Valdés, Miquel
Valdés y de Noriega, Jerónimo
Vallès i Ribot, Josep Maria
Valls, Tomàs
Valls i Taberner, Ferran
Vandervelde, Émile
Varela e Iglesias, José Enrique
Varela y Morales, Félix
Vargas, Getúlio
Varlin, Eugène
Vázquez de Mella y Fanjul, Juan
Velarde, Pedro
Velilla Sarasola, Abel
Ventalló i Vergés, Joaquim
Ventosa i Calvell, Joan
Verdaguer i Callís, Narcís
Verdaguer i Santaló, Jacint
Verde i Aldea, Josep
Verdi, Giuseppe
Vicens i Vives, Jaume
Víctor Manuel II d'Itàlia
Víctor Manuel III d'Itàlia
Victoria, Guadalupe
Victòria I d'Anglaterra
Victòria Eugènia de Battenberg
Vidal, Germinal
Vidal, Joan
Vidal i Barraquer, Francesc
Vidal i Riembau, Josep
Vidal i Rossell, Salvador

Valdés, Miquel
Tarragona? segle XX
Dirigent comunista. Fou un dels fundadors del Partit Comunista de Catalunya i membre del seu primer comitè central en representació de Tarragona el 1932. L'estiu del 1935 passà a portar la direcció del partit i li imprimí una nova orientació política, més favorable a l'entesa amb els altres partits i grups comunistes i socialistes. Al febrer del 1936 fou elegit diputat a corts per Barcelona dins la candidatura del Front d'Esquerres de Catalunya. Membre del comitè executiu del PSUC, des del moment de la seva constitució al juliol del 1936, durant la guerra civil en fou secretari d'organització. Conseller de treball i obres públiques en el govern de la Generalitat (26 de setembre de 1936-abril del 1937). A l'exili, es negà a condemnar Comorera i fou allunyat de les tasques directives del partit.

Valdés y de Noriega, Jerónimo
Villarín, Astúries 1784 - Oviedo 1855
Militar asturià. Comte de Villarín. Es destacà en la guerra contra Napoleó (1808-14) i més tard lluità contra els independentistes del Perú; assolí victòries que li valgueren el grau de general (1823), però participà en la derrota d'Ayacucho (1824) i fou repatriat. En esclatar la primera guerra Carlina, comandà les forces isabelines, però aviat cedí el càrrec al general Quesada. Fou capità general de València (1834-35) i de Catalunya (1838-39), on substituí el baró de Meer. Més liberal que aquest, tendí a normalitzar la vida pública, però es mostrà inquiet per l'existència de grups polítics als quals atribuïa el desig de proclamar la independència de Catalunya. Passà una part del seu mandat en campanya contra els carlins, mentre ocupava el càrrec interinament el general Pere M.Pastors.

Vallès i Ribot, Josep Maria
Barcelona 1849 - Vallvidrera, Barcelonès 1911
Polític republicà. Estudià dret a Barcelona, i s'especialitzà com a criminalista; fou membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Des de molt jove milità al Partit Republicà Federal i, a vint-i-quatre anys, fou diputat a les Corts Constituents de la Primera República (1873). Primer president del Centre Federalista de Barcelona, diputat provincial i coredactor del Projecte de constitució per a l'estat català (1883), representà diversos districtes catalans a les Corts de Madrid al llarg de legislatures successives. Fundà els periòdics "El Federalista", "La Voz de Cataluña" i "La Región Catalana", i cooperà a l'esforç electoral de la Unión Republicana de Salmerón (1903-05). Esdevingut, a la mort de Pi i Margall, el líder més destacat del federalisme català, procurà d'independitzar-lo de l'espanyol i fer-lo més sensible a la reivindicació nacionalista. En aquest sentit, el 1905 representà el seu partit al moviment de la Solidaritat Catalana, que presidí en morir Salmerón, i el 1910 portà els federals a la fusió que originaria la nova Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president fins a la seva mort. És autor de nombrosos articles de propaganda republicana federal, alguns dels quals recopilats a La asociación, el municipio, el cantón y la federación (1872).

Valls, Tomàs
Principat de Catalunya segle XIX
Dirigent obrer. Signant, com a delegat d'un dels sindicats de Barcelona, de la crida als obrers de Catalunya del desembre del 1868, participà en el congrés d'aquell any. D'ideari inicialment federalista, evolucionà cap a posicions sindicalistes; fou membre de la Direcció Central de les Societats Obreres de Barcelona, delegat al congrés de Saragossa (1872) i directiu de Les Tres Classes de Vapor i, més tard, de la Unió Manufacturera.

Valls i Taberner, Ferran
Barcelona 1888 - 1942
Jurista i historiador. Es doctorà en dret i filosofia i lletres i amplià estudis a París. El 1914 ingressà al cos d'arxivers i bibliotecaris, i fou adscrit a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El 1920 ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el treball Les genealogies de Roda o de Meià. S'afilià a la Lliga Regionalista i fou diputat provincial de Barcelona (1921). Del 1922 al 1928 fou catedràtic d'història de la universitat de Múrcia. Des del 1918 fou membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (secció històrico-arqueològica) i el 1935 n'esdevingué numerari. Féu cursos d'història als Estudis Universitaris Catalans i impulsà la formació de la biblioteca del Col·legi d'Advocats de Barcelona. En temps de la dictadura fou empresonat, i exiliat a Morella, juntament amb altres membres de la junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona. En proclamar-se la República (1931) adoptà una actitud cada vegada més recelosa envers el moviment catalanista; fou diputat per la Lliga al Parlament de Catalunya (1932) i a les Corts Espanyoles (1935) i dirigí l'Arxiu de la Corona d'Aragó i la Biblioteca Universitària de Barcelona. En esclatar la guerra civil de 1936-39, es refugià a Roma i passà més tard a la zona franquista. Formà part de la missió cultural de propaganda que Franco envià a l'Amèrica del Sud (1937). El 1939 tornà a Barcelona, on esdevingué catedràtic d'història universal de la universitat, president de l'Acadèmia de Bones Lletres, de l'Ateneu i de l'Escola de Bibliotecàries i reprengué la direcció de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Atacà el catalanisme en articles a "La Vanguardia" i reuní els seus escrits a favor del nou règim polític en el volum Reafirmación espiritual de España (1939). Alhora es vinculà a determinats corrents religiosos afavorits per la nova situació. Esdevingué director de la delegació catalana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1940-42). Morí sobtadament. Deixà un gran nombre de publicacions històriques i jurídiques, entre les quals es destaquen Los abogados en Cataluña durante la edad media (tesi doctoral, 1915), Texts de dret català (1913-20), una Història de Catalunya, en col·laboració amb Ferran Soldevila (en dos volums, 1922-23), Estudis d'història jurídica catalana (1929), La cour comtale barcelonaise (1935) i una gran quantitat d'opuscles i articles dins els "Estudis Universitaris Catalans" i altres revistes especialitzades. Pòstumament, fou publicat un recull ampli de la seva obra amb el títol d'Obras selectas de Fernando Valls-Taberner (1952-61).

Vandervelde, Émile
Elsene, Brussel·les 1866 - Brussel·les 1938
Polític belga. Afiliat al Parti Ouvrier Belge (1886), aviat n'esdevingué el principal dirigent (1890), i fou president de la Segona Internacional (1900). Elegit diputat (1894), defensà el sufragi universal. Durant la Primera Guerra Mundial formà part dels governs d'unió nacional (1914-17). Fou ministre de justícia (1919-21) —des del qual càrrec reformà el règim penitenciari belga— i d'afers estrangers (1925-27) —com a tal participà d'una manera destacada a la conferència de Locarno—. Com a dirigent socialista impulsà una política reformista i contrària a les tesis dels bolxevics.

Varela e Iglesias, José Enrique
San Fernando, Cadis 1891 - Tetuan 1951
Militar andalús. Lluità en la guerra del Marroc, on guanyà dues grans creus llorejades de Sant Ferran (1920 i 1921). Ascendit a general de brigada (1935), promogué la participació dels carlins a la rebel·lió contra la República, i s'aixecà a Cadis, que ocupà (1936), així com Toledo. Lluità al front de Madrid, a Brunete i a Terol. Fou ministre de l'exèrcit (1939-42), tinent general (1941) i alt comissari d'Espanya al Marroc (1945-51). El 1951 Franco li concedí, pòstumament, el títol de marquès de Varela de San Fernando.

Varela y Morales, Félix
l'Havana 1788 - San Agustín de la Florida 1853
Eclesiàstic i polític cubà. Diputat a les corts espanyoles del 1822, defensà l'autonomia de Cuba i l'abolició de l'esclavitud. Condemnat a mort pels absolutistes, s'exilià a Nova York (1824), on publicà la revista "El Havanero" (1824-25), en defensa de les idees secessionistes. El 1839 fou nomenat vicari apostòlic de Nova York.

Vargas, Getúlio
São Borja, Rio Grande do Sul 1883 - Rio de Janeiro 1954
Polític brasiler. Estudià dret, i treballà en l'administració estatal. Diputat (1922), ministre de finances (1926) i governador de Rio Grande do Sul (1928), participà en el cop d'estat del 1930, i fou nomenat president provisional. Confirmat el 1934 per l'assemblea constituent, instaurà un règim populista i socialitzant que combaté alhora el poder de les oligarquies i els comunistes. Reformà el sistema fiscal, promogué la indústria i impulsà la petita agricultura. El 1937 instaurà un règim totalitari i corporativista, molt influït pel feixisme europeu, anomenat Estado Novo. Tot i això, arrenglerà el Brasil al costat dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Deposat per un cop d'estat de signe constitucional pro-nord-americà (1945), el 1950 tornà a la presidència amb el suport dels laboristes i els comunistes, però la crisi econòmica li impedí de tornar a la política populista, i el descontentament anà creixent. En exigir l'exèrcit la seva dimissió (1954), enmig d'una forta campanya de premsa, se suïcidà. Malgrat la seva figura controvertida i el seu fracàs final, és considerat l'artífex del Brasil modern centralitzat i industrial, del seu nacionalisme i del predomini de les ciutats sobre la ruralia.

Varlin, Eugène
Claye-Souilly, Illa de França 1839 - París 1871
Sindicalista i revolucionari francès. Obrer enquadernador, fou un dels dirigents de la Primera Internacional, i donà molta importància a l'extensió de la cultura en el proletariat i a la formació per l'acció. Membre del comitè central de la Comuna de París (1871), morí afusellat.

Vázquez de Mella y Fanjul, Juan
Cangas de Onís 1861 - Madrid 1928
Polític asturià, una de les figures principals del tradicionalisme. Diputat des del 1893 i orador grandiloqüent, fou un dels portaveus del seu credo a les corts. Durant la Primera Guerra Mundial es declarà germanòfil, la qual cosa provocà el trencament amb Jaume de Borbó, que era partidari dels aliats. Fundà el partit tradicionalista i "El Pensamiento Español" (1919). Per a ell, els tres puntals del tradicionalisme són: la unitat catòlica, la monarquia cristiana i la llibertat municipal. Propugnava una representació corporativista i, en política internacional, era partidari de la federació amb Portugal i de l'acostament a l'Amèrica Llatina. Els seus escrits i discursos foren publicats en les seves Obras completas (a partir del 1933).

Velarde, Pedro
Muriedas, Castella 1779 - Madrid 1808
Militar espanyol, capità d'artilleria (1804). De primer fou entusiasta de Napoleó, però després s'hi oposà obertament i projectà un alçament general amb L.Daoíz y Torres que no reeixí a causa de la disgregació dels oficials d'artilleria. S'uní a la revolta popular antifrancesa del 2 de maig (1808) i morí en el combat.

Velilla Sarasola, Abel
Pamplona 1901 - Mèxic ?
Polític i advocat republicà. Afiliat a la francmaçoneria, fou regidor de l'ajuntament de Barcelona (1931-33) i diputat a les corts de la República (1933-36), sempre pel Partit Republicà Democràtic Federal. Defensà molts dels inculpats en els fets del Sis d'Octubre, fou magistrat del Tribunal Suprem i, durant la guerra civil de 1936-39, membre de la comissió jurídica assessora del ministeri de justícia. El 1939 se n'anà a l'exili a Mèxic. Publicà a París, el 1931, Una gran injusticia social. El proceso Guiot-Climent.

Ventalló i Vergés, Joaquim
Terrassa, Vallès Occidental 1899 - Barcelona 1996
Escriptor i publicista. Nebot de Pere Antoni i de Josep Ventalló i Vintró. S'inicià en les tasques periodístiques al setmanari "El Mal Temps", i al diari "El Dia", ambdós de la seva ciutat natal; després, col·laborà en "L'Estevet" (1921), i fou redactor de "La Publicitat" (1924-30), "La Rambla" (1925-30), "L'Esport Català" (1925-27) —on signava August Berenguer—, "Mirador" i altres publicacions catalanes. Integrat en el Grup de "L'Opinió", hi escriví regularment des del 1928, i alhora prengué part en els treballs polítics que prepararen l'adveniment de la República. Elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona per Esquerra Republicana (1931), se'n separà el 1933, amb Lluhí, Tarradellas, Casanelles i d'altres, per a formar el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Dirigí el diari "L'Opinió" (1931-34) i, més tard, "La Rambla" (1934-36). Exiliat a França, tornà a Barcelona el 1943, però fins el 1967 no pogué reprendre les seves col·laboracions periodístiques ("Destino", "La Vanguardia", "Tele-Estel", "Recull", de Blanes, etc). A més de nombroses conferències —algunes d'elles editades— entorn dels problemes de l'ensenyament a Catalunya, publicà la novel·la Pau Canyelles, ex-difunt (1931), dos treballs de divulgació històrica: Les escoles populars, ahir i avui (1968) i Los intelectuales castellanos y Cataluña (1976) i traduí al català els llibres de la col·lecció de còmics "Tintín".

Ventosa i Calvell, Joan
Barcelona 1879 - Lausana 1959
Polític i financer. Doctor en dret, fou un dels fundadors de la Lliga Regionalista i secretari de la seva junta directiva (1903). En sortí amb motiu de l'escissió del 1904, i fou el primer director d'"El Poble Català". Tornà aviat a la Lliga, i fou regidor de Barcelona (1905) i diputat per Santa Coloma de Farners (del 1907 al 1923). Convertit en un dels màxims dirigents de la Lliga (membre de la comissió d'acció política), fou un destacat parlamentari i conferenciant en qüestions econòmiques, financeres i administratives. Pel gener del 1917 féu un viatge a València per tal de crear una aliança amb el valencianisme conservador. Fou el primer home de la Lliga que entrà en un govern de Madrid (govern de concentració de García Prieto, del novembre del 1917 al febrer del 1918, on ocupà la cartera de finances). També fou comissari de proveïments, i després ministre, en el govern de concentració de Maura (de setembre a novembre del 1918). Col·laborador íntim de Cambó, tant políticament com financerament, ocupà importants càrrecs empresarials (vice-president de la Compañía Hispano-Americana de Electricidad i del Banc Vitalici, president de Llum i Forces de Llevant i de la Societat Financera de la Indústria i Transport, etc). Partidari de la participació dins la política espanyola i de la monarquia d'Alfons XIII, fou el dirigent màxim de la Lliga quan Cambó es retirà temporalment de la política. Ocupà el ministeri de finances en el govern d'Aznar, el darrer de la monarquia (de febrer a abril del 1931), i en ésser proclamada la República se n'anà a França, on residí nou mesos. Fou elegit diputat del Parlament de Catalunya (1932) i a les corts republicanes (1933 i 1936), i actuà sempre com a cap de la minoria regionalista. L'any 1933 fou nomenat vice-president del consell de govern de Lliga Catalana. Durant la guerra civil de 1936-39 col·laborà en l'organització de l'ajut financer al general Franco des de l'oficina de propaganda de París, i des de la fi del 1936 residí a Burgos. Nomenat procurador a les primeres corts franquistes (1943), encapçalà la lletra de 30 procuradors que demanaven al general Franco la restauració monàrquica. Bé que formà part del comitè directiu monàrquic (1944-46) i del consell privat de Joan de Borbó (des del 1947), les seves activitats financeres amb Joan March (afer la Canadenca-CHADE) l'obligaren a no enfrontar-se amb el règim franquista. Fou president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. És autor de La situación política y los problemas económicos de España (1932).

Verdaguer i Callís, Narcís
Vic, Osona 1863 - Barcelona 1918
Advocat i polític. Estudià al seminari de Vic, on fundà la revista "L'Almogàver" (1882). L'any següent deixà la carrera eclesiàstica i se n'anà a Barcelona, on estudià dret i féu de corresponsal del setmanari vigatà "La Veu del Montserrat". Participà en el míting catalanista de la Llotja de Barcelona (gener del 1885) i fou un dels fundadors del Centre Escolar Catalanista, entitat que presidí el curs 1887-88. Com a secretari de relacions de la Lliga de Catalunya fou el principal promotor de la campanya contra l'article 15 del codi civil (1889). Participà en la formació de la Unió Catalanista, i fou el fundador i director del setmanari "La Veu de Catalunya" (1891-98). Partidari d'un catalanisme moderat i possibilista, s'enfrontà amb els plantejaments del diari "La Renaixença", molt més intransigents i radicals. L'any 1897 fou elegit vice-president de la Unió Catalanista, i es mostrà favorable a la participació electoral del catalanisme. Advocat especialitzat en qüestions comercials i aranzelàries, el febrer del 1898 fou elegit secretari del Foment del Treball Nacional, des del qual càrrec influí notablement en l'evolució cap al catalanisme d'importants industrials (Albert Rusiñol, Ferrer-Vidal, etc). Féu costat al programa del general Polavieja, i participà en mítings demanant el concert econòmic (1899). Cedí "La Veu de Catalunya" al seu amic Prat de la Riba, perquè la convertís en diari i portaveu del catalanisme moderat. Al gener del 1900 fou elegit president del Centre Nacional Català, grup que aplegava els seus amics més fidels (Prat, Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch, etc). En formar-se la Lliga Regionalista (abril del 1901), fou nomenat vice-president de la seva junta. S'apartà uns quants anys de la política per manca de salut, i fou regidor de Barcelona (1909-10), diputat provincial (1911-13) i diputat a corts per Vic (1914-16). Creà i dirigí la borsa de treball de la diputació de Barcelona (1912), i fou president de la Societat Econòmica d'Amics del País (1910-11) i de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (191718). La seva influència sobre Prat i sobre Cambó, que fou el seu passant, fou fonamental per a la configuració d'un catalanisme conservador i catòlic, lligat als interessos dels grans industrials de Catalunya. Els seus articles de la campanya de l'any 1889 foren recollits en el llibre La primera victòria del catalanisme (1919).

Verdaguer i Santaló, Jacint
Folgueroles, Osona 1845 - Vallvidrera, Barcelona 1902
Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874 -1876) féu, a bord del vapor «Guipúzcoa», nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat" del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit". A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. "M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d'un cert bagatge teòrico-literari i, al capdavall, de tenir a l'abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el "modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest "paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu. Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells, sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven. Roser de tot l'any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poètico-religiosos, un per a cada dia de l'any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món. L'Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau. Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.

Verde i Aldea, Josep
Granollers, Vallès Oriental 1929
Polític. Advocat, la seva activitat en el món del catolicisme progressista —fundador del Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans, membre de Justícia i Pau— el menà a integrar-se en el Reagrupament Socialista i Democràtic (1974), transformat després en PSC-Reagrupament, del qual fou secretari general a la mort de J. Pallach (1977). Diputat a corts el 1977 dins del Pacte Democràtic per Catalunya, afavorí la incorporació del seu partit al nou PSC. Ha estat secretari de relacions polítiques d'aquest partit (1978), diputat a corts (1979 i 1982), on ocupà una de les vicepresidències del Congrés; és diputat al Parlament Europeu (1987).

Verdi, Giuseppe
Roncole, prop de Bussetto, Parma 1813 - Milà 1901
Compositor italià. De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills). Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia). Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi')—. El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855). No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció. El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881. Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat. S'establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps. Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l'òpera italiana del romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d'un segle és pràcticament impossible d'organitzar una temporada d'òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d'ençà del 1960 s'ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.

Vicens i Vives, Jaume
Girona 1910 - Lió 1960
Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l'Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l'institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37). Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari "Destino" (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l'institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d'una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d'història moderna de la Universitat de Saragossa, d'on l'any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona. El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l'escola dels "Annales", que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l'eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques. Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d'una exigència d'actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant. Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d'aquests anys —Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)—, així com en realitzacions col·lectives, com ara els "Estudios de Historia Moderna" (1951-59), "Índice Histórico Español" (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie "Biografies Catalanes" (disfressa que hagué d'adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d'una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d'un grup d'historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l'impuls renovador de Vicens. Fruit de l'ensenyament d'història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l'obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d'una escola catalana d'història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila. És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d'història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d'una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l'experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d'aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) —que, amb una col·laboració de M.Llorens, integraria Industrials i polítics del segle XIX— i Notícia de Catalunya (1960). Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Víctor Manuel II d'Itàlia
Torí 1820 - Roma 1878
Darrer rei de Sardenya (1849-61) i primer rei d'Itàlia (1861-78). Fill i successor de Carles Albert I de Sardenya, portà el títol de duc de Savoia. A desgrat d'ésser tradicionalista i poc obert als corrents constitucionals, fou un home dúctil i polític. Signà amb Àustria la pau de Milà (1849). Malgrat alguns desacords, secundà la política de Cavour: acord de Plombières (1858), annexió de la Itàlia central (1859) i expedició de Garibaldi de conquesta de Sicília i Nàpols (1860). Prengué el títol de rei d'Itàlia (1861) i continuà la campanya d'unificació amb l'annexió de Venècia (1866) i l'ocupació de Roma (1870).

Víctor Manuel III d'Itàlia
Nàpols 1869 - Alexandria, Egipte 1947
Rei d'Itàlia (1900-46) i d'Albània (1939-43) i emperador d'Etiòpia (1935-41). Fill i successor d'Humbert I. Els primers anys del seu regnat el país prosperà, gràcies a la política liberal de Giovanni Giolitti. A l'exterior acabà, amb èxit, la guerra de Líbia (1911-12). Intervingué personalment i amb un gran prestigi en la Primera Guerra Mundial, però a partir del 1922 tolerà que el feixisme s'emparés d'Itàlia. Sempre a remolc de les decisions de Mussolini, consentí a la guerra d'Etiòpia (1935) —la qual cosa li valgué el títol imperial—, a l'ajuda a les tropes franquistes a Espanya (1936-39), a l'annexió d'Albània (1939) i a l'entrada d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial al costat de l'Eix. El 1943, obligat per la crisi político-militar, autoritzà el cop d'estat que enderrocà Mussolini i demanà l'armistici als aliats. El 1944 nomenà lloctinent del regne el seu fill Humbert II, en qui abdicà el 1946. S'exilià a Egipte, on morí.

Victoria, Guadalupe
Tamazula 1786 - Perote 1843
Nom amb què és conegut Félix Fernández, polític mexicà. El 1810 s'uní a la revolta d'Hidalgo i Morelos. El 1815 organitzà una guerrilla independentista a les muntanyes de Veracruz, i s'adherí al pla d'Iguala (1821). S'oposà a Agustín Itúrbide, i esdevingué un dels prohoms del sector constitucionalista, fins a arribar a president de la República (1824-29). El seu règim acabà les deixalles de la guerra d'independència, però inicià les lluites entre escocesos (conservadors i pro-britànics) i yorkesos (federalistes, liberals i pro-nord-americans). Malgrat les seves inclinacions liberals, es mostrà imparcial, però el 1828 fou substituït pel yorkès Vicente Guerrero i es retirà a la vida privada.

Victòria I d'Anglaterra
Londres 1819 - Osborne, illa de Wight 1901
Reina de la Gran Bretanya i d'Irlanda (1837-1901) i emperadriu de l'Índia (1876-1901). Filla del príncep Eduard d'Anglaterra, duc de Kent, succeí en el tron britànic el seu oncle Guillem IV. Es casà (1840) amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg-Gotha, cosí-germà seu. Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d'una etapa brillant de la història britànica, anomenada 'era victoriana", durant la qual l'imperi colonial britànic assolí l'esplendor màxima. Durant el seu llarg regnat (65 anys), la Gran Bretanya adoptà el lliurecanvisme (Peel), fou fundat el Labour Party (1900), fou duta a terme la segona reforma electoral (Disraeli, 1867) i, sobretot, tingué lloc la gran empenta colonial, amb l'increment de la colonització de Birmània, la creació del protectorat de l'Afganistan, l'acabament de la conquesta de l'Índia —de la qual Disraeli la féu proclamar emperadriu—, el gran impuls de la penetració colonial a l'Àfrica (Egipte, el Sudan, Nigèria, Rhodèsia, Àfrica del Sud, etc), la concessió de l'estatut de domini al Canadà i, en general, l'assentament de les bases del Commonwealth. A Europa, en canvi, la Gran Bretanya tendí a evitar d'involucrar-se en els conflictes continentals ("l'aïllament esplèndid"). Continuà, però, i amb una virulència creixent, l'agitació irlandesa, amb relació a la qual la reina Victòria fou partidària de la submissió total dels irlandesos a la Gran Bretanya. En conjunt, la corona britànica assolí un gran prestigi, i el país visqué uns quants anys d'eufòria i de prosperitat econòmica i cultural. Per la política d'aliances matrimonials que portà amb el seu espòs fou anomenada "l'àvia d'Europa". La succeí el seu fill Eduard VII.

Victòria Eugènia de Battenberg
Balmoral 1887 - Lausana 1969
Reina d'Espanya. Filla del príncep Heinrich von Battenberg i de la princesa Beatriu d'Anglaterra, filla petita de la reina Victòria I, el seu nom de fonts era Eua, i la seva padrina fou l'emperadriu de França Eugènia. Es casà el 1906 amb el rei Alfons XIII d'Espanya. Maldà per no immiscir-se en política, i hagué d'exiliar-se el 1931, quan tingué lloc la proclamació de la Segona República. Tornà a Espanya, uns quants dies, el 1968, per a ésser padrina del seu besnét l'infant Felip. El 1985 les seves despulles foren dipositades al monestir d'El Escorial.

Vidal, Germinal
? - Barcelona 1936
Dirigent comunista. Membre del Bloc Obrer i Camperol, encapçalà les joventuts comunistes primerament del Bloc i després del POUM, des del 1932. Morí el 19 de juliol de 1936 a la plaça de la Universitat, en intentar de resistir l'avanç de les tropes militars revoltades. Durant els primers mesos de la guerra fou enlairat com un dels primers màrtirs de la resistència antifeixista.

Vidal, Joan
Principat de Catalunya segle XIX
Dirigent obrer. Delegat al congrés de Barcelona (1868), fou líder de la Federació de Les Tres Classes de Vapor i membre de la comissió federal clandestina de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. Pertanyia al corrent sindicalista i politicoreformista, i s'allunyà de la Internacional per reconstruir el Centre Federatiu de les Societats Obreres de Barcelona. Fou un dels promotors, el 1881, del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol.

Vidal i Barraquer, Francesc
Cambrils de Mar, Baix Camp 1868 - Friburg, Suïssa 1943
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). De família de propietaris rurals i de professionals liberals, un cop cursat el batxillerat, al col·legi dels jesuïtes de Manresa i al seminari de Barcelona, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, i s'hi doctorà a la de Madrid (1900). Els estudis jurídics li donaren una cultura i una actitud cíviques que el distingiren de molts altres eclesiàstics del seu temps. Després d'haver exercit d'advocat a Barcelona, decidí de passar al servei de l'Església. Dissuadit per Torras i Bages d'entrar a la Companyia de Jesús, per motius altament religiosos cursà els estudis de teologia i de dret canònic al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Tarragona, on es doctorà en ambdues facultats. Ordenat de sacerdot el 1899, restà amb diferents càrrecs a la cúria arquebisbal de Tarragona. Hi fou nomenat canonge el 1907 i elegit vicari capitular el 1911, a la mort de l'arquebisbe Costa i Borràs. Dos anys després fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic de Solsona. El 1914 els bisbes de la Tarraconense l'elegiren senador. Renuncià el 1917 a la mitra de Cadis per tal de poder contribuir a apaivagar les tensions polítiques i socials de Catalunya. Aquesta actitud, unida a la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Església, constituí el tret característic de tota la seva vida. Arquebisbe de Tarragona des del 1919 i cardenal des del 1921, el 1923 rebutjà d'ésser presentat per a la seu de Toledo. Els anys de la Dictadura defensà la llibertat de l'Església, i mantingué amb tots els altres bisbes de la Tarraconense, la llengua catalana com la llengua normal de la predicació i de la catequesi. El 1924 no acceptà el seu trasllat a la seu de Saragossa, i dos anys més tard s'oposà tant a la permuta amb el bisbe de Còria, Segura, com al seu trasllat a Roma com a cardenal de cúria. Proclamada la República el 1931, contribuí a evitar incendis d'esglésies o de convents a Catalunya. Cap de l'episcopat espanyol arran de l'exili del cardenal Segura, s'esforçà, amb poc èxit, prop del govern provisional —amb el president del qual, Alcalá Zamora, l'uní una sincera amistat— a mitigar les disposicions del projecte de constitució que afectaven els drets de l'Església; intentà també, en va, que la Santa Seu acceptés Luis de Zulueta com a ambaixador de la República i informà el papa de la veritable situació política i religiosa d'Espanya. Fou partidari de dirigir col·legiadament amb els arquebisbes, en les conferències metropolitanes, els afers religiosos i político-eclesiàstics d'Espanya, i en la preparació dels documents collectius cercà també la col·laboració de tots els bisbes. Com a president (fins a l'abril del 1936) de la conferència de metropolitans, treballà estrènuament en la implantació de l'Acció Catòlica, tot i que les bases d'aquesta, aprovades per la Santa Seu, no responien pas a la seva mentalitat, més dúctil i menys centralitzadora. Insistí, sempre, que els títols primacials a Espanya eren purament honorífics, defensà el títol de primat de les Espanyes que tenia l'arquebisbe de Tarragona i desitjava que les diferents seus primades estenguessin llur jurisdicció honorífica sobretot en les àrees geogràfiques que hi havien estat històricament unides. Esclatada la revolució a Tarragona el 21 de juliol de 1936, només forçat es refugià a Poblet, com a hoste d'Eduard Toda i Güell. L'hi anaren a cercar uns milicians de la FAI de l'Hospitalet. Tement per la seva vida, cregué més escaient que el seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, restés a la diòcesi de Tarragona, per tal de no deixarla abandonada, però aquest morí prest assassinat. Traslladat a Barcelona amb el seu secretari particular, Joan Viladrich, els consellers de governació i de cultura de la Generalitat, Espanya i Gassol, els procuraren d'ésser embarcats cap a Itàlia en vaixells de la marina de guerra italiana. Fixà la seva residència a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, fins que el 1943, a causa de l'ocupació alemanya, es traslladà a Suïssa. Des de Farneta treballà incansablement a favor de la pau, del salvament de sacerdots i de catòlics que es trobaven en greu perill a Catalunya, i més endavant, del bisbe de Terol, que hi era presoner i que fou mort per represàlies de guerra. Per poder dur a terme aquestes activitats, es negà a signar la lletra col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 a favor de l'Espanya del general Franco, i també perquè no creia adient que els bisbes, ni que fos en aquelles greus circumstàncies, prenguessin un partit excloent, en una guerra civil, a petició d'una de les parts bel·ligerants. Per algunes d'aquelles activitats, que hom judicà antiespanyoles, i per aquesta negativa, no li fou permès de retornar en vida a la seva diòcesi, que governaren en nom seu els vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives. Tot i les pressions del govern del general Franco perquè renunciés la seu de Tarragona, no hi accedí, ni Pius XI no les acceptà, ni foren tolerades pel cardenal Gomà ni admeses pel nou papa Pius XII, elegit el 1939 en un conclave en què prengueren part tots dos purpurats catalans. En el seu testament palesà el desig que les seves despulles fossin traslladades a la seu de Tarragona i sebollides prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs. Això fou, finalment, realitzat el maig de 1978.

Vidal i Riembau, Josep
el Vendrell, Baix Penedès 1917 - 1989
Sindicalista i polític, conegut amb el pseudònim de Pep Jai. S'inicià en la política de les Joventuts del BOC, des d'on passà al POUM; durant la guerra civil de 1936-39 combaté en l'exèrcit popular. Després d'alguns anys de captivitat, el 1945 ingressà en el clandestí Moviment Socialista de Catalunya i n'organitzà el Front Pagès. Cofundador i dirigent de la Unió de Pagesos (1974), fou elegit diputat socialista al Congrés per Tarragona el 1977 i el 1979, i senador per la mateixa circumscripció el 1982.

Vidal i Rossell, Salvador
Principat de Catalunya 1900 - Mèxic 1993
Polític i dirigent obrer. Milità a la Federació Catalana del PSOE. Fou membre dirigent destacat de la UGT a Catalunya, secretari de redacció del seu setmanari, "La Internacional" (1931) i secretari general de la Federación de Obreros Textiles d'España. En formar-se el govern constituït per Macià, fou, en representació d'aquella central sindical, conseller de treballs públics del govern i ocupà (abril-novembre del 1931) el departament de foment i agricultura de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil presidí el Consejo de Trabajo del govern de Madrid. En acabar el conflicte, el 1939 s'exilià a França i el 1941 se n'anà a Mèxic. Féu costat als actes de caire obrer i catalanistes.

Vidal i Valls, Joan
Ripollet, Vallès Occidental 1853 - Barcelona 1925
Polític i advocat republicà. Redactor de "La Publicidad" i diputat provincial per diverses circumscripcions, milità primer en el possibilisme i després en la Unió Republicana i, finalment, fou un dels creadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana, en representació de la qual fou regidor i cap de la minoria consistorial a l'ajuntament de Barcelona.

Vidal-Quadras i Roca, Aleix
Barcelona 1945
Físic i polític. Doctor en ciències físiques per la Universitat Autòmoma de Barcelona (1975), assumí la càtedra de física atòmica, molecular i nuclear de la UAB el 1989. Després d'un breu pas per Unió Democràtica de Catalunya, l'any 1983 entrà a Alianza Popular. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1988, fou president del Partit Popular de Catalunya des del 1991. El 1992 i el 1995 fou candidat a la presidència de la Generalitat per aquest partit. Des del desembre del 1995 fou senador del PP en representació del Parlament de Catalunya. Arran de l'acord de governabilitat a què arribaren el PP i CiU després de les eleccions generals de març del 1996, la posició de Vidal-Quadras dins el seu partit, eminentment combativa contra el nacionalisme català, s'afeblí. Al setembre anuncià que no es presentaria a la reelecció com a president del PP a Catalunya, i fou substituït per Alberto Fernández Díaz, fins aleshores portaveu municipal del PP a Barcelona. L'any 1999 renuncià a l'acta de senador per assumir el càrrec de diputat al Parlament Europeu, cambra de la qual ocupà una de les vicesecretaries.

Vidali, Vittorio
Muggia, Trieste 1900 - Trieste 1983
Polític italià. Militant comunista, actuà als EUA com a agent del Komintern (1923-27) i, després d'haver residit a diversos països d'Europa i Amèrica, el 1934 arribà a l'estat espanyol portant l'ajut del Socors Roig Internacional a les víctimes de la repressió d'Astúries. Esclatada la guerra civil, sota els pseudònims d'Arturo Sormenti, Carlos J.Contreras o comandant Carlos, participà activament en l'esforç bèl·lic i propagandístic del PCE, fou assessor militar de les milícies comunistes, comissari polític del famós Cinquè Regiment, i publicà, a València, el llibre La Quinta Columna. Cómo luchar contra la provocación y el espionaje; també hom l'acusà d'haver estat responsable de l'assassinat d'Andreu Nin, al juny del 1937. Del 1939 al 1947 visqué a Mèxic, actuant com a periodista i dirigent de l'Aliança Antifeixista Giuseppe Garibaldi; després del 1947, ocupà importants càrrecs dins el Partito Comunista Italiano, en representació del qual fou diputat (1958-63), senador (1963-68) i conseller de la ciutat de Trieste.

Videla, Jorge Rafael
Mercedes, Buenos Aires 1925
Militar argentí. Oficial d'infanteria a 19 anys, fou director de l'escola militar (1960-62). Ascendit a general (1973) i a comandant en cap de l'exèrcit (1975), derrocà María Estela Martínez de Perón (1976) i assumí, com a cap de la junta militar, la presidència de la república. Instaurà una dictadura i dissolgué el parlament, els partits i els sindicats obrers, i alhora inicià una dura repressió contra els opositors, que comportà la desaparició, la tortura i l'assassinat de milers de persones. El 1978 deixà al càrrec de comandant en cap de l'exèrcit, i el 1981 fou rellevat del de president de la república pel general Roberto E.Viola. Restaurada la democràcia a l'Argentina, fou jutjat (1984-85) juntament amb els altres caps de la dictadura militar i condemnat a reclusió perpètua.

Vila, Domingo M.
Barcelona segle XVIII - ? segle XIX
Polític, orador i diplomàtic. Fou enviat com a representant del Congrés espanyol per a assistir a la coronació de Pere IV de Portugal com a emperador del Brasil (Pere I) (1822). Partidari de l'autonomia de Cuba, destacà entre els catalans que defensaren amb mes convenciment els drets d'aquesta colònia d'ultrrmar. El 1843, quan les Corts Espanyoles denegaren la possessió de les actes a alguns diputats cubans, fou un eloqüent defensor en els casos de Saco, Escobedo, Montalvo i Armas, entre altres. En els discursos que pronuncià en defensa de la causa dels diputats cubans, advocà perqué Espanya donés una llibertat més àmplia a les seves colònies i s'adoptés un règim de caràcter federatiu. Arram del seu pensament polític, és considerat un dels precursors dels autonornistes cubans, i s'avançà en trenta anys a Francesc Pi i Margall, l'amic i defensor més prominent de la llibertat de Cuba.

Vila, Miquel
? segle XIX
Guerriller carlí. Era conegut amb el sobrenom de Caletrus. Es destacà durant la segona guerra Carlina i arribà a ésser un dels principals capitosts. Però, subornat pel govern isabelí, es passà al bàndol liberal, en canvi de conservar el seu grau de comandant (1849).

Vila i Comaposada, Marc Aurel.li
Barcelona 1908 - 2001
Geògraf i polític. Fill de Pau Vila i Dinarès. Visqué part de la seva infancia a Colòmbia, a Bogotá, durant l'estada del seu pare en aquest país, el geògraf Pau Vila i Dinarès, com a director d'un col·legi. Advocat per la Universitat de Barcelona el 1934 i mestre per les escoles normals de la Mancomunitat i la Generalitat el 1936. Incorporat a l'administració pública, treballà al Consell de Cultura, fou jutge del Tribunal Tutelar de Menors i el 1938 fou auditor de guerra als fronts d'Aragó i de l'Ebre i voluntari en el regiment pirinenc núm. 1. Soci fundador de la Societat Catalana de Geografia. En acabar el conflicte, el 1939 hagué d'exiliar-se a França (Narbona), on tingué al seu càrrec un grup de menors refugiats de diverses zones de la Península. Posteriorment marxà a Colòmbia el 1943. Establert inicialment a Bogotà, on es dedicà a tasques docents i de protecció demenors; hi continuà els estudis i es doctorà en dret. Exercí com a catedràtic de delinqüència infantil a l'Escuela social del Colegio Mayor de Rosario.El 1943 es traslladà a Caracas, on l'any següent inicià el professorat de geografia a escoles de secundària i normals i dirigí un seminari de geografia a la Universidad Central de Venezuela (U.C.V.). Del 1944 fins al 1970 fou catedràtic de geografia de la universitat Central i de la universitat catòlica Andrés Bello (U.C.A.B.), on impartí geoeconomia i geohistòria. El 1959 fou nomenat delegat en aquest país de la Generalitat de Catalunya. El 1978 tornà a Barcelona, on ha continuat publicant sobre temes geohistòrics de Catalunya i fent diverses recerques. Dedicat a la política, fou elegit diputat del Parlament Català per Esquerra Republicana de Catalunya. En mèrit a la seva tasca intel·lectual, ha rebut diverses condecoracions del govern veneçolà i de la universitat central de Veneçuela pels seus estudis, en diferents aspectes, sobre aquest país; pertany a diverses entitats científiques americanes com l'Academia de Ciencias Matemáticas, Física y Naturales de Venezuela, l'Academia de Geografia de Argentina i és membre honorari de la Sociedad Mexicana de Geografía i Estadística, entre altres. Ha estat president honorari del Centre Català de Caracas. Ultra dotze opuscles en català sobre política i història del catalanisme, ha conreat, sobretot, la geografia econòmica i la geohistòria deVeneçuela. Entre les seves obres de tema americà es destaquen Geografía de Venezuela (1953), obra de vint-i-quatre volums sobre els estats de Veneçuela (1950-67), Motius de conversa (1961), Zonificación económica de Venezuela (1968), Els caputxins catalans a Veneçuela (1969), La Real Compañía de Comercio de Barcelona en Venezuela (1752-1816) (1970), Conceptos de geografía histórica de Venezuela (1970), Presència de Catalunya en el «Correro del Orinoco» (1973), La nacionalitat i els espais econòmics (1973), Els catalans en l'obra d'Humboldt (premi als Jocs Florals de Caracas de 1975), Geoeconomía de Venezuela (1976-1977, en tres volums), Diccionario de tierras y aguas de Venezuela (1976), Antecedentes coloniales de centros poblados de Venezuela (1978) Josep Sarda, un general català en la independència d'Amèrica (1980) i Intervenció catalana a América (1987). Pel que fa a la seva obra de Catalunya, ha publicat llibres de política, història i geografia: Dictamen referent a la sentència de mort del president de la Generalitat Lluís Companys (1970), La Generalitat de Catalunya al llarg de la seva història (1972), Els municipis de Catalunya (1983), Les comarques de Catalunya. Notes geohistòriques (1983), La comarca de l'Alta Ribagorça (1990).

Vila i Cuenca, Josep
Catalunya segle XX
Dirigent socialista. Membre de la Federació Catalana del PSOE, s'oposà el 1933 a la fusió amb la Unió Socialista de Catalunya i afavorí la constitució d'un Front Obrer amb el Bloc Obrer i Camperol. Secretari general de la UGT de Catalunya des del 1931, fou reelegit per l'abril del 1934, que defensà posicions largocaballeristes. Alhora, fou el representant de la UGT a l'Aliança Obrera de Catalunya en 1933-34.

Vila i d'Abadal, Lluís
Vic, Osona 1889 - Barcelona 1937
Metge i polític. Per la banda paterna descendia d'una família carlina, la casa pairal de la qual és el Cavaller de Vidrà. Era nebot de Raimon d'Abadal i Calderó, i per la banda materna procedia d'un ambient liberal. Acabà la carrera de medicina (1913) i s'especialitzà en oto-rino-laringologia. Milità en el carlisme, i amb motiu de la Solidaritat Catalana (1906) s'enfrontà amb els lerrouxistes. Amb Josep Maria Gich i Pi fundà l'Agrupació Escolar Tradicionalista; censurats públicament per la tendència catalanista d'aquesta entitat, se'n donaren de baixa. Acabà de rompre amb el carlisme i entrà, alguns anys després, a Acció Catalana (1922). Fou un dels fundadors del "Diari de Vic" (1930), i el 1931 d'Unió Democràtica de Catalunya. Membre del comitè de govern i col·laborador de "La Nau" i "Temps", s'oposà a la identificació del catolicisme amb la dreta. Durant la guerra civil de 1936-39 es dedicà al salvament de persones amenaçades, sobretot a través de Josep Andreu i Abelló. S'enfrontà personalment amb el dirigent faista Dionís Eroles. Per la seva amistat amb Manuel de Irujo pogué sortir a l'estranger i entrar en contacte amb el cardenal F.Vidal i Barraquer i Jean Verdier. Aviat muntà una xarxa d'ajut econòmic als sacerdots i als religiosos catalans, tasca que continuaren Maurici Serrahima i Josep Maria Trias i Peitx després de morir ell. Havia estat fundador del Sindicat de Metges de Catalunya i del Casal del Metge.

Vila i Dinarès, Pau
Sabadell, Vallès Occidental 1881 - Barcelona 1980
Pedagog i geògraf. De família de teixidors, hagué d'abandonar els estudis per a dedicar-se a l'ofici familiar. De temperament autodidàctic i creador, fundà el 1905, després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, l'Escola Horaciana. El decenni següent fou decisiu en la seva orientació. El curs 1912-13 deixà l'Escola i es diplomà a Ginebra a l'École des Sciences de l'Éducation, i descobrí l'escola geogràfica francesa de P.Vidal de la Blache i el geògraf J.Brunhes. Anà contractat a Bogotà (1915-18), on fou rector del Gimnasio Moderno, del qual renovà l'orientació pedagògica. Simultàniament publicava a Barcelona La geografía física y astronómica (1915), prova que la geografia li interessava, almenys en el seu vessant pedagògic, abans de tenir-hi un lloc. En tornar de Colòmbia, J.Palau i Vera, que, com a geògraf, li havia encomanat l'obra, s'havia mort, i Vila, bé que nomenat secretari de l'Escola de Treball, com a adjunt del director, Rafael Campalans (1917-24), s'orientà decididament cap a la geografia, que el 1920 ja ensenyava als Estudis Normals de la Mancomunitat. Però li calia una formació científica. El 1923 marxà a França, on assolí aquesta formació a l'Institut de Géographie Alpine de Grenoble, dirigit per R.Blanchard. Traduí i completà el curset en l'Assaig de geografia humana de la muntanya (1925) i es lliurà a la interpretació geogràfica de Catalunya amb sistema, profunditat i intuïció. El 1926 publicava La Cerdanya, iniciant, com diu el pròleg, un nou gènere d'estudis a Catalunya, el de la geografia moderna d'abast comarcal. És possible que l'únic capítol realment envellit avui sigui el degut a un mestre seu, M.Chevalier. Ràpidament aparegueren breus estudis comarcals —Les Marques de Ponent, nom que donà a l'anomenada aleshores Catalunya aragonesa; el Vallès, la seva comarca— que preludiaven la millor síntesi personal que hom té per al coneixement geogràfic del país: el Resum de geografia de Catalunya, en nou volumets (1928-35). Al pròleg diu que tenia el material recollit de temps i que era un resum en quatre volums de la primera part d'una Geografia general de Catalunya, València i Balears, que encara manca. Alhora publicà una col·lecció de mapes escolars i inicià els articles geogràfics a "La Publicitat" (1929-38), suggestius i engrescadors, dins la tècnica periodística més acurada. La Generalitat aprofità la seva vocació cívica, com ja havia fet la Mancomunitat. La seva gran obra és la Divisió Territorial de Catalunya (1932 i 1937), però encara escrivia per als combatents La fesomia geogràfica de Catalunya (1937), i presentà al congrés d'Amsterdam del 1938 Le peuplement de la Catalogne. Le problème géographique de l'eau. Aquests anys fou catedràtic de l'Escola Normal de Mestres i de la Institució d'Estudis Comercials, professor dels Estudis Universitaris Catalans i president del Centre Excursionista de Catalunya i de la Societat Catalana de Geografia, filial de l'Institut. El 1939 s'exilià a Colòmbia, on ensenyà a l'Escuela Normal Superior de Bogotà fins el 1946; hi publicà (1945) la Nueva geografía de Colombia. Cridat a Veneçuela el 1946, hi fundà i dirigí el departament de geografia i història de l'Instituto Pedagógico de Caracas, fins que es jubilà, el 1961, quan ja s'havia naturalitzat veneçolà. La seva gran obra allí és la Geografía de Venezuela, en dos volums, dels quals redactà tot sol el primer (1960), i el segon en col·laboració amb deixebles veneçolans. Hi publicà, també, els estudis Los descubrimientos de la Gran Sabana i Visiones geo-históricas de Venezuela (1969). Fou membre del Centre Català de Caracas, del qual fou nomenat president honorari. El 1965, poc després d'haver tornat a Catalunya (però passant els hiverns a Veneçuela), publicà un article polèmic: Origen i evolució de la Rambla barcelonina (1965), que inicià la seva darrera etapa, centrada en la geografia urbana de Barcelona. El 1968 s'incorporà a la redacció de la Geografia de Catalunya dirigida per L.Solé i Sabarís, on publicà El Barcelonès i Barcelona ciutat, resum de la més extensa Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), culminació de la seva obra de repatriat. També ha publicat Joan Orpí, l'home de la Nova Catalunya (1969), on enllaça les seves afeccions en estudiar la Barcelona de Veneçuela. El 1969 fou elegit membre de l'Institut d'Estudis Catalans, com a numerari de la nova secció de Filosofia i Ciències Socials, i el 1976 hom li atorgà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Dins de la darrera etapa, cal esmentar, també, Selecció d'escrits de geografia (1978-79). El 1979 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. L'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona instituí el Premi Pau Vila de Geografia, l'any 1981. Ha estat fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: les de Catalunya, Colòmbia i Veneçuela.

Vila i Moliné, Joaquim
Barcelona 1855 ?
Polític republicà. Després d'haver militat al Partit Progressista de Ruiz Zorrilla, fou un dels primers seguidors de Lerroux a Barcelona, i fundador de la més antiga entitat radical de la ciutat, la Fraternitat Republicana. Fou regidor de Barcelona en dues ocasions (1905 i 1913).

Vilalta i Vidal, Antoni
Barcelona 1905 - Berlín Oriental 1981
Polític i advocat republicà. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona el 1926. Participà, integrat en el Grup de "L'Opinió", en la fundació de l'Esquerra Republicana de Catalunya, i fou elegit regidor de Barcelona (1931-33). El 1933, juntament amb l'esmentat Grup, se separà de l'ERC, i fou un dels dirigents del nou Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, en representació del qual fou altra vegada regidor de Barcelona (1934-36). President del Consell Directiu de la Unió de Municipis Espanyols (1934) i membre de la junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona (1936). S'exilià el 1939 amb la seva família a Brusel·les i després a Mèxic, on continuà l'exercici de la seva professió, com a advocat d'hisenda pública i com a assessor de diverses institucions de crèdit i dependències oficials. Home emprenedor en el camp del periodisme, fou fundador de la revista "Noticiero de Seguros, Previsión y Ahorrros" . Fundà l'Asociación Médico-farmacéutica. Publicà treballs jurídics com La premeditación como circunstancia atenuante (1939) i La individualización de la ley civil (1982, pòstum).Tornà esporàdicament a Catalunya des del 1978.

Villa, Pancho
San Juan del Río, Durango 1878 - Parral, Chihuahua 1923
Revolucionari mexicà. A setze anys fugí a les muntanyes, acusat d'homicidi, i treballà durant 15 anys com a ramader i jornaler i es dedicà al bandolerisme. Canvià el seu nom, Doroteo Arango, pel de Pancho Villa. El 1910 s'uní a les forces maderistes contra Porfirio Díaz com a irregular. Condemnat a mort a causa d'una insubordinació, fou salvat per Madero i s'escapà de la presó. El 1913 tornà als EUA, i inicià la revolta agrarista al nord de Mèxic, campanya en la qual es distingí com a cap de la cavalleria lleugera. Quan Victoriano Carranza s'uní als insurrectes, Villa acceptà el pla de Guadalupe. S'alià amb Pascual Orozco i Emiliano Zapata, aliança que permeté l'ocupació de la ciutat de Mèxic. Poc després rompé amb Carranza, fou vençut diverses vegades per les tropes governamentals i es retirà al nord, on continuà una activitat mig guerrillera mig bandolera que no féu inquietar seriosament el govern central. L'afusellament de 16 ciutadans nord-americans i els atacs a diverses ciutats nord-americanes motivaren una expedició de càstig contra Villa, manada pel general John Pershing, que fracassà, per la manca de cooperació del govern de Carranza i per la popularitat de Villa entre els camperols del nord. A la caiguda de Carranza, el 1920, Villa cessà les activitats guerrilleres i es retirà a una hisenda que li proporcionà el govern a Durango, on residí, ja retirat, fins el 1923, que fou assassinat.

Villacampa, Manuel
Betanzos, Galícia 1827 - Melilla 1887
Militar gallec. Separat de l'exèrcit per les seves idees republicanes (1877), hi fou readmès i passà a la reserva (1883). D'acord amb Ruiz Zorrilla, es revoltà a Madrid a favor de la República (1886); però, un cop fracassada la insurrecció i abandonat pels seus soldats, fou empresonat i condemnat a mort. Indultat, fou deportat a Fernando Poo i, més tard, a Melilla.

Villacampa y Periel, Pedro de
Laguarta, Aragó 1776 - Madrid? d 1845
Militar aragonès. El 1793 ingressà en l'exèrcit, i lluità a la Guerra Gran (1793-95), a la guerra contra Portugal (1801) i a la guerra contra Napoleó, en la qual participà en la defensa de Saragossa; fet presoner, assolí de fugir i, ascendit a mariscal de camp, operà per Aragó (Daroca, 1810), el Principat i el País Valencià, on substituí Joaquín Blake y Joyes (desembre del 1811) com a cap de les forces que lluitaven contra Napoleó. Ascendit a tinent general (1814), es mostrà descontent del règim absolutista restaurat per Ferran VII; pel fet d'haver assistit a un sopar considerat subversiu fou condemnat a vuit anys d'empresonament al castell de Montjuïc, de Barcelona (1815). En proclamar-se la constitució, el 1820, el poble barceloní l'alliberà i el nomenà capità general de Catalunya (únic cas de capità general elegit per vot popular). Més tard ho fou de Granada (1822-23); però, en restablir-se l'absolutisme, s'exilià a Malta, i més tard passà a Tunis. Tornà el 1833, i ocupà diversos càrrecs, com el de capità general de Mallorca (1838-39) i senador per Osca (1843-44) i vitalici (1845).

Villar i Palasí, Josep Lluís
València 1922
Polític. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l'Instituto Nacional de Previsión (1950), sotssecretari del ministeri d'informació i turisme (1957-62) i del de comerç (1962-65). El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Nomenat ministre d'educació (1968-73), realitzà una contravertida reforma de l'ensenyament, que no resolgué els problemes d'aquest sector. Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica en la industria (1965), etc. El seu germà, Vicent Villar i Palasí (València 1920 — Arenys de Munt, Maresme 1974),bioquímic, fou el primer rector de la Universitat Autònoma deBarcelona.

Villar Ponte, Anton
Viveiro 1881 - la Corunya 1936
Periodista i polític gallec. Fundà (1916) les Irmandades da Fala per reivindicar la llengua gallega amb ple significat cultural i social, i féu de la qüestió lingüística l'eix del seu pensament polític. Fundà el setmanari 'A Nosa Terra", portaveu de les Irmandades, i fou cofundador de l'ORGA. Fou diputat a corts pel Partido Galleguista (1936) i col·laborà, amb el seu germà Ramon, en els estudis Doctrina Nazonalista (1921) i Breviario da Autonomia (1933). Conreà també el teatre. La seva obra periodística en gallec ha estat recollida, en part, a Pensamento e Sementeira (1971).

Villate y la Hera, Blas de
Sestao, País Basc 1824 - Madrid 1882
Militar basc, segon comte de Valmaseda. Participà en l'acció de Vicálvaro (1854) i en la guerra d'Àfrica (1859-60). Capità general interí de l'Havana (1867), actuà cruelment contra els insurrectes cubans, fins al punt que fou destituït (1872). A Madrid participà en el pronunciament que proclamà la Restauració (1874), i fou nomenat capità general de Cuba (1875) i de Castella la Nova (1881).

Viola i Sauret, Joaquim
Cebreros, Castella la Vella 1913 - Barcelona 1978
Polític. De família lleidatana, féu la guerra en el bàndol franquista i exercí després com a registrador de la propietat. Procurador a corts del terç familiar per Lleida des del 1971, director general de Règim Local i alcalde de Barcelona (setembre del 1975 — desembre del 1976), esdevingué molt impopular per la seva gestió autoritària i hostil als moviments ciutadans. Fracassat en l'intent d'ésser senador per Lleida el 1977, s'havia apartat de la política quan fou assassinat, amb la seva muller, per elements independentistes catalans.

Vitte, Sergej
Tbilisi, Geòrgia 1849 - Moscou 1915
Sergej Witte. Polític rus d'origen georgià. Comte de Vitte. Nomenat ministre de finances (1892), portà a terme una política de reformes per tal de crear una infraestructura capaç de permetre la industrialització del país i atreure les inversions estrangeres. Negocià la pau de Portsmouth amb el Japó. Nomenat president del consell de ministres (1905), reprimí el moviment revolucionari del 1905. Tanmateix, Nicolau II el féu responsable del triomf del partit constitucional democràtic a les eleccions per la duma del 1906, i el destituí.

Vives i Feliu, Joan Miquel de
? - Ciudad Rodrigo, Lleó 1809
Militar. En esclatar la Guerra Gran (1793) era mariscal de camp. El capità general de Catalunya, José de Urrutia, li confià (1795) el comandament dels 20 000 voluntaris catalans allistats per la junta de diputats dels corregiments del Principat i coneguts amb el nom de miquelets. Amb aquest motiu, publicà l'opuscle Obligacions dels miquelets dels nous Tèrcios de Catalunya (1795). Hi incorporà també els voluntaris honrats reunits a València i aconduïts a Barcelona pel marquès de la Romana. Al davant d'aquestes tropes, assolí d'expulsar els francesos de la Baixa Cerdanya, assetjà Montlluís i probablement hauria recuperat les posicions del general Ricardos al Rosselló, si no hagués cessat la guerra arran de la pau de Basilea (1795). El 1799 fou nomenat capità general de Mallorca, càrrec que exercí amb prudència i moderació, fins el 1808. Aquest any es declarà contrari a Napoleó i, nomenat capità general de Catalunya per la Junta Superior de Govern del Principat, dirigí el setge que les tropes lleials organitzaren a Barcelona, aprofitant la debilitat momentània dels ocupants francesos. Fracassat aquest intent, fou nomenat capità general de Castella la Vella (desembre del 1808), càrrec en el qual morí.

Vives i Remolins, Joan
Barcelona 1901 - Buenos Aires, Argentina 1962
Sindicalista i empresari. Format de manera autodidacta. Treballà en el camp tèxtil, ram en el qual arribà a ser contramestre en una empresa. Dedicat al sindicalisme, fou un actiu militant de la CNT. Arran de la Dictadura de Primo de Rivera i la situació de precarietat produïda, ofegat, el 1928 s'embarcà, sense recursos, cap a América. S'establí a l'Argentina, a Buenos Aires, on ja el 1931 havia obert una petita fàbrica de tovalloles. Amb una millor situació econòmica, va fer-hi anar la família. Ben integrat a la vida i activitat dels catalans residents en aquest país, s'incorporà al Casal de Catalunya, on fou un dels membres més actius. Durant la guerra civil espanyola es dedicà especialment a promoure la campanya de queviures i medecines per a enviar a Catalunya. Amb una remarcable activitat política, fou delegat a l'Argentina pel Partit Socialista Unificat de Catalunya i capdavanter de l'Agrupació Cultural Catalana. A més a més de ser un recte sindicalista, era també un profund i sincer catalanista. Dins de la seva activitat tèxtil, també fou fundador de l'associació La Defensa Fashioners, entitat cooperativa de teixidors, que va ser durant molts anys de les primeres en el ram.