Dahlmann,
Freidrich Christoph
Wismar 1785 - Bonn 1860
Historiador i polític alemany. Fou professor a les universitats de Kiel (1812),
Göttingen (1829), on defensà la constitució de Hannover enfront del rei Ernest August,
i Bonn (1842). Partidari del moviment nacionalista i de la unitat alemanya, fou membre de
la Frankfurten Nationalversammlung (1848-49). En esclatar la revolució del 1848 inspirà
el manifest dels professors de Bonn a favor de l'hegemonia prussiana. La seva ideologia
nacionalista i liberal, però no democràtica, es manifesta en les seves obres
històriques i teòriques.
Daimler,
Gottlieb Wilhelm
Schorndorf 1843 - Cannstatt 1900
Inventor i industrial alemany. Fou director tècnic a la Gasmotorenfabrik Deutz de
Colònia, on fou construït el motor de gas de quatre temps de velocitat regulable. El
1883 fundà un taller experimental a Cannstatt, on desenvolupà l'estudi d'un dels primers
motors de combustió interna, que era el primer en què hom emprava gasolina com a
carburant; Daimler l'acoblà successivament com a giny propulsor a una bicicleta (1885), a
un vehicle de quatre rodes (1886) i a una barca. Patentà un bon nombre de
perfeccionaments mecànics relacionats amb l'automoció, entre els quals un carburador i
un filtre. L'any 1890 fundà la Daimler Motoren Gesellschaft a Cannstatt, firma que
construí els primers automòbils "Mercedes".
Daladier, Édouard
Carpentràs, Provença 1884 - París 1970
Polític francès. Fou professor d'història i diputat radical socialista (1919-40 i
1946-58), ministre de colònies (1924), d'obres públiques (1930-31) i de la guerra
(1932), i cap de govern (1933 i 1934). Sostingué el Front Popular, en el qual participà
com a ministre de la guerra (1936-37), i fou cap de govern per tercera vegada (1938-40).
La crisi econòmica l'obligà a cercar ajut entre els moderats, i, bé que cedí davant
les exigències alemanyes a Munic (1938), el 1939 declarà la guerra al III Reich. Ocupà
el ministeri de la guerra (març del 1940) i el d'afers estrangers (maig del 1940), però
fou detingut pel govern de Vichy (juny del 1940) i deportat a Alemanya (1943-45). Fou
diputat (1946-58) i president del partit radical (1957-58).
Dalberg,
Karl Theodor von
Herrnsheim, Francònia 1744 - Ratisbona 1817
Baró de Dalberg. Arquebisbe-elector de Magúncia i gran admirador de Napoleó I, fou
traslladat a Ratisbona el 1803. Fou primat de Germània (1806), arxicanceller de la
Confederació del Rin, president de la Dieta i gran duc de Frankfurt (1810). Cedí
Ratisbona a Baviera. D'idees il·lustrades, reformà la justícia i l'administració,
suprimí els servents, establí la llibertat religiosa i de treball i protegí diversos
artistes.
D'Alema, Massimo
Roma 1949
Polític italià. Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari
"L'Unità"(1988-90), fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el
Partito Democratico della Sinistra (PDS) el 1991, i n'esdevingué secretari general el
1994. El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra,
guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre. Les dissensions internes de
la coalició de govern i els mals resultats en les eleccions regionals de l'abril del 2000
forçaren la seva dimissió.
Dalí i
Domènech, Salvador
Figueres, Alt Empordà 1904 - 1989
Pintor, decorador i escriptor. Fill d'un notari, estudià a
l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres i, l'any 1922, a l'Escola de Belles Arts de
Madrid, d'on fou expulsat el 1926. Freqüentà la Residencia de Estudiantes, on s'integrà
en el grup que seria conegut més tard com a Generació del 27. Tingué una estreta
relació amb Luis Buñuel, García Lorca i Pepín Bello. El 1925, 1925 i 1928 exposà
individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona, i el 1935 a la Llibreria
Catalònia,
anys en què la seva pintura, el Manifest Groc (1928), els seus articles a
«L'Amic
de les Arts» i les conferències (1930) a l'Ateneu Barcelonès —on insultà la
memòria d'Àngel Guimerà— i a l'Ateneu Enciclopèdic Popular provocaren reaccions
violentes de signe divers. Instal·lat a París des de la darreria dels anys
vint,
esdevingué la figura més brillant del surrealisme pictòric i hi conegué la muller de
Paul Eluard, Elena Diakonova, anomenada Gala, que des d'aleshores fou la seva dona i
consellera. En 1940-1948 s'establí a Nova York, període en què consolidà la seva
projecció internacional, a la qual contribuí tant o més que la seva pintura el seu
histrionisme extravagant, hàbilment combinat amb un gran talent per a l'espectacle i la
propaganda. Feu nombroses exposicions individuals, la més celebrada de les quals fou la
del Museu d'Art Modern de Nova York (1941), i escriví i publicà també obres, com The
Secret Life of Salvador Dalí (1942), la novel·la Hidden Faces (1944), els dos
exemplars de Dalí News (1945-1947) i Fifty Secrets of Magic Craftsmanship (1948),
entre altres. Féu amistat amb el matrimoni Morse, fundadors i promotors de la Salvador
Dalí Foundation, amb seu a Saint Petersburg (Florida) que conté un dels fons més rics
de la seva obra. Situat amb aquestes activitats públiques al marge de l'ortodòxia
superrealista, fou expulsat del grup, acusat de feixista per André Breton, el
qual, amb
el seu nom, formà i popularitzà l'anagrama Avida Dollars. Alternà l'estada
nord-americana amb sojorns a Portlligat, paisatge esdevingut leitmotif en la seva
obra. En tornar a Espanya el 1948, seguí, segons ell, la tradició espiritual de
Zurbaran, Murillo, Valdés Leal i els grans místics de la literatura castellana. Amb la
conferència ¿Por qué fui sacrílego, por qué soy místico? a l'Ateneu
Barcelonès (1950), feu una apologia dels valors més enaltits pel franquisme i es
decantà públicament per aquest règim; tanmateix, la seva actitud i els matisats elogis
a Picasso contribuïren a una certa liberalització del concepte oficial de
l'art. A banda
els aspectes propagandístics, la seva pintura, d'una originalitat i qualitat innegables,
partí del noucentisme i, després d'una etapa cubistitzant, adoptà el que ell anomenà activitat
paranoico-crítica que donà la seva obra més característica: escenes oníriques
realitzades amb una extraordinària minuciositat tècnica, influïdes per la pintura
metafísica i per l'obra de Feliu Elias: Cistell amb pa (1925), La sang és més
dolça que la mel (1927), Retrat de Paul Eluard (1929), El gran masturbador
(1929), El joc lúgubre (1929), Persistència de la memòria (Rellotges
tous) (1931, al Museum of Modern Art de Nova York), Retrat de Gala (1931), El
naixement dels desigs líquids (1932), El desnonament del moble-aliment (1934),
Presagi de la Guerra Civil (1936), Autoretrat amb bacó fregit (1941),
diverses variacions sobre el tema de L'àngelus de Millet, etc. El seu gust per les
perspectives desolades sembla ésser influència de Modest Urgell. L'estada a Itàlia
durant la guerra civil de 1936-39 inaugurà una etapa on predominen els temes religiosos,
històrics i al·legòrics: Temptació de sant Antoni (1947), Leda atòmica (1949),
La Mare de Déu de Portlligat (1950), El Crist de sant Joan de la Creu (1950),
Descobriment d'Amèrica per Cristòfor Colom (1959), Batalla de Tetuan (1962)
—inspirat en Fortuny—, etc; és en aquest període que aconseguí els seus jocs
visuals més espectaculars: Bust de Voltaire (1941), Retrat del meu germà mort (1936).
En etapes successives i emprà l'holografia i realitzà pintures estereoscòpiques com La
cadira (1975). Ultra les nombrosíssimes exposicions internacionals i antològiques
portà a terme una gran campanya de revaloració de l'art pompier (Meissonier,
Fortuny, Gustave Moreau) i contribuí a la difusió del modernisme català arreu del
món.
Col·laborà en alguns films: Un chien andalou (París), L'âge d'or (1931),
ambdós dirigits per Luis Buñuel, amb qui féu els guions —tot i que no aprovà el
to anticlerical que donà al segón. El 1932 publicà, també a París, el guió Babaoua,
que mai no seria rodat, precedit d'una Abrégé d'une histoire critique du cinema.
Col·laborà a Spellbound (1945) d'Alfred Hitchcock, on realitzà l'escena del
somni. Protagonizà Le divin (1968), d'André Smagghe, rodà amb Robert Descharnes
la cinta amateur L'aventure prodigieuse de la dentellière et du rhinocéros (inacabada)
i Impressions de la Haute Mongolie (1975), de les quals és autor. Realitzà
l'escenografia i escrivi els llibrets dels ballets Bacanale (1939), Labyrinth (1941),
Mad Tristan (1944), etc. En el teatre, després dels seus inicis barcelonins amb
l'escenografia de Les forces de l'amor i de la màgia (1927), farsa del segle XVII
muntada per Adrià Gual, sobresurten les col·laboracions amb Visconti (Rosalinda o
As you like it, 1949) i amb Luis Escobar (Don Juan Tenorio 1949). Conreà el
cartellisme i la il·lustració de llibres, entre els quals edicions de la Divina Comèdia
(1953) i El Quixot (1957), i dissenyà joies, escultures i objectes diversos. A banda dels
llibres publicats als EUA, cal esmentar la novel·la La femme visible (1930), Journal
d'un génie (1954), i Le mythe tragique de l'Angelus de Millet (1963). Fou
membre de l'acadèmia de Belles Arts de França, el 1982 rebé la medalla d'or de la
Generalitat. Dissenyà un museu monogràfic propi a Figueres, inaugurat el 1974 (Teatre
Museu Dalí). Després de la mort de Gala (1982), Dalí visqué retirat i envoltat per
un grup reduït de col·laboradors. El 1984 es constituí la Fundació Gala-Salvador Dalí
que té cura del seu llegat.
Daluege, Kurt
Kreuzburg, Alta Silèsia 1897 - Praga 1946
General alemany. Ocupà càrrecs de les SA i de les SS, i el
1936 esdevingué cap de tota la policia del III Reich. Substituí Heydrich a Praga (maig
del 1942) i dirigí la repressió a Bohèmia. Detingut el 1945, fou lliurat als txecs,
jutjat i ajusticiat.
Danton, Georges
Jacques
Arcis-sur-Aube, Xampanya 1759 - París 1794
Polític francès. Procurador del consell del rei del 1785
al 1791; des del 1789 s'arrenglerà entre els revolucionaris: membre de la guàrdia
nacional, president del districte dels Cordeliers, membre del club del mateix nom (1790),
membre del departament i de la comuna de París (1791). La seva actuació fou sovint
contradictòria i fou acusat de vendre's a la cort; d'altra banda, la seva manca de línia
política era també determinada per la seva exuberant personalitat, feta alhora d'anhel
de plaers i de bonhomia, de peresa per a l'acció i d'exaltació davant els moviments
populars (cosa que provocava el desfermament de la seva oratòria), de pragmatisme i de
fidelitat als amics. Així, bé que reaccionà furiosament quan el rei fugí a Varennes,
s'escapolí immediatament abans de l'escopeteig del Camp de Mart (juliol del 1791), potser
perquè preconitzava una solució orleanista, fallida. Col·laborà en la preparació del
moviment d'agost del 1792; però, en plena efervescència, se n'anà a Arcis. Després del
10 d'agost, fou nomenat ministre de justícia i, de fet, governà França: alhora que
aconseguia la mobilització de la nació, intentava negociacions de pau, permetia les
matances de setembre i utilitzava per a finalitats mai no explicades els diners de
l'estat. Fou elegit membre de la Convenció (setembre) i, després de dimitir (octubre),
es convertí, amb Marat i Robespierre, en un dels triumvirs de la Muntanya: el més
moderat i contradictori, tant pel que fa a la guerra (predicava les «fronteres
naturals», però negociava amb l'estranger; és molt obscura la seva relació amb el
traïdor Dumoriez) com en l'actitud envers els girondins (en alguns moments semblava
dirigir la Plana com una força autònoma), i també en el procés contra el rei
(probablement volia salvar-lo, però votà la seva mort). En ésser format el Comitè de
Salvació Pública (abril del 1793), el dirigí: en la revolta antigirondina de maig-juny
intentà de contemporitzar, cosa que també féu amb el consegüent aixecament
federalista; tampoc no aconseguí la pau, ni mitjançant pactes ni mitjançat batalles.
Finalment, fou destituït (juliol); aleshores propugnà que el Comitè es convertís en el
govern revolucionari (agost), però quan, pel setembre, li proposaren de tornar a
formar-ne part, s'hi negà i s'instal·là a Arcis fins a la fi de novembre. En tornar a
París, adoptà una actitud antiterrorista contra els hebertistes i contra el mateix
Robespierre, encapçalant el grup dels «indulgents»; i encara insistí en una pau
negociada, quan el govern era totalment compromès en una guerra revolucionària. Això, i
el fet que els seus amics (cal destacar-hi Desmoulins) fossin barrejats en l'anomenada
«conspiració de l'estranger» i en els negocis bruts de la Companyia de les Índies,
provocà la seva detenció (30 de març de 1794), el seu judici (en el qual no es pogué
defensar) i la seva mort (5 d'abril).
Daoíz y Torres,
Luis
Sevilla 1767 - Madrid 1808
Militar. Oficial d'artilleria, participà en les campanyes al nord d'Àfrica (1790-91), en
la guerra contra França (1794) i en la defensa de Cadis (1797). Ascendí a capità (1798)
i el 1808 fou destinat a Madrid. El 2 de maig s'uní a la revolta antifrancesa i
proporcionà armament als rebels. Morí en el combat.
Darwin, Charles
Robert
Shrewsbury 1809 - Downe, Kent 1882
Naturalista anglès. Fill d'un metge benestant i nét
d'Erasmus Darwin; a 16 anys, amb el seu germà, anà a Edimburg per estudiar-hi medicina,
com era la voluntat del seu pare, però ho deixà de seguida i inicià estudis de teologia
amb la idea de prendre ordes sagrats. Un cosí seu l'afeccionà a col·leccionar plantes,
insectes i exemplars geològics; fou membre del cercle d'afeccionats a les ciències
naturals de Cambridge i es relacionà amb científics importants, com Henslow i Dedgwick.
El 1831 fou recomanat per Henslow per a ocupar la plaça de naturalista al viatge
cartogràfic que el vaixell "H.M.S. Beagle" havia de fer a l'Amèrica del Sud i
a les Índies Orientals. La volta al món del "Beagle" durà cinc anys i canvià
profundament el pensament de Darwin, que tornà a Anglaterra a l'edat de 27 anys decidit a
dedicar la seva vida a la ciència. Durant els anys següents visqué a Londres, ordenant
les seves col·leccions, assistint a reunions científiques i preparant l'admirable i
popular Journal of Researches during H.M.S. Beagle's Voyage round the World, que
publicà l'any 1839. Es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, i, havent estat
repetidament malalt dels nervis, amb una important herència rebuda del seu pare comprà
una casa de camp a Downe (Kent), on es retirà a viure des del 1842 fins a la mort,
dedicat per complet a la tasca científica. Els primers resultats de les seves
observacions foren geològics. És notable el llibre sobre la teoria de la formació
d'esculls coral·lins, però la gran aportació fou en el camp de la biologia. Les
observacions sobre la distribució geogràfica dels fòssils de l'est de l'Amèrica del
Sud i la fauna de les illes Galápagos, principalment, el convenceren que els éssers de
la natura no podien ésser explicats per creació separada, sinó que llur origen demanava
una teoria evolucionista. Darwin no es limità a exposar la teoria de l'evolució, sinó
que al mateix temps acumulà una monumental evidència per a sostenir-la. El 1837 inicià
el primer llibre de notes sobre l'origen de les espècies. Modestament, compilà tots els
fets que es relacionaven d'alguna manera amb la variabilitat de les plantes i els animals,
amb la qual cosa esperava de "fer alguna llum sobre la totalitat de la
qüestió". El 1842 redactà un breu resum de la seva teoria, que mostrà als amics
més íntims, com sir Joseph Dalton Hooker i sir Charles Lyell; no s'atrevia
a publicar-ho perquè estava convençut que li mancava preparació. Escriví els resultats
geològics del viatge amb el "Beagle", publicats en tres volums (1840-43), i els
zoològics, en cinc volums (1842-46), i començà una monumental monografia sobre els
cirrípedes, que l'ocupà durant vuit anys i que publicà finalment en quatre volums
(1851-54). Aquest estudi li fou d'un gran servei, ja que l'examen de milers d'exemplars li
donà idea de les dificultats de la classificació i li mostrà com eren d'arbitràries, a
la pràctica, les distincions entre les espècies. Feia més de vint anys que treballava
en el projecte de l'origen de les espècies quan, el 1858, Alfred Rusell Wallace,
naturalista que treballava a Malaia, li envià el seu assaig On the Tendency of
Varieties to Depart Indefinitely from the Original Tipe, que contenia les mateixes
conclusions que la seva teoria. Decidiren, aconsellats per Lyell i Hooker, de fer una
presentació conjunta, que tingué lloc a la Linnean Society l'1 de juliol de 1858. Darwin
començà immediatament a preparar un resum de les seves teories, per publicar-lo en una
revista científica i, davant la impossibilitat de condensar-les, en sortí un volum de
596 pàgines, On the Origin of Species by Means of Natural Selection or the
Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, un dels llibres de més gran
repercussió que hom ha escrit, del qual s'exhauriren els 1 200 exemplars de la
primera edició quasi instantàniament. L'impacte de l'Origin fou immediat i
sensacional: la gent ja estava introduïda a la noció d'evolució, però el fet que un
científic respectat aportés tal quantitat d'evidència per provar aquesta idea
revolucionària convencé un gran nombre de científics importants, de tal manera que, bé
que hi havia forts oponents, l'opinió general li era favorable. L'any 1868, Darwin
continuà la seva tasca investigadora i publicà The Variation of Animals and Plants
under Domestication (1868), The Descent of Man and Selection in Relation to Sex
(1871), Expression of the Emotions in Man and Animals (1872), The Effect of
Cross Fertilization in the Vegetable Kingdom (1876), The Different Forms of Flowers
and Plants of the Same Species (1877) i, juntament amb el seu fill Francis, The
Power of Movement on Plants (1880) i el curiós treball sobre The Formation of
Vegetable Mould Through the Action of Worms (1881). Live and Letters, publicat
pel seu fill sir Francis l'any 1887, conté una versió reduïda de l'autobiografia
escrita per Darwin per als seus fills. Després d'un atac de cor a la fi del 1881, morí
el 19 d'abril de 1882 i fou enterrat a l'abadia de Westminster enmig de les tombes de
grans homes de ciència, primers ministres i reis.
Dato Iradier, Eduardo
la Corunya 1856 - Madrid 1921
Polític. Milità al partit conservador i fou diputat des de
l'any 1883. Fou sots-secretari de governació unes quantes vegades, i el 1889 ocupà
aquest ministeri formant part del govern regeneracionista Silvela-Polavieja. Nomenà
d'alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí
amb força el Tancament de Caixes. La seva actitud i la política immobilista del
govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou
objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona. L'any 1902 fou ministre de
gràcia i justícia al nou govern Silvela, i promulgà (març del 1903) un decret
centralitzador del règim notarial que fou molt protestat per diverses entitats catalanes.
Ocupà la presidència del congrés durant l'època de la Solidaritat Catalana (1907-09).
Després de la Setmana Tràgica afrontà Maura en el si del partit conservador. Dato, home
incondicional d'Alfons XIII, encapçalà la fracció dels «idóneos» que volia
marginar el difícil Maura. Amb el sosteniment del monarca, formà govern l'any 1913, i
així dividí el partit conservador. El 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei
que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions; això donava satisfacció a
una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista. Durant aquest govern Espanya
mantingué una posició neutral a la Primera Guerra Mundial. Tornà a ésser cap del
govern l'any 1917, en una situació molt greu: crisi econòmica, pressió del moviment
obrer, etc. Hagué de fer cara a fortes oposicions: assemblea de parlamentaris, juntes
militars, vaga general d'agost, etc. Dato actuà d'una manera conciliadora amb les juntes
i amb molta duresa amb la vaga. Fou ministre d'estat al govern nacional de Maura del 1918.
L'any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Dato
féu costat totalment als mètodes emprats pel general Martínez Anido a Barcelona per
reprimir el moviment obrer (llei de fugues). El 8 de març de 1921 morí víctima d'un
atemptat dut a terme per sindicalistes catalans (Casanellas, Mateu, Nicolau). Dato
promulgà diverses lleis de caràcter social (d'accidents del treball, d'assegurances,
etc) i creà el ministeri de treball.
Dávila
Arrondo, Fidel
Barcelona 1878 - Madrid 1962
Militar. Lluità a Cuba (1896-98) i al Marroc. El 1929 ascendí a general de brigada. En
ésser proclamada la República (1931) sol·licità de passar a la reserva. Prengué part
en l'alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l'exèrcit que ocupà
el nord de la Península Ibèrica. Prengué part en l'ocupació de Terol (1938) i en la
batalla de l'Ebre. Fou ministre de l'exèrcit el 1938 i en 1945-51. El 1948 fou creat
marquès de Dávila.
Dávila
Espinoza, Carlos
Los Ángeles, Bío Bío 1887 - Washington 1955
Polític xilè. Fou periodista i ambaixador als EUA (1927-31). Participà en el cop
d'estat del 1932 i fou elegit president, però dimití tres mesos més tard. Fou secretari
general de l'OEA (1954).
Davis, Angela
Birmingham, Alabama 1944
Política i activista nord-americana. Influïda per H. Marcuse, fou professora de
filosofia a la universitat de Califòrnia. Compromesa amb els moviments reivindicatius
negres nord-americans i amb el feminisme, milita al partit comunista dels EUA des del
1968. Defensà els Black Panthers i fou acusada (1970) de participar en l'intent de
fuga dels germans Soledad, en el qual moriren un jutge i dos presos. Símbol de la lluita
contra la discriminació racial, després d'estar empresonada fou declarada innocent
(1972). El 1984 fou candidata a la vicepresidència del seu país pel PCUSA. És autora,
entre altres obres, d'Angela Davis; An Autobiography (1974), Women, Race and
Class (1981) i Women, Culture and Politics (1989).
Davis, Jefferson
Christian County, Kentucky 1808 - Nova Orleans
1889
Militar i polític nord-americà. Fou diputat, senador i ministre de la guerra (1853-57).
Partidari decidit dels drets dels estats i de l'esclavatge, en esclatar la guerra de
Secessió fou elegit president de la Confederació (1861). Dirigí enèrgicament l'esforç
de guerra, traslladà la capital a Richmond i rebutjà tots els intents de pau. La derrota
de les forces sudistes l'obligà (1865) a fugir. Capturat i empresonat (1865-67) es
retirà, malalt, al Canadà, però tornà als EUA el 1869 sense cap càrrec en contra.
Escriví Rise and Fall of the Confederate Governement (1881).
Davout, Louis
Nicolas
Annoux, Borgonya 1770 - París 1823
Militar francès. Duc d'Auerstedt i príncep d'Eckmühl. Oficial de cavalleria, participà
en la Revolució Francesa i es distingí en totes les campanyes militars. Napoleó I el
nomenà mariscal (1804), governador de Varsòvia (1807) i ministre de la guerra durant els
Cent Dies.
Dawes, Charles
Gates
Marietta 1865 - Chicago 1951
Polític nord-americà. Es distingí en les finances a
Illinois, on organitzà el Central Trust. Després de la Primera Guerra Mundial fou
nomenat membre de la comissió de reparacions, on elaborà el pla Dawes. L'any 1925
li fou concedit el premi Nobel de la pau. Fou vice-president dels EUA (1925-29).
Dayan, Moshé
Deganya, Palestina 1915 - Tel Aviv 1981
Militar i polític israelià. Es distingí en la primera guerra àrabo-israeliana
(1947-48) i, successivament, fou promogut a coronel, general i cap de l'estat major
(1953-58). El 1956 comandà les tropes israelianes que venceren les egípcies al Sinaí i,
el 1958, deixà l'exèrcit per la política. Fou ministre d'agricultura (1959-64). El
1965, amb Ben Gurion, formà la fracció Rafí del partit laborista, en representació de
la qual ocupà la cartera de defensa el 1967; pocs dies després esclatà la guerra dels
Sis Dies, que constituí un nou triomf per a ell. Féu costat a la reunificació de les
fraccions del partit laborista (Rafí, Ahdut Avoda i Mapai) per crear l'Israel Labour
Party (1967). Ocupà novament el ministeri de defensa (1967-74) i d'afers estrangers
(1977-79). El 1981 fundà el partit Telem, que propugnà la retirada unilateral d'Israel
dels territoris ocupats després de la guerra del 1967. Escriví Diari de la campanya
del Sinaí (1966) i l'autobiografia Història de la meva vida (1976).
De Bono, Emilio
Cassano d'Adda, Llombardia 1866 - Verona 1944
Militar i polític italià. Col·laborà activament en l'organització del moviment
feixista. Amb Italo Balbo, Michele Branchi i Cesare de Vecchi formà el directori dels quadrumviri,
que posà Mussolini en el poder. Fou nomenat director general de seguretat, primer
comandant de la milizia i ministre de colònies. L'any 1935 s'ocupà de l'alt
comissariat de les colònies de l'Àfrica Oriental Italiana i dirigí les operacions
d'Etiòpia. El 1943 votà en contra de Mussolini. Jutjat com a traïdor pel tribunal de
Verona, fou executat.
De Gasperi, Alcide
Pieve Tesino, Tirol del Sud 1881 - Sella di Valsugana, Tirol del Sud 1954
Polític italià. Com que la seva regió natal era austríaca, el 1911 fou elegit membre
del parlament austríac, on defensà els decrets de la minoria italiana. Esdevinguda
italiana després de la reorganització territorial del 1918, fundà el partit popular
cristià (1921) i en fou elegit secretari (1924). Des del 1921 era també membre del
parlament italià. Tornà a la política activa amb la democràcia cristiana a la caiguda
de Mussolini i fou president del consell de ministres del desembre de 1945 al juliol de
1953. Durant la seva presidència un referèndum decidí la proclamació de la República
(1946). Anticomunista i europeista, col·laborà molt estretament amb els EUA i obtingué
per a Itàlia un ajut important del Pla Marshall.
De Gaulle, Charles
Lilla 1890 - Colombey-les-deux-Églises, Xampanya 1970
Militar i estadista francès. Graduat a l'escola de
Saint-Cyr, intervingué en la Primera Guerra Mundial, on fou ferit i fet presoner pels
alemanys (1916), i posteriorment fou membre del consell superior de guerra del mariscal
Pétain (1925). Important teòric de l'exèrcit blindat, en començar la Segona Guerra
Mundial manà la quarta divisió cuirassada, fou ascendit provisionalment a general de
brigada i més tard a sots-secretari d'estat per a la defensa nacional i la guerra. Quan
pel juny del 1940, consumada la desfeta de l'exèrcit francès, Pétain demanà
l'armistici als alemanys, De Gaulle fugí a Londres, llançà la cèlebre proclama radiada
del 18 de juny i organitzà tot seguit el moviment France Libre. Constituí (juny del
1944) el govern provisional de la República Francesa, reconegut per nombroses colònies
franceses i per les potències aliades, i entrà, victoriós, a París el 25 d'agost de
1944. Acabada la guerra, l'assemblea constituent el nomenà president del govern
provisional (novembre del 1945), però dimití (gener del 1946) per desacords amb la
política partidista imperant. Aleshores fundà el grup Rassemblement du Peuple Français,
que no obtingué la majoria a les eleccions legislatives del 1951. El 1958, en plena crisi
de la IV República, després del putsch militar a Algèria, De Gaulle fou cridat a
formar nou govern. A partir d'una nova constitució (la V República), que augmentava
considerablement les atribucions del president, De Gaulle, elegit com a tal, refermà el
seu poder personal i començà una política basada en la pacificació colonial, el
desenvolupament econòmic i social, l'europeisme i la independència nacional francesa
respecte als grans blocs. Criticà durament la política nord-americana al Vietnam, vetà
l'ingrés de la Gran Bretanya a la CEE i inicià una política d'obertura a l'est. Malgrat
els successius èxits electorals, el seu prestigi decresqué a mesura que les
contradiccions socials de la societat francesa s'anaven agreujant, i li calgué ja una
segona volta en les eleccions presidencials del 1965, enfront de François Mitterrand. Els
fets del Maig del 1968 acabaren de fer minvar el seu prestigi i, amb motiu de la derrota
política al referèndum sobre el regionalisme, dimití (1969). Escriví obres
històriques i unes Mémoires (1954-59).
De Klerk,
Frederik Willem
Johannesburg 1936
Polític sud-africà. Jurista, fou elegit diputat pel Partit
Nacional el 1972. Ocupà diversos ministeris del 1978 al 1989. Succeí Pieter Willem Botha
al capdavant del partit i la presidència (1989-94). Des d'aquest càrrec inicià un
desmantellament gradual del sistema de l'apartheid i d'aproximació a l'ANC per tal
d'introduir a Sud-àfrica un règim polític plenament democràtic. En 1994-96 ocupà la
presidència del govern d'unitat nacional subsegüent a les primeres eleccions
multiracials. Posteriorment exercí com a cap de l'oposició pel Partit Nacional. El 1993
compartí el premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela.
De Martino,
Francesco
Nàpols 1907
Polític socialista italià. Ingressà al partit socialista el 1945. Membre de la cambra
dels diputats en 1948-82, succeí Nenni a la secretaria del partit (1964-66) i en fou
secretari general del 1972 al 1976, fins a ésser substituït per Bettino Craxi. Des de
l'any 1983 és senador.
De Nicola, Enrico
Nàpols 1877 - 1959
Polític italià. Advocat, fou elegit diputat pel partit
liberal els anys 1909, 1913, 1919 i 1921. Presidí la cambra de diputats (1920-23). Es
declarà contrari al feixisme i boicotejà les sessions de la cambra. El 1946 fou elegit
president provisional de la república italiana, fins el 1948, que fou nomenat senador
vitalici, i ocupà altres càrrecs: president del senat (1951-52) i de la cort
constitucional (1956-58).
De Valera, Eamon
Nova York 1882 - Dublín 1975
Polític irlandès d'ascendència espanyola. Com a president del Sinn Fein (1917-26) i
president de la clandestina Irish Republic, tingué una destacadíssima participació en
les lluites per a l'alliberament d'Irlanda. Per la seva participació en la revolta del
1916 fou condemnat a la pena de mort, que li fou commutada pel fet d'ésser ciutadà
nord-americà. Rebutjà l'acord que creava l'Estat Lliure d'Irlanda (1921) i, comandant
els elements més radicals del Sinn Fein, exigí la total independència per a tota l'illa
i boicotejà el parlament irlandès. El 1926 abandonà aquesta actitud i organitzà un nou
partit, el Fianna Fáil, del qual fou president (1926-59) i que triomfà a les eleccions
del 1932. Com a primer ministre (1932-48, 1951-54 i 1957-59) trencà els lligams que unien
Irlanda amb la Gran Bretanya. Posteriorment (1959-73) fou president de la República
d'Irlanda.
De Wet,
Christian Rudolph
Leeuwkop, Estat Lliure d'Orange 1854 - Bloemfontein 1922
General i polític bòer. Lluità en les guerres anglobòers del 1881 i el 1889 i
intervingué en les negociacions de pau del 1902. Elegit (1907) membre del primer
parlament de la colònia d'Orange i ministre d'agricultura, el 1914 intentà de restaurar
amb una rebel·lió militar l'Estat Lliure d'Orange, però fracassà i fou empresonat.
Debré, Michel
París 1912 - 1996
Polític francès. Participà en la Resistència. El 1942 es convertí en adjunt delegat
del general De Gaulle. Senador (1948-58) i diputat gaullista fins a la seva mort a
l'assemblea nacional (des del 1963) i al parlament europeu (des del 1979), formulà la
idea de l'Europa de les pàtries. En 1959-62 fou cap de govern. Ocupà també els
ministeris de justícia (1958-59), de finances (1966-68), d'afers estrangers (1968-69) i
de defensa (1969-73). Enfrontat a J. Chirac, el 1981 es presentà com a candidat dissident
a les presidencials.
Defferre, Gaston
Marsilhargas, Llenguadoc 1910 - Marsella, Provença 1986
Polític occità. Advocat i periodista, fou militant del
partit socialista francès (des del 1933) i membre de la Resistència (1940-44). Alcalde
de Marsella des del 1953, senador (1959-62) i ministre d'ultramar (1956-57), fou contrari
a la política del general De Gaulle. Diputat a l'assemblea nacional des del 1962 i en
1964-65, el 1969 fou candidat socialista a la presidència de la República. Després de
la reorganització del Parti Socialiste Français (PSF), s'adherí al programa comú de
govern de l'esquerra (1972) i donà suport a François Mitterrand en les eleccions
presidencials del 1974 i 1981. El 1981, amb la victòria del PSF a les eleccions
legislatives, fou nomenat ministre de l'interior i de descentralització; el 1984 passà
al càrrec de ministre d'estat per a la planificació territorial.
Degollada, Rafael
Barcelona 1801 - 1876
Advocat i polític liberal. Milità en el progressisme i fou membre de la Junta Auxiliar
Consultiva de Barcelona del 1835. Intervingué en les bullangues del 1836 i el 1837, i fou
desterrat de primer a les Canàries i després a Cuba. Explicà els seus avatars a Memoria
en defensa de su honor ultrajado (Marsella 1839). De retorn a Barcelona, fou nomenat
regidor de l'ajuntament. El 1843, elegit president de la Junta Suprema de Govern de la
província de Barcelona, dirigí el moviment centralista que derrocà la regència
d'Espartero. Vençuda la revolta, s'establí (novembre del 1843) a França, retornà a
Barcelona i fou elegit diputat a les corts constituents (1854). Després de la Revolució
de Setembre (1868), es mostrà partidari de la candidatura del general Espartero com a rei
d'Espanya; en defensa d'aquesta posició publicà Solución única de todos los
problemas políticos, filosóficos y religiosos (1869).
Degollado, Santos
Guanajuato 1811 - Monte de las Cruces, Mèxic DF 1861
Militar i polític mexicà. Partidari del federalisme i del liberalisme, s'oposà al
general López de Santa Anna i fou desterrat (1853). Participà en la revolució d'Ayutla
(1855), fou diputat el 1856 i governador de Jalisco el 1857. Sostingué Juárez contra els
conservadors i fou nomenat ministre de guerra i marina (1858). Fou destituït i processat
en intentar un compromís per separat amb els rebels. Això no obstant, lluità contra els
conservadors de Márquez, però fou capturat i executat.
Delbrück, Hans
Bergen, Rügen 1848 - Berlín 1929
Historiador i polític alemany. Ensenyà a la universitat de Berlín (1881-1919). Diputat
al Landstag prussià i al Reichstag alemany (1884), es declarà partidari de l'absolutisme
monàrquic i eclesiàstic i sostingué que la història havia reservat per a Alemanya la
missió de gran potència. Criticà la política interior imperial, però es mostrà
moderat durant la Primera Guerra Mundial. Escriví Geschichte der Kriegskunst ('Història
de l'art militar', 1901-06) i Weltgeschichte ('Història Universal', 1923-28).
Delbrück,
Rudolf von
Berlín 1817 - 1903
Polític alemany. Ministre de comerç de Prússia (1848), s'esforçà en la reunió
comercial i política d'Alemanya a través del Zollverein. Fou president de la cancelleria
de la confederació nord-alemanya i, més tard, del Reich (1871). En desacord amb la
política proteccionista de Bismarck, dimití com a canceller (1876) i com a diputat
(1879).
Delcasso, Llorenç
la Cabanassa, Alta Cerdanya 1740 - ?
Membre de la Convenció i del Consell dels Cinc-cents com a
diputat dels Pirineus Orientals. Havia estat rector de Montlluís. Pel maig del 1794
s'adreçà al Comitè de Salvació Pública demanant l'annexió de Catalunya (coincidint
amb una memòria del general Dugommier en el mateix sentit), cosa que creia factible per
l'antagonisme entre catalans i castellans; recomanava d'afalagar-los utilitzant el català
i amb el record de les lluites dels avantpassats per la llibertat.
Delescluze,
Louis Charles
Dreux, Illa de França 1809 - París 1871
Revolucionari francès. Participà en la Revolució del 1830, i s'exilià a Bèlgica
(1836-40). Republicà d'extrema esquerra, sostingué la Primera Internacional i fundà la
publicació "Le Réveil" (1868); participà en la Revolució del 1848, després
de la qual s'hagué d'exiliar. Durant la Comuna, fou membre de les comissions de relacions
exteriors, executiva i de guerra, del Comitè de Salvació Pública i delegat civil a la
guerra. Fou mort per les tropes de Thiers en una barricada del carrer de Voltaire.
Delors, Jacques Lucien
Jean
París 1925
Polític i economista francès. Des del 1945 ocupà càrrecs
a la Banque de France, de la qual fou membre del Consell General en 1973-79. Consultor
(1969) del primer ministre Jacques Chaban-Delmas, el 1974 ingressà al Parti Socialiste
Français, i entre 1981-84 fou ministre d'economia i finances. Diputat al Parlament
Europeu (1979-84), president del Comitè Econòmic i monetari de les Comunitats Europees
(1979-81). Entre 1984-94 fou president de la Comissió Europea, càrrec des del qual donà
un impuls decisiu a la integració europea mitjançant l'aprovació de l'Acta Única
Europea (1986), el Tractat de Maastricht (1992) i l'admissió de nous membres. Els seus
assoliments més notables foren els avenços en la unió econòmica i monetària i
l'enfortiment les institucions europees, així com la projecció internacional de la Unió
Europea.
El 1995 deixà la presidència de la Comissió
Europea després de 10 anys d'ocupar-ne el càrrec, durant els quals impulsà el mercat
únic, la unió monetària i la cohesió entre els estats membres; fou substituït per
Jacques Santer, primer ministre luxemburguès. La seva filla, Martine Aubry, fou designada
ministra de treball en el gabinet Jospin, arran de les eleccions a l'Assemblea Nacional
francesa del maig-juny del 1997, que donaren la victòria als socialistes.
Dencàs i
Puigdollers, Josep
Vic, Osona 1900 - Tànger 1966
Polític. Estudià medicina. De procedència conservadora, passà a militar en el
nacionalisme extremista. Proclamada la segona república, intervingué activament en les
vagues de telèfons i del port (1931). Adherit a Estat Català, fou elegit diputat per
Esquerra Republicana de Catalunya i per la ciutat de Barcelona en les eleccions del juny
del 1931 i en les del Parlament de Catalunya (novembre del 1932), del qual fou
secretari.
Conseller de sanitat i assistència social (gener del 1933 — setembre del 1934),
mentre era president de les Joventuts d'Estat Català. Col·laborà a "La
Humanitat", "Som!" (1933) i a la primera època de "Pamflet, Revista
Nacionalista i Revolucionària" (1934). Tingué un paper fonamental en els fets del Sis
d'Octubre: cercà armes, desarmant el sometent i demanant-ne al mateix govern central.
Intentà que les joventuts d'Estat Català i els escamots fossin l'avantguarda del
moviment, amb dura oposició al moviment obrer i a l'Aliança Obrera. Intentà de dirigir
des del palau de governació la trajectòria dels fets, però, després de la infructuosa
relació amb el general de la guàrdia civil, Santiago, i la derrota del
moviment, fugí
de Catalunya. La seva actitud en aquells dies ha estat molt combatuda, tant per les forces
obreres com per les mateixes forces republicanes del president Companys, i fins i tot per
les seves relacions posteriors, durant la guerra civil, amb el règim de
Mussolini, hom
l'ha acusat de feixista. Separat d'Esquerra Republicana de Catalunya, tornà a Catalunya
el febrer de 1936 i hi visqué fins a la fi de l'any. Col·laborà a "Quaderns
d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials" (Perpinyà, 1945-47). Retirat de la
política, exercí la medicina. Escriví El 6 d'Octubre des del palau de governació
(1935).
Deng Xiaoping
Guangyuan, Sichuan 1904 - Pequín 1997
Polític xinès. Estudià a França i a l'URSS, i, més
tard, participà en la Llarga Marxa (1934-35). Instaurada la república popular, fins el
1967 ocupà diversos càrrecs importants en el partit comunista —com ara el de
secretari del comitè central (1956-67)— i en el govern. Durant la Revolució
Cultural fou privat de càrrecs polítics, però el 1973 es reincorporà al politburó i
fou nomenat, posteriorment, viceprimer ministre (1975-76 i 1977-80). El 1977, a
conseqüència de l'ofensiva que la facció més esquerrana del Partit Comunista Xinès
dugué a terme en morir Mao, fou separat un temps de la cúpula dirigent del
partit, però
en arribar al poder els reformistes esdevingué el veritable director de la política
xinesa. El 1978 aconseguí que el politburó aprovés el seu programa de reforma
econòmica, que ha fet de la Xina una potència econòmica emergent al llarg de les dues
dècades següents. En fort contrast amb la liberalització econòmica i la introducció
progressiva del capitalisme, en el terreny polític Deng mantingué intacte el rígid
autoritarisme propi dels règims comunistes, i respongué invariablement amb la repressió
als moviments cada vegada més nombrosos en favor de la democràcia i a les
reivindicacions independentistes, o simplement autonomistes, de les minories nacionals en
territori xinès, com ara els tibetans. En aquesta segona etapa, Deng Xiaoping detingué
diversos càrrecs de la cúpula del Partit Comunista, entre els quals el de cap suprem de
l'exèrcit (1981-90).
Denikin, Anton
Ivanovic
Varsòvia 1872 - Ann Arbor, Michigan 1947
Militar rus. Participà en la guerra russojaponesa (1904-05), i durant la Primera Guerra
Mundial comandà un cos d'exèrcit. Després de la Revolució de Febrer de 1917 fou
nomenat cap de l'estat major de l'exèrcit. Es declarà contrari a la revolució
socialista d'octubre, fugí a la zona del Don i, amb Kornilov i Aleksejev, creà els
exèrcits blancs, que comandà, a més dels exèrcits cosacs, després de la mort de
Kornilov. Lluità contra l'exèrcit roig per tot Ucraïna i Rússia central, i ocupà
Khàrkiv, Kíev i Voronez. El 1919 centralitzà tots els poders polítics i militars, la
qual cosa provocà l'oposició d'alguns sectors dels cosacs. Amb l'ajut militar de la Gran
Bretanya, França i els EUA organitzà la marxa sobre Moscou (estiu del 1919), però fou
derrotat a Or'ol, Rostov i en el Kuban' per l'exèrcit roig. Reemplaçat per Wrangel
(1920), emigrà a Anglaterra i França, i des del 1945 residí als EUA. És autor de La
descomposició de l'exèrcit i del poder a Rússia (1922) i d'unes memòries
(1923-27).
Desmoulins,
Camille
Guise 1760 - París 1794
Polític francès. Advocat des del 1785, fou un dels més
importants escriptors polítics demòcrates de la Revolució Francesa, abans de la qual
havia escrit La Philosophie du peuple français (1788) i France libre (1789).
En saber-se la destitució de Necker (12 de juliol de 1789), fou un dels oradors populars
més enardits (als jardins del Palais-Royal, residència del duc d'Orleans, de qui
esdevindria un agent polític). A l'estiu publicà el Discours de «la Lanterne» aux
Parisiens i, del novembre del 1789 al juliol del 1791, el periòdic «Les révolutions
de la France et de Brabant», de caràcter declaradament esquerrà. Molt influït per
Robespierre (amb qui havia estudiat), en defensà les posicions, però després fundà el
Club dels Cordeliers, on s'apropà a Danton; malgrat això, a l'hivern de 1791-92
s'arrenglerà amb Robespierre contra els girondins en la qüestió de la guerra (aleshores
publicà Brissot desemmascarat), tot i intentar que Danton aconseguís un lloc al
ministeri. Després de participar molt activament en la revolució del 10 d'agost de 1792,
Danton el nomenà secretari general del ministeri de justícia, però s'oposà a la seva
política de guerra expansionista. Fou diputat a la Convenció (setembre) i continuà
lluitant contra els girondins (pel maig del 1793 publicà Histoire des brissotins).
Des de l'estiu de 1793 encapçalà una política de compromís i antiterrorista (sobretot
contra els enragés i contra els hébertistes), que, a la tardor, concretà, amb
Danton, en posicions indulgents en el seu periòdic «Le Vieux cordelier». Robespierre
l'atacà, el foragità del club dels jacobins i finalment el féu processar i guillotinar
(5 d'abril de 1794). La seva vídua, Lucille, també fou guillotinada al cap de vuit dies.
Déu i Ros, Joan
Olot 1835 - Olot? ?
Polític republicà. Fou alcalde d'Olot arran de la Revolució de Setembre (1868); fundà
el cos de voluntaris de la Llibertat i la Milícia Republicana del Cantó de la Muntanya.
Durant la insurrecció federalista del 1869 intentà d'ocupar Olot militarment, però
s'hagué d'exiliar a França. A la proclamació de la República (1873) fou novament
alcalde d'Olot; es destacà pel seu anticlericalisme actiu (convertí l'església
parroquial de Sant Esteve en caserna i presó); com a comandant de les forces locals
resistí (desembre del 1873) el setge d'Olot per les forces carlines de Savalls. Al cop
d'estat del general Pavia, dimití. Tanmateix, participà activament en l'etapa final de
la tercera guerra Carlina al costat del general Martínez de Campos.
Dewey, George
Montpelier, Vermont 1837 - Washington 1917
Almirall nord-americà. A la guerra de Secessió comandà la
flota nordista que atacà Nova Orleans (1862). Fou comandant de l'esquadra nord-americana
del Pacífic durant la guerra entre els EUA i l'estat espanyol, i anorreà l'esquadra
espanyola a Cavite (Filipines) l'any 1898.
Díaz, Porfirio
Oaxaca 1830 - París 1915
Militar i polític mexicà. Ingressà com a voluntari a
l'exèrcit durant la invasió nord-americana del 1846, i després participà en les
guerres civils contra el general López de Santa Anna. General al cap de poc temps de fer
els trenta anys, lluità contra l'emperador Maximilià, i el 1867 prengué la ciutat de
Mèxic en nom de Juárez. El 1876 enderrocà el president Lerdo de Tejada, que volia
ésser reelegit. Governà dictatorialment l'estat durant un llarg període (1877-1911) i
utilitzà procediments violents per tal d'evitar qualsevol protesta. Facilità les
inversions de capital estranger, principalment nord-americà, als sectors fonamentals de
l'economia (ferrocarril, mineria, banca, petroli, tèxtil, etc) i menà una política de
submissió als EUA. Afavorí els grans latifundistes mexicans i estrangers donant-los les
terres dels petits camperols. Aquesta política repressiva i arbitrària produí una
situació de protesta d'una gran part de la població de l'estat: de la burgesia nacional,
afectada pel capital estranger, de la petita burgesia radicalitzada i de la classe obrera
i camperola en situació de misèria absoluta. Díaz, que el 1907 havia promès el retorn
al règim democràtic, intentà, l'any 1910, d'ésser reelegit president per setena
vegada. Però l'oposició, encapçalada per Francisco Madero, es revoltà i derrotà el
vell dictador, que fugí a l'estranger.
Díaz
de Cevallos, Hermenegildo
Sevilla 1814 - Madrid 1891
Militar carlí. El 1833 s'uní a les forces de Zumalacárregui, i el 1839, a les de Ramon
Cabrera. Acabada la guerra, passà a França. El 1847 participà en la guerra dels
Matiners i fou secretari de la Junta Superior carlina a Catalunya. Durant l'intent
d'alçament carlí del 1860 fou nomenat comandant general de València, càrrec que no
exercí pel fracàs de l'acció. Fou secretari del pretendent Carles VII (1868) i, amb el
grau de tinent general, comandant general de les forces carlines de Catalunya (1869).
Participà en la tercera guerra Carlina com a cap d'estat major (1872), i després fou
comandant general d'Aragó i de Guipúscoa. Es mostrà contrari a la tendència futurista
dins el carlisme. Exiliat a París, tornà a Madrid després de la Restauració.
Díaz de
Rada, Eustaquio
Andosilla, Navarra 1815 - San Pedro Abanto 1874
Militar carlí. Prengué part en la primera guerra Carlina, que acabà essent capità.
Passà a l'exèrcit isabelí, ascendí a coronel, a ajudant del general Joan Prim i a
brigadier el 1868. Conspirà a favor del pretendent Carles VII, que el destinà a
l'exèrcit de Catalunya (1872) en substitució del general Díaz de Cevallos, durant la
Tercera Guerra Carlina, però pel seu prestigi entre els navarresos fou traslladat a
Navarra. Morí en el combat de San Pedro Abanto.
Díaz Porlier,
Juan
Cartagena de Indias 1788 - la Corunya 1815
Militar. Participà en la batalla de Trafalgar. Durant la guerra contra Napoleó, amb el
grau de general, contribuí a les victòries de San Marcial i Vitòria. Després de la
tornada de Ferran VII, intentà (1815) un pronunciament liberal a la Corunya, que
fracassà per la manca de col·laboració de la tropa quan es proposava d'ocupar Santiago.
Jutjat per un consell de guerra, fou penjat. La seva muller, Josefa Queipo de Llano, fou
condemnada a presidi.
Díaz Ramos, José
Sevilla 1896 - Tbilisi, Geòrgia 1942
Polític. Flequer d'ofici, a divuit anys ingressà al
sindicat de forners de la CNT. Després de la vaga general del 1917 es traslladà a
Madrid. Fou nomenat membre del comitè central del Partido Comunista de España, al quart
congrés, a Sevilla (1932), i, després, secretari general. El 1935 assistí com a delegat
al setè congrés de la Internacional Comunista a Moscou, on fou elegit membre del comitè
executiu de la Tercera Internacional. A les eleccions del 1936 fou elegit diputat a corts
per Madrid. Després de la guerra s'exilià a França, i després a Moscou.
Diderot, Denis
Langres, Haute-Marne 1713 - París 1784
Filòsof i polígraf francès. Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Al
principi de la seva carrera literària féu, en pocs anys, una traducció de Shaftesbury (Essai
sur le mérite et la vertu, 1745), un conte filosòfic i llibertí (Les bijoux
indiscrets, 1747) i un resum de l'evolució del seu pensament (del deisme a
l'escepticisme i al materialisme ateu: Lettre sur les aveugles à l'usage de ceux qui
voient, 1749), obra a causa de qual fou empresonat a Vincennes. Però l'obra que
ocupà tota la seva vida fou la direcció de l'Enciclopèdia, que féu aparèixer
entre el 1750 i el 1772 malgrat l'oposició de l'Església i del poder establert.
L'activitat de Diderot s'estengué també a uns altres camps. Escriví uns quants drames,
més aviat mediocres (Le père de famille, 1761; Le fils naturel, 1771),
però que anunciaven el drama burgès del s XIX. En les seves novel·les i els seus
contes seguí la norma donada pels humoristes anglesos, en particular Sterne; trobà,
però, una fórmula que participava també de la novel·la filosòfica (La religieuse,
1760; Le neveu de Rameau, 1762; Jacques le fataliste, 1773). Fou precursor
de la crítica d'art amb l'article "beau" de l'Enciclopèdia i amb
els nombrosos articles de crítica dels Salons (1759-81) i a les cartes a Sophie Volland,
on expressava idees, de vegades contradictòries però vàlides, sobre la bellesa
literària i artística. Fou probablement un dels primers autors a fer de la literatura un
ofici, amb la fama, l'autoritat, la independència i la dignitat que això comporta. No
oblidà, però, que era sobretot un filòsof. La natura de l'home, la seva condició, els
problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment (Le rêve de
d'Alembert, 1769; Le Suplément au Voyage de Bougainville, 1772; La
réfutation d'un ouvrage d'Helvétius intitulé l'Homme, 1773). Rebutjant qualsevol
moral racional, tractà de fonamentar una moral individual que conciliés alhora la
llibertat individual i les exigències socials; aquest humanisme és molt modern: és
anàrquic i planteja antinòmies sense resoldre-les. La dignitat humana està en la
recerca de la veritat personal i no en la fe. Admirador frenètic de la vida en totes les
seves formes, Diderot no reduïa la moral i l'estètica a la fisiologia, sinó que la
situava en un context humà total, tant emocional com racional. El seu entusiasme, les
seves depressions, el lirisme i el realisme que conviuen en les seves obres són la viva
imatge d'aquest pensament, fluctuant però honrat i profundament coherent des del punt de
vista humà.
Diesel, Rudolf
París 1858 - Canal de la Mànega 1913
Enginyer i inventor alemany. Les seves primeres investigacions ja anaren dirigides cap a
la construcció d'un nou motor tèrmic basat en la reproducció pràctica del cicle
teòric descrit el 1824 per N.L.S. Carnot. Inicialment dissenyà un motor decombustió
interna alimentat amb carbó polvoritzat. Fins el 1897 no aconseguí,però, de
comercialitzar per primera vegada el motor que duu el seu nom, les patents del qual foren
adquirides per la firma Krupp. Morí d'accident durant una travessia marítima.
Dimitrov, Georgy
Kovacevci, Sofia 1882 - Moscou 1949
Polític búlgar d'origen proletari. Secretari de la Unió Professional d'Obrers
Impressors de Sofia (1900), adherit al Partit Socialdemòcrata de Treballadors Búlgars
(1902), prengué la direcció dels sindicats búlgars (1909). En adherir-se el Partit
Socialista d'Esquerra a la Tercera Internacional, en fou delegat al III Congrés (1920).
Dirigí la insurrecció antifeixista búlgara (1923), per la qual cosa hagué d'exiliar-se
a Viena i a Berlín. Després de l'incendi del Reichstag, fou detingut; el seu procés,
que començà a Leipzig i continuà a Berlín, es convertí en un dels processos polítics
de ruptura més importants, on Dimitrov passà d'acusat a acusador del feixisme.
Alliberat, anà a Moscou (1934) on fou nomenat secretari general de la Internacional
Comunista. Dirigí les tasques del VII Congrés de la Internacional Comunista amb la
presentació d'un informe sobre les arrels de classe del feixisme i la tàctica del front
popular. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la lluita a Bulgària, i maldà per la
realització del programa del front de la Pàtria i per la república popular de Bulgària
(1946). Elegit president del consell, sota la seva direcció fou aprovada la nova
constitució i hom inicià la industrialització búlgara i la reforma agrària. Deixà
escrites diverses obres.
Disraeli, Benjamin
Londres 1804 - 1881
Polític anglès. Descendent d'una família de jueus
venecians que es traslladà a Anglaterra al s XVIII, fou elegit membre del parlament
anglès el 1837, després d'haver-ho intentat anteriorment tres vegades, sense èxit. El
1839 es casà amb Wyndham Lewis. Políticament es decantà cap a l'ala radical del Tory
Party, i el 1842 féu costat al moviment de la Young England. Durant els primers anys de
la seva carrera política fou un ferm defensor del proteccionisme, però acabà acceptant
el lliure canvi com un fet consumat i intentà, com a mesura d'oportunisme polític, que
el proteccionisme deixés d'ésser una de les consignes del conservadorisme. Fou chancellor
of the exchequer (ministre de finances) en tres ocasions (1852, 1858-59 i 1866-67). De
febrer a desembre de 1868 fou primer ministre. El 1872 establí les bases de The Conservative
and Unionist Party. Esdevingué un altre cop primer ministre (febrer del 1874, abril
del 1880) i fou líder del partit fins a la seva mort. El 1876 li fou concedit el títol
de comte de Beaconsfield. Com a primer ministre, el centre de la seva actuació fou
l'expansió imperialista de la Gran Bretanya. Alguns dels resultats d'aquesta política
foren la seva participació al congrés de Berlín, on aconseguí la cessió de Xipre a la
Gran Bretanya, i la coronació de la reina Victòria emperadriu de l'Índia. Creà les
bases de l'expansió imperial a l'Àsia i a l'Àfrica i adquirí un 40% de les accions del
canal de Suez per assegurar la lliure circulació de la ruta de les Índies. Escriví
algunes novel·les, on expressava els seus punts de vista polítics: Vivian Grey (1826-27),
Coningsby (1844) i Sybil (1845).
Dollfuss,
Engelbert
Texing, Baixa Àustria 1892 - Viena 1934
Polític conservador austríac. Fou secretari del Landbund
(lliga agrària) de la Baixa Àustria i ministre d'agricultura el 1931. El 1932 ascendí a
la cancelleria sostingut pels socialcristians, el Landbund i el Heimatblock, braç
polític dels grups armats parafeixistes de la Heimwehr. El 1933 derogà la constitució i
intentà l'establiment d'un estat corporatiu a l'estil italià; fixà una nova
constitució (1934) i afirmà una política exterior d'aliança amb Mussolini (protocols
romans de 1934). Prohibí el partit nacionalsocialista, declarà il·legals tots els
partits, excepte el nou Front Patriòtic, i esclafà violentament una insurrecció dels
socialdemòcrates a Viena. Els nazis l'assassinaren pel juliol del 1934, en intentar un
cop d'estat, que fracassà. L'aixafament de la república democràtica a Àustria per
Dollfuss, poc temps després que Hitler arribés al poder a Alemanya, determinà un cert
canvi de la política de la socialdemocràcia europea (com és ara en el cas espanyol)
envers les institucions republicanes burgeses.
Dombrowski,
Jaroslaw
Jitomir 1838 - París 1871
Jaroslav Dabrowski. Revolucionari polonès. Cadet de l'exèrcit rus, participà
en la insurrecció polonesa del 1863, per la qual cosa fou bandejat a Sibèria. Aconseguí
d'evadir-se'n i fugí a París, on participà, al costat de les tropes franceses, en el
setge del 1871. Nomenat comandant de la plaça de París, n'organitzà la defensa contra
les forces de Versalles, i morí en combat.
Domènech
i Montaner, Lluís
Barcelona 1850 - 1923
Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i
Saló. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873.
El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura
de Barcelona, de la qual fou director des del 1901 i en la qual exercí una fecunda tasca
docent. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de
construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8
setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular
del Castell dels Tres Dragons), neogoticitzant, fet amb maó vist i tirants de
ferro, amb el qual s'anticipà als corrents arquitectònics del seu temps. Amb el seu
company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les
arts decoratives aplicades a l'arquitectura. Construí d'altres edificis monumentals, en
un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada
policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música
Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al
passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de
Sant Pau, tots a Barcelona. Obtingué tres vegades (1903, 1905 i 1912) el premi que
l'ajuntament barceloní concedia al millor edifici de l'any. A Canet de Mar construí el
Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus,
bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran
Hotel (1902-12). Els seus estudis es dirigiren a determinar les característiques d'un art
nacional català. La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra
arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del modernisme
mundial. La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a
la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). Fou mantenidor dels jocs
florals el 1881, i en fou president el 1895. Ingressà, tard, a l'Acadèmia de Bones
Lletres (1921). Com a periodista, col·laborà a «La Renaixença», «Lo Catalanista»,
«Revista de Catalunya» i «La Veu de Catalunya», de la qual se separà el 1904, i
fundà «El Poble Català». Inicià de molt jove la seva actuació política,
catalanista. Fou membre de La Jove Catalunya i del Centre Català, del qual se separà
l'any 1887 per ingressar a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la
Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que
aprovà les Bases de Manresa, i en presidí la sessió inaugural. Inclinat a la
política de col·laboració amb el general Camilo Polavieja, favorable a les
reivindicacions regionalistes, fou un dels signants del Manifest a la reina regent (1898).
Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901).
Fou un dels diputats triomfadors de la candidatura dita dels quatre presidents,
elegida a Barcelona el 1901, i resultà reelegit el 1903. Disconforme amb l'actuació de
Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904), fou ell possiblement qui
publicà un famós article anònim titulat Fivellers de guardarropia a la revista
«Joventut», i se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari «El Poble
Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador,
però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la
història, fruit de la qual foren les obres Centcelles, Baptisteri i cella-memoriae de
la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura
del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930)
i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades
pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura. Havia publicat
també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación
solar de los edificios, 1877) i assaigs (La política tradicional d'Espanya,
1898; Estudis polítics, 1905, Conservació de la personalitat de Catalunya,
1912).
Domingo y
Sanjuán, Marcel.lí
Tarragona 1884 - Tolosa, Llenguadoc 1939
Polític i escriptor. Fill d'un guàrdia civil, residí a
Agramunt i, a divuit anys, a Tortosa, on estudià magisteri i exercí de mestre i on
començà la seva actuació com a periodista polític en defensa del republicanisme
federal i de la justícia social. El seu ideari incidí especialment en els treballadors
del camp i també a la mateixa Tortosa (fou creat, per exemple, el grup polític femení
conegut per «Les Marcel·lines»). El 1911 passà a formar part del consell general de la
Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i el 1914 fou elegit diputat a les corts
espanyoles. El 1915, amb Francesc Layret, promogué la creació del Bloc Republicà
Autonomista (BRA), per conjugar el republicanisme amb les aspiracions de les masses
treballadores, organitzades en la CNT, que continuaren seguint, tanmateix, la consigna de
l'apoliticisme. Dirigí el nou diari del Bloc «La Lucha» (1916-19), des d'on llançà
dures campanyes de crítica al govern; la titulada Marruecos, sangría y robo li
valgué l'empresonament. Presidí el directori del nou Partit Republicà Català, format
el 1917 com a resultat de la fusió de diverses forces polítiques, entre les quals el BRA
i la Joventut Republicana de Lleida, amb la col·laboració de Layret, Gabriel Alomar i
Alfred Pereña. Tingué un paper destacat a l'Assemblea de Parlamentaris, el mateix 1917,
i prengué part en els preparatius de la vaga revolucionària de l'agost (tingué gran
ressò el seu article Soldados!, adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble)
i, en ésser iniciada la vaga, malgrat la immunitat parlamentària, fou detingut al
vaixell «Reina Regente». Participà activament en la campanya a favor de l'autonomia
iniciada a Catalunya per l'octubre del 1918; pel novembre, encapçalà una proposició de
llei que la minoria republicana presentà al congrés de diputats de Madrid a favor d'una
autonomia integral; pel desembre, a l'assemblea de la Mancomunitat, proposà, amb el
suport dels sectors republicans catalans, que aquesta fos transformada en assemblea
constituent per tal de redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Durant la Dictadura
participà en diversos intents d'enderrocar el règim i proclamar la República; fou
detingut diverses vegades i processat el 1930. Prengué part en el pacte de Sant Sebastià
i, després de l'alçament de Jaca, en ésser incrementada la persecució, s'exilià a
Portugal, i des d'allí passà a França. Tot i que participà en la conferència
fundacional de l'Esquerra Republicana de Catalunya (març del 1931) i en el seu directori,
s'inclinà pel Partido Radical Socialista Español, des d'on continuà defensant l'òptica
federal. En ésser proclamada la República Espanyola fou nomenat ministre d'instrucció
pública del govern provisional (abril-desembre del 1931); programà la construcció d'un
gran nombre d'escoles i inicià diverses reformes, entre les quals la coeducació. Més
endavant ocupà el ministeri d'agricultura, indústria i comerç, i el 1931 (i també el
1936) fou elegit novament diputat a corts per Tarragona. El 1933 fou un dels fundadors del
partit Izquierda Republicana, que a Catalunya rebé el nom de Partit Català d'Esquerra;
del juny al setembre fou ministre d'agricultura i dedicà els esforços al programa de
reforma agrària. Al febrer del 1936, en guanyar les eleccions el Front Popular, resultà
elegit, una altra vegada, diputat per Tortosa i s'incorporà al govern, on es féu càrrec
del ministeri d'instrucció pública del primer gabinet. Presidí el partit d'Izquierda
Republicana. A l'acabament de la guerra anà a l'exili, i aviat (2 de març de 1939) moria
a Tolosa. Marcel·lí Domingo tingué una ploma àgil i incisiva com a periodista:
col·laborà principalment a «La Publicidad», que dirigí un cert temps, «La
Barricada», «L'Opinió», «El Poble Català», «El Diluvio», «El Pueblo» de
Tortosa, «La Lucha», «El Mercantil Valenciano», «El Liberal», «El Imparcial»,
«España Nueva» de Madrid i alguns periòdics americans. Entre els llibres polítics que
publicà es destaquen Temas, El burgo podrido (1924), En esta hora única,
Viajando por América, La isla encadenada (1923), En la calle y en la cárcel (1921),
On va Catalunya? (1927), Libertad y autoridad (1928), ¿Qué es España?,
La política, Una dictadura en la Europa del siglo XX (1929), ¿A dónde va
España? (1930), ¿Qué espera el rey? (1930), La escuela en la República (1932),
La experiencia del poder (1934), La Revolución de Octubre (1935). És autor
també d'unes quantes obres teatrals (Vidas rectas, El pan de cada día, Los príncipes
caídos, Juan Sin Tierra i Encadenados).
Dönitz, Karl
Berlín 1892 - Aumühle, Slesvig-Holstein 1980
Almirall alemany. Lluità a la Primera Guerra Mundial com a
comandant de submarí, i el 1918 els anglesos el feren presoner. Hitler li encarregà el
comandament (1935) de la flotilla de submarins de la marina alemanya. Ascendí a
contraalmirall (1939) i a vice-almirall (1940). Els primers anys de la Segona Guerra
Mundial dirigí les accions submarines contra la Gran Bretanya. Després d'haver fet
costat a Hitler, enfront dels crítics, a l'atac a l'URSS, fou nomenat almirall (març del
1942) i, poc temps després (gener del 1943), cap suprem de la Kriegsmarine. Els darrers
dies del Tercer Reich, proclamat successor de Hitler, intentà, sense èxit, d'evitar la
rendició incondicional. A Nuremberg fou condemnat a 10 anys de presó, que complí a
Spandau. Excarcerat el 1956, publicà Zehn Jahre und zwanzig Tage ('Deu anys i vint
dies', 1958).
Donoso Cortés,
Juan
Valle de la Serena, Badajoz 1809 - París 1853
Filòsof, literat, polític i diplomàtic espanyol. Primer marquès de Valdegamas, era
descendent d'Hernán Cortés. Recomanat a Madrid pel poeta Quintana, es donà a conèixer
políticament el 1832 amb una Memoria sobre la situación actual de la monarquía,
en la qual propugnava un institucionalisme moderat en l'estil de la carta atorgada
francesa, i que per la seva oportunitat li valgué un càrrec al ministeri de gràcia i
justícia. Més lligat a la corona que al liberalisme, s'oposà a les idees progressistes,
en especial després del motí de la Granja i de la promulgació de la Constitució del
1837, i per combatre-les fundà el periòdic "El Porvenir" (amb Bravo Murillo) i
després "El Piloto" (amb Alcalá Galiano). El 1840 anà a França, poc temps
abans del cop d'estat d'Espartero, on es reuní amb Maria Cristina i redactà el manifest
d'aquesta a la nació. A la caiguda d'Espartero, li fou encomanada l'educació d'Isabel
II. Ennoblit el 1846, el 1848 ingressà a l'Academia Española amb el Discurso sobre la
Biblia, model d'oratòria grandiloqüent. Parlamentari moderat del grup de Narváez,
els intents revolucionaris del 1848 provocaren la seva renúncia pública al liberalisme
en un discurs a les corts on proclamà la necessitat d'oposar-se a la revolució amb la
dictadura. Poc temps abans havia estat nomenat ambaixador a Berlín. Des de la primera
estada a França, en contacte amb l'ultramontanisme de Bonald i De Maistre, escriví l'Ensayo
sobre el catolicismo, el liberalismo y el socialismo, publicat en castellà i en
francès (1851), la tesi del qual és que la secularització de la societat i el
liberalisme són l'obra de l'orgull humà, que creu poder prescindir de Déu; el càstig
d'aquest pecat és la revolució, només evitable amb la submissió, àdhuc política, al
cristianisme i a l'Església Catòlica. El reaccionarisme místic i el providencialisme
irracionalista de l'obra eren una teorització de la ideologia carlina i influïren tota
la dreta espanyola posterior, tant en els grups integristes com en els antirevolucionaris
dels anys trenta. Fou molt lloat pels pensadors polítics alemanys precursors del nazisme,
en especial Carl Schmitt. L'edició de l'Ensayo coincidí amb el seu nomenament pel
govern de Bravo Murillo com a ambaixador a París, on morí.
Doriot, Jacques
Bresles, Oise 1898 - sud d'Alemanya 1945
Polític francès. Obrer metal·lúrgic i membre del partit comunista (1921), el 1924 fou
diputat, i des del 1927, secretari general de les joventuts del partit. El 1934, favorable
a la unió amb els socialistes contra els feixistes, fou expulsat del partit comunista.
Era alcalde de Saint-Denis, i es mantingué en dissidència, fins que fundà un grup
feixista, el Parti Populaire Français (PPF) pel juny del 1936. Col·laboracionista a
partir del 1940, fou l'ànima de la Légion des Volontaires Français contre le
Bolchevisme (LVF) de Vichy. Doriot mantingué amb Espanya unes continuades
relacions, de
primer com a comunista —fou delegat de la Komintern al segon congrés del partit
comunista espanyol (juliol del 1923)— i després com a feixista —defensor dels
partidaris del govern de Burgos a França, visità, invitat per Serrano Suñer, el front
de Catalunya el 1938—. Morí en ésser metrallat el seu cotxe.
Drexler, Anton
Munic 1884 - 1942
Polític alemany. Fou el fundador (gener del 1919) del Partit dels
Treballadors Alemanys (Deutschen Arbeiterpartei (DAP), amb un
programa socialista, nacionalista i antisemita, convertit més tard, amb el lideratge de
Hitler, en el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP).
Dreyfus, Alfred
Mulhouse 1859 - París 1935
Militar francès, fill d'un fabricant jueu d'Alsàcia.
Inicià la carrera militar el 1880 i obtingué el grau de capità d'estat major (1893).
Acusat d'alta traïció, pel juliol del 1906 fou rehabilitat i ascendí a major. Prengué
part en la Primera Guerra Mundial amb el grau de tinent coronel.
Du Bois,
William Edward Burghardt
Great Barrington, Massachusetts 1868 - Accra 1963
Polític nord-americà. Panafricanista, escriví The Suppression of the African
Slave-Trade to America (1896). El 1905 fundà el moviment Niagara, que el 1910
esdevingué la National Association for the Advancement of Colored People; creà també
l'òrgan d'aquesta, "Crisis" (1910-33), i aconseguí una àmplia influència
entre els intel·lectuals negres nord-americans. Prengué part molt activa en els primers
congressos panafricans (1900, 1919, 1921, 1923 i 1927). Durant la Segona Guerra Mundial es
passà al marxisme, i el 1945, juntament amb Nkruma, copresidí un nou congrés
panafricà. Publicà The World and Africa (1947) i In Battle for Peace (1952).
Ingressà en el partit comunista el 1961. L'any següent passà a residir a Accra, on
començà a dirigir una enciclopèdia africana.
Duarte, Eva
Junín, Buenos Aires 1919 - Buenos Aires 1952
Dirigent política argentina. Fou actriu i locutora de
ràdio. El 1945 es casà amb Juan Domingo Perón i, en ésser aquest empresonat, promogué
una gran campanya d'agitació entre els descamisados, i aconseguí el seu
alliberament. Elegit Perón president de l'Argentina (1946), Eva col·laborà estretament
amb el nou govern. Molt popular entre els medis sindicals, el 1951 fou proposada a la
vice-presidència de la república, però l'exèrcit s'hi oposà.
Dubcek, Alexander
Uhrovec, Eslovàquia Oriental 1921 - Praga 1992
Polític eslovac. Fou secretari del comitè central del
partit comunista eslovac (1962-68) i primer secretari del txecoslovac (1968). Intentà un
"socialisme més humà" mitjançant la liberalització del règim i una major
independència política i econòmica respecte a l'URSS. La crisi esdevinguda dins el
partit afavorí la intervenció de l'exèrcit del Pacte de Varsòvia, i fou destituït
(1969). Posteriorment, hom el nomenà ambaixador a Turquia (1969-70), abans d'ésser
expulsat del partit comunista i rebaixat a inspector forestal de Bratislava (1970).
Reaparegué públicament vers la fi dels anys vuitanta i, amb el canvi polític, arribà a
ocupar la presidència del parlament txecoslovac (1989).
Doctor honoris causa per les universitats de Bolonya (1988), Madrid (1990) i
Washington (1990), publicà, entre altres obres, La invasió soviètica (1990).
Dubois de
Crancé, Edmond Louis Alexis
Charleville, avui Charleville-Mézières 1747 - Rethel, Ardenes 1814
Dubois-Crancé. Militar i polític francès. Jacobí convençut, la seva màxima
preocupació fou d'aconseguir la democratització interna i l'eficàcia militar de
l'exèrcit. Juntament amb Fouché reprimí la insurrecció reialista de Lió (març del
1793). Actuà contra Robespierre (juliol del 1794). Durant el Directori fou diputat del
Consell dels Cinc-cents, a la fi de l'estiu del 1799 substituí Bernadotte en el ministeri
de la guerra. Després del 18 de brumari es retirà de la política. . Militar i polític
francès. Jacobí convençut, la seva màxima
preocupació fou d'aconseguir la democratització interna i l'eficàcia militar de
l'exèrcit. Juntament amb Fouché reprimí la insurrecció reialista de Lió (març del
1793). Actuà contra Robespierre (juliol del 1794). Durant el Directori fou diputat del
Consell dels Cinc-cents, a la fi de l'estiu del 1799 substituí Bernadotte en el ministeri
de la guerra. Després del 18 de brumari es retirà de la política.
Duclos, Jacques
Loei, Gascunya 1896 - Montreuil, Illa de França 1975
Polític francès. Lluità durant la Primera Guerra Mundial a Verdun, i fou fet presoner
pels alemanys. De retorn a França, fundà l'Association Républicaine des Anciens
Combattants, de la qual fou vice-president (1932). S'afilià al partit comunista (1921),
del qual fou secretari del buró polític des del 1931 fins al 1964. Partidari del front
popular, formà part del comitè executiu de la Komintern a partir del setè congrés
(agost del 1935). Fou vice-president de la cambra de diputats (1936-40). Després d'haver
dirigit l'organització de resistència (1941-44), fou vice-president de l'Assemblea
Nacional (1946-48) i president del grup parlamentari del seu partit (1946-58). L'any 1969
fou candidat a la presidència de la República i obtingué el 21,3% dels vots.
Col·laborador de 'Cahiers du Communisme' i de l''Humanité', dirigí 'La Voix de l'Est'.
Les seves principals obres són Gaullisme, technocratie, corporativisme (1963), Histoire
du Parti Communiste Français (escrit amb Villoux, 1964), Mémoires (1968-73, 7
volums), Que sont donc les communistes? (1971), Bakonnine et Marx (1974) i Ce
que je crois (1975).
Dudajev,
Dzokhar Musajevic
Jalkhor 1944 - Gekhi Cu 1996
Polític txetxè. Fins l'any 1957 visqué deportat al Kazakhstan amb la seva família.
Graduat el 1966 a l'Alta Escola Militar d'Aviació, el 1968 s'incorporà al Partit
Comunista de la Unió Soviètica. El 1990 abandonà l'exèrcit soviètic amb el grau de
major general i fundà el partit Congrés Nacional del Poble Txetxè. Després de guanyar
les eleccions d'octubre del 1991 amb el 85% dels vots, l'1 de novembre proclamà la
independència de la República dels Txetxens i dels Ingúixos. El govern rus no admeté
la declaració d'independència i amenaçà d'intervenir militarment. Al setembre del 1994
començaren els enfrontaments amb el setge de Groznyj, capital de Txetxènia, per part de
l'exèrcit rus. Al gener del 1995 Dudajev es convertí en cap de la resistència txetxena
i objectiu principal de l'exèrcit rus. A l'abril del 1996 morí després que un míssil
de l'exèrcit rus localitzés la seva trucada des d'un telèfon mòbil.
Dufour,
Guillaume-Henri
Constança 1787 - Les Contamines, Ginebra 1875
General suís. Durant el Primer Imperi participà en diverses campanyes al servei de
l'exèrcit francès. Tornat a Suïssa, fou nomenat enginyer cantonal (1817), quartier
maître de la confederació (1832) i general en cap de l'exèrcit federal (1847).
Reorganitzà la milícia, dirigí la reforma de la carta topogràfica de Suïssa i
presidí el congrés internacional de Ginebra del 1864, que originà la creació de la
Creu Roja.
Dugommier, general
Basse-Terre, Guadalupe 1736 - Mont-roig, Alt Empordà 1794
Nom amb què és conegut el militar francès
Jacques-François Coquille. Addicte a la Revolució, es reincorporà a l'exèrcit el 1791
(se n'havia retirat el 1763) i fou cap dels guàrdies nacionals a la Martinica. El 1792
passà a França, i fou diputat a la Convenció. Ascendit a general el 1793 a les
campanyes d'Itàlia, el mateix any reprengué Toló —ajudat per Napoleó Bonaparte,
aleshores comandant—. Pel gener del 1794 fou nomenat pel Comitè de Salvació
Pública comandant en cap de l'exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa
campanya del Rosselló del 1793. Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar:
el 30 d'abril obtingué la primera gran victòria sobre l'exèrcit espanyol al Voló
(Rosselló), fet que li comportà la recuperació d'una gran part del territori. D'acord
amb Milhaud i amb Soubrany, delegats del Comitè de Salvació Pública, presentà a aquest
organisme (12 de maig) un pla d'annexió de Catalunya a França. Conquerí el fort de Sant
Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20 000
homes) en
el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la
divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i
Camprodon. L'atac
previst al Principat no s'inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb
l'avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte
de La Unión havia bastit per protegir Figueres. En l'acció moriren Dugommier i el comte
de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a
la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.
Duhesme,
Philippe Guillaume
Bourg-neuf, Borgonya 1766 - Genappe, Brabant 1815
Militar francès i comte de Duhesme. Ascendit a general el
1794, es destacà en les campanyes de la Vendée i d'Itàlia. Per ordre de
Napoleó, al
febrer del 1808 entrà al Principat de Catalunya al davant de l'exèrcit anomenat Cos
d'Observació del Pirineu Oriental. A Barcelona ocupà per sorpresa la Ciutadella i
Montjuïc; quan esclatà la revolta antifrancesa (maig del 1808) dirigí les operacions
per tal de sufocar-la al Principat, però Schwartz fou derrotat al Bruc, Chabran a
Tarragona, i ell mateix fracassà en l'intent d'apoderar-se de Girona. Es retirà a
Barcelona, tot esperant reforços, on dugué a terme una política repressiva,
especialment des que es constituí (22 d'agost) —en trencar-se les comunicacions amb
la cort de Josep I— en suprema autoritat del Principat, i nomenà un nou capità
general; organitzà el primer cos de policia modern a Barcelona, que actuà sense
escrúpols. Malgrat l'arribada del general Saint-Cyr, superior seu, que trencà el setge
que el general Vives sostenia a Barcelona (desembre del 1808), continuà governant de fet
la ciutat: empresonà (abril) les autoritats locals que s'havien negat a jurar
públicament Josep I i nomenà una audiència i un ajuntament amb afrancesats i dirigí el
famós procés de la Ciutadella dels encartats en la Conspiració de l'Ascensió.
Pel gener del 1810, a l'entrada d'Augereau a Barcelona, fou cridat a París a donar compte
de les nombroses irregularitats comeses; estigué en l'ostracisme fins el 1814. S'uní a
Napoleó a la tornada d'Elba i morí a Waterloo.
Duisenberg,
Willem Frederik
Heerenveen, Frísia 1935
Economista holandès. Graduat a la universitat de Groningen (1961), treballà a l'FMI en
1966-69. Posteriorment fou professor de macroeconomia a la universitat d'Amsterdam
(1970-73), ministre de finances del govern socialdemòcrata (1973-77) i president del banc
central dels Països Baixos (1982-97). President de la Institució Monetària Europea
(1997), el 1998 esdevingué el primer president del Banc Central Europeu, càrrec que
assumí l'1 de gener de 1999, data en què entrà en vigor aquest organisme.
Dulce y Garay,
Domingo
Sotés, Rioja 1808 - els Banys d'Arles, Vallespir 1869
Militar castellà. Lluità (1826-27) a Catalunya contra els malcontents i en 1839-40
contra els carlins (preses de Morella i Berga). El 1841, a Madrid, la seva defensa del
palau reial impedí el rapte d'Isabel II pels moderats. A la segona guerra Carlina
destacà a la presa de Castelflorite (1849) i fou ascendit a mariscal de camp. Fou
governador militar de Lleida (1849-51) i dos cops capità general de Catalunya (1854 i
1858-62); el segon desféu el desembarcament carlí a Sant Carles de la Ràpita (1860) i
capturà el pretendent Carles. L'èxit li valgué el marquesat de Castelflorite. El seu
mandat a Catalunya fou més benèvol que els anteriors; protegí Narcís Monturiol i
afavorí la reconstrucció del Liceu incendiat (1861). Nomenat capità general de Cuba
(1862-66), perseguí el tràfic d'esclaus i permeté una liberalització malvista pel
govern. En tornar a Madrid, conspirà per substituir Isabel II pel duc de
Montpensier, però, desterrat a les Canàries (1868), no pogué prendre part en la
Revolució de Setembre. Novament destinat a Cuba (1869), no pogué sufocar la revolta
separatista i es retirà.
Dulles, Allen
Welsh
Washington 1893 - 1969
Polític nord-americà. Director de la Central Intelligence Agency (1953-62),
col·laborà estretament amb la política intervencionista del seu germà John Foster
Dulles.
Dulles, John
Foster
Washington 1888 - 1959
Advocat i polític nord-americà. Fou jurista financer a Nova York i assessor de la
fundació Rockefeller. Assistí a la segona conferència de la Haia (1907) i dirigí
(1917) una missió especial a Panamà referent al canal; el 1919 formà part de la
comissió de reparacions de guerra, establerta pel tractat de Versalles. Elaborà el pla Dawes
i formulà la bipartisan foreign policy, unitat de republicans i demòcrates envers
la política exterior dels EUA. Dirigí les negociacions per a la signatura del tractat de
pau entre els EUA i el Japó (1951). Nomenat secretari d'estat per Eisenhower (1953-59),
desenvolupà una política anticomunista, i formà la SEATO (1954).
Dumouriez,
Charles François
Cambrai 1739 - Turville Park, Oxford 1829
Nom amb què és conegut Charles Françoise du Périer, militar i polític
francès.
Actuà en la diplomàcia secreta de Lluís XV i Lluís XVI, amb tendència
antiaustríaca. Des del 1789 fou oficial de la guàrdia nacional i s'afilià al club dels
jacobins. El 1792 fou nomenat ministre d'afers estrangers i planejà la guerra contra
Àustria d'acord amb Lluís XVI, però es produí la traïció dels
militars: quan
els girondins reaccionaren amb mesures radicals, el rei els destituí. Dumouriez dimití i
es convertí en un dels caps de l'exèrcit del nord. Amb les victòries de Valmy i de
Jemmapes obtingué la conquesta dels Països Baixos austríacs, on portà a terme una
sèrie de mesures revolucionàries, alhora que intentava llur independència sota el seu
comandament; Bèlgica fou annexada a França. Mentrestant, inicià la conquesta de les
Províncies Unides (1793), seguint la política de "fronteres naturals",
però,
fou vençut a Neerwinden. Dumouriez es posà en contacte amb el general austríac per tal
d'assolir l'aturada de les hostilitats en canvi d'anar amb les seves tropes cap a París i
restablir la monarquia; lliurà als austríacs els comissaris i el ministre de la guerra
Beurnonville —arribats per suplir-lo en el comandament—, però les seves tropes
no el seguiren i s'hagué de passar a l'enemic amb el duc de Chartres, futur
Lluís XVIII. Els seus posteriors i repetits intents de dirigir grups monàrquics des
de l'estranger foren sempre un fracàs, i no tornà mai més a França.
Dunant, Jean-Henri
Ginebra 1828 - Heiden, Appenzell 1910
Filantrop suís. Conmogut per la visió dels ferits a la batalla de Solferino (1859),
escriví sobre aquesta experiència en Un Souvenir de Solférino (1862). Fou un
actiu promotor de la Conferència de Ginebra (1863), en la qual hom fundà la Creu Roja
per iniciativa seva. Posteriorment, dedicà la resta de la seva vida a d'altres causes
humanitàries. El 1905 compartí, amb F. Passy, el premi Nobel de la pau.
Dunlop, John Boyd
Dreghorn 1840 - Dublín 1921
Inventor britànic. Durant el període 1867-87 exercí com a veterinari a la ciutat de
Belfast. L'any 1887 descobrí un procediment per amortir les vibracions de les rodes dels
tricicles basat en la introducció d'un tub de cautxú inflat (cambra) entre la llanda i
la coberta. L'invent fou patentat el 1888, i el 1890 hom n'inicià la producció a escala
comercial, després que William Harvey hagué adquirit la patent i establert una fàbrica
de pneumàtics precursora de l'actual Dunlop Company Limited. Hom descobrí que el
principi del pneumàtic ja havia estat patentat l'any 1846, però aquesta companyia hi
introduí una sèrie d'accessoris per tal de mantenir els seus drets de patent. Al cap de
pocs anys, Dunlop abandonà les activitats industrials i retornà a l'exercici de la
veterinària.
Dupont
de l'Étang, Pierre-Antoine
Chabanais, Vienès 1765 - París 1838
Militar francès, comte de Dupont de l'Étang. General de Napoleó, actuà a Itàlia i a
la Península Ibèrica; fou derrotat a Bailèn (1808). Fou destituït —però després
rehabilitat— per Lluís XVIII, que el nomenà ministre de la guerra (1814).
Dupont
de Nemours, Pierre Samuel
París 1739 - Eleutherian Mills, Delaware 1817
Economista i polític francès. Deixeble de Quesnay, defensà les teories fisiocràtiques
des de la publicació de la seva obra De l'exportation et de l'importation des grains (1764),
clarament lliurecanvista. Col·laborà en les reformes fetes per Turgot i Calonne i fou
instigador del tractat de comerç de Versalles (1783). Contrari a la Revolució, emigrà
als EUA (1800), on col·laborà amb Jefferson. L'any 1802 tornà a França per encàrrec
del govern nord-americà i fou vicepresident de la cambra de comerç, fins que començà a
criticar la política de Napoleó i tornà als EUA. Escriví obres, més de divulgació
que no de creació, i col·laborà a les "Ephémerides du citoyen" (1768-72). El
seu fill Eleuthère Irénée (1771-1834), deixeble de Lavoisier, fundà (1802) la
fàbrica de pólvora Du Pont de Nemours and Company.
Duran i Bas,
Manuel
Barcelona 1823 - 1907
Jurisconsult i polític, fill de Ramon Duran i Obiols.
Estudià dret a Barcelona i fou deixeble de Ramon Martí d'Eixalà; es llicencià el 1845
i es doctorà el 1852. Exercí el periodisme en els diaris 'El Locomotor', 'El Bien
Público' i, sobretot, 'Diario de Barcelona', dirigit per Mañé i Flaquer. En la funció
docent s'inicià com a auxiliar; el 1850 guanyà la càtedra de dret romà, i el 1862, la
de dret mercantil de la Universitat de Barcelona, les quals exercí fins que es jubilà,
el 1899; mantingé sempre un estret contacte amb els alumnes i no utilitzà mai llibre de
text. Alhora adaptà les doctrines de Savigny. El 1896 fou nomenat rector. El seu despatx
adquirí un excepcional prestigi, i sovint el demanaven com a àrbitre de les qüestions
conflictives; fou degà del Col·legi d'Advocats en 1885-91. Ponent del congrés de
juristes espanyols del 1885, defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics
dels territoris amb dret propi dins l'estat espanyol; com a vocal de la Comissió General
de Codificació redactà la famosa Memoria acerca de las instituciones del derecho
civil de Cataluña (1883), encara al·legat bàsic de l'ordenament legal català i que
ha servit de fonament als diversos projectes d'apèndixs i compilacions; en les
discussions sobre el codi civil espanyol, al congrés i al senat, la seva gestió fou
decisiva per a la nova redacció dels articles 12 i 15 d'aquell cos legal. De jove fou
secretari de l'ajuntament de Barcelona. Políticament milità, de primer, en el partit de
Cánovas, i després, de Silvela. Fou diputat provincial (1858-62), diputat a corts,
senador electiu i vitalici: parlamentàriament fou molt actiu i eficaç. Presidí l'Ateneu
Català i l'Ateneu Barcelonès, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona
el 1868 i en sis successives reeleccions, i l'Acadèmia de Bones Lletres, el 1901 i des
del 1904 fins a la mort; patrocinà la fundació dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions
per a la Vellesa i d'Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans, etc. El 1899, en el
govern presidit per Silvela, després del desastre colonial, regentà amb les corts la
cartera de gràcia i justícia. Gràcies a ell Morgades fou nomenat bisbe de Barcelona, i
Torras i Bages, de Vic. La seva bibliografia és vastíssima, especialment en temes
jurídics i socials. Cal destacar-ne Estudios políticos, económicos (1856), Consideraciones
sobre la historia de la ciencia del derecho (1863), La escuela jurídica catalana (1891),
Escritos. Primera serie. Estudios jurídicos (1888) i Escritos. Segunda serie.
Estudios sociales, morales y económicos (1895).
Duran i
Lleida, Josep Antoni
el Campell, Llitera 1952
Polític català. Llicenciat en dret, s'afilià a Unió Democràtica de Catalunya el 1974.
Des del 1982 fins al 1990 fou diputat al Congrés per la coalició Convergència i Unió i
ocupà el càrrec de portaveu adjunt del grup parlamentari Minoria Catalana. En 1986-87
fou membre del Parlament Europeu. El 1990 fou elegit president del comitè de govern
d'Unió Democràtica de Catalunya i confirmat en el càrrec al desembre del 1996. Des del
1992 és diputat al Parlament de Catalunya.
Duran i
Ventosa, Lluís
Barcelona 1870 - 1954
Polític, advocat i periodista, fill de Manuel Duran i Bas. Es llicencià en dret a la
Universitat de Barcelona i es doctorà a la de Madrid (1891). Des de molt jove milità en
el catalanisme: fou president de la secció de dret del Centre Escolar Catalanista (1889)
i secretari de la Lliga de Catalunya i del consell directiu de la Unió Catalanista, de la
qual se separà el 1899 per fundar el Centre Nacional Català. Fou el primer secretari de
la Lliga Regionalista (1901) i membre permanent de la seva Comissió d'Acció Política
(1904-36); s'encarregà especialment de la direcció política municipal barcelonina. Fou
regidor de l'ajuntament de Barcelona (1906-10, 1916-20, 1933) i organitzador de la Comissió
de Cultura, des de la qual defensà el pla de construccions escolars i el projecte de
Teatre de la Ciutat. Fou alcalde accidental el 1917, després de l'Assemblea de
Parlamentaris. Elegit diputat provincial per Barcelona (1910), la seva proposta de
constituir un organisme comú per a les quatre diputacions catalanes (1911) fou l'origen
de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou conseller de foment i vicepresident
(1914). Col·laborà íntimament amb Prat de la Riba, des dels seus càrrecs municipals i
provincials, en una línia liberalconservadora catalanista. Fou senador el 1919 i el 1923.
Durant la Dictadura, que no acceptà ni en els inicis, es mantingué apartat de la vida
política. El 1932 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, formant part de la
minoria de la Lliga Regionalista. Durant el Bienni Negre, designat conseller de cultura de
la Generalitat (1935), intentà de mantenir les institucions culturals catalanes; en el
seu llibre Les essències del catalanisme i l'acció de govern (1936) procurà de
justificar la seva actuació política. Exiliat a París durant la guerra civil de
1936-39, tornà a Barcelona el 1939, però sense intervenir en la vida política. Havia
estat president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1916, 1917),
membre de la comissió compiladora del dret català (1947) i, en circumstàncies
difícils, president de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials,
filial de l'Institut d'Estudis Catalans (1951-54). Fundà la societat cinematogràfica
(1913) que dirigí Adrià Gual, i a la seva iniciativa hom deu la creació de l'Escola
Catalana d'Art Dramàtic (1913), l'Associació Catalana d'Art Dramàtic (1914) i el
projecte que publicà amb el nom d'El Teatre de la Ciutat (1921). Havia estat
mantenidor dels jocs florals i membre del cos d'adjunts, on presentà, el 1913, una
proposta d'acceptació de les Normes Ortogràfiques. Com a periodista, havia
col·laborat a "La Renaixença", "Lo Catalanista", "La
Revista" i, especialment, a "La Veu de Catalunya" (1891-1936), de la qual
fou conseller polític en haver mort Prat de la Riba. De jove utilitzà el pseudònim de Youngest,
i vers el 1950, en les seves collaboracions a "Cuadernos para la Libertad de la
Cultura", el d'Oldest. Sobre temes jurídics publicà un estudi sobre L'usdefruit
vidual a Catalunya (1917), però els seus escrits més interessants són de tema
polític: Regionalisme i federalisme (1905), amb pròleg de Prat de la Riba, en el
qual analitza comparativament el regionalisme català i el federalisme de Pi i Margall, Els
polítics (1927), reeditat i traduït al castellà, La esencia de los nacionalismos
(Buenos Aires 1939), Intoxicación oriental de Occidente (1949) i Unitat
d'Europa, unitat del món (1953). Havia seleccionat i prologat l'edició pòstuma dels
Articles de Prat de la Riba (1932).
Durruti Domingo,
Buenaventura
Lleó 1896 - Madrid 1936
Dirigent anarquista castellà. Mecànic, inicià l'activitat
sindical a la Unión de Metalúrgicos (1912). Arran de la vaga del 1917 i com a desertor
de l'exèrcit, s'exilià a França. De tornada, s'adherí a la CNT; detingut, fugí de
l'hospital militar de Burgos cap a París. En retornar, conegué Manuel Buenacasa a Sant
Sebastià i participà en la creació del grup anarquista 'Los justicieros'. Fugí cap a
Barcelona en ésser descobert un atemptat contra el rei, i a Saragossa es relacionà amb
Francisco Ascaso. Ja a Barcelona, formà, amb Suberviela, Torres Escartín i Ascaso, el
grup anarquista «Crisol» (1922), que es convertí després en «Los solidarios». Hagué
de sortir de Barcelona, i anà a París amb Ascaso, on ambdós es relacionaren amb la
Unió Anarquista Internacional, i crearen l'Édition Anarchiste Internationale. Participà
en el complot de Vera de Bidasoa (1924) i, també amb Ascaso, anà a l'Amèrica Llatina.
Actuaren a Cuba, Mèxic, Xile i l'Argentina, i, tornats a França, foren empresonats per
un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII. Alliberats, recorregueren Europa, i a
Bèlgica Durruti col·laborà amb el Comitè Internacional Anarquista. Amb la vinguda de
la República (1931), tornà a Barcelona, on l'antic grup es convertí en «Nosotros».
Com a representant del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona assistí, amb García
Oliver, al congrés de la CNT del juny del 1931, on es manifestà contrari a les
federacions d'indústria. Per la seva participació en la insurrecció de l'alt Llobregat
(1932), fou deportat a Puerto Cabras (Fuerteventura), d'on tornà vuit mesos després.
Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933, i
fou novament empresonat (cinc mesos) a El Puerto de Santa María (Cadis). Al ple de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura, partidària de
la línia insurreccional, i formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del comitè
insurreccional del desembre del 1933, després de dirigir l'abstenció electoral de la
CNT-FAI. Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos. Alliberat pel maig del 1934,
fou detingut la vigília del Sis d'Octubre i confinat a València, des d'on
preparà una retirada tàctica; sortí de la presó a la fi del 1935. El 17 de juliol de
1936 organitzà la defensa confederal a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu de
Palomar, al Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort Ascaso, assaltà les Drassanes. El
Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar
sobre Saragossa (assessorat pel comandant Pérez Farras). Instal·lat a Bujaraloz,
impulsà la col·lectivització de les terres i la creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Ajornat l'atac, tornà a Barcelona, on es feren paleses les seves diferències
amb el Comitè. Convocat per Villalba a Barbastre, atacà Siétamo i Estrecho Quinto.
Cridat per García Oliver i Abad de Santillán tornà a Barcelona, on es mostrà contrari
a l'organització militar clàssica i a la participació de la CNT-FAI en el govern
republicà, tot mantenint una militarització de les forces. El 13 de novembre marxà amb
la seva columna cap a Madrid, on morí el día 19 davant la Ciutat Universitària. El seu
enterrament a Barcelona tingué gran ressò popular.
Duval, Émile
Victor
París 1840/41 - 1871
Revolucionari francès. Blanquista i membre actiu de la Internacional, esdevingué cap del
101 batalló de la guàrdia nacional, l'any 1870. En advenir la Comuna de París, fou
escollit pel districte 13 i nomenat general, membre de la comissió executiva i de la de
guerra. Partidari de l'atac a Versalles, comandà les forces que havien d'entrar-hi. Fou
afusellat el dia 4 d'abril.
Duvalier,
François
Port-au-Prince 1909 - 1971
Polític haitià, conegut amb el sobrenom de Papa Doc. Metge rural, passà al
servei dels EUA en l'eradicació de malalties tropicals, i després fou director general
de sanitat i ministre de treball. Fou destituït (1954), i s'exilià durant dos anys. Es
presentà a les eleccions presidencials i fou elegit (1957). Aplicà una política de
terror, amb la creació d'un cos especial de repressió, els tontons macoutes, i
tingué el suport de la secta animista vodú, per la qual cosa fou excomunicat (1962).
S'autoanomenà president vitalici (1964), i, malgrat el sosteniment econòmic i polític
dels EUA, hagué de fer cara a conspiracions i invasions. Nomenà successor el seu fill
Jean-Claude Duvalier.
Duvalier,
Jean-Claude
Port-au-Prince 1951
Polític haitià, conegut amb el sobrenom de Baby Doc. Fill
de François Duvalier, a qui succeí l'any 1971 en la presidència de l'estat. Malgrat
algunes tímides reformes inicials, el seu règim, corromput i autoritari, fou àmpliament
contestat tant a l'interior del país com a l'exterior, mentre que la situació econòmica
haitiana esdevenia catastròfica. Les revoltes populars i la retirada del suport
nord-americà menaren Duvalier a fugir d'Haití i a refugiar-se a França l'any 1986.
Des del 1986 visqué de rendes a França —a la Costa
Blava—, tot i que els seus béns estaven confiscats pel govern haitià. A l'abril del
1994 hagué d'abandonar la seva vida a la Costa Blava, totalment arruïnat.
Dzerzinskij,
Feliks Edmundovic
Vílnius 1877 - Moscou 1926
Polític soviètic. Ingressà en el partit socialdemòcrata de Lituània (1895). Delegat
al congrés d'unificació del partit obrer socialdemòcrata rus (1906), ingressà en el
comitè central com a representant de Polònia i Lituània. Passà molt de temps deportat
a Sibèria i a la presó de Moscou. Alliberat per la revolució del febrer del 1917,
prengué part en la d'octubre com a membre del comitè militar. Després de la revolució
s'encarregà de l'organització i direcció de la Txeca. El 1921 esdevingué comissari de
l'interior; al cap de poc temps ho fou de transports i portà a terme la reforma dels
ferrocarrils. El 1924 dirigí el consell suprem d'economia.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
