Wagner, Richard
Leipzig 1813 - Venècia 1883
Compositor alemany. No inicià els estudis musicals fins a
quinze anys; el 1831 ingressà a la universitat de Leipzig, i el 1833 fou mestre de cor a
Würzburg. Influït per Beethoven i Weber, escriví en aquesta època la seva Simfonia
en do, única obra seva d'aquest gènere. Atret per l'òpera, cap al 1833 compongué Die
Feen ('Les fades'), que restà inèdita fins el 1888, i La prohibició d'estimar (1836),
que no tingué èxit. En aquesta època el seu model era, fins a un cert punt, la grand'
opéra de Meyerbeer i les òperes de Weber, la influència del qual es palesà encara
en les dues següents: Rienzi, que pogué estrenar a Dresden el 1842, i Der
Fliegende Holländer ('L'holandès errant'), estrenada a Berlín el 1843. Aquests anys
foren de dificultats econòmiques i privacions; treballà a Königsberg, a Riga i a
París, on hagué de recórrer a treballs secundaris per a sobreviure (adaptà La
favorita, de Donizetti, a una versió per a cant i piano). Amb Der Fliegende
Holländer la seva obra inicià un nou estil i l'ús de la idea de l'amor com a mitjà
de redempció, per damunt de convencionalismes, religió o costums, camí que seguí des
d'aleshores amb Tannhäuser (1845), única òpera d'aquest període que tingué
algun èxit en ésser estrenada. Amb aquesta òpera Wagner s'apartà definitivament del
model tradicional d'òpera, i procurà de donar una continuïtat al discurs musical, sense
interrupcions ni peces soltes com l'ària tradicional. Assajà també l'ús del leitmotiv,
o tema musical vinculat amb una situació anímica, amb un personatge o amb un fet
determinat (amor, odi, venjança, una espasa, un castell, el protagonista, etc).
L'aparició d'aquests leitmotive a l'orquestra o a la línia vocal evoca, així,
situacions anteriors i informa l'auditori sobre el rerefons de l'acció o del pensament,
les intencions, etc, dels personatges. Creà, així, una veritable xarxa d'al·lusions
musicals, connectades entre elles per a formar una melodia sense fi. D'altra banda, donà
una importància molt superior a l'orquestra, i llevà a les veus el predomini que
exercien fins aleshores en el camp de l'òpera (les deixà reduïdes a una funció
semblant a la d'instruments destacats de l'orquestra). Amb Lohengrin (1850), però,
encara es mostrà influït, fins a un cert punt, per les formes tradicionals, i no fou
fins a Tristany i Isolda (1865) que completà la seva evolució. En aquests anys
Wagner tingué vel·leïtats revolucionàries (hagué de fugir de Dresden arran de la
revolució del 1848, i es refugià a Suïssa), però la seva música començà a obrir-se
camí a Alemanya, gràcies a l'ajut de Liszt, que féu estrenar Lohengrin a Weimar.
A Suïssa conegué Mathilde Wesendonck, a la qual dedicà lieder; sembla que
aquesta relació amorosa fou la inspiració de Tristany i Isolda, obra a la qual no
donà ja el nom d'òpera, sinó el de drama líric. Tornà a provar fortuna
a París (on visità Rossini, el 1860), però el seu Tannhäuser fou rebutjat
violentament pel públic, tot i que ell havia accedit a afegir-hi ballet (el del
Venusberg) per tal d'acomodar-se al gust francès. Finalment, però, trobà suport en el
rei Lluís II de Baviera, que finançà els seus nous i més complexos treballs. Provocà
alguns escàndols (com el seu matrimoni amb Còsima, filla de Liszt i muller del director
d'orquestra Hans von Bülow). D'aquests anys daten la seva òpera còmica Die
Meistersinger von Nürnberg (1868) i els esbossos dels drames lírics de la Tetralogia;
en pogué estrenar el pròleg, Das Rheingold ('L'or del Rin'), el 1869, i
aconseguí que Lluís II de Baviera assumís el compromís de finançar l'estrena de tot
el cicle i de crear a Bayreuth un teatre dedicat a la seva obra. El 1876 assolí, així,
d'estrenar la Tetralogia completa en el que havia d'ésser el primer festival de Bayreuth,
que assenyalà la seva consagració com el compositor més important del seu temps en el
camp escènic. Pogué encara enllestir el seu darrer projecte, que anomenà "festival
sacre" ( Parsifal) i que estrenà a Bayreuth el 1882. La profunda arrel
germànica de la seva obra el féu símbol i capdavanter del nacionalisme musical alemany;
en la seva obra, que fou molt discutida durant tot el s XIX i no plenament acceptada
fins ja entrat el XX, hom troba reflectides moltes idees pròximes a les de Nietzsche, bé
que en molts moments no deixa d'haver-hi també una certa atracció del cristianisme. La
seva obra exercí una influència capital damunt la música europea subsegüent, i també
en altres cercles no directament vinculats amb la música ( wagnerisme). La
revolució que Wagner representà en el camp de l'òpera influí fins i tot en Verdi i en
els autors posteriors de l'òpera italiana, i donà un nou impuls a l'escenografia; però,
tot i que Wagner pretengué d'igualar la funció de la música amb la de la poesia i de
les altres arts, en definitiva també en les seves obres la música manté un cert
predomini, pel fet que la seva obra com a compositor és molt superior a la literària.
Als Països Catalans la música de Wagner fou introduïda per Josep Anselm Clavé, en un
dels seus concerts populars als Jardins d'Euterpe, l'any 1862, però amb un caràcter més
anecdòtic que no pas decisiu. Uns deu anys més tard fou el cèlebre metge i compositor
Josep de Letamendi el veritable introductor de Wagner, en fer-lo conèixer al seu deixeble
Joaquim Marsillach i Lleonart. Posteriorment es distingiren en el culte a la
música wagneriana el director d'orquestra Antoni Ribera i Maneja, Antoni Nicolau, que
introduí la música de Wagner en les sèries de concerts que dirigia a Barcelona, i
sobretot l' Associació Wagneriana (1901), la creació de la qual significà el
triomf definitiu de la música de Wagner a Catalunya. Al País Valencià la música de
Wagner fou molt afavorida d'ençà del 1888 per les importants representacions
protagonitzades per Francesc Viñas, tenor que també contribuí a estendre l'ideal
wagnerià per altres països. La importància de la influència de Wagner damunt els
compositors catalans fou molt marcada fins els anys trenta. El 1955 el festival de
Bayreuth es desplaçà a Barcelona per a presentar diverses obres de Wagner al Gran Teatre
del Liceu; d'aleshores ençà la importància de Wagner en la vida musical catalana ha
tendit a disminuir, tot i conservar un prestigi considerable.
Wakefield,
Edward Gibbon
Londres 1796 - Wellington, Nova Zelanda 1862
Colonitzador britànic. El 1830 inicià la colonització de l'Austràlia Meridional, a
base de vendre petites parcel·les de terra a preus elevats, per tal de fixar-hi els
colons i alhora acumular capital que atragués més immigració. L'especulació el féu
fracassar, i orientà aquella àrea cap a la ramaderia. Passà aleshores a Nova Zelanda i
n'inicià la colonització (1837).
Waldheim, Kurt
Sankt Andrae-Wörden, Baixa Àustria 1918
Polític austríac. Membre del cos diplomàtic des de l'any 1945, fou observador
d'Àustria a l'ONU (1955), ambaixador al Canadà (1956-60) i representant permanent
d'Àustria a l'ONU (1964-68). Candidat per la democràcia cristiana en les eleccions
presidencials del 1971 (47% dels vots), substituí Situ U Thant com a secretari
general de l'ONU (1972-81). Malgrat la controvèrsia sobre la seva presumpta
responsabilitat en crims de guerra com a oficial de l'exèrcit alemany a Iugoslàvia i a
Grècia durant la Segona Guerra Mundial, el 1986 fou elegit president de l'estat (primer
president austríac no socialista des del 1945). Tot i que el seu grau de culpabilitat no
restà aclarit, les pressions internacionals el feren desistir de presentar-se a la
reelecció el 1992. Al juny del 1991 decidí no presentar-se a les eleccions presidencials
d'abril del 1992, pressionat per les investigacions que el relacionaven amb la deportació
de jueus de Salònica cap al camp d'extermini d'Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial.
Fou substituït en la presidència per Thomas Klestil.
Walesa, Lech
Popowo, Bydgoszcz 1943
Nom amb què és conegut el dirigent sindical i polític
polonès Leszek Walesa. De professió electromecànic, començà treballant a Dobrzyn i el
1967 s'incorporà a les drassanes Lenin de Gdansk. Durant els anys setanta desplegà una
gran activitat sindical per al millorament de les condicions laborals dels obrers, la qual
cosa li comportà diversos empresonaments i acomiadaments. Com a membre del comitè de
vaga de Gdansk esdevingué el màxim líder del moviment obrer del seu país en les vagues
que a l'estiu del 1980 s'estengueren per tot el litoral bàltic de Polònia i que donaren
lloc al naixement dels sindicats lliures autogestionaris Solidarnosc, organitzats
ben aviat en tot el territori polonès. Elegit president (1980) del seu òrgan directiu,
durant els esdeveniments posteriors que menaren a la implantació de la llei marcial pel
govern militar de Wojciech Jaruzelski fou detingut el 1981, i pel maig del 1982,
internat a Arlamow, d'on sortí al novembre. Premi Nobel de la pau el 1983, afavorí les
vagues de desgast del règim comunista del 1988 i participà en les converses que el 1989
contribuïren a la dissolució del règim. El 1990 assolí una gran victòria en les
eleccions presidencials i renuncià la presidència de Solidarnosc. El seu mandat es
caracteritzà pel reforçament dels vincles amb l'Església Catòlica (el 1993 aconseguí
que Polònia firmés un concordat amb el Vaticà) i la constant oposició a l'acció del
legislatiu, que acusà reiteradament Walesa d'autoritarisme. El 1995 fou derrotat en les
eleccions presidencials.
Wallace, Henry
Agard
Adair County, Iowa 1888 - Danbury, Connecticut 1965
Polític demòcrata nord-americà. Fou secretari d'agricultura (1933-40), vicepresident
(1941-45) i secretari de comerç (1945-46). El 1947 fundà el partit progressista i fou
derrotat a les eleccions del 1948.
Wang Jingwei
Canton 1884 - Tòquio 1944
Polític xinès. Després de participar en la revolució del
1911, esdevingué col·laborador directe de Sun Yatsen, i ocupà importants càrrecs en
diversos governs republicans. Com a representant de l'ala esquerrana del Guomindang,
s'oposà a Chiang Kai-shek el 1927. Expulsat del partit fins el 1930 i readmès el 1931,
ocupà la presidència del comitè executiu (1932-35). Al moment de l'ofensiva japonesa a
Manxúria (1931), es declarà partidari de la resistència a ultrança; el 1938, però, es
mostrà partidari de la pau amb el Japó, evolucionà cap al col·laboracionisme i
construí un govern xinès amb seu a Nanquín (1940), als territoris ocupats pel Japó.
Washington, George
Bridges Creek, Virgínia 1732 - Mount Vernon, Virgínia 1799
Militar i polític nord-americà. Ric propietari rural,
dirigí les milícies virginianes en la guerra franco-britànica (1756-63). Delegat de
Virgínia als congressos de Filadèlfia, fou un partidari decidit de la independència de
les colònies nord-americanes, i fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit
independentista (1775), que hagué d'organitzar, amb grans dificultats, vencent la
mentalitat localista dels voluntaris i els recels de les diferents colònies entre elles.
Després de sis anys de guerra, amb alternatives variables, aconseguí la capitulació de
les tropes britàniques a Yorktown (1781), fet que decidí la independència. Delegat de
Virgínia a la convenció de Filadèlfia (1787), intervingué decisivament en l'aprovació
de la constitució i fou elegit primer president de la Unió. Es dedicà a posar les bases
de l'estructura política del nou estat (creà moltes de les tradicions constitucionals) i
a assegurar-ne la independència econòmica i financera (tarifes duaneres, banca nacional,
emissió de monedes). Féu un paper de moderador entre els federalistes de Hamilton i els
republicans de Jefferson. Fou reelegit l'any 1792, però perdé popularitat en acceptar un
acord amb la Gran Bretanya (1795). En acabar el seu segon mandat es retirà als seus
dominis de Mount Vernon. Davant el perill d'una guerra amb el Directori francès, fou
nomenat general en cap de l'exèrcit nord-americà (1798).
Watt, James
Greenock 1736 - Handsworth 1819
Enginyer, mecànic i inventor escocès. Treballà com a mecànic a Londres i a Glasgow.
Amb motiu de la reparació d'una màquina de vapor de Newcomen, ideà una sèrie de
perfeccionaments per a aprofitar més bé el vapor mitjançant un condensador separat
(1765); poc després (1769) patentà el seu invent. El 1775 es posà a fabricar la seva
màquina. Ideà diversos sistemes per a la conversió del moviment alternatiu en rotatiu.
Ideà també l'èmbol de doble efecte (1785) i el famós regulador de boles que duu el seu
nom. Per les millores introduïdes hom el considera, sovint, com el veritable creador de
la màquina de vapor moderna. Concebé també un mètode per a determinar el pes
específic dels fluids, descobrí la composició de l'aigua i proposà el vapor com a
forma d'energia per a la propulsió terrestre i marítima.
Weizmann, Hayyim
Motyl, Bielorússia 1874 - Rehovot 1952
Químic i polític israelià. Professor de química a
Ginebra (1900-03) i a Manchester (1903-16), dirigí els laboratoris de l'almirallat
britànic (1916-19). Sionista, obtingué la declaració de Balfour (1917) del
govern britànic. President del moviment sionista (1920) i de la Jewish Agency (1929), ho
fou també de l'estat d'Israel (1948-52). Fou director de l'institut homònim de ciències
de la universitat de Rehovot.
Wellesley,
Arthur Colley
Dublín 1769 - Walmer Castle, Kent 1852
Militar i polític britànic, fill del primer comte de Mornington. És més conegut com a duc
de Wellington, títol que rebé el 1814. Les corts de Cadis el crearen (1812) duc de
Ciudad Rodrigo i gran d'Espanya, i fou creat també príncep de Waterloo als Països
Baixos i duc de la Victòria, duc de Douro, marquès de Torres Vedras i comte de Vimiero a
Portugal. Terratinent a Irlanda, ingressà a l'exèrcit (1787), i aviat ascendí a tinent
coronel (1793). Governador britànic a l'Índia (1793-1805), reduí les darreres
resistències a la dominació britànica i fou ascendit a general (1801). Tornà a la Gran
Bretanya, i fou diputat (1806) i secretari del virrei d'Irlanda (1807-08). Passà a
Portugal amb les tropes expedicionàries britàniques enviades en socors dels portuguesos
revoltats contra les tropes franceses de Junot, el qual hagué de capitular a Cintra
(1808). Defensà Portugal contra els atacs de Soult (1809) i obtingué la victòria de
Talavera de la Reina sobre les tropes de Victor (1809). Rebutjà els intents de Massena
d'ocupar Lisboa (1810) i es féu fort a la línia Torres Vedras. Com a comandant en cap de
les tropes aliades a la Península Ibèrica el 1812 inicià l'ofensiva i ocupà Ciudad
Rodrigo i Badajoz, obtingué la victòria d'Arapiles i entrà a Madrid. El 1813 inicià
l'ofensiva final, amb les victòries de Vitòria, San Marcial i la definitiva de Tolosa,
al Llenguadoc. Les seves relacions amb les autoritats espanyoles foren sempre molt
tibants; políticament afavorí el restabliment de l'absolutisme de Ferran VII. Participà
en el Congrés de Viena. Fou nomenat mariscal (1815) i cap de l'exèrcit aliat durant
l'Imperi dels Cent Dies (Waterloo, 1815) i de l'exèrcit d'ocupació de França (1815-18).
D'idees polítiques conservadores, formà part del govern tory de 1818-27,
participà en el Congrés d'Aquisgrà (1818), que prohibia als no anglicans d'accedir a
càrrecs públics. Fou també ministre d'afers estrangers (1834-35 i 1841-46) i comandant
en cap de l'exèrcit britànic (1827-28 i 1842-52).
Wellesley,
Richard Colley
Dangan Castle, Irlanda 1760 - Londres 1842
Polític britànic, primer marquès Wellesley (1799) i segon comte de Mornington, germà
d'Arthur Colley Wellesley. Diputat (1784) i ministre de finances (1786), fou nomenat
governador general de l'Índia (1797-1805), on eliminà la influència francesa, i amplià
les possessions britàniques. Tornà a la Gran Bretanya, i fou ambaixador a Madrid
(1808-09), ministre d'afers estrangers (1809-12) i lord lloctinent d'Irlanda (1821-28 i
1833-34). Impulsà una política liberal.
Wellington, duc de
(veure Wellesley, Arthur Colley)
Weyler i
Nicolau, Valerià
Palma de Mallorca 1838 - Madrid 1930
Militar. Fill de Fernando Weyler y Laviña. Diplomat d'estat
major, el 1862 n'era ja comandant. Fou enviat aquest any a Cuba i més tard a Santo
Domingo (1863-64, durant l'efímera reversió d'aquesta illa a la sobirania espanyola);
arran d'aquesta darrera intervenció, fou condecorat amb la «Laureada de San Fernando».
Tornà a la Península Ibèrica, i combaté els carlins durant la tercera guerra Carlina.
Es distingí en l'acció de Bocairent i en diverses accions al Principat. El 1878, a
quaranta anys, ja era tinent general. Com a home públic, estigué molt vinculat a
Catalunya, de la qual fou capità general diverses vegades. Establí una gran amistat amb
el general Joan Prim, militar que actuà també a Amèrica. Fou capità general de les
illes Canàries, i li fou atorgat el títol de marquès de Tenerife. Després passà a la
capitania general de Mallorca (1883-86), a la de les Filipines i a la de Catalunya
(1893-96). S'oferí per resoldre la guerra independentista de Cuba, i li fou ofert el
comandament de l'exèrcit colonial (1896), pel govern de Cánovas del Castillo, que el
nomenà capità general i governador general de Cuba. Hi inicià una repressió violenta
de la insurrecció cubana, amb mètodes com el de la creació de camps de concentració,
considerats els primers de la història, mètode feroçment criticat pels EUA i per Gran
Bretanya. Manà un exèrcit de dos-cents mil homes, el més gran de tota la història
colonial d'Espanya, però el seu fracàs fou aclaparador, i fou cessat (1897). Anys més
tard intentà de reivindicar la seva actuació amb el seu llibre Mi mando en Cuba (cinc
volums, 1910-11). Fou capità general de Castella i ministre de la guerra (1901-02, 1905,
1906-07) i, poc després de la Setmana Tràgica, capità general de Catalunya per segon
cop (1909-14), i encara una tercera vegada (1920), enmig de l'hostilitat general. Tot i el
seu caràcter poc democràtic, no s'uní a la Dictadura de Primo de Rivera, i fins i tot
intervingué en l'anomenada Sanjuanada (1926) contra el dictador, que no s'atreví,
però, a sancionar-lo.
Wilkes, Charles
Nova York 1798 - 1877
Explorador i marí nord-americà. Féu llargs viatges d'exploració per les mars australs,
i particularment per l'Antàrtic. Cartografià la costa occidental dels EUA i una part de
les costes de l'Antàrtida. L'any 1838 sortí de Hampton Road amb sis naus a les seves
ordres, per a un llarg periple. Després d'haver passat per la Terra del Foc, arribà a
70° de latitud S; continuà el viatge i anà cap a Austràlia. De Sidney, embarcà l'any
1839 cap a l'Antàrtida (sector de l'actual Terra de Wilkes), i després continuà pel
Pacífic, fins a la costa occidental dels EUA. Finalment es féu de nou a la mar i, a
través del Pacífic, l'Índic i el cap de Bona Esperança, arribà a les costes orientals
nord-americanes.
Wilkins, George
Hubert
Mount Bryan East, Austràlia 1888 - Framlingham, Massachusetts 1958
Explorador britànic. S'interessà de jove pels estudis d'enginyeria, però es dedicà
aviat, durant una bona part de la seva vida, a les exploracions de les regions àrtiques i
antàrtiques. Les primeres foren realitzades entre els anys 1913 i 1921. A partir del 1926
emprà l'avió per a explorar l'Àrtic (1926-27) i l'Antàrtic (1928-29) i cartografià la
Terra de Graham, se serví d'un submarí (1931) per a una expedició sota la banquisa
àrtica, i finalment, els anys 1933 i 1936, com a comandant de la nau Wyatt Earp,
prengué part en una expedició a l'Antàrtic. Deixà una sèrie de relacions escrites
dels seus viatges, entre les quals Flying the Artic (1928) i Under the North
Pole (1931). Rebé el títol de sir el 1928.
Wilson,
Henry Hughes
Edgeworthstown, Ulster 1864 - Londres 1922
Militar britànic. Nomenat cap de l'estat major imperial durant la Primera Guerra Mundial,
afavorí la creació del comandament unificat interaliat. Acabada la guerra, abandonà
l'exèrcit i fou elegit diputat unionista als Comuns. Fou assassinat per nacionalistes
irlandesos, a causa de la seva actitud radical a favor de la unió de l'Ulster amb la Gran
Bretanya.
Wilson, Henry
Maitland
Stowlangtoft Hall, Suffolk 1881 - prop d'Aylesbury, Buckingham 1964
Militar britànic. Lluità a la guerra dels bòers i a la Primera Guerra Mundial. Durant
la Segona Guerra Mundial lluità al N d'Àfrica contra els italians, dirigí l'evacuació
britànica de Grècia, i combaté a Síria contra les tropes franceses de Vichy. Nomenat
comandant suprem interaliat de la Mediterrània, dirigí el desembarcament aliat a
Provença (1944).
Wilson, James
Carskerdy, Escòcia 1742 - Edenton, Carolina del Nord 1798
Jurista i estadista escocès naturalitzat nord-americà. A 21 anys emigrà a Amèrica, on
exercí com a advocat. Membre del congrés continental i president del comitè Defensa de
Filadèlfia (seu del govern), fou un dels signants de la Declaració d'Independència
(1776). A la gran Convenció Constitucional del 1787 fou el més erudit dels membres, i
una gran part dels mèrits de la constitució americana són d'ell (és famosa la seva
frase: "El poder suprem no està en els estatuts, sinó en el poble; així com els
estatuts són per damunt de les legislatures, el poble és per damunt dels
estatuts"). Cridat per Washington a la cort suprema (1789), hi donà la cèlebre
sentència en què es negava que els EUA fossin una confederació d'estats.
Wilson, James
Harold
Huddersfield, York 1916 - Londres 1995
Polític britànic. Membre del partit laborista,
n'esdevingué líder l'any 1963. Designat primer ministre en guanyar els laboristes les
eleccions del 1964, aplicà una política d'austeritat econòmica, impulsà un programa de
descolonització —que fracassà a Rhodèsia— i intentà, debades, l'ingrés del
seu país al Mercat Comú Europeu. Derrotat pels conservadors (1970), hagué de dimitir,
però tornà al poder l'any 1974. En complir 60 anys (1976) dimití tots els seus càrrecs
i es retirà de la política activa. Vinculat al món universitari i a diverses
institucions culturals, publicà, entre altres obres, The Labour Government 1964-1970 (1971),
The Governance of Britain (1976) i The Labour Government 1974-1976 (1979).
Wilson, Thomas
Woodrow
Stauton, Virgínia 1856 - Washington 1924
Polític nord-americà. Rector de la universitat de Princetown i governador de New Jersey
(1910), formà part de l'ala liberal del partit demòcrata. Fou elegit president dels
Estats Units (1912), i reelegit l'any 1916. Impulsà una política econòmica renovadora:
creà l'impost personal sobre la renda i féu aprovar la Clayton Anti-Trust Act (1914).
Mantingué una política intervencionista al continent americà. Durant la Primera Guerra
Mundial intentà de mantenir el principi de no-intervenció, però finalment hagué de
declarar la guerra a Alemanya (abril del 1917). Elaborà els seus 14 punts, que
constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava, entre altres
coses, el respecte a les minories i l'abolició dels tractats secrets, però el senat
nord-americà no ratificà els acords i imposà una política d'aïllament. Rebé el premi
Nobel de la pau (1919), i, greument malalt, al terme del seu mandat es retirà de la vida
pública.
Wirth, Joseph
Friburg de Brisgòvia 1879 - 1956
Polític alemany. Diputat del Reichstag (1914), formà part de l'assemblea de Weimar, fou
ministre de finances (1920) i, nomenat canceller (1921-22), formà un govern amb
socialistes i demòcrates. Fou també ministre de l'interior (1930-31). S'exilià durant
el règim de Hitler.
Witte y Pen,
Carlos de
? segle XVIII - segle XIX
Militar castellà d'origen flamenc. El 1808 era corregidor de l'ajuntament de Barcelona i
governador militar de la plaça. No sabé impedir que les tropes napoleòniques, que
havien entrat a Barcelona com a aliades, s'apoderessin de la Ciutadella per sorpresa (29
de febrer de 1808). En tenir notícia dels esdeveniments del 2 de maig a Madrid, deixà
d'exercir el càrrec, i el 7 d'octubre fugí de Barcelona.
Wrangel,
P'otr Nikolajevic
Novo-Aleksandrovsk, actual Zarasaj 1878 - Brussel·les 1928
O Vrangel'. Militar lituà. Oficial de la guàrdia imperial russa i comandant
d'una divisió de cosacs durant la Primera Guerra Mundial, s'uní a les forces
antibolxevics d'A.I.Denikin, del qual fou braç dret i successor (1920). Amb l'ajut
de França reorganitzà l'exèrcit "blanc" a Crimea, aconseguí nombroses
victòries a la Rússia meridional (maig-juny del 1920) i formà un govern, que fou
reconegut per França. Acabada la guerra russopolonesa (setembre del 1920), fou vençut
pels bolxevics a l'istme de Perekop i a Sebastopol; les seves forces (126 vaixells i
130 000 refugiats) foren dispersades per Turquia, Grècia, Iugoslàvia, Bulgària i
Romania. Després de diversos intents de reorganitzar la lluita a Belgrad, s'establí a
Brussel·les com a enginyer (1925).
Wright, Orville
Dayton 1871 - 1948
Aviador, inventor i constructor d'avions nord-americà. Juntament amb el seu germà Wilbur
Wright (Millville 1867 — Dayton 1912) el 1900 construí un model de planador;
posteriorment en féu d'altres de millorats i perfeccionats, i el 1903 un biplà proveït
d'un motor de 16 CV i amb dues hèlixs, amb el qual, el mes de desembre del mateix
any,
Orville efectuà el primer vol mecànic, després dels de Clément Ader (1841-1925),
efectuats des del 1890 al 1897, a Kitty Hawk (Carolina del Nord), de 266 metres de
recorregut i una durada de 59 segons. El 1905 volaren 39 quilòmetres en circuit
tancat, i
el 1908 Wilbur es traslladà a Europa, on entrà en contacte amb els capdavanters de
l'aviació de diversos països.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
