Zaímis, Aléxandros
Zanardelli, Giuseppe
Zapata, Emiliano
Zapater i Esteve, Josep Maria
Zapatero y Navas, Juan
Zaplana, Eduardo
Zasulic, Vera Ivanovna
Zayas, Alfredo
Zdanov, Andrej Aleksandrovic
Zea Bermúdez, Francisco
Zel'abov, Andrej Ivanovic
Zeng Guofang
Zeppelin, Ferdinand von
Zervas, Napoleon

Zaímis, Aléxandros
Atenes 1855 - Viena 1936
Polític grec. Cap de govern (1897-99 i 1901-02), alt comissari de Creta (1906-11) i novament president del consell de ministres, tres vegades, durant la Primera Guerra Mundial, no reeixí en l'intent d'unir tots els partits i posar-los al costat de l'Entesa. Presidí un govern d'unió nacional (1926-28) i fou president de la república (1929-35), però dimití davant la decisió de restaurar la monarquia.

Zanardelli, Giuseppe
Brescia 1826 - Maderno 1903
Jurista i nacionalista italià. Col·laborador de Garibaldi, fou perseguit i exiliat a Suïssa. Diputat el 1860 i militant d'esquerra, fou ministre repetidament des del 1876. És autor del codi penal italià del 1890. President de la cambra de diputats dues vegades i president del govern (1901-03), desenvolupà una política reformista i de bones relacions amb l'estat francès.

Zapata, Emiliano
San Miguel Anenecuilco, Morelos 1883 - Chinameca, Morelos 1919
Dirigent revolucionari mexicà. D'origen humil i illetrat, treballà com a peó agrícola i ramader. Identificat amb la lluita del peonatge indi contra els hisendats, organitzà una partida de guerrillers (1909), s'uní a la revolta maderista i gràcies a la mobilització de les masses índies ocupà la ciutat de Cuautla. Després dels acords de Ciudad Juárez (1911), que reconegueren la dimissió de Porfirio Díaz, refusà de seguir el president Francisco León de la Barra, i, acorralat a les muntanyes de Puebla, tampoc no reconegué la presidència de Francisco I.Madero, i l'acusà de no aplicar la reforma agrària promesa en el pla de San Luis. Com a alternativa proclamà el pla d'Ayala (1911), que proposava un conjunt de mesures agràries radicals. L'ofensiva del govern situà els agraristes en una posició difícil (1912), però l'assassinat de Madero i la guerra civil provocada per la contrarevolució del president Victoriano Huerta permeteren el rebrot de l'agrarisme a Morelos, sota la direcció indiscutible de Zapata (1914), el qual rebutjà el pla de Guadalupe de Venustiano Carranza i s'alià amb Pancho Villa (convenció d'Aguascalientes). Creada la Sobirana Convenció Revolucionària, Zapata i Villa ocuparen la ciutat de Mèxic i acordaren el pacte de Xochimilco, en el qual Villa acceptà el pla d'Ayala de Zapata; però pel setembre del 1914 es produí la ruptura entre els dos dirigents revolucionaris, i les forces de Carranza aïllaren les de Zapata a Morelos. Zapata, que conservà el control de la Sobirana Convenció, refugiada a Jojulta (Morelos), instaurà un règim revolucionari a l'estat, on repartí les terres dels hisendats, aplicà la reforma agrària, creà una xarxa d'escoles, es preocupà de les obres públiques i encunyà moneda pròpia. Mentrestant, les forces federals estrenyeren el setge, que Zapata no aconseguí de rompre. Llavors féu una crida revolucionària a tots els treballadors i camperols mexicans; però aquests, atrets pel programa reformista de Carranza, refusaren de seguir Zapata. El 1919 el coronel Jesús Guajardo es fingí un seguidor de Zapata i atragué el capitost agrarista a un parany, on fou assassinat. Immediatament sorgiren diverses llegendes sobre la seva mort, que tenien com a fons la creença popular del seu retorn. Diversos lloctinents de Zapata continuaren la resistència agrarista, però la repressió i l'aplicació de la reforma agrària per part del govern Carranza anaren eliminant els darrers focus de resistència. Més tard, la figura de Zapata fou reivindicada pels constitucionalistes.

Zapater i Esteve, Josep Maria
València 1889 - Paterna, Horta 1936
Polític i poeta. Llicenciat en dret (1913), publicà diversos poemes en català i castellà, en periòdics valencians. Fundà a València la Joventut Maurista; durant la Dictadura de Primo de Rivera fou conseller de l'ajuntament, membre de la Unión Patriótica i secretari particular del marquès de Sotelo. Col·laborà en la fundació de la Unión Monárquica (1930). Dirigent de Renovación Española durant la Segona República, fou jutjat i executat a conseqüència de l'aixecament militar del 1936.

Zapatero y Navas, Juan
Ceuta 1810 - Madrid 1881
Militar. En la guerra contra els carlins obtingué al País Basc el grau de coronel (1837). Participà en l'assetjament de Barcelona el 1843, i el 1844 en els de Figueres, Alacant i Cartagena; aquest any aconseguí el grau de brigadier. Amb l'alçament del juliol del 1854 el govern el destinà a Catalunya com a governador militar. Pel març del 1855 li fou encomanada interinament la capitania general de Catalunya, i pel juny n'esdevingué titular en propietat. En l'exercici d'aquest càrrec es caracteritzà com a home dur fins a la crueltat, simplista i arbitrari. Darrere la formalitat d'un judici militar, protagonitzà l'eliminació de Josep Barceló, líder obrer, amb l'execució del qual pensava suprimir la qüestió obrera. Sota la seva direcció es portà a terme, després de la vaga general del juliol del 1855, la repressió contra les associacions obreres, contra els dirigents demòcrates i contra la milícia nacional. En produir-se a Barcelona l'aixecament contra la caiguda d'Espartero, esclafà la revolta amb una gran efusió de sang. Arribà a suprimir, llavors, fins i tot les societats de socors mutus. Com a recompensa per la seva activitat repressiva fou promogut a tinent general per l'agost del 1856. Fou conegut popularment com el Tigre de Catalunya. Fou capità general d'Andalusia (1858-59), Galícia (1862-65) i Aragó (1865-66), conseller d'estat (1866-67) i director general de carrabiners (1867-68). Retirat del 1868 al 1874, amb la Restauració hom li concedí el títol de marquès de Santa Marina (1875). Fou, encara, director general dels cossos d'estat major (1875) i director general del cos i quarter d'invàlids (1877-81).

Zaplana Hernández-Soro, Eduardo
Cartagena 1956
Polític castellà. Llicenciat en dret per la Universitat de València, fou diputat el 1977 per la UCD. Membre d'AP, el 1990 presidí la delegació del Partido Popular a Alacant. Alcalde de Benidorm (1991-94) i president regional del PP (1993), pel maig del 1995 guanyà, al capdavant del PP, la presidència de la Generalitat Valenciana i formà un govern de coalició amb Unió Valenciana, el secessionisme lingüístic del qual ha avalat amb mesures que han despertat polèmica per la seva oposició frontal al món universitari i a les institucions culturals en general i que, en la pràctica, també s'han reflectit en la negligència envers la promoció i l'ensenyament del valencià. Ha impulsat una discutida política de grans obres públiques, la liberalització d'alguns sectors i, pel que fa al finançament autonòmic, ha mostrat un cert acostament a les posicions de la Generalitat de Catalunya. El 1999 fou reelegit, aquest cop per majoria absoluta.

Zasulic, Vera Ivanovna
Mikhajlovka Gzatskogo 1849 - Petrograd 1919
Revolucionària i publicista russa. Es vinculà als populistes i participà en alguns actes de terrorisme. El 1879 formà part de l'organització Cornyj Peredel, i el 1883 fundà amb Plekhanov la primera organització marxista russa, Osvobozdenije Truda. Fou redactora del diari "Iskra", i formà part del partit menxevic. Traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus.

Zayas, Alfredo
l'Havana 1861 - 1934
Polític i escriptor cubà. Durant la intervenció nord-americana fou president del Partido Liberal, i més tard vicepresident de la república (1909-13). Fundador del Partido Popular, arribà a la presidència el 1921. Durant la dictadura de Machado formà part de l'oposició. Escriví, entre altres treballs, Cuba autonómica (1889) i Lexicografía antillana (1914).

Zdanov, Andrej Aleksandrovic
Tver 1896 - Moscou 1948
Polític soviètic. Membre del comitè central del partit comunista soviètic (1927), fou nomenat (1934) cap del partit a la zona de Leningrad. Estalinista fidel, intervingué al Congrés Literari Pansoviètic del 1934, i formulà les bases de la mobilització total de la cultura al servei de l'estat soviètic. Durant la Segona Guerra Mundial dirigí la resistència de Leningrad, assetjada pels alemanys. Tercer secretari del partit, després de Stalin i Malenkov, el 1946, dirigí una campanya contra les manifestacions culturals i artístiques que no seguien les normes del realisme socialista.

Zea Bermúdez, Francisco
Màlaga 1772 - ~1850
Diplomàtic i polític andalús. Signà el tractat de Veliki-Luki (juliol del 1812), en el qual el tsar reconeixia la legitimitat de les Corts de Cadis, i el que incorporava Espanya a la Santa Aliança (maig del 1816). De Rússia passà com a ambaixador a Constantinoble (1820-23) i a Londres. Fou secretari d'estat (1824-25) i una altra vegada ambaixador a Dresden i a Londres. L'1 d'octubre de 1832, després dels fets de La Granja, Maria Cristina li encarregà que formés nou govern; confirmat en el càrrec a la mort de Ferran VII (setembre del 1833), continuà la seva política, anomenada de despotisme il·lustrat i que consistia a mantenir les institucions tot introduint reformes liberals, a més d'una amnistia i de la depuració de l'exèrcit (separació dels oficials absolutistes). Zea presentà el manifest del 14 d'octubre (1833), que pretenia de reconciliar reialistes i liberals sota les lleis fonamentals del regne. Combatut per tothom, en un moment que la guerra civil ja era un fet, deixà el govern a Martínez de la Rosa (14 de gener de 1834) i es traslladà a Anglaterra. A aquesta seva etapa de govern correspon el decret de la divisió territorial del regne en províncies (30 de gener del 1833) i el de la lliure contractació del treball (gener de 1834), que donà el cop de gràcia als gremis. Encara figurà en el ministeri del comte Cleonard (dies 19 i 20 d'octubre de 1849), anomenat el "ministeri llampec".

Zel'abov, Andrej Ivanovic
Crimea 1850 - Peterburg 1881
Revolucionari populista rus. Fill de serfs, es destacà per la seva activitat revolucionària, fins a convertir-se en un dels dirigents i organitzadors del partit Narodnaja Vol'a ('Voluntat del Poble'), del comitè executiu del qual formava part. Fou l'organitzador dels atemptats contra el tsar Alexandre II. Creà l'organització militar dependent del partit, i participà en la formació de grups d'estudiants populistes. Fou col·laborador actiu de la revista populista clandestina "Rabocaja Gazeta" ('Gaseta Obrera'). Jutjat pels esdeveniments del març del 1881, fou penjat amb els altres dirigents populistes.

Zeng Guofang
Xiangxiang, Hunan 1811 - Nanquín 1872
Polític i militar xinès. Alt funcionari del govern manxú qing, organitzà la defensa contra la rebel·lió dels Taiping (1851-64), a la qual posà fi en emparar-se de Nanquín (1864). Fou nomenat (1869) virrei de Zhili (actual Hebei) i governador general de Jiangxi i Jiangnan (1871).

Zeppelin, Ferdinand von
Constança 1838 - Charlottenburg 1917
Inventor alemany. Comte de Zeppelin. Militar durant molts anys (intervingué en la guerra Francoprussiana), abandonà l'exèrcit (1890) i es dedicà a la construcció de balons dirigibles rígids, el primer dels quals fou donat a conèixer a Friedrichshafen el 1900, que foren emprats durant la Primera Guerra Mundial. Ha donat nom a aquest tipus de dirigibles.

Zervas, Napoleon
Arta, Epir 1891 - Atenes 1957
Militar i polític grec. Participà en els diversos pronunciaments militars entre el 1922 i el 1926. Expulsat de l'exèrcit, hi retornà (1936) sota la dictadura del general I.Metaxàs. Durant la Segona Guerra Mundial, un cop desfetes les forces regulars, fundà i dirigí l'EDES, grup guerriller monàrquic que lluità primer contra les forces d'ocupació i després contra l'altra força guerrillera socialista ELAS. Reincorporat a l'exèrcit amb els seus homes durant el govern de Tsaldaris (1946), fundà el partit nacionalista i, ja reinstaurada la monarquia de Jordi II, fou ministre de l'interior (1947) i d'obres públiques (1950-52).

Zetkin, Clara
Wiederau, Saxònia 1857 - Moscou 1933
Revolucionària comunista alemanya d'origen polonès. El seu nom de soltera era Clara Eisner. Estudià a Leipzig, on establí contactes amb el SPD, en el qual ingressà el 1881. Començà a col·laborar en el diari socialista "Der Sozialdemokrat". Fou una destacada feminista: presidenta de l'organització socialista de les dones alemanyes i responsable del secretariat femení de la Internacional. El 1892 fundà el diari "Gleichheit" ('Igualtat'). El 1914 fou l'única responsable del SPD que se solidaritzà amb la crida internacionalista de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Empresonada per la seva oposició a la guerra, fou una de les impulsores de l'espartaquisme. Amiga de Lenin, formà part de la direcció del Partit Comunista Alemany, que tanmateix criticà, i en 1929-30 defensà els partidaris de Bukharin. Morí a l'exili.

Zhang Zhedong
Nanpi, Hebei 1837 - 1909
Polític i literat xinès. Governador de Shanxi (1882), de Guandong i Guangxi (1884) i de Hunan i Hubei (1889-1907) i gran secretari d'estat (1907), implantà la primera indústria siderúrgica a la Xina (1894) i el ferrocarril de Wuhan-Hankou a Pequín (1906). A la seva obra Quan xue pien ('Exhortació a l'estudi', 1898) exposà les mesures per a aprendre els coneixements occidentals.

Zhang Zuolin
Fengtian 1873 - Shenyang, Manxúria 1928
General xinès. Cap de bandolers, lluità al costat dels japonesos, els quals, a la mort de Yuan Shikai (1916), l'ajudaren a esdevenir tukiun (general governador) de Manxúria, amb la condició que els permetés la colonització econòmica i industrial. Amb l'intent de conquerir Pequín i establir-hi una dinastia imperial, s'alià tant amb Wang Shangyuan i Wu Peifu (1920) com amb el seu rival Sun Yat-sen. Atacat per Chiang Kai-shek i l'exèrcit del Guomindang (1928), fugí a Manxúria, on morí víctima d'un atemptat.

Zhao Ziyang
Huaxian, Henan 1919
Polític xinès. El 1932 s'afilià a la jove lliga comunista i, més tard, al partit comunista (1938). Instaurada la República Popular de la Xina (1949), del 1950 al 1967 ocupà diversos càrrecs del partit, sobretot a Guangdong. Bandejat durant la Revolució Cultural, fou nomenat secretari del partit a Guangdong (1972) i, el 1974, primer secretari. A Sichuan, ocupà alhora la primera secretaria del comitè del partit i la presidència del comitè del partit i la presidència del comitè revolucionari (1975-80). Partidari de Deng Xiaobing, el 1980 succeí Hua Guofeng com a primer ministre i el 1987, Hu Yaobang com a secretari general. Home fort de la Xina, ha estat un dels motors de les reformes internes i de l'obertura del país cap als estats occidentals. El 1989, arran de l'onada de manifestacions contra el règim, fou destituït del seu càrrec.

Zhou Enlai
Jiangsu 1898 - Pequín 1976
Polític xinès. El 1918 participà en les manifestacions contra el govern i fou empresonat. Dos anys després (1920) anà a París a estudiar, i hi creà el primer cos juvenil del partit comunista xinès. Visità Anglaterra i Alemanya. El 1924 fou nomenat director d'entrenament polític a l'acadèmia militar de Whampoa. Com a membre del Guomindang, fou designat (1926) cap del primer exèrcit de Chiang Kai-shek. Organitzà i dirigí la insurrecció de Xangai; condemnat a mort, se n'escapà, i treballà en la clandestinitat. El 1931 fou nomenat ajudant de Chuteh, i contribuí a la reconciliació de Mao amb els caps del partit comunista. Participà en la Llarga Marxa (1934-35). Defensà la constitució d'un front únic amb el Guomindang contra els japonesos. Membre del consell polític del partit comunista xinès (1945), fou nomenat primer ministre i ministre d'afers exteriors (1949) del govern comunista, i assistí a diferents conferències internacionals. El 1958 deixà la cartera d'afers exteriors. Durant la Revolució Cultural s'oposà a les tesis de Lin Biao. Impulsà l'obertura a Occident de la política exterior xinesa. Durant els darrers dos anys de la seva vida, tot i conservar el càrrec de primer ministre, les seves funcions foren exercides pel vice-primer ministre Teng Xiaobing.

Zhu De
Yilong, Sichuan 1886 - Pequín 1976
Revolucionari i militar xinès. Es graduà a l'acadèmia militar del Yunnan (1911), i fou nomenat general el 1916. Des del 1922 estudià a Alemanya, d'on fou expulsat el 1926, per causa de les seves activitats comunistes. L'any següent, ja a la Xina, participà, al costat de Mao Zedong, en la creació de l'exèrcit comunista, del qual fou nomenat cap suprem (1931). Des del 1949 fins al 1954 fou vicepresident del govern, i del 1954 al 1959 vicepresident de la república; en aquesta darrera data fou designat president de l'assemblea nacional.

Zinov'ev, Grigorij Jevsejevic
Elisabetgrad, actual Kirovohrad, Ucraïna 1883 - Moscou 1936
Pseudònim de Grigorij Jevsejevic Apfelbaum, polític soviètic. El 1902 viatjà a l'estranger, on conegué Lenin i Plekhanov. Militant bolxevic des del 1903, fou membre del comitè del partit a Peterburg (1906). Delegat al congrés de Londres (1907) i membre del comitè central del partit (1908), s'exilià i col·laborà amb Lenin a Cracòvia i a Ginebra (1912). Fou un dels organitzadors de l'esquerra de Zimmerwald. El 1917 tornà amb Lenin a Rússia. Juntament amb Kamenev, amb qui l'uní una gran amistat, s'oposà a Lenin i es manifestà contrari a la insurrecció d'octubre i favorable a l'aliança amb les menxevics i socialrevolucionaris, però les seves tesis foren desestimades. Formà part del Politburó, i fou elegit president del soviet de Petrograd. Col·laborà a organitzar la Tercera Internacional, en fou elegit president del comitè executiu (1919-26) i intervingué en la redacció de les vint-i-una condicions d'adhesió. El 1923 s'alià amb Kamenev i Stalin contra Trockij, però a partir del 1926, juntament amb Kamenev, s'oposà a les tesis de Stalin sobre la construcció del socialisme en un sol país i, dirigent de l'ala esquerrana dels bolxevics, s'alià amb Trockij. Stalin, però, aconseguí de desposseir-lo de la presidència del soviet de Leningrad, d'excloure'l del Politburó, de la direcció de la Tercera Internacional i del comitè central i, finalment, d'expulsar-lo del partit (1927). Després de reconèixer públicament els seus errors, fou readmès (1928); però, acusat de trostkista, fou novament expulsat i deportat a Sibèria (1932-33). Juntament amb Kamenev, fou acusat de responsabilitat moral en l'assassinat de Kirov (1934) i, jutjat en el primer procés de Moscou (agost del 1936), fou condemnat a mort i executat.

Zirinovskij, Vladimir
Alma Ata, Kazakhstan 1946
Polític rus. Estudià a Moscou llengües orientals gràcies a la seva pertinença a la Jove Lliga Comunista. El 1969 fou enviat a Turquia a treballar d'intèrpret per a una editorial russa. Al març del 1990 fundà el Partit Liberal Democràtic de l'URSS, posteriorment registrat com a PLD de Rússia, amb el qual aconseguí en les eleccions presidencials del juny del 1991 sis milions de vots (7,81%). Amb un discurs populista i antisemita, fou elegit diputat a la Duma en les eleccions legislatives del desembre del 1993, quan el PLDR fou la força més votada i aconseguí 70 dels 450 escons. Al Vè Congrés del PLDR, a l'abril del 1994, fou elegit president d'aquesta formació per un període de 10 anys. A la primera volta de les presidencials del juny del 1996 obtingué el 5,70% dels vots.

Zivkov, Todor
Pravec, Sofia 1911 - Sofia 1998
Polític búlgar. Militant comunista (1932), lluità contra l'ocupació alemanya. Membre de l'Assemblea Nacional (1945) i del politburó (1951), fou elegit secretari general del partit (1954). Nomenat primer ministre (1962-71), i posteriorment president (1971), dominà, des d'aquest càrrec, la vida política búlgara amb una fèrria dictadura, que tingué com a característica la fidelitat als dictats de l'URSS, fins a l'accés al poder de M.Gorbacov el 1985, del qual es distancià. Les massives protestes que posaren fi al règimen comunista búlgar forçaren la seva dimissió el 1989. Arrestat (1990) i processat per corrupció el 1992, el 1998 ingressà al Partit Socialista Búlgar, que agrupava una gran part dels antics dirigents comunistes.