, del procés de pau amb els palestins.
L'any 1994 rebé, amb Y.Rabin i I.Arafat, el premi Nobel de la pau. Arran de l'assassinat
de Rabin, al novembre del 1995, accedí al càrrec de primer ministre. Perdé les
eleccions generals del 1996 per un estret marge de vots.
Pérez de
Castro, Evaristo
Valladolid 1771 - Madrid 1849
Diplomàtic i polític castellà. Agregat a la legació de Lisboa (1800-07), anà a Baiona
a entrevistar-se amb Ferran VII, com a enviat de la Junta de govern. El 1809 fugí de
Madrid i anà a Sevilla. Diputat a les corts de Cadis (1814) i ministre d'Estat (1820-21),
més tard fou ambaixador a Lisboa (1834-38). Cap del govern (1838-40), en caure aquest
s'exilià fins que acabà la regència d'Espartero.
Pérez de
Cuéllar, Javier
Lima 1920
Diplomàtic peruà. Ambaixador del seu país a diversos
estats d'Europa i Amèrica des del 1964, delegat de l'ONU a Xipre (1975-78) i
sots-secretari de l'organització internacional per a afers polítics (1978-81), al llarg
de dos mandats fou secretari general de les Nacions Unides (1982-86 i 1986-92). El 1995
concorregué sense èxit a les eleccions presidencials del Perú.
Després de l'acabament del seu mandat com a secretari general de l'ONU l'any 1991 i la
seva substitució per l'egipci Boutros Boutros Ghali, el 1994 retornà al Perú, on fundà
la Unió pel Perú, partit de centre creat amb la intenció de disputar l'espai hegemònic
que ocupaven Fujimori i el seu partit en el govern, Cambio 90. En les eleccions
legislatives i presidencials celebrades simultàniament el 9 d'abril de 1995, Pérez de
Cuéllar i el seu partit es configuraren com la segona força del país (21,8% dels vots
en les presidencials i 17 escons en les legislatives), però quedaren molt lluny de
l'àmplia majoria assolida per Fujimori i Cambio 90.
Pérez
Esquivel, Adolfo
Buenos Aires 1931
Activista argentí. Escultor i arquitecte de professió, exercí la docència a l'escola
d'arquitectura de la universitat de Buenos Aires fins el 1974, any que fou elegit
coordinador general del Servicio Paz y Justicia, organisme cristià creat a mitjan anys
seixanta, amb seu a Buenos Aires, que coordina els grups no violents de l'Amèrica
Llatina. Des de llavors ha dedicat la seva activitat a la defensa i promoció dels drets
humans bàsics. Denuncià públicament els crims perpetrats pel règim dictatorial
argentí instaurat el 1976, motiu pel qual fou empresonat en 1977-78. El 1977 rebé el
Memorial Joan XXIII de la Pau, concedit per Pax Christi i atorgat per l'Institut de
Polemologia Víctor Seix de Barcelona, i el 1980 fou guardonat amb el premi Nobel de la
pau. Des del 1987 és president de la Lliga Internacional per als drets i
l'Alliberament dels Pobles.
Pérez Galdós,
Benito
Las Palmas de Gran Canaria 1843 - Madrid 1920
Novel·lista, dramaturg i articulista castellà. Fill del
militar Sebastián Pérez Macías (1784-1871), que havia participat en la guerra contra
Napoleó, el 1862 es traslladà a Madrid a estudiar la carrera de dret, que no
acabà.
Allà publicà la seva primera novel·la de consideració, La Fontana de Oro
(1867), que sembla anunciar els Episodios Nacionales. Abans d'aquests publicà dues
novel·les de tipus romàntic, La sombra (1870) i El audaz (1871). Els Episodios
començaren a sortir el 1873. Des del gener d'aquest any fins al desembre del 1879
n'aparegueren les dues primeres sèries: vint novel·les lligades per l'aventura
fulletonesca del seu protagonista. Tres sèries més (vint-i-sis novel·les) aparegueren
més tardanament (entre el 1898 i el 1912). Aquest extens corpus va de la batalla de
Trafalgar a la Restauració borbònica. Malgrat la fama dels Episodios, la part
més vàlida de Pérez Galdós i on es fa palès el tremp de la seva narrativa són les
seves novel·les, i en especial les que es refereixen a un sector força definit del
Madrid de l'època d'Isabel II i de la Restauració, conjunt iniciat ja amb La familia
de León Roch (1878) i integrat per La desheredada (1881), El amigo Manso
(1882), El doctor Centeno (1883), Tormento (1884), La de Bringas
(1884), Lo prohibido (1885), Fortunata y Jacinta, dos volums (1886 i 1887), Miau
(1888), La incógnita (1888), Realidad (1889), les quatre a l'entorn de la
figura sinistra d'un usurer —Torquemada en la hoguera (1889), Torquemada en
la Cruz (1893), Torquemada en el Purgatorio (1894) i Torquemada y San Pedro
(1895)— i Misericordia (1897). A part aquestes novel·les, lligades entre
elles per una identitat de personatges i d'ambients, n'escriví d'altres, entre les quals
cal recordar: Doña Perfecta (1876), Gloria (1877), Marianela (1878),
Àngel Guerra (1890), Tristana (1892), Nazarín (1895) i Halma
(1895). L'adhesió al realisme —tal com l'entenia, potser a través de la comtessa de
Pardo Bazán, teoritzadora del gènere— el dugué a escriure algunes novel·les
íntegrament dialogades, com La loca de la casa (1892), El abuelo (1898), Casandra
(1905). També el teatre ocupà bona part de la seva activitat i adaptà a l'escena
diverses novel·les seves. Els èxits més durables són, potser, Electra (1901), Pedro
Minio (1908), La de San Quintín (1894), Sor Simona (1915). Els seus
articles de premsa van de la ressenya de les sessions del Parlament a la crítica
literària i musical. Fou acadèmic de l'Academia Española (1897). Es relacionà
assíduament amb els escriptors catalans del seu temps, singularment amb Narcís
Oller.
Home d'ideologia liberal i progressista, contrari al fanatisme i a
l'autoritarisme, proposava, com a pràctica, el que hom ha anomenat reformisme.
Pérez i Baró,
Albert
Barcelona 1902 - 1989
Escriptor i sindicalista. Pertangué a la CNT i col·laborà a "Solidaridad
Obrera" i a "El Diluvio". Durant la guerra civil, com a cap de negociat de
la conselleria d'economia de la Generalitat, tingué un paper preponderant en l'aplicació
del decret de col·lectivitzacions. S'exilià el 1939, i en tornar fou un dels
capdavanters de la reactivació de les cooperatives. Publicà El moviment cooperatiu a
Catalunya (1961), en col·laboració amb Joan Ventosa i Roig, Ética y economía
cooperativa (1963), Cooperació i cooperativisme (1966), Trenta mesos de
col·lectivisme a Catalunya (1970) —sobre l'experiència de la guerra
civil—, Temàtica cooperativista (1971), Les cooperatives a Catalunya
(1972), Autogestió obrera (1974), Cent anys de la Cooperativa Teixidors a mà
(Gràcia 1876-1976) (1976), Antologia cooperativista (1978) i els volums de
memòries Els "feliços" anys vint (1974) i D'aquell temps, d'aquest
país (1982). El 1986 publicà una tercera edició de Trenta mesos de
col·lectivisme a Catalunya (1936-1939). Hom li ha dedicat El cooperativisme com a
tercera via. Homenatge a Albert Pérez i Baró en el 90è aniversari del seu naixement
(1992).
Pérez i
Guillem, Josep
Pedralba, Serrans segle XIX ?
Revolucionari cantonalista, conegut com El Enguerino. Intervingué
en la revolució de setembre del 1868, i el 1869, com a comandant de voluntaris, lluità
contra les partides carlines aixecades a la comarca dels Serrans. El 1873 lluità a la
Ribera Alta contra els destacaments anticantonalistes dels generals Martínez Campos i
Villacampa, que assetjaven València.
Pérez
Jiménez, Marcos
Michelena, Tachira 1914
Militar i polític veneçolà. Coronel, col·laborà a enderrocar el president Rómulo
Gallegos (1948). President del govern (1952), governà dictatorialment. Deposat (1958),
fou jutjat i empresonat (1964-68). Més tard, fundà la Cruzada Cívica Nacionalista, que
obtingué uns migrats resultats electorals, i hagué d'exiliar-se a Espanya.
Perón, Juan
Domingo
Buenos Aires 1895 - 1974
Militar i polític argentí. Oficial de l'exèrcit, fou
destinat a les ambaixades de Xile i Itàlia i participà en la caiguda del president
Hipólito Irigoyen. Dirigent del misteriós Grupo de Oficiales Unidos, fou un dels
organitzadors del cop d'estat del 1943, favorable a les potències de l'Eix. Fou ministre
del treball i de la guerra i vice-president del govern Farrell. Passà d'un neutralisme
militar a un conservadorisme feixistitzant i desembocà en un populisme nacionalista
pro-occidental (1945), basat en la Confederación General del Trabajo i en la manipulació
informativa (1945). Una reacció de la burgesia el féu destituir arran de la derrota del
règim nazi, però una gran mobilització popular conduïda per Eva Duarte, la seva
muller, el tornà al poder. Guanyà les eleccions del 1946 enfront de la coalició
conservadora-radical-socialista-comunista i començà una nova política sòcio-econòmica
que es basava en l'onada de prosperitat de la postguerra. Establí un cert control estatal
sobre l'economia i nacionalitzà els ferrocarrils i els telèfons, operacions que
arruïnaren les finances públiques. En canvi, instaurà un règim dictatorial assentat en
el Partido Único de la Revolución. En política exterior fou un dels pocs suports del
règim de Franco, els anys 1945-48. Les masses treballadores li atorgaren el triomf
electoral del 1951 enfront dels candidats burgesos, però la mort d'Eva Duarte el privà
del seu principal nexe d'unió amb els sectors obrers. Aquest fet, sumat a la corrupció
general del sistema i sobretot a la crisi econòmica (1953-55), li alienaren la voluntat
popular, i el 1955 una part de l'exèrcit, aliat amb l'Església i els partits burgesos,
el destituí, i s'exilià. Durant el seu exili es creà un mite sobre el seu retorn,
àmpliament desitjat per les masses argentines. Aquest sentiment permeté als peronistes
de guanyar les eleccions del 1973, i Perón tornà a l'Argentina i substituí el president
Héctor Cámpora. La seva segona etapa presidencial, clarament favorable als sectors més
conservadors del peronisme, fou molt curta i ineficaç. El 1961 s'havia casat amb María
Estela (o Isabel) Martínez, que ell nomenà vice-president (1973) i que el succeí en la
presidència (1974) fins que fou enderrocada pel cop d'estat militar del març del 1976.
Persson, Göran
Vingaker 1949
Polític suec. Estudià sociologia i ciències polítiques a la universitat d'Örebro. El
1971 fou nomenat secretari d'organització de les Joventuts Socialistes. Diputat en la
legislatura 1979-84, el 1985 fou escollit regidor de Katrinenholm, càrrec que ocupà fins
el 1989, que fou nomenat ministre d'afers escolars. El 1994 passà a encarregar-se del
ministeri de finances amb el govern d'Ingvar Carlsson, a qui al març del 1996 succeí com
a primer ministre després de la seva dimissió. Aquell mateix mes, Persson també fou
nomenat líder del Partit Socialdemòcrata dels Treballadors Suecs (SAP) en substitució
de Carlsson.
Pertini,
Alessandro
Stella, Ligúria 1896 - Roma 1990
Polític italià. El 1918 s'afilià al partit socialista. Antifeixista destacat, fou
empresonat (1926 i 1928-35), expulsat del país (1926-28) i confinat en un camp de treball
(1935-43), pel règim de B.Mussolini. L'any 1943 es convertí en membre del consell
executiu del seu partit, i, més tard, de l'Assemblea Constituent italiana (1946). Diputat
des del 1948, president de la cambra dels diputats (1968-76), el 1978 fou elegit president
de la república, càrrec que exercí fins el 1985 amb gran autoritat i independència i
envoltat d'una extraordinària popularitat. Fou senador vitalici.
Pestaña Núñez,
Àngel
Santo Tomás de las Ollas, Ponferrada, Lleó 1886 - Barcelona 1937
Dirigent anarcosindicalista. Fill de miner, treballà de
jove com a peó a mines de Biscaia. El 1905 anà a França i a Algèria. Des d'aquí
començà a col·laborar a "Tierra y Libertad" de Barcelona, on arribà per
l'agost del 1914. Aviat destacà com orador de l'Ateneu Sindicalista i com a organitzador
sindical. S'alineà amb els anarquistes purs i ingressà en el grup editor de "Tierra
y Libertad". Participà en el Congrés Internacional de la Pau (Ferrol 1915), d'on
sorgiren els primers intents reorganitzadors de la CNT a nivell espanyol, i intervingué
en la preparació de la vaga revolucionària d'agost del 1917. Des del 1915 col·laborà
també a "Solidaridad Obrera", periòdic del qual fou nomenat administrador
(1916) i director (1918-19). Publicà (juny del 1918) unes cartes de Bravo Portillo que
demostraven la participació d'aquest en l'espionatge a Barcelona a favor
d'Alemanya.
Després del congrés confederal de desembre del 1919 a Madrid, que aprovà
provisionalment l'adhesió a la III Internacional, assistí al seu segon congrés
(Moscou,
juny del 1920): acusà els bolxevics d'exercir una dictadura i es refermà en la defensa
anarquista de la necessitat de fer desaparèixer l'estat. No pogué lliurar el seu Informe
de mi estancia en la URSS fins el 1921 (completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setenta
días en Rusia), puix que, detingut a Itàlia el novembre del 1920, fou traslladat a
la presó de Barcelona i hi romangué fins el 1922. Tanmateix l'informe decidiria la
conferència de Saragossa de la CNT del juny del 1922 a intentar la reconstrucció d'una
altra Associació Internacional de Treballadors. L'agost del 1922 resultà ferit per uns
pistolers a Manresa i la campanya oberta entorn d'aquest fet determinà en part la
destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu
decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es produí el 1922-23, arran
especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i
per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu
del 1923, època en la qual segurament degué tornar a la direcció de "Solidaridad
Obrera". Sota la Dictadura, i fins el 1927, s'alineà clarament amb Joan Peiró en
defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups
anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. Participà
en la redacció de "Solidaridad Proletaria" (1924-25) i de "Vida
Sindical" (1926) i fou empresonat en diverses ocasions. Després, a partir del maig
del 1927, defensà l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu
sindicalisme s'allunyà de l'anarcosindicalisme de Peiró. Impulsà la creació del grup
Solidaritat (desembre del 1928) i proposà la Unió de Militants per a reconstituir la
CNT. Després substituí Peiró en la secretaria del comitè nacional de la CNT
(juny-desembre del 1929) fins que fou obligat a dimitir. La reorganització de la CNT a
partir de l'abril del 1930 li permeté de tornar a exercir una gran influència i
possiblement ocupà de nou la secretaria del comitè nacional. Amb la proclamació de la
Segona República, hom el confirmà en aquest lloc (juny del 1931 — febrer del 1932),
però, després de l'ofensiva triomfal dels anarquistes i en especial de la FAI contra el
trentisme, fou expulsat de la CNT al desembre del 1932. Pogué constituir la Federació
Sindicalista Llibertària (1933). Paral·lelament desenvolupà el mateix any una
intensa activitat com a publicista: col·laboracions a "Sindicalismo" de
Barcelona i a "La Libertad" de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué
quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo
que aprendí en la vida. El 1934 acomplint l'evolució revisionista de
l'anarcosindicalisme, creà el Partit Sindicalista, del qual fou
president.
Participà en l'Aliança Obrera i després en el pacte del Front Popular, gràcies al qual
resultà elegit diputat a corts per Cadis. Durant la guerra civil residí a Madrid i a
Barcelona i col·laborà molt a "El Sindicalista" defensant la disciplina
militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i
l'aproximació a la petita burgesia. Dirigí el diari "Mañana", òrgan de la
federació catalana del Partit Sindicalista. Pogué tornar a la CNT pel setembre del
mateix any i intervingué encara en la reunió de les corts republicanes celebrades a
València el 2 d'octubre de 1937. El 1935 havia publicat Por qué se constituyó el
Partido Sindicalista i el desembre del 1936 ¿Debe disolverse el Partido
Sindicalista?.
Pestel', Pavel
Ivanovic
Moscou 1793 - Peterburg 1826
Militar rus. Lluità a la campanya de França (1814). Home destacat i atret pel
liberalisme, organitzà diverses societats secretes i manifestà les seves idees en un
projecte de Constitució. Cap destacat de la conspiració decabrista, fou executat.
Pétain,
Henri-Philippe-Omer
Cauchy-à-laTour 1856 - illa de Yeu 1951
Militar i estadista francès. Professor a l'Escola de Guerra
(1901-10), les seves teories defensives el feren impopular. General als 58 anys, durant la
Primera Guerra Mundial participà en l'ofensiva de Champagne (1915) i dirigí la defensa
de Verdun (1916), que li valgué ésser considerat heroi nacional. Comandant en cap de
l'exèrcit francès (1917) i mariscal (1918), sufocà amb Primo de Rivera la rebel·lió
d'Abd el-Krim al Marroc (1925). Ministre de Guerra en el govern dretà de Doumergue (1934)
i ambaixador a l'Espanya franquista (1939), després de la desfeta francesa (1940), fou
nomenat vice-president i, després, president del Consell de govern. Sol·licitat
l'armistici als alemanys, assumí a Vichy les funcions de cap d'estat i després de
reunir-se amb Hitler a Montoire (octubre del 1940), col·laborà amb Alemanya i fundà un
estat totalitari, sota el lema "Treball, Família, Pàtria". Després dels
contactes amb Londres a la fi del 1940 i amb Franco (febrer del 1941), nomenà Laval
president del govern (1942). En finir la guerra, reeixí a refugiar-se a Suïssa. Tornà a
França per ésser jutjat i, després d'un procés, en el qual observà un mutisme
absolut, fou condemnat a mort, pena que li fou commutada per cadena perpètua (1945).
Pétion
de Villeneuve, Jérôme
Chartres 1753 - Saint-Émilion 1794
Polític francès. Advocat, obert a les idees reformistes, fou elegit diputat als Estats
Generals (1789) i, juntament amb Robespierre, lluità per l'alliberament de les classes
baixes i per altres reformes democràtiques. Dissolta l'Assemblea Nacional, fou elegit
batlle de París (1791) i primer president de la Convenció Nacional (1792). Unit amb els
girondins i membre del Comitè de Salut Pública, atacà Robespierre (1793) i fou
proscrit. A l'exili, amb Buzot i Barbaroux, intentà de revoltar Normandia, però,
després del fracàs de Vernon, fugí a Bordeus, on, vençut, se suïcidà.
Peugeot, Armand
Valentigney 1849 - Neuilly-sur-Seine 1915
Enginyer i industrial francès. Juntament amb el seu germà Eugène Peugeot (Hérimoncourt,
1844 — 1907) inicià la fabricació a França de bicicletes i automòbils, tot
agrupant diverses societats ja existents, creades per la família Peugeot. El 1897 fundà
la Société des Automobiles Peugeot. Els fills d'Eugène s'hi associaren el 1910 i
formaren una nova societat. Després de la Primera Guerra Mundial s'anaren independitzant
diverses societats: la Peugeot Cycles (1926), la Peugeot Automobiles (1929) i la Peugeot
et Cie.
Pi i Margall,
Francesc
Barcelona 1824 - Madrid 1901
Polític republicà. Fill d'un obrer del tèxtil, després
de passar pel seminari (1831-37), estudià dret i formà part de la Societat Filomàtica
(1841). Autor el 1842 de Cataluña, primer i únic volum de La España
Pintoresca, s'instal·là el 1847 a Madrid. A la mort de Piferrer escriví part del
segon volum de Catalunya i el de Granada dels Recuerdos y Bellezas de España (1848-52).
La inicial dedicació als temes artístics i històrics s'acomplí amb la
publicació, el
1851, de la Historia de la Pintura i d'Estudios sobre la Edad Media, obres
polèmiques i de crítica del cristianisme que foren condemnades pel bisbat i prohibides
per la censura. La seva intervenció destacada en la vida política començà el 1854 en
el partit democràtic. Durant la revolució del juliol d'aquell any intentà ja donar al
moviment uns continguts doctrinals i econòmics (a través del full "El Eco de la
Revolución"), i al mateix objectiu respongué la publicació poc després de La
Reacción y la Revolución (1854). Influït fonamentalment per Hegel, Rousseau i
Proudhon —encara que el seu federalisme pactista fos independent de la influència
proudhoniana—, assenyalà la contradicció entre una llei del progrés, fatal i
d'acció continuada, i l'actuació de la "reacció" (la tradició,
l'autoritat, l'església, la monarquia). En especial la monarquia, per mantenir-se, havia d'aixafar la
sobirania de l'individu; només en la república federal, el "contracte lliure"
o el pacte permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions
socials.
El seu programa reformista es concretava a preconitzar la reconstrucció administrativa de
les regions històriques com a estats autònoms i l'arraconament de l'església i de
l'exèrcit. Cofundador de "La Razón" (1856), redactor de "La
Discusión" (1857-59) i, finalment, director d'aquesta (1864), procurà desenvolupar
un reformisme econòmic, només enunciat en La Reacción y la Revolución. En
especial, contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari
"socialista" defensà l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la
vida econòmica sense negar però la propietat privada. Exiliat a París en 1866-68,
aprofundí el coneixement de Proudhon —del qual traduiria la major part de les obres
importants a partir del 1868— i alhora que reafirmava l'anterior federalisme pactista
trencà amb els caps dretans del partit democràtic. No tornà a Espanya fins al febrer
del 1869, quan fou elegit diputat a corts per Barcelona (ho seria ininterrompudament fins
el 1873), i a partir del 1870 el seu paper fou hegemònic dins la direcció del Partit
Republicà Democràtic Federal. Preocupat sobretot per impedir el retraïment
parlamentari i mantenir dins el partit la seva teoria del pacte, no pogué evitar,
després dels fracassos electorals dels anys 1871 i 1872, un constant i alternatiu atac de
la dreta benvolent i l'esquerra intransigent, sense aconseguir la formació d'un centre
majoritari. Sota la Primera República Espanyola defensà una política d'estricte
compliment d'un programa legalista: eleccions a corts constituents que devien aprovar
ràpidament una constitució federal. Ministre de la governació (febrer-juny del 1873),
el seu prestigi assolí el punt més alt per l'abril, quan desféu l'intent de cop d'estat
dels radicals, però com a cap del poder executiu (11 de juny — 18 de
juliol) no
pogué evitar l'esclat del cantonalisme, i en negar-se a una repressió recolzada
en l'exèrcit, la seva posició esdevingué insostenible. Intentà posteriorment una
reconstrucció de l'aliança centre-esquerra (setembre del 1873 i gener del 1874), però
el cop d'estat del general Pavía n'impedí la realització. Restaurada la
monarquia,
publicà Las Nacionalidades (1876), on féu un considerable esforç per concretar
les seves teories federals en el cas espanyol i fugint de l'idealisme de La Reacción y
la Revolución utilitzà una metodologia empírica. Després d'encapçalar la
reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal a partir del 1880, fou l'autor
del projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. Amb els
anys, s'aguditzà la seva inflexibilitat doctrinal; fou una personalitat admirada per la
seva honestedat i coherència, però no exercí una directa influència política. Assolí
tanmateix un gran ressò la seva campanya, des d'"El Nuevo Régimen" (periòdic
que fundà a Madrid el 1890) i des de les corts (on tornà els anys 1886, 1891 i 1893), a
favor de la independència de Cuba. El trencament amb Valentí Almirall el 1881 el
marginà en part del catalanisme, però no deixà d'ésser-ne el quasi únic defensor de
Madrid estant. El 1901, poc abans de morir, presidí els Jocs Florals de Barcelona. Fou
potser el més important ideòleg i defensor de la no realitzada revolució democràtica
burgesa del s XIX a l'estat espanyol i el seu pensament fou a la fi especialment influent
en el catalanisme esquerrà i en l'anarquisme. Els principals escrits seus dels darrers
anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d'Articles (1908) i per
Rovira i Virgili amb el de La Qüestió de Catalunya (1913). Per la seva banda, els
anarquistes reivindicaren sobretot La Reacción y la Revolución. Altres obres
importants seves foren La República de 1873 (1874), justificativa de la seva
actuació aquell any, Historia General de América (1878) i Las luchas de
nuestros días (1890).
Pi i Sunyer,
Carles
Barcelona 1888 - Caracas 1971
Polític, economista i escriptor. Fill de Jaume Pi i Sunyer.
Es graduà d'enginyer el 1908. Dirigí l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i
l'Escola Superior d'Agricultura (1916) de la Mancomunitat. S'especialitzà en temes de
caràcter econòmic i d'altres de relacionats amb la seva activitat professional i docent.
El 1925 fou secretari de la Federació de Teixits i Filats de Catalunya i el 1928
secretari i tècnic del Comitè Regulador de la Indústria Cotonera. Publicà: Per la
cultura obrera: l'acció de les nostres escoles professionals, La formació del
coneixement a les ciències gràfiques, Apunts per a la història de la indústria
cotonera catalana (1925) i L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-29), entre
altres. Alhora col·laborà regularment a «La Publicitat», «Revista de Catalunya»,
«L'Horitzó», «Ciència», «Indústria Catalana», «La rambla», «La Humanitat» i
altres publicacions professionals. Membre d'Acció Catalana Republicana, s'apropà
després a Esquerra Republicana de Catalunya, on ingressà el 1932. Fou diputat al
Parlament de Catalunya i, el 1931, a les Corts Espanyoles constituents, i director general
de comerç, el mateix any. Pel desembre del 1932 fou designat conseller de finances de la
Generalitat i intervingué en el traspàs de serveis a la Generalitat, i pel gener del
1933 encapçalà el govern com a conseller delegat. Cessà el 2 d'octubre de 1933 per les
tensions del problema rabassaire i el 8 d'octubre ocupà el ministeri de treball en el
govern de Martínez Barrio. Alcalde de Barcelona (febrer del 1934), donà suport als fets
del 6 d'octubre de 1934 i fou empresonat i desposseït del càrrec. Tornà a l'alcaldia
després del triomf electoral del front popular pel febrer del 1936, fins que passà a la
conselleria de cultura del juny del 1937 fins el 1939. Continuà escrivint i publicà La
vida i les lletres de Júlia de Lespinasse (1936), Tres aventurers italians a
Barcelona (1936), La corda greu (1937), Dels temps de la sembra (1937) i
La porta oberta (1938). S'exilià a França i després a Londres, on presidí el
Consell Nacional de Catalunya (1941-45) i fou membre del Govern de la Generalitat a
l'exili (1945-47). Col·laborà molt en la premsa de l'exili i fou una de les figures més
respectades. El 1952 s'establí a Caracas, on havia anat contractat pel Ministerio de
Fomento d'aquest país. Hi fundà i definí la Comisión Venezolana de Normas Industriales
(COVENIN). Fou professor d'economia a la Universidad Central de Venezuela i investigà el
procés d'independència veneçolà. Participà i fou premiat a diversos jocs florals de
la llengua catalana i nomenat mestre en gai saber el 1963, a Montevideo. Membre i
president honorari del Centre Català de Caracas. En aquest país, col·laborà al
«Boletín de la Academia de la Historia», «Boletín Histórico» de la Fundación John
Boulton, a les revistes «Nacional de Cultura», «Shell», «El Farol» i al diari «El
Nacional». Escriví encara nombrosos llibres, com Coses i gent de Caracas (1958), El
comerç de Catalunya amb Espanya (1959, 1974), Barcelona: la vida de les fronteres
durant la guerra amb la França (1967), Miranda y Casanova (1967), Maria Pi
i Sunyer i el seu temps , El archivo y la casa de Miranda (1969), El general
Juan Robertson, un prócer de la independencia (1971), La cançó a mitja veu (1970),
Sonets (1971), Una interpretació de l'Empordà (1976), Aquell verd
anglès (1977) i Patriotas americanos en Londres (1978). Escriví quatre volums
de memòries -La República y la Guerra, memorias de un político catalán (1975), El
Consell Nacional de Catalunya (1978), El Govern de la Generalitat a l'exili (1979)
i La Guerra (1936-1939) (1986)-, obres publicades pòstumament per la seva filla
Núria. El 1980 les seves despulles foren traslladades de Caracas a Barcelona, on foren
rebudes amb honors d'alcalde i inhumades.
Pi i Sunyer,
Francesc
Roses, Alt Empordà 1857 - Barcelona 1907
Republicà. Germà de Pere i de Jaume Pi i Sunyer i nebot de Francesc Sunyer i Capdevila.
Del partit republicà federal, col·laborà a "El Nuevo Régimen" de Madrid i a
"El Federal" de València. Encapçalà l'escissió procatalanista denominada
Catalunya Federal, però aviat tornà a la disciplina del partit. Presidí el consell
federal regional i el 1904 fou elegit diputat provincial per Sabadell i Terrassa. El 1906
s'adherí a Solidaritat Catalana. És autor d'El problema catalán (1906).
Picasso, Pablo
Ruiz
Màlaga 1881 - Mougins, Provença 1973
Pintor, dibuixant, gravador, escultor i ceramista. Fill del
professor de dibuix i pintor José Ruiz Blasco. Fou mal alumne en els primers
estudis. Els
seus primers dibuixos daten del 1891, any que la família es traslladà a la
Corunya, on
es produí la desclosa del seu geni. El 1895 retornà a Màlaga i, a la tardor, s'establí
a Barcelona i ingressà a Llotja, on fou deixeble d'Antoni Caba. La Primera Comunió figurà
a l'Exposició de Belles Arts del 1896. Compartí, amb Manuel Pallarès, el taller del
carrer de la Plata, 4. Ciència i Caritat obtingué menció honorífica a
l'Exposició Nacional de Madrid del 1897. La seva activitat es diversificà en
acadèmies,
autoretrats i composicions lliures. Passà el curs 1897-98 a Madrid. De nou a Barcelona,
anà a Horta de Sant Joan (Terra Alta) amb Pallarès fins l'any següent. Tingué
després, a Barcelona, tallers amb Cardona, al carrer d'Escudellers Blancs, i amb
Casagemas, a la Riera de Sant Joan. Freqüentà Els Quatre Gats, on exposà el 1900, i a
la tardor anà a París amb Casagemas, d'on tornà amb un contracte amb Pere
Manyac. El
1901 passà uns mesos a Madrid, on promogué la revista "Arte Joven". Tornà a
París amb Jaume Andreu, després de passar per Barcelona, i exposà a la galeria
Vollard.
Conreà un fauvisme avant-la-lettre i a la tardor començà la seva època
blava,
que continuaria a Barcelona i a París fins a la tardor del 1904: Cortesanes al bar (1902),
Desemparats, Pobres davant del mar, La Vida (1903). El 1904 tornà a París, amb
Sebastià Junyer i Vidal, i visqué al Bateau-Lavoir, on conegué Fernande
Olivier.
Féu amistat amb Apollinaire, Max Jacob i Salmon. En 1905-06 apareix la seva època rosa: L'equilibrista
de la bola, Els saltimbanquis (1905). Passà l'estiu del 1906 a Gósol (Berguedà), on
desenvolupà una etapa de classicisme mediterrani: La toilette, Dos adolescents. A
París, a la primavera del 1907, pintà Les senyoretes del carrer d'Avinyó, que
obre les portes del cubisme. Aquest s'inicia amb una època negroide el 1908, seguida per
un cubisme geomètric el 1909, en tornar a Horta de Sant Joan (Retrat de Fernande).
El 1910 pintà els retrats cubistes de Vollard, Uhde, Kahnweiler, i passà l'estiu a
Cadaqués, on el cubisme arriba a l'abstracció (El guitarrista). El 1912
aparegueren els primers collages. Trencà amb Fernande i s'enllaçà amb Eva. Els
estius del 1911 al 1913, els passà a Ceret (Vallespir), amb Manolo i Braque. És l'època
de la mort del seu pare. La Primera Guerra Mundial el sorprengué a Avinyó, amb Braque i
Derain, que foren mobilitzats. El 1915 conegué Jean Cocteau. Féu els retrats acadèmics
de Vollard i de Max Jacob. Eva morí. El 1917 s'estrenà, a París, Parade, amb
argument de Cocteau, música de Satie, coreografia de Massine i vestits i decoracions
d'ell. Passà una llarga temporada a Barcelona, on pintà el Retrat d'Olga, la Manola
puntillista i l'Arlequí, exposat a Les Arts i els Artistes el 1919 i donat a
la ciutat. El 1918 es casà amb Olga Koklova. Féu les decoracions i els vestits per al Tricorni
de Falla (1919). El 1920 passà per una etapa de gegantisme. L'any següent neix el
seu fill Paulo i fa una estada a Fontainebleau. Pintà maternitats. Conreà un cubisme
representatiu: Tres músics, arlequins (1923), grans natures mortes (1924), La
dansa (1925). Arribà al paroxisme dionisíac el 1928. Un nou canvi en el seu
estil,
el corbisme o preponderància de la línia corba, coincidí amb l'aparició d'una nova
figura femenina en la seva vida, Marie-Thérèse. Els gravats proliferaren (Les
Metamorfosis, Suite Vollard). Simultanejà l'escultura figurativa (Testa de
Marie-Thérèse) amb l'abstracta de ferro forjat, per a la qual sol·licità
l'ensenyament de Juli González. La seva obra s'empelta amb el surrealisme. El 1935 neix
la seva filla Maya. Grava Minotauromàquia, gran aiguafort de contingut
simbòlic.
El 1937 pintà Guernica per al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de
París. Tingué relacions amb Dora Maar i, a partir d'aleshores fins al final de
l'ocupació alemanya de França (1944), la seva obra és envaïda per figures
distortes,
formant una mena d'època tenebrosa. El 1944 féu l'escultura L'home del xai.
S'adherí al partit comunista francès i entrà en la seva vida Françoise Gilot. Del 1945
al 1947 es desenvolupà l'època blanca d'Antíbol (La joia de viure). El 1947 i el
1949 nasqueren Claude i Paloma, fills seus de Françoise. A partir del 1947 començà la
seva gran producció de ceràmica a Vallauris. Tingué relacions amb Geneviève Laporte
des del 1951. L'any següent pintà La Guerra i la Pau, síntesi de la seva doble
experiència humana dels darrers anys. Creà escultures fetes amb elements de detritus: La
cabra (1950) i La mona (1952). El 1954 aparegué Jacqueline, que esdevindria la
seva muller el 1961. S'instal·là a La Californie (Canes) i després a Notre Dame de Vie
(Mougins). Realitzà grans suites, com Ateliers (1955-56), Las Meninas
(1957), Les déjeuneurs (1960-61), El pintor i la model (1963). S'obre el Museu
Picasso de Barcelona, amb la donació Sabartés i el fons d'obres provinents del Museu
d'Art Modern. El 1966 fou muntada a París una gran exposició d'homenatge amb unes mil
obres. Entre el 1967 i el 1968 creà una vasta sèrie de dibuixos eròtics i satírics i
la suite Crommelinck de 347 gravats. El 1969 obrí una gran exposició de Personatges
truculents al Palau dels Papes d'Avinyó i l'any següent féu la gran donació a
Barcelona d'obres de joventut. Entre el 1971 i el 1972 realitzà la segona suite
Crommelinck de gravats, una nova sèrie de dibuixos a tot color i una nova sèrie de Personatges.
Poc després de la seva mort fou inaugurada, al Palau dels Papes d'Avinyó, l'exposició
de 201 pintures que ell mateix havia preparat. La seva figura sintetitza l'aventura
plàstica de l'art modern: realisme, fauvisme, expressionisme, cubisme,
abstracció, surrealisme, etc. Obra aparentment contradictòria, que respon a les contradiccions de
l'home modern, a vegades apareix com una recopilació del passat, d'altres com una
projecció cap al futur. La seva personalitat sembla formada per tres estrats
principals:
el substrat andalús, la formació catalana i l'expandiment parisenc. Geni innat per
definició, que aflora a tretze anys, la seva aventura estètica, fins el 1907
inclòs, no
pot explicar-se bé sense la influència catalana. Segurament la revolució cubista,
d'arrel cézanniana, és la més important de les seves descobertes i plana, en forma més
o menys velada, en les seves aventures posteriors i en una gran part de l'art
modern. No
sols és l'artista més divers de tota la història de l'art —una quarantena
d'èpoques ben definides es poden rastrejar en la seva obra—, sinó tal volta el més
prolífic. Poden comptabilitzar-se, provisionalment, unes trenta-cinc mil obres. D'aquesta
vasta producció, dispersa pel món, hi ha mostres abundoses al Museu Picasso de
Barcelona, al Museu Picasso d'Antíbol, al Museum of Modern Art i al Metropolitan Museum
de Nova York, a la National Gallery of Art de Washington, al Museu Puskin de Moscou i al
Musée Picasso de París. És un dels homes de bibliografia més extensa.
Pich i Pon, Joan
Barcelona 1878 - París 1937
Polític republicà. Lerrouxista, fou membre del Partit Republicà Radical des de la seva
fundació. Regidor des del 1905, diputat provincial en 1907-11 i de nou regidor en 1912-15
(fou en diverses ocasions alcalde accidental), el 1919 passà a presidir la Cambra de
Propietat Urbana. El 1918 fou senador i el 1919 elegit diputat a corts per Gandesa. Fou
l'iniciador del projecte de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona, i
posteriorment, juntament amb Cambó, fou comissari regi de l'Exposició Internacional del
1929. Participà en l'Assemblea Nacional de la Dictadura. Fundà els diaris "El Día
Gráfico" i "La Noche". Durant la República fou sots-secretari de marina
(1934), després dels fets d'octubre alcalde de Barcelona i el 1935 governador general
interí de Catalunya, ambdós càrrecs per decisió governamental i suspesa en gran part
la vigència de l'estatut d'autonomia. Complicat en l'afer de l'estraperlo, hagué de
dimitir (octubre del 1935). S'exilià en començar la guerra civil. Fou cèlebre pels seus
errors de lèxic (popularment anomenats "pich-i-ponades").
Pidal, Pedro José
Villaviciosa 1800 - Madrid 1865
Polític i escriptor asturià. Primer marquès de Pidal. Liberal i amic de Riego, fou
empresonat per la reacció absolutista i exiliat a París (1840). Ministre (de la
governació i d'estat) amb Narváez i Isturiz, impulsà una reforma dels correus i les
presons. Fou també ambaixador a Roma. Escriví una Historia de las alteraciones de
Aragón (1862-63) i diversos estudis sobre literatura castellana medieval.
Pidal y Mon,
Alejandro
Madrid 1846 - 1913
Polític castellà, fill de Pedro José Pidal. Catòlic a ultrança, a mig camí entre el
carlisme i la fidelitat a la monarquia alfonsina, acabà per acceptar aquesta. Fundador de
la "Unión Católica" i de diverses publicacions catòliques. Ministre de foment
amb Cánovas (1884), actuà sobretot al congrés. Director de l'Academia Española i
membre de gairebé totes les altres. El seu germà, Luis Pidal y Mon (1842-1913),
essent ministre de foment amb Silvela (1899), promogué un pla de reforma del segon
ensenyament en un sentit plenament reaccionari, que fou molt combatut.
Piera i Pagès,
Simó
Barcelona 1892 - 1979
Sindicalista. Paleta, milità a la CNT des de la seva creació i formà part del comitè
regional de Catalunya en diverses ocasions. Participà entre el 1916 i el 1920 en diversos
comitès de vagues (com la de La Canadenca) i ocupà la presidència del Sindicat Únic de
la Construcció (1918-20). S'exilià el 1923. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de
Catalunya i formà part del grup de redacció de "Mall"; el 1939 s'exilià
novament. Fou president del Centre Català de Caracas (1949-50) i el 1965 tornà a
Catalunya. És autor de Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975).
Pigou, Arthur
Cecil
Ryde, Wight 1877 - Cambridge 1959
Economista britànic. Deixeble de Marshall, el succeí a Cambridge. Estudiós important de
l'economia del benestar. L'estudi de les causes de l'atur el portà a la
publicació de Wealth and Welfare (1912) i d'aquesta obra sorgí Economics of
Welfare (1920). Analitza el concepte de benestar econòmic de la comunitat i el volum
i la distribució del seu dividend nacional, temàtica que considerava com el nucli
central de l'economia. Publicà moltes obres, bona part de les quals són desenvolupaments
de la seva economia del benestar. També excel·lí en els camps del diner i els imposts.
Com a qualificat representant del corrent neoclàssic, Pigou fou particularment objecte de
l'atac keynesià a la teoria de la desocupació aleshores vigent. La controvèrsia
posterior donà lloc al dit "efecte Pigou", que relaciona una reducció del
nivell de preus amb l'augment de la despesa.
Pilsudski, Józef
Zulowo, Lituània 1867 - Varsòvia 1935
Militar i polític polonès. Acusat de formar part d'un complot per a assassinar el tsar
Alexandre III, fou deportat a Sibèria (1887-92). Al seu retorn s'uní al nou Partit
Socialista Polonès, del qual passà ràpidament a ser un dels dirigents i fundà el diari
"Robotnik" ('El treballador'). Empresonat pels russos (1900) i traslladat a
Peterburg, se n'escapà l'any següent. En començar la guerra russo-japonesa, visità
Tòquio per demanar ajut als japonesos. Participà activament en la revolució russa de
1904-05 i, quan aquesta fou sufocada, dirigí la fracció revolucionària del seu partit i
posà en moviment l'organització de voluntaris independentistes. A la Primera Guerra
Mundial lluità al costat dels austro-hongaresos, però fou internat, per dissensions, a
Magdeburg (1917-18). Tornat a Varsòvia, fou investit pel consell de regència polonès de
poders dictatorials i, el 1919, es veié confirmat en els càrrecs de cap de l'exèrcit i
de cap de l'estat per la primera dieta polonesa, després de recobrada la independència
del seu país. Mariscal (1920), dirigí les operacions bèl·liques contra els bolxevics.
Prengué el poder el 1926, a conseqüència d'un cop d'estat, i, bé que de manera
indirecta, ocupà el poder a Polònia fins a la seva mort, amb l'ajut de l'exèrcit i dels
partits polítics més moderats.
Pineda, Mariana
Granada 1804 - 1831
Heroïna de la causa liberal. La seva vida va estar marcada per la
passió i la desgràcia. D'idees liberals, fou denunciada durant el
regnat de Ferran VII per estar bordant una bandera amb el lema "Ley, Libertad,
Igualdad". Un tribunal la va condemnar a mort i la sentència fou executada a Granada
el 26 de maig de 1831. Degut a aquest tràgic final, la seva figura es va convertir
ràpidament en un símbol de la lluita contra la tirania. García Lorca
li va dedicar uns romanços populars i va portar al teatre la seva història.
Pinochet Ugarte,
Augusto
Valparaíso 1915
Militar i polític xilè. Estudià a l'acadèmia militar de Santiago. General de brigada
(1968) i cap d'estat major (1969), el 1973 el president S.Allende el féu comandant en cap
de l'exèrcit. Pel setembre del mateix any dirigí el cop d'estat que, al·legant
l'extensió del comunisme al país, deposà i matà Allende, i esdevingué cap de la junta
militar que es féu càrrec del govern. Proclamat (1974) i confirmat per la constitució
del 1981 president de la república, Pinochet encapçalà una dictadura que exercí una
repressió brutal contra l'oposició. La impopularitat creixent del règim que
personificava i l'afebliment de la seva posició internacional en la darrera etapa de la
guerra freda l'obligaren a convocar un plebiscit el 1988, que perdé. Arran de les
eleccions del desembre del 1989, abandonà la presidència, si bé continuà com a cap
suprem de l'exèrcit fins el 1998, any que fou nomenat senador vitalici. La detenciò de
Pinochet en territori britànic a l'octubre del 1998 amb l'objectiu de processar-lo com a
presumpte responsable d'assessinat de ciutadans espanyols, donà lloc a una polèmica
jurídica i política d'abast internacional, i a Xile produí una crispada bipolarització
social.
Pitt, William
Hayes, Kent 1759 - Putney 1806
Polític britànic. Fill del també polític whig William Pitt el Vell i
anomenat per això el Jove. Canceller del tresor el 1782, l'any següent formà un
govern minoritari i el 1784 guanyà les eleccions per una gran majoria. Partidari d'una
reforma parlamentària i preocupat per reduir el deute públic, les guerres feren
trontollar la seva ambició d'ocupar-se, fonamentalment, dels afers interiors. Primer
neutral davant la Revolució Francesa, s'alià a les grans potències continentals el
1793, quan França declarà la guerra a la Gran Bretanya. Davant la impossibilitat
d'obtenir una pau honorable, continuà la guerra a despit de la manca de resultats
decisius i els brots d'agitació interior. Després de realitzar la unió d'Irlanda i la
Gran Bretanya (1800), dimití a causa de l'oposició de Jordi III a una mesura
d'emancipació catòlica. Novament cap del govern el 1804, després del trencament de la
pau d'Amiens, formà una nova coalició bèl·lica contra Napoleó. Morí poc després de
la desfeta d'Austerlitz.
Pius VI
Cesena 1717 - Valence 1799
Nom que adoptà Giannangelo Braschi en esdevenir papa (1775-99). Intentà de fer cara a la
ingerència estatal en l'Església, condemnant el jurisdiccionalisme del sínode de Pistoia
i oposant-se al josefinisme austríac, que intentà de frenar amb l'entrevista amb
Josep II a Viena (1782). Enfront de la revolució francesa i les seves mesures
anticlericals adoptà, primer, una actitud reservada, però després condemnà la Constitució
Civil del Clergat (1791). Proclamada a Roma la república per obra dels francesos
(1798), fou exiliat a Siena, a Florència, a Briançon i finalment a Valence, on morí.
Pius VII
Cesena 1740 - 1823
Nom que adoptà Gregorio Luigi Barnaba Chiaramonti en esdevenir papa (1800-23). Bisbe de
Tívoli (1782) i d'Imola (1785) i cardenal (1786), fou elegit papa a Venècia gràcies en
part als esforços del cardenal Antoni Despuig. Acollí els desigs de Napoleó de signar
un concordat (1801), de coronar-lo emperador (1804), però no, per contra, de prendre part
en el blocatge antibritànic, actitud que provocà l'ocupació dels Estats Pontificis
(1808), la supressió del poder temporal papal (maig del 1808) i el propi exili a Savona i
a Fontainebleau (1808-14), on l'emperador pogué arrencar-li un concordat que legalitzava
el gal·licanisme. Recuperada la llibertat i els Estats Pontificis en el congrés
de Viena, l'obra del seu secretari d'estat, Ercole Consalvi, estimulà la reforma i
modernització. Restablí la Companyia de Jesús (1814), nomenà els primers bisbes
sud-americans i defensà les minories catòliques de ritu oriental enfront del tsar.
Pius VIII
Cingoli 1761 - Roma 1830
Nom que adoptà Francesco Saverio Castiglioni en esdevenir papa (1829-30). Bisbe de
Montalto (1800), de Cesena (1816) i de Frascati (1821), en ésser elegit papa adoptà una
línia moderada i oberta davant la revolució del 1830 i els intents de formar un
liberalisme catòlic.
Pius IX
Senigallia 1792 - Roma 1878
Nom que adoptà Giovanni Maria Mastai Ferretti en esdevenir papa (1846-78). Curial,
acompanyà a Amèrica monsenyor Muzzi (1823-25); bisbe de Spoleto (1827) i d'Imola (1832),
s'hi mostrà obert i modern. Ja papa, la seva actitud moderadament oberta a la reforma
dels Estats Pontificis, que el féu aparèixer com un possible cap del moviment
d'unitat italiana sota el signe neogüelf, fou estroncada quan, en negar-se a declarar la
guerra a Àustria, com li demanava Carles Albert del Piemont, esclatà la revolta a Roma
(1848) amb la proclamació de la república romana. En tornar de Gaeta, on s'havia
refugiat gràcies a la intervenció armada francesa, el seu pontificat s'endurí. Ocupada
Roma (20 de setembre de 1870), es tancà a tota negociació, refusà la llei de garanties
i prohibí als catòlics tota intervenció activa en la política italiana. Del seu
magisteri cal destacar la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció
(1854), el Syllabus (1874) i la convocatòria del concili I del Vaticà
(1869-70); la definició del primat contribuí encara més a l'enfortiment del
centralisme romà. Tingué una especial atenció a l'aspecte missioner, a l'Església
Oriental i a la restauració de la jerarquia a Holanda i a Anglaterra (1853).
Pius X
Riese 1835 - Roma 1914
Nom que adoptà Giuseppe Sarto en esdevenir papa (1903-14). De família humil, fou ordenat
de sacerdot (1858) i exercí els oficis de vicari i rector. Designat bisbe de Màntua
(1884), patriarca de Venècia i cardenal (1894), fou elegit papa després que Àustria
posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil. Tingué com a secretari d'Estat
Rafael Merry del Val. Dedicà preferentment els seus esforços a l'interior de
l'Església: decrets sobre la música sagrada (1903), sobre la comunió freqüent (1905) i
la dels nens (1910), reforma dels llibres litúrgics (1911), reorganització de la cúria
(1908), creació de l'Acta Sanctae Sedis, òrgan oficial de la Santa Seu (1909), i
formació de la Comissió per a la codificació del Dret Canònic (1904). En el camp del
magisteri, es destaca la condemnació del modernisme amb el decret Lamentabili i la
butlla expositiva Pascendi (1907), que determina l'enduriment doctrinal davant les
actituds obertes a les noves formes de pensament. Una actitud semblant manifestà contra
l'Opera dei Congressi, que dissolgué, substituint-la per l'Azione popolare
cristiana, molt més vinculada a la jerarquia. Intentà, sense èxit, de frenar la
Primera Guerra Mundial (al·locució del 2 d'agost de 1914). Fou canonitzat per Pius XII
(1954).
Pius XI
Desio 1857 - Roma 1939
Nom que adoptà Achille Ratti en esdevenir papa (1922-39). Prefecte de la Biblioteca
Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d'una ràpida nunciatura a
Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de
col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus
scientiarum Dominus, 1931) i fundà l'Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937).
Afavorí l'acció missionera de l'Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant
la formació del clergat autòcton. Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti
connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió
social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge,
contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a
la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat
pels dos cardenals secretaris d'estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli
(1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.
Pius XII
Roma 1876 - 1958
Nom que adoptà Eugenio Pacelli en esdevenir papa (1939-58).
Ordenat de sacerdot a Roma, ocupà diversos càrrecs a la cúria romana (1899); nunci a
Munic (1919) i a Berlín (1920), succeí Gasparri en la secretaria d'Estat. La primera
part del seu pontificat fou marcada per la guerra mundial: no aconseguí de frenar-la
(agost del 1939) ni evitar que hi entrés Itàlia (1940), ni que Roma fos considerada
ciutat oberta per estalviar-ne el bombardeig; es dedicà, doncs, a les accions
humanitàries d'atenció als empresonats, de salvació de jueus —sense una
condemnació oberta de la persecució racista— i de salvaguarda dels represaliats
polítics. Acabada la guerra, creava ensems una Oficina d'informació per a presoners i
refugiats i una Comissió pontifícia d'Assistència, dedicava especial atenció a les
esglésies de l'Est europeu, en precària situació, i, alhora que encoratjava les
formacions democratacristianes europees, condemnava el comunisme i tota possible
col·laboració dels cristians amb ell. S'accentuà d'altra banda el centralisme entorn de
la seva persona quan, en morir Maglione (1944), assumí ell mateix la secretaria
d'Estat,
centralisme que enfortí la cúria romana. Promogué l'evangelització
missionera,
sobretot a l'Àfrica, la difusió dels moviments especialitzats d'Acció Catòlica
—congressos d'Apostolat Laïcal (Roma, 1951 i 1957)— i la vitalització de la
vida interna de l'Església amb la reforma litúrgica de la setmana santa, del dejuni
eucarístic, etc, i la promoció de la religiositat popular —Anys sants
(1950-54)—. Del seu abundant magisteri es destaquen sobretot Mystici Corporis
(1943), sobre l'Església, Divino Afflante Spiritu (1943), sobre la Sagrada
Escriptura, Provida mater Ecclesia (1947), sobre els instituts seculars, Mediator
Dei (1947), sobre la litúrgia en la vida de l'Església, Sacramentum ordinis (1948)
i Menti nostrae (1950), sobre el sacerdoci ministerial, Humani generis (1950),
sobre la teologia i el relativisme dogmàtic; finalment, després d'una consulta per
escrit a tot l'episcopat, proclamà el dogma de l'Assumpció de Maria (1950).
Planas i
Casals, Manuel
Barcelona 1837 - 1907
Polític. Advocat. Esdevingué el cap del partit liberal-conservador a Catalunya i el
representant típic del caciquisme. Fou diputat a corts per Sant Sadurní i Granollers (de
1877 a 1896). El 1897 fou nomenat senador vitalici; a més, fou en diverses èpoques
president de la diputació de Barcelona. La presència del catalanisme a partir del 1901
precipità la liquidació del seu partit, que dissolgué.
Planck,
Max Karl Ernst Ludwig
Kiel 1858 - Göttingen 1947
Físic alemany. Fill d'un professor de dret, fou deixeble de
Helmholtz i de Kirchhoff i explicà física teòrica a les universitats de Munic, Kiel i
Berlín. Rebé el premi Nobel de física l'any 1918, i l'any 1930 fou nomenat president
del Kaiser Wilhelm Institut de Berlín, el qual fou rebatejat en honor seu com a Max
Planck Gesellschaft després de la Segona Guerra Mundial. Expert en termodinàmica, es
plantejà la qüestió de la distribució espectral de l'energia en la radiació de
l'anomenat cos negre, problema que ja havia preocupat els físics Wilhem Wien, lord
Rayleigh i James Jeans, entre altres. Estimulat pels consells de Boltzmann, començà
a treballar sobre la hipòtesi d'una discontinuïtat en els processos d'absorció i
emissió de l'energia (on introduí la cèlebre hipòtesi dels quanta d'energia) i
l'any 1900 arribà a la fórmula que avui porta el seu nom, on apareix la constant h (anomenada
constant de Planck), que ha estat considerada per tots els físics com una de les
fonamentals de l'Univers, des que la hipòtesi dels quanta fou corroborada per
savis prestigiosos, com A.Einstein (explicació de l'efecte fotoelèctric) i Niels Bohr
(teoria quàntica de l'àtom, amb la qual perfeccionà el model atòmic de Rutherford).
Les teories posteriors de De Broglie, Heisenberg, Born, Schrödinger, Dirac, etc, han
completat o rectificat aspectes de l'obra de Planck, sotmesa des del 1923 a una pregona i
acurada revisió.
Plekhanov,
Georgij Valentinovic
Gudalovka, Tambov 1856 - Terijoki, Finlàndia 1918
Teòric marxista rus. Inicià la seva activitat en el populisme
el 1875. Deportat a Sibèria, aconseguí d'evadir-se'n i s'establí a Ginebra fins el
1917. A l'exili fundà (1883) el Grup d'Emancipació Obrera (basat en el programa de
Gotha) i el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) i la Unió de Socialdemòcrates
Russos a l'estranger (1894). Marxista convençut, combaté l'anarquisme i defensà la
necessitat d'organitzar un poderós partit obrer sota la direcció socialista com a
preparació per a la futura revolució. Els conflictes doctrinals que sorgiren a partir de
la fundació, juntament amb Lenin, de l'Iskra i de la publicació del fulletó Vade
mecum (1900) li serviren per a exposar les maniobres tàctiques i els errors dels
"economistes". Mantingué una controvèrsia amb Lenin entorn de la dictadura del
proletariat. Per al triomf de la revolució, acceptava la limitació d'algun principi
democràtic, si calia. Concebia com a mesura excepcional allò que segons Lenin hauria
d'ésser la forma de govern que els treballadors adoptarien normalment. S'inclinà també
cap a la línia menxevic, defensora d'un partit de masses més que no pas d'una
organització elitista, i s'oposà més endavant al centralisme democràtic. El 1917,
reeixides les tendències pacifistes entre els revolucionaris soviètics, proclamà la
continuació de la guerra contra l'invasor. Això l'aïllà del triomf de la Revolució
d'Octubre, a la qual s'oposà, fet que determinà el seu eclipsament. Els seus nombrosos
escrits foren recollits en 24 volums: Socinenija ('Obres', 1923-27).
Poblet i
Guarro, Josep Maria
Montblanc, Conca de Barberà 1897 - Barcelona 1980
Escriptor i polític. De formació autodidàctica, visqué a
Madrid, França, Cuba, Mèxic i els EUA. Visqué al Paral·lel barceloní, on contactà
amb el món cultural del teatre. En retornar a Montblanc, fundà la Joventut Nacionalista
i actuà com a delegat de "Nostra Parla". Dedicat a l'activitat política,
milità al partit Esquerra Republicana. Durant la guerra civil fou secretari del president
del Tribunal de Cassació de Barcelona, Josep Andreu i Abelló. En acabar el conflicte, el
1939, s'exilià a França i, després de passar per Cuba, a Mèxic. Treballà com a còmic
professional i escriptor. A l'exili, obtingué diversos premis en els Jocs Florals de la
Llengua Catalana, entre els quals cal esmentar el "Jaume Serra Húnter" i, tres
vegades, l'"Ignasi Iglésias". Escriptor prolífic, fou biògraf, narrador,
assagista i periodista. Dins de la seva obra publicada a Mèxic, cal remarcar diverses
novel·les i llibres de viatges: Records vells i històries noves (1941); Retorn
(1942), novel·la, premi extraordinari en el Jocs Florals de la Llengua Catalana,
celebrats a Mèxic; De Barcelona a l'Havana passant per Darnius (1942) i Terres
d'Amèrica (1945), impressions de viatge, amb pròleg de Josep Carner. El 1947
publicà a França, a Tolosa de Llenguadoc, Tres mesos i un dia a Nova York. El
1948 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona, on es dedicà al teatre i escriví
anecdotaris teatrals: L'altre amor (1955) i Un còmic de Barcelona (1956).
En col·laboració amb Rafael Tasis escriví Paral·lel 1934. Crim en el teatre
(1961).El mateix any publicà la monografia sentimental La Conca de Barberà (1961).
Posteriorment es dedicà sobretot a escriure assaigs i biografies: Enric Borràs (1962),
Joan Capri (1964), Les arrels del teatre català (1965), Frederic Soler,
"Pitarra" (1967), obra amb la qual guanyà el premi "Aedos", Prim:
militar, diplomàtic, polític, conspirador i home de govern (1975), Jaume Carner (1977)
i diversos estudis sobre figures i moments del catalanisme: Història de l'Esquerra
Republicana de Catalunya (1931-1936) (1976), llibre amb el qual fou finalista del
Premi Joan Estelrich, Vida i mort de Lluís Companys (1978) i Els quatre
presidents (1979), entre d'altres. Cal destacar també el testimoni autobiogràfic Memòries
d'un rodamón (1976). El 1980 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya per ERC i
presidí, per raons d'edat, la constitució d'aquesta assemblea legislativa. També cal
destacar diverses biografies sobre Josep Anselm Clavé, Antoni Gaudí, Santiago Rusiñol,
Enric Borràs, Josep Carner, Marcel·lí Domingo i Jaume Aiguader, entre altres. Deixà
com a llegat la seva biblioteca a Montblanc, que el nomenà fill predilecte de la ciutat i
li ha dedicat un carrer.
Poerio, Alessandro
Nàpols 1802 - Venècia 1848
Poeta i patriota italià; lluità durant el període del Risorgimento contra els
austríacs i morí en la defensa de Venècia. Els seus versos, d'un to patriòtic i
moralista, tenen una certa influència de Leopardi i de Tommaseo. Entre les seves poesies
és especialment coneguda Il Risorgimento.
Polavieja
y del Castillo, Camilo García de
Madrid 1838 - 1914
Militar castellà. Ingressà a l'exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d'Àfrica i en
la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba,
reprimí amb duresa l'anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de
Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes
victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans
de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme, publicà
un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà
d'atreure la cooperació catalana amb l'oferiment d'una descentralització administrativa,
fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional
d'Adhesions al Programa del General Polavieja. Fou nomenat ministre de la guerra del
gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del
ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a
Múrcia i, sobretot, a Catalunya. Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la
fi de l'intent. Fou nomenat cap de l'estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí
Maura com a cap del govern pel fet d'haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou
nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d'una biografia d'Hernán
Cortés (1909).
Polk, James Knox
Mecklenburg County, Carolina del Nord 1795 - Nashville 1849
Polític nord-americà. Diputat i governador de Tennessee i
líder dels demòcrates del sud, fou elegit president dels EUA el 1845. Afavorí
l'expansió nord-americana cap a l'oest, que el dugué a la guerra contra Mèxic
(1846-48). El tractat de Guadalupe-Hidalgo traslladà la frontera nord-americana al Río
Grande. Polk reclamà també l'Oregon a la Gran Bretanya, l'annexió de l'Alta Califòrnia
als EUA, i intentà l'adquisició de Cuba al govern espanyol.
Pompidou, Georges
Montboudif, Alvèrnia 1911 - París 1974
Polític francès. Professor a les universitats de Marsella i París, entrà al servei del
govern francès a l'exili, del general De Gaulle. Fou funcionari del consell d'estat
(1946-54) i director general de la banca Rothschild (1956-58). Cap del gabinet del
president De Gaulle (1958-59), tornà al seu càrrec de la banca. Fou primer ministre
(1962-68) i, en retirar-se De Gaulle, elegit president de la República (1969), càrrec en
el qual mantingué la política del seu antecessor, bé que permeté l'entrada de la Gran
Bretanya al mercat comú i s'acostà a l'OTAN.
Porcioles i
Colomer, Josep Maria de
Amer, Selva 1904 - Vilassar de Dalt, Maresme 1993
Jurista i polític. Es doctorà en dret a Barcelona. Simpatitzant de la Lliga Catalana, al
juliol del 1936 se n'anà a l'estranger i després a l'Espanya franquista. A la postguerra
fou director general de registres i del notariat i president de la diputació de Lleida.
Fou jutge d'apel·lacions d'Andorra. Alcalde de Barcelona (1957-73), la seva gestió fou
un assaig de reprendre el model de la Gran Barcelona (formulat entre el 1901 i el 1914)
sense tenir ni un partit polític que guanyés eleccions ni un instrument cultural i
lingüístic adequat. Aconseguí una carta municipal (1960) i demanà inversions estatals
per tal d'evitar l'escanyament i el col·lapse del sistema urbà. El pressupost municipal
per habitant passà de 990 pessetes el 1956 a 3 300 el 1970. Però el finançament
d'aquest es basà, en part, en la doble imposició. Mancada de control, l'administració
Porcioles es caracteritzà per la seva poca coherència pressupostària i política. Les
protestes ciutadanes i dels moviments de barri, particularment actius des del 1968,
n'aconsellaren la destitució, el 1973. Severament criticada els primers anys del
postfranquisme, la seva figura i la idea de la Gran Barcelona han estat reivindicades
després per alguns sectors d'opinió. El 1983 li fou concedida la medalla d'or de la
ciutat.
Portalis,
Jean-Étienne
Le Beausset, Provença 1746 - París 1807
Jurista. Defensor dels protestants, tingué una important intervenció moderada en la
Revolució Francesa presidint el Conseil des Cinq-Cents (1796), per la qual cosa hagué de
fugir, i tornà posteriorment per ocupar un càrrec al Conseil d'État i en la redacció
del Codi de Napoleó, on defensà el dret escrit i les institucions occitanes.
Collaborà activament amb Napoleó, de qui fou ministre de cultes (1804).
Portela
Valladares, Manuel
Fonsagrada, Galícia 1866 - Pandol, Marsella 1952
Polític. Advocat, fou diputat a partir del 1905 adscrit al
partit liberal de Canalejas. Es relacionà estretament amb certs sectors conservadors
catalans arran de la seva estada a Barcelona com a governador civil en 1910-12 i el 1923,
intentant en ambdues ocasions una gestió moderada de la repressió del
terrorisme.
Ministre de foment en el govern de García Prieto pel setembre del 1923. Pel gener del
1935 fou nomenat governador general de Catalunya i president en funcions de la
Generalitat, poc després d'ésser decretada la suspensió de l'estatut. Tanmateix aviat
passà al ministeri de la governació (abril-desembre del 1935). Davant la
desorganització de la coalició radical-cedista, intentà com a cap del govern
(desembre
del 1935 — febrer del 1936) la formació d'una força centrista, però obligat a la
prematura dissolució de les corts solament assolí un minoritari grup de diputats fidels
(24) en les eleccions del febrer del 1936 i deixà el poder fins i tot abans de la
fixació definitiva dels resultats (19 de febrer de 1936). La seva actuació durant la
guerra civil fou ambigua: primer s'oferí al general Franco, però després assistí a la
sessió de corts republicanes celebrada a València l'1 d'octubre de 1937. Fou un destacat
membre de la maçoneria, gran mestre i grau 33.
Powell, Colin
Luther
Nova York 1937
Militar nord-americà. Nasqué en el si d'una família
d'immigrants jamaicans residents al Bronx i estudià a l'escola pública. El 1958
ingressà a l'exèrcit nord-americà. Durant la guerra del Vietnam serví en una unitat
d'infanteria i en tornar es graduà en administració d'empreses a la universitat George
Washington. Després d'un temps a la Secretaria de Defensa i a l'oficina del Consell
Nacional de Seguretat, el president George Bush el nomenà cap de la Junta de Caps d'Estat
Major. Mentre exercí aquest càrrec, que ocupà durant quatre anys, es produïren
esdeveniments tan importants com la fi de la guerra freda i la guerra del Golf Pèrsic. La
victòria aliada en aquest darrer conflicte el féu molt popular al seu país. Retirat
l'any 1993, el president Bill Clinton li entregà la medalla de la Llibertat. L'any 2000
retornà a la política, quan el president George W.Bush el designà com a secretari
d'Estat nord-americà.
Pradera
Larumbe, Víctor
Pamplona 1872 - Sant Sebastià 1936
Polític. Tradicionalista, fou elegit diputat el 1899, el 1901, el 1918 i el 1933.
Seguidor de Vázquez de Mella, propugnà la unitat dinàstica. Membre directiu del Bloque
Nacional, fou assassinat per la milícia durant la guerra civil. Hom en publicà les Obras
completas (1945).
Prat de la Riba
i Sarrà, Enric
Castellterçol, Vallès Oriental 1870 - 1917
Polític. Fill d'hisendats, estudià lleis a Barcelona (1887-93) i es doctorà a Madrid
(1894) amb la tesi La ley jurídica de la industria, on tracta de la incipient
legislació del treball partint de la noció de "casa industrial" (empresa). El
1895 s'encarregà, amb dos altres companys d'estudis, de la redacció de la "Revista
Jurídica de Cataluña", on col·laborà amb temes de dret privat i públic,
històrics, d'economia i de sociologia. També, des del 1895, participà en les tasques de
l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. El 1887 ingressà al Centre
Escolar Catalanista, del qual fou secretari de la secció de dret i filosofia i lletres
(1888-89) i president (1890-91), càrrec des del qual pronuncià un remarcable discurs
nacionalista. El 1891 fou elegit secretari de la junta de la Unió Catalanista i
intervingué en la preparació i els debats de la seva assemblea de Manresa que aprovà
les anomenades Bases de Manresa. Redactà íntegrament les proclames de la Unió La
qüestió social i la política (1891), editada amb motiu de la primera celebració
del primer de maig, i el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens (1897), que
promogué un cert rebombori, i tingué una part destacada en la redacció dels manifests
Als catalans i Al poble català, difosos amb motiu de la guerra
hispano-nord-americana. Col·laborà a "La Renaixença" i a "La Veu de
Catalunya" de Barcelona i a "Les Quatre Barres" de Vilafranca del
Penedès.
El 1894 fou premiat en el concurs del Centre Català de Sabadell per un Compendi de
doctrina catalanista, i als jocs florals del 1898 fou també premiat per un Compendi
d'història de Catalunya. Secretari de l'Ateneu Barcelonès en la junta presidida per
Valentí Almirall (1896-97), promogué un canvi d'estatuts per a normalitzar l'ús del
català i organitzà un important cicle de conferències sobre aspectes de la societat i
de la història catalanes, entre elles la que pronuncià ell mateix, El fet de la
nacionalitat catalana, que constitueix uns capítols de la seva obra política
cabdal.
Membre de la Lliga de Catalunya, a la qual pertangué en deixar el Centre Escolar, se'n
separà el 1899, disconforme amb l'apoliticisme de la majoria dels seus membres, i
impulsà la creació del Centre Nacional Català, de poca durada, ja que per l'abril del
1901 fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista, encara que fins el 1904 no formà
part de la seva comissió d'acció política. Redactà, entre altres, el document conegut
com a Programa del Tívoli o Declaració de principis de la Solidaridad (1907),
el Manifest dels senadors i diputats regionalistes amb motiu dels successos de juliol (1909)
i el document Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l'Espanya gran (1916).
El 1898 havia escrit el fullet La question catalane, editat a París pel Comité
Nationaliste Catalan, i el mateix any contribuí a la fundació d'una empresa per a
publicar el setmanari "La Veu de Catalunya" com a diari, el primer número del
qual aparegué el primer de gener de 1899. Presidí el consell d'administració de la
societat i dirigí el diari fins que, després d'ésser detingut el 1902 per la
publicació d'un escrit, continuà dirigint-lo no oficialment i hi publicà un gran nombre
d'articles, signats i anònims. El 1900 li fou premiat per l'Academia de Ciencias Morales
y Políticas de Madrid el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre
patrones y obreros o remediar las huelgas. Home religiós i d'una ideologia
conservadora, bàsicament nodrida pel positivisme de Taine i el tradicionalisme de Le Play
i De Maistre, exposà en les dissertacions, en els escrits periodístics i,
principalment,
en el seu llibre fonamental, La nacionalitat catalana (1906), un concepte
organicista de la nació, en el qual no era aliena la influència germànica (Herder,
Fichte, Krause, etc). Entenia la nacionalitat com la determinació unitària d'uns
individus que parlen la mateixa llengua, que expressen una sola voluntat i tenen un mateix
sentiment del dret revelat en el costum (Savigny). Per bé que rebutgés el qualificatiu
de federalista (escriví un destacat pròleg al llibre de Lluís Duran i Ventosa Regionalisme
i federalisme), propugnà una federació de Catalunya amb els altres pobles ibèrics
sota un règim que —fidel a la consigna de la Lliga respecte a l'accidentalitat de
les formes de govern— tant podia ésser monàrquic com republicà. Fins i tot es
pronuncià a favor d'un difús supranacionalisme llatí que anomenà imperialisme (l'entesa
de tots els pobles compresos "entre Lisboa i el Roine"). El 1905 fou elegit
membre de la diputació de Barcelona pel districte segon, i fou reelegit pel de
Vic-Granollers el 1909 i el 1913. La seva acurada tasca en la redacció de la Ponència
sobre els ferrocarrils secundaris (1907) i la preparació de la primera assemblea de
les diputacions provincials d'Espanya (1906), en la qual es mostrà partidari d'articular
les funcions de les corporacions provincials en unitats administratives
regionals, el
feren destacar i fou elegit president de la diputació el 1907, càrrec per al qual fou
reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. De bell antuvi, es proposà d'assolir el seu
objectiu d'una unificació administrativa de les terres de l'antic Principat i influí
perquè en el projecte d'administració local que elaborà el govern conservador d'Antoni
Maura (1908) fossin previstes les mancomunitats. Assolí la promesa del liberal José
Canalejas d'autoritzar una mancomunitat provincial d'acord amb el projecte que s'estudià
el 1911 i que se sotmeté a l'aprovació de les altres diputacions catalanes. Després de
molts entrebancs, el decret reial de 19 de desembre de 1913 permetia la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou elegit president el 6 d'abril de 1914 i
reelegit el 14 de maig de 1917. Amb les limitades facultats de què disposava com a
president de la diputació i de la mancomunitat dugué a terme una labor formidable. En
l'aspecte material amplià la xarxa de carreteres, estengué la de telèfons, modernitzà
la Casa de Maternitat, recuperà el total domini del palau de la Generalitat, i el
restaurà. En l'aspecte cultural, establí l'Institut d'Estudis Catalans, n'adoptà
oficialment les normes ortogràfiques, creà el Consell d'Investigació
Pedagògica,
redactà el missatge al president del consell, comte de Romanones, en protesta de les
declaracions del president de l'Academia Española, vexatòries per al català, impulsà
la formació de la Biblioteca de Catalunya i la instal·lació de biblioteques populars
per les comarques i, finalment, estimulà l'ensenyament especialitzat amb la fundació de
les escoles elementals del treball, Superior d'Agricultura, de Funcionaris
d'Administració Local, d'Art Dramàtic, de Bibliotecàries, Superior de Bells Oficis i
d'infermeres. Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità
la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de
tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors
l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna.
Preobrazenskj,
Jevgenij Aleksejevic
? 1886 - Moscou 1937
Economista teòric de la revolució russa. Autor, amb Bukharin, de Bukvar' Kommunizma ('Abecé
del comunisme', 1919). Membre del comitè central del partit, en fou separat el 1921,
perquè defensava les tesis de Trockij. La seva obra més important és Novaja
Ekonomija ('La nova economia', 1926), escrita dins el context del debat sobre la
industrialització (1924-28). El problema que es plantejà Preobrazenskij fou esbrinar
quina llei econòmica presidia el desenvolupament de l'economia de transició a l'URSS, la
qual cosa el portà a elaborar el concepte d'acumulació socialista primitiva. Fou
partidari de la construcció del socialisme per part de l'estat i s'oposà a la NEP. Fou
el principal teòric de l'oposició dita d'esquerra. Morí executat i el seu llibre fou
suprimit a l'era estalinista.
Prieto Tuero,
Indalecio
Oviedo 1883 - Mèxic 1962
Polític i periodista asturià. Milità sempre al Partido
Socialista Obrero Español i en fou un dels líders de l'ala moderada. Redactor, director
i finalment propietari del diari "El Liberal", de Bilbao, ciutat per la qual fou
diputat. Tingué intervencions notables a les corts (com la denúncia del pistolerisme
dels sindicats grocs a Barcelona), s'oposà a la Dictadura i signà, a títol personal, el
pacte de Sant Sebastià. Ministre d'hisenda i d'obres públiques amb Azaña (1931-33), un
cop proclamada la Segona República, estabilitzà la pesseta i impulsà les obres
hidràuliques i la modernització dels transports. Exiliat arran dels fets d'octubre del
1934, tornà a Espanya en triomfar el Front Popular (febrer del 1936). El president Azaña
li oferí la presidència del consell de ministres, però no pogué formar govern perquè
la majoria del seu partit seguia les directrius esquerranes i revolucionàries de Largo
Caballero. Durant la guerra civil fou ministre de marina i aire (agost del 1936-maig del
1937) amb Largo Caballero i de defensa nacional amb Juan Negrín (maig del 1937-març del
1938). Titllat de pessimista, però en realitat perquè no acceptava les directrius
comunistes, fou obligat a dimitir. Exiliat a Mèxic, hi dirigí la JARE. Periodista
excel·lent i d'una gran força polèmica, és autor de Cómo y por qué salí del
ministerio de la Defensa nacional (1940), Palabras al viento, Convulsiones de
España, De mi vida.
Prim i Prats, Joan
Reus, Baix Camp 1814 - Madrid 1870
Militar i polític. Era fill de Pau Prim i Estapé
—reusenc, però oriünd de Verdú (Urgell) i pertanyent a una família molt vinculada
a la Universitat de Cervera—, que alternà la professió de notari amb la de militar
(havia estat capità durant la guerra del Francès i assolí el grau de tinent coronel en
la primera guerra Carlina), i de Teresa Prats i Vilanova, filla d'un comerciant. A dinou
anys s'enrolà, el 1833, en el primer dels dos batallons de tiradors d'Isabel II que Reus
organitzà per lluitar contra els carlins; rebé el bateig de foc el 7 d'agost de 1834 i
tot seguit realitzà el seu primer acte destacat en dirigir un atac a la baioneta contra
la caseria de Raurell de Sagàs. Quan acabà la guerra (1840), que féu sempre a
Catalunya, tenia vint-i-sis anys, era coronel i havia guanyat tots els graus damunt el
camp de batalla, més dues creus llorejades de Sant Ferran; havia participat en
trenta-cinc combats, havia donat mort personalment a cinc enemics i havia rebut vuit
ferides. Guanyà una gran anomenada d'audàcia i de dots per a comandar els soldats en els
combats i es féu remarcar pel fet d'haver estat el primer a entrar en els assalts a
Solsona i Àger i perquè donà proves d'una gran habilitat tàctica a la segona batalla
de Peracamps (abril del 1840). Liberal convençut, en acabar la guerra fou elegit diputat
a corts per Tarragona (1841) i figurà entre els progressistes. Però aviat s'allunyà
d'Espartero i el 30 de maig de 1843 s'aixecà en armes a Reus i lluità contra Martín
Zurbano. En constituir-se el ministeri universal de Serrano, a Barcelona, i caure
Espartero, Prim acompanyà Serrano a Madrid, però hagué de tornar a Barcelona com a
governador militar (agost del 1843), càrrec des del qual va combatre i reprimir la
revolta de la Jamància que dominava la ciutat. Aquests fets li valgueren l'ascens a
mariscal de camp i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc. El 1847 fou nomenat
capità general de Puerto Rico. Hi dictà disposicions per facilitar l'entrada de capitals
i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia, i reprimí els
aixecaments d'esclaus i el bandolerisme; l'afusellament, sense més tràmits, d'un lladre
de bestiar, a més d'altres mesures antipopulars, féu que el govern li designés un
successor i Prim abandonà l'illa a l'estiu del 1848. Altre cop diputat,
successivament,
per Vic (1851) i per Barcelona (1853), féu costat als interessos dels fabricants
catalans. El 1851, juntament amb altres diputats catalans, demanà que el govern debatés
el problema de l'estat de setge a Catalunya i alhora denuncià les arbitrarietats del
govern central al Principat. El 1853 manà la comissió militar espanyola que observà la
guerra de Crimea, amb l'exèrcit turc. Tornà a Madrid arran de la revolució del 1854. El
govern progressista sorgit de la «Vicalvarada» (1854), que posà fi a la dècada
moderada, el nomenà capità general de Granada (1855-56) i l'ascendí a tinent general
(1856). Aquest darrer any es va casar, a l'església de la Madeleine de París, amb
Francisca Agüero, filla d'un ric banquer mexicà. Participà a la campanya del Marroc de
1859-60 (guerra d'), en la qual fou el general més
distingit, bé que manava la divisió
de reserva; hom li atorgà el títol de marquès de Los Castillejos amb la grandesa
d'Espanya, en recompensa. Quan, a la fi de 1861, França, Anglaterra i Espanya decidiren
una intervenció militar per cobrar el deute important que Mèxic havia contret amb
aquests països, Prim dirigí l'expedició espanyola que lluità a la guerra de
Mèxic.
Benito Juárez, aleshores president de Mèxic, havia decidit la suspensió dels
pagaments,
en mig d'una guerra civil entre conservadors i liberals. De fet, els europeus volien donar
suport als conservadors amb nous afanys de recolonització i establir un règim
monàrquic. El general Prim prengué inicialment el fort de San Juan de Ulúa i la ciutat
de Veracruz, on posà la senyera espanyola, fet que indignà els altres aliats. La part
mexicana i Prim convocaren una conferència, a Orizaba, per discutir el problema entre
Espanya i Mèxic, on intervingué decisivament José Gónzález Echevarría, familiar de
Francisca (paquita) Agüero. Finalment Prim signà amb els representants del govern
mexicà el conveni de La Soledad (febrer del 1862). Un cop que Anglaterra es
retirà, Prim
s'adonà dels propòsits dels francesos d'instaurar un nou règim a Mèxic —l'imperi
de Maximilià—, i aleshores decidí de reembarcar les seves tropes i tornà a Cuba
(abril de 1862), decisió que fou molt discutida a la Península, però sobretot pels
magnats espanyols de Cuba que perdien la reconquesta de Mèxic. Abans de tornar a
Espanya,
Prim anà als EUA, país que es trobava en plena guerra de secessió; hi conegué els
contactes i interessos econòmics entre aquest país i Cuba. Més tard, arran d'aquesta
experiència internacional, li encarregarien l'intent de negociar amb els EUA i amb els
dirigents de la rebel·lió cubana la independència de l'illa. En tornar a Espanya
s'incorporà al partit progressista. Acusat de conspiració, fou desterrat a Oviedo
(1864); d'aleshores ençà trencà obertament amb Narváez, amb O'Donnell i el tron i es
lliurà a la conspiració. Preparà pronunciaments (València, juny del 1865; Villarejo de
Salvanés, gener del 1866; revolta dels sergents de la caserna madrilenya de San Gil, juny
del 1866; València, agost del 1867). Entre el 1864 i el 1868 encarnà el tipus de
conspirador liberal arreu d'Europa. Mort Leopoldo O'Donnell, i recolzat en els unionistes
(estiu del 1868), fou l'ànima de la Revolució de Setembre del 1868, que havia
d'enderrocar Isabel II. El 19 de setembre, amb la col·laboració de Ruiz Zorrilla,
Sagasta i altres caps polítics, llançà el manifest España con honra
i, amb
l'ajut del general Serrano i del brigadier de la marina J.B.Topete, desembarcà a Cadis.
Mentre forces de l'exèrcit pronunciades contra Isabel II marxaven sobre Madrid (batalla
d') Prim propagava la revolta per Andalusia i per la costa mediterrània fins a arribar a
Barcelona, que li féu una rebuda triomfal; des d'allí anà a Tarragona i a
Reus. El 7
d'octubre arribà a Madrid i es féu càrrec del ministeri de la guerra del govern
provisional presidit per Francisco Serrano. Pel juny del 1869, promulgada la constitució
nova, Serrano passà a ésser regent i Prim cap del govern, tot conservant el ministeri de
la guerra. En aquesta etapa de govern provisional, Prim defensà, amb realisme, la
necessitat d'una monarquia constitucional i buscà una dinastia que la
respectés.
Fracassades les gestions que hom féu prop de Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de
Portugal, i del príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aquestes darreres
provocaren, indirectament, la guerra franco-prussiana del 1870-71), l'elecció de Prim es
decantà per Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, i en presentà la candidatura a les
corts, que
l'aprovaren (16 de novembre de 1870). El 27 de desembre, quan Amadeu ja viatjava cap a la
Península Ibèrica, sis trabucaires dispararen llurs armes contra el cotxe de
Prim, al
carrer del Turco, de Madrid, i el feriren al braç i al muscle; les ferides no eren
greus,
però s'infectaren i morí tres dies després. La causa instruïda per l'assassinat no
aclarí res; Prim tenia molts enemics: el duc de Montpensier, el regent Serrano, els
negrers de l'Havana, etc. Tanmateix sembla que el culpable directe fou un republicà
exaltat, antic company de conspiració de Prim: l'andalús José Paul y Angulo. Tingué de
la seva esposa, feta duquessa de Prim, dos fills, Joan, creat duc de Los Castillejos, i
Isabel. És considerat una de les figures polítiques catalanes més importants del s XIX.
Primo de
Rivera y Orbaneja, Miguel
Cadis 1870 - París 1930
Militar i polític andalús. Segon marquès d'Estella, pertanyia a una família de
militars que es distingí durant el s XIX, principalment el seu pare, Fernando Primo de
Rivera y Sobremonte, capità general de Castella la Nova i de Filipines, un dels caps
militars de les forces del govern durant la tercera guerra Carlina, i el seu avi José
Primo de Rivera, que participà en les guerres contra Napoleó i en la primera guerra
Carlina, amb els cristins. Ingressà a l'exèrcit el 1884 i prengué part en les guerres
de Cuba i de les Filipines. El 1902 es casà amb Casilda Sáenz de Heredia, de la qual
enviduà el 1908 i de la qual tingué sis fills, entre ells José Antonio Primo de Rivera.
Coronel (1908), tinent general (1919), prengué part en les operacions del Marroc. Capità
general de Madrid, fou destituït perquè es manifestà partidari d'abandonar el Marroc.
El 1922 fou nomenat capità general de Catalunya. La desfeta de les forces de la
comandància de Melilla a Annual (21 de juliol de 1921) i la situació política general
determinaren el predomini del corrent intervencionista dins l'exèrcit i, pel juny del
1923, Primo de Rivera assistí a una reunió de caps militars convocada a Madrid per tal
d'examinar la conveniència d'un cop d'estat. Aquest fou decidit i hom n'oferí la
direcció al general Francisco Aguilera. Un incident d'aquest amb el polític Sánchez
Guerra, que el bufetejà, féu que Aguilera fos descartat, i Primo de Rivera prengué la
direcció de la conspiració, per pròpia iniciativa, i es rebel·là per tal de salvar el
país "dels professionals de la política", el 13 de setembre de 1923. El dia
abans havia signat un manifest adreçat al país. El govern dimití el dia 14 i Alfons
XIII cridà a Madrid el general rebel. Aquest hi arribà el 15 i nomenà un Directori
militar amb el qual començà la Dictadura de Primo de Rivera. La
descomposició del règim, molt constant, sobretot a Catalunya, el dugué a un intent
d'assegurar-ne la successió, que no fou ben rebut pel rei i que motivà la dimissió de
tres ministres, entre ells Calvo Sotelo i el comte de Guadalhorce. El 26 de gener de 1930,
per tal de refermar-se en el poder, demanà als capitans generals que li ratifiquessin la
confiança. La consulta fou negativa i el 28 de gener Primo de Rivera dimití i publicà
la darrera de les seves famoses i pintoresques notes, aquesta de comiat. El 12 de febrer
es traslladà a París, on morí sobtadament un mes més tard. Fou un home simplista,
impulsiu i extrovertit, sense cap preparació ni aptitud polítiques, per al qual els mals
del país procedien del separatisme, dels polítics i dels intel·lectuals polititzats.
Primo
de Rivera y Sáenz de Heredia, José Antonio
Madrid 1903 - Alacant 1936
Polític castellà. Fill de Miguel Primo de Rivera, es llicencià en dret (1925) i en
caure la Dictadura (1930) ingressà a la Unión Monárquica, des de la qual defensà
l'actuació del seu pare. Candidat dretà a les eleccions del 1931, hi fou derrotat.
Antiliberal i antimarxista, abraçà un nacionalisme tradicionalista i totalitari,
influït pel feixisme italià. Col·laborà en la revista "El Fascio". El 1933
fou elegit diputat i fundà l'agrupació política Falange Española, que es
fusionà amb les JONS (1934). Aviat cap únic del partit, fou derrotat a les eleccions del
febrer del 1936. Encarcerat el mes següent arran dels fets de violència del moment i
traslladat a la presó d'Alacant, sostingué l'alçament del 18 de juliol. Condemnat a
mort, fou afusellat.
Prodi, Romano
Scandiano, Emília-Romanya 1939
Polític italià. Llicenciat en dret a la universitat
catòlica del Sagrat Cor de Milà, es doctorà a la London School of Economics i amplià
estudis als EUA. Professor a la universitat de Bolonya (1971-78), fou ministre
d'indústria d'un dels governs de Giulio Andreotti (1978). En 1982-89 i 1993-94 fou
director de l'Institut per a la Reconstrucció Industrial (IRI). Després de la desfeta de
la Democràcia Cristiana, s'integrà a l'Aliança Democràtica, i el 1996 esdevingué cap
del govern en minoria de la coalició de centre-esquerra L'Ulivo. Aconseguí el reingrés
d'Itàlia el 1996 al Sistema Monetari Europeu (del qual era exclosa des del 1992) en canvi
d'una estricta política pressupostària que, rebutjada pels comunistes (suport extern de
L'Ulivo al parlament) determinà finalment la dimissió de Prodi (1998). En política
exterior, autoritzà la intervenció militar a Albània (1997). Al març del 1999 fou
elegit president de la Comissió Europea.
Proudhon,
Pierre-Joseph
Besançon, Franc Comtat 1809 - París 1864
Socialista llibertari francès. Fill de família camperola,
estudià amb beca a l'escola de Besançon; després que la seva família s'hagué
arruïnat, treballà com a tipògraf. Posteriorment aconseguí una beca per a estudiar a
la Sorbona, a París, on es posà en contacte amb els fourieristes. El 1840 escriví la
seva primera obra, Qu'est-ce que la propriété, on qüestionava el fet que la
propietat porti sempre a l'explotació i que els treballadors no posseeixin mai els
mitjans de producció. Treballà d'apoderat d'una empresa de navegació, a Lió, i es
posà en contacte amb el moviment mutualista. Fou l'iniciador (1848) del diari "Le
Représentant du Peuple", que fou suspès moltes vegades. L'any 1846 publicà l'obra Système
des contradictions économiques ou la Philosophie de la misère, la qual havia
ocasionat una polèmica amb Marx, que escriví en to irònic Misère de la philosophie (1847).
Proudhon estava convençut que era possible un equilibri econòmic i un sistema de
contracte social que, segons ell, no tenia un origen històric, sinó que era donat per
les característiques bàsiques de la consciència humana: la solidaritat i l'ajut mutu.
Després d'uns quants anys a la presó (1849-52), perquè publicà articles contra Lluís
Napoleó, escriví Philosophie du progrès (París, 1853). Tot i els seus
problemes, havia posat il·lusió en el règim bonapartista i escriví De la Justice
dans la Révolution et dans l'Église; nouveau principe de philosophie pratique (1858),
que li valgué l'exili durant tres anys a Bèlgica. Tornà a París gràcies a l'indult
que li donà l'emperador, i morí quan tenia en curs la redacció de la seva última obra,
De la capacité politique des classes ouvrières (1865). Als Països Catalans,
malgrat haver exercit una primerenca influència sobre Ramon de la Sagra, la difusió de
les seves obres no començà fins el 1860 gràcies a les traduccions de Robert Robert (Capital
y renta, Teoría de la contribución, 1860 i 1862). Després fou F.Pi i Margall qui
publicà un gran nombre de títols entre el 1868 i el 1872 (De la capacidad política
de las clases jornaleras, Filosofía del progreso, Sistema de contradicciones económicas,
El principio federativo, etc) i que incorporà en part el pensament proudhonià al
republicanisme federal. Posteriorment, especialment els anys noranta i al principi del s
XX, Proudhon fou assimilat sobretot per l'anarquisme i fou en col·leccions anarquitzants
on més es reedità, així per Sempere de València o Bauzà i Presa de Barcelona.
Pu Yi
Pequín 1906 - 1967
Buyi. Emperador de Xina, amb el nom de Xuantong (1908-12) i de Manxukuo,
amb el nom de Gangde (1934-45). Obligat a abdicar el tron xinès (1912), fou
proclamada la República. Col·laborà amb els japonesos, que el feren regent (1932) i
emperador de l'estat de Manxukuo. Lliurat pels soviètics als comunistes xinesos
(1945), restà en captivitat fins el 1959. . Emperador de
Xina, amb el nom de Xuantong (1908-12) i de Manxukuo,
amb el nom de Gangde (1934-45). Obligat a abdicar el tron xinès (1912), fou
proclamada la República. Col·laborà amb els japonesos, que el feren regent (1932) i
emperador de l'estat de Manxukuo. Lliurat pels soviètics als comunistes xinesos
(1945), restà en captivitat fins el 1959.
Puig d'Asprer,
Josep
Barcelona 1870 - Madrid 1938
Polític republicà. Advocat, es doctorà el 1892 i assolí notorietat en defensar alguns
acusats implicats en l'atemptat del Liceu (1894) i en el procés de Montjuïc (1896), i en
formar part de la comissió revisionista d'aquest el 1898. A partir del 1902 s'uní al
republicanisme lerrouxista. Membre directiu de la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home
des del 1905, fou elegit regidor el 1909 i diputat provincial el 1917. Després d'ésser
empresonat el 1919, se n'anà a Madrid. Nomenat governador civil de Lleida en proclamar-se
la Segona República, fou després diputat a corts per Girona i membre del Consell Català
del Partit Republicà Radical el 1932. El 1934 passà a la direcció general de
l'administració local i presidí la Comissió Mixta de Traspàs de Serveis a la
Generalitat fins que dimití i se separà del partit radical.
Puig i Antich,
Salvador
Barcelona 1948 - 1974
Militant revolucionari. Figurà en les CCOO de barris abans d'incorporar-se al Movimiento
Ibérico de Liberación, dins del qual participà activament en les accions armades de
1972-73. Detingut (1973) i acusat de la mort d'un policia, fou condemnat a mort per un
consell de guerra i executat al garrot, a la presó Model.
Puig i Blanch,
Antoni
Mataró, Maresme 1795 - Sommers Town, Londres 1840
Polític i escriptor. Signava sempre les seves obres Antoni
Puigblanch. Ingressà a la cartoixa de Montalegre, de la qual sortí per seguir la
carrera eclesiàstica a Girona, encara que sembla que no arribà a ordenar-se. Estudià
després a Madrid i a la universitat d'Alcalá, on obtingué la càtedra d'hebreu i
publicà uns Elementos de la lengua hebrea (1808). El 1811 anà, per motius
familiars i econòmics, a la província de Huelva i es trobà a Cadis mentre eren reunides
les corts. Convençut liberal, en seguí els debats i, per tal de fornir arguments als
partidaris de la supressió de la inquisició, publicà, amb el pseudònim de Natanael
Jomtob, La Inquisición sin máscara. El 1814 es refugià a Gibraltar, però, lliurat
a les autoritats espanyoles, hom li instruí una causa, de la qual sortí absolt.
S'exilià a Londres, on intervingué en un debat als comuns promogut per l'oposició a
causa de no haver estat acceptat com a asilat. Donà classes de castellà i publicà el
1816 la traducció del seu llibre sobre la inquisició. Després del pronunciament de
Riego, fou elegit diputat a corts per la "província de Catalunya", càrrec des
del qual acredità el seu fervorós liberalisme i els seus coneixements gramaticals i
històrics. La segona reacció absolutista l'obligà a expatriar-se de nou a Anglaterra;
establert als encontorns de Londres amb altres emigrats espanyols, s'hi barallà per
motius econòmics i literaris, però, sobretot, a causa del seu caràcter intemperant. La
seva hostilitat amb el clergue valencià exiliat Joaquim Llorenç Villanueva es concretà
en una obra virulenta i atapeïda, Opúsculos gramático-satíricos...(1828),
caòtica però plena de dades de gran interès. Féu una traducció al castellà de la Historia
del Gil Blas de Santillana, inèdita, i l'any 1828 publicà la versió castellana de
la Filosofía del Espíritu Humano en cien lecciones de Thomas Brown, que
constitueix una de les primeres manifestacions de l'interès per la filosofia escocesa del
sentit comú; ajudà Josep Melcior Prat i Colom a preparar l'edició de la
traducció catalana de Lo Nou Testament... (1832). Aquesta contribució, juntament
amb les Observaciones sobre la lengua catalana, inèdita, on comenta la Gramática
de Ballot, i la composició Les Comunitats de Castella (vers el 1823) en
octaves de catorze síl·labes, el fan un precursor de la Renaixença; hom li ha
atribuït, i també a un desconegut Ignasi Puigblanch, sense fonament, la composició
poètica Lo Temple de la Glòria. A les darreres pàgines dels Opúsculos inserí
una llista d'obres sobre numismàtica, història, gramàtica, etc, que no arribaren a
publicar-se. Una d'aquestes obres és el curiós projecte La regeneración política de
España, en el qual pensava exposar el seu pla de divisió d'Espanya en tres estats
independents: Celtibèria, Hispània Oriental i Occidental.
Puig i
Cadafalch, Josep
Mataró, Maresme 1867 - Barcelona 1956
Arquitecte, historiador de l'art i polític. Estudià
arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888).
Arquitecte municipal de Mataró l'any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de
clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i
dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les
característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic
nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà
la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat
(1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d'Argentona
(1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s'apropa més a les
formes d'arquitectura popular. A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per
l'arquitectura flamenca, la casa Macaya (1901), on treu partit de l'estucat de la
façana,
cosa que també féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès
de Sarrià (1905), sense deixar, però, d'inspirar-se en formes catalanes medievals a la
restauració de la residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el
plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic flamíner a la Casa Quadras (1905) o
al bloc de les tres edificacions unitàries que construí per a la família Terrades el
1905, tot a Barcelona. L'evolució posterior de la seva arquitectura comporta
realitzacions d'estil divers com la Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets
suïssos o del Tirol, la fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d'estructura de
maó i formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l'Exposició
Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i
Casarramona (1924). Com a urbanista projectà l'enllaç de la Via Laietana amb el nucli
antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l'agençament de la
Plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l'ajuntament de l'època de Primo de Rivera
amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan
de les Abadesses i impulsà les excavacions d'Empúries a través de l'Institut d'Estudis
Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys. Profund
coneixedor de l'art medieval català, és autor d'obres tan importants com L'arquitectura
romànica a Catalunya (1909-18, amb A.de Falguera i J.Goday), La geografia i els
orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la
géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L'architecture gothique
civile en Catalogne (1935) i L'escultura romànica a Catalunya (1949). Fou
professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris
Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell
(1926) i a l'Institut d'Art et Archéologie de la universitat de París gràcies a la
Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a
Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d'història de l'art de París (1921) i
Roma (1922) i als d'estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). Fou doctor honoris
causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949). Ingressà
el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després
d'haver dirigit la secció d'escoles especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de
la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà
a "La Renaixença" i al setmanari "La Veu de Catalunya", i fou un dels
fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles
molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè
d'Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l'ajuntament de Barcelona, on
promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus
(1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta
ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la
instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes
d'Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907),
respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran
discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del
govern,
especialment en qüestions d'educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà
Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia collaborat en altres
empreses,
com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la
promoció de l'ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d'Agricultura).
Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president
de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva
reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i
enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l'obra de Prat en donar un gran
impuls a la xarxa telefònica, i amb l'establiment de les biblioteques populars i la
difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes
geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d'Alts Estudis
Comercials, la d'Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la
d'infermeres. Establí l'Oficina d'Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia
Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut
d'autonomia, malmesa pel joc parlamentari. El cop d'estat de Primo de Rivera comportà la
substitució dels diputats provincials d'elecció popular per una Mancomunitat a gust del
dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit
contra Puig i els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més
significats en el camp educatiu. L'ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí
del seu càrrec d'arquitecte de l'Exposició. Amb la República les seves activitats
polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l'obligà a fugir i s'establí a París, i
després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la
guerra civil li fou prohibit l'exercici de la professió d'arquitecte.
Puig i Lucà,
Antoni
Barcelona 1799 - 1848
Militar, escriptor i polític. Governador durant molts anys de la Ciutadella i de la seva
presó, fou un dels caps del moderantisme barceloní, fet que li valgué persecucions i
separacions del càrrec per part de progressistes i absolutistes. Col·laborà, amb el
pseudònim d'Espolín, a la premsa amb poemes i articles sobre obres públiques,
urbanisme i beneficència; s'ocupà també de la reforma del règim de les presons, que
portà a terme a la Ciutadella. Fou soci fundador de la Societat d'Amics del País i
membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Puig i Puig,
Tomàs
Figueres, Alt Empordà 1771 - 1835
Polític il·lustrat. Estudià a Cervera i a Osca, on es doctorà en cànons. Durant la
Guerra Gran fou capità de sometents. L'any 1799 Carles IV li concedí el títol de
ciutadà honrat de Barcelona. El 1804 féu un viatge llarg per França, Bèlgica, Holanda
i Anglaterra. El 1808 es posà al servei de la causa francesa, portat per les seves idees
avançades, i exercí els càrrecs de corregidor de Figueres i de Girona, i de president
de la cort d'apel·lació de Barcelona. Exiliat el 1814 a Montpeller, on estudià
ciències naturals, el 1816 tornà a Catalunya, però fins el 1821 no recuperà els béns
confiscats i restà a Figueres exercint d'advocat i allunyat de la política.
Ideològicament liberal, intel·lectualment i políticament afrancesat, protagonitzà prop
de les autoritats napoleòniques el primer catalanisme polític del s XIX. Federalista
d'Europa, era partidari que Catalunya se separés de la monarquia hispànica i s'unís a
l'imperi francès. Arribà a influir decisivament en el mariscal Augereau i altres caps
francesos, als quals adreçà plans revolucionaris d'organització política de Catalunya
fins al punt que cal atribuir-li la iniciativa de l'assaig catalanista del 1810. En els
seus reports sobre Catalunya i la defensa de la llengua hom troba les característiques
clàssiques del nacionalisme català.
Puigmoltó
i Mayans, Enric
Ontinyent, Vall d'Albaida 1829 - València 1900
Militar. Primer vescomte de Miranda. Era del cos d'enginyers. Lluità al Principat contra
els matiners (1848) i a Madrid contra els insurrectes del 1856. Esdevingué amant de la
reina Isabel II i hom li ha atribuït la paternitat d'Alfons XII. El 1869 lluità contra
els revoltats republicans de València. Més tard fou comandant militar a Barcelona i
València i ascendí a general de brigada (1878). El 1890 heretà el comtat de Torrefiel
del seu pare, Rafael Puigmoltó i Pérez, segon titular.
Pujol i Barraca,
Josep
Besalú, Garrotxa 1778 - Figueres, Alt Empordà
1815
Bandoler, conegut amb el malnom de Boquica. Traginer d'ofici, es dedicà al
bandidatge. Durant l'ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general
Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el
pretext de cobrar contribucions i de vigilar l'enemic, els bandolers cometeren grans
excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. L'any 1814,
en capitular els francesos de Girona, intentà de saquejar la ciutat, cosa que Suchet
impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat,
que l'executaren.
Pujol i Garcia,
Joan
Barcelona 1912
Espia. Durant la guerra civil es veié obligat a lluitar en tots dos bàndols. A la segona
guerra mundial, s'incorporà primerament al servei d'espionatge alemany dels nazis amb el
nom d' Arabel, per als quals fingí de treballar. Després, treballà al servei de
la Gran Bretanya, sota el nom de Garbo. La seva missió més notable fou la de
presentar el desembarcament de Normandia com a operació de distracció estratègica, per
tal de desorientar les forces nazis. Fou condecorat amb la Medal of British Empire.
Posteriorment, viatjà pel Canadà, Cuba, Mèxic i altres països. S'establí a
Veneçuela, on comprà una gran propietat de 100 hectàrees per treballar-hi. Hi exercí,
també, com a professor de llengües, a més de ser venedor de llibres. Més tard, residí
a Maracaibo, on entrà en contacte amb l'empresa Shell, per a la qual treballà com a
professor d'espanyol dels empleats estrangers. Es traslladà als Estats Units i residí a
Washington, on treballà per a l'FBI. Home misteriós, el 1984 Nigel West descobrí la
seva autèntica identitat.
Pujol i Soley,
Jordi
Barcelona 1930
Polític. Es llicencià en medicina a Barcelona i milità en el moviment
universitari,
pròxim a la clandestina Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. Dirigent de la
confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entrà al Grup Torras i Bages i
fou un dels fundadors i capdavanter del grup parapolític CC (Catòlics Catalans) (1954).
El 1960, després dels fets del Palau, fou detingut i torturat. Acusat d'ésser el
cervell de la campanya popular contra Luis de Galinsoga, director de "La
Vanguardia", que havia insultat els catalans, i d'haver escrit un full imprès contra
el general Franco, fou condemnat a set anys per un tribunal militar. En passà dos i mig a
la presó de Saragossa i un de confinat a Girona. La seva condemna desencadenà una
àmplia campanya, dins i fora del país, i el seu nom fou exhibit com un símbol. Tornà a
la política amb el lema de "fer país", i aconseguí arreu l'adhesió de
persones i de grups. Conseller-delegat dels laboratoris farmacològics Martí
Cuatrecasas,
fundà Banca Catalana (1962), de la qual fou nomenat conseller delegat i vice-president
executiu. Dirigí la campanya per exigir el nomenament de bisbes catalans (1966). Fou el
principal accionista d'"El Correo Catalán" (1970-77) i de "Destino"
(1975-78), publicacions a les quals donà un accent catalanista. Ultra diversos mecenatges
privats, creà l'Editorial Lavínia. Abandonà les activitats i els càrrecs empresarials
i fundà Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual és el líder
indiscutible; n'ocupà la secretaria general del 1976 al 1989, any que en fou elegit
president. Diputat a les Corts Espanyoles (1977 i 1979), hi encapçalà la "minoria
catalana" i, en 1977-80, fou conseller polític de la Generalitat provisional. El
1980 encapçalà les llistes de Convergència i Unió al Parlament de
Catalunya, el
qual l'elegí president de la Generalitat. Fou reelegit per majoria absoluta el 1984, el
1988 i el 1992, i amb majoria relativa el 1995 i el 1999, legislatures en les quals
presidí un govern en minoria. Des d'aquest càrrec ha desenvolupat una política de
recuperació de les institucions catalanes i de consolidació de l'autogovern català en
el marc de l'estat espanyol, posició que sovint li ha valgut confrontacions amb els
governs de Madrid. El 1993 fou el principal artífex, personalment i a través dels
diputats de CiU a les Corts Espanyoles, del pacte de legislatura que donà estabilitat al
govern minoritari del PSOE, amb el qual obtingué un avanç substancial de l'autogovern
català, i també de les pròpies propostes en els aspectes econòmic i autonòmic per al
conjunt de l'estat. Aquest suport, que es repetí el 1996 amb el govern minoritari del
Partit Popular, no estigué exempt de tensions en les qüestions més de fons referides al
reconeixement de Catalunya i a la concepció d'Espanya. El 1984 fou implicat en la
querella judicial contra els directius de Banca Catalana (1982); el ple de l'audiència
territorial de Barcelona, que actuà en funcions de tribunal superior de justícia de
Catalunya, decidí el 1986 desestimar la petició del seu processament. Un capítol molt
important de la seva actuació ha estat la projecció exterior de Catalunya en un sentit
accentuadament europeista. En l'àmbit institucional de la Unió Europea, aquesta
política cristal·litzà el 1991 en la signatura de les bases per a la creació de
l'Euroregió, formada pel Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i Catalunya, i en
l'elecció a la vice-presidència (1989-92) i a la presidència (1992-96) a l'Assemblea de
les Regions d'Europa. Ha sintetitzat la seva visió política en els llibres Construir
Catalunya (1955) —text que circulà clandestinament—, Una política per
Catalunya (1976), La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976) i Des
dels turons a l'altra banda del riu (1979). Posteriorment ha publicat reculls de
discursos i conferències, entre els quals Tot compromís comporta risc (1997) i Passió
per Catalunya (1999).
Putin, Vladimir
Leningrad, actual Sant Petersburg 1952
Polític rus. Ingressà al KGB després de llicenciar-se en dret a la universitat de
Leningrad el 1975. Com a membre del KGB, fou destinat a l'antiga República Democràtica
d'Alemanya (RDA). Tornà a Leningrad el 1989, on ocupà un càrrec a la universitat.
Establí una estreta relació amb Anatolij Sobcak, un reformista que esdevingué alcalde
de la ciutat l'any 1991 i que el nomenà per a diversos càrrecs administratius. Demostrà
ésser un gestor competent a Sant Petersburg, i el 1996 fou nomenat membre de l'equip
presidencial de Boris Jelcin a Moscou. Dos anys més tard (1998), Boris Jelcin el nomenà
cap del Servei Federal de Seguretat, l'organització que substituí el KGB. L'any 1999
assumí el control de la unitat coordinadora de tots els centres d'intel·ligència i
seguretat de Rússia. A l'agost del mateix any, fou nomenat primer ministre, en
substitució de Sergej Stepasin, en un context de forta inestabilitat política. Al
setembre del 1999, presentà un pla de lluita contra els rebels txetxens, que evolucionà
ràpidament cap a un conflicte obert a Txetxènia (tardor del 1999), i continuà amb la
presa de Groznyj per les tropes russes (febrer del 2000). Creà el partit Unitat
(Edinstvo), amb el qual obtingué el 23,3% dels vots en les eleccions legislatives del
desembre del 1999, per sota del Partit Comunista (24,3%). El 31 de desembre del mateix
any, Boris Jelcin dimití el càrrec de president de Rússia i el nomenà president
interí fins a les eleccions. Putin fou escollit president a la primera volta dels comicis
presidencials del març del 2000 amb el 52,9% dels vots. Una de les seves primeres
decisions fou atorgar la immunitat a Boris Jelcin, que evitava d'aquesta manera un
eventual judici pels nombrosos casos de corrupció de què era acusat. Es presentà com un
garant de les llibertats democràtiques adquirides, i es proposà des d'un primer moment
resoldre el caos polític i econòmic que dominava el país, amb un programa que
qualificà de "dictadura de la llei". Adoptà una reforma regional per a
garantir la unitat de la Federació Russa enfront del poder de les regions. També abogà
per un enfortiment del poder de l'Estat front el poders dels nous magnats econòmics. En
política exterior, dedicà els seus esforços a recuperar el paper de potència regional
de Rússia, mitjançant la potenciació d'acords amb les repúbliques exsoviètiques i la
millora de relacions amb d'altres estats del seu entorn.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
