Naguib, Mohamed
Khartum 1901 - el Caire 1984
Militar egipci. Membre preeminent de la junta militar que
forçà l'abdicació de Faruk, darrer rei d'Egipte (1952), presidí el consell de
regència nomenat per al fill d'aquest. Un any després de proclamada la república,
bandejat (1954) del consell de la revolució i sotmès a arrest domiciliari. Acusat
d'atemptar contra Nasser (1956), fou desterrat a l'interior del país. Alliberat pel
president Sadat, donà suport al procés de pau amb Israel.
Nagy, Imre
Kaposvár 1896 - Budapest? 1958
Polític hongarès. D'origen camperol, el 1917 entrà al partit comunista i participà en
la revolució bolxevic russa i en la revolució hongaresa dels consells (1919). Refugiat a
l'URSS, tornà a Hongria el 1944. Ministre d'agricultura el 1945, defensà la reforma
agrària socialista enfront del model soviètic de col·lectivitzacions, defensat per
Rákosi; fou ministre de l'interior (1945-46) i d'alimentació (1950-52). Elegit president
de l'Assemblea Nacional (1948) i havent arribat a primer ministre (1953), denuncià el
stalinisme i prometé l'alliberament polític i econòmic, però fou destituït (1955). En
produir-se la insurrecció d'octubre del 1956, tornà al poder i formà un govern de
coalició. Pressionat pels insurrectes, anuncià la sortida d'Hongria del pacte de
Varsòvia. Després de la intervenció soviètica, fou detingut i, després d'un judici
secret, executat.
Nana Sahib
? ~1820 - ~1859
Nom amb què és conegut el príncep indi Dhondu Pant. Cap preeminent de la rebel·lió
dels sipais (juny del 1857), ocupà Kanpur i es destacà per la crueltat de la repressió
contra els britànics. Proclamat pesva (juliol), fou derrotat pel general Henry Havelock i
per sir Colin Campbell (desembre) i fou conduït al Nepal, on morí.
Nansen, Fridtjof
Store-Frøn, prop d'Oslo 1861 - Lysaker 1930
Naturalista, explorador i científic noruec. El 1888 travessà Grenlàndia d'est a oest;
posteriorment, i a bord del vaixell Fram, arribà a l'arxipèlag de Nova Sibèria
i, després de deixar el vaixell, assolí, juntament amb Johansen, la latitud 86°14'
nord, la màxima aconseguida el 1895. Fou professor de zoologia (1897-1908) i
d'oceanografia a la universitat d'Oslo. El 1905 fou designat primer ministre
plenipotenciari de la Noruega independent (1906-08). A partir del 1920 fins a la mort
serví com a delegat de la Societat de Nacions, que el nomenà alt comissari per a la
repatriació de presoners de guerra per als refugiats russos (1921-23) i per als refugiats
en general (1923-24). Li fou concedit el premi Nobel de la pau el 1922. Publicà The
Norwegian North Polar Expedition (1893-96) i Scientific Results (1900-06).
Napoleó I
Ajaccio 1769 - Saint Helena 1821
Emperador dels francesos (1804-15). Fill d'un notable cors col·laboracionista amb els
francesos, estudià a França des del 1779. L'enyorança de la seva terra el féu decantar
cap a posicions ideològiques independentistes i antifranceses. El 1785 fou designat
lloctinent segon d'un regiment d'artilleria i, de guarnició en guarnició, madurà el seu
pensament i les seves ambicions. Amb la Revolució, fou lloctinent coronel de la guàrdia
nacional a Còrsega, i el 1793, després que l'illa hagué trencat les relacions amb la
Convenció, passà a França amb tota la seva família. Es declarà jacobí i començà
una brillant carrera militar: Toló (1793), Itàlia (1794). Empresonat i depurat després
dels fets de termidor, redreçà la seva carrera el 1795 amb la repressió de l'aixecament
reialista i fou nomenat cap de l'exèrcit de l'interior. No dubtà a tancar, per ordre del
Directori, els clubs jacobins. Acabat de casar amb Josefina Beauharnais, se n'anà a
Itàlia (1796), on aconseguí, després d'una victoriosa campanya, el tractat de Campoformio
(1797) i, per primera vegada, modificà el mapa polític europeu: suprimí el regne de
Venècia i creà la República Cisalpina. La seva posició enfront del
Directori,
molt afeblit per la cada cop més gran reorganització dels reialistes, fou de força
després d'aquesta campanya. Representà França al congrés de Rastatt (1797) i
poc temps després acceptà la direcció de l'exèrcit que havia de lluitar amb
Anglaterra. Per tal de tallar als anglesos la ruta vers les colònies orientals, passà a
Egipte. Aïllat pel fet d'haver estat destruït el seu estol a la batalla d' Abu Qir,
portà a terme una hàbil política de captació dels nadius i aconseguí d'aturar els
turcs a Síria i a la mateixa costa egípcia. El 1799 tornà sense el seu exèrcit a
França, quan els moderats necessitaven un general per a un cop d'estat que posés fi al
Directori, ja del tot inoperant. El 18 de brumari de 1799 Napoleó fou cònsol juntament
amb Ducos i Sieyès. La seva gran popularitat li permeté d'instaurar de fet una dictadura
militar que acabà amb la seva pròpia desaparició. Primer cònsol, cap de govern i de
l'exèrcit, tenia el poder executiu i la iniciativa en l'elaboració de les
lleis,
designava ell mateix els consellers d'estat i els altres cònsols, segons els seus
interessos polítics, prescindint de les assemblees, atomitzades i poc
representatives,
recorrent al plebiscit. El 1800 reorganitzà l'administració, l'economia i el sistema
judicial i, havent fet sòlid i quasi totpoderós l'estat francès, es llançà sobre
Europa. Atacà Itàlia, aconseguí (1801) que hom reconegués la frontera del Rin i
forçà Anglaterra (1802) a signar la pau d'Amiens. Reforçada la seva posició pel
prestigi que aquests triomfs li atorgaren, acabà de consolidar el seu poder ampliant les
bases socials del seu règim vers la dreta amb una implacable repressió
antijacobina,
minant el reialisme amb el seu acostament a l'Església i, finalment, assegurant-se la
fidelitat de la classe política mitjançant una depuració (1802) del tribunat. La
constitució de l'any X el féu cònsol vitalici, li reconegué el dret de triar el seu
successor, de designar el senat que havia de completar la mateixa constitució, i legislà
un model de tribunat fàcil de controlar. El seu règim fou autoritari, personalista i
repressiu. Les hostilitats amb Anglaterra —blocatge— i les maniobres dels
reialistes per a aprofitar-se'n —complot amb els anglesos— li proporcionaren
excusa per a fer-se proclamar emperador i el mateix papa Pius VII fou obligat a
consagrar-lo a París (1804). Inicià llavors l'obra de fer un país nou, un nou règim i
una societat de nou tipus. Es voltà d'una cort imperial, afavorí el sorgiment d'una
noblesa d'imperi i legislà les bases jurídiques de la societat sorgida de la
Revolució.
Reformà l'ensenyament, urbanitzà la seva capital i potencià les creacions d'un eixam
d'artistes oficials que donaren unitat formal al nou ordre del país. En el terreny
econòmic fou creat un nou sistema de duanes, i l'agricultura i la indústria reberen
protecció estatal. Malgrat la brillant aparença del règim, tenia poca capacitat de
resistència a la crisi econòmica (1805, 1811), hi havia pocs fons i l'exèrcit estigué
crònicament mal abastat i mal pagat. Aquest exèrcit, fanatitzat pel carisma de
l'emperador, fou l'encarregat de refer el mapa d'Europa per tal d'establir el que hom ha
denominat sistema napoleònic. Napoleó pretenia de voltar França d'un estol d'estats
convencionalment delimitats, el govern dels quals —sota el títol de rei— donà
a parents o a persones de la seva absoluta confiança. Aquests estats, regits pel mateix
sistema de govern i fins i tot pel mateix codi que l'imperi Francès, n'havien d'ésser en
realitat un eixamplament defensiu. Les guerres sempre renovades amb les grans potències
—Anglaterra, Àustria, Rússia—, successivament coalitzades entre elles contra
França, les hostilitats simultànies en fronts tan distants com Rússia i la Península
Ibèrica (guerra contra Napoleó, guerra del Francès) cansaren els
francesos, afebliren l'exèrcit i arruïnaren l'estat. Napoleó intentà de salvar-se amb
un retorn a un sistema quasi d'antic règim —matrimoni amb Maria Lluïsa d'Àustria
(1810) i aliança amb els Habsburg—, però fou massa tard. El 31 de març de 1814 fou
obligat a abdicar. Pel tractat de Fontainebleau li fou reconegut el títol
d'emperador, però fou desterrat a l'illa d'Elba. El 1815 reprengué per sorpresa el
poder, però l'aventura dels Cent Dies li costà el destronament i l'exili
definitius.
Napoleó II
París 1811 - palau de Schönbrunn, Viena 1832
Fill de Napoleó I i de Maria Lluïsa d'Àustria. Com a
successor de l'Imperi, fou nomenat rei de Roma, i Napoleó abdicà en ell el 1814 i el
1815. Això no obstant, des del 1814 residí a Viena, on fou fet príncep de Parma, de
primer, i, després, duc de Reichstadt (1818). En diverses ocasions els bonapartistes en
feren llur bandera, però sense cap resultat. Morí tuberculós.
Napoleó III
París 1808 - Chislehurst 1873
Emperador de França (1852-1870). Fill de Lluís I d'Holanda
i d'Hortènsia de Beauharnais. Passà la infantesa a Suïssa. Tingué contactes amb el
carbonarisme italià i el 1831 prengué part en la insurrecció dels Estats
Pontificis.
Des del 1832 es considerà únic pretendent bonapartista i començà un actiu
propagandisme que el portà, el 1836, a l'exili, després d'haver intentat de fer
insurreccionar la guarnició d'Estrasburg. El 1840 intentà de prendre Bolonya i fou
empresonat, bé que pogué passar (1846) a Anglaterra. La Revolució del 1848 li permeté
de tornar a França. Elegit diputat a l'Assemblea Constituent, emprengué una campanya
propagandística alertant la gent d'ordre —orleanistes, legitimistes, catòlics—
contra el perill de l'extremisme d'esquerra, tot i que havia passat per filosocialista i
havia demostrat interès per la qüestió obrera, i el 10 de desembre fou elegit
president. El triomf socialista (abril del 1850) a les eleccions parcials de París
inquietà el partit d'ordre, una part del qual començà a conspirar per una restauració
orleanista. Napoleó intensificà la seva propaganda, viatjant per tot França i
presentant-se com estrany a les mesures antirepublicanes de l'assemblea legislativa. El 2
de desembre de 1851 féu el cop d'estat que el convertí en àrbitre absolut de
França:
dissolgué l'assemblea, declarà l'estat de setge, restaurà el sufragi universal i
convocà un plebiscit demanant poders extraordinaris per a dictar una
constitució. La
repressió contra els republicans fou violenta i ni aquests ni cap altra força no
pogueren impedir que, fet el plebiscit, el 2 de desembre de 1852 Napoleó es proclamés
emperador. Casat el 1853 amb Eugenia de Montijo, la nova cort imperial procurà de
popularitzar la figura de l'emperador. Simpatitzant del saint-simonisme i afeccionat a
l'economia política, intentà de redreçar l'economia francesa, emprengué grans treballs
públics i reurbanitzà París. La seva política exterior fou, però, un seguit de
desencerts. Les guerres (Crimea, 1854-56; atac a Itàlia el 1859; expedició a
Mèxic,
1862-67), per més que portaren a França algun triomf palpable —Niça, Savoia—,
foren impopulars. La política colonial a Algèria li costà l'animadversió dels colons
francesos. El tractat de comerç amb Anglaterra (1860) fou durament criticat. Veient que
les bases socials del seu règim trontollaven, intentà d'acostar-se als moviments
populars, massa madurs ja per a caure en aquest parany (Primera Internacional). El
desastre de Sedan enfront de Prússia, en mans de la qual caigué presoner (1870),
provocà el seu enderrocament i fugí a Anglaterra.
Narváez
Campos, Ramón María
Loja 1800 - Madrid 1868
Militar i polític andalús, duc de València. Durant el
Trienni Liberal combaté els reialistes a Catalunya, però la seva brillant carrera
militar es confirmà durant la primera guerra Carlina. La dinàmica de les lluites
polítiques el portà cada cop més a intervenir a favor dels moderats. El 1837 prestà
suport al govern del comte d'Ofalia, i el 1838 hagué d'exiliar-se, després d'haver
organitzat una junta revolucionària a Sevilla. Des d'aquell moment fou el màxim opositor
d'Espartero, i amb motiu de la liquidació de la regència d'aquest, Narváez es convertí
en l'home clau de la Dècada Moderada. El 1843 fou uns quants mesos capità general de
València. Des del 1844 fins al 1851, amb intervals, fou president del govern i un dels
màxims inspiradors de tota la política de conciliació que els moderats propugnaven en
relació amb els carlins i amb l'Església, en canvi d'alentir la desamortització.
Evolucionà cap a postures més conservadores i més autoritàries, i en acabar el Bienni
Progressista fou novament president del govern: del novembre del 1856 fins a l'any
següent; del setembre del 1864 fins a la seva obligada dimissió, el 1865, després
d'haver tolerat la repressió impune, per part de l'exèrcit, dels estudiants de Madrid
durant la Nit de Sant Daniel ; i del juliol del 1866 al març del 1867, que governà
prescindint pràcticament de les corts, amb actituds personalistes i autoritàries que
acabaren fent precipitar la revolució del setembre del 1868.
Nasser
Beni Mor, Asyut 1918 - el Caire 1970
Nom amb què és conegut Gamal 'Abd al-Nasir, polític i militar egipci. Lluità a
la primera guerra àrabo-israelina (1948-49). Membre preeminent del grup d'"oficials
lliures" que destronà el rei Faruk (1952), cedí, però, inicialment, la
presidència de la nova república al general Naguib. Dos anys més tard el substituí i
el confinà a l'interior del país. Amo incontestable del govern egipci, inicià una
moderada reforma agrària, declarà la llibertat religiosa i portà a terme la
nacionalització del canal de Suez (1956), tot propugnant un socialisme estretament lligat
amb l'URSS, de la qual rebé ajuda econòmica, material bèl·lic i assessorament tècnic
de tota mena. Constituïda la unió amb Síria, ocupà la presidència de la República
Àrab Unida (1958-63). Intervingué també en la guerra civil que esclatà al
Iemen, on
lluità al costat del bàndol republicà (1965-67). L'èxit de la seva hàbil tasca
diplomàtica —conferència de Bandung (1955), conferència de Casablanca i
organització de la conferència de l'OUA al Caire (1961)— el convertí en líder
indiscutible del panarabisme. La fama adquirida amb això, i també per la seva
gestió a favor dels nacionalismes del tercer món, es mantingué malgrat els fracassos
soferts contra Israel: després d'anunciar la seva dimissió, arran del desastre de la
guerra dels Sis Dies (1967), li fou demanat de retirar-la.
Necker, Jacques
Ginebra 1732 - Coppet, Vaud 1804
Financer i home d'estat francès. El 1747 s'establí a París com a agent de banca.
Enriquit ràpidament, el 1765 actuà de banquer, però el 1772 deixà les finances per la
política. Publicà obres d'economia política defensant la necessitat d'un sistema
reglamentarista a la manera de Colbert i criticant el liberalisme econòmic i, per
tant,
Turgot (Essai sur la législation et le commerce des grains, 1775). Nomenat
director general del tresor (1776) i de finances (1777), seguí una política de reformes
parcials —estalvi, supressió de càrrecs, finançament per emprèstits—.
Introduí també reformes de caire filantròpic —abolició de la tortura, dels
serveis personals als dominis reials, etc—. El 1780 la creació de les primeres
assemblees provincials, els membres de les quals eren, en part, nomenats pel rei
i, en part, electes, provocà l'oposició de la cort i dels parlaments. El 1781 publicà el Compte-rendu
au Roi, denunciant les injustificables despeses de la cort, i l'escàndol subsegüent
el forçà a dimitir. Interessat encara, però, per la gerència de l'estat, publicà De
l'administration des finances de la France (1784), contra Calonne, i el 1788, davant
la bancarrota, el rei el tornà a cridar. La seva gestió fou inútil, car la necessitat
de reformes de fons era ja ineludible. Havent permès la votació i la deliberació
conjunta dels estaments als estats generals, l'11 de juliol de 1789 cessà per ordre del
rei, que el tornà a cridar el dia 16. Impotent davant l'evolució dels fets, renuncià
definitivament el 1790.
Negrín López, Juan
Las Palmas 1889 - París 1956
Polític i metge. Especialitzat en fisiologia, féu estudis
a Leipzig i el 1922 obtingué una càtedra a la universitat de Madrid. En el terreny
científic féu una tasca molt important i mai no destacà en política fins a la guerra
civil de 1936-39. Però ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou
elegit diputat. Durant la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo
Caballero (setembre del 1936). Des d'aquest càrrec reorganitzà l'economia de guerra i
ordenà el trasllat a l'URSS (via Cartagena-Odessa) d'una gran part de les reserves d'or
del Banco de España, amb la garantia de les quals es feien efectives les ordres de
pagament internacionals que lliurava Negrín mateix. Amb la dimissió de Largo Caballero
arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre (17 de maig de 1937).
Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per
tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS. Malgrat tot, es mantingué molt distant del Partido
Comunista de España. A remolc de l'evolució de la guerra, el mes d'octubre del 1937
decidí el trasllat del govern a Barcelona, el mes d'abril del 1938 donà entrada a
ministres sindicals (CNT-UGT) i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau
sobre la base d'un programa de tretze punts. Pel febrer del 1939, amb la desfeta de
Catalunya, s'exilià. Després tornà a entrar a la zona republicana, però el 5 de març
ell i el seu govern emprengueren per via aèria el camí definitiu de l'exili. Acabada la
guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republicanos Españoles, que
rivalitzava amb una organització de fins similars organitzada a Mèxic per Indalecio
Prieto. Després de la seva mort (1956), el seu fill, Rómulo, lliurà a l'ambaixador de
l'estat espanyol a París documentació interessant relacionada amb el dipòsit d'or fet
per Negrín a l'URSS.
Nehru, Jawaharlal
Allahabad 1889 - Nova Delhi 1964
Polític indi. Educat a la Gran Bretanya, on conegué el socialisme fabianista i el
moviment independentista irlandès, en tornar a l'Índia s'uní al partit del Congrés i
lluità per l'alliberament del país i per la modernització de la seva estructura
sòcio-econòmica. Col·laborà estretament amb Gandhi i, com ell, passà molts anys a la
presó. L'any 1947, en assolir la independència la Unió Índia, esdevingué cap del
govern i ministre d'afers estrangers, càrrecs que ocupà fins a la mort.
Nelson, Horatio
Burnham Thorpe, Norfolk 1758 - Trafalgar 1805
Almirall anglès. Fill d'un pastor anglicà, el 1770 entrà
com a guardiamarina a les ordres del seu oncle, el capità Maurice Suckling. Viatjà en
vaixells mercants i en missions exploratòries a l'Àrtic i, malgrat haver passat dos anys
a terra sense feina, el 1779 fou nomenat capità. La carrera naval de Nelson començà de
fet el 1793 durant la guerra contra la república francesa. A Nàpols conegué lady Hamilton,
muller de l'ambaixador anglès, que esdevingué la seva amant. En un desembarcament a
Còrsega perdé un ull, però en la batalla del cap de San Vicente la seva intel·ligent
decisió atorgà la victòria a la flota anglesa (febrer del 1797). Poc temps després
perdé el braç dret en un combat a Tenerife. Almirall el 1798, fou destinat a blocar la
flota francesa a Toló. Una tempesta escampà els seus vaixells i Napoleó Bonaparte
pogué desembarcar un exèrcit a Egipte. Un cop refeta l'esquadra, Nelson sorprengué i
destruí la francesa a Abu Qir (1 d'agost de 1798), i deixà aïllat l'exèrcit francès a
Egipte. El 1800 rebé el comandament d'una flota que s'uní a la de l'almirall Parker per
combatre la coalició entre Dinamarca, Suècia, Rússia i Prússia anomenada la
"neutralitat armada". Malgrat les ordres de l'almirall Parker que es retirés,
Nelson atacà i destruí la flota danesa a Copenhaguen (abril del 1801). La coalició es
desféu immediatament. El 1803 fou nomenat almirall de la flota anglesa a la
Mediterrània, en el moment que Napoleó preparava la invasió de les illes Britàniques.
Durant dos anys Nelson blocà el port de Toló i impedí que la flota hispanofrancesa
s'agrupés a l'Atlàntic i assolís el control del canal de la Mànega, com desitjava
Napoleó. Al començament del 1805 l'esquadra francesa de Toló, manada per l'almirall
Villeneuve, reeixí a sortir a l'Atlàntic, s'uní a l'espanyola i navegà fins a les
Antilles amb la intenció d'allunyar la flota anglesa d'Europa. Això no obstant, la flota
combinada tornà aviat, seguida sempre per Nelson, i Villeneuve es refugià a Cadis, on
fou assetjat per Nelson, i rebé ordres de Napoleó de sortir. Ho féu sobtadament el 21
d'octubre de 1805, però la flota francoespanyola no solament no pogué forçar el
blocatge anglès, sinó que fou destruïda per l'esquadra de Nelson, en la batalla de Trafalgar.
Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell. Les tres victòries
de Nelson atorgaren a la Gran Bretanya una absoluta superioritat naval que perdurà fins
el 1945. Per això l'almirall Nelson és considerat pels anglesos com un de llurs màxims
herois militars. Fou creat baró (1798) i vescomte Nelson (1801) i, el 1800, el rei de
Nàpols-Sicília el féu duc de Brontë.
Nenni, Pietro
Faenza 1891 - Roma 1980
Polític italià. Membre del partit socialista, fou redactor i director
d'"Avanti" fins el 1926. Amb motiu de la dictadura feixista s'exilià a França,
i intervingué, amb la brigada Garibaldi, en la guerra civil espanyola de 1936-39. El 1942
fou detingut pel govern de Vichy, però tornà a Itàlia, on fou empresonat fins a la
desfeta del govern de Mussolini (1943). Començà llavors una agitada i brillant carrera
política: secretari general del Partito Socialista Italiano (1944), els anys 1945-46 fou
viceprimer ministre, i el bienni següent, ministre d'afers estrangers. Refusà la
col·laboració amb els comunistes, però no amb la democràcia cristiana (1959 i 1962).
Viceprimer ministre (1963-68), ministre d'afers estrangers (1968-69) i president del
reunificat Partito Socialista Italiano (1968-69), l'any 1969 presentà la renúncia dels
càrrecs que tenia dins el partit com a conseqüència del trencament de la unitat al si
del partit socialista. Fou senador vitalici des del 1971 i president del senat el 1979.
Nesselrode,
Karl Robert von
Lisboa 1780 - Peterburg 1862
Diplomàtic rus d'origen alemany. Com a agregat d'ambaixada
a Alemanya, als Països Baixos i a França, proporcionà al seu govern importants
informacions. El 1813 aconsellà la prossecució de la guerra contra França. Alexandre I
de Rússia el delegà per al congrés de Viena (1815) i el nomenà ministre d'afers
estrangers (1816), càrrec que mantingué durant el regnat de Nicolau I. Malgrat els seus
consells, el tsar intervingué en la guerra d'independència grega (1827-29) i en les dues
crisis turcoegípcies (1832-33 i 1839-40). El seu punt de vista triomfà el 1849, any en
què Rússia féu costat a Àustria contra els rebels hongaresos, però el fracàs de la
guerra de Crimea (1856) l'obligà a dimitir.
Netanyahu,
Benjamin
Tel-Aviv 1949
Polític israelià. Estudià al Massachusetts Institute of Technology. Tornà a Israel el
1969 i, incorporat a l'exèrcit, combaté a la guerra del Yom Kippur (1973). Ambaixador a
Washington (1982-84) i representant permanent d'Israel a l'ONU (1984-88), com a ministre
d'afers estrangers del govern del Likud (1988-91) participà en la Conferència de Pau de
Madrid (1991). Primer ministre arran de la victòria del Likud en les eleccions del maig
del 1996, formà govern amb el suport de diversos partits religiosos. Adduint el
reforçament de la seguretat, congelà l'aplicació dels acords de pau del 1993, i fins i
tot intentà revertir-ne alguns aspectes (manteniment dels assentaments, intent
d'ampliació de la zona israeliana a Jerusalem i resistències a la cessió de territoris
a Cisjordània), política que concità una tensió creixent amb Arafat i el desacord dels
EUA, i que tampoc no aconseguí aturar la violència dels grups palestins radicals. En les
eleccions anticipades del maig del 1999 fou derrotat pels laboristes.
Ngo Dinh Diem
Quang Binh 1901 - Saigon 1963
Polític sud-vietnamita. Amb l'ajut dels EUA
enderrocà el príncep Buu-Doc (1954) i l'emperador Bao-Dai. Deixant de banda els acords
de Ginebra, proclamà la República, de la qual es féu president (1955) i primer ministre
(1956). L'oposició budista (Hué, 1963) i el Front d'Alliberament Popular en provocaren
la caiguda i l'assassinat en un cop d'estat.
Nicolau I de
Rússia
Gatchiwa 1796 - Peterburg 1855
Tsar de Rússia (1825-1855). Tercer fill de Pau I i successor d'Alexandre I. En començar
el seu regnat es produí la revolta dels decabristes, el 1825, moguda per les societats
secretes. Això féu que Nicolau cerqués suport, més que en la noblesa, en la
burocràcia; organitzà la policia política (1826) i dictà el codi de l'Imperi (1832),
que regí fins a l'any 1917. Home sever, imposà una disciplina brutal i reprimí durament
les revoltes dels mugics; no fou, tanmateix, un reaccionari sense horitzó, puix que
intentà de millorar la situació dels serfs i inicià la industrialització de Rússia
(1837: primer ferrocarril). Exteriorment continuà la política de la Santa Aliança
(sostenir arreu l'autoritat constituïda) i impulsà l'expansió de Rússia amb objectius
netament imperialistes, fins i tot messianistes (la Santa Rússia): guerra russo-turca,
esclafament de la revolta polonesa de 1830-31 i ajut a Àustria contra la revolta
hongaresa del 1849. Aquesta política aïllà Rússia, que hagué d'afrontar l'aliança
franco-anglo-turca, en la guerra de Crimea, on es palesà la feblesa de l'exèrcit rus. El
disgust que li causà la derrota contribuí a la seva mort.
Nicolau II de
Rússia
Carskoje Selo 1868 - Jekaterinburg 1918
Tsar de Rússia (1894-1917), successor d'Alexandre III. Fou un home de caràcter feble i
indecís, molt influït per la seva muller, Alexandra F'odorovna. Presidí els darrers
anys del tsarisme. Procurà de mantenir l'autocràcia. Els grans esdeveniments del seu
regnat —sota el qual prosseguí la industrialització del país— foren la guerra
russo-japonesa, el diumenge roig de Peterburg (22 de gener de 1905), els intents de
liberalització del règim, l'entrada de Rússia a la guerra, el 1914, i els desastres
militars, que provocaren l'enderrocament del tsarisme. Durant la darrera part del regnat
de Nicolau tingué una gran influència a la cort Rasputin. Pel març del 1917 fou
obligat a abdicar —en el seu germà, el gran duc Miquel, que no acceptà de
regnar—. Detingut a Carskoje Selo pel setembre del 1917, fou traslladat a Tobolsk
(Sibèria) i després (abril del 1918) a Jekaterinburg, a l'Ural, on fou assassinat
—a la casa Ipatev— pels seus guardians, juntament amb la seva muller i els seus
fills, el 17 de juliol. Els cadàvers foren cremats.
Nin i Pérez,
Andreu
el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937
Polític i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i a
Barcelona, on fundà i dirigí l'Associació d'Estudiants Normalistes. Exercí de mestre a
l'Escola Horaciana i a diverses escoles dels ateneus obrers. Inicià l'activitat política
en les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i col·laborà a "El
Baix Penedès" i a "El Poble Català" fins a la crisi provocada pel pacte
de Sant Gervasi (març del 1914). S'orientà cap al socialisme, i milità, amb
intermitències, en la Federació Socialista Catalana del PSOE (1913-19), on defensà el
nacionalisme català des de les pàgines de "La Justicia Social", en polèmica
amb altres dirigents socialistes. A la darreria del 1914 viatjà per l'Orient Pròxim com
a representant de comerç. Durant el retorn s'assabentà de l'inici de la revolució
russa, que fou el fet que influí més en la seva vida política. Un cop a Catalunya,
col·laborà a "La Publicidad" i reingressà en la Federació Socialista, bé
que s'anà apropant més i més a l'anarcosindicalisme. Delegat pel Sindicat de
Professions Liberals de la Confederació Regional de Catalunya en el segon congrés de la
CNT, defensà activament les directrius de la revolució russa i l'adhesió de la CNT a la
Tercera Internacional. Substituí Evelio Boal en la secretaria del comitè nacional de la
CNT i, juntament amb Maurín i d'altres, bregà per mantenir aquella adhesió. Delegat per
la central anarcosindicalista al primer congrés de la Internacional Sindical Roja (juliol
del 1921), restà a Moscou, de primer com a delegat d'Espanya i després com a membre del
comitè executiu. Fou enviat a Berlín per a organitzar l'oficina de la ISR per a l'Europa
central (1921-22). Expulsat d'Alemanya a causa de la sol·licitud d'extradició feta pel
govern espanyol, tornà a Moscou, on participà activament en les tasques de l'executiu de
la ISR, tot i que continuà els seus viatges d'organització per Europa. Actuà
d'introductor a l'URSS de personalitats, com Francesc Macià, José Bullejos i Josep Pla,
entre altres, i el 1926 exercí les funcions de secretari general de la internacional
sindical. La seva actuació en la plataforma de l'Oposició Comunista, dirigida per
Trockij, el situà en una posició incòmoda des del 1925, però sobretot des de mitjan
1928. Situat en una posició irreversible, fou expulsat de l'URSS a mitjan 1930, i tornà
a Catalunya (setembre del 1930). Durant aquests anys havia assimilat la teoria bolxevic i
havia consolidat el seu pensament respecte al sindicalisme i féu explícita la tàctica
que calia seguir en els règims feixistes; diferencià de la dictadura militar el
feixisme, i acceptà totalment la teoria de Lenin i de Stalin respecte a la qüestió
nacional. Instal·lat a Barcelona, visqué de les traduccions literàries al català,
directes del rus, modèliques per la fidelitat al text i el bon gust literari que palesen
(Dostojevskij, Tolstoj, Cekhov, Zoscenko, etc), i polítiques al castellà (Marx, Lenin,
Trockij, del qual traduí també al català Què ha passat?, 1935). Col·laborà
políticament amb el Bloc Obrer i Camperol, i milità en l'Oposició Comunista Espanyola.
En desacord progressiu amb les tesis de Trockij, conduí aquest petit grup cap a una
autonomia organitzativa, l'Esquerra Comunista, que després del Sis d'Octubre de
1934 confluí amb el Bloc Obrer i Camperol per a formar, dins la tendència unificadora
d'aquells anys, el Partit Obrer d'Unificació Marxista (setembre del 1935).
Escriví a "Comunismo" i dirigí "El Soviet", entre altres periòdics.
Dins el POUM dirigí la secretaria sindical, la Federació Obrera d'Unitat Sindical i la
revista "La Nueva Era". A l'inici de la guerra civil, desaparegut Maurín,
ocupà la secretaria política del partit. Membre del Consell d'Economia de Catalunya, fou
nomenat titular de Justícia i Dret del Consell de la Generalitat de Catalunya
(setembre-desembre del 1936), des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de
Justícia de Catalunya i l'exercici per part del president de la facultat d'indult. La
creixent animadversió entre el POUM i el PSUC i la impossibilitat d'establir un pacte amb
la CNT o la FAI el portaren a una dèbil posició política, que afavorí l'activitat dels
serveis de contraespionatge soviètics, que el detingueren i l'assassinaren un mes
després dels fets de Maig. Entre les seves obres destaquen Les anarchistes et le
mouvement syndical (1924), Les dictadures dels nostres dies (1930), El
proletariado español ante la revolución (1931) i Els moviments d'emancipació
nacional (1935).
Nixon, Richard Milhous
Yorba Linda, Califòrnia 1913 - Nova York 1994
Polític nord-americà. Advocat, fou diputat republicà per
Califòrnia el 1946, i col·laborà en la campanya anticomunista del senador MacCarthy.
Senador el 1950, assolí la vice-presidència (1953-61) en l'administració de D.
Eisenhower. Derrotat pel demòcrata John Kennedy en les eleccions presidencials del 1960,
el 1968 fou elegit president, i novament el 1972. En política exterior, assessorat per H.
Kissinger (secretari d'estat des del 1973), intensificà la guerra al Vietnam i atacà
secretament Cambodja en 1969-70, però l'opinió pública interna i mundial i la
impossibilitat d'una victòria clara l'obligaren a retirar les forces nord-americanes del
Vietnam (1973). El 1972 restablí les relacions amb la Xina Popular i signà amb l'URSS
els acords SALT I sobre desarmament nuclear. En política interior, tot i ser un declarat
partidari de la no-intervenció en l'economia, la persistència de la inflació l'obligà
des del 1971 a prendre mesures de control sobre els preus i els salaris i a devaluar el
dòlar. Socialment, la seva gestió fou marcadament conservadora. Primer president
nord-americà dimissionari arran de l'afer Watergate (1974), publicà The
Memoirs of Richard Nixon (1978) i diversos estudis sobre política exterior.
Nkrumah, Kwane
Nkroful, Costa d'Or 1909 - Bucarest 1972
Polític ghanès. Estudià als EUA i a la Gran Bretanya i esdevingué un dels màxims
dirigents de l'independentista Convention People's Party de Costa d'Or. Primer president
de la república de Ghana (1960), instaurà un règim centralista, unipartidista,
progressista i panafricanista. Però el 1966, durant un viatge a Pequín, fou derrocat i
exiliat a Guinea. Escriví diverses obres de política relativa a Àfrica i, sobretot, a
Ghana, i una autobiografia.
Nobel, Alfred
Bernhard
Estocolm 1833 - San Remo 1896
Químic i industrial suec. Després d'un llarg període d'estudis als EUA, s'ocupà de la
direcció de les fàbriques d'armes i explosius que el seu pare havia fundat a Peterburg,
Estocolm, Krummel i Winterviken. Els procediments que ell adoptà per a millorar el
rendiment i la seguretat de la nitroglicerina el portaren al descobriment de la dinamita
(1866) i de la gelatina (1875), i més tard al de la pólvora sense fum o pólvora
balística (1888). També patentà procediments de la seva invenció per a la
destil·lació contínua del petroli, un fre automàtic i calderes inexplotables. Enriquit
per la venda de les patents dels seus explosius (que feren més devastadores les guerres),
volgué compensar el mal que involuntàriament havia fet a la humanitat amb la institució
dels premis Nobel.
Nocedal
y Rodríguez de la Flor, Cándido
La Corunya 1821 - Madrid 1885
Advocat i polític gallec. Va començar la seva actuació política en el
progressisme i va evolucionar cap a l'extrema dreta. El 1856 fou nomenat ministre de
Governació en un govern presidit per Narváez. Des del seu ministeri va fer
aprovar una llei d'impremta que per la seva intransigència va adquirir una trista
celebritat (1857). Al ser destronada Isabel II va passar-se al carlisme i va
dirigir la minoria carlina a les Corts, que va posar tota mena d'obstruccions al procés
democràtic iniciat amb la Revolució de Setembre. Per desavenences amb Don
Carlos, va separar-se del seu partit i en va fundar un altre de tendències
ultracatòliques, que va destacar per la seva intolerància religiosa en defensa de la
unitat catòlica d'Espanya. Va distingir-se també com a periodista per les seves
campanyes integristes i antidemocràtiques. Per recolzar aquestes campanyes va fundar els
periòdics "La Constancia" i "El Siglo Futuro".
Nocedal y
Romea, Ramón
Madrid 1846 - 1907
Polític. Fill de Cándido Nocedal, va seguir les seves idees
polítiques. Fou durant molts anys diputat a Corts, malgrat ser un enemic acèrrim del
sistema parlamentari. Va separar-se del carlisme per defensar un tradicionalisme polític
que segons ell era més pur. Com a director de "El Siglo Futuro", va
atacar amb gran intransigència els carlistes i els catòlics que col.laboraven amb la
monarquia liberal.
Nogueras, Agustí
? segle XVIII - d 1844
Militar. Durant la primera guerra Carlina lluità en
l'exèrcit liberal al Maestrat, a Móra d'Ebre i a Aragó. Ascendit a general, fou
comandant general de la província de Terol. Fou d'ell la iniciativa de l'afusellament de
Maria Griñó, mare del capitost carlí Ramon Cabrera. Fou capità general de Mallorca
(1840-43) i ministre de la guerra (1843). En caure Espartero, s'exilià i anà a residir a
Gibraltar.
Nogués i
Biset, Ramon
Móra d'Ebre, Ribera d'Ebre 1891 - Barcelona 1963
Polític. Es llicencià en dret a Saragossa. Col·laborador d'"El Poble Català"
i de "La Lucha", fou fundador del Partit Republicà Català. Per un discurs a
Gandesa (1916) fou processat, i s'exilià a França. En tornar, fou elegit diputat per
Tarragona com a demòcrata-federal. En proclamar-se la República, fou president de la
diputació provincial de Tarragona, i després comissari de la Generalitat. Ingressà a
l'Esquerra Republicana, però se'n separà per fundar el Partit Republicà
Radical-Socialista Català (1932). Tornà a l'Esquerra el 1936. Fou diputat a les corts de
la República (1931, 1933 i 1936), de les quals fou vicepresident. S'exilià el 1939, a
França, i fou president de les corts republicanes a l'exili. Tornà a Barcelona (1955), i
exercí de nou la carrera d'advocat.
Nordenskiöld,
Nils Adolf Erik
Hèlsinki 1832 - Dalbyö, Estocolm 1901
Explorador i cartògraf suec. Del 1858 al 1872 participà en
cinc expedicions polars. Navegà per la mar de Kara fins a la desembocadura del Ienissei
i, en 1878-79, resolgué la incògnita del pas del Nord-est navegant des de la
desembocadura d'aquest riu fins al Japó, a bord del Vega. Encara féu una darrera
expedició a Grenlàndia. Són importants les seves descripcions dels viatges i els
estudis que féu sobre la història de la cartografia.
Núñez de
Arce, Gaspar
Valladolid 1834 - Madrid 1903
Poeta castellà. Intervingué en la política del seu temps
i ocupà càrrecs administratius importants (governador civil de Barcelona el 1868,
secretari de la presidència i ministre d'ultramar el 1883). Bé que escriví algunes
obres de teatre, es destacà com a poeta i, juntament amb Campoamor —ambdós
representants del prosaisme poètic—, obtingué èxits assenyalats. Anticatalanista
furibund, el 1886, en ocasió d'un discurs pronunciat a l'Ateneo de Madrid, atacà
grollerament Catalunya. Els seus insults foren replicats en el "Diario de
Barcelona" pel seu director Mañé i Flaquer i per Valentí Almirall.
Núñez de
Arenas, Manuel
Madrid 1886 - París 1951
Polític i historiador castellà. Afiliat al PSOE, creà l'Escuela Nueva, i el 1921 fou un
dels fundadors del Partido Comunista Obrero Español. S'exilià durant la Dictadura de
Primo de Rivera, i en tornar de l'exili fou inspector general de l'ensenyament. Anà a
França el 1939. És autor de Notas sobre el movimiento obrero español (1916), Don
Ramón de la Sagra, reformador social (1924) i L'Espagne des Lumières au
Romantisme (1963).
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
