A    

BUXAWEB

PERSONATGES
D'HISTÒRIA
CONTEMPORÀNIA

J

A B C D E F G H I
J K L M N O P Q R
S T U V W X Y Z

Vocabulari d'història
contemporània

Tornar a Història

Jackson, Andrew
Jackson, Thomas Jonathan
Jacquard, Joseph Marie
James, Jesse Woodson
Jaruzelski, Wojciech Witold

Jaume de Borbó i de Borbó-Parma
Jaurès, Jean
Jdànov, Andrei Aleksàndrovitx

Jefferson, Thomas
Jelcin, Boris
Jenkins, Roy Harris

Jenner, Edward
Jiang Qing
Jiang Zemin
Jiménez de Asúa, Luis
Jiménez de Parga, Manuel
Jinnah, Mohammed Ali

Joan Carles de Borbó i de Brag.
Joan Carles I d'Espanya
Joan de Borbó i de Battenberg
Joan Pau I
Joan Pau II

Joan XXIII
Jodl, Alfred

Joffre, Josep

Johnson, Andrew
Johnson, Lyndon Baines

Jonama i Bellsolà, Llúcia
Jordi III d'Anglaterra
Jordi IV d'Anglaterra
Jordi V d'Anglaterra
Jordi VI d'Anglaterra
Josefina Tascher de La Pagerie
Josep Bonaparte
Jospin, Lionel Robert

Jouhaux, León
Jourdan, Jean-Baptiste
Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de
Jover i Cortés, Gregori
Jover i Marquet, Eusebi

Jover i Nonell, Lluís
Juárez García, Benito

Julià i Perelló, Francesc
Junceda, Joan
Junot, Jean Andoche

Juppé, Alain Marie
Just i Gimeno, Juli
Just i Ribas, Cassià

Jackson, Andrew
Waxhaw, Carolina del Sud 1767 - Hermitage, Tennessee 1845

Advocat i polític nord-americà. Fou senador per Tennessee (1797), jutge del tribunal suprem (1798-1804) i general durant la segona guerra de la independència. Foragità els anglesos de Nova Orleans (1815) i els espanyols de Florida (1818). El 1828 fou elegit setè president dels EUA (1828-37). El seu govern, dominat per un partit demòcrata dinàmic, fou anomenat "l'era de Jackson". Defensà l'autoritat federal enfront de l'amenaça de secessió de Carolina del Sud; s'oposà a la renovació del privilegi de la banca nacional i el conjunt de les mesures econòmiques que prengué situaren els EUA en la via d'un capitalisme liberal. La seva política envers els indis fou de desplaçar-los cap a l'oest del Mississipí. El seu mandat reforçà el prestigi de la funció presidencial.

Jackson, Thomas Jonathan
Clarksburg, Virgínia 1824 - Chancelorsville, Virgínia 1863

General sudista nord-americà, conegut amb el nom de Stonewall Jackson. Es distingí a la guerra de Secessió. Vencé Bull Run (1861 i 1862) i contribuí a guanyar la batalla de Fredericksburg (1862).

Jacquard, Joseph Marie
Lió 1752 - Oullins, Roine-Alps 1834

Inventor francès. Fill d'un teixidor de brocats, treballà amb els telers del seu pare. El 1801 inventà una màquina rudimentària (la màquina jacquard) que simplificava la reproducció dels dibuixos en els teixits, alhora que permetia l'obtenció de mostres més grans; el 1806, després de perfeccionar-la amb les idees que li suggerí el teler de Jacques de Vaucanson, fou declarada d'utilitat pública.

James, Jesse Woodson
Clay County, Montana 1847 - Saint Joseph, Montana 1882

Bandit nord-americà. A quinze anys s'uní a la guerrilla sudista de W.C.Quantrill. Acabada la guerra civil nord-americana, es reté als soldats de la Unió, però, en no ésser respectats els termes de la rendició, reprengué les armes (1866). Cap de la James Band, adquirí notorietat per l'audàcia dels seus assalts a bancs i a trens. Morí assassinat per dos membres de la seva banda.

Jaruzelski, Wojciech Witold
Kurów, Lublin 1923

Militar i polític polonès. Fill d'una família noble, el 1940 emigrà a l'URSS per tal d'entrar a l'exèrcit polonès que s'hi formava. Després de la Segona Guerra Mundial lluità contra els grups militaritzats antigovernamentals a l'est de Polònia. General i cap del departament polític de l'exèrcit (1960), fou viceministre de defensa (1962-68), ministre de defensa (1968-85), membre del Politburó del Partit Obrer Unificat Polonès (1971-81) i, el 1981, en plena crisi econòmica i política de Polònia, fou nomenat primer ministre. El 13 de desembre d'aquell mateix any féu un cop d'estat. Decretà l'estat de guerra, formà un consell militar, militaritzà tots els sectors de l'economia polonesa, posà sota control els mitjans d'informació i suspengué les activitats dels sindicats lliures. Hagué d'enfrontar-se amb revoltes el 1982, i proposà al parlament la supressió de l'estat de guerra. Sufocades les protestes populars i desarticulat el sindicat Solidarnosc, el 1985 deixà el càrrec de primer ministre, però conservà tot el seu poder com a secretari general del POUP i fou nomenat cap de l'estat. El 1989 acceptà la formació d'un govern de coalició, el restabliment del parlament (del qual assumí la presidència), abandonà la presidència del partit i legalitzà Solidarnosc. Al desembre del 1990 hagué de cedir la presidència estatal en favor de Lech Walesa, vencedor en les eleccions del dia 9 del mateix mes.

El 1989 acceptà la formació d'un govern de coalició i el restabliment del parlament, del qual assumí la presidència. Deixà també la presidència del partit i legalitzà Solidarnosc. Al setembre del 1990 anuncià la seva intenció de renunciar el càrrec si el parlament li ho permetia. Aquest decidí que, per tal com del seu nomenament no n'era autor el Sejm (parlament) sinó unes eleccions, Jaruzelski podia abandonar el càrrec. La presidència del país l'assumiria, al desembre, Lech Walesa, vencedor en les eleccions presidencials.
Apartat de la vida política, el 28 de març de 1996 hom procedí judicialment contra ell per la mort de 44 manifestants el 1970 per part de les forces de seguretat, quan Jaruzelski era ministre de defensa. A l'abril del 1996 hom decidí la suspensió del procés obert contra ell.

Jaume de Borbó i de Borbó-Parma
Verey, Suïssa 1870 - París 1931

Duc de Madrid. Pretendent carlí a la corona d'Espanya amb el nom de Jaume III, fill del pretendent carlí Carles VII. Féu estudis militars a Àustria i ingressà a l'exèrcit rus, amb el qual participà en la guerra russo-japonesa (1904). A la mort de Carles VII (1909), proclamà els seus drets a la corona d'Espanya i reorganitzà el carlisme. Als Països Catalans, especialment al Principat, tingué nombrosos partidaris, anomenats jaumins. Durant la Primera Guerra Mundial fou partidari dels aliats i estigué confinat a Àustria. El 1918 publicà un manifest en el qual desautoritzava els carlins que s'havien declarat partidaris dels alemanys. Aquest fet motivà una escissió del carlisme, dirigida per Juan Vázquez de Mella, que, amb el nom de tradicionalisme, se separà de l'obediència al pretendent. No contragué matrimoni. El 1931, proclamada la República Espanyola, féu un pacte amb Alfons XIII per traspassar la solució del plet dinàstic a la decisió d'unes corts representatives.

Jaurès, Jean
Castres 1858 - París 1914

Polític francès. Fou professor de filosofia a la universitat de Tolosa (Llenguadoc). Acceptà els postulats econòmics del marxisme, però propugnà un socialisme amb finalitats essencialment ètiques. Fundador del partit socialista francès (1901), fou diputat des del 1902 fins que morí, fundador del diari «L'Humanité» (1904) i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. No acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. De les seves obres cal destacar l'Histoire Socialiste de la Repúblique Française (1901-08), en tretze volums. A L'armée nouvelle (1911) defensava un exèrcit popular preparat per a la defensa nacional. Fou assassinat per un nacionalista exaltat, perquè era contrari a la guerra amb Alemanya. Aquest, que havia estat indultat, fou executat (1936), a Eivissa, on residia, per elements anarco-sindicalistes.

Jdànov, Andrei Aleksàndrovitx (veure Zdanov, Andrej Aleksandrovic)

Jefferson, Thomas
Shadiwell, Virgínia 1743 - Monticello, Virgínia 1826

Polític nord-americà, tercer president dels EUA. Fill d'un propietari rural, estudià advocacia (1767) i redactà la Declaració d'Independència (4 de juliol de 1776). Aviat fou el cap indiscutible del partit republicà. Per diferències sorgides amb els federalistes partidaris del centralisme, el 1793 dimití el càrrec de secretari d'estat per als afers estrangers (ho era des del 1790). Vice-president (1796), el 1801 succeí Adams com a president. Fundà la universitat de Virgínia i l'escola militar de West Point. A més de polític, Jefferson fou un dels arquitectes més actius del seu temps, introductor de l'estil Jove República, que, en coincidència amb el neoclàssic europeu, renovà el vell estil colonial anglès. Fou reelegit l'any 1805.

Jelcin, Boris Nikolajevic
Butka, Sverdlovsk 1931

Polític rus. Estudià enginyeria i el 1961 ingressà al PCUS. Cridat per Gorbacov a Moscou (1985), el 1989 esdevingué diputat. President de la República russa el 1990, amb motiu del cop d'estat del 1991 protagonitzà amb èxit la resistència contra els involucionistes, cosa que li permeté ocupar el lloc de Gorbacov i emprendre mesures més radicals: reconegué la independència de les antigues repúbliques soviètiques, i il·legalitzà el PCUS. Fou el principal promotor de la Comunitat d'Estats Independents (1991), de la qual esdevingué president el 1993. El seus continuats enfrontaments amb la Duma culminaren amb la convocatòria d'un referèndum el 1993, el resultat del qual li permeté promulgar una nova constitució accentuadament presidencialista amb la qual controlà el govern i pogué prescindir de la cambra. Fins el 1998 els diversos governs foren encapçalats per Viktor &Cernomyrdin, addicte a Ieltsin, el qual, malgrat els problemes de salut i l'hostilitat d'amplis sectors de la població russa, fou reelegit en el càrrec el 1996. La seva gestió, dominada per l'autoritarisme i per procediments dubtosament democràtics, no aconseguí redreçar l'economia russa ni frenar l'extensió de la corrupció malgrat les reformes i les ajudes d'occident. El 1994 atacà la república de Txetxènia per a ofegar-hi la rebel·lió secessionista, ofensiva que reprengué i intensificà després d'una curta treva el 1996. L'augment de la inestabilitat el portà a nomenar, en 1998-99, un total de cinc primers ministres, al darrer dels quals, Vladimir Putin, cedí el càrrec en dimitir el desembre del 1999. En política exterior, el 1992 ratificà amb els EUA el tractat START, i es mostrà bel·ligerant amb l'ampliació de l'OTAN a l'Est, però en els conflictes derivats de la dissolució de l'antiga Iugoslàvia comunista, s'abstingué de fer costat a Sèrbia, tradicional aliat dels russos als Balcans. El 1997 signà un tractat d'unió amb Bielorrússia.
Nat en una família de camperols russos, estudià enginyeria de la cosntrucció i es lliurà a l'exercici de la professió. El 1961 ingressà en el PCUS i fou primer secretari de la secció del partit a Sverdlovsk. L'abril del 1985 fou cridat per Gorbacov a Moscou per dirigir-hi la secció constructiva del partit. L'octubre del mateix any, esdevingut cap del partit a Moscou, emprengué una campanya contra la corrupció burocràtica i esdevingué candidat al Politburó. El 1988 fou designat per Gorbacov ministre eventual de la Construcció i, el març del 1989, fou elegit, amb una majoria aclaparadora de vots, per al congrés de diputats. Convertit en portaveu de molts ciutadans soviètics, es declarà decidit partidari del pluralisme polític i econòmic per a la societat soviètica, en el congrés de la República russa que tingué lloc a Sverdlovsk en fou elegit president (1990), amb la qual cosa assolí la màxima representativitat a la república russa. En el XXVIII congrés del PCUS (juliol), declarà que renunciava al partit i, en les eleccions lliures i directes de Rússia, celebrades el juny del 1991, fou elegit president de la República. Amb motiu del cop d'estat militar contra Gorbacov del 19 d'agost, pogué fer-se amb el control de la situació i actuar contra els rebels. El 23 següent signà un decret que declarava que el PC de Rússia no tenia altra propòsit que el de participar en la vida política del país. L'1 de novembre assolí del Parlament plens poders per a dur endavant la reforma econòmica. El mes de desembre s'apoderà per decret del Kremlin i de les divises de l'URSS, i el 21 del mateix mes signà l'acta fundacional de la novella CEI, la Confederació de molts dels estats que componien l'antiga URSS.
Després de la decisió de dissoldre la Duma al setembre del 1993, Jelcin convocà el 12 de desembre noves eleccions i un referèndum per aprovar una nova constitució per a la Federació Russa, que concedia més poders al president de la Federació. La nova constitució fou aprovada, i les eleccions donaren com a resultat una Duma molt dividida, amb 13 partits amb representació parlamentària. El més votat fou el Partit Liberal Democràtic de l'ultranacionalista Zirinovskij, seguit del reformista Opció Rússia. Aquest resultat originà continus enfrontaments entre el president i la Duma al llarg de la legislatura, que es clogué el 1995 amb la convocatòria d'eleccions anticipades el 19 de desembre. Al final del 1994 Jelcin intentà reincorporar sota la seva autoritat el president txetxè Dudajev, que havia declarat la independència de Txetxènia el 1991. Al desembre ordenà a l'exèrcit iniciar una ofensiva militar per sotmetre Txetxènia. Tot i aconseguir el control de la capital txetxena, Groznyj, al gener del 1995, l'exèrcit rus no reeixí a reduir-ne la resistència fins el 1996. Al marge de l'oposició interna generada per aquest conflicte, les possibilitats de reelecció de Jelcin en les eleccions presidencials del 1996 quedaren en dubte pels seus problemes de salut, ja que fou hospitalitzat en dues ocasions al llarg del 1995. En les eleccions del desembre del 1995 el partit més votat fou el Partit Comunista Rus de Gennadij Z'uganov, seguit pel PLD de Zirinovskij i el partit Casa Nostra Rússia de Cernomyrdin. A la segona volta de les eleccions presidencials del juny-juliol del 1996 Jelcin obtingué, gràcies al suport dels electors del general Lebed, el 53,8% dels sufragis i derrotà el candidat comunista, Gennadij Z'uganov. La primera mesura fou decretar l'alto el foc a Txetxènia, que s'acabà uns mesos després amb el cessament de Lebed, a l'octubre, com a secretari del Consell de Seguretat de Rússia. Al novembre del 1996, després d'uns mesos hospitalitzat, Jelcin fou operat del cor i tornà a la presidència el 23 de desembre. El 2 d'abril de 1997 signà amb el president Aleksandr Lukaisenko la unió entre Rússia i Bielorússia.

Jenkins, Roy Harris
Abersychan, Gal·les 1920

Polític i escriptor britànic. Educat a Oxford, s'afilià al partit laborista, i durant la Segona Guerra Mundial serví en l'exèrcit. Ha ocupat diversos càrrecs en el partit, el govern —com ara el de canceller de l'Exchequer (1967-70) i el de secretari de l'interior (1965-67 i 1974-76). i la CEE. El 1980 abandonà el partit laborista, a causa de la radicalització d'aquest, i l'any següent contribuí a fundar el partit socialdemòcrata, del qual fou el líder parlamentari entre el 1982 i el 1983. És autor de biografies i assaigs de tema polític.

Jenner, Edward
Berkeley 1749 - 1823

Metge anglès, deixeble de Hunter. Preocupat per la verola, posà en pràctica l'antic sistema oriental de la inoculació usant limfa de grangers afectats pel cow-pox (malaltia de les vaques). Aquesta mesura preventiva salvà la vida, des del 1796, a moltes persones contagiades de verola i fou l'origen de la vacunació, que ha estat emprada amb èxit contra moltes altres malalties infeccioses (Pasteur, Koch, Ferran, etc). Els resultats a les 23 primeres vacunacions foren comentats per Jenner en el seu llibre Inquiry into the Cause and Effects of the Variolae Vaccinae (1798).

Jiang Qing
Zhucheng, Shandong 1914 - Pequín 1991

Política xinesa. Féu cinema (1934-38) i el 1937 s'afilià al partit comunista. Casada amb Mao Zedong (1939-76), ocupà diversos càrrecs político-culturals. Figura destacada de la Revolució Cultural, el 1969 esdevingué membre del politburó. Mort Mao Zedong, fou detinguda (1976) i processada. Condemnada a mort (1981), el 1983 li fou commutada la pena per la de cadena perpètua. És autora d'algunes òperes i d'altres composicions musicals.

Jiang Zemin
Yangzhou 1927

Polític xinès. Enginyer tècnic, el 1946 ingressà al partit comunista. Ocupà càrrecs tècnics en diversos ministeris, i entre 1983-85 fou ministre d'indústria. Alcalde de Xangai del 1985 al 1989, impedí que s'hi estenguessin les revoltes que aquest any es produïren en altres ciutats de la Xina. Cap de les forces armades i secretari general del PCX des del 1989, el 1993 fou designat president de la República. Esdevingué l'home fort del règim a la mort de Deng Xiaoping (1998), i continuà l'orientació d'aquest, mantenint la coexistència entre liberalització econòmica i autoritarisme polític.

Jiménez de Asúa, Luis
Madrid 1889 - Buenos Aires 1970

Polític castellà. Professor de dret penal a Madrid (1918), durant la Dictadura fou desterrat a Las Chafarinas (1926). Membre del partit socialista, presidí la comissió parlamentària encarregada de redactar la constitució de la República (1931), i fou diputat (1931, 1933, 1936) i vice-president primer de les Corts (1936). Ambaixador a Praga durant la guerra civil, el 1939 s'exilià a l'Argentina. A la seva mort ocupava el càrrec de president de la República de l'exili. És autor, entre altres obres, de Proceso histórico de la Constitución española (1932), La Constitución política de la democracia española (1942) i La Constitución española y el problema regional (1946).

Jiménez de Parga y Cabrera, Manuel
Granada 1929

Catedràtic, advocat, polític i escriptor. Doctor en dret (1953). Ingressà per oposició a l'Instituto Nacional de Estudios Jurídicos i a l'Instituto de Estudios Políticos. Fou professor de dret polític a la universitat de Madrid i n'és catedràtic de la de Barcelona. El 1972 fou elegit degà de la facultat de dret, elecció vetada pel règim franquista fins el 1976. Rector d'aquesta universitat (1976-77), pel juny del 1977 fou elegit diputat per Barcelona com a independent en les llistes d'UCD. Després d'un breu pas pel ministeri de treball (1977-78), fou nomenat ambaixador d'Espanya davant l'OIT, a Ginebra. El 2001 fou elegit president del Tribunal Constitucional. Entre d'altres obres, ha publicat Los regímenes políticos contemporáneos (1960), Las monarquías europeas en el horizonte español (1966), Noticias con acento (1967) i Los regímenes políticos contemporáneos.

Jinnah, Mohammed Ali
Karachi 1876 - 1948

Polític pakistanès. Estudià a Anglaterra i exercí d'advocat a Bombai. President de la lliga musulmana des del 1916, rompé les relacions amb Gandhi i propugnà la creació del Pakistan. Fou el primer governador general i president de l'assemblea constituent del nou estat (1947).

Joan Carles de Borbó i de Bragança
Aranjuez 1822 - Brighton, Anglaterra 1877

Comte de Montizón. Pretendent carlí al tron d'Espanya. Fill segon de l'infant Carles Maria Isidre (Carles V). Després de la renúncia a la corona feta pel seu germà, el comte de Montemolín (Carles VI), s'erigí en cap de la dinastia carlina i proposà a les corts l'establiment d'un règim més liberal que no el d'Isabel II. El seu germà anul·là la renúncia; en morir aquest (1861) el succeí en les pretensions al tron, però acatà Isabel II. Els seus drets dinàstics passaren al seu fill Carles Maria dels Dolors (Carles VII).

Joan Carles I d'Espanya
Roma 1938

Rei d'Espanya. Fill de Joan de Borbó i de Battenberg i de Maria de la Mercè de les Dues Sicílies, quan el seu pare esdevingué cap de la casa reial espanyola (1940), ell es convertí en príncep de Girona, d'Astúries i de Viana, duc de Montblanc i comte de Cervera; el 1993, a la mort del seu pare, n'heretà el títol de comte de Barcelona. Després de viure a Itàlia i Suïssa, el 1948 arribà a Espanya, on féu estudis humanístics i militars. El 1962 es casà amb la princesa Sofia de Grècia, filla del rei Pau I, i el 1969 el general Franco li donà el títol de príncep d'Espanya i el designà successor seu en qualitat de rei. Assumí interinament les funcions de cap de l'estat pel juliol-setembre del 1974 i l'octubre-novembre del 1975, per malalties del dictador i, a la mort d'aquest, fou proclamat rei el 22 de novembre de 1975. D'ençà del 1976 (substitució de C.Arias per A.Suárez en la presidència del govern), afavorí la democratització del règim i contingué el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme, i també que millorà la imatge exterior de l'estat espanyol. Del seu matrimoni amb la reina Sofia nasqueren les infantes Helena (1963) i Cristina (1965) i el príncep d'Astúries, Felip (1968).

Joan de Borbó i de Battenberg
La Granja de San Ildefonso 1913 - Pamplona 1993

Infant d'Espanya (1913-33), príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), comte de Barcelona i cap de la casa i família reial d'Espanya. Fill del rei Alfons XIII, en ésser proclamada la Segona República hagué d'exiliar-se. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans (el príncep d'Astúries, Alfons, i l'infant Jaume), es convertí en l'hereu de la corona. Continuà a Anglaterra els seus estudis de marí, i estudià història i ciències polítiques a Florència. El 1935 es casà, a Roma, amb la princesa Maria de la Mercè de les Dues Sicílies. El 1940 el seu pare abdicà en ell la corona en un document que fou fet públic el 1941. El 1942 es traslladà a Lausana —on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó— i el 1946 a Estoril. El 1945, en l'anomenat Manifest de Lausana, denuncià el caràcter totalitari del règim franquista i s'oferí com a alternativa democràtica; la seva publicació fou prohibida fins el 1947, que aparegué en la premsa juntament amb el Manifest d'Estoril, en el qual protestava pel tipus de monarquia que hom volia imposar a través de la Ley de Sucesión i es refermava com a únic dipositari de la institució monàrquica. El 1957 fou reconegut rei per una facció carlina capitanejada pels noms més representatius del tradicionalisme. El 1969, en produir-se la proclamació del seu hereu, el príncep Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat, presidit per José M.Pemán, i el seu secretariat polític, presidit per José M.de Areilza. Així i tot, un cop entronitzat Joan Carles (1975) influí en favor de la democratització de la nova monarquia i, en considerar-la consolidada, renuncià els seus drets dinàstics (1977), conservant, però, el títol de comte de Barcelona. Rebé el grau d'almirall honorari de l'armada (1978).

Joan Pau I
Canale d'Agordo, Vèneto 1912 - Roma 1978

Nom que prengué Albino Luciani en esdevenir papa (1978). Fill d'obrers, rebé el sacerdoci (1935) i es doctorà en teologia amb una tesi sobre Rosmini. Professor de seminari i responsable diocesà de catequesi, fou elegit bisbe de Vittorio Veneto (1958), patriarca de Venècia (1969) i cardenal (1973). Moderat, de relacions fàcils, compensà la intransigència doctrinal amb una gran humanitat. La participació en el concili II del Vaticà i en els sínodes episcopals el revelaren primordialment com a pastor. Amb el nom que escollí per a papa indicà que volia continuar l'obra renovadora dels seus dos predecessors, però morí als trenta-tres dies de la seva elecció.

Nom que prengué Albino Luciani en esdevenir papa (1978). Fill d'obrers, rebé el sacerdoci (1935) i es doctorà en teologia amb una tesi sobre Rosmini. Professor de seminari i responsable diocesà de catequesi, fou elegit bisbe de Vittorio Veneto (1958), patriarca de Venècia (1969) i cardenal (1973). Moderat, de relacions fàcils, compensà la intransigència doctrinal amb una gran humanitat. La participació en el concili II del Vaticà i en els sínodes episcopals el revelaren primordialment com a pastor. Amb el nom que escollí per a papa indicà que volia continuar l'obra renovadora dels seus dos predecessors, però morí als trenta-tres dies de la seva elecció.

Joan Pau II
Wadowice, Cracòvia 1920

Nom que adoptà Karol Wojtyla en ésser elegit papa (1978). Estudiant a Cracòvia i afeccionat al teatre i a l'esport, treballà en la indústria química per evitar la deportació a Alemanya durant l'ocupació nazi. Entrà al seminari clandestí del cardenal Sapieha i rebé el presbiterat el 1946. Dos anys d'estudis a l'Angelicum de Roma i a la universitat de Cracòvia l'endinsaren en el pensament de sant Joan de la Creu i de Max Scheler i el prepararen per a la docència a Cracòvia i a Lublin. Durant aquests anys publicà diversos estudis sobre ètica i personalisme. Bisbe auxiliar de Cracòvia (1958), arquebisbe (1964) i cardenal (1967), fou conegut dels seus col·leges sobretot a partir del sínode episcopal del 1971. Dotat de grans dots de comunicació, ha captivat l'Església i el món pel seu tremp enèrgic. Pel maig del 1981 fou ferit en un atemptat a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Sense témer les ambigüitats socioreligioses dels contactes massius, atreu multituds a Roma i ha emprès una sèrie de viatges arreu del món. Cal destacar, per la significació ecumènica, les trobades amb el patriarca de Constantinoble, Dimítrios, en el viatge a Turquia, o amb el primat de l'Església anglicana, en el viatge a la Gran Bretanya. Pel novembre del 1982, en un viatge a l'estat espanyol, féu una ràpida visita als Països Catalans (Montserrat, Barcelona, Alzira i València), visita que, oficialment, no tingué prou en compte el fet de la llengua catalana i que suscità reaccions contradictòries. D'altra banda, hom li ha atribuït un paper clau en una estratègia concertada amb el bloc occidental per a fer desaparèixer els règims comunistes, especialment a Europa oriental. Malgrat aquesta oposició frontal al marxisme, el 1997 visità Cuba i s'entrevistà amb Fidel Castro. La seva doctrina es caracteritza per un abrandat fervor marià, un respecte pels drets de l'home, un progressisme social i per una insistència en la moral sexual i en la figura del sacerdot ja practicada pels papes anteriors; aquesta doctrina és plasmada en els grans documents: les encícliques Redemptor hominis (1979), Dives in misericordia (1980), Laborem exercens (1981), Slavorum apostoli (1985), Dominum et vivificantem (1985), que conté una condemna del marxisme; les exhortacions apostòliques Catechesi tradendae (1979), Familiaris consortio (1981), Reconciliatio et poenitentia (1984), Veritatis splendor (1993) —sobre l'ensenyament moral de l'Evangeli—, Evangelium vitae (1995) —sobre el valor absolut de la vida humana—, i Ut unum sint (1995)- sobre l'ecumenisme; i les cartes sacerdotals amb motiu de cada Dijous Sant; la carta Ordinatio sacerdotalis (1994), sobre la impossibilitat d'admetre l'ordenació sacerdotal de la dona i Orientale lumen (1995), sobre els valors espirituals de les esglésies orientals. De les constitucions apostòliques hom pot destacar Fidei Depositem (1992), que significà l'aprovació d'un nou catecisme de l'Església Catòlica, i Universi Dominici gregis (1996), que modifica les normes per a l'elecció del papa, etc. Personatge fortament atípic, és titllat per uns d'utòpic i, per d'altres, d'involucionista. En tot cas, no amaga el desig de superar la introversió malaltissa a què havia arribat l'autocrítica del catolicisme del concili II del Vaticà ençà. Ultra les encícliques, han estat traduïdes al català obres seves, com L'obrador de l'orfebre (1979), Pedra foguera (1980), Gust de pa (poemes, 1981), Travessant el llindar de l'esperança (1994) i Do i Misteri (1996).

Joan XXIII
Sotto il Monte, Bèrgam 1881 - Roma 1963

Nom que prengrué Angelo Giuseppe Roncalli en ésser elegit papa (1958-63). Consagrat bisbe (1925), fou nomenat visitador apostòlic de Bulgària i, posteriorment, delegat apostòlic de Turquia i Grècia (1935). Pius XII l'envià de nunci a París (1944) i el nomenà cardenal patriarca de Venècia (1953), on convocà un sínode i restaurà la basílica de San Marco. Tot just elevat al pontificat, convocà un sínode a Roma i el concili II del Vaticà, que obrí l'any 1962. Amplià el col·legi cardenalici. Obrí l'Església Catòlica al diàleg amb el món i afavorí les relacions amb els cristians de les diverses confessions creant el Secretariat per a la Unió dels Cristians. El seu magisteri trobà una expressió excepcional en les encícliques Mater et Magistra (1961) i Pacem in Terris (1963).

Jodl, Alfred
Würzburg 1890 - Nuremberg 1946

General alemany. Participà a la Primera Guerra Mundial com a artiller. El 1939 fou nomenat cap major de la Wehrmacht, i fou un dels principals responsables de les campanyes d'aquesta. El 1945, nomenat cap major del govern de Dönitz, signà la rendició alemanya. Acusat de crims de guerra pel tribunal de Nuremberg, fou executat.

Joffre, Josep
Ribesaltes, Rosselló 1852 - París 1931

Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà i, a partir del 1869, a l'École Polytechnique. Participà en la defensa de París el 1870, i després treballà en diverses places fortificades (del 1883 al 1885 residí a Montlluís i a Vilafranca de Conflent) i anà a les colònies: Tonquín, Sudan i Madagascar. Fou ascendit a general de brigada el 1902, i a cap d'estat major general de l'exèrcit i vice-president del consell superior de la guerra el 1911. Quan esclatà la guerra, el 2 d'agost de 1914, acabava un pla de mobilització general i de concentració (pla XVII) i comandava els exèrcits del Nord i del Nord-est. Organitzà la retirada estratègica i una línia de resistència al nord de París, on guanyà la batalla del Marne (6-13 de setembre), que salvà la capital francesa i el país. Resistí els alemanys, que intentaren aleshores de tallar el front amb la famosa cursa cap al mar. Nomenat comandant en cap de tots els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915, s'imposà entre els generals aliats. Després de l'atac de Verdun pels alemanys, dirigí l'ofensiva victoriosa del riu Somme (juliol-octubre del 1916). Substituït per Nivelle pel desembre del 1916, fou fet mariscal de França i enviat a Amèrica el 1917, per tal de preparar l'engatjament dels Estats Units, i al Japó, després de la guerra. Pòstumament foren publicats dos volums seus de Mémoires (1932). El 1918 havia entrat a l'Académie Française. Al Rosselló els intel·lectuals i poetes han celebrat repetidament el nostre Joffre. El seu retorn a Perpinyà el 1919 fou saludat per una delegació en la qual hi havia A.Guimerà, I.Iglésies, S.Rusiñol, Puig i Cadafalch, J.M.Roca, E.Morera, M.Utrillo, R.Casas, etc. A la primavera del 1920 la seva recepció a Barcelona, on presidí els jocs florals (la reina dels quals fou la seva muller), provocà importants desordres. Parlava català, però ha deixat poca cosa en la seva llengua.

Johnson, Andrew
Raleigh, Carolina del Nord 1808 - Carter Country, Tennessee 1875

Polític nord-americà. Dissetè president dels EUA (1865-68), succeí Abraham Lincoln. Simpatitzant amb certes tesis sudistes, s'oposà al programa de reconstrucció després de la guerra civil, però pogué impedir que el Congrés aprovés l'esmena 14, per la qual hom prohibia qualsevol limitació als drets dels ciutadans (1866). Acusat d'haver violat una llei votada pel Congrés, hom li aplicà l'impeachment, però fou absolt.

Johnson, Lyndon Baines
Stonewall, Texas 1908 - Texas 1973

Polític nord-americà. Senador per Texas (1949) i cap de la majoria demòcrata (1953), fou elegit vice-president dels EUA amb la victòria electoral de J.F. Kennedy. En morir aquest (1963), passà a ocupar la presidència. El 1965 fou reelegit per una gran majoria davant el candidat republicà Barry Goldwater. La intervenció armada a la República Dominicana (1965) i l'escalada bèl·lica al Vietnam li aportaren fortes crítiques i una oposició als EUA mateix. El 1968 ordenà la suspensió dels bombardeigs al Vietnam, i acabat el mandat (1969), es retirà a la vida privada.

Jonama i Bellsolà, Llúcia
la Bisbal d'Empordà, Baix Empordà 1785 - Girona 1858

Heroïna. Casada (1806) amb L.Fitz-Gerald, tinent irlandès del regiment d'Ultònia, en iniciar-se la guerra del Francès es distingí com a comandant de la companyia femenina de Santa Bàrbara, durant els setges de Girona. El seu germà, Manuel Jonama i Bellsolà (la Bisbal s XVIII — ? s XIX), fou alcalde de Guatemala i ministre de la guerra de la República de Guatemala (1850-53).

Jordi III d'Anglaterra
Londres 1738 - Windsor 1820

Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda, elector de Hannover (1760-1820) i rei de Hannover (JordiIII; 1814-20). Fill del príncep de Gal·les, Frederic Lluís (mort el 1751), succeí el seu avi, Jordi II. Bandejà el grup whig, que aleshores regia el país, i durant vint anys nomenà els ministres a gust seu i de signe tory, fins a la promoció de Pitt, el jove, que hi posà fre. Identificat amb la política, popular, que acabà amb la pèrdua de les colònies americanes (1783), arribà a blocar, a desgrat dels polítics dirigents, l'emancipació dels catòlics (1803). Havent sucumbit a una crisi d'alienació mental (1788), el 1811 assumí la regència el seu successor, Jordi IV.

Jordi IV d'Anglaterra
Londres 1762 - Windsor 1830

Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda i de Hannover (1820-30). Regent des del 1811, arran de l'alienació del seu pare, contra el govern tory d'aquest, s'alià amb els whigs, amb els quals renyí durant la regència (1812). Home ben dotat, els escàndols i la impopularitat provocats pel seu matrimoni desafortunat i la seva dimissió política en frustraren les possibilitats.

Jordi V d'Anglaterra
Londres 1865 - Sandringham, Norfolk 1936

Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda (1910-36) i emperador de l'Índia (1911-36). Fill d'Eduard VII, fou educat com a oficial de marina. La mort del seu germà gran (1892) el féu l'hereu del tron. Donà a la seva dinastia (Saxònia-Coburg-Gotha) el nom de Windsor. Amb la seva discreta actitud política afrontà les greus crisis que protagonitzà —la Primera Guerra Mundial, l'alliberament d'Irlanda i diverses revoltes socials—, i establí el model de la monarquia britànica contemporània.

Jordi VI d'Anglaterra
Sandringham, Norfolk 1895 - Londres 1952

Rei de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord (1936-52) i emperador de l'Índia (1936-48). Fill de Jordi V, fou educat a la marina, i prengué part en la batalla de Jutlàndia (1916). En abdicar el seu germà, Eduard VIII, pujà al tron, i la seva actitud coratjosa durant la Segona Guerra Mundial el féu altament popular.

Josefina Tascher de La Pagerie
TroisÎlets, Martinica 1763 - La Malmaison 1814

Emperadriu dels francesos. Filla d'un gentilhome pobre, es casà a setze anys amb el vescomte Alexandre de Beauharnais, amb el qual tingué dos fills, Eugène de Beauharnais i Hortènsia de Beauharnais. Barras, protector seu, li féu conèixer el jove general Napoleó Bonaparte, amb el qual es casà (1796) i a l'ascensió del qual contribuí, sense, però, ésser-li fidel. Malgrat els consells de la família, Napoleó associà Josefina al seu triomf i la coronà emperadriu, després d'haver-s'hi casat per l'Església (1804). Com que no li donava cap fill, hagué d'acceptar el divorci que li demanà Napoleó (1809).

Josep Bonaparte
Corte, Còrsega 1768 - Florència 1844

Rei intrús (Josep I) de Nàpols (1806-08) i d'Espanya (1808-13), germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella. Originàriament destinat a l'advocacia, passà a ésser oficial, i durant la república fou diputat de Còrsega al consell dels Cinc-cents i ambaixador a Roma (1797). Contribuí a preparar el cop d'estat del 18 de brumari. Nomenat príncep imperial en constituir-se l'imperi napoleònic, Napoleó li oferí la corona de Nàpols, on combaté el feudalisme encara imperant. Més tard, li oferí la d'Espanya; tot seguit, però, n'hagué de fugir, l'endemà mateix de la batalla de Bailèn. Napoleó l'hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres. Mancat d'acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813). L'endemà de Waterloo (1815) se n'anà als EUA en qualitat de comte de Survilliers, fins que, pocs anys abans de morir, tornà a Anglaterra, i després a Itàlia.

Jospin , Lionel Robert
Meudon 1937

Polític francès. El 1965 ingressà a la Unió de l'Esquerra Socialista. Es vinculà al Parti Socialiste (PS) i el 1973 passà a ésser-ne membre del secretariat i dos anys després responsable de formació. En 1965-70 treballà al ministeri d'afers estragers. Diputat a l'Assemblea Nacional des del 1977, fou responsable de relacions internacionals del PS el 1979. El 1988 deixà la direcció del PS, i fins el 1992 fou ministre d'educació. El 1995, després d'haver estat derrotat en les eleccions presidencials, fou elegit primer secretari del PS. El 1997 guanyà les eleccions legislatives i formà un govern que incloïa alguns ministres comunistes i ecologistes. Tot i la cohabitació amb el president de la república Jacques Chirac, el nou govern encapçalat per Jospin aprovà el 1997 una llei de reducció de la jornada laboral en 35 hores, mesura que donà lloc a un intens debat social.

Jouhaux, León
París 1879 - 1954

Sindicalista francès. Fill d'un antic communard, aviat començà a militar en el moviment anarquista. El 1909 fou elegit secretari de la CGT, càrrec que conservà després de l'escissió (1921) de la CGTU (comunista), i desenvolupà un programa de reivindicacions realitzables dins el sistema capitalista. En formar-se el Front Popular, acceptà la reunificació sindical. El 1943 fou deportat pels alemanys a Buchenwald. Després de la Segona Guerra Mundial, en comprovar la força dels comunistes a la CGT, se'n retirà per fundar la CGT-FO. El 1949 fou un dels fundadors de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures. Li fou concedit el premi Nobel de la pau el 1951.

Jourdan, Jean-Baptiste
Llemotges 1762 - París 1833

Militar francès. Participà en la guerra d'independència dels EUA. Distingit lluitant a Bèlgica amb Dumouriez (1792), esdevingué general el 1793. Republicà convençut, s'oposà al cop d'estat del 18 de brumari, però Napoleó el designà, tanmateix, mariscal de l'Imperi i cap d'estat major de Josep I Bonaparte. La derrota de Vitòria davant Wellington (1813) provocà el seu confinament a França. Fou creat comte per Lluís XVI (1816) i fou fet ministre d'afers estrangers (1830).

Jovellanos y Ramírez, Gaspar Melchor María de
Gijón 1744 - Vega 1811

Escriptor i polític asturià. Fill d'una família de la petita noblesa, deixà els estudis eclesiàstics pels de dret. Alcalde del crimen a Sevilla (1767) i oïdor de la seva audiència (1774), fou a Madrid alcalde de casa y corte (1778); però el 1790, per la seva amistat amb Cabarrús, fou desterrat a Gijón, on fundà l'Instituto Asturiano (1794). Secretari de gràcia i justícia (1797), Godoy aconseguí la seva destitució, després d'haver estat objecte d'un intent d'assassinat (1798). Es distingí per les seves idees renovadores (humanització de la justícia, foment de les obres públiques, regalisme, lluita contra la inquisició, racionalització de l'ensenyament —que considerava el motor més potent de transformacions—, liberalisme econòmic, etc), que en el moment de la reacció contra els il·lustrats de l'època de Carles III provocaren el seu encarcerament. Es negà a participar en l'equip afrancesat, i formà part de la Junta central —on representà la tendència il·lustrada oposada alhora a l'antic règim i al liberalisme polític—, i finalment dimití. Exposà les seves idees politicoeconòmiques a Informe sobre el Banco de San Carlos (1782), a Memoria en defensa de la Junta central (1811) i especialment a Informe en el expediente de ley agraria (1795), on es mostrà partidari d'un capitalisme agrari individualista, assenyalà els problemes bàsics del camp i proposà solucions perfectament adequades als seus propòsits. Escriví també sobre els problemes de l'educació: Bases para la formulación de un plan general de instrucción pública (1811). És també autor de poemes neoclàssics i preromàntics i del drama burgès El delincuente honrado (escrit a Sevilla quan formava part del cercle d'Olavide); sobre belles arts escriví Elogio de las Bellas Artes (1782). Els seus Diarios (no publicats fins el 1915) abasten el període 1790-1801 i són bàsics per a comprendre la seva època i la seva evolució personal.
Confinat a Mallorca per l'abril del 1801, residí fins al maig del 1802 a la cartoixa de Valldemossa, on redactà una important Memoria sobre educación pública..., en la qual, a més de proposar la creació d'un institut de nivell mitjà, defensava l'ensenyament del català a Mallorca. Traslladat al castell de Bellver, després d'un període d'incomunicació es relacionà amb Josep Togores, amb Rafael Rosselló i sobretot amb Josep Barberi i Santceloni, amb qui mantingué correspondència (1806-08) i al qual proporcionà dades per a redactar la Carta histórico-crítica sobre el edificio de la Lonja de Mallorca (1812) i les Memorias históricas sobre el castillo de Bellver (1813). Estudià també la història dels convents de Sant Domènec i de Sant Francesc. Fou alliberat el 1808, i partí cap a Barcelona. El 1891 fou nomenat fill il·lustre de Palma de Mallorca.

Jover i Cortés, Gregori
València ? - Mèxic 1964

Anarquista. Fuster, s'uní en 1923-24 al grup de Los Solidarios i s'exilià pel juliol del 1924 a França, des d'on intervingué en l'organització del moviment de Bera de Bidasoa (novembre del 1924). Després anà a Mèxic per acompanyar Durruti i Ascaso en l'anomenada expedició americana. El 1927 fou detingut a París, juntament amb aquells, arran del fracassat atemptat contra Alfons XIII. Tornà a Barcelona el 1931, formà part del grup Nosotros i tingué una especial actuació en el moviment insurreccional del gener del 1933. A partir del juliol del 1936 encapçalà la columna Ascaso, que atacà Osca, així com la posterior Divisió 28 el 1937. Finalment tinent coronel, fou el cap del X Cos de l'Exèrcit de l'Est (1938-39). A l'exili, favorable a una entesa amb els comunistes, féu costat a Rivas, Gil Roldán, etc.

Jover i Marquet, Eusebi
Terrassa, Vallès Occidental 1839 - Barcelona? 1919

Republicà. Addicte a Ruiz Zorrilla, fou regidor i alcalde accidental de Barcelona en 1869-70 i diputat provincial en 1872-73. Sota la Restauració encapçalà el Partit Republicà Progressista a Catalunya. Afavorí l'establiment de Lerroux a Barcelona el 1901, però posteriorment s'adherí a la Solidaritat Catalana, en representació de la qual fou elegit senador per Lleida (1907).

Jover i Nonell, Lluís
Barcelona 1890 - 1984

Polític i advocat. Es formà a la Lliga Regionalista, i fou un dels fundadors d'Acció Catalana. Ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, i simpatitzà després amb la CEDA. El 1935 fou conseller de governació, i durant la guerra civil de 1936-39 passà a la zona del govern de Burgos.

Juárez García, Benito
San Pablo Guelatao, Oaxaca 1806 - Mèxic 1872

Polític mexicà, d'origen indi. Governador d'Oaxaca (1847-52), del 1853 al 1855 romangué exiliat a l'Havana. Liberal, inspirà com a vice-president la constitució del 1857. President (1860), després d'una guerra civil, la seva política anticlerical i la decisió de suspendre el pagament del deute exterior proporcionaren a França, Anglaterra i Espanya el pretext per a una intervenció armada (1861). Les forces angleses i espanyoles (aquestes manades pel general Prim) signaren l'acord de Soledad (1862) i reembarcaren. Els francesos ocuparen la ciutat de Mèxic (1863) i imposaren per la força l'emperador Maximilià. Juárez es refugià a Paso del Norte, des d'on organitzà la resistència. El 1867, retirades les tropes franceses i afusellat Maximilià, Juárez ocupà la presidència, fins a la mort.

Julià i Perelló, Francesc
Palma de Mallorca 1879 - ?

Republicà. Després de figurar en el PSOE (1904-07), passà a encapçalar la Joventut Republicana Radical (1910-11) i fundà "La Voz del Pueblo" (1913-19). Fou un dels organitzadors del Partit Autònom d'Unió Republicana de Mallorca (1913), que pretengué de mantenir la conjunció republicanosocialista. A partir del 1918 figurà en el directori del reconstituït Partit Republicà Federal, i en fou president en 1930-31. De la comissió gestora de la diputació (abril-juny del 1931), fou diputat a les corts (1931-36). Pel gener del 1932 es féu partidari de Lerroux i provocà la divisió del republicanisme mallorquí i la creació d'Acció Republicana, favorable a Azaña.

Junceda, Joan
Barcelona 1881 - Blanes, Selva 1948

Nom usual del dibuixant Joan Garcia-Junceda i Supervia. Col·laborà en nombroses publicacions d'adults i d'infants i il·lustrà centenars de llibres. La seva obra, amplíssima i popular, sobresortí per l'encert expressiu, una extraordinària habilitat tècnica i seguretat artística. Reflecteix les formes de vida de la societat catalana dels tres primers decennis del s XX a través d'un gran poder de síntesi. Abandonant la seva primera formació, castellana —era fill d'un militar—, s'integrà plenament en l'esperit d'un poble que es trobava en un moment de recuperació de la seva personalitat. Començà a publicar el 1902 al "Cu-cut!", on hi ha una bona part dels seus acudits polítics: hi publicà la cèlebre caricatura al·lusiva al Banquet de la Victòria. Col·laborà també als setmanaris nacionalistes "La Tralla", "Metralla", "L'Estevet", "L'Hereu", "El Gall", la "Cuca Fera", "Or i Grana", "La Piula", etc. En el camp infantil, fou un dels principals dibuixants d'"En Patufet", "Virolet" i "Esquitx". Treballà sovint per a les publicacions del Foment de Pietat Catalana: les revistes "La Veu de l'Àngel de la Guarda" i "Bon Seny". Il·lustrà les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres i la majoria d'obres d'aquest escriptor per a les col·leccions "Biblioteca Gentil" i "Biblioteca Patufet". Per la seva fecunditat artística col·laborà en publicacions tan distintes com "De Tots Colors", "Papitu", "Garba", "El Xerraire", "La Revolta", "Marramau!", "La Senyera", "La Veu de Catalunya", "La Publicitat", "El Matí", "Esplai", "D'Ací i d'Allà", "Bella Terra", "Recull", "El Lliri Blanc", "La Campana Catalana", "Cinòpolis", "El Senyor Daixonses ­ La Senyora Dallonses", "Llegiu-me" i "Fulla Dominical", entre les catalanes, i "Hojas Selectas", "Lecturas", "El Hogar i la Moda", "Historias y Leyendas" i "Ling-Ling", entre les castellanes. Foren molt divulgades les auques que féu sobre Montserrat i el Tibidabo. Usà els pseudònims Titella, Jafet, Ribera, Medí i Papassa, i signà també amb l'anagrama de dues jotes unides formant com una nota musical.

Junot, Jean Andoche
Bussy-le-Grand, Borgonya 1771 - Montbard, Borgonya 1813

General francès. Conegué Bonaparte al setge de Toló, i obtingué el grau de general a Egipte (1798). Es distingí a Austerlitz. Manà l'exèrcit encarregat d'ocupar Portugal (1807), campanya que li valgué el títol de duc d'Abrantes i el nomenament de governador del país. Vençut per Arthur Wellesley a Vimeiro (1808), hagué d'acceptar la capitulació de Sintra i evacuar Portugal. Lluità a Espanya (el 1809 dirigí, unes quantes setmanes, el segon setge de Saragossa), acompanyà Masséna a Portugal (1810-11) i prengué part en la campanya de Rússia. Malgrat que ja manifestava símptomes de demència, Napoleó li encarregà el govern de les Províncies Il·líriques (1813). De retorn a França, ja delirant, se suïcidà. Era casat amb Laure Saint-Martin Permon, duquessa d'Abrantes.

Juppé, Alain Marie
Mont-de-Marsan 1945

Polític francès. Membre del cos d'inspectors de finances, el 1976 fou nomenat cap del gabinet del primer ministre Jacques Chirac, però no fou elegit parlamentari pel Rassemblement pour la République (RPR) fins el 1978, per un breu període, i posteriorment ho ha estat des del 1984. Secretari d'estat per a economia i finances des del 1978 i ministre d'afers estrangers des del 1993, el 17 de maig de 1995 fou nomenat primer ministre pel nou president de la República, Jacques Chirac. President de l'RPR des de l'octubre del mateix any, al juny del 1996 Juppé anuncià l'abandó del projecte de reforma econòmica, després d'una llarga vaga dels funcionaris. Al novembre hagué de fer front a una altra mobilització, la dels camioners, que provocà la paralització del transport de mercaderies per carretera a gran part de l'Europa occidental. Ferm defensor de les seves idees d'ajustament econòmic per tal de convergir amb Europa, la decisió del president Chirac d'avançar les eleccions legislatives al maig-juny del 1997 tingué a veure amb la necessitat de recuperar el pla Juppé. La victòria del PS en la primera volta d'aquestes eleccions, al maig, forçà la seva dimissió i fou substituït com a primer ministre pel socialista Lionel Jospin, que guanyà finalment en la segona volta. Al juny del 1997, Juppé anuncià que no es presentaria a la reelecció com a líder de l'RPR.

Just i Gimeno, Juli
València 1894 - París 1976

Polític i escriptor. Del partit d'Unió Republicana Autonomista (blasquista), mostrà aviat simpaties valencianistes i fou un dels fundadors de la Joventut Nacionalista Republicana (1915). Es reintegrà al blasquisme i fou un dels iniciadors de l'Esquerra Republicana del País Valencià (1934). Tanmateix, abandonà molt aviat aquest grup per afiliar-se a l'azañista Izquierda Republicana. Fou ministre d'obres públiques del govern de Largo Caballero (1936). Col·laborador habitual del diari republicà "El Pueblo", publicà Blasco Ibáñez i València (1929) i Siembra republicana (1930). Exiliat en acabar la guerra civil a Portvendres (Rosselló), fou internat en un camp de concentració durant l'ocupació nazi. Posteriorment i fins la seva mort, fou ministre del govern de la República a l'exili.

Just i Ribas, Cassià
Barcelona 1926

Abat de Montserrat (1966), de nom Joan. Ingressà a l'escolania de Montserrat (1939), on estudià música amb Anselm Ferrer i David Pujol, fou novici (1942), i fou ordenat de sacerdot el 1950. Cursà estudis superiors d'orgue i de cant gregorià al Pontificio Istituto di Musica Sacra, de Roma. Amplià a París els coneixements d'orgue amb André Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet (1955-56). Organista, ha enregistrat Cinc passos, de Narcís Casanovas. Ha escrit composicions polifòniques. El 1964 fou nomenat prior del monestir, i el 1966 abat per elecció dels monjos. La tònica del seu govern ha estat la pacificació de la comunitat, tot mantenint el pluralisme. Alhora ha seguit la línia de l'abat Escarré, amb un estil planer, defensant els drets humans i la personalitat catalana (declaracions a la TV bavaresa, recollides a la revista "Publik", 1969), tot mantenint la projecció nacional i internacional de Montserrat.


Pàgina principal

© BUXAWEB - 1998 - Julià Buxadera i Vilà