A    

BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

F

A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Tornar a Història

Fabius, Laurent
Fabra i Fontanills, Camil
Fabra i Poch, Pompeu
Fabra i Puig, Ferran

Fabra i Ribas, Antoni
Fabrizi, Nicola
Facerias, el
Fal y Conde, Manuel José
Fanelli, Giuseppe
Fanfani, Amintore

Fanjul Goñi, Joaquín
Faraldo de Malvar, Antolín

Farga i Pellicer, Rafael
Fargas, Joan
Fargas i Roca, Miquel Àngel
Farguell i Montorcí, Ramon

Farré i Moregó, Josep Maria
Faupel, Wilhelm von
Faure, Edgar
Faysal II de l'Iraq
Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo

Felip de Borbó i de Grècia
Fernández de la Mora, Gonzalo
Fernández de los Ríos, Ángel
Fernández de Velasco, Bernardino
Fernández i Díaz, Albert
Fernández i Díaz, Jordi
Fernández Ordóñez, Francisco
Fernández Villaverde, Raimundo
Fernández y Silvestre, Manuel
Fernández-Cuesta, Raimundo
Fernández-Miranda, Torcuato
Ferran I d'Àustria

Ferran I de Bulgària
Ferran VII d'Espanya
Ferran i Clua, Jaume
Ferrer i Guàrdia, Francesc
Ferrer i Roca, Joaquim
Ferrer i Salat, Carles
Ferrer i Sanchis, Miquel
Ferrero La Marmora, Alfonso
Ferry, Jules
Feuerbach, Ludwig

Fichte, Johann Gottlieb
Figueras, Estanislau
Figueroa y Torres, Álvaro de
Figuerola i Ballester, Laureà
Flórez Estrada, Álvaro
Floridablanca, comte de

Foch, Ferdinand
Ford, Gerald Rudolph
Ford, Henry
Forlani, Arnaldo

Fornells, Bonaventura
Fornells, Ricard
Fouché, Joseph
Fourier, Charles
Fox, Charles James

Fox Quesada, Vicente
Foy, Maximilien Sébastien
Fraga Iribarne, Manuel

Francesc II
Francesc d'Assís de Borbó
Francesc Ferran d'Àustria
Francesc Josep I d'Àustria
Franco Bahamonde, Francisco
Franco Bahamonde, Ramon
Frank, Anne

Frank, Karl Hermann
Frankel, Leo
Franklin, Benjamin
Frederic II de Prússia
Frederic III de Prússia
Frederic Guillem II de Prússia
Frederic Guillem III de Prússia
Frederic Guillem IV de Prússia
Frei Ruiz-Tagle, Eduardo
Freire y Serrano, Ramón

Freud, Sigmund
Frick, Wilhelm
Friedman, Milton
Frondizi, Arturo
Frunze, Mikhail Vasil'evic
Frutos i Gras, Francesc
Fujimori, Alberto

Fabius, Laurent
París 1946

Polític francès. Membre del Parti Socialiste des del 1974, i diputat des del 1978, el 1979 entrà al secretariat del partit, des d'on s'encarregà dels afers de la premsa. Posteriorment fou ministre del pressupost (1981-83) i d'indústria i investigació (1983-84), primer ministre (1984-86) i president de l'Assemblea Nacional (1988-92). En 1991-92 fou primer secretari del seu partit.
Des del gener del 1992 al 1993 fou secretari del PS Francès, i fou substituït per Michel Rocard. Des de l'any 1995 és president del grup socialista a l'Assemblea Nacional.

Fabra i Fontanills, Camil
Barcelona 1833 - 1902

Industrial i polític. Primer marquès d'Alella (1889). Participà en importants empreses bancàries i industrials. Fou diputat a les corts per Barcelona (1876-78 i 1881-89) i senador (1891) i defensà el proteccionisme. El 1893 fou alcalde de Barcelona, però dimití uns quants mesos després. El 1901 finançà l'edificació de l'Observatori Fabra, al Tibidabo. És autor d'un Código o deberes de buena sociedad (1884).

Fabra i Poch, Pompeu
Gràcia, Barcelona 1868 - Prada, Conflent 1948

Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Formà part de L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, que publicaren el seu Sil·labari català (1904) i un Tractat d'ortografia catalana (1904), i tingué una participació destacada en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramática de la lengua catalana (1912), la més sòlida des d'un punt de vista lingüístic. Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la novella secció filològica (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans, de la qual més tard fou president (com ho fou també de l'Institut); tingué a càrrec seu, encara, la direcció de les oficines lexicogràfiques del mateix Institut. Aquest promulgà les Normes ortogràfiques (1913), que, bé que sense el seu nom, eren principalment obra d'ell i contenien la part essencial de l'ortografia defensada pel grup de L'Avenç (dins l'editorial del qual publicà les seves traduccions de La intrusa, de Maeterlinck, i d'Espectres, d'Ibsen) i que serviren per a la formació d'un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917). La segona etapa de la reforma fou l'estrictament gramatical: publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana (1918), de la qual han estat fetes set edicions. Contenia les parts obligades, sobretot de morfologia, que eren sovint objecte de controvèrsia i que Fabra resolgué amb esperit obert. Establertes l'ortografia i la gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918), amb cinc edicions, que l'any 1968 fou reeditada i ampliada per R.Aramon i Serra sota el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Mentrestant, s'anaven assolint resultats òptims de la seva obra, que eren, ultra l'establiment de les regles gramaticals, la depuració de la llengua, la determinació d'un estil científic i la disponibilitat indefinida: una multiplicitat d'estils dins una sola llengua, ordenada amb lògica. Ho anà obtenint mitjançant articles, conferències, discursos (en part recollits dins El català literari, 1932), la seva relació personal amb els escriptors o bé les Converses filològiques, que apareixien al diari «La Publicitat», aplegades després en la «Col·lecció Popular Barcino» (1954-56) i en les quals palesava tant la seva capacitat de diàleg com el caràcter en progrés que tenia l'ordenació de la llengua catalana. En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. La tercera etapa de l'empresa fou el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l'home d'avui. Per dur a terme tota aquesta obra, Fabra renuncià a altres comeses (per exemple: de lingüística) per a les quals posseïa una preparació excel·lent; en són mostra alguns estudis, com el de les es tòniques del català (1906) o el dels mots àtons en barceloní (1913), dins una línia d'investigació que hagué d'abandonar davant la importància i la urgència de l'endegament i la depuració de la llengua. Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona directament (1932), sense passar pel camí, fins aleshores obligat, de les oposicions a càtedra. Poc temps després, en esdevenir autònoma la Universitat, en fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpeller i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova Gramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, en edició a cura de Joan Coromines. La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpeller (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-s'hi. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els «Estudis Romànics» li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc, que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna.

Fabra i Puig, Ferran
Barcelona 1866 - 1944

Enginyer industrial i polític, segon marquès d'Alella, fill de Camil Fabra i Fontanills. Membre de la Federació Monàrquica Autonomista, fou diputat i més tard senador (1907-14) per Barcelona. En 1922-23 fou alcalde de Barcelona; cessà arran del cop d'estat de Primo de Rivera. Continuà l'activitat industrial del seu pare i féu donació de l'Observatori Fabra a l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. El seu germà, Romà Fabra i Puig (mort el 1948), fou creat marquès del Masnou per Alfons XIII (1922). Els fills d'aquest darrer, Camil i Alfons Fabra i de Monteys, han estat president i vice-president, respectivament, de Filatures de Fabra i Coats.

Fabra i Ribas, Antoni
Reus 1879 - Cambrils de Mar, Baix Camp 1958

Dirigent socialista. Estudià filosofia i lletres i dret a Barcelona. El 1901 anà a Anglaterra, des d'on col·laborà a "La Revista Socialista" (Madrid, 1903-05), amb el pseudònim de Marco Antonio. Passà a Alemanya, i el 1907 a París, on s'uní a Jaurès i al grup de "L'Humanité". Com a representant de les joventuts socialistes espanyoles assistí al congrés de Stuttgart de la Segona Internacional (agost del 1907) i tingué un paper directiu en la primera conferència internacional de joventuts socialistes (a Stuttgart, el 1907). Tornà a Barcelona el 1908 sense participar en el guesdisme de Pablo Iglesias i del PSOE. S'apropà al sindicalisme català i aprofità el segon congrés de la Solidaritat Obrera (1908) per a reorganitzar la Federació Socialista Catalana i fer aparèixer el setmanari "La Internacional" (1908-09). Intentà la creació d'una federació catalanobalear, amb els socialistes mallorquins (viatge a Mallorca del juny del 1909). Fou un dels principals impulsors de la protesta contra la guerra del Marroc, que desencadenà la Setmana Tràgica, i intentà que els caps republicans estenguessin l'abast de la revolta. Posteriorment residí a París, on tornà a treballar amb Jaurès, i s'allunyà definitivament de les tasques organitzatives del PSOE. De nou a Espanya, fou funcionari de l'Institut de Reformes Socials (1920-23), representant a Espanya de l'Organització Internacional del Treball, i exercí un fort ascendent damunt Largo Caballero. Durant la República, després d'ésser diputat a corts i director general del treball (1931-32), se n'anà a Ginebra per treballar en l'OIT i prop de la Societat de Nacions. Posteriorment, també residí un temps a Edimburg i a Estocolm. El 1942 s'exilià a l'Amèrica Llatina, i es dedicà a l'estudi del cooperativisme. S'establí a Colòmbia, on treballà com a professor a la Universitat del Cauca i més tard fou director de l'Institut d'Estudis Cooperatius de Popayán. Féu diverses publicacions sobre el cooperativisme i dictà conferències a París, Berlín, Nova York, Mèxic, l'Havana, Buenos Aires i Veneçuela. Tornà a Espanya el 1950, i redactà unes valuoses memòries sobre la Setmana Tràgica. És autor d'El socialismo y el conflicto europeo (1915), Organización y características del movimiento laborista (1924) i La Organización Internacional del Trabajo (1929), entre d'altres obres. Pel que fa a les obres publicades a Veneçuela i Colòmbia, cal esmentar: La cooperación agrícola (1942); Haciendo cooperación: homenaje y recuerdo a un cooperador (1942); La cooperación; su porvenir está en las Américas (1943); Hacia un nuevo orden económico. Reflexiones dedicadas a la juventud iberoamericana (Medellín, 1943) i The Cooperative Movement in Latin America: Its Significance in Hemisphere Solidarity (1943).

Fabrizi, Nicola
Mòdena 1804 - Roma 1885

Militar i polític italià. Carbonari conspicu, lluità a la revolta del 1831 i fou exiliat. Refugiat a Marsella, fou un dels promotors de la societat secreta Giovine Italia; després anà a Espanya, on combaté contra els carlins. El 1837 passà a Malta i creà la Legione Italica. El 1859 fou nomenat ministre de la guerra de Palerm, i el 1861 elegit diputat. Combaté al Trentino (1866) i a la campanya de Roma (1867).

Facerias, el (veure Lluís i Facerias, Josep)

Fal y Conde, Manuel José
Higuera de la Sierra, Andalusia 1894 - Sevilla 1975

Polític andalús. Advocat, organitzà el requetè d'Andalusia i participà en la rebel·lió de Sanjurjo (1932). Nomenat secretari general de la causa tradicionalista, intervingué en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936; presidí, a Barcelona (febrer del 1936), una reunió de delegats carlins per procurar la integració del tradicionalisme dins el Bloque Nacional de Calvo Sotelo. Ja començada la guerra civil, el seu criteri i la seva actuació independents provocaren dificultats en el camp del govern de Burgos, la qual cosa féu que s'exiliés a Portugal. En tornar-ne, restà apartat de les activitats polítiques.

Fanelli, Giuseppe
Martinafranca, Salern 1826 - 1877

Polític internacionalista italià. Arquitecte i enginyer, lluità contra els austríacs en 1848-49 i s'uní en 1860-61 als Mil de Garibaldi. Formà part, essent ja diputat (1865-67; reelegit el 1867 i el 1870), del grup creat entorn de Bakunin a Nàpols en 1860-67. Després d'assistir amb ells als primers congressos de la Lliga de la Pau i de la Llibertat (Ginebra, 1867; Berna, 1868), fou un dels fundadors de la bakuninista Aliança de la Democràcia Socialista (Ginebra, 1868) i s'adherí a la Primera Internacional. Poc després visità Espanya (octubre del 1868 — febrer del 1869), introduït i acompanyat pels republicans federals Garrido, Orense, Guisasola, Rubaudonadeu, etc, i aconseguí de constituir els primers grups d'obrers internacionalistes a Madrid (Mora, Borrel, Lorenzo, etc) i a Barcelona (Josep Lluís Pellicer, Rafael Farga i Pellicer, Josep Rubaudonadeu, etc), bo i creant una confusió entre els estatuts i els objectius de l'Aliança i els de l'AIT. Posteriorment assistí al congrés de la fracció anarquista de la Internacional a Saint-Imier (setembre del 1872).

Fanfani, Amintore
Pieve Santo Stefano, Toscana 1908 - Roma 1999

Polític i economista italià. Durant la Segona Guerra Mundial s'exilià a Suïssa (1943), i el 1945 ingressà en el partit democratacristià italià, del qual fou elegit diputat per l'assemblea constituent del 1946. Ocupà els ministeris de treball (1947-50), d'agricultura (1951), de l'interior (1953) i d'afers estrangers (1965 i 1966-68). Fou també president del consell (1954, 1958-59, 1960-63 i 1982-83) i del senat (1968-73, 1976-82 i des del 1985) i secretari general del partit democratacristià (1954-59 i 1973-75). Presidí l'assemblea de les Nacions Unides (1965-66) i des del 1972 fou senador vitalici. Seguidor de De Gasperi i inspirador del govern de centre-esquerra amb els socialistes, fou professor d'història de l'economia, camp en el qual la seva obra principal és Cattolicesimo e protestantesimo nella formazione storica del capitalismo (1934).

Fanjul Goñi, Joaquín
Vitòria 1880 - Madrid 1936

Militar basc. Intervingué en les campanyes del Marroc i ascendí a general l'any 1926. Fou diputat del grup agrari per Conca (1931-33) i sots-secretari del ministeri de la guerra (1935). Participà en els preparatius de l'aixecament del juliol del 1936, i dirigí a Madrid la rebel·lió de la caserna de la Montaña, però, fracassada aquesta, fou afusellat.

Faraldo de Malvar, Antolín
Betanzos 1823 - Còrdova 1854

Periodista i polític gallec. Col·laborà en la premsa romàntica de Galícia i es destacà per les seves tendències federals. Intervingué activament en la revolució gallega del 1846, però, fracassada, s'exilià a Portugal. L'any següent s'establí a Madrid i, descoratjat, abandonà els ideals galleguistes.

Farga i Pellicer, Rafael
Barcelona 1844 - 1890

Dirigent obrer. Fou tipògraf i parent de Josep Lluís Pellicer i d'Antoni Pellicer i Paraise. Membre de l'Ateneu Obrer de la Classe Obrera —en fou secretari el 1869—, fou un dels creadors de la Direcció Central de les Societats Obreres (octubre del 1868) i el principal animador, a partir del 1869, del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona (1869), així com del seu òrgan de premsa, "La Federación" (1869-74). Al principi estigué molt lligat al republicanisme federal, però, després d'assistir a les reunions que Fanelli celebrà pel gener del 1869 a Barcelona i al congrés de Basilea de la Primera Internacional (setembre del 1869), on conegué Bakunin, es convertí en un dels principals difusors de l'apoliticisme i del bakuninisme a Catalunya; fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril del 1870). Fou un dels organitzadors del congrés obrer de Barcelona del 1870 i participà en el de Còrdova (desembre del 1872), així com en la Internacional de la Haia (setembre del 1872) i en els de la fracció anarquista de l'AIT de Saint-Imier (setembre del 1872), de Ginebra (setembre del 1873) i de Brussel·les (setembre del 1874). Posteriorment figurà en la majoria de les comissions federals clandestines de la Federació Regional Espanyola de 1875-79, bé que es mostrà disconforme amb les tendències insurreccionalistes dominants; el 1881 fou un dels principals impulsors de la tornada a la legalitat i de la fundació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881). Fundà, amb Anselmo Lorenzo, la revista "Acracia" (1886) i col·laborà en el periòdic "El Productor", creat el 1887. Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).

Fargas, Joan
Principat de Catalunya segle XIX

Dirigent obrer. Teixidor, fou membre del partit democràtic i, posteriorment, del partit republicà federal; fou un dels organitzadors del congrés obrer cooperativista del 1865 (Barcelona) i, després, un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona, que presidí (1868-69). Figurà entre els fundadors de la Unió Manufacturera de Catalunya.

Fargas i Roca, Miquel Àngel
Castellterçol, Vallès Oriental 1858 - Barcelona 1916

Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i s'especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual fou catedràtic a la facultat de medicina des del 1893, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica. Entre altres treballs, publicà un notable Tratado de ginecología (1903-06). Fou president de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1897-98 i 1902-04), de l'Acadèmia de Medicina (1914) i de la secció de ciències de l'Institut d'Estudis Catalans (1911-16), i presidí el Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913). Com a polític, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900), i participà activament en les negociacions per a la seva fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual resultà la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona en 1914-16.

Farguell i Montorcí, Ramon
Berga 1769 - ?

Inventor, dit el Maixerí. Entre els anys 1790 i 1795 construí la cèlebre màquina de filar anomenada berguedana o maixerina, màquina que, amb les seves 130 pues, avantatjava la de Hargreaves, que només en tenia 40, fet que donà un gran impuls a la indústria cotonera catalana.

Farré i Moregó, Josep Maria
Lleida, Segrià 1897 - Barcelona 1983

Notari, jurista i polític. De jove milità dins la branca més democràtica i catalanista del partit tradicionalista. Contribuí a la fundació d'Unió Democràtica de Catalunya (novembre del 1931), i fou candidat per la ciutat de Barcelona a les eleccions per al Parlament de Catalunya (novembre del 1932) i membre del Consell Nacional del partit (1933). El 1934, per discrepància amb l'actitud adoptada pel partit en relació amb la llei de Contractes de Conreu, se'n donà de baixa i es retirà de la política activa. Exercí de notari a Grañén (Aragó) en 1923-24, i a Barcelona, des del 1925 fins a la jubilació, el 1972. Especialista en dret civil català, fou un dels organitzadors del Primer Congrés Jurídic Català (maig del 1936).

Faupel, Wilhelm von
Lindenbusch, Silèsia 1873 - Berlín 1945

Militar i polític alemany. En assumir el poder Hitler, fou nomenat director de l'Ibero-Amerikanisches Institut de Berlín (1934). Fou ambaixador del Reich davant el govern de Burgos (1936) i intervingué en la formació de la legió Còndor. Però per la seva participació en els fets de Salamanca (abril del 1937) el general Franco aconseguí del govern alemany la seva destitució (agost del 1937).

Faure, Edgar
Besiers 1908 - París 1988

Advocat i polític francès. S'exilià durant l'ocupació nazi i formà part del govern provisional. Diputat radicalsocialista, fou ministre en diversos governs de la IV República i president del Consell (1952 i 1955-56). Exclòs del partit radical, evolucionà cap a una posició gaullista independent. Fou ministre d'agricultura (1966-68) i, després dels fets de maig del 1968, ministre d'educació (1968-69). Fou també ministre d'afers socials (1972-73), president de l'Assemblea Nacional (1973-78) i membre del Parlament Europeu (1979-81). L'any 1978 ingressà a l'Académie Française. És autor de novel·la policíaca amb el pseudònim d'Edgar Sanday i de nombrosos assaigs polítics i històrics (Le serpent et la tortue, 1957; Pour un nouveau contrat social, 1973, etc). També ha publicat les seves Mémoires (1982-84).

Faysal II de l'Iraq
Bagdad 1935 - 1958

Rei de l'Iraq (1939-58). Mort el seu pare, Gazi I, governaren com a regents, fins el 1953, la seva mare Alia i el seu oncle matern 'Abd el-Ilah. Amb el seu cosí, el rei Hussein I de Jordània, establiren una Unió Àrab entre ambdós estats. Però aquell mateix any fou derrocat per un cop d'estat militar i fou assassinat.

Feijoo y Montenegro, Benito Jerónimo
Casdemiro, Galícia 1676 - Oviedo 1764

Escriptor i erudit gallec. Monjo del monestir de Samos, cursà estudis a Salamanca i fou professor de teologia al monestir de San Vicente (Monforte de Lemos) i a la universitat d'Oviedo. La seva obra —vuit volums del Teatro crítico universal (1726-39) i cinc de Cartas eruditas y curiosas (1742-60), als quals caldria afegir un volum d'Adiciones (1783)— forma una vasta enciclopèdia sobre temes diversos. Escriví estimulat per l'esperit crític i reformador que l'anàlisi del nivell cultural del país i de les formes de vida li suscitava. La seva actitud, racionalista i empírica motivà moltes polèmiques. La primera (1725) tingué lloc entorn de les idees antiscolàstiques del metge Martín Martínez en la seva Medicina escéptica, que el metge d'Oviedo López de Araujo atacà amb el Centinela médico-aristotélico; Feijoo es declarà a favor del primer, defensà els nous mètodes del progrés científic i limità les possibilitats de l'escolàstica. La revelació divina i l'empirisme científic, considerats en diferents plans, són els elements bàsics amb què bastí el seu esquema doctrinal, que aplicà a la crítica de les supersticions i de les institucions polítiques. Amic de Martín Sarmiento i de José Francisco de Isla, hagué de fer cara als detractors, com Salvador José Mañer, Diego Torres de Villarroel i Francisco de Soto Marne. Ferran VI no permeté que l'obra de Feijoo fos processada per la inquisició. Fou influït pel Journal des savants, per l'obra de Francis Bacon i per la de Joan Lluís Vives.

Felip de Borbó i de Grècia
Madrid 1968

Príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Fill de Joan Carles I i de Sofia de Grècia, és l'hereu al tron d'Espanya.

Fernández de la Mora y Mon, Gonzalo
Barcelona 1924

Polític. Estudià filosofia i lletres i dret a Madrid. El 1946 acabà la carrera diplomàtica, que exercí en diverses ciutats europees. El 1969 fou nomenat sots-secretari de política exterior, i del 1970 al 1973 ocupà el ministeri d'obres públiques. El 1975, creà, amb Antonio M.de Oriol y Urquijo i altres polítics, la Unión Nacional Española, de caràcter reaccionari i continuista, que entrà el 1976 en la federació d'Alianza Popular. Diputat per Pontevedra el 1977 i vice-president d'AP el 1978, al final del mateix any se'n separà per desacord amb el reformisme de M.Fraga, i el 1979 integrà, amb Silva Muñoz, el frustrat partit Derecha Democrática Española. Des d'aleshores s'ha mantingut allunyat de la política activa. Autor d'assaigs filosòfics, com Ortega y la generación del 98 (1961), i polítics, entre els quals es destaca El crepúsculo de las ideologías (1960).

Fernández de los Ríos, Ángel
Madrid 1821 - París 1880

Polític castellà. Membre del partit progressista, participà en la revolució del 1854 i en l'intent d'insurrecció del 1866. Després de la revolució del 1868 fou encarregat de gestionar la candidatura a la corona espanyola de Ferran de Portugal. Acceptà la Primera República, i el 1876 fou desterrat pel seu ajut a Ruiz Zorrilla. Fundà "La Soberanía Nacional" i fou director de "La Ilustración Española y Americana". És autor de Las luchas políticas en la España del siglo XIX (1879).

Fernández de Velasco, Bernardino
Madrid 1783 - 1851

Polític. Catorzè duc de Frías. Lluità contra Napoleó. A les juntes de Daroca i Segòvia aconsellà a Ferran VII d'Espanya que jurés la constitució de Cadis. Durant el Trienni Liberal fou ambaixador a Londres i membre del consell d'estat que dugué el rei a Andalusia; vençuts els liberals, s'exilià a França (1823-28). El 1834 fou ambaixador de París, on assolí el reconeixement del govern d'Isabel II. El 1838 fou president del govern i ministre d'estat. Deixà obres literàries, com la llegenda Don Juan de Lanuza (1837) i l'oda La muerte de Felipe II (1842).

Fernández i Díaz, Albert
Barcelona 1961

Polític. Germà de Jordi Fernández i Díaz, es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Militant d'Alianza Popular des del 1980, fou president de Noves Generacions (1983-91), les joventuts del Partit Popular. Regidor a l'ajuntament de Barcelona des del 1989, substituí Aleix Vidal-Quadras com a president del PP a Catalunya en el congrés de setembre del 1996.

Fernández i Díaz, Jordi
Valladolid 1950

Polític. Germà d'Albert Fernández i Díaz, estudià enginyeria industrial. Delegat del ministeri de treball a Barcelona (1978-80), governador civil d'Astúries (1980-81) i Barcelona (1981-82), ingressà al CDS d'Adolfo Suárez i, el mateix 1982, a AP, partit pel qual fou regidor a l'ajuntament de Barcelona (1983-84), diputat al Parlament de Catalunya (1984-89), senador autonòmic i diputat al parlament espanyol des del 1989. El 1996 fou designat secretari d'estat d'administracions territorials.

Fernández Ordóñez, Francisco
Madrid 1930 - 1992

Polític castellà. Alt funcionari de l'estat, creà el Partido Socialdemócrata (1976) amb el qual s'incorporà el 1977 a Unión de Centro Democrático, encapçalant-hi l'ala esquerra. Com a ministre d'hisenda (1977-79), promogué la reforma fiscal i, des de la cartera de justícia (1980-81), l'aprovació de la llei del divorci. Contrari a la involució d'UCD cap a la dreta, se'n separà pel novembre del 1981 i fundà el Partido de Acción Democrática, força de centre-esquerra que el 1982 pactà una coalició estable amb el PSOE i s'hi integrà al començament del 1983. L'any 1985 fou nomenat ministre d'afers estrangers en el govern socialista. És autor de La España necesaria (1980).

Fernández Villaverde, Raimundo
Madrid 1848 - 1905

Polític. Diputat del partit conservador des del 1872, fou ministre de governació (1885), de gràcia i justícia (1890) i d'hisenda (1899 i 1902) i president del consell de ministres (1903 i 1905). Al ministeri d'hisenda emprengué una política de sanejament financer després del desastre colonial del 1898, mitjançant la llei de pressuposts de 1889-1900, que preveia, entre altres mesures, la suspensió de l'amortització del deute públic i l'aplicació de l'impost d'utilitats. Del 1900 al 1909, malgrat les crítiques que suscità el seu projecte i els disturbis que provocà el Tancament de Caixes, els pressuposts generals es liquidaren amb superàvit.

Fernández y Silvestre, Manuel
? 1871 - Annual, Marroc 1921

Militar. Lluità a Cuba (1895-98), i passà al Marroc, on participà en el desembarcament de Casablanca (1908), l'ocupació de Larraix (1911) i les campanyes del 1912 al 1914. Ascendit a general (1913) i a ajudant de camp del rei Alfons XIII (1915), intentà (1920), sota ordres directes del rei i sense consentiment del seu superior, el general Berenguer, una penetració a l'interior del Marroc. Abd el-Krim desencadenà l'atac que donà lloc al desastre d'Annual (1921).

Fernández-Cuesta Merelo, Raimundo
Madrid 1896 - 1992

Polític castellà. Advocat, fou un dels fundadors de la Falange Española (1933), de la qual fou secretari general (1934). Empresonat pel govern republicà, el 1937 fou bescanviat, i poc després ocupà la secretaria general de FET y de las JONS. Fou ministre d'agricultura (1938-39), de justícia (1945-51), ministre secretari general del Movimiento (1951-56), ambaixador al Brasil i a Itàlia, conseller del Regne, conseller nacional del Movimiento i procurador a corts. Contrari a la reforma política i a la democràcia parlamentària, el 1975 promogué l'associació Frente Nacional Español i, el 1976, la transformà en Falange Española de las JONS, partit ultradretà i nostàlgic del franquisme que presidí fins el febrer del 1983.

Fernández-Miranda y Hevia, Torcuato
Gijón 1915 - Londres 1980

Polític asturià. Oficial de les tropes franquistes durant la guerra civil, fou més tard un dels preceptors més influents del príncep Joan Carles de Borbó. Ministre secretari general del Movimiento des del 1969, i vice-president del govern entre el juny del 1973 i el gener del 1974, a partir del desembre del 1975 ocupà la presidència de les Corts i del Consell del Regne, des d'on impulsà l'autodissolució d'aquestes institucions i el desmantellament formal del franquisme, obrint pas a la reforma política. Dimití al maig del 1977, i rebé el ducat de Fernández Miranda.

Ferran I d'Àustria
Viena 1793 - Praga 1875

Emperador d'Àustria (1835-1848) i rei de Bohèmia i d'Hongria (Ferran IV) (1830-1848). Fill primogènit de l'emperador Francesc I. Poc capacitat per a exercir el govern, deixà aquesta tasca al consell d'estat, format per l'arxiduc Lluís, el comte de Kolowrat-Liebsteinsky i el príncep de Metternich. Sorprès per la revolució del 1848, es refugià a Innsbruck; tornà a Viena, on visqué els fets d'octubre, i finalment es retirà a Praga, després d'abdicar a favor del seu nebot Francesc Josep I (desembre del 1848).

Ferran I de Bulgària
Viena 1861 - Coburg 1948

Príncep (1887-1908) i tsar (1908-18) de Bulgària. Fill del príncep August de Saxònia-Coburg-Gotha i de la princesa Clementina d'Orleans. Després de l'abdicació del príncep Alexandre I —un Battenberg—, fou elegit príncep pel parlament, però amb l'oposició russa fins el 1896. Tot i que preparà el repartiment dels Balcans per la convenció secreta austrobúlgara del 1898, es proclamà tsar dels búlgars el 1908. Formà part de l'entesa balcànica (1912) i comprometé el seu país al costat dels imperis centrals durant la Primera Guerra Mundial. Hagué d'abdicar en el seu fill Borís III.

Ferran VII d'Espanya
El Escorial 1784 - Madrid 1833

Rei d'Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d'aquell en un símbol d'alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d'abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l'arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l'emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte. Ferran fou enviat a Valençay, des d'on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l'absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment d'emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota l'obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves d'una força insospitada a la cort, que s'adonà de l'amplitud del suport que rebia per part d'amplis sectors populars i àdhuc de part de l'estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d'altres guarnicions, Ferran VII hagué d'acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava l'anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l'oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència d'Urgell (baró d'Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l'exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes franceses, franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d'aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d'ultramar (a excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A l'interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d'un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La repressió, encomanada al comte d'Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d'apaivagar completament els ànims; però el seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l'afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s'havia casat quatre vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germà, l'infant d'Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d'Isabel. S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.

Ferran i Clua, Jaume
Corbera de Terra Alta 1851 - Barcelona 1929

Metge i bacteriòleg. Estudià medicina a Barcelona, on es llicencià el 1873. Es dedicà també a la pintura, a Tortosa, on fou condeixeble de Francesc Gimeno, amb el qual anà sovint a pintar paisatges, Interessat per la bacteriologia, féu investigacions sobre les malalties epizoòtiques. El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884 fou comissionat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar l'epidèmia de còlera a Marsella i a Toló. Prenent per base el descobriment del Bacillus virgula del còlera, fet per Koch el 1883, i els mètodes de vacunació de Pasteur, assolí, amb la col·laboració d'Innocent Paulí, una vacuna contra el còlera en el moment en què se n'estenia la darrera gran epidèmia (1885). El doctor Amalio Gimeno, aleshores a la facultat de medicina de València, persuadit de la importància del descobriment, invità Ferran a visitar el País Valencià, on hom començà d'aplicar la vacuna. Però l'oposició acarnissada d'una part de la classe mèdica aconseguí influir el ministre de la governació, Romero Robledo, perquè aturés les vacunacions, que també foren posades en dubte per una comissió francesa que visità València i per Santiago Ramón y Cajal. La utilitat de la vacuna, però, fou reconeguda a la fi, i l'Académie des Sciences de París li concedí el premi Bréant (1907). El 1886 fou nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona, on creà una vacuna antitífica (1887) i una vacuna antiràbica que seguia l'anomenat mètode supraintensiu de vacunació, consistent en la inoculació d'una gran quantitat de virus actiu per tal de provocar una reacció defensiva intensa de l'organisme. El 1899 anà a Porto (Portugal) a estudiar un brot de pesta bubònica. Tot i ser destituït del Laboratori de Microbiologia Municipal (1905), el reconeixement internacional d'alguns dels seus mèrits —especialment la profilaxi del còlera entre les tropes combatents, a la Primera Guerra Mundial—, l'animà a la investigació, i el 1919 assolí la vacuna antialfa contra la tuberculosi. Deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), La inoculación preventiva contra el cólera morbo (1886), en col·laboració amb I.Paulí i A.Gimeno, Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis... (1910), À propos du microbe de la rage (1911), Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920), traduïda a l'anglès i al francès, etc.

Ferrer i Guàrdia, Francesc
Alella, Maresme 1859 - Barcelona 1909

Pedagog i pensador. Empleat ferroviari, republicà i afiliat a la francmaçoneria des del 1883, s'exilià a París el 1885, i hi feia classes particulars de castellà; hi romangué fins el 1901, i establí contacte amb els progressistes de Ruiz Zorrilla i amb la francmaçoneria francesa (dins la qual aconseguí el grau 31). Acabat tumultuosament el seu primer matrimoni amb Teresa Sanmartí, catòlica, el 1899 s'uní amb una professora racionalista francesa, Léopoldine Bonnard. De nou a Barcelona, influït sobretot per les teories educatives de Paul Robin, el 1901 creà l'Escola Moderna (gràcies a l'herència rebuda de Jeanne Ernestine Meunié) i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment adreçat als obrers i independent de l'estat. Les seves bones relacions amb Lerroux li permeteren d'exercir una certa direcció sobre les escoles populars creades pels centres republicans lerrouxistes. D'altra banda, mantingué estrets contactes amb alguns nuclis anarquistes (especialment amb Anselmo Lorenzo i V. Moreno), subvencionà el periòdic «La Huelga General» (1901-03) i contribuí, mitjançant la seva editorial (creada juntament amb l'Escola Moderna), a difondre uns primers texts del sindicalisme revolucionari francès. La seva escola, dirigida per Soledat Vilafranca, amb la qual s'uní el 1904, experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat quan, el 1905, Mateu Morral, un empleat de la seva editorial, atemptà contra AlfonsXIII. Acusat Ferrer i Guàrdia d'ésser-ne l'inductor, fou processat, però a la fi fou absolt, per manca de proves (1906-07). Aquest cas fou utilitzat pels elements conservadors del país per a condemnar violentament l'ensenyament laic i, alhora, a l'estranger, per a desencadenar una campanya de defensa, que li donà notorietat. A partir del 1907, residint a Brussel·les i a París, creà la revista «L'École Renovée» (1908-09) i organitzà la Lliga Internacional per a l'Educació Racionalista dels Infants. Així mateix subvencionà el Centre d'Estudis Socials de Barcelona, anarquista, i "Solidaridad Obrera"; pensava que calia la col·laboració dels obrers per a promoure una revolució política contra la monarquia. Posteriorment, de nou a Barcelona, volgué influir durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica perquè els republicans radicals assumissin la direcció de la revolta. No ho aconseguí, i, detingut, fou condemnat sense proves com a principal inductor a Barcelona (9 d'octubre de 1909); fou afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909. El seu procés i la seva mort desencadenaren una extensa campanya europea, amb participació de forces obreres i republicanes laiques, que determinà la caiguda de Maura com a cap del govern espanyol (octubre del 1909). Considerat un màrtir europeu de l'educació laica, hom li construí un monument a Brussel·les. El 1911 hom en publicà el recull d'escrits La Escuela Moderna: Póstuma explicación y alcance de la enseñanza racional.

Ferrer i Roca, Joaquim
Barcelona 1937

Historiador i polític. Professor mercantil, s'especialitzà en l'estudi del CADCI i del moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l'Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera: perfil d'un sindicalista (1973) i La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament en "El Correo Catalán" i altres periòdics; és també l'autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994). Al costat de Josep Pallach milità al Reagrupament Socialista i Democràtic, després PSC-Reagrupament, dins del qual s'integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sotsdirector general d'Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al Congrés (1982-85). En 1985-88 fou conseller de cultura del govern català. Des del 1988 és membre del parlament català i senador i portaveu del grup de CiU al parlament espanyol.

Ferrer i Salat, Carles
Barcelona 1931 - 1998

Empresari, economista i enginyer químic. Llicenciat en ciències químiques (1953), ciències econòmiques (1964) i Filosofia i Lletres (1965). Fou fundador i president dels laboratoris farmacèutics Ferrer Internacional (1953), amb filials a Alemanya, el Brasil i Bèlgica i posteriorment integrats en el Grup Ferrer, i del Banc d'Europa (1973). Fou campió d'Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954). Tingué un paper destacat en organitzacions i organismes molt diversos, especialment del món empresarial i esportiu: president fundador de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (1977-84), membre de la Comissió Trilateral, president del Comitè Olímpic Espanyol des del 1987 i membre del Comitè Olímpic Internacional (COI), càrrecs des dels quals tingué una important intervenció en l'organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d'Economia de Barcelona (1959). El 1993 ingressà en la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i en 1994-96 fou president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Ferrer i Sanchis, Miquel
Castelldefels, Baix Llobregat 1899 - Barcelona 1990

Polític, sindicalista i escriptor. Estudià comerç a Barcelona i s'afilià al CADCI. El 1922 fou fundador de les Joventuts d'Acció Catalana. En 1926-30 fou empresonat per la seva pertinença a la Societat d'Estudis Militars (SEM) i al grup directori del partit polític Estat Català. Ingressà al BOC (1930), on destacà pel seu nacionalisme. Col·laborà a les revistes "L'Hora", "La Batalla", "Front" i "Treball" sota el pseudònim de Ramon Fuster. Cofundador del PSUC, al diari del qual, "Catalunya", es lligà després del 19 de juliol de 1936, en 1937-39 fou secretari general de la UGT de Catalunya. Exiliat a França el 1939, en fou expulsat, i hagué d'establir-se a Mèxic, on fou secretari de la Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica, del Consell Nacional de Catalunya de Londres, del Consell Nacional Català i del Partit Socialista Català, del qual fou cofundador. Fou un dels principals promotors de la "Revista dels Catalans d'Amèrica". Fundà també la Compañía General Editora i l'Instituto Panamericano de Documentación, i fou secretari del Club del Llibre Català (1944-60). Retornà a Barcelona el 1965. És autor, entre altres, d'Enric Prat de la Riba i l'Assemblea de Parlamentaris (1961), Pompeu Fabra, exemple i guia (1968), d'una polèmica història de La Generalitat de Catalunya a l'exili (1977) i de L'evolució del pensament polític català 1923-1939 (1982). Publicà també unes Memòries. 1920-1970, inèdites.

Ferrero La Marmora, Alfonso
Torí 1804 - Florència 1878

General i polític italià. Es destacà durant la guerra de la independència italiana (1848). Nomenat ministre de la guerra (1849-59), reestructurà i modernitzà l'exèrcit, que fou instrument de la unificació italiana. Comandà les forces piemonteses durant la guerra de Crimea (1855-56) i fou nomenat cap d'estat major durant la campanya del 1859. Entre el 1859 i el 1866 ocupà diversos càrrecs polítics, entre els quals el de governador de Nàpols. Durant la guerra Francoprussiana fou francòfil i, després de l'annexió del 1870, fou nomenat lloctinent del rei a Roma.

Ferry, Jules-François-Camille
Saint-Dié, Lorena 1832 - París 1893

Polític francès. Diputat republicà (1869), formà part del gabinet de defensa nacional i fou alcalde de París (1870). Fou ambaixador a Atenes (1872-73), ministre d'instrucció pública i de belles arts (1879-83), president del consell (1880-81 i 1883-85) i ministre d'afers estrangers (1883-85). Amb l'assessorament de Buisson, elaborà lleis escolars noves. Decretà l'ensenyament primari gratuït, laic i obligatori, féu efectives una sèrie de reformes (escola normal superior, nous instituts, etc) i fou relativament intransigent amb els ordes religiosos dedicats a l'ensenyament. Hom el considera creador de l'aparell escolar francès republicano-burgès.

Feuerbach, Ludwig
Landshut, Baviera 1804 - Rechensberg, Prússia Oriental 1872

Filòsof alemany. Estudià teologia a Heidelberg i filosofia a Berlín. Deixeble de Hegel, s'adherí a l'esquerra hegeliana, i en fou un dels més destacats representants. El 1830 publicà, anònimament, Gedanken über Tod und Unsterblichkeit ('Pensaments sobre la mort i la immortalitat'), centrada ja en la crítica de la teologia i de la religió, preocupació que continuà present a Das Wesen des Christentums ('L'essència del cristianisme', 1841), la seva obra principal, i a Vorlesungen über das Wesen der Religion ('Lliçons sobre l'essència de la religió', 1857). La ruptura amb Hegel, expressada inicialment en un article del 1839, es manifestà definitivament en obres com Vorläufige Thesen zur Reform de Philosophie ('Tesis provisionals per a la reforma de la filosofia', 1842), i Grundsätze der Philosophie der Zukunft ('Principis de la filosofia del futur', 1843). Atès que hom no pot explicar a priori la individualitat concreta en la natura, Feuerbach inverteix els termes hegelians: la realitat veritable és la natura (el sensible, singular i material), en oposició a l'esperit, que no és sinó desdoblament de l'individu en si mateix; la idea de Déu, així mateix, com a projecció exterior (no conscient) de l'essència de l'home, és alienadora; l'home, doncs, ha de recuperar com a propi el que havia atribuït com a exclusiu del diví i trobar les lleis de la seva acció en les relacions col·lectives. El punt de partida de la filosofia és l'home concret —caracteritzat per la seva individualitat, però alhora ésser comunitari—, i l'únic criteri de certesa del coneixement individual —i del consentiment del grup— és la pràctica, que comprova la teoria i exigeix que hom es comprometi amb els altres (d'on deriva el caràcter partidista de la filosofia). El materialisme dialèctic (i, en concret, K. Marx amb les famoses tesis sobre la filosofia de Feuerbach) criticà els aspectes estàtic (no dialèctic) i metafísic (essència immutable de l'home) d'aquesta filosofia.

Fichte, Johann Gottlieb
Rammenau, Alta Saxònia 1762 - Berlín 1814

Filòsof alemany. Estudià teologia a Jena i es dedicà, en privat, a l'estudi de la filosofia, en especial el sistema de Kant, al qual envià el manuscrit de la seva primera obra, Versuch einer Kritik aller Offenbarung ('Assaig d'una crítica de qualsevol revelació', 1792), que li donà un gran prestigi. El 1794 publicà la seva obra fonamental, Grundlage der gesamten Wissenschaftslehre ('Fonaments de tota la teoria de la ciència'), i fou nomenat professor de filosofia a Jena, d'on hagué de sortir en ésser acusat d'ateisme. Passà a Erlangen (1805), Königsberg (1806) i Berlín (1809-14), on fou, a més, el primer rector de la universitat, freqüentà el cercle intel·lectual dels romàntics (on hi havia, entre altres, Schlegel i Schleiermacher) i prengué part activa en la resistència antinapoleònica. Les seves Reden an die deutsche Nation ('Discursos a la nació alemanya', 1808) són proclames nacionalistes a favor de l'educació i el destí alemanys. La seva filosofia és una reconstrucció de la ciència, en un intent d'harmonitzar les condicions del coneixement teòric amb l'activitat moral, social i religiosa. Parteix d'una crítica de la doctrina kantiana, que considera desvinculadora dels dos aspectes, teòric i pràctic, de la realitat. Per a Fichte hi ha només dues opcions filosòfiques possibles: el dogmatisme, que únicament admet les coses en si, i l'idealisme, que es vincula exclusivament als continguts de consciència. Refusant qualsevol dogmatisme —àdhuc aquell que pretén de deduir l'ésser del pensament—, la decisió, fruit d'una elecció pràctica (l'única que permet l'espontaneïtat del jo), ha d'ésser feta a favor de l'idealisme, la teoria resultant de la qual serà, alhora, realista pel fet que es basa en el mateix jo. Aquest, però, és limitat com a tal per l'existència del que no és el jo: el no-jo o experiència de la limitació del jo. A partir d'aquí, mitjançant tot un procés dialèctic, ambdós moments (jo i no-jo) són reconstruïts en la subjectivitat d'un Jo absolut, fonament de la possibilitat de l'existència real. La natura, d'altra banda, és un camp de resistència i d'exercitació de l'acció humana, de l'autorealització del jo, la qual cosa constitueix el principi de l'acció moral. Aquesta autoafirmació del jo —voluntat pura d'acció— es manifesta, en el seu màxim valor, en la societat i en el reconeixement dels altres. L'evolució del pensament fichtià anà d'una actitud individualista, passant per un període liberal d'universalisme comunitari i per un altre de nacionalisme alemany, entès com a punta de fletxa del destí universal, a una darrera etapa d'explicació religiosa (identificació del Jo absolut amb la divinitat, entesa míticament com l'U), expressió de la vida òptima.

Figueras i de Moragas, Estanislau
Barcelona 1819 - Madrid 1882

Dirigent republicà. Advocat (1844), exercí a Tarragona (amb un breu parèntesi, el 1848, a Madrid), essent ja membre del partit progressista. Adscrit posteriorment al partit democràtic, fou elegit per primer cop diputat el 1851, per Tarragona, on participà en la revolució del juliol del 1854. Aquest any tornà a les corts, i fou un dels 21 diputats que pel novembre votaren contra la monarquia. Fixà la residència a Madrid. Reelegit diputat (1862 i 1865), el 1867 fou desterrat a Navarra per la seva actitud hostil als moderats; de nou a Madrid, hi fundà el periòdic "La Igualdad" (1868), adscrit al Partit Republicà Democràtic Federal, del directori del qual fou membre (1869-73). Proper als benèvols del partit i contrari a la insurrecció, en les eleccions del 1869 i el 1870 fou elegit diputat i encapçalà, per la seva experiència parlamentària i els seus dots oratoris, la minoria republicana a les corts. Primer president de la Primera República (12 de febrer de 1873), s'hagué d'enfrontar a la crisi provocada pels radicals (24 de febrer) i a la proclamació de l'estat català a Barcelona (8 de març) per part dels republicans federals (Lostau) i els principals dirigents obrers internacionalistes, intent que aconseguí d'aturar pocs dies després en canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya. Arran de la crisi política del 10 de juny, fugí a França, d'on retornà a mitjan setembre del 1873, quan encara no havia estat sufocat el cantonalisme, i intentà d'unir-se amb Pi i amb Salmerón contra Castelar (desembre del 1873 - gener del 1874). Imposada la Restauració pel cop d'estat de Pavía, s'apartà de la política activa, tot i l'intent del 1880 de creació d'un Partit Republicà Federal Orgànic, contrari al federalisme pactista de Pi i Margall.

Figueroa y Torres, Álvaro de
Madrid 1863 - 1950

Polític castellà, més conegut pel nom de conde de Romanones. Advocat, fill d'una família aristocràtica de terratinents amb interessos en la mineria, s'incorporà al partit liberal, i des del 1888 fou diputat per Guadalajara, província on tenia les propietats agràries familiars. Fou nomenat comte de Romanones el 1893 i gran d'Espanya el 1911. Regidor i alcalde-president de l'ajuntament de Madrid, el 1901 rebé la cartera ministerial d'instrucció pública. En la lluita entre Moret i Montero Ríos per la successió de Sagasta, sostingué el primer, però, alhora, començà a constituir el seu propi grup, que dotà d'un òrgan d'expressió, el "Diario Universal" (1903). En 1905-06 exercí els ministeris de foment, gràcia i justícia i governació, des del darrer dels quals promulgà la llei de Jurisdiccions, acollida hostilment a Catalunya. Contribuí a l'ascens de Canalejas, que li confià la cartera d'instrucció pública, i el 1912 presidí el congrés. Assassinat Canalejas, la seva actitud condescendent davant la intervenció del rei en els afers polítics li valgué d'ésser nomenat cap del consell de ministres (1912-13); propugnà llavors una entesa amb França, considerant que amb la seva col·laboració seria possible de sotmetre la zona del Marroc atribuïda a Espanya. Novament ocupà la presidència del govern (desembre del 1915), però, incapaç de resoldre els conflictes socials suscitats per la Primera Guerra Mundial i durament atacat per la premsa conservadora a causa de la seva afecció als aliats, hagué de dimitir (abril del 1917). Fou ministre de justícia i d'instrucció en el "govern nacional" presidit per Maura, i ministre d'estat en el que, tot seguit, formà García Prieto. Primer ministre (desembre del 1918), dimití al cap de quatre mesos com a conseqüència de les reivindicacions catalanistes (estatut d'autonomia de Catalunya) i de l'agitació obrera (vaga de La Canadenca). Participà en el govern García Prieto de concentració liberal (1922) i , en caure la Dictadura de Primo de Rivera, cregué factible el retorn al constitucionalisme; formà part del govern Aznar, però, davant els resultats de les eleccions de l'abril del 1931, aconsellà al rei la renúncia al tron.

Figuerola i Ballester, Laureà
Calaf, Anoia 1816 - Madrid 1903

Economista. Deixeble d'Eudald Jaumeandreu a la càtedra d'economia política de la Junta de Comerç de Barcelona, en la qual presentà, en 1835-36, un examen públic sobre la Necesidad del sistema prohibitivo en España. Estudià dret a Barcelona (1840), i el 1856 es doctorà. El 1842 participà en la Junta Revolucionària de Barcelona. Guanyà la càtedra de dret administratiu i d'economia política de la Universitat de Barcelona, el 1847, i des del 1853 ocupà la de dret polític i de legislació mercantil a Madrid, on s'instal·là. Féu un paper de propagandista del lliurecanvisme, a través de nombrosos discursos i mítings. Fou elegit diputat per Barcelona, el 1854, any que entrà al partit progressista. Més tard, el 1870, formà part del partit radical de Ruiz Zorrilla. Fou membre de l'Asociación para la Reforma de Aranceles (1859), del Cobden-Club de Londres, de l'Academia de Ciencias Morales y Políticas (president en 1898-1904), de l'Ateneo Científico y Literario de Madrid (que presidí), de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d'altres institucions. Fou senador per Madrid (1870) i president del senat (1872). S'adherí a la Primera República —sense prendre-hi part directament—, i el 1876 signà un manifest contra la Restauració, del qual sortí el partit republicà progressista, que més tard (1883) abandonà. Escriví un dels llibres més importants d'aquella època sobre el fenomen urbà: l'Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), del qual no es conserva l'edició completa, on fa una important aportació a l'estudi de la demografia, els fluxos de comerç interior i l'estructura industrial i on pren consciència de l'existència de la revolució industrial en el marc català i, més específicament, dins la regió de Barcelona. El seu paper com a ministre de finances (del setembre del 1868 fins al juny del 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer del 1870) fou modernitzador. En el pla de la reforma monetària, cercà l'homogeneïtat amb els països llatins i creà (1868) la unitat de compte, la pesseta, dins el context d'un sistema bimetàl·lic que comportava una devaluació realista; en l'aspecte bancari, fou partidari d'evitar controls i de donar llibertat a la creació de nous bancs emissors i bancs territorials —aquests darrers, per a impulsar l'agricultura—. Favorable a la disciplina pressupostària, Figuerola procedí a la liquidació de la Caixa de Dipòsits, amb l'objecte de sanejar el tresor. Quant al comerç exterior, suprimí el dret diferencial de bandera (novembre del 1868) i tingué una gran repercussió la seva reforma aranzelària del 1869, presidida per un lliurecanvisme moderat. Amb tot, no arribà a ésser gaire operativa, car la base cinquena (que establia per al 1875 reduccions successives de drets fins a un sostre màxim del 15%) fou suspesa per llei el 1876 i derogada el 1890. El 1879, per a justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869, on estudià minuciosament el comerç exterior del 1827 al 1876 i féu una història de la política aranzelària a la monarquia hispànica a partir del s XV. Finalment, cal destacar la tasca de Figuerola com a educador: el 1846 fundà l'Escola Normal de Barcelona, i publicà obres que constribuïren a la normalització i la unificació de l'ensenyament a Espanya (Manual completo de enseñanza simultánea, mútua y mixta..., Madrid 1841; Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria, Madrid 1844; Elementos de gramàtica castellana, escrita juntament amb J. Illas, publicada el 1853, i amb més de 30 edicions). Fou designat primer president de la Institución Libre de Enseñanza, en el moment de la fundació. Uns altres escrits seus notables són Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofía del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.

Flórez Estrada, Álvaro
Pola de Somiedo 1766 - Noreña 1853

Polític i economista liberal asturià. Durant la guerra del Francès es destacà per l'Examen imparcial de las disensiones de la América con la España (1811), un dels primers fullets lliurecanvistes radicals. Diputat a corts per Astúries, defensà el lliure canvi comercial i la llibertat de reunió i d'impremta. Exiliat a Londres en 1814-20 i 1823-34, participà en el grup de comuners. Publicà Representación a Fernando VII en defensa de las cortes (1818) i Curso de Economía Política (1828), que, reeditada set vegades i traduïda al francès (1833), reflecteix les opinions dels economistes clàssics anglesos i és considerada com l'obra més important de teoria econòmica del s XIX a la Península Ibèrica. Crític de la desamortització de Mendizábal, pocs anys abans de morir proposava una reforma agrària estatitzant, a l'estil del socialisme agrari que després plantejà Henry George.

Floridablanca, comte de (veure Moñino y Redondo, José)

Foch, Ferdinand
Tarba, Llenguadoc 1851 - París 1929

Militar francès. El 1907 fou nomenat general i director de l'École Supérieure de Guerre. En començar la Primera Guerra Mundial fou designat cap del novè exèrcit, deturà l'ofensiva alemanya del Marne a Saint-Gond i com a ajudant de Joffre defensà Jeper. Cap dels exèrcits del nord (1915), dirigí les ofensives d'Artois. Lluità a la batalla del Somme (1916), molt dura a causa de la caiguda de Joffre i de la seva. Nomenat cap d'estat major per Pétain (1917) i generalíssim dels exèrcits aliats al front occidental (març del 1918), amb la victòria del Marne ascendí a mariscal (juliol). Negocià l'armistici i en supervisà l'aplicació.

Ford, Gerald Rudolph
Omaha, Nebraska 1913

Polític nord-americà. Membre de la Cambra de Representants (1948), el 1964 en fou nomenat cap de la minoria republicana. Ocupà la vice-presidència (1973) dels EUA en dimitir Spiro Agnew, i, el 1974, la presidència, a causa de la dimissió de Richard Nixon amb motiu de l'afer Watergate. La seva gestió grisa i el descrèdit del partit republicà a causa de nombrosos escàndols en provocaren la derrota davant el demòcrata J. Carter a les eleccions del 1976. El 1979 publicà el llibre de memòries A Time to Heal.

Ford, Henry
Greenfield, Michigan 1863 - Dearborn 1947

Industrial nord-americà, capdavanter de la indústria automobilística. El 1899 participà com a soci minoritari a la Detroit Automobile Company i començà a investigar la possibilitat de construir un automòbil comercialitzable, per la qual cosa creà la societat d'investigació Henry Ford Company (1902) i la Ford Motor Company (1903), on inicià la fabricació de cotxes en sèrie. Introduí innovacions considerables, tant mecàniques com de gestió: vendes a crèdit, foment de l'exportació, gran divisió del treball, sistema de retribució per prima, etc. Publicà Philosophy of Labour (1929). L'empresa familiar ha estat continuada pel seu nét Henry Ford II.

Forlani, Arnaldo
Pesaro, les Marques 1925

Polític italià. Diputat democratacristià d'ençà del 1958, fou secretari polític del seu partit (1969-73) i ocupà diversos ministeris: d'inversions de l'estat (1969-70), de defensa (1974-76) i d'afers estrangers (1976-79). L'any 1980 fou nomenat primer ministre, però dimití (1981) arran de l'escàndol de la lògia francmaçònica P-2. Nomenat vice-primer ministre en el govern de coalició presidit per B. Craxi (1983), l'any 1986 fou elegit president del seu partit.

Fornells, Bonaventura
Barcelona segle XIX

Sindicalista. Fuster. Participà en el Primer Congrés Obrer Espanyol (Barcelona, juny del 1870), on s'alineà amb els sindicalistes apolítics. El 1873 figurà en la junta directiva de l'Ateneu Català de la Classe Obrera i fou un dels principals dirigents de la federació local de societats obreres de Barcelona. Posteriorment formà part del Centre Federatiu, que el 1877 intentà la reorganització del moviment obrer català al marge de la Federació Regional Espanyola de l'AIT, que restava en la clandestinitat.

Fornells, Ricard
Principat de Catalunya segle XX

Dirigent obrer. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918, figurà entre els anarcosindicalistes moderats de la CNT. Fou redactor de "Solidaridad Obrera" en 1930-31, signà el Manifest dels Trenta per l'agost del 1931 i fou un dels fundadors de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona (juny del 1932), que presidí. Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats d'Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment, resident a Sabadell i membre del Partit Sindicalista creat per Pestaña el 1934, dirigí l'Institut Pedagògic Cultura. Pel setembre del 1937 fou elegit president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. Finalment, encapçalà, a l'exili (1941), un cert intent d'acostament a la CNS.

Fouché, Joseph
Le Pellerin, Bretanya 1759 - Trieste 1820

Polític francès. Durant la Revolució Francesa afavorí les mesures més extremistes dels jacobins. Cap de policia durant el Directori, col·laborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d'estat del 1799. Napoleó I el conservà en el càrrec i el nomenà ministre de l'interior, senador i duc d'Òtranto. Fou governador d'Il·líria (1813) i després de la caiguda de l'emperador (contra el qual conspirà) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà amb Napoleó durant els Cent Dies (1814), i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia; però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste.

Fourier, Charles
Besançon 1772 - París 1837

Filòsof i economista francès. Pensador autodidàctic, rebé influències dels corrents ideològics de la fi del s XVIII. Rebutjà l'estructura irracional del món industrial i mercantil i propugnà un socialisme al qual hom arribaria mitjançant comunitats on la propietat fos compartida. Escriví Théorie des quatre mouvements et des destinées générales (1808), Traité d'association domestique et agricole (1822), reimprès com a Théorie de l'unité universelle (1841), on es barregen consideracions estrambòtiques amb agudes observacions sobre les conseqüències del liberalisme i les virtuts de l'associació, Le nouveau monde industriel et societaire (1829), Pièges et charlatisme des deux Saint-Simon et Owen (1831) i La fausse industrie (1835). Hom el considera típic representant del socialisme utòpic romàntic, i tingué com a deixeble principal Victor Prosper Considérant. En el periòdic «El Vapor» de Barcelona foren publicats els primers articles fourieristes de la Península Ibèrica, signats per Proletario (novembre de 1835 — gener de 1836). Posteriorment (1841), també a Barcelona, hom edità la primera traducció d'una obra de Fourier: Fourier, o sea explanación del sistema societario. De tota manera, el fourierisme tingué com a principals nuclis Cadis (amb Joaquín Abreu) i Madrid (Fernando Garrido, Sixto Cámara, etc), mentre que al Principat predominà, durant el període 1835-50, la influència de Saint-Simon i d'Etienne Cabet.

Fox, Charles James
Westminster 1749 - Chiswick, Londres 1806

Polític anglès. Parlamentari liberal, fou ministre quatre vegades. Fou partidari de l'emancipació dels EUA, de la igualtat de drets civils a Irlanda i de les reformes constitucionals a Anglaterra. S'oposà al despotisme del rei Jordi III, defensà la Revolució Francesa i atacà l'imperialisme de Napoleó. Hom li deu l'abolició de l'esclavitud per part del parlament britànic.

Fox Quesada, Vicente
Ciutat de Mèxic 1942

Polític mexicà. Estudià administració d'empreses a la Universidad Iberoamericana de Mèxic D.F, i a Harvard. Contractat per l'empresa Coca-Cola, de la qual fou director per a Mèxic i l'Amèrica Central (1975-79), posteriorment creà una empresa en el sector agro-pecuari. El 1988 s'afilià al Partido de Acción Nacional (PAN), pel qual fou diputat federal fins el 1991 i, el 1995, governador de Guanajuato, estat on impulsà el desenvolupament econòmic. El 2000, com a candidat de la coalició Alianza por el Cambio (que incloïa el PAN i els ecologistes), guanyà les eleccions presidencials i posà fi a 71 anys de govern del Partido Revolucionario Institucional. Les prioritats del seu govern són l'aplicació de mesures liberals per a afavorir el desenvolupament econòmic, la lluita contra la corrupció, la negociació amb la guerrilla de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) per a la resolució del conflicte de Chiapas i, amb aquest, la qüestió dels drets indígenes.

Foy, Maximilien Sébastien
Ham, Picardia 1775 - París 1825

General i polític francès. Participà en la invasió d'Espanya i de Portugal, cosa que li valgué el grau de general de divisió (1812). Intervingué en la batalla de Waterloo, i durant la restauració borbònica abandonà tota mena d'activitat militar. Diputat, esdevingué un dels principals oradors del partit liberal i gaudí d'una gran popularitat. Hom n'ha publicat els Discours (1826).

Fraga Iribarne, Manuel
Vilalba, Lugo 1922

Polític gallec. Ministre d'informació i turisme de l'època franquista (1962-69), sota la seva gestió fou promulgada una nova llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls. Havent iniciat a partir del 1970 una certa evolució reformista dins de les fronteres del règim, evolució que accentuà amb el seu pas per l'ambaixada espanyola a Londres (1973-75), després de la mort del general Franco intentà de dirigir la transició política. Fou vice-president del gabinet Arias i ministre de la governació (1975-76), i es destacà per la seva gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Apartat del poder per l'ascens d'A.Suárez, fundà Alianza Popular i maldà per assumir una posició de dreta liberal-conservadora i parlamentària. Gran beneficiari de la descomposició d'UCD, l'èxit electoral aconseguit per Coalición Popular el 1982 el convertí en líder de l'oposició i cap de fila de la dreta espanyola, si bé el seu passat franquista li ha valgut el rebuig d'amplis sectors d'opinió. Discutit posteriorment com a líder del bloc de dretes, pels discrets resultats electorals de les eleccions legislatives del 1986 fou obligat a dimitir (1987) la direcció del partit, si bé l'hagué de reprendre, breument, el 1989, i des d'on impulsà la reestructuració i la conversió d'Alianza Popular en Partido Popular. Diputat per Madrid des del 1977, l'any 1990 esdevingué president de la Xunta de Galícia, carrec que revalidà (per majoria absoluta) en les eleccions del 1993 i el 1997. Ha publicat, entre altres obres, El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974) i Razón de estado y pasión de estado (1985).

Francesc II
Florència 1768 - Viena 1835

Emperador romanogermànic (1792-1806) i d'Àustria (Francesc I) (1804-35) i rei de Bohèmia i Hongria (Francesc II) (1792-1835). Fill i successor de Leopold II i de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Conseqüent amb la seva actitud política conservadora i antireformista, prengué part en diverses coalicions europees contra la Revolució Francesa i hagué de cedir territoris considerables en les paus de Campoformio (1797), Lunéville (1801), Bratislava (1805) i Viena (1809). L'abdicació de la corona imperial (1806) posà fi a la història de l'imperi Romanogermànic, però aconseguí de salvar la monarquia austríaca casant la seva filla Maria Lluïsa amb Napoleó, el qual després vencé a Leipzig (1813) i a Waterloo (1815). A l'interior la seva política es concretà en la repressió dels moviments liberals.

Francesc d'Assís de Borbó i de Borbó-Dues Sicílies
Aranjuez 1822 - Épinay 1902

Rei consort i infant d'Espanya. Segon duc de Cadis. Fill de l'infant Francesc de Paula (fill del rei Carles IV) i de Lluïsa Carlota de les Dues Sicílies. Fou casat (1846) amb la seva cosina germana la reina Isabel II, amb la qual no arribà a avenir-se mai. Aconsellat pel pare Fulgencio i sor Patrocinio, féu caure del govern Narváez, que avorria, i induí la reina a substituir-lo (1849) pel comte de Cléonard. Arran de la Revolució de Setembre (1868) hagué d'exiliar-se amb la reina, de la qual se separà tot seguit, i es dedicà a la lectura i a la beneficència.

Francesc Ferran d'Àustria-Este
Graz 1863 - Sarajevo 1914

Arxiduc d'Àustria i cap de la casa ducal dels Este de Mòdena. Fill de l'arxiduc Carles Lluís i nebot de l'emperador Francesc Josep I. Intentà de salvar l'estat austro-hongarès mitjançant una organització «trialista» que, tot associant Croàcia, Bòsnia, Dalmàcia i Eslovènia, vinculés el nou estat iugoslau a Àustria-Hongria i reforcés l'autoritat de la monarquia i de l'Església. Més tard planejà una divisió federalista segons les fronteres lingüístiques, però tornà novament al dualisme. Quan el 1914 anà a Bòsnia per dirigir unes maniobres militars, fou assassinat per un estudiant serbi (28 de juny), incident que preludià l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Francesc Josep I d'Àustria
Schönbrun, Viena 1830 - 1916

Emperador d'Àustria i rei d'Hongria i Bohèmia (1848-1916). Fill de l'arxiduc Francesc Carles i de Sofia de Baviera. Succeí el seu oncle Ferran I, en abdicar aquest a conseqüència dels moviments revolucionaris de Budapest, Praga i Viena. Aspirà a fondre en un gran estat multinacional tots els pobles de l'imperi i a governar en un règim autoritari, centralitzat a Viena. Promulgà la constitució del 1849, vigent fins el 1851. Amb el canceller Schwarzenberg portà a terme una ambiciosa política exterior. A Itàlia es produí, però, el primer fracàs, quan els italians, amb l'ajut de les tropes franceses, el derrotaren a Magenta i Solferino (1859), i per la pau de Zuric Àustria atorgà la Llombardia al rei de Sardenya. La qüestió dels ducats de Slesvig-Holstein i la disputa per l'hegemonia de la Confederació Germànica conduïren a la guerra austro-prussiana, en la qual Àustria fou derrotada a Sadova. Per la pau de Praga (1866) restà exclosa dels afers alemanys i per la pau de Viena (1866) perdé el Vèneto i, per tant, el seu poder a Itàlia. Aquestes derrotes facilitaren els moviments nacionalistes hongaresos; des del 1867 Hongria es constituïa en estat autònom, amb una dieta i uns ministeris propis, vinculat a Àustria només per la persona de l'emperador, coronat rei d'Hongria juntament amb la seva dona, Elisabet de Baviera. El dualisme de l'imperi posà en relleu la submissió de les minories nacionals eslaves i romàniques. Malgrat els intents d'establir una monarquia constitucional, Francesc Josep exercí un govern personal. Però els moviments nacionalistes, populars i democràtics constituïren una amenaça constant, agreujada per la concessió a Àustria de l'administració de Bòsnia i Hercegovina (congrés de Berlín, 1879), que provocà, a més, la competència russo-austríaca dels problemes dels Balcans. El 1908 Francesc Josep s'annexà definitivament Bòsnia i Hercegovina, fet que provocà els moviments nacionalistes de iugoslaus, bosnians, croats i eslovens; aquestes tensions menaren a l'assassinat (1914) del seu nebot i successor, l'arxiduc Francesc Ferran, a Sarajevo, i a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Franco Bahamonde, Francisco
Ferrol 1892 - Madrid 1975

Militar i estadista. Fill d'un funcionari naval; no havent pogut ingressar a l'escola naval, ho féu a l'acadèmia d'infanteria de Toledo (1907), i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Fou destinat a Oviedo (1917-20), i de nou al Marroc, on combaté a les ordres de Millán Astray y Valenzuela. El 1923, apadrinat per Alfons XIII, es casà amb Carmen Polo, la qual procedia de l'alta burgesia asturiana. Destinat un altre cop al Marroc amb el grau de tinent coronel, assumí el comandament de la Legió Estrangera (1923) i participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925). General de brigada a 34 anys —el més jove d'Europa—, dirigí l'acadèmia militar de Saragossa (1928-31), fins a l'adveniment de la República, que el relegà a missions secundàries, com la governació militar de la Corunya i de les Balears. El triomf de les dretes (1933) el tornà als alts càrrecs de l'exèrcit. Contribuí a dirigir la campanya d'Astúries de l'octubre del 1934, i amb José Maria Gil-Robles al ministeri de defensa fou nomenat cap de l'estat major central (1935). El govern del Front Popular el nomenà comandant militar de Canàries (1936), on participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol de 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i organitzà l'avanç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina. Ràpidament assolí la direcció de la guerra, i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra, mar i aire i, el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos. Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938, tot conservant el comandament superior de l'exèrcit. Acabada la guerra civil (primer d'abril de 1939), inicià la reconstrucció del país i creà un estat alhora catòlic, autoritari i corporatiu. Malgrat les estretes relacions amb les potències de l'Eix, mantingué la neutralitat durant la Segona Guerra Mundial (1939-45), però després d'aquesta els aliats aïllaren el nou règim. Aquest, però, es consolidà amb la llei de creació de les corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945), la Ley del referéndum nacional (1945), la Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947), etc. L'acord amb els EUA i amb el Vaticà el 1953 significà la ruptura del blocatge diplomàtic (reconeixement per l'ONU el 1955) i la consagració definitiva del general Franco com a cap únic, indiscutible i vitalici del règim, que des del 1947 es definia com una monarquia catòlica, social i representativa. El 1966 atorgà una nova constitució (la llei orgànica de l'estat), i tres anys més tard presentà a les corts, com a successor seu, a títol de rei, el príncep Joan Carles de Borbó. Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari i màxim col·laborador, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat (20 de desembre de 1973), al ministre de la governació, Carlos Arias Navarro (gener del 1974). Pel juliol, una malaltia l'obligà a traspassar també —bé que interinament— la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí al mes de setembre. Autor d'algunes obres, emprà el pseudònim de Jaime de Andrade, amb el qual signà articles, Marruecos. Diario de una bandera (1922) i el guió cinematogràfic Raza (1942).

Franco Bahamonde, Ramon
Ferrol 1896 - mar Mediterrània 1938

Aviador i polític. Ingressà a l'aeronàutica militar (1920) i, ascendit a comandant, el 1926, amb l'hidroavió "Plus Ultra", travessà l'Atlàntic des de Palos de Moguer a Buenos Aires i establí un rècord de distància. S'oposà a la monarquia, i en ésser proclamada la República fou nomenat director general d'aeronàutica, però fou destituït perquè féu costat als anarquistes andalusos (1931). Fou diputat per Barcelona en la candidatura de l'Esquerra Catalana en les eleccions a l'assemblea constituent de la República (juny del 1931), però s'uní a l'aixecament del 18 de juliol de 1936, actuà com a pilot militar de bombardeig i morí en un accident prop de les Balears.

Frank, Anne
Frankfurt 1929 - camp de concentració de Bergen-Belsen 1945

Jueva alemanya feta famosa pel seu diari, en el qual explica les peripècies i angoixes que ella i la seva família passaren a la casa d'Amsterdam on restaren amagats del 1942 al 1944. El diari ha estat traduït a moltes llengües (al català, el 1967, per Ramon Folch i Camarasa).

Frank, Karl Hermann
Karlovy Vary 1898 - Praga 1946

Polític txec al servei dels alemanys. Diputat pels alemanys dels Sudets al parlament txec (1935-38), fou, després de l'ocupació de Praga per Hitler (1939), secretari d'estat. Principal responsable de la matança de Lidice i Lezaky, fou jutjat per un tribunal popular txec i executat.

Frankel, Leo
Budapest 1844 - París 1896

Revolucionari hongarès. A Londres conegué Marx i Engels, i fou membre del consell general de la Primera Internacional. Participà en la Comuna de París i preparà una legislació social que no pogué ésser aplicada. Tornà a Hongria el 1878 i fou l'inspirador dels primers congressos obrers. Fou empresonat l'any 1882. Morí exiliat.

Franklin, Benjamin
Boston 1706 - Filadèlfia 1790

Físic i polític nord-americà. L'any 1726 s'establí a Filadèlfia i fundà una impremta, un diari i el "Poor Richard's Almanack" (1732-57). El 1736 fou elegit secretari de l'assemblea de Pennsilvània. Investigà els fenòmens elèctrics, descobrí el poder de les puntes metàl·liques, enuncià el principi de la conservació de l'electricitat i el 1752 descobrí la natura elèctrica dels llampecs i inventà el parallamps. Estudià alguns dels problemes relacionats amb el creixement demogràfic, la contaminació de l'aire i la higiene, investigà el corrent del Golf i inventà les ulleres bifocals i l'estufa que duu el seu nom. El 1753 fou nomenat director general de correus i en reorganitzà el servei, i el 1757 fou enviat a Londres per defensar els interessos de les colònies revoltades. En tornar a Filadèlfia (1775) fou nomenat diputat per Pennsilvània en el segon congrés continental. El 1776 redactà, amb Jefferson i John Adams, la declaració d'independència dels EUA. Negocià el tractat d'amistat amb França (1778) i amb Espanya (1779). El 13 de setembre de 1783 signà la pau de Versalles, en la qual la Gran Bretanya reconeixia la independència nord-americana. El 1785, de nou als EUA, presidí el consell executiu de Filadèlfia, i participà en la convenció de Filadèlfia (1787). Escriví nombrosos assaigs i una autobiografia, Memoirs of the Life and Writtings of Benjamin Franklin (1817-19).

Frederic II de Prússia
Berlín 1712 - Potsdam 1786

Rei a Prússia (1740-73) i de Prússia (1773-86). Fill de Frederic Guillem I i de Sofia Dorotea de Hannover. Contra l'educació devota i militarista imposada pel seu pare, Frederic II es rebel·là, sia intentant de fugir a Prússia (el 1730, amb el seu amant Hans Hermann von Katte, que fou executat davant d'ell a Küstrin, on Frederic fou empresonat), sia obtenint del seu preceptor Duhan de Jandun (un hugonot d'origen francès) els elements teòrics necessaris per a convertir-se en un il·lustrat de cultura francesa. Es casà, per imposició del seu pare, amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Bevern el 1733. Per la seva voluntat, Prússia fou protagonista essencial de la guerra de Successió d'Àustria (1740-48) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), les quals, bé que li atorgaren la possessió de Silèsia, estigueren a punt de dislocar el país i causaren centenars de milers de morts. El 1772, d'acord amb Caterina II de Rússia, organitzà la primera espoliació de Polònia —amb la qual cosa annexà la Prússia polonesa— i més tard s'enfrontà a Àustria durant la guerra de Successió de Baviera (1785). Prússia s'havia convertit en una primera potència territorial, en part mitjançant la militarització del país: un exèrcit de 195 000 soldats, amb unes concepcions tàctiques renovadores i uns recursos monetaris elevadíssims. Hom ha dit de Frederic II que era un rei filòsof, el paradigma del dèspota il·lustrat; però la il·lustració fou posada al servei del despotisme i el despotisme al servei d'una revigorització de les classes feudals mitjançant el mercantilisme. Frederic es convertí en el comandant en cap d'una burocràcia renovada, però dugué alhora a terme una pregona reforma infraestructural tècnica (tot mantenint intactes o reforçant les estructures socioeconòmiques feudals): reformes de repoblació, de colonització agrària, d'enderrocament de barreres duaneres, de transformacions fiscals i hisendístiques, de creació d'una xarxa de canals navegables, d'implantació de nous mètodes agronòmics i de nous conreus, de creació d'una banca estatal, d'implantació del proteccionisme per als productes industrials bàsics, etc. El manteniment de les relacions de producció feudals, actualitzades, es manifestà sobretot en la perduració de la servitud dels camperols, en l'ajut econòmic estatal a les grans explotacions agràries de productes per al mercat dels junker (que restaren lligades de dret a una mateixa família) i en la vinculació de la indústria naixent (també subvencionada per l'estat, especialment en el sector tèxtil) als mateixos grups dels junker. Però a la Prússia polonesa hi hagué un intent d'alliberar els camperols de la servitud envers els starosty, i es produí una tendència similar a les possessions directes de Frederic. La seva ideologia política, areligiosa, pretengué de deslligar l'absolutisme de tota relació amb la voluntat divina i creà el concepte d'estat benefactor, presidit pel rei com a cap de l'estat. D'altra banda, el rei prussià es proposà de convertir Berlín en un centre intel·lectual i artístic comparable a París-Versalles mitjançant institucions com l'Acadèmia, i acollí pensadors fugits de França, músics, pintors, arquitectes, etc. Tot això per motivacions de política internacional —la seva oposició als Borbó—, per tal de crear un teló de llibertat de pensament que tapés el real despotisme i per l'interès personal de Frederic en el món de la cultura. El rei era músic, arquitecte i, sobretot, escriptor polític (Antimachiavel, 1739; Testaments politiques, 1752 i 1768; Essai sur les formes de gouvernement, 1777). Visqué separat de la seva muller i morí sense fills; el succeí el seu nebot Frederic Guillem II. Les afeccions musicals del monarca —excel·lent flautista, com a deixeble de J.J.Quantz— el portaren a crear una capella musical, que dirigí C.H.Graun. Es voltà de músics; J.S.Bach actuà a Berlín per a ell, i C.Ph. Bach fou clavecinista a la seva cort. El 1742 fundà l'Òpera de Berlín. Deixà una simfonia, quatre concerts per a flauta i orquestra i música de cambra.

Frederic III de Prússia
Potsdam 1831 - 1888

Emperador alemany i rei de Prússia (1888). Fill de Guillem I, es casà amb la princesa Victòria d'Anglaterra, que influí sobre el seu liberalisme. S'oposà a Bismarck, però es distingí en la guerra Francoprussiana (1870-71). El 1878 substituí temporalment el seu pare, però, malalt, es retirà a Itàlia. El 1888 fou coronat emperador, però morí al cap de tres mesos.

Frederic Guillem II de Prússia
Berlín 1744 - 1797

Rei de Prússia (1786-97). Fill del príncep August Guillem, succeí el seu oncle, Frederic II. El 1792 la França revolucionària l'atacà pel seu ajut als exiliats polítics. Membre de la primera coalició contra aquella (1793), les victòries franceses i els seus interessos a Polònia l'induïren a signar la pau per separat (tractat de Basilea, 1795). El 1793 s'annexà Danzig i Thorn i el 1795 Varsòvia. Reduí les llibertats i confià el país a homes ineptes, que l'arruïnaren en tots aspectes.

Frederic Guillem III de Prússia
Potsdam 1770 - Berlín 1840

Rei de Prússia (1797-1840). Succeí el seu pare, Frederic Guillem II. Servà la neutralitat mantinguda amb França des del 1795, fins que hagué d'atacar-la pressionat per l'exèrcit (1806); derrotat a Jena, Auerstedt i Friedland, signà la pau de Tilsit (1807), que li reduí força el regne. El 1813 s'uní a la coalició contra Napoleó, i el congrés de Viena li restituí amb escreix els estats perduts (1815). Restaurà l'economia i les llibertats, però suspengué les reformes socials empreses del 1807 al 1813.

Frederic Guillem IV de Prússia
Berlín 1795 - Potsdam 1861

Rei de Prússia (1840-61). Succeí el seu pare, Frederic Guillem III. Reprimí la revolució del 1848 pressionat pels nobles i per Rússia, però hagué d'atorgar una constitució (1848), modificada després. Havent enfollit (1857), el seu germà Guillem assumí la regència.

Frei Ruiz-Tagle, Eduardo
Santiago de Xile 1942

Polític xilè. Fill d'Eduardo Frei Montalva, participà en l'oposició democratacristiana a la dictadura de Pinochet (1973-89). El 1993 guanyà les eleccions presidencials per la coalició Concertación de Partidos por la Democracia i succeí en el càrrec el també democratacristià Patricio Aylwin. Les mesures liberalitzadores impulsades durant el seu mandat han accelerat el creixement econòmic. D'altra banda, ha intentat distanciar la seva gestió de les demandes de revisió de la dictadura militar.

Freire y Serrano, Ramón
Santiago de Xile 1787 - 1851

Militar i polític xilè. Participà en la lluita per la independència i derrotà els reialistes a Talcahuano (1820). Es revoltà contra O'Higgins (1822), el qual obligà a dimitir, i es féu nomenar dictador (1823); promulgà una nova constitució (1823), suprimida un any després, i decretà la llibertat de premsa, l'abolició de l'esclavitud i la desamortització dels béns eclesiàstics. Durant la guerra civil (1829-30) dirigí les forces liberals, derrotades a Lircay (1830) per les del general Joaquín Prieto.

Freud, Sigmund
Freiberg, actual Príbor, Moràvia 1856 - Londres 1939

Neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi. Des del 1860 residí a Viena, on es doctorà (1881) a la universitat, investigà la fisiologia del sistema nerviós i descobrí els efectes anestèsics de la cocaïna; es dedicà a la neuropatologia. El 1885 estudià, a París, amb J.M.Charcot, l'aplicació de la hipnosi en el guariment de la histèria, i el 1889 ho féu també a Nancy, amb H.Liébault i A.A.Bernheim. El 1887 es casà amb Martha Bernays, de la qual tingué tres fills i tres filles, una de les quals, Anna, ha estat una de les més destacades figures contemporànies de la psicoanàlisi. El 1895 publicà, en col·laboració amb Josef Breuer, Studien über Hysterie, on són exposades llurs investigacions sobre el poder terapèutic de la catarsi; aquest descobriment fou el punt de partida de la psicoanàlisi, teoria que representà la ruptura entre Freud i Breuer i que té la seva típica expressió en obres com Die Traumdeutung ('La interpretació dels somnis', 1900), Drei Abhandlungen zur Sexualtheorie ('Tres assaigs sobre la teoria de la sexualitat', 1905), Einführung in die Psychoanalyse ('Introducció a la psicoanàlisi', 1916) i Das Ich und das Es ('El jo i l'allò', 1923). Des del 1902 fou professor de la universitat, a Viena, i el 1908 hi fundà la societat psicoanalítica, on reuní els seus seguidors, alguns dels quals (A.Adler, C.G.Jung, O.Rank, etc) s'anaren separant aviat d'ell per fundar les pròpies escoles. El 1909 rebé el doctorat honoris causa per la Clark University en ocasió d'un viatge als EUA. Malgrat les molèsties d'una llarga afecció de càncer, manifestada ja el 1923, continuà fins al darrer any de la seva vida en la tasca de divulgació i pràctica de la psicoanàlisi. El 1930 li fou concedit el premi Goethe, i el 1938, en ésser ocupada Àustria pels nazis, hagué de fugir, a causa del seu origen jueu, a Londres. Com a aportacions típiques de l'obra freudiana —caracteritzada per un clar determinisme psíquic— cal destacar la diferenciació, respecte al conscient, del preconscient i de l'inconscient —com a factors decisius per a comprendre tant els conflictes psíquics (n'és clàssic el del complex d'Èdip) com l'ansietat i els mecanismes de defensa— i l'elaboració, alhora, d'una teoria de la sexualitat, en el camp individual —amb la libido com a impuls fonamental i força creadora, enfront de la qual enuncià també, posteriorment, un altre principi destructor o força de mort—, i, en el terreny sociocultural, d'una teoria filogenètica, present en obres com Totem und Tabu (1913), Das Unbehagen in der Kultur ('El malestar en la cultura', 1927), Die Zukunft einer Illusion ('El futur d'una il·lusió', 1928) i Der Mann Moses und die monotheistische Religion ('Moisès i el monoteisme', 1939).

Frick, Wilhelm
Alsez, Palatinat 1877 - Nuremberg 1946

Polític alemany. Afiliat des de bon principi al nacionalsocialisme, participà en el putsch de Munic el 1923. Fou ministre de l'interior del Reich (1933-43) i tingué un paper decisiu en l'establiment del règim nacionalsocialista a Alemanya. El 1943 fou nomenat protector de Bohèmia-Moràvia. Fou condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg i fou executat.

Friedman, Milton
Nova York 1912

Economista nord-americà. Professor d'economia a la universitat de Chicago des del 1948. Monetarista quantitativista, recomana una gestió liberal de l'estat en l'economia, dins la tradició conservadora de l'escola de Chicago, de la qual fou membre actiu, en contraposició a la teoria keynesiana. Fou conseller de B.Goldwater i membre del comitè d'assessors econòmics del president Nixon. Ha publicat Essays in Positive Economics (1953), A Program for Monetary Stability (1959), Capitalism and Freedom (1962), Dollars and Deficits (1968), Money and Economic Development (1973), Price Theory (1976), Tax Limitation. Inflation and the Role of Government (1978) i Free to Choose (1980) i diversos articles a la revista "Newsweek". El 1976 li fou atorgat el premi Nobel d'economia.

Frondizi, Arturo
Paso de los Libres, Corrientes 1908 - Buenos Aires 1995

Polític argentí. Líder de l'oposició radical a la dictadura de Perón, fou elegit president de la república (1958). Durant el seu comandament afrontà una situació política difícil i intentà de redreçar l'economia, però fou enderrocat (1962) per un cop d'estat militar. Mantingué una actitud ambigua davant la dictadura militar dels anys 1976-83. Des d'aquesta última data fou diputat pel dretà Movimiento de Integración y Desarrollo, partit fundat per ell. El 1985 renuncià a l'escó de diputat i fou nomenat assessor honorífic del govern de Carlos Menem.

Frunze, Mikhail Vasil'evic
Biskek, Kirguizistan 1885 - Moscou 1925

Militar soviètic. Milità en el partit socialdemòcrata i participà en la revolució del 1905. Fou condemnat a treballs forçats, i més tard fou desterrat a Sibèria (1914), però en fugí el 1915 i s'uní als bolxevics de Petrograd. Des del 1916 organitzà les forces bolxevics del front occidental, i participà en la revolució de 1917 a Moscou. Derrotà les forces tsaristes (1918-20) al front oriental (Turquestan) i al front meridional (Ucraïna i Crimea). Ocupà alts càrrecs al buró polític i a l'exèrcit i fou nomenat comissari de guerra (1924-25). Escriví diverses obres de caràcter militar.

Frutos i Gras, Francesc
Calella, Maresme 1939

Polític. Treballador de l'empresa SAFA a Blanes, i militant del PSUC des del 1963, ingressà a Comissions Obreres (1966) i n'esdevingué un destacat dirigent. El 1981 fou elegit secretari general del partit amb el suport dels "prosoviètics", per bé que aviat impulsà el retorn del PSUC a la línia eurocomunista i d'entesa amb el PCE; cessà en el càrrec el 1982. Traslladat a Madrid, s'incorporà al comitè central del PCE i el 1988 fou nomenat secretari d'organització del partit, ja sota la direcció de J.Anguita. El desembre de 1998 succeí Anguita com a secretari general del PCE.

Fujimori, Alberto
Lima 1939

Polític peruà. Fill d'immigrants japonesos, es llicencià en peritatge agrícola. Rector de la Universitat Agrària Nacional i president de l'Associació Nacional de Rectors (1984-89), al capdavant de la coalició centrista Cambio 90 i amb un missatge de regeneració i desenvolupament vencé en les eleccions de 1990 i accedí a la presidència. El 1992, amb el suport de l'exèrcit, protagonitzà un cop d'estat, suspengué la constitució de 1979 i convocà eleccions per a un Congrés Constituent Democràtic, que guanyà, cosa que li permeté elaborar una nova constitució, aprovada en referèndum el 1993, que autoritzava un segon mandat a la presidència. La combinació d'autoritarisme, corrupció, bons resultats en l'economia i en la lluita contra el terrorisme (especialment la guerrilla de Sendero Luminoso) contribuïren a la seva reelecció i a l'obtenció de majoria absoluta per al seu partit el 1995. El 1998 signà un tractat que posava fi a la històrica disputa fronterera entre el Perú i l'Equador. El 2000 es presentà a la reelecció per a un tercer mandat, consulta que ocasionà un gran nombre d'acusacions de frau. El mateix any, un escàndol de suborn a un polític de l'oposició provocà la fugida de Fujimori al Japó, des d'on dimití el càrrec.


Pàgina principal  

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà