Eanes,
António dos Santos Ramalho
Alcains, Castelo Branco 1935
Militar i polític portuguès. Del 1958 al 1974 ocupà diversos càrrecs militars a les
colònies. Caigut el règim salazarista (1974), contribuí a dominar l'intent
revolucionari del novembre del 1975. El mateix any fou ascendit a general i fet cap
d'estat major de l'exèrcit. Elegit (1976) i reelegit (1980) president de la república,
sovint topà amb els successius caps de govern a causa de la seva visió personal de la
política portuguesa. Cap al final del seu mandat presidencial (1985), promogué el
naixement del Partido Renovador Democrático, que esdevingué la tercera força política
del país a les eleccions legislatives del 1985. L'any 1986 fou nomenat membre del consell
d'estat. Després de la desfeta del partit el 1987, dimití el càrrec.
Eastman, George
Waterville, Nova York 1854 - Rochester 1932
Industrial nord-americà, fundador de l'Eastman Kodak Company (1892). D'ençà del
1878 preparà les primeres plaques de bromur d'argent i en començà la fabricació
industrial el 1880. El 1889 inventà una pel·lícula transparent de nitrocel·lulosa que
fou utilitzada per Edison en el seu cinematògraf.
Eban, Abba
el Cap 1915
Polític israelià. El seu nom original era Aubrey Solomon. Estudià llengües orientals
al Queen's College (Londres) i fou professor a la universitat de Cambridge. El 1939 s'uní
al moviment sionista sota el lideratge de Hayyim Weizmann i el 1940, com a oficial de
l'exèrcit britànic, coordinà les forces aliades amb els jueus de Palestina, on
s'establí el 1942. Representant d'Israel a l'ONU (1948-59) i ambaixador als EUA
(1950-59), fou elegit diputat laborista a la Knèsset el 1959, any a partir del qual
ocupà diversos càrrecs ministerials: ministre sense cartera (1959-60), d'educació i
cultura (1960-63), vice-primer ministre (1963-66) i ministre d'afers exteriors (1966-74).
És autor, entre d'altres obres, de The Tide of Nationalism (1959), My People,
the Story of the Jews (1968) i An Autobiography (1977).
Ebert, Friedrich
Heidelberg 1871 - Berlín 1925
Primer president de la República de Weimar (1919-25).
Baster d'ofici, tingué en la seva joventut una intensa activitat sindicalista, a Bremen,
on esdevingué militant del Partit Socialdemòcrata. El 1905 es traslladà a Berlín com a
secretari del comitè central. Diputat al Reichstag, compartí amb Hugo Haase (1913) i amb
Scheidemann (1917) el liderat del partit. Iniciada la Primera Guerra Mundial, votà a
favor dels crèdits de guerra, contra el parer de l'ala esquerra del partit i de Haase,
que formaren el partit socialista independent (1917). Prestà suport al canceller príncep
Max de Baden (1918), i, malgrat la seva posició favorable al manteniment d'una monarquia
parlamentària, acceptà, a la caiguda de Guillem II, la direcció del govern
provisional. Sufocà l'aixecament espartaquista (gener del 1919), i pel febrer següent
fou elegit president provisional de la República per l'assemblea constituent de Weimar.
El seu mandat fou prorrogat el 1922. Acceptà el tractat de Versalles i intentà de
mantenir una posició de centre.
Eden, Anthony
Windlestone Hall, Durham 1897 - Alvediston, Wiltshire 1977
Polític britànic. S'educà a Eton i Oxford. Participà en la Primera Guerra Mundial com
a oficial de l'exèrcit britànic, i el 1923 fou elegit diputat al parlament del
Conservative and Unionist Party. Fou secretari d'Austen Chamberlain (1926-29),
sots-secretari pel Foreign Office (1931-33) i ministre d'afers estrangers quan
s'esdevingué l'expansió del feixisme a Europa, davant el qual adoptà una política
d'intransigència. Oposat a la política d'apaivagament de Neville Chamberlain, dimití el
càrrec pel febrer del 1938. Fou ministre dels dominis (1939) i de la guerra (1940), fins
que acceptà novament el ministeri d'afers estrangers en el govern Churchill (1940-45) i
amb la tornada dels conservadors (1951). El 1955 rellevà Churchill com a primer ministre
i com a líder del partit, però el fracàs de la invasió a Egipte l'obligà a dimitir
(1957). Escriví diverses obres autobiogràfiques i també unes Memòries (1960).
L'any 1961 fou nomenat comte d'Avon.
Edison, Thomas
Alva
Milan, Ohio 1847 - Orange, Nova Jersey 1931
Inventor nord-americà. Autodidacte, el 1863 començà a
treballar com a operador telegràfic a la Western Union Telegraph Company, estudiant i
experimentant durant els seus lleures. El 1868 enregistrà la seva primera patent, un
aparell enregistrador per a les votacions. Els anys immediatament subsegüents dissenyà
un teletip i perfeccionà el sistema del telègraf automàtic. Col·laborà amb
Christopher L. Sholes en la construcció de la primera màquina d'escriure, i aconseguí
que el telèfon de Bell adquirís una aplicació pràctica generalitzada en incorporar-hi
el micròfon de carbó (1877-78). El 1876 instal·là a Menlo Park (Nova Jersey) els
laboratoris d'investigació d'on sortiren la major part dels seus nombrosos invents
(enregistrà més de 1 000 patents al llarg de la seva vida), entre els quals cal
remarcar el fonògraf (1877), la làmpada d'incandescència (1879), el telègraf
d'inducció (1885), el kinetoscope (1891), diversos tipus de dinamos i de motors i
un tipus d'acumulador alcalí molt emprat actualment (1900-10). Presentà, a la primera
exposició de l'electricitat, celebrada a París el 1881, l'estudi d'una instal·lació
global d'il·luminació emprant làmpades d'incandescència, que fou ràpidament adoptada
pels EUA i per molts estats d'Europa com a sistema d'enllumenat públic. El 1875
descriví, en un article publicat a «Scientific American», una «força etèria»
desconeguda i, prosseguint els seus estudis sobre aquest punt, el 1883 patentà la
vàlvula termoiònica, que es fonamenta en l'emissió d'electrons produïda pels metalls
incandescents, fenomen conegut amb el nom d'efecte Edison. Durant la Primera Guerra
Mundial treballà pel govern dels EUA en l'estudi d'una sèrie de problemes navals i en la
producció de fenol i d'altres productes químics. El 1927 fou nomenat membre de
l'acadèmia nacional de ciències nord-americana.
Eduard VII
d'Anglaterra
Londres 1841 - 1910
Rei de la Gran Bretanya i Irlanda (1901-10), fill de la
reina Victòria I. Durant el llarg regnat de la seva mare es limità a feines de caire
representatiu, i no esdevingué rei fins a seixanta anys. Fou un dels promotors de
l'Entente Cordiale (1904), i es mostrà clarament antigermànic. El succeí el seu fill
Jordi V.
Eduard VIII
d'Anglaterra
Londres 1894 - París 1972
Rei de la Gran Bretanya i Irlanda (1936). Succeí el seu
pare Jordi V. El seu desig de casar-se amb Wallis Warfield Simpson, divorciada
nord-americana, provocà una crisi en el govern conservador i l'obligà a abdicar a favor
del seu germà Jordi VI. Conservà el títol de duc de Windsor, i es casà el 1937.
Publicà les seves memòries: A King's Story (1951).
Eichmann, Adolf
Solingen 1906 - Reamleh, Israel 1962
Dirigent nazi. Ingressà al partit el 1933, i es distingí aviat en les files de les SS.
Després d'haver organitzat la matança dels jueus austríacs a Viena (1938), el 1940 fou
declarat principal responsable de l'exterminació dels jueus d'Alemanya i dels països
ocupats. Fou condemnat en rebel·lia pel tribunal de Nuremberg, però aleshores ja s'havia
refugiat probablement a l'Amèrica del Sud. Localitzat pels serveis especials israelians,
fou capturat a Buenos Aires l'any 1960 i traslladat secretament a Israel, on fou de nou
jutjat (1961) i executat (1962).
Einaudi, Luigi
Carrù, Piemont 1874 - Roma 1961
Polític i economista italià. Periodista i professor d'economia política a Torí
(1902-49), fou senador el 1919. Atacà el proteccionisme agrícola i industrial i
sostingué la necessitat de reformes socials. Decidit antifeixista, s'exilià a Suïssa
durant el període mussolinià. En tornar a Roma fou governador de la Banca d'Italia
(1944-48), diputat a l'assemblea constituent (1946), vice-president del consell i ministre
del pressupost (1947) i president de la república (1948-55). Les seves obres principals
són Miti e paradossi della giustizia tributaria (1940) i Principi di scienza
delle finanze (1948).
Einstein, Albert
Ulm 1879 - Princeton, Nova Jersey 1955
Físic alemany. Es naturalitzà suís (1900), i
posteriorment, nord-americà (1940). Educat a Munic i a Suïssa, es doctorà el 1905 a
Zuric. Féu també estudis de música (era un bon intèrpret de violí). No trobà lloc en
l'ensenyament fins el 1909 a la universitat de Zuric (en 1902-09 fou empleat d'una oficina
de patents de Berna); el 1911 passà a la de Praga, el 1912 a l'escola politècnica de
Zuric, i el 1913 a la universitat de Berlín; dirigí l'institut de física Kaiser Wilhelm
i fou membre de l'acadèmia prussiana de ciències. Els primers treballs publicats per
Einstein daten del 1905 (com Zur Elektrodynamik bewegter Korper ; 'Sobre
l'electrodinàmica dels cossos en moviment'), quatre dels quals -els dedicats a l'anàlisi
matemàtica del moviment brownià, a l'efecte fotoelèctric, a l'establiment de
l'equivalència massa-energia i a exposar els fonaments de la teoria especial (o
restringida) de la relativitat- s'ocupen en especial dels temes que havien d'impulsar
l'espectacular i revolucionari tomb que ha fet passar d'una concepció newtoniana del món
físic a la fornida per la geometrització espàcio-temporal de la física moderna. En el
decurs del decenni 1910-20 treballà per generalitzar la seva teoria relativista inicial,
i els seus esforços per incloure-hi una teoria del camp gravitatori reeixiren el 1916,
que publicà la famosa teoria de la relativitat (Die Grundlagen der allgemeinen
Relativitätstheorie; 'Els fonaments de la teoria de la relativitat general'). El 1921
li fou atorgat el premi Nobel de física pel seu treball sobre l'efecte fotoelèctric.
Viatjà pels EUA (on el 1921 féu una campanya pro-sionista), per Europa i per Àsia. Pel
febrer del 1923, a través de l'enginyer Casimir Lana i Serrate, anà a Barcelona invitat
pels cursos monogràfics d'Alts Estudis i d'Intercanvi de la Mancomunitat -portats per
Rafael Campalans- i per la Universitat; dictà un curset, reservat a iniciats, sobre la
seva teoria de la relativitat, a l'Institut d'Estudis Catalans, on fou presentat per Puig
i Cadafalch i per Esteve Terradas, i a l'Acadèmia de Ciències. Visità Poblet i, a
Barcelona, la seu de la CNT, on fou rebut per Ángel Pestaña; l'ajuntament li féu un
homenatge al Saló de Cent. El 1933, per la seva condició de jueu, s'hagué d'exiliar
d'Alemanya i s'instal·là a Princeton, on fou membre de l'Institute for Advanced Study i
on residí fins a la seva mort, treballant en la teoria de la relativitat generalitzada,
en la teoria del camp unificat, la qual abasta alhora els fenòmens electromagnètics i
gravitatoris, i en discussions crítiques sobre les interpretacions físico-filosòfiques
de la teoria quàntica. El 1939 advertí el president Roosevelt, en una cèlebre carta,
del perill que Alemanya s'anticipés als EUA sobre la investigació atòmica, cosa que
motivà la creació del projecte Manhattan. Tanmateix, milità en el pacifisme. Einstein
és una de les figures més representatives del procés científic del s XX, i la seva
personalitat ha ultrapassat l'àmbit merament científic per a esdevenir un símbol.
Eisenhower,
Dwight David
Denison, Texas 1890 - Washington 1969
General i estadista nord-americà. Durant la Segona Guerra
Mundial dirigí el desembarcament aliat al nord d'Àfrica (1942), la campanya de Tunísia
i els desembarcaments de Sicília i Itàlia (1943), el desembarcament de Normandia (1944)
i les operacions que portaren a la fi de la guerra. Fou cap d'estat major de l'exèrcit
(1945) i comandant suprem de les forces de l'OTAN (1950-52). Candidat pel partit
republicà, el 1952 assolí la presidència dels EUA, i fou reelegit el 1956, però sense
majoria al Congrés. Encarregà la seva política exterior a John Foster Dulles, i
el 1957 exposà la doctrina Eisenhower, que preveia la intervenció nord-americana
a l'Orient Mitjà per mantenir-hi l'equilibri. Publicà les seves memòries de la guerra (Crusade
in Europe, 1948) i dels anys que fou president.
Elisabet
II d'Anglaterra
Londres 1926
Reina de la Gran Bretanya i del Commonwealth. Succeí el seu
pare Jordi VI (1952, coronada el 1953). Es casà (1947) amb Felip Mountbatten, duc
d'Edimburg, de qui ha tingut quatre fills: Carles, Anna, Andreu i Eduard.
Empecinado, el
Castrillo de Duero, Castella 1775 - Roa, Castella 1825
Nom pel qual fou conegut el guerriller castellà Juan Martín Díaz. Adquirí experiència
militar a la guerra Gran, i sembla que aleshores aprengué el català. El 1808 aixecà una
guerrilla contra els francesos que esdevingué un veritable exèrcit semiregular. Home
d'una gran força física i d'un coratge i una intel·ligència notables, per la seva
rapidesa de moviments i el braó dels atacs fou molt temut entre els francesos, i hom en
féu un ídol popular arreu de la Península. Actuà principalment per terres de Conca i
Guadalajara; un dels seus perseguidors més tenaços fou el general Hugo, pare de
l'escriptor. Participà en la defensa d'Alcalá de Henares, i entrà als Països Catalans
(1813) en socors de Tarragona, Tortosa i València. Donà proves constants d'humanitat i
noblesa de caràcter. Nomenat mariscal de camp pel Consell de Regència, el 1814 exigí de
Ferran VII el restabliment de la Constitució de Cadis, per la qual raó fou desterrat.
Secundà l'aixecament de Riego (1820) i combaté els Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823);
fou el primer cap militar dels liberals. Fet presoner pel corregidor de Roa, cada dia de
mercat, durant dos anys, fou exposat, dins una gàbia, als insults dels absolutistes.
Finalment condemnat a la forca, mentre era portat al cadafal trencà les cadenes que el
lligaven i arrabassà l'espasa d'un guàrdia per obrir-se pas, però fou mort a cops de
baioneta. El seu cos, tanmateix, fou penjat.
Engels, Friedrich
Wuppertal-Barmen, Wuppertal 1820 - Londres 1895
Filòsof alemany. Educat en el si d'una família pertanyent
a la burgesia industrial renana, conegué aviat les penoses condicions dels treballadors,
tant a Alemanya com a Anglaterra, i arribà a posicions teòriques i polítiques
revolucionàries amb independència de Marx i, àdhuc, abans que ell. Això és palès
tant per la seva afiliació al moviment Junges Deutschland i a l'esquerra hegeliana com
pel seu llibre Die Lage der arbeitenden Klassen in England ('La situació de la
classe obrera a Anglaterra', 1845), fruit de dos anys d'estada a Manchester i primera
anàlisi d'una situació històrica determinada, les formes d'existència i lluita social
de la qual són explicables a partir de les condicions econòmiques dominants, i postulen,
alhora, la necessitat d'una transformació radical de caire comunista. És interessant de
constatar que, mentre Engels treballava en aquesta obra, Marx elaborava els Manuscrits
econòmico-filosòfics i les Tesis sobre Feuerbach, les conclusions teòriques
i polítiques dels quals escrits eren gairebé les mateixes que les seves, amb la
diferència, tanmateix, que en Engels predominava un caràcter concret i en Marx es donava
un alt nivell d'abstracció. Aquesta és una característica que, en termes generals, es
mantingué sempre en tots dos i facilità llur col·laboració. D'aquesta col·laboració,
fruit també de llur comuna inserció en la lluita política a favor de la classe obrera,
sortiren el Manifest der Kommunistischen Partei ('Manifest del partit comunista',
1848) i la constitució, el 1864, de l'Associació Internacional de Treballadors.
Instal·lat a Manchester des del 1848, any que prengué part directíssima en la
temptativa revolucionària del poble alemany, i sense perdre de vista els estudis
d'economia en què Marx s'havia concentrat, Engels es dedicà a posar-se al dia dels grans
progressos que es produïren en gairebé tots els camps del saber. Això li permeté,
després, d'acomplir dues tasques fonamentals per al desenvolupament del materialisme
històric i dialèctic: la primera, de completar i preparar l'edició de bona part (volums
II, 1885, i III, 1894) d'El capital, obra que Marx havia deixat inacabada; i la
segona, de preparar una sèrie de treballs polèmics dirigits a il·luminar les bases
materialistes de qualsevol realitat i de qualsevol investigació científica sobre
aquesta: Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft ("La revolució de
la ciència del senyor Eugen Dühring", obra coneguda com l'Anti-Dühring), Der
Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staates ("L'origen de la
família, de la propietat privada i de l'estat", 1884) i Dialektik der Natur ("Dialèctica
de la natura", escrita entre el 1873 i el 1883 i publicada pòstumament, el 1925).
Aquestes últimes obres han servit, a la llarga, per a caracteritzar Engels com un
pensador de segona fila, en qui hom situa l'origen dels corrents hegelians o positivistes
d'alguns sectors del marxisme. Aquesta interpretació, molt generalitzada, oblida el
caràcter d'intervenció política i teòrica en una situació concreta d'aquestes obres,
situació en què allò que calia no era una teoria desenvolupada en extensió i
profunditat, sinó la delimitació d'unes línies d'actuació teòrica i de llurs
premisses i conseqüències teòriques i polítiques.
Enrique i
Tarancón, Vicent
Borriana 1907 - València 1994
Eclesiàtic. Fill d'una família obrera, féu els estudis eclesiàstics a Tortosa i es
doctorà en teologia a València. Sacerdot (1929), treballà en l'Acció Catòlica
espanyola, i fou arxipreste de Vinaròs (1938), bisbe de Solsona (1945-64), d'Oviedo
(1964-69), arquebisbe de Toledo (1969-71) i de Madrid (1971-81). Fou president de la
Conferència Episcopal Espanyola (1974-1981). Partidari d'una Església més oberta i
independent del poder civil, tingué un paper cabdal per a desvincular l'Església del
franquisme i obrir el diàleg entre els diferents sectors polítics. El 1981 renuncià als
seus càrrecs per raons d'edat i es retirà a Vila-real. Destacà tant per la seva
actuació pastoral com per la seva intervenció a Roma, on fou relator del sínode de
bisbes. Fou membre de l'Academia Española (1970).
Erhard, Ludwig
Fürth, Baviera 1897 - Bonn, Renània 1977
Polític i economista alemany. Fou president de l'Institut d'Investigació Industrial de
Nuremberg i professor d'economia política a la universitat de Munic. Elegit diputat
democratacristià i ministre de finances del gabinet Adenauer (1949), fou l'inspirador de
la recuperació econòmica de la postguerra ("miracle alemany"). Vicecanceller
(1957), succeí Adenauer el 1963; però, després d'acceptar la coalició amb els liberals
(1965), fou desplaçat de la cancelleria pel seu propi partit (1966). L'any 1967 deixà la
direcció de la Christlich-Demokratische Union i n'esdevingué president honorari.
Erzberger,
Matthias
Buttenhausen, Baden-Württemberg 1875 - prop de Bad Griesbach,
Baden-Wüttemberg 1921
Polític alemany. Durant la Primera Guerra Mundial passà d'una actitud bel·licista a la
recerca d'una pau negociada, sense vencedors ni vençuts. El 1917 obtingué del Reichstag
(del qual era diputat des del 1903) una resolució de pau, s'adherí als catorze punts del
president Wilson i, en nom d'Alemanya, subscriví l'armistici de Compiègne (1918).
Malgrat les oposicions, aconseguí l'acceptació del tractat de Versalles pel gabinet
Bauer (1919), del qual fou ministre de finances; relacionat, però, amb el món dels
negocis, fou acusat de corrupció i hagué de dimitir. Fou assassinat pels nacionalistes.
Escalas i
Chamení, Fèlix
Palma de Mallorca 1880 - Barcelona 1972
Polític i home de finances. Col·laborà a la premsa mallorquina ("La
Almudaina", "El Correo de Mallorca") i barcelonina ("La Veu de
Catalunya", "Hispània", "Economia i Finances"). Participà en la
tertúlia de Joan Alcover. Es llicencià en dret a Barcelona (1902) i fou passant
d'Ildefons Sunyol. Nomenat vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona (1905-19),
en fou president del gener del 1934 al juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc
Urquijo Català, que fou un model bancàriament i que intervingué en grans empreses
catalanes com La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de
Catalunya. El 1919 fou elegit diputat provincial, representant la Lliga Regionalista. Més
endavant fou vicepresident de la Mancomunitat de Catalunya. Durant el Bienni Negre fou
nomenat conseller de finances del govern de la Generalitat (1935) i governador general de
Catalunya i president de la Generalitat (desembre del 1935 febrer del 1936). Publicà
alguns treballs sobre dret mercantil i marítim. En la postguerra tornà a presidir la
Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), el consell regional del Banc Urquijo Català i
la Comissió Abat Oliba. Fou conseller del Banco Hispano Americano, procurador a
corts (1955-62) i presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.
Escarré
i Jané, Aureli Maria
l'Arboç, Baix Penedès 1908 - Barcelona 1968
Abat. Francesc de nom de fonts, ingressà al monestir de
Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1933. Després del 19 de juliol de 1936
pogué passar a Itàlia, gràcies a la protecció de la Generalitat, en un vaixell
italià. El 1938 anà a Saragossa i, avançant-se alguns dies a les tropes del govern de
Burgos, al gener del 1939, fou un dels primers que retornà al monestir de Montserrat i es
donà ell mateix el títol de prior, la qual cosa evità la intervenció d'un, ja nomenat,
comissari eclesiàstic procedent de Salamanca. Confirmat com a prior el mateix 1939 i abat
coadjutor, per elecció feta el 1941, de l'abat Marcet, ben aviat donaria impuls i un
encuny molt personal a la renovació de la comunitat: envià monjos a fer estudis a
l'estranger i donà suport decidit a les recerques en els camps de la litúrgia, de la
Bíblia i de la cultura en general. Home d'acció i de govern, més que no pas
intel·lectual o erudit, donà una gran empenta a les obres d'ampliació i de
reconstrucció del monestir i del santuari. Amb les festes de l'entronització de la Mare
de Déu de Montserrat (1947) marcà una fita decisiva cap al retrobament i la
reconciliació dels catalans després de la guerra civil. Féu possible l'existència de
«Germinabit», de «Serra d'Or», de «Qüestions de Vida Cristiana» i de «Studia
Monastica», i acollí tota mena d'iniciatives, sense discriminacions. El seu estil
d'eficàcia i de renovació, autoritari i magnificent, li creà, més d'un cop, problemes
dins la comunitat. Malgrat la seva bona relació inicial amb el govern, evolucionà cap a
una postura crítica, l'expressió més esclatant de la qual foren unes declaracions a
«Le Monde» (1963), d'oberta oposició amb les estructures polítiques de l'estat. A poc
a poc s'havia anat convertint en una figura popular i en un símbol. Durant anys
representà l'Església catalana i hom donava més valor a la seva paraula que a la dels
bisbes. El 1961 demanà un abat coadjutor i abandonà el govern del monestir. El 1965, per
pressions polítiques del govern, es veié obligat a abandonar Catalunya i passà a
residir al monestir de Viboldone, prop de Milà. El 1966 hagué de renunciar el títol
d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just el portà a Barcelona. El seu
enterrament a Montserrat reuní entorn de la seva personalitat les creences i les
ideologies més diverses.
Escofet i
Alsina, Frederic
Barcelona 1898 - 1987
Militar. Sortí d'alferes de l'acadèmia de cavalleria de
Valladolid. Lluità com a voluntari al Marroc i hi fou ferit tres vegades. Més tard fou
destinat a Barcelona i a Vilafranca del Penedès, ja com a capità. El 1930 ingressà al
cos de mossos d'esquadra, del comandament del qual es féu càrrec, amb l'adveniment de la
República, fins que el substituí Enric Pérez i Farràs. Romangué al cos com a
capità-caporal i fou ajudant del president Macià. Durant els fets del Sis d'Octubre del
1934 li fou encarregada la comissaria general d'ordre públic, per abandó del titular.
Intentà la defensa del palau de la Generalitat, però, fet presoner, hom el condemnà a
mort en un consell de guerra sumaríssim. Alcalá Zamora li commutà la pena per la de
presó perpètua. Alliberat arran del triomf del Front Popular (febrer del 1936), es
reintegrà a l'exèrcit i tornà a assumir la comissaria general. La seva actuació fou
decisiva per a dominar l'alçament militar del 19 de juliol a Barcelona i a la resta de
Catalunya. De l'agost del 1936 al maig del 1937 anà en comissió de servei a l'estranger.
En tornar, ascendit a comandant, passà al front d'Aragó, com a cap d'estat major de la
brigada de cavalleria. Fou ferit a les batalles de Belchite i de Terol. Un cop restablert,
comandà les Esquadres de Catalunya i fou ajudant del president Companys. Exiliat el 1939,
s'establí a Brussel·les, si bé des del 1979 viatjà sovint a Catalunya. El 1973
publicà en dos volums Al servei de Catalunya i de la República. I. La desfeta (6
d'octubre de 1934) i II. La victòria (19 de juliol de 1936), a més de
nombrosos articles.
Escoiquiz, Juan de
Ocaña, Castella 1747 - Ronda, Andalusia 1820
Eclesiàstic i polític castellà. Fou canonge a Saragossa (1767) i preceptor del príncep
d'Astúries, futur Ferran VII, a qui inculcà hostilitat a Godoy i admiració envers
Napoleó. Fou l'eix de la conspiració d'El Escorial (1808) i en les que precediren
l'alliberament de Ferran VII (1814). Fou membre del consell d'estat i formà part de la
camarilla que dirigí el país durant el segon regnat d'aquest rei, el qual el desterrà
per les seves intrigues.
Esgleas i
Jaume, Germinal
Marroc? 1903 - Tolosa, Llenguadoc 1981
Nom amb què és conegut Josep Esgleas i Jaume, dirigent anarcosindicalista. Establert a
Calella, Malgrat i Mataró, inicià la seva tasca de propagandista de la CNT en 1919-23.
Fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923-24). Posteriorment s'uní a
Frederica Montseny i formà part del grup de "La Revista Blanca". Defensor de
l'ortodòxia anarquista i afiliat de la FAI, no tingué una actuació orgànica destacada
fins en 1937-38, quan fou membre successivament de la Comissió Auxiliar Política de la
Confederació Regional i del Comitè Executiu del Moviment Llibertari de Catalunya. A
l'exili, després de participar en la construcció del Consell General del MLE (febrer del
1939), passà a ésser secretari del comitè nacional del MLE-CNT a França (maig del
1945) i de la Comissió Intercontinental (1947). Reconstituïda aquesta el 1960, hi
exercí una forta influència en el manteniment del contingut anarquista apolític de la
CNT. Escriví diversos fullets d'orientació doctrinal.
Eshkol, Levi
Kíev 1895 - Jerusalem 1969
Polític israelià. Emigrat a Palestina (1913), on dirigí cooperatives agràries, milità
activament al moviment sionista i fou secretari del Mapai (1944-48). Formà part del
govern de Ben Gurion des del 1951 i, en dimitir aquest, fou primer ministre (1963) i
ministre de defensa. Tot i ésser moderat, fou inflexible, però, en la qüestió
palestina i en les relacions amb els països àrabs.
Espagnac, Charles
d'
castell de Ramefòrt, Foix, Llenguadoc 1775 - Organyà, Alt Urgell 1839
Charles d'Espagne o Carlos de
España. Militar d'origen llenguadocià. Fill del marquès d'Espanha, Henri
d'Espagnac. Comte d'Espanya i capità general de Catalunya (1827-32). Cabaler d'una
família de la petita noblesa, arran de la Revolució Francesa passà amb els seus pares a
Anglaterra i, més tard, a Mallorca (1792), on el 1801 es casà amb Dionísia Rossinyol de
Defla i Comelles. Lluità al servei dels Borbó d'Espanya a la guerra Gran i a la del
Francès. Unit a la reacció absolutista de Ferran VII, fou governador de Tarragona el
1815, es castellanitzà el nom el 1817 (Carlos de España) i el 1819 fou creat
comte d'Espanya. S'exilià durant el Trienni Liberal i fou representant personal de Ferran
VII davant la Santa Aliança. El 1823 penetrà amb els francesos a Navarra i en fou
nomenat capità general, però tingué dificultats a fer reconèixer la seva autoritat
davant els absolutistes exaltats que comandava El Trapense. Pel juny del 1825
perseguí i anihilà l'aixecament ultrareialista de Georges Bessières, el qual ell féu
afusellar després de cremar tots els papers —potser perquè hi estava embolicat ell
mateix—, fet que li valgué la grandesa d'Espanya (1826). El 1827 passà a Catalunya
amb Ferran VII i hi combaté l'alçament dels Malcontents; un cop resolt, hi restà com a
capità general, càrrec en el qual palesà la seva crueltat. El seu nomenament coincidí
a Barcelona amb la retirada de les tropes franceses, fet que li permeté d'implantar una
època de terror arbitrari realçat amb gests de monstruositat, com el de posar-se a
ballar davant les forques on penjaven els ajusticiats. Denunciat pels mateixos militars
reialistes (Bretón, Fernández de Córdoba), no fou destituït fins que el govern de
Ferran VII hagué de jugar la carta liberalitzant (1832). Adherit al carlisme, el 1838 fou
nomenat capità general de la zona carlina del Principat, a instàncies de la Junta de
Berga. La manca d'èxits militars i el seu comportament extravagant i cruel, que culminà
amb l'incendi d'Olvan, de Gironella i dels afores de Berga en el mateix territori
carlí,
motivaren la seva destitució i el virtual empresonament per la Junta de Berga, que
probablement n'ordenà també l'execució, puix que afirmà que havia estat escortat fins
a Andorra, mentre que en realitat els seus acompanyants l'havien estrangulat i llançat al
Segre, a Organyà.
Espagnac, Henri d'
castell de Ramefòrt, Foix, Llenguadoc 1736 - Palma de Mallorca 1811
Henri
d'Espagne. Militar llenguadocià, segon marquès d'Espanha. Com a
gran senescal de Comenge, Coserans i Nebosan convocà i presidí a Muret la darrera
assemblea dels Estats Generals (1789). Ascendit a mariscal de camp (1791), emigrà i
lluità contra la República Francesa. Oferí els seus serveis a Carles IV d'Espanya i
s'establí (1793) a Mallorca. En la guerra Gran participà en la campanya del Rosselló.
Espartero,
Baldomero
La Granátula, Castella la Nova 1793 - Logronyo 1879
Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero.
Militar i polític, més conegut amb el nom de Baldomero Espartero. Ingressà al
seminari d'Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys.
El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a
Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d'Ayacucho, però els seus
enemics l'hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a
Barcelona i a Palma de Mallorca; en morir Ferran VII es posà al servei d'Isabel II per
tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la
victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina
comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els
militars carlins i assolí de captar-se l'ala més moderada de l'exèrcit carlí,
estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països
Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà
Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l'exili (1840). L'èxit l'ensuperbí, i
provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de
la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita
reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del
1840) i el nomenament d'Espartero com a regent. La victòria progressista no significà,
però, cap èxit popular: l'enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip
V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen
destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l'enderrocament. La política
lliurecanvista d'Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que
projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d'aquest país), fet que amenaçava la
indústria catalana naixent; a això s'afegí l'exigència de les quintes regulars per a
reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig,
ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una
multa crescuda. Però el descontentament general a tot l'estat espanyol posà fi al govern
d'Espartero, que, després d'haver intentat de reprimir-lo, hagué d'exiliar-se a
Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la
revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou
ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el
seu govern (1856), després de la revolució de setembre del 1868, refusà la proposta
d'esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de
Bergara. Pòstumament han estat publicades les seves Confesiones (1996), on revela
aspectes interessants de la seva vida privada i de la seva actuació pública.
Espinalt i
Padró, Lluís
Manresa 1871 - 1895
Periodista i polític. Fundador i primer secretari de la Lliga Regional, a Manresa. El
1890 li fou confiada la direcció del "Setmanari Català". Intervingué molt
activament en l'organització de l'assemblea que acordà les Bases de Manresa. La seva
obra és recollida en un volum pòstum: Escrits de Lluís Espinalt i Padró (1895).
Espoz e
Ilundain, Francisco
Idocín, Navarra 1781 - Barcelona 1836
Militar navarrès, conegut per Francisco Espoz y Mina, cognoms del seu pare que
adoptà durant la guerra contra Napoleó. Nomenat cap de les partides de Navarra, assolí
esclatants victòries damunt els francesos i conquerí Tafalla (1813). En tornar Ferran
VII, encapçalà una conspiració liberal a Pamplona (1814) i s'hagué d'exiliar. Tornà
en triomfar la rebel·lió liberal de Riego (1820); el 1822 eliminà la Regència
d'Urgell, absolutista, després de destruir bàrbarament Castellfollit de Riubregós.
Nomenat capità general de Catalunya (1823), resistí a Barcelona la invasió francesa
absolutista, però hagué de capitular i passà a França. El 1830 intentà una
penetració al País Basc contra el règim de Ferran VII, però hagué de tornar
ràpidament a França. Amnistiat per Maria Cristina de Borbó, fou virrei de Navarra
(1834-35) i capità general de Catalunya (1835-36); en la lluita contra els carlins es
destacà perquè féu executar la mare de Ramon Cabrera, fet que despertà la repulsa
general.
Evans, Gwinfor
Y Barri, Caerdydd 1911
Polític gal·lès. Dirigent del partit nacionalista gal·lès Plaid Cymru en 1945-81.
Llicenciat en dret a Aberyswith i master a Oxford, és doctor honoris causa
per la de Gal·les. És autor de diversos llibres, entre els quals hi ha una història del
País de Gal·les. Lluitador nacionalista i pacifista, ha estat el portaveu de la lluita
per al quart canal de televisió britànica en gal·lès, inaugurat el 1982, i candidat a
diputat pel seu partit diverses vegades.
Pàgina principal
© BUXAWEB - 1998
- Julià Buxadera i Vilà
|
